War in Heaven (#647)

-Els meus criats us faran fora -va cridar en Gregory-. No tolero els intrusos.
-No teniu criats -va contestar l'altre-; només teniu esclaus i ombres. I només els esclaus poden ser intrusos, i només entre les ombres.

Aquesta és la primera novel·la que va veure la llum de l'autor anglès Charles Williams (1886-1945). Es va publicar el 1930, i inauguraria una carrera breu però força prolífica per part d'aquest inclassificable autor de misteris sobrenaturals. Dins del panorama de les lletres britàniques, l'obra de Williams no passa de ser considerada una anècdota de la literatura d'entreguerres i, si algú s'hi interessa, normalment és a través de la seva connexió amb els Inklings durant la breu estada de l'autor a Oxford. Charles Williams va ser una personalitat enigmàtica i certament excèntrica: pertanyent a una família de classe mitjana empobrida, no va poder obtenir un títol universitari per falta de mitjans, i va treballar a l'Oxford University Press, on va poder ascendir a editor des de posicions inferiors. Va estar en contacte amb cercles ocultistes, com el teosofisme o la germandat de la Rosacreu, i aquestes idees al voltant de rituals i secrets ocults, que pretenen revelar els misteris de l'univers o fins i tot arribar a dominar-los, tenen un reflex força clar a les seves novel·les. La seva fidelitat a la fe anglicana, però, es va mantenir ferma durant tota la seva vida, i d'alguna forma marca el desenllaç dels seus relats, en què la força inefable de la gràcia divina i la voluntat confiada i sense vacil·lacions dels seus protagonistes sempre acaba vencent la supèrbia i el maniqueisme de mags i savis obscurs. 

Com que només n'havia llegit La nit de Tots Sants, que va ser l'última novel·la que va escriure, i que he rellegit diverses vegades al llarg dels anys, no m'esperava ni de bon tros el que trobaria a War in Heaven. Per començar, el to és molt més lleuger i humorístic, i aquest afany deliberadament jocós li escau perfectament, d'alguna manera, a una novel·la sobre la lluita còsmica entre el bé i el mal. La nit de Tots Sants adopta un to molt més solemne i seriós a l'hora d'exposar aquesta lluita, i de vegades s'endinsa en passatges feixucs i difícils d'interpretar, guiats més per la densitat de la seva prosa que per les idees mateixes que s'hi exposen. Aquí el misteri esdevé un punt més lleuger i força més accessible: la novel·la arrenca amb un assassinat que s'ha produït en una oficina d'una editorial de Londres especialitzada en llibres sobre teologia i novel·les populars, un ambient que Charles Williams coneixia de primera mà. De fet, el personatge de Lionel Racksworth, la seva situació familiar i les seves preocupacions quotidianes i ansietats metafísiques mostren força paral·lelismes amb les de l'autor mateix. Tanmateix, l'assassinat de seguida passa a un segon pla a mesura que seguim les aventures d'una sèrie de personatges a la recerca del sant Graal. 

A través de certes vicissituds històriques, un calze antiquíssim custodiat a la parròquia de Fardles, un poblet de províncies, resulta ser el Graal perdut de la llegenda artúrica. L'acadèmic sir Giles Tumulty està a punt de publicar un estudi sobre el Graal que en revela l'existència i la localització exacta, però l'adinerat Gregory Persimmons, exdirector de l'editorial, aconsegueix aturar la publicació i convèncer Tumulty perquè l'ajudi a obtenir el Graal per als seus propis designis funestos. Tanmateix, a través d'un paràgraf censurat del manuscrit original, la notícia arriba al coneixement de l'ardiaca de Fardles, el senyor Davenant, que comença a sospitar dels propòsits de Persimmons a través de les seves accions insòlites. De fet, la lectura es va desenvolupant a través d'una sèrie d'intents, alguns de màgics i alguns de força prosaics, de robar el Graal per part de diversos dels personatges. Persimmons recluta una sèrie d'agents sinistres perquè l'assisteixin en la recerca del Graal, tot i que cadascun revelarà intencions diferents sobre aquest objecte, mentre que l'ardiaca comptarà amb l'ajut de dos protectors inesperats, un treballador de l'editorial i un noble catòlic veí de Fardles que pretén protegir el Graal enviant-lo a Roma. Al centre dels moviments de tots aquests personatges hi ha la família Racksworth, que esdevindran víctimes innocents de la trama que es va desplegant al seu voltant. Paral·lelament, el cos de policia intenta esclarir les circumstàncies de l'assassinat tot i que sempre aniran un pas per darrere dels esdeveniments. 

La novel·la s'articula a través de dos símbols principals: d'una banda, el Graal mateix, amb totes les seves connotacions llegendàries, simbòliques i metafísiques; i d'altra banda, hi ha el contrast entre innocència i maldat que s'estableix a través del motiu de la infantesa. Pel que fa al Graal, Williams es manté fidel a la tradició d'aquest símbol religiós, de forma que l'objecte màgic esdevé, de fet, un significant buit que cada personatge, amb el seu bagatge i les seves pròpies particularitats de pensament i temperament, omple de significat. Qui tingui una formació literària, hi trobarà tot el seu llegat romàntic; els personatges malvats hi veuran un instrument per desestabilitzar l'univers o operar-hi la destrucció; l'únic que mantindrà una perspectiva més racionalista, basada en el sentit comú, és l'ardiaca Davenant, que no desitja el Graal per a res en concret però que entén perfectament la necessitat que no caigui en males mans. Gran part de l'encant pintoresc i humorístic de la novel·la és precisament com Williams diposita les esperances de salvar el món en un pastor anglicà, de mentalitat força realista i prosaica, que farà del seu seny l'arma més poderosa contra les exaltacions romàntiques tant dels seus enemics com dels seus aliats. 

D'altra banda, la innocència infantil és una metàfora que recorre el text de forma força punyent. L'antic nom llatí de Fardles és Castra Parvulorum, i gran part de l'argument de la novel·la girarà al voltant dels esforços predadors de Gregory Persimmons envers el petit Adrian Racksworkth, que necessita com a víctima propiciatòria per al ritual que està a punt de fer. D'aquesta forma, el segrest de l'Adrian, que passarà per múltiples enganys i manipulacions, tant de l'infant com dels seus pares, i el segrest del Graal arribaran a identificar-se l'un amb l'altre. El punt fort de l'argument, en aquest sentit, és que els lectors som els únics que tenim la imatge de conjunt sobre tots els punts de vista a la vegada, de forma que les intencions aparentment generoses i amables de Persimmons quedaran ben clares des del principi com a manipulacions de les seves víctimes. Els seus antecedents familiars, apuntats al principi de la novel·la tot i que no se'ns despleguin amb gaires detalls, també ens ajuden amb aquesta clau interpretativa. I, com passa també a la llegenda, per poder rescatar el Graal necessitarem algú de cor pur que pugui fer-se'n digne, així que la lectura ens mantindrà constantment amb l'ai al cor sobre si els herois aconseguiran estar a l'alçada de l'ideal. Si es pot arribar a preservar o protegir la innocència dels més vulnerables, com en una fortificació, o això és un ideal inabastable que empeny els nostres esforços endavant, com fa el Graal, quedarà per veure al llarg de la lectura. 

Al fons de tot del relat hi ha la tensió entre el bé i el mal i l'angoixa que aquesta pot arribar a causar a la creació sencera, i que queda molt ben encarnada en les angoixes, tant existencials com quotidianes, que atabalen en Lionel Racksworth. Williams presenta aquesta lluita metafísica entre el bé i el mal en dos plans a la vegada: un de metafísic, místic i màgic, en què grans potències i forces sobrenaturals lluiten entre elles fora de l'abast del nostre enteniment; i un altre molt més prosaic però força més fàcil d'entendre, que esdevé la lluita quotidiana del dia a dia, l'estrès de l'existència mateixa, que ens tenalla amb preguntes sense resposta i temors tan reals com, per exemple, arribar a perdre els éssers estimats. La novel·la de Williams ens retrata, així doncs, aquesta intersecció entre els dos plans, el sobrenatural i el quotidià, sense que sembli forçada sobre la pàgina. No és una novel·la que recomani especialment, si no és a interessats en novel·les al·legòriques o de rerefons religiós, però la forma com Williams agafa aquest substrat de conceptes teològics i en fa una novel·la tan divertida com trepidant m'ha semblat insuperable. 

Sinopsi: La descoberta del cadàver d'un desconegut en una oficina d'una editorial de Londres posarà en marxa una sèrie d'incidents estrambòtics al voltant d'una relíquia antiquíssima que resulta ser el sant Graal, custodiat des de fa segles a la parròquia de Fardles. Mentre el malvat senyor Persimmons pretén apoderar-se del Graal per fer-hi els seus rituals de màgia obscura, l'ardiaca de Fardles, el senyor Davenant, haurà d'intentar impedir-ho gràcies a l'ajut d'una sèrie d'aliats inesperats. 

M'agrada: Sempre m'agrada que un llibre m'agafi de sorpresa, i aquest m'ha fet riure, m'ha fet patir i m'ha fet pensar tot a la vegada. 

Te deix, amor, la mar com a penyora (#646)

Què cerques vora els ulls? Tal volta llàgrimes d'un temps, glaçades ja de tantes primaveres, estius, tardors, hiverns, de tants d'anys com passaren... O comptes una a una les parpelles que no tenen color? On és la nina que abressolaren fades al vou-veri-vou d'un encanteri? I el seu príncep feliç, per què no torna? 

Te deix, amor, la mar com a penyora és el recull de contes amb què l'autora mallorquina Carme Riera va debutar l'any 1975, i que va significar un autèntic impacte a les lletres catalanes. Encara avui dia el conte que obre el volum, que porta el mateix títol, es considera un dels imprescindibles de la literatura catalana recent, per l'emmascarament que s'hi esdevé i la intenció amb què desafia la manera de mirar del lector, que queda directament involucrada en la seva interpretació. La primera vegada que el vaig llegir, com a lectura obligatòria quan estudiava batxillerat, vaig caure al parany de quatre grapes, i val a dir que la relectura és una experiència en si mateixa perquè, coneixent-ne el desenllaç, el relat adopta tota una sèrie de matisos que la primera vegada acostumen a passar per alt. Val a dir, també, que el joc d'emmascarament m'ha semblat força més deliberat del que normalment assenyalen les ressenyes: ben al principi del relat hi ha un adjectiu que desfà tota mena d'ambigüitat possible, i que esdevé una mica trampós a la llum del final. En tot cas, però, això no li treu mèrit en absolut: les pistes són força visibles al llarg de tota la lectura, i és per això que la ceguesa inicial de la primera lectura diu més de nosaltres com a lectors, i de la societat en què vivim i ens eduquem, del que possiblement ens agradaria reconèixer. 

D'altra banda, el primer dels relats i la seva fama no desmereix ni de bon tros la resta dels contes recollits al volum. La majoria són molt breus, i exploren la subjectivitat femenina des d'una prosa densa i poètica, en alguns casos des de l'alternança de veus diferents i sempre des d'un punt de vista, en alguna mesura o altra, alienat de la realitat. Ja sigui per malaltia mental, per aïllament, o simplement perquè aquests personatges no arriben a encaixar totalment dins del context social i cultural al qual pertanyen, la seva veu sempre sona un punt desplaçada, fora de lloc, i els seus retrets al món que els rebutja i els jutja sempre tornen al lector amb una potència i una desmesura que és la part més punyent de la lectura, al meu parer. L'univers simbòlic que despleguen els relats també és força complex: la mar, la mort i l'amor són tres constants dins dels relats que es van identificant constantment en la ment de les protagonistes, i que costen de destriar si se'n vol fer una lectura lineal o unívoca. 

Els relats estan agrupats en tres seccions: la primera, I a trenc d'alba sempre enyor la mar, recull "Te deix, amor, la mar com a penyora", que és el més llarg del recull, i quatre relats més, més breus, en què el fil conductor principal és la fascinació dels personatges per la mar i la seva identificació última amb la mort. A "Elegia per una dama que enyorava la mar", la fascinació de la protagonista amb la mar evoca el record d'una infantesa perduda i el pas inexorable del temps, que la porta a la mort. En els altres tres relats també es produeix una identificació molt clara amb el mar i una mort violenta, tot i que en els dos més curts el desenllaç queda en un pla ambigu i costa saber què ha passat realment. A "Mar, amor meu, acompanyament per a sis veus", els fets se'ns presenten a través de l'alternança de diverses veus que ens van donant perspectives diferents sobre el que ha passat. 

La segona secció, Balcons de tristos somnis, és la que més m'ha agradat i on crec que els contes són més originals a l'hora de desafiar les expectatives. El primer de tots, potser més lleuger que la resta, retrata els intents infructuosos d'una persona per establir comunicació amb el món que l'envolta amb resultats sorprenents. Tanmateix, tot i que el conjunt pot semblar més aviat enjogassat, les implicacions últimes del desenllaç i la situació en què queda la protagonista al final són devastadores si s'hi pensa bé. Els altres tres relats tots tres tenen a veure amb l'art, o suposo que una visió malaltissa i obsessiva de l'art, com a esforç malaguanyat per paralitzar la realitat i congelar-la en un ideal de puresa i innocència que no ha arribat a ser mai real. Tant el taxidermista psicòpata de "Qui enviava les flors a na Glòria?" com la monja psicòpata de "Quan els cabells es fan seda a les mans", tot i que no queda clar si és real o és imaginada per la ment traumatitzada de la protagonista, apunten en aquesta direcció. D'altra banda, el darrer dels contes d'aquesta secció, "Flames de llum cremaven grocs domassos", també comparteix aquesta tensió entre l'art i la vida viscuda, tot i que potser no és tan fosc com els altres dos. L'educació religiosa que reben les protagonistes com a font de repressió i d'opressió per a les dones, i el paper de la religió a l'hora de crear aquest ideal de feminitat pura i inabastable, són també fils conductors d'aquesta secció. 

Finalment, la tercera secció, Recomença la dansa, aplega un seguit de narracions més breus i variades, algunes en realitat són microrelats, que es caracteritzen pel punt de vista extremadament subjectiu dels protagonistes, que a vegades fins i tot es fa difícil de comprendre o d'interpretar en una primera lectura. L'edició que jo he llegit conté també, com a apèndix, el conte "Jo pos per testimoni les gavines", que es va publicar dos anys després a l'inici del recull del mateix títol, i que servia de resposta i de contrapunt al conte inicial, escrit des del punt de vista de l'altra protagonista, i que afegia matisos i revelacions d'última hora sobre el relat que havíem rebut. Caracteritzats per una prosa poètica molt intensa, que porta els sentiments a flor de pell en tot moment, centrada en les experiències sensorials, i en l'enamorament com a experiència límit de la vida, els relats que conformen Te deix, amor, la mar com a penyora són una experiència única i molt difícil de classificar. 

Continguts: El recull conté disset contes breus, alguns d'ells microrelats, agrupats en tres seccions diferents. Tots ells exploren diferents punts de vista i la fascinació obsessiva amb el mar, l'amor i la mort com a símbols del caràcter inefable i absolut de l'existència mateixa. A la primera secció, diverses experiències d'enamorament o de frustració amorosa porten a un desenllaç en què conflueixen la mar i la mort. A la segona secció, els relats exploren la intersecció entre l'art, l'educació religiosa i un ideal construït de puresa i d'innocència que oprimeix les protagonistes d'una forma punyent. A la darrera secció, els contes són encara més breus, i tot sovint recullen fragments d'experiència subjectiva que ens arriben sense context, de forma que som els lectors els que els hem d'interpretar. 

M'agrada: Potser aquest caràcter obert de les narracions, en què els lectors tenim un paper actiu a l'hora d'interpretar-ne el sentit en últim terme. Si hagués de triar els contes preferits, agafaria "Te deix, amor, la mar com a penyora", "Mar, amor meu, acompanyament per a sis veus", "Qui enviava les flors a na Glòria?", "Quan els cabells es fan seda a les mans" i "Flames de llum cremaven grocs domassos". 

La porta del viatge sense retorn (#645)

Amb la perspectiva que dona el temps, estimada Aglaé, les alegries i els dolors de la nostra existència es barregen i agafen el gust agredolç que devia tenir la fruita prohibida al jardí de l'Edèn. 

Aquesta novel·la de l'autor francès-senegalès David Diop es va publicar l'any 2021, després del seu gran èxit internacional amb Germans d'ànima. És una novel·la que s'inscriu dins la narrativa postcolonial, però en aquest cas hàbilment disfressada de novel·la d'aventures inspirada lleugerament en fets històrics. El protagonista és un personatge històric real, el botànic i naturalista francès Michel Adanson (1727-1806) que va viatjar, a mitjan segle divuit, al Senegal colonitzat per estudiar-ne les espècies vegetals. Diop recrea aquest viatge de cinc anys, àmpliament ficcionalitzat, per oferir-nos un contrast punyent entre el món dels colonitzadors francesos i els seus interessos econòmics, i el món dels colonitzats, víctimes del negoci infame del comerç triangular. A través d'una premissa aparentment simple, una història rumorejada sobre una dona retornada de l'esclavitud, Michel i el seu guia, el príncep Ndiak, emprenen un viatge a la recerca d'aquest relat extraordinari. Per poder dur a terme el seu propòsit hauran de convertir-se en peons de la Companyia del Senegal, que necessita informació sobre les rivalitats entre els reis locals i les possibles aliances que hi poden establir. 

El paral·lelisme amb El cor de les tenebres de Joseph Conrad es fa força evident a mesura que avança la lectura: la novel·la comença i acaba amb una narració marc, la de la filla d'Adanson, Aglaé, que esdevé dipositària dels diaris del pare i que es veurà obligada a reaccionar a la seva faceta desconeguda. Un cop entrats al relat en primera persona de Michel, aquest ens anirà portant linealment, a través del seu viatge, al cor d'un misteri que finalment s'haurà de revelar plenament. D'aquesta manera la novel·la juga amb les nostres expectatives i especulacions durant la lectura i, per això, quan es produeixi aquesta revelació finalment, pot ser que resulti un pèl anticlimàtica. Tanmateix, les semblances acaben aquí: la improbabilitat de certs detalls de la trama, que en el seu desplegament central s'arriba a fer força fulletonesca, em penso que forma part de la càrrega metatextual de la novel·la sencera, i cal arribar al desenllaç per veure'n les implicacions per complet. Tant el relat de Michel i les seves aventures durant el viatge, com el relat de Maram un cop arriben a trobar-se i ella revela el misteri de la seva desaparició i posterior retorn en primera persona, adquireixen un to marcadament inversemblant, com si ens trobéssim davant dels desvaris romàntics d'un heroi profundament defectuós que pretén justificar-se a ulls de la posteritat. A partir d'aquest punt els esdeveniments es van precipitant fins a un desenllaç un punt abrupte, però que a la vegada esdevé totalment rodó. 

La novel·la té una forta càrrega metafòrica i, de fet, gran part de l'argument consisteix en l'enamorament fugaç de Michel, que es construeix a partir de la fascinació que sent per Maram com a altre exòtic, però fracassa estrepitosament a l'hora de donar-li una veu pròpia. Tant el relat narrat en primera persona per Maram, especialment la seva escapada i els fets posteriors, així com l'escapada final que segella el destí d'ambdós protagonistes esdevé tan poc plausible sobre la pàgina que acaba plantejant la qüestió de si no estem assistint a una versió deliberadament ensucrada de la història real, que se'ns oculta expressament del relat perquè aquells que la podrien transmetre han quedat totalment bandejats i silenciats de la seva pròpia història. Possiblement no arribem ni a tenir la veu de la mateixa Maram, perquè se'ns ofereix a través dels records imprecisos que en té Michel, que a la pràctica esdevé un engranatge igual d'eficient de la maquinària colonial que els seus peons més grollers i violents. Crec que així és com Diop critica subtilment el paper passiu que gent com Adanson juguen dins l'empresa colonial, de forma que hi contribueixen activament encara que pretenguin presentar-s'hi només com a espectadors o justificar-se'n retòricament en nom d'ideals il·lustrats. 

Precisament l'accent en la ciència i el coneixement il·lustrats, als quals Adanson contribueix, ens situa en aquest marc més ampli de relacions d'explotació i poder que s'estableixen durant l'empresa colonial: en un context així, no hi ha coneixement innocent ni pur, i tota ciència queda tacada per l'interès econòmic que s'hi amaga darrere. La novel·la ens en dóna força exemples: ja sigui les reflexions apesarades de Michel sobre els banussos, o el propòsit mateix de la missió botànica que el porta al Senegal, que no és precisament la taxonomia de les espècies autòctones, sinó que va dirigida més aviat a analitzar el potencial del sòl per a l'explotació agrícola. Em penso que passa el mateix amb l'art: el paral·lelisme amb el mite d'Orfeu i Eurídice queda encaixat amb calçador al darrer tram de la novel·la, i sembla que formi part d'aquest intent per part d'Adanson de donar una aparença heroica a la seva història i de presentar-nos una versió molt més elaborada dels fets reals. Tot aquest matís irònic que va recorrent la narració sencera no arriba a il·luminar-se completament fins a l'últim capítol, i en aquest sentit és una lectura que demana paciència fins que no se'n reveli, al desenllaç, la ironia tràgica al complet. 

Sinopsi: A mitjans del segle divuit, el jove botànic francès Michel Adanson viatja al Senegal, colònia francesa controlada per la Companyia del Senegal, que en supervisa l'explotació. A la costa senegalesa hi ha l'illa de Gorea, des d'on surten cap a Amèrica els vaixells negrers, que porten presoners segrestats o venuts com a esclaus per a les plantacions a les Antilles i a les colònies nord-americanes. Durant el viatge, Adanson s'assabenta de la llegenda local d'una retornada d'aquest sinistre passatge, i es decideix a desviar-se de la seva ruta per tal d'esbrinar-ne la història. El viatge li portarà tota una sèrie de peripècies inesperades per arribar a conèixer aquesta dona misteriosa, Maram, i el seu relat, i finalment acabarà marcant irremeiablement les existències de tots dos.   

M'agrada: La prosa poètica de Diop, que realment és molt potent a l'hora de crear imatges d'una bellesa i d'una cruesa corprenedores. L'últim capítol de la novel·la, que realment tanca la trama amb un contrapunt totalment satisfactori. 

No m'agrada: M'ha semblat una novel·la un punt desigual. La inversemblança d'alguns passatges de la secció central m'ha distret una mica de la lectura, per més que després quedin equilibrats més endavant amb el desenllaç. 

Els canons d'agost (#644)

Després del Marne la guerra va créixer i es va estendre fins que va arrossegar les nacions d'ambdós hemisferis i les va embrollar en un patró de conflicte mundial que cap tractat de pau no podria dissoldre. La batalla del Marne va ser una de les batalles decisives per al món no perquè determinés que Alemanya havia de perdre la guerra o que els aliats havien de guanyar la guerra, sinó perquè va determinar que la guerra continuaria. 

Aquest assaig de la historiadora estatunidenca Barbara W. Tuchman (1912-1989) es va publicar per primer cop l'any 1962, va rebre el premi Pulitzer aquell mateix any i va gaudir d'una gran popularitat als Estats Units. Es tracta d'una història militar del desenvolupament de la Primera Guerra Mundial durant el primer mes de conflicte, l'agost de 1914, i el que més m'ha sorprès de la lectura és el seu estil narratiu, pensat per mantenir un cert suspens respecte dels esdeveniments. Es considera un clàssic de l'assagística sobre la Primera Guerra Mundial, tot i que avui dia el biaix narratiu que adopta l'autora ha quedat una mica desfasat, i hi ha omissions i prejudicis que resulten bastant aparents durant la lectura. Tuchman fa una lectura selectiva dels esdeveniments, per dir-ho així, possiblement amb la mirada més posada a la segona guerra mundial que a la primera, i amb una inclinació cap als essencialismes que acaba oferint un retrat massa caricaturesc i simplista dels personatges històrics en alguns moments. 

L'objectiu del llibre és demostrar com el primer mes de la guerra va esfondrar les certeses militars passades i les prediccions que cada nació tenia sobre el que seria la guerra i, conseqüentment, va obrir un escenari d'incertesa i sorpresa a la pràctica davant d'un conflicte armat de dimensions inèdites en sòl europeu, que marcaria tràgicament el futur del continent sencer durant tot el segle vint. Tots els països sense excepció confiaven en una guerra curta, que contribuiria a realitzar uns objectius concrets definits prèviament, i van començar a refer els plans, o directament a improvisar moviments sobre el terreny, quan es van adonar que el front occidental s'estancaria a llarg termini, en el millor dels casos, si s'aconseguia frenar l'avançada inicial alemanya. De fet, Tuchman llegeix el desplegament dels plans militars dels exèrcits alemany i francès com una seqüela directa de la guerra franco-prussiana, i per això obvia altres factors que van tenir importància dins l'escalada d'armament i després en l'esclat del conflicte, com el paper del conflicte dels Balcans o les rivalitats colonials entre les diverses potències implicades. 

El focus d'interès principal del llibre és precisament explicar la invasió de Bèlgica i els principals moviments al front occidental durant el primer mes de guerra, de forma que es posen les bases per comprendre per què es desenvoluparà posteriorment una guerra de desgast basada en les trinxeres que s'allargarà quatre anys més. No és fins al desplegament de brutalitat de l'exèrcit prussià a Bèlgica, Luxemburg i l'est de França, amb una autèntica guerra del terror contra la població civil, que la idea de la guerra com a necessitat i l'eslògan de la guerra per acabar amb totes les guerres adquirirà tot el seu sentit. Tuchman s'entreté especialment a retratar aquesta situació i l'impacte que va tenir en l'opinió pública mundial, i com la informació o la manca d'informació pot ser decisiva, en aquests moments d'immediatesa i confusió, per decantar el relat dels esdeveniments. De la mateixa manera, un dels aspectes que m'ha agradat més de la lectura és que expliqui el paper de la mobilització de Bèlgica dins d'aquest escenari més ampli, ja que tot sovint es retrata aquest país com un subjecte passiu dels esdeveniments i una víctima col·lateral del conflicte sense entrar en gaires detalls. 

Després d'un capítol introductori que ens relata el funeral del rei Eduard VII d'Anglaterra, i que sobretot se centra a descriure el creixent aïllament polític del Kàiser Guillem, el llibre queda dividit en tres seccions de llargada desigual. Les dues primeres són més breus, i ens descriuen primerament els plans militars de cadascuna de les nacions involucrades al conflicte, amb un interès especial en els plans de desplegament i atac dels exèrcits alemany i francès i, després, les mobilitzacions i desplaçaments de cadascun dels exèrcits. D'una banda, el pla Schlieffen contemplava la invasió de França a través de Bèlgica, en un moviment circular paral·lel a la costa atlàntica que acabés encerclant París. D'altra banda, el Pla 17 francès consistia a fer exactament el mateix en direcció contrària, és a dir, envair Alemanya a través d'Alsàcia i després avançar cap al nord violant, si calia, la neutralitat belga. Aquest desplegament simultani és el que va propiciar, de fet, que l'avançada alemanya durant les primeres setmanes de conflicte fos tan ràpida, ja que els dos exèrcits no es van enfrontar frontalment, sinó que van entrar lateralment cadascun pel flanc de l'exèrcit contrari, un moviment que Tuchman descriu com el d'una "porta giratòria". 

Les conseqüències pràctiques d'aquests moviments no es veuen fins a la tercera part del llibre, més extensa, que ens detalla les principals batalles del front occidental durant el més d'agost, centrades principalment en la capacitat de reacció de cada exèrcit davant del desplegament de les tàctiques enemigues. Gran part d'aquest relat el conformen la invasió alemanya de Bèlgica, la batalla de les fronteres (Lorena, primera batalla de les Ardenes, Charleroi i Mons) i, després de la derrota francesa i britànica a les fronteres, el que es coneix com la Gran Retirada, un moviment de retrocés i reagrupament que portaria l'exèrcit francès a les portes de la primera batalla del Marne, decisiva per fer retrocedir els alemanys i estabilitzar el front occidental. En un moviment de retirada rere un exèrcit tècnicament tan potent com es va revelar l'exèrcit alemany, trobar el moment adequat per aturar el retrocés i iniciar la contraofensiva és un procés extremadament tens i delicat que Tuchman descriu amb tot detall. 

D'altra banda, l'autora també ens explica, en aquesta tercera secció del llibre, els moviments navals en què es veu involucrada Gran Bretanya, en un capítol al Mediterrani i en un altre al mar del Nord, i com la política naval britànica acabarà afectant el transport marítim mundial i involucrarà indirectament els Estats Units com a simpatitzant en la contesa. A més a més, també se'ns ofereixen dos capítols centrals en què se'ns explica l'entrada de Rússia al front oriental i la batalla de Tannenberg, la primera derrota russa davant l'exèrcit alemany. Aquests episodis queden força desconnectats de la resta del relat que ens ofereix el llibre, i només se'ns expliquen com a accessoris secundaris al relat principal sobre el front occidental: el primer capítol naval pretén retratar l'entrada de Turquia com a potència aliada d'Alemanya, i el segon capítol naval crec que va dirigit més aviat als lectors estatunidencs i a preparar el que després més endavant serà l'entrada dels Estats Units al conflicte; mentre que el relat del front oriental serveix per il·lustrar com el desplaçament de tropes alemanyes del front occidental per tal de reforçar l'oriental després afavoriria la victòria francesa al Marne. 

Tot i així, aquests incisos queden un punt inconnexos respecte del relat principal, i fan qüestionar per què Tuchman esmenta la campanya de Galítzia, en què l'exèrcit rus va infligir una severa derrota a l'exèrcit austríac entre els mesos d'agost i setembre de 1914, però no li dedica cap capítol, ni tampoc, de fet, per què no s'entreté a retratar l'imperi austrohongarès com a agent polític dins del conflicte, que amb prou feines rep un esment en tot el llibre. En aquest sentit és un llibre molt informatiu, però que té un focus d'interès molt determinat, més relacionat amb les conseqüències de la segona guerra mundial en la política de blocs durant la guerra freda, i que obvia directament el front oriental o només l'esmenta quan és necessari per il·lustrar el relat occidental. De fet, la crisi de juliol queda totalment omesa del relat, suposo que perquè Tuchman se centra en la història militar de la contesa i no en els moviments diplomàtics que van tenir lloc per poder evitar l'esclat de la guerra. Entre els seus punts forts hi ha la immediatesa de la narració, amb un sentit del ritme i del suspens que fan el llibre més amè de llegir del que podria semblar d'entrada. Potser no és el llibre que recomanaria com a primera aproximació al tema, però de ben cert us pot interessar si ja teniu algun coneixement previ sobre l'esclat de la primera guerra mundial. 

Continguts: Després d'un capítol introductori que retrata el funeral del rei Eduard VII d'Anglaterra, i que presenta els monarques europeus que hi eren presents, el cos del llibre es divideix en tres parts. La primera part, titulada "Plans", ens retrata els plans militars de les principals potències abans de l'esclat de la guerra: Alemanya, França, Gran Bretanya i Rússia. La segona part, "Esclat", arrenca l'1 d'agost de 1914, havent obviat tot el mes de juliol, i ens presenta les mobilitzacions dels exèrcits alemany, francès, belga i britànic. Finalment, la tercera part, "Batalla", ens fa un relat pròpiament militar de les principals batalles al front occidental durant el mes d'agost i els primers dies de setembre de 1914 i retrata al detall la invasió de Bèlgica, les batalles de les fronteres, la gran retirada i els preparatius de la contraofensiva francesa que portaran a la batalla del Marne. En aquest tercer bloc també se'ns ofereixen alguns capítols sobre els primers moviments de la guerra naval i la batalla de Tannenberg, que marcaria la victòria alemanya també al front oriental. 

M'agrada: És un llibre molt informatiu sobre el primer mes de guerra, que ajuda a entendre el que després seran esdeveniments posteriors en el desenvolupament del conflicte. També m'ha agradat que s'entretingués especialment en el punt de vista de la mobilització de Bèlgica i el paper que aquest país tindria també al front occidental. 

No m'agrada: Les dues primeres parts m'han semblat molt informatives. La tercera part, tot i que molt interessant de llegir, m'ha semblat una mica més inconnexa i desigual, amb salts d'uns episodis a uns altres que fan la lectura una mica confusa en conjunt. 

El dia que va morir en Nils Vik (#643)

Reuneix-los a tots, canta, fes-los baixar de les muntanyes, fes-los sortir de les carreteres, fes-los sortir del fred, fes-los sortir de la pluja. Reuneix-los a tots, ves-los a buscar als camps, treu-los de la boira, recull-los, caça'ls, mira'ls, reuneix-los. Envia'm un vaixell. Envia'm un vaixell. I aquí arriben. Aquí arriben tots. Ningú pot aturar els morts, venen dels boscos i de les bardisses, venen a peu, venen amb autobús, venen en taxi, estan suspesos enlaire sobre el seu vaixell, es fan visibles a la llum de la llanterna. 

Aquesta novel·la de l'autor noruec Frode Grytten ha estat una altra lectura breu i sorprenent. Es va publicar el 2023 i, després de rebre diversos premis a Noruega, va ser traduïda a moltes llengües. Ben bé amb el títol mateix i des de la primera pàgina del llibre se'ns avisa que ens trobem a l'últim dia de la vida d'en Nils Vik, que tota la vida ha fet de pilot d'un transbordador que porta gent a una banda i l'altra del fiord. La vida d'en Nils ha estat senzilla, caracteritzada per les coneixences casuals a bord del vaixell, les relacions d'amistat i veïnatge amb la gent dels pobles del voltant i la relació d'amor i confiança que estableix amb la seva dona, la Marta, al llarg dels anys. Ja a l'edat anciana, anys després de la mort de la Marta i amb les filles ja adultes, en Nils Vik decideix que emprendrà un últim viatge amb el transbordador, aquest cop sense retorn: la seva salut comença a ser fràgil i ja no li queda gaire res que el lligui a aquesta vida. 

A partir d'un començament força fosc, un punt sinistre, en què assistim als preparatius d'en Nils per a aquest últim viatge, ben aviat ens endinsem en el peculiar to sobrenatural de la novel·la: el protagonista engega el vaixell per darrer cop i, com si es tractés d'un taxista, va recollint al llarg del seu viatge tota una sèrie de personatges morts que havia conegut en vida. Aleshores es produeix el respectiu flashback a un episodi de la vida del personatge en qüestió, en què en Nils hi juga un petit paper. D'aquesta manera, se'ns va desplegant la trajectòria vital del protagonista, amb totes les seves esperances i petites decepcions quotidianes, i la seva acceptació del relat de la vida com un destí donat, que al capdavall ningú pot determinar ni canviar amb antelació. Durant el viatge l'acompanya la seva gossa Luna, morta vint-i-cinc anys abans que, a través de la seva conversa, va afegint reflexions a la visió estoica i resignada que té en Nils sobre la vida. 

A través del relat, assistim als canvis generacionals i culturals a la vida del fiord durant la segona meitat del segle vint, amb el pas d'una societat agrària a una de més centrada en la indústria i el comerç, i una petita comunitat rural que es va reduint a mesura que els joves marxen a viure a la ciutat. Aquests canvis tindran un pes en la vida matrimonial d'en Nils, però a través dels anys aprendrà a acceptar les seves diferències amb la Marta, de forma que la parella anirà remuntant els problemes i les petites crisis que es produeixin. Com veieu, la premissa de la novel·la és força senzilla, però el que m'ha agradat més és que el seu contingut també es veu reflectit en l'aposta formal del relat. L'estructura és totalment lineal per a un viatge que té dues dimensions o plans diferents: la travessa del fiord en l'últim viatge del protagonista, des de casa seva fins a mar oberta, metàfora mateixa de la mort, reflecteix també el relat lineal de la vida d'en Nils des de la seva joventut a través de totes les etapes de l'edat adulta i fins al moment present. Al nivell metafòric, la presència dels morts no fa sinó accentuar aquest ressò sobrenatural, quasi com si fos una faula, que té la història sencera: en Nils no és tan sols el protagonista de la història, sinó que esdevé l'intermediari entre els lectors i els relats dels morts, assumint el rol simbòlic del barquer Caront. 

Així doncs, és una novel·la que ens va portant en una direcció definida, sense afegir gaires complicacions a la trama, fins a un desenllaç força previsible que, tot i així, arrossega amb la bellesa de la seva prosa poètica. És cert que determinats passatges es fan excessivament sentimentals en l'aposta pels valors de la vida senzilla, i sobretot en la descripció de la relació del protagonista amb la seva dona. Els conflictes quotidians que ha d'afrontar en Nils no arriben mai a sortir-se de mare, i queden superats precisament per aquesta resiliència quotidiana que sembla predicar la novel·la sencera. D'altra banda, com si l'autor pretengués sobrecompensar-nos per aquest enfocament dolç i agradós, la trama ens va oferint aquí i allà elements físics particularment escabrosos, sobretot pel que fa a les morts violentes d'alguns personatges, a les malalties, i a detalls sexuals que es fan una mica gratuïts en determinats moments quan apareixen. Al nivell conceptual s'entén aquesta aposta per mostrar-nos la vida en tota la seva complexitat, però a estones la novel·la no acaba de trobar un to definit per al recorregut sencer, i queda una mica massa entretallada, com si saltés d'una cosa a l'altra constantment. 

Tot i així, m'ha semblat una lectura recomanable. L'autor fa un homenatge a la generació dels seus pares i a la història d'un paratge determinat, que es manté impassible en la seva bellesa tot i els canvis històrics que s'hi produeixen i els sotracs que ha de resistir la seva població. La idea de combinar dos nivells narratius, un relat de realisme social amb un altre de més metafòric i introspectiu, m'ha semblat força original, i queda executada d'una forma força sòlida. Ara bé, el sentimentalisme de la proposta pot embafar una mica en determinats moments, i el relat es fa una mica massa breu com per poder desenvolupar en profunditat tots els temes i les situacions que planteja per als seus personatges. 

Sinopsi: La trama ens porta al llarg de l'últim dia de la vida d'en Nils Vik, un ancià pilot de transbordador en un fiord noruec, i la seva última travessa pel fiord fins a arribar a mar obert quan ja cau la nit. A través del seu viatge, el protagonista anirà rememorant la seva vida sencera a través de la trobada amb els espectres de tots els passatgers que havia conegut en el passat, que aniran oferint, amb els seus relats personals, un ampli mosaic de reflexions sobre la vida i la mort. 

M'agrada: Que la gosseta parli. Més en general, la part sobrenatural de la trama, que m'ha semblat la més original i suggeridora. 

No m'agrada: Crec que la novel·la es ressent de la seva brevetat. Algunes de les trames i dels personatges secundaris, i fins i tot la vida del protagonista mateix, queden poc desenvolupats al llarg de la lectura, i per això el conjunt queda una mica entretallat. 

De llengües i trinxeres (3)

No es pot dir més clar. Magnífic editorial de Vicent Partal avui a Vilaweb. 

https://www.vilaweb.cat/noticies/arago-la-llengua-que-ells-sempre-volen-imposar/

https://www.vilaweb.cat/noticies/pep-labat-franja-ningu-imposat-catala-llengua-families-entrevista/

Les roses recordades

Salvador Espriu, El caminant i el mur (1954)

Llengües d'or i un fragment de la Ilíada

Una cambra funerària al jaciment d'Oxirinc revela el sincretisme present als rituals funeraris a la zona durant l'època romana, que combinen elements egipcis, hel·lenístics i romans. Pel que fa a la Ilíada, era un papir reciclat amb propòsits màgics. I què millor per reciclar que el catàleg de les naus? 

https://web.ub.edu/web/actualitat/w/oxirrinc-iliada-homer

https://web.ub.edu/en/web/actualitat/w/oxyrhynchus-iliad-homer?tn=np&referer=press-releases

https://www.3cat.cat/3catinfo/llengues-dor-i-papirs-amb-textos-magics-unes-tombes-donen-noves-dades-dels-ritus-funeraris-a-egipte/noticia/3405180/

https://www.ara.cat/cultura/historia/troben-iliada-abdomen-momia-egipte_1_5713010.html

https://archaeologymag.com/2026/04/roman-cemetery-in-minya-reveals-golden-tongues/

https://www.labrujulaverde.com/en/2026/04/mummies-buried-with-golden-tongues-and-a-strange-papyrus-with-the-catalog-of-ships-from-the-iliad-discovered-in-oxyrhynchus/

Edèn (#642)

A veure, no soc cap experta en la Bíblia, però no crec que l'ésser humà estigués destinat a quedar-se per sempre a l'Edèn. Si no ho recordo malament, al final en marxava. 

Aquesta novel·la de l'autora islandesa Auður Ava Ólafsdóttir ha estat una bona sorpresa. No m'ha semblat una novel·la del tot rodona, però de ben segur ha resultat una experiència de lectura força curiosa. La protagonista, Alba Jakobsdóttir, és una professora de lingüística de la universitat de Reykjavík que, als trenta-vuit anys d'edat, es troba en una cruïlla de camins pel que fa a la seva vida sencera. La seva especialitat són les llengües minoritàries, i està acostumada a anar a congressos acadèmics sobre el tema a llocs força remots del món. Quan torna d'un d'aquests viatges, té una revelació inesperada i decideix fer un canvi radical a la seva vida: es compra un terreny amb una casa en un poblet a la costa i es decideix a plantar més de cinc mil arbres per compensar la seva petjada de carboni. Es tracta d'una feina manual força dura i desagraïda, que tampoc no té cap garantia d'arribar a bon port, especialment en una de les àrees més ventoses i fredes del món. Gran part de la novel·la consisteix en les seves reflexions i meditacions sobre el destí del planeta, les llengües minoritàries, la llengua islandesa, i petits relats de les trobades amb els seus nous veïns. Poc a poc, anirem coneixent més detalls sobre la seva vida passada i sobre la seva família, que ens aniran apuntant possibles motius pels quals l'Alba ha decidit fer aquesta ruptura tan dràstica. 

Tot i que l'argument de la novel·la es va entreveient a mesura que avança la lectura, sobretot passada la meitat, val a dir que gran part del seu interès és la repetició de motius i temes que es van superposant els uns als altres i que, a base de repetir-se, al final es van fent recognoscibles. Alguns d'aquests motius són la preocupació per la conservació de les paraules en llengües minoritàries, l'esforç de plantar arbres i de preservar la vida natural davant la destrucció que està operant l'ésser humà a escala global, l'adquisició d'una nova llengua en el cas dels refugiats que arriben a l'illa i s'hi estableixen, la idea de l'edèn com a lloc utòpic i realitzable a la vegada i, en definitiva, les múltiples referències a la vida i a la mort com a reflexos de l'existència humana. La idea recurrent sempre és l'inici, el naixement d'una cosa nova com a contestació implícita a la mateixa idea de la desaparició o dissolució. La idea de permanència davant de la imparable destrucció del medi ambient i de les identitats petites es va fent reconfortant al llarg de la lectura: aquesta idea que establir lligams perdurables amb els altres que tenim a prop i introduir petits canvis en el nostre entorn immediat acabarà salvant la humanitat. 

D'altra banda, és precisament aquest missatge, o el seu simplisme bonhomiós més aviat, el que m'ha deixat amb un fort sentit d'ambivalència en acabar la lectura. Si bé m'ha agradat molt la descripció de l'ambient, i els seus moments reflexius són dels punts més forts de la novel·la sencera, he trobat que li falta profunditat a nivell polític. La situació de privilegi econòmic de la protagonista no fa sinó crear una mena de dissonància cognitiva amb el discurs de salvar el món a petita escala que crea la novel·la. El projecte de reforestar la pròpia petjada de carboni sona fascinant en si mateix, i més com a motor d'una narració, però la dimensió mateixa de la tasca, i la insistència amb què se'ns presenta, em feien assentir cada cop que la Betty, la germana de l'Alba, presentava les seves objeccions, força realistes i pragmàtiques al capdavall. Més que voler crear un paradís a la terra, l'Alba sembla fugir desesperadament de la seva vida passada, per trobar un lloc on amagar-se per sempre més i poder oblidar la destrucció que efectivament s'està produint al seu voltant. El triomf final de l'empresa explotadora de la glacera veïna és una esmena força sinistra al conjunt, en aquest sentit. 

L'altre aspecte que m'ha grinyolat una mica de la trama és la presència dels refugiats, i especialment la de l'adolescent adoptat per l'Alba, que sembla una mica massa instrumental a l'hora de transmetre el missatge que la protagonista està deixant una empremta significativa en el món que l'envolta. El trauma de migració de l'adolescent sempre queda referit de forma tènue i el·líptica, perquè la narració s'entossudeix amb la idea del nou inici i, per això, n'esborra força matusserament qualsevol rastre de memòria o arrelament previs. Per exemple, se'ns posa l'accent en l'aprenentatge de l'islandès per part d'en Danyel i la complexitat que deu suposar, però en cap moment se'ns esmenta quina llengua (ni quin país, ni quina identitat) ha de deixar enrere en aquest procés. Igual de problemàtic m'ha semblat el fet que adopti un menor just després de sortir d'una relació inapropiada amb un alumne de la universitat, que a més tota l'illa sembla conèixer per efecte del boca-orella. 

És per tots aquests motius que el final de la novel·la, amb el seu desenllaç altisonant, m'ha decebut una mica, de la mateixa manera com em va decebre Orbital de Samantha Harvey, en el sentit que defugen mirar els conflictes del món actual directament i pretenen substituir-los amb una retòrica benintencionada sobre el paper, però que resulta un punt buida a la pràctica. En definitiva, Edèn és una novel·la que m'ha agradat força d'entrada, tot i que crec que les premisses són més prometedores del que després acaba realitzant. M'hauria agradat que s'hagués aturat més en les relacions veïnals i familiars de la protagonista, que em semblaven les més interessants de la trama, i les fes créixer una mica més, especialment pel que fa als personatges del pare i la germana de l'Alba i la dinàmica familiar entre tots tres. Són precisament aquests dos personatges els que brillen més amb les seves reflexions sobre la vida i el nostre pas per la terra, i en aquest sentit són un contrapunt força entranyable a la fredor de la protagonista. Amb el que em quedo són els fragments més assagístics, que em sembla que és on hi havia més potencial per explorar metàfores i imatges d'inicis i finals. 

Sinopsi: Després d'una revelació inesperada, l'Alba Jakobsdóttir, una professora d'universitat islandesa de mitjana edat, decideix fer un gir radical a la seva vida i se'n va a viure a un poblet on es proposa plantar milers d'arbres per compensar la seva petjada de carboni. Gran part de la novel·la són les seves interaccions amb els nous veïns, amb un grup de refugiats que acaben d'arribar al poble, i amb els seus propis familiars, sorpresos pel canvi inesperat en el seu estil de vida. 

M'agrada: Els moments més metafòrics del text, que relacionen natura, comunitat i llengua, i el perill de les identitats lingüístiques i culturals petites davant de les tendències uniformadores globals. Com a retrat de resistència a escala petita, m'ha semblat que tenia un potencial interessant. 

No m'agrada: La trama de la novel·la m'ha semblat una mica massa simplista. Tots els canvis a la vida de la protagonista semblen un punt massa convenients i senzills, i els personatges no estan gaire desenvolupats psicològicament. 

Allò que vaig estimar (#641)

La detenció d'en Giles va capgirar completament la percepció de la seva obra. El que havia semblat un comentari intel·ligent sobre el gènere de terror va començar a presentar-se com les fantasies sàdiques d'un assassí. El peculiar aïllament de l'escena artística novaiorquesa sovint havia fet que les obres òbvies semblessin subtils; les estúpides, intel·ligents; i les sensacionalistes, subversives. Tot depenia de com et "venguessin" l'art. 

Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Siri Hustvedt es va publicar l'any 2003, i m'ha resultat una lectura força sorprenent i inquietant. Un cop he acabat la novel·la, la sensació que m'ha deixat és força ambivalent, i encara ara no sé dir si la sorpresa ha estat en positiu o en negatiu. Costa de destriar perquè és una novel·la densa i molt extensa, en què la trama ens porta, a través de múltiples pujades i baixades de la tensió i de l'acció, des d'una arrencada molt lenta però planificada amb molta cura, a través d'un misteri que evoca una trama policíaca de ressonàncies postmodernes, fins a un desenllaç que, si bé no lliga tots els caps solts de forma neta, sí que ofereix claus de lectura per a tot el que s'ha esdevingut. És una novel·la, per tant, que es construeix com a calidoscopi o mosaic de petits detalls que s'han d'anar interpretant dins la imatge de conjunt, tot i que al final les claus últimes només les arribarà a tenir el lector mateix. D'altra banda, més que la trama pròpiament de ficció, la lectura queda marcada pel desenvolupament de les reflexions i les idees de l'autora mateixa, posades en boca dels personatges, sobre la relació entre la vida i l'art, l'art com a forma de representació, la construcció de la identitat com a forma d'expressió artística, i la malaltia mental com a manifestació cultural de les inquietuds socials i polítiques d'una determinada època. 

En aquest sentit, és una novel·la que requereix atenció i esforç constants per part del lector per tal de trobar l'encaix entre les vides fictícies dels personatges i les formes com representen ells mateixos aquestes idees: el caràcter simbòlic del relat i les metàfores i imatges que el recorren de principi a fi es fan tan omnipresents que al final creen una sensació molt forta d'artificialitat i de distanciament en la construcció de la novel·la, com si estiguéssim observant subjectes dins d'un experiment controlat més que personatges reals de carn i ossos que actuen i parlen creant una il·lusió de versemblança. La trama és narrada per Leo Hertzberg, un historiador i crític d'art de mitjana edat que forma una amistat inesperada amb un artista multidisciplinari, Bill Weschler, dins l'escena de l'art contemporani novaiorquès dels anys vuitanta i noranta. La trama es va construint al voltant de les relacions entre ells, les seves respectives parelles i els seus fills, de la mateixa edat: en Leo i l'Erica tenen el Matt, i en Bill i la Lucille tenen el Mark. Quan en Mark encara és força petit, en Bill deixa la Lucille per iniciar una nova relació amb la Violet, mentre que la Lucille marxarà a viure fora de Nova York i la Violet cuidarà en Mark com si fos la seva mare. 

La novel·la es basteix a través d'aquestes simetries, desaparicions, repeticions i substitucions successives, que van sembrant la lectura de misteris simbòlics que poc a poc haurem d'anar desllorigant: d'entrada sembla que tenim dues famílies quasi bessones, els dos pares, les dues mares i els dos fills petits. Després, el rol de la Lucille el pren la Violet, l'Erica desapareixerà d'escena després d'una tragèdia familiar, en Mark prendrà el rol simbòlic d'en Matt, i la trama ens endinsarà dins del procés d'autodestrucció d'en Mark, i les claus per arribar a interpretar-ne les causes profundes: essent un adolescent rebel i addicte, el seu viatge d'experimentació i descoberta s'anirà fent cada cop més perillós a mesura que entri en contacte amb un artista performatiu, el sinistre Teddy Giles, que exerceix el culte a la violència com a forma d'expressió artística tènuement disfressada de crítica social. Una cosa que Hustvedt fa molt bé al llarg de la novel·la és retratar-nos l'ambient de decadència intel·lectual al voltant de l'escena de l'art contemporani de l'època: una activitat que cada cop esdevé més performativa i menys autèntica a mesura que va augmentant el seu valor lucratiu, i esdevé moneda de canvi en què les modes i una mena d'histèria col·lectiva per l'última novetat van substituint progressivament el món de significats aparentment estables que oferia tradicionalment la representació artística. 

Per entendre aquesta crítica implícita que dirigeix Hustvedt als pressupòsits culturals de la seva època i ambient són molt útils les glosses que se'ns ofereixen del treball acadèmic de la Violet: aquest se centra, en una primera etapa, en l'estudi de la histèria com a fenomen cultural des del testimoni de les malaltes de la Salpêtrière a finals del segle dinou. Sense posar en dubte les manifestacions fisiològiques reals del trastorn, la Violet acaba interpretant-lo com una mena de manifestació col·lectiva de certes repressions que la societat imposava en les dones, de forma que els símptomes físics acabaven reflectint aquesta constel·lació més amplia de factors culturals i socials que quedaven sota la superfície. En la segona etapa de les seves investigacions, la Violet explora els trastorns alimentaris durant els anys vuitanta i noranta, i n'ofereix interpretacions similars. De la mateixa manera, Hustvedt pretén que entenguem les subcultures urbanes dels anys noranta, la seva fascinació per la violència, l'estètica de la fragilitat i l'ambigüitat sexual, com a manifestació d'un hedonisme expansiu però buit de contingut, agreujat per l'aparició de les drogues de disseny. 

Aquesta és la part que m'ha semblat més interessant de la novel·la, tot i que es nota un trencament generacional molt fort entre l'escena cultural que descriu Hustvedt en la generació dels pares, que es representen a si mateixos com a més genuïns i autèntics, però que dubto que ho siguin realment, i la generació del Mark, que en Leo, en Bill i la Violet miren amb tanta condescendència que, al capdavall, queden encegats a l'hora de comprendre'l o poder-lo ajudar. Part d'aquest encegament es manifesta també, em penso, en la tediosa i, en certs moments força pretensiosa, exposició al detall de les obres artístiques d'en Bill, replicada després en els exagerats talents artístics d'en Matt, massa brillants per resultar versemblants en un nen d'onze anys. La part tràgica de l'argument és que la imatge d'estabilitat i de confiança en suposades veritats adquirides que se'ns ofereix a la primera part de la novel·la queda destrossada a la llum dels esdeveniments posteriors. És una dimensió tràgica del personatge principal que queda assenyalada a través del seu encegament al final de la novel·la. 

El que més m'ha grinyolat de la novel·la és que, possiblement, aquest encegament no és cosa només dels personatges. Hi ha quelcom de profundament pertorbador en la utilització que fa Hustvedt del seu propi material autobiogràfic, que no dissimula en cap moment, i que es fa especialment dur de llegir quan afecta terceres persones representades en els personatges d'en Mark i la Lucille. Suposo que l'efecte de la lectura l'any 2003 no devia ser el mateix que avui dia, però possiblement és un dels aspectes de la novel·la que ha envellit pitjor. Tampoc hi ajuda gaire que se'ns ofereixi una veu narradora masculina, un punt forçada per part de Hustvedt, i els personatges femenins vagin quedant desdibuixats i en segon pla. Més que retratar la seva pròpia experiència autobiogràfica, sembla que l'autora vulgui disseccionar les psiques dels altres personatges i intentar oferir-ne un diagnòstic a base de pistes i mitges tintes. La justificació habitual és que cal separar l'obra de ficció dels fets reals, però es fa molt difícil en casos com aquest, en què és l'autora mateixa que ens presenta les connexions en safata, especialment pel que fa als fets del crim en què es veu involucrat en Mark. En definitiva, m'ha semblat una novel·la interessant, però no m'ha agradat tant com d'altres de la mateixa autora, i potser no és la que recomanaria per començar si no n'heu llegit mai res. 

Sinopsi: L'acadèmic Leo Hertzberg i l'artista Bill Weschler es coneixen durant els anys setanta en l'escena artística i bohèmia de la ciutat de Nova York. Estableixen una amistat que durarà trenta anys, i que involucrarà també les parelles i els fills. La novel·la ens anirà descrivint les relacions entre l'art d'en Bill i la seva pròpia vida, i en Leo haurà d'intervenir a l'hora de salvar en Mark, el fill del seu amic, de les seves pulsions autodestructives. 

M'agrada: Sobretot les parts més assagístiques del text, i el joc de miralls, de representacions i simbolismes que van construint el fil de la novel·la. La qualitat de la prosa de Hustvedt és sempre un punt a favor, també. 

No m'agrada: En aquest cas m'ha costat molt connectar amb la història vital dels personatges. M'ha semblat retratada des d'una òptica massa freda i distanciada, que m'ha impedit empatitzar-hi en molts moments.