"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

23 de des. 2013

Pissarro al Caixafòrum

El Caixaforum ens presenta aquesta vegada una retrospectiva sobre l'obra de Camille Pissarro (1830-1903), mestre de mestres i una de les figures principals del moviment impressionista. El que és interessant sobre la mostra és que cobreix la trajectòria de l'autor d'una forma molt completa: incloent les anades i vingudes entre el camp i la ciutat i també els diferents coqueteigs amb altres estils. Una oportunitat única que s'estarà al Caixaforum fins al 26 de gener.




12 de des. 2013

The Madonna of Excelsior (#42)

Si El factor humà de John Carlin feia un bon resum històric dels principals esdeveniments polítics a la Sudàfrica del final de l'apartheid; aquesta novel·la, The Madonna of Excelsior de Zakes Mda, ens n'ofereix una suggerent i evocadora visió des del punt de vista de la gent del carrer. De fet, el punt de vista és el d'una petita localitat rural de pagesos afrikaners, Excelsior, amb el seu suburbi negre, Mahlatswetsa. L'autor utilitza un recurs, al meu parer, força impactant, per explicar una història que ens resulta familiar a nivell macro però de la qual en desconeixem el rerefons més humà: la situació narrativa parteix d'una mena d'edat de la innocència (entenc que és un mecanisme narratiu) en què la població negra amb prou feines s'atreveix a categoritzar la seva situació d'explotació com a tal, i en què la població blanca justifica el present statu quo amb arguments basats en la seva superioritat moral i cultural. 

Ara bé, en el si d'aquesta comunitat conservadora es comet un terrible pecat, generalment conegut com a miscegenació, i durament penalitzat per la Llei contra la Immoralitat (que prohibia a Sudàfrica les relacions sexuals  entre blancs i negres). Tanmateix, a les bases d'aquest fenomen rau l'explotació sexual de dones negres a mans de ciutadans blancs i benestants; i quan l'escàndol esquitxa la petita comunitat, el cas s'acaba tancant per falta de testimonis. Tot i així, la narració encara té un tercer acte; perquè la segona generació de personatges engega la revolució amb un esforç clandestí i continuat, fins que finalment aquest pecat acabi donant els seus fruits en la reconstrucció de la població a mans de les noves institucions post-apartheid. 

Tanmateix, l'estructura no és la d'un conte de fades, ja que les dificultats que afrontaran els components del nou ajuntament democràtic ocuparan gran part del llibre, sobre tot cap a la segona meitat. En tot aquest procés, les tensions polítiques i ideològiques que s'estableixen entre els diferents personatges, molt més complexes del que pot semblar en un principi, es van revelant al mateix ritme que els protagonistes evolucionen internament, en un accidentat camí per tal d'acceptar-se i perdonar-se a si mateixos. El paisatge africà queda subtilment dibuixat per la reinterpretació que Mda fa de la pintura del missioner i sacerdot catòlic Frans Claerhout (1919-2006), que emmarca cada capítol, i que també juga un petit paper en la construcció de la personalitat de la protagonista.

Sinopsi: A la localitat sudafricana d'Excelsior, una criada negra, Niki, es venja de la seva mestressa iniciant una aventura amb el marit d'aquesta. Poc temps després de tenir una filla fruit d'aquesta relació, Niki és detinguda amb un grup nombrós de persones per contravenir la Llei contra la Immoralitat. Tot i que aquest fet acaba tenint poca rellevància en els esdeveniments posteriors, marcarà profundament les relacions entre els personatges principals fins a la segona generació.

M'agrada: En general, el desenvolupament lineal de la història, que va guanyant complexitat a mesura que els personatges van creixent i van adquirint noves veus, rols socials i opinions. La bellesa i el color de la narració, plena d'imatges i petits detalls, que fan de la lectura una experiència colpidora i emocionant, però que a la vegada no cau en sentimentalismes fàcils ni en recursos tòpics, sinó que va oferint dosis de realitat a un ritme pausat però constant.

6 de des. 2013

El món sense Madiba

Hores després de publicar la ressenya del llibre, sentim la notícia amb una tristor serena i sense sorpresa. Sobre tot després d'una llarga i immerescuda agonia, celebrem la vida de Nelson Mandela com un regal únic i irrepetible. El món haurà de seguir endavant sense Madiba, però l'home que somriu seguirà ben viu als nostres cors. 


No one is born hating another person because of the color of his skin, or his background, or his religion. People must learn to hate, and if they can learn to hate, they can be taught to love, for love comes more naturally to the human heart than its opposite. 
Ningú neix odiant una altra persona pel color de la seva pell, ni per l'origen, ni per la seva religió. La gent hi aprèn, a odiar; i si poden aprendre a odiar, també poden aprendre a estimar, perquè l'amor és més natural al cor humà que el seu oposat.

5 de des. 2013

El factor humà (#41)

El millor de totes les coses bones que han passat és que poden tornar a passar. 

Aquesta és la lliçó bàsica de política que aporta Nelson Mandela a la història recent: una manera de fer les coses que introdueix una dinàmica no violenta i un tarannà de pacte i negociació en la superació de conflictes violents. El llibre Playing the Enemy, del periodista John Carlin, pren la història de la final de la copa del món de rugby jugada a Sudàfrica el 1995 com a punt bàsic d'inflexió, si no del conflicte social i polític en si mateix, de la percepció que la població, tant negra com blanca, en tenia. Ja que aquest esdeveniment esportiu va convertir-se en una catarsi col·lectiva per tot el país, que va veure com un símbol de l'hegemonia colonial blanca es convertia d'un dia per l'altre en una imatge d'integració pacífica i d'aposta pel futur democràtic de la població sudafricana sencera. 

El llibre de John Carlin és una explicació en un to planer i divulgador dels esdeveniments principals que van portar a aquest moment culminant, i en aquest sentit, contextualitza els fets molt millor que la pel·lícula de Clint Eastwood, que va basar el seu guió en aquest llibre. Carlin pren la final de la copa del món com a pretext per remuntar-se a 10 anys abans, quan el govern de P. W. Botha va començar a negociar en secret amb l'empresonat Mandela. 

De tot el procés iniciat en aquest moment se'n desprenen, al meu parer, dues lliçons fonamentals: (1) que la història, moltes vegades, es realitza més enllà de la geopolítica i de la macroeconomia, que moltes vegades queda determinada pel factor humà, és a dir, les accions d'individus concrets en un context favorable al canvi. En aquest sentit, la figura de Nelson Mandela esdevé bàsica per a aquest canvi històric: per la seva actitud pacífica, disposada a integrar sense rancúnia els opressors en la nova Sudàfrica, i per la seva astuta estratègia política de convèncer els enemics que la solució inclusiva era la millor. En aquest sentit es comprèn l'afirmació de l'arquebisbe Tutu que sense Mandela aquest procés no hauria estat possible. (2) L'altra lliçó és la contrapartida de la primera: en el llibre s'il·lustra com tampoc no s'hagués aconseguit res només amb Mandela: en el procés hi va jugar la visió de futur de moltes altres persones, pertanyents als governs de l'apartheid o al món esportiu, al periodisme, a la diplomàcia o al món de les lleis, que van saber donar una empenta bàsica al procés promogut per Mandela. Tot això queda molt ben reflectit en El factor humà de John Carlin, un text amè i ben estructurat que ens apropa a uns episodis decisius de la història postcolonial.

Continguts: Des dels primers contactes, l'any 1985, entre Mandela i el ministre de justícia i presons del moment, el llibre ens ofereix un recorregut històric de 10 anys en el procés de transició nacional cap a la nova Sudàfrica de la mà de Mandela. En aquest procés, esdevé clau el paper jugat per la selecció sudafricana de rugby, i la campanya que s'haurà de portar a terme de cara a la societat civil per tal d'esborrar una imatge lligada a la opressió i l'apartheid, i integrar l'antic equip com a símbol d'una nova Sudàfrica unida. Els riscos i les tensions violentes patides durant el procés polític, tant per part de l'extremisme negre com del blanc, també són descrites amb força detalls.

M'agrada: El to divulgador del llibre, que explica els principals esdeveniments amb senzillesa però amb molta claredat.

No m'agrada: El procés polític s'acaba diluint cap al final del llibre en l'emotivitat de l'esdeveniment esportiu. A més, en certs aspectes la contextualització queda una mica curta. D'alguna forma, el procés de pacificació es redueix a l'àmbit esportiu en aquest relat, quan a mi m'hagués agradat veure-hi també el paper jugat per la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació, que en el llibre no és ni esmentada. 

28 de nov. 2013

Jamila (#40)

Vaig llegir aquest relat un parell o tres de vegades fa una pila d'anys i, més que els detalls, en recordava la impressió general. Ara l'he tornat a llegir per veure si havia estat una qüestió d'entusiasme adolescent o si realment és una lectura que sobreviu el pas del temps; i el que hi he trobat, sens dubte, és una història d'amor colpidora, profunda, i que tendeix a quedar en la memòria gràcies a la seva simplicitat i el poder evocador de les seves imatges. Podríem dir que el seu autor, Txinguiz Aitmatov (1928-2008), ha esdevingut la figura més coneguda de la república Kirguiz, que durant molts anys va formar part de la Unió Soviètica; i les vicissituds històriques del poble kirguiz es perceben al llarg de la novel·la, com petites pinzellades que en configuren el fons. 

Aitmatov va ser molt aclamat i reconegut a la Unió Soviètica, m'imagino que pel seu enaltiment implícit del paisatge natal - les muntanyes i l'estepa que tan evocadores resulten al llibre - i del treball col·lectiu per bé de la pàtria. Tanmateix, sembla també que la seva poesia vagi més enllà del que el realisme soviètic demanés a l'autor en determinat moment històric (el llibre va ser publicat l'any 1958). S'ha acusat aquesta novel·la de no ser més que un pastitx romàntic ambientat en un kolkhós, o explotació rural col·lectiva; de constar d'uns personatges plans que, simplement, s'enamoren. De fet, aquesta és la línia bàsica de l'argument. 

Però en el fons, la història esdevé molt més que això quan l'observem com a relat sobre una comunitat sencera. La història de Jamila i Daniyar queda emmarcada, al principi, pel relat de les complexes relacions familiars dels protagonistes i finalitza, no amb el futur d'aquests, simplement desapareguts de la seva pròpia història, sinó amb l'espectre de reaccions familiars que el desenllaç suscita en la petita comunitat a la qual pertanyen. És una història, per tant, de dos estranys que no encaixen dins les tradicions i les lleis d'una comunitat tancada, i que es veuen units en la seva pròpia solitud. Jamila, però, també és la història d'un amor que transcendeix els propis protagonistes i aconsegueix el seu propi reflex en la natura i en l'expressió artística, si la llegim més aviat com la història en primera persona del procés maduratiu de Seit. En tot cas, és un relat estranyament poètic i emocional, que deixa un regust agredolç després d'haver-lo llegit, però perdura en la memòria per la potència de la seva senzillesa. 

Sinopsi: En un petit poble al Kirguistan soviètic, durant la segona guerra mundial, l'explotació agrícola s'accelera davant la necessitat d'enviar provisions al front. Durant els viatges en carro d'anada i tornada entre l'era i l'estació de ferrocarril, l'adolescent Seit observa la turmentosa relació que s'estableix entre Jamila, la jove esposa del seu germanastre, que es troba lluitant al front, i Daniyar, un ferit de guerra, orfe i desarrelat. 

M'agrada: L'aparent senzillesa de la proposta, i la poesia implícita en les descripcions de l'ambient. 

21 de nov. 2013

Si una nit d'hivern un viatger (#39)

La novel·la que ara més desitjaria llegir hauria de tenir com a força motriu només les ganes de relatar, d'acumular una història rere l'altra, sense pretendre d'imposar-te una visió del món, sinó únicament de fer-te assistir a la pròpia creixença, com una planta, un progressiu embolcallament de branques i fulles... 

Aquesta és una de les novel·les més impactants i sorprenents que he llegit mai. Més que una novel·la sembla una mena d'exercici narratiu al voltant del fet de narrar i de llegir. Perquè, principalment, l'argument tracta de les vicissituds expermientades pel Lector al llarg de la lectura de Si una nit d'hivern un viatger. Amb aquesta premissa, Italo Calvino (1923-1985) desplega tot un seguit de narracions inacabades incloses dins del mateix marc d'aquesta lectura frustrada, i a la vegada, també tot un seguit de reflexions, d'un to quasi metafísic, sobre la forma com interpretem la lectura, i com interpretem el món i a nosaltres mateixos a través de la lectura. 

Com en el plantejament de Les mil i una nits, la conclusió del relat sempre queda posposada indefinidament, i en l'aventura del Lector per tal d'aconseguir finalitzar la lectura sempre s'inicia un relat nou. A través d'aquests diversos inicis de novel·les, Calvino va parodiant o homenatjant diferents estils novel·lístics del segle vint. El llibre, per tant, és molt més que un conjunt de narracions i reflexions soltes: la trama, per absurda que pugui semblar, és del tot consistent en les seves anades i vingudes. A mi se m'ha fet impossible de deixar, per més densitat conceptual que presenti la prosa de Calvino; ja que, de fet, cap a la meitat del llibre, tot el joc dialèctic i les divagacions metafísiques es transformen en una aventura deliciosa per a ments despertes. Els protagonistes que, sense anar més lluny, al principi de tot del relat són entitats abstractes, van adquirint poc a poc una humanitat i una tendresa que fan del llibre una experiència del tot única i recomanable. 

Sinopsi: A través de la lectura frustrada (aparentment per motius editorials) de Si una nit d'hivern un viatger, el Lector entra en relació amb la Lectora (Ludmilla), l'Autor (Silas Flannery) i una conspiració d'abast internacional orquestrada pel Traductor (Ermes Marana), que té com a objectiu privar d'autenticitat l'experiència de la lectura. El seu viatge per tal de trobar la continuació de l'obra que ha començat a llegir el porta per diferents àmbits relacionats amb el món de l'escriptura i la lectura d'obres: de la llibreria a l'editorial, passant pel món acadèmic, el propi autor, la biblioteca, els mecanismes de censura de règims policials, el mercat clandestí de llibres i, és clar, la casa de Ludmilla. En cada nivell, el Lector, que havia començat a llegir com a subjecte acomodatiu, descobreix noves implicacions cada cop més profundes en el fet de llegir, fins a un punt en què cada cop es fa més difícil suposar com acabarà la seva aventura. A la vegada, les diverses relacions que es van establint entre els personatges es van complicant en la incertesa per saber com acabarà la particular història d'amor que s'estableix entre Lector i Lectora.

M'agrada: La seva originalitat en conjunt. L'esforç que requereix la proposta, amb la seva crida des del principi a fer-ne una lectura tranquil·la i recollida, però que implica de seguida els cinc sentits. De la mateixa forma en què li passa al protagonista de la història, es fa quasi impossible fer-ne una lectura acomodatícia, ja que quasi cada línia de la narració convida a una reflexió més enllà del text. Tot i que no tinguin gaire a veure, alguns passatges m'han recordat a la Trilogia de Nova York de Paul Auster, en el sentit que les diferents parts de l'obra s'interconnecten o s'inclouen les unes amb les altres.

15 de nov. 2013

Apocalípticos e integrados (#38)

Es tracta d'un conjunt d'assajos que avui dia ja han esdevingut clàssics (el llibre va ser publicat per primer cop l'any 1964), del filòsof italià Umberto Eco. Tot i que part de les visions exposades en aquest llibre han quedat superades pels actuals avenços tecnològics, la seva percepció lúcida i crítica de la situació cultural dels anys 60 ens dóna pistes sobre com interpretar a nivell sociològic qüestions que segueixen interpel·lant-nos avui dia pel que fa a l'anomenada "cultura de masses". 

La denúncia, en certs passatges, és força explícita i contundent: la cultura de masses tendeix a uniformitzar i adoctrinar un públic acrític en favor del sistema, fins i tot quan a aquest públic se li fa pensar que està escollint. D'altra banda, hem d'anar amb compte quan decidim caracteritzar aquest públic acrític: l'intel·lectual crític, el filòsof o el sociòleg mai no s'ho podran arribar a mirar a un nivell absolutament objectiu, des de l'exterior, perquè ells mateixos s'han d'apropar com a públic a les obres de consum massiu que pretenen analitzar. 

D'aquí el plantejament del títol sobre aquestes dues postures bàsiques que el crític pot adoptar. Des d'un prejudici que pot esdevenir discriminatori i aristocràtic, l'apocalíptic acusa la cultura de masses de difondre una cultura homogènia i emotivitzada a un públic no conscient d'aquest fet, de plegar-se a les exigències dels mercats des d'una perspectiva passiva que universalitza una visió superficial de la realitat i que, per tant, acaba estenent una cosmovisió bàsicament conservadora. En cavi, l'integrat defensa l'element democratitzador i formador de la cultura de masses, el seu potencial emancipador; defensa també el rol divulgador d'aquest tipus d'obres i, en general, observa el fenomen com a símptoma de normalitat. El que Eco pretén en els assajos que formen el llibre és apropar les dues posicions, des d'una postura que pretén ser intermèdia, tot i que no sempre ho aconsegueixi. La majoria de vegades no arriba a conclusions definitives, sinó que deixa camins oberts a la reflexió; però, en tot cas, les anàlisis que realitza de certs productes del moment i les tendències que descriu resulten del tot interessants des de la perspectiva actual. 

Continguts: La primera part del llibre observa la qüestió sobre "nivells de cultura", intentant establir la diferència (molt més ambigua del que pot semblar) entre massa i elit cultural. Aquí és on es plantegen direccions per a l'anàlisi i es descriuen les postures apocalíptiques i les integrades. Aquest plantejament continua amb un assaig sobre el mal gust i el concepte de Kitsch que planteja constants diàlegs i intercanvis entre la cultura de consum i l'avatguarda cultural. A mig camí, l'esnobisme com a vici de la classe mitjana també queda plantejat. L'anàlisi del còmic "Steve Canyon" tanca aquesta secció com a reflexió sobre els tipus i estereotips que transmet cert tipus de cultura popular. La segona part del llibre, titulada "Personatges", analitza la creació d'estereotips i tipus universals en la narració, i analitza el fenomen en dos casos pràctics extrets del món del còmic: Superman com a mite conservador i el món dels Peanuts com a imaginari de la condició humana. L'última part del llibre analitza la cultura audiovisual, amb diversos assajos dedicats a la música de consum, a la ràdio i a la televisió. 

M'agrada: L'optimisme i la profunditat reflexiva de la proposta en conjunt. Més en concret, la seva exposició sobre el món de Charlie Brown, les virtuts del qual queden fins i tot més destacades en contraposició als mites de superheroi. L'últim dels assajos, Los nihilistas flamantes, que esdevé una miscel·lània altament original i imaginativa de diversos temes i reflexions tractats en el llibre. 

No m'agrada: Algunes parts de l'assaig no suporten gaire bé el pas del temps, per exemple en la seva anàlisi d'obres com les pintures de Boldini o Il Gatopardo de Lampedusa que, al meu parer, cal redescobrir i revalorar a mesura que ens en distanciem cronològicament. En aquest tipus de passatges, Eco s'alinea implícitament amb el to dels crítics highbrow que ell acusa d'apocalíptics. 

11 de nov. 2013

Darrer pas de dansa

Estic segur que moriré un capvespre,
hivern enllà, davant mateix de casa,
no d'una mort ostentosa i terrible,
ans d'una mort quotidiana i tendra:
una mena de mort subsidiària,
de pòtol, o de gos de casa rica.
No cauré fulminat, m'aclofaré
tan lentament i dignament com pugui,
per preservar tant el cos com la roba
del fang que hi ha al carrer i de la mullena.
Estic segur de no decebre els qui
en vida m'atorgaren confiança
i sé que esperen que la meva mort
sigui tan presentable com la vida.
N'estic segur, i sé que l'endemà,
pels patis de la fàbrica, la gent
em mirarà amb orgull i alguns tal volta
s'aproparan per estrènye'm la mà,
o em tustaran amicalment l'espatlla.
I tots, fins sense dir-ho, ens sentirem
més units; és a dir, més solidaris.

Miquel Martí i Pol, 1977

S'acompleixen avui 10 anys de la mort del poeta de Roda. Seguirem estimant-lo en aquesta mateixa solidaritat.


LAST DANCE STEP

I am certain I'll die one evening,
deep into winter, at my front door,
not a terrible, ostentatious death,
but a tender, daily death:
a sort of subsidiary death,
like an idler, or a dog in a well-off household.
I won't fall dead; I'll just nod off
with as much peace and dignity as I can,
to save both body and clothes
from the mud and wetness on the street.
I am certain I won't disappoint
those who gave me their trust in life
and are expecting my death, I know,
to be as presentable as my life.
I am certain of that, and I know that the day after,
on the factory yard, people
will look at me with pride and some of them maybe
will come and shake hands with me,
or will kindly pat me on the back.
And all of us, even without saying, will feel
more united; that is to say, more solidary.

Miquel Martí i Pol, 1977

6 de nov. 2013

El impresionismo (#37)

El llibre El impresionismo, editat a Taschen per Ingo F. Walther, recull en un sol volum i en rústica el que en el seu moment es va editar per separat en dues parts: la història de l'impressionisme francès, d'una banda, i el desenvolupament d'aquest moviment a la resta d'Europa i als Estats Units. En un període de temps que s'estén entre 1860 i 1920, i que pren com a fites històriques la guerra franco-prussiana i la Comuna de París (1870-71) com a empenta inicial i la Gran Guerra (1914-19) com a epíleg, la pintura es va desenvolupar d'una forma innovadora i combativa, obrint una sèrie de possibilitats tècniques i estètiques que conduirien a les avantguardes del segle XX. 

Sintetitzar un moviment tan ampli i complex en unes poques paraules no és fàcil, però, i la guia Taschen ens en fa un resum tan il·lustratiu com complet. Ens ocupem, per tant, d'una multiplicitat d'autors de paletes, caràcters i intencions sovint molt diferents, i que fluctuen entre la transgressió i la conformitat, entre la crítica social i el dolç escapisme de les classes burgeses; però que en tot moment proven d'encaixar en una nova concepció mercantil de l'art, que els procurarà l'estabilitat econòmica en el millor dels casos, en tot cas si aconsegueixen congraciar-se amb els marxants i col·leccionistes del moment. Això, tanmateix, no exclou la recerca del públic dels salons tradicionals, a la vegada que es crea un nou clima d'opinió i els gustos del gran públic es van adaptant gradualment a la novetat. Amb reproduccions en color que il·lustren la lectura, El impresionismo és un manual que resulta amè i informatiu a la vegada. 

Continguts: El capítol 1 és una breu introducció al tema. El capítol 2 ens inicia als precedents històrics del moviment en el classicisme, el romanticisme, el realisme i el paisatgisme anglès; i a l'escola de Barbizon com a precedent més immediat de l'impressionisme. El capítol 3 ens presenta els inicis de la primera generació d'impressionistes com a grup unitari, i que defineix el moviment de forma programàtica en les seves primeres confrontacions amb l'art oficial. Principalment Pissarro, Manet, Degas i Monet, als quals de seguida s'uneix Renoir. El capítol 4 ens introdueix a la dispersió que experimenta el grup a partir de la dècada de 1870 amb les divergències més destacades de Degas i Cézanne, i l'evolució que experimenta el grup a partir d'aquest moment. El capítol 5 ens presenta l'inici de la consolidació del grup a través de la primera exposició col·lectiva del moviment, així com la consolidació del nom del corrent a partir del títol de la famosa obra de Monet. El capítol 6 ens porta d'aquesta consolidació a una divergència més gran dels estils dels diferents autors que, a la vegada, creen escoles pròpies. A través de les següents exposicions col·lectives, es van afegint nous autors que segueixen els grans mestres, mentre que d'altres es desmarquen del corrent principal. El capítol 7 exposa els principals representants del post-impressionisme, amb Seurat, Gauguin, Van Gogh i Tolouse-Lautrec com a figures més destacades. El capítol 8 observa les etapes més tardanes dels autors, ja madurs. El tombant de segle oficialitza el que trenta anys enrere havia estat transgressió, i comencen a obrir-se pas intents més arriscats. El capítol 9 actua com a breu conclusió de la primera part. El capítol 10 segueix el desenvolupament del període als Països Baixos i Bèlgica. El capítol 11 tracta d'Alemanya. El 12 s'ocupa dels països nòrdics; el capítol 13 tracta dels països eslaus, l'Europa central i els Balcans; el capítol 14 s'ocupa d'Itàlia; el 15 d'Espanya; el 16 del desenvolupament del moviment a Gran Bretanya i, finalment, el capítol 17 fa un recorregut pels artistes més importants d'aquest període als Estats Units. 

M'agrada: La gran quantitat d'il·lustracions que ajuden a seguir la lectura. L'enorme quantitat d'informació que conté, especialment en la segona part, que tendeix a ser més desconeguda. 

No m'agrada: No totes les obres reproduïdes en el llibre queden referides dins del text, i això fa la lectura un pèl confosa. Per això, es troben a faltar comentaris més exhaustius de les obres reproduïdes. 

24 d’oct. 2013

Direm la veritat, sense repòs

XXV

Direm la veritat, sense repòs,
per l'honor de servir, sota els peus de tots.
Detestem els grans ventres, els grans mots,
la indecent parenceria de l'or,
les cartes mal donades de la sort,
el fum espès d'encens del poderós.
És ara vil el poble de senyors,
s'ajup en el seu odi com un gos,
lladra de lluny, de prop admet bastó,
enllà del fang segueix camins de mort.
Amb la cançó bastim en la foscor
altes parets de somni, a recer d'aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:
anem tancant les portes a la por.

Salvador Espriu, La pell de brau



XXV

We'll speak the truth, without a moment's rest, 
for the honour of serving, under everyone's feet. 
We hate big bellies, big words, 
the indecent ostentation of gold, 
the badly dealt cards of luck, 
the thick incense smoke of the powerful. 
Now, this country of lords is vile, 
they stoop down in their hatred, like dogs, 
from a distance, they bark; at close range, they admit the cane; 
beyond the mud they follow paths of death. 
With our song, in the darkness, we build 
high walls of dreams, sheltered from this blizzard. 
In the night, rumour of fountains come to us: 
we are shutting the doors on our fear. 

Salvador Espriu, La pell de brau

17 d’oct. 2013

Sempre puc guardar coses al teu armari

Com que sóc endreçat i tinc prou ordre,
en la teva compassió a estones deso
la roba molt gastada del meu sofriment.

Has vist com surt del somni la carrossa,
o sempre llum de tarda a la muntanya,
o un vell record de menta als llavis morts?

Oh, els meus arbres, els meus ulls
parats en oració damunt les cimes
daurades, sense vent! Tot m'era
camí d'ample demà, i només veia
rostres dels ja damnats, però em sentia
segur senyor del temps. Els llibres
m'obrien una inútil saviesa
sense amor, i jo somreia,
cruel príncep, a la festa de la nit.

Escolta, compta ara els passos
d'un orb, el batec feble
del cor que m'he guanyat dintre la fosca.

Salvador Espriu, El caminant i el mur


I CAN ALWAYS STORE THINGS IN YOUR WARDROBE

As I am tidy and keep some order,
in your pity I sometimes store
the so much worn-out clothes of my sufferings.

Have you seen the carriage of the dream departing,
or the evening light always on the mountain,
or an old remembrance of mint on dead lips?

O, my trees, my eyes
still in prayer on the golden
summits, with no wind! Everything was
a path of wide tomorrow to me, and I only saw
the faces of the already damned, but I felt
like the confident lord of time. Books
opened for me a worthless wisdom,
which was loveless, and I smiled,
cruel prince, to the feast of night.

Listen, count now the steps
of a blindman, the faint beat
of the heart I've earned in darkness.

Salvador Espriu, El caminant i el mur

10 d’oct. 2013

Plourà

VIII

Plourà. L'àvia Muntala
desa el sol a l'armari
del mal temps, entre puntes
de mantellina fetes
per ditets de Sinera.
Algun ocell voldria
penetrar les difícils
presons de llum. Contemplo
serens xiprers a l'ample
jardí del meu silenci.
Passen dofins pels límits
d'aquesta mar antiga.

Salvador Espriu, Cementiri de Sinera



VIII

It will rain. Grandma Muntala
puts the sun away in the wardrobe 
of bad weather, among needle laces 
made by little 
fingers from Sinera. 
Some bird would like to
penetrate the difficult 
prisons of light. I behold 
serene cypress trees in the wide
garden of my silence. 
Dolphins pass by the limits 
of this ancient sea. 

Salvador Espriu, Cementiri de Sinera

3 d’oct. 2013

L'altre i l'enemic

Van quedar arraconats l'última vegada que vaig fer endreça de prestatges. La cultura no pesa i el saber no ocupa lloc, però arriba un punt que els llibres se't mengen, literalment. Allà, entre segones i terceres files, entre amuntegaments impossibles (costa tant aconseguir horitzontals i verticals perfectes, que tot quedi en perpendicular!), allà van quedar, els últims a trobar lloc a causa del seu petit format. No tenen companys de grans col·leccions que els facin costat, únics en la seva espècie: són dos llibres pigmeus, esquifits, editats en rústica. Condemnats a fer-se companyia l'un a l'altre per condicionaments físics, però, els seus respectius discursos no poden ser més oposats. Es tracta de Derecho penal del enemigo de Günther Jakobs, que va ser un text que vam haver de llegir en una de les assignatures del màster; i Humanismo del otro hombre d'Emmanuel Lévinas, que no va ser mai prescripció acadèmica i va arribar a mi de forma fortuïta, com si el llibre m'hagués escollit a mi en comptes de ser a l'inrevés. 


Tots dos parlen, directa o indirectament, de les relacions humanes que la política condiciona, de com definim l'alteritat en funció de la identitat; però, com línies paral·leles, ambdós plantejaments no convergiran mai. Günther Jakobs, arrelant en el pensament de Carl Schmitt, busca una justificació jurídica per a la supressió de drets fonamentals als anomenats enemics. El ciutadà rep un tractament determinat dins del marc legal que li confereix aquesta ciutadania. L'enemic (qui atempta contra la seguretat) pot quedar fora d'aquest marc legal amb total impunitat per a les institucions que així ho determinen. Són aquest tipus de justificacions les que hi ha rere la "guerra contra el terrorisme", les que hi ha rere Guantánamo, establint que ens trobem en un estat de guerra, a-legal per naturalesa, que explica la supressió dels drets civils i jurídics dels així considerats enemics. Vegem un exemple del tipus d'arguments que es proposen: 

La situación es distinta en lo que se refiere a la vigencia global de los derechos humanos. No puede afirmarse de ningún modo que exista un estado real de vigencia del Derecho, sino tan sólo de un postulado de realización. (...) La situación previa a la creación del estado "comunitario-legal" es el estado de naturaleza, y en éste no hay personalidad, en todo caso, no existe una personalidad asegurada. Por ello, frente a los autores de vulneraciones de los derechos humanos, quienes por su parte tampoco ofrecen seguridad suficiente de ser personas, de por sí está permitido todo lo que sea necesario para asegurar el ámbito "comunitario-legal", (...). Por lo tanto, se declara al autor persona para poder mantener la ficción de la vigencia universal de los derechos humanos. Sería más sincero separar esta coacción en la creación de un orden del derecho a mantener un orden: (...). Como es evidente, no me dirijo contra los derechos humanos con vigencia universal, pero es que su establecimiento es algo distinto que su aseguramiento. (p 53-54).

Així és com es justifiquen les guerres i les execucions sumàries de dictadors en països llunyans, en nom d'uns drets humans que allà són inexistents però que, segons Jakobs suposa, nosaltres ens podem saltar a la valenta per tal de fer-los valer. Completament diferent és el plantejament de Lévinas, que tocant de vegades el llenguatge místic, reflexiona al voltant de la idea de l'altre. Els altres deixen petjada en nosaltres, vulguem o no, i una responsabilitat fonamental. Aquesta es perllonga en el temps fins i tot més enllà de la nostra pròpia existència. És així com el ser-per-a-la-mort heideggerià es transforma en un ser per a un temps després del meu propi temps. (p 48 i ss.). Això seria impossible sense l'altre que poblarà la meva no-existència. Es fa difícil seleccionar en uns textos tan complexos i a la vegada inconnexos els uns dels altres. Crec que parlen per ells mateixos: 

Ser Yo significa, por lo tanto, no poder sustraerse a la responsabilidad, como si todo el edificio de la creación reposara sobre mis espaldas. Pero la responsabilidad que vacía al Yo de su imperialismo y de su egoísmo -aunque se trate de egoísmo por la salvación- no lo transforma en un momento del orden universal, sino que lo confirma en su unicidad. La unicidad del Yo es el hecho de que nadie puede responder en mi lugar. (p 62). 

El Deseo de Otro (la socialidad) nace en un ser al que no le falta nada o, más exactamente, nace más allá de todo lo que puede faltarle o satisfacerle. En el Deseo, el Yo se dirige hacia el Otro, comprometiendo la soberana identificación del Yo consigo mismo, en la que su necesidad sólo es la nostalgia que la conciencia de la necesidad anticipa. El movimiento hacia el Otro, en lugar de completarme o contentarme, me pone en una situación que, por un lado, debiera dejarme indiferente y no concernirme: ¿qué he ido a buscar en este lío? ¿De dónde me viene ese choque cuando paso indiferente ante la mirada del Otro? La relación con el Otro me cuestiona, me vacía de mí mismo y no cesa de vaciarme al descubrirme recursos siempre nuevos. No me sabía tan rico, pero no tengo el derecho de guardarme nada. ¿El Deseo de Otro es un apetito o una generosidad?  (p 56). 

Les referències bibliogràfiques d'aquest article són les següents: 

  • Günther Jakobs i Manuel Cancio Meliá, Derecho penal del enemigo. Cizur Menor: Aranzadi, 2006. 
  • Emmanuel Lévinas, Humanismo del otro hombre. México DF: Siglo XXI, 2005. 


27 de set. 2013

Halle hallelujah

La banda de jazz de la casa Griboiédov, la seu de Massolit a Moscou, posa música a la vetllada amb aquesta cançó. Figurem-nos la sala plena de gom a gom: mig emboirada pel fum de les cigarretes, i els convidats quasi ensordits per la barreja de música i veus que conversen i riuen. Els components de l'elit intel·lectual de la ciutat, tots vestits d'etiqueta, llisquen per la superfície de la pista de ball. Tot plegat molt poc soviètic, sembla. Però és que fa només unes hores, Satanàs ha arribat a la ciutat. Aquí, el grup Jazz Pirates fa els honors. 



24 de set. 2013

Tu i l'altre



Aquesta obra és Sant Miquel (1476), del pintor venecià Carlo Crivelli. L'autor no és gaire conegut (no l'he trobat als manuals i tota la informació que en tinc prové de la wikipèdia i de la pàgina web de la National Gallery), possiblement perquè el seu estil és força arcaic en relació a l'època que li va tocar viure i que va veure la seva obra. És a dir, en un moment històric en què l'art del Renaixement començava a produir-se a tota màquina, Crivelli es manté fidel a les reminiscències de l'estil gòtic. De fet, l'obra pertany a la imatgeria religiosa de l'època: és una peça d'un retaule del qual es conserven, almenys, 3 panells més. Però aquí he d'explicar per què aquesta imatge em sembla tan original com colpidora, i per què és una de les obres que recordo amb més nitidesa de tota la National Gallery, que ja és dir. Em penso que és una qüestió més de forma que de contingut, però tampoc no és tan fàcil destriar-los, en aquest cas. Sant Miquel era l'arcàngel en cap dels exèrcits celestials: va encapçalar la lluita contra la rebel·lió de Lucifer i el va acabar derrotant. Per això se l'acostuma a presentar derrotant el diable en forma humana, a diferència d'altres personatges de la imatgeria cristiana que el derroten en forma de drac o de serp. També se l'acostuma a presentar amb una balança que "pesa" la bondat de les ànimes dels mortals, com si fos un parent llunyà d'Anubis. Però el que més m'agrada de la representació que en fa Crivelli té a veure amb la composició global del quadre: en aquesta imatge, i a diferència de moltes altres que existeixen amb aquest motiu, Miquel (en hebreu, el nom significa El qui és com Déu) observa el diable cara a cara abans de rematar-lo. Si tracéssim una línia horitzontal a la meitat del quadre, i resseguíssim la línia dels dos mentons, podríem veure com la composició dels dos rostres segueixen la forma d'un reflex especular. El diable, en el fons, no és tan diferent del que és el mateix Miquel, ja que no deixa de ser un àngel, per més rebel o caigut que resulti en el relat. Seria forçar massa la interpretació dir que Miquel es veu o es reconeix en el seu enemic? Que, ni que sigui per un instant, vencedor i vençut s'observen com a iguals? O que destruir l'altre sempre equival a destruir-se una mica a un mateix? Potser és fàcil caure en la sobreinterpretació des de tota la distància que separa l'obra del moment present, però potser Carlo Crivelli, des del fons del fons d'un estil inspirat en el que havia estat el gòtic, també es plantejava en el seu interior aquest etern enigma de l'alteritat. Què separa un jo d'un tu? Què ens fa iguals? Què ens fa diferents? Totes les societats humanes s'ho han preguntat en algun moment. 

18 de set. 2013

Retrat de Smeralda

Smeralda Brandini observa l'espectador des del retrat que Sandro Botticelli va pintar d'ella al voltant de 1475. Botticelli era un platònic i, com a tal, ha passat a la història per les seves beutats etèries, per una bellesa que evoca un altre món, efímer i delicat, però que a la vegada sembla deixar una empremta perdurable en l'espectador. El retrat de Smeralda deixa empremta, també, tot i que per altres motius. El que crida més l'atenció a simple vista és l'estranya composició del quadre. En un moment històric en què l'art comença a explorar les possibilitats d'una perspectiva matemàtica, en què els fons paisatgístics dels retrats obren un horitzó d'amplitud a l'espectador a través d'amplis finestrals i balcons; Smeralda sembla confinada entre unes parets que es tanquen al seu voltant. Enganxat a una espatlla, té el batent de la finestra des d'on mira l'exterior. El seu espai vital sembla reduït a un passadís. El seu lloc, com a dona, és l'àmbit domèstic. Smeralda observa l'espectador amb mirada serena. Se sap observada i, qui sap, potser admirada. En té motius. Smeralda és discreta i prudent, amb tota certesa un bon partit. El senyor Brandini, que n'és perfectament conscient, ha encarregat el seu retrat perquè la ciutat sencera sàpiga que ha fet sort, amb Smeralda. I bé, és clar, perquè la flor i nata de Firenze vegi que, de fet, és ella qui ha fet sort. En tota la ciutat no trobareu un teixit més fi que el de la seva bata transparent, que cobreix amb elegància el vestit vermell; el mocador que sosté amb la mà esquerra és símbol de la seva fortuna, també delatada, potser més subtilment, per un toc d'altivesa a la mirada. Smeralda és una privilegiada, perquè ha adquirit una estabilitat econòmica i una posició social que la majoria de dones de la seva època enveja. A ella no li cal figurar en el retrat fent de reflex especular del seu marit, com havia fet la senyora Arnolfini quaranta anys abans. Sembla que el senyor Brandini fa de la sobrietat una virtut. I també és conscient, com d'altra banda pot ser que ho sigui la flor i nata de Firenze, que Smeralda no anirà pas gaire més lluny d'aquestes quatre parets. 


11 de set. 2013

11.9.2013

Amb la cançó bastim en la foscor
altes parets de somni, a recer d'aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts: 
anem tancant les portes a la por. 

Salvador Espriu, La pell de brau


Feliç diada a tothom! 
Ens mantindrem fidels. 

5 de set. 2013

Ofrenat a Cèrber

He donat la meva vida a les paraules
i m'he fet lenta pastura d'aquesta fam de gos.
Ah, guardià, caritat per als ossos,
car ja t'arribo sense gens de carn!
Vaig enfonsar les mans en l'or misteriós
del meu vell català i te les mostro
avui, sense cap guany, blanques de cendra
del meu foc d'encenalls, i se m'allunya
per la buidor del cap el so del vidre fràgil.
Ara ballo amb dolor, perquè riguin les goles,
per obtenir l'aplaudiment dels mil lladrucs,
i em coronen amb un barret de cascavells.

Salvador Espriu, Les hores




OFFERING TO CERBERUS

I've given my lifetime to words
and I've become slow pasture of this canine hunger.
O, guardian, have mercy on my bones,
for I finally come to you with no trace of flesh!
I plunged my hands in the mysterious gold
of my old Catalan, and I show them to you,
today, with no achievement, white from the ashes
of my fire made out of rags, and the sound of fragile glass
flies away from me, in the emptiness of my head.
Now I dance in pain, for throats to laugh,
to get the cheering of a thousand barks,
and I am crowned with a cap of bells.

Salvador Espriu, Les hores

29 d’ag. 2013

El somni, encara (2)

The ultimate tragedy is not the brutality of the bad people but the silence of the good people. 

50 anys després, el somni encara ens pertany. 

Malauradament, aquest cop, l'acte de commemoració d'un moviment civil pren un caire més institucional que mai. But (...) it was Barack Obama they had gathered to hear this time. I amb la guerra de Síria planant sobre els caps del civilitzat món occidental, la celebració pren un regust més amarg que altres vegades. 



28 d’ag. 2013

Mil grues de paper

Conta una llegenda japonesa que si aconsegueixes doblegar mil grues de paper, el teu desig més profund es farà realitat. L'any 1955, Sadako Sasaki, una nena de 12 anys, va iniciar aquesta tasca per tal de curar-se de la leucèmia que li havia provocat la bomba atòmica d'Hiroshima, però va morir quan en portava 644. Els seus amics van continuar plegant grues perquè s'acomplís el seu desig de pau al món. Amb aquest esperit, un grup de supervivents dels bombardeigs atòmics d'Hiroshima i Nagasaki viatgen ara per tot el món amb l'ONG Peace Boat per recordar-nos la fragilitat dels afers humans i el perill de les armes atòmiques i químiques. 


Al Parc del Memorial de la Pau d'Hiroshima hi ha una estàtua de Sadako Sasaki amb una grua de paper. Els escolars japonesos encara hi peregrinen per aportar les seves grues de paper i així poder realitzar el desig de la pau al món. La història l'he llegida en un article de la Vanguàrdia d'ahir que no he pogut consultar on line i, com no podia ser d'altra forma, a la Wikipèdia. 


21 d’ag. 2013

Japonisme al Caixafòrum (2)

Perquè val la pena revisitar el que val la pena visitar. Encara hi ha temps fins al 15 de setembre.

Lluís Masriera, Ombres reflectides, 1920

Joan Miró, Retrat d'Enric Cristòfor Ricart. 1917

14 d’ag. 2013

La vacant imprevista (#36)

Reconec que quan vaig començar a llegir la darrera novel·la de J. K. Rowling, la primera després del fenomen de Harry Potter, el nivell d'expectatives que tenia posades en aquesta obra no era gaire alt. Però també he de dir que, un cop acabat, el llibre m'ha agradat molt més del que m'esperava. Suposo que la gran incògnita era saber si la novel·la resistiria el canvi de narrativa fantàstica a una temàtica realista i un estil més d'adults, i el resultat és, almenys, un relat molt entretingut i força més seriós del que podria semblar al principi. 

La vacant imprevista que dóna títol a l'obra, de fet, és només una excusa a nivell argumental per desplegar tot un seguit de retrats costumistes de diverses famílies de la localitat on se situa la història. L'acció, però, de seguida es posa en marxa per portar-nos, a través d'una intriga permanent, en direccions força insospitades al principi. El relat és interessant, tot i que el realisme no deixa de disminuir a mesura que avança la trama, amb alguns girs una mica recaragolats que ens recorden constantment que ens trobem davant d'una obra de ficció. 

De la mateixa forma que en els llibres de Harry Potter, el desenllaç és completament inesperat i trenca força amb el ritme narratiu de la resta de la novel·la. Això contribueix a augmentar-ne l'interès a mesura que avança i a què la novel·la es faci difícil de deixar, amb tot un seguit de tensions no resoltes que es van aguantant fins al final i que condueixen a un desenllaç força complet i rodó. D'altra banda, alguns fils argumentals queden una mica desdibuixats al final, en part perquè la psicologia dels personatges és un pèl simplista. La solució final té una mica de regust a bons recompensats i dolents castigats. De totes formes, ens trobem davant d'una novel·la interessant, entretinguda, i amb un rerefons de crítica social que fa de molt bon llegir.

Sinopsi: La mort sobtada de Barry Fairbrother deixa una vacant inesperada en el consell municipal del poblet de Pagford, i a partir d'aquí s'inicia una guerra electoral entre els veïns que s'hi presenten per tal de cobrir-la. Rere aquest conflicte hi ha la qüestió dels Fields, un barri marginal que forma part del terme municipal i que divideix les opinions de bona part dels veïns: mentre una facció lluita perquè la jurisdicció d'aquest barri passi a la ciutat veïna, l'altra facció pretén que el barri segueixi formant part de Pagford. Part d'aquesta situació de marginalitat social en el barri dels Fields cristal·litza en les relacions que estableixen un grup d'adolescents del poble. 

M'agrada: La intriga i la tensió que manté tot el relat fins al final, que el fan impossible de deixar. 

No m'agrada: La psicologia desdibuixada i caricaturesca dels personatges. Quasi tots els personatges són tan mesquins que hi ha moments que et sembla estar llegint, bàsicament, una novel·la sobre un poble muggle més que no pas sobre gent real. 

8 d’ag. 2013

In a Glass Darkly (#35)

Aquesta obra, de l'autor irlandès Sheridan Le Fanu (1814-1873) és un recull de tres contes curts i dos relats llargs que tracten, principalment, d'éssers sobrenaturals que es dediquen a amargar l'existència de la gent de la bona societat. És cert que, deixant de banda dimonis, fantasmes i vampirs, potser aquesta gent no són sempre tan irreprotxables com semblen. De fet, ens trobem en un moment en què la literatura abandona progressivament l'afany obertament moralitzador, i es torna divertiment o joc estètic, alhora que assenyala els vicis i corrupcions més habituals en una classe acomodada. I, ben mirat, potser això no deixa de ser una forma una mica més subtil de moralitzar, però si ens remetem als versets bíblics que donen títol a l'obra, "obscurament, a través d'un vidre" és precisament com percebem la nostra pròpia realitat, més que no pas cap altre món sobrenatural. 

Le Fanu, ell mateix marcat de forma obsessiva per la mort de la seva dona, troba en la literatura fantàstica un autèntic laboratori d'experimentació amb les convencions socials i els costums de l'època victoriana. Aquest és un ambient sempre disposat a amagar i reprimir el món dels instints en la seva rigidesa formal, però on aquests sempre acaben retornant en forma de ficció. De la mateixa manera, la literatura experimenta la confusió d'una societat que s'està tornant plenament moderna de la mà de nous descobriments científics i tècnics, i produeix una estranya barreja entre espiritualisme i ciència (com també podem trobar a Jekyll i Hyde, per exemple, o a Dracula de Bram Stoker). Per exemple, a Dracula, de la mateixa forma que a Carmilla, semblen ser els metges els primers disposats a creure en éssers d'ultratomba. I tanmateix, si deixem de banda les subtileses del context històric i social per gaudir del text tal com se'ns presenta, el més impactant d'aquestes històries és l'aparent autonomia del món fantasmagòric. Sempre sembla haver-hi un últim recurs desesperat a l'explicació racional o a l'escepticisme, però el poder de les imatges de seguida els deixa en mal lloc. I és que, al final, al capdavall, el judici cedeix el seu lloc a la riquesa i ubiqüitat de la fantasia humana. 

Sinopsi: El primer dels contes, Green Tea, tracta d'un mossèn que és perseguit per un ésser demoníac. El segon, The Familiar, tracta d'un oficial de la marina retirat que és perseguit per un fantasma del passat. Mr Justice Harbottle tracta d'un jutge despietat que finalment acaba essent jutjat. The Room in the Dragon Volant és l'única de les històries que no recorre en cap moment als elements sobrenaturals, però juga amb la macabra idea de l'enterrament en vida. Finalment, Carmilla combina vampirisme i homosexualitat en una suggestiva intriga que esdevé un dels textos més emblemàtics de la literatura gòtica. 

M'agrada: Carmilla, la inquietant història d'una vampiressa que s'autoconvida a casa d'atractives jovenetes, és un relat molt ben escrit des de la primera pàgina fins l'última, i tant el seu inici com la seva conclusió són magnífics. 

No m'agrada: A mi el que menys m'ha agradat dels relats ha estat el quart que, per al meu gust, és força feixuc en el desenvolupament de l'acció i deixa poc espai al clímax final. 

6 d’ag. 2013

Rèquiem per Detroit (2) - els danys col·laterals

Tal com sol passar, com més s'esforcen les autoritats pertinents en tranquil·litzar la població, més creix el neguit entre la ciutadania, més espavilada del que se sol pensar des de dalt. Amb tristor però sense sorpresa, vam conèixer el passat juliol que la ciutat de Detroit es declarava en fallida. Ara, amb el neguit de la rumorologia i els indicis no confirmats, coneixem la possibilitat que l'Institut d'Arts de Detroit (DIA) pogués arribar a vendre part de les seves obres d'art a la casa de subhastes Christie's. És una dinàmica de la crisi econòmica que ja ens resulta familiar: que els béns col·lectius serveixin com a moneda de canvi per tal d'alleujar una situació (que si bé és cert que afecta a tothom com a ciutadans) ha estat creada per mans privades. Contemplàvem amb astorament fa menys d'un any el reportatge emès per Sense Ficció sobre la decadència monumental de Detroit, que va ser re-emès el passat juliol en saber-se la notícia de la fallida. Ara seguim, amb el mateix astorament, els danys col·laterals de la fallida. És una de les històries més extraordinàries que mai puguem sentir sobre una ciutat: un passat d'opulència i desenvolupament industrial, un futur més incert que mai. 



I un article d'opinió: 

1 d’ag. 2013

Youth

Us deixo amb "Youth", del grup britànic Daughter. 


27 de jul. 2013

Japonisme al Caixafòrum

Sembla que els dies daurats d'entrada gratuïta al Caixafòrum han passat a la història (a partir d'ara, gratuïta per a clients de la Caixa, i assequible per a la resta de mortals), però l'interès i la qualitat de les exposicions no ha disminuït. Fins al 15 de setembre hi podrem trobar Japonisme: La fascinació per l'art japonès. El terme Japonisme, encunyat a París, defineix un corrent estètic que, durant les últimes dècades del segle XIX, pren influències de l'estil i els motius japonesos per passar-los pel filtre de les inquietuds occidentals. Des de l'obertura dels ports japonesos el 1860, l'intercanvi entre orient i occident es va normalitzant cada cop més fins a fer-nos difícil de distingir quins elements són originaris de cada lloc, en un moviment que esdevé completament transversal: pintura, escultura, mobles, il·lustració, fotografia, literatura, decoració, peces de vestir, i tota mena d'objectes per a la llar. Gràcies a l'interès dels artistes i col·leccionistes autòctons, la mostra ens dóna per primera vegada una visió força completa de la repercussió d'aquest fenomen a Catalunya, i ens apropa a obres de Marià Fortuny, Ramon Casas, Rusiñol, Picasso, Joan Miró i Francesc Masriera, entre molts d'altres. També hi trobarem uns quants exemples de gravat i pintura japonesa del moment, especialment de les escoles d'Hiroshige i de Hokusai, i objectes històrics, com armadures i katanes autèntiques, que arriben a Catalunya en mans de col·leccionistes. Com a últim apunt interessant, també hi trobarem una obra de Keiichiro Kume, pintor japonès que descobreix Barcelona gràcies a l'exposició universal de 1888, i que rep una influència de l'art occidental paral·lela al procés que hem estat descrivint. 

Santiago Russiñol, La Butte. 1892


Francesc Masriera, Jove descansant. 1894


24 de jul. 2013

Violència (#34)

Parlem aquí de la violència inherent al sistema: no tan sols la violència física directa, sinó també de les formes de coerció més subtils que imposen relacions de dominació i explotació, inclosa l'amenaça de la violència. 

Aquest assaig del filòsof eslovè Slavoj Žižek recull sis reflexions al voltant del tema de la violència. Com ell mateix explica a la introducció del llibre, al tema de la violència li convé més una mirada de reüll, de cantó, una mirada teòrica i reflexiva, que no pas una mirada apassionada, des del punt de vista humanitari o de l'acció directa. És només a partir d'aquesta mirada desapassionada i crítica, quan deixem reposar el tema, que poden aparèixer les contradiccions en què cauen sovint les nostres reflexions sobre la qüestió de la violència. 

Des del punt de vista psicoanalític i amb multitud d'exemples il·lustratius de la cultura popular, el que d'una altra forma seria un assaig feixuc sobre estructures implícites en el discurs i en les relacions socials, es converteix aquí en una interessant reflexió sobre els aspectes que queden als marges de la nostra cultura i que, per massa implícits, sovint ens passen desapercebuts. No deixa de ser un text provocador, que qüestiona amb lucidesa les estructures més profundes del sistema en què vivim, i posa de manifest les paradoxes en què aquest cau pels seus propis pressupòsits. El llibre tendeix a defensar cert tipus de violència com a autèntica acció política. La millor forma d'actuar, sembla dir la conclusió del llibre, pot ser una passivitat subversiva. 

Continguts: La reflexió parteix de la distinció bàsica entre 3 tipus de violència: la violència subjectiva, és a dir, la que exerceixen els subjectes en casos puntuals; la violència simbòlica, és a dir, la del llenguatge o les estructures simbòliques que utilitzem per explicar la nostra realitat; i la sistèmica, és a dir, la violència que ens imposa el propi sistema econòmic i polític en què ens trobem immersos. La primera de les reflexions posa sobre la taula la violència sistèmica. Segons Žižek, les apostes liberals per la no violència no deixen de ser un revers de la violència operada pel propi sistema econòmic defensat pel liberalisme. La segona reflexió posa al descobert la política de la por, que seria aquest mateix revers del sistema liberal-capitalista, una ideologia que es presenta a si mateixa com a no ideològica. L'anàlisi ens porta a observar frontalment la violència simbòlica, sovint encoberta en les nostres pròpies concepcions de la realitat. La tercera reflexió analitza la violència subjectiva com a revers sense significat de la violència sistèmica, i analitza el fonamentalisme com a violència reactiva, ressentida. La quarta reflexió, en la meva opinió la més problemàtica, però a la vegada el nucli de la qüestió, analitza les "antinòmies de la raó tolerant", és a dir, posa de manifest els límits de la pròpia tolerància. La noció clàssica liberal de tolerància entra en contradicció, segons Žižek, amb l'exigència de ser tolerants respecte als intolerants. La cinquena reflexió aprofundeix en aquest tema a partir de la oposició entre individu i comunitat, i el fet que és precisament en el cantó de l'individu, que tracta de desvincular-se de les imposicions de la comunitat, on es troba la universalitat. El capítol acaba analitzant el rerefons obscè, barbàric, del que entenem per civilització. La reflexió sisena enfoca el tema de la violència divina enunciada per Benjamin des del punt de vista d'una violència no simbòlica, que actua com una mena de resposta visceral a la violència sistèmica. 

M'agrada: L'argumentació de les tesis que defensa és molt forta en el sentit que està molt ben lligada. Les constants referències a elements de la cultura popular (ja siguin pel·lícules, novel·les, sèries de televisió o símbols de la cultura religiosa) ajuden a entendre millor els raonaments abstractes i fan el llibre molt interessant. 

No m'agrada: Les opcions per la no-violència queden molt desdibuixades, sota l'acusació d'estar amagant una violència implícita o un assentiment tàcit a les violències del sistema, i crec que aquest aspecte s'hauria de matisar molt més. D'altra banda, crec que Žižek cau en la mateixa forma de simplificació que està criticant quan defensa la "religió anònima de l'ateisme", identificant els valors il·lustrats i liberals com a "autèntic" ateisme. L'argument resulta circular quan acusa els ateus que cauen en la barbàrie de no ser autènticament ateus o ser ateus patològics. Se suposaria, seguint el seu mateix raonament, que un creient no fanàtic seria un creient anòmal o "patològic". 

18 de jul. 2013

El món no se'n surt (#33)

Tony Judt (1948-2010), un dels historiadors contemporanis més prestigiosos i reconeguts del moment, va escriure aquest llibre com una mena de testament intel·lectual poc abans de morir: pretenia que fos un llegat a les noves generacions sobre com encarar un futur ara més incert que mai. Traduït al castellà com a Algo va mal i al català com a El món no se'n surt; Ill Fares the Land ens ofereix una defensa, més optimista que una altra cosa, de la socialdemocràcia com a alternativa i oportunitat per aprendre dels errors passats, des d'una crítica minuciosament contextualitzada a la deriva neocapitalista dels últims 20 anys. Això sí: el llibre està escrit des del punt de vista del món anglosaxó, en què socialisme i socialdemocràcia sovint han tingut connotacions que no hem vist a l'Europa continental. 

Continguts: El primer capítol analitza la situació de creixent desigualtat en les societats del primer món a dia d'avui. La desarticulació de les polítiques socials en les últimes dècades a través de la dinàmica dels mercats no ha fet una altra cosa que empitjorar els problemes socials i econòmics derivats d'aquesta desigualtat. Aquí comença la denúncia al retrocés de la política davant de l'economia. El segon capítol exposa el desenvolupament històric i la justificació teòrica de la socialdemocràcia tal com es va conèixer en les dècades de postguerra. El tercer capítol explica com es va començar a desmuntar la teoria socialdemòcrata a partir dels anys 70. D'una banda, s'explica l'implícit accent individualista de les lluites socials de finals dels anys 60 i, d'altra banda, l'auge dels teòrics conservadors austríacs, que van mostrar les amenaces d'un mercat regulat. Tanmateix, el procés de privatització sense aturador que s'inicia a partir d'aquest moment acaba mostrant també la seva faceta més fosca: la tesi principal de Judt en aquest llibre és que hi ha serveis que no són privatitzables perquè són d'interès públic encara que generin pèrdues segons el punt de vista del mercat. Aquest capítol acaba amb una crítica punyent als polítics actuals, que representarien la segona generació de polítics després dels de postguerra. El quart capítol observa la caiguda del comunisme com a punt d'inflexió històric també per a la socialdemocràcia: la desaparició de la narrativa marxista tal com s'havia entès al llarg del segle XX, porta com a conseqüència el desmembrament de les esquerres. Els interrogants vers el futur queden oberts quan el que pretén Judt és assenyalar la necessitat d'un Estat regulador, però encara per davant d'aquest la necessitat de protegir la democràcia com a valor en si mateix. El cinquè capítol proposa, com a línia d'acció més directa, la resistència de l'opinió dissident davant de les tendències ideològiques actuals, cada cop més homogeneïtzadores. La defensa de la democràcia és més important que mai en aquest tipus de context, i l'autor acaba el capítol apel·lant a una nova narrativa moral per tal de trobar uns valors que fomentin la participació cívica més enllà del mer càlcul de costos i eficàcia que imposen els mercats. El capítol sisè s'obre al futur amb la necessitat de repensar el paper de l'Estat, des d'una crítica escèptica de la globalització. El llibre finalitza amb una crida a aprendre de la història els èxits passats per tal de poder reestablir un càlcul racional del que són les prioritats per a la ciutadania. 

M'agrada: L'acurada anàlisi històrica, un llenguatge planer; la magnífica defensa de la cultura del ferrocarril que trobem al capítol sisè. 

No m'agrada: El multiculturalisme i el debat sobre la identitat són vistos de forma negativa en diverses parts del llibre, més com a amenaça a una seguretat o estabilitat econòmica del passat que com a oportunitat real de futur. 

15 de jul. 2013

House of Sand and Fog (#32)

House of Sand and Fog, d'Andre Dubus III, és una novel·la, en cert sentit, sorprenent i poc convencional. Ens ofereix una immersió en la realitat que resulta xocant i fins i tot un punt desagradable en la seva fredor. El relat és simple i els fets narrats senzills, però la multiplicitat de detalls, descripcions i matisos psicològics dels personatges fa que en determinats moments ens perdem en el món interior dels protagonistes, en la seva desolació, com en un laberint de causes i justificacions que al final ens aboca sense remei a l'inexplicable. 

Tot i que la premissa argumental és simple (una ciutadana és desnonada injustament i la casa és venuda en subhasta a una família de refugiats iranians), el que ens ofereix la novel·la és un retrat quasi microscòpic d'una societat burocratitzada i deshumanitzada, en què els personatges despullen l'enemic de la seva humanitat, atrapats en la irresoluble contradicció entre la identitat i l'alteritat. La desesperació que va tancant portes i no ofereix sortides aboca els personatges a un final tràgic i impactant, tot i que la tragèdia acabi sent potser un pèl forçada. Tot i així, la trama està ben conduïda en tant que els detalls més insignificants cobren rellevància només a la llum del desenllaç. La tragèdia, com sol passar, queda desencadenada per un seguit de decisions errònies que només al final es mostren com a errors. El fet, però, que el desenllaç sigui un pèl inconsistent no deixa de ser, al meu parer, una qüestió d'extrems: l'autor pren la pitjor possibilitat imaginable, la pitjor conseqüència possible de les decisions del personatge, i la realitza. 

Sinopsi: En un poble de California, una dona ex-toxicòmana és desallotjada de casa seva per la policia, a causa d'un error burocràtic. La casa és comprada per un coronel iranià que s'hi instal·la amb la seva família i es nega a abandonar la propietat un cop s'ha descobert l'error. Per la seva part, la protagonista inicia una aventura amorosa amb un dels policies encarregats del cas, que sembla disposat a qualsevol cosa per tal que s'acabi fent justícia. 

M'agrada: Els personatges queden tan ben caracteritzats i explicats que finalment és molt difícil emetre judicis o buscar culpables. La novel·la està escrita des de dos punts de vista molt diferents, de forma que les motivacions que tots dos personatges troben en els seus respectius passats queden molt clares fins a cert punt de la novel·la. El relat està molt ben escrit i conté un element de crítica social que resulta molt interessant. 

No m'agrada: El comportament dels personatges acaba perdent consistència, ja que van perdent capacitat de decisió i de control sobre els seus propis actes a mesura que es desencadena el final. L'acció és lenta i les descripcions feixugues fins a un punt exasperant, tot i que valgui la pena aguantar fins al final.