"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

25 d’abril 2026

El dia que va morir en Nils Vik (#643)

Reuneix-los a tots, canta, fes-los baixar de les muntanyes, fes-los sortir de les carreteres, fes-los sortir del fred, fes-los sortir de la pluja. Reuneix-los a tots, ves-los a buscar als camps, treu-los de la boira, recull-los, caça'ls, mira'ls, reuneix-los. Envia'm un vaixell. Envia'm un vaixell. I aquí arriben. Aquí arriben tots. Ningú pot aturar els morts, venen dels boscos i de les bardisses, venen a peu, venen amb autobús, venen en taxi, estan suspesos enlaire sobre el seu vaixell, es fan visibles a la llum de la llanterna. 

Aquesta novel·la de l'autor noruec Frode Grytten ha estat una altra lectura breu i sorprenent. Es va publicar el 2023 i, després de rebre diversos premis a Noruega, va ser traduïda a moltes llengües. Ben bé amb el títol mateix i des de la primera pàgina del llibre se'ns avisa que ens trobem a l'últim dia de la vida d'en Nils Vik, que tota la vida ha fet de pilot d'un transbordador que porta gent a una banda i l'altra del fiord. La vida d'en Nils ha estat senzilla, caracteritzada per les coneixences casuals a bord del vaixell, les relacions d'amistat i veïnatge amb la gent dels pobles del voltant i la relació d'amor i confiança que estableix amb la seva dona, la Marta, al llarg dels anys. Ja a l'edat anciana, anys després de la mort de la Marta i amb les filles ja adultes, en Nils Vik decideix que emprendrà un últim viatge amb el transbordador, aquest cop sense retorn: la seva salut comença a ser fràgil i ja no li queda gaire res que el lligui a aquesta vida. 

A partir d'un començament força fosc, un punt sinistre, en què assistim als preparatius d'en Nils per a aquest últim viatge, ben aviat ens endinsem en el peculiar to sobrenatural de la novel·la: el protagonista engega el vaixell per darrer cop i, com si es tractés d'un taxista, va recollint al llarg del seu viatge tota una sèrie de personatges morts que havia conegut en vida. Aleshores es produeix el respectiu flashback a un episodi de la vida del personatge en qüestió, en què en Nils hi juga un petit paper. D'aquesta manera, se'ns va desplegant la trajectòria vital del protagonista, amb totes les seves esperances i petites decepcions quotidianes, i la seva acceptació del relat de la vida com un destí donat, que al capdavall ningú pot determinar ni canviar amb antelació. Durant el viatge l'acompanya la seva gossa Luna, morta vint-i-cinc anys abans que, a través de la seva conversa, va afegint reflexions a la visió estoica i resignada que té en Nils sobre la vida. 

A través del relat, assistim als canvis generacionals i culturals a la vida del fiord durant la segona meitat del segle vint, amb el pas d'una societat agrària a una de més centrada en la indústria i el comerç, i una petita comunitat rural que es va reduint a mesura que els joves marxen a viure a la ciutat. Aquests canvis tindran un pes en la vida matrimonial d'en Nils, però a través dels anys aprendrà a acceptar les seves diferències amb la Marta, de forma que la parella anirà remuntant els problemes i les petites crisis que es produeixin. Com veieu, la premissa de la novel·la és força senzilla, però el que m'ha agradat més és que el seu contingut també es veu reflectit en l'aposta formal del relat. L'estructura és totalment lineal per a un viatge que té dues dimensions o plans diferents: la travessa del fiord en l'últim viatge del protagonista, des de casa seva fins a mar oberta, metàfora mateixa de la mort, reflecteix també el relat lineal de la vida d'en Nils des de la seva joventut a través de totes les etapes de l'edat adulta i fins al moment present. Al nivell metafòric, la presència dels morts no fa sinó accentuar aquest ressò sobrenatural, quasi com si fos una faula, que té la història sencera: en Nils no és tan sols el protagonista de la història, sinó que esdevé l'intermediari entre els lectors i els relats dels morts, assumint el rol simbòlic del barquer Caront. 

Així doncs, és una novel·la que ens va portant en una direcció definida, sense afegir gaires complicacions a la trama, fins a un desenllaç força previsible que, tot i així, arrossega amb la bellesa de la seva prosa poètica. És cert que determinats passatges es fan excessivament sentimentals en l'aposta pels valors de la vida senzilla, i sobretot en la descripció de la relació del protagonista amb la seva dona. Els conflictes quotidians que ha d'afrontar en Nils no arriben mai a sortir-se de mare, i queden superats precisament per aquesta resiliència quotidiana que sembla predicar la novel·la sencera. D'altra banda, com si l'autor pretengués sobrecompensar-nos per aquest enfocament dolç i agradós, la trama ens va oferint aquí i allà elements físics particularment escabrosos, sobretot pel que fa a les morts violentes d'alguns personatges, a les malalties, i a detalls sexuals que es fan una mica gratuïts en determinats moments quan apareixen. Al nivell conceptual s'entén aquesta aposta per mostrar-nos la vida en tota la seva complexitat, però a estones la novel·la no acaba de trobar un to definit per al recorregut sencer, i queda una mica massa entretallada, com si saltés d'una cosa a l'altra constantment. 

Tot i així, m'ha semblat una lectura recomanable. L'autor fa un homenatge a la generació dels seus pares i a la història d'un paratge determinat, que es manté impassible en la seva bellesa tot i els canvis històrics que s'hi produeixen i els sotracs que ha de resistir la seva població. La idea de combinar dos nivells narratius, un relat de realisme social amb un altre de més metafòric i introspectiu, m'ha semblat força original, i queda executada d'una forma força sòlida. Ara bé, el sentimentalisme de la proposta pot embafar una mica en determinats moments, i el relat es fa una mica massa breu com per poder desenvolupar en profunditat tots els temes i les situacions que planteja per als seus personatges. 

Sinopsi: La trama ens porta al llarg de l'últim dia de la vida d'en Nils Vik, un ancià pilot de transbordador en un fiord noruec, i la seva última travessa pel fiord fins a arribar a mar obert quan ja cau la nit. A través del seu viatge, el protagonista anirà rememorant la seva vida sencera a través de la trobada amb els espectres de tots els passatgers que havia conegut en el passat, que aniran oferint, amb els seus relats personals, un ampli mosaic de reflexions sobre la vida i la mort. 

M'agrada: Que la gosseta parli. Més en general, la part sobrenatural de la trama, que m'ha semblat la més original i suggeridora. 

No m'agrada: Crec que la novel·la es ressent de la seva brevetat. Algunes de les trames i dels personatges secundaris, i fins i tot la vida del protagonista mateix, queden poc desenvolupats al llarg de la lectura, i per això el conjunt queda una mica entretallat. 

23 d’abril 2026

Les roses recordades


Salvador Espriu, El caminant i el mur (1954)


17 d’abril 2026

Edèn (#642)

A veure, no soc cap experta en la Bíblia, però no crec que l'ésser humà estigués destinat a quedar-se per sempre a l'Edèn. Si no ho recordo malament, al final en marxava. 

Aquesta novel·la de l'autora islandesa Auður Ava Ólafsdóttir ha estat una bona sorpresa. No m'ha semblat una novel·la del tot rodona, però de ben segur ha resultat una experiència de lectura força curiosa. La protagonista, Alba Jakobsdóttir, és una professora de lingüística de la universitat de Reykjavík que, als trenta-vuit anys d'edat, es troba en una cruïlla de camins pel que fa a la seva vida sencera. La seva especialitat són les llengües minoritàries, i està acostumada a anar a congressos acadèmics sobre el tema a llocs força remots del món. Quan torna d'un d'aquests viatges, té una revelació inesperada i decideix fer un canvi radical a la seva vida: es compra un terreny amb una casa en un poblet a la costa i es decideix a plantar més de cinc mil arbres per compensar la seva petjada de carboni. Es tracta d'una feina manual força dura i desagraïda, que tampoc no té cap garantia d'arribar a bon port, especialment en una de les àrees més ventoses i fredes del món. Gran part de la novel·la consisteix en les seves reflexions i meditacions sobre el destí del planeta, les llengües minoritàries, la llengua islandesa, i petits relats de les trobades amb els seus nous veïns. Poc a poc, anirem coneixent més detalls sobre la seva vida passada i sobre la seva família, que ens aniran apuntant possibles motius pels quals l'Alba ha decidit fer aquesta ruptura tan dràstica. 

Tot i que l'argument de la novel·la es va entreveient a mesura que avança la lectura, sobretot passada la meitat, val a dir que gran part del seu interès és la repetició de motius i temes que es van superposant els uns als altres i que, a base de repetir-se, al final es van fent recognoscibles. Alguns d'aquests motius són la preocupació per la conservació de les paraules en llengües minoritàries, l'esforç de plantar arbres i de preservar la vida natural davant la destrucció que està operant l'ésser humà a escala global, l'adquisició d'una nova llengua en el cas dels refugiats que arriben a l'illa i s'hi estableixen, la idea de l'edèn com a lloc utòpic i realitzable a la vegada i, en definitiva, les múltiples referències a la vida i a la mort com a reflexos de l'existència humana. La idea recurrent sempre és l'inici, el naixement d'una cosa nova com a contestació implícita a la mateixa idea de la desaparició o dissolució. La idea de permanència davant de la imparable destrucció del medi ambient i de les identitats petites es va fent reconfortant al llarg de la lectura: aquesta idea que establir lligams perdurables amb els altres que tenim a prop i introduir petits canvis en el nostre entorn immediat acabarà salvant la humanitat. 

D'altra banda, és precisament aquest missatge, o el seu simplisme bonhomiós més aviat, el que m'ha deixat amb un fort sentit d'ambivalència en acabar la lectura. Si bé m'ha agradat molt la descripció de l'ambient, i els seus moments reflexius són dels punts més forts de la novel·la sencera, he trobat que li falta profunditat a nivell polític. La situació de privilegi econòmic de la protagonista no fa sinó crear una mena de dissonància cognitiva amb el discurs de salvar el món a petita escala que crea la novel·la. El projecte de reforestar la pròpia petjada de carboni sona fascinant en si mateix, i més com a motor d'una narració, però la dimensió mateixa de la tasca, i la insistència amb què se'ns presenta, em feien assentir cada cop que la Betty, la germana de l'Alba, presentava les seves objeccions, força realistes i pragmàtiques al capdavall. Més que voler crear un paradís a la terra, l'Alba sembla fugir desesperadament de la seva vida passada, per trobar un lloc on amagar-se per sempre més i poder oblidar la destrucció que efectivament s'està produint al seu voltant. El triomf final de l'empresa explotadora de la glacera veïna és una esmena força sinistra al conjunt, en aquest sentit. 

L'altre aspecte que m'ha grinyolat una mica de la trama és la presència dels refugiats, i especialment la de l'adolescent adoptat per l'Alba, que sembla una mica massa instrumental a l'hora de transmetre el missatge que la protagonista està deixant una empremta significativa en el món que l'envolta. El trauma de migració de l'adolescent sempre queda referit de forma tènue i el·líptica, perquè la narració s'entossudeix amb la idea del nou inici i, per això, n'esborra força matusserament qualsevol rastre de memòria o arrelament previs. Per exemple, se'ns posa l'accent en l'aprenentatge de l'islandès per part d'en Danyel i la complexitat que deu suposar, però en cap moment se'ns esmenta quina llengua (ni quin país, ni quina identitat) ha de deixar enrere en aquest procés. Igual de problemàtic m'ha semblat el fet que adopti un menor just després de sortir d'una relació inapropiada amb un alumne de la universitat, que a més tota l'illa sembla conèixer per efecte del boca-orella. 

És per tots aquests motius que el final de la novel·la, amb el seu desenllaç altisonant, m'ha decebut una mica, de la mateixa manera com em va decebre Orbital de Samantha Harvey, en el sentit que defugen mirar els conflictes del món actual directament i pretenen substituir-los amb una retòrica benintencionada sobre el paper, però que resulta un punt buida a la pràctica. En definitiva, Edèn és una novel·la que m'ha agradat força d'entrada, tot i que crec que les premisses són més prometedores del que després acaba realitzant. M'hauria agradat que s'hagués aturat més en les relacions veïnals i familiars de la protagonista, que em semblaven les més interessants de la trama, i les fes créixer una mica més, especialment pel que fa als personatges del pare i la germana de l'Alba i la dinàmica familiar entre tots tres. Són precisament aquests dos personatges els que brillen més amb les seves reflexions sobre la vida i el nostre pas per la terra, i en aquest sentit són un contrapunt força entranyable a la fredor de la protagonista. Amb el que em quedo són els fragments més assagístics, que em sembla que és on hi havia més potencial per explorar metàfores i imatges d'inicis i finals. 

Sinopsi: Després d'una revelació inesperada, l'Alba Jakobsdóttir, una professora d'universitat islandesa de mitjana edat, decideix fer un gir radical a la seva vida i se'n va a viure a un poblet on es proposa plantar milers d'arbres per compensar la seva petjada de carboni. Gran part de la novel·la són les seves interaccions amb els nous veïns, amb un grup de refugiats que acaben d'arribar al poble, i amb els seus propis familiars, sorpresos pel canvi inesperat en el seu estil de vida. 

M'agrada: Els moments més metafòrics del text, que relacionen natura, comunitat i llengua, i el perill de les identitats lingüístiques i culturals petites davant de les tendències uniformadores globals. Com a retrat de resistència a escala petita, m'ha semblat que tenia un potencial interessant. 

No m'agrada: La trama de la novel·la m'ha semblat una mica massa simplista. Tots els canvis a la vida de la protagonista semblen un punt massa convenients i senzills, i els personatges no estan gaire desenvolupats psicològicament. 

10 d’abril 2026

Allò que vaig estimar (#641)

La detenció d'en Giles va capgirar completament la percepció de la seva obra. El que havia semblat un comentari intel·ligent sobre el gènere de terror va començar a presentar-se com les fantasies sàdiques d'un assassí. El peculiar aïllament de l'escena artística novaiorquesa sovint havia fet que les obres òbvies semblessin subtils; les estúpides, intel·ligents; i les sensacionalistes, subversives. Tot depenia de com et "venguessin" l'art. 

Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Siri Hustvedt es va publicar l'any 2003, i m'ha resultat una lectura força sorprenent i inquietant. Un cop he acabat la novel·la, la sensació que m'ha deixat és força ambivalent, i encara ara no sé dir si la sorpresa ha estat en positiu o en negatiu. Costa de destriar perquè és una novel·la densa i molt extensa, en què la trama ens porta, a través de múltiples pujades i baixades de la tensió i de l'acció, des d'una arrencada molt lenta però planificada amb molta cura, a través d'un misteri que evoca una trama policíaca de ressonàncies postmodernes, fins a un desenllaç que, si bé no lliga tots els caps solts de forma neta, sí que ofereix claus de lectura per a tot el que s'ha esdevingut. És una novel·la, per tant, que es construeix com a calidoscopi o mosaic de petits detalls que s'han d'anar interpretant dins la imatge de conjunt, tot i que al final les claus últimes només les arribarà a tenir el lector mateix. D'altra banda, més que la trama pròpiament de ficció, la lectura queda marcada pel desenvolupament de les reflexions i les idees de l'autora mateixa, posades en boca dels personatges, sobre la relació entre la vida i l'art, l'art com a forma de representació, la construcció de la identitat com a forma d'expressió artística, i la malaltia mental com a manifestació cultural de les inquietuds socials i polítiques d'una determinada època. 

En aquest sentit, és una novel·la que requereix atenció i esforç constants per part del lector per tal de trobar l'encaix entre les vides fictícies dels personatges i les formes com representen ells mateixos aquestes idees: el caràcter simbòlic del relat i les metàfores i imatges que el recorren de principi a fi es fan tan omnipresents que al final creen una sensació molt forta d'artificialitat i de distanciament en la construcció de la novel·la, com si estiguéssim observant subjectes dins d'un experiment controlat més que personatges reals de carn i ossos que actuen i parlen creant una il·lusió de versemblança. La trama és narrada per Leo Hertzberg, un historiador i crític d'art de mitjana edat que forma una amistat inesperada amb un artista multidisciplinari, Bill Weschler, dins l'escena de l'art contemporani novaiorquès dels anys vuitanta i noranta. La trama es va construint al voltant de les relacions entre ells, les seves respectives parelles i els seus fills, de la mateixa edat: en Leo i l'Erica tenen el Matt, i en Bill i la Lucille tenen el Mark. Quan en Mark encara és força petit, en Bill deixa la Lucille per iniciar una nova relació amb la Violet, mentre que la Lucille marxarà a viure fora de Nova York i la Violet cuidarà en Mark com si fos la seva mare. 

La novel·la es basteix a través d'aquestes simetries, desaparicions, repeticions i substitucions successives, que van sembrant la lectura de misteris simbòlics que poc a poc haurem d'anar desllorigant: d'entrada sembla que tenim dues famílies quasi bessones, els dos pares, les dues mares i els dos fills petits. Després, el rol de la Lucille el pren la Violet, l'Erica desapareixerà d'escena després d'una tragèdia familiar, en Mark prendrà el rol simbòlic d'en Matt, i la trama ens endinsarà dins del procés d'autodestrucció d'en Mark, i les claus per arribar a interpretar-ne les causes profundes: essent un adolescent rebel i addicte, el seu viatge d'experimentació i descoberta s'anirà fent cada cop més perillós a mesura que entri en contacte amb un artista performatiu, el sinistre Teddy Giles, que exerceix el culte a la violència com a forma d'expressió artística tènuement disfressada de crítica social. Una cosa que Hustvedt fa molt bé al llarg de la novel·la és retratar-nos l'ambient de decadència intel·lectual al voltant de l'escena de l'art contemporani de l'època: una activitat que cada cop esdevé més performativa i menys autèntica a mesura que va augmentant el seu valor lucratiu, i esdevé moneda de canvi en què les modes i una mena d'histèria col·lectiva per l'última novetat van substituint progressivament el món de significats aparentment estables que oferia tradicionalment la representació artística. 

Per entendre aquesta crítica implícita que dirigeix Hustvedt als pressupòsits culturals de la seva època i ambient són molt útils les glosses que se'ns ofereixen del treball acadèmic de la Violet: aquest se centra, en una primera etapa, en l'estudi de la histèria com a fenomen cultural des del testimoni de les malaltes de la Salpêtrière a finals del segle dinou. Sense posar en dubte les manifestacions fisiològiques reals del trastorn, la Violet acaba interpretant-lo com una mena de manifestació col·lectiva de certes repressions que la societat imposava en les dones, de forma que els símptomes físics acabaven reflectint aquesta constel·lació més amplia de factors culturals i socials que quedaven sota la superfície. En la segona etapa de les seves investigacions, la Violet explora els trastorns alimentaris durant els anys vuitanta i noranta, i n'ofereix interpretacions similars. De la mateixa manera, Hustvedt pretén que entenguem les subcultures urbanes dels anys noranta, la seva fascinació per la violència, l'estètica de la fragilitat i l'ambigüitat sexual, com a manifestació d'un hedonisme expansiu però buit de contingut, agreujat per l'aparició de les drogues de disseny. 

Aquesta és la part que m'ha semblat més interessant de la novel·la, tot i que es nota un trencament generacional molt fort entre l'escena cultural que descriu Hustvedt en la generació dels pares, que es representen a si mateixos com a més genuïns i autèntics, però que dubto que ho siguin realment, i la generació del Mark, que en Leo, en Bill i la Violet miren amb tanta condescendència que, al capdavall, queden encegats a l'hora de comprendre'l o poder-lo ajudar. Part d'aquest encegament es manifesta també, em penso, en la tediosa i, en certs moments força pretensiosa, exposició al detall de les obres artístiques d'en Bill, replicada després en els exagerats talents artístics d'en Matt, massa brillants per resultar versemblants en un nen d'onze anys. La part tràgica de l'argument és que la imatge d'estabilitat i de confiança en suposades veritats adquirides que se'ns ofereix a la primera part de la novel·la queda destrossada a la llum dels esdeveniments posteriors. És una dimensió tràgica del personatge principal que queda assenyalada a través del seu encegament al final de la novel·la. 

El que més m'ha grinyolat de la novel·la és que, possiblement, aquest encegament no és cosa només dels personatges. Hi ha quelcom de profundament pertorbador en la utilització que fa Hustvedt del seu propi material autobiogràfic, que no dissimula en cap moment, i que es fa especialment dur de llegir quan afecta terceres persones representades en els personatges d'en Mark i la Lucille. Suposo que l'efecte de la lectura l'any 2003 no devia ser el mateix que avui dia, però possiblement és un dels aspectes de la novel·la que ha envellit pitjor. Tampoc hi ajuda gaire que se'ns ofereixi una veu narradora masculina, un punt forçada per part de Hustvedt, i els personatges femenins vagin quedant desdibuixats i en segon pla. Més que retratar la seva pròpia experiència autobiogràfica, sembla que l'autora vulgui disseccionar les psiques dels altres personatges i intentar oferir-ne un diagnòstic a base de pistes i mitges tintes. La justificació habitual és que cal separar l'obra de ficció dels fets reals, però es fa molt difícil en casos com aquest, en què és l'autora mateixa que ens presenta les connexions en safata, especialment pel que fa als fets del crim en què es veu involucrat en Mark. En definitiva, m'ha semblat una novel·la interessant, però no m'ha agradat tant com d'altres de la mateixa autora, i potser no és la que recomanaria per començar si no n'heu llegit mai res. 

Sinopsi: L'acadèmic Leo Hertzberg i l'artista Bill Weschler es coneixen durant els anys setanta en l'escena artística i bohèmia de la ciutat de Nova York. Estableixen una amistat que durarà trenta anys, i que involucrarà també les parelles i els fills. La novel·la ens anirà descrivint les relacions entre l'art d'en Bill i la seva pròpia vida, i en Leo haurà d'intervenir a l'hora de salvar en Mark, el fill del seu amic, de les seves pulsions autodestructives. 

M'agrada: Sobretot les parts més assagístiques del text, i el joc de miralls, de representacions i simbolismes que van construint el fil de la novel·la. La qualitat de la prosa de Hustvedt és sempre un punt a favor, també. 

No m'agrada: En aquest cas m'ha costat molt connectar amb la història vital dels personatges. M'ha semblat retratada des d'una òptica massa freda i distanciada, que m'ha impedit empatitzar-hi en molts moments. 

04 d’abril 2026

Digues, foll

- Digues, foll: si et desamava ton amat, què faries? Respòs, e dix que amaria per ço que no morís, con sia cosa que desamor sia mort, e amor sia vida. 

Ramon Llull, Llibre d'Amic e Amat (62)
Podeu llegir-ne el text sencer aquí


Gira-sol (1888)
Font

28 de març 2026

Matar el marit (#640)

L'homicidi del marit per part de Chen Lin Shi va commocionar Lucheng durant molt de temps. Malgrat tots els esforços dels diaris i les autoritats encarregades del cas per insistir que la causa havia estat un adulteri, per tot el poble corrien rumors que la culpable era la mare de Lin Shi, que havia vingut a venjar-se d'una injustícia passada que hauria acabat en pecat. 

Aquesta novel·la de l'autora taiwanesa Li Ang es va publicar originalment l'any 1983 i, en una època d'auge del discurs feminista arreu del món, va suposar un impacte considerable dins les lletres xineses, en part també a través de la bona rebuda que va tenir al Japó. Ens ofereix el relat de les circumstàncies que porten a l'assassinat d'un escorxador de porcs, Chen Jiangshui, a mans de la seva dona, la Lin Shi, després d'anys d'aguantar maltractaments i violacions per part del marit. Aquests fets ja se'ns expliquen ben bé al principi de la narració, primer en una nota de premsa que ja ens dóna molta informació sobre les circumstàncies dels fets i el tipus de societat en què ens situarem; després, al primer capítol ja ens posen en antecedents sobre la protagonista i es comença a construir l'escalada de tensió que ens portarà a un desenllaç fatal. L'autora va adaptar uns fets reals que havien succeït als anys trenta a la ciutat de Shanghai, els trasllada una dècada endavant, després de la segona guerra mundial, i els situa a la seva Lukang natal, a l'illa de Taiwan, que rebateja amb el nom de Lucheng. 

La Lin Shi és la protagonista de la història, però amb prou feines se'ns ofereix la seva veu pròpia a través de la narració. Només aconseguim anar reconstruint els seus sentiments i pensaments a través d'una veu narradora omniscient, que ens va relatant tots els maltractaments, vexacions i abusos que pateix a mans del seu marit, sempre amb un to fred i distanciat, quasi periodístic, que ens va exposant fets i més fets perquè nosaltres n'anem traient conclusions. Des de la mort del seu pare quan ella és petita, ella i la seva mare han de provar de sobreviure quasi en la indigència. Després de la mort de la seva mare, també en circumstàncies violentes, la Lin Shi passa a dependre del seu oncle, que la casarà ben aviat amb Chen Jiangshui, un home molt més gran que ella que es dedica a matar porcs i escorxar-los a l'escorxador local. Chen Jiangshui és un home impulsiu i violent, que des del primer dia exercirà la violència sobre la seva dona com a forma de dominació: en la mentalitat de Jiangshui, la seva dona no és més que un objecte de la seva propietat, sobre el qual pot disposar com vulgui en qualsevol moment. Encara més, d'aquesta sensació de poder en treu una gratificació sexual que, quan comenci a perdre efecte, haurà d'intentar recuperar augmentant el nivell de violència, tant física com psicològica, sobre la seva dona. 

En aquest context, la violència que pateix la protagonista no és només en l'àmbit domèstic a mans del seu marit. La novel·la també ens retrata la violència que exerceix una comunitat sencera sobre l'individu feble i vulnerable a qui assenyala com a cap de turc. La comunitat de veïnes dels Chen, a través de l'anciana A-Wang, construeixen la narrativa que la Lin Shi és una nimfòmana, perquè d'aquesta manera interpreten els crits de dolor que emet durant les constants violacions. Fins i tot després de l'assassinat aquesta serà la versió dels fets que prevaldrà entre els habitants del poble, i la culpabilitat de la Lin Shi no serà qüestionada en cap moment. Aquest exercici de la violència col·lectiva encara té una dimensió més profunda, la religiosa i espiritual: dins d'aquesta societat extremadament tradicionalista, tota violència es veu com a manifestació d'algun greuge passat al món dels esperits, i els morts sempre retornen a reclamar el deute pendent, especialment si es produeix a través de la violència. Més que mera superstició o obscurantisme, el que revela aquesta forma de pensar és un control social que és omnipresent i del tot irresistible, i que aflora a la superfície de forma recurrent en una dinàmica freudiana: les morts per suïcidi, per exemple, són greuges que la comunitat ha d'apaivagar especialment perquè apunten precisament a una negligència fatal dins les xarxes d'assistència i cura que haurien d'haver funcionat. Passa el mateix amb la mort, en circumstàncies no aclarides, de la mare de la Lin Shi. 

En aquest context, els porcs de l'escorxador es converteixen en una presència inquietant al llarg de tot el relat com a víctimes sacrificials perfectes: el de mataporcs és un ofici maleït perquè s'exerceix de manera brutal contra éssers indefensos i innocents. Durant tot el relat se'ns va insistint en la necessitat d'apaivagar les ànimes dels morts per evitar que els porcs morts tornin a turmentar els vius i reclamar les ànimes de l'escorxador i la seva dona per a l'infern. És una metàfora que Li Ang aprofita constantment fins a fer-la quasi omnipresent dins del relat: el marit és descrit amb trets porcins, i s'aficiona a turmentar la seva dona amb el ganivet de matar els porcs, que finalment esdevindrà l'arma del crim. A partir de l'última secció del text, la davallada de la Lin Shi a la bogeria es va accentuant, però precisament perquè ve de la seva pròpia iniciativa de resistència: és quan ella comença a rebel·lar-se contra l'estat de coses vigent que el seu marit començarà a redoblar la violència amb què la maltracta. En són dos exemples força evidents l'episodi dels aneguets, que mostra la iniciativa de la Lin Shi per pensar una alternativa de subsistència que no passi pel marit, i l'episodi, ja cap al final de la novel·la, en què es nega a rebre menjar per part del seu marit a canvi de sexe, que esdevé especialment reconfortant de llegir a la llum de tota la novel·la precisament perquè evoca l'episodi similar de la mare de la Lin Shi amb el soldat al principi de la novel·la. 

Com veieu, és una novel·la que, tot i les aparences, està construïda amb molta cura i amb molta atenció pel món simbòlic que evoca i les seves implicacions polítiques a tots els nivells, tant personals com socials. A simple vista sembla senzilla, i només començar a llegir podem sentir-nos temptats de pensar que és tan sols una crònica de fets luctuosos que se'ns descriuen a la pàgina amb tota mena de detall, com si es tractés d'un reportatge. És cert que no és apte per a paladars sensibles, i que les descripcions dels abusos que pateix la protagonista són molt dures de llegir, però és a través de la descripció de la xarxa social més àmplia dels protagonistes que se'ns va oferint una imatge de conjunt més completa dels fets que descriu. En aquest sentit m'ha recordat força una obra posterior, La vegetariana de Han Kang, en el sentit que també la violència d'aquesta novel·la sembla massa gratuïta i massa gràfica al principi, com si la hi haguessin posat només per impactar els lectors, però a mesura que avança la lectura va rebent un retrat més complex i matisat i se'ns n'apunten explicacions possibles. Matar el marit és una lectura que m'ha agradat força; potser no la recomanaria a tothom, perquè cal avisar que la violència que s'hi retrata és molt gràfica, però ofereix un retrat social i col·lectiu de la societat taiwanesa tradicional molt interessant de llegir. 

Sinopsi: En una ciutat de Taiwan durant la postguerra, la jove òrfena Lin Shi és obligada a casar-se amb un escorxador de porcs, un home força més gran que ella i extremadament impulsiu i violent. Els maltractaments i abusos, especialment sexuals, comencen ben bé des del primer dia, i la vida de la Lin Shi es va sumint cada cop més en la desesperació i l'aïllament creixent per part de la seva comunitat, a mesura que les veïnes comencen a marginar-la culpabilitzant-la dels maltractaments i inventant calúmnies per poder justificar la situació. Els fets aniran escalant fins a un desenllaç fatídic que ja se'ns anuncia des del principi de la novel·la. 

M'agrada: Ha estat una lectura molt interessant en la forma com retrata l'opressió patida per la protagonista a diversos nivells. La complexitat del retrat social passa per la forma com les dones perpetuen la mentalitat masclista com a via d'autodefensa respecte del patiment propi, i és una de les crítiques més punyents que dedica l'autora a la societat tradicional en què s'havia criat. 

25 de març 2026

Errant

Celebrem novament el Tolkien Reading Day, Dia de Llegir Tolkien, i enguany la Tolkien Society ens ha proposat el tema "Unlikely heroes", "Herois improbables", com a centre d'interès de la lectura. Aquest any m'ha costat molt decidir-me per un text en concret i, després de canviar d'idea unes quantes vegades,  finalment rellegeixo "Errantry", un poema de la col·lecció Les aventures de Tom Bombadil de 1962, que ja s'havia publicat el 1933 a The Oxford Magazine. A part de ser un dels poemes més originals i més reconeguts de Tolkien, també té un paper destacat dins l'envitricollat procés de creació de la Terra Mitjana: Tolkien el va reelaborar posteriorment i es va convertir en "La cançó d'Eärendil", molt més èpica i solemne, que figura a El Senyor dels Anells. 

D'entrada traduir-lo a una altra llengua és directament un desafiament: el poema presenta un esquema rítmic molt peculiar, l'assonància trisil·làbica, que combina sèries d'una síl·laba tònica i dues d'àtones, el que en català equivaldria a repetir sèries de paraules esdrúixoles de quatre síl·labes. Tolkien es va basar en la melodia d'una coneguda cançó de Gilbert i Sullivan de 1876, "I am the Very Model of a Modern Major-General", pensada per ser cantada amb un ritme molt ràpid i provocar un efecte d'embarbussament. La complexitat no s'acaba aquí: la rima del poema es produeix al final de cada vers entre els versos parells, però també entre el final d'un vers imparell i el principi del següent. Vegem-ne un exemple: 

He SAT and SANG a MElody,
his ERrantry a-TARrying;
he BEGged a PRETty BUTterfly
that FLUTtered by to MARry him.

En majúscula hi ha les síl·labes tòniques. Els versos parells de la quarteta rimen entre ells: per exemple, tarrying rima amb marry him. D'altra banda, els versos imparells rimen amb l'inici del següent vers, és a dir: a melody rima amb his errantry i, butterfly rima amb fluttered by. Per si no n'hi ha prou, Tolkien recorre a paraules inventades quan li convé que encaixin dins d'aquest esquema rítmic, i així apareixen el riu Derrilyn (no el confongueu amb la localitat irlandesa de Derrylin) o els regnes màgics de Belmarie, Thellamie, Fantasie, Aerie i Faerie, que he traduït com bonament he pogut. 

No cal dir que conservar totes aquestes peculiaritats mètriques en una traducció que, a més, romangui fidel al contingut original està completament per sobre de les meves possibilitats. Per començar, em va semblar directament impossible construir el poema sencer a base de paraules esdrúixoles com góndola. Per sort, els dos primers versos de seguida em van donar la clau que havia de seguir: on Tolkien utilitza les esdrúixoles trisíl·labes, com PASsenger, MESsenger i MAriner, jo vaig optar per l'opció més evident, la traducció literal. Passatger, missatger i mariner passen a ser paraules agudes, així que vaig optar per mantenir una regularitat de versos octosíl·labs masculins. Per fer encaixar el contingut dins l'esquema mètric m'he hagut de prendre llibertats, i he lamentat algunes pèrdues pel camí, però he intentat mantenir-me fidel a l'original en la mesura que ha estat possible. 

Pel que fa al títol, no m'acaba de satisfer, perquè l'original és intraduïble: "Errantry" és a la vegada el nom abstracte sobre el fet d'errar (és a dir, equivaldria a la paraula "errància", si existís en català) i també es refereix al quest o missió que ha d'acomplir un cavaller errant, i que el protagonista del poema oblida constantment. Sense complicar-me gaire la vida, he optat per "Errant", que es pot interpretar simultàniament com a verb en gerundi, l'activitat que fa el protagonista, o com l'adjectiu que el qualifica, com en un "cavaller errant". No és gaire lluït, però haurà de fer el fet. 

I per acabar, un petit apunt sobre el contingut: possiblement, la connexió amb els herois té més a veure amb l'evolució posterior del poema i l'aparició d'Eärendil que no pas amb el divertiment primigeni, en què el protagonista és un cavaller errant, ardit i valerós, sí, però menut, fatxenda i força desmemoriat. L'obra de Tolkien està farcida d'herois improbables, i en gran part es basa a desconstruir una noció de l'heroïcitat heretada de l'èpica tradicional, i fer-la encaixar en una sensibilitat romàntica i psicològicament més propera als nostres dies, en què l'heroïcitat no consisteix a tenir unes qualitats sobrehumanes, sinó a sobreposar-se a les pròpies limitacions i arribar a donar-ho tot quan és necessari. Em fa l'efecte, però, que la improbabilitat és l'obra sencera de Tolkien: abans d'Eärendil, hi havia l'antífona d'Advent, la tradició de les fades menudes, i una cançó de Gilbert i Sullivan. 

Que passeu bon Dia de Llegir Tolkien! 

Coberta de Pauline Bayes (Font)

ERRANT 

Hi havia un xiroi passatger,
un missatger, un mariner:
va fer-se una góndola d'or
per viatjar i hi va posar
un sac de taronges lluents
i farinetes per berenar;
la perfumà amb flor de marduix,
espígol ver i cardamom.

Va cridar la flota dels vents 
per fer-se enllà tot carregat 
per travessar, de rius, disset 
que ferms li sortien al pas. 
Va tocar terra en solitud 
allà entre còdols i rocam 
on el riu Derrilyn fervent 
s'allunya sempre alegrement. 
Després es va endinsar pels prats 
fins a l'indret de l'Ombra trist,
per sobre i sota dels turons
va errar per un camí penós. 

Va seure a cantar una cançó, 
deixant la tasca, romancer; 
a una voliana demanà,
tot encisat, en casament. 
Ella amb menyspreu el rebutjà
i se'n rigué sense pietat; 
llavors es va posar a estudiar 
les arts del mag i del ferrer. 

Va teixir un tel com l'aire fi
per atrapar-la i, per volar, 
es va fer una ala d'escarabat 
i una altra amb plomes de pardal. 
La va sorprendre d'improvís 
amb fil d'aranya llis i prim; 
li va fer dolços pavellons 
amb lliris per cambra nupcial, 
i amb flors i borrissol de card 
un tàlem on pogués niar; 
i amb sedes blanques com de tel 
la va vestir de llum d'argent. 

Va enfilar gemmes en collars, 
però ella els va malbaratar
i amargament s'hi barallà; 
llavors va marxar, desolat, 
i corsecant la va deixar, 
alçant el vol amb un calfred; 
una ventada rere seu 
com oreneta el va enlairar. 

Els arxipèlags va passar 
on creix calèndula brillant, 
on hi ha nombroses fonts d'argent
i hi ha muntanyes d'or dels elfs. 
Va aficionar-se a guerrejar 
i a fer saqueig enllà del mar, 
i anava errant per Bellmarí,
i Tel·lamí, i Fantasí. 

Es va fer un escut i un casquet
amb vori i amb coralls marins, 
i de maragda un espasí, 
i va lluitar terriblement 
amb els aeris guerrers elfs 
i amb fantasiaires paladins, 
de cabells rossos i ulls brillants,
que el provocaven en combat. 

De cristalls era el cosselet, 
i la beina de quars brillant; 
la llança tallada amb banús 
lluïa amb la punta d'argent. 
De malaquita eren els dards, 
i estalactita, que brandà 
contra espiadimonis nats 
al Paradís, i els derrotà. 

Es va enfrontar als grans Borinots, 
als Brunzidors, i als Abellots, 
i conquerí la Bresca d'Or; 
i amb un vaixell va retornar,
de teranyines i fullam
cobert per un dosser florit, 
on es va asseure per brunyir 
el seu arnès ben clar i brillant. 

Encara es va entretenir més 
a visitar remots illots, 
on no hi havia més que herbei; 
i així va desfer el seu camí 
per arribar fins a la llar,
amb bresca i mel, on recordà 
la tasca que havia acceptat! 
Amb tanta proesa i romanç, 
del cap li havia anat marxant,
vagant pel món amunt i avall. 

Així que avui se n'ha d'anar 
amb góndola a refer el camí, 
per sempre més un missatger, 
un passatger, un romancer, 
com una ploma voleiant, 
un mariner que porta el vent. 


21 de març 2026

Felicitat

No hi ha manera d'explicar la felicitat,
o la forma com t'apareix, com una perduda
que torna a la pols dels teus peus
havent malgastat una fortuna lluny d'aquí.

I com pots no perdonar-la? 
Li fas un banquet en honor al que 
es va perdre, i vas a buscar la túnica 
més delicada, que guardaves per a una ocasió 
que no et podies imaginar, i plores nit i dia 
de saber que no t'havia abandonat, 
que la felicitat guardava la seva forma més extrema 
només per a tu. 

No, la felicitat és l'oncle que mai 
no vas conèixer, que pilota una avioneta 
i aterra en una pista abandonada, arriba al poble
fent autoestop, i pregunta a cada porta 
fins que et troba fent la migdiada a mitja tarda,
com acostumes a fer durant les hores despietades 
de la teva desesperació. 

Li arriba al monjo a la seva cel·la. 
Li arriba a la dona que escombra el carrer 
amb una granera de bruc, a l'infant 
la mare del qual s'ha desmaiat de tant beure. 
Li arriba a l'amant, al gos que rosega 
un mitjó, al traficant, al cisteller, 
i al mosso que endreça llaunes de pastanaga 
durant la nit. 
                    Fins i tot li arriba a la roca 
a l'ombra perpètua de les pinedes, 
a la pluja que cau sobre mar obert, 
a la copa de vi, cansada de contenir vi. 

Jane Kenyon, Otherwise: New and Selected Poems (2005)
L'original es va publicar a la revista Poetry (febrer 1995) i el podeu llegir aquí.
La traducció al català és meva.


Jane Kenyon

Bon Dia Mundial de la Poesia!