"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

12 de juny de 2021

Vida de Pi (#373)

L'amor costa de creure, pregunteu-ho a qualsevol amant. La vida costa de creure, pregunteu-ho a qualsevol científic. Déu costa de creure, pregunteu-ho a qualsevol creient. Quin problema teniu amb el que costa de creure? 

Aquesta novel·la de l'autor canadenc Yann Martel es va publicar per primer cop l'any 2001 i va guanyar el premi Booker l'any següent. Va ser tota una revelació en el seu moment i es va convertir en un best-seller immediatament, si bé potser la seva popularitat ha anat baixant amb el temps. És una relectura que em devia des de feia molt de temps; la primera vegada que la vaig llegir, d'adolescent, em va impactar molt, i el record que tenia d'aquell moment m'ha sorprès força ara que l'he tornat a llegir després de tants anys. Ben bé des del principi de la novel·la aquest relat se'ns ven com una història "que ens farà creure en Déu", en una nota introductòria al llibre que es presenta com a nota editorial però que és part del relat fictici. És cert que la religió té un paper molt important en el desenvolupament de la trama: el protagonista, un adolescent indi anomenat Piscine Molitor Patel, comença a coquetejar amb tres religions diferents per acabar abraçant-les totes tres. L'hinduisme és la religió en què s'ha criat, tot i que la seva família no li ha donat una educació religiosa, i el cristianisme i l'islam esdevenen les seves religions d'adopció. A Piscine l'atrauen els rituals i els móns ordenats, i en especial les limitacions de la raó a l'hora de comprendre i explicar un univers que defuig constantment una explicació mecànica definitiva. Ara bé, la seva fe sòlida i compacta en la bondat de l'ésser superior es convertirà en la seva arma més poderosa quan es vegi enfrontat a un dels malsons més extrems i inimaginables possibles: la supervivència en un bot salvavides al mig de l'oceà Pacífic durant mesos després del naufragi que ha acabat amb la vida de la seva família. Si en si mateix l'argument ja sembla un malson, l'aventura de superviviència de Pi té una dificultat afegida: el seu company de navegació és un immens tigre de Bengala, Richard Parker, un dels components del zoo de Pondicherry a càrrec dels Patel, que estava sent traslladat des de l'Índia a Canadà juntament amb la família. Richard Parker és un depredador per naturalesa, i si Pi vol evitar acabar devorat pel seu company de viatge, haurà d'aprendre a alimentar-lo i ensinistrar-lo per tal que el tigre confiï en ell. El relat és molt més complex que no només aquesta història lineal. Vida de Pi és recordat principalment pel seu gir de guió final, en què el relat que ens dona el protagonista sobre la seva aventura de supervivència pren un relleu completament nou a la llum de les revelacions finals que se'n fan. I aquí és on l'impuls religiós o espiritual del text pren el seu moment de protagonisme, finalment. Si no n'hi ha prou amb el fet que un personatge principal que s'anomena Piscina acabi perdut i a la deriva dins la immensitat d'un Oceà, l'accent en la lectura espiritual del text queda marcat una vegada i una altra ben bé fins al moment de la sopresa final. Quan vaig llegir el llibre per primera vegada vaig entendre el relat com una afirmació ferma, sense fissures, de la fe del protagonista en Déu, capaç de moure muntanyes, quasi literalment, en el relat que ens en fa. La seva fe en la vida i la seva resistència infinita l'acaben salvant, fins i tot quan abandonar-se a la desesperació semblaria l'opció més econòmica i, fins i tot, racional. La possiblitat de ser rescatat en la immensitat de l'oceà quan ningú sap que hi ets, d'arribar a trobar terra o de ser capaç d'aconseguir aliments i aigua és tan mínima i remota que acaba desafiant qualsevol intent de racionalització. És una loteria còsmica amb totes les probabilitats en contra. Ara bé, en aquell moment em vaig perdre el matís irònic del text i les seves implicacions metatextuals: l'opció de creure en Déu s'acaba presentant sobre el text, en realitat, no com a dogma de fe sinó com a decisió narrativa i creativa. El text és una exploració postmoderna sobre el tipus d'històries que ens expliquem per donar-nos sentit en un món de fets que són simplement objectius, sense cap valor intrínsec. I, com passa amb la loteria còsmica, el text planteja la necessitat de triar la història preferible, d'apostar pel cavall guanyador, fins i tot contra tot pronòstic o extrapolació racional. Martel ens presenta en aquesta novel·la una mena d'actualització en forma postmoderna de l'argument de Pascal; però a la vegada ho fa jugant contínuament amb una narració que no és coherent, sinó que va deixant, en les seves múltiples incoherències, buits d'informació i salts temporals, els rastres inequívocs de la seva falsedat. Per als qui creguin que la qüestió de la plausibilitat afecta tan sols el relat del naufragi i la travessia oceànica, aquest desafiament ja comença molt abans, en la primera secció del text en què trobem el Pi Patel adult que ens presenta la veu narradora. Qui és en Pi autèntic? El nàufrag solitari encara traumatitzat després de tants anys de la tragèdia, que acumula menjar enterrat en vida a la seva casa de Toronto? O l'orgullós marit i pare de família que es materialitza amb la narració començada, sense haver donat cap pista ni tan sols que convivia amb algú, menys amb una dona i dos fills, un d'ells adolescent? El text està plagat d'aquestes incoherències, que suposo més o menys intencionals per part de la narració, i que ens submergeixen en un joc de sentit i plausibilitat totalment enganyós, en tant que l'autor sempre té la mà més alta i va dues passes per davant nostre en tot moment. M'estic fent gran, perquè en el seu moment vaig abraçar la història senzilla i no vaig fer gaires preguntes; ara amb la relectura m'he trobat un text molt més complex i força més rebuscat del que recordava, amb tot un nivell d'autoironia que la primera vegada em va passar totalment desapercebut. 

Sinopsi: Durant els anys 70 a Pondicherry, a l'Índia francesa, l'adolescent Pi Patel creix amb la seva família, que s'encarrega de cuidar el zoo del jardí botànic de la ciutat. El seu interès per la zoologia i per la religió arrelen en ell des de petit, a mesura que comença a fer-se preguntes sobre la fe i sobre els animals amb què conviu durant el dia a dia. A finals dels anys setanta, amb l'estat d'excepció decretat per Indira Gandhi i la supressió del govern autònom de Tamil Nadu, els pares de Pi decideixen emigrar amb tota la família al Canadà, i emprenen el viatge en un vaixell en què també transporten tots els animals que no han pogut ser recol·locats en altres zoos. Durant la travessia de l'oceà Pacífic el vaixell s'enfonsa i Pi es converteix en l'únic supervivent, en quedar atrapat en un bot salvavides amb una hiena, un orangutan, una zebra i un tigre de Bengala anomenat Richard Parker. A partir d'aquí s'inicia un terrible viatge de supervivència marcat en tot moment per la brutalitat i la desesperació. 

M'agrada: M'agrada l'aire de faula del relat sencer, especialment durant la seva primera secció (abans del naufragi). Alguns dels moments més reflexius de la narració, especialment en els moments que toquen la desesperació i l'afany de supervivència del protagonista. 

No m'agrada: El seu simplisme a l'hora de tractar el discurs religiós, així com l'ateisme i l'agnosticisme, que de vegades queden retratats amb un traç poc acurat. La secció central es fa excessivament llarga i repetitiva en determinats moments. El constant desafiament a la plausibilitat, que finalment acaba obeint a un propòsit metatextual més gran, però que al cap i a la fi no compensa dins la història. 

8 de juny de 2021

La dona de negre (#372)

- Tu, Arthur, - va dir - marxaràs d'aquí demà o passat. Si tens sort, no tornaràs a sentir ni saber res d'aquest maleït lloc. La resta de nosaltres ens hi hem de quedar. Hem de viure amb això.
- Amb què? Històries? Rumors? Amb l'aparició de la dona de negre de tant en tant? Amb què?
- Amb el que sigui que vindrà. D'un moment a l'altre. Crythin Gifford ha viscut amb això durant cinquanta anys. Ha canviat la gent. No en parlen, això ja ho saps. Els que han patit més són els que parlen menys.

Aquesta breu novel·la de l'autora britànica Susan Hill es va publicar per primer cop el 1983, i ha esdevingut amb el temps un relat força popular dins la literatura de fantasia i terror. A mi no m'ha semblat res de l'altre món, però és una lectura força entretinguda en la seva brevetat. El que Susan Hill pretén fer amb aquesta novel·la és recrear els tòpics i l'atmosfera dels relats gòtics victorians i, en aquest sentit, sí que és cert que el punt més fort del text és precisament la seva atmosfera i la seva aura de misteri, perfectament recreades. Gran part d'aquesta aura de misteri rau precisament en la seva indefinició: el relat no ens ofereix gaires detalls sobre la possible localització geogràfica dels fets, ni tampoc sobre el marc temporal en què s'inscriu la història, probablement durant la primera meitat del segle vint. La història obre amb un relat marc, com passa, per exemple, amb Un altre pas de rosca de Henry James. Durant les festes de Nadal, l'advocat Arthur Kipps, un home madur, queda aclaparat per les històries de fantasmes explicades pels seus fillastres a la vora del foc. Quan aquests li demanen que els expliqui una història de por, Arthur té una crisi nerviosa, i es proposa escriure la seva pròpia experiència sobrenatural de quan era jove, per ser llegida només després de la seva mort. Aleshores la trama es remunta a dècades enrere, quan l'Arthur va ser enviat per feina a un poblet aïllat a la vora del mar per ocupar-se dels afers legals de la difunta anciana Alice Drablow. Allà començarà a experimentar una sèrie d'episodis sobrenaturals al voltant de l'aparició de la dona de negre, un fantasma del passat que té tot el poble esfereït. La història, en aquest sentit, és força senzilla un cop es destapen tots els secrets del passat, i en realitat s'entreté més aviat a transmetre'ns l'atmosfera misteriosa del lloc i suggerir-nos, més que no pas mostrar-nos, els esdeveniments sobrenaturals que s'hi estan produint. La casa de la senyora Drablow es troba en un terreny envoltant per aiguamolls que et poden engolir en qualsevol moment si abandones el camí, s'hi accedeix a través d'una llenca de terra que queda negada quan puja la marea i fa que la casa quedi aïllada durant determinades hores del dia i, a més, el territori es veu sorprès de vegades per unes terribles boires marines que tapen la visió completament, i que poden aparèixer en el moment menys pensat fins i tot enmig d'un dia perfectament assolellat. L'advocat ha de quedar-se en aquesta casa durant uns dies per tal de fer la feina que li han encomanat de posar tots els papers de la difunta en ordre. És força evident que aquesta casa amaga un terrible secret del passat, que és l'origen de totes les aparicions fantasmagòriques i il·lusions auditives que experimenta el protagonista, i és durant aquesta estada que anirà descobrint poc a poc el misteri que la família Drablow guardava en el seu passat. Abans d'arribar a aquest punt, però, hem recorregut tot el poble sota els silencis amoïnats i les mirades d'esgarrifança dels seus habitants, que compadeixen el nouvingut des d'un coneixement molt més profund i de primera mà dels perills a què s'enfronta. Gran part de l'encant del llibre rau precisament en aquest contrast entre la innocència càndida del foraster i el terror escarmentat dels autòctons. Com sol passar en la literatura de fantasmes, la tensió psicològica del protagonista es basa principalment en aquest pas de la ignorància a l'experiència, que reflecteix també, evidentment, el pas d'una despreocupació càndida i optimista a la constatació dolorosa de la presència del mal en la seva vida. Si esteu acostumats a aquests tipus de relats, La dona de negre segurament no us sorprendrà, però és una lectura molt amena si us agraden els relats amb aire gòtic, amb un punt de nostàlgia per la literatura del segle dinou, i amb una prosa lenta, molt descriptiva, i profundament atmosfèrica. 

Sinopsi: En un moment indeterminat del segle vint, l'advocat Arthur Kipps viatja a un poblet aïllat per encarregar-se dels afers legals d'una difunta recent, la senyora Alice Drablow. De seguida comença a adonar-se d'una presència sobrenatural i perillosa que envolta la difunta i que té esgarrifat el poble sencer. 

M'agrada: Sobretot la forma com la història està escrita, aturant-se molt en la psicologia dels personatges i la construcció de la seva atmosfera, i oferint unes descripcions d'ambient molt denses i recarregades. 

No m'agrada: Es llegeix més com a pastitx de textos més antics que no pas com a narració gaire original. El relat té moments força tòpics i previsibles, i pretén desviar l'atenció de la trama amb detalls força secundaris que al capdavall no acaben arribant enlloc. 

5 de juny de 2021

Vergonya (22)

Aquesta setmana s'han concentrat dues notícies favorables als eurodiputats independentistes exiliats, el president Puigdemont i els exconsellers Comín i Ponsatí. El Tribunal General de la Unió Europea els retorna cautelarment la immunitat que els havia tret el Parlament Europeu, i aquest és un fet sense precedents. El Tribunal valora els arguments aportats per la defensa dels eurodiputats. 

https://www.naciodigital.cat/noticia/220824/puigdemont-comin-ponsati-celebren-immunitat-tornen-nostres-drets-politics

https://www.catalannews.com/politics/item/puigdemont-comin-ponsati-provisionally-recover-immunity-as-meps-as-eu-court-studies-appeal

https://www.thenational.scot/news/19349040.catalan-meps-no-plans-reenter-spain-despite-regaining-immunity---now/

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/gonzalo-boye-prima-facie_616364_102.html

S'anuncia també el text que es debatrà al Consell d'Europa sobre l'alliberament dels presos i la retirada de les euroordres, un informe que posa de manifest l'evident desproporció de les penes de la sentència del procés - d'aquí la urgència perquè l'estat espanyol repari la seva deriva repressiva: 

https://www.naciodigital.cat/noticia/220860/comite-afers-legals-consell-europa-demana-alliberar-presos-retirar-euroordres?rlc=an

https://www.catalannews.com/society-science/item/spain-must-free-catalan-leaders-and-withdraw-extradition-requests-says-council-of-europe-report

https://www.thenational.scot/news/19350084.european-committee-tells-spain-release-catalonias-jailed-independence-leaders/

La premsa espanyola amaga aquestes dues notícies, en evident contrast amb la cobertura que van donar en el seu moment a la retirada de la immunitat: 

https://www.vilaweb.cat/noticies/premsa-espanyola-noticia-immunitat-puigdemont-comin-ponsati-tgue/

https://elmon.cat/comunicacio/silenci-de-la-premsa-espanyola-despres-del-retorn-de-la-immunitat-262468/

Comparativa de les portades: 

https://octuvre.cat/mini-fil-sobre-els-els-periodics-propietat-de-la-banca/

29 de maig de 2021

La conquista de América (#371)

Lluny del poder central, lluny de la llei reial, cauen totes les interdiccions; el vincle social, que ja era fluix, es trenca, per revelar no una naturalesa primitiva, la bèstia adormida dins de cadascun de nosaltres, sinó un ésser modern, ple de futur, que cap moral no reté i que mata quan i perquè així ho vol. La "barbàrie" dels espanyols no té res d'atàvic ni animal; és perfectament humana i anuncia l'adveniment dels temps moderns. (. . .) El que descobreixen els espanyols és el contrast entre metròpoli i colònia; lleis morals completament diferents regeixen la conducta aquí i allà: la matança requereix un marc adequat. 

Aquest assaig del filòsof búlgar Tzvetan Todorov (1939 - 2017) es va publicar per primer cop el 1982 i és una lectura molt interessant sobre la colonització d'Amèrica per part de la corona hispànica durant el segle setze. Tot i que es presenta com una anàlisi historiogràfica de les campanyes de conquesta i d'extermini dels asteques durant aquest segle, l'anàlisi que fa Todorov d'aquests fets és principalment filosòfica i crítica. De fet, Todorov presenta la seva crònica com una "història exemplar", és a dir, que intenta analitzar aquests fets del passat per tal de rastrejar-ne la influència en la forma com entenem el nostre present. El que es proposa estudiar en aquest llibre és com el fet històric de la conquesta d'Amèrica influeix decisivament en la construcció teòrica de l'altre com a problema, i com es comencen a apuntar diferents respostes, de vegades contradictòries, en aquest moment primigeni de descoberta. Més en general, ens trobem davant d'un dels moments fundacionals del colonialisme a escala mundial i, d'altra banda, aquest fet marca per a la historiografia occidental l'inici de l'edat moderna, amb un canvi de paradigma pel que fa a la concepció del coneixement i la influència que aquest té com a instrument de dominació política. La seva associació de brutalitat colonial amb mentalitat moderna m'ha recordat el Bauman de Modernidad y Holocausto, però el que Todorov fa aquí és centrar-se en la mentalitat i l'epistemologia pròpia dels principals personatges implicats en els fets per revelar la relació sempre ambivalent entre coneixement i poder. De fet, Todorov presenta la permeabilitat occidental al coneixement de l'altre i la seva adaptabilitat a noves situacions com un avantatge pràctic a l'hora de prendre el poder sobre els pobles colonitzats, i prova de comprendre com, paradoxalment, aquesta comprensió i coneixement més profunds sobre l'altre poden portar precisament a un poder més gran de manipulació i dominació. A la pràctica, es demostra com el que es ressent d'aquesta mentalitat de descobriment és la capacitat d'empatia humana, que deixa pas a un interès estratègic per assimilar la diferència a la identitat pròpia, concebuda com a veritat absoluta i excloent. El debat teòric que es produeix en aquest context històric és entre el reconeixement de l'altre com a igual que, per tant, n'elimina les diferències específiques i el subordina al projecte polític propi, entès en termes de veritat absoluta, o el reconeixement de la diferència absoluta, que condueix directament als judicis de valor i les preses de posició sobre la inferioritat o superioritat d'una de les dues cultures. Com preservar la igualtat de drets sense haver d'assimilar necessàriament la identitat de l'altre a la pròpia, o com reconèixer les diferències de l'altre sense caure en el supremacisme, són els reptes de futur que Todorov llegeix per al present a partir d'aquesta anàlisi històrica. El text ofereix una perspectiva molt detallada sobre aquest debat i les argumentacions que es van produir a l'època, així com interpretacions molt pertinents sobre el discurs dels conqueridors a l'hora de retratar, interpretar i manipular l'altre en els seus escrits. Més en general, l'obra és un recordatori totalment necessari sobre la relació, no sempre evident a simple vista, entre coneixement i poder i, en aquest sentit, fa interpretacions molt profitoses sobre el problema antropològic bàsic entre identitat i alteritat, nosaltres i els altres culturals. L'argumentació se sosté en tot moment en els textos de l'època, a través de cites molt extenses que il·lustren els punts principals del raonament.  

Continguts: La seva primera part, "Descobrir", se centra en la figura de Cristòfor Colom, a qui Todorov presenta amb una mentalitat encara medieval, marcada pel pensament mític i per una lògica finalista, és a dir, que no analitza el que troba sobre el terreny empíricament, sinó que fa encaixar les seves troballes en un marc mental prèviament establert. L'accent en l'evangelització dels natius com a objectiu principal posa de manifest una primera contradicció en les justificacions teòriques: la suposada igualtat davant Déu que els conqueridors prediquen entra en patent contradicció amb l'objectiu de conquesta i dominació per la força. La segona part del llibre, "Conquerir", se centra en la figura de Cortés, molt més pragmàtica i moderna en la seva mentalitat, en tant que utilitza un coneixement molt més exhaustiu i de primera mà de la cultura dels pobles asteques per tal de manipular el seu marc de creences i iniciar la seva esclavització i extermini. La tercera part del llibre, "Estimar", presenta aquesta paradoxa que s'estableix entre coneixement i empatia, i com un coneixement més científic i tècnic, com és l'occidental, queda subordinat a les estratègies concretes per dominar i exterminar els pobles colonitzats. En aquest capítol s'inscriu també l'anàlisi dels arguments aportats a la Controvèrsia de Valladolid (1550) entre el dominic Bartolomé de las Casas, que denuncia la violència perpetrada contra els indígenes i defensa l'evangelització per mitjans pacífics, i el capellà Juan Ginés de Sepúlveda, que defensava la inferioritat intrínseca en la naturalesa dels conquerits. La quarta part, "Conèixer", analitza els arguments de Las Casas durant l'etapa final de la seva vida, en què el seu reconeixement de l'especificitat de l'altre obre la porta al perspectivisme i al relativisme cultural. Aquesta part de l'anàlisi també observa algunes experiències de mestissatge i d'assimilació per part d'alguns dels conqueridors cristians a l'època, i analitza la forma com aquests presenten el coneixement de l'altre en els seus escrits. 

M'agrada: És un text molt necessari per comprendre la dinàmica del colonialisme i com aquesta s'insereix històricament dins la cultura i la mentalitat occidentals. 

27 de maig de 2021

Tancament anunciat del Departament d'Arqueologia de Sheffield


El Comitè Executiu ha proposat finalment el tancament. Això és el que passa amb una de les institucions més prestigioses de la Gran Bretanya en aquesta àrea, i amb renom internacional. A partir d'ara, què no passarà amb els centres més petits? 

El criteri: tancar els departaments que "siguin deficitaris", és a dir, que no generin diners, com si aquest fos l'objectiu principal de les facultats i departaments universitaris al segle vint-i-u. Els estudis d'Humanitats, improductius per definició, són els més amenaçats fins ara. Johnson els està convertint en producte de luxe per a consum exclusiu d'uns quants privilegiats. 



Deixo aquí un article molt interessant de Charlotte Higgins, per si algú vol saber més de la faceta de Boris Johnson com a llicenciat en clàssiques, que sovint ha exhibit histriònicament en públic. És un fet que posa de manifest el canal de retroalimentació que manté el sistema educatiu britànic entre les public schools (escoles privades elitistes) i la classe política: 

20 de maig de 2021

Ceremony (#370)

Va plorar l'alleujament que sentia de veure el patró finalment, la forma com totes les històries encaixaven - les històries antigues, les històries de guerra, les seves històries - per convertir-se en la història que encara s'estava explicant. No era boig; no ho havia estat mai. Només havia vist i sentit el món com sempre havia estat: sense barreres, només transicions a través de totes les distàncies i moments. 

Aquesta novel·la de l'autora nativa americana Leslie Marmon Silko es va publicar per primer cop el 1977 i va suposar un abans i un després en la literatura nativa americana als Estats Units. Després d'un procés d'escriptura i reescriptura d'uns quants anys, i de treballar a partir de diferents idees per a relats curts, Silko va acabar trobant el fil del relat de Tayo, un veterà de la segona guerra mundial que torna a casa profundament traumatitzat i que, a partir d'aquest moment, inicia un viatge per tal de provar de guarir-se definitivament i guarir la seva terra del mal que l'assola. En Tayo és un orfe que pertany a la tribu dels Pueblo, que viu en una reserva a l'estat de Nou Mèxic, però la seva condició de mestís el marca com a vergonya per a la família a ulls de la seva tieta, tot i que la resta de la família, l'àvia i els oncles, el tracten com un fill més. Quan el seu cosí Rocky, que té un futur prometedor fora de la reserva, s'allista a la guerra voluntàriament, en Tayo sent que ha de fer el mateix i es proposa protegir la vida del seu cosí, amb qui s'ha criat com un germà. Lluitant contra els japonesos a les Filipines, en Tayo veu amb impotència com en Rocky perd la vida durant la marxa de la mort de Bataan, i entra en un estat de confusió i de desequilibri mental en què li sembla veure el seu oncle Josiah entre els presoners. Un cop torna als Estats Units després de la guerra, l'estrès posttraumàtic l'incapacita, tant mentalment com física, per portar una vida normal, i cau en l'alcoholisme com a única via de sortida als seus problemes. Els seus malsons per la nit el transporten de nou a l'escenari de la guerra, i es culpa a si mateix per la sequera que pateix la terra ja que, durant la guerra, a la jungla filipina, va maleir els núvols i la pluja que infectaven les ferides dels soldats i els abocaven a la mort irremeiablement. Al principi entra en contacte amb un ancià conegut de la família que prova d'ajudar-lo, però que es veu incapaç de fer-ho perquè no comprèn l'horror de la guerra que en Tayo ha viscut. A través d'aquest, però, en Tayo coneixerà un altre ancià, mestís com ell, que comprèn que les cerimònies s'han d'adaptar a cada moment i situació concreta, i que es marceixen si es pretenen preservar intocables a través dels segles. A la vegada, també inicia en Tayo en la història sobre l'origen de la maldat dels blancs i com aquesta va ser introduïda al món. Ens trobem, per tant, davant d'una novel·la molt complexa, que barreja una prosa molt densa i reposada amb fragments de mites i cançons que els personatges s'expliquen els uns als altres, i que posa de manifest constantment el paral·lel entre les aventures i vicissituds del protagonista i una història marc molt més gran, la de la tribu sencera. El relat, de fet, és el mateix però presenta dues lectures paral·leles: el recorregut vital i personal de Tayo per tal de provar de recuperar la seva pròpia vida i reconnectar amb la comunitat, un guariment personal, i una aventura èpica per aconseguir guarir la seva terra, que passa també per descobrir la dignitat perduda del seu poble i l'horror històric de l'explotació que han patit els natius americans a mans dels seus colonitzadors blancs. De fet, la novel·la retrata fidelment la situació de racisme que els natius americans han de patir dins del sistema de les reserves, i la seva indefensió adquirida davant d'aquesta situació: l'allistament a l'exèrcit és l'oportunitat d'or per aconseguir finalment integrar-se en la societat americana, però d'altra banda, també es revelarà com l'enèsim engany per part dels blancs, en tant que els supervivents veuran, en tornar a casa, que res no ha canviat realment. Al cor de la situació hi ha la forma com la comunitat sencera viu la vergonya per aquesta dignitat robada: no és sols la derrota per haver perdut la pròpia terra; és també que cada cas d'alcoholisme o de prostitució és viscut com un fracàs de la comunitat sencera, incapaç d'oferir un futur diferent als seus joves. La narració, per tant, és molt dura i molt poètica a la vegada, i aconsegueix un equilibri perfecte entre tots aquests fils que queden entrellaçats entre ells: les psicologies individuals de cada personatge, que queden molt ben dibuixats fins i tot quan són secundaris, el retrat de la mentalitat i la cosmovisió d'una comunitat sencera, que explica moltes vegades les decisions, les incapacitats i els conflictes que es produeixen al seu mateix cor, així com també la relació dels individus amb la natura, que sembla molt més profunda que en el món de barreres i divisions racionals creades per la cultura occidental. El fet és que la novel·la convida precisament a repensar aquestes barreres, en tant que mite i realitat s'entrecreuen constantment i no hi ha forma de destriar-los realment al llarg de la lectura ni de fixar-ne una interpretació única. Fins i tot hi ha moments en què els fets mateixos de la narració queden en una deliberada ambigüitat: per exemple, la trobada de Tayo amb la seva amant de les muntanyes, que no s'arriba a aclarir si és una dona de carn i ossos o un esperit de la natura, o que segurament és les dues coses a la vegada. Ceremony és una novel·la que mereixeria molt més reconeixement fora dels Estats Units i traduccions a moltes més llengües, en tant que és una lectura corprenedora i completament original sobre les connexions entre individu, comunitat i cosmos, que de vegades poden semblar òbvies, però que actuen com a recordatoris bàsics d'humanitat. 

Sinopsi: Acabada la segona guerra mundial, i després d'una estada en un hospital psiquiàtric, en Tayo, un veterà de guerra, és enviat de nou a la reserva on viu amb la seva família, de la tribu Laguna-Pueblo, a Nou Mèxic. De seguida cau en l'alcoholisme arrossegat pels seus amics, veterans de guerra com ell. Davant la impotència de la seva família per ajudar-lo a superar l'estrès posttraumàtic que l'incapacita, la seva àvia decideix demanar ajuda a un dels ancians de la tribu per tal de tractar-lo amb medicina tradicional. Després d'una primera trobada infructuosa, aquest ancià el remet a un altre bruixot que l'iniciarà en una cerimònia ancestral per tornar la pluja a la terra. Gràcies a aquests rituals i a les històries narrades per l'ancià, en Tayo trobarà la comprensió necessària per reconnectar amb la seva comunitat i començar el seu camí de guariment. A la vegada, veurà la necessitat d'emprendre un viatge als altiplans per tal de trobar un ramat de bestiar robat que pertanyia al seu oncle. Tots els viatges, però, resultaran ser un de sol cap a una veritat que creia perduda però que haurà d'afrontar, amb tot el seu perill, si vol tornar a casa definitivament. 

M'agrada: Ha estat una experiència de lectura completament absorbent i fascinant, que se m'ha fet impossible de deixar. Les revelacions en el tram final de la novel·la, que posen en perspectiva tot el que s'ha succeït i afegeixen matisos i nivells de lectura a esdeveniments anteriors. Tota la novel·la sencera, de fet, ja que es fa difícil escollir-ne un aspecte en concret. 

12 de maig de 2021

La veu i el poder de les dones (#369)

Si volem donar a les dones com a gènere - i no sols com un grup d'individus concrets - un lloc dins les estructures de poder, hem de reflexionar sobre com i per què pensem de la forma com pensem. Si hi ha un patró cultural que funciona precisament per desproveir les dones de poder, quin és exactament i d'on l'hem tret? 

Aquest breu llibre de l'acadèmica britànica Mary Beard es va publicar el 2017 i és un recull de dues conferències que l'autora va pronunciar sobre la imatge pública i la relació de les dones amb el poder. L'original en anglès és Women and Power: A Manifesto, i es va traduir al castellà com a Mujeres y poder: un manifiesto i al català com a La veu i el poder de les dones: dues conferències. De fet, com l'autora mateixa reconeix, el tema només queda esbossat en un text tan curt, i donaria per a una anàlisi molt més profunda i detallada, però les qüestions que posa sobre la taula en aquest manifest són, si més no, prou rellevants com per deixar-les formulades. Mary Beard és especialista en estudis clàssics a la universitat de Cambridge, i en aquest text es remunta al món clàssic grec i romà per analitzar d'on prové la idea que el poder i l'autoritat en l'esfera pública és un tret essencialment masculí i que, per tant, les dones han de quedar relegades històricament a l'àmbit domèstic i privat. Partint del moment que Telèmac fa callar la seva mare en públic per tal d'afirmar la seva autoritat a palau, Beard explora com els mites i llegendes grecs i romans ens ofereixen tota una sèrie d'exemples en què les dones han de ser silenciades precisament per mantenir l'statu quo de l'autoritat masculina. En el moment en què les dones han parlat en públic per defensar els seus interessos, ja en el món antic, han estat constantment ridiculitzades, insultades o caracteritzades amb trets masculins i transformades en éssers andrògins - o directament en monstres. I aquesta caracterització històrica ha sobreviscut en els nostres dies, en què la relació entre les dones i els llocs públics de poder és, com a mínim, complexa. La tesi que Beard defensa en aquest text és que les dones que han accedit a les altes esferes de la política mundial han estat l'excepció més que no pas la norma, i han hagut d'afrontar el rebuig d'una majoria d'homes que controlaven la comunicació i l'opinió pública, i una misogínia generalitzada pel que fa a la percepció sobre el poder que és un biaix cultural transmès des de generacions. A part d'això, en el moment en què les dones han accedit als espais públics per fer servir la seva veu i a àrees de representació política, automàticament el debat s'ha centrat en els "temes que afecten o preocupen les dones", com si el món de les cures o la conciliació familiar fos un tema que no hagi de concernir necessàriament els homes. La situació s'ha agreujat amb l'auge de les xarxes socials com a via de comunicació instantània, accessible a tothom i, per tant, democratitzadora. Beard parla per experiència pròpia quan analitza la presència dels trolls a les xarxes socials i el seu discurs misogin i violent: no perquè no afecti també els homes, sinó perquè posa sobre la taula la qüestió de la normalització de la violència contra les dones en el discurs i el poder associat a un patró masculí de comportament i de presència pública. La seva experiència pròpia l'ha portat a reivindicar la necessitat de fer sentir la pròpia veu i encarar-se amb aquests comportaments directament, en comptes d'optar pel silenci o el bloqueig, com se sol recomanar en aquest context. La veu i el poder de les dones és un pamflet molt breu i amè de llegir, que planteja moltes qüestions importants per a la representació d'homes i dones en el món contemporani i el repartiment de poder, tot i que potser no els dona la profunditat d'anàlisi que mereixerien. 

Continguts: El llibre consta de dos apartats seguint el fil de dues conferències que va pronunciar l'autora el 2014 i el 2017. La primera, "La veu pública de les dones", analitza el fenomen de la presència pública de les dones i com tradicionalment s'ha llegit aquest fet com a problemàtic en un món en què el poder és ostentat sistemàticament pels homes. La segona part del llibre, "Dones en l'exercici del poder", analitza les imatges i qualitats que s'han associat tradicionalment al poder i observa els conflictes i tensions que s'han originat un cop les dones han accedit a aquests llocs de representació. 

M'agrada: És un text molt breu, concís i amè sobre les construccions misògines al llarg de la història, i com aquestes afecten la forma com representem i analitzem el poder en els nostres dies. 

No m'agrada: El text es fa excessivament curt i esquemàtic en la seva voluntat divulgativa. El tema és prou important com per haver-li donat un enfocament un punt més ampli i profund. 

10 de maig de 2021

Fragments de Joseph Campbell

Els he traduït al català de 

  • Joseph Campbell, The Hero with a Thousand Faces. Londres: HarperCollins Publishers, 1998. (Primera edició de Princeton University Press, 1949) 

Arribem a tancar el cercle, de la tomba a l'úter i de l'úter a la tomba: una incursió ambigua i enigmàtica dins d'un món material que aviat se'ns dissoldrà, com la substància dels somnis. I, mirant enrere al que se'ns prometia com la nostra aventura única, impredictible i perillosa, l'únic que hi trobem al final és una sèrie de metamorfosis tan típiques com les que han experimentat els homes i les dones de cada indret del món, a través de tots els segles de què tenim constància, i sota les variades disfresses de cada civilització. (Pròleg: El Monomite - Mite i somni

S'han dedicat segles de conreu, dècades de selecció diligent, la feina de nombrosos cors i mans, a podar, triar i filar aquest cabdell fermament embullat. A més, no ens hem d'arriscar sols a aquesta aventura; perquè els herois de tots els temps ens hi han precedit; el laberint ens és conegut al detall; només hem de seguir el fil del camí de l'heroi. I on havíem pensat que trobaríem una abominació, hi trobarem un déu; on havíem pensat que mataríem algú altre, ens matarem nosaltres mateixos; mentre havíem pensat que viatjaríem cap enfora, arribarem al centre de la nostra pròpia existència; on havíem pensat que aniríem sols, ens hi acompanyarà el món sencer. (Pròleg: El Monomite - Mite i somni)

Tant rescatat des de fora, com empès des de dins, o transportat amb suavitat per les divinitats guiadores, encara ha de tornar a entrar amb el seu elixir a l'atmosfera llargament oblidada en què els homes que són fragments s'imaginen que són complets. Encara ha d'enfrontar-se a la societat amb el seu elixir destructor de l'ego i redemptor de la vida, i acceptar el contraatac de les preguntes raonables, els ressentiments amargs, i la bona gent que és incapaç de comprendre. (Primera part. Capítol 3: Retorn - Rescat des de fora

L'heroi d'ahir es converteix en el tirà de demà, si no és que avui es crucifica a si mateix. (Segona part. Capítol 3: Transformacions de l'heroi - L'heroi com a redemptor del món

La figura salvadora que elimina el pare tirà per assumir-ne la corona ell mateix (com Èdip) està seguint les passes del seu pare. Per suavitzar aquest patricidi tan dur, la llegenda representa el pare com una mena d'oncle cruel o Nimrod usurpador. Tanmateix, el fet persisteix, mig amagat. Un cop el veus, l'espectacle sencer es desintegra: el fill assassina el pare, però el fill i el pare són un de sol. Les figures enigmàtiques es dissolen de nou en el caos primigeni. Aquesta és la saviesa del final (i el reinici) del món. (Segona part. Capítol 3: Transformacions de l'heroi - L'heroi com a redemptor del món

Ja ens sabem la història; s'ha explicat de mil maneres. És el cicle de l'heroi de l'època moderna, la història meravellosa de la humanitat arribant a la seva maduresa. L'encanteri del passat, la servitud de la tradició, van quedar destrossats amb estocades segures i poderoses. La xarxa de somni del mite va caure; la ment es va obrir a la plena consciència desvetllada; i l'home modern va emergir de la ignorància antiga, com una papallona surt del capoll, o com el sol, a l'alba, de l'úter de la mare nit. (Epíleg: Mite i Societat - L'heroi avui dia

L'heroi modern, l'individu modern que s'atreveix a escoltar la crida i buscar la mansió d'aquella presència amb qui hem d'expiar-nos com a destí complet, no pot esperar, i no ha d'esperar, que la seva comunitat abandoni el seu fangar d'orgull, por, avarícia racionalitzada, i incomprensió santificada. "Viu," diu Nietzsche, "com si hagués arribat el dia." No és la societat que ha de guiar i salvar l'heroi creatiu, sinó precisament al contrari. I així cadascun de nosaltres comparteix aquesta missió suprema - portar la creu del redemptor - no en els moments brillants de les grans victòries de la seva tribu, sinó en els silencis de la seva desesperació personal. (Epíleg: Mite i Societat - L'heroi avui dia


Joseph Campbell
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons