"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

28 de juliol de 2018

Marges i espais en blanc

Anys després de l'èxit editorial de El Senyor dels Anells, i a petició d'una tieta seva, Tolkien revisa un conjunt de poemes indirectament relacionats amb l'univers de la Terra Mitjana i els publica el 1962 en un volum titulat Les aventures de Tom Bombadil. La majoria són poemes que Tolkien havia publicat abans en revistes literàries i antologies; ara els fa encaixar d'una forma diferent dins del seu univers mític i, sorprenentment, el conjunt acaba funcionant de forma orgànica, sense semblar forçat en cap moment. Com funciona aquest encaix? En el prefaci Tolkien ens presenta els poemes com a marginalia del Llibre Roig de Ponent, és a dir, la compilació de les seves aventures escrita per Bilbo, Frodo i els seus amics. Els dos primers poemes ens porten fins als primers capítols de El Senyor dels Anells, i descriuen les aventures de Tom Bombadil amb diversos personatges que ja coneixem del llibre (Baia d'Or, els hobbits, els Tumularis). El tercer poema, probablement escrit per Bilbo en els primers temps de la seva estada a Rivendell, presenta paral·lelismes amb la seva posterior balada d'Earendil, tal com la llegim a El Senyor dels Anells. El quart poema, igual que el dotzè i el tretzè, són descrits en el prefaci com a simple material addicional, escrit als marges i espais en blanc, i no tenen res a veure amb cap tema tractat a la novel·la, ni amb cap dels seus personatges. El número dotze, "Cat", és una delícia que els amants dels gats sens dubte haurien de llegir. Els números nou i tretze ens mostren un Tolkien que retira una mica a Edgar Allan Poe (si això és possible). Els números cinc, sis, set, vuit, deu i onze són poemes infantils en la forma de nursery rhymes, tradicionals de la Comarca segons Tolkien, alguns d'ells compostos per en Sam i en Bilbo. 

Alan Lee, Tom Bombadil

Com més s'apropa el final més seriós esdevé el to de les composicions, i Tolkien explora amb més profunditat alguns dels motius i temes que es van repetint en la mitologia de la Terra Mitjana. En aquest sentit podríem dir que el volum es va reservant el millor per al final. La composició número catorze, "El Tresor", ens parla d'un tresor maleït al cor de la muntanya, que va condemnant a la mort i l'oblit els seus successius posseïdors. Hi trobem ecos de la malaltia del drac que trobem descrita a El Hobbit, però el poema és més proper en to i solemnitat a alguns dels passatges del Silmaríl·lion o, fins i tot, si filem més prim, a la relació dels diversos personatges amb el poder de l'anell a El Senyor dels Anells. No deixa de ser també una reflexió sobre la qualitat fugissera de l'existència, que aporta al conjunt un element fosc i tràgic. El número quinze, "La campana de mar", és possiblement el millor de tot el volum. És un poema sobre l'estrès posttraumàtic i el sentiment de buidor i angoixa existencial de l'heroi després de la seva aventura, i el seu sentiment d'alienació respecte al món que l'envolta, el seu anhel per un altre món on poder ser feliç mentre aquest li resulta completament estèril. El poema acaba en el seu punt més baix, sense cap nota positiva per poder redimir totes aquestes emocions, i tanmateix és d'una bellesa lírica, reposada i profundament captivadora. Si no portés com a subtítol "El somni d'en Frodo" i no es trobés compilat en un volum de poemes sobre la Terra Mitjana, podria anar a les antologies de poesia sobre la Primera Guerra Mundial, perquè en aquest cas el poema transcendeix qualsevol món mitològic creat pel seu autor per tal d'explorar el sentiment de pèrdua i desarrelament. El darrer poema, el número setze, pertanyeria a la matèria de Gondor. Tracta d'una donzella que observa els vaixells èlfics partir cap a les terres immortals. 


Veiem, doncs, com Les aventures de Tom Bombadil expandeix l'univers creat per Tolkien a la Terra Mitjana. Aquests apunts editorials que ens ofereix Tolkien associen cada poema, encara que no guardi una relació temàtica amb l'univers creat, amb algun dels seus personatges o motius, de forma que la complexitat de la proposta s'acaba fent palesa a través d'aquesta xarxa de relacions textuals. Tanmateix, l'aprofundiment en la mitologia de la Terra Mitjana no exhaureix el potencial suggestiu i evocador de Les aventures de Tom Bombadil. Els poemes, tots i cadascun d'ells, tenen un valor intrínsec molt més rellevant que la mera pertinença al món literari dels hobbits: en ells hi trobem reflexions sobre l'existència i la condició humanes que van més enllà de la fantasia com a forma o gènere i, per això, els amants de la poesia li haurien de donar una oportunitat. 

25 de juliol de 2018

Potser una llegenda

Gil, el pagès de Ham és un conte que es va publicar per primer cop el 1949, tot i que Tolkien l'havia escrit el 1937. És un dels més divertits de tots, pel seu to obertament lleuger i humorístic, i per la intel·ligent deconstrucció que proposa dels interessos acadèmics del seu autor: les etimologies de l'anglès antic i la literatura medieval. Si bé a Roverandom hi trobàvem el Tolkien pare de família, a Giles hi trobem el Tolkien professor d'anglès antic, acostumat a explorar amb una minuciositat que ratlla la pedanteria les etimologies de les paraules, especialment dels noms propis de lloc. Sabem que aquesta passió quasi obsessiva per l'estudi del lèxic es va despertar ben aviat en el jove Tolkien, tan aviat com els anys d'escola i de servei militar durant la primera guerra mundial. El que fa gràcia d'aquesta proposta, però, és que en aquest conte trobem Tolkien fent mofa de les seves pròpies investigacions i de l'ambient acadèmic on es dóna aquest tipus de discurs. El relat que el professor ens ofereix per justificar la dubtosa etimologia de noms de poble com Thame i Worminghall, a Buckinghamshire, és d'entrada tan absurd que porta la seva falsedat com a bandera. Per això contrasta clarament amb la veu editorial que en el prefaci pretén donar-li un to de rigor acadèmic: aquesta menysprea obertament el sector d'ignorants que troben atractius el caràcter i les aventures del seu heroi, al marge del debat filològic, per més que aquests ignorants conformin el públic de les obres de Tolkien en la seva totalitat. Per més estrany que pugui semblar avui dia, potser a finals dels anys 40 algun don d'Oxford se sentia més incòmode del compte amb l'estranya afició del seu col·lega acadèmic. 


Així doncs, el professor Tolkien dirigeix un ocurrent acudit al seu propi camp d'estudi, i ens ofereix una lectura que centra l'interès únicament en el seu personatge principal, un pagès panxut i barba-roig que acumula èxit rere èxit a base de bona sort i també, en part, gràcies a les seves habilitats per a la negociació. Una nit, Gil aconsegueix foragitar de les seves terres un gegant despistat i mig sord, de forma que es guanya la reputació d'heroi entre els seus veïns. El rei en persona li fa honor regalant-li la llegendària espasa Caudimordax, que li serà decisiva a l'hora de domesticar el ferotge drac Chrysophylax. A través del seu viatge, Gil aplicarà el seu propi mètode per resoldre situacions de perill, completament oposat als valors de l'èpica cavalleresca. És així que el conte, simple i humorístic com és, pot presentar una lectura política molt més evident del que podria semblar. Si bé al principi del conte Gil és tan sols un súbdit més del rei August Bonifaci, cap al final del relat el pagès es demostra més competent que tots els cavallers del regne i queda capacitat, al seu torn, per esdevenir rei. Per tant, el relat proposa un contrast entre les maneres de la cort, formals i tradicionals però totalment estèrils, i una mentalitat profundament pragmàtica, que només prova de preservar el tros de llar que toca. És en aquest últim aspecte que el protagonista recorda lleugerament el Bilbo Baggins de El Hobbit, tot i que les seves trifulgues no arribin tan lluny ni de bon tros. Per més infantil que sigui, El Hobbit té pretensions de relat seriós, i d'alguna forma esdevindrà l'inici de la relació de Tolkien amb el gran públic, mentre que El pagès de Ham és un text que pretén ésser simplement una paròdia. Tot i així, l'interès del relat no decau en cap moment, i és en el seu recurs a l'humor i l'absurditat que ens ofereix, potser, el Tolkien més intranscendent i relaxat. La lleugeresa del relat queda reforçada pels seus moments més absurds, com per exemple la grandesa dels noms i títols atorgats als personatges. Garm, el nom del gos infernal de la mitologia nòrdica, és ostentat aquí per un quisso poruc i excitable, que no acompleix cap funció en el relat més enllà de ser un testimoni cridaner de les aventures del seu amo. 

21 de juliol de 2018

Una vegada hi havia un gosset

El gosset es deia Rover. Era una joguina que el mitjà dels nois Tolkien, Michael, va perdre a la platja de Filey, Yorkshire, quan tenia cinc anys. Per consolar-lo de la pèrdua, el seu pare va explicar-li un conte sobre un gosset de joguina que en realitat és un gos autèntic sota l'encanteri d'un mag malhumorat. Tot i que l'anècdota té lloc l'any 1925, i el 1937 ja consta una versió escrita del conte, Roverandom no va sortir a la llum fins l'any 1998. L'any 2009 es va incloure definitivament en el volum Tales from the Perilous Realm (Contes del Regne Perillós), el recull dels contes de J. R. R. Tolkien. 

Roverandom no és dels millors contes de Tolkien, però és un relat entretingut, molt divertit en determinats moments i que en d'altres ens ofereix tastets del Tolkien que vindrà després. Es nota que Tolkien narra per als seus fills i no per al seu projecte literari més ampli, ja que Roverandom és un bon exemple del que pot arribar a passar quan deixes anar la imaginació sense restriccions de cap mena. La major part del temps l'experiència de lectura s'assembla més a Alice al País de les Meravelles que a qualsevol altre dels relats del Tolkien posterior, amb o sense relació amb la mitologia de la Terra Mitjana. Així doncs, Rover el gosset comença a encadenar un fet extraordinari amb el següent, mentre el seu camí es creua amb mags, sirenes i tota mena de criatures fantàstiques. La història combina moments humorístics amb moments d'una grandesa que només intuïm com de passada, als marges de la narració. En una de les seves aventures al costat fosc de la lluna, Roverandom té un arriscat encontre amb el Gran Drac Blanc, que és el mateix que va anunciar l'arribada dels Pendragons a Anglaterra amb la seva derrota del Drac Roig de Gal·les, com de seguida aprenem. I de forma molt marginal, mentre Roverandom recorre els confins de l'oceà amb la balena Uin, entreveiem la ciutat dels elfs, que només arribarem a conèixer plenament a través del Silmaríl·lion.

Alan Lee, Roverandom i Psamathis Psamathides

Tanmateix, Roverandom no explora les seves imatges fins al límit, no fa marrada en cap dels seus móns, ni ens tempta suggerint un sentit unitari al conjunt de la història. Sembla més un viatge oníric que una narració coherent. L'aventura de Rover amb prou feines té direcció més enllà de la referència permanent a un idíl·lic espai familiar, el de la família Tolkien, que se'ns presenta amb la nostàlgia d'una mena de paradís perdut que el gosset ha de recuperar amb una determinació impossible de desviar. Així doncs, Roverandom revela molt més del Tolkien pare de família que de l'eminent acadèmic o de l'autor de renom internacional. Hi ha veritable amor en els passatges que descriuen, amb una immediatesa vívida i acolorida, els dos infants grans baixant a la platja a jugar. Sabem que són John i Michael, però la veu narradora els identifica, mig sorneguera mig càndida, com a nen U i nen Dos. Els editors van fer bé de col·locar Roverandom al principi de tot del recull de contes de Tolkien. És una mena de tast del que vindrà, i és fàcil acabar-lo amb la satisfacció de saber que el que vindrà és encara millor i que, per tant, el llistó ha quedat molt alt d'entrada. El meu moment preferit de la lectura és quan Artaxerxes, el mag despistat i rondinaire, treu de la seva butxaca una ploma estilogràfica que utilitza com a vareta màgica. La imatge no sembla gens innocent: si John i Michael es transformen en U i Dos, el professor Tolkien es presenta a la seva audiència com a mag, un mag que transforma la realitat a través de les paraules. 


18 de juliol de 2018

14 de juliol de 2018

Mercé di voi

de Barbara Strozzi.

Per la vostra mercè, estrella meva sortosa... 



http://barbarastrozzi.blogspot.com/2008/10/opus-1-texts.html

11 de juliol de 2018

Homes en temps de foscor (#200)

Dues persones poden crear un món nou que se situa entre elles quan no es rendeixen a la il·lusió que els llaços que les uneixen les fan una de sola. 

L'any 1968, la filòsofa alemanya Hannah Arendt (1906-1975) publica als Estats Units Men in Dark Times, un recull de diversos articles i ressenyes que s'apleguen en un sol volum a causa d'una certa afinitat temàtica. Cadascun dels textos és un perfil biogràfic i intel·lectual d'una personalitat literària o filosòfica del segle vint - amb una excepció del divuit - i el que acaben tenint tots en comú és la seva forma d'enfocar la foscor de la situació política del moment. El conflicte central és l'auge dels totalitarismes - nazi i estalinista - durant el segle vint, tot i que aquesta no és l'única font de conflicte que Arendt identifica en el text: en el capítol sobre Rosa Luxemburg, per exemple, l'autora rastreja els mateixos tics totalitaris en els escamots policials organitzats per la república de Weimar per tal d'assassinar dissidents comunistes i que, curiosament, escaparien del seu control i acabarien convertint-se en grupuscles proto-nazis. En el capítol dedicat al papa Joan XXIII, la foscor s'identifica més aviat amb les rígides estructures eclesiàstiques que el papa Joan va provar de sacsejar. En el capítol dedicat al poeta americà Randall Jarrell, la foscor s'acaba identificant amb la lluita d'aquest contra la depressió, i el mateix acaba passant amb Isak Dinesen, autora que ha de lluitar contra les seves fantasies i obsessions personals, més que amb una situació política en concret. A la vista d'això, Arendt homenatja els seus personatges, no sense dedicar-los crítiques quan és pertinent, com a ments privilegiades que destaquen per haver il·luminat els temps de foscor amb les seves idees i els seus escrits, fins i tot quan en alguns casos no van trobar un públic disposat a rebre les seves obres amb interès. La majoria, per tant, són retrats malaurats, de patiment i dolor i esperances i projectes polítics truncats. Ara bé, el pensament polític d'Arendt se centra en l'espai intermedi que s'estableix entre persones, el món entremig que els permet actuar conjuntament, i que per tant dóna sentit a la política, en preservar la humanitat i la dignitat de cada persona de forma individual. En aquest sentit cadascun dels articles ens apropa a aquestes personalitats des d'una òptica meravellada pels seus moments presents. Que cadascun d'ells aconsegueixi brillar amb llum pròpia per al futur, fins i tot des de la seva impotència, serveix de suport per a la teoria que Arendt prova de justificar en aquest text: que les històries, els relats, són cristal·litzacions de l'experiència humana que posem en el món i que, per tant, formen part de l'acció política. Com a relats, la seva importància política fonamental serà fer-nos entendre i reflexionar sobre experiències passades, i descobrir com els personatges d'aquestes històries es relacionen amb nosaltres a través d'un món - polític, històric, cultural - en comú. 

Continguts: El volum conté perfils biogràfics i/o intel·lectuals dels següents personatges: Gotthold Ephraim Lessing, Rosa Luxemburg, Angelo Roncalli, Karl Jaspers, Isak Dinesen, Hermann Broch, Walter Benjamin, Bertolt Brecht, Waldemar Gurian i Randall Jarrell. 

M'agrada: Els capítols sobre Rosa Luxemburg, Walter Benjamin i Bertolt Brecht brillen especialment. 

7 de juliol de 2018

Les lluminàries (#199)

Al final en Tauwhare va alçar el dit i va dibuixar un cercle en l'aire. Quan la punta del dit va haver arribat al lloc d'origen, va assenyalar amb un cop sec, per marcar el punt de retorn. Però un no pot assenyalar un punt en un cercle, va pensar: assenyalar un punt en un cercle significa trencar-lo, de forma que deixa de ser un cercle. 
- Entengui-ho així -va dir, lamentant haver de dir les paraules en anglès, en una traducció aproximada-. Volta. I torna a començar, pel principi. 

The Luminaries d'Eleanor Catton és una novel·la complexa, intel·ligent i d'una ambició monumental. Aquesta complexitat se li va reconèixer en ser guardonada amb el Man Booker l'any 2013, convertint Catton en l'autora més jove que mai ha aconseguit el guardó. La seva lectura és fascinant i un punt esgotadora, al cap de les seves més de vuit-centes pàgines. En una mena d'homenatge a les novel·les victorianes de misteri (els referents aquí són Wilkie Collins i Charles Dickens), Catton ens ofereix un trencaclosques al voltant d'un assassinat, un intent de suïcidi i una desaparició, que els successius capítols van aclarint poc a poc a base d'anar afegint detalls per tal d'aclarir la trama. Quan arribem a port en els últims capítols, la resolució del misteri acaba tenint sentit; tot i que en alguns moments els detalls queden un punt forçats, i cap al final del llibre les explicacions purament racionals o científiques van deixant pas a d'altres un punt més màgiques i mistèriques. El conjunt no decep, de totes formes, i és una novel·la que enganxa moltíssim, sobretot en els seus primers dos terços, i que perd una mica de tensió a mesura que la trama entra en el seu desenllaç. De totes formes, el contingut no és tot el que The Luminaries ofereix: l'estructura i la forma de la novel·la és una mena de trencaclosques en si mateix. La novel·la es desplega com una carta astrològica gegantina, de forma que trobem dotze personatges que prenen el lloc de les constel·lacions zodiacals, amb unes postures més o menys fixes, i uns altres set, mòbils, que es comporten com a planetes. Cada capítol porta per títol una conjunció zodiacal que ens mostra quins personatges s'hi relacionen. De totes formes, aquesta és la part que més forçada m'ha semblat de tota la narració: els personatges fixos acaben essent tan mòbils com els altres, i tan decisius per a la trama com qualsevol dels altres, de forma que aquestes decisions formals per part de l'autora acaben mostrant un punt d'arbitrarietat. De la mateixa forma, per mantenir aquesta il·lusió de coherència interna, els dotze personatges zodiacals haurien de compartir el mateix pes en la narració, i com acabem veient, alguns tenen un protagonisme molt més marcat que els altres. Per a mi, el punt fort de la novel·la és més el contingut que no pas la forma: ens situem a Nova Zelanda, l'any 1866, enmig de la febre de l'or. Els buscadors d'or arriben de totes parts d'Europa per tal de provar la seva fortuna en aquesta colònia britànica: tot l'or que els expedicionaris troben deu un impost a la metròpoli, de forma que el que ens trobem de bon principi és tota una xarxa d'interessos creuats, estafes, evasions d'impostos, contraban, suplantacions d'indentitat, dirigida principalment a aconseguir el benefici més gran. El que aquesta estructura amaga és una brutal explotació - de la terra pertanyent al poble Maori, dels excavadors amb contracte de servitud, del cos de les prostitutes que es guanyen la vida al voltant dels campaments - en tant que en un món on l'únic valor és la propietat, absolutament tot tindrà un preu que es pot fixar. La trama fins i tot es ramifica a dècades enrere, a les guerres de l'opi a la Xina, i una part important de l'argument té a veure amb el consum d'opi. De fet, els símbols que recorren la novel·la del principi al final ens apunten en aquesta direcció, i a la complexitat de les relacions que s'estableixen en aquest món colonial: de la mateixa forma en què la lluna creix i minva, els personatges consumeixen i guanyen, o perden i són consumits. N'hi ha que són explotadors, n'hi ha que són explotats, i n'hi que es mantenen en una mesurada ambigüitat fins al final: el desenllaç sembla temptar-nos amb un trencament d'aquest cercle, tot i que aquest queda obert més a l'especulació que realment reflectit al text. Al final tot sembla desembocar en una mena d'equilibri que no deixa lloc a qualsevol plantejament polític, ni a qualsevol decisió lliure per part dels personatges: igual que els astres es mouen pel firmament, així són les coses i amb prou feines es poden pensar d'una altra forma. La narració ens ofereix un retrat completament vívid i palpitant d'aquest context històric: un tapís ric en detalls i en jocs de miralls que ens presenten tota la complexitat de relacions econòmiques, polítiques i sentimentals dels personatges. És una lectura que crec que val la pena, tot i que cada lector ha de decidir si l'esforç acaba compensant o no. 

Sinopsi: L'abril de 1866, el jove advocat Walter Moody arriba al poblat de Hokitika, a Nova Zelanda, per tal de convertir-se en prospector d'or. El mateix vespre de la seva arribada coincideix a la sala de l'hotel on s'allotja amb dotze personatges que s'han reunit allà per discutir els detalls d'una sèrie d'esdeveniments misteriosos que s'han produït en els últims mesos. La misteriosa mort d'un prospector d'or i l'intent de suïcidi d'una prostituta semblen ésser els misteris centrals, però aviat el destí d'aquests personatges s'acaba entrecreuant amb la desaparició d'un altre prospector i una trama de xantatge i extorsió a un polític local. 

M'agrada: El misteri de la proposta enganxa fins al final i fa de molt bon llegir. És una d'aquelles lectures en què els lectors han d'estar a l'aguait per tal de poder encaixar totes les peces del trencaclosques. L'ambientació i recreació de l'època transmeten una sensació de realitat molt gran, i hi ha personatges molt ben dibuixats. 

No m'agrada: És d'aquell tipus de novel·les de misteri tan ben tramades que finalment acaben decebent una mica a la llum del desenllaç. Alguns dels detalls i de les decisions formals per part de l'autora m'han acabat semblant gratuïtes, potser per excessives i pretensioses en alguns moments. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons