L'allargavista d'ambre (#290)

Podem viatjar, si hi ha portes cap a altres móns, però només podem viure al nostre propi món. La gran empresa de lord Asriel al final fracassarà per la mateixa raó: hem de construir la república del cel allà on som, perquè per a nosaltres no hi ha cap altre lloc. 

Aquesta novel·la és la tercera entrega de la trilogia de la Matèria Fosca, de Philip Pullman, i es va publicar per primer cop l'any 2000. Com a desenllaç de la trilogia, les impressions que em provoca en la relectura, després de tants anys, són enfrontades. D'una banda, els múltiples móns descrits per l'autor se'ns despleguen amb una riquesa de detalls i una exuberància visual que fan de la lectura una experiència memorable. Per exemple, la presència dels àngels, éssers eteris que enyoren la qualitat corpòria dels éssers humans i que no obliden la humiliació que va suposar la seva primera derrota, és un dels punts forts de la novel·la, tot i que el seu rol dins la guerra entre els móns s'acaba desdibuixant entre totes les trames secundàries. D'altra banda, la direcció de l'argument, que prometia tant a les dues anteriors entregues, es desdibuixa una mica i es perd en múltiples trames secundàries que de vegades no acaben d'arribar ben bé enlloc. 

L'estructura de la novel·la es divideix en unes quantes trames paral·leles que avancen totes a la vegada, però algunes són més rellevants i d'altres s'acaben fent sobreres en vistes del desenllaç, de forma que la novel·la s'acaba fent una mica lenta en determinats moments. En comparació amb el ritme que presentaven les altres dues, una mica més breus, L'allargavista d'ambre acaba perdent en la comparació. El motiu de la guerra contra l'Autoritat es comença a desenvolupar completament en aquesta entrega: lord Asriel ha construït una torre-fortalesa en un dels múltiples móns, i al principi de la novel·la se'ns presenta ja completament entregat a les seves ambicions còsmiques de destronar Déu, que es revela en realitat com a àngel impostor que al principi dels temps es va fer passar pel creador de tots els móns sense ser-ho realment. Pel que fa als protagonistes de La daga, Will i Lyra, ara la trama de Lyra queda subordinada a la de Will, que prendrà el paper central d'heroi de la novel·la. 

Tot i això, el viatge de Lyra i la seva transformació i aprenentatge al llarg de la novel·la també és un dels punts més forts de la narració, i per això no es pot desestimar el valor d'aquest personatge al llarg de la tercera entrega. Tanmateix, Will encara ha de descobrir el paper de la seva daga en el desequilibri que recorre i que amenaça tots els móns i, aquí, les seves decisions seran crucials per tal de salvar tot l'univers. Si al final de La daga el vam trobar en el seu moment més baix, la seva prova més fosca, a partir d'aquí ens trobem amb un heroi en formació: el seu sentit del deure s'aprofundirà al llarg de la novel·la fins a arribar a la lliçó final, de forma que veurem com es transforma en un guerrer, només per reconèixer que només cal lluitar quan és necessari. La prova més fosca per a Lyra, tanmateix, es troba davant seu, i serà un dels passatges més colpidors i memorables de l'obra sencera: com en els grans relats èpics, el centre de la narració en aquest cas esdevé la visita al món dels morts. 

Igual que passava a l'Odissea, per exemple, la visita en si mateixa no sembla tenir cap propòsit per si mateixa, més que augmentar el coneixement dels protagonistes i retornar-nos renovats al món dels vius. Però, aquí d'una forma un punt més instrumental, Will i Lyra descobriran que també tenen una missió a acomplir al món dels morts, que pot marcar la diferència entre el món antic, el de l'Autoritat, i la nova república del cel que els protagonistes estan intentant fundar. A propòsit del món dels morts se'ns ofereixen algunes de les imatges més vívides i colpidores de la trilogia sencera: el llindar de la llacuna Estígia on els morts esperen el seu lloc a la barca se'ns presenta com un immens camp de refugiats. El paper jugat per les harpies, i la seva posterior redempció a mans de Lyra, recorda de forma evident la transformació operada a Les Eumènides d'Èsquil. Però el món dels morts és només una estació en el camí dels protagonistes, i el que ens trobarem més enllà d'això és una reedició del pecat original, que és on ens conduïa la trama des del principi, a les altres dues novel·les, i que se'ns ha presentat constantment fins a aquest punt com el moment a què apuntava tota la trilogia. 

La resolució final és un punt anticlimàtica i es podria haver resolt millor, tot i que no deixa de ser suggestiva un cop arribats al desenllaç: la temptació última no són ni el sexe ni el coneixement en si mateixos, sinó que el pas a l'edat adulta se'ns revelarà més aviat com una lliçó de responsabilitat, la de no utilitzar el coneixement de forma egoista sinó comprendre la nostra funció dins del tot i utilitzar tots els nostres recursos al servei dels altres. A la llum d'aquest desenllaç, cal qüestionar-se si els protagonistes cauen realment, o la seva sortida endavant representa un autèntic triomf de la humanitat. 

És en aquestes qüestions que l'autor presenta la seva veu més maniquea i alliçonadora: jo personalment hauria fet el llibre més lleuger suprimint els excursos ideològics amb què l'autor pretén convèncer del seu missatge en contra de l'església i de la religió. No estic dient que aquests missatges no siguin totalment vàlids, sinó que en una obra de ficció m'esperava veure'ls una mica més velats o subordinats a la trama argumental. Si d'una cosa peca Pullman en aquesta darrera entrega, és de manca de subtilesa: hi ha moments de l'argument en què la prèdica de l'autor acaba pesant més que les relacions i els caràcters dels personatges, i això es fa especialment carregós en una novel·la dirigida als joves: quan Philip Pullman posa en boca d'un dels seus personatges "el cristianisme és un error", l'atac sembla un punt massa personal, en tant que un ateu hauria d'atacar totes les religions per igual, i en aquest moment sembla que Pullman s'oblidi que està parlant d'un món fictici que ell mateix ha creat. 

El que m'entristeix més d'aquesta relectura és que percebo aquestes coses com a adulta però no les vaig veure en el seu moment, d'adolescent. La conseqüència d'això és que l'últim terç de la novel·la - el que s'esdevé després de la sortida del món dels morts - desmereixi una mica la resta del llibre. La trilogia sencera és una bona lectura tant per a adolescents com per a adults, que s'ha mantingut rellevant durant tots aquests anys i que ens presenta una riquesa d'imatges, d'idees i de motius que de vegades resulta estrany trobar en productes adreçats als joves. Una lectura de totes totes recomanable, tot i els seus defectes i imperfeccions. 

Sinopsi: En aquesta tercera entrega de la trilogia, es produeix la guerra final entre el bàndol de lord Asriel i el de l'Autoritat. Hi ha diverses faccions d'àngels i de bruixes en cada bàndol, i els afectes a l'Autoritat també gaudeixen del suport del sinistre Magisteri, que aquest cop comença a estendre les seves ramificacions també a diversos móns. Mentrestant, la malvada senyora Coulter manté una agenda paral·lela, en què farà d'agent doble per a tots dos bàndols sense acabar de revelar mai les seves intencions. Paral·lelament a aquesta lluita pel poder, el viatge de Will i Lyra també prossegueix, però aquesta vegada en una direcció totalment diferent. Les seves aventures els conduiran al món dels morts, on hauran d'afrontar una de les seves proves més dures, però també aconseguiran descobrir la seva funció dins de la guerra còsmica que s'esdevé al seu voltant. 

M'agrada: Aquesta tercera entrega té moments magnífics. A mi m'agraden especialment les escenes on apareixen els àngels, les escenes on reapareix Iorek Byrnison i la baixada al món dels morts. 

No m'agrada: De les tres entregues de la trilogia és la més llarga i desigual, i l'estructura d'aquest tercer volum es ressent de la presència de massa trames paral·leles que després no acaben acomplint tot allò que prometen al principi. 

La daga (#289)

L'església ensenya que alguns àngels es van rebel·lar abans que el món fos creat, i els van llençar des del cel a l'infern. Van fracassar, veieu? Aquest és el centre de la qüestió. No ho van poder fer. I tenien el poder dels àngels. Lord Asriel és tan sols un home, amb poder humà, res més que això. Però la seva ambició no té límits. Gosa fer el que els homes i dones no gosarien ni pensar. I mireu el que ja ha aconseguit: ha obert un estrip al cel, ha obert el camí cap a un altre món. Qui més ho ha fet mai? Qui més ho podria pensar? 

Publicada el 1997, La daga de Philip Pullman és la segona part de la trilogia de la Matèria Fosca. És el més curt dels tres volums i, de fet, es llegeix més com una transició necessària entre el plantejament de La brúixola daurada i el desenllaç que suposarà L'allargavista d'ambre, que no pas com a obra unitària en si mateixa. Tanmateix, aquesta entrega brilla amb llum pròpia davant les seves companyes en tant que ens introdueix un nou personatge que serà el co-protagonista de la trilogia juntament amb Lyra, i ens introdueix a un univers visualment impactant i simbòlicament significatiu, que tot sovint eclipsa per si sol totes les aventures màgiques i la munió de personatges secundaris que se'ns introduiran a la següent entrega. 

D'entrada, l'existència de diversos móns paral·lels se'ns presenta a través del protagonista, Will Parry, un noi de dotze anys que viu a Anglaterra al nostre propi món, provant d'esbrinar el misteri de la desaparició del seu pare i cuidant la seva mare, que es troba incapacitada. El misteri sobre el pare és el que posa en marxa l'acció de la novel·la, ja que quan uns estranys entren a casa dels Parry buscant els documents personals del desaparegut senyor Parry, Will s'escapa de casa i es decideix a investigar per si sol. Pel seu camí es creua la porta cap a un altre món, on es trobarà amb Lyra casualment. 

El contrast que s'estableix entre els dos protagonistes és molt curiós: Will representa el contrapunt de la Lyra, amb el seu sentit del deure i de la responsabilitat, on Lyra es deixava guiar en tot moment únicament per les seves intuïcions. Si una característica essencial del personatge de la Lyra era la seva duplicitat, aquí Will destacarà precisament per la seva integritat i la seva determinació. El contrast no és de blanc i negre, però. Si bé en aquesta entrega Lyra començarà a aprendre que la seva duplicitat li pot jugar males passades, la integritat de Will també el portarà a un patiment profund i sense pal·liatius, que des del punt de vista del lector colpeix de forma profunda i inoblidable. 

El món intermedi on Lyra i Will es troben és una ciutat misteriosa i espectral anomenada Cittàgazze, on els adults han desaparegut fugint d'uns espectres terrorífics que els xuclen l'ànima, mentre que no afecten els infants. Passa el mateix que amb el concepte de la Pols que havíem descobert a l'anterior novel·la: hi ha quelcom en el pas de l'edat adulta que marca la diferència per a aquesta força còsmica. També se'ns fan altres revelacions tot just començar: el motiu principal de la trilogia sencera, la rebel·lió contra l'Autoritat, com Philip Pullman anomena el Déu cristià, se'ns comença a dibuixar a través de la rebel·lió de lord Asriel, que secretament està reunint exèrcits vinguts de tots els móns per tal de destronar-lo definitivament. Els àngels, fracassats en el seu primer intent, també apareixeran aquí per cobrar-se la seva revenja, i són també una de les presències més visuals i atractives de tota la novel·la. 

Aquesta trama, però, passarà a un pla secundari davant del veritable fil conductor del relat: la recerca per part de Will del seu pare perdut i el seu intent d'aclarir el misteri de la seva desaparició quan ell era tan sols un nadó. El misteri del seu pare i el de les obertures de portes a altres móns es comencen a relacionar ben bé des del principi, de forma que el camí de Will es creuarà amb la daga subtil, un instrument ancestral que obre les portes entre els móns i que només ell pot fer servir de forma efectiva, com li passava a Lyra amb l'aletiòmetre en l'anterior entrega. 

Com ja passava a l'anterior novel·la, hi ha un sentit providencial del destí dels protagonistes, que aquests han d'acomplir independentment de la seva pròpia voluntat, i que aquí va prenent forma en la guerra universal de lord Asriel contra Déu: els personatges es transformen en peons dins d'aquest camp de batalla que engloba tots els móns coneguts, i això va creant tensió que s'acumula per a la darrera entrega de la trilogia. A partir d'aquesta combinació entre personatges que ja coneixem de l'entrega anterior i els que s'hi introdueixen de nou, i la divisó de la narració en diferents fils argumentals que transcorren de forma paral·lela però que aniran convergint cap al mateix punt, La daga esdevé una lectura absorbent i molt dinàmica, que ofereix respostes a algunes de les preguntes que s'havien plantejat anteriorment, però deixa enigmes oberts per a la propera entrega. 

Sinopsi: Will Parry, un noi de dotze anys, escapa a un altre món a través d'una obertura que troba fortuïtament. En el món paral·lel hi coneix la Lyra, la protagonista de La brúixola daurada que s'uneix a la seva missió d'esbrinar el misteri de la desaparició del seu pare anys enrere. Paral·lelament, les bruixes de la Serafina Pekkala i l'aeronauta Lee Scoresby, que ja havíem conegut a l'anterior entrega, s'uneixen al bàndol de Lyra en una guerra còsmica que es comença a preparar. 

M'agrada: És una novel·la que està a l'alçada de l'anterior i que, en comparació amb La brúixola daurada, ens ofereix un to molt més fosc i adult que la mera successió d'aventures èpiques que aquesta ens presentava. 

No m'agrada: Al meu parer, el final en forma de cliffhanger resulta una mica anticlimàtic, i a mi m'hagués agradat un final una mica més rodó, com en l'anterior novel·la. També hi ha moments en què l'aprofundiment que fa Pullman en les bases filosòfiques i metafísiques del seu món literari mostra obertament les seves febleses: per exemple, decidir que els espectres no afecten els infants perquè aquests estan només centrats en si mateixos (el que anomena "innocència") i els adults es troben oberts al món (el que anomena "experiència") em sembla una simplificació força matussera. 

La brúixola daurada (#288)

En nosaltres hi ha abismes i forts corrents. Som gent de l'aigua de cap a peus, i tu no ho ets, tu ets de foc. Al que t'assembles més és al foc dels maresmes, aquest és el teu lloc dins del pla; tens esperit de bruixa a la teva ànima. Enganyosa, això és el que ets, nena. 

Aquesta novel·la de l'autor britànic Philip Pullman va suposar un abans i un després en la literatura de fantasia per a joves amb la seva publicació l'any 1995. Contemporània de la sèrie de novel·les de Harry Potter, la trilogia de la Matèria Fosca és fins i tot més influent que aquella en termes literaris, i pel que fa a les implicacions teòriques i filosòfiques del seu món imaginari. En aquest primer volum de l'obra, que es va publicar primerament com a Llums del nord i ha estat recentment reeditat com a La brúixola daurada, l'autor ens introdueix en un món imaginari, paral·lel al nostre i que manté semblances més que evidents amb la nostra història, cultura i valors. 

En el moment que obre la novel·la, està tenint lloc una revolució científica que pot canviar radicalment la forma com es conceben l'univers i els seus orígens, però tot el saber queda monopolitzat sota l'ala d'una organització religiosa, el Magisteri, que s'ha llegit en alguns casos com un paral·lel de l'església catòlica, però que té més a veure amb una mena d'evolució especulativa del calvinisme: la seu mundial del Magisteri es troba a Ginebra, sense anar més lluny. Els pocs científics que escapen d'aquest control ferri són considerats heretges i combatuts amb tots els mitjans a l'abast d'aquesta institució, com li passa a lord Asriel a la novel·la, que acaba condemnat a un captiveri forçós en un dels confins del món. 

La protagonista, Lyra Belacqua, és una nena òrfena a qui el seu oncle, un noble caigut en desgràcia anomenat lord Asriel, va deixar en dipòsit al Jordan College de la universitat d'Oxford. Les qualitats de Lyra de seguida queden patents només començar l'obra, en una primera subversió de les expectatives d'entrada, ja que Lyra no és una heroïna agradosa o complaent amb el lector: és una nena rebel i difícil, que atrau d'entrada més pels seus defectes que per les seves virtuts. Com una mena d'Odisseu en formació, Lyra destaca especialment per la seva habilitat per dir mentides i inventar paranys i històries que l'ajuden a sortir dels embolics. Com el propi autor ens explica en un excurs al principi d'un dels capítols, aquesta habilitat no té a veure amb la imaginació, sinó més aviat amb la seva absència: les mentides són el seu medi, la seva forma d'adaptar-se i sobreviure a un món hostil. Amb les seves històries fantàstiques i exagerades Lyra també prova d'omplir els buits de la seva història personal: els seus orígens són un misteri per a ella, i a mesura que els vagi descobrint, sempre es revelaran una mica més decebedors del que ella havia pensat. 

És així com la narració adquireix una línia de direcció constant en un dels seus motius principals: la tensió entre la mentida i la veritat. El viatge ple d'aventures que Lyra emprèn per rescatar els seus amics serà una deriva cap a la veritat, cap als seus propis orígens i cap al descobriment de les veritables intencions de tots aquells que l'envolten. De fet, la seva guia en aquest camí serà l'aletiòmetre, un instrument màgic que només respon la veritat a qualsevol pregunta que se li formuli. L'univers creat per Pullman també té una altra característica completament original i que fa d'aquesta novel·la un relat únic en la seva espècie: la presència dels daimons, o exterioritzacions de l'ànima de la persona en forma d'animal, que acompanyen cadascú en el seu trajecte vital. 

Això, d'una banda, és una estratègia narrativa molt efectiva, perquè el daimon es converteix en un vehicle dels pensaments i els sentiments de la protagonista; però, d'altra banda, la presència dels daimons a la narració també ens introdueix a la particular metafísica del món fictici. La Pols és la primera introducció que tenim, en aquest volum, al plantejament teològic i metafísic que Pullman crea en aquesta saga, i que serà aprofundit en els volums següents de la trilogia. La Pols és una matèria primigènia, un conjunt de partícules d'una naturalesa especial, que s'adhereixen als éssers humans quan passen a l'edat adulta, i que els personatges de la novel·la associen amb el Pecat Original, com si en fossin la traça material. La Junta d'Oblació, una institució de fanàtics religiosos que depèn de l'autoritat del Magisteri, pretén eradicar la influència de la Pols en els infants abans que arribin a la pubertat, preservant així per sempre la seva innocència. 

Ara bé, anar contra la natura o jugar a ser Déu pot tenir resultats desastrosos, i anirem veient aquestes implicacions al llarg de la lectura. L'obra s'ha llegit repetidament, i l'autor mateix ha encoratjat aquesta interpretació, com una resposta als aspectes més foscos i problemàtics del món fictici de Nàrnia creat per C. S. Lewis, especialment pel que fa al seu judici final. Philip Pullman es posiciona com a ateu, i es podria argumentar que la saga de la Matèria Fosca pretén ser a l'ateisme el que El Senyor dels Anells, per exemple, seria al catolicisme. Ara bé, fins als altres dos volums no serà possible apreciar si l'intent de Pullman en el seu món literari acaba donant suport a una visió atea del món o més aviat a una mena de teisme New Age. 

Aquesta primera entrega és la més rodona i satisfactòria en termes literaris, al meu parer. Més enllà de tota l'especulació filosòfica, més oberta a la interpretació, el que hi trobem principalment és un viatge èpic i màgic de la protagonista a les terres del nord, per tal de rescatar els nens anglesos que estan essent segrestats per una misteriosa banda de criminals liderats per la senyora Coulter, la malvada de la història, que pretén subordinar Lyra als seus propis designis en la seva lluita pel poder. Quan Lyra aconsegueixi escapar de la seva influència, s'unirà a una banda de giptans per tal de viatjar al nord i rescatar els infants perduts. En aquest viatge s'aliaran amb un clan de bruixes liderats per la Serafina Pekkala, i amb un ós cuirassat caigut en desgràcia anomenat Iorek Byrnison. Aquests dos personatges són els que brillen més en tota la narració, especialment l'ós Iorek Byrnison. Quan el trobem per primer cop, Iorek es troba alcoholitzat i caigut en desgràcia, i el seu viatge el portarà a recuperar el seu lloc com a rei dels óssos cuirassats en un arc narratiu fàcilment identificable com el del viatge de l'heroi. 

L'estructura circular de la narració també és un dels seus punts forts: al principi de tot la novel·la s'obre amb una pregunta, el misteri sobre la Pols i la seva estranya manifestació en les aurores boreals al nord del planeta, que revelen un món paral·lel al qual lord Asriel pretén accedir; el desenllaç es tanca amb la resposta a aquesta pregunta, i l'obertura d'un pont a aquest món paral·lel. De la mateixa forma, el misteri de les desaparicions dels infants anirà adquirint la seva resposta quan Lyra accedeixi a una de les plantes experimentals on aquests es troben captius, i així successivament. Als marges d'aquestes línies argumentals hi trobem tot un seguit de personatges secundaris que aporten cadascun les seves pròpies personalitats, històries passades i detalls que donen color a la narració. Per als qui us agradi la literatura de fantasia, La brúixola daurada és un clàssic recent que no us podeu perdre. 

Sinopsi: La vida de la Lyra Belacqua a la universitat d'Oxford es veu sacsejada quan els infants comencen a desaparèixer misteriosament per tot Anglaterra. Escapant de la seva protectora la senyora Coulter, Lyra emprendrà un viatge al nord amb una caravana de giptans per tal de descobrir què se n'ha fet dels infants desapareguts. Pel camí farà amistat amb un ós cuirassat, Iorek Byrnison, a qui ajudarà a recuperar el seu tron com a rei dels óssos i que, al seu torn, l'ajudarà a ella en la seva missió. 

M'agrada: És una novel·la molt complexa i molt ben construïda a molts nivells diferents, i precisament per aquesta complexitat guanya en les relectures. 

No m'agrada: Té moments i moments, i de vegades els episodis de l'argument avancen més per conveniència de la història que no pas per coherència o lògica internes.