La societat de l'espectacle (#530)

L'autèntic consumidor ha esdevingut un consumidor d'il·lusions. La mercaderia és aquesta il·lusió materialitzada i l'espectacle és la seva expressió general. 

La societat de l'espectacle del filòsof francès i ideòleg del situacionisme Guy Debord (1931-1994) és un text programàtic del moviment situacionista, que es desmarca del discurs estructuralista dominant al món acadèmic francès als anys seixanta, i planteja una crítica de la societat contemporània tal com ha estat construïda a través de la competició entre els discursos del marxisme i el neoliberalisme. Es va publicar el 1967 per primer cop i, de fet, és considerat un dels motors ideològics de la revolta francesa de maig del 68. És un text força breu de llegir i el seu raonament és fàcil de seguir, per més que la seva exposició sigui densa i es basi a fer dialogar textos filosòfics de la tradició occidental des de Hegel fins als anys seixanta. Debord hi presenta una radiografia sense precedents del món contemporani com a societat de consum, en un moment històric en què ja es considera el sistema capitalista com a triomfador definitiu i sense alternativa possible a aquesta batalla d'ideologies que té lloc durant el segle vint. 

Encara que el bloc soviètic no hagués caigut en el moment en què Debord escrivia el text, l'autor fa una crítica exhaustiva al marxisme durant tota la seva història, i diagnostica els problemes principals que l'han portat a aquest fracàs a la pràctica: d'entrada, l'assumpció per part de Marx dels objectius de la burgesia dins la lluita de classes, per la qual les classes obreres han d'aspirar al control dels mitjans de producció en comptes de pretendre canviar totalment el sistema i, ja després de la revolució russa, l'organització d'estats burocràtics dictatorials articulats al voltant de l'administració econòmica i el control social. Ambdós blocs de la guerra freda, per tant, són tan sols dos reflexos del mateix fenomen econòmic, social i cultural que articula la vida humana: l'espectacle com a forma bàsica de tota manifestació d'activitat. 

El sistema econòmic que afavoreix la riquesa i el poder de les classes dominants ha triomfat definitivament en el moment que absorbit la classe treballadora com a consumidora dels seus propis productes: el sector serveis, lluny d'alliberar els treballadors de la seva alienació dins del sistema industrial, els subordina al sistema de distribució de béns no necessaris. El món es transforma, així doncs, en un aparador infinit de productes - i experiències - per al consum: un espectacle constant a la vista dels nous consumidors/espectadors, a qui s'ofereix una aparent llibertat d'elecció entre tots aquests productes. I és una elecció aparent, una il·lusió de llibertat, perquè l'única elecció possible que trencaria amb aquest cicle infinit de producció i consum, la de sortir del propi sistema, és l'única que roman impossible i impensable. Qualsevol crítica a aquest sistema, o qualsevol possibilitat de pensar més enllà d'aquest, ja sigui a través de la filosofia o de l'art, queden cancel·lades de la mateixa manera. Mentre que les societats occidentals capitalistes ofereixen un espectacle difús, és a dir, un catàleg inacabable de múltiples opcions de consum; els països socialistes i neocolonials ofereixen el que Debord anomena un espectacle concentrat, és a dir, una única opció (la de la lloança al sistema polític, al líder i totes les seves bondats) que colonitza tots els aspectes de la vida social i política. En aquest sentit, Debord ja preveu l'adveniment del neocolonialisme amb una lucidesa que possiblement no era tan present dins dels mateixos moviments anticolonials i marxistes de l'època. 

De fet, la política de partits tal com la coneixem avui dia esdevé una manifestació exemplar d'aquesta societat de l'espectacle: en cada nova elecció, votem dins d'un ventall tancat d'opcions que no arriben a realitzar mai un canvi real de les condicions de vida. Un altre exemple en serien la indústria artística i cultural, que entra en una relació dialèctica entre la necessitat de criticar el sistema social i econòmic del present i, alhora, haver de dependre del finançament econòmic del propi sistema per poder ser produïda i arribar al seu públic, de la mateixa forma que els béns produïts arriben als seus consumidors i espectadors. Per no parlar de la publicitat, que ens bombardeja constantment des de qualsevol altaveu disponible per vendre'ns un estil de vida que mai no se'ns presenta de forma neutral, sinó sempre des de les pressions culturals, socials i estètiques proposades per la societat de consum. De la mateixa manera, Debord descriu el culte a les celebritats o les estrelles com a un reflex d'aquest model de vida que se'ns presenta com a desitjable des de dalt: aquestes persones esdevenen els aparadors o models de l'estil de vida opulent al qual tots els consumidors podríem aspirar si triem els productes adequats. En realitat, ja no depèn ni tan sols del poder adquisitiu: la indústria de la moda es basa a replicar versions assequibles del que en un determinat moment es considera exclusiu o luxós. 

Debord planteja tots aquests exemples sense haver arribat a conèixer el món de les xarxes socials i el seu constant aparador de formes d'imitació i consum - la mateixa paraula influencer ens hauria de fer reflexionar en aquest sentit - ni tampoc l'auge de les vendes online, la moda ràpida, les plataformes de streaming o els vols low-cost, amb la subseqüent democratització del turisme a escala global, i les conseqüències mediambientals més profundes que comporten tots aquests fenòmens. Tots aquests exemples apunten a la vigència del text encara avui dia, quasi seixanta anys després de la seva publicació, que ens ofereix un retrat acuradíssim del món en què vivim encara ara. Pel que fa a les possibilitats de futur, el text roman optimista respecte a la capacitat de resistència i contestació a aquest sistema - de fet, l'autor parla en un moment de fortes tensions socials que acabarien explotant en el maig del 68 - encara que es fa més difícil ser optimista avui dia, amb aquests seixanta anys de distància. Tot i així, és un llibre que val la pena llegir per la seva lucidesa i per la precisió amb què diagnostica les contradiccions més flagrants de la societat contemporània. 

Continguts: El primer capítol, "La separació acomplida", posa les bases teòriques del text sencer, definint el concepte d'espectacle i els seus efectes en la societat contemporània. El segon capítol, "La mercaderia com a espectacle", desenvolupa l'anterior raonament a partir del concepte marxista del fetitxisme de la mercaderia, i descriu la forma com afecta les tradicionals relacions de classes, absorbint els treballadors, ja convertits en consumidors, dins les bases ideològiques del sistema dominant. El tercer capítol, "Unitat i divisió dins l'aparença", explora les aparents contradiccions en què cau el mateix sistema capitalista, per revelar-les com a meres aparences, de fet. És a dir, el que semblen contradiccions des d'un punt de vista superficial no són sinó afirmacions d'una i la mateixa hegemonia d'abast mundial. Al capítol quart, "El proletariat com a subjecte i com a representació", Debord explora l'evolució històrica del marxisme per dedicar-li una crítica directa als seus pressupòsits teòrics fonamentals, així com a les conseqüències pràctiques que ha comportat la seva realització. El capítol cinquè, "Temps i història", s'endinsa en la filosofia de la història per revelar la desactivació de les lluites històriques a través del triomf de la societat mercantil. El capítol sisè, "El temps espectacular", continua el fil de l'anterior capítol en descriure la falsa consciència del temps de l'actual societat de consum. El capítol setè, "La planificació del territori", descriu com la societat capitalista ha organitzat - i banalitzat - l'espai a través de la globalització del turisme i la planificació urbanística. El capítol vuitè, "La negació i el consum dins la cultura", s'endinsa en la reflexió sobre el paper contradictori de la cultura i l'art dins la societat de consum. El darrer capítol, "La ideologia materialitzada", descriu el triomf de la ideologia capitalista com a cancel·lació aparent en el discurs de tota ideologia que, precisament perquè es presenta com a absent, esdevé una presència més perillosa que mai.  

M'agrada: La seva claredat i la vigència de les idees exposades encara avui dia. 

No m'agrada: És un text força esquemàtic, que prioritza la concisió i la claredat per sobre de l'aprofundiment de la seva anàlisi. Per això de vegades pot caure en generalitzacions, sobretot a l'hora d'analitzar moments històrics. 

Llibres amb esvàstica

Són llibres que poden cridar l'atenció, de vegades, pels motius equivocats. Porten esvàstiques a la portada i per això t'ho penses dues vegades abans de llegir-los al metro. N'hi ha alguns de sorollosos, d'altres de més discrets o oblidats, però en tot cas ens parlen del nazisme perquè els seus autors creuen que val la pena no desestimar la seva veritat històrica, i us avisen que si no aneu amb compte i cuideu la democràcia una mica cada dia, la història es repetirà, i no necessàriament com a farsa. Perquè us els trobareu entre vosaltres, seran tema de discussió a les tertúlies polítiques, i faran titulars als informatius i a la premsa escrita: portaran altres noms, esgrimiran altres banderes, acusaran els altres dels seus propis pecats, els antics llops amb noves pells de xai. Tingueu els ulls ben oberts. 

Cartell antinazi per a les eleccions presidencials alemanyes de 1932 (Font)

Dels assajos més reposats i informatius a les novel·les més vehements, passant per distòpies i ucronies realment inquietants: 

Eichmann a Jerusalem de Hannah Arendt. L'any 1963 l'estat d'Israel jutja el criminal de guerra i antic dirigent dels camps d'extermini Adolf Eichmann, que fins al moment havia viscut amagat a Argentina. El judici es transforma en una escenificació de força per part del nou estat israelià, un judici propi com a resposta als judicis de Nuremberg. Hannah Arendt s'ho mira tot des de fora, com a corresponsal per a The New Yorker, i presenta una crònica desapassionada i increïblement crítica amb els procediments, així com un dolorós relat de la història de la seqüència legal de la solució final a cada un dels països ocupats pel règim nazi. El concepte de la "banalitat del mal" apareix aquí per primera vegada per fer-nos reflexionar sobre els engranatges i ressorts ocults de la maquinària totalitària. 

Els orígens del totalitarisme de Hannah Arendt. Publicada el 1951, es considera l'obra magna de Hannah Arendt, en què l'autora sistematitza el concepte de totalitarisme polític, per tal de poder explicar els horrors del nazisme i l'estalinisme durant el segle vint i il·lustrar-ne la singularitat històrica. El punt fort de l'anàlisi és, precisament, que es tracta d'un relat d'orígens, i l'exposició que en fa Arendt ens remuntarà a la història de l'antisemitisme a Europa, als antecedents imperialistes de les polítiques totalitàries, en què la violència s'exercia fora de casa i, finalment, a les conseqüències polítiques d'importar la política imperialista, combinada amb el discurs nacionalista, fins al continent europeu. L'anàlisi pot patir algun punt cec, però això en cap cas li resta mèrit a la proposta. 

El Tercer Reich dels somnis de Charlotte Beradt. Igual que Hannah Arendt, la periodista Charlotte Beradt també es va traslladar d'Alemanya als Estats Units fugint de la persecució nazi. De fet, influïda per les idees d'Arendt sobre el totalitarisme, en aquest llibre ens ofereix un cas pràctic esgarrifós sobre els efectes que té un sistema polític totalitari sobre la psique dels seus ciutadans: el volum recopila els testimonis de somnis que va anar recollint durant el govern nazi, dels anys 1933 a 1939, i els agrupa seguint diversos eixos temàtics. A través de l'exposició, anirem veient com els pensaments i emocions mateixos dels ciutadans alemanys es veuran colonitzats per les estructures de control i vigilància del règim nazi, de forma que exerciran l'autocensura - fins i tot en el terreny del pensament i el llenguatge - com a única via possible d'escapada. 

Modernitat i Holocaust de Zygmunt Bauman. Ja als anys 80, Bauman presenta una anàlisi força exhaustiva sobre les conseqüències sociològiques i filosòfiques de l'Holocaust, i diagnostica les seves arrels en la modernitat il·lustrada. La seva anàlisi té moltes coses en comú amb la de Hannah Arendt, però Bauman és fins i tot més pessimista que la seva predecessora a l'hora d'analitzar els horrors de l'Holocaust com a lògic desenllaç de la dinàmica històrica de la racionalitat moderna. Per a Bauman, la política totalitària no va ser una desviació o una anomalia dins d'aquest camí traçat per occident, i per això la seva anàlisi és tremendament crítica en aquest sentit. Tanmateix, l'anàlisi sociològica aporta el contrapunt positiu en la incapacitat de predir un tipus o perfil determinat per a les persones que van resistir els impulsos totalitaris de les seves societats. 

Tiempo de magos de Wolfram Eilenberger. No sé si li fa justícia considerar-lo un llibre amb esvàstica, però és cert que hi ha una esvàstica gegant que s'intueix al rerefons de l'exposició històrica, l'elefant al menjador de la història de la filosofia contemporània: es tracta de l'adhesió del filòsof alemany Martin Heidegger al partit nazi, que mai no va afectar el prestigi de la seva figura pública ni la consideració que tenen les seves idees dins la història del pensament del segle vint. Eilenberger encara precisament aquest problema, i analitza el famós enfrontament dialèctic que Heidegger va mantenir a Davos amb Ernst Cassirer, per tal d'il·lustrar l'ambient de creixent relativització dels valors democràtics en el context d'una afeblida república de Weimar. Els perfils biogràfics de Walter Benjamin i Ludwig Wittgenstein, que tampoc es van alinear mai obertament a favor de la democràcia, completen la imatge de conjunt. 

Maus d'Art Spiegelman. Un autèntic clàssic de la novel·la gràfica que esdevé, a la vegada, un testimoni insubstituïble de l'horror de l'Holocaust tal com el va viure el pare de l'autor, supervivent d'Auschwitz. Spiegelman aposta per un concepte gràfic trencador que presenta els personatges en forma d'animals antropomorfs, amb els jueus com a ratolins i els alemanys com a gats. Lluny de caure en simplificacions i caricatures, però, el relat és una crònica esfereïdora de les vicissituds del protagonista als camps d'extermini, així com també del procés creatiu de l'autor mateix, que haurà d'enfrontar-se al trauma dels seus pares i al seu propi paper com a transmissor d'aquest llegat. 

Quan Hitler va robar el conill rosa de Judith Kerr. No porta una esvàstica a la portada, però l'esment de Hitler al títol hauria de qualificar-la igualment, més en una novel·la adreçada al públic infantil i juvenil. Aquesta novel·la autobiogràfica de l'autora Judith Kerr relata el periple d'una família alemanya-jueva que abandona Alemanya el 1933, davant l'amenaça de la persecució política. Tot i que estigui dirigida al públic infantil, la novel·la en tot moment fa un retrat molt viu i directe sobre aquesta situació d'angoixa i repressió política, i per això pot ser un bon camí d'introducció al tema per als més joves. La vida de la protagonista canviarà radicalment quan hagi d'acostumar-se a viure en un nou país - primer a França i després a Anglaterra - després que la seva vida passada i la seva infantesa quedin definitivament enrere. 

Mefisto de Klaus Mann. Una novel·la fascinant sobre la classe intel·lectual i artística alemanya durant els anys anteriors a l'esclat de la segona guerra mundial, i basada en fets reals que l'autor va presenciar i que afectaven la seva pròpia família. El protagonista, l'actor Hendrik Höfgen, és una estrella emergent als teatres de províncies, que s'adona que congraciar-se amb el règim nazi podria portar-lo a triomfar definitivament a Berlín. Per això repensarà la seva relació amb els seus amics de tota la vida i farà els ulls grossos a la persecució política que està tenint lloc al seu voltant. La novel·la és una sàtira despietada sobre aquells individus que es transformen en còmodes engranatges del sistema totalitari, i que demostren que la seva originalitat creativa o intel·lectual és tan sols una façana per a un impuls d'assentiment i servilisme amb els que ostenten el poder. 

L'home al castell de Philip K. Dick. Entrant ara al terreny de la distòpia, aquí Dick ens ofereix una ucronia que planteja uns Estats Units ocupats per Alemanya i Japó després de la victòria d'aquestes potències a la segona guerra mundial. En aquest ambient opressiu i decadent, es posa en circulació una novel·la subversiva que planteja què hauria passat si haguessin estat els aliats els que haguessin guanyat la guerra. Reconec que no recordo gairebé res de la trama sencera, força complexa en les seves anades i vingudes, com és característic de Dick, i que sempre acaba portant l'argument en direccions inesperades. Recordo que em va agradar el desenllaç, que acabava revelant qui era l'home que vivia al castell. 

El complot contra Amèrica de Philip Roth. Aquesta és una altra novel·la que també hauria d'anar rellegint, perquè la impressió general és que em va agradar molt, tot i que no en recordo gaires detalls. És el relat d'una nissaga familiar inspirada en la infància de l'autor, però aquí ens planteja la possibilitat que un candidat simpatitzant del nazisme acabés imposant-se contra Roosevelt en les eleccions de 1936, provocant així la neutralitat dels Estats Units durant la segona guerra mundial i desencadenant a la vegada la persecució política dels jueus dins del territori estatunidenc. Així, Roth ens ofereix les seves habituals reflexions sobre la identitat jueva dins dels Estats Units, explicada des del punt de vista de les famílies immigrants de classe baixa i treballadora i, per tant, molt allunyada de la imatge que ens n'arriba avui dia. 

La nit de l'esvàstica de Katharine Burdekin. Publicada sota pseudònim el 1937, aquesta novel·la ucrònica ens presenta la possibilitat que els nazis guanyessin la segona guerra mundial. La trama, però, se situa segles després d'aquests fets, de forma que la cultura i la societat que se'ns retraten no tenen res a veure amb qualsevol context històric que puguem conèixer. L'originalitat de Burdekin en aquest cas rau a retratar la relació entre les idees dels nazis i la dominació patriarcal, presentant-nos un món en què les dones són considerades ciutadanes de segona i utilitzades només amb finalitats reproductores. Si bé és cert que el plantejament de la trama acaba fent-se poc plausible, i que el xovinisme britànic típic de l'època es fa més que present, és una novel·la que es gaudeix més per la seva exploració de les idees polítiques que no pas per l'argument en si mateix. 

L'Onada de Todd Strasser. Aquesta novel·la juvenil es basa en uns fets reals que van tenir lloc en un institut californià als anys seixanta, tot i que se'ns presenten totalment ficcionats. Un jove professor es proposa fer entendre als seus alumnes per què el govern nazi va poder triomfar a Alemanya sense oposició per part de la ciutadania, i ho fa a través de la recreació de les característiques d'un moviment totalitari a l'aula. Al principi, els alumnes queden enlluernats amb els aspectes aparentment més positius i innocus de l'experiment, com la disciplina i el sentiment de pertinença al grup. Ara bé, les conseqüències més inquietants i perilloses van apareixent de formes força més subtils i amagades, i no serà fins al final que acabin descobrint els riscos més pertorbadors a què s'exposen. 

Fum i miralls (#529)

No és que fos crèdul, simplement creia en tot el que fos obscur i perillós. Part del meu credo d'infantesa era que la nit està plena de fantasmes i bruixes, famolencs, tremolosos, i completament vestits de negre. El contrari era encoratjadorament cert: la llum del dia era fiable. La llum del dia sempre era fiable. 

Fum i miralls és un recull de trenta-cinc contes de l'autor britànic Neil Gaiman, que es va publicar per primer cop l'any 1999. Com m'ha passat amb altres reculls seus, la ficció breu de Gaiman es fa molt difícil d'explicar o de classificar d'entrada, perquè s'hi poden trobar una gran varietat de temes, motius i estils diferents, de forma que cadascun dels contes esdevé una experiència totalment única. Sovint se l'ha classificada dins de la literatura de pastitx, perquè Gaiman no s'amaga de les contínues referències i inspiracions que treu dels seus autors preferits i que reimagina i reelabora constantment per tal de passar-les pel seu propi filtre. Així doncs, el seu domini de la narració - especialment en el format breu - ens porta per paratges familiars fins a llocs totalment desconeguts, amb un control absolut de la tensió narrativa i deixant-nos sempre alguna sorpresa per al final. Per això es fa quasi impossible desestimar els seus reculls de contes totalment, fins i tot quan la selecció de ficcions breus que trobarem en aquest volum pot resultar desigual, i cal anar provant cada relat per separat fins a trobar els que funcionin millor o pitjor per a cada lector. 

En aquest cas en concret, el recull m'ha semblat més desigual, fins i tot, que els altres que ja n'havia llegit, Coses fràgils i Material sensible, que eren una mica més breus i, si hagués d'escollir entre aquests tres volums de relats, acabaria quedant-me amb Coses fràgils. Entre els trenta-cinc contes que se'ns hi ofereixen, alguns en forma de poema narratiu, hi trobem autèntiques joies del gènere, però també hi podem trobar altres exemples que no semblen del tot polits o complets, i fins i tot en alguns casos intents que semblen esbossos d'idees que podrien haver esdevingut novel·les senceres. Gaiman mateix ho reconeix en la seva introducció al volum: els textos pertanyen a etapes creatives molt diferents dins la seva carrera, i sovint es desenvolupaven de manera subsidiària al procés de creació d'una obra més gran, o bé eren encàrrecs per a antologies amb una premissa o una idea principal determinada per l'editor abans de començar a escriure. D'altres vegades es tracta d'associacions d'idees, o d'elements, motius o personatges que queden connectats a un escenari que no els pertocaria, com si es tractés de notes discordants. De fet, el títol del recull es refereix als efectes que utilitzen els il·lusionistes per crear els seus efectes màgics sobre l'escenari, per fer creure als seus espectadors que veuen una cosa i operar un engany que no s'esperen. Molts dels relats recreen aquest tipus d'efectes inesperats: comencen de certa manera, normalment des de situacions o escenaris de la vida quotidiana, i ens van endinsant poc a poc en terrenys més pantanosos i inquietants, que acaben en els gèneres de la fantasia, la ciència-ficció o el terror. 

Gaiman és un mestre, en aquest sentit, a l'hora de crear atmosferes per a les seves històries, de temptar-nos amb els móns descrits més que amb les aventures dels protagonistes, i oferir-nos retalls de la seva vida o dels seus encontres amb éssers misteriosos perquè nosaltres puguem anar imaginant tot el que queda als marges de la història. Aquesta plasticitat a l'hora de barrejar gèneres o de combinar-los de forma orgànica també es tradueix als episodis més autobiogràfics per part de l'autor, que tot sovint s'insereix en els relats com a protagonista amb primera persona, i que hem d'anar destriant d'entre els elements més fantasiosos o directament sobrenaturals. Alguns dels contes, com per exemple "Foreign Parts", "The Goldfish Pond and Other Stories", "Looking for the Girl" o "Cold Colours", ens endinsen en l'ambient fred i despersonalitzat de les ciutats de Londres i Los Angeles als anys 80, i recorden una mica el context en què se situa la seva novel·la Neverwhere. En molts d'ells, s'hi mostren escenes sexuals que en la majoria dels casos se centren en els detalls més embrutidors i insatisfactoris de les relacions, i que en gran part hi són com a metàfora de la buidor existencial, la incomunicació i la solitud en què viuen els protagonistes. En són bons exemples "Tastings" i "Looking for the Girl", amb un estil més entremaliat, o els força més pertorbadors "How do you think it feels?" i "Mouse". 

Finalment, també hi trobarem brillants deconstruccions de contes de fades tradicionals, com per exemple a "The White Road", en forma de poema, "Troll Bridge" i "Snow, Glass, Apples", que tanca el recull i que és una de les joies de la col·lecció, al més pur estil Angela Carter. A la introducció Gaiman també ens ofereix un altre relat amagat, "The Wedding Present", que és un dels millors del volum sencer, i que serveix com a tast del que vindrà. En definitiva, si ja sou fans de Gaiman és un llibre que segur que no us decebrà. A mi m'ha agradat tot i que hagi de reconèixer que, com em passa amb els seus reculls de relats, no tots em semblen igual de brillants i alguns d'ells em deixen totalment indiferent. Tanmateix, és un bon mostrari de l'habilitat i la versatilitat de l'autor per adaptar-se a tot tipus de contextos i estils diferents, i un bon exemple del Gaiman més enjogassat i experimental. 

Continguts: La introducció al volum ens presenta una petita explicació de l'origen de cadascun dels relats, i també ens ofereix un relat inicial, "The Wedding Present", en què un escriptor fa un regal de noces que es converteix, per a la parella protagonista, en un símbol sobrenatural i canviant de la seva relació. El primer relat, "Chivalry", tracta d'una anciana en un poblet anglès que compra el Sant Graal en una botiga solidària. "Nicholas was..." és un relat de Nadal de cent paraules en què Gaiman capgira el tradicional esperit nadalenc. "The Price" és un relat sobre un gat abandonat que arriba a la família protagonista per tal de protegir-los d'una amenaça sobrenatural. "Troll Bridge" narra les successives trobades d'un noi amb un trol amenaçador que li reclama la vida. "Don't Ask Jack" és un relat força inquietant sobre una joguina diabòlica. "The Goldfish Pond and Other Stories" està ambientat en el context de la indústria cinematogràfica de Hollywood, i és un hàbil entrecreuament de diversos relats i fils conductors. El poema narratiu "Eaten" se'ns situa en el mateix context, però és molt més fosc i inquietant. El poema "The White Road" és una reescriptura dels contes tradicionals de la guineu. "Queen of Knives" pren la forma d'un relat d'infància i té a veure amb un misteriós espectacle de màgia. "The Facts in the Case of the Departure of Miss Finch" és força similar, en tant que té lloc en un espectacle de varietats subterrani. "Changes" és una incursió de Gaiman en la ciència-ficció, que té la forma d'un esborrany del que podia haver estat un relat molt més extens o fins i tot una novel·la. "The Daughter of Owls" és un relat molt breu escrit imitant l'anglès del segle disset. "Shoggoth's Old Peculiar" és un relat ambientant a l'Innsmouth de Lovecraft. "Virus" és un poema que té a veure amb l'experiència de l'autor jugant a videojocs. "Looking for the Girl" també s'inspira en la joventut de l'autor, i és una reflexió sobre la pornografia com a simulació de l'objecte de desig. "Only the End of the World Again" també està ambientat a Innsmouth, on va parar Larry Talbot, el famós home-llop. Talbot també protagonitza el poema "Bay Wolf", una relectura força peculiar i molt divertida de Beowulf. "Fifteen Painted Cards from a Vampire Tarot" és un conjunt de microrelats al voltant dels arcans del tarot, que no m'ha semblat gaire interessant. "We Can Get Them for You Wholesale" és un relat molt imaginatiu sobre els extrems a què pot arribar la gasiveria humana. "One Life, Furnished with Early Moorcock" és un homenatge a l'impacte que tenen els llibres de Michael Moorcock en la infantesa de l'autor. El poema "Cold Colours" és la visió d'un Londres infernal durant els anys 80. "The Sweeper of Dreams" és un altre microrelat força suggestiu. "Foreign Parts" és la història d'un individu tímid i reservat que agafa una malaltia venèria. "Vampire Sestina" és un poema sobre vampirs. "Mouse" és un relat sense elements sobrenaturals, que tracta d'una relació de parella a través d'elements simbòlics força pertorbadors. "The Sea Change" és un poema sobre sirenes. "How Do You Think It Feels?" és un altre relat sobre relacions de parella, aquest cop amb un element sobrenatural afegit. "When We Went to See the End of the World" és un relat des del punt de vista d'una nena que explica una excursió familiar. El poema "Desert Wind" descriu una visió en el desert. "Tastings" és un relat força divertit que explora les dinàmiques de poder dins la relació sexual. "In the end" és una reformulació molt bella d'un relat bíblic. "Babycakes" és un altre microrelat, un dels més inquietants del recull sencer. "Murder Mysteries" és un relat dins del relat que descriu una trobada sobrenatural a la ciutat de Los Angeles. Finalment, "Snow, Glass, Apples" tanca el recull amb una reelaboració molt intel·ligent del conte de la Blancaneu. 

M'agrada: "The Wedding Present", "Chivalry", "The Price", "The Goldfish Pond and Other Stories", "We can get them for you wholesale", "One life, furnished in early Moorcock", "In the end", "Murder Mysteries" i "Snow, Glass, Apples". 

No m'agrada: Una part dels contes fan la sensació d'haver quedat en un estat primigeni de redacció. En general el recull és força desigual. 

La política de la sang (2)

Fotografia guanyadora del World Press Photo d'enguany. L'autor n'és Mohammed Salem: 

Fotografia de Mohammed Salem

Podeu veure els altres guanyadors en els següents enllaços: 

https://elpais.com/cultura/2024-04-18/las-fotos-ganadoras-del-world-press-photo-2024.html

https://beteve.cat/cultura/aquests-son-guanyadors-world-press-photo-2024-gaza/

https://www.timeout.cat/barcelona/ca/noticies/aquestes-son-les-fotografies-guanyadores-del-world-press-photo-2024-041824

Watchmen (#528)

Jo no ho vaig dir mai, tot i que recordo haver-li dit una cosa semblant a un periodista molt insistent que es negava a marxar sense el seu titular. Intueixo que l'afirmació es va modificar o se li va rebaixar el to per no ferir la sensibilitat de l'opinió pública; en qualsevol cas, jo no vaig dir mai: "El superhome existeix i és americà". El que vaig dir va ser: "Déu existeix i és americà". 

Watchmen va ser un relat original, escrit per Alan Moore i dibuixat per Dave Gibbons, que DC Comics va presentar al públic en dotze entregues durant els anys 1986 i 1987. Va ser poc després de l'arribada de tots dos autors als Estats Units, en el que va suposar una revitalització del gènere de superherois que, en aquest cas, comença a reflexionar sobre el seu propi llegat, en fa aflorar les implicacions polítiques, i ressalta especialment les ombres i els punts cecs de les narratives anteriors. Aquí, Moore i Gibbons presenten personatges que recorden superherois d'altres sagues, però per situar-los en una desviació ucrònica i distòpica de la Nova York dels anys 80, i que reflexiona, amb el to fosc i pessimista característic de les històries de Moore, sobre totes les coses que han anat malament en la política estatunidenca durant la segona meitat del segle vint. Potser va ser perquè ambdós autors eren britànics, i van saber mirar-se des de fora la tradicional narrativa triomfalista dels Estats Units, i la seva retòrica política que els presentava com a policia del món, però Moore i Gibbons presenten una brillant deconstrucció dels tòpics sobre el gènere, entreteixida amb una visió de la política, la societat i la naturalesa humana profundament pessimista i desencantada. 

La trama se'ns presenta en dotze capítols que ens van plantejant el relat sencer amb una cronologia no lineal, amb constants salts temporals cap endavant i cap enrere, i múltiples canvis de perspectiva. Al final de cada entrega se'ns presenten una sèrie de textos en prosa que afegeixen encara més detalls al relat, i que en molts casos ajuden a entendre millor el rerefons dels fets que se'ns narren i a establir connexions entre algunes de les subtrames. El punt de partida de la novel·la és l'any 1985, amb el misteriós assassinat d'un antic justicier emmascarat conegut com el Comediant. A partir d'aquest moment, un detectiu també emmascarat anomenat Rorschach inicia una investigació per tal de descobrir qui hi ha darrere del primer assassinat i d'una sèrie d'atemptats contra altres superherois retirats. A partir d'aquesta premissa, ens endinsarem en un món en què els justiciers emmascarats i superherois amb poders sobrenaturals van existir de veritat, però van ser vetats pel govern de Nixon davant del creixent descontentament de la població, que demanava que fos el cos de policia qui tornés a exercir les funcions de manteniment de la seguretat als carrers. Així doncs, els relats personals de cadascun d'aquests herois caiguts en desgràcia ens descobreixen l'auge i la caiguda de dues generacions diferents de justiciers al marge de la llei. 

En primer lloc, durant els anys 40, els Minutemen van impressionar una societat de postguerra amb el miratge d'una moralitat en blanc i negre i un estat d'innocència primigènia, que feia del triomf dels Estats Units sobre tota la resta de potències mundials un exemple de progrés sense precedents. Sota el mandat de Truman i el senador McCarthy, aquests herois es van sumint en la decadència a la vegada que intenten amagar aspectes de la seva identitat que poden ser problemàtics per a la seva imatge pública, però que només anirem descobrint a mesura que vagin passant més capítols. Ja als anys 60, una nova comunitat de justiciers pretén reviure els èxits de la generació anterior, però aquest cop amb una tecnologia molt més avançada al servei de la seva causa, i una nova arma en mans del govern dels Estats Units que pot capgirar definitivament la Guerra Freda i que deixa la bomba atòmica en no-res: el Doctor Manhattan, un superhome sorgit d'un experiment nuclear en una base secreta del govern dels Estats Units, i que té un control absolut sobre la matèria i el temps. Amb la capacitat de llegir el futur, de crear del no-res i teletransportar-se en qualsevol moment, Manhattan és utilitzat pel govern Kennedy com a peça clau per aconseguir una victòria estatunidenca demolidora a la guerra de Vietnam. La lògica rere aquest moviment tàctic és la mateixa que rere els bombardejos d'Hiroshima i Nagasaki: la mort de milers d'innocents es justifica com a pretext per evitar un nombre encara més gran de víctimes. 

La suposada bonhomia d'aquest plantejament queda en qüestió després de l'assassinat de Kennedy i la pujada de Nixon al poder que, el 1975, aprova una llei al congrés per tal de poder-se presentar a un tercer mandat. Després de guanyar Nixon les terceres eleccions, s'aprova la llei que prohibeix definitivament l'activitat dels justiciers emmascarats que no estiguin directament autoritzats pel govern. És per aquest motiu que aquesta segona generació es retira, desencantada, i torna a l'anonimat. L'única excepció n'és el superintel·ligent heroi Ozymandias que, després de revelar a la premsa que la seva identitat autèntica és la del multimilionari Adrian Veidt, inicia una carrera com a empresari d'èxit venent marxandatge de superherois. D'altra banda, només el Comediant, que ha pertangut a les dues generacions, i el Doctor Manhattan, de la segona, continuen treballant a les ordres del govern. Així és com arribem als anys 80: Nixon fa quasi dues dècades que és al poder, Woodward i l'altre han estat eliminats misteriosament, i els herois emmascarats amb prou feines són una llegenda del passat. Amb la mort del Comediant i la misteriosa desaparició del Doctor Manhattan després de ser desacreditat públicament, Rorschach s'anirà posant en contacte amb tots els supervivents de la segona generació per provar d'unir forces i descobrir qui s'amaga rere el que sembla de totes totes una conspiració. 

Així ens anirem familiaritzant amb la cronologia completa de la història, explicada a salts i de forma fragmentària, que ens anirà conduint a través d'una cursa contrarellotge per poder evitar la fi del món. A través de la lectura, totes les peces aparentment inconnexes, algunes de més instrumentals per a la trama i d'altres més aviat simbòliques, temàtiques i metatextuals, aniran encaixant en una imatge de conjunt molt més senzilla del que podia semblar a simple vista. En aquest sentit, el desenllaç de la novel·la, que no puc relatar en detall, m'ha semblat totalment satisfactori, perquè obre el debat polític que es va entreveient als marges del relat fins a la seva màxima amplitud, i revela la crítica central de la novel·la a la política estatunidenca del segle vint: Fukuyama guanya una batalla; però el desenllaç lleugerament obert suggereix que Walter Benjamin podria tenir encara l'última paraula en la guerra sencera. Rere el conflicte, que presenta un tercer partit encara més poderós per tal d'acabar definitivament amb l'oposició de contraris que suposa la guerra freda, s'hi entreveu una tergiversació simplista de la lògica hegeliana a l'hora de llegir la història: el relat de Moore critica els qui llegeixen la superioritat tècnica d'un dels dos bàndols com a signe d'una racionalitat superior - al capdavall, els Estats Units disposen de l'arma definitiva, que cap dels enemics pot arribar a replicar i, per tant, representen un pas més enllà en la cursa pel progrés - i, per tant, qualifiquen el seu èxit com a moralment bo. 

La narració contribueix, en canvi, a presentar-nos un bon catàleg de moralitats grises, que qüestionen directament la idea que els qui ens manen necessàriament han de saber el que és bo per a nosaltres. Aquesta deconstrucció del gènere arriba principalment a través del desenvolupament psicològic i moral dels personatges: cap d'ells acaba per fer-se autènticament agradós o mereixedor de la simpatia dels lectors, si no és que directament recorren a un discurs de patriotisme ultradretà per fer valdre les seves frustracions personals i polítiques. Personalment només en salvaria les dues versions de Nite Owl i la Laurie Jupiter, tot i que tots tres encarnin una mena d'idealisme desmenjat i en tot cas força autoconscient, que en cap moment resulta prou convincent sobre la pàgina. A través de la violència i la brutalitat exercida pels personatges, es fa impossible qualificar ningú que hi apareix com a heroi, i això ens fa qüestionar, precisament, què hi ha rere el discurs que glorifica determinats models de conducta dirigits a aconseguir i justificar un suposat bé superior. D'altra banda, aquest escepticisme extrem contra els qui ostenten el poder es reflecteix en la fixació del relat en el tema de les teories de la conspiració, que apareixen precisament quan el relat oficial sobre uns fets no és prou clar, i neixen de la creença que els qui ens manen ens oculten informacions essencials per tal de comprendre la realitat. 

A part de la complexitat de la seva cronologia no lineal, també hi ha la constant reflexió metatexual en què s'endinsa el relat: a través de la narració assistim al desplegament d'un còmic de pirates, que un dels personatges llegeix, i que no revelarà paral·lels simbòlics amb la resta del text fins ben bé al final de tot. Paral·lelament, també hi trobarem reflexions força pertinents i acurades sobre els subtexts psicològics i sociològics que s'amaguen rere la narrativa clàssica de superherois: la fascinació pels justiciers que es disfressen com a residu latent d'infantilisme, la necessitat per al públic de narratives escapistes davant les crisis polítiques que amenacen el present, la sexualització dels superherois per part de l'inconscient col·lectiu i la doble vara de mesurar a què es sotmeten els supereherois homes i les dones, o l'ambigua frontera que exploren aquestes narratives entre, d'una banda, la transgressió i l'exploració dels límits del que és correcte o socialment acceptat, i de l'altra la submissió a un sistema capitalista que presenta els superherois com a comoditat i mercaderia i, per tant, els fa instruments de propaganda política per part del govern de torn. Tots aquests temes es van tractant entre línies a través de la narració, sobretot en les seves trames secundàries, que per aquest motiu es fan totalment necessàries per a la imatge de conjunt: lluny de treure-li interès a la trama principal, tota aquesta riquesa en la textura i els detalls de la narració contribueix a fer d'aquesta novel·la gràfica tot un clàssic de la literatura estatunidenca del segle vint. 

Sinopsi: L'any 1985, però en una versió ucrònica dels Estats Units, es produeixen una sèrie d'assassinats i atemptats contra antics superherois que desemboquen en una escalada sense precedents de les hostilitats entre la Unió Soviètica i els Estats Units. Una sèrie de justiciers retirats hauran de treballar per resoldre el misteri en una cursa contrarellotge per evitar un apocalipsi nuclear definitiu. 

M'agrada: M'ha semblat una lectura molt recomanable especialment per la complexitat de les idees que s'hi exposen, i la forma magistral i calculada al mil·límetre en què es desplega la narració, a través de la repetició de motius i símbols, la interconnexió entre totes les històries, i una resolució final que fa encaixar a la perfecció tots els detalls dins la imatge de conjunt. El disseny gràfic de la proposta també és impressionant, i de vegades serveix a la narració principal de formes sorprenents i extremadament creatives: un exemple n'és el capítol 5, que presenta una simetria perfecta en forma de mirall entre les seves dues meitats. 

El paradís perdut de Mercè Rodoreda (#527)

La nena sembla haver-se amarat de tot el que ella i els seus van viure, de tot el que ella i els seus van veure, de tot el que van gaudir i patir. I el que escriu ho emmiralla de manera conscient o inconscient, de tant endintre que ho deu portar. Així, gràcies a les cartes podem comprovar com nombrosos esdeveniments i anècdotes de la família passen a la ficció, amb pocs retocs. I a l'últim, amb la lectura de les cartes, també ens podem adonar que l'autora ha tingut un interès escàs a donar a conèixer les dades reals de la seva vida. I és que Mercè Rodoreda, ja de ben jove, es crea una personalitat literària, la de l'escriptora que s'aparta de la realitat però hi viu estretament lligada. Com tantes autores i tants autors, d'altra banda. 

Aquest assaig de Carme Arnau es va publicar l'any 2015 i és un estudi biogràfic de l'autora catalana Mercè Rodoreda (1908-1983), però centrat només en els seus primers dotze anys de vida. És, així doncs, un retrat de la seva infantesa, que va passar amb la seva família a la casa de l'avi matern, el Casal Gurguí, al barri de Sant Gervasi. Com Arnau ens explica a la introducció al llibre, aquests anys d'infantesa són essencials per comprendre l'obra de Mercè Rodoreda, que fa de la infantesa, i de la pèrdua de la innocència que se'n segueix, un dels seus temes centrals. De fet, l'estudi s'emmarca al voltant d'una figura elusiva per la seva absència en el text: l'oncle de Rodoreda, Joan Gurguí, el germà de la seva mare - o el tio americano, com era conegut per la família - que es trobava emigrat a Argentina durant aquests anys d'infància de l'autora. Tots els membres de la família - l'avi de la Mercè, Pere Gurguí, la seva mare Montserrat Gurguí, el seu pare Andreu Rodoreda, i ella mateixa quan va ser prou gran - li escrivien assíduament. Arnau es dedica a desgranar el món de la infantesa de Rodoreda precisament a partir de les cartes que Joan va conservar, mentre que l'altra meitat de la correspondència es va perdre. Aquest personatge, central per a la vida familiar fins i tot des de la seva absència, esdevindrà també un punt d'inflexió en la vida de l'autora, quan finalment torni a Barcelona l'any 1921: aquí el flux de la correspondència s'estronca definitivament, però de la biografia de l'autora sabem que la trobada havia de ser per força decisiva. Ella i l'oncle matern s'acabarien casant l'any 1928, just el dia que Mercè complia vint anys. 

Així doncs, el relat que ens ofereix Arnau és en gran part un misteri: l'assaig es recrea en el món idíl·lic de la infantesa de Rodoreda i el seu context històric i social, mentre que la pèrdua de la innocència només se'ns ofereix a l'epíleg, a través d'unes esparses notes de diari de quan l'autora tenia setze anys, moment en què es va formalitzar el prometatge. A través de les dades que extreu de les cartes, Arnau ens reconstrueix un ambient històric, el de Barcelona durant les primeres dècades del segle vint, que seria clau per entendre els escenaris de les principals novel·les de Rodoreda, i gran part de l'imaginari simbòlic i personal de l'autora. Així accedirem a un món aïllat i custodiat per les flors i els àngels, una mena de paradís terrenal que serà enyorat i anhelat constantment a través de la memòria un cop sigui perdut. La família Gurguí, de fet, se'ns presenta com a força excèntrica i bohèmia per al context social de l'època. Pertanyien a la petita burgesia però la seva situació econòmica era precària, en part pel caràcter hedonista i dispendiós de l'avi, Pere Gurguí, amant de les arts i de les lletres, i associat al catalanisme polític a través de la Unió Catalanista i el diari La Renaixença. La resta de la família estava formada pels pares de Rodoreda, Montserrat Gurguí i Andreu Rodoreda, tots dos també amb inclinacions artístiques. El monument a Jacint Verdaguer que l'avi Gurguí va fer erigir al mig del jardí de la torre familiar va presidir la infància de Rodoreda, marcada pels jocs i les celebracions familiars a la casa de Sant Gervasi. 

De fet, la petita Mercè de seguida va esdevenir el centre de la constel·lació familiar, amb un tarannà artístic i una intel·ligència precoç que els adults alimentaven constantment. En aquest món d'infantesa ja trobarem gran part de l'imaginari que llegirem posteriorment a les seves novel·les: les flors i els ocells, els objectes d'ús quotidià i les joies familiars que tan ben descrits queden en la prosa de Rodoreda, però també altres imatges de la infantesa que poden resultar més pertorbadores en tota la seva ambigüitat i potencial desestabilitzador. Per exemple, hi ha el fred que ha de patir la família durant els mesos d'hivern en una torre aïllada al nord de la ciutat, la presència de les rates al casal familiar, o la constant amenaça de la malaltia i la mort, en la mesura que la infància de Rodoreda es va veure marcada per dues epidèmies de gran impacte a l'època: la del tifus el 1914, propagada a través de la xarxa d'aigües de la ciutat, i la de la grip espanyola de 1918. A més, Carme Arnau també ens va descobrint moments de la vida familiar una mica més difícils de desxifrar, reconstruïts només a partir d'una meitat de la correspondència: un dels episodis més misteriosos és l'amistat de la família amb dues germanes que treballaven d'amants mantingudes, i que per aquest motiu gaudien d'una situació econòmica molt més relaxada que els Gurguí, mentre que també queda en un pla indefinit quins sentiments devia experimentar Joan Gurguí davant les constants demandes de diners per part de tots els membres de la família. 

El pas a la maduresa de l'escriptora ve marcat per l'abandó de l'escola per tal de preparar-se per a un futur matrimoni: un ambient domèstic i un rol predeterminat socialment que, com després revelaran les seves novel·les, se li feien opressius. No se'ns aclareix fins a quin punt Rodoreda es va enamorar del seu oncle o si va ser una decisió estratègica dels adults de la família, motivada per raons econòmiques i influïda sobre l'adolescent: possiblement van ser totes dues coses a la vegada, com els diaris de Rodoreda i la seva novel·la Aloma deixen entreveure. El que sí que queda clar és que des de ben petita la figura de l'oncle, encara que des de l'absència, és una peça clau de la constel·lació familiar, i gran part de la tensió durant la lectura es forma precisament per aquesta absència, i pel diàleg constant que estableix amb els detalls, quasi inexhauribles, sobre la vida quotidiana de la família que ens presenten les cartes. És una recomanació de lectura molt atractiva si us interessa la biografia i l'obra de Mercè Rodoreda, precisament perquè ens demostra com ambdues facetes de la seva vida són difícils de destriar. 

Continguts: El paradís perdut de Mercè Rodoreda és un estudi biogràfic sobre la infantesa de Mercè Rodoreda, des del seu naixement fins a l'edat de dotze anys. Es divideix en dues parts: la primera està dedicada al context històric i els antecedents familiars, i en aquesta secció els capítols ens ofereixen diversos eixos temàtics sobre aspectes concrets de la vida de la família Rodoreda-Gurguí i de la Barcelona de l'època. La segona part, dividida en dues seccions una mica més llargues, ens narra l'evolució de la subjectivitat de Mercè Rodoreda des del punt de vista de la seva educació i els seus aprenentatges emocionals i vitals. Finalment, un breu epíleg ens ofereix alguns fragments d'un diari posterior que va mantenir la Rodoreda adolescent, i que ofereixen certa perspectiva sobre la pèrdua de la innocència de l'autora, o la seva ambivalència última respecte a aquest món perdut de la infància. 

M'agrada: El gran detall de l'exposició i les quasi inesgotables referències de detalls biogràfics que acaben tenint un reflex directe en les obres de ficció de l'autora, sobretot Aloma, El carrer de les Camèlies, La plaça del Diamant i Mirall trencat. També m'ha agradat la cura amb què Arnau acara la informació que obté de les cartes de l'època amb les elaboracions posteriors que Rodoreda fa de la seva pròpia biografia, de forma que acabem veient com Rodoreda, a les antípodes de la literatura del jo, crea el seu propi imaginari literari fins i tot des de la seva pròpia vida, donant-li forma com si es tractés d'una ficció. 

Adéu a Maryse Condé

Avui s'acomiada Maryse Condé, veu indispensable de la narrativa postcolonial en llengua francesa. 

https://www.ccma.cat/324/mor-lescriptora-maryse-conde-veu-de-la-literatura-caribenya/noticia/3285024/

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2402843-mor-maryse-conde-escriptora-feminista-i-difusora-de-la-cultura-africana-al-carib.html

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/mor-maryse-conde-escriptora-caribenya-eterna-candidata-nobel-literatura_1188858_102.html