"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

26 de novembre de 2022

Exhalació (#450)

M'alegra imaginar-me que l'aire que un dia em va alimentar a mi ara pot alimentar els altres, creure que l'alè que em permet inscriure aquestes paraules un dia travessarà el cos d'algú altre. No m'enganyo pensant que em servirà per tornar a viure, perquè jo no soc aquest aire, sinó la distribució que aquest aire va adoptar durant un període limitat de temps. El patró que em conforma, com la resta de patrons que conformen el món on visc, haurà desaparegut. 

Aquest recull de contes de l'autor estatunidenc Ted Chiang es va publicar per primer cop el 2019, i va suposar tota una revelació per al públic dins del gènere de la ciència-ficció. És tota una gesta per part d'un autor que durant la seva carrera ha anat publicant més aviat poc, i només relats curts, en un món en què el públic en general no consagra els escriptors definitivament si no és a través d'una novel·la. Chiang n'és l'excepció perquè els seus relats curts són realment extraordinaris, i mereixedors de la recepció entusiasta que ha rebut la seva obra des de la publicació d'Exhalació. Només dos dels relats que s'han publicat aquí són inèdits, i els altres set ja havien aparegut prèviament en d'altres publicacions. Els contes són tan sols una petita mostra d'on pot arribar la ficció especulativa partint de les bases de la ciència-ficció més clàssica, però plantejant problemes que sonen totalment contemporanis durant la lectura. Una de les parts més gratificants del relat és que els lectors reben la confiança d'interpretar els relats a la seva manera, en tant que aquests tan sols plantegen preguntes i dilemes oberts, veritables problemes filosòfics, però les respostes plantejades pels relats mateixos no són mai definitives. 

El més llarg dels relats, que es llegeix quasi com una novel·la breu per si mateixa, m'ha recordat molt l'Isaac Asimov de Jo, robot a l'hora de plantejar el problema científic i filosòfic de la intel·ligència artificial: igual que la novel·la d'Asimov plantejava els dilemes morals que es derivaven de la interacció de voluntats humanes amb la consciència preprogramada dels robots, a "El cicle de vida dels objectes de software" passa una cosa similar amb unes intel·ligències artificials virtuals que una empresa de programació desenvolupa perquè serveixin de mascota per a uns usuaris que, a la pràctica, viuen confinats en els seus espais domèstics. A diferència del que passava a la novel·la d'Asimov, en què la intel·ligència robòtica era clarament superior a la humana, aquí la intel·ligència dels digients és inferior a la dels seus creadors, i ha d'anar desenvolupant-se a través d'anys d'entrenament i aprenentatge continu per part de les criatures i els seus cuidadors humans. D'aquesta manera, el relat planteja dilemes morals al voltant dels drets legals dels subjectes tutelats, els diferents models d'educació i aprenentatge i, més en general, estén la metàfora al problema de la paternitat o maternitat responsable, en tant que, com feia Frankenstein de Mary Shelley, planteja la qüestió sobre què fem amb les criatures que posem al món. 

Un tema recurrent dins la majoria de relats és el de la llibertat humana dins d'un univers determinista, fermament regit per les lleis de la física. En un món físic en què un fenomen desencadena una determinada conseqüència de forma necessària, la nostra llibertat per escollir sembla una anomalia de disseny, certament, tot i que la llibertat mateixa podria ser una percepció totalment subjectiva i, com a tal, una mera aparença o il·lusió. Kant va declarar el debat en taules quan el va plantejar com a antinòmia: hi ha arguments racionals per pensar tant que la llibertat existeix com que no existeix. La gràcia d'aquest problema és que no cancel·la la dimensió moral de l'acció humana: la responsabilitat sobre les pròpies eleccions és ben real, tant si aquestes són autènticament lliures com si no. El primer dels relats, "El mercader i la porta de l'alquimista", així com "El que s'espera de nosaltres" i "Òmfal" ens plantegen un determinisme radical en el cosmos que, a més, els científics s'han encarregat de demostrar sense cap mena de dubte. En aquests casos, el nostre coneixement sobre la inevitabilitat de tot el que s'esdevé no aporta felicitat als subjectes, sinó més aviat angoixa i preocupació per com actuar en aquestes circumstàncies i a la llum del descobriment que res del que fem canviarà essencialment l'estat de les coses. 

Ara bé, els relats no fan una aposta definitiva per aquesta versió radical del determinisme. La majoria d'ells plantegen què ha de fer una consciència pensant, que es percep a si mateixa com a lliure i que es veu contínuament enfrontada a la necessitat de prendre decisions sobre ella mateixa i els altres. Estem condemnats a ser lliures, fins i tot si el nostre destí ja està prèviament escrit. A aquest dilema s'enfronten els personatges de "L'angoixa és el vertigen de la llibertat", que disposen d'una tecnologia que els permet comunicar-se amb altres versions de si mateixos que han acabat prenent decisions diferents a la vida. D'entrada, aquesta tecnologia ens hauria de refermar en la idea de la llibertat humana i un cosmos sotmès a l'atzar dels detalls més insignificants imaginables però, què passaria si en cada versió paral·lela de nosaltres mateixos, tant se val les eleccions que féssim, els resultats de les nostres accions ens anessin conduint cap al mateix lloc? I, a més, hi ha quelcom de predeterminat en el nostre caràcter i la nostra predisposició cap al món que ens envolta? Totes aquestes qüestions són les que els personatges han d'anar afrontant a mesura que la seva vida els presenta decisions. 

D'altra banda, "Exhalació", el relat que dóna títol al llibre, és un dels més reeixits de tot el recull, i planteja una versió molt particular - i també molt familiar - d'aquesta predeterminació prèvia de tot l'univers: un cosmos abocat a la seva pròpia destrucció final. El relat ens planteja una colònia tancada sota una cúpula poblada per éssers biònics que asseguren la seva immortalitat tot regenerant els seus òrgans i components en el moment que es deterioren. Els seus pulmons artificials es reomplen a partir d'un flux d'argó que bomben des d'un dipòsit subterrani al centre de la terra. Un científic d'aquest món fa una descoberta certament inquietant: la pressió constant d'aquest flux d'aire provoca una entropia inevitable, és a dir, la pressió afluixa constantment sense possibilitat de regenerar-se, de manera que aquesta forma de vida arribarà a la seva fi quan el moviment s'estabilitzi definitivament. Qualsevol intent d'insuflar més pressió dins del circuit per revertir el procés acaba portant al mateix resultat, en tant que s'acaba consumint en aquests processos un volum d'energia encara més gran. Em va recordar molt el dilema ecològic que afrontem en el present: què fer amb uns recursos que s'esgoten inevitablement, quan fins i tot la implementació de les renovables requereix materials que s'esgoten i consum d'energies no renovables per tal de poder fer la transició ecològica. I tot i així, en contra del que pugui semblar d'entrada, aquest relat, com la majoria d'ells, acaba amb notes optimistes respecte de la responsabilitat personal de cadascú i la seva capacitat d'acció. 

Tanmateix, hi ha dos relats que a mi m'han agradat especialment i que centren l'interès en el tema de la comunicació i la possibilitat d'arribar a connectar realment amb els altres. Són, possiblement, els més humanístics del recull, o almenys a mi m'ho ha semblat. "La veritat dels fets, la veritat del sentiment" ens planteja dos reptes per a la humanitat en dos moments històrics diferents: un, en l'era de la colonització d'Àfrica, ens planteja el pas de la cultura oral a l'escrita i les implicacions que això té per a la memòria col·lectiva i la construcció d'una identitat comunitària, mentre que l'altre, ja en el futur, ens planteja un programari d'enregistrament vital que proporciona als éssers humans una memòria absoluta, de forma que la memòria subjectiva queda totalment obsoleta. D'altra banda, "El gran silenci", un dels relats més breus del recull, ens planteja la possibilitat d'estar perdent-nos una possibilitat de comunicació real amb altres formes de vida intel·ligents al planeta mentre la humanitat fa esforços per contactar amb formes de vida extraterrestres. Com veieu, els relats recollits a Exhalació són tots excel·lents, sense excepció, i agradaran als amants de la ciència-ficció de tall més científic i de la narrativa especulativa en general. 

Continguts: "El mercader i la porta de l'alquimista" ens planteja la possibilitat dels viatges en el temps dins d'una cronologia de fets que no es pot modificar, i s'ambienta en una mena de món àrab fictici inspirat en Les mil i una nits. "Exhalació" ens retrata una civilització biònica que viu en un món tancat per una cúpula, i en què un científic descobreix que la font d'energia que manté els seus habitants amb vida té data de caducitat. "El que s'espera de nosaltres" retrata un món en què un petit aparell electrònic ha demostrat sense cap tipus de dubte la predeterminació de tots els actes humans. "El cicle de vida dels objectes de software" planteja els problemes morals i legals que afronten els usuaris que mantenen mascotes virtuals amb una intel·ligència artificial que els permet desenvolupar aprenentatges i una personalitat pròpia. "La mainadera automàtica patentada Dacey" planteja els debats al voltant de la psicologia conductista, en presentar un aparell mecànic destinat a criar els infants. "La veritat dels fets, la veritat del sentiment" és un relat que planteja el conflicte entre memòria subjectiva i objectiva, a través de dos relats paral·lels que tenen lloc en dos moments històrics diferents. "El gran silenci" obre la possibilitat que els éssers humans no estiguem comprenent altres formes de vida del planeta. "Òmfal" planteja un univers en què els vestigis arqueològics han arribat a demostrar l'acció creadora de Déu, tot i que amb conseqüències inesperades pel camí. "L'angoixa és el vertigen de la llibertat" proposa un aparell electrònic que permet a les persones contactar i intercanviar informació entre línies temporals paral·leles que sorgeixen de diferents eleccions per part dels seus usuaris. 

M'agrada: És una lectura realment fascinant i profitosa, per la profunditat de les reflexions filosòfiques i els dilemes que proposa. "Exhalació", "La veritat dels fets, la veritat del sentiment" i "El gran silenci" m'han agradat especialment. 

23 de novembre de 2022

Milkman (#449)

No fingia sorpresa, cap "quina casualitat trobar-te aquí". En comptes d'això deia "Ah, ets aquí", i altres expressions familiars, dites informalment com si estiguéssim acomplint algun acord previ per trobar-nos. Aquestes trobades es produïen a tot arreu. Anava a comprar, ell hi era. Anava al centre, ell hi era. Sortia de treballar, ell hi era. Anava a la biblioteca, ell hi era. Fins i tot quan anava a llocs i en sortia i ell no hi era, encara semblava com si hi fos. 

Aquesta novel·la de l'autora irlandesa Anna Burns es va publicar per primer cop el 2018, any en què va guanyar el premi Booker. Llavors ja em va cridar l'atenció, però en aquell moment em va quedar pendent, i l'altre dia el vaig veure a la biblioteca i no vaig dubtar a agafar-lo en préstec. Ara que l'he llegit puc dir que el premi em sembla ben merescut, i que és una novel·la molt amena de llegir pel seu equilibri entre comèdia i drama polític i pel seu original estil narratiu. A finals dels anys setanta en una ciutat norirlandesa innominada, que es podria identificar amb Belfast, en ple apogeu de la violència als carrers per part de l'exèrcit britànic i dels paramilitars d'ambdós bàndols, la protagonista, una jove de divuit anys d'una barriada catòlica, transita el seu particular malson a partir del moment que un desconegut molt més gran que ella, a qui la gent coneix com "el lleter", comença a interessar-se per ella i a seguir-la a tot arreu per fer-li proposicions romàntiques. Tot i que la noia amb prou feines hi parla, en una comunitat tan petita i tancada aquest suposat afer de seguida comença a ser el centre de totes les enraonies del barri, i la gent comença a assumir que entre ella i el lleter, un home casat que a més és un reconegut líder paramilitar republicà, hi ha una passió il·lícita que, en realitat, és totalment imaginària. 

Gran part de l'interès del llibre recau en aquest precari equilibri entre realitat i imaginació, en un moment històric en què la paranoia és l'estat mental habitual de tota la gent de la ciutat, i en què qualsevol persona pot esdevenir sospitosa, en qualsevol moment, de col·laborar amb les autoritats en contra dels republicans. En aquest context de violència, activitats tan quotidianes com, per exemple, anar a l'hospital o comprar un cotxe determinat són considerades potencialment perilloses pels insurgents, que governen el barri imposant les seves pròpies lleis i regulacions, i poden conduir a revenges per part del propi bàndol o coercions i represàlies per part de l'exèrcit britànic. És així que, en aquest context de pensament monolític i telèfons punxats, la suposada relació extramatrimonial del lleter amb aquesta noia adquireix dimensions del tot polítiques i pot arribar a posar en perill no sols la vida de la protagonista mateixa, sinó també la de tothom que viu al seu voltant. 

Ens trobem també en el context d'una societat catòlica ultraconservadora, en què hi ha una altra batalla ideològica, dirigida a preservar la tradició i la moralitat, que s'està lliurant sobre el cos de la dona: qualsevol comportament que no sigui la violència física directa quedarà normalitzat per part de la comunitat, de forma que d'entrada la protagonista veurà com qualsevol intent de denunciar o verbalitzar l'assetjament que està patint quedarà desestimat d'entrada, i es veurà culpada directament d'haver provocat la situació. La pressió sobre les dones per encaixar en uns valors de feminitat tradicionals - o bé la maternitat i la cura de la casa o el paper de la dona perduda que sortirà tacada a ulls de tota la comunitat - és també part de la lluita política. En un ambient en què l'heroi republicà és considerat el model de masculinitat normativa, la dona només veurà la seva identitat reconeguda en la mesura que un home defineixi el seu lloc al món. Per això, la protagonista se n'adonarà de seguida que intentar escapar d'aquests rols predeterminats és també un error tàctic, en tant que tots aquells personatges que no es conformen amb aquest estat de coses s'exposen a ser titllats de desviats i posats immediatament sota sospita, amb risc per a les seves pròpies vides. 

Ara bé, la societat està canviant a marxes forçades, i fins i tot una barriada tancada sobre si mateixa i sotmesa a l'espionatge veïnal constant haurà d'afrontar els seus propis reptes de futur: les dones estan començant a prendre consciència de la seva pròpia situació i, d'altra banda, la violència pot arribar a un límit insostenible en qualsevol moment. Milkman fa molt per oferir-nos un retrat fidedigne de la bogeria que van suposar aquests anys de violència a Irlanda del Nord, precisament des d'un punt de vista totalment subjectiu, tancant-nos dins la ment de la protagonista i deixant-nos portar pel seu estat de creixent tensió i paranoia a través del seu monòleg interior continuat. Ella ens va explicant el seu dia a dia i l'assetjament de què es víctima per mitjà de llargs excursos en què també ens posa en antecedents sobre les històries privades de parents, amics i gent del barri. La decisió de no arribar a revelar-nos mai el nom propi de cap dels personatges, que queden identificats només amb petites paràfrasis descriptives, com per exemple "amiga de la infància", "germana" o "cunyat", contribueix a accentuar aquest sentit de drama col·lectiu a què assistim, i a diluir la identitat individual de cada personatge. També hi contribueix la intervenció de nombrosos personatges col·lectius que parlen en determinats moments amb veus indistingibles, i que representen aquesta pressió de la comunitat sobre els individus per emmotllar-se a una normalitat predeterminada. 

El resultat és un mosaic molt complet d'aquesta comunitat profundament traumatitzada pels esdeveniments polítics i per la lluita que s'està produint al seu voltant, en la qual tot sovint els ciutadans esdevenen a la vegada víctimes, botxins i col·laboradors, voluntaris i involuntaris, i en què les persones de bé poden esdevenir els enemics més tòxics i perillosos. Tot plegat seria difícil de digerir si no fos pel recurs a la sàtira i a un to descarnadament humorístic, sobretot a partir de la segona meitat del llibre, en què d'altres personatges aporten altres punts de vista a la percepció de la protagonista, i aquesta comença a qüestionar-se els seus propis prejudicis sobre aquells que l'envolten. Aquest recurs a l'humor com a forma d'afrontar la tragèdia quotidiana és un dels elements més agraïts de la lectura, que sorprèn amb determinats girs de guió i, sobretot, amb una aposta per l'optimisme i una mirada cap al futur en el seu desenllaç que resulta totalment reconfortant. 

Sinopsi: En una ciutat sense nom a Irlanda del Nord, durant els Troubles a finals dels anys setanta, la protagonista explica en primera persona l'assetjament que pateix per part d'un personatge local molt més gran que ella i que pertany al grup de paramilitars republicans que controla la zona. Mentre que ella viu aquest comportament amb por i ansietat creixents, i es veu abocada a un aïllament que posa en perill la seva estabilitat mental, la resta de la gent del barri la responsabilitzarà a ella d'aquesta situació. 

M'agrada: De fet, la particular veu de la protagonista a través de tota la novel·la, que descriu la situació d'una forma molt acurada als fets històrics, però a la vegada des d'un prisma totalment subjectiu. El seu desenllaç, que crec que fa molt per donar una nota positiva, però en cap moment discordant, al conjunt de la novel·la. 

18 de novembre de 2022

La memòria més secreta dels homes (#448)

El llibre essencial s'escriu amb la llengua dels morts; El llibre essencial s'inscriu en el temps de l'oblit; El llibre essencial subscriu la impresència (ni presència ni absència). En aquest moment el buit es va segar el coll, i en el crit mut que el tall va obrir en la seva carn, tu cregueres sentir esmotxar-se, caiguda del cap palpitant, una última hipòtesi, terrible i terriblement tranquil·la: El llibre essencial no s'escriu. 

Aquesta novel·la de l'autor senegalès Mohamed Mbougar Sarr es va publicar el 2021 i va ser la guanyadora del premi Goncourt d'aquell mateix any. És una novel·la fascinant i tremendament colpidora sobre la relació dels autors africans en llengua francesa amb el públic i la crítica francesos, així com una exploració, a la vegada dolorosa i guaridora, del llegat dels seus avantpassats i les múltiples violències patides per aquests a través de la diàspora africana. Al llarg de la novel·la es va desplegant un joc de miralls corprenedor entre art i vida, i entre les diverses motivacions que poden tenir els artistes per decidir escriure o decidir no fer-ho, a la vegada que ens condueix a través d'una misteriosa trama d'esdeveniments que no acaba de desplegar-se en tota la seva amplitud ben bé fins a l'última pàgina de la novel·la. Mbougar demostra un domini de la narració totalment impecable, amb una prosa absorbent i fluïda, i una aposta per la hibridació de gèneres i la polifonia narrativa que fa de la gosadia el punt més fort de la novel·la. 

L'any 2018, el jove autor senegalès Diégane Latyr Faye descobreix un rar exemplar d'una novel·la publicada el 1938 i desapareguda després d'un escàndol que esclata entre la crítica literària: El laberint de l'inhumà, debut literari del misteriós autor T. C. Elimane, compatriota seu. Elimane, que havia estat inicialment acollit per la crítica com "el Rimbaud negre", va desaparèixer misteriosament poc després que la seva novel·la fos acusada de plagi i l'editorial obligada a destruir-ne tots els exemplars. El rastre se li perd a París durant la segona guerra mundial, i reapareix breument a Argentina durant els anys 50, acollit pel cercle literari al voltant dels autors Sabato i Gombrowicz. Més enllà d'aquestes dades esparses, la seva biografia s'enfonsa en un misteri absolut. Faye es decideix a trobar les peces que falten fins a poder reconstruir la biografia completa i, encara més, aconseguir esbrinar la causa del silenci posterior d'Elimane, tant vital com literari, així com descobrir si va continuar escrivint després d'aquesta primera experiència fallida. 

A través d'un accidentat procés de reconstrucció del llegat d'Elimane, Faye s'endinsa en un món de testimonis i relats creuats, que el portaran de París a Amsterdam i Dakar rere les petjades de l'elusiu escriptor, mentre que també reavaluarà el seu propi paper dins del món de les lletres franceses com a autor postcolonial emergent, fet que el farà afrontar les seves pròpies inseguretats i pors més íntimes, i fins i tot la seva vanitat com a autor. La recepció que la crítica li dedica a Elimane el 1938 també contrasta irònicament amb l'experiència de Faye dins del panorama literari actual: Elimane va haver de patir tot un espectre de valoracions que anaven des del racisme obert, en el pitjor dels casos, a un paternalisme benevolent però cognitivament incapaç de reconèixer el subjecte colonial com a igual, i que, per tant, busca en la seva producció literària la satisfacció d'un desig d'exotisme o d'una imatge preconcebuda d'Àfrica que es veu decebut quan l'expectativa no s'acompleix. L'any 2018, Faye ha d'afrontar la condescendència amb què els autors africans són rebuts dins la indústria editorial occidental suposadament per acomplir amb una quota de representativitat que s'insinua, implícitament, que no han guanyat per mèrits propis. El mateix debat creua les pàgines del llibre en una mena de pirueta metatextual quan s'observen algunes de les valoracions que va suscitar la concessió del premi Goncourt a La memòria més secreta dels homes

El viatge que Faye emprèn a la recerca d'Elimane es desenvolupa en termes literaris però també simbòlics, en tant que les seves trobades amb diferents personatges ens aniran apuntant possibles lectures i interpretacions per a tots dos viatges, el d'Elimane en el passat i el de Faye en el present. El punt de partida de la investigació és una altra autora senegalesa, Siga D., que es presenta al jove escriptor com a figura materna, i que li teixeix el fil inicial de la història; el seu amic Stanislas, traductor polonès, el posarà sobre la pista argentina; i el seu amic Musimbwa, jove escriptor congolès, acabarà tancant el cercle tot reconnectant Faye amb la consciència política i la necessitat de mantenir vives les veus del passat. Aquesta és una de les tensions més importants que suporta l'estructura narrativa del relat: una tensió entre oblidar els avantpassats i deixar-los enrere, amb afany de supervivència o per salvaguardar la pròpia llibertat individual, i la necessitat de no trair les pròpies arrels i donar-los el seu propi espai per créixer. 

Aquest és un conflicte que s'inicia en l'època colonial entre aquells personatges que decideixen adoptar el mode de vida i l'educació occidentals i els que es mantenen fidels a la saviesa i els costums ancestrals. El problema arriba quan aquests personatges que han abraçat la cultura occidental rere la promesa feta per la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà s'han de veure traïts en aquest somni de progrés: el que la societat francesa els ofereix no és el ple reconeixement dels seus sacrificis sinó, en el millor dels casos, el dret a la mera subsistència com a ciutadans de segona o tercera. Els que han quedat enrere possiblement han llegit la situació amb més lucidesa, tot i que des d'una impotència essencial: les seves vides han quedat marcades per l'absència de cossos que la terra paterna pugui honorar, i en aquest sentit el desenllaç de la novel·la és insuperable a l'hora de tancar aquests cercles que per definició no poden ser tancats, com ferides sempre presents en la subjectivitat humana. 

La novel·la no només atrau per la seva història ben travada i per la multiplicitat d'interpretacions i nivells de lectura que proposa el seu contingut. Un dels seus punts forts també és la seva aposta estilística, que fa transitar la trama amb naturalitat i fluïdesa per diversos gèneres literaris que es van encavalcant els uns amb els altres en una mena de collage de textos i veus diferents. Així és com la reconstrucció de la biografia de la veu misteriosa i elusiva de T. C. Elimane transita des d'uns orígens mítics que es remunten a la tradició de la narrativa oral africana, a través del thriller de misteri, fins a endinsar-se plenament en el terreny del realisme màgic. En aquest sentit, és una experiència de lectura fenomenal, que no puc descriure amb més detalls aquí per no aixafar les sorpreses de la trama. Si bé em va costar entrar una mica en la primera part de la novel·la, la segona i la tercera part mantenen un rumb molt definit fins a un desenllaç que dóna sentit a tots els dubtes i qüestions plantejats anteriorment. 

Sinopsi: La primera part de la novel·la ens presenta el jove autor senegalès Diégane Faye, que queda fascinat per la bellesa d'una novel·la perduda de 1938 i el misteri que envolta la desaparició del seu autor, T. C. Elimane. La segona part de la novel·la ens introdueix a la narració dels orígens familiars d'Elimane a Senegal a principis del segle vint, i els misteris al voltant de la seva desaparició durant la segona guerra mundial i posteriors reaparicions anys després. A la tercera part de la novel·la, Faye retorna al seu Senegal natal, que es troba en plena revolució popular, per tal de buscar el poble natal d'Elimane, on acabarà tancant cercles tant de la narrativa vital d'Elimane com de la seva pròpia. 

M'agrada: És una novel·la impressionant per tot el que té de crítica al passat colonial europeu i a les seves seqüeles en les barbàries comeses a través del segle vint, i també per la seva crítica oberta a un neocolonialisme cultural que encara permea la societat europea avui dia molt més del que ens agradaria reconèixer. 

11 de novembre de 2022

Set contes gòtics (#447)

Sempre he trobat injust per a la dona que mai no hagi estat sola al món. Adam va passar un període, fos llarg o curt, en què podia passejar per una terra nova i tranquil·la, entre les bèsties, en plena possessió de la seva ànima, i la majoria d'homes neixen amb el record d'aquell període. Però la pobra Eva se'l va trobar allà, amb totes les seves exigències, des del primer moment que va mirar el món. 

Aquest recull de contes publicat el 1934 va representar el salt a la fama de l'autora danesa Isak Dinesen, pseudònim de la baronessa Karen Blixen (1885-1962), un personatge força curiós de la literatura del segle vint. Tot i que havia publicat algunes obres en danès, no va ser fins que va decidir escriure en anglès que va començar a rebre atenció i reconeixement per la seva obra. Havent llegit els relats, és fàcil veure-hi el seu talent narratiu, tot i que els arguments dels contes se m'han fet un punt excessius i m'han semblat força anacronístics per a l'època en què es van publicar. És cert que l'autora mostra una veu original i inclassificable sobre la pàgina però, llegint Set contes gòtics, s'ha de fer un esforç especial de la imaginació per fer-se a la idea que Dinesen està publicant a la mateixa època que Virginia Woolf, Daphne du Maurier o Djuna Barnes, per posar només uns exemples. En un moment històric en què el modernisme ja era un moviment consolidat, i les vanguardes artístiques havien deixat la seva empremta en la literatura europea, Dinesen mira cap enrere, cap a les narracions de Hoffman i Edgar Allan Poe, amb les seves implicacions romàntiques, i com a molt en algun moment recorda l'aposta esteticista i la crítica social d'Oscar Wilde, tot i que potser no tan esmolada com la d'aquest últim. 

El qualificatiu "gòtic" que apareix al títol pren aquí el seu sentit més originari possible, i hem de remuntar-nos a principis del segle dinou, o fins i tot abans, per entendre l'espai imaginari, quasi mític, que Dinesen proposa per als seus contes. Els relats s'ambienten en versions fantasioses del nord d'Europa, com si ens trobéssim en un paratge propi dels contes de fades, o versions totalment romantitzades i idealitzades d'Itàlia com a lloc exòtic i salvatge on els nobles alemanys i danesos baixen a tenir les seves aventures. En aquests paisatges, que se'ns presenten en unes descripcions totalment atmosfèriques, els contes ens ofereixen escapades màgiques i fantasioses a un món totalment imaginari i psicològicament transgressor. Aquesta escapada quasi onírica té el seu rerefons polític quan ens adonem que exhibeix sense miraments una nostàlgia per l'hegemonia política i social de la noblesa. Els personatges protagonistes sempre tenen quelcom de superhumà fins a un punt monumental; són personatges a qui el món se'ls fa petit, i fins i tot en algun dels relats s'assenyala la burgesia com a responsable del desencantament del món, amb la seva mentalitat racionalista i anivelladora. 

En aquest sentit els contes plantegen la distància entre els grans ideals i conceptes que donen forma a la vida cultural humana i la realitat més banal, diària i prosaica que han de transitar les persones, i són hereus del romanticisme europeu en aquest afany de posar l'ideal artístic sempre per sobre de la vida. Com passa, per exemple, amb la protagonista de "Els somiadors", per a qui el seu art esdevé deure de transformar el món, o els personatges de "El diluvi a Norderney", que s'interroguen sobre les imatges i "veritats" que donen forma a la seva percepció del món, en tots ells els personatges s'embarquen en missions certament agosarades i fora de tota mida, per a les convencions socials del seu temps, en l'intent de realitzar aquests ideals. Ara bé, les narracions acaben fent-se tremendament escèptiques respecte de la possibilitat d'arribar a realitzar-los en últim terme. Mentre que els personatges no paren de disfressar-se i adoptar nous rols, com si es tractessin d'actors, i deixen enrere un personatge determinat quan aquest ja no els serveix per assumir-ne un altre, aquesta contínua adopció de noves indentitats acaba revelant un buit essencial sota la disfressa, una absència d'identitat autèntica, o de referència última, que els lectors puguem identificar clarament. És en aquest últim aspecte que l'autora sembla que apunti a perspectives més contemporànies a través d'aquest desemmascarament de la buidor de l'ésser, d'inspiracions nietzscheanes.  

Ara bé, l'aposta artística dels personatges pels seus respectius rols estaria molt bé si fos lliure en tots els casos. Els moments més problemàtics dels relats arriben en el seu enfocament de les relacions de gènere, sempre ambigües i fluïdes, i en la majoria dels relats extremadament violentes i traumàtiques per als seus protagonistes: les violacions es transformen en moneda de canvi habitual en les relacions entre els protagonistes, i queden totalment banalitzades sota la visió romantitzada de Dinesen; els personatges homosexuals viuen reprimits i amaguen les seves inclinacions autèntiques intentant realitzar els seus anhels a través de tercers, com en una experiència de segona mà; mentre que el matrimoni i el sexe es viuen directament com a agressió en gran part dels relats, per exemple a "El diluvi a Norderney", "El mico", "Els camins vora Pisa" i "El poeta". Les lectures freudianes dels textos, en aquest sentit, són quasi omnipresents. En aquests quatre exemples en concret, figures patriarcals i matriarcals aparentment protectores i bonhomioses pretenen manipular les vides dels joves amants com si es tractessin d'autèntics titellaires que tenen planificades les seves existències fins al més mínim detall. I és així com l'emmotllament de la vida a un esquema narratiu prèviament definit es presenta en el seu vessant més perillós i amenaçador, i que aquest ideal de l'art que és més gran que la vida es revela davant dels lectors en tot el seu terror. 

Set contes gòtics és una raresa narrativa dins del seu context històric. Mentre que les dones de la generació de Dinesen veien el seu alliberament en cada cop més esferes de l'espai públic com a terreny guanyat, aquí l'autora observa la relació entre els sexes amb una visió molt més ambigua, i en molts moments de la lectura la seva nostàlgia per temps passats i la ceguesa que els seus protagonistes exhibeixen davant del seu propi privilegi és totalment exasperant. Ara bé, no és que els relats pretenguin ser realistes, és clar, i aquesta és part de l'ambigüitat de la proposta. La seva aposta formal ja ens posa sobre avís: cada relat és com una capseta que conté nombrosíssims relats secundaris a l'interior que se'ns hi ofereixen com a excursos de la trama principal, i és en l'amplitud d'aquest joc de miralls que l'autora presenta l'habilitat dels seus trucs. Dinesen ens ofereix escapades de la realitat que posen llum sobre els aspectes més foscos de les relacions humanes, com si es tractessin de baixades a l'inconscient freudià, i els aparents abismes de pecats inconfessables que s'amaguen rere una façana de suposada estabilitat i respectabilitat. No puc dir que m'hagi acabat de convèncer. La lectura se m'ha fet feixuga la major part del temps i m'ha costat molt acabar els últims dos relats. Tanmateix, hi he trobat moments interessants, i almenys dos dels relats que sí que m'han agradat. 

Continguts: "El diluvi a Norderney" ens presenta quatre personatges que afronten la mort en haver quedat aïllats en una cabana enmig d'una terrible inundació. En aquesta situació extrema, es posaran a relatar les seves pròpies vides, revelant aspectes insospitats sobre els seus passats i les seves identitats. "El vell cavaller" ens narra la trobada fortuïta de joventut del protagonista amb una prostituta, que el fa reflexionar sobre la imatge preconcebuda que els homes tenen sobre les dones. "El mico" és un relat força surrealista sobre les maquinacions d'una anciana dama de la noblesa per tal d'arranjar el matrimoni del seu nebot amb una noia de la zona. "Els camins vora Pisa" és un dels relats més confusos del recull, i no s'acaba d'entendre ben bé fins al final, en què les identitats secretes de tots els personatges i els seus mals entesos s'acaben aclarint. "El sopar a Elsinor" és un relat en què dues germanes solteres tornen a la casa de la seva joventut per conversar amb el fantasma del seu germà perdut, que havia abandonat la família sobtadament per dedicar-se a la pirateria. "Els somiadors" és també un relat d'equívocs en què la famosa cantant d'òpera Pellegrina Leoni assumeix diverses identitats en una croada personal per diluir la seva identitat autèntica. "El poeta" és un relat un punt sinistre sobre un ancià mecenes de les arts que decideix casar-se amb una jove vídua per poder manipular la seva vida i la del seu protegit, un jove i prometedor poeta. 

M'agrada: Puc dir que m'han agradat "El vell cavaller" i "El sopar a Elsinor". Aquests dos són els més breus del recull i els que salvaria sens dubte de tot el llibre si hagués d'escollir. En una altra mesura també m'han agradat "El mico" i "El poeta", que m'han semblat curiosos si més no.

No m'agrada: L'estil narratiu de Dinesen, massa florit i recarregat per al meu gust, no m'ha acabat de fer el pes. M'ha costat entrar en les narracions perquè la trama principal queda tan amagada entre excursos i relats secundaris que el resultat acaba fent-se extremadament confús en la majoria dels casos. 

4 de novembre de 2022

Stardust (#446)

- Han insultat el meu amor vertader - va dir en Tristran - . La senyoreta Victoria Forester. Com s'atreveixen?
- La gent menuda s'atreveix a qualsevol cosa - va dir el seu amic - . I diuen moltes ximpleries. Però també parlen amb molt de seny. Els escoltes sota la teva responsabilitat, i els ignores sota la teva responsabilitat, també.

Aquesta novel·la de l'autor britànic Neil Gaiman es va publicar per primer cop el 1997, i ha esdevingut, amb el temps, una de les seves obres més estimades. Potser no està a l'alçada de les seves novel·les posteriors més reeixides, com L'oceà al final de la carretera American Gods, però sí que mostra l'increïble talent de l'autor per crear imatges quasi pictòriques a la ment dels lectors, i després fer-les créixer narrativament i entreteixir-les en un relat coherent. En aquest sentit, Stardust comparteix punts forts amb els relats curts de Gaiman, que tot sovint pretenen suggerir més que explicar i, en aquest cas en concret, la novel·la ens recrea el to dels contes de fades tradicionals sense passar-los pel filtre excessivament candorós i ensucrat de les seves posteriors recreacions per a infants. Stardust té quelcom dels relats infantils en el plantejament del seu argument, i especialment pel que fa al caràcter del seu protagonista i els valors i motivacions que impulsen la seva aventura. Ara bé, el relat no escatima sexe i violència en algunes escenes força gràfiques, i és per això que apunta a un públic més aviat juvenil. 

Stardust ens presenta un conte de fades amb l'estructura totalment reconeixible del viatge de l'heroi: el protagonista emprendrà un viatge d'anada i tornada cap al país màgic de les fades amb una missió a acomplir. A través d'aquesta aventura, afrontarà moltíssims perills que haurà de vèncer per mitjà de la màgia i amb el suport d'una sèrie d'objectes màgics que se li aniran presentant pel camí. El poble de Wall (Mur) es diu així perquè es troba just a la frontera entre Anglaterra i el país de les Fades, tot i que els habitants del poble només tenen contacte amb els éssers màgics un cop cada nou anys, quan aquests organitzen el seu mercat màgic a la sortida del poble. De fet, Wall té una porta que dóna al país de les Fades, però els vilatans hi organitzen uns torns de guàrdia per vigilar que ningú passi aquesta frontera màgica, temorosos de les conseqüències que això podria tenir en les seves vides. El jove Tristran Thorn, però, és diferent de la resta d'habitants del poble: tot i que ell no ho sap, en realitat no va néixer al poble, sinó que hi va arribar de l'altra banda del mur quan era molt petit. Així doncs, quan la seva estimada, la Victoria Forester, li encomana una tasca impossible com a prova del seu amor, Tristran no dubtarà ni un moment a emprendre un viatge màgic a la recerca d'un estel caigut. 

Com és d'esperar, el viatge resultarà força diferent de qualsevol cosa que tant personatge com lectors haguem pogut imaginar. El país de les Fades és un lloc extremadament perillós i feréstec, com Tolkien ja ens va advertir en el seu moment, i a través dels perills que el protagonista haurà d'afrontar, veurem com la seva pròpia idea de l'aventura - i fins i tot de l'amor - va evolucionant pel camí. Stardust ens ofereix un relat força rodó, en el sentit que tanca tots els seus fils conductors amb força simplicitat, i sense gaire més pretensions que fer-nos gaudir del viatge. Gaiman ens ofereix una hàbil deconstrucció dels tòpics que sovint esperem dels contes de fades tradicionals, i ens els ofereix sobre la pàgina despullats de tota una motxilla d'implicacions que, possiblement, s'hi han anat afegint posteriorment. És per això que una altra de les seves decisions narratives és ambientar el món d'Anglaterra a l'època victoriana, i gran part de l'argument gira al voltant d'un concepte determinat de l'amor romàntic. Igual que passava a Jonathan Strange i el senyor Norrell, gran part de l'encant de la proposta rau en aquest xoc entre recreació històrica i fantasia, que ajuden a portar el missatge de la narració una mica més enllà del que sembla obvi a simple vista. 

Sinopsi: A principis de l'era victoriana, els habitants de Wall fan les seves vides tranquil·les tot vigilant la porta d'entrada entre el seu poble i el regne de les Fades, un món de màgia inhòspit i perillós. El jove Tristran Thorn, enamorat de la noia més bonica del poble, emprendrà una missió a l'altra banda del mur per provar el seu amor davant la seva estimada: haurà d'anar a buscar un estel que la noia ha vist caure a la llunyania. Ara bé, la seva aventura es creuarà amb la lluita pel poder dels senyors de Stormhold, una fosca fortalesa, i les perverses maquinacions de les bruixes Lilim, que pretenen utilitzar el cor de l'estel per recuperar la joventut perduda. 

M'agrada: És una obra extremadament suggerent i imaginativa, que entreté sense arribar a carregar, i que ofereix una deconstrucció molt intel·ligent dels trops i l'estructura narrativa dels contes de fades tradicionals, sense arribar a trair-ne la màgia. 

1 de novembre de 2022

Día de Muertos


Ofrenda a Gabriel García Márquez i la seva esposa Mercedes Barcha a la casa on vivien a Mèxic. Fotografia de Fernando Llano (AP). Font 

29 d’octubre de 2022

Swan Upon Leda

 de Hozier. 

28 d’octubre de 2022

Cien años de soledad (#445)

No se le había ocurrido pensar hasta entonces que la literatura fuera el mejor juguete que se había inventado para burlarse de la gente, como lo demostró Álvaro en una noche de parranda. Había de transcurrir algún tiempo antes de que Aureliano se diera cuenta de que tanta arbitrariedad tenía origen en el ejemplo del sabio catalán, para quien la sabiduría no valía la pena si no era posible servirse de ella para inventar una manera nueva de preparar los garbanzos. 

Aquesta novel·la de Gabriel García Márquez (1927-2014) es va publicar per primer cop l'any 1967, i és considerada tot sovint l'obra mestra de l'autor colombià. Només començar a llegir no costa gaire entrendre per què, tan bon punt la novel·la ens submergeix al món de Macondo i el seu passat mític i màgic. Des del seu conegudíssim inici fins al seu final desconcertant, el relat consisteix en una saga familiar que s'estén durant un segle, en què diverses generacions dels Buendía, una de les nissagues fundadores de Macondo, es van succeint les unes a les altres en el que sembla un exercici constant de variacions sobre els mateixos temes i motius. La seva concepció circular del temps, més que no pas lineal, és un dels aspectes més sorprenents i reeixits del text sencer, en tant que la cronologia de la narració no pren la forma d'un cercle perfecte, sinó més aviat va desplegant una estructura recurrent. Fins i tot els personatges mateixos acaben reconeixent l'espiral temporal en què es troben immersos. 

De la mateixa forma, hi ha certs motius que es van succeint dins la novel·la a mesura que el poble evoluciona. Seria un punt simplista reduir la història de Macondo a l'evolució des del seu passat esplendorós i arcàdic a la seva decadència i destrucció finals, perquè en realitat el que ens ofereix el relat és una successió de diversos esplendors i les seves subseqüents decadències: la febre pel progrés del primer José Arcadio Buendía, passant per les esperances desfermades per la revolució liberal del coronel Aureliano Buendía, així com la fertilització sobrenatural de Macondo per part d'Aureliano Segundo, i la transformació del poble en explotació bananera per part dels gringos veuen els seus reversos foscos en la febre de l'insomni que s'estén com una plaga pel poble sencer, els desastres de terror i corrupció que s'estenen durant la guerra, els quatre anys de diluvi sobre el poble, i la massacre duta a terme per l'exèrcit en connivència amb els amos de la companyia bananera, que quedarà esborrada de la memòria del poble com si es tractés d'una fantasia. 

Mentre es desplega el relat del poble sencer, amb les seves successives esplendors i decadències, també s'esdevé un moviment paral·lel dins de la família protagonista: una successió quasi interminable d'incestos - simbòlics i literals, platònics i consumats - i una sèrie de personatges masculins que es van convertint progressivament en còpies els uns dels altres. Totes les parelles d'Arcadios i Aurelianos, germans amb caràcters diferents, es van repetint en una estructura paral·lela dins la narració. Mentre que els Arcadios són temperamentals i impulsius, els Aurelianos tendeixen a la malenconia i la instrospecció. L'única excepció possiblement en siguin els bessons José Arcadio Segundo i Aureliano Segundo, però és clar, no acaba de quedar clar si realment es van intercanviar els papers quan eren infants. Les dones de la família, tanmateix, aporten la seva originalitat i la seva personalitat pròpia a cada nova generació: des de l'energia i el poder d'Úrsula Iguarán, la primera matriarca, passant per les profunditats i nombroses dimensions de la infelicitat de la seva filla Amaranta, fins la religiositat fervent de la segona matriarca, Fernanda del Carpio, que amaga abismes sencers d'ira continguda rere la seva aparença de fera domesticada. Al marge de la família també destaquen les amants i concubines, especialment Pilar Ternera i Petra Cotes, que observen la família des de fora però influeixen en el seu destí quan es presenta l'ocasió. 

En aquest sentit el relat juga molt hàbilment amb les expectatives i idees preconcebudes que en puguin tenir els lectors. Cada cop que la saga familiar sembla prendre una direcció definida, aquesta queda interrompuda abruptament, com passa, per exemple, amb els afers amorosos de les germanes Amaranta i Rebeca. Quan sembla que s'albira el final feliç, totes dues acaben tastant una infelicitat perpètua de les formes més desconcertants i recaragolades. La novel·la està farcida de finals truncats i esperances decebudes, mentre que el llinatge familiar queda mantingut sovint per personatges secundaris i aparentment insignificants, com passa amb la tercera generació dels Buendía. Així és com el destí gloriós de la família, que havia de ser assegurada pel seu personatge més il·lustre, el coronel Aureliano Buendía, queda truncat amb la mort de la seva esposa Remedios, amb prou feines adolescent, i posteriorment amb la tràgica mort del seu fill Aureliano, que era qui estava destinat a perpetuar la nissaga. Són els fills del seu germà Arcadio, nascuts en l'obscuritat i lluny de la casa familiar, els qui acabaran donant a llum les noves generacions de Buendías. 

Tot i així, potser totes aquestes vicissituds responen encara a un altre pla o destí ocult que s'escapa de l'abast de la novel·la mateixa, profundament metatextual en el seu desenvolupament. Són una sèrie de personatges forans, especialment el gitano Melquíades i el savi català, que oferiran a l'últim dels Buendía les claus per interpretar tot el que s'ha esdevingut a Macondo a través d'un segle d'història. Aquest personatge és el dipositari últim del relat sencer i és, de fet, l'únic que guarda en la memòria la massacre dels treballadors a mans de l'exèrcit. Cien años de soledad té també un fil polític que es dibuixa i es desdibuixa al llarg de la lectura, i es pot observar també com a novel·la postcolonial: la visió que el patriarca José Arcadio té del progrés és una mena de revers literari i simbòlic de la noció racionalista i il·lustrada del progrés dels occidentals, i l'episodi de l'arribada dels americans amb la companyia bananera, que desmantellaran ells mateixos quan es neguin a assumir les reivindicacions dels treballadors, són moments del relat que no poden sinó llegir-se en termes polítics. 

Així doncs, ens trobem davant d'una novel·la monumental, amb múltiples nivells de lectura i una riquesa d'imatges i paral·lelismes que acaba fent-se inesgotable en l'anàlisi. En aquest sentit és una novel·la que fa de molt bon rellegir, i que a més es gaudeix especialment per la magnífica habilitat de Márquez a l'hora de construir un món fictici, pel recurs al realisme màgic, en aquest cas totalment desfermat, i per la bellesa i riquesa de la seva prosa, especialment cuidada a l'hora de descriure moments, caràcters i situacions en concret. 

Sinopsi: Des de la fundació de Macondo, les diverses generacions d'una de les seves famílies més destacades, els Buendía, s'aniran succeint a través dels anys durant un segle. La seva passió per la vida i la seva peculiar forma d'entendre la realitat aniran bastint els destins de tots els membres de la família que, sense saber-ho, aniran acomplint els destins ignots que els deparava la profecia del savi Melquíades. 

M'agrada: És, possiblement, el Márquez més desfermat i imaginatiu. La riquesa de matisos i de nivells del text, que no s'esgota a cada nova lectura. 

21 d’octubre de 2022

L'única història (#444)

Preferiries estimar més, i patir més, o estimar menys, i patir menys? Al final aquesta és, em penso, l'única pregunta real. 

Aquesta novel·la de l'autor anglès Julian Barnes es va publicar per primer cop el 2018, i és una exploració molt encalmada i introspectiva sobre una tràgica història d'amor que canvia la vida del protagonista. De fet, com el títol indica, l'única història en la vida de cada persona és una història d'amor: cadascú en té una, i la veu narrativa fa una aproximació a la seva història particular des de tres moments diferents de la relació, de forma que les tres parts, superposades, formen un joc de perspectives que donen cos a la imatge de conjunt. A mitjans dels anys seixanta, Paul Roberts, un universitari de dinou anys, s'enamora de Susan Mcleod, una senyora casada trenta anys més gran que ell, amb qui inicia una relació que causa un petit escàndol en el suburbi acomodat on viuen. Després de fugir junts i instal·lar-se a Londres, Paul descobrirà, després de la fase d'enamorament, el vessant més fosc de la relació, i haurà d'afrontar l'alcoholisme de la seva parella com un problema real i tangible, que afecta cada petit aspecte de la seva vida diària. A través de successives etapes de la relació, i passant per les decisions més doloroses per a tots dos, Paul anirà descobrint les implicacions més profundes del fet d'estimar, i no pararà en tota la vida d'avaluar i valorar les decisions o omissions que van caracteritzar la seva vida amb la Susan. 

L'única història és una novel·la depriment, que no defuig en cap moment els aspectes més sòrdids i desagradosos de la relació amb la persona estimada i, fins i tot, en algun punt, els dissecciona en excés. En aquest sentit és una novel·la cerebral i analítica, centrada no tant a narrar la història de la vida en comú dels dos protagonistes com a avaluar i diagnosticar en tot moment les possibles seqüeles i efectes col·laterals que la relació ha deixat en el narrador. Si algun defecte té, en aquest sentit, és deixar el punt de vista encapsulat exclusivament en la perspectiva del protagonista, i mostrar-nos l'estat mental de la Susan amb cert distanciament i sempre com a testimoni de segona mà. Les motivacions i les emocions d'aquesta es poden suposar en determinats moments de la lectura, però no són quelcom que el narrador descrigui explícitament, i en aquest sentit queden en un terreny més obert a la conjectura. La novel·la és també un retrat generacional, o més aviat de dues generacions enfrontades: la de Susan, el seu marit, i els pares del protagonista, que han viscut en primera persona els riscos i les privacions de la segona guerra mundial i, un cop superada aquesta, han esdevingut la classe burgesa i conservadora de Gran Bretanya; i la dels fills d'aquests, que se senten menystinguts i marcats en tot moment per la generació dels pares, mentre intenten independitzar-se de les normes i imposicions morals d'aquests. 

Ara bé, com és habitual a les novel·les de Barnes, tots aquests conflictes generacionals queden posats en perspectiva quan el narrador mateix envelleix - la història ens arriba des d'un present en què els fets narrats ja queden força enrere en el temps - i es veu condemnat a posar en perspectiva totes aquestes figures que havia jutjat amb duresa en els seus anys de joventut. El tema de la memòria i la seva fiabilitat, que és un aspecte recurrent en les novel·les de Barnes, té aquí el seu protagonisme, així com també la preocupació per la veritat, una versió autèntica dels fets que sempre s'escapa de la comprensió i els intents de racionalització del protagonista. L'aposta formal que fa Barnes en aquesta novel·la també reforça aquest accent en la fluïdesa de la veritat i del nostre propi record d'unes fets determinats. La primera part de la novel·la, en què el narrador és un jove enamorat, se'ns presenta en primera persona. La secció central del relat, en què el narrador encara és jove però comença a madurar ràpidament a causa dels desafiaments que li presenta la relació, combina la narració en primera persona amb una en segona persona, en què el personatge es parla i es qüestiona a si mateix. La tercera part de la novel·la afegeix, a aquestes dues, una veu en tercera persona que relata el que li va passar al protagonista posteriorment des de la distància del temps, i afegeix encara un altre nivell de distanciament al relat. 

Així doncs, L'única història és una lectura rica en nivells i que posa sobre la taula les múltiples perspectives que hi pot haver al voltant d'uns mateixos fets, fins i tot dins la percepció que en té una mateixa persona. És una novel·la que demostra, un cop més, la magnífica habilitat de Barnes per teixir una narració complexa, que no s'esgota amb el primer cop d'ull, i que fins i tot quan ja ens ha exposat tots els fets segueix revelant petits detalls i elements valoratius que afegeixen perspectives a la imatge de conjunt. El seu estil narratiu és inconfusible: en aquest cas no és tan experimental com a El sentit d'un final, en què aquest joc de perspectives quedava una mica forçat en acabar de llegir. A mi m'ha agradat més L'única història, tot i que potser per al meu gust no està a l'alçada de El lloro de Flaubert o Arthur and George. En aquest cas, l'anàlisi excessiva que fa el narrador sobre la seva pròpia història crea un cert distanciament amb els lectors, i en aquest sentit, tot i el to realista de la proposta, en determinats moments costa d'empatitzar amb el personatge principal. 

Sinopsi: A mitjans dels anys seixanta, un universitari de dinou anys i una dona casada de quaranta-vuit inicien una relació amorosa amb la qual tots dos es comprometen un cop salta l'escàndol i han de prendre una decisió sobre el seu futur. En una fugida endavant, la dona deixa el seu marit i tots dos s'instal·len a Londres per iniciar una vida junts. El jove de seguida descobrirà les decisions i i compromisos que la relació li demana, i veurà com la seva dona s'enfonsa en una espiral d'autodestrucció, en part per motius que no tenen gaire a veure amb la relació per començar. 

M'agrada: Potser el realisme més descarnat i sense concessions de la segona part del relat, en què la relació amorosa dels protagonistes es mostra en el seu vessant més destructor per a tots dos, i la forma com aquesta segona part revisa certs aspectes de la primera. 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons