"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

29 de set. 2016

The Nature of Blood (#108)

Provo d'oblidar el meu nom. Decideixo apartar l'Eva i desar-la en algun lloc segur fins que s'acabi tot això. Però l'Eva es nega a ser amagada. No surt cap nom nou de la meva gola. L'Eva es nega a desaparèixer. 

Aquesta novel·la de Caryl Phillips és una obra magnífica i devastadora a la vegada. És una forma nova i diferent de trencar-te el cor a cada pàgina, i un dels intents més aconseguits que he trobat fins ara d'aproximar-se a l'experiència de l'Holocaust sense sentimentalismes ni imatges prefabricades, sinó des de la buidor i la confusió de l'experiència del trauma, especialment després d'haver-ne sobreviscut. Els altres, fins ara, són Maus i Tot està il·luminat. El que té de peculiar l'enfocament de Caryl Phillips és que prova d'abordar l'Holocaust, no com a fet excepcional i únic en la història, que en el passat ha estat una forma força freqüent de fer-ho, sinó precisament com a part d'una llarga història d'opressió i brutalitat que travessa els segles i el continent europeu: una història bastida d'odi racial i preconcepcions inamovibles, que es basa en fer de la sang l'element últim al qual remetre la pertinença i la identitat. 

Com a línia principal de la novel·la trobem la història d'Eva Stern, supervivent d'un camp d'extermini que ha d'aprendre a enfocar la seva nova vida des de la repetició contínua de la mort dels seus éssers estimats: els fantasmes que poblen la seva vida li reclamen alguna cosa que ella els deu i que no aconsegueix perdonar-se a si mateixa. La memòria esdevé la seva llar un cop absolutament tot el que li importava ha quedat en el passat. La mort de la mare pren la forma de totes les dones que han mort davant dels seus ulls, sense que com a lectors arribem a tenir una consciència clara de la versió lineal i cronològica dels fets. Amb aquesta història principal s'hi entrecreuen la d'altres personatges marcats per aquests fets o per d'altres similars: la persecució dels jueus a la ciutat de Venècia a finals del segle quinze, la lluita per l'estat d'Israel, també amb les seves ambivalències i contradiccions, i una recreació en primera persona de la història d'Otello, el personatge de Shakespeare. Tots aquests punts de vista afegeixen matisos a la narració principal, sense que cap dels fils narratius aconsegueixi veure una conclusió definitiva. Com a novel·la, és enigmàtica i pertorbadora a la vegada, molt punyent i dolorosa en determinats passatges, però fa de bon llegir precisament per la manca de d'alliçonament de cap tipus, i l'ús més aviat del detall i de l'experiència directa que no pas de les imatges de conjunt.

Sinopsi: La trama de la novel·la es basteix a partir de diferents fils narratius: d'una banda, la història d'una família jueva atrapada en l'operació de deportació i extermini sota el govern nazi és la línia principal. D'altra banda, hi ha l'informe d'un dels casos de persecució dels jueus a la Venècia del Renaixement que, a la vegada, en el pla de la ficció, es transforma també en l'escenari per a la història d'Otello. El resultat és un entramat força interessant pels paral·lelismes que es creen entre les diferents trames.

M'agrada: És una obra que utilitza el llenguatge molt bellament i a la vegada defuig del to èpic, en alguns casos, o alliçonador en d'altres, que de vegades ofereixen les propostes sobre aquest tema. 

23 de set. 2016

The Zero (#107)

-Ei, t'has tallat els cabells. 
-Sí -En Remy es va tornar a posar la gorra. 
-Com és això? 
-Ahir a la nit em vaig disparar un tret al cap. 
-D'acord -En Paul va seguir conduint en silenci, mirant fixament endavant-. Et queda bé. 

Aquesta novel·la de Jess Walter és potser, ara que ho penso, la primera que he llegit mai que tracta pròpiament de l'atac a les Torres Bessones de l'11 de setembre de 2001 i les seves conseqüències. No compto Un home a les fosques de Paul Auster perquè no em va agradar gaire i potser tractava el tema de forma més tangencial, ja que se centrava més en la posterior invasió d'Afganistan que no pas en l'atemptat a les Torres Bessones. En aquest sentit, The Zero proporciona una aproximació de primera mà a l'experiència de trauma dels dies després de l'11 de setembre, i en aquest sentit, no ofereix un relat unificat i coherent, sinó més aviat una sèrie d'escenes inconnexes i incompletes que contribueixen a la sensació generalitzada de confusió, paranoia i bloqueig emocional que caracteritza la percepció dels mesos següents a l'atemptat. 

Em sembla que un dels grans encerts a l'hora d'enfocar el tema és l'elecció del gènere: la novel·la negra sembla que encaixi perfectament en aquest context perquè des de l'atac terrorista es va engegar tota la retòrica de la lluita del bé contra el mal, que a la pràctica es va traduir en la persecució dels dolents per part dels bons. La novel·la fa una sàtira d'aquesta concepció dels esdeveniments, en tant que el protagonista, un policia de Nova York, és contractat com a expert per una agència intermediària entre la CIA i l'FBI, de forma que es veu immers en la persecució d'una cèl·lula terrorista. Tanmateix, a mesura que l'acció avança, comença a dubtar sobre la seva pròpia responsabilitat en el cas, sobre les intencions dels seus superiors i, de forma encara més significativa, de les seves pròpies accions, ja que experimenta episodis d'amnèsia cada cop més freqüents i greus. Mentre es desenvolupa la investigació, diferents testimonis van explicant la seva pròpia percepció i experiència dels fets, de forma que al final el que tenim és un mosaic força realista, en tant que fragmentari, paranoic i pertorbador, d'aquests fets. 

Lluny de buscar el sentimentalisme o el sensacionalisme de l'estil jo hi era, la novel·la més aviat fa una lectura política dels fets, i es dedica a posar sobre la taula les contradiccions inherents al discurs basat en la dicotomia nosaltres-ells. Una lectura molt interessant, un pèl confusa i feixuga en determinats moments de la trama. El seu to recorda Kafka en el retrat d'una administració laberíntica i panòptica, Kurt Vonnegut en més d'una ocasió pel que fa al protagonista i a força detalls de l'acció, i una paròdia política de CSI en el to pulp que adopten l'acció i els diàlegs tot sovint. D'altra banda, té moments en què la poesia del text fa d'aquesta novel·la una experiència francament reveladora.

Sinopsi: Pocs dies després de l'11 de setembre, el policia Brian Remy es dispara un tret al cap. Lluny de ser el final de la història, aquest punt esdevé el principi d'una aventura delirant per tal de trobar un dels suposats implicats en els atacs.

M'agrada: La combinació que fa d'elements absurds i seriosos. 

16 de set. 2016

El sentit d'un final (#106)

Només sé això: que existeix el temps objectiu, però també el subjectiu, el temps que portes a la part de dins del canell, on hi ha el pols. I aquest temps personal, que és el temps autèntic, es mesura en relació a la memòria. 

Aquesta novel·la de Julian Barnes també va ser una lectura obligatòria, i he de dir que, un cop la vaig acabar, em va deixar desconcertada. D'entrada, té un gran defecte: bàsicament, no és Arthur & George, i no sé si a partir d'ara la primera novel·la que mai vaig llegir d'aquest autor m'esguerrarà la diversió per sempre més. El sentit d'un final és una novel·la força complexa, sobre tot perquè el final ofereix diverses interpretacions, i sembla ser que el títol es refereix explícitament a aquesta dificultat. Explica una història en dos nivells diferents: la primera és el relat de la vida de Tony Webster fins als seixanta anys, on l'episodi de la seva relació de joventut amb els seus amics de l'escola i la seva primera xicota, Veronica, prenen una especial importància. La segona part de la novel·la arrenca quan Tony rep una carta d'un advocat en relació amb una herència. A partir d'aquí, els fets del passat adquireixen nous significats i noves perspectives a mesura que diferents detalls van revelant-se a poc a poc. 

El missatge de la novel·la sembla ser que la memòria, imperfecta i manipuladora, és l'únic mitjà que tenim al nostre abast per tal de representar el passat. Per tant, és difícil obtenir la versió definitiva del que realment va passar, perquè manipulem la memòria precisament per sentir-nos millor amb el que veiem de nosaltres mateixos. Per aquest motiu, la responsabilitat, la culpabilitat i el remordiment acaben essent factors que entren en l'equació, quan els petits forats en la història original es van omplint amb informació addicional. Tot i així, em va fer la impressió que Julian Barnes pretén arribar massa lluny per tal de provar la seva tesi, i l'argument acaba resultant un pèl forçat i poc creïble a ulls del lector. Tanmateix, és una lectura que val la pena, perquè l'estil de Barnes és impecable, no cal dir-ho, i l'aire de thriller que la novel·la adquireix a partir de la segona meitat la fa impossible de deixar. 

Sinopsi: Tony Webster explica en primera persona la història de la seva vida, començant pels seus anys d'adolescència amb la seva colla d'amics de l'escola, marcada sobre tot per la presència d'Adrian, el més madur i misteriós de tots. La seva relació amb la seva primera xicota, Veronica, pren direccions inesperades quan aquesta deixa Tony per estar amb Adrian. 

M'agrada: És una novel·la que fa de molt bon llegir, sobre tot pel ritme que pren l'acció, i per les progressives revelacions que van afegint noves implicacions a la trama. També és molt interessant la descripció que fa l'autor del clima moral i cultural a Anglaterra als anys seixanta. 

No m'agrada: Potser és que no és Arthur & George, i això no ajuda, és clar. Però, d'altra banda, crec que l'argument es fa una mica inconsistent en alguns moments, no per la història del passat precisament, sinó més aviat per la del present. 

11 de set. 2016

És molt difícil

És molt difícil
de trobar qui comprengui
la nostra llengua.
Però tots, en mirar-te,
provaran d'escoltar-nos.

Salvador Espriu, Formes i paraules (1974)

Queda dit, doncs. Feliç diada a tothom! 


8 de set. 2016

Black and Blue

L'habitant del soterrani, un home invisible, s'ho pregunta des del seu exili voluntari, i escolta la pregunta, una vegada i una altra, interpretada per la veu inconfusible de Louis Armstrong.