Ara llegeixo la Història de la bellesa d'Umberto Eco i Girolamo de Michele.
 |
| El drac de set caps és llançat a l'infern (c. 1230) Miniatura de l'Apocalipsi del Trinity College, Cambridge (Font) |
 |
| Exèrcit d'àngels en formació (c. 1360) de Guariento di Arpo Museu Municipal de Pàdua (Font) |
 |
| Sant Miquel (1476) de Carlo Crivelli National Gallery de Londres (Font) |
 |
| La caiguda dels àngels rebels (1562) de Peter Brueghel el Vell Reials Museus de Belles Arts, Brussel·les (Font) |
Jessica Ryu dóna a conèixer la seva passió per Catalunya i el català, i els personatges de Joan Sales parlaran coreà:
https://www.vilaweb.cat/noticies/insolita-passio-catalunya-jove-coreana-incerta-gloria/
Aquesta és la tercera entrega de la trilogia de la Xenogènesi d'Octavia Butler i, com a desenllaç de la sèrie sencera, he de dir que se m'ha fet decebedora. Les dues primeres entregues, Alba i Ritus de l'edat adulta, podien resultar pertorbadores de llegir, és cert, però presentaven un debat sobre els aspectes més problemàtics de la colonització d'una cultura per part d'una altra, en aquest cas a través de la relació de dominació que s'establia entre una espècie alienígena, els oankali, i els últims supervivents de l'espècie humana després d'una guerra nuclear que ha deixat la terra amb prou feines habitable. Si Alba actuava com a plantejament del conflicte, i Ritus de l'edat adulta en representava l'antítesi, el qüestionament de les tesis que se'ns exposaven al primer volum, de forma que es creava un interessant joc de contrastos entre ambdues novel·les, el que era d'esperar ara al tercer volum era alguna mena de resolució, o almenys de progressió, en aquesta tensió narrativa que se'ns plantejava.
La progressió es produeix més aviat en el punt de vista que no pas en l'aspecte argumental: si a Alba teníem una protagonista humana, a Ritus de l'edat adulta el protagonista era un mestís oankali criat entre humans que aconseguia empatitzar amb les motivacions humanes a l'hora de resistir el procés colonitzador que se'ls proposava. Ara, en aquest tercer volum, el protagonista és un altre constructe, de fet un germà més petit de l'Akin del segon volum, que descobreix, quan arriba a l'adolescència, que es convertirà en un ooloi, un individu de sexe neutre, que en la biologia oankali juga un paper clau per arribar a sintetitzar la informació genètica de mascle i femella i aconseguir produir un nou individu. Per tant, si a la segona novel·la teníem un constructe que empatitzava amb els humans, ara ens trobarem amb un protagonista que, per imperatiu biològic, assumirà plenament el projecte reproductiu dels oankali, que passa per un salt evolutiu en què les dues espècies com es coneixien antigament desapareixeran per donar pas a una nova espècie barrejada entre totes dues. Així doncs, entenc que hi ha una voluntat de progressió en el punt de vista entre les tres novel·les: punt de vista plenament humà a Alba, punt de vista híbrid entre les dues espècies a Ritus de l'edat adulta, punt de vista plenament oankali en aquesta tercera entrega.
Tanmateix, si a la segona novel·la el conflicte principal s'articulava al voltant de la resistència dels humans a ser anorreats en aquest projecte, ara aquest conflicte queda esborrat; les línies argumentals de la segona novel·la, amb el paper mediador de l'Akin i la futura colònia de Mart, queden totalment tallades, i qualsevol rastre de resistència als oankali queda com un residu de reaccionarisme o de nostàlgia condemnat inevitablement al fracàs. Aquesta progressió en la narrativa ens aboca a una acceptació plena del triomf final del projecte biològic dels oankali i de la seva forma de percebre l'existència humana. És cert que els oankali també es perden en aquest procés, és a dir, que estan també destinats a desaparèixer, igual que els humans, en la futura espècie; tanmateix, aquest fet tampoc no canvia que la manipulació genètica i la coerció política sempre són unidireccionals, per part dels oankali envers els humans. Per tant, el que m'ha decebut especialment en aquest tercer volum és que, en comptes d'aportar quelcom de nou a la trilogia o fer progressar la trama en alguna direcció, es limita a repetir de nou l'argument del primer volum, i el desenllaç ens deixa exactament al mateix punt on havíem començat.
El problema més directe que he trobat amb la trilogia sencera és que presenta com a biològic o natural, en el món fictici, un procés que a la vida real és cultural i polític, i per això no sé fins a quin punt la metàfora de la dominació colonial i l'esclavitud acaba de funcionar. La narració perd tot rastre de tensió o de suspens quan tot el que hi passa se'ns presenta amb el determinisme d'un procés biològic: l'aspecte més problemàtic de l'argument, com també passava a Alba, és la subjugació sexual que els oankali exerceixen sobre els humans a qui "integren" en el seu projecte genètic, que ells presenten com a intercanvi però que mai no es planteja en termes d'igualtat ni de reciprocitat. En aquest sentit, els encontres sexuals entre alienígenes i humans exploten sense aturador la imatgeria de la violació, però la víctima humana sempre acaba consentint a l'abús dels oankali perquè les feromones alienígenes, segons el text, són irresistibles. La novel·la, com també passava amb les dues anteriors entregues, està farcida d'aquestes contradiccions entre el discurs dels oankali - la seva aposta pel mestissatge, la simbiosi, la convivència pacífica, i la racionalitat aparent del seu projecte - i la violència exercida per tal de portar-lo a terme.
Potser no he acabat d'entendre el projecte literari de Butler, o la seva reflexió política se m'ha escapat totalment, però em fa la impressió que la perspectiva política que presenta als seus llibres és extremadament pessimista: no hi ha cap forma de resistència possible perquè qui té el poder el té de forma absoluta i irrevocable. El tipus de resistència passiva que ens plantejava el personatge de la Lilith, tot i que de forma força subtil, a través de les dues primeres entregues, basat a resistir en el present i esperar a veure què passa en el futur amb els seus descendents, aquí queda totalment superat pel nou món proposat pels oankali, com si Butler estigués adoptant implícitament el lema thatcherià de "no hi ha alternativa possible". El mateix passava, em penso, en els llibres de les Paràboles, que tampoc em van acabar de convèncer: la protagonista es mostrava en contra del fanatisme religiós, però el combatia a través de fundar una nova religió. En el cas de la Xenogènesi, ni tan sols queda oberta aquesta possibilitat de contestació amb les armes mateixes de l'opressor: l'única alternativa al projecte reproductiu proposat pels oankali és una mort segura i molt més ràpida que la que espera als col·laboradors del nou sistema. El desenllaç m'ha semblat, així doncs, totalment anticlimàtic: és cert que intenta concloure amb una imatge positiva i oberta al futur, però a la vegada defuig els aspectes més problemàtics d'aquest nou món que sorgirà del conflicte present.
Un cop acabada la trilogia, puc dir que com a conjunt m'ha desconcertat força: els dos primers volums m'han semblat interessants; el tercer m'ha deixat una mica descol·locada i no m'ha convençut gens com a desenllaç. Crec que el determinisme genètic i biològic que planteja Butler a la seva trilogia no és el millor vehicle per a la reflexió sobre temes polítics, socials i culturals: potser és part de la crítica implícita que fa l'autora, però crec que la metàfora és confusa i ofusca totalment qualsevol oportunitat de qualsevol personatge - ja sigui humà o oankali - per exercir algun tipus de resistència a la biologia, el mínim rastre de llibertat. Els personatges de Toni Morrison, per posar un exemple, cauen en l'autodestrucció moltes vegades en els seus intents de resistir a un sistema d'opressió cultural, política i institucional que es fa virtualment irresistible: la seva tragèdia és precisament aquesta, i moltes de les novel·les de Morrison exploren l'ambigüitat intrínseca entre els intents dels protagonistes de destruir els altres, autodestruir-se i construir futurs nous, tasques que sovint no presenten línies divisòries gaire definides. Butler planteja conflictes semblants per als seus personatges humans, però els presenta sempre en termes binaris i deterministes, com a part d'un esquema o guió preconcebut davant del qual qualsevol intent de reescriptura queda inevitablement abocat al fracàs.
Sinopsi: Dècades després dels fets relatats al segon volum de la trilogia, un altre fill de la Lilith, el Jodahs, acaba desenvolupant una anomalia inèdita en el món de les colònies mixtes entre humans i oankali: per primer cop a la història, un constructe entre les dues espècies esdevindrà ooloi, el gènere neutre, en comptes de definir-se biològicament com a home o dona. Una conseqüència directa d'aquest fet és que el nou ooloi haurà de trobar companys humans amb qui aparellar-se, a risc d'una mort segura.
M'agrada: Bé, arribats a aquest punt de la trilogia, els esforços dels oankali per presentar la seva colonització dels humans sota una llum positiva són totalment abandonats fins i tot pels oankali mateixos, que admeten obertament la manipulació que operen sobre les seves víctimes i que, fins i tot en algun moment de la narració, fan servir termes inequívocament eugenèsics. En aquest sentit, la tercera entrega s'esforça més a presentar-nos un Gran Germà triomfant que no pas els altres dos volums.
No m'agrada: El tercer volum no aporta gaire res de nou respecte als altres dos i, principalment, el que menys m'ha agradat és que la trama és força repetitiva, dins de la novel·la mateixa i també respecte a l'argument de les altres dues.
Articles d'ahir a Vilaweb sobre grans estats i llengües petites:
https://www.vilaweb.cat/noticies/alacant-plantar-cara-pp-vox-en-intent-castellanitzar-ciutat/
https://www.vilaweb.cat/noticies/avl-reclama-batlle-alacant-no-castellanitizi-ciutat/
Actualitzo el 29 de juny: Gerard Furest analitza la situació i critica la complaença i passivitat amb què el Principat rep la notícia. Com molt bé diu, els valencians vénen del futur.
https://www.vilaweb.cat/noticies/si-cau-alacant-cau-llengua-catalana-opinio-gerard-furest/
Actualitzo el 30 de juny: Una bona mostra de l'actitud del govern espanyol davant del conflicte.
https://www.vilaweb.cat/noticies/urtasun-alacant-noticia-declaracio-institucional/
La segona entrega de la trilogia de la Xenogènesi d'Octavia Butler, Ritus de l'edat adulta (1988) va un pas més enllà a l'hora de plantejar la metàfora sobre l'esclavitud que la primera novel·la de moment tan sols ens apuntava. Ens trobem ja a la Terra, a la colònia que els oankali van crear perquè els humans poguessin repoblar el planeta amb una nova espècie híbrida que porti la informació genètica de totes dues espècies. El punt de vista principal de la novel·la és el de l'Akin, un dels fills de la Lilith, la protagonista de la novel·la anterior que aquí esdevé tan sols un personatge secundari. L'Akin és un encreuament entre ésser humà i oankali, concebut a través d'un intricat procediment biològic que involucra cinc progenitors per a cada individu, dos humans (home i dona) i tres oankali (masculí, femení i neutre) que interactuen de formes diverses a través de sistemes nerviosos i sensitius força complexos per arribar a desenvolupar el que en l'edat adulta serà la identitat sexual de cada individu. Tanmateix, l'Akin és especial perquè és el primer individu mascle nascut d'una dona humana, el primer destinat a substituir els mascles humans en la generació de la nova espècie.
Tot plegat és força complicat d'explicar i reconec que els tecnicismes biològics de l'espècie alienígena són la part de la trama que menys m'ha interessat i, precisament per això, el resultat final d'aquest segon volum de la trilogia m'ha decebut una mica. En realitat, el que m'interessava de debò de les premisses plantejades al primer volum era la reflexió política que se'n podia derivar: l'explotació d'una espècie per part de l'altra i les reaccions de rebel·lió i/o submissió que en podien sorgir. És quelcom semblant al que passa a El nom del món és bosc d'Ursula K. Le Guin, on els humans colonitzaven un planeta alienígena i provaven d'anorrear els seus habitants, però aquí la situació és la inversa: són els oankali els que decideixen unilateralment que l'espècie humana ha de desaparèixer. El punt més fort de la novel·la és la resistència implícita que es va forjant en el caràcter de l'Akin, destinat a conèixer les dues espècies de primera mà per poder arribar a encaixar en el projecte reproductiu dels oankali: mentre que la bonhomia, racionalitat i pertinença del projecte polític que proposen amb prou feines es qüestionava a la primera novel·la, aquí comencem a veure les contradiccions en aquest discurs oficial. La Lilith, a qui una gran part dels seus congèneres perceben com a traïdora a la seva pròpia espècie, va resultar una eina necessària en aquest gran projecte dissenyat pels oankali - però ara ella mateixa posa en perspectiva la seva pròpia col·laboració, que en realitat va ser en tot moment forçada, i reconeix obertament la seva situació de servitud. L'única esperança que queda per al futur és aferrar-se a la vida i a la pròpia dignitat, encara que sigui un succedani de vida planificat per altri, i la Lilith cria els seus fills mestissos amb l'expectativa que algun d'ells arribi a capgirar la situació en el futur.
Serà l'Akin qui acabarà assumint aquest rol de revulsiu per a un futur canvi. Com a mestís entre les dues espècies, ha d'aprendre a conèixer-les cadascuna des de la seva perspectiva, i l'aprenentatge el portarà a posicionar-se amb la més feble, amb no gaire més argument que un principi d'injustícia basat en l'experiència directa. Els humans que no van acceptar sotmetre's al pla reproductiu dels oankali, i que s'anomenen a si mateixos "resistents", van ser esterilitzats perquè acabessin abocats a l'extinció, i sobreviuen com poden en una vida buida de sentit segrestant nanos mestissos de les colònies oankali amb l'esperança que es produeixi un miracle que científicament és inviable. Així és com l'Akin es veurà separat de la seva família des de ben petit, però la seva experiència en contacte amb els resistents el farà prendre consciència dels arguments dels uns i els altres. Si bé el pla dels oankali és presentat com a racional, el protagonista poc a poc anirà descobrint la seva crueltat intrínseca: des de la prohibició als humans de les seves comunitats de mantenir relacions sexuals entre ells sense que hi participi un oankali, per exemple, al pla a llarg termini sobre la vida de la terra mateixa, que pretenen abandonar com una carcassa buida un cop la seva funció vital hagi conclòs. Quan l'Akin aconsegueixi reunir-se novament amb la seva família, ara es trobarà que és un estrany també per als qui haurien de ser els seus, i se sentirà foraster en totes dues comunitats.
El plantejament de la novel·la m'ha semblat molt interessant, sobretot durant la seva primera meitat i també en contrast amb el que ja havíem vist a la primera novel·la. En aquest sentit, estén les premisses de la primera entrega, n'amplia el món fictici, i comença a posar de manifest les contradiccions i els aspectes més problemàtics d'una utopia que se'ns presenta com a tal tan sols des dels ulls dels conqueridors. Tanmateix, la narració es basa en binaris molt marcats que simplifiquen la caracterització dels personatges: els oankali abracen la diferència i el mestissatge; els humans odien les diferències; els homes són violents i nihilistes; les dones són maternals i altruistes. És cert que Octavia Butler presenta aquestes generalitzacions com a part del món cultural que retrata, però la narració en cap moment no fa res per contrarestar aquestes percepcions preconcebudes, i cap dels personatges, ni principals ni secundaris, arriba a sortir-se mai del guió marcat.
Per això en determinats moments la trama perd interès perquè ja s'intueix durant la lectura quina serà la direcció que prendrà l'argument. L'altre aspecte argumental que m'ha semblat una mica fluix és que, com passava també amb l'anterior novel·la en el cas de la Lilith, i ara en aquesta en el cas de l'Akin, el futur polític, social i cultural d'un món sencer radica en les eleccions d'un sol individu, un elegit, que ha d'acabar salvant la comunitat sencera, de forma que els personatges secundaris esdevenen no res més que comparses dins d'aquest viatge iniciàtic de l'heroi o heroïna. En definitiva, Ritus de l'edat adulta m'ha agradat com a continuació d'Alba, però en general m'ha semblat que algunes parts de la trama es feien força repetitives, i que l'argument es perd una mica dins la construcció mateixa del món fictici.
Sinopsi: Uns anys després de la implantació de les colònies humanes i oankali a la terra, comencen a néixer els "constructes", els primers infants fruit de l'encreuament entre les dues espècies. Mentre que les dues espècies han d'assolir un acoblament simbiòtic per poder reproduir-se, els humans que es resisteixen a aquesta col·laboració han estat esterilitzats, i sobreviuen en petits assentaments sense esperança d'arribar a procrear. L'Akin, un infant mestís fill de la Lilith i els seus progenitors oankali, haurà d'aprendre les complexitats de totes dues espècies per arribar a convèncer els oankali de la crueltat a què sotmeten els humans.
M'agrada: M'ha agradat la relació que estableix amb l'anterior entrega, especialment cap a les dues primeres parts de la novel·la. L'ampliació del món fictici presentat a Alba ofereix una visió més profunda encara dels dilemes ètics i polítics que se'ns plantejaven a la primera entrega.
No m'agrada: El tractament del conflicte principal se m'ha fet una mica simplista i, cap a la segona part de la novel·la, la trama es perd en els detalls tècnics del desenvolupament sexual i reproductiu dels oankali que a mi, personalment, no m'han acabat d'enganxar a la lectura.
Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Octavia E. Butler (1947-2006) és la primera entrega de la seva coneguda trilogia de ciència-ficció de la Xenogènesi. Reconec que la dilogia de les Paràboles, que va suposar la meva iniciació amb Butler, no em va acabar de fer el pes, però el renom d'aquesta trilogia, que es considera una de les seves obres magnes i que va ser traduïda al català per primer cop ara fa uns anys, em va encuriosir molt i vaig decidir donar una altra oportunitat a l'autora. D'entrada, puc dir que Alba funciona com a plantejament d'orígens dins d'un relat que m'imagino que s'anirà desenvolupant més en les altres dues entregues i, en aquest sentit, encara que la lectura del desenllaç pugui semblar una mica anticlimàtica, deixa amb les ganes de saber com continua.
El plantejament, per començar, és força misteriós. La protagonista, Lilith Iyapo, es desperta en una sala d'aïllament totalment estanca i en penombra, on unes veus d'origen ignot li van fent preguntes sobre la seva vida i, com comença a sospitar, fan experiments mèdics i biològics sobre el seu cos. A mesura que comença a crear lligams de confiança amb els seus captors, es va assabentant que es troba en mans d'una raça alienígena que, després de l'última guerra nuclear que ha destruït la vida a la terra, ha salvat els pocs humans que ha pogut trobar i els guarda en captivitat en un planeta-nau amb l'objectiu de fer-los repoblar un planeta terra regenerat amb els descendents encreuats de les dues espècies. Un dels elements més sorprenents del relat sencer és com, des d'aquest moment inicial, Butler ens va construint un món fictici força complet, en què els alienígenes tenen uns funcionaments biològics propis i, per tant, una cultura totalment diferent a la nostra. L'autora fa un esforç ingent per crear una espècie que no tingui res a veure amb els éssers humans com els coneixem i, per tant, per presentar una alteritat en termes absoluts que m'ha recordat La mà esquerra de la foscor i d'altres novel·les del cicle Hainish d'Ursula K. Le Guin.
La Lilith ha estat seleccionada i modificada genèticament per poder ser un dels nous repobladors de la terra, que hauran d'engendrar fills d'una nova espècie si volen sobreviure, tot i que saben que en el procés la humanitat com la coneixien haurà quedat definitivament enrere. Tanmateix, com que els humans captius no tenen cap mena d'opció de donar el seu consentiment, ens veiem arrossegats dins d'aquesta empresa de dominació i explotació que emprenen els oankali sobre els humans des de la seva pròpia retòrica i justificació ideològica i, per aquest motiu, els esforços de racionalització que fa la protagonista sobre el que li està passant en cada nou estadi del seu aprenentatge són sens dubte els moments més pertorbadors de la lectura. Si durant la primera meitat del text aquesta coacció és fa més que evident però la seva brutalitat queda tan sols apuntada, ja és cap a les darreres seccions de la novel·la, quan es planteja el sexe entre espècies, que els aspectes més problemàtics del relat surten a la llum, i que esclataran els conflictes entre els humans mateixos sobre la necessitat d'acceptar les condicions dels dominadors o rebel·lar-s'hi.
Una de les coses que m'ha sorprès més havent acabat la lectura és, precisament, les crítiques positives que n'he llegit, especialment des del món editorial català, que destaquen el missatge feminista del text i la seva aposta pel mestissatge i l'apropament de cultures: jo he estat incapaç de veure'ls-hi. Poc apropament hi pot haver entre cultures quan una imposa i disposa sobre la vida de l'altra, sense consentiment per part dels colonitzats i des d'una superioritat tecnològica, i en aquest cas també biològica, que els fa més aviat invencibles. Durant gran part del relat, especialment a partir del moment en què Lilith ha de començar a despertar els seus congèneres humans del son criogènic en què han estat conservats durant centenars d'anys, el paral·lelisme amb els relats dels esclaus africans als Estats Units es fa més que evident. Gran part de la novel·la ens mostra la Lilith acomodant-se al peu de la lletra al projecte dels seus captors, fins al punt de deixar-se modificar genèticament i establir una relació íntima amb un dels oankali, l'encarregat de fecundar-la en un futur, i ens presenta els seus dilemes interns a l'hora de sotmetre-s'hi: l'única alternativa que se li ofereix és la mort.
El que més m'ha desconcertat de la lectura és que Butler manté aquesta càrrega ideològica del text en una ambigüitat, em penso, força estudiada. La protagonista és una Lilith i no una Eva, i m'agradarà saber com continua la trilogia per veure què passarà amb aquestes noves generacions híbrides que ens augura la primera novel·la de la saga. La metàfora del paradís perdut i la seva crítica implícita també apareix al text quan els humans rebels són descartats definitivament del projecte de repoblar la terra i, per tant, castigats a no tornar-hi mai més, mentre que els que segueixen les instruccions donades segons el projecte original seran els destinats a colonitzar la nova terra en el nou escenari post-apocalíptic. D'altra banda, la part més envellida del text, a parer meu, és un cert grau de romantització de l'explotació sexual dels oankali cap als humans, explicada en termes totalment biologistes, que la protagonista acaba normalitzant però que, si mirem en termes d'avui dia, no dista gaire de la submissió química (o bioquímica, en aquest cas). La novel·la acaba en un punt totalment previsible - podríem dir fins i tot que ens hi ha estat preparant ben bé des de les primeres pàgines del text - però, d'altra banda, l'aposta pel final obert deixa l'interès en el punt més àlgid i deixa els lectors amb la necessitat de continuar llegint la trilogia.
Sinopsi: Uns segles després d'una guerra nuclear que ha acabat amb la vida habitable a la terra, els pocs supervivents que n'han quedat, rescatats i criogenitzats pels oankali, una espècie alienígena, són preparats per repoblar la terra amb una futura generació fruit de l'encreuament entre les dues espècies. La protagonista, Lilith, és una de les escollides per a aquesta tasca, i rebrà una educació i un entrenament específics perquè pugui guiar altres humans en aquesta missió.
M'agrada: Les seves connexions amb la ciència-ficció més clàssica - a moments m'ha recordat Le Guin i d'altres Lem - i la minuciositat amb què Butler construeix un món alienígena amb la seva coherència interna, que ha de romandre imaginable i comprensible per als lectors però a la vegada totalment aliè a qualsevol element familiar.
No m'agrada: La caracterització dels personatges humans és força plana i queda en tot moment al servei de la trama.
Ahir es va emetre per TV3 el documental El negre té nom, de Fèlix Colomer Vallès. A la web de 3Cat en podeu veure els tres capítols sencers. Una lliçó memorable sobre llegat colonial, racisme sociològic i responsabilitat. L'expressió de Ngũgĩ wa Thiong'o descolonitzar la ment és aplicable també a la ment del colonitzador.
https://www.3cat.cat/3cat/el-negre-te-nom/
 |
| Fotograma del documental (Font: 3Cat) |
