tag:blogger.com,1999:blog-72949777746625471022024-03-29T04:27:35.883+01:00TelèmacUn blog sobre la meva passió per la lectura i d'altres coses que m'agraden, m'interessen o, en determinats moments, em criden l'atenció. El títol és per aquell personatge que vivia a l'ombra dels grans herois, quan encara tenia tantes coses per aprendre.Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.comBlogger1090125tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-65272646456033510272024-03-29T00:23:00.001+01:002024-03-29T00:23:44.778+01:00Testament de joventut (#526) <p><span style="font-family: courier;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-family: courier;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg6DpJ0Cg478BRgdo2JgA9sFNLS_XwHsnHMlNXOr_3DZBE-nuJuyUC6PjUUJMJ5aXUmqGKD8y6QveBYu8MLKno3aq7tAHAcxLg81C6fnHtxgWXuDFOgEY9ZZVEVZJ8Pr9Wh02hyRlDTLD1w9e5oDkpiViIbtIaFUoM4dmwIS5Tb0R9sKztpClO_KCggA0A/s692/Brittain_youth.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="692" data-original-width="440" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg6DpJ0Cg478BRgdo2JgA9sFNLS_XwHsnHMlNXOr_3DZBE-nuJuyUC6PjUUJMJ5aXUmqGKD8y6QveBYu8MLKno3aq7tAHAcxLg81C6fnHtxgWXuDFOgEY9ZZVEVZJ8Pr9Wh02hyRlDTLD1w9e5oDkpiViIbtIaFUoM4dmwIS5Tb0R9sKztpClO_KCggA0A/w254-h400/Brittain_youth.jpg" width="254" /></a></span></div><span style="font-family: courier;">Em semblava que no em quedava res al món, perquè sentia que en Roland se m'havia endut tot el futur i l'Edward, tot el passat. </span><p></p><p style="text-align: justify;">Aquest volum de memòries de l'autora britànica Vera Brittain (1893-1970) va esdevenir un gran èxit de vendes a Gran Bretanya des de la seva publicació el 1933, i a hores d'ara es considera un clàssic de la literatura sobre la primera guerra mundial. És un testimoni de gran valor sobre aquest esdeveniment històric, en particular perquè aquest cop se'ns ofereix des del punt de vista d'una dona que va formar part del VAD (Voluntary Aid Detachment), un cos voluntari d'infermeria associat a la Creu Roja i controlat directament per l'exèrcit britànic, que col·laborava en l'assistència mèdica als ferits de guerra en hospitals de campanya propers al front. El llibre, però, és molt més ambiciós que un simple volum de memòries, i Brittain hi ofereix una història social i cultural de l'Anglaterra d'abans de la guerra, de les vicissituds experimentades durant el conflicte i, també, del xoc que li va suposar haver-se de reincorporar al món de l'Anglaterra de postguerra, en què es va sentir inevitablement desplaçada a causa de les seves inquietuds polítiques i intel·lectuals i del conflicte generacional que patia a nivell emocional per tot el que havia perdut durant la guerra. Perquè <i>Testament de joventut </i>és, principalment, un relat duríssim sobre les pèrdues que comporta una guerra, la factura mental que pot arribar a passar per al supervivent, i la necessitat d'ajustar-se a una nova vida quan totes les certeses del passat s'han esvaït de forma definitiva i irrevocable. </p><p style="text-align: justify;">Per aquest motiu és tan important que Brittain ens situï, en els primers capítols del relat, en el context històric i social en el qual es va criar: la narradora pertanyia a una classe burgesa no intel·lectual; el seu pare era propietari d'un molí paperer, i la seva mare era d'extracció social més baixa. Des que és adolescent la Vera pateix de primera mà la segregació per gènere que és típica de la seva societat: mentre que el seu germà petit, l'Edward, és enviat a una bona escola i s'espera d'ell que arribi a cursar estudis universitaris, ella és obligada a quedar-se a casa després d'acabar l'escola a l'espera de poder trobar un marit adinerat. Tanmateix, la Vera es proposa estudiar a la universitat igual que el seu germà, i comença a preparar-se els exàmens per lliure per poder entrar a Oxford, que en aquell moment, com la majoria d'universitats angleses, admetia les dones com a alumnes, tot i que no els permetia obtenir un títol oficial. La Vera pateix amb gran frustració que no se li donin les mateixes oportunitats educatives i professionals que al seu germà i als companys de classe d'aquest, mentre que la seva ambició de convertir-se en una dona intel·lectual i independent econòmicament l'assenyala automàticament com a element excèntric dins la societat provinciana en què viu. Gran part del llibre es basteix a partir d'aquesta tensió bàsica entre el món dels homes i el de les dones, que quedarà encara més dràsticament accentuada amb l'esclat de la guerra. </p><p style="text-align: justify;">Ara bé, el relat també és especialment punyent a l'hora de retratar les contradiccions i ambivalències en què cau l'autora a l'hora d'acceptar aquestes injustícies i limitacions, en especial des del moment que entri en contacte amb el cercle d'amistats del seu germà. El llibre esdevé un homenatge profund i sincer als quatre homes que van formar part de la seva vida en aquesta etapa formativa tan decisiva, i que acabarien morint tots com a soldats al front davant la impotència i el dolor de la protagonista mateixa: a través del seu germà, Edward Brittain (1895-1918), la Vera va conèixer Ronald Leighton (1895-1915), amb qui es comprometria per casar-se; l'amic i confident de tots tres, Victor Richardson (1895-1917); i encara un altre amic de l'Edward, Geoffrey Thurlow (1895-1917), que mantenia un lligam molt estret de confiança i afecte amb tots dos germans. Tots quatre nois havien rebut l'educació que era típica de les classes acomodades del moment, en escoles privades que oferien entrenament militar als alumnes, de forma que passaven automàticament a ser oficials un cop s'incorporaven a l'exèrcit. La Vera ens retrata el seu compromís amb l'exèrcit i el seu discurs patriòtic de forma idealitzada, i la seva decisió d'unir-se al cos d'infermeres voluntàries, de fet, acaba llegint-se, entre línies, com a reflex de la seva voluntat d'estar a l'alçada del sacrifici que fan els nois. </p><p style="text-align: justify;">En aquest sentit, <i>Testament de joventut </i>és un text molt aclaridor d'aquesta divisió cultural que va suposar la guerra per a homes i dones: gran part de la secció central del relat, quan els nois es troben al front i la Vera serveix a diversos hospitals de campanya, primer a Anglaterra, després a Malta durant un any, i més endavant al front occidental, a França, es basteix a través de l'encreuament de cartes entre ells, i fragments del diari personal de la Vera. És aquí que la narració esdevé més directa i més vívida sobre la pàgina, quan Brittain ens ofereix les paraules literals dels soldats, i on veiem les similituds més colpidores entre les experiències dels uns i de l'altra: la seva angoixa per no poder imaginar el futur més enllà del dia a dia més immediat, el trauma psicològic per les atrocitats que estan presenciant a temps real, així com l'acceptació resignada de la més que probable mort dels nois al front més tard o més d'hora, una possibilitat que la Vera comença a discutir obertament amb el seu promès en Roland, mentre que no arriba a creure's del tot pel que fa als altres. Quan les morts finalment arriben, sempre colpeixen amb tota la seva absurditat: en el cas d'en Roland, en una missió rutinària de reconeixement i no en un acte gloriós de batalla com havia esperat la Vera en tota la seva ingenuïtat; la d'en Victor, perquè arriba un cop els metges pensaven que sobreviuria a les seves ferides de guerra, i la de l'Edward, ja cap al final de la contesa i al front italià, que d'entrada semblava més tranquil que l'occidental. </p><p style="text-align: justify;">Precisament per tota la càrrega emocional d'aquestes pèrdues, es fan especialment colpidors els malentesos i les contradiccions en què cau la Vera a l'hora de retratar totes aquestes desgràcies, i que reflecteixen les inquietuds dels joves de la seva generació i la seva classe social. Rere el text sencer hi ha la impressió que la Vera viu el seu servei de guerra vicàriament, en substitució de l'experiència dels nois que li és vetada, i de vegades cau en el judici ràpid i en la impaciència en les seves comunicacions amb ells: els soldats es troben profundament desencantats un cop descoberta la "vella mentida", en paraules de Wilfred Owen, de la retòrica patriòtica en què han estat educats, i en un estat depressiu d'absurditat existencial que la Vera només acabarà comprenent a posteriori, un cop acabada la guerra. En especial hi ha una idealització profunda i un punt ingènua de la figura d'en Roland Leighton, un escriptor i poeta excel·lent, segons els fragments de textos que se'ns n'ofereixen al llibre, però que possiblement no era ni més ni menys excepcional que els seus companys de generació. D'altra banda, aquest conflicte s'ha de llegir necessàriament en termes de gènere, en tant que el servei que les dones podien aportar a l'esforç de guerra era valorat constantment amb un menyspreu condescendent per part de la mateixa societat que les relegava a aquesta funció secundària. </p><p style="text-align: justify;">Així doncs, assistirem a un autèntic esfondrament dels valors victorians en què aquesta generació va ser educada, per donar pas al món, molt més utilitari i desencantat, però també més pragmàtic i autoconscient, del segle vint. En aquest sentit són significatius el canvi en la moral sexual de l'època, profundament puritana i conservadora abans de la guerra, amb uns festejos i prometatges que havien d'estar constantment supervisats pels adults, i que no podien sobrepassar mai el que era considerat apropiat socialment, per donar pas a una relaxació automàtica d'aquestes convencions davant del caos i el terror de la guerra. Les conviccions religioses d'aquesta generació passaran per un test d'esforç molt similar: la mística de la immortalitat de l'ànima i dels valors pels quals val la pena lluitar i morir s'esfondrarà irremeiablement quan s'afronti la mort cara a cara amb prou feines a vint anys d'edat. La necessitat imperiosa que tindrà la Vera de refer la seva vida després de la guerra la sumirà en un conflicte interior, fruit d'una consciència plena de la impossibilitat d'una resurrecció futura, ara vetada pel propi pes de la realitat: els difunts mateixos han expressat aquesta convicció amb tota la seva claredat, mentre que l'únic pes que guardaran en el món posterior a la guerra és el del record impotent dels seus supervivents. </p><p style="text-align: justify;">És així que els darrers capítols del llibre, que cobreixen el període de 1919 a 1925, en què la Vera reprèn els seus estudis a Oxford i inicia la seva trajectòria professional, ens ofereixen la seva experiència la postguerra a la llum de tots aquests descobriments i aprenentatges. És una etapa que ve marcada per dues coneixences que seran clau a la seva vida posterior: d'una banda, la seva amiga íntima i confident, l'escriptora Winifred Holtby (1898-1935), que li donarà suport a l'hora d'aprendre a conviure amb el trauma de guerra i ajustar-se novament al món de postguerra, i qui després seria el seu marit, George Catlin (1896-1979), amb qui va establir un festeig per correspondència que li exigiria replantejar-se tot el seu passat i tot el seu futur. En aquesta nova vida, també entrarà en contacte amb el moviment feminista, que reclama la igualtat de drets civils i polítics de la dona respecte a l'home, i amb el moviment pacifista i internacionalista a través de la recentment creada Societat de Nacions, que li descobrirà les realitats de la postguerra per a l'Alemanya castigada pel tractat de Versalles. És una secció que es pot fer una mica més feixuga i enrevessada que la resta del llibre: Brittain hi analitza al detall les vicissituds de la política Europea de després de la guerra, i dedica una atenció especial al món alemany, profundament marcat per la humiliació de la derrota i les sancions imposades pels vencedors, i utilitza aquesta secció per llençar un avís al món d'entreguerres, en què l'ombra de la segona guerra mundial ja és més que una mera possibilitat. </p><p style="text-align: justify;">És a través d'aquests moviments que la Vera Brittain troba el seu lloc en el món de postguerra com a activista política. En particular pel que fa a l'estatus social i polític de les dones, Brittain és testimoni, durant aquests anys, del retrocés en llibertats i drets que pateixen aquestes, després d'haver accedit plenament al món laboral durant els anys de la guerra. Ara, quan els homes tornen a recuperar les seves esferes d'acció tradicionals, es produeix una reacció adversa a tot el que havia suposat aquest alliberament. La Vera descriu la generació de les "dones supèrflues" a la qual pertanyia, tota una generació de dones solteres a causa de l'absència d'homes amb qui casar-se després de la guerra, que són retratades com a frustrades i infelices des dels altaveus públics conservadors, però que en realitat reclamen el seu dret a no tornar a la subjugació del domini patriarcal, i a poder ocupar espais públics i càrrecs professionals i acadèmics amb la mateixa llibertat i oportunitats que s'ofereixen als homes. Així doncs, com veieu, <i>Testament de joventut </i>és un llibre llarg i força dens, que ens submergeix de ple en l'experiència de la primera guerra mundial des del punt de vista britànic, però també ens ofereix una anàlisi profunda dels canvis polítics, socials i culturals que impactarien la societat de postguerra. </p><p style="text-align: justify;"><b>Continguts: </b>El relat de les memòries de Vera Brittain està dividit en tres parts. La primera cobreix els seus anys d'adolescència en una ciutat de províncies de les Midlands angleses, on coneix qui després serà el seu promès, Roland Leighton, un company d'escola del seu germà. Separada per la guerra de tots els seus amics, el relat ens porta a través de la seva experiència com a infermera voluntària en un hospital de campanya a Anglaterra. Aquesta secció acaba amb la notícia de la mort d'en Roland al front. La segona secció cobreix el seu servei posterior a Malta i a França, i el seu retorn més endavant a Anglaterra, on serà testimoni de l'Armistici el novembre de 1918, després d'haver perdut el germà i els altres dos amics. La tercera secció ens retrata el món de després de la guerra, en què la Vera haurà de lluitar per reprendre la seva vida acadèmica i professional, a cavall entre dos móns, el d'abans i el de després de la guerra, dels quals se sent profundament aïllada. </p><p style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>És un relat realment valuós sobre el que va suposar la guerra tant al front com a la rereguarda per a una generació sencera de joves britànics que van veure el seu món abruptament truncat per totes aquestes experiències. En especial m'ha semblat interessant la secció central, en què se'ns ofereixen les paraules textuals dels protagonistes a través de les seves cartes i diaris, i la veu de cadascun d'ells destaca vívidament, des dels seus propis caràcters, somnis i inquietuds. </p><p style="text-align: justify;"><b>No m'agrada: </b>En un text tan extens, el ritme narratiu es fa un punt desigual, amb seccions molt interessants i d'altres que es fan més lentes a l'hora de llegir. L'abast del text és tan ambiciós, amb tants temes diferents que mereixen ser tractats, pel que fa al context social, polític i cultural que viuen els personatges, que de vegades la veu narrativa va saltant d'uns temes a uns altres de forma una mica inconnexa i l'exposició cronològica es fa una mica confusa en aquest sentit, especialment en la seva tercera part. </p>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-71487862256256796522024-03-25T00:07:00.051+01:002024-03-29T00:25:20.588+01:00Coses que escollim, coses que perdem<div style="text-align: justify;">Ha arribat el Tolkien Reading Day, el Dia de Llegir Tolkien, i aquest any la Tolkien Society proposa com a tema <i>service and sacrifice, </i>servei i sacrifici. És un tema, de fet, quasi omnipresent dins l'obra de Tolkien, i si aquest cop m'ha costat seleccionar les lectures que volia fer, no ha estat per manca d'opcions, sinó més aviat al contrari. Aquest cop he triat dos capítols curtets de <i>El Retorn del Rei</i>, que giren particularment al voltant de la figura de l'Àragorn, però que exploren també el servei i els sacrificis oferts per altres personatges que hi apareixen. El primer d'ells, "Les Cases de Guariment", és un dels meus preferits de tota la vida del llibre sencer, mentre que, estirant del fil del servei de l'Àragorn i el seu paper dins la novel·la, vaig arribar a la part dels apèndixs que ofereix el relat del seu prometatge amb l'Arwen, i que va ser una llàstima que no pogués ser inclòs d'alguna manera, encara que fos indirectament, dins el cos principal de la novel·la. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Fa uns anys vaig parlar del tema del sacrifici a <i>El Senyor dels Anells </i>en un altre article al blog, on podeu trobar més passatges del text relacionats amb aquest tema. Per no repetir-me, aquest cop he triat textos que no hi van aparèixer. Un altre suggeriment de lectura és un article que vaig trobar a <i>Mythlore</i>, i que em va semblar molt interessant de llegir. Així doncs, deixo tots dos textos enllaçats: </div><div style="text-align: justify;"><ul><li><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2020/04/tolkien-i-la-llarga-derrota.html" target="_blank">Tolkien i la llarga derrota</a> </li><li>Gwyneth Hood (1993) "<a href="https://dc.swosu.edu/mythlore/vol19/iss4/2/" target="_blank">Nature and Technology: Angelic and Sacrificial Strategies in Tolkien's <i>The Lord of the Rings</i></a>" <i>Mythlore: A Journal of J. R. R. Tolkien, C. S. Lewis, Charles Williams, and Mythopoeic Literature: </i>Vol. 19: No 4, Article 2. </li></ul></div><div style="text-align: justify;">D'altra banda, la preparació del Tolkien Reading Day m'ha enganxat enmig d'una lectura que, inesperadament, m'ha fet pensar molt en Tolkien i en part de la seva biografia: la memòria de la primera guerra mundial <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2024/03/testament-de-joventut.html" target="_blank">Testament de joventut</a></i> de l'autora britànica Vera Brittain. Ambdós autors tenien la mateixa edat, eren de les Midlands angleses i pertanyien al mateix estrat social, van estudiar a la universitat d'Oxford i van pertànyer a un món cultural molt similar durant la seva joventut, que va quedar traumàticament truncada per la primera guerra mundial. En les seves memòries, Brittain reflexiona, a més, sobre la guerra des del punt de vista dels homes i les dones, i com les seves experiències socialment marcades per aquesta diferència de gènere reflectien en el fons els mateixos patiments i inquietuds. És un aspecte que, de forma més col·lateral i possiblement no tan conscient, també trobem a l'obra de ficció de Tolkien. Així que, si us interessa el tema, també és una molt bona recomanació. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi8dxU9ulVD_BmjeqZQlm7TA35kybRXtcNLOlsY56fZmmPer348oO0po8rjo5j86Fwtfxopk2xdp_sOdss9fHHavyB3XqgeovpLqSj1xLUMG6LbcRsvnKxejkZzR0eBdzcGNnnUf4rO_YyNo5ZmmUrISv4Ahl2Ux1VspBPwDy3uxsVFx-BM7QwE3wWEwuQ/s720/Ted_Nasmith_-_The_White_Tree.jpg" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="720" data-original-width="460" height="640" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi8dxU9ulVD_BmjeqZQlm7TA35kybRXtcNLOlsY56fZmmPer348oO0po8rjo5j86Fwtfxopk2xdp_sOdss9fHHavyB3XqgeovpLqSj1xLUMG6LbcRsvnKxejkZzR0eBdzcGNnnUf4rO_YyNo5ZmmUrISv4Ahl2Ux1VspBPwDy3uxsVFx-BM7QwE3wWEwuQ/w409-h640/Ted_Nasmith_-_The_White_Tree.jpg" width="409" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><i>L'arbre de Gondor </i>de Ted Nasmith (<a href="https://tolkiengateway.net/wiki/White_Tree_of_Gondor" target="_blank">font</a>)</td></tr></tbody></table><br /><div style="text-align: justify;">D'entrada, el capítol "Les Cases de Guariment" s'inicia just després de l'acció dels dos anteriors capítols, que s'han centrat especialment en la mort i la destrucció causats per la guerra. Ens trobem davant d'un dels característics alleujaments de tensió que ens proposa Tolkien entre actes, un capítol de descans, i a més en aquest cas especialment atractiu perquè fa confluir els viatges de diversos personatges que fins ara havien estat separats. El capítol obre de forma un punt abrupta des del punt de vista d'en Merry, totalment immers en els horrors de la guerra que acaba de presenciar. </div><blockquote><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">La pujada, a en Merry, li semblà interminable, un viatge sense cap mena de sentit en un somni odiós que s'allargassava cada vegada més cap a algun final penombrós que la memòria no arribava a copsar. (168) *</span></div></blockquote><div style="text-align: justify;">De bon principi, el seu xoc és massa fort per poder copsar la situació i recordar tot el que ha passat. D'altra banda, també es troba sota l'influx de l'encanteri del Rei Bruixot, que li ha deixat seqüeles igual que a tots els altres pacients que reposen a les Cases de Guariment. No és fins que es troba cara a cara amb en Pippin i aquest el torna a la realitat que li surt a fora tot el cansament i el dolor que porta acumulat. La seva conversa amb el seu amic és realment commovedora, amb en Pippin intentant reconfortar en Merry amb un to fingidament despreocupat, i aquest immers en els seus pensaments de mort i de foscor. Ja a les cases de guariment, se'ns exposa l'estranya malaltia provocada pels Nazgûl, l'Ombra Negra. De tots els pacients de la casa, en Merry, l'Éowyn i en Fàramir són els que es troben més greus, i és davant la impotència dels guaridors que s'esmenta, per primera vegada, la profecia sobre la capacitat de guarir de l'esperat rei de Gondor. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Mentrestant, acampat a les portes de la ciutat, l'Àragorn es resisteix a entrar-hi i reclamar el seu tron immediatament, davant d'un potencial conflicte diplomàtic arran del buit de poder que s'ha establert al regne de Gondor amb la mort d'en Dènethor. La casa dels Senescals s'ha fet càrrec de la ciutat durant els últims segles, però en Fàramir es troba incapacitat, per ara, per assumir el poder, mentre que l'Àragorn tem que reclamant el tron sense comptar-hi es pugui desencadenar un conflicte obert si els gondorians no accepten el retorn del rei o es decanten per donar suport al senescal. Cal recordar que l'Àragorn i en Fàramir no es coneixen directament, i l'últim contacte que l'Àragorn va tenir amb la família dels senescals va ser a través d'en Bòromir, que es mostrava ambivalent, com a mínim, respecte del retorn del rei. L'adaptació cinematogràfica de Peter Jackson dissipava tots aquests problemes fent que en Bòromir reconegués obertament l'Àragorn com a rei abans de morir, en una escena certament memorable, però al llibre el comiat entre els dos personatges era força més accelerat i anticlimàtic. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">És tot aquest rerefons que dona tanta força a l'escena de les Cases de Guariment en què en Fàramir i l'Àragorn es troben per primera vegada. Es tracta d'un episodi sobrenatural, amb un Àragorn taumaturg que arrabassa literalment el moribund del reialme de la foscor. La narració pren un to clarament oníric: com li havia passat a en Frodo quan havia estat ferit amb el coltell dels Nazgûl, ara en Fàramir s'enfonsa en el món intermedi dels espectres, mentre que l'Àragorn s'hi endinsa per anar-lo a buscar. Un cop tornat a la vida, el reconeixement de l'Àragorn per part d'en Fàramir, que no necessita presentacions per saber que es troba davant del seu rei, resol tot d'una qualsevol conflicte o divisió que aquest hagi pogut témer. No és tan sols una trobada personal, és també la restauració de tot un llegat polític que s'havia trencat segles enrere. Tolkien carrega la narració de totes aquestes connotacions sense necessitat d'esment, amb una concisió i una economia de paraules que mostren clarament la seva mestria com a narrador: </div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"></span></div><blockquote><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">Ara l'Àragorn s'agenollà al costat d'en Fàramir i col·locà una mà damunt el seu front. I els que hi eren presents van advertir que es produïa alguna gran lluita, perquè el rostre de l'Àragorn esdevenia de color gris de cansament i, ara i adés, pronunciava el nom d'en Fàramir, però a cau d'orella i de manera cada cop més feble, com si el mateix Àragorn s'hagués distanciat d'ells i ara caminés molt lluny, en alguna vall fosca, cridant algú que s'hi havia perdut. (...) Tot d'un plegat en Fàramir es va moure i obrí els ulls i fità l'Àragorn, que era ajupit damunt seu; i una espurna d'enteniment i d'amor se li encengué als ulls i va dir baixet: - Senyor, m'heu cridat. Ja vinc. Què mana el rei? (178-179) </span></div></blockquote><div style="text-align: justify;">Seguidament, l'Àragorn guareix l'Éowyn, que és un personatge que ja sabem que ha patit especialment per arribar fins aquí. El seu conflicte principal a la novel·la gira al voltant del seu rol com a dona dins d'una societat patriarcal que la relega a un espai domèstic que ella viu com una imposició i una càrrega. Desafiant totes les convencions del seu món, i els manaments directes dels homes de la seva família, acaba assumint un rol masculí per poder assolir la glòria en la batalla, reservada només als homes. Tolkien es va criar en el món socialment conservador i moralment purità de la societat victoriana; tanmateix, l'Éowyn està escrita amb una sensibilitat especial a l'hora de descriure els seus conflictes, tant interns com externs, i el seu retrat se'ns ofereix des de la compassió i l'empatia amb la seva experiència, fins i tot quan són els personatges masculins que la judiquen des de fora. Aquí és en Gandalf que exposa el conflicte clarament en termes de gènere: </div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"></span></div><blockquote><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">vós teníeu els cavalls i fets d'armes i els camps oberts; però ella, nascuda en el cos d'un donzella, tenia un esperit i un valor incomparables, com a mínim, als vostres. I, tot i així, estava fatalment destinada a tenir cura d'un vell, que estimava com a pare i contemplava com en un repapieig mesquí i poc honorable; i el seu paper li semblava més innoble que el de la vara en què es recolzava. (...) Senyor, si no hagués estat perquè l'amor que la vostra germana us professava i el seu sentit del deure li van emmordassar els llavis, potser li hauríeu sentit dir coses tan grosses com aquestes. Però qui sap el que devia dir en l'obscuritat, tota sola, en les vetlles amargues de la nit, quan tota la seva vida semblava encongir-se i les parets de la seva alcova li devien caure al damunt, com una mena de catau per engabiar-hi alguna salvatgina. (180-181) </span></div></blockquote><div style="text-align: justify;">Per tant, en aquest capítol trobem serveis i sacrificis de tots colors i per a tots els gustos. De vegades s'assumeixen lliurement, de vegades venen imposats per l'entorn, altres vegades simplement hi són, massa grans per ser expressats amb paraules i, de vegades, s'aprenen a suportar amb diligència encara que no s'hagin escollit. Tots els personatges es troben en aquest tipus de dilemes en algun moment o altre: en Merry ha assumit el seu compromís amb la guerra sense fer-se massa preguntes; l'Àragorn ha vist com la prudència i la mesura amb què ha actuat l'han acabat compensant finalment; en Fàramir ha assumit un nou servei com a culminació de tots els seus sacrificis; l'Éowyn s'ha sacrificat a bastament en dos rols diferents, masculí i femení, i encara falta per veure on acabarà el seu viatge. És en Merry qui resumeix, amb la seva bonhomia habitual i la seva profunditat insospitada, aquest tipus de sentiments amb la seva reflexió final sobre les coses que ens escau estimar. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Ja he dit altres vegades que el final del capítol em sembla magnífic, amb l'Àragorn i els fills de n'Èlrond guarint tots els malalts de la ciutat i després retirant-se en l'anonimat com si l'arribada del rei hagués estat tan sols un somni. Aquesta idea d'un rei que es posa al servei del seu poble és el que em va portar a voler llegir el capítol dels apèndixs que completa el relat de l'Àragorn, i ens ofereix els detalls de la seva vida que s'escapen de l'abast de la novel·la. Em refereixo a la secció V de l'Apèndix A: "Un fragment de la història d'Àragorn i Arwen". </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">D'entrada el capítol s'inicia amb el casament precipitat dels pares de l'Àragorn, davant l'amenaça de la guerra que té lloc al seu voltant. El tema de les relacions a distància és un element molt present en aquest relat en concret, i que remet a l'experiència de la primera guerra mundial que Tolkien havia viscut de primera mà. Els prometatges en temps de guerra eren tan insegurs i angoixosos per a les parelles que es podien resoldre en casaments precipitats, com en el cas d'Àrathorn i Gilraen, o el de Tolkien mateix, que es va casar just abans d'anar al front, o en relacions a distància perllongades en el temps, com és el cas d'Àragorn i Arwen, que podien quedar truncades per la mort en qualsevol moment. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">En tot cas, el moment en què es coneixen ja presenta un dilema força clar per a la parella, i que tant Èlrond com Gilraen expressen explícitament. Si l'Arwen rebutja la immortalitat per poder estar amb l'Àragorn, això suposarà per a l'Elrond perdre la seva filla per sempre; en cas contrari, serà l'Àragorn qui haurà de renunciar al seu amor. Des del punt de vista d'ella, el dilema planteja una pèrdua i un trencament definitius en la seva vida: esculli el que esculli, haurà d'abandonar un dels dos, o bé el pare o bé el promès, per sempre. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Com és típic de Tolkien, cada triomf dels seus personatges representa un sacrifici, i cap d'ells guanya mai res sense haver-hi perdut alguna cosa a canvi, tampoc. La unió de l'Àragorn i l'Arwen suposarà la renovació del casal de Gondor, i portarà a la Terra Mitjana l'esperança d'arribar a alliberar el món de l'ombra maligna de Sauron. Ara bé, la renovació d'aquesta esperança porta per un camí que demanarà sacrificis dolorosos. És d'especial bellesa la darrera conversa que Àragorn manté amb la seva mare, i que, un cop més, és un exhibició magistral de concisió per part de Tolkien: </div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><blockquote>L'Àragorn va mirar de consolar-la tot dient-li: "Potser hi ha una llum més enllà de la foscor; i, si és així, m'agradaria que la veiessis i te n'alegressis". Però ella no respongué res més que aquest <i>linnod: Onen i-Estel Edain, ú-chebin estel anim. </i>('Vaig donar Esperança als Dúnedain, no he conservat cap esperança per a mi mateixa.') (444) </blockquote></span></div><div style="text-align: justify;">* Totes les cites d'aquest article són extretes de l'edició catalana del llibre: J. R. R. Tolkien. <i>El Senyor dels Anells: El Retorn del Rei. </i>Barcelona: Vicens Vives, 2002. La traducció dels textos del capítol "Les Cases de Guariment" és de Francesc Parcerisas; la del text dels apèndixs és de Dolors Udina. </div><div style="text-align: justify;"><br /><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiUIEgnJ-YSvJiQZNdFbdh8vjobI8YtaIX7cgpAGIYjf0VfnanZWcCJK36wxoWB0Yc8iW2TzHs8_Q08JPJcEqhl52tch4-tGHk6oLe9V7WbZpD108fcTxX2ZEjBjo6S2-lNMRSrBVYy4QD8Yb5ckk0RhviDqch7bRTee-e54GoWbqr8Tmf_l8wRYyjQADA/s600/tdr-site-header.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="126" data-original-width="600" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiUIEgnJ-YSvJiQZNdFbdh8vjobI8YtaIX7cgpAGIYjf0VfnanZWcCJK36wxoWB0Yc8iW2TzHs8_Q08JPJcEqhl52tch4-tGHk6oLe9V7WbZpD108fcTxX2ZEjBjo6S2-lNMRSrBVYy4QD8Yb5ckk0RhviDqch7bRTee-e54GoWbqr8Tmf_l8wRYyjQADA/s16000/tdr-site-header.jpg" /></a></div></div>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-78029248596286250452024-03-21T00:02:00.010+01:002024-03-21T00:02:00.142+01:00Mushrooms - Bolets Overnight, very<br />Whitely, discreetly, <br />Very quietly <div><br /></div><div>Our toes, our noses </div><div>Take hold on the loam, </div><div>Acquire the air. </div><div><br /></div><div>Nobody sees us, </div><div>Stops us, betrays us; </div><div>The small grains make room. </div><div><br /></div><div>Soft fists insist on </div><div>Heaving the needles, </div><div>The leafy bedding, </div><div><br /></div><div>Even the paving. </div><div>Our hammers, our rams, </div><div>Earless and eyeless, </div><div><br /></div><div>Perfectly voiceless, </div><div>Widen the crannies, </div><div>Shoulder through holes. We </div><div><br /></div><div>Diet on water, </div><div>On crumbs of shadow, </div><div>Bland-mannered, asking </div><div><br /></div><div>Little or nothing. </div><div>So many of us! </div><div>So many of us! </div><div><br /></div><div>We are shelves, we are </div><div>tables, we are meek, </div><div>we are edible, </div><div><br /></div><div>Nudgers and shovers </div><div>in spite of ourselves. </div><div>Our kind multiplies: </div><div><br /></div><div>We shall by morning </div><div>Inherit the earth. </div><div>Our foot's in the door. </div><div><br /></div><div style="text-align: right;">Sylvia Plath, <i>The Colossus </i>(1960)</div><div><br /></div><div><br /></div><table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhdLHFZeHYOBhTbuAC8yzJhIE-cQ4gWR7TQ49HA0HMU5e9Q1S8uO3GpjZvCtAuMXVD7jSXqiCNhtSX36xddd1PnXASMgj7xTcctGg-vQACh0izdFdTep3_cNVLavW8L3Y78EOo9efDKH0rXAlWLooh38UhyphenhyphenKmgnK_Rm5v0xyKilHzTYk_Skk7oXYRDd7xI/s640/pexels-jenna-hamra-9778259.jpg" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="480" data-original-width="640" height="300" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhdLHFZeHYOBhTbuAC8yzJhIE-cQ4gWR7TQ49HA0HMU5e9Q1S8uO3GpjZvCtAuMXVD7jSXqiCNhtSX36xddd1PnXASMgj7xTcctGg-vQACh0izdFdTep3_cNVLavW8L3Y78EOo9efDKH0rXAlWLooh38UhyphenhyphenKmgnK_Rm5v0xyKilHzTYk_Skk7oXYRDd7xI/w400-h300/pexels-jenna-hamra-9778259.jpg" width="400" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Fotografia de Jenna Hamra</td></tr></tbody></table><br /><div>Durant la nit, </div><div>blancament, i discreta, </div><div>i molt callada, </div><div><br /></div><div>amb els peus, amb els nassos </div><div>ens aferrem al llim, </div><div>adquirim l'aire. </div><div><br /></div><div>Ningú no ens veu, </div><div>ens atura o ens traeix; </div><div>els granets es fan lloc. </div><div><br /></div><div>Suaus punys insisteixen </div><div>a fer alçar la pinassa, </div><div>el jaç de fullaraca, </div><div><br /></div><div>fins i tot el paviment. </div><div>Amb martells, amb ariets, </div><div>sense vista ni oïda, </div><div><br /></div><div>sense cap mena de veu, </div><div>eixamplem les esquerdes, </div><div>ens obrim pas pels forats. </div><div><br /></div><div>Ens alimentem d'aigua, </div><div>d'engrunes d'ombra, </div><div>amb gestos insípids, </div><div><br /></div><div>demanant res o molt poc. </div><div>N'hi ha tants, de nosaltres! </div><div>N'hi ha tants, de nosaltres! </div><div><br /></div><div>Som lleixes, som </div><div>taules, som humils, </div><div>som menjables. </div><div><br /></div><div>Pitgem i empentem </div><div>quasi sense voler. </div><div>Ens multipliquem: </div><div><br /></div><div>abans que arribi el matí </div><div>heretarem la terra. </div><div>Tenim el peu a la porta. </div><div><br /></div><div style="text-align: right;">Sylvia Plath, <i>The Colossus </i>(1960)</div><div style="text-align: right;">La traducció al català és meva.</div><div style="text-align: right;"><br /></div><div style="text-align: left;">Bon dia mundial de la poesia! </div>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-567115875302584432024-03-20T00:45:00.008+01:002024-03-26T01:53:20.321+01:00Frankenstein (#525) <p><span style="font-family: courier;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-family: courier;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgYOAvBLhPpjks-XIMJqPZ-DdBTMExm75s_DTnVpVRpJFsiCSg4lCFLJSEAhOCh4dxmIr38_7fkyytowLbvkpLjNjKEjLc39xMnt64jQyE2CEwxah4RNYXA3aDOVY9eZvosI5URMuMgKA14HK0bURmKepW-saVsjrbowG5F7weFiZjNfb4qUxjhUkr434I/s700/Frankenstein_Shelley.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="700" data-original-width="435" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgYOAvBLhPpjks-XIMJqPZ-DdBTMExm75s_DTnVpVRpJFsiCSg4lCFLJSEAhOCh4dxmIr38_7fkyytowLbvkpLjNjKEjLc39xMnt64jQyE2CEwxah4RNYXA3aDOVY9eZvosI5URMuMgKA14HK0bURmKepW-saVsjrbowG5F7weFiZjNfb4qUxjhUkr434I/w249-h400/Frankenstein_Shelley.jpg" width="249" /></a></span></div><span style="font-family: courier;">Cap culpa, cap crim, cap maldat, cap misèria es poden comparar a les meves. Quan repasso l'espantós catàleg dels meus pecats, no puc creure que sigui la mateixa criatura que una vegada va tenir els pensaments plens de visions sublims i transcendents de la bellesa i la majestat de la bondat. Però així és; l'àngel caigut esdevé un dimoni maligne. I fins i tot aquest enemic de Déu i de l'home tenia amics i companys en la seva desolació: jo estic sol. </span><p></p><p style="text-align: justify;"><i>Frankenstein </i>de Mary Shelley (1797-1851) es va publicar per primer cop el 1818, i és una novel·la que l'autora va escriure quan tenia dinou anys. La seva gènesi ha esdevingut quasi més famosa que la novel·la mateixa: Mary Shelley va participar en la juguesca amb els poetes romàntics Shelley, amb qui mantenia una relació sentimental, i lord Byron, durant el famós viatge de l'estiu sense sol. És un clàssic de la literatura en llengua anglesa, tot i que he de confessar que mai m'ha acabat de fer el pes. Fa anys que vaig llegir aquesta obra i no em va agradar prou ni com per ressenyar-la. Però quan vaig llegir <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2024/02/frankenstein-bagdad.html" target="_blank">Frankenstein a Bagdad</a></i> d'Ahmed Saadawi, que és un actualització del mite totalment pertinent i adequada al seu nou context, vaig recordar exactament per què no m'havia agradat, així que em van agafar ganes de rellegir-la per poder explicar per què no he acabat d'entendre mai aquest llibre i per què, tot i tenir el seu interès i ser una fita històrica de la literatura anglesa, o almenys de la novel·la gòtica, no m'agrada prou per recomanar-la. </p><p style="text-align: justify;">Si en l'obra de Saadawi la motivació tant del monstre com del seu creador són la compassió i la pietat, i ambdós personatges mostren una inclinació essencial envers els altres que pateixen, a la novel·la de Shelley assistim a les vicissituds de dos protagonistes - creador i criatura - tan centrats en si mateixos i els seus propis sentiments, i tan cecs a qualsevol altre patiment que no sigui el propi, que es veuen immersos inexorablement en una espiral d'autodestrucció i destrucció mútua. En Frankenstein, un jove científic que descobreix el secret de donar vida a la matèria morta però no el de posar-se a la pell dels altres, és el pitjor de tots dos: el seu punt de vista entotsolat, d'una ceguesa moral que de vegades ratlla la psicopatia, és un dels defectes més evidents de la novel·la. Incapaç d'acceptar qualsevol mena de responsabilitat sobre les seves accions, es dedica a lamentar-se contínuament sobre les seves dissorts mentre deixa que els seus éssers estimats caiguin víctimes de la seva criatura, a la vegada que crea, dins la narració, una autojustificació constant i de proporcions èpiques sobre la seva pròpia covardia i falta d'esma a l'hora d'actuar. És clar que ens trobem en una història de fantasia totalment inversemblant, i la veritat sobre el cas és massa extraordinària perquè els jutges, o la policia, o qui sigui, la creguin, però no seria molt més dramàtic i punyent sobre la pàgina si almenys intentés explicar-la i hagués d'enfrontar-se a la incredulitat, el judici o fins i tot el rebuig per part dels seus congèneres? </p><p style="text-align: justify;">Ara bé, aquesta dimensió moral de la novel·la, a la vegada, és el que la fa més ambigua i atractiva. La seva història és la d'una paternitat no reconeguda, i duta en secret com si es tractés d'un fet vergonyós, un fet que a l'època de Shelley devia ser molt més corrent que no pas ara, m'imagino, i sobre el qual l'autora mostra una particular sensibilitat. Fer-se càrrec de les criatures que posem al món, en forma de monstres, de fills, de pensaments, o d'obres artístiques sembla quelcom que a Shelley, colpida per l'absència de la seva mare, per la seva pròpia maternitat adolescent, i per la subseqüent pèrdua de diversos dels seus fills nadons, preocupava especialment. I el text està farcit de mares absents i de pares comprensius i benvolents, per més que el protagonista és incapaç de seguir-ne l'exemple en cap moment. És per aquest motiu que el monstre resulta una mica més digne de compassió que el seu creador: al capdavall és una criatura no desitjada que arriba al món per patir un rebuig absolut. Tanmateix, lluny de convertir-se en una víctima perfecta, aviat decideix que l'única línia d'acció que té al seu abast és la revenja contra el seu creador. El seu descens al món del crim deixa més preguntes obertes sobre la narració que no pas respostes: el monstre també ens ofereix tota la seva retòrica justificadora, i en el seu monòleg final ens assabentem que, tot i que ha anat assassinant gent a tort i a dret durant dues-centes pàgines, no n'ha gaudit gens, encara sort. </p><p style="text-align: justify;">La criatura decideix, així doncs, castigar l'ésser odiat a través dels seus éssers estimats, com si aquests fossin tan sols comparses dins la història del protagonista, que al capdavall és el que són en aquesta novel·la. De fet, Shelley sembla especialment obtusa a l'hora de retratar tots aquests secundaris amb unes psicologies totalment planes i de forma clarament instrumental per a la narració, mers recursos narratius que fan la seva aparició de forma oportuna per ser eliminats tot seguit pel monstre i lamentats pel consternat Frankenstein. I em sembla especialment obtusa perquè els personatges femenins, en especial, no són més que elements decoratius dins la narració que fan la funció de mostrari de totes les virtuts angèliques de la cura de la llar, només per acabar sent víctimes d'unes morts terrorífiques. Aquest rol subsidiari i particularment estereotípic per a les dones em sembla especialment difícil d'entendre en una autora que era filla de filòsofa protofeminista i filòsof llibertari i sovint és retratada com a gran alliberada i avançada al seu temps. Ara bé, també és cert que tan sols tenia divuit anys i que l'escapada amb Shelley i Byron potser sona més romàntica sobre el paper del que devia ser l'experiència real. </p><p style="text-align: justify;">L'estructura de la narració és tripartida, i consta de relats que es van obrint els uns dins dels altres, com si es tractés de nines russes. Tenim una narració marc, la de l'explorador Walton, que es troba a l'àrtic intentant localitzar el pol nord, i que troba Frankenstein al caire de la mort en la seva persecució del monstre. Aleshores Frankenstein li narra la seva història, i dins d'aquesta segona narració trobem la narració en primera persona del monstre, que també exposa les seves vicissituds des del seu naixement. Walton i Frankenstein encarnen a la perfecció aquesta ambició romàntica, que esdevé al capdavall un ideal inabastable: el primer a través de l'exploració i el segon a través de la ciència. Ambdues dimensions eren subsidiàries l'una de l'altra en l'època que escriu l'autora, en què l'imperi britànic s'expandia per tot el món, sempre acompanyat per una retòrica benefactora i civilitzadora, però que amagava rere el discurs la realitat molt menys afalagadora de l'esclavització racista dels pobles colonitzats i la seva explotació econòmica. El tractament que fa Shelley d'aquesta ambició dels seus protagonistes és un dels punts més ambivalents de la novel·la, per tant: l'única part de la història que em sembla més reeixida és el seu final, que tanca amb els seus respectius fracassos i posa, per tant, un pertinent signe d'interrogació sobre les dues empreses. Així doncs, el desenllaç esdevé una apoteosi especialment nihilista per a tots tres protagonistes de la futilitat de qualsevol projecte de perfectibilitat humana i, precisament per això, apunta possiblement a una crítica força soterrada i implícita a aquestes estructures de dominació que els protagonistes encarnen. És la part del llibre que més m'agrada, i ho dic sense ironia: el moment en què tots tres personatges reben una dosi de realitat que cap dels tres, em penso, esperava. </p><p style="text-align: justify;">I precisament d'aquí crec que sorgeix el cor de tot el meu desconcert: de la seva aposta, durant tota la novel·la, per una glorificació de la supremacia masculina, blanca i privilegiada, que possiblement va ser influïda per l'educació que havia rebut l'autora i el contacte amb aquestes figures cabdals del romanticisme anglès. L'etnocentrisme irredimible de la novel·la es fa especialment ofensiu en el moment que l'autora descriu els personatges turcs, inscrits convenientment dins d'una subtrama totalment fulletonesca, i especialment risible en el moment en què el protagonista - sembla ser que accidentalment - arriba a Irlanda, ocasió idònia per desplegar tots els tòpics habituals sobre l'illa veïna. Shelley presenta uns protagonistes que en cap moment qüestionen la seva pròpia superioritat social i el seu privilegi, i que viuen els seus propis defectes i fracassos com a tragèdies de dimensions còsmiques, precisament perquè es perceben com a millors i superiors a tots els seus semblants. D'aquí que la crítica que fa als punts de vista d'aquests personatges quedi en un punt una mica massa ambigu i que a estones no sé ni com valorar: retratar-los com a fracassats els fa caure traumàticament del seu pedestal, però la necessitat mateixa del pedestal no queda qüestionada en cap moment. </p><p style="text-align: justify;">En definitiva, és una novel·la que no esgota la seva complexitat en una sola llegida, com he pogut constatar en la relectura, i que no puc recomanar sinó amb la boca petita i amb moltes prevencions. L'estil narratiu és força tediós, els personatges són estereotipats i les seves motivacions se'm fan francament incomprensibles. Ara bé, té els seus mèrits com a fruit de la seva època i us pot servir si voleu entendre en què consisteix el romanticisme com a moviment artístic i literari: tots els seus elements característics hi són presents, incloses l'exaltació de les emocions dels protagonistes, el seu entotsolament i la seva admiració de la natura i del paisatge com a reflex continu i amplificador d'aquestes emocions. Pel que fa al debat moral proposat per l'argument i les crítiques implícites que se'n poden derivar, estan força soterrats i s'han de buscar més aviat entre línies. </p><p style="text-align: justify;"><b>Sinopsi: </b>Victor Frankenstein és un jove estudiant suís que, a través de les seves investigacions científiques, troba la clau per reanimar un cos mort que ha reconstruït a través de fragments de cadàvers, que tampoc se'ns explica gaire com ha aconseguit. Tanmateix, un cop la seva criatura ha obtingut la vida, l'abandona immediatament. Per la seva part, el monstre aconsegueix aprendre a parlar i a llegir de forma autodidacta, però després de ser rebutjat per la família a qui estimava, es decideix a venjar-se del seu creador assassinant-li els éssers estimats. </p><p style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>L'estructura de narracions dins de la narració em sembla dels seus punts més forts, així com la crítica implícita que la novel·la fa als seus personatges a través de les seves frustracions. El debat moral que proposa, inscrit en una tradició literària de qüestionament de l'acció creadora de Déu, arribada a través de Milton i Blake via romanticisme, és també dels seus punts més forts. </p><p style="text-align: justify;"><b>No m'agrada: </b>És una novel·la que es ressent sobretot pel punt de vista dels seus protagonistes, la trama fulletonesca i totalment inversemblant, i un potencial per a la crítica i la subversió que s'entreveu de tant en tant, però que no arriba a desenvolupar-se plenament sobre la pàgina. </p>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-68378060103159910642024-03-15T00:02:00.001+01:002024-03-15T00:03:11.523+01:00La vegetariana (#524) <span style="font-family: courier;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgnv5vT-AEQVe7Sls2NyJM53sbP5EkFgfOmFuM1LzARcB0pRXiXAgIqBDDqbaTvyBdhOsiKgwwt-e_iulUS8udRmdJOkrFVvzl0AaDOaDALNH1mKGOjJVtMEG1u7XchP1e4X0bPVxwBueauf4ltkTXPtJbK9KMpwXu8R9KzTOkVWu2kNeHamNo4xCLRxFw/s768/Vegetariana_HanKang.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="768" data-original-width="484" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgnv5vT-AEQVe7Sls2NyJM53sbP5EkFgfOmFuM1LzARcB0pRXiXAgIqBDDqbaTvyBdhOsiKgwwt-e_iulUS8udRmdJOkrFVvzl0AaDOaDALNH1mKGOjJVtMEG1u7XchP1e4X0bPVxwBueauf4ltkTXPtJbK9KMpwXu8R9KzTOkVWu2kNeHamNo4xCLRxFw/w253-h400/Vegetariana_HanKang.jpg" width="253" /></a></div>Això, per què? Tot és molt estrany. Sembla que estigui empaitant alguna cosa. Em sento tancada al darrere d'una porta sense pany. O potser ja hi era des del principi i només me n'adono ara? És fosc. En la foscor, tot es barreja. </span><div><br /></div><div style="text-align: justify;">Aquesta novel·la de l'autora coreana Han Kang es va publicar en coreà el 2007, però als països occidentals no va arribar a la fama fins el 2016, any en què va guanyar contra pronòstic el premi Booker International a través de la seva traducció a l'anglès. És una novel·la colpidora i totalment inclassificable, que manté un equilibri molt ben trobat entre l'aposta per l'estil postmodern, el profund simbolisme i la capacitat d'evocació de les seves imatges, i l'interès per la realitat social en què viuen immersos els seus personatges. <i>La vegetariana </i>és una crítica molt punyent a una societat patriarcal, tradicionalista i conservadora que pressiona l'individu - especialment la dona - perquè encaixi en uns determinats valors i cànons sobre el que és acceptable. La resistència a aquest sistema de valors requereix un esforç constant i persistent, que els personatges exerceixen amb una resignació que acaba esdevenint tràgica des de la seva impotència per canviar aquest sistema. La protagonista, la Yeonghye, és una jove de Seül que un dia, després de tenir un malson profundament pertorbador, decideix que deixarà de menjar carn. Al principi sembla una decisió innòcua, però el caràcter violent i repetitiu dels seus malsons, la incomprensió que haurà de patir per part del seu marit i la seva família, i la creixent dissolució de la seva personalitat aniran marcant el seu descens a la bogeria fins a un final inquietant i lleugerament obert. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El punt més fort de la novel·la és que la història de la Yeonghye se'ns ofereix a través del punt de vista de tres familiars seus, que la descriuen sempre en tercera persona i intenten explicar-la amb més o menys èxit. La novel·la, doncs, està formada per aquests tres quadres, separats cadascun per un any de diferència. El primer segment se'ns explica des del punt de vista del marit de la Yeonghye, un personatge indolent i conformista que es va casar amb ella per inèrcia i sense estar-ne enamorat. Aquest personatge pateix l'afecció mental de la seva dona amb avergonyiment i por per l'estigmatització social que se'n pot derivar, i es preocupa en tot moment per com l'afectarà a ell personalment més que no pas pel benestar de la seva esposa. El segon quadre és explicat des del punt de vista del cunyat de la Yeonghye, casat amb la seva germana, que és un videoartista que comença a obsessionar-se per la figura de la seva cunyada i decideix fer-la objecte d'un projecte artístic. Aquest personatge sembla, d'entrada, més sensible que l'anterior, però aquesta secció central del llibre és possiblement la més pertorbadora de totes, a mesura que anem assistint a la utilització que fa l'artista de la malaltia de la Yeonghye, i les conseqüències devastadores que acaba tenint en la seva evolució. Finalment, la darrera secció ens ofereix el punt de vista de la Inhye, la germana de la Yeonhye, que, un cop s'ha produït una crisi irreversible en el seu trastorn i després de la dissolució de la família, es troba amb el pes exclusiu d'haver-la de cuidar. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La lectura del llibre es fa difícil i, a moments, realment aclaparadora. La primera secció em va semblar una obertura excel·lent per a la novel·la, amb el plantejament del conflicte i una primera crisi que es llegeix amb ganes de saber-ne més sobre la protagonista, els seus familiars, i les causes profundes de la seva decisió. La segona secció em va semblar més difícil de digerir, i en determinats moments em va fer perdre la fe en la novel·la sencera. Aquest és el fragment en què la Yeonghye es desdibuixa totalment de la trama, i les seves decisions costen més de racionalitzar. La protagonista es torna no gaire més que un peó o un instrument dins dels projectes de l'artista, que pot arribar a extrems força pertorbadors alhora de realitzar les seves fantasies. Ara bé, la tercera part és la que realment posa llum sobre la història sencera, i és en aquesta darrera secció, més propera a la primera, que se'ns aclareixen les motivacions de la Yeonghye i se'ns ofereix, en major o menor mesura, una explicació per al seu misteri, per més desolador que sigui el relat mateix. Aquí és on em va semblar que, d'alguna forma, els moments més inexplicables de les altres dues seccions quedaven una mica més resolts i es recuperava el to social i realista de la proposta. La Inhye és l'única persona del seu entorn que arriba a preocupar-se genuïnament per la Yeonghye i el seu benestar, i intenta trobar explicacions per a la seva malaltia. La seva preocupació també afecta la forma com ella mateixa es percep com a germana i com a mare, en culpabilitzar-se constantment per no haver fet més per aturar l'escalada de la malaltia. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El llibre tanca amb una darrera crisi que crea un paral·lelisme molt clar amb la de la primera secció, i que resulta especialment pertorbadora per a la Inhye perquè li recorda, no sols la primera crisi, sinó també tot un pòsit de records reprimits que poden haver motivat el conflicte sencer. A través d'imatges que són recurrents però mai es fan gratuïtes, sinó que sempre tenen una funció explicable dins la narració, la tragèdia de la protagonista se'ns va explicant en el pla simbòlic, però sempre mantenint una connexió clara amb els conflictes que els personatges afronten a la vida real. La decisió de deixar de menjar per part de la protagonista respon a un rebuig de la violència que s'inscriu en termes de gènere en un principi, però que va més enllà i adquireix fins i tot dimensions metafísiques. <i>La vegetariana </i>explora la fina línia de separació entre la percepció del depredador i la de la presa, i les conseqüències que pot arribar a tenir per a la psique una opressió constant que s'exerceix en el dia a dia de les formes més subtils i aparentment innòcues. S'ha parlat molt de les imatges de violència que transmet la novel·la, i és cert que hi ha escenes que poden arribar a ferir la sensibilitat pel seu alt contingut gràfic. Però hi ha moments en què aquesta violència adopta formes molt més velades i insidioses, com per exemple comentaris o judicis per part de les persones que més ens haurien d'estimar, i apunta a estructures simbòliques i sistèmiques d'opressió que estan presents en molts aspectes de la vida quotidiana. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Sinopsi: </b>La Yeonghye, una jove de Seül, es desperta un dia després d'haver tingut un malson i decideix que no tornarà a menjar carn mai més. Davant de la incredulitat del seu marit i la resta de membres de la seva família, la Yeonghye es mostra determinada a mantenir-se ferma en la seva decisió, fins i tot quan el conflicte familiar comenci a escalar i hagi de suportar la violència dels seus éssers estimats. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>En especial la primera part i la tercera, que aconsegueixen crear una narrativa rodona i completa sobre el conflicte de la protagonista i donar explicacions plausibles i realistes a imatges que se'ns ofereixen, principalment, en el nivell simbòlic. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>No m'agrada: </b>Part de la violència retratada en el llibre se m'ha fet una mica massa gratuïta o fins i tot explotadora. En especial la segona secció és on la trama m'ha semblat menys plausible, i a estones em semblava que la novel·la mateixa participava de l'afany explotador de l'artista sobre la protagonista. </div>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-64955681227529846612024-03-08T00:16:00.001+01:002024-03-08T00:16:58.528+01:00Bruixa de dol (#523) <span style="font-family: courier;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiZjC4EQOwmB6aVnCvO_OQIDstVAQ-1UUeS5kv-MUZEL21wgmbtGRuSiILjGPlx1ATJJWQ3KpRT9U5Hot9z7J21nResEtcuv737YmZenlhsehm0bRrV_P6r1UhTM9Ejkgl8BMqptxSF-Jn8E2QyHny5tGMCQGy-9NnaynkbzzxyMxHIW1BHHwK_3rY39C0/s754/portada_bruixa-de-dol.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="754" data-original-width="478" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiZjC4EQOwmB6aVnCvO_OQIDstVAQ-1UUeS5kv-MUZEL21wgmbtGRuSiILjGPlx1ATJJWQ3KpRT9U5Hot9z7J21nResEtcuv737YmZenlhsehm0bRrV_P6r1UhTM9Ejkgl8BMqptxSF-Jn8E2QyHny5tGMCQGy-9NnaynkbzzxyMxHIW1BHHwK_3rY39C0/w254-h400/portada_bruixa-de-dol.jpg" width="254" /></a></div>Per obrir la magrana tancada sense panys / ens hem calçat als dits els peücs de les fades. / I hem alçat, a l'esqueix de l'hora violeta, / una festa d'olors amb la trena desfeta. </span><div><br /></div><div style="text-align: justify;">Aquest recull de la poetessa catalana Maria-Mercè Marçal (1952-1998) es va publicar el 1979 i és el segon que va aparèixer de la seva autora. És una lectura molt sorprenent, en tota la seva frescor, la profunditat i la riquesa dels seus símbols i la vigència que els seus temes encara tenen avui dia. Tot just acabat el franquisme, Marçal proposa una redescoberta de la poesia de l'amor i del desig des d'una òptica femenina, desafiant els tòpics i les imatges d'aquesta tradició poètica, i contestant-hi amb la seva pròpia aportació, de forma que els poemes exploren el desig femení, el cos de les dones i la necessària connexió i companyonia entre elles, apuntant a l'experiència del que avui dia anomenem "sororitat", tot i que aquesta és una paraula que s'ha popularitzat de forma molt més recent. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Hi ha tres poemes que es presenten en solitari, i que marquen diferents moments del poemari, com si ens en tracessin el mapa. El que obre el llibre, "Divisa", funciona com a porta d'entrada, una porta que en aquest cas és metatextual, i que presenta de forma molt concisa la intenció de l'autora. Al mig del llibre, i separant-ne la primera i la segona part, trobem "Avui les fades i les bruixes s'estimen", un dels millors poemes del recull al meu parer, i que marca el punt d'inflexió entre la primera part, més introspectiva i centrada en la percepció individual del jo poètic, i la segona part, en què l'autora dedica els poemes a altres dones i explora la dimensió col·lectiva de la feminitat. Per reforçar aquesta idea, el poemari tanca amb "Vuit de març", una reivindicació del llegat de les bruixes cremades que totes les dones han de tenir present a l'hora d'encarar el seu futur. Són idees que avui dia s'han fet fins i tot repetitives des dels altaveus públics, i que cada 8 de març se'ns repeteixen ja quasi per inèrcia, però que Marçal va ser una autèntica pionera a l'hora de plantejar, en un moment en què la seva veu subversiva desafiava les formes establertes i els discursos dominants. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Els altres poemes del recull s'agrupen en diverses seccions que es llegeixen cadascuna amb el seu propi eix temàtic, tot i que les principals imatges del llibre vagin apareixent de forma recurrent al llarg de totes aquetes seccions. La primera secció, "Foc de pales", d'inspiració clarament lorquiana, explora imatges sobre el desig des del seu vessant més fosc i amenaçador. La següent secció, "Tombant", plena de poemes força breus, ja és tota una declaració d'intencions des del títol i l'epígraf que encapçala el primer dels poemes. Aquí Marçal ens planteja una exploració de la solitud del jo poètic, i del seu desig com a dona desvinculada de qualsevol figura masculina. La imatge dominant en aquesta secció del poemari és la de l'arbre, que s'identifica amb el jo poètic, i que perdura en el temps malgrat les amenaces externes. La tercera secció, "Foguera joana", revisita els tòpics de la poesia amorosa medieval, i contesta la perspectiva tradicionalment masculina amb la de l'afirmació del desig femení. La darrera secció d'aquesta primera part, "Bruixa de dol", consta exclusivament de sonets i m'ha semblat una de les parts més reeixides del llibre sencer. Aquí, la veu poètica explora novament la solitud, però aquest cop viscuda des de la joia i l'afirmació vital. La protagonista assumeix el rol de bruixa, històricament marginada de la societat però que, precisament perquè accepta joiosament la seva solitud, pot compartir-la també amb el seu objecte de desig. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">A la segona part, trobem dues seccions una mica més breus, emmarcades al principi i al final, respectivament, per "Avui les fades i les bruixes s'estimen" i "Vuit de març". La primera d'aquestes seccions és "Els núvols duien confeti a les butxaques", que explora les formes de la cançó popular per presentar una forma enjogassada i festiva de viure la feminitat. A part de les formes populars, també hi trobem una connexió amb les imatges relacionades amb la infància. L'altra secció, "Sense llops ni destrals", revisita la imatgeria dels contes de fades, per tal de rebutjar-ne els tòpics, i reivindica la visió col·lectiva femenina com a necessària per tal d'enfocar el futur. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Marçal utilitza un vocabulari molt ric i una tècnica molt cuidada. El seu recurs a les formes tradicionals, tant populars com cultes, és part del projecte literari mateix que proposa, en què l'autora pretén establir un diàleg amb aquesta tradició més àmplia i inserir-hi una veu femenina que no sempre ha estat escoltada, i que desafiï els tòpics i els prejudicis que han estat dominants al llarg de la història. El seu imaginari simbòlic és tan ric i complex que es fa difícil resumir-lo en unes poques línies. Les mateixes imatges que es van repetint d'uns poemes als altres poden arribar a evocar matisos diferents en funció del context particular de cada poema. Els sonets en especial m'han semblat deliciosos. És un llibre francament recomanable que, més enllà de lectures obligatòries, mereix ser revisitat per un públic molt més ampli. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Continguts: </b>Els poemes s'agrupen en sis seccions de diferents llargàries. Després de l'inici amb la "Divisa" del poemari, "Foc de pales" recull poemes que exploren la cara més perillosa i amenaçadora del desig, sempre lligat a imatges naturals. A "Tombant", el jo poètic explora la seva solitud utilitzant la imatge de l'arbre, entre d'altres. A "Foguera joana", els poemes exploren els tòpics de la poesia amorosa medieval, així com les seves relectures a través de la història, per acabar posant el desig femení com a eix central del poemari. A "Bruixa de dol", la protagonista reivindica la seva pròpia solitud com a font de fortalesa i arrelament, i presenta la seva faceta com a "bruixa" que explora múltiples facetes del desig i la relació amorosa. La segona part queda introduïda pel poema "Avui les fades i les bruixes s'estimen". A "Els núvols duien confeti a les butxaques", els poemes dedicats a diferents dones que l'autora coneixia prenen la forma predominant de la cançó popular, i connecten la veu de l'autora a la infància com a reivindicació de la joia de viure. La darrera secció, "Sense llops ni destrals", revisita la imatgeria dels contes de fades per proposar la companyonia i la col·laboració entre dones com a guia per al futur. Aquesta reivindicació d'orgull femení tanca el poemari a través del poema "Vuit de març", que connecta el llegat de les bruixes amb el present i el futur de la humanitat a través de la paraula "dona". </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>Quan he revisat les notes per poder seleccionar els poemes que m'han agradat més de tot el llibre, he trobat que els havia marcat quasi tots. És més la capacitat d'evocació de les imatges que no pas un poema en concret. </div>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-12251543715417583582024-03-06T00:27:00.006+01:002024-03-06T00:43:48.604+01:00El Tercer Reich dels somnis (#522)<p><i><span style="font-family: courier;"></span></i></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><i><span style="font-family: courier;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh5R1w0AxLiBC4NRaUsWBi2EwaWpRDqMc0KyC2JFrRnESTvuI4YPZ7BZMe5pZ3LLQ1xvdAWR0IUIn3i4inbumQ3Wbdx9J9TCiCN4o6IkvYmuoDTDCA404VE-K6Zx_a8gkf3tUniABJcfqFyhN08-7INYCp7TA6RSeztTicdPtMMr7kLM8FcFjhmPKmHFqA/s500/Beradt_dreams.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="500" data-original-width="312" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh5R1w0AxLiBC4NRaUsWBi2EwaWpRDqMc0KyC2JFrRnESTvuI4YPZ7BZMe5pZ3LLQ1xvdAWR0IUIn3i4inbumQ3Wbdx9J9TCiCN4o6IkvYmuoDTDCA404VE-K6Zx_a8gkf3tUniABJcfqFyhN08-7INYCp7TA6RSeztTicdPtMMr7kLM8FcFjhmPKmHFqA/w250-h400/Beradt_dreams.jpg" width="250" /></a></span></i></div><i><span style="font-family: courier;">Vaig somiar que estava prohibit somiar però jo ho feia igualment.</span></i> <p></p><p style="text-align: justify;">Aquest assaig de la periodista alemanya Charlotte Beradt (1907-1986) es va publicar per primer cop el 1966, i és una recopilació de relats de somnis per part de ciutadans alemanys durant el govern nazi, que van ser registrats entre 1933 i 1939. L'autora mateixa va ser perseguida pel règim nazi i finalment va aconseguir escapar del país amb el seu marit l'any 1939. En aquell moment el seu projecte constava de tota una sèrie d'anotacions disperses, somnis que havia aconseguit registrar a través de testimonis directes o que altres col·laboradors, entre ells psiquiatres, li havien fet arribar. No va ser fins uns anys després, ja als Estats Units, que va aconseguir sistematitzar tot aquest material en una obra coherent amb un fil teòric molt entenedor, i que esdevé una lectura del tot reveladora. Influïda i esperonada per Hannah Arendt i les seves idees sobre la gènesi i les dinàmiques internes del totalitarisme, Beradt ens exposa com les condicions polítiques cada cop més asfixiants que van haver de patir els ciutadans alemanys durant aquest període van modelar i transformar no sols la seva vida pública i el seu marge d'acció, sinó també l'estabilitat de la seva vida psíquica. </p><p style="text-align: justify;">De fet, l'estudi que Beradt ens proposa als anys seixanta utilitza la metodologia de la psicoanàlisi, però planteja una crítica totalment pertinent a les assumpcions bàsiques d'aquesta teoria psicològica. Mentre que la psicoanàlisi pretén descobrir en l'individu un pòsit patològic de desitjos reprimits o maladaptacions que es manifesten en l'inconscient i que afecten, conseqüentment, la vida conscient, aquí Beradt capgira aquest argument i proposa exactament el contrari. L'autora defensa, i ho demostra a través dels exemples de somnis que exposa al llibre, que són les condicions exteriors que influeixen sobre la psique en un moment determinat: la idea principal de l'assaig és que el nivell d'ansietat i terror que experimenten els ciutadans alemanys sota la repressió política nazi és tal que ells mateixos comencen a reprimir fins i tot el que poden somiar com a acte inconscient de precaució. En un moment en què fins i tot el pensament pot esdevenir perillós, Beradt ens ofereix un relat del camí de submissió i conformitat que emprenen individus que en principi es definien com a dissidents. Se'ns dona entendre que els somnis de persones totalment afins al règim devien ser molt més plàcids que els retratats al llibre, i els somnis dels jueus reben un tractament especial al darrer capítol, en tant que conformen una categoria totalment diferent de somnis, que reflecteix també la segregació que patien a mans de la dictadura. </p><p style="text-align: justify;">Així doncs, assistirem al relat dels dilemes de la gent corrent que no eren perseguits directament pel règim, però que experimentaven una dissociació angoixant entre el seu desacord amb les lleis i principis del govern nazi i la conformitat que havien de manifestar en la seva vida pública per temor a patir-ne les represàlies. Aquests somnis, lluny de manifestar una resistència heroica contra el règim, demostren exactament el contrari: una ambivalència bàsica entre el desig de resistir-se i salvaguardar els propis principis morals i el desig d'alleujar tota aquesta tensió en l'assentiment i l'obediència o, dit de forma més breu, de deixar de patir. Mentre que en una situació diguem-ne normal els somnis haurien de permetre alliberar la tensió acumulada en la vida conscient, en aquesta situació anòmala el que fan és reproduir-ne les estructures d'opressió. És per això que un dels somiadors comença a somiar en formes geomètriques, o d'altres somien que parlen idiomes estrangers, precisament perquè qualsevol contingut articulat i comprensible pot resultar subversiu i, per tant, perillós. Aquesta és la reflexió principal que ens ofereix Beradt, a mesura que ens mostra una autèntica galeria dels horrors a través d'aquests somnis "dictats per la dictadura". </p><p style="text-align: justify;">L'altra crítica que dirigeix el llibre a la psicoanàlisi clàssica té a veure més aviat amb la interpretació dels somnis, i apropa l'anàlisi a l'hermenèutica de l'art i la literatura més que no pas a la psicologia. Mentre que la interpretació dels somnis, tal com la plantejava Freud, presentava un codi simbòlic que calia desxifrar imatge a imatge, aquí el que trobem són relats explícits, que no cal descodificar perquè són escenes realistes, com si es tractés de textos que cal afrontar en tota la seva literalitat. Els somnis, així doncs, han de ser llegits més que no pas interpretats, i a través de les seves imatges assistirem a relats que ens connectaran amb les experiències literàries de Kafka, Brecht, Orwell o Beckett. De fet, un dels aspectes més impactants de l'anàlisi sencera és el caràcter premonitori - Beradt l'anomena profètic - dels somnis descrits, que tot sovint anuncien catàstrofes i horrors que s'acompliran al peu de la lletra. Si bé Kafka ja veia venir que sotmetre's a un sistema totalitzant i violent aplana l'experiència de l'individu fins a abocar-lo a l'absurd existencial més absolut, però a la vegada pot ser l'única forma d'escapada possible a la tortura que suposa voler resistir-lo, els somnis dels ciutadans del Tercer Reich no fan més que confirmar aquest pressentiment que ja era una realitat patent en la societat que els va tocar viure. </p><p style="text-align: justify;"><i>El Tercer Reich dels somnis </i>és una lectura força pertorbadora, però que es fa absolutament fascinant en la seva simplicitat. El que es veu és el que hi ha, sense cap necessitat de glosses ni d'explicacions per part de l'autora, que les reserva tan sols per al primer capítol introductori. En la línia del que ens explica Hannah Arendt a <i>Els orígens del totalitarisme</i>, Beradt ens descriu què passa dins les ments de la gent normal quan la vida privada desapareix i el gran germà pot saber qualsevol cosa de qualsevol en qualsevol moment: viure sense parets és una càrrega feixuga, que la gent aprendrà a suportar tan sols a base de reduir la resistència i minimitzar els efectes de la fricció. Especialment reveladores en aquest sentit són les ambivalències manifestades pels ciutadans que eren classificats com a no-aris, encara que la seva ascendència jueva fos llunyana o indirecta, o fins i tot per persones que tot i ser considerades àries vivien amb el temor de poder arribar a aquest punt. Atemorits per tenir els cabells foscos, els ulls foscos o els nassos grossos, els seus somnis reiteren una vegada i una altra el desig d'encaixar en aquesta societat en què qualsevol pot resultar sospitós en qualsevol moment. </p><p style="text-align: justify;"><b>Continguts: </b>Després d'un capítol inicial en què Beradt exposa les motivacions del projecte i en proposa unes bases teòriques, el segon capítol aborda el tema de l'eliminació de la privacitat dins del sistema polític del Tercer Reich. El capítol tercer desenvolupa aquesta idea a través de somnis que tenen a veure amb la propaganda i la burocràcia del sistema, sempre amb el temor per part dels somiadors de ser descoberts tenint o expressant pensaments dissidents. El capítol quatre exemplifica aquest temor retratant l'autocensura i repressió dels somiadors mateixos a través del llenguatge. El capítol cinquè estira aquest fil centrant-se en somnis que tenen a veure amb la incapacitat d'actuar o de reaccionar. El capítol sisè retrata l'ambivalència dels ciutadans respecte a les polítiques racistes contra els jueus. El capítol set descriu com les polítiques racials s'infiltren dins dels somnis, centrant-se especialment amb les persones que no van ser classificades com a àries o que temien perdre aquest estatus. El capítol vuit descriu els somnis de persones que van mantenir-se fermes en les seves conviccions morals, i que, per tant, no van sentir ambivalències en cap moment. El capítol novè descriu el camí cap a l'acceptació com a mecanisme d'alliberament de la tensió per a les persones que estaven experimentant tots aquests dilemes. El capítol desè tanca aquest cercle a través de somnis de submissió al sistema acceptada de forma ja més inequívoca. Finalment, el capítol onzè està dedicat als somnis dels jueus, que no són gens ambivalents i que en tot moment pronostiquen terrors relacionats amb la pèrdua de la llar, de la família i el desplaçament forçós. </p><p style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>És un llibre que m'ha resultat tota una sorpresa en tota la claredat i la simplicitat del plantejament. El fet que begui directament de les idees exposades a <i>Els orígens del totalitarisme </i>és un punt a favor. </p>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-19869486195201880412024-03-01T00:14:00.001+01:002024-03-01T00:14:28.453+01:00Neguit permanent (#521) <span style="font-family: courier;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj7LnagOnsd1AHlg2HDl5DTWKKyo_yJsqzsnX27OVQFPIH3Au4HkkAI6Wv4aFTQG5bWDviY5DKnTD_hKN0s9liRwRpue_pNGK40yBEoa7uxS7npjpgRqay73_4Epxg1-J1SGz-kI6-8EEnl73lADNZtOx0DQd0OVfLUiuROsEvX-6-kD41mq0rdEebDhZU/s762/neguit-permanent.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="762" data-original-width="492" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj7LnagOnsd1AHlg2HDl5DTWKKyo_yJsqzsnX27OVQFPIH3Au4HkkAI6Wv4aFTQG5bWDviY5DKnTD_hKN0s9liRwRpue_pNGK40yBEoa7uxS7npjpgRqay73_4Epxg1-J1SGz-kI6-8EEnl73lADNZtOx0DQd0OVfLUiuROsEvX-6-kD41mq0rdEebDhZU/w259-h400/neguit-permanent.jpg" width="259" /></a></div>La victimització, vaig descobrir, era universal. No depenia de la pobresa, de la manca de preparació o de la tradició. No depenia de cap de les coses de les quals pensava que depenia. Els homes se l'enduien on fos. Fins i tot ho feien els herois com el Babamukuru. I aquest era el problema. S'havia d'admetre que la Nyasha no tenia gens de mà esquerra. S'havia de reconèixer que era massa volàtil i tossuda. No es podia ignorar el fet que no tenia cap respecte pel Babamukuru quan n'hi havia de tenir molt. Però el que no m'agradava era que tots els conflictes portaven a aquesta qüestió de la feminitat. La feminitat com el contrari i inferior a la masculinitat. </span><div><br /></div><div style="text-align: justify;"><i>Neguit permanent</i>, de l'escriptora zimbabuesa Tsitsi Dangarembga, es va publicar per primer cop el 1988, i es considera una de les novel·les africanes més influents del segle vint. La seva protagonista, la Tambudzai, és una adolescent que creix a pagès en un poblat amb els seus pares i els seus germans. Ens trobem als anys seixanta, durant els primers anys de la Rhodèsia independent. Com que són molt pobres, la família depèn del treball al camp de cadascun dels fills. Des de molt petita, la Tambu aprèn a fer tant les feines domèstiques com les feines al camp. Quan el seu oncle s'emporta el seu germà gran a viure amb ell per educar-lo en una escola missional, la Tambu no pot evitar sentir-se gelosa, encara amb més motiu quan és obligada a deixar l'escola per ajudar a la granja. El pare no veu la necessitat que una noia, destinada a casar-se i a tenir cura d'una família, hagi de continuar els estudis, mentre que la mare es mostra més ambivalent respecte a la força de voluntat i les ganes de prosperar de la seva filla. Quan el seu germà mor sobtadament, i en absència de germans mascles, l'oncle de la Tambu decideix que sigui ella qui aprofiti la plaça a l'escola missional. Un cop vagi a viure amb els seus oncles i la seva cosina Nyasha, en un entorn molt més privilegiat, i accedeixi als estudis somiats, la Tambu s'haurà d'adaptar a una nova vida que marcarà per sempre més la seva identitat. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><i>Neguit permanent </i>és la primera entrega d'una trilogia sobre la vida i el desenvolupament de la protagonista, que explora les ferides heretades que el masclisme i el colonialisme deixen en la ment dels africans. La novel·la descriu, d'una banda, el procés d'adoctrinament que reben els africans, no sols ella mateixa, sinó la generació anterior, educada a Anglaterra, per tal de deixar les seves arrels familiars i lingüístiques i adoptar la cultura i la forma de vida angleses com a "superiors" i "més avançades". Es tracta d'un paternalisme que es basa en la jerarquia dels blancs sobre els negres però que, després, els subjectes negres occidentalitzats reprodueixen amb la seva pròpia gent. Les beques per estudiar en escoles secundàries són un bé preuadíssim que els blancs atorguen només a uns pocs privilegiats, i això crea una barrera de rivalitat i desconfiança que mina qualsevol relació cooperativa entre membres de la mateixa comunitat o fins i tot de la mateixa família. Així és com se'ns planteja la relació de vassallatge i adoració que s'estableix entre l'oncle de la protagonista, el Babamukuru, que actua com a cap de família en ser el germà gran, i la resta de germans i cosins, que depenen de la seva caritat i queden enrere subsistint en la pobresa, però a la vegada són culpabilitzats constantment per no haver fet més per millorar la seva situació. D'aquesta forma, els cosins anglicitzats abandonen la llengua shona en tant que deixen de necessitar-la per als seus estudis, i aquesta bretxa entre els membres de la família que han adoptat l'estil de vida occidental, associat al progrés econòmic, i els que queden en la pobresa i aferrats a la llengua i les tradicions africanes, és una font de conflictes permanents dins del clan. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">D'altra banda, les dones de la família pateixen una opressió afegida pel fet de ser dones. D'entrada, no es veu amb mals ulls que estudiïn, tot i que la protagonista només rep aquesta oportunitat a causa de la mort del seu germà i com a substitutori d'aquest rol de futur proveïdor dins la família. Tanmateix, és un pas que només es percep com a necessari mentre no aconsegueixin casar-se i deixin el seu lloc de feina per exercir de mestresses de casa. A través de la novel·la, anirem veient com aquesta condició de servitud davant les estructures patriarcals que els imposa la família anirà tenint diferents conseqüències per a totes les dones de la família. Totes elles exerciran les seves pròpies rebel·lions de les formes que tinguin al seu abast, tot i que en la majoria de casos des de la impotència. La novel·la anirà presentant l'evolució dels personatges femenins des d'una posició d'obediència i silenci fins arribar a fer valer la seva veu davant d'aquestes injustícies quotidianes, però les seves victòries sempre tindran un valor relatiu i només a curt termini. Així doncs, assistirem a la batalla pel relat dins la família mateixa: mentre que la tieta de la Tambu, la Maiguru, opta per la submissió i l'obediència davant del seu marit, la seva filla, la Nyasha, es rebel·la molt més obertament i entra en un conflicte directe amb el seu pare. La novel·la confronta aquesta estratègia d'apaivagament subtil i de victòries soterrades i la guerra de desgast obert que proposa la Nyasha des del punt de vista de la Tambudzai, que intenta comprendre totes les postures del conflicte des de la seva ingenuïtat i sense acabar de prendre partit. Tanmateix, totes dues estratègies tenen les de perdre a mesura que la masculinitat fràgil del patriarca es vegi cada cop més acorralada per les seves pròpies contradiccions. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La Tambu és testimoni directe d'aquestes tensions, i els conflictes familiars es convertiran poc a poc en camp de batalla sobre el qual haurà de prendre decisions determinants per a la seva vida futura. Ella mateixa experimentarà el seu propi procés de creixement i presa de consciència a mesura que aquestes dinàmiques familiars la vagin afectant cada cop de més a prop. La protagonista ens anirà relatant les seves confusions i la seva pròpia negociació dels termes en les relacions familiars des del punt de vista del seu present adolescent, però en algunes ocasions també des de l'òptica de la Tambu adulta, que tot sovint s'escola a través de la narració per contrastar aquesta visió més innocent. És així que la protagonista anirà fent-se conscient de la doble opressió que pateix com a dona africana i ens anirà descrivint de primera mà en què consisteix l'estat de "neguit permanent" en què la submergeixen les estructures colonials. El desenllaç de la novel·la queda lleugerament obert i ens emplaça a la següent entrega de la trilogia, de forma que l'ambivalència de les decisions de la protagonista queda encara molt més palesa: d'una banda, la Tambu aconsegueix deixar enrere el món del seu oncle, per veure les conseqüències devastadores que això acaba tenint en el camí de rebel·lió de la seva cosina; d'altra banda, com si es tractés d'un conte de fades, el relat acaba amb l'advertència de la seva mare contra els perills de l'educació blanca. La Tambudzai s'endinsa en un nou món inhòspit amb una consciència molt més clara, possiblement, de les seves arrels. El seu futur se'ns retrata com a més incert que mai. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Sinopsi: </b>A Zimbabwe a finals dels anys seixanta, i després de la mort del seu germà gran, la Tambu, una adolescent de catorze anys, deixa els seus pares i germans per anar a viure amb els seus oncles, que li donen l'oportunitat d'estudiar en una escola missional per tal de poder fer prosperar la família en un futur. A través de les relacions de dependència i els conflictes que es comencen a establir entre la part de la família que ha quedat al món rural i la part de la família que s'ha occidentalitzat, la Tambu anirà prenent consciència de la seva situació com a dona africana dins del règim colonial establert pels blancs, i anirà observant com l'aparent unitat de la família es va desintegrant davant dels seus ulls. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>És un text molt colpidor i profund sobre la història colonial africana. Tot i que no entra en detalls sobre el context polític més ampli del país, la seva aposta per la història domèstica i quotidiana, especialment pel que fa a l'opressió que afecta les dones, és el gran punt fort de la proposta, des del moment que comença a traçar connexions molt clares entre la dominació patriarcal i la colonial. </div>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-30136230878916178302024-02-24T00:02:00.002+01:002024-02-24T00:02:00.161+01:00Esperant la primavera (2) <div style="text-align: justify;">A dos anys de la invasió d'Ucraïna per part de Rússia, l'hivern s'està fent molt llarg. Amb les notícies enterrades pels racons dels diaris, i Europa que no aixeca gaire la veu, només ens queda resistir-nos a acostumar-nos-hi. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><a href="https://www.larepublica.cat/minut-a-minut/la-ue-acorda-un-nou-paquet-de-sancions-contra-russia-pocs-dies-abans-del-segon-aniversari-de-linici-de-la-invasio/" target="_blank">https://www.larepublica.cat/minut-a-minut/la-ue-acorda-un-nou-paquet-de-sancions-contra-russia-pocs-dies-abans-del-segon-aniversari-de-linici-de-la-invasio/</a><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><a href="https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2377174-russia-i-ucraina-endureixen-l-intercanvi-d-atacs-amb-missils-i-drons.html" target="_blank">https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2377174-russia-i-ucraina-endureixen-l-intercanvi-d-atacs-amb-missils-i-drons.html</a><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><a href="https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2388051-ucraina-i-el-dilema-europeu.html" target="_blank">https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2388051-ucraina-i-el-dilema-europeu.html</a><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Montse Virgili entrevista, al programa <i>Les dones i els dies </i>de Catalunya Ràdio, tres dones ucraïneses que reflexionen sobre les seves experiències sota la guerra: </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><a href="https://www.ccma.cat/3cat/dones-a-ucraina-ja-no-tenim-por-ara-cal-tenir-esperanca/audio/1198690/" target="_blank">https://www.ccma.cat/3cat/dones-a-ucraina-ja-no-tenim-por-ara-cal-tenir-esperanca/audio/1198690/</a><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-78893986300067850842024-02-23T00:05:00.002+01:002024-02-23T01:06:28.933+01:00Purs homes (#520) <p><span style="font-family: courier;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-family: courier;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiDucWZxfPi0r_mcItmBPl98pFzsmutST_VkcaMQsYgcbwNgizdYQhcjd7CkRqclG2cUVA7_JfaGBD6dvpD-SLuxYdMHJL6KOYtH3m3M-6dJcGu4Wyxdm4_naw_bWsTx_KEEtwugafCEYfLJSeL9TEwJHkJLo_yy7w-KBjLxOMs3qeWKF16KB5IyXZlBls/s800/purs-homes.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="800" data-original-width="516" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiDucWZxfPi0r_mcItmBPl98pFzsmutST_VkcaMQsYgcbwNgizdYQhcjd7CkRqclG2cUVA7_JfaGBD6dvpD-SLuxYdMHJL6KOYtH3m3M-6dJcGu4Wyxdm4_naw_bWsTx_KEEtwugafCEYfLJSeL9TEwJHkJLo_yy7w-KBjLxOMs3qeWKF16KB5IyXZlBls/w258-h400/purs-homes.jpg" width="258" /></a></span></div><span style="font-family: courier;">A tothom se li'n fum el que expliques sobre la ceguesa del món. Si ets capaç de veure que tothom està encegat, és que tu creus que no n'estàs. Tu <i>hi veus</i>? N'estàs segur? Millor que miris això. </span><p></p><p style="text-align: justify;"><i>Purs homes </i>de l'autor senegalès Mohamed Mbougar Sarr es va publicar per primer cop l'any 2018, però la seva traducció al català no ens va arribar fins l'any passat, després de l'èxit mundial que va aconseguir l'autor amb la seva novel·la més recent, <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2022/11/la-memoria-mes-secreta-dels-homes.html" target="_blank">La memòria més secreta dels homes</a></i>, que li va valdre el premi Goncourt. <i>Purs homes </i>és una novel·la més breu i potser no tan complexa a simple vista, però un cop més demostra amb escreix el talent del seu autor per crear una prosa poètica apassionada i profunda al mateix temps, que dona pas a un argument perfectament construït, en què cap element es fa sobrer. Fins i tot amb més motiu en aquest cas, en una novel·la d'unes cent cinquanta pàgines que es llegeixen quasi d'una tirada i que es fan totalment impossibles de deixar en la seva aposta per una tensió sostinguda, en forma de <i>crescendo</i>, que s'acaba alliberant al desenllaç en un final impactant. </p><p style="text-align: justify;">La trama s'inicia quan el protagonista, un professor de literatura francesa a la Universitat de Dakar, s'assabenta de l'impacte d'un vídeo viral que corre per les xarxes i que tothom, aparentment, ja ha vist malgrat els esforços del govern per silenciar la notícia. El vídeo mostra un grup de persones que desenterren un cadàver d'un cementiri musulmà de la ciutat, acusant el difunt públicament d'un crim imperdonable contra la moral i la religió: l'homosexualitat. Al principi, el protagonista, Ndéné Gueye, reaccionarà com la majoria de la societat senegalesa del moment: amb indiferència i, fins i tot, disposat a normalitzar el fet. Tanmateix, la imatge començarà a obsessionar-lo i Gueye començarà a investigar sobre la identitat del difunt i els motius que poden portar una turba a cometre un acte semblant. A partir d'aquest punt començarà el seu propi malson: assenyalat pels alumnes i els membres de la facultat on treballa per haver gosat ensenyar la poesia de Paul Verlaine, el protagonista veurà com tot allò que creia ferm i estable a la seva vida, fins i tot la seva identitat, s'acaba diluint en la incertesa. </p><p style="text-align: justify;">La novel·la, per tant, ens va endinsant en un viatge obscè i esfereïdor cap a les conseqüències més devastadores de la intransigència cultural i religiosa: davant d'un esclat de violència pura, totalment gratuïta i aparentment sortida del no-res, assistirem a tot un seguit de racionalitzacions i arguments per part de diversos personatges que ens aniran oferint el retrat d'una societat convulsa, que exerceix la seva violència expulsant del seu si el cos impur, com si es tractés d'un boc expiatori, encara que la paradoxa sigui tan sols aparent. És així que el protagonista reconeixerà en les víctimes els "purs homes" en la seva absoluta innocència, receptors d'una violència atàvica i salvatge, i desposseïts de tot el que no sigui la seva intrínseca dignitat humana. A través del seu particular descens als inferns, Gueye descobrirà com la veritat de les acusacions és irrellevant en el moment que els cossos no heterosexuals quedin marcats a ulls de la societat: amb l'assenyalament públic n'hi haurà prou perquè algú sigui considerat culpable, i perquè els familiars i amics d'aquella persona quedin posats sota sospita immediatament, tan sols per contacte. </p><p style="text-align: justify;">Mbougar Sarr es presenta crític amb la seva pròpia cultura senegalesa, i la novel·la també rebat discursos integristes emergents avui dia, i que l'autor posa en boca del seu protagonista, que d'entrada es presenta condescendent i comprensiu amb els violents, i intenta actuar d'advocat del diable. D'una banda, l'argument que llegeix l'homosexualitat com un tret cultural importat a l'Àfrica des d'occident es desmunta rastrejant la presència de l'homosexualitat a l'Àfrica des de temps precolonials. D'altra banda, l'argument del relativisme cultural, que suspèn el judici perquè es nega a jutjar els valors d'una altra cultura, també queda fàcilment rebatut a través d'una apel·lació a l'empatia entre éssers humans i a la dignitat humana intrínseca en cada víctima innocent. En definitiva, una novel·la molt breu i molt recomanable, que descriu molt poèticament el camí del protagonista des d'una vida de comoditat i conformisme fins arribar a qüestionar la seva pròpia percepció de si mateix, fins i tot els aspectes de la seva pròpia identitat en què creia més fermament.</p><p style="text-align: justify;"><b>Sinopsi: </b>Després de veure un vídeo viral en què una turba de fanàtics desenterren el cos d'un homosexual de la seva tomba en un cementiri, el professor de literatura Ndéné Gueye començarà a qüestionar-se el problema de l'homofòbia al seu país. A mesura que s'endinsi en una recerca de la identitat del difunt, les seves certeses passades aniran fent-se cada cop més fràgils, i haurà de començar a sospesar quins riscos està disposat a assumir en el seu camí cap al coneixement. </p><p style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>És una novel·la molt ben escrita i travada, que va revelant la seva direcció especialment com més s'apropa al final. Potser no és tan complexa ni, al meu parer, tan reeixida com <i>La memòria més secreta dels homes</i>, però en si mateixa és una novel·la excel·lent, i això ja és dir molt. </p>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-74299624627565737852024-02-21T00:14:00.003+01:002024-02-21T00:14:56.228+01:00Frankenstein a Bagdad (#519) <span style="font-family: courier;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhSiDIMSjyc3r5kSa-eb4EoOqDS9o-5NWcuh54cPPbNDunZ2YshmM0R1cs4r4-mWpFhZyUJAOmUtD3DaNoq-1RxQHxcHBmPPc_oeUyPbsHYh4m7fbP49SFa9LclXsX4Wttk07GjGlpJCOP5LoYkff7nILOViQRyeTvFtPhs-X6X0YkSF2xVZLiLyctFErY/s700/Frankenstein_a_Bagdad.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="700" data-original-width="437" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhSiDIMSjyc3r5kSa-eb4EoOqDS9o-5NWcuh54cPPbNDunZ2YshmM0R1cs4r4-mWpFhZyUJAOmUtD3DaNoq-1RxQHxcHBmPPc_oeUyPbsHYh4m7fbP49SFa9LclXsX4Wttk07GjGlpJCOP5LoYkff7nILOViQRyeTvFtPhs-X6X0YkSF2xVZLiLyctFErY/w250-h400/Frankenstein_a_Bagdad.jpg" width="250" /></a></div>- Volia lliurar-lo al metge forense, era un cadàver sencer que havien abandonat al mig del carrer i a qui havien tractat com si fos escòria. És un ésser humà, una persona, m'enteneu? </span><div><span style="font-family: courier;">- El cadàver no estava sencer, tu el vas completar. </span></div><div><span style="font-family: courier;">- Jo el vaig completar perquè no es convertís en escòria, perquè fos respectat com la resta de cadàvers i tingués un enterrament digne. </span></div><div><br /></div><div style="text-align: justify;"><i>Frankenstein a Bagdad </i>és una novel·la de l'autor iraquià Ahmed Saadawi que es va publicar per primer cop el 2013. Com el títol mateix indica, és una reescriptura del mite de Frankenstein de Mary Shelley, però aquest cop situat en el marc de la guerra de l'Iraq, després de la invasió americana i la deposició del govern de Saddam Hussein el 2003. Aquests són uns anys de caos i de terror a tot el país, i la ciutat de Bagdad es troba sota l'amenaça contínua d'atacs amb bomba per part dels insurgents que lluiten contra el nou govern imposat pels Estats Units, mentre que la violència entre faccions sunnites i xiïtes experimenta una nova escalada. Els habitants que no han fugit de la ciutat han de sobreviure com poden entre les ruïnes de les seves cases. A la zona de Batawin, l'antic barri jueu de la ciutat ple d'edificis històrics mig derruïts, un drapaire alcoholitzat anomenat Hadi inicia la tasca esfereïdora de reconstruir un cadàver sencer a partir de fragments de cossos que va rescatant pels carrers després de les explosions. Quan un dia, sobtadament, el cadàver pren vida i escapa de casa del seu creador, s'inicia una onada de brutals assassinats a la ciutat que una comissió secreta del govern, el Departament de Seguiment i Persecució, i el periodista d'un diari local s'encarregaran d'investigar. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">A partir d'aquesta premissa, el text dialoga amb les idees de l'original per acabar oferint-ne una versió de malson passada pels horrors de la guerra. Si a la novel·la de Shelley la voluntat de crear el monstre sorgeix del somni delirant d'un científic amb aires de grandesa, obsedit per generar vida, aquí el moviment en realitat és el contrari, i obeeix a una lògica incontestable de compassió i reparació del dolor: la formació de la criatura deriva d'un gest de pietat, en intentar tornar a restaurar la infinitat de cossos esmicolats que poblen la ciutat i que, en no ser identificats, tampoc no poden ser honorats com cal. De la mateixa manera, la missió del monstre és molt més ambiciosa aquí, al meu parer, que a l'original: si la criatura de Shelley s'embrancava en una guerra d'egos amb el seu creador, posant sobre la taula inquietuds existencials pròpies d'una tradició occidental; el monstre imaginat per Saadawi es considera a si mateix un instrument del destí, d'una força superior a ell, i es proposa aconseguir el repòs etern de totes les persones que el composen venjant tots aquells que els van fer mal en vida. El monstre es veu immers, així doncs, en una espiral de revenges cícliques que amenaça amb no trobar final, a mesura que es veu obligat a substituir les parts del seu cos que es van deteriorant amb fragments de nous cossos malcontents. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">D'aquesta forma, la missió del monstre i la seva presència inquietant a la ciutat respon, més aviat, a la consciència d'un dolor col·lectiu, que no fa altra cosa que aprofundir-se a mesura que la violència només pot ser resposta amb més violència. Lluny de qüestionar la seva pròpia existència, el monstre bagdadí emprèn la seva missió amb una determinació i una retòrica que evoca els discursos de l'integrisme islàmic, mentre que en un altre punt de la novel·la un personatge identificarà els americans com a autèntica mà negra rere els crims. És així que el text es va bastint a través de múltiples imatges, ressons i evocacions, i esdevé realment colpidor precisament perquè la seva aposta per la fantasia i el realisme màgic ens porta a la realitat més cruel i descarnada, tal com l'hem vist als informatius a través d'aquests anys. És així que la imatge fosca del monstre contrasta amb la figura protectora del Sant Jordi que presideix el destí i el dolor de l'anciana senyora Elixva, com en un negatiu fotogràfic, mentre que les costures que recomponen el seu cos evoquen les seqüeles de les tortures dels sospitosos a mans de la policia política. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Altres imatges són fins i tot encara més recurrents al llarg del text, com per exemple l'equilibri precari que es construeix entre aquesta noció de la predestinació i el caos absolut que es desferma a les vides dels protagonistes. Saadawi demostra un domini de la narració impecable a l'hora de fer encaixar els mínims detalls dins d'una trama que no deixa ni un cap solt a l'atzar, fins a arribar a un desenllaç totalment rodó. A través de les vicissituds angoixoses de la gent corrent que pobla la novel·la, Saadawi ens revela com el caos colonitza l'experiència de la guerra fins al més mínim detall, i fins i tot el moment metatextual en què es revela la mà de l'autor acaba apuntant al fet que el destí no es res més que un relat travat a posteriori sobre tot aquest cúmul d'absurds. L'altra imatge que esdevé autènticament omnipresent dins del text és la del desmembrament, que afecta no sols els cadàvers de les víctimes de les explosions que donen sentit a l'existència de la criatura, sinó que reflecteix també el desmembrament de la ciutat mateixa i les famílies que l'habiten, així com de la novel·la mateixa, que es construeix a partir de petits quadres de la vida quotidiana d'una sèrie de personatges molt ben dibuixats que, a moments, es llegeixen quasi com a microrelats. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El text també actua de denúncia de tots aquells personatges que fan gala de la manca d'escrúpols a l'hora d'enriquir-se a costa del patiment dels altres, com passa amb un agent immobiliari que es dedica adquirir els immobles de les famílies que es veuen obligades a abandonar la ciutat, o l'editor en cap de la revista per a la qual treballa un dels protagonistes, que tempta el jove redactor amb un succedani de l'estil de vida americà que no podrà arribar a realitzar mai. En aquesta tensió entre la vida imaginada i la colpidora precarietat de la realitat més dolorosa, el relat ens va portant per escenaris de malson fins arribar a revelacions que tenen a veure no tant amb la vida material sinó amb la dimensió moral de la nostra existència. La nostra presència a la vida dels altres, per bé o per malament, desencadena conseqüències que difícilment podem arribar a controlar: el marge de reacció davant d'aquests efectes inesperats i el precari control de danys que podem exercir queden reivindicats per l'autor com a part bàsica de la nostra humanitat. És una novel·la que es gaudeix principalment pels detalls, per la humanitat incontestable dels seus personatges i per l'habilitat amb què l'argument està construït fins al més mínim detall. Una lectura que es fa molt difícil d'explicar sense descobrir detalls de la trama, però que és una molt bona recomanació. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Sinopsi: </b>El 2005 la ciutat de Bagdad viu l'escalada més dura de violència des de la invasió americana de l'Iraq dos anys abans. Assolats per les contínues explosions, els habitants del casc històric de Batawin intenten tirar endavant amb la seva vida quotidiana aferrant-se a les rutines i les tradicions de les seves vides. Tanmateix, quan el drapaire Hadi doni vida accidentalment a un cos que reconstruïa amb trossos de cadàvers mutilats per les bombes, la ciutat es veurà assolada per una onada de crims misteriosos que semblen seguir un patró ocult de justícia divina. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>És una novel·la molt colpidora a l'hora de retratar la guerra en tota la seva brutalitat, però la seva aposta pel realisme màgic i la metatextualitat li donen una profunditat insospitada a l'hora d'explorar metàfores i imatges recurrents. </div>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-60223648218188912372024-02-17T00:06:00.002+01:002024-02-17T00:10:45.343+01:00L'home que feia por a Putin <p style="text-align: justify;">El règim rus ha reconegut obertament la seva por i l'ha consumada en el cos d'Aleksei Navalni. </p><p style="text-align: justify;"><a href="https://www.naciodigital.cat/noticia/268848/mor-a-preso-aleksei-navalni-el-principal-opositor-de-vladimir-putin" target="_blank">https://www.naciodigital.cat/noticia/268848/mor-a-preso-aleksei-navalni-el-principal-opositor-de-vladimir-putin</a></p><p><a href="https://www.ccma.cat/324/mor-alexei-navani-lopositor-rus-aillat-en-una-preso-de-lartic/noticia/3276953/" target="_blank">https://www.ccma.cat/324/mor-alexei-navani-lopositor-rus-aillat-en-una-preso-de-lartic/noticia/3276953/</a><br /></p><p><a href="https://www.reuters.com/world/europe/jailed-russian-opposition-leader-navalny-dead-prison-service-2024-02-16/" target="_blank">https://www.reuters.com/world/europe/jailed-russian-opposition-leader-navalny-dead-prison-service-2024-02-16/</a></p><p><a href="https://www.theguardian.com/commentisfree/2024/feb/16/alexei-navalny-vladimir-putin-dead-kremlin-russia" target="_blank">https://www.theguardian.com/commentisfree/2024/feb/16/alexei-navalny-vladimir-putin-dead-kremlin-russia</a><br /></p><p><br /></p><p><a href="https://www.reuters.com/world/europe/jailed-russian-opposition-leader-navalny-dead-prison-service-2024-02-16/" target="_blank"></a></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiu172A4MXHXQbNFstU86oHNx3WdhFSzhhgJIevc-U30qi5gakSbeDp4tTPDe0ORXU6S7WMOcU1FjC8DxfS3ilckZmhRkxEQBcT3Ia4RUtB1qELVbwj5ksLhTj5Yj6EGGNpOTi-fm0fG0UMBWfALuaeoC_FMK03Q3f0xZWMyXvrD-EtloyiJMzQ5sEgeog/s753/pexels-jherson-moreno-6308752.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="753" data-original-width="565" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiu172A4MXHXQbNFstU86oHNx3WdhFSzhhgJIevc-U30qi5gakSbeDp4tTPDe0ORXU6S7WMOcU1FjC8DxfS3ilckZmhRkxEQBcT3Ia4RUtB1qELVbwj5ksLhTj5Yj6EGGNpOTi-fm0fG0UMBWfALuaeoC_FMK03Q3f0xZWMyXvrD-EtloyiJMzQ5sEgeog/w300-h400/pexels-jherson-moreno-6308752.jpg" width="300" /></a></div><br /><p></p>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-38990535828315768522024-02-16T00:02:00.004+01:002024-02-17T20:55:47.153+01:00Fragments de L'onada a la ment<p style="text-align: justify;">Només una petita selecció de fragments de la col·lecció d'assajos <i>L'onada a la ment</i> d'Ursula K. Le Guin, publicada per Raig Verd i amb excel·lent traducció d'Elena Ordeig. </p><p style="text-align: justify;"></p><ul><li>Ursula K. Le Guin, <i>L'onada a la ment.</i> Barcelona: Raig Verd, 2022. Traducció d'Elena Ordeig. </li></ul><p></p><p style="text-align: justify;"><br /></p><p style="text-align: justify;"><i>Ernest Hemingway hauria preferit morir que fer-se vell. I ho va fer. Es va fotre un tret. Una frase curta. Qualsevol cosa abans que una de llarga, que una cadena perpètua. La pena de mort és curta i molt, molt masculina. La cadena perpètua no ho és. És llarguíssima i és plena de sintaxi i de subordinades i de referències enrevessades i d'envelliment. I això ens porta a l'autèntica prova que demostra que soc un desastre a l'hora de ser home: ni tan sols soc jove. Just quan per fi van començar a inventar les dones, em vaig començar a fer gran. I ho vaig continuar fent. Descaradament. M'he permès envellir i no he fet res al respecte, ni amb una arma ni amb res. </i>(20) </p><p style="text-align: justify;"><i>No sabia prou francès per llegir </i>Cyrano, <i>però això no em va impedir pas fer-ho. Va ser llavors que vaig saber que es pot llegir en una llengua que no coneixes si te l'estimes prou. </i>(41) </p><p style="text-align: justify;"><i>Aquesta felicitat no es pot vendre. No es pot "privatitzar", no es pot convertir en un altre privilegi per als privilegiats. Una biblioteca pública és un bé públic. I no podem posar en joc aquesta llibertat. Ha d'estar disponible per a qualsevol persona que la necessiti, que vol dir tothom, per a quan la necessiti, que vol dir sempre. </i>(42) </p><p style="text-align: justify;"><i>Diria que és un error pensar que la història es limita a avançar. L'estructura rítmica de la narrativa és alhora un viatge i una arquitectura. Les grans novel·les ens ofereixen no sols una sèrie de fets, sinó un </i>lloc<i>, un paisatge de la imaginació que podem habitar i al qual podem tornar. Això resulta encara més evident en l'"univers secundari" de la fantasia, en el qual no només l'acció, sinó també l'escenari, són explícitament inventats per l'autor. Partint de la simplicitat irreductible del compàs trocaic de l'accent/desaccent, Tolkien construeix un patró rítmic inesgotablement complex i estable en l'espai i el temps imaginats. El formidable paisatge de la Terra Mitjana, l'univers psicològic i moral d'</i>El Senyor dels Anells<i>, es construeix mitjançant la repetició, la semirepetició, el suggeriment, el presagi, el record, l'eco i la inversió. A través d'això, la història avança a pas ferm i humà. Un viatge d'anada i tornada. </i>(141-142) </p><p style="text-align: justify;"><i>Les dones tenen un interès especial a mantenir vives les funcions orals de la literatura, ja que la misogínia vol que les dones guardin silenci, i els crítics i els acadèmics misògins no volen sentir la veu de la dona en la literatura, en cap sentit de la paraula. Hi ha proves fefaents que quan les dones parlen més del trenta per cent del temps, els homes perceben que dominen la conversa; doncs bé, de la mateixa manera, si, per exemple, dues dones seguides obtenen un dels grans premis literaris anuals, les veus masculines comencen a parlar de càbales feministes, del que és políticament correcte i de la decadència de la imparcialitat dels criteris. La regla del trenta per cent és molt potent. Si més d'una dona de cada quatre o cinc guanyés el Pulitzer, el PEN/Faulkner, el Booker; si més d'una dona de cada deu guanyés el Premi Nobel de Literatura; l'escàndol masculí que provocaria podria acabar devaluant i potser fins i tot posant-li fi al premi. Pel que sembla, els homes del món de les lletres només poden competir entre ells. Si se'ls posa en igualtat de condicions amb les dones, es posen histèrics. Només han de fer sentir la seva veu el setanta per cent de les vegades. </i>(158) </p><p style="text-align: justify;"><i>La interpretació oral és irreproduïble. Té lloc en un temps i un lloc diferenciats: el temps cíclic, el temps ritual o el temps sagrat. El temps cíclic és el batec del cor, el temps del cicle corporal; el temps lunar, estacional, anual: el temps recurrent, el temps musical, el temps de la dansa, el temps rítmic. Un esdeveniment no es produeix dues vegades, però la recurrència regular és l'essència del temps cíclic. La primavera d'enguany no és la primavera de l'any passat, però la primavera torna sempre. Un ritu es torna a produir, cada any, a la mateixa hora, de la mateixa manera. Una història s'explica una vegada i una altra i, no obstant això, cada nova narració és un esdeveniment nou. </i>(253) </p><p style="text-align: justify;"><i>Al mercat, la paraula </i>creativitat <i>ha arribat a fer referència a la generació d'idees aplicables a estratègies pràctiques per obtenir més beneficis econòmics. Aquesta reducció fa tant de temps que dura que la paraula </i>creatiu <i>no pot caure més baix. Jo ja no la faig servir: la cedeixo als capitalistes i als acadèmics perquè n'abusin tant com vulguin. Però no es poden quedar amb la </i>imaginació. (260) </p><p style="text-align: justify;"><i>Fa quaranta anys que els crítics i els acadèmics intenten sepultar l'obra de ficció imaginativa més important en anglès. La ignoren, la tracten amb condescendència i li donen l'esquena en grans grups, perquè li tenen por. Els fan por els dracs. Tenen </i>smaugofòbia<i>. Clamen: "Oh, aquests orcs horribles"; i es posen a belar com xais darrere el ramat d'Edmund Wilson. Saben que si reconeixen Tolkien hauran d'admetre que la fantasia pot ser literatura; i que, per tant, hauran de redefinir el que és la literatura. I són massa mandrosos per fer-ho. </i>(329) </p><p style="text-align: justify;"><i>Tot comença amb l'experiència. La invenció és una recombinació. Només podem treballar amb el que tenim. En la ment humana hi ha monstres i leviatans i quimeres; són fets psíquics. Els dracs són una de les veritats sobre nosaltres. A les persones que neguen l'existència dels dracs, sovint els mateixos dracs se les acaben menjant. Des de dins. </i>(332) </p><p style="text-align: justify;"><i>La gent que escriu en els cobertes dels llibres descriuen obsessivament la fantasia com "una batalla entre el bé i el mal". Aquesta expressió descriu la fantasia seriosa només en el sentit de les paraules de Soljenitsin: "La línia entre el bé i el mal passa pel cor mateix de cada ésser humà". En la fantasia seriosa, l'autèntica batalla és moral i interna. Hem conegut l'enemic, com deia Pogo, i som nosaltres. Per fer el bé, els herois han de saber o aprendre que l'"eix del mal" es troba dins seu. </i>(338) </p><p style="text-align: justify;"><i>La prosa i la poesia - totes les arts, la música i la dansa - sorgeixen i es mouen amb els ritmes profunds del nostre cos, del nostre ésser; i del cos i de l'ésser del món. Els físics llegeixen l'univers com una gran gamma de vibracions, de ritmes. L'art segueix i expressa aquests ritmes. Una vegada agafem el compàs, el compàs adequat, les nostres idees i les nostres paraules ballen al seu ritme, ballen el ball rodó al qual tothom es pot unir. I llavors soc tu, i les barreres cauen. Durant una estona. </i>(347) </p><p style="text-align: justify;"><br /></p><table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjj-1ys5yuTcFfVOH93c1uoEv1Kl6ef4zi6kIC0DJBtd_TBFwxyI-D4tbpKbl_QELaqDnj9CyLbRQYw7xThL3yJZNUgxLammwECCwTNrtc27y90zzGsTJ9-8wH7gESCKQtBeA97yWX0jgZgBwPDfKpD0Pe5FFuDeOUAolAhr1c5ST4WYZH-0yg_wJmem8k/s800/Tsunami_by_hokusai_19th_century.jpg" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="538" data-original-width="800" height="430" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjj-1ys5yuTcFfVOH93c1uoEv1Kl6ef4zi6kIC0DJBtd_TBFwxyI-D4tbpKbl_QELaqDnj9CyLbRQYw7xThL3yJZNUgxLammwECCwTNrtc27y90zzGsTJ9-8wH7gESCKQtBeA97yWX0jgZgBwPDfKpD0Pe5FFuDeOUAolAhr1c5ST4WYZH-0yg_wJmem8k/w640-h430/Tsunami_by_hokusai_19th_century.jpg" width="640" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><i>La gran onada de Kanagawa </i>de Katsushika Hokusai (1831)</td></tr></tbody></table>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-108389100697950152024-02-15T00:04:00.013+01:002024-02-16T00:04:44.952+01:00L'onada a la ment (#518) <p><span style="font-family: courier;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-family: courier;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhUrPAUK_UbkUBuG4v1pWEaOS1nY_cYGpX6X9sYJEM4nvu7snCYlhhGHiJQtcwmasJwrH_3noqzw7CrWE7Av5MZP2jDBrrCZMKFBmRnzl4xuqR7W_dZ9SGND87eaoc-l6ZMwQZVxxPscrH1GyJ-wSKYy6jx74Bg5fBU6oQQ3nJ6qgby2e8rahUVcfrwevQ/s800/ONADA.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="800" data-original-width="475" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhUrPAUK_UbkUBuG4v1pWEaOS1nY_cYGpX6X9sYJEM4nvu7snCYlhhGHiJQtcwmasJwrH_3noqzw7CrWE7Av5MZP2jDBrrCZMKFBmRnzl4xuqR7W_dZ9SGND87eaoc-l6ZMwQZVxxPscrH1GyJ-wSKYy6jx74Bg5fBU6oQQ3nJ6qgby2e8rahUVcfrwevQ/w238-h400/ONADA.jpg" width="238" /></a></span></div><span style="font-family: courier;">Tot comença amb l'experiència. La invenció és una recombinació. Només podem treballar amb el que tenim. En la ment humana hi ha monstres i leviatans i quimeres; són fets psíquics. Els dracs són una de les veritats sobre nosaltres. A les persones que neguen l'existència dels dracs, sovint els mateixos dracs se les acaben menjant. Des de dins. </span><p></p><p style="text-align: justify;">Aquesta col·lecció d'assajos de l'autora estatunidenca Ursula K. Le Guin (1929-2018) es va publicar per primer cop el 2004, i va suposar una revelació sobre el procés creatiu de l'autora, les seves opinions sobre la identitat i la tasca dels escriptors, les seves lectures de clàssics de la literatura en anglès i les idees que alimenten temàticament la seva obra, el paper de les dones tant dins la societat com en el món artístic i literari, i també sobre la literatura de gènere i la seva relació sempre esquiva amb el mercat més generalista de la ficció literària. El recull és revelador perquè no tan sols parla de tots aquests temes per separat, sinó que va creant connexions entre els uns i els altres, com fils conductors que tracen una línia constant d'inquietuds i preocupacions. Així doncs, el primer assaig del llibre ens presenta el particular autoretrat de Le Guin com a home frustrat: en un món on les dones no hi tenen cabuda, i que, per tant, esborra qualsevol marcador de gènere, però a la vegada penalitza les dones per no ser prou joves, o submises, o desitjables segons els estàndards marcats pel món masculí. Le Guin es va formar com a escriptora durant els anys quaranta i cinquanta, quan aquestes determinacions eren més que presents en la vida pública als Estats Units, i una dona que es definia com a autora i com a intel·lectual era un fenomen molt més anòmal del que ens resulta avui dia. </p><p style="text-align: justify;">Tanmateix, la distància que falta per recórrer encara és abassegadora avui dia: en un assaig sobre premis literaris, Le Guin s'aventura a suposar què passaria si aquests esdevinguessin totalment paritaris. L'autora analitza les estadístiques dels premis més prestigiosos durant el segle vint, i se n'adona de quelcom que és evident per si mateix: que, fins i tot després que els jurats hagin admès tàcitament que les dones hi són sotarepresentades, les ràtios de premiats homes i dones continuen sent invariablement estables, també a partir de la segona meitat del segle vint. Per exemple, el Premi Nobel continua amb una proporció d'una dona per cada deu premiats, mentre que Le Guin, en un atac de realisme, considera una paritat ideal en la xifra d'una dona de cada tres premiats, és a dir, dos a un, que només s'acompleix en el cas del Booker. Així doncs, l'anàlisi de Le Guin va revelant un patró constant d'arraconament de les veus que no són tradicionalment normatives: tota presència que no sigui masculina, heterosexual, blanca, jove, potent i dominant es jutjarà com fora-norma i, per tant, com a irrellevant, o massa perifèrica com per atraure a un públic general. </p><p style="text-align: justify;">La reflexió, així doncs, té un mateix cor temàtic al llarg de tot el text, però aquest nucli comú queda explorat des de múltiples perspectives, a través d'elements tan anecdòtics com el fetitxisme del peu femení, per exemple, o les expectatives que tenen tant professors com alumnes en els tallers d'escriptura, fins a temes molt més generals com la veu de les víctimes de la colonització als Estats Units, que Le Guin va conèixer de primera mà a través dels estudis antropològics dels seus pares, o el seu propi interès professional en la narrativa de gènere per oposició a la narrativa de caire més generalista. En la seva anàlisi, Le Guin troba una connexió indestriable entre els gèneres menors i les cadències de l'oralitat, que tradicionalment connecten l'individu a una comunitat social, però que són pràctiques que avui dia queden relegades a un segon pla pel món més canònic i ortodox de l'escriptura. El que Le Guin revela d'aquestes narratives menors, en particular la fantasia i la ciència-ficció que ella practicava, és que són percebudes com a menors o simplistes o infantils precisament perquè són formulaiques: ens lliguen a unes determinades expectatives del que serà la narració i, com fan els poemes èpics o els contes de fades populars, ens situen, com ho faria un mapa, a través de repeticions, emmirallaments i reversions dels mateixos fets coneguts. </p><p style="text-align: justify;">Això no vol dir que necessàriament hagin de ser gèneres menors. Le Guin els reivindica com a autèntic producte de la imaginació, que arrela en l'experiència real, però no intenta reproduir-la mecànicament, sinó més aviat transfigurar-la i atorgar-li significats no sempre obvis en el pla de l'experiència quotidiana. De la mateixa forma, si bé la narrativa de gènere no mostra el grau de profunditat psicològica que la ficció literària atorga als seus personatges, el que sí fa és posar les seves actituds i comportaments sobre un marc més ampli de valors morals i expectatives socials transmesos culturalment. Tant si els valida com si els qüestiona, aquest tipus de narrativa ens posa en la necessitat de reconèixer en el text els nostres propis dilemes i inquietuds. Així és com aquesta tensió entre oralitat i escriptura esdevé un autèntic fil conductor per al text, que ens desafia a trobar el ritme corporal de l'existència, que també es reflecteix en l'art. Per a Le Guin, l'escriptura sorgeix d'una connexió profunda amb el ritme de les coses, tal com passa amb la dansa o la música, i són autors tan aparentment dispars com Tolkien o Virginia Woolf que acaben revelant aquesta connexió intrínseca amb els batecs de la narració, i la música subjacent de la prosa escrita. </p><p style="text-align: justify;">Així doncs, en dos assajos que esdevenen el centre del llibre, "El ritme accentual en la poesia i la prosa" i "El patró rítmic d'<i>El Senyor dels Anells</i>", Le Guin es dedica a analitzar el patró rítmic de diversos textos en prosa de la llengua anglesa i en revela regularitats i diferències sorprenents. És cert que l'anàlisi pot resultar una mica obscura si no es tenen coneixements de llengua anglesa: el patró que analitza Le Guin es basa en la combinació de síl·labes tòniques, que marquen un temps determinat dins la línia, i síl·labes àtones, que tendeixen a comprimir-se en la pronúncia i que, per aquest motiu, no poden ser massa nombroses. És un fenomen que no és tan marcat en les llengües romàniques, en què les durades de les síl·labes tendeixen a ser més uniformes. Aquestes combinacions creen una musicalitat característica que es pot utilitzar amb diverses finalitats estètiques dins del text. Per exemple, hi ha un moment en un dels assajos en què Le Guin compara una prosa més sincopada i vivaç a <i>Orgull i prejudici</i> de Jane Austen, una obra optimista i de joventut, amb una cadència més pausada en una obra de maduresa molt més introspectiva de la mateixa autora, com és <i>Persuasió</i>. </p><p style="text-align: justify;">Per tots aquests motius és més que recomanable, tant si us interessen els estudis literaris com els de gènere. Le Guin revela, amb la seva prosa senzilla i els seus constants tocs d'humor i jocs de paraules, la seva anàlisi sempre clarivident de la realitat cultural i social del seu temps, tant pel que fa al rol de les dones dins la literatura com pel que fa als debats literaris que sorgeixen de la compartimentació del mercat en etiquetes predefinides. L'autora denuncia els tics del capitalisme de mercat que afecten el món cultural, i reivindica la bona literatura al marge de totes aquestes categoritzacions sobreimposades. El seu interès pel taoisme traspua durant bona part de la reflexió, amb el seu accent en les dualitats i tensions latents en la natura, que s'acaben reflectint en totes les àrees de l'existència humana. Presentada per Raig Verd amb una traducció excel·lent d'Elena Ordeig, és un llibre que val molt la pena de llegir. </p><p style="text-align: justify;"><b>Continguts: </b><i>L'onada a la ment </i>recull un conjunt d'assajos breus de l'autora estatunidenca Ursula K. Le Guin, la majoria xerrades, conferències o articles breus que li demanaven per a antologies o altres volums d'assajos. El 2004 els revisa per publicar-los en un únic volum, que després de tants anys ha arribat al públic català. Els assajos es divideixen en quatre blocs principals: "Afers personals", que se centra en aspectes autobiogràfics; "Lectures", en què Le Guin analitza autors i lectures que han estat influents per a ella a través de la seva carrera literària, i també reflexiona sobre el fet de llegir; "Debats i opinions", en què Le Guin fa les seves aportacions a debats més generals en el panorama literari del seu moment; i, finalment, "Sobre l'escriptura", en què l'autora posa llum sobre el seu procés de creació literària, aconsella els escriptors novells que van als tallers d'escriptura, i reflexiona sobre les experiències relacionades amb la imaginació i la creativitat. </p><p style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>És un text revelador, que ajuda a comprendre el caràcter de l'autora amb més profunditat i que entra en un diàleg força interessant amb les seves obres de ficció. Especialment m'ha agradat la seva anàlisi d'alguns clàssics de la llengua anglesa, i les connexions inesperades que Le Guin va establint entre ells. </p><p style="text-align: justify;">Podeu llegir-ne uns fragments <a href="https://noemitrave.blogspot.com/2024/02/fragments-de-lonada-la-ment.html" target="_blank">aquí</a>. </p>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-49126217692402531322024-02-09T00:09:00.001+01:002024-02-09T00:09:32.575+01:00Feliçment, jo sóc una dona (#517) <span style="font-family: courier;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhPY8iipuoijcnn6KVgHLJwPdIZ-JCYdjm0yb8zSbUe1GvyqqxXx5ViYyuh2ynnTwqaayr8EyLUUAlG9g74gEfBPJbymrcFxE3DJPg2XSHRgSEr2G9Kua-5heTi9FTOwykAbxM9_sb7-KI-hc0f8u0mhD4rfyWg-qDt63sGXAQZ3mU9mVYHFEQeSDdph_s/s800/Feli%C3%A7ment_Capmany.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="800" data-original-width="520" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhPY8iipuoijcnn6KVgHLJwPdIZ-JCYdjm0yb8zSbUe1GvyqqxXx5ViYyuh2ynnTwqaayr8EyLUUAlG9g74gEfBPJbymrcFxE3DJPg2XSHRgSEr2G9Kua-5heTi9FTOwykAbxM9_sb7-KI-hc0f8u0mhD4rfyWg-qDt63sGXAQZ3mU9mVYHFEQeSDdph_s/w260-h400/Feli%C3%A7ment_Capmany.jpg" width="260" /></a></div>A casa l'àvia hi havia un àlbum familiar i a mi m'agradava mirar-lo. I m'agradava imaginar-me, seguint la pauta marcada per les posades de llarg i les bodes, un àlbum meu, en el qual hi hauria la meva mare, l'àvia fugitiva també i l'avi Milà i la Paula. La resta l'hauria d'inventar. Hi hauria de tot: pagesos sense terra, servents rebels sacrificats, i gent que havia après a obeir i a estafar per sobreviure. </span><div><br /></div><div style="text-align: justify;">Aquesta novel·la de Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) es va publicar el 1969, quan l'autora ja era una escriptora consagrada en el panorama literari català, i les inquietuds del feminisme de segona onada començaven a quallar com a discurs emergent en la vida cultural catalana. Capmany fa una crònica de la primera meitat del segle vint a Barcelona, des del punt de vista d'una protagonista, la Carola Milà, que es caracteritza per ser principalment una supervivent. La seva condició de dona i de subalterna serà el que caracteritzarà totes les seves decisions i fugides endavant, i en aquest sentit és un relat que gira al voltant, principalment, dels conflictes de gènere i de classe. El relat es va desenvolupant a través de la tensió entre el seu anhel de llibertat i l'obligació que se li imposa de conformar-se al que s'espera d'ella en cada moment de la seva vida, de forma que, amb una flexibilitat quasi proteica, la Carola anirà canviant de forma i d'identitat a mesura que hagi d'anar adaptant-se a noves situacions, sempre en un equilibri molt precari entre les seves decisions conscients i les circumstàncies de l'entorn que condicionen el seu marge d'acció. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Nascuda amb el tombant del segle vint, i filla il·legítima d'un hereu de casa burgesa, la Carola creix sota l'autoritat sinistra del seu avi, informador de l'amo, després de la fugida de la seva mare. Ens trobem en l'època del pistolerisme, i els industrials de la ciutat es defensen dels agitadors sindicals amb totes les armes que tenen al seu abast. El relat s'inicia com si es tractés d'un drama costumista, però Capmany de seguida deixa clar, de fet ben bé des del pròleg del relat abans de començar, que ens trobem davant d'una novel·la d'aventures, i que, a més, és la pròpia protagonista la que explica la seva narració en primera persona. Així doncs, a cada nova fugida la Carola assumirà una nova identitat i s'adaptarà a un nou estadi del seu aprenentatge, que significarà, finalment, també una cursa d'ascens social. Però per arribar a la fortuna i l'estabilitat d'una família burgesa, haurà de passar primer per certs traumes educatius que forjaran el seu caràcter, i que aniran mostrant la seva capacitat d'adaptar-se a noves situacions: primer, en un internat de monges com a alumna becada; més tard, com a protegida d'una filantropa adinerada, Paquita Reinal, que encarna els valors d'un feminisme conservador que acaben fent-se desagradosos sobre la pàgina pel despotisme aparentment benevolent amb què s'imposen. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Serà a través d'aquestes aventures educatives que descobrirem, també, els riscos a què s'exposa: un pas en fals pot significar perdre-ho tot en qualsevol moment. L'episodi de les monges és significatiu, en aquest sentit, em penso. La Carola no és expulsada del paradís de les nenes riques per rebel o inadaptada, com podríem esperar per exemple d'un drama social, sinó més aviat per adaptar-s'hi massa bé. I el pecat més durament penat en aquesta societat que ens descriu la novel·la és sortir del camí marcat o demostrar el mínim residu d'individualitat. La seva etapa educativa amb la senyora Reinal ens mostra el creixement de la protagonista en aquesta direcció: la Carola fa un treball de mimesi tan exhaustiu i aprofundit que fins i tot acaba interioritzant el discurs de la seva patrona com a propi. La seva fugida en aquest cas, però, ja serà autènticament lliure, i una escapada en tota regla d'un altre món opressiu. Quan finalment aconsegueixi deixar la senyora Reinal i buscar-se la vida com a prostituta, haurà de jugar bé les seves cartes per poder ser de les poques privilegiades que acabin col·locades com a amant estable; ara bé, la Carola sempre ho arrisca tot a la carta més alta, i la jugada li sortirà millor fins i tot del que podria haver suposat. A través d'aquest viatge per tots els estrats de la societat barcelonina, la Carola haurà d'anar avaluant la seva condició de dona i les expectatives socials que se'n deriven, a mesura que es vagi adonant que cadascuna de les seves posicions socials anirà lligada a una actitud de submissió i obediència que els altres esperen d'ella com un fet donat. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">De fet, la novel·la no sols brilla per la veu desenfadada i sempre lúcida de la seva protagonista, sinó també per una galeria de personatges secundaris, tots amb una veu pròpia i una psicologia molt ben dibuixada. Els homes, en especial, van imposant la seva presència a la protagonista a través dels seus prejudicis i de les expectatives que tenen sobre el que hauria de ser la feminitat. Aquí és, especialment, on es fa més patent el discurs feminista de la novel·la: com li passa a la protagonista, l'opressió que pateix la dona passa per no tenir una identitat pròpia que es pugui donar a si mateixa, ja que és constantment definida des de fora i per contrast amb els homes. Així és com tots els seus amants la intenten emmotllar a expectatives i definicions prèvies sobre el que és ser una dona, des dels més possessius fins als més liberals, quan no intenten directament educar-la. La veu del seu editor, que emmarca la novel·la i ens va fent comentaris sobre el manuscrit en procés, és un exemple molt representatiu d'aquest fenomen, però aquest cop aplicat als productes culturals i a les expectatives que té el públic sobre les ficcions que consumeix. El desenllaç, en aquest sentit, és una resposta molt intel·ligent a aquest discurs dominant que dona forma a la narració: la veu de la Carola reivindica els marges del manuscrit, els trossos de la novel·la que han quedat suprimits de la versió definitiva i que, com a lectors, no hem arribat a conèixer, i s'inicia en una nova fugida endavant, però aquest cop a través de la paraula. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Sinopsi: </b>Nascuda amb el tombant del segle vint, la Carola Milà és filla il·legítima del fill de l'hereu d'una fàbrica i la filla del porter. Abandonada per la seva mare, es cria sota el domini violent del seu avi i, després de ser expulsada d'un col·legi de monges per a noies de classe alta, comença a treballar de dependenta en una de les botigues propietat de la família. Després d'una aventura frustrada amb un jove anarquista, emprèn una fugida endavant que la porta a casa d'una senyora adinerada que l'educa per ser la seva secretària. L'aventura tampoc no acabarà bé, i acabarà treballant en una casa de barrets. Allà descobrirà que pot fer una maniobra definitiva per canviar la seva sort. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>M'ha sorprès molt en positiu perquè no en tenia una expectativa gaire definida abans de començar, i les lectures obligatòries sempre em fan recelar d'una manera o una altra. És un joc molt intel·ligent per part de l'autora amb la veu de la protagonista i les expectatives socials que podem tenir sobre el rol de les dones i sobre la ficció que es fa sobre elles. També és una ficció que, tot i la seva aposta conscient i explícita per l'experimentació i la barreja de gèneres, es fa plausible en termes històrics, i en aquest aspecte està molt ben contextualitzada. </div>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-60521597709659908502024-02-02T00:09:00.001+01:002024-02-02T00:09:00.222+01:00Clavell <p>Ferran Palau. </p><p><iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture; web-share" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube-nocookie.com/embed/2rf0AZkWnT4?si=TgS-kItkR2ZkfMUf" title="YouTube video player" width="560"></iframe></p>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-65002614223107807122024-01-31T00:14:00.001+01:002024-01-31T00:14:37.107+01:00Revers (#516) <span style="font-family: courier;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjDROFwny8hzP1B8j4aSYQ_BIRA6iKgajOsBS0PcjJXSpSu-tgK73hd7HJi78K20cb0dLUSLZAGEfpKzWfkW0TPp67zrk3heuM1LrtgAAP2AX9bj8Vc9ThPmFgrRvdd3LuEOgt8fXsIOrGx53T6QlDVI7eD17ggxenn9PipZ0-cMq5jCxMIrrE76SLj8Bo/s790/Revers_bertsolaris.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="790" data-original-width="534" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjDROFwny8hzP1B8j4aSYQ_BIRA6iKgajOsBS0PcjJXSpSu-tgK73hd7HJi78K20cb0dLUSLZAGEfpKzWfkW0TPp67zrk3heuM1LrtgAAP2AX9bj8Vc9ThPmFgrRvdd3LuEOgt8fXsIOrGx53T6QlDVI7eD17ggxenn9PipZ0-cMq5jCxMIrrE76SLj8Bo/w270-h400/Revers_bertsolaris.jpg" width="270" /></a></div>El feminisme ve a convertir la categorització que ens infravalora en terreny de llibertat, la identitat subalterna en identitat transformadora. Tot i això, el consell de no ser dones, que actuem amb gènere neutre, va unit a l'advertència de no aliar-nos entre nosaltres. A qui tracti d'alliberar-se i organitzar-se de manera col·lectiva, li atribuiran aïllament, que fa trampa, que recorre al que és fàcil i, fins i tot, que gaudeix de privilegis. "Les feministes t'han perjudicat", "atreveix-te a ficar-te a la jungla"..., sigues "igual" mentre pateixes la desigualtat. Sigues home, encara que no siguis home. </span><div><br /></div><div style="text-align: justify;"><i>Revers: Testimonis de dones bertsolaris</i>, de l'escriptora i bertsolari basca Uxue Alberdi, es va publicar per primer cop en eusquera el 2019, i no va ser fins l'any passat que es va publicar la seva traducció al català, editada per Pol·len. El llibre és un recull de diversos testimonis en primera persona de quinze dones bertsolaris repartides entre dues generacions, que reflexionen sobre el fet de ser dona en la pràctica del bertsolarisme, una manifestació artística tradicional dominada per les veus masculines. El <i>bertso</i> és una forma de poesia oral en eusquera que s'improvisa en forma de diàleg sobre un tema proposat, sovint en competició amb altres bertsolaris. Al pròleg a l'edició catalana del llibre, Berta Llos la compara amb la tradició de la glosa als Països Catalans. L'assaig presenta aquests testimonis agrupats en diferents eixos temàtics al voltant de l'experiència femenina dins d'un món força tradicionalista i lligat als rols de gènere tradicionals, i els intents per trencar amb els tòpics i estereotips masclistes per part dels moviments feministes que han sorgit en els últims anys dins d'aquest col·lectiu. Cada capítol ve emmarcat per les reflexions d'Alberdi al voltant de l'art i del gènere, de forma que les veus de les protagonistes queden inserides dins d'un marc teòric més ampli, el del feminisme que contesta i resisteix a la tradició patriarcal a través del segle vint. Així doncs, trobarem que el pensament d'autores com Mary Beard, Joanna Russ, Virginia Woolf o Svetlana Aleksiévitx, per citar-ne tan sols uns exemples, revelen estructures i discursos discriminatoris que podem trobar en l'exercici de moltes activitats públiques, ja siguin artístiques, polítiques o culturals. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">L'anàlisi d'Alberdi connecta el bertsolarisme, que vist des de fora es podria observar com a mera pràctica folklòrica o local, amb patrons d'opressió molt fàcils de reconèixer dins de camps molt més amplis, com la literatura o l'art. A través dels testimonis es comença a observar com la posició per defecte, la que es considera universal o neutral, és la que s'associa amb l'actuació dels homes, mentre que la de les dones sempre queda marcada per la singularitat de l'experiència femenina. A elles, se'ls aconsella i se'ls premia presentar-se de la forma més neutra possible, no destacar específicament com a dones ni fer referència a temes marcats tradicionalment com a femenins. Ara bé, aquesta llei no escrita sobre l'art amaga una trampa a la pràctica, ja que les bertsolaris seran jutjades d'entrada com a dones, pel seu aspecte físic, i per la forma com presenten el seu cos i la seva veu des d'abans de començar a competir. Segons aquestes estructures de pensament, la dona sempre serà jutjada per defecte: massa bonica o massa lletja, massa dolça o massa grollera, massa reflexiva o massa eixelebrada. Té a veure també, com destaca l'autora, amb la construcció a partir del segle dinou d'una identitat basca estereotípica, que avui dia comença a estar en procés de desconstrucció, però que planteja una normativitat dominant que expulsa la dona del discurs públic, i es posarà a la defensiva quan sorgeixin iniciatives per canviar aquest estat de coses, fins i tot des de dins mateix del grup. El camí per posar la veu i la presència de les dones al centre del debat, per tant, és llarg i difícil, i la part més colpidora del text és el capítol en què les dones descriuen episodis d'agressions i insults per part dels homes, inclosa una violació, sempre naturalitzats dins l'ambient de la festa, i codificats implícitament com a desafiament que la dona ha d'acceptar per tal d'estar "a l'alçada" del que s'espera d'ella en aquest context. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">D'altra banda, es tracta d'un gènere molt lligat a les competicions, que estableixen unes puntuacions i uns estàndards de rendiment que després serviran per avaluar la qualitat dels i les artistes. En aquest context, es col·loca les dones també en una dicotomia entre debutants i consagrats, de forma que elles hauran d'acceptar un nivell de pressió i d'exigència, tant externa com autoimposada, que els homes no viuen com a punt de partida per defecte. En un mercat en què és difícil professionalitzar-se, el 50% de les persones que es formen a les escoles de bertsolaris són dones, mentre que als escenaris aquestes només representen un 25%. Com a conseqüència, es crea un ambient de rivalitat i competició entre les dones mateixes per poder omplir aquesta petita quota. Els testimonis de les dones entrevistades exploren la forma com aquest factor competitiu les pressiona per conformar-se a unes determinades expectatives prèvies del que hauria de ser l'espectacle, premiant l'agressivitat o l'espontaneïtat davant de propostes més reflexives o imaginatives. És a dir, conformar-se al que està establert per una tradició construïda en masculí ha estat i pot continuar essent una sortida per a moltes dones bertsolaris, com de fet el llibre reconeix i valida, però no ataca les arrels del problema de l'opressió per sistema amb què es construeix aquesta cultura. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Així doncs, l'exercici d'anàlisi que fa Uxue Alberdi i els testimonis de les dones bertsolaris entrevistades conformen una crònica de valor incalculable sobre la necessitat de donar veu a discursos emergents, des de la despossessió i la perifèria, que potser no derroquen el que està establert de la nit al dia però col·loquen interrogants totalment pertinents als discursos dominants. Sense estar gaire familiaritzada amb el tema d'entrada, m'ha semblat que és un llibre molt accessible i que l'experiència retratada és extrapolable a molts altres àmbits de la vida pública de les dones. De fet, les experiències relatades evoquen moltes experiències similars durant la lectura que, al meu parer, tothom, tant homes com dones, podran reconèixer fàcilment. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Continguts: </b>Els testimonis de les dones bertsolaris s'agrupen en capítols molt curts que giren al voltant d'una mateixa experiència o encaixen dins d'un concepte determinat de la teoria feminista. Així es va creant una mena de fil argumental que agrupa les experiències relatades per trobar-ne punts de connexió realment punyents sobre la pàgina. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>Ha estat una lectura colpidora per tot el patiment i les inseguretats que s'hi condensen, que en tot moment remeten a experiències personals molt fàcils d'identificar. Tant la lectura dels testimonis mateixos com l'exercici d'anàlisi que en fa Alberdi són una combinació molt encertada. </div>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-79556696654347053142024-01-27T00:29:00.001+01:002024-01-27T00:29:24.211+01:00Gomorra (#515) <span style="font-family: courier;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEii3HU9W2jMt3_btMau8xqGobjFIQuw8w6ByP__N3LkCqDDwyPq6BOFcwVZejia-r6IU-W4no-UxvblsKGxudDpiu8sxe9LDl5L5BPb08w5srSubf9VShQKBsgR4xcCoNtFE3pzWsmwN1mweWUuLIaQ9IdunJDAhjUijblzRZpob0jaLVkw_8_OdAzG_f4/s700/Gomorra.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="700" data-original-width="461" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEii3HU9W2jMt3_btMau8xqGobjFIQuw8w6ByP__N3LkCqDDwyPq6BOFcwVZejia-r6IU-W4no-UxvblsKGxudDpiu8sxe9LDl5L5BPb08w5srSubf9VShQKBsgR4xcCoNtFE3pzWsmwN1mweWUuLIaQ9IdunJDAhjUijblzRZpob0jaLVkw_8_OdAzG_f4/w264-h400/Gomorra.jpg" width="264" /></a></div>Jo sé quina és la veritable Constitució del meu temps, quina és la riquesa de les empreses. Jo sé en quina mesura cada pilar és la sang dels altres. Jo sé, i en tinc proves. No faig presoners. </span><div><br /></div><div style="text-align: justify;">Aquesta crònica del periodista napolità Roberto Saviano es va publicar l'any 2006 i va esdevenir una autèntica revelació a nivell mundial sobre el submón del crim organitzat al sud d'Itàlia i les seves connexions polítiques i econòmiques internacionals: una autèntica maquinària de poder i d'influències a l'ombra de les institucions locals i estatals. La publicació del llibre i el seu èxit mundial, amb diverses adaptacions en forma de pel·lícules i sèries, li va valdre a l'autor una popularitat que ha esdevingut per a ell una arma de doble tall: des de llavors ha hagut de viure ocult i protegit per la policia, a causa de la condemna a mort que va emetre la <i>camorra </i>contra ell. Saviano ofereix una crònica en primera persona d'aquest món, ja que descriu l'ambient en què s'ha vist immers des de la infància i l'adolescència, en una àrea geogràfica econòmicament deprimida en què l'activitat dels clans es troba ben present en tots els àmbits de la vida quotidiana, i tot sovint és l'única sortida laboral com a alternativa a feines precàries amb què no es guanya prou per viure. Tanmateix, lluny de fer-ne una crònica localista o entretenir-se en els detalls pintorescos, el que fa Saviano és oferir una anàlisi econòmica de les ramificacions legals del crim organitzat, que s'estenen arreu del món i, per tant, presenta un retrat extremadament cru en tot el seu realisme de la part menys afalagadora del sistema capitalista. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">L'exposició comença al port de Nàpols, en què el volum de mercaderies que entren a Itàlia de contraban és fins i tot més nombrós que el del comerç legal. Tota mena d'objectes d'ús quotidià i de luxe entren pel sud d'Itàlia en les seves formes falsificades i, en el cas de les grans marques del tèxtil italià, tot sovint les falsificacions circulen amb la connivència de les empreses mateixes, perquè la qualitat dels productes és indistingible dels originals. De la indústria tèxtil saltem a la de la droga, l'armament, la construcció i el negoci immobiliari i, finalment, per reblar el clau del primer capítol, el darrer capítol del llibre està dedicat a l'explotació de residus tòxics industrials en abocadors il·legals per tot el sud d'Itàlia, que inutilitzen el sòl per als seus usos agrícoles i provoquen un augment de la incidència del càncer en la població. Rere totes aquestes línies de negoci, Saviano hi llegeix un mateix fenomen: la liberalització absoluta de l'economia sota la dinàmica del neoliberalisme, que allibera el mercat de tota regulació i permet que les lleis de la competència acabin donant la raó sempre al més fort i al més competitiu dins dels mercats disponibles. És així que productes com els drogues o les armes cada cop són més barats i fàcilment accessibles, i la línia entre legalitat i il·legalitat es fa molt difícil de definir en un món en què les institucions i empreses legals sovint actuen només de pantalla de tota aquesta altra branca d'activitat a l'ombra. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Així doncs, una de les lliçons fonamentals del llibre és la de la ubiqüitat d'aquest model de negoci i la seva permeabilitat en tots els estrats de la societat, en el moment que els caps de les famílies camorristes es presenten a ulls del món, simplement, com a empresaris d'èxit. Un cop la seva comptabilitat ha accedit a negocis fiables i legals, els orígens fraudulents de les fortunes són quasi impossibles de demostrar. De la mateixa manera que va passar amb el boom immobiliari a Espanya, amb el qual Saviano descobreix connexions d'alguns clans napolitans, la connivència amb els ajuntaments i els poders públics és vital per seguir alimentant el flux de diners que circula en totes dues direccions. L'altra lliçó, encara més dramàtica, és la de la solitud i l'aïllament creixent de les persones que s'atreveixen a denunciar aquest estat de coses: un exemple emblemàtic n'és el del sacerdot Giuseppe Diana, assassinat el 1994 per la seva denúncia pública del poder dels clans, a qui Saviano dedica un capítol del relat i amb qui, indirectament, s'identifica a l'hora d'assumir el perill de la seva denúncia. En un ambient en què absolutament tota la població viu de forma més directa o indirecta del negoci i la llei del silenci és una norma no escrita que tothom té ben present, aquests casos aïllats de resistència i denúncia es presenten com a autènticament extraordinaris. La violència descrita en el llibre, que es presenta sempre de forma gratuïta i fora de tota mesura, esdevé una explicació més que evident d'aquesta cultura de la por i el silenci. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El llibre ens presenta aquest relat no de forma cronològica, sinó més aviat dividit per eixos temàtics, així que cada capítol esdevé una unitat tancada, en què se'ns exposa un àmbit en concret de l'activitat econòmica de les diferents famílies, o se centra en alguna d'aquestes en particular. Cadascun d'ells té un interès propi, i precisament per això la lectura es fa totalment impossible de deixar en cap moment. Saviano presenta el seu testimoni i el de les persones entrevistades amb un domini absolut del ritme narratiu, i en fa un tractament literari, però sense perdre de vista en cap moment el to de la crònica periodística. Si bé per motius obvis no dona gaires detalls de la seva pròpia implicació en alguns dels fets que descriu, la narració va transitant des d'un to més fred i desapassionat als primers capítols a una creixent indignació per part de la veu narradora a mesura que va avançant el relat, i una implicació directa de la primera persona de l'autor cap als darrers capítols. En aquest sentit és un llibre que està molt ben escrit i fa de molt bon llegir, tot i la cruesa dels fets descrits i l'element de xoc i de normalització de la violència que transmet. Al meu parer, tot l'èxit que ha tingut és merescut. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Continguts: </b>El relat que fa Saviano de les ramificacions del crim organitzat a Nàpols es divideix en diferents capítols temàtics, alguns més breus i d'altres més llargs, que revelen les connexions d'aquestes organitzacions criminals amb les estructures legals que regulen l'economia i la política, no sols italiana, sinó també arreu del món. El revers fosc d'aquesta xarxa de poder i influències són les conseqüències que tenen aquestes activitats en la vida quotidiana de les persones que viuen en aquesta part d'Itàlia, acostumats a viure en un estat de violència i d'amenaça permanent. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>És un relat molt necessari i molt ben travat que posa al descobert els aspectes més foscos del neoliberalisme econòmic, d'una banda, però també les connexions polítiques, i les conseqüències socials i fins i tot culturals, de la naturalització de les activitats criminals de les bandes organitzades. </div>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-70061301797507193362024-01-24T00:27:00.007+01:002024-01-24T21:54:37.948+01:00Els assassins de la lluna (#514) <span style="font-family: courier;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiBHnCTDnGrSH-OvgwZf75ughwwM_EFroOBJ6vBff0anHpvKZojWP_pXGxFeNkRcDmO9SDazWrLD-BSyVY0GAe8xt_W02e8-GCHXK1pziF6cDJwsfzrj61RxUYnQNj1UuLWKDf7o0qDh4ZWOCQiXTHCzKWgU1x7KH0Al8ZebjQKUBcUeUCwqoGxi6VIT1I/s640/Killers-of-the-Flower-Moon.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="640" data-original-width="420" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiBHnCTDnGrSH-OvgwZf75ughwwM_EFroOBJ6vBff0anHpvKZojWP_pXGxFeNkRcDmO9SDazWrLD-BSyVY0GAe8xt_W02e8-GCHXK1pziF6cDJwsfzrj61RxUYnQNj1UuLWKDf7o0qDh4ZWOCQiXTHCzKWgU1x7KH0Al8ZebjQKUBcUeUCwqoGxi6VIT1I/w263-h400/Killers-of-the-Flower-Moon.jpg" width="263" /></a></div>La foto més espectacular del museu ocupava una paret sencera. Era d'una cerimònia de 1924, una vista panoràmica de membres de la tribu i empresaris i líders blancs importants. Quan vaig mirar bé la foto, vaig veure que li faltava un tros, com si algú l'hagués retallada amb tisores. Li vaig preguntar a la Red Corn què havia passat amb aquella part de la foto. "Fa massa mal ensenyar-la", em va dir. Quan li vaig preguntar per què, va assenyalar l'espai en blanc i va dir: "Allà s'hi estava el dimoni, dempeus." </span><div><br /></div><div style="text-align: justify;">Aquest assaig del periodista estatunidenc David Grann es va publicar el 2017 i va revelar un episodi força desconegut i especialment cruent de la història dels natius americans als Estats Units. Va ser amb l'adaptació cinematogràfica que en va fer Martin Scorsese, estrenada l'any passat, que la història ha arribat a l'abast d'un públic més gran, i que el llibre ha aconseguit despertar interès fora dels Estats Units. El comtat d'Osage a l'estat d'Oklahoma era un paratge força desolat de les planures americanes, on el govern estatunidenc va reassentar la tribu osage a finals del segle dinou, seguint la política de reserves índies que donava als natius americans un estatus especial de drets sobre la propietat, però sobre terres de poc valor. Tanmateix, quan es va descobrir que hi havia petroli al subsòl d'aquest paratge, els osage que eren titulars de les terres van enriquir-se extraordinàriament a base del lloguer dels drets d'explotació de les diverses parcel·les. Tot un seguit d'empresaris i comerciants blancs es van anar establint al territori, i les dues comunitats vivien i feien tractes en una pau relativa. Ara bé, aquesta coexistència pacífica entre ambdues comunitats, i també el mestissatge que es va establir entre les dues a través dels matrimonis mixtos, va començar a revelar un autèntic espectre de dobles intencions en estendre's pel comtat un "regnat del terror" entre els anys 1921 i 1925, en què més d'una vintena d'osage adinerats van ser assassinats inexplicablement. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Com que no he vist la pel·lícula, vaig arribar al llibre sense una idea gaire clara d'entrada sobre els esdeveniments que s'hi relaten i, segons tinc entès, la diferència entre llibre i pel·lícula és significativa a l'hora de descobrir-los. El llibre està narrat com un <i>thriller </i>policíac, amb la presentació en primer lloc d'alguns dels assassinats, que de bon principi semblen fets aïllats, i després un encadenament de morts successives, totes força truculentes, fins a un clímax d'especial violència amb l'explosió d'una casa en què mor una família sencera. Aquesta escalada de violència va portar els osage a posar-se en contacte amb el govern federal, i l'oficina d'investigació del Departament de Justícia del govern, que després es convertiria en l'FBI, va enviar a Oklahoma un equip d'agents - la majoria infiltrats - per poder esclarir el misteri. Per tant, no és fins ben bé més de la meitat del llibre que arribem a conèixer les identitats dels principals responsables de la matança, i les motivacions econòmiques que hi va haver darrere, mentre que la pel·lícula pren el punt de vista dels culpables dels assassinats i en revela l'autoria força aviat. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Mentre que el principal cervell dels crims i alguns dels seus còmplices van arribar a ser jutjats i castigats, la investigació de David Grann va molt més enllà d'aquests fets en concret i revela una xarxa d'interessos molt més àmplia, en què un conjunt de cacics poderosos es van arrogar el poder de decidir sobre les vides dels altres. El que l'agent de policia Tom White i el seu equip van descobrir l'any 1925 va ser, de fet, només la punta de l'iceberg d'un entramat molt més fosc d'intencions i interessos que amaga, en el seu rerefons, una història de racisme sistèmic autènticament escandalosa. La història dels assassinats dels osage revela que la vida dels indis valia ben poc per al conjunt d'institucions que els havia de protegir: els culpables que van arribar a ser condemnats van obtenir indults o reduccions de pena per bona conducta, mentre que els osage afectats no van ser mai compensats ni indemnitzats per les horroroses pèrdues que van patir. A més, el text també es converteix en una denúncia del sistema de tutela pel qual els indígenes de raça pura eren considerats menors d'edat legalment i no tenien dret a administrar les seves pròpies fortunes, mentre que les condicions d'aquestes tutories es feien més laxes en funció del grau de mestissatge de la persona en qüestió. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">En aquest context, els assassinats a mans d'aquests administradors legals o dels cònjuges blancs per tal de poder heretar la fortuna no eren cap fet aïllat ni anecdòtic, sinó una pràctica ben estesa i normalitzada que els autors arribaven a discutir obertament entre ells i que, segons demostra Grann a través de la seva investigació, s'estenen durant un període de temps molt més llarg del que va arribar a investigar l'equip de White i els seus agents. Mentre que el "regnat del terror" es coneix com el període que té lloc de 1921 a 1925, Grann acaba documentant casos d'assassinats almenys des de 1918 a 1931. Per això, en la darrera secció del llibre ens presenta els seus descobriments a través del treball arxivístic, cosa que no es va fer en el seu moment, i ens presenta també el present de la nació osage, especialment pel que fa als descendents de les famílies afectades, que viuen amb la ferida oberta d'aquest trauma generacional. <i>Els assassins de la lluna </i>és una crònica molt punyent i més necessària que mai sobre els crims fundacionals en què es basen les institucions estatunidenques, i que fa un retrat molt ric i complex del llunyà oest en el seu vessant més cru i sinistre. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Continguts: </b>El relat històric dels assassinats dels osage se'ns presenta en tres seccions. A la primera part, l'autor exposa els principals assassinats que tenen lloc durant els anys 1921 i 1925, que afecten principalment la família de Mollie Burkhart però que van més enllà d'aquest primer nucli de fets investigats. Unes altres dues persones que tenien informació sobre l'autoria dels crims també van ser assassinades abans de poder contactar amb les autoritats federals. Aquesta primera secció finalitza quan el cas arriba a una Oficina d'Investigació Federal que travessa una crisi de prestigi important, i el seu director, J. Edgar Hoover, encomana la investigació a un grup d'agents veterans més acostumats al treball de camp en les àrees rurals. La segona secció del llibre explica les investigacions que aquest equip va dur a terme fins a poder arribar a acusar formalment alguns dels culpables, i també inclou la crònica del procés judicial que els va condemnar. A la tercera secció Grann explica les seves pròpies investigacions sobre el cas i com va aconseguir aclarir encara més la imatge de conjunt que existia sobre els crims, mentre que també il·lustra el present de la nació osage i ofereix testimonis de les generacions posteriors als supervivents dels crims. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>Tot i que no m'hauria d'agradar res del relat d'uns fets tan esgarrifosos, Grann en fa una narració excel·lent, amb un ritme molt àgil i un suspens molt ben dosificat. La tercera secció del llibre, en què el periodista dona la paraula a les víctimes silenciades i els dedica un autèntic homenatge, és una gran cloenda del llibre, ja que ofereix una perspectiva molt més àmplia sobre l'abast de la tragèdia que no tan sols la dels fets concrets. </div>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-66253394254244774432024-01-18T00:13:00.008+01:002024-01-18T00:25:44.609+01:00Els hereus (#513) <p><span style="font-family: courier;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-family: courier;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi7h1p-HQpytlGWEc71cOdjpJ6FYro4AC8u_RfhISQG8cs1hCsp_ed_kty7gWxbtAE6JPwbJ3iB_D7xR28sI_cestcnn_OVij2V8qNmu0N2wKXkKYYa42KglJUKef98abk04PeVaBndKwv3tFZtf8Wqng3rWaYGzQ_p6j9sxuqHD_Wt53Pn8GyUPHAHOQc/s700/Els_hereus_Fairbanks.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="700" data-original-width="473" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi7h1p-HQpytlGWEc71cOdjpJ6FYro4AC8u_RfhISQG8cs1hCsp_ed_kty7gWxbtAE6JPwbJ3iB_D7xR28sI_cestcnn_OVij2V8qNmu0N2wKXkKYYa42KglJUKef98abk04PeVaBndKwv3tFZtf8Wqng3rWaYGzQ_p6j9sxuqHD_Wt53Pn8GyUPHAHOQc/w270-h400/Els_hereus_Fairbanks.jpg" width="270" /></a></span></div><span style="font-family: courier;">Simplement, no aconseguia perdonar la gent negra per haver-lo perdonat. Podia semblar estrany, però "les lleis de la simetria poètica", va escriure, dicten que els afrikàners "haurien d'haver estat aniquilats". De manera paradoxal, el fet que el deixessin viure en pau era un recordatori sempre present de la seva culpabilitat, de la manera en què havia maltractat la minyona i altres persones negres que havia conegut durant l'apartheid, sota la premissa que, encara que els tractés bé, ells li farien mal. </span><p></p><p style="text-align: justify;">Aquest assaig de la periodista estatunidenca Eve Fairbanks es va publicar el 2022, i és una crònica molt complexa i exhaustiva de la societat sud-africana després de l'apartheid i, encara més significativament, després de Mandela. Fairbanks, que va néixer i créixer al sud dels Estats Units, es va traslladar a viure a Sud-àfrica l'any 2009, i va passar uns dotze anys documentant-se i recopilant testimonis per poder escriure aquest llibre. Més que un estudi històric, l'autora en fa un retrat sobretot social i cultural, i investiga l'efecte que el final de l'apartheid i la construcció de la Sud-àfrica democràtica han tingut en la percepció que els blancs i els negres tenen els uns dels altres a la llum del conflicte. Aquesta anàlisi revela un retrat de la nació de l'arc de Sant Martí que a estones pot resultar força incòmode i remoure la consciència de tot allò que es va fer malament: el relat és força crític amb la forma com es va fer la transició a la democràcia, tot i que és més fàcil veure aquestes falles trenta anys després dels fets amb la distància de la perspectiva històrica, i veient-ne algunes de les conseqüències no desitjades. El llibre se centra en dos col·lectius majoritaris, els negres i els blancs afrikàner, que, tot i no conformar la totalitat de la població sud-africana, en formen una part força representativa, per la seva relació directa amb el conflicte de l'apartheid i la seva evolució històrica. </p><p style="text-align: justify;">La crònica que presenta Fairbanks segueix com a fil argumental les vides de quatre persones reals amb qui l'autora va compartir molt de temps i va arribar a conèixer en profunditat. En Christo és un advocat afrikàner resident a Bloemfontein que va ser entrenat, durant el seu servei militar, per lluitar contra els "terroristes" enemics de l'estat de l'apartheid, però que quan va finalitzar aquest sistema va ser acusat de terrorista ell mateix per haver matat un negre durant una de les seves missions de reconeixement. A l'altra banda de la línia divisòria hi ha la Dipuo, una activista del CNA, resident a Soweto a Johannesburg, que ha lluitat precisament per acabar amb el règim de l'apartheid i aconseguir l'alliberament per als negres sud-africans. Ambdós tenen aproximadament la mateixa edat, però les seves experiències vitals no poden ser més diferents, i a través dels anys de després de l'apartheid tots dos hauran d'enfrontar-se al trauma de la violència comesa en el passat i al xoc cultural que els presentarà la Sud-àfrica contemporània. La Malaika, la filla de la Dipuo, representarà una generació més jove d'infants que han crescut ja en llibertat, però hauran d'emprendre una nova lluita contra la desigualtat racial encara present en la societat sud-africana. Finalment, l'Elliot, un pagès negre que intenta tirar endavant una explotació agrícola anteriorment de propietat blanca, servirà a Fairbanks per fer una reflexió sobre la realitat econòmica del país i els mites que s'hi associen. </p><p style="text-align: justify;">Gran part de l'exposició tracta precisament d'això: de les percepcions que cadascun dels grups té envers l'altre i també sobre la percepció de cada grup sobre ell mateix, i sobre com aquests prejudicis, mites i generalitzacions perpetuades de generació en generació adquireixen una dimensió de profecia autocomplerta. Per part dels blancs, el relat s'inicia amb el sentiment de dislocació i de xoc que experimenten amb la resolució de l'apartheid a través de l'aposta del govern de Mandela per la reconciliació i el perdó. Com a experiment polític que havia de resultar exemplar davant de la resta del món, aquesta iniciativa política va tenir una conseqüència inesperada: el sentiment d'inferioritat associat a la vergonya i la culpa en aquells a qui s'ha negat un càstig proporcional als crims comesos. Aquest malestar creixent anirà desembocant en un sentit de paranoia contra l'altre, que encara no s'ha cobrat la seva revenja, però que deu estar a punt de fer-ho, i alimenta el discurs victimista que donarà ales als corrents supremacistes blancs actuals. </p><p style="text-align: justify;">Per part dels negres, d'altra banda, la promesa d'una Sud-àfrica nova es veurà diluïda en la desigualtat econòmica de sempre: s'ha fet efectiva la igualtat de drets, però els blancs continuen estant més ben situats per tal d'obtenir bones feines i posicions de poder, a causa de l'educació rebuda durant l'apartheid i de les connexions que encara conserven amb empreses i institucions. Mentre que el CNA abraçava una ideologia socialista durant els anys de lluita contra l'apartheid, que era comuna pràcticament a tots els moviments de resistència anticolonial africans durant l'època de la descolonització, un cop accedeix al poder el partit es veu obligat a fer concessions a les necessitats de la macroeconomia mundial i, a la pràctica, el país acaba sumit en les pràctiques competitives del neoliberalisme. La suposada incapacitat dels negres per administrar l'economia del país és un altre mite que amaga unes veritats molt més sinistres: que és molt més fàcil crear una societat pròspera per a una minoria deixant una majoria sense oportunitats ni recursos, i que, quan el govern de l'apartheid va passar el testimoni, deixava en mans del nou govern un país a punt de fer fallida. A la pràctica, els negres se segueixen culpabilitzant per aquesta suposada inferioritat, mentre que el repunt de la sida i l'auge de pràctiques com la bruixeria i l'espiritisme entre la població negra es perceben com a confirmació per als més escèptics de la impossibilitat de crear una nació africana moderna. </p><p style="text-align: justify;">Lluny d'aquest pessimisme, però, Fairbanks demostra les fal·làcies inherents a aquest tipus de percepcions esbiaixades entre dues comunitats condemnades a conviure juntes però que no es comuniquen prou. Qualsevol crítica a la gestió corrupta del govern de Jacob Zuma per part dels blancs progressistes serà atacada com a racista, de manera que aquests aniran inhibint-se del debat públic, mentre que el discurs supremacista blanc dels racistes desacomplexats anirà creixent com a forma de resistència contra aquesta demanda implícita de correcció política. Mentrestant, els negres es negaran a reconèixer problemes socials endèmics, com el de la violència sexual, per exemple, per evitar haver d'anar a buscar les seves arrels en els traumàtics anys de l'apartheid. <i>Els hereus </i>és un relat de les pors que projectem en els altres per evitar veure'ns-hi retratats: els blancs projecten en els negres totes les violències que en el passat ells havien exercit; mentre que els negres projecten en els blancs l'empremta de la despossessió i la victimització que van patir durant els anys de la seva opressió. Conviure amb el botxí entrena en la pràctica diària de la negació i de l'oblit com a mecanisme de supervivència. <i>Els hereus </i>observa amb una mirada certament distanciada i a estones políticament incorrecta l'impacte psicològic, polític, econòmic i social que aquest silenci causa en els ciutadans sud-africans en l'actualitat. </p><p style="text-align: justify;"><b>Continguts: </b>La primera part del relat ens posa en antecedents - potser de forma una mica accelerada - sobre la situació de conflicte a la Sud-àfrica de l'apartheid, i arriba fins al moment de l'alliberament de Mandela. La segona part il·lustra els anys post-apartheid, i com la construcció de la nova Sud-àfrica democràtica, a partir de l'any 1994, impacta sobre la vida de les comunitats blanca i negra, que aniran canalitzant el seu desencís de diverses formes. La tercera part tracta de les relacions entre blancs i negres especialment en els darrers anys, en què la bretxa socioeconòmica i la desigualtat racial s'han anat fent cada cop més profundes. Finalment, la darrera part és un recull de la majoria d'idees que s'han anat exposant, i deixa la reflexió inconclusa respecte a les direccions que prendrà la situació en el futur. Fairbanks aprofita també per traçar alguns paral·lelismes amb la seva pròpia experiència al sud dels Estats Units, tot i que cap de les seves reflexions és del tot definitiva. </p><p style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>És un relat que analitza els problemes polítics, socials i econòmics que descriu donant-ne una visió també psicològica, pel que fa a com afecten aquests conflictes a la vida quotidiana de cada persona de forma individual. En aquest sentit guarda un equilibri molt ben trobat entre les perspectives micro de les vides dels protagonistes i una anàlisi més àmplia de les causes històriques del conflicte que tracta. </p>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-21160471776237666932024-01-17T23:35:00.000+01:002024-01-17T23:35:24.227+01:00Vergonya (33) <p style="text-align: justify;">Aquesta setmana hem sabut que M. Rajoy estava informat de l'operació Catalunya, maniobra concertada pel govern i la policia espanyoles per fabricar acusacions falses de corrupció contra líders independentistes. No és que sigui gaire notícia, a aquestes alçades, tan sols confirmació de fets que ja eren ben sabuts. I del recorregut judicial que pugui tenir el cas; bé, ja sabem qui juga a casa. Mentrestant, Sánchez fingeix que s'indigna contra els tripijocs del partit popular, però evita dir res sobre el cas Pegasus. </p><p style="text-align: justify;"><a href="https://www.elnacional.cat/ca/politica/villarejo-explica-informava-rajoy-operacio-catalunya-traves-dos-assessors-moncloa_1146505_102.html" target="_blank">https://www.elnacional.cat/ca/politica/villarejo-explica-informava-rajoy-operacio-catalunya-traves-dos-assessors-moncloa_1146505_102.html</a><br /></p><p style="text-align: justify;"><a href="https://www.vilaweb.cat/noticies/escortes-policia-lliuraven-rajoy-sobres-informacio-operacio-catalunya/" target="_blank">https://www.vilaweb.cat/noticies/escortes-policia-lliuraven-rajoy-sobres-informacio-operacio-catalunya/</a><br /></p><p style="text-align: justify;"><a href="https://www.elnacional.cat/ca/politica/extorsio-com-metode-operacio-catalunya-depen-vostes-quedi-res-aturi-inspeccio_1146769_102.html" target="_blank">https://www.elnacional.cat/ca/politica/extorsio-com-metode-operacio-catalunya-depen-vostes-quedi-res-aturi-inspeccio_1146769_102.html</a><br /></p><p style="text-align: justify;"><a href="https://www.elnacional.cat/ca/politica/alejandro-fernandez-es-regira-operacio-catalunya-culpa-pp-espanya-es-defensa-llei_1147239_102.html" target="_blank">https://www.elnacional.cat/ca/politica/alejandro-fernandez-es-regira-operacio-catalunya-culpa-pp-espanya-es-defensa-llei_1147239_102.html</a><br /></p><p style="text-align: justify;"><a href="https://www.publico.es/public/les-noves-informacions-l-operacio-catalunya-indignen-no-sorprenen-l-independentisme.html" target="_blank">https://www.publico.es/public/les-noves-informacions-l-operacio-catalunya-indignen-no-sorprenen-l-independentisme.html</a><br /></p><p style="text-align: justify;"><a href="https://www.vilaweb.cat/noticies/a-qui-interessa-destapar-el-secret-de-loperacio-catalunya/" target="_blank">https://www.vilaweb.cat/noticies/a-qui-interessa-destapar-el-secret-de-loperacio-catalunya/</a><br /></p>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-49299113448970079252024-01-13T00:36:00.001+01:002024-01-13T00:36:57.201+01:00A l'ombra d'Amazon (#512) <span style="font-family: courier;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEioJfYfRhH2bAi3KjGt7dlcyri5ksClUUiagsoCa0R6ypmGzXxAQSShxLSmyX8mHgrfDzbyp08nvnesfrrw9Dmlt2qiaZDJdMJunisY8EkZIpdwIqfwQO8bXopEE55nCU_CPCAoEyv2C-1Jdg1yAAjlWw6dXuZeLt19s9BwWC3tK2HIuZvly6klb98Xj1o/s500/ombra_amazon.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="500" data-original-width="338" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEioJfYfRhH2bAi3KjGt7dlcyri5ksClUUiagsoCa0R6ypmGzXxAQSShxLSmyX8mHgrfDzbyp08nvnesfrrw9Dmlt2qiaZDJdMJunisY8EkZIpdwIqfwQO8bXopEE55nCU_CPCAoEyv2C-1Jdg1yAAjlWw6dXuZeLt19s9BwWC3tK2HIuZvly6klb98Xj1o/w270-h400/ombra_amazon.jpg" width="270" /></a></div>L'activitat econòmica que abans estava dispersa entre centenars d'empreses grans i petites, tant en els mitjans de comunicació com en el comerç minorista o les finances, cada vegada estava més dominada per un petit nombre de corporacions gegants. En conseqüència, els beneficis i les oportunitats de creixement que abans estaven escampats arreu del país es concentraven cada vegada més als llocs on aquestes empreses dominants tenien la seu. En una economia en què el guanyador s'ho quedava tot, els indrets guanyadors també s'ho quedaven tot. </span><div><br /></div><div style="text-align: justify;">Aquest assaig de 2021 del periodista estatunidenc Alec MacGillis és un estudi amb molta profunditat de la bretxa social i geogràfica que es produeix als Estats Units al tombant del mil·lenni amb l'auge de les grans companyies de serveis digitals, que transformen l'economia estatunidenca (i de retruc, també la mundial) com es coneixia al segle vint i exerceixen un impacte incontestable sobre la divisió territorial del país, que passa a concentrar la prosperitat en unes poques ciutats grans i les seves àrees metropolitanes, mentre que les àrees empobrides queden enerere. Es tracta de grans companyies globals com Microsoft, Google, Facebook o Amazon, tot i que aquesta última té el protagonisme absolut de l'estudi. MacGillis pren la companyia de Jeff Bezos com a exemple paradigmàtic de totes les pràctiques dubtoses, si no directament fraudulentes, que emprenen aquestes empreses per anar eliminant progressivament la competència, i augmentar el marge de beneficis a costa de les condicions laborals dels treballadors i de les exempcions fiscals en els llocs on estableixen les seves instal·lacions. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La lectura es pot fer una mica feixuga en determinats moments, no perquè l'exposició no sigui prou clara, sinó més aviat per la decisió de l'autor d'anar saltant entre diversos relats diferents i anar-los intercalant: a més de l'exposició de l'evolució de l'empresa en les dues últimes dècades, amb el seu impacte geogràfic i social, trobem el relat de les experiències personals de diversos testimonis, que de vegades tenen relació més directa amb els fets i en altres casos resulten més tangencials, i també llargs excursos d'anàlisi dels antecedents i evolucions històriques de les ciutats que es retraten al text. El resultat és un mosaic força ric i exhaustiu de la bretxa social i econòmica dels Estats Units en l'actualitat, i ens ofereix pistes molt aclaridores per entendre un fenomen social com el de l'auge del populisme de Donald Trump, sobretot a les àrees més empobrides. A través d'aquesta exposició trobem uns quants eixos temàtics que es van repetint i que ens ajuden a formar aquesta imatge de conjunt: en primer lloc, la formació d'una bretxa social i territorial que cada cop sembla més insalvable entre les zones més pròsperes i les més empobrides del país; en segon lloc, les opaques relacions de l'empresa amb el sector públic, que revelen una progressiva apropiació dels recursos públics en mans privades; i, finalment, un autèntic desmantellament dels drets laborals arreu del país, que fa retrocedir les vides dels treballadors estatunidencs un segle sencer. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">L'auge del comerç en línia i de les xarxes socials ha portat a la concentració de les empreses més riques en unes determinades ciutats, com Seattle, Washington DC, San Francisco i Nova York, i les seves àrees metropolitanes, en detriment de ciutats històricament industrials, com Detroit, Baltimore o Dayton que, després del procés de deslocalització de la indústria pesant, han vist com la seva població es reduïa dràsticament, obligada a marxar a àrees on hi hagués més feina. Aquest fenomen porta a una concentració de l'activitat econòmica: les empreses necessiten estar prop les unes de les altres per prestar-se millors serveis, així com les empreses que presten serveis al consumidor es concentren també on hi ha més població. Per tant, el llibre ens mostra una autèntica revolució de l'espai urbà: mentre que en les ciutats hiperpròsperes on es concentra la població el preu de l'habitatge no para d'enfilar-se, i augmenten la criminalitat, el sensellarisme i la drogodependència a causa de totes les persones que són expulsades d'aquest sistema hiperpròsper, les ciutats hiperdeprimides veuen com es demoleixen barris sencers d'habitatges on antigament havia viscut la classe mitjana emergent del sector industrial. A més, l'eliminació de la competència d'empreses més petites per part d'aquests gegants fa que el comerç local i minorista tradicional cada cop es vegi més amenaçat. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Aquest procés de regionalització de l'economia estatunidenca té com a conseqüència una creixent competència de diferents àrees del país per tal de poder atraure les seus, instal·lacions i centres de dades d'aquestes grans empreses: Amazon és un cas paradigmàtic del sistema de negociació d'exempcions fiscals amb els governs regionals i locals, que en la majoria de casos voreja el xantatge. Aquestes ciutats i territoris deprimits entraran en una competició contrarellotge per atraure l'atenció de la gallina dels ous d'or amb logotip de somriure, i la guanyadora sempre serà la ciutat que rebaixi més els impostos a l'empresa i que pugui carregar una part més gran del cost a tots els contribuents. El llibre de MacGillis és una denúncia molt eloqüent del transvasament de capital públic a mans privades sota la retòrica del desenvolupament i la creació de llocs de treball: un procés, a més, que es produeix sempre amb la màxima opacitat possible, ja que l'empresa en qüestió s'ofèn i marxa a un altre lloc si se li fan massa preguntes. En aquest respecte, el llibre també ens ofereix una història condensada del mercat d'influències estatunidenc, el que es coneix com a "lobbisme", el centre neuràlgic del qual es troba a la capital, Washington DC, perquè és on es concentren les institucions de govern del país, però a la vegada es replica a una escala més petita, a les seus de govern estatals i locals. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Finalment, tots aquests processos econòmics tenen un impacte incontestable en la vida dels treballadors, que veuen com el seu treball s'abarateix davant la manca de competència i d'alternativa. El llibre ofereix tan sols una petita mostra de les condicions laborals pèssimes a les plantes logístiques d'Amazon als Estats Units, en les quals es monitoritza constantment el rendiment dels treballadors a través d'algoritmes informàtics. Sense cap mínima garantia d'estabilitat, els empleats s'exposen a ser despatxats fulminantment en el moment que aquesta productivitat baixi mínimament. Això comporta que se'ls penalitzi, per exemple, per anar al lavabo, o que les lesions físiques que els provoquen les llargues hores realitzant els mateixos moviments monòtons quedin sense tractar o, en tot cas, el tractament vagi a càrrec del treballador mateix. Aquesta situació ha portat a nombrosos accidents laborals mortals, pels quals la companyia no ha volgut fer-se mai responsable, i a una creixent automatització del treball a través de robots que, igualment, ha desembocat en grans retallades de les plantilles. <i>A l'ombra d'Amazon </i>ens exposa, per tant, un retrocés d'un segle sencer en les condicions de vida de la classe obrera estatunidenca que, al llarg del segle vint, va passar d'obtenir millores de salari i drets socials a través de l'acció sindical, a veure com l'organització dels treballadors tornava a quedar proscrita dels llocs de treball en aquest tipus d'empreses. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Tots aquests factors expliquen el creixent descontentament amb la política que ha tingut lloc als Estats Units en els darrers anys. MacGillis explica com el partit demòcrata s'ha entregat al lobbisme igual que el seu competidor republicà, i el seu alineament amb les elits pròsperes i urbanes ha portat a un creixent distanciament amb les antigues classes mitjanes de les zones industrials, que veuen aquesta aposta pel neoliberalisme més agressiu com una autèntica traïció. És un llibre molt interessant de llegir, que resulta molt informatiu a l'hora de presentar-nos les dinàmiques econòmiques i socials que tenen lloc als Estats Units avui dia, i com aquestes dues dimensions de l'existència col·lectiva sempre van íntimament relacionades. És un avís per a navegants, també, per als qui ens ho mirem des d'Europa: per descomptat, el llibre apel·la a cadascun dels lectors i ens fa replantejar la nostra relació amb les compres en línia, que presenten al consumidor sempre el seu vessant més amable i bonhomiós, però que amaguen de la vista les condicions precàries que les fan possibles. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Continguts: </b>Després d'una breu introducció, el capítol 1 ens presenta l'evolució de Seattle a través del segle vint i principis del vint-i-u, de ciutat petita assistent de zones industrials més grans a seu mundial de dues de les empreses més grans del món, Microsoft i Amazon. En concret aquesta última tria establir-se a la ciutat per evitar les càrregues fiscals del seu mercat principal: l'estat de Califòrnia. El capítol 2 ens trasllada a la ciutat de Dayton, Ohio, per retratar-nos la seva transformació de nòdul important de la indústria automobilística a centre logístic i de distribució assistent de l'activitat d'Amazon. El capítol 3 té lloc a Washington DC i ens mostra l'evolució de l'activitat lobbista a través de la història, així com l'auge de les indústries associades a la seguretat després de l'11-S. El capítol 4 ens porta a la zona de Baltimore, Maryland, i els pobles del voltant, en plena crisi de desindustrialització, i de desmantellament de les millores laborals aconseguides per la lluita sindical al llarg del segle vint. El capítol 5 se situa a El Paso, Texas, per mostrar-nos el desmantellament del comerç local a mans de la competència insuperable del gegant del comerç en línia, que obliga les petites empreses a distribuir els seus productes a través de la plataforma (a canvi d'una comissió, és clar) si volen tenir la mínima oportunitat de sobreviure en el mercat, sempre amb la competència dels preus més baixos que ofereix la plataforma mateixa. El capítol 6 explica la influència dels centres de dades i el creixent monopoli sobre els servidors que guanyen aquestes grans empreses, especialment en aquestes àrees desindustrialitzades, al nord de Virgínia i l'estat d'Ohio. El capítol 7 exposa la guerra política que té lloc a Seattle per poder establir un sistema d'impostos progressius, davant la crisi de l'habitatge i del sensellarisme que viu la ciutat a causa de l'extrema gentrificació de l'espai urbà. El model filantròpic tradicional en l'empresa estatunidenca s'oposa a un model de taxació que sigui més progressiu. Al fons de la qüestió hi ha el debat tradicional sobre la iniciativa privada i la intervenció del govern. El capítol 8 descriu la fallida del comerç minorista en la majoria de ciutats petites dels Estats Units, és a dir, el fenomen dels grans magatzems i els centres comercials, davant la incapacitat de competir amb els gegants del comerç en línia. Això porta al creixent empobriment i aïllament d'aquestes ciutats petites, antigament pròsperes, que s'abocaran a votar Trump davant la manca de qualsevol alternativa. El darrer capítol recull diversos d'aquests temes i ens descriu l'enderrocament de la part antiga de Baltimore a la vegada que s'infla la bombolla de l'habitatge a Washington DC a remolc de la construcció de la segona seu d'Amazon: la decisió de l'empresa de triar la ciutat més poderosa dels Estats Units representa una autèntica decepció per a les ciutats més petites del país, que havien licitat per aconseguir-la però se n'adonen que el joc estava perdut d'entrada. Finalment, un breu epíleg descriu l'evolució de la situació amb l'impacte de la pandèmia i les conseqüències que té en les condicions laborals dels treballadors de l'empresa. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>És un llibre molt necessari en els temps que vivim, que exposa unes veritats que sovint no són òbvies des del punt de vista del consumidor, però que revelen la part més fosca de les grans empreses que, suposadament, ens fan la vida més fàcil. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>No m'agrada: </b>Tot i que l'interès de la lectura no decau en cap moment, l'exposició de les dades m'ha semblat massa entretallada, a vegades amb uns salts d'uns temes a uns altres que semblaven un punt massa abruptes i, al meu parer, injustificats. </div>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-70024198507373741542024-01-12T00:11:00.009+01:002024-01-14T22:14:37.212+01:00El nom i la cosa (3) <p style="text-align: justify;">Ahir l'estat de Sudàfrica demandava l'estat d'Israel davant del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia per actes amb intencionalitat genocida contra el poble palestí que viu a la franja de Gaza. </p><p style="text-align: justify;"><a href="https://www.vilaweb.cat/noticies/sud-africa-tij-palestins-represalia-hamas-genocidi/" target="_blank">https://www.vilaweb.cat/noticies/sud-africa-tij-palestins-represalia-hamas-genocidi/</a><br /></p><p><a href="https://www.bbc.com/news/world-middle-east-67942983" target="_blank">https://www.bbc.com/news/world-middle-east-67942983</a><br /></p><p><a href="https://www.theguardian.com/world/2024/jan/11/hearings-to-begin-at-the-hague-in-case-claiming-israels-gaza-war-is-genocide" target="_blank">https://www.theguardian.com/world/2024/jan/11/hearings-to-begin-at-the-hague-in-case-claiming-israels-gaza-war-is-genocide</a><br /></p><p><a href="https://www.reuters.com/world/middle-east/israel-safrica-face-off-un-top-court-gaza-genocide-case-2024-01-11/" target="_blank">https://www.reuters.com/world/middle-east/israel-safrica-face-off-un-top-court-gaza-genocide-case-2024-01-11/</a></p><p><a href="https://www.publico.es/internacional/romper-relaciones-sentar-israel-banquillo-pasos-sudafrica-denunciar-genocidio-gaza.html" target="_blank">https://www.publico.es/internacional/romper-relaciones-sentar-israel-banquillo-pasos-sudafrica-denunciar-genocidio-gaza.html</a><br /></p><p style="text-align: justify;">Fa nou anys, escrivia al blog sobre la decisió salomònica del mateix tribunal sobre els crims de guerra comesos durant la guerra dels Balcans, i el seu rebuig a dictaminar-los com a genocidi: davant les acusacions creuades entre Sèrbia i Croàcia, el tribunal es va decantar per donar com a provada la "neteja ètnica" (treure els individus d'un poble d'un territori determinat) i rebutjar les de "genocidi" (conjunt de mesures concertades amb l'objectiu de destruir un grup). Va semblar una solució de compromís per no donar la raó a un dels bàndols i poder marcar un punt i final a un episodi tan tràgic per a Europa apostant per mirar endavant més que enrere. Žižek explicava amb molta claredat, al seu article "Ethnic Danse Macabre", la incomoditat equidistant d'occident davant de l'empresa genocida sèrbia. </p><p style="text-align: justify;">Entre els arguments que es van esgrimir llavors va sonar força el de la singularitat històrica de l'Holocaust. A mi, en aquell moment, no se'm va acudir posar-la en dubte, cosa que em sorprèn ara per ara, quan miro enrere i llegeixo el post antic. Si rebutgem que la mateixa paraula pugui ser emprada per a esdeveniments amb característiques similars, hauríem de buscar una singularitat històrica per a cada esdeveniment en concret. Obriríem una mena de debat dels universals inacabable sobre cada nova atrocitat i crueltat política que algú imposés sobre els veïns. </p><p style="text-align: justify;">Per això amb aquesta notícia em venia al cap aquesta altra, del mes passat. La periodista russa-estatunidenca Masha Gessen es va desplaçar a Alemanya per recollir el premi Hannah Arendt de Pensament Polític enmig d'una polèmica a causa d'una columna que va escriure per a <i>The New Yorker </i>en què rebutjava la singularitat històrica de l'Holocaust i comparava l'operació de l'exèrcit israelià sobre Gaza amb la liquidació d'un ghetto. El seu argument és que prendre's l'Holocaust seriosament implica observar-ne paral·lelismes amb el present, per assegurar que aquests fets no tornin a passar. </p><p><a href="https://www.npr.org/2023/12/22/1221128897/masha-gessen-essay-israel-gaza-germany-hannah-arendt-prize" target="_blank">https://www.npr.org/2023/12/22/1221128897/masha-gessen-essay-israel-gaza-germany-hannah-arendt-prize</a><br /></p><p><span style="color: #3d85c6;"><span><b>Actualitzo el 14 de gener: </b>El govern de Namíbia es fa la mateixa pregunta.</span><span> </span></span></p><p><span style="color: #3d85c6;"><a href="https://www.bbc.com/news/world-africa-67974067" target="_blank">https://www.bbc.com/news/world-africa-67974067</a><br /></span></p><p><a href="https://www.elnacional.cat/ca/internacional/namibia-evoca-genocidi-perpetrat-kaiser-suport-alemany-israel_1145777_102.html" target="_blank">https://www.elnacional.cat/ca/internacional/namibia-evoca-genocidi-perpetrat-kaiser-suport-alemany-israel_1145777_102.html</a><br /></p>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-23497452198565478152024-01-09T00:17:00.001+01:002024-01-09T00:17:31.918+01:00Sense ni cinc a París i Londres (#511)<span style="font-family: courier;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgjDshur3xACc1ZPw_q1tsTe8r8SwyJMPal_itFAU9pirKzmLARh_FHTEIMi3ZP8ePudvNeA2xlSVMzcL_NrAGJ69QGMRp3VnDbMjuqxzU4urDOkNi-SBWyquPDBZu28zQ_cmLrvdhpEyGbzOXz7PGZytK4fgdUW4YX9dbRBBXnljE_faLF4JWyg99TNII/s643/Orwell.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="643" data-original-width="407" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgjDshur3xACc1ZPw_q1tsTe8r8SwyJMPal_itFAU9pirKzmLARh_FHTEIMi3ZP8ePudvNeA2xlSVMzcL_NrAGJ69QGMRp3VnDbMjuqxzU4urDOkNi-SBWyquPDBZu28zQ_cmLrvdhpEyGbzOXz7PGZytK4fgdUW4YX9dbRBBXnljE_faLF4JWyg99TNII/w254-h400/Orwell.jpg" width="254" /></a></div>A la pràctica a ningú li importa si el treball és útil o inútil, productiu o parasitari; l'únic que es demana és que sigui rendible. En tots els debats actuals sobre l'energia, l'eficiència, la utilitat social i tota la resta, quin significat hi ha excepte "feu diners, feu-los legalment i feu-ne molts"? Els diners s'han convertit en la gran prova de virtut. Els pidolaires suspenen aquesta prova, i per això són menyspreats. Si pidolant guanyessin deu lliures a la setmana, immediatament es convertiria en una professió respectable. </span><div><br /></div><div style="text-align: justify;">Aquest assaig de l'autor britànic George Orwell (1903-1950) es va publicar per primer cop l'any 1933, i és una crònica autobiogràfica del període de temps que l'autor va passar en la indigència durant mesos a París i a Londres, després de tornar de la seva aventura com a agent de la policia colonial a Birmània. El seu assaig, amb un to objectiu i distanciat, quasi periodístic, ens descriu en primera persona aquests mesos de viure al dia, passar fam, dormir al ras o en albergs per a persones sense llar, i buscar feines mal pagades, i intercala els episodis personals amb testimonis de primera mà de persones amb qui comparteix la vida al carrer i també amb fragments més assagístics d'anàlisi d'aquest fenomen social i les seves causes polítiques més profundes. Mentre que a la primera meitat del llibre ens descriu el temps passat a París, vivint en pensions de mala mort i treballant en condicions infrahumanes a les cuines d'un hotel i un restaurant de la ciutat, a la segona meitat, després de tornar a Anglaterra a l'espera d'una feina que li ha aconseguit un conegut, Orwell descriu en primera persona la vida al carrer, pernoctant en diversos albergs de les rodalies de Londres i sempre amenaçat amb la detenció i l'empresonament. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">De fet, el llibre és interessant no tan sols per l'experiència en si mateixa, sinó pels aprenentatges i reflexions que Orwell n'extreu: el volum es transforma en un autèntic tractat sobre la pobresa urbana, amb un retrat sempre lúcid i punyent tant de la degradació que comporta per a la persona que la pateix al nivell individual, com de l'estigmatització social que hi va associada de cara a la resta de ciutadans. Orwell ens descriu un autèntic submón on és relativament fàcil quedar atrapat, fins i tot per a gent amb estudis i de classe mitjana, com li va passar a ell mateix, i desmitifica els prejudicis i concepcions habituals sobre aquest sector de la societat. Igual que passava a <i>El camí de Wigan Pier</i>, la crítica va dirigida a una classe mitjana que s'assimila acríticament a les expectatives socials de les classes més altes, sense notar el cercle viciós que connecta implícitament l'enriquiment d'aquestes i l'empobriment endèmic d'un altre estrat de la població. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La primera part, la que se situa a París, reflexiona especialment sobre el treball precari, reflectint les vides de persones que viuen en la indigència tot i treballar jornades d'unes setze hores al dia en unes condicions infrahumanes. Quan el valor del treball és la mera subsistència, sense temps lliure ni possibilitat d'estalviar diners, la capacitat de resistència de la persona es veu totalment anul·lada, i la seva existència es veu reduïda a la mera animalitat, la de seguir subsistint en aquest estat d'esclavitud moderna, com l'anomena Orwell. A la segona part, la que transcorre a Anglaterra, el protagonista no té ni tan sols feina, i descriu la vida dels sense-llar de l'època, caracteritzada per la humiliació que se'ls imposa en albergs i altres institucions caritatives, que treien un rèdit econòmic de mantenir els seus interns en unes condicions de vida pèssimes, i a la vegada descriu l'absurditat de les lleis angleses que castigaven les persones sense llar a través del codi penal, mentre creaven les condicions perquè la situació es perpetués en el temps. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Totes dues experiències, radicalment diferents, tenen un nexe comú d'unió que es va fent palès al llarg de la lectura. Orwell denuncia la situació en tot moment com a fruit del funcionament bàsic del sistema capitalista, que redueix els costos al màxim amb la lògica de maximització de beneficis. Pel camí, el sistema fagocita aquestes persones a qui considera supèrflues, i proposa tan sols una lògica de contenció i de càstig per als seus cossos en comptes de proposar cap alternativa. Algunes de les escenes que retrata l'autor, especialment les dels banys i els recomptes dels pobres itinerants als albergs anglesos, o les jerarquies laborals quasi kafkianes descrites a l'hotel parisenc, apunten a tics totalitaris del sistema mateix que aniran quallant en una obra de ficció com <i>1984</i>. Orwell ens recorda, amb una claredat totalment punyent sobre la pàgina, que la distòpia més esfereïdora no és una qüestió de ciència-ficció, sinó que és perfectament recognoscible en el món real, i de vegades ben present fins i tot a tocar de casa. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Continguts: </b>El relat ens ofereix les experiències en primera persona de George Orwell durant uns mesos passats a París, en què va treballar en un hotel i en un restaurant en unes condicions laborals pèssimes i, després, a Anglaterra, en què va viure durant uns mesos al carrer a l'espera d'una feina que trigava a arribar. A través d'aquestes experiències, l'autor fa una denúncia molt clara de les condicions socials i econòmiques que porten a aquesta situació, sense culpabilitzar les persones que cauen en la indigència, sinó assenyalant sempre les falles del sistema econòmic com a causes directes d'aquest fenomen. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>Com passa sempre amb Orwell, la seva anàlisi directa i sense embuts dels fenòmens socials que retrata, donant les dades justes per reforçar les seves reflexions, però que es basa principalment en el relat de l'experiència directa i l'empatia profunda amb la situació que descriu. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>No m'agrada: </b>Com passa també en altres de les seves obres, el racisme i l'antisemitisme casuals (o no tan casuals) del text, que Orwell normalment s'encarrega de posar en boca dels personatges que retrata, però que mai comenta explícitament. </div>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-49594649230143816652023-12-29T00:08:00.005+01:002023-12-29T00:08:00.246+01:00Resum de l'any 2023<div style="text-align: justify;">Un altre any arriba l'hora de fer balanç sobre lectures i ressenyes al blog. Normalment acostumo a tancar l'any més aviat, però vaig trigar més del que havia pensat a acabar i ressenyar el darrer llibre. En general, ha estat un any de lectures força variades, amb alguns fils conductors que he aconseguit fer arribar a bon port, però sobretot caracteritzat per les aparicions inesperades. Millorar la concentració ha estat una bona estratègia aquests últims anys, en què he aconseguit mantenir un ritme de lectura més o menys estable, i el recurs a la biblioteca pública m'està ensenyant a perdre-li la por a autors desconeguts i sortir més sovint de la zona de confort. </div><div style="text-align: justify;"><ul><li style="text-align: justify;">Pel que fa a <b>ressenyes de llibres</b>, aquest any ha estat força similar als anteriors: lluny del rècord absolut de ressenyes de l'any pandèmic, continuo superant lleugerament la cinquantena en un any. D'aquestes, una vintena són de llibres agafats en préstec de la biblioteca municipal. </li></ul></div><div style="text-align: justify;"><ul><li style="text-align: justify;">Ha estat l'any de rellegir el <b>cicle de Terramar d'Ursula K. Le Guin</b>, aprofitant la nova traducció al català publicada per Raig Verd: una oportunitat de reavaluar la meva relació amb la sèrie, reafirmar opinions que ja tenia d'abans i fer noves descobertes sobre l'impacte d'aquest cicle clàssic de la literatura de fantasia. Podeu visitar els posts d'aquesta sèrie <a href="https://noemitrave.blogspot.com/search/label/apunts%20de%20Terramar" target="_blank">aquí</a>. </li></ul></div><div style="text-align: justify;"><ul><li style="text-align: justify;">La descoberta de l'any ha estat l'autora afroamericana <b>Octavia E. Butler</b>, una de les contribuïdores més influents al gènere de l'afrofuturisme. M'he iniciat a la seva obra a través de la seva dilogia de ciència-ficció distòpica <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/06/la-parabola-del-sembrador.html" target="_blank">La paràbola del sembrador</a> </i>i <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/06/la-parabola-dels-talents.html" target="_blank">La paràbola dels talents</a></i>. Reconec que em van desconcertar força, i no són exactament el que n'esperava per començar, però em van deixar amb ganes de conèixer millor l'autora. </li></ul></div><div style="text-align: justify;"><ul><li style="text-align: justify;">El repte lector d'aquest any ha estat <b><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/03/els-llibres-de-jacob.html" target="_blank"><i>Els llibres de Jacob </i>d'Olga Tokarczuk</a></b>, una novel·la monumental en múltiples sentits, i que em va resultar tota una proesa lectora, però que a la vegada se'm va fer impossible de deixar. Si ja coneixeu l'autora, no us decebrà; si no heu llegit mai res de Tokarczuk, potser hauríeu de començar per alguna de les seves obres més breus. </li></ul></div><div style="text-align: justify;"><ul><li style="text-align: justify;">El tema de l'any ha estat <b>una introducció a la filosofia</b>. L'amic invisible i els Reis de l'any passat es van posar d'acord temàticament amb dues obres introductòries, <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/01/gran-historia-visual-de-la-filosofia.html" target="_blank">Gran historia visual de la filosofía</a> </i>de Masato Tanaka i <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/02/una-petita-historia-de-la-filosofia.html" target="_blank">Una petita història de la filosofia</a> </i>de Nigel Warburton, ambdues molt llegívoles i totalment recomanables. Això em va portar a voler posar-me novament a la pell d'una estudiant de filosofia i provar de trobar les lectures que recomanaria a algú que volgués començar de zero. Si bé aquestes dues primeres són obres clarament introductòries, la dificultat va anar augmentat, a mesura que avançava, amb <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/04/el-naixement-de-la-filosofia.html" target="_blank">El naixement de la filosofia</a> </i>de Giorgio Colli, <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/06/lesperit-de-la-illustracio.html" target="_blank">L'esperit de la Il·lustració</a> </i>de Tzvetan Todorov, <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/08/els-problemes-de-la-filosofia.html" target="_blank">Els problemes de la filosofia</a> </i>i <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/11/iniciacio-la-filosofia.html" target="_blank">Iniciació a la filosofia</a></i>, ambdues de Bertrand Russell, i finalment <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/11/introduccio-la-filosofia.html" target="_blank">Introducció a la filosofia</a> </i>de Karl Jaspers. </li></ul></div><div style="text-align: justify;"><ul><li style="text-align: justify;">El premi a <b>millor assaig de l'any</b> recau, enguany, en <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/02/jo-soc-la-malala.html" target="_blank">Jo sóc la Malala</a> </i>de Malala Yousafzai, una obra informativa i inspiradora que tots els educadors hauríem de llegir, i <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/05/els-inklings.html" target="_blank">Els Inklings</a> </i>de Humphrey Carpenter, que s'emporta el premi per obrir la porta a noves lectures i relectures dels autors biografiats. </li></ul></div><div style="text-align: justify;"><ul><li style="text-align: justify;">Els <b>finalistes a millor llibre de l'any</b>, amb moltes aparicions inesperades i convidats d'última hora, han estat <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/03/grendel.html" target="_blank">Grendel</a> </i>de John Gardner, <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/04/strange-meeting.html" target="_blank">Strange Meeting</a> </i>de Susan Hill, <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/05/travessa-del-manglar.html" target="_blank">Travessa del manglar</a> </i>de Maryse Condé, <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/06/time-shelter.html" target="_blank">Time Shelter</a> </i>de Georgi Gospodinov, <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/09/passatge-lindia.html" target="_blank">Passatge a l'Índia</a> </i>d'E. M. Forster i <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/10/la-cambra-sagnant.html" target="_blank">La cambra sagnant</a> </i>d'Angela Carter. </li></ul></div><div style="text-align: justify;"><ul><li style="text-align: justify;">El millor llibre llegit aquest any ha estat <b><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/11/el-mar-de-la-tranquillitat.html" target="_blank"><i>El mar de la tranquil·litat </i>d'Emily St. John Mandel</a></b>, una narració magnífica sobre els viatges en el temps i la precarietat de la vida humana davant d'imprevistos polítics i històrics. Amb totes aquestes recomanacions al sac, només queda desitjar molt bones festes (aquest cop amb retard) i els millors desitjos per a l'any que iniciem! </li></ul></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjoAjMbwJNZo_5mwm5DWdfLm49PEhzQITc72Q36DLL8ykRqR3NJSVc5sJ8yu3zYdm1iwyShdMCgU5lCP_UjOPfj_-O9oif-IqU3q8TiX3kb7ST7JOMVasgqnC8X3E2q50flWEhiF2XFLV8n3Tf6yj6f5tgV4gKk_g4y5NqI35mo2e0BbVJKxtsk7AmRA5w/s767/Akashi_strand_Akashi_no_hama.jpg" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="767" data-original-width="503" height="640" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjoAjMbwJNZo_5mwm5DWdfLm49PEhzQITc72Q36DLL8ykRqR3NJSVc5sJ8yu3zYdm1iwyShdMCgU5lCP_UjOPfj_-O9oif-IqU3q8TiX3kb7ST7JOMVasgqnC8X3E2q50flWEhiF2XFLV8n3Tf6yj6f5tgV4gKk_g4y5NqI35mo2e0BbVJKxtsk7AmRA5w/w420-h640/Akashi_strand_Akashi_no_hama.jpg" width="420" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><i>Lluna plena a la platja d'Akashi </i>(1934) de Tsuchiya Koitsu<br /><a href="https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Akashi_strand_Akashi_no_hama_(titel_op_object),_AK-MAK-1637.jpg" target="_blank">Font</a></td></tr></tbody></table><div style="text-align: justify;"><br /></div>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0