"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

27 de febrer 2019

L'exili i el regne (#234)

L'Yvars sabia el que estava a punt de dir - i el que tots pensaven al mateix temps - que no estaven emmurriats, que els havien tancat la boca, que era això o res, i que la ràbia i la indefensió de vegades fan tant de mal que no pots ni cridar. 

Publicat originalment el 1957, aquest recull de sis contes de l'autor francès Albert Camus (1913-1960) és una bona mostra de l'estil i les inquietuds del seu autor, i una recomanació idònia per aproximar-se a Camus per primera vegada. Vaig llegir L'estrany i Calígula fa uns quants anys, temps abans de començar el blog, i ara he de dir que els contes compresos a L'exili i el regne m'han agradat molt més: el recull expressa de forma força planera i concentrada el seu pensament existencialista, més complex que el simple absurdisme aparent; i el seu estil sobri i fluït a l'hora de narrar fa de molt bon llegir. 

El títol mateix del volum ens dóna algunes pistes del que hi trobarem, com ens van apuntant alguns dels personatges a través de les seves pàgines: al primer dels contes, "La dona adúltera", la protagonista es refereix al món dels àrabs algerians com a regne estrany d'homes que no posseeixen res, però no serveixen ningú, pobres però lliures; al darrer dels contes, "La pedra que creix", el protagonista es refereix a si mateix com a exiliat o solitari, a la selva brasilera, lluny de la vergonya i la ira d'Europa. Aquesta tensió entre l'exili i el regne es manté a través de tots els contes, per més ambigus que resultin ambdós conceptes al llarg de la lectura. 

D'entrada, s'imposen dues lectures metafòriques que no s'exclouen l'una a l'altra. D'una banda, des del punt de vista de la filosofia existencialista de l'autor, es pot interpretar l'exili com la condició precària de l'existència humana; de forma que el regne seria el sentit o significat últim que resta amagat i és inaccessible als personatges. En el cas de "La dona adúltera", per exemple, aquest regne es tradueix en un irrealitzable anhel de llibertat. De la mateixa forma, els altres esdevenen aquest mateix regne inaccessible, ja que en tots els contes els personatges naveguen una solitud incommensurable que en cap moment no poden trencar per iniciativa pròpia. El penúltim dels contes, "L'artista treballant", apunta en aquesta direcció quan el personatge principal, Gilbert Jonas, conclou la seva recerca frustrada de sentit amb una única paraula: "solitari" o "solidari", això no ho sabem. L'únic dels personatges que prova de ser activament solidari, el mestre d'escola de "L'hoste", acull el presoner àrab amb una hospitalitat digna dels beduïns, però malauradament oblida que ningú altre no pot decidir per un mateix, i ha d'acabar pagant el preu de la seva desitjada neutralitat. Només al final de l'últim dels contes, "La pedra que creix", s'intueix una possibilitat de solidaritat, però el conte s'acaba aquí i la idea queda només apuntada. 

D'altra banda, hi ha una altra lectura d'aquesta metàfora que és molt més política i històrica. Des de l'experiència de Camus com a francès nascut a Algèria, l'exili i el regne també apareixen en els relats com a imatge de la situació colonial: els colons francesos es descriuen com a exiliats, en al seva condició de desplaçats o desarrelats, mentre que el món dels natius la majoria de vegades es presenta com a innocent i pur, tot i que sempre inabastable des de la perspectiva dels europeus. El racisme, òbviament, és part d'aquesta imatge de conjunt: part de la soledat i de l'aïllament dels personatges protagonistes passa també per la seva incapacitat de representar els natius com a persones, o dirigir-los un mínim d'empatia. Aquest tancament o aïllament essencial dels personatges contrasta radicalment amb l'estil de Camus i l'experiència de la seva lectura: amb un llenguatge sobri i poètic, unes descripcions directes i detallades dels ambients que transiten els personatges i de les seves personalitats, és molt fàcil posar-se a la pell dels personatges i dels seus patiments, fins i tot quan a ells mateixos se'ls fan completament incomunicables. La dona adúltera, l'Yvars de "Els muts" i el Daru de "L'hoste" brillen especialment al meu parer: Camus no oblida la perspectiva de classe, i de vegades silenci, opressió i incapacitat d'actuar van agafats de la mà. 

Sinopsi: La protagonista de "La dona adúltera", Janine, viu a Algèria amb el seu marit, on regenten un petit comerç. En un viatge de negocis, la parella visita una fortificació abandonada del desert, on Janine té una revelació sobre el món que l'envolta. "El renegat" és un conte molt enigmàtic i pertorbador sobre un missioner idealista que va a una ciutat de Mali, on és brutalment torturat i acaba convertit al culte pagà dels seus botxins. Tanmateix, queda en un pla d'ambigüitat quina és la seva autèntica fe i, per tant, de què ha renegat exactament. "Els muts" tracta d'un grup de treballadors d'una fàbrica de bótes que tornen a la feina després d'una vaga frustrada. Com a forma de protesta, decideixen no dirigir la paraula al propietari del taller, tot i que és una empresa petita i mantenen una relació personal amb ell, i aquest a més es troba enmig d'una emergència mèdica que afecta la seva filla petita. "L'hoste" és la història d'un mestre d'escola a les muntanyes algerianes que es troba atrapat entre dues alternatives: entregar a les autoritats un presoner àrab que li ha estat donat en custòdia, o deixar-lo escapar. La guerra de la independència ja s'està preparant, i ambdues opcions impliquen conseqüències perilloses. "L'artista treballant" se situa a París i és una sàtira de l'ambient artístic, intel·lectual i crític al qual pertanyia Albert Camus. Jonas és un pintor que gaudeix d'èxit i d'una vida familiar plena, i tanmateix, inicia una recerca de sentit constantment frustrada entre dos pols: els altres i ell mateix. "La pedra que creix" és un relat fascinant i enigmàtic sobre un enginyer francès, D'Arrast, que arriba a un poble enmig de la selva brasilera per tal de construir un dic. Per casualitat es troba enmig d'una celebració religiosa, que té un ritual cristià i un de pagà. 

M'agrada: És una lectura increïblement profitosa, que regala moments memorables i s'entreté molt més en el poder suggestiu dels seus enigmes i les seves imatges que en provar de donar-los una explicació racional. 

22 de febrer 2019

El darrer vers

S'acompleixen vuitanta anys de la mort d'Antonio Machado a Colliure a causa de la seva mala salut i d'una travessa ignominiosa cap a l'exili. Va ser amortallat amb la bandera republicana. La seva mare anciana mor tres dies després. 

Estos días azules y este sol de la infancia és el seu darrer vers. 


16 de febrer 2019

Nunc dimittis

del compositor estonià Arvo Pärt.

12 de febrer 2019

Vergonya (12)

És un dia trist però, per sobre de tot, una lliçó històrica sobre com funcionen la política i la justícia a l'estat espanyol. Si algú encara dubta sobre la naturalesa política del judici que s'inicia avui: 

  • Un partit polític d'extrema dreta forma part de l'acusació, en una figura jurídica, l'acusació popular, que resulta excepcional a Europa. 

  • El president del govern espanyol visita el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg dies abans que comenci el judici, i es justifica repetidament sobre les suposades garanties del sistema judicial espanyol. 

  • El ritme i els terminis del judici s'han vist vinculats repetidament a properes convocatòries d'eleccions. 







#LlibertatPresosPolítics
#JoAcuso
#WeTrustedEU

09 de febrer 2019

El dol és aquella cosa amb ales (#233)

Una vegada hi havia un ocell mainadera, diguem-li Corb. Havia llegit massa contes de fades russos (el noi mandrós crema, la Baba Yaga udola, el príncep decent guanya), però tot i així era un cuidador autoritzat i acreditat, molt admirat pels pares londinencs, molt demandat les nits de divendres. 

Aquest és un llibre molt curiós i certament inclassificable. Publicat el 2015, va ser el debut literari de  l'autor britànic Max Porter, i va gaudir d'un èxit inesperat. És una reflexió original i sorprenent sobre el tema del dol i la pèrdua, centrant-se sobretot en les conseqüències més quotidianes d'aquesta situació, i en el procés de recuperació després del trauma. És un relat que acaba amb una nota positiva, tot i que transita constantment els racons més foscos d'aquesta experiència: un pare de família es queda sol amb els seus dos fills petits després de perdre la mare sobtadament. No ens assabentem de les circumstàncies d'aquesta mort ben bé fins al final del relat. 

Un dia, a la seva porta, arriba el Corb a fer de mainadera, terapeuta, narrador de contes i confident, tot i que no se n'adona que també pot arribar a torturar sense proposar-s'ho. És un personatge lleig i desagradós, un convidat no desitjat, però acaba guanyant-se els lectors pels seus propis mèrits. El corb és una metàfora al centre de la narració, però els seus malsons - imatges distorsionades del que la família podria arribar a ser - o les seves projeccions en què es presenta com a mainadera perfecta - imatges distorsionades del que a ell li agradaria ser - el construeixen com a personatge tan dinàmic i complex com els humans. A mig camí entre la novel·la i la poesia, la narració es desenvolupa alternant tres veus, la del pare, la del corb, i la dels dos fills, que comparteixen una veu indiferenciada. Cadascuna d'aquestes tres veus va afegint - amb prou feines suggerint - fragments de relats o d'experiències, i són els lectors els que acaben composant-les per formar la imatge de conjunt. 

Al rerefons, hi ha el corb com a figura de la tradició literària, i Ted Hughes i Emily Dickinson esdevenen referents per al text de Max Porter. És una lectura difícil de valorar: molt breu, com un glop que deixa regust àcid però es fa plaent al cap i a la fi. Molt directa i colpidora en el moment de llegir-la, és després, en l'anàlisi reposada, que pot perdre una mica: per ser novel·la, les tres veus sonen massa semblants, indistingibles les unes de les altres en certs moments; per ser poesia, li he trobat a faltar quelcom. La immediatesa arriba sobretot en els passatges dedicats als nens, que Max Porter rescata de la seva pròpia experiència de perdre el pare als sis anys d'edat. Tot i que no l'he trobada del tot rodona, és una lectura que a mi, personalment, m'ha agradat. Tot i així, és tan sui generis que es fa difícil de recomanar o de classificar. Agradarà a lectors eclèctics, que no siguin gaire llepafils i, certament, amb inclinacions cap a la poesia. 

Sinopsi: Després de la mort sobtada de la mare, un pare de família i els seus dos fills petits han d'afrontar el que resta de vida amb aquesta pèrdua. De seguida es presenta al seu rescat el Corb, per ajudar-los a guarir les seves ferides, tot i que a la seva manera. 

M'agrada: La forma com el relat juga en tot moment amb la presència del corb com a símbol. A estones és una projecció del pare, a estones és una mena de metàfora per l'absència de la mare, i a estones té un caràcter totalment particular. També m'agrada la inserció de diversos relats dins del relat principal i el recurs a diverses veus, formes narratives i punts de vista. 

No m'agrada: Potser se m'ha fet massa curt i m'ha faltat alguna cosa, o potser és que m'acomodo massa a la zona de confort i després no trobo la forma de sortir-ne, però és un llibre que es fa difícil de valorar en ser tan petit i estrany. 

06 de febrer 2019

The Gustav Sonata (#232)

-No podem saber -li ha dit a l'Erich-, fins que el moment arriba, quina decisió prendrem. 

Aquesta premiada novel·la de l'autora britànica Rose Tremain es va publicar el 2016 i ha rebut grans elogis i premis al món anglòfon. És una lectura totalment recomanable. La novel·la ens presenta un relat complex sobre dues famílies que s'estén al llarg de dècades, però que se'ns presenta a través dels moments decisius de les seves vides, les implicacions dels quals deixaran marcats els seus membres pels anys que vindran. Els personatges es fan completament humans en tot moment, i la història vibra amb les conseqüències, sovint imprevistes, de les decisions que prenen a cada pas. 

Ara bé, potser l'aspecte més elaborat de la novel·la és la seva estructura, en forma de tres moviments que cobreixen tres etapes diferents de les vides dels personatges. La primera part se situa a finals dels anys 40 i ens presenta els dos protagonistes quan són nens. Gustav Perle és un infant de cinc anys que viu amb la seva mare en una petita ciutat de províncies de Suïssa. A l'escola es fa amic d'Anton Zwiebel, que acaba d'arribar al poble. Aviat sorgeix una amistat que perdurarà fins a l'edat adulta. Anton pertany a una família jueva acomodada. La mare de Gustav, però, passa penúries econòmiques i culpa els jueus de la mort del senyor Perle. Gustav és educat en els valors del nacionalisme suís, basats en la mesura i el control de les emocions, indispensables aparentment per tal de mantenir la preuada neutralitat del país. Tanmateix, mentre l'amistat de Gustav i Anton es va desenvolupant a través dels obstacles polítics i de classe que els assetgen, ens adonem com aquesta neutralitat no és res més que un altre ideal que topa amb la realitat més crua. 

La segona part ens situa deu anys enrere, durant la segona guerra mundial, i ens explica la història dels pares de Gustav. El senyor Perle, un ajudant de policia, posa la seva carrera en risc falsificant els permisos d'entrada dels refugiats jueus temps després del tancament de fronteres. L'abril de 1938, poc després de l'Anschluss, Suïssa se n'adona que s'haurà de plegar als desitjos dels nazis si vol mantenir la seva integritat territorial, així que la seva neutralitat es carrega de matisos. No serà fins dècades després, als anys noranta, que es descobriran els ingents beneficis que els bancs suïssos van fer a partir de l'extermini dels jueus als territoris dominats per l'Alemanya de Hitler. 

La tercera part ens situa al tombant del segle vint-i-u, amb Anton i Gustav ja adults, però amb la seva relació d'amistat encara pendent entre tots dos, com un assumpte que cap dels dos encara no ha resolt totalment. Anton ha renunciat a la carrera com a concertista de piano  que els seus pares li auguraven, a causa del seu pànic escènic. Els seus rampells i les seves ansietats segueixen dominant la seva vida. Gustav s'ha transformat en un individu complaent i absolutament abnegat que es dedica, tan sols, a satisfer els desitjos dels altres. El passat ha deixat enigmes oberts, però, que Gustav encara ha de resoldre. La novel·la no tan sols respon a aquesta estructura musical perquè estigui dividida en tres parts: dins la narració, els temes també hi apareixen i desapareixen rítmicament, com en una composició musical complexa i estudiada. L'homosexualitat, la incapacitat de recuperar el temps passat, la impossibilitat de fer encaixar el desig i la realitat, el precari equilibri entre el deure i la lleialtat són motius que es van repetint i, que cada cop que reapareixen, es fan familiars com a temes ja escoltats prèviament. 

Finalment, la novel·la sencera es basteix al voltant d'una evidència que no es fa explícita ben bé fins al seu desenllaç, i per això val la pena esperar fins al final al llarg de les múltiples anades i vingudes de la trama, a moments un punt excessives. Un autor amb menys habilitat hagués fet naufragar la trama en aquesta varietat de detalls, però Rose Tremain manté una direcció fixa al llarg de tota la novel·la i fins i tot les sorpreses que reserva dins la trama acaben encaixant de formes altament suggestives dins la imatge de conjunt. Tot i que el desenllaç mateix és el que més ha dividit els lectors, a mi m'ha semblant una culminació adient i satisfactòria a un relat amarg i desolador sobre els paranys que presenten, a la vida de cadascú, les decisions preses i les opcions rebutjades. 

Sinopsi: A la primera part de la història, ens situem a la ciutat fictícia de Matzlingen l'any 1948. Gustav Perle i Anton Zwiebel, dos infants de sis anys, es coneixen a l'escola i inicien una amistat basada en el suport incondicional de Gustav envers l'inconstant Anton. La mare de Gustav veu l'amistat amb recel perquè culpa els jueus de la mort del seu marit. A la vegada, les barreres de classe també s'interposen entre ells: els pare d'Anton és banquer mentre que la mare de Gustav sobreviu com pot a base de petites feines. La segona part ens porta deu anys enrere per explicar-nos com es van conèixer els pares de Gustav i les decisions i circumstàncies que van portar els Perle al moment present. La tercera part de la novel·la ens porta a principis dels anys noranta, en què Gustav es disposa a investigar sobre el passat de la seva família i Anton passa per la seva crisi nerviosa més greu. 

M'agrada: És una novel·la tan ben construïda que es llegeix amb la tensió de voler saber sempre què passarà a continuació. A mi personalment, el desenllaç m'ha semblat un dels punts més forts de la novel·la, que acaba lligant caps solts de formes completament inesperades. 

No m'agrada: Sí que és cert que a la vista de l'inici i el final de la novel·la alguns episodis pel mig de la narració es fan un punt massa enrevessats i li resten plausibilitat a la trama. 

02 de febrer 2019

Vergonya (11)

El meu cor a Madrid, amb els presos polítics catalans. Jo acuso l'Estat de sotmetre'ls a un judici polític que tan sols pretén escarmentar l'exercici de la democràcia i posar fre a la llibertat d'expressió i de manifestació al nostre país. En un tribunal, a més, controlat "per la porta del darrere" per un partit polític. 

Com que em repeteixen cada dia, per esmorzar i per berenar, que l'estat espanyol és un estat de dret on la justícia és independent, estic començant a sospitar. Quina meravella del marketing, el vídeo d'España Global! Quasi està a l'alçada del mític "Los catalanes hacen cosas." Ja veig que hem passat de l'afalac desencertat de portes endins a l'autodefensa no sol·licitada de portes enfora. 


#LlibertatPresosPolítics
#JoAcuso
#WeTrustedEU