"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

2 de maig de 2020

La ciutat i la ciutat (#301)

No som només nosaltres que les mantenim separades. És tothom de Besźel i tothom d'Ul Quoma. Cada minut, cada dia. Nosaltres som l'última frontera: és tothom de les ciutats que fa la major part de la feina. Funciona perquè no parpelleges. És per això que des-veure i des-sentir són tan vitals. Ningú no pot admetre que no funciona. Així que si no ho admets, funciona. 

No havia sentit mai a parlar de l'autor britànic China Miéville fins que vaig llegir la ressenya d'aquesta novel·la a Les Rades Grises, i la seva premissa em va cridar molt l'atenció. La ciutat i la ciutat és una obra mestra de la ficció especulativa, a falta d'un terme millor per classificar-la en un gènere en concret. No és una novel·la de ciència-ficció ni de fantasia, ni tan sols de fantasia urbana, més aviat un misteri policíac ambientat en un escenari distòpic. L'argument obre amb tots els tòpics del misteri policial: un inspector bregat i desencantat de la vida, un cadàver sense identificar que apareix abocat en un descampat en una zona marginal de la ciutat, una visita al laboratori del forense. El món de Besźel, la ciutat on se situa la història, se'ns comença a exposar a través de petits detalls: una ciutat de l'Europa de l'est econòmicament deprimida, un alfabet semblant al ciríl·lic, el racisme contra les petites comunitats musulmanes i jueves que coexisteixen a la ciutat, grups nacionalistes d'ultra-dreta, i la creixent migració procedent dels Balcans. Tot bé fins aquí, quan de sobte ens adonem que la ciutat de Besźel comparteix espai físic amb la seva bessona, Ul Quoma, una ciutat que recorda més aviat un Orient mitjà secular i occidentalitzat, que s'ha convertit en poc temps en una potència econòmica emergent. No ens trobem en una ciutat dividida com podria ser la Berlín de la Guerra Freda: Ul Quoma i Besźel són dues ciutats diferents amb dues cultures separades. Hi ha carrers que pertanyen totalment a una de les dues, zones de pas que pertanyen a totes dues, terres de ningú, àrees disputades, i un edifici gubernamental, al seu centre, que funciona com a àrea de pas i control duaner per a aquells que passen de l'una a l'altra. Però són les dues ciutats la mateixa? Com es van originar, per fusió o per ruptura? La coexistència dels habitants d'una ciutat i de l'altra no és fàcil en el dia a dia: la certesa que són dues ciutats diferents només es manté si els ciutadans d'una banda i de l'altra ignoren deliberadament, es neguen a veure o a percebre, tot allò que té a veure amb l'altra ciutat. Reconèixer - fins i tot mirar, escoltar o olorar - els ciutadans o els espais de l'altra ciutat és un tabú social i comporta la transgressió més gran que es pot cometre en aquestes dues societats. Els ciutadans saben que l'altra ciutat existeix; només han d'actuar com si no. Com es manté una situació així? Les infraccions són controlades per una tercera part, una mena d'agència secreta o de policia política que vigila constantment la població i controla les potencials transgressions d'aquesta separació. Ara bé, la situació es complica quan ens n'adonem que hi ha colònies d'immigrants ul-quomians a la ciutat de Besźel i a l'inrevés, activistes que neguen l'existència de dues ciutats diferenciades i aspiren a la unificació de totes dues en una de sola, i grupuscles d'extrema dreta a ambdues ciutats que neguen l'existència de l'altra ciutat i defensen l'aniquilació de tota cultura diferent a la seva. I no hem d'oblidar, és clar, el rerefons marxista de les novel·les de Miéville: a l'ombra de la vida diària de les dues ciutats, els dos governs municipals es disputen les inversions estrangeres, i per això veurem que les grans empreses multinacionals acaben trobant formes d'esquivar els dos sistemes legals. Ara bé, en contra del que podria semblar per aquesta descripció, La ciutat i la ciutat no s'arriba a fer pesada amb especulacions filosòfiques o digressions metatextuals; en realitat es llegeix a un ritme molt àgil com un misteri absorbent, que va descobrint informacions noves a cada pas, i que portarà el protagonista, el detectiu Tyador Borlú de la policia de Besźel, a endinsar-se progressivament en el misteri de l'origen de les dues ciutats. És una novel·la que no decebrà els amants de la ficció especulativa i la fantasia urbana, tot i ser la més "realista" de les novel·les de Miéville. L'experiència desorientadora i a voltes surrealista del món urbà recorda Kafka, i la presència sempre velada d'un poder superior que controla la vida dels ciutadans, fins i tot el seu pensament, recorda inevitablement George Orwell, però Miéville té la qualitat de crear un món completament original i coherent en si mateix, que es fa perfectament imaginable des de la perspectiva de les nostres ciutats avui dia: l'ansietat per preservar la identitat cultural pròpia en una societat cada cop més híbrida i multicultural, i la navegació urbana basada en ignorar deliberadament l'altre, o no veure allò que no convé veure o que atempta contra la nostra seguretat, són experiències que a tothom que transiti per les ciutats actuals li han de resultar familiars. 

Sinopsi: L'inspector d'homicidis Tyador Borlú, de la Brigada de Crims Extrems de la ciutat de Besźel, es troba amb un cas atípic, en el moment que apareix un cadàver a Besźel però tot apunta que el crim es va cometre a Ul Quoma, la ciutat bessona de Besźel. Les ramificacions polítiques del cas s'aniran aprofundint a mesura que la policia de Besźel i la d'Ul Quoma hagin de col·laborar per tal de resoldre el misteri. 

M'agrada: És una novel·la original i molt ben construïda, amb un final que no decep, i que enganxa per la seva trama de misteri però fa ballar el cap amb el seu ambient distòpic i les seves implicacions filosòfiques. 

Cap comentari:

Publica un comentari

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons