Aquesta novel·la de l'autora alemanya Cornelia Funke es va publicar per primer cop l'any 2003 i va esdevenir immediatament un èxit editorial internacional. El vaig llegir ja fa uns quants anys i ara que l'he rellegit puc dir que no ha perdut gens. La Meggie Folchart, una nena de dotze anys, creix envoltada de llibres: el seu pare Mortimer és un metge de llibres, que s'encarrega d'enquadernar-los i restaurar-los quan es fan malbé i treballa per a bibliòfils i col·leccionistes. La vida de tots dos, però, gira al voltant d'un gran misteri: la veu d'en Mortimer és capaç de treure personatges dels llibres cap al nostre món mentre llegeix en veu alta i, quan la Meggie tenia tres anys, va fer sortir tota una colla de personatges sinistres d'un llibre anomenat Cor de Tinta. Tanmateix, l'encanteri afecta també el nostre propi món: en el procés, la mare de Meggie va desaparèixer de la casa dels Folchart per quedar atrapada a les pàgines del llibre des de llavors. Pare i filla sembla que viuen una vida tranquil·la envoltats de llibres, però un bon dia un misteriós personatge, Dustfinger, o Dit de Pols en la traducció catalana, es presenta a casa seva per advertir-los que els persegueix el malvat Capricorn. Aquests dos són personatges màgics que han escapat del món de Cor de Tinta; Capricorn és el malvat de la història, que s'atrinxera en un poble muntanyenc al nord d'Itàlia on la seva pretensió és acumular riqueses i poder sobre els seus "súbdits". Aquesta és una de les parts més sorprenents i originals del relat: no estem parlant d'una fantasia èpica, ni d'un mal en majúscules ni de la pretensió de dominar el món, ja que precisament Capricorn sembla una versió grotesca i a petita escala de tots aquests mals que assolen la literatura fantàstica de tall més èpic o tradicional, amb la seva organització criminal dedicada a sembrar el pànic entre les seves víctimes indefenses i extorsionar-les en l'anonimat de l'estil de vida accelerat i fugisser del món contemporani. Dustfinger també és un personatge misteriós: la seva vida en el nostre món és desgraciada, en tant que enyora casa seva en el seu propi món, i estarà disposat a fer el que calgui per retornar a la seva història. Potser en aquest sentit l'arrencada de la novel·la és una mica lenta, i aquest és l'únic defecte que li podria trobar. Per tal de dosificar el misteri i crear cert sentit de suspens sobre la història, els antecedents dels personatges fins arribar al present no se'ns expliquen fins passats uns quants capítols: a partir d'aquí la trama ja es posa en marxa amb una cronologia lineal. Ara bé, si aquesta lentitud de ritme pot fer la narrativa un punt carregosa, especialment durant la seva primera meitat, compensa totalment amb la creació d'uns personatges rodons i complexos, que actuen, en realitat, no segons un codi moral establert a priori, sinó esperonats per les seves pròpies passions i interessos, i en funció dels dilemes i les opcions que se'ls presenten a cada moment. A banda dels Folchart i en Dustfinger, a aquesta aventura de personatges ben dibuixats també s'uneixen Elinor, una col·leccionista de llibres que és tieta-àvia de Meggie, i Fenoglio, l'autor del llibre Cor de Tinta. Aquests dos personatges, amb totes les seves complexitats de caràcter, acaben encarnant dos personatges-tipus com els de Calvino a Si una nit d'hivern un viatger: Elinor es converteix en Lectora en majúscules, meravellada pel món fictici i conscient, possiblement més que qualsevol dels altres, dels seus terrors; mentre que Fenoglio és l'Autor, el creador de la novel·la original que d'alguna forma veu com l'autonomia del món creat li'n roba la responsabilitat i el poder d'incidir-hi. De fet, la novel·la ens presenta una interacció curiosa i en totes les direccions possibles entre el món dels lectors i el món de ficció, i el referent directe que inspira la novel·la i que ve al cap immediatament en llegir-la és La història interminable de Michael Ende. En el moment que apareix Fenoglio, la trama comença a girar al voltant de la qüestió de si els fets del llibre ja queden definitivament escrits d'una vegada per totes o hi ha formes de canviar i subvertir la lletra de la història tal com se'ns presenta: aquest és el poder que teòricament es reserva als lectors, tot i que al cap i a la fi Fenoglio acabarà lluitant per refer el seu propi relat i recuperar-ne el control. Cor de Tinta de Cornelia Funke és un relat homenatge a aquest tipus de metaliteratura sobre llibres i sobre el fet de llegir: la seva narració està plagada de les petites manies i anècdotes dels personatges sobre el fet de llegir, i les seves pàgines parlen sense aturador de l'amor als llibres i de la nostra relació com a lectors amb móns imaginaris. Per ser una novel·la juvenil, tampoc no amaga els moments més foscos, violents i pertorbadors de la seva fantasia: la seva violència, més o menys explícita depenent dels moments, en tot cas fa reflexionar els personatges constanment sobre les seves implicacions més profundes, i alguns dels seus moments més foscos giren al voltant de la violència que pateixen les dones - poc més que minyones i esclaves sexuals dels esbirros de Capricorn - un cop el món imaginari s'implanta a la nostra terra. Sens dubte una lectura molt recomanable per a lectors calmosos, que gaudeixin d'una història lenta però meravellosament construïda i amb uns personatges certament inoblidables.
Sinopsi: Quan un estrany misteriós, Dit de Pols, es presenta a casa dels Folchart, la Meggie s'assabenta que el seu pare guarda un terrible secret al seu passat. Junts emprenen una fugida cap al sud, on viu una tieta de Meggie, l'Elinor, però aviat el seu camí es creuarà amb el del malvat Capricorn, que pretén esclavitzar Mortimer per fer-lo treure més riqueses i súbdits de les pàgines dels llibres a través de la seva veu.
M'agrada: És un llibre realment absorbent en la complexitat dels seus personatges, la construcció del seu món i la forma com explora la seva pròpia fantasia sense límits ni inhibicions.
No m'agrada: La narració té els seus defectes de ritme i de forma, principalment. Les escenes d'acció no són gaire polides i la primera meitat del llibre es fa més feixuga que la resta.
