"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

18 de juliol de 2018

14 de juliol de 2018

Mercé di voi

de Barbara Strozzi.

Per la vostra mercè, estrella meva sortosa... 



http://barbarastrozzi.blogspot.com/2008/10/opus-1-texts.html

11 de juliol de 2018

Homes en temps de foscor (#200)

Dues persones poden crear un món nou que se situa entre elles quan no es rendeixen a la il·lusió que els llaços que les uneixen les fan una de sola. 

L'any 1968, la filòsofa alemanya Hannah Arendt (1906-1975) publica als Estats Units Men in Dark Times, un recull de diversos articles i ressenyes que s'apleguen en un sol volum a causa d'una certa afinitat temàtica. Cadascun dels textos és un perfil biogràfic i intel·lectual d'una personalitat literària o filosòfica del segle vint - amb una excepció del divuit - i el que acaben tenint tots en comú és la seva forma d'enfocar la foscor de la situació política del moment. El conflicte central és l'auge dels totalitarismes - nazi i estalinista - durant el segle vint, tot i que aquesta no és l'única font de conflicte que Arendt identifica en el text: en el capítol sobre Rosa Luxemburg, per exemple, l'autora rastreja els mateixos tics totalitaris en els escamots policials organitzats per la república de Weimar per tal d'assassinar dissidents comunistes i que, curiosament, escaparien del seu control i acabarien convertint-se en grupuscles proto-nazis. En el capítol dedicat al papa Joan XXIII, la foscor s'identifica més aviat amb les rígides estructures eclesiàstiques que el papa Joan va provar de sacsejar. En el capítol dedicat al poeta americà Randall Jarrell, la foscor s'acaba identificant amb la lluita d'aquest contra la depressió, i el mateix acaba passant amb Isak Dinesen, autora que ha de lluitar contra les seves fantasies i obsessions personals, més que amb una situació política en concret. A la vista d'això, Arendt homenatja els seus personatges, no sense dedicar-los crítiques quan és pertinent, com a ments privilegiades que destaquen per haver il·luminat els temps de foscor amb les seves idees i els seus escrits, fins i tot quan en alguns casos no van trobar un públic disposat a rebre les seves obres amb interès. La majoria, per tant, són retrats malaurats, de patiment i dolor i esperances i projectes polítics truncats. Ara bé, el pensament polític d'Arendt se centra en l'espai intermedi que s'estableix entre persones, el món entremig que els permet actuar conjuntament, i que per tant dóna sentit a la política, en preservar la humanitat i la dignitat de cada persona de forma individual. En aquest sentit cadascun dels articles ens apropa a aquestes personalitats des d'una òptica meravellada pels seus moments presents. Que cadascun d'ells aconsegueixi brillar amb llum pròpia per al futur, fins i tot des de la seva impotència, serveix de suport per a la teoria que Arendt prova de justificar en aquest text: que les històries, els relats, són cristal·litzacions de l'experiència humana que posem en el món i que, per tant, formen part de l'acció política. Com a relats, la seva importància política fonamental serà fer-nos entendre i reflexionar sobre experiències passades, i descobrir com els personatges d'aquestes històries es relacionen amb nosaltres a través d'un món - polític, històric, cultural - en comú. 

Continguts: El volum conté perfils biogràfics i/o intel·lectuals dels següents personatges: Gotthold Ephraim Lessing, Rosa Luxemburg, Angelo Roncalli, Karl Jaspers, Isak Dinesen, Hermann Broch, Walter Benjamin, Bertolt Brecht, Waldemar Gurian i Randall Jarrell. 

M'agrada: Els capítols sobre Rosa Luxemburg, Walter Benjamin i Bertolt Brecht brillen especialment. 

7 de juliol de 2018

Les lluminàries (#199)

Al final en Tauwhare va alçar el dit i va dibuixar un cercle en l'aire. Quan la punta del dit va haver arribat al lloc d'origen, va assenyalar amb un cop sec, per marcar el punt de retorn. Però un no pot assenyalar un punt en un cercle, va pensar: assenyalar un punt en un cercle significa trencar-lo, de forma que deixa de ser un cercle. 
- Entengui-ho així -va dir, lamentant haver de dir les paraules en anglès, en una traducció aproximada-. Volta. I torna a començar, pel principi. 

The Luminaries d'Eleanor Catton és una novel·la complexa, intel·ligent i d'una ambició monumental. Aquesta complexitat se li va reconèixer en ser guardonada amb el Man Booker l'any 2013, convertint Catton en l'autora més jove que mai ha aconseguit el guardó. La seva lectura és fascinant i un punt esgotadora, al cap de les seves més de vuit-centes pàgines. En una mena d'homenatge a les novel·les victorianes de misteri (els referents aquí són Wilkie Collins i Charles Dickens), Catton ens ofereix un trencaclosques al voltant d'un assassinat, un intent de suïcidi i una desaparició, que els successius capítols van aclarint poc a poc a base d'anar afegint detalls per tal d'aclarir la trama. Quan arribem a port en els últims capítols, la resolució del misteri acaba tenint sentit; tot i que en alguns moments els detalls queden un punt forçats, i cap al final del llibre les explicacions purament racionals o científiques van deixant pas a d'altres un punt més màgiques i mistèriques. El conjunt no decep, de totes formes, i és una novel·la que enganxa moltíssim, sobretot en els seus primers dos terços, i que perd una mica de tensió a mesura que la trama entra en el seu desenllaç. De totes formes, el contingut no és tot el que The Luminaries ofereix: l'estructura i la forma de la novel·la és una mena de trencaclosques en si mateix. La novel·la es desplega com una carta astrològica gegantina, de forma que trobem dotze personatges que prenen el lloc de les constel·lacions zodiacals, amb unes postures més o menys fixes, i uns altres set, mòbils, que es comporten com a planetes. Cada capítol porta per títol una conjunció zodiacal que ens mostra quins personatges s'hi relacionen. De totes formes, aquesta és la part que més forçada m'ha semblat de tota la narració: els personatges fixos acaben essent tan mòbils com els altres, i tan decisius per a la trama com qualsevol dels altres, de forma que aquestes decisions formals per part de l'autora acaben mostrant un punt d'arbitrarietat. De la mateixa forma, per mantenir aquesta il·lusió de coherència interna, els dotze personatges zodiacals haurien de compartir el mateix pes en la narració, i com acabem veient, alguns tenen un protagonisme molt més marcat que els altres. Per a mi, el punt fort de la novel·la és més el contingut que no pas la forma: ens situem a Nova Zelanda, l'any 1866, enmig de la febre de l'or. Els buscadors d'or arriben de totes parts d'Europa per tal de provar la seva fortuna en aquesta colònia britànica: tot l'or que els expedicionaris troben deu un impost a la metròpoli, de forma que el que ens trobem de bon principi és tota una xarxa d'interessos creuats, estafes, evasions d'impostos, contraban, suplantacions d'indentitat, dirigida principalment a aconseguir el benefici més gran. El que aquesta estructura amaga és una brutal explotació - de la terra pertanyent al poble Maori, dels excavadors amb contracte de servitud, del cos de les prostitutes que es guanyen la vida al voltant dels campaments - en tant que en un món on l'únic valor és la propietat, absolutament tot tindrà un preu que es pot fixar. La trama fins i tot es ramifica a dècades enrere, a les guerres de l'opi a la Xina, i una part important de l'argument té a veure amb el consum d'opi. De fet, els símbols que recorren la novel·la del principi al final ens apunten en aquesta direcció, i a la complexitat de les relacions que s'estableixen en aquest món colonial: de la mateixa forma en què la lluna creix i minva, els personatges consumeixen i guanyen, o perden i són consumits. N'hi ha que són explotadors, n'hi ha que són explotats, i n'hi que es mantenen en una mesurada ambigüitat fins al final: el desenllaç sembla temptar-nos amb un trencament d'aquest cercle, tot i que aquest queda obert més a l'especulació que realment reflectit al text. Al final tot sembla desembocar en una mena d'equilibri que no deixa lloc a qualsevol plantejament polític, ni a qualsevol decisió lliure per part dels personatges: igual que els astres es mouen pel firmament, així són les coses i amb prou feines es poden pensar d'una altra forma. La narració ens ofereix un retrat completament vívid i palpitant d'aquest context històric: un tapís ric en detalls i en jocs de miralls que ens presenten tota la complexitat de relacions econòmiques, polítiques i sentimentals dels personatges. És una lectura que crec que val la pena, tot i que cada lector ha de decidir si l'esforç acaba compensant o no. 

Sinopsi: L'abril de 1866, el jove advocat Walter Moody arriba al poblat de Hokitika, a Nova Zelanda, per tal de convertir-se en prospector d'or. El mateix vespre de la seva arribada coincideix a la sala de l'hotel on s'allotja amb dotze personatges que s'han reunit allà per discutir els detalls d'una sèrie d'esdeveniments misteriosos que s'han produït en els últims mesos. La misteriosa mort d'un prospector d'or i l'intent de suïcidi d'una prostituta semblen ésser els misteris centrals, però aviat el destí d'aquests personatges s'acaba entrecreuant amb la desaparició d'un altre prospector i una trama de xantatge i extorsió a un polític local. 

M'agrada: El misteri de la proposta enganxa fins al final i fa de molt bon llegir. És una d'aquelles lectures en què els lectors han d'estar a l'aguait per tal de poder encaixar totes les peces del trencaclosques. L'ambientació i recreació de l'època transmeten una sensació de realitat molt gran, i hi ha personatges molt ben dibuixats. 

No m'agrada: És d'aquell tipus de novel·les de misteri tan ben tramades que finalment acaben decebent una mica a la llum del desenllaç. Alguns dels detalls i de les decisions formals per part de l'autora m'han acabat semblant gratuïtes, potser per excessives i pretensioses en alguns moments. 

29 de juny de 2018

Desobediència civil (#198)

Penso que primer hauríem de ser persones, i després subjectes. No és tan desitjable cultivar el respecte per la llei com pel que és just. L'única obligació que tinc dret a assumir és fer en tot moment el que penso que és correcte. 

L'estiu de 1846, enmig de la seva estada a Walden, Thoreau va al poble a fer-se adobar una sabata i acaba passant una nit a la presó. El motiu: es va negar a pagar una taxa del cens, perquè s'oposava a la campanya mexicana dels Estats Units, que va envair el seu veí per motius purament territorials. Thoreau s'emprenya amb el seu govern per la injustícia de la guerra mexicana, i afegeix aquesta injustícia a la injustícia de l'esclavitud, així que es nega a seguir finançant un govern que serveix propòsits injustos. Val a dir que uns familiars van pagar la taxa i Thoreau va sortir en llibertat el matí següent - fins aquí l'aventura - però el text que va sorgir de l'experiència, Desobediència Civil, publicat tres anys després, fa suposar que l'emprenyada va durar més que això. Thoreau, de fet, introdueix un factor a la història de la filosofia política que canviarà la política dels segles que vindran fins als nostres dies: la idea que si una llei és injusta, no solament tens dret a desobeir-la, sinó que tens el deure moral de fer-ho. El concepte de la desobediència civil és innovador perquè reinsereix la consciència moral de l'individu dins de l'esfera política, i perquè alimentarà directament el concepte de societat civil. La violència queda per primer cop desvinculada del concepte de revolució: "el que s'ha fet bé una vegada, queda fet per sempre". La seva importància històrica és indiscutible: inspirarà un segle després la fi del colonialisme arreu del món a través de la seva influència en el moviment d'independència de l'Índia, i tindrà continuïtat al cor mateix dels Estats Units als moviments pels drets civils, així com també continuarà ressonant una vegada i una altra en totes les protestes de la societat civil arreu del món fins als nostres dies. El fet que la democràcia és molt més que emetre un vot cada quatre anys sinó que, com a ciutadans, tenim el deure de ser demòcrates les vint-i-quatre hores del dia és rellevant aquí perquè posa l'accent de la política en l'acció: la resistència pacífica pot arribar a ser revolucionària, en el sentit més simple i planer del terme "revolució", és a dir, entenent revolució com a canvi o transformació radical d'un sistema preestablert. Perquè l'accent de la proposta segueix estant centrada en l'individu: no podem concebre una comunitat on els individus no tinguin consciència. Aquesta és el que ens permetrà llegir les lleis com a productes humans, no com a revelacions ni textos sagrats. I quan una llei és injusta, la consciència moral passa per davant. La reflexió és una crítica profunda sobre el propi concepte de democràcia: on queden les minories en un govern de majories? No tenen dret a actuar quan la majoria és injusta? No tenen dret a avaluar on van a parar els seus impostos? Així doncs, la democràcia no és donar una carta blanca a uns determinats agents de govern durant una legislatura; és sotmetre aquests a l'escrutini més estret possible, denunciar les seves injustícies i canviar el sistema quan aquest es declara incompetent. Desobediència civil esdevé el text fundacional de la lluita no violenta, i només cal llegir-lo i mirar al voltant per observar com el seu missatge continua fresc i vigent com el primer dia. 

Continguts: Thoreau exposa en aquest assaig el seu concepte de desobediència civil, per tal de justificar la seva estada a la presó durant l'estiu de 1846. La injustícia de l'esclavitud als Estats Units i la invasió de Mèxic són els dos principals focus de la indignació de Thoreau, i el text esdevé un al·legat imprescindible a favor de la llibertat dels individus per fer-se valer davant de sistemes i governs injustos. 

M'agrada: És un d'aquells textos que respira veritat, i que tothom - i tothom que s'anomeni demòcrata - hauria de llegir. #Llibertat Jordis #LlibertatPresosPolítics

23 de juny de 2018

Jornada de reflexió (6)

Violadors sentenciats posats en llibertat i representants democràtics en presó preventiva sense haver estat jutjats. Més enllà de la qüestió política, que ja pesa prou en si mateixa, els esdeveniments apunten al problema del sistema judicial espanyol. Aquí, el problema no és tan sols que els jutges puguin arribar a jutjar algú per les seves idees; el problema, i el que fa por de debò, són les idees mateixes dels jutges. 



Durant la mateixa setmana, dues crisis migratòries pel mateix preu: Europa no sembla gaire avergonyida del lamentable espectacle ofert al món mentre els seus estats s'encolomen immigrants els uns als altres i desperten fantasmes del feixisme; Estats Units es desperta de l'anestèsia amb els crits d'infants engabiats. 



Arriba l'estiu i li donem la benvinguda amb aquestes desferres. Què cremarem, aquest vespre a la foguera? 

20 de juny de 2018

Caminar (#197)

Potser, quan al cap dels segles la llibertat americana s'hagi convertit en ficció del passat, - ja que és, fins a cert punt, una ficció del present, - els poetes del món seran inspirats per la mitologia americana. 

Aquest és un text estrany. En realitat, no tenia uns objectius gaire clars quan vaig agafar del prestatge el volum Walden and Other Writings de Thoreau. L'únic que volia era llegir Walden per primera vegada i rellegir Desobediència civil, un text de capçalera de la història de la filosofia política, al qual vaig fer unes quantes voltes quan vaig estudiar el màster primer, i després vaig retrobar a literatura dels Estats Units. Em vaig decidir a llegir Walking perquè vaig descobrir que l'any passat es va editar en català com a Caminar (Angle Editorial, traducció de Marina Espasa), i vaig sentir curiositat per saber què contenia aquest assaig, i per què mereixia aquesta traducció. Me l'imaginava com una mena de seqüela de Walden. En realitat no ho és: tenen un cert aire de família, però Caminar és un assaig força posterior, de 1862. Hi manté motius i idees en comú, per suposat, sobretot pel que fa a la relació de l'ésser humà amb la natura, la necessitat de viure el moment present i aquesta mena d'embat cap endavant que planteja el projecte transcendentalista, però el to d'aquest escrit em va sobtar per inesperat. Si Walden em va recordar força la poesia de Whitman, aquí no he pogut evitar sentir ressons de Nietzsche en determinats moments. El projecte vitalista esdevé qüestió de blancs o negres, i en els seus moments més exaltats perd de vista la perspectiva universalista que ell mateix predica. Hi ha un moment en què l'escrit es transforma en una mena de pamflet del retòric "Go West" americà, i desdenya Europa per antiga i esgotada, i abraça l'experiència de la fundació dels Estats Units com a projecte polític completament nou, encara que aquest inclogui una expansió territorial per part de la població blanca com a mínim qüestionable. És cert que aquí Thoreau respon al clima cultural de la seva època, i que potser és més fàcil jutjar amb més d'un segle de diferència, però fins i tot així el to acaba essent un punt inquietant en alguns moments, precisament per aquests motius històrics. Per això m'agrada el Thoreau profètic que ens regala les paraules que he posat al capdamunt d'aquesta ressenya: em sembla que les he interpretades un pèl massa alegrement, però em fa gràcia de totes formes aquesta lectura de la llibertat americana com a ficció del passat que alimenta la mitologia americana en la literatura posterior. Quasi com si Thoreau interpretés, en aquest punt, el seu propi text des de fora. Ara bé, tot i els moments d'inquietud i estranyesa, el text té els seus punts forts: comparteix amb Walden aquesta aposta impenitent per la llibertat de l'individu com a únic criteri per a la vida que val la pena, i abraça plenament la natura com a model per a aquesta vida. Els paràgrafs finals ho inunden tot de llum - acaba tractant els lectors més com a espectadors que no pas com a lectors - i ens deixa amb un al·legat optimista i encoratjador a favor de brillar sempre més i millor. 

Continguts: Walking és un assaig breu publicat per Thoreau l'any 1862. Tot i que el text comença parlant del que l'autor entén per passejar, de seguida s'embarca en digressions sobre la cultura del seu moment, el concepte de civilització i, per descomptat, els boscos i la seva flora i fauna.  

M'agrada: Els últims paràgrafs, que deixen el text en el seu punt més alt. 

No m'agrada: És un assaig que perd una mica en la comparació amb Walden i Desobediència Civil. 

16 de juny de 2018

Fragments de Walden

de Henry David Thoreau. Si llegiu el llibre, en trobareu més i de millors. La traducció és meva.

Fes el temps que fes, en qualsevol moment del dia o de la nit, m'he preocupat per millorar el moment possible, i fer-ne una marca al meu bastó; estar-me dempeus allà on es troben dues eternitats, el passat i el futur, que és precisament el moment present; trepitjar aquesta línia. Em perdonareu les obscuritats, perquè hi ha més secrets en la meva ocupació que en la de la majoria d'homes, i tot i així no són voluntaris, sinó inseparables de la seva pròpia naturalesa. De bon grat explicaria tot el que en sé, i no pintaria mai "Prohibida l'entrada" a la meva porta. (Economia)

Allà on seia, hi podia viure, i el paisatge irradiava de mi d'acord amb això. (On vaig viure, i per a què vivia) 

Els futurs habitants d'aquesta regió, sigui on sigui que construeixin les seves cases, poden estar segurs que se'ls ha anticipat. En tenia prou amb una tarda per fer del terreny un hort, un bosc, una pastura, i per decidir quins roures o pins es quedarien davant de la porta, i quins seria més aconsellable talar; i aleshores ho deixava reposar, potser en guaret, perquè un home és ric en la mesura de tot allò que es pot permetre deixar estar. (On vaig viure, i per a què vivia) 

Vaig anar als boscos perquè desitjava viure deliberadament, afrontar tan sols els fets essencials de la vida, i provar d'aprendre el que m'havia d'ensenyar, per no descobrir, en morir, que no havia viscut. No desitjava viure allò que no és vida, perquè viure és tan preciós; ni desitjava practicar la resignació, a menys que fos completament necessària. Volia viure profundament i xuclar el moll de l'os de la vida, viure una vida tan robusta i espartana que posés en retirada tot allò que no és vida, segar i afaitar arran, acorralar la vida en un racó i reduir-la als seus termes més simples i, si resultava mesquina, aleshores treure'n la mesquinesa més completa i genuïna, i fer-la pública per al món; o si resultava sublim, conèixer-la de primera mà, i ser capaç de relatar-la fidelment en la meva propera digressió. (On vaig viure, i per a què vivia) 

Si et poses davant d'un fet cara a cara, veuràs el sol brillar sobre els seus dos costats, com si fos una simitarra, i sentiràs el seu tall suau partint-te a través del cor i el moll de l'os, i així conclouràs feliçment la teva cursa mortal. Ja sigui vida o mort, tan sols desitgem realitat. Si de debò ens estem morint, posem-nos a escoltar els panteixos a la gola i sentir el fred a les extremitats; si som vius, anem per feina. (On vaig viure, i per a què vivia) 

Tinc, per dir-ho així, el meu propi sol, i la lluna i els estels, i un petit món per a mi tot sol. (Solitud)

Tanmateix, de tots els personatges que he conegut, potser Walden és el que desgasta menys, el que es manté més pur. Molts homes s'hi han comparat, però pocs mereixen l'honor. Encara que els llenyataires hagin talat primer una riba i després l'altra, i els irlandesos hi hagin construït les seves porqueres, i la via del tren hi passi per la vora, i els repartidors de gel l'hagin afaitat, ell mateix no canvia, la mateixa aigua on vaig posar els ulls de jove; sóc jo qui canvia. (...) És l'obra d'algú valent, de ben cert, en qui no hi havia engany! Va arrodonir l'aigua amb la mà, la va aprofundir i aclarir amb el pensament, i la va deixar com a llegat a Concord. Li veig, al rostre que té, el mateix pensament; i quasi em surt de dir: Walden, ets tu? (Els llacs) 

El Cel és sota els nostres peus igual que sobre els nostres caps. (El llac a l'hivern) 

Molts fenomens de l'hivern suggereixen una tendresa inexpressable i una delicadesa fràgil. Estem acostumats a veure aquest rei descrit com un tirà groller i salvatge; però amb la gentilesa d'un amant adorna els rínxols de l'estiu. (Primavera)

De la mateixa forma en què estem disposats a explorar i aprendre-ho tot, necessitem que les coses siguin misterioses i inexplorables, que la terra i el mar siguin infinitament feréstecs, que no puguin ésser recorreguts ni cartografiats perquè sigui impossible. No ens la podem acabar mai, la natura. (...) Necessitem veure transgredits els nostres propis límits, i veure vida pasturar lliurement allà on nosaltres no podem anar. (Primavera)

Vaig deixar els boscos per una raó igual de bona. Potser em semblava que tenia moltes altres vides per viure, i que no podia perdre més temps en aquesta. És curiós amb quina facilitat i insensibilitat caiem en una ruta en particular, i ens en fem un camí trillat. Encara no m'hi havia estat una setmana que ja havia obert un camí des de la meva porta a la riba del llac; i encara es pot reconèixer perfectament tot i que ja fa cinc o sis anys que el vaig trepitjar. (Conclusió) 

En la mesura que simplifiquis la teva vida, les lleis de l'univers et semblaran menys complexes, i la solitud no serà solitud, ni la pobresa pobresa, ni la feblesa feblesa. Si has construït castells en l'aire, no cal que sigui treball perdut; allà és on han de ser. Ara posa-hi fonaments a sota. (Conclusió)

Per més mesquina que sigui la teva vida, vés a trobar-la i viu-la; no te n'amaguis ni la insultis. No és tan dolenta com tu. Com més ric ets més pobra et sembla. El primmirat trobarà defectes fins i tot al paradís. Estima la teva vida, pobra com és. (Conclusió)

La llum que ens apaga els ulls ens sembla foscor. Només hi ha albada si ens troba desperts. El dia és més gran que l'albada. El sol no és res més que un estel del matí. (Conclusió)

Walden al novembre. Concord, MA. Font

13 de juny de 2018

Walden (#196)

Vaig anar als boscos perquè desitjava viure deliberadament, afrontar tan sols els fets essencials de la vida, i mirar d'aprendre el que m'havia d'ensenyar, per no descobrir, en morir, que no havia viscut.

Aquesta és la història d'un home, un bosc, una cabana i un llac. S'asseu dins la cabana com una aranya en la foscor, i se n'adona que el paisatge irradia d'ell mateix. Va anar als boscos perquè volia viure deliberadament; en va tornar perquè li semblava que estava caient en la rutina. L'escriptor i filòsof transcendentalista Henry Thoreau (1817-1862) va viure en una casa construïda per ell mateix a la riba de l'estany Walden de l'estiu de 1845 a setembre de 1847. La cultura popular ha idealitzat l'aventura de Thoreau com a rebuig a la societat i recerca d'una vida més pura i autèntica - no puc evitar pensar en la desgraciada aventura de Christopher McCandless, per exemple, o El club dels poetes morts, que pren la cita més vitalista del llibre i n'omet els moments més introspectius. Però l'error interpretatiu més important que Walden ha patit és precisament veure Thoreau com un ermità que busca la solitud. No va ser exactament una escapada de la societat; més aviat una mena d'experiment vital per tal de buscar una societat més àmplia. El llac es trobava als afores de la ciutat de Concord, a l'estat de Massachussets, i el tren hi passava a prop. Anava al poble a visitar els parents i amics, i també rebia freqüents visites d'amics i gent que passava per allà. Mentre hi va ser, va construir la seva pròpia casa, va cultivar mongetes, va patinar pel llac glaçat i va aprendre tot el que va poder de la fauna i flora autòctones. També es va enamorar de Walden, i hi va veure un món sencer reflectit a les seves aigües. Va observar el procés de desglaç del llac durant dies; amb una precisió científica va mesurar les bombolles d'aire que es desfeien dins del glaç i en va cronometrar la velocitat; després, va apartar la mirada menys d'un segon, i la primavera havia arribat de cop. Walden és un text complex i difícil com l'experiència mateixa que descriu, i costa encaixar-lo en un gènere en concret. No són exactament unes memòries, sinó més aviat unes meditacions filosòfiques al voltant de l'experiència al bosc. Tanmateix, la reflexió filosòfica queda entreteixida en una prosa densa i poètica, a mig camí entre la narració i la descripció. El programa teòric és el del transcendentalisme, amb la seva aposta per la sacralitat de la vida i de la natura, però de vegades la bellesa de les imatges evocades per Thoreau acaba essent més poderosa que el propi missatge. La seva abraçada innocent i meravellada a la realitat, més que a la vida, recorda en certs moments la poesia de Whitman, i ens convida a una passejada pels boscos que a estones es fa més atractiva que les reflexions filosòfiques mateixes. La seva crítica a la propietat sembla un punt massa fàcil des de la perspectiva de l'home blanc i privilegiat, i en els passatges més moralistes adopta un to excessivament alliçonador amb els seus congèneres. És un llibre que no es pot forçar, i que s'ha de llegir amb la mateixa tranquil·litat que l'autor posa en les seves pàgines. Walden és rellevant per tants motius que costaria enumerar-los: és un dels textos fundacionals de l'ideal o el relat d'innocència de la nació americana, que resultarà problemàtic a posteriori perquè ometrà tants i tants relats paral·lels de comunitats oprimides i silenciades. Els natius americans són, per exemple, una mena de presència fantasmagòrica del passat per a Thoreau, i la relació que estableix amb els treballadors i petits agricultors de la zona no deixa de ser, com a mínim, ambivalent. Tanmateix, és innegable que el llibre és un testimoni autèntic i vital del que significa ser fidel a un mateix i portar aquesta autenticitat fins a les últimes conseqüències. En contra del que pugui semblar, Thoreau no està imposant un estil de vida als seus congèneres, ni prova de vendre que aquesta forma de vida és la millor: si no, no se'n retiraria dient que li falten moltes altres vides per viure i que ja ha esmerçat prou temps a Walden. El que prova de transmetre és que un projecte vital és quelcom que ningú pot arribar a decidir per un altre, i per més obvi que ens pugui semblar avui dia, no està gens malament que de tant en tant algú ens ho recordi. 

Continguts: A Walden Thoreau hi narra l'experiència viscuda durant un dels anys que va passar a la cabana del llac Walden, prop del seu Concord natal. Consta d'una sèrie de seccions en què va desgranant les seves reflexions sobre múltiples temes, com l'economia, la lectura, la solitud i les visites, el conreu de mongetes, la fauna del llac i del bosc, l'hivern i la primavera, i així successivament. A la segona secció, "On vaig viure, i per a què vaig viure", hi exposa les seves motivacions principals, que queden arrodonides i matisades a l'epíleg.

M'agrada: Un llac que conté un món - el món - a dins. 

9 de juny de 2018

La domesticación del azar (#195)

L'esdeveniment conceptual més important de la física del segle vint va ser el descobriment que el món no està subjecte al determinisme. La causalitat, durant molt de temps bastió de la metafísica, va quedar derrocada, o almenys inclinada i en suspens: el passat no determina exactament el que passarà després. 

Aquesta obra del filòsof canadenc Ian Hacking ha estat una descoberta molt curiosa dels últims temps. El tema d'investigació de Hacking és l'evolució de la teoria de la probabilitat en el marc de la història de la ciència. L'emergència de l'estadística canvia definitivament la concepció determinista de l'univers, és a dir, la idea que una mateixa causa ha de provocar necessàriament el mateix efecte. El que trobarem seran tendències i correlacions, però el determinisme quedarà desterrat definitivament de la ciència a partir del primer terç del segle vint. L'adveniment de la mecànica quàntica i la teories del caos només confirmarà una evolució científica que es pot rastrejar cap enrere fins a meitat del segle divuit: a aquest desterrament definitiu de la noció de la causalitat hi contribuiran, d'una banda, l'aplicació de les teories probabilístiques en la teoria i, a la pràctica, el naixement de l'estadística i la seva aplicació a l'estudi de l'univers i els fenomens humans. Ens trobem davant d'un corrent que acaba afectant les ciències formals i les empíriques, però que també donarà forma al que coneixem com a ciències humanes a partir del segle dinou, que s'independitzaran definitivament de la metafísica i la moral. El camí és molt més tortuós del que sembla al principi: el problema de tot plegat és que no es tracta d'una substitució neta d'una metafísica determinista per un model probabilístic que introdueix l'atzar i la contingència en l'equació, sinó que aquest model probabilístic acaba imposant en l'univers físic i en el món humà una necessitat d'un altre tipus, la regularitat dels esdeveniments probables que acaba amenaçant fins i tot la mateixa noció de llibertat. El poder de les estadístiques semblarà permear-ho tot, i investirà els naixents estadígrafs d'una habilitat per categoritzar la realitat que els farà coquetejar amb conceptes com el tipus criminal i l'eugenèsia. A la vegada, aquest és un procés que queda subjecte a diferents projectes polítics depenent del país en què es produeixin: l'aplicació de l'estadística no comportarà les mateixes conseqüències en estats liberals com Anglaterra o França o a l'imperi Prussià, marcat teòricament per una visió de la nació més holística. És una obra recomanable, tot i que només interessarà a qui tingui un coneixement previ sobre filosofia i història de la ciència i vulgui aprofundir en conceptes filosòfics que han influït decisivament en la forma de concebre la ciència a partir del segle vint. 

Continguts: El llibre descriu per ordre cronològic l'evolució de la ciència estadística i de la teoria probabilística a través dels segles divuit i dinou, des del naixement de l'estadística al segle divuit a través dels censos i d'uns sistemes burocràtics creixents i cada cop més omnipresents, fins a les teories probabilístiques de C. S. Peirce, que obren la porta a les investigacions sobre el caos. 

M'agrada: L'abast de la proposta és realment molt ampli, ja que cobreix l'evolució durant aquests segles de les ciències empíriques, les teories matemàtiques de la probabilitat i les ciències humanes i socials, així com certs aspectes de filosofia política que es deriven dels plantejaments descrits. A mi, en particular, m'ha ajudat a entendre una mica millor el clima acadèmic i el context històric en què escriu Nietzsche i la base de les seves trifulgues amb Comte. 

6 de juny de 2018

Amarga victòria (#194)

És un estil exhibicionista amb una conseqüència, en el cas de Davis en particular: si el paper requeria que l'espectador l'odiés, ella feia que l'odiés. Molts actors diuen que els agrada fer de dolent i de pinxo, d'harpia i de meuca, però pocs han igualat la capacitat de Davis per exposar-se a convertir-se en objecte d'absolut menyspreu de l'espectador, o fins i tot per encoratjar aquest menyspreu obertament. 

Aquest llibre d'Ed Sikov, publicat el 2007, recull la biografia de l'estrella de cinema Bette Davis (1908-1989) i cobreix els principals esdeveniments de la seva vida professional i personal, sense ser tan exhaustiu com On Sunset Boulevard, el volum del mateix autor sobre Billy Wilder. Bette Davis va ser una gran actriu que va gaudir de la seva època de glòria durant els anys 30 i 40. La culminació de la seva carrera va ser All About Eve, de 1950 i, tot i que va continuar treballant de forma constant durant les següents tres dècades i no es va retirar mai, més enllà d'aquest moment es va limitar a pel·lícules menors, productes per a la televisió, i algunes incursions més o menys exitoses al teatre de Broadway. L'única excepció és, probablement, What Ever Happened to Baby Jane? (1962), una obra que ha esdevingut tan icònica com autènticament inclassificable. Aquest volum, doncs, en l'estil organitzat i planer d'Ed Sikov, ens ofereix un recorregut per la carrera de l'actriu, i apunta a diversos motius per a aquesta llarguíssima decadència. D'una banda, els seus dies de glòria s'expliquen per la relació amb la Warner, l'estudi que la va convertir en una estrella. Tot i el malcontentament de Davis amb els seus productors i els seus intents de trencar el contracte amb ells anys abans que expirés, va ser l'antiga manera de fer dels estudis el que va donar a Bette Davis el seu segell personal, que aconseguia aixecar productes mediocres gràcies a l'aura i el particular estil de les seves interpretacions. El seu ritme de treball, imposat per contracte, ascendia a unes quatre pel·lícules a l'any, que ella no podia escollir i que incloïen productes mediocres que ella elevava amb les seves interpretacions icòniques de dones fortes i independents, en els millors dels casos, o obertament malèvoles, i devoradores d'homes, que l'encasellarien finalment en papers de femme fatale maquinadora. Després de l'època daurada dels grans estudis, va provar de reeditar aquests èxits passats corrent el risc de tornar-se repetitiva. Un segon motiu seria que el seu talent i la seva originalitat van acabar per jugar en contra d'ella: l'èxit i el reconeixement li van venir molt aviat, amb pel·lícules com Of Human Bondage (1934), Dangerous (1935), Jezebel (1938), Dark Victory (1939), The Letter (1940), The Little Foxes (1941), i Now, Voyager (1942). Amb trenta anys, ja tenia dos premis Oscar, per Dangerous i Jezebel. En aquestes dues dècades sovint interpretava papers de dones més grans que ella, cosa que la va perjudicar a l'hora de trencar amb l'estereotip i de trobar papers adequats amb la seva edat. És per això que la Margo Channing de All About Eve (1950) va ser el seu paper més autobiogràfic. El tercer motiu, tan decisiu com els altres, va ser la seva pròpia personalitat, agressiva i histriònica fins a extrems insostenibles, que va tensar les relacions amb companys de repartiment, productors, subordinats, i sobretot, amb els directors. Amarga Victoria, per tant, també ens presenta una crònica de la seva vida privada, que va venir marcada pels matrimonis fallits i l'ambivalent relació que va mantenir amb els seus fills. Ed Sikov apunta a ansietats i inseguretats encobertes rere aquesta actitud de despotisme, i ofereix un relat de l'estrella que, com s'apressa a deixa clar des del principi, no pretén ser agradosa per al lector. Bette Davis preferia fer-se odiosa a la gran pantalla quan el paper ho requeria, i és més recordada pels seus papers de dolenta que per altres tipus de personatges. Per bé o per mal, la línia que separava el personatge de la seva persona també es va anar desdibuixant amb els anys. 

Continguts: El llibre divideix la biografia de Bette Davis en tres parts. La primera part cobreix la infància i els anys de formació, així com els primers èxits amb la Warner fins a 1937, any en què la situació d'explotació a què la sotmet l'estudi comença a canviar a causa del procés judicial que l'actriu va obrir contra la productora. Tot i que Davis va perdre la demanda i el contracte no es va dissoldre, els productors li van deixar més llibertat a partir de llavors i van començar a incloure-la en productes de més qualitat. La segona part entra en l'època daurada de Davis com a estrella consolidada. El 1938 rep el seu segon Oscar i a partir d'aquí comença a encadenar un èxit rere l'altre. A la vegada, la seva vida privada es va tornant cada cop més tempestuosa i els seus problemes de salut relacionats amb l'ansietat cada cop més acusats. Aquesta segona part acaba amb el trencament definitiu amb la Warner, l'any 1949, després del fracàs de Beyond the Forest. La tercera part reuneix la resta de la carrera de Bette Davis fins a la seva mort, que és força variada i desigual. Després de l'èxit rotund de All About Eve el 1950, comença la decadència de l'estrella, que es veu obligada a reinventar-se constantment per tal de mantenir-se en actiu. 

M'agrada: És una aproximació força planera i detallada a la vida i carrera d'una icona del cinema del segle vint. 

No m'agrada: Hi ha poca anàlisi de les pel·lícules, i en general no és tan detallat com On Sunset Boulevard. 

2 de juny de 2018

El fantasma de Canterville i altres relats (#193)

La majoria d'homes i dones es veuen obligats a representar papers per als quals no tenen preparació. Els nostres Guildensterns ens interpreten Hamlet, i els nostres Hamlets han de fer gracietes com el príncep Hal. El món és un teatre, però els papers estan mal repartits. 

Aquest volum de contes d'Oscar Wilde (1854-1900) recull tres col·leccions de relats del famós autor: El Príncep Feliç i altres contes, publicada per primera vegada el 1888; Una casa de magranes, publicada el 1892, i El crim de Lord Arthur Savile i altres relats, publicada per primer cop el 1891, el mateix any que El retrat de Dorian Gray. És un recull de contes totalment recomanable, tot i que he de reconèixer que m'ha tret de la zona de confort durant la major part de la seva lectura. Hi havia uns quants relats que ja havia llegit amb anterioritat en altres antologies, i altres han representat una autèntica descoberta, i en tot moment l'experiència de lectura ha estat lleugerament pertorbadora, però al capdavall totalment hipnòtica. El Príncep Feliç i altres contes recull un conjunt de relats per a infants. El seu cantó fosc és un punt massa mòrbid per al meu gust, i l'al·legoria un punt massa evident en alguns casos, però es fa palès, només començar a llegir, que diuen molt sobre la persona que els va escriure i el seu programa estètic. "El Príncep Feliç" comença amb els habitants d'una ciutat provinciana fent judicis estètics i morals sobre la imatge del príncep, i acaba amb les autoritats de la ciutat horroritzats davant la porqueria en què s'ha acabat convertint. Potser és així que Oscar Wilde exorcitzava les seves ansietats per la seva presència pública, però també és cert que costa establir paral·lels entre la persona real i la seva creació artística, especialment en aquest cas en què els contes són extremadament ambigus respecte a la seva concepció del desig i de l'amor. La majoria d'ells parlen de l'amor com a pulsió que destrueix i consumeix l'individu, i que es veu irremeiablement reduïda a no ser corresposta. Aquest amor representa un ideal de bellesa o de puresa quan s'orienta a l'objecte de desig, però esdevé autènticament monstruós quan l'amant es replega sobre si mateix, i el seu desig esdevé egolatria. Per això, al seu ideal de puresa li correspon un ideal de mesquinesa: un amor a un mateix que es perd en vanitat, com a "El famós coet", o es transforma directament en relació tòxica a "L'amic devot". Una casa de magranes ens ofereix un recull de contes un pèl més llargs, on Wilde deixa anar la seva habilitat descriptiva per atrapar-nos en una mena de pastitxos d'imatgeria orientalista que, de totes formes, no acaben resultant mai obvis. "El pescador i la seva ànima" va ser el meu preferit, amb la seva forma de teixir narracions dins la narració, i la seva reflexió implícita, més que sobre el poder redemptor de l'amor, sobre el poder d'explicar històries. Segueix havent-hi un cantó fosc, però, fins i tot obertament cruel. Fins i tot en els contes que ens ofereixen un arc de redempció per als seus personatges, hi acabem trobant un pòsit fosc, com si hi hagués quelcom d'absolutament irredimible en l'existència humana, al capdavall. A això em recorda l'últim paràgraf de "El noi estel", per exemple, com si fos un afegit d'última hora a un relat que, d'altra banda, hagués quedat massa positiu. El Crim de Lord Arthur Savile i altres relats és, dels tres reculls, el més genuïnament divertit, on Wilde ens mostra la seva mirada lúcida i crítica a la societat que l'envolta i es despreocupa més dels plantejaments morals per tal de retratar fidelment la vanitat dels personatges, que acaba resultant la seva essència. "El crim de Lord Arthur Savile" és un conte deliciós sobre un curiós desafiament al propi destí. En una festa de l'alta societat, Lord Arthur Savile rep una profecia d'un endeví. Lluny de la tragèdia clàssica, en què el protagonista acaba acomplint el seu destí en l'intent de defugir-lo, Lord Arthur Savile comprèn perfectament que l'única forma d'arribar a ser lliure és acomplir la profecia al peu de la lletra. La seva òptica moderna i pragmàtica coincideix completament amb la dels membres de la família Otis de "El fantasma de Canterville", que s'enfronten amb una innocència aclaparadora al món romàntic i teatral del fantasma. 

Continguts: Els contes que conté el volum que he llegit són els següents: "El Príncep Feliç", "El rossinyol i la rosa", "El gegant egoista", "L'amic devot", "El famós coet", "El jove rei", "L'aniversari de la infanta", "El pescador i la seva ànima", "El noi estel", "El crim de Lord Arthur Savile", "L'esfinx sense secret", "El fantasma de Canterville" i "El milionari model". 

M'agrada: "El pescador i la seva ànima", "El crim de Lord Arthur Savile", i "El fantasma de Canterville". 

30 de maig de 2018

God and Satan

de Biffy Clyro.

26 de maig de 2018

De servituds i obsessions

Fa força temps vaig parlar de The Strange Love of Martha Ivers com a pel·lícula infravalorada en la història del cinema, que ens ofereix el retrat d'una femme fatale que sembla tòpic a simple vista, però que el guió revisita de forma subtil quan tempta els espectadors amb la mera possibilitat d'una redempció per a la Martha Ivers interpretada per Barbara Stanwyck. Of Human Bondage (1934), dirigida per John Cromwell, ens ofereix una femme fatale de manual, interpretada de forma original i lleugerament pertorbadora per una jove Bette Davis en una de les seves primeres aparicions a la gran pantalla. El seu personatge no és profund ni elaborat: no en coneixem les motivacions ni els pensaments ni sentiments més íntims. No hi ha cap factor mínimament redemptor en el seu comportament: és dolenta simplement perquè el guió ho diu i, evidentment, la seva història no pot acabar bé de cap de les maneres. El guió és l'adaptació de la novel·la homònima de Somerset Maugham, i m'imagino que es perden coses pel camí quan adaptes una novel·la d'unes set-centes pàgines a una pel·lícula d'una hora i vint minuts. El protagonista de la pel·lícula, Philip Carey (Leslie Howard), és l'únic personatge que té una psicologia un punt més elaborada que la resta. La història està narrada des de la seva òptica i en tot moment dirigeix l'empatia cap a ell; tot i així és un protagonista apàtic i desmenjat, que queda completament eclipsat davant la Mildred de Bette Davis. Carey, un jove estudiant de medicina, estableix una relació amb una cambrera, Mildred Rogers, i de seguida se n'enamora. Tot i així, Mildred deixa ben clar des del principi que Philip no l'atrau, tot i que no té escrúpols en acceptar el seu ajut econòmic en repetides ocasions. La femme fatale aquí és exagerada, potser fins a un extrem monstruós: només cap al final de la pel·lícula veiem fins a quins extrems pot arribar la seva maldat. Philip Carey és l'ase dels cops des del primer moment: com més el maltracta Mildred, més enganxat sembla a la relació. El poder de Mildred sobre Philip, de fet, no és la seva incapacitat d'estimar-lo, sinó la seva incapacitat de dedicar-li un afecte fals i fingit, com veiem que fa amb la resta d'homes. Davis ens ofereix tot el seu repertori: mirades magnètiques, caigudes d'ulls, una pronúncia i una gesticulació excessivament emfàtiques, que de bon principi destaquen la vulgaritat del seu personatge, fins a la seva gran escena quan confessa a Philip el seu menyspreu. El seu talent i la seva peculiar fotogènia omplen la pantalla, i no costa veure per què es va convertir en una estrella a partir d'aquest moment. 

El tema central de l'argument és l'obsessió: Of Human Bondage ens presenta un univers on l'amor correspost no existeix, ja que cada individu queda encapsulat dins la seva pròpia subjectivitat, sense poder accedir en cap moment a la d'algú altre. En una escena, Philip acusa Mildred de mirar un altre home de la mateixa forma com ell mateix la mira a ella - se sobreentén que amb desig. El metratge de la pel·lícula ens introdueix a una cadena de relacions semblants, en tant que hi ha uns altres dos personatges, Norah i Sally, que miraran Philip de la mateixa forma sense que aquest les pugui correspondre. Ara bé, si el personatge de Mildred, i el de les altres dones indirectament, queda tan maltractat pel guió és precisament perquè la història no és la de Philip amb les dones sinó la de Philip amb ell mateix. Hi ha un element masoquista en la servitud de Philip, perquè no pot perdonar-se el seu peu deformat. Philip sembla molt més obsessionat durant el film amb la seva deformitat física que amb Mildred: la càmera sembla obsessionar-s'hi de la mateixa forma. Quan un grup d'estudiants de medicina observen el peu de Philip com a cas d'estudi, la càmera se centra en el seu rostre i accentua la vergonya que sent. Quan inicia la seva relació amb Mildred, un somni de Philip ens revela que s'imagina correspost per Mildred, i ballant amb ella sense deformitat. És per això, per l'accent en la relació del protagonista amb el seu propi cos, que el desenllaç de Philip em resulta la part més xocant del film. El desenllaç de Mildred no és res més que el pamflet moralista de l'època: un comportament desviat de la norma comporta un càstig terrible. El problema de tot plegat és que el desenllaç de Philip sembla reforçar el missatge amb una variació molt més cruel: abraça la normalitat amb totes les teves forces, encara que hagis de fingir-la, i la recompensa serà espectacular. Philip decideix operar-se el peu i de cop i volta supera el seu complex per l'aspecte físic: ara és un home lliure i segur de si mateix. Tanmateix, el gest veritablement revolucionari per part de Philip hauria estat aprendre a estimar-se a si mateix: la lliçó de l'amor que no podia extreure de la relació amb Mildred perquè aquesta tan sols canalitzava la seva manca d'autoestima. Però enlloc d'aprendre a estimar-se, opta per esdevenir "normal". Precisament per això dubto de si ha après a estimar al final de la pel·lícula: la seva decisió de casar-se amb Sally sembla presa més per inèrcia que per una motivació més sòlida, i crec que forma part d'aquesta aposta del protagonista per normalitzar-se. La deformitat esdevé una metàfora del text sencer: observem tota la pel·lícula esperant que Philip s'alliberi de la seva relació malaltissa - deformada - amb Mildred per tal d'accedir a una relació "normal", i així m'imagino que la devia veure el públic dels anys 30. Tanmateix, la pel·lícula és el relat de la servitud de Philip, no el del seu alliberament. Of Human Bondage pot no ser una gran pel·lícula, però si un espectacle estrany i fascinant sobre estereotips culturals transmesos a través del cinema. 


23 de maig de 2018

El viatge enlloc

Poques vegades trobem una gran història americana, una d'aquelles d'heroi solitari que lluita per la seva pròpia supervivència - i la dels seus, en aquest cas - i s'enfronta a forces malignes que l'amenacen per totes bandes, i tanmateix es determina de forma impenitent a arribar al fons del misteri, i ho aconsegueix al final amb una sensació d'èxit amarg, tenyida amb un lleuger sentit d'aprenentatge o de reposada saviesa . . .  poques vegades trobem aquesta història arquetípica protagonitzada per una dona. Winter's Bone (2010), pel·lícula dirigida per Debra Granik, i basada en una novel·la de Daniel Woodrell, ens ofereix aquesta protagonista adolescent, interpretada per Jennifer Lawrence, que viu a les muntanyes Ozark de Missouri, i que es troba a càrrec de la criança dels seus dos germans petits davant l'absència del pare, que després de passar per la presó ha desaparegut en llibertat condicional, i la incapacitat de la mare, que es troba en estat catatònic, se suposa que a causa de la depressió o d'alguna mena de trastorn mental. Tenim l'escenari: una Amèrica profunda de persones que sobreviuen als marges de la civilització americana i la seva narrativa de triomf i èxit social, com si el botó del temps els hagués deixat aturats a la Gran Depressió retratada per Steinbeck. També tenim l'heroïna: Ree Dolly, perseverant, coratjosa, franca i, sobretot, feta a si mateixa, com els grans herois americans, una mena de reflex realista i destenyit de la Katniss que la mateixa Jennifer Lawrence popularitzaria dos anys després. El seu paper no és sols el de cuidadora dels germans; Ree també assumeix el rol de mestra de supervivència per als petits, ja que els seus plans per al futur immediat contemplen enrolar-se a l'exèrcit per obtenir la paga que aquest ofereix. Tenim escenari i heroïna, però la història és tan senzilla i lineal com se'ns presenta, i potser precisament aquesta senzillesa aparent és el que la fa gran. Jessup Dolly, el pare desaparegut, va oferir la casa i les terres de la família com a aval de la seva fiança. Com que no s'ha presentat davant del jutge, la família s'exposa a perdre tot el que té. Ree ha de descobrir, en menys d'una setmana, el misteri rere la desaparició i, en el pitjor dels casos, provar que el seu pare és mort per tal d'assegurar la futura supervivència de la seva família. 

El seu viatge aviat s'endinsa en el territori del noir, per més que sigui un noir lluminós, polsegós i rural. Ree viu en una comunitat petita i tancada, una mena de poblat enmig del no-res, on tothom és parent d'algú i cadascú mira pels seus propis afers, especialment quan la policia apareix pel mig. La forma de subsistència (i una subsistència ben precària) per a aquesta comunitat, si se li pot dir així, és la producció artesana d'amfetamines i la seva posterior distribució. De sentit de comunitat, de fet, no n'hi ha cap: la supervivència immediata és un problema que tenalla els personatges massa estretament com perquè puguin aturar-se a crear llaços els uns amb els altres, i la solidaritat afecta només el cercle familiar més reduït possible, que exclou directament nebots i cosins. En aquest context, el viatge de Ree comença com una mena de Telemàquia contemporània. Tanmateix, la missió sembla condemnada des del principi: tot i que comença a fer preguntes a tots aquells qui coneix, un silenci sempre la porta a un silenci posterior encara més hermètic. La trama ens porta, a ritme lent, a través d'una hipnòtica recerca de la veritat que, a mesura que avança, es va fent més perillosa per a la protagonista. Si bé el viatge l'afecta bàsicament a ella mateixa, pel camí hi troba aliats potencials que sempre esdevenen inesperats. El germà del pare, un addicte amb el sobrenom de Teardrop, és possiblement el personatge més profund de tots i el que mostra un arc narratiu més complet. El magistral desenllaç, que representa la prova de caràcter de la protagonista, ens ofereix un viatge terrorífic a la llacuna Estígia, que paradoxalment la porta al cor del misteri i també a la seva salvació. Una relat senzill que, presentat en un embolcall insòlit i original, ens ofereix un viatge absorbent i poderós al cor de la llar. 


19 de maig de 2018

Jonathan Strange i el senyor Norrell (#192)

- M'heu de trobar una casa, Childermass - va dir -. Trobeu-me una casa que digui a aquells qui la visitin que la màgia és una professió respectable. . . no menys que l'advocacia i  molt més que la medicina. 

Aquesta novel·la de 2004, de l'autora britànica Susanna Clarke, és un relat de fantasia completament original i francament intel·ligent. Potser no estigui destinat a tots els públics, però agradarà a tots aquells que gaudeixin amb la fantasia de Neil Gaiman i el context històric que trobem a les novel·les de Jane Austen, amb la seva crítica social i política inclosa. La combinació pot semblar extravagant, però Clarke ens l'ofereix amb finesa i naturalitat, plantejant les bases del seu món imaginari des del principi, i mantenint-se fidel a tot allò que ha establert inicialment, fins que al final tots els cercles es van tancant fins a deixar la satisfacció d'una història magistralment construïda i desenvolupada. I això és dir molt en una novel·la de mil pàgines que tomba i gira constantment a través de les perspectives de múltiples personatges i arguments secundaris que acaben trobant un lloc, després de fer moltes voltes, en la trama principal. Jonathan Strange i el senyor Norrell és la història dels dos mags que donen títol a la novel·la, i de la seva lluita per restaurar la màgia a Anglaterra, ja que la pràctica màgica ha quedat perduda durant els últims segles. Ens trobem en el període de la bogeria del rei George III i la regència del seu fill el príncep George, en un moment en què Anglaterra es troba aïllada d'Europa a causa de les guerres napoleòniques. El senyor Norrell i, poc temps després, el seu deixeble Jonathan Strange, de seguida es posen al servei del govern britànic per tal de contribuir a la victòria britànica a través de la màgia. A partir d'aquí es comencen a perfilar els temes principals de l'argument, i la novel·la fa un gir polític. Un dels grans temes de la novel·la és el nacionalisme anglès, i com aquest es construeix a través del bandejament d'altres narratives tradicionals també presents en l'illa com, per exemple, el món cèltic. En la novel·la aquest conflicte es reflecteix a través de dues concepcions diferents de la màgia: la tradició de l'Anglaterra de les fades, profundament lligada a la natura, que a la novel·la curiosament queda lligada al nord d'Anglaterra i al seu rei llegendari; i una concepció de la màgia que esdevé tècnica, un instrument al servei del progrés representat en la guerra i l'imperialisme, així com totes les seves formes d'explotació. El senyor Norrell es va convertint poc a poc en un malvat a l'estil del senyor Kurtz de Conrad: un homenet mediocre i insignificant que va creixent com a monstre a mesura que se l'afalaga i se li dóna poder. Vist això de seguida podem suposar que Strange encarnarà els valors oposats i serà l'encarregat d'alliberar la màgia anglesa d'aquests propòsits materialistes i tornar-la a la seva posició original. Tanmateix, l'argument no és tan clar com això. Strange és un temperament artístic i creatiu, és cert, però la seva gosadia narcisista l'aïlla completament de qualsevol possibilitat d'altruisme o empatia. Com els grans poetes romàntics, la magnitud del seu projecte l'acaba engolint, i no és casual que acabi coincidint amb Lord Byron a Itàlia l'any de l'estiu sense sol. Així doncs, costa saber qui és protagonista i qui és antagonista en un relat on nombrosos personatges se'ns presenten amb les seves motivacions i interessos sovint oposats, contradictoris i incoherents. A través d'aquest arc narratiu gegantí, el que la màgia va revelant al seu pas és un degoteig constant de víctimes silenciades. Un dels personatges, per exemple, és un ex-esclau africà que serveix a casa d'un dels personatges, i el seu paper com a esclau sense nom, robat de la seva família i els seus avantpassats, troba el seu paral·lel en el llegendari infant robat per les fades. L'afecte que el rei de les fades li acaba professant, a més, anirà prenent importància a mesura que l'argument vagi avançant. De la mateixa manera, el llibre també és una història de dones victimitzades en nom d'una causa més gran que elles, i retrata la seva lluita per tal de deixar sentir la seva veu. També trobem el paper fonamental que acabarà jugant el servent de Norrell, Childermass, en la resolució de tots els conflictes i potser, fins a cert punt, és aquest personatge qui esdevindrà finalment l'heroi de la història. És, per tot això, una novel·la molt complexa, que costa de definir en unes poques línies generals i que s'ha de llegir per fer-se'n una idea completament acurada. El que és indiscutible és, d'altra banda, la tècnica magistral amb què Susanna Clarke reprodueix fidelment l'estil de les novel·les del moment, a principis del segle dinou, així com els principals detalls històrics i culturals que donen forma a aquest període de la història d'Anglaterra. 

Sinopsi: L'acció de la novel·la transcorre entre els anys 1806 i 1817, anys en què Gilbert Norrell, el primer mag pràctic a Anglaterra en segles, es disposa a retornar la grandesa a la màgia anglesa i posar-la al servei de la guerra contra Napoleó. Al cap de poc temps coneix el seu deixeble, Jonathan Strange, i tots dos junts es disposen a treballar per a aquesta causa. Tanmateix, la seva col·laboració professional aviat es transforma en una rivalitat respecte a les seves respectives concepcions de la màgia, i acaben prenent camins separats. A la vegada, un ésser maligne, o si més no de moralitat ambigua, ha estat desfermat per un dels encanteris de Norrell, i l'amenaça que aquest esperit representa no es va manifestant plenament sinó a mesura que avança la trama. 

M'agrada: És una novel·la que requereix un esforç de lectura, però que al final acaba compensant. 

12 de maig de 2018

La metamorfosi (#191)

Un matí, mentre en Gregor Samsa es despertava d'un somni inquiet, va descobrir que s'havia transformat dins del llit en un insecte monstruós. 

Aquest relat de Franz Kafka (1883-1924), publicat el 1912, és un text que m'ha intrigat força des de la primera vegada que el vaig llegir, i és d'aquells que canvia sospitosament d'una lectura a una altra. Es pot empassar d'un sol cop - de fet, jo totes les vegades que l'he llegit ha estat sense interrupció - però, com passa després de menjar quelcom exòtic i especiat, o potser simplement desacostumat a l'estómac, el regust allarga més del que es podria esperar. No és una lectura particularment agradable, massa fosca i pessimista (fins i tot més que El procés, que ja és dir molt) però tampoc no està de més llegir-la si el que es busca és una excursió completament enigmàtica fora del regne del que és familiar. Gregor Samsa no és cap mena d'heroi, amb prou feines té un caràcter propi: la seva indefensió i la seva alienació respecte del món on viu el defineixen molt més que qualsevol qualitat intrínseca que pugui tenir. El que potser sí que el defineix és la seva capacitat per estimar de forma completament secreta i imperceptible, i que no arriba mai a bon port perquè, senzillament, no hi ha ningú que pugui reciprocar-li els afectes o, com a mínim, la bona voluntat. S'ha escrit molt sobre quin pot ser el significat simbòlic o metafòric d'aquest relat absurd, i pertorbador fins a un punt quasi malaltís, i quina és la seva importància en general per a la literatura del segle vint. Parla de la incomunicació i l'aïllament, d'una solitud íntima i amb prou feines expressable que es menja el protagonista per dins, però és clar, d'altra banda, també parla de l'explotació que els altres exerceixen en l'individu fins a eliminar qualsevol traça de dignitat o d'humanitat que li pugui quedar. Gregor Samsa és un treballador exemplar que mai no arribarà a saldar el deute que sembla que la seva família ha contret amb la seva empresa, és un fill exemplar que no troba cap rastre d'afecció en els seus pares. Al principi del relat entenem que la supervivència de la família sencera depèn del sou de Gregor; al cap d'unes pàgines veiem com tots tres membres restants de la família aconsegueixen feina i potser la seva dependència respecte a Gregor era interessada fins a un extrem parasitari. Potser aquí Kafka estava canalitzant la seva depressió, o la tensa relació amb el seu pare, però el relat és la història d'un aïllament creixent i progressiu: des de les bones intencions de la germana petita, l'horror desesperat de la mare, o el maltractament directe a què el sotmet el pare, veiem com d'entrada tota possibilitat d'aconseguir una relació humana autèntica, o desinteressada, queda completament tancada per al protagonista, i no precisament per culpa seva. I com a exemple últim d'aquest fenomen tenim l'alleujament sincer i veritablement alliberador amb què els membres de la família - i no ens enganyem, també nosaltres com a lectors - reben la notícia de la seva mort. El Gregor Samsa convertit en panerola fastigosa esdevé una presència incòmoda i angoixant que tots els seus éssers estimats pretenen obviar. El podríem descriure com a elefant al menjador, només que no sabem què representa, quina veritat o missatge ocult ens està referint la seva presència. I potser per això la història mateixa en hauria de fer reflexionar sobre quines condicions converteixen un ésser humà en insecte fastigós, i si estem disposats a reconèixer aquesta situació, per més incòmoda i angoixant que sigui, quan la trobem al nostre voltant. 

Sinopsi: Gregor Samsa és un jove marxant de teixits que es desperta un dia laborable normal i corrent i descobreix que s'ha convertit en un insecte gegantí. Després de provar de comunicar-se amb la seva família infructuosament, Gregor esdevé testimoni silent dels esforços dels seus pares i la seva germana per seguir endavant, fins que el conflicte mateix de la seva presència esdevé insalvable per a la família.

M'agrada: En realitat, no m'hauria d'agradar res d'aquest relat, perquè el personatge de Samsa em fa realment molta llàstima, i cap dels altres personatges desperten cap mena de simpatia. Tot i així, m'agrada en especial el tros en què Gregor prova d'acostumar-se al seu nou cos, m'agrada quan s'enfila per les parets, i que aconsegueixi ser feliç, encara que sigui només per un moment, quan penja del sostre cap per avall. 

9 de maig de 2018

Un dia a la vida d'Ivan Denísovitx (#190)

En Shukhov va mirar cap al cel i va quedar sobtat. El sol era quasi al migdia. Quina meravella! Com volava el temps mentre treballaves! D'això se n'adonava sovint. Els dies volaven, al camp - s'esvaïen amb una revolada. Però els anys no volaven mai; no es movien ni un segon. 

Aquesta novel·la breu d'Alexandr Solzhenitsin (1918-2008), premi Nobel de literatura, va ser publicada per primer cop a la Unió Soviètica el 1962. Pot semblar estrany que Nikita Khruschev permetés la publicació d'una obra que retrata la realitat dels camps de presoners soviètics d'una forma tan directa, crua, i sobretot didàctica, però ens situem a l'època del desmantellament del Gulag i la desestalinització del règim, on la brutalitat i arbitrarietat de les purgues d'Stalin comencen a ser assenyalades pel propi partit comunista. Anys després, a La zona, Serguei Dovlàtov miraria les incongruències i absurditats del sistema penitenciari soviètic des de l'altra banda del filferro espinós, com a vigilant del camp, però aquí Solzhenitsin ens ofereix el testimoni d'un dels presoners, Ivan Denísovitx, que a principis dels anys 50 porta vuit anys internat. Gran part del contingut d'aquest llibre és autobiogràfic: Solzhenitsin va passar onze anys en diferents camps de concentració per haver escrit comentaris despectius sobre Stalin en comunicacions privades. La injustícia del cas contra Ivan Denísovitx és encara més flagrant: el seu delicte és haver estat presoner de guerra dels alemanys, i per tant, sospitós d'espionatge. La novel·la descriu només un dia dels més de tres mil de la seva condemna, que no és el més dur ni el més decisiu. És un dia de tants, i un de particularment bo: aquesta valoració que fa la pròpia novel·la cap al seu desenllaç ens ajuda a comprendre la realitat dels camps amb més claredat del que haurien ofert les violències i tortures més gràfiques. Les petites mesquineses diàries que Ivan i els seus companys han de suportar són un pèl més subtils que això, ja que es basen en una monotonia sempre quantificable: l'engruna de pa de més que pots arreplegar i amagar, els minuts lliures de més que pots guanyar si el recompte de presoners és ràpid, petits suborns que permeten organitzar el treball de forma més eficient, els graus de temperatura corporal que distingeixen estar sa i estar malalt. Al nivell teòric, l'obra també ens ajuda a comprendre com funciona el concepte de llibertat dins del sistema totalitari: com en aquest cas no parlem només de llibertat d'acció o de moviment, sinó també de la llibertat d'elecció o de pensament mateixa dins la voluntat del presoner mateix. Si algú no va acabar d'entendre el final de 1984 d'Orwell, com em va passar a mi, si el va considerar poc creïble o massa inesperat, Un dia a la vida d'Ivan Denísovitx ens explica com opera el procés d'anul·lació de la voluntat del presoner sense necessitat de recórrer a la tortura. El captiveri colonitza la ment de la persona empresonada, no per l'esforç emprat pels botxins per tal de minar-li la voluntat, sinó perquè aquesta acceptació de la situació esdevé el mètode més efectiu de supervivència. Es pot provar de resistir, però és molt més dolorós, a la llarga, i desgasta molt més, que provar d'engranar en el sistema. I si l'alternativa és la tortura o que et matin d'un tret, potser val la pena provar-ho. La confessió dels acusats es presenta de la mateixa forma: com a alternativa entre el camp de presoners i una execució segura. A partir d'aquest moment, a Ivan no li queda alternativa que comptar un dia rere l'altre, sense cap garantia que a la seva condemna no se n'hi afegirà una altra un cop l'hagi acomplerta. És cert que la figura pública de Solzhenitsin va esdevenir controvertida per aquest mateix motiu, per retratar la passivitat amb què els presoners van acceptar la seva pena i per obviar els intents de resistència que també van tenir lloc efectivament dins del Gulag. Ara bé, el que és indiscutible és el valor literari d'un testimoni tan concís, sobri, i a la vegada profundament revelador. 

Sinopsi: La novel·la segueix de forma cronològica un dia del captiveri d'Ivan Denísovitx Shukhov en un camp de presoners a Sibèria a principis dels anys 50, des que es desperta pel matí fins que se'n va a dormir aquell mateix vespre. Entremig d'aquests dos moments assistim als seus àpats i a la seva jornada de treball en unes condicions duríssimes, i d'aquesta forma copsem quelcom del funcionament dels grups de treball i del sistema d'organització dels camps de concentració soviètics. 

M'agrada: És un relat que sembla senzill a simple vista, però que de seguida revela, en la multiplicitat de detalls que ofereix, la seva riquesa i complexitat. 

4 de maig de 2018

On Sunset Boulevard (#189)

De la seva mare, el petit Billie va aprendre a explicar històries. Comences amb el que és plausible i a partir d'aquí continues; quan el fet real decandeix, el canvies. I mai no expliques la mateixa història dues vegades. Explicada per en Wilder, la seva vida és una sèrie de temes i variacions, amb l'accent posat a les variacions i sense parar atenció a les inconsistències. 

Aquest assaig de l'historiador del cinema Ed Sikov és la biografia més detallada i exhaustiva que existeix de Billy Wilder (1906-2002), una de les figures més importants, com a director i guionista, de la història del cinema. On Sunset Boulevard: The Life and Times of Billy Wilder (1998) exposa les principals dades biogràfiques de l'autor, la forma com aquestes influeixen en la seva particular visió del món, i com aquestes experiències acaben trobant el seu vehicle en l'escriptura, primer com a periodista i després com a guionista de pel·lícules a Alemanya i França. De fet, Wilder va decidir posar-se a dirigir, temps després, ja als Estats Units, per tal de preservar millor la integritat dels seus guions. Fill d'immigrants polonesos a Àustria, la joventut de Wilder es veu marcada per la precarietat econòmica i la inquietud professional: abans d'entrar a la indústria del cinema com a guionista, treballa com a reporter per a diverses publicacions austríaques i alemanyes i, fins i tot, com a acompanyant masculí de senyores solitàries. El contacte amb el món dels baixos fons i la bohèmia artística a l'Europa central dels anys 20 el fan testimoni de la prostitució, el frau i el mercadeig amb els principis morals, motius que esdevindran habituals en les seves pel·lícules. La música que sona de fons la toca l'orquestra de Paul Whiteman. Ara bé, si els inicis ja no van ser particularment feliços, la història política d'Europa es creua en el camí del jove Wilder, i aquest abandona Alemanya el dia després de l'incendi del Reichstag. Després d'una estada a París, arriba als Estats Units com a emigrat polític, i els inicis aquí esdevenen tan o més durs que al continent europeu. D'aquesta forma s'inaugura una relació profundament ambivalent tant amb Europa com amb els Estats Units. Wilder es mira la societat americana des d'una perspectiva cínica i distanciada, sempre des de la reserva del foraster, i a la vegada crea per a Europa una fantasia nostàlgica de paradís perdut. Tanmateix, perd la seva família a Auschwitz i es transforma en peó d'una indústria de l'entreteniment que no troba més criteri artístic que el càlcul de costos i beneficis. La seva obra, per tant, és així de complexa: retrata la crueltat del sistema amb el seu humor lúcid i profundament mordaç; a la vegada apunta a la seva pròpia complicitat amb aquest sistema que el fa obscenament ric i popular. Així doncs, la corrupció del món que l'envolta esdevé un dels grans motius de tota la seva obra, en tant que la seva lucidesa també és profundament desesperada. A partir de les seves col·laboracions com a guionista amb els directors Ernst Lubitsch i Mitchell Leisen, aprèn la importància de la direcció a l'hora d'explicar una història, i la temptació de dirigir les seves pròpies històries es torna cada cop més atractiva, fins que s'inicia als Estats Units amb The Major and the Minor (1942), a l'època daurada de les screwball comedies, o comèdies romàntiques basades en la guerra de sexes. Aquí s'inicia una carrera ascendent que alterna èxits sonats i productes més modestos, els moments culminants de la qual són Double Indemnity (1944), The Lost Weekend (1945), Sunset Boulevard (1950), Ace in the Hole (1951), Witness for the Prosecution (1957), Some Like it Hot (1959), The Apartment (1960) i Irma la Douce (1963). A partir d'aquest moment, la decadència de la seva carrera també queda retratada al llibre: paradoxalment, les seves millors obres van estar influïdes per la seva relació amb la censura. A partir dels anys 70, en una època de llibertat d'expressió i alliberament sexual, l'humor de Wilder perd subtilesa i es torna cada cop més directe i desencantat.

Continguts: L'obra repassa de forma exhaustiva la vida i l'obra de Billy Wilder, així com les seves relacions personals i professionals més importants. La primera part cobreix la seva infància i joventut fins a l'escapada d'Alemanya el 1933. La segona part se centra en l'arribada a Hollywood i les seves col·laboracions com a guionista amb els directors Lubitsch i Leisen. La tercera part cobreix els inicis com a director fins al primer punt àlgid de la seva carrera amb Sunset Boulevard, que també marca la fi de la seva relació professional amb Charles Brackett com a co-guionista. La quarta part descriu el període de transició entre aquesta col·laboració i la propera, amb I. A. L. Diamond, que duraria tota la resta de la seva carrera. La cinquena part descriu el segon punt àlgid, amb Some Like it Hot i The Apartment. Les dues darreres parts exposen l'etapa més decadent, amb projectes, al final de la seva carrera que, tot i no haver gaudit d'un gran èxit entre el públic, esdevenen part de la seva producció més intimista i personal, amb títols destacats com La vida privada de Sherlock Holmes (1970), Avanti! (1972) i Fedora (1978).

M'agrada: És un llibre exhaustiu fins a un punt enciclopèdic, i resulta deliciós per als interessats en la història del cinema, tant en la seva relació amb la història d'Europa i dels Estats Units a nivell macro com per la petita història interna del món del cinema, amb rivalitats i tensions entre productores, directors i actors. 

28 d’abril de 2018

Mite i societat a la Grècia antiga (#188)

Aquest estudi de Jean-Pierre Vernant (1914-2007), publicat per primer cop el 1974, és una lectura interessant en molts aspectes, tot i que potser no té la claredat ni l'abast de Mite i tragèdia, publicat catorze anys després i centrat en la tragèdia com a gènere propi de l'etapa clàssica en concret. A Mite i societat hi trobem un estudi força general sobre la relació entre la mitologia grega i el context històric i sociocultural que li dóna lloc. L'aproximació que en fa Vernant és estructuralista: pretén trobar sota el contingut literal dels relats una estructura soterrada de significats, correspondències, paral·lelismes i paradoxes que aporten un nivell d'interpretació simbòlic al nivell literal. Rere aquest procediment hi ha un propòsit general de deslliurar l'anàlisi literària i històrica de qualsevol condicionament ideològic previ, és a dir, de poder explicar els textos originals des del context socio-cultural on s'originen. És un plantejament complex d'entrada, que pot sonar excessivament esotèric en alguns moments, ja que opera fent hipòtesis sobre l'escassa informació que tenim sobre l'època i té en compte també els canvis que pateix una mateixa cultura a través dels segles. Ara bé, dins del corrent estructuralista mateix sorgeixen discrepàncies i diferents plantejaments, i en l'últim capítol Vernant caracteritza les principals posicions dins d'aquesta escola, així com l'evolució històrica sencera dels estudis mitològics des del seu inici fins al segle dinou. Mentre que Mite i tragèdia se centrava en la tragèdia àtica com a gènere, aquest volum s'aproxima a la mitologia de forma molt més general. La mitologia és tot un conjunt de textos pertanyents a diferents gèneres i suports: la majoria pertanyen a la tradició oral i es fixen per escrit en diferents moments. La poesia homèrica, que ens arriba de forma fragmentària, i les sagues d'Hesíode, que tenen una intenció molt més sistemàtica, en són els exponents més importants, però també comprèn molts altres textos i variacions dels mateixos mites que ens arriben de forma fragmentària a través de múltiples fonts i reescriptures per part d'autors posteriors. A través de l'anàlisi d'alguns dels temes que s'observen a través d'aquestes evolucions, un dels punts centrals que Vernant provarà d'elucidar, o almenys de reconèixer com a problema, és el pas d'una societat arcaica, amb comunitats tribals organitzades al voltant de reis locals, al naixement de les polis i la conseqüent evolució dels conceptes de propietat i poder. Aquest canvi també influirà, més directa o indirectament, en el pas de l'oralitat a l'escriptura com a mitjà per transmetre la tradició i el saber, i al naixement del pensament abstracte i la filosofia al voltant de l'establiment de classificacions lingüístiques per a conceptes tradicionals transmesos oralment.

Continguts: El primer capítol de l'obra planteja els principals problemes d'aplicar una interpretació marxista a les relacions econòmiques de la Grècia arcaica, i caracteritza l'economia dels primers períodes i els seus canvis principals a partir del naixement de la polis. El segon capítol se centra en la relació de la societat grega amb la guerra i el servei militar, i analitza la transició del plantejament arcaic, basat en l'enfrontament agonístic entre diferents comunitats, al de l'època clàssica, en què sorgeix la falange d'hoplites, molt més uniformadora. El tercer capítol se centra en la institució del matrimoni, i explica les ambigüitats i indefinicions administratives que el caracteritzen en aquella època, tot il·lustrant l'explicació amb exemples presos de l'Odissea d'Homer. El quart capítol presenta una anàlisi comparativa entre l'evolució del pensament metafísic, religiós i moral a la Xina i a la Grècia antigues. El cinquè capítol planteja els principals problemes que els estudis mitològics han anat trobant a l'hora de caracteritzar el panteó dels déus grecs: estudiar-lo simplement com a conjunt incoherent de diferents divinitats individualitzades provinents de tradicions diferents ignora l'estructura interna del panteó com a conjunt. El capítol sisè dialoga amb la teoria de Louis Moulinier sobre els conceptes de pur i impur a la societat grega antiga. L'aproximació de Vernant acaba revelant les mancances del plantejament de Moulinier en plantejar paradoxes i contradiccions que es donen en l'ús dels termes mateixos. El setè capítol dialoga amb Marcel Detienne i la seva interpretació del simbolisme en el mite d'Adonis. El capítol vuitè analitza el mite de Prometeu des del diàleg entre les seves diferents versions en Hesíode, que Vernant analitza no com a casualitats, sinó com un tot sistemàtic i organitzat. El novè capítol és força més llarg, i pretén plantejar un estat de la situació dels estudis mitològics, tenint en compte l'evolució històrica de les diferents escoles des del segle dinou, i els debats i discrepàncies dins el moviment estructuralista en el moment de la publicació del llibre.

M'agrada: Els tres primers capítols, i el cinquè i el sisè valen molt la pena.

No m'agrada: L'interès de la proposta és força desigual. A mi em van interessar molt alguns capítols en concret i d'altres em van deixar indiferent. 

25 d’abril de 2018

Neverwhere (#187)

I volia parlar de la gent que s'escola per les esquerdes, parlar dels desposseïts - utilitzant el mirall de la fantasia, que de vegades ens pot ensenyar coses que hem vist tants cops que ja ni tan sols les veiem - per primera vegada. 

Aquesta novel·la de Neil Gaiman es va publicar per primera vegada el 1996 i he de dir que ha estat la primera decepció en tota regla per part d'un autor que he anat admirant cada cop més a mesura que l'he anat llegint. Ser un geni ajuda, però no té per què ser-ho tot, i és possible que Neverwhere esdevingui una obra menor dins la producció de Gaiman perquè, d'una banda, és una de les seves obres primerenques i, d'altra banda, perquè en el seu origen la història no va ser concebuda com a novel·la, i aquest canvi de suport pot acabar ressentint el producte final. Gaiman va escriure l'argument de Neverwhere per a una mini-sèrie produïda per la BBC el mateix any, i a mesura que la direcció del film li anava coartant la creativitat com a guionista, l'autor es decidia una vegada i una altra a incloure les idees rebutjades en la novel·lització de la sèrie. El text va anar patint revisions al llarg dels anys fins que ens arriba a les mans, el 2015, el text preferit per l'autor, juntament amb un pròleg que s'havia eliminat de la publicació original - i que a mi m'ha semblat un punt fort - i un relat curt, "How the Marquis Got His Coat Back", que expandeix la història d'un dels personatges secundaris. El problema d'aquesta novel·la és que és una lectura sense ritme. La trama progressa molt lentament, la majoria del temps sense que els lectors, igual que el protagonista, tinguem una idea gaire clara del que s'està esdevenint. El món de fantasia que se'ns ofereix aquí és vívid i acolorit com acostumen a ser els móns de Gaiman, els personatges tendeixen a ser cruels, o entranyables, o a quedar-se a mig camí entre totes dues coses, com també sol passar amb Gaiman, però en definitiva l'argument comença a fer aigües ben bé des dels primers capítols. La impressió que em va fer la novel·la en començar a llegir-la és que a la història li faltava una direcció clara al principi, com si l'autor no s'acabés de decidir entre múltiples opcions, i des de bon principi la trama comença a perdre's en la caracterització de múltiples personatges secundaris que al capdavall no tenen cap importància fonamental per a l'argument. Hi ha moments en què entreveiem el Gaiman brillant de sempre, però en la majoria de casos a través d'una narració pobra i excessivament entretallada. Tot i així, cal analitzar també la importància de Neverwhere dins del gènere de la fantasia urbana. Aquesta novel·la pràcticament va significar el ressorgiment d'aquest subgènere a partir dels anys noranta -  sempre que comptem com a fantasia urbana els relats sobrenaturals de finals de l'època victoriana, de l'estil de Dorian Gray Jekyll i Hyde. Deixant apart les classificacions, de totes formes, Neverwhere tampoc no s'entendria sense aquests precedents d'un segle enrere. La idea del Londres de dalt (on la gent respectable viu una vida estable) i el Londres de baix (on viu la gent que s'ha escolat per les esquerdes) no és un invent de Gaiman, i la seva proposta a Neverwhere - connectar-los tots dos a través de la fantasia, com si es tractés d'un pas al món de dins l'armari - no deixa de ser una pensada original. La llàstima és que el resultat acabi essent confús, caòtic i ensopit. 

Sinopsi: Richard Mayhew és un jove escocès que treballa en una oficina a Londres. Una nit, ajuda una noia que troba ferida al carrer, cosa que provoca que la seva promesa l'abandoni, i que, d'un dia per l'altre, cap dels seus coneguts el recordi o el reconegui. Sense adonar-se, ha anat a parar al Londres de baix, una regió subterrània on viu la gent que s'ha escolat per les esquerdes, on les rates parlen i les estacions de metro tenen vides pròpies en forma de personificacions. L'única opció que li queda és trobar la noia que va salvar, Door, que fuig de dos terrorífics assassins a sou, el senyor Croup i el senyor Vandemar. Tanmateix, a través del seu viatge amb Door, haurà d'anar coneixent les motivacions últimes de la seva aventura i si, finalment, hi ha de jugar algun paper. 

M'agrada: Té petits detalls que recorden el Gaiman que vindrà després, i la idea de la novel·la no deixa de ser original. El desenllaç també m'ha semblat satisfactori, com si redimís part dels defectes en el plantejament. 

No m'agrada: És una novel·la que perd molt en comparació amb altres obres de Gaiman, i que es fa excessivament lenta i confusa. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons