"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

15 de març 2024

La vegetariana (#524)

Això, per què? Tot és molt estrany. Sembla que estigui empaitant alguna cosa. Em sento tancada al darrere d'una porta sense pany. O potser ja hi era des del principi i només me n'adono ara? És fosc. En la foscor, tot es barreja. 

Aquesta novel·la de l'autora coreana Han Kang es va publicar en coreà el 2007, però als països occidentals no va arribar a la fama fins el 2016, any en què va guanyar contra pronòstic el premi Booker International a través de la seva traducció a l'anglès. És una novel·la colpidora i totalment inclassificable, que manté un equilibri molt ben trobat entre l'aposta per l'estil postmodern, el profund simbolisme i la capacitat d'evocació de les seves imatges, i l'interès per la realitat social en què viuen immersos els seus personatges. La vegetariana és una crítica molt punyent a una societat patriarcal, tradicionalista i conservadora que pressiona l'individu - especialment la dona - perquè encaixi en uns determinats valors i cànons sobre el que és acceptable. La resistència a aquest sistema de valors requereix un esforç constant i persistent, que els personatges exerceixen amb una resignació que acaba esdevenint tràgica des de la seva impotència per canviar aquest sistema. La protagonista, la Yeonghye, és una jove de Seül que un dia, després de tenir un malson profundament pertorbador, decideix que deixarà de menjar carn. Al principi sembla una decisió innòcua, però el caràcter violent i repetitiu dels seus malsons, la incomprensió que haurà de patir per part del seu marit i la seva família, i la creixent dissolució de la seva personalitat aniran marcant el seu descens a la bogeria fins a un final inquietant i lleugerament obert. 

El punt més fort de la novel·la és que la història de la Yeonghye se'ns ofereix a través del punt de vista de tres familiars seus, que la descriuen sempre en tercera persona i intenten explicar-la amb més o menys èxit. La novel·la, doncs, està formada per aquests tres quadres, separats cadascun per un any de diferència. El primer segment se'ns explica des del punt de vista del marit de la Yeonghye, un personatge indolent i conformista que es va casar amb ella per inèrcia i sense estar-ne enamorat. Aquest personatge pateix l'afecció mental de la seva dona amb avergonyiment i por per l'estigmatització social que se'n pot derivar, i es preocupa en tot moment per com l'afectarà a ell personalment més que no pas pel benestar de la seva esposa. El segon quadre és explicat des del punt de vista del cunyat de la Yeonghye, casat amb la seva germana, que és un videoartista que comença a obsessionar-se per la figura de la seva cunyada i decideix fer-la objecte d'un projecte artístic. Aquest personatge sembla, d'entrada, més sensible que l'anterior, però aquesta secció central del llibre és possiblement la més pertorbadora de totes, a mesura que anem assistint a la utilització que fa l'artista de la malaltia de la Yeonghye, i les conseqüències devastadores que acaba tenint en la seva evolució. Finalment, la darrera secció ens ofereix el punt de vista de la Inhye, la germana de la Yeonhye, que, un cop s'ha produït una crisi irreversible en el seu trastorn i després de la dissolució de la família, es troba amb el pes exclusiu d'haver-la de cuidar. 

La lectura del llibre es fa difícil i, a moments, realment aclaparadora. La primera secció em va semblar una obertura excel·lent per a la novel·la, amb el plantejament del conflicte i una primera crisi que es llegeix amb ganes de saber-ne més sobre la protagonista, els seus familiars, i les causes profundes de la seva decisió. La segona secció em va semblar més difícil de digerir, i en determinats moments em va fer perdre la fe en la novel·la sencera. Aquest és el fragment en què la Yeonghye es desdibuixa totalment de la trama, i les seves decisions costen més de racionalitzar. La protagonista es torna no gaire més que un peó o un instrument dins dels projectes de l'artista, que pot arribar a extrems força pertorbadors alhora de realitzar les seves fantasies. Ara bé, la tercera part és la que realment posa llum sobre la història sencera, i és en aquesta darrera secció, més propera a la primera, que se'ns aclareixen les motivacions de la Yeonghye i se'ns ofereix, en major o menor mesura, una explicació per al seu misteri, per més desolador que sigui el relat mateix. Aquí és on em va semblar que, d'alguna forma, els moments més inexplicables de les altres dues seccions quedaven una mica més resolts i es recuperava el to social i realista de la proposta. La Inhye és l'única persona del seu entorn que arriba a preocupar-se genuïnament per la Yeonghye i el seu benestar, i intenta trobar explicacions per a la seva malaltia. La seva preocupació també afecta la forma com ella mateixa es percep com a germana i com a mare, en culpabilitzar-se constantment per no haver fet més per aturar l'escalada de la malaltia. 

El llibre tanca amb una darrera crisi que crea un paral·lelisme molt clar amb la de la primera secció, i que resulta especialment pertorbadora per a la Inhye perquè li recorda, no sols la primera crisi, sinó també tot un pòsit de records reprimits que poden haver motivat el conflicte sencer. A través d'imatges que són recurrents però mai es fan gratuïtes, sinó que sempre tenen una funció explicable dins la narració, la tragèdia de la protagonista se'ns va explicant en el pla simbòlic, però sempre mantenint una connexió clara amb els conflictes que els personatges afronten a la vida real. La decisió de deixar de menjar per part de la protagonista respon a un rebuig de la violència que s'inscriu en termes de gènere en un principi, però que va més enllà i adquireix fins i tot dimensions metafísiques. La vegetariana explora la fina línia de separació entre la percepció del depredador i la de la presa, i les conseqüències que pot arribar a tenir per a la psique una opressió constant que s'exerceix en el dia a dia de les formes més subtils i aparentment innòcues. S'ha parlat molt de les imatges de violència que transmet la novel·la, i és cert que hi ha escenes que poden arribar a ferir la sensibilitat pel seu alt contingut gràfic. Però hi ha moments en què aquesta violència adopta formes molt més velades i insidioses, com per exemple comentaris o judicis per part de les persones que més ens haurien d'estimar, i apunta a estructures simbòliques i sistèmiques d'opressió que estan presents en molts aspectes de la vida quotidiana. 

Sinopsi: La Yeonghye, una jove de Seül, es desperta un dia després d'haver tingut un malson i decideix que no tornarà a menjar carn mai més. Davant de la incredulitat del seu marit i la resta de membres de la seva família, la Yeonghye es mostra determinada a mantenir-se ferma en la seva decisió, fins i tot quan el conflicte familiar comenci a escalar i hagi de suportar la violència dels seus éssers estimats. 

M'agrada: En especial la primera part i la tercera, que aconsegueixen crear una narrativa rodona i completa sobre el conflicte de la protagonista i donar explicacions plausibles i realistes a imatges que se'ns ofereixen, principalment, en el nivell simbòlic. 

No m'agrada: Part de la violència retratada en el llibre se m'ha fet una mica massa gratuïta o fins i tot explotadora. En especial la segona secció és on la trama m'ha semblat menys plausible, i a estones em semblava que la novel·la mateixa participava de l'afany explotador de l'artista sobre la protagonista. 

8 de març 2024

Bruixa de dol (#523)

Per obrir la magrana tancada sense panys / ens hem calçat als dits els peücs de les fades. / I hem alçat, a l'esqueix de l'hora violeta, / una festa d'olors amb la trena desfeta. 

Aquest recull de la poetessa catalana Maria-Mercè Marçal (1952-1998) es va publicar el 1979 i és el segon que va aparèixer de la seva autora. És una lectura molt sorprenent, en tota la seva frescor, la profunditat i la riquesa dels seus símbols i la vigència que els seus temes encara tenen avui dia. Tot just acabat el franquisme, Marçal proposa una redescoberta de la poesia de l'amor i del desig des d'una òptica femenina, desafiant els tòpics i les imatges d'aquesta tradició poètica, i contestant-hi amb la seva pròpia aportació, de forma que els poemes exploren el desig femení, el cos de les dones i la necessària connexió i companyonia entre elles, apuntant a l'experiència del que avui dia anomenem "sororitat", tot i que aquesta és una paraula que s'ha popularitzat de forma molt més recent. 

Hi ha tres poemes que es presenten en solitari, i que marquen diferents moments del poemari, com si ens en tracessin el mapa. El que obre el llibre, "Divisa", funciona com a porta d'entrada, una porta que en aquest cas és metatextual, i que presenta de forma molt concisa la intenció de l'autora. Al mig del llibre, i separant-ne la primera i la segona part, trobem "Avui les fades i les bruixes s'estimen", un dels millors poemes del recull al meu parer, i que marca el punt d'inflexió entre la primera part, més introspectiva i centrada en la percepció individual del jo poètic, i la segona part, en què l'autora dedica els poemes a altres dones i explora la dimensió col·lectiva de la feminitat. Per reforçar aquesta idea, el poemari tanca amb "Vuit de març", una reivindicació del llegat de les bruixes cremades que totes les dones han de tenir present a l'hora d'encarar el seu futur. Són idees que avui dia s'han fet fins i tot repetitives des dels altaveus públics, i que cada 8 de març se'ns repeteixen ja quasi per inèrcia, però que Marçal va ser una autèntica pionera a l'hora de plantejar, en un moment en què la seva veu subversiva desafiava les formes establertes i els discursos dominants. 

Els altres poemes del recull s'agrupen en diverses seccions que es llegeixen cadascuna amb el seu propi eix temàtic, tot i que les principals imatges del llibre vagin apareixent de forma recurrent al llarg de totes aquetes seccions. La primera secció, "Foc de pales", d'inspiració clarament lorquiana, explora imatges sobre el desig des del seu vessant més fosc i amenaçador. La següent secció, "Tombant", plena de poemes força breus, ja és tota una declaració d'intencions des del títol i l'epígraf que encapçala el primer dels poemes. Aquí Marçal ens planteja una exploració de la solitud del jo poètic, i del seu desig com a dona desvinculada de qualsevol figura masculina. La imatge dominant en aquesta secció del poemari és la de l'arbre, que s'identifica amb el jo poètic, i que perdura en el temps malgrat les amenaces externes. La tercera secció, "Foguera joana", revisita els tòpics de la poesia amorosa medieval, i contesta la perspectiva tradicionalment masculina amb la de l'afirmació del desig femení. La darrera secció d'aquesta primera part, "Bruixa de dol", consta exclusivament de sonets i m'ha semblat una de les parts més reeixides del llibre sencer. Aquí, la veu poètica explora novament la solitud, però aquest cop viscuda des de la joia i l'afirmació vital. La protagonista assumeix el rol de bruixa, històricament marginada de la societat però que, precisament perquè accepta joiosament la seva solitud, pot compartir-la també amb el seu objecte de desig. 

A la segona part, trobem dues seccions una mica més breus, emmarcades al principi i al final, respectivament, per "Avui les fades i les bruixes s'estimen" i "Vuit de març". La primera d'aquestes seccions és "Els núvols duien confeti a les butxaques", que explora les formes de la cançó popular per presentar una forma enjogassada i festiva de viure la feminitat. A part de les formes populars, també hi trobem una connexió amb les imatges relacionades amb la infància. L'altra secció, "Sense llops ni destrals", revisita la imatgeria dels contes de fades, per tal de rebutjar-ne els tòpics, i reivindica la visió col·lectiva femenina com a necessària per tal d'enfocar el futur. 

Marçal utilitza un vocabulari molt ric i una tècnica molt cuidada. El seu recurs a les formes tradicionals, tant populars com cultes, és part del projecte literari mateix que proposa, en què l'autora pretén establir un diàleg amb aquesta tradició més àmplia i inserir-hi una veu femenina que no sempre ha estat escoltada, i que desafiï els tòpics i els prejudicis que han estat dominants al llarg de la història. El seu imaginari simbòlic és tan ric i complex que es fa difícil resumir-lo en unes poques línies. Les mateixes imatges que es van repetint d'uns poemes als altres poden arribar a evocar matisos diferents en funció del context particular de cada poema. Els sonets en especial m'han semblat deliciosos. És un llibre francament recomanable que, més enllà de lectures obligatòries, mereix ser revisitat per un públic molt més ampli. 

Continguts: Els poemes s'agrupen en sis seccions de diferents llargàries. Després de l'inici amb la "Divisa" del poemari, "Foc de pales" recull poemes que exploren la cara més perillosa i amenaçadora del desig, sempre lligat a imatges naturals. A "Tombant", el jo poètic explora la seva solitud utilitzant la imatge de l'arbre, entre d'altres. A "Foguera joana", els poemes exploren els tòpics de la poesia amorosa medieval, així com les seves relectures a través de la història, per acabar posant el desig femení com a eix central del poemari. A "Bruixa de dol", la protagonista reivindica la seva pròpia solitud com a font de fortalesa i arrelament, i presenta la seva faceta com a "bruixa" que explora múltiples facetes del desig i la relació amorosa. La segona part queda introduïda pel poema "Avui les fades i les bruixes s'estimen". A "Els núvols duien confeti a les butxaques", els poemes dedicats a diferents dones que l'autora coneixia prenen la forma predominant de la cançó popular, i connecten la veu de l'autora a la infància com a reivindicació de la joia de viure. La darrera secció, "Sense llops ni destrals", revisita la imatgeria dels contes de fades per proposar la companyonia i la col·laboració entre dones com a guia per al futur. Aquesta reivindicació d'orgull femení tanca el poemari a través del poema "Vuit de març", que connecta el llegat de les bruixes amb el present i el futur de la humanitat a través de la paraula "dona". 

M'agrada: Quan he revisat les notes per poder seleccionar els poemes que m'han agradat més de tot el llibre, he trobat que els havia marcat quasi tots. És més la capacitat d'evocació de les imatges que no pas un poema en concret. 

6 de març 2024

El Tercer Reich dels somnis (#522)

Vaig somiar que estava prohibit somiar però jo ho feia igualment. 

Aquest assaig de la periodista alemanya Charlotte Beradt (1907-1986) es va publicar per primer cop el 1966, i és una recopilació de relats de somnis per part de ciutadans alemanys durant el govern nazi, que van ser registrats entre 1933 i 1939. L'autora mateixa va ser perseguida pel règim nazi i finalment va aconseguir escapar del país amb el seu marit l'any 1939. En aquell moment el seu projecte constava de tota una sèrie d'anotacions disperses, somnis que havia aconseguit registrar a través de testimonis directes o que altres col·laboradors, entre ells psiquiatres, li havien fet arribar. No va ser fins uns anys després, ja als Estats Units, que va aconseguir sistematitzar tot aquest material en una obra coherent amb un fil teòric molt entenedor, i que esdevé una lectura del tot reveladora. Influïda i esperonada per Hannah Arendt i les seves idees sobre la gènesi i les dinàmiques internes del totalitarisme, Beradt ens exposa com les condicions polítiques cada cop més asfixiants que van haver de patir els ciutadans alemanys durant aquest període van modelar i transformar no sols la seva vida pública i el seu marge d'acció, sinó també l'estabilitat de la seva vida psíquica. 

De fet, l'estudi que Beradt ens proposa als anys seixanta utilitza la metodologia de la psicoanàlisi, però planteja una crítica totalment pertinent a les assumpcions bàsiques d'aquesta teoria psicològica. Mentre que la psicoanàlisi pretén descobrir en l'individu un pòsit patològic de desitjos reprimits o maladaptacions que es manifesten en l'inconscient i que afecten, conseqüentment, la vida conscient, aquí Beradt capgira aquest argument i proposa exactament el contrari. L'autora defensa, i ho demostra a través dels exemples de somnis que exposa al llibre, que són les condicions exteriors que influeixen sobre la psique en un moment determinat: la idea principal de l'assaig és que el nivell d'ansietat i terror que experimenten els ciutadans alemanys sota la repressió política nazi és tal que ells mateixos comencen a reprimir fins i tot el que poden somiar com a acte inconscient de precaució. En un moment en què fins i tot el pensament pot esdevenir perillós, Beradt ens ofereix un relat del camí de submissió i conformitat que emprenen individus que en principi es definien com a dissidents. Se'ns dona entendre que els somnis de persones totalment afins al règim devien ser molt més plàcids que els retratats al llibre, i els somnis dels jueus reben un tractament especial al darrer capítol, en tant que conformen una categoria totalment diferent de somnis, que reflecteix també la segregació que patien a mans de la dictadura. 

Així doncs, assistirem al relat dels dilemes de la gent corrent que no eren perseguits directament pel règim, però que experimentaven una dissociació angoixant entre el seu desacord amb les lleis i principis del govern nazi i la conformitat que havien de manifestar en la seva vida pública per temor a patir-ne les represàlies. Aquests somnis, lluny de manifestar una resistència heroica contra el règim, demostren exactament el contrari: una ambivalència bàsica entre el desig de resistir-se i salvaguardar els propis principis morals i el desig d'alleujar tota aquesta tensió en l'assentiment i l'obediència o, dit de forma més breu, de deixar de patir. Mentre que en una situació diguem-ne normal els somnis haurien de permetre alliberar la tensió acumulada en la vida conscient, en aquesta situació anòmala el que fan és reproduir-ne les estructures d'opressió. És per això que un dels somiadors comença a somiar en formes geomètriques, o d'altres somien que parlen idiomes estrangers, precisament perquè qualsevol contingut articulat i comprensible pot resultar subversiu i, per tant, perillós. Aquesta és la reflexió principal que ens ofereix Beradt, a mesura que ens mostra una autèntica galeria dels horrors a través d'aquests somnis "dictats per la dictadura". 

L'altra crítica que dirigeix el llibre a la psicoanàlisi clàssica té a veure més aviat amb la interpretació dels somnis, i apropa l'anàlisi a l'hermenèutica de l'art i la literatura més que no pas a la psicologia. Mentre que la interpretació dels somnis, tal com la plantejava Freud, presentava un codi simbòlic que calia desxifrar imatge a imatge, aquí el que trobem són relats explícits, que no cal descodificar perquè són escenes realistes, com si es tractés de textos que cal afrontar en tota la seva literalitat. Els somnis, així doncs, han de ser llegits més que no pas interpretats, i a través de les seves imatges assistirem a relats que ens connectaran amb les experiències literàries de Kafka, Brecht, Orwell o Beckett. De fet, un dels aspectes més impactants de l'anàlisi sencera és el caràcter premonitori - Beradt l'anomena profètic - dels somnis descrits, que tot sovint anuncien catàstrofes i horrors que s'acompliran al peu de la lletra. Si bé Kafka ja veia venir que sotmetre's a un sistema totalitzant i violent aplana l'experiència de l'individu fins a abocar-lo a l'absurd existencial més absolut, però a la vegada pot ser l'única forma d'escapada possible a la tortura que suposa voler resistir-lo, els somnis dels ciutadans del Tercer Reich no fan més que confirmar aquest pressentiment que ja era una realitat patent en la societat que els va tocar viure. 

El Tercer Reich dels somnis és una lectura força pertorbadora, però que es fa absolutament fascinant en la seva simplicitat. El que es veu és el que hi ha, sense cap necessitat de glosses ni d'explicacions per part de l'autora, que les reserva tan sols per al primer capítol introductori. En la línia del que ens explica Hannah Arendt a Els orígens del totalitarisme, Beradt ens descriu què passa dins les ments de la gent normal quan la vida privada desapareix i el gran germà pot saber qualsevol cosa de qualsevol en qualsevol moment: viure sense parets és una càrrega feixuga, que la gent aprendrà a suportar tan sols a base de reduir la resistència i minimitzar els efectes de la fricció. Especialment reveladores en aquest sentit són les ambivalències manifestades pels ciutadans que eren classificats com a no-aris, encara que la seva ascendència jueva fos llunyana o indirecta, o fins i tot per persones que tot i ser considerades àries vivien amb el temor de poder arribar a aquest punt. Atemorits per tenir els cabells foscos, els ulls foscos o els nassos grossos, els seus somnis reiteren una vegada i una altra el desig d'encaixar en aquesta societat en què qualsevol pot resultar sospitós en qualsevol moment. 

Continguts: Després d'un capítol inicial en què Beradt exposa les motivacions del projecte i en proposa unes bases teòriques, el segon capítol aborda el tema de l'eliminació de la privacitat dins del sistema polític del Tercer Reich. El capítol tercer desenvolupa aquesta idea a través de somnis que tenen a veure amb la propaganda i la burocràcia del sistema, sempre amb el temor per part dels somiadors de ser descoberts tenint o expressant pensaments dissidents. El capítol quatre exemplifica aquest temor retratant l'autocensura i repressió dels somiadors mateixos a través del llenguatge. El capítol cinquè estira aquest fil centrant-se en somnis que tenen a veure amb la incapacitat d'actuar o de reaccionar. El capítol sisè retrata l'ambivalència dels ciutadans respecte a les polítiques racistes contra els jueus. El capítol set descriu com les polítiques racials s'infiltren dins dels somnis, centrant-se especialment amb les persones que no van ser classificades com a àries o que temien perdre aquest estatus. El capítol vuit descriu els somnis de persones que van mantenir-se fermes en les seves conviccions morals, i que, per tant, no van sentir ambivalències en cap moment. El capítol novè descriu el camí cap a l'acceptació com a mecanisme d'alliberament de la tensió per a les persones que estaven experimentant tots aquests dilemes. El capítol desè tanca aquest cercle a través de somnis de submissió al sistema acceptada de forma ja més inequívoca. Finalment, el capítol onzè està dedicat als somnis dels jueus, que no són gens ambivalents i que en tot moment pronostiquen terrors relacionats amb la pèrdua de la llar, de la família i el desplaçament forçós. 

M'agrada: És un llibre que m'ha resultat tota una sorpresa en tota la claredat i la simplicitat del plantejament. El fet que begui directament de les idees exposades a Els orígens del totalitarisme és un punt a favor. 

1 de març 2024

Neguit permanent (#521)

La victimització, vaig descobrir, era universal. No depenia de la pobresa, de la manca de preparació o de la tradició. No depenia de cap de les coses de les quals pensava que depenia. Els homes se l'enduien on fos. Fins i tot ho feien els herois com el Babamukuru. I aquest era el problema. S'havia d'admetre que la Nyasha no tenia gens de mà esquerra. S'havia de reconèixer que era massa volàtil i tossuda. No es podia ignorar el fet que no tenia cap respecte pel Babamukuru quan n'hi havia de tenir molt. Però el que no m'agradava era que tots els conflictes portaven a aquesta qüestió de la feminitat. La feminitat com el contrari i inferior a la masculinitat. 

Neguit permanent, de l'escriptora zimbabuesa Tsitsi Dangarembga, es va publicar per primer cop el 1988, i es considera una de les novel·les africanes més influents del segle vint. La seva protagonista, la Tambudzai, és una adolescent que creix a pagès en un poblat amb els seus pares i els seus germans. Ens trobem als anys seixanta, durant els primers anys de la Rhodèsia independent. Com que són molt pobres, la família depèn del treball al camp de cadascun dels fills. Des de molt petita, la Tambu aprèn a fer tant les feines domèstiques com les feines al camp. Quan el seu oncle s'emporta el seu germà gran a viure amb ell per educar-lo en una escola missional, la Tambu no pot evitar sentir-se gelosa, encara amb més motiu quan és obligada a deixar l'escola per ajudar a la granja. El pare no veu la necessitat que una noia, destinada a casar-se i a tenir cura d'una família, hagi de continuar els estudis, mentre que la mare es mostra més ambivalent respecte a la força de voluntat i les ganes de prosperar de la seva filla. Quan el seu germà mor sobtadament, i en absència de germans mascles, l'oncle de la Tambu decideix que sigui ella qui aprofiti la plaça a l'escola missional. Un cop vagi a viure amb els seus oncles i la seva cosina Nyasha, en un entorn molt més privilegiat, i accedeixi als estudis somiats, la Tambu s'haurà d'adaptar a una nova vida que marcarà per sempre més la seva identitat. 

Neguit permanent és la primera entrega d'una trilogia sobre la vida i el desenvolupament de la protagonista, que explora les ferides heretades que el masclisme i el colonialisme deixen en la ment dels africans. La novel·la descriu, d'una banda, el procés d'adoctrinament que reben els africans, no sols ella mateixa, sinó la generació anterior, educada a Anglaterra, per tal de deixar les seves arrels familiars i lingüístiques i adoptar la cultura i la forma de vida angleses com a "superiors" i "més avançades". Es tracta d'un paternalisme que es basa en la jerarquia dels blancs sobre els negres però que, després, els subjectes negres occidentalitzats reprodueixen amb la seva pròpia gent. Les beques per estudiar en escoles secundàries són un bé preuadíssim que els blancs atorguen només a uns pocs privilegiats, i això crea una barrera de rivalitat i desconfiança que mina qualsevol relació cooperativa entre membres de la mateixa comunitat o fins i tot de la mateixa família. Així és com se'ns planteja la relació de vassallatge i adoració que s'estableix entre l'oncle de la protagonista, el Babamukuru, que actua com a cap de família en ser el germà gran, i la resta de germans i cosins, que depenen de la seva caritat i queden enrere subsistint en la pobresa, però a la vegada són culpabilitzats constantment per no haver fet més per millorar la seva situació. D'aquesta forma, els cosins anglicitzats abandonen la llengua shona en tant que deixen de necessitar-la per als seus estudis, i aquesta bretxa entre els membres de la família que han adoptat l'estil de vida occidental, associat al progrés econòmic, i els que queden en la pobresa i aferrats a la llengua i les tradicions africanes, és una font de conflictes permanents dins del clan. 

D'altra banda, les dones de la família pateixen una opressió afegida pel fet de ser dones. D'entrada, no es veu amb mals ulls que estudiïn, tot i que la protagonista només rep aquesta oportunitat a causa de la mort del seu germà i com a substitutori d'aquest rol de futur proveïdor dins la família. Tanmateix, és un pas que només es percep com a necessari mentre no aconsegueixin casar-se i deixin el seu lloc de feina per exercir de mestresses de casa. A través de la novel·la, anirem veient com aquesta condició de servitud davant les estructures patriarcals que els imposa la família anirà tenint diferents conseqüències per a totes les dones de la família. Totes elles exerciran les seves pròpies rebel·lions de les formes que tinguin al seu abast, tot i que en la majoria de casos des de la impotència. La novel·la anirà presentant l'evolució dels personatges femenins des d'una posició d'obediència i silenci fins arribar a fer valer la seva veu davant d'aquestes injustícies quotidianes, però les seves victòries sempre tindran un valor relatiu i només a curt termini. Així doncs, assistirem a la batalla pel relat dins la família mateixa: mentre que la tieta de la Tambu, la Maiguru, opta per la submissió i l'obediència davant del seu marit, la seva filla, la Nyasha, es rebel·la molt més obertament i entra en un conflicte directe amb el seu pare. La novel·la confronta aquesta estratègia d'apaivagament subtil i de victòries soterrades i la guerra de desgast obert que proposa la Nyasha des del punt de vista de la Tambudzai, que intenta comprendre totes les postures del conflicte des de la seva ingenuïtat i sense acabar de prendre partit. Tanmateix, totes dues estratègies tenen les de perdre a mesura que la masculinitat fràgil del patriarca es vegi cada cop més acorralada per les seves pròpies contradiccions. 

La Tambu és testimoni directe d'aquestes tensions, i els conflictes familiars es convertiran poc a poc en camp de batalla sobre el qual haurà de prendre decisions determinants per a la seva vida futura. Ella mateixa experimentarà el seu propi procés de creixement i presa de consciència a mesura que aquestes dinàmiques familiars la vagin afectant cada cop de més a prop. La protagonista ens anirà relatant les seves confusions i la seva pròpia negociació dels termes en les relacions familiars des del punt de vista del seu present adolescent, però en algunes ocasions també des de l'òptica de la Tambu adulta, que tot sovint s'escola a través de la narració per contrastar aquesta visió més innocent. És així que la protagonista anirà fent-se conscient de la doble opressió que pateix com a dona africana i ens anirà descrivint de primera mà en què consisteix l'estat de "neguit permanent" en què la submergeixen les estructures colonials. El desenllaç de la novel·la queda lleugerament obert i ens emplaça a la següent entrega de la trilogia, de forma que l'ambivalència de les decisions de la protagonista queda encara molt més palesa: d'una banda, la Tambu aconsegueix deixar enrere el món del seu oncle, per veure les conseqüències devastadores que això acaba tenint en el camí de rebel·lió de la seva cosina; d'altra banda, com si es tractés d'un conte de fades, el relat acaba amb l'advertència de la seva mare contra els perills de l'educació blanca. La Tambudzai s'endinsa en un nou món inhòspit amb una consciència molt més clara, possiblement, de les seves arrels. El seu futur se'ns retrata com a més incert que mai. 

Sinopsi: A Zimbabwe a finals dels anys seixanta, i després de la mort del seu germà gran, la Tambu, una adolescent de catorze anys, deixa els seus pares i germans per anar a viure amb els seus oncles, que li donen l'oportunitat d'estudiar en una escola missional per tal de poder fer prosperar la família en un futur. A través de les relacions de dependència i els conflictes que es comencen a establir entre la part de la família que ha quedat al món rural i la part de la família que s'ha occidentalitzat, la Tambu anirà prenent consciència de la seva situació com a dona africana dins del règim colonial establert pels blancs, i anirà observant com l'aparent unitat de la família es va desintegrant davant dels seus ulls. 

M'agrada: És un text molt colpidor i profund sobre la història colonial africana. Tot i que no entra en detalls sobre el context polític més ampli del país, la seva aposta per la història domèstica i quotidiana, especialment pel que fa a l'opressió que afecta les dones, és el gran punt fort de la proposta, des del moment que comença a traçar connexions molt clares entre la dominació patriarcal i la colonial. 

24 de febr. 2024

Esperant la primavera (2)

A dos anys de la invasió d'Ucraïna per part de Rússia, l'hivern s'està fent molt llarg. Amb les notícies enterrades pels racons dels diaris, i Europa que no aixeca gaire la veu, només ens queda resistir-nos a acostumar-nos-hi. 




Montse Virgili entrevista, al programa Les dones i els dies de Catalunya Ràdio, tres dones ucraïneses que reflexionen sobre les seves experiències sota la guerra:  


23 de febr. 2024

Purs homes (#520)

A tothom se li'n fum el que expliques sobre la ceguesa del món. Si ets capaç de veure que tothom està encegat, és que tu creus que no n'estàs. Tu hi veus? N'estàs segur? Millor que miris això. 

Purs homes de l'autor senegalès Mohamed Mbougar Sarr es va publicar per primer cop l'any 2018, però la seva traducció al català no ens va arribar fins l'any passat, després de l'èxit mundial que va aconseguir l'autor amb la seva novel·la més recent, La memòria més secreta dels homes, que li va valdre el premi Goncourt. Purs homes és una novel·la més breu i potser no tan complexa a simple vista, però un cop més demostra amb escreix el talent del seu autor per crear una prosa poètica apassionada i profunda al mateix temps, que dona pas a un argument perfectament construït, en què cap element es fa sobrer. Fins i tot amb més motiu en aquest cas, en una novel·la d'unes cent cinquanta pàgines que es llegeixen quasi d'una tirada i que es fan totalment impossibles de deixar en la seva aposta per una tensió sostinguda, en forma de crescendo, que s'acaba alliberant al desenllaç en un final impactant. 

La trama s'inicia quan el protagonista, un professor de literatura francesa a la Universitat de Dakar, s'assabenta de l'impacte d'un vídeo viral que corre per les xarxes i que tothom, aparentment, ja ha vist malgrat els esforços del govern per silenciar la notícia. El vídeo mostra un grup de persones que desenterren un cadàver d'un cementiri musulmà de la ciutat, acusant el difunt públicament d'un crim imperdonable contra la moral i la religió: l'homosexualitat. Al principi, el protagonista, Ndéné Gueye, reaccionarà com la majoria de la societat senegalesa del moment: amb indiferència i, fins i tot, disposat a normalitzar el fet. Tanmateix, la imatge començarà a obsessionar-lo i Gueye començarà a investigar sobre la identitat del difunt i els motius que poden portar una turba a cometre un acte semblant. A partir d'aquest punt començarà el seu propi malson: assenyalat pels alumnes i els membres de la facultat on treballa per haver gosat ensenyar la poesia de Paul Verlaine, el protagonista veurà com tot allò que creia ferm i estable a la seva vida, fins i tot la seva identitat, s'acaba diluint en la incertesa. 

La novel·la, per tant, ens va endinsant en un viatge obscè i esfereïdor cap a les conseqüències més devastadores de la intransigència cultural i religiosa: davant d'un esclat de violència pura, totalment gratuïta i aparentment sortida del no-res, assistirem a tot un seguit de racionalitzacions i arguments per part de diversos personatges que ens aniran oferint el retrat d'una societat convulsa, que exerceix la seva violència expulsant del seu si el cos impur, com si es tractés d'un boc expiatori, encara que la paradoxa sigui tan sols aparent. És així que el protagonista reconeixerà en les víctimes els "purs homes" en la seva absoluta innocència, receptors d'una violència atàvica i salvatge, i desposseïts de tot el que no sigui la seva intrínseca dignitat humana. A través del seu particular descens als inferns, Gueye descobrirà com la veritat de les acusacions és irrellevant en el moment que els cossos no heterosexuals quedin marcats a ulls de la societat: amb l'assenyalament públic n'hi haurà prou perquè algú sigui considerat culpable, i perquè els familiars i amics d'aquella persona quedin posats sota sospita immediatament, tan sols per contacte.  

Mbougar Sarr es presenta crític amb la seva pròpia cultura senegalesa, i la novel·la també rebat discursos integristes emergents avui dia, i que l'autor posa en boca del seu protagonista, que d'entrada es presenta condescendent i comprensiu amb els violents, i intenta actuar d'advocat del diable. D'una banda, l'argument que llegeix l'homosexualitat com un tret cultural importat a l'Àfrica des d'occident es desmunta rastrejant la presència de l'homosexualitat a l'Àfrica des de temps precolonials. D'altra banda, l'argument del relativisme cultural, que suspèn el judici perquè es nega a jutjar els valors d'una altra cultura, també queda fàcilment rebatut a través d'una apel·lació a l'empatia entre éssers humans i a la dignitat humana intrínseca en cada víctima innocent. En definitiva, una novel·la molt breu i molt recomanable, que descriu molt poèticament el camí del protagonista des d'una vida de comoditat i conformisme fins arribar a qüestionar la seva pròpia percepció de si mateix, fins i tot els aspectes de la seva pròpia identitat en què creia més fermament.

Sinopsi: Després de veure un vídeo viral en què una turba de fanàtics desenterren el cos d'un homosexual de la seva tomba en un cementiri, el professor de literatura Ndéné Gueye començarà a qüestionar-se el problema de l'homofòbia al seu país. A mesura que s'endinsi en una recerca de la identitat del difunt, les seves certeses passades aniran fent-se cada cop més fràgils, i haurà de començar a sospesar quins riscos està disposat a assumir en el seu camí cap al coneixement. 

M'agrada: És una novel·la molt ben escrita i travada, que va revelant la seva direcció especialment com més s'apropa al final. Potser no és tan complexa ni, al meu parer, tan reeixida com La memòria més secreta dels homes, però en si mateixa és una novel·la excel·lent, i això ja és dir molt. 

21 de febr. 2024

Frankenstein a Bagdad (#519)

- Volia lliurar-lo al metge forense, era un cadàver sencer que havien abandonat al mig del carrer i a qui havien tractat com si fos escòria. És un ésser humà, una persona, m'enteneu? 
- El cadàver no estava sencer, tu el vas completar. 
- Jo el vaig completar perquè no es convertís en escòria, perquè fos respectat com la resta de cadàvers i tingués un enterrament digne. 

Frankenstein a Bagdad és una novel·la de l'autor iraquià Ahmed Saadawi que es va publicar per primer cop el 2013. Com el títol mateix indica, és una reescriptura del mite de Frankenstein de Mary Shelley, però aquest cop situat en el marc de la guerra de l'Iraq, després de la invasió americana i la deposició del govern de Saddam Hussein el 2003. Aquests són uns anys de caos i de terror a tot el país, i la ciutat de Bagdad es troba sota l'amenaça contínua d'atacs amb bomba per part dels insurgents que lluiten contra el nou govern imposat pels Estats Units, mentre que la violència entre faccions sunnites i xiïtes experimenta una nova escalada. Els habitants que no han fugit de la ciutat han de sobreviure com poden entre les ruïnes de les seves cases. A la zona de Batawin, l'antic barri jueu de la ciutat ple d'edificis històrics mig derruïts, un drapaire alcoholitzat anomenat Hadi inicia la tasca esfereïdora de reconstruir un cadàver sencer a partir de fragments de cossos que va rescatant pels carrers després de les explosions. Quan un dia, sobtadament, el cadàver pren vida i escapa de casa del seu creador, s'inicia una onada de brutals assassinats a la ciutat que una comissió secreta del govern, el Departament de Seguiment i Persecució, i el periodista d'un diari local s'encarregaran d'investigar. 

A partir d'aquesta premissa, el text dialoga amb les idees de l'original per acabar oferint-ne una versió de malson passada pels horrors de la guerra. Si a la novel·la de Shelley la voluntat de crear el monstre sorgeix del somni delirant d'un científic amb aires de grandesa, obsedit per generar vida, aquí el moviment en realitat és el contrari, i obeeix a una lògica incontestable de compassió i reparació del dolor: la formació de la criatura deriva d'un gest de pietat, en intentar tornar a restaurar la infinitat de cossos esmicolats que poblen la ciutat i que, en no ser identificats, tampoc no poden ser honorats com cal. De la mateixa manera, la missió del monstre és molt més ambiciosa aquí, al meu parer, que a l'original: si la criatura de Shelley s'embrancava en una guerra d'egos amb el seu creador, posant sobre la taula inquietuds existencials pròpies d'una tradició occidental; el monstre imaginat per Saadawi es considera a si mateix un instrument del destí, d'una força superior a ell, i es proposa aconseguir el repòs etern de totes les persones que el composen venjant tots aquells que els van fer mal en vida. El monstre es veu immers, així doncs, en una espiral de revenges cícliques que amenaça amb no trobar final, a mesura que es veu obligat a substituir les parts del seu cos que es van deteriorant amb fragments de nous cossos malcontents. 

D'aquesta forma, la missió del monstre i la seva presència inquietant a la ciutat respon, més aviat, a la consciència d'un dolor col·lectiu, que no fa altra cosa que aprofundir-se a mesura que la violència només pot ser resposta amb més violència. Lluny de qüestionar la seva pròpia existència, el monstre bagdadí emprèn la seva missió amb una determinació i una retòrica que evoca els discursos de l'integrisme islàmic, mentre que en un altre punt de la novel·la un personatge identificarà els americans com a autèntica mà negra rere els crims. És així que el text es va bastint a través de múltiples imatges, ressons i evocacions, i esdevé realment colpidor precisament perquè la seva aposta per la fantasia i el realisme màgic ens porta a la realitat més cruel i descarnada, tal com l'hem vist als informatius a través d'aquests anys. És així que la imatge fosca del monstre contrasta amb la figura protectora del Sant Jordi que presideix el destí i el dolor de l'anciana senyora Elixva, com en un negatiu fotogràfic, mentre que les costures que recomponen el seu cos evoquen les seqüeles de les tortures dels sospitosos a mans de la policia política. 

Altres imatges són fins i tot encara més recurrents al llarg del text, com per exemple l'equilibri precari que es construeix entre aquesta noció de la predestinació i el caos absolut que es desferma a les vides dels protagonistes. Saadawi demostra un domini de la narració impecable a l'hora de fer encaixar els mínims detalls dins d'una trama que no deixa ni un cap solt a l'atzar, fins a arribar a un desenllaç totalment rodó. A través de les vicissituds angoixoses de la gent corrent que pobla la novel·la, Saadawi ens revela com el caos colonitza l'experiència de la guerra fins al més mínim detall, i fins i tot el moment metatextual en què es revela la mà de l'autor acaba apuntant al fet que el destí no es res més que un relat travat a posteriori sobre tot aquest cúmul d'absurds. L'altra imatge que esdevé autènticament omnipresent dins del text és la del desmembrament, que afecta no sols els cadàvers de les víctimes de les explosions que donen sentit a l'existència de la criatura, sinó que reflecteix també el desmembrament de la ciutat mateixa i les famílies que l'habiten, així com de la novel·la mateixa, que es construeix a partir de petits quadres de la vida quotidiana d'una sèrie de personatges molt ben dibuixats que, a moments, es llegeixen quasi com a microrelats. 

El text també actua de denúncia de tots aquells personatges que fan gala de la manca d'escrúpols a l'hora d'enriquir-se a costa del patiment dels altres, com passa amb un agent immobiliari que es dedica adquirir els immobles de les famílies que es veuen obligades a abandonar la ciutat, o l'editor en cap de la revista per a la qual treballa un dels protagonistes, que tempta el jove redactor amb un succedani de l'estil de vida americà que no podrà arribar a realitzar mai. En aquesta tensió entre la vida imaginada i la colpidora precarietat de la realitat més dolorosa, el relat ens va portant per escenaris de malson fins arribar a revelacions que tenen a veure no tant amb la vida material sinó amb la dimensió moral de la nostra existència. La nostra presència a la vida dels altres, per bé o per malament, desencadena conseqüències que difícilment podem arribar a controlar: el marge de reacció davant d'aquests efectes inesperats i el precari control de danys que podem exercir queden reivindicats per l'autor com a part bàsica de la nostra humanitat. És una novel·la que es gaudeix principalment pels detalls, per la humanitat incontestable dels seus personatges i per l'habilitat amb què l'argument està construït fins al més mínim detall. Una lectura que es fa molt difícil d'explicar sense descobrir detalls de la trama, però que és una molt bona recomanació. 

Sinopsi: El 2005 la ciutat de Bagdad viu l'escalada més dura de violència des de la invasió americana de l'Iraq dos anys abans. Assolats per les contínues explosions, els habitants del casc històric de Batawin intenten tirar endavant amb la seva vida quotidiana aferrant-se a les rutines i les tradicions de les seves vides. Tanmateix, quan el drapaire Hadi doni vida accidentalment a un cos que reconstruïa amb trossos de cadàvers mutilats per les bombes, la ciutat es veurà assolada per una onada de crims misteriosos que semblen seguir un patró ocult de justícia divina. 

M'agrada: És una novel·la molt colpidora a l'hora de retratar la guerra en tota la seva brutalitat, però la seva aposta pel realisme màgic i la metatextualitat li donen una profunditat insospitada a l'hora d'explorar metàfores i imatges recurrents. 

16 de febr. 2024

Fragments de L'onada a la ment

Només una petita selecció de fragments de la col·lecció d'assajos L'onada a la ment d'Ursula K. Le Guin, publicada per Raig Verd i amb excel·lent traducció d'Elena Ordeig. 

  • Ursula K. Le Guin, L'onada a la ment. Barcelona: Raig Verd, 2022. Traducció d'Elena Ordeig. 


Ernest Hemingway hauria preferit morir que fer-se vell. I ho va fer. Es va fotre un tret. Una frase curta. Qualsevol cosa abans que una de llarga, que una cadena perpètua. La pena de mort és curta i molt, molt masculina. La cadena perpètua no ho és. És llarguíssima i és plena de sintaxi i de subordinades i de referències enrevessades i d'envelliment. I això ens porta a l'autèntica prova que demostra que soc un desastre a l'hora de ser home: ni tan sols soc jove. Just quan per fi van començar a inventar les dones, em vaig començar a fer gran. I ho vaig continuar fent. Descaradament. M'he permès envellir i no he fet res al respecte, ni amb una arma ni amb res. (20) 

No sabia prou francès per llegir Cyrano, però això no em va impedir pas fer-ho. Va ser llavors que vaig saber que es pot llegir en una llengua que no coneixes si te l'estimes prou. (41) 

Aquesta felicitat no es pot vendre. No es pot "privatitzar", no es pot convertir en un altre privilegi per als privilegiats. Una biblioteca pública és un bé públic. I no podem posar en joc aquesta llibertat. Ha d'estar disponible per a qualsevol persona que la necessiti, que vol dir tothom, per a quan la necessiti, que vol dir sempre. (42) 

Diria que és un error pensar que la història es limita a avançar. L'estructura rítmica de la narrativa és alhora un viatge i una arquitectura. Les grans novel·les ens ofereixen no sols una sèrie de fets, sinó un lloc, un paisatge de la imaginació que podem habitar i al qual podem tornar. Això resulta encara més evident en l'"univers secundari" de la fantasia, en el qual no només l'acció, sinó també l'escenari, són explícitament inventats per l'autor. Partint de la simplicitat irreductible del compàs trocaic de l'accent/desaccent, Tolkien construeix un patró rítmic inesgotablement complex i estable en l'espai i el temps imaginats. El formidable paisatge de la Terra Mitjana, l'univers psicològic i moral d'El Senyor dels Anells, es construeix mitjançant la repetició, la semirepetició, el suggeriment, el presagi, el record, l'eco i la inversió. A través d'això, la història avança a pas ferm i humà. Un viatge d'anada i tornada. (141-142) 

Les dones tenen un interès especial a mantenir vives les funcions orals de la literatura, ja que la misogínia vol que les dones guardin silenci, i els crítics i els acadèmics misògins no volen sentir la veu de la dona en la literatura, en cap sentit de la paraula. Hi ha proves fefaents que quan les dones parlen més del trenta per cent del temps, els homes perceben que dominen la conversa; doncs bé, de la mateixa manera, si, per exemple, dues dones seguides obtenen un dels grans premis literaris anuals, les veus masculines comencen a parlar de càbales feministes, del que és políticament correcte i de la decadència de la imparcialitat dels criteris. La regla del trenta per cent és molt potent. Si més d'una dona de cada quatre o cinc guanyés el Pulitzer, el PEN/Faulkner, el Booker; si més d'una dona de cada deu guanyés el Premi Nobel de Literatura; l'escàndol masculí que provocaria podria acabar devaluant i potser fins i tot posant-li fi al premi. Pel que sembla, els homes del món de les lletres només poden competir entre ells. Si se'ls posa en igualtat de condicions amb les dones, es posen histèrics. Només han de fer sentir la seva veu el setanta per cent de les vegades. (158) 

La interpretació oral és irreproduïble. Té lloc en un temps i un lloc diferenciats: el temps cíclic, el temps ritual o el temps sagrat. El temps cíclic és el batec del cor, el temps del cicle corporal; el temps lunar, estacional, anual: el temps recurrent, el temps musical, el temps de la dansa, el temps rítmic. Un esdeveniment no es produeix dues vegades, però la recurrència regular és l'essència del temps cíclic. La primavera d'enguany no és la primavera de l'any passat, però la primavera torna sempre. Un ritu es torna a produir, cada any, a la mateixa hora, de la mateixa manera. Una història s'explica una vegada i una altra i, no obstant això, cada nova narració és un esdeveniment nou. (253) 

Al mercat, la paraula creativitat ha arribat a fer referència a la generació d'idees aplicables a estratègies pràctiques per obtenir més beneficis econòmics. Aquesta reducció fa tant de temps que dura que la paraula creatiu no pot caure més baix. Jo ja no la faig servir: la cedeixo als capitalistes i als acadèmics perquè n'abusin tant com vulguin. Però no es poden quedar amb la imaginació. (260) 

Fa quaranta anys que els crítics i els acadèmics intenten sepultar l'obra de ficció imaginativa més important en anglès. La ignoren, la tracten amb condescendència i li donen l'esquena en grans grups, perquè li tenen por. Els fan por els dracs. Tenen smaugofòbia. Clamen: "Oh, aquests orcs horribles"; i es posen a belar com xais darrere el ramat d'Edmund Wilson. Saben que si reconeixen Tolkien hauran d'admetre que la fantasia pot ser literatura; i que, per tant, hauran de redefinir el que és la literatura. I són massa mandrosos per fer-ho. (329) 

Tot comença amb l'experiència. La invenció és una recombinació. Només podem treballar amb el que tenim. En la ment humana hi ha monstres i leviatans i quimeres; són fets psíquics. Els dracs són una de les veritats sobre nosaltres. A les persones que neguen l'existència dels dracs, sovint els mateixos dracs se les acaben menjant. Des de dins. (332) 

La gent que escriu en els cobertes dels llibres descriuen obsessivament la fantasia com "una batalla entre el bé i el mal". Aquesta expressió descriu la fantasia seriosa només en el sentit de les paraules de Soljenitsin: "La línia entre el bé i el mal passa pel cor mateix de cada ésser humà". En la fantasia seriosa, l'autèntica batalla és moral i interna. Hem conegut l'enemic, com deia Pogo, i som nosaltres. Per fer el bé, els herois han de saber o aprendre que l'"eix del mal" es troba dins seu. (338) 

La prosa i la poesia - totes les arts, la música i la dansa - sorgeixen i es mouen amb els ritmes profunds del nostre cos, del nostre ésser; i del cos i de l'ésser del món. Els físics llegeixen l'univers com una gran gamma de vibracions, de ritmes. L'art segueix i expressa aquests ritmes. Una vegada agafem el compàs, el compàs adequat, les nostres idees i les nostres paraules ballen al seu ritme, ballen el ball rodó al qual tothom es pot unir. I llavors soc tu, i les barreres cauen. Durant una estona. (347) 


La gran onada de Kanagawa de Katsushika Hokusai (1831)

15 de febr. 2024

L'onada a la ment (#518)

Tot comença amb l'experiència. La invenció és una recombinació. Només podem treballar amb el que tenim. En la ment humana hi ha monstres i leviatans i quimeres; són fets psíquics. Els dracs són una de les veritats sobre nosaltres. A les persones que neguen l'existència dels dracs, sovint els mateixos dracs se les acaben menjant. Des de dins. 

Aquesta col·lecció d'assajos de l'autora estatunidenca Ursula K. Le Guin (1929-2018) es va publicar per primer cop el 2004, i va suposar una revelació sobre el procés creatiu de l'autora, les seves opinions sobre la identitat i la tasca dels escriptors, les seves lectures de clàssics de la literatura en anglès i les idees que alimenten temàticament la seva obra, el paper de les dones tant dins la societat com en el món artístic i literari, i també sobre la literatura de gènere i la seva relació sempre esquiva amb el mercat més generalista de la ficció literària. El recull és revelador perquè no tan sols parla de tots aquests temes per separat, sinó que va creant connexions entre els uns i els altres, com fils conductors que tracen una línia constant d'inquietuds i preocupacions. Així doncs, el primer assaig del llibre ens presenta el particular autoretrat de Le Guin com a home frustrat: en un món on les dones no hi tenen cabuda, i que, per tant, esborra qualsevol marcador de gènere, però a la vegada penalitza les dones per no ser prou joves, o submises, o desitjables segons els estàndards marcats pel món masculí. Le Guin es va formar com a escriptora durant els anys quaranta i cinquanta, quan aquestes determinacions eren més que presents en la vida pública als Estats Units, i una dona que es definia com a autora i com a intel·lectual era un fenomen molt més anòmal del que ens resulta avui dia. 

Tanmateix, la distància que falta per recórrer encara és abassegadora avui dia: en un assaig sobre premis literaris, Le Guin s'aventura a suposar què passaria si aquests esdevinguessin totalment paritaris. L'autora analitza les estadístiques dels premis més prestigiosos durant el segle vint, i se n'adona de quelcom que és evident per si mateix: que, fins i tot després que els jurats hagin admès tàcitament que les dones hi són sotarepresentades, les ràtios de premiats homes i dones continuen sent invariablement estables, també a partir de la segona meitat del segle vint. Per exemple, el Premi Nobel continua amb una proporció d'una dona per cada deu premiats, mentre que Le Guin, en un atac de realisme, considera una paritat ideal en la xifra d'una dona de cada tres premiats, és a dir, dos a un, que només s'acompleix en el cas del Booker. Així doncs, l'anàlisi de Le Guin va revelant un patró constant d'arraconament de les veus que no són tradicionalment normatives: tota presència que no sigui masculina, heterosexual, blanca, jove, potent i dominant es jutjarà com fora-norma i, per tant, com a irrellevant, o massa perifèrica com per atraure a un públic general. 

La reflexió, així doncs, té un mateix cor temàtic al llarg de tot el text, però aquest nucli comú queda explorat des de múltiples perspectives, a través d'elements tan anecdòtics com el fetitxisme del peu femení, per exemple, o les expectatives que tenen tant professors com alumnes en els tallers d'escriptura, fins a temes molt més generals com la veu de les víctimes de la colonització als Estats Units, que Le Guin va conèixer de primera mà a través dels estudis antropològics dels seus pares, o el seu propi interès professional en la narrativa de gènere per oposició a la narrativa de caire més generalista. En la seva anàlisi, Le Guin troba una connexió indestriable entre els gèneres menors i les cadències de l'oralitat, que tradicionalment connecten l'individu a una comunitat social, però que són pràctiques que avui dia queden relegades a un segon pla pel món més canònic i ortodox de l'escriptura. El que Le Guin revela d'aquestes narratives menors, en particular la fantasia i la ciència-ficció que ella practicava, és que són percebudes com a menors o simplistes o infantils precisament perquè són formulaiques: ens lliguen a unes determinades expectatives del que serà la narració i, com fan els poemes èpics o els contes de fades populars, ens situen, com ho faria un mapa, a través de repeticions, emmirallaments i reversions dels mateixos fets coneguts. 

Això no vol dir que necessàriament hagin de ser gèneres menors. Le Guin els reivindica com a autèntic producte de la imaginació, que arrela en l'experiència real, però no intenta reproduir-la mecànicament, sinó més aviat transfigurar-la i atorgar-li significats no sempre obvis en el pla de l'experiència quotidiana. De la mateixa forma, si bé la narrativa de gènere no mostra el grau de profunditat psicològica que la ficció literària atorga als seus personatges, el que sí fa és posar les seves actituds i comportaments sobre un marc més ampli de valors morals i expectatives socials transmesos culturalment. Tant si els valida com si els qüestiona, aquest tipus de narrativa ens posa en la necessitat de reconèixer en el text els nostres propis dilemes i inquietuds. Així és com aquesta tensió entre oralitat i escriptura esdevé un autèntic fil conductor per al text, que ens desafia a trobar el ritme corporal de l'existència, que també es reflecteix en l'art. Per a Le Guin, l'escriptura sorgeix d'una connexió profunda amb el ritme de les coses, tal com passa amb la dansa o la música, i són autors tan aparentment dispars com Tolkien o Virginia Woolf que acaben revelant aquesta connexió intrínseca amb els batecs de la narració, i la música subjacent de la prosa escrita. 

Així doncs, en dos assajos que esdevenen el centre del llibre, "El ritme accentual en la poesia i la prosa" i "El patró rítmic d'El Senyor dels Anells", Le Guin es dedica a analitzar el patró rítmic de diversos textos en prosa de la llengua anglesa i en revela regularitats i diferències sorprenents. És cert que l'anàlisi pot resultar una mica obscura si no es tenen coneixements de llengua anglesa: el patró que analitza Le Guin es basa en la combinació de síl·labes tòniques, que marquen un temps determinat dins la línia, i síl·labes àtones, que tendeixen a comprimir-se en la pronúncia i que, per aquest motiu, no poden ser massa nombroses. És un fenomen que no és tan marcat en les llengües romàniques, en què les durades de les síl·labes tendeixen a ser més uniformes. Aquestes combinacions creen una musicalitat característica que es pot utilitzar amb diverses finalitats estètiques dins del text. Per exemple, hi ha un moment en un dels assajos en què Le Guin compara una prosa més sincopada i vivaç a Orgull i prejudici de Jane Austen, una obra optimista i de joventut, amb una cadència més pausada en una obra de maduresa molt més introspectiva de la mateixa autora, com és Persuasió

Per tots aquests motius és més que recomanable, tant si us interessen els estudis literaris com els de gènere. Le Guin revela, amb la seva prosa senzilla i els seus constants tocs d'humor i jocs de paraules, la seva anàlisi sempre clarivident de la realitat cultural i social del seu temps, tant pel que fa al rol de les dones dins la literatura com pel que fa als debats literaris que sorgeixen de la compartimentació del mercat en etiquetes predefinides. L'autora denuncia els tics del capitalisme de mercat que afecten el món cultural, i reivindica la bona literatura al marge de totes aquestes categoritzacions sobreimposades. El seu interès pel taoisme traspua durant bona part de la reflexió, amb el seu accent en les dualitats i tensions latents en la natura, que s'acaben reflectint en totes les àrees de l'existència humana. Presentada per Raig Verd amb una traducció excel·lent d'Elena Ordeig, és un llibre que val molt la pena de llegir. 

Continguts: L'onada a la ment recull un conjunt d'assajos breus de l'autora estatunidenca Ursula K. Le Guin, la majoria xerrades, conferències o articles breus que li demanaven per a antologies o altres volums d'assajos. El 2004 els revisa per publicar-los en un únic volum, que després de tants anys ha arribat al públic català. Els assajos es divideixen en quatre blocs principals: "Afers personals", que se centra en aspectes autobiogràfics; "Lectures", en què Le Guin analitza autors i lectures que han estat influents per a ella a través de la seva carrera literària, i també reflexiona sobre el fet de llegir; "Debats i opinions", en què Le Guin fa les seves aportacions a debats més generals en el panorama literari del seu moment; i, finalment, "Sobre l'escriptura", en què l'autora posa llum sobre el seu procés de creació literària, aconsella els escriptors novells que van als tallers d'escriptura, i reflexiona sobre les experiències relacionades amb la imaginació i la creativitat. 

M'agrada: És un text revelador, que ajuda a comprendre el caràcter de l'autora amb més profunditat i que entra en un diàleg força interessant amb les seves obres de ficció. Especialment m'ha agradat la seva anàlisi d'alguns clàssics de la llengua anglesa, i les connexions inesperades que Le Guin va establint entre ells. 

Podeu llegir-ne uns fragments aquí