"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

28 de juny 2023

Germans d'ànima (#484)

Però vaig pensar que els devia un enterrament sota la lluna plena als homes que havia torturat a la terra de ningú. Els havia mort amb la complicitat de la lluna. La lluna es va amagar per ocultar-me dels seus ulls. Van morir entre les ombres a la terra de ningú. Mereixien una mica de llum.
 

Aquesta novel·la de 2018 de l'autor francès-senegalès David Diop està ambientada a la primera guerra mundial, i és una ficció extremadament crua i colpidora sobre dos joves senegalesos que lluiten amb l'exèrcit francès durant el conflicte. Va rebre molts premis en el seu moment, entre ells el Goncourt des Lyceéns a França i el Booker International de fa dos anys a Gran Bretanya. El protagonista, Alfa Ndiaye, explica en primera persona el seu trauma al voltant de la mort del seu germà adoptiu, Mademba Diop, per la qual se sent culpable, i el seu descens a la bogeria a mesura que va processant la seva pròpia responsabilitat en la tragèdia. L'Alfa ha tingut als braços el seu amic agonitzant durant hores, incapaç, per por, de procurar-li la mort amb un cop de gràcia que l'alliberés del patiment, per més que en Mademba li ho ha suplicat fins a tres vegades. És una prova dura per a la seva masculinitat, per a les expectatives socials i familiars dipositades en ell i, també, en el pla personal, per la relació que l'uneix amb el seu germà d'ànima, a qui sent que ha decebut. Després d'aquest fet, l'Alfa comença a fer incursions nocturnes fora de la trinxera per tornar cada nit amb un sinistre trofeu: un rifle alemany i la mà mutilada del soldat que l'empunyava. Al principi, les seves gestes són aplaudides per la companyia, tant blancs com negres, que l'acullen com un heroi, però quan aquesta venjança comença a repetir-se una vegada i una altra, en una espiral de violència sense fi aparent, els companys de trinxera comencen a témer-lo i defugir-lo, convençuts que ha esdevingut un bruixot que s'alimenta de víctimes humanes i fa màgia negra sobre els cossos mutilats de les seves víctimes. 

La novel·la és un molt bon exemple, en la seva brevetat, de com es construeix la literatura del trauma, amb la seva estructura repetitiva i en forma d'espiral al voltant d'un mateix fet, una mica a l'estil de Beloved de Toni Morrison, tot i que aquesta última obra sigui més complexa que la de Diop. Germans d'ànima és una novel·la breu que ens col·loca dins la subjectivitat del protagonista i la seva progressiva dissociació, i pretén fer entendre la lògica inherent dins dels seus intents desesperats per conservar la humanitat dins la barbàrie més absoluta. De fet, és una novel·la que es basteix a base d'aquest tipus de dualitats, i que va mostrant a cada pas com la complexitat de la realitat desborda el protagonista a l'hora de fer-la encaixar en aquestes oposicions clares que li han ensenyat des de petit: a les trinxeres, els blancs i els negres conviuen en igualtat i comparteixen un mateix patiment, i l'Alfa es veu obligat a repensar fins a quin punt pot encaixar o no en l'estereotip de salvatge amb què els blancs estigmatitzen els negres; ara bé, aquestes línies prèviament marcades també es dilueixen davant les ordres que venen de dalt, que els encoratgen a la barbàrie i la brutalitat per acomplir amb els designis d'un codi moral més alt, i suposadament racional. 

Aquest joc de dualitats apunta també al vessant més polític de la novel·la: Diop fa una crítica entre línies de la relació colonial en què es troben els joves senegalesos amb la metròpoli, però no entra gaire a descriure com és el seu dia a dia sota domini francès, i les motivacions que pesen més per als protagonistes a l'hora d'allistar-se són més psicològiques que no pas polítiques, per la necessitat de provar la seva vàlua com a homes i procurar-se un futur millor. De fet, l'argument de la novel·la se centra més aviat en la tensió generacional que s'estableix entre els joves i les generacions anteriors, en una societat patriarcal en què un noi tan sols esdevé home si prova la seva força física, el seu coratge i la seva potència sexual davant dels altres. El sentiment de culpa de l'Alfa girarà més aviat al voltant de la seva capacitat, o incapacitat, de donar resposta a aquestes expectatives, que veu com una càrrega i de les quals intenta alliberar-se, amb més o menys èxit pel camí, al llarg de la novel·la. Per aquest motiu, el to del relat és força ambivalent respecte de la violència que desplega sobre la pàgina, de forma extremadament crua i gràfica: la seva caiguda en la bestialitat i les tortures que infligeix als seus enemics representen, per al protagonista, un autèntic alliberament de totes aquestes càrregues passades. És a través d'aquesta violència ritual que exerceix sobre els seus enemics que recrea constantment el moment de la seva caiguda.  

Ja en tractament en un hospital a la rereguarda, l'Alfa es dedica a rememorar la seva vida d'abans de la guerra, i aquí és quan se'ns dona una mica més de context sobre la vida al poblat senegalès i els conflictes familiars i socials que separen i uneixen els protagonistes. Aquí assistirem a una història d'amistat i rivalitat que s'estendrà en el temps amb la força i la fatalitat d'una tragèdia, i que portarà l'Alfa fins i tot a la dissolució de la seva pròpia identitat. Davant d'una arrencada tan crua, aquesta segona meitat de la novel·la sembla que apunti al guariment, a una possibilitat de futur o estabilitat per al protagonista, però queda estroncada per un desenllaç sobtat i macabre que, alhora, pren tota la seva significació a la llum de l'inici de la novel·la. En aquest sentit és un text hàbilment construït, perquè el final remet irrevocablement a un inici que pren el to d'una confessió o d'una declaració jurada, i que no deixa cap mena d'equívoc respecte del desenllaç de l'argument, només que es llegeixi amb una mica d'atenció. Així doncs, m'ha semblat una novel·la molt recomanable, per la seva intensitat i la profunditat de les reflexions que planteja, i que alhora ho fa d'una manera especialment sòbria i punyent. 

Sinopsi: L'Alfa Ndiaye i en Mademba Diop són dos amics de la infància que s'allisten a l'exèrcit francès per lluitar a la Gran Guerra. En Mademba cau a mans d'un soldat alemany i pateix una llarga agonia davant del testimoni impotent de l'Alfa, que li nega el cop de gràcia per acabar amb el seu patiment. A partir d'aquest esdeveniment, l'Alfa s'alliberarà de tot possible lligam amb el seu passat, de qualsevol norma, raonament o convenció social, per aconseguir exercir la seva venjança i expiar la culpa que el rosega per dins. 

M'agrada: La construcció circular de la novel·la, que s'entén només com a bucle constant al voltant del trauma i del patiment experimentats pel protagonista, que esdevé víctima i botxí a la vegada, sense poder destriar en cap moment aquestes dues dimensions en la seva responsabilitat. 

No m'agrada: És una novel·la, al meu parer, excessivament breu, que hauria guanyat una mica contextualitzant la situació dels personatges principals i donant més detalls sobre la vida dels protagonistes a Senegal abans de la guerra. 

23 de juny 2023

El refugi del temps (#483)

Us dic que hem de morir. Contra aquest rerefons, Auden sona com si encara ens donés una oportunitat - Hem d'estimar-nos els uns als altres o morir. Només abans de les guerres, fins i tot el dia abans mateix, una persona se sent inclinada a tenir esperança. L'1 de setembre és molt probable que el món encara es pogués haver salvat. 

Aquesta novel·la de l'autor búlgar Georgi Gospodinov es va publicar l'any passat, i ha esdevingut popular recentment en ser guardonada a Gran Bretanya amb el premi Booker International, que premia novel·les d'arreu del món traduïdes a l'anglès. És una novel·la brillant, que fa de molt bon llegir tot i el seu ritme lent i l'aparent manca d'argument del text, que es basa més aviat en les reflexions del narrador sobre el pas del temps, iniciades a propòsit del projecte, compartit amb el misteriós terapeuta i esteta Gaustine, d'obrir "clíniques del passat" per a pacients que comencen a mostrar símptomes de pèrdua de memòria. Davant del creixent envelliment de la població, aquest invent presenta una revolució del món de les cures: els pacients viuen una realitat recreada que els transporta a la dècada del seu passat en què han estat més feliços, i que normalment coincideix amb el temps de la seva infància o adolescència. Així doncs, les clíniques del passat comencen a proliferar per tot Europa, amb la seva oferta d'espais bombolla on els malalts es veuen condemnats a recordar. La novel·la es basa, principalment, a explorar minuciosament les conseqüències d'aquesta premissa en tots els àmbits possibles, des dels més personals i familiars fins als més purament polítics, econòmics i fins i tot geoestratègics. 

Time Shelter és, principalment, una novel·la d'idees, i en aquest sentit és aclaparadora la quantitat de metàfores, imatges i referències creuades que poden arribar a acumular-se al voltant de la premissa plantejada, en una novel·la que sembla arrencar com a ficció literària - a mi m'ha recordat el to i l'estil d'autors com Julian Barnes o Kazuo Ishiguro - però que deriva clarament cap a la literatura distòpica ben bé cap a la meitat del relat. No és debades que la primera de les clíniques els protagonistes la instal·lin a Suïssa, un territori per excel·lència neutral i per on la història passa tan sols de puntetes. Igual que a La muntanya màgica de Thomas Mann, Suïssa sembla l'escenari ideal per a una reflexió sobre el pas del temps, que només és possible, de fet, quan aquest s'atura. Gospodinov ens presenta, així doncs, una recreació extremadament lúcida i irònica de les obsessions polítiques que portaran als més grans terrors del segle vint i que, com veurem gràcies als tombs constants que fa la novel·la sobre els seus eixos cronològics i geogràfics, encara que habitin al passat, sempre es troben perillosament al tombant del carrer, i ens obliguen indefugiblement a treure el nas pel caire de l'abisme. 

És així que l'1 de setembre de 1939 es converteix en l'autèntic moment fundacional d'Europa, segons Gospodinov, que crea les fronteres actuals com les coneixem avui dia, la divisió en blocs a partir de la segona meitat del segle vint i, a conseqüència d'aquesta divisió, posa també els fonaments de les institucions polítiques actuals. Així doncs, la novel·la parteix de problemàtiques més aviat particulars i familiars, basades en l'educació, la política familiar, la cura dels malalts i els ancians, i en la petjada de l'envelliment a les vides de tothom, que ens porta a debats habituals de la bioètica, com és per exemple el cas de l'eutanàsia i la mort digna. Però el text de Gospodinov és molt hàbil a l'hora d'estendre aquestes reflexions a les seves conseqüències últimes a nivell polític: tota bioètica pot esdevenir biopolítica si es dona prou ales als discursos demagògics de cada moment, i els experiments racistes, eugenèsics i genocides del passat en són una clara advertència. De la mateixa forma, cada història familiar conté dins seu una petita història d'Europa: ja sigui pels desplaçaments forçats i les separacions causades per la guerra, per la divisió de la població a una banda i altra del teló d'acer, o el manteniment a través de les dècades de diverses dictadures feixistes i comunistes. 

Tots aquests esdeveniments, i el processament que en fem a través de l'experiència particular viscuda, lliguen els individus i les nacions a un passat que, de fet, es transforma en l'única prova palpable de la nostra identitat. A mesura que la novel·la va avançant, l'èxit de les clíniques del passat va estenent-se poc a poc a tot tipus d'aventures polítiques, i la nostàlgia pel passat acaba transformant-se en còmoda panacea de tots els conflictes polítics que cal encarar en el futur. És així que aquesta recreació terapèutica del passat es va transformant en intent escapista de tornar a receptes passades per a conflictes presents. En una secció central totalment memorable, el protagonista deixa de viatjar per Europa per tornar a instal·lar-se a la seva Bulgària natal, on serà testimoni dels preparatius del referèndum a tots els països de la Unió Europea sobre el temps històric en què prefereixen viure. En aquests capítols fa un retrat en to paròdic i extremadament mordaç dels dos extrems del nacionalisme al seu país: el col·lectiu ultranacionalista nostàlgic d'un passat presoviètic suposadament gloriós, i el bloc comunista, igualment nostàlgic de l'aparent estabilitat i grandesa de l'era soviètica. Són els capítols més divertits de la novel·la sencera, malgrat que la deriva política que impliquen cada cop es va fent més sinistra en les seves conseqüències últimes. 

La novel·la, a més, té un marcat caràcter metatextual, i actua més com a mirall de les situacions polítiques (reals) que narra i descriu que com a relat tancat en si mateix. A mesura que avança la trama, el narrador i Gaustine es van desdibuixant i identificant a la vegada, fins que arriba un punt que el narrador mateix, identificat amb un alter ego de Gospodinov, acaba obsessionat amb aquest personatge enigmàtic que podria arribar a ser no res més que una criatura de la seva ficció. En aquest sentit, el text és un exercici brillant d'experimentació literària i d'explotació d'imatges que van adquirint tot el seu sentit complet només a la llum de les relacions amb altres referències presents al text: Time Shelter ens parla d'una memòria col·lectiva que s'alimenta dels mateixos símbols i imatges compartits, els de la infància i els dels llibres d'història, els de les lluites compartides i la seva metamorfosi a través de la història en els malsons polítics més terrorífics imaginables. Preservar aquesta memòria és l'únic que ens pot salvar de la desferra, però també és l'únic que ens pot destruir en una desferra encara nova: la nostàlgia es revela com a revers desfigurat i verinós de la memòria quan serveix els interessos personals dels polítics de carrera més que arrelar-nos novament a l'espai personal compartit i viscut. Tot i el seu to desencantat i pessimista, el desenllaç de la novel·la acaba reblant tots els fils argumentals disseminats a través de les seves pàgines, fent de la lectura una experiència tan intensa i amarga com els mateixos despropòsits que descriu. 

Sinopsi: El narrador del relat rememora la seva trobada amb el terapeuta Gaustine, un erudit obsessionat a col·leccionar objectes del passat. Gràcies a la iniciativa de Gaustine, tots dos emprenen el negoci de les clíniques del temps, uns establiments destinats a tractar els pacients d'Alzheimer posant-los en contacte amb les seves memòries perdudes a través de recreacions del passat en instal·lacions hiperrealistes. Tanmateix, a mesura que la febre del passat es vagi estenent per tot Europa, ambdós protagonistes emprendran camins separats, i el narrador esdevindrà testimoni impotent de la deriva nostàlgica de la Unió Europea i del seu propi deteriorament cognitiu. 

M'agrada: És una novel·la completíssima, que a estones es llegeix més com a tractat filosòfic, polític i literari, i recull de reflexions d'actualitat, més que com a relat amb una estructura coherent. 

22 de juny 2023

El meu lament

Ferran Palau. 

17 de juny 2023

L'esperit de la Il·lustració (#482)

Si avui dia volem ajudar-nos amb el pensament de la Il·lustració per afrontar les nostres dificultats, no podem assumir directament totes les proposicions formulades al segle XVIII, no sols perquè el món ha canviat, sinó també perquè aquest pensament no és un de sol, sinó múltiple. El que necessitem és més aviat refonamentar la Il·lustració, preservar l'herència del passat però sotmetent-la a revisió crítica i confrontant-la lúcidament amb les seves conseqüències, tant les desitjables com les no desitjades. D'aquesta forma no correm el risc de trair la Il·lustració, sinó tot el contrari: criticant-la, ens hi mantenim fidels i posem en pràctica els seus ensenyaments.
 

Aquest assaig del filòsof búlgar Tzvetan Todorov (1939-2017) es va publicar per primer cop l'any 2006, i és una aproximació molt rellevant i extremadament llegidora a la Il·lustració, el moviment filosòfic europeu iniciat al segle divuit que donaria peu als estats democràtics actuals, basats en el reconeixement dels drets de les persones i la seva dignitat intrínseca, i la seva igualtat davant de la llei. És un projecte optimista respecte de la condició humana, de les capacitats de l'ésser humà per raonar el seu lloc al món i per ampliar-ne el coneixement, i de la possibilitat de millora de les condicions de vida de les diverses comunitats humanes, sempre enarborant la confiança en la perfectibilitat humana com a base de la seva capacitat d'acció. Todorov deixa ben palès al primer capítol de l'assaig que pretén fer-ne una defensa, per tal de revisar i actualitzar els aspectes d'aquest moviment filosòfic que siguin rellevants per a l'actualitat. En els moments en què defensa el moviment de les seves crítiques és quan l'argumentació entra en subtileses: als detractors de la Il·lustració Todorov els dedica una explicació minuciosa i plena d'exemples de les desviacions i manipulacions a les quals el discurs il·lustrat s'ha vist sotmès al llarg dels anys. L'autor també es dedica a desmuntar els tòpics i simplificacions que tot sovint proven d'encapsular la seva complexitat. 

Cal entendre el context des del qual Todorov fa aquest escrit, que va realitzar a partir de l'encàrrec que va rebre per a una exposició sobre la Il·lustració i el seu llegat a la Biblioteca Nacional de França. Entre els anys 2004 i 2006 el món es troba colpit per l'amenaça omnipresent del terrorisme global, i l'actualitat queda inundada per les conseqüències de la invasió estatunidenca d'Iraq, que posa al descobert les sistemàtiques violacions dels drets humans per part del govern dels Estats Units i el seu exèrcit amb l'argument de garantir la seguretat global. Ens podem preguntar si ens trobem davant d'una onada de nova política anti-il·lustrada, i si no cal tornar als orígens per veure què en queda, del projecte original, i com aquest es pot recuperar i adaptar a aquests nous temps. Davant la nova onada de barbàrie que prové principalment dels Estats Units i la seva estratègia geopolítica, Todorov planteja la Il·lustració com un projecte genuïnament europeu, que pot acabar suposant una alternativa veritable a aquest moment de foscor. Ara bé, aquesta part de l'argumentació, que queda a l'última secció de llibre i que pretén fonamentar la identitat europea de la Il·lustració en el caràcter divers, multilingüe i cosmopolita d'Europa potser sigui la part del text que ha envellit pitjor: Todorov dona per bones les divisions dels estats-nació tradicionals tal com venen donades als llibres d'història, i en tot moment presenta el territori europeu com a espai políticament pacificat i idealitzat. És cert que l'autor no va arribar a veure la invasió d'Ucraïna, que de ben segur l'hauria trasbalsat, o les recents crisis migratòries i la hipocresia amb què Europa les encara, però també passa per alt el conflicte dels Balcans, per exemple, que si més no hauria merescut algun esment. 

Tot i el to excessivament ingenu i un punt massa amable d'aquesta última secció, la resta de l'assaig és un exercici impecable d'argumentació filosòfica i de defensa aferrissada dels valors i assumpcions teòriques del moviment il·lustrat mateix. El segon capítol ens ofereix una resposta molt clara a les objeccions que tradicionalment s'han dedicat a la Il·lustració com a moviment teòric: bàsicament, que posa les bases per al colonialisme europeu i, més endavant, al segle vint, per als totalitarismes nazi, feixista i soviètic. El raonament que fa aquí Todorov és molt hàbil en el sentit que desmenteix els malentesos i prejudicis que porten a fer aquesta associació d'idees. Els valors il·lustrats tot sovint s'han agafat com a discurs legitimador en la teoria, però això no vol dir que aquests restessin al cor d'aquests fenòmens polítics. 

Així doncs, a través de l'exposició, el text va desgranant els diversos conceptes o valors que basteixen el discurs il·lustrat i els va exemplificant amb textos dels seus propis autors (destaquen especialment Condorcet i Rousseau). A més, acara la seva exposició històrica amb aplicacions dels mateixos conceptes a problemes i debats polítics actuals com, per exemple, la pena de mort, el relativisme cultural o la ingerència política en l'àmbit privat de l'individu. És així que l'exposició ens va aclarint quin és el projecte filosòfic original i quina vigència pot tenir per al món polític que ens toca viure avui dia. Els conceptes d'autonomia, laïcisme, coneixement, dignitat humana i universalitat queden clarament delimitats davant dels seus detractors, d'una banda, però també de les amenaces polítiques que avui dia els ciutadans es veuen obligats a afrontar. Per més que la idea pugui semblar excessivament optimista o ingènua d'entrada, L'esperit de la Il·lustració demostra ben clarament i sense mitges tintes com la idea d'una filosofia de les llums encara avui dia es fa més vigent i necessària que mai. Pel que fa a l'aproximació teòrica, pot ser una bona introducció al tema, ja que el llenguatge és molt planer però no defuig en cap moment la complexitat de les argumentacions i els debats proposats. 

Continguts: Després d'una breu introducció al projecte sencer de la Il·lustració, el capítol segon exposa les principals objeccions que s'han presentat a aquest moviment a partir del seu sorgiment al segle divuit, i les rebat hàbilment amb textos originaris dels autors il·lustrats i a través de l'aclariment de les tergiversacions i malentesos que s'han anat propagant respecte del moviment. A partir d'aquí, els següents capítols expliquen diversos valors associats a la Il·lustració i n'argumenten la vigència per al present a través de debats i problemes del món polític actual. Aquests capítols es dediquen als conceptes d'autonomia, laïcisme, veritat, humanitat i universalitat. Finalment, el darrer capítol identifica els trets genuïnament europeus del moviment Il·lustrat, i explica les causes i factors que van donar lloc al naixement del moviment en aquest indret del món. 

M'agrada: És un text extremadament clar i eloqüent, que fa de molt bon llegir pel seu to divulgatiu i pedagògic, però que a la vegada respecta la complexitat i la profunditat dels debats plantejats. 

No m'agrada: Té moments en què és extremadament optimista pel que fa a la força del moviment i la seva capacitat de canviar el món. És cert que reconeix la necessitat de revisar-lo i adaptar-lo als nous temps, però en cap moment no hi dedica cap crítica. 

14 de juny 2023

Un ballet de leprosos (#481)

Tinguem o no tinguem categoria, crec que la majoria de gent porta una existència subterrània, però el terrat de la cripta ha volat pels aires i tot ha quedat exposat malgrat que la intempèrie no canviï res. I la Marylin hauria d'haver sabut que en una ciutat així, sense muralles, on els sans i els malalts van de la mà, hauria de desar la seva campana de leprosa i ballar amb tothom que li ho demani. 

Aquest és el volum de ficció primerenca del poeta canadenc Leonard Cohen (1934-2016), que es va publicar per primer cop l'any passat, sis anys després de la mort de l'autor. Consta d'una novel·la breu, la que dóna títol al volum, i setze relats curts, tots ells textos que no van arribar a publicar-se mai en vida de l'autor, i que havia escrit a finals dels anys cinquanta, quan encara no era una figura literària coneguda. La novel·la The Favourite Game i els seus primers reculls de poemes es van publicar durant la dècada dels seixanta i el van donar a conèixer, però Cohen sempre va considerar Un ballet de leprosos la seva primera novel·la. En aquests textos ja comencem a veure imatges i preocupacions que després aterrarien plenament en la seva poesia de maduresa. Tots ells tenen a veure amb la identitat del protagonista, el seu desig sexual que es veu empès a satisfer amb diferents companyies, tot i que sense cap mena de necessitat de comprometre's amb cap parella, i la turmentosa relació amb el seu llegat familiar i amb la seva condició de jueu. De fet, a Un ballet de leprosos, l'obsessió del protagonista per una noció de puresa que acaba essent irrealitzable a la pràctica és un dels fils conductors més potents de la novel·la, i el que motiva les accions estrambòtiques del protagonista, més a nivell simbòlic i metafòric que amb cap pretesa lògica realista. 

El relat és una sèrie d'escenes encadenades per les pròpies obsessions d'aquest personatge, i té una qualitat més aviat onírica, a estones obertament kafkiana. Un jove de Montreal es veu obligat a acollir a l'habitació on viu el seu avi a qui no ha vist mai a la vida, i a qui simplement creia mort. L'ancià s'ha quedat sense ningú que el pugui cuidar i amb prou feines entén l'anglès, i el seu comportament disruptiu i salvatge amenaça amb l'estabilitat i l'ordre de la pensió on viu. Per al jove, l'ancià immediatament es transforma en metàfora i emblema de tot un llegat perdut: el d'Europa abans de la migració, un món d'arrels oblidades que es manté convenientment enigmàtic i inaccessible a través de la barrera de l'idioma, i que el protagonista romantitza a falta d'informació real. A la vegada, intenta tallar amb la seva xicota, amb qui no es vol comprometre més enllà de les seves trobades sexuals. Una altra línia argumental és el seu assetjament violent contra l'empleat de la consigna de l'estació de tren, a qui menysprea per la seva lletjor i frustració sexual, i amb qui s'obsessiona a causa d'un ideal de puresa que posa entre ells com a línia separadora. A mesura que aquestes línies argumentals es vagin tornant cada cop més violentes, els esdeveniments s'aniran precipitant i acabaran topant de formes inesperades dins la vida del protagonista. 

La novel·la és un punt confusa i hi ha moments certament pertorbadors, com per exemple els de la violència contra les dones, que exerceixen tant el protagonista com el seu avi. De fet, l'avi actua com una mena de model de comportament per al nét, que troba la seva violència inspiradora. Aquesta línia argumental no seria gaire afalagadora per al conjunt si no fos perquè la lectura metafòrica li aporta una profunditat que es va revelant poc a poc a mesura que avança la lectura. La metàfora dels leprosos té a veure amb aquesta imatge de conjunt. Cohen reflexiona, a través de la novel·la, sobre la necessitat d'assimilar-se com a jueu a una societat secularitzada o, al contrari, la de mantenir encara algun vincle obert amb la seva identitat i el seu llegat familiar. Ambdues opcions semblen totalment excloents en el text. La necessitat de traçar aquesta línia divisòria entre sans i leprosos tindria a veure amb aquesta obsessió per mantenir les tradicions a lloc, i continuar acomplint un cos de lleis que prescriu una puresa ritual i vexa i exclou els impurs de l'espai sagrat. És aquest món del passat el que l'avi encarna a través de la seva presència crua i amenaçadora. Ara bé, el protagonista reconeix que la ciutat ja no té muralles, i que aquesta divisió ha esdevingut impossible i totalment sobrera en un món secularitzat. El desenllaç, que prefereixo no discutir obertament per no esguerrar-ne la lectura, apunta molt clarament en aquesta direcció. 

Els contes curts són força variats i exploren també totes aquestes imatges i inquietuds. Alguns retraten la vida bohèmia de què gaudia Cohen als seus inicis com a poeta abans de traslladar-se a Nova York; altres són retalls de vides familiars que funcionen molt bé com a retrat costumista de l'època i del lloc, però sense oblidar el to profundament poètic i un punt oníric de l'autor; i n'hi ha d'altres que exploren el desig sexual de formes extremadament suggestives i pertorbadores a la vegada, com per exemple a la trilogia de relats sobre el matrimoni Euemer, "El cor de gramola" - que em sembla un dels millors de tot el recull - i "Comerç", el que tanca el volum, que originalment era un guió per a cinema que va acabar quedant en projecte. D'entre ells n'hi ha un, "Cerimònies", que també m'ha semblat dels millors pel seu component marcadament autobiogràfic i la seva sensibilitat continguda. En definitiva, és un volum de ficció que pot sorprendre en positiu aquells que no conegueu l'imaginari poètic de Leonard Cohen, ja que és un recull de textos molt variats i originals, que ens endinsen en la bohèmia intel·lectual de Canadà i Estats Units a finals dels cinquanta i principis dels seixanta. Per a aquells que ja el conegueu, segurament no us decebrà. A mi m'ha agradat força en general, però és cert que no m'ha semblat a l'alçada d'altres novel·les seves ni, per descomptat, de la seva poesia. 

Continguts: Un ballet de leprosos inclou la primera novel·la que Cohen va escriure, amb aquest mateix títol, i que no es va arribar a publicar mai, i un conjunt de setze relats que també són inèdits. 

M'agrada: És un llibre que és una bona aproximació al Cohen primerenc, i dona bona mostra de la capacitat de Cohen de crear imatges profundament líriques i vibrants que resulten en una la lectura d'aquelles que deixa el temps en suspens. La novel·la m'ha agradat molt, i dels relats curts els meus preferits han estat "Cerimònies", el tríptic del senyor Euemer, "El cor de gramola" i "Quin David?". 

No m'agrada: Potser perd una mica en comparació amb l'obra posterior de l'autor. 

09 de juny 2023

La paràbola dels talents (#480)

Podem, / cadascun de nosaltres, / fer l'impossible / sempre que ens convencem / que ja s'ha fet abans. 

Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Octavia E. Butler (1947-2006) es va publicar el 1998, i és la segona part de la sèrie que havia iniciat cinc anys abans amb la publicació de La paràbola del sembrador. La saga originalment havia de ser una trilogia - el desenllaç d'aquesta novel·la obre possibilitats per al que podria haver estat una tercera part - però la mort prematura de l'autora va deixar la història de la Lauren Olamina i la fundació de la seva nova religió en aquestes dues entregues. D'entrada, puc dir que la lectura d'aquesta segona part m'ha provocat sentiments barrejats, i que les objeccions que li trobo a la novel·la - especialment pel que fa al seu darrer terç - són força semblants a les que li vaig trobar a la primera entrega. Butler construeix un escenari distòpic per a uns Estats Units del futur en què les institucions polítiques i econòmiques que li procuraven estabilitat han col·lapsat, però el potencial d'aquest escenari per a la reflexió i la crítica política queda diluït pel camí. Les receptes de futur per tal de poder superar aquesta situació de caos generalitzat queden encara en un pla més indeterminat i poc plausible a la pràctica, i els conflictes polítics descrits a través de la narració es van diluint poc a poc per donar pas a la creació del nou culte que institueix la protagonista. 

Aquesta part de la trama és la que a mi m'ha costat més d'entendre i la que, al meu parer, desllueix el que podria haver estat el potencial de la novel·la per a la subversió política. D'una banda, no acaba de quedar clara la necessitat d'instituir un nou culte, aquest cop de caire secular, per tal de superar el moment de crisi que afronta la societat. En determinats moments de la narració, la protagonista fins i tot arriba a admetre el paper instrumental d'aquesta nova religió, és a dir, el seu caràcter merament pragmàtic a l'hora de cohesionar i donar un sentit de propòsit a la societat del futur, i que en realitat no té res a veure amb la fe dels seus seguidors. D'altra banda, la necessitat d'aquest nou culte sembla sostenir-se, tan sols, per confrontació amb una nova onada religiosa als Estats Units, un moviment d'ultradreta i populista anomenat Amèrica Cristiana, força semblant als cultes evangèlics de l'actualitat, que a la novel·la pretén reformar la societat a través de la repressió i la violència contra tots aquells que se'n desmarquin. Quan aquest moviment arribi a la presidència dels Estats Units, aquesta repressió afectarà directament la protagonista i la nova comunitat que ha creat, de forma que tant ella com els seus seguidors seran perseguits com a "pagans" i "bruixes" i esclavitzats i torturats sistemàticament en el text a través d'una violència totalment gràfica en la seva cruesa. Si El conte de la serventa de Margaret Atwood ja explorava els perills d'una teocràcia futurible als Estats Units, aquí Octavia Butler els posa sobre la taula amb una visió molt més crua, però des d'una òptica força més simplista i sense matisos. 

Aquest conflicte entre dues formes de culte, que representen dues formes de veure el món, també té un reflex més reduït a la vida de la protagonista. El seu germà perdut, en Marcus, apareixerà del passat per enfrontar-se obertament a la nova religió fundada per la Lauren, Llavor de la Terra. Mentre que la Lauren dedicarà tots els esforços de la seva vida a aquesta empresa, Marcus es convertirà en predicador d'Amèrica Cristiana, i la bretxa ideològica que els separa es veurà encara més agreujada quan en Marcus es negui a reconèixer el patiment que la seva secta ha infligit en la vida de la seva germana, esclavitzada i reclosa en un camp de reeducació i separada per la força de la seva filla recent nascuda. Aquesta última també tindrà un paper important sobre la narració i, de fet, la presència de la seva narració en primera persona és un dels punts més forts de la novel·la sencera, al meu parer. L'Asha ha crescut amb una família adoptiva que no l'ha arribat a estimar mai, i a través dels buits d'informació presents a la seva vida anirà reconstruint la narració de la seva mare i donant sentit al seu passat. El punt de vista de l'Asha, la filla de la Lauren, aporta a la novel·la un matís crític que m'ha semblat un dels seus aspectes més destacables: és ella que posa en perspectiva les accions i decisions de la seva mare a través dels seus diaris, i ens dedica un signe d'interrogació sobre els seus valors últims i les seves motivacions. Ara bé, sobretot en la darrera secció del text, aquesta potencial reflexió queda diluïda en un drama familiar més aviat convencional. 

Aquesta novel·la ha recuperat la seva popularitat en els darrers anys gràcies als seus paral·lelismes amb la política mundial actual: que l'extrema dreta populista i demagògica arribi al poder a través d'un discurs basat en la criminalització i la nova caça de bruixes potser sonava futurista a finals dels anys noranta, però amb la distància del temps ha revelat tota la seva plausibilitat. Ara bé, Butler no arriba al fons de la qüestió, i la novel·la defuig els mateixos conflictes polítics que proposa per oferir-ne solucions fàcils i aparentment automàtiques, i subordina en tot moment aquest escenari de conflicte polític a la història privada i personal de la família protagonista. L'episodi d'esclavització que pateixen la protagonista i els membres de la seva comunitat, a la secció central de la novel·la, sembla que plantegi un paral·lelisme amb l'episodi de l'esclavitud als Estats Units, i que n'hagi de plantejar una reflexió més en general, però al final aquest conflicte no obté una resposta política, i esdevé en el text tan sols un recurs narratiu per fer avançar la trama, en la direcció de separar la mare i la filla. De la mateixa manera, cap al final de la novel·la, totes les dificultats que havia tingut la protagonista per implantar la seva nova religió queden fàcilment aplanades, tota una sèrie de benefactors més o menys adinerats apareixen de sota les pedres per finançar-la, i la violència i la persecució religiosa semblen desaparèixer dels Estats Units d'un dia per l'altre per conveniència del guió. 

En aquest sentit, els darrers capítols de la novel·la m'han semblat especialment decebedors a l'hora de presentar aquesta sortida de futur: en comptes de replantejar un sistema capitalista que ha portat les societats occidentals a la ruïna i al col·lapse, la solució acaba essent un moviment finançat per inversors privats que regenera la societat i en refunda el sistema educatiu al marge dels poders públics. La nota més sinistra de tot plegat m'ha semblat l'epíleg, en què el moviment Llavor de la Terra acaba realitzant el seu somni de colonització interplanetària llançant la seva primera missió fora de la Terra, com si no n'hi hagués prou amb restaurar la vida a la Terra mateixa i calgués expandir-la també a altres planetes. La mateixa protagonista admet que no està d'acord amb el nom de la missió, Cristòfor Colom (!), però que no ha pogut fer res davant la voluntat d'algú que s'ha acabat imposant a l'hora de prendre aquesta decisió. Qui hi ha darrere d'aquesta missió i de la nova empresa colonitzadora és un misteri que la novel·la deixa hàbilment ocult, i convenientment sense resposta. 

Potser aquestes preguntes haurien obtingut una resposta satisfactòria en la hipotètica tercera novel·la que podria haver culminat la sèrie: m'imagino que potser aquesta s'hauria basat en aquestes missions extraplanetàries, a l'estil de Ray Bradbury o Ursula K. Le Guin, i la mà negra darrere d'aquest finançament s'hauria acabat revelant per als protagonistes, proposant un nou trencament amb el moviment originari. En definitiva, per ser la meva primera aproximació a l'obra d'Octavia E. Butler, no puc dir que m'hagi deixat indiferent. Potser no era exactament el que n'esperava, però reconec que aquestes novel·les són una aproximació molt particular i extremadament suggeridora a la literatura distòpica. Una recomanació imprescindible, sens dubte, si us interessa la ciència ficció que ve dels Estats Units i si us agrada en particular el subgènere de la literatura postapocalíptica o distòpica. 

Sinopsi: Uns sis anys després del desenllaç de l'última novel·la, la Lauren Olamina viu amb la seva nova comunitat, que ha aconseguit una estabilitat i una autosuficiència pròpies gràcies en part a la cohesió grupal que ha creat la nova religió secular que practiquen, Llavor de la Terra. Quan un president d'extrema dreta de marcat caràcter cristià guanya la presidència dels Estats Units, el seu petit enclavament és arrasat i els seus habitants sotmesos a l'esclavitud i les tortures més cruels imaginables. Separada de la seva filla recent nascuda, la Lauren haurà de posar totes les seves habilitats i recursos al servei d'un nou alliberament. 

M'agrada: El poder suggestiu de la narració per pintar el seu escenari, com ja passava a l'anterior novel·la, en un suposat col·lapse dels Estats Units com a unitat política i econòmica. 

No m'agrada: Crec que la narració dilueix el seu propi potencial per a la reflexió i la crítica política. Les solucions de futur proposades cap al desenllaç s'assemblen massa sospitosament a les receptes antigues. 

02 de juny 2023

La paràbola del sembrador (#479)

Totes les lluites / són essencialment / lluites de poder. / Qui manarà, / Qui guiarà, / Qui definirà, / refinarà, / confinarà, / designarà, / Qui dominarà. / Totes les lluites / són essencialment lluites de poder, / i la majoria no són més intel·lectuals / que dos carners / clavant-se cops de cap. 

Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Octavia E. Butler (1947-2006), que es va publicar per primer cop l'any 1993, ens ofereix una mirada crua i desencantada, amb tints de malson premonitori, sobre uns Estats Units fallits com a economia i com a sistema polític. L'escenari distòpic d'aquesta ficció resulta fascinant precisament per la proximitat als fets narrats - el plantejament de la novel·la s'inicia l'any 2024, i l'acció s'estén durant els tres anys següents - i pels petits detalls que lliguen aquesta societat fallida que viu la protagonista amb el nostre propi món. A través de les seves pàgines assistirem a la desintegració del món conegut i al salt a un món desconegut, però principalment a través de detalls que se'ns haurien de fer increïblement familiars durant la lectura: el capitalisme ha col·lapsat com a sistema a causa dels canvis produïts per l'escalfament global, els habitants de les ciutats viuen en barris tancats a l'exterior i en un estat de quasi-confinament a causa de la perillositat als carrers, i els representants polítics han perdut qualsevol capacitat efectiva d'arribar a canviar res. L'única esperança de seguretat que s'albira a l'horitzó és un nou model econòmic basat en la privatització de les ciutats, és a dir, l'adquisició de ciutats senceres per part d'empreses multinacionals que garanteixen la seguretat i l'ordre a canvi del treball. Aquest arranjament s'assembla massa sospitosament a una nova forma d'esclavitud, però pot ser l'últim recurs de supervivència quan s'ha perdut qualsevol altra cosa. 

La primera meitat de la novel·la és, al meu parer, la part més potent del relat, i es dedica a esbossar-nos aquest tipus de societat tot i que, és cert, sense entrar en massa detalls sobre com s'ha arribat a aquesta fase final de col·lapse. La fallida total proposada per Butler recorda, inevitablement, la que es retrata a moltes novel·les posteriors que apareixeran amb l'auge, una dècada més tard, de la literatura distòpica, i en aquest sentit cal reconèixer el paper de Butler a l'hora de posar les bases per al que després seran obres molt més populars i reconegudes que la seva: el món descrit a La paràbola del sembrador és molt similar al que després Cormac McCarthy retrataria a La carretera (2009), mentre que es fa difícil no llegir aquesta immersió de ple en una versió fallida i futurista dels Estats Units, des del punt de vista d'una adolescent que explica el seu camí de supervivència en primera persona, com a precursora directa de Els jocs de la fam de Suzanne Collins. Totes aquestes novel·les presenten un contrast molt marcat entre el món del passat, al qual els personatges més febles provaran d'aferrar-se en el seu estat de negació, i la necessitat d'encarar el món del futur que tot just està a punt d'arribar, i que comença a albirar-se com a insinuació d'una mínima esperança. La pregunta que Butler explora incessantment en la seva novel·la, i que penso que servirà d'inspiració per a aquestes novel·les posteriors, és què fer quan el món del passat es revela com a totalment irreformable i irredimible, i quins reptes pràctics presenta la fundació d'un món nou. 

La Lauren Olamina és una adolescent que viu amb la seva família al poble fictici de Robledo, a Califòrnia, no gaire lluny de Los Angeles. Els veïns s'han de protegir aferrissadament dels atacs de l'exterior, on regnen la violència i el caos davant del fracàs de totes les institucions conegudes. Amb una hiperinflació que deixa en no res els estalvis de tota una vida, els habitants de Robledo han de sobreviure procurant-se els seus propis aliments i donant als seus fills una precària educació que mantingui una il·lusió d'estabilitat i futur a les seves vides. A l'exterior, la gent que ha quedat destituïda i completament desposseïda de tot sobreviuen com poden a través del saqueig i la violència, mentre que noves drogues de disseny cada cop més mortíferes causen nous instints assassins a les seves víctimes. Amb aquest panorama a la vista, la Lauren de seguida es convenç que la destrucció del món conegut és a tocar, i que un esclat ineludible de violència aviat assaltarà la paret que tanca el seu poble per arrasar amb tot. La seva primera ruptura, però, és més íntima i de caire espiritual: la Lauren perd la fe que el seu pare, predicador baptista, intenta inculcar a la comunitat, mentre internament comença a abraçar una nova forma de religiositat que intentarà posar en pràctica un cop la violència s'hagi desfermat i es vegi obligada a començar la seva vida de nou lluny de la seguretat que li oferia el seu barri. 

La segona part de la novel·la m'ha semblat una mica més fluixa que la primera, per més que la narració es mantingui principalment per un ritme i un suspens constants, i pel poder suggestiu de les idees i les imatges explorades a través del relat, que tot sovint els personatges discuteixen obertament. Potser a la novel·la li falta una mica de subtilesa en aquest últim punt, ja que la narració repeteix amb una insistència excessiva aquestes imatges i metàfores en comptes de confiar en la capacitat dels lectors per poder-les interpretar. Passa el mateix amb la necessitat de la protagonista de fundar una nova religió, que pot sobtar durant la lectura però que el text no acaba qüestionant essencialment: és cert que els altres personatges fan explícits els seus dubtes al respecte d'aquesta nova fe, però a l'hora de la veritat tots l'acaben acceptant sense cap més conflicte. En aquest sentit, també em sembla una mica problemàtic el desenllaç de la novel·la, una mica massa candorós en vistes de la cruesa del relat sencer. El que té d'interessant, tot i així, és el tancament del cercle que s'estableix entre la protagonista i el seu pare al final del relat - de vegades ens convertim sense voler en allò de què intentàvem desmarcar-nos - amb un matís d'indefinició que deixa amb ganes de més i que, sens dubte, crea interès per llegir-ne la seqüela. 

Sinopsi: L'any 2024, en una versió distòpica dels Estats Units, l'adolescent Lauren Olamina es prepara mentalment per encarar la catàstrofe que pressent que és inevitable i que destruirà la precària seguretat en què viu a la seva barriada. El seu pare, un predicador protestant, es mostra una mica reticent a fer cas de les seves advertències, però li dona les eines necessàries per fer front a un futur incert i que cada cop es preveu més advers. Quan finalment es desencadeni la catàstrofe, la Lauren haurà de liderar un petit grup de supervivents que mantindrà units a través dels ensenyaments d'una nova religió que ella mateixa ha descobert, i que anomena Llavor de la Terra. 

M'agrada: És una novel·la molt fascinant i profunda, que presenta una versió molt desagradable, però a l'hora plausible, del col·lapse del món capitalista tal com el coneixem. 

No m'agrada: La novel·la es ressent sovint del seu to excessivament alliçonador. Tampoc no explora en profunditat les possibilitats i els detalls del seu món fictici, que a moments revela inconsistències que fan la lectura una mica desigual. Per exemple, algunes institucions, com els serveis públics bàsics o la policia, es presenten com a fallides, però d'altres, com el sistema d'impostos o les emissores de ràdio i de televisió, segueixen funcionant de forma aparentment normal.