"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

30 de setembre 2011

"Som iguals"

Això és el que li diu un petit alienígena al protagonista de District 9, pel·lícula de Neill Blomkamp (2009). Aquest film és una faula futurista que estableix un paral·lelisme no sols amb l'apartheid sudafricà, sinó amb tots els episodis de la història en què una ideologia basada en la pretesa inferioritat d'un col·lectiu en justifica la seva marginació, exclusió, i fins i tot reclusió o extermini. A la ciutat de Johannesburg i en un futur no molt llunyà, el que en el passat havien estat blancs i negres es converteixen de sobte en humans i un conjunt d'alienígenes arribats al planeta per motius desconeguts i que, lluny de pretendre envair la Terra, de bones a primeres semblen més aviat refugiats amb problemes seriosos per trobar el camí de tornada. L'enfocament de la problemàtica que aquests nouvinguts plantegen presenta evidents similituds amb molts discursos actuals en contra dels immigrants, i els alienígenes aviat queden aïllats en un gueto anomenat Districte 9, un lloc on la misèria, la manca d'higiene, la drogoaddicció, la violència i, en definitiva, les condicions de vida infrahumanes es converteixen en la norma, sempre sota el control policial i els implícits interessos econòmics i polítics dels humans. 

Però que ningú en tregui conclusions precipitades, d'aquesta descripció. District 9 és una pel·lícula principalment d'acció, tot i que no una de tantes. Al seu favor compta amb un desplegament de mitjans tècnics tan envejable com el que exhibeixen els alienígenes mateixos en el film (produït per Peter Jackson, per cert), i amb un guió que manté la intriga fins l'últim segon i que rebutja qualsevol recurs que pugui resultar tòpic, començant pel plantejament visual de la història com a fals documental. Perquè a diferència del que se'ns ofereix normalment en una pel·lícula d'acció, l'heroi de la història no és un militar supermusculat. De fet, ni tan sols és un heroi. Wikus van de Merwe és més aviat un buròcrata maldestre i mancat d'escrúpols que és nomenat director d'una operació especial per desallotjar el Districte 9 i traslladar tots els seus habitants a un nou campament amb sospitosos aires de camp de concentració. En el desenvolupament d'aquesta operació serà víctima d'un misteriós contagi que l'obligarà a observar el conflicte des d'una altra perspectiva si vol salvar la seva vida. Pot semblar paradoxal, però Disctrict 9 ens ofereix una oportunitat molt valuosa de plantejar el tema dels drets humans i mirar més enllà de les aparents diferències que tot sovint ens separen.


22 de setembre 2011

Perfectibilitat

Perfectibilitat: qualitat de perfectible. 
Perfectible: que pot ésser perfeccionat (afegeixo: per tant, que pot ser millor del que era en un origen). 

Una afirmació antropològica fonamental (que es pot compartir o no) és que l'ésser humà és essencialment perfectible. La pena de mort rebutja radicalment l'assumpció de la perfectibilitat humana. El delinqüent sempre serà delinqüent. (Tot i que sempre cap la possibilitat que el bon ciutadà delinqueixi).

El pitjor de la pena de mort, al meu parer, no és que l'Estat pugui arribar a matar un innocent (tot i que amb la més remota possibilitat n'hauríem de tenir prou, per començar), sinó que l'Estat assumeixi com a deure la violència absoluta i extrema contra l'individu: la seva supressió.

La pena de mort rebutja radicalment l'assumpció de la perfectibilitat humana, i afirma la infal·libilitat absoluta de l'autoritat institucional en els seus judicis, fins i tot quan aquests disten molt de ser transparents. El debat aquí no és si Troy Davis era culpable o innocent. El més inquietant de tot plegat és que una institució en un Estat de dret en ple segle XXI pugui prendre deicisions que semblen dictades pel bruixot de la tribu. Després ens tirem les mans al cap amb les barbaritats que es cometen de vegades als països islàmics perquè, és clar, nosaltres els occidentals som molt més civilitzats i les nostres societats són més avançades

La dinàmica ull-per-ull és la cosa més racional que hi pot haver: és quelcom senzill, fàcil d'entendre... però que es basa en una relació quantitativa. La compassió, la redempció, el fet que l'ésser humà pot ser millor del que és, (o almenys que tothom pretengui pensar-ho dels seus fills), això és qualitatiu, i conseqüentment queda desterrat de les institucions de l'estat liberal i modern.

No sé si l'ésser humà és bo o dolent per naturalesa, i m'agradaria que no m'obliguessin a escollir. Però crec, si serveix d'alguna cosa, que l'ésser humà és perfectible. 


20 de setembre 2011

Éssers polítics

Unes paraules de saviesa, a la Vanguardia del dimecres de la setmana passada... Una bona reflexió per a començar el curs.

http://www.lavanguardia.com/lacontra/20110914/54215255883/nuestros-dirigentes-tienen-poder-pero-no-autoridad.html


16 de setembre 2011

Apunts sobre les dues Espanyes

Es tracta, només, d'unes quantes recomanacions de lectures que he estat fent últimament. Al principi no va ser intencionat, però si les ordeno de determinada manera podem trobar relats de diverses experiències sobre el que va ser Espanya en els durs anys de la guerra civil i la dictadura franquista. Les generacions posteriors, que ja no hem tingut part en aquests esdeveniments i que pertanyem a un món completament diferent, que ha canviat tant per motius tan diversos, que som fills d'unes llibertats que els nostres avantpassats van lluitar tant per aconseguir: ens podem dir hereus dels nostres avis, besavis i rebesavis, o l'abisme que separa la nostra cultura de la seva s'ha convertit en definitivament insalvable? No vull alimentar romanticismes fàcils, però em sento en el deure de seguir parlant del que va passar i de per què va passar. És un deure, però no un deure de memòria respecte d'aquestes generacions que ens precedeixen (s'ho mereixen, sí, però la seva condició de víctimes en si mateixa els honora molt més del que poguem fer-ho nosaltres): sinó un deure de ciutadania envers la fràgil democràcia que construim avui dia en la nostra societat. Els riscos del totalitarisme i la barbàrie segueixen sent una amenaça real dins d'aquest món fet a la nostra mida. Potser nosaltres, és difícil de dir; però el que no es pot dubtar és que la nostra política i el seu exercici són plenament hereus d'un conflicte polític que marca generacions senceres i que deixa a les futures la tasca d'interpretar-les i d'autointerpretar-se. Suposo que no hi ha necessitat de buscar les arrels si no és per bastir un futur millor. 


1. Retrat de família 
 Ian GIBSON, Ligero de equipaje.
Aquesta detalladíssima biografia del poeta de la generació del 98 Antonio Machado no sols ens ofereix això, sinó també un acurada descripció de context històric, ja que aquest llibre ens endinsa en la tradició de l'Espanya republicana ben bé quasi des de la revolució liberal del 68 a través dels ascendents familiars del poeta. Un cop arribats al segle XX, trobem també el drama continu d'una Espanya liberal i d'una conservadora que, en ocasions, sembla que no té gran cosa a conservar si no és els seus propis privilegis. Un relat fascinant d'una personalitat decimonònica en una Espanya que no comprèn que el futur, tard o d'hora, s'ha d'encarar. Un poeta compromès amb una de les dues Espanyes: la dels vençuts, la que seguirà plorant, per més anys que passin, la injustícia de l'assassinat de García Lorca. Els últims capítols ens submergeixen finalment en el patiment del periple que passa Machado un cop començada la guerra, i que el precipita a la mort, una mort que, tot i no ser violenta, esdevé en la impotència del lector tan injusta i injustificada com la de qualsevol víctima d'una guerra.


2. Espectres de la immediata postguerra
Carmen LAFORET, Nada. 
L'acció d'aquesta magnífica novel·la ens situa a Barcelona just després de la guerra. És un retrat de la misèria de la guerra que acaba mostrant a tots dos bàndols com a vençuts. Perquè la misèria, a més de material, també pot ser moral. A través dels ulls de la protagonista, que d'alguna forma encarna l'observador innocent, el que passava per allà o és massa jove per entendre les implicacions últimes de tot el que succeeix al seu voltant, se'ns ofereix un mosaic de personatges de caràcters complexos que tracten de sobreviure al pes irremediable d'un passat que amenaça amb enterrar-los en vida. El que impacta més de tot plegat és que la novel·la fos publicada l'any 1944, amb una proximitat tan gran al temps dels fets que està narrant. El que és magistral per part de l'autora, crec, és aconseguir un treball d'una humanitat tan gran quasi sense distanciar-se en el temps de la realitat que està explicant. Posa la pell de gallina en aquest aspecte, i em fa la impressió que aquesta novel·la no ha estat suficientment valorada al costat d'altres obres de la literatura de postguerra en llengua espanyola.



3. Ironies de tot plegat
Juan MARSÉ, Últimas tardes con Teresa.
L'últim contrapunt és una novel·la que també es troba ambientada a Barcelona. Publicada als anys 60, però situada deu anys enrere, a mitjans 50, Marsé fa un retrat de les diferències de classe que es donen en una Barcelona pintada com a postguerrera en molts aspectes però que d'altra banda també dóna mostres de voler sortir endavant d'alguna manera. I aquesta tendència és la què encarnen a la pràctica les classes més desafavorides i marginals, mentre que els hereus dels burgesos somnien truites amb grandiloqüents formulacions teòriques d'aquesta realitat. El millor de la novel·la és la ironia implícita amb què es retrata l'emergent classe contestatària, ingènua de tan acomodada, a la qual pertany Teresa, i el xoc cultural que pateix aquesta quan pretén barrejar-se en el món de Manolo, el protagonista. Aquí em penso que cal deixar de banda el relat de les dues Espanyes per endinsar-se en les complexitats i els submóns de l'Espanya de la dictadura. L'impacte de la novel·la es construeix, en la meva opinió, a través del contrast entre uns joves mimats de classe acomodada que pretenen rebel·lar-se contra el règim establert, que no deixa de ser el dels seus pares, i una classe baixa, sense consciència ni orgull de classe pròpiament dits, que no pretenen que els salvi res més que els seus propis esforços de supervivència.

En definitiva, tres lectures francament recomanables.

06 de setembre 2011

Retrats de la Belle Époque

Aprofiteu per veure aquesta exposició al Caixafòrum els que encara no ho hagueu fet, perquè s'acaba el 9 d'octubre. Retrats de la Belle Époque ens ofereix un recull de pintura europea d'entre 1870 i 1914. Concretament, el que hi veurem són retrats. I ens trobem en una època, òbviament, marcada per l'incipient protagonisme de la fotografia, davant el qual els retratistes hauran de demostrar que encara són insubstituïbles. De retrats amb ànima n'hi ha a totes les èpoques, és clar, però al tombant de segle veurem com la representació figurativa dóna pas a l'expressió, i com en tot retrat, aquesta vindrà acompanyada del caràcter, el repòs, la violència, la tendresa, l'orgull, la decadència... i així fins a l'infinit. Cap al final de l'exposició veurem també com una cosa porta a una altra, i la flexibilització de les formes que havia tingut lloc a finals del XIX obrirà poc a poc la porta per al que després seran les avantguardes d'entreguerres. D'això només en veiem una suggerència en l'inici del simbolisme i de l'expressionisme, de forma que el recorregut ens va portant des de l'autoconsciència de l'artista i la joia de viure de la seva època, al desencant i la crítica penetrant que esdevé preludi de la Gran Guerra. Això és el que em ve al cap, si més no, si comparem el que em permeto anomenar "retrats de senyor amb cigar" que trobem a la tercera sala, per exemple, i veiem en què s'ha convertit la seva jovialitat en el Munch que trobem a la sala vuitena. Però més enllà del context social i històric, els habitants de la Belle Époque també ens interpel·len amb la seva modernitat i la seva contemporaneitat. De forma que, com diu la Miriam, amb certs retratats "et venen ganes de xerrar-hi una tarda".





Aquí teniu l'enllaç amb la pàgina del Caixafòrum si voleu més informació sobre l'exposició:

http://obrasocial.lacaixa.es/nuestroscentros/caixaforumbarcelona/labelleepoque_ca.html