"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

18 de juliol de 2018

14 de juliol de 2018

Mercé di voi

de Barbara Strozzi.

Per la vostra mercè, estrella meva sortosa... 



http://barbarastrozzi.blogspot.com/2008/10/opus-1-texts.html

11 de juliol de 2018

Homes en temps de foscor (#200)

Dues persones poden crear un món nou que se situa entre elles quan no es rendeixen a la il·lusió que els llaços que les uneixen les fan una de sola. 

L'any 1968, la filòsofa alemanya Hannah Arendt (1906-1975) publica als Estats Units Men in Dark Times, un recull de diversos articles i ressenyes que s'apleguen en un sol volum a causa d'una certa afinitat temàtica. Cadascun dels textos és un perfil biogràfic i intel·lectual d'una personalitat literària o filosòfica del segle vint - amb una excepció del divuit - i el que acaben tenint tots en comú és la seva forma d'enfocar la foscor de la situació política del moment. El conflicte central és l'auge dels totalitarismes - nazi i estalinista - durant el segle vint, tot i que aquesta no és l'única font de conflicte que Arendt identifica en el text: en el capítol sobre Rosa Luxemburg, per exemple, l'autora rastreja els mateixos tics totalitaris en els escamots policials organitzats per la república de Weimar per tal d'assassinar dissidents comunistes i que, curiosament, escaparien del seu control i acabarien convertint-se en grupuscles proto-nazis. En el capítol dedicat al papa Joan XXIII, la foscor s'identifica més aviat amb les rígides estructures eclesiàstiques que el papa Joan va provar de sacsejar. En el capítol dedicat al poeta americà Randall Jarrell, la foscor s'acaba identificant amb la lluita d'aquest contra la depressió, i el mateix acaba passant amb Isak Dinesen, autora que ha de lluitar contra les seves fantasies i obsessions personals, més que amb una situació política en concret. A la vista d'això, Arendt homenatja els seus personatges, no sense dedicar-los crítiques quan és pertinent, com a ments privilegiades que destaquen per haver il·luminat els temps de foscor amb les seves idees i els seus escrits, fins i tot quan en alguns casos no van trobar un públic disposat a rebre les seves obres amb interès. La majoria, per tant, són retrats malaurats, de patiment i dolor i esperances i projectes polítics truncats. Ara bé, el pensament polític d'Arendt se centra en l'espai intermedi que s'estableix entre persones, el món entremig que els permet actuar conjuntament, i que per tant dóna sentit a la política, en preservar la humanitat i la dignitat de cada persona de forma individual. En aquest sentit cadascun dels articles ens apropa a aquestes personalitats des d'una òptica meravellada pels seus moments presents. Que cadascun d'ells aconsegueixi brillar amb llum pròpia per al futur, fins i tot des de la seva impotència, serveix de suport per a la teoria que Arendt prova de justificar en aquest text: que les històries, els relats, són cristal·litzacions de l'experiència humana que posem en el món i que, per tant, formen part de l'acció política. Com a relats, la seva importància política fonamental serà fer-nos entendre i reflexionar sobre experiències passades, i descobrir com els personatges d'aquestes històries es relacionen amb nosaltres a través d'un món - polític, històric, cultural - en comú. 

Continguts: El volum conté perfils biogràfics i/o intel·lectuals dels següents personatges: Gotthold Ephraim Lessing, Rosa Luxemburg, Angelo Roncalli, Karl Jaspers, Isak Dinesen, Hermann Broch, Walter Benjamin, Bertolt Brecht, Waldemar Gurian i Randall Jarrell. 

M'agrada: Els capítols sobre Rosa Luxemburg, Walter Benjamin i Bertolt Brecht brillen especialment. 

7 de juliol de 2018

Les lluminàries (#199)

Al final en Tauwhare va alçar el dit i va dibuixar un cercle en l'aire. Quan la punta del dit va haver arribat al lloc d'origen, va assenyalar amb un cop sec, per marcar el punt de retorn. Però un no pot assenyalar un punt en un cercle, va pensar: assenyalar un punt en un cercle significa trencar-lo, de forma que deixa de ser un cercle. 
- Entengui-ho així -va dir, lamentant haver de dir les paraules en anglès, en una traducció aproximada-. Volta. I torna a començar, pel principi. 

The Luminaries d'Eleanor Catton és una novel·la complexa, intel·ligent i d'una ambició monumental. Aquesta complexitat se li va reconèixer en ser guardonada amb el Man Booker l'any 2013, convertint Catton en l'autora més jove que mai ha aconseguit el guardó. La seva lectura és fascinant i un punt esgotadora, al cap de les seves més de vuit-centes pàgines. En una mena d'homenatge a les novel·les victorianes de misteri (els referents aquí són Wilkie Collins i Charles Dickens), Catton ens ofereix un trencaclosques al voltant d'un assassinat, un intent de suïcidi i una desaparició, que els successius capítols van aclarint poc a poc a base d'anar afegint detalls per tal d'aclarir la trama. Quan arribem a port en els últims capítols, la resolució del misteri acaba tenint sentit; tot i que en alguns moments els detalls queden un punt forçats, i cap al final del llibre les explicacions purament racionals o científiques van deixant pas a d'altres un punt més màgiques i mistèriques. El conjunt no decep, de totes formes, i és una novel·la que enganxa moltíssim, sobretot en els seus primers dos terços, i que perd una mica de tensió a mesura que la trama entra en el seu desenllaç. De totes formes, el contingut no és tot el que The Luminaries ofereix: l'estructura i la forma de la novel·la és una mena de trencaclosques en si mateix. La novel·la es desplega com una carta astrològica gegantina, de forma que trobem dotze personatges que prenen el lloc de les constel·lacions zodiacals, amb unes postures més o menys fixes, i uns altres set, mòbils, que es comporten com a planetes. Cada capítol porta per títol una conjunció zodiacal que ens mostra quins personatges s'hi relacionen. De totes formes, aquesta és la part que més forçada m'ha semblat de tota la narració: els personatges fixos acaben essent tan mòbils com els altres, i tan decisius per a la trama com qualsevol dels altres, de forma que aquestes decisions formals per part de l'autora acaben mostrant un punt d'arbitrarietat. De la mateixa forma, per mantenir aquesta il·lusió de coherència interna, els dotze personatges zodiacals haurien de compartir el mateix pes en la narració, i com acabem veient, alguns tenen un protagonisme molt més marcat que els altres. Per a mi, el punt fort de la novel·la és més el contingut que no pas la forma: ens situem a Nova Zelanda, l'any 1866, enmig de la febre de l'or. Els buscadors d'or arriben de totes parts d'Europa per tal de provar la seva fortuna en aquesta colònia britànica: tot l'or que els expedicionaris troben deu un impost a la metròpoli, de forma que el que ens trobem de bon principi és tota una xarxa d'interessos creuats, estafes, evasions d'impostos, contraban, suplantacions d'indentitat, dirigida principalment a aconseguir el benefici més gran. El que aquesta estructura amaga és una brutal explotació - de la terra pertanyent al poble Maori, dels excavadors amb contracte de servitud, del cos de les prostitutes que es guanyen la vida al voltant dels campaments - en tant que en un món on l'únic valor és la propietat, absolutament tot tindrà un preu que es pot fixar. La trama fins i tot es ramifica a dècades enrere, a les guerres de l'opi a la Xina, i una part important de l'argument té a veure amb el consum d'opi. De fet, els símbols que recorren la novel·la del principi al final ens apunten en aquesta direcció, i a la complexitat de les relacions que s'estableixen en aquest món colonial: de la mateixa forma en què la lluna creix i minva, els personatges consumeixen i guanyen, o perden i són consumits. N'hi ha que són explotadors, n'hi ha que són explotats, i n'hi que es mantenen en una mesurada ambigüitat fins al final: el desenllaç sembla temptar-nos amb un trencament d'aquest cercle, tot i que aquest queda obert més a l'especulació que realment reflectit al text. Al final tot sembla desembocar en una mena d'equilibri que no deixa lloc a qualsevol plantejament polític, ni a qualsevol decisió lliure per part dels personatges: igual que els astres es mouen pel firmament, així són les coses i amb prou feines es poden pensar d'una altra forma. La narració ens ofereix un retrat completament vívid i palpitant d'aquest context històric: un tapís ric en detalls i en jocs de miralls que ens presenten tota la complexitat de relacions econòmiques, polítiques i sentimentals dels personatges. És una lectura que crec que val la pena, tot i que cada lector ha de decidir si l'esforç acaba compensant o no. 

Sinopsi: L'abril de 1866, el jove advocat Walter Moody arriba al poblat de Hokitika, a Nova Zelanda, per tal de convertir-se en prospector d'or. El mateix vespre de la seva arribada coincideix a la sala de l'hotel on s'allotja amb dotze personatges que s'han reunit allà per discutir els detalls d'una sèrie d'esdeveniments misteriosos que s'han produït en els últims mesos. La misteriosa mort d'un prospector d'or i l'intent de suïcidi d'una prostituta semblen ésser els misteris centrals, però aviat el destí d'aquests personatges s'acaba entrecreuant amb la desaparició d'un altre prospector i una trama de xantatge i extorsió a un polític local. 

M'agrada: El misteri de la proposta enganxa fins al final i fa de molt bon llegir. És una d'aquelles lectures en què els lectors han d'estar a l'aguait per tal de poder encaixar totes les peces del trencaclosques. L'ambientació i recreació de l'època transmeten una sensació de realitat molt gran, i hi ha personatges molt ben dibuixats. 

No m'agrada: És d'aquell tipus de novel·les de misteri tan ben tramades que finalment acaben decebent una mica a la llum del desenllaç. Alguns dels detalls i de les decisions formals per part de l'autora m'han acabat semblant gratuïtes, potser per excessives i pretensioses en alguns moments. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons