"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

29 de des. 2011

Haiku glaçat

Aquí em vaig saltar unes quantes convencions de l'art del haiku. Ni l'estat mental en què el vaig composar era l'adequat ni he remès a cap element físic, natural o concret. Potser va ser només suggestió, o que vaig sacrificar la concreció pel poder de les metàfores. Sigui com sigui, això és el que en va sortir, primer en català i, després, traduït al castellà: 

Catàleg d'enyors,
l'esperança sempre oberta:
mapa d'incerteses.


Nostalgias varias, 
mapa de incertidumbres
y una esperanza.

21 de des. 2011

Prodigis del cel

Es poco probable que se trate de un personaje histórico, pero no es una mera invención de Geoffrey: su nombre aparece, junto con su apodo, en la poesía galesa antigua. Más adelante, Geoffrey cuenta una historia acerca de una gran estrella, una especie de nova, con un rayo que termina en una bola de fuego en forma de dragón; Merlín asocia el portento con Úter y, por consiguiente, se le otorga el título de "Pendragón". 
Geoffrey Ashe,  Merlín: historia y leyenda de la Inglaterra del rey Arturo. Barcelona: Crítica, 2007. p 47-48. Traducció d'Alejandra Chaparro.

El text a què Ashe fa referència és la Història dels reis de Britània de Geoffrey de Monmouth (s. XII). No és cap secret que el cicle artúric és una cristianització de l'antiga mitologia galesa. I potser és un esforç de tants per cristianitzar el llegat cèltic, però a mi de vegades m'agrada pensar simplement que els relats que més ens fascinen sempre s'assemblen entre ells, com si tinguessin un aire de família.

Bones festes a tothom!


15 de des. 2011

Vocalise

Quan vaig descobrir aquesta peça de Rachmaninov em vaig quedar molt impressionada. I és que sóc aficionada a la clàssica, però sempre necessito el meu temps per aprendre a escoltar cada autor i cada composició. Suposo que per als entesos no serà cap sorpresa, però si algú no la coneix, si us plau, que no passi de llarg. Em penso que cada cop que la sento em sona diferent. He triat la interpretació de Natalie Dessay perquè va ser la que vaig sentir per primera vegada. Espero que us agradi.


9 de des. 2011

Modernidad y Holocausto (#13)

Aquest assaig presenta una anàlisi molt àmplia i acurada sobre els factors sociològics que van conduir a l'Holocaust. En la línia del que defensa Arendt en els seus escrits sobre el tema, Zygmunt Bauman també posa sobre la taula un dubte raonable pel que fa a l'aparent singularitat històrica i filosòfica que trobem en la monstruositat de l'Holocaust. Mentre que Arendt ho fa a través del pensament polític i moral, Bauman li dóna a la qüestió un enfocament sociològic, i pretén aclarir alguns trets paradoxalment moderns (i que ho són d'una forma autèntica i genuïna) perceptibles en els comportaments tant de víctimes com de botxins. 

D'aquesta forma, no ens trobem davant d'una explosió de violència salvatge i sobtada com podria ser propi de les societats premodernes; sinó que precisament estem parlant d'un ús racional i eficaç de les eines que el context de la modernitat posa al servei de l'ésser humà quan un ideal de planificació social (aprovat per l'autoritat social de les institucions del moment) passa per sobre dels principis bàsics de la moralitat. Per comprendre això és indispensable observar el paper que juguen la burocràcia i la seva jerarquització de les tasques, l'autoritat funcional de la ciència i de la tècnica, i el càlcul racional d'efectivitat en un procés que porta a deshumanitzar les víctimes, crear indiferència moral en els espectadors i suprimir la percepció de la pròpia responsabilitat per part dels botxins. Aquesta obra planteja, en definitiva, una valuosa reflexió sobre els perills d'alguns trets de les societats modernes que deixen la porta oberta a possibilitats d'horror i barbàrie. 

Continguts: En el primer capítol Bauman explica els defectes que troba a les teories sociològiques tradicionals que presenten la història de les societats com un procés de gradual civilització, i descriu els trets de l'Holocaust que considera com a conseqüències del procés de modernització. Al capítol 2 se'ns fa una retrospectiva històrica sobre l'alienació del jueus en la societat europea, i els elements d'aquest procés que estan íntimament lligats a la modernitat. En el capítol 3 s'exposa l'interès que pot tenir el racisme en la construcció de les identitats col·lectives, i el paper que juguen l'aïllament i l'extermini en la consecució pràctica d'aquests ideals. El capítol 4 desenvolupa les tesis centrals del llibre (que els factors que creen la singularitat de l'Holocaust en el fons són força corrents), i entra amb més profunditat en l'organització del genocidi. El capítol 5 està dedicat a una de les parts més impactants i doloroses de l'experiència històrica de l'Holocaust: com es va aconseguir que les víctimes cooperessin en la seva pròpia destrucció. El capítol 6 planteja el lloc on queda l'ètica dins tot aquest procés, a través de la lectura dels resultats dels experiments de Milgram. El capítol 7 conclou el llibre retornant a les teories sociològiques, i plantejant la possibilitat d'un origen presocial de la moralitat. El capítol 8 és un epíleg que recull la idea que la vergonya, tot i no ser un sentiment positiu, potser de vegades, en casos extrems, és l'únic i últim recordatori del fet que encara som humans. 

M'agrada: La falta de prejudicis del plantejament, i l'amplitud de la visió que planteja (des de tots els punts de vista: víctimes, botxins, testimonis, historiadors, sociòlegs i filòsofs morals).