"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

14 de desembre de 2018

Desplaçar el centre (#221)

Quan hi hagi igualtat econòmica, política i cultural de veritat entre nacions i hi hagi democràcia, no hi haurà cap motiu perquè cap nació o comunitat hagi de témer l'emergència d'una llengua comuna, ja sigui el suahili, el xinès, el maori, l'espanyol o l'anglès, com a llengua del món. La llengua del món? Un món de llengües! Els dos conceptes no s'exclouen mútuament sempre que hi hagi independència, igualtat, democràcia i pau entre les nacions. 

Aquest recull d'assaigs de l'escriptor kenyà Ngugi wa Thiong'o és fins i tot més amè i fàcil de llegir que la seva principal obra teòrica, Descolonitzar la ment. Aquí, Ngugi recull diferents articles i conferències publicats en diferents ocasions per motius ben diversos, i el conjunt que en resulta és una aproximació exhaustiva i totalment alliçonadora sobre la necessitat de desplaçar els centre cultural en el món d'avui dia. Reivindicar la cultura i la llengua local, en el context postcolonial, es fa més necessari que mai quan la visió hegemònica imposada pel colonitzador sobreviu en els governs neocolonials de després de la independència. És el cas de Kenya, però l'experiència de resistència que retrata Ngugi és extensiva a la resta de països de l'Àfrica i d'antigues colònies d'altres parts del món. Una part de la lluita contra l'opressió imperalista neocolonial passa també per recuperar les llibertats culturals, en tant que la vida cultural de cada lloc queda també colonitzada per la producció de les nacions colonitzadores. Així doncs, per exemple, Ngugi va ser educat en la centralitat i supremacia de la vida cultural britànica mentre el seu germà gran s'amagava a les muntanyes, lluitant per la revolució Mau Mau. L'experiència d'aquestes contradiccions ha format part de la identitat de Ngugi com a escriptor des de la publicació de les seves primeres novel·les, però acaba cristal·litzant en la seva decisió, durant el seu empresonament, de no tornar a escriure ficció en anglès, sinó utilitzar la seva llengua nativa, el kikuiu. Per tal de comprendre aquesta decisió, és fonamental comprendre la dinàmica del poder colonial, i les estructures de dominació política, econòmica i cultural que perpetua. És per això que la lluita per les llibertats culturals i per la centralitat de la cultura local es torna una part essencial de la lluita per la llibertat política en general. Ngugi parla de l'Àfrica en particular però adreça un missatge al món en general: descentralitzar l'hegemonia cultural al món avui dia és bàsic per tal de donar veu a aquells que no en tenen i per tant, lluitar per les llibertats polítiques dels individus i dels pobles. Això passa per desmantellar l'eurocentrisme imperant en la cultura mundial i centrar el focus d'atenció en les cultures locals i les llengües minoritàries. El millor de la proposta és que Ngugi no rebutja l'apropament amb mirada cosmopolita a les cultures d'arreu del món, però defensa que aquesta mirada només es pot assolir a través d'un arrelament profund a la cultura local. L'autor proposa, així doncs, un món de llengües i un món de cultures locals més que una visió unitària i uniformadora del que hauria de ser la cultura. La seva experiència com a autor en un règim repressiu, a través de l'educació colonial, l'empresonament i l'exili, serveixen com a exemple per a les lluites per les llibertats culturals i polítiques arreu del món. Una part important del llibre és també la denúncia del racisme com a element fonamental de la dominació imperialista, mentre que un dels textos més bonics del recull es refereix a la figura de Nelson Mandela amb motiu del seu alliberament, i presenta el cas de Sudàfrica com a exemple per a la resta de nacions africanes. És cert que el recull es va publicar el 1993 i que s'ha de llegir tenint en compte el context històric i polític a què es refereix, però, tot i així, les reflexions que ofereix són molt valuoses per tal d'entendre el funcionament del món actual. 

Continguts: Els assaigs estan agrupats seguint uns determinats eixos temàtics. La primera part, "Alliberar la cultura de l'eurocentrisme", parla de l'universalisme i el localisme en la cultura mundial, i caracteritza l'imperialisme lingüístic de l'anglès com a llengua del món. La segona part, "Alliberar la cultura dels llegats colonials", se centra en el paper dels intel·lectuals i acadèmics en el món postcolonial, i el seu paper en la subversió dels règims polítics neocolonials al servei de l'imperialisme. La tercera part, "Alliberar la cultura del racisme" se centra en el concepte de racisme a escala mundial i la seva relació amb el colonialisme en el passat, i amb una economia imperialista en el moment present. A la quarta part, "Matigari, somnis i malsons", l'autor se centra més en les seves experiències personals per reivindicar l'Àfrica de l'est com a part de la seva identitat. 

M'agrada: Igual que passa amb els altres assajos que he llegit de Ngugi, el llibre és molt accessible pel seu estil planer i honest. Es fa molt fàcil de seguir, i en tot moment intercala la complexitat dels plantejaments teòrics amb les experiències personals que els il·lustren. 

6 de desembre de 2018

Vergonya (10)

Sisè dia de vaga de fam. Els presos polítics catalans donen una lliçó de resistència i dignitat úniques: una sortida tan sols, una opció de protesta davant d'una presó injusta. 

Respecte al gir a l'extrema dreta entre l'electorat andalús, només un petit apunt: no ha estat l'independentisme que l'ha causat. Han estat totes aquelles institucions, partits polítics i mitjans de comunicació que han donat validesa i normalitat, de forma contínua, a actituds que promouen l'odi i l'autoritarisme. El rebuig sistemàtic a un referèndum d'autodeterminació per al poble català. L'aplicació anticonstitucional de l'article 155. El mercadeig dels partits polítics amb els jutges del tribunal suprem. El retrocés en la protecció dels drets civils i polítics dels ciutadans de l'estat espanyol. El discurs de l'a por ellos transformat en eslògan per un sector de la societat civil i esperonat obertament pel monarca. 

Us podeu adherir a la denúncia dels vaguistes: 






30 de novembre de 2018

Descolonitzar la ment (#220)

I és que el debat literari de Nairobi i la recerca de la rellevància han estat bàsicament reptes sobre el posicionament de les persones pel que fa a les grans qüestions socials del món contemporani. En l'era de l'imperialisme, quina és la teva posició realment? En una societat construïda sobre una estructura de desigualtats, quina és la nostra posició? Podem romandre neutrals, protegits en les nostres biblioteques i disciplines acadèmiques, mentre ens murmurem: jo només sóc cirurgià, jo sóc científic, jo sóc economista, o simplement sóc un crític, un mestre, un professor d'universitat? 

El 1986 es va publicar aquest recull de conferències de l'autor kenyà Ngugi wa Thiong'o, anys després del seu empresonament i quan ja es trobava a l'exili. De l'experiència de l'empresonament Ngugi en va treure, entre d'altres coses, la decisió ferma de no tornar a escriure les seves obres de ficció en anglès, sinó emprar el kikuiu com a primera opció i després traduir-les a altres llengües. Aquesta és una decisió que fa per motius polítics: en un país en què unes elits poderoses adopten les estructures de dominació del colonialisme, la llengua dels colonitzadors esdevé eina per tal de modelar les ments dels subjectes colonitzats, entrenats des de petits per a percebre la seva pròpia cultura com a inferior, i per abraçar la llengua i la cultura dels colonitzadors com a vehicle de salvació i de civilització, suposada alternativa a l'endarreriment i la barbàrie. Tots aquells que no acceptin aquest esquema i s'hi rebel·lin seran categoritzats pels colonitzadors com a "mals natius" i per tant, brutalment reprimits. El problema ve després de la independència, quan aquestes estructures de dominació interioritzades per gran part de la població siguin aprofitades per unes elits privilegiades que perpetuaran les relacions polítiques i econòmiques del colonialisme i posaran els recursos materials del país al servei de les economies dels països europeus, donant peu a l'explotació imperialista de l'economia africana. Davant d'aquesta situació, Ngugi percep la necessitat de retornar la cultura al poble, als camperols i treballadors, per tal que aquests recuperin el seu espai cultural i així, esdevinguin amos del seu futur. No és una idea original de Ngugi, de fet. Les seves conferències reflecteixen un debat que va tenir lloc a les universitats centre-africanes durant els anys 60 i 70, sobre quin lloc havien de tenir les llengües natives de les diferents nacions africanes en la producció cultural. Davant d'una generació d'autors africans que escriuen en anglès, francès i portuguès, n'apareix una de nova que, lluny de renegar dels seus predecessors, sí que reivindiquen aquestes altres llengües i els donen la centralitat que mereixen per a les vides dels seus parlants, i que mai no haurien d'haver perdut per a aquests. És quelcom que des de l'experiència de parlar una llengua minoritària es fa fàcil de comprendre. El debat va portar el 1974 a un congrés sobre l'ensenyament de la literatura africana a les escoles i instituts kenyans. La idea central del congrés va ser la necessitat d'apostar per la pluralitat de les llengües natives i la recuperació de la cosmovisió africana en totes les etapes del procés educatiu i la recuperació de la tradició de la literatura oral, que l'aposta de l'ensenyament per la centralitat de la cultura britànica havia esborrat. El projecte teatral del qual Ngugi va formar part al poble de Kamiriithu forma part d'aquest procés de tornada a arrelar del poble en la cultura oral. Davant de l'acusació d'alienar els camperols amb una forma literària que no els és pròpia, Ngugi reivindica precisament l'arrelament del teatre en la cultura oral, i la seva interrelació intrínseca amb la música, la dansa, la poesia i els rituals tradicionals. Així és com va néixer de forma cooperativa l'obra teatral Ngaahika Ndeenda (Em casaré quan jo vulgui), prohibida quasi immediatament després de la seva estrena, i que va portar Ngugi a la presó. La història de l'evolució literària de Ngugi no acaba aquí, però. És a la presó que es proposa escriure una novel·la nova, i tanca el cercle de la seva reflexió literària apostant definitivament pel kikuiu com a llengua de la seva obra. El fruit de l'estada a la presó és Caitaani Mutharabaini (El diable a la creu), i tot un seguit de reflexions filosòfiques i polítiques en forma d'assaig. Descolonitzar la ment és un reflex d'aquest procés complex i profund, que destaca per la seva franquesa i la seva claredat.

Continguts: Descolonitzar la ment recull tres assajos de Ngugi wa Thiong'o al voltant del paper de les llengües natives de les nacions africanes en el procés de descolonització de Kenya. El primer d'ells, "La llengua de la literatura africana", descriu el paper de l'anglès en la literatura africana, provinent de l'etapa del colonialisme i la jerarquia lingüística que aquesta estableix. Per il·lustrar el seu raonament, Ngugi relata la seva pròpia educació des de petit fins a la seva carrera acadèmica com a professor universitari. El segon dels assajos, "La llengua del teatre africà", relata l'experiència teatral al poble de Kamiriithu com a redescoberta de la centralitat de la literatura oral per a la cultura africana, i la necessitat dels treballadors i camperols de tornar-se a arrelar en les seves tradicions per tal de continuar la lluita política. El tercer assaig, "La llengua de la ficció africana", repassa la història de la novel·la africana i de la recepció de la narrativa occidental a Àfrica. A la vegada, Ngugi emmarca la reflexió dins la seva pròpia experiència d'escriptura de la novel·la El diable a la creu durant el seu empresonament. La darrera de les conferències, "A la recerca de la rellevància", és una reflexió més àmplia sobre el paper polític de la llengua i la cultura. L'enfocament marxista de tota la proposta es fa imprescindible quan es llegeix la reapropiació de la pròpia llengua i cultura com a eina per a l'empoderament i emancipació de les classes més desafavorides.

M'agrada: Ngugi troba l'equilibri just entre les memòries personals i el marc teòric en què reposa la seva argumentació -el marxisme i els estudis postcolonials- . L'estil directe i senzill fa que les reflexions siguin fàcils de llegir, sense restar complexitat a les idees que exposa. 

24 de novembre de 2018

Fragments de Lluitar amb el diable

de Ngugi wa Thiong'o. En les seves memòries de presó com a pres polític, Lluitar amb el diable, Ngugi ens ofereix les seves reflexions sobre la llibertat de pensament i d'expressió, i sobre el moviment regressiu que exerceix el neocolonialisme sobre la ment dels ciutadans. No són, ni de bon tros, els fragments més encesos i combatius del llibre. Són extrets de l'edició catalana del llibre (Raig Verd Editorial, 2018), i la traducció és de Josefina Caball. 

Ngugi wa Thiong'o

El poder de la imaginació per ajudar els humans a alliberar-se del confinament és, veritablement, el fonament de tot l'art. (15)

El fet d'empresonar demòcrates, intel·lectuals progressistes i treballadors militants revela moltes coses. En primer lloc demostra que les autoritats saben que ja no "enganyen" a ningú. (34)

La detenció i l'empresonament per motius polítics, a banda de l'aspecte punitiu, serveixen de símbol i ritual exemplar. Si l'Estat pot doblegar aquests nacionalistes progressistes, si aconsegueix que quan surtin de la presó diguin en un to de súplica "Em penedeixo de tots els meus pecats", aquest canvi de posició, mancat de principis, confirmaria que la colla que governa té raó quan divideix la població en una majoria de milions de persones innocents i passives i una minoria subversiva i descontenta. (36)

Els que són a l'altre costat del filferro espinós i dels murs de pedra han de fer preguntes i exigir respostes. És l'única manera de derrotar la cultura de la por i del silenci. Si una comunitat de milions de persones fessin preguntes i exigissin respostes, qui els les podria negar? (184)

Paraules? El que compta és la realitat que reflecteixen. (196)

Algunes persones em pregunten si em van torturar mentre vaig estar detingut. Però la detenció sense judici ja és, en si mateixa, una tortura, i sobretot ho és perquè no saps fins quan durarà. Sí, i ho és no tan sols per als que són a dins, sinó també per als que són a l'altra banda dels murs. (240)


21 de novembre de 2018

Lluitar amb el diable (#219)

El poder de la imaginació per ajudar els humans a alliberar-se del confinament és, veritablement, el fonament de tot l'art. 

L'escriptor i activista kenyà Ngugi wa Thiong'o va romandre a la presó de màxima seguretat de Kamiti, a Nairobi, de desembre de 1977 a desembre de 1978. Havia organitzat una companyia de teatre popular a Kamiriithu, el poble on vivia la seva família. Sense judici, sense oportunitat de defensar-se i incomunicat de la seva família, l'any a la presó va esdevenir un insospitat espai de reflexió i resistència. L'experiència, apart de reafirmar-lo en les seves conviccions polítiques, va donar fruit en una novel·la escrita clandestinament en paper de vàter, El diable a la creu, que es publicaria el 1980, i un diari de memòries (Detained: A Writer's Prison Diary) que es publicaria el 1982. Lluitar amb el diable (Wrestling the Devil) es va publicar el 2016 i és una versió revisada i reduïda d'aquest diari. És un assaig tremendament captivador sobre l'experiència de l'empresonament injust: des de la seva detenció, que directament es pot qualificar de segrest, ja que l'autor va ser transportat a la presó sense ni tan sols ser interrogat, fins el seu alliberament després de la mort de Jomo Kenyatta. Però l'assaig no es limita tan sols a exposar l'experiència personal: també conté valuoses reflexions sobre la història de Kenya abans i després de la independència, i rastreja la història dels presos polítics en aquest país, primer sota el domini colonial britànic, i després, un cop Kenya va ser independent, sota la dictadura de partit únic de l'alliberador del país, el revolucionari Kenyatta. Ngugi traça una línia molt marcada entre els presoners que es van mantenir fidels als seus ideals polítics i no van renegar de la lluita, tot sovint per acabar assassinats, i els presoners que van pactar amb les autoritats per tal de guanyar la seva llibertat. El procés és més complex del que sembla: Ngugi presenta el confinament com una tortura subtil per part de les autoritats, un conflicte que té lloc dins la ment del presoner, en definitiva, una lluita amb el diable que, quan es fa insostenible, acaba trencant la voluntat de la persona. Així és com jutja els que després es convertirien en l'elit governant de la Kenya independent, que van aprendre dels mestres colonials a canviar el govern de mans sense desmuntar les estructures econòmiques imperialistes que perpetuarien les desigualtats imperants. La Kenya independent es converteix en dictadura d'un sol partit, i qualsevol iniciativa de participació popular immediatament es posa sota sospita. Ngugi wa Thiong'o és empresonat a causa d'una obra de teatre en llengua kikuiu que posa en escena gràcies a la participació col·lectiva dels vilatans de Kamiriithu. El llibre repassa també la història d'aquesta iniciativa de participació col·lectiva en què els veïns del poble van prendre totes les decisions respecte al text i la seva posada en escena. La secció central del llibre ens presenta una colla de meditacions breus al voltant de diferents aspectes de l'empresonament, des dels més fàctics i quotidians als més transcendents a nivell polític. A través d'aquestes memòries, Ngugi posa sobre la taula qüestions com la llibertat d'expressió i de pensament en un règim autocràtic, el paper manipulador de la religió cristiana durant tota la història colonial del país, i també el poder de la imaginació per tal de restar mentalment equilibrat en un moment tan crític. Als seus lectors deixa la responsabilitat d'interpretar les seves paraules i fer les preguntes adequades. Hi ha moments de les reflexions que es poden extrapolar a situacions més properes i d'altres que no, però en definitiva Lluitar amb el diable és una lectura necessària des del punt de vista polític i també l'humà, sovint indestriables. 

Contingut: Lluitar amb el diable narra l'experiència a la presó de l'escriptor Ngugi wa Thiong'o, des de la seva detenció fins al seu alliberament un any després. L'autor explica la seva detenció i els fets que hi van portar, així com el període del seu confinament, marcat per les injustícies i la tortura psicològica exercida invariablement pels carcellers a tots els presos. Des del propi fet de negar-los atenció mèdica i no alimentar-los adequadament, incomunicar-los de qualsevol informació de l'exterior i negar-los la possibilitat d'escriure, Ngugi explica la tenaç lluita de resistència contra totes aquestes amenaces, i la seva iniciativa d'escriure en secret una novel·la en la seva llengua materna, el kikuiu. El volum també recull reflexions sobre la història de la Kenya colonial, i rastreja trets del pensament colonial, basat en l'opressió i la por com a formes de dominació dels natius, que acaben sobrevivint en les institucions de la Kenya lliure per tal d'oprimir novament els seus ciutadans. 

M'agrada: Ngugi té una veu poderosa i extremadament eloqüent, i escriu amb una prosa clara i preciosa, que apel·la en tot moment a la humanitat dels lectors. 

16 de novembre de 2018

Crim i càstig (#218)

Els homes sempre representen l'eternitat com una idea incomprensible, com quelcom immens... immens! Però per què hauria de ser així? Imagini's, al contrari, una cambra petita - un lavabo, si li sembla - ennegrida pel fum, amb aranyes pels racons. Suposi que és així l'eternitat! Tot sovint me l'imagino així. 

Vaig llegir Crim i càstig (1866), de Fiódor Dostoievski (1821-1881) fa uns quants anys, i és d'aquelles lectures que no recordava especialment, ni per bé ni per mal. Potser no li vaig parar prou atenció, o el meu nivell d'anglès no era prou bo, o potser també sigui un llibre que guanya en la relectura, quan ja coneixes els fets principals de l'argument, els nombrosos personatges ja no costen tant d'identificar, i els detalls i la forma de la narració es fan més fàcils d'apreciar. És una novel·la complexa, però més fàcil de llegir del que podria semblar als qui no la coneixen, i una bona forma d'introduir-se a l'obra de Dostoievski. En realitat, la novel·la es llegeix com si fos el guió de la seva pròpia sèrie televisiva: dividida en sis parts exactament iguals, va intercalant les trames dels diferents personatges, principals i secundaris, a un ritme força àgil. Al final de cadascuna de les parts, es produeix un fet inesperat o impactant que acaba descarregant tota la tensió acumulada, i que deixa el públic amb ganes de saber què passarà al proper episodi. El final de la tercera part divideix la novel·la en dues meitats exactes i, per tant, ens n'ofereix el punt d'inflexió, tot i que aquest no resulti, finalment, tan efectista com es pot esperar de les dues primeres parts. Crim i càstig és una novel·la psicològica per sobre de tot i, per tant, gran part dels esdeveniments que seran decisius per a l'argument es produiran dins la ment del protagonista, l'estudiant Raskòlnikov. Un bon dia, aquest comet un assassinat per motius filosòfics i un altre perquè la víctima passava per allà en el pitjor moment possible. A partir d'aquí, Raskòlnikov inicia un procés de negociació constant amb el seu propi crim, per tal de recuperar el seu jo alienat a través de la reconciliació, primer, amb la societat i, després, amb ell mateix. La reconnexió comença de forma fortuïta en el moment que coneix Sònia, una prostituta virtuosa i altruista que li ensenyarà que, al capdavall, potser els altres no són l'infern, sinó que poden esdevenir inesperades taules de salvació. La novel·la és una obra mestra no sols per la forma com està estructurada i construïda, sinó també per l'habilitat amb què Dostoievski construeix el seu propi món literari i simbòlic: l'autor fa un retrat realista i poc afalagador de la indigència en què viuen els més desafavorits de la ciutat de Sant Petersburg, però el transforma incessantment en un recorregut claustrofòbic i alienador, a moments directament surrealista. Els símbols, els somnis, els dobles i les aparicions que es van barrejant amb l'exposició cronològica dels fets van creant poc a poc una textura peculiar per al relat, que a moments revela el parentesc de Dostoievski amb Kafka, el seu hereu literari. Per exemple, en un món on cada habitatge és bàsicament una sola habitació llogada, hi visqui una persona sola o una família sencera, cada cop que se'ns introdueix un nou personatge se'ns descriu la seva cambra, fins i tot quan en alguns casos aquestes no tinguin cap mena de rellevància posterior en el relat. Cada personatge queda, així doncs, definit per l'espai que ocupa, més o menys confinat al seu propi lloc social com a lloc d'opressió i de malestar. Així doncs, per a la majoria dels personatges - no sols el protagonista - la pròpia ment acabarà essent la més cruel de les presons. Per als dos personatges femenins principals, Sònia i Dúnia, la germana de Raskòlnikov, la seva pròpia feminitat esdevindrà un espai de captivitat. La societat els presenta la mort o la prostitució com a úniques alternatives i, com veiem al llarg de la novel·la, el matrimoni concertat plantejat com a transacció econòmica no deixa de ser una altra forma de prostitució. I en aquest retrat sense pal·liatius del submón urbà rus, l'assassí i la prostituta no en són els únics habitants, sinó que veurem desfilar davant dels nostres ulls prestadores despietades, suïcides, alcohòlics, malaltes terminals, violadors i funcionaris corruptes. Ara bé, potser on la novel·la s'acaba fent més complexa és en la seves implicacions filosòfiques: Crim i càstig va representar en el seu moment una crítica profundament articulada de la filosofia nihilista de moda en els cercles acadèmics russos del moment. El nihilisme moral predicava la idea que, si no hi ha Déu ni veritats absolutes, els valors morals ja no són aplicables a la conducta individual. De forma objectiva, per tant, no hi ha accions moralment bones o dolentes. De la mà d'aquesta teoria, Raskòlnikov es convenç que alguns individus superiors poden cometre crims socialment reprovables amb l'objectiu d'aconseguir un bé major per a la societat. Tanmateix, el que és realment subtil d'aquest plantejament filosòfic és que, a través de les paraules i les accions dels personatges, es dirigeix una crítica encara més ferotge, tot i que velada, contra l'utilitarisme mateix, que aplica els principis del liberalisme econòmic al comportament de l'individu, predicant que la persecució de l'interès individual promou a la vegada l'interès col·lectiu. Al cap i a la fi, Raskòlnikov acaba reconeixent la seva incapacitat de millorar la societat a través de l'assassinat, mentre que el discurs utilitari s'acaba desmuntant a través dels personatges més adinerats, que persegueixen el seu propi interès individual amb el pretext hipòcrita - i totalment fals - de promoure el bé col·lectiu. Al final, tot i que de passada, el socialisme és la postura que queda millor parada en aquest combat d'ideologies. El final de la novel·la és optimista respecte a la redempció personal del protagonista, però es manté profundament escèptic respecte a la possibilitat de reforma social. Mentre la societat del futur triga a arribar, Dostoievski ens convenç, amb el seu humor negre i el seu cinisme aspre i desencantat, que la societat present no dubtarà a devorar els seus membres més desvalguts. 

Sinopsi: A la ciutat de Sant Petersburg, l'estudiant Raskòlnikov subsisteix en la indigència mentre traça un pla per assassinar la vella prestadora amb la qual ha empenyorat les seves últimes possessions. Un cop comès l'assassinat, cau malalt amb una febre que amenaça la seva estabilitat mental. La seva vida es creua amb la dels Marmèladov, una família que també prova de sobreviure en la indigència a causa de l'alcoholisme del pare i la malaltia de la mare, i que subsisteix a través de la prostitució de la filla gran. A la vegada, la mare i la germana de Raskòlnikov es presenten a la ciutat per tal de reunir-se amb el promès de Dúnia, un home adinerat que només s'estima a si mateix, i amb el qual Dúnia s'ha compromès per salvar la família de les penúries econòmiques. El destí de tots aquests personatges també s'entrecreua amb el del misteriós Svidrigailov, un propietari adinerat amb antecedents de maltractament i abús sexual, que no revelarà les seves autèntiques intencions ben bé fins al final del relat. 

M'agrada: És una novel·la monumental en múltiples sentits, i que a la vegada fa de molt bon llegir. 

14 de novembre de 2018

A change is gonna come

À la John Boutté.

10 de novembre de 2018

Els arxius de Sherlock Holmes (#217)

Em preocupa la seva salut. S'està posant pàl·lid i prim, i no menja res. "Quan li vindrà de gust sopar, senyor Holmes?" li ha dit la senyora Hudson. "Demà passat a dos quarts de vuit," ha respost. Ja sap com és quan s'interessa amb un cas. 

Doncs aquesta és l'última entrega de les aventures de Sherlock Holmes. He trigat una mica més de dos anys a llegir els nou volums sencers però el conjunt ha estat prou entretingut, i de totes totes recomanable. Els relats recollits a Els arxius de Sherlock Holmes es van publicar entre els anys 1921 i 1927, tot i que els casos tractats se situen a la dècada de 1890, i s'estenen ben bé fins a 1903, any en què Watson es casa per segona vegada i se separa definitivament de Holmes. També hi trobem una excepció, "La cabellera del lleó" que se situa el 1907 a la costa de Sussex, durant el retir de Holmes. Així doncs, i si mirem la cronologia interna dels fets, l'autèntic darrer cas de Holmes va ser el 1917 amb "Els darrers aplaudiments", el servei de Holmes durant la primera guerra mundial, i tots els d'aquest volum són anteriors a aquest moment. Com que ja fa uns quants anys que Holmes es troba retirat, ara Doyle ha de pensar noves motivacions per tal de seguir recuperant casos del passat. La raó que troba és comuna per a la majoria d'ells, i com si es tractés de la desclassificació de documents secrets, Watson va publicant els casos en qüestió quan fa prou anys com perquè els involucrats no es puguin oposar a la seva difusió. El censor és, en alguns casos, Holmes mateix, que acaba donant permís a Watson per a la publicació de certs dels casos més controvertits. Suposo que per aquest mateix motiu, per justificar aquest suposat secretisme, els detalls dels casos es van fent cada cop més escabrosos i sensacionalistes, de vegades directament inversemblants, i en conjunt la qualitat dels contes es ressent en relació amb els volums anteriors. Els millors reculls de relats curts segueixen essent Les aventures El retorn, un cop llegits tots. Els anys 20 no han fet evolucionar ni l'estil, ni el contingut ni l'estructura bàsica dels contes: suposo que Doyle troba la fórmula que funciona per al seu públic i decideix no tornar-se a moure's d'aquesta zona de confort. I potser en la repetició hi ha petites variacions, però el principal defecte d'aquest volum és que cada conte s'assembla massa a l'immediatament anterior, i a molts dels ja publicats en les altres entregues. L'últim dels volums també acabarà creant, de fet, una llarga tradició de pastitxos en els anys posteriors. De tant en tant, als marges de la narració, Watson va esmentant noms de casos que no es van arribar a publicar mai, i que van fer les delícies dels escriptors de seqüeles que arribarien anys després i que contribuirien a mantenir viu el mite del famós detectiu. Un d'aquests autors seria un dels fills de Doyle, Adrian. Malgrat tot, i havent llegit la sèrie sencera, aquest últim volum perd en la comparació amb els altres. Alguns dels defectes més evidents dels volums anteriors, com el racisme i la racialització explícita d'alguns dels personatges, continuen presents: "El problema de Thor Bridge" i "Els tres frontons" són els pitjors en aquest sentit. D'altra banda, els casos que proven de resultar més originals també acaben fent-se decebedors. N'hi ha dos d'ells, "El soldat pàl·lid" i "La cabellera del lleó", que són relatats per Holmes mateix i en els quals Watson no intervé. N'hi ha un altre, "La pedra de Mazarin" que està narrat en tercera persona, com ja havia passat abans amb "Els darrers aplaudiments". El motiu és que aquest relat va ser l'adaptació en prosa d'una obra de teatre que s'havia estrenat anteriorment. Tot i així, encara podem trobar algun cas força curiós, on Doyle experimenta amb les expectatives de la narrativa gòtica i pretén temptar-nos amb una explicació sobrenatural que, com passava a El gos dels Baskerville, acaba desmuntada per la racionalitat implacable de Holmes. I curiosament són aquests dos, "L'home que s'arrossegava" i "El vampir de Sussex", els que han acabat sent els meus preferits. 

Continguts: El darrer volum de les aventures de Sherlock Holmes conté dotze relats publicats entre 1921 i 1927. "La pedra de Mazarin" ens ofereix un curiós retrobament entre Holmes i Watson. Davant la mirada perplexa d'aquest últim, Holmes persegueix el lladre d'una valuosa gemma i utilitza una reproducció en cera d'ell mateix per al seu propòsit. "El problema de Thor Bridge" és un cas força enginyós un cop resolt que gira al voltant d'un misteriós assassinat. "L'home que s'arrossegava" mostra el que passa quan es creuen els camins de Sherlock Holmes i el doctor Jekyll. "El vampir de Sussex" presenta precisament això, un cas de vampirisme que acaba per no ser el que sembla al principi. "L'aventura dels tres Garridebs" és un cas que Watson mateix qualifica de còmic, i gira al voltant d'un frau i un engany que Holmes descobreix de seguida. A "El client il·lustre" les relacions de gènere es tornen a posar sobre la taula: a Holmes se li encarrega que impedeixi el casament d'una dama de l'alta societat amb un criminal de fama internacional (austríac, per més inri). A "Els tres frontons" Holmes entra en contacte amb els baixos fons en un cas que té a veure amb la casa de camp d'una velleta, i acaba trobant-se amb una ment criminal que podria ser el paral·lel pervers de l'Irene Adler d'"Escàndol a Bohèmia". "El soldat pàl·lid" és un relat que té lloc al voltant de la guerra dels Bòers de Sudàfrica, i on el subtext homosexual del conte s'acaba fent molt evident. "La cabellera del lleó" és un conte realment absurd un cop resolt, i on els termes científics que sostenen el cas acaben essent molt febles. A "El colorista jubilat" Holmes uneix forces amb el sr. Barker, un altre detectiu prodigiós, per tal de desentrellar un cas de doble desaparició. Aquí Holmes revela de nou la seva potencial excel·lència per al crim i Watson es torna a convertir en l'ase dels cops. A "L'hostessa del vel" Holmes i Watson assisteixen al tancament d'un misteri de molts anys enrere tot i que, un cop més, es limiten a rebre el testimoni sobre el que va passar. A "Shoscombe Old Place" Holmes és alertat de l'aparició d'unes restes humanes cremades en una mansió del camp, tot i que el misteri acaba essent força diferent del que sembla al principi. 

M'agrada: "L'home que s'arrossegava", "El vampir de Sussex" i "El soldat pàl·lid". 

No m'agrada: No és dels millors volums de la sèrie. 

6 de novembre de 2018

La vall de la por (#216)

Està desenvolupant una vena inesperada d'humor sardònic, Watson, de la qual m'hauré d'aprendre a defensar. Però en qualificar en Moriarty de criminal està produint un libel als ulls de la llei, i aquí hi ha la glòria i la meravella. El més gran conspirador de tots els temps, l'organitzador de totes les maldats, el cervell que controla l'inframón - un cervell que podria haver salvat o enfonsat el destí de nacions senceres. Aquest és l'home. 

Durant 1914 i 1915, la revista Strand serialitza la novel·la The Valley of Fear, una altra de les aventures de Sherlock Holmes en gran format. De fet, esdevé l'última de les novel·les del detectiu de Baker Street, i aquesta entrega ens ofereix un dels seus casos més intrigants i més ben travats. La cronologia ens retorna a la primera època de la col·laboració entre Holmes i Watson, és a dir, al període d'abans de la derrota de Moriarty. De fet, Moriarty hi acaba jugant un paper important, en aquest cas. Al principi, Holmes l'esmenta en relació a una informació xifrada que acaba de rebre. A partir d'aquí desapareix completament del relat, i jo em vaig témer en tot moment que no fos res més que un recurs per a la distracció. En realitat no ho és. Cap al final tots els caps solts s'acaben lligant i ens adonem que els distractors, en realitat, són molt escassos en aquesta novel·la i estan molt ben repartits. Tot i que la seva divisió en dues meitats separades fa que la trama s'alenteixi força més en la segona part que en la primera, al final totes les peces acaben encaixant al seu lloc i la resolució del cas resulta del tot satisfactòria. Doyle repeteix aquí una fórmula que a Estudi en escarlata li havia funcionat: la primera part és pròpiament l'aventura de Holmes i Watson per tal de resoldre un misteriós assassinat. A la segona part, però, l'acció recula en el temps i es trasllada als Estats Units per seguir la història prèvia de la víctima i tanca el cercle, per tant, un cop el seu desenllaç ens posa en antecedents sobre les motivacions del crim. L'estil de les dues narracions és força diferent: durant la primera part assistim als intercanvis d'enginy entre Holmes i Watson, Holmes resol fàcilment un missatge xifrat, un cos de policia rural queda completament desbordat pels esdeveniments, i assistim a les vicissituds familiars d'una víctima d'assassinat. La segona part, però, ens transporta a una versió un punt excessiva de l'oest americà, que pretén evocar el to sensacionalista i exagerat dels penny dreadful. El resultat és una mena de collage entre aquests dos relats altament dispars, que acaben emmarcats, tant al principi com al final, per l'amenaça misteriosa i omnipresent del professor Moriarty. Tot i que no és El gos dels Baskerville, aquesta novel·la manté la intriga a un ritme àgil i constant, va deixant sorpreses pel camí per tal de mantenir l'interès de la lectura en tot moment i té dos moments àlgids de tensió en els desenllaços de cada part, cosa que s'agraeix. Hi ha detalls, però, que acaben resultant totalment absurds per exagerats, com acostuma a passar, en general, amb les aventures de Holmes. Aquí, per exemple, els francmaçons esdevenen, per algun motiu no gaire clar, una organització criminal i, tot i que sembli força estrany plantejat d'aquesta forma, Doyle soluciona el problema de plausibilitat fent que les seves activitats criminals es redueixin a un territori limitat, la vall de la por que dóna títol a la novel·la. Per més forçat que resulti quan s'analitza, el relat és força intrigant i va repartint la tensió i resolent els misteris en els moments adequats.

Sinopsi: Sherlock Holmes rep a Baker Street un missatge xifrat a través d'un dels còmplices de Moriarty. Després de desxifrar-lo fàcilment, rep la notícia que l'amenaça que es reflectia al missatge s'ha acomplert i el senyor Douglas de Birlstone, a Sussex, ha estat assassinat. Holmes i Watson es traslladen a Sussex acompanyats de l'inspector MacDonald, i allà descobreixen que el senyor Douglas no era tan transparent com se suposava. A part d'això, l'actitud sospitosa de la senyora Douglas i el millor amic del finat posen Holmes en alerta.

M'agrada: Per més exagerat que resulti el desplegament de detalls, La vall de la por és una novel·la molt entretinguda i molt ben construïda. La imatge de conjunt no s'acaba de revelar ben bé fins al final de l'obra, que descobreix girs inesperats fins i tot quan el problema ja sembla resolt.

No m'agrada: Té moments en què la narració es fa un punt massa lenta, sobre tot a l'inici de la segona part. 

3 de novembre de 2018

Els darrers aplaudiments (#215)

- Com ho sap, tot això? 
- L'he seguit. 
- No he vist ningú. 
- Això és el que es pot esperar quan jo el segueixo. 

I uns anys després del comiat del famós detectiu, assistim a un altre dels seus retorns. Amb l'excepció del servei de Sherlock Holmes durant la gran guerra, el 1917, no és un retorn real. Oficialment, Holmes segueix retirat al seu apiari des de 1901, però entre els anys 1908 i 1913 la revista Strand va tornar a publicar noves aventures de Sherlock Holmes, de forma més esporàdica que en els altres períodes. La cronologia dels relats segueix essent anterior a la retirada de Holmes, i el material se'ns presenta com a "reminisciències" de casos de l'última dècada del segle dinou, és a dir, records per part de Watson d'alguns dels casos més destacats. Així, trobem un recull de set casos un punt desigual, amb intents molt originals, d'altres que no tant, i d'altres que directament desafien la paciència dels lectors. En altres edicions d'aquest volum s'incorpora també "La caixa de cartró", un relat força anterior a aquest moment però que en moltes edicions va quedar fora de Les memòries de Sherlock Holmes per considerar-se massa escabrós per al gran públic. A part dels sis relats publicats entre 1908 i 1913, també hi trobem "His Last Bow" (es podria traduir com "La seva última salutació") que es va publicar extraordinàriament el 1917 i on assistim al retrobament, setze anys després, de Holmes i Watson per a una última aventura, on s'aprecia un cert to de nostàlgia pels temps passats. El relat cobreix la participació de Holmes en una trama d'espionatge al servei del govern britànic durant la primera guerra mundial. No té res a veure amb les memòries de guerra que començarien a arribar dels supervivents del front durant els anys següents. El mateix Doyle hi perdria el seu fill gran, Kingsley, el 1918, i l'abisme generacional, en aquest context, sembla autènticament insalvable. De fet, la gran guerra va agafar Doyle massa gran per al servei actiu. On sí que havia servit amb l'exèrcit britànic uns anys abans va ser a la guerra dels Bòers, a l'actual Sudàfrica, un conjunt de campanyes que, tot i la seva dosi d'horrors perpetrats pels britànics mateixos, van tenir molt més a veure amb l'empresa de domini colonial que amb la guerra de desgast i de trinxeres que es revelaria com a novetat a partir de 1914. Doyle era un soldat de l'imperi tallat a l'antiga, com reflecteix la seva retòrica nacionalista i la superioritat moral amb què observa qualsevol moviment per part de potències estrangeres. En el relat, per exemple, la guerra d'independència irlandesa es converteix en no res més que una acció tàctica per part del govern alemany dirigit a afeblir el poder britànic. No hi trobem gaire cosa més que aquesta mena de propaganda, en aquest relat, tot i que no deixa de ser curiós que els raonaments geopolítics n'acaparin una part tan important, com si el propi Doyle pretengués imbuir la seva narració d'un to molt més solemne o seriós que en els altres casos. El tipus de retòrica també s'intueix fàcilment en altres relats, però. El rerefons segueix essent profundament conservador respecte al gènere i a la nacionalitat. "L'aventura de Wisteria Lodge", per exemple, és un pastitx de detalls escabrosos i prejudicis racials que, per a més inri, realment no condueixen enlloc, sinó que s'acaben revelant com a simples distractors per a la trama principal. De la mateixa manera, "La desaparició de Lady Frances Carfax" pretén prevenir-nos de les perilloses conseqüències que poden afrontar les senyores solteres que viatgen soles. Aquest és un conte força divertit, però, que ens porta a l'ambient decadent de balneari suís que és tan típic també del tombant de segle.  Llegiu Els darrers aplaudiments, doncs, si us heu aficionat a les aventures de Holmes i Watson i teniu curiositat per saber com continuen, però no és ni de bon tros un recull al nivell de Les aventures o El retorn. 

Continguts: El recull conté set relats (en la majoria d'edicions vuit, ja que inclou "La caixa de cartró", que jo vaig llegir com a part de Les memòries de Sherlock Holmes). El primer d'ells, "L'aventura de Wisteria Lodge", com a cas és força desastrós, i el propi Sherlock Holmes el qualifica de "caòtic". La trama és força fluixa un cop resolta, però la gràcia de tot plegat, com a novetat, és que aquí un inspector rural acaba superant Holmes. A "Els plànols del Bruce-Partington" retrobem Mycroft i descobrim una mica més sobre les seves activitats al servei del govern britànic. De nou un robatori posa en perill els secrets d'Estat del govern i Holmes i Watson tornen a infringir la llei. "El peu del diable" és una aventura extravagant que té lloc en un dels viatges de convalescència de Holmes, aquest cop a la costa de Cornwall. "L'aventura del cercle roig" és força semblant a altres històries anteriors: una banda criminal amb ramificacions internacionals acaba col·lidint amb la trajectòria de Holmes d'una forma totalment fortuïta. La participació de Holmes en el cas és força esparsa, i finalment la resolució de la trama se'ns presenta pel llarg testimoni de la víctima. A "La desaparició de Lady Frances Carfax" la senyora que figura al títol desapareix misteriosament, i Watson és enviat a Suïssa a investigar en nom de Holmes. Watson comença a recórrer diversos balnearis al centre d'Europa, l'acció comença a fer voltes inesperades i és francament un dels més entretinguts. A "El detectiu moribund", un bon matí Watson descobreix Holmes en un estat lamentable i, horroritzat, es prepara per assistir-lo en les seves últimes hores de vida. Finalment, "Els darrers aplaudiments" ens presenta, a través d'un narrador en tercera persona, el retrobament de Holmes i Watson durant la primera guerra mundial.

M'agrada: "El peu del diable", "La desaparició de Lady Frances Carfax" i "El detectiu moribund".

No m'agrada: La resta de relats no estan a l'alçada dels anteriors. 

2 de novembre de 2018

Vergonya (9)

S'inicia un judici polític que posa en evidència la manca de qualitat democràtica de les institucions de l'estat espanyol. S'accepta la versió d'una instrucció basada en una ficció, que s'immisceix en la vida privada dels processats amb una brutalitat inaudita. La violència de la policia l'1 d'octubre i aquesta d'avui - institucional i simbòlica - són les úniques violències exercides fins avui. 





30 d’octubre de 2018

El darrer unicorn (#214)

El meu pare odia els gats. Diu que no existeix res que sigui un gat... És tan sols la forma que els agrada prendre a tota mena de follets, esperits i dimoniets per tal d'entrar fàcilment a les cases dels humans. 

Aquesta novel·la de l'autor nord-americà Peter S. Beagle, es va publicar per primer cop el 1968, el mateix any que Un mag de Terramar d'Ursula K. LeGuin. Igual que aquesta, és una autèntica joia de la literatura de fantasia del segle vint. Tot i que les influències de Tolkien en Beagle són força clares en alguns moments, El darrer unicorn esdevé una obra completament original en la seva manca de pretensions i en la destresa amb què l'autor porta els seus personatges al seu destí. La novel·la també destaca per l'ús del llenguatge, profundament poètic i gràvid d'una saviesa reposada i profunda. Beagle segueix l'exemple de Tolkien en intercalar en la seva prosa versos que venen al cas de la història, amb diferents estils i graus de formalitat depenent del moment en què es troba el relat. A la vegada, hi ha fragments d'una prosa profundament lírica, especialment en els moments en què els personatges reflexionen sobre la vida i l'existència. Si bé l'ombra de Tolkien plana sobre l'estil i la forma de la novel·la, val a dir que és un mèrit incalculable per part de Beagle seguir aquest mestratge sense perdre rastre d'originalitat. Però la influència més clara és també la més subtil: Beagle desenvolupa una de les reflexions més profundes i belles de l'obra tolkieniana i la transforma en un conte de fades deliciós que, com els millors contes de fades, no deixa de tenir un pòsit fosc i pertorbador quan s'acaba d'empassar. La imatge és la de la convivència dels éssers mortals i els immortals, que porta al plantejament d'una qüestió metafísica tan profunda com arribar a comprendre la nostra pròpia mortalitat. Tolkien posava davant per davant dues races diferents, els humans i els elfs, i a través d'ells contraposava dues formes diferents de felicitat, per acabar trobant benediccions i tristeses ocultes tant en el fet de la vida com en el de la mort. Beagle aquí emprèn un projecte similar, per presentar-nos un unicorn, immortal per naturalesa, que emprèn un insòlit viatge per tal d'esbrinar el motiu de la desaparició els seus congèneres. El seu camí es creua amb el de Schmendrick, un aprenent de mag que, a causa de la seva pròpia incompetència es troba atrapat en un estat immortal i ha de lluitar per tal de poder envellir de nou. A la seva expedició s'acaba afegint Molly Grue, ex-donzella reconvertida en cuinera, que té la facultat de veure-hi més clar i parlar més clar que la majoria dels qui l'envolten. Gran part del relat queda sostingut pel carisma dels seus personatges, que esdevenen perfectament agradosos en les seves imperfeccions. L'aventura comença de forma prou innòcua, però el camí per tal de revelar el misteri acabarà fent-se més i més tortuós a mesura que anem descobrint quines amenaces afronten els protagonistes. Com també passa a les obres de Tolkien, LeGuin i Michael Ende, la naturalesa del mal esdevé indefinida i ubiqua, cosa que afegeix suspens i misteri al relat, d'una banda, però també profunditat i nivells de lectura. I si amb tot això no n'hi ha prou, la novel·la també ens ofereix els seus moments metatextuals: els personatges són conscients en tot moment que es troben en un conte de fades i juguen constantment amb les expectatives que comporta el gènere. Cap a la meitat de la novel·la l'expedició formada per l'unicorn, Schmendrick i Molly arriba al castell del rei Haggard, on la narració pren una direcció completament diferent. El darrer unicorn és una bona recomanació per a aquells a qui us agradi l'alta fantasia de tall més clàssic. És una lectura fàcil i agradable, però totalment gratificant en la seva bellesa i originalitat. 

Sinopsi: En un bosc encantat, l'unicorn protagonista se n'adona que és la darrera de la seva espècie, i emprèn un viatge improvisat per tal d'esbrinar quin ha estat el destí de la resta d'unicorns, ara desapareguts. Aviat és capturada per al circ dels horrors de Mommy Fortuna, on coneix el mag Schmendrick, amb qui s'alia per poder escapar. A partir d'aquest moment, emprenen un viatge per tal d'aconseguir la llibertat, cadascun a la seva manera. 

M'agrada: És una lectura molt agraïda, que sorprèn a cada pas amb cops amagats i girs inesperats. 

27 d’octubre de 2018

Goodbye, Columbus (#213)

Però, qui sap? Qui ho pot dir? Potser resulta que és vostè l'autèntic messies. És el que diu en Mickey, que el messies és una noció col·lectiva. En Mickey va anar a la ieshivà una temporada. El que ell diu és que el messies som tots plegats. Una mica jo, una mica vostè. Hauria de sentir aquell noi quan parla, sergent, quan s'hi posa. 

Vaig dir que sentir la notícia de la mort de Philip Roth m'havia fet venir moltes ganes de rellegir, però d'entrada he començat llegint una obra que és totalment nova per a mi. Ara sento que hauria d'haver llegit Goodbye, Columbus (1959) molt abans, em penso, perquè aquesta lectura m'hagués aclarit una sèrie d'aspectes sobre l'obra de Roth que són rellevants per comprendre el seu lloc dins la literatura americana. A més, és d'aquells llibres que ens aclapara amb la seva excel·lència quan ens n'adonem que es tracta del debut del seu autor. Roth va ser capaç de fer això amb vint-i-sis anys. Algunes de les seves novel·les exploren els mateixos temes i imatges, però entaforats entre milers d'anècdotes, personatges secundaris i digressions interminables. En canvi, la novel·la curta i els relats que conformen Goodbye, Columbus són força més accessibles que algunes de les seves novel·les més famoses: sintètics, lleugers, i amb una vena d'humor despullat que colpeja en els moments més insospitats. Això no vol dir que no tractin temes molt seriosos i exhibeixin una gran complexitat en les seves imatges i símbols. La identitat jueva és una constant, però aquí se'ns presenta, com a figura sobre fons, en contrast amb la societat americana que els gentils estan construint. El que en altres novel·les més recents de Roth es converteix en rememoració de vegades un punt nostàlgica del passat, l'adolescència en un barri obrer de Newark durant els anys 40 i 50, aquí es converteix en un reflex cru i fidedigne del present: la comunitat jueva no s'ha assimilat del tot a l'estil de vida americà, els avis i alguns pares encara no parlen anglès, l'Holocaust és una memòria recent i una experiència límit, i el somni americà se situa al futur més que no pas al passat. La novel·la curta, Goodbye, Columbus, ens situa en una curiosa tensió entre assimilació i lluita de classes. El protagonista, Neil Klugman, és un jove de classe obrera que treballa a la biblioteca municipal de Newark. Un estiu coneix una jove de casa rica, Brenda Patimkin, i tots dos inicien una relació tempestuosa que els abocarà irremeiablement al matrimoni o al desastre. I això no vol dir que el matrimoni no es presenti també com una mena de desastre. El relat explora les formes en què Neil i Brenda es manipularan l'un a l'altre, en una relació amorosa que s'acaba transformant en una guerra pel control, a causa, en el fons, de l'abisme de classe que els separa. La família Patimkin abraça el somni americà a través del consum compulsiu, de persones, de relacions i de tot tipus d'objectes, i així mateix inicien Neil en el consum compulsiu de fruita com si es tractés dels fruits de l'arbre del paradís ofrenats en safata. Ara bé, Roth es mira la seva pròpia metàfora des de fora i amb el cap reposat, i per això té la lucidesa de recordar-nos que el consum compulsiu de fruita provoca cagarrines. Tot i el meravellament inicial de Neil amb aquest nou estil de vida, tant ell com Brenda aviat comencen a jugar les seves cartes, cadascun per interessos privats que de vegades queden tan sols suggerits i s'han d'anar llegint entre línies. A part de les diferències de classe, el matrimoni i el diafragma són dos esculls intercanviables que amenacen la relació, i dues eines que els protagonistes acabaran utilitzant l'un contra l'altre. De fet, la manipulació esdevé un motiu constant en tots els relats del volum, en una mesura o una altra. El manipulador, normalment, es resisteix a assimilar-se i abraça la tradició jueva més observant, paradoxalment, com a eina de pressió per a ser integrat. Els diferents manipuladors que van passant per davant dels nostres ulls no són quasi mai personatges agradables o simpàtics i, tot i així, les seves accions s'acaben revelant com a eloqüents qüestionaments de l'statu quo. Al rerefons hi ha una crítica punyent del tipus de mentalitat pragmàtica que construeix una societat com l'americana: aquests que es resisteixen a l'assimilació, per diferents motius la majoria de vegades totalment mercenaris, acaben revelant la cara oculta del somni americà. El risc d'encaixar massa bé dins d'aquest sistema no és, simplement, convertir-se en una peça més dins de la seva maquinària, sinó, més aviat, el perill de ser-hi engolit un cop dins. Això es revela amb total claredat al final de "No pots conèixer un home per la cançó que canta", però també és present, per exemple, al desenllaç de "Defensor de la fe", en què el sergent Marx li nega una compassió bàsica al soldat Grossbart, que no se la mereix per la seva bondat o honestedat, sinó precisament per ser un autèntic desgraciat. L'únic dels personatges que ens demostra la possibilitat de creuar la línia i arribar a comprendre o a compadir l'altre en termes absoluts és l'Eli Peck de "Eli, el fanàtic", tot i que, és clar, la seva experiència límit queda disfressada a ulls del gran públic com a crisi nerviosa. En definitiva, Roth ens presenta en el seu debut una crítica punyent de l'estil de vida americà des de la seva gènesi al final de la segona guerra mundial, i ho fa amb un estil sobri, planer, extremadament eloqüent i un humor que desarma els lectors quan menys s'ho esperen. 

Sinopsi: Goodbye, Columbus és una història d'amor entre dos joves de classes socials diferents, que troben en la contracepció el seu camp de batalla. "La conversió dels jueus" és un conte sobre un adolescent que qüestiona el rabí sobre els dogmes principals de la seva fe, amb conseqüències realment inesperades. "Defensor de la fe" és un conte sobre la relació que s'estableix en una base de l'exèrcit americà entre el sergent Marx i tres reclutes jueus. Un dels reclutes, Grossbart, utilitza les pràctiques del judaisme com a eina per aconseguir certs privilegis, cosa que començarà a incomodar Marx a mesura que les maquinacions de Grossbart es vagin complicant. "Epstein" és un divertit relat sobre una peculiar crisi dels seixanta. "No pots conèixer un home per la cançó que canta" és el relat d'un home que rememora certs episodis de la seva vida a l'institut en companyia d'un delinqüent juvenil. "Eli, el fanàtic" és la història d'un advocat que representa els veïns d'un barri residencial de Newark i amenaça amb prendre accions legals contra una comunitat de refugiats jueus europeus, molt més tradicionalistes, que han establert una escola rabínica a la zona. 

M'agrada: És una lectura realment reveladora, que ajuda a comprendre l'obra de Philip Roth molt millor. A mi m'han agradat especialment "Defensor de la fe" i "Eli, el fanàtic", tot i que els altres em semblen igual de bons. 

24 d’octubre de 2018

El déu de les coses petites (#212)

No importava que la història ja hagués començat, perquè el kathakali va descobrir fa molt de temps que el secret de les Grans Històries és que no tenen secrets. Les Grans Històries són les que ja has sentit i vols tornar a sentir. Les que pots penetrar en qualsevol punt i habitar amb comoditat. No t'enganyen amb exaltacions i finals amb trampa. No et sorprenen amb res d'imprevist. Són tan familiars com la casa on vius. O l'olor de la pell del teu amant. Saps com s'acaben, i tot i així les escoltes com si no ho sabessis. Igual que saps que un dia moriràs i, tot i així, vius com si no hagués de passar. En les Grans Històries saps qui viu, qui mor, qui troba l'amor, qui no. I tot i així ho vols tornar a saber. 

Aquesta és la recomanació d'una novel·la totalment única en la seva espècie. L'autora índia Arundhati Roy es va donar a conèixer amb la seva publicació el 1997, i des de llavors només ha publicat una altra novel·la, centrant la seva carrera en els assajos polítics i l'activisme. El déu de les coses petites és un retrat fascinant i commovedor sobre l'Índia de després de la independència, centrat sobre tot en les seves tensions polítiques, socials i culturals. A finals dels anys 60, on se situa gran part de l'acció, el país respira entre dues guerres cruentes, la situació política és altament inestable i una rígida estructura social determina el lloc dels individus dins la comunitat. Per a la casta dels intocables, sembla que els canvis arriben a pas de cargol de la mà de la ideologia comunista; per a les dones, encara no hi ha tanta sort. El relat navega molt destrament entre les dues perspectives: les múltiples lectures que ofereix de posicions polítiques i esdeveniments històrics que estan canviant el rostre del país contrasten agudament amb les veus que queden al marge, suprimides i victimitzades irremeiablement. La novel·la estableix, per tant, aquesta dialèctica constant entre les coses grans i les coses petites, però ens les mostra com a parts inextricables d'una mateixa existència. Per això, aquest relat de les coses petites, de les vides privades dels protagonistes i de les seves decisions aparentment més innòcues, portarà inexorablement a la tragèdia. En un món, per exemple, on una dona no pot decidir a qui estimar, la pell blanca mereix directament més amor i atenció que la negra, i les tradicions defensades des del fanatisme religiós poden pesar més que el benestar col·lectiu, les decisions més fortuïtes sobre els fets més quotidians poden acabar marcant vides senceres. El passat colonial del país també aflora en tot aquest entramat de tensions: és l'ètica i els valors dels colonitzadors els que s'oposen a l'emancipació definitiva de totes aquestes víctimes, imposant un sentit d'ordre opressor i asfixiant en el que ara són les classes altes de la població índia. En el si d'una família acomodada a l'estat de Kerala, els bessons Rahel i Estha aprenen de forma altament traumàtica que tot pot canviar en un dia. La resta de les seves vides, transitant entre la buidor i el silenci, es dedicaran a negociar quin grau de responsabilitat van tenir en els esdeveniments que els van marcar en el passat, i a provar de descobrir si els queda cap possibilitat de guariment. Quan es produeix el seu retrobament, vint anys després de la tragèdia, Rahel i Estha es retroben com a ànimes bessones, ja que, tot i la distància que els ha separat físicament, les seves ments sempre han estat unides com les d'un sol individu. Aquesta connexió telepàtica entre els personatges, però, no és ben bé un recurs al realisme màgic sinó més aviat un altre dels múltiples motius i imatges que recorren el text, amb una exuberància que a moments pot arribar a aclaparar. La novel·la és una autèntica obra mestra pel que fa a la seva estructura i el seu ús del llenguatge i de la perspectiva. En el primer capítol se'ns ofereix el desenllaç de la tragèdia i, a partir d'aquí, assistirem al desenvolupament de la història a través de múltiples salts cronològics, gràvida d'un sentit de fatalitat que es va fent més ominós a mesura que van passant capítols. La gran intriga del relat ens tempta més amb el com i el per què de la tragèdia, i com les coses petites conspiren per tal de realitzar-la, que pròpiament amb els fets. D'altra banda, l'ús que Roy fa del llenguatge és part de l'encant de la lectura: mentre ens desplega descripcions lentes i inacabables dels paratges naturals que envolten els personatges, al mateix temps la perspectiva que ens ofereix en els moments decisius del relat és la dels infants, que descobreixen el llenguatge per primera vegada, amb el seu ús totalment particular i personal de les paraules. Quan finalment el relat arriba al cor de la violència, ho fa amb un llenguatge sec i extremadament gràfic. El déu de les coses petites és un relat corprenedor sobre el final de la innocència, i sobre el cost associat de la llibertat en una societat opressiva fins a un punt asfixiant. Al rerefons de totes les desgràcies hi ha un personatge, Ammu, que brilla amb una llum especial: el seu amor desesperat envers els seus fills, la seva tenacitat davant l'adversitat i la seva ànsia irrefrenable de llibertat acaba transcendint fins i tot els moments més foscos de la narració. 

Sinopsi: Rahel i Estha són els fills bessons d'una dona divorciada de classe alta, Ammu, a l'estat de Kerala. Fugint d'un matrimoni abusiu, Ammu torna a la casa familiar a viure amb la seva mare, la seva tia soltera i el seu germà, Chacko. L'any 1969, quan els bessons tenen set anys, la família es disposa a donar la benvinguda a l'ex-dona anglesa de Chacko i la filla de tots dos, Sophie Mol, de nou anys. Des del primer capítol coneixem la tragèdia en què desencadenarà aquesta visita, però a través de la novel·la anirem coneixent amb una riquesa de detalls fascinant i aclaparadora els passats de tots els membres de la família i les circumstàncies que els portaran al fatal desenllaç. 

M'agrada: És una lectura realment aclaparadora en la seva bellesa i la seva magnificència, que sorprèn a cada pàgina amb el seu ús altament creatiu de les imatges. També m'agrada, de fet, que m'hagi recordat en molts moments Fills de la mitjanit de Salman Rushdie, però que m'hagi agradat molt més que aquesta última. 

19 d’octubre de 2018

Alias Grace (#211)

Quan ets al mig d'una història, no és una història en absolut, sinó tan sols una confusió; un brogit fosc, una ceguesa, una destrossa de vidre esmicolat i fusta estellada; com una casa dins d'un remolí o un vaixell esclafat contra els icebergs o arrossegat pels ràpids, i ningú a bord és capaç d'aturar-ho. És després que es converteix en quelcom semblant a una història. Quan l'expliques, a tu mateixa o a algú altre. 

Aquesta novel·la de l'autora canadenca Margaret Atwood es va publicar per primer cop el 1996, però ha adquirit notorietat recentment a causa de la seva adaptació en forma de sèrie televisiva. És una novel·la molt complexa, que construeix una ficció absorbent i captivadora sobre uns fets reals sobre els quals han sobreviscut poques dades. Al voltant dels buits d'informació, Margaret Atwood construeix un relat apassionant sobre els prejudicis i la pressió social, la tensió entre el desig i la realitat, les trampes de la memòria i el fet mateix de construir relats. L'any 1843, a Toronto, hi va haver el judici per l'assassinat de Thomas Kinnear, un propietari, i la seva majordoma, Nancy Montgomery, al seu domicili. Els acusats van ser el mosso de quadra, James McDermott, que va ser condemnat a mort i executat, i la minyona de la casa, Grace Marks, una noia de tan sols quinze anys que acompanyava McDermott en la seva fugida als Estats Units. A causa de la seva joventut i la sospita que havia estat segrestada per McDermott, finalment se li va commutar la pena de mort per la cadena perpètua. Durant un període de temps va ser internada en una institució per a malalts mentals a causa dels seus atacs d'histèria i el seu somnambulisme. Al cap d'un temps va ser retornada al penal, se suposa que sota la sospita d'haver fingit les afeccions mentals. A part d'això, no hi ha gaire més informació fidedigna del cas. La crònica principal ens n'arriba a través dels escrits de Susanna Moodie, una autora de l'època que va entrevistar Grace Marks. Les incògnites són tan nombroses que hi ha prou motius per a l'especulació: no està clar si McDermott va actuar sol o Grace Marks va ser còmplice o fins i tot inductora dels assassinats, o si aquesta va ser tan sols una víctima innocent. El mòbil de l'assassinat tampoc no és gens clar: en l'època es va descriure com a crim passional, suposadament mogut per la gelosia de Marks respecte a Nancy Montgomery, que era l'amant de Kinnear. Tanmateix, el mòbil també podria haver estat purament material, ja que McDermott i Marks van fugir havent robat algunes possessions de Kinnear i Montgomery, o una revenja per part de McDermott, ja que aquest havia estat acomiadat per Montgomery dies enrere. En la novel·la, s'exploren totes les possibilitats de forma exhaustiva, en un relat que es composa de múltiples fragments i perspectives. El doctor Simon Jordan, un jove pioner en el camp de la psiquiatria, es disposa a escoltar el relat de Grace per tal de trobar un sentit als seus lapses d'amnèsia. Des del punt de vista privilegiat de Grace, de seguida ens n'adonem que és un personatge molt més articulat i intel·ligent del que dóna a entendre la seva aparença de noia humil i poc cultivada, ja que en tot moment es fan evidents les omissions deliberades que conté el seu relat. La brutalitat i opressió que Grace ha patit al llarg de la seva vida no sols se'ns intueixen a través d'aquests buits i omissions, sinó també a través de fragments de somnis i visions que Grace inclou en la narració i que convé interpretar com a elements amagats del seu subconscient que afloren en els fets. D'aquesta forma, Margaret Atwood explora les relacions d'explotació i manipulació que s'estableixen entre homes i dones, d'una banda, i entre diferents classes socials, de l'altra. Al llarg de la narració, observem el tractament desigual que pateixen homes i dones en societat, i com l'experiència femenina es va forjant a través d'aquestes injustícies, recorrent de vegades a la malaltia mental com a via d'escapament desesperada i macabra. A més, assistim a la hipocresia desplegada per les classes més altes a l'hora d'assumir aquests rols de gènere, com s'exemplifica principalment a través del comportament del doctor Jordan al llarg de la novel·la. Finalment, la interpretació última dels fets correspon als lectors, ja que, a través de les múltiples veus i possibilitats que desplega la història, no hi ha una versió dels fets que es pugui considerar definitiva. La novel·la és una lectura realment plena de tensió i d'ambigüitats, i ens ofereix una deconstrucció dels tòpics i de la societat a l'època victoriana que m'ha recordat força La dona del tinent francès de John Fowles. A mi, personalment, Alias Grace m'ha agradat força més que El conte de la serventa, tot i que la seva temàtica sigui similar. Si El conte de la serventa ens ofereix un relat futurista sobre on podrien arribar les coses, Alias Grace ofereix una anàlisi tremendament lúcida i crua de les tensions polítiques i construccions ideològiques que ens han portat fins al moment present. Una lectura imprescindible per a fans d'Atwood. 

Sinopsi: Uns quinze anys després dels crims contra Thomas Kinnear i Nancy Montgomery, el doctor Simon Jordan es proposa entrevistar la convicta Grace Marks per tal de provar d'esclarir els fets autèntics i, d'aquesta forma, provar de determinar si Grace pateix algun trastorn mental. Tanmateix, el relat de seguida pren implicacions molt més sinistres i ambigües del que es podria suposar al principi, en tant que comencen a aflorar múltiples intencions i perspectives dels diferents implicats, i el punt de vista de Grace tampoc no és del tot sòlid, ja que el seu relat conté nombroses el·lipsis i contradiccions. A través del relat de Grace, el doctor Jordan es veu cada cop més lluny de la seva zona de confort, en tant que la seva tasca s'anirà complicant a mesura que s'hi vagi implicant més íntimament. 

M'agrada: És un relat que no es deixa res al tinter respecte a les relacions de gènere i les seves implicacions polítiques, i que manté una intriga constant ben bé fins als últims capítols. 

16 d’octubre de 2018

Vergonya (8)

Avui fa un any que els Jordis són a la presó, sense judici ni condemna, a causa d'un tumult fictici. Els jutges no s'ho pensen, però tard o d'hora, sigui quina sigui la sentència, els presos polítics sortiran i seran testimonis vius de la injustícia que se'ls està fent. Per a aquells que s'apressin a negar la politització del sistema judicial espanyol, em remeto a la recent lliçó del cas dels màsters. 


#LlibertatJordis
#LlibertatPresosPolítics

13 d’octubre de 2018

Vida privada (#210)

Els Lloberola tenien l'orgull que tant el metge com el capellà eren com aquells calçotets de fil que tallava i cosia la mare de don Tomàs, uns calçotets sòlids, invulnerables, assegurats contra tots els estrips i totes les bugades, i els Lloberola, perquè duien aquesta mena de calçotets, es creien superiors a la resta dels senyors de Barcelona. 

Aquesta novel·la de Josep Maria de Sagarra (1894-1961), publicada l'any 1932, va causar un gran escàndol a la Barcelona republicana, en tant que retratava amb un realisme inèdit els vicis i vel·leïtats de les classes altes de la ciutat. El títol, Vida privada, fa referència precisament a la faceta amagada de les famílies respectables de la ciutat, tots aquells comportaments que no poden admetre en públic però que tothom sospita, imagina i magnifica a mitja veu. Amb l'esperit d'una portera indolent i refinada, Sagarra desplega amb una finor i una claredat incommensurables tot un catàleg de vanitats i perversions que, un cop sobre la taula, resulten completament plausibles, fins i tot evidents. Els Lloberola són una família de la noblesa vinguda a menys, que prova de passar com pot vivint de glòries passades i sense haver de rebaixar-se a treballar. L'argument l'articulen els dos fills dels patriarques don Tomàs i Leocàdia, que s'han d'adaptar als nous temps de formes que els seus pares no podrien ni tan sols haver contemplat. Frederic, el fill gran, està casat amb una hereva de l'alta burgesia, però havent gastat tots els diners de la dot, es veu desesperat a l'hora d'afrontar nous deutes. Enmig d'aquesta situació, renova un afer de joventut amb Rosa Trènor, una senyora de companyia i artista de cabaret amb aspiracions de gran dama. El fill petit, Guillem, es dedica a la prostitució - tot molt privat i discret, evidentment - però un bon dia un dels seus negocis li obre la porta a un xantatge ben sucós. Les vides de tots els personatges, tant dels principals com dels més secundaris, es van creuant fortuïtament a mesura que la trama va avançant, i la veu narradora ens va oferint poc a poc un cop d'ull privilegiat a les seves profunditats psicològiques, als seus passats convulsos i a les seves inquietuds presents. No hi ha cap detall que es faci superflu, en una novel·la on més que l'argument, el que centra l'interès ben bé des de la primera pàgina fins l'última és aquesta desfilada de màscares i subterfugis, d'esplendors aparents i misèries ocultes. La vida política, cultural i econòmica de la ciutat també queda analitzada amb una precisió quirúrgica, remuntant-nos fins i tot als pecats fundacionals dels negocis colonials. Ara bé, si per alguna cosa sobta i es gaudeix aquesta magnífica novel·la és per les seves decisions formals: Sagarra ens ofereix aquí un modernisme a l'europea, amb seqüències que no sorprendrien gens en mans de Joyce, per exemple, però un punt més reservat, com si tingués la prudència suficient per prendre distància d'allò que està relatant. Alguns dels capítols ofereixen punts de vista que desconeixem al principi i hem d'anar esbrinant poc a poc, i fragments que quasi es revelen amb immediatesa onírica. Aquesta predomina fins i tot els moments més polítics o històrics, com el fragment en què la narració se centra en els divertiments al voltant de l'exposició universal de 1929. Com si jugués a enfocar i desenfocar la lent a la seva conveniència, ho veiem tot a través de la distància i del filtre imposat per aquest narrador indiscret i tafaner que, en algun moment esporàdic, fins i tot, s'arriba a situar al lloc dels fets. La seva veu, rere la narració, sempre es mostra freda i profundament cínica, sense cap rastre de compassió pels personatges, dels quals abusa una vegada i una altra, com reflectint la forma en què aquests s'utilitzen els uns als altres sense miraments. Sentiríem alguna mena de compassió, com a lectors, si els personatges fessin el mínim esforç per resultar agradosos però, completament obcecats en la seva individualitat, són incapaços de pensar en algú altre que no siguin ells mateixos. A través de la dictadura de Primo de Rivera durant la primera part de la novel·la, i de la segona república durant la segona part, assistim a l'autèntic final d'una era. No perquè aquesta no hagi acabat molt abans, segurament amb el tombant de segle, sinó perquè els personatges han de prendre consciència, finalment, d'aquesta cloenda.  Els pares no s'ho poden arribar ni a imaginar; els fills ho accepten amb resignació, però només després d'haver-s'hi resistit amb totes les seves forces; i els néts possiblement arriben més preparats per als temps que vindran, però s'aboquen amb la mateixa despreocupació que els seus predecessors a un futur incert i inhòspit. El desenllaç és lleugerament obert, lleugerament definitiu, ja que tanca els destins de la majoria de personatges amb una nota de desencís. Els qui quedaran millor parats hauran estat aquells capaços de distanciar-se al màxim de les seves subjectivitats, i que hagin aconseguit viure-les des d'aquesta fredor displicent i estoica que predica la narració mateixa. 

Sinopsi: A mitjans dels anys 20, a Barcelona, una família de la noblesa vinguda a menys passa per dificultats econòmiques. Don Tomàs acaba venent el tapís familiar a Hortènsia Portell, una vídua burgesa. Els dos fills, Frederic i Guillem, proven de viure al dia amb el poc diner que els passa per les butxaques de tant en tant. Frederic s'endeuta amb el joc i amb les dones, i prova de ressuscitar la relació amb la seva antiga amant, Rosa Trènor. Guillem aprofita l'oportunitat que se li presenta de fer xantatge al baró de Falset, un industrial vingut a més que ha comprat el títol nobiliari. Aviat els esdeveniments es van desenvolupant en direccions que a cap d'ells li és impossible de predir. 

M'agrada: La tècnica brillant de Sagarra i el seu ús magistral del llenguatge, en tot moment fluït i planer. El desplegament de cinisme i fredor que ofereix a través de la narració, i aquest punt d'humor cruel que gasta en els moments més inesperats de la lectura. 

10 d’octubre de 2018

Tornar a casa (#209)

Quan algú fa el mal, ja siguis tu o jo, ja sigui una mare o un pare, ja sigui algú de la Costa d'Or o un blanc, és com un pescador que llança una xarxa a l'aigua. Només agafa un o dos peixos, els que necessita, i retorna la resta a l'aigua, pensant que les seves vides tornaran a la normalitat. Però ningú no oblida que ha estat captiu, per molt que ara sigui lliure. I tu, Yaw, encara t'has de donar permís per ser lliure. 

Aquesta novel·la de l'autora ghanesa Yaa Gyasi va ser un èxit editorial immediat als Estats Units quan es va publicar, el 2016. Gyasi va néixer a Ghana, però es va traslladar als Estats Units amb només dos anys d'edat, i allà es va formar a la Universitat de Stanford i va rebre diverses beques d'escriptura creativa. La seva investigació acurada i exhaustiva sobre la realitat de la colonització de Ghana per part dels britànics, i la tragèdia de l'esclavitud dels africans en sòl americà, van donar peu a aquesta primera novel·la, que esdevé un relat de servitud i llibertat, arrelament i despossessió, de la connexió indestriable dels éssers humans amb el seu passat, i del dolor que aquest comporta, i també sobre una identitat donada i transmesa a partir d'aquest passat, i fins a quin punt aquesta pot ser contestada o desafiada. El passat lliga els personatges irremeiablement, però segurament no té l'última paraula en la majoria dels casos. El plantejament de la novel·la i les seves decisions formals són força originals. Concebuda com una novel·la riu que explora la història a través de successives generacions de dues famílies, cada capítol és una breu pinzellada sobre un membre d'una d'aquestes generacions, i el capítol següent salta a algun dels fills o filles del protagonista anterior. La complexitat és doble, però. Els dos primers capítols cobreixen les vicissituds de dues germanes de mare, Effia i Esi, que no arribaran a conèixer-se mai, a Ghana a l'últim terç del segle divuit. Effia, filla d'un cap tribal, és casada amb un governador britànic, i es trasllada a viure al castell de la Costa del Cap. A les masmorres d'aquest edifici, la seva mitja germana Esi espera ser conduïda cap als Estats Units en un vaixell d'esclaus. A partir d'aquí, els dos relats se separen. La meitat dels capítols cobreixen els relats dels descendents d'Effia a Ghana, a través d'un segle dinou marcat per les relacions colonials i les guerres amb els britànics, i un segle vint marcat per la lluita del país per la independència i la reconstrucció del passat. La novel·la cobreix també un aspecte força espinós de la història de la colonització africana, que és el fet que els colonitzadors aprofitessin les rivalitats entre diverses nacions africanes per tal de beneficiar-se econòmicament del tràfic d'esclaus. Així, alguns d'aquests pobles van esdevenir còmplices del tràfic de persones en vendre els seus captius de guerra. Mentrestant, l'altra meitat dels capítols cobrirà les vicissituds dels descendents d'Esi, víctimes primer de l'esclavitud i després de la segregació i el racisme als Estats Units. Passant per la llei d'esclaus fugitius, i després les lleis per la segregació, aquest relat també passarà per la Renaixença de Harlem i l'epidèmia de l'heroïna durant els anys seixanta i setanta. A través de tots aquests relats, es van repetint temes i motius que segueixen aflorant a través dels anys que separen tots aquests protagonistes. Les veus del passat es van fent més poderoses a mesura que la trama va avançant, però les reconnexions amb els avantpassats sempre s'aniran produint de les formes més fortuïtes i inesperades. Per tant, és una novel·la ambiciosa per ser un debut, i Yaa Gyasi la porta fins a la seva conclusió amb domini del ritme narratiu. Aquesta ambició, tanmateix, és l'únic inconvenient de la proposta, ja que de vegades el relat queda excessivament entretallat, la narració es perd en els detalls i no acaba aprofundint gaire en les psicologies dels personatges. Tot i això és una lectura molt agraïda, i resulta molt informativa per la quantitat d'elements històrics que explora i suggereix. Per a aquells interessats en la història de l'esclavitud i de la comunitat afro-americana als Estats Units, de ben segur us agradarà. 

Sinopsi: El relat comença amb Effia, filla d'un cabdill de la tribu dels fanti, que quan arriba a la pubertat és casada amb James Collins, el governador local. Tanmateix, la mare d'Effia amaga un terrible secret al seu passat: Effia no és realment la seva filla, sinó la d'una esclava aixanti que el seu pare va violar en el passat. Effia no arribarà a conèixer mai la identitat ni el destí de la seva mare biològica. Aquesta s'acaba convertint en la tercera esposa d'un cabdill dels aixanti. La seva filla, Esi, és segrestada i enviada com a esclava a les plantacions de cotó del sud dels Estats Units. A partir d'aquí, assistim a les vicissituds de les successives generacions de les dues famílies a través dels anys, fins a arribar al tombant del segle vint-i-u. 

M'agrada: És una novel·la molt accessible i planera, que va establint connexions d'uns capítols als altres, algunes de més òbvies i d'altres força subtils. El seu sentit unitari no s'acaba revelant fins al final, cosa que contribueix a una experiència de lectura molt rodona i satisfactòria. 

No m'agrada: L'estructura de la novel·la es fa un punt massa evident en determinats moments i això de vegades obstrueix la plausibilitat del relat. 

6 d’octubre de 2018

Material sensible (#208)

Posi's la seva màscara abans d'ajudar els altres. 
I penso en nosaltres, tots, i les màscares que portem, les màscares que ens amaguen i les que ens revelen. I m'imagino la gent fingint ser com és realment, i descobrint que l'altra gent és molt més i molt menys del que ells mateixos s'imaginen o de com escullen presentar-se. I aleshores, penso en la necessitat d'ajudar els altres, i com ens emmascarem a l'hora de fer-ho, i com l'absència de màscara ens fa vulnerables . . . 
Tots portem màscara. És el que ens fa interessants. 
Aquestes són històries sobre aquestes màscares, i la gent que som a sota. 

Material sensible és un recull de relats de Neil Gaiman publicat el 2015. Potser no n'he gaudit tant com de Fragile Things, però això no és ni de bon tros un defecte del llibre, sinó que té a veure més aviat amb gustos personals, i amb la varietat que acostumen a oferir els reculls de relats. Fragile Things tirava més a la fantasia i aquest més a la ciència-ficció, i en tots dos el lector ha d'anar construint la seva pròpia experiència de lectura, perquè els contes es basteixen en gran part a partir de referències a altres textos, més o menys coneguts per a cadascú. Reconec que a mi el conte de Doctor Who em va deixar ben bé igual, però que el darrer misteri de Sherlock Holmes, una mica a l'estil de la novel·la A Slight Trick of the Mind de Mitch Cullin, em va semblar totalment brillant. Però per a algú altre pot resultar a l'inrevés. En general, m'ha semblat que alguns dels contes més breus es podien haver desenvolupat més, i alguns dels més llargs ho són excessivament, així que és difícil d'acabar de decidir en un assortiment de propostes que toquen diferents temes, extensions i fins i tot gèneres. Alguns es queden gravats a la memòria, i d'altres passen sense pena ni glòria, així que costa fer una recomanació en ferm quan l'experiència pot arribar a ser tan subjectiva. Si bé a Fragile Things hi havia certa afinitat temàtica entre els relats, aquí la varietat és més gran i, com l'autor deixa intuir en el prefaci, potser aquesta varietat és del tot intencionada. Un trigger warning és un avís col·locat al principi d'un llibre o de qualsevol obra audiovisual prevenint els lectors contra potencial material sensible. Tanmateix, hi ha una ambigüitat essencial en aquesta expressió, i és que els autors no arriben a ser mai del tot conscients de quin tipus de contingut pot esdevenir sensible a un determinat espectador. D'aquí l'ús de la paraula trigger, que fa referència a l'activació de traumes o records reprimits en una persona, però que és completament subjectiva, personal i intransferible. A mi em poden pertorbar profundament els éssers que s'amaguen en les ombres o les veus que semblen no provenir d'enlloc, a un altre els tentacles, a un altre la idea de ser enterrat viu, o una diagnosi mèdica. I Neil Gaiman s'aprofita, precisament, d'aquesta varietat, oferint-nos un ventall així d'ampli d'angúnies i pertorbacions. També és una obra que tracta, d'una forma molt subtil i intel·ligent, de les màscares que ens posem a l'hora de presentar-nos davant dels altres, imprescindibles per a la nostra supervivència, ja que ben sovint ens n'adonem que no hi ha res a sota, i és la màscara la que esdevé la veritable identitat. Així, com en una mena de concurs per a lectors desperts, els relats ens desafien constantment amb personatges que no són qui aparenten ser i que només al final acaben revelant la seva màscara, sempre de formes diferents, més o menys literals. A part d'això, reconec que les meves parts preferides han estat la deconstrucció de contes de fades clàssics, com la que opera a "The Sleeper and the Spindle" o a "Diamonds and Pearls", i l'exercici de concisió extrema portat a terme a "A Calendar of Tales", on Gaiman va escriure un breu conte per a cada més de l'any basat en una resposta a través de Twitter a una pregunta llançada cada mes pel mateix autor. És precisament en la brevetat on Gaiman brilla amb la seva agudesa i el seu enginy habituals tot i que, dels dotze contes resultants, també en podríem triar de preferits. En definitiva, una experiència desigual però totalment profitosa en els seus punts àlgids, que recomano als seguidors incondicionals de Neil Gaiman. 

Continguts: Aquest recull conté els poemes "Making a Chair", "My Last Landlady", "Observing the Formalities", "Witch Work" i "In Relig Odhráin", i els dos últims realment valen la pena. Els relats curts són "A Lunar Labyrinth", en homenatge a Gene Wolfe; "The Thing About Cassandra", en què una nòvia imaginària del narrador apareix inesperadament a la seva vida; "Down to a Sunless Sea", que és una història d'estil gòtic força clàssic; "The Truth is a Cave in the Black Mountains. . .", que és un dels millors del recull i que té moments força pertorbadors; "Adventure Story", molt breu i divertit; "Orange", que també pretén ser divertit però perd interès pel camí; "A Calendar of Tales" que és un petit recull de contes dins del recull. Els meus preferits són abril, maig, juny i octubre. A continuació trobem "The Case of Death and Honey", que és una aventura de Sherlock Holmes un cop retirat i que, per tant, té a veure amb l'apicultura. "The Man who Forgot Ray Bradbury" és un homenatge sentit i sincer a Ray Bradbury, però no és realment una narració. "Jerusalem" és una narració molt intel·ligent sobre els perills del turisme religiós, la depressió, el nihilisme, i la fina línia que separa la salut de la malaltia mental. "Click-clack the Rattlebag" és també molt breu i intel·ligent, i tracta sobre un monstre molt peculiar. "An Invocation of Incuriosity" és un conte que Gaiman va començar quan era adolescent i que s'inspira en les obres de Jack Vance. "And Weep, Like Alexander" és també força breu, força intel·ligent, però no gaire més que això. "Nothing O'Clock" és un conte en la forma d'un episodi de Doctor Who. "Diamonds and Pearls" és, igual que "The Sleeper and the Spindle", que es va arribar a publicar per separat, una deconstrucció d'un conte de fades clàssic. Tots dos valen molt la pena. "The Return of the Thin White Duke" recrea l'estil dels contes de fades, però aquest cop inspirat en una cançó de David Bowie. "Feminine Endings" és una bonica carta d'amor basada en el passat de l'autor i la seva dona. Finalment, "Black Dog" és un conte inèdit escrit originalment per a aquest volum, i és un altre conte protagonitzat pel personatge principal d'American Gods. És força original i un dels que m'ha agradat més. 

M'agrada: M'han agradat gran part dels contes inclosos en aquest volum, i alguns m'han arribat a pertorbar força, cosa que, tractant-se de Neil Gaiman, és un compliment.  

No m'agrada: És un punt desigual i l'interès decau en determinats moments, especialment en els contes més llargs. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons