Tots caminem pel Camí dels Dracs

Capítol 5 de L'altre vent  

Finalment, hem arribat no sols al desenllaç de l'última novel·la de la sèrie, sinó també a la cloenda de la saga sencera. Tot i la decepció que resulta per comparació amb els altres volums, el darrer capítol de la novel·la aconsegueix remuntar els defectes de la seva secció central, i tancar el conflicte principal que afrontaven els protagonistes, que en aquest punt prenia dimensions còsmiques. El misteri sobre l'altra vida a l'univers de Terramar se'ns acabarà aclarint, si bé de forma una mica precipitada i confusa, i els dracs també acabaran revelant la seva naturalesa autèntica. A partir d'aquí, cada lector és lliure d'interpretar aquests canvis i valorar si estan a l'alçada de les expectatives obertes tant a les altres novel·les com en aquesta mateixa. Al meu parer, el resultat és desigual, i encara que aquest darrer capítol de la novel·la està a l'alçada del primer, no aconsegueix compensar la manca de ritme i de direcció dels capítols centrals. 

Després de totes les trames secundàries que se'ns havien obert, aquí el ritme s'accelera, i potser l'acció que es concentra en aquesta última secció podria haver quedat més repartida al llarg de tota la novel·la. En general, el conjunt del llibre es basa més en l'exposició per part dels personatges que en els fets concrets, així que aquí, finalment, els hem de prendre la paraula i acceptar que l'univers de Terramar funciona com ens diuen. Quan es revela el misteri sobre el món dels morts i la seva relació amb la naturalesa dels dracs, el concepte de "l'altre vent" se'ns introdueix aquí per primera vegada i a correcuita, ben bé al desenllaç. D'altra banda, no s'entén gaire com els personatges viatgen cap a "l'altre vent", se suposa que telepàticament a través del somni, i per aquest motiu la narració es fa difícil de seguir des del punt de vista dels lectors. 

Il·lustració de Charles Vess per a L'altre vent (2018)

Tot i així, Le Guin ens presenta en aquest capítol alguns dels moments de més bellesa de la novel·la sencera, fa gala del talent que havia lluït en les darreres entregues i, en aquest sentit, val la pena destacar-ne també els aspectes positius. Així que, en definitiva, uns darrers apunts sobre aquestes ambivalències: prefereixo començar pels punts febles i acabar amb les notes positives. 

Ruptures 

Aquí destaco els moments que a mi em semblen més febles de la reescriptura del món de Terramar que es produeix a L'altre vent, és a dir, les decisions per part de Le Guin que trenquen amb elements que havien quedat establerts a les altres novel·les i que, per tant, n'alteren la continuïtat. 

• La trama sobre el saber de Paln, introduïda en el capítol anterior, queda sense conclusió. Representa que els Poders Antics no eren essencialment malignes, com se'ns establia a Un mag de Terramar i se'ns suggeria fortament a Les tombes d'Atuan, sinó més aviat ambigus i caòtics. En aquesta entrega, queden reconciliats a la lloma de Roke amb la màgia d'aquesta institució (p 217 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets), però en conjunt no se'ns ofereix cap explicació al respecte. Aquesta l'haureu d'anar a buscar als apèndixs que trobareu a Contes de Terramar però, tot i així, és una llàstima que el tema quedi tan desdibuixat. 

• La introducció de "l'altre vent" a la trama principal de la novel·la com a resolució final per als seus conflictes és un punt decebedora i deixa més qüestions obertes que no pas respostes. Le Guin abandona la metafísica materialista i atea que havia establert a La costa més llunyana per abraçar ara una visió sobrenatural del més enllà que queda reservada als dracs però essencialment vedada als éssers humans. Aquesta distinció en la naturalesa de dracs i humans queda establerta en una època remota, abans fins i tot que s'iniciïn els mites coneguts a Terramar. Així doncs, des d'una unitat primigènia en la naturalesa dels homes-dracs, els humans i els dracs pacten una separació en dues espècies diferents: teòricament perquè els humans volen el domini de la terra física i renuncien a la immortalitat, mentre que els dracs prefereixen aquest domini sobrenatural de l'altre vent (p 228-229). 

Com si es tractés del pecat original, ara el destí de tots els humans queda lligat a una decisió que van prendre els seus avantpassats remots i que es presenta com a irrevocable. Contradient la lletra mateixa de la novel·la, no "tots caminem pel Camí dels Dracs" (p 219). Per tant, queda una pregunta fonamental oberta, que aplana i simplifica els conflictes que se'ns plantejaven en les anteriors novel·les: ens trobem davant d'un univers materialista i ateu, com semblava que defensava Le Guin a les anteriors entregues, o davant d'una visió molt més conservadora de la transcendència, amb un destí ineludible davant del qual només queda la submissió i l'acceptació? 

La renúncia final a la màgia per part dels humans (p 235) per tal de restaurar el món conclou la narració amb una nota pessimista i tremendament depriment, al meu parer, a part que tampoc resol la tensió fonamental que s'establia en les primeres novel·les entre la màgia il·lustrada de Roke i el saber popular de les bruixes. Acabar amb l'exercici de la màgia al món em sembla una solució més aviat còmoda i taxativa a un conflicte narratiu que d'entrada era molt més complex. 

• En conseqüència, si la solució final passa per deixar separat el que originàriament estava unit, on queda el poder d'en Vern com a reparador i el seu suposat paper dins la resolució del conflicte? El desenllaç d'aquest personatge resulta decebedor en comparació amb la seva presentació i les expectatives que s'establien sobre ell al primer capítol de la novel·la. 

• La reversió en termes de raça va ser un gest molt trencador i innovador quan es van publicar les primeres novel·les als anys seixanta i setanta. Els protagonistes són negres; els blancs són una societat perifèrica, endarrerida i bàrbara, una societat guerrera que viu a base d'envair i saquejar altres pobles culturalment més avançats que ells. Ara, però, ens adonem que van ser els mags de Roke els que van trencar l'harmonia del cosmos amb el seu exercici de la màgia i de la Parla Antiga. Per tant, eren els karguesos els qui tenien raó des del principi, i els qui feien bé a l'hora d'apartar-se de la màgia i de rebutjar les pràctiques dels habitants de l'arxipèlag. Això crea un problema de representació per a la saga sencera: va ser "el Poble Fosc" (p 227) - l'original "the Dark Folk" és una mica més eloqüent que la traducció - que va trencar el pacte originari.  

Somnis 

D'entrada, l'inici d'aquest darrer capítol ens prepara per al to èpic que prendrà l'episodi final a la saga: mentre el vaixell s'apropa al port de Roke, cadascun dels personatges somia amb diferents aspectes de la seva missió. És un moment molt interessant perquè, com hem vist al llarg de la saga, Le Guin utilitza els somnis dels protagonistes per assenyalar-nos aspectes que després prendran més rellevància dins la narració, i accentuar especialment les tensions psíquiques que aquests afronten en determinats moments. Aquí se'ns exposen fins a dotze somnis diferents (p 207-211), en un dels moments narrativament més potents de tot el relat, però en general queden desaprofitats dins del conjunt. Tanmateix, la potència de les imatges desplegades és colpidora. 

De la mateixa manera, els somnis senyalitzen en aquest cas el canvi còsmic que està a punt de tenir lloc a l'univers i, quan els morts s'estan apropant definitivament a la paret, arriben a pertorbar simultàniament el son de tots els vivents. Quan en Ged s'adona que el moment del canvi ha arribat, la tensió que es basteix dins la narració es torna francament memorable: 

Aquesta nit, el son eludeix Terramar, va pensar en Ged. Va somriure una mica en pensar-ho; perquè sempre li havia agradat aquell instant de pausa, aquella pausa espantosa, el moment que precedeix els canvis. (p 237) 

Continuïtats 

I una petita llista de moments que em sembla que estan ben trobats, que tenien potencial inicialment, o que podrien haver connectat amb el material original d'una forma més fidel. 

• Un cop els visitants arriben a destí, es produeix una oposició força evident entre l'Arbreda Immanent i la casa de Roke (p 213-214), entre l'interior de la casa i la gent que en queda als marges, en la línia del conflicte que es començava a esbossar a Contes de Terramar. Aquest antagonisme queda reforçat quan el mestre Invocador reivindica la màgia de Roke contra les creences més primigènies dels dracs i els karguesos (p 224). 

• En el moment que la Tenar es pregunta com deuen veure el món els mags, i es mostra indulgent amb la seva forma de percebre'l (p 222-223), el personatge recupera quelcom de la maduresa que exhibia a Tehanu, així com la seva preocupació fonamental per la divisió de la cultura de Terramar en termes de gènere. Tanmateix, no es recuperen les qüestions fonamentals que es plantejaven a Tehanu, ni s'aclareix què passarà a partir d'ara amb la màgia intuïtiva de les bruixes un cop els mags renunciïn definitivament a la màgia de Roke. 

• El desenllaç de la Tenar, especialment a través del seu retrobament amb en Ged, també és un dels moments més bonics del text sencer i ens reconnecta amb el to més introspectiu de Tehanu. Tot i així, trobo a faltar que en Ged hagués tingut un paper més destacat en aquesta darrera novel·la. 

• El desenllaç de la Tehanu em sembla realment satisfactori: el seu accés a una identitat autèntica després de les seves penúries ve acompanyat d'una acceptació realista de la mort, que connecta amb el desenllaç de La costa més llunyana i és un dels moments de més bellesa del text sencer. L'únic inconvenient és que en aquest esquema d'acceptació no hi encaixa el món de "l'altre vent", però tot i així, almenys ens enduem això:  

Crec que, quan em mori, podré tornar l'alenada que em va donar la vida. Puc tornar al món tot allò que no he fet. Tot el que hauria pogut ser i no he sigut. Totes les tries que no he fet. Totes les coses que he perdut, gastat i desaprofitat. Les podré tornar al món. A les vides que encara no han estat viscudes. Aquest serà el meu do per al món que em va donar la vida que sí que he viscut, l'amor que he estimat, l'alè que he alenat. (p 233)  

Una lectura paral·lela: La nit de Tots Sants de Charles Williams 

Aquest cop he triat una novel·la que potser, d'entrada, no té gaire res a veure amb el món fictici creat per Le Guin, però en totes dues la imatge del món dels morts i la seva relació amb els vius és un dels moments més potents de la narració sencera. Charles Williams va publicar La nit de Tots Sants el 1945, poc abans de la seva mort sobtada, i aquesta hauria estat, dins d'un cicle més ampli de novel·les, la seva novel·la de purgatori. Aquí abandonem l'alta fantasia que ens ofereix Le Guin pel que avui dia anomenaríem "fantasia urbana", tot i que les obres de Charles Williams es revelen completament inclassificables, i exploren a ritme de misteri conceptes bàsics de la teologia cristiana, com el pecat, la redempció i la salvació. 

A la novel·la de Williams, el món dels morts és un paratge desolat i pertorbador, però també estranyament lluminós, i que influeix en les decisions i dilemes que afronten els difunts recents. Totes aquestes decisions les hauran de prendre, a més, contrarellotge, per tal de poder contrarestar els plans de dominació mundial d'un bruixot nigromant que pretén revertir l'acció salvadora de Crist. Però, com passa per exemple en les obres de Tolkien, hi ha un sentit difús de providència o destí que actua a favor dels protagonistes, i que s'expressa a través dels seus assentiments i compromisos conscients, fruit de l'amor que es tenen els uns als altres. És una visió que em semblava interessant comparar amb l'univers materialista i fonamentalment agnòstic que ens proposa Le Guin a la saga de Terramar. Començo amb les semblances. 

• Ambdues novel·les comencen amb la mateixa situació: un jove matrimoni separat per la mort a poc temps de casats i, per tant, en un moment especialment dolorós per a la parella. En tots dos casos, a més, és la dona (Lliri/Lester) qui accedeix a aquest estat intermedi que és el món dels morts, i és l'home (Vern/Richard) qui ha de fer el dol des del món dels vius, havent de gestionar pel camí les visions de la seva estimada. 

• En ambdues novel·les també hi ha un personatge que té un accés privilegiat al món dels morts, com si fos un mèdium o un vident: a L'altre vent és en Vern, mentre que a La nit de Tots Sants no és directament en Richard, que accedirà a la visió una mica més tard, sinó d'entrada el seu amic Jonathan que, com a artista, té una percepció privilegiada de l'altra realitat.  

• Hi ha un cert aire de família en la naturalesa de la màgia negra tal com s'exposa a la novel·la de Williams i la màgia de Roke a la de Le Guin. En tots dos casos, es tracta d'un saber arcà que ha de ser transmès només a uns pocs escollits. Aquest domini de la màgia es basa en la pràctica de les paraules de poder (Williams es basa en una versió fantasiosa de la tradició de la càbala jueva) i, a més, els mags s'han de mantenir cèlibes, o "castos" en paraules de Williams, perquè aquest poder mantingui la seva puresa. A més, en tots dos textos se'ns suggereix que l'objectiu de la màgia fosca és aferrar-se a la vida i perseguir la immortalitat en comptes d'acceptar la mort com a fet irrevocable. 

• En totes dues novel·les hi ha un personatge femení (Tehanu/Betty) que està cridada a salvar el món i restaurar-hi l'ordre que s'ha vist pertorbat per l'acció màgica. Mentre que Betty és cridada a ser una nova redemptora per al món, com Crist, el paper de Tehanu al final de la novel·la es dilueix una mica en el conjunt de l'esforç col·lectiu de tots els personatges. En tots dos casos, però, es tracta d'una noia jove, insegura, desorientada i confosa respecte de la seva pròpia identitat, i que haurà de créixer com a persona i guarir-se de les ferides del passat abans de poder acomplir el seu destí. Ambdues es veuen marcades per un trauma bàsic en la seva infància: en el cas de Tehanu, queda en un passat remot abans de la seva adopció per part d'en Ged i la Tenar, mentre que la Betty encara ha de viure amb una família que li anul·la la voluntat i la manipula psicològicament per tal d'utilitzar-la per als seus interessos.  

• En totes dues novel·les, el desenllaç passa per una segona mort per als difunts que s'esperaven a l'altre costat de la paret o al purgatori del Londres espectral, i en tots dos casos l'escena final és confusa visualment i difícil de seguir per part dels lectors. Tanmateix, mentre que a Le Guin el destí últim és la dissolució final dels morts en el tot, Williams s'ajusta més a les línies de l'escatologia cristiana: alguns dels morts se'n van cap a la Llum, i d'altres prefereixen seguir vagant per la ciutat espectral, com els passa també als personatges de El gran divorci de C. S. Lewis. 

Tot i que a simple vista hi puguin aparèixer moltes semblances, en realitat les diferències pesen més al llarg dels dos textos, sobretot pel que fa a l'ambientació de les dues novel·les i la profunditat psicològica de la proposta de Williams, davant d'una visió força més simplista per part de Le Guin. 

• La relació del matrimoni protagonista és un dels punts principals en què les dues novel·les divergeixen. La relació entre Vern i Lliri queda congelada en un moment determinat del temps, el de la mort de Lliri, mentre que els Furnival exploren la seva relació passada, fins i tot separats per la mort. En aquest sentit, la separació els fa créixer com a parella, en tant que és a partir d'aquesta absència forçada que ambdós comencen a reconèixer l'altre amb les seves virtuts i defectes, i el que han fet malament, per tal de poder-se perdonar mútuament. 

• El desenllaç que viu la parella també és diferent: en el cas de L'altre vent, en Vern fa el pas a l'eternitat per poder estar amb la seva estimada i, per tant, renuncia a la vida, mentre que a la novel·la de Williams la Lester mor definitivament i en Richard es queda al món dels vius. En aquest sentit, la seva última conversa aporta una cloenda satisfactòria a la seva relació, que rep un tractament molt més madur i matisat que a la novel·la de Le Guin. 

• A La nit de Tots Sants, el món dels morts fa la funció de purgatori per a les ànimes dels difunts recents, que juguen un rol actiu a l'hora de guarir el món i prenen decisions conscients per tal de salvar-se definitivament, o aferrar-se a la vida i romandre en el seu estat present. A L'altre vent, la regió dels morts és tan sols una anomalia en l'ús de la màgia que cal rectificar perquè l'univers segueixi el seu curs natural i, per tant, els morts hi juguen un paper passiu: esperen ser alliberats mentre queden congelats en un present continu, sense cap relació amb les seves vides passades. 

• Això té una influència directa en el plantejament sencer de la realitat que tenen ambdós autors: a L'altre vent, que planteja una visió del món agnòstica o directament atea, el món es restaura a la seva forma original d'abans de la transgressió dels mags, però s'hi perd la màgia definitivament. Es podria llegir, fins i tot, com un mite fundacional per al desencantament del món. En canvi, Williams presenta la possibilitat d'arribar a guarir el món de l'empremta del mal, en sintonia amb la tradició cristiana: el paral·lelisme entre els guariments que realitza Simon el Mag i els que realitza la Betty Wallingford al final de la novel·la n'és un exemple molt clar. 

Introducció a la filosofia (#505)

Hi ha un element d'impotència a l'hora d'aferrar-se al suport de lleis fiables i ordres amb autoritat. En contraposició, hi ha una energia creixent en la responsabilitat individual d'escoltar la totalitat de la realitat. La humanitat de cadascú depèn de com de profundament es deixi guiar per la seva escolta. Ser humà és esdevenir humà. 

Aquest assaig del filòsof alemany Karl Jaspers (1883-1969) es va publicar per primer cop el 1951 i ha estat una aproximació francament original, i un punt inesperada, als problemes i preocupacions principals de la filosofia. És un contrast curiós a l'aproximació que en feia Bertrand Russell, sens dubte, i acarar les dues propostes ha estat una experiència força fructífera i enriquidora. D'entrada, no sé si treu cap a res provar de reconciliar-los: hem de començar a llegir Jaspers amb una consciència molt clara del que està intentant fer en el seu text, i deixant-nos guiar per la seva exposició sense prejudicis, més que intentar oposar resistència pel camí. Introducció a la filosofia va sorgir d'una sèrie de conferències que l'autor va emetre per la ràdio de Basilea, i que pretenien aproximar el tema al públic en general. El resultat és força curiós, si més no, en el sentit que el llenguatge emprat és força accessible per a una línia d'argumentació que a estones es fa circular i un punt abstrusa. L'altra part interessant de la proposta és el seu enfocament existencial: la filosofia no és una eina per al coneixement, o no ho és exclusivament, sinó més aviat un mitjà per a la bona vida i l'acceptació de la mort, i en aquest sentit ens desafia a acceptar una obertura bàsica de l'existència humana cap a la transcendència. 

De fet, una part important del text sembla apuntar més aviat cap a la teologia que a la filosofia com a tal, amb les seves afirmacions lapidàries i definitives sobre la connexió entre Déu i l'ésser humà i el suposat paper de la filosofia a l'hora d'establir o aclarir aquesta connexió. Ara bé, Jaspers no s'entreté amb suposades proves de l'existència de Déu, ja que aquestes només objectifiquen, subsumeixen en una relació subjecte/objecte, quelcom que per definició no pot ser pensat o analitzat en aquests termes. Si poguéssim pensar Déu com a objecte de coneixement, n'estaríem fent ciència, cosa que, d'entrada, se'ns presenta com a absurda. La prova de l'existència de Déu - tot i que no està parlant del Déu concret de cap religió, ni occidental ni oriental, sinó més aviat d'una principi transcendent de l'ésser que anomena la Totalitat - és l'existència en si mateixa, el fet que hi ha quelcom quan podria no haver-hi res i, encara amb més motiu, la llibertat humana com a prova que la nostra existència empírica no està totalment lligada als processos naturals, sinó que manté un aspecte obert, inacabat, pel que fa a la nostra relació amb el món i a la nostra presència dins del món com a éssers humans. Evidentment, l'enfocament és una mena de síntesi entre tota la filosofia kantiana i l'angoixa existencial heideggeriana. 

A partir d'aquestes bases, Jaspers va bastint una filosofia ètica, política i antropològica que es deriva d'aquest plantejament existencial: com hem d'actuar davant l'aparent buidor i incompletesa de la nostra experiència a la terra? I és en aquest sentit que la lectura es fa del tot saludable, en tant que la pràctica de la realitat, com l'existència mateixa, és sempre un experiment inacabat i que s'ha d'exercir de forma desinteressada. Trobar un principi últim per a la realitat i edificar tota la vida al voltant d'aquest - ja sigui la ciència, per exemple, o la religió institucionalitzada, o una vena d'humanitarisme bàsic - és posar un objecte al centre de la nostra existència i deïficar-lo: tancar definitivament, per tant, el que existencialment roman obert. La pràctica filosòfica consisteix, bàsicament, a topar amb el límit del que no pot ser conegut, no pot ser dit, o no pot ser exercit, i reconèixer aquest límit com a realitat. De la mateixa manera, la història de la filosofia ens presenta una varietat de respostes prou àmplia com per no poder acceptar una resposta definitiva de forma absoluta: Jaspers rebutja de Hegel, i de la majoria de pensadors occidentals a través de la història, la voluntat sistematitzadora a l'hora de presentar la filosofia com a resposta última a tots els problemes. 

És així com, en el vessant polític, Jaspers ataca el totalitarisme com a negació de la independència de l'ésser humà, a la vegada que l'aïlla de l'única dependència autèntica que omple la vida humana, la que cadascú té respecte dels altres. Una independència absoluta respecte a tot representaria una divinització de l'ego, una deshumanització total de l'ésser humà. La llibertat humana, per a l'autor, es basa en tot allò que ens lliga al món i als altres, és a dir, totes aquelles dependències i servituds que fan que la vida valgui la pena ser viscuda. Per tant, Jaspers apunta a una filosofia arrelada a la realitat, en què el filòsof ha d'entrar en diàleg amb la ciència i amb el seu propi moment històric més que intentar defugir-los. La filosofia de la història que apunta en els darrers capítols és força significativa del projecte filosòfic més ampli del seu autor: més que intentar buscar un sentit últim o unitari a la història com a tot, el que els filòsofs hem d'estudiar és més aviat la multiplicitat de moments històrics com a metàfores o indicacions d'una veritat més àmplia, però que no és mai absoluta ni definitiva. Com en la història de l'art, cada moment de la història és únic i insubstituïble per les seves raons particulars i irreductibles, de la mateixa manera que el moment present que a cadascú li toca viure. 

Per tant, la proposta de Jaspers és una cura d'humilitat i una lliçó magistral pel que fa a aprendre a viure amb sentit: és cert que en el llibre s'hi pot veure una llavor dels moviments que dècades després pretendran convertir la filosofia en un succedani de l'autoajuda. No és culpa de Jaspers, però, sinó més aviat una deformació simplista del seu projecte filosòfic, molt més ric i profund del que cap en aquesta obra introductòria. A mi m'ha semblat una lectura molt amena i original, que presenta un contrast radical amb l'aproximació de Russell, per exemple, i que pot fer servei com a introducció a la filosofia existencial, sempre que es llegeixi sense prejudicis i tenint en compte els límits de l'activitat filosòfica més que les seves potencialitats. 

Continguts: L'aproximació de Jaspers a la filosofia consta de dotze capítols de temàtiques diferents i tres apèndixs que pretenen orientar els lectors que s'aproximin a la història de la filosofia per primer cop. El capítol 1 intenta respondre a la pregunta sobre què és la filosofia, mentre que el capítol 2 exposa les fonts de l'impuls filosòfic en l'ésser humà. El capítol 3 introdueix el concepte de Totalitat (que comprèn Déu, el món i l'existència humana en tant que consciència) com a focus últim de la filosofia, i el capítol 4 aprofundeix en la idea de Déu. El capítol 5 és una aproximació a l'ètica, el capítol 6 parla de la pregunta filosòfica per l'ésser humà, i el capítol 7 parla del coneixement del món. El capítol 8 parla de la relació entre fe i raó (o el que en alemany s'anomena "il·lustració", en el sentit d'aclariment, o revelació intel·lectual). El capítol 9 és dedicat a la interpretació del sentit de la història humana. El capítol 10 parla del concepte d'independència i per què és crucial per a l'activitat filosòfica. El capítol 11 parla de la vida del filòsof en el món actual, i el capítol 12 parla de la història de la filosofia i del que se'n pot aprendre. 

M'agrada: El seu accent en el vessant existencial de la filosofia, i la seva defensa de l'estudi de la història de la filosofia i el seu valor per al present. 

No m'agrada: Hi ha un eurocentrisme indiscutible en la selecció de lectures que fa, especialment en els apèndixs al final. 

No tornarà mai a casa

Capítols 2-4 de L'altre vent

Aquí arribo a un moment de la relectura que se'm fa especialment difícil, i que té a veure amb el paper que aquest últim volum juga dins la saga sencera. En aquest punt, els desacords que mantinc amb les decisions que pren Le Guin per al desenllaç de la sèrie es fan realment insalvables, i em veig en el dilema d'haver-los de comentar sense deixar-me arrossegar per la decepció i mantenint la crítica en positiu sempre que pugui. Tot i així, em sembla que alguns dels errors en què cau Le Guin són francament inexplicables, en el moment que traeixen les bases de l'argument de les anteriors novel·les i, fins i tot, el caràcter d'alguns dels personatges. És el que en anglès es coneix amb la paraula retcon, un nom que prové de l'abreujament de l'expressió continuïtat retroactiva. És una estratègia narrativa que consisteix a modificar retroactivament aspectes de la narració que havien quedat establerts prèviament. Tot sovint es fa per resoldre problemes narratius que sorgeixen a través de contradiccions, conflictes o caps solts que havien aparegut prèviament. 

Un dels exemples més recents és el de la nova trilogia de la saga de Star Wars. La seva última entrega contradeia flagrantment qüestions crucials de l'argument que havien quedat clares en l'anterior pel·lícula: depenia dels espectadors acceptar l'esmena o quedar-ne decebuts. De vegades, també pot funcionar bé: un dels exemples més reeixits que se m'acuden és la modificació que Tolkien va dur a terme sobre l'edició revisada de El Hobbit, per tal de poder harmonitzar-la amb les implicacions més madures i fosques al voltant de l'Anell que ja estava gestant amb El Senyor dels Anells. Tolkien va arribar a crear una explicació plausible i dins de l'univers fictici per a la divergència de versions que, tenint en compte el vessant metatextual de les novel·les senceres (que es presenten com a manuscrits elaborats pels seus protagonistes), esdevé totalment brillant. 

Portada de Charles Vess (2023)

Ara bé, aquí les modificacions que Le Guin introdueix als originals no resolen problemes narratius anteriors, sinó al contrari, creen problemes de coherència importants amb els altres volums si ens prenem la molèstia de tornar enrere, o si llegim aquest darrer volum amb una consciència clara de l'argument de les entregues anteriors. S'hi afegeix que ens trobem, en aquesta secció central, en el nus d'una novel·la mancada de direcció definida: el que semblava la línia argumental principal en el primer capítol ara es desdibuixa entre arguments secundaris, cap dels quals aconsegueix adquirir més pes que els altres. De la mateixa forma, cap personatge es dibuixa clarament com a protagonista: tots sense excepció esdevenen secundaris en una aventura no escollida, sinó imposada externament, que els arrossega cap al desenllaç i que els transforma en mers espectadors del destí últim de Terramar. 

A través d'aquests tres capítols, assistim a converses entre diversos personatges, i recapitulacions de fets que havien passat en les anteriors novel·les i que, si hem arribat fins aquí, ja coneixem perfectament i no cal que la narració ens recordi constantment. Arren recorda el desenllaç de La costa més llunyana (p 86, p 193), Tenar recorda alguns episodis de Les tombes d'Atuan (p 91) i, encara més crucial per a l'argument d'aquesta entrega, assistim a una recapitulació de l'argument del darrer conte de Contes de Terramar (p 104-105). Tota aquesta exposició crea problemes estructurals per a la novel·la sencera, al meu parer: en comptes de construir un argument original per a L'altre vent, de forma que es pugui llegir de forma unitària com una història tancada en si mateixa, com passava amb les altres novel·les, ara la trama depèn quasi íntegrament d'elements externs al text que se'ns han de recordar en repetides ocasions. Això fa la lectura un punt massa aparatosa i feixuga. 

Desequilibris i problemes de caracterització 

Una llista d'elements que, al meu parer, no acaben de funcionar i que tenen a veure amb la caracterització dels personatges i l'entramat d'arguments secundaris que conformen la novel·la. Davant d'un primer capítol que a mi em sembla un punt fort, en tant que plantejava un enigma i un protagonista nou que semblava el vehicle idoni per a la nova novel·la, aquí totes aquestes potencialitats queden desdibuixades. 

• Tehanu i Vern queden desdibuixats i relegats a un segon pla, tot i que la seva presència, inicialment, semblava central per a la resolució del conflicte. 

• Seserakh i Íria guanyen un protagonisme dins la novel·la que em sembla que no aporta interès al conflicte que afrontaven la Tehanu i en Vern, en detriment del suspens creat al primer capítol. 

• La presència de Tehanu i Íria es fa totalment redundant si les dues comparteixen la mateixa naturalesa (ambdues són dones-drac) i ambdues tenen la mateixa missió de fer de mediadores o intèrprets entre els humans i els dracs. Prescindir de l'Íria donaria més protagonisme a la Tehanu i els seus conflictes interns d'autoconfiança i immaduresa, que en aquesta novel·la queden plantejats, però al final es dilueixen totalment. 

• El problema amb la pèrdua de poder d'en Ged i la seva relació truncada amb l'Arren (p 85, p 187) encara queda sense resolució. Per més que la seva renúncia última a la màgia fos ben real i que no hi hagi forma de recuperar el seu poder, el seu rebuig a seguir parlant amb l'Arren o aconsellar-lo, com sí que va fer amb en Vern al primer capítol, queda sense motivació. Tehanu n'esbossava una resposta en termes d'avergonyiment i masculinitat fràgil però, en aquest cas, quinze anys després el personatge encara es trobaria al mateix punt. 

• La política matrimonial de Terramar, amb el matrimoni arranjat entre Arren i Seserakh, em sembla que no afegeix gaire interès a la novel·la i n'alenteix el ritme, tan sols per caure en una sèrie de tòpics racistes i sexistes poc dignes de la qualitat habitual de Le Guin, i que discutiré amb més detall al proper apartat. A més, aquesta trama traeix profundament el caràcter de la Tenar i l'Arren, que es mostraven molt més madurs en les anteriors entregues i aquí semblen viure una regressió a l'adolescència. De fet, quan vaig llegir L'altre vent per primer cop, em vaig pensar que l'Arren seguia sent adolescent i no em vaig adonar que havien passat almenys quinze anys des del desenllaç de La costa més llunyana, cosa que fa inexplicable la seva immaduresa en aquest punt. 

Reescriure Terramar 

Una altra llista d'elements que a mi em semblen incoherents i problemàtics, però que aquest cop tenen a veure amb la construcció sencera del món de Terramar i amb la revisió de l'argument de les anteriors novel·les. 

• La trama del món dels morts que se'ns plantejava al primer capítol esdevé problemàtica quan ens adonem que es basa en reescriure completament el desenllaç de La costa més llunyana. Aquí, els mags es plantegen la possibilitat que en Ged no hagués tancat definitivament la ferida que s'havia produït entre el món dels vius i els morts (p 171). Mentre que a La costa més llunyana, en Ged tancava definitivament l'escletxa, deixant als morts ser morts al preu de sacrificar el seu poder màgic, aquí se'ns planteja que l'escletxa continua oberta i que els morts estan atrapats en aquell món i reclamen ser-ne alliberats. 

El problema depèn de com interpretem la presència del món dels morts tant a La costa més llunyana com a L'altre vent. Si ens refiem dels ensenyaments d'en Ged a la tercera novel·la, el món dels morts era tan sols una aparença a ulls dels vius, una il·lusió que els enganyava i els temptava amb la possibilitat d'assolir la immortalitat. En aquesta direcció apuntava la victòria d'en Ged, reivindicant la realitat autèntica de l'existència, és a dir, la dissolució dels morts en la natura o en el tot, davant d'aquesta existència subsidiària i essencialment il·lusòria dels espectres a l'altra banda de la paret. És quelcom semblant al que planteja Jean-Pierre Vernant amb la seva interpretació de l'Hades grec com a món de les ombres: una metàfora de l'enigma que representa la mort per als vius, però no una resposta definitiva sobre què significa per als morts ser morts. 

Ara, però, Le Guin sembla abandonar aquesta interpretació que en Ged plantejava a la tercera novel·la per presentar el món dels morts com a món real, una mena de presó en què les ànimes dels difunts queden atrapades en un patiment i una alienació perpetus, dels quals han de ser alliberats. És una forma radicalment diferent de veure-ho, però que empetiteix el sacrifici i la saviesa d'en Ged a la tercera entrega de la saga, i els fa totalment innecessaris a la llum d'aquest canvi. També trenca amb la metafísica d'inspiració taoista que transmetien els seus ensenyaments a la tercera novel·la, i en aquest sentit em penso que dilueix la profunditat de la trilogia original a l'hora de plantejar la tensió existencial entre la vida i la mort. 

• La representació de la cultura de Kargad en aquesta entrega es fa incoherent fins a tal punt amb la forma com s'havia presentat a Les tombes d'Atuan que ara Le Guin recorre a una explicació un punt forçada per defensar aquesta contradicció: els costums bàrbars i endarrerits de la princesa karguesa són tan diferents dels de la Tenar a Les tombes perquè la princesa prové d'una illa, Hur-at-Hur, encara més remota i endarrerida que Atuan que, tot i així, ha aconseguit dominar totes les illes kargueses. La representació de la princesa a la novel·la, que arriba a la cort de l'Arren tapada amb un burca, des d'una cultura que fa sacrificis humans i que, aparentment, desconeix l'existència de llengües diferents a la seva, és una col·lecció de tòpics orientalistes tan pobres - similars als que utilitza Lewis als llibres de Nàrnia - que em va semblar que no afegia gaire, per no dir res, a la novel·la en general. 

A aquests tòpics racistes s'hi afegeix el sexisme present en aquesta part de la trama de la novel·la: a més de ser introduïda a una cultura totalment aliena a la seva que se'ns presenta com a superior en tots els aspectes, la princesa és constantment objectificada més que tractada com un personatge de carn i ossos. A més, de cop i volta la Tenar està convençuda que la princesa ha de canviar per poder agradar el seu futur marit (p 132) i compadeix l'Arren fent generalitzacions sobre els homes i les dones com a conjunt (p 177) que no tenen res a veure amb les reflexions molt més madures i reposades que expressava a Tehanu. Allà, eren altres personatges que feien les generalitzacions i ella qui les qüestionava i matisava constantment. Per no parlar de la fetitxització dels peus femenins que sembla tenir lloc a Havnor, i que vaig trobar que era un element totalment ridícul i fora de lloc (p 194-195), almenys per part de l'Arren. 

Són elements que semblen anecdòtics, arribats a aquest punt, però que em fan qüestionar la revisió en termes de gènere que Le Guin va provar de fer sobre la trilogia original de novel·les. Aquestes eren sexistes dins d'un context, el món fictici de Terramar, que se'ns explicava de forma coherent per més que en poguéssim veure els defectes originals. Ara, Le Guin intenta fer revisionisme amb aquest món prèviament establert sense adonar-se que, de vegades, el remei pot ser pitjor que la malaltia. Pel que fa al sexisme en concret, no sé ben bé com interpretar-lo, perquè l'enfocament, aquí, em sembla força allunyat de la visió molt més madura i complexa que mostrava Tehanu. 

• Una altra cultura que s'afegeix al relat a mitja novel·la és la de Paln. És una de les trames que em va semblar més interessants, però per això m'hauria agradat que hagués tingut més protagonisme dins d'una versió de la novel·la més centrada en les aventures i conflictes personals d'en Vern. Abans de salpar cap a Roke, en Vern se sotmet a un encanteri del bruixot de Paln per tal de deixar de somiar amb el món dels morts. El preu que n'ha de pagar és la renúncia als seus poders màgics, una mica en la línia del que li havia passat a en Ged al final de La costa més llunyana. L'episodi es tanca amb una nota ambigua i un nou misteri que, de fet, no recordo si s'acaba resolent o no: en Vern ha d'acceptar l'oferta del bruixot de Paln a cegues, sense saber si li ofereix un tracte genuí o amaga alguna mena d'engany. 

Aquest únic episodi podria haver estat la base de la novel·la sencera, que girés al voltant de la figura d'en Vern i que explorés les conseqüències últimes del seu pacte amb el bruixot de Paln. Ara, la novel·la sembla validar la màgia obscura dels Sense Nom, que a la trilogia original se'ns presentava com a feréstega i essencialment maligna. És un gir que ens torna a plantejar incoherències amb el material original, i que, ara sí que puc predir-ho, es resoldrà a base de reescriure el coneixement previ que teníem sobre Terramar en comptes d'ampliar-lo o enriquir-lo. 

Il·lustració d'Agustín Comotto per a Raig Verd (2020)

La Cassandra i el llop (#504)

Un dia, la mama, que es diu Cassandra com jo, em va portar una nina molt bonica, de regal. Era gran i tenia uns cordills grocs per cabells. La vaig posar a dormir a la capsa, després de tallar-li les cames i els braços perquè hi cabés. Un altre dia li vaig tallar el cap perquè no pesés tant. Ara me l'estimo molt. 

Aquesta novel·la de l'autora grega Margarita Karapanu (1946-2008) es va publicar per primer cop el 1976 i és una novel·la que es fa difícil de recomanar, perquè és una experiència de lectura força pertorbadora i un punt desagradable però, al capdavall, en la seva brevetat es fa del tot satisfactòria. La Cassandra és una nena de sis anys que, després de ser abandonada per la seva mare, que marxa a viure a París, es queda a viure amb els seus avis. La seva mirada infantil observa la constel·lació d'adults que l'envolten amb una precisió quirúrgica, i una crueltat desfermada que es desplega dins la ment de la criatura. La seva veu va retratant tota una sèrie de personatges de la família, que reflecteix la societat benestant dels anys seixanta, durant la dictadura dels coronels, amb totes les seves hipocresies - públiques i privades - i tots els seus secrets i desviacions inconfessables. Al cor del text hi ha els abusos sexuals que pateix la Cassandra per part del majordom de la casa, que la nena de bon principi identifica amb el llop del conte. A partir d'aquest moment fundacional, ben al principi de la novel·la, assistim als esforços de la Cassandra per fer valer la seva veu i la seva capacitat d'acció, davant d'un món adult que s'escapa totalment del seu control. 

És així que s'engega un monòleg interior ininterromput que ens porta al peculiar món psíquic de la protagonista, que transmet les seves experiències quotidianes passades pel filtre de la seva imaginació i el cristall deformador de les paraules i els conceptes que, com a criatura, encara no domina del tot i, per tant, utilitza amb una llibertat i una creativitat que tot sovint pot sobtar des del punt de vista adult. Les escenes sexuals, per exemple, van adquirint progressivament un to oníric i fantasiós que obre la pregunta sobre fins on arriba la realitat i fins on la fantasia de la protagonista. Passa el mateix amb la violència, que s'exerceix com a via d'escapada i amb una força expansiva sempre creixent. Per tant, el relat ens ofereix un seguit d'escenes separades, aparentment inconnexes, en què la protagonista deixa anar tota la seva crueltat amagada i el seu desig de revenja sobre el món: des de l'abandó de la seva mare, que la nena viu amb una ràbia i una resistència que acaben sortint enfora de les maneres més inesperades, a una fixació un punt mòrbida per la mort, les mutilacions i els desmembraments, que van reflectint la pèrdua de control de la Cassandra sobre la seva vida, passant pels múltiples episodis sexuals que percebem deformats pels somieigs i fantasies de la protagonista.  La violència del relat és incontestable en tot moment, però ens desafia com a lectors amb la seva ambigüitat, i obre diferents possibilitats d'interpretació que es van presentant al llarg de la lectura però que no acaben donant cap mena de resposta definitiva. 

L'etiqueta de realisme màgic no acaba d'encaixar en aquesta proposta, per tant, precisament perquè no sabem fins a quin punt les imatges que se'ns presenten són del tot realistes: la novel·la de Karapanu recorda més aviat Alícia al País de les Meravelles, en proposar l'escapada fantàstica de l'infant a un món deformat on cada personatge nou que hi apareix ens ofereix un nou consol o una nova amenaça, i on la protagonista acaba assumint diversos rols i perdent el control últim de la seva identitat. D'altra banda, també m'ha recordat l'estil narratiu de Clarice Lispector, en la seva habilitat per crear situacions pertorbadores des dels detalls més banals de la vida quotidiana. Una novel·la una mica estranya de recomanar, és cert, però que us agradarà si us interessen les narratives amb un toc postmodern i on la transgressió dels valors, les formes, i els discursos preestablerts juga la carta del soterrament i de la intuïció més que les des de la sobrietat i la franquesa. 

Sinopsi: La Cassandra creix a casa dels seus avis després que la seva mare hagi deixat la família per anar a viure a París. Incapaç d'explicar amb claredat els jocs sexuals a què la sotmet el majordom de la família, comença a desenvolupar un llenguatge propi i una forma peculiar de percebre la realitat que l'envolta i retratar tots els personatges que apareixen en la seva vida quotidiana, tant els familiars directes, amb les seves hipocresies i les seves violències soterrades, i els servents de la família i altres personatges subalterns, amb qui la criatura passa la majoria del seu temps. 

M'agrada: La forma com Karapanu crea una veu particular i sorprenentment coherent per a la protagonista, de forma que, després de la sorpresa inicial, la lectura va revelant nivells d'interpretació sobre els rols de dominació i poder que s'estableixen.

Alguna cosa està canviant

Capítol 1 de L'altre vent

Iniciem la lectura de la darrera novel·la de la saga de Terramar, que ens portarà al desenllaç definitiu de les aventures d'en Ged, la Tenar, l'Arren i la Tehanu, i que finalment ens respondrà les qüestions obertes sobre el món de Terramar i el funcionament de la seva màgia. He de reconèixer que aquest últim volum em provoca reaccions ambivalents. Quan el vaig llegir per primera vegada, em va decebre força el seu desenllaç com a culminació de la saga sencera, i ara amb la relectura he de veure si em refermo en aquesta opinió o aconsegueixo matisar-la. D'entrada, el primer capítol de la novel·la és tot un punt fort en si mateix: se'ns ofereix un conflicte força intrigant, una mica en la línia del que passava a la tercera novel·la, i un nou protagonista, el bruixot Vern, ens presenta la seva habilitat per a la màgia com una de les imatges més evidents que ens hauria de conduir a través de la lectura. 

A més, aquest primer capítol també és força interessant narrativament. Partim d'una trobada entre aquest nou protagonista i l'Esparver, que es troba en el seu retir a Re Albi havent perdut els seus poders, igual que el vam deixar la darrera vegada. Tanmateix, aquest no és l'inici del relat pròpiament dit. Quan finalment trobi l'Esparver, el foraster li relatarà totes les seves dissorts i vicissituds des del principi, així que la narració ens posarà en antecedents a través d'un flashback. A més, com ja podem anar sospitant des del principi, el plantejament de la narració ens situarà a l'inici d'un nou viatge per al foraster, després d'haver passat per Roke, i així començarem a sospitar que l'Esparver només jugarà un paper molt petit i marginal en aquesta novel·la, com li passava a l'Ogion en les seves anteriors aparicions. 

Portada de Gary Lippincott (2001) per a Science Fiction Book Club

D'altra banda, la novel·la es posa en marxa retornant-nos al món dels morts com a escenari, i les diferents trobades del protagonista en aquest indret espectral ens aniran exposant la tensió principal que s'estableix al món de Terramar al principi de la novel·la i les imatges que s'hi aniran fent presents. El reconeixement per part dels mags que hi ha un canvi important que està tenint lloc a Terramar ens anirà preparant per a la resolució de tots aquests misteris. Per començar, els viatges onírics de tots dos personatges al món dels morts, tant en Vern com l'Esparver, ens posen en situació respecte del principal conflicte que se'ns planteja en aquest punt de la novel·la, l'esquerda a la paret que separa el món dels vius i dels morts. 

Somnis 

Com ja vam veure a La costa més llunyana, el món dels morts és una regió separada de l'existència humana, i a la qual els mags només poden accedir telepàticament, en una mena de viatge astral. Tanmateix, al final de la tercera novel·la, l'Arren i en Ged hi arribaven físicament per tal de segellar-ne la porta. De totes formes, la seva geografia concreta no quedava gaire clara en aquesta novel·la, que se centrava més aviat en els canvis psicològics que feien els personatges en aquest viatge i la revelació de les seves identitats. I, com també passava a La costa més llunyana, en aquest cas el primer accés que hi tenen els personatges és a través dels somnis. 

• El somni de l'Esparver no és gaire aclaridor, per començar. Quan arriba a la paret amb el món dels morts, es troba un home que li fa una profecia sobre la seva mort. A continuació l'Esparver reconeix els estels ignots i morts - immòbils - característics del món dels morts (p 21 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets). 

La reacció que té l'Esparver en despertar del somni també és força indicativa: apunta a la naturalesa còsmica del problema que afronten ara, més enllà del predicament concret d'en Vern. 

Una pena s'havia apoderat d'ell i no sabia per què, un dolor i un anhel per alguna cosa estimada i perduda, perduda per sempre. Hi estava acostumat; havia estimat molt, i havia perdut molt; però aquella tristesa era tan immensa que no semblava seva. Sentia una tristesa al cor mateix de totes les coses, una aflicció que fins i tot inundava l'arribada de la llum. Aquella tristesa sortida del somni se li aferrava i es va quedar amb ell quan es va llevar (p 22). 

D'altra banda, els somnis que té en Hara sobre el món dels morts ens serveixen més de vehicle per a l'exposició del problema mateix i, per tant, tenen una funció més narrativa que no pas simbòlica. El relat sencer del bruixot conserva quelcom del to dels contes de fades, amb les seves repeticions triples: tres trobades al món dels morts a través de tres somnis i, posteriorment, tres mestres de l'escola de Roke que es presenten inicialment per ajudar-lo. No serà fins després, quan s'hi afegeixi un quart mestre, que comencem a veure una mica de llum sobre el misteri. 

• Al primer somni, en Vern té una trobada amb la seva difunta esposa a través de la paret del món dels morts (p 27-28).

• Al segon somni, es troba amb el seu antic mestre, que li fa la mateixa petició que la seva esposa anteriorment (p 29-30). 

• Al tercer somni, rep la mateixa petició, però aquest cop per part de tots els morts col·lectivament (p 30). 

Una metàfora molt evident 

En anteriors entregues, hem vist com Le Guin desplegava les seves imatges d'una forma molt més subtil o ambigua, però aquí en aquest primer capítol veurem com hi ha una imatge central en el text que, de bones a primeres, sembla que plantegi una direcció clara per a la narració. També passava a La costa més llunyana, per exemple, en què la direcció de la trama era la més previsible de totes perquè les bases de la narració i les seves imatges principals se'ns plantejaven de forma inequívoca ben bé al principi del text, i aquestes expectatives acabaven acomplint-se al peu de la lletra. Ara bé, a partir de Tehanu vam veure com les trames es basaven més aviat en desafiar aquestes expectatives i presentar-nos viratges i subversions de les bases mateixes del text. En quina direcció ens portarà l'autora, ara? Serà fidel a la imatge d'en Vern com a "reparador", que ens planteja aquest primer capítol, o portarà el text en una direcció diferent? 

D'entrada, tant en Vern com la seva esposa posseeixen un talent màgic molt específic que els fa quasi únics en la seva espècie dins del col·lectiu dels bruixots: són capaços de reparar allò que estava trencat restaurant-ne exactament la forma original. És a dir, són capaços de retornar aquell objecte exactament a l'estat inicial en què es trobava. L'Esparver n'és testimoni de primera mà quan el visitant li repara la gerra verda de la Tenar, un objecte preciós que guarden a la granja. 

Aquesta imatge guarda un paral·lelisme molt evident, en un pla metafòric, amb el conflicte còsmic que ara afronten els personatges: la paret que separa el món dels vius i els morts està perdent pedres que estan fluixes, i els morts s'escarrassen per arrencar-les amb les seves pròpies mans, com observa en Vern durant el seu segon somni (p 29) i en el seu viatge posterior al món dels morts amb els mestres de Roke (p 35-36). Tot sembla preparat, aparentment, per fer del misteri al voltant del mur el centre de la narració. En aquest punt sembla que la tasca d'en Vern - i possiblement de la seva dona, tot i que aquest fet no queda gaire accentuat - sigui reparar el mur dels morts per poder retornar la pau al món dels vius. 

Interrogants 

Aquesta direcció aparentment molt clara per a la narració queda qüestionada o posada entre parèntesi pels dubtes mateixos que expressen els personatges, que en aquest moment serveixen de vehicle per a les preguntes que se'ns poden plantejar com a lectors. És una forma força efectiva de crear ambigüitats en la narració (ja ho havíem vist a les dues anteriors entregues) i també suspens de cara a continuar llegint. Aquí hi ha unes quantes notes sobre direccions alternatives o preguntes que queden tan sols apuntades en aquest punt del relat. 

• Quan els mestres de Roke es plantegen el problema d'en Hara, l'Invocador presenta la ruptura de l'equilibri que s'està produint a través d'aquesta comunicació amb el món dels morts. Explica que els mags poden arribar-hi a través dels seus encanteris, i com els invocadors com ell poden cridar els morts a la porta per parlar-hi. Tanmateix, en qüestiona obertament la necessitat, i descriu aquesta acció com una transgressió gravíssima (p 38), de l'estil que ja havíem vist a La costa més llunyana i l'últim relat de Contes de Terramar. 

• El viatge d'en Vern al món dels morts, aquest cop acompanyat dels tres mestres que l'han d'ajudar a entendre millor la situació, acaba també amb una nota força ambigua i que no aclareix res, en realitat. Quan en torna, en Vern pronuncia unes paraules en veu alta ("Salveu-me!"  i "No puc fer-ho") que en cap moment no sabem si adreça als mags que l'acompanyen o als morts mateixos (p 41 i p 42, respectivament). Per tant, en aquest punt no sabem si la missió - tan sols suposada, en aquest punt - de reparar la paret és realment el centre de la narració. De la mateixa manera, no sabem a quin dels dos móns pertany en Vern en definitiva. 

• El capítol acaba amb una última referència a la profecia sobre la dona de Gont, i aquest cop en Ged l'associa inequívocament amb la Tehanu, no amb la Tenar (p 63). 

Finalment, la discussió que tenen en Ged i en Vern sobre l'aventura d'en Vern a Roke aclareix una mica els termes del problema que tenim entre mans, i la font del desequilibri còsmic que comença a amenaçar Terramar. Davant del mateix problema, dos mestres de Roke, l'Invocador i el Modelador, en presenten visions oposades o dues formes diferents d'enfocar-lo (p 45-46). 

• D'una banda, el Modelador pensa que és l'amor entre els dos esposos el que manté la connexió oberta, i en Ged s'inclina cap a aquesta opció. 

• L'Invocador, d'altra banda, pensa que ha de ser el poder d'un mag obscur, com ja havia passat a La costa més llunyana i Contes de Terramar, que està creant aquest desequilibri. 

Quan en Ged desenvolupa la seva opinió al respecte, ens ofereix una explicació per a aquests diferents punts de vista. Com que el Modelador ja ha viscut una vida adulta com a guerrer abans d'arribar a Roke (és a dir, se'ns insinua que no és verge), s'inclina a tenir en compte la relació d'en Vern amb la seva dona, que transcendeix fins i tot els límits del món físic. D'altra banda, se'ns suggereix força directament que el celibat exercit per l'Invocador i el seu interès en el poder dels mags estan íntimament relacionats. Al meu parer, és una forma força hàbil de recordar els dubtes i qüestions sobre l'exercici de la màgia a Roke que ja havien aparegut a les dues últimes entregues.  

El mar de la tranquil·litat (#503)

- La lectura del seu llibre em va semblar molt confusa - li va dir una dona a Dallas - . Hi havia tants de fils, des del punt de vista narratiu, tants de personatges, i em feia la sensació que tard o d'hora es connectarien, però al final això no passava. El llibre s'acaba i prou. Em vaig sentir . . . 

No puc ressenyar aquesta novel·la de l'autora canadenca Emily St. John Mandel, de qui no havia llegit mai res, sense referir-me a una altra novel·la que he llegit aquest mateix any i que també m'ha encantat. Tot i que els arguments de El mar de la tranquil·litat i de Time Shelter de Georgi Gospodinov no puguin ser més diferents, les preocupacions que exploren i el tema principal de totes dues, l'impacte de la història i del pas del temps en les vides particulars de la gent corrent, viscudes en el seu moment present, tenen un estrany aire de família. Si Gospodinov ens oferia una reflexió intimista i desencantada sobre el temps històric i les seves interseccions socials i polítiques amb les vivències personals de cadascú, aquí Emily St. John Mandel ens ofereix una reflexió similar, però aquest cop mirant cap al futur, des de la fantasia especulativa, a través de les aventures d'un viatger del temps, en Gaspery Roberts, que anirà descobrint els perills i les amenaces que amaguen els múltiples presents històrics continguts en una narració molt més àmplia. 

De fet, un dels aspectes que em va sorprendre més de la lectura és com en Gaspery i el Gaustine de Gospodinov semblen ànimes bessones a l'hora d'emprendre el seu particular viatge en el temps, tot i que en direccions oposades: Gaspery hi trobarà una compassió bàsica que no sabia que posseïa, mentre que Gaustine s'anirà deshumanitzant a mesura que les conseqüències polítiques del seu propi projecte el vagin engolint. També hi ha un paral·lelisme estructural entre les dues novel·les que es fa molt evident en arribar al desenllaç: en una cronologia que avança en tot moment de forma lineal, ambdós desenllaços, que prefereixo no esguerrar, colpeixen pel seu recurs a la circularitat. En el cas de Gospodinov, aquesta recurrència s'aconsegueix a través de la dissolució del jo narrador, que progressivament va perdent el control de la realitat; en el cas de St. John Mandel, totalment al contrari, a través d'un bucle espai-temporal que cobra tot el seu sentit complet només en arribar al desenllaç, i on el protagonista aprèn finalment a assumir el control de la narració. Així doncs, ambdues són novel·les excel·lents que exploren les cruïlles que planteja el present a uns personatges indefensos enmig de la precarietat provocada per situacions socials i polítiques que s'escapen totalment del seu control. 

El mar de la tranquil·litat es basa en unes premisses argumentals molt senzilles, i atrapa per la forma com les seves diverses trames, travades a la perfecció fins a l'últim detall, es despleguen fins a la resolució de tots els seus misteris. Les pistes se'ns van plantant al llarg de la lectura a través dels diferents capítols, força senzilles i en tot moment a simple vista, de forma que quan arribem al desenllaç la revelació final esdevé, a l'estil clàssic, inesperada i inevitable alhora. La trama es posa en marxa l'any 1912, quan un jove aristòcrata anglès, l'Edwin St. John, arriba a la Columbia Britànica desterrat per la seva família a causa de les seves opinions heterodoxes. Després que l'Edwin pateixi una experiència sobrenatural inesperada, cada capítol anirà saltant un segle o dos, per revelar paral·lelismes colpidors entre les vides de diversos personatges que no es coneixen de res ni tenen, en aparença, res en comú. De fet, gran part de l'encant de la novel·la és que només el lector acaba tenint la imatge de conjunt i la versió definitiva de tot el relat, i només des d'aquest punt de vista omniscient arribarem a copsar la rellevància de les trobades de cada personatge per separat amb el misteriós Gaspery. 

Més enllà de l'argument, que és millor no explicar gaire per no aixafar els misteris de la lectura, la novel·la també té un vessant de reflexió filosòfica que apel·la el moment present en què es va escriure i a experiències que als lectors ens poden resultar familiars, en tant que reflexiona sobre la pandèmia com a moment històric i com a intersecció abrupta entre la vida quotidiana i un estat d'incertesa. La part més terrorífica de la lectura és la presència de cada nova pandèmia en la seva excepcionalitat present, que imposa la seva pròpia lògica de contenció i d'amenaça latent sense que les anteriors experiències similars hagin afectat essencialment el marge de reacció de la societat sencera. L'episodi del segle vint-i-u té lloc dies abans que el virus de la Covid es converteixi en una pandèmia a nivell mundial, mentre que el capítol ambientat al segle vint-i-tres replica de nou l'amenaça d'una nova pandèmia amb confinaments, aquest cop, a la terra i a les seves colònies lunars. Ara bé, l'argument també evoca breument la pandèmia de la grip espanyola durant la primera guerra mundial i, més enrere, les epidèmies de verola que van assolar la població nativa americana sense defenses per a aquest patogen transmès a través dels seus colonitzadors. 

És així com l'autora crea un paral·lelisme també amb diverses formes de colonització, una mica a l'estil de Les cròniques marcianes de Bradbury. Mentre que el 1912 l'Edwin St. John es troba profundament pertorbat i disgustat per l'empresa colonitzadora de la Gran Bretanya als altres continents, el futur que Emily St. John preveu a les colònies lunars és una mica diferent, potser, però basat en el mateix discurs expansionista i supremacista dels avantpassats. De la mateixa manera, a mesura que anem descobrint detalls sobre el viatge en el temps, anirà apareixent una institució, teòricament dedicada a la recerca, que té interessos en els moviments de tots els implicats, i que sembla especialment preocupada per no alterar una línia temporal predeterminada d'antuvi. Ara bé, qui decideix el que està destinat a passar? Aquest és l'interrogant principal al voltant del qual gira la novel·la sencera: al principi de tot, s'estableix la necessitat que els viatgers en el temps no alterin la línia predeterminada d'esdeveniments que han de succeir, mentre que, paradoxalment, les seves vicissituds a través de diversos eixos temporals demostren justament el contrari. El resultat no és contradictori ni apunta a cap paradoxa: el destí no estava escrit d'entrada, al meu parer, però eren aquells que ostenten el poder els que creen una versió oficial del relat amb un interès determinat, que podem suposar entre línies, però no se'ns acaba de revelar del tot. 

Així és com el que a simple vista pot semblar un exercici banal d'especulació, un entreteniment basat en l'enèsima versió de la paradoxa de l'avi, es transforma en una crítica política de la forma com els que ostenten el poder gestionen les catàstrofes globals i mouen els fils de les vides de la gent corrent: sempre amagant alguna carta a la màniga i sense arribar a descobrir mai l'abast de la tragèdia. La forma com els protagonistes naveguen pels dilemes morals i les cruïlles existencials que se'ls presenten donat el moment és la part més intel·ligent, i colpidora també, del text sencer: protegir els que estimem davant la desferra que vindrà, triar enmig de l'infern el que no és infern i fer-ho créixer, i fer-ho perdurar, com deia Calvino, pot ser el gest més revolucionari de tots.  

Sinopsi: Al llarg de la novel·la assistim a diversos episodis de les vides de diferents personatges separats per segles de distància en el temps. Tots ells tenen diverses trobades, per diferents motius, amb un personatge misteriós i inquisitiu que respon al nom de Gaspery. No serà fins que coneguem la història de Gaspery en primera persona que la imatge de conjunt començarà a prendre forma. 

M'agrada: Una trama que es desplega linealment, en tota la seva senzillesa, però que va revelant a cada pàgina nous nivells de profunditat. La humanitat indiscutible dels seus personatges davant d'un futur que no poden controlar i que a estones esdevé aterridor. 

L'expedició al baobab (#502)

Vaig arrencar a córrer sense pensar-hi, morta de por i decidida a arribar al baobab abans que comencessin a refulgir els llamps, però per sobre de tot, decidida a tornar a temps al moment al qual pertanyia, perquè mentre corria, amb algunes ensopegades, sentia créixer un altre món darrere meu. 

Aquesta novel·la de l'autora sud-africana Wilma Stockenström es va publicar per primer cop l'any 1981 en afrikaans, tot i que va arribar a un públic més ampli a través de la traducció a l'anglès que en va fer J. M. Coetzee, que és la font de la traducció al català de Dolors Udina editada per Quaderns Crema. D'entrada, la premissa de la novel·la em va cridar l'atenció: Stockenström narra en primera persona les vicissituds d'una esclava perduda en una regió desèrtica a l'interior de Sudàfrica, que ha acabat vivint en un tronc de baobab. Des d'aquest present indeterminat, la protagonista ens endinsa en un llarg monòleg interior - de fet, la novel·la consta d'una única secció, sense capítols ni divisions de cap tipus - en què mira enrere per tal d'explicar la seva vida passada d'esclavitud amb diversos amos, i les aventures que l'han portat al present en aquesta situació tan precària. M'encuriosia en particular veure com una autora blanca encarava aquest tema en una Sudàfrica sumida en l'època més fosca de l'apartheid, i m'ha sorprès veure com l'ambigüitat, en certs moments, pot esdevenir tota una arma carregada de veritat. 

El relat que emprèn Stockenström pren un caire oníric, quasi màgic, des del primer moment, i és a través dels salts temporals i les divagacions de la protagonista que hem d'anar confegint una imatge de conjunt una mica més clara. L'acció se situa més o menys a l'inici del període colonial, al segle setze, tot i que en aquest sentit els detalls històrics o culturals queden només esbossats i cal anar fent suposicions i conjectures al llarg de tot el camí. De fet, si el relat hagués estat més clar al respecte, o hagués intentat retratar la colonització del territori per part dels blancs, la novel·la no hauria passat la censura en el moment de publicar-se, sota el control estricte del règim de l'apartheid. Tal com se'ns presenta, la novel·la pretén mirar enrere, a un món d'abans de la colonització, i crear paral·lelismes entre l'esclavitud i l'explotació econòmica que es produeix en aquest moment històric entre diverses comunitats africanes i la colonització que es durà a terme posteriorment, en tant que ambdós moments es basen en el xoc de cultures i la imposició per la força dels valors del grup dominant que, en virtut d'una superioritat material, política i econòmica, es creu també en el dret d'investir-se com a culturalment superior o més civilitzat. 

Així doncs, Stockenström opta per donar veu a una protagonista subalterna, en el graó més baix de la societat descrita, que ens anirà posant en contacte amb la brutalitat i la crueltat de les experiències que ha hagut de patir, només per assenyalar els desequilibris de poder i les injustícies imposades per un sistema molt més ampli que haurem d'anar interpretant entre línies. Quan és tan sols una nena, la protagonista és segrestada durant un atac al seu poblat, i portada a una ciutat costanera, on és venuda successivament a diversos amos. Ja en la primera d'aquestes llars és utilitzada com a esclava sexual, i queda prenyada quan encara és una nena. Cada cop que té un fill és obligada a entregar-lo per ser venut com a esclau. Tanmateix, la seva posició com a favorita de l'amo li aporta alguns privilegis en comparació amb d'altres esclaus de la casa, i per això aprendrà també a manipular els seus amos a través del sexe. L'única lliçó que extreu d'aquestes experiències traumàtiques és la seva manca de valor dins d'una societat que la percep tan sols com a cos i com a possible transacció futura. Qualsevol talent o qualitat que pugui tenir no fa sinó augmentar el preu final de la futura venda. 

No és fins que conegui el seu darrer possessor, a qui anomena "l'estranger", que experimentarà quelcom semblant a la llibertat, tot i que sempre filtrada a través de l'enamorament que sent pel seu nou amo, que l'atrau amb el seu coneixement de països ignots i la seva aparent saviesa per als viatges i els negocis. És així com es veurà arrossegada a una expedició terra endins, a la recerca d'una ciutat al caire del desert a través de la qual l'estranger i el seu soci pretenen establir noves rutes comercials. És la desfeta d'aquesta missió, que acabarà amb la ruïna present de la protagonista, que anirà presentant paral·lelismes subtils amb l'empresa d'explotació capitalista que es començava a gestar a tot Àfrica amb la dominació colonial. No serà fins al present, vivint al baobab, que començarà a experimentar una llibertat autèntica i a la vegada terrorífica en la seva absoluta precarietat: enmig d'un entorn natural extremadament feréstec, i subjecta a les inclemències del temps i els atacs dels animals salvatges, aquesta precarietat quasi animal li acabarà conferint un estatus quasi diví per a una tribu de "gent petita" que li porten petites ofrenes de menjar i roba. 

L'expedició al baobab és una novel·la breu i molt recomanable, que aclapara simultàniament amb la bellesa de la seva prosa poètica i la crueltat i violència dels episodis retratats. Si bé els salts temporals de la narració es poden fer una mica confusos al principi, a mesura que avança la lectura les peces separades de cada episodi de la vida de la protagonista van encaixant en un tot coherent i adquirint el seu sentit en la imatge de conjunt. A més, una gran mostra de la mestria de l'autora és que tot aquest mosaic d'episodis aparentment inconnexos es vagin entrelligant els uns amb els altres a través d'un únic monòleg sense cap pausa ni transició. Tot i així, la narració també va oferint petits excursos més reflexius sobre les empreses humanes de dominació i conquesta, a través de les quals la protagonista anirà traient conclusions sobre la seva vida passada. El conjunt acaba, així doncs, en una experiència de lectura completament original i única. 

Sinopsi: Des del seu refugi dins del tronc d'un baobab, en un paratge feréstec habitat només per animals salvatges, una antiga esclava explica les experiències vitals que l'han portat a la situació present. El seu testimoni ens posa en contacte amb l'esclavitud a les ciutats de la costa sud-africana i amb les formes d'explotació i violència que haurà de suportar fins arribar a un alliberament també traumàtic. 

M'agrada: És una novel·la molt intensa i poètica, que atrapa des de la primera pàgina fins l'última i que commou en el seu retrat d'una violència crua i sense pal·liatius. 

No n'hi ha prou amb el silenci

Arribem al final del recull de contes Contes de Terramar, cinquena entrega de la sèrie, amb un darrer conte que és tot un clímax narratiu: el relat titulat "Dragó" és la connexió necessària entre la quarta novel·la de la sèrie, Tehanu, i el seu desenllaç definitiu a la novel·la L'altre vent. Per primer cop l'escola de màgia de Roke viurà un desafiament que no havia hagut d'afrontar mai en segles d'història, i trobarem un desenllaç satisfactori a l'únic cap solt que havia quedat de les anteriors novel·les: com acaba l'excursió al món dels morts del mestre Invocador de Roke, Thorion, que esdevenia un antagonista secundari durant la trama de La costa més llunyana, però el desenllaç del qual no vam arribar a veure, ni en aquesta tercera novel·la ni a la següent, Tehanu. 

Fotograma de la pel·lícula Contes de Terramar (2006) de Studio Ghibli

Dragó 

D'entrada ens trobem amb un plantejament força similar al dels altres relats que hem llegit fins ara: ens trobem en una contrada allunyada de Roke, i l'escola de màgia només apareixerà cap al final, quan la protagonista aconsegueixi arribar-hi. La Dragó, que és el personatge principal de la història, viu captiva i sotmesa a una figura paterna que li denega el nom real, i per tant la seva identitat, i que també, com se'ns insinua en diversos moments de la trama, abusa sexualment d'ella. El paper de la Dragó aquí, per tant, és força paral·lel al de la Therru a Tehanu, tot i que aquesta connexió no s'anirà aclarint sinó a mesura que avanci la lectura. 

Ara bé, més que estar desposseïda d'entrada, com la Therru, la Dragó viu en el si d'un poder en decadència. L'estat de destitució i alcoholisme en què ha caigut el seu pare (p 240 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets) és un reflex de molts altres canvis que s'estan gestant a Terramar. Aquest poder en decadència trobarà un paral·lel en el buit de poder que pateix l'escola de Roke, i que se'ns anirà descrivint més endavant. La protagonista s'haurà de refugiar, per tant, en la companyonia oferta per la bruixa local, que acceptarà donar-li el seu nom real, tot i que en aquest cas en una cerimònia clandestina. 

No és fins l'arribada d'un altre personatge secundari, l'Ivori, que el relat es posarà en marxa, en forma de revenja o de juguesca per aconseguir fer entrar una dona per primer cop a la història com a alumna de l'escola de Roke. Aquí s'estableix una relació molt complexa entre els dos protagonistes, que em sembla un dels punts forts del relat: l'Ivori s'ha rebel·lat contra Roke perquè Roke es veu immersa en un conflicte generacional com no n'ha vist mai cap altre (p 256). Els estudiants joves estan qüestionant els ensenyaments que reben a l'escola i la necessitat del celibat per mantenir la màgia pura. L'Ivori ha començat a sospitar que només és una excusa per deixar-ne les dones fora i així concentrar el poder a les mans d'uns pocs. 

Ara bé, la relació que s'estableix entre l'Ivori i la Dragó també és una qüestió de poder, de forma que la seva aliança no serà una col·laboració, en el fons, sinó una empresa de domini i manipulació del bruixot envers la seva nova deixebla per tal de sotmetre-la a la seva voluntat i afeblir al seu poder. L'atracció sexual que l'Ivori sent per la noia també afegeix un nivell més a aquesta manipulació, com podem veure pel fet que l'Ivori mai no es refereix a aquesta potencial consumació de la relació més que en termes de dominació i submissió. Ara bé, la Dragó és massa forta per caure en aquest tipus de paranys i, de fet, tot i conscient que l'Ivori intenta manipular-la, el deixa fer perquè ella també té l'objectiu d'entrar a Roke com a alumna: no pels motius de ressentiment i despit de l'Ivori, sinó per un genuí interès pel coneixement que s'hi imparteix i per trobar la seva autèntica identitat. Així doncs, quan finalment es resol el conflicte entre els dos personatges, de forma molt encertada, al meu parer, la Dragó ha aconseguit el seu objectiu sense arribar a trair-se a si mateixa. 

No és fins que l'acció se situa dins l'escola de màgia, però, que el relat ens retorna a la trama principal que havia quedat oberta amb la sèrie de novel·les. Des del primer moment, els mestres queden dividits per la decisió de deixar entrar la Dragó com a aprenent o no, la primera vegada a la història que Roke admetria una dona entre els seus alumnes. Aviat anirem veient com aquesta divisió és més profunda, i té una càrrega política molt forta: en absència d'Arximag, l'únic poder que es manté sobre tot l'Arxipèlag és el del rei d'Havnor, que no ha estat coronat per l'Arximag. 

• Els mestres que estan a favor d'acceptar la noia com a alumna i seguir esperant que s'aclareixi la profecia per si sola són els mestres Porter, Anomenador, Modelador i Herbolari. Els seus rols màgics ja són força representatius de la seva postura: el Modelador és un mestre que no viu a l'escola, sinó a l'Arbreda Immanent, on té el seu domini intentant desllorigar la pauta que regeix totes les coses dins la natura. L'Anomenador tampoc no viu a l'escola, sinó en una torre apartada on es dedica exclusivament a estudiar les etimologies de la Parla Antiga que, com passa amb la Pauta, revelen la composició de la realitat. El mestre Porter també és part d'aquest grup perquè, tot i que pertany al món de l'escola, se situa a la porta, és a dir, es troba en un espai intermedi entre l'interior i l'exterior de l'escola. A més, als apèndixs del llibre ens assabentem que Segoy, el creador de l'univers, es considera també el Porter (p 332), en tant que el seu acte de creació actua com a frontissa entre el principi i el final. Al mestre Herbolari li passa quelcom de semblant perquè treballa al jardí, en un espai natural tot i que estigui dins del recinte de l'escola. Aquest grup de personatges perceben que la natura els està parlant d'un canvi que ha de tenir lloc aviat i, com que són capaços de llegir-lo en els signes que es produeixen al seu voltant, no se'n senten amenaçats: quan es presenta la Dragó a les seves portes, entenen que han d'acceptar que aquesta nova realitat ja ha arribat. 

Durant aquell any, les pautes de les ombres, de les branques i de les arrels, el llenguatge silenciós del bosc, li havien parlat de destrucció, de transgressió, del canvi de totes les coses. Ara havia arribat l'hora, ho sabia. Havia vingut amb ella. (p 308)

• D'altra banda, la resta de mestres se situen al voltant d'un cap, en Thorion, que s'atreveix fins i tot a desafiar la mort. En el món de Terramar, sabem que aquest és un fet ominós perquè es basa en un desequilibri de poder, i en un abús de poder dels vius respecte del món dels morts, que pretenen dominar com si fos una possessió més. A mesura que el relat va avançant, veiem que aquest rebuig a acceptar una dona a Roke té una dimensió política, també: Thorion es troba decidit a proposar-se com a Arximag i sotmetre també el rei d'Havnor als seus designis. Mentre que el mandat de l'Arximag havia finalitzat amb l'arribada del Rei, ara Roke es resisteix a deixar anar el seu poder. Els mestres i alumnes que donen suport a en Thorion ho fan perquè s'aferren al món antic, i volen conservar un poder que ja és troba en decadència de fa temps. Aquest aferrament a unes veritats caduques té la seva arrel en la negació del canvi que ja és evident que ha arribat (p 312). 

En aquest context, l'escena final del relat és realment mítica i inoblidable, així com les paraules que li dedica la Dragó a en Thorion (p 315). Aquí no puc parlar del desenllaç per no revelar-lo, però de debò que és potser el punt culminant del volum sencer. 

Reescriure Terramar 

A l'epíleg de l'obra, Le Guin ens desenvolupa una mica més la necessitat que va tenir de revisitar el món de Terramar en aquests relats. Tot i que la idea principal d'aquest text és força similar a l'exposada al Pròleg, reivindicant la fantasia com a exploració de la realitat (p 363), aquí també hi aporta una idea interessant a la llum de tot el que hem llegit fins ara: Le Guin explica que havia de tornar enrere en la seva narració per mirar d'entendre què havia anat malament al món de Terramar, per què el seu equilibri s'havia trencat (p 360). 

En la meva opinió, el resultat és una mica desigual: funciona millor quan Le Guin fa els personatges mirar enrere i qüestionar tot el que ha passat fins aleshores, i no és tan reeixit quan pretén reelaborar els orígens del seu propi món, com si fes una mena de revisionisme històric sobre qüestions que en les anteriors novel·les havien quedat afirmades de forma diferent. El relat d'orígens de l'escola de Roke em sembla particularment confús en aquest sentit, i un punt massa feixuc de llegir en absència de respostes clares. Si Roke va ser fundada veritablement per dones, el paper d'en Llúdria dins la narració no aporta gaire al conjunt, i si en Llúdria és el veritable fundador de Roke, aleshores intentar posar les dones en un paper més preeminent - però igualment secundari - dins la narració no els fa cap favor. És com si Le Guin sospesés les dues opcions dins del seu cap i no s'acabés de decidir per cap de les dues. 

Tret d'això, els altres contes em semblen brillants cadascun a la seva manera, i el darrer d'ells, que actua d'enllaç entre la novel·la anterior i la propera, em sembla que va de menys a més i acaba en un final brillant. Com passa amb els móns secundaris, quan tanques el llibre et fa la impressió que podries seguir llegint capítols i capítols sobre aquest món fictici i el seu funcionament intern, i això és quelcom que costa d'aconseguir. 

Una lectura paral·lela: A l'est del Sol i a l'oest de la Lluna: Antics contes del Nord

A l'est del Sol i a l'oest de la Lluna és un recull de trenta-tres contes populars noruecs compilats per Peter Christen Asbjørnsen (1812-1885) i Jørgen Engebretsen Moe (1813-1882), que es va publicar per primer cop a Noruega el 1845. El 1914 es va publicar una selecció de quinze d'aquests relats traduïts a l'anglès i il·lustrats per l'artista danès Kay Nielsen (1886-1957), que va donar a conèixer l'obra a un públic molt més gran. D'entrada no tenen res a veure amb les contes de Le Guin ni punt de comparació amb el món fictici de Terramar, però em vaig trobar que aquesta vegada no sabia amb què comparar aquesta obra, i vaig pensar que podia ser interessant analitzar un altre volum de relats curts. D'altra banda, comparava per primer cop un món primari - els contes noruecs pertanyen a un folklore autèntic - amb un món secundari com el creat per Le Guin amb Terramar. 

• En ambdós móns, i com passa tot sovint amb els contes tradicionals, la màgia és un fet ben habitual i acceptat en les vides quotidianes dels protagonistes, que sovint són gent senzilla que subsisteixen com poden al món rural, o de vegades també són reis, reines i herois que són cridats màgicament a fer grans gestes que els marcaran com a salvadors del món. 

• Una altra semblança és que ambdós móns estan subjectes a un poder patriarcal molt definit i, per tant, com passava als contes de Le Guin, moltes vegades els conflictes que afronten els protagonistes estan arrelats en una tensió generacional: el príncep o el jove heroi d'origen humil ha de derrocar el monstre o tirà malvat que pretén paralitzar aquest relleu generacional retenint les princeses que s'han d'aparellar amb la nova generació, i així reproduir la vida humana. En algun cas, com per exemple a "El cinturó blau", aquest conflicte generacional queda molt marcat; en d'altres, l'antagonista és simplement un monstre i aquesta relació de continuïtat no queda tan explícita. 

Un dels aspectes que m'ha sorprès més de A l'est del Sol i a l'oest de la Lluna és que de vegades es produeixen subversions dels rols de gènere que per defecte associaríem als contes tradicionals, i que són molt curioses de llegir. Dos dels contes, "A l'est del Sol i a l'oest de la Lluna" i "El príncep Lindworm" es basen en l'estructura arquetípica del matrimoni amb la bèstia, en què la protagonista és forçada a casar-se amb un monstre per acabar descobrint la seva autèntica identitat a través d'una sèrie de proves. El mite d'Eros i Psique és una referència directa d'aquests dos contes, especialment del primer, i ja vam veure com Le Guin utilitzava també aquesta imatgeria en alguns passatges de Les tombes d'Atuan. Ara bé, és en les variacions que cada conte es revela com a únic: 

• A "A l'est del Sol i a l'oest de la Lluna", després de la revelació inicial, la noia protagonista emprèn un viatge iniciàtic per tal de rescatar el seu príncep captiu, per acabar-lo "comprant" amb un dot d'objectes màgics. 

• A "El príncep Lindworm" trobem un relat força similar, però aquest cop explicat des del punt de vista de la bèstia i el seu origen, en una mena d'inversió del punt de vista habitual. Aquest i l'anterior són dels millors contes del recull. 

També hi ha altres contes que presenten inversions de gènere de relats més coneguts: 

• El conte "La princesa de la muntanya de vidre" és una divertidíssima versió de la Ventafocs en masculí. Els paral·lelismes són sorprenents. 

• El conte "El fill de la vídua" és un altre dels més memorables del recull, i l'argument es fa realment molt curiós quan s'arriba al final i es tanca tot el cercle. La primera part del conte recorda inevitablement el conte de Barbablava, en aquest cas també en versió amb protagonista masculí. 

La conclusió de tot plegat és que, un cop he acabat el recull, m'ha semblat que la comparació entre els dos móns no era tan forassenyada com semblava al principi. Què hauria estat de Terramar si no hi hagués hagut mai una escola de màgia que ensenyés com exercir el poder només a una colla d'homes privilegiats? Bé, possiblement s'assemblaria força a un passat mític noruec. Si una cosa ens ensenya A l'est del Sol i a l'oest de la Lluna, és que les bruixes no són mai malvades i, quan apareixen, ocupen més aviat el rol d'assistents beneficioses, com una mena de versió feréstega i ancestral de les fades padrines. A més, també es troben estretament lligades a la natura, si veiem el paral·lel que tenen en els animals i els vents a l'hora d'actuar com a assistents. D'altra banda, no s'hi veuen gaires senyors de la màgia, però sovint costa distingir els monstres dels reis tirànics per les seves accions. Quan els trolls apareixen, em fa la impressió que la paraula s'utilitza no tant per especificar una espècie de monstre en concret sinó com a denominador comú de tot allò que es considera malvat o contranatural. 

Coberta de la versió editada per Taschen (2015)