Les llàgrimes d'Aquil·les (#379)

El "millor dels aqueus", aleshores, és també un dels que més sovint experimenta dolor, el que sembla més inclinat a les llàgrimes i les lamentacions. I aquesta característica, lluny de ser paradoxal, al contrari, està profundament arrelada en la seva naturalesa. L'heroi no és simplement una màquina de matar; és un heroi tant pel seu coratge en enfrontar-se a la mort com per la seva íntima relació amb el patiment. 

Aquest assaig de l'autora francesa Hélène Monsacré es va publicar originalment el 1984, i l'autora el va desenvolupar a partir de la seva tesi doctoral. És una aproximació veritablement fascinant sobre un aspecte central dels poemes homèrics, la relació entre patiment i heroïcitat, que a la vegada proposa una perspectiva pionera sobre la lectura de gènere dels poemes homèrics. 

L'anàlisi que fa Monsacré es basa en una acuradíssima dissecció dels dos poemes èpics, parant atenció a l'aparició de determinades paraules en el text i el seu context, així com al llenguatge corporal de les emocions i la seva performativitat tal com els presenten els personatges. La seva línia d'estudi es veu influïda per l'estructuralisme francès i l'escola de París que se'n deriva, de la qual formaven part Vernant i Vidal-Naquet, que es planteja un gir antropològic de l'anàlisi dels textos literaris i filosòfics antics per tal de llegir-los com a reflexos d'una cultura i d'una societat determinada que els origina. Monsacré també es basa en les teories de la dicció poètica desenvolupades a partir dels estudis de Parry i Lord, que exploren la performativitat de les emocions en el context de la recitació oral de la poesia èpica. 

La tesi que defensa Monsacré en el llibre és que el model de masculinitat estoica, que reprimeix les emocions i no plora mai, és una elaboració del període clàssic, però que la Ilíada i l'Odissea ens presenten més aviat el contrari, és a dir, un món en què tant homes i dones expressen obertament les seves emocions i, a més, en el cas dels homes, aquesta exteriorització del patiment i el dolor es revela com a part fonamental de la seva naturalesa heroica. D'una lectura acurada d'aquests textos es dedueix fàcilment que, tot i que hi ha una divisió funcional dels papers diferenciats que juguen homes i dones en la societat de la Grècia arcaica, no hi ha una definició clara de comportaments i reaccions que s'associïn al gènere masculí o al femení, menys encara una valoració moral dels trets masculins com a positius i dels femenins com a negatius. Això no vindrà fins segles després, sobretot a través del pensament de Plató. 

En el context homèric, si bé homes i dones acompleixen rols socials diferents, les llàgrimes i el patiment pertanyen a tots dos gèneres, i de la seva expressió es deriva un model de "patiment heroic" que s'associarà principalment amb els homes, però del qual les dones també participaran en determinats moments. El que trobem en aquests textos són uns herois que demostraran trets que típicament es qualifiquen de femenins, fins i tot a la pròpia societat descrita per Homer: que lluiten amb llàgrimes als ulls, que protegeixen els seus companys maternalment, que busquen el consol de les seves mares i que pateixen profundament el seu propi destí d'una vida breu per tal d'aconseguir la glòria. I també heroïnes que, tot i tenir vetat l'accés a la glòria divina, participen subrogadament i comparteixen la valentia i la vitalitat atorgada als homes. 

Quan es produeix la mort del guerrer en la flor de la vida, aquesta mort es presenta públicament com a "bella mort" d'una forma altament ritualitzada, és a dir, com a expressió última i completa de l'heroïcitat, l'honor i la glòria que ha assolit el guerrer mort. Aquesta exposició pública de la "bella mort" també revela un joc de miralls entre el subjecte d'aquest honor i aquell qui l'observa: l'Aquil·les que plora la mort de Pàtrocle també plora, a la vegada, la seva pròpia mort indefugible, com si Hèctor els hagués colpit a tots dos a la vegada. Ara bé, l'anàlisi de les correspondències i el joc de miralls que ens ofereix la Ilíada no es redueix exclusivament als homes, encara que aquests en siguin els protagonistes indiscutibles: si Pàtrocle es revela com a doble d'Aquil·les, Helena també ho és a un altre nivell, de la mateixa forma que Andròmaca es revela també com a doble del seu marit. 

L'anàlisi dels discursos i les accions de les tres dones de la Ilíada, Hècuba, Andròmaca i Helena, i els seus intercanvis amb Hèctor, són força reveladors del paper de les dones en un món de guerra i de mort, i la seva impotència es queda en una posició ambivalent entre la vulnerabilitat extrema de la víctima i la participació en l'ideal d'heroïcitat representat pels homes. D'aquestes tres, Helena es presenta com a veritable heroïna en aquest sentit ideal, en tant que és l'únic personatge femení que no depèn d'un home per obtenir el seu estatus social, sinó que presenta una identitat i un discurs independents. La lectura està plena de troballes d'aquest tipus, amb seccions curtes que van resseguint diferents temes i imatges però que presenten un recorregut fascinant, i totalment rellevant en termes de gènere, per l'èpica homèrica. 

Continguts: La primera part del text, "Les fronteres de l'heroisme", se centra en la descripció de diferents models de masculinitat que trobarem en la Ilíada: des de l'heroïcitat altament problemàtica de Paris, excessivament identificat amb el món femení d'Afrodita i, per tant, defectuós com a guerrer, fins a la hipermasculinitat desmesurada de Diomedes, curiosament l'únic guerrer "insensibilitzat", que no plora durant la batalla. A mig camí entre aquests dos extrems es trobaria l'ideal d'heroïcitat exemplar, com l'encarnat per Hèctor. Aquesta secció també desenvolupa el llenguatge corporal de l'heroi, així com les imatges del text que presenten ambivalències i paral·lelismes entre la guerra i l'amor, i els moments en què la feminitat envaeix l'espai de la guerra, o el patiment femení es revela com a model a seguir pels herois masculins. La segona part del text, "La feminitat en l'èpica", explora els personatges femenins en els poemes homèrics: com es caracteritza el model de feminitat virtuosa, i les seves desviacions, com es presenta el llenguatge corporal i el discurs de les dones i, més significativament encara, en quins moments les dones presenten trets que segons els estàndards analitzats es considerarien masculins o heroics. És així com es revelen paral·lelismes significatius entre personatges masculins i femenins, com Penèlope exercint de "rei" d'Ítaca en absència d'Odisseu, Andròmaca com a doble del seu marit, o Helena com a doble d'Aquil·les. La tercera part, "Laments d'homes, llàgrimes de dones" analitza precisament les interseccions, ambivalències i intercanvis entre aquests dos models de masculinitat i feminitat descrits anteriorment, posant atenció especial al paper jugat per les llàgrimes, els laments i els rituals funeraris a la Ilíada i a l'Odissea, el llenguatge corporal de les llàgrimes, i la seva relació amb el món de les dones. L'últim capítol analitza les llàgrimes d'Aquil·les com a tret necessari de la seva heroïcitat. 

M'agrada: M'ha semblat una lectura molt profitosa, totalment rellevant a l'hora de repensar els discursos de gènere, i que ens mostra com de vegades els prejudicis culturals - plorar és de dones i, per tant, una feblesa - poden estar tan arrelats en la nostra cultura que ens enceguen a l'hora de mirar el que tenim davant dels ulls, uns poemes èpics en què els herois ploren amb desconsol i sense aturador durant gran part del text. 

Sé per què canta l'ocell engabiat (#378)

La vida et donarà exactament el que tu hi posis. Posa el teu cor sencer en tot el que facis, i prega, i llavors ja pots esperar.

Aquest és el primer volum de memòries de l'autora estatunidenca Maya Angelou (1928-2014), artista polifacètica i activista pels drets civils que ha esdevingut amb el temps una de les veus més reconegudes de l'experiència afroamericana als Estats Units. El llibre es va publicar per primer cop el 1969 i va ser una revelació immediata per a la comunitat afroamericana, que es trobava plenament immersa en la lluita pels drets civils. 

El relat parla en primera persona de la infància de l'autora al sud dels Estats Units durant els anys trenta, i acaba poc després de la segona guerra mundial, amb el naixement del seu fill quan Angelou tenia disset anys. La seva vida es troba marcada des del principi per l'abandonament dels pares i els esforços d'ella i el seu germà Bailey per recuperar el contacte tant amb el pare com amb la mare un cop van ser més grans, amb la càrrega de trauma que aquesta relació problemàtica els portarà al cap dels anys. Quan tenien tres i quatre anys, en plena Depressió, la Maya i en Bailey van ser enviats a viure amb la seva àvia paterna i el seu oncle, a Stamps, Arkansas. Aquí van descobrir de primera mà l'amenaça contínua de violència per part dels blancs, en un context històric i geogràfic en què els linxaments eren habituals i rarament castigats per la justícia. 

En aquest sentit, es transmet amb total claredat l'experiència de créixer amb la por al cos i el sentit de perill latent que experimenten els negres en totes les facetes de la seva vida. Un dels episodis que em va semblar més colpidors del llibre, especialment per com l'autora tria narrar-lo amb dues versions alternatives que es contraposen l'una a l'altra, és la de la visita al dentista. Un altre episodi que també és molt significatiu en termes simbòlics és el de la seva breu estada com a serventa a casa d'un ric matrimoni blanc, en què la senyora li arrabassa el seu propi nom, tot i que després la protagonista el recupera de forma sorprenent. 

El missatge del llibre és molt clar i directe, de fet, perquè combina amb una habilitat magistral el punt de vista innocent i meravellat de la criatura, que es troba constantment dislocada dins d'una família disfuncional i d'un món adult que li costa comprendre, amb la indignació i el sentit d'injustícia que comença a desenvolupar, però que queden filtrats per la mirada de la persona adulta que recorda tots aquests esdeveniments des de l'activisme polític. Així, per exemple, la seva experiència en l'educació segregada durant els seus anys d'escola la van fer conscient de com la universitat era tan sols una quimera per a les persones negres, que només podien aspirar a la formació professional per a feines poc qualificades. 

Ara bé, la infància d'Angelou va venir marcada també per un episodi traumàtic que va tenir lloc quan vivia amb la seva mare a St. Louis, Missouri: quan tenia vuit anys, Angelou va ser violada per l'home que vivia amb la seva mare, que posteriorment va ser assassinat per la família materna. El sentiment de culpabilitat que va desenvolupar arran d'aquest episodi la va portar al mutisme i aquesta reacció va provocar que la mare tornés a enviar els infants a Arkansas. És en aquesta etapa de la seva vida que va començar a desenvolupar una passió pels llibres i per la poesia que, en el seu cas, la van ajudar a retrobar, literalment, la seva pròpia veu. La família no es va tornar a reunir fins al cap d'uns anys a San Francisco, California, on finalment van anar a viure amb la seva mare. A San Francisco Maya Angelou es va convertir en la primera revisora de tranvia afroamericana i, en una etapa de dubtes sobre la seva sexualitat, es va quedar embarassada als setze anys. 

Sé per què canta l'ocell engabiat és una història, de fet, sobre una presa de consciència i un empoderament progressiu, que és un camí extremadament complex i tortuós tenint en compte les experiències traumàtiques que la protagonista va haver de patir. És una història també de la resiliència de la comunitat negra davant la injustícia que ha de patir dia rere dia en aquest context: el que la nena només percep com a humiliació i desemparança es van manifestant com a resistència i orgull a mesura que va guanyant experiència i perspectiva sobre el seu propi món. És una lectura molt recomanable per a tothom, que aporta un testimoni vívid i realista, en primera persona, sobre el racisme institucionalitzat a través de la història recent dels Estats Units. 

Continguts: Maya Angelou relata en primera persona la seva infància i adolescència des que, de petits, ella i el seu germà són enviats a viure amb la seva àvia paterna a Stamps, Arkansas. Tot i que, als anys 30, el sud rural dels Estats Units es trobava en plena Depressió, no van haver de patir penúries econòmiques perquè el negoci de queviures que regentava l'àvia va seguir funcionant amb més o menys normalitat. Tot i així, des de ben petita la Marguerite comença a familiaritzar-se amb els horrors de la violència contra els negres i la discriminació sistemàtica de la població negra sota les lleis segregacionistes. Un cop tornen a St. Louis, Missouri a viure amb la seva mare, la Marguerite es violada pel seu padrastre, cosa que provoca un segon abandonament. La família no es tornarà a reunir fins a uns quants anys després a San Francisco, on la protagonista passarà a ser una adolescent encara en constant conflicte amb la seva pròpia identitat. 

M'agrada: És un llibre molt ben escrit, amb un equilibri magnífic entre l'estil autobiogràfic, més aviat distanciat, de l'autora i els seus passatges més literaris. 

La mort i la primavera (#377)

Sempre estaven tranquils perquè havien vist la veritat de molt a la vora, deien els vells, i era com si després d'haver passat el riu haguessin tornat a néixer sense l'embranzida i l'encegament de la primera vegada. Però morien igual que els altres: de viu en viu i amb la boca plena de ciment fins al ventre. 

Aquesta novel·la pòstuma de Mercè Rodoreda (1908 - 1983) es va publicar el 1986, i és una obra, d'entrada, realment desconcertant si la voleu comparar amb altres obres de l'autora. Jo en coneixia les més realistes, i m'ha sorprès força descobrir una Rodoreda desfermada, que explora el poder evocador de les seves imatges i les seves metàfores sense cap mena de restricció. Amb unes línies argumentals un punt escasses i difuses, i un flux de consciència que transita espais narratius entre la vigília, el somni i la visió, i que combina l'experiència natural i la sobrenatural, La mort i la primavera ens ofereix una experiència de lectura fascinant, tot i que un punt pertorbadora i difícil de definir a posteriori. 

Val a dir que el fet de ser una obra incompleta influeix força en aquest poder de la forma sobre el contingut. Ens trobem davant d'una obra incompleta i fragmentària, de la qual Rodoreda va deixar diversos manuscrits inacabats, i el que tenim sobre la pàgina, en l'edició de Club Editor, és el text que en va acabar fixant Núria Folch als anys vuitanta. Pel que es veu, Núria Folch va rastrejar totes les correccions que Rodoreda va anar fent sobre els diversos esborranys, i va acabar seleccionant la versió del text que més s'hauria apropat al que Rodoreda planejava, eliminant repeticions i elements que podrien haver creat incoherències dins l'argument de la narració i donant consistència al seu món fictici. El text de la novel·la va seguit de tres apèndixs, amb esborranys que van quedar descartats en algun moment del procés creatiu, en què Rodoreda desenvolupa algunes parts de la narració amb trames alternatives que es bifurquen des d'algun punt, o variacions significatives en el paper que juguen alguns personatges, per exemple. 

A mig camí entre la distòpia i el realisme màgic, Rodoreda ens ofereix el relat d'un poble perdut en un paratge indeterminat i en un moment també indeterminat, més fantàstic que no pas històric. El poble es troba a l'ombra d'una muntanya partida on viu el senyor feudal, mentre que per sota hi passa un riu de punta a punta que amenaça amb arrossegar-ne els fonaments i destruir-lo per sempre. L'estructura de les cases també es troba amenaçada pel món vegetal, ja que les heures i les glicines s'escolen per les esquerdes provant de derrocar-ne les parets. Gran part d'aquest món fictici es basa en aquesta tensió entre una natura destructora i profundament amenaçadora, i els esforços inútils dels éssers humans per tal de resistir-hi, sempre abocats al fracàs inevitablement. En aquest sentit és un text del tot nihilista a l'estil de Schopenhauer, que no ofereix cap possibilitat d'esperança perquè el cicle de la natura és completament tancat i engloba totalment les existències dels personatges que hi habiten, totalment efímeres i passatgeres. 

Ara bé, no passaria res si la inevitabilitat de la natura fos l'únic problema. El que resulta realment pertorbador de la narració és que els mateixos habitants del poble han fet de les seves vides un autèntic infern, una opressió i una tortura contínues que es perpetuen fèrriament a través de les generacions. En el poble de la novel·la els habitants viuen concentrats en matar el desig, especialment dels més joves: els infants són torturats amb punxons quan són petits i tancats en armaris foscos quan es produeixen enterraments, per tal que no participin d'aquest ritual en si mateix esfereïdor. A les dones embarassades se'ls posen benes als ulls perquè no puguin mirar altres homes i els infants, quan neixin, s'assemblin als marits. Un cop cada any, un jove del poble és llençat al riu que passa per sota del poble per comprovar que els fonaments encara s'aguantin; alguns en surten morts i d'altres profundament desfigurats per tota la vida a causa de la força de l'aigua que els empeny i arrossega contra les roques. El pres del poble se'l tanca en una gàbia molt petita, on no es pot ni estirar, a l'espera que deixi de ser persona. 

Però de tots els rituals que articulen la vida del poble, els més terrorífics tenen a veure amb la mort mateixa. Els difunts són dipositats dins la cavitat d'un arbre que es tanca sola i que es transforma en una mena de tomba vivent, però abans de morir la boca se'ls ha d'omplir de ciment per tal que l'ànima no s'escapi del cos. Així doncs, el que hauria de ser un ritual de trànsit es transforma en una forma d'execució força retorçada. Mentre que el senyor del poble es troba aïllat a la seva casa dalt de la muntanya, qui s'encarrega de fer acomplir aquests rituals és - prou oportunament - el ferrer, que s'encarrega de forjar les cadenes i les argolles que encadenaran cadascú a la seva tomba. En aquest context, qualsevol forma de dissidència, encara que sigui només de paraula o de pensament, es transforma en un perill constant. 

L'assaig que acompanya el text, a càrrec d'Arnau Pons, és força informatiu a l'hora de contextualitzar el procés creatiu de la novel·la i també suggeridor d'interpretacions i possibles lectures que es poden trobar en el text, algunes de més òbvies que d'altres. L'experiència de la guerra com a trauma col·lectiu, i les connexions de la narració de Rodoreda amb la literatura concentracionària, per exemple, són lectures que potser no són del tot evidents a simple vista, perquè demanen connexions amb altres textos i autors, i amb la filosofia contemporània de després de la segona guerra mundial. La relació entre els desfigurats pel ritual del pas del riu i els veterans de guerra desfigurats, per exemple, és quelcom que se'm va escapar totalment durant la lectura de la novel·la. 

Quan llegia em va colpir més la forma com Rodoreda explora la distòpia, i com basteix una societat totalitària i totalitzant en un context tan aparentment natural i primigeni. La comunitat que retrata Rodoreda viu ancorada al seu trauma original i s'encarrega de perpetuar-lo a les generacions futures encara que sigui al preu d'anihilar-ne la subjectivitat i la llibertat. Aquesta obsessió per matar el desig no és res més que el reflex d'una por descontrolada a no perdurar, i que es tradueix en una necessitat de control absolut i asfixiant. Que tot sigui com ha estat sempre crea una il·lusió de seguretat en els habitants del poble, encara que sigui a costa del patiment reproduït infinitament, i encara que aquesta il·lusió s'acabi revelant com a falsa sense gaire esforç. Cada nova execució, cada nova tortura, crea una petita llavor de dubte en una part del poble que potser obri una sortida, encara que sigui una possibilitat de canvi, en un futur indeterminat. 

Però com passa en el gènere distòpic, de fet, la narració mateixa apaivaga aquesta possibilitat al mínim, i ens deixa un desenllaç totalment tancat en la seva circularitat, que només ens suggereix la repetició de la història una vegada i una altra, fins a l'infinit, com si es tractés del cicle mateix de la natura. És per això que és un dels textos més pessimistes que he llegit de Rodoreda, no perquè els altres siguin especialment joiosos davant l'existència humana i la inexorabilitat del temps, però en aquest cas potser ens trobem amb una foscor sense pal·liatius, que es desplega a través de les imatges més pertorbadores possibles sense cap lògica compensatòria. Per això potser connecta amb els horrors més grans de la història. Una lectura realment profunda i colpidora, però que potser no recomanaria a tothom. 

Sinopsi: En un lloc i un moment indeterminats, assistim a la vida quotidiana en un poble perdut enmig d'una muntanya que passa per sobre d'un riu. Els rituals i mites que donen sentit a la vida de la comunitat són profundament cruels per a les seves víctimes, que hauran d'aprendre a conformar-se amb el que hi ha si volen apaivagar el patiment per tal de fer-lo suportable. En aquest escenari, el protagonista presencia el suïcidi frustat del seu pare i la seva posterior execució, i aquest fet marcarà la seva existència en els anys posteriors. 

M'agrada: És un text bellíssim en l'exhuberància de les seves imatges i en l'inesgotable poder suggestiu del món fictici creat. Alguns aspectes d'aquest escenari m'han recordat el món de l'Antany d'Olga Tokarczuk i El gegant enterrat d'Ishiguro. 

No m'agrada: Altres novel·les de Rodoreda m'han agradat més que aquesta, i potser la novel·la en conjunt es ressent una mica del seu propi caràcter fragmentari. 

Marcel Proust fa 150 anys

Quedem aquesta tarda al Grand Hôtel de Balbec. Hi haurà te i madeleines. Veniu ben mudats. 

https://www.leparisien.fr/culture-loisirs/illiers-combray-fete-le-150e-anniversaire-de-la-naissance-de-proust-07-07-2021-7NOAL3OVDJFGZL562VQ4U6ZIU4.php

https://bibliotecavirtual.diba.cat/novela/marcel-proust

Massa felicitat (#376)

Com hem de viure és el títol del llibre. Un recull d'històries, no una novel·la. Això per si sol ja és una decepció. Sembla reduir l'autoritat del llibre, com si l'autor fos algú que espera a les portes de la Literatura més que instal·lat a dins sa i estalvi. 

Aquest recull de contes de l'autora canadenca Alice Munro es va publicar per primer cop el 2007. Els deu contes que hi trobarem són una mostra excel·lent de l'habilitat que té l'autora per encapsular móns sencers en unes poques pàgines, i quan els acabes fa la impressió d'haver assistit a petites novel·les condensades, amb la seva profusió de detalls sobre l'ambient i la intimitat dels protagonistes i les seves psicologies perfectament definides. La majoria dels relats són retrats intimistes de personatges més o menys solitaris o aïllats del món o, en el cas que aquest aïllament no sigui del tot evident a simple vista, personatges que rere una façana d'acontentament o satisfacció mundans amaguen profunditats insospitades, en forma de corrents soterrats o secrets inconfessables que no sabem exactament quan ni com poden acabar aflorant. 

Gran part d'aquests personatges són femenins, i l'autora ens presenta aquestes dones en el seu espai de domesticitat, en la seva vida quotidiana com a terreny definitori, per de cop i volta revelar-nos-en el perill fortuït, la venjança o el retret inesperats, o encara que només sigui l'acceptació, més o menys resignada, de la inevitabilitat de la vida i les seves vicissituds, com passa al final de "Forats-fondos" o "Algunes dones". Quasi tots ells exploren a través de variats matisos la precarietat de la vida a través de la seva absoluta impredictibilitat. La mort pot esdevenir-se de la manera més fortuïta i banal possible, com li passa a la protagonista de "Massa felicitat", com també pot passar amb un accident crucial o desgràcia sobrevinguda que es produeix en qualsevol moment sense cap senyal d'alarma prèvia, com passa a "Forats-fondos", "Radicals lliures" o "Fusta". 

Alguns d'aquests incidents es poden produir en moments crucials de la infància dels protagonistes i canviar-ne o definir-ne la vida per sempre, com passa a "Cara", "Joc de nenes", "Ficció", o "Forats-fondos", tot i que de vegades els propis protagonistes es resisteixen a deixar-se definir o etiquetar tan fàcilment. En aquest sentit, els contes comparteixen una mateixa pulsió metatextual en presentar-nos personatges que constantment creen ficcions o expliquen històries per provar d'afirmar-se. A "Radicals lliures", la creació del relat es transforma literalment en necessitat de supervivència; a relats com "Dimensions" o "Ficció" són més aviat intents de guariment, necessitats de donar sentit o clausura a episodis que per definició no en poden tenir. 

La majoria d'ells miren enrere, a la societat més o menys acomodada de la segona meitat del segle vint, en un moment en què els rols de gènere de la societat tradicionalment masclista i patriarcal encara estan ben arrelats, especialment en l'espai familiar, però en què hi comença a haver intents de rebel·lia i de subversió d'aquestes estructures. El camí és força tortuós, però. Lluny de ser revolucionàries, les protagonistes d'alguns dels relats exerceixen la seva resistència de forma passiva i callada, esmolant l'enginy quan es presenta l'oportunitat o amb la paciència d'esperar, de vegades durant anys, el moment adequat per fer valer la seva veu. 

Els rostres de l'opressió que operen portes endins de cada casa també són extremadament soterrats. Si bé "Dimensions" ens relata un cas d'abús i maltractament extrem en el si de la parella perfectament disseccionat i retratat des de dins amb precisió clínica, la fredor del pare de família a "Forats-fondos" és molt més indirecta i distanciada, poc més que un paternalisme o una superioritat moral que la seva esposa pateix com una tenalla, i que no s'acaba revelant sinó a través de les conseqüències que tindrà anys després per al fill. A "Wenlock Edge", el joc de manipulació i control exercit pel sinistre senyor Purvis no s'acaba revelant sinó a través de la submissió (doble) de la protagonista, quan aquesta es pensa que actua lliurement. 

Un joc de manipulació i de control diferent, que resulta certament fascinant, s'estableix entre els personatges principals de "Algunes dones", quan el jove senyor Crozier, en el seu llit de mort, i la seva madrastra, la vella senyora Crozier, entren en una guerra oberta de desgast al voltant de les absències, dues tardes per setmana, de la jove senyora Crozier. Tot i que la tensió es fa equívoca i confosa a ulls de l'adolescent protagonista, el relat és un espectacle fascinant d'aquesta lluita pel domini de l'espai domèstic, i acaba retratant amb una cruesa corprenedora com, en una societat patriarcal, les pitjors enemigues de les dones poden arribar a ser les dones mateixes. Així doncs, Massa felicitat és una recomanació fantàstica si us agraden les lectures reposades, en què gran part del contingut es llegeix entre línies i que no esgoten els significats o les interpretacions amb una sola lectura. 

Continguts: A "Dimensions", una dona canvia de casa i de vida perquè ningú sàpiga que va a visitar el seu marit a la presó després d'un esdeveniment tràgic que li ha canviat la vida per sempre. A "Ficció", la protagonista reviu un episodi del seu passat a través del relat que en fa una altra persona. A "Wenlock Edge", una estudiant jove i inexperta prova d'ajudar la seva companya d'habitació a escapar del control constant del seu amant. A "Forats-fondos", un accident fortuït en un pícnic familiar canvia la vida dels membres de la família per sempre. A "Radicals lliures", la protagonista prova de salvar la seva vida de l'única manera que se li acut en una situació desesperada. A "Cara", un home que té una marca de naixement a la cara explica la seva vida en retrospectiva, parant atenció particular a un incident que va tenir lloc durant la seva infància. "Algunes dones" és un petit retrat familiar dels darrers dies del moribund senyor Crozier, en què es produeix una estranya baralla soterrada entre ell i la seva madrastra, que no accepta que la seva jove, la senyora Crozier, s'absenti de la cambra del seu marit malalt per fer classes en una universitat propera dues tardes per setmana. "Joc de nenes" ens relata una aventura d'infància de la protagonista que té lloc durant un campament, amb un episodi sinistre que se'ns presenta en forma d'el·lipsi i no es revela fins al final del relat. "Fusta" relata la creixent obsessió d'un home per tallar arbres als boscos del voltant de casa seva, fins que es produeix un accident fortuït que resultarà força revelador. "Massa felicitat" és una biografia condensada de la matemàtica russa Sofia Kovalévskaia, centrada sobretot en els seus últims dies, a finals del segle dinou. 

M'agrada: "Dimensions", "Wenlock Edge", "Algunes dones" i "Massa felicitat". 

Into the Unknown

(La de Frozen no, l'altra.) 

Vergonya (24)

Continua la venjança per part de l'estat espanyol, aquest cop per part del Tribunal de Comptes, una institució que es diu "tribunal" però no és judicial, sinó administrativa, i es troba en mans dels dos partits polítics majoritaris a l'estat. Una part important dels seus membres són familiars propers d'altres membres. El juliol de 2019, aquest tribunal, de majoria conservadora, va anul·lar una condemna per corrupció de l'exalcaldessa de Madrid, Ana Botella. El cunyat d'aquesta, germà de l'expresident Aznar, és també conseller d'aquesta institució. 

El Tribunal de Cuentas xifra les despeses en política exterior dels governs catalans anteriors al 155. Aquesta suposada malversació és requerida ara a través de les propietats privades dels acusats. L'acció exterior de la Generalitat queda recollida a l'Estatut i la majoria dels casos investigats es basen en l'exercici de la llibertat d'expressió. El procés de presentació d'al·legacions es produeix contrarellotge en un període de tres hores, i aquestes al·legacions per part dels acusats es rebutgen uns dies després. 

Si els procediments fossin impecables i transparents, el govern espanyol actual no hauria de mostrar-se tan nerviós per desmarcar-se'n. De la mateixa forma, la institució mateixa no hauria de presentar una "nota aclaridora" de les seves funcions. Oi que no?

https://www.elnacional.cat/ca/politica/tribunal-comptes-llistat-complet-fiances_624464_102.html

https://www.thenational.scot/news/19407926.catalan-activists-hit-4-6m-costs-promoting-indy-abroad/

https://www.vilaweb.cat/noticies/tribunal-comptes-rebutja-allegacions-quinze-dies-embargaments/

https://www.elnacional.cat/ca/politica/catedratica-gallega-desmunta-acusacions-tribunal-comptes_625364_102.html

https://www.elnacional.cat/ca/politica/advocacia-retira-cas-tribunal-comptes_625172_102.html

https://www.elnacional.cat/ca/politica/sanchez-tribunal-comptes-exministra-aznar_625250_102.html

https://www.lavanguardia.com/politica/20210630/7567391/unidas-pedira-investigacion-sobre-tribunal-cuentas.html

http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/1994155-el-tribunal-de-comptes-diu-en-un-comunicat-que-es-un-organisme-independent-amb-un-personal-altament-qualificat.html

Qui és qui al Tribunal de Comptes? 

https://www.naciodigital.cat/noticia/196478/nepotisme-alts-salaris-majoria-conservadora-qui-es-qui-al-tribunal-comptes

L'individu, la mort i l'amor a la Grècia antiga (#375)

En una societat de la confrontació, en una cultura de la vergonya i de l'honor, de la competició per la glòria, necessàriament queda poc espai per al sentit del deure, més si s'ignora també el del pecat, estant l'existència de cada individu exposada de manera invariable a la mirada de l'altre. És en l'ull de qui tens davant, en el mirall que suposa, on un es construeix la imatge de si mateix. Així doncs, no pot existir cap consciència d'identitat sense aquest altre en el qual ens mirem i que se'ns oposa, davant per davant. El si mateix i l'altre, la identitat i l'alteritat, van agafades de la mà, constituint-se recíprocament. 

Aquest assaig del filòsof francès Jean-Pierre Vernant (1914-2007) es va publicar per primer cop el 1989, i és una mostra, un cop més, de la magnífica capacitat d'anàlisi d'aquest autor. El fil conductor d'aquest volum és la idea de la individualitat, de com es conforma aquest concepte - si és que realment existeix - durant la Grècia arcaica i com evoluciona posteriorment en el període clàssic. 

El volum és una compilació de diferents textos i conferències que havien anat apareixent per separat, de forma que cada capítol és un assaig amb una temàtica i un fil conductor diferenciat. Per aquest motiu, es produeixen algunes repeticions i solapaments en alguns moments de l'exposició, però d'altra banda això no obstaculitza la lectura sinó que ajuda a seguir millor el fil conductor del raonament. La tesi principal del llibre és força senzilla, de fet: el concepte d'individualitat a la Grècia antiga és radicalment diferent de com el concebem nosaltres en la modernitat, ja que de fet els grecs no tenien una noció de "jo" introspectiu, reflexiu i autoconscient. La subjectivitat humana, per als antics grecs, es projecta cap enfora, de forma que l'individu només s'acaba reconeixent o definint a si mateix a través de l'experiència de contacte amb un altre que l'emmiralla i el revela. És a dir, és en l'altre, i a través de la mirada de l'altre, que un aconsegueix realitzar el seu propi jo, no ara i aquí, per a si mateix, sinó per a la posteritat. 

Com a exemples límit d'aquesta alteritat radical, Vernant analitza tres conceptes bàsics i les seves representacions culturals en la Grècia antiga: la figura dels déus individualitzats del panteó politeista i la seva relació amb els mortals, la mort amb les seves dues cares i les seves respectives interpretacions i, en darrer lloc, l'amor com a espai de trobada i emmirallament entre amants. D'aquests tres eixos temàtics, és el de la mort el que ocupa la major part del llibre, amb el desglossament de les seves dues facetes primordials a la Grècia antiga i la interpretació del significat associat a cadascuna d'aquestes representacions. Ens hem de situar en un esquema mental que encara no fa una separació dualista de la realitat entre cos i ànima, com farà la filosofia posterior, ni distingeix un món natural i un món sobrenatural. Cada individu és tan sols un cos, entès com a multiplicitat de propietats, potències, energies, reaccions i emocions, algunes de les quals poden ser sobrenaturals, de la mateixa manera que els déus es defineixen com a cossos perfectes, és a dir, per oposició directa a les mancances i limitacions del cos humà. La gràcia o energia vital, tot allò que està relacionat amb la potència, la vigoria, o la intel·ligència es revela com a potència del cos oposada a la mort, i d'aquesta forma la mort tan sols es pot definir com a negació de la vida, o el seu altre radical. 

És així com es contraposen l'ideal de la "bella mort", és a dir, el renom o la glòria eterna que ha de conquerir el guerrer a través de l'excel·lència i la singularitat en el combat, i l'altre rostre bestial i terrorífic de la mort, la seva part inefable i inexplicablement violenta, anihiladora de la vida i de la identitat. Aquesta aparent contradicció s'explica quan acceptem la mort com a autèntic llindar de l'existència, i veiem que, en realitat, les representacions de la mort com a Thànatos, com a guerrer mort en la flor de la vida i, per tant, mirall d'excel·lència per a la comunitat, són precisament això, una forma de domesticar o civilitzar la mort com a experiència límit que se'ns escapa totalment. De fet, aquesta mort idealitzada representa els valors que tenen importància en el món dels vius, i que es perpetuen en la comunitat a través de la memòria col·lectiva, més que no pas descriu un suposat més enllà que no podem abastar. És per això que l'Hades se'ns descriu com un món de les ombres, anònimes, sense nom i sense rostre. És així com s'expliquen les aparents contradiccions que trobem als textos homèrics sobre aquestes dues imatges contraposades, com evidencia, per exemple, el contrast entre l'Aquil·les guerrer que trobem a la Ilíada i l'Aquil·les espectre que trobarem posteriorment a l'Odissea. 

D'altra banda, en tant que en l'època arcaica la distinció entre cos i ànima no s'ha produït encara, el que trobarem precisament a la Ilíada és una brutal batalla pels cossos: la lluita pel cadàver dels guerrers caiguts, que els amics han de preservar i els enemics han d'ultratjar, és una part important de la guerra mateixa, en tant que es lliura sobre la pervivència de la memòria i el llegat futur - és a dir, la identitat - del guerrer caigut. En aquest sentit, aquí es produeixen interseccions veritablement reveladores entre les representacions literàries de la mort i de l'amor, i Vernant presenta paral·lelismes certament sorprenents entre el llenguatge de la dominació i el de la seducció en els guerrers que s'enfronten a la Ilíada. En aquest sentit, l'anàlisi que Vernant fa d'alguns passatges d'aquest poema èpic m'ha semblat un dels punts més forts de la proposta. En els darrers capítols del llibre, l'autor se centra a analitzar més aviat les transicions i salts que es produeixen a l'hora de representar aquests conceptes entre el període arcaic i el període clàssic. Una lectura molt recomanable, sens dubte, per a interessats en el tema. 

Continguts: Després d'una breu introducció, el capítol 1 se centra en l'anàlisi de les semblances i diferències entre el cos diví i el cos humà, i presenta l'aparició dels déus davant dels humans com una d'aquestes experiències límit que revelen allò completament altre. El capítol 2 desenvolupa el concepte de la "bella mort" i l'aparent paradoxa al cor de la Ilíada, és a dir, el fet que Aquil·les i Agamèmnon utilitzin els mateixos mots per referir-se a concepcions radicalment oposades de l'honor i la glòria. El capítol introdueix també el fenomen de l'ultratge del cos i la batalla sobre el cadàver del guerrer per introduir la dimensió social i comunitària de la identitat, basada en la memòria col·lectiva en oposició a l'oblit de l'anonimat. El capítol 3 desenvolupa el contrast entre aquestes dues facetes diferenciades de la mort a través del dilema entre l'Aquil·les de la Ilíada i el de l'Odissea. El capítol 4 continua analitzant aquestes imatges i contraposa aquest ideal heroic amb la seva evolució a l'etapa clàssica. El capítol 5 contraposa diferents concepcions de la mort a les civilitzacions índia, mesopotàmica i grega, per tal de destacar en concret els trets diferencials de l'antiga Grècia. El capítol 6 se centra en el concepte de mirall i el mite de Perseu i la Medusa, per analitzar l'ambigüitat intrínseca en el reflex d'un mateix. El capítol 7 analitza diferents divinitats que representen la mort en la Grècia antiga, i explora la relació entre Thànatos i Eros, a través de diversos exemples del llenguatge utilitzat a la Ilíada i d'alguns episodis crucials de l'Odissea. El capítol 8 contraposa dos conceptes diferenciats d'amor en la cultura arcaica i en la filosofia platònica, i n'observa els contrastos i les interseccions. El capítol 9 analitza el procés educatiu dels joves espartans per tal d'aclarir com es formava la seva identitat, i contrasta la seva lectura arqueològica i antropològica amb la versió més idealitzada que en presenta Plató. El capítol 10 analitza diversos exemples d'evolució en el concepte d'individualitat, per tal de remarcar-ne el caràcter d'exterioritat i obertura al món que té aquest concepte en l'antiga Grècia, per oposició al que després serà el concepte de "jo" modern, basat en l'autoconsciència i la introspecció. 

M'agrada: La seva lectura dels textos homèrics, molt reveladora, sens dubte. 

Vergonya (23)

El govern espanyol vol fer passar com a magnanimitat desinteressada quelcom que tan sols ha sabut fer tard, malament, i per pressió del demolidor informe aprovat el dilluns amb una gran majoria pel Consell d'Europa (res a veure amb la Unió Europea). A més, presenta la proposta al Teatre del Liceu, com per accentuar el caràcter de mascarada de la iniciativa sencera. La llibertat no pot ser mai parcial ni reversible. Alegria pels presos polítics i les seves famílies, evidentment, però des de la consciència que la repressió continua, tant aquí com a l'exili, amb milers d'encausats per promoure la independència. 

https://www.bbc.com/news/world-europe-57565764

https://www.thenational.scot/news/catalonia/19387594.catalonias-political-prisoners-will-pardoned-tomorrow/

https://www.thenational.scot/news/world/19392525.catalonia-political-prisoners-freed-three-half-years/

https://www.catalannews.com/politics/item/council-of-europe-calls-on-spain-to-release-jailed-catalan-leaders

No diguis res (#374)

Era possible calibrar de forma adequada el nombre d'investigacions d'assassinats republicans amb el dels lleialistes? N'hi hauria prou amb quelcom que no fos una ràtio perfecta d'un a un? La gent d'Irlanda del Nord parlava del perill d'una "jerarquia de les víctimes". La indignació queda condicionada no per la naturalesa de l'atrocitat sinó per l'afiliació de la víctima i del botxí. L'estat hauria de ser tractat amb més tolerància perquè, en termes legals, té el monopoli de l'ús legítim de la violència? O, al contrari, hauríem de sotmetre els soldats i els policies a un criteri més estricte que als paramilitars? 

Aquest assaig del periodista estatunidenc Patrick Radden Keefe és una crònica recomanable i realment molt ben escrita sobre l'època de conflicte sagnant a Irlanda del Nord durant els anys setanta, vuitanta i noranta, període que es coneix en anglès com els Troubles. El conflicte es va estendre a la República d'Irlanda i a la Gran Bretanya, però va tenir lloc sobretot a les principals ciutats nord-irlandeses. Aquestes van quedar dividides en zones catòliques i protestants, i els seus carrers es van convertir en escenari d'una veritable batalla campal entre diverses organitzacions terroristes que actuaven paramilitarment. 

D'una banda hi havia l'IRA Provisonal, una escissió de l'IRA original, que recollia el sentiment majoritari entre els catòlics a favor de la reunificació de l'illa d'Irlanda i en contra del domini britànic. D'altra banda hi havia diversos grups organitzats de lleialistes, és a dir, protestants defensors de la pertinença al Regne Unit d'aquesta àrea, sovint mal anomenada l'Ulster, ja que Irlanda del Nord està formada, de fet, per sis dels nou comtats de la província irlandesa de l'Ulster. La via dels drets civils va fracassar durant els anys seixanta davant la força i la violència desplegada pels lleialistes, que actuaven impunement amb el suport del poder britànic, que de fet segregava i discriminava els catòlics sistemàticament en aquesta zona de majoria tradicionalment protestant. 

El desplegament de l'exèrcit britànic a la zona, després de la suspensió de l'autonomia de la regió un cop va esclatar la violència, teòricament havia d'anar dirigit a la seva pacificació; a la pràctica, però, no va fer altra cosa que afegir llenya al foc un cop el conflicte es va convertir en una guerra bruta d'espionatge i contrainsurgència amb reminiscències a guerra colonial. A partir d'aquest moment s'inicia una brutal escalada dels segrestos i desaparicions, tortures, assassinats a sang freda i, més endavant, també una tensa i subtil batalla pel relat un cop el Sinn Féin, partit que es va considerar a partir de l'esclat dels Troubles com a branca política de l'IRA Provisional, va decidir emprendre la via de la resolució política del conflicte i es va anar distanciant - molt progressivament i a base de mitges tintes - de la lluita armada. 

El relat es llegeix més com a thriller que com a assaig historiogràfic, en tant que parteix del segrest i desaparició de la vídua i mare de família Jean McConville el 1972, assassinada per una brigada especial de l'IRA que s'encarregava de fer desaparèixer persones que col·laboraven amb les autoritats britàniques com a informants. La història d'aquest cas s'entrecreua amb les trajectòries vitals de dos famosos combatents de l'IRA, Dolours Price i Brendan Hughes, i també amb la de Gerry Adams que, segons nombrosos testimonis de dins mateix de l'IRA, va ser qui va donar l'ordre de fer executar McConville i que era un dels dirigents de l'organització abans de fer el salt a la política. 

El relat és força equilibrat a l'hora de presentar aquests personatges, sense diluir-ne la responsabilitat en les atrocitats que van arribar a cometre, però també fent-los un retrat psicològic profund i matisat i aturant-se especialment a ressaltar les seves pròpies reticències i ambigüitats. Tant Dolours Price com Brendan Hughes van ser famosos per les seves vagues de fam a la presó, però van quedar lligats a la culpabilitat del supervivent quan finalment van ser Bobby Sands i nou presos més els que van morir en vaga de fam l'any 1981, l'un rere l'altre, davant la mirada indiferent de Margaret Thatcher. A tot aquest pes es va sumar la responsabilitat pels assassinats que ells mateixos havien comès, que es van revelar com a inútils un cop es va encetar la via del procés de pau. D'aquí que els antics terroristes observessin la deriva de Gerry Adams cap a la política, així com la seva capitalització en termes electorals del sacrifici dels deu vaguistes, com una traïció oberta. 

Però, és clar, tot depèn de la perspectiva des de la qual es mirin les coses, i si una cosa deixa clara Keefe a No diguis res és precisament que en un món petit i tancat, on tothom es coneix de sempre i la norma és la llei del silenci perquè no saps qui pot estar escoltant rere la paret, la batalla més definitiva i dolorosa de totes pot esdevenir la lluita pel relat. Un cop engegat el procés de pau, un grup d'historiadors del Boston College van iniciar un projecte de testimoniatge oral del conflicte, sota unes estrictes clàusules de confidencialitat que asseguraven als entrevistats que el contingut de les seves declaracions no es faria públic fins després de la seva mort per evitar represàlies judicials i legals. De fet, gran part de la informació donada al llibre es basa en els testimonis de Dolours Price i Brendan Hughes per a aquest projecte. 

Ara bé, en tant que l'Acord de Divendres Sant no establia una línia gaire clara de memorialització del conflicte o de reparació per a les víctimes, quan aquestes van començar a obrir processos judicials contra els terroristes, les gravacions del Boston College van convertir-se, inesperadament, en una font de maldecaps per als paramilitars excombatents i els historiadors que havien participat en el projecte. No diguis res és una lectura que mereix la popularitat que ha rebut des de la seva publicació, en part perquè la seva lectura es fa molt accessible i didàctica i relata un episodi de la història europea recent que tot sovint ens passa desapercebut o ens queda massa lluny. Ara bé, és una crònica força equilibrada que pretén donar espai a tots els bàndols implicats i oferir-nos-en el context més ampli possible. 

Contingut: El llibre fa una crònica dels anys dels Troubles a Irlanda del Nord, des de finals dels anys seixanta a principis dels dos mil, en què la memòria de les víctimes va començar a ser reivindicada per part dels diferents bàndols implicats. La primera part del llibre cobreix de l'any 1969 al 1972, en què va tenir lloc la desaparició de Jean McConville. Aquesta part descriu l'escalada de la violència pels carrers de Belfast i retrata amb força precisió i cura l'ambient de paranoia creixent de tots els implicats dins el context de violència desfermada. La segona part del llibre arrenca amb els atemptats a Londres el 1973 i la campanya de resistència que els membres de l'IRA van iniciar dins les presons, amb vagues de fam i vagues d'higiene que acabarien popularitzant el moviment. L'enduriment de l'escalada violenta i la mort de deu presos per vaga de fam l'any 1981 comencen a plantejar la necessitat d'una sortida negociada per al conflicte, i es comencen a engegar les converses entre tots els bàndols implicats. La tercera part del llibre arrenca amb l'Acord de Divendres Sant el 1997, que posa fi a la lluita armada però que deixa les ferides obertes dels desapareguts en el conflicte i no dona una solució gaire definida a la reparació merescuda per les víctimes de tots els bàndols. 

M'agrada: En realitat m'ha sorprès l'enfocament de la proposta, que combina tota una sèrie de relats interconnectats al voltant d'uns mateixos fets, i que presenta una visió força equilibrada i ponderada del context social i històric, i de les reivindicacions de cadascun dels bàndols implicats, així com de les víctimes del conflicte. M'ha agradat especialment el debat que enceta Keefe en els últims capítols sobre els defectes de la memorialització del conflicte a Irlanda del Nord, posant l'accent en els caps solts i les ferides no tancades. 

No m'agrada: El sistema d'anotacions - absents del cos del text i, per tant, no referenciades en cap moment durant la lectura - no fa gens d'honor al rigor i a la serietat de la recerca duta a terme per Keefe. D'altra banda, i com el propi Keefe reconeix en la seva nota final al text, el llibre passa totalment per alt el terrorisme lleialista, ja que se centra exclusivament en la lluita entre els republicans i les institucions britàniques.