Possessió és una novel·la que l'autora britànica A. S. Byatt (1936-2023) va publicar l'any 1990, i que encara avui dia és la seva obra més coneguda. És una novel·la molt ambiciosa i extensa, i fins a cert punt exigent de llegir, però que paga la pena amb escreix el temps emprat a llegir-la. Byatt mateixa explica al prefaci de l'obra que es va inspirar en El nom de la rosa d'Umberto Eco a l'hora d'escriure-la. Pot semblar una afirmació sorprenent, perquè a simple vista no poden ser dues novel·les més diferents, però és cert que comparteixen una premissa de fons: que una novel·la pot ser postmoderna a l'hora de desafiar les expectatives de la narració, de presentar-nos reptes metatextuals que els lectors han d'acabar valorant i interpretant, però a la vegada això no ha de ser un obstacle per atrapar el seu públic amb el suspens d'una intriga ben dosificada i una història perfectament construïda fins a l'últim detall. Fins i tot els moments de la trama que no queden explicats del tot o que queden lleugerament oberts en acabar de llegir acaben mostrant una coherència dins la imatge de conjunt.
La complexitat de la novel·la consisteix a construir-se sobre dues trames amb dos eixos temporals diferents: a finals dels anys vuitanta, un jove becari, Roland Michell, estudiós de l'obra del poeta victorià Randolph Henry Ash, troba, en un dels volums que pertanyia a l'autor, dos esborranys de cartes que suggereixen que el poeta podia haver desenvolupat una passió secreta fora del matrimoni. El fil de la investigació el porta a consultar diaris i documents del període en què podria haver tingut lloc l'afer, a mitjans del segle dinou, i pel camí s'alia amb una altra acadèmica, Maud Bailey, estudiosa de Christabel LaMotte, una poetessa poc coneguda pel públic en general i considerada menor per la crítica literària. A mesura que Michell i Bailey van descobrint noves proves sobre l'existència d'una relació clandestina entre Ash i LaMotte, la seva pròpia relació s'anirà aprofundint, al mateix temps que la recerca de la veritat històrica s'anirà complicant i ens endinsarà en una trama detectivesca cada cop més enrevessada.
D'una banda, tenim els fets que tenen lloc als anys vuitanta, amb tota una sèrie de personatges pintorescos que contribueixen a la sàtira que fa Byatt del món acadèmic del moment: els grans tòtems pagats de si mateixos, els becaris que fan tota la feina en la més absoluta precarietat econòmica, els americans adquisitius que amenacen la longeva estabilitat de l'acadèmia britànica, i les guerres ideològiques que es produeixen entre diferents línies i escoles d'investigació, que involucren diferents interpretacions possibles sobre els mateixos fets o sobre les mateixes evidències textuals. De fet, l'altre eix cronològic, el dels fets que tenen lloc a mitjan segle dinou, se'ns reconstrueix a partir d'aquestes proves fragmentàries i indicis textuals, com si es tractés de peces d'un trencaclosques que els lectors hem d'anar ajuntant a mesura que ho fan els protagonistes del present. Una part important de la novel·la és la forma com els personatges interpreten o malinterpreten certs indicis que es poden trobar als textos, o fins i tot l'absència mateixa d'indicis: la novel·la ens ofereix una anàlisi fascinant de com la crítica literària llegeix en els fets històrics les seves pròpies inquietuds contemporànies, i com les circumstàncies materials i culturals d'un determinat període històric poden ressonar en el present a través del seu propi llegat. No és fins ben avançada la lectura que notarem que aquesta coherència aparent de la narració - la línia del passat i la del present - queda subtilment subvertida per la intrusió puntual d'un narrador omniscient que ens aporta detalls sobre les vides d'Ash i de LaMotte que els lectors acabem coneixent, però que queden vetades definitivament per als investigadors ficticis.
Així és com Possessió es converteix en una història de fantasmes que tornen al present per encisar els seus lectors (tant els ficticis com el públic real de la novel·la) amb les seves veus i les seves idees: Byatt fa una increïble tasca de recreació d'aquestes veus que resulta fascinant de llegir, no només pel que fa al llenguatge i la mentalitat de l'època en diversos escrits, inclosos els nombrosos fragments de poemes tant d'Ash com de LaMotte, sinó també per les seves inquietuds intel·lectuals, i les limitacions de pensament i acció que l'època imposava a les dones. Per si fos poc, hi ha un tercer fil narratiu, el de les ficcions creades per Ash i LaMotte, que esdevé un autèntic motor simbòlic per a la narració sencera: les composicions creades pels dos poetes queden farcides de referències creuades i d'al·lusions metatextuals a la tradició poètica britànica i, més enllà, encara, al pòsit cultural de rondalles, contes de fades, mitologies i cicles èpics que creen un univers simbòlic molt particular per a la narració. A la vegada, aquests fils simbòlics es van entreteixint amb la història mateixa dels investigadors del present, que encaixaran en els estereotips esperats dins d'aquesta història de tresors ocults, jardins secrets, fetilleres ocultadores i fortaleses prohibides. La investigació, així doncs, es converteix en un "quest" típic dels contes de fades o els relats de l'èpica cavalleresca, de forma que el cavaller defectuós Roland Michell haurà d'arribar a la veritat a través de múltiples obstacles i, pel camí, vèncer les resistències i els encanteris de la seva estimada Maud, així com als seus propis problemes de masculinitat fràgil, per tal d'accedir a la seva pròpia identitat.
De fet, les qüestions de gènere i la seva representació són una constant al llarg de tota la novel·la: pel que fa a l'època victoriana, la història està farcida de relats de servitud femenina que queden desdibuixats als marges de la narració, però que contribueixen al panorama de l'opressió i la falta d'oportunitats per a les dones en una societat patriarcal i conservadora. En són bons exemples les figures de Blanche Glover i d'Ellen Ash, totes dues damnificades de diferents maneres dins la narració, i que mostren com l'opressió patida en carn pròpia pot causar, al seu torn, patiments i noves victimitzacions en altres direccions. La història de l'embaràs de la minyona, per exemple, és un fil argumental que queda tallat abruptament de la trama, però que adquireix un pes crucial en la seva interpretació, especialment a la llum de revelacions posteriors. Un altre d'aquests fils és el de la misogínia mateixa de Randolph Ash, marcada pels biaixos cognitius de l'època a la qual pertany, però que pretén presentar-se com a magnanimitat o rebuig de les convencions mentre que, en el fons, acaba acomplint totes les expectatives típiques de la masculinitat del seu propi temps. En són exemples la relació desigual que s'estableix entre ell i LaMotte a través de les cartes, sempre marcada per una condescendència possiblement inconscient per part d'ell, però impossible d'ignorar des del punt de vista dels lectors, i la voluntat constant per part de LaMotte d'ocultar-se del seu amant.
Pel que fa a la figura de LaMotte, la seva veu és una de les més riques de la narració sencera. Tant la seva poesia com les seves cartes reflecteixen un interès constant per revelar-se i amagar-se simultàniament. El seu anhel de ser reconeguda intel·lectualment per la seva època ve acompanyat d'una necessitat constant de renegociar els termes de la seva feminitat, de forma que adoptarà alternativament l'estereotip de la domesticitat discreta i amansida i l'amenaça latent d'una identitat feréstega, dominant, i sexualment autònoma, que esdevindrà tot un repte interpretatiu per part dels homes. Aquesta visió dual de la feminitat s'anirà reflectint a través de tota la novel·la: Maud en repetirà els estereotips, reelaborats a la llum de les exigències de feminitat de la seva època i, d'altra banda, les lectures i revisions feministes dels textos victorians revelaran la complexitat d'aquestes interpretacions. De fet, la novel·la també denuncia la situació del feminisme en l'acadèmia entre les dècades dels seixanta i els vuitanta, en què encara era un discurs marginal dins del camp de la crítica literària, i en què els departaments d'Estudis Feministes o d'Estudis de la Dona eren una eina força ambivalent dins les estructures de poder de les universitats: d'una banda, assuaujaven les reivindicacions històriques de les acadèmiques dones que, per primer cop a la història, accedien al seu espai propi dins l'acadèmia, però, de l'altra, quedaven arraconades dins d'aquest camp d'estudis en concret i, per tant, quedava anul·lada l'amenaça que representaven per a l'status quo patriarcal dins dels programes d'estudis i els òrgans de govern universitaris.
A. S. Byatt retrata totes aquestes subtileses conceptuals a través d'una història detectivesca que dosifica el suspens molt hàbilment i que va presentant les peces perquè els lectors mateixos les anem encaixant amb interpretacions pròpies. La riquesa del text és més que evident, així com els inesgotables camins d'interpretació que ofereix. Byatt basteix una narració molt complexa a través d'una amalgama de textos diferents que recreen, no sols diferents veus, sinó connexions entre èpoques històriques, i amb un to deliberadament enjogassat que desafia les expectatives dels lectors fins i tot en qüestions que en un determinat moment semblen resoltes definitivament. La voluntat de revisitar l'època victoriana i desconstruir-la per traçar-ne el llegat en l'època present m'ha recordat força La dona del tinent francès de John Fowles, però crec que Possessió m'ha semblat una lectura més agraïda encara, fins i tot en la seva prolixitat.
Sinopsi: A finals dels anys vuitanta, dos joves acadèmics, Roland Michell i Maud Bailey, s'embarquen en una investigació sobre les vides dels poetes victorians Randolph Henry Ash i Christabel LaMotte, a partir d'una connexió inesperada que apareix en un document extraviat. A mesura que la recerca avanci i es vagi complicant, coneixerem més detalls sobre les vides dels dos poetes, la seva època i la seva mentalitat, fins a arribar a descobrir secrets inesperats que afegiran una llum nova a les seves obres i les seves biografies. A la vegada, la investigació del present s'anirà complicant i Michell i Bailey hauran d'afrontar diversos obstacles en la seva recerca de la veritat.
M'agrada: M'ha semblat una novel·la que paga la pena un cop a la llum del desenllaç. Fins i tot a través d'episodis intercalats i digressions poètiques i conceptuals que es fan força lentes i un punt feixugues de llegir, el text està tan farcit de detalls que no es poden passar per alt, i de símbols que apunten diferents interpretacions, que la tensió de la lectura no decau en cap moment.
