"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

28 de març 2013

Sobre l'ubuntu

Unes paraules del bisbe anglicà Desmond Tutu, sobre un element bàsic de la cosmovisió africana:

En nuestra Weltanschauung africana, nuestra cosmovisión, tenemos el concepto de ubuntu. En xhosa decimos: "Umntu ngumtu ngabantu". Esta expresión es muy difícil de traducir, pero podríamos verterla de este modo: "Una persona es persona a través de otras personas". Necesitamos a otros seres humanos para aprender cómo ser humanos, ya que ninguno de nosotros llega plenamente formado al mundo. No sabríamos cómo hablar, caminar, pensar y comer como seres humanos si no aprendiéramos de otros seres humanos cómo hacer esas cosas. Para nosotros, el ser humano solitario es una contradicción en los términos.

[...]

En la sociedad africana tradicional, el ubuntu era más codiciado que cualquier otra cosa -más que la riqueza medida por las cabezas de ganado y la extensión de la tierra que uno tenía por propiedad-. Sin esta cualidad, un hombre próspero, aun cuando hubiera sido un jefe, era considerado alguien que merecía compasión e incluso desprecio. Esta cualidad era vista como aquello que, en último término, distinguía a las personas de los animales -la cualidad de ser humano y, por tanto, también humanitario. Quienes tenían ubuntu eran compasivos y amables, usaban su fuerza a favor de los débiles y no se aprovechaban de otros -en suma, se preocupaban, tratando a los demás como lo que eran: seres humanos-. Si uno carecía de ubuntu, en cierto sentido carecía de un elemento indispensable de la condición humana. Aunque tuviera una gran cantidad de bienes materiales, y una alta posición y autoridad, si no tenía ubuntu, carecía de importancia. Actualmente, esta cualidad sigue siendo muy admirada, buscada y cultivada. Solo una persona a la que le ha sucedido algo dramático podría decir, como dijo en una ocasión un ministro del gobierno sudafricano, que la muerte de Steve Biko -la muerte de otro ser humano- le resultaba indiferente. Ese ministro había perdido su humanidad o estaba a punto de perderla.


 Desmond Tutu, Dios no es cristiano y otras provocaciones. Bilbao: Desclée de Brouwer, 2012 
(p 21-22)



I és que de vegades les paraules poden oferir esperances en lloc de certeses.

21 de març 2013

L'equip petit

Tota una experiència educativa, que ens fa replantejar si eduquem en la competició o en la cooperació:

14 de març 2013

La guerra de Hart (#27)

Avui la recomanació d'una novel·la de suspens molt entretinguda: La guerra de Hart de John Katzenbach. Ambientada en un camp de presoners alemany a les acaballes de la 2a guerra mundial, la història és de tot menys tòpica o previsible. Principalment perquè, a meitat del llibre, el que podria ser una novel·la negra amb rerefons carcerari es transforma en un thriller judicial conduït de forma molt intel·ligent, i encara amb algunes sorpreses reservades per al final. 

La gran virtut de la novel·la, a la qual la pel·lícula no va fer justícia en absolut (més aviat al contrari, ja que va agafar tan sols els noms dels personatges i en va escriure una història completament diferent), és combinar el conflicte bèl·lic entre alemanys i aliats amb les tensions racials entre blancs i negres als Estats Units. Tots dos elements s'entreteixeixen en una intriga constant per crear en el lector aquella confusió d'interessos i de fronts oberts tan pròpia de les novel·les d'assassinat més clàssiques. El desenvolupament de la trama judicial i de l'acció en general de tota la novel·la, més aviat austera en al·legats patriòtics, cosa que s'agraeix, manté l'interès fins a l'últim moment i fa d'aquest llibre una lectura molt recomanable per a amants del suspens. 

Sinopsi: En un camp de presoners per a aviadors aliats a Baviera, el captiveri transcorre de forma rutinària per als presoners americans fins que hi arriba Lincoln Scott, un aviador negre que de seguida es converteix en blanc dels insults i el menyspreu d'un sector dels interns. Quan el capità Bedford, el principal promotor de l'odi racial, apareix assassinat en un dels barracons, l'acusació recau immediatament en Scott. El tinent Hart, estudiant de dret, és designat per a la seva defensa, i des del principi queda convençut que Scott és innocent. El judici de l'exèrcit americà contra Scott es desenvolupa davant l'atenta expectació dels carcellers alemanys, i Hart de seguida se n'adona que l'única manera de demostrar la innocència de Scott serà esbrinar la veritat i trobar l'autèntic culpable. 

M'agrada: La construcció del relat, amb la seva intriga i la combinació dels dos conflictes, els interessos dels alemanys i els interessos enfrontats dels diversos presoners americans. 

No m'agrada: Els personatges resulten plans, perquè queden subordinats a l'acció. 

7 de març 2013

El relat que retorna

L'altre dia estava badant una estona i, mirant un llibre d'il·lustracions, vaig topar amb el dibuix de Lúthien Tinúviel fet per Alan Lee. Era Lúthien o era Arwen? Aquesta és l'ambigüitat bàsica, tant del dibuix com del relat. En un dels moments poètics més remarcables de El Senyor dels Anells, Aragorn recita una balada als hobbits sobre la primera trobada de Beren i Lúthien. N'haurem de parlar, en una altra ocasió, de tots els moments en què Tolkien atura l'acció del relat per donar pas a les reflexions dels personatges o a narracions d'altres parts del relat que han quedat elidides en el moment de tenir lloc. És part de la gràcia del llibre, que altres sagues o novel·les de fantasia no han sabut explotar amb la mateixa destresa: quan els herois s'aturen a conversar asseguts a la vora de l'abisme, i el lector té temps de pair tot el que està passant abans que l'acció es torni a posar en marxa. Doncs els moments poètics formen part d'aquesta dinàmica. I bé, tornant al que deia, Aragorn descriu la primera trobada de Beren i Lúthien sense que els seus oients sàpiguen encara que, en el fons, està descrivint la seva pròpia primera trobada amb Arwen Undómiel. Les dues històries són completament simètriques, i narrades quasi en els mateixos termes, si ens remetem al relat sobre Aragorn i Arwen que trobem als Apèndixs de El Senyor dels Anells. És una de les parts més curioses del llibre: que la mateixa narració retorni en una estructura de relat que, d'entrada, no és circular sinó lineal. Que, com els lectors més agosarats hauran pogut notar, s'obri la porta a una reencarnació de personatges (Lúthien en Arwen, Beren en Aragorn), en un esquema de pensament catòlic conservador. Suposo que contribueix a mostrar-nos el fet que els grans autors com Tolkien ens poden sorprendre a cada pàgina i poden transcendir posicions concretes, ideologies o filiacions culturals. Que la història sempre retorna, però de forma diferent. I, per cert, també que els esquemes de temps lineals poden, de tant en tant, replegar-se sobre si mateixos, presentar bucles, i seguir endavant.

Lúthien Tinúviel, Alan Lee

2 de març 2013

Perquè l'entonis amb compassiu amor

Que no sigui, però, la cançó de l'odi,
nascuda de la injusta i llarga humiliació.
Ara em despengen uns dits piadosos
de les forques senyorials de la paraula,
i cau a poc a poc la clara pluja
en aquesta terra nostra de pobres sembrats.
Oblido dolçament les ones i les hores,
i la por de morir m'esdevé una tranquil·la
mirada de caminant molt cansat a la porta
de l'hostal silenciós i càlid de la nit.
Enllà quedava la remor de les amples aigües,
em criden al repòs del profund desert,
el meu maligne nombre se salva en la unitat.

Salvador Espriu, Les hores



FOR YOU TO SING WITH COMPASSIONATE LOVE

Not the song of hatred, though,
born from unfair and long humiliation.
Now, merciful fingers take me down
from the lordly gallows of the word,
and the clear rain slowly falls down
over here, our land of poor fields.
I sweetly forget the waves and the hours,
and my fear of death turns into the calm
look of a very tired walker, at the door
of the silent and warm inn of the night.
The murmur of wide waters was very far away;
they call me to rest on the deep desert;
my malignant number is saved in unity.

Salvador Espriu, Les hores