"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

19 de desembre de 2020

El tron de plata (#349)

- M'he empassat nenes i nens, dones i homes, reis i emperadors, ciutats i regnes - va dir el Lleó. No ho va dir com per vantar-se'n, ni amb penediment, ni amb ràbia. Ho va dir i prou. 

El tron de plata es va publicar l'any 1953 i és la sisena entrega de les Cròniques de Nàrnia de C. S. Lewis - la sisena si tenim en compte l'ordre cronològic de la saga, i la quarta per ordre de publicació. D'entrada he de dir que és la meva entrega preferida de la saga des de sempre, i per això n'he gaudit la relectura especialment. És cert que aquesta entrega també té els seus punts fluixos: el ritme es fa un punt massa lent en certs passatges, el biaix sexista de l'autor apareix en determinats moments, i la història que emmarca la narració de les aventures a Nàrnia, la de l'escola dels protagonistes, desvia una mica l'interès de la narració amb les preocupacions adultes de l'autor sobre el sistema educatiu. Els protagonistes aquí són en Eustace, que havia visitat Nàrnia amb els seus cosins Penvensie a l'anterior entrega, i la seva companya de classe, la Jill Pole, que descobrirà el món de Nàrnia per primer cop. Aquests dos personatges són una mica més fràgils i volubles que els Pevensie, caracteritzats per la seva fe irrompible: la fe de Jill i de Eustace és més com un procés de presa de confiança, i l'aniran refermant a mesura que vagin aprenent dels seus propis errors. Potser aquesta és una diferència important entre aquest volum i els altres de la saga: mentre que els Pevensie partien de la seva confiança ferma en la presència d'Aslan a les seves vides, i aquest no es manifestava fins ben bé cap al final de cadascun dels relats, aquí Aslan s'apareix a Jill ben bé al principi de l'aventura, per plantejar-li un repte o un desafiament que haurà de resoldre amb èxit si vol salvar la terra de Nàrnia d'una terrible maledicció. És com un viatge de descoberta en què Jill ignora completament quin en serà el destí final, i amb el qual adopta un compromís sense garanties. De fet, el fil conductor de l'aventura són quatre pistes o indicacions que Aslan dóna a Jill i que aquesta ha de seguir per arribar a acomplir la missió; ara bé, aquestes són molt fàcils de confondre o de passar per alt si no s'està prou atent, perquè una de les lliçons més clares en aquesta entrega de Nàrnia és que les aparences enganyen, i que és en la foscor més profunda i remota del món en què hi podem arribar a veure més clar. Al capdavall, l'apoteosi final del llibre és una brillant al·legoria del mite de la caverna de Plató, en què els protagonistes es veuen immersos en un món subterrani a mercè de la foscor, captius d'un encanteri que els fa oblidar que el món exterior existeix. El racionalisme aferrissat de C. S. Lewis reapareix de forma altament original quan ens n'adonem que la realitat autèntica per a Plató, el món de les idees, està de part de la fe per a Lewis: sempre que ens trobem en un conflicte entre realitat i aparences, la fe està de part de la realitat per més que les aparences ens puguin enganyar. En aquesta direcció apunta el camí de les pistes d'Aslan, totalment planeres i entenedores per si mateixes, però que costen d'interpretar un cop els protagonistes s'enfronten als fets. Tanmateix, el camí d'Aslan no és sempre una línia recta entre dos punts, i fins i tot quan perden l'oportunitat de seguir les pistes correctament, els protagonistes trobaran altres maneres de redreçar la situació i tornar al camí correcte. La missió es tracta de rescatar el príncep de Nàrnia, el fill de Caspian, que es troba desaparegut i presumiblement empresonat pels encanteris d'una malvada bruixa. Aquí es recuperen els motius freudians que ja eren presents a El nebot del mag i a El lleó, la bruixa i l'armari: la malvada Dama del Cinyell Verd es presenta com la serp temptadora del jardí de l'Edèn, igual que Jadis al primer dels llibres; d'altra banda, pel que fa a la seva relació amb el príncep Rillian, la bruixa esdevé literalment la seva consort i suplantadora de la seva mare a la vegada, de forma semblant a com Jadis es presentava com a falsa figura materna al segon volum. Ara bé, Jill i Eustace no estan sols en aquesta aventura; els acompanya una criatura pintoresca, en Bassalfosc, un remenapantans (Puddleglum i Marsh-wiggle en l'original en anglès) que, per algun motiu, sembla la persona més indicada per a la missió. Els remenapantans són unes criatures del maresme que es caracteritzen per ser extremadament pessimistes, i veure només la part més fosca de cada situació; ara bé, en una aventura que gira principalment al voltant dels enganys causats per les aparences, potser és el tipus d'heroi que necessitem en aquest moment que Nàrnia torna a ser una terra en decadència. En tot cas, no serà fins al moment de la prova, com deia Lewis mateix, que es revelarà el seu coratge i en què consisteix aquesta virtut exactament. Tot i que les opinions poden diferir en una saga que ofereix històries tan variades a cada volum, El tron de plata per a mi segueix sent la millor de les entregues de Les Cròniques de Nàrnia i una entrega que d'alguna forma redimeix els moments més fluixos de la saga sencera. 

Sinopsi: En Eustace i la seva companya Jill un dia es troben al pati de l'escola fugint dels seus assetjadors. Aleshores invoquen Aslan per tal que els traslladi màgicament a Nàrnia i, per a la seva sorpresa, Aslan respon a la seva pregària. Un cop a Nàrnia, però, se'ls encomanarà una difícil missió per tal de rescatar un príncep perdut del domini d'una bruixa malvada. Per acomplir la missió, la Jill rebrà unes pistes per part d'Aslan que l'ajudaran en el seu camí, tot i que la seva constància a l'hora de reconèixer les indicacions i seguir-les serà possiblement una de les proves més difícils. 

M'agrada: El món dels remenapantans, que se'ns presenta amb una de les descripcions més vives i boniques de tota la saga sencera; la personalitat d'en Bassalfosc, un personatge força peculiar en comparació amb l'ideal heroic que ens presenta la sèrie a les anteriors entregues. En general, em sembla l'entrega més rodona i complexa, a l'alçada dels dos primers volums - en el pla més abstracte, el motiu platònic és explotat d'una forma molt original i creativa; en el pla més literari, és força consistent amb els temes i les imatges que explora al llarg de tot el relat. 

Cap comentari:

Publica un comentari

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons