Acte de violència (#637)

ÉS MOLT SENZILL: QUEDEU-VOS TOTS A CASA. 

Si fa pocs dies acabava Sobre la violència de Hannah Arendt, en què la filòsofa alemanya exposava l'antagonisme directe entre els conceptes de violència i poder, i com la feblesa de l'un porta a l'enfortiment de l'altre, i a l'inrevés, aquesta novel·la de Manuel de Pedrolo (1918-1990) no en podria ser un exemple millor. Acte de violència és una distopia ambientada en una ciutat de Barcelona alternativa, governada autocràticament per un líder suprem imposat per la força després d'un conflicte armat. Després de quinze anys de poder, però, el jutge Domina veu com la seva autoritat comença a trontollar davant d'un moviment ciutadà que es manifesta passivament. Ningú no sap com ha començat ni qui en són els instigadors, i la policia i l'exèrcit de seguida es mostren impotents a l'hora de perseguir un enemic que sembla no ser enlloc i manifestar-se a tot arreu alhora: de cop i volta l'eslògan És molt senzill: quedeu-vos tots a casa ha esdevingut una consigna amb què els ciutadans es recorden la seva força a l'hora d'actuar concertadament. 

Així doncs, la novel·la arrenca un dia en què, de bon matí, ningú es presenta als seus llocs de feina, i la vida de la ciutat queda completament paralitzada per incompareixença de la seva ciutadania. La novel·la ens retrata una ciutat fantasma en què ni els transports, ni  els negocis, ni l'educació, ni els mitjans de comunicació han arribat a posar-se en marxa i, davant l'estupor general, qualsevol persona que sigui vista circulant pels carrers serà perseguida immediatament com a sospitosa per les forces de l'ordre. A través de breus capítols independents els uns dels altres, que ens ofereixen petits retrats de la vida quotidiana de diversos personatges de la ciutat, la novel·la ens ofereix un mosaic molt ric i complet de la vida sota la dictadura: començant per un retrat social de les múltiples formes d'assentiment - la por, la tradició, l'apel·lació a la prosperitat econòmica, la moral catòlica - que han reforçat a nivell ideològic el discurs de la necessitat de la dictadura i la seva justificació, i a través dels múltiples rostres que aniran exercint els seus particulars gestos de resistència, des dels més organitzats fins als més quotidians i espontanis. 

Un dels punts més forts del relat que en fa Pedrolo és l'accent en el detall de les vides quotidianes de la gent, en comptes d'oferir-nos un relat de resistència organitzada des de dalt. La novel·la centra la tensió narrativa precisament en les petites decisions que es veuen obligats a prendre determinats personatges donades les circumstàncies, i cadascun des de la seva percepció parcial i limitada dels fets que s'estan esdevenint. El rerefons ideològic del text és la lluita de classes en termes marxistes: la classe obrera acaba rebel·lant-se contra l'explotació que pateix a mans d'un estament burgès que es beneficia a bastament dels privilegis que proporciona un règim dictatorial. Tanmateix, la part interessant de l'anàlisi és com aquesta lluita s'articula en tot moment en termes de llibertats individuals i col·lectives: més enllà de l'anàlisi de classe, els ciutadans expressen una voluntat d'alliberar-se d'una minoria d'edat perpètua que els nega el dret a la participació política, i que els ha estat arrabassada a través de múltiples complicitats amb els països estrangers i amb els mitjans de comunicació com a mecanismes de control social. 

La novel·la, per tant, ens fa un retrat molt lúcid i realista de les múltiples facetes de l'opressió durant la dictadura. El seu punt més fort, al meu parer, és precisament aquesta aposta formal per no centrar el relat en un protagonista concret sinó anar fragmentant la informació a través dels punts de vista de diversos personatges. Amb aquest recurs, Pedrolo va explorant diverses formes de resistència, amb més o menys èxit depenent del cas. També destaca l'accent en una elit intel·lectual que s'ha encarregat de posar les llavors perquè es pugui produir el canvi en la consciència col·lectiva: escriptors, artistes, periodistes i professors van tenint les seves petites intervencions al llarg de la novel·la, però tampoc són retratats ni com a herois ni com a instigadors directes del canvi. L'estructura narrativa ens ofereix una escalada de tensió que també està molt ben pensada i dosificada: no serà sinó a mesura que anem avançant en la lectura que ens anirem apropant al centre del poder a la ciutat, i que se'ns anirà revelant més informació sobre l'elusiu Domina fins a un final que m'ha semblat apoteòsic. És una bona metàfora del tipus de rebel·lió que proposa Pedrolo en el seu món distòpic: de la perifèria cap al centre, d'allò que és aparentment anecdòtic fins a arribar a sacsejar les bases en què s'instal·la una determinada concepció del poder. 

De la mateixa manera, els personatges femenins queden sempre en un segon pla, però al capdavall subjectes al mateix mecanisme narratiu de situacions concretes que requereixen decisions concretes: un exemple n'és el cas d'una dona que descobreix, cap al final de la novel·la, que la relació clandestina amb el seu amant no és la via d'alliberament personal que havia esperat que fos. Val a dir que la sexualització del cos de les dones en quasi totes les seves aparicions és un recurs típic de la narrativa de Pedrolo, i un dels aspectes que es veuen més envellits de la novel·la sencera: a l'època, la repressió en termes morals que imposava el franquisme sobre la sexualitat feia que aquestes imatges es veiessin agosarades i transgressores per més que es basessin a objectificar les dones per al gaudi exclusiu de la mirada masculina. És el mateix fenomen que es va donar al cinema espanyol fins força després de la dictadura: per exemple, costa trobar una pel·lícula espanyola dels anys vuitanta (i encara a les dècades següents) en què no hi figurés un nu integral femení, que normalment no venia gaire a tomb de l'argument. Tot i així, crec que Pedrolo l'encerta a l'hora de presentar uns personatges femenins que defineixen la seva situació i en prenen consciència en termes polítics, i en aquest sentit m'ha semblat millor, en aquest aspecte en concret, que altres de les seves obres. 

Acte de violència és una novel·la molt recomanable. Tot i que Pedrolo l'havia escrit l'any 1961, no va ser fins el 1975, poc abans de la mort del dictador, que va veure la llum definitivament amb el seu títol actual. L'any 2016, Sembra Llibres en va treure una reedició que, pel que sembla, encara es pot trobar en format de butxaca. En aquell moment, en els temps de màxima efervescència del procés independentista català, la redescoberta de la novel·la de Pedrolo va impactar especialment per la seva vigència a la vista dels fets de 2017 i posteriors. El fet de paralitzar un país per inactivitat o incompareixença em recorda especialment els fets del 3 d'octubre, i a la llum de la reacció del cap d'estat en aquell moment concret, l'actualitat d'Acte de violència és fa més que evident. El fet que se m'hagi ajuntat aquesta lectura amb la de l'assaig d'Arendt ha estat totalment fortuït, però de vegades passen aquestes coses a la vida lectora, que no fan altra cosa que enriquir l'experiència. 

Sinopsi: Al cap de quinze anys de dictadura fèrria del jutge Domina sobre la ciutat de Barcelona, els seus ciutadans exerceixen una forma inaudita de resistència civil. Un bon dia, la ciutat sencera queda paralitzada quan pràcticament ningú no es presenta als seus llocs de treball. La novel·la es divideix en tres jornades en què se'ns va exposant, a través de les perspectives concretes i parcials de múltiples personatges de la ciutat, les conseqüències més greus que anirà tenint aquest insospitat acte de rebel·lió contra el dictador. 

M'agrada: El plantejament de la novel·la és d'un idealisme que es fa molt agraït de llegir. També l'aposta estructural i narrativa de la novel·la, que va guardant petites sorpreses a cada secció amb una tensió narrativa creixent. 

Sobre la violència (#636)

En resum: en termes polítics, no n'hi ha prou a dir que el poder i la violència no són el mateix. El poder i la violència són contraris; quan un dels dos mana absolutament, l'altre no hi és. La violència apareix quan el poder està en perill, però si se la deixa seguir el seu curs acaba fent desaparèixer el poder. Això implica que no és correcte pensar que el contrari de la violència és la no-violència; parlar de poder no-violent és, de fet, una redundància. La violència pot destruir el poder; és totalment incapaç de crear-lo. 

Aquest breu assaig de la filòsofa alemanya Hannah Arendt (1906-1975) es va publicar el 1970 i, de fet, es considera una de les seves obres menors. És un text que revela un arrelament molt gran en els fets històrics concrets en què s'emmarca, a finals dels anys seixanta, en ple moviment estudiantil tant als Estats Units com al continent europeu: als Estats Units, els estudiants universitaris es manifesten en contra de la guerra del Vietnam, i una part important del moviment afroamericà pels drets civils abraça obertament la violència com a mitjà per portar a terme les seves reivindicacions. D'altra banda, a Europa tot just s'acaba de produir el maig del 68 a París, mentre que la primavera de Praga ha resultat tot un desafiament obert a la repressió del govern soviètic. Tot i que és un text important per entendre part de la teoria política de l'autora, i la seva aportació més important és l'aclariment sobre la relació entre els conceptes de violència i poder, també cal reconèixer que certs aspectes del text han envellit malament, i revelen més dels biaixos interpretatius de l'autora davant la política del seu moment que no pas veritats suposadament neutres i intemporals. 

Pel que fa a la teoria política, Arendt desafia obertament una concepció del poder com a dominació, que implícitament es redueix a imposició de la voluntat del governant per la força, tant si és de forma legítima com tirànica. Davant d'aquesta visió més estesa, Arendt proposa, per tal de poder entendre el funcionament de les relacions polítiques, un retorn a la idea clàssica de la res publica: és a dir, un conjunt de ciutadans que comparteixen un espai públic en què actuen de forma concertada. Aquesta és la font veritable del poder: la capacitat d'actuar que prové de decidir coses juntament amb els altres. Per tant, en comptes d'una visió vertical del poder, d'arrel judeocristiana, en què una part disposa i l'altra obeeix, el que Arendt proposa és una noció de poder que neix d'una relació horitzontal entre subjectes polítics que comparteixen un objectiu comú. A través d'aquest plantejament l'autora rebat, a la primera secció del text, els nous revolucionaris marxistes - sobretot es refereix a Sartre i a Frantz Fanon - que, segons ella, normalitzen la violència per aconseguir objectius polítics, i els acusa de no haver entès prou bé la teoria marxista en primer lloc. De la mateixa forma, a la secció tercera rebat les teories més psicologistes i biologistes del poder i la violència que, per dir-ho de forma breu, acusa de massa simplistes. 

Aquesta complementarietat que proposa entre violència i poder és un dels punts més forts del raonament, al meu parer: mentre que la violència és fonamentalment instrumental, és a dir, un mitjà que pot servir per portar a terme determinades reformes o reivindicacions a curt termini, com a tal és contrària a la noció de poder en si mateixa, perquè es basa en la imposició per la força i no en l'acció conjunta. On l'exercici del poder és ferm, legítim i reconegut, la violència no fa cap falta. Així és com Arendt s'endinsa en l'anàlisi de les crisis polítiques, amb esclats de violència inclosos, i els veu com a afebliment d'una determinada institució política: quan esclata la revolució, vol dir que un nou centre de poder, el de l'acció conjunta dels ciutadans, està oposant-se a una institució obsoleta, que ja ha perdut la legitimitat i, per tant, només té com a mitjà de supervivència aferrar-se a la repressió violenta. A l'altre extrem de l'espectre s'hi trobarien els règims totalitaris, o règims del terror, que es basen en l'exercici extrem de la violència com a forma de dominació, on el poder ja ha desaparegut totalment: la forma d'anihilar l'acció conjunta de la ciutadania és crear una societat atomitzada, en què l'espai públic ha desaparegut totalment. És un procés que l'autora explica amb més detall a Els orígens del totalitarisme. Part d'aquest fenomen és la creixent burocratització de la vida pública, que Arendt reconeix com a símptoma de la imposició de processos cientificotècnics dins la vida humana. En aquest sentit, quan aquesta dinàmica de reproducció automàtica s'imposa a l'acció, ens trobem davant d'un perill, ben tangible i real a l'època en què Arendt escrivia, durant la guerra freda, per a la humanitat mateixa. 

D'altra banda, hi ha moments del text que resulten més febles pel que fa a l'argumentació, i que revelen uns biaixos, possiblement fruit del context polític de l'època, que Arendt ja deixava entreveure en altres obres seves. Com que el poder s'imposa a través de la força numèrica, com passa amb les revolucions, la raó de les reivindicacions de les minories no queda reconeguda dins del seu plantejament polític. Per a Arendt, els models són la revolució francesa i la revolució americana, de matriu il·lustrada, i per això, em penso, es mostra tan incapaç en aquest text en concret de reconèixer la legitimitat de les lluites anticolonials del moment, que Fanon articulava en la teoria. Segons la seva anàlisi, les reivindicacions dels universitaris afroamericans són poc més que capricis gratuïts que surten a la llum pública perquè la discriminació positiva en l'accés a les universitats els ha posat en un lloc que no mereixen: el racisme casual del text i la condescendència amb què mira les reivindicacions estudiantils són els defectes més flagrants d'aquest llibre. 

Una altra prova d'aquesta desconfiança de base contra les minories és quan es mostra sorpresa per l'emergència del que ella anomena "un nou tipus curiós de nacionalisme" que identifica com a ètnic: els exemples que posa són l'escocès, el gal·lès, el bretó i el provençal, "grups ètnics l'assimilació exitosa dels quals havia estat prerequisit per a l'auge dels estats-nació", i que ara "s'inclinen cap al separatisme en rebel·lió contra els governs centralitzats de Londres i París" (tradueixo al català des de l'original anglès). Arendt utilitza aquest exemple per demostrar com el poder d'una entitat política s'afebleix a mesura que el seu aparell burocràtic-administratiu va creixent fora de mida i, per tant, es va fent cada cop més difícil de gestionar a la pràctica, però al capdavall a mi m'ha servit per entendre millor el tipus de crítica que dirigeix a les reivindicacions de les minories i el seu biaix cognitiu a favor dels estats centralitzats. Els nacionalismes sense estat europeus no són ni "nous" ni "curiosos", ni la seva assimilació als "estats-nació" centralistes devia ser tan exitosa com Arendt assumeix, pel que sembla, si la seva lluita encara continua avui dia. La seva assimilació no va ser prerequisit per a l'auge dels estats-nació: ans al contrari, va ser precisament la imposició d'aquests models d'estat centralitzat el que va portar a una assimilació forçosa a través de la repressió de la identitat minoritària. 

Arendt pateix, al meu parer, d'un biaix habitual dins la història de la teoria marxista i socialista: la incapacitat de llegir altres motivacions polítiques per a l'acció conjunta o altres lluites identitàries que no siguin exclusivament les de la classe obrera. Val a dir, en descàrrec d'Arendt, que el discurs interseccional i el seu estudi no es posarien en marxa fins als anys vuitanta, i que l'autora no els va arribar a veure, però precisament per això aquests aspectes del text són els que es veuen més envellits. En conclusió, em sembla un assaig desigual, i no està a l'alçada dels textos més brillants de l'autora, tot i que venint d'Arendt, és clar, el llistó queda molt alt d'entrada. En la relectura hi he pogut descobrir matisos que se m'havien escapat quan el vaig llegir per primer cop, i dins dels seus punts més forts cal comptar-hi el capgirament que fa del concepte de poder respecte de les teories polítiques més clàssiques, incloses les contractualistes, i la seva aposta ferma per deslegitimar l'ús de la violència en el seu exercici. 

Continguts: El text consta de tres seccions breus, en què Arendt exposa les seves reflexions sobre la naturalesa de la violència i el poder. A la primera secció, comença parlant de les amenaces que el desenvolupament armamentístic proposa per al futur de la humanitat, i critica les noves teories marxistes que es mostren obertes a l'acció violenta com a mitjà per a la revolució. A la segona secció, que és la més teòrica, aclareix els conceptes de Poder, Força, Potència, Autoritat i Violència, i en descobreix les relacions amb les fenòmens de la revolució com a motor de canvi polític i l'estat burocràtic repressiu com a extrem de l'imperi de la violència. Finalment, la tercera secció recull idees expressades anteriorment, i dedica una crítica a les teories psicologistes i biologistes sobre la violència. 

M'agrada: L'originalitat del plantejament teòric pel que fa a la relació entre violència i poder: el fet de prioritzar les relacions horitzontals, la participació i l'acció conjunta amb els altres, per sobre dels esquemes verticals de poder-dominació és el moment més fort del raonament. 

No m'agrada: Arendt hi revela un biaix racista i condescendent que es fa més patent precisament per gratuït i innecessari, ja que no aporta res de substància a la teoria política que exposa en aquest text. 

El cel en desordre (#635)

De tant en tant, en rares ocasions, hi ha eleccions i referèndums que sí que importen. Tot i que aquestes eleccions són les úniques que mereixen ser qualificades de "democràtiques", per regla general s'interpreten com a signe d'inestabilitat, com un indici que la democràcia està en perill. 

Publicat el 2021, aquest és un dels darrers assajos del filòsof eslovè Slavoj Žižek, i consisteix en un recull de peces curtes, articles i reflexions, sobre diversos temes d'actualitat que han sacsejat la política mundial els últims anys. Com passa sovint amb els articles d'actualitat, el fort sentit d'immediatesa que queda en llegir-los ve acompanyat també per una impressió general d'obsolescència accelerada. Es circumscriuen a fets que van passar entre 2019 i 2020, com l'assalt al Capitoli per part dels manifestants pro-Trump després de la derrota electoral, i les conseqüències més directes de l'esclat de la pandèmia de Covid. Mentre que hi ha elements posteriors que han marcat l'actualitat i que no queden reflectits al llibre, com la invasió russa d'Ucraïna el 2022, o el segon mandat de Trump, que Žižek no arriba a preveure, també hi ha moments d'una lucidesa que sembla quasi profètica en vistes dels desenvolupaments posteriors dels fets: l'anàlisi de l'auge dels moviments populistes d'extrema dreta arreu dels països occidentals, per exemple, i la lògica fal·laç amb què els defensors del govern d'Israel recorren a l'acusació d'antisemitisme contra qualsevol que critiqui la seva colonització dels territoris palestins. 

És, per tant, un text ple de reflexions breus i de temes molt diversos, que van confluint en un fil conductor de defensa d'una radicalitat alternativa, dirigida a canviar el sistema d'una banda, però també perfectament conscient que els canvis radicals i des de baix no poden tenir èxit sense estructures de poder fermes que puguin mantenir l'estabilitat política el dia després de la revolució. En aquest assaig es veu força clara l'ambivalència característica de Žižek, que sovint apareix davant dels seus crítics indistintament com a populista proper a l'extrema dreta o com a radical marxista defensor dels règims comunistes autocràtics. Hi ha moments del text en què els seus arguments el porten a flirtar amb aquests extrems, és cert, i en aquest sentit hi he vist el Žižek més mediàtic i efectista. Tot i així, aquesta dissolució dels límits entre el discurs d'esquerra i el de dreta és un fenomen fàcil de reconèixer en el panorama polític actual, i fa de bon llegir una argumentació capaç de criticar ambdues posicions, desemmascarar-ne la retòrica, i fins i tot aventurar, en algun moment, plantejaments alternatius. 

Per començar, el fil teòric del text ens situa en la lluita ideològica que es produeix dins les fronteres de cada país: l'antiga divisió de l'ordre mundial en dos blocs ideològics ha quedat rellevada per una tensió múltiple entre diverses reivindicacions dins del territori de cada estat. Dins d'aquesta actualitat extremadament caòtica i confusa d'interpretar, l'autor ens anima a provar d'esbrinar quins d'aquests conflictes són amb moviments autènticament emancipadors, que pretenen crear un sistema de vida més just, i quins són esclats reaccionaris de violència contra aquests mateixos discursos emancipadors, en defensa d'un statu quo que perceben amenaçat. La distinció pot semblar força maniquea a simple vista, i en realitat el text cau en simplificacions i generalitzacions en determinats exemples de casos pràctics que no ajuden a reforçar l'argument, però tanmateix la imatge de conjunt que pretén retratar Žižek és força més complexa que això. La seva crítica pretén desemmascarar una esquerra acomodada en el seu discurs populista, especialment quan accedeix a càrrecs de poder, igual d'interessada a mantenir el funcionament estable del sistema liberal-capitalista que la dreta populista que porta a terme el mateix objectiu amb un discurs més directe i desacomplexat. L'autor acusa aquest sector de l'esquerra d'actuar des de la hipocresia i el paternalisme, per exemple en els debats sobre immigració i ecologia, i en aquest sentit destapa les contradiccions inherents al discurs políticament correcte que l'esquerra en els darrers anys intenta imposar des de dalt. 

D'altra banda, també m'ha semblat interessant la defensa que fa d'una Europa forta, i del seu llegat il·lustrat pel que fa a defensa del multiculturalisme i els drets humans davant les amenaces de les potències autocràtiques actuals. En aquest sentit, la seva anàlisi de l'actualitat política m'ha desconcertat i m'ha aclarit certs conceptes a parts iguals: es tracta d'un Žižek més optimista que no pas cínic, però des d'un optimisme que arriba precisament en el moment en què ja s'ha acceptat que la catàstrofe fa temps que s'ha produït, i que ja estem vivint de fet en un món postapocalíptic. Davant dels discursos alarmistes que posposen una catàstrofe sempre imminent, i que emmascaren una lògica de la inacció i la confiança en el sistema tal com està, l'experiència de la pandèmia va ser un punt d'inflexió a l'hora de crear consciència en els ciutadans d'arreu del món (però especialment els dels països rics i occidentals) del nivell d'incertesa, desemparament i caos informatiu en què ens trobem per defecte. 

Žižek acaba el text amb una reivindicació del comunisme com a única sortida racional a la situació política en què ens trobem actualment, però un comunisme que encara no ha estat definit ni posat en pràctica, un cop s'ha demostrat que no ens salvaran ni el marxisme original, que també cal revisar i criticar a bastament, ni les fórmules autocràtiques esgotades durant el segle vint. És una lectura molt recomanable, tot i que a moments hi pugui sortir el Žižek més mediàtic i provocador, que analitza l'actualitat política actual des de la immediatesa, més que no pas el Žižek més teòric i sistemàtic d'altres obres seves més programàtiques. Tot i així, hi ha moments de la reflexió que són molt reveladors, i que en redimeixen els aspectes més precipitats o que queden més obsolets a la llum de desenvolupaments posteriors dels fets que descriu. 

Continguts: El llibre consta de reflexions força curtes sobre diversos temes d'actualitat que Žižek analitza entre els anys 2019 i 2020. Hi parla dels conflictes armats al Llevant, els moviments de protesta a Hong Kong, els nous desenvolupaments polítics a Bolívia i Xile, l'esclat de les manifestacions dels armilles grogues a França, l'impacte mundial de la pandèmia de Covid i la política estatunidenca a la llum del primer mandat de Trump, entre d'altres temes. A través de totes aquestes reflexions, l'autor aprofundeix en la seva anàlisi de la realitat política en termes ideològics, i exposa com tots aquests fets revelen el rerefons de lluita i conflicte social que sovint queda latent en les lluites polítiques i de discurs. 

M'agrada: El pessimisme desenfadat de Žižek, que brilla especialment a l'hora de diagnosticar la realitat d'una forma molt lúcida i directa, i que critica tant els populismes de dreta com els d'esquerra. 

No m'agrada: De vegades el raonament cau en simplificacions o idealitzacions de certs moviments populistes que demanarien una anàlisi més profunda i matisada de la realitat social que tenen darrere. 

Esperant la primavera (4)

A quatre anys de la invasió d'Ucraïna per part de Rússia, un any més que costa de creure que hagi passat un any més. En suport al poble ucraïnès, i a una pau que, quan arribi, sigui digna i justa. 

https://www.npr.org/2026/02/24/nx-s1-5721139/russia-ukraine-war

https://www.elnacional.cat/ca/barcelona/diaspora-ucrainesa-surt-carrers-barcelona-quart-aniversari-invasio-russa_1597829_102.html

https://www.vilaweb.cat/noticies/negociacions-ucraina-russia-estats-units-ginebra-sense-avencos/

https://www.3cat.cat/3catinfo/dur-atac-de-russia-a-ucraina-el-mateix-dia-que-sasseuen-a-negociar-un-alto-el-foc-a-ginebra/noticia/3395150/

https://www.npr.org/2026/02/21/nx-s1-5720226/kenya-ukraine-russia-war

Fortuna (#634)

Cadascun dels nostres actes està governat per les lleis de l'economia. Quan ens despertem al matí, intercanviem descans per benefici. Quan ens fiquem al llit a la nit cedim hores potencialment rendibles per renovar les nostres forces. I durant tot el dia entrem en incomptables transaccions. Cada vegada que trobem una manera de minimitzar el nostre esforç i incrementar el nostre guany estem fent un negoci, encara que sigui amb nosaltres mateixos. Aquestes negociacions les tenim tan integrades a la rutina que quasi no les percebem. Però la veritat és que la nostra existència es basa en el benefici. 

Aquesta novel·la de l'autor argentí-estatunidenc Hernán Díaz es va publicar fa quatre anys, i ha gaudit de gran fama i reconeixement des de llavors. És una novel·la força curiosa, que manté el misteri i la tensió narrativa ben bé fins al final, i amb un ritme narratiu força àgil, construït a base de suspens i de contrastos entre diferents perspectives sobre els mateixos fets. Ara bé, una aposta formal agosarada i unes premisses força sòlides van quedant un punt desaprofitades a mesura que avancen cap a un final deslluït. La novel·la ens exposa l'auge i caiguda d'Andrew Bevel, un magnat de l'especulació financera a la borsa de Nova York, i la seva relació sempre elusiva i força misteriosa amb la seva dona, la Mildred Bevel. Els Bevel es casen tot just acabada la primera guerra mundial i adquireixen la seva fama com a filantrops i patrons de les arts durant els anys vint i trenta. La fama d'Andrew Bevel com a màgic de les finances va augmentant a mesura que remunta diverses crisis borsàries sempre amb guanys creixents, i adquireix una llegenda negra quan s'anticipa al crac del 29 i en surt encara més reforçat. 

Tanmateix, més enllà de l'argument, el punt fort de la novel·la és la seva estructura i una audaç posada en escena: aquest relat aparentment senzill ens arriba a través de quatre textos diferenciats, que actuen com quatre versions diferents de la mateixa història, i la trama avança precisament a través dels canvis de perspectiva i les discrepàncies, força considerables en alguns casos, que es van establint entre els diversos narradors. Comencem amb una narració de ficció signada pel misteriós Harold Vanner, una novel·la breu de fet, sobre la vida del financer Benjamin Rask i la seva dona Helen. El segon text és un esborrany inacabat de les memòries del magnat financer Andrew Bevel, que pretén escriure la seva autobiografia per contrarestar el perjudici que ha causat la novel·la de Vanner sobre la seva reputació. És en aquests dos textos que les discrepàncies es fan més punyents, i que creen, al meu parer, el joc de miralls més interessant de la novel·la sencera. No cal endinsar-se gaire en la lectura d'aquest segon manuscrit per veure que Bevel ens està oferint una versió força ensucrada i plana de la figura enigmàtica de la seva dona, que havia mort als anys trenta en un balneari als Alps suïssos, i que contrasta fortament amb el retrat molt més impactant que n'havia donat la novel·la de Vanner. 

No és fins que arribem al tercer text que se'ns començaran a oferir claus de lectura per a la novel·la sencera i que se'ns descobriran alguns dels seus misteris: es tracta de les memòries d'Ida Partenza, una secretària italoamericana de classe treballadora que Bevel contracta per ajudar-lo a redactar la seva autobiografia, i que ens resol, finalment, els enigmes sobre l'aparició dels primers dos textos. Aquí és quan la trama ens connecta totes les versions des d'un punt de vista completament nou. Ida és filla d'un immigrant italià anarquista, i des de ben petita ha après la lliçó de la consciència de classe; el seu punt de vista donarà matisos importants sobre la versió profundament ideologitzada que ens havia donat Bevel a l'esborrany de l'autobiografia. Aquí la trama ens portarà per camins creixentment metatextuals quan ens adonem que, en realitat, l'autobiografia autoritzada de Bevel i la seva veu en primera persona no són altra cosa que una ficció que va creixent en mans de l'Ida, a mesura que aquesta va assumint el control sobre la narració. A la vegada, l'argument es complica quan l'Ida es veu amenaçada per un extorsionador que l'obliga a crear una nova versió dels fets, igual de fictícia i elaborada que les altres. En aquest punt de la lectura, la trama em va recordar les anades i vingudes metatextuals d'algunes de les novel·les de Paul Auster, i em penso que va ser per això, precisament, que el desenllaç em va decebre força. 

El problema que li he trobat a la novel·la és que els dos textos inicials plantegen un conflicte ideològic que no acaba de resoldre's en les dues seccions finals. Les dues últimes seccions de la novel·la resulten força anticlimàtiques perquè, en comptes d'aprofundir en el joc de miralls i oferir-nos pistes interpretatives, en realitat ens ofereixen una única solució tancada, força tòpica i simplista, com a clau de tots els misteris. Crec que la novel·la s'hauria beneficiat més d'un final obert o que, almenys, ens hagués deixat algunes possibilitats d'interpretació obertes: la resolució final arriba més com a cop d'efecte que com a solució plausible per als conflictes plantejats per a la trama. A la llum de les dues primeres seccions em pensava que em trobaria una novel·la més obertament política i simbòlica, i no una trama tan típicament convencional. 

Entre els aspectes que em van semblar més interessants del conjunt, en termes literaris, hi ha la caracterització que fa Vanner dels dos personatges principals a la seva novel·la. D'una banda, la manca de vida interior de Benjamin Rask esdevé una metàfora de la seva activitat professional, potser fins i tot de la seva existència sencera: una especulació buida amb el valor numèric de les coses - el seu aspecte quantitatiu, per dir-ho així - que mai arriba a dotar-les de significació. La Helen esdevé un contrapunt molt interessant a la buidor essencial del seu marit, perquè en representa una imatge especular: es troba dotada d'una interioritat tan rica i tan profunda que l'arriba a aclaparar totalment, fins al límit de l'autodestrucció, en no poder trobar una manifestació exterior per canalitzar-la. El conflicte entre dues formes diferents de tractar l'afecció mental de la Helen porten la trama al terreny de la biopolítica: davant d'una via més humanística i holística, que dóna espai a la Helen per recuperar la pròpia veu, en Benjamin acaba escollint la forma de tractament que li obre una possibilitat de rendiment econòmic. 

La gràcia de tot plegat és que sigui precisament aquesta primera secció del text la que ens doni la versió més punyent en termes simbòlics de la novel·la sencera, i això que deliberadament està redactada per sonar com un pastitx de la literatura impressionista del tombant de segle, a l'estil d'Edith Wharton o Henry James. La segona secció de la novel·la ens ofereix un contrast tan directe amb la primera versió del relat que de seguida planta la sospita que es tracta d'una versió falsa, censurada i ensucrada dels fets autèntics. Precisament aquí rau la tensió narrativa de la novel·la: en el fet que el relat obertament fictici sembli més autèntic en les seves implicacions que la versió autoritzada oficialment. La tercera i la quarta parts, però, no aconsegueixen resoldre aquest conflicte interpretatiu, ni tampoc ens donen cap altra versió alternativa que entri en contradicció amb aquestes dues primeres. Al contrari, ens revelen els protagonistes de la novel·la com a personatges totalment plans, que en cap moment canvien de posició respecte a com se'ns ofereixen al principi, ni descobreixen cap capa de profunditat oculta. 

El que fa la novel·la, en canvi, és agafar una premissa argumental molt suggestiva i diluir-la en una trama força fulletonesca, que fins i tot acaba desafiant la plausibilitat històrica dels personatges i l'època que intenta retratar. El fet que l'Ida accepti sense cap mena de resistència la missió que se li encomana, que observi les opcions polítiques del seu pare des d'una distància condescendent, o que arribi a identificar-se emocionalment amb la Mildred sense reconèixer la contradicció de classe en què es veu immersa, podrien explicar-se fàcilment com a enlluernament a causa de la seva jovenesa i les privacions que ha hagut de passar en la seva infància. Hauria estat interessant fer-la evolucionar o fer que tragués alguna lliçó de la seva aventura com a subalterna d'Andrew Bevel, especialment tenint en compte que la seva narrativa ens arriba des de la perspectiva d'una Ida de setanta anys, que en cap moment no ofereix cap comentari sobre el seu jo de joventut ni intenta matisar les seves postures cinquanta anys després. Paral·lelament, passa el mateix amb la Mildred: com que és la figura més misteriosa de totes les versions del text, era d'esperar que l'última secció ens n'oferís un retrat més profund o matisat. En canvi, el que acaba revelant l'última secció és una heroïna novel·lesca, tota intel·ligència i tota virtuts, sense cap defecte que la humanitzi mínimament. 

Trust m'ha semblat una bona mostra d'experimentació a nivell formal, però que s'acaba revelant com a força superficial i buida de contingut si s'analitza a la llum de les seves idees. La crítica al capitalisme especulatiu s'acaba fent força tènue perquè no arriba a desenvolupar una contranarrativa que sigui prou ferma per plantar cara a la retòrica grandiloqüent de l'Andrew Bevel. El potencial de l'Ida per sacsejar els fonaments de la narració es queda a mig camí i força desaprofitat, en part perquè redueix la lluita anarquista del pare a eslògans força buits de contingut, i la relació entre pare i filla, tensions de gènere i de classe incloses, a mer conflicte domèstic. El personatge de la Mildred Bevel m'ha semblat, possiblement, el més maltractat de la narració sencera, precisament perquè quan arriba el moment de revelar-lo totalment, el resultat decep. M'esperava una revelació del caràcter del personatge, més que no pas un gir tan instrumental per a l'argument, com acaba passant. Potser el problema rau en les meves expectatives en començar a llegir, però val a dir que l'aclamació crítica, premi Pulitzer inclòs, no em van ajudar a fer-me'n una idea adequada. 

Sinopsi: La novel·la ens ofereix quatre versions sobre la mateixa història, la trajectòria d'un magnat de les finances novaiorquès, l'Andrew Bevel, que manté una imatge pública força misteriosa i elusiva i una aura d'especulador despietat per la seva capacitat d'enriquir-se obscenament a través de diversos cracs borsaris. La figura de la seva dona, la Mildred, esdevé igual d'enigmàtica, especialment pel que fa al seu autèntic caràcter, la relació amb el seu marit i les circumstàncies estranyes de la seva mort. 

M'agrada: Sobretot m'han agradat els moments més metatextuals, especialment, i encara que sembli contraintuïtiu, a l'hora d'utilitzar el pastitx literari com a eina per retratar una època. Fins ben entrada la tercera secció, m'ha convençut força el joc de miralls que proposava entre les diverses versions del relat. 

No m'agrada: M'ha semblat que la novel·la desaprofita una premissa narrativa força intel·ligent, i que el potencial que es revela al principi de la narració es dilueix finalment en un desenllaç decebedor. 

Jornada de reflexió (15)

• La desqualificació de l'atleta ucraïnès Vladislav Heraskevitx als Jocs Olímpics d'Hivern obre un debat sobre la llibertat d'expressió a les competicions esportives i la suposada neutralitat política de les institucions que les organitzen: 

https://www.vilaweb.cat/noticies/vladislav-heraskevitx-jocs-olimpics-hivern-ucraines/

https://www.bbc.com/sport/articles/cx2dnd7g209o

• El Tribunal Superior de Londres declara desproporcionada la decisió del govern britànic d'il·legalitzar el grup de protesta Palestine Action sota l'acusació de terrorisme. El setembre passat es van produir milers de detencions de manifestants per donar suport a l'organització. 

https://www.3cat.cat/3catinfo/la-justicia-britanica-declara-illegal-la-prohibicio-del-grup-activista-palestine-action/noticia/3394597/

https://edition.cnn.com/2026/02/13/uk/uk-palestine-action-ban-gbr-uk-intl

• S'acompleixen cinc anys de l'empresonament del raper lleidatà Pablo Hasél, amb una campanya internacional per reclamar el seu alliberament. 

https://www.vilaweb.cat/noticies/catedratics-professors-universitaris-reclamen-llibertat-pablo-hasel/

https://www.elnacional.cat/ca/politica/pablo-hasel-cinc-anys-empresonat-200-professors-universitaris-reclamen-llibertat-raper_1552028_102.html

Pàl·lid cavall, pàl·lid genet (#633)

Llàtzer, aixeca't i camina. Primer, porteu-me el barret de copa i el bastó. Doncs no cal que et moguis d'aquí, esnob. De cap manera, ja m'aixeco. 

Aquest recull de tres relats de l'autora texana Katherine Anne Porter (1890-1980) es va publicar originalment el 1939, i és una gran mostra del seu talent per a la narració breu. "L'antiga condició mortal", "El vi del migdia" i "Pàl·lid cavall, pàl·lid genet" són tres relats extensos, no crec que arribin a novel·les, que ens desenvolupen psicologies complexes per als seus personatges i ens tempten constantment amb algun misteri obert o ambigüitat intrínseca en la narració que els lectors hem d'acabar ponderant per resoldre'n el sentit complet. Són relats realistes, quasi costumistes en algun cas, però alhora suggereixen un rerefons gòtic o misteriós molt subtil, que tot sovint queda apuntat tan sols a través de la psicologia dels personatges i la seva relació amb el món. Per exemple, a "L'antiga condició mortal", tot i no haver-hi cap element sobrenatural, la fascinació de la Miranda per la seva tia difunta va mostrant alguns paral·lelismes entre els caràcters de totes dues. A "El vi del migdia", la confluència fortuïta de determinats personatges en el mateix escenari pot portar a decisions precipitades que, en algun moment, acaben portant el relat fins al terror psicològic; mentre que a "Pàl·lid cavall, pàl·lid genet", la narració ens endinsa al món oníric i al·lucinatori en què es veu immersa la protagonista, a les portes de la mort a causa de la grip. 

Tots tres relats tenen un punt de connexió molt clar: la fascinació amb la mort i la fina línia que la separa de la realitat més quotidiana dels protagonistes. Com indica el títol, tot sovint la mort es viu com una presència ominosa, sempre constant i indestriable a la vida dels protagonistes, especialment en un context, el tombant del segle vint, en què els avenços mèdics no havien arribat al punt on són ara, els diagnòstics de certes malalties o condicions eren força indefinits, i qualsevol malaltia que avui dia ens sembla lleu i tractable podia comportar complicacions significatives i portar els pacients a un pas de la mort. En el cas de les dones en concret, el conservadorisme de la societat feia que els problemes ginecològics esdevinguessin un autèntic tabú, fins i tot entre les dones mateixes, i que visquessin la seva vida sexual amb un sentit sempre present de risc i de perill, com se'ns revela a la darrera secció de "L'antiga condició mortal". En el cas de "El vi del migdia", passa el mateix, però amb els trastorns de salut mental. A "Pàl·lid cavall, pàl·lid genet", a més a més, aquesta trobada amb el pàl·lid visitant per part de la protagonista, que es troba en un estat límit entre la vida i la mort, i que per això ens ofereix una narració inconnexa i entretallada, es dóna al mateix temps en el context de la primera guerra mundial, en què els soldats que són portats a Europa saben que es dirigeixen a una mort segura. En aquest sentit, el desenllaç, que no puc discutir en detall per no esguerrar-ne la lectura, esdevé especialment agredolç. 

La primera i l'última de les narracions comparteixen la mateixa protagonista, la Miranda, que esdevé un alter ego de l'autora, ja que ambdós relats tenen una forta càrrega autobiogràfica. En ambdós, la protagonista haurà d'afrontar alguna mena de prova o ritual de pas que la portarà a una nova vida, tenint en compte les oportunitats de llibertat que el context econòmic i social de l'època ofereix a les dones. A "L'antiga condició mortal", la Miranda encara és una nena quan queda fascinada per la figura tràgica i desgraciada de la tia Amy, que va viure lliurement els seus amors per acabar morint en estranyes circumstàncies. La tia Amy és una d'aquelles beutats del sud a l'estil de l'Scarlett O'Hara, que semblen manipular els altres a través de la seva bellesa, però que al final semblen les que hi tenen més a perdre en les seves relacions amb els homes. La gràcia del relat és que se'ns construeix a través de diferents versions de la mateixa història, i som els lectors que, a través de la visió parcial que en té la Miranda, hem d'anar reconstruint una possible versió verídica dels fets. 

A "Pàl·lid cavall, pàl·lid genet", en canvi, la Miranda ha aconseguit sortir de la casa familiar i es troba en una ciutat de províncies escrivint per a un diari local: en el context de la primera guerra mundial i de l'epidèmia de grip de 1918, que acaba d'arribar als Estats Units, la Miranda comença a sortir amb un soldat de permís a punt de tornar a ser mobilitzat. Els seus plans més immediats queden trastocats quan ella comença a manifestar els símptomes de la grip. El segon dels relats, "El vi del migdia", no té una connexió directa amb els altres dos, però d'altra banda també explora aquesta fina línia entre la vida i la mort, que pot aparèixer en qualsevol moment de la forma més sinistra possible per capgirar les expectatives del que els protagonistes consideren una bona vida. En aquest sentit, m'he quedat preguntant-me si l'aparició sobtada del desconegut, el senyor Hatch, no és una versió una mica més prosaica i mundana del genet pàl·lid. Aquest recull és una molt bona oportunitat de descobrir una autora no gaire coneguda fora dels Estats Units, i que està justament equiparada a les grans narradores dels estats del sud, com Eudora Welty, Carson McCullers o Flannery O'Connor. Amb un estil molt precís, que barreja la ironia distanciada cap als seus personatges i moments de revelació de la seva profunditat, que poden resultar més inesperats, els relats d'aquest recull són veritables obres mestres de la narrativa breu estatunidenca. 

Sinopsi: El volum conté tres relats llargs. "L'antiga condició mortal" ens narra la fascinació que desenvolupen dues germanes d'una família acomodada de Texas, la Maria i la Miranda, per una tieta difunta que va viure la seva vida sexual i les relacions amb els homes amb llibertat dintre de les possibilitats de l'època. El seu relat misteriós se'ns va oferint a petites dosis i des de diverses perspectives, i el final tràgic d'aquest personatge estableix un contrast amb les possibilitats que se li obren a la Miranda en el moment d'accedir a la vida adulta. "El vi del migdia" ens situa en una granja al sud de Texas, on el pare de família contracta un immigrant suec acabat d'arribar al poble i amb un passat desconegut. Anys després, un desconegut que arriba al poble fa revelacions sobre el passat del suec que trastoquen totalment les vides de la família protagonista. "Pàl·lid cavall, pàl·lid genet" ens torna a posar a la pell de la Miranda, ja adulta, que ara treballa com a periodista per a un diari local en el context de la primera guerra mundial. El seu festeig amb un soldat a punt de tornar al front es veu trastocat per l'esclat de l'epidèmia de grip de 1918. 

M'agrada: Tots tres relats m'han semblat molt rodons. Són de lenta construcció, però al final els desenllaços acaben fent revelacions que aporten tot un sentit definit a la imatge de conjunt.  

Un fill al front (#632)

La vida és un enigma. Entenc perfectament que si ho haguessis deixat tot per cuidar en George no t'hauries convertit mai en el gran John Campton: l'autèntic John Campton que estaves destinat a ser. I per a tu no hauria estat ni la meitat de satisfactori... ni per a en George, tampoc. Tan sols que, mentrestant, algú li havia de mocar el nas al nen, i pagar-li el dentista i el metge; i ho hauries d'agrair a l'Anderson. No hi ha abelles o formigues, o el que sigui, que es crien precisament per a això?

Aquesta novel·la de 1923 de l'autora estatunidenca Edith Wharton (1862-1937) va ser la seva aportació particular a la literatura de la primera guerra mundial. És una lectura molt curiosa, que se centra més en el món de la rereguarda que no pas en el front, i que beu directament de l'experiència de Wharton a París durant el conflicte, en contacte amb els cercles intel·lectuals i artístics d'estatunidencs acomodats que havien anat a viure a la capital francesa durant els anys de la Belle Époque. El protagonista, John Campton, és un pintor estatunidenc de renom que ha fet la seva carrera a París, on es va casar amb una rica compatriota i van tenir un fill, en George. Divorciat des que en George era molt petit, en Campton ha hagut de competir constantment amb el segon marit de la seva dona, el senyor Brant, un banquer poderós que ha donat a en George Campton totes les comoditats i luxes que el pare no podia permetre's. L'estiu de 1914, en George torna a França des dels Estats Units, on ha acabat els estudis universitaris, i en John Campton es troba il·lusionat amb la idea de passar unes llargues vacances amb el fill i provar de reprendre la relació perduda. 

Tanmateix, el protagonista no compta amb l'esclat de la guerra dins dels seus plans i, com que en George és un ciutadà francès a causa del seu naixement, de cop els pares i el padrastre descobreixen horroritzats que el fill és mobilitzat com tots els altres joves de la seva generació. A través dels mesos següents assistirem a les intrigues burocràtiques i administratives de la família per intentar allunyar en George del front, mentre que Wharton també ens oferirà un retrat, incisiu i despietat, de les organitzacions caritatives que institueixen a la rereguarda aquests americans adinerats i ociosos. La complexitat de la novel·la rau en mirar el conflicte, precisament, des d'aquesta doble òptica: d'una banda des del punt de vista dels ciutadans francesos per als quals la guerra és una realitat directa i amarga que han de suportar en carn pròpia, i de l'altra des de la perspectiva d'una sèrie de residents a França que no fan altra cosa que passejar el seu privilegi sense arribar a ser conscients, en cap moment de la narració, de la seva pròpia hipocresia respecte al país que els acull. 

Un altre motiu recurrent dins la novel·la és la bretxa generacional que divideix els pares dels fills, i que és l'aspecte més tràgic i patètic del protagonista, obsessionat per la necessitat que sent d'acaparar l'amor del seu fill, però incapaç de comprendre, en realitat, els sentiments de ningú altre que no sigui ell mateix. Per a en George Campton, com per a la resta de joves que coneix, el deure de servir al front és vist com una necessitat, potser no volguda però al capdavall ineludible, mentre que els seus pares, acostumats a aconseguir qualsevol cosa que vulguin amb diners o movent influències, donen per fet que allunyar-lo del front és la seva prerrogativa. Mentrestant, Campton pare, acostumat a una vida dedicada a l'art, s'haurà d'ajustar a les realitats més mundanes i materials del món de la guerra, mentre reavalua constantment la relació amb el seu fill, i entra en contacte amb un seguit d'organitzacions benèfiques de suport a les famílies d'artistes joves morts al front. 

La novel·la es desplega a partir de les anades i vingudes d'una trama, força prosaica i frívola al capdavall, que fa entrellaçar les vides de diversos personatges menors: en determinats moments les coincidències i les revelacions inesperades són força fulletonesques, i acaben desvirtuant una mica la imatge de conjunt. A mi la primera meitat de la novel·la m'ha semblat molt ben construïda, amb un suspens que va sostenint el ritme de la lectura, i una recreació molt vívida de l'ambient a la ciutat just abans de l'esclat de la guerra i durant els primers mesos de conflicte. L'impacte que la guerra té a les vides quotidianes de la gent, especialment dels francesos coneguts d'en Campton, queda molt ben dibuixat, especialment contra el rerefons acomodat dels americans, que s'ho miren com a espectadors. A partir de la segona meitat, l'interès de la lectura em va decaure una mica, més que res perquè l'impacte de l'experiència de guerra en el George convalescent amb prou feines queda apuntada, i Wharton opta per introduir-nos-la amb calçador en una trama amorosa que no acaba de trobar el seu lloc dins del conjunt. 

Un fill al front té molts ingredients per a una novel·la interessant, i al meu parer la part que s'aguanta més és l'ambientació de l'època i la immediatesa amb què se'ns descriu la classe d'americans benestants residents a París al tombant de segle. També retrata el debat sobre la intervenció estatunidenca a la guerra, que se'ns explica des del punt de vista de diversos personatges implicats. Ara bé, el personatge protagonista es fa força desagradós en la seva incapacitat de pensar en ningú més que ell mateix, i he llegit la novel·la esperant que hi hauria una evolució del personatge, a través de les seves experiències amb el fill, cap a una posició més empàtica o més madura sobre el seu lloc al món i les seves relacions familiars. En aquest sentit el resultat es fa força irregular, hi ha moments en què sembla que la novel·la ens tempti amb aquesta possibilitat, però les dues seccions finals van diluint totes aquestes expectatives, en un desenllaç, al final, força precipitat. 

Sinopsi: Poc abans de l'esclat de la primera guerra mundial, John Campton, un famós pintor estatunidenc resident a París, espera l'arribada del seu fill George per tal de passar les vacances d'estiu junts. Com que en George és ciutadà francès, quan esclata el conflicte és mobilitzat per servir a l'exèrcit, mentre els altres ciutadans americans residents a la ciutat adopten diferents posicions respecte a la intervenció dels Estats Units al conflicte, i organitzen associacions benèfiques. El pintor Campton es veurà arrossegat pels esdeveniments, i haurà de col·laborar amb la seva exdona i el marit d'aquesta, un banquer poderós, per tal de protegir el fill de la possibilitat d'anar al front. Tanmateix, en George té els seus propis plans, i es veurà obligat a amagar-los de la seva família. 

M'agrada: L'arrencada de la novel·la m'ha semblat molt potent, i també la forma com se'ns presenta el conflicte generacional pel que fa al plantejament de la guerra. La perspectiva dels estatunidencs residents a París durant l'època també es fa molt curiosa de llegir. 

No m'agrada: És una novel·la que va de més a menys, i les seccions finals m'ha semblat que no estaven a l'alçada de les primeres. 

Vergonya (37)

Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que dóna la raó a Carles Puigdemont i els altres eurodiputats exiliats catalans davant la decisió del Parlament Europeu d'aixecar-los la immunitat. Contradient l'anterior sentència del TGUE, i l'opinió no vinculant de l'advocat general de la UE, la sentència assenyala la manca d'imparcialitat del ponent que es va encarregar d'atendre la petició del jutge Pablo Llarena. No fa sinó agreujar la crisi de credibilitat del Parlament Europeu. 

https://www.vilaweb.cat/noticies/el-tjue-dona-la-rao-a-puigdemont-i-anulla-laixecament-de-la-immunitat-com-a-eurodiputat-en-una-sentencia-sense-precedents/

https://www.elnacional.cat/ca/politica/tjue-dona-rao-puigdemont-anulla-aixecament-immunitat-com-eurodiputat_1547930_102.html

https://www.elnacional.cat/ca/politica/reves-tjue-eurocambra-cas-puigdemont-paper-diputat-ultra-avis-denuncia-danys_1548272_102.html

https://www.vilaweb.cat/noticies/sentencia-tjue-puigdemont-parlament-europeu-retratats-josep-nualart/

https://www.elperiodico.com/es/politica/20260205/varapalo-tjue-tgue-falta-imparcialidad-126470280

https://www.catalannews.com/politics/item/eu-court-overturns-european-parliaments-2021-decision-to-strip-puigdemont-cominand-ponsati-of-immunity

https://www.courthousenews.com/eu-court-restores-immunity-for-catalan-independence-leader/

Actualitzo l'11 de febrer: 

https://www.vilaweb.cat/noticies/fiscalia-advocacia-estat-constitucional-amnistia-pugidemont/

https://www.vilaweb.cat/noticies/fiscal-amnistia-tc-puigdemont-trampa-escrit-amnistia/

17 de febrer: 

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-responsabilitat-de-jaume-duch-aixi-ens-van-girar-lesquena/

26 de febrer: 

https://www.vilaweb.cat/noticies/boye-aixo-els-fot-que-la-sentencia-transcendeix-els-exiliats-i-el-proces/

Gittersee (#631)

En una situació com aquesta, no ens podem refiar que una persona que somriu amb amabilitat sigui una bona persona, ho entens. Aldarulls, sabotatge, especulació, atacs feixistes, atemptats, contrarevolució. Això és el que planegen els nostres congèneres, els nostres veïns, els nostres amics i, com has pogut comprovar, fins i tot els qui més estimem. 

Aquesta novel·la de 2023 és el debut literari de l'autora alemanya Charlotte Gneuss, que recrea l'ambient de persecució política i de vigilància dels ciutadans per part de l'estat dins la República Democràtica Alemanya, amb govern comunista després de la partició d'Alemanya en dos blocs separats. Gneuss va néixer al cantó occidental després de la reunificació, però els seus pares havien fugit de Dresden, al bloc oriental, poc abans de la caiguda del mur de Berlín. La novel·la va venir acompanyada de la controvèrsia, a Alemanya, sobre si una persona que no havia conegut els fets de primera mà podia fer una novel·la sobre l'experiència de viure a l'Alemanya Oriental; tanmateix, la bona rebuda que ha gaudit la novel·la tant per part del públic com de la crítica sembla que ha dissipat totes aquestes precaucions. No sé fins a quin punt la recreació de l'ambient que fa Gneuss és del tot acurada, però a simple vista sembla força sòlida, i es basa en els records dels familiars de l'autora i la seva pròpia investigació. El que en puc dir és que a mi el resultat m'ha semblat força convincent, no tan sols per la descripció de la societat de l'època, i els dilemes en què es troben els ciutadans a causa de la situació política, sinó també per la trama mateixa de la novel·la, construïda a base d'un misteri que se'ns va oferint a petites pinzellades, i que ens porta amb un ritme ferm i creixent fins a un desenllaç que en lliga els caps. 

La trama ens situa a Gittersee, un districte miner als afores de Dresden, a mitjans dels anys setanta. La Karin Köhler té setze anys i està enamorada d'un noi de la seva edat, en Paul, que tot d'un plegat desapareix sense deixar rastre, després de convidar la Karin a acompanyar-los, a ell i a un amic, en Rühle, a passar un cap de setmana de festa a Txèquia. A partir d'aquesta desaparició, dos agents de la policia política es presenten a casa seva per detenir-la i interrogar-la, convençuts que la Karin sabia coses de la intenció d'en Paul d'escapar a la part occidental. A partir d'aquest moment, s'establirà una relació angoixosa i sinistra entre la Karin i el detectiu de l'Stasi encarregat de seguir-la i interrogar-la periòdicament, que a estones recorda lleugerament la premissa argumental de Milkman, d'Anna Burns. Al seu voltant, la família comença a desmuntar-se, a causa de l'alcoholisme del pare i la infelicitat de la mare, que havia tingut la Karin quan era adolescent. D'altra banda, la noia també comença a veure com trontollen les seves amistats: la seva amiga Marie se'n comença a distanciar després de fer-la partícip dels seus secrets més íntims, mentre que en Rühle es mostra del tot hermètic a l'hora de parlar de la desaparició d'en Paul. 

A partir d'una mena de pròleg que ens presenta un dels personatges principals en una determinada situació, la trama construeix un suspens al voltant d'aquestes peces soltes que se'ns ofereixen al principi, i que només acaben d'encaixar un cop arribem al final. Val a dir que m'ha semblat un recurs una mica trampós, i em va tenir amb l'ai al cor durant tota la lectura per saber si aquest fil inicial es tancaria satisfactòriament. D'altra banda, l'estil narratiu és força entretallat: barreja constantment diferents eixos cronològics des de la ment de la protagonista, fragments dels seus somnis que suposadament han de remetre de forma al·legòrica als fets que està vivint, i descripcions de detalls que de vegades semblen rellevants en el pla simbòlic i de vegades no tant. El problema d'aquestes decisions estilístiques és que afeixuguen la narració més que no pas fer-la fluir, i aquest inconvenient encara queda agreujat per la manca de signes de puntuació, que es fa especialment molesta en les converses entre els personatges. Les comes no haurien de fer de substitut dels altres signes, per més que Komma sigui el sobrenom de la protagonista, i la manca d'interrogants per marcar les preguntes em feia haver de tornar enrere constantment a rellegir una línia sencera. L'argument de la novel·la és prou interessant per si sol, i la construcció dels personatges i de la tensió i les interaccions entre ells prou sòlides, com per no haver de recórrer a aquests recursos, que semblen més aviat afectacions. 

Més enllà d'aquests defectes, però, Gittersee m'ha semblat una bona novel·la, en especial tenint en compte que és un debut literari. La narració s'esforça molt a recrear l'ambient de repressió política i la manca de llibertat que tenalla els personatges. En particular, la relació que s'estableix entre la Karin i l'agent Wickwalz, que l'assetja constantment i la manipula emocionalment per treure'n la informació que busca, és especialment angoixosa, i contribueix a amplificar, em penso, la càrrega política del text, com a metàfora de la relació dels ciutadans amb un estat que els vigila i els adoctrina en allò que han d'estimar. També m'ha agradat molt la forma com construeix la dinàmica familiar dels Köhler, molt creïble en les seves interaccions, i potser el que he trobat a faltar és, precisament, que donés més espai per desenvolupar alguns dels personatges, especialment la història dels avis de la protagonista, que queda tan sols apuntada, i el personatge d'en Rühle, que queda un punt massa desdibuixat. És una bona recomanació si us agraden les lectures breus però molt intenses, i en conjunt penso que l'argument i el retrat dels personatges i de l'època pesen més, al capdavall, que algunes de les decisions estilístiques, un punt fallides. 

Sinopsi: A mitjans dels anys setanta al suburbi de Gittersee, als afores de Dresden, una colla d'adolescents somien amb el que faran quan acabin l'institut. La Karin rebutja la invitació del seu xicot, en Paul, a passar una cap de setmana de festa per evitar que els seus pares la castiguin. En aquella mateixa escapada en Paul desapareix misteriosament. A partir d'aquest moment, un agent de la policia política persegueix la Karin constantment per poder treure-li informació sobre en Paul i li confirma la seva defecció. 

M'agrada: Sobretot la construcció de l'ambient a partir de la xarxa d'interaccions i relacions entre els diversos personatges. També l'aposta pel misteri, que apunta en una sola direcció i que queda resolt en un desenllaç un punt abrupte, però que m'ha semblat rodó. 

No m'agrada: La novel·la es ressent una mica de la seva brevetat, i m'ha fet la impressió que algunes trames i alguns personatges secundaris es podrien haver desenvolupat una mica més.