"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

30 de maig de 2020

El vent de la nit (#309)

Després del desvari vaig entrar en un túnel. En la fosca em movia a palpes i sentia, mentre avançava, crits ofegats; que n'era de llarg el túnel, que espessa la fosca, que ofegats els crits. Allò havia de durar anys. 

Aquesta novel·la de l'autor català Joan Sales (1912-1983) és la continuació d'Incerta Glòria, i originalment es va publicar l'any 1971 juntament amb aquesta en un sol volum. Va ser més tard, als anys vuitanta, que Sales va decidir que totes dues novel·les havien d'anar separades, i és així com es publiquen avui dia. De fet, són dues obres molt diferents, i comprenc la separació, però d'altra banda  no crec que El vent de la nit es pugui llegir de forma independent de la seva predecessora. Per a mi, el final obert d'Incerta Glòria era molt potent, amb tots els personatges desapareixent en la desferra del front aragonès, i amb la seva última frase, que segellava el desenllaç amb una nota de fatalitat imminent. És per això que semblava que la seqüela hagués de deslluir d'entrada davant del primer volum. Però ara que l'he llegit, puc dir que El vent de la nit és una gran novel·la, que no té res a envejar a la seva predecessora i que porta fins als extrems l'experimentació formal que ja venia d'algunes parts d'Incerta Glòria. Si aquesta ens oferia un final impactant, El vent de la nit planteja una arrencada igualment potent: un testimoni de l'execució del president Lluís Companys. Per al narrador, el seminarista Cruells de la tercera part d'Incerta Glòria, aquest esdeveniment representa l'inici de la iniquitat de quaranta anys de dictadura cruenta, que el faran enfrontar-se cara a cara amb els seus dimonis més íntims i cruels. Un dels punts més forts de la lectura és aquesta elecció del punt de vista i la construcció de la psicologia del personatge principal. Si el seminarista Cruells que havíem conegut a Incerta Glòria era un personatge cec de pur idealisme - el seu somnambulisme i el seu telescopi, combinats, eren una de les imatges més potents de la novel·la sencera - ara ens el trobem passada la guerra, en la fosca d'un túnel del qual no veu la sortida i que no sap quant temps durarà. L'experiència de la guerra el retorna a la ciutat de Barcelona afectat d'estrès post-traumàtic i d'una profunda crisi de fe, i el que segueix és un relat àmpliament fragmentari, caòtic i pertorbador sobre els anys de misèria que van seguir la guerra. Fins i tot cap a finals dels anys 60, quan la boca del túnel comença a apuntar, el derrotat Cruells segueix amb la mirada fixa enrere, i accepta resignat l'avenç inexorable cap a un futur que no li pertany. El seu exili voluntari, ja com a capellà, a una parròquia de muntanya aïllada de la resta del món reflecteix de forma fidedigna el seu món interior: els records dels temps de guerra que ell associa amb els seus ideals de joventut s'han convertit en el seu estat de pau mental, mentre que la injusta i carnissera pau franquista li obren la ferida de la seva trinxera interior. Perquè el personatge ha de seguir endavant amb la seva vida navegant per un arriscat oceà de contradiccions: per la seva condició de capellà tothom dona per descomptat que va servir al bàndol franquista i no al republicà, i en el cas que dissipi la confusió aleshores és directament etiquetat com a mossèn roig, i d'altra banda la seva identitat catalana també desencaixa amb les expectatives dels seus superiors, vinguts de terres castellanes amb la mentalitat colonitzadora i paternalista de qui ha guanyat una guerra. No és fins als últims capítols de la novel·la, quan Cruells s'uneix a la manifestació de capellans de 1966 i ens la descriu des de dins del calabós de Via Laietana, que comencem a intuir una reconciliació interna en el personatge, tot i que no passi de deixar el testimoni de la seva lluita política per a les generacions futures, convertit finalment en un ancià ploramiques. Apart d'aquests conflictes interns per part del protagonista, que fan molt per transmetre a través de la narració un ambient d'opressió i de claustrofòbia més atmosfèric i psicològic que no pas del tot explícit, la narració es basa principalment en l'intent de reconstrucció del destí dels protagonistes d'Incerta Glòria. Com passava també en la primera de les novel·les, el personatge del Juli Soleràs es transforma altre cop en enigma al centre de la narració. Si bé a Incerta Glòria era l'únic personatge que no parlava mai amb veu pròpia sinó a través dels testimonis del Lluís, la Trini i en Cruells, que s'alternaven com a narradors, a El vent de la nit passa una cosa similar quan ens adonem que en Soleràs és l'únic personatge que encara està desaparegut, i de qui no se n'ha tornat a saber res des del final de la guerra. El testimoni del seu desenllaç arriba a Cruells a través d'en Lamoneda, que va compartir amb ell l'última etapa de la guerra al bàndol franquista. En Lamoneda, que era el nebot del desaparegut doctor Gallifa, el pare jesuïta mentor d'en Cruells, es transforma en una mena d'espectre o de doble grotesc del que havia estat en Soleràs a la primera novel·la. Descrit com una mosca que s'alimenta de la merda dels altres - de fet, és una descripció força acurada ja que es dedica a fer xantatges amb documents comprometedors del passat de personatges poderosos - en Lamoneda és un personatge certament execrable, que prova de negar la seva existència parasitària en un deliri continu d'autoengany. En Cruells ha de suportar la presència repulsiva d'en Lamoneda a la seva vida per aconseguir treure-li informació sobre el destí últim d'en Soleràs, les paraules del qual ens arriben, per tant, com a testimoni de tercera mà. Com un hoste no desitjat a qui ha de suportar per caritat cristiana, en Lamoneda acaba essent una càrrega per a en Cruells, que acabarà perdent el sentit de la realitat a base de fer-se partícip dels desvaris de l'altre. Per exemple, en un dels darrers capítols, el relat de l'entrada dels franquistes a Barcelona i l'última resistència dels republicans a la ciutat se'ns relata com un episodi de ficció de la monumental novel·la eròtica que en Lamoneda porta dècades planejant dins del seu cap. És per això que El vent de la nit pot resultar una experiència un punt desconcertant i desorientadora en moments de la seva lectura, però que precisament per això resulta totalment immersiva en el context de foscor i misèria moral que se'ns descriu. El desenllaç d'en Lamoneda m'ha acabat semblant un toc de geni impressionant, especialment perquè remet directament a detalls marginals d'Incerta Glòria - el somnambulisme, el telescopi - que poden passar fàcilment per alt si no es té fresca la lectura de la primera novel·la. És per això que la meva recomanació és llegir-les juntes com si mai no haguessin estat separades perquè, tot i que El vent de la nit depèn de la seva predecessora pel que fa al seu argument, es fa totalment imprescindible com a coda sinistra i inquietant d'aquesta gran novel·la de guerra.

Sinopsi: Uns vint anys després del final de la guerra, el seminarista Cruells que havíem conegut a Incerta Glòria s'ha acabat convertint en capellà durant el franquisme, tot i que després d'una etapa de crisi psicològica i de fe. Obligat a mantenir en secret les seves emocions més íntimes, la seva manca de fe i els ideals polítics als quals segueix fidel des de la impotència, la seva existència és solitària, miserable i desesperada. L'únic que el manté viu és l'interès per reconstruir els destins dels seus antics companys i amics al front d'Aragó, tot i que insospitadament la peça clau d'informació li vindrà a través d'un confident indesitjable, el traïdor Lamoneda.

M'agrada: El recurs a una cronologia no lineal i a la percepció distorsionada i delirant dels esdeveniments que, per paradoxal que sigui, ofereix una imatge tremendament realista de l'època que descriu. 

29 de maig de 2020

I sobretot no oblidis

I, sobretot, no oblidis que el teu temps
és aquest temps que t'ha tocat de viure:
no un altre, i no en desertis,
orgullós o covard, quan et sentis cridat
a prendre part, com tothom, en la lluita,
car el teu lloc només tu pots omplir-lo.

Creix, això sí, en la llengua de la tribu,
mot a mot, fidelíssim,
i en l'esperit de revolta que alerta
la teva gent contra la defallença,
perquè en tu s'acompleixi, poc a poc, el futur
i mai no et trobis desvalgut i sol.

Miquel Martí i Pol (1965)

Fotografia de Jordi Payà Canals
Font


And, above all, don't forget that your time
is this time that has been your lot: 
not any other, and don't desert it, 
out of pride or cowardice, when you hear the call 
to take part, like everyone else, in the struggle, 
because you alone can take your place there. 

But grow, in the tongue of the tribe, 
word by word, always faithful, 
and in the spirit of uprising which alerts 
your people against faltering,
so that you can fulfill, slowly, the future
and never feel helpless or alone. 

Miquel Martí i Pol (1965)
La traducció és meva.

27 de maig de 2020

El castell somiat (#308)

Potser mirar com pateix una persona que estimes et pot ensenyar més coses que patir una mateixa. 

Aquesta lectura que recomano avui és una novel·la molt curiosa i que m'ha deixat impressions barrejades. Publicada l'any 1949, va ser la primera novel·la de l'autora britànica Dodie Smith (1896-1990), que ja era coneguda d'abans per les seves obres de teatre. El seu marit i ella s'havien traslladat als Estats Units amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial, ja que ell era objector de consciència, i a la novel·la Dodie Smith fa un retrat nostàlgic i romàntic del món rural anglès a través de la mirada somiadora i innocent de la protagonista, l'adolescent Cassandra Mortmain. Els protagonistes són una família de classe mitjana que s'han empobrit fins al llindar de la indigència, i viuen en un castell ruïnós perquè un bon dia el pare, un escriptor en crisi creativa, va enamorar-se del lloc i va decidir llogar-lo. La família està composta pel pare, tancat a la seva cambra i incapaç de proveir un futur per als seus fills; la segona esposa del pare, una artista bohèmia; i els tres fills: la gran, Rose, és la que té una consciència més clara de la seva pobresa, i està desesperada per aconseguir un marit ric; la segona, la Cassandra, aspira a ser escriptora, i al llarg de la novel·la anem descobrint en primera persona el seu pas a la maduresa, i el germà petit, en Thomas, és l'únic dels fills que aspira a seguir els estudis i anar a la universitat. A la família també hi ha un servent orfe, l'Stephen, que és l'única font d'ingressos per als Mortmain i que de tota la vida està enamorat de Cassandra. Reconec que si no hagués llegit aquesta novel·la just després dels assajos de Virginia Woolf m'hagués perdut una mica el context sociocultural en què s'inscriu el text i la càrrega d'opressió que transmet, de vegades de forma força explícita, cap a les seves protagonistes femenines. Les germanes Rose i Cassandra pertanyen a la "classe mitjana educada", i un cop acabada l'escola l'únic que poden fer és quedar-se a casa esperant que els plogui un marit del cel, ja que no poden plantejar-se treballar fora de casa. I de fet, la història és bàsicament això: com si fos una revisió de les trames més conegudes de les novel·les de Jane Austen, les seves perspectives canvien quan arriben al veïnat els propietaris del castell, dos germans americans farcits de diners i amb una càrrega enorme de prejudicis sobre Anglaterra. Però ja no ens trobem en temps de Jane Austen: les tècniques de seducció i de flirteig han canviat, i la tàctica de Rose de caçar el germà gran per la seva fortuna es fa molt evident des del principi i posa en guàrdia els nouvinguts. El que segueix és una típica comèdia de maneres, basada en els mals entesos, els enganys i força confusa en les anades i vingudes dels sentiments dels personatges, i que només tendeix a reafirmar els valors tradicionals respecte de la família i el matrimoni. Ara bé, gratant sota la superfície de la trama amorosa s'hi troben moltes més coses amagades, i hi ha certes fortaleses que acaben redimint els aspectes de la novel·la que han envellit pitjor. En primer lloc, hi ha la veu narrativa de la Cassandra i la seva evolució al llarg de la novel·la. Com a narradora es fa força creïble en el seu creixement, quan comencem a veure-la subvertir i capgirar les seves afirmacions inicials a través de les seves accions posteriors. Així se'ns ofereix el relat d'una noia que pretén amagar-se el patiment del seu dia a dia descrivint-lo en un to romàntic i exaltat, no perquè sigui una noia ingènua, sinó perquè escull presentar-se així, de forma més o menys inconscient, i al llarg de la novel·la anem veient la seva evolució cap a un to més madur i realista. Aquest recurs a la primera persona de Cassandra també afegeix un nivell de complexitat a la proposta quan ens adonem que és una narradora tremendament esbiaixada i parcial: és fàcil jutjar l'actitud de la Rose des del punt de vista de la seva germana, però el que la narració revela entre línies és una persona desesperada i que actua per necessitat en tot moment. És per això que la imatge de conjunt de la novel·la, especialment en la seva primera part, ofereix una visió molt més fosca i depriment de la vida de la família del que podria semblar només a través de les descripcions que en fa la Cassandra. És molt trist llegir com la família comença a fer àpats complets o a tenir roba de recanvi només després que la Rose s'hagi promès amb un home ric. Fins i tot la idea que Cassandra pugui arribar a anar a la universitat només sorgeix com a possibilitat real de futur en aquell moment. En tercer lloc, hi ha el desenllaç de la trama que afecta al pare de la família, i aquí és on s'enforteix més la lectura freudiana de la novel·la, que es fa molt present al llarg de l'argument. Un dels punts més febles de la novel·la és l'assentiment passiu de la muller i els fills davant dels abusos del pare, que es revela com un personatge agressiu i violent en determinats moments de la trama i a qui ningú ni tan sols se li passa pel cap de qüestionar. La part més problemàtica de la novel·la és quan tota aquesta violència per part de la figura patriarcal queda justificada pel seu temperament artístic. Ara bé, la situació fa un gir quan la Cassandra i en Thomas decideixen "castigar" el seu pare per al bé de la seva creació artística. És millor no revelar gaire detalls de l'argument, però en aquest episodi en concret és reconfortant veure com els fills finalment prenent el rol de pares proveïdors, fent que així el pare es pugui alliberar finalment del seu rol de marrec consentit. Bé, no puc revelar gaires detalls de la trama, perquè precisament és en els seus girs i sorpreses que rau l'encant de la novel·la, així com també en alguns moments d'humor inesperats, com els que proporciona la figura del vicari del poble per exemple, i també en els motius més simbòlics i màgics, que remeten als contes de fades, com per exemple en el moment en què la Rose fa el seu particular pacte amb el diable. És una lectura recomanable per a aquells a qui us agradi aquest tipus d'història, molt tradicional amb els rols de gènere i de classe i que no subverteix gaire les expectatives en aquest sentit. Tot i així, fa de bon llegir en tant que és molt més intel·ligent que la majoria de relats per a noies d'aquesta mateixa època. 

Sinopsi: En un moment indeterminat dels anys 30, l'adolescent Cassandra Mortmain narra les seves aventures sentimentals en primera persona, així com les de la seva germana. L'arribada dels dos germans hereus del castell on viuen fa xocar en un principi dos móns totalment oposats amb els seus prejudicis: el de la riquesa i el de la pobresa, d'una banda, i el dels Estats Units i Anglaterra de l'altra.  

M'agrada: L'autenticitat de la veu narradora, amb el seu recurs a un punt de vista especialment subjectiu i esbiaixat, i on les intencions i els pensaments dels altres personatges s'han d'anar intuint entre línies. 

No m'agrada: El to és força conservador, sexista i passat de moda durant tota la novel·la, especialment pel que fa als rols de gènere i de classe, i a la justificació continuada de la figura del pare de família. El recurs a l'humor de vegades queda una mica forçat per la sordidesa de la vida dels protagonistes. A més, els girs de guió en la trama amorosa queden una mica forçats també en determinats moments, especialment cap al desenllaç. 

23 de maig de 2020

Tres guinees (#307)

Ara sentiu en les vostres persones el que les vostres mares van sentir quan se les va excloure, quan se les va silenciar, perquè eren dones. Ara us estan excloent a vosaltres, us estan silenciant, perquè sou jueus, perquè sou demòcrates, per la vostra raça o religió. 

Aquest assaig de l'autora britànica Virginia Woolf (1882-1941) es va publicar el 1938, quan l'auge del feixisme a tot Europa era ja una realitat tangible i la segona guerra mundial era un horitzó de futur que ja començava a aparèixer ben real. L'escrit es presenta com a resposta a una carta d'un advocat que li va demanar a Virginia Woolf que fes un donatiu a una associació pacifista, i que li preguntava com podien contribuir les dones educades a la causa d'evitar la guerra. Virginia Woolf respon amb el que, aparentment al principi, sembla un non-sequitur: l'única forma d'evitar la guerra és promoure l'educació de les dones i el seu accés a la independència econòmica a través del treball remunerat. Al llarg de la seva argumentació, acaba unint aquestes dues necessitats: és només quan les dones obtinguin aquesta llibertat de pensament i d'acció que podran aportar la perspectiva privilegiada sobre la seva opressió històrica en la lluita contra l'opressió política que imposen el feixisme i el nazisme. Aquí trobem una Virginia Woolf emprenyada i combativa, molt més que a Una cambra pròpia, on la visió sobre l'oposició entre els sexes era molt més conciliatòria. L'argument de Woolf es basa, principalment, en posar un mirall davant del demòcrata britànic preocupat per combatre el feixisme exterior i presentar-li la mateixa pulsió opressiva i totalitària en l'opressió de les dones a l'interior del país, tant en l'àmbit públic com el privat. Estem parlant d'una època en què la funció social bàsica de la dona és casar-se i tenir fills, i afirmar en tot moment les opinions i visions del pare o del marit més que desenvolupar-ne de pròpies. Tot i que s'havia permès a les dones accedir al món del treball a partir de 1919, les que treballaven fora de casa eren encara una minoria rebuda amb hostilitat i estranyesa per la resta de l'opinió pública, i l'elecció entre tenir una carrera professional o formar una família es presentava en termes totalment excloents. Fins i tot hi ha un moment en què cita textos de diversos personatges públics britànics sobre els diferents rols funcionals de l'home i la dona - l'home és qui ha de treballar en l'àmbit públic, la dona ha de romandre a casa - i els posa al costat de textos quasi idèntics de Hitler i Mussolini. La lluita contra el feixisme i el nazisme a l'exterior, per tant, coincideixen amb la lluita contra el patriarcat a l'interior. L'argumentació queda farcida de nombrosos exemples i casos pràctics extrets principalment de la premsa del moment, i en aquest sentit, com a document històric, la lectura de Tres guinees es justifica per si mateixa. Ara bé, l'argument també va molt més enllà quan s'endinsa en la psicologia dels sexes i, per més que aquesta vingui basada en les condicions materials que han educat històricament els homes i dones de forma diferent, veu aquesta diferència bàsica com a inherent en l'individu a aquestes alçades, i és un factor clau per a la sortida cap al futur. Woolf considera que les dones no faran cap favor a la societat si només aconsegueixen la seva llibertat per tal d'assimilar-se plenament dins del món masculí, basat en l'explotació i la competició contínues que imposa el capitalisme. La seva condició d'outsiders, d'estrangeres dins la seva pròpia societat, ha de facilitar que el futur vegi una organització política i social amb uns nous valors, més basats en la cooperació mútua i en la creació desinteressada que no en una roda constant d'inversió i benefici. És per això que hi ha moments de l'assaig en què les paraules de Woolf ressonen més vigents que mai, i encara que molts dels postulats feministes del text avui dia ja ens sonin completament familiars, en l'època en què es va publicar l'escrit devien haver xocat a moltes persones com a novetat inèdita. La reflexió, tot i que brillant, també té les seves limitacions: Virginia Woolf dirigeix la seva reflexió exclusivament a les dones de classe mitjana i acomodada, aquelles que poden viure amb comoditat material però no han tingut un accés a l'educació formal a causa de la discriminació sexista. Tanmateix, amb prou feines dedica un pensament a les dones de classe treballadora ni a la seva possible aportació al debat des de la lluita de classe, i aquesta és una mancança que apareix de forma molt evident en alguns moments del text. Tres guinees és una bona lectura, especialment com a complement de Una cambra pròpia. Si bé aquest assaig se centra en la diferència entre homes i dones pel que fa a la creació artística, i acaba defensant la ment andrògina com a síntesi de totes dues postures especialment a l'hora de crear ficció, Tres guinees és un text molt més polític, amb un sentit d'urgència molt més marcat, també, a causa de la situació històrica en què se situa, i que es basa molt més en accentuar les diferències entre els sexes, per tal d'aplicar-les a l'àmbit polític. 

Continguts: El primer capítol planteja el problema tot associant l'accés de la dona al vot i a la independència econòmica a través del treball amb la seva llibertat d'opinió. D'aquesta forma, caracteritza les diferències en l'educació dels homes i les dones, que indirectament afavoreix el suport a la guerra perquè, sense aquesta llibertat, les dones compartiran les opinions dels seus marits com a instint de supervivència. El capítol dos presenta múltiples exemples de discriminació de la dona al món del treball, especialment en l'àmbit funcionarial, i acaba equiparant el feixisme i el nazisme que s'han de combatre a l'exterior amb el patriarcat interior que les dones han hagut de combatre històricament. És així com denuncia l'espiral capitalista d'explotació i opressió donada per la divisió funcional entre l'home i la dona, imposada de fet pels homes. En aquest capítol l'autora també comença a apuntar a una sortida a aquest dilema: una nova percepció aportada per les dones a l'àmbit públic que faria trencar aquesta espiral amb uns valors al món del treball més dirigits a la llibertat i la cooperació. El capítol tercer en realitat només desenvolupa idees que ja han aparegut amb anterioritat, però a més aporta una anàlisi de base freudiana de les pors i ansietats masculines latents en el sistema patriarcal. 

M'agrada: És un text molt més polític que Una cambra pròpia, i alguns els arguments que aporta resulten del tot vigents en el discurs feminista actual. 

No m'agrada: L'anàlisi en si mateixa té les seves limitacions en plantejar-la només des d'una classe social. Tot i l'opressió patriarcal que descriu, Woolf parla a una classe social acomodada pel que fa al seu poder adquisitiu, i en alguns moments el to de l'autora sona paternalista i condescendent cap a les classes treballadores. 

20 de maig de 2020

Una cambra pròpia (#306)

Suposeu, per exemple, que els homes només fossin representats a la literatura com els amants de les dones, i que mai no fossin amics d'altres homes, soldats, pensadors, somiadors; se'ls podria atribuir poquíssims personatges a les obres de Shakespeare; com se'n ressentiria la literatura! 

Aquest assaig de l'autora britànica Virginia Woolf (1882-1941) es va publicar originalment el 1929 i és una reflexió magnífica sobre la ficció escrita per les dones al llarg de la història. La va escriure a base d'ajuntar i reescriure dues conferències que va donar en dues facultats per a dones a la Universitat de Cambridge. És un dels textos fundacionals del feminisme, i una lectura imprescindible per comprendre l'experiència de la diferència entre sexes al llarg de la història, i com el sistema patriarcal l'ha anat imposant al llarg de la història a través de l'educació, la cultura i un sistema legal que impedeix a les dones accedir a la llibertat d'acció i de pensament a través de la seva independència econòmica. La tesi del text, de bon principi, sembla força simple: per tal d'escriure ficció, una dona necessita cinc-centes lliures a l'any i una cambra pròpia on poder treballar. I el text s'expandeix presentant els arguments que justifiquen aquesta afirmació. Contestant enèrgicament la tradició acadèmica que descriu les dones com a intrínsecament inferiors als homes, Woolf centra la seva anàlisi en les condicions materials i històriques que han donat peu a aquesta fal·làcia. Què hauria passat si les dones haguessin tingut accés a les pròpies fortunes familiars? Si haguessin pogut viatjar o estudiar? Si no s'haguessin vist obligades a parir fins a dotze o tretze fills? Haguessin estat inferiors, llavors? És així com Woolf desemmascara el discurs del patriarcat com a mera retòrica que predica la inferioritat de la dona com a instrument per afirmar el poder de l'home. La retrospectiva històrica que fa Virginia Woolf és similar a la que veiem en la novel·la Orlando, des de l'època del regnat d'Elisabet I fins al moment contemporani del text, als anys 20 del segle vint. En un primer moment, la inexistència d'unes condicions materials per tal que la dona pugui escriure s'il·lustren ben gràficament a través del relat de la suposada germana de Shakespeare. No és fins al segle divuit que les dones de classe mitjana podran accedir a l'escriptura i a la traducció com a professions remunerades, i fins al segle dinou que les condicions materials possibilitaran que les dones escriptores floreixin en el gènere de la novel·la: la seva manca d'educació formal, així com la manca d'un espai privat dins la casa on poder escriure, les aboca a l'observació del propi ambient social i a una percepció privilegiada de la sensibilitat femenina, és a dir, de totes aquelles escenes "trivials" en la seva domesticitat, que fins llavors havien resultat irrellevants en la novel·la escrita pels homes. Aquestes reflexions sobre la novel·la donen peu al diagnòstic que Virginia Woolf fa sobre la situació de la ficció en el present i les seves visions de futur: no és fins que es posa sobre la taula la veu silenciada de les dones al llarg de la història que obtenim la imatge de conjunt de l'experiència humana completa, sense decantar la balança per posar els homes al centre d'aquesta experiència. L'assaig finalitza amb una nota optimista cap al futur: les diferències entre els dos sexes a l'hora de percebre la realitat i recreear-la a través de l'obra literària han vingut donades per totes aquestes desigualtats materials i històriques; per tant, quan totes aquestes injustícies i desigualtats se superin, en realitat no percebrem diferències entre la literatura escrita per homes i per dones, en tant que les dones podran escriure sense aquest condicionament previ. És així com Woolf reivindica el concepte de ment andrògina en els creadors literaris, en tant que aconsegueixin escriure sobre l'experiència humana en una síntesi de les sensibilitats femenina i masculina, sense haver-les de presentar necessàriament com a oposades. En aquest assaig Virginia Woolf es mostra convençuda que les condicions materials per a les dones ja han començat a millorar, i per això l'assaig finalitza amb una nota positiva quan Woolf passa el testimoni a les futures generacions de dones per tal que continuïn donant una expressió cada cop més àmplia i completa a l'experiència femenina no sols en la literatura, sinó també en l'art, en les ciències i el pensament. És un text que fa de molt bon llegir, i que, com passa amb els llibres de Viriginia Woolf, hipnotitza amb la seva prosa fluïda i carregada d'imatges. Tot i ser un assaig, el que predomina és la narració de vivències i experiències de primera mà, reimaginades per Woolf a través de records reals de la seva vida o de projeccions cap a personatges, alguns històrics i d'altres imaginaris, que brillen sobretot per la seva profunda humanitat. És un text clàssic que agradarà a tothom que s'interessi per la percepció dels rols de gènere en la literatura i a través de la història, i que en la seva eloqüència es fa totalment vigent i atractiu per a la situació de les dones en l'art i la literatura fins i tot avui dia. 

Continguts: El primer capítol introdueix la tesi principal del text sense entrar en argumentacions, sinó a partir de les experiències concretes de la dona com a forastera i marginada dins del món dels homes. El capítol segon se centra en caracteritzar el poder patriarcal i la seva representació problemàtica de les dones. El tercer capítol inicia l'anàlisi històrica de la situació material de les dones, i se centra en l'època elisabetana. El capítol quart analitza els canvis principals que comencen a experimentar les dones escriptores als segles divuit i dinou. Una part destacada del capítol la dedica a la comparació entre la forma d'escriure de Jane Austen i la de Charlotte Brontë. El capítol cinquè se centra en l'experiència de feminitat en les obres contemporànies, ja al segle vint, i observa els canvis que s'han donat en aquesta percepció de les dones tant per part dels homes com de les dones mateixes. El capítol sisè conclou amb un intent de síntesi de les sensibilitats masculina i femenina en una ment creadora i andrògina, un tipus de sensibilitat que ens ha d'apropar més, en el futur, a diluir les diferències de gènere. 

M'agrada: L'anàlisi lúcida i eloqüent, sobretot en termes històrics, que fa del sistema patriarcal i la seva lògica d'opressió i silenciament de la veu de les dones. El to conciliatori que utilitza en els últims capítols, donant per suposat de forma implícita que el feminisme compta també amb la col·laboració i el canvi de mentalitat dels homes: segons Woolf la llibertat per a les dones, més que assolir-se en un combat entre dos bàndols oposats, arribarà precisament a través de la superació d'aquesta trinxera mental. 

No m'agrada: L'argumentació pot quedar una mica més fluixa en els moments en què es basa en opinions força subjectives de l'autora mateixa, com la valoració que fa d'autors com Shakespeare, Jane Austen o les germanes Brontë. Caldria analitzar si realment Shakespeare, per exemple, era un autor tan androgin com Virginia Woolf pretén. D'altra banda, la part més problemàtica del text és la pregunta que queda oberta sobre si les diferències de gènere es poden arribar a diluir realment: a Una cambra pròpia Virginia Woolf afirma que sí, però la seva opinió es radicalitzaria en assajos posteriors, decantant-se cap a la diferència intrínseca entre homes i dones. 

16 de maig de 2020

Nana (#305)

- Per res del món hauria faltat a l'estrena d'aquesta nit. Sabia que el seu teatre... 
- Digui el meu bordell. 

Aquesta és la ressenya d'una de les novel·les més famoses de l'escriptor francès Émile Zola (1840-1902). Nana es va publicar per primer cop el 1880, i és un dels grans exponents del naturalisme literari, l'objectiu principal del qual era portar el realisme al seu extrem tot reflectint la societat de l'època amb una lent enfocada constantment en els seus aspectes més sòrdids, bruts i moralment dubtosos. El retrat no era gratuït, però: amb un discurs suposadament científic al darrere, el naturalisme pretén mostrar la psicologia de cada individu atrapada en la predeterminació del seu ambient social i la seva herència genètica. Aquest determinisme social elimina per complet la llibertat en el comportament dels personatges individuals, deixats arrossegar per les seves passions i ambicions en tot moment, que se'ls presenten amb una urgència incontrolable. És per això que els personatges apareixen constantment descrits com si fossin animals, i la prostituta Nana, la protagonista de la novel·la, no és una excepció. La seva existència parasitària, però, es converteix en un símbol històric i polític de la decadència d'una època sencera. Ens trobem als últims anys del Segon Imperi: la novel·la arrenca amb l'exposició universal de París el 1867 coincidint amb l'estrena de Nana als escenaris, i conclou amb l'esclat de la guerra franco-prussiana el 1870 mentre la protagonista agonitza. En aquests tres anys, Nana experimenta el seu ascens social, des de la prostitució al carrer fins a convertir-se en una prostituta de luxe mantinguda per una sèrie de senyors adinerats de la ciutat. Aquest canvi de fortuna ve donat pel seu debut en un espectacle al Teatre de Varietats de la ciutat, episodi que representa una arrencada molt potent de la novel·la. En un estil directe i immersiu, Zola ens fa un ampli retrat de l'ambient social a través dels assistents al teatre abans de presentar la protagonista de l'espectacle. El públic es composa principalment per membres de l'alta burgesia i de la noblesa, atrets per la vulgaritat dels baixos fons, en un món allunyat dels salons de les cases respectables, i en el qual, per tant, les diferents classes socials es barregen sense vergonyes ni inhibicions. Quan Nana finalment apareix en escena, ho fa totalment nua. Sense cap mena de talent ni per a la dansa ni per al cant, la seva única carta de presentació és el seu sex-appeal, i ben aviat aquest es transforma en diners en efectiu, vehicle per a una existència plena de luxe i ostentació. El millor de la proposta és el retrat social exhaustiu que se'ns ofereix de la ciutat i els seus habitants: la hipocresia i la decadència de les classes altes es retroalimenten amb l'ambició i el cinisme de les classes baixes, i aquests dos móns es troben contínuament atrets l'un a l'altre per una fascinació mútua. Mentre que Nana somia en convertir-se en una "dona respectable", i crea un succedani del que ella pensa que es la vida burgesa a través del seu consum compulsiu de roba, joies, mobles i elements decoratius, el seu contrapunt grotesc queda representat en el comte Muffat: un pietós catòlic que experimenta el seu despertar sexual després de vint anys de casat. Tots aquests intercanvis se'ns presenten a través d'unes descripcions denses i farcides de detalls, que se centren principalment en els aspectes més bruts i sòrdids de tot aquest ambient, amb un accent especial en tot allò que es pot tastar i olorar: a les pàgines de Nana hi trobarem descripcions d'àpats exuberants i interminables, i també de taques de sang menstrual enganxades per les cadires, orinals deixats per terra, i una taca de sang en una catifa de l'intent de suïcidi d'un amant, que tots els altres amants han de trepitjar successivament per entrar a la cambra de Nana. Però és precisament el recurs constant a la metàfora de Nana com a bèstia que devora i destrueix tot el que se li posa per davant el que acaba posant en dubte el realisme de la proposta: arriba un moment en què la imatge que es presenta de Nana es fa tan exagerada que acaba totalment deformada en el to misogin de la narració. Nana, de fet, esdevé la femme fatale estereotípica, en convertir-se en una bèstia que devora els homes amb el seu atractiu i els abandona quan finalment es troben a la ruïna. Cal llegir entre línies per trobar la Nana víctima dels seus orígens desafavorits, però el que la narració ens presenta en tot moment és la bèstia que consumeix i destrueix incansablement tot el que troba al seu pas. Si per una cosa es gaudeix la novel·la no és pel seu realisme forçat, doncs, sinó precisament pel recurs a la metàfora per fer un retrat social completament cruel i despietat: són les escenes que tenen lloc al teatre, de fet, fins i tot amb el seu matís metatextual, que ens presenten les relacions socials com una constant posada en escena. De fet, és el paral·lel que s'estableix en el pla simbòlic entre els efímers auge i decadència de la carrera professional de Nana i la decadència del Segon Imperi que assistim al colapse social i econòmic d'una ciutat que és un teatre i un bordell al mateix temps. 

Sinopsi: Durant l'exposició universal de París de 1867, la prostituta Nana debuta al Teatre de Varietats de la ciutat, on desperta les passions del públic i es transforma en el cos més desitjat pels senyors rics de la ciutat. A través de les seves aventures amb successius amants, assistim a un retrat complex i exhaustiu dels diferents estrats que conformen la societat del moment. 

M'agrada: La detallada descripció de l'ambient social en què se situa l'acció, amb una galeria de personatges secundaris que es converteixen en estereotips de tots els vicis, febleses i hipocresies de la societat del moment. 

No m'agrada: Té un punt forçat i poc realista a l'hora de caracteritzar la protagonista, sempre sota la llum més negativa possible, i que no passa d'estereotip en cap moment. 

13 de maig de 2020

Les cròniques marcianes (#304)

Són totes aquí. Totes les coses que tenien usos. Totes les muntanyes que tenien noms. I mai no podrem utilitzar-los sense sentir-nos incòmodes. I d'alguna forma les muntanyes mai no ens sonaran del tot bé; els donarem noms nous, però els antics noms hi són, en algun punt del temps, i les muntanyes van ser formades i vistes sota aquests noms. Els noms que donarem als canals i a les muntanyes i a les ciutats relliscaran com l'aigua per l'esquena d'un ànec. No importa com toquem Mart, mai l'arribarem a tocar. I aleshores ens emprenyarem, i saps el que farem? L'estriparem, li estriparem la pell fins a treure-la-hi, i la hi canviarem perquè ens escaigui a nosaltres. 

Una altra relectura de l'autor estatunidenc Ray Bradbury (1920-2012), amb una obra que he llegit diverses vegades, i que m'agrada més fins i tot que Fahrenheit 451. Publicat el 1950, Les cròniques marcianes és un recull de relats curts que tenen tots ells un fil argumental comú: l'accidentat procés de colonització del planeta Mart per part dels terrícoles. Ens trobaríem davant d'un relat de descoberta i exploració espacial més o menys típic de l'època si no fos perquè el planeta Mart es troba habitat per éssers intel·ligents amb una civilització i una cultura ancestrals i, per tant, el relat de descoberta es transforma en un relat de colonització, explotació i extermini de la població marciana. Es fa molt difícil no llegir aquest text com a crítica força oberta i evident a l'imperialisme americà, i per extensió a tots els colonialismes de la història. Els éssers humans som destructius, hi tenim un talent especial, com diu un dels personatges, i el text ens planteja totes les passes del procés colonial com si es tractés d'un relat històric realista: la desconfiança i la hostilitat inicials, el canvi dels noms antics per uns altres imposats pels colonitzadors, la destrucció d'una civilització que ja existia abans de l'arribada dels invasors, i la retòrica entre mítica i propagandística de l'imperalisme, que proposa als seus subordinats la construcció d'un món nou amb valors aparentment més purs i altruistes: tota una glorificació del sistema de vida americà que es va revelant poc a poc en els seus aspectes més foscos i pertorbadors. Un dels contes, per exemple, té lloc a la Terra i explica com tots els treballadors negres emigren a Mart en coets que han construït clandestinament davant la mirada atònita dels seus opressors blancs, que hauran de buscar algú altre a qui explotar de dia i sortir a linxar per les nits. És una aposta molt provocadora si tenim en compte que el text és de 1950, quan el racisme no sols era generalitzat a tota la societat americana, sinó que al sud dels Estats Units gaudia de suport legal i institucional. Ara bé, la destrucció que opera sobre la civilització dels marcians no es produeix sense resistència: els marcians són uns éssers que tenen poders telepàtics, i manipularan la percepció dels humans arribats al planeta per fer-los caure en trampes força sinistres. Mart és una terra d'il·lusions: no sols en el sentit figurat sinó també en el literal, i el perill més gran que corren els humans que hi viuen és quedar atrapats en una mena de fantasia sobre la seva vida passada. Tot i que es tracta de relats independents, hi ha un eix cronològic que se va seguint d'uns episodis a uns altres, de forma que també apareixen personatges de forma recurrent en alguns dels contes. Els primers relats descriuen les aventures de les primeres expedicions que arriben a Mart, força més accidentades del que els seus tripulants esperen. Després saltem en el temps fins que els primers colons ja s'han instal·lat definitivament a Mart. Els darrers relats són post-apocalíptics, en tant que l'amenaça d'una guerra atòmica a la Terra fa que la majoria de famílies colones tornin al seu planeta i Mart quedi com un territori immens desolat i despoblat, amb un petit reducte de colons que han decidit quedar-se o no han pogut escapar. Per als qui ja conegueu la narrativa de Ray Bradbury, els relats van desplegant poc a poc el seu estil poètic i filosòfic, a la vegada amb aquests petits tocs de narrativa pulp que va introduint en els relats per donar-nos petites sorpreses i girs inesperats a les trames. Hi ha relats que exploten un punt el recurs al macabre, o a la por psicològica, i d'altres que són més introspectius i filosòfics. És una bona recomanació i tot un clàssic de la ciència-ficció més política del segle vint. 

Sinopsi: Les cròniques marcianes consta d'una sèrie de relats curts que cobreixen les primeres expedicions humanes al planeta Mart, la majoria d'elles fallides, a través de la colonització d'aquest planeta i la decadència final d'aquest projecte per causes més o menys fortuïtes. A través d'aquests relats s'explora la relació entre el poble colonitzador i el colonitzat, sempre problemàtica, i també les qüestions sobre com el colonitzador percep la seva pròpia identitat i els conflictes que se'n deriven. 

M'agrada: "La tercera expedició", "I que la lluna segueixi brillant", "Allà amunt enmig de l'aire", "El marcià" i "El pícnic del milió d'anys". 

9 de maig de 2020

Fahrenheit 451 (#303)

Trobarem un munt de gent solitària la setmana que ve i el mes que ve i l'any que ve. I quan ens preguntin què estem fent, els pots dir: Estem recordant. Això és el que ens farà triomfar a llarg termini. 

Aquesta novel·la de l'autor estatunidenc Ray Bradbury (1920-2012) es va publicar per primera vegada l'any 1953 i, de fet, va ser la seva primera novel·la després d'haver publicat nombrosos relats curts. Ha esdevingut amb raó un dels clàssics de la literatura distòpica del segle vint, en presentar-nos una societat americana que ha decidit intercanviar la llibertat per l'entreteniment. Pensar fa por i desestabilitza l'individu; on hi ha diferència d'opinions hi ha conflicte i, per tant, la població queda atreta irremeiablement per un gaudi immediat, innocu i buit de tot contingut. Bradbury va ser prou perspicaç per veure que el Gran Germà no apareix de sobte de la nit al dia, si no es crea una opinió pública creixentment desinformada, infantilitzada i anestesiada pels inputs mediàtics amb què és bombardejada constantment: primer arriben l'anestèsia i l'oblit per part de la població, només després un estat panòptic i carceller. En una societat on el pensament és l'element destorbador, llegir s'ha convertit en una activitat clandestina, i el cos de bombers, en una era en què els habitatges han estat reconstruïts a prova d'incendis, fa el paper de policia política, i es dedica a perseguir els dissidents i cremar-los els llibres. El protagonista, Guy Montag, és un d'aquests bombers, que un bon dia se n'adona que, malgrat viure en una societat feliç, ell mateix no és feliç com a individu, i comença a fer-se preguntes per tal de trobar la font d'aquest malestar. Bradbury va escriure aquesta novel·la curta pensant en l'etapa de les persecucions polítiques del senador McCarthy, un període de censura cultural i persecució política fèrria de tot allò que pogués suggerir la més mínima heterodòxia respecte de les idees del govern. La crema de llibres era també un record força present en el moment en què s'escriu el llibre, i totes aquestes idees es fan molt presents en el text, que tracta principalment d'allò que configura el món humà, i de com pot ser tan fràgil i tan fàcil de perdre a la vegada. La memòria i l'oblit també esdevenen un tema principal de la novel·la, en tant que és la memòria el que ens manté ancorats a la nostra condició humana, que ens connecta als altres i ens permet esdevenir autènticament creatius. És una novel·la breu i que fa de molt bon llegir. Ray Bradbury la va composar a partir d'ajuntar motius i situacions que ja havien aparegut en alguns dels seus relats curts, i això es nota en el resultat final: tot i que la novel·la segueix en tot moment el punt de vista privilegiat del protagonista, els personatges secundaris van apareixent i desapareixent de la trama per fer tots el seu petit paper. Les seves històries personals no se'ns acaben mai de revelar plenament, i queden obertes als marges de la narració per especular-hi. L'estil narratiu és molt preciosista, carregat de metàfores i imatges que es van comparant a les diverses experiències del protagonista, com si la novel·la mateixa ens volgués fer convèncer del que aquesta societat fictícia s'està perdent. És una lectura molt recomanable per a tota mena de públics, que pot agradar més o menys, però que proporciona un missatge molt directe, clar i eloqüent del potencial alliberador del pensament i de la literatura. 

Sinopsi: En un futur distòpic dels Estats Units, els bombers es dediquen a cremar llibres que uns pocs dissidents amaguen a casa seva de forma clandestina. Un d'aquests bombers, Guy Montag, comença a robar llibres de les fogueres per tal d'esbrinar per què hi ha gent que s'arrisca a morir per ells, mentre la seva dona Mildred es troba cada cop més anestesiada per les drogues i els programes d'entreteniment que veu en unes pantalles gegants instal·lades a les parets del seu saló. Montag no és del tot conscient que està iniciant un camí molt perillós que canviarà la seva vida per sempre. 

M'agrada: Potser les digressions filosòfiques en què s'embranquen els personatges, especialment Beatty i Faber, en detriment de l'argument de la novel·la. 

6 de maig de 2020

Lleó l'Africà (#302)

Una pàtria perduda és com la despulla d'un parent; enterreu-la amb respecte i creguem en la vida eterna. 

Aquesta novel·la de l'autor libanès Amin Maalouf es va publicar el 1986 i ha esdevingut un clàssic de la novel·la històrica contemporània. Reconec que la novel·la històrica no m'ha estat mai zona de confort, i que és un gènere que provo d'evitar tant com puc. Tanmateix, ens trobem davant d'una lectura molt curiosa i recomanable, pel seu estil, senzill però molt cuidat, que imita el que seria el discurs oral del seu protagonista, i també pel seu contingut: la crònica del tombant del segle setze i el pas a l'edat moderna, especialment convuls i complex als països mediterranis. La narració se'ns presenta com l'autobiografia del seu protagonista, Hassan al-Wazzan, i arrenca amb el seu naixement en els últims anys de la Granada musulmana. Quan encara és un infant, viurà la caiguda de Granada el 1492 a mans dels reis catòlics, i la seva família emprendrà l'exili fins a Fes, al nord d'Àfrica, on passarà la seva joventut i adolescència. Aquí començarà a fer negocis amb els comerciants locals i, gràcies a les rutes de les seves caravanes, coneixerà gran part del nord d'Àfrica. La seva fortuna, però, canvia constantment, i quan és obligat a exiliar-se per un conflicte polític, s'instal·la al Caire disposat a començar de nou. Allà es converteix en ambaixador i és testimoni directe de la guerra entre els otomans i els mamelucs, que acabarà amb l'enfortiment i l'hegemonia definitiva de l'imperi otomà sobre el món musulmà. En un darrer gir inesperat de la fortuna, Hassan és finalment segrestat i convertit en esclau del papa de Roma, Lleó X, que el convertirà en el seu pupil per, més tard, i ja sota el papat de Climent VII, fer-lo servir de representant davant les forces otomanes en les guerres italianes de principi del segle setze. La novel·la conclou amb el saqueig de Roma el 1527 per part de les tropes mercenàries protestants de l'emperador Carles, dotant el text així d'una estructura circular que fa replantejar tots els motius i imatges recurrents que han anat apareixent al llarg de la novel·la. Lleó l'Africà, rebatejat d'aquesta forma pel papa Lleó, es converteix en un personatge apàtrida i cosmopolita que, en lloc d'adscriure's a una identitat nacional, n'adquireix de múltiples que li permetran transitar per aquests constants jocs de poder, sense més valors propis que la seva afirmació hedonista de la vida i la seva passió pels viatges i els coneixements diversos. En les seves pròpies paraules, la seva pàtria és la caravana, i el text de Maalouf ens presenta aquest constant creuar de fronteres com una identitat en si mateixa, igual de vàlida que la de qualsevol nacionalitat. Una objecció principal que se li podria fer al relat és, de fet, un tema recurrent en aquest gènere de la narrativa històrica: el fet que el protagonista sigui testimoni directe en tot moment dels moviments polítics més importants d'aquestes tres dècades de la història pot afectar directament la plausibilitat de la narració. Tanmateix, Maalouf basteix la història amb un pols molt sòlid i amb la bellesa de la seva prosa, profundament immersiva en el seu estil senzill i fluït, pròxim a la narrativa oral: els seus girs de guió i els canvis de fortuna del protagonista, si bé no sempre del tot plausibles, acaben resultant més que versemblants, i fins i tot se'ns justifiquen en alguns moments a posteriori, fent de la narració un exercici de construcció finíssim i elaborat. La narració també adopta les veus de diversos personatges per fer-nos avançar les parts de l'argument que Hassan no pot haver viscut directament, especialment en la seva primera part quan encara és un infant. Així doncs, la novel·la és àgil de llegir i ens depara sempre una nova sorpresa o un nou gir dels esdeveniments. És una molt bona recomanació si us agrada la novel·la històrica. 

Sinopsi: Al tombant del segle setze, les hegemonies polítiques als regnes cristians i musulmans es troben en canvi constant. Es desintegren antics regnes medievals i sorgeixen imperis més grans i unificats, tant a un extrem com a l'altre del Mediterrani. En aquest context, el ric mercader Hassan al-Wazzan serà testimoni directe dels canvis polítics més importants d'aquestes dècades, des de la caiguda de Granada el 1492 fins al saqueig de Roma el 1527. El text, en forma d'autobiografia, va resseguint, any rere any, totes les vicissituds de la seva vida fins a la maduresa, en un moviment constant de viatges i de traspàs de fronteres. 

M'agrada: La bellesa del seu llenguatge, que aposta per un cosmopolitisme el més ampli possible, en què les fronteres, les creences i fins i tot les lleialtats familiars són contínuament posats en dubte per la visió oberta i meravellada del protagonista. 

No m'agrada: Tot i que el llibre és molt entretingut, sí que hi ha moments que la plausibilitat de la trama es veu un punt compromesa. D'altra banda, el tractament que es fa dels personatges femenins queda una mica desdibuixat: semblen més instruments per a conveniència de la trama i objectes de gaudi del protagonista que no pas personatges reals. És cert que aquest tractament es justifica com a reflex de la mentalitat de l'època, però tot i així acaba fent-se un punt massa evident quan es repeteix constantment al llarg de la novel·la una vegada i una altra. 

4 de maig de 2020

2 de maig de 2020

La ciutat i la ciutat (#301)

No som només nosaltres que les mantenim separades. És tothom de Besźel i tothom d'Ul Quoma. Cada minut, cada dia. Nosaltres som l'última frontera: és tothom de les ciutats que fa la major part de la feina. Funciona perquè no parpelleges. És per això que des-veure i des-sentir són tan vitals. Ningú no pot admetre que no funciona. Així que si no ho admets, funciona. 

No havia sentit mai a parlar de l'autor britànic China Miéville fins que vaig llegir la ressenya d'aquesta novel·la a Les Rades Grises, i la seva premissa em va cridar molt l'atenció. La ciutat i la ciutat és una obra mestra de la ficció especulativa, a falta d'un terme millor per classificar-la en un gènere en concret. No és una novel·la de ciència-ficció ni de fantasia, ni tan sols de fantasia urbana, més aviat un misteri policíac ambientat en un escenari distòpic. L'argument obre amb tots els tòpics del misteri policial: un inspector bregat i desencantat de la vida, un cadàver sense identificar que apareix abocat en un descampat en una zona marginal de la ciutat, una visita al laboratori del forense. El món de Besźel, la ciutat on se situa la història, se'ns comença a exposar a través de petits detalls: una ciutat de l'Europa de l'est econòmicament deprimida, un alfabet semblant al ciríl·lic, el racisme contra les petites comunitats musulmanes i jueves que coexisteixen a la ciutat, grups nacionalistes d'ultra-dreta, i la creixent migració procedent dels Balcans. Tot bé fins aquí, quan de sobte ens adonem que la ciutat de Besźel comparteix espai físic amb la seva bessona, Ul Quoma, una ciutat que recorda més aviat un Orient mitjà secular i occidentalitzat, que s'ha convertit en poc temps en una potència econòmica emergent. No ens trobem en una ciutat dividida com podria ser la Berlín de la Guerra Freda: Ul Quoma i Besźel són dues ciutats diferents amb dues cultures separades. Hi ha carrers que pertanyen totalment a una de les dues, zones de pas que pertanyen a totes dues, terres de ningú, àrees disputades, i un edifici gubernamental, al seu centre, que funciona com a àrea de pas i control duaner per a aquells que passen de l'una a l'altra. Però són les dues ciutats la mateixa? Com es van originar, per fusió o per ruptura? La coexistència dels habitants d'una ciutat i de l'altra no és fàcil en el dia a dia: la certesa que són dues ciutats diferents només es manté si els ciutadans d'una banda i de l'altra ignoren deliberadament, es neguen a veure o a percebre, tot allò que té a veure amb l'altra ciutat. Reconèixer - fins i tot mirar, escoltar o olorar - els ciutadans o els espais de l'altra ciutat és un tabú social i comporta la transgressió més gran que es pot cometre en aquestes dues societats. Els ciutadans saben que l'altra ciutat existeix; només han d'actuar com si no. Com es manté una situació així? Les infraccions són controlades per una tercera part, una mena d'agència secreta o de policia política que vigila constantment la població i controla les potencials transgressions d'aquesta separació. Ara bé, la situació es complica quan ens n'adonem que hi ha colònies d'immigrants ul-quomians a la ciutat de Besźel i a l'inrevés, activistes que neguen l'existència de dues ciutats diferenciades i aspiren a la unificació de totes dues en una de sola, i grupuscles d'extrema dreta a ambdues ciutats que neguen l'existència de l'altra ciutat i defensen l'aniquilació de tota cultura diferent a la seva. I no hem d'oblidar, és clar, el rerefons marxista de les novel·les de Miéville: a l'ombra de la vida diària de les dues ciutats, els dos governs municipals es disputen les inversions estrangeres, i per això veurem que les grans empreses multinacionals acaben trobant formes d'esquivar els dos sistemes legals. Ara bé, en contra del que podria semblar per aquesta descripció, La ciutat i la ciutat no s'arriba a fer pesada amb especulacions filosòfiques o digressions metatextuals; en realitat es llegeix a un ritme molt àgil com un misteri absorbent, que va descobrint informacions noves a cada pas, i que portarà el protagonista, el detectiu Tyador Borlú de la policia de Besźel, a endinsar-se progressivament en el misteri de l'origen de les dues ciutats. És una novel·la que no decebrà els amants de la ficció especulativa i la fantasia urbana, tot i ser la més "realista" de les novel·les de Miéville. L'experiència desorientadora i a voltes surrealista del món urbà recorda Kafka, i la presència sempre velada d'un poder superior que controla la vida dels ciutadans, fins i tot el seu pensament, recorda inevitablement George Orwell, però Miéville té la qualitat de crear un món completament original i coherent en si mateix, que es fa perfectament imaginable des de la perspectiva de les nostres ciutats avui dia: l'ansietat per preservar la identitat cultural pròpia en una societat cada cop més híbrida i multicultural, i la navegació urbana basada en ignorar deliberadament l'altre, o no veure allò que no convé veure o que atempta contra la nostra seguretat, són experiències que a tothom que transiti per les ciutats actuals li han de resultar familiars. 

Sinopsi: L'inspector d'homicidis Tyador Borlú, de la Brigada de Crims Extrems de la ciutat de Besźel, es troba amb un cas atípic, en el moment que apareix un cadàver a Besźel però tot apunta que el crim es va cometre a Ul Quoma, la ciutat bessona de Besźel. Les ramificacions polítiques del cas s'aniran aprofundint a mesura que la policia de Besźel i la d'Ul Quoma hagin de col·laborar per tal de resoldre el misteri. 

M'agrada: És una novel·la original i molt ben construïda, amb un final que no decep, i que enganxa per la seva trama de misteri però fa ballar el cap amb el seu ambient distòpic i les seves implicacions filosòfiques. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons