L'ocell de la revolta (#275)

Va ser la meva fletxa, apuntada a l'escletxa del camp de força que envoltava l'arena, que va causar aquesta tempesta de revenja. Que va sumir el país sencer de Panem en el caos. 

Aquesta és la tercera entrega de la trilogia dels Jocs de la Fam, de l'autora nord-americana Suzanne Collins. Es va publicar el 2010, després de les altres dues entregues els dos anys anteriors, i va suposar la cloenda de les aventures de la Katniss Everdeen al país distòpic de Panem. Ja vaig comentar en les meves ressenyes anteriors que aquesta tercera novel·la de la sèrie no està a l'alçada de les anteriors. Sembla que el mateix caos que assola Panem afecta la direcció narrativa del relat, i aquí Collins ens ofereix una novel·la irregular, amb un ritme desigual i certes decisions difícils d'entendre, si més no, des del punt de vista de qui llegeix. 

D'entrada, la història pren un rumb diferent ben bé des del principi: si bé durant els dos primers llibres ens trobàvem davant la tensió i posterior revolta dels districtes de Panem contra el seu Capitoli (el centre del poder), i aquesta tensió es manifestava en l'antagonisme creat entre la Katniss i el president de Panem, ara en aquesta tercera entrega se'ns introdueix un tercer vèrtex en aquesta imatge: la presidenta del districte 13, que li disputa el poder al president de Panem. La guerra per l'alliberament dels districtes es converteix en una lluita entre el districte 13, que dóna suport als rebels dels districtes, i el Capitoli, que resisteix l'envestida amb un sol districte que encara li és lleial. És com si la narrativa de la revolta dels subalterns contra un règim despòtic i totalitari no fos suficient com a desplegament de les idees polítiques en la narració, i cal presentar dues potències equiparables en magnitud lluitant entre elles pel poder. Per això la novel·la adquireix un to molt pessimista des del principi: els pàries de la terra no es poden alliberar del Gran Germà sinó a través d'un altre Gran Germà poderós, venjatiu i justicier, igual de perillós que l'opressor original. 

Aquest paternalisme polític, que d'entrada el relat no qüestiona, és un dels problemes més grans que li trobo al llibre. Ara bé, és cert que Collins navega molt bé a través de les decisions dràstiques i moralment dubtoses que cal que els personatges prenguin en aquesta guerra: per a mi, la tercera novel·la havia de ser, una mica per justícia poètica i per allò de l'horitzó d'expectatives, l'entrega en què Katniss Everdeen aprèn finalment a estimar el Gran Germà. El desenllaç es pot llegir de diverses formes, i em sap greu no poder-lo discutir aquí amb tots els detalls, però crec que la decisió final de Katniss (em refereixo a l'escena del magnicidi) apuntaria en aquesta direcció. De la mateixa forma, el suposat final feliç que ens mostra l'epíleg també queda tenyit per una nota ambivalent. 

Si aquest marc general de les idees polítiques fos l'única objecció al relat en conjunt, la novel·la podria haver continuat essent molt interessant, però crec que ben aviat la trama comença a dilatar-se sense un rumb gaire definit, amb multitud d'episodis que no aporten gaire a la imatge de conjunt i personatges secundaris de rellevància més o menys dubtosa. Per exemple, m'hagués agradat que en Peeta, en Haymitch i la Prim, que eren els personatges que venien amb nosaltres des de la primera entrega, haguessin tingut més protagonisme aquí, en lloc de diluir-se entre la multitud dels altres. La segona objecció important, tanmateix, és la manca de realisme que li trobo al relat de guerra. Les decisions estratègiques preses en aquesta guerra no tenen gaire sentit en general, i la geopolítica de Panem segueix essent força absurda. Aviat la Katniss es transforma en l'ocell de la revolta, una mena de símbol de la rebel·lió que el districte 13 explota en forma de propaganda, de manera que la preocupació per la seva imatge física pren la mateixa centralitat que havia tingut en les altres dues entregues. Comprenc que és una forma d'accentuar la instrumentalització que l'altre bàndol de la guerra fa de Katniss, però igualment en certs moments de la lectura no podia evitar exasperar-me pel que semblava una visió massa estetitzant de la guerra mateixa i del seu patiment. 

Sembla força dubtós, al capdavall, que les guerres es puguin guanyar a base d'aixecar la moral a través de discursos; aquesta és una imatge antiga, i al final els dos bàndols acaben immersos en una lluita pel relat que resulta poc creïble en termes generals. Finalment, i com crec que passava també a la segona entrega, la trama dedica una atenció excessiva al triangle amorós de la Katniss amb els seus dos pretendents. És un trop recurrent de la narrativa juvenil, d'acord, però em sembla que contrasta paradoxalment amb el relat de la guerra i les seves necessitats. D'altra banda, la tercera opció que se li obre a la Katniss, la de trencar el triangle i no haver d'escollir necessàriament un dels dos nois com a futura parella, curiosament s'esmenta però en cap moment es transforma en una possibilitat real. L'ocell de la revolta és un llibre que, tot i que apunta a reflexions interessants sobre les interseccions entre política i moral, ho fa de forma molt superficial i no aconsegueix estar a l'alçada dels altres dos volums de la trilogia.

Sinopsi: Després de l'accidentada interrupció dels últims Jocs de la Fam, ha esclatat la guerra entre el Capitoli i els districtes rebels, capitanejats pel reaparegut districte 13. Novament, la Katniss Everdeen es transforma en un peó clau en la lluita de poder entre el Capitoli i els districtes rebels, i ara ho fa de forma oberta en pertànyer oficialment al bàndol rebel. Tanmateix, en Peeta es troba presoner del Capitoli i aquest l'utilitza com a arma de desgast psicològic contra l'altre bàndol.

M'agrada: Entre els punts forts de la proposta hi destacaria l'evolució d'alguns personatges secundaris, especialment en Peeta i en Gale, que d'alguna forma es contrapunten mútuament. La trama d'en Peeta com a presoner del Capitoli durant gran part de la novel·la crec que és una bona premissa argumental, tot i que després el seu desenvolupament sigui una mica confús i irregular.

No m'agrada: En general, és una novel·la amb potencial però que perd direcció en el seu desenvolupament. 

En flames (#274)

L'únic que feia era provar de mantenir-nos amb vida. Qualsevol acte de rebel·lió va ser una pura coincidència. Però quan el Capitoli decreta que només un tribut pot sobreviure i tu comets la gosadia de desafiar-lo, suposo que això per si mateix ja és rebel·lió. La meva única defensa va ser fingir que m'embogia un amor apassionat per en Peeta. Així que ens van permetre sobreviure. Ens van coronar victoriosos. Vam poder anar a casa i celebrar-ho i dir adéu a les càmeres i ens van deixar en pau. Fins ara. 

En flames és la segona entrega de la trilogia dels Jocs de la Fam de Suzanne Collins. Es va publicar el 2009, un any després de la primera entrega, i d'entrada semblava difícil fer una seqüela que estigués a l'alçada del primer volum, pel que fa a originalitat. Gran part de l'interès del primer volum era introduir-nos en la dinàmica dels jocs de la fam, un esdeveniment anual que articula la vida pública de Panem, el fictici règim totalitari en que se situa aquesta distopia per a joves. Els seus protagonistes, Katniss i Peeta, eren els tributs enviats pel districte 12 a morir en aquest macabre joc de supervivència, en què només hi podia haver un guanyador. Al final del primer volum vam presenciar com les normes dels jocs es modificaven per permetre que fossin tots dos, en aquest cas, els guanyadors dels jocs. Però ara, en començar el segon volum, d'entrada ja tenim la certesa que els jocs de la fam es tornaran a celebrar. Per això la forma com es desenvolupi la narració, els seus detalls, els girs inesperats i la distribució de les escenes d'acció seran decisives per alimentar l'interès d'aquesta entrega. 

Al meu parer, En flames és una digna successora de la primera novel·la. Per començar, un dels seus punts forts és que fa molt per ampliar-nos el món de Panem, i donar-nos-en més detalls, en particular de la seva política. En l'any que passa de la celebració dels anteriors jocs de la fam als d'enguany s'esdevenen molts canvis a la vida dels protagonistes. D'entrada, sabem que Katniss i Peeta ara viuran els jocs com a mentors, és a dir, hauran d'ajudar a sobreviure els tributs que hi participin aquesta vegada. D'altra banda, el govern del Capitoli se sent amenaçat pel gest de rebel·lia per part de Katniss que la va portar a guanyar els últims jocs, i ara el president de Panem pretén exercir el control sobre la vida privada dels protagonistes. Aquest és un dels punts més febles de la narració, em penso, però d'altra banda respon a un trop força freqüent en la narrativa adolescent o young adult: la protagonista es troba atrapada en un triangle amorós amb els seus dos pretendents, i el destí d'una nació sencera depèn de la seva decisió última. 

Ara bé, l'autora se'n surt prou bé a l'hora d'explicar el funcionament intern i el dia a dia en un estat policial: les mesures de control dels districtes per part del Capitoli es comencen a fer notar amb més força així que els districtes comencen a donar mostres de rebel·lions internes. I quan el sistema es basa en l'opressió, l'única sortida és estrènyer encara més els desposseïts amb una repressió més ferma. Una part important del comportament dels protagonistes també anirà dirigit a transmetre l'estrès post-traumàtic que viuen des de la seva experiència a l'arena en els anteriors jocs de la fam, i Collins fa un esforç considerable per retratar-lo de forma realista i fer-ne un tema principal de la saga sencera, que adquirirà fins i tot més importància en la tercera entrega. En aquest sentit, el personatge de Haymitch pren un relleu especial i, fins i tot quan segueix essent força secundari per a la trama en general, com en l'anterior entrega, aquí Collins el tracta amb especial deferència quan precisament situa al centre de la novel·la el relat dels seus propis jocs de la fam, vint-i-cinc anys enrere.

Així doncs, la primera meitat de la novel·la crea un interès propi descrivint-nos el món del districte de 12 i la política de Panem amb més detall, de forma que la novel·la enganxa amb el seu propi ritme des de força abans que es doni l'anunci dels propers jocs de la fam. Quan aquest arriba, ben bé a meitat de la novel·la, les vicissituds dels protagonistes ens tornen a colpir amb el mateix suspens que a la primera entrega. En flames és una lectura recomanable si us va agradar el primer volum de la trilogia i, tot i dependre d'aquest, absorbeix els lectors mantenint un ritme contant, dosificant sorpreses i suspens, i mantenint la tensió i la intriga ben bé fins al final.

Sinopsi: Després d'haver-se declarat victoriosos en la darrera edició dels jocs de la fam, Katniss Everdeen i Peeta Mellark tornen a la seva llar al districte dotze. La seva vida com a supervivents, però, ha canviat per complet. Com a guanyadors del concurs els espera una vida de riquesa i privilegis, però també haver de conviure amb el record dels fets traumàtics viscuts i amb la creixent repressió que el Capitoli està exercint contra els districtes. A la vegada, Katniss i Peeta han de continuar fingint que són parella per contentar el públic del Capitoli i evitar que hi hagi revoltes. Si no ho fan, perillen les seves vides i les de tots els seus éssers estimats.

M'agrada: És una lectura que manté el suspens i l'interès fins al final a través de múltiples girs i incògnites de l'argument.

No m'agrada: La impressió que el món polític de Panem és poc versemblant i que la relació entre Capitoli i districtes no acaba de tenir gaire sentit. 

Els jocs de la fam (#273)

Odiar el noi del districte 1, que sembla igual de vulnerable en la mort, no és adequat. És el Capitoli el que odio, per fer-nos això a tots nosaltres. 

Publicada per primer cop el 2008, aquesta novel·la distòpica de l'autora nord-americana Suzanne Collins va ser una revelació en el seu moment dins de la literatura juvenil. Tot i la controvèrsia que va aixecar sobre la manca d'originalitat de la proposta, cal dir que és una lectura força interessant si se li dóna una oportunitat. En el que queda d'uns Estats Units assolats per alguna mena de catàstrofe humana, s'erigeix un nou règim anomenat Panem, dividit en dotze districtes i un Capitoli que els regeix amb mà de ferro. La població dels districtes sobreviu com pot en la pobresa i escassetat imperants, mentre que el Capitoli és un paradís decadent de consum de productes de luxe, on regna la cultura de l'entreteniment. 

Com si es tractés del mite de Teseu i el minotaure, cada any dos joves de cada districte, un noi i una noia, són enviats al Capitoli a matar-se els uns els altres en un joc de supervivència anomenat els Jocs de la Fam. Tots vint-i-quatre joves hauran de lluitar a mort els uns contra els altres, perquè només pot guanyar l'últim supervivent. Rere l'entreteniment que aquest espectacle proporciona als ciutadans del Capitoli, hi ha un missatge polític encara més sinistre: l'espectacle és una mostra de força envers els districtes, que anys enrere s'havien rebel·lat contra el poder central i que ara han de tributar els seus joves a aquest joc sàdic com a càstig o revenja per part dels poderosos. Tothom de Panem és obligat a veure l'espectacle, que es televisa en directe. 

La protagonista de la història, Katniss Everdeen, és una jove de setze anys del districte dotze que manté la seva família a base de la caça furtiva, i que es presenta voluntària per participar als jocs de la fam en substitució de la seva germana petita. El seu company de districte en el concurs és en Peeta Mellark, un noi de la part acomodada del districte que d'entrada no mostra tantes habilitats de supervivència com ella. Ara bé, més enllà de la supervivència, el concurs també és un programa de tele-realitat, de forma que aviat els dos joves s'adonaran que també poden manipular el seu públic per tal que els ajudi. És per això que és una novel·la més complexa del que pot semblar en un principi, en tant que en tot moment està narrada des del punt de vista en primera persona de la Katniss, però moltes vegades la narració obre a l'especulació sobre les veritables motivacions dels seus personatges. Aquests, de fet, van mostrant matisos diferents a cada pas, i s'acaben dividint en supervivents i proveïdors, com Katniss o el seu mentor Haymitch, un antic guanyador del concurs, i personatges més empàtics i intuïtius, com Peeta o la germana de Katniss, Prim. 

Tot i que és un llibre desigual i que no té un estil gaire polit, Els jocs de la fam té com a punt fort que és una lectura amb un ritme trepidant i que enganxa molt amb el seu suspens, especialment la primera vegada que es llegeix. En alguns aspectes recorda Ray Bradbury i Shirley Jackson, i encara que no estigui a l'alçada d'aquests autors, és una bona lectura en tant que desperta la reflexió sobre la societat actual. Una de les crítiques que se li van fer especialment va ser a la violència gràfica que presenta el llibre, en tant que critica una societat que pren aquest tipus d'escenes com a mer entreteniment, a la vegada que presenta la novel·la al seu públic com precisament això: entreteniment còmode. Ara bé, la crítica política hi és present per més que es podria haver fet de forma més elaborada: gran part de la novel·la aborda la qüestió sobre com mantenir la pròpia individualitat - i la pròpia llibertat - quan s'és víctima i peó involuntari d'un sistema injust i opressiu. La revolta encara no queda definida en aquest punt - Suzanne Collins la guarda per a les dues properes entregues de la trilogia - però a partir de l'actuació dels concursants en aquesta entrega dels jocs de la fam ja s'intueix que el Capitoli no accepta desafiaments per part dels seus concursants. 

També és part del debat si calia una trilogia sencera per desenvolupar aquesta idea: jo sempre he tingut la impressió que aquest primer volum és el millor de la saga, i que el tercer acaba descarrilant inevitablement a l'hora de portar les seves implicacions polítiques al límit. Ara bé, el que cal reconèixer és que la novel·la enganxa a l'hora de presentar el seu món fictici, especialment en el seu primer terç, i que presenta el conflicte i les personalitats dels protagonistes de forma sòlida i consistent. És una lectura que, tot i que adreçada al públic més jove, mereix una oportunitat en general per la reflexió que presenta sobre els aspectes més sòrdids de les societats postindustrials del moment. 

Sinopsi: En un futur indeterminat en les ruïnes distòpiques d'Amèrica del Nord, la societat de Panem s'entrega al gaudi d'un terrible joc de supervivència anomenat els Jocs de la Fam, en què vint-i-quatre joves dels dotze districtes del país competeixen per ser l'últim a sobreviure. Mentre que per als ciutadans rics del Capitoli no passa d'un entreteniment anual, per als qui hi participen suposa la mort segura o, en cas de guanyar, una nova vida marcada pel trauma i les seqüeles d'aquesta aventura macabra. Katniss i Peeta, els concursants del districte 12, es veuen privats de la seva llibertat quan són arrossegats a formar part d'aquest espectacle macabre sabent que, finalment, un dels dos haurà de morir. 

M'agrada: És una novel·la que em va enganxar molt la primera vegada que la vaig llegir, i que en les següents lectures he gaudit encara que els seus defectes se m'hagin anat fent més evidents amb el temps. És una història en què els personatges són més complexos que en la majoria de novel·les juvenils de mercat massiu. 

No m'agrada: Tot i els girs inesperats, la trama pot resultar previsible i tòpica en certs moments. De vegades la violència és força més gratuïta del que narració pretén vendre, i el conflicte de sentiments que presenta la protagonista en primera persona a moments es fa una mica forçat.