"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

25 de maig 2024

Variacions sobre un tema de Chopin

de Frederic Mompou. Les escolto perquè estic llegint L'ombra de l'eunuc de Jaume Cabré (Barcelona: Proa, 2010). Una bona recomanació. 


24 de maig 2024

Es busquen publicistes, no docents

Després de la consternació que ha suposat l'anunci que desapareixen les preguntes de lectures obligatòries a les PAU de català i castellà, el secretari de Transformació Educativa de la Generalitat, Ignasi Garcia Plata, ha sortit al pas per aclarir i justificar la decisió. He de dir que a mi m'ha deixat les coses molt més clares que abans. 

https://www.social.cat/noticia/21097/eliminacio-lectures-obligatories-batxillerat

https://beteve.cat/societat/educacio-defensa-eliminar-lectures-obligatories-batxillerat/

https://www.elnacional.cat/ca/societat/aixi-justifica-educacio-eliminacio-lectures-obligatories-comunes-selectivitat_1221249_102.html

Font: El Nacional

La falsa dicotomia entre "forçar" i "motivar" (semblen antònims, però no ho són) no és altra cosa que una excusa per responsabilitzar els docents per uns fracassos que venen donats per factors socials molt més complexos. M'hi he trobat en carn pròpia en alguns llocs de treball que he ocupat en el passat: la feina essencial dels docents és "motivar" els estudiants a estudiar per iniciativa pròpia i a llegir per iniciativa pròpia, fer les classes ben divertides i entretingudes perquè els alumnes en cap moment se sentin "forçats" a esforçar-se (es-"forçar"-se!) i, evidentment, amb un poder de convocatòria i un carisma persuasiu que ni els pares, ni les institucions, ni els mitjans de comunicació tradicionals posseeixen per aconseguir-ho. Quantes vegades no vaig anhelar la vareta màgica del jove Dumbledore per tal de poder-ho realitzar amb els mitjans, el temps i els recursos que tenia al meu abast, i que mai em semblaven prou bons! 

En comptes de "forçar" a llegir, hem de produir lectors, és a dir, "motivar" perquè els alumnes llegeixin per iniciativa pròpia, com si fóssim publicistes que hem de vendre un producte i, després, respondre per l'èxit o el fracàs de la nostra campanya. Dels resultats de les proves de comprensió lectora ja en parlarem un altre dia, si de cas. El discurs és molt semblant al del màrqueting i la publicitat: oi que ningú et "força" a llegir un determinat llibre? Entres a una llibreria, i la tasca dels "prescriptors" i "difusors" de la cultura ha operat la seva màgia i t'ha "motivat" a triar l'última novetat editorial. 

Les referències a l'"atractiu" en un context pedagògic sempre em fan saltar les alarmes: la realitat política, social i econòmica que ens ha tocat viure no és gens atractiva, i tot i així és un deure cívic percebre-la i comprendre-la, i educar les noves generacions perquè també siguin capaces de fer-ho. La situació docent ideal que ens proposen aquests missatges té poc a veure amb un món educatiu real que reflecteix les limitacions i mancances de la societat real, i s'assembla més al que tot sovint percebem en obres de ficció: sèries com Merlí, escoles de màgia com Hogwarts (amb el seu esnobisme implícit), o la mística seductora i secreta de l'educació que propugna el dark academia (amb el seu esnobisme explícit). 

Font: El Nacional

I pel que fa a les Proves d'Accés a la Universitat, m'ha estranyat trobar la crítica al sistema d'avaluació memorístic com si depengués d'algú altre, i no hagués sortit de la mateixa junta de les PAU que depèn del Departament d'Universitats. Una mirada pels models antics de Selectivitat (aquí els podeu trobar tots penjats) ens hauria de donar la idea de les preguntes proposades sobre les lectures obligatòries, que sempre han estat centrades en informacions factuals sobre l'argument i els personatges de les obres i mai no han incidit en una comprensió "competencial, analítica i crítica" dels textos proposats. 

Això és una lectura crítica? 

Per no parlar de la vegada (juny de 2018) en què estudiants preuniversitaris de divuit anys van donar una lliçó de comprensió lectora (i de lectura "competencial, analítica i crítica", adaptada a problemàtiques socials actuals) a l'organisme que havia redactat la pregunta en qüestió: 

https://www.ccma.cat/324/labus-sexual-a-terra-baixa-vist-com-una-relacio-amorosa-a-la-selectivitat/noticia/2861359/

https://www.elperiodico.cat/ca/educacio/20180614/terra-baixa-selectivitat-amor-abus-6877591

https://www.elnacional.cat/ca/societat/polemica-a-la-selectivitat-per-una-pregunta-sobre-terra-baixa_278319_102.html

23 de maig 2024

Legió (#534)

Mentre esperava, va pensar en el somni de les llums. L'havia afectat profundament. Es preguntava què era aquesta emoció que sentia: era com una angoixa, i una pèrdua insuportable. També ho havia notat al final de Breu encontre. Va rumiar sobre el llibre que havia llegit sobre Satanàs, el que havien escrit teòlegs catòlics. Descrivia la bellesa i la perfecció de Satanàs com a "imponents". "Portador de llum", "estrella de l'alba"... Déu devia haver-lo estimat molt.

Publicada el 1983, Legió és la seqüela que William Peter Blatty (1928-2017) va escriure per a L'exorcista, més d'una dècada després d'aquest primer èxit aclaparador, i que a hores d'ara es considera un clàssic de la novel·la de terror. Com que no estic gaire acostumada a aquest gènere, reconec que la lectura de L'exorcista em va sorprendre en positiu per la seva peculiar combinació entre misteri i terror sobrenatural. Ara bé, l'última cosa que m'esperava quan vaig treure Legió de la biblioteca és que la seqüela encara m'agradés més que la seva predecessora, i sóc conscient que aquí potser em trobi entre la minoria. Si no sona massa pretensiós, a la combinació entre thiller d'acció i misteri sobrenatural, aquí s'hi afegeix un tercer fil, el de la novel·la filosòfica, que esdevé l'autèntic punt de referència d'un relat que es basteix, com ja ens hauria d'insinuar el títol, sobre fragments aparentment inconnexos de les vides de diversos personatges, que acabaran confluint de formes colpidores i inesperades.  

A la ciutat de Washington DC, uns deu anys després de l'exorcisme practicat pels pares jesuïtes Karras i Merrin, comencen a tenir lloc una sèrie d'assassinats particularment truculents, i que recorden el modus operandi de l'assassí en sèrie Gèminis, mort a San Francisco uns deu anys abans. L'inspector Kinderman, que ja investigava els esdeveniments inexplicables de la primera novel·la, segueix ara la pista d'aquests assassinats fins a un hospital psiquiàtric on trobarà diversos comportaments estranys en els pacients, i així com actituds sospitoses per part del personal mèdic. Kinderman anirà estirant poc a poc tots aquests fils fins que comenci a acceptar una solució sobrenatural com a única explicació possible als fets que està presenciant. Si la idea que s'entreveia a L'exorcista era el debat entre la teologia i la ciència, i la novel·la jugava constantment amb les ambigüitats de la trama per fer-nos bascular entre una interpretació natural i una de sobrenatural dels fets que s'hi esdevenien, aquí a Legió la trama sobrenatural es farà una mica més evident des del principi. Tot i així, la narració arriba a un equilibri magnífic entre el fil de les possessions demoníaques i la investigació policíaca, oferint constantment pistes perquè els lectors ens puguem avançar a la resolució de la trama. Com ja passava a l'anterior novel·la, Blatty juga a deixar aquestes pistes ben a la vista des del principi tot i que, de fet, només els lectors tindrem un punt de vista privilegiat sobre la totalitat de la història, mentre que els diversos personatges hauran de fer des de la seva perspectiva limitada i parcial sobre els fets que s'estan esdevenint. 

A un nivell més teòric, ens trobem davant d'una reflexió sempre rica i desafiant sobre els problemes del mal i del dolor a l'univers, canalitzats principalment a través de dos personatges que es veuen obligats a afrontar aquesta qüestió cara a cara en la seva pràctica professional. D'una banda, hi ha el protagonista, l'inspector Kinderman, jueu agnòstic preocupat per donar una explicació racional a la maldat inexplicable que presencia diàriament com a detectiu d'homicidis, i que intenta conciliar la presència del mal a la naturalesa humana amb la possibilitat d'un disseny intel·ligent per a l'univers. D'altra banda, el doctor Amfortas, neuròleg i catòlic devot, investiga la naturalesa del dolor que pateixen alguns dels seus pacients, mentre intenta processar el dol per la mort de la seva esposa amb mètodes força heterodoxos. Ens trobem davant del problema clàssic de la teologia i la filosofia occidentals: la presència del mal a l'univers o bé no és compatible amb l'omnipotència de Déu i la seva acció creadora o bé, en el pitjor dels casos, desafia salvatgement la possibilitat de creure en la seva bondat. Així doncs, si atribuïm la presència del mal a cert designi inescrutable dins del pla diví, això tampoc no en justifica la necessitat, especialment quan la violència més absurda s'acarnissa amb els més febles o indefensos. 

Blatty es decanta per una solució una mica més elegant (per poètica) que els arguments circulars tradicionals de la filosofia escolàstica. Basant-se en el seu admirat Teilhard de Chardin i la seva teoria del punt omega, d'inspiració neoplatònica, l'autor proposa que el mal és tan sols una conseqüència col·lateral de l'acció creadora de Déu, és a dir, de la divisió de l'u en la pluralitat de veus i d'experiències aïllades que dona peu al món que coneixem. El dolor seria una mena de manifestació d'aquest esquinçament còsmic: el procés de dol o d'enyorança dels éssers individualitzats per la unitat primigènia, com si es tractés del dolor fantasma que ocupa l'absència d'un membre mutilat. Cert que és una resposta més mística que no pas racional, i que al capdavall tampoc no soluciona el problema, però és d'agrair que Blatty l'exposi en termes estrictament literaris, a partir d'episodis onírics i de converses entre en Kinderman i altres personatges, que m'han semblat els moments més suggestius de la novel·la sencera. Això no li treu interès ni suspens a la trama policíaca, que avança a un ritme incessant fins a una resolució un punt abrupta i anticlimàtica, com passava també a L'exorcista. Legió em sembla una bona recomanació, que es troba totalment a l'alçada de la seva predecessora i manté una independència i una originalitat pròpies respecte a aquesta. 

Sinopsi: A principis dels anys 80, a la ciutat de Washington DC, el tinent Kinderman de la brigada d'homicidis ha d'afrontar una sèrie d'assassinats d'una especial truculència i amb connotacions religioses: un adolescent apareix crucificat en un moll prop del riu, i un sacerdot apareix decapitat dins d'un confessionari. Tot i que les evidències científiques apunten a autors diferents, Kinderman hi aprecia el segell de Gèminis, un assassí en sèrie que va ser abatut per la policia deu anys enrere a l'altra punta del país. Les investigacions el portaran a un hospital psiquiàtric on els interns estan començant a presentar comportaments estranys. 

M'agrada: Sobretot la part més filosòfica del text, que queda molt ben equilibrada amb la trama policíaca. Més que el fil de la novel·la sencera, que porta de la tensió creixent a un final que pot resultar una mica pla vist el conjunt, hi ha escenes concretes i seccions senceres del text que semblen tenir una autonomia pròpia i que es llegeixen quasi com a relats curts: per exemple, les aventures sobrenaturals i metafísiques del doctor Amfortas, que en algun moment ratllen quasi la novel·la postmoderna, el relat d'orígens de l'assassí Gèminis i, com no podia ser d'altra manera, les converses d'en Kinderman amb el misteriós pacient Sunlight. 

17 de maig 2024

L'exorcista (#533)

Com que sóc catòlica, penso que tots tenim un peu a cada món. Un, aquell de què som conscients, el tenim al temps, però de tant en tant un bitxo estrany com jo capta un flaix de l'altre peu, i aquest, crec jo, el tenim a l'eternitat, on el temps no existeix i, per tant, el futur i el passat són tots dos el present. 

Aquest clàssic de la literatura de terror dels Estats Units va ser un autèntic èxit amb la seva publicació el 1971, i la seva popularitat va quedar consagrada definitivament amb l'adaptació cinematogràfica que se'n va fer dos anys després, guionada per l'autor mateix. William Peter Blatty (1928-2017) havia treballat durant molts anys per a la indústria del cinema, i això s'aprecia clarament en una novel·la que mostra un pols narratiu magnífic, que s'allunya de l'omnisciència per presentar-nos una narració en tercera persona sempre focalitzada en el punt de vista particular d'un dels personatges, i que va interconnectant diferents subtrames fins que conflueixen hàbilment en un clímax memorable. De fet, gran part de l'atractiu de la novel·la és que, més enllà de la seva aposta per l'horror sobrenatural, es basteix més aviat al voltant d'un misteri, i aconsegueix un equilibri molt ben elaborat entre la trama fantàstica i la policíaca. Blatty va publicar l'edició definitiva de la novel·la, amb algunes seccions ampliades, per al quarantè aniversari de la seva aparició, i és aquesta versió que l'editorial Obscura va fer arribar, deu anys després, al públic català. 

Ens trobem a la ciutat de Washington DC, on l'actriu divorciada Chris McNeil s'ha traslladat amb la seva filla Regan, de dotze anys, per rodar la seva última pel·lícula. A la casa llogada on viuen també hi ha un matrimoni de servents, els Engstrom, i l'assistenta personal de la Chris, la Sharon Spencer. De cop i volta la Regan, que sempre ha estat una nena exemplar i que adora la seva mare, comença a presentar un comportament estrany, lligat a una presència que es manifesta a la casa i amb la qual parla a través d'una ouija. A través d'una vident, la senyora Perrin, la Chris té accés a un llibre sobre màgia negra i bruixeria, que li suggereix per primer cop la idea d'una possessió demoníaca. A mesura que els comportaments de la Regan es vagin fent més estranys i la seva salut es vegi greument compromesa, la Chris, cada cop més desesperada per salvar la seva filla, recorrerà al pare Karras, un jesuïta que viu a la zona, i intentarà convèncer-lo perquè li practiqui un exorcisme. Tot i així, ens trobem als anys setanta, el Concili Vaticà segon encara és prou recent, i l'onada de retrocés cap a l'integrisme ideològic que començaria al món catòlic a partir dels anys noranta encara és força lluny. El pare Karras és un reputat psiquiatra, i està fermament convençut que els comportaments estranys de la Regan tenen una explicació perfectament natural i una motivació psicosomàtica. També travessa una profunda crisi de fe a causa del sentiment de culpa que experimenta per les circumstàncies en què ha mort la seva mare. 

Aquesta aposta per l'explicació natural, o almenys per mantenir l'ambigüitat fins l'últim moment possible de la narració, és un dels aspectes més agraïts de la novel·la. Un altre n'és el fet que en cap moment caigui en el proselitisme: la família protagonista és atea i, fins i tot després de la seva experiència sobrenatural, en cap moment es converteixen ni canvien essencialment el seu estil de vida. És un desenllaç força reconfortant, en aquest sentit, en què l'ordre es restaura finalment, i el món torna al seu lloc un cop resolt el conflicte. Blatty sembla voler convèncer-nos durant tota la novel·la que som el que som, ni més ni menys, i al capdavall la gràcia divina no tindria cap mena de sentit si no fos totalment gratuïta. En la més pura tradició de la narrativa apologètica cristiana del segle vint, la novel·la ens enfronta a un silenci de Déu autènticament eixordador, que contrasta vivament amb la loquacitat exacerbada del dimoni. És contra tot aquest soroll de fons que el missatge de la novel·la es retalla de forma evident, especialment a través de la saviesa de l'ancià pare Merrin, transmissor del darwinisme teològic de Teilhard de Chardin, i a qui Blatty atribueix una cita del cardenal Newman en una mena d'homenatge literari. La fascinació que experimenten els personatges ateus per les formes de la religiositat, com el budisme o el catolicisme, no passa d'apropament amistós, de cordialitat tolerant a la diferència que l'altre representa i a través de l'acceptació de la qual, de fet, s'aconsegueix un creixement beneficiós per a ambdues parts. 

Ara bé, més enllà d'aquest rerefons teòric, en termes narratius ens trobem davant d'un exemple paradigmàtic del mite de la innocència estatunidenca. El mal en termes absoluts sempre és una amenaça que ve de fora, que mai es troba al cor de l'Amèrica inclusiva i acollidora: ja sigui de l'Orient mitjà, d'on se'ns suggereix que prové la presència demoníaca que assetja els protagonistes en el breu pròleg que encapçala la novel·la, o d'una Europa sacsejada pels horrors de la segona guerra mundial, aquests ben naturals i tangibles. Els Estats Units, havent esborrat del mapa i silenciat convenientment la presència de les primeres nacions, es transforma en una tabula rasa on es pot construir qualsevol altra identitat, per bé o per mal: davant la seva crisi de fe, el pare Karras demana un senyal de la presència de Déu que, inesperadament, li vindrà del bàndol contrari. És en les seves converses amb el dimoni o els dimonis que posseeixen la Regan - i que es troben, sens dubte, entre els passatges més destacables de la narració sencera - que haurà de descobrir-se a si mateix com a instrument d'altri més que com a subjecte autònom, en un gir realment magistral dels esdeveniments, i que haurà de fer el que s'espera d'ell independentment dels seus desitjos, passions o convenciments més íntims: aquí rau precisament la seva naturalesa heroica. 

Com passa amb la narrativa gòtica i amb el gènere de terror, la trama ens tempta amb els espais intermedis entre aquí i allà, els nostres i els seus. Com a mèdium, la senyora Perrin ens suggereix la possibilitat d'esdevenir pont entre dos móns, sense adonar-se que la Regan és la víctima perfecta perquè ja es troba, efectivament, en un llindar temporal real entre la infantesa i l'edat adulta. El contingut sexual dels episodis demoníacs, així com de les profanacions a l'església veïna, obre la possibilitat que la possessió no sigui més que el fruit de l'autosuggestió i la dissociació en una ment extremadament sensible i pertorbada, o que fins i tot amagui alguna mena de trauma sexual relacionat amb l'absència del pare o amb el comportament inapropiat de l'amic de la mare. Aquesta és una hipòtesi, la de l'abús sexual, que plana clarament sobre el text sencer, i que no fa altra cosa que afegir-hi nivells d'interpretació, tant si en fem una lectura literal com una de metafòrica. Com veieu, és una novel·la força més complexa del que sembla a simple vista, i que mostra com la literatura de gènere pot obrir debats igual de seriosos i rellevants que la ficció literària. 

Sinopsi: L'actriu Chris McNeil s'instal·la a la ciutat de Washington amb la seva filla Regan, de dotze anys, mentre dura el rodatge de la seva última pel·lícula. De seguida comença a observar comportaments estranys en la Regan, que afirma que pot parlar amb un amic imaginari a través d'una ouija, i que comença a protagonitzar episodis pertorbadors davant dels adults. Després de descartar qualsevol anomalia física, els metges comencen a sospitar que és un problema psiquiàtric, fins que els fets esdevinguin tan inexplicables que la Chris es convencerà que es tracta d'una possessió demoníaca. 

M'agrada: M'ha agradat l'aposta de la novel·la per l'ambigüitat, i per no oferir una resposta totalment definitiva als fenòmens aparentment sobrenaturals que s'hi exposen. La caracterització dels personatges, fins i tot els més secundaris, està molt aconseguida, i la dosificació de la tensió i el suspens fins al clímax que suposa el desenllaç és realment brillant. 

10 de maig 2024

Revolutionary Road (#532)

Però ja no li calien més consells ni instruccions. Ara estava tranquil·la i en silenci sabent el que sempre havia sabut, el que ni els seus pares ni la tia Claire ni en Frank ni ningú altre li havia hagut d'ensenyar mai: que si volies fer una cosa absolutament sincera, una cosa autèntica, sempre acabava sent una cosa que havies de fer sola. 

Revolutionary Road és una novel·la de l'autor estatunidenc Richard Yates (1926-1992) que es va publicar per primer cop l'any 1961, i representa una crítica esfereïdora i duríssima al tipus de societat que sorgeix als Estats Units un cop superada la postguerra, moment en què l'Amèrica blanca defineix, per a la resta del país, la vida suburbial com a model emblemàtic de l'estil de vida americà. Ens trobem a l'any 1955, en ple esclat del baby boom i en un període d'intens creixement econòmic. Les grans ciutats, en aquest cas Nova York, concentren l'activitat empresarial i els treballadors de coll blanc, que es traslladen a viure a cases unifamiliars en urbanitzacions de la perifèria. Les dones casades es veuen obligades a quedar-se a casa cuidant els fills: la deriva ideològica conservadora en la política americana cada cop es fa més evident en aquesta pressió social per conformar-se als rols socials i de gènere preestablerts. Els homes que han tornat de la guerra també es troben davant d'una crisi existencial i de masculinitat important: després d'haver servit a l'exèrcit, es troben en la necessitat de fer de proveïdors i pares de família sense haver de comprometre la imatge tradicional de masculinitat estoica i distanciada. El resultat és una mena de neurosi col·lectiva en què aquest sector de la població fingeix una felicitat no desitjada, mentre que qui escapa d'aquestes convencions establertes queda automàticament posat sota la sospita de la bogeria, i es converteix en blanc d'enraonies per part de veïns, familiars i coneguts. 

El matrimoni protagonista, en Frank i l'April Wheeler, estan convençudíssims que són especials i originals i que no han caigut al mateix parany que la resta de matrimonis de la seva edat que coneixen, tot i que en aparença compleixen l'estereotip al peu de la lletra. Es coneixen just després d'acabada la guerra: en Frank és un veterà de l'exèrcit acabat de graduar de la universitat, mentre que l'April és una estudiant d'art dramàtic. Quan es queda embarassada inesperadament, l'única sortida que troben és casar-se i formar una família, conformant-se al que la societat espera d'ells. En Frank aconsegueix una feina que no el satisfà en una empresa que es dedica a vendre ordinadors a altres empreses, mentre que l'April es queda a casa per cuidar dels seus dos fills petits. Ambdós són plenament conscients que aquest estil de vida no els fa feliços, però a la vegada es consideren prou espavilats i autoconscients com per resistir-s'hi. Tanmateix, potser els seus objectius vitals comencen a divergir, amb el pas dels anys, i d'aquí provenen tots els seus problemes matrimonials: l'April se sent profundament frustrada amb la seva vida domèstica, mentre que en Frank, que ha viscut tot aquest temps fingint ser una cosa no era, cada cop es troba més còmode amb el rol de l'home de la casa. No cal entrar gaire lluny dins la lectura per començar a notar que els conflictes de la parella s'originen sempre que l'April intenta emprendre algun projecte personal o prendre alguna decisió pel seu compte, sense sotmetre's als desitjos del marit. 

Tanmateix, i malgrat que a simple vista pugui semblar que l'April és qui rep més empatia per part de l'autor, és un relat que aprofundeix força en les psicologies i motivacions d'ambdós personatges principals, i en fa un retrat profundament càustic i mordaç, de forma que tots dos cònjuges acaben creant un infern l'un per a l'altre que es transforma en una trampa de difícil sortida, i que els abocarà a la desesperació i a tot un seguit de conseqüències tràgiques. Hi ha moments en què es fa molt difícil sentir empatia absoluta per qualsevol d'ells, i l'elenc de personatges secundaris contribueixen a una imatge de conjunt força depriment i desesperançada. És una magnífica novel·la, molt ben construïda i amb la tensió perfectament calculada i dosificada a cada pas, que juga amb els punts de vista de diversos personatges i en va elaborant un interessantíssim trencaclosques que els lectors hem d'anar muntant al pas de la lectura. Tot i així, en aquest nivell més emocional no és una lectura agraïda: els egoismes dels personatges i les múltiples maneres que tenen de fer-se mal els uns als altres conformen un panorama autènticament desolador. És una novel·la complexa i exigent, i un retrat d'una època i una generació dins la història dels Estats Units que ajuda a comprendre la societat del moment i els canvis culturals que tindran lloc més endavant. 

Un dels recursos més ben aprofitats de la novel·la és el de confrontar la parella amb un personatge que és considerat el boig del barri: un home de la seva mateixa edat que ha tingut una crisi psicòtica a casa dels seus pares i es troba ingressat en un hospital psiquiàtric. De fet, la història de la família Givings, amb prou feines esbossada de forma col·lateral, esdevé una autèntica tragèdia igual de desgraciada que la dels protagonistes. La reflexió que Yates ofereix sobre la malaltia mental a la novel·la és força evident, ja que deixa ben palès que l'etiqueta de boig o boja és una amenaça per part de la societat sobre la persona que no es conforma als rols establerts, i una forma força dràstica d'exercir el control físic sobre aquests individus. És en John Givings, el boig del barri, qui arriba a diagnosticar amb més lucidesa els mals que afecten la parella protagonista, i per extensió la societat en conjunt que l'envolta, tot i que l'empatia tampoc no sigui el seu fort. La seva última confrontació amb els Wheeler deixa força mal gust de boca, especialment a la llum dels esdeveniments posteriors, tot i que costa destriar el comportament d'en John, i el ressentiment i menyspreu amb què observa la societat que l'envolta, del tractament brutal que reben els malalts mentals dins dels centres psiquiàtrics, i que Sylvia Plath va retratar de forma tan punyent a La campana de vidre. No és fins el moment que l'April es planteja l'avortament com una possibilitat real d'acció al seu abast, que en Frank es planteja per primer cop la necessitat de portar-la al psiquiatra. Que el dret a l'avortament als Estats Units torni a ser un tema d'actualitat avui dia afegeix un nivell d'ironia a la lectura que no crec que el seu autor es pogués arribar a imaginar. 

Sinopsi: En un suburbi als afores de Nova York, el matrimoni format per l'April i en Frank Wheeler es troben insatisfets amb la seva vida quotidiana. Després del fracàs d'una obra de teatre amateur en què participava l'April, totes les seves frustracions acaben desembocant en una crisi de parella molt forta. El caràcter violent d'en Frank s'enfronta a la rebel·lia i la fermesa de l'April, que reclama el seu poder de decisió dins la parella. L'April té una pensada que els pot salvar d'aquest cul de sac: traslladar-se a París, on ella treballarà mentre en Frank decideix què vol fer amb la seva vida. Aquest pla sembla la solució a totes les seves insatisfaccions, i en Frank, tot i la resistència inicial, s'hi avé. Ara bé, l'estabilitat de la parella és tan fràgil en aquest punt que els obstacles que els sorgiran desencadenaran nous conflictes. 

M'agrada: M'ha agradat especialment la construcció de la novel·la des dels punts de vista de diferents personatges, i la forma com va dosificant la tensió en determinats moments per tal d'arribar als passatges de més impacte. 

04 de maig 2024

Cap al far (#531)

Quin sentit té la vida? Això és tot - una pregunta senzilla, que tendia a perseguir-te amb el pas dels anys. La gran revelació no havia arribat. Potser la gran revelació no arribava mai. En lloc seu hi havia petits miracles diaris, il·luminacions, mistos que s'encenien de sobte en la foscor; aquí n'hi ha un. 

Cap al far és una novel·la de l'autora britànica Virginia Woolf (1882-1941) que es va publicar per primer cop el 1927, i suposa un dels més clars exponents de la narrativa modernista en llengua anglesa. Es considera una de les novel·les més reeixides de l'autora, que en aquest cas aconsegueix un equilibri quasi perfecte entre l'ús de la tècnica - amb el seu domini del canvi de perspectiva i els salts temporals - i el contingut - una reflexió elegíaca sobre els antics valors del món victorià que estaven ja a punt de desaparèixer de la cultura britànica, encarnats en aquest cas pel matrimoni protagonista, el senyor i la senyora Ramsay, inspirats força fidelment en els pares de l'autora. L'argument és molt senzill, repartit en dos blocs narratius separats per una breu secció que actua d'intermedi: l'any 1909, el matrimoni Ramsay estiueja en una casa llogada a l'illa d'Skye amb els seus vuit fills i un grup d'amics i convidats de la família. Deu anys després, alguns d'ells es retroben en el mateix escenari, reflexionen sobre el passat, el present, i tot el que han perdut, i la fallida excursió al far de deu anys enrere s'acaba realitzant, aquest cop amb un potent sentit d'anticlímax. 

La novel·la presenta una càrrega autobiogràfica molt potent i, segons sabem pels diaris de Virginia Woolf, la seva escriptura li va resultar catàrtica a l'hora de processar els sentiments de dol per la pèrdua dels seus pares i de dos dels seus germans en un període força curt de temps. També ens ofereix una reflexió valuosíssima sobre el precari equilibri entre l'art i la vida a l'hora d'oferir quelcom de perdurable a la posteritat: una competició que acaba revelant el seu caràcter fal·laç a mesura que la visió artística de la pintora Lily Briscoe es va reconciliant amb els termes i les condicions imposades tant per la seva pròpia vida com pel seu art. Ara bé, més enllà del seu contingut, la novel·la atrapa i fascina per la seva textura narrativa, que ens va transportant d'un a l'altre d'aquesta complexa constel·lació de personatges, a través dels seus punts de vista particulars explicats en tercera persona, i no a través del flux de consciència que resulta emblemàtic en l'obra de Woolf. La narració es fa realment dinàmica a l'hora de connectar cada situació amb la percepció de diversos personatges que viuen el mateix moment des del seu punt de vista particular. Per exemple, un fragment de conversa entre dos personatges pot aparèixer en un determinat moment i, després, moltes pàgines després, tornar al present des del punt de vista d'un altre personatge que passava per allà. De la mateixa manera, a l'escena central de la novel·la, que retrata un sopar que la família ofereix als seus convidats, la senyora Ramsay entra i surt d'una escena del seu passat que ha quedat congelada a la seva memòria. 

Tanmateix, la novel·la tampoc no s'entendria sense el seu context històric i la reflexió política que Woolf ofereix en les seves pàgines: l'argument ens situa ben bé des del principi en el conflicte generacional que s'estableix a l'època eduardiana entre els antics valors conservadors de la societat victoriana, encarnats pels pares i els amics d'aquests, i una forma més moderna de percebre les relacions socials, encarnada per la generació dels fills. El senyor i la senyora Ramsay s'erigeixen en els patriarques perfectes de l'època victoriana. Ella és una mestressa de casa exemplar, l'autèntic estereotip de l'àngel de la llar: rere la seva façana de preocupació altruista per cada mínim detall de la llar, dels fills i del servei, exerceix una fascinació i una admiració sobre els membres de la casa que amaga un pòsit de manipulació i control. D'altra banda, el senyor Ramsay representa la imatge del patriarca desvalgut: exerceix la seva autoritat amb mà de ferro, almenys a ulls del seu fill petit de sis anys, però exigeix la compassió i l'atenció dels altres com si es tractés d'un vassallatge que sent que se li ha de retre de forma natural. Ambdós es troben profundament pertorbats per la seva incapacitat de deixar qualsevol llegat perdurable: el senyor Ramsay pressent que la seva obra filosòfica no el sobreviurà, mentre que la senyora Ramsay intenta assolir la perdurabilitat modelant el futur dels seus fills, i el dels joves que té al voltant, a la seva imatge i semblança.

Les relacions entre els personatges es van bastint poc a poc a través de de les seves múltiples rivalitats i conflictes soterrats, que tothom té ben presents de forma més conscient o inconscient, però que ningú arriba a discutir mai obertament. En aquest context, qualsevol comentari, per més innocent que soni, per exemple una predicció casual sobre el temps que farà demà, es pot convertir en una arma carregada de significat dins dels jocs de poder i dominació que s'estableixen dins la família. Hi ha un rerefons freudià força evident dins d'aquesta estructura familiar, especialment pel que afecta el fill petit, que entra en un triangle d'amor-odi amb el seu pare i la seva mare, molt similar al que Proust planteja per al protagonista al primer volum d'A la recerca del temps perdut. A la segona part de la novel·la, el triangle es replica en una situació diferent, però davant la decadència del pare, ja molt envellit, ara el fill acaba obtenint una reafirmació pel part del patriarca que, possiblement, no sabia que necessitava. De la mateixa manera, cada personatge es revela o s'amaga en funció del poder que és capaç d'exercir sobre els altres: un exemple paradigmàtic n'és el llastimós senyor Tansley, un jove alumne universitari del pare que, d'una banda, esdevé el seu imitador grotesc i, de l'altra, no pot evitar sentir-se ressentit per l'evident menyspreu amb què el tracten els fills de la família. Ara bé, el seu conflicte intern se'ns presenta en tota la seva perspectiva quan ens n'adonem que pertany a un estrat social més baix, i és el seu propi esnobisme el que alimenta la seva masculinitat fràgil. 

En certa mesura, tots els personatges queden atrapats per una mena de dilema emocional entre les necessitats, igualment imperants, d'escapar del domini patriarcal i de reproduir-lo a la vegada, assumint el rol dominant per a la propera generació. És així com s'entén el conflicte interior del senyor Tansley, o les recances dels amics d'edat més avançada, com el senyor Carmichael o el senyor Bankes, i les expectatives socials que recauen en els fills: les noies han de reproduir les habilitats domèstiques de la mare i esdevenir perfectes mestresses de casa, mentre que personalment potser desitgen fer altres coses amb la seva vida, mentre que els nois esdevindran els futurs soldats, jutges, funcionaris, científics i intel·lectuals, en últim terme destinats a perpetuar l'hegemonia de l'imperi britànic sobre el món. La doble vara de mesurar amb què la mare jutja els fills i les filles és un exemple molt colpidor i directe d'aquesta necessitat. Però és la Lily Briscoe qui té una perspectiva més àmplia sobre tot el que estem presenciant, potser perquè és artista i té una percepció especial respecte de la realitat que l'envolta, i també, possiblement, perquè esdevé l'alter ego de l'autora mateixa dins el relat. La necessitat que sent la Lily d'alliberar-se d'aquestes constriccions la porta a resistir-se al matrimoni i a la vida convencional que se li proposa, i és a través d'aquest personatge que Virginia Woolf explora les seves pròpies ambivalències respecte del món dels seus pares: a través de les successives revelacions que pateix la Lily, i el desplegament de la seva visió, veurem el profund amor que l'autora sentia pels seus pares, confrontat a la necessitat que sentia d'alliberar-se de la seva influència per poder dedicar la seva vida a l'escriptura. 

La visió de la Lily acaba revelant-nos una veritat molt més mundana i aparentment irrellevant que qualsevol altre missatge que poguéssim haver esperat de la lectura: no cal esperar que es presenti la veritat en majúscules quan l'experiència quotidiana ens confronta al present en tota la seva bellesa i la seva desolació, i a la necessitat de seguir vivint i aguantant per la presència dels vius i el record dels morts. El seu rebuig final de la perdurabilitat en el futur va en la direcció d'aquesta acceptació última del moment present: la Lily no treballa per a una posteritat que, en realitat, no depèn d'ella mateixa, sinó per a la seva pròpia felicitat en el present, per més intranscendent que aquesta pugui semblar. De la mateixa manera, el far es transforma al llarg de la lectura en significant buit que va suggerint diverses interpretacions que els lectors podem anar provant, però que en cap cas es fan definitives. Igual que el món d'antics valors i certeses que s'esfondra definitivament amb la primera guerra mundial, el far s'erigeix, al rerefons de la narració, com una veritat inabastable però que continua temptant amb la seva presència sempre elusiva però inescapable. 

Sinopsi: La novel·la consta de dues seccions que descriuen dos moments diferents en les vides de la família Ramsay, connectades per una secció intermèdia que descriu el pas del temps des del punt de vista de la decadència que s'apodera de la casa entre els dos moments. A la primera secció, "La finestra", assistim a un vespre de les vacances de la família Ramsay a l'illa de Skye. Mentre els joves es diverteixen jugant i passejant per la costa, l'excursió del petit James en barca al far, que estava planejada per l'endemà, es veu frustrada per la predicció de mal temps que li fa el seu pare. La senyora Ramsay intenta consolar-lo llegint-li un conte i, més tard, quan els petits ja són a dormir, els grans sopen amb tots els seus convidats, en el moment àlgid de la primera part de la novel·la. La segona secció, "El temps passa" ens mostra la decadència de la casa a través dels deu anys en què la família no la visita, des del punt de vista del servei que s'ha d'ocupar de mantenir-la en bon estat. Com si es tractés d'una seqüència cinematogràfica, l'inici d'aquest intermedi connecta amb la darrera escena de la primera secció, en què ja és fosc i els joves van a fer una passejada nocturna abans d'anar a dormir, mentre que el final d'aquesta secció ens situa ja a l'inici de la tercera part, amb la Lily Briscoe despertant-se de bon matí en el mateix escenari, però deu anys després. Durant aquest intermedi, han mort la mare i dos dels fills Ramsay: l'Andrew a la primera guerra mundial i la Prue per complicacions relacionades amb l'embaràs. A la tercera part, "El far", el senyor Ramsay torna a la casa d'estiueig amb tres dels seus fills, el seu amic el senyor Carmichael i la Lily Briscoe, que continua soltera. Mentre el senyor Ramsay i els seus dos fills més petits emprenen l'excursió al far, que ha quedat posposada deu anys, la Lily reprèn el quadre que havia deixat inacabat deu anys enrere, aconseguint plasmar en la seva pintura, finalment, la seva visió artística. 

M'agrada: Particularment, l'habilitat de Woolf en aquesta novel·la per manipular la percepció del temps, amb menció especial al viatge temporal de la senyora Ramsay durant l'escena del sopar al final de la primera part, i a l'intermedi central, que connecta la secció inicial i la final d'una forma inigualable. M'ha recordat molt, en aquesta relectura, el que després farà Priestley a El temps i els Conway. Les petites revelacions (n'hauria de dir il·luminacions) que va deixant la novel·la al seu pas, més en especial en els petits detalls i els personatges secundaris que no pas en la imatge de conjunt. La complexitat quasi inesgotable de paral·lelismes i simbologies entre personatges i motius dins del text, que estableixen connexions en totes les direccions possibles. 

02 de maig 2024

Dansa de la primavera

Helena Camps interpreta tema de Maria del Mar Bonet. 

26 d’abril 2024

La societat de l'espectacle (#530)

L'autèntic consumidor ha esdevingut un consumidor d'il·lusions. La mercaderia és aquesta il·lusió materialitzada i l'espectacle és la seva expressió general. 

La societat de l'espectacle del filòsof francès i ideòleg del situacionisme Guy Debord (1931-1994) és un text programàtic del moviment situacionista, que es desmarca del discurs estructuralista dominant al món acadèmic francès als anys seixanta, i planteja una crítica de la societat contemporània tal com ha estat construïda a través de la competició entre els discursos del marxisme i el neoliberalisme. Es va publicar el 1967 per primer cop i, de fet, és considerat un dels motors ideològics de la revolta francesa de maig del 68. És un text força breu de llegir i el seu raonament és fàcil de seguir, per més que la seva exposició sigui densa i es basi a fer dialogar textos filosòfics de la tradició occidental des de Hegel fins als anys seixanta. Debord hi presenta una radiografia sense precedents del món contemporani com a societat de consum, en un moment històric en què ja es considera el sistema capitalista com a triomfador definitiu i sense alternativa possible a aquesta batalla d'ideologies que té lloc durant el segle vint. 

Encara que el bloc soviètic no hagués caigut en el moment en què Debord escrivia el text, l'autor fa una crítica exhaustiva al marxisme durant tota la seva història, i diagnostica els problemes principals que l'han portat a aquest fracàs a la pràctica: d'entrada, l'assumpció per part de Marx dels objectius de la burgesia dins la lluita de classes, per la qual les classes obreres han d'aspirar al control dels mitjans de producció en comptes de pretendre canviar totalment el sistema i, ja després de la revolució russa, l'organització d'estats burocràtics dictatorials articulats al voltant de l'administració econòmica i el control social. Ambdós blocs de la guerra freda, per tant, són tan sols dos reflexos del mateix fenomen econòmic, social i cultural que articula la vida humana: l'espectacle com a forma bàsica de tota manifestació d'activitat. 

El sistema econòmic que afavoreix la riquesa i el poder de les classes dominants ha triomfat definitivament en el moment que absorbit la classe treballadora com a consumidora dels seus propis productes: el sector serveis, lluny d'alliberar els treballadors de la seva alienació dins del sistema industrial, els subordina al sistema de distribució de béns no necessaris. El món es transforma, així doncs, en un aparador infinit de productes - i experiències - per al consum: un espectacle constant a la vista dels nous consumidors/espectadors, a qui s'ofereix una aparent llibertat d'elecció entre tots aquests productes. I és una elecció aparent, una il·lusió de llibertat, perquè l'única elecció possible que trencaria amb aquest cicle infinit de producció i consum, la de sortir del propi sistema, és l'única que roman impossible i impensable. Qualsevol crítica a aquest sistema, o qualsevol possibilitat de pensar més enllà d'aquest, ja sigui a través de la filosofia o de l'art, queden cancel·lades de la mateixa manera. Mentre que les societats occidentals capitalistes ofereixen un espectacle difús, és a dir, un catàleg inacabable de múltiples opcions de consum; els països socialistes i neocolonials ofereixen el que Debord anomena un espectacle concentrat, és a dir, una única opció (la de la lloança al sistema polític, al líder i totes les seves bondats) que colonitza tots els aspectes de la vida social i política. En aquest sentit, Debord ja preveu l'adveniment del neocolonialisme amb una lucidesa que possiblement no era tan present dins dels mateixos moviments anticolonials i marxistes de l'època. 

De fet, la política de partits tal com la coneixem avui dia esdevé una manifestació exemplar d'aquesta societat de l'espectacle: en cada nova elecció, votem dins d'un ventall tancat d'opcions que no arriben a realitzar mai un canvi real de les condicions de vida. Un altre exemple en serien la indústria artística i cultural, que entra en una relació dialèctica entre la necessitat de criticar el sistema social i econòmic del present i, alhora, haver de dependre del finançament econòmic del propi sistema per poder ser produïda i arribar al seu públic, de la mateixa forma que els béns produïts arriben als seus consumidors i espectadors. Per no parlar de la publicitat, que ens bombardeja constantment des de qualsevol altaveu disponible per vendre'ns un estil de vida que mai no se'ns presenta de forma neutral, sinó sempre des de les pressions culturals, socials i estètiques proposades per la societat de consum. De la mateixa manera, Debord descriu el culte a les celebritats o les estrelles com a un reflex d'aquest model de vida que se'ns presenta com a desitjable des de dalt: aquestes persones esdevenen els aparadors o models de l'estil de vida opulent al qual tots els consumidors podríem aspirar si triem els productes adequats. En realitat, ja no depèn ni tan sols del poder adquisitiu: la indústria de la moda es basa a replicar versions assequibles del que en un determinat moment es considera exclusiu o luxós. 

Debord planteja tots aquests exemples sense haver arribat a conèixer el món de les xarxes socials i el seu constant aparador de formes d'imitació i consum - la mateixa paraula influencer ens hauria de fer reflexionar en aquest sentit - ni tampoc l'auge de les vendes online, la moda ràpida, les plataformes de streaming o els vols low-cost, amb la subseqüent democratització del turisme a escala global, i les conseqüències mediambientals més profundes que comporten tots aquests fenòmens. Tots aquests exemples apunten a la vigència del text encara avui dia, quasi seixanta anys després de la seva publicació, que ens ofereix un retrat acuradíssim del món en què vivim encara ara. Pel que fa a les possibilitats de futur, el text roman optimista respecte a la capacitat de resistència i contestació a aquest sistema - de fet, l'autor parla en un moment de fortes tensions socials que acabarien explotant en el maig del 68 - encara que es fa més difícil ser optimista avui dia, amb aquests seixanta anys de distància. Tot i així, és un llibre que val la pena llegir per la seva lucidesa i per la precisió amb què diagnostica les contradiccions més flagrants de la societat contemporània. 

Continguts: El primer capítol, "La separació acomplida", posa les bases teòriques del text sencer, definint el concepte d'espectacle i els seus efectes en la societat contemporània. El segon capítol, "La mercaderia com a espectacle", desenvolupa l'anterior raonament a partir del concepte marxista del fetitxisme de la mercaderia, i descriu la forma com afecta les tradicionals relacions de classes, absorbint els treballadors, ja convertits en consumidors, dins les bases ideològiques del sistema dominant. El tercer capítol, "Unitat i divisió dins l'aparença", explora les aparents contradiccions en què cau el mateix sistema capitalista, per revelar-les com a meres aparences, de fet. És a dir, el que semblen contradiccions des d'un punt de vista superficial no són sinó afirmacions d'una i la mateixa hegemonia d'abast mundial. Al capítol quart, "El proletariat com a subjecte i com a representació", Debord explora l'evolució històrica del marxisme per dedicar-li una crítica directa als seus pressupòsits teòrics fonamentals, així com a les conseqüències pràctiques que ha comportat la seva realització. El capítol cinquè, "Temps i història", s'endinsa en la filosofia de la història per revelar la desactivació de les lluites històriques a través del triomf de la societat mercantil. El capítol sisè, "El temps espectacular", continua el fil de l'anterior capítol en descriure la falsa consciència del temps de l'actual societat de consum. El capítol setè, "La planificació del territori", descriu com la societat capitalista ha organitzat - i banalitzat - l'espai a través de la globalització del turisme i la planificació urbanística. El capítol vuitè, "La negació i el consum dins la cultura", s'endinsa en la reflexió sobre el paper contradictori de la cultura i l'art dins la societat de consum. El darrer capítol, "La ideologia materialitzada", descriu el triomf de la ideologia capitalista com a cancel·lació aparent en el discurs de tota ideologia que, precisament perquè es presenta com a absent, esdevé una presència més perillosa que mai.  

M'agrada: La seva claredat i la vigència de les idees exposades encara avui dia. 

No m'agrada: És un text força esquemàtic, que prioritza la concisió i la claredat per sobre de l'aprofundiment de la seva anàlisi. Per això de vegades pot caure en generalitzacions, sobretot a l'hora d'analitzar moments històrics. 

25 d’abril 2024

Llibres amb esvàstica

Són llibres que poden cridar l'atenció, de vegades, pels motius equivocats. Porten esvàstiques a la portada i per això t'ho penses dues vegades abans de llegir-los al metro. N'hi ha alguns de sorollosos, d'altres de més discrets o oblidats, però en tot cas ens parlen del nazisme perquè els seus autors creuen que val la pena no desestimar la seva veritat històrica, i us avisen que si no aneu amb compte i cuideu la democràcia una mica cada dia, la història es repetirà, i no necessàriament com a farsa. Perquè us els trobareu entre vosaltres, seran tema de discussió a les tertúlies polítiques, i faran titulars als informatius i a la premsa escrita: portaran altres noms, esgrimiran altres banderes, acusaran els altres dels seus propis pecats, els antics llops amb noves pells de xai. Tingueu els ulls ben oberts. 

Cartell antinazi per a les eleccions presidencials alemanyes de 1932 (Font)

Dels assajos més reposats i informatius a les novel·les més vehements, passant per distòpies i ucronies realment inquietants: 

Eichmann a Jerusalem de Hannah Arendt. L'any 1963 l'estat d'Israel jutja el criminal de guerra i antic dirigent dels camps d'extermini Adolf Eichmann, que fins al moment havia viscut amagat a Argentina. El judici es transforma en una escenificació de força per part del nou estat israelià, un judici propi com a resposta als judicis de Nuremberg. Hannah Arendt s'ho mira tot des de fora, com a corresponsal per a The New Yorker, i presenta una crònica desapassionada i increïblement crítica amb els procediments, així com un dolorós relat de la història de la seqüència legal de la solució final a cada un dels països ocupats pel règim nazi. El concepte de la "banalitat del mal" apareix aquí per primera vegada per fer-nos reflexionar sobre els engranatges i ressorts ocults de la maquinària totalitària. 

Els orígens del totalitarisme de Hannah Arendt. Publicada el 1951, es considera l'obra magna de Hannah Arendt, en què l'autora sistematitza el concepte de totalitarisme polític, per tal de poder explicar els horrors del nazisme i l'estalinisme durant el segle vint i il·lustrar-ne la singularitat històrica. El punt fort de l'anàlisi és, precisament, que es tracta d'un relat d'orígens, i l'exposició que en fa Arendt ens remuntarà a la història de l'antisemitisme a Europa, als antecedents imperialistes de les polítiques totalitàries, en què la violència s'exercia fora de casa i, finalment, a les conseqüències polítiques d'importar la política imperialista, combinada amb el discurs nacionalista, fins al continent europeu. L'anàlisi pot patir algun punt cec, però això en cap cas li resta mèrit a la proposta. 

El Tercer Reich dels somnis de Charlotte Beradt. Igual que Hannah Arendt, la periodista Charlotte Beradt també es va traslladar d'Alemanya als Estats Units fugint de la persecució nazi. De fet, influïda per les idees d'Arendt sobre el totalitarisme, en aquest llibre ens ofereix un cas pràctic esgarrifós sobre els efectes que té un sistema polític totalitari sobre la psique dels seus ciutadans: el volum recopila els testimonis de somnis que va anar recollint durant el govern nazi, dels anys 1933 a 1939, i els agrupa seguint diversos eixos temàtics. A través de l'exposició, anirem veient com els pensaments i emocions mateixos dels ciutadans alemanys es veuran colonitzats per les estructures de control i vigilància del règim nazi, de forma que exerciran l'autocensura - fins i tot en el terreny del pensament i el llenguatge - com a única via possible d'escapada. 

Modernitat i Holocaust de Zygmunt Bauman. Ja als anys 80, Bauman presenta una anàlisi força exhaustiva sobre les conseqüències sociològiques i filosòfiques de l'Holocaust, i diagnostica les seves arrels en la modernitat il·lustrada. La seva anàlisi té moltes coses en comú amb la de Hannah Arendt, però Bauman és fins i tot més pessimista que la seva predecessora a l'hora d'analitzar els horrors de l'Holocaust com a lògic desenllaç de la dinàmica històrica de la racionalitat moderna. Per a Bauman, la política totalitària no va ser una desviació o una anomalia dins d'aquest camí traçat per occident, i per això la seva anàlisi és tremendament crítica en aquest sentit. Tanmateix, l'anàlisi sociològica aporta el contrapunt positiu en la incapacitat de predir un tipus o perfil determinat per a les persones que van resistir els impulsos totalitaris de les seves societats. 

Tiempo de magos de Wolfram Eilenberger. No sé si li fa justícia considerar-lo un llibre amb esvàstica, però és cert que hi ha una esvàstica gegant que s'intueix al rerefons de l'exposició històrica, l'elefant al menjador de la història de la filosofia contemporània: es tracta de l'adhesió del filòsof alemany Martin Heidegger al partit nazi, que mai no va afectar el prestigi de la seva figura pública ni la consideració que tenen les seves idees dins la història del pensament del segle vint. Eilenberger encara precisament aquest problema, i analitza el famós enfrontament dialèctic que Heidegger va mantenir a Davos amb Ernst Cassirer, per tal d'il·lustrar l'ambient de creixent relativització dels valors democràtics en el context d'una afeblida república de Weimar. Els perfils biogràfics de Walter Benjamin i Ludwig Wittgenstein, que tampoc es van alinear mai obertament a favor de la democràcia, completen la imatge de conjunt. 

Maus d'Art Spiegelman. Un autèntic clàssic de la novel·la gràfica que esdevé, a la vegada, un testimoni insubstituïble de l'horror de l'Holocaust tal com el va viure el pare de l'autor, supervivent d'Auschwitz. Spiegelman aposta per un concepte gràfic trencador que presenta els personatges en forma d'animals antropomorfs, amb els jueus com a ratolins i els alemanys com a gats. Lluny de caure en simplificacions i caricatures, però, el relat és una crònica esfereïdora de les vicissituds del protagonista als camps d'extermini, així com també del procés creatiu de l'autor mateix, que haurà d'enfrontar-se al trauma dels seus pares i al seu propi paper com a transmissor d'aquest llegat. 

Quan Hitler va robar el conill rosa de Judith Kerr. No porta una esvàstica a la portada, però l'esment de Hitler al títol hauria de qualificar-la igualment, més en una novel·la adreçada al públic infantil i juvenil. Aquesta novel·la autobiogràfica de l'autora Judith Kerr relata el periple d'una família alemanya-jueva que abandona Alemanya el 1933, davant l'amenaça de la persecució política. Tot i que estigui dirigida al públic infantil, la novel·la en tot moment fa un retrat molt viu i directe sobre aquesta situació d'angoixa i repressió política, i per això pot ser un bon camí d'introducció al tema per als més joves. La vida de la protagonista canviarà radicalment quan hagi d'acostumar-se a viure en un nou país - primer a França i després a Anglaterra - després que la seva vida passada i la seva infantesa quedin definitivament enrere. 

Mefisto de Klaus Mann. Una novel·la fascinant sobre la classe intel·lectual i artística alemanya durant els anys anteriors a l'esclat de la segona guerra mundial, i basada en fets reals que l'autor va presenciar i que afectaven la seva pròpia família. El protagonista, l'actor Hendrik Höfgen, és una estrella emergent als teatres de províncies, que s'adona que congraciar-se amb el règim nazi podria portar-lo a triomfar definitivament a Berlín. Per això repensarà la seva relació amb els seus amics de tota la vida i farà els ulls grossos a la persecució política que està tenint lloc al seu voltant. La novel·la és una sàtira despietada sobre aquells individus que es transformen en còmodes engranatges del sistema totalitari, i que demostren que la seva originalitat creativa o intel·lectual és tan sols una façana per a un impuls d'assentiment i servilisme amb els que ostenten el poder. 

L'home al castell de Philip K. Dick. Entrant ara al terreny de la distòpia, aquí Dick ens ofereix una ucronia que planteja uns Estats Units ocupats per Alemanya i Japó després de la victòria d'aquestes potències a la segona guerra mundial. En aquest ambient opressiu i decadent, es posa en circulació una novel·la subversiva que planteja què hauria passat si haguessin estat els aliats els que haguessin guanyat la guerra. Reconec que no recordo gairebé res de la trama sencera, força complexa en les seves anades i vingudes, com és característic de Dick, i que sempre acaba portant l'argument en direccions inesperades. Recordo que em va agradar el desenllaç, que acabava revelant qui era l'home que vivia al castell. 

El complot contra Amèrica de Philip Roth. Aquesta és una altra novel·la que també hauria d'anar rellegint, perquè la impressió general és que em va agradar molt, tot i que no en recordo gaires detalls. És el relat d'una nissaga familiar inspirada en la infància de l'autor, però aquí ens planteja la possibilitat que un candidat simpatitzant del nazisme acabés imposant-se contra Roosevelt en les eleccions de 1936, provocant així la neutralitat dels Estats Units durant la segona guerra mundial i desencadenant a la vegada la persecució política dels jueus dins del territori estatunidenc. Així, Roth ens ofereix les seves habituals reflexions sobre la identitat jueva dins dels Estats Units, explicada des del punt de vista de les famílies immigrants de classe baixa i treballadora i, per tant, molt allunyada de la imatge que ens n'arriba avui dia. 

La nit de l'esvàstica de Katharine Burdekin. Publicada sota pseudònim el 1937, aquesta novel·la ucrònica ens presenta la possibilitat que els nazis guanyessin la segona guerra mundial. La trama, però, se situa segles després d'aquests fets, de forma que la cultura i la societat que se'ns retraten no tenen res a veure amb qualsevol context històric que puguem conèixer. L'originalitat de Burdekin en aquest cas rau a retratar la relació entre les idees dels nazis i la dominació patriarcal, presentant-nos un món en què les dones són considerades ciutadanes de segona i utilitzades només amb finalitats reproductores. Si bé és cert que el plantejament de la trama acaba fent-se poc plausible, i que el xovinisme britànic típic de l'època es fa més que present, és una novel·la que es gaudeix més per la seva exploració de les idees polítiques que no pas per l'argument en si mateix. 

L'Onada de Todd Strasser. Aquesta novel·la juvenil es basa en uns fets reals que van tenir lloc en un institut californià als anys seixanta, tot i que se'ns presenten totalment ficcionats. Un jove professor es proposa fer entendre als seus alumnes per què el govern nazi va poder triomfar a Alemanya sense oposició per part de la ciutadania, i ho fa a través de la recreació de les característiques d'un moviment totalitari a l'aula. Al principi, els alumnes queden enlluernats amb els aspectes aparentment més positius i innocus de l'experiment, com la disciplina i el sentiment de pertinença al grup. Ara bé, les conseqüències més inquietants i perilloses van apareixent de formes força més subtils i amagades, i no serà fins al final que acabin descobrint els riscos més pertorbadors a què s'exposen. 

20 d’abril 2024

Fum i miralls (#529)

No és que fos crèdul, simplement creia en tot el que fos obscur i perillós. Part del meu credo d'infantesa era que la nit està plena de fantasmes i bruixes, famolencs, tremolosos, i completament vestits de negre. El contrari era encoratjadorament cert: la llum del dia era fiable. La llum del dia sempre era fiable. 

Fum i miralls és un recull de trenta-cinc contes de l'autor britànic Neil Gaiman, que es va publicar per primer cop l'any 1999. Com m'ha passat amb altres reculls seus, la ficció breu de Gaiman es fa molt difícil d'explicar o de classificar d'entrada, perquè s'hi poden trobar una gran varietat de temes, motius i estils diferents, de forma que cadascun dels contes esdevé una experiència totalment única. Sovint se l'ha classificada dins de la literatura de pastitx, perquè Gaiman no s'amaga de les contínues referències i inspiracions que treu dels seus autors preferits i que reimagina i reelabora constantment per tal de passar-les pel seu propi filtre. Així doncs, el seu domini de la narració - especialment en el format breu - ens porta per paratges familiars fins a llocs totalment desconeguts, amb un control absolut de la tensió narrativa i deixant-nos sempre alguna sorpresa per al final. Per això es fa quasi impossible desestimar els seus reculls de contes totalment, fins i tot quan la selecció de ficcions breus que trobarem en aquest volum pot resultar desigual, i cal anar provant cada relat per separat fins a trobar els que funcionin millor o pitjor per a cada lector. 

En aquest cas en concret, el recull m'ha semblat més desigual, fins i tot, que els altres que ja n'havia llegit, Coses fràgils i Material sensible, que eren una mica més breus i, si hagués d'escollir entre aquests tres volums de relats, acabaria quedant-me amb Coses fràgils. Entre els trenta-cinc contes que se'ns hi ofereixen, alguns en forma de poema narratiu, hi trobem autèntiques joies del gènere, però també hi podem trobar altres exemples que no semblen del tot polits o complets, i fins i tot en alguns casos intents que semblen esbossos d'idees que podrien haver esdevingut novel·les senceres. Gaiman mateix ho reconeix en la seva introducció al volum: els textos pertanyen a etapes creatives molt diferents dins la seva carrera, i sovint es desenvolupaven de manera subsidiària al procés de creació d'una obra més gran, o bé eren encàrrecs per a antologies amb una premissa o una idea principal determinada per l'editor abans de començar a escriure. D'altres vegades es tracta d'associacions d'idees, o d'elements, motius o personatges que queden connectats a un escenari que no els pertocaria, com si es tractés de notes discordants. De fet, el títol del recull es refereix als efectes que utilitzen els il·lusionistes per crear els seus efectes màgics sobre l'escenari, per fer creure als seus espectadors que veuen una cosa i operar un engany que no s'esperen. Molts dels relats recreen aquest tipus d'efectes inesperats: comencen de certa manera, normalment des de situacions o escenaris de la vida quotidiana, i ens van endinsant poc a poc en terrenys més pantanosos i inquietants, que acaben en els gèneres de la fantasia, la ciència-ficció o el terror. 

Gaiman és un mestre, en aquest sentit, a l'hora de crear atmosferes per a les seves històries, de temptar-nos amb els móns descrits més que amb les aventures dels protagonistes, i oferir-nos retalls de la seva vida o dels seus encontres amb éssers misteriosos perquè nosaltres puguem anar imaginant tot el que queda als marges de la història. Aquesta plasticitat a l'hora de barrejar gèneres o de combinar-los de forma orgànica també es tradueix als episodis més autobiogràfics per part de l'autor, que tot sovint s'insereix en els relats com a protagonista amb primera persona, i que hem d'anar destriant d'entre els elements més fantasiosos o directament sobrenaturals. Alguns dels contes, com per exemple "Foreign Parts", "The Goldfish Pond and Other Stories", "Looking for the Girl" o "Cold Colours", ens endinsen en l'ambient fred i despersonalitzat de les ciutats de Londres i Los Angeles als anys 80, i recorden una mica el context en què se situa la seva novel·la Neverwhere. En molts d'ells, s'hi mostren escenes sexuals que en la majoria dels casos se centren en els detalls més embrutidors i insatisfactoris de les relacions, i que en gran part hi són com a metàfora de la buidor existencial, la incomunicació i la solitud en què viuen els protagonistes. En són bons exemples "Tastings" i "Looking for the Girl", amb un estil més entremaliat, o els força més pertorbadors "How do you think it feels?" i "Mouse". 

Finalment, també hi trobarem brillants deconstruccions de contes de fades tradicionals, com per exemple a "The White Road", en forma de poema, "Troll Bridge" i "Snow, Glass, Apples", que tanca el recull i que és una de les joies de la col·lecció, al més pur estil Angela Carter. A la introducció Gaiman també ens ofereix un altre relat amagat, "The Wedding Present", que és un dels millors del volum sencer, i que serveix com a tast del que vindrà. En definitiva, si ja sou fans de Gaiman és un llibre que segur que no us decebrà. A mi m'ha agradat tot i que hagi de reconèixer que, com em passa amb els seus reculls de relats, no tots em semblen igual de brillants i alguns d'ells em deixen totalment indiferent. Tanmateix, és un bon mostrari de l'habilitat i la versatilitat de l'autor per adaptar-se a tot tipus de contextos i estils diferents, i un bon exemple del Gaiman més enjogassat i experimental. 

Continguts: La introducció al volum ens presenta una petita explicació de l'origen de cadascun dels relats, i també ens ofereix un relat inicial, "The Wedding Present", en què un escriptor fa un regal de noces que es converteix, per a la parella protagonista, en un símbol sobrenatural i canviant de la seva relació. El primer relat, "Chivalry", tracta d'una anciana en un poblet anglès que compra el Sant Graal en una botiga solidària. "Nicholas was..." és un relat de Nadal de cent paraules en què Gaiman capgira el tradicional esperit nadalenc. "The Price" és un relat sobre un gat abandonat que arriba a la família protagonista per tal de protegir-los d'una amenaça sobrenatural. "Troll Bridge" narra les successives trobades d'un noi amb un trol amenaçador que li reclama la vida. "Don't Ask Jack" és un relat força inquietant sobre una joguina diabòlica. "The Goldfish Pond and Other Stories" està ambientat en el context de la indústria cinematogràfica de Hollywood, i és un hàbil entrecreuament de diversos relats i fils conductors. El poema narratiu "Eaten" se'ns situa en el mateix context, però és molt més fosc i inquietant. El poema "The White Road" és una reescriptura dels contes tradicionals de la guineu. "Queen of Knives" pren la forma d'un relat d'infància i té a veure amb un misteriós espectacle de màgia. "The Facts in the Case of the Departure of Miss Finch" és força similar, en tant que té lloc en un espectacle de varietats subterrani. "Changes" és una incursió de Gaiman en la ciència-ficció, que té la forma d'un esborrany del que podia haver estat un relat molt més extens o fins i tot una novel·la. "The Daughter of Owls" és un relat molt breu escrit imitant l'anglès del segle disset. "Shoggoth's Old Peculiar" és un relat ambientant a l'Innsmouth de Lovecraft. "Virus" és un poema que té a veure amb l'experiència de l'autor jugant a videojocs. "Looking for the Girl" també s'inspira en la joventut de l'autor, i és una reflexió sobre la pornografia com a simulació de l'objecte de desig. "Only the End of the World Again" també està ambientat a Innsmouth, on va parar Larry Talbot, el famós home-llop. Talbot també protagonitza el poema "Bay Wolf", una relectura força peculiar i molt divertida de Beowulf. "Fifteen Painted Cards from a Vampire Tarot" és un conjunt de microrelats al voltant dels arcans del tarot, que no m'ha semblat gaire interessant. "We Can Get Them for You Wholesale" és un relat molt imaginatiu sobre els extrems a què pot arribar la gasiveria humana. "One Life, Furnished with Early Moorcock" és un homenatge a l'impacte que tenen els llibres de Michael Moorcock en la infantesa de l'autor. El poema "Cold Colours" és la visió d'un Londres infernal durant els anys 80. "The Sweeper of Dreams" és un altre microrelat força suggestiu. "Foreign Parts" és la història d'un individu tímid i reservat que agafa una malaltia venèria. "Vampire Sestina" és un poema sobre vampirs. "Mouse" és un relat sense elements sobrenaturals, que tracta d'una relació de parella a través d'elements simbòlics força pertorbadors. "The Sea Change" és un poema sobre sirenes. "How Do You Think It Feels?" és un altre relat sobre relacions de parella, aquest cop amb un element sobrenatural afegit. "When We Went to See the End of the World" és un relat des del punt de vista d'una nena que explica una excursió familiar. El poema "Desert Wind" descriu una visió en el desert. "Tastings" és un relat força divertit que explora les dinàmiques de poder dins la relació sexual. "In the end" és una reformulació molt bella d'un relat bíblic. "Babycakes" és un altre microrelat, un dels més inquietants del recull sencer. "Murder Mysteries" és un relat dins del relat que descriu una trobada sobrenatural a la ciutat de Los Angeles. Finalment, "Snow, Glass, Apples" tanca el recull amb una reelaboració molt intel·ligent del conte de la Blancaneu. 

M'agrada: "The Wedding Present", "Chivalry", "The Price", "The Goldfish Pond and Other Stories", "We can get them for you wholesale", "One life, furnished in early Moorcock", "In the end", "Murder Mysteries" i "Snow, Glass, Apples". 

No m'agrada: Una part dels contes fan la sensació d'haver quedat en un estat primigeni de redacció. En general el recull és força desigual.