Els nois de la Nickel (#336)

Potser la seva vida hauria pres una altra direcció si el govern dels Estats Units hagués obert el país a la promoció de la gent de color igual que hi havia obert l'exèrcit. Però una cosa és deixar que algú mati per tu i una altra deixar que aquesta persona visqui al teu carrer. 

Aquesta novel·la de 2019 és la darrera que ha publicat l'autor estatunidenc Colson Whitehead, després de l'èxit de la seva anterior novel·la, El ferrocarril subterrani. Gran part de les ressenyes que n'he llegit comparen les dues novel·les entre elles, i constaten que Els nois de la Nickel no és tan original com l'anterior. A mi personalment m'ha semblat que no treu cap a res voler comparar-les. Són dues novel·les molt diferents, i les dues excel·lents, originals i sorprenents a la seva manera. Si El ferrocarril subterrani era una aproximació als temps de l'esclavitud als Estats Units des d'una òptica fantasiosa i distòpica, Els nois de la Nickel ens ofereix un retrat molt més realista històricament. L'argument ens transporta al sud dels Estats Units durant els anys 60, durant les protestes del moviment pels drets civils, per tal de revelar les atrocitats patides pels interns en un reformatori per a menors, l'escola Nickel del títol, que està basada en els esdeveniments reals que van tenir lloc a l'escola Dozier a Florida, i que el públic va descobrir amb l'exhumació dels cadàvers dels interns en fosses comunes en els terrenys de l'escola. La violència que es practicava en aquesta institució era un secret a veus, però, i una marca permanent que els supervivents han hagut de suportar durant la resta de les seves vides. Els nois van patir pallisses, tortures, violacions, desnutrició i tot tipus de vexacions a mans dels seus vigilants, fins i tot desaparicions misterioses que encobrien execucions secretes o tortures que anaven massa lluny. Aquesta dinàmica es va mantenir durant dècades (quasi un segle) en què successives generacions d'interns i de vigilants es van anar succeint sense que canviés el marc mental que donava peu a aquesta realitat: el racisme institucionalitzat. Perquè Els nois de la Nickel ens explica una història en què les lleis de segregació dels negres són presents dins i fora del reformatori; és cert que els nois blancs també eren sotmesos als maltractaments, però Colson Whitehead posa de manifest en aquesta novel·la la necessitat d'escriure una història que no s'ha explicat des del punt de vista dels negres. La brutalitat policial que hem presenciat encara a plena llum del dia i davant de les càmeres en els últims anys als Estats Units apunten a la normalització de la brutalitat i la impunitat de les institucions contra els ciutadans negres als Estats Units, un tret característic i lògicament derivable de la seva història, més que una anomalia puntual que ens hagi de sorprendre. Elwood Curtis és un estudiant exemplar i un devot deixeble dels ensenyaments de Martin Luther King. Acaba al reformatori per una dissortada casualitat, per la mateixa arbitrarietat irracional dels linxaments o dels autobusos segregats, però el seu pas per la Nickel queda marcat per la seva determinació de mantenir la dignitat i resistir totes les vexacions. Allà és on coneix en Turner, un noi de la seva edat que té una visió del món molt més cínica i desencantada. L'ideal d'Elwood d'estimar l'enemic i mantenir la dignitat contrasta molt directament amb la saviesa del carrer de Turner, que li revela, fins i tot quan ell mateix s'ho havia estat intentant negar, que el joc està arreglat d'entrada. Colson Whitehead revela el seu magnífic talent per explicar una història en aquests petits detalls que acaben retornant en diferents moments de la narració, per assenyalar-nos les interpretacions polítiques de la novel·la: el joc arreglat d'assecar plats a la cuina de l'hotel Richmond, del qual Elwood és inconscient en la seva ingenuïtat infantil, reflecteix després el combat de boxa arreglat que té lloc a la Nickel. Fins aquí el paral·lelisme, però Whitehead transforma les seves imatges en un joc de referències encara més complex: aquest primer concurs de rentar plats té un premi, una enciclopèdia que Elwood guanya amb orgull per adonar-se immediatament, en arribar a casa, que és una mostra editorial i que té les pàgines en blanc. D'entrada sabem que el coneixement i la cultura que Elwood espera trobar en els llibres i els discursos del doctor King no li servirà de gaire un cop allà dins, i que la seva experiència de la violència física i directa és una saviesa d'un tipus completament diferent, del tipus que Turner li ha d'ensenyar. Ara bé, un cop els dos nois es troben a la Nickel, la seva aventura és una negociació constant entre tots dos tipus de discurs, i la novel·la ens endinsa en una complexa reflexió sobre si es pot arribar a algun tipus de compromís entre aquestes dues postures, una de més cínica i una de més idealista. El fet que totes les peces acabin encaixant al final, fins i tot aquells petits detalls que semblaven descurats o oblidats al llarg de la narració i que acaben trobant el seu sentit a la llum del desenllaç, no fa una altra cosa que apuntar a aquest apropament de posicions. L'agenda de la narració apareix una mica més clara en altres passatges, per exemple, el moment en què el narrador en tercera persona es refereix a les forces tectòniques per explicar una violència soterrada que fa néixer el món de dalt, el de les relacions humanes que veiem a la superfície, en el nostre dia a dia. Els nois de la Nickel és un llibre molt didàctic en tots dos sentits: en il·luminar-nos una etapa de la història dels Estats Units amb les repercussions que encara té per al món d'avui dia, i en ensenyar-nos com un sistema injust es pot perpetuar en el temps i permear amb la seva violència totes les dimensions de la vida social i política. Pel que fa al ritme de la narració i al seu misteri, Whitehead basteix una història en què l'interès no decau en cap moment de la primera fins a la darrera pàgina i que, en tot cas, aposta per la concisió a l'hora de desenvolupar el seu relat. Una lectura molt recomanable, de totes totes, tant si heu llegit El ferrocarril subterrani com si no, i que es fa més necessària que mai per la vigència de la temàtica que tracta en el món d'avui dia. 

Sinopsi: Elwood Curtis és un adolescent estudiós i modèlic, i el seu objectiu vital és arribar a la universitat, i lluitar per canviar la desigualtat racial que li nega les mateixes oportunitats que tenen els blancs. Per una casualitat dissortada, acaba en un reformatori per a delinqüents juvenils, l'escola Nickel, on els interns pateixen abusos continuats a mans dels seus carcellers. Allà Elwood coneix Turner, de qui es farà amic, i tots dos confrontaran les seves formes de veure el problema del racisme a mesura que hagin d'afrontar diferents injustícies. 

M'agrada: Colson Whitehead fa un tractament molt mesurat de la violència i els abusos que pateixen els nois, i el retrat no arriba a ser mai del tot explícit, tret d'en alguns moments puntuals. El punt més fort de la proposta és la tensió i el misteri que la narració sosté fins a l'últim moment, mentre que el discurs polític de la novel·la defuig constantment la retòrica pamfletària per oferir-nos una denúncia del racisme institucional que resulta mesurada però que no amaga la complexitat del problema. 

Les croades vistes pels àrabs (#335)

Digues al rei que, pel que fa a Ascaló, no cediré. Pel que fa al seu projecte de passar l'hivern aquí, això és inevitable, perquè ell sap que, quan hagi marxat, recuperarem aquest territori que ha ocupat. Fins i tot és possible que el recuperem sense que ell marxi. De debò que vol passar aquí l'hivern, a dos mesos de distància de la seva família i el seu país, estant a la flor de la vida i podent gaudir dels seus plaers? Jo puc passar l'hivern aquí, i després l'estiu, i després un altre hivern i un altre estiu, perquè sóc a casa meva, amb els meus fills i la meva família, de qui tinc cura, i tinc un exèrcit per a l'estiu i un altre per a l'hivern. Sóc un ancià i ja no m'interessen els plaers de l'existència. Em quedaré esperant, com fins ara, que Déu doni la victòria a un de nosaltres. 

Aquest llibre de l'autor libanès Amin Maalouf es va publicar originalment el 1983 i ha esdevingut un clàssic de la historiografia medieval. Com el seu títol mateix indica, el relat que ens ofereix de l'episodi de les croades està construït a través dels testimonis que en fan els cronistes àrabs de l'època. Maalouf bàsicament fa un recull d'aquests textos i els posa ordenats de forma cronològica i sistemàtica. Quan es va publicar, aquest llibre va plantejar la novetat d'un relat des de l'altra banda de la línia divisòria, que va sobtar als occidentals precisament perquè assumim per defecte un relat des del nostre punt de vista. Oficialment, des de la perspectiva europea, les croades comencen el 27 de novembre de 1095, quan el papa Urbà II va predicar la necessitat d'una expedició armada per tal de recuperar els llocs sants de Palestina, principalment la ciutat de Jerusalem. De fet, el discurs religiós va ser una justificació retòrica per a la necessitat d'ocupar i fer circular un excedent de cavallers que els sistemes feudals occidentals ja no podien absorbir. La campanya va iniciar-se l'estiu de 1096, encapçalada principalment pel regne franc, i va ser un èxit immediat. Hi van contribuir el factor sorpresa, la divisió i inestabilitat en els lideratges dels regnes musulmans, així com la brutalitat i el fanatisme extrem d'aquests primers expedicionaris cristians. Els dos segles que seguirien fins a la derrota definitiva dels enclavaments croats consistiran en una guerra de desgast contínua per pessigar territoris, ports i fortaleses als enemics, així com una successió de pactes, treves i aliances que mantindran el territori en una precària estabilitat fins a la propera escomesa armada. Maalouf fa un relat desapassionat d'aquests dos segles, centrat sobretot a analitzar les causes de la desfeta inicial dels musulmans i els detalls de les seves contraofensives posteriors. També és una història de la progressiva construcció d'un lideratge unitari per tal d'afrontar l'amenaça occidental, i dels compromisos continus que aquest lideratge comporta. El relat pren com a inici de les croades el setge d'Antioquia de 1096 i la caiguda de Jerusalem a mans cristianes el juliol de 1099. La unitat històrica del món musulmà s'havia vist dividida en dos califats diferenciats: el califat abbàssida de Bagdad, en aquesta època liderat per les tribus seljúcides, d'origen turc, i el califat fatimita d'Egipte, que havia estat una escissió xiïta del califat original. Aquesta divisió principal és el que permet als cristians teixir aliances amb un o l'altre en funció dels seus interessos. També estan en joc els interessos de l'imperi de Bizanci, que s'aliarà amb cristians o musulmans depenent del cas per mantenir la seva integritat territorial. És per això que en un espai només d'uns quatre anys (1096-1100) els cristians aconsegueixen dominar tota Palestina i quasi tota Síria. L'entrada a Jerusalem és brutal, i els croats ni tan sols respecten els cristians orientals que guardaven els llocs sants. Les següents dècades (1100-1128) veuen la consolidació de les fortaleses cristianes especialment amb les victòries sobre Trípoli i Beirut, i els primers intents exitosos de resistència per part dels musulmans, tot i que no coordinats. Les rivalitats entre els regnes àrabs encara és massa forta, i la secta dels assassins (un grup xiïta que organitza atacs selectius contra els líders musulmans) encara provoca més inestabilitat dins d'aquesta situació. La reacció més organitzada (1128-1146) no comença fins a la unificació nominal de Síria sota el control de l'atabeg Zengi, tot i que aquest control encara no arriba a Damasc. Aquí els musulmans tracten amb una segona generació de líders francs, ja nascuts a Orient, que es caracteritzen per ser molt més pragmàtics i pactistes. La següent etapa (1146-1187) és, potser, la més coneguda, i és la de la contraofensiva exitosa contra el poder cristià. El fill de Zengi, Nur-ad-Din, aconsegueix finalment el control de Damasc per vies persuasives i poc violentes, a la vegada que el seu lloctinent kurd, Xírkuh, aconsegueix el domini sobre Egipte. Amb el final sobtat de la dinastia fatimita, el nebot de Xírkuh, Saladí, es converteix en soldà d'Egipte, amb poder de decisió sobre el país tot i que nominalment encara unit al califat abbàssida de Nur-ad-Din. És en aquesta etapa que, després de consolidar el seu poder sobre Síria i apaivagar la secta dels assassins, Saladí recupera el regne de Jerusalem. S'inicia així una llarga etapa d'estabilitat precària (1187-1244) entre els francs i els successors de Saladí, marcada per les treves i els acords comercials, sovint trencades per noves ofensives croades. Aquí té lloc l'ofensiva de Ricard Cor de Lleó contra Acre, que domina amb èxit, tot i que els assentaments dels cristians cada cop es veuen més aïllats dins del món musulmà. També tenen lloc la caiguda de Constantinoble a mans dels francs i la cessió de Jerusalem a l'emperador alemany Frederic per tal de mantenir el control sobre Egipte. L'última etapa (1244-1291) es veu marcada per les invasions de l'imperi mongol des de l'est de Síria, i la formació de l'imperi mameluc a Egipte per tal de contenir-la finalment. L'intent d'aliança entre occident i l'imperi mongol es veu abocat al fracàs i els mamelucs acaben derrotant definitivament els assentaments croats que quedaven a la costa. Les croades vistes pels àrabs és una lectura molt interessant de tot aquest procés, especialment perquè recorre en tot moment als testimonis en primera persona dels cronistes àrabs, que són molt més crítics amb els seus propis líders del que podria semblar en un principi. Al principi del llibre, costa una mica entrar en la lectura perquè el context històric i geogràfic no queda esbossat i s'ha d'anar construint sobre la marxa, i per això és útil anar recopilant informació sobre el context a mesura que es llegeix. La segona meitat del llibre se m'ha fet força més amena que la primera, potser perquè els fets ja em resultaven més coneguts. Un dels punts més forts de la proposta és l'epíleg del llibre, en què Maalouf reflexiona sobre el llegat de les croades en el món àrab, i analitza els factors que van propiciar la contesa des del punt de vista de tots dos bàndols. És aquí on destaca la manca d'unitat cultural (de fet, parlem del món àrab com un tot però estem parlant d'un conjunt de poblacions amb llengües i cultures molt diferents), la manca de lideratges i d'institucions fortes i estables, factor que va determinar l'hegemonia cristiana en gran part d'aquests dos segles, i la major permeabilitat del món cristià per tal d'adoptar elements de la cultura àrab, així com la llengua, més que no pas en el sentit contrari. Aquest és el dilema del món àrab, el de la seva obertura a occident, que Maalouf percep com a vigent fins al segle vint. En definitiva, Les croades vistes pels àrabs ens ofereix una exposició històrica amena i planera, i un canvi de perspectiva saludable sobre un episodi de la història que moltes vegades veiem des d'un punt de vista fix. 

Continguts: El llibre va desglossant els episodis més rellevants dels dos segles de croades vistos des de la perspectiva del món àrab, i els divideix en sis etapes diferenciades que es caracteritzen pels canvis d'hegemonia entre els dos bàndols. La primera és la invasió (1096-1100), després ve l'etapa d'ocupació (1100-1128), i després la de reacció (1128-1146). Aquesta ve seguida per l'etapa de victòria sota el control de Nur-ad-Din i Saladí (1146-1187), a la qual segueix una llarga etapa de treva (1187-1244), tot i que amb una estabilitat precària. L'etapa d'expulsió (1244-1291) finalitza amb l'ofensiva final contra Acre. 

M'agrada: És un relat que, un cop identificats i situats tots els actors sobre el territori, es fa molt amè de llegir. 

No m'agrada: És un relat que comença in media res, per dir-ho així, i que s'ha de llegir amb la Viquipèdia oberta al costat. En aquest sentit, s'haurien agraït alguns apunts previs de context històric, des del punt de vista dels dos bàndols. 

El meu poble i jo

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo. 

Escoltàvem forts

arguments del sabre 

el meu poble i jo. 

Una tal lliçó 

hem hagut d'entendre 

el meu poble i jo. 

La mateixa sort

ens uní per sempre: 

el meu poble i jo. 

Senyor, servidor? 

Som indestriables 

el meu poble i jo. 

Tenim la raó 

contra bords i lladres

el meu poble i jo. 

Salvàvem els mots 

de la nostra llengua 

el meu poble i jo. 

A baixar graons 

de dol apreníem 

el meu poble i jo. 

Davallats al pou, 

esguardem enlaire

el meu poble i jo. 

Ens alcem tots dos

en encesa espera, 

el meu poble i jo. 

Salvador Espriu, Cançons d'Ariadna (1949)

Salvador Espriu

We swallowed down

bitter wines of mockery,

my people and I.

We listened to strong

arguments of sabres,

my people and I.

That is the lesson

we've had to understand,

my people and I.

One and the same luck

made us one forever,

my people and I.

Master, servant?

Can't tell us apart.

My people and I.

We are in the right

against bastards and thieves,

my people and I.

We saved the words

of our own language,

my people and I.

We learned to go down

the stairs of mourning,

my people and I.

Once down in the well,

we're looking upwards,

my people and I.

Both of us rise up,

in our ardent waiting,

my people and I.

Salvador Espriu, Cançons d'Ariandna (1949)

(La traducció és meva)

Bona Diada a tothom! 

#LlibertatPresosPolítics

Confianza y temor en la ciudad (#334)

Viure en companyia de desconeguts sempre és una mica alarmant (tot i que no sempre fa por) ja que aquests, per naturalesa, i a diferència d'amics i enemics, tenen intencions, pensaments i formes de reaccionar davant de situacions habituals que ens resulten desconegudes, o no prou conegudes, i això ens impedeix anticipar el seu comportament. Una multitud de desconeguts provoca una sensació endèmica i incurable que pot passar alguna cosa imprevisible. Dit d'una altra forma: els desconeguts són la personificació del risc. 

Aquest assaig del filòsof polonès Zygmunt Bauman (1925-2017) es va publicar originalment en italià el 2005 i és un recull molt breu de dos assajos i una conferència pronunciada per l'autor en un congrés amb el mateix títol. Més que oferir-nos un cos de pensament sistemàtic, l'obra ens ofereix diverses reflexions que giren al voltant dels espais urbans i com estan construïts, i el conflicte que s'estableix a les nostres ciutats entre l'espai públic i l'espai privat. La globalització econòmica, amb les seves dinàmiques d'acumulació del capital en poques mans i de reconversió dels ciutadans en consumidors, porta a personificar totes les inseguretats i temors envers aquest sistema global que no podem controlar en l'altre estranger que viu amb nosaltres. Els tradicionals excedents de població que les revolucions econòmiques abocaven periòdicament a les ciutats ara s'han instal·lat de forma permanent en els espais urbans com a grups o zones de marginalitat que fan de l'exclusió social una etiqueta irrevocable. El procés s'ha vist agreujat, evidentment, per la descomposició de l'estat social. Bauman analitza la situació des del punt de vista de les ciutats del món vistes de forma global: aviat dos terços de la població mundial viuran en ciutats. Pel que fa a l'exclusió social, podem pensar en exemples més o menys propers o més o menys greus, però és indiscutible que és un fet ben estès en els paisatges urbans actuals. Les ciutats, a més a més, han hagut de suportar el pes de la gestió local de problemes d'arrel global. Factors com el terrorisme global, les migracions massives, o les deslocalitzacions empresarials sota la protecció de la desregulació econòmica són problemes engegats per forces globals però que colpeixen les ciutats i la nostra vida quotidiana d'una forma totalment directa i punyent. Ara bé, la genialitat d'aquesta reflexió de Bauman és enfocar correctament la lent i fer-nos notar que l'experiència d'inseguretat a la ciutat no prové necessàriament dels col·lectius més desafavorits sinó de l'opció de les classes més adinerades, que a la vegada viuen d'aquestes mateixes forces impersonals i globals: ells són qui formen ghettos voluntaris i exclusius en recintes tancats i constantment vigilats contra la intrusió d'agents forans. Les classes més desafavorides van ocupant progressivament els espais que queden lliures en aquest mapa urbà, i així es forma la classificació de la ciutat en "barris" que reben l'etiqueta de segur o insegur depenent del cas. La ciutat es construeix, així doncs, en la tensió entre ghettos voluntaris i ghettos forçats. Els esforços urbanístics planificats des de dalt ens ofereixen, així doncs, un progressiu aïllament i allunyament de les classes altes, que amb el seu impuls de segregació defugen la necessitat de convivència i negociació constant amb l'altre en l'espai públic. Bauman encunya el terme "mixofòbia" per denominar aquesta realitat, la por irracional a barrejar-se amb les comunitats d'orígens diferents o apropar-se a elles. La part més brillant de l'anàlisi és quan identifica l'impuls segregador a l'arrel de la mixofòbia com a autèntic problema. No és la mixofòbia el que causa la segregació, sinó a l'inrevés: com més segreguem l'espai públic, més temor agafem a allò que desconeixem, en un cercle viciós que marca una línia entre el consumidor i aquell que no pot accedir a espais de consum que li són vetats. La proliferació d'àrees comercials i d'oficines sense història i sense estil arquitectònic apunten a aquestes dinàmiques. L'espai públic, espai de les relacions humanes i de trobada amb l'altre, ha quedat pel camí. Ara bé, en la reflexió sobre l'espai urbà Bauman també hi troba la pulsió contrària, la "mixofília" o l'anhel de comprendre i barrejar-se amb les cultures dels altres. La ciutat opera des de tots dos pols, com en una dinàmica maníaco-depressiva. Les proclames cosmopolites com a reclam atractiu de les ciutats apunten en aquesta direcció; ens atrauen els espais de diferència, de trobada i de convivència amb els altres. També ens espanten i ens angoixen pel component de risc que transmeten: no una amenaça directa i real, sinó la personificació de tots els nostres temors respecte del futur i la seva precarietat. Tot i el pessimisme de l'anàlisi - no seria Bauman si no fos profundament pessimista - el text acaba amb una nota molt positiva quan aposta per la reversió d'aquestes dinàmiques globals que tenallen la vida humana a través de la creació d'espais de trobada amb l'altre dins de l'espai urbà. 

Continguts: Els dos primers assajos, "Confianza y temor en la ciudad" i "En busca de refugio en la caja de Pandora" resumeixen els reptes que afronten les ciutats actuals a l'hora d'adreçar localment els problemes que venen causats de forma global. En aquest context, la creació de col·lectius "inassimilables", o exclosos crònics de la societat, augmenta la sensació de risc i inseguretat als espais urbans. Aquests col·lectius, identificats en especial amb els immigrants, acaben fent-se emblemes i destinataris d'aquestes inseguretats mentre les classes més altes refan l'espai urbà a la seva conveniència. El tercer dels textos, "Vivir con extranjeros" és més breu i és un resum dels altres dos que Zygmunt Bauman va pronunciar en forma de conferència en un congrés sobre "Confiança i temor a la ciutat" celebrat a Milà el 2004. 

M'agrada: És el Bauman de sempre, extremadament lúcid i crític amb la realitat del món actual, i els textos es mantenen totalment vigents tot i ser de 2005. 

El príncep Caspian (#333)

... el meu cor ancià porta tant de temps guardant aquests records secrets que li fan mal i explotaria si no te'ls digués a tu. 

Publicada originalment el 1951, El príncep Caspian és la segona entrega (per ordre de publicació) i la quarta (per ordre cronològic del relat) dins la sèrie de llibres per a infants de Les Cròniques de Nàrnia. Es va publicar com a seqüela de El lleó, la bruixa i l'armari i la lectura es fa ressò d'aquesta connexió amb la primera aventura dels germans Pevensie a Nàrnia. Un any després del primer viatge dels quatre infants a aquesta terra màgica, els protagonistes veuen interromput el seu viatge en tren cap a l'escola per reaparèixer de nou a Nàrnia inesperadament. La terra de Nàrnia ha canviat profundament, però: mentre que al nostre món ha passat tan sols un any des de l'anterior aventura, a Nàrnia han passat milers d'anys, i tots els paratges que eren coneguts per als protagonistes i sobre els quals havien regnat ara han canviat fins a fer-se quasi desconeguts. Això posa en marxa un nou viatge de redescoberta de la terra mateixa, mentre els quatre germans es pregunten on deu ser l'Aslan. Aquest relat s'entrellaça, però, amb un altre que transcorre de forma paral·lela, fins que les dues trames argumentals acaben confluint: el príncep Caspian, l'hereu legítim al tron de Nàrnia, ha hagut d'escapar-se del castell del seu oncle, l'usurpador Miraz, a causa d'un complot contra la seva vida. En la seva fugida als boscos, acaba trobant els antics narnians, les criatures màgiques i els animals parlants que poblaven Nàrnia en la seva antigor, que han sobreviscut com han pogut a través dels segles, amagats i en la clandestinitat, a causa del rebuig dels humans. Com passava en l'anterior entrega, aquestes criatures fantàstiques són les encarregades d'oferir aliments als infants - tant als germans Pevensie com a Caspian en la seva fugida - i en aquest cas, també, els nodreixen amb històries del passat, que acaben alimentant la seva confiança en el futur i en la tasca que tenen per davant. Nàrnia ha canviat completament perquè ara és una terra sense màgia, molt més prosaica i perillosa del que els infants Pevensie recordaven. L'únic que lliga els seus habitants a la seva màgia i als seus personatges llegendaris és la memòria: una sèrie de records que no són literals, sinó transmesos de generació a generació durant anys. Era fàcil creure en Aslan quan els seus prodigis eren a tocar de la mà: creure en la seva tornada ara, en una Nàrnia humanitzada i secularitzada, és una qüestió de fe. La imatge de conjunt, però, comença a traspuntar a través del relat que els fa el nan Trumpkin sobre les desventures del príncep Caspian: a les portes d'una rebel·lió amb els antics narnians contra el poder despòtic del seu oncle, el jove príncep ha fet sonar l'antic corn de la reina Susan, que ha de convocar els quatre reis del passat en ajut del seu poble. Com també passava a El lleó, la bruixa i l'armari, la màgia comença a operar tant bon punt els quatre infants arriben a Nàrnia: l'aparició d'Aslan, però, és més enigmàtica en aquesta entrega, possiblement que en les anteriors. Quan finalment apareix, ben entrada la narració com sempre, Aslan no es revela directament, sinó que els planteja una prova de fe abans d'oferir-los la seva ajuda. Els germans acaben posant a prova la seva confiança en l'aparició d'Aslan: la Lucy és la primera que el veu, i ha de convèncer els altres, que no el poden veure, que la segueixin sense garanties d'èxit. Subvertint l'expectativa, no és després de veure Aslan que s'hi creu, sinó a l'inrevés, aquest només es manifesta físicament si primer hi creus. L'Edmund és el següent a veure Aslan - sabem que la seva aventura en l'anterior llibre ja li ha obert la ment - i després en Peter, que en un principi decideix no seguir la Lucy per pragmatisme, més que per falta de fe. L'última a creure és la Susan, i això es podria llegir com a inici o plantejament inicial del problema de la Susan, que apareixerà més tard a la darrera entrega de la sèrie. Al meu parer, el problema no queda plantejat aquí encara. Aslan mateix explica la resistència de la Susan a creure en ell, en aquest cas, a causa de les seves pors, que ha de superar per tal d'ocupar el seu lloc en el món. En termes narratius, la Susan ocupa aquí el lloc que ocupava l'Edmund a l'anterior entrega, i no gaire més. Aquest missatge de reconciliació final queda reforçat en el desenllaç de la història, en què tant en Peter com la Susan són cridats per Aslan a acomiadar-se definitivament de Nàrnia. I a diferència del matís agredolç que se li va donar a aquest episodi en l'adaptació cinematogràfica de El príncep Caspian, aquest fet en el llibre no es llegeix com a necessàriament trist i, de fet, és adreçat tan sols en unes poques línies, com de passada: Peter i Susan han de deixar Nàrnia enrere a causa de la seva edat, i per tant aquest pas endavant es revela com a part del seu creixement. La forma com Aslan ho ha explicat o ho ha justificat, en una conversa privada amb els infants, queda fora del text en una el·lipsi, i per això hem de prendre la paraula d'en Peter quan ens assegura que hi ha una forma de suportar aquest comiat. No és cap misteri que les primeres entregues de Nàrnia van ser escrites com a històries independents i que no va ser fins més tard que la sèrie va adquirir una unitat conjunta. El príncep Caspian és una digna seqüela de la seva predecessora, la seva estructura és molt similar i en aquest sentit conserva l'encant i el meravellament de l'anterior entrega. La seva originalitat rau, precisament, en presentar-nos la màgia de El lleó, la bruixa i l'armari, però aquest cop diluïda a través del pas del temps: Nàrnia té un caràcter particular, que evoluciona amb el pas del temps, i trobar-la canviada és un dels atractius principals d'aquesta entrega. 

Sinopsi: Un any després de la seva darrera aventura, els quatre germans Pevensie es veuen immersos en una altra aventura màgica a la terra de Nàrnia. El príncep Caspian, amenaçat de mort pel seu oncle usurpador del tron, els ha convocat gràcies a la màgia del corn de la reina Susan. Un cop a la terra de Nàrnia, hauran de reunir prou coratge per confiar en els designis d'Aslan i liderar la rebel·lió per recuperar el domini de la Nàrnia antiga. 

M'agrada: Com no podia ser d'altra forma, la dansa dels faunes, el somni d'Aslan i el desvetllament de la terra de Nàrnia. 

Pètals de sang (#332)

Ai las, el món que esperava ahir m'ha caigut de les mans. La gent que coneixia, que jo havia vist creant móns nous, són imatges boiroses en la meva memòria: i la llavor que vam plantar junts amb tanta fe, esperança, sang i llàgrimes: on és ara? Em pregunto: on és la nova força, quina és la nova força que farà brotar i florir la llavor? 

Aquesta novel·la de l'autor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o es va publicar per primer cop el 1977, i va ser un èxit immediat. També va ser la darrera novel·la que l'autor va escriure en anglès, en tant que amb les seves obres posteriors es va decantar per escriure-les d'entrada en la seva llengua materna, el kikuiu, i traduir-les després a l'anglès. Un any després de la publicació de Pètals de sang Ngũgĩ va ser detingut per les autoritats kenyanes i retingut sense judici durant un any. Tot i que la detenció no va ser propiciada directament per la novel·la, sinó per una obra de teatre que Ngũgĩ va produir de forma cooperativa amb una petita comunitat rural en llengua kikuiu, Pètals de sang és una bona aproximació a l'ambient de repressió política creixent i la bretxa social entre rics i pobres que es va formar en la Kenya de després de la independència. Gran part de l'obra de Ngũgĩ es basa en una crítica ferotge contra el neocolonialisme, el procés pel qual la descolonització dels països posseïts prèviament per les potències europees endinsa les noves repúbliques en una dinàmica de neoliberalisme econòmic extrem en què els recursos són explotats sistemàticament per unes elits adinerades, mentre s'aprofundeixen i s'agreugen els problemes endèmics ja presents durant l'etapa colonial, com la pobresa extrema de les classes treballadores i la manca d'educació i de serveis bàsics. La novel·la no amaga el seu discurs marxista en cap moment, però el text en cap moment arriba a fer-se pamflet, perquè Ngũgĩ entreteixeix molt hàbilment les idees polítiques amb les necessitats, les motivacions i, en últim terme, la desesperació dels seus personatges. Com que els personatges estan construïts de forma molt realista i complexa, les seves idees polítiques, també complexes i canviants, formen part de les seves subjectivitats. Pètals de sang comença com una novel·la política: a la ciutat de New Ilmorog, els personatges principals són quatre sospitosos de provocar un incendi que ha acabat amb les vides de tres prominents cacics locals. Els sospitosos són Karega, un líder sindicalista; Abdulla, un comerciant local que sobreviu quasi en la indigència; Munira, el director de l'escola local, i Wanja, una prostituta molt coneguda a la localitat, que ha resultat ferida en l'incendi i es recupera de les cremades en un hospital. L'atemptat s'ha produït en el context de tensió entre els empresaris morts i les reivindicacions del sindicat local, i desactiva immediatament la vaga que els treballadors tenien previst fer pocs dies després, que les autoritats prohibeixen immediatament en vistes dels fets. La possible motivació política de l'atemptat aviat es dilueix en les històries personals dels quatre protagonistes, que se'ns expliquen des de la seva arribada sobtada a la localitat dotze anys enrere per diversos motius. Tot i que al principi es presenten com a estranys, les confidències de tots quatre aviat van revelant connexions entre el passat de tots ells, i aquestes a la vegada els van descobrint conflictes soterrats, contradiccions i paradoxes en les seves vides que hauran d'aprendre a afrontar. La història també és la de l'evolució del poblet d'Ilmorog, que comença essent un petit poble rural que segueix les tradicions i els cultes ancestrals i per on amb prou feines hi passa mai ningú, en una de les noves ciutats desenvolupades després de la independència, a causa d'una sèrie de canvis i esdeveniments fortuïts que se'ns van desplegant al llarg de la lectura, i que de forma més directa o indirecta, aniran provocant alguns dels protagonistes. A mesura que es produeix aquesta evolució, els protagonistes també experimentaran canvis essencials en les seves creences i forma de veure la vida: Karega passarà de ser un idealista innocent a un idealista desencantat, Munira passarà de ser un idealista desencantat a un fanàtic religiós, Abdulla tornarà a reviure el seu passat revolucionari que creia perdut per sempre, mentre que Wanja, possiblement el personatge més complex de tots quatre, haurà d'afrontar els traumes del seu passat, sempre presents en la seva vida, per acabar concloent que no pot ser als dos bàndols alhora. La novel·la es basteix, així doncs, a base d'anar revelant petits detalls de les històries del passat a cada capítol, i l'argument pot resultar una mica enganyós en aquest sentit, en tant que l'aparent complexitat de la trama poc a poc acaba descobrint un relat molt més simple del que podria semblar de bon principi. Si bé Un gra de blat és una novel·la que gira al voltant de la lluita cap a la independència de Kenya i com aquesta afecta tots els personatges implicats, aquí aquesta lluita queda molt lluny, ha passat a formar part de la tradició igual que les històries dels grans guerrers que van plantar cara als colonitzadors britànics per primera vegada. Pètals de sang se centra més aviat en el món que es basteix després, ja dirigit per unes elits corruptes que han après els seus trucs de les potències europees on s'han educat, i que tenalla els més pobres en una lluita constant per la supervivència. En aquest sentit és un retrat molt poc afalagador, però certament punyent, del món neocolonial. A mi personalment em va agradar més Un gra de blat que aquesta, que se m'ha fet una mica més feixuga de llegir en determinats passatges, però val a dir que totes dues són magnífiques recomanacions si us interessa la literatura africana contemporània. 

Sinopsi: En un moment indeterminat dels anys setanta, es produeix un atemptat contra les vides de tres cacics locals al poble d'Ilmorog, a Kenya. Els principals sospitosos del crim són detinguts i incomunicats immediatament. A partir d'aquest punt els testimonis dels diferents personatges es remunten a dotze anys enrere, quan s'havien conegut, i la trama va revelant successius retalls dels seus respectius passats, que es van entreteixint de formes inesperades. 

M'agrada: L'estil vibrant, apassionat i tremendament eloqüent de Ngũgĩ, que exposa la injustícia de la Kenya neocolonial amb una habilitat i una bellesa francament impressionants. 

Sodoma i Gomorra (#331)

- Hi havia un temps en què els meus avantpassats s'enorgullien del títol d'ajudant de cambra, o de majordom del rei. 

- N'hi va haver un altre - va respondre Morel amb orgull - en què els meus avantpassats van fer tallar el coll als vostres. 

Aquesta és la quarta entrega de A la recerca del temps perdut de Marcel Proust (1871-1922), que es va publicar originalment entre els anys 1921 i 1922 i va ser el darrer volum de la sèrie que l'autor va veure publicat en vida. Val a dir que en començar a llegir em prevenia una mica que la darrera entrega, El cantó de Guermantes, se'm va fer feixuga, però aquest quart volum, tot i la densitat de l'estil característic de Proust, se m'ha fet una mica més planer. Penso que tant l'arrencada com el desenllaç d'aquesta entrega són molt potents, així que la seva lectura en general m'ha valgut la pena. L'escena inicial és una revelació que resultarà decisiva per al narrador: mentre espera per visitar els ducs de Guermantes, enxampa d'amagat el baró de Charlus mentre té relacions sexuals amb el sastre de la família, Jupien, a qui el baró demana que li proporcioni jovenets de classe baixa amb qui tenir aquest tipus de trobades. A partir del seu descobriment sobre l'orientació sexual del baró de Charlus, el narrador acaba comprenent el malentès que havia tingut lloc entre tots dos a finals del volum anterior, i comença a observar el món social que l'envolta sota un nou punt de vista. De cop i volta, apareixen davant dels seus ulls, com a fenomen força evident, tot un seguit d'homes de l'alta societat que amaguen la seva homosexualitat a ulls del gran públic mentre van buscant joves amb qui passar les nits. El narrador descobreix així el món dels homosexuals a l'armari i el de la prostitució masculina, i inicia un excurs reflexiu sobre l'homosexualitat a la seva època i les seves implicacions socials. És cert que els seus prejudicis sobre l'homosexualitat i els comentaris obertament homòfobs que introdueix a les seves explicacions no han resistit gaire el pas del temps: la confusió principal és que no sembla distingir entre homosexualitat i transsexualitat, almenys amb els homes, perquè curiosament, l'homosexualitat femenina rep un tracte diferent. D'altra banda, també és cert que aquesta secció del text és una lectura fascinant i suggestiva, en tant que l'explica un narrador que en aquest text cada cop s'identifica més amb l'autor mateix - hi ha un moment d'aquesta primera secció en què trenca la quarta paret i ens suggereix aquesta lectura - i que, pel que sabem, era ell mateix un homosexual a l'armari. També és cert que no és exactament encertat tractar aquest tema amb els termes que utilitzaríem avui dia: reconèixer obertament la seva identitat sexual no era una opció disponible a l'època com ho és ara, i el narrador fins i tot cita el cas d'Oscar Wilde per il·lustrar quines en poden ser les conseqüències més devastadores. De fet, el que és realment fascinant de la seva exposició és com tracta aquest tema en tot moment com el que és, una qüestió d'identitat, i la part més interessant de tot plegat, al meu parer, és quan comença a comparar els casos dels homosexuals que han d'amagar la seva orientació en públic amb el col·lectiu dels jueus assimilats. La referència no és fortuïta en aquest cas, em penso. Més enllà de si la comparació és més o menys afortunada, el punt d'interès aquí rau en la confluència de dos temes que s'havien presentat per separat en les anteriors entregues de la sèrie: l'homofòbia i l'antisemitisme imperants en la societat francesa del moment. El cas Dreyfus encara no ha acabat, però ja s'han revelat les proves del muntatge per incriminar Dreyfus: no és tan sols que ara ja es fa impossible defensar la seva culpabilitat, sinó que de fet l'acusació ja no es pot ni excusar en un mer error de la justícia militar. I en aquest context, en un sopar a casa dels prínceps de Guermantes, el narrador s'assabenta a través del seu amic Swann que el príncep de Guermantes és un dreyfusard a l'armari. Més endavant el duc de Guermantes també es converteix al dreyfusisme, i aquesta deriva també ens apunta al tema de les relacions entre classes socials, que aquí en aquest volum s'aprofundeixen molt més fins i tot que en els tres anteriors. Els cercles socials menors, és a dir, els de classe mitjana amb aspiracions a relacionar-se amb la noblesa, com el dels senyors Verdurin o els Swann mateixos, retornen aquí amb una força insospitada per capgirar les expectatives i l'hegemonia dels nobles dins d'aquest univers. El món dels Guermantes és un món en declivi: els grans privilegis i luxes hereditaris cada cop tenen menys importància per al públic en general, enlluernat ara per l'adveniment de les avantguardes artístiques, arribades a París amb els Ballets Russos de la mà de Diaghilev i Nijinski. Un cop el narrador retorna a Balbec, ara necessita introduir-se al cercle dels Verdurin, de forma que acaba prenent el lloc que ocupava Swann al primer volum. El baró de Charlus també s'introdueix en aquest cercle, i comença a posar-se en evidència davant de tothom quan inicia una relació amb un soldat sàdic i arribista, Morel, amb el qual acaba protagonitzant algunes de les escenes més còmiques del llibre. La relació del narrador amb Albertine, que en el tercer volum havia aparegut com de passada, aquí també adquireix un lloc central: és aquí on la història de l'enamorament entre Swann i Odette al primer volum, que semblava un afegit que no tenia res a veure amb la resta de la novel·la, adquireix tot el seu sentit. El narrador no està essent original amb la seva vida sinó que està interpretant un guió ja prèviament escrit. La relació comença a anar pel pedregar ben bé des del principi: sabem que el narrador no s'estima Albertine, mentre que el punt de vista d'Albertine se'ns nega i no hi ha forma de saber els seus autèntics sentiments. El que sí sabem és que el narrador entra en aquesta relació pel sexe i l'Albertine pels diners i els regals. Com en la història de Swann i Odette, les etapes d'enamorament del narrador s'intercalen amb episodis d'una gelosia encara més intensa que el seu amor, de forma que comença a contemplar casar-se amb Albertine només per poder tenir-la controlada en tot moment. Aquesta gelosia es desencadena, de fet, quan el narrador comença a sospitar que Albertine té aventures amb altres noies. Sodoma i Gomorra és, així doncs, un volum que ens ofereix variacions de tots els temes que havien aparegut fins ara en els tres anteriors, com si es tractés d'una composició musical: del tercer volum en traiem l'expansió i la continuació del món dels Guermantes, tot i que ara revisats i posats en el context d'un món social més ampli. El personatge del baró de Charlus, que en els altres volums s'havia mostrat reservat i misteriós, ara es comença a revelar en el seu vessant més patètic i llastimós; és el que passa quan cauen els misteris, les màscares i els secrets. Del segon volum, en traiem el retorn al món de Balbec i la relació amb Albertine, tot i que és un retorn un punt amarg. Amb la seva àvia ja morta, el narrador comença a adonar-se que és impossible recuperar el món del passat amb la vivesa i el meravellament de la primera vegada. Els noms de lloc, que li havien obert un món d'il·lusions i fantasies romàntiques en el passat, es revelen ara en el seu vessant més prosaic, a través de les interminables digressions etimològiques del professor Brichot. Del primer volum en traiem el cercle dels Verdurin, a través del qual havíem conegut Swann, i les versions alternatives dels amors entre Swann i Odette, revisades i augmentades en les relacions entre el narrador i Albertine i entre Charlus i Morel. Sodoma i Gomorra és, així doncs, una continuació que està a l'alçada dels altres volums, i que comença a apuntar al conjunt de tota la sèrie com a projecte literari unitari, en tant que ens en va recuperant els temes més importants per continuar donant-los profunditat. 

Sinopsi: Abans de la festa dels Guermantes, el narrador descobreix el secret del baró de Charlus, i a partir d'aquest moment la seva visió de les relacions socials canvia completament. A partir del segon capítol, el narrador visita Balbec de nou, aquest cop amb la seva mare, on el record de la seva àvia li provoca una profunda tristesa per tot el temps que ara li és impossible de recuperar. Entre visita i vista als cercles socials dels Verdurin i els Cambremer, el narrador reprèn la seva relació amb Albertine, que va mostrant el seu vessant més tòxic a causa de la gelosia obsessiva d'ell. Finalment, una revelació inesperada sobre el passat d'Albertine li farà replantejar-se el seu futur amb ella. 

M'agrada: La forma com Proust recupera tots aquells temes i situacions que havia anat plantejant als anteriors volums i els porta a nous extrems. 

Llibres sobre la Gran Guerra

Va ser un tema que em va atrapar fa un temps, quan se celebrava el centenari de la Primera Guerra Mundial (1914-1919), i els informatius es van plagar d'efemèrides del centenari durant ben bé uns cinc anys. No pensava que m'interessés particularment la Gran Guerra en començar a llegir, però de vegades una cosa porta a una altra i va ser a través d'aquestes lectures que em vaig adonar que el tema m'atreia més del que havia pensat. Entendre la primera guerra mundial és una tasca complexa, pel seu abast territorial i polític, i perquè va canviar el mapa polític del món per sempre. 

Un cop es va declarar la guerra, el joc d'aliances entre nacions que havia tingut lloc durant les últimes dècades del segle dinou va desencadenar un conflicte en cadena entre diversos països europeus que va acabar estenent-se per territoris de gran part d'Europa, Àfrica i Àsia, ja que es van posar en joc els interessos colonials i imperialistes de les nacions implicades al conflicte. La unificació d'Alemanya el 1871 havia creat un sentit de creixent amenaça territorial entre les antigues potències, a la qual cosa es va sumar la tensió entre els imperis rus i austro-hongarès pel domini dels Balcans i el sud-est d'Europa. Per simplificar, aquests en serien els bàndols: 

• Alemanya, l'imperi austro-hongarès, i Itàlia formaven la Triple Aliança, tot i que Itàlia va canviar de bàndol en començar la guerra. Amb el conflicte ja en marxa, l'imperi otomà (actual Turquia) i Bulgària van afegir-se a les potències centrals. 

• França, el Regne Unit i Rússia formaven la Triple Entesa. Durant la guerra, es van afegir a aquest bàndol Itàlia, Bèlgica, Grècia, Sèrbia, Montenegro, Romania, Japó i els Estats Units. 

El final de la guerra va veure la dissolució de tres antics imperis - l'otomà, l'austro-hongarès, i l'antic regne prussià - en diverses repúbliques modernes. Durant el conflicte van tenir lloc el genocidi dels armenis a mans dels turcs, la Revolució Russa (que influiria decisivament en la història mundial del segle vint), l'alçament de Pasqua a Irlanda (que portaria el país a independitzar-se de Gran Bretanya i significaria el principi del final de l'imperi britànic), i una revolta nacionalista frustrada a Ucraïna, que acabaria convertint-se en una república soviètica. 

El final de la guerra també influiria decisivament en la cultura europea del segle vint. El conflicte armat va representar un xoc cultural, en esfondrar les jerarquies i les certeses que donaven sentit al món d'abans de la guerra, i fer aparèixer un concepte d'enfrontament armat com no s'havia conegut fins llavors, amb la introducció de la guerra de trinxeres, les armes químiques, i els bombardejos a la població civil. Una generació sencera va quedar truncada per aquest conflicte arreu del món, i l'estrès post-traumàtic en veterans de guerra va començar a ser categoritzat i estudiat per la ciència mèdica. La retòrica que va presentar el conflicte a l'opinió pública com "la guerra per acabar amb totes les guerres" es va esfondrar immediatament amb l'auge dels feixismes que portaria a la segona guerra mundial. El moviment feminista va veure's influït directament pel conflicte, ja que les dones per primera vegada van accedir a llocs de treball fins llavors destinats als homes. Les avantguardes artístiques i culturals, així com el modernisme literari, es van veure directament influïts per tots aquests esdeveniments. 

Aquesta és la meva llista de recomanacions: 

Johnny va agafar el fusell de Dalton Trumbo. El poso en primer lloc, de fet, perquè és el que vaig llegir primer de tota la llista. La novel·la tracta sobre la primera guerra mundial, però va ser escrita a finals dels anys 30, i el seu missatge pacifista anava dirigit més aviat a evitar la participació americana a la segona guerra mundial. És un relat molt colpidor i dolorós: un soldat americà es desperta en un hospital havent perdut les quatre extremitats i l'ús de tots els sentits excepte el del tacte. Trumbo hi desplega una habilitat magnífica per entreteixir el seu propi discurs polític amb el relat corprenedor, en primera persona, del protagonista. 

Tolkien i la Gran Guerra de John Garth. Possiblement és el llibre que em va iniciar l'interès, per començar. És una biografia parcial de l'autor britànic J. R. R. Tolkien que se centra en la seva participació a la primera guerra mundial amb els seus companys d'escola, concretament a la batalla del Somme, a França. El llibre no sols retrata l'horror de la guerra per als joves soldats, sinó que també descriu l'inici del procés creatiu de l'autor, que va començar a donar forma als seus móns ficticis durant la seva estada al front. També m'agrada molt com està estructurat, en tant que divideix el contingut en tres parts: el món d'abans de la guerra, l'experiència del camp de batalla, i la posterior desmobilització. La primera part en especial ajuda a entendre el món del passat, amb el qual la guerra suposaria un trencament. 

Adéu a tot allò de Robert Graves. Aquestes són les memòries de l'autor britànic Robert Graves, que també va participar a la guerra, i n'explica els horrors de primera mà, en aquest cas. No són unes memòries exclusivament de la guerra, sinó més en general de tota la seva formació i joventut, però els episodis de la guerra hi juguen un paper molt important, ja que també suposaran un trencament molt gran en la vida de l'autor. Graves va ser mobilitzat, de fet, una mica més al nord d'on era Tolkien, prop de la frontera entre França i Bèlgica. 

Parade's End de Ford Madox Ford. L'autor d'aquesta novel·la també va participar a la primera guerra mundial i en va quedar marcat per tota la vida, però en aquest cas  Parade's End, o La fi de la desfilada, és una recreació novel·lística d'algunes de les seves experiències a través d'un argument i d'uns personatges completament ficticis. La trama gira principalment al voltant d'un triangle amorós i el protagonista, Christopher Tietjens, és un cavaller anglès format en els valors de l'alta societat britànica d'abans de la guerra. Precisament el conflicte li farà obrir els ulls sobre la hipocresia intrínseca d'aquest món antic i de les expectatives econòmiques i socials de la gent que l'envolta. 

El retorn del soldat de Rebecca West. Aquesta breu novel·la va ser de les primeres obres de ficció que es va publicar sobre la guerra, i per això el relat és molt proper als fets descrits. Aquí, l'escriptora i periodista britànica Rebecca West dona una visió molt particular sobre l'experiència del conflicte, la de les dones que van quedar enrere, no sense uns sentiments implícits de culpa per la forçosa passivitat a què van quedar relegades les dones a la rereguarda. La història narra la tornada de permís d'un soldat, Chris Baldry, que ha quedat amnèsic a causa de l'estrès post-traumàtic, i només pot tornar a la normalitat a través de la psicoanàlisi. El punt de vista de la novel·la, narrada per Jenny, la cosina de Chris, fa voltes constantment als desitjos reprimits dels protagonistes. Igual que passava a La fi de la desfilada i a Adéu a tot allò, l'experiència límit de la guerra posa de manifest la hipocresia i la banalitat de la societat britànica benestant del moment. 

La senyora Dalloway de Virginia Woolf. Igual que passa amb El retorn del soldat, aquesta novel·la de Virginia Woolf ens ofereix una visió femenina de la societat britànica que va quedar enrere durant la guerra, tot i que de fet la novel·la és ambientada després d'aquesta. La novel·la narra la festa de la privilegiada senyora Dalloway un vespre a casa seva i, per tant, la guerra no n'és el tema central. Ara bé, el paper que hi juga un dels personatges secundaris, el veterà de guerra Septimus Smith, acaba essent central per comprendre tota la novel·la, en presentar un punyent paral·lelisme amb la situació de la protagonista. És un retrat colpidor sobre la malaltia mental i la incomprensió que pateix en la societat de després de la guerra, i en aquest sentit és una lectura del tot recomanable. 

Res de nou a l'oest d'Erich Maria Remarque. Aquí el testimoni de guerra ens ve des del bàndol alemany, i Erich Maria Remarque recrea les seves pròpies experiències de guerra en la figura del soldat Paul Bäumer, que relata en primera persona el seu patiment a través de múltiples penúries i experiències traumàtiques. És una novel·la que està molt ben construïda, perquè ens va apropant a l'horror poc a poc, revelant-ne els detalls progressivament, i mostrant especialment el sentiment de creixent aïllament que experimenta el protagonista de tots aquells que l'esperen a casa. És un retrat molt crític i punyent, també, de la retòrica patriòtica que va enviar una generació sencera d'adolescents a una experiència absurda que els destrossaria la vida. 

La família Wittgenstein d'Alexander Waugh. Aquest assaig del periodista britànic Alexander Waugh és una biografia col·lectiva dels membres d'aquesta influent família austríaca fins la seva disgregació final a les portes de la segona guerra mundial. No és un llibre sobre la primera guerra mundial en particular, però és cert que aquest fet juga un paper fonamental en les biografies dels germans Paul i Ludwig, que en serien els supervivents i en quedarien marcats per a tota la vida. A mi aquest assaig em va semblar revelador de l'ambient cultural i social que vivien les classes acomodades a l'Àustria d'abans de la guerra, amb una societat patriarcal que tenallava els joves amb expectatives vitals poc realistes, i en aquest sentit em sembla una lectura molt apropiada per contextualitzar aquests fets històrics. 

La guàrdia blanca de Mikhaïl Bulgàkov. Els fets relatats en aquesta novel·la de Mikhaïl Bulgàkov tenen a veure amb un conflicte paral·lel a la primera guerra mundial, la guerra ucraïnesa-soviètica que es va desencadenar a partir de la revolució russa i la invasió alemanya d'Ucraïna. La família protagonista de la novel·la, els Turbin, pertany als simpatitzants amb l'antic règim tsarista, i els germans s'uneixen a un cos de voluntaris defensors dels russos blancs, que lluiten contra les forces nacionalistes ucraïneses sota l'amenaça, a la vegada, de la invasió dels bolxevics, que empenyen des de l'est. Tot i que el context històric de la novel·la és una mica complex, la prosa immersiva de Bulgàkov i l'estil característic d'aquest autor fan de la novel·la una lectura apassionant sobre els llaços que uneixen una família davant la desfeta que els envolta i un món sencer de records del passat que s'esfondra irremeiablement. 

A City in Wartime de Pádraig Yeates. Aquest llibre és una crònica dels anys de la primera guerra  mundial des de la ciutat de Dublín, que directament no juga cap paper en el conflicte, però que seria un dels escenaris principals d'una revolució popular, l'alçament de Pasqua, que marcaria l'inici de la guerra per la independència d'Irlanda i la instauració de la república irlandesa. La reacció dels irlandesos a la primera guerra mundial va ser ambivalent, ja que d'una banda el sentiment majoritari a l'opinió pública era de resistència a col·laborar amb la metròpoli britànica en el seu conflicte a l'estranger, però d'altra banda el servei a l'exèrcit era una bona sortida econòmica en un període de depressió econòmica generalizada. L'assaig de Yeates presenta la situació econòmica i social de la ciutat de forma molt detallada, i ajuda a entendre millor el context històric que va portar a la guerra d'independència irlandesa, un conflicte que seria decisiu per a la història de l'imperi britànic. 

Se us acuden més recomanacions, amb visions des d'altres països també? 

On ha viscut primer?

L'hoste era la filla del rei, l'àngel, el dimoni, el lleó, era el mateix Crist: totes les tradicions ens diuen que, quan acollim l'estranger, el desconegut, l'insignificant, l'incomprensible, sorgeix l'espai en què es pot produir la revelació. Amb aquesta hospitalitat, hom es dóna un mateix, és un risc. Podria ser realment perillós obrir una llar per a tothom i per a tot, sense criteris ni diferenciacions. Aquí hi ha el perill. És fàcil de dir que preparem una llar per a la saviesa, que l'acollirem de grat i que ho farem tot per ella, que li obrim el nostre cor per tal que ens transfiguri i transformi. Però no sabem quin aspecte té, qui és, on ha viscut primer. És un risc, un pas en el buit, la llibertat mateixa. I justament aquí radica l'activitat "alquimista" de transformar l'hoste que abans potser no era la saviesa. (p 37) 

Raimon Panikkar. Invitació a la saviesa. Barcelona: Proa, 1997. (Traducció de l'alemany de Montserrat Camps). 

Si ho he entès bé (això només és un fragment de tot el passatge), transformar l'hoste en aquest sentit representa el mateix que transformar-te tu mateix, és a dir, l'hospitalitat envers l'altre estrany és tant com abraçar allò d'estrany que hi ha dins teu. Però no sabràs qui és fins que no l'abracis. 

Raimon Panikkar 
Font

El jardí secret (#330)

Els pocs llibres que havia llegit i li havien agradat eren llibres de contes de fades, i havia llegit sobre jardins secrets en algun dels contes. De vegades la gent s'hi adormia cent anys seguits, cosa que li semblava força estúpida. No tenia cap intenció de posar-se a dormir i, de fet, cada dia que passava a Misselthwaite es trobava més i més desperta.  

Aquesta novel·la de l'autora britànica Frances Hodgson Burnett (1849-1924) es va publicar originalment el 1911, i és un clàssic de la literatura infantil en llengua anglesa. La seva autora, que va emigrar als Estats Units, on va bastir la seva carrera d'escriptora, va rebre un gran reconeixement en vida per altres obres seves protagonitzades per infants, com La petita princesa i El petit lord. El jardí secret, però, va caure en l'oblit fins que va ser redescoberta fa anys gràcies a les seves adaptacions cinematogràfiques. Ha estat una descoberta i n'he gaudit molt de principi a final, perquè tot i que sigui un llibre molt de la seva època i algun dels temes i conflictes dels personatges es vegin una mica envellits, el missatge del llibre, i la forma com l'autora el posa en imatges, esdevenen realment molt poderosos al llarg de la lectura. La trama comença amb la Mary Lennox, una nena de deu anys que viu a l'Índia colonial amb els seus pares. Quan aquests moren en una epidèmia de còlera, la Mary és enviada al nord d'Anglaterra a viure a la mansió del seu oncle, el senyor Craven. Allà descobreix que aquest, acomplexat pel seu físic i encara traumatitzat per la mort accidental de la seva esposa deu anys enrere, és una figura misteriosa i absent, igual de misteriós que el seu fill Colin, un nen escarransit i malaltís que viu reclòs a la seva cambra, aterrit pel món exterior. La Mary aviat se n'adona que no pot seguir fent com a l'Índia perquè els servents anglesos no deixen que se surti sempre amb la seva, i també descobreix que la mansió i els seus terrenys guarden un enorme secret relacionat amb la senyora Craven. La Mary descobrirà aquest secret acompanyada d'en Dickon, el germà d'una de les minyones de la casa, que com que s'ha criat a l'aire lliure coneix tots els costums de plantes i animals. El que m'ha sobtat força de la lectura és que, amb les premisses que en coneixia, i per ser un relat infantil, s'hi troben moments força foscos durant la narració. El primer és la situació inicial amb què obre el relat, la de l'epidèmia on moren els pares de la Mary i tots els servents de la casa. És un inici força desolador, i la forma com es descriu, des del punt de vista un punt desarticulat de la Mary, que no entén el que s'està esdevenint al seu voltant, fa dels capítols inicials una arrencada molt potent. La Mary Lennox és una nena prepotent, malcriada i desagradable perquè ningú li ha mostrat afecte en la vida, i s'ha criat entre servents obligats a fer únicament la seva voluntat a canvi de no ser maltractats. És un retrat força plausible, de fet, de la infància victoriana, en què els nens de les classes altes no eren negligits necessàriament, però vivien en un món en què l'autoritat dels adults ho era tot, per més que pogués ser forassenyada, i els infants no tenien el mínim poder de decisió ni de control sobre les seves vides. Aquí veiem uns pares de classe alta que prenen en tot moment les pitjors decisions possibles per als seus fills, i el llibre no amaga en cap moment la seva lectura de classe: els únics personatges que comencen per tractar la Mary com si fos una persona i no un objecte són els servents, un cop ja a Anglaterra, i precisament els que es troben més a baix de l'organigrama. El tema de la classe també embranca amb la situació de l'Índia colonial, encara que de forma més tangencial: si bé és cert que els personatges expressen actituds racistes i supremacistes, la veu narradora no li dóna suport explícit a aquesta visió, sinó que més aviat presenta un món de relacions alienades precisament per aquest context de servitud. De fet, es pot llegir entre línies que els servents indis tenen més motius que els servents anglesos per estar emprenyats i no estimar els seus senyors blancs, però tampoc és que el text aprofundeixi gaire en aquesta lectura, i queda més aviat obert a la interpretació. El segon punt que és realment pertorbador - fins i tot més que el moment inicial - són totes les circumstàncies al voltant de la malaltia d'en Colin, que es pot considerar més aviat psicològica o psicosomàtica. De fet, el nen viu en un estat continuat d'ansietat i de pànic per la seva pròpia mort, i per la idea que el seu pare no l'estima, que ja d'entrada és força teca per a una criatura de deu anys, i en gran part la seva hipocondria i la seva feblesa són induïdes per un entorn hostil. Davant d'aquest panorama, el tema del llibre és precisament la transformació que opera en aquests personatges, primer en la Mary i després en en Colin, i com aquesta transformació s'emmiralla en la natura que els envolta mentre tots dos, amb l'assistència d'en Dickon, aprenen a tenir cura del jardí secret. El subtext religiós del text es va fent cada cop més explícit a mesura que avança el llibre, però no arriba a embafar. Burnett combina el pensament màgic dels nens, una mena de força de la natura que impulsa les coses a créixer i que desperta allò que estava mort o adormit, amb l'ideal americà de la confiança en un mateix i el poder de la voluntat per canviar el propi destí. És així com la Mary i en Colin aprendran a guarir-se ells mateixos de la seva buidor i insatisfacció mental en el moment en què es convencin que poden canviar la realitat al seu voltant. L'estil de la novel·la està elaborat de forma molt curiosa i és un dels grans atractius de la lectura: la seva prosa és molt bonica i descriptiva, tot i que no arriba a fer-se carregosa, i s'atura a donar veus diferenciades a tots els personatges i a fer-los créixer i canviar poc a poc. També dedica força temps a desenvolupar diferents temes i imatges que van apareixent de forma recurrent, i que afegeixen profunditat i nivells de lectura al relat, tot i que no s'assenyalin expressament. Per exemple, el son de la Mary al principi de la narració, que la desperta a un món completament diferent i nou, crea un paral·lel després al final del llibre amb el del senyor Craven, així com alguns dels animals que apareixen en el text, com la serp al principi de la narració, o el pit-roig al llarg d'aquesta, van assenyalant les metàfores religioses de l'obra. En definitiva, una lectura molt recomanable, que pot agradar a infants a qui agradi llegir - el llibre és gruixut i la prosa es fa una mica lenta en determinats moments - així com a adults que vulguin gaudir amb una història de creixement i transformació a través de l'amistat. 

Sinopsi: Quan els seus pares moren en una epidèmia de còlera a l'Índia, la Mary Lennox és enviada a viure a casa del seu oncle al nord d'Anglaterra. Allà descobreix que la mansió guarda dos secrets - un a l'interior i un a l'exterior - i com que no té gaire res més a fer i és una noia amb curiositat, es proposa descobrir-los tots dos. 

M'agrada: És una lectura molt agradable i entretinguda, que enganxa amb la seva prosa descriptiva i amb el constant joc d'imatges que desplega. Els seus personatges principals, que creixen i canvien poc a poc al llarg de la lectura, són indiscutiblement un punt a favor.