"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

31 d’ag. 2016

Escorxador-5 (#105)

I a la dona de Lot, és clar, se li va manar que no mirés enrere on havien estat tota aquella gent i les seves cases. Però ella sí que va mirar enrere, i per això m'encanta, perquè és tan humà. 

I aquesta és una novel·la escrita per un pilar de sal, Kurt Vonnegut (1922-2007). Divertida i trista a la vegada, és una d'aquelles lectures que es fa difícil de classificar, i una de les novel·les més originals que he llegit mai sobre la guerra. Publicada el 1969 com a reacció contra la guerra de Vietnam i, per tant, en un moment en què inevitablement calia mirar enrere, el seu argument se centra en l'experiència com a presoner de guerra del protagonista, Billy Pilgrim, que inclou el bombardeig de Dresden i l'estrès post-traumàtic un cop torna als Estats Units. 

D'una banda, Vonnegut presenta l'escrit com a ficció, com a novel·la, al seu primer capítol. D'altra banda, com si es tractés del joc de trobar els Vonneguts al llarg de la narració, l'autor mateix també se situa a Dresden en primera persona. A la vegada, un altre autor apareix a la narració, Kilgore Trout, escriptor de novel·les de ciència-ficció que contenen grans idees en un estil deplorable. A la vegada, Billy Pilgrim té la capacitat de quedar des-atrapat en el temps, i per tant, la seva consciència viatja cap al passat i cap al futur de la seva pròpia vida inesperadament, mentre que el present roman precisament al 1945. 

L'experiència és certament desorientadora, però per afegir claredat al tema, apareixen els tralfamadorians, extraterrestres d'un planeta llunyà que un bon dia abdueixen Billy i el porten al seu planeta, on l'exhibeixen en un zoològic. Els tralfamadorians perceben tots els moments en el temps simultàniament, i això fa que les seves novel·les s'assemblin a un mosaic on tots els moments són fragmentaris, però estan relacionats amb tots els altres. Kurt Vonnegut il·lustra d'aquesta forma el seu propi estil creatiu que, lluny de predicar un determinisme passiu respecte la guerra, la violència i la crueltat humana, el que pretén precisament és tot el contrari: posar l'accent en l'absurditat del patiment justificat pel gran discurs dels governants de torn. La manca de sentit, per tant, no es paeix acceptant la guerra com a quelcom necessari o inevitable, sinó rebutjant-la precisament per la seva absurditat patent. Un exemple: el laberint de xifres que els historiadors, parodiats a la novel·la, aporten per tal de justificar que el bombardeig de Dresden va ser pitjor que les bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki, quan el que és inescapable a ulls dels lectors és que la tragèdia és impossible de quantificar, precisament perquè afecta a allò que és més humà. A aquesta idea també apunta l'interès de l'autor en presentar els soldats en tot moment com a adolescents immadurs enlloc d'herois, subvertint i criticant obertament la narrativa oficial americana del moment, enganyosa en la seva grandiloqüència.

Sinopsi: La novel·la recull els aspectes més importants de la vida de Billy Pilgrim; l'únic que té és que no ho fa amb cronologia lineal, a causa de la capacitat de Pilgrim de viatjar en el temps, a moments anteriors i posteriors de la seva vida.

M'agrada: És una lectura molt agraïda, precisament perquè no pretén donar lliçons sobre el passat, sinó més aviat relatar l'experiència del present amb tota la seva tendresa i humanitat. En aquest sentit, tots els personatges secundaris, per menors que siguin, així com el propi Vonnegut en primera persona, aporten alguna cosa a la novel·la. És d'aquells llibres en què no sobra ni un punt ni una coma. 

25 d’ag. 2016

Written on the Body (#104)

Hi ha moltes llegendes de dones que es converteixen en arbres, però n'hi ha alguna d'arbres que es converteixin en dones? És estrany dir que la teva amant et recorda a un arbre? 

Publicada el 1992, aquesta novel·la de Jeanette Winterson és una lectura que costa d'explicar. El seu argument, en realitat, no té cap misteri; ben bé podríem dir que és més banal que una altra cosa: el personatge protagonista, després de tenir moltes aventures, s'enamora d'una dona casada amb una intensitat que li és desconeguda fins al moment. Cap a mig llibre, una revelació inesperada fa perillar la relació. Té lloc l'adversitat que separa els amants, i la intriga principal és si es podran arribar a retrobar. Ara bé, el que fa d'aquesta novel·la una lectura impressionant, és precisament el seu estil poètic, contingut i elegant, centrat principalment en les peculiaritats del cos com a objecte de desig i, d'altra banda, el seu tractament del gènere. 

De fet, Jeanette Winterson ens presenta una narració en primera persona d'un "jo" que no s'identifica en cap moment com a home o com a dona, i això condiciona tota la lectura del llibre, ben bé fins al final. Precisament el que queda sobre la taula és la realitat del gènere com a construcció cultural. Mentre dura la lectura és impossible deixar de fer-se preguntes al respecte, però el més curiós de tot és la incapacitat de respondre precisament per la inestabilitat intrínseca de qualsevol definició de masculinitat o de feminitat. Per exemple, si penses que hauria de ser una dona perquè en determinats moments de la trama es posa a plorar, a continuació t'has de preguntar inevitablement: per què no un home? Si penses que hauria de ser un home per la forma com enfoca el matrimoni o com menysprea les dones amb arguments més aviat viscerals i barroers, com per exemple el seu aspecte físic, s'imposa la pregunta: per què no una dona? I així successivament. Aquest és un dels grans atractius de la novel·la, aquest i les seves imatges suggestives i evocadores en parlar del cos i del desig. És una novel·la que té els seus defectes i que, a mi personalment, no em sembla del tot rodona. Ara bé, l'enfocament és tan peculiar i l'estil tan poètic que a mi se'm va fer impossible de deixar. Una llàstima que no hi hagi traducció al català.

Sinopsi: El personatge principal, en primera persona, narra les seves vicissituds amoroses, especialment pel que fa a l'última dona de la qual s'ha enamorat, Louise, i als seus problemes matrimonials. Les tensions i incerteses d'aquesta relació es mantenen ben bé fins a l'última pàgina de la novel·la.

M'agrada: En determinats, moments, el seu estil i la seva forma es fan quasi hipnòtics. Les imatges són molt suggestives en tot moment.

No m'agrada: Té moments en què el/la protagonista es fa del tot inconsistent, sobre tot quan pren decisions que costen molt de justificar per a la trama de la novel·la, i en aquest sentit fa molt poc per causar empatia en els lectors. 

19 d’ag. 2016

Lorca i tots els altres

80 anys després, l'assassinat de Lorca segueix en el mateix punt. Ian Gibson, exasperat, es fa preguntes que de moment semblen condemnades a no tenir resposta. No gaire res més a dir sobre una cultura que assassina el seu poeta més gran i es posa a dormir, durant 40 anys perquè no hi ha més remei, i durant els 40 següents per la comoditat d'una democràcia despreocupada i desidiosa. Costa de digerir, però ens ajuda a posar-ho en perspectiva el fet que, sempre, i per sempre, l'assassinat de Lorca és el de Lorca i el de tots els altres, els de la passejada de la mort, els d'una justícia denegada que potser, al ritme de cargol de la justícia, aquest cop arribi d'Argentina. 


18 d’ag. 2016

El lector (#103)

Així que hi ha moltes versions diferents apart de la història que he escrit. La garantia que la que he escrit és la correcta consisteix en el fet que he escrit aquesta i no una altra. La versió escrita buscava que l'escrivissin, i les altres no. 

Publicada el 1997, aquesta novel·la de Bernhard Schlink és una lectura molt interessant. La vaig llegir fa uns quants anys, quan va estar de moda a causa de la seva adaptació cinematogràfica, i afortunadament la vaig poder llegir abans de veure la pel·lícula. No és que aquesta fos dolenta, però és un relat que funciona millor de forma escrita i, si pot ser, sense coneixement previ de la seva trama. Si es dóna el cas, resulta una lectura fascinant per la seva manca d'obvietat. 

Les tres parts de la novel·la, en aquest sentit, se'ns ofereixen com tres moments diferents a les vides dels protagonistes, com si es tractés d'una representació teatral. El que passa és que costa trobar relacions de causa i efecte entre els caràcters dels personatges en cada part. El problema del judici públic de Hanna és que no té res a veure amb la relació privada i personal que aquesta manté amb Michael, el protagonista. I bàsicament aquest és el problema que se li presenta a ell a l'hora de jutjar-la. Ara bé, en juxtaposant-los, l'autor ens convida a deixar-nos enganyar, a pensar que d'alguna forma els dos episodis estan relacionats. 

El relat tracta més aviat de com la generació posterior a la guerra ha d'afrontar el passat recent, i també aborda el conflicte generacional que s'estableix quan els que no hi eren o eren massa joves per haver tingut responsabilitat en els esdeveniments es veuen en la necessitat de jutjar la generació anterior. A la vegada, quan es jutja o es valora el que va passar sembla que s'estigui reduint la seva importància a paraules, sembla que l'inefable pugui tornar a tocar la terra. I aquesta també és una font de conflicte per al protagonista. Tanmateix, un cop descobert el secret de Hanna, tota una sèrie d'esdeveniments al llarg de la novel·la prenen un relleu diferent i, potser, insospitat per als lectors menys desperts (reconec que a mi em va agafar per sorpresa la primera vegada que el vaig llegir). 

Tot i així, les accions i decisions de Hanna acaben sent un misteri per al lector tal com ho és per al protagonista. Així doncs, quina és la funció que acompleix la primera part de la novel·la respecte de les altres dues? Bàsicament té a veure amb el poder creatiu de la memòria, i en la incapacitat dels éssers humans de mantenir el passat a ratlla, o almenys de categoritzar-lo com a veritat, en la seva versió oficial i estable. El passat s'escapa de les mans de qui intenta engrapar-lo, i això pot ser així de senzill pel que fa a la història privada, però esdevé molt més problemàtic i complex quan passa a l'esfera pública, i concerneix la necessitat de fer net amb la història i de jutjar els crims del passat. D'aquesta forma, deixant problemes per resoldre oberts a la reflexió, l'autor desplega aquest relat, una versió de tantes que podrien haver estat, de forma lenta i pausada, sense recrear-se en massa detalls i també, i això és el més important, evitant judicis precipitats. 

Sinopsi: Michael Berg i Hanna Schmitz mantenen una relació amorosa quan ell és un adolescent. Uns anys després, es retroben en el context del judici de Hanna per crims de guerra durant l'Holocaust. 

M'agrada: M'agrada el ritme i l'estil de la novel·la. M'agrada que, donada la temàtica de l'obra, no sigui una novel·la tan òbvia com s'esperaria per les premisses. 

10 d’ag. 2016

Demian (#102)

Ens podem comprendre els uns als altres, però només un mateix és capaç d'interpretar-se. 

Aquest és un llibre màgic, al qual segueixo tornant, després d'anys i anys de relectures, quan no se m'acut res més per seguir llegint a continuació. El vaig llegir per primer cop el primer any de facultat, quan un exemplar de Siddharta va començar a passar de mà en mà entre els alumnes de primer, i tothom se'l va llegir disciplinadament, tot i que encara és un misteri d'on va sortir la iniciativa. En aquella època, vaig llegir tantes novel·les de Hermann Hesse (1877-1962) com em van caure a les mans: Siddharta em va agradar; El llop estepari i Narcís i Goldmund em van decebre; Demian va ser l'única d'elles que em va robar el cor. A la vegada, en aquell moment m'ho vaig plantejar com una opció inevitable entre Herman Hesse i Thomas Mann, sense espai per als grisos. Les opinions, en aquell ambient, tendien a polaritzar-se, i jo, és clar, em vaig apuntar a l'equip de Mann sense dubtar-ho ni un segon. (Potser ho hauria de fer més sovint, això de recuperar fils de lectures perdudes, i repassar què hi va haver en els bojos anys abans de Telèmac.) En fi, Hermann Hesse va quedar en el respectable segon lloc i, tot i així, Demian (1919) es va emportar el premi honorífic. 

És una novel·la molt curta que explica en primera persona la història de creixement i aprenentatge d'Emil Sinclair, un escolar alemany de principis del segle vint, i la seva relació amb el seu company d'escola Max Demian. Però qui és Demian, en realitat? És un amic? És un mentor? És un messies o un revolucionari disfressat d'escolar fred i distant? És un visionari que, com Cassandra, només pot profetitzar allò que ja està escrit, o el que és el mateix, allò que ja és massa tard per canviar? La història comença amb un nen petit molt acovardit i angoixat per un company de classe que abusa d'ell. A Emil Sinclair se li ha acudit explicar una història en veu alta que, quasi sense voler-ho, s'ha convertit en realitat i l'ha posat en mans d'aquesta persona. Per això mateix queda abocat a un silenci malaltís i anguniós que l'oprimeix sense remei. En aquesta situació és quan apareix Max Demian, que allibera Emil de l'encanteri retornant-li la seva pròpia història, i es desempallega de l'abusador fent servir recursos de padrí sicilià. A partir d'aquí, Emil Sinclair inicia un viatge per trobar-se ell mateix o potser, només potser, per arribar a transformar-se en Max Demian. El seu procés vital passa per la seva iniciació a un culte secret que barreja elements de quasi totes les tradicions ocultes i mistèriques que pugueu arribar a imaginar. 

De fet, un dels pilars teòrics de la novel·la és, inevitablement, Nietzsche, i l'altre és la psicoanàlisi de tall jungià. Potser la barreja pot sonar excessiva, però en realitat el que és realment colpidor de la novel·la no és el seu plantejament teòric, al capdavall impossible de racionalitzar o resumir de cap manera, sinó més aviat l'experiència estètica, profundament suggestiva i reveladora, que causa la seva lectura. A mi m'agraden especialment els elements de la trama que es refereixen a l'ambient històric en què els personatges es mouen: en aquest sentit la imatge dels dos regnes funciona molt bé per descriure una societat rígidament estructurada, que en aquest cas és alemanya però bé podria ser victoriana. Dins d'aquest context, tots els detalls màgics, onírics, misteriosos i esotèrics articulen la relació dels personatges amb el món d'abans de la guerra, especialment. Potser, al capdavall, la novel·la només és una gran metàfora per explicar que alguna cosa de les joventuts europees es va truncar amb la guerra del 14. Els britànics tenen una forma de fer-ho, i els alemanys, una de completament diferent. Aquesta dicotomia entre abans i després de la guerra també es troba a La muntanya màgica, per exemple, i no deixa de ser part de l'encant de Demian

Sinopsi: La novel·la cobreix en primera persona els anys de joventut d'Emil Sinclair, especialment pel que respecta a la seva relació d'amistat i d'aprenentatge amb Max Demian. 

M'agrada: M'agrada el fet que sigui un text obert, que no esgota les interpretacions ni les possibilitats pel fet que jo en prefereixi una per sobre de totes les altres. 

No m'agrada: Tot i que és part del poder persuasiu de la novel·la, a moments no m'agrada el seu dualisme metafísic. 

6 d’ag. 2016

Martha Ivers mira enrere

D'acord, posem que admetem com a cert el tòpic que tots els relats es redueixen a una desena, com a molt, d'arguments arquetípics. Tot i així, encara costaria d'explicar com un plantejament de conte de fades pot desembocar en una joia indiscutible (tot sovint menystinguda o directament ignorada) del film noir de tots els temps: The Strange Love of Martha Ivers (1946) dirigida per Lewis Milestone. Martha Smith és una adolescent òrfena obligada a viure amb la seva única parent, la senyora Ivers, la rica propietària d'Iverstown, la ciutat que porta el seu nom. La senyora Ivers (Judith Anderson, la terrorífica senyora Danvers de Rebecca) està ressentida contra la seva germana per haver-se casat amb Smith, un treballador de la seva fàbrica, i descarrega tota la seva rancúnia i sadisme en la neboda, única hereva de tota la fortuna, i a qui canvia el nom pel de Martha Ivers. Una nit fatídica, Martha s'escapa amb el seu amor d'adolescència, un noi pobre anomenat Sam, però la policia els atrapa abans de poder arribar gaire lluny. Un cop a la mansió Ivers, es reuneixen amb Walter, el fill del tutor de Martha, que els assegura que ell no els ha delatat. Més tard, quan la senyora Ivers maltracta brutalment el gat de Martha, aquesta li pren el bastó i la mata colpejant-la i llançant-la per les escales. Walter i Martha expliquen al pare de Walter que el culpable ha estat un intrús, i aquest decideix acceptar la versió dels nois i donar-la a la policia. Sam desapareix del poble aquella mateixa nit. 

Divuit anys després, Sam (Van Heflin) torna al poble convertit en veterà de l'exèrcit i jugador professional. El seu retorn és una casualitat, de fet: en passar pel poble de la seva infància Sam mira enrere. La distracció provoca un accident de trànsit que l'obliga a deixar el cotxe al taller i fer nit al poble. Un cop al taller Sam s'assabenta que Martha (Barbara Stanwyick) i Walter (Kirk Douglas) s'han casat i ara dirigeixen el poble gràcies al poder econòmic d'ella i al fet que Walter s'ha convertit en fiscal del districte. També per casualitat, Sam coneix Toni (Lizabeth Scott), una noia que acaba de sortir de la presó, i a qui promet portar a casa. Tots dos es registren junts en un hotel. Ara bé, quan la policia deté Toni per violar la condicional, Sam decideix demanar-li a Walter que intercedeixi a favor d'ella. Walter i Martha, que ara és Martha O'Neil, interpreten que Sam els està fent xantatge amb la història del passat. De fet, The Strange Love of Martha Ivers és la història d'una bola de neu que es fa gran davant dels ulls de l'espectador. Walter s'ha tornat alcohòlic perquè no ha pogut digerir l'execució d'un innocent pel crim contra la tia de Martha. Martha ha esdevingut l'arquetípica femme fatale: el poder i la riquesa que ha heretat la transformen en reina de les neus, un personatge fred i calculador que subordina tothom al seu propi interès. Ara bé, l'arribada de Sam pot ser la seva última oportunitat de redempció, ja que sembla ser que tots dos conserven els sentiments del passat. Lluny encara del backlash conservador que caracteritzaria la dècada dels 50 als Estats Units, els rols de gènere, en aquesta pel·lícula, exploren sense vergonya la incorrecció política: Martha és la propietària que ostenta tot el poder sobre la ciutat i que decideix sobre el destí dels homes de la seva vida, mentre que Walter és el zero a l'esquerra que actua principalment per ressentiment i amor no correspost. A la vegada, Sam és qui s'ha de decidir, durant tota la pel·lícula, entre dos interessos amorosos totalment antagònics, amb valors morals (arquetípicament el bé i el mal) al rerefons de la decisió. Ara bé, el suspens està assegurat quan les decisions dels diferents personatges comencen a creuar-se i a tenir conseqüències inesperades. Finalment, el misteri és si Martha aconseguirà alliberar-se del llast del passat i iniciar una nova vida, i si Sam estarà disposat a acceptar-ne el cost. 


1 d’ag. 2016

Philippe Halsman al Caixafòrum

Ja fa temps que la fotografia no es limita a imitar les altres disciplines artístiques. L'emancipació s'ha produït gràcies al seu ús diari a la premsa i als avenços tècnics. El seu objectiu és documentar de la manera que li és pròpia, amb claredat i precisió, i al mateix temps ser alguna cosa més que una forma d'enregistrar, per tal de crear obres d'art mitjançant la veritat i la bellesa de la imatge i la mirada. 

Philippe Halsman

I efectivament, el que trobarem fins al novembre en aquesta exposició al Caixafòrum, Sorprèn-me!, és la fotografia completament emancipada i independitzada de Philippe Halsman, a cavall entre el periodisme i l'art. La proposta acaba resultant fascinant i hipnòtica, especialment per la seva frivolitat: Salvador Dalí, enamorat del seu bigoti, llença gats per l'aire; Alfred Hitchcock promociona Els ocells amb un ocell de mentida sobre el cigar; els ducs de Windsor salten; Picasso i Marc Chagall riuen; Marilyn Monroe exposa el seu aire de beutat somia-truites, ja sigui com a talent emergent o com a estrella consagrada. Philippe Halsman se'ls mira a través de l'objectiu amb afecte, humor, i una imaginació inesgotable. Creador del concepte d'imatge icònica, a través de la seva obra ens revela la fotografia com a art de mirar i de recrear la realitat. 

Philippe Halsman i Marilyn Monroe (1954)