Swan Upon Leda

 de Hozier. 

Cien años de soledad (#445)

No se le había ocurrido pensar hasta entonces que la literatura fuera el mejor juguete que se había inventado para burlarse de la gente, como lo demostró Álvaro en una noche de parranda. Había de transcurrir algún tiempo antes de que Aureliano se diera cuenta de que tanta arbitrariedad tenía origen en el ejemplo del sabio catalán, para quien la sabiduría no valía la pena si no era posible servirse de ella para inventar una manera nueva de preparar los garbanzos. 

Aquesta novel·la de Gabriel García Márquez (1927-2014) es va publicar per primer cop l'any 1967, i és considerada tot sovint l'obra mestra de l'autor colombià. Només començar a llegir no costa gaire entrendre per què, tan bon punt la novel·la ens submergeix al món de Macondo i el seu passat mític i màgic. Des del seu conegudíssim inici fins al seu final desconcertant, el relat consisteix en una saga familiar que s'estén durant un segle, en què diverses generacions dels Buendía, una de les nissagues fundadores de Macondo, es van succeint les unes a les altres en el que sembla un exercici constant de variacions sobre els mateixos temes i motius. La seva concepció circular del temps, més que no pas lineal, és un dels aspectes més sorprenents i reeixits del text sencer, en tant que la cronologia de la narració no pren la forma d'un cercle perfecte, sinó més aviat va desplegant una estructura recurrent. Fins i tot els personatges mateixos acaben reconeixent l'espiral temporal en què es troben immersos. 

De la mateixa forma, hi ha certs motius que es van succeint dins la novel·la a mesura que el poble evoluciona. Seria un punt simplista reduir la història de Macondo a l'evolució des del seu passat esplendorós i arcàdic a la seva decadència i destrucció finals, perquè en realitat el que ens ofereix el relat és una successió de diversos esplendors i les seves subseqüents decadències: la febre pel progrés del primer José Arcadio Buendía, passant per les esperances desfermades per la revolució liberal del coronel Aureliano Buendía, així com la fertilització sobrenatural de Macondo per part d'Aureliano Segundo, i la transformació del poble en explotació bananera per part dels gringos veuen els seus reversos foscos en la febre de l'insomni que s'estén com una plaga pel poble sencer, els desastres de terror i corrupció que s'estenen durant la guerra, els quatre anys de diluvi sobre el poble, i la massacre duta a terme per l'exèrcit en connivència amb els amos de la companyia bananera, que quedarà esborrada de la memòria del poble com si es tractés d'una fantasia. 

Mentre es desplega el relat del poble sencer, amb les seves successives esplendors i decadències, també s'esdevé un moviment paral·lel dins de la família protagonista: una successió quasi interminable d'incestos - simbòlics i literals, platònics i consumats - i una sèrie de personatges masculins que es van convertint progressivament en còpies els uns dels altres. Totes les parelles d'Arcadios i Aurelianos, germans amb caràcters diferents, es van repetint en una estructura paral·lela dins la narració. Mentre que els Arcadios són temperamentals i impulsius, els Aurelianos tendeixen a la malenconia i la instrospecció. L'única excepció possiblement en siguin els bessons José Arcadio Segundo i Aureliano Segundo, però és clar, no acaba de quedar clar si realment es van intercanviar els papers quan eren infants. Les dones de la família, tanmateix, aporten la seva originalitat i la seva personalitat pròpia a cada nova generació: des de l'energia i el poder d'Úrsula Iguarán, la primera matriarca, passant per les profunditats i nombroses dimensions de la infelicitat de la seva filla Amaranta, fins la religiositat fervent de la segona matriarca, Fernanda del Carpio, que amaga abismes sencers d'ira continguda rere la seva aparença de fera domesticada. Al marge de la família també destaquen les amants i concubines, especialment Pilar Ternera i Petra Cotes, que observen la família des de fora però influeixen en el seu destí quan es presenta l'ocasió. 

En aquest sentit el relat juga molt hàbilment amb les expectatives i idees preconcebudes que en puguin tenir els lectors. Cada cop que la saga familiar sembla prendre una direcció definida, aquesta queda interrompuda abruptament, com passa, per exemple, amb els afers amorosos de les germanes Amaranta i Rebeca. Quan sembla que s'albira el final feliç, totes dues acaben tastant una infelicitat perpètua de les formes més desconcertants i recaragolades. La novel·la està farcida de finals truncats i esperances decebudes, mentre que el llinatge familiar queda mantingut sovint per personatges secundaris i aparentment insignificants, com passa amb la tercera generació dels Buendía. Així és com el destí gloriós de la família, que havia de ser assegurada pel seu personatge més il·lustre, el coronel Aureliano Buendía, queda truncat amb la mort de la seva esposa Remedios, amb prou feines adolescent, i posteriorment amb la tràgica mort del seu fill Aureliano, que era qui estava destinat a perpetuar la nissaga. Són els fills del seu germà Arcadio, nascuts en l'obscuritat i lluny de la casa familiar, els qui acabaran donant a llum les noves generacions de Buendías. 

Tot i així, potser totes aquestes vicissituds responen encara a un altre pla o destí ocult que s'escapa de l'abast de la novel·la mateixa, profundament metatextual en el seu desenvolupament. Són una sèrie de personatges forans, especialment el gitano Melquíades i el savi català, que oferiran a l'últim dels Buendía les claus per interpretar tot el que s'ha esdevingut a Macondo a través d'un segle d'història. Aquest personatge és el dipositari últim del relat sencer i és, de fet, l'únic que guarda en la memòria la massacre dels treballadors a mans de l'exèrcit. Cien años de soledad té també un fil polític que es dibuixa i es desdibuixa al llarg de la lectura, i es pot observar també com a novel·la postcolonial: la visió que el patriarca José Arcadio té del progrés és una mena de revers literari i simbòlic de la noció racionalista i il·lustrada del progrés dels occidentals, i l'episodi de l'arribada dels americans amb la companyia bananera, que desmantellaran ells mateixos quan es neguin a assumir les reivindicacions dels treballadors, són moments del relat que no poden sinó llegir-se en termes polítics. 

Així doncs, ens trobem davant d'una novel·la monumental, amb múltiples nivells de lectura i una riquesa d'imatges i paral·lelismes que acaba fent-se inesgotable en l'anàlisi. En aquest sentit és una novel·la que fa de molt bon rellegir, i que a més es gaudeix especialment per la magnífica habilitat de Márquez a l'hora de construir un món fictici, pel recurs al realisme màgic, en aquest cas totalment desfermat, i per la bellesa i riquesa de la seva prosa, especialment cuidada a l'hora de descriure moments, caràcters i situacions en concret. 

Sinopsi: Des de la fundació de Macondo, les diverses generacions d'una de les seves famílies més destacades, els Buendía, s'aniran succeint a través dels anys durant un segle. La seva passió per la vida i la seva peculiar forma d'entendre la realitat aniran bastint els destins de tots els membres de la família que, sense saber-ho, aniran acomplint els destins ignots que els deparava la profecia del savi Melquíades. 

M'agrada: És, possiblement, el Márquez més desfermat i imaginatiu. La riquesa de matisos i de nivells del text, que no s'esgota a cada nova lectura. 

L'única història (#444)

Preferiries estimar més, i patir més, o estimar menys, i patir menys? Al final aquesta és, em penso, l'única pregunta real. 

Aquesta novel·la de l'autor anglès Julian Barnes es va publicar per primer cop el 2018, i és una exploració molt encalmada i introspectiva sobre una tràgica història d'amor que canvia la vida del protagonista. De fet, com el títol indica, l'única història en la vida de cada persona és una història d'amor: cadascú en té una, i la veu narrativa fa una aproximació a la seva història particular des de tres moments diferents de la relació, de forma que les tres parts, superposades, formen un joc de perspectives que donen cos a la imatge de conjunt. A mitjans dels anys seixanta, Paul Roberts, un universitari de dinou anys, s'enamora de Susan Mcleod, una senyora casada trenta anys més gran que ell, amb qui inicia una relació que causa un petit escàndol en el suburbi acomodat on viuen. Després de fugir junts i instal·lar-se a Londres, Paul descobrirà, després de la fase d'enamorament, el vessant més fosc de la relació, i haurà d'afrontar l'alcoholisme de la seva parella com un problema real i tangible, que afecta cada petit aspecte de la seva vida diària. A través de successives etapes de la relació, i passant per les decisions més doloroses per a tots dos, Paul anirà descobrint les implicacions més profundes del fet d'estimar, i no pararà en tota la vida d'avaluar i valorar les decisions o omissions que van caracteritzar la seva vida amb la Susan. 

L'única història és una novel·la depriment, que no defuig en cap moment els aspectes més sòrdids i desagradosos de la relació amb la persona estimada i, fins i tot, en algun punt, els dissecciona en excés. En aquest sentit és una novel·la cerebral i analítica, centrada no tant a narrar la història de la vida en comú dels dos protagonistes com a avaluar i diagnosticar en tot moment les possibles seqüeles i efectes col·laterals que la relació ha deixat en el narrador. Si algun defecte té, en aquest sentit, és deixar el punt de vista encapsulat exclusivament en la perspectiva del protagonista, i mostrar-nos l'estat mental de la Susan amb cert distanciament i sempre com a testimoni de segona mà. Les motivacions i les emocions d'aquesta es poden suposar en determinats moments de la lectura, però no són quelcom que el narrador descrigui explícitament, i en aquest sentit queden en un terreny més obert a la conjectura. La novel·la és també un retrat generacional, o més aviat de dues generacions enfrontades: la de Susan, el seu marit, i els pares del protagonista, que han viscut en primera persona els riscos i les privacions de la segona guerra mundial i, un cop superada aquesta, han esdevingut la classe burgesa i conservadora de Gran Bretanya; i la dels fills d'aquests, que se senten menystinguts i marcats en tot moment per la generació dels pares, mentre intenten independitzar-se de les normes i imposicions morals d'aquests. 

Ara bé, com és habitual a les novel·les de Barnes, tots aquests conflictes generacionals queden posats en perspectiva quan el narrador mateix envelleix - la història ens arriba des d'un present en què els fets narrats ja queden força enrere en el temps - i es veu condemnat a posar en perspectiva totes aquestes figures que havia jutjat amb duresa en els seus anys de joventut. El tema de la memòria i la seva fiabilitat, que és un aspecte recurrent en les novel·les de Barnes, té aquí el seu protagonisme, així com també la preocupació per la veritat, una versió autèntica dels fets que sempre s'escapa de la comprensió i els intents de racionalització del protagonista. L'aposta formal que fa Barnes en aquesta novel·la també reforça aquest accent en la fluïdesa de la veritat i del nostre propi record d'unes fets determinats. La primera part de la novel·la, en què el narrador és un jove enamorat, se'ns presenta en primera persona. La secció central del relat, en què el narrador encara és jove però comença a madurar ràpidament a causa dels desafiaments que li presenta la relació, combina la narració en primera persona amb una en segona persona, en què el personatge es parla i es qüestiona a si mateix. La tercera part de la novel·la afegeix, a aquestes dues, una veu en tercera persona que relata el que li va passar al protagonista posteriorment des de la distància del temps, i afegeix encara un altre nivell de distanciament al relat. 

Així doncs, L'única història és una lectura rica en nivells i que posa sobre la taula les múltiples perspectives que hi pot haver al voltant d'uns mateixos fets, fins i tot dins la percepció que en té una mateixa persona. És una novel·la que demostra, un cop més, la magnífica habilitat de Barnes per teixir una narració complexa, que no s'esgota amb el primer cop d'ull, i que fins i tot quan ja ens ha exposat tots els fets segueix revelant petits detalls i elements valoratius que afegeixen perspectives a la imatge de conjunt. El seu estil narratiu és inconfusible: en aquest cas no és tan experimental com a El sentit d'un final, en què aquest joc de perspectives quedava una mica forçat en acabar de llegir. A mi m'ha agradat més L'única història, tot i que potser per al meu gust no està a l'alçada de El lloro de Flaubert o Arthur and George. En aquest cas, l'anàlisi excessiva que fa el narrador sobre la seva pròpia història crea un cert distanciament amb els lectors, i en aquest sentit, tot i el to realista de la proposta, en determinats moments costa d'empatitzar amb el personatge principal. 

Sinopsi: A mitjans dels anys seixanta, un universitari de dinou anys i una dona casada de quaranta-vuit inicien una relació amorosa amb la qual tots dos es comprometen un cop salta l'escàndol i han de prendre una decisió sobre el seu futur. En una fugida endavant, la dona deixa el seu marit i tots dos s'instal·len a Londres per iniciar una vida junts. El jove de seguida descobrirà les decisions i i compromisos que la relació li demana, i veurà com la seva dona s'enfonsa en una espiral d'autodestrucció, en part per motius que no tenen gaire a veure amb la relació per començar. 

M'agrada: Potser el realisme més descarnat i sense concessions de la segona part del relat, en què la relació amorosa dels protagonistes es mostra en el seu vessant més destructor per a tots dos, i la forma com aquesta segona part revisa certs aspectes de la primera. 

La treva (#443)

Sentíem a les venes el verí d'Auschwitz, fluint-nos per la sang aigualida; ¿on trobaríem la força per tornar a començar les nostres vides, per trencar les barreres, contra la malesa que creix espontàniament en totes les absències, al voltant de cada casa abandonada, de cada refugi buit? Aviat, l'endemà, hauríem de plantar batalla, contra enemics encara desconeguts, fora i dins nostre; ¿amb quines armes, quines energies, quina força de voluntat? Sentíem el pes dels segles sobre les espatlles, oprimits per un any de records ferotges; ens sentíem buits i indefensos. Els mesos passats, tot i que durs, de vagarejar pels marges de la civilització, ara ens semblaven una treva, un parèntesi de desocupació il·limitada, un regal providencial i irrepetible del destí. 

Aquesta segona part de les memòries de Primo Levi (1919-1987), químic torinès i supervivent d'Auschwitz, es va publicar per primer cop l'any 1963, i va rebre una acollida molt més immediata i predisposada per part del públic lector que no pas el primer volum, Si això és un home. Tanmateix, ambdues obres es publiquen tot sovint en un sol volum, i havent llegit les dues és fàcil comprendre per què. Mentre que Si això és un home recull els onze mesos que Levi va passar al camp de concentració d'Auschwitz, de febrer de 1944 a gener de 1945, en què els pocs presoners que quedaven al camp van ser alliberats per l'exèrcit rus, La treva relata els patiments i vicissituds dels nou mesos següents, en què Levi, juntament amb un comboi de refugiats i desplaçats italians, va patir una autèntica odissea per aconseguir arribar a casa, a Torí, des de l'altra banda de la frontera amb la Unió Soviètica. Ambdós llibres es complementen bé, i en tot moment funcionen com a contrapunt l'un de l'altre. Mentre que Si això és un home ens havia descrit amb una claredat i una lucidesa aclaparadores les atrocitats que els homes són capaços de fer als homes, i reflexionava sobre la pèrdua de la humanitat i la dignitat més bàsiques que això comportava, La treva ens presenta aquest procés revertit, en què els supervivents han de retornar al món de la civilització portant la càrrega i la responsabilitat de totes les atrocitats que han experimentat. 

Aquest és un camí que mai no és directe ni planer. En mans dels russos, els expresoners dels camps es transformen en refugiats que cal repatriar juntament amb els soldats que tornen del front i els civils que s'han vist desplaçats a causa de la guerra. En el cas concret dels italians, a més, aquests són catalogats com a enemics derrotats per les autoritats soviètiques, sense parar-se a fer distincions entre refugiats. L'odissea que emprèn Levi a través d'aquests nou mesos de viatge és exterior, a través del laberint burocràtic i els paratges desolats d'una Europa literalment devastada pels efectes immediats de la guerra, i també interior, de guariment físic i de restitució de la dignitat perduda, que tot sovint el protagonista experimentarà a través dels lligams que estableixi amb altres supervivents i companys de viatge. La treva és la història d'un viatge a través d'una autèntica Babel de desplaçats de totes les nacionalitats i llengües imaginables, i dels lligams d'entesa i confiança que s'estableixen entre ells, fins i tot després d'haver estat testimonis dels horrors més inimaginables. 

De fet, el que sorprèn més en llegir La treva és precisament la seva lluminositat i la seva bellesa sense pretensions. Els protagonistes encara han de patir les misèries d'un món en guerra - que la guerra no s'acaba mai, en realitat, és la primera lliçó que Primo rep en la primera etapa del seu viatge - que tot sovint els fa sentir sobrers i oblidats dins d'un món caòtic i profundament desorganitzat. La seva preocupació dia rere dia és, principalment, com obtenir menjar i on refugiar-se de les inclemències del temps i de la natura. Tot sovint les vicissituds que Primo i els seus companys han de patir, un cop alliberats, colpeixen en tota la seva injustícia. Ara bé, la gràcia del llibre és que el camí fa baixada la major part del temps. El mateix autor ens ho reconeix en determinats moments de la narració: després de l'horror, afloren les històries que havien estat suprimides en el silenci d'Auschwitz, es recupera un cert ancoratge en la realitat i, per més estrany que pugui semblar, les privacions passades al camp de Starye Dorogi signifiquen un autèntic punt d'inflexió en el viatge, un retorn progressiu a la salut i a la dignitat humana, a través del contacte amb el bosc i amb una comunitat sencera d'altres éssers humans desarrelats. 

La treva, així doncs, és un relat que representa un colofó agredolç a Si això és un home. D'una banda, els personatges retroben la humanitat que els nazis els havien arrabassat, i expressen els seus testimonis i la seva joia de viure en termes sempre directes i eloqüents. D'altra banda, l'horror de l'Holocaust no s'esborra només amb un acte de voluntat, i els supervivents hauran de tornar a la vida quotidiana amb la càrrega del seu patiment passat, i la culpabilitat per totes les vides que han quedat truncades al camp. L'última secció del llibre apunta a aquest problema amb la lucidesa i la concisió característiques de Levi: per a ells, el viatge a través d'Europa ha estat una autèntica treva, com un somni, abans d'assumir la responsabilitat plena del seu lloc en el món com a supervivents. El darrer paràgraf del text és una coda amarga i un punt sinistra per al conjunt, en tant que reconeix com la ment del supervivent ha estat colonitzada pel Lager en la seva totalitat, i com ara la vida quotidiana després del trauma semblarà un somni, amb prou feines un parèntesi d'aquest horror que s'ha transformat en l'única realitat possible per a ell. 

Continguts: Després de ser alliberat del camp de concentració de Monowitz per l'exèrcit rus el febrer de 1945, Primo Levi s'uneix al comboi de refugiats italians que es troba a càrrec de les autoritats soviètiques amb la promesa de ser repatriat aviat. L'odissea de Levi des d'Auschwitz (Oświęcim n'és el nom polonès) encara durarà nou mesos més, i passarà per diversos camps de refugiats, primer a Cracòvia i a Katowice, on pateix una pleuritis que el posa de nou a les portes de la mort, i després fent marrada durant uns quants mesos en un altre campament a Starye Dorogi, un poble de Bielorússia. Finalment, i ja a la tardor de 1945, els refugiats surten en tren de Bielorússia i tornen a Itàlia travessant Romania, Hongria i Àustria. 

M'agrada: L'estil sobri i distanciat de Levi, que a la vegada esdevé extremadament clar sobre la pàgina. 

No tens el poder (ni el tindràs mai)

Christopher Nolan no ha canviat, i el seu imaginari polític, que quedava anunciat a la trilogia de Batman i a Inception, ha quedat més que confirmat i reafirmat. No he vingut a parlar de l'argument de Tenet (2020), la seva darrera pel·lícula. L'he vista dues vegades (la primera amb desconcert i un cert punt d'avorriment - la segona amb interès genuí pel laberint narratiu que planteja), m'he estudiat bé els quadrants, els esquemes i les disseccions completes de l'argument que es poden trobar fàcilment a internet. Sé perfectament quants Neils hi ha en cada moment i a cada lloc. M'ha costat entendre l'escena de l'interrogatori a Tallin, i la vaig haver de veure unes quantes vegades seguides, però ho he aconseguit. Puc dir que he entès força bé l'argument de la pel·lícula, i que es gaudeix molt més el joc de mans del guió de Nolan un cop es revisita que no pas la primera vegada que es veu. Les paradoxes i contradiccions que deixa l'argument un cop s'analitza al detall formen part de l'argument mateix i, en aquest sentit, són un punt més païbles que a Inception. 

Per simplificar: Tenet és una narració que ens planteja la possibilitat dels viatges en el temps a l'estil de la tercera entrega de Harry Potter, és a dir, entenent el viatge en el temps com un bucle tancat sobre si mateix que no canvia essencialment una seqüència prèviament determinada de fets. Si, de fet, aquesta seqüència de fets s'ha esdevingut d'una determinada forma, ha estat precisament gràcies a la intervenció del viatger que prové del futur. A Harry Potter i el pres d'Azkaban el viatge en el temps durava tan sols unes tres hores i, per això, era molt més fàcil d'entendre. En Harry i l'Hermione d'un moment posterior del temps retrocedien tres hores al passat, acomplien la seva missió, i esperaven el moment de posar-se al dia amb el present, en què en Harry i l'Hermione de la línia temporal passada emprenien el viatge en el temps i, per tant, desapareixien a la pràctica. Durant aquestes tres hores, hi ha en l'univers dos Harrys i dues Hermiones coexistint simultàniament, fins que una de les dues parelles simplement s'esvaeix. A Tenet els personatges fan això mateix repetides vegades, per motius diferents i durant períodes de temps que cobreixen unes tres setmanes, de forma que la seqüència completa dels fets esdevé extraordinàriament confusa, i no s'acaba de quadrar fins bén bé al final de la pel·lícula (i llavors només d'aquella manera). 

La principal diferència entre els viatges temporals a Tenet i a Harry Potter és un petit matís, i de fet aquest no canvia essencialment el resultat final: mentre que en Harry i l'Hermione viatjaven al passat a través de la màgia i de forma instantània, els personatges de Tenet viatgen al passat a través d'una màquina - que actua com una mena de torniquet temporal - que reverteix la seva pròpia percepció de la cronologia i els fa percebre el temps com si anés marxa enrere. Un cop arribats al punt on volien arribar, tornen a passar pel torniquet i la seva percepció del temps es reverteix de nou, de forma que tornen a una cronologia linial que es mou (per entendre'ns) cap endavant. La part confusa de l'argument ve precisament d'aquest petit matís: al llarg de la trama, els personatges revertits necessiten una màscara de gas per poder respirar amb cronologia inversa, però un cop després del segon pas pel torniquet, el jo del futur (que ara es troba al passat) no la necessita més perquè la seva percepció del temps torna a anar cap endavant. De forma que els mateixos personatges apareixen en versions duplicades de si mateixos en determinats moments sense cap senyal aparent per distingir-los. El que això crea és un joc de miralls enrevessat en què cada personatge torna enrere en el temps en algun moment a conveniència de la trama, cosa que fa la pel·lícula mateixa sencera en la seva estructura. Com passa amb les lletres del palíndrom TENET, just al mig del metratge assistim a l'escena de l'interrogatori en un magatzem a Tallin, en què veiem la mateixa conversa repetida dues vegades seguides però cap endavant i cap endarrere (amb resultat desconcertant però força coherent, com si es tractés d'una mena de joc del telèfon). A partir d'aquest moment la trama es replega sobre si mateixa i es reverteix temporalment, fins arribar al seu punt de partida en una mena de moviment circular. 

Si he entrat a precisar detalls de la trama és, precisament, per reconèixer la seva originalitat i la seva intel·ligència. Tot i així, aquests recursos em semblen una mica desaprofitats davant d'uns personatges que en tot moment actuen com a peons d'unes forces superiors a ells mateixos i d'un pla predeterminat d'entrada (recordem que la seqüència general dels esdeveniments, en realitat, no s'arriba a modificar mai). Com que no arriben, a la pràctica, a decidir gran cosa, també es fa molt difícil empatitzar amb ells en algun moment o arribar a comprendre els seus dilemes morals i estats emocionals. El problema de l'argument, al meu parer, és polític i ideològic, com passava en les altres pel·lícules de Nolan que he esmentat abans. A Inception el conflicte principal de la pel·lícula no passava de divertiment entretingut, perquè es reduïa a una batalla estratègica entre empresaris rivals (no entrem en quin tipus de serveis o productes proporcionaven les seves empreses - la pel·lícula tampoc ho feia) i es redimia per la seva aposta estètica i per un mínim de motivació i psicologia dels personatges. Ara, a Tenet, aquest conflicte pretén adquirir dimensions globals i planetàries, fins i tot metafísiques. 

En un futur indeterminat, el canvi climàtic i l'armament nuclear han portat la terra a tal límit de desgast que certes persones pretenen proporcionar a l'oligarca rus Andrei Sator (Kenneth Branagh), que viu en el present, la tecnologia necessària per revertir el temps i, per tant, destruir la Terra (és a dir, fer-li un reset complet o retornar-la cronològicament a un punt zero). Hi ha dues lectures sobre aquest terrible desenllaç: que els habitants del futur són tan nihilistes que contemplen que la destrucció de la terra els anihilarà a ells també, i el seu projecte és bàsicament una mena de suïcidi col·lectiu amb efecte retroactiu, o bé que el món no s'acaba, perquè el fet que estan enviant aquesta tecnologia al passat desmenteix immediatament la paradoxa de l'avi. En tot cas, és la pel·lícula mateixa, a través del personatge de Neil (Robert Pattinson), que ens demana que no ens hi capfiquem i que acceptem la premissa d'entrada. Paral·lelament, una organització secreta anomenada Tenet pretén fer exactament el contrari i impedir que tingui lloc la fi del món. Amb aquest objectiu, recluten un agent de la CIA, anomenat crípticament el Protagonista (John David Washington), i li proporcionen el coneixement i la tecnologia necessaris per posar en marxa un pla paral·lel i parar-li els peus a Sator. En aquest pla hi jugarà un paper molt important la dona de Sator, Kat (Elizabeth Debicki), que té com a objectiu principal recuperar el seu fill i la seva llibertat. 

Així doncs, per més que la trama ens faci ballar el cap amb els viatges temporals, les cronologies lineals i revertides que es despleguen simultàniament, i les múltiples versions d'un mateix personatge que poden conviure en la mateixa escena, al capdavall tot acaba girant al voltant del malvat oligarca rus que posa en perill la continuïtat de la vida a la terra a través d'una arma poderosíssima, i el sacrificat antiheroi americà, el cavaller fosc de torn, que ha de treballar a l'ombra perquè això no passi. En aquest sentit Tenet és un clar homenatge a les pel·lícules de James Bond, tant pel que fa a aquestes línies argumentals generals com a la implausibilitat tècnica de les seves escenes d'acció. Ens trobem davant d'una nova guerra freda, que en aquest cas es lluita en el futur: el Protagonista i Sator no són gaire més que dos peons que les forces invisibles del futur estan movent sobre el tauler de la història - i encara més irritant que a Batman és que en aquest cas ambdues forces quedin convenientment invisibilitzades per la trama de la pel·lícula. Són uns pocs els qui tenen el monopoli sobre la violència i sobre la tecnologia (sovint és el mateix, en aquest tipus de narrativa) i aquests esdevenen l'autèntica mà invisible que fa que la roda del capital continuï girant.  

La gent del carrer no es rebel·larà contra el sistema que els oprimeix perquè no ha tingut mai el poder i, segons l'argument de Tenet, tampoc no el tindrà mai en el futur. Mai no han sigut convidats ni agents, ni tan sols peons sense agència, en una guerra que no els pertany. Com vam veure a Batman, no es tracta del poble contra el capital i l'empresa desregulats. Inception ja ens ho anunciava: el capital, en l'imaginari de Nolan i del neoliberalisme mundial, és la malaltia i el remei a la vegada, per més contradictori que ens pugui semblar des de fora. Hi ha una anècdota que em va sobtar molt quan buscava informació i ressenyes sobre aquesta pel·lícula: quan es va estrenar Tenet, molts crítics van coincidir que la seva edició de so cau en el mateix defecte que altres pel·lícules de Nolan, a l'hora d'obscurir els diàlegs deliberadament sota una banda sonora i un so d'ambient eixordadors. En una entrevista de 2017, i defensant aquest tipus de decisions tècniques, Nolan va reconèixer que ell no edita el so per a sales de cinema de mala qualitat: només per a sales de bona qualitat. El mateix argument és extensiu als auriculars i sistemes de so que puguem tenir a casa. Es pot llegir simultàniament com a esnobisme per part de Nolan o com a perfeccionisme i amor a la feina ben feta. Al meu parer, l'explicació del director no és gens estranya quan veiem les implicacions polítiques de les seves pel·lícules. Nolan fa pel·lícules per a gaudi i emmirallament dels rics (i tan sols dels rics): si els pobres en gaudim és sempre des del galliner i amb la condició que no obrim la boca. No puc dir que el fet em sorprengui, és clar, a aquestes alçades, però ara ja em comença a irritar. 

La festa al jardí (#442)

Per què no hauríem de ser febles per un cop a la vida, Jug? És totalment excusable. Siguem febles - sigues feble, Jug. És molt més agradable ser feble que ser forta. 

Aquest recull de relats de l'autora neozelandesa Katherine Mansfield (1888-1923) es va publicar el 1922, poc abans de la mort de l'autora, i quan aquesta ja era molt conscient del poc temps que li quedava a causa de la seva malaltia. En aquest sentit els relats tenen un to agredolç, i mantenen el focus d'interès en la brevetat de l'existència humana i la seva qualitat fugissera, i en la percepció del moment present en tota la seva immediatesa i riquesa de matisos. Mansfield va viure a cavall entre la seva Nova Zelanda natal i Anglaterra, on va estudiar i va desenvolupar la seva carrera artística, en contacte amb altres figures preeminents del modernisme, com D. H. Lawrence i Virginia Woolf. De fet, la seva narrativa és molt similar a la de Woolf en inquietuds i ambicions literàries: ambdues es revelen preocupades per l'experiència de la vida domèstica des del punt de vista de les dones, amb tot el que això implica de denúncia de l'opressió i la buidor existencial experimentada per aquestes en un sistema patriarcal. D'altra banda, ambdues ho fan amb un alt nivell d'experimentació formal que en el cas de Mansfield no arriba tan lluny com el flux de consciència de Woolf, i es queda en una mena d'estil indirecte lliure que va saltant d'un personatge a un altre amb un sentit d'urgència que imprimeix un ritme accelerat a les narracions.

Si bé els contes de Mansfield deixen el dubte obert d'on podria haver arribat la seva carrera si no hagués mort tan jove, la influència va en totes dues direccions. En una carta, Woolf va confessar que l'escriptura de Mansfield era l'única que li havia provocat gelosia, i llegint la seva prosa àgil i extremadament planera no costa gaire fer-se'n a la idea. Potser Mansfield era una Woolf en potència, però el seu estil narratiu és tan peculiar i la seva veu tan autènticament singular que costa fer-se a la idea de com hauria sonat si hagués tingut més temps per madurar. Mansfield fa senzill i espontani el que en Woolf de vegades sembla un punt massa calculat i mesurat sobre la pàgina: potser l'accent de Mansfield en l'experiència del moment present, en tota la seva bellesa, hi té alguna cosa a veure. "La festa al jardí" és un breu relat sobre els preparatius d'una festa al jardí privat d'una família benestant, on no cal dir que la compra de flors hi té un paper decisiu. Només hi ha una petita ombra sobre la festa: al mateix carrer, tan sols a unes quantes portes dels Sheridan, ha mort un pare de família a causa d'un accident laboral i ha deixat desemparats una vídua i sis fills petits. Una de les filles de la família rica se sent mínimament interpel·lada per la tragèdia, però aviat se n'oblida, aclaparada per l'èxit de la festa. Costa no veure en la persona de la Laura quelcom del que anys després es revelaria en les inquietuds de la senyora Dalloway, tot i que el relat de Mansfield no sigui ni de bon tros tan ambiciós com la novel·la posterior de Woolf. 

En aquest sentit, el rerefons polític i de denúncia social que hi ha als contes de Mansfield pot passar una mica desapercebut en una lectura superficial i és quelcom que queda més aviat apuntat, i que s'ha d'anar llegint entre línies o desxifrant a partir de petites pistes i detalls sobre les preocupacions de les protagonistes. Les narracions estan farcides de senyores que s'han quedat solteres per desídia de la família, per falta d'inciativa, o simplement, com en la majoria de casos, per manca d'un cop de sort fortuït que faci decantar la balança. També hi ha una dona feliçment casada que es troba profundament infeliç en la seva maternitat, al primer dels contes, "At the Bay". També hi ha dues esposes bohèmies i modernes que porten de corcoll els seus marits, més tallats pel patró de les convencions socials: en un dels contes, "Marriage à la Mode", el protagonista se sent desplaçat i menystingut a causa de les idees artístiques de la seva esposa, que es mou en un grup d'artistes bohemis; en l'altre cas, "The Stranger", la tensió entre el matrimoni protagonista és una mica més subtil, i qui s'introdueix a pertorbar l'estabilitat del matrimoni protagonista és un pobre mort que viatjava al mateix vaixell que l'esposa. Ara bé, potser el màxim exponent que ens mostra el recull de denúncia de l'opressió del patriarcat és l'absolut terror en què viuen les filles solteres de l'ancià coronel difunt un cop han enterrat el seu pare, ja que es veuen incapaces de prendre cap decisió per si mateixes sense l'aquiescència del mort, que, lògicament, ara ja no pot donar-la. 

En tots casos, les relacions familiars i amoroses s'aguanten per l'edifici de convencions socials i normes no escrites que encara les afermen, però la subjectivitat dels protagonistes, encara que sigui inconscientment, el sacsegen en tot moment, com si es tractés d'un castell de cartes virtuosament muntat. L'altre pol de la denúncia política que fa Mansfield toca les relacions de classe, un altre edifici de normes socials que ja no s'aguanta per enlloc però que ningú gosa tocar: com en un encanteri màgic, sembla que s'esfondraria per si mateix si algú gosés verbalitzar el problema. A "La festa al jardí", la tensió principal del conte és, precisament, el contrast entre l'orquestra que toca a la festa de la família benestant i la situació dels veïns pobres del mateix carrer, que es troben vetllant un difunt recent a unes dues cases de distància. A través del recull també assistim a les peripècies vitals de dues serventes: a "La vida de Ma Parker", la protagonista es dol per la mort recent del seu nét mentre el que preocupa el seu senyor, un jove escriptor, és trobar la cullerada que falta al pot del cacau. A "The Lady's Maid", la donzella d'una dama anciana explica a la seva nova senyora els sacrificis que ha hagut de fer al llarg de la seva vida a causa de la seva feina. 

La festa al jardí és un recull de contes que ens ofereixen un equilibri extraordinari entre els seus temes aparentment senzills en els retrats de la vida burgesa de principis de segle vint, i l'experimentació amb els punts de vista i la cronologia que el modernisme havia introduït en la literatura. Mansfield sempre troba la forma de posar la nota amarga a aquestes escenes que d'entrada, en començar a llegir, es poden fer excessivament ensucrades o romàntiques. L'objectiu de Mansfield no és quedar-se en aquestes estampes decoratives de la vida quotidiana, sinó revelar, a base de contrastos i petits detalls, el seu rerefons més fosc i inquietant. En aquest sentit l'autora s'hi revela com a pionera a l'hora de donar a entendre a través de detalls molt subtils, sorprendre a través del contrast i, fins i tot de vegades, desarmar les expectatives dels lectors amb un humor subtil i molt fi. 

Continguts: La festa al jardí és un recull de quinze contes breus que retraten petites escenes de la vida familiar dels protagonistes, i en què els conflictes principals giren al voltant dels rols de gènere que s'han d'assumir dins la família, i la desigualtat de classes entre els senyors i els servents. Encara que aparentment els contes no despleguin un gran argument, la subtilesa dels conflictes que s'hi descriuen ofereix un gran retrat social de la societat britànica - tant a la metròpoli com a les colònies - del tombant del segle vint. 

M'agrada: Ha estat la descoberta d'una veu narrativa profundament original i arriscada en les seves decisions formals. No és d'estranyar que Mercè Rodoreda reconegués la influència de Mansfield en la seva obra. 

Vergonya (30)

El caràcter de farsa del judici contra la mesa del Parlament - recordem, per haver admès a debat a la cambra resolucions sobre l'autodeterminació i la monarquia - ha quedat més que patent un dia després del seu inici. Amb la recusació d'un dels magistrats encara no resolta, el judici s'ha tirat endavant fins i tot quan l'acusació mateixa havia demanat esperar, i els arguments utilitzats pel president del tribunal ("s'ha de ser valent") per justificar aquesta decisió, davant d'una possible anul·lació del judici sencer, han sonat més polítics que mai. A més, el debat sobre la desjudicialització del procés - sort que hi ha separació de poders (!) - ha entrat en l'argumentari utilitzat per la fiscalia. Quan es tracta d'independentisme, uns partits i unes institucions determinades utilitzen com a arma uns jutges que saben que els seran fidels, tot això enmig d'una crisi per la renovació dels càrrecs en les esferes més altes del poder judicial, caducats des de fa anys. 

https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2201522-finalitza-la-primera-sessio-del-judici-a-part-de-la-mesa-de-torrent-al-tsjc.html

https://www.naciodigital.cat/noticia/240355/fiscalia-i-totes-les-defenses-menys-costa-demanen-suspendre-el-judici-a-la-mesa-del-parlament

https://www.vilaweb.cat/noticies/fiscalia-judici-mesa-tsjc-torrent-costa/

https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2201698-el-fiscal-confia-que-el-tsjc-no-es-vegi-afectat-per-la-desjudicialitzacio-que-es-negocia-amb-el-govern-espanyol.html

https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2202090-costa-abandona-el-judici-a-la-mesa-del-parlament.html

https://www.vilaweb.cat/noticies/josep-costa-encen-la-sala-i-estira-les-defenses-contra-el-simulacre-de-judici-a-la-mesa/

Actualitzo l'11 d'octubre: Aquest documental de TV3, emès aquesta nit, analitza la situació del sistema judicial espanyol i les seves interseccions amb altres poders de l'estat espanyol. Analitza també el sistema d'oposicions per accedir a la magistratura i el compara amb el sistema holandès. Molt informatiu. 

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/jutges-al-poder/video/6179318/

El mateix dia que coneixem la sentència a quatre mesos de presó a Antonio Baños per haver-se negat a respondre a les preguntes d'un sector de l'acusació (un partit d'extrema dreta) durant el judici del procés. És una sentència que sobta perquè Eulàlia Reguant, jutjada exactament pels mateixos fets, ha estat sentenciada a pagar una multa. 

https://www.ara.cat/politica/antonio-banos-condemnat-quatre-mesos-preso-no-respondre-vox_1_4515089.html

http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2204298-banos-condemnat-a-quatre-mesos-de-preso-per-desobediencia.html

https://www.elnacional.cat/ca/politica/reguant-denuncia-banos-sentencia-mes-dura-sense-sentit_898476_102.html

El Llibre Blau de Nebo (#441)

No sé per què és així. Potser hauries de tractar tots els llibres igual i llavors decidir quins consideres que són sagrats. 

Aquesta novel·la de 2018 de l'autora gal·lesa Manon Steffan Ros ha estat un gran èxit de la narrativa en llengua gal·lesa dels últims anys i, de fet, és la primera traducció directa que ens ha arribat al català des de la llengua gal·lesa. El seu encant rau en el magnífic equilibri entre el seu enfocament local pel que fa a l'ambientació en el paisatge i la llengua gal·lesos, i la seva ambició de reflexionar sobre temes que ens afecten globalment i que qualsevol, des de qualsevol racó del món, es podria arribar a plantejar com a perspectiva de futur. La història que se'ns narra és força senzilla: després d'una catàstrofe nuclear en què ha mort gairebé tothom al voltant, una dona de la localitat de Nebo, Rowena, i el seu fill de catorze anys, Siôn, inicien un diari a quatre mans per descriure el seu dia a dia i explicar com han arribat a aquesta situació. 

Siôn tenia sis anys quan es va produir el Final, com ells l'anomenen, i s'ha anat adaptant a la perfecció a la nova vida plena de privacions, que consisteix en una lluita diària per la supervivència: la seva habilitat manual i la seva intel·ligència el transformen en constructor i cuidador, i l'hort que cultiva al jardí de casa seva i al jardí dels veïns és el seu màxim orgull. La seva secció del diari ens explica el dia a dia de la vida després del Final, i al llarg de les seves pàgines veiem com ha anat madurant l'adolescent que és en el moment present. D'altra banda, la secció escrita per Rowena ens dona detalls esparsos sobre com era la vida abans del Final i sobre les conseqüències immediates després de la catàstrofe, mentre reflexiona sobre la diferència entre el món d'abans i el d'ara, amb una evident preferència pel món d'ara. La narració també ens presenta un misteri sobre la paternitat de Siôn i la de la seva germana petita Dwynwen, que amb prou feines té dos anys i va néixer, evidentment, després de la catàstrofe.

Un dels grans punts forts de la novel·la és com l'autora manté aquestes dues veus totalment separades i diferenciades en tot moment. Tot i que el llenguatge és senzill i planer en tots dos casos, les seves inquietuds i reflexions són tan diferents que en tot moment les preocupacions dels personatges són clarament distingibles. Quan comencen el diari, mare i fill es prometen mútuament no llegir mai la part que ha escrit l'altre. Sembla força plausible que mantinguin la promesa, ja que al llarg de la narració van aflorant els secrets que guarda cadascun i que l'altre no sap. A través de l'escriptura del diari, el llibre reflexiona sobre aquesta necessitat humana de construir significats a través de la paraula escrita, en tant que, a amb el llibre blau, els dos personatges intenten deixar un testimoni sobre la seva vida present, igual que ho han fet les cròniques gal·leses a través dels segles. Una de les primeres decisions que va prendre Rowena quan va veure que es quedaven sols al poble va ser saquejar la biblioteca local i treure'n tots els llibres en llengua gal·lesa: d'aquesta forma, mare i fill fan perviure la seva cultura pròpia a través de la paraula, i creen un món de significats dins del seu aïllament que els connecta a un llegat més ampli i a una memòria viva de la seva tradició nacional. 

Aquest és un dels encants més singulars de la novel·la sencera: acostumats com estem als relats catastròfics que ens enfoquen problemes de resolució global, El Llibre Blau de Nebo ens proposa un retorn al món preindustrial en què la vida és local i aïllada, profundament arrelada en la llengua materna i la fe dels avantpassats. Aquesta tensió pel desig de tornar al passat és un dels elements més ben travats del relat. Siôn accepta la vida present com a millor dels móns possibles perquè no té una memòria gaire clara de com era el món d'abans de la catàstrofe. A través de la lectura de la Bíblia, acaba assumint la fe cristiana com a pròpia, tot i que la Bíblia no és l'únic text que provoca aquest efecte en l'adolescent. Siôn accepta la paraula escrita com a sagrada perquè és l'únic que li ofereix estabilitat en un món extremadament precari i canviant. 

L'arrelament de la seva mare a la realitat és força diferent, però. Ella recorda amb claredat el món d'abans de la catàstrofe, en què les persones vivien per al consum i per fer aparentar les seves vides a l'aparador de les xarxes socials. La novel·la podria caure en la temptació dels simplismes i oferir-nos un atac aferrissat al sistema capitalista com a tot. Tanmateix, Rowena mira aquest món d'abans, en què tot era fàcil i segur, amb nostàlgia i desig, mentre que al seu fill se li fa difícil comprendre aquest món del passat en què tot era còmode, i les satisfaccions dels desitjos eren immediates i constants. Tot i així, Rowena també reconeix les coses que ha guanyat després de la catàstrofe: ha passat d'un món d'anonimat forçós a tenir una vida plena de sentit. El seu ateisme, comprensible veient tots els patiments i dissorts que ha hagut de suportar, i la lluita que ha hagut de sostenir amb la realitat per tirar els seus fills endavant, xoca amb la confiança del seu fill en un futur millor. L'esclat d'aquest conflicte entre mare i fill és el moment de màxima tensió en una narració on no hi ha massa acció, i que es basteix principalment a base de retalls de records del passat i fragments introspectius per part dels dos personatges. 

Malgrat la seva brevetat, El Llibre Blau de Nebo condensa en el seu interior la profunditat d'un món sencer. El paisatge i la cultura gal·leses adopten un protagonisme absolut dins la narració, i és d'agrair en un relat del gènere postapocalíptic, en què tot sovint se'ns ofereixen escenaris impersonals i globalitzats, que podrien ser intercanviables per qualsevol altre. Steffan Ros opta per la via oposada: quan s'esdevingui la catàstrofe final, ens salvaran els llibres i la llengua materna. Sembla un plantejament un punt idealista expressat d'aquesta manera, però la narració aconsegueix un gran equilibri entre aquest plantejament idealitzat de l'existència preindustrial i els riscos físics reals que els protagonistes han de patir: la malaltia que afronten, per exemple, després que els passi per sobre el núvol tòxic de la central nuclear, n'és un exemple. També hi ha molts altres exemples més quotidians: la desnutrició permanent n'és el més punyent, possiblement. En definitiva, una lectura molt profunda i recomanable en la seva brevetat, que va un pas més enllà de la narrativa postapocalíptica a què estem acostumats. 

Sinopsi: El Llibre Blau de Nebo és el testimoni a quatre mans d'una mare i un fill, Rowena i Siôn, que sobreviuen com poden després d'una catàstrofe nuclear que va tenir lloc fa vuit anys, i que sembla haver assolat tota la vida dels voltants. Centrats en la seva supervivència més immediata, mare i fill han après a valorar el món present que tenen entre tots dos i a arrelar en el món de la seva tradició a través de la llengua gal·lesa. 

M'agrada: És un relat molt colpidor de la condició humana en circumstàncies límit. Un dels punts més forts del relat és la seva aposta per la resposta local al conflicte, i també per diluir-ne l'idealisme o l'optimisme aparents. 

1.10.2022

 Vaig votar. No oblido. 

Font