"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

21 de novembre de 2020

Albertine desapareguda (#344)

Per consolar-me, no és només una, sinó innombrables Albertines que hauria d'oblidar. Quan havia arribat a suportar la pena d'haver perdut aquesta, era començar de nou amb una altra, amb cent d'altres. 

Aquesta és la sisena i penúltima entrega de A la recerca del temps perdut de Marcel Proust (1871-1922), que es va publicar el 1925. És la més breu de la saga, i de fet és la continuació de La presonera, amb la qual conforma la Novel·la d'Albertine, una unitat en particular dins la sèrie sencera. Aquest és el volum que probablement va tenir una història de publicació més accidentada, i va ser objecte de diferents retalls i edicions que van fer difícil fixar-ne una versió definitiva. En la primera part d'aquest volum assistim al desenllaç de la tempestuosa relació entre Albertine i el narrador, que ja sabíem com de tòxica podia arribar a ser de les anteriors entregues. Després de la fugida de la seva amant, el narrador se n'adona que no pot viure sense ella perquè, com sabem de l'anterior entrega, només estimem allò que no posseïm totalment. Encara no és amor, tampoc - més aviat una obsessió malaltissa amb la idea que Albertine no sigui amb ell. En absència de la seva estimada, se n'adona finalment que l'amor és un moviment solipsista, totalment subjectiu, que Albertine només pot ser, al capdavall, l'objecte d'aquesta relació amb si mateix i el seu propi món interior. Ara bé, l'absència d'Albertine engega possiblement les accions més mesquines i egoistes per part del narrador que llegirem en tota la saga. Si en les anteriors entregues ja havia mostrat els seus sentiments més foscos i tòxics, ara el que farà és passar a l'acció, i fingir una indiferència que no sent amb l'esperança que Albertine tornarà arrossegant-se al seu costat: li escriu que estava a punt de proposar-li matrimoni, de comprar-li un iot i un Rolls Royce i, quan l'estratègia no funciona, li anuncia la seva intenció de proposar-li matrimoni a la seva millor amiga, l'Andrée. Paral·lelament a la seva estratègia per recuperar la relació amb Albertine, es veu implicat en un escàndol d'alteració de l'ordre públic per portar una menor a casa seva amb la intenció de prostituir-la. Ara bé, Albertine sembla que també juga les seves cartes: si coneixem de primera mà el doble joc que fa Marcel a l'hora de recuperar Albertine, és fàcil de sospitar que Albertine està jugant al mateix joc de fingir indiferència. Així és que Marcel comença a sospitar que Albertine ha fugit de casa seva només per forçar la petició de matrimoni o, en les pròpies paraules del narrador, "negociar millors condicions". Sabem la desesperació de Marcel per no estar sol i la desesperació d'Albertine per millorar la seva posició econòmica i social, així que es fa estrany que optin per aquest joc de les mitges tintes i de dir el contrari del que senten. Més endavant, a través de les confidències d'Andrée a Marcel, entendrem la part de la història que se'ns ha amagat fins ara, i les veritables motivacions rere l'actitud d'Albertine. Pel que fa a Marcel, però, haurem d'especular a partir de les seves prolixes explicacions sobre els seus fluctuants estats d'ànim. Em penso que hi ha una mena de preocupació per la seva imatge pública, en el fons de tot; al capdavall, el neguit per no ser titllat d'homosexual, que Proust mateix compartia amb el seu personatge, es tradueix en la necessitat de donar una imatge de masculinitat invulnerable, i en aquest sentit es fa totalment hipnòtic l'intercanvi d'atacs passius-agressius que s'estableix entre ell i la majordoma, la Françoise, a propòsit de l'absència d'Albertine i el seu suposat retorn, com si la vella serventa, en realitat, conegués el seu senyor més fins i tot que ell mateix. Ara bé, quan les coses semblen a punt d'arreglar-se, arriba de sobte un telegrama que informa el narrador de la mort sobtada d'Albertine en un desafortunat accident. A partir d'aquest moment s'inicia un excurs llarguíssim de la narració en què Marcel ens explica  totes les estapes del seu dol una per una. En realitat, totes aquestes etapes d'un mateix dolor no se succeeixen l'una rere l'altra, sinó que es van intercalant entre elles com a múltiples variacions d'un mateix tema. Davant dels nostres ulls se succeeixen la negació, la desesperació, les converses imaginàries que hauria tingut amb una Albertine també imaginària que mai no podrà tornar a tenir davant, els somnis que guareixen d'una absència, els petits detalls insignificants del dia a dia que recorden amb insistència la persona que ja no hi és, i l'obsessió amb esbrinar cada petit secret o enigma que conformaven la vida d'aquesta Albertine desapareguda. El dol per la pèrdua desencadena els mecanismes de la memòria per al narrador, que es comença a plantejar les múltiples casualitats i atzars que participen en la història personal de cadascú, i les múltiples facetes d'un mateix que han quedat finalment expressades o sense realitzar. És així que el dolor es multiplica infinites vegades en tant que la memòria explora camins infinits. És potser una de les parts més tristes i doloroses de tot el relat, que el narrador aprengui a estimar-la precisament quan Albertine ja no tornarà mai: ara és quan finalment Albertine s'acaba transformant en una persona més que en un objecte desitjat o posseït. Quan finalment arriben les revelacions per part d'Andrée dels aspectes més amagats de la vida sexual d'Albertine, que el narrador havia sospitat fins ara però que no se'ns havien confirmat, aleshores és quan comença a processar la mort d'Albertine i a superar-ne el dolor. Tampoc no és que la confirmació arribi definitivament: sí, sabem que Albertine és homosexual i ha estat enganyant el narrador per tal de tenir aventures amb altres noies; però no sabem si Andrée està magnificant o exagerant el relat de les seves aventures a propòsit, i el que ens acabarà quedant finalment de tot aquest relat és la infinitud de detalls, de versions paral·leles, de facetes inexplicades o inexplicables d'un mateix episodi. La segona part de la novel·la, però, ens ofereix un canvi radical de perspectiva. Un cop comença a superar la pèrdua d'Albertine, Marcel es reintrodueix als cercles socials del món dels Guermantes, on es retrobarà, inesperadament, amb la seva antiga estimada, Gilberte Swann, ara convertida en la senyoreta de Forcheville després d'haver adoptat el nom del seu padrastre. L'afer Dreyfus ja és cosa del passat - ens trobem prop de l'esclat de la primera guerra mundial - però el desenllaç d'aquest cas ha tingut una conseqüència inesperada: l'antisemitisme ha esdevingut una institució dins de l'alta societat francesa i, tot i que la noblesa arruïnada va desesperada rere els milions que Gilberte ha heretat del seu pare el senyor Swann, no es pot rebaixar a obtenir-los d'una hereva amb cognom jueu. No és que Gilberte tingui càrrecs de consciència, per això. Encantada d'haver obtingut el lloc a l'alta societat que se li havia negat des de petita, ara Gilberte es disposa a fer el joc als qui l'afalaguen, i es troba de sobte casada amb Robert de Saint-Loup, hereu dels Guermantes. Els dos camins han acabat confluint. Ara bé, igual que havia passat amb Albertine, Marcel i Gilberte, Robert també ha canviat i ja no és la mateixa persona que era en el passat. Després del seu matrimoni, Marcel descobrirà una faceta desconeguda del seu antic amic que l'ajudarà a posar en perspectiva tot el que li ha passat fins al moment. Albertine desapareguda potser no m'ha agradat tant com la seva predecessora, que em va semblar més rodona i completa, però és sens dubte una lectura fascinant en la seva exploració de les emocions per la pèrdua de la persona estimada. 

Sinopsi: En la primera part de la novel·la el narrador explora els seus sentiments per l'absència d'Albertine, primer davant la seva desaparició i després davant la seva pèrdua definitiva quan mor sobtadament en un accident. El segon capítol ens descriu la reintroducció del narrador al cercle social dels Guermantes, on es retroba amb Gilberte, de qui ja no està enamorat. El tercer capítol és el viatge a Venècia del narrador i la seva mare, i just quan tornen en tren cap a París llegeixen les notícies del prometatge de Gilberte amb Robert de Saint-Loup i de la neboda del sastre Jupien amb un altre hereu de la noblesa. En realitat, rere aquest últim matrimoni hi ha les maquinacions del baró de Charlus. Finalment, en el quart capítol el narrador torna a Combray, on reflexiona sobre el poder deformador de la memòria i és testimoni del canvi que han experimentat tant Gilberte com Robert des que els va conèixer per primera vegada: Gilberte ha perdut l'encant de la seva adolescència per quedar atrapada en un matrimoni convencional; Robert ha portat tot aquest temps una doble vida que el narrador només descobreix en aquest últim moment, i que posa en perspectiva tot un seguit d'episodis del passat de tots dos que ara Marcel avalua amb una mirada completament diferent. 

M'agrada: Especialment la secció sobre el dol després de la pèrdua d'Albertine, en què les reflexions de Proust es fan perfectament comprensibles en el seu realisme i la seva duresa. També la forma com es van superposant, en la ment del narrador, diferents versions o possibilitats paral·leles per als mateixos fets. La revelació final que li fa Gilberte a Marcel, per exemple, no fa res més que afegir una nota d'ambigüitat a aquesta narració que, en realitat, és com un collage d'infinits retalls de l'existència d'aquests personatges. També el viatge a Venècia, un relat tan breu que em va deixar amb les ganes de saber com hauria estat una novel·la de Proust ambientada íntegrament en aquest indret. 

No m'agrada: Potser és una novel·la que no té una estructura tan definida com les altres, i que bàsicament sembla una col·lecció no gaire coherent de textos diferents. És possible que es ressenti més que les altres per la seva qualitat de text inacabat i per les intervencions dels editors. 

14 de novembre de 2020

Les dames de Grace Adieu (#343)

Recordeu això per sobre de tot: que la màgia pertany al cor igual que al cap, i qualsevol cosa que es faci cal que es faci per amor, per joia, o per justa indignació. 

Les dames de Grace Adieu es va publicar el 2006 i és un recull de contes curts de l'autora britànica Susanna Clarke, que s'havia donat a conèixer dos anys abans amb la publicació de la seva novel·la Jonathan Strange i el senyor Norrell. Es fa difícil recomanar el recull de contes curts a qui no hagi llegit la novel·la prèviament perquè, en realitat, Les dames de Grace Adieu n'és una mena d'apèndix o divertiment subsidiari. De fet, només dos dels contes exploten directament personatges o històries que ja coneixíem de la novel·la: el primer, on apareix Jonathan Strange, i el darrer del recull, on el protagonista és John Uskglass, el Rei Corb, tot i que aquest conte en concret en realitat té com a escenari el passat medieval d'aquesta figura llegendària, i directament no té res a veure amb els fets que es relaten a la novel·la. Ara bé, és cert que Les dames de Grace Adieu s'ambienta en un escenari de fantasia molt concret que queda més explicat i desenvolupat a l'altre text: una mena de paral·lel imaginari de l'Anglaterra històrica durant les guerres napoleòniques, en què la màgia existeix i és estudiada per una sèrie d'erudits i historiadors que pretenen restaurar-ne el poder a Anglaterra. Paral·lelament als moviments geopolítics de la nació anglesa, el regne de les fades subsisteix a l'altra banda de la porta o a l'altra banda del mirall, i els desitjos i capricis dels seus habitants s'interposaran tot sovint amb les vides més aviat prosaiques de les classes acomodades. Si sou fans de les novel·les de Jane Austen, el món creat per Susanna Clarke de ben segur que us agradarà. La diferència principal entre aquest recull de contes i la seva novel·la predecessora és un canvi d'enfocament sobre el món fictici que se'ns relata. A Jonathan Strange i el senyor Norrell ja es veia de forma prou clara el conflicte entre els grans afers d'estat en què es veien involucrats els protagonistes i les vides silenciades i subordinades que en quedaven els marges, les de les dones, els servents i la gent d'extracció social més baixa, a qui ningú escoltava però que a la vegada eren els únics que podien percebre aquesta dimensió màgica de l'existència que no es trobava als llibres. La presència inquietant de les fades, éssers salvatges impossibles de domesticar o acomodar dins d'aquest món de normes i convencions socials, no feia altra cosa que posar de relleu aquest silenciament, així com una contradicció essencial entre dues formes d'entendre la màgia: una d'erudita i racional, que pretén manipular el món a conveniència amb una lògica utilitària; una altra d'emocional i feréstega, indòmita com la natura mateixa, que era sovint menyspreada o descartada directament com a folclore o mera superstició. És aquest segon món el que Clarke expandeix i revisita en aquest recull de contes, amb les fades i les dones com a protagonistes indiscutibles, sempre en un primer pla. Les dames de Grace Adieu, per exemple, protagonistes del relat que dóna títol a l'obra, són unes senyores que desenvolupen el seu propi domini de la màgia en paral·lel a l'ús erudit que en fan els homes, i l'aplicaran per fer justícia en un episodi de seducció i abandonament com els que tenen lloc a les novel·les de Jane Austen. Un episodi similar el trobem al relat en primera persona del senyor Simonelli, que ens podem agafar al peu de la lletra o com a justificació força estrambòtica del seu prometatge simultani amb cinc germanes. De fet, el to humorístic és una constant en quasi tots el relats, on tot sovint les anades i vingudes de les fades acaben posant en ridícul els cavallers pagats de si mateixos, i subvertint les expectatives dels lectors de les formes més originals i imaginatives possibles. En el seu vessant més fosc, hi ha la violència tot sovint soterrada i silenciosa, atàvica de fet, que pateixen les dones, reflectida en el filar, cosir i teixir, com veiem en tres de les històries: "On Lickerish Hill", que és una trasposició força òbvia d'un conegut conte de fades; "The Duke of Wellington misplaces his horse", on el duc de Wellington té una curiosa trobada amb el món de les fades, i se n'haurà de sortir amb recursos molt allunyats de l'estratègia militar, i "Anticks and frets", on la protagonista, la reina Mary d'Escòcia, prova de canviar el seu destí a través dels encanteris d'una misteriosa confident. Una lectura deliciosa, molt divertida, i que sorprèn a cada pàgina amb la seva frescor i la seva originalitat. Si sou fans de Jane Austen i/o de Neil Gaiman sens dubte l'hauríeu de provar. 

Continguts: El primer conte, "Les dames de Grace Adieu", és l'únic que té una remota relació amb els fets relatats a la novel·la Jonathan Strange i el senyor Norrell, tot i que de forma força indirecta. En aquest conte Jonathan Strange té una trobada força inesperada amb les dames de Grace Adieu, on és testimoni del seu exercici de la màgia. "On Lickerish Hill" és la revisió d'un tradicional conte de fades, el del follet Rumpelstiltskin, que rep diferents noms depenent de la versió. A "Mrs Mabb" una jove ha d'alliberar el seu estimat del poder de la pèrfida reina de les fades. A "The Duke of Wellington misplaces his horse", el duc de Wellington es troba inesperadament al regne de les fades, i haurà de recórrer a una habilitat molt especial per poder salvar la pell en aquest cas. A "Mr Simonelli or the Fairy Widower" el senyor Simonelli explica en primera persona la seva trobada amb els habitants del món de les fades, tot i que finalment els lectors haurem de treure les nostres pròpies conclusions sobre els fets. "Tom Brightwind" és el relat de l'amistat entre un metge jueu i un rei de les fades, Tom Brightwind, que tindran una aventura molt peculiar en un dels seus viatges. A "Anticks and frets" la protagonista és la reina Mary d'Escòcia, que provarà de canviar el seu destí des del seu captiveri. El darrer dels contes, "John Uskglass and the Cumbrian Charcoal Burner", és un relat que s'assembla a un conte de fades més tradicional, en què l'antic Rei Corb d'Anglaterra veurà el seu poder desafiat pel personatge més pintoresc imaginable. 

M'agrada: En realitat m'han agradat tots i cadascun dels contes, i és una lectura divertidíssima pel seu ús de l'humor i les incomptables referències literàries que es van trobant al llarg de la lectura. Es fa difícil escollir els millors dels contes, perquè tots ells són brillants i molt diferents els uns dels altres.  

11 de novembre de 2020

Mort de tinta (#342)

En aquest món la mort és home o dona? O potser no és sinó una porta per la qual es passa a una història ben diferent, que per desgràcia t'has oblidat d'escriure? 

Aquesta és la darrera entrega de la trilogia del Món de Tinta, de Cornelia Funke, que es va publicar el 2007. Feia força anys que vaig llegir la trilogia per primer cop i amb prou feines me'n recordava de res d'aquesta última entrega, així que, ara que ja n'he acabat la relectura, puc dir que he gaudit molt d'aquest redescobriment. Aquesta tercera entrega és una magnífica cloenda per a les dues primeres parts que, tot comptat i debatut, presentaven els seus defectes. Mort de tinta té la virtut de superar les mancances més flagrants de les altres dues entregues, i acaba mostrant un pols narratiu molt més ferm, que manté l'interès en tot un seguit de trames argumentals simultànies, que avancen més o menys al mateix ritme, i acaben confluint totes elles en un mateix desenllaç. A la vegada, se'ns amplia significativament la riquesa d'imatges i de mitologia del món de tinta, especialment pel que fa al reialme de la mort, i al preu que hauran de pagar els personatges principals per les seves decisions passades i futures. Aquestes es faran una mica més adultes i serioses en aquest últim volum si el comparem amb l'anterior, i els personatges en aquest sentit arribaran a reflexions molt més profundes i decisives respecte del seu propi paper dins la història. Pel que fa a la violència representada en la narració, i a les implicacions més fosques i pertorbadores de les aventures dels personatges, aquest tercer volum recupera quelcom del to fosc i macabre de la primera entrega de la trilogia, que per a mi quedava una mica més desdibuixat en la segona entrega. La trilogia del Món de tinta és un relat que no em sembla adequat per a infants, però sí per a adolescents capaços de fer-ne una lectura reflexiva i reposada. Especialment aquest tercer volum és d'aquells llibres que tracta els seus lectors com a adults, i que no pretén donar respostes mastegades ni lligar tots els fils de la seva narració. El desenllaç és especialment satisfactori pel que fa a la forma com tanca els arcs d'alguns personatges i en deixa d'altres d'oberts. Si ens l'agafem com a desenllaç de l'argument plantejat a Sang de tinta, aquest darrer volum n'és una conclusió totalment satisfactòria. El regnat del Cap d'Escurçó, que ha esdevingut immortal gràcies al llibre que li va fabricar Mortimer a l'anterior entrega, s'imposa sobre els seus súbdits amb terror i violència. Orfeu s'ha instal·lat al món de tinta i es dedica a explotar-lo per als seus propòsits egoistes, una tasca estèril que el porta a alinear-se amb els poderosos encara que sigui a costa de destruir a qui se li posi per davant. La seva missió original de tornar Dit de Pols a la vida ha passat a un segon pla dins la seva llista de prioritats, tot i que s'acabarà realitzant igualment per mitjans aliens a la seva voluntat. Per la seva banda, Mortimer té els seus propis conflictes: finalment ha acceptat per complet el seu rol dins del món de tinta, i ara es troba que, a diferència del que li passava a l'anterior entrega, no vol tornar al seu propi món fins que no hagi acomplert la missió que ha hagut d'assumir en aquest relat. Això suposarà una font de conflictes entre Resa, Meggie i ell, ja que ara Resa veu la necessitat de tornar a casa com més aviat millor, i Meggie es troba indecisa sobre quin dels dos móns s'estima més. Si bé l'anterior volum bastia la seva tensió a través de dues trames paral·leles, les evolucions dels personatges de Dit de Pols i Mortimer cadascun per la seva banda, en aquest tercer volum les seves dues històries acabaran confluint, i finalment tots dos acabaran revelant-se com a dues cares de la mateixa moneda. El tema de la mort es transforma en el fil conductor d'aquesta novel·la, l'argument de la qual beurà directament dels trops i les imatges dels contes de fades, tot i que els deconstrueixi i subverteixi en moments inesperats: el mite del pacte amb la mort, i fins i tot el de la mort enganyada, es transformarà en el veritable fil conductor de la història quan Mortimer aconsegueixi accedir al món dels morts i negociï amb la Mort mateixa la destrucció del Llibre Buit que procura la immortalitat de l'Escurçó, una violació intolerable de les lleis mateixes de l'existència. Tot i que Mortimer havia pensat que podia violar els termes d'aquest contracte al final del segon volum, ara veu com el seu pla original se li ha tornat en contra. De fet, el fil de la història que s'explica a si mateixa en contra dels desitjos del seu autor segueix essent un dels motors de l'argument, desenvolupat aquest cop de forma més reeixida que en l'anterior volum: tant Orfeu com Fenoglio entren en una competició contrarellotge per tal de manipular la història i canviar-ne el desenllaç en funció dels interessos dels seus protagonistes i antagonistes, i tots dos veuran com les seves decisions acaben engendrant conseqüències inesperades o es veuran desafiades per l'exercici de la llibertat per part dels seus propis personatges. Cap al desenllaç, quan la direcció última de la narració es va fent cada cop més clara, els girs de guió s'aniran fent més previsibles, però això no els traurà cap mena de mèrit ni brillantor: si bé és cert que al capdavall els papers de Fenoglio i Meggie com a manipuladors de la història s'acabaran desdibuixant, això permetrà brillar els autèntics protagonistes de la saga, el triangle format per Mortimer, Resa i Dit de Pols. Dit de Pols va acomplir el seu arc narratiu en l'anterior entrega, de fet, però aquí tornarà com una versió augmentada i millorada d'ell mateix, que farà brillar precisament els seus atractius de les dues anteriors entregues. Resa, per la seva part, recuperarà la seva capacitat d'actuar de la primera entrega, que va perdre en la segona inexplicablement, i aconseguirà un protagonisme del tot merescut en la seva trama paral·lela. El personatge secundari de Mortola, que apareixia puntualment en les dues anteriors entregues, aquí s'acabarà transformant en una mena de personificació de la mort, i Resa n'acabarà negociant també els termes a través de la seva metamorfosi, que beu directament de les imatges dels contes de fades. D'altra banda, Mortimer, que en l'anterior entrega es transformava en un personatge del relat creat pel món de Fenoglio, una mena de titella controlat metatextualment per la pròpia història, aquí descobrirà, en un gir magistral de l'argument, que el desllorigador últim de totes les històries i de tots els encanteris serà desempallegar-se definitivament del personatge per tornar a ser ell mateix. En definitiva, Mort de tinta és una digníssima conclusió per a aquesta trilogia de fantasia juvenil, en tant que supera completament els defectes de forma i de ritme de les anteriors entregues, es fa molt més seriosa en el to i les implicacions que les seves predecessores, i ens ofereix un desenllaç del tot rodó i satisfactori. 

Sinopsi: Mort de tinta arrenca just en el moment on va acabar la darrera entrega: després del pacte de Dit de Pols amb les Dames Blanques, aquest es troba presoner al món dels morts. Tanmateix, tant Orfeu com Fenoglio es disposen a fer-lo tornar utilitzant la seva habilitat per encantar les paraules de la història i manipular-ne el curs. Mortimer ha acabat assumint plenament el seu paper de bandoler llegendari, i es disposa a combatre el regne de terror i violència imposat pel Cap d'Escurçó, tot i que contra la voluntat de la seva dona Resa i la seva filla Meggie. Un seguit de circumstàncies aparentment fortuïtes el faran viatjar al món dels morts, on arribarà a un pacte amb la Mort per tal de desfer l'encanteri que havia produït la immortalitat de l'Escurçó a través del Llibre Buit. Tanmateix, el paper que jugarà cadascú dins d'aquest argument més gran anirà escrivint-se i reescrivint-se sobre la marxa, a mesura que cadascun dels personatges vagi jugant les seves cartes en funció dels seus interessos i lleialtats. 

M'agrada: Sens dubte la forma com Funke manté el pols narratiu d'aquesta entrega amb totes les trames obertes a la vegada i la forma com acaben confluint totes juntes en el seu desenllaç. La trobada amb la mort és un dels moments narrativament més suggestius, i la forma paral·lela com les trames de Dit de Pols i de Resa acaben secundant el creixement de Mortimer com a autèntic protagonista de la història. 

7 de novembre de 2020

Arqueologia i rols de gènere

Molt interessant article de Gemma Marfany que podem llegir avui al Nacional: 

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/gemma-marfany-mulan-dones-guerreres_554160_102.html

Les notícies esmentades a l'article: 

  • Guerreres mongoles del període Xianbei:  

https://www.livescience.com/mongolia-warrior-women-mulan.html

  • Amazones escites trobades a Rússia:  

https://www.smithsonianmag.com/smart-news/tomb-containing-three-generations-amazon-warrior-women-unearthed-russia-180973877/

  • La guerrera vikinga de Birka: 

https://www.smithsonianmag.com/smart-news/researchers-reaffirm-famed-ancient-viking-warrior-was-biologically-female-180971541/

"Des que es va excavar el jaciment el 1870, s'ha interpretat constantment que era la tomba d'un guerrer, perquè en té tot l'aspecte i se situa al costat d'un turó fortificat. Ningú no ho va discutir fins que es va demostrar que l'esquelet era una dona, i a partir de llavors la interpretació ja no era vàlida." Charlotte Hedenstierna-Jonson, sobre l'enterrament de la guerrera de Birka. 

https://onlinelibrary.wiley.com/doi/full/10.1002/ajpa.23308

  • Enterrament de caçadora al Perú: 

https://www.livescience.com/ancient-burial-female-hunter-peru.html

"Si els mateixos estris s'haguessin associat a un esquelet d'home, no posaríem en dubte que l'individu era un caçador." Marin Pilloud, sobre l'enterrament d'una dona caçadora al Perú. 

"Quan es troben estris de caça en enterraments masculins, s'assumeix de forma normal que eren caçadors. Així que hauríem d'assumir el mateix sobre els estris de caça enterrats amb dones, si no tenim cap bona raó per dir el contrari." Kathleen Sterling, sobre l'enterrament d'una dona caçadora al Perú. 

6 de novembre de 2020

Sang de tinta (#341)

El lector ha de quedar-se, aquesta és la regla fèrria. Ho he provat tot per esmunyir-me dins d'un llibre, però és del tot impossible. 

Publicada el 2005, dos anys després de l'anterior entrega, Sang de tinta és la segona part de la trilogia del Món de Tinta de Cornelia Funke. Si bé el primer llibre de la trilogia es pot llegir de forma independent als altres, estava força clar que el desenllaç apuntava a una segona part, si més no per esbrinar si Dit de Pols aconsegueix tornar al seu món d'origen, dins del llibre que el va deixar sortir en el seu moment al nostre món real. Com era d'esperar, ho aconsegueix només començar aquesta segona novel·la, de la mà d'un poeta aficionat, que es fa dir Orfeu, i que resulta ser un fan obsessiu i pertorbat del llibre escrit per Fenoglio. Ara bé, Meggie, juntament amb el jove Farid, que havia aparegut d'un altre llibre a l'anterior entrega, es decideixen a seguir-lo dins del món fictici per prevenir Dit de Pols d'un perill que amenaça la seva vida, i a partir d'aquí l'argument de Sang de tinta transporta els personatges que ja coneixíem de l'anterior entrega al món fictici, per tal de desenvolupar una història una mica més anodina, tot i que força més enrevessada, que a la novel·la anterior. El Món de Tinta és una versió un punt infantilitzada i un punt romantitzada de l'edat mitjana. Està governat per un príncep bo i un príncep dolent, que es troben en guerra entre ells, tot i que al final la tensió política entre els dos regnes s'acaba desdibuixant i el centre d'interès es converteix en la lluita dels protagonistes contra el dolent d'aquesta entrega. En aquest cas, el Cap d'Escurçó esdevé una figura tan sinistra com el Capricorn de l'anterior entrega: Cornelia Funke crea uns dolents sinistres i inquietants a base de desdibuixar-los dins la seva pròpia narració i no donar-nos-en gaires detalls; així crea una aura de misteri al voltant d'aquest tipus de personatges que, per exemple, el Voldemort de Harry Potter acabava perdent enterrat sota una allau de detalls. També hi trobem el poble dels joglars, a què pertany Dit de Pols, un col·lectiu d'artistes que sobreviu com pot als marges de la societat, i que es veuran abocats a convertir-se en bandolers à la Robin Hood. El pare de Meggie, Mortimer, es veurà involucrat inesperadament dins les seves aventures quan se n'adoni que, al Món de Tinta, tothom el considera el Gaig, un bandoler de fama llegendària que ningú sap d'on ha sortit, i haurà de descobrir el misteri rere aquest personatge. L'evolució de Mortimer en aquesta entrega, de fet, és una de les més interessants de la novel·la, en tant que ara passarà a representar el tipus del Personatge, havent d'interpretar un paper que li és assignat i que no ha escollit, però havent-li de donar forma, paradoxalment, a través de les seves pròpies decisions. En contrast, Dit de Pols reapareix dins la seva pròpia història més humà i complex que mai, havent de reconciliar-se amb el seu propi passat i els seus éssers estimats després d'una absència de deu anys fora del seu món. Si el seu tret característic a l'anterior novel·la era la seva ambigüitat moral, ara el trobem definitivament alineat amb el bàndol dels bons, tot i que els seus conflictes personals provinguin ara del seu propi passat. Si en una cosa no ha canviat, però, és que segueix odiant i menyspreant el seu propi creador, l'autor Fenoglio, per haver-li escrit l'escena de la seva mort. De fet, un dels elements que causa més intriga dins la lectura de Sang de tinta és saber si el destí que havia creat Fenoglio per a Dit de Pols s'acabarà realitzant o no, tot i que de seguida comencem a veure com la història comença a créixer i a canviar de forma orgànica independentment dels desitjos del seu propi autor. I d'altra banda, també ens trobem en un món en què la mort no és definitiva: personificada a través de les Dames Blanques, una de les imatges més suggestives de tota la novel·la, la mort és capaç de negociar els seus propis termes, com passa en els contes de fades. Ara bé, d'entre els múltiples arguments i personatges que es van entrecreuant en aquesta accidentada entrega, Fenoglio es converteix en el fil conductor que els va unint tots: mimetitzat dins del seu propi món fictici, l'autor comença a reescriure la seva pròpia obra des de dins, a mesura que aquesta va desencadenant variacions que ell no havia planejat. I escrigui el que escrigui per redreçar-la, les seves decisions creatives sempre acaben tenint conseqüències inesperades i no desitjades. A través d'aquestes incomptables sub-trames i ramificacions, la història acaba centrant-se cap al final en una de les trames en concret, que més que oferir-nos un desenllaç per a Sang de tinta funciona com a premissa i plantejament per a la següent entrega. Reprenent la veta metatextual de l'anterior novel·la, l'encanteri més poderós de tots esdevé ara un llibre en blanc que atrapa l'ànima del Cap d'Escurçó i en procura la immortalitat. En definitiva, Sang de tinta és una continuació digna de la seva predecessora, tot i que potser, com a obra de conjunt, em convencia una mica més l'anterior. La trama es fa una mica enrevessada en determinats moments, i potser pateix en la seva secció central d'excés de personatges secundaris i d'històries secundàries que no acaben aportant gaire al conjunt. Tanmateix, el desenllaç d'aquesta segona entrega és brillant, en especial pel que fa al paper que hi juguen Mortimer i Dit de Pols, i en aquest sentit la lectura acaba en el seu punt més àlgid. 

Sinopsi: Un any després dels fets relatats a Cor de tinta, la família Folchart gaudeix de la seva vida entre llibres a casa de la tieta Elinor. Ara tornen a ser feliços després d'haver recuperat la Resa, la mare de Meggie, que havien perdut quan aquesta era molt petita. Ara bé, es pot patir nostàlgia per un món fictici? Meggie comença a obsessionar-se cada cop més amb el món creat per Fenoglio, i quan s'assabenta a través de Farid que Dit de Pols hi ha tornat, troba l'excusa perfecta per posar en pràctica una màgia que encara ningú no ha aconseguit realitzar: la d'introduir-se ella mateixa al món fictici. Tot comença com una mena d'aventura turística per aquest món secundari però, un cop dins la història, començarà a veure's involucrada en un seguit d'aventures sinistres que posaran en risc tot el que més estima. 

M'agrada: L'arrencada de la novel·la és molt potent, i després el seu últim terç acaba recuperant aquesta tensió i aquesta intriga per oferir-ne una sortida força digna. L'aprofundiment que fa d'alguns personatges de l'anterior entrega, en especial Mortimer i Dit de Pols, afegeixen una tensió sostinguda entre moments de la lectura en què l'interès decau. 

No m'agrada: És una novel·la un punt confusa i desigual, massa prolixa en detalls i trames secundàries que s'acaben desdibuixant a la llum del desenllaç. L'argument es ressent de l'absència d'Elinor en aquesta entrega, i desdibuixa força els personatges femenins, en especial Meggie i Resa, que queden inexplicablement aplanades en aquest segon volum. 

31 d’octubre de 2020

Llibres d'ultratomba

No són llibres de fantasmes ni d'apareguts que arriben a torbar-nos el son, tot i que n'hi poden aparèixer un bon niu. Sóc llibres en què els herois es veuen traslladats al món d'ultratomba com a escenari. Pot ser un episodi de turisme necrofílic dins d'una saga èpica o d'aventures més àmplia, com els passa als herois de la mitologia grega. Dante Alighieri ens va recrear aquest món amb tot luxe de detalls, combinant elements de la tradició clàssica i de l'imaginari cristià, i fent de la seva pròpia aventura a través de l'infern, el purgatori i el paradís tot un relat ple d'aventures i de reflexions. També se'ns pot fer més fosc i inquietant si el protagonista és mort de debò, i a partir de llavors se'ns introdueix una forma diferent de percebre la realitat i el món: potser perquè el món dels morts se solapa físicament amb els nostre, potser perquè aquest personatge accedeix a una dimensió diferent de la realitat que ha de conèixer i explorar. Aquests relats ens poden revelar aspectes ignots de la nostra experiència més quotidiana o de les relacions humanes, perquè en realitat no ens estan afirmant una creença en la vida d'ultratomba sinó més aviat ens ensenyen el nostre propi món des d'una altra òptica. Metàfores clàssiques i contemporànies sobre el fet de la mort, sobre la nostra relació amb els altres estimats i sobre tot allò, en definitiva, que ens fa por. 

Detall de Sueño de una tarde dominical en la Alameda Central de Diego Rivera

Baixem (pugem... o el que sigui) al món dels morts? 

L'Odissea
d'Homer.
La primera recomanació no és un llibre d'ultratomba pròpiament dit, però havia de ser a la llista perquè l'episodi en què Odisseu baixa al món dels morts, al cant XI, és un dels més suggestius i misteriosos de tot el poema. Allà Odisseu obté informació sobre el que s'està esdevenint a Ítaca durant la seva absència, torna a veure els seus companys de la guerra de Troia i obté una profecia crucial sobre el seu futur de boca de l'endeví Tirèsias. Tenir informació de primera mà sobre la teva pròpia mort pot ser una benedicció o una condemna si ets un heroi de saga de fantasia: Odisseu no sembla gaire pertorbat per la perspectiva de la segona Odissea i el viatge per terra, però potser ell està fet d'una altra pasta. En definitiva, un dels meus episodis preferits de tot el relat, i una lectura recomanable de totes totes. Aquí o aquí en podeu llegir la relectura que en vaig fer cant per cant. 

L'allargavista d'ambre de Philip Pullman. Col·loco aquesta recomanació aquí perquè l'episodi de la visita al món dels morts per part dels protagonistes és un homenatge directe a l'anterior. Allà, Lyra i Will descobriran un vessant de la seva aventura que no havien previst, i descobriran que tenen una missió - i una responsabilitat - respecte dels morts. Pullman ens transporta aquí a un Hades de reminiscències clàssiques, tot i que en magnifica una mica l'horror a través de les harpies, el barquer mut i els espectres fantasmals que hi trobem i que persegueixen els esperits dels difunts des que neixen. També ens remet a imatges un punt més contemporànies, en tant que els difunts acampen a la riba del riu, tot esperant Caront, com si es tractés d'un immens camp de refugiats. Tot plegat és un dels episodis més suggestius i inoblidables del darrer volum de la trilogia de La Matèria Fosca, que en conjunt potser és el més irregular de tots tres. La trilogia sencera és una bona recomanació. 

Mort de tinta
de Cornelia Funke.
És la tercera part de la trilogia del Món de tinta de l'autora alemanya Cornelia Funke. Mort de tinta és un llibre del tot necròfil: al capdavall, la mort, en fort contrast amb el món de màgia i fantasia que habiten els protagonistes, es transforma en el seu motiu principal. D'una banda, ho fa a través de la premissa central de l'argument: un monarca malvat ha obtingut la immortalitat a través de l'encanteri d'un llibre en blanc. Ara bé, la immortalitat li ve donada al preu d'un dolor interminable que es transforma en la seva condemna: el seu cos es descompon i decau contínuament sense poder arribar a morir mai. D'altra banda, i com passava també a L'allargavista d'ambre, un dels episodis centrals de la novel·la és quan un dels protagonistes visita el món dels morts, on rescatarà un vell conegut i arribarà a un pacte amb la Mort mateixa. Si el referent directe de Philip Pullman era la mitologia clàssica, aquí Cornelia Funke revisita els trops i les imatges dels contes de fades, estirant-ne fins als extrems el seu vessant més fosc i sinistre. 

La Divina Comèdia
de Dante Alighieri.
És un llarguíssim poema medieval en què Dante es transporta en un viatge a través de l'infern, el purgatori i el paradís, recorregut que li serveix d'excusa per acabar fent una mena de síntesi entre el discurs soteriològic cristià i la cosmovisió aristotèlica. A la Comèdia de Dante li devem imatges de l'infern i del paradís que d'alguna forma han passat a formar part de l'imaginari popular. El vaig llegir fa anys i em va agradar molt, tot i que la tercera part se'm va fer força més feixuga que les altres dues. Des de fa un temps que se m'insinua des de la prestatgeria i m'estan agafant ganes de rellegir-lo. 

El gran divorci de C. S. Lewis. Si sou fans de la Divina Comèdia, aleshores potser li hauríeu de donar una oportunitat a aquesta recreació contemporània que en fa C. S. Lewis, amb l'objectiu de fer-ne una defensa dels valors cristians, i de confrontar els seus personatges amb els defectes, por i inseguretats més punyents de la seva existència. És una novel·la amb unes premisses argumentals força febles, i que es transforma més aviat en un vehicle per a les reflexions i digressions teològiques de l'autor, així que potser no és el vostre llibre si busqueu acció i aventures. En tot cas, és una lectura recomanable si no us espanta el pensament religiós o esteu familiaritzats amb l'imaginari creatiu, sempre original i inesperat, de C. S. Lewis. 

El llibre del cementiri
de Neil Gaiman.
És l'única obra d'aquesta llista que es pot considerar literatura per a infants - les trilogies de Pullman i de Funke les veig més per a adolescents, en tot cas. En una revisió molt original i curiosa de El llibre de la selva de Kipling, Gaiman ens situa un nen orfe que aconsegueix escapar-se de l'assassí de la seva família i és acollit en un cementiri proper a casa seva, on el crien els fantasmes que hi viuen. La gràcia de la proposta és que les referències originals no són gaire explícites, de forma que Gaiman ens n'ofereix una visió completament fresca i genuïna, farcida de retrats de personatges inoblidables amb les seves particulars microhistòries. A la vegada, també hi ha un misteri últim al voltant del cementiri que el protagonista ha d'aclarir a mesura que va creixent. És una bona recomanació si no coneixeu Neil Gaiman, i si ja en sou fans segur que us encantarà. 

Lincoln al bardo de George Saunders. Tot i que és un llibre per adults, jo el vaig llegir sense poder desempallegar-me de la sospita que li deu més al llibre de Gaiman del que s'ha reconegut públicament. Un relat colpidor, tremendament vívid i emocional del món del bardo, una dimensió de l'existència on van a parar les ànimes dels morts abans d'accedir a una forma de vida superior. Aquí és on arriba el fill del president Abraham Lincoln, l'infant Willie, mort de tifus durant la Guerra Civil americana, i on l'acullen una sèrie d'esperits que han quedat atrapats en aquest espai intermedi i que decideixen ajudar-lo a alliberar-se del seu estat present. Una lectura molt recomanable, que presenta una reflexió colpidora sobre la història americana, les relacions familiars i el sentit de la vida que de totes totes val la pena llegir. 

Des del meu cel
d'Alice Sebold.
Una novel·la que va gaudir de molta fama en el seu moment, en part per l'adaptació cinematogràfica que en va fer Peter Jackson i que em sembla que no està a l'alçada del text original. La jove Susie Salmon és segrestada, violada i assassinada per una persona que viu al seu barri, i a partir d'aquest moment s'inicia per a ella una aventura de malson a través d'un món d'ultratomba que ha d'anar descobrint poc a poc i l'objectiu del qual desconeix. A la vegada, també és testimoni impotent dels conflictes que ha d'afrontar la seva família a partir d'aquesta pèrdua sobtada. És un relat que desperta opinions molt enfrontades, però a mi em va agradar molt per la seva bellesa i poesia intrínseques i per la suggestió de les seves imatges i metàfores. 

La nit de Tots Sants de Charles Williams. Aquesta novel·la de Charles Williams es va publicar l'any mateix de la mort sobtada del seu autor, i és un relat fascinant i corprenedor sobre una noia que mor per accident a la ciutat de Londres i a partir d'aquell moment inicia una cursa contrarellotge per contactar amb el seu marit i prevenir-lo del terrorífic complot d'un mag sinistre que pretén dominar la ciutat a través dels seus encanteris. És un relat que reflecteix els temors polítics que eren típics durant la segona guerra mundial, ja que les intencions malvades de Simon el Mag recorden molt sospitosament els discursos polítics nazis i feixistes de l'època, i a la vegada és també una aventura cavalleresca, en què els protagonistes han de salvar la damisela en perill a través del seu sacrifici i la seva purificació personals. Potser no és res més que una curiositat literària, però a mi és un llibre que continua interpel·lant-me cada cop que el rellegeixo. 

Se us acuden més recomanacions? 

23 d’octubre de 2020

Cor de tinta (#340)

Li encantaven les històries d'aventures, històries plenes d'esplendor i tenebres. Se sabia tots els noms dels cavallers del rei Artur, i ho sabia tot de Beowulf i Grendel, dels antics déus i dels herois no tan antics. També li encantaven les històries de pirates, però el que més li agradava era que hi sortís un cavaller, un drac o almenys una fada. Per cert, sempre feia costat al drac. 

Aquesta novel·la de l'autora alemanya Cornelia Funke es va publicar per primer cop l'any 2003 i va esdevenir immediatament un èxit editorial internacional. El vaig llegir ja fa uns quants anys i ara que l'he rellegit puc dir que no ha perdut gens. La Meggie Folchart, una nena de dotze anys, creix envoltada de llibres: el seu pare Mortimer és un metge de llibres, que s'encarrega d'enquadernar-los i restaurar-los quan es fan malbé i treballa per a bibliòfils i col·leccionistes. La vida de tots dos, però, gira al voltant d'un gran misteri: la veu d'en Mortimer és capaç de treure personatges dels llibres cap al nostre món mentre llegeix en veu alta i, quan la Meggie tenia tres anys, va fer sortir tota una colla de personatges sinistres d'un llibre anomenat Cor de Tinta. Tanmateix, l'encanteri afecta també el nostre propi món: en el procés, la mare de Meggie va desaparèixer de la casa dels Folchart per quedar atrapada a les pàgines del llibre des de llavors. Pare i filla sembla que viuen una vida tranquil·la envoltats de llibres, però un bon dia un misteriós personatge, Dustfinger, o Dit de Pols en la traducció catalana, es presenta a casa seva per advertir-los que els persegueix el malvat Capricorn. Aquests dos són personatges màgics que han escapat del món de Cor de Tinta; Capricorn és el malvat de la història, que s'atrinxera en un poble muntanyenc al nord d'Itàlia on la seva pretensió és acumular riqueses i poder sobre els seus "súbdits". Aquesta és una de les parts més sorprenents i originals del relat: no estem parlant d'una fantasia èpica, ni d'un mal en majúscules ni de la pretensió de dominar el món, ja que precisament Capricorn sembla una versió grotesca i a petita escala de tots aquests mals que assolen la literatura fantàstica de tall més èpic o tradicional, amb la seva organització criminal dedicada a sembrar el pànic entre les seves víctimes indefenses i extorsionar-les en l'anonimat de l'estil de vida accelerat i fugisser del món contemporani. Dustfinger també és un personatge misteriós: la seva vida en el nostre món és desgraciada, en tant que enyora casa seva en el seu propi món, i estarà disposat a fer el que calgui per retornar a la seva història. Potser en aquest sentit l'arrencada de la novel·la és una mica lenta, i aquest és l'únic defecte que li podria trobar. Per tal de dosificar el misteri i crear cert sentit de suspens sobre la història, els antecedents dels personatges fins arribar al present no se'ns expliquen fins passats uns quants capítols: a partir d'aquí la trama ja es posa en marxa amb una cronologia lineal. Ara bé, si aquesta lentitud de ritme pot fer la narrativa un punt carregosa, especialment durant la seva primera meitat, compensa totalment amb la creació d'uns personatges rodons i complexos, que actuen, en realitat, no segons un codi moral establert a priori, sinó esperonats per les seves pròpies passions i interessos, i en funció dels dilemes i les opcions que se'ls presenten a cada moment. A banda dels Folchart i en Dustfinger, a aquesta aventura de personatges ben dibuixats també s'uneixen Elinor, una col·leccionista de llibres que és tieta-àvia de Meggie, i Fenoglio, l'autor del llibre Cor de Tinta. Aquests dos personatges, amb totes les seves complexitats de caràcter, acaben encarnant dos personatges-tipus com els de Calvino a Si una nit d'hivern un viatger: Elinor es converteix en Lectora en majúscules, meravellada pel món fictici i conscient, possiblement més que qualsevol dels altres, dels seus terrors; mentre que Fenoglio és l'Autor, el creador de la novel·la original que d'alguna forma veu com l'autonomia del món creat li'n roba la responsabilitat i el poder d'incidir-hi. De fet, la novel·la ens presenta una interacció curiosa i en totes les direccions possibles entre el món dels lectors i el món de ficció, i el referent directe que inspira la novel·la i que ve al cap immediatament en llegir-la és La història interminable de Michael Ende. En el moment que apareix Fenoglio, la trama comença a girar al voltant de la qüestió de si els fets del llibre ja queden definitivament escrits d'una vegada per totes o hi ha formes de canviar i subvertir la lletra de la història tal com se'ns presenta: aquest és el poder que teòricament es reserva als lectors, tot i que al cap i a la fi Fenoglio acabarà lluitant per refer el seu propi relat i recuperar-ne el control. Cor de Tinta de Cornelia Funke és un relat homenatge a aquest tipus de metaliteratura sobre llibres i sobre el fet de llegir: la seva narració està plagada de les petites manies i anècdotes dels personatges sobre el fet de llegir, i les seves pàgines parlen sense aturador de l'amor als llibres i de la nostra relació com a lectors amb móns imaginaris. Per ser una novel·la juvenil, tampoc no amaga els moments més foscos, violents i pertorbadors de la seva fantasia: la seva violència, més o menys explícita depenent dels moments, en tot cas fa reflexionar els personatges constantment sobre les seves implicacions més profundes, i alguns dels seus moments més foscos giren al voltant de la violència que pateixen les dones - poc més que minyones i esclaves sexuals dels esbirros de Capricorn - un cop el món imaginari s'implanta a la nostra terra. Sens dubte una lectura molt recomanable per a lectors calmosos, que gaudeixin d'una història lenta però meravellosament construïda i amb uns personatges certament inoblidables. 

Sinopsi: Quan un estrany misteriós, Dit de Pols, es presenta a casa dels Folchart, la Meggie s'assabenta que el seu pare guarda un terrible secret al seu passat. Junts emprenen una fugida cap al sud, on viu una tieta de Meggie, l'Elinor, però aviat el seu camí es creuarà amb el del malvat Capricorn, que pretén esclavitzar Mortimer per fer-lo treure més riqueses i súbdits de les pàgines dels llibres a través de la seva veu. 

M'agrada: És un llibre realment absorbent en la complexitat dels seus personatges, la construcció del seu món i la forma com explora la seva pròpia fantasia sense límits ni inhibicions. 

No m'agrada: La narració té els seus defectes de ritme i de forma, principalment. Les escenes d'acció no són gaire polides i la primera meitat del llibre es fa més feixuga que la resta. 

17 d’octubre de 2020

Camí de sirga (#339)

L'esquelet polsegós del soldat, la calavera dins la qual no acabaven d'esmorteir-se els clamors de batalla, eren a l'altra banda d'una frontera d'on no volien deixar traspuar res. Abandonarien el passat entre les runes perquè el cerç l'escampés junt amb la pols de la vila assolada. 

Aquesta novel·la de Jesús Moncada (1941-2005), publicada per primera vegada el 1988, és una obra mestra inqüestionable de la literatura catalana. Guardava molt bon record dels reculls de contes que havia llegir de l'autor, El Cafè de la Granota i Calaveres atònites, però la lectura d'aquesta novel·la la tenia pendent de feia molt de temps. D'entrada he de dir que és una lectura impressionant. Camí de sirga és la crònica d'un món esvaït de fa molts anys, el del poble vell de Mequinensa, un municipi de la franja d'Aragó situat en la confluència dels rius Segre i Ebre, i que va ser demolit i enfonsat per l'aigua amb la construcció del pantà de Riba-roja. Després de les protestes veïnals, els habitants van aconseguir traslladar-se a un poble de nova construcció a escassa distància d'allí, que avui dia és el municipi de Mequinensa. En aquesta novel·la Jesús Moncada fa una crònica de la història del poble vell durant el segle vint, posant l'accent en la memòria com a experiència de vida, ja sigui individual o col·lectiva. Gran part de la novel·la ens descriu l'activitat econòmica de la zona i la seva lenta decadència: l'explotació minera, el transport fluvial de carbó des de les mines a les ciutats per a la seva venta, i totes les activitats que hi giren al voltant. Aquest món dels sirgadors, que remuntaven el riu arrossegant les embarcacions primer a pols i després amb animals de tir, així com el dels calafats i els minaires, es va anar perdent a mesura que el carbó es va anar devaluant com a font d'energia. Més enllà d'aquesta pèrdua lenta i progressiva, la història del poble durant el segle vint queda marcada per dos traumes col·lectius que els seus habitants seran incapaços de superar: d'una banda la Guerra Civil, i de l'altra la demolició del poble i l'exili forçós dels seus habitants al municipi nou. Si bé aquest últim moment, a principis dels setanta, es presenta com un exili sense retorn, en contrast amb l'experiència d'aquells que havien aconseguit tornar de l'exili de 1936, sabem que el trencament que suposa la guerra per a tots els personatges ha estat també una ferida impossible de guarir per a aquells que hi van ser. És per això que la novel·la ens endinsa ben bé des de les seves primeres línies en una dinàmica constant de pèrdua i desaparició sense retorn. En aquest sentit, és impecable la construcció de la novel·la, amb una cronologia complexa, que oscil·la constantment entre el present i el passat, i que ens apunta també a les vivències del poble sencer com a personatge col·lectiu. Com passa en els relats que giren al voltant del trauma, la cronologia no lineal ens ajuda a posar-nos a la pell dels personatges i la seva vivència tot sovint caòtica i dislocada dels esdeveniments que els toca presenciar. Ara bé, la part més brillant d'aquest recurs a la cronologia no lineal és que tots els moments s'acaben fent simultanis, en tant que cada record d'un episodi concret queda lligat a un personatge que transporta aquestes històries dins seu com si es tractés d'una càrrega feixuga. D'aquesta forma la trama ens va entrecreuant els diferents personatges en diferents situacions que revelen les relacions de poder entre els senyors del poble i els treballadors: la divisió de classe entre els uns i els altres, que desencadenarà finalment de forma tràgica l'esclat de la guerra i després la crueltat de la dictadura, és omnipresent durant la narració. Moncada alinea de seguida el seu relat políticament i dedica una enorme empatia als vençuts de la contesa, que ja tenien les de perdre abans de la guerra amb l'explotació econòmica iniciada pels propietaris de les indústries de la zona. El seu interès per la memòria, de fet, queda lligat precisament a la seva denúncia del silenciament de les seves històries. No és debades que la novel·la arrenca, com si es tractés dels portents d'un apocalipsi presagiat i pressentit per tothom, però no buscat per ningú, amb un silenci incòmode i un sentit de culpa col·lectiva al voltant de la primera demolició del poble: la casa d'un soldat desaparegut per sempre més durant la guerra. Aquest episodi és emmirallat al final de la novel·la per l'enterrament clandestí i furtiu de l'esquelet d'un soldat desconegut que una família del poble havia amagat durant dècades a l'espera de poder-lo identificar. A aquest mateix silenciament apunta el recurs constant de la novel·la al realisme màgic; els objectes de la ciutat demolida cobren una vida pròpia mentre encara hi ha records i visions d'esdeveniments monstruosos que s'hi aferren, i els difunts són una presència constant dins del món dels vius. Així, les visions de la batalla de Tetuan inunden el Cafè del Moll quan el vell Arquimedes Quintana les reviu en el seu record; la visió del passat esclavista d'un dels senyors de la contrada queda reflectida per sempre més en forma de malson al mirall barroc de la família; o els clamors de la batalla queden per sempre més atrapats dins la calavera del soldat republicà no identificat. Els episodis humorístics són força més esparsos que en els contes curts de l'autor, però la novel·la es gaudeix precisament per aquest contrast dramàtic entre el que és anecdòtic i quotidià i la història col·lectiva que ens travessa de forma inexorable. Els protagonistes hauran d'aprendre a afrontar aquest inevitable curs del temps fins que la seva rebel·lia i ànsies de viure cedeixin a l'acceptació. Una lectura del tot recomanable. 

Sinopsi: L'any 1970, els frustrats habitants del poble vell de Mequinensa, que no és anomenat pel seu nom en cap moment de la novel·la, veuen començar les primeres demolicions d'edificis al poble, i preparen el seu trasllat a la vila nova. Tanmateix, la presència de la destrucció enmig seu desferma una allau de records que els habitants del poble no poden contenir, i que ens remunten a l'esplendor econòmic de la zona arran de la primera guerra mundial, amb la disbauxa generalitzada d'un teatre de cabaret local, l'Edèn, que fa les delícies de senyors i treballadors per igual. Amb la crisi econòmica a la fi de la guerra i la davallada de l'activitat comercial, comencen les primeres protestes obreres, que desencadenaran l'assassinat a sang freda d'un líder anarquista del poble. Aquest fet es transformarà en una ferida oberta enmig de la comunitat que acabarà retornant de formes insospitades amb l'adveniment de la República, la Guerra Civil i després la dictadura franquista. 

M'agrada: La seva lectura ha estat una descoberta. Una novel·la magnífica i aclaparadora en la seva bellesa i la seva complexitat. 

15 d’octubre de 2020

El mateix raspall (2)

Amb la seva condemna encara vigent (el 2017 se'n va aprovar una declaració de nul·litat al Congrés dels Diputats que no té efectes jurídics), s'acompleixen 80 anys de l'afusellament del president Lluís Companys. 

https://www.naciodigital.cat/noticia/210040/barcelona-autoritza-ara-installacio-memorial-stolpersteine-companys

http://www.stolpersteine.eu/en/home/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Stolpersteine

http://memoria.gencat.cat/ca/actualitat/detalls/article/Introduccio-Stolpersteine-00001

  • Quan ahir s'acomplia un any de la sentència contra els presos polítics: 

https://www.elnacional.cat/ca/politica/documentat-fil-eynde-sentencia-1octubre_546855_102.html

10 d’octubre de 2020

Linus and Lucy

 de Vince Guaraldi. 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons