tag:blogger.com,1999:blog-72949777746625471022024-03-18T21:24:27.913+01:00TelèmacUn blog sobre la meva passió per la lectura i d'altres coses que m'agraden, m'interessen o, en determinats moments, em criden l'atenció. El títol és per aquell personatge que vivia a l'ombra dels grans herois, quan encara tenia tantes coses per aprendre.Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.comBlogger1086125tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-68378060103159910642024-03-15T00:02:00.001+01:002024-03-15T00:03:11.523+01:00La vegetariana (#524) <span style="font-family: courier;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgnv5vT-AEQVe7Sls2NyJM53sbP5EkFgfOmFuM1LzARcB0pRXiXAgIqBDDqbaTvyBdhOsiKgwwt-e_iulUS8udRmdJOkrFVvzl0AaDOaDALNH1mKGOjJVtMEG1u7XchP1e4X0bPVxwBueauf4ltkTXPtJbK9KMpwXu8R9KzTOkVWu2kNeHamNo4xCLRxFw/s768/Vegetariana_HanKang.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="768" data-original-width="484" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgnv5vT-AEQVe7Sls2NyJM53sbP5EkFgfOmFuM1LzARcB0pRXiXAgIqBDDqbaTvyBdhOsiKgwwt-e_iulUS8udRmdJOkrFVvzl0AaDOaDALNH1mKGOjJVtMEG1u7XchP1e4X0bPVxwBueauf4ltkTXPtJbK9KMpwXu8R9KzTOkVWu2kNeHamNo4xCLRxFw/w253-h400/Vegetariana_HanKang.jpg" width="253" /></a></div>Això, per què? Tot és molt estrany. Sembla que estigui empaitant alguna cosa. Em sento tancada al darrere d'una porta sense pany. O potser ja hi era des del principi i només me n'adono ara? És fosc. En la foscor, tot es barreja. </span><div><br /></div><div style="text-align: justify;">Aquesta novel·la de l'autora coreana Han Kang es va publicar en coreà el 2007, però als països occidentals no va arribar a la fama fins el 2016, any en què va guanyar contra pronòstic el premi Booker International a través de la seva traducció a l'anglès. És una novel·la colpidora i totalment inclassificable, que manté un equilibri molt ben trobat entre l'aposta per l'estil postmodern, el profund simbolisme i la capacitat d'evocació de les seves imatges, i l'interès per la realitat social en què viuen immersos els seus personatges. <i>La vegetariana </i>és una crítica molt punyent a una societat patriarcal, tradicionalista i conservadora que pressiona l'individu - especialment la dona - perquè encaixi en uns determinats valors i cànons sobre el que és acceptable. La resistència a aquest sistema de valors requereix un esforç constant i persistent, que els personatges exerceixen amb una resignació que acaba esdevenint tràgica des de la seva impotència per canviar aquest sistema. La protagonista, la Yeonghye, és una jove de Seül que un dia, després de tenir un malson profundament pertorbador, decideix que deixarà de menjar carn. Al principi sembla una decisió innòcua, però el caràcter violent i repetitiu dels seus malsons, la incomprensió que haurà de patir per part del seu marit i la seva família, i la creixent dissolució de la seva personalitat aniran marcant el seu descens a la bogeria fins a un final inquietant i lleugerament obert. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El punt més fort de la novel·la és que la història de la Yeonghye se'ns ofereix a través del punt de vista de tres familiars seus, que la descriuen sempre en tercera persona i intenten explicar-la amb més o menys èxit. La novel·la, doncs, està formada per aquests tres quadres, separats cadascun per un any de diferència. El primer segment se'ns explica des del punt de vista del marit de la Yeonghye, un personatge indolent i conformista que es va casar amb ella per inèrcia i sense estar-ne enamorat. Aquest personatge pateix l'afecció mental de la seva dona amb avergonyiment i por per l'estigmatització social que se'n pot derivar, i es preocupa en tot moment per com l'afectarà a ell personalment més que no pas pel benestar de la seva esposa. El segon quadre és explicat des del punt de vista del cunyat de la Yeonghye, casat amb la seva germana, que és un videoartista que comença a obsessionar-se per la figura de la seva cunyada i decideix fer-la objecte d'un projecte artístic. Aquest personatge sembla, d'entrada, més sensible que l'anterior, però aquesta secció central del llibre és possiblement la més pertorbadora de totes, a mesura que anem assistint a la utilització que fa l'artista de la malaltia de la Yeonghye, i les conseqüències devastadores que acaba tenint en la seva evolució. Finalment, la darrera secció ens ofereix el punt de vista de la Inhye, la germana de la Yeonhye, que, un cop s'ha produït una crisi irreversible en el seu trastorn i després de la dissolució de la família, es troba amb el pes exclusiu d'haver-la de cuidar. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La lectura del llibre es fa difícil i, a moments, realment aclaparadora. La primera secció em va semblar una obertura excel·lent per a la novel·la, amb el plantejament del conflicte i una primera crisi que es llegeix amb ganes de saber-ne més sobre la protagonista, els seus familiars, i les causes profundes de la seva decisió. La segona secció em va semblar més difícil de digerir, i en determinats moments em va fer perdre la fe en la novel·la sencera. Aquest és el fragment en què la Yeonghye es desdibuixa totalment de la trama, i les seves decisions costen més de racionalitzar. La protagonista es torna no gaire més que un peó o un instrument dins dels projectes de l'artista, que pot arribar a extrems força pertorbadors alhora de realitzar les seves fantasies. Ara bé, la tercera part és la que realment posa llum sobre la història sencera, i és en aquesta darrera secció, més propera a la primera, que se'ns aclareixen les motivacions de la Yeonghye i se'ns ofereix, en major o menor mesura, una explicació per al seu misteri, per més desolador que sigui el relat mateix. Aquí és on em va semblar que, d'alguna forma, els moments més inexplicables de les altres dues seccions quedaven una mica més resolts i es recuperava el to social i realista de la proposta. La Inhye és l'única persona del seu entorn que arriba a preocupar-se genuïnament per la Yeonghye i el seu benestar, i intenta trobar explicacions per a la seva malaltia. La seva preocupació també afecta la forma com ella mateixa es percep com a germana i com a mare, en culpabilitzar-se constantment per no haver fet més per aturar l'escalada de la malaltia. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El llibre tanca amb una darrera crisi que crea un paral·lelisme molt clar amb la de la primera secció, i que resulta especialment pertorbadora per a la Inhye perquè li recorda, no sols la primera crisi, sinó també tot un pòsit de records reprimits que poden haver motivat el conflicte sencer. A través d'imatges que són recurrents però mai es fan gratuïtes, sinó que sempre tenen una funció explicable dins la narració, la tragèdia de la protagonista se'ns va explicant en el pla simbòlic, però sempre mantenint una connexió clara amb els conflictes que els personatges afronten a la vida real. La decisió de deixar de menjar per part de la protagonista respon a un rebuig de la violència que s'inscriu en termes de gènere en un principi, però que va més enllà i adquireix fins i tot dimensions metafísiques. <i>La vegetariana </i>explora la fina línia de separació entre la percepció del depredador i la de la presa, i les conseqüències que pot arribar a tenir per a la psique una opressió constant que s'exerceix en el dia a dia de les formes més subtils i aparentment innòcues. S'ha parlat molt de les imatges de violència que transmet la novel·la, i és cert que hi ha escenes que poden arribar a ferir la sensibilitat pel seu alt contingut gràfic. Però hi ha moments en què aquesta violència adopta formes molt més velades i insidioses, com per exemple comentaris o judicis per part de les persones que més ens haurien d'estimar, i apunta a estructures simbòliques i sistèmiques d'opressió que estan presents en molts aspectes de la vida quotidiana. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Sinopsi: </b>La Yeonghye, una jove de Seül, es desperta un dia després d'haver tingut un malson i decideix que no tornarà a menjar carn mai més. Davant de la incredulitat del seu marit i la resta de membres de la seva família, la Yeonghye es mostra determinada a mantenir-se ferma en la seva decisió, fins i tot quan el conflicte familiar comenci a escalar i hagi de suportar la violència dels seus éssers estimats. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>En especial la primera part i la tercera, que aconsegueixen crear una narrativa rodona i completa sobre el conflicte de la protagonista i donar explicacions plausibles i realistes a imatges que se'ns ofereixen, principalment, en el nivell simbòlic. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>No m'agrada: </b>Part de la violència retratada en el llibre se m'ha fet una mica massa gratuïta o fins i tot explotadora. En especial la segona secció és on la trama m'ha semblat menys plausible, i a estones em semblava que la novel·la mateixa participava de l'afany explotador de l'artista sobre la protagonista. </div>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-64955681227529846612024-03-08T00:16:00.001+01:002024-03-08T00:16:58.528+01:00Bruixa de dol (#523) <span style="font-family: courier;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiZjC4EQOwmB6aVnCvO_OQIDstVAQ-1UUeS5kv-MUZEL21wgmbtGRuSiILjGPlx1ATJJWQ3KpRT9U5Hot9z7J21nResEtcuv737YmZenlhsehm0bRrV_P6r1UhTM9Ejkgl8BMqptxSF-Jn8E2QyHny5tGMCQGy-9NnaynkbzzxyMxHIW1BHHwK_3rY39C0/s754/portada_bruixa-de-dol.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="754" data-original-width="478" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiZjC4EQOwmB6aVnCvO_OQIDstVAQ-1UUeS5kv-MUZEL21wgmbtGRuSiILjGPlx1ATJJWQ3KpRT9U5Hot9z7J21nResEtcuv737YmZenlhsehm0bRrV_P6r1UhTM9Ejkgl8BMqptxSF-Jn8E2QyHny5tGMCQGy-9NnaynkbzzxyMxHIW1BHHwK_3rY39C0/w254-h400/portada_bruixa-de-dol.jpg" width="254" /></a></div>Per obrir la magrana tancada sense panys / ens hem calçat als dits els peücs de les fades. / I hem alçat, a l'esqueix de l'hora violeta, / una festa d'olors amb la trena desfeta. </span><div><br /></div><div style="text-align: justify;">Aquest recull de la poetessa catalana Maria-Mercè Marçal (1952-1998) es va publicar el 1979 i és el segon que va aparèixer de la seva autora. És una lectura molt sorprenent, en tota la seva frescor, la profunditat i la riquesa dels seus símbols i la vigència que els seus temes encara tenen avui dia. Tot just acabat el franquisme, Marçal proposa una redescoberta de la poesia de l'amor i del desig des d'una òptica femenina, desafiant els tòpics i les imatges d'aquesta tradició poètica, i contestant-hi amb la seva pròpia aportació, de forma que els poemes exploren el desig femení, el cos de les dones i la necessària connexió i companyonia entre elles, apuntant a l'experiència del que avui dia anomenem "sororitat", tot i que aquesta és una paraula que s'ha popularitzat de forma molt més recent. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Hi ha tres poemes que es presenten en solitari, i que marquen diferents moments del poemari, com si ens en tracessin el mapa. El que obre el llibre, "Divisa", funciona com a porta d'entrada, una porta que en aquest cas és metatextual, i que presenta de forma molt concisa la intenció de l'autora. Al mig del llibre, i separant-ne la primera i la segona part, trobem "Avui les fades i les bruixes s'estimen", un dels millors poemes del recull al meu parer, i que marca el punt d'inflexió entre la primera part, més introspectiva i centrada en la percepció individual del jo poètic, i la segona part, en què l'autora dedica els poemes a altres dones i explora la dimensió col·lectiva de la feminitat. Per reforçar aquesta idea, el poemari tanca amb "Vuit de març", una reivindicació del llegat de les bruixes cremades que totes les dones han de tenir present a l'hora d'encarar el seu futur. Són idees que avui dia s'han fet fins i tot repetitives des dels altaveus públics, i que cada 8 de març se'ns repeteixen ja quasi per inèrcia, però que Marçal va ser una autèntica pionera a l'hora de plantejar, en un moment en què la seva veu subversiva desafiava les formes establertes i els discursos dominants. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Els altres poemes del recull s'agrupen en diverses seccions que es llegeixen cadascuna amb el seu propi eix temàtic, tot i que les principals imatges del llibre vagin apareixent de forma recurrent al llarg de totes aquetes seccions. La primera secció, "Foc de pales", d'inspiració clarament lorquiana, explora imatges sobre el desig des del seu vessant més fosc i amenaçador. La següent secció, "Tombant", plena de poemes força breus, ja és tota una declaració d'intencions des del títol i l'epígraf que encapçala el primer dels poemes. Aquí Marçal ens planteja una exploració de la solitud del jo poètic, i del seu desig com a dona desvinculada de qualsevol figura masculina. La imatge dominant en aquesta secció del poemari és la de l'arbre, que s'identifica amb el jo poètic, i que perdura en el temps malgrat les amenaces externes. La tercera secció, "Foguera joana", revisita els tòpics de la poesia amorosa medieval, i contesta la perspectiva tradicionalment masculina amb la de l'afirmació del desig femení. La darrera secció d'aquesta primera part, "Bruixa de dol", consta exclusivament de sonets i m'ha semblat una de les parts més reeixides del llibre sencer. Aquí, la veu poètica explora novament la solitud, però aquest cop viscuda des de la joia i l'afirmació vital. La protagonista assumeix el rol de bruixa, històricament marginada de la societat però que, precisament perquè accepta joiosament la seva solitud, pot compartir-la també amb el seu objecte de desig. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">A la segona part, trobem dues seccions una mica més breus, emmarcades al principi i al final, respectivament, per "Avui les fades i les bruixes s'estimen" i "Vuit de març". La primera d'aquestes seccions és "Els núvols duien confeti a les butxaques", que explora les formes de la cançó popular per presentar una forma enjogassada i festiva de viure la feminitat. A part de les formes populars, també hi trobem una connexió amb les imatges relacionades amb la infància. L'altra secció, "Sense llops ni destrals", revisita la imatgeria dels contes de fades, per tal de rebutjar-ne els tòpics, i reivindica la visió col·lectiva femenina com a necessària per tal d'enfocar el futur. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Marçal utilitza un vocabulari molt ric i una tècnica molt cuidada. El seu recurs a les formes tradicionals, tant populars com cultes, és part del projecte literari mateix que proposa, en què l'autora pretén establir un diàleg amb aquesta tradició més àmplia i inserir-hi una veu femenina que no sempre ha estat escoltada, i que desafiï els tòpics i els prejudicis que han estat dominants al llarg de la història. El seu imaginari simbòlic és tan ric i complex que es fa difícil resumir-lo en unes poques línies. Les mateixes imatges que es van repetint d'uns poemes als altres poden arribar a evocar matisos diferents en funció del context particular de cada poema. Els sonets en especial m'han semblat deliciosos. És un llibre francament recomanable que, més enllà de lectures obligatòries, mereix ser revisitat per un públic molt més ampli. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Continguts: </b>Els poemes s'agrupen en sis seccions de diferents llargàries. Després de l'inici amb la "Divisa" del poemari, "Foc de pales" recull poemes que exploren la cara més perillosa i amenaçadora del desig, sempre lligat a imatges naturals. A "Tombant", el jo poètic explora la seva solitud utilitzant la imatge de l'arbre, entre d'altres. A "Foguera joana", els poemes exploren els tòpics de la poesia amorosa medieval, així com les seves relectures a través de la història, per acabar posant el desig femení com a eix central del poemari. A "Bruixa de dol", la protagonista reivindica la seva pròpia solitud com a font de fortalesa i arrelament, i presenta la seva faceta com a "bruixa" que explora múltiples facetes del desig i la relació amorosa. La segona part queda introduïda pel poema "Avui les fades i les bruixes s'estimen". A "Els núvols duien confeti a les butxaques", els poemes dedicats a diferents dones que l'autora coneixia prenen la forma predominant de la cançó popular, i connecten la veu de l'autora a la infància com a reivindicació de la joia de viure. La darrera secció, "Sense llops ni destrals", revisita la imatgeria dels contes de fades per proposar la companyonia i la col·laboració entre dones com a guia per al futur. Aquesta reivindicació d'orgull femení tanca el poemari a través del poema "Vuit de març", que connecta el llegat de les bruixes amb el present i el futur de la humanitat a través de la paraula "dona". </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>Quan he revisat les notes per poder seleccionar els poemes que m'han agradat més de tot el llibre, he trobat que els havia marcat quasi tots. És més la capacitat d'evocació de les imatges que no pas un poema en concret. </div>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-12251543715417583582024-03-06T00:27:00.006+01:002024-03-06T00:43:48.604+01:00El Tercer Reich dels somnis (#522)<p><i><span style="font-family: courier;"></span></i></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><i><span style="font-family: courier;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh5R1w0AxLiBC4NRaUsWBi2EwaWpRDqMc0KyC2JFrRnESTvuI4YPZ7BZMe5pZ3LLQ1xvdAWR0IUIn3i4inbumQ3Wbdx9J9TCiCN4o6IkvYmuoDTDCA404VE-K6Zx_a8gkf3tUniABJcfqFyhN08-7INYCp7TA6RSeztTicdPtMMr7kLM8FcFjhmPKmHFqA/s500/Beradt_dreams.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="500" data-original-width="312" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh5R1w0AxLiBC4NRaUsWBi2EwaWpRDqMc0KyC2JFrRnESTvuI4YPZ7BZMe5pZ3LLQ1xvdAWR0IUIn3i4inbumQ3Wbdx9J9TCiCN4o6IkvYmuoDTDCA404VE-K6Zx_a8gkf3tUniABJcfqFyhN08-7INYCp7TA6RSeztTicdPtMMr7kLM8FcFjhmPKmHFqA/w250-h400/Beradt_dreams.jpg" width="250" /></a></span></i></div><i><span style="font-family: courier;">Vaig somiar que estava prohibit somiar però jo ho feia igualment.</span></i> <p></p><p style="text-align: justify;">Aquest assaig de la periodista alemanya Charlotte Beradt (1907-1986) es va publicar per primer cop el 1966, i és una recopilació de relats de somnis per part de ciutadans alemanys durant el govern nazi, que van ser registrats entre 1933 i 1939. L'autora mateixa va ser perseguida pel règim nazi i finalment va aconseguir escapar del país amb el seu marit l'any 1939. En aquell moment el seu projecte constava de tota una sèrie d'anotacions disperses, somnis que havia aconseguit registrar a través de testimonis directes o que altres col·laboradors, entre ells psiquiatres, li havien fet arribar. No va ser fins uns anys després, ja als Estats Units, que va aconseguir sistematitzar tot aquest material en una obra coherent amb un fil teòric molt entenedor, i que esdevé una lectura del tot reveladora. Influïda i esperonada per Hannah Arendt i les seves idees sobre la gènesi i les dinàmiques internes del totalitarisme, Beradt ens exposa com les condicions polítiques cada cop més asfixiants que van haver de patir els ciutadans alemanys durant aquest període van modelar i transformar no sols la seva vida pública i el seu marge d'acció, sinó també l'estabilitat de la seva vida psíquica. </p><p style="text-align: justify;">De fet, l'estudi que Beradt ens proposa als anys seixanta utilitza la metodologia de la psicoanàlisi, però planteja una crítica totalment pertinent a les assumpcions bàsiques d'aquesta teoria psicològica. Mentre que la psicoanàlisi pretén descobrir en l'individu un pòsit patològic de desitjos reprimits o maladaptacions que es manifesten en l'inconscient i que afecten, conseqüentment, la vida conscient, aquí Beradt capgira aquest argument i proposa exactament el contrari. L'autora defensa, i ho demostra a través dels exemples de somnis que exposa al llibre, que són les condicions exteriors que influeixen sobre la psique en un moment determinat: la idea principal de l'assaig és que el nivell d'ansietat i terror que experimenten els ciutadans alemanys sota la repressió política nazi és tal que ells mateixos comencen a reprimir fins i tot el que poden somiar com a acte inconscient de precaució. En un moment en què fins i tot el pensament pot esdevenir perillós, Beradt ens ofereix un relat del camí de submissió i conformitat que emprenen individus que en principi es definien com a dissidents. Se'ns dona entendre que els somnis de persones totalment afins al règim devien ser molt més plàcids que els retratats al llibre, i els somnis dels jueus reben un tractament especial al darrer capítol, en tant que conformen una categoria totalment diferent de somnis, que reflecteix també la segregació que patien a mans de la dictadura. </p><p style="text-align: justify;">Així doncs, assistirem al relat dels dilemes de la gent corrent que no eren perseguits directament pel règim, però que experimentaven una dissociació angoixant entre el seu desacord amb les lleis i principis del govern nazi i la conformitat que havien de manifestar en la seva vida pública per temor a patir-ne les represàlies. Aquests somnis, lluny de manifestar una resistència heroica contra el règim, demostren exactament el contrari: una ambivalència bàsica entre el desig de resistir-se i salvaguardar els propis principis morals i el desig d'alleujar tota aquesta tensió en l'assentiment i l'obediència o, dit de forma més breu, de deixar de patir. Mentre que en una situació diguem-ne normal els somnis haurien de permetre alliberar la tensió acumulada en la vida conscient, en aquesta situació anòmala el que fan és reproduir-ne les estructures d'opressió. És per això que un dels somiadors comença a somiar en formes geomètriques, o d'altres somien que parlen idiomes estrangers, precisament perquè qualsevol contingut articulat i comprensible pot resultar subversiu i, per tant, perillós. Aquesta és la reflexió principal que ens ofereix Beradt, a mesura que ens mostra una autèntica galeria dels horrors a través d'aquests somnis "dictats per la dictadura". </p><p style="text-align: justify;">L'altra crítica que dirigeix el llibre a la psicoanàlisi clàssica té a veure més aviat amb la interpretació dels somnis, i apropa l'anàlisi a l'hermenèutica de l'art i la literatura més que no pas a la psicologia. Mentre que la interpretació dels somnis, tal com la plantejava Freud, presentava un codi simbòlic que calia desxifrar imatge a imatge, aquí el que trobem són relats explícits, que no cal descodificar perquè són escenes realistes, com si es tractés de textos que cal afrontar en tota la seva literalitat. Els somnis, així doncs, han de ser llegits més que no pas interpretats, i a través de les seves imatges assistirem a relats que ens connectaran amb les experiències literàries de Kafka, Brecht, Orwell o Beckett. De fet, un dels aspectes més impactants de l'anàlisi sencera és el caràcter premonitori - Beradt l'anomena profètic - dels somnis descrits, que tot sovint anuncien catàstrofes i horrors que s'acompliran al peu de la lletra. Si bé Kafka ja veia venir que sotmetre's a un sistema totalitzant i violent aplana l'experiència de l'individu fins a abocar-lo a l'absurd existencial més absolut, però a la vegada pot ser l'única forma d'escapada possible a la tortura que suposa voler resistir-lo, els somnis dels ciutadans del Tercer Reich no fan més que confirmar aquest pressentiment que ja era una realitat patent en la societat que els va tocar viure. </p><p style="text-align: justify;"><i>El Tercer Reich dels somnis </i>és una lectura força pertorbadora, però que es fa absolutament fascinant en la seva simplicitat. El que es veu és el que hi ha, sense cap necessitat de glosses ni d'explicacions per part de l'autora, que les reserva tan sols per al primer capítol introductori. En la línia del que ens explica Hannah Arendt a <i>Els orígens del totalitarisme</i>, Beradt ens descriu què passa dins les ments de la gent normal quan la vida privada desapareix i el gran germà pot saber qualsevol cosa de qualsevol en qualsevol moment: viure sense parets és una càrrega feixuga, que la gent aprendrà a suportar tan sols a base de reduir la resistència i minimitzar els efectes de la fricció. Especialment reveladores en aquest sentit són les ambivalències manifestades pels ciutadans que eren classificats com a no-aris, encara que la seva ascendència jueva fos llunyana o indirecta, o fins i tot per persones que tot i ser considerades àries vivien amb el temor de poder arribar a aquest punt. Atemorits per tenir els cabells foscos, els ulls foscos o els nassos grossos, els seus somnis reiteren una vegada i una altra el desig d'encaixar en aquesta societat en què qualsevol pot resultar sospitós en qualsevol moment. </p><p style="text-align: justify;"><b>Continguts: </b>Després d'un capítol inicial en què Beradt exposa les motivacions del projecte i en proposa unes bases teòriques, el segon capítol aborda el tema de l'eliminació de la privacitat dins del sistema polític del Tercer Reich. El capítol tercer desenvolupa aquesta idea a través de somnis que tenen a veure amb la propaganda i la burocràcia del sistema, sempre amb el temor per part dels somiadors de ser descoberts tenint o expressant pensaments dissidents. El capítol quatre exemplifica aquest temor retratant l'autocensura i repressió dels somiadors mateixos a través del llenguatge. El capítol cinquè estira aquest fil centrant-se en somnis que tenen a veure amb la incapacitat d'actuar o de reaccionar. El capítol sisè retrata l'ambivalència dels ciutadans respecte a les polítiques racistes contra els jueus. El capítol set descriu com les polítiques racials s'infiltren dins dels somnis, centrant-se especialment amb les persones que no van ser classificades com a àries o que temien perdre aquest estatus. El capítol vuit descriu els somnis de persones que van mantenir-se fermes en les seves conviccions morals, i que, per tant, no van sentir ambivalències en cap moment. El capítol novè descriu el camí cap a l'acceptació com a mecanisme d'alliberament de la tensió per a les persones que estaven experimentant tots aquests dilemes. El capítol desè tanca aquest cercle a través de somnis de submissió al sistema acceptada de forma ja més inequívoca. Finalment, el capítol onzè està dedicat als somnis dels jueus, que no són gens ambivalents i que en tot moment pronostiquen terrors relacionats amb la pèrdua de la llar, de la família i el desplaçament forçós. </p><p style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>És un llibre que m'ha resultat tota una sorpresa en tota la claredat i la simplicitat del plantejament. El fet que begui directament de les idees exposades a <i>Els orígens del totalitarisme </i>és un punt a favor. </p>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-19869486195201880412024-03-01T00:14:00.001+01:002024-03-01T00:14:28.453+01:00Neguit permanent (#521) <span style="font-family: courier;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj7LnagOnsd1AHlg2HDl5DTWKKyo_yJsqzsnX27OVQFPIH3Au4HkkAI6Wv4aFTQG5bWDviY5DKnTD_hKN0s9liRwRpue_pNGK40yBEoa7uxS7npjpgRqay73_4Epxg1-J1SGz-kI6-8EEnl73lADNZtOx0DQd0OVfLUiuROsEvX-6-kD41mq0rdEebDhZU/s762/neguit-permanent.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="762" data-original-width="492" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj7LnagOnsd1AHlg2HDl5DTWKKyo_yJsqzsnX27OVQFPIH3Au4HkkAI6Wv4aFTQG5bWDviY5DKnTD_hKN0s9liRwRpue_pNGK40yBEoa7uxS7npjpgRqay73_4Epxg1-J1SGz-kI6-8EEnl73lADNZtOx0DQd0OVfLUiuROsEvX-6-kD41mq0rdEebDhZU/w259-h400/neguit-permanent.jpg" width="259" /></a></div>La victimització, vaig descobrir, era universal. No depenia de la pobresa, de la manca de preparació o de la tradició. No depenia de cap de les coses de les quals pensava que depenia. Els homes se l'enduien on fos. Fins i tot ho feien els herois com el Babamukuru. I aquest era el problema. S'havia d'admetre que la Nyasha no tenia gens de mà esquerra. S'havia de reconèixer que era massa volàtil i tossuda. No es podia ignorar el fet que no tenia cap respecte pel Babamukuru quan n'hi havia de tenir molt. Però el que no m'agradava era que tots els conflictes portaven a aquesta qüestió de la feminitat. La feminitat com el contrari i inferior a la masculinitat. </span><div><br /></div><div style="text-align: justify;"><i>Neguit permanent</i>, de l'escriptora zimbabuesa Tsitsi Dangarembga, es va publicar per primer cop el 1988, i es considera una de les novel·les africanes més influents del segle vint. La seva protagonista, la Tambudzai, és una adolescent que creix a pagès en un poblat amb els seus pares i els seus germans. Ens trobem als anys seixanta, durant els primers anys de la Rhodèsia independent. Com que són molt pobres, la família depèn del treball al camp de cadascun dels fills. Des de molt petita, la Tambu aprèn a fer tant les feines domèstiques com les feines al camp. Quan el seu oncle s'emporta el seu germà gran a viure amb ell per educar-lo en una escola missional, la Tambu no pot evitar sentir-se gelosa, encara amb més motiu quan és obligada a deixar l'escola per ajudar a la granja. El pare no veu la necessitat que una noia, destinada a casar-se i a tenir cura d'una família, hagi de continuar els estudis, mentre que la mare es mostra més ambivalent respecte a la força de voluntat i les ganes de prosperar de la seva filla. Quan el seu germà mor sobtadament, i en absència de germans mascles, l'oncle de la Tambu decideix que sigui ella qui aprofiti la plaça a l'escola missional. Un cop vagi a viure amb els seus oncles i la seva cosina Nyasha, en un entorn molt més privilegiat, i accedeixi als estudis somiats, la Tambu s'haurà d'adaptar a una nova vida que marcarà per sempre més la seva identitat. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><i>Neguit permanent </i>és la primera entrega d'una trilogia sobre la vida i el desenvolupament de la protagonista, que explora les ferides heretades que el masclisme i el colonialisme deixen en la ment dels africans. La novel·la descriu, d'una banda, el procés d'adoctrinament que reben els africans, no sols ella mateixa, sinó la generació anterior, educada a Anglaterra, per tal de deixar les seves arrels familiars i lingüístiques i adoptar la cultura i la forma de vida angleses com a "superiors" i "més avançades". Es tracta d'un paternalisme que es basa en la jerarquia dels blancs sobre els negres però que, després, els subjectes negres occidentalitzats reprodueixen amb la seva pròpia gent. Les beques per estudiar en escoles secundàries són un bé preuadíssim que els blancs atorguen només a uns pocs privilegiats, i això crea una barrera de rivalitat i desconfiança que mina qualsevol relació cooperativa entre membres de la mateixa comunitat o fins i tot de la mateixa família. Així és com se'ns planteja la relació de vassallatge i adoració que s'estableix entre l'oncle de la protagonista, el Babamukuru, que actua com a cap de família en ser el germà gran, i la resta de germans i cosins, que depenen de la seva caritat i queden enrere subsistint en la pobresa, però a la vegada són culpabilitzats constantment per no haver fet més per millorar la seva situació. D'aquesta forma, els cosins anglicitzats abandonen la llengua shona en tant que deixen de necessitar-la per als seus estudis, i aquesta bretxa entre els membres de la família que han adoptat l'estil de vida occidental, associat al progrés econòmic, i els que queden en la pobresa i aferrats a la llengua i les tradicions africanes, és una font de conflictes permanents dins del clan. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">D'altra banda, les dones de la família pateixen una opressió afegida pel fet de ser dones. D'entrada, no es veu amb mals ulls que estudiïn, tot i que la protagonista només rep aquesta oportunitat a causa de la mort del seu germà i com a substitutori d'aquest rol de futur proveïdor dins la família. Tanmateix, és un pas que només es percep com a necessari mentre no aconsegueixin casar-se i deixin el seu lloc de feina per exercir de mestresses de casa. A través de la novel·la, anirem veient com aquesta condició de servitud davant les estructures patriarcals que els imposa la família anirà tenint diferents conseqüències per a totes les dones de la família. Totes elles exerciran les seves pròpies rebel·lions de les formes que tinguin al seu abast, tot i que en la majoria de casos des de la impotència. La novel·la anirà presentant l'evolució dels personatges femenins des d'una posició d'obediència i silenci fins arribar a fer valer la seva veu davant d'aquestes injustícies quotidianes, però les seves victòries sempre tindran un valor relatiu i només a curt termini. Així doncs, assistirem a la batalla pel relat dins la família mateixa: mentre que la tieta de la Tambu, la Maiguru, opta per la submissió i l'obediència davant del seu marit, la seva filla, la Nyasha, es rebel·la molt més obertament i entra en un conflicte directe amb el seu pare. La novel·la confronta aquesta estratègia d'apaivagament subtil i de victòries soterrades i la guerra de desgast obert que proposa la Nyasha des del punt de vista de la Tambudzai, que intenta comprendre totes les postures del conflicte des de la seva ingenuïtat i sense acabar de prendre partit. Tanmateix, totes dues estratègies tenen les de perdre a mesura que la masculinitat fràgil del patriarca es vegi cada cop més acorralada per les seves pròpies contradiccions. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La Tambu és testimoni directe d'aquestes tensions, i els conflictes familiars es convertiran poc a poc en camp de batalla sobre el qual haurà de prendre decisions determinants per a la seva vida futura. Ella mateixa experimentarà el seu propi procés de creixement i presa de consciència a mesura que aquestes dinàmiques familiars la vagin afectant cada cop de més a prop. La protagonista ens anirà relatant les seves confusions i la seva pròpia negociació dels termes en les relacions familiars des del punt de vista del seu present adolescent, però en algunes ocasions també des de l'òptica de la Tambu adulta, que tot sovint s'escola a través de la narració per contrastar aquesta visió més innocent. És així que la protagonista anirà fent-se conscient de la doble opressió que pateix com a dona africana i ens anirà descrivint de primera mà en què consisteix l'estat de "neguit permanent" en què la submergeixen les estructures colonials. El desenllaç de la novel·la queda lleugerament obert i ens emplaça a la següent entrega de la trilogia, de forma que l'ambivalència de les decisions de la protagonista queda encara molt més palesa: d'una banda, la Tambu aconsegueix deixar enrere el món del seu oncle, per veure les conseqüències devastadores que això acaba tenint en el camí de rebel·lió de la seva cosina; d'altra banda, com si es tractés d'un conte de fades, el relat acaba amb l'advertència de la seva mare contra els perills de l'educació blanca. La Tambudzai s'endinsa en un nou món inhòspit amb una consciència molt més clara, possiblement, de les seves arrels. El seu futur se'ns retrata com a més incert que mai. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Sinopsi: </b>A Zimbabwe a finals dels anys seixanta, i després de la mort del seu germà gran, la Tambu, una adolescent de catorze anys, deixa els seus pares i germans per anar a viure amb els seus oncles, que li donen l'oportunitat d'estudiar en una escola missional per tal de poder fer prosperar la família en un futur. A través de les relacions de dependència i els conflictes que es comencen a establir entre la part de la família que ha quedat al món rural i la part de la família que s'ha occidentalitzat, la Tambu anirà prenent consciència de la seva situació com a dona africana dins del règim colonial establert pels blancs, i anirà observant com l'aparent unitat de la família es va desintegrant davant dels seus ulls. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>És un text molt colpidor i profund sobre la història colonial africana. Tot i que no entra en detalls sobre el context polític més ampli del país, la seva aposta per la història domèstica i quotidiana, especialment pel que fa a l'opressió que afecta les dones, és el gran punt fort de la proposta, des del moment que comença a traçar connexions molt clares entre la dominació patriarcal i la colonial. </div>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-30136230878916178302024-02-24T00:02:00.002+01:002024-02-24T00:02:00.161+01:00Esperant la primavera (2) <div style="text-align: justify;">A dos anys de la invasió d'Ucraïna per part de Rússia, l'hivern s'està fent molt llarg. Amb les notícies enterrades pels racons dels diaris, i Europa que no aixeca gaire la veu, només ens queda resistir-nos a acostumar-nos-hi. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><a href="https://www.larepublica.cat/minut-a-minut/la-ue-acorda-un-nou-paquet-de-sancions-contra-russia-pocs-dies-abans-del-segon-aniversari-de-linici-de-la-invasio/" target="_blank">https://www.larepublica.cat/minut-a-minut/la-ue-acorda-un-nou-paquet-de-sancions-contra-russia-pocs-dies-abans-del-segon-aniversari-de-linici-de-la-invasio/</a><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><a href="https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2377174-russia-i-ucraina-endureixen-l-intercanvi-d-atacs-amb-missils-i-drons.html" target="_blank">https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2377174-russia-i-ucraina-endureixen-l-intercanvi-d-atacs-amb-missils-i-drons.html</a><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><a href="https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2388051-ucraina-i-el-dilema-europeu.html" target="_blank">https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2388051-ucraina-i-el-dilema-europeu.html</a><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Montse Virgili entrevista, al programa <i>Les dones i els dies </i>de Catalunya Ràdio, tres dones ucraïneses que reflexionen sobre les seves experiències sota la guerra: </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><a href="https://www.ccma.cat/3cat/dones-a-ucraina-ja-no-tenim-por-ara-cal-tenir-esperanca/audio/1198690/" target="_blank">https://www.ccma.cat/3cat/dones-a-ucraina-ja-no-tenim-por-ara-cal-tenir-esperanca/audio/1198690/</a><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-78893986300067850842024-02-23T00:05:00.002+01:002024-02-23T01:06:28.933+01:00Purs homes (#520) <p><span style="font-family: courier;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-family: courier;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiDucWZxfPi0r_mcItmBPl98pFzsmutST_VkcaMQsYgcbwNgizdYQhcjd7CkRqclG2cUVA7_JfaGBD6dvpD-SLuxYdMHJL6KOYtH3m3M-6dJcGu4Wyxdm4_naw_bWsTx_KEEtwugafCEYfLJSeL9TEwJHkJLo_yy7w-KBjLxOMs3qeWKF16KB5IyXZlBls/s800/purs-homes.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="800" data-original-width="516" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiDucWZxfPi0r_mcItmBPl98pFzsmutST_VkcaMQsYgcbwNgizdYQhcjd7CkRqclG2cUVA7_JfaGBD6dvpD-SLuxYdMHJL6KOYtH3m3M-6dJcGu4Wyxdm4_naw_bWsTx_KEEtwugafCEYfLJSeL9TEwJHkJLo_yy7w-KBjLxOMs3qeWKF16KB5IyXZlBls/w258-h400/purs-homes.jpg" width="258" /></a></span></div><span style="font-family: courier;">A tothom se li'n fum el que expliques sobre la ceguesa del món. Si ets capaç de veure que tothom està encegat, és que tu creus que no n'estàs. Tu <i>hi veus</i>? N'estàs segur? Millor que miris això. </span><p></p><p style="text-align: justify;"><i>Purs homes </i>de l'autor senegalès Mohamed Mbougar Sarr es va publicar per primer cop l'any 2018, però la seva traducció al català no ens va arribar fins l'any passat, després de l'èxit mundial que va aconseguir l'autor amb la seva novel·la més recent, <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2022/11/la-memoria-mes-secreta-dels-homes.html" target="_blank">La memòria més secreta dels homes</a></i>, que li va valdre el premi Goncourt. <i>Purs homes </i>és una novel·la més breu i potser no tan complexa a simple vista, però un cop més demostra amb escreix el talent del seu autor per crear una prosa poètica apassionada i profunda al mateix temps, que dona pas a un argument perfectament construït, en què cap element es fa sobrer. Fins i tot amb més motiu en aquest cas, en una novel·la d'unes cent cinquanta pàgines que es llegeixen quasi d'una tirada i que es fan totalment impossibles de deixar en la seva aposta per una tensió sostinguda, en forma de <i>crescendo</i>, que s'acaba alliberant al desenllaç en un final impactant. </p><p style="text-align: justify;">La trama s'inicia quan el protagonista, un professor de literatura francesa a la Universitat de Dakar, s'assabenta de l'impacte d'un vídeo viral que corre per les xarxes i que tothom, aparentment, ja ha vist malgrat els esforços del govern per silenciar la notícia. El vídeo mostra un grup de persones que desenterren un cadàver d'un cementiri musulmà de la ciutat, acusant el difunt públicament d'un crim imperdonable contra la moral i la religió: l'homosexualitat. Al principi, el protagonista, Ndéné Gueye, reaccionarà com la majoria de la societat senegalesa del moment: amb indiferència i, fins i tot, disposat a normalitzar el fet. Tanmateix, la imatge començarà a obsessionar-lo i Gueye començarà a investigar sobre la identitat del difunt i els motius que poden portar una turba a cometre un acte semblant. A partir d'aquest punt començarà el seu propi malson: assenyalat pels alumnes i els membres de la facultat on treballa per haver gosat ensenyar la poesia de Paul Verlaine, el protagonista veurà com tot allò que creia ferm i estable a la seva vida, fins i tot la seva identitat, s'acaba diluint en la incertesa. </p><p style="text-align: justify;">La novel·la, per tant, ens va endinsant en un viatge obscè i esfereïdor cap a les conseqüències més devastadores de la intransigència cultural i religiosa: davant d'un esclat de violència pura, totalment gratuïta i aparentment sortida del no-res, assistirem a tot un seguit de racionalitzacions i arguments per part de diversos personatges que ens aniran oferint el retrat d'una societat convulsa, que exerceix la seva violència expulsant del seu si el cos impur, com si es tractés d'un boc expiatori, encara que la paradoxa sigui tan sols aparent. És així que el protagonista reconeixerà en les víctimes els "purs homes" en la seva absoluta innocència, receptors d'una violència atàvica i salvatge, i desposseïts de tot el que no sigui la seva intrínseca dignitat humana. A través del seu particular descens als inferns, Gueye descobrirà com la veritat de les acusacions és irrellevant en el moment que els cossos no heterosexuals quedin marcats a ulls de la societat: amb l'assenyalament públic n'hi haurà prou perquè algú sigui considerat culpable, i perquè els familiars i amics d'aquella persona quedin posats sota sospita immediatament, tan sols per contacte. </p><p style="text-align: justify;">Mbougar Sarr es presenta crític amb la seva pròpia cultura senegalesa, i la novel·la també rebat discursos integristes emergents avui dia, i que l'autor posa en boca del seu protagonista, que d'entrada es presenta condescendent i comprensiu amb els violents, i intenta actuar d'advocat del diable. D'una banda, l'argument que llegeix l'homosexualitat com un tret cultural importat a l'Àfrica des d'occident es desmunta rastrejant la presència de l'homosexualitat a l'Àfrica des de temps precolonials. D'altra banda, l'argument del relativisme cultural, que suspèn el judici perquè es nega a jutjar els valors d'una altra cultura, també queda fàcilment rebatut a través d'una apel·lació a l'empatia entre éssers humans i a la dignitat humana intrínseca en cada víctima innocent. En definitiva, una novel·la molt breu i molt recomanable, que descriu molt poèticament el camí del protagonista des d'una vida de comoditat i conformisme fins arribar a qüestionar la seva pròpia percepció de si mateix, fins i tot els aspectes de la seva pròpia identitat en què creia més fermament.</p><p style="text-align: justify;"><b>Sinopsi: </b>Després de veure un vídeo viral en què una turba de fanàtics desenterren el cos d'un homosexual de la seva tomba en un cementiri, el professor de literatura Ndéné Gueye començarà a qüestionar-se el problema de l'homofòbia al seu país. A mesura que s'endinsi en una recerca de la identitat del difunt, les seves certeses passades aniran fent-se cada cop més fràgils, i haurà de començar a sospesar quins riscos està disposat a assumir en el seu camí cap al coneixement. </p><p style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>És una novel·la molt ben escrita i travada, que va revelant la seva direcció especialment com més s'apropa al final. Potser no és tan complexa ni, al meu parer, tan reeixida com <i>La memòria més secreta dels homes</i>, però en si mateixa és una novel·la excel·lent, i això ja és dir molt. </p>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-74299624627565737852024-02-21T00:14:00.003+01:002024-02-21T00:14:56.228+01:00Frankenstein a Bagdad (#519) <span style="font-family: courier;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhSiDIMSjyc3r5kSa-eb4EoOqDS9o-5NWcuh54cPPbNDunZ2YshmM0R1cs4r4-mWpFhZyUJAOmUtD3DaNoq-1RxQHxcHBmPPc_oeUyPbsHYh4m7fbP49SFa9LclXsX4Wttk07GjGlpJCOP5LoYkff7nILOViQRyeTvFtPhs-X6X0YkSF2xVZLiLyctFErY/s700/Frankenstein_a_Bagdad.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="700" data-original-width="437" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhSiDIMSjyc3r5kSa-eb4EoOqDS9o-5NWcuh54cPPbNDunZ2YshmM0R1cs4r4-mWpFhZyUJAOmUtD3DaNoq-1RxQHxcHBmPPc_oeUyPbsHYh4m7fbP49SFa9LclXsX4Wttk07GjGlpJCOP5LoYkff7nILOViQRyeTvFtPhs-X6X0YkSF2xVZLiLyctFErY/w250-h400/Frankenstein_a_Bagdad.jpg" width="250" /></a></div>- Volia lliurar-lo al metge forense, era un cadàver sencer que havien abandonat al mig del carrer i a qui havien tractat com si fos escòria. És un ésser humà, una persona, m'enteneu? </span><div><span style="font-family: courier;">- El cadàver no estava sencer, tu el vas completar. </span></div><div><span style="font-family: courier;">- Jo el vaig completar perquè no es convertís en escòria, perquè fos respectat com la resta de cadàvers i tingués un enterrament digne. </span></div><div><br /></div><div style="text-align: justify;"><i>Frankenstein a Bagdad </i>és una novel·la de l'autor iraquià Ahmed Saadawi que es va publicar per primer cop el 2013. Com el títol mateix indica, és una reescriptura del mite de Frankenstein de Mary Shelley, però aquest cop situat en el marc de la guerra de l'Iraq, després de la invasió americana i la deposició del govern de Saddam Hussein el 2003. Aquests són uns anys de caos i de terror a tot el país, i la ciutat de Bagdad es troba sota l'amenaça contínua d'atacs amb bomba per part dels insurgents que lluiten contra el nou govern imposat pels Estats Units, mentre que la violència entre faccions sunnites i xiïtes experimenta una nova escalada. Els habitants que no han fugit de la ciutat han de sobreviure com poden entre les ruïnes de les seves cases. A la zona de Batawin, l'antic barri jueu de la ciutat ple d'edificis històrics mig derruïts, un drapaire alcoholitzat anomenat Hadi inicia la tasca esfereïdora de reconstruir un cadàver sencer a partir de fragments de cossos que va rescatant pels carrers després de les explosions. Quan un dia, sobtadament, el cadàver pren vida i escapa de casa del seu creador, s'inicia una onada de brutals assassinats a la ciutat que una comissió secreta del govern, el Departament de Seguiment i Persecució, i el periodista d'un diari local s'encarregaran d'investigar. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">A partir d'aquesta premissa, el text dialoga amb les idees de l'original per acabar oferint-ne una versió de malson passada pels horrors de la guerra. Si a la novel·la de Shelley la voluntat de crear el monstre sorgeix del somni delirant d'un científic amb aires de grandesa, obsedit per generar vida, aquí el moviment en realitat és el contrari, i obeeix a una lògica incontestable de compassió i reparació del dolor: la formació de la criatura deriva d'un gest de pietat, en intentar tornar a restaurar la infinitat de cossos esmicolats que poblen la ciutat i que, en no ser identificats, tampoc no poden ser honorats com cal. De la mateixa manera, la missió del monstre és molt més ambiciosa aquí, al meu parer, que a l'original: si la criatura de Shelley s'embrancava en una guerra d'egos amb el seu creador, posant sobre la taula inquietuds existencials pròpies d'una tradició occidental; el monstre imaginat per Saadawi es considera a si mateix un instrument del destí, d'una força superior a ell, i es proposa aconseguir el repòs etern de totes les persones que el composen venjant tots aquells que els van fer mal en vida. El monstre es veu immers, així doncs, en una espiral de revenges cícliques que amenaça amb no trobar final, a mesura que es veu obligat a substituir les parts del seu cos que es van deteriorant amb fragments de nous cossos malcontents. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">D'aquesta forma, la missió del monstre i la seva presència inquietant a la ciutat respon, més aviat, a la consciència d'un dolor col·lectiu, que no fa altra cosa que aprofundir-se a mesura que la violència només pot ser resposta amb més violència. Lluny de qüestionar la seva pròpia existència, el monstre bagdadí emprèn la seva missió amb una determinació i una retòrica que evoca els discursos de l'integrisme islàmic, mentre que en un altre punt de la novel·la un personatge identificarà els americans com a autèntica mà negra rere els crims. És així que el text es va bastint a través de múltiples imatges, ressons i evocacions, i esdevé realment colpidor precisament perquè la seva aposta per la fantasia i el realisme màgic ens porta a la realitat més cruel i descarnada, tal com l'hem vist als informatius a través d'aquests anys. És així que la imatge fosca del monstre contrasta amb la figura protectora del Sant Jordi que presideix el destí i el dolor de l'anciana senyora Elixva, com en un negatiu fotogràfic, mentre que les costures que recomponen el seu cos evoquen les seqüeles de les tortures dels sospitosos a mans de la policia política. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Altres imatges són fins i tot encara més recurrents al llarg del text, com per exemple l'equilibri precari que es construeix entre aquesta noció de la predestinació i el caos absolut que es desferma a les vides dels protagonistes. Saadawi demostra un domini de la narració impecable a l'hora de fer encaixar els mínims detalls dins d'una trama que no deixa ni un cap solt a l'atzar, fins a arribar a un desenllaç totalment rodó. A través de les vicissituds angoixoses de la gent corrent que pobla la novel·la, Saadawi ens revela com el caos colonitza l'experiència de la guerra fins al més mínim detall, i fins i tot el moment metatextual en què es revela la mà de l'autor acaba apuntant al fet que el destí no es res més que un relat travat a posteriori sobre tot aquest cúmul d'absurds. L'altra imatge que esdevé autènticament omnipresent dins del text és la del desmembrament, que afecta no sols els cadàvers de les víctimes de les explosions que donen sentit a l'existència de la criatura, sinó que reflecteix també el desmembrament de la ciutat mateixa i les famílies que l'habiten, així com de la novel·la mateixa, que es construeix a partir de petits quadres de la vida quotidiana d'una sèrie de personatges molt ben dibuixats que, a moments, es llegeixen quasi com a microrelats. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El text també actua de denúncia de tots aquells personatges que fan gala de la manca d'escrúpols a l'hora d'enriquir-se a costa del patiment dels altres, com passa amb un agent immobiliari que es dedica adquirir els immobles de les famílies que es veuen obligades a abandonar la ciutat, o l'editor en cap de la revista per a la qual treballa un dels protagonistes, que tempta el jove redactor amb un succedani de l'estil de vida americà que no podrà arribar a realitzar mai. En aquesta tensió entre la vida imaginada i la colpidora precarietat de la realitat més dolorosa, el relat ens va portant per escenaris de malson fins arribar a revelacions que tenen a veure no tant amb la vida material sinó amb la dimensió moral de la nostra existència. La nostra presència a la vida dels altres, per bé o per malament, desencadena conseqüències que difícilment podem arribar a controlar: el marge de reacció davant d'aquests efectes inesperats i el precari control de danys que podem exercir queden reivindicats per l'autor com a part bàsica de la nostra humanitat. És una novel·la que es gaudeix principalment pels detalls, per la humanitat incontestable dels seus personatges i per l'habilitat amb què l'argument està construït fins al més mínim detall. Una lectura que es fa molt difícil d'explicar sense descobrir detalls de la trama, però que és una molt bona recomanació. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Sinopsi: </b>El 2005 la ciutat de Bagdad viu l'escalada més dura de violència des de la invasió americana de l'Iraq dos anys abans. Assolats per les contínues explosions, els habitants del casc històric de Batawin intenten tirar endavant amb la seva vida quotidiana aferrant-se a les rutines i les tradicions de les seves vides. Tanmateix, quan el drapaire Hadi doni vida accidentalment a un cos que reconstruïa amb trossos de cadàvers mutilats per les bombes, la ciutat es veurà assolada per una onada de crims misteriosos que semblen seguir un patró ocult de justícia divina. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>És una novel·la molt colpidora a l'hora de retratar la guerra en tota la seva brutalitat, però la seva aposta pel realisme màgic i la metatextualitat li donen una profunditat insospitada a l'hora d'explorar metàfores i imatges recurrents. </div>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-60223648218188912372024-02-17T00:06:00.002+01:002024-02-17T00:10:45.343+01:00L'home que feia por a Putin <p style="text-align: justify;">El règim rus ha reconegut obertament la seva por i l'ha consumada en el cos d'Aleksei Navalni. </p><p style="text-align: justify;"><a href="https://www.naciodigital.cat/noticia/268848/mor-a-preso-aleksei-navalni-el-principal-opositor-de-vladimir-putin" target="_blank">https://www.naciodigital.cat/noticia/268848/mor-a-preso-aleksei-navalni-el-principal-opositor-de-vladimir-putin</a></p><p><a href="https://www.ccma.cat/324/mor-alexei-navani-lopositor-rus-aillat-en-una-preso-de-lartic/noticia/3276953/" target="_blank">https://www.ccma.cat/324/mor-alexei-navani-lopositor-rus-aillat-en-una-preso-de-lartic/noticia/3276953/</a><br /></p><p><a href="https://www.reuters.com/world/europe/jailed-russian-opposition-leader-navalny-dead-prison-service-2024-02-16/" target="_blank">https://www.reuters.com/world/europe/jailed-russian-opposition-leader-navalny-dead-prison-service-2024-02-16/</a></p><p><a href="https://www.theguardian.com/commentisfree/2024/feb/16/alexei-navalny-vladimir-putin-dead-kremlin-russia" target="_blank">https://www.theguardian.com/commentisfree/2024/feb/16/alexei-navalny-vladimir-putin-dead-kremlin-russia</a><br /></p><p><br /></p><p><a href="https://www.reuters.com/world/europe/jailed-russian-opposition-leader-navalny-dead-prison-service-2024-02-16/" target="_blank"></a></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiu172A4MXHXQbNFstU86oHNx3WdhFSzhhgJIevc-U30qi5gakSbeDp4tTPDe0ORXU6S7WMOcU1FjC8DxfS3ilckZmhRkxEQBcT3Ia4RUtB1qELVbwj5ksLhTj5Yj6EGGNpOTi-fm0fG0UMBWfALuaeoC_FMK03Q3f0xZWMyXvrD-EtloyiJMzQ5sEgeog/s753/pexels-jherson-moreno-6308752.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="753" data-original-width="565" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiu172A4MXHXQbNFstU86oHNx3WdhFSzhhgJIevc-U30qi5gakSbeDp4tTPDe0ORXU6S7WMOcU1FjC8DxfS3ilckZmhRkxEQBcT3Ia4RUtB1qELVbwj5ksLhTj5Yj6EGGNpOTi-fm0fG0UMBWfALuaeoC_FMK03Q3f0xZWMyXvrD-EtloyiJMzQ5sEgeog/w300-h400/pexels-jherson-moreno-6308752.jpg" width="300" /></a></div><br /><p></p>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-38990535828315768522024-02-16T00:02:00.004+01:002024-02-17T20:55:47.153+01:00Fragments de L'onada a la ment<p style="text-align: justify;">Només una petita selecció de fragments de la col·lecció d'assajos <i>L'onada a la ment</i> d'Ursula K. Le Guin, publicada per Raig Verd i amb excel·lent traducció d'Elena Ordeig. </p><p style="text-align: justify;"></p><ul><li>Ursula K. Le Guin, <i>L'onada a la ment.</i> Barcelona: Raig Verd, 2022. Traducció d'Elena Ordeig. </li></ul><p></p><p style="text-align: justify;"><br /></p><p style="text-align: justify;"><i>Ernest Hemingway hauria preferit morir que fer-se vell. I ho va fer. Es va fotre un tret. Una frase curta. Qualsevol cosa abans que una de llarga, que una cadena perpètua. La pena de mort és curta i molt, molt masculina. La cadena perpètua no ho és. És llarguíssima i és plena de sintaxi i de subordinades i de referències enrevessades i d'envelliment. I això ens porta a l'autèntica prova que demostra que soc un desastre a l'hora de ser home: ni tan sols soc jove. Just quan per fi van començar a inventar les dones, em vaig començar a fer gran. I ho vaig continuar fent. Descaradament. M'he permès envellir i no he fet res al respecte, ni amb una arma ni amb res. </i>(20) </p><p style="text-align: justify;"><i>No sabia prou francès per llegir </i>Cyrano, <i>però això no em va impedir pas fer-ho. Va ser llavors que vaig saber que es pot llegir en una llengua que no coneixes si te l'estimes prou. </i>(41) </p><p style="text-align: justify;"><i>Aquesta felicitat no es pot vendre. No es pot "privatitzar", no es pot convertir en un altre privilegi per als privilegiats. Una biblioteca pública és un bé públic. I no podem posar en joc aquesta llibertat. Ha d'estar disponible per a qualsevol persona que la necessiti, que vol dir tothom, per a quan la necessiti, que vol dir sempre. </i>(42) </p><p style="text-align: justify;"><i>Diria que és un error pensar que la història es limita a avançar. L'estructura rítmica de la narrativa és alhora un viatge i una arquitectura. Les grans novel·les ens ofereixen no sols una sèrie de fets, sinó un </i>lloc<i>, un paisatge de la imaginació que podem habitar i al qual podem tornar. Això resulta encara més evident en l'"univers secundari" de la fantasia, en el qual no només l'acció, sinó també l'escenari, són explícitament inventats per l'autor. Partint de la simplicitat irreductible del compàs trocaic de l'accent/desaccent, Tolkien construeix un patró rítmic inesgotablement complex i estable en l'espai i el temps imaginats. El formidable paisatge de la Terra Mitjana, l'univers psicològic i moral d'</i>El Senyor dels Anells<i>, es construeix mitjançant la repetició, la semirepetició, el suggeriment, el presagi, el record, l'eco i la inversió. A través d'això, la història avança a pas ferm i humà. Un viatge d'anada i tornada. </i>(141-142) </p><p style="text-align: justify;"><i>Les dones tenen un interès especial a mantenir vives les funcions orals de la literatura, ja que la misogínia vol que les dones guardin silenci, i els crítics i els acadèmics misògins no volen sentir la veu de la dona en la literatura, en cap sentit de la paraula. Hi ha proves fefaents que quan les dones parlen més del trenta per cent del temps, els homes perceben que dominen la conversa; doncs bé, de la mateixa manera, si, per exemple, dues dones seguides obtenen un dels grans premis literaris anuals, les veus masculines comencen a parlar de càbales feministes, del que és políticament correcte i de la decadència de la imparcialitat dels criteris. La regla del trenta per cent és molt potent. Si més d'una dona de cada quatre o cinc guanyés el Pulitzer, el PEN/Faulkner, el Booker; si més d'una dona de cada deu guanyés el Premi Nobel de Literatura; l'escàndol masculí que provocaria podria acabar devaluant i potser fins i tot posant-li fi al premi. Pel que sembla, els homes del món de les lletres només poden competir entre ells. Si se'ls posa en igualtat de condicions amb les dones, es posen histèrics. Només han de fer sentir la seva veu el setanta per cent de les vegades. </i>(158) </p><p style="text-align: justify;"><i>La interpretació oral és irreproduïble. Té lloc en un temps i un lloc diferenciats: el temps cíclic, el temps ritual o el temps sagrat. El temps cíclic és el batec del cor, el temps del cicle corporal; el temps lunar, estacional, anual: el temps recurrent, el temps musical, el temps de la dansa, el temps rítmic. Un esdeveniment no es produeix dues vegades, però la recurrència regular és l'essència del temps cíclic. La primavera d'enguany no és la primavera de l'any passat, però la primavera torna sempre. Un ritu es torna a produir, cada any, a la mateixa hora, de la mateixa manera. Una història s'explica una vegada i una altra i, no obstant això, cada nova narració és un esdeveniment nou. </i>(253) </p><p style="text-align: justify;"><i>Al mercat, la paraula </i>creativitat <i>ha arribat a fer referència a la generació d'idees aplicables a estratègies pràctiques per obtenir més beneficis econòmics. Aquesta reducció fa tant de temps que dura que la paraula </i>creatiu <i>no pot caure més baix. Jo ja no la faig servir: la cedeixo als capitalistes i als acadèmics perquè n'abusin tant com vulguin. Però no es poden quedar amb la </i>imaginació. (260) </p><p style="text-align: justify;"><i>Fa quaranta anys que els crítics i els acadèmics intenten sepultar l'obra de ficció imaginativa més important en anglès. La ignoren, la tracten amb condescendència i li donen l'esquena en grans grups, perquè li tenen por. Els fan por els dracs. Tenen </i>smaugofòbia<i>. Clamen: "Oh, aquests orcs horribles"; i es posen a belar com xais darrere el ramat d'Edmund Wilson. Saben que si reconeixen Tolkien hauran d'admetre que la fantasia pot ser literatura; i que, per tant, hauran de redefinir el que és la literatura. I són massa mandrosos per fer-ho. </i>(329) </p><p style="text-align: justify;"><i>Tot comença amb l'experiència. La invenció és una recombinació. Només podem treballar amb el que tenim. En la ment humana hi ha monstres i leviatans i quimeres; són fets psíquics. Els dracs són una de les veritats sobre nosaltres. A les persones que neguen l'existència dels dracs, sovint els mateixos dracs se les acaben menjant. Des de dins. </i>(332) </p><p style="text-align: justify;"><i>La gent que escriu en els cobertes dels llibres descriuen obsessivament la fantasia com "una batalla entre el bé i el mal". Aquesta expressió descriu la fantasia seriosa només en el sentit de les paraules de Soljenitsin: "La línia entre el bé i el mal passa pel cor mateix de cada ésser humà". En la fantasia seriosa, l'autèntica batalla és moral i interna. Hem conegut l'enemic, com deia Pogo, i som nosaltres. Per fer el bé, els herois han de saber o aprendre que l'"eix del mal" es troba dins seu. </i>(338) </p><p style="text-align: justify;"><i>La prosa i la poesia - totes les arts, la música i la dansa - sorgeixen i es mouen amb els ritmes profunds del nostre cos, del nostre ésser; i del cos i de l'ésser del món. Els físics llegeixen l'univers com una gran gamma de vibracions, de ritmes. L'art segueix i expressa aquests ritmes. Una vegada agafem el compàs, el compàs adequat, les nostres idees i les nostres paraules ballen al seu ritme, ballen el ball rodó al qual tothom es pot unir. I llavors soc tu, i les barreres cauen. Durant una estona. </i>(347) </p><p style="text-align: justify;"><br /></p><table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjj-1ys5yuTcFfVOH93c1uoEv1Kl6ef4zi6kIC0DJBtd_TBFwxyI-D4tbpKbl_QELaqDnj9CyLbRQYw7xThL3yJZNUgxLammwECCwTNrtc27y90zzGsTJ9-8wH7gESCKQtBeA97yWX0jgZgBwPDfKpD0Pe5FFuDeOUAolAhr1c5ST4WYZH-0yg_wJmem8k/s800/Tsunami_by_hokusai_19th_century.jpg" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="538" data-original-width="800" height="430" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjj-1ys5yuTcFfVOH93c1uoEv1Kl6ef4zi6kIC0DJBtd_TBFwxyI-D4tbpKbl_QELaqDnj9CyLbRQYw7xThL3yJZNUgxLammwECCwTNrtc27y90zzGsTJ9-8wH7gESCKQtBeA97yWX0jgZgBwPDfKpD0Pe5FFuDeOUAolAhr1c5ST4WYZH-0yg_wJmem8k/w640-h430/Tsunami_by_hokusai_19th_century.jpg" width="640" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><i>La gran onada de Kanagawa </i>de Katsushika Hokusai (1831)</td></tr></tbody></table>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-108389100697950152024-02-15T00:04:00.013+01:002024-02-16T00:04:44.952+01:00L'onada a la ment (#518) <p><span style="font-family: courier;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-family: courier;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhUrPAUK_UbkUBuG4v1pWEaOS1nY_cYGpX6X9sYJEM4nvu7snCYlhhGHiJQtcwmasJwrH_3noqzw7CrWE7Av5MZP2jDBrrCZMKFBmRnzl4xuqR7W_dZ9SGND87eaoc-l6ZMwQZVxxPscrH1GyJ-wSKYy6jx74Bg5fBU6oQQ3nJ6qgby2e8rahUVcfrwevQ/s800/ONADA.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="800" data-original-width="475" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhUrPAUK_UbkUBuG4v1pWEaOS1nY_cYGpX6X9sYJEM4nvu7snCYlhhGHiJQtcwmasJwrH_3noqzw7CrWE7Av5MZP2jDBrrCZMKFBmRnzl4xuqR7W_dZ9SGND87eaoc-l6ZMwQZVxxPscrH1GyJ-wSKYy6jx74Bg5fBU6oQQ3nJ6qgby2e8rahUVcfrwevQ/w238-h400/ONADA.jpg" width="238" /></a></span></div><span style="font-family: courier;">Tot comença amb l'experiència. La invenció és una recombinació. Només podem treballar amb el que tenim. En la ment humana hi ha monstres i leviatans i quimeres; són fets psíquics. Els dracs són una de les veritats sobre nosaltres. A les persones que neguen l'existència dels dracs, sovint els mateixos dracs se les acaben menjant. Des de dins. </span><p></p><p style="text-align: justify;">Aquesta col·lecció d'assajos de l'autora estatunidenca Ursula K. Le Guin (1929-2018) es va publicar per primer cop el 2004, i va suposar una revelació sobre el procés creatiu de l'autora, les seves opinions sobre la identitat i la tasca dels escriptors, les seves lectures de clàssics de la literatura en anglès i les idees que alimenten temàticament la seva obra, el paper de les dones tant dins la societat com en el món artístic i literari, i també sobre la literatura de gènere i la seva relació sempre esquiva amb el mercat més generalista de la ficció literària. El recull és revelador perquè no tan sols parla de tots aquests temes per separat, sinó que va creant connexions entre els uns i els altres, com fils conductors que tracen una línia constant d'inquietuds i preocupacions. Així doncs, el primer assaig del llibre ens presenta el particular autoretrat de Le Guin com a home frustrat: en un món on les dones no hi tenen cabuda, i que, per tant, esborra qualsevol marcador de gènere, però a la vegada penalitza les dones per no ser prou joves, o submises, o desitjables segons els estàndards marcats pel món masculí. Le Guin es va formar com a escriptora durant els anys quaranta i cinquanta, quan aquestes determinacions eren més que presents en la vida pública als Estats Units, i una dona que es definia com a autora i com a intel·lectual era un fenomen molt més anòmal del que ens resulta avui dia. </p><p style="text-align: justify;">Tanmateix, la distància que falta per recórrer encara és abassegadora avui dia: en un assaig sobre premis literaris, Le Guin s'aventura a suposar què passaria si aquests esdevinguessin totalment paritaris. L'autora analitza les estadístiques dels premis més prestigiosos durant el segle vint, i se n'adona de quelcom que és evident per si mateix: que, fins i tot després que els jurats hagin admès tàcitament que les dones hi són sotarepresentades, les ràtios de premiats homes i dones continuen sent invariablement estables, també a partir de la segona meitat del segle vint. Per exemple, el Premi Nobel continua amb una proporció d'una dona per cada deu premiats, mentre que Le Guin, en un atac de realisme, considera una paritat ideal en la xifra d'una dona de cada tres premiats, és a dir, dos a un, que només s'acompleix en el cas del Booker. Així doncs, l'anàlisi de Le Guin va revelant un patró constant d'arraconament de les veus que no són tradicionalment normatives: tota presència que no sigui masculina, heterosexual, blanca, jove, potent i dominant es jutjarà com fora-norma i, per tant, com a irrellevant, o massa perifèrica com per atraure a un públic general. </p><p style="text-align: justify;">La reflexió, així doncs, té un mateix cor temàtic al llarg de tot el text, però aquest nucli comú queda explorat des de múltiples perspectives, a través d'elements tan anecdòtics com el fetitxisme del peu femení, per exemple, o les expectatives que tenen tant professors com alumnes en els tallers d'escriptura, fins a temes molt més generals com la veu de les víctimes de la colonització als Estats Units, que Le Guin va conèixer de primera mà a través dels estudis antropològics dels seus pares, o el seu propi interès professional en la narrativa de gènere per oposició a la narrativa de caire més generalista. En la seva anàlisi, Le Guin troba una connexió indestriable entre els gèneres menors i les cadències de l'oralitat, que tradicionalment connecten l'individu a una comunitat social, però que són pràctiques que avui dia queden relegades a un segon pla pel món més canònic i ortodox de l'escriptura. El que Le Guin revela d'aquestes narratives menors, en particular la fantasia i la ciència-ficció que ella practicava, és que són percebudes com a menors o simplistes o infantils precisament perquè són formulaiques: ens lliguen a unes determinades expectatives del que serà la narració i, com fan els poemes èpics o els contes de fades populars, ens situen, com ho faria un mapa, a través de repeticions, emmirallaments i reversions dels mateixos fets coneguts. </p><p style="text-align: justify;">Això no vol dir que necessàriament hagin de ser gèneres menors. Le Guin els reivindica com a autèntic producte de la imaginació, que arrela en l'experiència real, però no intenta reproduir-la mecànicament, sinó més aviat transfigurar-la i atorgar-li significats no sempre obvis en el pla de l'experiència quotidiana. De la mateixa forma, si bé la narrativa de gènere no mostra el grau de profunditat psicològica que la ficció literària atorga als seus personatges, el que sí fa és posar les seves actituds i comportaments sobre un marc més ampli de valors morals i expectatives socials transmesos culturalment. Tant si els valida com si els qüestiona, aquest tipus de narrativa ens posa en la necessitat de reconèixer en el text els nostres propis dilemes i inquietuds. Així és com aquesta tensió entre oralitat i escriptura esdevé un autèntic fil conductor per al text, que ens desafia a trobar el ritme corporal de l'existència, que també es reflecteix en l'art. Per a Le Guin, l'escriptura sorgeix d'una connexió profunda amb el ritme de les coses, tal com passa amb la dansa o la música, i són autors tan aparentment dispars com Tolkien o Virginia Woolf que acaben revelant aquesta connexió intrínseca amb els batecs de la narració, i la música subjacent de la prosa escrita. </p><p style="text-align: justify;">Així doncs, en dos assajos que esdevenen el centre del llibre, "El ritme accentual en la poesia i la prosa" i "El patró rítmic d'<i>El Senyor dels Anells</i>", Le Guin es dedica a analitzar el patró rítmic de diversos textos en prosa de la llengua anglesa i en revela regularitats i diferències sorprenents. És cert que l'anàlisi pot resultar una mica obscura si no es tenen coneixements de llengua anglesa: el patró que analitza Le Guin es basa en la combinació de síl·labes tòniques, que marquen un temps determinat dins la línia, i síl·labes àtones, que tendeixen a comprimir-se en la pronúncia i que, per aquest motiu, no poden ser massa nombroses. És un fenomen que no és tan marcat en les llengües romàniques, en què les durades de les síl·labes tendeixen a ser més uniformes. Aquestes combinacions creen una musicalitat característica que es pot utilitzar amb diverses finalitats estètiques dins del text. Per exemple, hi ha un moment en un dels assajos en què Le Guin compara una prosa més sincopada i vivaç a <i>Orgull i prejudici</i> de Jane Austen, una obra optimista i de joventut, amb una cadència més pausada en una obra de maduresa molt més introspectiva de la mateixa autora, com és <i>Persuasió</i>. </p><p style="text-align: justify;">Per tots aquests motius és més que recomanable, tant si us interessen els estudis literaris com els de gènere. Le Guin revela, amb la seva prosa senzilla i els seus constants tocs d'humor i jocs de paraules, la seva anàlisi sempre clarivident de la realitat cultural i social del seu temps, tant pel que fa al rol de les dones dins la literatura com pel que fa als debats literaris que sorgeixen de la compartimentació del mercat en etiquetes predefinides. L'autora denuncia els tics del capitalisme de mercat que afecten el món cultural, i reivindica la bona literatura al marge de totes aquestes categoritzacions sobreimposades. El seu interès pel taoisme traspua durant bona part de la reflexió, amb el seu accent en les dualitats i tensions latents en la natura, que s'acaben reflectint en totes les àrees de l'existència humana. Presentada per Raig Verd amb una traducció excel·lent d'Elena Ordeig, és un llibre que val molt la pena de llegir. </p><p style="text-align: justify;"><b>Continguts: </b><i>L'onada a la ment </i>recull un conjunt d'assajos breus de l'autora estatunidenca Ursula K. Le Guin, la majoria xerrades, conferències o articles breus que li demanaven per a antologies o altres volums d'assajos. El 2004 els revisa per publicar-los en un únic volum, que després de tants anys ha arribat al públic català. Els assajos es divideixen en quatre blocs principals: "Afers personals", que se centra en aspectes autobiogràfics; "Lectures", en què Le Guin analitza autors i lectures que han estat influents per a ella a través de la seva carrera literària, i també reflexiona sobre el fet de llegir; "Debats i opinions", en què Le Guin fa les seves aportacions a debats més generals en el panorama literari del seu moment; i, finalment, "Sobre l'escriptura", en què l'autora posa llum sobre el seu procés de creació literària, aconsella els escriptors novells que van als tallers d'escriptura, i reflexiona sobre les experiències relacionades amb la imaginació i la creativitat. </p><p style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>És un text revelador, que ajuda a comprendre el caràcter de l'autora amb més profunditat i que entra en un diàleg força interessant amb les seves obres de ficció. Especialment m'ha agradat la seva anàlisi d'alguns clàssics de la llengua anglesa, i les connexions inesperades que Le Guin va establint entre ells. </p><p style="text-align: justify;">Podeu llegir-ne uns fragments <a href="https://noemitrave.blogspot.com/2024/02/fragments-de-lonada-la-ment.html" target="_blank">aquí</a>. </p>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-49126217692402531322024-02-09T00:09:00.001+01:002024-02-09T00:09:32.575+01:00Feliçment, jo sóc una dona (#517) <span style="font-family: courier;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhPY8iipuoijcnn6KVgHLJwPdIZ-JCYdjm0yb8zSbUe1GvyqqxXx5ViYyuh2ynnTwqaayr8EyLUUAlG9g74gEfBPJbymrcFxE3DJPg2XSHRgSEr2G9Kua-5heTi9FTOwykAbxM9_sb7-KI-hc0f8u0mhD4rfyWg-qDt63sGXAQZ3mU9mVYHFEQeSDdph_s/s800/Feli%C3%A7ment_Capmany.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="800" data-original-width="520" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhPY8iipuoijcnn6KVgHLJwPdIZ-JCYdjm0yb8zSbUe1GvyqqxXx5ViYyuh2ynnTwqaayr8EyLUUAlG9g74gEfBPJbymrcFxE3DJPg2XSHRgSEr2G9Kua-5heTi9FTOwykAbxM9_sb7-KI-hc0f8u0mhD4rfyWg-qDt63sGXAQZ3mU9mVYHFEQeSDdph_s/w260-h400/Feli%C3%A7ment_Capmany.jpg" width="260" /></a></div>A casa l'àvia hi havia un àlbum familiar i a mi m'agradava mirar-lo. I m'agradava imaginar-me, seguint la pauta marcada per les posades de llarg i les bodes, un àlbum meu, en el qual hi hauria la meva mare, l'àvia fugitiva també i l'avi Milà i la Paula. La resta l'hauria d'inventar. Hi hauria de tot: pagesos sense terra, servents rebels sacrificats, i gent que havia après a obeir i a estafar per sobreviure. </span><div><br /></div><div style="text-align: justify;">Aquesta novel·la de Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) es va publicar el 1969, quan l'autora ja era una escriptora consagrada en el panorama literari català, i les inquietuds del feminisme de segona onada començaven a quallar com a discurs emergent en la vida cultural catalana. Capmany fa una crònica de la primera meitat del segle vint a Barcelona, des del punt de vista d'una protagonista, la Carola Milà, que es caracteritza per ser principalment una supervivent. La seva condició de dona i de subalterna serà el que caracteritzarà totes les seves decisions i fugides endavant, i en aquest sentit és un relat que gira al voltant, principalment, dels conflictes de gènere i de classe. El relat es va desenvolupant a través de la tensió entre el seu anhel de llibertat i l'obligació que se li imposa de conformar-se al que s'espera d'ella en cada moment de la seva vida, de forma que, amb una flexibilitat quasi proteica, la Carola anirà canviant de forma i d'identitat a mesura que hagi d'anar adaptant-se a noves situacions, sempre en un equilibri molt precari entre les seves decisions conscients i les circumstàncies de l'entorn que condicionen el seu marge d'acció. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Nascuda amb el tombant del segle vint, i filla il·legítima d'un hereu de casa burgesa, la Carola creix sota l'autoritat sinistra del seu avi, informador de l'amo, després de la fugida de la seva mare. Ens trobem en l'època del pistolerisme, i els industrials de la ciutat es defensen dels agitadors sindicals amb totes les armes que tenen al seu abast. El relat s'inicia com si es tractés d'un drama costumista, però Capmany de seguida deixa clar, de fet ben bé des del pròleg del relat abans de començar, que ens trobem davant d'una novel·la d'aventures, i que, a més, és la pròpia protagonista la que explica la seva narració en primera persona. Així doncs, a cada nova fugida la Carola assumirà una nova identitat i s'adaptarà a un nou estadi del seu aprenentatge, que significarà, finalment, també una cursa d'ascens social. Però per arribar a la fortuna i l'estabilitat d'una família burgesa, haurà de passar primer per certs traumes educatius que forjaran el seu caràcter, i que aniran mostrant la seva capacitat d'adaptar-se a noves situacions: primer, en un internat de monges com a alumna becada; més tard, com a protegida d'una filantropa adinerada, Paquita Reinal, que encarna els valors d'un feminisme conservador que acaben fent-se desagradosos sobre la pàgina pel despotisme aparentment benevolent amb què s'imposen. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Serà a través d'aquestes aventures educatives que descobrirem, també, els riscos a què s'exposa: un pas en fals pot significar perdre-ho tot en qualsevol moment. L'episodi de les monges és significatiu, en aquest sentit, em penso. La Carola no és expulsada del paradís de les nenes riques per rebel o inadaptada, com podríem esperar per exemple d'un drama social, sinó més aviat per adaptar-s'hi massa bé. I el pecat més durament penat en aquesta societat que ens descriu la novel·la és sortir del camí marcat o demostrar el mínim residu d'individualitat. La seva etapa educativa amb la senyora Reinal ens mostra el creixement de la protagonista en aquesta direcció: la Carola fa un treball de mimesi tan exhaustiu i aprofundit que fins i tot acaba interioritzant el discurs de la seva patrona com a propi. La seva fugida en aquest cas, però, ja serà autènticament lliure, i una escapada en tota regla d'un altre món opressiu. Quan finalment aconsegueixi deixar la senyora Reinal i buscar-se la vida com a prostituta, haurà de jugar bé les seves cartes per poder ser de les poques privilegiades que acabin col·locades com a amant estable; ara bé, la Carola sempre ho arrisca tot a la carta més alta, i la jugada li sortirà millor fins i tot del que podria haver suposat. A través d'aquest viatge per tots els estrats de la societat barcelonina, la Carola haurà d'anar avaluant la seva condició de dona i les expectatives socials que se'n deriven, a mesura que es vagi adonant que cadascuna de les seves posicions socials anirà lligada a una actitud de submissió i obediència que els altres esperen d'ella com un fet donat. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">De fet, la novel·la no sols brilla per la veu desenfadada i sempre lúcida de la seva protagonista, sinó també per una galeria de personatges secundaris, tots amb una veu pròpia i una psicologia molt ben dibuixada. Els homes, en especial, van imposant la seva presència a la protagonista a través dels seus prejudicis i de les expectatives que tenen sobre el que hauria de ser la feminitat. Aquí és, especialment, on es fa més patent el discurs feminista de la novel·la: com li passa a la protagonista, l'opressió que pateix la dona passa per no tenir una identitat pròpia que es pugui donar a si mateixa, ja que és constantment definida des de fora i per contrast amb els homes. Així és com tots els seus amants la intenten emmotllar a expectatives i definicions prèvies sobre el que és ser una dona, des dels més possessius fins als més liberals, quan no intenten directament educar-la. La veu del seu editor, que emmarca la novel·la i ens va fent comentaris sobre el manuscrit en procés, és un exemple molt representatiu d'aquest fenomen, però aquest cop aplicat als productes culturals i a les expectatives que té el públic sobre les ficcions que consumeix. El desenllaç, en aquest sentit, és una resposta molt intel·ligent a aquest discurs dominant que dona forma a la narració: la veu de la Carola reivindica els marges del manuscrit, els trossos de la novel·la que han quedat suprimits de la versió definitiva i que, com a lectors, no hem arribat a conèixer, i s'inicia en una nova fugida endavant, però aquest cop a través de la paraula. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Sinopsi: </b>Nascuda amb el tombant del segle vint, la Carola Milà és filla il·legítima del fill de l'hereu d'una fàbrica i la filla del porter. Abandonada per la seva mare, es cria sota el domini violent del seu avi i, després de ser expulsada d'un col·legi de monges per a noies de classe alta, comença a treballar de dependenta en una de les botigues propietat de la família. Després d'una aventura frustrada amb un jove anarquista, emprèn una fugida endavant que la porta a casa d'una senyora adinerada que l'educa per ser la seva secretària. L'aventura tampoc no acabarà bé, i acabarà treballant en una casa de barrets. Allà descobrirà que pot fer una maniobra definitiva per canviar la seva sort. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>M'ha sorprès molt en positiu perquè no en tenia una expectativa gaire definida abans de començar, i les lectures obligatòries sempre em fan recelar d'una manera o una altra. És un joc molt intel·ligent per part de l'autora amb la veu de la protagonista i les expectatives socials que podem tenir sobre el rol de les dones i sobre la ficció que es fa sobre elles. També és una ficció que, tot i la seva aposta conscient i explícita per l'experimentació i la barreja de gèneres, es fa plausible en termes històrics, i en aquest aspecte està molt ben contextualitzada. </div>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-60521597709659908502024-02-02T00:09:00.001+01:002024-02-02T00:09:00.222+01:00Clavell <p>Ferran Palau. </p><p><iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture; web-share" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube-nocookie.com/embed/2rf0AZkWnT4?si=TgS-kItkR2ZkfMUf" title="YouTube video player" width="560"></iframe></p>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-65002614223107807122024-01-31T00:14:00.001+01:002024-01-31T00:14:37.107+01:00Revers (#516) <span style="font-family: courier;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjDROFwny8hzP1B8j4aSYQ_BIRA6iKgajOsBS0PcjJXSpSu-tgK73hd7HJi78K20cb0dLUSLZAGEfpKzWfkW0TPp67zrk3heuM1LrtgAAP2AX9bj8Vc9ThPmFgrRvdd3LuEOgt8fXsIOrGx53T6QlDVI7eD17ggxenn9PipZ0-cMq5jCxMIrrE76SLj8Bo/s790/Revers_bertsolaris.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="790" data-original-width="534" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjDROFwny8hzP1B8j4aSYQ_BIRA6iKgajOsBS0PcjJXSpSu-tgK73hd7HJi78K20cb0dLUSLZAGEfpKzWfkW0TPp67zrk3heuM1LrtgAAP2AX9bj8Vc9ThPmFgrRvdd3LuEOgt8fXsIOrGx53T6QlDVI7eD17ggxenn9PipZ0-cMq5jCxMIrrE76SLj8Bo/w270-h400/Revers_bertsolaris.jpg" width="270" /></a></div>El feminisme ve a convertir la categorització que ens infravalora en terreny de llibertat, la identitat subalterna en identitat transformadora. Tot i això, el consell de no ser dones, que actuem amb gènere neutre, va unit a l'advertència de no aliar-nos entre nosaltres. A qui tracti d'alliberar-se i organitzar-se de manera col·lectiva, li atribuiran aïllament, que fa trampa, que recorre al que és fàcil i, fins i tot, que gaudeix de privilegis. "Les feministes t'han perjudicat", "atreveix-te a ficar-te a la jungla"..., sigues "igual" mentre pateixes la desigualtat. Sigues home, encara que no siguis home. </span><div><br /></div><div style="text-align: justify;"><i>Revers: Testimonis de dones bertsolaris</i>, de l'escriptora i bertsolari basca Uxue Alberdi, es va publicar per primer cop en eusquera el 2019, i no va ser fins l'any passat que es va publicar la seva traducció al català, editada per Pol·len. El llibre és un recull de diversos testimonis en primera persona de quinze dones bertsolaris repartides entre dues generacions, que reflexionen sobre el fet de ser dona en la pràctica del bertsolarisme, una manifestació artística tradicional dominada per les veus masculines. El <i>bertso</i> és una forma de poesia oral en eusquera que s'improvisa en forma de diàleg sobre un tema proposat, sovint en competició amb altres bertsolaris. Al pròleg a l'edició catalana del llibre, Berta Llos la compara amb la tradició de la glosa als Països Catalans. L'assaig presenta aquests testimonis agrupats en diferents eixos temàtics al voltant de l'experiència femenina dins d'un món força tradicionalista i lligat als rols de gènere tradicionals, i els intents per trencar amb els tòpics i estereotips masclistes per part dels moviments feministes que han sorgit en els últims anys dins d'aquest col·lectiu. Cada capítol ve emmarcat per les reflexions d'Alberdi al voltant de l'art i del gènere, de forma que les veus de les protagonistes queden inserides dins d'un marc teòric més ampli, el del feminisme que contesta i resisteix a la tradició patriarcal a través del segle vint. Així doncs, trobarem que el pensament d'autores com Mary Beard, Joanna Russ, Virginia Woolf o Svetlana Aleksiévitx, per citar-ne tan sols uns exemples, revelen estructures i discursos discriminatoris que podem trobar en l'exercici de moltes activitats públiques, ja siguin artístiques, polítiques o culturals. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">L'anàlisi d'Alberdi connecta el bertsolarisme, que vist des de fora es podria observar com a mera pràctica folklòrica o local, amb patrons d'opressió molt fàcils de reconèixer dins de camps molt més amplis, com la literatura o l'art. A través dels testimonis es comença a observar com la posició per defecte, la que es considera universal o neutral, és la que s'associa amb l'actuació dels homes, mentre que la de les dones sempre queda marcada per la singularitat de l'experiència femenina. A elles, se'ls aconsella i se'ls premia presentar-se de la forma més neutra possible, no destacar específicament com a dones ni fer referència a temes marcats tradicionalment com a femenins. Ara bé, aquesta llei no escrita sobre l'art amaga una trampa a la pràctica, ja que les bertsolaris seran jutjades d'entrada com a dones, pel seu aspecte físic, i per la forma com presenten el seu cos i la seva veu des d'abans de començar a competir. Segons aquestes estructures de pensament, la dona sempre serà jutjada per defecte: massa bonica o massa lletja, massa dolça o massa grollera, massa reflexiva o massa eixelebrada. Té a veure també, com destaca l'autora, amb la construcció a partir del segle dinou d'una identitat basca estereotípica, que avui dia comença a estar en procés de desconstrucció, però que planteja una normativitat dominant que expulsa la dona del discurs públic, i es posarà a la defensiva quan sorgeixin iniciatives per canviar aquest estat de coses, fins i tot des de dins mateix del grup. El camí per posar la veu i la presència de les dones al centre del debat, per tant, és llarg i difícil, i la part més colpidora del text és el capítol en què les dones descriuen episodis d'agressions i insults per part dels homes, inclosa una violació, sempre naturalitzats dins l'ambient de la festa, i codificats implícitament com a desafiament que la dona ha d'acceptar per tal d'estar "a l'alçada" del que s'espera d'ella en aquest context. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">D'altra banda, es tracta d'un gènere molt lligat a les competicions, que estableixen unes puntuacions i uns estàndards de rendiment que després serviran per avaluar la qualitat dels i les artistes. En aquest context, es col·loca les dones també en una dicotomia entre debutants i consagrats, de forma que elles hauran d'acceptar un nivell de pressió i d'exigència, tant externa com autoimposada, que els homes no viuen com a punt de partida per defecte. En un mercat en què és difícil professionalitzar-se, el 50% de les persones que es formen a les escoles de bertsolaris són dones, mentre que als escenaris aquestes només representen un 25%. Com a conseqüència, es crea un ambient de rivalitat i competició entre les dones mateixes per poder omplir aquesta petita quota. Els testimonis de les dones entrevistades exploren la forma com aquest factor competitiu les pressiona per conformar-se a unes determinades expectatives prèvies del que hauria de ser l'espectacle, premiant l'agressivitat o l'espontaneïtat davant de propostes més reflexives o imaginatives. És a dir, conformar-se al que està establert per una tradició construïda en masculí ha estat i pot continuar essent una sortida per a moltes dones bertsolaris, com de fet el llibre reconeix i valida, però no ataca les arrels del problema de l'opressió per sistema amb què es construeix aquesta cultura. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Així doncs, l'exercici d'anàlisi que fa Uxue Alberdi i els testimonis de les dones bertsolaris entrevistades conformen una crònica de valor incalculable sobre la necessitat de donar veu a discursos emergents, des de la despossessió i la perifèria, que potser no derroquen el que està establert de la nit al dia però col·loquen interrogants totalment pertinents als discursos dominants. Sense estar gaire familiaritzada amb el tema d'entrada, m'ha semblat que és un llibre molt accessible i que l'experiència retratada és extrapolable a molts altres àmbits de la vida pública de les dones. De fet, les experiències relatades evoquen moltes experiències similars durant la lectura que, al meu parer, tothom, tant homes com dones, podran reconèixer fàcilment. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Continguts: </b>Els testimonis de les dones bertsolaris s'agrupen en capítols molt curts que giren al voltant d'una mateixa experiència o encaixen dins d'un concepte determinat de la teoria feminista. Així es va creant una mena de fil argumental que agrupa les experiències relatades per trobar-ne punts de connexió realment punyents sobre la pàgina. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>Ha estat una lectura colpidora per tot el patiment i les inseguretats que s'hi condensen, que en tot moment remeten a experiències personals molt fàcils d'identificar. Tant la lectura dels testimonis mateixos com l'exercici d'anàlisi que en fa Alberdi són una combinació molt encertada. </div>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-79556696654347053142024-01-27T00:29:00.001+01:002024-01-27T00:29:24.211+01:00Gomorra (#515) <span style="font-family: courier;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEii3HU9W2jMt3_btMau8xqGobjFIQuw8w6ByP__N3LkCqDDwyPq6BOFcwVZejia-r6IU-W4no-UxvblsKGxudDpiu8sxe9LDl5L5BPb08w5srSubf9VShQKBsgR4xcCoNtFE3pzWsmwN1mweWUuLIaQ9IdunJDAhjUijblzRZpob0jaLVkw_8_OdAzG_f4/s700/Gomorra.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="700" data-original-width="461" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEii3HU9W2jMt3_btMau8xqGobjFIQuw8w6ByP__N3LkCqDDwyPq6BOFcwVZejia-r6IU-W4no-UxvblsKGxudDpiu8sxe9LDl5L5BPb08w5srSubf9VShQKBsgR4xcCoNtFE3pzWsmwN1mweWUuLIaQ9IdunJDAhjUijblzRZpob0jaLVkw_8_OdAzG_f4/w264-h400/Gomorra.jpg" width="264" /></a></div>Jo sé quina és la veritable Constitució del meu temps, quina és la riquesa de les empreses. Jo sé en quina mesura cada pilar és la sang dels altres. Jo sé, i en tinc proves. No faig presoners. </span><div><br /></div><div style="text-align: justify;">Aquesta crònica del periodista napolità Roberto Saviano es va publicar l'any 2006 i va esdevenir una autèntica revelació a nivell mundial sobre el submón del crim organitzat al sud d'Itàlia i les seves connexions polítiques i econòmiques internacionals: una autèntica maquinària de poder i d'influències a l'ombra de les institucions locals i estatals. La publicació del llibre i el seu èxit mundial, amb diverses adaptacions en forma de pel·lícules i sèries, li va valdre a l'autor una popularitat que ha esdevingut per a ell una arma de doble tall: des de llavors ha hagut de viure ocult i protegit per la policia, a causa de la condemna a mort que va emetre la <i>camorra </i>contra ell. Saviano ofereix una crònica en primera persona d'aquest món, ja que descriu l'ambient en què s'ha vist immers des de la infància i l'adolescència, en una àrea geogràfica econòmicament deprimida en què l'activitat dels clans es troba ben present en tots els àmbits de la vida quotidiana, i tot sovint és l'única sortida laboral com a alternativa a feines precàries amb què no es guanya prou per viure. Tanmateix, lluny de fer-ne una crònica localista o entretenir-se en els detalls pintorescos, el que fa Saviano és oferir una anàlisi econòmica de les ramificacions legals del crim organitzat, que s'estenen arreu del món i, per tant, presenta un retrat extremadament cru en tot el seu realisme de la part menys afalagadora del sistema capitalista. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">L'exposició comença al port de Nàpols, en què el volum de mercaderies que entren a Itàlia de contraban és fins i tot més nombrós que el del comerç legal. Tota mena d'objectes d'ús quotidià i de luxe entren pel sud d'Itàlia en les seves formes falsificades i, en el cas de les grans marques del tèxtil italià, tot sovint les falsificacions circulen amb la connivència de les empreses mateixes, perquè la qualitat dels productes és indistingible dels originals. De la indústria tèxtil saltem a la de la droga, l'armament, la construcció i el negoci immobiliari i, finalment, per reblar el clau del primer capítol, el darrer capítol del llibre està dedicat a l'explotació de residus tòxics industrials en abocadors il·legals per tot el sud d'Itàlia, que inutilitzen el sòl per als seus usos agrícoles i provoquen un augment de la incidència del càncer en la població. Rere totes aquestes línies de negoci, Saviano hi llegeix un mateix fenomen: la liberalització absoluta de l'economia sota la dinàmica del neoliberalisme, que allibera el mercat de tota regulació i permet que les lleis de la competència acabin donant la raó sempre al més fort i al més competitiu dins dels mercats disponibles. És així que productes com els drogues o les armes cada cop són més barats i fàcilment accessibles, i la línia entre legalitat i il·legalitat es fa molt difícil de definir en un món en què les institucions i empreses legals sovint actuen només de pantalla de tota aquesta altra branca d'activitat a l'ombra. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Així doncs, una de les lliçons fonamentals del llibre és la de la ubiqüitat d'aquest model de negoci i la seva permeabilitat en tots els estrats de la societat, en el moment que els caps de les famílies camorristes es presenten a ulls del món, simplement, com a empresaris d'èxit. Un cop la seva comptabilitat ha accedit a negocis fiables i legals, els orígens fraudulents de les fortunes són quasi impossibles de demostrar. De la mateixa manera que va passar amb el boom immobiliari a Espanya, amb el qual Saviano descobreix connexions d'alguns clans napolitans, la connivència amb els ajuntaments i els poders públics és vital per seguir alimentant el flux de diners que circula en totes dues direccions. L'altra lliçó, encara més dramàtica, és la de la solitud i l'aïllament creixent de les persones que s'atreveixen a denunciar aquest estat de coses: un exemple emblemàtic n'és el del sacerdot Giuseppe Diana, assassinat el 1994 per la seva denúncia pública del poder dels clans, a qui Saviano dedica un capítol del relat i amb qui, indirectament, s'identifica a l'hora d'assumir el perill de la seva denúncia. En un ambient en què absolutament tota la població viu de forma més directa o indirecta del negoci i la llei del silenci és una norma no escrita que tothom té ben present, aquests casos aïllats de resistència i denúncia es presenten com a autènticament extraordinaris. La violència descrita en el llibre, que es presenta sempre de forma gratuïta i fora de tota mesura, esdevé una explicació més que evident d'aquesta cultura de la por i el silenci. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El llibre ens presenta aquest relat no de forma cronològica, sinó més aviat dividit per eixos temàtics, així que cada capítol esdevé una unitat tancada, en què se'ns exposa un àmbit en concret de l'activitat econòmica de les diferents famílies, o se centra en alguna d'aquestes en particular. Cadascun d'ells té un interès propi, i precisament per això la lectura es fa totalment impossible de deixar en cap moment. Saviano presenta el seu testimoni i el de les persones entrevistades amb un domini absolut del ritme narratiu, i en fa un tractament literari, però sense perdre de vista en cap moment el to de la crònica periodística. Si bé per motius obvis no dona gaires detalls de la seva pròpia implicació en alguns dels fets que descriu, la narració va transitant des d'un to més fred i desapassionat als primers capítols a una creixent indignació per part de la veu narradora a mesura que va avançant el relat, i una implicació directa de la primera persona de l'autor cap als darrers capítols. En aquest sentit és un llibre que està molt ben escrit i fa de molt bon llegir, tot i la cruesa dels fets descrits i l'element de xoc i de normalització de la violència que transmet. Al meu parer, tot l'èxit que ha tingut és merescut. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Continguts: </b>El relat que fa Saviano de les ramificacions del crim organitzat a Nàpols es divideix en diferents capítols temàtics, alguns més breus i d'altres més llargs, que revelen les connexions d'aquestes organitzacions criminals amb les estructures legals que regulen l'economia i la política, no sols italiana, sinó també arreu del món. El revers fosc d'aquesta xarxa de poder i influències són les conseqüències que tenen aquestes activitats en la vida quotidiana de les persones que viuen en aquesta part d'Itàlia, acostumats a viure en un estat de violència i d'amenaça permanent. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>És un relat molt necessari i molt ben travat que posa al descobert els aspectes més foscos del neoliberalisme econòmic, d'una banda, però també les connexions polítiques, i les conseqüències socials i fins i tot culturals, de la naturalització de les activitats criminals de les bandes organitzades. </div>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-70061301797507193362024-01-24T00:27:00.007+01:002024-01-24T21:54:37.948+01:00Els assassins de la lluna (#514) <span style="font-family: courier;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiBHnCTDnGrSH-OvgwZf75ughwwM_EFroOBJ6vBff0anHpvKZojWP_pXGxFeNkRcDmO9SDazWrLD-BSyVY0GAe8xt_W02e8-GCHXK1pziF6cDJwsfzrj61RxUYnQNj1UuLWKDf7o0qDh4ZWOCQiXTHCzKWgU1x7KH0Al8ZebjQKUBcUeUCwqoGxi6VIT1I/s640/Killers-of-the-Flower-Moon.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="640" data-original-width="420" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiBHnCTDnGrSH-OvgwZf75ughwwM_EFroOBJ6vBff0anHpvKZojWP_pXGxFeNkRcDmO9SDazWrLD-BSyVY0GAe8xt_W02e8-GCHXK1pziF6cDJwsfzrj61RxUYnQNj1UuLWKDf7o0qDh4ZWOCQiXTHCzKWgU1x7KH0Al8ZebjQKUBcUeUCwqoGxi6VIT1I/w263-h400/Killers-of-the-Flower-Moon.jpg" width="263" /></a></div>La foto més espectacular del museu ocupava una paret sencera. Era d'una cerimònia de 1924, una vista panoràmica de membres de la tribu i empresaris i líders blancs importants. Quan vaig mirar bé la foto, vaig veure que li faltava un tros, com si algú l'hagués retallada amb tisores. Li vaig preguntar a la Red Corn què havia passat amb aquella part de la foto. "Fa massa mal ensenyar-la", em va dir. Quan li vaig preguntar per què, va assenyalar l'espai en blanc i va dir: "Allà s'hi estava el dimoni, dempeus." </span><div><br /></div><div style="text-align: justify;">Aquest assaig del periodista estatunidenc David Grann es va publicar el 2017 i va revelar un episodi força desconegut i especialment cruent de la història dels natius americans als Estats Units. Va ser amb l'adaptació cinematogràfica que en va fer Martin Scorsese, estrenada l'any passat, que la història ha arribat a l'abast d'un públic més gran, i que el llibre ha aconseguit despertar interès fora dels Estats Units. El comtat d'Osage a l'estat d'Oklahoma era un paratge força desolat de les planures americanes, on el govern estatunidenc va reassentar la tribu osage a finals del segle dinou, seguint la política de reserves índies que donava als natius americans un estatus especial de drets sobre la propietat, però sobre terres de poc valor. Tanmateix, quan es va descobrir que hi havia petroli al subsòl d'aquest paratge, els osage que eren titulars de les terres van enriquir-se extraordinàriament a base del lloguer dels drets d'explotació de les diverses parcel·les. Tot un seguit d'empresaris i comerciants blancs es van anar establint al territori, i les dues comunitats vivien i feien tractes en una pau relativa. Ara bé, aquesta coexistència pacífica entre ambdues comunitats, i també el mestissatge que es va establir entre les dues a través dels matrimonis mixtos, va començar a revelar un autèntic espectre de dobles intencions en estendre's pel comtat un "regnat del terror" entre els anys 1921 i 1925, en què més d'una vintena d'osage adinerats van ser assassinats inexplicablement. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Com que no he vist la pel·lícula, vaig arribar al llibre sense una idea gaire clara d'entrada sobre els esdeveniments que s'hi relaten i, segons tinc entès, la diferència entre llibre i pel·lícula és significativa a l'hora de descobrir-los. El llibre està narrat com un <i>thriller </i>policíac, amb la presentació en primer lloc d'alguns dels assassinats, que de bon principi semblen fets aïllats, i després un encadenament de morts successives, totes força truculentes, fins a un clímax d'especial violència amb l'explosió d'una casa en què mor una família sencera. Aquesta escalada de violència va portar els osage a posar-se en contacte amb el govern federal, i l'oficina d'investigació del Departament de Justícia del govern, que després es convertiria en l'FBI, va enviar a Oklahoma un equip d'agents - la majoria infiltrats - per poder esclarir el misteri. Per tant, no és fins ben bé més de la meitat del llibre que arribem a conèixer les identitats dels principals responsables de la matança, i les motivacions econòmiques que hi va haver darrere, mentre que la pel·lícula pren el punt de vista dels culpables dels assassinats i en revela l'autoria força aviat. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Mentre que el principal cervell dels crims i alguns dels seus còmplices van arribar a ser jutjats i castigats, la investigació de David Grann va molt més enllà d'aquests fets en concret i revela una xarxa d'interessos molt més àmplia, en què un conjunt de cacics poderosos es van arrogar el poder de decidir sobre les vides dels altres. El que l'agent de policia Tom White i el seu equip van descobrir l'any 1925 va ser, de fet, només la punta de l'iceberg d'un entramat molt més fosc d'intencions i interessos que amaga, en el seu rerefons, una història de racisme sistèmic autènticament escandalosa. La història dels assassinats dels osage revela que la vida dels indis valia ben poc per al conjunt d'institucions que els havia de protegir: els culpables que van arribar a ser condemnats van obtenir indults o reduccions de pena per bona conducta, mentre que els osage afectats no van ser mai compensats ni indemnitzats per les horroroses pèrdues que van patir. A més, el text també es converteix en una denúncia del sistema de tutela pel qual els indígenes de raça pura eren considerats menors d'edat legalment i no tenien dret a administrar les seves pròpies fortunes, mentre que les condicions d'aquestes tutories es feien més laxes en funció del grau de mestissatge de la persona en qüestió. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">En aquest context, els assassinats a mans d'aquests administradors legals o dels cònjuges blancs per tal de poder heretar la fortuna no eren cap fet aïllat ni anecdòtic, sinó una pràctica ben estesa i normalitzada que els autors arribaven a discutir obertament entre ells i que, segons demostra Grann a través de la seva investigació, s'estenen durant un període de temps molt més llarg del que va arribar a investigar l'equip de White i els seus agents. Mentre que el "regnat del terror" es coneix com el període que té lloc de 1921 a 1925, Grann acaba documentant casos d'assassinats almenys des de 1918 a 1931. Per això, en la darrera secció del llibre ens presenta els seus descobriments a través del treball arxivístic, cosa que no es va fer en el seu moment, i ens presenta també el present de la nació osage, especialment pel que fa als descendents de les famílies afectades, que viuen amb la ferida oberta d'aquest trauma generacional. <i>Els assassins de la lluna </i>és una crònica molt punyent i més necessària que mai sobre els crims fundacionals en què es basen les institucions estatunidenques, i que fa un retrat molt ric i complex del llunyà oest en el seu vessant més cru i sinistre. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Continguts: </b>El relat històric dels assassinats dels osage se'ns presenta en tres seccions. A la primera part, l'autor exposa els principals assassinats que tenen lloc durant els anys 1921 i 1925, que afecten principalment la família de Mollie Burkhart però que van més enllà d'aquest primer nucli de fets investigats. Unes altres dues persones que tenien informació sobre l'autoria dels crims també van ser assassinades abans de poder contactar amb les autoritats federals. Aquesta primera secció finalitza quan el cas arriba a una Oficina d'Investigació Federal que travessa una crisi de prestigi important, i el seu director, J. Edgar Hoover, encomana la investigació a un grup d'agents veterans més acostumats al treball de camp en les àrees rurals. La segona secció del llibre explica les investigacions que aquest equip va dur a terme fins a poder arribar a acusar formalment alguns dels culpables, i també inclou la crònica del procés judicial que els va condemnar. A la tercera secció Grann explica les seves pròpies investigacions sobre el cas i com va aconseguir aclarir encara més la imatge de conjunt que existia sobre els crims, mentre que també il·lustra el present de la nació osage i ofereix testimonis de les generacions posteriors als supervivents dels crims. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>Tot i que no m'hauria d'agradar res del relat d'uns fets tan esgarrifosos, Grann en fa una narració excel·lent, amb un ritme molt àgil i un suspens molt ben dosificat. La tercera secció del llibre, en què el periodista dona la paraula a les víctimes silenciades i els dedica un autèntic homenatge, és una gran cloenda del llibre, ja que ofereix una perspectiva molt més àmplia sobre l'abast de la tragèdia que no tan sols la dels fets concrets. </div>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-66253394254244774432024-01-18T00:13:00.008+01:002024-01-18T00:25:44.609+01:00Els hereus (#513) <p><span style="font-family: courier;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-family: courier;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi7h1p-HQpytlGWEc71cOdjpJ6FYro4AC8u_RfhISQG8cs1hCsp_ed_kty7gWxbtAE6JPwbJ3iB_D7xR28sI_cestcnn_OVij2V8qNmu0N2wKXkKYYa42KglJUKef98abk04PeVaBndKwv3tFZtf8Wqng3rWaYGzQ_p6j9sxuqHD_Wt53Pn8GyUPHAHOQc/s700/Els_hereus_Fairbanks.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="700" data-original-width="473" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi7h1p-HQpytlGWEc71cOdjpJ6FYro4AC8u_RfhISQG8cs1hCsp_ed_kty7gWxbtAE6JPwbJ3iB_D7xR28sI_cestcnn_OVij2V8qNmu0N2wKXkKYYa42KglJUKef98abk04PeVaBndKwv3tFZtf8Wqng3rWaYGzQ_p6j9sxuqHD_Wt53Pn8GyUPHAHOQc/w270-h400/Els_hereus_Fairbanks.jpg" width="270" /></a></span></div><span style="font-family: courier;">Simplement, no aconseguia perdonar la gent negra per haver-lo perdonat. Podia semblar estrany, però "les lleis de la simetria poètica", va escriure, dicten que els afrikàners "haurien d'haver estat aniquilats". De manera paradoxal, el fet que el deixessin viure en pau era un recordatori sempre present de la seva culpabilitat, de la manera en què havia maltractat la minyona i altres persones negres que havia conegut durant l'apartheid, sota la premissa que, encara que els tractés bé, ells li farien mal. </span><p></p><p style="text-align: justify;">Aquest assaig de la periodista estatunidenca Eve Fairbanks es va publicar el 2022, i és una crònica molt complexa i exhaustiva de la societat sud-africana després de l'apartheid i, encara més significativament, després de Mandela. Fairbanks, que va néixer i créixer al sud dels Estats Units, es va traslladar a viure a Sud-àfrica l'any 2009, i va passar uns dotze anys documentant-se i recopilant testimonis per poder escriure aquest llibre. Més que un estudi històric, l'autora en fa un retrat sobretot social i cultural, i investiga l'efecte que el final de l'apartheid i la construcció de la Sud-àfrica democràtica han tingut en la percepció que els blancs i els negres tenen els uns dels altres a la llum del conflicte. Aquesta anàlisi revela un retrat de la nació de l'arc de Sant Martí que a estones pot resultar força incòmode i remoure la consciència de tot allò que es va fer malament: el relat és força crític amb la forma com es va fer la transició a la democràcia, tot i que és més fàcil veure aquestes falles trenta anys després dels fets amb la distància de la perspectiva històrica, i veient-ne algunes de les conseqüències no desitjades. El llibre se centra en dos col·lectius majoritaris, els negres i els blancs afrikàner, que, tot i no conformar la totalitat de la població sud-africana, en formen una part força representativa, per la seva relació directa amb el conflicte de l'apartheid i la seva evolució històrica. </p><p style="text-align: justify;">La crònica que presenta Fairbanks segueix com a fil argumental les vides de quatre persones reals amb qui l'autora va compartir molt de temps i va arribar a conèixer en profunditat. En Christo és un advocat afrikàner resident a Bloemfontein que va ser entrenat, durant el seu servei militar, per lluitar contra els "terroristes" enemics de l'estat de l'apartheid, però que quan va finalitzar aquest sistema va ser acusat de terrorista ell mateix per haver matat un negre durant una de les seves missions de reconeixement. A l'altra banda de la línia divisòria hi ha la Dipuo, una activista del CNA, resident a Soweto a Johannesburg, que ha lluitat precisament per acabar amb el règim de l'apartheid i aconseguir l'alliberament per als negres sud-africans. Ambdós tenen aproximadament la mateixa edat, però les seves experiències vitals no poden ser més diferents, i a través dels anys de després de l'apartheid tots dos hauran d'enfrontar-se al trauma de la violència comesa en el passat i al xoc cultural que els presentarà la Sud-àfrica contemporània. La Malaika, la filla de la Dipuo, representarà una generació més jove d'infants que han crescut ja en llibertat, però hauran d'emprendre una nova lluita contra la desigualtat racial encara present en la societat sud-africana. Finalment, l'Elliot, un pagès negre que intenta tirar endavant una explotació agrícola anteriorment de propietat blanca, servirà a Fairbanks per fer una reflexió sobre la realitat econòmica del país i els mites que s'hi associen. </p><p style="text-align: justify;">Gran part de l'exposició tracta precisament d'això: de les percepcions que cadascun dels grups té envers l'altre i també sobre la percepció de cada grup sobre ell mateix, i sobre com aquests prejudicis, mites i generalitzacions perpetuades de generació en generació adquireixen una dimensió de profecia autocomplerta. Per part dels blancs, el relat s'inicia amb el sentiment de dislocació i de xoc que experimenten amb la resolució de l'apartheid a través de l'aposta del govern de Mandela per la reconciliació i el perdó. Com a experiment polític que havia de resultar exemplar davant de la resta del món, aquesta iniciativa política va tenir una conseqüència inesperada: el sentiment d'inferioritat associat a la vergonya i la culpa en aquells a qui s'ha negat un càstig proporcional als crims comesos. Aquest malestar creixent anirà desembocant en un sentit de paranoia contra l'altre, que encara no s'ha cobrat la seva revenja, però que deu estar a punt de fer-ho, i alimenta el discurs victimista que donarà ales als corrents supremacistes blancs actuals. </p><p style="text-align: justify;">Per part dels negres, d'altra banda, la promesa d'una Sud-àfrica nova es veurà diluïda en la desigualtat econòmica de sempre: s'ha fet efectiva la igualtat de drets, però els blancs continuen estant més ben situats per tal d'obtenir bones feines i posicions de poder, a causa de l'educació rebuda durant l'apartheid i de les connexions que encara conserven amb empreses i institucions. Mentre que el CNA abraçava una ideologia socialista durant els anys de lluita contra l'apartheid, que era comuna pràcticament a tots els moviments de resistència anticolonial africans durant l'època de la descolonització, un cop accedeix al poder el partit es veu obligat a fer concessions a les necessitats de la macroeconomia mundial i, a la pràctica, el país acaba sumit en les pràctiques competitives del neoliberalisme. La suposada incapacitat dels negres per administrar l'economia del país és un altre mite que amaga unes veritats molt més sinistres: que és molt més fàcil crear una societat pròspera per a una minoria deixant una majoria sense oportunitats ni recursos, i que, quan el govern de l'apartheid va passar el testimoni, deixava en mans del nou govern un país a punt de fer fallida. A la pràctica, els negres se segueixen culpabilitzant per aquesta suposada inferioritat, mentre que el repunt de la sida i l'auge de pràctiques com la bruixeria i l'espiritisme entre la població negra es perceben com a confirmació per als més escèptics de la impossibilitat de crear una nació africana moderna. </p><p style="text-align: justify;">Lluny d'aquest pessimisme, però, Fairbanks demostra les fal·làcies inherents a aquest tipus de percepcions esbiaixades entre dues comunitats condemnades a conviure juntes però que no es comuniquen prou. Qualsevol crítica a la gestió corrupta del govern de Jacob Zuma per part dels blancs progressistes serà atacada com a racista, de manera que aquests aniran inhibint-se del debat públic, mentre que el discurs supremacista blanc dels racistes desacomplexats anirà creixent com a forma de resistència contra aquesta demanda implícita de correcció política. Mentrestant, els negres es negaran a reconèixer problemes socials endèmics, com el de la violència sexual, per exemple, per evitar haver d'anar a buscar les seves arrels en els traumàtics anys de l'apartheid. <i>Els hereus </i>és un relat de les pors que projectem en els altres per evitar veure'ns-hi retratats: els blancs projecten en els negres totes les violències que en el passat ells havien exercit; mentre que els negres projecten en els blancs l'empremta de la despossessió i la victimització que van patir durant els anys de la seva opressió. Conviure amb el botxí entrena en la pràctica diària de la negació i de l'oblit com a mecanisme de supervivència. <i>Els hereus </i>observa amb una mirada certament distanciada i a estones políticament incorrecta l'impacte psicològic, polític, econòmic i social que aquest silenci causa en els ciutadans sud-africans en l'actualitat. </p><p style="text-align: justify;"><b>Continguts: </b>La primera part del relat ens posa en antecedents - potser de forma una mica accelerada - sobre la situació de conflicte a la Sud-àfrica de l'apartheid, i arriba fins al moment de l'alliberament de Mandela. La segona part il·lustra els anys post-apartheid, i com la construcció de la nova Sud-àfrica democràtica, a partir de l'any 1994, impacta sobre la vida de les comunitats blanca i negra, que aniran canalitzant el seu desencís de diverses formes. La tercera part tracta de les relacions entre blancs i negres especialment en els darrers anys, en què la bretxa socioeconòmica i la desigualtat racial s'han anat fent cada cop més profundes. Finalment, la darrera part és un recull de la majoria d'idees que s'han anat exposant, i deixa la reflexió inconclusa respecte a les direccions que prendrà la situació en el futur. Fairbanks aprofita també per traçar alguns paral·lelismes amb la seva pròpia experiència al sud dels Estats Units, tot i que cap de les seves reflexions és del tot definitiva. </p><p style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>És un relat que analitza els problemes polítics, socials i econòmics que descriu donant-ne una visió també psicològica, pel que fa a com afecten aquests conflictes a la vida quotidiana de cada persona de forma individual. En aquest sentit guarda un equilibri molt ben trobat entre les perspectives micro de les vides dels protagonistes i una anàlisi més àmplia de les causes històriques del conflicte que tracta. </p>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-21160471776237666932024-01-17T23:35:00.000+01:002024-01-17T23:35:24.227+01:00Vergonya (33) <p style="text-align: justify;">Aquesta setmana hem sabut que M. Rajoy estava informat de l'operació Catalunya, maniobra concertada pel govern i la policia espanyoles per fabricar acusacions falses de corrupció contra líders independentistes. No és que sigui gaire notícia, a aquestes alçades, tan sols confirmació de fets que ja eren ben sabuts. I del recorregut judicial que pugui tenir el cas; bé, ja sabem qui juga a casa. Mentrestant, Sánchez fingeix que s'indigna contra els tripijocs del partit popular, però evita dir res sobre el cas Pegasus. </p><p style="text-align: justify;"><a href="https://www.elnacional.cat/ca/politica/villarejo-explica-informava-rajoy-operacio-catalunya-traves-dos-assessors-moncloa_1146505_102.html" target="_blank">https://www.elnacional.cat/ca/politica/villarejo-explica-informava-rajoy-operacio-catalunya-traves-dos-assessors-moncloa_1146505_102.html</a><br /></p><p style="text-align: justify;"><a href="https://www.vilaweb.cat/noticies/escortes-policia-lliuraven-rajoy-sobres-informacio-operacio-catalunya/" target="_blank">https://www.vilaweb.cat/noticies/escortes-policia-lliuraven-rajoy-sobres-informacio-operacio-catalunya/</a><br /></p><p style="text-align: justify;"><a href="https://www.elnacional.cat/ca/politica/extorsio-com-metode-operacio-catalunya-depen-vostes-quedi-res-aturi-inspeccio_1146769_102.html" target="_blank">https://www.elnacional.cat/ca/politica/extorsio-com-metode-operacio-catalunya-depen-vostes-quedi-res-aturi-inspeccio_1146769_102.html</a><br /></p><p style="text-align: justify;"><a href="https://www.elnacional.cat/ca/politica/alejandro-fernandez-es-regira-operacio-catalunya-culpa-pp-espanya-es-defensa-llei_1147239_102.html" target="_blank">https://www.elnacional.cat/ca/politica/alejandro-fernandez-es-regira-operacio-catalunya-culpa-pp-espanya-es-defensa-llei_1147239_102.html</a><br /></p><p style="text-align: justify;"><a href="https://www.publico.es/public/les-noves-informacions-l-operacio-catalunya-indignen-no-sorprenen-l-independentisme.html" target="_blank">https://www.publico.es/public/les-noves-informacions-l-operacio-catalunya-indignen-no-sorprenen-l-independentisme.html</a><br /></p><p style="text-align: justify;"><a href="https://www.vilaweb.cat/noticies/a-qui-interessa-destapar-el-secret-de-loperacio-catalunya/" target="_blank">https://www.vilaweb.cat/noticies/a-qui-interessa-destapar-el-secret-de-loperacio-catalunya/</a><br /></p>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-49299113448970079252024-01-13T00:36:00.001+01:002024-01-13T00:36:57.201+01:00A l'ombra d'Amazon (#512) <span style="font-family: courier;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEioJfYfRhH2bAi3KjGt7dlcyri5ksClUUiagsoCa0R6ypmGzXxAQSShxLSmyX8mHgrfDzbyp08nvnesfrrw9Dmlt2qiaZDJdMJunisY8EkZIpdwIqfwQO8bXopEE55nCU_CPCAoEyv2C-1Jdg1yAAjlWw6dXuZeLt19s9BwWC3tK2HIuZvly6klb98Xj1o/s500/ombra_amazon.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="500" data-original-width="338" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEioJfYfRhH2bAi3KjGt7dlcyri5ksClUUiagsoCa0R6ypmGzXxAQSShxLSmyX8mHgrfDzbyp08nvnesfrrw9Dmlt2qiaZDJdMJunisY8EkZIpdwIqfwQO8bXopEE55nCU_CPCAoEyv2C-1Jdg1yAAjlWw6dXuZeLt19s9BwWC3tK2HIuZvly6klb98Xj1o/w270-h400/ombra_amazon.jpg" width="270" /></a></div>L'activitat econòmica que abans estava dispersa entre centenars d'empreses grans i petites, tant en els mitjans de comunicació com en el comerç minorista o les finances, cada vegada estava més dominada per un petit nombre de corporacions gegants. En conseqüència, els beneficis i les oportunitats de creixement que abans estaven escampats arreu del país es concentraven cada vegada més als llocs on aquestes empreses dominants tenien la seu. En una economia en què el guanyador s'ho quedava tot, els indrets guanyadors també s'ho quedaven tot. </span><div><br /></div><div style="text-align: justify;">Aquest assaig de 2021 del periodista estatunidenc Alec MacGillis és un estudi amb molta profunditat de la bretxa social i geogràfica que es produeix als Estats Units al tombant del mil·lenni amb l'auge de les grans companyies de serveis digitals, que transformen l'economia estatunidenca (i de retruc, també la mundial) com es coneixia al segle vint i exerceixen un impacte incontestable sobre la divisió territorial del país, que passa a concentrar la prosperitat en unes poques ciutats grans i les seves àrees metropolitanes, mentre que les àrees empobrides queden enerere. Es tracta de grans companyies globals com Microsoft, Google, Facebook o Amazon, tot i que aquesta última té el protagonisme absolut de l'estudi. MacGillis pren la companyia de Jeff Bezos com a exemple paradigmàtic de totes les pràctiques dubtoses, si no directament fraudulentes, que emprenen aquestes empreses per anar eliminant progressivament la competència, i augmentar el marge de beneficis a costa de les condicions laborals dels treballadors i de les exempcions fiscals en els llocs on estableixen les seves instal·lacions. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La lectura es pot fer una mica feixuga en determinats moments, no perquè l'exposició no sigui prou clara, sinó més aviat per la decisió de l'autor d'anar saltant entre diversos relats diferents i anar-los intercalant: a més de l'exposició de l'evolució de l'empresa en les dues últimes dècades, amb el seu impacte geogràfic i social, trobem el relat de les experiències personals de diversos testimonis, que de vegades tenen relació més directa amb els fets i en altres casos resulten més tangencials, i també llargs excursos d'anàlisi dels antecedents i evolucions històriques de les ciutats que es retraten al text. El resultat és un mosaic força ric i exhaustiu de la bretxa social i econòmica dels Estats Units en l'actualitat, i ens ofereix pistes molt aclaridores per entendre un fenomen social com el de l'auge del populisme de Donald Trump, sobretot a les àrees més empobrides. A través d'aquesta exposició trobem uns quants eixos temàtics que es van repetint i que ens ajuden a formar aquesta imatge de conjunt: en primer lloc, la formació d'una bretxa social i territorial que cada cop sembla més insalvable entre les zones més pròsperes i les més empobrides del país; en segon lloc, les opaques relacions de l'empresa amb el sector públic, que revelen una progressiva apropiació dels recursos públics en mans privades; i, finalment, un autèntic desmantellament dels drets laborals arreu del país, que fa retrocedir les vides dels treballadors estatunidencs un segle sencer. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">L'auge del comerç en línia i de les xarxes socials ha portat a la concentració de les empreses més riques en unes determinades ciutats, com Seattle, Washington DC, San Francisco i Nova York, i les seves àrees metropolitanes, en detriment de ciutats històricament industrials, com Detroit, Baltimore o Dayton que, després del procés de deslocalització de la indústria pesant, han vist com la seva població es reduïa dràsticament, obligada a marxar a àrees on hi hagués més feina. Aquest fenomen porta a una concentració de l'activitat econòmica: les empreses necessiten estar prop les unes de les altres per prestar-se millors serveis, així com les empreses que presten serveis al consumidor es concentren també on hi ha més població. Per tant, el llibre ens mostra una autèntica revolució de l'espai urbà: mentre que en les ciutats hiperpròsperes on es concentra la població el preu de l'habitatge no para d'enfilar-se, i augmenten la criminalitat, el sensellarisme i la drogodependència a causa de totes les persones que són expulsades d'aquest sistema hiperpròsper, les ciutats hiperdeprimides veuen com es demoleixen barris sencers d'habitatges on antigament havia viscut la classe mitjana emergent del sector industrial. A més, l'eliminació de la competència d'empreses més petites per part d'aquests gegants fa que el comerç local i minorista tradicional cada cop es vegi més amenaçat. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Aquest procés de regionalització de l'economia estatunidenca té com a conseqüència una creixent competència de diferents àrees del país per tal de poder atraure les seus, instal·lacions i centres de dades d'aquestes grans empreses: Amazon és un cas paradigmàtic del sistema de negociació d'exempcions fiscals amb els governs regionals i locals, que en la majoria de casos voreja el xantatge. Aquestes ciutats i territoris deprimits entraran en una competició contrarellotge per atraure l'atenció de la gallina dels ous d'or amb logotip de somriure, i la guanyadora sempre serà la ciutat que rebaixi més els impostos a l'empresa i que pugui carregar una part més gran del cost a tots els contribuents. El llibre de MacGillis és una denúncia molt eloqüent del transvasament de capital públic a mans privades sota la retòrica del desenvolupament i la creació de llocs de treball: un procés, a més, que es produeix sempre amb la màxima opacitat possible, ja que l'empresa en qüestió s'ofèn i marxa a un altre lloc si se li fan massa preguntes. En aquest respecte, el llibre també ens ofereix una història condensada del mercat d'influències estatunidenc, el que es coneix com a "lobbisme", el centre neuràlgic del qual es troba a la capital, Washington DC, perquè és on es concentren les institucions de govern del país, però a la vegada es replica a una escala més petita, a les seus de govern estatals i locals. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Finalment, tots aquests processos econòmics tenen un impacte incontestable en la vida dels treballadors, que veuen com el seu treball s'abarateix davant la manca de competència i d'alternativa. El llibre ofereix tan sols una petita mostra de les condicions laborals pèssimes a les plantes logístiques d'Amazon als Estats Units, en les quals es monitoritza constantment el rendiment dels treballadors a través d'algoritmes informàtics. Sense cap mínima garantia d'estabilitat, els empleats s'exposen a ser despatxats fulminantment en el moment que aquesta productivitat baixi mínimament. Això comporta que se'ls penalitzi, per exemple, per anar al lavabo, o que les lesions físiques que els provoquen les llargues hores realitzant els mateixos moviments monòtons quedin sense tractar o, en tot cas, el tractament vagi a càrrec del treballador mateix. Aquesta situació ha portat a nombrosos accidents laborals mortals, pels quals la companyia no ha volgut fer-se mai responsable, i a una creixent automatització del treball a través de robots que, igualment, ha desembocat en grans retallades de les plantilles. <i>A l'ombra d'Amazon </i>ens exposa, per tant, un retrocés d'un segle sencer en les condicions de vida de la classe obrera estatunidenca que, al llarg del segle vint, va passar d'obtenir millores de salari i drets socials a través de l'acció sindical, a veure com l'organització dels treballadors tornava a quedar proscrita dels llocs de treball en aquest tipus d'empreses. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Tots aquests factors expliquen el creixent descontentament amb la política que ha tingut lloc als Estats Units en els darrers anys. MacGillis explica com el partit demòcrata s'ha entregat al lobbisme igual que el seu competidor republicà, i el seu alineament amb les elits pròsperes i urbanes ha portat a un creixent distanciament amb les antigues classes mitjanes de les zones industrials, que veuen aquesta aposta pel neoliberalisme més agressiu com una autèntica traïció. És un llibre molt interessant de llegir, que resulta molt informatiu a l'hora de presentar-nos les dinàmiques econòmiques i socials que tenen lloc als Estats Units avui dia, i com aquestes dues dimensions de l'existència col·lectiva sempre van íntimament relacionades. És un avís per a navegants, també, per als qui ens ho mirem des d'Europa: per descomptat, el llibre apel·la a cadascun dels lectors i ens fa replantejar la nostra relació amb les compres en línia, que presenten al consumidor sempre el seu vessant més amable i bonhomiós, però que amaguen de la vista les condicions precàries que les fan possibles. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Continguts: </b>Després d'una breu introducció, el capítol 1 ens presenta l'evolució de Seattle a través del segle vint i principis del vint-i-u, de ciutat petita assistent de zones industrials més grans a seu mundial de dues de les empreses més grans del món, Microsoft i Amazon. En concret aquesta última tria establir-se a la ciutat per evitar les càrregues fiscals del seu mercat principal: l'estat de Califòrnia. El capítol 2 ens trasllada a la ciutat de Dayton, Ohio, per retratar-nos la seva transformació de nòdul important de la indústria automobilística a centre logístic i de distribució assistent de l'activitat d'Amazon. El capítol 3 té lloc a Washington DC i ens mostra l'evolució de l'activitat lobbista a través de la història, així com l'auge de les indústries associades a la seguretat després de l'11-S. El capítol 4 ens porta a la zona de Baltimore, Maryland, i els pobles del voltant, en plena crisi de desindustrialització, i de desmantellament de les millores laborals aconseguides per la lluita sindical al llarg del segle vint. El capítol 5 se situa a El Paso, Texas, per mostrar-nos el desmantellament del comerç local a mans de la competència insuperable del gegant del comerç en línia, que obliga les petites empreses a distribuir els seus productes a través de la plataforma (a canvi d'una comissió, és clar) si volen tenir la mínima oportunitat de sobreviure en el mercat, sempre amb la competència dels preus més baixos que ofereix la plataforma mateixa. El capítol 6 explica la influència dels centres de dades i el creixent monopoli sobre els servidors que guanyen aquestes grans empreses, especialment en aquestes àrees desindustrialitzades, al nord de Virgínia i l'estat d'Ohio. El capítol 7 exposa la guerra política que té lloc a Seattle per poder establir un sistema d'impostos progressius, davant la crisi de l'habitatge i del sensellarisme que viu la ciutat a causa de l'extrema gentrificació de l'espai urbà. El model filantròpic tradicional en l'empresa estatunidenca s'oposa a un model de taxació que sigui més progressiu. Al fons de la qüestió hi ha el debat tradicional sobre la iniciativa privada i la intervenció del govern. El capítol 8 descriu la fallida del comerç minorista en la majoria de ciutats petites dels Estats Units, és a dir, el fenomen dels grans magatzems i els centres comercials, davant la incapacitat de competir amb els gegants del comerç en línia. Això porta al creixent empobriment i aïllament d'aquestes ciutats petites, antigament pròsperes, que s'abocaran a votar Trump davant la manca de qualsevol alternativa. El darrer capítol recull diversos d'aquests temes i ens descriu l'enderrocament de la part antiga de Baltimore a la vegada que s'infla la bombolla de l'habitatge a Washington DC a remolc de la construcció de la segona seu d'Amazon: la decisió de l'empresa de triar la ciutat més poderosa dels Estats Units representa una autèntica decepció per a les ciutats més petites del país, que havien licitat per aconseguir-la però se n'adonen que el joc estava perdut d'entrada. Finalment, un breu epíleg descriu l'evolució de la situació amb l'impacte de la pandèmia i les conseqüències que té en les condicions laborals dels treballadors de l'empresa. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>És un llibre molt necessari en els temps que vivim, que exposa unes veritats que sovint no són òbvies des del punt de vista del consumidor, però que revelen la part més fosca de les grans empreses que, suposadament, ens fan la vida més fàcil. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>No m'agrada: </b>Tot i que l'interès de la lectura no decau en cap moment, l'exposició de les dades m'ha semblat massa entretallada, a vegades amb uns salts d'uns temes a uns altres que semblaven un punt massa abruptes i, al meu parer, injustificats. </div>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-70024198507373741542024-01-12T00:11:00.009+01:002024-01-14T22:14:37.212+01:00El nom i la cosa (3) <p style="text-align: justify;">Ahir l'estat de Sudàfrica demandava l'estat d'Israel davant del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia per actes amb intencionalitat genocida contra el poble palestí que viu a la franja de Gaza. </p><p style="text-align: justify;"><a href="https://www.vilaweb.cat/noticies/sud-africa-tij-palestins-represalia-hamas-genocidi/" target="_blank">https://www.vilaweb.cat/noticies/sud-africa-tij-palestins-represalia-hamas-genocidi/</a><br /></p><p><a href="https://www.bbc.com/news/world-middle-east-67942983" target="_blank">https://www.bbc.com/news/world-middle-east-67942983</a><br /></p><p><a href="https://www.theguardian.com/world/2024/jan/11/hearings-to-begin-at-the-hague-in-case-claiming-israels-gaza-war-is-genocide" target="_blank">https://www.theguardian.com/world/2024/jan/11/hearings-to-begin-at-the-hague-in-case-claiming-israels-gaza-war-is-genocide</a><br /></p><p><a href="https://www.reuters.com/world/middle-east/israel-safrica-face-off-un-top-court-gaza-genocide-case-2024-01-11/" target="_blank">https://www.reuters.com/world/middle-east/israel-safrica-face-off-un-top-court-gaza-genocide-case-2024-01-11/</a></p><p><a href="https://www.publico.es/internacional/romper-relaciones-sentar-israel-banquillo-pasos-sudafrica-denunciar-genocidio-gaza.html" target="_blank">https://www.publico.es/internacional/romper-relaciones-sentar-israel-banquillo-pasos-sudafrica-denunciar-genocidio-gaza.html</a><br /></p><p style="text-align: justify;">Fa nou anys, escrivia al blog sobre la decisió salomònica del mateix tribunal sobre els crims de guerra comesos durant la guerra dels Balcans, i el seu rebuig a dictaminar-los com a genocidi: davant les acusacions creuades entre Sèrbia i Croàcia, el tribunal es va decantar per donar com a provada la "neteja ètnica" (treure els individus d'un poble d'un territori determinat) i rebutjar les de "genocidi" (conjunt de mesures concertades amb l'objectiu de destruir un grup). Va semblar una solució de compromís per no donar la raó a un dels bàndols i poder marcar un punt i final a un episodi tan tràgic per a Europa apostant per mirar endavant més que enrere. Žižek explicava amb molta claredat, al seu article "Ethnic Danse Macabre", la incomoditat equidistant d'occident davant de l'empresa genocida sèrbia. </p><p style="text-align: justify;">Entre els arguments que es van esgrimir llavors va sonar força el de la singularitat històrica de l'Holocaust. A mi, en aquell moment, no se'm va acudir posar-la en dubte, cosa que em sorprèn ara per ara, quan miro enrere i llegeixo el post antic. Si rebutgem que la mateixa paraula pugui ser emprada per a esdeveniments amb característiques similars, hauríem de buscar una singularitat històrica per a cada esdeveniment en concret. Obriríem una mena de debat dels universals inacabable sobre cada nova atrocitat i crueltat política que algú imposés sobre els veïns. </p><p style="text-align: justify;">Per això amb aquesta notícia em venia al cap aquesta altra, del mes passat. La periodista russa-estatunidenca Masha Gessen es va desplaçar a Alemanya per recollir el premi Hannah Arendt de Pensament Polític enmig d'una polèmica a causa d'una columna que va escriure per a <i>The New Yorker </i>en què rebutjava la singularitat històrica de l'Holocaust i comparava l'operació de l'exèrcit israelià sobre Gaza amb la liquidació d'un ghetto. El seu argument és que prendre's l'Holocaust seriosament implica observar-ne paral·lelismes amb el present, per assegurar que aquests fets no tornin a passar. </p><p><a href="https://www.npr.org/2023/12/22/1221128897/masha-gessen-essay-israel-gaza-germany-hannah-arendt-prize" target="_blank">https://www.npr.org/2023/12/22/1221128897/masha-gessen-essay-israel-gaza-germany-hannah-arendt-prize</a><br /></p><p><span style="color: #3d85c6;"><span><b>Actualitzo el 14 de gener: </b>El govern de Namíbia es fa la mateixa pregunta.</span><span> </span></span></p><p><span style="color: #3d85c6;"><a href="https://www.bbc.com/news/world-africa-67974067" target="_blank">https://www.bbc.com/news/world-africa-67974067</a><br /></span></p><p><a href="https://www.elnacional.cat/ca/internacional/namibia-evoca-genocidi-perpetrat-kaiser-suport-alemany-israel_1145777_102.html" target="_blank">https://www.elnacional.cat/ca/internacional/namibia-evoca-genocidi-perpetrat-kaiser-suport-alemany-israel_1145777_102.html</a><br /></p>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-23497452198565478152024-01-09T00:17:00.001+01:002024-01-09T00:17:31.918+01:00Sense ni cinc a París i Londres (#511)<span style="font-family: courier;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgjDshur3xACc1ZPw_q1tsTe8r8SwyJMPal_itFAU9pirKzmLARh_FHTEIMi3ZP8ePudvNeA2xlSVMzcL_NrAGJ69QGMRp3VnDbMjuqxzU4urDOkNi-SBWyquPDBZu28zQ_cmLrvdhpEyGbzOXz7PGZytK4fgdUW4YX9dbRBBXnljE_faLF4JWyg99TNII/s643/Orwell.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="643" data-original-width="407" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgjDshur3xACc1ZPw_q1tsTe8r8SwyJMPal_itFAU9pirKzmLARh_FHTEIMi3ZP8ePudvNeA2xlSVMzcL_NrAGJ69QGMRp3VnDbMjuqxzU4urDOkNi-SBWyquPDBZu28zQ_cmLrvdhpEyGbzOXz7PGZytK4fgdUW4YX9dbRBBXnljE_faLF4JWyg99TNII/w254-h400/Orwell.jpg" width="254" /></a></div>A la pràctica a ningú li importa si el treball és útil o inútil, productiu o parasitari; l'únic que es demana és que sigui rendible. En tots els debats actuals sobre l'energia, l'eficiència, la utilitat social i tota la resta, quin significat hi ha excepte "feu diners, feu-los legalment i feu-ne molts"? Els diners s'han convertit en la gran prova de virtut. Els pidolaires suspenen aquesta prova, i per això són menyspreats. Si pidolant guanyessin deu lliures a la setmana, immediatament es convertiria en una professió respectable. </span><div><br /></div><div style="text-align: justify;">Aquest assaig de l'autor britànic George Orwell (1903-1950) es va publicar per primer cop l'any 1933, i és una crònica autobiogràfica del període de temps que l'autor va passar en la indigència durant mesos a París i a Londres, després de tornar de la seva aventura com a agent de la policia colonial a Birmània. El seu assaig, amb un to objectiu i distanciat, quasi periodístic, ens descriu en primera persona aquests mesos de viure al dia, passar fam, dormir al ras o en albergs per a persones sense llar, i buscar feines mal pagades, i intercala els episodis personals amb testimonis de primera mà de persones amb qui comparteix la vida al carrer i també amb fragments més assagístics d'anàlisi d'aquest fenomen social i les seves causes polítiques més profundes. Mentre que a la primera meitat del llibre ens descriu el temps passat a París, vivint en pensions de mala mort i treballant en condicions infrahumanes a les cuines d'un hotel i un restaurant de la ciutat, a la segona meitat, després de tornar a Anglaterra a l'espera d'una feina que li ha aconseguit un conegut, Orwell descriu en primera persona la vida al carrer, pernoctant en diversos albergs de les rodalies de Londres i sempre amenaçat amb la detenció i l'empresonament. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">De fet, el llibre és interessant no tan sols per l'experiència en si mateixa, sinó pels aprenentatges i reflexions que Orwell n'extreu: el volum es transforma en un autèntic tractat sobre la pobresa urbana, amb un retrat sempre lúcid i punyent tant de la degradació que comporta per a la persona que la pateix al nivell individual, com de l'estigmatització social que hi va associada de cara a la resta de ciutadans. Orwell ens descriu un autèntic submón on és relativament fàcil quedar atrapat, fins i tot per a gent amb estudis i de classe mitjana, com li va passar a ell mateix, i desmitifica els prejudicis i concepcions habituals sobre aquest sector de la societat. Igual que passava a <i>El camí de Wigan Pier</i>, la crítica va dirigida a una classe mitjana que s'assimila acríticament a les expectatives socials de les classes més altes, sense notar el cercle viciós que connecta implícitament l'enriquiment d'aquestes i l'empobriment endèmic d'un altre estrat de la població. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La primera part, la que se situa a París, reflexiona especialment sobre el treball precari, reflectint les vides de persones que viuen en la indigència tot i treballar jornades d'unes setze hores al dia en unes condicions infrahumanes. Quan el valor del treball és la mera subsistència, sense temps lliure ni possibilitat d'estalviar diners, la capacitat de resistència de la persona es veu totalment anul·lada, i la seva existència es veu reduïda a la mera animalitat, la de seguir subsistint en aquest estat d'esclavitud moderna, com l'anomena Orwell. A la segona part, la que transcorre a Anglaterra, el protagonista no té ni tan sols feina, i descriu la vida dels sense-llar de l'època, caracteritzada per la humiliació que se'ls imposa en albergs i altres institucions caritatives, que treien un rèdit econòmic de mantenir els seus interns en unes condicions de vida pèssimes, i a la vegada descriu l'absurditat de les lleis angleses que castigaven les persones sense llar a través del codi penal, mentre creaven les condicions perquè la situació es perpetués en el temps. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Totes dues experiències, radicalment diferents, tenen un nexe comú d'unió que es va fent palès al llarg de la lectura. Orwell denuncia la situació en tot moment com a fruit del funcionament bàsic del sistema capitalista, que redueix els costos al màxim amb la lògica de maximització de beneficis. Pel camí, el sistema fagocita aquestes persones a qui considera supèrflues, i proposa tan sols una lògica de contenció i de càstig per als seus cossos en comptes de proposar cap alternativa. Algunes de les escenes que retrata l'autor, especialment les dels banys i els recomptes dels pobres itinerants als albergs anglesos, o les jerarquies laborals quasi kafkianes descrites a l'hotel parisenc, apunten a tics totalitaris del sistema mateix que aniran quallant en una obra de ficció com <i>1984</i>. Orwell ens recorda, amb una claredat totalment punyent sobre la pàgina, que la distòpia més esfereïdora no és una qüestió de ciència-ficció, sinó que és perfectament recognoscible en el món real, i de vegades ben present fins i tot a tocar de casa. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Continguts: </b>El relat ens ofereix les experiències en primera persona de George Orwell durant uns mesos passats a París, en què va treballar en un hotel i en un restaurant en unes condicions laborals pèssimes i, després, a Anglaterra, en què va viure durant uns mesos al carrer a l'espera d'una feina que trigava a arribar. A través d'aquestes experiències, l'autor fa una denúncia molt clara de les condicions socials i econòmiques que porten a aquesta situació, sense culpabilitzar les persones que cauen en la indigència, sinó assenyalant sempre les falles del sistema econòmic com a causes directes d'aquest fenomen. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>Com passa sempre amb Orwell, la seva anàlisi directa i sense embuts dels fenòmens socials que retrata, donant les dades justes per reforçar les seves reflexions, però que es basa principalment en el relat de l'experiència directa i l'empatia profunda amb la situació que descriu. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>No m'agrada: </b>Com passa també en altres de les seves obres, el racisme i l'antisemitisme casuals (o no tan casuals) del text, que Orwell normalment s'encarrega de posar en boca dels personatges que retrata, però que mai comenta explícitament. </div>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-49594649230143816652023-12-29T00:08:00.005+01:002023-12-29T00:08:00.246+01:00Resum de l'any 2023<div style="text-align: justify;">Un altre any arriba l'hora de fer balanç sobre lectures i ressenyes al blog. Normalment acostumo a tancar l'any més aviat, però vaig trigar més del que havia pensat a acabar i ressenyar el darrer llibre. En general, ha estat un any de lectures força variades, amb alguns fils conductors que he aconseguit fer arribar a bon port, però sobretot caracteritzat per les aparicions inesperades. Millorar la concentració ha estat una bona estratègia aquests últims anys, en què he aconseguit mantenir un ritme de lectura més o menys estable, i el recurs a la biblioteca pública m'està ensenyant a perdre-li la por a autors desconeguts i sortir més sovint de la zona de confort. </div><div style="text-align: justify;"><ul><li style="text-align: justify;">Pel que fa a <b>ressenyes de llibres</b>, aquest any ha estat força similar als anteriors: lluny del rècord absolut de ressenyes de l'any pandèmic, continuo superant lleugerament la cinquantena en un any. D'aquestes, una vintena són de llibres agafats en préstec de la biblioteca municipal. </li></ul></div><div style="text-align: justify;"><ul><li style="text-align: justify;">Ha estat l'any de rellegir el <b>cicle de Terramar d'Ursula K. Le Guin</b>, aprofitant la nova traducció al català publicada per Raig Verd: una oportunitat de reavaluar la meva relació amb la sèrie, reafirmar opinions que ja tenia d'abans i fer noves descobertes sobre l'impacte d'aquest cicle clàssic de la literatura de fantasia. Podeu visitar els posts d'aquesta sèrie <a href="https://noemitrave.blogspot.com/search/label/apunts%20de%20Terramar" target="_blank">aquí</a>. </li></ul></div><div style="text-align: justify;"><ul><li style="text-align: justify;">La descoberta de l'any ha estat l'autora afroamericana <b>Octavia E. Butler</b>, una de les contribuïdores més influents al gènere de l'afrofuturisme. M'he iniciat a la seva obra a través de la seva dilogia de ciència-ficció distòpica <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/06/la-parabola-del-sembrador.html" target="_blank">La paràbola del sembrador</a> </i>i <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/06/la-parabola-dels-talents.html" target="_blank">La paràbola dels talents</a></i>. Reconec que em van desconcertar força, i no són exactament el que n'esperava per començar, però em van deixar amb ganes de conèixer millor l'autora. </li></ul></div><div style="text-align: justify;"><ul><li style="text-align: justify;">El repte lector d'aquest any ha estat <b><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/03/els-llibres-de-jacob.html" target="_blank"><i>Els llibres de Jacob </i>d'Olga Tokarczuk</a></b>, una novel·la monumental en múltiples sentits, i que em va resultar tota una proesa lectora, però que a la vegada se'm va fer impossible de deixar. Si ja coneixeu l'autora, no us decebrà; si no heu llegit mai res de Tokarczuk, potser hauríeu de començar per alguna de les seves obres més breus. </li></ul></div><div style="text-align: justify;"><ul><li style="text-align: justify;">El tema de l'any ha estat <b>una introducció a la filosofia</b>. L'amic invisible i els Reis de l'any passat es van posar d'acord temàticament amb dues obres introductòries, <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/01/gran-historia-visual-de-la-filosofia.html" target="_blank">Gran historia visual de la filosofía</a> </i>de Masato Tanaka i <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/02/una-petita-historia-de-la-filosofia.html" target="_blank">Una petita història de la filosofia</a> </i>de Nigel Warburton, ambdues molt llegívoles i totalment recomanables. Això em va portar a voler posar-me novament a la pell d'una estudiant de filosofia i provar de trobar les lectures que recomanaria a algú que volgués començar de zero. Si bé aquestes dues primeres són obres clarament introductòries, la dificultat va anar augmentat, a mesura que avançava, amb <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/04/el-naixement-de-la-filosofia.html" target="_blank">El naixement de la filosofia</a> </i>de Giorgio Colli, <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/06/lesperit-de-la-illustracio.html" target="_blank">L'esperit de la Il·lustració</a> </i>de Tzvetan Todorov, <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/08/els-problemes-de-la-filosofia.html" target="_blank">Els problemes de la filosofia</a> </i>i <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/11/iniciacio-la-filosofia.html" target="_blank">Iniciació a la filosofia</a></i>, ambdues de Bertrand Russell, i finalment <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/11/introduccio-la-filosofia.html" target="_blank">Introducció a la filosofia</a> </i>de Karl Jaspers. </li></ul></div><div style="text-align: justify;"><ul><li style="text-align: justify;">El premi a <b>millor assaig de l'any</b> recau, enguany, en <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/02/jo-soc-la-malala.html" target="_blank">Jo sóc la Malala</a> </i>de Malala Yousafzai, una obra informativa i inspiradora que tots els educadors hauríem de llegir, i <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/05/els-inklings.html" target="_blank">Els Inklings</a> </i>de Humphrey Carpenter, que s'emporta el premi per obrir la porta a noves lectures i relectures dels autors biografiats. </li></ul></div><div style="text-align: justify;"><ul><li style="text-align: justify;">Els <b>finalistes a millor llibre de l'any</b>, amb moltes aparicions inesperades i convidats d'última hora, han estat <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/03/grendel.html" target="_blank">Grendel</a> </i>de John Gardner, <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/04/strange-meeting.html" target="_blank">Strange Meeting</a> </i>de Susan Hill, <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/05/travessa-del-manglar.html" target="_blank">Travessa del manglar</a> </i>de Maryse Condé, <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/06/time-shelter.html" target="_blank">Time Shelter</a> </i>de Georgi Gospodinov, <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/09/passatge-lindia.html" target="_blank">Passatge a l'Índia</a> </i>d'E. M. Forster i <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/10/la-cambra-sagnant.html" target="_blank">La cambra sagnant</a> </i>d'Angela Carter. </li></ul></div><div style="text-align: justify;"><ul><li style="text-align: justify;">El millor llibre llegit aquest any ha estat <b><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2023/11/el-mar-de-la-tranquillitat.html" target="_blank"><i>El mar de la tranquil·litat </i>d'Emily St. John Mandel</a></b>, una narració magnífica sobre els viatges en el temps i la precarietat de la vida humana davant d'imprevistos polítics i històrics. Amb totes aquestes recomanacions al sac, només queda desitjar molt bones festes (aquest cop amb retard) i els millors desitjos per a l'any que iniciem! </li></ul></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjoAjMbwJNZo_5mwm5DWdfLm49PEhzQITc72Q36DLL8ykRqR3NJSVc5sJ8yu3zYdm1iwyShdMCgU5lCP_UjOPfj_-O9oif-IqU3q8TiX3kb7ST7JOMVasgqnC8X3E2q50flWEhiF2XFLV8n3Tf6yj6f5tgV4gKk_g4y5NqI35mo2e0BbVJKxtsk7AmRA5w/s767/Akashi_strand_Akashi_no_hama.jpg" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="767" data-original-width="503" height="640" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjoAjMbwJNZo_5mwm5DWdfLm49PEhzQITc72Q36DLL8ykRqR3NJSVc5sJ8yu3zYdm1iwyShdMCgU5lCP_UjOPfj_-O9oif-IqU3q8TiX3kb7ST7JOMVasgqnC8X3E2q50flWEhiF2XFLV8n3Tf6yj6f5tgV4gKk_g4y5NqI35mo2e0BbVJKxtsk7AmRA5w/w420-h640/Akashi_strand_Akashi_no_hama.jpg" width="420" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><i>Lluna plena a la platja d'Akashi </i>(1934) de Tsuchiya Koitsu<br /><a href="https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Akashi_strand_Akashi_no_hama_(titel_op_object),_AK-MAK-1637.jpg" target="_blank">Font</a></td></tr></tbody></table><div style="text-align: justify;"><br /></div>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-73839755625142717982023-12-27T00:27:00.007+01:002023-12-28T21:50:36.994+01:00La tempesta d'acer (#510) <span style="font-family: courier;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgiMa6sEqrIlSvJDXsWJPqjIPqJ6jHNI79vbi3d2FamJIzWCCeSsHU-ZrZnhuuBXzMe6PSsqu86z8hDkzEzAgBgAWyyjY5oKQwmvkpM0CSjjJ5EQkWXYsVaH6Ks55bw8O3mDhsInBqmO938XdxncemLHiFGKyil-yCvqFILGNO8k1HYyo12onHOi2Dw9Fo/s650/J%C3%BCnger.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="650" data-original-width="422" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgiMa6sEqrIlSvJDXsWJPqjIPqJ6jHNI79vbi3d2FamJIzWCCeSsHU-ZrZnhuuBXzMe6PSsqu86z8hDkzEzAgBgAWyyjY5oKQwmvkpM0CSjjJ5EQkWXYsVaH6Ks55bw8O3mDhsInBqmO938XdxncemLHiFGKyil-yCvqFILGNO8k1HYyo12onHOi2Dw9Fo/w260-h400/J%C3%BCnger.jpg" width="260" /></a></div>Perquè no ho puc repetir prou: una batalla ja no era un episodi que s'esgotava en sang i foc, era un estat de coses que s'atrinxerava sense remordiment durant setmanes i fins i tot durant mesos. Què valia la vida d'un home en aquest erm, el vapor del qual estava carregat per la fetor de milers de milers de cossos en descomposició? La mort esperava cadascú emboscada en cada cràter d'obús, despietada, tornant-nos despietats a nosaltres al seu torn. Aquí la cavallerositat es va acomiadar per sempre. Va haver de cedir a la intensitat augmentada de la guerra, igual que tot sentiment elevat i personal ha de cedir quan la maquinària guanya l'avantatge. L'Europa actual va aparèixer aquí per primer cop, al camp de batalla . . .</span> <div><br /></div><div style="text-align: justify;">Aquest volum de memòries del militar alemany Ernst Jünger (1895-1998) es va publicar per primer cop el 1920, i relatava l'experiència de l'autor al front occidental durant la primera guerra mundial. Jünger el va escriure a partir dels diaris que havia anat escrivint en diverses localitzacions del front, i el llibre que se'n va derivar, <i>Tempestes d'acer, </i>o <i>La tempesta d'acer</i> com es coneix en anglès, va patir diverses revisions, en què es va anar suavitzant la càrrega política del text original i se'n van eliminar els passatges de violència més gràfica. La versió que jo n'he llegit és l'edició de 1929, amb traducció de Basil Chrighton, que va ser la primera que va arribar al públic anglòfon. És un relat del front occidental que pot sobtar, a simple vista, en comparació amb altres obres més conegudes, com <i><a href="https://noemitrave.blogspot.com/2018/09/res-de-nou-loest.html" target="_blank">Res de nou a l'oest</a> </i>d'Erich Maria Remarque o<i> <a href="https://noemitrave.blogspot.com/2018/02/adeu-tot-allo.html" target="_blank">Adéu a tot allò</a> </i>de Robert Graves. Mentre que aquests són al·legats molt potents en contra de la guerra, Ernst Jünger ens ofereix el relat d'un militar de carrera, que veu la guerra com la seva feina i la seva vocació - Jünger es va allistar voluntari, de fet, ben al principi de la contesa - i que en cap moment en qüestiona la necessitat. És, per tant, un relat fred i molt més distanciat emocionalment que altres memòries obertament crítiques amb la guerra i el context polític que hi va portar. D'altra banda, hi trobarem el que es considera un dels testimonis més acurats i colpidors de la guerra de trinxeres, amb les seves privacions i tota la seva brutalitat explicades en primera persona. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El text, per tant, esdevé força ambigu en les seves aparents contradiccions, i és un bon exemple del pensament del seu autor, que el portaria a una trajectòria política força complexa. Jünger va ser un personatge controvertit no tant per la seva actuació a la primera guerra mundial, durant la qual va ser ferit catorze vegades i va rebre nombroses condecoracions, sinó pel seu paper posterior durant l'auge del nazisme i després durant la segona guerra mundial, que van esdevenir molt més problemàtics. La seva filosofia extremadament nacionalista i conservadora, i la seva defensa aferrissada de la vida militar, s'han considerat precedents teòrics del nazisme, però d'altra banda l'oposició de Jünger a les polítiques de Hitler va ser força oberta des del principi, i si es va salvar de la persecució política va ser per la seva condició d'heroi de guerra. La seva implicació en el complot per assassinar Hitler no va ser directa, tot i que n'estava informat, i a partir d'aquest moment va convertir-se en un element sospitós per al règim, mentre que la connexió entre aquest fet i la misteriosa mort suposadament en combat del seu fill gran, acusat també de dissidència política, no s'ha acabat d'aclarir mai. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Ara bé, a <i>La tempesta d'acer </i>Jünger és un oficial voluntari de l'exèrcit prussià, i el seu relat pendula entre la crítica oberta als comandaments que envien els soldats a la carnisseria des de la seguretat de la rereguarda i la lloança nacionalista a l'empresa bèl·lica alemanya. El seu servei al front va durar ben bé els quatre anys sencers de la guerra, de finals de 1914 a l'estiu de 1918, en què va ser ferit de gravetat i ja no va tornar novament al front. Durant aquests quatre anys amb prou feines va deixar la línia de combat al nord de França i a Flandes, i va participar a les batalles del Somme, Arras, Passchendaele i Cambrai. El març de 1918 també participa en el que es coneix com la gran ofensiva alemanya, en què l'exèrcit prussià va fer un atac massiu i sense precedents sobre l'exèrcit britànic per trencar la línia del front. Tot i que destinats al fracàs, i amb certa consciència, aquest darrer any de la guerra, que la batalla ja està perduda per a l'exèrcit alemany, Jünger descriu el sentit de fatalitat i de l'honor que porta els soldats alemanys a lluitar en aquesta empresa suportant baixes massives i arribant a actituds totalment temeràries, com ell mateix confessa en aquests últims moments. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">L'actitud de Jünger durant el text i el to de la narració va fluctuant entre diversos extrems, i per això la seva veu pot esdevenir una mica desigual. Es fa especialment honesta i brillant a l'hora de descriure l'horror de les trinxeres i de la mort amb la proximitat de la vida quotidiana, i és crític fins i tot amb si mateix en el moment que els comença a normalitzar. En aquest sentit és un testimoni colpidor i, m'ha semblat, totalment necessari de la brutalitat de la vida al front. Hi ha episodis d'una brillantor literària indiscutible, com aquell en què reconeix la seva pròpia paràlisi emocional en adonar-se de la reacció d'horror a la cara d'un recluta recentment incorporat a la vida al front. Ara bé, la seva veu va basculant cap a l'exaltació patriòtica, especialment cap al final del relat, i la seva crítica a les ordres donades pels comandaments des de la rereguarda, que en altres relats de tall més crític s'endinsen en motius polítics, aquí són des del punt de vista tècnic i tàctic d'un oficial bregat en la batalla. Fins arribar a biaixos directament etnocèntrics, que a estones es llegeixen entre línies però que també poden arribar a fer-se molt eloqüents: suposadament per posar-se el seu públic anglès a la butxaca, els combatents anglesos són rivals dignes dels alemanys a causa de la seva ascendència germànica, mentre que els soldats francesos són covards per culpa de la sang llatina, per posar només un dels exemples més evidents. No cal anar gaire lluny a buscar simpaties i connexions ideològiques, tot i que val a dir que aquesta retòrica és tan sols una part del text. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Continguts: </b><i>La tempesta d'acer </i>és un relat autobiogràfic en primera persona de la participació d'Ernst Jünger en diverses batalles al front occidental durant la primera guerra mundial, en què va ser ferit i condecorat en diverses ocasions. Des de la seva arribada a la zona de la Champagne al començament de la guerra fins a la seva última acció de combat el juliol de 1918, el volum va recorrent les seves successives destinacions, i representa un testimoni excepcional de la vida a la trinxera. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>Té moments de molta honestedat, especialment quan descriu la brutalitat física de la guerra i pretén explicar-la des de l'experiència personal. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>No m'agrada: </b>És un relat desapassionat, en què parla principalment el militar de carrera, i el biaix ideològic del text, amb un to clarament bel·licista, es va fent clar com més s'apropa al final. </div>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-19225117696612156202023-12-22T00:16:00.001+01:002023-12-22T00:16:22.519+01:00L'Onada (#509) <span style="font-family: courier;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj8zuPpMy-mv8N7jrAWtxrQgHgCAlKoMMFkXmi0mMSDzOMSr9EMPeerUJnK17VhUMG-EkY79zf9I99UahNz6y55-6GP3ixB_hrAL3lOKn7ar6R8FEwmqwp6YlqXhfqC-GFBoMgoXCVe3mnu4wzvo3-L8uQ_Muuf8IIKHH4UkwhocH2FDUgtoaZqnzvSRdE/s766/Strasser_Onada.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="766" data-original-width="518" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj8zuPpMy-mv8N7jrAWtxrQgHgCAlKoMMFkXmi0mMSDzOMSr9EMPeerUJnK17VhUMG-EkY79zf9I99UahNz6y55-6GP3ixB_hrAL3lOKn7ar6R8FEwmqwp6YlqXhfqC-GFBoMgoXCVe3mnu4wzvo3-L8uQ_Muuf8IIKHH4UkwhocH2FDUgtoaZqnzvSRdE/w270-h400/Strasser_Onada.jpg" width="270" /></a></div>El feixisme no és una cosa que va fer una gent i ja està; el feixisme és aquí, en cadascun de nosaltres. Us preguntàveu com podia ser que els alemanys es quedessin plegats de braços mentre milions de persones innocents eren exterminades? Com van poder dir després que ells no hi tenien res a veure? Com és que la gent nega la seva pròpia història? </span><div><br /></div><div style="text-align: justify;">Aquesta novel·la juvenil de l'autor estatunidenc Todd Strasser es va publicar per primer cop l'any 1981, i es tractava de la novel·lització d'un telefilm que s'havia estrenat aquell mateix any als Estats Units. Tot i que es va vendre com a documental, en realitat es tractava d'una versió ficcionada dels esdeveniments reals que havien tingut lloc en un institut de Palo Alto, Califòrnia, el 1969, en què un professor d'història, Ron Jones, havia recreat per als seus alumnes el naixement d'un moviment totalitari, transformant-los en membres d'un perillós moviment de masses. Des de llavors, l'esdeveniment ha adquirit proporcions llegendàries, com el pròleg mateix de la novel·la ens adverteix, un episodi que el protagonista mateix dels fets qualifica de "terrorífic" i sobre el qual els alumnes van guardar silenci durant els tres anys posteriors. Reconec que la novel·la m'ha sorprès en positiu. M'esperava una narració un punt més sensacionalista i efectista, en la línia del <i>remake </i>alemany de la pel·lícula que es va estrenar el 2008, i el que hi he trobat és un relat molt ben travat i construït sobre l'ascens del feixisme i la seva amenaça latent a les societats aparentment més estables i cohesionades. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La ficció que ens n'ofereix Strasser ens presenta Ben Ross, un professor d'història una mica ingenu, i molt esforçat a l'hora de conservar la seva aura de professor alternatiu i carismàtic davant dels alumnes. Tot i que genuïnament compromès amb el seu procés d'aprenentatge, és cert que l'experiment també acaba descobrint un cert pòsit narcisista en el docent, que potser allarga el projecte una mica més del necessari quan comença a gaudir de l'admiració i respecte dels seus alumnes, i quan els signes d'alarma ja comencen a fer-se ben presents. D'entre els punts forts de la proposta destacaria el procés de construcció del moviment de l'Onada, que d'entrada es planteja com un exercici innocent i força banal per part del docent i dels alumnes. De fet, la reflexió central de la novel·la ens acara, precisament, amb l'aparent frivolitat amb què l'estètica i la pompa dels moviments totalitaris pot acabar colonitzant el dia a dia quasi sense adonar-nos: al començament de l'exercici escolar, tot són avantatges, i les bondats del nou sistema comencen a ser més que aparents. Per exemple, la gestió d'aula és molt més ordenada, els alumnes estan més concentrats i implicats en els treballs de classe, i es crea una cohesió de grup molt forta entre els membres de l'Onada. La prova més evident de tota aquesta bondat és la integració dins del grup del marginat de la classe, un noi introvertit i sense amics que sent per primera vegada que pot encaixar dins la societat de l'institut. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Ara bé, si els avantatges es presenten de bon principi com a evidents, el revers fosc de la proposta anirà apareixent més a poc a poc i de formes força més insidioses i soterrades. És una decisió molt bona per part de Strasser de començar a mostrar els primers incidents disruptius protagonitzats per membres de l'Onada a través de testimonis de tercers que ens arriben de segona mà, i no des de la narració directa. No serà fins ben bé cap al final de la novel·la que aquesta violència soterrada i l'assenyalament de tot aquell que no pertanyi al moviment o que hi dirigeixi crítiques com a enemic implícit començarà a afectar els protagonistes mateixos. El final, molt impactant però no tan sensacionalista com el de la pel·lícula de 2008, és una bona cloenda a aquest relat tens i inquietant. <i>L'Onada </i>és una bona recomanació per a joves, en tant que el to és molt didàctic - fins a arribar a sobreexplicar, en certs moments, els dilemes i contradiccions dels personatges - i el ritme està molt ben dosificat. Potser el llenguatge i el tipus d'humor es veuen una mica envellits, però això no detrau interès a la lectura. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Sinopsi: </b>A l'institut Gordon en una ciutat suburbial a Califòrnia, en Ben Ross, el professor d'història, es proposa explicar als seus alumnes l'auge del nazisme a Alemanya i les seves conseqüències polítiques. Després de veure un documental sobre els camps d'extermini, els alumnes li pregunten repetidament com pot ser que els ciutadans d'Alemanya no fessin res per evitar aquests fets terribles. A partir d'aquí, el professor s'empesca un experiment de classe que pretén uniformitzar els alumnes en un moviment disciplinat i homogeni anomenat l'Onada, que acabarà desencadenant conseqüències inesperades en la vida de l'institut. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>La novel·la m'ha sorprès en positiu. M'esperava que fos més simplista o que el tema quedés desdibuixat, però trobo que acompleix la seva funció amb força habilitat i intel·ligència. </div>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-10225554487201111172023-12-20T00:20:00.002+01:002023-12-20T00:20:55.410+01:00Morfina (#508) <span style="font-family: courier;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi35TQZAKxH8L9yNm5FocHpDRUZqyp6cmPTBk8EqsnI1kYFXHVFaIQUTodvELuyLqCEUI0TS7kkTT67qB7thSWHorpL6zvwSYhJP7ikgg32QLunHSEnrMYhHd_9DOtUGhZUk1Jwze_103Ps3leXfBQWAbz2PoSjjt6JRDKLjJTbYMgWAjA9SHLvrKSTM7Y/s700/Morfina.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="700" data-original-width="454" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi35TQZAKxH8L9yNm5FocHpDRUZqyp6cmPTBk8EqsnI1kYFXHVFaIQUTodvELuyLqCEUI0TS7kkTT67qB7thSWHorpL6zvwSYhJP7ikgg32QLunHSEnrMYhHd_9DOtUGhZUk1Jwze_103Ps3leXfBQWAbz2PoSjjt6JRDKLjJTbYMgWAjA9SHLvrKSTM7Y/w260-h400/Morfina.jpg" width="260" /></a></div>A qui no hagi viatjat amb cotxe de cavalls per llunyans camins veïnals, no cal que li expliqui res de tot això: tampoc no ho entendria. I a qui hi hagi viatjat prefereixo no recordar-l'hi. </span><div><br /></div><div style="text-align: justify;">Aquest conjunt de relats curs de l'autor rus Mikhaïl Bulgàkov (1891-1940) es va publicar per primer cop el 1925, quan el seu autor provava de fer-se un nom com a escriptor en diverses publicacions literàries. Els relats es basen principalment en les seves experiències autobiogràfiques com a jove metge de províncies, acabat de llicenciar, i se situen entre els anys 1917 i 1918, en què el protagonista exerceix en un hospital d'una província rural en un paratge força remot. La seva narració ens posa en contacte amb la duresa del dia a dia en el món rural rus de fa un segle: sense electricitat i havent de fer front al fred extrem, en unes condicions laborals precàries que obliguen el protagonista a atendre uns cent pacients al dia amb manca de recursos i també fent front a les supersticions i la ignorància dels pagesos de la zona. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">És un relat molt colpidor a l'hora de mostrar els detalls més escabrosos de la situació, especialment en el tractament dels casos mèdics. És en l'últim dels relats, que dóna títol al volum sencer, en què Bulgàkov ens ofereix una descripció colpidora i totalment immersiva del seu procés d'addicció a la morfina, de la qual va aconseguir sortir però que ens mostra en tot l'horror dels seus moments més baixos. En aquests relats trobarem un realisme molt planer i basat en el costumisme, influït directament pels relats de Txékhov, i allunyat de la proposta més modernista i experimental que veurem en el Bulgàkov posterior, o que també havia aparegut a <i>La guàrdia blanca</i>. És, per tant, una proposta que pot fer de bon llegir si no coneixeu Bulgàkov i us voleu iniciar en l'autor. D'altra banda, també hi trobarem traces del seu caràcter obsessiu i neuròtic, especialment en el darrer dels contes, i la inconfusible marca de la casa del seu humor aspre i esmolat. N'he llegit la traducció de Jaume Creus, molt recomanable. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Continguts: </b><i>Morfina. Relats d'un jove metge </i>és un recull de vuit relats curts en què Bulgàkov narra les experiències d'un jove metge acabat de llicenciar que és enviat a un hospital de províncies durant els anys convulsos de la revolució. A través de les seves ficcions, Bulgàkov reflecteix les seves experiències autobiogràfiques en la mateixa situació, entre les quals destaquen la seva especialització en l'estudi simptomatològic i el tractament de la sífilis, i la seva addicció a la morfina. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>M'agrada: </b>Encara no he trobat cap obra de Bulgàkov que m'hagi decebut. </div>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-7294977774662547102.post-22200947450534351282023-12-16T00:03:00.005+01:002023-12-16T00:50:52.735+01:00No més foscor <p style="text-align: justify;">Acabo el recorregut per Terramar amb un seguit de recomanacions d'articles acadèmics que a mi m'han semblat interessants, i crec que poden afegir matisos i nivells de profunditat a la lectura. En ressenyo breument el contingut i, si s'escau, les meves impressions sobre les tesis exposades.</p><p style="text-align: justify;"></p><ul><li style="text-align: justify;">Tom Shippey. "The Magic Art and the Evolution of Words: Ursula Le Guin's "Earthsea" Trilogy" (1977). Originalment publicat a <i>Modern Critical Views: Ursula K. Le Guin </i>editat per Harold Bloom. New York: Chelsea House Publishers, 1986 (p 99-117). També el podeu trobar a <i>Hard Reading: Learning from Science Fiction </i>de Tom Shippey. Liverpool: Liverpool University Press, 2016 (p 185-204).</li></ul><p></p><p style="text-align: justify;"><span style="text-align: left;">L'autor analitza la trilogia original de Terramar (<i>Un mag de Terramar, Les tombes d'Atuan </i>i <i>La costa més llunyana</i>) com a rebuig de les formes mítiques tradicionals i, per tant, reelaboració o contestació d'aquestes a través de la secularització de tot el que tenen els mites de transcendència i creença en el sobrenatural. Shippey considera Le Guin més una "trencadora de mites (myth-breaker)" que una "creadora de mites (myth-maker)", tot i que reconeix que Le Guin es pren la forma mítica molt més seriosament, i la tracta d'una forma molt més profunda, que molts dels seus contemporanis. </span></p><p style="text-align: justify;">Aquest rebuig de la transcendència es demostra per la lliçó última que obté en Ged a la primera novel·la, acceptant la seva pròpia mort com a part intrínseca i indefugible de si mateix; a través de l'alliberament de la Tenar a la segona novel·la, que abandona les formes buides d'una religió sense fe; i la definitiva lliçó de la tercera novel·la que, un cop revela el més enllà com una realitat negativa i opressiva, propugna la necessitat de gaudir d'una vida present sense fe ni esperança. Una anàlisi que val molt la pena i que, en ser publicat el 1977, es queda només en la trilogia original. </p><p style="text-align: justify;"><br /></p><table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi9XGaPxdCmM8a06pBKypGpUKYQW_qDEh9Rf_ZYqmT2BzDyROx3yfrxMXf6vXntgTiQdre1ZiFu8-67aurhSjSxlKW0-_Ao5PGdSPfSRCH7bPzJbmlBaE-mydEQPG0TbCLNEl8zknQVHndgcnCM41H8lbazbiz5XLaJZDVODVIf7Hd94sgRlTgRiysnSfI/s600/Wizard_Cover_Puffin_Brian_Hampton.jpg" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="457" data-original-width="600" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi9XGaPxdCmM8a06pBKypGpUKYQW_qDEh9Rf_ZYqmT2BzDyROx3yfrxMXf6vXntgTiQdre1ZiFu8-67aurhSjSxlKW0-_Ao5PGdSPfSRCH7bPzJbmlBaE-mydEQPG0TbCLNEl8zknQVHndgcnCM41H8lbazbiz5XLaJZDVODVIf7Hd94sgRlTgRiysnSfI/s16000/Wizard_Cover_Puffin_Brian_Hampton.jpg" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Coberta de Brian Hampton per a la primera novel·la, editada per Penguin<br /></td></tr></tbody></table><p style="text-align: justify;"><br /></p><p style="text-align: justify;"></p><ul><li style="text-align: justify;">Hiroshi Aiki. "The Impossible Equilibrium: A Study of Le Guin's Earthsea Cycle". <i>Reading </i>28 (2007) 2-17. </li></ul><p></p><p style="text-align: justify;">L'autor proposa una crítica al concepte d'Equilibri que Le Guin exposa durant la saga i que utilitza per justificar la naturalesa de Terramar i les relacions de poder que s'hi donen. Aiki constata com aquest concepte provoca una contradicció en la primera trilogia i analitza com Le Guin prova de superar-la a la segona trilogia. </p><p style="text-align: justify;">La solució als conflictes que es donen a la primera trilogia, basada en l'acceptació de la dualitat en la completesa, i el creixement que es basa en abraçar l'equilibri entre contraris, cau en una contradicció quan es constata que aquesta resolució final es basa en una jerarquia entre les dues parts: l'equilibri s'aconsegueix reprimint o oprimint la part femenina, de forma que el suposat Equilibri de Terramar s'oposa a forces desestabilitzadores o femenines. És a dir, es crea una dualitat nova entre Equilibri i Desequilibri. És per això que a la segona trilogia, especialment al darrer volum, cal dissoldre aquestes diferències (la paret que separa els morts i els vius ha de ser derrocada, per exemple) per poder crear un món nou. Com que preserva la possibilitat de refundar el món o crear-ne un de nou, l'autor veu la narrativa de Le Guin com a alternativa a la fragmentació postmodernista, que acaba rebutjant la possibilitat de trobar un sentit estable a la realitat. </p><p style="text-align: justify;"></p><ul><li style="text-align: justify;">Melanie A. Rawls. "Witches, Wives and Dragons: The Evolution of the Women in Ursula K. Le Guin's Earthsea - An Overview". <i>Mythlore </i>26:3 (2008) 129-149. </li></ul><p></p><p style="text-align: justify;">L'autora analitza la revisió en clau feminista que té lloc a la segona trilogia respecte del món establert a la primera trilogia: la primera trilogia presenta Terramar com un ordre profundament patriarcal, en què les dones són antagonistes amb poders obscurs, mentre que la segona trilogia ens demostra els biaixos de gènere d'aquesta narrativa anterior. Hi ha un punt molt vàlid en l'anàlisi de Rawls, al meu parer: l'autora explica aquesta dissonància cognitiva que es produeix entre les dues trilogies com una qüestió de discurs, i ens mostra com les aparents contradiccions entre les dues etapes s'expliquen com a qüestió de perspectiva sobre el que en la primera trilogia es consideraria la versió oficial i canònica dels fets. </p><p style="text-align: justify;">Per tant, Rawls confirma i, fins a cert punt, reprodueix fidelment la pròpia versió de Le Guin a l'hora d'explicar el seu canvi de perspectiva: les dones eren presentades de forma antagònica al primer llibre perquè l'autora seguia els patrons de la narrativa tradicional i "no coneixia" la història sencera. La segona trilogia desafia les concepcions de la primera presentant-ne una visió més àmplia, que inclou punts de vista que havien estat exclosos anteriorment. Ara bé, ens trobem davant la versió oficialista, i l'autora no critica en cap moment la forma com Le Guin duu a terme la revisió. Estic d'acord amb la lectura que fa de <i>Tehanu</i>, però no tant amb les anàlisis que fa dels dos darrers volums: per exemple, defensa "El localitzador" sense reconèixer la incoherència del protagonista masculí, i la seva lectura de "A l'alt aiguamoll" em sembla una mica massa optimista. </p><p style="text-align: justify;">Per poder reforçar el seu argument, fa una lectura un punt massa simplista de la primera trilogia: per exemple, llegeix l'elecció de Ged a la primera novel·la d'anar a l'escola de màgia com a "desitjable i plausible", quan en realitat la novel·la la presenta com a fruit de l'arrogància del jove i, per tant, com un defecte de caràcter. A més, a l'hora d'analitzar <i>L'altre vent</i>, es queda només amb els elements que reforcen la seva tesi, i ignora els defectes de plantejament i les contradiccions que se'n poden derivar. Em sembla especialment flagrant que no tracti el problema de la raça, que és una qüestió que els admiradors de l'última novel·la de la saga tendeixen a ignorar, i que tampoc esmenti els problemes causats per la relectura del món dels morts, que a mi em sembla un element central de l'anàlisi. </p><p style="text-align: justify;"></p><ul><li style="text-align: justify;">Laura B. Comoletti i Michael D. C. Drout. "How They Do Things with Words: Language, Power, Gender, and the Priestly Wizards of Ursula K. Le Guin's Earthsea Books". <i>Children's Literature </i>29 (2001) 113-141.</li></ul><p></p><p style="text-align: justify;">Molt bona anàlisi de la revisió que es produeix a <i>Tehanu </i>sobre la narració tal com s'establia a la trilogia original. Els autors comparen els mags de Terramar amb els sacerdots catòlics medievals, i aquesta comparativa els porta a analitzar com s'utilitza el llenguatge a la tetralogia, i com la relació amb la Parla Antiga té a veure amb les característiques del món de Terramar. Per a l'anàlisi utilitzen la teoria dels actes de parla d'Austin i Searle, i analitzen també les relacions entre significant i significat en les tres novel·les originals, que presenten tres nivells de relació amb la Parla Antiga. <i>Un mag de Terramar </i>exploraria el nivell individual, <i>Les tombes d'Atuan </i>representaria el nivell comunitari, i <i>La costa més llunyana </i>ja té en compte l'univers o la natura sencera, per tant correspondria a un nivell còsmic. </p><p style="text-align: justify;">Davant d'aquest plantejament, <i>Tehanu </i>ens proposa un qüestionament de la relació entre llenguatge i poder contraposant l'ús que en fan els homes, com a mitjà per a l'exercici de la violència i la dominació i l'ús que en fan les dones, centrades en l'exercici de la cura i l'amor. Per tant, els autors conclouen que la revisió que té lloc a <i>Tehanu </i>és consistent en tant que no cau en el revisionisme, sinó que preserva la coherència de la trilogia original. Són molt curioses de llegir les prediccions que fan respecte als llibres següents, amb interpretacions que s'allunyen força de la visió que després oferiria Le Guin a les darreres entregues: Comoletti i Drout identifiquen Kalessin com a Segoy mateix, el creador del món (tot i que crec que no és tan evident a les novel·les) i prediuen que Tehanu, "la dona de Gont" de la profecia, serà la nova Arximag de Roke. Sens dubte, una visió que hauria valgut molt la pena de llegir. </p><p style="text-align: justify;"></p><ul><li style="text-align: justify;">Alice Mills. "Forms of Death in Philip Pullman's <i>His Dark Materials, </i>Ursula Le Guin's <i>Earthsea,</i> and Garth Nix's <i>Old Kingdom </i>Novels". <i>Literature & Aesthetics </i>19:2 (2009) 92-104</li></ul><p></p><p style="text-align: justify;">L'autora analitza els retrats que fan del món dels morts tres sagues de fantasia juvenil: <i>La matèria fosca </i>de Philip Pullman, <i>Terramar </i>d'Ursula K. Le Guin i <i>L'Antic Regne </i>de Garth Nix, i com les tres obres revisiten, en el darrer volum, els límits que havien establert per al món dels morts en volums anteriors. L'aproximació de Garth Nix és més senzilla, però per això no provoca tantes contradiccions com les altres dues. L'autora mostra com Pullman i Le Guin revisiten els seus móns ficticis mostrant la falsedat o malentès sobre la primera mort, i reelaborant el relat de redempció o salvació per a les ànimes dels difunts que s'estan al món dels morts, en ambdós casos inspirat per l'Hades clàssic. Mills assenyala força inconsistències que queden obertes al darrer volum de la trilogia de Pullman, així com a <i>L'altre vent </i>de Le Guin. </p><p style="text-align: justify;">Ambdós autors presenten una solució última per a les ànimes dels difunts (la dissolució final en el tot) que és totalment secular i materialista, per desafiar els discursos religiosos tradicionals. Ara bé, a la trilogia de Pullman, el món dels morts queda preservat com a passatge, cosa que a simple vista sembla innecessari, mentre que a Le Guin l'altra vida queda preservada per als dracs, deixant el món espiritual d'aquests i el món secular dels humans definitivament separats. Segons Mills, ambdós autors exploren el caràcter de construcció de la vida després de la mort per reflectir construccions opressives de dominació i poder dins la vida mateixa. </p><p style="text-align: justify;">Durant aquesta relectura de <i>L'altre vent </i>em va cridar l'atenció especialment la similitud entre totes dues narracions, la de Pullman i la de Le Guin, a l'hora de resoldre el conflicte amb els morts, i va ser a partir d'aquesta premissa que vaig trobar aquest article d'Alice Mills i el següent: </p><p style="text-align: justify;"></p><ul><li style="text-align: justify;"><a href="https://steelthistles.blogspot.com/2016/10/imagined-afterlives-death-in-classic.html" target="_blank">Imagined Afterlives: Death in Classic Fantasy</a> de Katherine Langrish. Publicat al seu blog personal <i><a href="https://steelthistles.blogspot.com/" target="_blank">Seven Miles of Steel Thistles</a> </i>el 26 d'octubre de 2016. </li></ul><p></p><p style="text-align: justify;">L'autora comenta diverses visions de la vida després de la mort en la literatura fantàstica. Per començar, analitza el tema a <i>El Senyor dels Anells </i>de Tolkien, per constatar que la narració roman secular, en aquest sentit: la majoria de personatges tenen teories i creences respecte a la vida després de la mort, però a la pràctica afronten els mateixos dubtes i desconeixements que nosaltres, de forma que en els seves vides no existeix cap garantia última a aquest respecte. A <i>Les cròniques de Nàrnia </i>de C. S. Lewis, la garantia és molt més patent, en tant que trobem personatges que tornen de la mort, però aquesta experiència no n'esborra el dolor ni el patiment. Ara bé, Langrish qualifica l'últim volum de la sèrie, <i>L'última batalla</i>, com a fracàs estètic a l'hora de voler dissipar tot el misteri pel que fa a la terra de l'Aslan. </p><p style="text-align: justify;">Pel que fa a Le Guin, l'article de Langrish m'ha agradat especialment perquè m'ha confirmat l'anàlisi que jo ja vaig fer en el seu moment de <i>L'altre vent</i>. La reelaboració del món dels morts no funciona perquè el món dels morts a la trilogia original acompleix el mateix paper que l'Hades a la mitologia grega: és tan sols una aparença, una il·lusió a la qual és totalment inútil i estèril aferrar-se com fan els mags foscos, principalment perquè els morts ja no hi són, no són ni les seves ombres ni els seus reflexos. Langrish acusa tant <i>L'altre vent </i>de Le Guin com <i>L'allargavista d'ambre </i>de Pullman de sobrecomplicar una metafísica originalment més senzilla amb una agenda determinada: presentar l'absència de vida després de la mort com l'alternativa més desitjable, per comparació amb un món dels morts que esdevé un càstig i una presó, fins i tot una tortura eterna. La mort definitiva, per a ambdós autors, és positiva en comparació. </p><p style="text-align: justify;">Finalment, l'autora també comenta la saga de <i>L'Antic Regne </i>de Garth Nix, i el valora en positiu. En aquesta saga, la metàfora per retratar el món dels morts és molt més dinàmica i fluïda, així com més senzilla estèticament. El riu que transporta els morts fins a la seva mort definitiva és una imatge totalment orgànica, un curs que porta els difunts en una direcció natural, mentre que els personatges que proven de remuntar el curs del riu estan exercint una resistència contranatural. No he llegit aquesta saga, però veient els comentaris que en fan aquests dos articles, me n'han entrat ganes. </p><p style="text-align: justify;"><br /></p><p style="text-align: justify;"><span style="text-align: left;"><span style="color: #45818e; font-size: large;"><b><u>Conclusions</u></b></span> </span></p><p style="text-align: justify;">És hora de tancar els apunts de Terramar amb un balanç final de la relectura. Si l'he de comparar amb les ressenyes que en vaig fer inicialment, ara fa més de set anys, puc constatar que en essència no he canviat d'opinió. La trilogia original, amb el seu colofó final presentat a <i>Tehanu</i>, em continuen semblant imprescindibles, i la tetralogia tal com va quedar el 1990 em sembla que no perd gens en la relectura. Le Guin va crear un món fictici complex a l'arxipèlag de Terramar, i uns viatges de creixement per als seus protagonistes, Ged, Tenar i Arren, que a <i>Tehanu </i>eren revisitats d'una forma molt hàbil i matisada. Si a <i>Un mag de Terramar </i>Ged aprenia l'autèntic caràcter del seu poder i acceptava les seves pròpies limitacions, a <i>Les tombes d'Atuan </i>la Tenar era alliberada d'una presó mental, física i espiritual, i a <i>La costa més llunyana </i>l'Arren accedia a l'edat adulta a través d'un sinistre passatge, a <i>Tehanu </i>tots tres personatges mostren al lector els compromisos, dilemes i lliçons de l'edat adulta. Els dracs eren una presència que enriquia el text amb el seu misteri, esdevenint una metàfora al cor de la narració que no adquiria un significat fix. </p><p style="text-align: justify;">Pel que fa als altres dos volums, encara ara em semblen superflus, i cap dels dos aconsegueix la coherència i la profunditat dels altres quatre. És cert que aquesta vegada m'he reconciliat, almenys parcialment, amb el cinquè volum <i>Contes de Terramar. </i>Els seus relats més breus em semblen bons complements per al món de Terramar i, com també passa a <i>Tehanu</i>, es dediquen a desafiar amb molta subtilesa les bases del món de Terramar, que reelaboren amb profunditat sense arribar a trair les premisses dels originals. Tanmateix, "El localitzador" em sembla problemàtic com a text suposadament feminista i, d'altra banda, tot i que "Dragó" em sembla un text molt bo, el seu encaix amb la resta de la saga no m'acaba de convèncer. </p><p style="text-align: justify;">Finalment, el darrer volum, <i>L'altre vent</i>, és el que menys m'agrada de la saga sencera i, com em passa també amb el darrer volum de la saga de Nàrnia de Lewis, em sembla que no afegeix res de pes al conjunt. En comptes de crear una nova narració amb un argument autònom i un interès propi, Le Guin es dedica a reescriure moments anteriors de la narració, creant incoherències amb els anteriors llibres i, al meu parer, desaprofitant moltes oportunitats narratives pel camí. La manca d'una direcció clara per al relat, l'excés de personatges i trames secundàries, un desenllaç molt precipitat i la reescriptura final de la metafísica de Terramar, que deixa més problemes en l'aire dels que pretén resoldre, m'han deixat un regust decebedor. En positiu em quedo amb la bellesa de l'escriptura de Le Guin, que és una mestra en l'art, indiscutiblement. </p>Noemíhttp://www.blogger.com/profile/00656396206589572823noreply@blogger.com0