El temps retrobat (#345)

- era de les ribes de la mort, on haurien de retornar, que venien un instant entre nosaltres, incomprensibles per a nosaltres, omplint-nos de tendresa, de por i d'un sentiment de misteri, com aquells morts que evoquem, que se'ns apareixen un segon, a qui no gosem fer preguntes i que d'altra banda com a molt ens podrien respondre: "No us ho podríeu imaginar." 

El temps retrobat de Marcel Proust es va publicar el 1927 i és la darrera novel·la que forma la sèrie A la recerca del temps perdut. És una conclusió magnífica per a la sèrie sencera, que d'alguna forma tanca el cercle que l'autor havia començat a Pel cantó de Swann, en tant que recull el fil del tema de la memòria i el torna a posar al centre de la seva narració. Al final de la seva vida, i lluitant contra l'afebliment físic i la malaltia, el narrador innominat mira enrere i troba un sentit últim a tot allò que ha viscut fins al moment present: les seves aventures de joventut en un ambient apàtic i decadent, que el portaven a posposar indefinidament el moment de posar-se a escriure, ara cristal·litzen en tot un pòsit d'experiències passades que donen testimoni fidel d'una època i d'una societat que ja s'ha esvaït sense remei. La metàfora de la polinització, que es feia recurrent al llarg de la sèrie, ara torna, tot i que havent deixat enrere la seva càrrega sexual: ara la flor és Marcel mateix, que quasi sense adonar-se, i a través de la seva indolència passada i les seves interminables aventures de voyeurisme social, troba la seva memòria prenyada amb la seva obra futura. 

És així que en les últimes pàgines del volum assistim a una brillant apoteosi metatextual: A la recerca del temps perdut finalitza precisament quan el narrador i protagonista de la sèrie sencera s'asseu finalment a la seva cambra, lluitant contrarellotge contra la malaltia que ja el tenalla, per tal de començar a escriure A la recerca del temps perdut. En aquest sentit el llibre es fa plenament autobiogràfic, ja que això precisament és el que li va passar a Proust mateix quan, ja malalt de mort, es va dedicar a acabar la seva obra durant els últims anys de la seva vida. Tot i que va arribar a deixar els esborranys de l'obra mig acabats, només va arribar a veure'n publicats els quatre primers volums, mentre que els tres darrers es van publicar pòstumament. 

Tot i ser un dels volums més filosòfics de la sèrie sencera, és un llibre que fa de molt bon llegir, potser perquè explota i aprofundeix les vides dels personatges que apareixien a totes les altres entregues i ens n'ofereix una conclusió a l'alçada de cadascun d'ells. La primera part de la novel·la ens ofereix una escapada plenament modernista, quasi psicodèlica, a una ciutat de París assolada pels bombardejos aeris durant la primera guerra mundial, i que perdrà una generació sencera de joves a les trinxeres del front occidental. Com en una revenja d'ultratomba contra l'opinió pública francesa que l'havia crucificat el 1919 en guanyar el prestigiós premi Goncourt per A l'ombra de les noies en flor, ara Proust ens ofereix un retrat insospitadament cruel i inclement sobre la hipocresia de la societat parisina de rereguarda, els ciutadans respectables de la qual s'omplen la boca amb el discurs patriòtic de torn mentre proven d'evitar a tota costa haver de servir al front. La seva retòrica incendiària és inversament proporcional a la discreció i el silenci voluntari dels veterans de guerra que tornen del front de permís, com l'amic Robert de Saint-Loup, amb qui Marcel es reuneix durant un dels seus permisos mentre Gilberte i la seva filla són a la casa d'estiueig de Tansonville, sota ocupació alemanya. Si Remarque descrivia aquest silenci voluntari com a única sortida possible a qui retorna del front, davant la desagradable incomprensió de la rereguarda, Proust ens ofereix aquesta mateixa reflexió, en un exercici de sensibilitat finíssim, quan reconeix aquest mateix silenci, i el misteri del front que s'hi amaga al darrere, en la presència del seu amic retornat - quasi aparegut, podríem dir - amb qui ja no pot tenir cap conversa que no sigui de temes absolutament trivials. 

Aquesta primera part de la novel·la és realment molt potent al nivell formal, amb unes descripcions dinàmiques i immersives d'una ciutat en guerra, i la percepció deformada que en té un narrador que hi vagareja sense interrupció de dia i de nit, en un ambient tan enrarit que amb prou feines hi podem reconèixer els indrets elegants i refinats dels primers volums. El mateix narrador ens trasllada repetidament la qualitat onírica de la seva percepció de la ciutat, especialment en un episodi en particular, en què Marcel arriba enmig de la nit a un bordell masculí - en cap moment ens arriba a explicar què hi feia allà, per començar - on és testimoni de les trobades sexuals del baró de Charlus, amb pràctiques masoquistes incloses, amb joves prostituts proporcionats, com ja era tradició en els altres volums, pel sol·lícit sastre Jupien. Aquest episodi estrambòtic no aniria més enllà si no tingués una nota tràgica en la posterior revelació de la presència de Robert al tuguri, que s'hi oblida la creu de guerra en el seu últim permís a ciutat abans de morir al front. 

La segona part de la novel·la és completament diferent, amb un to molt més assagístic i filosòfic. El narrador trenca la seva convalescència per anar a una recepció a casa de la princesa de Guermantes, i mentre espera a la biblioteca que acabi el concert per poder accedir a la festa, té una epifania sobre la seva tasca com a escriptor i la naturalesa de la memòria i de l'art. L'ambient social dels Guermantes ha quedat profundament canviat anys després de la guerra: la majoria dels personatges que queden vius es troben ja profundament envellits i, de fet, han deixat de ser socialment rellevants com ho eren durant els anys de joventut. Aquest episodi de la recepció social ens ofereix un curiós desdoblament de tots els personatges que havíem conegut als altres volums a ulls del narrador: d'una banda, segueixen essent els que coneixíem del passat; d'altra banda, es presenten als ulls del narrador envellits, irremeiablement canviats, fins i tot en la personalitat, com si tot plegat es tractés d'una mascarada grotesca de les trobades de dècades enrere. El temps suavitza el que en el passat eren asprors, o dona profunditat a aquells caràcters que semblaven trivials, i tothom esdevé una versió de si mateix, més que tenir una personalitat pròpia i definida que resisteixi el pas del temps. I com en un mirall deformador, el narrador també juga a reconèixer-se en la seva pròpia versió envellida. En el mateix acte social pots trobar gent que et diu que estàs igual que sempre, i d'altra que et diu que estàs irreconeixible. On és la veritat, doncs? 

Ara Proust ja ens ha desplegat el potencial complet del seu projecte literari, i sabem que no hi ha una veritat fixa o definida que puguem arribar a copsar definitivament, sinó més aviat un constant anar i venir de les nostres percepcions sobre una realitat en perpètua transformació. Sense anar més lluny, la princesa de Guermantes és ara la ridícula senyora Verdurin que coneixíem des del primer llibre, que ha accedit a aquest títol pel seu tercer matrimoni. La senyora de Forcheville, abans coneguda com a Odette Swann, és ara l'amant mantinguda del duc de Guermantes, en un estrany tancament del cercle. Marcel, però, la recorda d'abans que ningú a la festa, de quan era la senyora de rosa, l'amant del seu oncle Adolphe a Combray. D'altra banda, la Gilberte de Saint-Loup ha accedit a l'alta noblesa a través del seu matrimoni però, de fet, ara ja ningú se'n recorda i, per a la memòria deformada dels nouvinguts a l'alta societat, ara resulta que és ella qui ha portat la connexió noble a la família. 

Marcel és testimoni de tots aquests oblits i equívocs amb una combinació agredolça de nostàlgia i de resignació: de fet, aquest viatge d'ascenció social que Gilberte ha aconseguit acomplir ha portat com a conseqüència inevitable l'enterrament definitiu de la memòria del seu pare, Charles Swann, a qui ara tothom considera poc menys que un personatge obscur que no és de bon gust esmentar davant la gent fina. El seu projecte literari, per tant, no és un rescabalament d'aquesta memòria perduda, de fet. Com ja se'ns havia anunciat al primer volum de la sèrie, el temps retrobat arriba a través d'aquest exercici de percepció d'uns records vius, lligats a la sensació i a la percepció sempre en present. És així que l'ambició última de Proust es revela com a voluntat de superar el propi eix del temps com a mesura de l'experiència humana: el que ens presenta la seva obra és una autèntica multitud de presents simultanis que se'ns apareixen davant dels ulls sempre en moviment, com en un calidoscopi que en refracta totes les dimensions a la vegada. 

Sinopsi: Entre estada i estada en un sanatori a causa de la seva fràgil salut, el narrador fa una petita aturada a Tansonville, on comparteix confidències sobre el passat amb la seva amiga Gilberte i després, començada a la guerra, s'està una temporada a París, on és testimoni de les aventures nocturnes del baró de Charlus i on també comparteix confidències amb el seu amic Robert, que torna breument de permís del seu servei al front durant la primera guerra mundial. A la segona part de la novel·la i anys després d'acabada la guerra, el narrador va a una festa organitzada per la princesa de Guermantes, i per a la seva sorpresa, començarà a trobar-hi personatges del seu passat amb qui no havia parlat en anys. Després d'una revelació sobtada sobre la naturalesa del temps i de la memòria, i després d'una sèrie de digressions sobre la naturalesa de l'art i sobre diversos estils literaris, es decideix a posar per escrit les seves experiències i records del passat en el que serà la seva gran obra literària. 

M'agrada: De fet, m'ha agradat tot d'aquest darrer volum, que al capdavall és el més depriment de tots en el seu tractament del pas del temps i de la mort, i que no està exempt de cert cinisme en alguns moments. Tot i així, els punts a favor indubtables de la proposta són l'exercici de sensibilitat que l'autor fa al voltant de la guerra; les descripcions de lloc, tan diferents a les dels anteriors volums; i en general com fa confluir tots els fils que semblaven dispersos en un tot coherent en què cada peça acaba encaixant al final. No és debades que una de les darreres imatges del llibre és la de Marcel provant de recosir i relligar els innombrables papers sobre el seu escriptori, que la seva anciana serventa la Françoise anomena "paperoles", i com aquesta segueix el procés amb la seva mirada de sargidora entenimentada. Després de tot el que s'ha esdevingut entre tots dos al llarg de milers de pàgines i set volums, és curiosa aquesta última identificació entre tots dos personatges. 

Albertine desapareguda (#344)

Per consolar-me, no és només una, sinó innombrables Albertines que hauria d'oblidar. Quan havia arribat a suportar la pena d'haver perdut aquesta, era començar de nou amb una altra, amb cent d'altres. 

Aquesta és la sisena i penúltima entrega de A la recerca del temps perdut de Marcel Proust (1871-1922), que es va publicar el 1925. És la més breu de la saga, i de fet és la continuació de La presonera, amb la qual conforma la Novel·la d'Albertine, una unitat en particular dins la sèrie sencera. Aquest és el volum que probablement va tenir una història de publicació més accidentada, i va ser objecte de diferents retalls i edicions que van fer difícil fixar-ne una versió definitiva. 

En la primera part d'aquest volum assistim al desenllaç de la tempestuosa relació entre Albertine i el narrador, que ja sabíem com de tòxica podia arribar a ser de les anteriors entregues. Després de la fugida de la seva amant, el narrador se n'adona que no pot viure sense ella perquè, com sabem de l'anterior entrega, només estimem allò que no posseïm totalment. Encara no és amor, tampoc - més aviat una obsessió malaltissa amb la idea que Albertine no sigui amb ell. En absència de la seva estimada, se n'adona finalment que l'amor és un moviment solipsista, totalment subjectiu, que Albertine només pot ser, al capdavall, l'objecte d'aquesta relació amb si mateix i el seu propi món interior. 

Ara bé, l'absència d'Albertine engega possiblement les accions més mesquines i egoistes per part del narrador que llegirem en tota la saga. Si en les anteriors entregues ja havia mostrat els seus sentiments més foscos i tòxics, ara el que farà és passar a l'acció, i fingir una indiferència que no sent amb l'esperança que Albertine tornarà arrossegant-se al seu costat: li escriu que estava a punt de proposar-li matrimoni, de comprar-li un iot i un Rolls Royce i, quan l'estratègia no funciona, li anuncia la seva intenció de proposar-li matrimoni a la seva millor amiga, l'Andrée. Paral·lelament a la seva estratègia per recuperar la relació amb Albertine, es veu implicat en un escàndol d'alteració de l'ordre públic per portar una menor a casa seva amb la intenció de prostituir-la. Per la seva part, Albertine sembla que també juga les seves cartes: si coneixem de primera mà el doble joc que fa Marcel a l'hora de recuperar Albertine, és fàcil de sospitar que Albertine està jugant al mateix joc de fingir indiferència. Així és que Marcel comença a sospitar que Albertine ha fugit de casa seva només per forçar la petició de matrimoni o, en les pròpies paraules del narrador, "negociar millors condicions". Sabem la desesperació de Marcel per no estar sol i la desesperació d'Albertine per millorar la seva posició econòmica i social, així que es fa estrany que optin per aquest joc de les mitges tintes i de dir el contrari del que senten. 

Més endavant, a través de les confidències d'Andrée a Marcel, entendrem la part de la història que se'ns ha amagat fins ara, i les veritables motivacions rere l'actitud d'Albertine. Pel que fa a Marcel, però, haurem d'especular a partir de les seves prolixes explicacions sobre els seus fluctuants estats d'ànim. Em penso que hi ha una mena de preocupació per la seva imatge pública, en el fons de tot; al capdavall, el neguit per no ser titllat d'homosexual, que Proust mateix compartia amb el seu personatge, es tradueix en la necessitat de donar una imatge de masculinitat invulnerable, i en aquest sentit es fa totalment hipnòtic l'intercanvi d'atacs passius-agressius que s'estableix entre ell i la majordoma, la Françoise, a propòsit de l'absència d'Albertine i el seu suposat retorn, com si la vella serventa, en realitat, conegués el seu senyor més fins i tot que ell mateix. 

Ara bé, quan les coses semblen a punt d'arreglar-se, arriba de sobte un telegrama que informa el narrador de la mort sobtada d'Albertine en un desafortunat accident. A partir d'aquest moment s'inicia un excurs llarguíssim de la narració en què Marcel ens explica  totes les estapes del seu dol una per una. En realitat, totes aquestes etapes d'un mateix dolor no se succeeixen l'una rere l'altra, sinó que es van intercalant entre elles com a múltiples variacions d'un mateix tema. Davant dels nostres ulls se succeeixen la negació, la desesperació, els atacs de remordiments, les converses imaginàries que hauria tingut amb una Albertine també imaginària que mai no podrà tornar a tenir davant, els somnis que guareixen d'una absència, els petits detalls insignificants del dia a dia que recorden amb insistència la persona que ja no hi és, i l'obsessió amb esbrinar cada petit secret o enigma que conformaven la vida d'aquesta Albertine desapareguda. El dol per la pèrdua desencadena els mecanismes de la memòria per al narrador, que es comença a plantejar les múltiples casualitats i atzars que participen en la història personal de cadascú, i les múltiples facetes d'un mateix que han quedat finalment expressades o sense realitzar. És així que el dolor es multiplica infinites vegades en tant que la memòria explora camins infinits. 

És potser una de les parts més tristes i doloroses de tot el relat, que el narrador aprengui a estimar-la precisament quan Albertine ja no tornarà mai: ara és quan finalment Albertine s'acaba transformant en una persona més que en un objecte desitjat o posseït. Quan finalment arriben les revelacions per part d'Andrée dels aspectes més amagats de la vida sexual d'Albertine, que el narrador havia sospitat fins ara però que no se'ns havien confirmat, aleshores és quan comença a processar la mort d'Albertine i a superar-ne el dolor. Tampoc no és que la confirmació arribi definitivament: sí, sabem que Albertine és homosexual i ha estat enganyant el narrador per tal de tenir aventures amb altres noies; però no sabem si Andrée està magnificant o exagerant el relat de les seves aventures a propòsit, i el que ens acabarà quedant finalment de tot aquest relat és la infinitud de detalls, de versions paral·leles, de facetes inexplicades o inexplicables d'un mateix episodi. 

La segona part de la novel·la, però, ens ofereix un canvi radical de perspectiva. Un cop comença a superar la pèrdua d'Albertine, Marcel es reintrodueix als cercles socials del món dels Guermantes, on es retrobarà, inesperadament, amb la seva antiga estimada, Gilberte Swann, ara convertida en la senyoreta de Forcheville després d'haver adoptat el nom del seu padrastre. L'afer Dreyfus ja és cosa del passat - ens trobem prop de l'esclat de la primera guerra mundial - però el desenllaç d'aquest cas ha tingut una conseqüència inesperada: l'antisemitisme ha esdevingut una institució dins de l'alta societat francesa i, tot i que la noblesa arruïnada va desesperada rere els milions que Gilberte ha heretat del seu pare el senyor Swann, no es pot rebaixar a obtenir-los d'una hereva amb cognom jueu. 

No és que Gilberte tingui càrrecs de consciència, per això. Encantada d'haver obtingut el lloc a l'alta societat que se li havia negat des de petita, ara Gilberte es disposa a fer el joc als qui l'afalaguen, i es troba de sobte casada amb Robert de Saint-Loup, hereu dels Guermantes. Els dos camins han acabat confluint. Ara bé, igual que havia passat amb Albertine, Marcel i Gilberte, Robert també ha canviat i ja no és la mateixa persona que era en el passat. Després del seu matrimoni, Marcel descobrirà una faceta desconeguda del seu antic amic que l'ajudarà a posar en perspectiva tot el que li ha passat fins al moment. Albertine desapareguda potser no m'ha agradat tant com la seva predecessora, que em va semblar més rodona i completa, però és sens dubte una lectura fascinant en la seva exploració de les emocions per la pèrdua de la persona estimada. 

Sinopsi: En la primera part de la novel·la el narrador explora els seus sentiments per l'absència d'Albertine, primer davant la seva desaparició i després davant la seva pèrdua definitiva quan mor sobtadament en un accident. El segon capítol ens descriu la reintroducció del narrador al cercle social dels Guermantes, on es retroba amb Gilberte, de qui ja no està enamorat. El tercer capítol és el viatge a Venècia del narrador i la seva mare, i just quan tornen en tren cap a París llegeixen les notícies del prometatge de Gilberte amb Robert de Saint-Loup i de la neboda del sastre Jupien amb un altre hereu de la noblesa. En realitat, rere aquest últim matrimoni hi ha les maquinacions del baró de Charlus. Finalment, en el quart capítol el narrador torna a Combray, on reflexiona sobre el poder deformador de la memòria i és testimoni del canvi que han experimentat tant Gilberte com Robert des que els va conèixer per primera vegada: Gilberte ha perdut l'encant de la seva adolescència per quedar atrapada en un matrimoni convencional; Robert ha portat tot aquest temps una doble vida que el narrador només descobreix en aquest últim moment, i que posa en perspectiva tot un seguit d'episodis del passat de tots dos que ara Marcel avalua amb una mirada completament diferent. 

M'agrada: Especialment la secció sobre el dol després de la pèrdua d'Albertine, en què les reflexions de Proust es fan perfectament comprensibles en el seu realisme i la seva duresa. També la forma com es van superposant, en la ment del narrador, diferents versions o possibilitats paral·leles per als mateixos fets. La revelació final que li fa Gilberte a Marcel, per exemple, no fa res més que afegir una nota d'ambigüitat a aquesta narració que, en realitat, és com un collage d'infinits retalls de l'existència d'aquests personatges. També el viatge a Venècia, un relat tan breu que em va deixar amb les ganes de saber com hauria estat una novel·la de Proust ambientada íntegrament en aquest indret. 

No m'agrada: Potser és una novel·la que no té una estructura tan definida com les altres, i que bàsicament sembla una col·lecció no gaire coherent de textos diferents. És possible que es ressenti més que les altres per la seva qualitat de text inacabat i per les intervencions dels editors. 

Les dames de Grace Adieu (#343)

Recordeu això per sobre de tot: que la màgia pertany al cor igual que al cap, i qualsevol cosa que es faci cal que es faci per amor, per joia, o per justa indignació. 

Les dames de Grace Adieu es va publicar el 2006 i és un recull de contes curts de l'autora britànica Susanna Clarke, que s'havia donat a conèixer dos anys abans amb la publicació de la seva novel·la Jonathan Strange i el senyor Norrell. Es fa difícil recomanar el recull de contes curts a qui no hagi llegit la novel·la prèviament perquè, en realitat, Les dames de Grace Adieu n'és una mena d'apèndix o divertiment subsidiari. De fet, només dos dels contes exploten directament personatges o històries que ja coneixíem de la novel·la: el primer, on apareix Jonathan Strange, i el darrer del recull, on el protagonista és John Uskglass, el Rei Corb, tot i que aquest conte en concret en realitat té com a escenari el passat medieval d'aquesta figura llegendària, i directament no té res a veure amb els fets que es relaten a la novel·la. 

Ara bé, és cert que Les dames de Grace Adieu s'ambienta en un escenari de fantasia molt concret que queda més explicat i desenvolupat a l'altre text: una mena de paral·lel imaginari de l'Anglaterra històrica durant les guerres napoleòniques, en què la màgia existeix i és estudiada per una sèrie d'erudits i historiadors que pretenen restaurar-ne el poder a Anglaterra. Paral·lelament als moviments geopolítics de la nació anglesa, el regne de les fades subsisteix a l'altra banda de la porta o a l'altra banda del mirall, i els desitjos i capricis dels seus habitants s'interposaran tot sovint amb les vides més aviat prosaiques de les classes acomodades. Si sou fans de les novel·les de Jane Austen, el món creat per Susanna Clarke de ben segur que us agradarà. 

La diferència principal entre aquest recull de contes i la seva novel·la predecessora és un canvi d'enfocament sobre el món fictici que se'ns relata. A Jonathan Strange i el senyor Norrell ja es veia de forma prou clara el conflicte entre els grans afers d'estat en què es veien involucrats els protagonistes i les vides silenciades i subordinades que en quedaven els marges, les de les dones, els servents i la gent d'extracció social més baixa, a qui ningú escoltava però que a la vegada eren els únics que podien percebre aquesta dimensió màgica de l'existència que no es trobava als llibres. La presència inquietant de les fades, éssers salvatges impossibles de domesticar o acomodar dins d'aquest món de normes i convencions socials, no feia altra cosa que posar de relleu aquest silenciament, així com una contradicció essencial entre dues formes d'entendre la màgia: una d'erudita i racional, que pretén manipular el món a conveniència amb una lògica utilitària; una altra d'emocional i feréstega, indòmita com la natura mateixa, que era sovint menyspreada o descartada directament com a folclore o mera superstició. 

És aquest segon món el que Clarke expandeix i revisita en aquest recull de contes, amb les fades i les dones com a protagonistes indiscutibles, sempre en un primer pla. Les dames de Grace Adieu, per exemple, protagonistes del relat que dóna títol a l'obra, són unes senyores que desenvolupen el seu propi domini de la màgia en paral·lel a l'ús erudit que en fan els homes, i l'aplicaran per fer justícia en un episodi de seducció i abandonament com els que tenen lloc a les novel·les de Jane Austen. Un episodi similar el trobem al relat en primera persona del senyor Simonelli, que ens podem agafar al peu de la lletra o com a justificació força estrambòtica del seu prometatge simultani amb cinc germanes. De fet, el to humorístic és una constant en quasi tots el relats, on tot sovint les anades i vingudes de les fades acaben posant en ridícul els cavallers pagats de si mateixos, i subvertint les expectatives dels lectors de les formes més originals i imaginatives possibles. 

En el seu vessant més fosc, hi ha la violència tot sovint soterrada i silenciosa, atàvica de fet, que pateixen les dones, reflectida en el filar, cosir i teixir, com veiem en tres de les històries: "On Lickerish Hill", que és una trasposició força òbvia d'un conegut conte de fades; "The Duke of Wellington misplaces his horse", on el duc de Wellington té una curiosa trobada amb el món de les fades, i se n'haurà de sortir amb recursos molt allunyats de l'estratègia militar, i "Anticks and frets", on la protagonista, la reina Mary d'Escòcia, prova de canviar el seu destí a través dels encanteris d'una misteriosa confident. Una lectura deliciosa, molt divertida, i que sorprèn a cada pàgina amb la seva frescor i la seva originalitat. Si sou fans de Jane Austen i/o de Neil Gaiman sens dubte l'hauríeu de provar. 

Continguts: El primer conte, "Les dames de Grace Adieu", és l'únic que té una remota relació amb els fets relatats a la novel·la Jonathan Strange i el senyor Norrell, tot i que de forma força indirecta. En aquest conte Jonathan Strange té una trobada força inesperada amb les dames de Grace Adieu, on és testimoni del seu exercici de la màgia. "On Lickerish Hill" és la revisió d'un tradicional conte de fades, el del follet Rumpelstiltskin, que rep diferents noms depenent de la versió. A "Mrs Mabb" una jove ha d'alliberar el seu estimat del poder de la pèrfida reina de les fades. A "The Duke of Wellington misplaces his horse", el duc de Wellington es troba inesperadament al regne de les fades, i haurà de recórrer a una habilitat molt especial per poder salvar la pell en aquest cas. A "Mr Simonelli or the Fairy Widower" el senyor Simonelli explica en primera persona la seva trobada amb els habitants del món de les fades, tot i que finalment els lectors haurem de treure les nostres pròpies conclusions sobre els fets. "Tom Brightwind" és el relat de l'amistat entre un metge jueu i un rei de les fades, Tom Brightwind, que tindran una aventura molt peculiar en un dels seus viatges. A "Anticks and frets" la protagonista és la reina Mary d'Escòcia, que provarà de canviar el seu destí des del seu captiveri. El darrer dels contes, "John Uskglass and the Cumbrian Charcoal Burner", és un relat que s'assembla a un conte de fades més tradicional, en què l'antic Rei Corb d'Anglaterra veurà el seu poder desafiat pel personatge més pintoresc imaginable. 

M'agrada: En realitat m'han agradat tots i cadascun dels contes, i és una lectura divertidíssima pel seu ús de l'humor i les incomptables referències literàries que es van trobant al llarg de la lectura. Es fa difícil escollir els millors dels contes, perquè tots ells són brillants i molt diferents els uns dels altres.  

Mort de tinta (#342)

En aquest món la mort és home o dona? O potser no és sinó una porta per la qual es passa a una història ben diferent, que per desgràcia t'has oblidat d'escriure? 

Aquesta és la darrera entrega de la trilogia del Món de Tinta, de Cornelia Funke, que es va publicar el 2007. Feia força anys que vaig llegir la trilogia per primer cop i amb prou feines me'n recordava de res d'aquesta última entrega, així que, ara que ja n'he acabat la relectura, puc dir que he gaudit molt d'aquest redescobriment. Aquesta tercera entrega és una magnífica cloenda per a les dues primeres parts que, tot comptat i debatut, presentaven els seus defectes. 

Mort de tinta té la virtut de superar les mancances més flagrants de les altres dues entregues, i acaba mostrant un pols narratiu molt més ferm, que manté l'interès en tot un seguit de trames argumentals simultànies, que avancen més o menys al mateix ritme, i acaben confluint totes elles en un mateix desenllaç. A la vegada, se'ns amplia significativament la riquesa d'imatges i de mitologia del món de tinta, especialment pel que fa al reialme de la mort, i al preu que hauran de pagar els personatges principals per les seves decisions passades i futures. Aquestes es faran una mica més adultes i serioses en aquest últim volum si el comparem amb l'anterior, i els personatges en aquest sentit arribaran a reflexions molt més profundes i decisives respecte del seu propi paper dins la història. 

Pel que fa a la violència representada en la narració, i a les implicacions més fosques i pertorbadores de les aventures dels personatges, aquest tercer volum recupera quelcom del to fosc i macabre de la primera entrega de la trilogia, que per a mi quedava una mica més desdibuixat en la segona entrega. La trilogia del Món de tinta és un relat que no em sembla adequat per a infants, però sí per a adolescents capaços de fer-ne una lectura reflexiva i reposada. Especialment aquest tercer volum és d'aquells llibres que tracta els seus lectors com a adults, i que no pretén donar respostes mastegades ni lligar tots els fils de la seva narració. El desenllaç és especialment satisfactori pel que fa a la forma com tanca els arcs d'alguns personatges i en deixa d'altres d'oberts. 

Si ens l'agafem com a desenllaç de l'argument plantejat a Sang de tinta, aquest darrer volum n'és una conclusió totalment satisfactòria. El regnat del Cap d'Escurçó, que ha esdevingut immortal gràcies al llibre que li va fabricar Mortimer a l'anterior entrega, s'imposa sobre els seus súbdits amb terror i violència. Orfeu s'ha instal·lat al món de tinta i es dedica a explotar-lo per als seus propòsits egoistes, una tasca estèril que el porta a alinear-se amb els poderosos encara que sigui a costa de destruir a qui se li posi per davant. La seva missió original de tornar Dit de Pols a la vida ha passat a un segon pla dins la seva llista de prioritats, tot i que s'acabarà realitzant igualment per mitjans aliens a la seva voluntat. Per la seva banda, Mortimer té els seus propis conflictes: finalment ha acceptat per complet el seu rol dins del món de tinta, i ara es troba que, a diferència del que li passava a l'anterior entrega, no vol tornar al seu propi món fins que no hagi acomplert la missió que ha hagut d'assumir en aquest relat. Això suposarà una font de conflictes entre Resa, Meggie i ell, ja que ara Resa veu la necessitat de tornar a casa com més aviat millor, i Meggie es troba indecisa sobre quin dels dos móns s'estima més. 

Si bé l'anterior volum bastia la seva tensió a través de dues trames paral·leles, les evolucions dels personatges de Dit de Pols i Mortimer cadascun per la seva banda, en aquest tercer volum les seves dues històries acabaran confluint, i finalment tots dos acabaran revelant-se com a dues cares de la mateixa moneda. El tema de la mort es transforma en el fil conductor d'aquesta novel·la, l'argument de la qual beurà directament dels trops i les imatges dels contes de fades, tot i que els deconstrueixi i subverteixi en moments inesperats: el mite del pacte amb la mort, i fins i tot el de la mort enganyada, es transformarà en el veritable fil conductor de la història quan Mortimer aconsegueixi accedir al món dels morts i negociï amb la Mort mateixa la destrucció del Llibre Buit que procura la immortalitat de l'Escurçó, una violació intolerable de les lleis mateixes de l'existència. Tot i que Mortimer havia pensat que podia violar els termes d'aquest contracte al final del segon volum, ara veu com el seu pla original se li ha tornat en contra. 

De fet, el fil de la història que s'explica a si mateixa en contra dels desitjos del seu autor segueix essent un dels motors de l'argument, desenvolupat aquest cop de forma més reeixida que en l'anterior volum: tant Orfeu com Fenoglio entren en una competició contrarellotge per tal de manipular la història i canviar-ne el desenllaç en funció dels interessos dels seus protagonistes i antagonistes, i tots dos veuran com les seves decisions acaben engendrant conseqüències inesperades o es veuran desafiades per l'exercici de la llibertat per part dels seus propis personatges. Cap al desenllaç, quan la direcció última de la narració es va fent cada cop més clara, els girs de guió s'aniran fent més previsibles, però això no els traurà cap mena de mèrit ni brillantor: si bé és cert que al capdavall els papers de Fenoglio i Meggie com a manipuladors de la història s'acabaran desdibuixant, això permetrà brillar els autèntics protagonistes de la saga, el triangle format per Mortimer, Resa i Dit de Pols. 

Dit de Pols va acomplir el seu arc narratiu en l'anterior entrega, de fet, però aquí tornarà com una versió augmentada i millorada d'ell mateix, que farà brillar precisament els seus atractius de les dues anteriors entregues. Resa, per la seva part, recuperarà la seva capacitat d'actuar de la primera entrega, que va perdre en la segona inexplicablement, i aconseguirà un protagonisme del tot merescut en la seva trama paral·lela. El personatge secundari de Mortola, que apareixia puntualment en les dues anteriors entregues, aquí s'acabarà transformant en una mena de personificació de la mort, i Resa n'acabarà negociant també els termes a través de la seva metamorfosi, que beu directament de les imatges dels contes de fades. D'altra banda, Mortimer, que en l'anterior entrega es transformava en un personatge del relat creat pel món de Fenoglio, una mena de titella controlat metatextualment per la pròpia història, aquí descobrirà, en un gir magistral de l'argument, que el desllorigador últim de totes les històries i de tots els encanteris serà desempallegar-se definitivament del personatge per tornar a ser ell mateix. En definitiva, Mort de tinta és una digníssima conclusió per a aquesta trilogia de fantasia juvenil, en tant que supera completament els defectes de forma i de ritme de les anteriors entregues, es fa molt més seriosa en el to i les implicacions que les seves predecessores, i ens ofereix un desenllaç del tot rodó i satisfactori. 

Sinopsi: Mort de tinta arrenca just en el moment on va acabar la darrera entrega: després del pacte de Dit de Pols amb les Dames Blanques, aquest es troba presoner al món dels morts. Tanmateix, tant Orfeu com Fenoglio es disposen a fer-lo tornar utilitzant la seva habilitat per encantar les paraules de la història i manipular-ne el curs. Mortimer ha acabat assumint plenament el seu paper de bandoler llegendari, i es disposa a combatre el regne de terror i violència imposat pel Cap d'Escurçó, tot i que contra la voluntat de la seva dona Resa i la seva filla Meggie. Un seguit de circumstàncies aparentment fortuïtes el faran viatjar al món dels morts, on arribarà a un pacte amb la Mort per tal de desfer l'encanteri que havia produït la immortalitat de l'Escurçó a través del Llibre Buit. Tanmateix, el paper que jugarà cadascú dins d'aquest argument més gran anirà escrivint-se i reescrivint-se sobre la marxa, a mesura que cadascun dels personatges vagi jugant les seves cartes en funció dels seus interessos i lleialtats. 

M'agrada: Sens dubte la forma com Funke manté el pols narratiu d'aquesta entrega amb totes les trames obertes a la vegada i la forma com acaben confluint totes juntes en el seu desenllaç. La trobada amb la mort és un dels moments narrativament més suggestius, i la forma paral·lela com les trames de Dit de Pols i de Resa acaben secundant el creixement de Mortimer com a autèntic protagonista de la història. 

Arqueologia i rols de gènere

Molt interessant article de Gemma Marfany que podem llegir avui al Nacional: 

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/gemma-marfany-mulan-dones-guerreres_554160_102.html

Les notícies esmentades a l'article: 

• Guerreres mongoles del període Xianbei:  

https://www.livescience.com/mongolia-warrior-women-mulan.html

• Amazones escites trobades a Rússia:  

https://www.smithsonianmag.com/smart-news/tomb-containing-three-generations-amazon-warrior-women-unearthed-russia-180973877/

• La guerrera vikinga de Birka: 

https://www.smithsonianmag.com/smart-news/researchers-reaffirm-famed-ancient-viking-warrior-was-biologically-female-180971541/

"Des que es va excavar el jaciment el 1870, s'ha interpretat constantment que era la tomba d'un guerrer, perquè en té tot l'aspecte i se situa al costat d'un turó fortificat. Ningú no ho va discutir fins que es va demostrar que l'esquelet era una dona, i a partir de llavors la interpretació ja no era vàlida." Charlotte Hedenstierna-Jonson, sobre l'enterrament de la guerrera de Birka. 

https://onlinelibrary.wiley.com/doi/full/10.1002/ajpa.23308

• Enterrament de caçadora al Perú: 

https://www.livescience.com/ancient-burial-female-hunter-peru.html

"Si els mateixos estris s'haguessin associat a un esquelet d'home, no posaríem en dubte que l'individu era un caçador." Marin Pilloud, sobre l'enterrament d'una dona caçadora al Perú. 

"Quan es troben estris de caça en enterraments masculins, s'assumeix de forma normal que eren caçadors. Així que hauríem d'assumir el mateix sobre els estris de caça enterrats amb dones, si no tenim cap bona raó per dir el contrari." Kathleen Sterling, sobre l'enterrament d'una dona caçadora al Perú. 

Sang de tinta (#341)

El lector ha de quedar-se, aquesta és la regla fèrria. Ho he provat tot per esmunyir-me dins d'un llibre, però és del tot impossible. 

Publicada el 2005, dos anys després de l'anterior entrega, Sang de tinta és la segona part de la trilogia del Món de Tinta de Cornelia Funke. Si bé el primer llibre de la trilogia es pot llegir de forma independent als altres, estava força clar que el desenllaç apuntava a una segona part, si més no per esbrinar si Dit de Pols aconsegueix tornar al seu món d'origen, dins del llibre que el va deixar sortir en el seu moment al nostre món real. Com era d'esperar, ho aconsegueix només començar aquesta segona novel·la, de la mà d'un poeta aficionat, que es fa dir Orfeu, i que resulta ser un fan obsessiu i pertorbat del llibre escrit per Fenoglio. Ara bé, Meggie, juntament amb el jove Farid, que havia aparegut d'un altre llibre a l'anterior entrega, es decideixen a seguir-lo dins del món fictici per prevenir Dit de Pols d'un perill que amenaça la seva vida, i a partir d'aquí l'argument de Sang de tinta transporta els personatges que ja coneixíem de l'anterior entrega al món fictici, per tal de desenvolupar una història una mica més anodina, tot i que força més enrevessada, que a la novel·la anterior. 

El Món de Tinta és una versió un punt infantilitzada i un punt romantitzada de l'edat mitjana. Està governat per un príncep bo i un príncep dolent, que es troben en guerra entre ells, tot i que al final la tensió política entre els dos regnes s'acaba desdibuixant i el centre d'interès es converteix en la lluita dels protagonistes contra el dolent d'aquesta entrega. En aquest cas, el Cap d'Escurçó esdevé una figura tan sinistra com el Capricorn de l'anterior entrega: Cornelia Funke crea uns dolents sinistres i inquietants a base de desdibuixar-los dins la seva pròpia narració i no donar-nos-en gaires detalls; així crea una aura de misteri al voltant d'aquest tipus de personatges que, per exemple, el Voldemort de Harry Potter acabava perdent enterrat sota una allau de detalls. També hi trobem el poble dels joglars, a què pertany Dit de Pols, un col·lectiu d'artistes que sobreviu com pot als marges de la societat, i que es veuran abocats a convertir-se en bandolers à la Robin Hood. El pare de Meggie, Mortimer, es veurà involucrat inesperadament dins les seves aventures quan se n'adoni que, al Món de Tinta, tothom el considera el Gaig, un bandoler de fama llegendària que ningú sap d'on ha sortit, i haurà de descobrir el misteri rere aquest personatge. 

L'evolució de Mortimer en aquesta entrega, de fet, és una de les més interessants de la novel·la, en tant que ara passarà a representar el tipus del Personatge, havent d'interpretar un paper que li és assignat i que no ha escollit, però havent-li de donar forma, paradoxalment, a través de les seves pròpies decisions. En contrast, Dit de Pols reapareix dins la seva pròpia història més humà i complex que mai, havent de reconciliar-se amb el seu propi passat i els seus éssers estimats després d'una absència de deu anys fora del seu món. Si el seu tret característic a l'anterior novel·la era la seva ambigüitat moral, ara el trobem definitivament alineat amb el bàndol dels bons, tot i que els seus conflictes personals provinguin ara del seu propi passat. Si en una cosa no ha canviat, però, és que segueix odiant i menyspreant el seu propi creador, l'autor Fenoglio, per haver-li escrit l'escena de la seva mort. De fet, un dels elements que causa més intriga dins la lectura de Sang de tinta és saber si el destí que havia creat Fenoglio per a Dit de Pols s'acabarà realitzant o no, tot i que de seguida comencem a veure com la història comença a créixer i a canviar de forma orgànica independentment dels desitjos del seu propi autor. I d'altra banda, també ens trobem en un món en què la mort no és definitiva: personificada a través de les Dames Blanques, una de les imatges més suggestives de tota la novel·la, la mort és capaç de negociar els seus propis termes, com passa en els contes de fades. 

Ara bé, d'entre els múltiples arguments i personatges que es van entrecreuant en aquesta accidentada entrega, Fenoglio es converteix en el fil conductor que els va unint tots: mimetitzat dins del seu propi món fictici, l'autor comença a reescriure la seva pròpia obra des de dins, a mesura que aquesta va desencadenant variacions que ell no havia planejat. I escrigui el que escrigui per redreçar-la, les seves decisions creatives sempre acaben tenint conseqüències inesperades i no desitjades. A través d'aquestes incomptables sub-trames i ramificacions, la història acaba centrant-se cap al final en una de les trames en concret, que més que oferir-nos un desenllaç per a Sang de tinta funciona com a premissa i plantejament per a la següent entrega. Reprenent la veta metatextual de l'anterior novel·la, l'encanteri més poderós de tots esdevé ara un llibre en blanc que atrapa l'ànima del Cap d'Escurçó i en procura la immortalitat. 

En definitiva, Sang de tinta és una continuació digna de la seva predecessora, tot i que potser, com a obra de conjunt, em convencia una mica més l'anterior. La trama es fa una mica enrevessada en determinats moments, i potser pateix en la seva secció central d'excés de personatges secundaris i d'històries secundàries que no acaben aportant gaire al conjunt. Tanmateix, el desenllaç d'aquesta segona entrega és brillant, en especial pel que fa al paper que hi juguen Mortimer i Dit de Pols, i en aquest sentit la lectura acaba en el seu punt més àlgid. 

Sinopsi: Un any després dels fets relatats a Cor de tinta, la família Folchart gaudeix de la seva vida entre llibres a casa de la tieta Elinor. Ara tornen a ser feliços després d'haver recuperat la Resa, la mare de Meggie, que havien perdut quan aquesta era molt petita. Ara bé, es pot patir nostàlgia per un món fictici? Meggie comença a obsessionar-se cada cop més amb el món creat per Fenoglio, i quan s'assabenta a través de Farid que Dit de Pols hi ha tornat, troba l'excusa perfecta per posar en pràctica una màgia que encara ningú no ha aconseguit realitzar: la d'introduir-se ella mateixa al món fictici. Tot comença com una mena d'aventura turística per aquest món secundari però, un cop dins la història, començarà a veure's involucrada en un seguit d'aventures sinistres que posaran en risc tot el que més estima. 

M'agrada: L'arrencada de la novel·la és molt potent, i després el seu últim terç acaba recuperant aquesta tensió i aquesta intriga per oferir-ne una sortida força digna. L'aprofundiment que fa d'alguns personatges de l'anterior entrega, en especial Mortimer i Dit de Pols, afegeixen una tensió sostinguda entre moments de la lectura en què l'interès decau. 

No m'agrada: És una novel·la un punt confusa i desigual, massa prolixa en detalls i trames secundàries que s'acaben desdibuixant a la llum del desenllaç. L'argument es ressent de l'absència d'Elinor en aquesta entrega, i desdibuixa força els personatges femenins, en especial Meggie i Resa, que queden inexplicablement aplanades en aquest segon volum.