"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

30 de juny de 2022

Ens calen noms nous (#425)

Si aquestes parets parlessin, els edificis quequejarien, no se'n recordarien dels seus noms. 

Aquesta novel·la de l'autora zimbabuesa NoViolet Bulawayo es va publicar l'any 2013 i va gaudir d'un èxit immediat entre el públic anglòfon d'arreu del món gràcies a la seva nominació per al premi Booker d'aquell any. És un relat molt dur i descarnat dels anys immediatament posteriors a la fallida del país, el 2008, a causa de la corrupció de la dictadura de partit únic de Mugabe. Uns anys abans, el president havia engegat una campanya d'enderrocament forçat de barriades senceres on es concentrava el vot per les alternatives al govern, i les represàlies polítiques van portar a la violència desfermada al carrer, on els assassinats a opositors polítics es van fer la norma. La població desplaçada van haver de començar una vida nova d'un dia per l'altre, construint-se barraques on van poder i subsistint sense unes condicions humanitàries bàsiques. Al mateix temps, el país va viure un episodi d'hiperinflació inèdit al món, que va deixar els estalvis de la població sense valor efectiu, i que va portar al govern a encunyar bitllets per bilions i trilions de dòlars zimbabuesos, que automàticament quedaven sense valor a l'hora d'entrar en circulació. Una de les conseqüències d'aquesta fallida generalitzada va ser el tancament del sistema educatiu, que va deixar els infants del país sense accés a l'educació, davant la fugida a l'estranger d'una gran majoria dels docents, i la corrupció generalitzada del sistema amb la falsificació d'avaluacions. 

Bulawayo no ens explica directament aquest context, sinó que el dona per suposat, de la mateixa manera que no anomena mai ni Zimbabwe ni Mugabe pels seus noms en cap moment de la novel·la. És particularment curiós en un relat que dona un valor especial als noms i els seus significats, utilitzats sovint amb un matís irònic en contrast amb les realitats que descriuen. Per exemple, la protagonista, Darling, una nena de deu anys, viu en un poblat de barraques anomenat Paradise. La Darling fa un relat de tots aquests problemes polítics i socials en primera persona, i descriu el seu dia a dia al poblat amb la seva colla d'amics, mentre somia a viatjar als Estats Units, on viu la seva tia, per poder escapar de la desesperació del present. Al seu voltant els adults van a treballar a Sudàfrica, i els que es queden intenten sobreviure com poden amb la compravenda al mercat negre. Mentrestant, ella i els seus amics juguen entre les barraques, o s'escapen als barris adinerats de la ciutat de Bulawayo a robar guaiabes, quan és l'únic que tenen per menjar. Aquest contrast entre barris rics i pobres és un dels impactes més grans que planteja la novel·la només començar; l'altre és l'embaràs d'una de les amigues de Darling, amb només onze anys, i el misteri que hi ha darrere. 

De fet, la novel·la es divideix en dues meitats força diferenciades: la primera narra la duresa de la vida de Darling a Zimbabwe; la segona ens la mostra ja instal·lada als Estats Units, on farà el pas a la vida adulta encarant un futur més incert que mai. Els capítols són curts i amb una autonomia pròpia, i el llibre fins i tot es pot llegir com a col·lecció de relats més que no pas com una novel·la unitària. D'aquests, hi ha tres capítols que prenen la forma de laments o invocacions, i són passatges profundament poètics que distancien la protagonista de la seva pròpia identitat individual per submergir-la en la identitat col·lectiva dels pobles colonitzats i desplaçats. La narració de la protagonista pren un to fred i distanciat respecte dels episodis duríssims que narra, però a la vegada exerceix un control molt subtil de la narració, a través de les imatges i metàfores que la recorren, i que colpeixen el text amb una bellesa sobtada en els moments més inesperats. Per exemple, els jocs que juguen els infants tenen dobles nivells de lectura; es poden prendre de forma literal, però també tenen altres lectures més profundes i polítiques. Passa el mateix amb la reacció de la Darling a la malaltia del seu pare, i com el seu rebuig inicial evoluciona cap a l'acceptació, o també amb la mort per linxament d'un activista demòcrata pel barri, que no se'ns retrata directament, però que després és representada pels infants i torna a la narració amb tota la seva força. 

D'aquesta forma, la narració fa molt per descriure els traumes experimentats per la protagonista d'una forma creïble i realista: en un primer moment colpeix la seva fredor aparent i la seva paràlisi emocional; en moments posteriors del text les seves emocions surten a la llum en forma de reacció dilatada en el temps. Un cop tots aquests episodis traumàtics queden enrere i la protagonista finalment pot fer la seva escapada, el que troba als Estats Units també té els seus reversos foscos. La Darling es troba en un món culturalment diferent que li costa molt entendre, i ha quedat desconnectada dels seus éssers estimats, amb qui iniciarà una negociació molt dura dels nous termes de la relació: el desarrelament que experimenta físicament portaran a l'aïllament respecte dels seus congèneres al país d'acollida, així com la incomprensió experimentada pels seus éssers estimats quan provin de comunicar-se amb ella. We need new names és un relat duríssim pel que ens retrata de la culpa del supervivent, i pel seu rebuig combatiu i irat als tòpics de migracions felices. És més aviat un relat de vides que es trenquen i que es poden provar de reconstruir sense cap mena de garantia d'èxit pel camí. És també una lliçó d'història colonial d'Àfrica que colpeix precisament en la seva simplicitat i concisió sobre la pàgina, i un retrat sense pal·liatius del patiment dels innocents que queden trepitjats per la desfilada triomfal de la història. 

Sinopsi: En una barriada de barraques a la ciutat de Bulawayo, Darling passa els dies jugant al carrer amb els seus amics, i essent testimoni impotent de la duresa de la vida per a la seva família. Entre les realitats que ha d'afrontar directament es troben l'amenaça de la sida en un context en què no hi ha accés a l'atenció mèdica, la violència sexual contra els infants, la frustració i desesperació dels adults que l'envolten, i la indiferència entre cínica i ignorant dels pocs privilegiats que troba pel seu camí, ja siguin visitants pertanyents a una ONG o habitants dels barris més adinerats. Quan la seva família aconsegueix enviar-la als Estats Units a viure amb la seva tia, s'obre una nova vida per a ella, però també noves formes d'experimentar el trauma i el dolor. 

M'agrada: És un relat colpidor en tots els sentits possibles, però que també es fa molt intel·ligent en el seu ús de les imatges i de les metàfores, gestionades de forma hàbil per part de l'autora. 

25 de juny de 2022

La passió (#424)

Era l'home més poderós del món i no va poder guanyar la Joséphine al billar. T'estic explicant històries. Confia en mi. 

Aquesta novel·la de l'autora britànica Jeanette Winterson es va publicar per primer cop el 1987 i a hores d'ara ha esdevingut un clàssic contemporani. D'entrada puc dir que m'ha agradat més que Written on the Body, l'única novel·la que havia llegit mai de Winterson. L'any passat vaig llegir el seu volum de memòries, Per què ser feliç quan podries ser normal? i em va obrir la gana per seguir explorant l'obra de Winterson i el seu món simbòlic. La passió no podria ser més diferent d'aquestes altres obres. D'entrada, es presenta com una ficció històrica ambientada a l'exèrcit francès durant les campanyes napoleòniques. El protagonista és un jove soldat voluntari, Henri, que per la seva constitució menuda ha estat destinat al servei personal de l'emperador. A través de la seva campanya anirem descobrint com va evolucionant la idea que té Henri de l'emperador, des de l'enlluernament inicial i la passió per un ideal patriòtic de victòria i de conquesta fins al desencantament posterior. Aquesta és una de les "passions" que explora el text, en tant que el propi Henri, en primera persona, ens va oferint el seu recorregut vital i va desgranant la història de la seva admiració per l'emperador en els termes que utilitzaria per descriure una relació amorosa. A través del seu recorregut vital, els seus diaris ens ofereixen una aproximació a la seva subjectivitat, que ell posa per escrit per provar d'aclarir i expressar les seves emocions, mentre que altres personatges ens oferiran altres punts de vista sobre la passió, l'amor, i l'experiència vital del moment present. 

L'altra trama argumental de la novel·la ens situa a la ciutat de Venècia, tot i que aquesta part del relat ens allunya progressivament de la ficció històrica per entrar més de ple en el terreny de la fantasia i el realisme màgic. Villanelle és la filla d'un barquer de la ciutat i ha heretat del seu pare els peus membranats que li permeten caminar sobre l'aigua. Des de ben petita aprèn a navegar pels canals de la ciutat com pel seu hàbitat natural, i la inclinació de la seva població per les màscares, les disfresses i la vida nocturna la porta a disfressar-se de noi per tal de treballar en un casino de la ciutat, on es prostitueix ocasionalment per als clients. És en aquest ambient que coneixerà la passió de la seva vida, una dona casada que s'enamora d'ella perquè es pensa que és un noi. Més endavant haurà de decidir què fer amb aquesta relació i escollir un rumb determinat per a la seva vida, i ho farà amb el mateix criteri que condueix la seva existència, arriscant la seva sort a una determinada aposta, com fa amb els jocs que juga al casino, i acceptant-ne plenament el risc. Els dos protagonistes no arribaran a conèixer-se fins a la segona meitat de la novel·la, quan coincideixin a la campanya russa de Napoleó, en què experimentaran la desfeta de l'exèrcit francès i s'arriscaran a iniciar una nova vida junts. El seu amor és impossible, però la seva trobada suposarà una aliança inesperada que els canviarà les vides a tots dos per sempre. 

Aquí Winterson porta la narració lineal a un altre nivell quan fa recaure el pes de la narració en els seus propis protagonistes, en tant que, de fet, la història es va fent a mesura que és explicada per ells mateixos. El context històric sembla tan sols un pretext per entreteixir els bagatges personals dels seus protagonistes i les seves diferents percepcions sobre la passió i l'amor que mouen les seves vides, mentre que la trama també inclou altres relats que aparentment no tenen gaire res a veure amb l'argument principal, però que s'acaben relacionant amb els temes recurrents que explora la novel·la. D'aquesta manera, per exemple, la figura històrica de Napoleó, que és l'objecte d'un enamorament abstracte per a Henri al principi de la novel·la, i que ell associa a tots els ideals i passions que guien la seva joventut, va evolucionant a mesura que avança la campanya militar i el jove soldat es va desencantant amb la duresa de la vida al front. No és fins al final de la novel·la que la imatge de l'exili últim de Napoleó a la seva illa adquireix un significat complet per al protagonista. En aquest sentit, la recreació de la brutalitat de la guerra i l'estrès posttraumàtic que pateix Henri per tots els horrors que ha vist durant la campanya estan recreats amb molta naturalitat, i afegeixen un contrapunt a la reflexió general del text sobre l'amor i la passió per la vida. Una part de la seva divergència amb la Villanelle cap al final de la història es pot buscar en aquesta experiència. 

D'una forma fins i tot un punt més elusiva, la figura de la Joséphine queda a l'ombra de la del seu marit, fent aparició només en comptades ocasions de la narració, i oferint un contrast amb les motivacions i passions de Napoleó. Aquesta parella, per tant, es manté al rerefons de la narració d'Henri, i emmarca el seu relat, dotant-lo de possibles interpretacions i nivells simbòlics. Passa el mateix amb Villanelle i la seva amant, que simbolitzarà una passió desfermada que arriba inesperadament a la seva vida però, com queda també simbolitzat en el seu emblema, la reina de piques, representarà els extrems de manipulació i engany a què pot arribar la relació. És així com els dos protagonistes no arriben mai a obtenir respostes definitives per a les seves inquietuds vitals, en tant que la seva existència els presenta constantment dues cares de la mateixa moneda: el patiment i la joia aniran fermament interconnectats en la seva percepció del món, i normalment l'objecte de la passió de cadascú es transformarà en vehicle per a tot un amplíssim espectre d'emocions i reflexions vitals. És així que Winterson ens ofereix personatges que semblen símbols més que persones de carn i ossos, però a la vegada explora l'ambigüitat i la versatilitat de les nostres emocions fins als extrems. 

La novel·la planteja una pregunta bàsica sobre la passió com a força que mou les nostres vides, i que en la novel·la se'ns pot arribar a presentar en el seu aspecte més físic o en el seu vessant més espiritual i idealitzat: si és un sentiment totalment sol·lipsista que encadena el subjecte a la seva pròpia percepció del món, o si es pot arribar realment a connectar amb els altres a través d'una experiència vital compartida. És així que Henri llegeix, al final de la narració, el seu amor per Villanelle com a sortida de si mateix, tot i que el camí per arribar a aquesta conclusió ha estat certament tortuós, i al final no queda clar fins a quin punt hi ha guanyat o hi ha perdut, en la seva experiència. La passió de Jeanette Winterson és una novel·la que demana ser llegida o rellegida amb calma, amb una prosa poètica bellíssima i profundament immersiva, i que guarda dins seu no sols una exploració amplíssima del món emocional dels seus protagonistes, sinó també una bona dosi de reflexions filosòfiques sobre la naturalesa de l'amor i de la passió, i de la forma privada i personal de cadascú d'encarar l'existència. 

Sinopsi: A principis del segle dinou, i durant les campanyes napoleòniques, la vida d'un soldat francès al servei privat de Napoleó, l'Henri, i d'una prostituta i carterista veneciana, la Villanelle, es creuaran inesperadament amb conseqüències imprevisibles per al futur de tots dos. Cadascun d'ells oferirià el relat de la seva pròpia història en primera persona, de forma que observarem els diferents matisos i percepcions que tenen sobre l'amor i la passió que mouen les seves vides. 

M'agrada: És un text que es gaudeix especialment per la seva textura poètica, i que interprel·la els lectors amb un ric simbolisme i amb múltiples nivells de lectura. 

22 de juny de 2022

La memòria de l'arbre (#423)

Jo no sé què oblidaré, ni quan, ni com. Però saps què faig amb el que no vull oblidar? (...) En comptes de desar-ho a la memòria del cap, ho deso a la del cor, que aquesta no se m'esborrarà. 

Aquesta novel·la de l'autora catalana Tina Vallès es va publicar per primer cop el 2017, i va rebre el segon premi Anagrama de novel·la d'aquell any. És un llibre que feia temps que tenia ganes de llegir, perquè algunes persones me n'havien parlat molt bé, i ara que l'he llegit puc dir que m'ha semblat una lectura molt recomanable. El Jan és un nen de deu anys que de cop i volta rep la notícia que els seus avis vindran a viure a casa seva a Barcelona. Sembla una bona notícia, però al principi no sap si s'ha de posar content o no. Els adults semblen més preocupats que cap altra cosa per la nova situació. Aviat el Jan descobrirà el misteri que envolta la nova vida del seu avi, i compartirà amb ell secrets i records del passat que l'ajudaran a entendre i pair aquest moment present. La narració se'ns ofereix, així doncs, en primera persona des del punt de vista del Jan, i ens endinsa en el llenguatge i la forma de percebre del món d'un infant de la seva edat, que comprèn tot el que està passant al seu voltant fins i tot quan no troba les paraules exactes per explicar-ho. 

D'aquesta manera la narració es va bastint poc a poc a base d'el·lipsis i buits d'informació, que en Jan anirà omplint a través de la seva curiositat i les imatges i metàfores que va imprimint sobre la realitat del seu dia a dia, i que aniran adquirint el seu sentit gradualment, com si es tractés de les peces d'un trencaclosques. Per exemple, la lletra O que separa el seu nom del del seu avi Joan, i que es pot transformar en rellotge que marca el pas del temps viscut, en forat que es pot anar omplint de records a la memòria del cor, o en la soca que queda quan talles un arbre, que ja no existeix però perviu en el record de qui el pensa. I tot això en una novel·la breu, que fa de la concisió la seva màxima virtut, i que en realitat es gaudeix principalment pel seu retrat minimalista de la quotidianitat condensada en capítols curtíssims, com si fossin quasi microrelats costumistes. 

La principal pregunta que planteja el relat és com es formen els records, i què passa amb la nostra pròpia identitat com a persones quan aquests se'ns perden. Això és el que li passa a l'avi Joan: ha d'acceptar com serà la vida quan no pugui trobar les paraules, quan es vegi al mirall i no es reconegui i, potser encara amb més urgència, què passarà amb el relat que llegarà a les següents generacions. La història del seu desmai, l'arbre de la seva infància, que li guardava els secrets i una vegada li va salvar la vida, esdevé el cor de la narració i és un misteri que es va postposant al llarg de la lectura fins a la seva revelació final. Els moments quotidians que en Jan comparteix amb el seu avi també el van preparant per a la recepció d'aquesta història última, que finalment l'ajudarà a navegar amb més seguretat per la seva nova vida. La memòria de l'arbre sembla un llibre senzill a simple vista, però a mesura que ens hi endinsem veurem com la seva estructura i les seves imatges estan tan treballades i cuidades que representen una autèntica revelació en la seva simplicitat. 

Sinopsi: Els pares li donen a en Jan, de deu anys, una notícia molt important: els seus avis de Vilaverd s'instal·laran a viure amb ells al pis de Barcelona. Amb el trasllat dels avis del camp a la ciutat, la família s'haurà d'adaptar a la convivència i a la malaltia de l'avi Joan, posant per davant sempre les necessitats i les emocions de cadascú en cada moment. 

M'agrada: És una novel·la molt profunda en la seva brevetat i senzillesa, i que es gaudeix precisament pel seu embolcall de costumisme minimalista i la seva manca de pretensions. 

17 de juny de 2022

Els intèrprets (#422)

- Silenci, Mathias. Silenci. He conegut tota mena de silencis, però és hora d'aprendre'n uns quants més. 

Aquesta novel·la de l'autor nigerià Wole Soyinka es va publicar per primer cop el 1965, i va representar el debut com a novel·lista del seu autor, que havia despuntat fins aleshores com a dramaturg emergent. No va ser fins a vint anys després que va rebre el premi Nobel de literatura, en una d'aquelles raríssimes ocasions en què aquest guardó ha reconegut els autors africans negres. Els intèrprets és una novel·la de joventut, i tot i així ja ens mostra l'ambició i el potencial de l'autor per reflectir els móns subjectius dels protagonistes, immersos en els laberints d'un llegat cultural i històric que han d'aprendre a avaluar i intepretar en els seus propis termes. Ens trobem en una Nigèria acabada d'independitzar de l'imperi Britànic, i sumida en la corrupció política i econòmica, on els suborns i el tràfic d'influències són el vehicle habitual per millorar socialment. Els protagonistes de la novel·la són un grup de joves intel·lectuals i professionals pertanyent a aquesta elit privilegiada que ha estudiat a l'estranger, a Anglaterra o als Estats Units, i que tornen al país per ocupar càrrecs de privilegi en les seves institucions o liderar l'avantguarda cultural des de la seva percepció única de la realitat, a cavall entre el món del passat colonial i la nova república independent i moderna. 

Conciliar aquests dos móns no és una tasca fàcil, però, i el seu desencantament i cinisme respecte de la corrupció generalitzada que els envolta no trigarà a fer-se palès. De fet, Soyinka s'allunya molt clarament de les propostes d'altres contemporanis de la novel·la africana postcolonial, com Achebe o Ngũgĩ, que destaquen precisament per la seva crítica política i social totalment combativa sobre la pàgina. Soyinka ens retrata més aviat la vida nocturna d'aquestes elits privilegiades als nightclubs i als hotels de moda, que s'entreguen al gaudi dels seus privilegis davant la impossibilitat - i les seves pròpies incapacitats variades - de canviar el sistema des de dins. Tanmateix, la novel·la no es va aclarint a si mateixa fins ben avançada la seva lectura. El seu estil és deliberadament caòtic i confús, i es va construint poc a poc a base d'una cronologia fragmentària i no lineal - de vegades es superposen en una mateixa escena retalls de diferents converses en diferents moments cronològics de la història dels protagonistes - i del recurs als llenguatges privats i personals de cadascun dels personatges, per als quals no tenim cap codi en començar a llegir, i que hem d'anar desxifrant poc a poc i a petits fragments a mesura que avança la lectura. És així que Soyinka accentua aquest element de confusió en aquest món híbrid, que encavalca constantment les referències a les mitologies i religions Igbo i Ioruba, amb els valors i percepcions de la societat occidental. Així doncs, a través de la seva educació privilegiada, el grup d'amics protagonistes són cridats a exercir d'intèrprets entre el món occidental i el món africà, però com que aquesta missió queda fallida d'entrada, s'han de conformar amb prou feines amb interpretar el seu propi lloc en el món que els ha tocat viure. 

Segoe, el periodista, observa amb impotència com els seus intents d'exposar la corrupció política a través dels seus articles d'investigació queden abocats contínuament al fracàs, i es refugia en l'alcohol i una filosofia pròpia d'inspiració budista per tal d'aconseguir sobreviure a les seves frustracions. La seva promesa, Dehinwa, experimenta en carn pròpia la doble vara de mesurar en el tracte que rep de la societat i les seves pròpies institucions, sempre disposades a castigar exclusivament les dones per un comportament sexual que implica homes i dones per igual. Egbo és un diplomàtic que treballa per al govern nigerià, i que troba en el sexe la seva única via d'escapada per a la seva ansietat davant l'obligació familiar d'ocupar el càrrec de rei de la seva tribu després de la mort del seu avi. La seva relació ambigua amb dues dones diferents el confrontarà a aquestes pors i ansietats que amb prou feines es pot confessar a si mateix. Kola, l'artista del grup, pretén reviure el panteó dels déus africans en una pintura que ha de significar la seva obra mestra, però ell mateix no està segur de la seva pròpia habilitat per portar a terme aquest projecte, i mentrestant s'enamora d'una dona blanca casada amb un professor d'universitat. En un segon terme es troben, d'una banda, l'enginyer Sekoni, que toparà amb el mur de les autoritats corruptes en el seu intent de construir una central elèctrica, i pel camí es transformarà en el vident inspirat del grup, i d'altra banda el professor d'universitat Bandele, que és possiblement el personatge més reservat del grup però que actua d'enllaç i intermediari entre tots els altres. 

Els conflictes a què s'enfronten aquests personatges són força prosaics, al capdavall: la necessitat de casar-se i formar una família per acomplir les expectatives dels pares, els compromisos i negociacions que exigeix la vida professional de cadascú, i les tensions entre totes aquestes expectatives i la llibertat personal per escollir. Ara bé, Soyinka va entreteixint aquests dilemes amb trobades que esdevenen simbòliques dels rols socials que els personatges es veuen obligats a acomplir. És així que, per a Egbo, per exemple, les dones esdevindran terrenys per colonitzar i dominar, tot i que aquestes trobin formes de subvertir les seves expectatives. De la mateixa manera hi ha una subtrama de la novel·la que té a veure amb el rebuig a l'homosexualitat a la societat nigeriana, i que acabarà enllaçant-se amb la trama principal de forma inesperada. D'altra banda, mentre persegueix una notícia, Segoe entrarà en contacte amb una església de cristians renascuts liderats per Llàtzer, un albí que pretén haver ressuscitat autènticament d'entre els morts el dia del seu funeral. Aquestes imatges de mort i renaixement es van repetint al llarg de tota la novel·la, i van deixant preguntes obertes sobre el passat colonial del país i la necessitat d'encarar un futur totalment incert, tant en termes polítics per al país com en termes personals per als protagonistes. 

Sinopsi: Poc després de la independència de Nigèria, els protagonistes, amics d'adolescència, tornen al país després d'haver fet els estudis superiors a l'estranger. Tots ells ocupen càrrecs d'importància en les institucions del país: Segoe és periodista, Egbo pertany al cos diplomàtic, Bandele és professor d'universitat, Sekoni és enginyer, i Kola és un artista emergent. Les seves escapades nocturnes ofereixen un retrat profund d'una elit privilegiada que no pensa moure un dit per canviar la corrupció inherent de la Nigèria neocolonial. Els seus tímids intents de deixar petjada acaben abocats en la frustració i la incomprensió dels qui els envolten. 

M'agrada: Els moments més poètics del text, que queden entrellaçats amb les escenes més mundanes en què es veuen immersos els protagonistes. En aquest sentit és un text molt ric i complex, a l'hora d'entreteixir diferents veus i símbols, i barrejar els fragments més poètics i onírics amb les escenes de quotidianitat dels personatges. 

No m'agrada: El text es fa força confús i obscur, especialment en la seva primera meitat. 

10 de juny de 2022

Harlem Shuffle (#421)

Lluitador contra delinqüent. Els lluitadors provaven d'aconseguir quelcom millor - que potser existia, potser no - i els delinqüents s'empescaven com manipular el sistema present. El món possible contra el món real. Però potser en Carney era massa dur. Molts delinqüents eren lluitadors, i molts lluitadors manipulaven la llei. 

Aquesta és l'última novel·la que ha publicat Colson Whitehead, i no s'ha traduït ni al català ni al castellà, encara. Aquí la trama s'ambienta a Nova York, al barri de Harlem, a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, i ens transporta al submón urbà del crim organitzat i dels petits delinqüents, els negocis ocults de les grans empreses i els tràfics d'influències, en un moment històric en què la lluita dels afroamericans pels drets civils i per la fi de la segregació està eclosionant als carrers en forma d'episodis sobtats de disturbis generalitzats i batalles campals contra la policia. El protagonista, Ray Carney, es defineix a si mateix com a lluitador. És propietari d'una botiga de mobles i electrodomèstics de segona mà, i ha provat d'allunyar-se amb tots els seus esforços de la reputació del seu pare com a delinqüent. El seu negoci es troba en línia ascendent perquè en Carney té una bossa de clients estables en les famílies afroamericanes del barri, que no són ateses als negocis regentats pels blancs. 

El seu camí cap a l'èxit és tortuós, però. El món dels emprenedors honrats i el món del crim organitzat no són dos compartiments separats en aquest context, sinó dues cares de la mateixa moneda. Tot negoci té una façana respectable, que és l'aparador il·luminat i transparent que s'exposa a la vista de tothom, i un món ocult d'interessos i línies de negoci secundàries que es condueixen a la rebotiga. Aviat ens n'adonem que els esforços d'en Carney per quedar al marge dels robatoris i negocis tèrbols del seu cosí Freddie, amb qui s'ha criat com un germà, són poc més que un gest de cara a la façana del món respectable. En realitat, en Carney és un intermediari entre una sèrie de béns de segona mà d'origen desconegut, però fàcilment imaginable, i els seus potencials compradors, així com, en el cas de les joies, altres establiments que s'encarregaran de posar-les novament en circulació. La seva primera aventura, en què es veu implicat en un atracament al famós Hotel Theresa, posarà a la vista la seva tapadora davant d'un dels caps del crim organitzat local, mentre que veurà que, a l'altra banda de la línia, la policia també està disposada a parar la mà per rebre el seu sobre. 

Així doncs, la novel·la ens mostra la relació d'en Ray Carney amb aquest món més ampli d'interessos creuats des de tres moments clau de la seva trajectòria, que se'ns expliquen de forma separada i successiva, com si conformessin un mateix drama en tres actes. En la primera part, veiem com l'atracament a l'hotel Theresa, centre neuràlgic de la vida dels afroamericans influents a Harlem, l'acaba posant en el punt de mira de la màfia local. En la segona part, en Carney ja es troba en una situació més estable i pren ell mateix la iniciativa en engegar una revenja de caràcter personal. En la tercera part, es veu arrossegat per les conseqüències inesperades d'un dels negocis bruts del seu cosí. A través d'aquests tres episodis, veiem com en Carney evoluciona en el seu posicionament respecte dels negocis bruts que fan els qui l'envolten. D'una posició inicial en què intenta mantenir-se'n la marge a qualsevol preu per tal de distanciar-se de la reputació de criminal del seu pare, les aventures en què es veu immers el van convencent que el sistema ja està corromput d'entrada, i que, en realitat, els crims i negocis tèrbols que emprenen els negres ofereixen una certa lògica compensatòria davant d'un sistema dissenyat per afavorir sistemàticament els blancs. 

La lectura política, tanmateix, queda als marges de la narració en tot moment, i s'ha d'anar destriant entre línies i pels racons d'un relat que se centra quasi exclusivament en les anades i vingudes dels personatges i els seus interessos creuats, i que es basteix més aviat a base dels tòpics i trops de la novel·la policíaca. Whitehead presenta una habilitat especial per donar caràcter als seus personatges, que queden descrits precisament pels detalls més insignificants però reveladors de les seves vides quotidianes, i basteix el ritme de la novel·la a través d'uns diàlegs ràpids i vibrants, i unes escenes entretallades que en diverses ocasions s'expliquen en retrospectiva per part d'algun dels personatges i, per tant, encavalquen diversos eixos cronològics simultàniament. La novel·la basteix així un gran mosaic de la vida al barri de Harlem de l'època, i ens ofereix retalls de les vides dels personatges secundaris que hi van apareixent, de forma que s'acaba construint com una novel·la coral en què van entrant i sortint diversos personatges a la vida del protagonista. 

Harlem Shuffle és una gran història d'intriga, amb un cert element nostàlgic cap al gènere policíac en què s'insereix. És una gran mostra de la versatilitat de Whitehead, que aquí ens ofereix un canvi de gènere i de to respecte d'altres novel·les seves més conegudes. És cert que costa una mica entrar en la seva secció inicial, que es fa un punt lenta i confusa, i a mesura que la novel·la va avançant la imatge de conjunt de tots els personatges i les seves relacions es va aclarint progressivament, de forma que la intriga va creixent de cara al seu desenllaç. En aquest sentit, cadascuna de les seccions va acumulant tensió fins al seu esclat final, i la transició entre cadascun d'aquests episodis és una mica abrupta i es pot fer una mica confusa en les seves el·lipsis. El que més m'ha agradat és l'elecció dels disturbis racials al carrer com a rerefons per a la trama policíaca, que afegeixen un nivell de tensió i una lectura política a la trama que es fa del tot encertada en aquest context. 

Sinopsi: Ray Carney és un emprenedor amb l'aspiració de millorar la seva situació econòmica gràcies al seu negoci de mobles usats. El seu paper com a intermediari a l'hora de posar en circulació béns robats és una faceta secundària de la seva vida que ell creu que pot mantenir a ratlla i a l'ombra en tot moment. Tanmateix, a mesura que es vagi veient implicat en els negocis tèrbols del seu cosí, la línia entre la seva vida legal i respectable i els seus contactes amb el submón s'anirà difuminant cada cop més. 

M'agrada: L'aposta de Whitehead pel retrat social des del gènere policíac, que en aquest cas esdevé completament escaient a l'hora de retratar la societat segregada de l'època i les seves tensions. 

No m'agrada: Em va costar una mica entrar en la narració al principi, i vaig trobar-ne el ritme una mica desigual. M'ha semblat que potser perd en comparació amb El ferrocarril subterrani o Els nois de la Nickel. 

3 de juny de 2022

L'hora de l'estrella (#420)

Aquesta història passa en estat d'emergència i de calamitat pública. Es tracta d'un llibre inacabat perquè li falta la resposta. Resposta que espero que algú al món em doni. ¿Vosaltres? És una història en tecnicolor per tenir algun luxe, per Déu, que jo també ho necessito. Amén per a tots nosaltres. 

Aquesta novel·la de l'autora brasilera Clarice Lispector es va publicar per primer cop l'any 1977, i va ser la darrera que l'autora va veure publicada en vida. Quan vaig ressenyar Un alè de vida, la meva primera incursió en el món narratiu de Lispector, vaig dir que, tot i que m'havia semblat una molt bona lectura, m'havia passat una mica per sobre i potser no havia començat a llegir aquesta autora pel lloc adequat. Aquesta novel·la se m'ha fet una mica més accessible d'entrada, i en conjunt m'ha agradat més que l'altra, tot i que ambdues comparteixen estil i inquietuds narratives. El punt de partida és força similar: un autor, alter ego de Lispector, es disposa a narrar la història d'una protagonista femenina, posant l'accent en la necessitat i la urgència d'aquest gest d'afirmació creativa. De fet, creació i vida són fenòmens indestiables en l'univers narratiu de Clarice Lispector, destins que guarden un sospitós aire de família en la seva fortuïtat, absurda i benaurada a la vegada. L'univers comença i acaba amb un sí, igual que el relat per al qui el narra, com el silenci que resideix amatent al cor d'una composició musical, per sortir a escena abans i després d'aquesta, o el no-res que abassega l'abans i el després d'una vida. I és aquí precisament quan es manifesta la necessitat de narrar en tota la seva immediatesa: narrar precisament davant la falta de respostes. 

Tanmateix, mentre que Un alè de vida sublimava completament el que podia ser el contingut de la narració, per oferir-nos forma pura, diàleg sense argument, i un fil conductor massa tènue per acomodar alguns lectors, aquí a L'hora de l'estrella la narració acaba prenent una forma i un argument clar, per acabar conduint-nos a través de la vida i els patiments de la protagonista, la Macabéa, una jove mecanògrafa perduda en la immensitat de la ciutat de Rio de Janeiro. La Macabéa és massa ximple, innocent i senzilla per decidir el rumb de la seva pròpia vida, però acaba imposant la seva presència, com un interrogant obert, sobre tots aquells que l'envolten, dins i fora de la pàgina. La seva desemparança absoluta davant la vida ens ofereix una lectura social sobre el paisatge de la gran ciutat, que engoleix i desarma els seus habitants més desvalguts, sovint migrats des d'àrees més pobres del país. 

És el cas de la Macabéa, provinent de l'estat d'Alagoas, al nord-est del Brasil, d'on provenia també l'autora mateixa. Havent perdut els seus pares quan era massa petita per recordar-se'n, ha estat criada per una tieta que la maltractava. La seva existència present també és precària: comparteix pis amb quatre noies més - les quatre Maries - i l'austeritat de la seva vida és més aviat forçada. La seva manca de recursos l'aboca a un futur monòton, una tuberculosi incipient i un estat permanent de perplexitat davant l'existència. Fins i tot el seu xicot, l'Olímpico de Jesus, l'abandona per la seva companya de feina, la Glória, quan comença a comparar-les i se n'adona que aquesta té més perspectives de futur que la Macabéa. De fet, aquest esdeveniment marcarà un gir de guió dins la vida de la protagonista que acabarà colpint la narració sencera amb el seu sobtat i incomparable desenllaç. No és debades, de fet, que la Macabéa admira les estrelles de cine, i que el títol de l'obra va prenent nous nivells i matisos a mesura que es desplega la seva estructura cinematogràfica: l'hora de l'estrella és la de la nostra mort, en què indiscutiblement esdevenim el centre de l'escena com si ens haguéssim estat preparant tota la vida per a aquest paper. 

La lectura és breu i passa amb aquest mateix sentit d'urgència que imbueix tot el text. El seu desenllaç tanca tots els cercles oberts a l'inici amb una sobrietat i una concisió magnífiques, fent fins i tot una picada d'ullet al realisme màgic. Després de la ruptura amb el xicot, la Macabéa va a veure una vident que - literalment i en més d'un sentit - li canvia el destí. Tanmateix, no ho fa de la forma en què un escriptor decideix sobre la sort dels seus personatges sinó, més aviat, amb la contingència i l'absurditat que colpeixen l'existència mateixa. Inesperat i inevitable, com han de resultar els desenllaços. Reconec que Un alè de vida no em va acabar d'atrapar, i que quan vaig començar a llegir L'hora de l'estrella vaig tenir la mateixa impressió, que la reflexió filosòfica sobre el fet de la creació artística acabaria menjant-se l'argument de la narració. Quan aquest es posa en marxa finalment, els personatges de ficció, especialment la protagonista, acaben prenent una autonomia pròpia i ocupant l'escena amb el seu propi pes. La Macabéa pot esdevenir emblema de la seva pròpia indefensió, d'una acceptació silent de rols socials preestablerts, i encarnar una actitud de submissió davant una dominació que li ve sempre donada i des de fora. Ara bé, el que és indiscutible és la complexitat de l'experiència de la seva vida i la seva capacitat de subvertir els rols que li són donats sempre subreptíciament i entre línies, amb una immediatesa que pot arribar a deixar perplex fins i tot el seu propi creador.  

Sinopsi: Un escriptor comença a escriure per necessitat imperiosa la història de la Macabéa, una humil mecanògrafa que subsisteix en un precari dia a dia a la ciutat de Rio. La seva aposta per la vida fins i tot en les condicions més desfavorables acaba desconcertant tots aquells qui la coneixen. 

M'agrada: Un desenllaç que acaba donant sentit a la narració sencera. Inesperat, inevitable, com han de ser els desenllaços. 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons