"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

18 de gener de 2020

No et passarà per alt l'arribada de la filla del matí

Cant XXII de l'Odissea

Odisseu s'encomana a Apol·lo i dispara una fletxa a Antínous, que cau mort. Aleshores es dóna a conèixer, per a terror de tots els pretendents. Eurímac és el primer a parlar, i li ofereix reparacions materials per tot el que han consumit al palau si els salva la vida. Odisseu el mata tot seguit. Telèmac mata Anfínom, i va a buscar armes i armadures per a Eumeu, Fileci i per al seu pare. Melanti, però, va a buscar armes per als pretendents i, seguint les ordres d'Odisseu, Eumeu i Fileci el pengen. Atena pren la forma de Mèntor per encoratjar Odisseu en la matança. 

La lluita prossegueix amb violència fins que surt fum de la sang que hi ha al terra. Leodes suplica clemència a Odisseu, però aquest l'executa igualment. Leodes és un endeví a més de pretendent, i això agreuja la seva falta, ja que Odisseu assumeix que li profetitzava un destí dissortat mentre els pretendents ocupaven el palau. 

Matança dels pretendents de Penèlope
Museu del Louvre. Font

L'aede Femi també suplica a Odisseu i, gràcies a la intercessió de Telèmac, salva la vida perquè havia estat forçat a entretenir els pretendents, però no ho havia fet per voluntat pròpia. Passa el mateix amb l'herald Medont. Odisseu crida Euriclea un cop s'ha acabat la matança i li demana que assenyali quines serventes són culpables i quines innocents. Un cop neta la sala de la matança, Telèmac decideix penjar d'una corda les serventes culpables, mentre el cadàver de Melanti és mutilat. 

Aquest episodi de les serventes és un dels més controvertits de tota l'obra, i ha donat peu a moltíssimes crítiques i interpretacions des del punt de vista feminista. El text també es manté ambigu respecte de l'actitud de les serventes que s'han ficat al llit amb els pretendents. Des del context històric de la Grècia arcaica, es pot llegir la matança i les execucions posteriors com a part d'un ritual de purificació d'un casal reial que ha estat profanat per aquests comportaments impietosos. Tanmateix, en diversos llocs del text se'ns diu que els pretendents han estat violant les serventes, cosa que faria de les serventes executades víctimes innocents.

D'altra banda, en diversos moments del text, sobretot a través d'Euriclea, hi ha un esforç constant per separar les serventes innocents de les culpables: el que queda en un pla d'ambigüitat és si les serventes violades es considerarien innocents (no han transgredit l'autoritat de la casa per voluntat pròpia, per tant, no són traïdores, i el seu cas seria paral·lel al de l'aede Femi i l'herald Medont) o culpables (l'acte sexual en sí mateix les contaminaria). M'agrada pensar que la primera opció és la correcta, però tot plegat està subjecte a interpretació.

L'any 2006, Margaret Atwood va publicar La Penelopíada, una novel·la en què explica la història des del punt de vista de Penèlope i les serventes. La interpretació és força pessimista amb el paper d'Odisseu, que marxa a purificar-se i a fer les paus amb Posidó immediatament després d'haver matat els pretendents, abandonant Penèlope un segon cop, de fet. A més a més, costa no llegir l'episodi de la matança de les serventes paral·lelament al del somni de Penèlope de l'àguila trencant els colls de les vint oques. El llenguatge és força gràfic en tots dos casos. El capítol s'acaba amb Odisseu desinfectant amb sofre les estances del palau, cosa que contribueix a llegir també els episodis de la matança com a part d'aquesta purificació ritual. 

El certamen de l'arc de N. C. Wyeth (1929) 

És el capítol de més violència de l'obra, i només es pot provar d'entendre des del context històric en què s'escriu: crec que les relectures i interpretacions contemporànies li fan perdre una mica el misteri, o l'ambigüitat, o directament aquella justícia poètica sense matisos dels contes de fades de quan som petits. Els bons recompensats i els dolents castigats més enllà de qualsevol possibilitat de matís. Els ocells traient els ulls a les germanastres de la Ventafocs en la seva derrota. Tot i així, resulta totalment pertorbador en els detalls gràfics que proporciona sobre la violència. La violència també és molt gràfica i detallada a la Ilíada, però allà sembla que resulta un punt més justificada, narrativament, perquè és un relat de guerra.

Purificació ritual a l'antiga Grècia

La noció de puresa i d'impuresa anava lligada a l'aspecte físic de la higiene i de la netedat, però tenia una dimensió simbòlica molt més profunda en l'àmbit religiós. La impuresa (miasma) a l'antiga Grècia té a veure amb un trencament de l'ordre moral o religiós establert: els assassins són impurs, així com els perpetradors de sacrilegis o els cadàvers sense enterrar. Les epidèmies, com passa al principi de la Ilíada, o al principi d'Èdip rei, poden venir donades per un acte impur que s'ha comès però que encara no s'ha purificat. 

De vegades, com en el cicle micènic, la impuresa va lligada a un assassinat al si de la família, com passa quan Clitemnestra, des de l'Hades, envia les Erínies per tal de perseguir el seu fill Orestes, que l'ha assassinada. D'altres vegades, la mala sort mateixa és qualificada d'impuresa: el dissortat ha estat assenyalat d'alguna forma pels déus. Com vam veure que passava amb l'hybris, i de fet, amb el concepte d'acció en general a la Grècia antiga, hi ha quelcom d'aliè a la voluntat, en aquests casos. No és una dinàmica d'equilibri entre una acció i la seva conseqüència, sinó més aviat de desproporció entre les conseqüències que una acció comporta, com si aquestes creixessin de forma exponencial. Com una mena de versió primigènia de l'efecte papallona. Cito les paraules de Jean-Pierre Vernant en aquest cas, perquè són molt millors que les meves: 
Certes accions contràries a l'ordre religiós del món contenen un poder dissortat que aclapara completament l'agent humà. L'home que comet accions així queda atrapat ell mateix per la força que ha alliberat. L'acció no emana tant de l'agent com si ell en fos l'origen; més aviat l'aclapara i l'encercla, encerclant-lo en un poder que l'afecta no només a ell sinó tota una seqüència d'accions de més curta o més llarga durada que ell ha influït. 
Jean-Pierre Vernant. Myth and Society in Ancient Greece

Tant la cita literal com la informació les he tretes de:
  • Jean-Pierre Vernant, Myth and Society in Ancient Greece (Capítol 6: "Pure and Impure")
I a propòsit de tot això, Madeline Miller comenta el costat fosc d'Odisseu: 

17 de gener de 2020

Adéu a Christopher Tolkien

Guardià i editor de l'obra pòstuma del seu pare, sense ell no hauríem arribat a llegir el Silmaríl·lion ni els Contes inacabats. Va dibuixar el mapa de la Terra Mitjana inclòs a El Senyor dels Anells. Va ser el membre més jove dels Inklings. La monumental Història de la Terra Mitjana és una gran mostra de la dedicació i el compromís del seu treball. 




15 de gener de 2020

L'ocell de la revolta (#275)

Va ser la meva fletxa, apuntada a l'escletxa del camp de força que envoltava l'arena, que va causar aquesta tempesta de revenja. Que va sumir el país sencer de Panem en el caos. 

Aquesta és la tercera entrega de la trilogia dels Jocs de la Fam, de l'autora nord-americana Suzanne Collins. Es va publicar el 2010, després de les altres dues entregues els dos anys anteriors, i va suposar la cloenda de les aventures de la Katniss Everdeen al país distòpic de Panem. Ja vaig comentar en les meves ressenyes anteriors que aquesta tercera novel·la de la sèrie no està a l'alçada de les anteriors. Sembla que el mateix caos que assola Panem afecta la direcció narrativa del relat, i aquí Collins ens ofereix una novel·la irregular, amb un ritme desigual i certes decisions difícils d'entendre, si més no, des del punt de vista de qui llegeix. D'entrada, la història pren un rumb diferent ben bé des del principi: si bé durant els dos primers llibres ens trobàvem davant la tensió i posterior revolta dels districtes de Panem contra el seu Capitoli (el centre del poder), i aquesta tensió es manifestava en l'antagonisme creat entre la Katniss i el president de Panem, ara en aquesta tercera entrega se'ns introdueix un tercer vèrtex en aquesta imatge: la presidenta del districte 13, que li disputa el poder al president de Panem. La guerra per l'alliberament dels districtes es converteix en una lluita entre el districte 13, que dóna suport als rebels dels districtes, i el Capitoli, que resisteix l'envestida amb un sol districte que encara li és lleial. És com si la narrativa de la revolta dels subalterns contra un règim despòtic i totalitari no fos suficient com a desplegament de les idees polítiques en la narració, i cal presentar dues potències equiparables en magnitud lluitant entre elles pel poder. Per això la novel·la adquireix un to molt pessimista des del principi: els pàries de la terra no es poden alliberar del Gran Germà sinó a través d'un altre Gran Germà poderós, venjatiu i justicier, igual de perillós que l'opressor original. Aquest paternalisme polític, que d'entrada el relat no qüestiona, és un dels problemes més grans que li trobo al llibre. Ara bé, és cert que Collins navega molt bé a través de les decisions dràstiques i moralment dubtoses que cal que els personatges prenguin en aquesta guerra: per a mi, la tercera novel·la havia de ser, una mica per justícia poètica i per allò de l'horitzó d'expectatives, l'entrega en què Katniss Everdeen aprèn finalment a estimar el Gran Germà. El desenllaç es pot llegir de diverses formes, i em sap greu no poder-lo discutir aquí amb tots els detalls, però crec que la decisió final de Katniss (em refereixo a l'escena del magnicidi) apuntaria en aquesta direcció. De la mateixa forma, el suposat final feliç que ens mostra l'epíleg també queda tenyit per una nota ambivalent. Si aquest marc general de les idees polítiques fos l'única objecció al relat en conjunt, la novel·la podria haver continuat essent molt interessant, però crec que ben aviat la trama comença a dilatar-se sense un rumb gaire definit, amb multitud d'episodis que no aporten gaire a la imatge de conjunt i personatges secundaris de rellevància més o menys dubtosa. Per exemple, m'hagués agradat que en Peeta, en Haymitch i la Prim, que eren els personatges que venien amb nosaltres des de la primera entrega, haguessin tingut més protagonisme aquí, en lloc de diluir-se entre la multitud dels altres. La segona objecció important, tanmateix, és la manca de realisme que li trobo al relat de guerra. Les decisions estratègiques preses en aquesta guerra no tenen gaire sentit en general, i la geopolítica de Panem segueix essent força absurda. Aviat la Katniss es transforma en l'ocell de la revolta, una mena de símbol de la rebel·lió que el districte 13 explota en forma de propaganda, de manera que la preocupació per la seva imatge física pren la mateixa centralitat que havia tingut en les altres dues entregues. Comprenc que és una forma d'accentuar la instrumentalització que l'altre bàndol de la guerra fa de Katniss, però igualment en certs moments de la lectura no podia evitar exasperar-me pel que semblava una visió massa estetitzant de la guerra mateixa i del seu patiment. Sembla força dubtós, al capdavall, que les guerres es puguin guanyar a base d'aixecar la moral a través de discursos; aquesta és una imatge antiga, i al final els dos bàndols acaben immersos en una lluita pel relat que resulta poc creïble en termes generals. Finalment, i com crec que passava també a la segona entrega, la trama dedica una atenció excessiva al triangle amorós de la Katniss amb els seus dos pretendents. És un trop recurrent de la narrativa juvenil, d'acord, però em sembla que contrasta paradoxalment amb el relat de la guerra i les seves necessitats. D'altra banda, la tercera opció que se li obre a la Katniss, la de trencar el triangle i no haver d'escollir necessàriament un dels dos nois com a futura parella, curiosament s'esmenta però en cap moment es transforma en una possibilitat real. L'ocell de la revolta és un llibre que, tot i que apunta a reflexions interessants sobre les interseccions entre política i moral, ho fa de forma molt superficial i no aconsegueix estar a l'alçada dels altres dos volums de la trilogia.

Sinopsi: Després de l'accidentada interrupció dels últims Jocs de la Fam, ha esclatat la guerra entre el Capitoli i els districtes rebels, capitanejats pel reaparegut districte 13. Novament, la Katniss Everdeen es transforma en un peó clau en la lluita de poder entre el Capitoli i els districtes rebels, i ara ho fa de forma oberta en pertànyer oficialment al bàndol rebel. Tanmateix, en Peeta es troba presoner del Capitoli i aquest l'utilitza com a arma de desgast psicològic contra l'altre bàndol.

M'agrada: Entre els punts forts de la proposta hi destacaria l'evolució d'alguns personatges secundaris, especialment en Peeta i en Gale, que d'alguna forma es contrapunten mútuament. La trama d'en Peeta com a presoner del Capitoli durant gran part de la novel·la crec que és una bona premissa argumental, tot i que després el seu desenvolupament sigui una mica confús i irregular.

No m'agrada: En general, és una novel·la amb potencial però que perd direcció en el seu desenvolupament. 

11 de gener de 2020

Aquest arc entristirà molts nobles

Cant XXI de l'Odissea

Si bé el capítol anterior ja venia carregat de presagis i preparacions, el clímax encara es fa esperar. Penèlope, inspirada per Atena, convoca el certamen de l'arc per a tots els pretendents. S'afegeix un excurs sobre com Odisseu havia obtingut l'arc, regal d'hospitalitat per part d'Ífit, un antic company. Odisseu no se l'havia emportat a Troia, sinó que el guardava amb els tresors més preuats del seu palau. Penèlope agafa l'arc de la sala del tresor i proposa la següent prova als pretendents: corbar l'arc en primer lloc i fer passar una fletxa pels dotze forats de les dotze destrals posades en filera. Promet casar-se amb qui ho aconsegueixi. 


Penèlope presenta l'arc als pretendents d'Alan Lee (1995)

Telèmac és el primer a posar l'arc a prova, i tot i que ho podria haver aconseguit amb prou intents, Odisseu li ho impedeix. Odisseu es dóna a conèixer a Eumeu i Fileci, i els mana que quan arribi el moment tanquin la sala i no en deixin sortir cap pretendent. Quan Odisseu demana que li deixin fer la prova, Antínous, curiosament, l'increpa recordant-li l'episodi dels centaures a les noces de Pirítous: un altre bon exemple del que no s'ha de fer quan es va de convidat a una festa.

Penèlope els tranquil·litza dient-los que no es casarà amb el pidolaire, que la seva prova queda fora de concurs, per dir-ho així, però en realitat el que preocupa als pretendents no és això, sinó que el pidolaire pugui guanyar la prova que ells han perdut i els deixi en ridícul. (Possiblement no han oblidat l'episodi de la baralla amb l'altre pidolaire i dels músculs i la vigoria que els van meravellar en el foraster). Telèmac fa fora la seva mare de la sala, i seguidament dóna l'arc al pidolaire.

El capítol s'acaba, prou sinistrament, amb Eumeu i Fileu tancant les portes de la sala, i Euriclea manant a les serventes que no es moguin i facin com si res sentin el que sentin rere les portes tancades. Odisseu tesa l'arc sense esforç, deixant els pretendents bocabadats, i tot seguit fa passar la fletxa pels dotze anells de les dotze destrals.

A continuació, uns breus apunts sobre el simbolisme de l'arc, així com la importància de les armes a la societat homèrica.

Armes i guerrers a la societat homèrica 

La brutalitat de la lluita cos a cos en aquesta època fa de la força i l'agressivitat qualitats desitjades i esperades en el guerrer. L'honor (timé) i l'excel·lència (areté) dels nobles és, com hem vist, una part important de l'organització social d'aquesta època, mentre que la humiliació o el deshonor (atimia) és un dels conflictes més habituals que mou els herois en els textos homèrics, com veiem a la Ilíada i a l'Odissea. El valor que regula el comportament social és la vergonya, més que no pas la culpa, com en les societats cristianes.

Com hem vist anteriorment, l'ostentació de riqueses i objectes de luxe per part del guerrer és una conseqüència directa de la guerra, on el que importa és fer el botí més gran possible, i marca estatus i poder dins d'aquesta societat. La caça era un ritual de pas important per als adolescents, una mena de preparació per a la brutalitat i la violència de la guerra. Com hem vist, un dels episodis fonamentals en la vida d'Odisseu és la seva trobada amb el senglar del Parnàs, que marca el seu pas a la vida adulta.

Odisseu al concurs de l'arc d'Alice i Martin Provensen (1956)

El món descrit als poemes homèrics fa referència, possiblement, a un context una mica posterior al dels fets relatats, i és més proper al moment en què els textos es van posar per escrit, el segle VIII aC. Les nombroses enumeracions de llinatges en el text van dirigides a afalagar l'audiència contemporània, i embrancar-la amb els llinatges dels herois antics.

A casa d'Odisseu, com veiem en el text, les armes estan exposades a les parets, cosa que sembla habitual en aquest context històric, i els nobles porten espasa o llança a sobre en tot moment: eren un símbol d'estatus. L'arc i les fletxes, en canvi, no eren gaire valorats com a armes de guerra, en què s'afavoria l'enfrontament cos a cos com a marca d'honor i valentia, més que no pas un instrument que permet matar l'enemic a distància i, per tant, és vist com a marca de covardia. Aquesta percepció apareix moltes vegades a la Ilíada, i explicaria en part per què Odisseu va deixar l'arc a casa en lloc de portar-lo a la guerra.

En canvi, l'arc a l'Odissea té una rellevància més aviat simbòlica. El déu arquer era Apol·lo, que també era el déu del dia i del sol, per tant de la llum i de la justícia divina. És força oportú que la revenja d'Odisseu, per tant, tingui lloc durant la festivitat en honor d'aquest déu. Força significativament, la Ilíada comença amb la pesta que assola l'exèrcit grec, que s'atribueix a un càstig diví d'Apol·lo. Si agafem les dues obres com a conjunt, es pot considerar que l'Odissea tanca un cercle obert en la Ilíada.

La informació l'he extreta de:
  • Fernando Quesada. "Lavar con sangre la humillación: armas y valores del guerrero en la Odisea." a Sobre la Odisea. Visiones desde el mito y la arqueología de diversos autors. 

10 de gener de 2020

Vergonya (17)

S'ha parlat extensament de la judicialització de la política a l'estat espanyol en els darrers anys, però molt poc de la politització de la justícia, que ara se li revela en els darrers dies com a elefant al menjador. Faré un petit eix cronològic perquè s'entengui millor el que s'ha esdevingut en les últimes setmanes: 

  • El 19 de desembre de 2019, es fa pública la resposta del TJUE a la pregunta que Marchena li havia dirigit durant el judici del procés a propòsit de la immunitat de Junqueras com a eurodiputat. (La resposta va ser que sí, que era immune.) La pregunta de Marchena subjectava el procés judicial sencer a aquesta qüestió preliminar, per tant el seu deure com a jutge era no emetre la sentència fins que aquesta qüestió no s'hagués resolt. En publicar la sentència el 13 d'octubre de 2019 sense resposta a la qüestió preliminar, Marchena va fer trampes al procediment mateix que ell havia iniciat amb el TJUE. El mateix dia, per compensar una notícia amb una altra segurament, es fa pública la sentència d'inhabilitació contra el president Torra en el judici per desobediència (el cas de les pancartes i els llaços). 




  • El 4 de gener de 2020, la Junta Electoral Central comunica la inhabilitació del president Torra per desobediència, sense haver-hi encara una sentència ferma en contra d'ell (hi havia un recurs interposat sobre la sentència existent) i nega la condició d'eurodiputat a Junqueras al mateix temps, amb un empat tècnic (set vots a favor i sis en contra d'aquesta decisió) que posa de manifest la fractura d'aquest organisme. La notícia es llegeix com una estratègia encoberta de la dreta espanyola per desestabilitzar el pacte d'investidura que es vota els dies 5 i 7 de gener. 



  • El 6 de gener de 2020 el Parlament europeu reconeix Junqueras com a eurodiputat. 


  • Ahir 9 de gener el tribunal suprem s'apressa a ratificar la decisió de la JEC i notificar-la al Parlament europeu. (Junqueras havia demanat al suprem la suspensió d'aquesta): 



  • Avui, 10 de gener de 2020, coneixem la notícia que el Parlament europeu acata la decisió del tribunal suprem espanyol (que havia emès una sentència irregular en no esperar-se a la resposta a la qüestió preliminar) fent palesa la contradicció existent entre els organismes judicials espanyols i europeus. El canvi de criteri és força estrany: em sona a covardia per part de Sassoli, que fins ara s'havia esforçat a desmarcar-se del biaix partidista del seu predecessor Tajani. La irònica conseqüència de la notícia és que se li neguen els drets d'eurodiputat a Junqueras mentre es reconeixen plenament a Puigdemont i Comín, que no han estat processats per la llei espanyola. 



  • I per acabar amb el dia d'avui, ja són en llibertat sota fiança tots els membres dels CDR acusats de terrorisme, davant de la feblesa de les proves que els acusaven. La notícia ha estat amagada barroerament pels mitjans de comunicació espanyols, que els donaven com a culpables abans de començar i anunciaven la presència als seus domicilis de bombes i explosius que ara semblen haver-se esvaït. Sorprenentment, es tenen en compte ara arguments per a la seva llibertat que es van negar als líders polítics i socials independentistes empresonats des de 2017. 


8 de gener de 2020

En flames (#274)

L'únic que feia era provar de mantenir-nos amb vida. Qualsevol acte de rebel·lió va ser una pura coincidència. Però quan el Capitoli decreta que només un tribut pot sobreviure i tu comets la gosadia de desafiar-lo, suposo que això per si mateix ja és rebel·lió. La meva única defensa va ser fingir que m'embogia un amor apassionat per en Peeta. Així que ens van permetre sobreviure. Ens van coronar victoriosos. Vam poder anar a casa i celebrar-ho i dir adéu a les càmeres i ens van deixar en pau. Fins ara. 

En flames és la segona entrega de la trilogia dels Jocs de la Fam de Suzanne Collins. Es va publicar el 2009, un any després de la primera entrega, i d'entrada semblava difícil fer una seqüela que estigués a l'alçada del primer volum, pel que fa a originalitat. Gran part de l'interès del primer volum era introduir-nos en la dinàmica dels jocs de la fam, un esdeveniment anual que articula la vida pública de Panem, el fictici règim totalitari en que se situa aquesta distòpia per a joves. Els seus protagonistes, Katniss i Peeta, eren els tributs enviats pel districte 12 a morir en aquest macabre joc de supervivència, en què només hi podia haver un guanyador. Al final del primer volum vam presenciar com les normes dels jocs es modificaven per permetre que fossin tots dos, en aquest cas, els guanyadors dels jocs. Però ara, en començar el segon volum, d'entrada ja tenim la certesa que els jocs de la fam es tornaran a celebrar. Per això la forma com es desenvolupi la narració, els seus detalls, els girs inesperats i la distribució de les escenes d'acció seran decisives per alimentar l'interès d'aquesta entrega. Al meu parer, En flames és una digna successora de la primera novel·la. Per començar, un dels seus punts forts és que fa molt per ampliar-nos el món de Panem, i donar-nos-en més detalls, en particular de la seva política. En l'any que passa de la celebració dels anteriors jocs de la fam als d'enguany s'esdevenen molts canvis a la vida dels protagonistes. D'entrada, sabem que Katniss i Peeta ara viuran els jocs com a mentors, és a dir, hauran d'ajudar a sobreviure els tributs que hi participin aquesta vegada. D'altra banda, el govern del Capitoli se sent amenaçat pel gest de rebel·lia per part de Katniss que la va portar a guanyar els últims jocs, i ara el president de Panem pretén exercir el control sobre la vida privada dels protagonistes. Aquest és un dels punts més febles de la narració, em penso, però d'altra banda respon a un trop força freqüent en la narrativa adolescent o young adult: la protagonista es troba atrapada en un triangle amorós amb els seus dos pretendents, i el destí d'una nació sencera depèn de la seva decisió última. Ara bé, l'autora se'n surt prou bé a l'hora d'explicar el funcionament intern i el dia a dia en un estat policial: les mesures de control dels districtes per part del Capitoli es comencen a fer notar amb més força així que els districtes comencen a donar mostres de rebel·lions internes. I quan el sistema es basa en l'opressió, l'única sortida és estrènyer encara més els desposseïts amb una repressió més ferma. Una part important del comportament dels protagonistes també anirà dirigit a transmetre l'estrès post-traumàtic que viuen des de la seva experiència a l'arena en els anteriors jocs de la fam, i Collins fa un esforç considerable per retratar-lo de forma realista i fer-ne un tema principal de la saga sencera, que adquirirà fins i tot més importància en la tercera entrega. En aquest sentit, el personatge de Haymitch pren un relleu especial i, fins i tot quan segueix essent força secundari per a la trama en general, com en l'anterior entrega, aquí Collins el tracta amb especial deferència quan precisament situa al centre de la novel·la el relat dels seus propis jocs de la fam, vint-i-cinc anys enrere. Així doncs, la primera meitat de la novel·la crea un interès propi descrivint-nos el món del districte de 12 i la política de Panem amb més detall, de forma que la novel·la enganxa amb el seu propi ritme des de força abans que es doni l'anunci dels propers jocs de la fam. Quan aquest arriba, ben bé a meitat de la novel·la, les vicissituds dels protagonistes ens tornen a colpir amb el mateix suspens que a la primera entrega. En flames és una lectura recomanable si us va agradar el primer volum de la trilogia i, tot i dependre d'aquest, absorbeix els lectors mantenint un ritme contant, dosificant sorpreses i suspens, i mantenint la tensió i la intriga ben bé fins al final.

Sinopsi: Després d'haver-se declarat victoriosos en la darrera edició dels jocs de la fam, Katniss Everdeen i Peeta Mellark tornen a la seva llar al districte dotze. La seva vida com a supervivents, però, ha canviat per complet. Com a guanyadors del concurs els espera una vida de riquesa i privilegis, però també haver de conviure amb el record dels fets traumàtics viscuts i amb la creixent repressió que el Capitoli està exercint contra els districtes. A la vegada, Katniss i Peeta han de continuar fingint que són parella per contentar el públic del Capitoli i evitar que hi hagi revoltes. Si no ho fan, perillen les seves vides i les de tots els seus éssers estimats.

M'agrada: És una lectura que manté el suspens i l'interès fins al final a través de múltiples girs i incògnites de l'argument.

No m'agrada: La impressió que el món polític de Panem és poc versemblant i que la relació entre Capitoli i districtes no acaba de tenir gaire sentit. 

4 de gener de 2020

Intueixo que us arriba la desgràcia

Cant XX de l'Odissea 

Odisseu s'ajeu a dormir al vestíbul, i quan sent les rialles de les serventes infidels s'indigna contra elles. Atena se li apareix i li retreu la seva ansietat, i Odisseu es planteja per primera vegada les conseqüències que comportarà la seva revenja. Quan Odisseu s'adorm, Penèlope es desperta i, desesperada, desitja la seva pròpia mort. Acaba de somiar que dormia amb Odisseu. A l'alba, Odisseu es desperta i s'imagina que Penèlope ja l'ha reconegut. A continuació, demana a Zeus que li enviï dos senyals: un que provingui de dins de la casa i un que vingui de fora. Per a la seva alegria, tots dos es produeixen. 

Ja prop del desenllaç, aquest és un capítol força estrany. No podem dir que hi hagi gaire acció, però tot el que s'hi esdevé té importància, d'alguna forma. Els personatges es troben en conflicte dins seu, i els subconscients de cadascú treballen a plena màquina, com acabem de veure. Els signes i els prodigis cada cop es concentren més cap al desenllaç. Com hem vist, només començar se'n produeixen dos, i el clímax del capítol serà la visió de Teoclimen sobre la mort dels pretendents, amb una fredor i un lirisme contingut dignes d'una escena de Kurosawa. La tensió, per a més inri, s'acumula en les preparacions de la festivitat d'Apol·lo. No tindria més rellevància si no fos el déu arquer, patró de l'endevinació. L'arc d'Apol·lo és un símbol de la justícia divina que colpeja els mortals inesperadament. 

El cabrer Melanti insulta Odisseu, però el bover Fileci es compadeix de la sort del foraster i li dirigeix paraules amables. Fileci té el cor al seu lloc, i un exercici bàsic d'empatia - i potser d'intuïció subconscient també - el porta a pensar que el destí d'Odisseu podria ser molt semblant al del pidolaire. Aquest li augura que veurà el retorn d'Odisseu. 

Davant l'auguri d'una àguila que porta una coloma, els pretendents decideixen desistir del pla de matar Telèmac. Durant el banquet, Telèmac protegeix el pidolaire de la ira dels pretendents. Un d'ells, Ctesip, agredeix Odisseu amb una pota de bou i Telèmac reprèn els pretendents molt durament. El que segueix és un episodi estrany i pertorbador: els pretendents tenen un atac de riure histèric que presagia la mort. De sobte, Teoclimen els fa una acurada descripció de l'escena de la seva mort: 
Ai, desgraciats, ¿quin deu ser aquest mal que patiu? La nit us embolcalla el cap, el rostre i també, per sota, els genolls. El gemec s'escampa i les galtes regalimen llàgrimes. Els murs i els bells intercolumnis estan ruixats de sang. El vestíbul és ple de fantasmes i també és ple dels que van cap a l'Èreb sota les tenebres. El sol ha desaparegut del cel i s'ha estès una boira funesta. (p 449)
Els pretendents, malgrat això, segueixen rient i fent xerinola. L'episodi de l'atac de riure i la posterior visió de Teoclimen tenen quelcom d'esfereïdor. La narració posa un accent especial en què no és un riure natural: Pal·las Atena va provocar un riure inextingible entre els pretendents i els va trasbalsar el seny. Reien amb una boca que no era la seva i menjaven carn que regalimava sang. Llavors se'ls ompliren els ulls de llàgrimes i el seu cor va tenir el pressentiment del plor. (p 448) A més, pel que hem vist a la resta del capítol, els signes divins s'han estat multiplicant de tal forma que ja és impossible dubtar que els déus estan de part de la revenja d'Odisseu. Tot el que passa en aquest capítol sembla tenir un origen sobrenatural.

Com he dit, aquest és un capítol on no hi passa gairebé res i on passen moltíssimes coses a les ments dels personatges. Odisseu es planteja per primer cop que el remei podria ser pitjor que la malaltia; Odisseu i Penèlope es desitgen l'un a l'altre a través del somni; el discurs de Telèmac pot despertar el riure impúdic dels pretendents, però del que no queda cap dubte és de l'autoritat que ostenta a palau en aquest punt de la narració, que ja ningú sembla discutir. Els pretendents, per la seva part, farien bé de refiar-se dels seus propis temors i fugir del palau quan encara hi són a temps. 

Odisseu lluita amb el captaire de Lovis Corinth (1903)

A continuació volia parlar del llegat homèric a la literatura universal posterior. Al llarg de tots aquests capítols, he parlat de trops literaris, referències cinematogràfiques, i possibles interpretacions que es poden donar d'aquest text des de la crítica literària. En els últims anys, les lectures i les recreacions feministes dels mites homèrics han estat una constant, per posar només un exemple. Les experiències dels herois a la guerra de Troia s'han llegit en termes psicològics com a estrès posttraumàtic, ja que sabem que l'horror de la guerra té quelcom de brutal que possiblement transcendeixi cultures i moments particulars en la història. Les interpretacions de les psicologies dels personatges s'han aprofundit i s'han adaptat a la nostra pròpia subjectivitat contemporània com a lectors.

Per això, pretendre fer una relació acurada de totes les influències homèriques en la literatura posterior seria massa pretensiós per part meva, i m'exigiria un esforç de selecció que, ara per ara, no em sento amb forces de fer. Si esteu interessats en la pervivència del llegat homèric en la literatura posterior, especialment en llengua catalana però no exclusivament, us pot interessar mirar el següent blog:

3 de gener de 2020

Els jocs de la fam (#273)

Odiar el noi del districte 1, que sembla igual de vulnerable en la mort, no és adequat. És el Capitoli el que odio, per fer-nos això a tots nosaltres. 

Publicada per primer cop el 2008, aquesta novel·la distòpica de l'autora nord-americana Suzanne Collins va ser una revelació en el seu moment dins de la literatura juvenil. Tot i la controvèrsia que va aixecar sobre la manca d'originalitat de la proposta, cal dir que és una lectura força interessant si se li dóna una oportunitat. En el que queda d'uns Estats Units assolats per alguna mena de catàstrofe humana, s'erigeix un nou règim anomenat Panem, dividit en dotze districtes i un Capitoli que els regeix amb mà de ferro. La població dels districtes sobreviu com pot en la pobresa i escassetat imperants, mentre que el Capitoli és un paradís decadent de consum de productes de luxe, on regna la cultura de l'entreteniment. Com si es tractés del mite de Teseu i el minotaure, cada any dos joves de cada districte, un noi i una noia, són enviats al Capitoli a matar-se els uns els altres en un joc de supervivència anomenat els Jocs de la Fam. Tots vint-i-quatre joves hauran de lluitar a mort els uns contra els altres, perquè només pot guanyar l'últim supervivent. Rere l'entreteniment que aquest espectacle proporciona als ciutadans del Capitoli, hi ha un missatge polític encara més sinistre: l'espectacle és una mostra de força envers els districtes, que anys enrere s'havien rebel·lat contra el poder central i que ara han de tributar els seus joves a aquest joc sàdic com a càstig o revenja per part dels poderosos. Tothom de Panem és obligat a veure l'espectacle, que es televisa en directe. La protagonista de la història, Katniss Everdeen, és una jove de setze anys del districte dotze que manté la seva família a base de la caça furtiva, i que es presenta voluntària per participar als jocs de la fam en substitució de la seva germana petita. El seu company de districte en el concurs és en Peeta Mellark, un noi de la part acomodada del districte que d'entrada no mostra tantes habilitats de supervivència com ella. Ara bé, més enllà de la supervivència, el concurs també és un programa de tele-realitat, de forma que aviat els dos joves s'adonaran que també poden manipular el seu públic per tal que els ajudi. És per això que és una novel·la més complexa del que pot semblar en un principi, en tant que en tot moment està narrada des del punt de vista en primera persona de la Katniss, però moltes vegades la narració obre a l'especulació sobre les veritables motivacions dels seus personatges. Aquests, de fet, van mostrant matisos diferents a cada pas, i s'acaben dividint en supervivents i proveïdors, com Katniss o el seu mentor Haymitch, un antic guanyador del concurs, i personatges més empàtics i intuïtius, com Peeta o la germana de Katniss, Prim. Tot i que és un llibre desigual i que no té un estil gaire polit, Els jocs de la fam té com a punt fort que és una lectura amb un ritme trepidant i que enganxa molt amb el seu suspens, especialment la primera vegada que es llegeix. En alguns aspectes recorda Ray Bradbury i Shirley Jackson, i encara que no estigui a l'alçada d'aquests autors, és una bona lectura en tant que desperta la reflexió sobre la societat actual. Una de les crítiques que se li van fer especialment va ser a la violència gràfica que presenta el llibre, en tant que critica una societat que pren aquest tipus d'escenes com a mer entreteniment, a la vegada que presenta la novel·la al seu públic com precisament això: entreteniment còmode. Ara bé, la crítica política hi és present per més que es podria haver fet de forma més elaborada: gran part de la novel·la aborda la qüestió sobre com mantenir la pròpia individualitat - i la pròpia llibertat - quan s'és víctima i peó involuntari d'un sistema injust i opressiu. La revolta encara no queda definida en aquest punt - Suzanne Collins la guarda per a les dues properes entregues de la trilogia - però a partir de l'actuació dels concursants en aquesta entrega dels jocs de la fam ja s'intueix que el Capitoli no accepta desafiaments per part dels seus concursants. També és part del debat si calia una trilogia sencera per desenvolupar aquesta idea: jo sempre he tingut la impressió que aquest primer volum és el millor de la saga, i que el tercer acaba descarrilant inevitablement a l'hora de portar les seves implicacions polítiques al límit. Ara bé, el que cal reconèixer és que la novel·la enganxa a l'hora de presentar el seu món fictici, especialment en el seu primer terç, i que presenta el conflicte i les personalitats dels protagonistes de forma sòlida i consistent. És una lectura que, tot i que adreçada al públic més jove, mereix una oportunitat en general per la reflexió que presenta sobre els aspectes més sòrdids de les societats postindustrials del moment. 

Sinopsi: En un futur indeterminat en les ruïnes distòpiques d'Amèrica del Nord, la societat de Panem s'entrega al gaudi d'un terrible joc de supervivència anomenat els Jocs de la Fam, en què vint-i-quatre joves dels dotze districtes del país competeixen per ser l'últim a sobreviure. Mentre que per als ciutadans rics del Capitoli no passa d'un entreteniment anual, per als qui hi participen suposa la mort segura o, en cas de guanyar, una nova vida marcada pel trauma i les seqüeles d'aquesta aventura macabra. Katniss i Peeta, els concursants del districte 12, es veuen privats de la seva llibertat quan són arrossegats a formar part d'aquest espectacle macabre sabent que, finalment, un dels dos haurà de morir. 

M'agrada: És una novel·la que em va enganxar molt la primera vegada que la vaig llegir, i que en les següents lectures he gaudit encara que els seus defectes se m'hagin anat fent més evidents amb el temps. És una història en què els personatges són més complexos que en la majoria de novel·les juvenils de mercat massiu. 

No m'agrada: Tot i els girs inesperats, la trama pot resultar previsible i tòpica en certs moments. De vegades la violència és força més gratuïta del que narració pretén vendre, i el conflicte de sentiments que presenta la protagonista en primera persona a moments es fa una mica forçat. 

28 de desembre de 2019

El ferro per ell mateix atrau l'home

Cant XIX de l'Odissea

Odisseu mana a Telèmac que amagui totes les armes que hi ha al palau de l'abast dels pretendents, amb l'excusa oficial d'evitar accidents domèstics. Odisseu i Telèmac desen les armes mentre la resta del palau dorm i Atena els fa llum. Després d'un segon enfrontament amb la serventa Melanto, Odisseu es reuneix amb Penèlope per tenir la posposada conversa. 

Aquest és un capítol que a mi m'agrada especialment i que, d'alguna forma, també resulta un enigma per a l'anàlisi crítica. Odisseu reposseeix la seva llar, d'alguna forma, abans d'haver donat a conèixer la seva identitat real. En aquest capítol el veiem en escenes d'intimitat i complicitat amb el seu fill i la seva esposa - Telèmac coneix la seva identitat, Penèlope encara no en aquest moment - i el capítol culmina, finalment, amb el reconeixement per part d'Euriclea i un llarg excurs, a propòsit d'aquest reconeixement, al passat d'Odisseu i a l'episodi de la cacera del senglar, quan l'heroi era adolescent. 

La conversa entre Penèlope i Odisseu en aquest capítol dinou ha despertat interpretacions diverses perquè apunta a un reconeixement velat i no verbalitzat per part de Penèlope. Odisseu compara Penèlope amb un rei poderós a la seva cort, que de nou ens presenta una inversió dels rols de gènere, i Penèlope explica el parany del teler que ja coneixíem del capítol segon. Odisseu li explica un relat ple de mentides sobre el seu suposat passat a Creta, i li relata com va conèixer Odisseu durant la guerra de Troia. Penèlope el posa a prova per saber si la història és veritat, i li demana que descrigui els vestits característics que portava Odisseu. Odisseu en dóna una descripció acuradíssima, i Penèlope, si més no, es creu que el foraster hagi conegut Odisseu realment. 

A continuació el foraster anuncia la tornada d'Odisseu, fent un relat força aproximat dels últims estadis del seu viatge. Penèlope, tot i que incrèdula, ofereix al pidolaire el lloc de més honor de la casa, per davant de tots els pretendents, i mana a Euriclea que li renti els peus. Euriclea reconeix Odisseu per la cicatriu que té a la cuixa que li havia fet un porc senglar en una excursió amb el seu avi Autòlic al mont Parnàs. Odisseu li demana a Euriclea que guardi el secret i aquesta accepta. 

Després, Penèlope li explica al pidolaire el seu somni d'un presagi sobre la tornada d'Odisseu: una àguila baixa del cel i trenca el coll a totes les oques que hi havia al pati de Penèlope. Penèlope li explica la seva intenció de sotmetre els pretendents al concurs de les dotze destrals, una prova d'habilitat que només Odisseu és capaç d'acomplir. Aquest és un argument fort a favor de la tesi que Penèlope ja coneix la identitat del foraster arribats a aquest punt: no sols això, sinó que també es dóna la prerrogativa de sotmetre Odisseu al concurs. Si Odisseu es permet ser prudent i no donar-se a conèixer d'entrada per posar a prova la fidelitat de Penèlope (en cas que Penèlope no li fos fidel, s'arriscaria a patir el mateix destí que Agamèmnon), aquesta li torna la pilota d'una forma molt subtil: si ell està interessat a recuperar el tron d'Ítaca (i no seguir vagarejant pel món, com porta fent deu anys seguits), haurà de competir com tots els altres. 

Tot això és interpretació, és clar. També cap la possibilitat d'interpretar el text literalment, i assumir que en aquest punt Penèlope encara no sap qui és el foraster, però està convençuda que aquest ha conegut Odisseu de veritat, i li dóna un lloc d'honor a la casa com a part de les formes de l'hospitalitat. En tot cas, aquest és un dels capítols que presenta més interrogants pel que fa a la seva ambigüitat. 

Penèlope Vaticana
Museus Vaticans. Font

Una altra part interessant del capítol és el flashback cap al passat d'Odisseu, que es fa curiós just en aquest punt, també, perquè es juxtaposa a aquesta recuperació simbòlica de la seva casa per part d'Odisseu. El seu passat i la seva identitat queden lligats aquí, i potser hauríem de recapitular i veure quin és l'origen de l'heroi Odisseu. 

Odisseu: orígens 

L'avi d'Odisseu, i que segons aquest capítol de l'Odissea li va triar el nom a Odisseu, era Autòlic. Autòlic és un nom parlant que significa el-llop-mateix o el-llop-solitari. Era fill del déu Hermes, en la majoria de versions, i això explica que l'astúcia, la intel·ligència i l'amor als paranys corri en la família. De fet, Autòlic era reconegut com a lladre i entabanador. Tenia el poder de disfressar-se i disfressar els béns robats de forma que no els poguessin trobar. També tenia un casc que el feia invisible: algunes versions del mite diuen que li va regalar aquest casc a Odisseu per anar a la guerra de Troia, i que per això aquest era capaç d'infiltrar-se en terreny enemic sense que ningú el veiés. La seva filla Anticlea era l'esposa de Laertes i la mare d'Odisseu. Segons diverses versions, Odisseu va néixer accidentalment mentre la seva mare tornava de viatge a Ítaca. Durant la seva adolescència, un senglar el va ferir durant una cacera al mont Parnàs, on vivia el seu avi. També va fer diversos viatges amb encàrrecs per al seu pare. 

La caça del porc senglar caledoni
Museu Ashmolean, Oxford. Font

Quan el pare d'Helena, el rei d'Esparta, va prometre la seva mà al vencedor d'un concurs, Odisseu s'hi va presentar com a candidat. Tanmateix, els pretendents eren tan nombrosos que a Odisseu se li va acudir que fessin un pacte per acceptar el resultat de la competició, que els lligaria en el futur a la necessitat de prestar-se assistència mútua: aquest seria el germen de la federació entre els aqueus que anirien a la guerra de Troia, de fet. Odisseu va acabar casant-se amb Penèlope, filla d'Icari, en algunes versions perquè va ser guanyador d'una competició per la seva mà, en altres versions perquè Penèlope el va escollir entre tots els seus pretendents. Penèlope era cosina germana d'Helena i de Clitemnestra (que eren germanes). 

Un cop a Ítaca, la guerra de Troia va esclatar quan Telèmac era un nadó. Quan els aqueus van anar a buscar-lo per anar a la guerra, Odisseu es va fer passar per boig per evitar anar-hi. Es posava a llaurar la sorra de la platja amb una arada i la sembrava amb sal. El parany es va descobrir quan li van posar el nadó Telèmac a la trajectòria de l'arada i ell, per evitar que l'infant prengués mal, va desviar l'arada del seu camí. Una altra llegenda de la infància de Telèmac diu que aquest va caure al mar quan era molt petit i que va ser salvat pels dofins; per això Odisseu va adoptar la imatge d'un dofí per al seu escut. 

Un cop a l'exèrcit grec, se li atribueixen nombrosos paranys i estratègies per aconseguir els seus objectius. Va ser responsable del reclutament d'Aquil·les, que s'amagava al gineceu (sí, vestit de noia) del rei Licomedes. Odisseu es va fer passar per mercader i va exposar les seves mercaderies davant les noies. Les noies van córrer cap als vestits, mentre que Aquil·les va anar corrents a escollir les armes. 

El seu parany més famós, evidentment, és el cavall de Troia, que va donar sortida a la situació de bloqueig que presentava el conflicte després de deu anys de lluita. Els grecs van fingir que es retiraven definitivament, deixant una escultura d'un cavall de fusta a les portes de la ciutat. El cavall era el símbol del déu Posidó, amb el qual els grecs suposadament demanaven el seu favor per al viatge de retorn. Els troians van interpretar així el sentit de l'ofrena, i van introduir el cavall a la ciutat, amb grans celebracions per la victòria. Quan es va fer de nit i tothom dormia, un comando de guerrers grecs que s'amagaven dins del cavall van sortir i van obrir des de dins les portes de la ciutat inexpugnable. 

El contingut d'aquests mites el podeu trobar a múltiples fonts, i en trobareu molts resums a Internet. Jo he tret la informació del Diccionari de mitologia de Pierre Grimal i de la Wikipedia. 

Pel que fa al retrobament entre Penèlope i Odisseu, i a l'ambigüitat del reconeixement, aquests articles en donen interpretacions molt interessants i elaborades: 
  • On Penelope's Recognition de Paul Schoffer, a Identity in the Odyssey. L'autor discuteix les diverses interpretacions de l'episodi i es decanta lleugerament a favor de la ignorància de Penèlope en aquest punt, tot i que finalment es queda amb la ironia i l'ambigüitat del passatge sencer. 

23 de desembre de 2019

Resum de l'any 2019

És curiós que en els més de nou anys que porto escrivint aquest blog sempre he mirat endavant a les properes publicacions, però mai no havia fet un exercici seriós de mirar cap enrere. Abans, un post publicat era un post oblidat, sense més. Potser això ha canviat, ara, perquè des de fa un temps he convertit l'escriptura del blog en un exercici força més constant i reflexionat que abans. M'agradaria haver-ho fet els anys anteriors, però mai no és tard quan arriba, així que, sense més dilació, aquest és el resum de l'any 2019 tal com ha transcorregut al blog.


  • Ha estat un dels anys més productius del blog, amb més de quaranta ressenyes de llibres publicades. No ha arribat, és clar, al rècord de ressenyes de 2018, però és una bona marca tenint en compte totes les altres publicacions que han aparegut amb altres etiquetes. 
  • A l'abril vaig publicar una sèrie de posts que van ser molt divertits de fer, sobre la lectura de El Senyor dels Anells de J. R. R. Tolkien que havia fet al gener. La comparativa de l'obra escrita amb la seva adaptació cinematogràfica havia de constar de tres parts en un principi (una per a cada pel·lícula), però la idea inicial es va començar a expandir i el resultat final va acabar tenint cinc parts, que podeu llegir aquí: Part 1 / Part 2 / Part 3 / Part 4 / Part 5
  • A l'agost vaig començar a publicar, dissabte a dissabte, la meva relectura de l'Odissea d'Homer, que és un comentari de cada capítol seguit d'unes petites anotacions sobre el context històric i literari del text. La lectura i la recerca van tenir lloc entre el juliol i l'agost passats - Homer, no sé per què, per a mi sempre ha estat un autor d'estiu - i, tot i que els articles que falten els acabaré de publicar durant les primeres setmanes de 2020, és una feina que pertany exclusivament al 2019. Podeu visitar els posts d'aquesta sèrie aquí
  • L'autor de l'any, per nombre de ressenyes, ha estat indiscutiblement C. S. Lewis. Tot i que no m'era un autor desconegut, la seva novel·la Mentre no tinguem rostre i la seva autobiografia Sorprès per la Joia han estat autèntics descobriments. 
  • El tema de l'any han estat els presoners polítics, que ja havia encetat a finals de 2018 amb Lluitar amb el diable, la meva primera trobada amb Ngugi wa Thiong'o. Al voltant del judici polític que va tenir lloc a Madrid entre els mesos de febrer i juny, extenuant i exasperant en tots els sentits possibles, vaig tenir l'oportunitat de reflexionar sobre aquest tema amb Jo acuso d'Émile Zola, El guardia, el poeta y el prisionero de Lee Jung-Myung, i Contes des de la presó d'Oriol Junqueras. 
  • El millor llibre llegit aquest any ha estat La vida de la Rebecca Jones d'Angharad Price, magnífic en la seva senzillesa i la seva poesia immensa i continguda. Des del record de la vall de Maesglasau, us desitjo que passeu molt bones festes i el millor per al nou any que entra. 


Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons