"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

5 de març de 2021

Lectures distòpiques

Tot comença amb una catàstrofe científica o tècnica: un terrible accident causat pel poder i la supèrbia de l'ésser humà, o la natura que es revenja pel maltractament continuat de segles d'explotació i sotmetiment. Potser va ser un fet natural, com una pandèmia d'origen fortuït i desconegut, que va desballestar l'aparent estabilitat del sistema capitalista. Potser, a l'ombra, hi havia empreses multinacionals que s'enriquien a través de mecanismes dubtosos a costa de la salut dels ciutadans. Potser va ser una catàstrofe política: la bretxa entre rics i pobres es va fer insostenible, o potser els polítics van canviar radicalment les normes del joc per contenir la revolució que vindrà. A l'altra banda de la tanca, proven de sobreviure els altres, els desarrapats i marginats de la terra, els qui no tenen res, i potser per això encara hauríem de donar gràcies pel nostre privilegi. La nova normalitat s'ha convertit en l'única, i amb prou feines ja recordem l'antiga, la de tota la vida. Les nostres vides enganxades a una pantalla, d'on rebrem actualitzacions del món exterior; anestesiats per l'entreteniment opiaci que ens bombardeja les vint-i-quatre hores del dia, ens pleguem a l'assentiment de la majoria i aprenem a estimar el Gran Germà. Mil·lenaristes i conspiranoics de tota mena s'apoderen de l'espai públic, i una colla d'individus inquietants liderats per un personatge vestit de búfal assalten la seu de la nostra democràcia més preuada, el far del món occidental. Però tot això és literatura, és clar.  

Pintura sense nom de Zdzisław Beksiński

Llegim relats distòpics? 

El conte de la serventa
de Margaret Atwood
. Aquesta és una de les novel·les més conegudes de l'autora canadenca Margaret Atwood. En un futur no gaire llunyà, ha tingut lloc una revolució teocràtica als Estats Units, de forma que l'activitat sexual de les dones ha quedat fiscalitzada fins al mínim detall. Com que la majoria dels éssers humans són estèrils, les famílies adinerades i properes al poder són les úniques que es poden permetre una dona fèrtil que actuï com a esclava sexual per provar de concebre una criatura. Una reflexió esfereïdora sobre la manca de llibertat reproductiva i la política que fiscalitza els cossos de les dones. Atwood s'inspira en fets històrics que van tenir lloc durant la dècada dels setanta, com la revolució islàmica a l'Iran i les dictadures militars d'Argentina i Xile. 

El districte de Sinistra d'Ádám Bodor. Aquesta novel·la de l'autor hongarès Ádám Bodor és una proposta interessant perquè costa d'encaixar dins d'un gènere en concret. A mig camí entre la distòpia i el realisme màgic, Bodor ens presenta un viatge de malson per les muntanyes transsilvanes, on la societat es divideix entre treballadors i guardes, i on l'opressió que pateixen els treballadors es tradueix en tota mena d'episodis estrambòtics i inquietants, aparentment inconnexos els uns amb els altres. Mentre els personatges proven de conservar quelcom de la seva humanitat, es comença a estendre una malaltia misteriosa d'origen desconegut que amenaça les vides de tothom. La novel·la es va publicar el 1992, i és a parts iguals relat fantasiós i crítica punyent del règim soviètic, quan aquest ja estava en procés de descomposició. 

Fahrenheit 451
de Ray Bradbury.
Ray Bradbury va escriure aquesta novel·la inspirat pel període de persecució ideològica del maccarthisme. Tot i que l'autor mateix era un conservador convençut, la novel·la és un al·legat a la llibertat d'expressió i de consciència com a salvaguardes de la cultura humana. Bradbury descriu una societat en què la gent ja no llegeix perquè la cultura de l'entreteniment ho ha colonitzat tot, i els ciutadans queden en un estat d'eterna adolescència marcat per la correcció política i l'exacerbació de les emocions. Com que no tenen capacitat de pensament abstracte, tampoc tenen capacitat de retenir records, així que les seves vides quotidianes són una mena de present continu. En aquest context, els dissidents d'aquesta societat amaguen i protegeixen els llibres arriscant la seva pròpia vida en aquest procés. 

Els jocs de la fam de Suzanne Collins. Una novel·la distòpica juvenil que va tenir molt d'èxit en el seu moment i que d'alguna forma va crear una tendència dins del gènere. En la república de Panem, una mena de desenvolupament postapocalíptic dels antics Estats Units, els dotze districtes han de tributar cada any dos joves per matar-se en un joc de supervivència extrem en què només guanya l'últim supervivent. Els districtes estan governats pel malvat Capitoli, una cruel dictadura que monopolitza tots els avanços tecnològics i, gràcies a aquests, organitza els Jocs cada any per dominar la població dels districtes a través de la por. La protagonista, la Katniss Everdeen, és enviada als jocs i només es proposa sobreviure, però poc a poc s'anirà convertint en un símbol de resistència i crearà un moviment més gran que ella mateixa. 

A Scanner Darkly de Philip K. Dick. Possiblement és una de les novel·les més reeixides d'aquest autor estatunidenc. Si bé la seva novel·la distòpica més emblemàtica i coneguda és Somien els androides amb ovelles elèctriques?, a mi A Scanner Darkly em sembla superior. En un futur no gaire llunyà, una gran part de la societat viu dominada per una droga anomenada D (que és una abreviatura de Death o Mort). El protagonista és un policia que s'infiltra en una xarxa de narcotraficants per arribar a atrapar-ne els productors i distribuïdors. L'únic problema és que els seus superiors, que no coneixen la identitat dels agents, li demanen que es persegueixi a si mateix, mentre que ell, a la vegada, comença a perdre consciència de la seva pròpia identitat, que es va dissociant en dues identitats diferents a mesura que consumeix més i més. La novel·la és un magnífic testimoni de primera mà sobre la cultura de les drogues i els estralls que causa en les persones, però no defuig tampoc la tasca d'assenyalar els responsables últims en les grans indústries del narcotràfic. 

Els fills dels homes de P. D. James. Aquesta és una novel·la molt interessant que P. D. James va escriure cap al final de la seva carrera, i que es desvia força de les seves característiques novel·les policíaques. Altre cop en un futur no gaire llunyà, la humanitat es veu afectada per una esterilitat global, que aboca als éssers humans a preguntar-se per la seva pròpia extinció com a espècie. La cultura humana està preservada als arxius i als museus, però ara no deixarà cap llegat a les generacions futures senzillament perquè aquestes no arribaran mai. El desencantat protagonista es veu immers en una aventura de malson quan entra en contacte amb una banda terrorista que pretén derrocar el govern vigent. El meu consell és que llegiu el llibre sense pretendre comparar-lo amb la seva adaptació cinematogràfica, que a hores d'ara ha esdevingut més famosa que el text original. Ambdues obres són brillants a la seva manera, però tan diferents entre elles que no treu cap a res provar d'escollir-ne una per sobre de l'altra. 

La ciutat i la ciutat
de China Miéville.
Una magnífica descoberta de l'any passat, que ens situa en un escenari realment fascinant dins la literatura especulativa: dues ciutats diferents que coexisteixen ocupant el mateix espai físic. Perquè aquesta convivència es pugui realitzar, els habitants de cadascuna de les ciutats han d'ignorar deliberadament els de l'altra banda, mentre que hi ha una tercera entitat, una mena d'agència de vigilància, que s'encarrega de castigar els infractors d'aquesta norma. En aquest context, la novel·la és en realitat un thriller policíac en què es dona un assassinat que afecta les dues jurisdiccions a la vegada, de forma que el protagonista haurà d'accedir a l'altra ciutat per tal d'esclarir el misteri. Tanmateix, el misteri es revelarà com a molt més profund que un simple assassinat, i apuntarà a conspiracions polítiques i conflictes d'interessos que afectaran l'origen mateix de la ciutat. 

El complot contra Amèrica de Philip Roth. De fet, aquesta és una de les meves novel·les preferides de Philip Roth. El plantejament de la novel·la és ucrònic, en realitat. L'argument planteja què podria haver passat si F. D. Roosevelt hagués perdut les seves darreres eleccions, i les hagués guanyat un candidat obertament antisemita i contrari a la intervenció dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial. El candidat és l'aviador Charles Lindbergh, que no es va presentar mai a unes eleccions presidencials, però que a la vida real va simpatitzar amb el nazisme. Tot i que Philip Roth crea un fil argumental al voltant d'aquesta presidència, els centres d'interès de la novel·la són la política novaiorquesa i la vida quotidiana de la família protagonista, que veuran com la paranoia antisemita va creixent al seu voltant. És una novel·la molt curiosa que convida els lectors a reflexionar sobre la democràcia americana i, sobretot, a no donar-la mai per feta. 

Assaig sobre la ceguesa
de José Saramago.
És una novel·la fascinant sobre una epidèmia de ceguesa que afecta la gran majoria de la població a la vegada i sense cap mena d'explicació aparent. Un text colpidor sobre la gestió política de les catàstrofes, i sobre la fina línia que separa la humanitat de l'animalitat en situacions límit per a la supervivència humana. Més vigent que mai en temps de pandèmia, Assaig sobre la ceguesa és un recordatori tremendament lúcid i punyent de la fragilitat inherent de les societats humanes. La seva seqüela, Assaig sobre la lucidesa, trasllada aquestes inquietuds al sistema democràtic mateix i als principis que el basteixen en la teoria. Totes dues són molt bones lectures, tot i que a mi la primera part em va agradar més. 

Nosaltres
de Ievgueni Zamiatin.
Una lectura colpidora sobre una societat ideal que ha assolit la perfecció a través de l'homogeneïtzació absoluta dels seus ciutadans. Després d'una guerra de dos-cents anys, la població supervivent queda protegida del món exterior i es limita a viure un dia a dia planificat al milímetre pel Befactor, l'autoritat suprema d'aquesta societat. La novel·la 1984 de George Orwell deriva força clarament d'aquesta novel·la, i a mi l'original de Zamiatin em sembla clarament superior. Escrita en un estil a mig camí entre el modernisme i el surrealisme, la veu narradora és confusa i entretallada, com es correspon a l'experiència que té del món el mateix protagonista, que interpreta la realitat en termes matemàtics en un món en què les emocions estan prohibides. 

Se us acuden més recomanacions? 

26 de febrer de 2021

Les sorprenents aventures de Kavalier i Clay (#359)

El màgic semblava prometre que quelcom esmicolat en bocins es pot reparar sense deixar marca, que el que s'ha esvaït pot reaparèixer, que un grapat dispers de coloms o de pols es pot tornar a ajuntar amb una paraula, que una rosa de paper consumida pel foc es pot fer tornar a florir d'una pila de cendra. Però tothom sabia que tan sols era una il·lusió. La veritable màgia d'aquest món trencat rau en la capacitat de les coses que conté per esvair-se, per perdre's de forma tan completa que podrien no haver existit mai per començar. 

Aquesta novel·la de l'autor estatunidenc Michael Chabon es va publicar per primera vegada l'any 2000, i és una lectura del tot corprenedora i fascinant. Tot i les seves més de sis-centes pàgines, m'ha tingut enganxada des de la primera ratlla fins a l'última, a través de les aventures i vicissituds dels dos protagonistes per provar de sobreviure contra tot pronòstic en un món advers. La tardor de l'any 1939, Sam Clay, un adolescent jueu de Nova York, coneix el seu cosí Joe Kavalier, que acaba d'escapar del règim nazi des de la seva Praga natal. Aviat tots dos cosins es fan socis i s'introdueixen en la incipient indústria del còmic, amb la creació d'un superheroi, l'Escapista, que els portarà a la fama i a l'èxit dins d'aquesta mateixa indústria. Gran part de l'interès de la novel·la és com es construeixen les personalitats d'aquests dos personatges i la seva relació mútua de dependència, des que són adolescents fins a les responsabilitats de l'edat adulta. Joe acaba d'escapar d'un destí terrible quan els jueus de Praga comencen a ser concentrats al gueto. Gràcies a l'ajut del seu mentor en màgia i escapisme, aconsegueix sortir del país camuflat dins d'una caixa que conté el mític Gòlem de Praga, el llegendari protector del poble jueu. Tot i que aconsegueix desaparèixer d'aquest món antic com si es tractés d'un fantasma, i reemergir a una vida nova als Estats Units, la culpabilitat i el trauma del supervivent encadenen en Joe al món del passat que acaba de deixar enrere. Quan comença a fer fortuna a la indústria dels còmics dedica tots els seus esforços a aconseguir rescatar la seva família i treure'ls de Praga, mentre inicia una lluita contrarellotge de propaganda antinazi a través de les seves vinyetes per aconseguir la intervenció dels Estats Units en la Segona Guerra Mundial. En Sam Clay, nascut a Nova York, sembla haver tingut una vida més estable, però viu arrossegant la seva soledat, el seu defecte físic, la seva homosexualitat encara no assumida i l'abandonament del seu pare. La seva història és una de decepció constant de les expectatives i de desitjos no realitzats, i per això es converteix en el guionista perfecte d'històries de superherois: narracions en què un home normal que no destacaria entre la multitud, un Clark Kent qualsevol, es pot convertir en l'heroi que salva Amèrica. El seu viatge per arribar a estimar-se i acceptar-se a si mateix transcorre en paral·lel al del seu cosí per tal d'aconseguir alliberar-se del seu trauma passat i rescatar la seva família, si és que encara és possible. Mentre que en Joe Kavalier emprèn un camí d'autodestrucció i es transforma en un escapista patològic, negant-se a si mateix qualsevol oportunitat de ser feliç i d'una vida estable mentre la seva família continua desapareguda, en Sam Clay comença a veure com es frustra la seva escapada perfecta, per quedar atrapat, sense voler-ho, en una farsa de vida que es construeix ell mateix al voltant d'una mentida. Aconseguirà Kavalier parar de fugir i deixar de fer mal a aquells que l'estimen? Aconseguirà Clay recuperar el control de la seva pròpia vida? La seva història és la d'una amistat a prova de tota mena de desventures, però també és la d'una indústria naixent, la del món del còmic de consum massiu, un gènere que es va fer popular en el període en què els Estats Units sortien de la Gran Depressió i entraven a la Segona Guerra Mundial. En aquest context, els creadors eren considerats més aviat artesans, i eren explotats implacablement pels editors i publicistes, que es quedaven amb la part més gran dels seus drets d'autor, quan no es veien immersos en acusacions de plagi d'unes marques a unes altres en una lluita empresarial per aquests ingents beneficis. La novel·la és un clar homenatge a aquests creadors pioners i a la seva època daurada, i els reivindica com a veritables artistes, fent palesa la connexió entre aquest incipient art de masses, les avantguardes artístiques del període d'entreguerres i el món del cinema. També reivindica enèrgicament les arrels jueves de la majoria d'aquests creadors, un fet que no ha estat sempre reconegut del tot: els superherois tot sovint han d'amagar la seva veritable identitat per encaixar en un món que no és el seu, com els passava a aquests joves immigrants de primera o segona generació. Rere el fil de la narració, també hi ha el mite del gòlem, una mena de precedent o d'inspiració del que després seran els superherois en aquests relats, que acaba esdevenint a la novel·la una mena de metàfora de l'esperança del poble jueu: un protector o monstre mític que dorm mentre no se li insufla la vida a través de la paraula. A l'última secció de la novel·la, ja als anys 50, la regressió conservadora en la societat americana posa els còmics en el punt de mira com a corruptors dels infants a través de les seves imatges de sexe i violència: en aquest context d'exacerbació dels valors típicament americans al principi de la guerra freda, l'acusació més greu que pateixen els còmics és la de promoure l'escapisme. Davant d'aquesta situació, els personatges reivindiquen l'escapisme a través de l'art com a mètode de resiliència davant del trauma històric i polític que arrosseguen els supervivents i la creixent intolerància de les societats democràtiques. Ara bé, a través de la narració de les pèrdues, les violències i les escapades frustrades que han de suportar els protagonistes, no sé fins a quin punt Chabon vindica aquest escapisme com a via d'alliberament, o retrata amb una precisió i una cruesa corprenedores la real impossibilitat d'escapar de la duresa del món. En tot cas, és una lectura complexa i fascinant, que ens presenta uns personatges inoblidables en la seva indefensió i el seu dolor, que els fa terriblement humans. 

Sinopsi: Els dos cosins Joseph Kavalier i Sam Clay es coneixen a Nova York a finals de l'any 1939 quan Joe acaba de fugir de la Praga ocupada pels nazis a través de les seves habilitats com a escapista. En Sam introdueix en Joe al món de la indústria dels còmics, i tots dos junts creen una historieta d'èxit, la de l'Escapista, que lluita contra els nazis i s'encarrega d'alliberar els oprimits del món. Tot i que Joe dedica tots els seus esforços a rescatar la seva família d'Europa, la seva impotència davant la situació i la culpabilitat per haver-los deixat enrere li impedeix assolir la felicitat i l'estabilitat que li ofereix la seva xicota, la Rosa. En paral·lel al camí d'autodestrucció emprès per en Joe, en Sam comença a amagar la seva pròpia homosexualitat davant del rebuig i els abusos a què s'exposa per part de la gent que l'envolta. 

M'agrada: La forma com està construïda la història, donant rellevància i espai a cada petit detall i tancant cada cercle de forma rodona i satisfactòria. 

20 de febrer de 2021

Canadà (#358)

Primer parlaré del robatori que van cometre els nostres pares. Després dels assassinats, que van passar més tard. 

Aquesta novel·la de l'autor estatunidenc Richard Ford es va publicar per primer cop el 2012, i immediatament va rebre crítiques excel·lents. És una novel·la amb un ritme pausat, especialment a la seva primera part, però que dosifica molt bé el seu misteri, i que es fa absorbent en tota la seva lentitud. Com petites peces que encaixen en un trencaclosques, la novel·la ens ofereix els fets més importants que canvien la vida del protagonista, i que encara li suposen un enigma després de dècades. La novel·la arrenca anunciant-nos el robatori i els assassinats, com si es tractés d'un thriller de misteri, i poc a poc ens anirà explicant les circumstàncies, fins a l'últim detall, que van motivar aquests crims. Ara bé, no és una novel·la de misteri; és més aviat un relat introspectiu, des del punt de vista en primera persona del protagonista, de la desintegració d'una família americana a través de tot un seguit de males decisions per part dels pares. L'any 1960, quan els bessons Dell i Berner Parsons tenen quinze anys, els seus pares cometen un robatori en un banc, i són detinguts i portats a la presó pocs dies després. El món d'aquests dos adolescents s'esfondra d'un dia per l'altre sense cap mena d'avís previ ni cap referent adult per tal d'ajudar-los a navegar per aquesta nova situació. Mentre que Berner s'escapa abans que ningú els vingui a recollir, Dell s'acomoda al pla de la seva mare de quedar a càrrec d'una amiga seva, i acaba creuant la frontera fins al Canadà, on iniciarà una nova vida marcada per aquesta tragèdia passada. La família Parsons és una típica família americana, que potser no es pot considerar modèlica, però sí normal. El pare és un aviador de l'exèrcit veterà de la segona guerra mundial, i la família es trasllada contínuament d'un lloc a l'altre dels Estats Units seguint els diferents destins on és enviat. No és fins que arriben a Great Falls, Montana, i el pare deixa l'exèrcit que comencen a veure la possibilitat d'un futur més estable. En aquest sentit la novel·la té un cert aire de família amb Pastoral Americana de Philip Roth; en totes dues novel·les se'ns presenta una família en el fons inadaptada que intenta viure el somni americà a la seva manera, i de cop i volta en totes dues el protagonista se'n desperta per descobrir-ne el malson. Val a dir que Canadà es pot arribar a fer fins i tot més crua i aspra - que ja és dir - en tant que aquest protagonista ingenu en aquest cas és un adolescent que resulta damnificat per les males decisions dels seus adults, i que en cap moment té responsabilitat sobre els esdeveniments que acabaran condicionant profundament la seva vida. El seu interès pels escacs o per la cria d'abelles encarnen en el text aquesta ingenuïtat seva: mentre que la seva germana accedeix a l'edat adulta en un tancar i obrir d'ulls, en Dell romanceja en el seu amor pels móns completament planificats i predictibles, on tot segueix unes normes que es poden anar a consultar al manual. És per això que el gir sobtat que fa la seva vida resulta tan colpidor: tot i que els seus pares intenten, cadascun a la seva manera, preparar els bessons pel canvi que estan a punt de patir, res no pot aturar-ne el cop quan aquest es produeix. El pas de la frontera dels Estats Units al Canadà és una imatge força directa i evident de l'estructura de la novel·la sencera: el protagonista no sols creua una frontera física, sinó també deixa enrere tots els seus lligams emocionals amb la seva família i amb la seva vida passada. La figura paterna que l'acollirà un cop a Canadà, als paratges desolats i poblets fantasma de Saskatchewan, tampoc no resultarà com esperava, i conduirà la narració al segon crim, creant paral·lelismes significatius entre les dues històries. La novel·la ens ofereix la història vital del seu protagonista en visió panoràmica, i es recrea especialment en les descripcions de llocs i d'ambients, així com en les caracteritzacions dels personatges: a través de la narració, el protagonista mostra la seva capcitat de sobreviure i adaptar-se a diferents situacions, no a través de cap habilitat ni poder especial, en tant que es manté com a espectador passiu de quasi tot el que passa al seu voltant, però sí a través del seu esforç per acceptar i comprendre, per creuar noves fronteres quan arriba el moment i per saber quan és el moment adequat per deixar-se anar. 

Sinopsi: L'any 1960 la vida dels Parsons a Montana fa un gir sobtat quan els pares són detinguts per l'atracament a un banc i els fills són abandonats durant uns dies a causa d'alguna negligència per part dels serveis socials. L'adolescent Dell Parsons accepta la tutela d'una amiga de la seva mare, que se l'emporta al nord, a l'altra banda de la frontera, on el deixa a càrrec del seu germà, el propietari d'un hotel rural que també té un passat fosc i enigmàtic. 

M'agrada: El ritme pausat de la narració i l'exhuberància de les descripcions, que ens transmeten l'ambient i i el context on viuen els personatges fins a l'últim detall. 

16 de febrer de 2021

Vergonya (21)

Aquí la democràcia consolidada: 

L'execució de la sentència contra Pablo Hasél - condemnat a presó pel contingut dels seus tuits i les lletres de les seves cançons - arriba dos dies després de les eleccions catalanes. 

https://www.lavanguardia.com/politica/20210216/6250107/cancion-tuits-carcel-hasel.html

https://www.catalannews.com/society-science/item/rapper-pablo-hasel-arrested-in-lleida-university-after-conviction-for-lyrics

https://en.ara.cat/culture/pablo-hasel-arrested-university-lleida-rapper-insult-crown_1_3874388.html

De la mateixa manera que la fiscalia espera al dia després de les eleccions per presentar recurs contra el tercer grau dels presos polítics. Sí, la fiscalia aquella que ja sabem "de quién depende" perquè hi ha separació de poders. 

https://www.elnacional.cat/ca/politica/fiscalia-recorrera-tercer-grau-presos-politics_583377_102.html

https://www.elnacional.cat/en/politics/after-election-prosecutors-appeal-catalan-prisoners_583614_102.html

http://www.elpuntavui.cat/politica/article/1924667-la-fiscalia-recorre-el-tercer-grau-dels-presos-politics-i-en-demana-la-suspensio.html

La insistència contínua en la manca de penediment dels presoners i en la necessitat de reeducar-los i resocialitzar-los recorden també inevitablement les al·lusions a l'"actitud antisocial" de Pablo Hasél esgrimida en l'escrit d'execució de la seva sentència. 

Per cert, més paral·lelismes: just en el moment que es va anunciar l'execució de la sentència contra Pablo Hasél, uns dies abans de les eleccions, el govern espanyol va anunciar la reforma del codi penal per revisar els delictes d'injúries a la corona i enaltiment del terrorisme. No us recorda la famosa proposta de reformar el delicte de sedició que va anunciar fins a l'extenuació en el seu moment, però envoltada ara del silenci més absolut? Aquestes reformes estan sobre la taula, o són útils tan sols com a propaganda per part del govern central? 

12 de febrer de 2021

La casa de Mango Street (#357)

La casa de Mango Street és nostra, i no hem de pagar lloger a ningú, o compartir el pati amb la gent del pis de baix, o anar amb compte de no fer massa soroll, i no hi ha un propietari que doni cops al sostre amb l'escombra. Però tot i així, no és la casa que pensàvem que tindríem. 

Aquesta novel·la de l'autora xicana Sandra Cisneros es va publicar originalment el 1984 i és el títol que la va donar a conèixer en el seu moment. És el relat d'un any a la vida de l'Esperanza, una nena que es trasllada a viure amb la seva família d'origen mexicà a Mango Street, al barri hispà de Chicago. Tot i que la casa és millor que els altres domicilis on han viscut fins ara, l'Esperanza es va fent gran amb la determinació de buscar un futur millor per tal de poder escapar del destí que sembla tenallar totes les dones que l'envolten. L'entorn on viu és un ambient de pobresa i manca d'oportunitats, on els immigrants arribats als Estats Units intenten fer el que poden per sobreviure i per enviar diners als familiars que han quedat enrere, als seus països d'origen. Els infants creixen envoltats de delinqüència, sovint són víctimes d'abusos o maltractaments, es crien al carrer perquè els pares han d'anar a treballar moltes hores, i tot sovint han de compartir una mateixa casa com a rellogats amb diverses famílies més. Quan la família tot just s'acaba d'instal·lar a la casa nova, l'Esperanza observa com els veïns antics, els que hi eren de tota la vida, perceben les famílies immigrants com un "empitjorament" del barri, i al seu torn marxen a altres zones de la ciutat. La novel·la fa un retrat realista del patiment de diversos personatges, que entren i surten de la narració en petites vinyetes o capítols independents que es llegeixen, de fet, com si fossin microrelats. Tanmateix, el retrat de totes aquestes penúries es narra des del punt de vista de la protagonista, que ho explica tot des de la mirada innocent de la infància, una infantesa que comença a despertar a l'adolescència i als dilemes que portarà el futur. De fet, la casa de Mango Street és la imatge central de la novel·la; és un refugi per a la família protagonista i el símbol d'un futur millor, però a la vegada també és un reflex fidel de les dificultats en què es troben i l'ambient on viuen. L'Esperanza somia constantment en una casa pròpia en què no haurà de dependre d'un home quan es faci gran, i en què podrà mantenir-se per ella mateixa; això només podrà passar si estudia i aconsegueix realitzar el seu somni de convertir-se en escriptora. La novel·la posa un accent molt marcat en la situació de les dones dins d'aquesta comunitat i les múltiples violències que pateixen: en una societat estrictament patriarcal, les nenes i les adolescents són constantment sexualitzades pels homes, i la responsabilitat de fet recau invariablement en les noies, que són titllades de "dolentes" si es mostren obertes al flirteig. Les noies es casen molt joves precisament com a via d'escapada d'aquesta dinàmica, només per quedar atrapades dins d'un espai domèstic opressiu - de fet, en alguns casos se'ls prohibeix fins i tot sortir al carrer - i completament a mercè de les decisions del marit. Quan l'Esperanza arriba a la pubertat, queda atrapada entre el món de la infantesa on li agradaria tornar i el futur que espera a totes les seves amigues, del qual prova de fugir. Sortir de Mango Street significa guanyar la llibertat per a una mateixa, poder viure pels seus propis mitjans sense haver de dependre de ningú però, d'altra banda, com la comunitat també s'encarrega de recordar-li, marxar també significa tornar per aquells que no ho tenen tan fàcil i no disposen de la possibilitat de fugir. La història de l'Esperanza és precisament aquesta presa de consciència sobre el seu propi destí, no sols una responsabilitat individual amb ella mateixa, sinó que també té a veure amb la necessitat de reconèixer les pròpies arrels i retornar a la comunitat quelcom del que li ha donat. M'ha semblat encertada la decisió de classificar la traducció catalana de la novel·la com a literatura juvenil; és un llibre que es fa molt fàcil de llegir, que fa un ús del llenguatge molt poètic, amb unes imatges molt directes i dinàmiques, i que pot agradar a adolescents precisament pels temes que tracta. Tot i així, em sembla també una lectura excel·lent per a adults. 

Sinopsi: La novel·la recull un any de la vida de l'Esperanza, una adolescent d'origen mexicà, que es trasllada amb la seva família a una casa millor a Mango Street, al barri hispà de Chicago. A través de petites vinyetes o relats curts, la protagonista narra el seu dia a dia en primera persona, centrant-se en les variades vicissituds de parents i veïns. El seu pas per la pubertat marca la seva presa de consciència sobre el futur que desitja i la seva determinació de buscar una vida millor fora de Mango Street. 

M'agrada: La prosa poètica de Sandra Cisneros, que sempre sorprèn amb un gir inesperat, amb imatges profundament simbòliques i suggestives, o amb aquell final de capítol totalment colpidor i pertinent. 

9 de febrer de 2021

L'U en la multiplicitat (#356)

Ara més que mai, les religions tenen l'oportunitat de mostrar la seva capacitat de relligar la comunitat humana, més enllà dels estrets límits de les fronteres i divisions tribals. També tenen l'oportunitat de proposar una nova llei econòmica, que no sorgeixi de la necessitat, sinó de la gratuïtat: la llei de la generositat. 

Aquest assaig del teòleg Xavier Melloni, traduït al català per Teresa Collell, es va publicar per primer cop el 2003. El vaig llegir fa uns quants anys, quan començava els estudis universitaris, i en aquell moment em va ajudar força a aclarir conceptes; ara que l'he rellegit puc dir que continua fent-se tan profund, fresc i excepcional com el primer dia. Un dels grans avantatges d'aquesta proposta és que es pot llegir independentment de la creença personal de cadascú, en tant que el text mateix no demana cap adhesió ni pretén alliçonar o donar consells sobre una forma concreta de vida. Reconec que hi ha moments del text que se m'escapen completament, especialment a la segona part, perquè el recorregut místic que s'hi desglossa queda exposat en tota la seva complexitat i jo amb prou feines arribo a copsar-ne el primer dels passos. És un assaig que apel·la a la profunditat de l'experiència religiosa a través de la història i a través de les diferents cultures humanes: com el mateix autor destaca al principi del text, la reflexió es mou en el camp de l'antropologia de les religions, no en la teologia d'una d'elles en concret. Parant esment a l'etimologia mateixa de la paraula, el fet religiós s'analitza com a fenòmen de relligació, és a dir, com a vinculació o connexió entre diferents dimensions de l'existència: d'allò que és múltiple o particular, cultural, arrelat, pertanyent a una consciència concreta i a un espai i temps concrets, amb el tot, allò que és font de realitat, ja sigui caracteritzat com a realitat transcendent o immanent depenent de cada tradició. L'originalitat de l'anàlisi en aquest llibre és que descriu la forma de les diferents religions més que entrar al contingut particular de cadascuna. És a dir, més enllà de les seves concrecions i especificitats culturals, hi ha unes estructures comunes que es repeteixen en cadascuna - tot i que no siguin en cap cas equivalents ni intercanviables - però que revelen un fons comú a totes elles. D'aquesta forma, la primera part del llibre es dedica a desplegar aquesta diversitat. És la part més informativa, quasi enciclopèdica, en què els apartats ens descriuen un mateix aspecte del fet religiós des de les diferents perspectives de cadascuna de les religions majoritàries al món; per exemple, el rol de la tradició i els textos sagrats en cadascuna, el sentit de comunitat, els mediadors o intermediaris en cadascuna d'elles, o els ritus i símbols concrets amb què cada tradició religiosa marca l'espai i el temps. En aquest desplegament ja s'intueix una tensió al cor de cada religió concreta, que depenent del lloc i el moment històrics poden tenir diferents conseqüències i implicacions per als fidels, fins i tot donar peu a escissions dins d'un culte concret o a noves religions: el conflicte entre la institució, és a dir, l'ortodòxia preservada per una tradició en concret, i les experiències més carismàtiques o místiques. És clar que el plantejament del llibre no ens presenta aquesta tensió en blanc o negre: és precisament des de la diversitat de les religions quan veiem que les línies entre ortodòxia i heterodòxia no estan perfectament definides. La segona part del llibre fa el camí invers: si la primera desplegava les especificitats culturals de cada religió en concret, aquesta segona meitat explora el camí de plegament, és a dir, fa una síntesi de diversos recorreguts místics en diverses tradicions religioses per observar-ne el tronc comú. Seria el recorregut a contracorrent de cada riu vers la seva font que, un cop caigudes totes les especificitats concretes, es revelaria com una i la mateixa. Al fons de la qüestió rau la pregunta per si és possible superar la divisió entre religions teistes o occidentals, que es basen en la relació personal d'un jo amb un ésser totalment altre, i les religions oceàniques o orientals, que es basen més aviat en la dissolució del jo en el tot còsmic - el valor últim de les quals seria, respectivament, la salvació o la il·luminació. El que l'autor proposa, de fet, és la síntesi de totes dues tradicions: conciliar el que només és antagònic en aparença, i veure aquesta tensió entre dos pols oposats com a manifestació d'una mateixa realitat. Per això proposa un tercer model que integraria les dues visions com a part de la mateixa experiència, un model advàitic o trinitari, en què persones diferenciades participarien d'un mateix tot i les unes de les altres. És cert que aquesta segona part és la que es pot fer més obscura en termes teòrics, però el punt fort de la reflexió és que el que podria semblar una divagació esotèrica queda apuntalada en tot moment per tota una sèrie de textos de les més variades tradicions que donen suport a aquesta idea d'un fons comú per a diverses manifestacions i tradicions culturals. Per evitar biaixos etnocèntrics, l'anàlisi recull textos del cristianisme, del judaisme, de l'islam, de l'hinduisme i del budisme, així com testimonis de la tradició xamànica dels indis tolteques a través dels textos de Carlos Castaneda. No sols això, sinó que en cadascuna d'aquestes tradicions l'assaig també cita textos més canònics o institucionalitzats i d'altres de més carismàtics i místics. El punt més fort de la reflexió, al meu parer, és precisament que aquests textos parlin per si sols més que recolzar-se en la crossa d'un sistema teòric. El que l'autor intenta fer és una síntesi i, per això, explora punts de trobada i interseccions entre aquestes diverses tradicions, més que pretendre exposar un corpus teòric sistemàtic. Una lectura interessant, si més no, per les quantitats d'informació que proporciona i per la forma com fa dialogar els textos de diverses tradicions i moments històrics entre ells, sense arribar-los a forçar en la seva anàlisi. D'altra banda, no és un llibre per a tots els públics, i reconec que com a lectora hi ha seccions del text que m'han fet més profit que d'altres. 

Continguts: El text és una Aproximació a la diversitat i unitat de les religions. La primera part de l'assaig explora aquesta diversitat religiosa en la història de la humanitat, i analitza les diverses religions majoritàries (judaisme, cristianisme, islam, hinduisme i budisme) sota el prisma d'estructures comunes que apareixen de forma repetida en totes elles sense arribar a fer-se equivalents. Entre aquestes estructures es troben la noció de paraula i tradició, la pertinença a una comunitat, la presència de mediadors i intermediaris ben diversos, i els símbols, pràctiques i rituals que marquen diversos llocs i moments de la història i de la vida humana en cadascuna d'aquestes religions. La segona part reflexiona sobre la unitat rere aquesta diversitat, i interpreta els diversos recorreguts místics de diverses tradicions per tal de replegar-se en l'U, interpretant-ne els mateixos passos en tots ells: la desapropiació del jo, el procés de coneixement com a contemplació d'allò inefable, el moment de plenitud o superació de la diferència, i finalment la tornada a la comunitat de l'ésser transparent o il·luminat, amb l'exercici de la compassió universal i la humilitat que aquesta suposa. Les conclusions d'ambdues parts accentuen el tronc comú de l'experiència religiosa a través de totes aquestes manifestacions culturals diverses. 

M'agrada: La presència dels textos de diferents cultures i tradicions religioses a través de l'exposició de l'assaig, que dialoguen entre ells mostrant especialment els seus paral·lelismes. 

No m'agrada: És una reflexió que no entra gaire en política: segurament no és l'objectiu del llibre, però és la part que possiblement hi he trobat més a faltar, especialment avui dia que el discurs religiós i les seves institucions semblen en conflicte permanent amb el món  secular. 

5 de febrer de 2021

Cuatro poetas en guerra (#355)

¿Qué mayor escarmiento, en momentos en que había que aterrorizar a la población civil, que matar al poeta granadino más famoso? Si ellos, los salvadores de la Patria, eran capaces de liquidar a un ser así, ¿qué no harían con gente desconocida, con un obrero, con un albañil, con un conductor de tranvía, con un maestro de escuela? 

Aquest assaig de l'hispanista Ian Gibson es va publicar per primer cop el 2007 i conté quatre perfils biogràfics de quatre poetes espanyols (Antonio Machado, Juan Ramón Jiménez, Federico García Lorca i Miguel Hernández), centrats específicament en l'episodi de la guerra civil, i en les conviccions republicanes de tots quatre, que van acabar influint decisivament en les seves vides. És un llibre molt recomanable en la seva brevetat, perquè està escrit amb un llenguatge molt planer, la cronologia dels fets es fa molt clara i els fets relatats van acompanyats en tot moment per les veus dels testimonis de l'època. El llibre arrenca pocs dies abans de les eleccions de febrer de 1936, quan el periodista argentí Pablo Suero visita Madrid i s'entrevista amb un gran nombre de personalitats destacades del moment, principalment polítics de diverses ideologies i escriptors. Suero entra en contacte amb el cercle de joves escriptors afins a la República a través de Lorca, de qui és amic personal, i participa el 14 de febrer en l'homenatge a Valle-Inclán, que havia mort l'any anterior. Després d'aquesta breu introducció, els quatre capítols centrals s'ocupen de les vicissituds vitals d'aquests quatre personatges durant els anys de la guerra. El fil conductor de tots quatre relats és la fidelitat dels quatre autors als ideals republicans, amb implicacions tràgiques per a tres d'ells. El capítol d'Antonio Machado se centra en la seva participació política a favor de la República a través dels seus escrits a partir de l'esclat de la guerra i, després, el seu tortuós viatge cap a l'exili, primer a València, després a Barcelona, i ja finalment en la seva darrera etapa fins a Cotlliure, on moriria el febrer de 1939. Juan Ramón Jiménez, per la seva part, va passar la guerra a l'exili, a cavall entre Nova York i Puerto Rico, i ja no tornaria mai més a Espanya. En aquesta secció Gibson el reivindica com a lleial a la República basant-se en els escrits mateixos de l'autor durant la guerra, davant dels dubtes sobre el seu compromís polític, que tradicionalment havia quedat en un pla més ambigu per als biògrafs i historiadors. Aquesta és la secció més breu i concisa, de fet, i potser la que passa pels fets més superficialment, en resumir directament vint anys d'exili en unes poques línies. En tots dos capítols s'emfasitza la profunda decepció de Machado i Jiménez amb la inhibició de les democràcies europees i dels Estats Units davant la guerra civil espanyola. El suport internacional de les potències feixistes va ser un avantatge que el bàndol nacional va aprofitar, mentre que el govern de la República, escollit democràticament, es va veure progressivament aïllat per qui havien de ser els seus aliats naturals, les democràcies occidentals. Tot i que el tema no queda gaire explorat en el llibre, sí que s'esmenta de passada la contaminació propagandística que va portar a aquest estat de coses. Pel que fa a Lorca, el relat dels seus últims mesos de vida és possiblement el més colpidor del llibre sencer, en tant que es llegeix amb la tensió d'una autèntica tragèdia, en el sentit d'un cúmul de casualitats dissortades i males decisions, més o menys inconscients, tant d'ell com del seu cercle familiar i d'amistats, que el portaran a ser en el pitjor moment i el pitjor lloc possibles. Aquesta secció també fa un retrat brutal i descarnat d'una comunitat sencera, conservadora i tancada sobre si mateixa, i de les mesquineses i conflictes de veïns que van fer possible aquesta llarga cadena d'accions i omissions que portaran al seu assassinat, així com la crueltat perfectament conscient i orquestrada dels feixistes. Una tragèdia similar també viurà Miguel Hernández, víctima de la brutal repressió de la immediata postguerra. El poeta es va negar a retractar-se dels seus ideals polítics quan es trobava a la presó, i només es va salvar d'una execució segura precisament perquè les autoritats franquistes van veure el perill de crear un altre màrtir similar a Lorca. Hernández va patir un altre tipus de martiri, però. Malalt de tuberculosi, les autoritats penitenciàries li van denegar l'assistència mèdica, cosa que va accelerar el procés infecciós i li va augmentar el patiment de l'agonia en els últims dies. De fet, la falta d'atenció mèdica en el sistema penitenciari va ser una tàctica habitual que el règim franquista va utilitzar per represaliar els presos republicans, com destaca Gibson en el seu relat. A l'epíleg de l'obra, Gibson treu conclusions sobre el llegat de tots quatre autors, i sobre les mancances en afers de memòria històrica a Espanya, en tant que la Llei vigent de la Memòria Històrica encara es queda curta avui dia. 

Continguts: El llibre repassa l'etapa de la guerra civil espanyola en les biografies de quatre poetes essencials de la poesia espanyola del segle vint: Antonio Machado, Juan Ramón Jiménez, Federico García Lorca i Miguel Hernández. En tots quatre casos es posa l'accent en el compromís polític dels autors, així com en la duresa de les experiències que van haver d'afrontar durant la guerra: per a Machado va suposar la mort a Cotlliure en ple camí de l'exili; Juan Ramón Jiménez també es va haver d'exiliar per sempre, tot i que moriria uns vint anys després; Lorca va ser empresonat i assassinat a sang freda a Granada un mes després de l'alçament franquista; i Miguel Hernández va morir a la presó de tuberculosi tres anys després d'acabada la guerra. 

M'agrada: L'exposició claríssima i documentadíssima per part de Gibson, que fa de molt bon llegir. En un llibre així, de fet, l'únic inconvenient és que es fa curt. 

29 de gener de 2021

El infinito en un junco (#354)

El que és habitual és l'oblit, la desaparició del llegat de paraules, el xovinisme i les muralles lingüístiques. Gràcies a Alexandria ens hem tornat extremadament estranys: traductors, cosmopolites, memoriosos. 

Aquest assaig de la filòloga saragossana Irene Vallejo es va publicar a finals de 2019 i va ser un autèntic èxit de vendes i de crítica durant l'any passat. Reconec que tenia moltes ganes de llegir-lo i que, un cop feta la lectura, m'ha decebut una mica, no tant pel llibre en si mateix, sinó per l'efecte del màrqueting, la promoció i la publicitat que ha rebut. És un assaig en to divulgatiu sobre la invenció del llibre com a artefacte en la cultura antiga i, de retruc, també de la cultura dels llibres i dels lectors, de les biblioteques públiques i privades, la conservació dels llibres i més en general de l'amor per la lectura. La primera part és dedicada a la Grècia antiga i té com a fil conductor la història de la biblioteca d'Alexandria, des de la seva fundació amb l'inici de la dinastia dels Ptolomeus, en època hel·lenística, després del pas d'Alexandre per Egipte i la fundació de la ciutat. El seu final és una mica més confús, amb successives pèrdues i destruccions que tindran lloc sota l'imperi romà i posteriorment amb la invasió àrab. Aquesta primera part és la més reeixida del llibre, conserva una autonomia pròpia i un eix cronològic lineal, i explora també una sèrie d'innovacions que van fer possible augmentar la durabilitat i perllongar la conservació dels antics llibres. Aquestes innovacions inclouen el pas del papir al pergamí, i la llarga coexistència de tots dos suports; el pas de l'oralitat a l'escriptura, que permet el pas de la poesia èpica a la prosa i l'abstracció filosòfica; i el pas de l'escriptura ideogràfica a l'escriptura alfabètica, que va permetre una democratització de l'alfabetització sense precedents en aquell moment. El període hel·lenístic, el que succeeix a la mort d'Alexandre el Gran, veu la conversió de les antigues comunitats petites i políticament independents, les polis gregues, en parts insignificants d'un imperi més ampli i unificat. La inestabilitat política provoca una mena de revolució filosòfica, marcada per un retraïment de l'activitat cultural a l'àmbit personal i a cercles d'intercanvi molt més petits que l'anterior comunitat política: el pensament passarà a basar-se en la felicitat personal i la cura del jo, i les escoles filosòfiques més importants passaran a ser l'hedonisme, l'escepticisme i l'estoïcisme. No és casual que aquest canvi es produeixi a la vegada que l'explosió del mercat del llibre, i que en aquest període es comenci a popularitzar la lectura com activitat privada. La segona part del llibre és una mica més desordenada i repetitiva. És la secció que se centra en el món romà: si el fil conductor de la primera part havia estat el fenomen de les biblioteques, aquí la narració se centra en el fenomen de les llibreries i la comercialització del llibre per a ús privat. És clar que no són llibreries com les que coneixem avui dia: en absència de mecanismes de reproducció massiva, les còpies dels llibres es feien una a una i sota demanda de particulars adinerats; per tant, la difusió de les obres més reconegudes era fruit del boca-orella i de la intervenció de mecenes i patrocinadors concrets. També hi van tenir un paper decisiu les institucions educatives, que marcaven textos canònics amb els quals els estudiants aprenien la lectura i l'escriptura. Els esclaus van jugar un paper molt important en la difusió de la cultura: en molts casos van servir d'enllaç entre la cultura grega i els seus conqueridors romans, que van adoptar les formes literàries, artístiques i culturals dels grecs amb el seu característic afany de pragmatisme. Si aquest n'és el relat lineal, doncs, quina és l'originalitat de El infinito en un junco? L'autora ens presenta les seves reflexions en un estil molt fluït i accessible, a través de capítols molt curts que són quasi com píndoles concentrades d'informació i que es llegeixen com a columnes periodístiques. En aquest sentit, no és un assaig acadèmic, i no està escrit de forma gaire sistemàtica, cosa que en facilita la lectura per plaer, però a la vegada es fa un punt massa informal si esteu aconstumats a llegir assajos acadèmics i a trobar les referències bibliogràfiques exactes localitzades en un punt concret del text. L'altre punt fort de la proposta és que l'eix cronològic no és rígidament lineal, sinó que combina constantment les referències al món antic amb altres experiències històriques de la modernitat i, en especial, del segle vint. Aquestes associacions transmeten un missatge bàsic que és molt fàcil d'identificar a través de la lectura: el fet que som hereus directes de la cultura clàssica grecorromana, que tot el que fem ja s'ha fet abans i no som originals, i que els textos clàssics d'aquella època ens han arribat gràcies a l'esforç anònim i col·lectiu de tota una sèrie de persones que van preservar les còpies existents del textos contra les adversitats més variades, com les persecucions polítiques o religioses i les condicions materials inclements amb els manuscrits originals. Ara bé, aquesta perspectiva sobre la realitat històrica també té els seus punts cecs: la visió és marcadament eurocèntrica, i no deixa de revestir el text amb un cert sentit de superioritat moral, i d'altra banda, aquesta aproximació postmoderna a la historiografia no m'ha acabat de convèncer, en tant que desdibuixa força els diversos contextos històrics en què se situen els esdeveniments narrats: fins a quin punt el concepte d'esclavitud que tenien els antics i el que va oprimir els africans sota el colonialisme modern són equiparables, per exemple? Les diferències històriques són prou significatives per haver de fer les comparacions amb cura, si més no. El mateix passa amb les guerres, per exemple, que Vallejo simplifica posant-les totes dins del mateix sac, i tenint en compte quasi exclusivament el factor ètnic en el seu desencadenament. Aquesta insistència en les connexions a través de diferents èpoques i en la recreació d'escenes de l'antiguitat sota una lent i una sensibilitat contemporània accentuen el to nostàlgic i ensucrat del text, que té moments de gran bellesa, però acaba embafant una mica a la vista del conjunt. Els lectors d'arreu del món - i de diferents èpoques - llegim per motius molt diversos i particulars, íntimament lligats a les condicions materials i context cultural de cada lloc i de cada moment, i per aquest motiu em fa la impressió que, al capdavall, ni som una "tribu", ni tampoc no som tan tan especials com ens creiem de vegades. El infinito en un junco és un assaig que predica l'amor als llibres i a la lectura a través de totes les èpoques i adversitats possibles, i en aquest sentit és una lectura molt agradable si teniu una sensibilitat humanista i cosmopolita. Potser la informació que ofereix no és gaire original ni innovadora, però també s'agraeix com a compendi dels punts principals de la història del llibre com a invenció a través, especialment, de l'edat antiga. 

Contingut: El llibre consta de dues parts, la primera centrada en l'antiga Grècia, especialment durant el període hel·lenístic; i la segona centrada en especial en la Roma imperial. El fil conductor de les reflexions del text són el llibre com a invenció a través d'aquests períodes, l'evolució de les biblioteques i el comerç de llibres, i l'evolució de la lectura com a activitat privada. El text també ofereix llambregades molt resumides sobre les principals figures literàries gregues i romanes, i d'altres reflexions variades al voltant de la idea de llegir: el paper de les dones en la difusió de la cultura i el saber, l'accés a l'educació en els diferents períodes, les lluites i persecucions polítiques i ideològiques, les relacions internacionals, etc. 

M'agrada: Hi ha moments molt potents de l'exposició, com per exemple el paper atorgat a les figures de les dones en aquests períodes històrics, o l'accent en la sensiblitat grega a l'hora de retratar l'altre estranger. 

No m'agrada: La segona part, força desordenada i repetitiva, desllueix una mica la imatge de conjunt. La constant intrusió del jo autobiogràfic de l'autora, que trobo que no aporta res al conjunt i que es fa una mica pesat en determinats moments. La simplificació, un punt massa almivarada per al meu gust, de la realitat històrica de diferents moments i períodes. 

22 de gener de 2021

Nosaltres (#353)

Vaig utilitzar l'autosuggestió: "De nit tots els Números han de dormir: dormir de nit és un deure igual que treballar durant el dia. Dormir de nit és necessari per poder treballar el dia següent. No dormir de nit és un crim." I tot i així no podia dormir - no podia. Em moria! Era incapaç d'acomplir el meu deure envers l'Estat Unificat! 

Aquesta novel·la de l'autor rus Ievgueni Zamiatin (1884-1937) es va publicar per primer cop el 1924, tot i que primer va aparèixer traduïda a Alemanya i als Estats Units, perquè les autoritats soviètiques no en van autoritzar la publicació de l'original en rus. Anys després, Zamiatin va aconseguir exiliar-se, tot i que va morir en la pobresa i l'anonimat i no va arribar a veure el reconeixement públic de les seves obres. Nosaltres és una crítica fresca i brillant del règim totalitari que va experimentar Zamiatin durant la seva vida, en què el projecte polític de l'estat passa per davant de la llibertat individual de cadascú, de forma que la població es veu uniformada i sotmesa a un control ferri i omnipresent per part de les autoritats. A la seva novel·la, aquestes queden encarnades en una misteriosa figura anomenada "el Benefactor". Zamiatin descriu una unitat política mundial, l'Estat Unificat, que va néixer després d'una guerra de dos-cents anys que va acabar amb el vuitanta per cent de la població mundial. La nova societat està planificada al mil·límetre seguint una lògica quantitativa i matemàtica: els seus habitants viuen sota una cúpula que manté a ratlla el món salvatge i natural del bosc i les feres, mentre que a dins de la ciutat tots els edificis són de vidre perquè no hi ha cap sentit de privacitat. La producció artística també està al servei de la política, i no hi ha cap aspecte de la vida que no estigui totalment previst fins al més mínim detall, especialment pel que fa a les relacions humanes. Si bé la novel·la es pot llegir com a crítica a la societat comunista instaurada pel govern soviètic, el text és molt més ric en matisos i va més enllà d'un simple pamflet polític: la crítica implícita a la lògica de processos i la quantificació de la vida que porta a terme el sistema capitalista també hi és present, si més no, en el fet que és una societat que opera amb la divisió de tasques d'una monumental cadena de muntatge i, en el pla de les idees, segueix el pensament utilitarista amb la seva lògica de maximitzar la felicitat del col·lectiu com a sumatori de les felicitats individuals i descartant, per tant, el dolor i el patiment com a defecte o desviació de la norma que han de ser eradicats. El protagonista, D-503, és un matemàtic que treballa en la construcció d'una nau espacial que en el futur ha de servir per explorar i colonitzar nous planetes en nom de l'Estat Unificat. El seu diari relata la seva feina i la seva vida diària i ha de servir, teòricament, com a testimoni per a societats menys avançades que la seva, un cop les hagin localitzades. El seu llenguatge és científic i matemàtic en tot moment: no hi ha lloc per a la fantasia, la creativitat o les emocions, facultats que es consideren fruit de la imaginació i, per tant, una regressió que s'ha d'eradicar com una malaltia. Durant el seu relat, assistirem als dilemes morals que se li presenten quan comença a desenvolupar aquestes facultats pròpies dels éssers que tenen ànima, però ha de reprimir aquestes experiències per por de ser descobert i executat pel govern. A la vegada, començarà a presenciar com aquesta misteriosa malaltia es comença a estendre per tota la població, transformant-se en una epidèmia que les autoritats es proposen tallar de soca-rel. Un dels punts més brillants de la narració és precisament com l'autor desenvolupa la subjectivitat d'aquest personatge a través de la narració en primera persona: com que ha de processar en tot moment experiències i sentiments que no tan sols li són desconeguts, sinó que a més són considerats tabú en la seva societat perquè representen una transgressió gravíssima de les normes, el personatge escriu sempre de forma fragmentària i altament desarticulada, d'una forma vacil·lant i plena d'el·lisions i titubejos; a estones no tenim una consciència gaire clara de la cronologia dels fets, i fins i tot costa decidir quins dels fets que presenciem són reals i quins són somiats o imaginats pel protagonista. El que més m'ha sorprès d'aquesta novel·la un cop l'he llegida és la seva originalitat i el dinamisme de la seva narració a la llum de la seva obra derivada, 1984 de George Orwell, que sona molt més acartronada i pamfletària en tot moment. Habitualment es diu que Orwell es va inspirar en Nosaltres per escriure aquesta novel·la distòpica, tot i que em sembla que això és un eufemisme massa caritatiu amb Orwell. L'argument es pot anar seguint punt per punt, i en tot moment la narració de Zamiatin sona més rica i espontània que la seva successora: mentre que Orwell ens ensenyava el camí d'un rebel contra aquest estat cruel i panòptic, Nosaltres ens presenta un protagonista que viu la seva pròpia heterodòxia com una desgràcia o com una malaltia, una desviació terrible respecte de la qual comença a desenvolupar sentiments ambivalents. D'aquesta forma, a mesura que el protagonista es vagi implicant cada cop més dins d'un grup de dissidents que pretenen derrocar l'autoritat de l'Estat Unificat, l'ambigüitat del seu compromís també s'anirà fent més pantent, de forma que el relat ens mantindrà en tensió fins a l'última pàgina per saber quin serà el seu alineament definitiu. És en aquest sentit que el desenllaç aquí es fa molt més comprensible i menys abrupte que el de l'obra d'Orwell, on queda un punt forçat. Si us agrada el gènere distòpic en el seu vessant més polític i filosòfic, Nosaltres és una obra que us agradarà de ben segur. 

Sinopsi: Segles després de la victòria de l'Estat Unificat sobre la resta de la població mundial, l'enginyer D-503 viu en la pau que li proposa la seva societat, com una petita peça del gran engranantge que forma aquest estat, sota el control rígid i totalitzador d'un govern omnipresent. Un dia coneix una dona misteriosa que li presenta una forma diferent d'enfocar la vida i el fa replantejar-se totes les seves idees sobre la seva pròpia existència i la societat on viu. Tot i que rep aquesta presència amb incomoditat i es rebel·la contra les seves proposicions, es descobreix posposant la decisió de denunciar-la a les autoritats una vegada i una altra. Les coses s'aniran complicant quan els seus amics més propers comencin a expressar la mateixa mena de dubtes i sentiments que ell mateix comença a experimentar. 

M'agrada: L'estil sorprenentment àgil i fluït d'una narració que es presenta en tot moment entretallada i fragmentària i que ens situa d'una forma molt hàbil dins la ment del protagonista amb tots els seus dubtes i ambigüitats. Surt guanyant claríssimament de la comparació amb 1984 de George Orwell. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons