"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

26 de juny de 2021

L'individu, la mort i l'amor a la Grècia antiga (#375)

En una societat de la confrontació, en una cultura de la vergonya i de l'honor, de la competició per la glòria, necessàriament queda poc espai per al sentit del deure, més si s'ignora també el del pecat, estant l'existència de cada individu exposada de manera invariable a la mirada de l'altre. És en l'ull de qui tens davant, en el mirall que suposa, on un es construeix la imatge de si mateix. Així doncs, no pot existir cap consciència d'identitat sense aquest altre en el qual ens mirem i que se'ns oposa, davant per davant. El si mateix i l'altre, la identitat i l'alteritat, van agafades de la mà, constituint-se recíprocament. 

Aquest assaig del filòsof francès Jean-Pierre Vernant (1914-2007) es va publicar per primer cop el 1989, i és una mostra, un cop més, de la magnífica capacitat d'anàlisi d'aquest autor. El fil conductor d'aquest volum és la idea de la individualitat, de com es conforma aquest concepte - si és que realment existeix - durant la Grècia arcaica i com evoluciona posteriorment en el període clàssic. 

El volum és una compilació de diferents textos i conferències que havien anat apareixent per separat, de forma que cada capítol és un assaig amb una temàtica i un fil conductor diferenciat. Per aquest motiu, es produeixen algunes repeticions i solapaments en alguns moments de l'exposició, però d'altra banda això no obstaculitza la lectura sinó que ajuda a seguir millor el fil conductor del raonament. La tesi principal del llibre és força senzilla, de fet: el concepte d'individualitat a la Grècia antiga és radicalment diferent de com el concebem nosaltres en la modernitat, ja que de fet els grecs no tenien una noció de "jo" introspectiu, reflexiu i autoconscient. La subjectivitat humana, per als antics grecs, es projecta cap enfora, de forma que l'individu només s'acaba reconeixent o definint a si mateix a través de l'experiència de contacte amb un altre que l'emmiralla i el revela. És a dir, és en l'altre, i a través de la mirada de l'altre, que un aconsegueix realitzar el seu propi jo, no ara i aquí, per a si mateix, sinó per a la posteritat. 

Com a exemples límit d'aquesta alteritat radical, Vernant analitza tres conceptes bàsics i les seves representacions culturals en la Grècia antiga: la figura dels déus individualitzats del panteó politeista i la seva relació amb els mortals, la mort amb les seves dues cares i les seves respectives interpretacions i, en darrer lloc, l'amor com a espai de trobada i emmirallament entre amants. D'aquests tres eixos temàtics, és el de la mort el que ocupa la major part del llibre, amb el desglossament de les seves dues facetes primordials a la Grècia antiga i la interpretació del significat associat a cadascuna d'aquestes representacions. Ens hem de situar en un esquema mental que encara no fa una separació dualista de la realitat entre cos i ànima, com farà la filosofia posterior, ni distingeix un món natural i un món sobrenatural. Cada individu és tan sols un cos, entès com a multiplicitat de propietats, potències, energies, reaccions i emocions, algunes de les quals poden ser sobrenaturals, de la mateixa manera que els déus es defineixen com a cossos perfectes, és a dir, per oposició directa a les mancances i limitacions del cos humà. La gràcia o energia vital, tot allò que està relacionat amb la potència, la vigoria, o la intel·ligència es revela com a potència del cos oposada a la mort, i d'aquesta forma la mort tan sols es pot definir com a negació de la vida, o el seu altre radical. 

És així com es contraposen l'ideal de la "bella mort", és a dir, el renom o la glòria eterna que ha de conquerir el guerrer a través de l'excel·lència i la singularitat en el combat, i l'altre rostre bestial i terrorífic de la mort, la seva part inefable i inexplicablement violenta, anihiladora de la vida i de la identitat. Aquesta aparent contradicció s'explica quan acceptem la mort com a autèntic llindar de l'existència, i veiem que, en realitat, les representacions de la mort com a Thànatos, com a guerrer mort en la flor de la vida i, per tant, mirall d'excel·lència per a la comunitat, són precisament això, una forma de domesticar o civilitzar la mort com a experiència límit que se'ns escapa totalment. De fet, aquesta mort idealitzada representa els valors que tenen importància en el món dels vius, i que es perpetuen en la comunitat a través de la memòria col·lectiva, més que no pas descriu un suposat més enllà que no podem abastar. És per això que l'Hades se'ns descriu com un món de les ombres, anònimes, sense nom i sense rostre. És així com s'expliquen les aparents contradiccions que trobem als textos homèrics sobre aquestes dues imatges contraposades, com evidencia, per exemple, el contrast entre l'Aquil·les guerrer que trobem a la Ilíada i l'Aquil·les espectre que trobarem posteriorment a l'Odissea

D'altra banda, en tant que en l'època arcaica la distinció entre cos i ànima no s'ha produït encara, el que trobarem precisament a la Ilíada és una brutal batalla pels cossos: la lluita pel cadàver dels guerrers caiguts, que els amics han de preservar i els enemics han d'ultratjar, és una part important de la guerra mateixa, en tant que es lliura sobre la pervivència de la memòria i el llegat futur - és a dir, la identitat - del guerrer caigut. En aquest sentit, aquí es produeixen interseccions veritablement reveladores entre les representacions literàries de la mort i de l'amor, i Vernant presenta paral·lelismes certament sorprenents entre el llenguatge de la dominació i el de la seducció en els guerrers que s'enfronten a la Ilíada. En aquest sentit, l'anàlisi que Vernant fa d'alguns passatges d'aquest poema èpic m'ha semblat un dels punts més forts de la proposta. En els darrers capítols del llibre, l'autor se centra a analitzar més aviat les transicions i salts que es produeixen a l'hora de representar aquests conceptes entre el període arcaic i el període clàssic. Una lectura molt recomanable, sens dubte, per a interessats en el tema. 

Continguts: Després d'una breu introducció, el capítol 1 se centra en l'anàlisi de les semblances i diferències entre el cos diví i el cos humà, i presenta l'aparició dels déus davant dels humans com una d'aquestes experiències límit que revelen allò completament altre. El capítol 2 desenvolupa el concepte de la "bella mort" i l'aparent paradoxa al cor de la Ilíada, és a dir, el fet que Aquil·les i Agamèmnon utilitzin els mateixos mots per referir-se a concepcions radicalment oposades de l'honor i la glòria. El capítol introdueix també el fenomen de l'ultratge del cos i la batalla sobre el cadàver del guerrer per introduir la dimensió social i comunitària de la identitat, basada en la memòria col·lectiva en oposició a l'oblit de l'anonimat. El capítol 3 desenvolupa el contrast entre aquestes dues facetes diferenciades de la mort a través del dilema entre l'Aquil·les de la Ilíada i el de l'Odissea. El capítol 4 continua analitzant aquestes imatges i contraposa aquest ideal heroic amb la seva evolució a l'etapa clàssica. El capítol 5 contraposa diferents concepcions de la mort a les civilitzacions índia, mesopotàmica i grega, per tal de destacar en concret els trets diferencials de l'antiga Grècia. El capítol 6 se centra en el concepte de mirall i el mite de Perseu i la Medusa, per analitzar l'ambigüitat intrínseca en el reflex d'un mateix. El capítol 7 analitza diferents divinitats que representen la mort en la Grècia antiga, i explora la relació entre Thànatos i Eros, a través de diversos exemples del llenguatge utilitzat a la Ilíada i d'alguns episodis crucials de l'Odissea. El capítol 8 contraposa dos conceptes diferenciats d'amor en la cultura arcaica i en la filosofia platònica, i n'observa els contrastos i les interseccions. El capítol 9 analitza el procés educatiu dels joves espartans per tal d'aclarir com es formava la seva identitat, i contrasta la seva lectura arqueològica i antropològica amb la versió més idealitzada que en presenta Plató. El capítol 10 analitza diversos exemples d'evolució en el concepte d'individualitat, per tal de remarcar-ne el caràcter d'exterioritat i obertura al món que té aquest concepte en l'antiga Grècia, per oposició al que després serà el concepte de "jo" modern, basat en l'autoconsciència i la introspecció. 

M'agrada: La seva lectura dels textos homèrics, molt reveladora, sens dubte. 

24 de juny de 2021

Vergonya (23)

El govern espanyol vol fer passar com a magnanimitat desinteressada quelcom que tan sols ha sabut fer tard, malament, i per pressió del demolidor informe aprovat el dilluns amb una gran majoria pel Consell d'Europa (res a veure amb la Unió Europea). A més, presenta la proposta al Teatre del Liceu, com per accentuar el caràcter de mascarada de la iniciativa sencera. La llibertat no pot ser mai parcial ni reversible. Alegria pels presos polítics i les seves famílies, evidentment, però des de la consciència que la repressió continua, tant aquí com a l'exili, amb milers d'encausats per promoure la independència. 

https://www.bbc.com/news/world-europe-57565764

https://www.thenational.scot/news/catalonia/19387594.catalonias-political-prisoners-will-pardoned-tomorrow/

https://www.thenational.scot/news/world/19392525.catalonia-political-prisoners-freed-three-half-years/

https://www.catalannews.com/politics/item/council-of-europe-calls-on-spain-to-release-jailed-catalan-leaders


19 de juny de 2021

No diguis res (#374)

Era possible calibrar de forma adequada el nombre d'investigacions d'assassinats republicans amb el dels lleialistes? N'hi hauria prou amb quelcom que no fos una ràtio perfecta d'un a un? La gent d'Irlanda del Nord parlava del perill d'una "jerarquia de les víctimes". La indignació queda condicionada no per la naturalesa de l'atrocitat sinó per l'afiliació de la víctima i del botxí. L'estat hauria de ser tractat amb més tolerància perquè, en termes legals, té el monopoli de l'ús legítim de la violència? O, al contrari, hauríem de sotmetre els soldats i els policies a un criteri més estricte que als paramilitars? 

Aquest assaig del periodista estatunidenc Patrick Radden Keefe és una crònica recomanable i realment molt ben escrita sobre l'època de conflicte sagnant a Irlanda del Nord durant els anys setanta, vuitanta i noranta, període que es coneix en anglès com els Troubles. El conflicte es va estendre a la República d'Irlanda i a la Gran Bretanya, però va tenir lloc sobretot a les principals ciutats nord-irlandeses. Aquestes van quedar dividides en zones catòliques i protestants, i els seus carrers es van convertir en escenari d'una veritable batalla campal entre diverses organitzacions terroristes que actuaven paramilitarment. 

D'una banda hi havia l'IRA Provisonal, una escissió de l'IRA original, que recollia el sentiment majoritari entre els catòlics a favor de la reunificació de l'illa d'Irlanda i en contra del domini britànic. D'altra banda hi havia diversos grups organitzats de lleialistes, és a dir, protestants defensors de la pertinença al Regne Unit d'aquesta àrea, sovint mal anomenada l'Ulster, ja que Irlanda del Nord està formada, de fet, per sis dels nou comtats de la província irlandesa de l'Ulster. La via dels drets civils va fracassar durant els anys seixanta davant la força i la violència desplegada pels lleialistes, que actuaven impunement amb el suport del poder britànic, que de fet segregava i discriminava els catòlics sistemàticament en aquesta zona de majoria tradicionalment protestant. 

El desplegament de l'exèrcit britànic a la zona, després de la suspensió de l'autonomia de la regió un cop va esclatar la violència, teòricament havia d'anar dirigit a la seva pacificació; a la pràctica, però, no va fer altra cosa que afegir llenya al foc un cop el conflicte es va convertir en una guerra bruta d'espionatge i contrainsurgència amb reminiscències a guerra colonial. A partir d'aquest moment s'inicia una brutal escalada dels segrestos i desaparicions, tortures, assassinats a sang freda i, més endavant, també una tensa i subtil batalla pel relat un cop el Sinn Féin, partit que es va considerar a partir de l'esclat dels Troubles com a branca política de l'IRA Provisional, va decidir emprendre la via de la resolució política del conflicte i es va anar distanciant - molt progressivament i a base de mitges tintes - de la lluita armada. 

El relat es llegeix més com a thriller que com a assaig historiogràfic, en tant que parteix del segrest i desaparició de la vídua i mare de família Jean McConville el 1972, assassinada per una brigada especial de l'IRA que s'encarregava de fer desaparèixer persones que col·laboraven amb les autoritats britàniques com a informants. La història d'aquest cas s'entrecreua amb les trajectòries vitals de dos famosos combatents de l'IRA, Dolours Price i Brendan Hughes, i també amb la de Gerry Adams que, segons nombrosos testimonis de dins mateix de l'IRA, va ser qui va donar l'ordre de fer executar McConville i que era un dels dirigents de l'organització abans de fer el salt a la política. 

El relat és força equilibrat a l'hora de presentar aquests personatges, sense diluir-ne la responsabilitat en les atrocitats que van arribar a cometre, però també fent-los un retrat psicològic profund i matisat i aturant-se especialment a ressaltar les seves pròpies reticències i ambigüitats. Tant Dolours Price com Brendan Hughes van ser famosos per les seves vagues de fam a la presó, però van quedar lligats a la culpabilitat del supervivent quan finalment van ser Bobby Sands i nou presos més els que van morir en vaga de fam l'any 1981, l'un rere l'altre, davant la mirada indiferent de Margaret Thatcher. A tot aquest pes es va sumar la responsabilitat pels assassinats que ells mateixos havien comès, que es van revelar com a inútils un cop es va encetar la via del procés de pau. D'aquí que els antics terroristes observessin la deriva de Gerry Adams cap a la política, així com la seva capitalització en termes electorals del sacrifici dels deu vaguistes, com una traïció oberta. 

Però, és clar, tot depèn de la perspectiva des de la qual es mirin les coses, i si una cosa deixa clara Keefe a No diguis res és precisament que en un món petit i tancat, on tothom es coneix de sempre i la norma és la llei del silenci perquè no saps qui pot estar escoltant rere la paret, la batalla més definitiva i dolorosa de totes pot esdevenir la lluita pel relat. Un cop engegat el procés de pau, un grup d'historiadors del Boston College van iniciar un projecte de testimoniatge oral del conflicte, sota unes estrictes clàusules de confidencialitat que asseguraven als entrevistats que el contingut de les seves declaracions no es faria públic fins després de la seva mort per evitar represàlies judicials i legals. De fet, gran part de la informació donada al llibre es basa en els testimonis de Dolours Price i Brendan Hughes per a aquest projecte. 

Ara bé, en tant que l'Acord de Divendres Sant no establia una línia gaire clara de memorialització del conflicte o de reparació per a les víctimes, quan aquestes van començar a obrir processos judicials contra els terroristes, les gravacions del Boston College van convertir-se, inesperadament, en una font de maldecaps per als paramilitars excombatents i els historiadors que havien participat en el projecte. No diguis res és una lectura que mereix la popularitat que ha rebut des de la seva publicació, en part perquè la seva lectura es fa molt accessible i didàctica i relata un episodi de la història europea recent que tot sovint ens passa desapercebut o ens queda massa lluny. Ara bé, és una crònica força equilibrada que pretén donar espai a tots els bàndols implicats i oferir-nos-en el context més ampli possible. 

Contingut: El llibre fa una crònica dels anys dels Troubles a Irlanda del Nord, des de finals dels anys seixanta a principis dels dos mil, en què la memòria de les víctimes va començar a ser reivindicada per part dels diferents bàndols implicats. La primera part del llibre cobreix de l'any 1969 al 1972, en què va tenir lloc la desaparició de Jean McConville. Aquesta part descriu l'escalada de la violència pels carrers de Belfast i retrata amb força precisió i cura l'ambient de paranoia creixent de tots els implicats dins el context de violència desfermada. La segona part del llibre arrenca amb els atemptats a Londres el 1973 i la campanya de resistència que els membres de l'IRA van iniciar dins les presons, amb vagues de fam i vagues d'higiene que acabarien popularitzant el moviment. L'enduriment de l'escalada violenta i la mort de deu presos per vaga de fam l'any 1981 comencen a plantejar la necessitat d'una sortida negociada per al conflicte, i es comencen a engegar les converses entre tots els bàndols implicats. La tercera part del llibre arrenca amb l'Acord de Divendres Sant el 1997, que posa fi a la lluita armada però que deixa les ferides obertes dels desapareguts en el conflicte i no dona una solució gaire definida a la reparació merescuda per les víctimes de tots els bàndols. 

M'agrada: En realitat m'ha sorprès l'enfocament de la proposta, que combina tota una sèrie de relats interconnectats al voltant d'uns mateixos fets, i que presenta una visió força equilibrada i ponderada del context social i històric, i de les reivindicacions de cadascun dels bàndols implicats, així com de les víctimes del conflicte. M'ha agradat especialment el debat que enceta Keefe en els últims capítols sobre els defectes de la memorialització del conflicte a Irlanda del Nord, posant l'accent en els caps solts i les ferides no tancades. 

No m'agrada: El sistema d'anotacions - absents del cos del text i, per tant, no referenciades en cap moment durant la lectura - no fa gens d'honor al rigor i a la serietat de la recerca duta a terme per Keefe. D'altra banda, i com el propi Keefe reconeix en la seva nota final al text, el llibre passa totalment per alt el terrorisme lleialista, ja que se centra exclusivament en la lluita entre els republicans i les institucions britàniques. 

12 de juny de 2021

Vida de Pi (#373)

L'amor costa de creure, pregunteu-ho a qualsevol amant. La vida costa de creure, pregunteu-ho a qualsevol científic. Déu costa de creure, pregunteu-ho a qualsevol creient. Quin problema teniu amb el que costa de creure? 

Aquesta novel·la de l'autor canadenc Yann Martel es va publicar per primer cop l'any 2001 i va guanyar el premi Booker l'any següent. Va ser tota una revelació en el seu moment i es va convertir en un best-seller immediatament, si bé potser la seva popularitat ha anat baixant amb el temps. És una relectura que em devia des de feia molt de temps; la primera vegada que la vaig llegir, d'adolescent, em va impactar molt, i el record que tenia d'aquell moment m'ha sorprès força ara que l'he tornat a llegir després de tants anys. 

Ben bé des del principi de la novel·la aquest relat se'ns ven com una història "que ens farà creure en Déu", en una nota introductòria al llibre que es presenta com a nota editorial però que és part del relat fictici. És cert que la religió té un paper molt important en el desenvolupament de la trama: el protagonista, un adolescent indi anomenat Piscine Molitor Patel, comença a coquetejar amb tres religions diferents per acabar abraçant-les totes tres. L'hinduisme és la religió en què s'ha criat, tot i que la seva família no li ha donat una educació religiosa, i el cristianisme i l'islam esdevenen les seves religions d'adopció. A Piscine l'atrauen els rituals i els móns ordenats, i en especial les limitacions de la raó a l'hora de comprendre i explicar un univers que defuig constantment una explicació mecànica definitiva. 

Ara bé, la seva fe sòlida i compacta en la bondat de l'ésser superior es convertirà en la seva arma més poderosa quan es vegi enfrontat a un dels malsons més extrems i inimaginables possibles: la supervivència en un bot salvavides al mig de l'oceà Pacífic durant mesos després del naufragi que ha acabat amb la vida de la seva família. Si en si mateix l'argument ja sembla un malson, l'aventura de superviviència de Pi té una dificultat afegida: el seu company de navegació és un immens tigre de Bengala, Richard Parker, un dels components del zoo de Pondicherry a càrrec dels Patel, que estava sent traslladat des de l'Índia a Canadà juntament amb la família. Richard Parker és un depredador per naturalesa, i si Pi vol evitar acabar devorat pel seu company de viatge, haurà d'aprendre a alimentar-lo i ensinistrar-lo per tal que el tigre confiï en ell. 

El relat és molt més complex que no només aquesta història lineal. Vida de Pi és recordat principalment pel seu gir de guió final, en què el relat que ens dona el protagonista sobre la seva aventura de supervivència pren un relleu completament nou a la llum de les revelacions finals que se'n fan. I aquí és on l'impuls religiós o espiritual del text pren el seu moment de protagonisme, finalment. Si no n'hi ha prou amb el fet que un personatge principal que s'anomena Piscina acabi perdut i a la deriva dins la immensitat d'un Oceà, l'accent en la lectura espiritual del text queda marcat una vegada i una altra ben bé fins al moment de la sopresa final. Quan vaig llegir el llibre per primera vegada vaig entendre el relat com una afirmació ferma, sense fissures, de la fe del protagonista en Déu, capaç de moure muntanyes, quasi literalment, en el relat que ens en fa. La seva fe en la vida i la seva resistència infinita l'acaben salvant, fins i tot quan abandonar-se a la desesperació semblaria l'opció més econòmica i, fins i tot, racional. La possiblitat de ser rescatat en la immensitat de l'oceà quan ningú sap que hi ets, d'arribar a trobar terra o de ser capaç d'aconseguir aliments i aigua és tan mínima i remota que acaba desafiant qualsevol intent de racionalització. És una loteria còsmica amb totes les probabilitats en contra. 

Ara bé, en aquell moment em vaig perdre el matís irònic del text i les seves implicacions metatextuals: l'opció de creure en Déu s'acaba presentant sobre el text, en realitat, no com a dogma de fe sinó com a decisió narrativa i creativa. El text és una exploració postmoderna sobre el tipus d'històries que ens expliquem per donar-nos sentit en un món de fets que són simplement objectius, sense cap valor intrínsec. I, com passa amb la loteria còsmica, el text planteja la necessitat de triar la història preferible, d'apostar pel cavall guanyador, fins i tot contra tot pronòstic o extrapolació racional. 

Martel ens presenta en aquesta novel·la una mena d'actualització en forma postmoderna de l'argument de Pascal; però a la vegada ho fa jugant contínuament amb una narració que no és coherent, sinó que va deixant, en les seves múltiples incoherències, buits d'informació i salts temporals, els rastres inequívocs de la seva falsedat. Per als qui creguin que la qüestió de la plausibilitat afecta tan sols el relat del naufragi i la travessia oceànica, aquest desafiament ja comença molt abans, en la primera secció del text en què trobem el Pi Patel adult que ens presenta la veu narradora. Qui és en Pi autèntic? El nàufrag solitari encara traumatitzat després de tants anys de la tragèdia, que acumula menjar enterrat en vida a la seva casa de Toronto? O l'orgullós marit i pare de família que es materialitza amb la narració començada, sense haver donat cap pista ni tan sols que convivia amb algú, menys amb una dona i dos fills, un d'ells adolescent? 

El text està plagat d'aquestes incoherències, que suposo més o menys intencionals per part de la narració, i que ens submergeixen en un joc de sentit i plausibilitat totalment enganyós, en tant que l'autor sempre té la mà més alta i va dues passes per davant nostre en tot moment. M'estic fent gran, perquè en el seu moment vaig abraçar la història senzilla i no vaig fer gaires preguntes; ara amb la relectura m'he trobat un text molt més complex i força més rebuscat del que recordava, amb tot un nivell d'autoironia que la primera vegada em va passar totalment desapercebut. 

Sinopsi: Durant els anys 70 a Pondicherry, a l'Índia francesa, l'adolescent Pi Patel creix amb la seva família, que s'encarrega de cuidar el zoo del jardí botànic de la ciutat. El seu interès per la zoologia i per la religió arrelen en ell des de petit, a mesura que comença a fer-se preguntes sobre la fe i sobre els animals amb què conviu durant el dia a dia. A finals dels anys setanta, amb l'estat d'excepció decretat per Indira Gandhi i la supressió del govern autònom de Tamil Nadu, els pares de Pi decideixen emigrar amb tota la família al Canadà, i emprenen el viatge en un vaixell en què també transporten tots els animals que no han pogut ser recol·locats en altres zoos. Durant la travessia de l'oceà Pacífic el vaixell s'enfonsa i Pi es converteix en l'únic supervivent, en quedar atrapat en un bot salvavides amb una hiena, un orangutan, una zebra i un tigre de Bengala anomenat Richard Parker. A partir d'aquí s'inicia un terrible viatge de supervivència marcat en tot moment per la brutalitat i la desesperació. 

M'agrada: M'agrada l'aire de faula del relat sencer, especialment durant la seva primera secció (abans del naufragi). Alguns dels moments més reflexius de la narració, especialment en els moments que toquen la desesperació i l'afany de supervivència del protagonista. 

No m'agrada: El seu simplisme a l'hora de tractar el discurs religiós, així com l'ateisme i l'agnosticisme, que de vegades queden retratats amb un traç poc acurat. La secció central es fa excessivament llarga i repetitiva en determinats moments. El constant desafiament a la plausibilitat, que finalment acaba obeint a un propòsit metatextual més gran, però que al cap i a la fi no compensa dins la història. 

8 de juny de 2021

La dona de negre (#372)

- Tu, Arthur, - va dir - marxaràs d'aquí demà o passat. Si tens sort, no tornaràs a sentir ni saber res d'aquest maleït lloc. La resta de nosaltres ens hi hem de quedar. Hem de viure amb això.
- Amb què? Històries? Rumors? Amb l'aparició de la dona de negre de tant en tant? Amb què?
- Amb el que sigui que vindrà. D'un moment a l'altre. Crythin Gifford ha viscut amb això durant cinquanta anys. Ha canviat la gent. No en parlen, això ja ho saps. Els que han patit més són els que parlen menys.

Aquesta breu novel·la de l'autora britànica Susan Hill es va publicar per primer cop el 1983, i ha esdevingut amb el temps un relat força popular dins la literatura de fantasia i terror. A mi no m'ha semblat res de l'altre món, però és una lectura força entretinguda en la seva brevetat. El que Susan Hill pretén fer amb aquesta novel·la és recrear els tòpics i l'atmosfera dels relats gòtics victorians i, en aquest sentit, sí que és cert que el punt més fort del text és precisament la seva atmosfera i la seva aura de misteri, perfectament recreades. Gran part d'aquesta aura de misteri rau precisament en la seva indefinició: el relat no ens ofereix gaires detalls sobre la possible localització geogràfica dels fets, ni tampoc sobre el marc temporal en què s'inscriu la història, probablement durant la primera meitat del segle vint. 

La història obre amb un relat marc, com passa, per exemple, amb Un altre pas de rosca de Henry James. Durant les festes de Nadal, l'advocat Arthur Kipps, un home madur, queda aclaparat per les històries de fantasmes explicades pels seus fillastres a la vora del foc. Quan aquests li demanen que els expliqui una història de por, Arthur té una crisi nerviosa, i es proposa escriure la seva pròpia experiència sobrenatural de quan era jove, per ser llegida només després de la seva mort. Aleshores la trama es remunta a dècades enrere, quan l'Arthur va ser enviat per feina a un poblet aïllat a la vora del mar per ocupar-se dels afers legals de la difunta anciana Alice Drablow. Allà començarà a experimentar una sèrie d'episodis sobrenaturals al voltant de l'aparició de la dona de negre, un fantasma del passat que té tot el poble esfereït. 

La història, en aquest sentit, és força senzilla un cop es destapen tots els secrets del passat, i s'entreté més aviat a transmetre'ns l'atmosfera misteriosa del lloc i suggerir-nos, més que no pas mostrar-nos, els esdeveniments sobrenaturals que s'hi estan produint. La casa de la senyora Drablow es troba en un terreny envoltant per aiguamolls que et poden engolir en qualsevol moment si abandones el camí, s'hi accedeix a través d'una llenca de terra que queda negada quan puja la marea i fa que la casa quedi aïllada durant determinades hores del dia i, a més, el territori es veu sorprès de vegades per unes terribles boires marines que tapen la visió completament, i que poden aparèixer en el moment menys pensat fins i tot enmig d'un dia perfectament assolellat. L'advocat ha de quedar-se en aquesta casa durant uns dies per tal de fer la feina que li han encomanat de posar tots els papers de la difunta en ordre. 

És força evident que aquesta casa amaga un terrible secret del passat, que és l'origen de totes les aparicions fantasmagòriques i il·lusions auditives que experimenta el protagonista, i és durant aquesta estada que anirà descobrint poc a poc el misteri que la família Drablow guardava en el seu passat. Abans d'arribar a aquest punt, però, hem recorregut tot el poble sota els silencis amoïnats i les mirades d'esgarrifança dels seus habitants, que compadeixen el nouvingut des d'un coneixement molt més profund i de primera mà dels perills a què s'enfronta. Gran part de l'encant del llibre rau precisament en aquest contrast entre la innocència càndida del foraster i el terror escarmentat dels autòctons. Com sol passar en la literatura de fantasmes, la tensió psicològica del protagonista es basa principalment en aquest pas de la ignorància a l'experiència, que reflecteix també, evidentment, el pas d'una despreocupació càndida i optimista a la constatació dolorosa de la presència del mal en la seva vida. Si esteu acostumats a aquests tipus de relats, La dona de negre segurament no us sorprendrà, però és una lectura molt amena si us agraden els relats amb aire gòtic, amb un punt de nostàlgia per la literatura del segle dinou, i amb una prosa lenta, molt descriptiva, i profundament atmosfèrica. 

Sinopsi: En un moment indeterminat del segle vint, l'advocat Arthur Kipps viatja a un poblet aïllat per encarregar-se dels afers legals d'una difunta recent, la senyora Alice Drablow. De seguida comença a adonar-se d'una presència sobrenatural i perillosa que envolta la difunta i que té esgarrifat el poble sencer. 

M'agrada: Sobretot la forma com la història està escrita, aturant-se molt en la psicologia dels personatges i la construcció de la seva atmosfera, i oferint unes descripcions d'ambient molt denses i recarregades. 

No m'agrada: Es llegeix més com a pastitx de textos més antics que no pas com a narració gaire original. El relat té moments força tòpics i previsibles, i pretén desviar l'atenció de la trama amb detalls força secundaris que al capdavall no acaben arribant enlloc. 

5 de juny de 2021

Vergonya (22)

Aquesta setmana s'han concentrat dues notícies favorables als eurodiputats independentistes exiliats, el president Puigdemont i els exconsellers Comín i Ponsatí. El Tribunal General de la Unió Europea els retorna cautelarment la immunitat que els havia tret el Parlament Europeu, i aquest és un fet sense precedents. El Tribunal valora els arguments aportats per la defensa dels eurodiputats. 

https://www.naciodigital.cat/noticia/220824/puigdemont-comin-ponsati-celebren-immunitat-tornen-nostres-drets-politics

https://www.catalannews.com/politics/item/puigdemont-comin-ponsati-provisionally-recover-immunity-as-meps-as-eu-court-studies-appeal

https://www.thenational.scot/news/19349040.catalan-meps-no-plans-reenter-spain-despite-regaining-immunity---now/

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/gonzalo-boye-prima-facie_616364_102.html

S'anuncia també el text que es debatrà al Consell d'Europa sobre l'alliberament dels presos i la retirada de les euroordres, un informe que posa de manifest l'evident desproporció de les penes de la sentència del procés - d'aquí la urgència perquè l'estat espanyol repari la seva deriva repressiva: 

https://www.naciodigital.cat/noticia/220860/comite-afers-legals-consell-europa-demana-alliberar-presos-retirar-euroordres?rlc=an

https://www.catalannews.com/society-science/item/spain-must-free-catalan-leaders-and-withdraw-extradition-requests-says-council-of-europe-report

https://www.thenational.scot/news/19350084.european-committee-tells-spain-release-catalonias-jailed-independence-leaders/

La premsa espanyola amaga aquestes dues notícies, en evident contrast amb la cobertura que van donar en el seu moment a la retirada de la immunitat: 

https://www.vilaweb.cat/noticies/premsa-espanyola-noticia-immunitat-puigdemont-comin-ponsati-tgue/

https://elmon.cat/comunicacio/silenci-de-la-premsa-espanyola-despres-del-retorn-de-la-immunitat-262468/

Comparativa de les portades: 

https://octuvre.cat/mini-fil-sobre-els-els-periodics-propietat-de-la-banca/

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons