"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

12 de maig de 2021

La veu i el poder de les dones (#369)

Si volem donar a les dones com a gènere - i no sols com un grup d'individus concrets - un lloc dins les estructures de poder, hem de reflexionar sobre com i per què pensem de la forma com pensem. Si hi ha un patró cultural que funciona precisament per desproveir les dones de poder, quin és exactament i d'on l'hem tret? 

Aquest breu llibre de l'acadèmica britànica Mary Beard es va publicar el 2017 i és un recull de dues conferències que l'autora va pronunciar sobre la imatge pública i la relació de les dones amb el poder. L'original en anglès és Women and Power: A Manifesto, i es va traduir al castellà com a Mujeres y poder: un manifiesto i al català com a La veu i el poder de les dones: dues conferències. De fet, com l'autora mateixa reconeix, el tema només queda esbossat en un text tan curt, i donaria per a una anàlisi molt més profunda i detallada, però les qüestions que posa sobre la taula en aquest manifest són, si més no, prou rellevants com per deixar-les formulades. Mary Beard és especialista en estudis clàssics a la universitat de Cambridge, i en aquest text es remunta al món clàssic grec i romà per analitzar d'on prové la idea que el poder i l'autoritat en l'esfera pública és un tret essencialment masculí i que, per tant, les dones han de quedar relegades històricament a l'àmbit domèstic i privat. Partint del moment que Telèmac fa callar la seva mare en públic per tal d'afirmar la seva autoritat a palau, Beard explora com els mites i llegendes grecs i romans ens ofereixen tota una sèrie d'exemples en què les dones han de ser silenciades precisament per mantenir l'statu quo de l'autoritat masculina. En el moment en què les dones han parlat en públic per defensar els seus interessos, ja en el món antic, han estat constantment ridiculitzades, insultades o caracteritzades amb trets masculins i transformades en éssers andrògins - o directament en monstres. I aquesta caracterització històrica ha sobreviscut en els nostres dies, en què la relació entre les dones i els llocs públics de poder és, com a mínim, complexa. La tesi que Beard defensa en aquest text és que les dones que han accedit a les altes esferes de la política mundial han estat l'excepció més que no pas la norma, i han hagut d'afrontar el rebuig d'una majoria d'homes que controlaven la comunicació i l'opinió pública, i una misogínia generalitzada pel que fa a la percepció sobre el poder que és un biaix cultural transmès des de generacions. A part d'això, en el moment en què les dones han accedit als espais públics per fer servir la seva veu i a àrees de representació política, automàticament el debat s'ha centrat en els "temes que afecten o preocupen les dones", com si el món de les cures o la conciliació familiar fos un tema que no hagi de concernir necessàriament els homes. La situació s'ha agreujat amb l'auge de les xarxes socials com a via de comunicació instantània, accessible a tothom i, per tant, democratitzadora. Beard parla per experiència pròpia quan analitza la presència dels trolls a les xarxes socials i el seu discurs misogin i violent: no perquè no afecti també els homes, sinó perquè posa sobre la taula la qüestió de la normalització de la violència contra les dones en el discurs i el poder associat a un patró masculí de comportament i de presència pública. La seva experiència pròpia l'ha portat a reivindicar la necessitat de fer sentir la pròpia veu i encarar-se amb aquests comportaments directament, en comptes d'optar pel silenci o el bloqueig, com se sol recomanar en aquest context. La veu i el poder de les dones és un pamflet molt breu i amè de llegir, que planteja moltes qüestions importants per a la representació d'homes i dones en el món contemporani i el repartiment de poder, tot i que potser no els dona la profunditat d'anàlisi que mereixerien. 

Continguts: El llibre consta de dos apartats seguint el fil de dues conferències que va pronunciar l'autora el 2014 i el 2017. La primera, "La veu pública de les dones", analitza el fenomen de la presència pública de les dones i com tradicionalment s'ha llegit aquest fet com a problemàtic en un món en què el poder és ostentat sistemàticament pels homes. La segona part del llibre, "Dones en l'exercici del poder", analitza les imatges i qualitats que s'han associat tradicionalment al poder i observa els conflictes i tensions que s'han originat un cop les dones han accedit a aquests llocs de representació. 

M'agrada: És un text molt breu, concís i amè sobre les construccions misògines al llarg de la història, i com aquestes afecten la forma com representem i analitzem el poder en els nostres dies. 

No m'agrada: El text es fa excessivament curt i esquemàtic en la seva voluntat divulgativa. El tema és prou important com per haver-li donat un enfocament un punt més ampli i profund. 

10 de maig de 2021

Fragments de Joseph Campbell

Els he traduït al català de 

  • Joseph Campbell, The Hero with a Thousand Faces. Londres: HarperCollins Publishers, 1998. (Primera edició de Princeton University Press, 1949) 

Arribem a tancar el cercle, de la tomba a l'úter i de l'úter a la tomba: una incursió ambigua i enigmàtica dins d'un món material que aviat se'ns dissoldrà, com la substància dels somnis. I, mirant enrere al que se'ns prometia com la nostra aventura única, impredictible i perillosa, l'únic que hi trobem al final és una sèrie de metamorfosis tan típiques com les que han experimentat els homes i les dones de cada indret del món, a través de tots els segles de què tenim constància, i sota les variades disfresses de cada civilització. (Pròleg: El Monomite - Mite i somni

S'han dedicat segles de conreu, dècades de selecció diligent, la feina de nombrosos cors i mans, a podar, triar i filar aquest cabdell fermament embullat. A més, no ens hem d'arriscar sols a aquesta aventura; perquè els herois de tots els temps ens hi han precedit; el laberint ens és conegut al detall; només hem de seguir el fil del camí de l'heroi. I on havíem pensat que trobaríem una abominació, hi trobarem un déu; on havíem pensat que mataríem algú altre, ens matarem nosaltres mateixos; mentre havíem pensat que viatjaríem cap enfora, arribarem al centre de la nostra pròpia existència; on havíem pensat que aniríem sols, ens hi acompanyarà el món sencer. (Pròleg: El Monomite - Mite i somni)

Tant rescatat des de fora, com empès des de dins, o transportat amb suavitat per les divinitats guiadores, encara ha de tornar a entrar amb el seu elixir a l'atmosfera llargament oblidada en què els homes que són fragments s'imaginen que són complets. Encara ha d'enfrontar-se a la societat amb el seu elixir destructor de l'ego i redemptor de la vida, i acceptar el contraatac de les preguntes raonables, els ressentiments amargs, i la bona gent que és incapaç de comprendre. (Primera part. Capítol 3: Retorn - Rescat des de fora

L'heroi d'ahir es converteix en el tirà de demà, si no és que avui es crucifica a si mateix. (Segona part. Capítol 3: Transformacions de l'heroi - L'heroi com a redemptor del món

La figura salvadora que elimina el pare tirà per assumir-ne la corona ell mateix (com Èdip) està seguint les passes del seu pare. Per suavitzar aquest patricidi tan dur, la llegenda representa el pare com una mena d'oncle cruel o Nimrod usurpador. Tanmateix, el fet persisteix, mig amagat. Un cop el veus, l'espectacle sencer es desintegra: el fill assassina el pare, però el fill i el pare són un de sol. Les figures enigmàtiques es dissolen de nou en el caos primigeni. Aquesta és la saviesa del final (i el reinici) del món. (Segona part. Capítol 3: Transformacions de l'heroi - L'heroi com a redemptor del món

Ja ens sabem la història; s'ha explicat de mil maneres. És el cicle de l'heroi de l'època moderna, la història meravellosa de la humanitat arribant a la seva maduresa. L'encanteri del passat, la servitud de la tradició, van quedar destrossats amb estocades segures i poderoses. La xarxa de somni del mite va caure; la ment es va obrir a la plena consciència desvetllada; i l'home modern va emergir de la ignorància antiga, com una papallona surt del capoll, o com el sol, a l'alba, de l'úter de la mare nit. (Epíleg: Mite i Societat - L'heroi avui dia

L'heroi modern, l'individu modern que s'atreveix a escoltar la crida i buscar la mansió d'aquella presència amb qui hem d'expiar-nos com a destí complet, no pot esperar, i no ha d'esperar, que la seva comunitat abandoni el seu fangar d'orgull, por, avarícia racionalitzada, i incomprensió santificada. "Viu," diu Nietzsche, "com si hagués arribat el dia." No és la societat que ha de guiar i salvar l'heroi creatiu, sinó precisament al contrari. I així cadascun de nosaltres comparteix aquesta missió suprema - portar la creu del redemptor - no en els moments brillants de les grans victòries de la seva tribu, sinó en els silencis de la seva desesperació personal. (Epíleg: Mite i Societat - L'heroi avui dia


Joseph Campbell

8 de maig de 2021

L'heroi de les mil cares (#368)

S'han dedicat segles de conreu, dècades de selecció diligent, la feina de nombrosos cors i mans, a podar, triar i filar aquest cabdell fermament embullat. A més, no ens hem d'arriscar sols a aquesta aventura; perquè els herois de tots els temps ens hi han precedit; el laberint ens és conegut al detall; només hem de seguir el fil del camí de l'heroi. I on havíem pensat que trobaríem una abominació, hi trobarem un déu; on havíem pensat que mataríem algú altre, ens matarem nosaltres mateixos; mentre havíem pensat que viatjaríem cap enfora, arribarem al centre de la nostra pròpia existència; on havíem pensat que aniríem sols, ens hi acompanyarà el món sencer. 

Aquest llibre de l'acadèmic estatunidenc Joseph Campbell (1904-1987) es va publicar per primer cop el 1949, i a hores d'ara és un text de referència en els estudis literaris i antropològics. Si bé potser a aquestes alçades ha quedat relegat al nivell de curiositat de museu, és indiscutible la influència que ha tingut en l'anàlisi literària, en tant que no sols s'aplica als mites del món antic, sinó que amb el temps s'han anat rastrejant les estructures i els trops de què parlava Campbell també en les obres literàries modernes. Perquè Gilgamesh i Harry Potter, Odisseu i Jane Eyre, el rei Artur i Luke Skywalker, Persèfone i Frodo Saquet, Teseu i Katniss Everdeen, comparteixen tots un aire de família que Campbell clarifica al detall en la seva exposició. Evidentment, ni tots els mites són iguals, ni totes les fases de l'aventura queden incloses en tots els relats, ni les diferències culturals de cadascun poden ser reduïdes o passades per alt, però l'autor se centra, precisament, en allò que tenen en comú totes aquestes històries, per tal de reconèixer un arquetip on només tenim llambregades parcials d'un mateix relat. El llibre descriu els arquetips que conformen el viatge de l'heroi, una estructura narrativa bàsica que es pot rastrejar a tots els mites, com si en fos l'esquelet. L'heroi parteix del món conegut i és cridat o empès a la descoberta d'un món ignot i perillós, on passa un seguit de proves i aventures que demostraran la seva vàlua, posaran al descobert la seva autèntica identitat, i l'enfrontaran a un monstre o tirà. Així, l'heroi (o heroïna) es purificarà de la seva vida passada i tindrà accés a un altre pla de l'existència. Aquesta etapa d'aventures màgiques i misterioses només es revelarà com a preparació per a la tornada al món conegut i prosaic de l'existència quotidiana, amb un elixir o remei que el guarirà o que en restaurarà l'ordre original, perdut per la desmesura o la negligència de la humanitat. Campbell llegeix aquest esquema narratiu en termes psicoanalítics i, per tant, aquest món desconegut i fantàstic equival als recessos inconscients de la psique humana, de forma que l'heroi, en realitat, està baixant al fons de si mateix, i els perills i proves que ha d'afrontar l'apropen a un coneixement més profund de si mateix. Tot allò que hauria quedat reprimit en la psique humana es tradueix en una necessitat de baixar al món soterrat de la infància i les seves ansietats reprimides, només per així poder tornar a reclamar l'edat adulta i esdevenir rei, arrabatant-la d'un tirà-usurpador que estava intentant aturar o monopolitzar aquest cicle natural. Són les aventures dels herois mítics més antics, dels protagonistes dels contes de fades, i dels patriarques i profetes que funden noves religions revelades, o dels místics que reben una il·luminació. Aquesta és la primera part de la història, "El viatge de l'heroi", però l'anàlisi té una segona part, "El cicle cosmològic", que descriu el mateix esquema però aplicat als mites cosmogònics i escatològics. L'aventura seria la mateixa, però aquest cop protagonitzada per l'univers sencer: d'un caos o foscor primigenis, es produeixen una sèrie de "sortides" o emanacions que donen lloc al nostre món conegut, i l'aventura de l'heroi s'insereix dins d'aquest marc més general com a punt culminant, revelació o apoteosi, de la divinitat. El recorregut acaba amb la fi del món, en que l'univers retornaria a aquest estat primordial que des del nostre cantó del vel ens resulta completament desconegut. És en aquest esquema més ampli que, en realitat, l'heroi demostra les seves mil cares: quan l'aventura es viu des de dins, l'heroi és redemptor i salvador, guaridor del món; quan la roda del cicle es torna a posar en marxa, l'heroi d'ahir es converteix en el tirà o el monstre d'avui, com li passa a Èdip quan s'adona que ha usurpat el lloc del seu propi pare i s'ha convertit en un nou monstre per a la ciutat de Tebes. Per més que, explicat així, el propòsit del text pugui semblar obscur, el fil conductor que lliga totes aquestes estructures i recurrències formals és la pròpia humanitat del protagonista: la incapacitat dels mites de donar una resposta definitiva, que fa que el cicle sempre torni a recomençar i a posar-se en marxa de nou, ens connecta a les preguntes més profundes i més incontestables de la nostra humanitat: per què existim on podria no haver-hi res, per què som éssers racionals en una natura que no ho és, per què hem de morir i quin sentit té tot plegat. El viatge de l'heroi s'acaba reduint, al nivell psíquic, a acceptació de la pròpia mort, com se li revela a Gilgamesh en el centre del seu viatge, i al nivell cosmològic, al reconeixement de l'u o foscor primigènia que va donar lloc a la multiplicitat del món creat o emanat. Totes dues històries són una i la mateixa, de fet. La perspectiva psicoanalítica, que al principi del llibre es pot fer una mica obscura i difícil de seguir, adquireix el seu sentit al final del llibre, de fet, en què Campbell analitza el món modern que el 1949 ja és totalment secularitzat i científic: la mort de Déu anunciada per Nietzsche ja és un fet acomplit, i les pròpies institucions religioses juguen la partida dels interessos polítics i econòmics del món secular. Els somnis analitzats a la primera part del llibre es revelen com a reducte inconscient d'aquest pensament mític que ja no cohesiona la societat en aquest món secularitzat i modern. Però he de reconèixer que la cloenda que Campbell aporta al seu text, en aquest punt de l'exposició, m'ha fet somriure de forma inesperada. Que no era part del relat, la mort de Déu? Que no s'immolen els déus a si mateixos, ja es diguin Odin, Ishtar o Jesucrist, per donar el coneixement a la humanitat? Fins i tot aquesta etapa de la història de la humanitat, desencantada i utilitària, es pot inserir, segons Campbell, dins de l'esquema del mite principal. La visió de gènere també apareix en l'anàlisi i, suposo que perquè no en tenia una expectativa gaire definida abans de començar a llegir, m'ha sorprès en positiu: les distincions de gènere també es dissolen en el món del déu - que és revela com a home i dona, tomba i úter a la vegada, a ulls de l'iniciat. Evidentment que estem parlant de textos mil·lenaris i tot sovint aquests mites reserven rols tradicionalment diferenciats a homes i dones - l'home com a guerrer o venjador respecte del tirà, la dona com a núvia del déu desconegut. Ara bé, precisament la riquesa de la mitologia ens revela els mateixos rols ocupats per homes i dones en diferents relats: com Jesucrist, la deessa mesopotàmica Innana o Ishtar descendeix al món inferior per ser executada en benefici de l'univers i des d'aquest món inferior serà retornada a la vida pel seu servent fidel. En definitiva, una bona recomanació que val la pena revisitar, especialment per a interessats en mitologia i en literatura comparades. De fet, l'exposició teòrica és força breu, i gran part del text és exemplificació a través de textos, per això m'ha semblat un text molt més fàcil de llegir del que podria semblar en un principi, i que delimita el seu propi camp d'anàlisi de forma molt clara i entenedora.  

Continguts: L'heroi de les mil cares recorre les fases arquetípiques del viatge de l'heroi a través dels seus capítols, il·lustrant-les a través de múltiples exemples de mitologies d'arreu del món. La primera part, "L'aventura de l'heroi" analitza el recorregut des del punt de vista individual i psíquic de l'heroi, arquetip del viatge interior de cada ésser humà per respondre les preguntes més profundes de l'existència i acabar acceptant la pròpia mort. El viatge té tres fases principals: Sortida, Iniciació i Retorn, i aquestes tenen unes quantes subfases que no tenen perquè aparèixer totes en tots els mites. La sortida pot incloure la crida a l'aventura, el rebuig d'aquesta crida, l'ajut sobrenatural, i el pas del primer llindar. La iniciació pot incloure el camí de les proves i patiments, la trobada amb la Deessa, la dona com a temptadora, l'expiació amb el pare, l'apoteosi de l'heroi i l'obtenció de l'elixir. En la fase de Retorn hi podem trobar el rebuig del retorn, la fugida màgica, el rescat des de fora, el pas del llindar de tornada, l'heroi com a senyor dels dos móns, i la fase final de llibertat. La segona part del llibre revisita la mateixa estructura, però aquest cop des del punt de vista del cosmos sencer: les fases principals són Emanacions, Naixement de mare Verge, Transformacions de l'heroi i Dissolucions. El viatge de l'heroi queda inserit, en aquesta segona secció, dins del mite de creació i destrucció última de l'univers sencer, de forma que es transforma en un vehicle per a la revelació divina. L'epíleg és una interpretació força original de la situació del món contemporani, en què els mites ja han perdut la força per explicar la realitat en un món secularitzat, però en què l'ésser humà segueix lligat a la mateixa necessitat de donar sentit a la seva existència i resposta a les grans preguntes. 

M'agrada: La lectura del mite de Teseu i el minotaure en termes psicoanalítics, que m'ha semblat brillant. Més en general, la claredat expositiva de la proposta, que no pretén convèncer ningú, sinó que exposa la seva anàlisi de forma molt lineal i aclaridora perquè després el lector la interpreti com consideri, o l'apliqui a altres obres literàries. 

No m'agrada: Els moments més nihilistes del text, quan la generalització del seu esquema toca la metafísica, i la seva mística indefinida, a mig camí entre el nihilisme ascètic i l'afirmació creativa de caire més nietzscheà. Com que no cal escollir entre tots dos perquè els oposats s'acaben dissolent en un tot d'indefinició última, el sentit de tot plegat s'acaba escolant per les esquerdes, de fet. Passa el mateix amb el model psicoanalític: Campbell el presenta com a prova que una veritat subjacent a l'univers sencer es manifesta a través d'aquest patró, en comptes de donar una explicació un punt més senzilla, que seria que imprimim a la realitat mateixa els nostres patrons de pensament. 

1 de maig de 2021

Fragments de Malcolm X

Els he traduït de l'original anglès. Una lectura molt colpidora i informativa, sens dubte. 

  • The Autobiography of Malcolm X. London: Penguin Books, 2001. 


Més endavant allà fora, a Boston i a Nova York, vaig trobar-me entre els milions de negres prou bojos per sentir que tenir la pell més clara era una marca d'estatus - que de fet tenies molta sort d'haver nascut així. Però, temps després, vaig aprendre a odiar cada gota de sang que hi havia en mi d'aquell violador blanc. (Capítol 1 - Malson) 

Aquesta va ser la meva primera lliçó sobre el joc; si veus algú que guanya sempre, no és que jugui, és que fa trampes. Més endavant a la vida, si començava a perdre per sistema en una partida, em posava a observar amb molta atenció. És com quan el negre a Amèrica veu com el blanc guanya sempre. És un jugador professional; té totes les cartes i tots els números al seu favor, i a nosaltres sempre ens ha repartit les cartes que ja tenia marcades. (Capítol 1 - Malson) 

Sabia que no tornaria a veure la mare perquè m'hauria convertit en una persona molt cruel i perillosa - sabent que ens havien tractat com a números, com un cas més del registre, no com a éssers humans. I sabent que la meva mare allà dins era una estadística que no hi havia de ser, que hi era pel fracàs, la hipocresia, l'avarícia i la falta de pietat i de compassió de la societat. Per això no em queda pietat ni compassió per una societat que esclafa les persones, i després les penalitza per no haver estat capaces de suportar tot aquest pes. (Capítol 1 - Malson) 

El que intento explicar és que mai no se'ls havia acudit que jo els podia entendre, que no era una mascota sinó un ésser humà. No es creien que pogués tenir la mateixa sensibilitat, intel·lecte o comprensió que haurien estat preparats i disposats a reconèixer en un noi blanc que hagués estat en la meva situació. Però al llarg de la història aquest ha estat el cas amb els blancs a l'hora de mirar els negres, que fins i tot quan hem pogut estar amb ells, no ens han considerat com ells. Fins i tot quan ha semblat que obrien la porta, encara la tenen tancada. Així que, a mi, no em van veure mai realment. (Capítol 2 - Mascota) 

Jo era únic a la meva classe, com un gosset de color rosa. I n'estava orgullós; ara no ho negaré. De fet, en aquell temps, ni tan sols sentia que fos negre, perquè m'estava esforçant tant de totes les formes possibles a ser blanc. Per això avui dia passo tant de temps explicant als negres americans que perden el temps esforçant-se a "integrar-se". Ho sé per experiència personal: m'hi he escarrassat. (Capítol 2 - Mascota) 

No vaig trigar ni una setmana a aprendre que l'únic que has de fer és donar espectacle als blancs i et compraran qualsevol cosa que els ofereixis. Era com quan treia el drap d'enllustrar sabates. Els cambrers dels vagons restaurant i els mossos dels vagons llit també ho sabien, i feien el número de l'oncle Tom per aconseguir propines més grans. Érem en el món dels negres que són servents i psicòlegs a la vegada, conscients que els blancs estan tan obsessionats amb la seva pròpia impotància que et pagaran el que sigui, quantitats enormes, per pensar que els estàs cuidant i entretenint. (Capítol 5 - Harlemita) 

Quan et tornes un animal, un voltor, al gueto, com m'havia passat a mi, entres en un món d'animals i de voltors. Es converteix de fet en supervivència només dels més forts. (Capítol 6 - En Red de Detroit)

Aquest encara és un dels problemes més grans dels negres avui dia. Una gran part dels anomenats negres "de classe alta" estan tan preocupats per convèncer els blancs que ells "són diferents d'aquests altres" que no se n'adonen que només contribueixen a mantenir l'opinió que tenen els blancs de tots els negres. (Capítol 6 - En Red de Detroit) 

Què me'n dius si et deixo guanyar cinc-cents dòlars per jo poder-ne guanyar deu mil? (Capítol 10 - Satanàs) 

Ni tan sols saps el nom autèntic de la teva família, no reconeixeries la teva autèntica llengua si la sentissis. El dimoni de l'home blanc t'ha desposseït de qualsevol coneixement autèntic de la teva pròpia gent. Has estat una víctima de la maldat del dimoni de l'home blanc des que et va assassinar i violar i et va segrestar de la teva terra nativa en la llavor dels teus avantpassats. . . (Capítol 10 - Satanàs) 

Ara passava per la prova més difícil, i també la més important, per a qualsevol ésser humà: acceptar allò que ja és dins teu, i al teu voltant. (Capítol 10 - Satanàs) 

Qualsevol que hagi llegit molt pot imaginar-se el nou món que se'm va obrir. Deixeu que us digui una cosa: des d'aleshores fins a sortir de la presó, en qualsevol moment lliure, si no estava llegint a la biblioteca, estava llegint a la llitera. No em podríeu haver tret dels llibres ni fent palanca. Entre els ensenyaments del senyor Muhammad, la meva correspondència, els visitants - normalment l'Ella i en Reginald - i les meves lectures, vaig passar els mesos sense pensar en el meu empresonament. De fet, fins llavors, mai no m'havia sentit tan autènticament lliure. (Capítol 11 - Salvat) 

Mentre els blancs es declaren ignorants sobre per què la Xina els odia tant, no puc parar de recordar el que havia llegit, allà a la presó, sobre com els avantpassats de sang d'aquests mateixos blancs violaven la Xina en el moment en què es mostrava més confiada i desvalguda. Aquests "comerciants cristians" blancs van enviar milions de lliures d'opi a la Xina. El 1839 ja hi havia tants xinesos addictes que el govern xinès, desesperat, va destruir vint mil caixes d'opi. Immediatament els blancs van declarar la primera Guerra de l'Opi. Imagineu! Declarar la guerra a algú que es resisteix a ser drogat! Els xinesos van patir una derrota severa, amb la pólvora que ells mateixos havien inventat. (Capítol 11 - Salvat) 

Us diré una cosa. El corrent sencer de la filosofia occidental ha acabat en un cul de sac. L'home blanc ha perpetrat un frau tan gegantí sobre ell mateix i sobre l'home negre que ha caigut dins d'una esquerda. I ho ha fet a través de la seva necessitat neuròtica i elaborada d'amagar l'autèntic rol dels negres a través la història. (Capítol 11 - Salvat) 

Sabeu per què l'home blanc us odia de debò? És perquè cada vegada que us veu la cara, veu el seu propi crim emmirallat - i la mala consciència no el deixa ni mirar-lo! (Capítol 12 - Salvador)

Que l'home blanc li pregunti al negre si l'odia és com si un violador li pregunta a la víctima, o un llop li pregunta a l'ovella: "M'odies?" L'home blanc no té cap autoritat moral per acusar ningú d'odi! Si tots els meus avantpassats han estat mossegats per una serp, i a mi m'ha mossegat una serp, i aviso els meus fills que vigilin amb les serps, per què m'hauria d'acusar la serp de predicar l'odi? (Capítol 14 - Musulmans negres) 

On van llençar la bomba atòmica . . . "per salvar vides americanes"? Potser són tan ingenus els blancs per pensar que els dos terços no blancs de la població mundial no entendran l'autèntica implicació d'aquest fet? Abans de llençar aquesta bomba, aquí mateix als Estats Units, què me'n dieu dels cent mil japonesos-americans, naturalitzats o nascuts aquí, que van ser tancats en camps de concentració voltats de filferro espinós? I quants ciutadans nacionalitzats i nascuts a Alemanya van ser tancats amb filferro espinós? Perquè eren blancs! (Capítol 15 - Ícar) 

"Enlloc no he vist tants blancs tractant els negres tan bé com vosaltres aquí a Àfrica. A Amèrica, els afroamericans lluiten per la integració. Haurien de venir aquí, a Àfrica, i veure com somrieu als africans. Aquí sí que teniu integració. Però podeu explicar als africans com a Amèrica somrieu als negres? No podeu! I en realitat no sou sincers amb aquests africans tampoc, l'únic que us agrada són els minerals que Àfrica té en el seu territori . . ." Els blancs que hi havia al públic es van posar de tots colors. Sabien que deia la veritat. "No sóc anti-americà, i no he vingut aquí a condemnar Amèrica - vull que això quedi molt clar!" Els vaig dir. "He vingut a dir la veritat - i si la veritat condemna Amèrica, així quedarà condemnada!" (Capítol 18 - El-Hajj Malik El-Shabazz) 

Va ser el primer cop que vaig veure els ghanesos ballant com si no hi hagués demà. Tothom s'ho estava passant d'allò més bé, i em van demanar que digués unes paraules. Vaig tornar a insistir en la unitat dels africans i els afroamericans. Em va sortir del cor de dir: "Balleu! Canteu! Però mentre ho feu - recordeu en Mandela, recordeu en Sobukwe! Recordeu en Lumumba mort i enterrat! Recordeu els sudafricans que són a la presó!" Els vaig dir: "Us pregunteu per què no ballo? Perquè vull que recordeu els vint-i-dos milions d'afroamericans als Estats Units!" Però és clar que tenia ganes de ballar! Els ghanesos ballaven com si estiguessin posseïts. Una noia africana molt maca va cantar "Blue Moon" com si fos la Sarah Vaughan. De vegades l'orquestra sonava com Milt Jackson, de vegades com Charlie Parker. (Capítol 18 - El-Hajj Malik El-Shabazz) 

Els vaig sortir als reporters amb una cosa que no s'esperaven. Els vaig dir que els negres americans havien de deixar de pensar el que els havien ensenyat els blancs: que els negres no tenien cap alternativa tret de suplicar pels anomenats "drets civils". Vaig dir que els negres americans havien de reconèixer que tenien un cas ferm i sense fissures per portar els Estats Units davant les Nacions Unides amb una acusació formal de "negació dels drets humans" - i que si Angola i Sudàfrica n'eren els precedents, aleshores els Estats Units no s'escaparien fàcilment de ser censurats a casa seva mateix. (Capítol 18 - El-Hajj Malik El-Shabazz) 

En el passat, sí, he fet generalitzacions sobre tots els blancs. No ho tornaré a fer mai més - perquè ara sé que alguns blancs sí que són sincers, que alguns són autènticament capaços de ser germans dels negres. L'autèntic Islam m'ha ensenyat que fer una generalització sobre els blancs està tan mal fet com quan els blancs fan generalitzacions sobre els negres. (Capítol 18 - El-Hajj Malik El-Shabazz) 

"Malcolm X!" em va cridar - i quan el vaig mirar, em va allargar la mà per la finestreta, amb un somriure d'orella a orella. "Et fa res fer una encaixada amb un blanc?" Imagineu-vos-ho! Tot just quan es posava verd el semàfor, li vagi dir: "A mi no em fa res fer encaixades amb éssers humans. Que n'ets un, tu?" (Capítol 18 - El-Hajj Malik El-Shabazz) 

Ja n'he tingut prou, de la propaganda dels altres. Jo defenso la veritat, tant se val qui la digui. Jo defenso la justícia, tant se val a favor o en contra de qui vagi. Primer de tot sóc un ésser humà, i com a tal defenso qui sigui i el que sigui que beneficiï la humanitat com a tot. (Capítol 19 - 1965) 

La història de la humanitat ha demostrat a través dels segles que l'autèntic criteri del lideratge és espiritual. Als homes se'ls atrau per l'esperit. Pel poder, només se'ls obliga. L'amor és engendrat per l'esperit. El poder només crea ansietats. (Capítol 19 - 1965) 

De vegades m'he atrevit a somiar que un dia la història podria arribar a dir que la meva veu - que va destorbar la comoditat de l'home blanc, i la seva arrogància, i la seva autocomplaença - que la meva veu va ajudar a salvar Amèrica d'una catàstrofe greu, fins i tot fatal. (Capítol 19 - 1965) 

Crec que seria quasi impossible de trobar enlloc d'Amèrica un negre que hagi viscut tan avall al fang de la societat humana com jo; o un negre que hagi estat més ignorant que jo; o un negre que hagi patit més angoixa durant la seva vida que jo. Però és només després de la foscor més profunda que pot aparèixer la llum més gran; només després del patiment més extrem que pot arribar la joia més gran; només després de l'esclavitud i la presó que pot arribar el dolcíssim reconeixement de la llibertat. (Capítol 19 - 1965) 


Malcolm X


30 d’abril de 2021

Autobiografia de Malcolm X (#367)

Ja n'he tingut prou, de la propaganda dels altres. Jo defenso la veritat, tant se val qui la digui. Jo defenso la justícia, tant se val a favor o en contra de qui vagi. Primer de tot sóc un ésser humà, i com a tal defenso qui sigui i el que sigui que beneficiï la humanitat com a tot. 

Aquest és el volum de les memòries de l'activista afroamericà Malcolm X (1925-1965), que es van publicar als Estats Units poc després del seu assassinat, i que havia posat per escrit el periodista Alex Haley (1921-1992) a partir de les converses que va mantenir amb Malcolm X durant els dos últims anys de la seva vida. De fet, la introducció que fa Haley al text ajuda a entendre millor el context en què es va redactar el llibre i el sentit d'urgència que Malcolm X va imprimir en aquestes memòries, convençut que li quedava poc temps de vida, i il·lustra molt millor fins i tot que el text mateix els moments més controvertits de la seva trajectòria, especialment la seva ruptura amb la Nació de l'islam (NOI) i les constants amenaces de mort que va rebre per part dels seus antics correligionaris a partir d'aquest moment. Malcolm X és un personatge extremadament complex, i la seva biografia, de fet, sorprèn per la seva multiplicitat de facetes i experiències diverses en una vida tan breu. En els seus trenta-nou anys, Malcolm va passar de potencial estudiant brillant a veure com la seva família es desintegrava després de l'assassinat del seu pare. Va fer diverses feines als guetos negres de Boston i Nova York, fins que l'addicció i l'atracció pel diner fàcil de la vida al submón el van portar al tràfic de drogues i a la delinqüència. Un cop a la presó, va tenir lloc la seva conversió a la religió predicada per la Nació de l'islam, una organització religiosa que defensava el supremacisme negre, la separació entre comunitats racials i la confrontació directa amb els blancs. De la mà d'un dels fundadors, Elijah Muhammad, es va convertir en ministre d'aquest culte i va dedicar uns dotze anys de la seva vida a estendre la Nació de l'islam per les ciutats dels Estats Units. Amb els anys, el seu carisma com a orador i predicador el van portar a la fama, i Malcolm X va convertir-se en l'antítesi radical, extremista i políticament incorrecta del moviment pels drets civils, que reclamava la integració i la igualtat de blancs i negres per mitjans no violents. La seva ruptura amb Muhammad després de descobrir el seu doble estàndard moral, així com la gelosia d'aquest pel carisma i la fama adquirits per Malcolm, van portar-lo a apartar-se del moviment, i la seva aproximació a la religió islàmica tradicional i al panafricanisme van marcar un punt d'inflexió en la seva trajectòria com a activista polític, arrel del seu viatge a la Meca i la seva gira per Àfrica. Les seves visions sobre el supremacisme negre van començar a adquirir matisos, així que els últims capítols del llibre obren preguntes molt interessants sobre quina hauria estat l'evolució del seu pensament si no s'hagués vist tràgicament truncada pel seu assassinat. Cal comprendre que és el llibre d'un orador i d'un predicador, més que d'un pensador polític, que pretén convèncer a través del testimoni de l'experiència directa i una retòrica en tot moment encesa i combativa, més que per la solidesa o els matisos de la seva argumentació. El relat té un punt romàntic, amb el seu recorregut per la vida de crim i de pecat del jove supervivent perdut en el laberint de la jungla urbana, que només a la presó aconsegueix la tranquil·litat i el silenci per aprendre la lliçó sobre la seva pròpia història i descobrir el seu lloc al món. La segona part, la de l'activisme polític, ve marcada per la construcció de la seva figura pública, i és la que desenvolupa les seves idees amb més profunditat. El punt d'inflexió en la seva vida comença quan, a través de la lectura, Malcolm es familiaritza amb el passat de la població afroamericana als Estats Units i l'herència de racisme i abús sistemàtic per part dels blancs, que és el germen de la segregació posterior i la impunitat de la violència contra els negres: pot semblar estrany vist des de la perspectiva d'avui dia, però a finals dels anys quaranta els llibres d'història amagaven els aspectes més foscos de l'imperialisme de les nacions europees i les seves conseqüències per al present. Els capítols de la presó són una profunda revisió de la història i la filosofia occidentals, dedicades durant segles a amagar els crims dels blancs sota arguments pretesament cientifistes i la retòrica de l'exportació de la civilització occidental. De fet, aquest punt, el de la denúncia al racisme institucionalitzat per la cultura occidental, és l'aspecte en què el text és més lúcid i punyent, i és sobre aquesta base que Malcolm X edifica la seva defensa de la violència com a instrument de lluita política - en tant que la violència al carrer només seria el fruit i la conseqüència lògica d'una violència molt més profunda, institucional i simbòlica, que ha estat exercida amb impunitat contra els negres durant segles - i la seva resistència a la integració i la convivència entre blancs i negres - en tant que, qui voldria viure en pau i concòrdia amb el seu maltractador? Un altre moment brillant de la proposta és quan contraposa els "drets civils" reivindicats pels moviments pacífics com el de Martin Luther King, i que releguen la lluita antiracista a un afer intern dels Estats Units, amb una noció més àmplia de "drets humans" o de dignitat humana, que connectaria la lluita racial als Estats Units amb les lluites per la descolonització dels països africans. Els seus plantejaments teòrics també tenen els seus punts cecs, especialment en els moments de sexisme i antisemitisme del text, que de vegades es comprenen pel context històric i social en què Malcolm va viure i que il·lustren les seves experiències, però que a vegades presenta a través d'arguments demagògics o directament falaços. En serien exemples la crítica que fa a l'assimilació dels jueus a Alemanya com el seu gran "error", com si la història es pogués llegir cap endavant i no únicament cap endarrere, un cop l'extermini dels nazis ja s'ha revelat, o els moments en què presenta el capteniment de les dones en públic com una mena de símbol o emblema d'una cultura sencera, donant a entendre entre línies, de fet, que el seu lloc intrínsec és l'àmbit privat. Tot i així, un cop llegit el llibre sencer, val a dir que aquests moments no desllueixen el conjunt, que brilla precisament per l'eloqüència enrabiada del seu protagonista, que prefereix la incorrecció política abans que caure en les mitges tintes o en qualsevol residu, per mínim que sigui, d'hipocresia. 

Continguts: Des de la seva infància a Michigan, marcada per l'assassinat del seu pare i les penúries econòmiques de la seva família, Malcolm X aprèn de la injustícia d'una societat en què els blancs imposen les seves normes, basades en la inferioritat dels negres i l'abús i la discriminació sistemàtics. Quan es trasllada a la ciutat de Boston després de deixar els estudis, entra en contacte amb la vida nocturna de la ciutat, i comença a treballar en diferents feines fins que acaba traslladant-se al barri de Harlem, a Nova York. Allà entra en contacte amb el món de les drogues, la prostitució i la delinqüència, i després d'una sèrie de robatoris acaba a la presó, on entrarà en contacte amb la Nació de l'islam i començarà el seu camí com a orador i activista per l'alliberament dels negres. Fins al seu assassinat l'any 1965, les seves idees polítiques aniran matisant-se i evolucionant, tot i que aquests canvis quedin tan sols apuntats en els últims capítols del llibre. 

M'agrada: És un testimoni valuosíssim sobre la vida als Estats Units sota la segregació racial, especialment al món urbà del nord, que tot sovint es considerava més avançat que el sud rural, tot i que Malcolm X revela aquesta suposició com a mera hipocresia per part dels blancs. 

No m'agrada: Té moments i moments, i el text perd una mica en els passatges en què els arguments cauen en la simplificació i la demagògia. 

En podeu llegir uns fragments aquí

23 d’abril de 2021

Dies a Birmània (#366)

El senyor Macgregor es va encarcarar en sentir la paraula "negre", que a l'Índia es desaprova. No tenia cap prejudici contra els orientals; de fet, els tenia molt d'afecte. Sempre que no se'ls donés llibertat, pensava que eren les persones més encantadores que puguis trobar. El mortificava que se'ls insultés amb crueltat. 

Aquesta primera novel·la de l'autor britànic George Orwell (1903-1950) es va publicar per primer cop el 1934 i és un testimoni franc i directe sobre la crueltat i la perversitat inherents a l'imperialisme com a sistema. L'acció s'ambienta a mitjans dels anys vint, en una petita ciutat de províncies al nord de Birmània, on una colla de funcionaris i empresaris britànics controlen l'explotació econòmica de la zona, mentre intenten posar ordre sobre la població colonitzada a través d'uns sistemes judicial i policial corruptes. L'statu quo que s'ha de preservar es basa en l'assumpció teòrica de la superioritat dels blancs, i de la justícia i bonhomia inherents a aquesta operació d'explotació sistemàtica rere el pretext d'estendre el progrés occidental a races menys civilitzades. La pràctica d'aquest sistema ensenya les seves vergonyes només en començar: l'opressió d'una massa de població impotent es fa palesa a través de la complicitat entre una classe dominant que imposa la seva llei per la força de les armes i una classe funcionarial de natius entrenats per perpetuar aquest sistema a base d'explotar els seus compatriotes. George Orwell és extremadament clar i didàctic a l'hora de presentar aquest context social, i els retrats dels seus personatges els deixa pintats amb traços gruixuts, sota la llum menys afalagadora possible, i de vegades semblen més tipus al servei de la crítica política del seu autor que no pas personatges psicològicament complets. Cap d'ells en absolut acaba fent-se mínimament agradable o ni tan sols mostra cap mena de qualitat redemptora, o com a mínim atenuant, per al seu comportament. El protagonista, en John Flory, és un comerciant de llenya establert a Birmània des de la seva joventut. Als trenta-cinc anys, la crisi de la mitjana edat l'agafa cansat de viure i plenament conscient de la corrupció moral que el sistema ha operat en ell: és perfectament conscient de la hipocresia de tots els funcionaris i comerciants britànics que l'envolten, i és l'únic que entén la seva feina com a explotació econòmica, cosa que li guanya la fama, dins d'aquest cercle, d'element subversiu. Aquesta imatge es veu agreujada per la seva amistat amb un metge indi, el doctor Veraswami, que, lluny de ser un agitador social o un radical, és un lleial servent a l'imperi britànic i està perfectament convençut de la superioritat de la raça blanca. El doctor és víctima de les maquinacions d'un magistrat birmà de la localitat, U Po Kyin, que basteix el seu èxit social i la seva cursa dins la piràmide del funcionariat en calumniar els seus rivals a través de xantatges i suborns a tercers. Quan el metge indi es vegi acusat de sediciós per tota una sèrie de pamflets i cartes anònimes que es comencen a publicar als diaris birmans, la seva única esperança serà esdevenir membre del club local, que és exclusiu per a blancs però es veu en l'obligació d'integrar un primer membre asiàtic per tal de calmar les tensions socials que comencen a escalar i amenacen amb la violència als carrers. Flory té la possibilitat d'ajudar el seu amic en diverses ocasions, però en la seva situació és molt més fàcil no enemistar-se amb els seus compatriotes, així que la sort del doctor no sembla augurar res de bo. No és l'únic front obert per a Flory, però. Quan arriba al poble l'Elizabeth Lackersteen, una jove òrfena i sense fortuna que ve a viure amb els seus oncles, en Flory es planteja per primera vegada que un matrimoni honorable pot ser la seva via de redempció a la vida i la seva última oportunitat, desesperada, per aconseguir la felicitat. L'Elizabeth no té ni un cèntim i està força desesperada per casar-se amb el primer home que li ho proposi així que, d'entrada, no sembla que hi hagi gaires obstacles per a la relació - no gaires més, almenys, que les idees sedicioses d'en Flory, l'aparició inesperada del tinent de policia Verrall, jove, esportista, i que sembla encarnar totes les qualitats que li falten al protagonista, i la presència sempre amenaçadora de la Ma Hla May, l'amant birmana d'en Flory, és clar, que amenaça la seva imatge de respectabilitat. Un cop Orwell ha col·locat tots aquests personatges en aquest particular tauler d'escacs, el que segueix és una trama d'anades i vingudes perfectament construïda fins a cada petit detall, i que podria arribar a resultar vodevilesca si no colpegés amb una violència tan crua en els moments més inesperats. L'escalada de la violència s'acaba produint i, quan finalment esclaten les revoltes al carrer, en realitat no es presenten com a via d'alliberament, sinó més aviat com a oportunitats per exercir el control i el poder en benefici únic d'uns quants. La primera novel·la d'Orwell és un relat despietat fins a ratllar la crueltat, que transita una línia molt fina entre el realisme social i la sàtira política. La trama argumental està subordinada a la crítica política que pretén el seu autor, sobre un sistema inherentment corrupte, en què les relacions humanes queden enrarides abans de començar, i la veu narradora mateixa, aparentment objectiva en tercera persona, cau en els mateixos clixés racistes i en la misogínia típiques del sistema que retrata. Tot i així és una lectura intrigant i fascinadora, que atrapa pel seu ritme en crescendo, els girs de guió inesperats i de vegades absurds, i la profunditat de la crítica política que desplega a totes les capes i estaments de la societat que retrata. 

Sinopsi: A mitjans dels anys vint a la colònia britànica de Birmània, una colla de funcionaris i empresaris anglesos controlen l'economia de la zona mentre mantenen l'ordre amb mà de ferro. John Flory, un comerciant de llenya, es troba en un punt de la seva vida en què no troba més al·licient que la beguda, el sexe amb la seva amant birmana i les converses amb el seu amic indi, el doctor Veraswami. Quan aquest és víctima d'una campanya de difamació contra la seva respectabilitat, Flory es debat entre fer alguna cosa per ajudar el seu amic i enemistar-se amb els altres blancs, o deixar que les coses passin al seu voltant com sempre ha fet. 

M'agrada: És una novel·la extremadament entretinguda i que, rere la seva sàtira social de traç gruixut, amaga una crítica política sempre directa i clarivident. 

No m'agrada: La veu narradora en tercera persona cau tot sovint en el racisme i la misogínia gratuïts. No em refereixo als moments en què aquestes actituds queden justificades pel retrat o el context social a través de les opinions dels personatges, sinó a altres moments en què la veu narradora cau en aquest tipus de clixés a l'hora, per exemple, de descriure els personatges o l'ambient, especialment els natius birmans. 

19 d’abril de 2021

El judici

El febrer de 2019, fa més de dos anys, es va iniciar la vista oral del judici contra els presos independentistes, que els jutjava pels càrrecs de rebel·lió, sedició, malversació de fons i desobediència per la celebració del referèndum d'autodeterminació de Catalunya l'1 d'octubre de 2017. Els líders civils Jordi Cuixart i Jordi Sànchez van ser inclosos en aquestes acusacions a causa de la seva implicació en les protestes pacífiques del 20 de setembre de 2017 davant la Conselleria d'Economia. 

Ahir a la nit TV3 va estrenar el documental "El judici", que repassa el context dels fets i els moments més destacats del procediment, així com també dóna a conèixer imatges inèdites de les defenses i els acusats preparant les seves intervencions. En el moment ja vaig seguir-ne la retransmissió en directe com vaig poder i com la feina em va permetre; ara el documental fa una magnífica tasca de recopilació de dades i de resum dels moments més rellevants de la vista oral. 

Amb la consciència que va ser una injustícia i una demostració de força gratuïta per part de les institucions de l'estat espanyol més que qualsevol altra cosa, revisitar aquells fets a partir del documental ajuda a tenir-los ben presents encara ara. La història no s'ha acabat aquí. 

Podeu revisitar els capítols del documental ja emesos en el següent enllaç: 

https://www.ccma.cat/tv3/el-judici/

17 d’abril de 2021

Una educació (#365)

Quan el Pare tenia vint-i-set anys, en Luke va néixer a casa, amb l'assistència d'una llevadora. El Pare va dedidir no tramitar-ne la partida de naixement, com tampoc ho va fer amb l'Audrey, ni amb en Richard, ni amb mi. Uns anys després, quan tenia uns trenta anys, el Pare va treure els meus germans de l'escola. No me'n recordo, perquè jo encara no havia nascut, però em pregunto si això va ser un punt d'inflexió. En els següents quatre anys, el Pare es va desfer del telèfon i no es va renovar el carnet de conduir. Va deixar de registrar i assegurar el cotxe. Aleshores va començar a emmagatzemar aliments. 

Aquesta memòria de l'autora estatunidenca Tara Westover ha estat una revelació editorial recent. De bones a primeres tota la publicitat i el màrqueting que se li han donat em predisposava a la decepció, però un cop he acabat de llegir-lo puc dir que és una lectura que val la pena i que es fa realment molt interessant. L'autora va néixer a les muntanyes d'Idaho, a l'Amèrica rural, en una família d'extremistes dins del mormonisme. En realitat, el llibre no ataca el mormonisme com a conjunt, sinó que deixa ben clar des del principi que els problemes d'inestabilitat mental del pare, tot i que no se'ns acaben d'explicar en cap moment del llibre perquè la família està en contra de les institucions mèdiques, es troba al cor de la progressiva radicalització de la postura dels progenitors. Aïllats a la muntanya esperant la fi del món, que perceben com a imminent, els pares crien els fills en la paranoia de desconfiar de qualsevol estímul que arribi de l'exterior, especialment en la forma de les institucions governamentals. Aquesta progressiva radicalització també explica la diferència d'opinions que hi ha hagut entre els germans més grans i la versió de la Tara Westover, la petita de la família, i que ha causat controvèrsia als Estats Units al voltant de la recepció del llibre. Mentre que els germans més grans encara van anar a l'escola i van tenir l'oportunitat d'emancipar-se abans que la paranoia i el radicalisme religiós del pare s'extremés, la Tara i els germans més petits van haver de patir un autèntic infern d'abusos i maltractaments a mans del pare i d'un dels germans grans. La polèmica també s'explica per la doble vara de mesurar del pare respecte de l'educació rebuda pels fills i per les filles: d'una banda, els fills necessiten coneixements tècnics per tal de poder treballar a l'empresa de construcció familiar, mentre que de les filles s'espera que es casin com més aviat millor i es quedin a casa en el rol d'esposa i mare. La part més interessant del llibre, al meu parer, és la perspectiva que adopta l'autora a l'hora d'explicar una sèrie d'esdeveniments horrorosos que va patir en primera persona provant de transmetre'ns la comprensió subjectiva que en tenia ella a cada moment i l'evolució de la seva pròpia postura: al principi, Tara Westover ens transmet la normalització d'aquests fets des de l'òptica de la nena petita que no té cap altre tipus d'accés al món que no sigui la visió esbiaixada que en donen els seus pares, mentre que a mesura que es va fent gran va acceptant i normalitzant aquest maltractament des d'una posició d'inferioritat assumida, d'avergonyiment i de culpabilització. En aquest sentit, el llibre és molt il·lustratiu d'aquesta dinàmica psicològica del maltractament en què la víctima pot esdevenir-ne còmplice sense adonar-se'n: sense poder qüestionar la visió del món que ha rebut en aquest ambient tancat i opressiu, comença a assumir la misogínia implícita en el discurs dels pares i a pensar que mereix tots aquests càstigs i menyspreus que rep. Ara bé, el llibre es titula Educated precisament perquè la narració posa l'accent en el procés de progressiva presa de consciència i d'escapada de la protagonista respecte d'aquest ambient opressiu. El llibre retrata el fenomen del home-schooling als Estats Units, per posar-ne l'accent en la seva versió més nociva. L'escolarització a casa requereix que els alumnes passin uns controls periòdics i acompleixin uns mínims en cada etapa del procés educatiu: el problema en aquest cas és que la família viu als marges del sistema des del moment que els fills no reben un certificat de naixement, i la seva situació legal no es regularitza, per dir alguna cosa, fins que la filla petita té uns nou anys. Tara Westover, en realitat, no descriu una escolarització a casa sinó una total manca d'escolarització i, de fet, els fills de la família que van accedir a estudis superiors van haver de preparar-se els exàmens d'accés a la universitat de forma autodidacta i en un procés força accidentat de reenganxament al sistema. La primera vegada que la Tara accedeix a un aula, és a la universitat i té disset anys, i desconeix conceptes bàsics de la història i la cultura occidentals. A partir de la seva formació universitària, entra en una contradicció constant entre el seu procés educatiu i els valors transmesos per la seva família. Quan comenci a racionalitzar el seu procés de victimització i maltractament, serà quan haurà de començar a comprendre que l'allunyament de la seva família és un element inevitable en la construcció de la seva pròpia veu i el pas a l'edat adulta. A través d'aquesta evolució, la protagonista posarà els valors i conceptes rebuts de la seva família sota el filtre del dubte, i haurà de negociar entre el desig de complaure i reconciliar-se amb la seva família i la impossibilitat de seguir acceptant els seus abusos i xantatges emocionals. És un relat molt dur i colpidor de les múltiples cares que pot presentar l'abús i el maltractament en el si de la família: l'explotació laboral dels fills, la negació de l'antenció mèdica davant dels accidents més espantosos, el maltractament psicològic amb l'avergonyiment i la humiliació constant dels infants, especialment de les nenes pel fet de ser nenes. D'altra banda, és un retrat molt honest també de la inconsciència d'uns pares que estan convençuts que estan fent el millor pels seus fills en tot moment, i de la ceguesa i el narcisisme intrínsecs en el discurs del fanatisme religiós. Amb el pas dels anys l'autora retrata com aquestes postures van canviant, en la majoria dels casos radicalitzant-se, però també acceptant la decisió dels fills d'allunyar-se definitivament de la família un cop els han donat per perduts. El relat de Tara Westover és colpidor perquè està fet des de la immediatesa de la ferida oberta i des del patiment de la primera persona, i intenta donar una visió tan ponderada i empàtica de tots els membres de la família que en determinats moments fins i tot es fa excessivament comprensiva amb els maltractadors. També és un relat commovedor sobre el procés de construcció de la pròpia personalitat, i sobre la forma com es construeix una veu pròpia a través de l'educació fins i tot en les circumstàncies més adverses. 

Continguts: Tara Westover relata en aquest volum de memòries la seva infància i adolescència en un poblet de les muntanyes d'Idaho, sense rebre cap mena d'escolarització ni atenció mèdica bàsica, i en mans d'un pare entregat al fanatisme religiós i una mare que es dedica a les teràpies homeopàtiques. Un dels germans grans es tranforma també en maltractador seguint l'exemple del discurs fanàtic del pare i, davant l'abús continu que rep de mans de la seva família, la Tara finalment decideix que ha d'aconseguir anar a la universitat per escapar de la casa familiar. El procés, però, acaba fent-se molt accidentat, i l'adolescent ha de transitar constantment entre el seu desig d'alliberar-se i la culpa i l'avergonyiment que aquesta decisió li provoquen. 

M'agrada: És un relat que es fa molt punyent a l'hora d'explicar la dinàmica dels abusos i el maltractament en el si de la família, i que a la vegada prova de comprendre tots els personatges implicats des de l'empatia i sense fer-ne judicis preconcebuts. 

14 d’abril de 2021

Paddy Clarke ha ha ha (#364)

Em queia bé l'avi Clarke, molt més que l'avi Finnegan. La dona de l'avi Clarke, la meva àvia, ja no era viva.
- És al cel -deia ell-, passant-s'ho d'allò més bé.

Aquesta novel·la de l'autor irlandès Roddy Doyle es va publicar per primer cop el 1993 i va guanyar el premi Booker aquell mateix any. El seu protagonista és un infant, en Paddy Clarke, que relata en primera persona les seves experiències d'infància a finals dels anys 60 al barri fictici de Barrytown, a Dublín. La novel·la té molt poc argument, i el relat es desenvolupa a través d'una única secció, que barreja retalls d'escenes, converses, anècdotes i records del protagonista en una mena de monòleg interior continuat. La seva vida familiar, amb els seus pares i els seus germans petits, les seves entremaliadures al carrer amb els seus amics de l'escola - tot i que "entremaliadures" és un terme una mica massa suau per descriure-les - i també el dia a dia de l'escola. No és exactament un relat de penúries i misèries com el que de vegades esperem de les novel·les irlandeses: la família és de classe mitjana, i el barri on viuen es troba en plena expansió urbanística, prenent terreny als camps i a les masies tradicionals per als nous habitatges dels treballadors. Ara bé, en aquest sentit és un relat que sobta per la seva violència, que el narrador explica en primera persona sense entrar en valoracions ni judicis: gran part de l'encant de la novel·la és precisament la recreació d'aquesta veu del protagonista, desarticulada i fragmentària, com correspon a un nen que intenta comprendre la realitat en els seus propis termes, i que sovint és incapaç d'explicar el món dels adults. En aquest sentit, observem les violències i les baralles dels seus pares a través de la seva mirada, no exactament innocent, però que intenta explicar-se el que està presenciant a temps real i alhora donar-se seguretat a si mateix. De la mateixa manera, les seves baralles constants i els seus jocs de poder i dominació amb la colla de l'escola responen a aquesta necessitat de crear-se una il·lusió de control que en realitat no té sobre la seva vida: com ell mateix reflexiona en un moment de la novel·la, has d'arribar a odiar molt els altres per arribar a ser amic d'algú. Per això, de vegades, als amics els pots odiar en la mateixa mesura que els necessites. També és la història de la relació entre en Paddy i el seu germà petit, en Sinbad, que poc a poc s'anirà endurint a base de ser l'ase dels cops de totes les humiliacions i males passades de la colla. En aquest sentit la novel·la sí que té un argument, el que passa és que tots els canvis decisius per a la vida del protagonista es concentraran al seu últim terç, i en aquest sentit la novel·la es llegeix com una preparació constant, un amuntegament d'informació, que necessitarem prop del desenllaç quan es comencin a precipitar els esdeveniments. Els canvis es produeixen en detalls petits, i per això la novel·la requereix una lectura atenta i, més que explicar el típic camí d'empoderament per al protagonista a través de múltiples adversitats, fa més aviat el contrari, fer-lo transitar des d'una falsa sensació de control i de seguretat, que correspon a aquesta despreocupació més típica de la infància, fins a la consciència més completa de la seva pròpia impotència davant la duresa del món dels adults. En aquest sentit és un relat molt divertit que acaba precisament amb una nota agredolça: el constant recurs a l'humor a través del to col·loquial dels personatges contribueix constantment al to lleuger de la proposta; és cap al final que el to es fa una mica més seriós quan la vida del protagonista comença a canviar. Una lectura realment molt fresca i divertida, que defuig qualsevol mena de nostàlgia en la seva cruesa i la seva manca d'afectacions, però a la vegada manté l'equilibri entre el realisme del retrat social i la mirada infantil del seu protagonista. 

Sinopsi: A finals dels anys seixanta, l'infant Paddy Clarke creix despreocupat al nord de Dublín. Al principi no dona importància a les baralles dels seus pares, almenys no fins que no es comencen a fer cada cop més freqüents. A l'escola es dedica a fer entremaliadures, sempre intentant no forçar els límits per tal de no ser enxampat. És després de l'escola, amb els amics del barri i jugant al carrer, que en Paddy i la seva colla es ficaran en un embolic rere un altre. 

M'agrada: M'ha agradat sobretot la forma com l'autor recrea la veu del nen petit a través de la narració en primera persona. No sona com un adult recreant la veu d'un infant, sinó com un infant narrant el seu propi dia a dia en present. 

10 d’abril de 2021

Insòlita primavera

Heu sortit de la hibernació desorientats, descol·locats, una mica com el temps? Heu començat a pol·linitzar abans d'hora a causa del canvi climàtic? És la primavera, que es presenta sense avisar i sempre amb traïdoria. Un dia et despertes pel matí i t'has convertit en escarabat, en criatura monstruosa, sense saber-ne el motiu, o comences a rosegar la cantonada d'un llibre per expressar el teu amor per la lectura, o t'identifiques amb les gestes heroiques d'una colònia de conills a la recerca d'una vida millor. La boja de l'àtic surt a fer de les seves i t'omple la casa de terrorífics esgarips. No, no t'has begut l'enteniment; és tan sols que el temps et demana lectures rarotes, d'aquelles que no saps classificar, i un cop les acabes penses "què coi ha estat, això?" No són bogeries ni narracions absurdes, perquè tenen prou sentit quan les llegeixes, dins del seu context, com si encapsulessin un petit món en elles mateixes. És només que es fan un punt inesperades, inclassificables, estranyotes, d'aquelles que no recomanaries als teus amics i familiars una mica perquè els estimes massa i una mica per por del que puguin pensar de tu. 

Bosc de bedolls de Gustav Klimt (1902)
 


La metamorfosi de Franz Kafka. És una novel·la curteta sobre un jove viatjant de comerç, Gregor Samsa, que un bon dia es desperta convertit en un escarabat gegant. La seva família afronta la situació una mica d'aquella manera, intentant adaptar-s'hi però sense demostrar gaire empatia pel pobre Gregor, com si ell tingués la culpa del que li acaba de passar. Interpretacions en podreu llegir per a tots els gustos, però el millor de la proposta és que precisament cap d'elles resulta definitiva i el relat en si mateix acaba evadint-les totes a la vegada. En podríem fer reflexions sobre maltractaments al si de la família, l'aïllament i la falta de comunicació en la societat contemporània, l'alienació de l'individu en mans d'un món laboral abusiu o directament pervers, l'encobriment del bullying en què participa una societat sencera, o llegir la xacra que pateix Gregor com a símbol d'una malaltia, mental o física, o d'una addicció... Les lectures no s'esgoten, però si en algun moment us heu sentit panerola fastigosa a l'hora de despertar-vos de bon matí, de ben segur aquesta lectura us dirà alguna cosa. 

El turó de Watership de Richard Adams. Un conill visionari té un pressentiment sobre la catàstrofe que s'apropa i que arrasarà la seva llar, i convenç una colla de conills jovenets per emprendre una aventura èpica fins al turó de Watership, la terra promesa on podran establir-se i fundar una nova comunitat on viure en abundància i prosperitat. El viatge, però, es convertirà en una aventura extremadament perillosa i violenta, en què els joves expedicionaris veuran la seva resistència portada al límit, i el seu protagonista evolucionarà de jovenet eixelebrat a líder assenyat de la seva comunitat. Pel camí trobaran altres comunitats conilleres amb diferents organitzacions polítiques, i el que a simple vista semblaran utopies es revelaran com a autèntics malsons. El turó de Watership comença com si fos un relat infantil i poc a poc es converteix en una reflexió molt creativa i original sobre les comunitats humanes - per paradoxal que pugui semblar - i el que les manté unides. 

Senyor de les mosques de William Golding. Una novel·la que també resulta força pertorbadora en el seu intent de disseny del que podria ser una societat perfecta. Tot i que aquí els polítics en potència són un grup d'infants nàufrags en una illa deserta, i es comprèn que no els acabi sortint del tot bé. Perquè tot rutlla força bé fins que ens comencem a matar els uns als altres, no? Aquesta és una experiència política fonamental, que la novel·la explora a un ritme molt pausat, creant una tensió sostinguda que a moments ratlla el terror psicològic. El relat és una exploració intensa i corprenedora de les pors i ansietats més profundes de la naturalesa humana, gregària i depredadora a parts iguals. 

Firmin de Sam Savage. Sam Savage va ser un magnífic novel·lista estatunidenc que potser no va rebre tot el reconeixement que mereixia en el seu moment. Firmin va ser la novel·la que el va donar a conèixer en primer lloc i el va fer saltar a la fama mundial, i narra la història de la rata Firmin, que neix a Boston als anys 60 i es queda a viure en una llibreria emblemàtica. Firmin comença per rosegar les pàgines dels llibres que cauen al seu abast, i comença a llegir-los quasi sense adonar-se'n. És aquí quan comença a entendre la seva solitud i les seves frustracions personals, en tant que l'existència sempre se li fa una mica més monocromàtica de com es projecta en la seva imaginació. Un cop s'enamora de la Ginger Rogers i pateix una traïció inesperada per part del llibreter Norman, el seu viatge cap a la humanitat es converteix en una aventura apassionant i amarga a la vegada. 

Written on the Body de Jeanette Winterson. Va ser la primera obra que vaig llegir de Jeanette Winterson, i a partir de llavors em vaig quedar amb ganes de llegir altres novel·les d'aquesta autora, tot i que no he trobat el moment adequat per fer-ho. És una novel·la que se'ns explica en primera persona, a través de la relació amorosa que s'estableix entre aquesta persona protagonista i la seva estimada, una dona casada. Ara bé, la relació és explicada en termes poètics i altament suggerents, centrant-se en el cos com a centre de l'experiència humana, i fent-lo objecte de múltiples metàfores i imatges relacionades amb la natura, amb la política o amb tota mena de trops literaris. La seva part més original és que no arriba mai a especificar si el personatge principal és un home o una dona. Aquest accent en la fluïdesa de la identitat s'acaba transmetent al text sencer, en tant que la forma acaba eclipsant-ne una mica l'argument. 

Orlando de Virginia Woolf. Aquesta és una altra novel·la que juga amb l'ambigüitat de la identitat de gènere i el seu paper en les relacions amoroses i, especialment, en la creació literària. Orlando és un jove que transita a través dels segles d'una vida llarguíssima, dedicat a l'escriptura d'un poema èpic homenatge a les seves arrels familiars. A través dels segles entrarà en contacte amb els cercles literaris i les formes poètiques de cada moment històric, intentant acomodar-se a les expectatives que la societat té d'ell, primer com a home, després com a dona. Després de diversos enamoraments i relacions frustrades, arribarà a l'estabilitat i el matrimoni durant l'època victoriana. Una lectura molt entretinguda i altament suggestiva i poètica, de la forma com retratem homes i dones - també els seus cossos - a través de la història. 

Els ulls embenats de Siri Hustvedt. Salvant les distàncies, és un text que també planteja la fluïdesa de la identitat, a través d'una sèrie d'aventures per part de la protagonista que la portaran a explorar els límits entre l'equilibri mental i la bogeria. Unes fotografies que li fan en una sessió de modelatge artístic comencen a circular i adquireixen una vida pròpia que ella desconeix, al marge de la seva voluntat. En un hospital, les escapades nocturnes de la seva companya d'habitació es converteixen en projecció de les seves pròpies ansietats i malsons. A través de les relacions amb diversos homes que l'objectifiquen o la utilitzen de diverses maneres, la protagonista anirà revelant diversos misteris sobre la seva pròpia identitat com a dona, en un camí extremadament ambigu entre la fugida i l'alliberament. 

Demian de Hermann Hesse. Hesse no ha estat mai un dels meus autors preferits, i la majoria de novel·les que li he llegit m'han resultat una mica decebedores. L'única excepció ha estat Demian, una lectura hipnòtica i fascinant que sempre es pot llegir com a novel·la de formació, però al meu parer és una mica més que només això. Demian és una mena de relat oníric i surrealista per part d'Emil Sinclair, un adolescent que queda fascinat pel seu company d'escola, Max Demian, que l'introdueix a una forma diferent de veure la realitat. A mesura que creix, Demian li va presentant diverses facetes, i l'inicia en una mena de recorregut místic que acaba, prou oportunament, a la primera guerra mundial. 

La dona comestible de Margaret Atwood. Una novel·la força surrealista i entretinguda sobre les vicissituds d'una jove canadenca que comença a rebel·lar-se contra les decisions vitals que se li presenten, en un món en què s'espera de la dona que sigui la perfecta mestressa de casa, i que si treballa ho faci només per fer temps abans de trobar marit. L'experiència de la protagonista desafia aquest model en el moment en què comença una relació paral·lela a la que manté amb el seu promès, i a la vegada totes les seves frustracions i ansietats es tradueixen en una aversió al menjar. Comença per no menjar carn d'animal perquè li fan pena les pobres criatures, però de seguida se n'adona que ningú pensa en les pobres plantes. Les escenes i situacions mundanes que afronta la protagonista cada cop es fan més absurdes fins que tota la seva ansietat es transformi en necessitat d'escollir entre devorar o ser devorada.  

Les dames de Grace Adieu de Susanna Clarke. És un recull de relats curts de l'autora britànica Susanna Clarke. Tot i que alguns d'ells depenen de la seva altra novel·la, Jonathan Strange i el senyor Norrell, es poden llegir de forma independent a aquesta. En si mateixos són una lectura deliciosa i un punt sinistra, en què el món de les fades i el dels humans es creuen donant peu a situacions arriscades i perilloses per als seus protagonistes. L'univers de l'autora es basa en creuar un període de la història britànica, el de la regència del príncep George i les guerres napoleòniques, amb fantasies basades en els contes de fades tradicionals i el món de la màgia i dels encanteris. Especialment en aquest volum, les dones esdevindran aliades de les fades i els follets, i en molts casos acabaran venjant-se per l'opressió que pateixen en una societat patriarcal. 

Se us acuden més recomanacions? 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons