"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

23 de des. 2015

Amb un sol mot

Alt és, Senyor, el rescat de la paraula,
quan eixida tot just de dins l'entranya
pregona del silenci
el silenci mateix vol devorar-la,
talment un déu engendrador fecund,
gelós que la fillada el venci
amb un sol mot, com és la nit vençuda
per una sola estrella que rigui cel amunt.

Carles Riba, Oració de la Immortalitat en la Paraula


Bones festes a tothom! 

16 de des. 2015

Tehanu (#86)

No ho sé. No té importància. Qui ho ha de saber? A qui li ha d'importar? A qui li ha d'importar la nena? Per què fem les coses que fem? 

Prop de vint anys després de la publicació del tercer volum de la trilogia de Terramar, Ursula K. Le Guin escriu Tehanu (1990), aleshores destinada a completar el cicle esdevenint la darrera part d'una tetralogia. Ens trobem davant d'una novel·la que reprèn la temàtica de les anteriors entregues només per posar-hi un gran interrogant al costat. Això és el que torna problemàtica la seva recepció: tot depèn de com ens posicionem com a lectors respecte a la trilogia original. Els qui considerin La costa més llunyana com el tancament d'un cicle, com un punt i final, potser haurien de deixar Tehanu de banda i dedicar-se a llegir una altra cosa. 

Ara bé, vaig parlar de gènere quan vaig ressenyar les dues primeres entregues, i vaig assenyalar que la lluita de sexes era un tema de la trilogia, tot i que tractat amb sordina durant els anys 70. Es diu que Le Guin va reprendre la saga precisament per contestar les crítiques al masclisme, implícit i explícit, que inunda l'arxipèlag de Terramar d'una punta a l'altra. Un cosmos imaginari no té per què respondre les expectatives que els lectors tinguin sobre una societat ideal: si fos així, la literatura distòpica no existiria. Ara bé, pot escollir a qui donar veu i punt de vista, pot tractar un tema obertament o deixar-lo a l'especulació marginal, com havia passat en les primeres entregues. 

No podem fer que l'univers de Terramar esdevingui favorable a les dones d'un dia per l'altre, no podem fer que la seva concepció dualista del cosmos, transmesa durant milers i milers d'anys, quedi superada perquè sí. Ara bé, podem observar que fins ara la veu narrativa la tenien els homes, i que la seva posició de poder en aquesta societat rebia l'aprovació implícita, si més no per falta de resistència, de l'autora. Tehanu canvia completament aquest plantejament des de les primeres pàgines: aquí tenim un punt de vista femení, el de Tenar, durant tota la novel·la. I tot apunta a la decadència del poder masculí encarnat per l'escola de Roke fins ara. A Tehanu, per primer cop, el que es cou als marges pren importància. 

A nivell purament argumental, aquesta quarta entrega és un dels exemples més clars que he trobat mai d'estrès post-èpic en la literatura de fantasia: com els herois afronten la buidor de la vida quotidiana després del moment de les grans gestes. En això sembla que les dones estan més preparades que els homes. Ara bé, si a La costa més llunyana encara no s'apuntava clarament a un canvi de l'statu quo, aquí l'adveniment d'una nova era i la seva necessitat queden més clares que mai. Ogion comença la revolta passant el testimoni a Tenar abans que a Ged. Ged ha d'acceptar que mai no tornarà a ser el d'abans. I en aquest estat de coses, el futur sembla que s'ha aclarit, però continua essent incert. 

D'altra banda, la quarta entrega també es distancia força de les tres primeres novel·les en el seu enfocament. Plantejades com a relats de creixement, aquestes tres se centraven en el camí interior dels successius protagonistes: Ged, Tenar i Arren respectivament. La gran pregunta en tot moment era: com he arribat a ser qui sóc. Ara el plantejament canvia per oferir-nos quelcom una mica més complex. La successora natural d'aquests personatges, Therru, esdevé el gran misteri de l'obra: en cap moment se'ns ofereix la seva subjectivitat. La gran pregunta de l'argument de Tehanu és la pregunta per l'altre més que pel jo: com deu ser estar dins la seva pell? Com deuen mirar els seus ulls? Quina responsabilitat tinc envers ella, com a altre? Aquestes són les preguntes que Tenar es va plantejant al llarg de l'argument. Com en les altres entregues, el relat no resulta previsible en cap moment i més aviat va desgranant significats i suggestions a mesura que avança. 

Sinopsi: Després dels esdeveniments de La costa més llunyana, Arren ha esdevingut el nou rei de Terramar i s'entreveu que això donarà pas a una nova era. A la vegada, l'escola de Roke ha quedat sense arquemag per primer cop a la història. Ged ha perdut la seva màgia després d'acomplir la seva missió per a Arren i ara es retira a les pastures de Gont, defugint la vida pública. Tenar, d'altra banda, ha enviudat i, un cop els seus fills han marxat de casa adopta Therru, una nena que uns rodamóns han deixat abandonada després de maltractar-la brutalment. Ogion, l'antic mestre de Ged, encomana a Tenar la responsabilitat d'educar Therru en la màgia prescindint de les jerarquies de Roke. 

M'agrada: Em sembla que aquesta entrega torna a estar a l'alçada de la primera novel·la de la saga. M'agrada que plantegi un nou inici sense renegar de les entregues anteriors. També m'agrada el seu desenllaç, més metafòric i suggestiu que mai. 

9 de des. 2015

La costa més llunyana (#85)

-Continua cantant! La Llarga Dansa encara no ha acabat. 
-No em sé les paraules -va dir el cantor, i la seva veu es va tornar aguda, com si estigués aterrit-. No puc cantar. He oblidat la cançó. 
-Canta'n una altra, doncs! 
-Ja no hi ha cançons. S'ha acabat. 

La costa més llunyana (1972) d'Ursula K. Le Guin és la tercera novel·la del cicle de Terramar i, de fet, és la que tancava la trilogia original. No va ser fins uns quants anys després, a la dècada dels noranta, que apareixerien les següents entregues. Per tant, aquesta novel·la ofereix quelcom definitiu, rodó, té tota ella un aire de desenllaç, per dir-ho d'alguna forma. És cert que en alguns aspectes el desenllaç d'aquest llibre manté certs deutes amb El Senyor dels Anells (almenys, amb un o dos dels múltiples desenllaços de l'obra de Tolkien) però, tot i així, l'originalitat d'Ursula K. Le Guin sempre ens acaba portant per camins insospitats. 

En aquesta entrega es torna a accentuar el vessant metafísic de l'aventura i aquí els dilemes dels personatges es tornen més existencials que mai. Totes les seves anades i vingudes s'acaben resumint en un majúscul per què? El centre de la missió en aquest cas és un misteri que impregna totes i cada una de les pàgines del llibre: la màgia s'esgota en el món, i amb ella, les respostes, les cançons, els significats i, en definitiva, la continuïtat de la vida, la necessitat de seguir tirant endavant. Igual que en les altres dues entregues, ens enfrontem a un mal indeterminat, sense rostre, l'amenaça del qual crea una atmosfera progressivament inquietant i misteriosa. Tanmateix, aquí hi ha un enemic psicològic que opera dins les persones, creant una mena de depressió generalitzada que afecta la gent en forma de demència. 

Aquesta premissa fa de la novel·la una mena de repetició o recreació del viatge de Ged a la primera entrega, Un mag de Terramar, tot i que ara els aprenentatges i els obstacles viscuts al llarg del camí seran completament diferents. Mentre que en la primera novel·la Ged viatjava en solitari, aquí va acompanyat d'Arren, un jove príncep de la terra d'Enlad a qui el mag convida a fer-se a la mar amb ell. A diferència de moltes altres sagues fantàstiques, aquí els protagonistes no tenen un destí prefixat, una missió a acomplir, sinó que salpen sense tenir gaire idea de cap on es dirigeixen. Això ja passava a la primera novel·la, però en aquella Ged era el centre del relat, i aquí Arren pren el punt de vista principal de la narració. 

Arren és un personatge que es fa estimar perquè la seva situació és força peculiar si el compares amb els habituals herois de les narracions fantàstiques. Ell no és cap orfe que hagi de descobrir el misteri de la seva filiació, i la seva infància no ha estat en absolut desgraciada: al contrari, ha nascut al centre d'un regne, i ha conegut la felicitat i el seu lloc en el món des de sempre. De la mateixa manera, la seva missió es fa molt més ambigua quan l'accepta completament a cegues; Arren no té cap mena de consciència del seu destí, però precisament això posa de manifest el seu potencial quasi il·limitat, i els dubtes i les inquietuds que això comporta. Arren és un heroi en procés de formació, i al llarg del seu camí la seva preeminència respecte de Ged esdevindrà cada cop més ambigua. I és que al llarg del relat no pares de preguntar-te qui dels dos acabarà per salvar el món. 

Sinopsi: Arren, príncep d'Enlad, és enviat pel seu pare el rei a l'illa de Roke per conèixer de boca de Ged l'arquemag el motiu de l'esgotament de la màgia en el món. Ged el convida a unir-se al seu viatge per tal de descobrir la font d'aquest mal, i Arren accepta sense tenir gaire clar el destí que els espera. Al llarg del viatge, la lleialtat de l'un envers l'altre es veurà testada contínuament. 

M'agrada: La relació ambigua i suggestiva entre els dos personatges principals, la confiança entre els quals fa pujades i baixades al llarg del relat. 

No m'agrada: No res en concret. De fet, tot el llibre m'ha agradat. Però la primera vegada que el vaig llegir em va semblar el millor de la saga i ara no n'estic gaire segura. De vegades passa això, que els llibres ens llegeixen a nosaltres en comptes de ser a l'inrevés. 

2 de des. 2015

Les tombes d'Atuan (#84)

La llibertat és una càrrega pesada, un pes gran i estrany que l'esperit ha d'assumir. No és fàcil. No és una gràcia que vingui donada, sinó una elecció a fer, i la decisió pot ser difícil. El camí puja cap a la llum; però el viatger amb la seva càrrega potser no arriba fins al final. 

Les tombes d'Atuan (1970), d'Ursula K. Le Guin, és la segona novel·la del cicle de Terramar. Recordo que la primera vegada que la vaig llegir aquest va ser el volum que em va agradar menys dels quatre primers. És un relat força més fosc que la resta. Però ara que l'he acabat de llegir per segon cop, i després de tants anys, m'ha agradat força més que abans. 

Aquesta segona aventura està situada a les terres dels kargs, i en ella trobem una protagonista femenina, Tenar, que pateix un procés d'iniciació tan o més dur que el de Ged en l'anterior llibre de la sèrie. Tanmateix, mentre que a Ged se li dóna un nom en el seu pas a la majoria d'edat, i totes les eines al seu abast per adquirir poder i esdevenir ell mateix, el camí de Tenar és molt més fosc i anònim. Primer de tot, el seu propi nom li és pres, i de fet, més que adquirir una individualitat pròpia, la seva identitat queda diluïda en la cadena de reencarnacions de la deessa a qui serveix. Tot i que esdevé sacerdotessa, el seu poder es veu amenaçat des de fora per l'emperador karg, que s'autoanomena déu-rei, i el seu domini es limita a les tombes d'Atuan, un reialme subterrani en forma de laberint. 

El laberint és una de les parts més atractives del relat, en la meva opinió: com que la llum hi és prohibida, qui el recorre ha d'aprendre a desllorigar-ne els camins confiant només en la seva memòria, i d'aquesta manera les trampes més poderoses que guarda el laberint, de fet, són en la ment de qui hi queda atrapat. El món de Tenar és un món feminitzat, com un úter gegant, però profundament fosc i cruel a la vegada: els únics homes que hi serveixen són eunucs, i els intrusos han de ser sacrificats als déus de la foscor. En aquesta entrega de la saga es desenvolupa encara més la metafísica dualista de l'univers creat per Ursula Le Guin: llum contra foscor, masculí contra femení. 

Potser, com apuntava a l'anterior ressenya, aquest és un dels grans punts febles de la saga en conjunt. Cap a la meitat del llibre ens adonem que l'aventura vital i existencial de Tenar és només un episodi més en la carrera de Ged envers la glòria, tot i que el relat de com els seus camins s'entrecreuen és autènticament fascinant. Tenar és un personatge ple d'atractius quan la llegeixes, però que a mesura que avança el relat adquireix un rol cada cop més passiu. Tot i així, quan llegeixes aquesta entrega i la poses en relació amb la resta de llibres, l'originalitat consisteix en invertir el mirall habitual de la història i presentar els kargs com a protagonistes del relat i els habitants de les terres interiors com als altres o bàrbars, mentre que en el primer volum havia estat a l'inrevés, de la mateixa forma com ho serà als següents. 

Sinopsi: Molt poc després de néixer, Tenar és assenyalada per les sacerdotesses de les tombes d'Atuan com la reencarnació de l'anterior gran sacerdotessa. Així doncs, el seu destí ve marcat pel seu propi naixement. Un cop acabada la seva formació al temple, el seu poder és absolut sobre el seu petit domini, un món fosc i decadent, cada cop més amenaçat pels moviments polítics de l'exterior i per la creixent descreença dels seus habitants. A la vegada, Tenar és educada per témer i combatre els mags, que intentaran per tots els mitjans introduir-se al laberint subterrani per rescatar un dels tresors més preuats de les tombes. 

M'agrada: Un altre cop potser, la mitologia de Terramar. Com també passa en Tolkien, els personatges es veuen immersos en una mena de continuació de les grans gestes del passat, que no explicaré en detall en aquest cas per no revelar les sorpreses de l'argument.