"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

29 de gener de 2022

Un déu ha estès els braços damunt meu

Cant XXIV de la Ilíada

Acabada la competició, cadascú torna a les tendes a sopar i a dormir. Aquil·les, però, no pot dormir pensant en Pàtrocle. Durant la nit s'aixeca de tant en tant per passejar vora el mar i per seguir arrossegant el cos d'Hèctor amb el carro. Apol·lo, compadit d'Hèctor fins i tot després de mort, en protegeix el cos màgicament. Només Hera, Posidó i Atena segueixen enutjats contra els troians. Al cap de dotze dies, Apol·lo es dirigeix als déus per proposar la necessitat que Hèctor rebi funerals. Fa un comentari força revelador sobre la personalitat d'Aquil·les, tan inflexible i obsessiu ara en el seu dol com ho havia estat en la batalla: fins i tot l'arriba a qualificar d'impietós. Hera li contesta que Aquil·les, com a fill d'immortal, gaudeix d'un estatus superior que Hèctor, però Zeus decideix que Hèctor mereix un funeral pel seu comportament pietós en vida. Fins i tot considera arribar a robar el cos, però davant l'actitud d'Aquil·les, que arribats a aquest punt és com una bomba de rellotgeria, conclou que el més assenyat és fer-li acceptar un rescat pel cos.

El poema tanca un cercle, així doncs: el conflicte es va iniciar pel rescat de Criseida, i ara conclourà amb el rescat d'Hèctor. Zeus mana a Iris que vagi a buscar Tetis, que es troba molt afligida per la mort imminent del seu fill. Vestida amb un vel negre, es presenta davant de Zeus. Aquest li demana que parli amb el seu fill i li expliqui l'enuig dels déus davant del tractament que està rebent el cos d'Hèctor. Tetis s'apareix a Aquil·les a la seva tenda i li explica la situació. Aquil·les accepta alliberar el cos a canvi d'un rescat. 

Mentrestant, Iris va a Troia a parlar amb Príam en nom de Zeus. Príam es troba totalment cobert amb un mantell, i s'ha estat escampant excrements pel cap i el coll. Iris mana a Príam que vagi al campament grec a rescatar el cos, i que hi vagi sol, acompanyat només d'un altre ancià que li condueixi el carro: Príam no ha de témer per la seva vida perquè Aquil·les l'atendrà com a suplicant. Hècuba intenta dissuadir-lo d'anar-hi: al capvadall, Aquil·les és l'assassí dels fills de Príam, i presentar-s'hi sol sembla una bogeria. Príam està convençut d'anar-hi fins i tot arriscant la seva vida. Així doncs, prepara tota una col·lecció de vestits i objectes de metalls preciosos, i quan troba els nou fills que li queden vius, els avergonyeix, retreient-los la mort dels altres. Aquests preparen el carro per al seu pare. Abans de marxar, Hècuba ofereix al seu marit fer una libació a Zeus per demanar-li un auguri favorable a la seva missió. Príam fa la libació, i Zeus li envia una àguila com a senyal. 

Príam es posa en marxa, i Zeus envia Hermes a acompanyar-lo perquè el protegeixi. Hermes es fa passar per un jove príncep mirmídon, Políctor, que els surt a trobar pel camí en el moment que els ancians es troben aturats abeurant els cavalls i les mules al riu. Els ancians s'espanten, però Hermes tranquil·litza Príam i aquest el reconeix com a emissari dels déus. Sota la seva identitat falsa, Hermes informa a Príam que el cos encara es troba al campament dels grecs i que no està desfigurat. Quan arriben al mur que protegeix les naus, Hermes fa adormir els sentinelles per fer entrar Príam, i després li obre també la porta de la palissada que protegeix el recinte del campament d'Aquil·les. Aleshores Hermes li revela la seva veritable identitat i el deixa sol perquè supliqui a Aquil·les. 

Dins la tenda, Príam troba Aquil·les amb dos dels seus homes, Automedont i Alcimedont, que han acabat de sopar. Aquil·les es queda totalment aclaparat per la presència de Príam davant seu, i aquest li suplica recordant-li el seu ancià pare, Peleu, que encara té esperança de tornar a veure'l viu. Príam recorda els seus fills morts i commou Aquil·les profundament, que es posa a plorar per Pàtrocle i per l'ancià Peleu. 

Respecta els déus, Aquil·leu, i tingues pietat de mi, tot recordant el teu pare. Jo encara sóc més digne de compassió. He gosat fer allò que cap altre mortal de la terra no ha fet fins ara, acostar la meva boca a la mà de l'home que matà el meu fill. (p 523) 

Quan acaba de plorar, Aquil·les reflexiona sobre els dons dels déus, que atorguen felicitat i desgràcies a cadascú, i ofereix la seva hospitalitat a Príam, que aquest rebutja. Aquil·les està a punt d'enutjar-se novament, però nota que si Príam ha arribat al campament sense ser vist ha de ser perquè compta amb el favor dels déus, així que, atemorit de violar l'ordre de Zeus si s'arriba a deixar portar per la ira, recull els obsequis del rescat del carro de Príam i prepara el cos perquè se'l puguin emportar. Aquil·les mana a les serventes que rentin i ungeixin el cos perquè Príam no arribi a veure el seu estat anterior. 

El rescat d'Hèctor. Museu Sackler, Cambridge, MA. 
Fotografia de Daderot. Font

Un cop carregat el cos en una llitera al carro de Príam, Aquil·les persuadeix l'ancià perquè accepti la seva hospitalitat: fins i tot Níobe, que va ser castigada pels déus amb la mort dels seus dotze fills i filles, i que és l'encarnació de les llàgrimes sense consol, va haver de menjar durant el seu dol. Així doncs, convida a Príam a compartir el banquet amb ell, i a reprendre el dol quan hagi recuperat forces. Un cop preparat el banquet, Aquil·les i Príam es miren l'un a l'altre amb admiració. Després de sopar, Príam decideix adormir-se, ja que no ha aclucat l'ull encara des de la mort del seu fill. Aquil·les fa parar dos llits per a Príam i el seu servent al porxo, i li proposa fer una treva mentre durin els funerals d'Hèctor. Príam proposa una treva d'onze dies, que Aquil·les accepta, i tots se'n van a dormir. 

Durant la nit, Hermes avisa Príam del perill que suposa dormir al campament enemic, en tant que si Agamèmnon el descobrís el faria captiu i demanaria un rescat immens als seus fills. Príam, espantat, desperta el seu herald: sota la protecció d'Hermes, tots dos marxen del campament sense ser vistos. Quan arriben a la ciutat, la primera a rebre'ls és Cassandra, que dona la notícia a la ciutat. S'inicia així el dol per Hèctor, encapçalat per Hècuba i Andròmaca, que es llencen sobre el cos. Príam els demana, però, que esperin que el cos sigui a dins del palau. 

El poema tanca amb els tres discursos fúnebres de les tres dones de la família, com en un eco de les tres converses que l'heroi hi havia tingut al cant sisè. Andròmaca, la primera, lamenta el destí de la ciutat de Troia, ara condemnada a la destrucció, i lamenta la mort que espera al seu fill i el destí de captivitat que patiran ella i les dones troianes. Hècuba, en el seu discurs, s'admira del destí del cos d'Hèctor que, tot i que Aquil·les s'ha esforçat a profanar, els déus han preservat "fresc com la rosada" (p 530) - de nou la metàfora de la bella mort. Helena és qui fa el tercer discurs, lamentant la seva arribada a Troia. Helena dedica a Hèctor el discurs més familiar dels tres, destacant que va ser l'única persona de la ciutat, tret de Príam mateix, que l'havia tractat amb amabilitat i sense retrets un cop a Troia (fins i tot el destaca per sobre del seu marit Paris). Els troians encenen la pira d'Hèctor i després n'enterren els ossos en una tomba. 


Les dones troianes amortallen Hèctor d'Alan Lee (1993)


El dol d'Aquil·les

Doncs bé, hem arribat al final. Si al final de l'Odissea apareixia Laertes, l'ancià rei emèrit d'Ítaca, i acabava acaparant el protagonisme i encarnant la terra d'Ítaca amb la seva sola presència, el darrer capítol de la Ilíada queda en mans d'un altre rei ancià i vulnerable, Príam, que en aquest moment s'atrevirà a fer quelcom que, almenys en el text, sembla traspassar un límit difícil d'imaginar. Recordeu Aquil·les fent treure de l'aigua els dotze joves troians i fent-los executar per adornar la pira de Pàtrocle? Recordeu com no es va commoure davant la súplica de Licàon, un altre dels fills de Príam? Recordeu com arrossegar el cadàver d'Hèctor lligat al seu carro és l'únic que li aporta consol davant la pèrdua de Pàtrocle? Príam s'enfronta ara a aquest mateix Aquil·les, que podria matar-lo en qualsevol moment sense ni tan sols necessitar un motiu, en tant que és violent i implacable com els déus mateixos, i que no guarda cap rastre de compassió en el seu cor. 

I si fa uns quants capítols parlàvem de dobles d'Aquil·les, en aquesta escena memorable el protagonista es troba amb el seu doble possiblement més dolorós: Aquil·les i Príam comparteixen una mateixa pena, encara que no puguin trobar-se en situacions més oposades. La trajectòria de Príam al llarg del poema ha anat d'una posició de poder com a rei de la ciutat a la vulnerabilitat més absoluta, que el porta fins i tot a posar-se en mans de l'assassí del seu fill, que té el potencial de destruir-lo no sols a ell, sinó la seva ciutat sencera. Aquil·les ha passat del seu exili autoimposat a la tenda, que el marcava com un ésser marginal en la seva comunitat, a recuperar un estatus que l'equipara fins i tot als reis més poderosos dins la jerarquia. Fins i tot aclaparat per la imatge de l'ancià rei, Aquil·les encara es permet amenaçar-lo amb la seva violència. Tanmateix, tot i aquesta distància que els separa, la seva forma d'entendre el dol i d'exterioritzar-lo davant les seves respectives pèrdues fa paleses les semblances entre aquests dos personatges: l'exteriorització dels gestos de dol és una forma molt significativa de representar la mort de l'ésser estimat en aquest context, més si tenim en compte que no podem avaluar els "sentiments" d'aquests personatges en uns textos que no ens ofereixen cap pista sobre la seva interioritat. 

A l'inici del capítol, veiem Príam cobrint-se el cap i el coll d'excrements, de la mateixa manera que Aquil·les al campament s'havia cobert el cap de pols i de terra en assabentar-se de la mort de Pàtrocle. Vam parlar en el seu moment de l'ultratge al cos de l'enemic com una manifestació més de la guerra, i com aquest anava destinat a esborrar la memòria i la possibilitat de retre homenatge al caigut. Aquí opera un procés similar, però qui ho fa és la persona que es dol sobre si mateixa. Hem vist molts exemples al llarg del poema en què la persona que ha perdut l'ésser estimat reacciona com si estigués escenificant la seva pròpia mort: Príam s'ha cobert el cap d'excrements perquè així és com es troba el cap del seu fill, que no oblidem que ha anat per terra, a aquestes alçades, ja en incomptables ocasions. També vam veure com, en el moment de rebre la notícia de la mort d'Hèctor, Andròmaca es treia el vel nupcial que la marcava com a dona casada, en tant que desposseïda ja del seu estatus dins del palau. El seu gest corria en paral·lel a la despossessió operada en el cos d'Hèctor, despullat de les seves armes primer i desprovist de la seva integritat física en ser arrossegat d'un carro com un objecte sense valor. 

De la mateixa manera, vam veure com el vel nupcial també tenia un paral·lel en les muralles de la ciutat, que no trigaran a caure davant l'embat enemic: per tant, també vam veure com en el moment de morir Hèctor la ciutat sencera va escenificar el seu dol com si ja es trobés cremant a mans dels enemics. Potser Homer no ens ofereix el desenllaç de la guerra de Troia, però les nombroses evocacions al destí últim de la ciutat en boca de diversos personatges fan aquest desenllaç més que present en el text, potser fins i tot encara amb més poder que si se'ns relatés explícitament: sempre com una amenaça latent, que ataca el moment present amb la ominositat del que encara està per arribar. 

Un dels signes exteriors d'aquesta mort simbòlica, pert tant, és l'embrutament físic, que fa caure els personatges en una mena d'estat d'impietat: la participació en els sacrificis als déus no podia tenir lloc si prèviament no hi havia hagut una purificació ritual, per això aquest embrutament físic marca una línia molt clara entre el món social dels rituals que es deuen als déus, i aquesta mena d'estat de destitució o d'abandonament últim de la persona que es dol. Al capítol anterior, també vam veure com Aquil·les rebutjava el bany que li oferia Agamèmnon fins que no hagués dipositat el cos de Pàtrocle a la pira. De la mateixa manera que Pàtrocle i Hèctor es troben en un estat proper al no-res, ni vius ni morts, mentre es veuen privats dels rituals funeraris que els retornaran la seva identitat i el seu lloc a la memòria, les persones que se'n dolen accedeixen a aquesta mena d'estat de destitució extrema que és, fins i tot, tallar el lligam amb el món ordenat de les relacions rituals amb els déus. 

El dejuni i la privació de son també són part d'aquest procés. Vam veure en el capítol dinou com Aquil·les es negava a menjar abans d'anar a la batalla mentre no hagués venjat Pàtrocle; també hem vist repetidament com es resisteix a dormir, o potser simplement n'és incapaç, mentre dura el seu dol per Pàtrocle. La presència del cos d'Hèctor al campament té la seva rellevància, en aquest cas: Aquil·les es veu incapaç de dormir i en la necessitat de seguir profanant el cos fins i tot després d'enterrat Pàtrocle, quan teòricament ja l'hauria d'haver donat per venjat. De la mateixa manera, al principi d'aquest capítol sabem que Príam s'ha negat a menjar i dormir mentre el cos del seu fill es trobava en terreny enemic. I aleshores passa una cosa inèdita en el món de la guerra tal com Homer ens l'ha descrit al llarg de tots aquests capítols: Aquil·les i Príam es troben l'un a l'altre i trenquen el seu dol compartint aliments i son. 

Aquil·les posa en marxa els rituals de l'hospitalitat amb el seu enemic; no sols això, sinó que el persuadeix hàbilment, amb arguments ben treballats, de la necessitat de menjar i dormir per primer cop després de la mort del seu fill. Sabem que Aquil·les ha cedit a alliberar el cadàver a petició dels déus, i en aquest sentit podem pensar que no és el seu mèrit personal. Aquest exercici impecable de l'hospitalitat, però, sembla el salt de qualitat en l'actitud del protagonista: si bé està obligat per Zeus mateix a entregar Hèctor contra la seva voluntat, ningú no l'ha obligat a mostrar compasió per Príam. Veiem a través del seu discurs com Príam ha aconseguit guanyar-se el cor d'Aquil·les posant-se al lloc del seu pare, l'ancià Peleu. Potser no és gaire, però sembla que el més terrible dels aqueus ha tret un mínim de compassió del fons del seu cor. 

Els funerals d'Hèctor tanquen un cercle, així doncs, que s'havia obert amb la mort de Pàtrocle a la batalla. Si el funeral de Pàtrocle havia estat un pas necessari cap a aquesta cloenda, el relat no queda finalitzat fins que Troia mateixa no tanca el seu propi cercle. Aquil·les ha acceptat la seva mort imminent, que ja ha estat predita pels déus, així com el seu no-retorn: la seva elecció de la vida breu i la bella mort li ha vetat el nostos de què gaudiran els altres herois, amb més o menys sort pel camí. De la mateixa manera, la ciutat de Troia ha acceptat la seva ruïna total i imminent, que també està ja escrita pels déus, i l'escenifica amb tota la grandesa possible al funeral d'Hèctor. Els discursos d'Andròmaca, Hècuba i Helena tanquen la narració, fent un eco de les tres converses que Hèctor havia tingut en vida amb cadascuna d'elles dins la muralla. El discurs d'Helena, a qui tothom observa com a mitjà implacable de la ruïna imminent de la ciutat, tanca el dol fúnebre amb l'elogi més tendre i personal cap al difunt. No es pot acabar la narració en un punt més alt. 

Respecte dels rituals del dol, especialment en el personatge d'Aquil·les als darrers capítols de la Ilíada
Si voleu fer un recorregut visual per la Ilíada, podeu veure les magnífiques il·lustracions que en va fer Jean Morris aquí

26 de gener de 2022

Invisible Women (#403)

La història de la humanitat. La història de l'art, de la literatura i de la música. La història de l'evolució mateixa. Se'ns han presentat com a fets objectius. Però la realitat és que aquests fets ens han estat mentint. Han estat distorsionats per la incapacitat de registrar la meitat de la humanitat, fins i tot per les paraules mateixes que fem servir per expressar les nostres mitges veritats. Aquesta incapacitat ha causat biaixos en les dades. Una corrupció del que creiem que sabem sobre nosaltres mateixos. Ha alimentat el mite de l'universal masculí. I això sí que és un fet. 

Aquest assaig de la periodista britànica Caroline Criado Perez es va publicar el 2019, i presenta una crítica feminista molt acurada i documentada dels biaixos sexistes que es transmeten culturalment i que afecten la forma com representem el món avui dia. La proposta se centra en el món de l'estadística i la recollida de dades, i en com aquestes influeixen a l'hora de construir un món en què l'home, les seves necessitats i la seva percepció del món constitueixen la posició per defecte, mentre que la dona és representada com una desviació de la norma. 

No és que hi hagi una intenció sistemàtica o conscient de discriminar o marginalitzar la dona, però el llibre ens retrata un problema que és constant en els estudis antropològics i sociològics: la persona que estudia la realitat, per més objectiva que pretengui ser, ho fa des de la seva pròpia percepció subjectiva. Si tradicionalment els investigadors han estat homes, els paràmetres utilitzats com a referència i les vares de mesurar amb què es condueixen aquestes recerques inclouen un biaix de gènere d'entrada. Fins i tot en l'era en què aquests procediments són canalitzats a través d'algoritmes i intel·ligències artificials, en àmbits en què suposadament la màquina pot aspirar a l'objectivitat ideal, com per exemple en les processos de selecció de personal, les dades que alimenten aquests algoritmes passen filtrades pels biaixos d'aquells qui els programen. És per això que la denúncia del llibre se centra en una mancança fonamental en els reculls estadístics de dades que ens retraten el món: cada cop que es fa una enquesta, un estudi de mercat o es recull informació sobre un aspecte particular de la vida humana, s'actua com si les dades recollides sobre els homes representessin la totalitat de la població i no només la meitat. 

El biaix de les dades afecta totes les àrees de l'experiència humana, i demostra la seva ceguesa en tres àmbits principals: la incapacitat de registrar les diferències fisiològiques i morfològiques del cos femení, la violència dels homes contra les dones, i els treballs de cura no remunerats, que són duts a terme majoritàriament per dones arreu del món. Pel que fa a l'especificitat del cos femení, els exemples que proposa el text poden semblar més o menys anecdòtics quan es refereixen a objectes d'ús quotidià, com per exemple els telèfons mòbils que estan dissenyats segons les dimensions de les mans masculines i que són massa grans perquè les dones els usin amb una sola mà. Ara bé, el problema pot esdevenir molt més greu quan té a veure amb el disseny dels dispositius de seguretat en els automòbils, per exemple, o amb la recerca mèdica i farmacològica. En aquests casos, les vides de les dones estan en risc, i les dades que aporta l'autora per donar suport a les seves tesis són més que variades i aclaparadores. 

La violència contra les dones és un altre dels temes que recorre tota l'anàlisi, des de la planificació urbanística que no té en compte els llocs on les dones se sentiran més vulnerables o insegures, passant pel biaix masclista de les crítiques dirigides cap a les dones polítiques i que els homes no han de suportar, fins a la situació de vulnerabilitat extrema de les dones refugiades, sense llar o desplaçades a causa de guerres o catàstrofes naturals. Pel que fa als treballs de cura no remunerats, aquest és un dels aspectes més coneguts i debatuts en el món actual: els problemes de la precarietat laboral i de la conciliació familiar, que afecten majoritàriament les dones, o la no inclusió dels treballs de cura d'infants o familiars en els indicadors de progrés econòmic, són fets que apunten a discriminacions de gènere transmeses culturalment. 

Quan s'introdueixen millores en aquests àmbits, no és sinó després de dures lluites per part de les dones per tal de modificar aquestes realitats, i per tal de conscienciar l'altra meitat de la població de la seva necessitat i de la seva legitimitat. Avui dia ens trobem en un punt d'inflexió, és cert, però tan sols en certs àmbits i principalment en zones econòmicament privilegiades. El llibre té un punt depriment en el seu amuntegament d'una quantitat ingent de dades extretes dels àmbits més variats i es mostra més que escèptic respecte de la possibilitat de solucionar molts dels problemes que s'hi retraten. Ara bé,  les dades aportades per Criado Perez també mostren amb molta solvència i tot luxe de detalls com les millores que s'introdueixen en la vida de les dones no sols repercuteixen positivament en les seves condicions de vida, sinó també en tota la societat com a conjunt. La plena incorporació de les dones al món laboral, si la conciliació familiar arribés a ser possible, per exemple, repercutiria en el creixement econòmic dels països que la possibilitessin, com ens mostren els petits avenços que s'han fet en aquesta direcció. El mateix passa en els països pobres, on sovint la dona porta el pes de la casa i de la cura de la família a més de ser un puntal bàsic de la producció econòmica en economies de subsistència, per més que les dades tot sovint amaguin aquest fet. 

Invisible Women és un estudi molt ben informat i molt ben construït sobre els biaixos de gènere en els conjunts de dades que construeixen la nostra visió sobre el món. Moltes de les dades que retrata el llibre possiblement no resultaran novedoses, però el més sorprenent de la proposta és precisament veure-les totes juntes i col·leccionades. L'autora en fa una anàlisi brillant quan les llegeix totes juntes com a patró recurrent d'un mateix fenomen, el de l'ocultament de tot allò que té a veure amb les dones en la representació del món. El motiu d'aquesta distorsió de la imatge de conjunt  és una visió parcial de la realitat, dibuixada a través d'un recull de dades totalment insuficient. El cos de les dones, que presenta característiques físiques diferents i que pateix de formes diferents que el dels homes, els patrons de violència dels homes contra les dones, basats en assumpcions culturals i la por a la pèrdua de poder, i el camp de les feines no remunerades, són els tres àmbits principals a què apunten els casos descrits al llibre. 

Continguts: Després d'un prefaci en què planteja el problema de l'universal masculí amb múltiples casos pràctics, els capítols del llibre es reparteixen en diferents àmbits dels estudis sociològics. La primera part gira al voltant de l'urbanisme i la vida quotidiana, la segona part parla del món laboral, la tercera part tracta del disseny, la quarta part descriu el món de la medicina, la cinquena part tracta de la imatge pública de les dones en posicions de poder, i la sisena part tracta de les dones en posicions més vulnerables: víctimes de les guerres, els desastres naturals i els desplaçaments forçosos. 

M'agrada: És una anàlisi molt lúcida i fonamentada sobre un factor crucial per comprendre el món contemporani i les seves desigualtats socials i econòmiques. 

22 de gener de 2022

No posis els meus ossos lluny dels teus

Cant XXIII de la Ilíada

Aquest capítol està dividit en dues parts molt diferenciades: en primer lloc tenim els funerals de Pàtrocle, i després els jocs esportius dedicats a honorar-lo. Un cop arribat al campament, Aquil·les dirigeix el dol per Pàtrocle. En primer lloc, posa el cos d'Hèctor de bocaterrosa vora el llit de Pàtrocle, i li promet el sacrifici de dotze joves troians a la pira funerària. Recordeu quan els va treure del riu i els va fer presoners a l'inici del cant vint-i-u? Els grecs fan un abundant sacrifici per al banquet fúnebre, i fan libacions per als morts amb la sang dels animals. Aquil·les es presenta davant d'Agamèmnon, que li ofereix un bany perquè es renti la sang de la batalla, però Aquil·les s'hi nega mentre no li hagi fet els funerals a Pàtrocle.

Després de sopar, quan tothom dorm al campament, Aquil·les es queda desvetllat vora el mar entre plors i lamentacions. Quan finalment s'adorm, se li apareix l'ànima de Pàtrocle en somnis, que li suplica que li faci el funeral immediatament, ja que mentrestant ha de vagar sense destí i sense poder entrar a l'Hades. Pàtrocle també li demana que, un cop Aquil·les ja sigui mort, els ossos de tots dos siguin guardats a la mateixa urna, recordant la infància que havien passat junts a Ftia. Aquil·les li promet acomplir els seus desitjos i, quan intenta abraçar-lo, Pàtrocle se li escapa dels braços com el fum. 

Aquil·les abraçant l'ombra de Pàtrocle de Heinrich Füssli (1803)

De bon matí, Agamèmnon mana als seus homes que vagin a buscar llenya per a la pira. Posen la llenya sobre el túmul i els mirmídons, armats per al combat, fan una processó amb els seus carros en honor a Pàtrocle. Es tallen els cabells (símbol de vigoria i energia vital) i els ofrenen al difunt. Aquil·les tanca la processó en el darrer lloc, aguantant el cap de Pàtrocle. Un cop col·locat aquest a la pira funerària, Aquil·les es talla els cabells: havia promès al seu pare que se'ls tallaria en honor al riu Esperquios que rega la seva terra natal, quan tornés a casa. Com que ara ja sap que el seu destí és morir davant de Troia, fa aquesta ofrena a Pàtrocle. Aquil·les demana a Agamèmnon que faci dispersar l'exèrcit perquè vagin preparant el sopar, de forma que al voltant de la pira només s'hi queden els més íntims. Fan sacrificis d'animals davant la pira, i també hi ofereixen àmfores de mel i oli. Aquil·les hi posa cavalls i gossos sacrificats, i també fa executar els dotze joves troians per posar-los a la foguera. 

Un cop encès el foc, Aquil·les dona per acomplerta la promesa que li va fer a Pàtrocle, però es proposa donar el cadàver d'Hèctor als gossos perquè sigui devorat. Tot i així, els déus preserven el cos d'Hèctor amb els seus olis i perfums perquè no quedi desfigurat. Apol·lo també el protegeix de la llum del sol amb un núvol de foscor. La pira de Pàtrocle no acaba de cremar bé, i Aquil·les prega als vents Bòreas i Zèfir que bufin per estendre les flames. Així ho fan, i la pira crema durant tota la nit, davant les lamentacions i els plors d'Aquil·les. 

En arribar el matí, Aquil·les s'adorm un cop la pira ja s'ha consumit. En despertar-se, es dirigeix a Agamèmnon i li demana que extingeixi la pira i posi els ossos de Pàtrocle en una urna, on més endavant també s'hi guardaran les seves pròpies restes. Al voltant de la pira, els homes posen els fonaments per al túmul de Pàtrocle i hi enterren l'urna i les restes del foc. Aleshores Aquil·les convoca l'assemblea i treu regals sumptuosíssims de la seva tenda per als guanyadors dels jocs esportius. 

  • La cursa de carros: Els premis són (1) una dona i un trípode, (2) una euga prenyada d'un mul, (3) una caldera sense estrenar, (4) dos talents d'or i (5) una copa amb dues nanses sense estrenar. Aquil·les decideix no competir a la cursa amb els seus cavalls meravellosos per respecte a Pàtrocle, que era qui els cuidava i els conduïa. Hi participen Eumel, Diomedes, Menelau, Antíloc (animat pel seu pare, Nèstor) i Meríones (l'auriga d'Idomeneu). Aquil·les posa l'ancià Fènix a fer de jutge de la cursa. Eumel i Diomedes es disputen el primer i el segon lloc, afavorits respectivament per Apol·lo i Atena. Eumel s'accidenta amb el carro, però, i queda en la darrera posició. Antíloc avança Menelau amb una maniobra imprudent. Finalment, la cursa acaba així: (1) Diomedes, (2) Antíloc, (3) Menelau, que es queda a molt poc d'avançar Antíloc, (4) Meríones, que portava els cavalls més lents i era el pitjor conductor, i (5) Eumel. Aquest últim desperta la compassió d'Aquil·les, ja que era el millor auriga, així que li ofereix el segon premi. Antíloc s'indigna amb aquesta decisió i es resisteix a entregar l'euga a Eumel, així que li suggereix a Aquil·les que aporti un premi extra per compensar el contratemps d'Eumel. Aquil·les regala a Eumel una cuirassa de bronze i estany de la seva tenda. Ara bé, Menelau també s'indigna, perquè considera que ell mereixia el segon lloc en comptes d'Antíloc, en tant que els seus cavalls eren millors - en el fons, considera que la maniobra d'Antíloc ha estat il·lícita. Antíloc, assenyat, decideix cedir-li l'euga per no enemistar-s'hi. Menelau, commogut pel gest, rebutja el premi i regala l'euga a Antíloc. Menelau i Meríones es queden el tercer i el quart premi, respectivament, i Aquil·les regala la copa amb dues nanses a Nèstor com a record fora de competició.
  • El pugilat: Els premis són una mula sense domar per al guanyador i una copa amb dues nanses per al vençut. Es presenten com a voluntaris Epeu i Euríal, un parent llunyà de Diomedes. Epeu guanya el combat. 
  • La lluita: Els premis són un trípode valorat en dotze bous per al guanyador i una dona valorada en quatre bous (sense comentaris!) per al vençut. Els participants són Àiax Telamoni i Odisseu, i aquest últim guanya avantatge amb un estratagema. La lluita és tan renyida que Aquil·les finalment declara un empat i aporta un nou premi de valor similar al primer. 
  • La cursa a peu: Els premis són (1) una cratera d'argent (que Emeu, en nom de Príam, havia donat a Pàtrocle com a rescat de Licàon), (2) un bou gros i (3) un talent d'or. Participen Àiax fill d'Oileu, Odisseu i Antíloc. La cursa va molt renyida quan, per obra d'Atena, Àiax cau a terra sobre els fems dels bous. El resultat queda així: (1) Odisseu, (2) Àiax i (3) Antíloc. Antíloc accepta el tercer premi, dedicant lloances als altres dos competidors, que tenen més edat que ell. Aquil·les, satisfet per la seva eloqüència, li dona mig talent d'or més. 
  • El combat: Els premis són una espasa tràcia per al guanyador, més les armes de Sarpèdon a repartir entre els dos combatents. Es planteja com un combat a primera sang, i hi participen Àiax Telamoni i Diomedes. Quan Aquil·les s'adona que Diomedes apunta al coll del seu rival, ataura el combat i declara l'empat. Diomedes s'emporta l'espasa. 
  • El llançament de disc: El premi per al guanyador és un bloc de ferro no treballat que els competidors fan servir com a disc. El resultat de la competició queda així: (1) Polipetes, (2) Àiax Telamoni, (3) Leonteu i (4) Epeu.
  • El tir amb arc: Els premis són deu destrals de doble tall per al guanyador, que ha de tocar un colom lligat amb un cordill a una estaca, i deu destrals d'un tall per a qui toqui el cordill. Teucre dispara primer i toca el cordill, així que el colom alça el vol i s'escapa. Meríones reacciona ràpidament i encerta el colom al vol. 
  • El llançament de javelina: Els premis són (1) una caldera no estrenada valorada en un bou i (2) una llança. Quan s'hi presenten Agamèmnon i Meríones, Aquil·les els impedeix competir i dona directament el primer premi a Agamèmnon, en ser, segons ell, el millor tirador de tots dos. 


La còlera d'Aquil·les (revisitada)

Recordo que la primera vegada que vaig llegir la Ilíada no vaig aconseguir entendre què passava amb el repartiment de premis. Al llarg de tot el poema, hem vist els guerrers grecs posar les seves vides al límit en un carnatge i una salvatgia extrems; ara els veiem discutir com si fossin nens petits fent una rebequeria quan no els agraden els resultats d'una competició esportiva. En una societat agonística, el resultat de la prova hauria de ser suficient per establir el valor o el mèrit de cada participant - en un cosmos determinista, sotmès a l'atzar dels déus, es llegiria que el guanyador té el favor dels déus i que el derrotat n'ha perdut el favor, sigui pel motiu que sigui. És com si el millor atleta del món anés als Jocs Olímpics i tingués un mal dia: a ningú se li acudiria pensar que mereix la medalla de totes formes.

Ara bé, el que pot posar una mica de llum a aquest episodi és llegir-lo en contrast amb l'episodi inicial, el conflicte entre Agamèmnon i Aquil·les que va posar en marxa l'acció del poema. Recordem que es confrontaven dues interpretacions diferents del reconeixement que mereix el guerrer segons els seus mèrits: Agamèmnon repartia el botí de guerra en funció d'una jerarquia prèviament delimitada; Aquil·les reivindicava un reconeixement de les proeses i mèrits personals de cadascú a la batalla. Ara bé, ara es repeteix una escena similar: si el poema començava amb un desacord respecte al repartiment del botí, ara presenciem un altre repartiment d'objectes preciosos, per més que ara sigui en un pla més simbòlic i no tan decisiu per a les vides dels guerrers. Però és significatiu veure com l'actitud d'Aquil·les ha canviat d'un a l'altre episodi. Sembla una paradoxa al cor del text, i potser no hi hagi una interpretació o lectura definitiva que li doni sentit. Què ha passat, doncs? Quins dels dos codis ha acabat acceptant Aquil·les, finalment? I estaven en contradicció, per començar? 

En aquest capítol del poema hem vist com Aquil·les compensa el perdedor de la primera cursa amb un premi equivalent a un dels primers, i com Antíloc, un dels concursants més joves, compensa la seva falta d'experiència amb una eloqüència que el fa congraciar-se amb Menelau, en un cas, i amb Àiax i Odisseu en una altra de les proves - en tots dos casos guerrers molt més poderosos i experimentats que ell. També veiem com Nèstor, com a ancià que no pot participar a les proves, és honorat de forma especial. I al final de tot de la competició, prou significativament, veiem com Aquil·les mateix impedeix que Agamèmnon posi en risc la seva pròpia credibilitat, i el declara guanyador directament sense necessitat de celebrar la prova. 

Què hauria passat, si s'hagués celebrat el llançament de javelina? Pot permetre's Agamèmnon perdre una competició davant dels seus homes? Quin interès té Aquil·les, ara, a protegir la imatge de qui, en les seves pròpies paraules, li era tan odiós com les portes de l'Hades? Al cant dinovè, vam veure com Aquil·les i Agamèmnon feien les paus oficialment i l'episodi de la còlera quedava tancat definitivament. Potser aquesta nova actitud d'Aquil·les respon precisament a aquest fet: ara que la situació a l'exèrcit grec ha tornat a la normalitat i el conflicte ha estat superat, Aquil·les ha d'acceptar el lloc d'Agamèmnon en la jerarquia i dedicar-li aquesta deferència especial. La renúncia a la còlera hauria suposat, així doncs, la renúncia d'Aquil·les a la vara de mesurar basada en el mèrit. Sense entrar necessàriament en lectures psicologistes dels personatges, l'actitud d'Aquil·les en aquest episodi entra en contradicció, si més no, amb les seves paraules i accions al principi del poema. 

En aquell moment, vam proposar dues lectures possibles per al conflicte: una que considerava la còlera com un tret negatiu per a Aquil·les, i que podia esdevenir un punt anacrònica en tant que dota el personatge d'una psicologia moderna, més aviat romàntica i tràgica; i una que considerava la còlera d'Aquil·les com a tret positiu i que, per tant, equiparava Aquil·les als déus mateixos en la seva capacitat d'actuar portats per la rauxa del moment, de forma arbitrària i sense necessitat de donar explicacions a ningú. Segons aquesta última lectura, l'actuació completament desfermada d'Aquil·les un cop torna a la lluita reflectiria la brutalitat i l'arbitrarietat del cosmos mateix, com si es tractés de la natura mateixa que per si sola no té compassió. D'aquí l'associació de divinitat amb bestialitat segons aquesta cosmovisió homèrica. Si aquesta era la situació inicial, a quina de les dues lectures donaria suport aquest canvi d'actitud que llegim en aquest capítol? 

  • Si llegíem la còlera com a valor negatiu, i el poema sencer com si fos una tragèdia, aquest episodi reforçaria l'aprenentatge o la lliçó que n'ha tret Aquil·les, de tot plegat: on abans teníem un líder arrauxat i brutal, només preocupat pel reconeixement que mereixia a títol personal, ara Aquil·les hauria après la lliçó de l'empatia, la compassió, i la seva connexió amb els altres. El seu rol d'àrbitre assenyat simbolitzaria el seu retorn a una comunitat ben ordenada, on els conflictes es dirimeixen a través de la paraula i la negociació, i on Aquil·les reconeix el valor d'altres guerrers per a la comunitat encara que no hagin representat el seu mèrit obertament i en públic - és el cas del seu reconeixement de Nèstor o Agamèmnon, per exemple, que reben honors més aviat per qui són o per la posició on han arribat. Tot i així, a mi em sembla una solució de compromís, un punt massa moralista, que desvirtua fins a cert punt el caràcter mateix d'Aquil·les - fins i tot si hem de llegir-lo, d'acord amb aquesta interpretació, donant-li la psicologia d'un personatge modern. 
  • L'altra lectura, al meu parer, també és possible en aquest context: si llegíem la còlera com a valor positiu, com a prerrogativa que el guerrer pot exercir en virtut de la seva força i que vindria sancionada pels déus, la posició d'Aquil·les no hauria canviat essencialment i seguiria essent el mateix que al principi del poema. Com llegir l'episodi de la competició esportiva, en aquest context? D'una banda, hauríem d'interpretar que la mort de Pàtrocle ha capgirat el que pogués ser el conflicte entre els dos reis, i, per tant, un fet tan impactant i significatiu com aquest ha fet saltar pels aires totes les vares de mesurar. Potser Aquil·les no ha canviat essencialment, però ha reorganitzat les seves prioritats: potser el fet de considerar-se mort a partir d'aquí té a veure amb aquest canvi. Sense anar més lluny, en aquest capítol l'hem vist organitzar no sols el de Pàtrocle, sinó també el seu propi funeral. Una lectura un punt més prosaica seria llegir, simplement, que després del carnatge en què l'hem vist immers en capítols anteriors Aquil·les ha accedit a una mena d'estatus superior que ara ningú s'atrevirà a posar en dubte: ara és ell qui pot fer i desfer lliurement amb el repartiment de premis com si, a la pràctica, hagués assolit la capacitat d'acció i decisió de què gaudia Agamèmnon al primer capítol.  

Això és el que se m'acut mirant el text i posant en comparació els dos episodis: el del cant primer i el d'aquest cant vint-i-tresè. No crec que hi hagi interpretacions definitives, i en particular aquest capítol sempre m'ha fet la impressió que deixa més preguntes obertes que no pas respostes. 

21 de gener de 2022

Els drets de plurinacionalitat

Ahir al vespre Elisa Loncón, ponent de la nova Constitució xilena, lingüista, professora de mapudungun i activista del poble maputxe, va ser entrevistada al programa Més 324, conduït per Xavier Graset. La redacció de la Constitució xilena presenta el repte d'una forma alternativa de pensar: davant la noció d'estat indivisible, el reconeixement dels drets de plurinacionalitat. Davant l'herència de la dictadura militar, un autèntic moviment democratitzador, que contempla l'autonomia i l'autodeterminació per a les nacions originàries i afrodescendents juntament amb el poble xilè, el respecte als drets humans, els drets de la Terra, la paritat per a les dones i la igualtat en els drets de les llengües. Davant de l'esquema de pensament del colonitzador, el reconeixement de la diferència i la identitat originària. 

Val la pena reveure el clip, de setze minuts de durada: 


19 de gener de 2022

Matèria de Bretanya (#402)

Ja no és un somni enfebrat el record d'aquells dies, però visc tan lligada a tot el que es va fondre, que a vegades un crit que sona en la distància em sembla que és la veu del passat que em reclama. 

Aquesta novel·la de l'autora valenciana Carmelina Sánchez-Cutillas (1921-2009) es va publicar per primer cop el 1976, i va gaudir d'un èxit immediat i d'una gran popularitat al País Valencià gràcies al Premi Andròmina de narrativa. Es va reeditar l'any 2016 i va gaudir d'una nova popularitat mediàtica l'any passat, en ocasió del centenari de l'autora. A hores d'ara es considera un clàssic de la literatura valenciana i per a mi ha resultat una autèntica descoberta. Matèria de Bretanya és una ficció autobiogràfica en què l'autora explora els records del seu poble d'infància, Altea. És el temps de la República, i la protagonista pertany a una família acomodada. Es podria considerar una novel·la de creixement, tot i que s'ocupa tant dels sentiments i percepcions de la nena quan és petita com de la forma com la persona adulta processa aquests records, com si es tractés de materials mítics i remots, retalls delicats i preciosos d'una existència passada que cal contemplar i preservar amb cura i estimació. 

De fet, es fa difícil descriure el contingut del llibre, perquè amb prou feines té un argument definit. Es tracta d'una sèrie d'episodis més o menys inconnexos que retraten la vida quotidiana al poble, marcada sobretot per les feines rurals organitzades al voltant dels cicles de les estacions, les relacions socials que s'estableixen entre els seus habitants, i les tradicions folklòriques i mítiques que es transmeten de generació en generació. La protagonista va assimilant poc a poc totes aquestes experiències típiques de la infància, els jocs, els aprenentatges i les descobertes, i ho fa des d'una òptica particularment sagaç i desperta, que desenvolupa una mena de duplicitat entre el món interior i el món de les convencions socials compartides amb els adults. És així com els infants comencen a descobrir els secrets del món i la vida a la seva manera, però no poden compartir el que coneixen amb els adults: ens trobem als anys trenta, i temes com el sexe, la mort o la relació amb el propi cos són tabú per a la mentalitat religiosa pròpia de l'època, que esdevé un autèntic codi cultural compartit. 

Aquest sentit de duplicitat recorre el text sencer i el dota d'una particular textura, quasi mítica per no dir directament onírica: el realisme del relat i el seu acuradíssim retrat social es combinen en tot moment amb una experiència un punt més íntima per a la protagonista que té a veure amb el món del somni i de la mort. Aquest es fa tangible en la narració a través d'una prosa poètica en tot moment directa i vibrant. És així que la fantasia desfermada dels relats i les rondalles que transmeten les ancianes del poble, per exemple, xoquen amb la mentalitat un punt obtusa de les monges de l'internat, i el text es basteix, de fet, a base d'aquestes dualitats. El poble queda dividit per aquestes barreres invisibles però evidents, no sols la que separa els senyors i els treballadors, sinó també el dalt i el baix, el convent i l'església, els llauradors i els pescadors, la feina diürna i el contraban nocturn, els homes i les dones, la gent del poble i el col·lectiu dels firaires, captaires i altres personatges desarrelats i itinerants. Aquesta fractura primordial, que en realitat el text transmet com si es tractés de fenòmens naturals i indiscutibles, s'estén també a la psicologia de les persones, que poden tenir "dret i revés". 

I és per això que quan aquestes divisions passen al terreny polític, com es va fent més patent cap al final de la novel·la, ja hem estat avisats prèviament, encara que sigui subconscientment, del perill de voler aixafar la realitat amb simplificacions. Com que totes aquestes barreres ja són ben presents al poble abans que es produeixi la fractura política bàsica que desembocarà en la guerra civil, la Carmelina ja adolescent se n'adonarà que cada cop li resulta més difícil distingir entre els "bons" i els "roïns". El text també cobreix aquest desvetllament polític i una naixent consciència social fins i tot des de l'òptica infantil de la protagonista: un sentit d'injustícia latent que es manifesta, per exemple, en un exercici hipòcrita i paternalista de la caritat dels rics envers els pobres. 

Tot i així, aquest vessant més polític no arriba mai a ocupar el centre del relat, que gira més aviat al voltant de la memòria i l'efecte que provoca en la persona que rememora en el moment present, un cop des de l'edat adulta. El "solc de dies cendrosos" en què es converteixen tots aquests records acaba conjurant un món quasi palpable, que reviu per als lectors durant l'experiència de lectura amb una immediatesa aclaparadora i que acaba implicant tots els sentits. Proust ho fa amb voluntat de recrear un macrocosmos de set volums de pes; Sánchez-Cutillas ho fa amb ànim miniaturista i ho aconsegueix en poc més que unes cent pàgines. Matèria de Bretanya és una narració preciosa i colpidora sobre el món d'abans de la guerra, sobre la memòria com a refugi i la infància com a paradís perdut. Una lectura que val la pena descobrir o redescobrir i que agradarà a tothom amb un mínim de sensibilitat. 

Sinopsi: Poc abans de l'esclat de la guerra civil, la protagonista relata en primera persona els seus records d'infància a Altea, el poble dels seus avis, i la forma com comença a percebre les subtileses i complexitats de les tradicions i convencions socials que observa en els seus habitants. 

M'agrada: L'estil profundament poètic i fluït de la narració, que captiva des de la primera pàgina fins l'última. 

15 de gener de 2022

Almenys que no mori sense lluita ni glòria

Cant XXII de la Ilíada

Arribem a un altre dels punts culminants de la narració, ja molt a prop del seu desenllaç. Els troians descansen i es refan un cop dins de la ciutat, mentre els aqueus avancen cap a la muralla. Hèctor encara és a fora, davant les portes Escees. Apol·lo, que anava disfressat d'Agènor, increpa Aquil·les i revela la seva veritable identitat, així que Aquil·les s'adona de l'engany operat per tal que els troians se salvin. Príam i Hècuba observen el seu fill des de la muralla, i tots dos supliquen a Hèctor que entri a la ciutat. Príam es lamenta amb dolor pels seus fills perduts, sense saber encara què se n'ha fet, de Polidor i Licàon. Aleshores Príam prediu el futur, i explica la caiguda de Troia, que suposarà una mort segura per a dones, infants i ancians:

Compadeix-te de mi, que encara tinc seny, malaurat. A mi, el pare Crònida, al llindar de la meva vellesa, em consumirà en un destí penós, després d'haver vist moltes desgràcies, fills morts a la batalla, filles captives, cambres destruïdes, infants petits precipitats a terra en un carnatge terrible i nores arrossegades per les mans funestes dels aqueus. A mi mateix, finalment, els gossos carnívors m'estiraran fins a la primera de les portes, tan bon punt algú em colpegi de prop o em dispari de lluny amb el bronze esmolat i em llevi la vida dels membres. (p 468) 

En el seu discurs, Príam també compara la mort bella d'un guerrer en la flor de la joventut amb la mort vergonyosa que l'espera a ell, ancià i deshonorat. Hècuba li suplica a Hèctor que torni ensenyant-li el pit amb què l'havia alletat de nadó. Tanmateix, Hèctor espera l'enfrontament amb Aquil·les i no accedeix a les súpliques dels seus pares. Hèctor es lamenta per a si mateix per no haver seguit el consell encertat de Polidamant (que vam llegir al cant divuitè). Se sent avergonyit d'haver fet arriscar l'exèrcit imprudentment, i intenta compensar aquest error tàctic enfrontant-se ara a Aquil·les en combat singular. També arriba a pensar a treure's les armes i dirigir-se a Aquil·les per suplicar-li que accepti un rescat per la ciutat i el retorn d'Helena. És un passatge suggerent, en tant que Hèctor parla de presentar-se-li nu com una dona (és a dir, desarmat), i de negociar amb ell com ho faria un xicot flirtejant amb una noia. Ja hem vist en altres passatges com els guerrers associen la paraula al món de les dones, mentre que la guerra és un món plenament masculí. 

Ara bé, quan veu que se li apropa Aquil·les en tot el seu esplendor, Hèctor s'atemoreix  i surt corrent al voltant de la muralla, amb Aquil·les perseguint-lo de prop. Passen la talaia, la figuera borda i els safareigs d'aigua calenta on les dones van a fer la bugada, i la persecució continua fins que han fet tres voltes senceres a la ciutat. Zeus observa la persecució, profundament compadit d'Hèctor, i es debat entre salvar-lo o fer-lo caure a mans d'Aquil·les com és el seu destí. Atena li contesta que salvar-lo aniria en contra de la voluntat de l'assemblea dels déus. La persecució es fa veritablement ominosa: sense la intervenció dels déus ni de cap altre home, ja que Aquil·les ha prohibit als grecs disparar sobre Hèctor perquè ningú li tregui la glòria de matar-lo, els dos guerrers recorren a la seva pròpia força. En l'últim moment, Apol·lo dona força a Hèctor per seguir fugint, però Zeus posa a la balança les parques de la mort dels dos guerrers, i la que pesa més és la d'Hèctor, cosa que segella el seu destí. Apol·lo es retira i Atena li revela a Aquil·les el seu pla d'enganyar a Hèctor perquè se li enfronti. 

Aquil·les persegueix Hèctor al voltant de les muralles d'Alice i Martin Provensen (1956) 
Font

Atena s'apareix a Hèctor fent-se passar per Deífob, el seu germà, i l'anima a enfrontar-se a Aquil·les tots dos junts. Hèctor se n'alegra, convençut que el seu germà ha sortit de la ciutat expressament per ajudar-lo. Hèctor s'enfronta a Aquil·les i li promet solemnement que no ultratjarà el seu cos si guanya, sinó que el tornarà als grecs perquè li facin funerals. Aquil·les, però, es nega a fer-li la mateixa promesa, en tant que "no hi ha juraments lleials entre els lleons i els homes" (474). Una afirmació força irònica, que posa de manifest novament aquesta ambigüitat intrínseca del poema sencer: qui és el lleó i qui és l'home? 

Hèctor esquiva la llança que li dispara Aquil·les, però Atena la recull i la torna a donar a Aquil·les sense que el seu enemic se n'adoni. La pica d'Hèctor li rebota a Aquil·les al bell mig de l'escut. Com que Hèctor s'ha quedat sense llança, crida Deífob perquè l'assisteixi: aquí és quan se n'adona que els déus l'han enganyat i que s'ha acomplert el seu destí. Decidit a fer-se valer com a guerrer, malgrat tot, ataca Aquil·les directament amb l'espasa. Com que aquest va millor armat, l'atac és inútil, i Hèctor rep finalment la llança d'Aquil·les al coll. Tot i així, no li traspassa la tràquea, cosa que li permet encara dir unes últimes paraules per demanar-li a Aquil·les novament que respecti el seu cos. Aquil·les li respon amb la fatxenderia habitual, menyspreant tots els rescats que li oferiria Príam pel cos del seu fill. En la seva última intervenció, Hèctor accepta l'autèntic caràcter d'Aquil·les i li prediu la mort: 

A mesura que et vaig mirant et reconec prou bé i, és clar, no t'havia de convèncer, perquè en el teu interior el cor és de ferro. Amb tot, vigila ara que no esdevinguis motiu d'ira dels déus aquell dia en què, a les portes Escees, Paris i Febos Apol·lo et matin, per molt valent que siguis. (p 476) 

Tenir un cor inflexible és quelcom que Paris havia reconegut en Hèctor al capítol tercer: una fermesa que es pot llegir en positiu, com a coratge, o també en negatiu, com a manca de compassió. Hèctor acaba de reconèixer que no pot esperar compassió o flexibilitat d'algú com Aquil·les, que d'entrada no en porta en el seu caràcter. Torna a haver-hi un joc de miralls, aquí, i potser Hèctor també s'hi ha reconegut, en el seu enemic. Aquil·les despulla el cos d'Hèctor de les seves armes, i la resta de guerrers grecs se li apropen per escarnir-lo: Hèctor és comparat a una donzella "en deixar-se palpar" (p 477), ara que no es pot defensar. Aquil·les s'emporta el seu cos al campament, i li forada els peus per poder-hi fer passar una corretja i arrossegar-lo lligat al seu carro, de forma que la part que li arrossega pel terra és el cap. 

Aquil·les arrossega el cos d'Hèctor 
Museu de Belles Arts de Boston. Font

Mentrestant, a Troia, Hècuba i Príam inicien el dol pel seu fill, que encomanen ràpidament a tota la ciutat. D'alguna forma, és com si la destrucció d'Ílion acabés de començar en aquest moment: "Tot plegat semblava com si l'encimbellada Ílíon fos consumida pel foc de dalt a baix." (p 478) Príam es llança cap a les portes per anar a rescatar el cos del seu fill, però els homes el retenen per la força. Hècuba inicia el lament de les dones reconeixent que la ciutat ara ja està perduda. Andròmaca es troba dins del seu palau, teixint i preparant un bany per a Hèctor, quan sent els laments que hi ha a fora, i surt a la muralla tot just per veure el cadàver del seu marit arrossegat. Els seus gestos de dol emmirallen la despossessió en què tots dos han caigut: es treu del cap el vel i els ornaments que l'havien marcat com a núvia, igual que Hèctor ha perdut les seves armes de guerrer. També lamenta la vida en captivitat que els espera a ella i al seu fill, ara que la ciutat ja es troba sense defensa. 


La guerra en femení

Hem vist, i encara veurem en els capítols que falten per arribar al final del poema, com les dones juguen un rol destacat en determinats moments de la trama, cosa que pot resultar sorprenent en un text que es dedica quasi íntegrament als esforços dels homes al camp de batalla. Com que el món homèric ens presenta una divisió funcional molt marcada entre homes i dones, amb els seus rols i espais perfectament separats dins d'aquesta societat, veiem també com aquesta dualitat entre masculinitat i feminitat es converteix fins i tot en un trop o imatge recurrent dins del poema: el món femení queda restringit a l'espai interior, a cobert, on es concentren les tasques domèstiques; el món masculí és el món de l'acció en l'espai exterior i públic, on es dirimeix el destí últim tant d'homes com de dones.

Metafòricament, també vam veure com el bàndol troià queda feminitzat, adquirint aquest rol més defensiu de part agredida, mentre que el bàndol grec, com a atacant, assumeix aquest rol més actiu, simbòlicament associat a la iniciativa en la guerra i en la seducció. Així és com pren sentit el comentari que fa Aquil·les quan desitja fer caure les muralles de la ciutat com si fossin el vel que cobreix una dona. Per als homes, derrota significa mort; per a les dones, derrota significa captivitat i violació. Les conseqüències de la victòria o de la derrota queden dividides en funció del gènere, per tant: els homes s'exposen a una mort violenta, que els portarà a la glòria divina a través de la preservació de la memòria; a les dones els espera un futur de captivitat i esclavitud a l'albir de l'enemic. Aquest futur comprèn, dins d'aquest context, la humiliació d'haver sobreviscut a la guerra i ara haver de servir un amo que ha assassinat els marits, pares, fills i germans. Per no parlar de la violència sexual: en aquest context també sabem que l'esclavitud passava per la cohabitació amb l'enemic, i per haver-ne d'infantar els fills. 

És en aquesta clau que hem de llegir els discursos funeraris i les nombroses lamentacions per part dels personatges femenins que veurem en el text: els homes poden lamentar la pèrdua dels seus companys en la flor de la vida, i evocar-ne les qualitats i habilitats en la batalla; les dones, a través del lament a l'home caigut, evoquen la seva pròpia vulnerabilitat i els riscos i els perills que han d'afrontar un cop la seva derrota es converteix en una realitat. D'altra banda, també veurem que el lloc destacat que ocupen les dones en les rituals funeraris és rellevant a la llum d'aquesta divisió funcional: si els homes són els qui han de lluitar en defensa de la ciutat al preu de la pròpia vida, s'entén que siguin les dones, a la rereguarda, les qui hagin de preservar el seu llegat i la seva memòria, que siguin les dipositàries d'aquest relat. 

Dins d'aquest capítol, a més, el monòleg d'Hèctor esdevé molt suggestiu d'aquesta tensió que s'estableix entre els móns femení i masculí. Si ser un home implica, en aquest context, abraçar el món i la cultura de la guerra que transmeten els pares als fills, i que prova d'assegurar la supervivència de la comunitat en un món hostil, la temptació de retraure's al món femení, de retornar a l'abraçada de la mare o de l'esposa, és sempre present en la ment del guerrer. Al primer capítol vam veure l'Aquil·les llagrimós que somicava davant la seva mare demanant-li una solució al seu deshonor; al capítol sisè vam veure Hèctor entrant a l'interior de la ciutat durant la batalla i trobant-se successivament amb les dones de la seva família; aquí tornem a veure Hèctor retraient-se a aquest món femení, encara que ara només sigui a través de la imaginació, i amb una fantasia tan irrealitzable com la de provar de convèncer Aquil·les, a través de la paraula, de no lluitar.

La informació per a aquests apunts l'he treta de: 

  • Thomas Van Nortwick, "Like a Woman: Hector and the Boundaries of Masculinity". Arethusa 34 (2001) 221-235. L'autor llegeix el monòleg d'Hèctor en aquest capítol a la llum de les converses i actituds d'aquest personatge al capítol 6 i fa una reflexió sobre el concepte de masculinitat a la cultura homèrica. 

12 de gener de 2022

Fragments de Jo, Tituba

Més i de millors a l'edició catalana del llibre, publicada per Tigre de Paper. La traducció és d'Oriol Valls i Fornells: 

  • Maryse Condé, Jo, Tituba, la bruixa negra de Salem. Manresa: Tigre de Paper, 2021. Traducció d'Oriol Valls i Fornells. 


M'hauria agradat desfermar el vent, com un gos de la seva gossera, perquè s'emportés més enllà de l'horitzó les blanques grans cases dels amos, i governar el foc perquè alcés les flames i les fes cremar perquè tota l'illa fos purificada, consumida! Però no tenia aquest poder. Només sabia donar consol! (18) 

T'ho he dit sempre. L'univers té les seves regles, que jo no puc capgirar completament. Si no, destruiria aquest món i en construiria un altre en què els nostres fossin lliures. Lliures per subjugar al seu torn als blancs. Per desgràcia, no puc! (26) 

- Al Black Horse hi treballen dos indis. Si veiessis com els tracten. M'han explicat com els van desposseir de les seves terres, com els blancs van delmar els seus ramats i van escampar entre ells l'"aigua de foc", que en poc temps porta l'home a la tomba. Ah, els blancs! 

Aquestes històries em deixaven perplexa i intentava entendre-ho: - Potser és perquè han fet tant de mal als seus semblants, a aquests perquè tenen la pell negra, a aquells perquè la tenen roja, que tenen un sentiment tan fort d'estar condemnats? (62) 

Hi havia, però, una cosa que ignorava: la maldat és un do que es rep en néixer. No s'adquireix. Aquells d'entre nosaltres que no han vingut al món armats amb esperons i ullals resulten perdedors en tots els combats. (92) 

Tothom dona un significat diferent a aquesta paraula. Tothom creu que pot modelar la bruixa a la seva manera perquè satisfaci les seves ambicions, els seus somnis, els seus desitjos... (178) 

Pot sorprendre que en aquells temps en què el fuet espetegava alt i dur sobre les nostres espatlles jo aconseguís gaudir d'aquesta llibertat, d'aquesta pau. Això és perquè els nostres països tenen dues cares. Una, la que recorren les calesses dels amos i els cavalls dels seus policies, armats amb mosquets i seguits pels seus gossos de lladrucs furiosos. L'altra, misteriosa i secreta, feta de contrasenyes, de consells xiuxiuejats i de conspiració del silenci. Jo vivia en aquesta cara, protegida per la complicitat de tots. Man Yaya va fer créixer al voltant de la meva cabana una vegetació frondosa, i hi estava com en un castell fortificat. Un ull no atent només hi discernia un garbuix de guaiabers, de falgueres, de plumèries i d'acomats, clapejats aquí i allà per la flor malva de l'hibisc. (190) 

La nostra memòria estarà plena a vessar de sang. Els nostres records suraran en la seva superfície, com nenúfars. (203) 


Maryse Condé


11 de gener de 2022

Jo, Tituba, la bruixa negra de Salem (#401)

Potser és perquè han fet tant de mal als seus semblants, a aquests perquè tenen la pell negra, a aquells perquè la tenen roja, que tenen un sentiment tan fort d'estar condemnats? 

Aquesta novel·la de l'autora barbadiana Maryse Condé es va publicar per primer cop el 1986, i és una recreació brillant d'una veu històrica silenciada a través dels segles, que esdevé testimoni de resistència i subversió a l'opressió colonial i patriarcal. De l'episodi d'histèria col·lectiva que va tenir lloc a la petita localitat de Salem, Massachussets a finals del segle disset, i que va portar a l'execució de dinou persones i a una mort per tortura, se'n sap més aviat poc: d'unes acusacions de bruixeria sense fonament contra tres dones del poble, una d'elles una esclava negra, es va desencadenar una persecució en massa de desenes de persones només a base d'acusacions orals i assenyalaments directes. No se sap gaire quina va ser la motivació originària de les acusacions en primer lloc: un grup d'adolescents va començar a manifestar suposades possessions demoníaques, potser portades pel clima de paranoia i fanatisme religiós en què havien estat educades, potser deliberadament influïdes o manipulades pels seus pares. Anys després, quan algunes de les acusadores inicials ja s'havien retractat de les seves declaracions, es van descobrir conflictes de propietat i altres greuges entre les famílies d'acusats i acusadors. 

A la novel·la de Condé hi figura aquest episodi, recreat i reinterpretat de forma brillant, i transformat en una intel·ligent exploració de les possibles motivacions i explicacions per a aquests fets insòlits, però aquest no és el centre d'interès de la novel·la sencera. Condé pren com a protagonista de la seva història la Tituba, l'esclava negra que va ser la primera a ser acusada, i en recrea la biografia que podria haver tingut, ja que ningú després dels fets es va molestar a esbrinar qui era aquesta persona. Condé planta la Tituba a la seva pròpia Barbados natal, fruit de la violació d'una esclava, l'Abena, a bord d'un vaixell negrer. Quan perd tràgicament la seva mare i el seu padrastre, la Tituba queda sola en el món, curiosament en un llimb legal de llibertat sobrevinguda, tot just per ser acollida per la Man Yaya, una anciana que la inicia en les tradicions africanes de la curació i el diàleg amb els esperits. Tanmateix, la Tituba mateixa escull el camí de la servitud per amor a un home, com en una mena de pecat original que haurà d'aprendre a expiar a través de les vicissituds de la seva accidentada vida. Serà de la mà del seu amant John Indien que viatjarà amb la família Parris a Massachussets, on tindrà lloc la cacera de bruixes. Després de l'incident, la història torna a callar sobre el destí últim de la Tituba, i aquí és on Condé li ofereix un desenllaç a la seva història que tanca cercles, crea autoironies i reexplora tots els símbols i imatges que han anat apareixent al llarg de la lectura. 

Jo, Tituba presenta una marcada estructura circular accentuada per la seva aposta pel realisme màgic, que desplega una cadena de naixements, morts i renaixements, de servituds i d'alliberaments, d'opressions i de revenges per les ferides del passat, i de víctimes innocents que s'alçaran una vegada i una altra contra els seus botxins, ja sigui a través de l'enfrontament obert, ja sigui a través de la llavor de les generacions futures i la seva memòria. Així és com Condé teixeix un complexíssim mosaic d'imatges repetides que aclapara per la seva bellesa i la seva cruesa simultànies: els successius amants que ofereixen quelcom diferent, cadascun, a Tituba; els successius paranys en què va caient per excés de compassió o de confiança, més que d'ingenuïtat; les successives revenges que acabaran tornant a ella de formes inesperades i cruels, i que sobre la pàgina adquireixen un matís tràgic d'inevitabilitat. A través d'aquesta narrativa circular, Condé contesta la linealitat del coneixement i de la percepció que té el món occidental, i presenta una subversió del silenci tradicional de les víctimes, així com de l'explotació i crueltat operades sobre elles. 

La novel·la adreça, d'aquesta forma, el passat de l'opressió colonial per part dels blancs, però també crea una intersecció molt ben lligada entre aquesta forma d'opressió i la del patriarcat contra les dones. Ambdues opressions són dues cares de la mateixa moneda. És així que la Tituba queda doblement marcada com a bruixa, per negra i per dona, i que la seva relació ambivalent amb la bruixeria adquireix tota una càrrega metafòrica a mesura que avança el relat. Bruixa és qui queda exclosa de la comunitat, perquè escapa de les convencions o perquè predica valors i concepcions del món que s'escapen de la norma imposada. Bruixa també és tot allò que fa por a l'opressor perquè li recorda els seus crims i l'amenaça sempre latent d'una revenja inesperada: així és com la negror esdevé marca del maligne en la ment paranoica de qui sap que les atrocitats comeses poden ser subjectes encara a un judici posterior. Condé apunta a totes aquestes veritats històriques a través d'un relat de ficció amb un pols trepidant, una magnífica recreació d'escenaris i d'ambients, i una veritable passió per la rememoració de les atrocitats injustificables i per fer tornar dels morts les veus silenciades del passat. 

Sinopsi: En un moment indeterminat del segle disset, Tituba neix a Barbados com a fruit de la violació d'una esclava. Quan és petita, la seva mare, Abena, és penjada per defensar-se de ser violada de nou. A partir d'aquí, Tituba queda sota la tutela d'una altra esclava, Man Yaya, que la inicia en el coneixement de les plantes i dels esperits. Més endavant s'enamora d'un esclau, John Indien, i per amor a ell torna a la servitud per a la mestressa d'una plantació. Un cop morta aquesta, Indien és venut al pastor Samuel Parris, que se l'emporta amb la seva família a la colònia anglesa de Massachussets. Tituba haurà de seguir-los si vol continuar al costat del seu amant, tot i que s'encamina, sense saber-ho, a un destí atroç a mans de la moral calvinista dels seus amos. 

M'agrada: És una novel·la que no descuida cap detall, per aparentment petit i insignificant que pugui semblar, i que fa tancar tots els cercles oberts sobre la protagonista amb una precisió i una habilitat magistrals. 

En podeu llegir uns fragments aquí

8 de gener de 2022

Amb tant de llot el cobriré pel damunt

Cant XXI de la Ilíada

La batalla arriba a la riba del riu Escamandre (o Xantos), i la fúria d'Aquil·les acaba dividint l'exèrcit troià en dues meitats: els que es queden a la banda de la ciutat i poden retrocedir-hi, i els que queden a la banda del riu i, amb la fugida tallada, proven d'escapar-se nedant. Aquil·les es llença al riu per seguir-los matant des de l'aigua, i omple el riu de sang. Quan es cansa, fa treure dotze joves troians del riu i els envia captius cap a la seva tenda. Aleshores s'enfronta amb Licàon, fill de Príam, que ja havia estat captiu d'Aquil·les però havia estat rescatat. Aquest cop, desarmat i fatigat per la fugida pel riu, Licàon no tindrà tanta sort. El vençut s'apropa a Aquil·les per fer-li la súplica, demanant-li que li respecti la vida en tant que ell no és germà de mare d'Hèctor. Tant ell com Polidor, que Aquil·les va matar a l'anterior capítol, eren fills de Príam amb Laòtoe, una princesa dels lèlegs. Aquil·les, però, ja no té compassió pels troians, i executa Licàon amb l'espasa. A continuació llança el cos al riu perquè es perdi i no pugui rebre rituals funeraris.

El proper guerrer que mor a mans d'Aquil·les és Asteropeu, cabdill dels pèons, que lluita amb dues llances a la vegada perquè és ambidextre. Una d'elles rebota a l'escut d'Aquil·les, i l'altra li fa una rascada al colze dret. Aquil·les, després de fallar el tir de llança, el mata amb l'espasa al quart intent, vantant-se del seu llinatge que es remunta a Zeus. Aquil·les encara mata set guerrers pèons més abans que el riu Xantos, enutjat pel carnatge, se li enfronti i li retregui que els cadàvers ja li estan obstaculitzant el curs. En veure que Aquil·les no s'acovardeix, Xantos l'ataca desbordant-se i llançant-li una riuada de cadàvers. L'embat és tan fort que Aquil·les s'ha d'agafar a un arbre arrencat per no sortir arrossegat. Aquil·les utilitza l'arbre com a pont per sortir del corrent. 

Un cop a terra, el riu segueix escometent-lo amb els seus remolins, fins a tal punt que Aquil·les es pensa que Tetis l'ha enganyat i que el seu destí és morir amb deshonor arrossegat per la riuada. Atena i Posidó se li presenten a animar-lo, i Posidó li confirma que el seu destí és atacar les muralles de Troia i assolir la glòria. Per això, cal que deixi el riu i ataqui en direcció a la ciutat. El riu, enrabiat, crida el seu germà, el Simoent, perquè l'ajudi a soterrar Aquil·les amb sediments fluvials. 

Aquil·les a l'Escamandre de Max Slevogt (1916)
Font

Davant l'atac dels rius, Hera demana al seu fill Hefest que contraataqui amb foc, mentre ella reuneix els vents Notos i Zèfir per cremar l'exèrcit troià. Es produeix una batalla esfereïdora entre l'aigua i el foc, fins que el Xantos li demana a Hefest i a Hera que afluixin i que no el facin responsable pel seu suport als troians. Per això els promet que no s'oposarà a l'incendi de Troia quan arribi el moment. Hera accepta la promesa i atura l'atac. L'enfrontament entre els déus continua, però, i Ares i Atena lluiten sota la mirada satisfeta de Zeus. Ares està disposat a venjar-se d'Atena per la ferida que Diomedes li havia fet sota la protecció d'aquesta (un episodi que va aparèixer al cant cinquè), i li dispara la seva llança. Atena contraataca amb un roc, que fereix Ares al coll i el fa caure estès cap enrere. Afrodita s'emporta el seu amant de la batalla, però Hera adverteix Atena perquè els persegueixi. Atena colpeja Afrodita, que queda estesa a terra al costat d'Ares, davant les burles de la seva agressora. 

Posidó increpa Apol·lo, recordant-li l'engany del rei Laomedont perquè construïssin les muralles de Troia. Un cop fetes, Laomedont s'havia negat a pagar-los el sou que els havia promès. Davant d'això, Apol·lo decideix abandonar la lluita i deixar els mortals a la seva sort, temerós d'enfrontar-se al seu oncle. Hera desafia Àrtemis i la humilia colpejant-la a les orelles amb el seu propi arc. Àrtemis fuig de la lluita plorant, i Hermes renuncia a enfrontar-se a Leto, per por a les consorts de Zeus. Leto recull l'arc i les fletxes de la seva filla, que va a consolar-se amb Zeus a l'Olimp. 

Mentrestant, Aquil·les ha arribat a tocar de la muralla d'Ílion, sota la mirada del rei Príam, que l'observa des d'una torre. Aleshores Príam mana als seus guardes que mantinguin les portes obertes tot just perquè els troians que fugen puguin entrar, però que les tanquin tan bon punt s'apropi Aquil·les, tement que se'ls pugui arribar a ficar dins la ciutat. Els grecs persegueixen els troians de tan a prop que la ciutat només se salva perquè Agènor decideix enfrontar-se directament a Aquil·les. La llança d'Agènor li rebota a la gambera, però Apol·lo rescata Agènor de la lluita abans que Aquil·les pugui contraatacar. Apol·lo en persona repel·leix l'escomesa d'Aquil·les prenent la forma d'Agènor i fent-se passar per ell, així que el distreuen temporalment de la porta. Així és com els troians que aconsegueixen escapar de la batalla se salven entre la confusió. 


La fragilitat d'Aquil·les

Aquest és un capítol força curiós, en què veiem Aquil·les en plena fúria assassina, però en determinat moment sobrepassat per les forces de la natura que l'envolten. Mentre els déus fan i desfan en confrontació directa els uns amb els altres, fins i tot les mateixes forces de la natura queden conjurades en aquest episodi de la batalla. La batalla de l'aigua i el foc té una càrrega visual molt forta en aquest passatge, i el riu Xantos, personificat en la seva divinitat, hi té un paper destacat a l'hora de posar límits a l'acció d'Aquil·les. D'altra banda, veurem com aquesta batalla còsmica tindrà un desenllaç de compromís: la rendició de Xantos davant del poder del foc desfermat per Hera és un altre dels esdeveniments mítics que segella el destí final de Troia.

No és fins al final del capítol que la lluita es torna a replegar a les muralles de la ciutat, on veurem ben aviat com es produeix un dels enfrontaments clau del poema sencer. Mentre es troba a la plana, tanmateix, Aquil·les s'haurà de confrontar a les limitacions que li imposa el cosmos mateix. Aquestes no són les úniques. El viatge d'Aquil·les sembla una constant negociació entre la seva capacitat d'actuar i d'exercir la seva còlera i els límits d'aquesta capacitat d'acció (o d'inacció, durant tot el temps que està retirat de la batalla). 

D'una banda, la seva actuació anòmala a l'hora de retirar-se del combat, arran del seu conflicte amb Agamèmnon, el situen en una posició problemàtica dins la societat de la seva època: Aquil·les ha rebutjat un codi de conducta que regula les relacions socials en el món on viu, i un cop es retira a la seva tenda es converteix en una mena d'estrany dins la seva comunitat. Alguns autors han llegit aquesta actitud com un rebuig per part de l'heroi dels valors de la seva pròpia societat: l'expressió de la seva disconformitat apuntaria a conflictes interns dins d'aquest sistema de codis i normes socials transmesos culturalment, com vam veure en analitzar el primer capítol. Aquil·les fins i tot es queixa en dues ocasions en el text (als capítols 1 i 9) que Agamèmnon l'ha tractat com es tracta a un pidolaire o un vagabund, aquell qui no té res. La retirada a la tenda representa gràficament aquest distanciament per part d'Aquil·les respecte de la seva comunitat. 

Quan rebutja la reconciliació que li ofereix Agamèmnon, Aquil·les s'està resistint a seguir les regles que li imposa aquesta societat de les relacions humanes, i aquesta actitud al mateix temps revela els seus dubtes sobre la credibilitat d'Agamèmnon com a líder, en tant que no pot confiar en la paraula que aquest li dona. El passatge es podria llegir com una mena de resistència passiva dins del codi de conducta, basat en la confrontació i la coerció, imposat per una societat altament jerarquitzada. L'episodi de la còlera d'Aquil·les seria com una mena d'acte de desobediència civil dirigit a un nou sistema de valors que posaria les relacions humanes (Aquil·les sí que reconeix els seus amics i éssers estimats durant la seva rebel·lia) per davant de la llei del més fort. Dins d'aquest context, Aquil·les hi actuaria com a veu dissonant, de la mateixa forma que ho havia estat Tersites en un altre passatge, per exemple. 

Ara bé, aquest potencial subversiu que Homer obre dins del text mateix queda canalitzat, si no directament tallat de socarrel, a partir de la mort de Pàtrocle i la tornada d'Aquil·les a la batalla. Aquil·les ha descobert, tràgicament, que la seva passivitat, la seva resistència a actuar, comporta un preu dolorós per a la seva comunitat. I un Aquil·les desvinculat de les convencions i els rituals imposats per les relacions socials del seu context es transforma, com veiem al llarg de tots aquests capítols, en una brutal màquina de matar que exerceix una violència totalment desfermada. El darrer episodi del poema, la súplica de Príam, torna a confrontar Aquil·les amb la figura del vagabund, del desarrelat en què s'ha convertit ara el rei de Troia: lluny d'una manifestació de poder, el que l'ancià li presenta als seus peus és una vulnerabilitat absoluta. No és fins aquest moment que Aquil·les es permet el luxe d'admetre la seva pròpia vulnerabilitat, reaccionant fins i tot amb ira davant d'aquesta. 

De fet, el comentari que li fa a Príam, en el sentit que podria arribar a matar-lo amb ira arriscant-se a violar les ordres que Zeus li ha donat d'alliberar el cos d'Hèctor, apunta a una altra de les limitacions d'Aquil·les, la que li imposen directament els déus. En aquest episodi Aquil·les li diu a Príam ben explícitament que són els déus qui li han ordenat que satisfaci la seva súplica i alliberi el cos. El text suggereix que la seva voluntat íntima no és cedir, però que finalment accepta les ordres dels déus. Per tant, veiem aquí un Aquil·les sotmès a les lleis divines. 

Aquil·les i Odisseu presenten més paral·lelismes en les seves limitacions i les seves vulnerabilitats que no pas en les seves qualitats com a guerrers o en la seva manifestació de la glòria divina. Si Aquil·les es representa a si mateix com a rodamón o vagabund, tot i que s'arroga el privilegi de no haver de captar o suplicar, Odisseu mateix acaba adoptant aquest rol per tal de poder infiltrar-se a la seva pròpia llar i reposseir-la des de dins (és força expert en aquest tipus de maniobres, és el mateix que havia fet per tal de fer caure la ciutat de Troia). Si les seves aventures màgiques li mostraven a Odisseu els límits del seu propi lideratge, del seu coneixement i de la seva capacitat d'actuar, de la mateixa manera les trobades d'Aquil·les amb mortals i immortals li revelen gradualment els límits de la seva capacitat d'actuar, o les conseqüències indesitjables i imprevistes de les seves decisions. 

He tret aquestes lectures de les següents fonts: 

  • Dean Hammer. "Achilles as Vagabond: The Culture of Autonomy in the Iliad". The Classical World 90:5 (1997) 341-366. Se centra principalment en les paraules d'Aquil·les en què es queixa que Agamèmnon l'ha tractat com qui tracta a un vagabund o a un captaire, algú que no té res. L'autor analitza la figura del vagabund en els textos homèrics per interpretar l'actitud d'Aquil·les com a dissonant dins l'esquema de valors i relacions socials de la seva pròpia comunitat. 
  • A Search for Piety in Pity de Rajat Singh, a Lapham's Quaterly. En aquest article, l'autor analitza l'etimologia comuna de les dues paraules piety (pietat) i pity (compassió) per tal d'analitzar l'evolució de la noció moderna de compassió a partir de la més antiga de pietat. Analitza la figura d'Aquil·les al cant vint-i-quatre davant de Príam i aposta per la pietat - és a dir, la seva por a la revenja divina de Zeus - més que per la compassió a l'hora de moure l'acció d'Aquil·les. 

2 de gener de 2022

Encara que les seves mans s'assemblin al foc

Cant XX de la Ilíada

Mentrestant, a l'Olimp, Zeus convoca una assemblea dels déus. Els demana a tots que intervinguin a la lluita lliurement en tant que, davant la fúria d'Aquil·les, perilla fins i tot el seu propi pla: Zeus té por que Aquil·les arribi a abatre directament la muralla de Troia i rendeixi la ciutat aquell mateix dia. Els déus se'n van a la batalla alineats en diferents bàndols:

  • Hera, Atena, Posidó, Hermes i Hefest defensen el campament grec. 
  • Ares, Apol·lo, Àrtemis, Leto, el riu Xantos (o Escamandre) i Afrodita lluiten a favor dels troians. 

Aquí comença la quarta jornada de lluita. Amb la intervenció d'Aquil·les, els grecs comencen a guanyar avantatge i els déus intenten decantar el resultat cadascun cap al seu bàndol. Posidó (déu no sols del mar sinó també dels terratrèmols) sacseja la terra amb tanta força que Hades mateix se'n queixa per por que els estatges infernals quedin al descobert. Mentre els déus lluiten entre ells, Aquil·les es dirigeix a atacar Hèctor, però primer li surt al pas Eneas, que s'hi enfronta amb fúria inspirada per Apol·lo en la forma de Licàon, un dels fills de Príam. Eneas es queixa que Aquil·les és invulnerable perquè té la protecció dels déus, però Apol·lo li recorda a Eneas el seu rang superior, en ser fill d'una divinitat major (Afrodita) en contrast amb Aquil·les, fill d'una divinitat menor. L'enfrontament, però, està tan equilibrat que Posidó proposa als déus que se'n retirin per no provocar discòrdia entre els immortals. 

Aquil·les increpa Eneas i l'acusa de voler succeir Príam al tron de Troia. Eneas li dirigeix una llarga descripció del seu llinatge que es remunta al rei Dàrdan abans de la construcció de la ciutat. Després l'apressa a deixar les discussions, que són cosa de dones, i passar a l'acció. Eneas dispara una llança contra l'escut d'Aquil·les, però només li traspassa dues de les cinc capes que li havia fet Hefest. La pica d'Aquil·les en canvi traspassa l'escut d'Eneas completament. Aquil·les ataca amb l'espasa i Eneas amb una pedra, però Posidó en aquest moment decideix intervenir per salvar Eneas (a qui Aquil·les hauria mort de ben segur) i poder preservar així el llinatge de Dàrdan, fill de Zeus mateix. Tant Anquises (pare d'Eneas) com Príam procedeixen d'aquest llinatge, però la branca de Príam ha caigut ja en desgràcia, destinada a desaparèixer, i Posidó pronostica que Eneas esdevindrà el següent rei de Troia. Posidó se l'emporta màgicament a un altre punt de la batalla, i li prediu que no morirà en aquesta lluita sempre que eviti l'enfrontament directe amb Aquil·les. Aquil·les observa com Eneas ha desaparegut, i interpreta que ha rebut l'ajut d'algun déu. 

Kouros de Kroisos
Museu Nacional d'Arqueologia d'Atenes
Fotografia de Benjamín Núñez González
Font

Tant Aquil·les com Hèctor animen les seves tropes a seguir lluitant, i aquí comença l'aristeia d'Aquil·les, que s'estendrà als propers capítols i culminarà amb la mort d'Hèctor. Apol·lo li recomana a Hèctor que no s'enfronti a Aquil·les directament, sinó que es quedi lluitant entre els seus homes. Aquil·les mata una llarga llista de guerrers troians, entre els quals hi ha Polidor, el fill més petit de Príam, que havia desobeït la prohibició del seu pare d'anar a la batalla. Aleshores Hèctor s'enfurisma i, oblidant el consell d'Apol·lo, s'enfronta a Aquil·les directament. La seva percepció de la lluita sembla obrir una escletxa a l'atzar dins d'aquest món fermament determinat: 

Sé que tu ets valent i que jo no ho sóc tant com tu; però, així i tot, està en els genolls dels déus si jo, encara que sigui inferior a tu, et llevo la vida, ferint-te amb la llança, que la meva arma també està esmolada des de fa temps. (p 446) 

Tot i així, els déus decideixen intervenir, Atena desviant el tret de llança d'Hèctor per protegir Aquil·les, i Apol·lo amagant Hèctor amb un núvol perquè Aquil·les no el pugui encertar. Veient que el déu li ho impedeix, Aquil·les decideix desistir d'atacar-lo. Aleshores fa una gran matança de guerrers troians, amb una violència molt explícita, i sense atendre les súpliques dels caiguts. 


La guerra de Troia: desenllaços

Vam veure en el seu moment com havien passat moltes coses abans que s'iniciés l'acció a la Ilíada. Aquest poema és la història de la còlera d'Aquil·les, no el desenvolupament de la guerra sencera. També hi ha molts esdeveniments mítics que tindran lloc després i que conduiran al final de la guerra. Vegem-ne uns quants:

  • Pentesilea i les amazones: Pentesilea, filla d'Ares, era la reina de les amazones, i va acudir en ajut de Príam un cop mort Hèctor. Aquil·les la va matar, però es va enamorar d'ella just en el moment que moria. Tersites es va burlar de la situació, i va treure els ulls al cadàver de Pentesilea. Aquil·les, enrabiat, va matar Tersites amb les seves pròpies mans i després va anar a purificar-se a Lesbos per aquest assassinat. 
  • La mort d'Aquil·les: depenent de la versió, o bé Paris o bé Apol·lo, el déu arquer, és qui el va matar finalment colpint-lo amb una fletxa al taló, el seu punt vulnerable. Es va produir una lluita aferrissada al voltant del seu cadàver, que finalment Àiax Telamoni i Odisseu van poder rescatar. 
  • El conflicte sobre les armes d'Aquil·les: aquests dos herois es van barallar per les armes d'Aquil·les, que Tetis havia promès al guerrer grec que hagués inspirat més terror als troians. Aquest era clarament Àiax, però els presoners troians, per venjar-se'n, van decidir designar Odisseu com el més temible de tots. Aleshores Àiax va embogir i va matar els ramats d'ovelles del campament grec. Quan al matí següent va recuperar el seny i va veure el que havia fet, es va suïcidar per vergonya. 
  • Filoctetes: com que una profecia havia predit que els grecs no podrien envair Troia fins que Filoctetes no tornés amb les armes d'Hèracles, finalment els grecs el van anar a buscar a l'illa on estava desterrat. Amb les seves fletxes enverinades va matar Paris. 
  • Les profecies d'Helen: Helen era fill de Príam i Hècuba, i tenia la capacitat de predir el futur igual que la seva germana bessona, Cassandra. Després de la mort de Paris, Helen i Deífob van rivalitzar per la mà d'Helena, que Príam va concedir a Deífob, tot i que era més jove que Helen. Aquest, ressentit, es va retirar de la guerra i va marxar al mont Ida, on Odisseu va segrestar-lo i el va interrogar. Helen va revelar tres profecies que garantien la victòria dels grecs: aquesta només es produiria si (1) s'hi incorporava Neoptòlem, el fill d'Aquil·les, (2) els grecs capturaven els ossos de Pèlops i (3) capturaven el Pal·ladi, una estàtua d'Atena que els troians custodiaven a la ciutat. Un cop recuperats els ossos de Pèlops i incorporat Neoptòlem a la lluita, Odisseu i Diomedes es van infiltrar a la ciutat per robar el Pal·ladi. Odisseu, disfressat de captaire, va ser reconegut per Helena, que va ajudar-los a acomplir el seu objectiu. 
  • El cavall de Troia: va ser un parany que va dissenyar Odisseu per poder envair la ciutat finalment. Els grecs van fingir que abandonaven la lluita i van deixar una gran estàtua d'un cavall a la vora del campament, que els troians van interpretar com una ofrena a Posidó per afavorir-los el retorn. Els troians van portar l'estàtua a la ciutat, en contra dels consells de Cassandra i Laocoont, un dels sacerdots. Cassandra va ser ignorada, perquè Apol·lo l'havia maleït de forma que les seves profecies, tot i certes, no eren cregudes, mentre que Laocoont va ser mort, juntament amb els seus fills, per unes serps marines que li va enviar Posidó. Un cop el cavall va ser dins de la ciutat, els guerrers grecs que s'hi havien amagat a dins van sortir i van poder obrir les portes de la ciutat des de dins. 
  • El saqueig de Troia: Neoptòlem va matar Príam. Menelau va matar Deífob i va portar Helena a la seva nau. Àiax fill d'Oileu va violar Cassandra davant l'estàtua d'Atena, i aquest acte d'impietat seria l'origen de la maledicció d'Atena, que va condemnar els guerrers a tenir un retorn dissortat. Un cop la ciutat va ser cremada, Agamèmnon es va emportar Cassandra com a botí de guerra, Neoptòlem es va emportar Andròmaca i Odisseu es va quedar amb Hècuba. Segons la llegenda, aquesta es va resistir i va intentar venjar la mort dels seus fills amb tanta força que els déus la van transformar en una gossa amb ulls de foc. Astíanax, el fill d'Hèctor i Andròmaca, va ser llençat daltabaix de les muralles de Troia, en tant que els grecs estaven interessats a acabar la línia reial i evitar possibles revenges futures. 
  • Retorn d'Agamèmnon: quan Agamèmnon va tornar a Micenes, es va trobar que la seva dona Clitemnestra hi regnava juntament amb el seu amant, Egist, i aquests dos el van assassinar a sang freda mentre es banyava. A Cassandra també la van assassinar. Anys després, Agamèmnon va ser venjat pels seus fills Electra i Orestes, que van matar Clitemnestra i Egist. 
  • Retorn d'Àiax petit: a causa de la seva impietat al temple d'Atena, els déus el van condemnar a no retornar mai, i va morir ofegat al mar quan la seva nau va naufragar. 
  • Retorn de Neoptòlem: aquest va tornar al seu regne amb Helen i Andròmaca com a captius. Amb Andròmaca va tenir diversos fills, però es va casar en matrimoni concertat amb Hermíone, la filla de Menelau i Helena. Hermíone, que no l'estimava, va fer un complot amb el seu promès anterior, Orestes, per matar-lo. Un cop mort Neoptòlem, Hermíone i Orestes es van casar. Andròmaca finalment es va casar amb el seu cunyat, Helen. 
  • Retorn de Teucre: en arribar a Salamina, el seu pare Telamó el va jutjar i el va desterrar per no haver venjat el seu germà Àiax. Gràcies a la protecció del rei de Síria, Teucre es va traslladar a l'illa de Xipre, on va fundar una nova dinastia. 
  • Retorn d'Odisseu: Aquest retorn amb prou feines necessita explicació, en tant que tenim un altre poema sencer dedicat exclusivament a aquest relat. 

Tots aquests relats els podeu trobar a moltes fonts. Jo he utilitzat el diccionari de mitologia de Pierre Grimal i la Viquipèdia. 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons