"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

12 de juny de 2021

Vida de Pi (#373)

L'amor costa de creure, pregunteu-ho a qualsevol amant. La vida costa de creure, pregunteu-ho a qualsevol científic. Déu costa de creure, pregunteu-ho a qualsevol creient. Quin problema teniu amb el que costa de creure? 

Aquesta novel·la de l'autor canadenc Yann Martel es va publicar per primer cop l'any 2001 i va guanyar el premi Booker l'any següent. Va ser tota una revelació en el seu moment i es va convertir en un best-seller immediatament, si bé potser la seva popularitat ha anat baixant amb el temps. És una relectura que em devia des de feia molt de temps; la primera vegada que la vaig llegir, d'adolescent, em va impactar molt, i el record que tenia d'aquell moment m'ha sorprès força ara que l'he tornat a llegir després de tants anys. Ben bé des del principi de la novel·la aquest relat se'ns ven com una història "que ens farà creure en Déu", en una nota introductòria al llibre que es presenta com a nota editorial però que és part del relat fictici. És cert que la religió té un paper molt important en el desenvolupament de la trama: el protagonista, un adolescent indi anomenat Piscine Molitor Patel, comença a coquetejar amb tres religions diferents per acabar abraçant-les totes tres. L'hinduisme és la religió en què s'ha criat, tot i que la seva família no li ha donat una educació religiosa, i el cristianisme i l'islam esdevenen les seves religions d'adopció. A Piscine l'atrauen els rituals i els móns ordenats, i en especial les limitacions de la raó a l'hora de comprendre i explicar un univers que defuig constantment una explicació mecànica definitiva. Ara bé, la seva fe sòlida i compacta en la bondat de l'ésser superior es convertirà en la seva arma més poderosa quan es vegi enfrontat a un dels malsons més extrems i inimaginables possibles: la supervivència en un bot salvavides al mig de l'oceà Pacífic durant mesos després del naufragi que ha acabat amb la vida de la seva família. Si en si mateix l'argument ja sembla un malson, l'aventura de superviviència de Pi té una dificultat afegida: el seu company de navegació és un immens tigre de Bengala, Richard Parker, un dels components del zoo de Pondicherry a càrrec dels Patel, que estava sent traslladat des de l'Índia a Canadà juntament amb la família. Richard Parker és un depredador per naturalesa, i si Pi vol evitar acabar devorat pel seu company de viatge, haurà d'aprendre a alimentar-lo i ensinistrar-lo per tal que el tigre confiï en ell. El relat és molt més complex que no només aquesta història lineal. Vida de Pi és recordat principalment pel seu gir de guió final, en què el relat que ens dona el protagonista sobre la seva aventura de supervivència pren un relleu completament nou a la llum de les revelacions finals que se'n fan. I aquí és on l'impuls religiós o espiritual del text pren el seu moment de protagonisme, finalment. Si no n'hi ha prou amb el fet que un personatge principal que s'anomena Piscina acabi perdut i a la deriva dins la immensitat d'un Oceà, l'accent en la lectura espiritual del text queda marcat una vegada i una altra ben bé fins al moment de la sopresa final. Quan vaig llegir el llibre per primera vegada vaig entendre el relat com una afirmació ferma, sense fissures, de la fe del protagonista en Déu, capaç de moure muntanyes, quasi literalment, en el relat que ens en fa. La seva fe en la vida i la seva resistència infinita l'acaben salvant, fins i tot quan abandonar-se a la desesperació semblaria l'opció més econòmica i, fins i tot, racional. La possiblitat de ser rescatat en la immensitat de l'oceà quan ningú sap que hi ets, d'arribar a trobar terra o de ser capaç d'aconseguir aliments i aigua és tan mínima i remota que acaba desafiant qualsevol intent de racionalització. És una loteria còsmica amb totes les probabilitats en contra. Ara bé, en aquell moment em vaig perdre el matís irònic del text i les seves implicacions metatextuals: l'opció de creure en Déu s'acaba presentant sobre el text, en realitat, no com a dogma de fe sinó com a decisió narrativa i creativa. El text és una exploració postmoderna sobre el tipus d'històries que ens expliquem per donar-nos sentit en un món de fets que són simplement objectius, sense cap valor intrínsec. I, com passa amb la loteria còsmica, el text planteja la necessitat de triar la història preferible, d'apostar pel cavall guanyador, fins i tot contra tot pronòstic o extrapolació racional. Martel ens presenta en aquesta novel·la una mena d'actualització en forma postmoderna de l'argument de Pascal; però a la vegada ho fa jugant contínuament amb una narració que no és coherent, sinó que va deixant, en les seves múltiples incoherències, buits d'informació i salts temporals, els rastres inequívocs de la seva falsedat. Per als qui creguin que la qüestió de la plausibilitat afecta tan sols el relat del naufragi i la travessia oceànica, aquest desafiament ja comença molt abans, en la primera secció del text en què trobem el Pi Patel adult que ens presenta la veu narradora. Qui és en Pi autèntic? El nàufrag solitari encara traumatitzat després de tants anys de la tragèdia, que acumula menjar enterrat en vida a la seva casa de Toronto? O l'orgullós marit i pare de família que es materialitza amb la narració començada, sense haver donat cap pista ni tan sols que convivia amb algú, menys amb una dona i dos fills, un d'ells adolescent? El text està plagat d'aquestes incoherències, que suposo més o menys intencionals per part de la narració, i que ens submergeixen en un joc de sentit i plausibilitat totalment enganyós, en tant que l'autor sempre té la mà més alta i va dues passes per davant nostre en tot moment. M'estic fent gran, perquè en el seu moment vaig abraçar la història senzilla i no vaig fer gaires preguntes; ara amb la relectura m'he trobat un text molt més complex i força més rebuscat del que recordava, amb tot un nivell d'autoironia que la primera vegada em va passar totalment desapercebut. 

Sinopsi: Durant els anys 70 a Pondicherry, a l'Índia francesa, l'adolescent Pi Patel creix amb la seva família, que s'encarrega de cuidar el zoo del jardí botànic de la ciutat. El seu interès per la zoologia i per la religió arrelen en ell des de petit, a mesura que comença a fer-se preguntes sobre la fe i sobre els animals amb què conviu durant el dia a dia. A finals dels anys setanta, amb l'estat d'excepció decretat per Indira Gandhi i la supressió del govern autònom de Tamil Nadu, els pares de Pi decideixen emigrar amb tota la família al Canadà, i emprenen el viatge en un vaixell en què també transporten tots els animals que no han pogut ser recol·locats en altres zoos. Durant la travessia de l'oceà Pacífic el vaixell s'enfonsa i Pi es converteix en l'únic supervivent, en quedar atrapat en un bot salvavides amb una hiena, un orangutan, una zebra i un tigre de Bengala anomenat Richard Parker. A partir d'aquí s'inicia un terrible viatge de supervivència marcat en tot moment per la brutalitat i la desesperació. 

M'agrada: M'agrada l'aire de faula del relat sencer, especialment durant la seva primera secció (abans del naufragi). Alguns dels moments més reflexius de la narració, especialment en els moments que toquen la desesperació i l'afany de supervivència del protagonista. 

No m'agrada: El seu simplisme a l'hora de tractar el discurs religiós, així com l'ateisme i l'agnosticisme, que de vegades queden retratats amb un traç poc acurat. La secció central es fa excessivament llarga i repetitiva en determinats moments. El constant desafiament a la plausibilitat, que finalment acaba obeint a un propòsit metatextual més gran, però que al cap i a la fi no compensa dins la història. 

8 de juny de 2021

La dona de negre (#372)

- Tu, Arthur, - va dir - marxaràs d'aquí demà o passat. Si tens sort, no tornaràs a sentir ni saber res d'aquest maleït lloc. La resta de nosaltres ens hi hem de quedar. Hem de viure amb això.
- Amb què? Històries? Rumors? Amb l'aparició de la dona de negre de tant en tant? Amb què?
- Amb el que sigui que vindrà. D'un moment a l'altre. Crythin Gifford ha viscut amb això durant cinquanta anys. Ha canviat la gent. No en parlen, això ja ho saps. Els que han patit més són els que parlen menys.

Aquesta breu novel·la de l'autora britànica Susan Hill es va publicar per primer cop el 1983, i ha esdevingut amb el temps un relat força popular dins la literatura de fantasia i terror. A mi no m'ha semblat res de l'altre món, però és una lectura força entretinguda en la seva brevetat. El que Susan Hill pretén fer amb aquesta novel·la és recrear els tòpics i l'atmosfera dels relats gòtics victorians i, en aquest sentit, sí que és cert que el punt més fort del text és precisament la seva atmosfera i la seva aura de misteri, perfectament recreades. Gran part d'aquesta aura de misteri rau precisament en la seva indefinició: el relat no ens ofereix gaires detalls sobre la possible localització geogràfica dels fets, ni tampoc sobre el marc temporal en què s'inscriu la història, probablement durant la primera meitat del segle vint. La història obre amb un relat marc, com passa, per exemple, amb Un altre pas de rosca de Henry James. Durant les festes de Nadal, l'advocat Arthur Kipps, un home madur, queda aclaparat per les històries de fantasmes explicades pels seus fillastres a la vora del foc. Quan aquests li demanen que els expliqui una història de por, Arthur té una crisi nerviosa, i es proposa escriure la seva pròpia experiència sobrenatural de quan era jove, per ser llegida només després de la seva mort. Aleshores la trama es remunta a dècades enrere, quan l'Arthur va ser enviat per feina a un poblet aïllat a la vora del mar per ocupar-se dels afers legals de la difunta anciana Alice Drablow. Allà començarà a experimentar una sèrie d'episodis sobrenaturals al voltant de l'aparició de la dona de negre, un fantasma del passat que té tot el poble esfereït. La història, en aquest sentit, és força senzilla un cop es destapen tots els secrets del passat, i en realitat s'entreté més aviat a transmetre'ns l'atmosfera misteriosa del lloc i suggerir-nos, més que no pas mostrar-nos, els esdeveniments sobrenaturals que s'hi estan produint. La casa de la senyora Drablow es troba en un terreny envoltant per aiguamolls que et poden engolir en qualsevol moment si abandones el camí, s'hi accedeix a través d'una llenca de terra que queda negada quan puja la marea i fa que la casa quedi aïllada durant determinades hores del dia i, a més, el territori es veu sorprès de vegades per unes terribles boires marines que tapen la visió completament, i que poden aparèixer en el moment menys pensat fins i tot enmig d'un dia perfectament assolellat. L'advocat ha de quedar-se en aquesta casa durant uns dies per tal de fer la feina que li han encomanat de posar tots els papers de la difunta en ordre. És força evident que aquesta casa amaga un terrible secret del passat, que és l'origen de totes les aparicions fantasmagòriques i il·lusions auditives que experimenta el protagonista, i és durant aquesta estada que anirà descobrint poc a poc el misteri que la família Drablow guardava en el seu passat. Abans d'arribar a aquest punt, però, hem recorregut tot el poble sota els silencis amoïnats i les mirades d'esgarrifança dels seus habitants, que compadeixen el nouvingut des d'un coneixement molt més profund i de primera mà dels perills a què s'enfronta. Gran part de l'encant del llibre rau precisament en aquest contrast entre la innocència càndida del foraster i el terror escarmentat dels autòctons. Com sol passar en la literatura de fantasmes, la tensió psicològica del protagonista es basa principalment en aquest pas de la ignorància a l'experiència, que reflecteix també, evidentment, el pas d'una despreocupació càndida i optimista a la constatació dolorosa de la presència del mal en la seva vida. Si esteu acostumats a aquests tipus de relats, La dona de negre segurament no us sorprendrà, però és una lectura molt amena si us agraden els relats amb aire gòtic, amb un punt de nostàlgia per la literatura del segle dinou, i amb una prosa lenta, molt descriptiva, i profundament atmosfèrica. 

Sinopsi: En un moment indeterminat del segle vint, l'advocat Arthur Kipps viatja a un poblet aïllat per encarregar-se dels afers legals d'una difunta recent, la senyora Alice Drablow. De seguida comença a adonar-se d'una presència sobrenatural i perillosa que envolta la difunta i que té esgarrifat el poble sencer. 

M'agrada: Sobretot la forma com la història està escrita, aturant-se molt en la psicologia dels personatges i la construcció de la seva atmosfera, i oferint unes descripcions d'ambient molt denses i recarregades. 

No m'agrada: Es llegeix més com a pastitx de textos més antics que no pas com a narració gaire original. El relat té moments força tòpics i previsibles, i pretén desviar l'atenció de la trama amb detalls força secundaris que al capdavall no acaben arribant enlloc. 

5 de juny de 2021

Vergonya (22)

Aquesta setmana s'han concentrat dues notícies favorables als eurodiputats independentistes exiliats, el president Puigdemont i els exconsellers Comín i Ponsatí. El Tribunal General de la Unió Europea els retorna cautelarment la immunitat que els havia tret el Parlament Europeu, i aquest és un fet sense precedents. El Tribunal valora els arguments aportats per la defensa dels eurodiputats. 

https://www.naciodigital.cat/noticia/220824/puigdemont-comin-ponsati-celebren-immunitat-tornen-nostres-drets-politics

https://www.catalannews.com/politics/item/puigdemont-comin-ponsati-provisionally-recover-immunity-as-meps-as-eu-court-studies-appeal

https://www.thenational.scot/news/19349040.catalan-meps-no-plans-reenter-spain-despite-regaining-immunity---now/

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/gonzalo-boye-prima-facie_616364_102.html

S'anuncia també el text que es debatrà al Consell d'Europa sobre l'alliberament dels presos i la retirada de les euroordres, un informe que posa de manifest l'evident desproporció de les penes de la sentència del procés - d'aquí la urgència perquè l'estat espanyol repari la seva deriva repressiva: 

https://www.naciodigital.cat/noticia/220860/comite-afers-legals-consell-europa-demana-alliberar-presos-retirar-euroordres?rlc=an

https://www.catalannews.com/society-science/item/spain-must-free-catalan-leaders-and-withdraw-extradition-requests-says-council-of-europe-report

https://www.thenational.scot/news/19350084.european-committee-tells-spain-release-catalonias-jailed-independence-leaders/

La premsa espanyola amaga aquestes dues notícies, en evident contrast amb la cobertura que van donar en el seu moment a la retirada de la immunitat: 

https://www.vilaweb.cat/noticies/premsa-espanyola-noticia-immunitat-puigdemont-comin-ponsati-tgue/

https://elmon.cat/comunicacio/silenci-de-la-premsa-espanyola-despres-del-retorn-de-la-immunitat-262468/

Comparativa de les portades: 

https://octuvre.cat/mini-fil-sobre-els-els-periodics-propietat-de-la-banca/

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons