"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

25 de desembre 2014

Tal dia com avui

Avui s'acompleixen 100 anys de la treva de Nadal entre els exèrcits alemany i britànic: dos dies de la història en què la guerra es va aturar, es va confraternitzar amb l'enemic, i es va jugar molt a futbol. Encara quedaven molts horrors i morts per davant, no sols els de la guerra del 14, sinó totes les seves versions corregides i augmentades. Recordant un moment en què Nadal va intentar ser sinònim de pau, aprofito per desitjar bones festes a tothom. 


Molt bona informació sobre el tema a: 

18 de desembre 2014

Introit & Kyrie

S'ha dit que el meu Rèquiem no expressa temor de la mort i algú l'ha anomenat una "cançó de bressol per a la mort". Però és així que veig la mort: com un feliç alliberament, una aspiració cap a la felicitat d'allà dalt, més que com una experiència dolorosa. La música de Gounod ha estat criticada per la seva excessiva inclinació a la tendresa humana. Però la seva naturalesa el disposava a sentir així: l'emoció religiosa va prendre aquesta forma dins seu. Que no cal acceptar la naturalesa de l'artista? Pel que fa al meu Rèquiem, potser jo també he buscat instintivament escapar del que considero correcte i adequat, després de tants anys acompanyant els serveis funeraris a l'òrgan! Me'l sé tot de memòria. Volia escriure una cosa diferent. 
Gabriel Fauré, parlant sobre el seu Requiem
Font: Wikipedia

11 de desembre 2014

Així comença una aventura

To the end of his days Bilbo could never remember how he found himself outside, wihout a hat, a walking-stick or any money, or anything that he usually took when he went out; leaving his second breakfast half-finished and quite unwashed-up, pushing his keys into Gandalf's hands, and running as fast as his furry feet could carry him down the lane, past the great Mill, accross The Water, and then on for a mile or more. 


J. R. R. Tolkien, The Hobbit. London: HarperCollins, 1998. p 45. 


Fins a la fi dels seus dies li seria impossible recordar com es va trobar fora, sense barret, bastó, ni diners, ni res que normalment s'emportés quan sortia de casa; amb el segon esmorzar per acabar i els plats per rentar, empenyent les claus a la mà d'en Gandalf, i corrent tan de pressa per la carretera com li permetien els seus peus peluts, més enllà del gran Molí, a l'altra banda de L'Aigua, i encara una milla o més. 

Aquests dies rellegia El Hobbit per recordar l'aventura inicial de Bilbo en la seva forma original. Em va semblar una bona opció per fer temps fins l'estrena de la tercera pel·lícula. Esperem que ara la factoria de Peter Jackson deixi descansar la Terra Mitjana una temporada. Repetir l'èxit de El Senyor dels Anells prometia ser una tasca difícil, per més que els fans històrics ja hi estiguéssim comptats d'entrada. La primera entrega cinematogràfica va ser força divertida, tot i que un punt massa extensa en els detalls. La segona va ser una decepció en tota regla, amb línies argumentals que no aportaven res a la trama i, des del punt de vista del llibre, una trista pèrdua de la personalitat original dels personatges. Ho recordem: Thorin i els nans no eren precisament heroics èpics, més aviat especialistes a viure repenjant-se lleugerament en els èxits dels altres. La presència dels elfs a la pel·lícula s'acaba fent innecessària, ja que aquests no tenen res a veure amb els del llibre. La trobada entre Bilbo i Smaug tampoc no estava a l'alçada de la novel·la, que ofereix un Smaug molt més sinistre i astut. Algun punt fort sí que hi havia: la primera mitja hora de pel·lícula, que es mantenia força més en la línia del llibre, i la recreació de la Ciutat del Llac, amb una estètica força aconseguida (tot i que desmerescuda per tot un seguit d'anades i vingudes sense gaire sentit). Ara que ens trobem a les portes de la tercera estrena, sé exactament què esperar-ne. Suposo que faran un gran espectacle de la Batalla dels Cinc Exèrcits, això és el més obvi, i prefereixo no anticipar-me massa respecte a la resta. 

Em sembla que Peter Jackson es va prendre massa a la valenta el seu propi lema que les grans històries mereixen ser embellides. Això va funcionar, fins a cert punt, en la primera part. Però després d'això, va quedar al descobert l'estratègia d'estirar el metratge tot el que es pugui per augmentar la recaptació. En tot cas, la conclusió de l'adaptació cinematogràfica va ser l'agredolça constatació que sempre ens quedarà el plaer de tornar al llibre. 

03 de desembre 2014

Somien els androides amb ovelles elèctriques? (#62)

Nosaltres no naixem; no creixem; en lloc de morir de malaltia o per l'edat ens marcim com les formigues. Altre cop les formigues; això és el que som. Tu no; em refereixo a mi. 

Aquesta és l'única novel·la de Dick que ja havia llegit prèviament fa uns quants anys. És una de les millors, és clar, però potser aquesta opinió sempre ve marcada per la comparativa amb la pel·lícula de Ridley Scott. De fet, en algunes edicions, fins i tot es va rebatejar el llibre amb el títol de la pel·lícula, Blade Runner. Tanmateix, les històries que expliquen són diferents; ja que l'adaptació cinematogràfica del llibre és molt lliure, fins al punt que, amb alguns personatges en comú (ni tan sols tots), els arguments resultants no tenen res a veure entre ells. 

El títol de la novel·la, Somien els androides amb ovelles elèctriques? ja és indicatiu del tipus de reflexió que hi trobarem. La història retrata els androides com a éssers conscients, pensants (de fet, amb una intel·ligència i astúcia molt superior a la nostra), quasi indistingibles dels humans en tots els aspectes; tot i així, hi ha un detall que els fa completament diferents: estan mancats de la qualitat humana de l'empatia. De fet, l'empatia és la idea que articula tota la novel·la perquè, tot i que queda clar que els androides no en tenen, el que suposa aquesta en els humans tampoc no queda gaire clar. Té a veure amb certa capacitat de ruboritzar-se en aspectes morals, amb sentir veritable amor i necessitat de cuidar els animals (ja que la majoria s'han extingit a causa d'un cataclisme a escala global) i amb ser partícips de les emocions dels altres a través d'una mena de pràctica religiosa anomenada mercerisme. 

Tanmateix, totes aquestes expressions empàtiques en els humans queden mercantilitzades per un sistema socioeconòmic totalitzant i alienador, i els interrogants queden oberts sobre si els éssers humans són capaços de sentir empatia a altres nivells, o fins i tot entre ells mateixos. És per això que, en la complexitat del tractament dels personatges i en el seu pessimisme intrínsec envers la condició humana, la novel·la em sembla clarament superior a la pel·lícula: Rick Deckard, que a la pel·li és l'heroi americà solitari i turmentat, aquí és un ésser egoista i mesquí fins a extrems força insospitats; a la novel·la, Rachel és el personatge més complex i intel·ligent, perfectament conscient del seu destí, i no l'heroïna indefensa de la pel·lícula. A la vegada, la Pris de la novel·la correspon al mateix model de Nexus-6 que la Rachel i, per tant, comparteixen aparença física i personalitat, cosa que afegeix complexitat als dilemes de Deckard. A més, com que els androides estan realment mancats d'empatia, són incapaços de protegir-se entre ells o de sentir qualsevol lligam comunitari amb els seus semblants, a diferència del que passa en el film. 

Sinopsi: En el món que ens proposa Dick en aquesta novel·la, els humans han emigrat a Mart de forma massiva  per gaudir d'una vida millor, i els androides són fabricats per tal de servir de mà d'obra a les colònies d'aquest planeta. Per a ells, l'única forma de llibertat és escapar a la Terra i viure-hi clandestinament. Per això, el govern contracta caçadors de recompenses per tal de "retirar-los". El protagonista, Rick Deckard, és un d'aquests últims. La seva única preocupació és reunir prou diners com per a permetre's un animal de debò en lloc d'una reproducció elèctrica. Tanmateix, quan coneix Rachel Rosen, un androide propietat de la companyia Rosen, es comença a replantejar les seves concepcions prèvies sobre els androides i els humans. 

M'agrada: El test Voigt-Kampff, una mena de polígraf infal·lible que determina si ets androide o humà fins i tot quan tu mateix en tens dubtes. 

No m'agrada: L'únic que he trobat a faltar en el llibre és el memorable Roy Baty de la pel·lícula, és clar, al costat del qual el de la novel·la és un antagonista força pla i inconsistent. Mentre que al principi és descrit com una mena de màquina de matar superintel·ligent, cosa que és realment a la pel·lícula, en conjunt a la novel·la queda relegat a un pla molt secundari i desdibuixat. Sobre tot he trobat a faltar la imatge de l'androide existencialista demanant explicacions al seu creador, que era un dels punts més visuals i originals de la pel·lícula. Em sembla que, en conjunt, la pel·lícula va traslladar a Roy la complexitat psicològica que Rachel mostra a la novel·la.