"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

29 de juny de 2018

Desobediència civil (#198)

Penso que primer hauríem de ser persones, i després subjectes. No és tan desitjable cultivar el respecte per la llei com pel que és just. L'única obligació que tinc dret a assumir és fer en tot moment el que penso que és correcte. 

L'estiu de 1846, enmig de la seva estada a Walden, Thoreau va al poble a fer-se adobar una sabata i acaba passant una nit a la presó. El motiu: es va negar a pagar una taxa del cens, perquè s'oposava a la campanya mexicana dels Estats Units, que va envair el seu veí per motius purament territorials. Thoreau s'emprenya amb el seu govern per la injustícia de la guerra mexicana, i afegeix aquesta injustícia a la injustícia de l'esclavitud, així que es nega a seguir finançant un govern que serveix propòsits injustos. Val a dir que uns familiars van pagar la taxa i Thoreau va sortir en llibertat el matí següent - fins aquí l'aventura - però el text que va sorgir de l'experiència, Desobediència Civil, publicat tres anys després, fa suposar que l'emprenyada va durar més que això. Thoreau, de fet, introdueix un factor a la història de la filosofia política que canviarà la política dels segles que vindran fins als nostres dies: la idea que si una llei és injusta, no solament tens dret a desobeir-la, sinó que tens el deure moral de fer-ho. El concepte de la desobediència civil és innovador perquè reinsereix la consciència moral de l'individu dins de l'esfera política, i perquè alimentarà directament el concepte de societat civil. La violència queda per primer cop desvinculada del concepte de revolució: "el que s'ha fet bé una vegada, queda fet per sempre". La seva importància històrica és indiscutible: inspirarà un segle després la fi del colonialisme arreu del món a través de la seva influència en el moviment d'independència de l'Índia, i tindrà continuïtat al cor mateix dels Estats Units als moviments pels drets civils, així com també continuarà ressonant una vegada i una altra en totes les protestes de la societat civil arreu del món fins als nostres dies. El fet que la democràcia és molt més que emetre un vot cada quatre anys sinó que, com a ciutadans, tenim el deure de ser demòcrates les vint-i-quatre hores del dia és rellevant aquí perquè posa l'accent de la política en l'acció: la resistència pacífica pot arribar a ser revolucionària, en el sentit més simple i planer del terme "revolució", és a dir, entenent revolució com a canvi o transformació radical d'un sistema preestablert. Perquè l'accent de la proposta segueix estant centrada en l'individu: no podem concebre una comunitat on els individus no tinguin consciència. Aquesta és el que ens permetrà llegir les lleis com a productes humans, no com a revelacions ni textos sagrats. I quan una llei és injusta, la consciència moral passa per davant. La reflexió és una crítica profunda sobre el propi concepte de democràcia: on queden les minories en un govern de majories? No tenen dret a actuar quan la majoria és injusta? No tenen dret a avaluar on van a parar els seus impostos? Així doncs, la democràcia no és donar una carta blanca a uns determinats agents de govern durant una legislatura; és sotmetre aquests a l'escrutini més estret possible, denunciar les seves injustícies i canviar el sistema quan aquest es declara incompetent. Desobediència civil esdevé el text fundacional de la lluita no violenta, i només cal llegir-lo i mirar al voltant per observar com el seu missatge continua fresc i vigent com el primer dia. 

Continguts: Thoreau exposa en aquest assaig el seu concepte de desobediència civil, per tal de justificar la seva estada a la presó durant l'estiu de 1846. La injustícia de l'esclavitud als Estats Units i la invasió de Mèxic són els dos principals focus de la indignació de Thoreau, i el text esdevé un al·legat imprescindible a favor de la llibertat dels individus per fer-se valer davant de sistemes i governs injustos. 

M'agrada: És un d'aquells textos que respira veritat, i que tothom - i tothom que s'anomeni demòcrata - hauria de llegir. #Llibertat Jordis #LlibertatPresosPolítics

23 de juny de 2018

Jornada de reflexió (6)

Violadors sentenciats posats en llibertat i representants democràtics en presó preventiva sense haver estat jutjats. Més enllà de la qüestió política, que ja pesa prou en si mateixa, els esdeveniments apunten al problema del sistema judicial espanyol. Aquí, el problema no és tan sols que els jutges puguin arribar a jutjar algú per les seves idees; el problema, i el que fa por de debò, són les idees mateixes dels jutges. 



Durant la mateixa setmana, dues crisis migratòries pel mateix preu: Europa no sembla gaire avergonyida del lamentable espectacle ofert al món mentre els seus estats s'encolomen immigrants els uns als altres i desperten fantasmes del feixisme; Estats Units es desperta de l'anestèsia amb els crits d'infants engabiats. 



Arriba l'estiu i li donem la benvinguda amb aquestes desferres. Què cremarem, aquest vespre a la foguera? 

20 de juny de 2018

Caminar (#197)

Potser, quan al cap dels segles la llibertat americana s'hagi convertit en ficció del passat, - ja que és, fins a cert punt, una ficció del present, - els poetes del món seran inspirats per la mitologia americana. 

Aquest és un text estrany. En realitat, no tenia uns objectius gaire clars quan vaig agafar del prestatge el volum Walden and Other Writings de Thoreau. L'únic que volia era llegir Walden per primera vegada i rellegir Desobediència civil, un text de capçalera de la història de la filosofia política, al qual vaig fer unes quantes voltes quan vaig estudiar el màster primer, i després vaig retrobar a literatura dels Estats Units. Em vaig decidir a llegir Walking perquè vaig descobrir que l'any passat es va editar en català com a Caminar (Angle Editorial, traducció de Marina Espasa), i vaig sentir curiositat per saber què contenia aquest assaig, i per què mereixia aquesta traducció. Me l'imaginava com una mena de seqüela de Walden. En realitat no ho és: tenen un cert aire de família, però Caminar és un assaig força posterior, de 1862. Hi manté motius i idees en comú, per suposat, sobretot pel que fa a la relació de l'ésser humà amb la natura, la necessitat de viure el moment present i aquesta mena d'embat cap endavant que planteja el projecte transcendentalista, però el to d'aquest escrit em va sobtar per inesperat. Si Walden em va recordar força la poesia de Whitman, aquí no he pogut evitar sentir ressons de Nietzsche en determinats moments. El projecte vitalista esdevé qüestió de blancs o negres, i en els seus moments més exaltats perd de vista la perspectiva universalista que ell mateix predica. Hi ha un moment en què l'escrit es transforma en una mena de pamflet del retòric "Go West" americà, i desdenya Europa per antiga i esgotada, i abraça l'experiència de la fundació dels Estats Units com a projecte polític completament nou, encara que aquest inclogui una expansió territorial per part de la població blanca com a mínim qüestionable. És cert que aquí Thoreau respon al clima cultural de la seva època, i que potser és més fàcil jutjar amb més d'un segle de diferència, però fins i tot així el to acaba essent un punt inquietant en alguns moments, precisament per aquests motius històrics. Per això m'agrada el Thoreau profètic que ens regala les paraules que he posat al capdamunt d'aquesta ressenya: em sembla que les he interpretades un pèl massa alegrement, però em fa gràcia de totes formes aquesta lectura de la llibertat americana com a ficció del passat que alimenta la mitologia americana en la literatura posterior. Quasi com si Thoreau interpretés, en aquest punt, el seu propi text des de fora. Ara bé, tot i els moments d'inquietud i estranyesa, el text té els seus punts forts: comparteix amb Walden aquesta aposta impenitent per la llibertat de l'individu com a únic criteri per a la vida que val la pena, i abraça plenament la natura com a model per a aquesta vida. Els paràgrafs finals ho inunden tot de llum - acaba tractant els lectors més com a espectadors que no pas com a lectors - i ens deixa amb un al·legat optimista i encoratjador a favor de brillar sempre més i millor. 

Continguts: Walking és un assaig breu publicat per Thoreau l'any 1862. Tot i que el text comença parlant del que l'autor entén per passejar, de seguida s'embarca en digressions sobre la cultura del seu moment, el concepte de civilització i, per descomptat, els boscos i la seva flora i fauna.  

M'agrada: Els últims paràgrafs, que deixen el text en el seu punt més alt. 

No m'agrada: És un assaig que perd una mica en la comparació amb Walden i Desobediència Civil. 

16 de juny de 2018

Fragments de Walden

de Henry David Thoreau. Si llegiu el llibre, en trobareu més i de millors. La traducció és meva.

Fes el temps que fes, en qualsevol moment del dia o de la nit, m'he preocupat per millorar el moment possible, i fer-ne una marca al meu bastó; estar-me dempeus allà on es troben dues eternitats, el passat i el futur, que és precisament el moment present; trepitjar aquesta línia. Em perdonareu les obscuritats, perquè hi ha més secrets en la meva ocupació que en la de la majoria d'homes, i tot i així no són voluntaris, sinó inseparables de la seva pròpia naturalesa. De bon grat explicaria tot el que en sé, i no pintaria mai "Prohibida l'entrada" a la meva porta. (Economia)

Allà on seia, hi podia viure, i el paisatge irradiava de mi d'acord amb això. (On vaig viure, i per a què vivia) 

Els futurs habitants d'aquesta regió, sigui on sigui que construeixin les seves cases, poden estar segurs que se'ls ha anticipat. En tenia prou amb una tarda per fer del terreny un hort, un bosc, una pastura, i per decidir quins roures o pins es quedarien davant de la porta, i quins seria més aconsellable talar; i aleshores ho deixava reposar, potser en guaret, perquè un home és ric en la mesura de tot allò que es pot permetre deixar estar. (On vaig viure, i per a què vivia) 

Vaig anar als boscos perquè desitjava viure deliberadament, afrontar tan sols els fets essencials de la vida, i provar d'aprendre el que m'havia d'ensenyar, per no descobrir, en morir, que no havia viscut. No desitjava viure allò que no és vida, perquè viure és tan preciós; ni desitjava practicar la resignació, a menys que fos completament necessària. Volia viure profundament i xuclar el moll de l'os de la vida, viure una vida tan robusta i espartana que posés en retirada tot allò que no és vida, segar i afaitar arran, acorralar la vida en un racó i reduir-la als seus termes més simples i, si resultava mesquina, aleshores treure'n la mesquinesa més completa i genuïna, i fer-la pública per al món; o si resultava sublim, conèixer-la de primera mà, i ser capaç de relatar-la fidelment en la meva propera digressió. (On vaig viure, i per a què vivia) 

Si et poses davant d'un fet cara a cara, veuràs el sol brillar sobre els seus dos costats, com si fos una simitarra, i sentiràs el seu tall suau partint-te a través del cor i el moll de l'os, i així conclouràs feliçment la teva cursa mortal. Ja sigui vida o mort, tan sols desitgem realitat. Si de debò ens estem morint, posem-nos a escoltar els panteixos a la gola i sentir el fred a les extremitats; si som vius, anem per feina. (On vaig viure, i per a què vivia) 

Tinc, per dir-ho així, el meu propi sol, i la lluna i els estels, i un petit món per a mi tot sol. (Solitud)

Tanmateix, de tots els personatges que he conegut, potser Walden és el que desgasta menys, el que es manté més pur. Molts homes s'hi han comparat, però pocs mereixen l'honor. Encara que els llenyataires hagin talat primer una riba i després l'altra, i els irlandesos hi hagin construït les seves porqueres, i la via del tren hi passi per la vora, i els repartidors de gel l'hagin afaitat, ell mateix no canvia, la mateixa aigua on vaig posar els ulls de jove; sóc jo qui canvia. (...) És l'obra d'algú valent, de ben cert, en qui no hi havia engany! Va arrodonir l'aigua amb la mà, la va aprofundir i aclarir amb el pensament, i la va deixar com a llegat a Concord. Li veig, al rostre que té, el mateix pensament; i quasi em surt de dir: Walden, ets tu? (Els llacs) 

El Cel és sota els nostres peus igual que sobre els nostres caps. (El llac a l'hivern) 

Molts fenomens de l'hivern suggereixen una tendresa inexpressable i una delicadesa fràgil. Estem acostumats a veure aquest rei descrit com un tirà groller i salvatge; però amb la gentilesa d'un amant adorna els rínxols de l'estiu. (Primavera)

De la mateixa forma en què estem disposats a explorar i aprendre-ho tot, necessitem que les coses siguin misterioses i inexplorables, que la terra i el mar siguin infinitament feréstecs, que no puguin ésser recorreguts ni cartografiats perquè sigui impossible. No ens la podem acabar mai, la natura. (...) Necessitem veure transgredits els nostres propis límits, i veure vida pasturar lliurement allà on nosaltres no podem anar. (Primavera)

Vaig deixar els boscos per una raó igual de bona. Potser em semblava que tenia moltes altres vides per viure, i que no podia perdre més temps en aquesta. És curiós amb quina facilitat i insensibilitat caiem en una ruta en particular, i ens en fem un camí trillat. Encara no m'hi havia estat una setmana que ja havia obert un camí des de la meva porta a la riba del llac; i encara es pot reconèixer perfectament tot i que ja fa cinc o sis anys que el vaig trepitjar. (Conclusió) 

En la mesura que simplifiquis la teva vida, les lleis de l'univers et semblaran menys complexes, i la solitud no serà solitud, ni la pobresa pobresa, ni la feblesa feblesa. Si has construït castells en l'aire, no cal que sigui treball perdut; allà és on han de ser. Ara posa-hi fonaments a sota. (Conclusió)

Per més mesquina que sigui la teva vida, vés a trobar-la i viu-la; no te n'amaguis ni la insultis. No és tan dolenta com tu. Com més ric ets més pobra et sembla. El primmirat trobarà defectes fins i tot al paradís. Estima la teva vida, pobra com és. (Conclusió)

La llum que ens apaga els ulls ens sembla foscor. Només hi ha albada si ens troba desperts. El dia és més gran que l'albada. El sol no és res més que un estel del matí. (Conclusió)

Walden al novembre. Concord, MA. Font

13 de juny de 2018

Walden (#196)

Vaig anar als boscos perquè desitjava viure deliberadament, afrontar tan sols els fets essencials de la vida, i mirar d'aprendre el que m'havia d'ensenyar, per no descobrir, en morir, que no havia viscut.

Aquesta és la història d'un home, un bosc, una cabana i un llac. S'asseu dins la cabana com una aranya en la foscor, i se n'adona que el paisatge irradia d'ell mateix. Va anar als boscos perquè volia viure deliberadament; en va tornar perquè li semblava que estava caient en la rutina. L'escriptor i filòsof transcendentalista Henry Thoreau (1817-1862) va viure en una casa construïda per ell mateix a la riba de l'estany Walden de l'estiu de 1845 a setembre de 1847. La cultura popular ha idealitzat l'aventura de Thoreau com a rebuig a la societat i recerca d'una vida més pura i autèntica - no puc evitar pensar en la desgraciada aventura de Christopher McCandless, per exemple, o El club dels poetes morts, que pren la cita més vitalista del llibre i n'omet els moments més introspectius. Però l'error interpretatiu més important que Walden ha patit és precisament veure Thoreau com un ermità que busca la solitud. No va ser exactament una escapada de la societat; més aviat una mena d'experiment vital per tal de buscar una societat més àmplia. El llac es trobava als afores de la ciutat de Concord, a l'estat de Massachussets, i el tren hi passava a prop. Anava al poble a visitar els parents i amics, i també rebia freqüents visites d'amics i gent que passava per allà. Mentre hi va ser, va construir la seva pròpia casa, va cultivar mongetes, va patinar pel llac glaçat i va aprendre tot el que va poder de la fauna i flora autòctones. També es va enamorar de Walden, i hi va veure un món sencer reflectit a les seves aigües. Va observar el procés de desglaç del llac durant dies; amb una precisió científica va mesurar les bombolles d'aire que es desfeien dins del glaç i en va cronometrar la velocitat; després, va apartar la mirada menys d'un segon, i la primavera havia arribat de cop. Walden és un text complex i difícil com l'experiència mateixa que descriu, i costa encaixar-lo en un gènere en concret. No són exactament unes memòries, sinó més aviat unes meditacions filosòfiques al voltant de l'experiència al bosc. Tanmateix, la reflexió filosòfica queda entreteixida en una prosa densa i poètica, a mig camí entre la narració i la descripció. El programa teòric és el del transcendentalisme, amb la seva aposta per la sacralitat de la vida i de la natura, però de vegades la bellesa de les imatges evocades per Thoreau acaba essent més poderosa que el propi missatge. La seva abraçada innocent i meravellada a la realitat, més que a la vida, recorda en certs moments la poesia de Whitman, i ens convida a una passejada pels boscos que a estones es fa més atractiva que les reflexions filosòfiques mateixes. La seva crítica a la propietat sembla un punt massa fàcil des de la perspectiva de l'home blanc i privilegiat, i en els passatges més moralistes adopta un to excessivament alliçonador amb els seus congèneres. És un llibre que no es pot forçar, i que s'ha de llegir amb la mateixa tranquil·litat que l'autor posa en les seves pàgines. Walden és rellevant per tants motius que costaria enumerar-los: és un dels textos fundacionals de l'ideal o el relat d'innocència de la nació americana, que resultarà problemàtic a posteriori perquè ometrà tants i tants relats paral·lels de comunitats oprimides i silenciades. Els natius americans són, per exemple, una mena de presència fantasmagòrica del passat per a Thoreau, i la relació que estableix amb els treballadors i petits agricultors de la zona no deixa de ser, com a mínim, ambivalent. Tanmateix, és innegable que el llibre és un testimoni autèntic i vital del que significa ser fidel a un mateix i portar aquesta autenticitat fins a les últimes conseqüències. En contra del que pugui semblar, Thoreau no està imposant un estil de vida als seus congèneres, ni prova de vendre que aquesta forma de vida és la millor: si no, no se'n retiraria dient que li falten moltes altres vides per viure i que ja ha esmerçat prou temps a Walden. El que prova de transmetre és que un projecte vital és quelcom que ningú pot arribar a decidir per un altre, i per més obvi que ens pugui semblar avui dia, no està gens malament que de tant en tant algú ens ho recordi. 

Continguts: A Walden Thoreau hi narra l'experiència viscuda durant un dels anys que va passar a la cabana del llac Walden, prop del seu Concord natal. Consta d'una sèrie de seccions en què va desgranant les seves reflexions sobre múltiples temes, com l'economia, la lectura, la solitud i les visites, el conreu de mongetes, la fauna del llac i del bosc, l'hivern i la primavera, i així successivament. A la segona secció, "On vaig viure, i per a què vaig viure", hi exposa les seves motivacions principals, que queden arrodonides i matisades a l'epíleg.

M'agrada: Un llac que conté un món - el món - a dins. 

9 de juny de 2018

La domesticación del azar (#195)

L'esdeveniment conceptual més important de la física del segle vint va ser el descobriment que el món no està subjecte al determinisme. La causalitat, durant molt de temps bastió de la metafísica, va quedar derrocada, o almenys inclinada i en suspens: el passat no determina exactament el que passarà després. 

Aquesta obra del filòsof canadenc Ian Hacking ha estat una descoberta molt curiosa dels últims temps. El tema d'investigació de Hacking és l'evolució de la teoria de la probabilitat en el marc de la història de la ciència. L'emergència de l'estadística canvia definitivament la concepció determinista de l'univers, és a dir, la idea que una mateixa causa ha de provocar necessàriament el mateix efecte. El que trobarem seran tendències i correlacions, però el determinisme quedarà desterrat definitivament de la ciència a partir del primer terç del segle vint. L'adveniment de la mecànica quàntica i la teories del caos només confirmarà una evolució científica que es pot rastrejar cap enrere fins a meitat del segle divuit: a aquest desterrament definitiu de la noció de la causalitat hi contribuiran, d'una banda, l'aplicació de les teories probabilístiques en la teoria i, a la pràctica, el naixement de l'estadística i la seva aplicació a l'estudi de l'univers i els fenomens humans. Ens trobem davant d'un corrent que acaba afectant les ciències formals i les empíriques, però que també donarà forma al que coneixem com a ciències humanes a partir del segle dinou, que s'independitzaran definitivament de la metafísica i la moral. El camí és molt més tortuós del que sembla al principi: el problema de tot plegat és que no es tracta d'una substitució neta d'una metafísica determinista per un model probabilístic que introdueix l'atzar i la contingència en l'equació, sinó que aquest model probabilístic acaba imposant en l'univers físic i en el món humà una necessitat d'un altre tipus, la regularitat dels esdeveniments probables que acaba amenaçant fins i tot la mateixa noció de llibertat. El poder de les estadístiques semblarà permear-ho tot, i investirà els naixents estadígrafs d'una habilitat per categoritzar la realitat que els farà coquetejar amb conceptes com el tipus criminal i l'eugenèsia. A la vegada, aquest és un procés que queda subjecte a diferents projectes polítics depenent del país en què es produeixin: l'aplicació de l'estadística no comportarà les mateixes conseqüències en estats liberals com Anglaterra o França o a l'imperi Prussià, marcat teòricament per una visió de la nació més holística. És una obra recomanable, tot i que només interessarà a qui tingui un coneixement previ sobre filosofia i història de la ciència i vulgui aprofundir en conceptes filosòfics que han influït decisivament en la forma de concebre la ciència a partir del segle vint. 

Continguts: El llibre descriu per ordre cronològic l'evolució de la ciència estadística i de la teoria probabilística a través dels segles divuit i dinou, des del naixement de l'estadística al segle divuit a través dels censos i d'uns sistemes burocràtics creixents i cada cop més omnipresents, fins a les teories probabilístiques de C. S. Peirce, que obren la porta a les investigacions sobre el caos. 

M'agrada: L'abast de la proposta és realment molt ampli, ja que cobreix l'evolució durant aquests segles de les ciències empíriques, les teories matemàtiques de la probabilitat i les ciències humanes i socials, així com certs aspectes de filosofia política que es deriven dels plantejaments descrits. A mi, en particular, m'ha ajudat a entendre una mica millor el clima acadèmic i el context històric en què escriu Nietzsche i la base de les seves trifulgues amb Comte. 

6 de juny de 2018

Amarga victòria (#194)

És un estil exhibicionista amb una conseqüència, en el cas de Davis en particular: si el paper requeria que l'espectador l'odiés, ella feia que l'odiés. Molts actors diuen que els agrada fer de dolent i de pinxo, d'harpia i de meuca, però pocs han igualat la capacitat de Davis per exposar-se a convertir-se en objecte d'absolut menyspreu de l'espectador, o fins i tot per encoratjar aquest menyspreu obertament. 

Aquest llibre d'Ed Sikov, publicat el 2007, recull la biografia de l'estrella de cinema Bette Davis (1908-1989) i cobreix els principals esdeveniments de la seva vida professional i personal, sense ser tan exhaustiu com On Sunset Boulevard, el volum del mateix autor sobre Billy Wilder. Bette Davis va ser una gran actriu que va gaudir de la seva època de glòria durant els anys 30 i 40. La culminació de la seva carrera va ser All About Eve, de 1950 i, tot i que va continuar treballant de forma constant durant les següents tres dècades i no es va retirar mai, més enllà d'aquest moment es va limitar a pel·lícules menors, productes per a la televisió, i algunes incursions més o menys exitoses al teatre de Broadway. L'única excepció és, probablement, What Ever Happened to Baby Jane? (1962), una obra que ha esdevingut tan icònica com autènticament inclassificable. Aquest volum, doncs, en l'estil organitzat i planer d'Ed Sikov, ens ofereix un recorregut per la carrera de l'actriu, i apunta a diversos motius per a aquesta llarguíssima decadència. D'una banda, els seus dies de glòria s'expliquen per la relació amb la Warner, l'estudi que la va convertir en una estrella. Tot i el malcontentament de Davis amb els seus productors i els seus intents de trencar el contracte amb ells anys abans que expirés, va ser l'antiga manera de fer dels estudis el que va donar a Bette Davis el seu segell personal, que aconseguia aixecar productes mediocres gràcies a l'aura i el particular estil de les seves interpretacions. El seu ritme de treball, imposat per contracte, ascendia a unes quatre pel·lícules a l'any, que ella no podia escollir i que incloïen productes mediocres que ella elevava amb les seves interpretacions icòniques de dones fortes i independents, en els millors dels casos, o obertament malèvoles, i devoradores d'homes, que l'encasellarien finalment en papers de femme fatale maquinadora. Després de l'època daurada dels grans estudis, va provar de reeditar aquests èxits passats corrent el risc de tornar-se repetitiva. Un segon motiu seria que el seu talent i la seva originalitat van acabar per jugar en contra d'ella: l'èxit i el reconeixement li van venir molt aviat, amb pel·lícules com Of Human Bondage (1934), Dangerous (1935), Jezebel (1938), Dark Victory (1939), The Letter (1940), The Little Foxes (1941), i Now, Voyager (1942). Amb trenta anys, ja tenia dos premis Oscar, per Dangerous i Jezebel. En aquestes dues dècades sovint interpretava papers de dones més grans que ella, cosa que la va perjudicar a l'hora de trencar amb l'estereotip i de trobar papers adequats amb la seva edat. És per això que la Margo Channing de All About Eve (1950) va ser el seu paper més autobiogràfic. El tercer motiu, tan decisiu com els altres, va ser la seva pròpia personalitat, agressiva i histriònica fins a extrems insostenibles, que va tensar les relacions amb companys de repartiment, productors, subordinats, i sobretot, amb els directors. Amarga Victoria, per tant, també ens presenta una crònica de la seva vida privada, que va venir marcada pels matrimonis fallits i l'ambivalent relació que va mantenir amb els seus fills. Ed Sikov apunta a ansietats i inseguretats encobertes rere aquesta actitud de despotisme, i ofereix un relat de l'estrella que, com s'apressa a deixa clar des del principi, no pretén ser agradosa per al lector. Bette Davis preferia fer-se odiosa a la gran pantalla quan el paper ho requeria, i és més recordada pels seus papers de dolenta que per altres tipus de personatges. Per bé o per mal, la línia que separava el personatge de la seva persona també es va anar desdibuixant amb els anys. 

Continguts: El llibre divideix la biografia de Bette Davis en tres parts. La primera part cobreix la infància i els anys de formació, així com els primers èxits amb la Warner fins a 1937, any en què la situació d'explotació a què la sotmet l'estudi comença a canviar a causa del procés judicial que l'actriu va obrir contra la productora. Tot i que Davis va perdre la demanda i el contracte no es va dissoldre, els productors li van deixar més llibertat a partir de llavors i van començar a incloure-la en productes de més qualitat. La segona part entra en l'època daurada de Davis com a estrella consolidada. El 1938 rep el seu segon Oscar i a partir d'aquí comença a encadenar un èxit rere l'altre. A la vegada, la seva vida privada es va tornant cada cop més tempestuosa i els seus problemes de salut relacionats amb l'ansietat cada cop més acusats. Aquesta segona part acaba amb el trencament definitiu amb la Warner, l'any 1949, després del fracàs de Beyond the Forest. La tercera part reuneix la resta de la carrera de Bette Davis fins a la seva mort, que és força variada i desigual. Després de l'èxit rotund de All About Eve el 1950, comença la decadència de l'estrella, que es veu obligada a reinventar-se constantment per tal de mantenir-se en actiu. 

M'agrada: És una aproximació força planera i detallada a la vida i carrera d'una icona del cinema del segle vint. 

No m'agrada: Hi ha poca anàlisi de les pel·lícules, i en general no és tan detallat com On Sunset Boulevard. 

2 de juny de 2018

El fantasma de Canterville i altres relats (#193)

La majoria d'homes i dones es veuen obligats a representar papers per als quals no tenen preparació. Els nostres Guildensterns ens interpreten Hamlet, i els nostres Hamlets han de fer gracietes com el príncep Hal. El món és un teatre, però els papers estan mal repartits. 

Aquest volum de contes d'Oscar Wilde (1854-1900) recull tres col·leccions de relats del famós autor: El Príncep Feliç i altres contes, publicada per primera vegada el 1888; Una casa de magranes, publicada el 1892, i El crim de Lord Arthur Savile i altres relats, publicada per primer cop el 1891, el mateix any que El retrat de Dorian Gray. És un recull de contes totalment recomanable, tot i que he de reconèixer que m'ha tret de la zona de confort durant la major part de la seva lectura. Hi havia uns quants relats que ja havia llegit amb anterioritat en altres antologies, i altres han representat una autèntica descoberta, i en tot moment l'experiència de lectura ha estat lleugerament pertorbadora, però al capdavall totalment hipnòtica. El Príncep Feliç i altres contes recull un conjunt de relats per a infants. El seu cantó fosc és un punt massa mòrbid per al meu gust, i l'al·legoria un punt massa evident en alguns casos, però es fa palès, només començar a llegir, que diuen molt sobre la persona que els va escriure i el seu programa estètic. "El Príncep Feliç" comença amb els habitants d'una ciutat provinciana fent judicis estètics i morals sobre la imatge del príncep, i acaba amb les autoritats de la ciutat horroritzats davant la porqueria en què s'ha acabat convertint. Potser és així que Oscar Wilde exorcitzava les seves ansietats per la seva presència pública, però també és cert que costa establir paral·lels entre la persona real i la seva creació artística, especialment en aquest cas en què els contes són extremadament ambigus respecte a la seva concepció del desig i de l'amor. La majoria d'ells parlen de l'amor com a pulsió que destrueix i consumeix l'individu, i que es veu irremeiablement reduïda a no ser corresposta. Aquest amor representa un ideal de bellesa o de puresa quan s'orienta a l'objecte de desig, però esdevé autènticament monstruós quan l'amant es replega sobre si mateix, i el seu desig esdevé egolatria. Per això, al seu ideal de puresa li correspon un ideal de mesquinesa: un amor a un mateix que es perd en vanitat, com a "El famós coet", o es transforma directament en relació tòxica a "L'amic devot". Una casa de magranes ens ofereix un recull de contes un pèl més llargs, on Wilde deixa anar la seva habilitat descriptiva per atrapar-nos en una mena de pastitxos d'imatgeria orientalista que, de totes formes, no acaben resultant mai obvis. "El pescador i la seva ànima" va ser el meu preferit, amb la seva forma de teixir narracions dins la narració, i la seva reflexió implícita, més que sobre el poder redemptor de l'amor, sobre el poder d'explicar històries. Segueix havent-hi un cantó fosc, però, fins i tot obertament cruel. Fins i tot en els contes que ens ofereixen un arc de redempció per als seus personatges, hi acabem trobant un pòsit fosc, com si hi hagués quelcom d'absolutament irredimible en l'existència humana, al capdavall. A això em recorda l'últim paràgraf de "El noi estel", per exemple, com si fos un afegit d'última hora a un relat que, d'altra banda, hagués quedat massa positiu. El Crim de Lord Arthur Savile i altres relats és, dels tres reculls, el més genuïnament divertit, on Wilde ens mostra la seva mirada lúcida i crítica a la societat que l'envolta i es despreocupa més dels plantejaments morals per tal de retratar fidelment la vanitat dels personatges, que acaba resultant la seva essència. "El crim de Lord Arthur Savile" és un conte deliciós sobre un curiós desafiament al propi destí. En una festa de l'alta societat, Lord Arthur Savile rep una profecia d'un endeví. Lluny de la tragèdia clàssica, en què el protagonista acaba acomplint el seu destí en l'intent de defugir-lo, Lord Arthur Savile comprèn perfectament que l'única forma d'arribar a ser lliure és acomplir la profecia al peu de la lletra. La seva òptica moderna i pragmàtica coincideix completament amb la dels membres de la família Otis de "El fantasma de Canterville", que s'enfronten amb una innocència aclaparadora al món romàntic i teatral del fantasma. 

Continguts: Els contes que conté el volum que he llegit són els següents: "El Príncep Feliç", "El rossinyol i la rosa", "El gegant egoista", "L'amic devot", "El famós coet", "El jove rei", "L'aniversari de la infanta", "El pescador i la seva ànima", "El noi estel", "El crim de Lord Arthur Savile", "L'esfinx sense secret", "El fantasma de Canterville" i "El milionari model". 

M'agrada: "El pescador i la seva ànima", "El crim de Lord Arthur Savile", i "El fantasma de Canterville". 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons