"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

29 d’abril de 2022

Coraline (#414)

Sou les persones que teniu noms. Això és perquè no sabeu qui sou. Nosaltres sabem qui som, i per tant no necessitem noms. 

Aquesta novel·la de 2002 és una de les més conegudes i internacionalment reconegudes de l'autor britànic Neil Gaiman. És un conte infantil, en les seves pròpies paraules, "que els infants viuen com una aventura i que produeix malsons als adults". És un relat deliciós però autènticament esfereïdor sobre el món de l'altra banda de la porta tal com el troba la Coraline, una nena a qui li agrada descobrir misteris i que prova d'explorar tots els racons de la seva nova casa després de traslladar-s'hi amb els seus pares a les acaballes de les vacances d'estiu. Els seus pares teletraballen i sempre estan molt ocupats, i per això la Coraline de vegades desitja que el seu món fos una mica diferent. Ara bé, un cop travessa el passadís que la porta a l'altra banda, se n'adonarà que no tot el que lluu és or, i que l'altra mare i l'altre pare l'estan temptant amb l'amenaça ben real d'oferir-li tot el que desitja. 

El conte es llegeix amb una tensió creixent de la primera pàgina fins l'última, i és un exemple magnífic de com es pot crear un relat completament original amb elements ben coneguts de la narrativa de fantasia tradicional. Coraline és en gran part un conte de fades tradicional, amb tots els seus trops ben reconeixibles: ben bé des del primer capítol del relat es produeixen una sèrie d'advertències que prevenen la protagonista de travessar la porta cap a l'altre costat, i la Coraline les transgredeix, òbviament. Un cop a l'altre món, l'altra família li ofereix quedar-se per sempre a viure amb ells feliçment al preu de deixar-se cosir botons als ulls, una imatge amb un valor metafòric evident. D'altra banda, si vol recuperar els seus pares autèntics, segrestats per l'altra mare, i tornar al seu propi món, la Coraline haurà d'enfrontar-se a les seves pors i alliberar les ànimes dels infants que han quedat atrapats a l'altre món des de fa segles. Com també passa als contes de fades, la Coraline no està sola en la seva missió. Compta amb l'ajut d'una sèrie de personatges, com el gat, que li donen consells i fins i tot en certs moments estaran disposats a sacrificar-se per ella, i també té un talismà màgic que l'ajudarà a vèncer la seva juguesca amb el monstre. 

Ara bé, l'originalitat d'aquest relat es troba en la forma com capgira aquests elements coneguts i en presenta el revers, fins al punt de qüestionar fins i tot la imatge del món que proporcionen aquests clàssics de la literatura fantàstica. Podríem discutir com gran part de l'obra de Gaiman es dedica a qüestionar la lectura religiosa que fa C. S. Lewis de la literatura de fantasia, especialment a través de la seva saga de contes infantils de les Cròniques de Nàrnia: Gaiman no ha amagat mai la profunda influència que aquests relats van tenir en la seva infància, al mateix temps que ha discutit obertament els seus aspectes més problemàtics. C. S. Lewis adapta la teoria metafísica platònica i la fa encaixar en el seu món de fantasia: el món de Nàrnia és un vehicle que Déu ofereix als infants per tal d'aproximar-se a la realitat autèntica, mentre que en el nostre propi món imperfecte les pistes sobre la seva presència són molt més precàries. En el desenllaç, els infants descobreixen que Nàrnia era, al capdavall, la seva llar autèntica, font de plenitud eterna, i deixen enrere el seu món anterior sense gaire recança, com si fos una mena de closca buida. 

Gaiman explora aquest conflicte amb la realitat i en presenta una versió invertida: a Coraline, l'autor presenta el món màgic com un món totalment fraudulent i enganyós, una mera còpia defectuosa de l'autèntica realitat en què vivim quotidianament, que no necessita cap mena de validació externa per ser viscuda i gaudida de forma plena. A aquesta lectura apunten els comentaris que fa la narració mateixa sobre la incapacitat de l'altra mare per crear autènticament: ella només pot copiar, pervertir i transformar coses que ja existeixen, comenta un dels personatges, i als lectors de Tolkien aquest tipus de reflexió ens hauria de sonar. És exactament el que li passa al seu Sauron, per exemple, que, a la manera platònica, pot només imitar el món real, però no crear quelcom autènticament nou. Un cop la Coraline ha aconseguit tornar al seu propi món, la narració comenta que "El cel no havia semblat mai tan cel, ni el món no havia semblat mai tan món", en una reivindicació clara de l'autenticitat i realitat plena de la pròpia llar. Així és com la Coraline acaba revelant el seu parentesc molt més directe amb la Dorothy de Baum o l'Alice de Carroll que no pas amb els Pevensie de Lewis. 

L'aventura de Coraline per desemmascarar l'altre món i acceptar l'autenticitat d'aquest és també una aventura emocional. Coraline accepta que la felicitat i l'amor que se li ofereixen a l'altre món són un engany en tant que són perfectes i, per tant, no poden ser reals. La seva lliçó apresa és la d'abraçar la imperfecció - autèntica - del seu propi món, i rebutjar la plenitud que se li ofereix directament com a impossibiltat o com a quimera. Si queda algun dubte al respecte, els elements gòtics de la narració, que es recrea especialment en el desmembrament, la suplantació, el confinament en espais tancats i els llindars o espais intermedis, ens ofereixen pistes segures sobre quin és el món realment autèntic. Coraline no té cap dubte en cap moment que ha de rebutjar l'oferiment de l'altra mare perquè aquesta li ofereix una vida perfecta al preu de cosir-li botons als ulls, fet que literalment suposaria la seva ceguesa. L'amor proposat per l'altra mare intenta convertir la Coraline en objecte, i pretén esborrar la seva individualitat, com algú faria amb una nina de drap, còpia d'una realitat autèntica. La mascarada que opera Coraline amb les seves nines en l'últim capítol apunta també en aquesta direcció, ja que és precisament quan Coraline prengui la iniciativa de l'engany que aconseguirà derrotar el monstre jugant les seves pròpies cartes. Com veieu, una lectura francament recomanable, que ofereix una complexitat i una profunditat de vegades insospitades en un conte infantil, i demostra la mestria indiscutible de Gaiman dins del gènere fantàstic. 

Sinopsi: Poc després de traslladar-se a una nova casa amb els seus pares, Coraline intenta enfrontar-se a l'avorriment explorant-ne tots els racons. Tot i les advertències dels seus nous veïns, la Coraline travessa la porta que condueix a l'altra banda, on l'altra mare li ofereix una vida aparentment perfecta al preu de cosir-li botons als ulls. 

M'agrada: És una narració magnífica sobre el món d'aquí, el d'allà i els espais intermedis que els connecten. 

23 d’abril de 2022

El primer emperador i la reina Lluna (#413)

Què he fet, déus dels cels i de la terra? Si això és una victòria, què deu ser una derrota? És un acte just o injust, això? És una gesta noble o una carnisseria? Demostra coratge, assassinar dones i criatures? ¿Ho he fet per engrandir l'imperi i guanyar prosperitat, o per destruir el reialme i l'esplendor d'un altre poble? 

Aquesta novel·la de l'autor català Jordi Cussà (1961-2021) es va publicar l'any passat i ha gaudit d'un merescudíssim èxit entre el públic lector. És una narració fascinant sobre la vida i els viatges del primer emperador de la Xina, Qin Shi Huangdi, que va viure durant el segle tercer abans de la nostra era i va passar a la història per haver unificat els diferents regnes xinesos en un sol imperi centralitzat. La seva empremta també es troba en la construcció de la Gran Muralla xinesa i del gegantí mausoleu que acull, en el seu atuell funerari, l'exèrcit de guerrers de terracota de Xi'an. També va crear un nou sistema administratiu per gestionar un imperi tan vast com el que acabava de fundar, i va unificar l'escriptura xinesa i els sistemes de mesures. El personatge té una llegenda negra, però. L'emperador va passar a la història també per la seva obsessió amb la immortalitat, que el va portar a diverses expedicions per trobar un remei natural contra la mort, i per la seva repressió cruel i sanguinària de qualsevol rastre d'oposició política. Un exemple emblemàtic n'és l'execució massiva de savis confucians. 

Cussà pren tots aquests elements, des de l'adolescència del príncep Zheng fins a la seva mort misteriosa dècades més tard ja com a emperador a causa d'una intoxicació amb mercuri, per fer-ne una narració d'aventures extremadament entretinguda, que a través de la lectura es va convertint en un entramat de diferents narracions més petites i veus entreteixides les unes amb les altres. De fet, aquest és un dels punts més forts de la novel·la, que més que com a ficció històrica es llegeix com a narració d'aventures més o menys fantasioses i fins a cert punt inversemblants, i en què, més que l'emperador mateix, qui brilla amb llum pròpia són una constel·lació de personategs secundaris que l'envolten i que es van rellevant els uns als altres a l'hora de dur el pes de la narració. De fet, la successió de guerres que va lluitar el protagonista contra les successives aliances de regnes xinesos és només el rerefons contra el qual es retalla una trama molt més enginyosa d'intrigues cortesanes en què tothom es pot convertir en traïdor o aliat en qualsevol moment. En aquest sentit la novel·la ens ofereix un joc complex de perspectives i diferents veus narratives: tot i que la narració és principalment lineal, aquesta va encavalcant diferents veus simultànies, que ofereixen successivament diversos retalls d'un mateix relat. 

El motiu principal de la novel·la és la progessiva corrupció del protagonista, que va evolucionant al llarg dels anys des de la seva posició de príncep arrauxat i ambiciós fins a arribar a convertir-se en un tirà cruel i dèspota que instaurarà un autèntic regnat de terror entre els seus súbdits, però especialment entre els seus cercles més propers de funcionaris i consellers. Tanmateix, el desplegament de les seves obsessions i de la seva bogeria última pren un ritme molt lent i gradual al llarg de la narració, de forma que de vegades el relat arriba a suggerir molt més de la seva profunditat a través de petites anècdotes elevades a categoria i d'imatges recurrents que esdevenen emblemes d'un retrat quasi més gran que la vida mateixa. D'entre tots els personatges secundaris destaca especialment la reina Lluna, que de fet s'acaba convertint en un personatge amb una entitat pròpia, i una mena de reflex en positiu de tota la maldat de l'emperador. Lluna encarna una feminitat lliure i transgressora, que fa valer la seva pròpia veu i a qui Zheng es proposa controlar i dominar de la mateixa manera que vol fer caure els regnes enemics. 

El gran mèrit de la narració, al meu parer, és aconseguir la fortalesa i la intel·ligència d'aquest personatge femení, dotat d'una gran complexitat psicològica, sense fer-lo caure en el tòpic de la femme fatale. De fet, la purga que emprèn l'emperador és precisament la dels seus aliats i servidors més propers, que precisament són els advocats més fidels dels seus propis projectes polítics. És així que es va refredant gradualment la relació entre els dos cònjuges, sense que hi hagi un moment exacte que sigui el detonant de la ruptura: la pèrdua del fill és un motiu important del relat, que acaba retornant inesperadament en un moment decisiu de la trama, però fins i tot més punyent sobre la pàgina resulta l'escena en què Lluna demana ser l'executora d'un dels enemics del rei i porta a terme aquesta revenja en un acte públic. Aquest personatge, de fet, esdevé el centre de la narració, en part perquè és possiblement un dels personatges més complexos psicològicament de la novel·la sencera, però també en el pla simbòlic, en tant que es va revelant als diferents personatges masculins reflectint metafòricament les fases successives de la lluna. 

Sinopsi: A l'edat de tretze anys, el príncep Zhao Zheng assisteix a l'agonia del seu pare, i aquest li demana que busqui la immortalitat. L'adolescent emprèn un viatge ple de sorpreses i aventures per tal de buscar les illes de la Immortalitat, a la vegada que comença a planificar la unificació de l'imperi xinès, juntament amb el seu cercle de consellers militars i polítics. La seva aliança estratègica amb el clan dels Thai, una nissaga de savis i mariners, el portarà a la coneixença de la jove Lluna, que marcarà la resta de la seva vida directament i també indirecta. 

M'agrada: És una narració absolutament absorbent i fascinant, que transmet a través de les seves pàgines el plaer de narrar i de llegir, així com una saviesa profunda i reposada sobre el poder, la llibertat, i el sentit de l'existència. 

21 d’abril de 2022

Vergonya (28)

Esclata el Catalangate després que The New Yorker publiqui els resultats d'un estudi de CitizenLab, portal d'investigació de la Universitat de Toronto. El reportatge presenta indicis clars que el govern espanyol va utilitzar el software d'espionatge Pegasus per vigilar els moviments i comunicacions d'un gran nombre de líders polítics i socials independentistes, així com dels seus advocats. 

L'escàndol afecta diversos països europeus, i posa en qüestió la qualitat democràtica de l'estat espanyol: l'opacitat de les explicacions ofertes per les institucions espanyoles, i el silenciament sistemàtic del tema per part de la premsa espanyolista, no ajuden a millorar una imatge fortament desprestigiada en el panorama internacional. Tampoc no ajuda la tebior de les respostes des de les institucions europees. Pegasus, un software israelià que només poden adquirir els governs de països, ha estat utilitzat en el passat pels governs polonès i hongarès per espiar la ciutadania. 

Novament, tot s'hi val per perseguir l'enemic intern, en aquest cas un moviment separatista que en tot moment ha promogut la no-violència i els valors democràtics, però que és posat a la diana d'una persecució política només perquè qüestiona l'statu quo present. 

https://citizenlab.ca/2022/04/catalangate-extensive-mercenary-spyware-operation-against-catalans-using-pegasus-candiru/

https://www.irishtimes.com/news/world/europe/catalangate-spying-scandal-threatens-to-trigger-political-storm-1.4856861

https://www.catalannews.com/politics/item/catalangate-solid-evidence-points-to-perpetrators-within-spanish-government-says-citizen-lab

https://www.elnacional.cat/en/editorial/jose-antich-catalangate-largest-ever-european-espionage-scandal_743991_102.html

https://www.elnacional.cat/ca/editorial/catalangate-respondre-escandol-espionatge-europeu-important_743532_102.html

https://www.elnacional.cat/ca/politica/esclata-catalangate-llista-60-persones-espiades-pegasus_743466_102.html

https://www.elnacional.cat/ca/politica/director-cni-catalangate-confirmo-desmenteixo_744342_102.html

https://elmon.cat/politica/catalangate-cni-pagar-sis-milions-comprar-pegasus-407020/

20 d’abril de 2022

Una humanitat caiguda

Noah (2014) de Darren Aronofsky és una pel·lícula un punt estranya, quasi surrealista podríem dir, i que m'ha semblat curiosa tot i la seva irregularitat. És una revisió no gaire convencional del relat bíblic de l'arca de Noè, interpretada més aviat com si fos un relat de fantasia distòpica. Al capdavall, no hi hauria relats de la fi del món sense la fundació d'un món nou, i la Bíblia mateixa acaba amb la visió d'un cel nou i una terra nova. Així doncs, la pel·lícula adquireix un marcat to apocalíptic, que no desentona en l'imaginari d'un director com Aronofsky, que ha demostrat sobradament la seva capacitat per als plantejaments visuals originals i trencadors. En aquest cas, enfoca el relat bíblic des d'una lent contemporània, que posa al centre de la narració el potencial de la humanitat per destruir i enverinar, el seu desig de guerra, i el seu afany de dominació i consum sempre creixents, així com l'amenaça de destrucció dels recursos naturals de planeta. És en aquest gir contemporani que la reflexió podria arribar a ser més profunda, tot i que al final es queda a la superfície dels temes plantejats i els deixa suggerits més que no pas desenvolupats, en una aposta narrativa un punt indecisa i erràtica. 

El pròleg de la pel·lícula ens presenta un mite d'orígens força maniqueu i simplista: els descendents de Caïm són dolents, en tant que avariciosos, fratricides, violents i explotadors de la natura, i els descendents de Set són virtuosos seguidors de la voluntat del creador, i es referexien als altres com "els homes", arrogant-se així una mena d'estatus privilegiat com a escollits de Déu. Entremig d'aquests dos pobles conviu una tercera raça de gegants de pedra que en realitat són àngels caiguts castigats per Déu pel seu impuls prometeic d'ajudar la humanitat després de la caiguda. Tot i que visualment molt atractius, aquests monstres de fang i pedra no són gaire més que un recurs del guió per fer avançar la trama de forma convenient (al capdavall, cal construir una arca gegantina) i per això desapareixen immediatament de la narració, convenientment redimits, quan ja no són necessaris. La pel·lícula sencera es recrea constantment en aquest pessimisme existencial pel que fa al rol de la humanitat dins l'univers: el relat bíblic se'ns ofereix aquí a través de la visió de Noè (Russell Crowe), que interpreta el diluvi que vindrà com a senyal diví de la necessària extinció de la humanitat. La seva missió és salvar els animals a l'arca mentre ell i la seva família seran els últims representants d'una humanitat caiguda i irredimible que mereix per mèrit propi la seva destrucció. El film repeteix aquest missatge amb una insistència a moments gratuïta i excessivament violenta en pantalla. En són exemples les escenes dels saquejos i les matances als poblats, i especialment l'inici del diluvi, en què una humanitat pecadora, sí, però essencialment vulnerable i desemparada, queda a mercè de les onades davant la mirada fervorosa i despietada del patriarca bíblic. 

De fet, aquest és el conflicte central de la pel·lícula, que fa del personatge principal un antiheroi postmodern, que arrossega la seva família sencera en el seu propi deliri de grandesa, més que no pas la figura patriarcal i bondadosa, per dir alguna cosa, que podríem deduir de la tradició bíblica. Ara bé, els camins de Déu són inescrutables, i els plans de Noè per acabar extingint la humanitat sencera, família inclosa, comencen a veure's progressivament desmanegats per un seguit de conflictes forçats sobre un guió excessivament recarregat d'imatges, motius recurrents i trames secundàries: d'una banda, Noè i el seu fill mitjà, Cam (Logan Lerman) pateixen un conflicte freudià en tant que aquest es veu condemnat pel seu pare a no tenir parella (i la pell de serp que es traspassen de pares a fills és tant un recordatori del pecat original com un motiu fàl·lic que representa aquest exercici de l'autoritat paterna). Paral·lelament, un convenient miracle fa fèrtil sobtadament l'única dona núbil del grup, l'òrfena Ila (Emma Watson). D'altra banda, a l'arca s'hi acaba infiltrant un polissó insospitat, el malvat Tubal Caïm (un desaprofitat Ray Winstone), que pretén fer fracassar la missió manipulant la ràbia de Cam contra el seu pare, i que s'acabarà convertint en una mena de reflex especular del Noè corromput i encegat per la seva pròpia visió fanàtica de l'existència. Un cop dins l'arca, un Noè paranoic i desbordat per les circumstàncies disposa la mort futura de tota la seva família, i es proposa acabar amb la vida del seu nét en el moment que neixi. El retrat de la seva bogeria dins l'arca és força semblant al de Thorin un cop dins la muntanya a La desolació de Smaug.

En el fons de tot del relat hi ha una pregunta essencial sobre la llibertat humana escrita sobre el rerefons d'un destí o una providència ja predeterminats d'entrada: el film planteja incessantment la possibilitat que Noè vagi errat a l'hora d'interpretar la voluntat de Déu i, al capdavall, els descendents de Set siguin tan volubles i erràtics com els caïnites a qui menyspreen. En una escena força reveladora del to del conjunt, un Noè desesperat interroga inútilment un Déu silent a l'hora de prendre la seva decisió final. Tots aquests moments són suggerents i brillants a la seva manera, però en la seva majoria acaben malaguanyats. El guió posa un seguit de possibilitats sobre la taula i no s'acaba de decidir per quina d'elles realitzar. Pel camí, s'acaben desaprofitant una sèrie de fils molt més suggestius que el resultat final: un Cam traumatitzat per la pèrdua de vides innocents decretada pel seu pare i per la buidor del seu propi futur; un nèmesi per a Noè que qüestiona molt hàbilment el pla de Déu i, de passada, les febleses del propi guió; així com la figura profètica de Matusalem (un desbordant Anthony Hopkins) que anuncia el món que vindrà però hi renuncia joiosament, i que potser hauria fet més servei (a la narració, s'entén) dalt de l'arca que com a ermità exiliat de la comunitat. De la mateixa manera, els personatges femenins, interpretats per Emma Watson i Jennifer Connelly, romanen ofensivament plans durant tot el metratge, interactuant amb els progatonistes masculins quan és necessari per imposició del guió, i poc més. 

El defecte principal de la proposta, al meu parer, és que prova d'acontentar tothom sense acabar-ho d'aconseguir: al públic secular li ofereix un entreteniment amb profunditats i reflexions inesperades, unes imatges brillants i profundament simbòliques i una mà de Déu que en tot moment resta invisible i lleugerament providencial, i el pla últim del qual resulta indesxifrable al capdavall, en tant que preserva la llibertat del protagonista per escollir. També ofereix una interpretació del relat bíblic de la creació extremadament poètica i harmonitzada visualment amb el plantejament evolucionista, en una seqüència narrada per Noè que al meu parer és el moment més aconseguit i valuós de la pel·lícula sencera. Al públic creient, en canvi, li ofereix una interpretació força estricta de les línies del relat original, més enllà de les anades i vingudes del guió i els seus personatges. El gir postmodern que s'intueix en la primera meitat del relat acaba diluint-se cap al final del metratge, i el desenllaç aposta per una ortodòxia que reafirma el missatge del llibre del Gènesi al peu de la lletra, acabant amb un "Creixeu i multipliqueu-vos" un punt decebedor. Com que no s'arriba a decidir per un dels dos plantejaments, o intenta conciliar-los maldestrament, el conjunt acaba fent-se irregular i desigual, a través d'un metratge excessivament llarg, i un to que acaba predicant més que no pas persuadint. 

15 d’abril de 2022

The Lonely Night

 Moby i Mark Lanegan. 

14 d’abril de 2022

La política de la pell (3)

Què fem quan un policia li clava un tret al cap a una persona que té immobilitzada a terra? I ho tenim gravat en vídeo? Continuem educant? Confiem en la justícia amb el convenciment que no serà l'última vegada? Abandonem tota esperança si hi entrem? 

https://www.npr.org/2022/04/13/1092733100/video-shows-a-michigan-police-officer-on-black-mans-back-before-he-fatally-shot-

https://www.cbsnews.com/news/patrick-lyoya-shooting-grand-rapids-michigan-police-video/

8 d’abril de 2022

El llibre dels dracs (#412)

Era un home estrany; era molt bon rei, però tenia els seus defectes - li agradaven molt els llibres. 

Aquest recull de contes de l'autora britànica Edith Nesbit (1858-1924) es va publicar per primer cop l'any 1899, i és una lectura força entretinguda i curiosa de bones a primeres. Nesbit és una autora de llibres infantils que ha estat injustament oblidada a través del temps, i que va marcar les bases del que seria la fantasia per a infants en anglès al llarg del segle vint. La seva influència en les cròniques de Nàrnia de C. S. Lewis és més que evident, però també es pot reconèixer en altres autors posteriors, com ara Diana Wynne Jones, J. K. Rowling, o fins i tot Neil Gaiman, tot i que aquest últim amb un toc una mica més postmodern. Pel que fa a Tolkien, no s'ha arribat a documentar mai que llegís Nesbit en la seva infància, tot i que és força plausible en ser una autora infantil molt popular a l'Anglaterra eduardiana; tot i així, alguns crítics han suggerit aquesta connexió, sobretot a la llum de la fascinació pels dracs que opera en aquest volum de contes en concret. 

Cal llegir aquests relats sense deslligar-los del context social a què pertanyia l'autora: molts d'ells resulten passats de moda sobre la pàgina, i manifesten una visió del món força sexista i conservadora, al capdavall. Els nois han de descobrir, explorar, vèncer monstres i rescatar donzelles captives; aquestes han d'esperar passivament a ser alliberades, mantenint-se en tot moment pacients, fidels i virtuoses, tot i que la majoria d'elles intervindran també activament en el seu propi rescat. Pot sobtar a la llum de la biografia de la seva autora, que va exhibir en tot moment una feminitat poc convencional, tot i que potser un punt acomodada als ideals benestants de l'època. Nesbit va protagonitzar uns quants escàndols per a la mentalitat conservadora de l'època: es va casar embarassada de set mesos, portava els cabells curts i fumava en públic, i juntament amb el seu marit va fundar la Societat Fabiana, un moviment socialista que més endavant intervindria en la formació del partit laborista britànic. D'altra banda, un dels aspectes més sorprenents de la seva biografia va ser l'adopció dels fills que el seu marit va tenir amb una amant, que Nesbit va criar com a propis, mentre que la mare dels petits va ser contractada per la parella al servei domèstic de casa seva. 

Potser és aquesta preocupació per protegir els infants el que pot ressonar més conservador en els contes: en tots ells hi ha un to deliberadament alliçonador que pretén inculcar als lectors la necessitat de ser bons, generosos, altruistes i obedients. D'altra banda, també és veritat que el to de les narracions juga molt hàbilment amb els límits i les zones grises del paper dels infants dins del món. Potser els móns màgics que es descobreixen a l'altra banda del carrer, fora del poble, o al final del túnel ens conviden a aquest tipus d'escapades. Molts dels contes barregen elements fantàstics i màgics en el context realista i mundà dels protagonistes contemporanis als lectors. Així doncs, aquests han de fer front a amenaces que normalment creen ells mateixos a través de petites trangressions dels codis de conducta. A "El drac de glaç", els protagonistes s'escapen de casa per explorar el Pol Nord, i és així que descobreixen l'amenaça dels nans de pell de foca i el drac de glaç, que finalment seran capaços de vèncer. A "Els alliberadors del seu poble", un dels meus preferits del volum, els protagonistes han de lluitar amb una plaga de dracs verds que amenaça amb destruir la seva ciutat. 

De la mateixa manera, les escapades de l'escola del petit Edmund responen a la seva curiositat per descobrir el món de primera mà més que aprendre'l dels llibres, per més que al final del conte ningú del seu poble es cregui les seves aventures màgiques, i menys el seu professor, que representa una autoritat indiscutible i totalment racional. Aquesta crítica velada als mètodes educatius del moment també és un punt en comú amb C. S. Lewis. Igual que el seu successor, Nesbit també recorre a l'humor per tal de fer una sàtira política al capdavall força benigna, que sembla més dirigida als adults que han de llegir els contes als infants que no pas als infants mateixos. Si sou fans dels contes de Nàrnia de C. S. Lewis, El llibre dels dracs us pot agradar, per les semblances i aires de família entre tots dos autors, i que Lewis, de fet, no va amagar mai. Entre aquests destaquen el descobriment de móns màgics per part dels infants protagonistes, els infants cridats a ser reis de móns fantàstics, els dracs i altres monstres amenaçadors, els oncles malvats que practiquen la màgia, i una construcció de móns vivament acolorida i immersiva, quasi pictòrica, que crida el lector a perdre's en uns paratges de fantasia desbordant. 

Contingut: El llibre dels dracs és una col·lecció de vuit contes que comparteixen la presència dels dracs com a personatges o elements decisius en les seves trames. A "The book of beasts", el protagonista esdevé rei del seu país, inesperadament, i desperta un drac vermell que surt de les pàgines d'un llibre. A "Uncle James, or the purple stranger", un oncle malvat envia la princesa a ser menjada per un drac. A "Deliverers of their country", els infants protagonistes han de pensar un pla per alliberar el seu país d'una plaga de dracs verds. A "The Ice Dragon", els protagonistes viatgen al Pol Nord, on descobreixen el drac de glaç. "The Island of the Nine Whirlpools" és un conte que s'assembla molt als contes de fades tradicionals, en què una princesa ha de ser alliberada de la seva torre custodiada per un drac a l'illa dels nou remolins. A "The Dragon Tamers", els infants protagonistes domestiquen un drac que viu a les masmorres d'un castell ruïnós. "The Fiery Dragon" és també un conte d'una princesa que ha de ser alliberada de la seva torre, tot i que aquí tant ella com el seu estimat participen activament a l'hora de vèncer el drac. "King little Edmund" és el relat d'un infant que explora les coves que hi ha fora del seu poble, on descobreix una sèrie d'éssers màgics que al final resultaran una amenaça per a tothom. 

M'agrada: Sobretot les descripcions d'ambients i la construcció dels móns fantàstics, que poden arribar a brillar una mica més que no pas les resolucions finals dels contes. 

2 d’abril de 2022

Vull saber-ne més de Tolkien

La setmana passada vam celebrar el Tolkien Reading Day i vaig pensar que era una bona ocasió per fer un recull de lectures al voltant de l'obra de J. R. R. Tolkien. Si no n'heu llegit mai res, us interessarà saber per on començar; si n'heu llegit les obres més conegudes però teniu ganes de més, voldreu saber per on continuar; i si voleu aprofundir en la figura d'aquest autor britànic i analitzar la seva obra amb més detall, aquí us deixo unes quantes recomanacions personals. L'obra de Tolkien no s'esgota amb un simple cop d'ull, i només cal endinsar-s'hi per comprovar-ho.  


Per on començo? 

El Hòbbit de J. R. R. Tolkien. Si no heu llegit mai res d'aquest autor però us agradaria introduir-vos-hi, el lloc més obvi per on començar és la seva primera novel·la, publicada el 1937. El hobbit Bilbo Baggins és contractat com a saquejador professional per la companyia de nans d'en Thorin Escut de Roure per tal d'infiltrar-se a la cova del pèrfid drac Smaug i recuperar el tresor perdut dels nans. Les seves aventures en aquest viatge el faran créixer i recuperar la part intrèpida i aventurera de si mateix. Cal entendre d'entrada que és una novel·la infantil més que no pas un viatge èpic: gran part del seu encant el configuren la seva manca de pretensions, el seu to despreocupat, el seu recurs a l'humor infantil i el carisma del seu protagonista. L'original en anglès us donarà una idea de l'habilitat de Tolkien amb les paraules i el seu poder suggestiu. No cal repetir a aquestes alçades que la traducció al català de Francesc Parcerisas és una petita obra mestra en si mateixa. 

El Hòbbit està bé, però no m'atreveixo amb El Senyor dels Anells. No acostumo a llegir llibres tan llargs i temo que l'esforç no em valgui la pena. 

Contes des del Regne Perillós de J. R. R. Tolkien. És un bon lloc per on iniciar-vos a l'obra de Tolkien i al seu projecte literari, fins i tot si no heu llegit El Hòbbit prèviament. Aquest és el recull dels seus relats curts, més l'assaig Sobre els contes de fades. Tots aquests textos són breus i extremadament amens de llegir, i també són una molt bona aproximació inicial a l'obra d'aquest autor al marge de la Terra Mitjana. El recull sencer en un volum es va publicar per primer cop el 1997. Hi ha una traducció al castellà del volum sencer, mentre que en català no tots els textos estan traduïts, i haureu de buscar edicions separades d'alguns dels contes. Hi ha traduccions al català de Roverandom, Giles el pagès de Ham, La "fulla" d'en Niggle i El ferrer de Wootton Major. D'aquests, els dos últims són dels meus relats preferits de sempre. 

Em quedo a viure a la Terra Mitjana, per això he vingut. 

El Senyor dels Anells de J. R. R. Tolkien. És la seva obra més famosa i reconeguda (i al meu parer, l'obra mestra d'aquest autor). Originalment, es va concebre com a seqüela per a El Hòbbit. La novel·la mateixa revela aquest procés creatiu, amb els primers capítols que evoquen quelcom del to lleuger i l'estructura episòdica de la primera aventura de Bilbo. Tanmateix, el viatge de Frodo i els seus amics per tal de destruir l'Anell únic de Sauron esdevé quelcom més seriós i profund pel camí, i la seva aventura ens enfrontarà a la naturalesa del mal, en part també polític, i ens anirà evocant pel camí els horrors més inefables del segle vint. Tot ambientat en una terra mítica i màgica que no té res a veure amb el nostre propi món, però on l'experiència privada dels personatges explora les angoixes i preocupacions més íntimes de cada ésser humà. Està traduït al català i al castellà. 

Ja m'he llegit fins i tot els apèndixs del Senyor dels Anells i encara tinc ganes de seguir descobrint tots els racons de la Terra Mitjana: la seva història, els seus pobles, la seva mitologia i les seves llengües. 

El Silmaríl·lion de J. R. R. Tolkien. És el lloc més obvi per on continuar si realment voleu seguir descobrint la Terra Mitjana i en especial el seu passat mític i, per descomptat, cal llegir-lo també per tenir una experiència un punt més completa de El Senyor dels Anells, que es basteix a base d'intertextualitats i referències creuades a altres materials que conformen l'imaginari de l'autor. Reconec que a mi m'agraden més els caps solts i les referències obertes, i no acostumo a llegir ni apèndixs ni materials addicionals. El Silmaríl·lion té el seu propi encant en tant que relat lineal amb un fil argumental coherent, però jo reconec que em sembla desigual i hi ha passatges que em fan gaudir més que d'altres. Està traduït al català i al castellà. 

Els contes inacabats de Númenor i la Terra Mitjana de J. R. R. Tolkien. Aquest és un text que Christopher Tolkien va publicar anys després de la mort del seu pare, i que recull tota una sèrie de textos dispersos que completen o presenten versions alternatives d'alguns passatges de El Silmaríl·lion. El conjunt és molt curiós, i alguns dels capítols afegeixen detalls i perspectives molt interessants sobre les altres obres, però algunes seccions em semblen excessivament prolixes i no sé fins a quin punt acaben aportant gaire al conjunt. Les meves parts preferides són les que fan referència a Númenor, i les que toquen punts que apareixen a El Senyor dels Anells, però suposo que això depèn del gust de cadascú. Està traduït al castellà i al català. 

Vull saber-ne més sobre la Terra Mitjana, en especial per entendre les referències que queden inexplicades a El Senyor dels Anells, però temo que El Silmaríl·lion i Els contes inacabats se'm facin massa feixucs. 

Enciclopèdia il·lustrada de Tolkien de David Day. És una aproximació per entrades dels noms, personatges, i llocs que es referencien a les obres de Tolkien, i us pot donar aproximacions puntuals mentre esteu llegint El Senyor dels Anells si no us animen directament els altres textos del llegendari. A part d'això, conté moltíssimes il·lustracions de diversos autors que són una meravella de veure, així que l'Enciclopèdia esdevé una petita joia editorial en si mateixa. Està traduïda al castellà. 

No m'interessa tant la Terra Mitjana com la persona que la va posar sobre el paper. Vull saber-ne més sobre la persona de Tolkien i els aspectes de la seva biografia que tenen a veure amb el seu món imaginari, així com el seu procés creatiu. 

J. R. R. Tolkien de Humphrey Carpenter. Aquesta va ser la biografia autoritzada que es va publicar als anys setanta, poc després de la mort de Tolkien, i continua sent avui dia una obra de referència clau si voleu conèixer qui era realment J. R. R. Tolkien, el professor d'Oxford. Tot i que va sortir amb el vistiplau dels familiars de Tolkien, Carpenter va gaudir d'una gran llibertat per elaborar aquesta obra, i el relat no amaga els punts més foscos, ambigus o contradictoris del caràcter de Tolkien i les seves decisions vitals. Està traduït al castellà i editat a Minotauro. 

Tolkien i la Gran Guerra de John Garth. Aquest volum és imprescindible per aproximar-se a la biografia de Tolkien, tot i que només en cobreix una petita part: els seus anys d'estudiant a Birmingham i el seu servei a la Primera Guerra Mundial  quan era un jove estudiant de la Universitat d'Oxford. El llibre de Garth és un recull molt exhaustiu del pas de Tolkien i el seu cercle d'amics d'escola, el TCBS, per la guerra, una experiència que marcaria per sempre els supervivents. Està traduït al castellà. 

Les cartes del Pare Noel de J. R. R. Tolkien. Aquest volum no és res més que una curiositat, però és un llibre que a mi m'agrada especialment. És un recull de totes les cartes que Tolkien va escriure als seus fills per Nadal posant-se en la pell del Pare Noel, il·lustrades per ell mateix, i que es va convertir amb els anys en una tradició familiar. Les aventures del Pare Noel i els seus ajudants es van anar ampliant amb els anys, fins que les cartes es van convertir en una obra infantil de ficció en ple dret. Ens dona una idea del perfeccionisme, preciosisme i atenció al detall del procés creatiu d'aquest autor, i ens ofereix una mica de llum, tot i que de forma tangencial, sobre el Tolkien pare de família. Està traduït al castellà. 

M'interessen els estudis literaris, i vull aprofundir en les fonts literàries que van donar peu a l'obra de Tolkien. M'agradaria saber d'on surten els símbols i imatges que Tolkien reelabora i explora en els seus móns ficticis. 

El Hobbit de J. R. R. Tolkien anotat per Douglas A. Anderson. Aquest és un volum que recull el text original de El Hobbit amb tota una sèrie d'anotacions il·lustrades que n'expliquen el procés creatiu, i paren una atenció especial a les fonts literàries que alimenten les imatges del Hobbit, especialment en la mitologia nòrdica i els textos medievals anglosaxons. També hi trobareu referències biogràfiques a Tolkien en ple procés creatiu. És un bon regal si coneixeu algú que ja sigui fan de Tolkien, perquè la presentació del volum és immillorable. Està traduït al castellà. 

L'Anell de Tolkien de David Day. Aquest breu volum il·lustrat per Alan Lee és un recull de referències a anells màgics que apareixen en mitologies variades al llarg de la història. Les més òbvies, és clar, són les sagues germàniques dels Volsungs i els Nibelungs, i l'autor també recrea la relectura que en va fer Wagner al seu famós cicle operístic. Ara bé, les referències no s'acaben aquí. Des de les mitologies grega i mesopotàmica, a les referències bíbliques a anells màgics, així com les tradicions cèltiques i nòrdiques més antigues que precedeixen les sagues germàniques, el llibre és una font inesgotable de referències i paral·lelismes, i pot resultar molt profitós si us interessen les mitologies comparades. La traducció castellana es va editar a Minotauro, però no crec que estigui reeditada. 

Tolkien: Autor del segle de Tom Shippey. Si només em pogués quedar amb els imprescindibles d'aquesta llista, aquest llibre de Tom Shippey estaria entre els primers, sens dubte. És una anàlisi literària força completa de les principals obres de Tolkien: El Hobbit, El Senyor dels Anells i El Silmaríl·lion. Recordo que la seva lectura em va ser tota una descoberta. Si us interessa fer una lectura una mica més profunda dels textos de Tolkien, especialment pel que fa a detalls d'estructura i paral·lelismes, la concepció que té l'autor del mal i les imatges recurrents que apareixen en els seus llibres, aquest llibre us encantarà. Com passa amb l'anterior, la traducció al castellà no crec que estigui reeditada, però és un llibre que encara s'edita en anglès. 

Splintered Light de Verlyn Flieger. És un dels textos més curiosos i inclassificables d'aquesta llista, i us pot agradar especialment si voleu aprofundir en el relat dels Silmarils i com aquest connecta amb El Senyor dels Anells. La tesi de l'autora és que les referències a la llum en els textos de Tolkien actuen com a metàfora del logos i com aquest es transmet linealment a través dels anys en què transcorre el relat. Aquesta teoria del logos que es presenta com a fragmentació progressiva té la seva arrel en Owen Barfield, un dels membres dels Inklings més desconeguts. Hi ha moments de l'anàlisi realment brillants, com per exemple quan analitza el personatge de Fëanor, o la relació que s'estableix entre Frodo i Gollum. No em consta que hi hagi traduccions d'aquest llibre. 

M'interessa la filosofia, i vull saber-ne més sobre els conceptes filosòfics que apareixen a l'obra de Tolkien i la interpretació que en fa l'autor. 

El Senyor dels Anells i la filosofia de diversos autors, editat per Gregory Bassham i Eric Bronson. No us deixeu enganyar per l'envoltori humorístic i lleuger d'aquest llibre. El contingut és una exploració molt completa sobre les diferents preguntes filosòfiques que planteja l'obra de Tolkien, des de l'existència del mal, la concepció que té Tolkien sobre el poder, la relació dels éssers humans amb la seva pròpia mortalitat, la nostra relació amb el planeta i el medi ambient, o la concepció que l'autor té de la tecnologia. Aquest volum és una font molt completa de reflexions filosòfiques al voltant de l'obra de Tolkien, amb un to extremadament divulgatiu que fa de molt bon llegir. En el seu moment es va traduir al castellà. 

M'interessa la relació de l'autor amb la seva fe catòlica, i com aquest aspecte bàsic de la seva personalitat es reflecteix en la seva biografia i també en les seves obres més conegudes. 

Tolkien: home i mite de Joseph Pearce. És un assaig que us pot fer profit si esteu interessats especialment en lectures religioses i teològiques de l'obra de Tolkien, enfocades especialment en aspectes concrets de la seva biografia. A mi m'agrada com a aproximació al tema, tot i que per al meu gust l'anàlisi que en fa Pearce pot tenir algun punt cec i està una mica massa centrada en una noció preconcebuda de l'ortodòxia. Ara bé, si us interessa el Tolkien catòlic i l'empremta del catolicisme en la seva obra, és una lectura totalment profitosa. En el seu moment també es va traduir al castellà. 

Santificar el mite: entendre la Terra Mitjana de Bradley J. Birzer. Aquest és un estudi molt complet, ordenat i concís sobre tots els temes i motius relacionats amb el catolicisme que apareixen a l'obra de Tolkien, i és fins i tot més llegidor i informatiu en alguns aspectes que l'obra de Pearce. Comparteix amb l'estudi de Pearce un to i una pretensió apologètics que a moments es fan innecessaris, i un rebuig frontal a la postmodernitat que s'entén en Tolkien mateix a la llum del seu context històric, però potser no tant en acadèmics contemporanis. Tot i així, l'anàlisi que fa del catolicisme de Tolkien, també en el seu context social i polític, és molt completa i entenedora, i aporta també molts textos i referències tant de Tolkien com d'altres autors. 

Sé que és una llista que té els seus buits i limitacions, però aquestes són les meves recomanacions preferides. Se us acuden més recomanacions? 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons