Com destruir l'escriptura de les dones (#652)

Desproveïdes d'una tradició, acusades de tota mena de coses, de ser indecents, ridícules, excepcions, indignes de ser estimades, de depressió, de bogeria i (posteriorment) de suïcidi, criticades per ser femenines, criticades per no ser femenines, treballant des de les experiències equivocades si els seus temes són femenins, o qualificades com a elitistes o una imitació si no ho són, condemnades, en tot cas, a ser de segona categoria o (en el millor dels casos) a ser anomalies, les dones segueixen escrivint. Però com poden fer-ho? Com ho fan? 

Aquest assaig de l'escriptora estatunidenca Joanna Russ (1937-2011) es va publicar per primer cop a finals dels anys setanta i, en la seva edició definitiva, el 1983. Avui dia les idees que hi exposa ens poden semblar ja força esteses, però a l'època en què es va publicar va suposar la revelació d'una mirada innovadora sobre la crítica literària en llengua anglesa tal com s'havia estat fent fins a aquell moment. El professorat als estudis d'Humanitats i Literatura a les universitats estatunidenques encara era majoritàriament masculí, i les dones que hi entraven, tant professores com alumnes, havien de lluitar contra una doble vara de mesurar, aparentment meritocràtica, que per defecte no les considerava "dignes" d'ocupar espais tradicionalment reservats als homes. En aquest context, el cànon d'obres literàries que defineix els valors estètics d'una època era principalment masculí, fet per homes i per a homes, i els valors que es consideren universals i acceptables estèticament provenien directament de l'experiència vital dels homes: qualsevol desafiament a aquestes premisses engegaria una reacció a la defensiva que no faria sinó reafirmar el pensament fal·laç que les sosté. 

Un dels aspectes més amens i llegidors d'aquest assaig és precisament que el seu objectiu no és sistemàtic: lluny de provar de fer una teoria, el que Russ ofereix en aquestes pàgines són reflexions que provenen de l'experiència directa com a professora de literatura i d'escriptura creativa, i la percepció de les expectatives, biaixos i prejudicis amb què tant lectors com crítics enfoquen la lectura dels clàssics i de les obres contemporànies. El seu text es llegeix més aviat com a manifest, com a recull d'idees i reflexions que apunten a determinades tendències socials i culturals, que l'autora denuncia abrandadament des de la consciència del greuge històric. La tesi principal del text és la denúncia a certs patrons de pensament que minoritzen i marginen l'escriptura de grups no hegemònics (que Russ anomena irònicament "equivocats") amb l'objectiu implícit de mantenir el control social sobre aquests grups i l'hegemonia del poder del grup dominant. Com que la prohibició directa de l'activitat cultural d'aquests grups seria massa fàcil de qüestionar, es generalitzen aquestes formes més insidioses de manipulació del pensament col·lectiu a través dels estereotips. En aquest cas, Russ se centra en les dones com a grup minoritzat, però també deixa clar que el seu enfocament també seria vàlid per a altres grups minoritaris tradicionalment marginats del discurs hegemònic per raó de raça, orígens o identitat sexual. Russ escriu encara des de la segona onada de feminisme en què es va educar, però és evident, sobretot a través dels matisos i consideracions que introdueix a la conclusió i al postfaci del text, que el discurs interseccional ja era ben present com a força emergent en els estudis culturals i literaris del moment. 

A partir d'aquesta premissa inicial, Russ dedica el gruix de l'exposició a explicar aquests mecanismes de qüestionament i minorització de les literatures fetes per dones a través de la història: les prohibicions formals i informals donen pas a una institucionalització de la discriminació, aparentment en virtut d'uns valors que passen per neutres, objectius i universals. És una manipulació de la vara de mesurar que aboca les dones a un parany dialèctic i conceptual sense sortida: si escriuen des de l'experiència particular femenina, no seran mai prou bones per entrar al cànon, sempre quedaran reduïdes al sentimentalisme i al localisme; mentre que si excel·leixen a fer el que fan els homes, aleshores se les acusarà de voler imitar els homes i no ser prou femenines. Les poques dones que aconsegueixin el respecte de la crítica a través de la història, sempre menys del deu per cent als manuals i programes d'estudis, seran descrites com a fenòmens extraordinaris i anòmals, que creixen intuïtivament al marge de la tradició històrica, de forma que es negarà sistemàticament la influència d'unes autores vers unes altres i d'una autèntica tradició literària femenina. Un exemple realment punyent que il·lustra el text és la recepció inicial de què va gaudir la novel·la Cims borrascosos, quan es pensava que l'autor era un home, i com la valoració va canviar immediatament en el moment que es va descobrir que l'havia escrit una dona. 

Aquesta doble vara de mesurar es tradueix en el que Russ anomena "contaminació de l'autoria", és a dir, en el moment que no es pot negar que les dones escriuen seguint els mateixos criteris de qualitat i excel·lència que es demana als homes, aleshores es qüestiona el contingut de les seves obres des de criteris morals: és de mal gust, és poc femení, les dones no haurien d'escriure sobre aquests temes. Això porta a una falsa categorització de les autores, dirigida a menystenir-ne els esforços i a situar-los fora de la norma del que hauria de ser una relació "sana", o normativa, amb l'autoria: una dona que escriu no pot ser una dona autèntica o plena, ha de ser una homosexual reprimida, una soltera frustrada, una promíscua desbocada i tota mena d'etiquetes que, en el fons, revelen la incomoditat que provoca una dona que pretén ocupar un lloc a l'esfera pública. La part més dolorosa de tot plegat és quan Russ retrata les reaccions que provenen de les dones autores mateixes: conscients de la injustícia intrínseca amb què serà jutjada la seva obra, les autores assumiran directament aquests estereotips, fins al punt fins i tot d'exercir-los performativament. Un camí alternatiu serà abraçar plenament els gèneres menors: tant Joanna Russ com Ursula K. Le Guin van excel·lir a l'època en el gènere de la ciència-ficció, un camp literari també tradicionalment ocupat per una majoria d'homes, però en què es percebia que la crítica no seria tan severa com amb la ficció literària generalista. 

D'aquesta manera, el raonament ens pot portar a un atzucac conceptual que a simple vista sembla autènticament insalvable: conformar-se a ocupar llocs menors dins del cànon o abraçar els localismes sense complexos poden ser solucions pragmàtiques dins d'aquest context problemàtic, i ho han estat a través de la història, però, al capdavall, aquestes estratègies no contribueixen a solucionar el problema. A l'últim capítol de l'assaig, Russ defensa la destrucció de la noció mateixa de cànon, ja que aquesta es basa en un concepte erroni d'una experiència en concret com a universal i representativa de tota la humanitat. Si tota escriptura es basa en un arrelament en l'experiència directa, aleshores cal reconèixer la multiplicitat d'experiències que poden arribar a conformar el que entenem per literatura universal. Joanna Russ dirigeix la seva reflexió al seu context històric i geogràfic concret, però això no li treu validesa ni vigència avui dia: d'exemples, en tenim més que no en voldríem arreu del món, i els quaranta anys que han passat des de la seva publicació ens han demostrat que potser no hem avançat tant com ens agradaria pensar. Algunes de les reflexions recollides en aquest volum m'han recordat d'altres que vaig llegir a L'onada a la ment d'Ursula K. Le Guin, respecte a la crítica literària tal com ha estat establerta i transmesa al llarg dels anys, o la tradició dels premis literaris, que Le Guin criticava amb tanta vehemència. Ambdós volums són molt bones recomanacions. 

Continguts: A través dels seus capítols breus, Com destruir l'escriptura de les dones desemmascara una sèrie d'estratègies que l'establishment acadèmic i la crítica literària han perpetuat a través dels anys per tal de minoritzar la literatura produïda per les dones a través de la història. Per no censurar-la directament, o prohibir d'escriure als grups no hegemònics, el que han fet és ignorar i menystenir aquestes obres com a menors, anòmales, localismes o, simplement, fets aïllats que no tenen continuïtat ni tradició més enllà d'una obra puntual. Aquestes representacions errònies van calant en la percepció general que la societat té d'aquestes obres, de forma que perpetua un determinat discurs hegemònic en les posicions de poder. 

M'agrada: L'estil amb què Joanna Russ exposa la seva crítica, amb un to mordaç i irònic, pretesament lleuger, però que apuntala cadascun dels seus arguments a través de citacions d'altres autores i exemples històrics molt concrets dels fenòmens que està denunciant. 

Un Mundial postcolonial?

Recull de premsa sobre el Mundial de futbol masculí que es juga enguany a Mèxic, Estats Units i Canadà. Futbol i política, sempre de la mà. 

• El terme sportswashing pren un nou matís quan les polítiques migratòries dels Estats Units posen en qüestió els drets humans dels participants a la competició: la discriminació als controls d'entrada afecta països del sud global, mentre l'organització de l'esdeveniment no està a l'alçada de la situació. 

https://theconversation.com/referees-athletes-fans-how-the-us-border-crackdowns-are-tarnishing-the-world-cup-284957

https://www.theguardian.com/football/2026/jun/11/omar-artan-scandal-gianni-infantino-donald-trump-world-cup  

https://www.npr.org/2026/06/09/nx-s1-5851634/immigration-policies-affect-fifa  

• La participació de seleccions petites i poc poderoses en el panorama internacional fa encara més evidents els factors polítics i econòmics que entren en joc en la competició, mentre la premsa els amaga eufemísticament parlant de "sorpresa" o "la màgia del futbol". Països rics i països pobres, nord global i sud global i, fins i tot, enfrontaments directes entre metròpoli i excolònia, com Anglaterra/Ghana, posen sobre la taula una càrrega postcolonial que tota la premsa esportiva del món no pot arribar a assuaujar. 

https://edition.cnn.com/2026/06/24/sport/word-of-week-draw-world-cup-cec  

https://www.newindianexpress.com/opinion/2026/Jun/20/when-football-spotlights-the-voiceless    

https://www.npr.org/2025/11/19/nx-s1-5614157/curacao-to-cape-verde-small-nations-make-big-world-cup-history

• I aquesta càrrega postcolonial feta icona: Michel Nkuka Mboladinga, àlies Lumumba Vea, efígie vivent de Patrice Lumumba als partits de la selecció congolesa. 

https://www.elnacional.cat/ca/esports/historia-lumumba-vea-mediatic-aficionat-estatua-acompanya-rd-congo_1659404_102.html   

https://www.irishtimes.com/world/2026/01/20/congolese-football-fans-tribute-to-patrice-lumumba-captures-public-imagination-at-afcon/

• Finalment, la selecció espanyola com a projecte nacionalitzador i les interseccions entre futbol i política a l'estat espanyol: 

https://www.vilaweb.cat/noticies/ramon-usall-seleccio-futbol-mecanismes-espanyolitzacio-entrevista/  

https://www.vilaweb.cat/noticies/a-futbol-el-catala-perd-per-golejada/  

El que sabia la Maisie (#651)

La Maisie era conscient mentre baixava les escales que se sentia més feliç que una duquessa, i també, un moment després, mentre se li abraçava al coll, que ni tan sols una duquessa es comprometria amb tanta grandesa. Hi havia, a més, un toc ducal en la infinita agudesa amb què va exclamar, d'acord amb el que sentia:
- A això li dieu venir sovint?
Sir Claude li va contestar encantadorament amb el mateix humor:
- Estimat company, ara no em facis una escena... T'asseguro que és el que em fa qualsevol dona que miro. Va, passem-nos-ho bé... Fa un dia preciós: posa't alguna cosa maca, anem a passejar i en parlarem tranquil·lament.

El que sabia la Maisie, de l'autor estatunidenc Henry James (1843-1916), es va publicar per primer cop el 1897, i és una de les seves novel·les breus. L'havia llegit feia uns quants anys, però no en recordava gaire res, i ara que l'he rellegit potser fins i tot l'he entesa millor que la primera vegada. L'argument gira al voltant del divorci escandalós d'una parella de l'alta societat britànica, i la situació en què queda la seva filla petita, testimoni de primera mà dels flirtejos i les aventures sentimentals dels adults que l'envolten. Tot comença amb el divorci dels pares, Beale i Ida Farange, i la insòlita decisió per part del jutge d'atorgar-los la custòdia compartida de la nena, de forma que la Maisie haurà de passar sis mesos de forma alternada amb cada progenitor. El que a simple vista sembla un rampell de progressia per part del jutge de seguida revela una situació força més tèrbola: en primer lloc, el pare rep la custòdia total de la filla, se suposa que pels defectes morals en el comportament de la mare, però en declarar-se insolvent a l'hora de retornar la indemnització que li pertoca a la senyora Farange, és quan es produeix la decisió de repartir la custòdia a parts iguals. Si bé al tombant de segle les lleis de divorci estaven canviant per ampliar els drets de les dones, la moral sexual de cadascú en l'àmbit privat encara era un gran marcador d'estatus social i, en aquest context, a través de les anades i vingudes de l'argument veurem com el judici social és molt més dur per a la senyora Farange que per al seu exmarit, per més que tots dos facin, essencialment, el mateix: mantenir una sèrie de trobades amb diversos amants fora dels respectius matrimonis. 

El gran punt fort de la novel·la és la Maisie com a protagonista, la destresa amb què James recrea el punt de vista infantil i innocent amb què la nena (d'uns sis anys d'edat quan comença la trama, i d'edat indeterminada al final de la novel·la) interpreta la informació rebuda en les seves interaccions amb els adults. Tot i que el narrador és en tercera persona i omniscient, la narració queda focalitzada exclusivament en la Maisie: només veiem el que veu ella, només coneixem les converses que ella escolta, i els fets que la Maisie no arriba a presenciar se'ns relaten més endavant, com a fets acomplerts, i només en el moment que els conegui la Maisie. El títol de la novel·la és mig seriós mig irònic: ens apunta a les connotacions d'escàndol social que l'entorn de la Maisie - familiars, amics, coneguts i servents - atorga al que la nena sap o deixa de saber. El problema és que, fins a cert punt, la Maisie és més o menys conscient del que passa al seu voltant però, de les coses que sap, no totes les arriba a entendre. Així és com presenciarem el drama de la Maisie, que intenta estar a l'alçada del que els adults esperen d'ella, especialment quan hi conversa directament, però que a la vegada no té totes les claus d'interpretació per entendre la partida que aquests juguen entre ells. Així, moltes vegades repetirà paraules o expressions que ha sentit prèviament sense arribar a entendre què impliquen, o els seus comentaris innocents adquiriran un doble sentit: un de planer i literal, que és l'únic a l'abast de la Maisie, i un de més qüestionable moralment, que només arribaran a copsar els adults. 

Des del primer moment la nena esdevé arma llancívola de cadascun dels progenitors contra l'altre: tant el pare com la mare la perceben com una càrrega a l'hora de reprendre la seva vida amorosa, que alhora és un vehicle per tal de mantenir un determinat nivell de vida, en un context en què capital sexual i econòmic van estretament lligats. La trama s'anirà complicant quan tant el pare com la mare es tornin a casar, i entrin en joc la madrastra i el padrastre dins la relació: d'una banda, el pare es casa amb la institutriu de la Maisie, la senyoreta Overmore, que esdevé la senyora Beale; mentre que l'Ida Farange es casarà amb sir Claude, molt més jove que ella i genuïnament interessat en el benestar de la Maisie. Aviat els matrimonis començaran a fer aigües, principalment per la incapacitat dels Farange originals de mantenir-se fidels als seus cònjuges, i aquí tornarà a començar l'estira-i-arronsa en què s'ha convertit la vida de la Maisie. A la imatge de conjunt s'hi afegirà una altra institutriu, la senyora Wix, un personatge ridícul en el seu servilisme però que, d'alguna manera, esdevindrà l'autèntica brúixola moral de la Maisie. 

Tot i la dramàtica situació en què la Maisie es troba involucrada, la trama es construeix com una comèdia agredolça i és, de fet, una de les novel·les més lleugeres que li he llegit a Henry James: hi ha elements de l'argument que resulten del tot forçats en termes de versemblança, i les converses entre els personatges, especialment quan hi participa la Maisie, tenen una comicitat teatral, que es basa en les ironies i els sobreentesos que la Maisie no arriba a captar o, en altres ocasions, quan comença a ser més conscient, en la candidesa amb què exposa la situació davant dels adults. El retrat que James fa dels personatges també és força caricaturesc, amb uns trets exagerats que, de vegades, arriben a desafiar fins i tot les expectatives dels lectors. Per exemple, hi ha la ridiculesa de la senyora Wix, un personatge de passat tràgic que no pot evitar involucrar-se a les vides amoroses dels seus superiors com a enemiga aferrissada o aliada incondicional. Sir Claude també esdevé un personatge còmic en el seu interès per l'espai domèstic i la seva complicitat amb la Maisie: evidentment resulta entendridor avui dia, i les seves interaccions amb la nena són dels punts més forts de la novel·la, però per a les connotacions de l'època el comportament resultaria més aviat excèntric i efeminat, especialment quan veiem com el seu temor a les maquinacions de les dones que té al voltant acaben guanyant-li la partida. De la mateixa manera, la senyoreta Overmore, posterior senyora Beale, esdevé una estratega calculadora i poc escrupolosa a l'hora de perseguir els seus objectius, particularment grotesca per la seva actitud hipòcrita a l'hora de criticar el mateix comportament en els altres. A l'altra banda de l'espectre hi ha el senyor Farange, que és possiblement el personatge més sinistre de tots: apareix poc i sobtadament, i les escenes en què manipula la Maisie són realment esfereïdores de llegir. 

Val a dir que a mesura que avança la trama i que les intrigues dels adults es compliquen, les converses van prenent un to més seriós, i la Maisie començarà a ser conscient de la gravetat dels esdeveniments a què s'enfronta, i de com poden arribar a marcar el seu futur. Cap al final de la novel·la veurem una Maisie, si bé potser no gaire més madura, sí més conscient del poder de decisió i d'acció que té al seu abast, i de la seva capacitat de ferir i de manipular a través de les paraules, que començarà a exercir primer temptativament, i després, ja cap al desenllaç, molt més segura de si mateixa. Així que al final veurem com la Maisie ha après a jugar el joc dels adults, tot i que el desenllaç a mi personalment m'agrada molt perquè implica un cert triomf moral per part de la nena. Crec que James construeix una trama deliciosa, que va complicant progressivament fins a posar tot el pes de la decisió final en mans de la Maisie: quan finalment arribi el moment, la nena s'hi jugarà el futur; la senyora Wix, els seus principis; i sir Claude i la senyora Beale, la felicitat. El que sabia la Maisie és una novel·la clàssica, no gaire llarga però força complexa, que requereix atenció a l'hora d'interpretar les intencions de tots els personatges i els dobles sentits de les seves converses aparentment casuals. James és un mestre a l'hora de recrear les intrigues de saló dels seus personatges, que poden arribar a uns nivells de mesquinesa força colpidors, a través de la mirada ingènua i espontània d'una nena. 

Sinopsi: A finals del segle dinou, una sentència de divorci sacseja l'alta societat londinenca: davant la incapacitat del senyor Farange de pagar la indemnització que li correspon a la seva exdona per la custòdia completa, el jutge decideix que la filla del matrimoni, la Maisie, passi sis mesos de l'any amb cadascun dels progenitors, alternativament. Aquesta situació complicarà les vides amoroses tant del pare com de la mare, desesperats per tornar-se a casar i poder recuperar una estabilitat econòmica que cap dels dos té. A través de les anades i vingudes entre el domicili del pare i el de la mare, la Maisie anirà recollint informació sobre la situació de tots dos, les seves noves parelles i els seus problemes econòmics. A mesura que el padrastre i la madrastra de la Maisie entrin en aquesta batalla de poder, manipulació i control sobre els altres, la nena cada cop anirà essent més conscient de com aquestes lluites entre els adults poden arribar a afectar el seu futur. 

M'agrada: És una novel·la que, precisament perquè es llegeix amb la lleugeresa de la comèdia, colpeix especialment en els seus moments més durs i dramàtics, especialment en els capítols finals. El creixement de la subjectivitat de la Maisie és un dels seus punts més forts, i el domini que manté l'autor del punt de vista de la narració, sempre parcial i filtrat a través de la mirada càndida i sensible de la protagonista. 

Memòria de bombardeig

El dissabte vinent al vespre el Col·lectiu Casagrande, de Xile, bombardejarà el centre de Barcelona amb poemes catalans i xilens. L'acció s'emmarca dins d'un projecte de performance que pretén ressignificar mitjançant l'art i la poesia la memòria de ciutats bombardejades en el passat. En el cas de Barcelona, l'acte commemora els bombardejos feixistes contra la ciutat entre 1937 i 1939. Podeu llegir els poemes al següent enllaç: 

https://colectivo-casagrande.org/cielo_cosmos/bombardeo-de-poemas/barcelona.html 

Més informació: 

https://www.elnacional.cat/ca/barcelona/helicopter-bombardejara-centre-barcelona-100000-poemes-catalans-xilens_1656656_102.html

https://naciodigital.cat/cultura-i-mitjans/la-catedral-de-barcelona-rebra-un-bombardeig-de-100000-poemes-sobre-la-llibertat.html

Blonde (#650)

Quan es va estrenar la pel·lícula feia uns quants mesos que en Clark Gable era mort. Quasi el mateix temps que feia que la Monroe s'havia divorciat. Vides rebels seria un fracàs comercial. Va ser un film que no agradava a l'estudi que l'havia produït, tot i que rebria ressenyes intel·ligents i respectuoses i lloances per a les interpretacions de Gable, Monroe i Clift. Quedaria condemnat a ser especial, "artístic". Tenia una integritat obstinada. Els personatges semblaven actors en hores baixes. Rostres famosos que no semblaven ells mateixos. Miraves en Gay Langland i pensaves Que no havia sigut en Clark Gable? Miraves la rossa Roslyn i pensaves Que no havia sigut la Marilyn Monroe? Miraves el genet de rodeo rebregat Perce Howland i pensaves Déu meu! Si era en Montgomery Clift! Són gent que coneixies de quan eres petit. En Gay Langland era el teu oncle solter; la Roslyn Tabor era una amiga de ta mare, una divorciada de poble. Melangia de poble i glamur perdut. Potser ton pare estava enamorat de la Roslyn Tabor! No ho sabràs mai. El genet de rodeo era un rodamón d'ulls tristos, magre, amb la cara desfeta. El veies al capvespre pels volts de la parada d'autobús fumant i dirigint-te mirades espectrals. Ei, que em coneixes? Eren americans normals dels anys cinquanta i tot i així misteriosos perquè els coneixies de feia molt de temps de quan el món era misteriós i fins i tot la teva pròpia cara, quan et miraves al mirall, per exemple a la màquina expenedora de tabac de la parada d'autobús o al mirall rovellat d'una pica de lavabo, era un misteri que no resoldries mai. 

El passat 1 de juny es commemorava el centenari del naixement de l'estrella de cinema Marilyn Monroe, nom artístic de Norma Jeane Baker (1926-1962), i tot just va coincidir que a la tele van començar a reposar-ne les pel·lícules i que fa unes setmanes vaig trobar aquesta novel·la a la biblioteca, la biografia ficcionada de l'artista que Joyce Carol Oates va publicar l'any 2000. Oates és una autora que no conec gaire; l'únic que n'havia llegit abans era una novel·la juvenil, i d'entrada em va impressionar la llargada del llibre, més de set-centes pàgines amb lletra força petita a l'edició de butxaca que n'he llegit. És una lectura llarga i confusa en alguns passatges, que requereix molt de temps i atenció, i un cop he arribat al final, al cap de dues setmanes, puc dir que m'ha semblat una obra mestra de la narrativa postmoderna, tot i que potser no una lectura gaire còmoda o agradosa de fer. 

No és una aproximació realista a la figura històrica: Oates elabora una ficció molt lliure tant amb la Marilyn com amb els altres personatges històrics. La trama de la novel·la segueix unes línies generals que s'ajusten força a la realitat, des de la infància de la Norma Jeane en un suburbi de Los Angeles marcat per les penúries de la Gran Depressió fins a la seva mort en estranyes circumstàncies als trenta-sis anys, quan ja havia esdevingut una estrella consagrada i una icona mundial. Ara bé, Oates agafa els detalls de la història i els utilitza molt hàbilment per posar-los al servei d'un relat que s'acaba desplegant com a tragèdia: el d'una identitat incompleta, el d'una existència real que queda aixafada irremeiablement pel pes de l'ideal i del somni, que sempre empetiteixen la realitat perquè hi imposen les seves pròpies constriccions. És així com l'autora utilitza la figura de l'estrella prefabricada com a personatge sense ànima, explotada pels grans estudis de cinema, com a emblema per dirigir una crítica demolidora a la societat i la política estatunidenques del moment, de manera que la novel·la ens revela, amb una lògica inexorable, i sense que puguem apartar els ulls del descarrilament que estem presenciant en directe, les lletjors i les corrupcions més profundes que s'entreveuen a través de l'aparença de glamur i esplendor que ofereix la indústria del cinema. 

La novel·la fa molt, també, per situar-nos dins del context històric i de la societat estatunidenca de l'època i ajudar-nos a entendre l'auge i caiguda del fenomen del Hollywood daurat dels anys quaranta i cinquanta. Després de la segona guerra mundial l'economia torna a créixer, però la bonança econòmica ve acompanyada per una regressió sense precedents en les llibertats polítiques a l'interior del país en el context de la Guerra Freda: ens trobem a l'època de les caceres de bruixes del senador McCarthy, període que va venir acompanyat també per una regressió conservadora pel que fa a la percepció del rol social de les dones. Les starlets i les models pinup, que durant els anys de la depressió i la guerra havien venut un cert miratge d'alliberament sexual i d'independència econòmica per a les dones, començaran a anar de baixada quan quedin encasellades dins l'estereotip de la meuca, la dona explosiva i sexualment accessible que esdevindrà simultàniament la conquesta desitjable per a tots els homes, de totes les classes i extraccions socials, i una amenaça i un perill per a les dones casades i mestresses de casa. La Marilyn no sols quedarà encasellada dins l'estereotip, sinó que n'esdevindrà el model paradigmàtic, i gran part de la tragèdia que exposa la novel·la és que tots els seus intents d'escapar d'aquesta percepció nociva per a totes les dones quedaran abocats a la frustració de la necessitat econòmica. 

Oates ens desplega el seu relat a través d'una narració molt dinàmica, entretallada i experimental, que barreja constantment diverses veus i punts de vista, i que sovint no ens marca una transició clara entre aquests canvis de perspectiva, de forma que de vegades estem assistint a una narració omniscient en tercera persona, que tot sovint s'alterna amb la veu posterior de la Marilyn mateixa, que comenta la jugada després de la seva mort, com si es tractés d'una veu en off. Altres vegades se'ns ofereixen punts de vista més limitats de personatges secundaris, que observen la Marilyn des de la distància de la tercera persona, però que la judiquen i la valoren, sempre subjectivament, des d'una primera persona del plural que, cada cop que reapareix, es fa una mica més sinistra i ominosa. D'altres vegades obtenim la perspectiva dels fragments de diaris i poemes que escriu la Norma mateixa, tot i que la subjectivitat de la protagonista, sempre canviant i contradictòria, se'ns va amagant a través del text. 

La complexitat narrativa no s'acaba aquí, sinó que de vegades l'estil de la narració canvia deliberadament per crear una atmosfera determinada: és així que els passatges del matrimoni amb Arthur Miller adopten un estil narratiu molt diferenciat de la resta, més novel·lesc i romàntic, tot i que creixentment desolador, per accentuar el canvi d'ambient que ha tingut lloc a la vida de la protagonista; cap al principi de la novel·la, el brot psicòtic de la mare de la Norma se'ns descriu des d'un estil oníric i surrealista, proper a la narració gòtica o d'horror; d'altres passatges, sobretot cap al final de la novel·la, se'ns descriuen des del punt de vista del flux de consciència de la Marilyn mateixa, però amb la consciència enterbolida per la medicació, de forma que no sabem fins a quin punt el que està percebent a cada moment és real, deformat per la seva pròpia percepció de la realitat, o directament fruit de les al·lucinacions. En altres capítols, sobretot quan descriu i analitza les pel·lícules en què treballa l'actriu, el to es fa més objectiu, proper a l'assaig periodístic o la crítica literària, com en l'exemple que cito a l'inici d'aquesta ressenya sobre Vides rebels, però fins i tot en aquests casos es fa ben palesa la barreja d'estils i l'alternança fluida entre un punt de vista més objectiu i un de més subjectiu. 

D'altra banda, una de les parts més qüestionables de l'obra sencera és la forma com Oates utilitza els fets reals per entreteixir-los dins del relat fictici: al cor de Blonde hi ha un dilema moral sobre la dissociació que es produeix entre la Marilyn personatge prefabricat i la Norma Jeane persona de carn i ossos, que al capdavall se'ns acaba amagant de la trama de la novel·la. La novel·la ens retrata, força fidelment, el fenomen de les grans estrelles que esdevenien peons de la indústria del cinema: com l'objectificació de la persona per fer-la encaixar dins l'estereotip de bellesa, glamur i feminitat idealitzada es construeix violentament, a través de les pressions sobre el cos, de l'abús i l'explotació sexuals, i també, en gran part, de l'explotació econòmica, que també és part d'aquest sistema en què el directiu de l'estudi manté tot el poder de decisió sobre la rossa ximpleta que no podia fer altra cosa que acceptar si volia continuar cobrant. La Norma Jeane va arribar a la indústria quan moltes de les grans estrelles estaven consolidades, i això la va deixar en un clar desavantatge a l'hora de negociar contractes amb els estudis; per no parlar de la clara discriminació de gènere entre els actors i les actrius, que sovint anava acompanyada de valoracions molt desiguals pel que fa al prestigi social. 

La novel·la demostra a bastament com la Norma Jeane no va ser mai ximpleta, sinó una persona molt sensible i traumatitzada pel seu passat que es va veure atrapada en una cadena de decisions que de vegades controlava i de vegades no. Tanmateix, aquesta victimització que és indestriable de la seva història personal acaba fent-se un punt dolorosa de llegir sobre la pàgina, perquè en certs moments de la trama esdevé una victimització narrativa, també, o el que avui dia anomenaríem en termes jurídics "revictimització". Oates fa servir un llenguatge molt agressiu i extremadament sexualitzat per referir-se a la protagonista, en especial quan recrea els punts de vista dels homes que l'observen, la jutgen i la utilitzen constantment. La novel·la retrata amb molta precisió aquest món polític, social i econòmic que va portar la Marilyn a un final tràgic i prematur, i el seu creixent aïllament, el seu camí d'autodestrucció, i els esforços per demostrar el seu talent, que quasi sempre van acabar frustrats. Tot i així, la passivitat amb què la protagonista sovint es deixa arrossegar pels esdeveniments acaba sent un dels aspectes més dolorosos de la lectura sencera: hi ha quelcom de voyeurista, fins i tot un punt de sadisme, en el retrat que se'ns ofereix, com si la novel·la mateixa recreés l'exercici de l'operació comercial que va esdevenir la vida de la Marilyn: Oates ens la ven i nosaltres com a lectors la consumim, i aquesta experiència de lectura es va fent cada cop més incòmoda i pertorbadora.   

És una novel·la molt complexa i molt ben pensada, que té moments de calidesa i d'intimisme que revelen la gran humanitat de la protagonista (em venen al cap, per exemple, els petits moments de connexió humana que la Norma estableix durant les breus trobades amb Marlon Brando i Ava Gardner, i la història de la seva identitat perduda a través de les figures del seu pare i la seva mare), però que en gran part se centra en l'abús i l'explotació que va patir per part d'una indústria totalment deshumanitzada i deshumanitzadora. Les referències a la realitat política mundial que es van desplegant als marges de la narració, com les guerres imperialistes promogudes pels Estats Units en el context de la guerra freda, la secció final amb la relació amb el president Kennedy, o les referències a l'impacte de la rebuda de l'Holocaust a la societat estatunidenca, crec que reflecteixen aquest accent en la pèrdua de la humanitat que és la constant de tot el llibre. L'altre fil conductor simbòlic és el del conte de fades, que crea una tensió constant al llarg de la novel·la entre la realitat desagraïda i quotidiana i un ideal de puresa intocable que, finalment, es mostra en el seu vessant més fosc i depredador. És una bona recomanació si us agraden les novel·les molt experimentals i complexes, i si us interessa la narrativa contemporània dels Estats Units. Ara bé, no la recomanaria si el que voleu és un relat fidedigne sobre la vida de la Marilyn basat en els fets reals: per a aquest propòsit un assaig biogràfic us anirà molt millor. 

Sinopsi: La trama de la novel·la ressegueix les peripècies vitals de la Norma Jeane Baker, una òrfena a Los Angeles durant la Gran Depressió, a través de tots els seus patiments abans, durant i després de convertir-se en l'aclamada estrella de Hollywood Marilyn Monroe. La novel·la descriu la seva infància i joventut desgraciades i, posteriorment, la forma com els estudis la van objectificar i sexualitzar constantment per incrementar el benefici econòmic, i com la lluita de la Norma Jeane per distanciar-se del personatge la va portar a una sèrie de relacions tòxiques i abusives, i a un procés d'autodestrucció a través de l'addicció als medicaments. Marcada per l'abandonament del pare i la malaltia mental de la mare, la carrera professional de la Marilyn s'articula a través d'un desig de ser estimada i reconeguda que no acabarà mai de realitzar-se plenament. 

M'agrada: M'ha semblat una novel·la impressionant pel que fa a la seva amplitud i ambició. La seva aposta per diferents estils narratius i punts de vista que es van alternant contínuament m'ha semblat un dels punts més forts, i la recreació de l'ambient social i cultural del moment que retrata també m'han semblat molt ben aconseguits. 

No m'agrada: Sé que és part de la proposta, i que la narració pretén incomodar-nos posant-nos en la situació d'espectadors dels horrors comesos contra la protagonista, però a moments la violència que es retrata a la narració és tan explícita i directa que resulta un punt massa gratuïta i explotadora del personatge. 

Dream Work (#649)

Els perdono / per la seva infelicitat, / els perdono / per retirar-se del món. // Però no els perdono / que giressin les cares, / que es traguessin els vels / i ballessin per a la mort - // que es llancessin / a l'oblit / sobre les fulles tallants / dels seus poemes exquisits, dient: / aquest és el camí. 

És la primera vegada que llegeixo la poetessa estatunidenca Mary Oliver (1935-2019), i aquest recull m'ha semblat una lectura molt agraïda. Dream Work es va publicar l'any 1986, tres anys després que el seu poemari American Primitive saltés a la fama en ser guardonat amb el premi Pulitzer. L'obra de Mary Oliver ha estat redescoberta a través dels anys, i ha estat sempre caracteritzada per reaccions dispars entre la crítica literària. D'una banda, no se li perdona la seva placidesa: una mansuetud, tan sols aparent, que recorre tots els poemes i que pretén despertar-nos a les meravelles de la vida natural. D'altra banda, els seus poemes tenen un cert to derivatiu del transcendentalisme americà, i evoquen els imaginaris de Walt Whitman i Thoreau en determinats passatges. Tanmateix, si es grata una mica la superfície veurem que Oliver està fent una posada al dia de l'antic ideal de puresa americà, una escapada als boscos que, aquest cop, és fruit de la constatació amarga d'una irreparable pèrdua de la innocència. Oliver parla des del dolor, des d'una ferida oberta que és l'únic motor per a la poesia i, tot i que es reconeix hereva d'una llarga tradició de poesia i art occidentals que neix del romanticisme i busca en la natura l'expressió d'una subjectivitat en primera persona, alhora també pretén expressar un retorn a un meravellament primigeni, al cicle de la natura com a quelcom molt més gran i inexorable que qualsevol individualitat subjectiva. 

La connexió amb la natura que proposa Oliver és, més que una escapada de la vida mundana o una retrobada amb la humanitat perduda, un reconeixement bàsic de quelcom que no és humà i que ens pertany encara fins i tot més intrínsecament que tots els vels d'humanitat que hi hem posat a sobre: és una trobada amb la natura que a moments ressona místicament, a través del reconeixement que els processos naturals que regeixen els cicles atmosfèrics i les vides dels animals són els mateixos que ens condueixen a nosaltres a través de l'existència. D'aquesta manera rebutja una transcendència abstracta o expressada en termes cristians (per exemple a "Wild Geese", "The Shark", "The Moths", "One or Two Things" o "At Loxahatchie") per una recerca del sentit que és molt més secular i íntima, però que ve d'aquest reconeixement profund de la nostra pertinença al món natural, i d'un desig de viure plenament i de continuar vivint que el canal del pensament racional no pot arribar mai a copsar o a contenir totalment, com ens revela inesperadament, per exemple, "Landscape". 

Aquesta escapada a la natura, o potser seria més acurat dir aquest moviment de retrobament o de reunió amb una natura que ens acull com a part del tot, va acompanyada d'una càrrega d'història personal dolorosa que la veu poètica manté sempre present a la seva vida, i que només pot quedar alleujada a través d'aquest moviment de retorn a una matriu primigènia. Oliver arrossegava amb ella la seva infància en una família disfuncional, en què va ser víctima dels abusos sexuals per part del pare: per als qui es ressentin de l'aparent mansuetud de l'autora cal anar a veure poemes com "Rage", "The Journey" o "A Visitor", que són prou eloqüents en aquest sentit, o fins i tot d'altres de més subtils, com "Trilliums", "Whispers" o "The Fire". Hi ha poemes que comencen amb una nota lluminosa, de descripció de les meravelles de la natura, i transiten de forma sobtada cap a una epifania fosca, que imposa aquesta reconciliació amb la natura com a necessitat davant la impossibilitat de permanència de la humanitat. En són exemples "The Chance to Love Everything", "Shadows" i "The Waves", entre d'altres. En alguns casos hi he vist ressons de la passió de les coses menudes d'Emily Dickinson, capaç de contenir multituds sota una aparença de domesticitat continguda. 

Les parts que m'han semblat una mica més febles del conjunt han estat, sobretot, quan Oliver s'allunya d'aquest projecte poètic tan personal seu i tracta d'endinsar-se en qüestions més polítiques, per exemple a "Two Kinds of Deliverance", "1945-1985: Poem for the Anniversary" o "Acid". Crec que en aquests poemes intenta reflexionar sobre la seva posició de privilegi com a dona occidental blanca, però la recreació del punt de vista d'un natiu americà, o d'un infant indigent que troba en un viatge a Indonèsia s'acaba fent una mica forçada. Tot i així, la majoria dels poemes m'han agradat molt: en l'aparent simplicitat d'Oliver hi ha una atenció especial a la recreació de l'experiència directa de l'aquí i l'ara, amb tota la seva irreductibilitat, que fa de la lectura una experiència totalment única. Oliver s'insereix en una tradició romàntica europea, i evoca també la seva pròpia tradició de poesia estatunidenca, però no deixa de contestar a aquestes influències (per exemple, a "Members of the Tribe" ho deixa força clar) per trobar el seu propi camí d'expressió poètica. És un recull que m'ha agradat molt. Oliver és una autora que no coneixia, i la seva poesia és intimista i introspectiva, però alhora tremendament vitalista i expansiva, si és que ambdues coses no són contradictòries. 

Continguts: Dream Works recull quaranta-cinc poemes de Mary Oliver que la poeta havia anat component a principis dels anys vuitanta. La majoria dels poemes mostren la seva particular forma d'entendre el contacte entre l'ésser humà i el món natural, però també la reticència d'Oliver a plasmar la seva història personal dins la seva obra poètica. 

M'agrada: D'entre els poemes que més m'han agradat destacaria "Dogfish", "Morning Poem", "Wild Geese", "Shadows", "The Fire", "Driving through the Wind River Reservation: A Poem of Black Bear", "Members of the Tribe", "The Journey", "One or Two Things", "Landscape", "The Shark", "The Moths" i "The Sunflowers". 

Com ser-ho alhora (#648)

La pintura de sota ve primer, diu la George. Perquè va ser feta primer. 

Però la primera cosa que veiem, va dir la seva mare, i moltes vegades l'única, és la que hi ha a la superfície. Vol dir això, doncs, que va primer malgrat tot? I vol dir això que l'altra pintura, si no en sabem res, podria no existir? 

Aquesta novel·la de l'autora escocesa Ali Smith es va publicar per primer cop el 2014, i és una narració en forma de díptic sobre la fluïdesa de la identitat i la relació entre la vida i l'art a través de la història. L'aposta formal de la narració és un dels seus trets més significatius: la novel·la consta de dues meitats, protagonitzades per dos personatges diferents en diferents moments de la història. D'una banda, hi ha el relat de la George, una adolescent anglesa que acaba de perdre la seva mare i que, per honorar-ne la memòria, comença un projecte sobre un pintor del renaixement italià, Francesco del Cossa, els frescos del qual havien fascinat la família en una visita al palazzo Schifanoia a Ferrara. L'altra meitat és des de la perspectiva de Francesco, i revela els misteris sobre la seva identitat històrica i el procés de creació dels frescos sobre els mesos de l'any. Tanmateix, el llibre es va editar de forma que la meitat dels volums contenen primer la història de la George i després la de Francesco, i els altres comencen a l'inrevés, pel relat de Francesco. Això fa que l'experiència de lectura sigui diferent en funció de quina de les dues versions en llegim, i obri interrogants sobre les múltiples connexions que s'estableixen entre les dues parts del relat, que constantment van traçant referències l'una sobre l'altra, i sobre com una de les dues meitats condiciona prèviament el sentit de la lectura de la segona. 

En el meu cas, que vaig començar per la història de la George, crec que la part de Francesco es fa més entenedora des d'aquest punt de vista; és més, fins i tot crec que la narració de Francesco queda emmarcada dins del projecte escolar de la George, que pretén explorar com l'empatia humana pot viatjar a través del temps històric i la distància lingüística i geogràfica. La lectura se m'ha fet molt agraïda d'aquesta manera, i crec que la preferiria a l'altra versió s'hi hagués d'escollir, però d'altra banda, és veritat que, un cop llegit el llibre en una direcció, és molt difícil imaginar com hauria resultat l'experiència alternativa. La novel·la es deriva d'una recerca històrica rigorosa sobre el personatge autèntic i el seu context històric, però n'omple els misteris i els buits d'informació força imaginativament, de forma que crea un relat un punt artificiós i una mica massa recarregat en alguns passatges, a través d'un flux de consciència que va barrejant diferents moments i punts de vista sense aparent solució de continuïtat. És el lector qui ha d'anar unint els punts de totes dues històries i traient-ne l'entrellat a partir de les pistes que ens va oferint cadascun dels dos relats. La història contemporània explora la vulnerabilitat de l'adolescent que està descobrint la sexualitat i formant la seva identitat en el context dolorós del dol per la seva mare, en què cada detall o petita anècdota té una significació especial perquè esdevé un pont entre la presència de la mare en el passat i la seva absència en el present. Paral·lelament, el relat del renaixement italià planteja la identitat autorial des del punt de vista de la discriminació de les dones, i ofereix una explicació força agosarada per a la imatgeria andrògina dels frescos i pintures de Francesco del Cossa. 

Ambdós relats s'expressen en termes polítics i pretenen plantejar l'art com una forma d'expressió de la injustícia històrica: en el relat contemporani, la mare de la George és una coneguda activista política a través de l'art de guerrilla que difon per internet. A través de les converses entre mare i filla, assistim a debats rellevants sobre la identitat de l'artista, el seu impacte a l'hora de retratar el món que l'envolta i la rellevància del passat històric per a la nostra identitat present. També posa un accent especial en el món de la imatge, especialment en l'era digital, en què la nostra identitat pot ser fiscalitzada per altres anònims a través de mitjans que escapen del nostre control. A través d'aquest fil narratiu, la George s'obsessiona amb la idea que algú monitoritzés la seva mare amb finalitats polítiques, i aquesta possibilitat l'empeny a iniciar un projecte personal de seguiment i espionatge. L'altre relat, situat a Ferrara durant el segle quinze, posa l'accent en la idea naixent de l'artista com a autor, que passa de ser un artesà anònim a un artífex únic d'un art amb una personalitat pròpia. La política del patronatge de les arts, en què els nobles pagaven per la producció d'obres d'art però alhora mantenien el control últim sobre el relat que es transmetia, lligava els autors a haver de legitimar aquestes estructures de poder prèviament fixades, però obria, a la vegada, petites portes a la subversió iconogràfica que havien de quedar, en tot moment, camuflades rere un codi simbòlic que està en mans de l'espectador poder arribar a desxifrar. 

Com ser-ho alhora és una novel·la d'idees construïda amb una gran cura, que pot resultar un punt confusa en començar a llegir, però que poc a poc va revelant la seva complexitat a mesura que es van aclarint les connexions entre uns passatges i uns altres del text. La seva voluntat marcadament experimental pot contribuir a la dificultat de la lectura, i pot allunyar lectors més partidaris d'una narració lineal o més convencional. A més a més, la possibilitat de llegir-ne dues versions diferents en funció de l'ordre de lectura convida a la relectura i a no quedar-se amb una interpretació definitiva. A mi la versió que n'he llegit, començant pel relat contemporani, m'ha semblat més convincent del que resultaria l'altra, tot i que aquesta altra només me la puc imaginar. Si us interessen temes com el feminisme, la construcció de la identitat i la relació entre l'art i la vida política, aquesta novel·la us pot agradar. 

Sinopsi: Després de la pèrdua sobtada de la seva mare, la George, una adolescent de Cambridge, ha de passar el dol a la vegada que estableix una relació d'amistat i d'atracció romàntica amb una companya de l'institut. Paral·lelament, al segle quinze a la ciutat de Ferrara, el pintor Francesco del Cossa, fill d'un artesà de la ciutat, serà contractat pel duc de Ferrara, Borso d'Este, per pintar una part dels frescos que decoraran el seu palau. Francesco anirà explicant a través de flashbacks els sacrificis i aprenentatges que ha comportat la seva carrera artística. 

M'agrada: És una experiència de lectura molt difícil de comparar amb qualsevol altra. 

War in Heaven (#647)

-Els meus criats us faran fora -va cridar en Gregory-. No tolero els intrusos.
-No teniu criats -va contestar l'altre-; només teniu esclaus i ombres. I només els esclaus poden ser intrusos, i només entre les ombres.

Aquesta és la primera novel·la que va veure la llum de l'autor anglès Charles Williams (1886-1945). Es va publicar el 1930, i inauguraria una carrera breu però força prolífica per part d'aquest inclassificable autor de misteris sobrenaturals. Dins del panorama de les lletres britàniques, l'obra de Williams no passa de ser considerada una anècdota de la literatura d'entreguerres i, si algú s'hi interessa, normalment és a través de la seva connexió amb els Inklings durant la breu estada de l'autor a Oxford. Charles Williams va ser una personalitat enigmàtica i certament excèntrica: pertanyent a una família de classe mitjana empobrida, no va poder obtenir un títol universitari per falta de mitjans, i va treballar a l'Oxford University Press, on va poder ascendir a editor des de posicions inferiors. Va estar en contacte amb cercles ocultistes, com el teosofisme o la germandat de la Rosacreu, i aquestes idees al voltant de rituals i secrets ocults, que pretenen revelar els misteris de l'univers o fins i tot arribar a dominar-los, tenen un reflex força clar a les seves novel·les. La seva fidelitat a la fe anglicana, però, es va mantenir ferma durant tota la seva vida, i d'alguna forma marca el desenllaç dels seus relats, en què la força inefable de la gràcia divina i la voluntat confiada i sense vacil·lacions dels seus protagonistes sempre acaba vencent la supèrbia i el maniqueisme de mags i savis obscurs. 

Com que només n'havia llegit La nit de Tots Sants, que va ser l'última novel·la que va escriure, i que he rellegit diverses vegades al llarg dels anys, no m'esperava ni de bon tros el que trobaria a War in Heaven. Per començar, el to és molt més lleuger i humorístic, i aquest afany deliberadament jocós li escau perfectament, d'alguna manera, a una novel·la sobre la lluita còsmica entre el bé i el mal. La nit de Tots Sants adopta un to molt més solemne i seriós a l'hora d'exposar aquesta lluita, i de vegades s'endinsa en passatges feixucs i difícils d'interpretar, guiats més per la densitat de la seva prosa que per les idees mateixes que s'hi exposen. Aquí el misteri esdevé un punt més lleuger i força més accessible: la novel·la arrenca amb un assassinat que s'ha produït en una oficina d'una editorial de Londres especialitzada en llibres sobre teologia i novel·les populars, un ambient que Charles Williams coneixia de primera mà. De fet, el personatge de Lionel Racksworth, la seva situació familiar i les seves preocupacions quotidianes i ansietats metafísiques mostren força paral·lelismes amb les de l'autor mateix. Tanmateix, l'assassinat de seguida passa a un segon pla a mesura que seguim les aventures d'una sèrie de personatges a la recerca del sant Graal. 

A través de certes vicissituds històriques, un calze antiquíssim custodiat a la parròquia de Fardles, un poblet de províncies, resulta ser el Graal perdut de la llegenda artúrica. L'acadèmic sir Giles Tumulty està a punt de publicar un estudi sobre el Graal que en revela l'existència i la localització exacta, però l'adinerat Gregory Persimmons, exdirector de l'editorial, aconsegueix aturar la publicació i convèncer Tumulty perquè l'ajudi a obtenir el Graal per als seus propis designis funestos. Tanmateix, a través d'un paràgraf censurat del manuscrit original, la notícia arriba al coneixement de l'ardiaca de Fardles, el senyor Davenant, que comença a sospitar dels propòsits de Persimmons a través de les seves accions insòlites. De fet, la lectura es va desenvolupant a través d'una sèrie d'intents, alguns de màgics i alguns de força prosaics, de robar el Graal per part de diversos dels personatges. Persimmons recluta una sèrie d'agents sinistres perquè l'assisteixin en la recerca del Graal, tot i que cadascun revelarà intencions diferents sobre aquest objecte, mentre que l'ardiaca comptarà amb l'ajut de dos protectors inesperats, un treballador de l'editorial i un noble catòlic veí de Fardles que pretén protegir el Graal enviant-lo a Roma. Al centre dels moviments de tots aquests personatges hi ha la família Racksworth, que esdevindran víctimes innocents de la trama que es va desplegant al seu voltant. Paral·lelament, el cos de policia intenta esclarir les circumstàncies de l'assassinat tot i que sempre aniran un pas per darrere dels esdeveniments. 

La novel·la s'articula a través de dos símbols principals: d'una banda, el Graal mateix, amb totes les seves connotacions llegendàries, simbòliques i metafísiques; i d'altra banda, hi ha el contrast entre innocència i maldat que s'estableix a través del motiu de la infantesa. Pel que fa al Graal, Williams es manté fidel a la tradició d'aquest símbol religiós, de forma que l'objecte màgic esdevé, de fet, un significant buit que cada personatge, amb el seu bagatge i les seves pròpies particularitats de pensament i temperament, omple de significat. Qui tingui una formació literària, hi trobarà tot el seu llegat romàntic; els personatges malvats hi veuran un instrument per desestabilitzar l'univers o operar-hi la destrucció; l'únic que mantindrà una perspectiva més racionalista, basada en el sentit comú, és l'ardiaca Davenant, que no desitja el Graal per a res en concret però que entén perfectament la necessitat que no caigui en males mans. Gran part de l'encant pintoresc i humorístic de la novel·la és precisament com Williams diposita les esperances de salvar el món en un pastor anglicà, de mentalitat força realista i prosaica, que farà del seu seny l'arma més poderosa contra les exaltacions romàntiques tant dels seus enemics com dels seus aliats. 

D'altra banda, la innocència infantil és una metàfora que recorre el text de forma força punyent. L'antic nom llatí de Fardles és Castra Parvulorum, i gran part de l'argument de la novel·la girarà al voltant dels esforços predadors de Gregory Persimmons envers el petit Adrian Racksworkth, que necessita com a víctima propiciatòria per al ritual que està a punt de fer. D'aquesta forma, el segrest de l'Adrian, que passarà per múltiples enganys i manipulacions, tant de l'infant com dels seus pares, i el segrest del Graal arribaran a identificar-se l'un amb l'altre. El punt fort de l'argument, en aquest sentit, és que els lectors som els únics que tenim la imatge de conjunt sobre tots els punts de vista a la vegada, de forma que les intencions aparentment generoses i amables de Persimmons quedaran ben clares des del principi com a manipulacions de les seves víctimes. Els seus antecedents familiars, apuntats al principi de la novel·la tot i que no se'ns despleguin amb gaires detalls, també ens ajuden amb aquesta clau interpretativa. I, com passa també a la llegenda, per poder rescatar el Graal necessitarem algú de cor pur que pugui fer-se'n digne, així que la lectura ens mantindrà constantment amb l'ai al cor sobre si els herois aconseguiran estar a l'alçada de l'ideal. Si es pot arribar a preservar o protegir la innocència dels més vulnerables, com en una fortificació, o això és un ideal inabastable que empeny els nostres esforços endavant, com fa el Graal, quedarà per veure al llarg de la lectura. 

Al fons de tot del relat hi ha la tensió entre el bé i el mal i l'angoixa que aquesta pot arribar a causar a la creació sencera, i que queda molt ben encarnada en les angoixes, tant existencials com quotidianes, que atabalen en Lionel Racksworth. Williams presenta aquesta lluita metafísica entre el bé i el mal en dos plans a la vegada: un de metafísic, místic i màgic, en què grans potències i forces sobrenaturals lluiten entre elles fora de l'abast del nostre enteniment; i un altre molt més prosaic però força més fàcil d'entendre, que esdevé la lluita quotidiana del dia a dia, l'estrès de l'existència mateixa, que ens tenalla amb preguntes sense resposta i temors tan reals com, per exemple, arribar a perdre els éssers estimats. La novel·la de Williams ens retrata, així doncs, aquesta intersecció entre els dos plans, el sobrenatural i el quotidià, sense que sembli forçada sobre la pàgina. No és una novel·la que recomani especialment, si no és a interessats en novel·les al·legòriques o de rerefons religiós, però la forma com Williams agafa aquest substrat de conceptes teològics i en fa una novel·la tan divertida com trepidant m'ha semblat insuperable. 

Sinopsi: La descoberta del cadàver d'un desconegut en una oficina d'una editorial de Londres posarà en marxa una sèrie d'incidents estrambòtics al voltant d'una relíquia antiquíssima que resulta ser el sant Graal, custodiat des de fa segles a la parròquia de Fardles. Mentre el malvat senyor Persimmons pretén apoderar-se del Graal per fer-hi els seus rituals de màgia obscura, l'ardiaca de Fardles, el senyor Davenant, haurà d'intentar impedir-ho gràcies a l'ajut d'una sèrie d'aliats inesperats. 

M'agrada: Sempre m'agrada que un llibre m'agafi de sorpresa, i aquest m'ha fet riure, m'ha fet patir i m'ha fet pensar tot a la vegada. 

Te deix, amor, la mar com a penyora (#646)

Què cerques vora els ulls? Tal volta llàgrimes d'un temps, glaçades ja de tantes primaveres, estius, tardors, hiverns, de tants d'anys com passaren... O comptes una a una les parpelles que no tenen color? On és la nina que abressolaren fades al vou-veri-vou d'un encanteri? I el seu príncep feliç, per què no torna? 

Te deix, amor, la mar com a penyora és el recull de contes amb què l'autora mallorquina Carme Riera va debutar l'any 1975, i que va significar un autèntic impacte a les lletres catalanes. Encara avui dia el conte que obre el volum, que porta el mateix títol, es considera un dels imprescindibles de la literatura catalana recent, per l'emmascarament que s'hi esdevé i la intenció amb què desafia la manera de mirar del lector, que queda directament involucrada en la seva interpretació. La primera vegada que el vaig llegir, com a lectura obligatòria quan estudiava batxillerat, vaig caure al parany de quatre grapes, i val a dir que la relectura és una experiència en si mateixa perquè, coneixent-ne el desenllaç, el relat adopta tota una sèrie de matisos que la primera vegada acostumen a passar per alt. Val a dir, també, que el joc d'emmascarament m'ha semblat força més deliberat del que normalment assenyalen les ressenyes: ben al principi del relat hi ha un adjectiu que desfà tota mena d'ambigüitat possible, i que esdevé una mica trampós a la llum del final. En tot cas, però, això no li treu mèrit en absolut: les pistes són força visibles al llarg de tota la lectura, i és per això que la ceguesa inicial de la primera lectura diu més de nosaltres com a lectors, i de la societat en què vivim i ens eduquem, del que possiblement ens agradaria reconèixer. 

D'altra banda, el primer dels relats i la seva fama no desmereix ni de bon tros la resta dels contes recollits al volum. La majoria són molt breus, i exploren la subjectivitat femenina des d'una prosa densa i poètica, en alguns casos des de l'alternança de veus diferents i sempre des d'un punt de vista, en alguna mesura o altra, alienat de la realitat. Ja sigui per malaltia mental, per aïllament, o simplement perquè aquests personatges no arriben a encaixar totalment dins del context social i cultural al qual pertanyen, la seva veu sempre sona un punt desplaçada, fora de lloc, i els seus retrets al món que els rebutja i els jutja sempre tornen al lector amb una potència i una desmesura que és la part més punyent de la lectura, al meu parer. L'univers simbòlic que despleguen els relats també és força complex: la mar, la mort i l'amor són tres constants dins dels relats que es van identificant constantment en la ment de les protagonistes, i que costen de destriar si se'n vol fer una lectura lineal o unívoca. 

Els relats estan agrupats en tres seccions: la primera, I a trenc d'alba sempre enyor la mar, recull "Te deix, amor, la mar com a penyora", que és el més llarg del recull, i quatre relats més, més breus, en què el fil conductor principal és la fascinació dels personatges per la mar i la seva identificació última amb la mort. A "Elegia per una dama que enyorava la mar", la fascinació de la protagonista amb la mar evoca el record d'una infantesa perduda i el pas inexorable del temps, que la porta a la mort. En els altres tres relats també es produeix una identificació molt clara amb el mar i una mort violenta, tot i que en els dos més curts el desenllaç queda en un pla ambigu i costa saber què ha passat realment. A "Mar, amor meu, acompanyament per a sis veus", els fets se'ns presenten a través de l'alternança de diverses veus que ens van donant perspectives diferents sobre el que ha passat. 

La segona secció, Balcons de tristos somnis, és la que més m'ha agradat i on crec que els contes són més originals a l'hora de desafiar les expectatives. El primer de tots, potser més lleuger que la resta, retrata els intents infructuosos d'una persona per establir comunicació amb el món que l'envolta amb resultats sorprenents. Tanmateix, tot i que el conjunt pot semblar més aviat enjogassat, les implicacions últimes del desenllaç i la situació en què queda la protagonista al final són devastadores si s'hi pensa bé. Els altres tres relats tots tres tenen a veure amb l'art, o suposo que una visió malaltissa i obsessiva de l'art, com a esforç malaguanyat per paralitzar la realitat i congelar-la en un ideal de puresa i innocència que no ha arribat a ser mai real. Tant el taxidermista psicòpata de "Qui enviava les flors a na Glòria?" com la monja psicòpata de "Quan els cabells es fan seda a les mans", tot i que no queda clar si és real o és imaginada per la ment traumatitzada de la protagonista, apunten en aquesta direcció. D'altra banda, el darrer dels contes d'aquesta secció, "Flames de llum cremaven grocs domassos", també comparteix aquesta tensió entre l'art i la vida viscuda, tot i que potser no és tan fosc com els altres dos. L'educació religiosa que reben les protagonistes com a font de repressió i d'opressió per a les dones, i el paper de la religió a l'hora de crear aquest ideal de feminitat pura i inabastable, són també fils conductors d'aquesta secció. 

Finalment, la tercera secció, Recomença la dansa, aplega un seguit de narracions més breus i variades, algunes en realitat són microrelats, que es caracteritzen pel punt de vista extremadament subjectiu dels protagonistes, que a vegades fins i tot es fa difícil de comprendre o d'interpretar en una primera lectura. L'edició que jo he llegit conté també, com a apèndix, el conte "Jo pos per testimoni les gavines", que es va publicar dos anys després a l'inici del recull del mateix títol, i que servia de resposta i de contrapunt al conte inicial, escrit des del punt de vista de l'altra protagonista, i que afegia matisos i revelacions d'última hora sobre el relat que havíem rebut. Caracteritzats per una prosa poètica molt intensa, que porta els sentiments a flor de pell en tot moment, centrada en les experiències sensorials, i en l'enamorament com a experiència límit de la vida, els relats que conformen Te deix, amor, la mar com a penyora són una experiència única i molt difícil de classificar. 

Continguts: El recull conté disset contes breus, alguns d'ells microrelats, agrupats en tres seccions diferents. Tots ells exploren diferents punts de vista i la fascinació obsessiva amb el mar, l'amor i la mort com a símbols del caràcter inefable i absolut de l'existència mateixa. A la primera secció, diverses experiències d'enamorament o de frustració amorosa porten a un desenllaç en què conflueixen la mar i la mort. A la segona secció, els relats exploren la intersecció entre l'art, l'educació religiosa i un ideal construït de puresa i d'innocència que oprimeix les protagonistes d'una forma punyent. A la darrera secció, els contes són encara més breus, i tot sovint recullen fragments d'experiència subjectiva que ens arriben sense context, de forma que som els lectors els que els hem d'interpretar. 

M'agrada: Potser aquest caràcter obert de les narracions, en què els lectors tenim un paper actiu a l'hora d'interpretar-ne el sentit en últim terme. Si hagués de triar els contes preferits, agafaria "Te deix, amor, la mar com a penyora", "Mar, amor meu, acompanyament per a sis veus", "Qui enviava les flors a na Glòria?", "Quan els cabells es fan seda a les mans" i "Flames de llum cremaven grocs domassos". 

La porta del viatge sense retorn (#645)

Amb la perspectiva que dona el temps, estimada Aglaé, les alegries i els dolors de la nostra existència es barregen i agafen el gust agredolç que devia tenir la fruita prohibida al jardí de l'Edèn. 

Aquesta novel·la de l'autor francès-senegalès David Diop es va publicar l'any 2021, després del seu gran èxit internacional amb Germans d'ànima. És una novel·la que s'inscriu dins la narrativa postcolonial, però en aquest cas hàbilment disfressada de novel·la d'aventures inspirada lleugerament en fets històrics. El protagonista és un personatge històric real, el botànic i naturalista francès Michel Adanson (1727-1806) que va viatjar, a mitjan segle divuit, al Senegal colonitzat per estudiar-ne les espècies vegetals. Diop recrea aquest viatge de cinc anys, àmpliament ficcionalitzat, per oferir-nos un contrast punyent entre el món dels colonitzadors francesos i els seus interessos econòmics, i el món dels colonitzats, víctimes del negoci infame del comerç triangular. A través d'una premissa aparentment simple, una història rumorejada sobre una dona retornada de l'esclavitud, Michel i el seu guia, el príncep Ndiak, emprenen un viatge a la recerca d'aquest relat extraordinari. Per poder dur a terme el seu propòsit hauran de convertir-se en peons de la Companyia del Senegal, que necessita informació sobre les rivalitats entre els reis locals i les possibles aliances que hi poden establir. 

El paral·lelisme amb El cor de les tenebres de Joseph Conrad es fa força evident a mesura que avança la lectura: la novel·la comença i acaba amb una narració marc, la de la filla d'Adanson, Aglaé, que esdevé dipositària dels diaris del pare i que es veurà obligada a reaccionar a la seva faceta desconeguda. Un cop entrats al relat en primera persona de Michel, aquest ens anirà portant linealment, a través del seu viatge, al cor d'un misteri que finalment s'haurà de revelar plenament. D'aquesta manera la novel·la juga amb les nostres expectatives i especulacions durant la lectura i, per això, quan es produeixi aquesta revelació finalment, pot ser que resulti un pèl anticlimàtica. Tanmateix, les semblances acaben aquí: la improbabilitat de certs detalls de la trama, que en el seu desplegament central s'arriba a fer força fulletonesca, em penso que forma part de la càrrega metatextual de la novel·la sencera, i cal arribar al desenllaç per veure'n les implicacions per complet. Tant el relat de Michel i les seves aventures durant el viatge, com el relat de Maram un cop arriben a trobar-se i ella revela el misteri de la seva desaparició i posterior retorn en primera persona, adquireixen un to marcadament inversemblant, com si ens trobéssim davant dels desvaris romàntics d'un heroi profundament defectuós que pretén justificar-se a ulls de la posteritat. A partir d'aquest punt els esdeveniments es van precipitant fins a un desenllaç un punt abrupte, però que a la vegada esdevé totalment rodó. 

La novel·la té una forta càrrega metafòrica i, de fet, gran part de l'argument consisteix en l'enamorament fugaç de Michel, que es construeix a partir de la fascinació que sent per Maram com a altre exòtic, però fracassa estrepitosament a l'hora de donar-li una veu pròpia. Tant el relat narrat en primera persona per Maram, especialment la seva escapada i els fets posteriors, així com l'escapada final que segella el destí d'ambdós protagonistes esdevé tan poc plausible sobre la pàgina que acaba plantejant la qüestió de si no estem assistint a una versió deliberadament ensucrada de la història real, que se'ns oculta expressament del relat perquè aquells que la podrien transmetre han quedat totalment bandejats i silenciats de la seva pròpia història. Possiblement no arribem ni a tenir la veu de la mateixa Maram, perquè se'ns ofereix a través dels records imprecisos que en té Michel, que a la pràctica esdevé un engranatge igual d'eficient de la maquinària colonial que els seus peons més grollers i violents. Crec que així és com Diop critica subtilment el paper passiu que gent com Adanson juguen dins l'empresa colonial, de forma que hi contribueixen activament encara que pretenguin presentar-s'hi només com a espectadors o justificar-se'n retòricament en nom d'ideals il·lustrats. 

Precisament l'accent en la ciència i el coneixement il·lustrats, als quals Adanson contribueix, ens situa en aquest marc més ampli de relacions d'explotació i poder que s'estableixen durant l'empresa colonial: en un context així, no hi ha coneixement innocent ni pur, i tota ciència queda tacada per l'interès econòmic que s'hi amaga darrere. La novel·la ens en dóna força exemples: ja sigui les reflexions apesarades de Michel sobre els banussos, o el propòsit mateix de la missió botànica que el porta al Senegal, que no és precisament la taxonomia de les espècies autòctones, sinó que va dirigida més aviat a analitzar el potencial del sòl per a l'explotació agrícola. Em penso que passa el mateix amb l'art: el paral·lelisme amb el mite d'Orfeu i Eurídice queda encaixat amb calçador al darrer tram de la novel·la, i sembla que formi part d'aquest intent per part d'Adanson de donar una aparença heroica a la seva història i de presentar-nos una versió molt més elaborada dels fets reals. Tot aquest matís irònic que va recorrent la narració sencera no arriba a il·luminar-se completament fins a l'últim capítol, i en aquest sentit és una lectura que demana paciència fins que no se'n reveli, al desenllaç, la ironia tràgica al complet. 

Sinopsi: A mitjans del segle divuit, el jove botànic francès Michel Adanson viatja al Senegal, colònia francesa controlada per la Companyia del Senegal, que en supervisa l'explotació. A la costa senegalesa hi ha l'illa de Gorea, des d'on surten cap a Amèrica els vaixells negrers, que porten presoners segrestats o venuts com a esclaus per a les plantacions a les Antilles i a les colònies nord-americanes. Durant el viatge, Adanson s'assabenta de la llegenda local d'una retornada d'aquest sinistre passatge, i es decideix a desviar-se de la seva ruta per tal d'esbrinar-ne la història. El viatge li portarà tota una sèrie de peripècies inesperades per arribar a conèixer aquesta dona misteriosa, Maram, i el seu relat, i finalment acabarà marcant irremeiablement les existències de tots dos.   

M'agrada: La prosa poètica de Diop, que realment és molt potent a l'hora de crear imatges d'una bellesa i d'una cruesa corprenedores. L'últim capítol de la novel·la, que realment tanca la trama amb un contrapunt totalment satisfactori. 

No m'agrada: M'ha semblat una novel·la un punt desigual. La inversemblança d'alguns passatges de la secció central m'ha distret una mica de la lectura, per més que després quedin equilibrats més endavant amb el desenllaç.