"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

17 de juliol 2024

El mar (#543)

Em quedaven hores de camí per davant, però no m'importava, perquè era un viatge d'importància excepcional però inexplicable, un viatge que havia de fer i completar fins al final. Jo em sentia tranquil, molt tranquil, i confiat també, tot i que no sabia del cert on anava, només que tornava a casa. 

Aquesta novel·la de 2005 de l'autor irlandès John Banville va guanyar el premi Booker el mateix any de la seva publicació, i és una bona mostra de l'habilitat de l'autor per a la recreació d'un passat subjectiu, rememorat des de la distància i amb un to marcadament elegíac. És un text que es recrea especialment en la textura dels temps passats, posant un accent especial en els sentits del tacte i l'olfacte, cosa que ha portat la crítica a comparar-lo amb l'obra de Proust i Nabokov, tot i que a mi aquestes comparacions em semblen exagerades. Jo en tenia un bon record de la primera vegada que la vaig llegir, abans de l'inici del blog, i de la relectura puc dir que m'ha recordat especialment el Julian Barnes de El sentit d'un final, publicada sis anys després. Ambdós autors es mostren preocupats per com la memòria dels protagonistes dona forma al relat mateix, de manera que, en realitat, la trama se'ns presenta com a misteri que només es revelarà plenament al final de tot de la lectura. En aquest cas la novel·la fins i tot guanya en la relectura, perquè és només a la llum del desenllaç que alguns detalls o pistes que se'ns ofereixen al llarg del relat, com petites insinuacions, fins i tot des de la primera línia mateixa, adquireixen el seu sentit ple dins la imatge de conjunt. 

El narrador, Max Morden, és un crític d'art que es troba aclaparat per la mort recent de la seva esposa, després del declivi ràpid i fulminant de la seva malaltia. Per passar el dol i reconciliar-se en el passat, es trasllada a viure a una casa d'hostes de la costa irlandesa, prop de la qual havia estiuejat amb els seus pares quan era adolescent, uns cinquanta anys abans, i on va presenciar esdeveniments que serien clau per a la seva vida. Aquell estiu fatídic, que ell anomena "l'estiu de la marea estranya" es va veure marcat per la seva coneixença amb la família Grace, que venia d'Anglaterra, i que per tant representava un ideal de riquesa i sofisticació que li era vedat a la seva classe social. De fet, la descripció que se'ns fa dels Grace no és mai objectiva, sinó sempre passada pel filtre dels sentiments del protagonista, que els observa com a objectes de fascinació i els atorga qualitats quasi divines. És així que els Grace faran honor al seu nom mateix, en atorgar al protagonista la seva companyia quasi com si es tractés d'un favor diví, i no serà sinó a mesura que es vagi endinsant en l'entramat de relacions, desitjos i passions només insinuats entre els diferents membres de la família que anirà apreciant matisos més profunds més enllà de la fascinació inicial. 

La família està formada pel pare i la mare, Carlo i Connie, els dos fills bessons, Chloe i Myles, i la mainadera d'aquests, la Rose, que a mesura que avanci la trama veurem com pateix de les mateixes inseguretats de classe que el protagonista mateix. Els bessons esdevenen el misteri al centre de la narració, que no arriba a quedar del tot explicat, en tant que les seves subjectivitats no se'ns ofereixen mai dins del relat, sinó sempre des de les descripcions i les especulacions que en fa el narrador en tercera persona. Mentre que la Chloe és una nena aparentment impulsiva i malcriada, que assumeix sempre el control de la situació, en Myles, que pateix alguna mena de retard cognitiu i no ha parlat mai, la segueix sempre cegament en les seves iniciatives. En Max viurà el seu despertar amorós i sexual amb la Chloe, a qui transferirà els seus sentiments inicials per la mare, la senyora Grace. Tot i així, més enllà d'aquest episodi essencial per a ell, els adults estan vivint els seus propis drames i tensions. Igual que passa a El sentit d'un final de Barnes, ens trobem davant d'un narrador en primera persona que ens ofereix els fets narrats sempre des d'una pàtina d'irrealitat a causa de l'extremada subjectivitat que els imprimeix, de forma que com a lectors haurem d'anar destriant els fets d'entre les muntanyes de judicis i prejudicis, de classe i d'època, que ens ofereix respecte a tots els altres personatges. 

De la mateixa manera, veurem com ell mateix es percep com l'heroi de la seva pròpia història pel que fa al seu moment present, tant en la forma com descriu la seva relació amb la seva filla, com la relació que estableix amb la mestressa de l'establiment on s'allotja i l'altre hoste, un coronel de l'exèrcit retirat, amb els quals estableix un subtil triangle de tibantors, reticències i dependències emocionals. És per això que de vegades pot semblar insensible o extremadament distanciat dels moments més violents o desagradables de la trama. Per extensió, doncs, el relat que fa del seu matrimoni i de l'any de malaltia de la seva dona abans de la seva mort també es presta a suposar uns sentiments més fondos sota la superfície del que ens narra en realitat. Les dues línies narratives (la del passat i la del present) arribaran a dos desenllaços paral·lels i un punt abruptes que acabaran donant un sentit de coherència al text sencer, més fins i tot del que aconseguia el desenllaç de la novel·la de Barnes, que a mi em va semblar força més fluixa en aquest aspecte. A través d'aquest exercici de rememoració, el protagonista ens anirà oferint un catàleg de les seves inseguretats, temors i anhels més profunds. 

Sinopsi: En un lloc indeterminat de la costa irlandesa als anys cinquanta, l'adolescent Max Morden coneix una família, els Grace, a la localitat on estiueja, que el fascinaran amb la seva sofisticació despreocupada, que ell llegeix com una qualitat quasi divina. Tal com el narrador ens revela des de la primera pàgina de la novel·la, aquell estiu es van produir esdeveniments que el marcarien per a la resta de la seva vida i uns cinquanta anys després, en ple dol per la mort de la seva dona, retornarà al poble en qüestió per provar de posar en ordre els fets de la seva vida i donar-los un sentit. 

M'agrada: És una novel·la que guanya en la relectura i que està feta principalment de detalls que els lectors han d'anar captant i descobrint al llarg de la lectura. 

No m'agrada: Tot i ser una molt bona novel·la, clarament superior a El sentit d'un final de Julian Barnes, que es va publicar posteriorment i n'és deutora, crec que El mar es ressent una mica de l'acollida crítica que va tenir en el seu moment, que pot deixar les expectatives un punt massa altes a l'hora de llegir. 

12 de juliol 2024

Suzanne Valadon al MNAC

Suzanne Valadon (1865-1938) va protagonitzar una autèntica epopeia artística: de malguanyar-se la vida com a model professional per als pintors impressionistes de les últimes dècades del segle dinou al barri de Montmartre, va esdevenir artista ella mateixa, amb el mestratge de Tolouse-Lautrec i Edgar Degas, que la van encoratjar des del principi a cultivar el seu talent. A partir d'aquesta condició dual de model i artista, Valadon va desenvolupar una mirada pròpia sobre els seus models, desacomplexada i de vegades irònica, ja que parla el llenguatge de l'art masculí de l'època però el porta al seu propi terreny. Els seus nombrosos retrats i nus, sempre intimistes i còmplices amb el subjecte retratat, la porten a l'èxit en vida, i produeixen un llegat artístic incalculable, testimoni de primeríssima mà del París de la belle époque

El MNAC ha organitzat una retrospectiva sobre la seva obra, Suzanne Valadon, una epopeia moderna, en col·laboració amb el Centre d'Art Pompidou i el Musée d'Art de Nantes, que s'hi estarà encara el que resta de juliol i tot l'agost. Una oportunitat única d'apropar-se a l'obra d'una artista oblidada que està a l'alçada dels grans mestres de la pintura del tombant del segle vint, acompanyada per pintures dels seus coetanis, que de vegades la retraten i a qui ella retrata al seu torn. Dones amb les mitges baixades, la venus negra, l'autoretrat amb la seva parella com a Adam i Eva que es va veure obligada a censurar per mostrar un nu masculí, autoretrat a pit descobert a seixanta-sis anys: l'obra de Suzanne Valadon és una constant exploració dels límits del que és convencional. No us la perdeu.   

Suzanne Valadon, Autoretrat (1927)

10 de juliol 2024

El pèndol de Foucault (#542)

Érem a finals del setanta-cinc. Vaig decidir oblidar les similituds i dedicar totes les energies a la feina. Al capdavall, havia d'ensenyar cultura italiana, no doctrina rosacreu. Em vaig dedicar a la filosofia de l'humanisme i vaig descobrir que, tan aviat com havien sortit de les tenebres de l'edat mitjana, els homes de la modernitat laica no van trobar res millor a fer que dedicar-se a la Càbala i a la màgia. 

El pèndol de Foucault, que va aparèixer el 1988, és la segona novel·la que va publicar l'autor piemontès Umberto Eco (1932-2016), vuit anys després de l'èxit del seu debut en el camp de la ficció amb El nom de la rosa. He de dir que és la primera de les seves novel·les que m'ha decebut, tot i que els seus punts forts m'han pesat igual que els febles, i per tant en conjunt m'ha semblat una lectura força irregular. La novel·la s'assembla a El cementiri de Praga a l'hora reconstruir la història d'Europa des del punt de vista de les societats secretes i les teories de la conspiració, i s'assembla a Número Zero en posar l'accent en la falsedat i els perills polítics dels relats conspiratius. El pèndol de Foucault denuncia entre línies la perillosa relació de parentesc entre les societats secretes, amb les seves consignes privades i els seus ritus iniciàtics, i la forma d'actuar de l'extrema dreta, a través de l'assenyalament del que és diferent com a causant d'un mal o un desequilibri de dimensions còsmiques. Pel que fa a la seva lectura política, totes tres novel·les tenen un aire de família. Tanmateix, el que El cementiri de Praga i Número Zero aconsegueixen amb un sentit del suspens i del ritme narratiu, aquí es realitza a través de la constant exposició de dades per part dels personatges, mentre que els esdeveniments claus per a la trama acaben dispersos en determinats punts del llibre, i no és fins al final de la lectura que es poden arribar a identificar com a tals. 

És una lectura, per tant, que juga amb l'habilitat del lector per captar referències i interpretar el que s'està esdevenint a cada moment. El seu punt més fort és l'aposta per la metatextualitat i la barreja entre realitat i ficció. Tanmateix, amb la infinita capacitat de l'autor per a l'erudició i les referències creuades no n'hi ha prou. Si una cosa m'ha demostrat aquesta lectura, és que una novel·la pot ser massa intel·ligent per al seu propi bé. La trama arrenca amb tres treballadors d'una editorial milanesa especialitzada en història i ciències ocultes. El protagonista, Casaubon, és un jove doctorat en història medieval que, a través de la seva especialitat en els templers, atrau l'atenció de l'editor en cap, Jacopo Belbo. Juntament amb un altre erudit, el senyor Diotallevi, especialista en la Càbala, posen en marxa un pla, que voreja l'estafa piramidal, basat a captar autors amateurs interessats en les ciències ocultes que es financin les seves pròpies publicacions. Amb l'assistència d'un programa informàtic anomenat Abulàfia, que crea connexions aleatòries a partir de tota mena de dades, decideixen crear una teoria de la conspiració, que anomenen "el Pla", per atraure els potencials clients de l'editorial. El que no preveuen és que l'enganyifa se'ls escaparà de les mans, i els fidels adeptes al Pla estaran disposats a qualsevol cosa per aconseguir el secret de la saviesa còsmica custodiat a través dels segles pels hereus dels cavallers templers. 

La novel·la és un mostrari impressionant de l'abast de l'estupidesa humana, disposada a descobrir relacions ocultes en les dades més fortuïtes. Lluny de descobrir una unitat o una coherència perfectes inscrites en la creació divina per una intel·ligència sobrehumana, el que els iniciats es dediquen a fer és buscar indicis que els portin a confirmar una teoria ja traçada prèviament, en una mena de perversió del procés d'inducció. Com sempre passa amb les novel·les d'Eco, cal entendre el relat des de l'interès de l'autor per la semiòtica: en aquest esquema mental, qualsevol significant pot significar qualsevol cosa si se li dona el context adequat. Per tant, si busco el secret perdut dels templers, transmès a través dels segles per generacions d'iniciats en societats secretes, qualsevol pista em pot dur al resultat que estic buscant des del principi, bàsicament perquè li faré dir el que vull que em digui. Els tres protagonistes explotaran aquesta lògica defectuosa i la credulitat de les seves víctimes a través del seu joc, però patiran en carn pròpia els perills d'empoderar la mena de gent disposada a creure qualsevol cosa, com passa tot sovint en l'escenari de la política europea. Així doncs, a través de templers, cabalistes, rosacreus, espiritistes i tota mena d'iniciats de societats secretes, recorrerem la història de les guerres i els conflictes ideològics europeus fins a arribar a la seva eclosió final durant el segle vint amb els nazis i el seu somni d'hegemonia racial i territorial. 

A través de la novel·la, Eco ens ofereix un recorregut per totes aquestes dades històriques, recordant-nos a cada pas la falsedat de les seves connexions. Quan arribem als protocols dels savis de Sió, la trama quedarà desplegada en tota la seva amplitud, i només quedarà esperar la resolució final del misteri. El desenllaç és un dels moments més intel·ligents del text, més que res perquè ofereix simplicitat a la confusió general de pistes i indicis ofertes fins a aquest punt. La novel·la ens exposa la ubiqüitat i l'extremada flexibilitat dels símbols, que no són fets naturals sinó culturals, imposats per l'ésser humà sobre la realitat en la seva ànsia per imprimir sentit a l'existència. La part més grata de la novel·la és el seu deliberat to irònic, que assenyala en tot moment el caràcter de construcció i de farsa de les teories de la conspiració i les suposades societats secretes que els donen sentit. El més divertit de tot plegat és veure com Eco va fundar un gènere inspirat en el fulletó del segle dinou, per pur divertiment metaficcional i sense amagar en cap moment el seu caràcter burleta, i que després autors com Dan Brown o Arturo Pérez-Reverte se l'arribessin a prendre tan seriosament. La mestria d'Eco rau precisament en el caràcter postmodern de la seva ficció, que assenyala en tot moment els fils de l'envelat, i que convida els lectors, amb la seva generositat habitual, a sentir-se tan intel·ligents com ell, fent-los partícips en tot moment de l'acudit. 

Sinopsi: A finals dels anys setanta, i en una etapa especialment convulsa de la política italiana, tres intel·lectuals que treballen en una petita editorial de Milà engeguen un pla per fer convergir diferents teories ocultistes al llarg de la història en una narrativa única i coherent que ha de conduir a recuperar el secret perdut dels templers. Tanmateix, el que comença com a divertiment i joc intel·lectual va escapant del control dels seus artífexs, i pren una direcció cada cop més perillosa a mesura que una sèrie d'adeptes a les ciències ocultes van prenent les seves pistes cada cop més seriosament. 

M'agrada: Com és característic a les novel·les d'Eco, l'abast i la qualitat del joc intel·lectual proposat, basat en les referències erudites (moltes més, suposo, de les que jo he arribat a captar) i les implicacions metatextuals del relat. 

No m'agrada: El ritme massa lent i irregular de la proposta, basat en l'exposició de dades i la construcció d'una tensió que després es resoldrà de forma un pèl abrupta. En aquest sentit, la trama no comença a prendre forma i una direcció determinada fins la meitat del llibre, cosa que fa la primera meitat un punt massa feixuga de seguir. 

06 de juliol 2024

Ideologia per a pervertits

The Pervert's Guide to Ideology, o Guia d'ideologia per a pervertits és una pel·lícula documental de 2012 dirigida per Sophie Fiennes i protagonitzada pel filòsof eslovè Slavoj Žižek, on ell mateix s'insereix dins de seqüències de pel·lícules conegudes de la història del cinema per posar exemples de la presència sempre inevitable de la ideologia a les nostres vides quotidianes. Si heu llegit alguna obra d'aquest autor, les idees que hi exposa no us sorprendran i, si no coneixeu les idees de Žižek, el film pot ser una bona porta d'entrada a la seva filosofia, pel seu afany didàctic i la força i la immediatesa de les seves imatges. El problema de la ideologia és que, com que no la veiem, ens pensem que no hi és. Després de la caiguda de la Unió Soviètica s'acaba la rivalitat històrica entre dues ideologies antagòniques, i el triomf del capitalisme com a única opció possible és que es presenta com a sistema ideològicament neutre quan en realitat no ho és. De fet, l'única màxima que ens ofereix el capitalisme és la del gaudi proporcionat pel consum de productes, un cercle viciós en què la nostra necessitat no es veu mai apaivagada i ens aboca a desitjos nous i a la infinita reproducció del cercle de producció i consum. La paradoxa del pensament anticapitalista consisteix, per tant, en l'absurditat de voler alliberar-se d'un sistema que ens procura el benestar en la forma de tot el que puguem desitjar. Perquè, és clar, el sistema es basa en una noció igualitària de la dignitat humana, en què tothom gaudeix dels mateixos drets i el mateix nivell de benestar, ningú hi és explotat, i es respecta en tot moment la capacitat de regeneració dels recursos del planeta. Ah, no? Espera. La paradoxa del pensament capitalista és que l'acceptem com a remei de tots els nostres mals quan en realitat ens està destruint. La violència simbòlica i latent al cor del sistema (l'acceptació tàcita i generalitzada de l'explotació, les desigualtats i la repressió de la protesta) és el seu factor definitori, i es manifesta a través de violències concretes, inesperades i autodestructives. Aquests esclats sobtats de violència física revelen, tot sovint, comportaments neuròtics propiciats per aquest decalatge entre l'aparença del discurs i el seu nucli de realitat obscè: cal acceptar la violència per entrar a formar part de la família. 

D'aquesta manera, el film ressegueix les contradiccions fonamentals d'aquesta ideologia que, com anirem veient al llarg del metratge, reprodueix gestos i signes totalitaris dins del cor de les democràcies liberals més consolidades. No és perquè siguin democràcies defectuoses; és perquè hem amagat aquest seu revers obscè i preferim no mirar-lo directament tot i que som perfectament conscients de la seva existència. Com si es tractés de la mare superiora del musical The Sound of Music, el capitalisme no ens posa límits, sinó que ens dona permís per gaudir plenament dels nostres desitjos. Quedem, per tant, atrapats dins del seu somni. La conclusió de l'argumentació, després d'haver passat per la radical acceptació de la manca de sentit que proposa el cristianisme, ens porta als moments més eloqüents del raonament sencer: despertar del somni ideològic implica acceptar plenament la llibertat més radical, la voluntat i la capacitat de canviar el món, i no esperar sempre un Altre poderós i paternal que ens digui el que hem de fer o que ens doni respostes prefabricades. Per tant, el raonament acaba amb una apel·lació al realisme més immanent i secular possible: canviar el sistema no té a veure amb canviar la realitat perquè encaixi en el somni, sinó amb canviar radicalment la nostra forma de somiar - somiar fora del menú, potser. És dolorós, perquè el somni establert és el que ens fa gaudir realment: el protagonista de Seconds, encarnat per Rock Hudson, s'adona que un cop ha acomplert el seu somni no li queda res, es troba buit, perquè el somni, al capdavall, era el que el mantenia viu. Žižek acaba la reflexió reivindicant el pensament de Walter Benjamin sobre la història: si una cosa bona tenen les revolucions fallides és que mantenen viu el somni, que espera poder ser redimit en el futur, la propera vegada. 


03 de juliol 2024

Quan les bruixes es fan grans

Aquest estiu el canal Super3 ofereix el cicle Ghibli al públic en català, i és una oportunitat única per descobrir o revisitar clàssics de l'estudi del director, guionista i animador japonès Hayao Miyazaki. Jo he estrenat la temporada amb Kiki, l'aprenent de bruixa o, més fidel al títol original, El servei de missatgeria de la bruixa, una pel·lícula que Miyazaki va dirigir el 1989, el guió de la qual es basa en la novel·la infantil del mateix títol de l'autora Eiko Kadono. Amb l'habitual factura tècnica de les produccions de Ghibli, una combinació impressionant de delicadesa i habilitat, Miyazaki ens ofereix una reflexió sobre el pas de la infància a l'adolescència i les seves habituals confusions, a través de les aventures de la Kiki, una bruixa de tretze anys que, com escau al seu entrenament de bruixa, ha d'independitzar-se dels seus pares durant un any per establir-se per si mateixa com a bruixa resident en una altra ciutat. L'inici del film ens planteja aquesta premissa sense massa escarafalls i ens convida a acceptar aquest estat de coses com una necessitat absoluta, reforçada per una tradició ancestral que la mare de la Kiki, remeiera en un petit poble, ens exposa al principi del metratge. Així doncs, igual que la mare de la Kiki s'havia establert al seu poble quan tenia tretze anys, la Kiki es disposa a emprendre un viatge similar així que sent a les notícies de la ràdio que l'espera una nit serena de lluna plena. Acompanyada pel gat Jiji, un conseller sensible i assenyat, la Kiki arriba a una ciutat costanera, on decideix instal·lar-se malgrat les hostilitats inicials d'alguns dels seus habitants. 

Inspirada en la seva habilitat per volar, la Kiki organitza un negoci d'entrega de paquets a domicili, gràcies a la generositat de la senyora Osono, mestressa d'una fleca de pa que l'acull a casa seva. Els inicis no són mai fàcils, tanmateix, i la Kiki haurà de compaginar la seva nova feina amb les inquietuds pròpies de l'adolescència, quan se n'adoni que un xicot de la ciutat s'interessa per ella però comenci a percebre amb recel el seu grup d'amics, que la miren amb superioritat. A causa de la seva condició de bruixa, la Kiki se sent incapaç d'encaixar amb les seves noves amistats i, per a la seva sorpresa, veurà com aquest estat d'ànim interferirà amb els seus poders màgics. Pel camí quedarà la seva capacitat d'entendre i de parlar amb el Jiji, que segons Miyazaki representa el món infantil que queda enrere, però sortosament la Kiki trobarà una nova guia en la seva amiga pintora, una artista que estiueja en una cabana al bosc i que li ensenyarà que, igual que passa amb el bloqueig creatiu, haurà de trobar una nova forma de continuar fent el que sap fer millor fins i tot quan ja no té la mateixa motivació que abans. És així com el film ens ofereix la seva particular lliçó de vida: passar a l'edat adulta no consisteix a renunciar totalment al món de la infància, sinó a donar-li espai d'una altra manera, a integrar-lo en un nou estil de vida i, sobretot, a crear noves connexions humanes que ens siguin significatives. El to optimista del desenllaç ens reafirma en la idea que la Kiki aconseguirà sens dubte acomplir la seva missió com a bruixa de fer més fàcil la vida dels altres i, a la vegada, ser feliç ella mateixa. 

29 de juny 2024

Anys de barbàrie (#541)

Aquesta baixada als inferns esdevé central en la seva obra de postguerra, com ho és per a la literatura contemporània, i d'aquí, en bona part, la seva universalitat; ella, de fet, va viure al cràter mateix de la història, amb un foc ben real en aquest cas, el dels bombardejos. Es tracta d'un acarament amb la mort i el mal que, amb els totalitarismes i amb la guerra, regnen descarnats. I tot això penetra al moll de l'os d'ella mateixa i de la seva escriptura. 

Aquest assaig de Carme Arnau es va publicar tot just l'any passat i és una lectura totalment recomanable per als qui vulgueu aprofundir en l'estudi de l'obra de Mercè Rodoreda. En particular, se centra en els anys de guerra i d'exili, i com aquesta experiència fonamental per a Rodoreda i la seva generació marcaria la seva obra posterior, en particular la darrera novel·la que va publicar en vida, Quanta, quanta guerra..., que Arnau analitza en profunditat per tal d'oferir-ne claus interpretatives molt interessants. De fet, havent llegit El paradís perdut de Mercè Rodoreda prèviament, em pensava que aquest llibre era una continuació de l'estudi biogràfic per part de Carme Arnau. En realitat, és un estudi literari d'aquesta última novel·la, i haver llegit els textos comentats pot ajudar a treure'n una lectura més profitosa. Si no és el cas, com m'ha passat a mi, de totes formes és una invitació magnífica a continuar descobrint l'obra de Rodoreda. A més de la novel·la Quanta, quanta guerra..., Arnau també hi analitza dos contes curts de l'escriptora, "Mort de Lisa Sperling" i "Nit i boira", i l'estudi acaba traçant connexions quasi inesgotables amb la tradició literària europea, sobretot amb el romanticisme, amb els moviments d'avantguardes del segle vint, i amb altres formes artístiques no literàries, especialment la pintura, el cinema i les arts plàstiques. La lectura ens ofereix, així doncs, un flux constant de referències, algunes de més evidents i d'altres de més inesperades, que ofereixen una aproximació molt completa i alhora molt didàctica a la narrativa de l'autora. 

Rodoreda va abandonar Catalunya al final de la guerra civil, i va viure a la França ocupada com a exiliada durant la segona guerra mundial. El seu company d'aquell període, el també escriptor Armand Obiols, va ser forçat a treballar en feines de construcció per als ocupants alemanys, mentre ella sobrevivia amb una feina de cosidora. Tots dos van viure els bombardejos alemanys en primera persona, van ser testimonis dels assassinats i les persecucions polítiques i racials perpetrats pel règim nazi, així com també van experimentar en carn pròpia l'extrema precarietat de la seva situació com a refugiats. Són experiències que s'obren pas dins la narrativa de Rodoreda, per sempre més marcada pels temes de la mort, la innocència perduda, la dissociació del jo conscient i un horror inefable que tot sovint troba forma més a través dels símbols i les imatges que no pas de les paraules. Això dota la narrativa rodorediana d'una particular textura simbòlica, que l'entronca amb el simbolisme, l'expressionisme i el surrealisme contemporanis, i que, a la vegada, també troba matèria per a les seves imatges en llegats literaris més antics, com Homer, Dante o la Bíblia. Aquestes combinacions arriben al seu punt culminant a Quanta, quanta guerra..., una novel·la que relata el viatge iniciàtic del protagonista a través de la guerra en termes altament simbòlics i suggestius. 

L'exposició és força clara i entenedora, i no fa sinó mostrar la grandesa de l'obra de Rodoreda, i la seva capacitat inesgotable d'evocar a través de les imatges. Arnau demostra com Mercè Rodoreda es troba a l'alçada dels millors literats europeus del segle vint, i en comparteix un mateix imaginari simbòlic, especialment influït per l'experiència traumàtica de la guerra i el desplaçament. Després de l'exili, quan l'autora s'instal·la a Romanyà de la Selva, compartirà amb la seva companya Carme Manrubia l'interès per l'esoterisme i l'ocultisme d'arrel romàntica, a través del contacte amb la germandat de la Rosa-Creu. Els motius de la Rosa-Creu trobaran també lloc a la seva narrativa, que estableix connexions clares amb Demian de Hermann Hesse i les teories psicoanalítiques de C. G. Jung. És així que la seva obra combinarà aquests dos llegats literaris, que contribuiran a enriquir la seva narrativa: d'una banda l'experiència del trauma històric de la violència i el llegat de la literatura de guerra i concentracionària i, de l'altra, el desig de comunió amb la natura i les seves formes atàviques com a forma de conhort i creixement espiritual i intel·lectual per a l'ànima. L'assaig va desgranant totes aquestes connexions una a una, i en aquest sentit la lectura es va molt il·lustrativa de la complexitat inherent a l'obra rodorediana. 

Continguts: L'assaig consta de dues parts. La primera, "Anys de guerra", consta de dos capítols: "Viure la història" té a veure amb l'experiència biogràfica directa de l'autora durant els anys de l'exili, en primer lloc per haver-se d'exiliar de Catalunya amb la desfeta republicana i, en segon lloc, amb l'esclat de la segona guerra mundial i l'ocupació de França. El segon capítol, "Escriure la història", descriu el procés creatiu de Rodoreda durant aquest període de precarietat, en què va abandonar la idea d'escriure una novel·la i es va centrar en els contes curts i la poesia. El capítol analitza dos contes curts de Rodoreda, "La mort de Lisa Sperling", que retrata les memòries d'una anciana jueva disposada a suïcidar-se abans que la detinguin els nazis, i "Nit i boira", que connecta Rodoreda amb la literatura concentracionària. La segona part, "Quanta, quanta guerra... o l'estirp de Caín" ens ofereix una anàlisi d'aquesta darrera novel·la de l'autora. El primer capítol se centra en les inspiracions pictòriques de l'obra, especialment Goya i Picasso. El segon capítol ofereix les connexions cinematogràfiques de l'obra mentre comença a explorar les referències i influències literàries en la narrativa de Rodoreda. El tercer capítol comença l'anàlisi del text centrant-se en el símbol de l'estigma que marca el protagonista, així com la seva èpica recerca del coneixement i les connexions esotèriques que se'n deriven. El quart capítol analitza les figures femenines que apareixen a la novel·la sota la lent de la iconografia i el mite. Finalment, el darrer capítol analitza la darrera escena de la novel·la, descobrint-ne la connexió pictòrica amb l'Illa dels morts de Böcklin, així com amb les teories filosòfiques de Teilhard de Chardin. 

M'agrada: Ha estat una lectura molt profitosa, sobretot pel que fa a establir connexions entre l'obra de Mercè Rodoreda i el panorama més ampli de la literatura europea del segle vint. He descobert facetes de Rodoreda que desconeixia totalment, i la lectura m'ha deixat amb moltes ganes de seguir coneixent l'autora i aprofundint en la seva obra. 

26 de juny 2024

Cossos celestes (#540)

La Lluna no es deixa dominar per ningú, no vaig ser creada per servir ni per obeir cap home. ¿Un home que em prengui el que és meu i que m'impedeixi veure el meu germà i les meves amigues? De cap manera! Un que em digui: ara despulla't, ara vesteix-te, ara vine i ara ves-te'n... No, no, no... Ni pensar-hi! 

Cossos celestes de l'autora omanita Jokha al-Harthi es va publicar per primer cop en àrab l'any 2010, però no va saltar a la fama internacional fins que no va guanyar el premi Booker International el 2019 a través de la seva traducció a l'anglès. Des de llavors ha estat traduïda a moltes llengües, entre elles el català amb la traducció de Margarida Castells Criballés en aquesta edició a càrrec de Les Hores. La novel·la sembla molt senzilla a simple vista, però a mesura que avança la lectura va revelant la seva complexitat, que es basa a presentar l'argument de forma fragmentària, a través de capítols curts que van aportant petits episodis dels diversos fils narratius, però són els lectors els qui han d'anar composant la imatge de conjunt i també especulant sobre els misteris que es dibuixen als marges de la narració i per als quals no se'ns ofereix una resolució definitiva. La novel·la ressegueix les vides dels membres d'una nissaga familiar a través de tres generacions, que ofereixen la base per a una reflexió sobre els canvis econòmics, polítics i socials que han tingut lloc a Oman en les darreres dècades, i també ofereix una mirada enrere, al seu passat colonial i feudal, marcat pel tràfic d'esclaus i els conflictes armats. 

Ens situem a finals dels anys setanta en un poble anomenat Awafi, a l'interior del país. La família protagonista descendeix d'un dels xeics de la zona, i per tant és una família benestant. Tanmateix, les tres filles se senten oprimides pel masclisme imperant en una societat tradicional, i per la duresa de la vida rural, i somien poder-se instal·lar a la ciutat, l'emergent capital del país, Musqat, amb els seus futurs marits. La filla gran, la Maia, es casa l'Abdul·lah, el fill d'un ric comerciant del poble, amb qui tindrà tres fills. La novel·la alterna la narració en tercera persona des del punt de vista de diversos personatges, que ens va revelant els antecedents de la família i també la sort futura de les germanes petites de la Maia, l'Asmà i la Khaula. Mentrestant, a través del flux de consciència en primera persona de l'Abdul·lah, anirem coneixent la història de la seva família i els elements del seu passat que l'han portat als actuals temors i inseguretats, que giren al voltant de la misteriosa mort de la seva mare quan ell era un nadó i la complexa relació del seu pare amb els esclaus de la família, basada en les desconfiances i aliances secretes i els jocs de poder dins l'espai domèstic. 

A partir de totes aquestes peces al-Harthi anirà construint un mosaic completíssim de la història del sultanat d'Oman durant el segle vint, marcat per la divisió del territori en dues àrees: el sultanat independent, a la zona interior, i la colònia britànica a la costa. El tràfic d'esclaus a la zona va continuar sent un negoci lucratiu per a les famílies poderoses del país fins i tot dècades després de la seva prohibició a l'imperi britànic, ben bé fins al segle vint, cosa que provoca una ferida oberta dins del si de les famílies mateixes, a partir del moment que els esclaus alliberats han de buscar el seu propi lloc a la nova societat contemporània. La novel·la està farcida d'episodis de violències i brutalitats contra els esclaus rebels i contra les dones que escapen dels rols convencionals del matrimoni i la maternitat, fent patent així diverses cares de l'opressió que poden tenir lloc en aquest tipus de societat. Tot i així, el relat no es fa mai tòpic ni previsible: a través del testimoni de l'Abdul·lah, per exemple, veiem com els homes mateixos també són víctimes d'una imatge determinada de la masculinitat que s'imposa des de les generacions anteriors, com també els passa a altres personatges secundaris. 

De la mateixa manera, les formes com les tres germanes enfoquen la feminitat i els seus rols dins la família tradicional tampoc no tenen res a veure amb el que podríem esperar des d'una mentalitat occidental: en aquest sentit la novel·la fa molt per posar-nos en un punt de vista que no té res a veure amb els conceptes previs o nocions que puguem tenir de l'estructura familiar. Mentre que les dues germanes grans se sotmeten al matrimoni de conveniència arranjat per la família, en tots dos casos l'acceptació es veu com una sortida endavant, en una societat en què a una dona només se li reconeix la dignitat plena com a dona casada i com a mare. Mentre que la Maia entra en un matrimoni convencional amb l'Abdul·lah sense estar-ne enamorada, l'Asmà entra en el seu matrimoni més com a experiment intel·lectual, fascinada molt més per la idea de la maternitat i les oportunitats que se li obren a la ciutat que per la del matrimoni mateix. Finalment, el matrimoni de la Khaula és l'únic que serà per amor, però amb conseqüències inesperades per a ella. L'aventura del pare de les noies, l'Azzan, amb una beduïna del desert, oferirà un contrapunt interessant a la història, en mostrar-nos com l'amor i el matrimoni són dues àrees que aquesta societat tradicionalment manté separades. 

A més de totes aquestes interaccions entre els personatges, que ens ofereixen un retaule de relacions familiars dins del context social i polític en què prenen forma, la novel·la també reflecteix el camp d'expertesa de la seva autora en la literatura clàssica àrab, a l'hora de contraposar les relacions dels personatges i les seves vicissituds vitals amb l'ideal amorós dels poetes àrabs clàssics. D'aquesta forma el retrat més costumista i realista de les vides dels personatges entra en un diàleg sempre suggestiu amb la tradició literària amorosa àrab, que presenta l'amor i la màgia com a motor dels fets humans i quotidians. Per tots aquests motius crec que és una lectura molt recomanable. 

Sinopsi: La novel·la segueix les vicissituds de tres generacions familiars a l'Oman contemporani. Mentre que els avis continuen ancorats a les tradicions del món rural de l'interior i les seves exigències socials, la generació de les filles començarà a alliberar-se d'aquestes condicions, ja influïdes per la vida a la ciutat, que comença a créixer amb l'emergència dels sectors comercial i immobiliari. La tercera generació, la dels néts, haurà d'afrontar nous desafiaments, com el masclisme encara arrelat en la societat, les tensions polítiques i de classe que encara arrossega el país, i la preservació del seu llegat cultural amb la creixent occidentalització de la societat. 

M'agrada: És una lectura molt original i sorprenent, que no té res a veure amb l'estil narratiu occidental, i que suggereix els seus misteris més que no pas explicar-los, sobretot cap al final, en què totes les peces van encaixant finalment en la imatge de conjunt. 

21 de juny 2024

El quadern daurat (#539)

Les coses importants a la vida t'arriben d'esquitllentes sense que te n'adonis, no te les esperes, no els has donat forma dins de la ment. Les reconeixes un cop ja han aparegut, ja està. 

El quadern daurat es considera l'obra magna de l'autora britànica Doris Lessing (1919-2013), guanyadora del Nobel de Literatura l'any 2007. La lectura se m'ha fet un pèl lenta i confusa: possiblement aquesta dificultat té a veure amb la intenció de l'autora per a aquesta novel·la, que pretén reflectir la textura de la vida real de la protagonista, l'escriptora Anna Wulf, amb tota la seva confusió existencial, des del seu bloqueig creatiu com a escriptora, a la caòtica relació que manté amb una sèrie d'homes que passen per la seva vida, passant per les inquietuds polítiques que comença a notar a propòsit del seu compromís amb el comunisme. El quadern daurat es publica l'any 1962, i reflecteix de forma molt aspra i directa les inquietuds de la classe mitjana intel·lectual britànica a finals dels anys cinquanta, sobretot des d'un punt de vista femení: la lluita de sexes i les seqüeles psicològiques que una determinada visió sobre la feminitat causa en la protagonista són una part important del llibre, però hi tenen una presència molt important també la sensació d'amenaça i perill creixent en la política mundial amb l'escalada armamentística durant la guerra freda, i l'evident incoherència en què cau la militància marxista a l'Europa occidental, obligada a processar la persecució del socialisme als Estats Units durant el Maccarthisme i, d'altra banda, a acceptar i justificar la violència i la repressió als països soviètics com a fenomen indestriable del seu projecte polític mateix. 

L'Anna Wulf és una escriptora divorciada que viu a Londres amb la seva filla d'onze anys. La seva vida quotidiana i la de la seva millor amiga, la Molly Jacobs, també divorciada i amb un fill gran, se'ns exposen en una breu novel·la, Dones lliures, que esdevé l'espina dorsal del text. Intercalats entre els episodis d'aquest relat marc, ens trobem els extractes dels diaris de l'Anna, en què intenta imposar un principi d'ordre sobre les diferents facetes que conformen la seva vida. Així doncs, cadascun dels diaris té un propòsit diferent, i a través dels quatre quaderns anirem observant les constants temptatives que fa l'Anna per tal d'explicar-se i ordenar-se a si mateixa, i la creixent frustració i rebuig amb què rebrà els continus solapaments i interferències que es produeixen entre ells. Mantenir la vida perfectament compartimentada i no deixar que es barregin cap dels rols socials i polítics que l'Anna s'imposa com a professional, com a mare, amant, confident o militant serà una tasca molt més difícil del que ella imagina, sobretot a partir del moment que totes aquestes responsabilitats la comencin a desbordar. 

Per començar, el quadern negre recull tot el que fa referència a la primera novel·la publicada per l'Anna, Fronteres de guerra, de l'èxit de la qual continua vivint en el present: és una novel·la ambientada a l'Àfrica colonial durant els anys de la segona guerra mundial. A través del diari negre, l'Anna retrata les seves experiències autobiogràfiques que acaben tenint certs ecos dins la novel·la i, un cop publicada, segueix de prop l'èxit posterior de la seva obra, que desemboca en múltiples ofertes per part de productores de cinema, o emissores de ràdio i de televisió, per poder-la adaptar per al públic de masses. El quadern vermell és el més breu de tots, i retrata les experiències de l'Anna com a militant del Partit Comunista britànic, i el creixent refredament de les seves conviccions davant les notícies cada cop més preocupants que els arriben des del bloc soviètic i de l'hegemonia del Partit Laborista que es va consolidant cada cop de forma més incontestable. El quadern groc recull l'esborrany per a la nova novel·la que planeja escriure l'Anna, de marcat caire autobiogràfic i que va mostrant certs paral·lels amb la seva vida personal. Finalment, el quadern blau és el seu diari personal, en què recull les seves experiències quotidianes i ofereix llum sobre certs episodis de la seva vida que després tindran reflexos o mostraran les seves conseqüències en el fil de Dones lliures

Així doncs, la novel·la presenta una dificultat de lectura afegida, ja que totes aquestes dades se'ns ofereixen desordenades i retallades, i l'ordre cronològic dels fets s'anirà dibuixant sobre la imatge de conjunt, però l'haurem d'anar esbrinant els lectors a través de múltiples salts temporals endavant i endarrere. Contra tota aquesta disgregació, veurem com la protagonista anirà retrobant-se amb si mateixa per tal de reivindicar, gràcies a l'ajut d'un dels seus amants, la unitat o la integritat perdudes a través de l'escriptura d'un últim diari, el quadern daurat, que recollirà la seva experiència aquest cop des d'un punt de vista unívoc, i que l'ajudarà a guarir-se definitivament. Tanmateix, el destí final del quadern daurat potser guarda alguna sorpresa per al desenllaç, i la solució no sembla definitiva. Sobretot a través de la relació tempestuosa que manté amb el Saul Green, un home-nen que apareix al seu pis com a llogater un cop la seva filla ha marxat a un internat, les esquerdes de la dona alliberada començaran a sortir a la llum amb tota la seva lletjor i tot el seu dolor: el procés d'integració de la protagonista passa per la confrontació més directa i violenta possible amb la font dels seus conflictes, més que pel camí d'apaivagament o conciliació que li suggereix la seva psiquiatra. Aquest procés psicològic pren sobre la pàgina un marcat caràcter simbòlic, i arriba a dotar els episodis onírics d'una realitat i una coherència més palpable fins i tot que l'espiral de retrets, atacs, gelosies i posteriors reconciliacions en què cau la parella en la vida conscient, que és una de les parts de la novel·la que se m'ha fet més feixuga de llegir. 

La càrrega política de la novel·la és incontestable, fins a un punt que l'autora mateixa va arribar a sentir-se en la necessitat de rebutjar l'etiqueta de "feminista" que immediatament se li va posar. La situació d'alienació, fins a arribar al punt de la dissociació, que experimenta la protagonista té molt a veure amb les relacions entre homes i dones per a la classe mitjana en què l'Anna s'ha criat: encara que es considera a si mateixa una dona "alliberada" o dona lliure, el món en què viu encara classifica i valora les dones pel seu rol en relació a la vida d'un home. A l'Anna se li fa difícil reivindicar la seva pròpia llibertat des del moment que se n'adona que es troba a la presó de ser constantment encasellada com a l'altra, l'amant dels homes casats, i d'haver de posar els seus sentiments i desitjos sempre en segon pla, en una societat en què ells posen les normes i defineixen les dones des de fora, com a bones - les que es casen - o com a dolentes - les que se'n van al llit amb els homes sense compromisos. Aquestes relacions lliures de compromís començaran a fer-se problemàtiques en el moment que l'Anna se n'adoni que els homes la utilitzen per escapar dels seus matrimonis infeliços, i la seva recerca d'un "home real" (per utilitzar els termes que empra ella mateixa) es vegi frustrada un cop i un altre quan es trobi en el rol de mare i cuidadora dels successius homes lliures i forts que passen pel seu llit. Per més que la història dels biaixos i contradiccions petitburgesos de l'Anna sigui un dels aspectes més frustrants del text, val a dir que en aquest aspecte la novel·la encara mostra la seva vigència: el mansplaining sembla ser la posició per defecte de tots els homes que apareixen al llit de l'Anna, en un moment històric en què Lessing apunta a la necessitat de desconstruir-se - tant d'homes com de dones - però ens trobem a anys llum d'arribar-la a plantejar com a possibilitat real. 

Una altra font de contradiccions per a la protagonista que també pot resultar molt exasperant al llarg de la lectura, però que també és interessant des del punt de vista teòric, és el retrat que fa l'autora dels cercles marxistes de l'època, en un moment en què el marxisme com a discurs polític està començant a traspuar inconsistències que acabaran fent-se realment insalvables. D'una banda, hi ha el problema de la violència exercida per causes polítiques, i la seva suposada necessitat dins d'un esquema teòric que la contempla com a instrument per al canvi històric. Si bé la violència revolucionària es llegirà com a necessitat, arribarà un moment en què el Partit Comunista britànic es veurà en la necessitat de justificar les purgues ideològiques que han tingut lloc durant l'estalinisme, de forma que els militants es començaran a distanciar internament de les decisions del partit, sempre amb la precaució de no expressar en veu alta el seu dissentiment dins dels seus cercles. A la vegada, l'escàndol que els causa la caça de bruixes del senador McCarthy als Estats Units els confronta amb aquesta doble vara de mesurar implícita en el discurs del partit. D'altra banda, la novel·la també retrata la contradicció en què cau una classe mitjana acomodada i intel·lectual a l'hora de reivindicar la lluita de la classe obrera, a qui pretenen representar sense barrejar-s'hi en cap moment i a qui secretament perceben com a inferiors. Passa el mateix exactament, durant els episodis ambientats a Àfrica, amb la lluita anticolonial, que pretenen liderar sense comptar en cap moment amb el punt de vista dels africans mateixos. La imatge de conjunt d'aquest paternalisme benintencionat i totalment irreflexiu és el que acaba fent-se més grotesc del text, sobretot perquè em penso que l'Anna no arriba realment a desvetllar-se'n en cap moment. 

Finalment, no sé dir si la lectura m'ha agradat o no. És una novel·la molt exigent, tant per la seva extensió com per la seva dificultat. Algunes parts de la lectura m'han agradat molt, però no sé què dir de tot el conjunt. Hi ha moments i situacions que es fan molt repetitius a la vida de la protagonista, i les darreres seccions de la novel·la em van arribar a fatigar una mica. Tot i així, cada petit episodi sembla tenir una significació més gran dins la imatge de conjunt, i les connexions que es poden arribar a establir entre uns detalls i uns altres són quasi inesgotables, així que tampoc sembla gaire adequat decidir quins moments es fan sobrers, al capdavall. Hi ha passatges que semblen tenir una autonomia pròpia dins del text i una forta càrrega simbòlica, com per exemple el flashback de l'Anna a l'episodi dels insectes i els coloms durant la seva estada a l'Àfrica, que remet a les violències polítiques i les justificacions grandiloqüents de la violència dels discursos polítics dels joves comunistes, o també em van agradar especialment els esborranys de contes i embrions de novel·les que recull al final del quadern groc. Pel que fa a si és un text feminista o no, és cert que la novel·la s'esforça a presentar els estralls que causa la societat masclista en la psique tant masculina com femenina. D'altra banda, els seus personatges es troben totalment immersos en la mentalitat i els estereotips de l'època: lluny de ser la dona forta que vol representar-se a si mateixa, l'Anna és una persona que pensa el món a través de les seves pròpies mancances i limitacions com a dona. 

Sinopsi: A finals dels anys cinquanta, l'Anna Wulf prova d'escriure la seva segona novel·la però se sent bloquejada psicològicament i emocional per tota una sèrie de raons. Per tal de sortir del pas, prova de dissociar la seva vida intel·lectual en quatre diaris diferents, on compartimentarà les seves experiències personals en quatre àrees: al quadern negre parla de la seva experiència africana, que va alimentar la seva primera novel·la, i del recorregut posterior d'aquest èxit inicial de la seva carrera; el quadern vermell recull les seves experiències com a membre del Partit Comunista britànic; el quadern groc és on recull els seus esborranys i idees per a una nova novel·la, mentre que, finalment, el quadern blau és el seu diari personal, on retrata les seves experiències quotidianes i l'empitjorament de la seva angoixa. Serà després de moltes cavil·lacions i episodis de psicoanàlisi que decidirà superar el seu jo fragmentat i recollir la seva experiència en un cinquè quadern, que anomenarà "el quadern daurat". 

M'agrada: Les inacabables ramificacions filosòfiques del text, que ofereix reflexions polítiques i socials molt representatives del període històric que descriu. 

No m'agrada: L'homofòbia casual del text, que és un dels seus aspectes més envellits, així com la visió que la protagonista té de la sexualitat, totalment centrada al voltant de la virilitat i l'agència de l'home. En aquest sentit cau en la mateixa actitud que critica dels homes, quan es queixa que l'etiqueten o l'"anomenen" des de fora. Tampoc no m'ha quedat clar fins a quin punt la protagonista arriba a ser conscient del seu propi privilegi i de les contradiccions en què cau, i el final de la novel·la, que aposta més per la conformitat que per la transgressió, m'ha resultat un punt decebedor. 

14 de juny 2024

La trilogia de Nova York (#538)

La història sencera es redueix al que va passar al final, i sense aquest final dins meu ara mateix, no podria haver començat aquest llibre. Passa el mateix amb els altres dos que el precedeixen, Ciutat de vidre i Fantasmes. Aquestes tres històries al final són una mateixa història, però cadascuna representa un estadi diferent en la meva consciència respecte al seu significat. No pretenc haver resolt cap problema. Només suggereixo que va arribar un moment en què ja no m'espantava mirar el que havia passat. Si en van sortir paraules, és només perquè no em quedava altra opció que acceptar-les, fer-me'n responsable i anar on em volien portar. Però això no necessàriament fa importants les paraules. Ja fa molt de temps que lluito per desfer-me d'alguna cosa, i l'únic important és aquesta lluita. La història no la fan les paraules; la fa la lluita. 

Publicada per primer cop en un sol volum el 1987, La trilogia de Nova York de Paul Auster (1947-2024) és un recull de tres novel·les breus que s'havien publicat entre 1985 i 1986. La vaig llegir fa uns quants anys i en recordava vagament que m'havia deixat una bona impressió, però feia temps que li devia una relectura i la malaurada notícia de la mort d'Auster em va fer acabar de decidir. La trilogia està formada per tres relats diferents, Ciutat de vidre, Fantasmes i L'habitació tancada, que giren tots tres al voltant de les mateixes idees i motius, i porten la narració en una direcció decididament experimental i metatextual, que reflexiona contínuament al voltant del significat del relat mateix - o potser simplement de la seva absència. Tots tres relats tenen en comú un escenari, la ciutat de Nova York, i un fil argumental més o menys reconeixible: deconstruint els trops tradicionals de la literatura detectivesca, tots ells es basen en un relat de persecució o de vigilància d'un personatge misteriós que amaga un secret, per acabar revelant curiosos paral·lels i identificacions entre el detectiu en qüestió i el seu objecte de recerca. Els tres relats acaben revelant, especialment el primer i el tercer, la relació entre la feina de detectiu i la d'escriptor, que giren ambdues al voltant de la necessitat de trobar un significat a fets aparentment inconnexos i dotar-los d'una coherència que pugui satisfer la nostra recerca de sentit. Tanmateix, aquí és on realment les tres novel·les revelen la futilitat intrínseca d'aquest plantejament, i l'aproximació postmoderna que en proposa Auster: la confrontació final no arriba mai com se l'espera, els personatges no arriben a sortir mai del guió escrit perquè el relat mateix determina la seva capacitat de prendre decisions, i només en el cas de la tercera novel·la la llibertat del personatge acaba triomfant, finalment, sobre la veu autoral. 

Ciutat de vidre comença amb un escriptor, en Daniel Quinn que, reclòs al seu apartament, es refugia de la pèrdua de la seva dona i el seu fill a través de l'escriptura, sota pseudònim, de novel·les detectivesques. Tanmateix, una estranya confusió a la línia de telèfon el porta a suplantar la identitat d'un prestigiós detectiu de la ciutat anomenat Paul Auster, i a acceptar el misteriós cas del senyor Peter Stillman i la seva titànica recerca de la llengua primigènia de Déu abans del pecat original. La segona novel·la, Fantasmes, ens porta als anys quaranta, en què el detectiu privat Blue accepta l'encàrrec que li fa el senyor White de seguir els moviments d'en Black, tot i que sense revelar-li els seus veritables motius. El seguiment el portarà a adoptar diverses identitats a través de les quals provarà d'arribar al fons de la qüestió. Finalment, L'habitació tancada és el relat que més s'assembla a una de les novel·les habituals d'Auster: després de la misteriosa desaparició del seu amic de la infantesa, el protagonista rep l'encàrrec d'administrar el llegat literari del desaparegut, i emprèn aquesta tasca amb una consciència creixent de la mà oculta que mou els fils del misteri. A través de la seva recerca, el narrador anirà identificant-se cada cop més amb el seu amic, amb qui sempre ha mantingut una peculiar relació d'amor-odi. 

A través de successius emmirallaments entre perseguidor i perseguit, tots tres relats revelen la naturalesa vàcua i laberíntica de la ficció, mentre que a la vegada ofereixen inesgotables reflexions sobre la relació entre la ficció i la vida, el paper que juga el llenguatge a l'hora d'interpretar-les, i els inacabables intents per part de la humanitat de donar un sentit lògic o coherent a un seguit de percepcions i informacions patentment inconnexos. Un altre fil argumental que ressegueixen les tres novel·les és l'interès característic d'Auster pels inicis de la literatura estatunidenca i pel caràcter indefinit i construït de la identitat nacional dels Estats Units d'Amèrica: Ciutat de vidre revela l'interès del senyor Stillman per les primeres colònies en sòl americà i les inquietuds religioses que porten els primers colons a voler replicar el paradís terrenal, imatge que esdevé un autèntic mite fundacional per al país; Fantasmes gira al voltant de les grans narratives literàries connectades al naixement dels Estats Units, sobretot Whitman, Thoreau i Hawthorne, i especialment pel que fa a la inquietud de Whitman per contenir multituds a través de la seva veu narradora. Finalment, L'habitació tancada aborda el tema d'una forma més col·lateral i no tan marcada, però l'evocació de les aventures biogràfiques de Melville s'hi fa més que present. La trilogia de Nova York és un exercici metatextual impressionant i una mostra magnífica de la brillant tècnica de Paul Auster, tot i que possiblement no sigui un dels seus textos més planers. 

Sinopsi: A Ciutat de vidre, l'escriptor de novel·les de misteri Daniel Quinn rep l'encàrrec de vigilar el senyor Stillman, que acaba de la presó, per evitar que es torni a posar en contacte amb el seu fill, encara afectat per les seqüeles dels brutals abusos que el seu pare li havia infligit. Tanmateix, a mesura que Quinn vagi observant els moviments de l'ancià senyor Stillman, aquests aniran revelant una coherència i una lògica internes que potser Quinn serà l'únic capaç de percebre. Fantasmes és el relat més breu de tots tres i està ambientat als anys quaranta, en què el senyor Blue, un detectiu privat, rep l'encàrrec de vigilar les activitats del senyor Black i fer-ne un informe per al seu client, el senyor White. En determinats moments en Blue es començarà a qüestionar les motivacions d'en White i haurà de decidir si continua amb la tasca que se li ha encomanat o porta la investigació en una direcció diferent. Finalment, L'habitació tancada parteix de la misteriosa desaparició de Fanshawe, un amic d'infància del narrador, que li llega la responsabilitat d'actuar com a marmessor literari. Tanmateix, el protagonista començarà a fer-se preguntes sobre les motivacions rere la desaparició. 

M'agrada: És una mostra més que evident del talent d'Auster per a l'experimentació literària i per crear autèntics laberints de significats per als escenaris, situacions i personatges amb què juga.