"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

28 de set. 2014

El Prat creatiu

Vídeo que va ser projectat al pregó de la Festa Major de 2014, a càrrec de Toni García. Va girar entorn a la creativitat com a valor que cal fomentar i promoure, i el vídeo va contribuir a una experiència emocionant i única.

25 de set. 2014

Everyday I have the blues

B. B. King us desitja un bon dia... de blues.


18 de set. 2014

La bellesa captiva

Selecció d'obres de petit format del Museo del Prado, que s'estarà al Caixafòrum fins al 5 de gener de l'any que ve. És una exposició que se centra en el preciosisme del detall, ja que la majoria d'obres són petites i requereixen ésser assaborides amb calma i temps. La mostra engloba un període molt ampli, des del segle XV quasi fins al tombant del segle XX, i la varietat de temes exposats també és molt àmplia, des d'art sagrat a profà i motius mitològics, al·legòrics o costumistes. Per això, en certa forma, és millor prendre-se-la de forma selectiva, i deixar-se cridar per les obres preferides, sense fer cas de prejudicis o concepcions prèvies. És una mostra que deixa parlar sobre tot els grans mestres i les seves escoles, sense pretendre en cap moment revelar cap misteri sinó al contrari, deixant vagar l'espectador entre secret i secret, i centrant-se especialment en el gaudi de la contemplació privada.


12 de set. 2014

El nostre trosset d'història (2)

Celebrem una nova diada, sobre tot, per l'excel·lent mostra de civisme. El debat segueix obert. Com sempre, el ressò internacional de la notícia és més que benvingut. 




Per cert, també un bon moment per recordar l'altre onze de setembre, i celebrar la decisió del govern xilè de seguir apostant per la veritat: 


7 de set. 2014

Goodbye, Scotland?

Documental que acabem de veure a 30 minuts de TV3, analitzant diferents arguments per al Sí o el No en el referèndum sobre la independència d'Escòcia del proper 18 de setembre. Interessant el retrat socio-econòmic de diferents àrees del país, i com els arguments canvien en funció d'aquests factors. Paga la pena veure'l com a resum brevíssim sobre l'estat de la qüestió. Si hi trobo a faltar alguna cosa, potser una mica d'història. 

5 de set. 2014

Qui polititza?

Algun erudit professor de lògica m'haurà d'aclarir la qüestió, que em desconcerta des que vaig sentir la notícia ahir a la nit. Com es pot evitar un acte cultural per prevenir que aquest "es polititzi", i pretendre que això no és una acció política? De fet, el gran problema de l'ambaixada espanyola, pel que sembla, no era tant amb l'acte en si mateix com amb què es realitzés tan a prop de la data de commemoració dels fets descrits a la novel·la. Gran visió estratègica: poso la mà al foc que ni ens haguéssim assabentat de la presentació del llibre a Utrecht, si no hagués estat per aquesta vergonyosa notícia. Una altra anècdota per al farcit carnet de batalletes de l'autor Sánchez Piñol. Sort que, almenys, la premsa holandesa comparteix la indignació (tot sigui pel ressò internacional). Potser l'ambaixada espanyola no estaria tan preocupada si el procés no tirés endavant contra pronòstics de desinflament. El despolititzador que ho despolititzi, això... rebrà la meva incondicional admiració. 



2 de set. 2014

Cor de gos (#56)

No, no cal, ni parlar-ne de canviar un lloc com aquest per certa quantitat de llibertat, va pensar el gos, ensumant desanimat. Ja m'hi he acostumat. Sóc el gos d'un senyor com cal, un ésser intel·ligent, he adquirit el gust per les coses bones de la vida. I què és, la llibertat? Fum, miratge, ficció... el deliri d'aquests infeliços demòcrates... 

No fa falta aconseguir amb terror el que pots aconseguir donant-los un entrepà de salami: que t'adorin com a una divinitat. Un cop més, la corrosiva sàtira de Mikhail Bulgàkov (1891-1940) posa el dit a les nafres del règim soviètic amb l'enginy i l'extravagància que el caracteritzen. Cor de gos va ser escrita entre els anys 1924 i 1925, mentre el seu autor sobrevivia com podia, quasi en la indigència, de petites publicacions en diaris diversos. Tanmateix, la censura va impedir que l'obra veiés la llum, i la novel·la no va ser publicada fins el 1987. I és que Bulgàkov, tan incisiu com sempre, descriu el que un règim totalitari fa a les seves víctimes, els ciutadans corrents, i aprofita Cor de gos per satiritzar sobre com una criatura engendrada pel sistema s'arriba a revoltar contra el seu propi creador. 

En aquesta breu novel·la, un senzill experiment dut a terme per un científic grillat i el seu devot becari demostra que la diferència entre un ésser humà i un animal pot dependre quasi exclusivament dels testicles i la hipòfisi. En implantar-los en un gos petaner recollit del carrer, el resultat acaba sent, per a sorpresa dels doctors, un nou ciutadà soviètic creat al laboratori. Tanmateix, l'adaptació del nou espècimen al seu entorn resultarà més difícil del que s'esperava, en intervenir-hi motivacions de classe: el camí del ciutadà Sharikov s'entrecreua amb els membres del Comitè de l'Habitatge, que li omplen el cap d'idees (i lectures) revolucionàries, i acaben desafiant l'acomodat estil de vida del professor Preobrazhenski. En Sharikov accepta amb relativa rapidesa la solidaritat universal dels treballadors i fins i tot aconsegueix convertir-se en funcionari però, al seu torn, no pot evitar seguir perseguint els gats i pessigant les senyores. 

Sinopsi: La història és narrada des de diversos punts de vista, però el punt de partida és el del quisso protagonista que, amb l'esperança d'una vida millor, es deixa recollir del carrer pel professor Preobrazhenski, un reputat cirurgià moscovita especialitzat en trasplantaments, generalment dirigits a rejovenir els seus pacients. Després de restaurar la salut del gos, el professor el sotmet a una revolucionària operació de trasplantament que, inesperadament, el conduirà a la humanitat. Aquesta situació donarà peu a tot un seguit d'incidents imprevisibles i esbojarrats que, com és típic de Bulgakov, en cap moment no saps on poden acabar. 

M'agrada: Sobre tot els seus diàlegs, marcats per una fina ironia, que constantment distingeixen la retòrica típica del buròcrata de base, del grandiloqüent discurs de la ciència del moment, que en aquest cas queda retratada en la forma d'un intel·lectual aburgesat. 

No m'agrada: Potser perd en la comparació amb El mestre i Margarida. En aquest cas, Cor de gos és més lleugera (fa de molt bon llegir) i potser menys arrodonida.