"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

24 de febr. 2024

Esperant la primavera (2)

A dos anys de la invasió d'Ucraïna per part de Rússia, l'hivern s'està fent molt llarg. Amb les notícies enterrades pels racons dels diaris, i Europa que no aixeca gaire la veu, només ens queda resistir-nos a acostumar-nos-hi. 




Montse Virgili entrevista, al programa Les dones i els dies de Catalunya Ràdio, tres dones ucraïneses que reflexionen sobre les seves experiències sota la guerra:  


23 de febr. 2024

Purs homes (#520)

A tothom se li'n fum el que expliques sobre la ceguesa del món. Si ets capaç de veure que tothom està encegat, és que tu creus que no n'estàs. Tu hi veus? N'estàs segur? Millor que miris això. 

Purs homes de l'autor senegalès Mohamed Mbougar Sarr es va publicar per primer cop l'any 2018, però la seva traducció al català no ens va arribar fins l'any passat, després de l'èxit mundial que va aconseguir l'autor amb la seva novel·la més recent, La memòria més secreta dels homes, que li va valdre el premi Goncourt. Purs homes és una novel·la més breu i potser no tan complexa a simple vista, però un cop més demostra amb escreix el talent del seu autor per crear una prosa poètica apassionada i profunda al mateix temps, que dona pas a un argument perfectament construït, en què cap element es fa sobrer. Fins i tot amb més motiu en aquest cas, en una novel·la d'unes cent cinquanta pàgines que es llegeixen quasi d'una tirada i que es fan totalment impossibles de deixar en la seva aposta per una tensió sostinguda, en forma de crescendo, que s'acaba alliberant al desenllaç en un final impactant. 

La trama s'inicia quan el protagonista, un professor de literatura francesa a la Universitat de Dakar, s'assabenta de l'impacte d'un vídeo viral que corre per les xarxes i que tothom, aparentment, ja ha vist malgrat els esforços del govern per silenciar la notícia. El vídeo mostra un grup de persones que desenterren un cadàver d'un cementiri musulmà de la ciutat, acusant el difunt públicament d'un crim imperdonable contra la moral i la religió: l'homosexualitat. Al principi, el protagonista, Ndéné Gueye, reaccionarà com la majoria de la societat senegalesa del moment: amb indiferència i, fins i tot, disposat a normalitzar el fet. Tanmateix, la imatge començarà a obsessionar-lo i Gueye començarà a investigar sobre la identitat del difunt i els motius que poden portar una turba a cometre un acte semblant. A partir d'aquest punt començarà el seu propi malson: assenyalat pels alumnes i els membres de la facultat on treballa per haver gosat ensenyar la poesia de Paul Verlaine, el protagonista veurà com tot allò que creia ferm i estable a la seva vida, fins i tot la seva identitat, s'acaba diluint en la incertesa. 

La novel·la, per tant, ens va endinsant en un viatge obscè i esfereïdor cap a les conseqüències més devastadores de la intransigència cultural i religiosa: davant d'un esclat de violència pura, totalment gratuïta i aparentment sortida del no-res, assistirem a tot un seguit de racionalitzacions i arguments per part de diversos personatges que ens aniran oferint el retrat d'una societat convulsa, que exerceix la seva violència expulsant del seu si el cos impur, com si es tractés d'un boc expiatori, encara que la paradoxa sigui tan sols aparent. És així que el protagonista reconeixerà en les víctimes els "purs homes" en la seva absoluta innocència, receptors d'una violència atàvica i salvatge, i desposseïts de tot el que no sigui la seva intrínseca dignitat humana. A través del seu particular descens als inferns, Gueye descobrirà com la veritat de les acusacions és irrellevant en el moment que els cossos no heterosexuals quedin marcats a ulls de la societat: amb l'assenyalament públic n'hi haurà prou perquè algú sigui considerat culpable, i perquè els familiars i amics d'aquella persona quedin posats sota sospita immediatament, tan sols per contacte.  

Mbougar Sarr es presenta crític amb la seva pròpia cultura senegalesa, i la novel·la també rebat discursos integristes emergents avui dia, i que l'autor posa en boca del seu protagonista, que d'entrada es presenta condescendent i comprensiu amb els violents, i intenta actuar d'advocat del diable. D'una banda, l'argument que llegeix l'homosexualitat com un tret cultural importat a l'Àfrica des d'occident es desmunta rastrejant la presència de l'homosexualitat a l'Àfrica des de temps precolonials. D'altra banda, l'argument del relativisme cultural, que suspèn el judici perquè es nega a jutjar els valors d'una altra cultura, també queda fàcilment rebatut a través d'una apel·lació a l'empatia entre éssers humans i a la dignitat humana intrínseca en cada víctima innocent. En definitiva, una novel·la molt breu i molt recomanable, que descriu molt poèticament el camí del protagonista des d'una vida de comoditat i conformisme fins arribar a qüestionar la seva pròpia percepció de si mateix, fins i tot els aspectes de la seva pròpia identitat en què creia més fermament.

Sinopsi: Després de veure un vídeo viral en què una turba de fanàtics desenterren el cos d'un homosexual de la seva tomba en un cementiri, el professor de literatura Ndéné Gueye començarà a qüestionar-se el problema de l'homofòbia al seu país. A mesura que s'endinsi en una recerca de la identitat del difunt, les seves certeses passades aniran fent-se cada cop més fràgils, i haurà de començar a sospesar quins riscos està disposat a assumir en el seu camí cap al coneixement. 

M'agrada: És una novel·la molt ben escrita i travada, que va revelant la seva direcció especialment com més s'apropa al final. Potser no és tan complexa ni, al meu parer, tan reeixida com La memòria més secreta dels homes, però en si mateixa és una novel·la excel·lent, i això ja és dir molt. 

21 de febr. 2024

Frankenstein a Bagdad (#519)

- Volia lliurar-lo al metge forense, era un cadàver sencer que havien abandonat al mig del carrer i a qui havien tractat com si fos escòria. És un ésser humà, una persona, m'enteneu? 
- El cadàver no estava sencer, tu el vas completar. 
- Jo el vaig completar perquè no es convertís en escòria, perquè fos respectat com la resta de cadàvers i tingués un enterrament digne. 

Frankenstein a Bagdad és una novel·la de l'autor iraquià Ahmed Saadawi que es va publicar per primer cop el 2013. Com el títol mateix indica, és una reescriptura del mite de Frankenstein de Mary Shelley, però aquest cop situat en el marc de la guerra de l'Iraq, després de la invasió americana i la deposició del govern de Saddam Hussein el 2003. Aquests són uns anys de caos i de terror a tot el país, i la ciutat de Bagdad es troba sota l'amenaça contínua d'atacs amb bomba per part dels insurgents que lluiten contra el nou govern imposat pels Estats Units, mentre que la violència entre faccions sunnites i xiïtes experimenta una nova escalada. Els habitants que no han fugit de la ciutat han de sobreviure com poden entre les ruïnes de les seves cases. A la zona de Batawin, l'antic barri jueu de la ciutat ple d'edificis històrics mig derruïts, un drapaire alcoholitzat anomenat Hadi inicia la tasca esfereïdora de reconstruir un cadàver sencer a partir de fragments de cossos que va rescatant pels carrers després de les explosions. Quan un dia, sobtadament, el cadàver pren vida i escapa de casa del seu creador, s'inicia una onada de brutals assassinats a la ciutat que una comissió secreta del govern, el Departament de Seguiment i Persecució, i el periodista d'un diari local s'encarregaran d'investigar. 

A partir d'aquesta premissa, el text dialoga amb les idees de l'original per acabar oferint-ne una versió de malson passada pels horrors de la guerra. Si a la novel·la de Shelley la voluntat de crear el monstre sorgeix del somni delirant d'un científic amb aires de grandesa, obsedit per generar vida, aquí el moviment en realitat és el contrari, i obeeix a una lògica incontestable de compassió i reparació del dolor: la formació de la criatura deriva d'un gest de pietat, en intentar tornar a restaurar la infinitat de cossos esmicolats que poblen la ciutat i que, en no ser identificats, tampoc no poden ser honorats com cal. De la mateixa manera, la missió del monstre és molt més ambiciosa aquí, al meu parer, que a l'original: si la criatura de Shelley s'embrancava en una guerra d'egos amb el seu creador, posant sobre la taula inquietuds existencials pròpies d'una tradició occidental; el monstre imaginat per Saadawi es considera a si mateix un instrument del destí, d'una força superior a ell, i es proposa aconseguir el repòs etern de totes les persones que el composen venjant tots aquells que els van fer mal en vida. El monstre es veu immers, així doncs, en una espiral de revenges cícliques que amenaça amb no trobar final, a mesura que es veu obligat a substituir les parts del seu cos que es van deteriorant amb fragments de nous cossos malcontents. 

D'aquesta forma, la missió del monstre i la seva presència inquietant a la ciutat respon, més aviat, a la consciència d'un dolor col·lectiu, que no fa altra cosa que aprofundir-se a mesura que la violència només pot ser resposta amb més violència. Lluny de qüestionar la seva pròpia existència, el monstre bagdadí emprèn la seva missió amb una determinació i una retòrica que evoca els discursos de l'integrisme islàmic, mentre que en un altre punt de la novel·la un personatge identificarà els americans com a autèntica mà negra rere els crims. És així que el text es va bastint a través de múltiples imatges, ressons i evocacions, i esdevé realment colpidor precisament perquè la seva aposta per la fantasia i el realisme màgic ens porta a la realitat més cruel i descarnada, tal com l'hem vist als informatius a través d'aquests anys. És així que la imatge fosca del monstre contrasta amb la figura protectora del Sant Jordi que presideix el destí i el dolor de l'anciana senyora Elixva, com en un negatiu fotogràfic, mentre que les costures que recomponen el seu cos evoquen les seqüeles de les tortures dels sospitosos a mans de la policia política. 

Altres imatges són fins i tot encara més recurrents al llarg del text, com per exemple l'equilibri precari que es construeix entre aquesta noció de la predestinació i el caos absolut que es desferma a les vides dels protagonistes. Saadawi demostra un domini de la narració impecable a l'hora de fer encaixar els mínims detalls dins d'una trama que no deixa ni un cap solt a l'atzar, fins a arribar a un desenllaç totalment rodó. A través de les vicissituds angoixoses de la gent corrent que pobla la novel·la, Saadawi ens revela com el caos colonitza l'experiència de la guerra fins al més mínim detall, i fins i tot el moment metatextual en què es revela la mà de l'autor acaba apuntant al fet que el destí no es res més que un relat travat a posteriori sobre tot aquest cúmul d'absurds. L'altra imatge que esdevé autènticament omnipresent dins del text és la del desmembrament, que afecta no sols els cadàvers de les víctimes de les explosions que donen sentit a l'existència de la criatura, sinó que reflecteix també el desmembrament de la ciutat mateixa i les famílies que l'habiten, així com de la novel·la mateixa, que es construeix a partir de petits quadres de la vida quotidiana d'una sèrie de personatges molt ben dibuixats que, a moments, es llegeixen quasi com a microrelats. 

El text també actua de denúncia de tots aquells personatges que fan gala de la manca d'escrúpols a l'hora d'enriquir-se a costa del patiment dels altres, com passa amb un agent immobiliari que es dedica adquirir els immobles de les famílies que es veuen obligades a abandonar la ciutat, o l'editor en cap de la revista per a la qual treballa un dels protagonistes, que tempta el jove redactor amb un succedani de l'estil de vida americà que no podrà arribar a realitzar mai. En aquesta tensió entre la vida imaginada i la colpidora precarietat de la realitat més dolorosa, el relat ens va portant per escenaris de malson fins arribar a revelacions que tenen a veure no tant amb la vida material sinó amb la dimensió moral de la nostra existència. La nostra presència a la vida dels altres, per bé o per malament, desencadena conseqüències que difícilment podem arribar a controlar: el marge de reacció davant d'aquests efectes inesperats i el precari control de danys que podem exercir queden reivindicats per l'autor com a part bàsica de la nostra humanitat. És una novel·la que es gaudeix principalment pels detalls, per la humanitat incontestable dels seus personatges i per l'habilitat amb què l'argument està construït fins al més mínim detall. Una lectura que es fa molt difícil d'explicar sense descobrir detalls de la trama, però que és una molt bona recomanació. 

Sinopsi: El 2005 la ciutat de Bagdad viu l'escalada més dura de violència des de la invasió americana de l'Iraq dos anys abans. Assolats per les contínues explosions, els habitants del casc històric de Batawin intenten tirar endavant amb la seva vida quotidiana aferrant-se a les rutines i les tradicions de les seves vides. Tanmateix, quan el drapaire Hadi doni vida accidentalment a un cos que reconstruïa amb trossos de cadàvers mutilats per les bombes, la ciutat es veurà assolada per una onada de crims misteriosos que semblen seguir un patró ocult de justícia divina. 

M'agrada: És una novel·la molt colpidora a l'hora de retratar la guerra en tota la seva brutalitat, però la seva aposta pel realisme màgic i la metatextualitat li donen una profunditat insospitada a l'hora d'explorar metàfores i imatges recurrents. 

16 de febr. 2024

Fragments de L'onada a la ment

Només una petita selecció de fragments de la col·lecció d'assajos L'onada a la ment d'Ursula K. Le Guin, publicada per Raig Verd i amb excel·lent traducció d'Elena Ordeig. 

  • Ursula K. Le Guin, L'onada a la ment. Barcelona: Raig Verd, 2022. Traducció d'Elena Ordeig. 


Ernest Hemingway hauria preferit morir que fer-se vell. I ho va fer. Es va fotre un tret. Una frase curta. Qualsevol cosa abans que una de llarga, que una cadena perpètua. La pena de mort és curta i molt, molt masculina. La cadena perpètua no ho és. És llarguíssima i és plena de sintaxi i de subordinades i de referències enrevessades i d'envelliment. I això ens porta a l'autèntica prova que demostra que soc un desastre a l'hora de ser home: ni tan sols soc jove. Just quan per fi van començar a inventar les dones, em vaig començar a fer gran. I ho vaig continuar fent. Descaradament. M'he permès envellir i no he fet res al respecte, ni amb una arma ni amb res. (20) 

No sabia prou francès per llegir Cyrano, però això no em va impedir pas fer-ho. Va ser llavors que vaig saber que es pot llegir en una llengua que no coneixes si te l'estimes prou. (41) 

Aquesta felicitat no es pot vendre. No es pot "privatitzar", no es pot convertir en un altre privilegi per als privilegiats. Una biblioteca pública és un bé públic. I no podem posar en joc aquesta llibertat. Ha d'estar disponible per a qualsevol persona que la necessiti, que vol dir tothom, per a quan la necessiti, que vol dir sempre. (42) 

Diria que és un error pensar que la història es limita a avançar. L'estructura rítmica de la narrativa és alhora un viatge i una arquitectura. Les grans novel·les ens ofereixen no sols una sèrie de fets, sinó un lloc, un paisatge de la imaginació que podem habitar i al qual podem tornar. Això resulta encara més evident en l'"univers secundari" de la fantasia, en el qual no només l'acció, sinó també l'escenari, són explícitament inventats per l'autor. Partint de la simplicitat irreductible del compàs trocaic de l'accent/desaccent, Tolkien construeix un patró rítmic inesgotablement complex i estable en l'espai i el temps imaginats. El formidable paisatge de la Terra Mitjana, l'univers psicològic i moral d'El Senyor dels Anells, es construeix mitjançant la repetició, la semirepetició, el suggeriment, el presagi, el record, l'eco i la inversió. A través d'això, la història avança a pas ferm i humà. Un viatge d'anada i tornada. (141-142) 

Les dones tenen un interès especial a mantenir vives les funcions orals de la literatura, ja que la misogínia vol que les dones guardin silenci, i els crítics i els acadèmics misògins no volen sentir la veu de la dona en la literatura, en cap sentit de la paraula. Hi ha proves fefaents que quan les dones parlen més del trenta per cent del temps, els homes perceben que dominen la conversa; doncs bé, de la mateixa manera, si, per exemple, dues dones seguides obtenen un dels grans premis literaris anuals, les veus masculines comencen a parlar de càbales feministes, del que és políticament correcte i de la decadència de la imparcialitat dels criteris. La regla del trenta per cent és molt potent. Si més d'una dona de cada quatre o cinc guanyés el Pulitzer, el PEN/Faulkner, el Booker; si més d'una dona de cada deu guanyés el Premi Nobel de Literatura; l'escàndol masculí que provocaria podria acabar devaluant i potser fins i tot posant-li fi al premi. Pel que sembla, els homes del món de les lletres només poden competir entre ells. Si se'ls posa en igualtat de condicions amb les dones, es posen histèrics. Només han de fer sentir la seva veu el setanta per cent de les vegades. (158) 

La interpretació oral és irreproduïble. Té lloc en un temps i un lloc diferenciats: el temps cíclic, el temps ritual o el temps sagrat. El temps cíclic és el batec del cor, el temps del cicle corporal; el temps lunar, estacional, anual: el temps recurrent, el temps musical, el temps de la dansa, el temps rítmic. Un esdeveniment no es produeix dues vegades, però la recurrència regular és l'essència del temps cíclic. La primavera d'enguany no és la primavera de l'any passat, però la primavera torna sempre. Un ritu es torna a produir, cada any, a la mateixa hora, de la mateixa manera. Una història s'explica una vegada i una altra i, no obstant això, cada nova narració és un esdeveniment nou. (253) 

Al mercat, la paraula creativitat ha arribat a fer referència a la generació d'idees aplicables a estratègies pràctiques per obtenir més beneficis econòmics. Aquesta reducció fa tant de temps que dura que la paraula creatiu no pot caure més baix. Jo ja no la faig servir: la cedeixo als capitalistes i als acadèmics perquè n'abusin tant com vulguin. Però no es poden quedar amb la imaginació. (260) 

Fa quaranta anys que els crítics i els acadèmics intenten sepultar l'obra de ficció imaginativa més important en anglès. La ignoren, la tracten amb condescendència i li donen l'esquena en grans grups, perquè li tenen por. Els fan por els dracs. Tenen smaugofòbia. Clamen: "Oh, aquests orcs horribles"; i es posen a belar com xais darrere el ramat d'Edmund Wilson. Saben que si reconeixen Tolkien hauran d'admetre que la fantasia pot ser literatura; i que, per tant, hauran de redefinir el que és la literatura. I són massa mandrosos per fer-ho. (329) 

Tot comença amb l'experiència. La invenció és una recombinació. Només podem treballar amb el que tenim. En la ment humana hi ha monstres i leviatans i quimeres; són fets psíquics. Els dracs són una de les veritats sobre nosaltres. A les persones que neguen l'existència dels dracs, sovint els mateixos dracs se les acaben menjant. Des de dins. (332) 

La gent que escriu en els cobertes dels llibres descriuen obsessivament la fantasia com "una batalla entre el bé i el mal". Aquesta expressió descriu la fantasia seriosa només en el sentit de les paraules de Soljenitsin: "La línia entre el bé i el mal passa pel cor mateix de cada ésser humà". En la fantasia seriosa, l'autèntica batalla és moral i interna. Hem conegut l'enemic, com deia Pogo, i som nosaltres. Per fer el bé, els herois han de saber o aprendre que l'"eix del mal" es troba dins seu. (338) 

La prosa i la poesia - totes les arts, la música i la dansa - sorgeixen i es mouen amb els ritmes profunds del nostre cos, del nostre ésser; i del cos i de l'ésser del món. Els físics llegeixen l'univers com una gran gamma de vibracions, de ritmes. L'art segueix i expressa aquests ritmes. Una vegada agafem el compàs, el compàs adequat, les nostres idees i les nostres paraules ballen al seu ritme, ballen el ball rodó al qual tothom es pot unir. I llavors soc tu, i les barreres cauen. Durant una estona. (347) 


La gran onada de Kanagawa de Katsushika Hokusai (1831)

15 de febr. 2024

L'onada a la ment (#518)

Tot comença amb l'experiència. La invenció és una recombinació. Només podem treballar amb el que tenim. En la ment humana hi ha monstres i leviatans i quimeres; són fets psíquics. Els dracs són una de les veritats sobre nosaltres. A les persones que neguen l'existència dels dracs, sovint els mateixos dracs se les acaben menjant. Des de dins. 

Aquesta col·lecció d'assajos de l'autora estatunidenca Ursula K. Le Guin (1929-2018) es va publicar per primer cop el 2004, i va suposar una revelació sobre el procés creatiu de l'autora, les seves opinions sobre la identitat i la tasca dels escriptors, les seves lectures de clàssics de la literatura en anglès i les idees que alimenten temàticament la seva obra, el paper de les dones tant dins la societat com en el món artístic i literari, i també sobre la literatura de gènere i la seva relació sempre esquiva amb el mercat més generalista de la ficció literària. El recull és revelador perquè no tan sols parla de tots aquests temes per separat, sinó que va creant connexions entre els uns i els altres, com fils conductors que tracen una línia constant d'inquietuds i preocupacions. Així doncs, el primer assaig del llibre ens presenta el particular autoretrat de Le Guin com a home frustrat: en un món on les dones no hi tenen cabuda, i que, per tant, esborra qualsevol marcador de gènere, però a la vegada penalitza les dones per no ser prou joves, o submises, o desitjables segons els estàndards marcats pel món masculí. Le Guin es va formar com a escriptora durant els anys quaranta i cinquanta, quan aquestes determinacions eren més que presents en la vida pública als Estats Units, i una dona que es definia com a autora i com a intel·lectual era un fenomen molt més anòmal del que ens resulta avui dia. 

Tanmateix, la distància que falta per recórrer encara és abassegadora avui dia: en un assaig sobre premis literaris, Le Guin s'aventura a suposar què passaria si aquests esdevinguessin totalment paritaris. L'autora analitza les estadístiques dels premis més prestigiosos durant el segle vint, i se n'adona de quelcom que és evident per si mateix: que, fins i tot després que els jurats hagin admès tàcitament que les dones hi són sotarepresentades, les ràtios de premiats homes i dones continuen sent invariablement estables, també a partir de la segona meitat del segle vint. Per exemple, el Premi Nobel continua amb una proporció d'una dona per cada deu premiats, mentre que Le Guin, en un atac de realisme, considera una paritat ideal en la xifra d'una dona de cada tres premiats, és a dir, dos a un, que només s'acompleix en el cas del Booker. Així doncs, l'anàlisi de Le Guin va revelant un patró constant d'arraconament de les veus que no són tradicionalment normatives: tota presència que no sigui masculina, heterosexual, blanca, jove, potent i dominant es jutjarà com fora-norma i, per tant, com a irrellevant, o massa perifèrica com per atraure a un públic general. 

La reflexió, així doncs, té un mateix cor temàtic al llarg de tot el text, però aquest nucli comú queda explorat des de múltiples perspectives, a través d'elements tan anecdòtics com el fetitxisme del peu femení, per exemple, o les expectatives que tenen tant professors com alumnes en els tallers d'escriptura, fins a temes molt més generals com la veu de les víctimes de la colonització als Estats Units, que Le Guin va conèixer de primera mà a través dels estudis antropològics dels seus pares, o el seu propi interès professional en la narrativa de gènere per oposició a la narrativa de caire més generalista. En la seva anàlisi, Le Guin troba una connexió indestriable entre els gèneres menors i les cadències de l'oralitat, que tradicionalment connecten l'individu a una comunitat social, però que són pràctiques que avui dia queden relegades a un segon pla pel món més canònic i ortodox de l'escriptura. El que Le Guin revela d'aquestes narratives menors, en particular la fantasia i la ciència-ficció que ella practicava, és que són percebudes com a menors o simplistes o infantils precisament perquè són formulaiques: ens lliguen a unes determinades expectatives del que serà la narració i, com fan els poemes èpics o els contes de fades populars, ens situen, com ho faria un mapa, a través de repeticions, emmirallaments i reversions dels mateixos fets coneguts. 

Això no vol dir que necessàriament hagin de ser gèneres menors. Le Guin els reivindica com a autèntic producte de la imaginació, que arrela en l'experiència real, però no intenta reproduir-la mecànicament, sinó més aviat transfigurar-la i atorgar-li significats no sempre obvis en el pla de l'experiència quotidiana. De la mateixa forma, si bé la narrativa de gènere no mostra el grau de profunditat psicològica que la ficció literària atorga als seus personatges, el que sí fa és posar les seves actituds i comportaments sobre un marc més ampli de valors morals i expectatives socials transmesos culturalment. Tant si els valida com si els qüestiona, aquest tipus de narrativa ens posa en la necessitat de reconèixer en el text els nostres propis dilemes i inquietuds. Així és com aquesta tensió entre oralitat i escriptura esdevé un autèntic fil conductor per al text, que ens desafia a trobar el ritme corporal de l'existència, que també es reflecteix en l'art. Per a Le Guin, l'escriptura sorgeix d'una connexió profunda amb el ritme de les coses, tal com passa amb la dansa o la música, i són autors tan aparentment dispars com Tolkien o Virginia Woolf que acaben revelant aquesta connexió intrínseca amb els batecs de la narració, i la música subjacent de la prosa escrita. 

Així doncs, en dos assajos que esdevenen el centre del llibre, "El ritme accentual en la poesia i la prosa" i "El patró rítmic d'El Senyor dels Anells", Le Guin es dedica a analitzar el patró rítmic de diversos textos en prosa de la llengua anglesa i en revela regularitats i diferències sorprenents. És cert que l'anàlisi pot resultar una mica obscura si no es tenen coneixements de llengua anglesa: el patró que analitza Le Guin es basa en la combinació de síl·labes tòniques, que marquen un temps determinat dins la línia, i síl·labes àtones, que tendeixen a comprimir-se en la pronúncia i que, per aquest motiu, no poden ser massa nombroses. És un fenomen que no és tan marcat en les llengües romàniques, en què les durades de les síl·labes tendeixen a ser més uniformes. Aquestes combinacions creen una musicalitat característica que es pot utilitzar amb diverses finalitats estètiques dins del text. Per exemple, hi ha un moment en un dels assajos en què Le Guin compara una prosa més sincopada i vivaç a Orgull i prejudici de Jane Austen, una obra optimista i de joventut, amb una cadència més pausada en una obra de maduresa molt més introspectiva de la mateixa autora, com és Persuasió

Per tots aquests motius és més que recomanable, tant si us interessen els estudis literaris com els de gènere. Le Guin revela, amb la seva prosa senzilla i els seus constants tocs d'humor i jocs de paraules, la seva anàlisi sempre clarivident de la realitat cultural i social del seu temps, tant pel que fa al rol de les dones dins la literatura com pel que fa als debats literaris que sorgeixen de la compartimentació del mercat en etiquetes predefinides. L'autora denuncia els tics del capitalisme de mercat que afecten el món cultural, i reivindica la bona literatura al marge de totes aquestes categoritzacions sobreimposades. El seu interès pel taoisme traspua durant bona part de la reflexió, amb el seu accent en les dualitats i tensions latents en la natura, que s'acaben reflectint en totes les àrees de l'existència humana. Presentada per Raig Verd amb una traducció excel·lent d'Elena Ordeig, és un llibre que val molt la pena de llegir. 

Continguts: L'onada a la ment recull un conjunt d'assajos breus de l'autora estatunidenca Ursula K. Le Guin, la majoria xerrades, conferències o articles breus que li demanaven per a antologies o altres volums d'assajos. El 2004 els revisa per publicar-los en un únic volum, que després de tants anys ha arribat al públic català. Els assajos es divideixen en quatre blocs principals: "Afers personals", que se centra en aspectes autobiogràfics; "Lectures", en què Le Guin analitza autors i lectures que han estat influents per a ella a través de la seva carrera literària, i també reflexiona sobre el fet de llegir; "Debats i opinions", en què Le Guin fa les seves aportacions a debats més generals en el panorama literari del seu moment; i, finalment, "Sobre l'escriptura", en què l'autora posa llum sobre el seu procés de creació literària, aconsella els escriptors novells que van als tallers d'escriptura, i reflexiona sobre les experiències relacionades amb la imaginació i la creativitat. 

M'agrada: És un text revelador, que ajuda a comprendre el caràcter de l'autora amb més profunditat i que entra en un diàleg força interessant amb les seves obres de ficció. Especialment m'ha agradat la seva anàlisi d'alguns clàssics de la llengua anglesa, i les connexions inesperades que Le Guin va establint entre ells. 

Podeu llegir-ne uns fragments aquí

9 de febr. 2024

Feliçment, jo sóc una dona (#517)

A casa l'àvia hi havia un àlbum familiar i a mi m'agradava mirar-lo. I m'agradava imaginar-me, seguint la pauta marcada per les posades de llarg i les bodes, un àlbum meu, en el qual hi hauria la meva mare, l'àvia fugitiva també i l'avi Milà i la Paula. La resta l'hauria d'inventar. Hi hauria de tot: pagesos sense terra, servents rebels sacrificats, i gent que havia après a obeir i a estafar per sobreviure. 

Aquesta novel·la de Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) es va publicar el 1969, quan l'autora ja era una escriptora consagrada en el panorama literari català, i les inquietuds del feminisme de segona onada començaven a quallar com a discurs emergent en la vida cultural catalana. Capmany fa una crònica de la primera meitat del segle vint a Barcelona, des del punt de vista d'una protagonista, la Carola Milà, que es caracteritza per ser principalment una supervivent. La seva condició de dona i de subalterna serà el que caracteritzarà totes les seves decisions i fugides endavant, i en aquest sentit és un relat que gira al voltant, principalment, dels conflictes de gènere i de classe. El relat es va desenvolupant a través de la tensió entre el seu anhel de llibertat i l'obligació que se li imposa de conformar-se al que s'espera d'ella en cada moment de la seva vida, de forma que, amb una flexibilitat quasi proteica, la Carola anirà canviant de forma i d'identitat a mesura que hagi d'anar adaptant-se a noves situacions, sempre en un equilibri molt precari entre les seves decisions conscients i les circumstàncies de l'entorn que condicionen el seu marge d'acció. 

Nascuda amb el tombant del segle vint, i filla il·legítima d'un hereu de casa burgesa, la Carola creix sota l'autoritat sinistra del seu avi, informador de l'amo, després de la fugida de la seva mare. Ens trobem en l'època del pistolerisme, i els industrials de la ciutat es defensen dels agitadors sindicals amb totes les armes que tenen al seu abast. El relat s'inicia com si es tractés d'un drama costumista, però Capmany de seguida deixa clar, de fet ben bé des del pròleg del relat abans de començar, que ens trobem davant d'una novel·la d'aventures, i que, a més, és la pròpia protagonista la que explica la seva narració en primera persona. Així doncs, a cada nova fugida la Carola assumirà una nova identitat i s'adaptarà a un nou estadi del seu aprenentatge, que significarà, finalment, també una cursa d'ascens social. Però per arribar a la fortuna i l'estabilitat d'una família burgesa, haurà de passar primer per certs traumes educatius que forjaran el seu caràcter, i que aniran mostrant la seva capacitat d'adaptar-se a noves situacions: primer, en un internat de monges com a alumna becada; més tard, com a protegida d'una filantropa adinerada, Paquita Reinal, que encarna els valors d'un feminisme conservador que acaben fent-se desagradosos sobre la pàgina pel despotisme aparentment benevolent amb què s'imposen. 

Serà a través d'aquestes aventures educatives que descobrirem, també, els riscos a què s'exposa: un pas en fals pot significar perdre-ho tot en qualsevol moment. L'episodi de les monges és significatiu, en aquest sentit, em penso. La Carola no és expulsada del paradís de les nenes riques per rebel o inadaptada, com podríem esperar per exemple d'un drama social, sinó més aviat per adaptar-s'hi massa bé. I el pecat més durament penat en aquesta societat que ens descriu la novel·la és sortir del camí marcat o demostrar el mínim residu d'individualitat. La seva etapa educativa amb la senyora Reinal ens mostra el creixement de la protagonista en aquesta direcció: la Carola fa un treball de mimesi tan exhaustiu i aprofundit que fins i tot acaba interioritzant el discurs de la seva patrona com a propi. La seva fugida en aquest cas, però, ja serà autènticament lliure, i una escapada en tota regla d'un altre món opressiu. Quan finalment aconsegueixi deixar la senyora Reinal i buscar-se la vida com a prostituta, haurà de jugar bé les seves cartes per poder ser de les poques privilegiades que acabin col·locades com a amant estable; ara bé, la Carola sempre ho arrisca tot a la carta més alta, i la jugada li sortirà millor fins i tot del que podria haver suposat. A través d'aquest viatge per tots els estrats de la societat barcelonina, la Carola haurà d'anar avaluant la seva condició de dona i les expectatives socials que se'n deriven, a mesura que es vagi adonant que cadascuna de les seves posicions socials anirà lligada a una actitud de submissió i obediència que els altres esperen d'ella com un fet donat. 

De fet, la novel·la no sols brilla per la veu desenfadada i sempre lúcida de la seva protagonista, sinó també per una galeria de personatges secundaris, tots amb una veu pròpia i una psicologia molt ben dibuixada. Els homes, en especial, van imposant la seva presència a la protagonista a través dels seus prejudicis i de les expectatives que tenen sobre el que hauria de ser la feminitat. Aquí és, especialment, on es fa més patent el discurs feminista de la novel·la: com li passa a la protagonista, l'opressió que pateix la dona passa per no tenir una identitat pròpia que es pugui donar a si mateixa, ja que és constantment definida des de fora i per contrast amb els homes. Així és com tots els seus amants la intenten emmotllar a expectatives i definicions prèvies sobre el que és ser una dona, des dels més possessius fins als més liberals, quan no intenten directament educar-la. La veu del seu editor, que emmarca la novel·la i ens va fent comentaris sobre el manuscrit en procés, és un exemple molt representatiu d'aquest fenomen, però aquest cop aplicat als productes culturals i a les expectatives que té el públic sobre les ficcions que consumeix. El desenllaç, en aquest sentit, és una resposta molt intel·ligent a aquest discurs dominant que dona forma a la narració: la veu de la Carola reivindica els marges del manuscrit, els trossos de la novel·la que han quedat suprimits de la versió definitiva i que, com a lectors, no hem arribat a conèixer, i s'inicia en una nova fugida endavant, però aquest cop a través de la paraula. 

Sinopsi: Nascuda amb el tombant del segle vint, la Carola Milà és filla il·legítima del fill de l'hereu d'una fàbrica i la filla del porter. Abandonada per la seva mare, es cria sota el domini violent del seu avi i, després de ser expulsada d'un col·legi de monges per a noies de classe alta, comença a treballar de dependenta en una de les botigues propietat de la família. Després d'una aventura frustrada amb un jove anarquista, emprèn una fugida endavant que la porta a casa d'una senyora adinerada que l'educa per ser la seva secretària. L'aventura tampoc no acabarà bé, i acabarà treballant en una casa de barrets. Allà descobrirà que pot fer una maniobra definitiva per canviar la seva sort. 

M'agrada: M'ha sorprès molt en positiu perquè no en tenia una expectativa gaire definida abans de començar, i les lectures obligatòries sempre em fan recelar d'una manera o una altra. És un joc molt intel·ligent per part de l'autora amb la veu de la protagonista i les expectatives socials que podem tenir sobre el rol de les dones i sobre la ficció que es fa sobre elles. També és una ficció que, tot i la seva aposta conscient i explícita per l'experimentació i la barreja de gèneres, es fa plausible en termes històrics, i en aquest aspecte està molt ben contextualitzada. 

2 de febr. 2024

Clavell

Ferran Palau. 

31 de gen. 2024

Revers (#516)

El feminisme ve a convertir la categorització que ens infravalora en terreny de llibertat, la identitat subalterna en identitat transformadora. Tot i això, el consell de no ser dones, que actuem amb gènere neutre, va unit a l'advertència de no aliar-nos entre nosaltres. A qui tracti d'alliberar-se i organitzar-se de manera col·lectiva, li atribuiran aïllament, que fa trampa, que recorre al que és fàcil i, fins i tot, que gaudeix de privilegis. "Les feministes t'han perjudicat", "atreveix-te a ficar-te a la jungla"..., sigues "igual" mentre pateixes la desigualtat. Sigues home, encara que no siguis home. 

Revers: Testimonis de dones bertsolaris, de l'escriptora i bertsolari basca Uxue Alberdi, es va publicar per primer cop en eusquera el 2019, i no va ser fins l'any passat que es va publicar la seva traducció al català, editada per Pol·len. El llibre és un recull de diversos testimonis en primera persona de quinze dones bertsolaris repartides entre dues generacions, que reflexionen sobre el fet de ser dona en la pràctica del bertsolarisme, una manifestació artística tradicional dominada per les veus masculines. El bertso és una forma de poesia oral en eusquera que s'improvisa en forma de diàleg sobre un tema proposat, sovint en competició amb altres bertsolaris. Al pròleg a l'edició catalana del llibre, Berta Llos la compara amb la tradició de la glosa als Països Catalans. L'assaig presenta aquests testimonis agrupats en diferents eixos temàtics al voltant de l'experiència femenina dins d'un món força tradicionalista i lligat als rols de gènere tradicionals, i els intents per trencar amb els tòpics i estereotips masclistes per part dels moviments feministes que han sorgit en els últims anys dins d'aquest col·lectiu. Cada capítol ve emmarcat per les reflexions d'Alberdi al voltant de l'art i del gènere, de forma que les veus de les protagonistes queden inserides dins d'un marc teòric més ampli, el del feminisme que contesta i resisteix a la tradició patriarcal a través del segle vint. Així doncs, trobarem que el pensament d'autores com Mary Beard, Joanna Russ, Virginia Woolf o Svetlana Aleksiévitx, per citar-ne tan sols uns exemples, revelen estructures i discursos discriminatoris que podem trobar en l'exercici de moltes activitats públiques, ja siguin artístiques, polítiques o culturals. 

L'anàlisi d'Alberdi connecta el bertsolarisme, que vist des de fora es podria observar com a mera pràctica folklòrica o local, amb patrons d'opressió molt fàcils de reconèixer dins de camps molt més amplis, com la literatura o l'art. A través dels testimonis es comença a observar com la posició per defecte, la que es considera universal o neutral, és la que s'associa amb l'actuació dels homes, mentre que la de les dones sempre queda marcada per la singularitat de l'experiència femenina. A elles, se'ls aconsella i se'ls premia presentar-se de la forma més neutra possible, no destacar específicament com a dones ni fer referència a temes marcats tradicionalment com a femenins. Ara bé, aquesta llei no escrita sobre l'art amaga una trampa a la pràctica, ja que les bertsolaris seran jutjades d'entrada com a dones, pel seu aspecte físic, i per la forma com presenten el seu cos i la seva veu des d'abans de començar a competir. Segons aquestes estructures de pensament, la dona sempre serà jutjada per defecte: massa bonica o massa lletja, massa dolça o massa grollera, massa reflexiva o massa eixelebrada. Té a veure també, com destaca l'autora, amb la construcció a partir del segle dinou d'una identitat basca estereotípica, que avui dia comença a estar en procés de desconstrucció, però que planteja una normativitat dominant que expulsa la dona del discurs públic, i es posarà a la defensiva quan sorgeixin iniciatives per canviar aquest estat de coses, fins i tot des de dins mateix del grup. El camí per posar la veu i la presència de les dones al centre del debat, per tant, és llarg i difícil, i la part més colpidora del text és el capítol en què les dones descriuen episodis d'agressions i insults per part dels homes, inclosa una violació, sempre naturalitzats dins l'ambient de la festa, i codificats implícitament com a desafiament que la dona ha d'acceptar per tal d'estar "a l'alçada" del que s'espera d'ella en aquest context. 

D'altra banda, es tracta d'un gènere molt lligat a les competicions, que estableixen unes puntuacions i uns estàndards de rendiment que després serviran per avaluar la qualitat dels i les artistes. En aquest context, es col·loca les dones també en una dicotomia entre debutants i consagrats, de forma que elles hauran d'acceptar un nivell de pressió i d'exigència, tant externa com autoimposada, que els homes no viuen com a punt de partida per defecte. En un mercat en què és difícil professionalitzar-se, el 50% de les persones que es formen a les escoles de bertsolaris són dones, mentre que als escenaris aquestes només representen un 25%. Com a conseqüència, es crea un ambient de rivalitat i competició entre les dones mateixes per poder omplir aquesta petita quota. Els testimonis de les dones entrevistades exploren la forma com aquest factor competitiu les pressiona per conformar-se a unes determinades expectatives prèvies del que hauria de ser l'espectacle, premiant l'agressivitat o l'espontaneïtat davant de propostes més reflexives o imaginatives. És a dir, conformar-se al que està establert per una tradició construïda en masculí ha estat i pot continuar essent una sortida per a moltes dones bertsolaris, com de fet el llibre reconeix i valida, però no ataca les arrels del problema de l'opressió per sistema amb què es construeix aquesta cultura. 

Així doncs, l'exercici d'anàlisi que fa Uxue Alberdi i els testimonis de les dones bertsolaris entrevistades conformen una crònica de valor incalculable sobre la necessitat de donar veu a discursos emergents, des de la despossessió i la perifèria, que potser no derroquen el que està establert de la nit al dia però col·loquen interrogants totalment pertinents als discursos dominants. Sense estar gaire familiaritzada amb el tema d'entrada, m'ha semblat que és un llibre molt accessible i que l'experiència retratada és extrapolable a molts altres àmbits de la vida pública de les dones. De fet, les experiències relatades evoquen moltes experiències similars durant la lectura que, al meu parer, tothom, tant homes com dones, podran reconèixer fàcilment. 

Continguts: Els testimonis de les dones bertsolaris s'agrupen en capítols molt curts que giren al voltant d'una mateixa experiència o encaixen dins d'un concepte determinat de la teoria feminista. Així es va creant una mena de fil argumental que agrupa les experiències relatades per trobar-ne punts de connexió realment punyents sobre la pàgina. 

M'agrada: Ha estat una lectura colpidora per tot el patiment i les inseguretats que s'hi condensen, que en tot moment remeten a experiències personals molt fàcils d'identificar. Tant la lectura dels testimonis mateixos com l'exercici d'anàlisi que en fa Alberdi són una combinació molt encertada. 

27 de gen. 2024

Gomorra (#515)

Jo sé quina és la veritable Constitució del meu temps, quina és la riquesa de les empreses. Jo sé en quina mesura cada pilar és la sang dels altres. Jo sé, i en tinc proves. No faig presoners. 

Aquesta crònica del periodista napolità Roberto Saviano es va publicar l'any 2006 i va esdevenir una autèntica revelació a nivell mundial sobre el submón del crim organitzat al sud d'Itàlia i les seves connexions polítiques i econòmiques internacionals: una autèntica maquinària de poder i d'influències a l'ombra de les institucions locals i estatals. La publicació del llibre i el seu èxit mundial, amb diverses adaptacions en forma de pel·lícules i sèries, li va valdre a l'autor una popularitat que ha esdevingut per a ell una arma de doble tall: des de llavors ha hagut de viure ocult i protegit per la policia, a causa de la condemna a mort que va emetre la camorra contra ell. Saviano ofereix una crònica en primera persona d'aquest món, ja que descriu l'ambient en què s'ha vist immers des de la infància i l'adolescència, en una àrea geogràfica econòmicament deprimida en què l'activitat dels clans es troba ben present en tots els àmbits de la vida quotidiana, i tot sovint és l'única sortida laboral com a alternativa a feines precàries amb què no es guanya prou per viure. Tanmateix, lluny de fer-ne una crònica localista o entretenir-se en els detalls pintorescos, el que fa Saviano és oferir una anàlisi econòmica de les ramificacions legals del crim organitzat, que s'estenen arreu del món i, per tant, presenta un retrat extremadament cru en tot el seu realisme de la part menys afalagadora del sistema capitalista. 

L'exposició comença al port de Nàpols, en què el volum de mercaderies que entren a Itàlia de contraban és fins i tot més nombrós que el del comerç legal. Tota mena d'objectes d'ús quotidià i de luxe entren pel sud d'Itàlia en les seves formes falsificades i, en el cas de les grans marques del tèxtil italià, tot sovint les falsificacions circulen amb la connivència de les empreses mateixes, perquè la qualitat dels productes és indistingible dels originals. De la indústria tèxtil saltem a la de la droga, l'armament, la construcció i el negoci immobiliari i, finalment, per reblar el clau del primer capítol, el darrer capítol del llibre està dedicat a l'explotació de residus tòxics industrials en abocadors il·legals per tot el sud d'Itàlia, que inutilitzen el sòl per als seus usos agrícoles i provoquen un augment de la incidència del càncer en la població. Rere totes aquestes línies de negoci, Saviano hi llegeix un mateix fenomen: la liberalització absoluta de l'economia sota la dinàmica del neoliberalisme, que allibera el mercat de tota regulació i permet que les lleis de la competència acabin donant la raó sempre al més fort i al més competitiu dins dels mercats disponibles. És així que productes com els drogues o les armes cada cop són més barats i fàcilment accessibles, i la línia entre legalitat i il·legalitat es fa molt difícil de definir en un món en què les institucions i empreses legals sovint actuen només de pantalla de tota aquesta altra branca d'activitat a l'ombra. 

Així doncs, una de les lliçons fonamentals del llibre és la de la ubiqüitat d'aquest model de negoci i la seva permeabilitat en tots els estrats de la societat, en el moment que els caps de les famílies camorristes es presenten a ulls del món, simplement, com a empresaris d'èxit. Un cop la seva comptabilitat ha accedit a negocis fiables i legals, els orígens fraudulents de les fortunes són quasi impossibles de demostrar. De la mateixa manera que va passar amb el boom immobiliari a Espanya, amb el qual Saviano descobreix connexions d'alguns clans napolitans, la connivència amb els ajuntaments i els poders públics és vital per seguir alimentant el flux de diners que circula en totes dues direccions. L'altra lliçó, encara més dramàtica, és la de la solitud i l'aïllament creixent de les persones que s'atreveixen a denunciar aquest estat de coses: un exemple emblemàtic n'és el del sacerdot Giuseppe Diana, assassinat el 1994 per la seva denúncia pública del poder dels clans, a qui Saviano dedica un capítol del relat i amb qui, indirectament, s'identifica a l'hora d'assumir el perill de la seva denúncia. En un ambient en què absolutament tota la població viu de forma més directa o indirecta del negoci i la llei del silenci és una norma no escrita que tothom té ben present, aquests casos aïllats de resistència i denúncia es presenten com a autènticament extraordinaris. La violència descrita en el llibre, que es presenta sempre de forma gratuïta i fora de tota mesura, esdevé una explicació més que evident d'aquesta cultura de la por i el silenci. 

El llibre ens presenta aquest relat no de forma cronològica, sinó més aviat dividit per eixos temàtics, així que cada capítol esdevé una unitat tancada, en què se'ns exposa un àmbit en concret de l'activitat econòmica de les diferents famílies, o se centra en alguna d'aquestes en particular. Cadascun d'ells té un interès propi, i precisament per això la lectura es fa totalment impossible de deixar en cap moment. Saviano presenta el seu testimoni i el de les persones entrevistades amb un domini absolut del ritme narratiu, i en fa un tractament literari, però sense perdre de vista en cap moment el to de la crònica periodística. Si bé per motius obvis no dona gaires detalls de la seva pròpia implicació en alguns dels fets que descriu, la narració va transitant des d'un to més fred i desapassionat als primers capítols a una creixent indignació per part de la veu narradora a mesura que va avançant el relat, i una implicació directa de la primera persona de l'autor cap als darrers capítols. En aquest sentit és un llibre que està molt ben escrit i fa de molt bon llegir, tot i la cruesa dels fets descrits i l'element de xoc i de normalització de la violència que transmet. Al meu parer, tot l'èxit que ha tingut és merescut. 

Continguts: El relat que fa Saviano de les ramificacions del crim organitzat a Nàpols es divideix en diferents capítols temàtics, alguns més breus i d'altres més llargs, que revelen les connexions d'aquestes organitzacions criminals amb les estructures legals que regulen l'economia i la política, no sols italiana, sinó també arreu del món. El revers fosc d'aquesta xarxa de poder i influències són les conseqüències que tenen aquestes activitats en la vida quotidiana de les persones que viuen en aquesta part d'Itàlia, acostumats a viure en un estat de violència i d'amenaça permanent. 

M'agrada: És un relat molt necessari i molt ben travat que posa al descobert els aspectes més foscos del neoliberalisme econòmic, d'una banda, però també les connexions polítiques, i les conseqüències socials i fins i tot culturals, de la naturalització de les activitats criminals de les bandes organitzades.