A change is gonna come

À la John Boutté.

Els arxius de Sherlock Holmes (#217)

Em preocupa la seva salut. S'està posant pàl·lid i prim, i no menja res. "Quan li vindrà de gust sopar, senyor Holmes?" li ha dit la senyora Hudson. "Demà passat a dos quarts de vuit," ha respost. Ja sap com és quan s'interessa amb un cas. 

Doncs aquesta és l'última entrega de les aventures de Sherlock Holmes. He trigat una mica més de dos anys a llegir els nou volums sencers però el conjunt ha estat prou entretingut, i de totes totes recomanable. Els relats recollits a Els arxius de Sherlock Holmes es van publicar entre els anys 1921 i 1927, tot i que els casos tractats se situen a la dècada de 1890, i s'estenen ben bé fins a 1903, any en què Watson es casa per segona vegada i se separa definitivament de Holmes. També hi trobem una excepció, "La cabellera del lleó" que se situa el 1907 a la costa de Sussex, durant el retir de Holmes. Així doncs, i si mirem la cronologia interna dels fets, l'autèntic darrer cas de Holmes va ser el 1917 amb "Els darrers aplaudiments", el servei de Holmes durant la primera guerra mundial, i tots els d'aquest volum són anteriors a aquest moment. Com que ja fa uns quants anys que Holmes es troba retirat, ara Doyle ha de pensar noves motivacions per tal de seguir recuperant casos del passat. La raó que troba és comuna per a la majoria d'ells, i com si es tractés de la desclassificació de documents secrets, Watson va publicant els casos en qüestió quan fa prou anys com perquè els involucrats no es puguin oposar a la seva difusió. El censor és, en alguns casos, Holmes mateix, que acaba donant permís a Watson per a la publicació de certs dels casos més controvertits. Suposo que per aquest mateix motiu, per justificar aquest suposat secretisme, els detalls dels casos es van fent cada cop més escabrosos i sensacionalistes, de vegades directament inversemblants, i en conjunt la qualitat dels contes es ressent en relació amb els volums anteriors. Els millors reculls de relats curts segueixen essent Les aventures i El retorn, un cop llegits tots. Els anys 20 no han fet evolucionar ni l'estil, ni el contingut ni l'estructura bàsica dels contes: suposo que Doyle troba la fórmula que funciona per al seu públic i decideix no tornar-se a moure's d'aquesta zona de confort. I potser en la repetició hi ha petites variacions, però el principal defecte d'aquest volum és que cada conte s'assembla massa a l'immediatament anterior, i a molts dels ja publicats en les altres entregues. L'últim dels volums també acabarà creant, de fet, una llarga tradició de pastitxos en els anys posteriors. De tant en tant, als marges de la narració, Watson va esmentant noms de casos que no es van arribar a publicar mai, i que van fer les delícies dels escriptors de seqüeles que arribarien anys després i que contribuirien a mantenir viu el mite del famós detectiu. Un d'aquests autors seria un dels fills de Doyle, Adrian. Malgrat tot, i havent llegit la sèrie sencera, aquest últim volum perd en la comparació amb els altres. Alguns dels defectes més evidents dels volums anteriors, com el racisme i la racialització explícita d'alguns dels personatges, continuen presents: "El problema de Thor Bridge" i "Els tres frontons" són els pitjors en aquest sentit. D'altra banda, els casos que proven de resultar més originals també acaben fent-se decebedors. N'hi ha dos d'ells, "El soldat pàl·lid" i "La cabellera del lleó", que són relatats per Holmes mateix i en els quals Watson no intervé. N'hi ha un altre, "La pedra de Mazarin" que està narrat en tercera persona, com ja havia passat abans amb "Els darrers aplaudiments". El motiu és que aquest relat va ser l'adaptació en prosa d'una obra de teatre que s'havia estrenat anteriorment. Tot i així, encara podem trobar algun cas força curiós, on Doyle experimenta amb les expectatives de la narrativa gòtica i pretén temptar-nos amb una explicació sobrenatural que, com passava a El gos dels Baskerville, acaba desmuntada per la racionalitat implacable de Holmes. I curiosament són aquests dos, "L'home que s'arrossegava" i "El vampir de Sussex", els que han acabat sent els meus preferits. 

Continguts: El darrer volum de les aventures de Sherlock Holmes conté dotze relats publicats entre 1921 i 1927. "La pedra de Mazarin" ens ofereix un curiós retrobament entre Holmes i Watson. Davant la mirada perplexa d'aquest últim, Holmes persegueix el lladre d'una valuosa gemma i utilitza una reproducció en cera d'ell mateix per al seu propòsit. "El problema de Thor Bridge" és un cas força enginyós un cop resolt que gira al voltant d'un misteriós assassinat. "L'home que s'arrossegava" mostra el que passa quan es creuen els camins de Sherlock Holmes i el doctor Jekyll. "El vampir de Sussex" presenta precisament això, un cas de vampirisme que acaba per no ser el que sembla al principi. "L'aventura dels tres Garridebs" és un cas que Watson mateix qualifica de còmic, i gira al voltant d'un frau i un engany que Holmes descobreix de seguida. A "El client il·lustre" les relacions de gènere es tornen a posar sobre la taula: a Holmes se li encarrega que impedeixi el casament d'una dama de l'alta societat amb un criminal de fama internacional (austríac, per més inri). A "Els tres frontons" Holmes entra en contacte amb els baixos fons en un cas que té a veure amb la casa de camp d'una velleta, i acaba trobant-se amb una ment criminal que podria ser el paral·lel pervers de l'Irene Adler d'"Escàndol a Bohèmia". "El soldat pàl·lid" és un relat que té lloc al voltant de la guerra dels Bòers de Sudàfrica, i on el subtext homosexual del conte s'acaba fent molt evident. "La cabellera del lleó" és un conte realment absurd un cop resolt, i on els termes científics que sostenen el cas acaben essent molt febles. A "El colorista jubilat" Holmes uneix forces amb el sr. Barker, un altre detectiu prodigiós, per tal de desentrellar un cas de doble desaparició. Aquí Holmes revela de nou la seva potencial excel·lència per al crim i Watson es torna a convertir en l'ase dels cops. A "L'hostessa del vel" Holmes i Watson assisteixen al tancament d'un misteri de molts anys enrere tot i que, un cop més, es limiten a rebre el testimoni sobre el que va passar. A "Shoscombe Old Place" Holmes és alertat de l'aparició d'unes restes humanes cremades en una mansió del camp, tot i que el misteri acaba essent força diferent del que sembla al principi. 

M'agrada: "L'home que s'arrossegava", "El vampir de Sussex" i "El soldat pàl·lid". 

No m'agrada: No és dels millors volums de la sèrie. 

La vall de la por (#216)

Està desenvolupant una vena inesperada d'humor sardònic, Watson, de la qual m'hauré d'aprendre a defensar. Però en qualificar en Moriarty de criminal està produint un libel als ulls de la llei, i aquí hi ha la glòria i la meravella. El més gran conspirador de tots els temps, l'organitzador de totes les maldats, el cervell que controla l'inframón - un cervell que podria haver salvat o enfonsat el destí de nacions senceres. Aquest és l'home. 

Durant 1914 i 1915, la revista Strand serialitza la novel·la The Valley of Fear, una altra de les aventures de Sherlock Holmes en gran format. De fet, esdevé l'última de les novel·les del detectiu de Baker Street, i aquesta entrega ens ofereix un dels seus casos més intrigants i més ben travats. La cronologia ens retorna a la primera època de la col·laboració entre Holmes i Watson, és a dir, al període d'abans de la derrota de Moriarty. De fet, Moriarty hi acaba jugant un paper important, en aquest cas. Al principi, Holmes l'esmenta en relació a una informació xifrada que acaba de rebre. A partir d'aquí desapareix completament del relat, i jo em vaig témer en tot moment que no fos res més que un recurs per a la distracció. En realitat no ho és. Cap al final tots els caps solts s'acaben lligant i ens adonem que els distractors, en realitat, són molt escassos en aquesta novel·la i estan molt ben repartits. Tot i que la seva divisió en dues meitats separades fa que la trama s'alenteixi força més en la segona part que en la primera, al final totes les peces acaben encaixant al seu lloc i la resolució del cas resulta del tot satisfactòria. Doyle repeteix aquí una fórmula que a Estudi en escarlata li havia funcionat: la primera part és pròpiament l'aventura de Holmes i Watson per tal de resoldre un misteriós assassinat. A la segona part, però, l'acció recula en el temps i es trasllada als Estats Units per seguir la història prèvia de la víctima i tanca el cercle, per tant, un cop el seu desenllaç ens posa en antecedents sobre les motivacions del crim. L'estil de les dues narracions és força diferent: durant la primera part assistim als intercanvis d'enginy entre Holmes i Watson, Holmes resol fàcilment un missatge xifrat, un cos de policia rural queda completament desbordat pels esdeveniments, i assistim a les vicissituds familiars d'una víctima d'assassinat. La segona part, però, ens transporta a una versió un punt excessiva de l'oest americà, que pretén evocar el to sensacionalista i exagerat dels penny dreadful. El resultat és una mena de collage entre aquests dos relats altament dispars, que acaben emmarcats, tant al principi com al final, per l'amenaça misteriosa i omnipresent del professor Moriarty. Tot i que no és El gos dels Baskerville, aquesta novel·la manté la intriga a un ritme àgil i constant, va deixant sorpreses pel camí per tal de mantenir l'interès de la lectura en tot moment i té dos moments àlgids de tensió en els desenllaços de cada part, cosa que s'agraeix. Hi ha detalls, però, que acaben resultant totalment absurds per exagerats, com acostuma a passar, en general, amb les aventures de Holmes. Aquí, per exemple, els francmaçons esdevenen, per algun motiu no gaire clar, una organització criminal i, tot i que sembli força estrany plantejat d'aquesta forma, Doyle soluciona el problema de plausibilitat fent que les seves activitats criminals es redueixin a un territori limitat, la vall de la por que dóna títol a la novel·la. Per més forçat que resulti quan s'analitza, el relat és força intrigant i va repartint la tensió i resolent els misteris en els moments adequats.

Sinopsi: Sherlock Holmes rep a Baker Street un missatge xifrat a través d'un dels còmplices de Moriarty. Després de desxifrar-lo fàcilment, rep la notícia que l'amenaça que es reflectia al missatge s'ha acomplert i el senyor Douglas de Birlstone, a Sussex, ha estat assassinat. Holmes i Watson es traslladen a Sussex acompanyats de l'inspector MacDonald, i allà descobreixen que el senyor Douglas no era tan transparent com se suposava. A part d'això, l'actitud sospitosa de la senyora Douglas i el millor amic del finat posen Holmes en alerta.

M'agrada: Per més exagerat que resulti el desplegament de detalls, La vall de la por és una novel·la molt entretinguda i molt ben construïda. La imatge de conjunt no s'acaba de revelar ben bé fins al final de l'obra, que descobreix girs inesperats fins i tot quan el problema ja sembla resolt.

No m'agrada: Té moments en què la narració es fa un punt massa lenta, sobre tot a l'inici de la segona part. 

Els darrers aplaudiments (#215)

- Com ho sap, tot això? 
- L'he seguit. 
- No he vist ningú. 
- Això és el que es pot esperar quan jo el segueixo. 

I uns anys després del comiat del famós detectiu, assistim a un altre dels seus retorns. Amb l'excepció del servei de Sherlock Holmes durant la gran guerra, el 1917, no és un retorn real. Oficialment, Holmes segueix retirat al seu apiari des de 1901, però entre els anys 1908 i 1913 la revista Strand va tornar a publicar noves aventures de Sherlock Holmes, de forma més esporàdica que en els altres períodes. La cronologia dels relats segueix essent anterior a la retirada de Holmes, i el material se'ns presenta com a "reminisciències" de casos de l'última dècada del segle dinou, és a dir, records per part de Watson d'alguns dels casos més destacats. Així, trobem un recull de set casos un punt desigual, amb intents molt originals, d'altres que no tant, i d'altres que directament desafien la paciència dels lectors. En altres edicions d'aquest volum s'incorpora també "La caixa de cartró", un relat força anterior a aquest moment però que en moltes edicions va quedar fora de Les memòries de Sherlock Holmes per considerar-se massa escabrós per al gran públic. A part dels sis relats publicats entre 1908 i 1913, també hi trobem "His Last Bow" (es podria traduir com "La seva última salutació") que es va publicar extraordinàriament el 1917 i on assistim al retrobament, setze anys després, de Holmes i Watson per a una última aventura, on s'aprecia un cert to de nostàlgia pels temps passats. El relat cobreix la participació de Holmes en una trama d'espionatge al servei del govern britànic durant la primera guerra mundial. No té res a veure amb les memòries de guerra que començarien a arribar dels supervivents del front durant els anys següents. El mateix Doyle hi perdria el seu fill gran, Kingsley, el 1918, i l'abisme generacional, en aquest context, sembla autènticament insalvable. De fet, la gran guerra va agafar Doyle massa gran per al servei actiu. On sí que havia servit amb l'exèrcit britànic uns anys abans va ser a la guerra dels Bòers, a l'actual Sudàfrica, un conjunt de campanyes que, tot i la seva dosi d'horrors perpetrats pels britànics mateixos, van tenir molt més a veure amb l'empresa de domini colonial que amb la guerra de desgast i de trinxeres que es revelaria com a novetat a partir de 1914. Doyle era un soldat de l'imperi tallat a l'antiga, com reflecteix la seva retòrica nacionalista i la superioritat moral amb què observa qualsevol moviment per part de potències estrangeres. En el relat, per exemple, la guerra d'independència irlandesa es converteix en no res més que una acció tàctica per part del govern alemany dirigit a afeblir el poder britànic. No hi trobem gaire cosa més que aquesta mena de propaganda, en aquest relat, tot i que no deixa de ser curiós que els raonaments geopolítics n'acaparin una part tan important, com si el propi Doyle pretengués imbuir la seva narració d'un to molt més solemne o seriós que en els altres casos. El tipus de retòrica també s'intueix fàcilment en altres relats, però. El rerefons segueix essent profundament conservador respecte al gènere i a la nacionalitat. "L'aventura de Wisteria Lodge", per exemple, és un pastitx de detalls escabrosos i prejudicis racials que, per a més inri, realment no condueixen enlloc, sinó que s'acaben revelant com a simples distractors per a la trama principal. De la mateixa manera, "La desaparició de Lady Frances Carfax" pretén prevenir-nos de les perilloses conseqüències que poden afrontar les senyores solteres que viatgen soles. Aquest és un conte força divertit, però, que ens porta a l'ambient decadent de balneari suís que és tan típic també del tombant de segle.  Llegiu Els darrers aplaudiments, doncs, si us heu aficionat a les aventures de Holmes i Watson i teniu curiositat per saber com continuen, però no és ni de bon tros un recull al nivell de Les aventures o El retorn. 

Continguts: El recull conté set relats (en la majoria d'edicions vuit, ja que inclou "La caixa de cartró", que jo vaig llegir com a part de Les memòries de Sherlock Holmes). El primer d'ells, "L'aventura de Wisteria Lodge", com a cas és força desastrós, i el propi Sherlock Holmes el qualifica de "caòtic". La trama és força fluixa un cop resolta, però la gràcia de tot plegat, com a novetat, és que aquí un inspector rural acaba superant Holmes. A "Els plànols del Bruce-Partington" retrobem Mycroft i descobrim una mica més sobre les seves activitats al servei del govern britànic. De nou un robatori posa en perill els secrets d'Estat del govern i Holmes i Watson tornen a infringir la llei. "El peu del diable" és una aventura extravagant que té lloc en un dels viatges de convalescència de Holmes, aquest cop a la costa de Cornwall. "L'aventura del cercle roig" és força semblant a altres històries anteriors: una banda criminal amb ramificacions internacionals acaba col·lidint amb la trajectòria de Holmes d'una forma totalment fortuïta. La participació de Holmes en el cas és força esparsa, i finalment la resolució de la trama se'ns presenta pel llarg testimoni de la víctima. A "La desaparició de Lady Frances Carfax" la senyora que figura al títol desapareix misteriosament, i Watson és enviat a Suïssa a investigar en nom de Holmes. Watson comença a recórrer diversos balnearis al centre d'Europa, l'acció comença a fer voltes inesperades i és francament un dels més entretinguts. A "El detectiu moribund", un bon matí Watson descobreix Holmes en un estat lamentable i, horroritzat, es prepara per assistir-lo en les seves últimes hores de vida. Finalment, "Els darrers aplaudiments" ens presenta, a través d'un narrador en tercera persona, el retrobament de Holmes i Watson durant la primera guerra mundial.

M'agrada: "El peu del diable", "La desaparició de Lady Frances Carfax" i "El detectiu moribund".

No m'agrada: La resta de relats no estan a l'alçada dels anteriors. 

Vergonya (9)

S'inicia un judici polític que posa en evidència la manca de qualitat democràtica de les institucions de l'estat espanyol. S'accepta la versió d'una instrucció basada en una ficció, que s'immisceix en la vida privada dels processats amb una brutalitat inaudita. La violència de la policia l'1 d'octubre i aquesta d'avui - institucional i simbòlica - són les úniques violències exercides fins avui. 

https://www.elnacional.cat/ca/politica/la-fiscalia-demana-25-anys-de-preso-per-junqueras-i-entre-16-i-18-per-a-la-resta-de-presos_320313_102.html

http://www.catalannews.com/politics/item/spain-s-prosecutor-requests-177-years-in-prison-for-catalan-pro-independence-leaders

http://www.thenational.scot/news/17192564.human-rights-chief-calls-for-eu-observers-at-catalan-indyref-trials/

https://www.elnacional.cat/en/opinion/joan-queralt-fake-crimes_303075_102.html

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/joan-queralt-fake-crimes_302889_102.html

El darrer unicorn (#214)

El meu pare odia els gats. Diu que no existeix res que sigui un gat... És tan sols la forma que els agrada prendre a tota mena de follets, esperits i dimoniets per tal d'entrar fàcilment a les cases dels humans. 

Aquesta novel·la de l'autor nord-americà Peter S. Beagle, es va publicar per primer cop el 1968, el mateix any que Un mag de Terramar d'Ursula K. LeGuin. Igual que aquesta, és una autèntica joia de la literatura de fantasia del segle vint. Tot i que les influències de Tolkien en Beagle són força clares en alguns moments, El darrer unicorn esdevé una obra completament original en la seva manca de pretensions i en la destresa amb què l'autor porta els seus personatges al seu destí. La novel·la també destaca per l'ús del llenguatge, profundament poètic i gràvid d'una saviesa reposada i profunda. Beagle segueix l'exemple de Tolkien en intercalar en la seva prosa versos que venen al cas de la història, amb diferents estils i graus de formalitat depenent del moment en què es troba el relat. A la vegada, hi ha fragments d'una prosa profundament lírica, especialment en els moments en què els personatges reflexionen sobre la vida i l'existència. Si bé l'ombra de Tolkien plana sobre l'estil i la forma de la novel·la, val a dir que és un mèrit incalculable per part de Beagle seguir aquest mestratge sense perdre rastre d'originalitat. Però la influència més clara és també la més subtil: Beagle desenvolupa una de les reflexions més profundes i belles de l'obra tolkieniana i la transforma en un conte de fades deliciós que, com els millors contes de fades, no deixa de tenir un pòsit fosc i pertorbador quan s'acaba d'empassar. La imatge és la de la convivència dels éssers mortals i els immortals, que porta al plantejament d'una qüestió metafísica tan profunda com arribar a comprendre la nostra pròpia mortalitat. Tolkien posava davant per davant dues races diferents, els humans i els elfs, i a través d'ells contraposava dues formes diferents de felicitat, per acabar trobant benediccions i tristeses ocultes tant en el fet de la vida com en el de la mort. Beagle aquí emprèn un projecte similar, per presentar-nos un unicorn, immortal per naturalesa, que emprèn un insòlit viatge per tal d'esbrinar el motiu de la desaparició els seus congèneres. El seu camí es creua amb el de Schmendrick, un aprenent de mag que, a causa de la seva pròpia incompetència es troba atrapat en un estat immortal i ha de lluitar per tal de poder envellir de nou. A la seva expedició s'acaba afegint Molly Grue, ex-donzella reconvertida en cuinera, que té la facultat de veure-hi més clar i parlar més clar que la majoria dels qui l'envolten. Gran part del relat queda sostingut pel carisma dels seus personatges, que esdevenen perfectament agradosos en les seves imperfeccions. L'aventura comença de forma prou innòcua, però el camí per tal de revelar el misteri acabarà fent-se més i més tortuós a mesura que anem descobrint quines amenaces afronten els protagonistes. Com també passa a les obres de Tolkien, LeGuin i Michael Ende, la naturalesa del mal esdevé indefinida i ubiqua, cosa que afegeix suspens i misteri al relat, d'una banda, però també profunditat i nivells de lectura. I si amb tot això no n'hi ha prou, la novel·la també ens ofereix els seus moments metatextuals: els personatges són conscients en tot moment que es troben en un conte de fades i juguen constantment amb les expectatives que comporta el gènere. Cap a la meitat de la novel·la l'expedició formada per l'unicorn, Schmendrick i Molly arriba al castell del rei Haggard, on la narració pren una direcció completament diferent. El darrer unicorn és una bona recomanació per a aquells a qui us agradi l'alta fantasia de tall més clàssic. És una lectura fàcil i agradable, però totalment gratificant en la seva bellesa i originalitat. 

Sinopsi: En un bosc encantat, l'unicorn protagonista se n'adona que és la darrera de la seva espècie, i emprèn un viatge improvisat per tal d'esbrinar quin ha estat el destí de la resta d'unicorns, ara desapareguts. Aviat és capturada per al circ dels horrors de Mommy Fortuna, on coneix el mag Schmendrick, amb qui s'alia per poder escapar. A partir d'aquest moment, emprenen un viatge per tal d'aconseguir la llibertat, cadascun a la seva manera. 

M'agrada: És una lectura molt agraïda, que sorprèn a cada pas amb cops amagats i girs inesperats. 

Goodbye, Columbus (#213)

Però, qui sap? Qui ho pot dir? Potser resulta que és vostè l'autèntic messies. És el que diu en Mickey, que el messies és una noció col·lectiva. En Mickey va anar a la ieshivà una temporada. El que ell diu és que el messies som tots plegats. Una mica jo, una mica vostè. Hauria de sentir aquell noi quan parla, sergent, quan s'hi posa. 

Vaig dir que sentir la notícia de la mort de Philip Roth m'havia fet venir moltes ganes de rellegir, però d'entrada he començat llegint una obra que és totalment nova per a mi. Ara sento que hauria d'haver llegit Goodbye, Columbus (1959) molt abans, em penso, perquè aquesta lectura m'hagués aclarit una sèrie d'aspectes sobre l'obra de Roth que són rellevants per comprendre el seu lloc dins la literatura americana. A més, és d'aquells llibres que ens aclapara amb la seva excel·lència quan ens n'adonem que es tracta del debut del seu autor. Roth va ser capaç de fer això amb vint-i-sis anys. Algunes de les seves novel·les exploren els mateixos temes i imatges, però entaforats entre milers d'anècdotes, personatges secundaris i digressions interminables. En canvi, la novel·la curta i els relats que conformen Goodbye, Columbus són força més accessibles que algunes de les seves novel·les més famoses: sintètics, lleugers, i amb una vena d'humor despullat que colpeja en els moments més insospitats. Això no vol dir que no tractin temes molt seriosos i exhibeixin una gran complexitat en les seves imatges i símbols. La identitat jueva és una constant, però aquí se'ns presenta, com a figura sobre fons, en contrast amb la societat americana que els gentils estan construint. El que en altres novel·les més recents de Roth es converteix en rememoració de vegades un punt nostàlgica del passat, l'adolescència en un barri obrer de Newark durant els anys 40 i 50, aquí es converteix en un reflex cru i fidedigne del present: la comunitat jueva no s'ha assimilat del tot a l'estil de vida americà, els avis i alguns pares encara no parlen anglès, l'Holocaust és una memòria recent i una experiència límit, i el somni americà se situa al futur més que no pas al passat. La novel·la curta, Goodbye, Columbus, ens situa en una curiosa tensió entre assimilació i lluita de classes. El protagonista, Neil Klugman, és un jove de classe obrera que treballa a la biblioteca municipal de Newark. Un estiu coneix una jove de casa rica, Brenda Patimkin, i tots dos inicien una relació tempestuosa que els abocarà irremeiablement al matrimoni o al desastre. I això no vol dir que el matrimoni no es presenti també com una mena de desastre. El relat explora les formes en què Neil i Brenda es manipularan l'un a l'altre, en una relació amorosa que s'acaba transformant en una guerra pel control, a causa, en el fons, de l'abisme de classe que els separa. La família Patimkin abraça el somni americà a través del consum compulsiu, de persones, de relacions i de tot tipus d'objectes, i així mateix inicien Neil en el consum compulsiu de fruita com si es tractés dels fruits de l'arbre del paradís ofrenats en safata. Ara bé, Roth es mira la seva pròpia metàfora des de fora i amb el cap reposat, i per això té la lucidesa de recordar-nos que el consum compulsiu de fruita provoca cagarrines. Tot i el meravellament inicial de Neil amb aquest nou estil de vida, tant ell com Brenda aviat comencen a jugar les seves cartes, cadascun per interessos privats que de vegades queden tan sols suggerits i s'han d'anar llegint entre línies. A part de les diferències de classe, el matrimoni i el diafragma són dos esculls intercanviables que amenacen la relació, i dues eines que els protagonistes acabaran utilitzant l'un contra l'altre. De fet, la manipulació esdevé un motiu constant en tots els relats del volum, en una mesura o una altra. El manipulador, normalment, es resisteix a assimilar-se i abraça la tradició jueva més observant, paradoxalment, com a eina de pressió per a ser integrat. Els diferents manipuladors que van passant per davant dels nostres ulls no són quasi mai personatges agradables o simpàtics i, tot i així, les seves accions s'acaben revelant com a eloqüents qüestionaments de l'statu quo. Al rerefons hi ha una crítica punyent del tipus de mentalitat pragmàtica que construeix una societat com l'americana: aquests que es resisteixen a l'assimilació, per diferents motius la majoria de vegades totalment mercenaris, acaben revelant la cara oculta del somni americà. El risc d'encaixar massa bé dins d'aquest sistema no és, simplement, convertir-se en una peça més dins de la seva maquinària, sinó, més aviat, el perill de ser-hi engolit un cop dins. Això es revela amb total claredat al final de "No pots conèixer un home per la cançó que canta", però també és present, per exemple, al desenllaç de "Defensor de la fe", en què el sergent Marx li nega una compassió bàsica al soldat Grossbart, que no se la mereix per la seva bondat o honestedat, sinó precisament per ser un autèntic desgraciat. L'únic dels personatges que ens demostra la possibilitat de creuar la línia i arribar a comprendre o a compadir l'altre en termes absoluts és l'Eli Peck de "Eli, el fanàtic", tot i que, és clar, la seva experiència límit queda disfressada a ulls del gran públic com a crisi nerviosa. En definitiva, Roth ens presenta en el seu debut una crítica punyent de l'estil de vida americà des de la seva gènesi al final de la segona guerra mundial, i ho fa amb un estil sobri, planer, extremadament eloqüent i un humor que desarma els lectors quan menys s'ho esperen. 

Sinopsi: Goodbye, Columbus és una història d'amor entre dos joves de classes socials diferents, que troben en la contracepció el seu camp de batalla. "La conversió dels jueus" és un conte sobre un adolescent que qüestiona el rabí sobre els dogmes principals de la seva fe, amb conseqüències realment inesperades. "Defensor de la fe" és un conte sobre la relació que s'estableix en una base de l'exèrcit americà entre el sergent Marx i tres reclutes jueus. Un dels reclutes, Grossbart, utilitza les pràctiques del judaisme com a eina per aconseguir certs privilegis, cosa que començarà a incomodar Marx a mesura que les maquinacions de Grossbart es vagin complicant. "Epstein" és un divertit relat sobre una peculiar crisi dels seixanta. "No pots conèixer un home per la cançó que canta" és el relat d'un home que rememora certs episodis de la seva vida a l'institut en companyia d'un delinqüent juvenil. "Eli, el fanàtic" és la història d'un advocat que representa els veïns d'un barri residencial de Newark i amenaça amb prendre accions legals contra una comunitat de refugiats jueus europeus, molt més tradicionalistes, que han establert una escola rabínica a la zona. 

M'agrada: És una lectura realment reveladora, que ajuda a comprendre l'obra de Philip Roth molt millor. A mi m'han agradat especialment "Defensor de la fe" i "Eli, el fanàtic", tot i que els altres em semblen igual de bons. 

El déu de les coses petites (#212)

No importava que la història ja hagués començat, perquè el kathakali va descobrir fa molt de temps que el secret de les Grans Històries és que no tenen secrets. Les Grans Històries són les que ja has sentit i vols tornar a sentir. Les que pots penetrar en qualsevol punt i habitar amb comoditat. No t'enganyen amb exaltacions i finals amb trampa. No et sorprenen amb res d'imprevist. Són tan familiars com la casa on vius. O l'olor de la pell del teu amant. Saps com s'acaben, i tot i així les escoltes com si no ho sabessis. Igual que saps que un dia moriràs i, tot i així, vius com si no hagués de passar. En les Grans Històries saps qui viu, qui mor, qui troba l'amor, qui no. I tot i així ho vols tornar a saber. 

Aquesta és la recomanació d'una novel·la totalment única en la seva espècie. L'autora índia Arundhati Roy es va donar a conèixer amb la seva publicació el 1997, i des de llavors només ha publicat una altra novel·la, centrant la seva carrera en els assajos polítics i l'activisme. El déu de les coses petites és un retrat fascinant i commovedor sobre l'Índia de després de la independència, centrat sobre tot en les seves tensions polítiques, socials i culturals. A finals dels anys 60, on se situa gran part de l'acció, el país respira entre dues guerres cruentes, la situació política és altament inestable i una rígida estructura social determina el lloc dels individus dins la comunitat. Per a la casta dels intocables, sembla que els canvis arriben a pas de cargol de la mà de la ideologia comunista; per a les dones, encara no hi ha tanta sort. El relat navega molt destrament entre les dues perspectives: les múltiples lectures que ofereix de posicions polítiques i esdeveniments històrics que estan canviant el rostre del país contrasten agudament amb les veus que queden al marge, suprimides i victimitzades irremeiablement. La novel·la estableix, per tant, aquesta dialèctica constant entre les coses grans i les coses petites, però ens les mostra com a parts inextricables d'una mateixa existència. Per això, aquest relat de les coses petites, de les vides privades dels protagonistes i de les seves decisions aparentment més innòcues, portarà inexorablement a la tragèdia. En un món, per exemple, on una dona no pot decidir a qui estimar, la pell blanca mereix directament més amor i atenció que la negra, i les tradicions defensades des del fanatisme religiós poden pesar més que el benestar col·lectiu, les decisions més fortuïtes sobre els fets més quotidians poden acabar marcant vides senceres. El passat colonial del país també aflora en tot aquest entramat de tensions: és l'ètica i els valors dels colonitzadors els que s'oposen a l'emancipació definitiva de totes aquestes víctimes, imposant un sentit d'ordre opressor i asfixiant en el que ara són les classes altes de la població índia. En el si d'una família acomodada a l'estat de Kerala, els bessons Rahel i Estha aprenen de forma altament traumàtica que tot pot canviar en un dia. La resta de les seves vides, transitant entre la buidor i el silenci, es dedicaran a negociar quin grau de responsabilitat van tenir en els esdeveniments que els van marcar en el passat, i a provar de descobrir si els queda cap possibilitat de guariment. Quan es produeix el seu retrobament, vint anys després de la tragèdia, Rahel i Estha es retroben com a ànimes bessones, ja que, tot i la distància que els ha separat físicament, les seves ments sempre han estat unides com les d'un sol individu. Aquesta connexió telepàtica entre els personatges, però, no és ben bé un recurs al realisme màgic sinó més aviat un altre dels múltiples motius i imatges que recorren el text, amb una exuberància que a moments pot arribar a aclaparar. La novel·la és una autèntica obra mestra pel que fa a la seva estructura i el seu ús del llenguatge i de la perspectiva. En el primer capítol se'ns ofereix el desenllaç de la tragèdia i, a partir d'aquí, assistirem al desenvolupament de la història a través de múltiples salts cronològics, gràvida d'un sentit de fatalitat que es va fent més ominós a mesura que van passant capítols. La gran intriga del relat ens tempta més amb el com i el per què de la tragèdia, i com les coses petites conspiren per tal de realitzar-la, que pròpiament amb els fets. D'altra banda, l'ús que Roy fa del llenguatge és part de l'encant de la lectura: mentre ens desplega descripcions lentes i inacabables dels paratges naturals que envolten els personatges, al mateix temps la perspectiva que ens ofereix en els moments decisius del relat és la dels infants, que descobreixen el llenguatge per primera vegada, amb el seu ús totalment particular i personal de les paraules. Quan finalment el relat arriba al cor de la violència, ho fa amb un llenguatge sec i extremadament gràfic. El déu de les coses petites és un relat corprenedor sobre el final de la innocència, i sobre el cost associat de la llibertat en una societat opressiva fins a un punt asfixiant. Al rerefons de totes les desgràcies hi ha un personatge, Ammu, que brilla amb una llum especial: el seu amor desesperat envers els seus fills, la seva tenacitat davant l'adversitat i la seva ànsia irrefrenable de llibertat acaba transcendint fins i tot els moments més foscos de la narració. 

Sinopsi: Rahel i Estha són els fills bessons d'una dona divorciada de classe alta, Ammu, a l'estat de Kerala. Fugint d'un matrimoni abusiu, Ammu torna a la casa familiar a viure amb la seva mare, la seva tia soltera i el seu germà, Chacko. L'any 1969, quan els bessons tenen set anys, la família es disposa a donar la benvinguda a l'ex-dona anglesa de Chacko i la filla de tots dos, Sophie Mol, de nou anys. Des del primer capítol coneixem la tragèdia en què desencadenarà aquesta visita, però a través de la novel·la anirem coneixent amb una riquesa de detalls fascinant i aclaparadora els passats de tots els membres de la família i les circumstàncies que els portaran al fatal desenllaç. 

M'agrada: És una lectura realment aclaparadora en la seva bellesa i la seva magnificència, que sorprèn a cada pàgina amb el seu ús altament creatiu de les imatges. També m'agrada, de fet, que m'hagi recordat en molts moments Fills de la mitjanit de Salman Rushdie, però que m'hagi agradat molt més que aquesta última. 

Alias Grace (#211)

Quan ets al mig d'una història, no és una història en absolut, sinó tan sols una confusió; un brogit fosc, una ceguesa, una destrossa de vidre esmicolat i fusta estellada; com una casa dins d'un remolí o un vaixell esclafat contra els icebergs o arrossegat pels ràpids, i ningú a bord és capaç d'aturar-ho. És després que es converteix en quelcom semblant a una història. Quan l'expliques, a tu mateixa o a algú altre. 

Aquesta novel·la de l'autora canadenca Margaret Atwood es va publicar per primer cop el 1996, però ha adquirit notorietat recentment a causa de la seva adaptació en forma de sèrie televisiva. És una novel·la molt complexa, que construeix una ficció absorbent i captivadora sobre uns fets reals sobre els quals han sobreviscut poques dades. Al voltant dels buits d'informació, Margaret Atwood construeix un relat apassionant sobre els prejudicis i la pressió social, la tensió entre el desig i la realitat, les trampes de la memòria i el fet mateix de construir relats. L'any 1843, a Toronto, hi va haver el judici per l'assassinat de Thomas Kinnear, un propietari, i la seva majordoma, Nancy Montgomery, al seu domicili. Els acusats van ser el mosso de quadra, James McDermott, que va ser condemnat a mort i executat, i la minyona de la casa, Grace Marks, una noia de tan sols quinze anys que acompanyava McDermott en la seva fugida als Estats Units. A causa de la seva joventut i la sospita que havia estat segrestada per McDermott, finalment se li va commutar la pena de mort per la cadena perpètua. Durant un període de temps va ser internada en una institució per a malalts mentals a causa dels seus atacs d'histèria i el seu somnambulisme. Al cap d'un temps va ser retornada al penal, se suposa que sota la sospita d'haver fingit les afeccions mentals. A part d'això, no hi ha gaire més informació fidedigna del cas. La crònica principal ens n'arriba a través dels escrits de Susanna Moodie, una autora de l'època que va entrevistar Grace Marks. Les incògnites són tan nombroses que hi ha prou motius per a l'especulació: no està clar si McDermott va actuar sol o Grace Marks va ser còmplice o fins i tot inductora dels assassinats, o si aquesta va ser tan sols una víctima innocent. El mòbil de l'assassinat tampoc no és gens clar: en l'època es va descriure com a crim passional, suposadament mogut per la gelosia de Marks respecte a Nancy Montgomery, que era l'amant de Kinnear. Tanmateix, el mòbil també podria haver estat purament material, ja que McDermott i Marks van fugir havent robat algunes possessions de Kinnear i Montgomery, o una revenja per part de McDermott, ja que aquest havia estat acomiadat per Montgomery dies enrere. En la novel·la, s'exploren totes les possibilitats de forma exhaustiva, en un relat que es composa de múltiples fragments i perspectives. El doctor Simon Jordan, un jove pioner en el camp de la psiquiatria, es disposa a escoltar el relat de Grace per tal de trobar un sentit als seus lapses d'amnèsia. Des del punt de vista privilegiat de Grace, de seguida ens n'adonem que és un personatge molt més articulat i intel·ligent del que dóna a entendre la seva aparença de noia humil i poc cultivada, ja que en tot moment es fan evidents les omissions deliberades que conté el seu relat. La brutalitat i opressió que Grace ha patit al llarg de la seva vida no sols se'ns intueixen a través d'aquests buits i omissions, sinó també a través de fragments de somnis i visions que Grace inclou en la narració i que convé interpretar com a elements amagats del seu subconscient que afloren en els fets. D'aquesta forma, Margaret Atwood explora les relacions d'explotació i manipulació que s'estableixen entre homes i dones, d'una banda, i entre diferents classes socials, de l'altra. Al llarg de la narració, observem el tractament desigual que pateixen homes i dones en societat, i com l'experiència femenina es va forjant a través d'aquestes injustícies, recorrent de vegades a la malaltia mental com a via d'escapament desesperada i macabra. A més, assistim a la hipocresia desplegada per les classes més altes a l'hora d'assumir aquests rols de gènere, com s'exemplifica principalment a través del comportament del doctor Jordan al llarg de la novel·la. Finalment, la interpretació última dels fets correspon als lectors, ja que, a través de les múltiples veus i possibilitats que desplega la història, no hi ha una versió dels fets que es pugui considerar definitiva. La novel·la és una lectura realment plena de tensió i d'ambigüitats, i ens ofereix una deconstrucció dels tòpics i de la societat a l'època victoriana que m'ha recordat força La dona del tinent francès de John Fowles. A mi, personalment, Alias Grace m'ha agradat força més que El conte de la serventa, tot i que la seva temàtica sigui similar. Si El conte de la serventa ens ofereix un relat futurista sobre on podrien arribar les coses, Alias Grace ofereix una anàlisi tremendament lúcida i crua de les tensions polítiques i construccions ideològiques que ens han portat fins al moment present. Una lectura imprescindible per a fans d'Atwood. 

Sinopsi: Uns quinze anys després dels crims contra Thomas Kinnear i Nancy Montgomery, el doctor Simon Jordan es proposa entrevistar la convicta Grace Marks per tal de provar d'esclarir els fets autèntics i, d'aquesta forma, provar de determinar si Grace pateix algun trastorn mental. Tanmateix, el relat de seguida pren implicacions molt més sinistres i ambigües del que es podria suposar al principi, en tant que comencen a aflorar múltiples intencions i perspectives dels diferents implicats, i el punt de vista de Grace tampoc no és del tot sòlid, ja que el seu relat conté nombroses el·lipsis i contradiccions. A través del relat de Grace, el doctor Jordan es veu cada cop més lluny de la seva zona de confort, en tant que la seva tasca s'anirà complicant a mesura que s'hi vagi implicant més íntimament. 

M'agrada: És un relat que no es deixa res al tinter respecte a les relacions de gènere i les seves implicacions polítiques, i que manté una intriga constant ben bé fins als últims capítols. 

Vergonya (8)

Avui fa un any que els Jordis són a la presó, sense judici ni condemna, a causa d'un tumult fictici. Els jutges no s'ho pensen, però tard o d'hora, sigui quina sigui la sentència, els presos polítics sortiran i seran testimonis vius de la injustícia que se'ls està fent. Per a aquells que s'apressin a negar la politització del sistema judicial espanyol, em remeto a la recent lliçó del cas dels màsters. 

#LlibertatJordis

#LlibertatPresosPolítics