Una treva que no és pau és el volum de memòries que l'autora canadenca Miriam Toews va publicar tot just l'any passat. A diferència d'altres llibres de memòries, potser més estructurats o amb un fil conductor més clar, aquest relat personal destaca pel seu desafiament a les expectatives del gènere, de forma que el que ens cau a les mans és una col·lecció força desarticulada a simple vista de retalls de reflexions, entrades de diari, cartes antigues de l'autora a la seva germana de quan aquesta vivia, i cites d'altres autors, que hem d'anar interpretant a la llum els uns dels altres per aconseguir donar-li un sentit al conjunt. Reconec que aquesta aposta formal em va desconcertar força a l'hora de començar a llegir, però a mesura que avançava, la lectura anava mostrant la seva pròpia coherència interna, basada més aviat en les connexions emocionals que s'estableixen entre les diferents parts del text.
Toews és autora d'una ficció molt marcada per la seva pròpia biografia: es va criar als anys setanta i vuitanta en una comunitat mennonita del Canadà, en un ambient opressiu a causa del fanatisme religiós i el conservadorisme extrem predominants en aquesta església. La seva maduresa, un cop ja era mare, va quedar colpida pels suïcidis del seu pare i la seva germana, que ella intenta fer encaixar dins d'una narrativa que arribi a donar-los un sentit o, si més no, que la pugui ajudar a continuar vivint amb la ferida oberta d'aquest fet traumàtic. El deure de cuidar la seva mare anciana és també una experiència afegida, ja que ambdues tenen formes molt diferents d'afrontar el dol i el present de la situació familiar: Miriam explora el seu propi dol a través de l'escriptura, mentre que la mare pren una via molt diferent que també involucra les paraules, però en aquest cas, se'n memoritza llistes senceres per tal de participar a tornejos internacionals de Scrabble. Les situacions quotidianes en què es troben i la forma en què Toews les posa sobre la pàgina, fent associacions d'unes anècdotes a unes altres, afegeix a la lectura un matís d'humor malenconiós que es fa difícil d'explicar de segona mà.
El fil conductor de totes les reflexions que planteja el volum és l'encàrrec que Toews rep per part de l'organitzador d'una convenció literària, de respondre a la pregunta "Per què escrius?". Toews ofereix el seu intent personal de resposta, però el seu destinatari sempre hi acaba posant objeccions. Al cor del conflicte entre ambdós interlocutors hi ha un malentès essencial sobre el fet i la necessitat d'escriure: Toews encara la tasca com una arqueologia personal sobre les motivacions que la van portar a escriure als seus inicis, íntimament connectades amb la història familiar. De les succintes intervencions de l'editor anònim, però, he sobreentès que ell busca una resposta un punt més instrumental, que pugui servir de consell o inspiració per a aspirants a escriptors. Tanmateix, poc després de la primera secció començarem a entendre que el tema principal del llibre no és l'escriptura com a tal, o ho és només de forma tangencial, en un recorregut emocional a través de la història personal i els records familiars de l'autora.
Toews planteja el fet d'escriure com a interrogant existencial davant del misteri que li presenten les morts del pare i la germana, no perquè necessàriament hi hagi de trobar resposta a través de l'escriptura, sinó més aviat com a acció compulsiva que l'ha d'ajudar a no enfonsar-se davant d'unes experiències límit d'aquesta magnitud. Ambdós eren persones metòdiques i ordenades i, de fet, els seus suïcidis van venir precedits per lapses força llargs de mutisme voluntari. Toews intenta trobar una explicació racional a aquest fenomen, que contrasta fortament amb la seva necessitat d'explicar i explicar-se constantment, tot i que la seva mare li ofereix una resposta força més senzilla a simple vista però vitalment encara més decisiva, fins i tot: que el seu silenci era l'únic element de les seves vides que sentien que podien controlar. Davant d'aquest risc de perdre el control de la seva vida, Toews continua escrivint sobre el seu passat familiar, sobre els seus records, sobre les seves pròpies crisis personals i mentals i, també, sobre episodis aparentment intranscendents de la vida quotidiana que adquireixen un relleu determinat a la llum de tots aquests esdeveniments dolorosos.
Tanmateix, hi ha un altre nivell encara més profund a la pregunta sobre per què Toews escriu, que va més enllà de la funcionalitat terapèutica o expressiva de la seva literatura. La seva germana, afectada per atacs de malenconia i mutisme, li demana expressament que li escrigui cartes durant la seva vida adulta, en el moment en què totes dues han deixat la casa familiar. És a així com l'autora es troba en la necessitat d'escriure, més enllà de qualsevol motiu personal, per un compromís prèviament adquirit, i les cartes a la seva germana són dels moments més emotius del llibre sencer, possiblement per la seva immediatesa i arrelament a l'experiència familiar. L'escriptura, en aquest cas, serveix d'ancoratge, crea connexions amb els éssers estimats, i aquest és probablement el motiu més poderós de tots els que se'ns apunten a través del llibre. Una treva que no és pau és un volum de memòries atípic, però que paga la pena per l'autenticitat que desprèn, no tant en el que diu, sinó més aviat en com ho diu i en el que omet pel camí, com si ens marqués direccions i suggestions per a la reflexió que els lectors hem de decidir quant de tros enllà voldrem seguir. No sé si el recomanaria a tothom, i sóc conscient que possiblement n'he gaudit més coneixent les novel·les de l'autora que si l'hagués agafat per primer cop de noves sense conèixer-ne l'obra prèviament. En tot cas, m'ha semblat una molt bona recomanació.
Continguts: A partir de la proposta per participar en un esdeveniment literari, Miriam Toews comença a reflexionar sobre el paper de l'escriptura a la seva vida, i com la seva escriptura està profundament entrelligada amb les seves experiències familiars i el dol pels seus éssers estimats. Els records de família i les seves reflexions sobre el suïcidi i la salut mental es van intercalant amb d'altres anècdotes del moment present en què crea connexions amb la seva mare, els seus fills i els seus néts, principalment a través de l'humor, la curiositat i la compassió.
M'agrada: El fet que el llibre no tingui un fil conductor definit sinó que estigui compost més aviat com a xarxa de pensaments, anècdotes i reflexions que es poden anar connectant al llarg de la lectura. La forma amb què Toews narra les seves experiències vitals, sempre elevant l'anècdota a categoria, i amb una bona dosi d'humor agredolç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada