"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

23 d’abril de 2019

23.4.2019

17 d’abril de 2019

El Senyor dels Anells - El llibre i les pel·lícules (4)

Aquesta és l'anàlisi de les semblances i diferències entre el segon volum de la novel·la El Senyor dels Anells, la segona pel·lícula de la trilogia de Peter Jackson, The Two Towers (2002), i una part de la tercera pel·lícula, The Return of the King (2003). Els canvis d'estructura que afecten aquest volum de la novel·la ja els vaig comentar a la primera entrada, així que no m'entretindré exposant-los aquí. En cada cas, he afegit la meva valoració personal sobre el canvi: són simplement opinions basades en els meus gustos personals. Aviso que tot el que segueix són spoilers tant del llibre com de les dues pel·lícules.

Les Dues Torres - El llibre i les pel·lícules 
  • El pròleg de la pel·lícula. El llibre no té cap mena de pròleg, i prossegueix la narració directament on havia quedat en el volum anterior. La pel·lícula comença amb la repetició de l'escena de La Germandat de l'Anell en què Gandalf lluita amb el Balrog a través d'un somni de Frodo. La seqüència està molt ben editada, començant amb el pla en què sobrevolem les muntanyes mentre sentim l'àudio del que hi està passant dins. 
  • El regne de Rohan. La primera vegada que se'ns introdueix al llibre és perquè hi arriben Aragorn, Legolas i Gimli en la seva persecució dels orcs que tenen captius Merry i Pippin. Quan es troben Éomer, aquest els informa que els orcs ja han estat morts, tot i que no hi ha ni rastre dels hobbits. A la pel·lícula els fets són els mateixos, però paral·lelament observem algunes escenes prèvies sobre el món de Rohan i els antecedents dels personatges: el rei Théoden està totalment controlat pel seu conseller Gríma; Éomer i Éowyn presencien la mort del seu cosí Théodred; Gríma desterra Éomer i assetja Éowyn. La versió estesa del film també afegeix una escena prèvia en què Éomer rescata Théodred moribund després d'un atac dels orcs. Tota aquesta informació també s'inclou al llibre, però se'ns va revelant poc a poc a través de Les Dues Torres i El Retorn del Rei, de forma que no entrem a Meduseld fins que no hi arriben els personatges principals, després d'haver-se retrobat amb Gandalf. Guanya la pel·lícula. 

Detall d'Edoras, d'Alan Lee

  • Els Uruk-hai i l'escapada de Merry i Pippin. A la pel·lícula els orcs estan molt ben aconseguits visualment, però al llibre resulten molt més calculadors i astuts, i fins i tot especulen sobre les respectives estratègies dels seus amos, Saruman i Sauron. A la pel·lícula bàsicament es barallen perquè volen menjar-se els hobbits, i una de les escenes, que acaba en esbudellament, pretén ser còmica però es queda a mig camí. Hi ha un moment a la pel·lícula que al meu parer resulta molt forçat, en què es dóna a entendre que Pippin potser ha mort esclafat per un cavall. L'interès és relatiu, en tant que aquest personatge apareix de nou en pantalla al cap d'uns minuts. Guanya el llibre. 
  • Fangorn. Aquest episodi ocupa un capítol del llibre que a la pel·lícula es fragmenta en diferents escenes intercalades durant tot el metratge. D'entrada, era molt difícil portar-lo a la pantalla sense perdre tota la màgia del llibre, especialment pel que fa a la caracterització de Barbarbrat. Tolkien el va basar lleugerament en el seu amic C. S. Lewis; es diu que li va copiar la forma de parlar, amb veu profunda i ressonadora. Més enllà d'això, però, només cal fixar-se en les seves intervencions per veure com Barbarbrat se'ns presenta com a autèntic lingüista, historiador i sociòleg de la Terra Mitjana, un personatge molt més articulat i reflexiu que a la pel·lícula, on és simplement un mitjà per desenvolupar l'acció. També hi ha un canvi significatiu en l'argument: a la pel·lícula, els ents decideixen no anar a la guerra, i no és fins després, gràcies a un engany de Pippin, que se n'adonen de la destrucció operada per Saruman i decideixen atacar Isengard. A mi m'agrada més la forma com es resol el problema al llibre, on Barbarbrat està convençut des del principi de la necessitat d'anar a la guerra, però ha de persuadir els seus companys perquè li donin suport. Guanya el llibre. 
  • El retorn de Gandalf. Després d'allargar innecessàriament el suspens sobre la suposada mort dels hobbits, Aragorn, Legolas i Gimli arriben al bosc de Fangorn. El retrobament amb Gandalf està molt ben resolt a la pel·lícula, que transmet de forma aconseguida l'ambigüitat del personatge de Gandalf abans de revelar-se. És un empat. 
  • L'alliberament de Théoden. Aquest passatge és força semblant al llibre i a la pel·lícula, tot i que a la pel·lícula el tractament visual de l'escena és insuperable. Aquí la prostració de Théoden es presenta com un encanteri per part de Saruman, i Gandalf ha de desencantar el rei de Rohan com si fos un exorcista, mentre que al llibre la naturalesa de la incapacitat de Théoden queda en un pla més ambigu. Al llibre, Théoden es reconcilia amb el seu nebot Éomer just després d'aquest moment, mentre que a la pel·lícula no es retroben fins la batalla de Helm. A la pel·lícula també es produeix un bonic moment de reconeixement entre Théoden i Éowyn quan es trenca l'encanteri, que no tindria més rellevància si no fos perquè es repeteix a la tercera pel·lícula, amb Théoden ja moribund. A continuació arriba una de les escenes més memorables de la trilogia sencera, quan Théoden plora el seu fill mort davant de la seva tomba. Guanya la pel·lícula. 





  • Preparatius per a la batalla de Helm. Aquí ve un moment que em resulta força problemàtic a la pel·lícula, perquè s'allunya del llibre per no afegir gaire res de rellevant. Tant els preparatius com la batalla mateixa ocupen unes vint pàgines del llibre, mentre que, a la pel·lícula, els mateixos esdeveniments ocupen quasi dues hores de metratge. La diferència principal és que al llibre Éowyn queda enrere per tal de defensar Edoras, mentre que a la pel·lícula acompanya tota la comitiva de Rohan fins a la gorja de Helm, i dóna peu a desenvolupar el tema del seu enamorament d'Aragorn. De camí cap a Helm, la caravana és assaltada pels wargs, Aragorn cau per un precipici i se'ns crea una altra situació de falsa mort d'un dels personatges principals. En aquest cas, la tensió que es construeix és totalment inútil. Un cop a Helm, la pel·lícula esmerça massa temps inútil acumulant tensió de cara a la batalla. Una altra diferència important és la presència dels elfs a la batalla de Helm, que em sembla una desviació important del to del llibre que tampoc no aporta res: els elfs, a la Terra Mitjana, ja no participen en batalles perquè es troben en retirada. Per això l'aliança entre Elendil i Gil-Galad s'anomena, justament, la Darrera Aliança. Just abans de la batalla, hi ha una petita escena que a mi m'agrada especialment perquè està molt ben muntada: en una conversa telepàtica amb Elrond, Galadriel presenta una mena de recapitulació de la situació present enumerant tots els fronts oberts. Tot i els moments que m'agraden del film, com Théoden recitant el poema de Rohan en plena crisi existencial, guanya el llibre. 
  • La batalla de la gorja de Helm. Aquest episodi és molt més llarg i detallat a la pel·lícula que al llibre. L'únic canvi important és el desenllaç de la batalla: al llibre, Gandalf reapareix amb Érkenbrand, el cap dels Rohirrim a l'oest de Rohan, que ha estat reagrupant els guerrers dispersats abans de la batalla. A la pel·lícula, en canvi, el paper d'Érkenbrand el juga Éomer, de forma que el seu desterrament s'allarga fins al final de la pel·lícula i afegeix càrrega emocional al relat quan aquest personatge, injustament tractat per Théoden, apareix per salvar-lo en l'últim moment. Em sembla un canvi efectiu, similar al de Glorfindel per Arwen a la primera pel·lícula, ja que Érkenbrand no té cap altre paper tret d'aquest al llibre. Pels moments èpics, sobretot al final, en tots dos suports, és un empat. 
  • La derrota de Saruman. Aquest és un passatge que ocupa tres capítols sencers del llibre i, malauradament, amb prou feines uns segons al principi de la tercera pel·lícula, El Retorn del Rei. Per començar, al llibre se'ns descriu tot el viatge des de Helm fins a Isengard, i el retrobament d'Aragorn, Legolas i Gimli amb Merry i Pippin. És aquí que els hobbits narren en retrospectiva tot el que va succeir des que els ents van decidir anar a la guerra. Especialment remarcable en el llibre és l'escena en què finalment apareix Saruman, ja que fins a aquest moment, i a diferència de la pel·lícula, només l'hem conegut indirectament, a través dels testimonis de diferents personatges. Al llibre, l'escena posa de manifest el poder de Saruman per a la persuasió a través de la seva veu. Aquesta escena només apareix a la versió estesa de la tercera pel·lícula, en què el diàleg s'adapta i s'escurça, i finalment Saruman és assassinat per Gríma. Al llibre, les morts de Saruman i Gríma no tenen lloc fins al final del tercer volum, quan els hobbits ja han tornat a la Comarca. Guanya el llibre. 
  • El palantír. A mi m'agrada més com es tracta aquest episodi al llibre, des del punt de vista de Pippin, i com s'aprofundeix la relació entre aquest i Gandalf. A la pel·lícula, Pippin veu Minas Tirith des del palantír, mentre que al llibre es limita a veure-hi Sauron a la seva fortalesa de Barad-Dûr. A la pel·lícula s'afegeix una mica de drama entre Merry i Pippin, i d'emoció per la separació de tots dos, però el llibre fa més, en aquest cas, per mantenir la narració en suspens. Guanya el llibre. 
  • El camí cap a Mordor. És una part del llibre que a la pel·lícula està molt ben aconseguida, sobretot per la ingent tasca de crear un Gollum digital que en pantalla es veiés creïble i interactués amb els actors de forma realista. La tasca interpretativa d'Andy Serkis també és immillorable, sobretot en els moments de discussió interna entre Sméagol i Gollum. D'altra banda, ja vaig parlar anteriorment sobre el canvi en la dinàmica de la relació entre Frodo, Sam i Gollum, que m'agrada més al llibre. Al llibre també hi trobem la narració de la degradació de Frodo per dintre, que a mi m'agrada més perquè s'hi estableix la presència del Gran Ull, sempre en un pla d'ambigüitat respecte dels desitjos i intencions autèntiques de Frodo. Un dels meus passatges preferits és el del marjal dels morts, un passatge que al llibre és quasi gòtic, i que a la pel·lícula perd una mica en la comparació. Guanya el llibre. 
  • Ithilien. Aquest és un passatge molt diferent tant al llibre com a la pel·lícula i, tot i així, costa escollir entre ells perquè tots dos tenen els seus punts forts. Sobre el tractament de Faramir al llibre i a la pel·lícula ja en vaig parlar anteriorment. Els diàlegs que té Faramir al llibre són dels més bonics de tota la trilogia, però a la pel·lícula resulta més creïble com a personatge. Guanya la pel·lícula. 
  • Osgiliath. La versió estesa de la pel·lícula inclou el flashback de Faramir sobre la presa d'Osgiliath, on es presenta la relació entre Faramir, Boromir i Denethor. És una escena que fa molt per caracteritzar els tres personatges a la pel·lícula i, a més, aquesta escena rememorada dóna una rellevància especial a Osgiliath com a escenari, ja que serà aquí que Faramir tancarà el cercle de la seva temptació al final de la pel·lícula. Tanmateix, aquest escenari també serà rellevant a la tercera pel·lícula, com veurem al proper article. Pel flashback, l'atac dels Nazgûl i l'evolució de Faramir, guanya la pel·lícula. 
  • El camí fins a Cirith Ungol. Entrem aquí de nou a la tercera pel·lícula, El Retorn del Rei. L'episodi en què Frodo i Sam passen per la cruïlla del rei caigut és exactament igual al llibre i a la pel·lícula. L'episodi en què passen per davant de Minas Morgul és molt millor al llibre, mentre que a la pel·lícula és un punt massa efectista i no arriba a causar tanta inquietud. Guanya el llibre. 

Minas Morgul de Ted Nasmith.
S'assembla més a la idea de Minas Morgul que dóna el llibre que no pas la interpretació que en veiem a la pel·lícula.

  • Les escales de Cirith Ungol. Tot i les semblances, aquest passatge canvia en alguns punts essencials. A la pel·lícula és el moment en què Gollum posa en pràctica el seu parany per tal de separar Frodo i Sam. Al llibre, passa tot el contrari: Frodo i Sam es troben en un punt d'inflexió del seu viatge, i aprofiten aquest moment més fosc per fer-se encara més amics. És el moment inoblidable en què tenen la conversa sobre les grans històries i la novel·la, de sobte, transita un terreny metatextual. Una petita part d'aquest diàleg es conserva a la pel·lícula Les Dues Torres, al monòleg de Sam a Osgiliath i en una petita conversa que tenen a l'última escena del film. Les paraules de Tolkien al llibre, però, són molt més suggestives. Guanya el llibre. 
  • L'Aranyerra. Aquest capítol és un dels més emocionants i més ben escrits de la trilogia sencera, perquè juga constantment amb la noció de catàstrofe i d'eucatàstrofe: ens trobem en el moment més fosc de l'aventura, en la foscor sense sortida i, tot i així, Tolkien ens tempta amb l'esperança, amb la mera possibilitat d'un desenllaç afortunat. El punt de vista canvia constantment i se'ns retraten les subjectivitats de tots les personatges implicats: no només Frodo i Sam, sinó que accedim també a la perspectiva de Gollum i l'Aranyerra. La traïció de Gollum és molt més efectiva al llibre que a la pel·lícula, perquè al llibre no hi ha hagut cap divisó prèvia entre Frodo i Sam. Aquí guanya el llibre indiscutiblement. 
  • Les decisions de Sam. Ja vaig comentar en el primer dels articles que l'estructura de les pel·lícules i del llibre en aquest punt és molt diferent. Al final de Les Dues Torres Sam torna a prendre protagonisme, com ja havia passat al final de La Germandat de l'Anell, mentre que aquest moment de protagonisme esdevé tan sols un episodi més de la tercera pel·lícula. El treball de Sean Astin és impecable durant tota la pel·lícula, i brilla especialment en aquest moment de protagonisme. És un empat. 

13 d’abril de 2019

El Senyor dels Anells - El llibre i les pel·lícules (3)

Aquesta és l'anàlisi de les semblances i diferències entre la primera pel·lícula, The Fellowship of the Ring, dirigida per Peter Jackson i estrenada el desembre de 2001, i el primer volum de la novel·la. En cada cas, he afegit la meva valoració personal sobre el canvi: són simplement opinions basades en els meus gustos personals. Aviso que tot el que segueix són spoilers tant sobre el llibre com la pel·lícula. 

La Germandat de l'Anell - El llibre i la pel·lícula 
  • El pròleg del llibre i el pròleg de la pel·lícula. El pròleg del llibre no és pròpiament part de la narració i, en un to assagístic, ens aporta la història i la descripció dels hobbits, així com un petit resum de la troballa de l'Anell per part de Bilbo a El Hobbit. El pròleg de la pel·lícula, en canvi, ens ofereix la història de l'Anell fins el moment present del relat. Al llibre aquesta informació figura en diferents llocs, sobretot al segon capítol, "L'ombra del passat", i més endavant al concili d'Elrond. Per a mi, és un empat tècnic: el pròleg de la pel·lícula és molt més clar i sintètic i extremadament visual. D'altra banda, m'agrada la forma com la mateixa informació es distribueix al llarg del llibre, perquè la lectura transmet aquesta sensació d'immersió en un món coherent que té una tradició i una memòria del passat ja compartida pels personatges d'entrada. 
  • L'arribada de Gandalf a la Comarca. A la pel·lícula, dóna peu a dues escenes que em semblen icòniques: el retrobament de Gandalf i Frodo, primer, i després el retrobament de Gandalf i Bilbo. Totes dues escenes són molt emotives i ens parlen d'una amistat que es remunta a temps enrere, mentre que al llibre Frodo i Bilbo són presentats primer indirectament, a través de les opinions que en tenen els vilatans. En la seva retrobada amb Gandalf, Bilbo comença a exposar part de les seves preocupacions i dubtes respecte del futur, que en el llibre apareixeran posteriorment, així com el seu afecte per Frodo. Guanya la pel·lícula. 
  • La festa. La descripció al llibre és extremadament vívida i detallada, i és un dels passatges més humorístics del relat. Guanya el llibre. 
  • El comiat de Bilbo. Els dos moments són molt similars, però el tractament visual que li dóna Peter Jackson a l'Anell en aquesta escena és molt original, quasi com si fos un personatge més. Mentre que al llibre Bilbo el posa dins d'un sobre des del primer moment, i és el sobre que després esdevé el centre de l'estira-i-arronsa entre ell i Gandalf, a la pel·lícula Bilbo llença l'Anell a terra i aquest es converteix en una presència ominosa per a Gandalf, fins que arriba Frodo i el recull. El joc de plans entre l'objecte - ja transformat en cosa - i els tres personatges en aquesta escena és impressionant. Guanya la pel·lícula. 
  • Els anys després de la festa. Els dies i anys que transcorren després de la festa només apareixen al llibre, i aporten molta informació sobre el caràcter de Frodo, les seves amistats i la seva vida a la Comarca. Aquí també comença a suggerir-se la crida a l'aventura, molt més precipitada a la pel·lícula. Les notícies que el món està canviant i Sauron torna a amenaçar la Terra Mitjana les rebem des de dins de la Comarca, mentre que a la pel·lícula veiem imatges de la fortalesa de Sauron a Mordor i l'enviament dels Genets Negres. És un empat. 
  • L'ombra del passat. L'episodi s'assembla molt al llibre i a la pel·lícula, tot i que al llibre l'explicació de Gandalf sobre l'Anell és molt més detallada, i es remunta a tota la història de l'Anell, inclòs tot el relat sobre el passat de Gollum. La temptació de Gandalf és molt similar en tots dos suports. És un empat. 
  • La crida a l'aventura. Aquesta és una de les grans diferències entre llibre i pel·lícula. A la pel·lícula l'inici del viatge és molt precipitat, la nit mateixa que Gandalf li explica a Frodo el que cal saber sobre l'Anell. Sam s'afegeix a l'aventura immediatament, i després s'hi afegeixen Merry i Pippin tot de sobte. Al llibre se'ns ofereixen amb detall tots els preparatius del viatge, que resulten molt més plausibles. A la pel·lícula s'accentua molt més el sentit de perill imminent, però d'altra banda es deixa oberta una qüestió sobre la trama sencera: el fet que Sam, Merry i Pippin un bon dia surtin de casa i ja no tornin a la Comarca fins després d'un any, sense cap més explicació. De la mateixa forma, Pippin i Merry s'afegeixen a l'aventura de la pel·lícula sense una motivació clara. Guanya el llibre. 
  • Els sis capítols que no apareixen a la pel·lícula. Són una sèrie d'aventures que els hobbits passen abans d'arribar a Bree. Comprenc que no figuressin a la pel·lícula perquè es desvien força de la trama principal però, tot i així, aquí hi ha alguns dels meus capítols preferits del llibre, i sempre que els llegeixo en gaudeixo especialment perquè no en tinc cap referent visual. Al llarg d'aquests capítols també tenen lloc tota una sèrie de somnis i visions dels protagonistes que avancen certs esdeveniments futurs de la trama. És el Tolkien més màgic i misteriós i, per tant, guanya el llibre. A la pel·lícula, però, en queda el detall de la presència amenaçadora dels Genets Negres: una de les escenes més emblemàtiques, que és extreta directament de la versió animada de Ralph Bakshi.

El Genet Negre, de John Howe. Peter Jackson es va inspirar en aquest dibuix per a l'escena, però John Howe s'havia inspirat en l'escena de la pel·lícula de Ralph Bakshi per al dibuix. Per saber-ne més sobre la versió animada de Ralph Bakshi i el deute creatiu que hi té Peter Jackson, cliqueu aquí

  • El captiveri de Gandalf a Isengard. Al llibre perdem de vista Gandalf completament i les seves aventures només s'expliquen en retrospectiva un cop a Rivendell, tot i que Frodo té un somni sobre l'escapada de Gandalf mentre es troba a casa de Tom Bombadil. A la pel·lícula, hi trobem Christopher Lee i la meravellosa escena de la batalla entre els dos mags, així com la magnífica escena de la papalloneta i la posterior escapada de Gandalf. La cronologia m'agrada més al llibre, però les escenes de la pel·lícula són tan visuals que aquí guanya la pel·lícula. 
  • Bree. Aquest és un dels meus passatges preferits del llibre, i per això és d'aquells en què la distància amb la pel·lícula em sembla insalvable. Viggo Mortensen encarna Aragorn de forma extraordinària i es fa carismàtic i totalment encertat com a muntaner. Tot i així, la forma com es narra l'episodi de la fonda de Bree al llibre és clarament superior, especialment en el moment que Frodo es posa l'Anell accidentalment: a la pel·lícula l'accident té un punt visualment forçat i ridícul. Al llibre Frodo no se'ns presenta com un personatge turmentat des del principi de l'aventura: aquí es mostra desenfadat i, de fet, té l'accident mentre balla i canta sobre una taula per a tota la concurrència de la fonda. Si a això li sumem els moments de comicitat del senyor Butterbur, el passatge sencer crea una tensió màxima entre el to humorístic i la presència amenaçadora dels Genets Negres. Hi ha una escena que també es calcada directament de la pel·lícula de Ralph Bakshi: el moment en què els Genets Negres entren a la fonda i destrossen els llits on suposadament dormen els hobbits. Tot i els moments forts de la pel·lícula, guanya el llibre. 
  • Les terres feréstegues i l'atac a la Pica dels Vents. Al llibre el viatge és molt més detallat i hi apareix la part en què Aragorn recita la història de Beren i Lúthien als hobbits, que és un dels meus passatges preferits. Tanmateix, m'agrada molt com està feta l'escena de la Pica dels Vents a la pel·lícula, molt més visual i èpica que al llibre. És un empat. 




  • La fugida cap al gual. És molt visual a la pel·lícula, i el capítol del llibre es fa un punt feixuc. Aquí té lloc un dels canvis principals de la pel·lícula en donar a Arwen el paper que al llibre juga Glorfindel. Em sembla un encert, perquè aprofita per introduir un personatge que després serà rellevant per la trama, mentre que al llibre Glorfindel no fa res més que això. Per la presència d'Arwen i la persecució dels Genets Negres fins a la inundació del Gual, guanya la pel·lícula. 
  • Rivendell. Com ja vaig comentar a l'entrada anterior, aquest passatge al llibre se centra quasi exclusivament en el punt de vista de Frodo i la seva descoberta d'un món màgic completament nou. Una part destacada del capítol és també el poema sobre Eärendil compost per Bilbo. A la pel·lícula els retrobaments hi són, però el paper d'Aragorn és molt més central. Tot i així, m'agrada molt el conflicte que construeixen al voltant d'Aragorn i les seves escenes a Rivendell. És un empat. 
  • El Concili d'Elrond. Molt més llarg i complex al llibre que a la pel·lícula. Al llibre s'explica tota la història de l'Anell i dels dos Regnes, l'aventura per tal d'esbrinar quin paper hi juga Gollum i la seva escapada, i una part important del capítol també l'ocupa el relat de Gandalf sobre la traïció de Saruman. L'escena de la pel·lícula és molt més visual - sobretot a la versió estesa - i presenta el principal conflicte d'una forma molt més directa, quan de cop i volta tots els personatges comencen a discutir a la vegada en veu alta però la imatge la veiem reflectida sobre el primer pla de l'Anell. Per a mi és un empat, tot i que prefereixo el llibre a l'hora de justificar la formació de la Germandat i la tria dels seus membres. 
  • El viatge fins a Moria. La travessa de les muntanyes per part de la Germandat dóna peu a un dels moments més icònics de la pel·lícula: el tema musical de la Germandat se sent a plena potència mentre n'apareixen en pantalla tots els membres un rere l'altre. Els passatges són força similars al llibre i a la pel·lícula, tot i que a la pel·lícula s'introdueixen dos moments que no tenen lloc al llibre: Boromir té oportunitat de tenir l'Anell a les seves mans per primer cop i se sent fortament temptat, mentre que la tempesta de neu que els atrapa a la muntanya és causada directament pels encanteris de Saruman. És un passatge un punt feixuc al llibre, així que guanya la pel·lícula. 
  • Moria. És un dels passatges més ben resolts de tota la pel·lícula, i en general és força semblant al llibre. Al llibre, la Germandat afronta un atac dels wargs abans d'arribar a la porta de Moria, però després d'això tot és similar. Quan finalment la Germandat aconsegueix escapar de Moria i Gandalf cau pel pont de Khazad-dûm, a la pel·lícula segueix una escena brillant i emotiva de l'escapada i de tota la Germandat plorant Gandalf després de sortir a l'exterior. És un empat. 
  • Lothlórien. Els tres capítols que tenen lloc a Lothlórien també són dels meus preferits del llibre, i per més que les escenes de la pel·lícula estiguin a l'alçada de la resta, no crec que ho estiguin de les descripcions del llibre. Lothlórien és un dels passatges més màgics, i també on les descripcions de Tolkien es fan més vives i poètiques. L'episodi del mirall de Galadriel a la pel·lícula no queda gaire ben explicat i té molt més sentit al llibre, on són Sam i Frodo que miren al mirall un rere l'altre, i on les seves visions esdevenen premonicions del que passarà més endavant en els altres volums. El comiat també és molt més poètic i ric en detalls al llibre. Guanya el llibre. 

Lothlórien de Tessa Boronski

  • El Gran Riu. Els dos passatges són molt similars, tot i que el llibre inclou més detalls i més deliberacions per part de la Germandat sobre la ruta que seguiran. Al llibre, la Germandat afronta un primer atac d'un dels Nazgûl alats i, tot i que Frodo el reconeix, encara no s'atreveix a dir el seu nom en veu alta. La primera trobada amb Gollum i el pas pels Argonath són molt similars. Per les descripcions i els detalls inquietants del llibre, i per l'insuperable aspecte visual de la pel·lícula, és un empat. 
  • La ruptura de la Germandat. És un moment insuperable a la pel·lícula per motius d'estructura que ja vaig explicar a la primera entrada. La pel·lícula ens ofereix amb molt més detall el que al llibre s'omet com a el·lipsi: la batalla de la Germandat contra els orcs mentre Frodo i Sam s'escapen pel riu, la caiguda de Boromir i l'escena de la seva reconciliació amb Aragorn abans de morir. A la pel·lícula hi ha un altre episodi inventat: una última trobada entre Frodo i Aragorn en què Aragorn se n'adona que no pot continuar el viatge amb l'Anell. Després de la retrobada entre Frodo i Sam, la pel·lícula acaba amb un pla de Frodo sostenint l'Anell amb llàgrimes als ulls mentre sentim en off la veu de Gandalf repetint les paraules més boniques de tot el llibre. La pel·lícula, per tant, fa molt més que el llibre per transmetre'ns una sensació de cloenda que, en aquest cas, resulta totalment gratificant. Guanya la pel·lícula. 

10 d’abril de 2019

El Senyor dels Anells - El llibre i les pel·lícules (2)

A continuació la meva anàlisi sobre els principals canvis a les pel·lícules pel que fa al tractament dels personatges. Aviso que tot el que segueix són spoilers a partir d'aquí. 

El tractament dels personatges

Tolkien va crear l'obra per ser hobbito-cèntrica, com va explicar en una de les seves cartes: els hobbits són el centre de la narració, els personatges casolans, mundans i maldestres que serveixen com a mirall del lector. Com que no tenen qualitats veritablement extraordinàries, el seu món ens ha de resultar familiar, mentre que el món èpic i màgic en què després s'introdueixen ens ha de resultar, com a ells, totalment inhòspit i estrany. El món de la Comarca a la novel·la és semblant al nostre: un món on la màgia i les aventures no hi tenen cabuda. A la pel·lícula, en canvi, el descobrim com a món meravellós i màgic que se'ns ha d'introduir visualment, com passa per exemple amb el món màgic de Harry Potter o el de Nàrnia. Les pel·lícules inverteixen els termes completament perquè en un món de fantasia són precisament els hobbits, els elfs i els orcs els que ens han de semblar estranys i increïbles, mentre que els humans han de resultar d'entrada més familiars: la pel·lícula és totalment humano-cèntrica. Això influeix molt directament en el tractament dels personatges tant al llibre com a les pel·lícules. 

Els personatges de Tolkien miren molt més a l'èpica medieval que a les psicologies de la novel·la del segle vint. Són personatges tipus, totalment plans, que esdevenen una pàgina en blanc sobre la qual es dibuixen les seves qualitats estàtiques. La trama està molt més centrada en els valors i virtuts que revelen a través de les seves decisions més que no pas en la seva psicologia interna. Els únics personatges que mostren una mínima evolució psicològica són precisament els hobbits però, fins i tot després d'haver crescut quan acaba el viatge, dubto seriosament que hagin canviat gaire. Sam és abnegat i altruista al principi i al final del llibre, i el mateix passa amb Merry com a acompanyant reflexiu i flegmàtic. Sembla que Pippin creixi una mica perquè, al capdavall, és un adolescent, mentre que Frodo és realment el personatge més interessant de tota la novel·la, especialment a la llum del seu final. Frodo és un heroi que baixa als inferns sense arribar a renéixer, i això té molt més a veure amb l'experiència existencial del veterà de guerra que amb el clàssic viatge arquetípic de l'heroi.

Representació gràfica del viatge de l'heroi (o monomite) segons la Wikipedia. És curiós que a El Senyor dels Anells no només l'aventura de Frodo, sinó la de gran part dels personatges, participa d'aquest model. 

A la pel·lícula, en canvi, són els personatges humans els que estan dotats d'una psicologia més rica i complexa, mentre que els hobbits acaben reduïts a comic relief, en el pitjor dels casos i, en el millor, observadors passius de la trama que són transportats amunt i avall amb cares de perplexitat. Al llibre, els hobbits reben un desenvolupament més complex i, sobretot en el cas de Frodo i Merry, tenen un coneixement molt més clar i acurat del territori on es mouen. Hi ha molts exemples de diferències en l'adaptació cinematogràfica que accentuen aquest canvi des de la centralitat dels hobbits al llibre a la dels humans a les pel·lícules:
  • Els capítols de La Germandat de l'Anell que no es van incloure a la pel·lícula (Tom Bombadil i companyia) fan molt per caracteritzar els hobbits com a protagonistes. 
  • Al llibre, tot el que s'esdevé a Rivendell gira al voltant dels hobbits, que es retroben entre ells, reflexionen sobre l'aventura i aprenen més coses sobre la història de l'Anell. En canvi, a la pel·lícula, les escenes de Rivendell donen més importància al paper que jugarà Aragorn en la guerra de l'Anell: Gandalf i Elrond s'hi refereixen; el seu antagonisme amb Boromir queda reflectit des de la seva primera trobada; i la seva relació amb Arwen adquireix una centralitat que no té al llibre, on aquesta trama és totalment marginal. 
  • Al llibre, és Merry qui assisteix a les últimes paraules del rei Théoden al camp de batalla de Pelennor, mentre que a la pel·lícula és la seva neboda Éowyn. 
  • Al llibre, la batalla de la Porta, l'última gran batalla de la narració, és vista des del punt de vista de Pippin, creant un paral·lel amb l'experiència de Bilbo a la batalla dels Cinc Exèrcits. A la pel·lícula, el punt de vista privilegiat en aquesta escena és el d'Aragorn. 
  • El fet que el capítol del sanejament de la Comarca (el penúltim de la novel·la) no figuri a la pel·lícula reflecteix aquest mateix esquema: com que al llibre ens hem d'identificar amb els hobbits, també hem de presenciar com el seu món es malmet i s'esfondra. Com que a la pel·lícula el món que cal salvar és el dels humans, el món dels hobbits simplement queda preservat. 
  • El punt de vista privilegiat de Sam al llarg de la novel·la és un aspecte que tampoc es reflecteix a les pel·lícules. Cadascun dels tres volums acaba amb la perspectiva exclusiva de Sam, com si fos aquest personatge, fins i tot més que Frodo, el que acaba tenint l'última paraula sobre el relat sencer. Al final de La Germandat de l'Anell, Sam és l'únic membre de la Germandat capaç d'interpretar les intencions i sentiments de Frodo, i per això esdevé l'únic que pot esbrinar on anar-lo a trobar i, per tant, seguir el viatge amb ell. Al final de Les Dues Torres, Sam pren una decisió respecte a l'Anell que serà crucial, més endavant, per al desenllaç. Al final de El Retorn del Rei, Sam esdevé el destinatari últim del relat de Frodo, i el personatge que acaba retornant de forma autèntica i efectiva a la Comarca, com ens indica l'última línia de la novel·la. És cert que en el desenllaç de les tres pel·lícules Sam acaba tenint algun moment de protagonisme, però el punt de vista queda més repartit entre tots els personatges.   
Pel que fa als personatges principals, hi ha un canvi significatiu a la pel·lícula en la relació entre Frodo, Sam, i Gollum. A mi m'agrada més com s'explica al llibre, en què Frodo és el personatge que pateix la càrrega de l'Anell, i Sam és un assistent fidel i dedicat que comprèn les necessitats de Frodo i resulta necessari en tot moment per seguir endavant. Tot i que les seves opinions sobre Gollum difereixen, aquest mai no arriba a interposar-se entre ells, i Frodo veu de forma molt més clara les intencions de Gollum al llibre. A la pel·lícula s'estableix una mena de tensió entre Sam i Frodo primer a causa de l'Anell, que es veu després agreujada per la presència de Gollum. Aquest treballa activament per dividir-los i, a la tercera pel·lícula, aquesta tensió desemboca en un episodi en què Frodo acaba expulsant Sam de la missió, a causa d'un engany maquinat per Gollum. A mi em sembla un gir totalment innecessari, que no té res a veure amb el que va escriure Tolkien i no fa justícia als personatges del llibre. Tanmateix, en la primera i segona pel·lícules, ja es va preparant aquesta divisió, en els múltiples comentaris que Frodo dirigeix a Sam de l'estil "No em pots ajudar", "No em pots comprendre", etc. El Frodo del llibre és molt més lúcid en tot moment respecte a les intencions de Gollum i molt més agraït pel que fa a Sam.

Pel que fa al tractament dels personatges humans a la pel·lícula, el que destaca és que els personatges que al llibre són plans i estàtics - Aragorn, Faramir i Théoden - a la pel·lícula reben conflictes interns. Els que al llibre ja porten conflicte incorporat - Boromir, Denethor i Éowyn - reben tractaments desiguals a la pel·lícula: Boromir adquireix profunditat i matisos, mentre que Denethor i Éowyn queden aplanats. Vegem els principals canvis que es produeixen:
  • El triangle entre Aragorn, Arwen i Elrond. Aquesta trama no apareix pròpiament al llibre, tot i que queda implícita durant la novel·la i s'explica amb més detall als apèndixs. Al meu parer, és tot un encert que s'inclogués a les pel·lícules, perquè dóna protagonisme i relleu a un dels pocs personatges femenins que apareixen al relat. A la pel·lícula La Germandat de l'Anell Arwen se'ns introdueix com a personatge d'acció i a continuació se'ns presenta el seu conflicte principal: com que és immortal, la seva relació amb Aragorn suposa que ha d'abandonar la seva immortalitat si vol viure amb ell. A més, pel que fa al conflicte intern d'Aragorn respecte a la seva missió, Arwen apareix encoratjant-lo i confiant en ell obertament, fins i tot més del que ell confia en si mateix. A Les Dues Torres la relació es desenvolupa a través dels flashbacks d'Aragorn, i aquí descobrim el paper que juga Elrond en oposar-se a aquesta relació. Les Dues Torres inventa una revelació climàtica per a aquesta trama: Elrond mostra a Arwen una visió de la mort d'Aragorn i acaba persuadint-la que l'oblidi i marxi de la Terra Mitjana amb la resta d'elfs. D'alguna forma - telepàticament o no ens expliquen ben bé com - Aragorn sembla assabentat d'aquesta decisió i l'accepta estoicament. A El Retorn del Rei se'ns presenta la resolució d'aquest conflicte: durant el camí als ports, Arwen té una visió del seu futur amb Aragorn i es repensa la seva decisió. Un cop ha tornat a Rivendell, convenç el seu pare que refaci l'espasa Narsil, fent que Elrond s'avingui finalment al paper d'Aragorn com a rei. A nivell visual, són molt aconseguides les dues escenes de les visions: Arwen plorant la mort d'Aragorn (en tons foscos i grisos) i la visió posterior del fill de tots dos (molt més lluminosa).

Arwen (Liv Tyler) plora la mort d'Aragorn en una visió causada per Elrond. 


  • La relació d'Aragorn i Boromir a la primera pel·lícula. La relació entre aquests dos personatges és antagònica tant al llibre com a la pel·lícula; tanmateix, a la pel·lícula queda molt més matisada pels conflictes interns de tots dos. Per començar, Aragorn té un conflicte, inexistent al llibre, amb la seva identitat com a futur rei de Gondor. La caiguda d'Isildur és una amenaça real que ell ha d'afrontar, i d'entrada té por de no estar a l'alçada de les circumstàncies. D'altra banda, Boromir té un conflicte, que apareix al llibre de forma més indirecta, amb el retorn del rei a Gondor, ja que ell és l'hereu del senescal, o majordom que governa en absència del rei. En una petita escena a Rivendell, tots dos es troben per primera vegada i reaccionen de formes diferents davant les relíquies de l'espasa Narsil. Durant el concili d'Elrond, Boromir expressa els seus dubtes respecte a Aragorn, i el seu rebuig a la idea mateixa de tenir un rei a Gondor. Quan són a Lothlórien, tots dos tenen una conversa en què Boromir expressa els seus temors per la seva ciutat però Aragorn es mostra ambigu respecte al seu compromís. Més endavant, i en una escena que només trobem a la versió estesa del film, tots dos discuteixen obertament a l'hora de decidir quina ruta seguiran. Aragorn es nega a anar a Minas Tirith, i Boromir li retreu la seva por de convertir-se en el rei de Gondor, en una mena de lapsus freudià. L'escena final de la mort de Boromir presenta la reconciliació entre tots dos, i el seu diàleg és una obra mestra dels guionistes: Boromir es converteix en el primer personatge que reconeix Aragorn com a rei, mentre que Aragorn assumeix plenament el seu compromís de salvar Gondor. De fet, la relació entre ambdós personatges, amb tots els seus matisos, és introduïda expressament a la pel·lícula. 
  • El tractament de Faramir a la segona pel·lícula. Un dels moments més fluixos de la novel·la és la forma maniquea com Tolkien presenta Boromir i el seu germà Faramir, en tant que l'un reuneix tots els defectes i l'altre totes les virtuts. Tolkien va reconèixer, de fet, que Faramir era el personatge amb qui s'identificava més: les seves reflexions humanistes sobre la naturalesa de la guerra coincideixen amb les de l'autor mateix, i el somni que té Faramir sobre la gran onada era, de fet, un somni que Tolkien tenia de forma recurrent. A la pel·lícula Les Dues Torres, en canvi, a Faramir se li dóna un conflicte interior similar al de Boromir a la primera pel·lícula. Un cop amb l'Anell al seu abast, es debat entre fer el que és correcte, és a dir, facilitar la seva destrucció, i el que sembla correcte per al bé de Gondor, és a dir, utilitzar-lo per provar de salvar la ciutat de Minas Tirith. Mentre que al llibre no té cap mena de dubte sobre el que ha de fer, a la pel·lícula es decanta per la segona opció i no canvia de parer ben bé fins al final. A la versió estesa de la pel·lícula fins i tot hi ha un flashback de Faramir en què se'ns explica la relació entre els dos germans i el seu pare, Denethor, i comprenem la motivació secreta que té Faramir per desitjar l'Anell. Ara bé, sota l'atac dels Nazgûl a la ciutat d'Osgiliath, finalment canvia de parer quan Sam li revela que va ser el seu desig per l'Anell el que va portar Boromir a la seva perdició. Faramir acaba acceptant que no pot fer el que és correcte i complaure el seu pare a la vegada. A la tercera pel·lícula ha d'afrontar les conseqüències d'aquesta decisió, però el conflicte ja ha estat resolt. 
  • El tractament de Denethor. Penso que és un dels moments més fluixos de tota l'adaptació cinematogràfica, i que és un exemple molt clar d'un personatge que és molt rodó i complex al llibre i que a la pel·lícula queda convertit en un dolent de caricatura. Al llibre, Denethor és un personatge similar a Saruman, extremadament astut, intel·ligent i calculador, que acaba perdut per la seva pròpia saviesa. En canvi, a la pel·lícula, les seves accions queden poc explicades, i crec que els guionistes van ser extremadament cruels amb aquest personatge quan presenten Gandalf apallissant-lo en públic davant dels seus propis soldats. Al llibre, Gandalf i Denethor es veuen embrancats en una batalla molt més subtil, dialèctica i mental, i els errors de Denethor no es revelen plenament ben bé fins al final. La seva relació d'amor-odi amb Faramir també és força més subtil al llibre, i la seva mort és molt més suggestiva i colpidora al llibre que a la pel·lícula. 
  • El tractament de Théoden. Aquest personatge és força pla al llibre: és un antic guerrer anglosaxó, com si es tractés de la versió envellida de Beowulf. El seu tractament a la pel·lícula és molt cuidat, especialment pel que fa als seus moments introspectius i a la seva relació amb la seva neboda Éowyn. A les pel·lícules també se li dóna un conflicte interior: Théoden experimenta una crisi existencial arran de la mort del seu fill, que el fa dubtar del seu propi paper com a rei. Théoden es veu vell i decadent per a aquesta funció però a la vegada no pot renunciar a acomplir el seu deure. En alguns moments fins i tot arriba a mostrar una mena de rivalitat amb Aragorn, fent que dubti de si prestar ajut a Gondor fins al darrer moment possible. Les seves paraules finals abans de morir són les mateixes que pronuncia al llibre, però mentre que al llibre no impliquen res més que la mort heroica del guerrer més gran del seu temps, com si es tractés d'una saga medieval, a la pel·lícula prenen una rellevància especial a la vista dels conflictes superats. 
  • El tractament d'Éowyn. És un dels personatges que més divisió i discussions ha causat pel tractament rebut, tant al llibre com a la pel·lícula. Tolkien no és un autor feminista ni de bon tros, i per això d'entrada crec que en aquest personatge s'hi han projectat interpretacions molt més optimistes, al capdavall, del que ens ofereix el text escrit. Hi ha un moment al llibre en què, en una conversa amb Aragorn, Éowyn expressa el seu conflicte explícitament en termes de gènere, però aquest és el màxim recorregut que fa Tolkien. Els admiradors de l'Éowyn cinematogràfica la presenten com un estendard feminista, mentre que els seus detractors deploren que a la pel·lícula els seus sentiments per Aragorn prenguin una centralitat que no tenen al llibre. Pel que fa a la seva psicologia, Éowyn és potser un dels personatges més complexos, tot i que també un dels més ambigus i interpretables. A la novel·la, cal llegir entre línies les paraules i les actituds d'Éowyn, ja que són principalment els personatges masculins, fins i tot la pròpia veu narradora, que l'expliquen a través dels judicis que emeten sobre ella. Així, se'ns presenta com a personatge fred i implacable, quasi incommovible, que precisament per ser d'aquesta forma acaba prenent les decisions que pren. Quan és ella que parla de forma directa, però, les seves paraules contradiuen la imatge donada. Potser jo també pertanyo al grup dels optimistes però, al meu parer, el fet que porti els seus sentiments amagats no vol dir que no els tingui. Al llibre, Gandalf allibera Théoden del seu encanteri, però el d'Éowyn no el trenca ningú, fins que finalment decideix alliberar-se ella mateixa. En canvi, és cert que l'Éowyn de la pel·lícula sembla motivada de forma més extrínseca, a través de la seva relació amb Aragorn. Tanmateix, l'Éowyn de la pel·lícula porta els seus sentiments a la vista en tot moment, i crec que l'actriu Miranda Otto fa un treball extraordinari en dotar-la d'una àmplia expressivitat. 

6 d’abril de 2019

El Senyor dels Anells - El llibre i les pel·lícules (1)

Aquesta és una sèrie d'articles que he volgut escriure des de fa temps. La pregunta sobre si és millor un llibre que la seva adaptació cinematogràfica pot dependre de gustos i opinions personals, tot i que també hi ha puristes que defensen sempre la superioritat del llibre. En general, jo no hi estic d'acord: hi ha novel·les mediocres que fan pel·lícules decents, i a l'inrevés. I això no té res a veure amb el fet mateix d'adaptar: hi ha males adaptacions que fan bones pel·lícules, i bones adaptacions que resulten més que dubtoses pel que fa a la qualitat cinematogràfica. Ara bé, la pregunta es fa difícil de respondre quan parlem d'una de les novel·les clàssiques més famoses i estimades del segle vint i d'un conjunt de pel·lícules que van revolucionar la història del cinema, almenys pel que fa al gènere fantàstic. 

Pertanyo a la generació de lectors que va arribar a El Senyor dels Anells  a través del material audiovisual i, tot i que ja havia vist la versió animada de Ralph Bakshi de 1978 abans de veure la trilogia de Peter Jackson, se'm fa difícil llegir la novel·la sense visualitzar la majoria d'actors i decorats que apareixen en aquestes últimes pel·lícules - amb matisos i excepcions, és clar. En conjunt es fa difícil escollir entre llibre i pel·lícula perquè totes dues obres presenten fortaleses i febleses que de vegades responen a les exigències de diferents suports, i aquí és on es veu que les pel·lícules de Peter Jackson són, en general, bones adaptacions. Aquest bon resultat es demostra quan, en lloc de voler recrear el llibre al peu de la lletra, es creen dos llenguatges diferents per a dos suports diferents. 

La trilogia cinematogràfica de Peter Jackson (2001-2003)

En aquesta sèrie d'articles tractaré, en primer lloc, l'estructura de l'obra al llibre i a les pel·lícules, i seguidament les diferències entre tots dos suports a l'hora de tractar els personatges. Després entraré a l'anàlisi més detallada de l'adaptació, i dels punts que m'agraden més i menys de les pel·lícules en comparació amb el llibre. En primer lloc, unes petites observacions sobre l'estructura de llibre i pel·lícules en forma de trilogia, que és un dels aspectes en què l'adaptació s'allunya més de l'obra escrita.

Una estructura en forma de trilogia

The Lord of the Rings es va escriure per ser publicada com una única novel·la, i Tolkien només la va dividir en forma de trilogia per exigència de l'editorial Allen & Unwin, que volia minimitzar els riscos de la seva publicació. Pot semblar estrany en vista de l'èxit editorial que ha representat des d'aquell moment, però l'any 1954 els editors van optar per ser prudents. La novel·la, doncs, té una estructura episòdica, de forma que cada capítol esdevé una unitat més o menys tancada sobre si mateixa. Per això, Tolkien estableix - a posteriori - les divisions que semblen més plausibles dins d'una novel·la pensada originalment per ser una unitat. El procés narratiu, per tant, esdevé completament diferent quan es planegen - a priori - tres pel·lícules que s'estrenaran de forma independent les unes de les altres i que han de resultar unitàries cadascuna en si mateixa. A continuació, una petita llista de les diferències més evidents pel que fa a l'estructura de la trilogia literària i de la cinematogràfica.

Aviso abans de començar que tot el que segueix són spoilers, tant sobre el llibre com sobre les pel·lícules. 
  • El final de La Germandat de l'Anell. L'estructura de la primera pel·lícula és tot un encert, mentre que el tall entre la primera i la segona entrega de la novel·la pot resultar forçat veient el bon resultat de la pel·lícula. El volum de La Germandat de l'Anell acaba amb la traïció de Boromir i l'escapada de Frodo i Sam. D'altra banda, la mort de Boromir i el paper jugat per Aragorn a l'hora de prendre la següent decisió representen l'inici de Les Dues Torres. Al llibre, la divisió per capítols té tot el sentit: que un capítol es digui "La ruptura de la Germandat" i cobreixi la marxa de Frodo i Sam i el següent es digui "El comiat de Boromir" i contingui precisament el que posa al títol respon a aquesta estructura episòdica. Ara bé, el problema és que la divisió d'aquests dos moments en dos volums diferents resulta anticlimàtica. L'escapada de Frodo i Sam és un bon final per al primer volum, ja que, al capdavall, el relat és el viatge de Frodo a través de la Terra Mitjana; però el primer capítol de Les Dues Torres acomiada un personatge del primer volum abans que no es posi en marxa l'acció del segon. El final de la pel·lícula, en canvi, tanca les dues trames i deixa la situació preparada per a l'inici de la següent entrega, de forma que ens ofereix dos moments autènticament climàtics, i que contribueixen a fer d'aquesta possiblement la millor de les tres pel·lícules: la darrera resistència de Boromir i la seva mort (el moment èpic) i l'escena en què Sam es llença a l'aigua rere la barca de Frodo en virtut de la seva promesa (el moment líric). Mentre que aquest últim és el final del primer volum de la novel·la, l'altre moment ni tan sols apareix al llibre, i es cobreix com a el·lipsi que només se'ns explica a posteriori al següent volum. 
  • El final de Les Dues Torres. Per a la pel·lícula Les Dues Torres van provar de fer el mateix que a l'anterior entrega, però el resultat no va ser tan reeixit. Sembla un clímax adequat que la pel·lícula hagi d'acabar amb la victòria a la gorja de Helm i la derrota d'Isengard per part dels ents. Per la trama paral·lela del viatge de Frodo i Sam cal un clímax similar, i per això es crea la situació, inexistent al llibre, de l'atac dels Nazgûl a Osgiliath, on el Faramir de la pel·lícula acaba resolent el seu dilema interior en deixar lliures els hobbits. Aquesta escena no és necessària al llibre perquè Les Dues Torres ja té un clímax per al relat de Frodo i Sam: la seva trobada amb l'Aranyerra, la mort assumida de Frodo i el cliffhanger amb què s'acaba el segon volum. A mi personalment el conflicte de Faramir i l'episodi d'Osgiliath m'agraden, i també m'agrada el final de la pel·lícula Les Dues Torres precisament per això, perquè acaba en el moment més àlgid per a tots els personatges. Però, d'altra banda, reconec que Les Dues Torres, com a pel·lícula, crea un problema de ritme i d'estructura per a la següent entrega: deixa massa contingut per incloure a El Retorn del Rei
  • Els problemes d'estructura de El Retorn del Rei. A la novel·la, el tercer volum comença amb Gandalf i Pippin arribant a Minas Tirith, de forma que es crea una simetria estructural en la part èpica de la història: el segon volum se situa íntegrament a Rohan i el tercer volum s'inicia introduint-nos al cor del regne de Gondor, que fins llavors només ha aparegut indirectament. Quan s'inicia la tercera pel·lícula, en canvi, queden tota una sèrie de capítols de Les Dues Torres encara pendents, i la conseqüència d'aquesta divisió és que, com a pel·lícula, El Retorn del Rei es fa massa llarga, perquè ha de resoldre encara massa trames abans de començar a obrir-ne de noves. Això porta a defectes de conjunt que no van acabar ben resolts: el desenllaç del personatge de Saruman va quedar fora de la versió que es va passar pels cinemes; i Frodo i Sam a l'inici de la pel·lícula encara es trobaven a mig camí de Mordor, de fet, com si a la segona pel·lícula no haguessin avançat gens. La trama queda molt més equilibrada al tercer volum de la novel·la, on a Frodo i a Sam només els queda el darrer tram del camí, i això dóna peu després a un desenllaç molt més elaborat i satisfactori. A la segona part de El Retorn del Rei es van tancant per ordre invers tots els cercles que s'havien obert als dos primers volums mentre que, a la pel·lícula, el desenllaç es precipita després de més de dues hores de batalles. D'aquesta forma, la pel·lícula més llarga de les tres acaba suprimint capítols sencers del tercer volum que, paradoxalment, és el més curt. 
  • L'estructura de la novel·la. Hi ha un aspecte de la novel·la que a mi em sembla un encert per part de Tolkien però que hagués resultat estrany a la gran pantalla. Al llibre, Les Dues Torres i El Retorn del Rei es divideixen en dues meitats separades. La primera meitat de cada volum cobreix les aventures dels membres de la Germandat a Rohan i a Gondor, mentre que la segona part de cada volum cobreix el viatge de Frodo i de Sam. Això crea una expectació molt gran a l'hora de llegir, perquè en cada bloc es manté el suspens sobre què deu haver estat dels altres personatges. El sentit d'incertesa que envolta les seves aventures es fa molt més realista a la novel·la, per tant. A la pel·lícula, les escenes de tots ells es van intercalant per tal de mantenir l'interès de totes les trames obertes a la vegada. Resulta molt més dinàmic d'aquesta forma però, per a mi, l'experiència de lectura amb la cronologia partida és insuperable. Passa el mateix amb els múltiples episodis que a les novel·les s'elideixen completament de la trama i després són explicats en primera persona en forma de flashback. La pel·lícula crea una cronologia lineal per a tots aquests episodis, i només recorre al flashback en alguns moments puntuals, més com a recurs a la tensió emocional que com a mecanisme narratiu. 

La novel·la de Tolkien es va publicar originalment en tres volums, i avui dia encara segueix sent aquesta la forma de publicació més freqüent. 

3 d’abril de 2019

Sonata del diable

de Giuseppe Tartini (1692-1770). Es veu que de pactes amb el diable n'hi ha de molts tipus.

30 de març de 2019

A City in Wartime (#239)

" ... és tan difícil que els anglesos entenguin els irlandesos, i que se n'adonin dels seus autèntics sentiments i conviccions, que sempre han tingut problemes per governar-los." (Carta anònima al British Journal of Nursing, maig de 1916)

Aquest assaig de Pádraig Yeates és una història de la ciutat de Dublín durant els quatre anys que dura la Primera Guerra Mundial (1914-1918). La situació de la política irlandesa del moment és extremadament complexa, i en aquests pocs anys es concentraran una sèrie d'esdeveniments que canviaran el rostre del país per sempre: el 1914, l'illa d'Irlanda és encara una colònia britànica; l'abril de 1916 tindrà lloc als carrers de Dublín l'Alçament de Pasqua, una insurreció armada per tal de proclamar la República irlandesa que posarà el govern de Gran Bretanya contra les cordes. La revolució no va triomfar, però la duresa de la repressió per part del govern britànic després d'aquest fet va fer que el sentiment nacionalista es generalitzés. A les eleccions generals de desembre de 1918, el Sinn Féin guanyaria una victòria sense precedents, i aquest fet canviaria la relació d'Irlanda amb Gran Bretanya per sempre. En els propers anys, els irlandesos lluitarien en dues guerres abans de construir un nou país: la Guerra d'Independència contra Gran Bretanya (1919-1921) i la Guerra Civil (1922-1923). El llibre cobreix des de l'esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914 fins a les eleccions generals de 1918. La Gran Guerra, però, afegirà un altre nivell a la complexitat del panorama polític durant aquests anys: els unionistes van defensar la necessitat de servir a la guerra com a súbdits britànics; la branca constitucionalista del nacionalisme irlandès va advocar per la participació dels irlandesos a la guerra com a signe de bona voluntat cap a un govern britànic que prometia més sobirania, i va promoure l'allistament voluntari com a forma d'evitar el reclutament obligatori; d'altra banda, el nacionalisme més radical i una gran part de la població no veien amb bons ulls ajudar a l'exterior la metròpoli que els estava oprimint a casa. Tot i que Irlanda va quedar exempta del reclutament obligatori quan aquest es va implantar a Anglaterra, Gal·les i Escòcia, l'amenaça d'aquesta mesura va planar contínuament sobre el debat polític durant els anys de la guerra. La decisió individual, però, no era fàcil: la ciutat de Dublín concentrava en aquells moments unes cotes de pobresa, desnutrició, mortalitat infantil i habitatge infrahumà inaudites a Europa, i la pensió atorgada a les famílies dels combatents serà un incentiu molt important a tenir en compte a l'hora d'allistar-se. En aquest sentit, la situació del moviment obrer a la ciutat és un altre factor a tenir en compte: el tancament patronal de 1913 (o lock-out) havia afectat milers de treballadors que de sobte es van quedar sense feina o es van veure privats del seu dret a sindicar-se. El llibre de Pádraig Yeates fa un recorregut exhaustiu per tots aquests esdeveniments i el seu context, i se centra en la política municipal de Dublín en aquest moment històric sense perdre de vista els esdeveniments polítics que afectarien el país sencer, però d'altra banda també aprofundeix en la història social de la ciutat, dedicant una part important dels seus capítols a caracteritzar el rol de les dones en totes aquestes lluites, descriure els preus del menjar i dels recursos energètics, així com els problemes d'habitatge i salut pública, que no veurien una solució immediata durant aquests anys. La divisió religiosa de la població entre catòlics i protestants també esdevé un factor important de la lluita política del moment, i marca distincions socials i culturals. Els capítols van desgranant així els esdeveniments per ordre cronològic, però inclouen múltiples comentaris sobre aquestes qüestions socials, acompanyats per les dades estadístiques de l'època. A City in Wartime és un assaig francament interessant, que desplega una anàlisi molt àmplia de la situació dels anys que cobreix, però que a la vegada destaca per la seva cura pels detalls.

Continguts: El primer capítol ens posa en antecedents respecte a la situació de la ciutat en esclatar la Gran Guerra, i cobreix els primers incidents violents arran de la tensió amb les tropes que anaven a França. El segon capítol explica les diferents posicions de les diferents faccions polítiques sobre la idea d'anar a lluitar a l'estranger, i desenvolupa els motius de la primera onada d'allistaments. El capítol tercer descriu com l'esclat de la guerra suposa un retrocés en les polítiques de Home Rule, i l'impacte psicològic que van causar les nombroses baixes de combatents. El capítol quart descriu la creixent tensió amb el govern britànic i els preparatius de l'Easter Rising. El capítol cinquè se centra sobretot en els esdeveniments durant l'alçament, parant atenció especial al rol jugat per les dones, als aspectes més logístics i materials de la lluita i a l'organització de l'assistència mèdica. El capítol sisè recull les impressions immediates després de l'alçament. El capítol setè descriu el creixent sentiment de desafecció entre la població irlandesa a causa de la repressió del govern britànic als caps de la revolta, així com davant dels assassinats a sang freda perpetrats per alguns oficials de l'exèrcit britànic durant l'alçament. El capítol vuitè explica el moviment migratori de treballadors irlandesos cap a Gran Bretanya per treballar a les indústries de guerra; mentrestant, van ser les dones que van mantenir les indústries de guerra dublineses. El capítol novè descriu la política d'indemnitzacions a les víctimes de l'Easter Rising, i retrata la doble vara de mesurar de l'ajuntament a l'hora de tractar els empresaris i els treballadors. El capítol deu segueix aprofundint en els aspectes més socials i econòmics de la ciutat, mentre que descriu el creixement del descontentament social pel tractament dels presoners polítics. El capítol onze descriu el punt de no retorn del nacionalisme irlandès: les vagues de fam dels presoners polítics i l'assassinat de Thomas Ashe a mans dels seus carcellers durant el procés d'alimentació forçosa. El capítol dotze descriu les creixents sinergies entre el partit Laborista i el Sinn Féin, que aprofundirien els vincles entre l'església catòlica, el nou moviment nacionalista i el moviment obrer a Dublín. El capítol tretze desenvolupa el tema de la pobresa a la ciutat, i cobreix diferents aspectes dels problemes socials de la ciutat. El capítol catorze queda dedicat a l'epidèmia de grip espanyola de 1918, i passa a encarregar-se d'altres temes de salut pública, com les mesures contra les malalties infeccioses i l'impacte de les malalties de transmissió sexual, la prostitució i la mortalitat infantil. Amb el pretext de combatre aquestes amenaces, es desenvolupa la legislació per tal de controlar les dones que vivien soles. Amb el final de la guerra, la convocatòria d'eleccions generals a tot el Regne Unit dóna al Sinn Féin i l'independentisme irlandès una victòria sense precedents a tota l'illa. El capítol quinze funciona com a epíleg, en tant que recapitula els punts més importants tractats al llibre. 

M'agrada: Ha estat una lectura molt interessant, en tant que no cobreix tan sols els esdeveniments històrics, sinó que també dedica gran part de les seves pàgines a descriure els aspectes més rellevants de la vida social i econòmica de la ciutat. Això fa molt per mostrar la complexitat del panorama polític del moment, amb les diverses faccions de nacionalisme i el paper jugat pel moviment obrer durant aquests anys tan convulsos i decisius per a la història d'Irlanda. 

25 de març de 2019

Els Mewlips

Un altre cop ha arribat el Tolkien Reading Day, o Dia de Llegir Tolkien, i aquest any la Tolkien Society ens proposa aprofundir en el tema de "Tolkien i el misteri". Jo aquest any he volgut llegir un poema, "Els Mewlips" (alguna cosa així com "mioladors", o "llavis mioladors"), que no té gaire res a veure amb la Terra Mitjana, però que és un bon exemple de la forma com Tolkien crea un misteri al voltant de cada nom, i allibera aquests noms després, perquè en creixi una història al voltant. 

Bé, el fet és que no sabem qui són els mewlips, tot i que fan una mica de por, i no queda gaire clar on viuen, perquè tot i el detall que Tolkien va esmerçar en crear els seus móns fantàstics, a cap mapa de la Terra Mitjana hi apareixen les muntanyes Merlock o els aiguamolls de Tode. La versió més antiga que es coneix del poema es va publicar a la Revista d'Oxford el 1937, i sembla ser que la composició es va inspirar en el "sentiment d'esperar resposta a la porta d'un acadèmic exaltat" (cosa que, en si mateixa, ja és tota una història). Més tard va ser reinventada com a poema dels hobbits per espantar els infants i prevenir-los de vagarejar sols. 

A continuació hi ha el poema en anglès; més avall hi trobareu la meva traducció al català. 

THE MEWLIPS 

The shadows where the Mewlips dwell
Are dark and wet as ink, 
And slow and softly rings their bell, 
As in the slime you sink. 

You sink into the slime, who dare 
To knock upon their door, 
While down the grinning gargoyles stare
And noisome waters pour. 

Beside the rotting river-strand
The drooping willows weep, 
And gloomily the gorcrows stand 
Croaking in their sleep. 

Over the Merlock Mountains a long and weary way, 
In a mouldy valley where the trees are grey, 
By a dark pool's borders without wind or tide, 
Moonless and sunless, the Mewlips hide. 

The cellars where the Mewlips sit 
Are deep and dank and cold
With single sickly candle lit; 
And there they count their gold. 

Their walls are wet, their ceilings drip; 
Their feet upon the floor,
Go softly a squish-flap-flip, 
As they sidle to the door. 

They peep out slyly, through a crack
Their feeling fingers creep,
And when they've finished, in a sack 
Your bones they take to keep. 

Beyond the Merlock Mountains, a long and lonely road, 
Through the spider-shadows and the marsh of Tode, 
And through the wood of hanging trees and the gallows-weed,
You go to find the Mewlips - and the Mewlips feed. 


ELS MEWLIPS

Les ombres on habiten els Mewlips / són fosques i molles com la tinta, / i la campana toquen lenta i suau, / mentre t'enfonses en el fang. 

T'enfonses en el fang, per gosar / picar a la seva porta, / mentre t'observen les gàrgoles somrients / i aboquen aigües sorolloses. 

Vora les pútrides ribes del riu / els salzes ploren a regalims / i els corbs de rapinya, llòbrecs i quiets, / grallen adormits. 

Sobre les muntanyes Merlock per un camí fatigós i llarg, / en una vall plena de verdet on els arbres són grisos, / a la vora d'un estany fosc sense vent ni marea, / sense sol ni lluna, s'amaguen els Mewlips. 

Els cellers on els Mewlips seuen / són foscos, freds i humits / amb la llum malaltissa d'una sola espelma; / és on compten el seu or. 

Les parets són molles i els sostres gotegen, / els seus peus llisquen pel terra, / fent un flip-flap suau, / mentre s'esmunyen cap a la porta. 

Miren enfora d'esquitllentes, per una escletxa / corren els seus dits tafaners, / i quan han acabat, dins d'un sac / se t'emporten els ossos per guardar. 

Més enllà de les muntanyes Merlock per un camí llarg i solitari, / per les ombres aràcnides i els aiguamolls de Tode / i pel bosc d'arbres penjants i herbes de condemnats, / tu vas a trobar els Mewlips - i ells s'han d'alimentar. 


21 de març de 2019

Monòleg per a Cassandra

Sóc jo, Cassandra.
I heus aquí la meva ciutat sota les cendres.
I heus aquí el meu ceptre i les ínfules de profetessa.
I heus aquí el meu cap ple de dubtes.

És cert, he triomfat.
La meva raó ha arribat a tocar la lluor del cel.
Sols els profetes a qui ningú no creu
gaudeixen d'un espectacle com aquest.
Sols aquells que van endegar la tasca malament,
i tot es va poder acomplir tan de pressa
com si ells no haguessin existit.

Ara recordo amb claredat
com la gent, en veure'm, aturava la conversa.
Esclafia de riure.
Brandava les mans.
Els infants corrien a trobar les mares.
Ni tan sols coneixia els seus noms efímers.
Però, aquella cançó de la fulla verda,
ningú no la va acabar davant meu.

Els estimava.
Però els estimava des de dalt.
Des de més amunt de la vida.
Des del futur. On sempre regna el buit,
i des d'on no hi ha res tan fàcil com veure la mort.
Em sap greu que la meva veu fos dura.
"Mireu-vos des de les estrelles", exclamava jo,
"mireu-vos des de les estrelles."
I, en sentir-ho, ells abaixaven les mirades.

Vivien la vida.
Doblegats per un gran vendaval.
Jutjats d'antuvi.
D'ençà que van néixer, en cossos mortals.
Però existia en ells una esperança humida,
una flameta que s'alimentava de la pròpia lluor.
Coneixien prou bé el valor d'un instant,
mentre fos un, qualsevol,
abans no...

I tot va caure sobre mi.
Sols que d'això res no se'n desprèn.
I heus aquí la meva túnica socarrimada.
I heus aquí els meus parracs de profetessa.
I heus aquí la ganyota del meu rostre.
Un rostre que no sabia que podia haver estat bell.

Wislawa Szymborska, Un pou de joia (1967)
Traducció de Josep M. de Sagarra

Wislawa Szymborska
Feliç dia mundial de la poesia! 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons