Els Inklings (#478)

Recorro a en Barfield per la seva saviesa absoluta i una mena de riquesa d'esperit. Recorro a tu per una connexió més petita i encara més íntima amb la textura de les Coses. Però la pregunta que em faig és per què ja no conec homes així. Sóc jo que sóc cec? Alguns dels més grans són encantadors: cap dels més joves arriba a comprendre res. Tant de bo hi hagués algú que parlés la meva llengua. 

Aquest assaig biogràfic de l'autor britànic Humphrey Carpenter (1946-2005) va ser una peça clau de la literatura sobre Tolkien en el moment que es va publicar per primer cop, el 1978 i, de fet, continua essent una obra de referència en els estudis biogràfics sobre l'autor. Per a Carpenter, va representar una continuació de la feina que havia iniciat amb la biografia de J. R. R. Tolkien (1892-1973), que havia publicat un any abans. En aquest volum, Carpenter explora les biografies creuades dels Inklings, un grup d'autors que van coincidir durant els anys trenta i quaranta a Oxford i que van solidificar una amistat que es reflectiria a través de les seves obres. Tolkien és tan sols un personatge secundari, en aquest assaig: la narració se centra sobretot a posar llum sobre les vides dels altres dos membres destacats dels Inklings: C. S. Lewis (1898-1963), que al llarg dels anys fou el centre i l'ànima del grup, i l'editor i novel·lista londinenc Charles Williams (1886-1945), que va acabar vivint a Oxford de forma incidental durant la segona guerra mundial, però que va exercir una influència decisiva en l'obra de Lewis. 

De fet, l'obra de Carpenter reivindica Lewis com a centre del grup, la figura que va aglutinar tots els altres membres en un tot coherent, i el principal responsable de les noves incorporacions a través dels anys. Abans que ell i Tolkien es coneguessin, Lewis ja mantenia una amistat més antiga amb Owen Barfield (1898-1997), que va ser decisiu a l'hora d'influir l'obra de Tolkien amb la seva teoria de la dicció poètica, mentre que el germà de Lewis, el militar retirat Warren Lewis (1895-1973) va ser un testimoni excepcional de totes les trobades i representa la font d'informació principal, a través dels seus diaris, per a la recerca de Carpenter. Tot i que posteriorment Barfield va quedar més distanciat del grup quan va deixar la universitat per anar a treballar a Londres, va ser a través de Lewis que la relació amb la resta d'autors es va anar mantenint amb el temps, i també a través de Lewis que Williams s'incorporaria al grup durant els anys de la segona guerra mundial. Carpenter fa un relat vibrant i i farcit de detalls d'aquesta relació intel·lectual i literària, però més essencialment d'amistat, que també va anar patint les seves tensions internes i els seus alts i baixos a través del temps. Pel que fa a aquestes tensions, també ens ofereix informació de primera mà sobre l'ambient universitari a Oxford i les seves polítiques internes, molt sovint més basades en el classisme i en els contactes amb amics que amb els criteris estrictament acadèmics, i també sobre com aquestes van anar evolucionant amb el temps. 

Així doncs, Els Inklings és un assaig que es dedica a elucidar les relacions entre tots aquests autors, familiaritzar-nos amb les principals idees i creences que basteixen els seus relats, i que intenta també posar en perspectiva, i desmentir fins a cert punt, mites i prejudicis que havien anat creixent al voltant d'aquest grup d'autors i la seva relació d'influència dels uns als altres. Al cinquè capítol de la tercera part, Carpenter argumenta minuciosament per què el grup no es pot considerar un corrent o moviment literari de ple dret, ja que el cos d'obres i de projectes literaris dels diversos membres és massa heterogeni com per poder considerar-se en el seu conjunt. És en aquest capítol que Carpenter analitza també el cos ideològic de l'obra de Lewis, que sovint se simplifica com si fos un mer seguidor dels altres, tot i que el vessant apologètic de la seva obra en sigui probablement l'aspecte més original i el que el distancia més respecte de la resta del grup. El capítol anterior a aquest, el quart de la tercera part, és una reconstrucció, admirablement ficcionada, de com podria haver estat una vetllada dels Inklings a les dependències que Lewis ocupava al Magdalen College, que inclou temes de debat que preocupaven als diversos membres del grup i que es desenvolupa amb un pols narratiu brillant, fins i tot reservant sorpreses per al final. 

Aquest assaig és una bona recomanació si ja coneixeu quelcom de l'obra dels autors proposats i voleu endinsar-vos més en les idees que s'hi reflecteixen i les relacions personals que també basteixen, en part, els seus textos. D'altra banda, és una bona oportunitat per endinsar-se en el fascinant cos de creences i d'idees de Charles Williams i arribar a comprendre una mica millor els seus textos, influïts per corrents ocultistes i per la seva pròpia concepció de l'amor romàntic, d'inspiració dantiana, com a camí d'apropament de l'ànima a Déu. La segona part del llibre ens ofereix una aproximació biogràfica d'aquest autor que és necessària per poder entendre la relació que posteriorment establiria amb Lewis i Tolkien. La darrera part de l'exposició se centra principalment en la figura de Lewis durant els seus últims anys de vida, un cop els Inklings ja s'havien deixat de reunir, tot i que mai es van arribar a dissoldre formalment. Aquesta última etapa ve marcada pel seu matrimoni amb Joy Davidman, una unió que va sobtar - i fins i tot escandalitzar, en aquest context - els conservadors professors d'Oxford. En definitiva, és un text que val la pena de llegir, i que ofereix una visió molt completa de la relació personal entre aquest grup d'amics, però també una anàlisi molt detallada i acurada de les idees i les intuïcions poètiques i filosòfiques que van fer bategar les seves obres. 

Continguts: La primera part de l'assaig parteix dels anys de formació de Lewis fins a l'edat adulta, i cobreix també els primers anys dels Inklings, entre 1925 i 1939, en què les trobades s'articulen al voltant de Lewis, Tolkien i Hugo Dyson. És a mitjans dels anys trenta que, per intervenció d'aquests últims, Lewis farà els darrers passos en la seva conversió al cristianisme. La segona part ens posa en antecedents sobre la biografia de Charles Williams fins a la segona guerra mundial, quan es va traslladar a Oxford amb el personal de l'Oxford University Press, per a la qual treballava. La tercera part del llibre ens descriu la vida dels Inklings durant els anys quaranta, que possiblement és l'etapa més coneguda del grup, i arriba fins a la mort de Williams el 1945. La darrera part de l'assaig ens desgrana els motius pels quals el grup va deixar de reunir-se, que són més aviat un conjunt de factors que es van anar combinant a finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta. El trasllat de Lewis a Cambridge, i el seu matrimoni amb Joy Davidman, van marcar una distància insalvable amb Tolkien, que a la pràctica va contribuir al refredament d'aquesta amistat. El relat acaba amb la mort de Lewis el 1963. 

M'agrada: Carpenter hi fa un treball magnífic de recerca i de contextualització, especialment pel que fa als membres dels Inklings que poden resultar més desconeguts per al gran públic. La caracterització que fa de C. S. Lewis i Charles Williams en particular, amb les seves llums, ombres, misteris i contradiccions, és un dels punts més forts de la lectura. 

Travessa del manglar (#477)

Els que estaven presents a la vetlla d'en Francis Sancher havien de recordar-se que a les onze i set minuts exactament la casa es va posar a ballar, a trontollar, a espetegar en totes les seves articulacions mentre un terrabastall estremia l'aire. Les dones embarassades es van posar les mans a la panxa, on clavaven coces els fetus espantats. Els vells van creure que els havia arribat l'última hora i van reviure la seva vida. 

Aquesta novel·la de l'escriptora guadalupenca Maryse Condé es va publicar per primer cop l'any 1989, i és una magnífica recreació del món de la seva Guadalupe natal a través d'un entramat d'històries entrecreuades i dels desitjos i passions, de vegades reprimits i de vegades desfermats, que arrosseguen els personatges cap les desgràcies de la seva vida i l'acceptació que sovint se'n deriva. És una novel·la de veus i de retalls de relats diversos, que poc a poc van conformant una imatge més gran de la tragèdia col·lectiva que viu un poble sencer. Ens trobem a l'illa de Guadalupe, possessió francesa, ja als anys vuitanta, a Rivière au Sel, un poble petit en un paratge remot enmig de la selva. Els habitants de l'illa es revolten lentament contra la deriva dels dos darrers segles: les tradicionals plantacions de canya de sucre es troben en decadència, sostingudes ara per treballadors xinesos o haitians que es limiten a subsistir als marges de la societat guadalupenca en la precarietat més absoluta; les famílies més adinerades comencen a entreveure noves formes de negoci en el sector del turisme; i les dones, encara aixafades sota la necessitat del matrimoni com a única garantia d'estabilitat econòmica, comencen a qüestionar, des de diversos graus de conformitat, aquesta manca d'alternativa. 

Un revulsiu en forma d'estrany arribat al poble es presentarà per acabar de sacsejar totes aquestes antigues certeses en vies d'esfondrament. La novel·la s'articula al voltant de la figura d'aquest nouvingut, el misteriós Francis Sancher que, en començar la novel·la, acaba de morir en estranyes circumstàncies. La secció central del relat consistirà en tota una sèrie de capítols narrats per diversos personatges del poble que es reuneixen durant la vetlla del difunt, i que aniran fent llum sobre la identitat d'en Sancher i el misteri de la seva mort. La presència d'aquest nouvingut, que s'ha instal·lat en una petita propietat del poble, esdevé font d'enraonies per a tots els veïns, que des del principi s'han vist arrossegats per les seves simpaties i animadversions envers l'estrany. L'atracció quasi irresistible que opera en les dones i els joves troba la seva contrapartida en l'odi que acaba generant en els patriarques de les dues famílies més adinerades del poble: els Lameaulnes, que representen l'antiga aristocràcia criolla, i els Ramsaran, que encarnen una nova classe d'empresaris fets a si mateixos i provinents de l'Índia. Les dues filles d'aquestes famílies han acabat prenyades per en Sancher, de forma que, a les tensions generacionals que està passant aquesta petita comunitat tancada, s'hi afegiran també els conflictes lligats a l'honor, una guerra que es lluita sobre el cos de les dones i que acabarà deixant víctimes a tots els bàndols possibles. 

A través de la narració, s'aniran succeint els diversos testimonis sobre la vida i les paraules d'en Francis, tot i que mai arribarem a treure l'entrellat exacte sobre quins d'aquests esdeveniments són acurats i quins altres magnificats per una mena de llegenda local. Ara bé, la novel·la no es limita a mostrar les vides quotidianes d'aquests veïns del poble, sinó que amplia l'abast de la narració cap a la natura mateixa, que sembla dotada d'una vivacitat peculiar i una capacitat d'interactuar amb els personatges per iniciativa pròpia, i la història mateixa de l'illa amb el seu passat colonial, que ha anat deixant incomptables ferides i traumes no resolts en els personatges que van prenent el torn de paraula successivament, i que tot sovint presenten la seva pròpia història com si es tractés d'una profecia dictada per un destí inexorable. La complexíssima jerarquia racial present a la societat illenca exhibeix un racisme intern adoptat de la mentalitat imposada pels colonitzadors i que, més que una resistència organitzada, no fa altra cosa que despertar el crit sovint impotent dels personatges més trepitjats de tots. Al voltant de la presència no desitjada d'aquest estrany, la mera existència del qual esdevé una ofensa de dimensions quasi còsmiques per als poderosos del poble, es van articulant, així doncs, les subversions i desafiaments tot sovint més discrets d'aquests altres personatges menors. 

És així que la novel·la ens va oferint aquesta lluita d'opressions creuades amb un ritme constant i una prosa molt delicada i rica en imatges, a través d'aquests relats successius que es van encadenant els uns amb els altres. Condé va entrellaçant diversos retrats d'opressió i d'explotació patits per les dones, els mestissos, els immigrants i els més pobres de la comunitat, i acaba identificant el patiment de les dones dins d'una societat opressiva i patriarcal, que pren un relleu especial al llarg de la narració, amb el patiment històric dels esclaus i de l'illa sencera sota dominació colonial, fins i tot des del punt de vista de la natura verge explotada sense pietat per l'empresa capitalista. No és debades, em sembla, que els personatges femenins facin el seu relat en primera persona i els masculins vegin els seus capítols narrats des de fora, a través d'una tercera persona omniscient. Hi ha dues excepcions a aquest patró, però, que són dos homes que narren els seus capítols en primera persona. Són aquests dos que donen la pista per a la interpretació de la novel·la sencera, al meu parer, amb el seu caràcter simbòlic molt més marcat: un d'ells és un infant, tot futur i potencial, que encarna una possible revolta contra el destí decidit pel pare, mentre que l'altre és un ancià desposseït que guarda en la seva memòria la història sencera de l'illa, amb els traumes de la colonització i la descolonització inclosos. 

Maryse Condé demostra amb aquesta novel·la per què va merèixer el Nobel alternatiu i per què el Nobel convencional se li fa petit: Travessa del manglar és una narració tan subtil i tan ben travada que revela a veus la seva grandesa en cadascun dels seus capítols. M'ha recordat El cor és un caçador solitari de Carson McCullers a l'hora de narrar amb aquesta subtilesa un entramat de personatges diferents condemnats a viure els uns amb els altres, i de posar un personatge-misteri al centre de la narració que s'acaba evadint de la narració mateixa. M'ha recordat Crónica de una muerte anunciada de Márquez a l'hora de presentar el mosaic sociocultural del poble petit i no deixar al tinter cap motivació ni cap petit detall de cap dels personatges presents a escena. No és fins al desenllaç de la novel·la que totes aquestes petites peces van encaixant, amb un petit toc, molt subtil, de realisme màgic, de forma que totes contribueixen a una imatge de conjunt que no es revela en tota la seva amplitud sinó al final de tot del relat. Una lectura breu però intensa, i molt recomanable per a tothom, especialment si no coneixeu l'autora. 

Sinopsi: A l'illa de Guadalupe a finals dels anys vuitanta, un petit poble es veu sacsejat per la presència misteriosa d'un nouvingut d'orígens incerts i que sembla operar una atracció irresistible - ja sigui per bé o per mal - en els seus habitants. La nit de la seva vetlla assistirem als testimonis creuats de diversos habitants del poble, que aniran posant llum sobre el relat d'aquest estrany, i descobrint a ulls dels lectors les tragèdies de les seves pròpies vides. 

M'agrada: Una lectura que no s'esgota a primer cop d'ull, que aclapara amb la seva profunditat, i que possiblement encara guanyi en la relectura. 

El millor remei per a l'ansietat

Sort que en tenim, d'en Merlí. 

El millor remei per a les pertorbacions de l'esperit és aprendre. És l'únic que no falla mai. Et pots fer gran i que et tremoli tota l'anatomia, pots quedar-te despert tota la nit sentint-te el desordre de les venes, pots trobar a faltar el teu únic amor i perdre els diners contra un monstre, pots veure el món al teu voltant devastat per llunàtics malvats, o reconèixer el teu honor trepitjat a les clavegueres de les ments més impúdiques. Aleshores queda un únic remei: aprendre. Aprendre per què es belluga el món i què el belluga. Això és l'únic que la ment pobra no pot esgotar mai, no pot alienar mai, ni pel qual mai pot sentir-se torturada, allò que mai no pot témer ni del qual pot desconfiar, ni arribar a somiar mai de penedir-se'n. Aprendre és el que necessites. Mira quantes coses hi ha per aprendre: ciències pures, l'única puresa que existeix. Pots aprendre astronomia en una vida, història natural en tres, literatura en sis. I aleshores, després d'haver exhaurit mil milions de vides en la biologia i la medicina i el teocriticisme i la geografia i la història i l'economia, doncs bé, ja pots començar a fer una roda de carro amb la fusta adequada o passar cinquanta anys aprenent a començar a aprendre a derrotar el teu adversari a l'esgrima. Després ja pots tornar a les matemàtiques, fins que arribi l'hora d'aprendre a llaurar.

T. H. White. The Sword in the Stone. Capítol 21. La traducció al català és meva. 

The Sword in the Stone (1938) és la primera part de The Once and Future King, la tetralogia sobre la vida i aventures del rei Artur de l'autor britànic T. H. White (1906-1964). 

Merlí dicta les seves profecies a l'escriba Blaise, a Història de Merlí de Robert de Boron (Font)

Els fills d'Anansi (#476)

L'Anansi donava el seu nom a les històries. Totes les històries són de l'Anansi. Una vegada, abans que les històries fossin de l'Anansi, van pertànyer totes al Tigre (que és el nom que els illencs donen a tots els grans felins), i les històries eren fosques i malignes, i plenes de patiment, i cap d'elles tenia un final feliç. Però això va ser fa molt de temps. Avui dia, les històries són de l'Anansi. 

Aquesta novel·la de l'autor anglès Neil Gaiman es va publicar el 2005, quatre anys després del seu gran èxit internacional American Gods. No és ben bé una seqüela d'aquesta, ja que ambdues novel·les es poden llegir de forma totalment independent i, de fet, els seus arguments no tenen gaire a veure l'un amb l'altre, però Els fills d'Anansi se situa en el mateix univers fantàstic que American Gods i el relat parteix de les mateixes premisses: els déus de les diverses mitologies poden adoptar formes físiques i intervenir en la vida dels humans amb la seva màgia. Tanmateix, mentre que American Gods era una novel·la un punt més ambiciosa i profunda, amb pretensions èpiques i metafísiques, i que finalment proposava una reflexió sobre l'experiència migratòria als Estats Units, Els fills d'Anansi es queda en el terreny de la comèdia i no abandona el seu to lleuger i humorístic en cap moment, cosa que, al meu parer, pot esdevenir el seu punt fort més indiscutible. A través de diverses línies argumentals entrecreuades que van confluint poc a poc en un mateix punt, i la seva combinació de fantasia i misteri, el relat ens va guiant a través del viatge de creixement del protagonista, en Fat Charlie, per tal de descobrir els secrets de la seva família i trobar el seu lloc al món. 

El protagonista és en Fat Charlie Nancy, un jove que treballa per a una agència de representants d'artistes a Londres, tot i que va néixer i es va criar a Florida fins a la separació dels seus pares quan era adolescent. La seva manca de confiança en si mateix ha estat un pes que ha hagut de suportar des de ben petit, agreujada especialment per la figura magnètica i seductora del seu pare, el senyor Nancy, que l'aclaparava i l'humiliava constantment amb la seva despreocupació i la seva contagiosa joia de viure. Tot i existir un misteri al voltant la vida del seu pare, especialment de la seva capacitat de manipular la realitat a través de les seves històries, en Fat Charlie ha après a fer la seva vida al marge d'aquest llegat familiar. Un cop trobada l'estabilitat laboral i personal, i a punt de casar-se amb la seva xicota, la Rosie, en Fat Charlie sent que ha deixat tots aquests episodis desgraciats enrere. Tanmateix, quan rep la notícia de la mort del seu pare i es desplaça a Florida per al funeral, descobreix dos secrets familiars a través de la seva veïna de tota la vida: d'una banda, que el seu pare era el déu africà Anansi, arribat a Amèrica a través de les creences dels immigrants provinents de les illes del Carib i, d'altra banda, que té un germà bessó de qui mai no havia sabut res, l'Spider, i que sembla haver heretat els poders màgics del seu pare. 

Quan, a través d'un conjur, en Charlie invoca el seu germà i aquest se li instal·la al pis de Londres amb la intenció de suplantar-lo màgicament, en Charlie haurà de buscar aliats inesperats per tal de fer fora aquest intrús de la seva vida. Però, qui és realment, l'Spider, i quina és la font dels seus poders? A través d'una sèrie de trames basades en els equívocs i les confusions d'identitats, en Charlie haurà d'anar aprenent els secrets familiars i descobrint la font del seu propi poder, que l'apropa al seu germà més del que podria imaginar. Si bé les premisses argumentals poden semblar una pocasoltada d'entrada, i en part aquesta lleugeresa i manca de pretensions contribueix a l'encant de la novel·la, el relat se sosté, principalment, a través de la caracterització dels seus personatges i la solidesa dels seus arcs narratius. Gaiman ens va demostrant al llarg del relat, i a través de la interacció d'aquests dos germans, que els oposats sempre s'atrauen i que, de fet, no són mai oposats absoluts. Així doncs, una bona recomanació: una de les novel·les més lleugeres de Gaiman, excel·lentment escrita amb el seu estil inconfusible i una aposta per l'humor desenfadat i el ritme lleuger que us agradarà especialment si ja sou fans de l'autor. 

Sinopsi: A punt de casar-se a Londres amb la seva promesa, la Rosie, en Fat Charlie sent que ha arribat allà on volia a la vida i que ha deixat enrere una sèrie d'episodis de la seva infància que lliga a la memòria del seu pare i que recorda amb amargor. Tanmateix, arran de la mort del seu pare descobrirà l'existència d'un germà, l'Spider, de qui no coneixia res, i que començarà a manipular la seva vida amb la intenció de suplantar-lo. Ara bé, quan exposi una trama de corrupció a l'empresa on treballa en Fat Charlie i, per la seva banda, aquest convoqui una força maligna per tal de fer fora l'Spider de la seva vida, tots dos se n'adonaran que hauran de col·laborar per defensar-se d'aquests nous enemics. 

M'agrada: És el Gaiman més desenfadat i lleuger, que pot arribar a funcionar igual de bé que el Gaiman més seriós. 

The Gathering (#475)

M'agradaria posar per escrit el que va passar a casa de la meva àvia l'estiu que tenia vuit o nou anys, però no estic segura de si va passar realment. Necessito donar testimoni d'un esdeveniment dubtós. El sento bramular dins meu - això que potser no va tenir lloc. No sé ni quin nom posar-li. Suposo que el podríeu anomenar un crim de la carn, però la carn fa molt de temps que s'ha esgotat i no estic segura de quin dolor pot romandre encara en els ossos. 

Aquesta novel·la de l'autora irlandesa Anne Enright es va publicar el 2007 i va ser la guanyadora del premi Booker d'aquell any. És una evocació molt aspra i colpidora del dolor per les ferides familiars que poden arribar a enquistar-se en el silenci durant anys i, fins i tot, no arribar a sortir mai a la llum. El vaig llegir fa uns quants anys i no en guardava cap record especial, així que possiblement és un llibre que guanya força en la relectura, en què el joc de suggestions que desplega arriba a la seva màxima amplitud i es capten detalls de la trama que queden hàbilment camuflats durant la narració i que és més fàcil captar un cop es té una visió clara de les relacions entre tots els personatges. La protagonista, Veronica Hegarty, és una de les germanes petites en una família de dotze fills, i explica en primera persona el seu procés de dol i trauma personal davant del suïcidi del seu germà Liam, l'inadaptat de la família que ha sobreviscut a base de petites feines i malgrat el seu alcoholisme. Gran part de la novel·la gira al voltant del misteri d'aquest personatge, i es remunta a un episodi d'abusos sexuals dins de la família que, implícitament, hauria portat a aquest tràgic desenllaç. La narració ja assenyala aquest esdeveniment des del primer paràgraf, que adopta un to deliberadament confessional i ens prevé sobre les seves pròpies incoherències i l'ambivalència de la narradora mateixa respecte d'aquest episodi traumàtic. 

De fet, gran part de la narració és el monòleg intern, força confús i tot sovint deliberadament desarticulat, d'una narradora no gaire fiable a mesura que intenta desentrellar la història familiar i, fins i tot, arribar a assenyalar les responsabilitats i negligències dels adults davant d'aquests fets. Tanmateix, aquest procés es fa molt difícil amb la distància dels anys i quan aquestes persones són mortes, i per això el relat que en fa la protagonista queda sumit en una acusació rabiosa i impotent, que en certs moments colpeix precisament per la seva aspror mordaç i la violència amb què arriben els retrets, fins i tot a membres de la família aparentment innocents. The Gathering és el relat d'un trauma reprimit durant tota una vida, que acaba assaltant el text des dels marges, i aflorant en tota la seva violència i la seva lletjor des dels silencis, les complicitats, i les veritats suggerides però mai encarades frontalment. És així que el relat ens ofereix tot un seguit de suggestions i suposicions que no podem sinó interpretar, com a lectors, des de les conseqüències que acaben tenint en els comportaments dels protagonistes, més que poder-los afirmar amb seguretat. En una trama que va saltant constantment del moment present fins al passat, i que fins i tot ens va temptant amb algunes pistes, hàbilment col·locades, sobre la identitat del perpetrador dels abusos, haurem d'anar destriant què pot ser plausible del relat de la protagonista i què pot ser exagerat, quines acusacions tenen base dins del context que se'ns dóna i quines han de quedar definitivament en el pla de la conjectura. 

Com se'ns explica des del principi, els fets traumàtics tenen lloc un estiu en què tres dels dotze germans són enviats a viure amb els avis, en tant que els pares es veuen desbordats a l'hora de gestionar una família tan nombrosa. Per això no es fa gens estrany que ben al principi de la novel·la la narració es remunti a la dècada dels anys vint, a la primera coneixença entre els avis i al seu cercle d'amistats, moment en que es posen els fonaments de moltes de les relacions de poder que s'establiran dins d'aquesta família, i que després afectaran les dues properes generacions. La novel·la també té un nivell més profund d'interpretació més enllà dels fets que se'ns descriuen, i que només arriba a traspuntar a través de les conseqüències que aquests fets poden acabar tenint en els protagonistes: l'abús cap al germà de la protagonista queda establert més enllà de qualsevol dubte, però la mateixa narració va insinuant, més que no pas confirmant, el possible abús que hauria patit la narradora mateixa o, fins i tot, altres membres de la generació anterior, com la seva mare o el seu oncle. Només així s'entendria l'allau de retrets que la protagonista dirigeix a la seva pròpia mare, i que no queden gaire justificats si no se suposa que la mare pugui tenir alguna mena de coneixement (o potser només suposició) del que el predador podia arribar a fer a casa dels avis. D'altra banda, l'ambivalència de la protagonista cap al germà difunt, a qui arriba a acusar de victimisme en algun moment del text, tindria més sentit si s'interpreta que ella mateixa també va ser víctima però ha aconseguit conviure amb el trauma amb un grau més gran d'adaptació. 

La novel·la ha estat sovint comparada a El mar de John Banville a l'hora de presentar la memòria com a lloc tremendament equívoc i dolorós on rau el pòsit de l'experiència humana, i d'oferir-nos la seva qualitat defectuosa i fugissera com a garantia última del relat. Enright ens ofereix una narració meticulosament planificada i executada rere la seva aparença inconnexa i divagant, que només ofereix un sentit coherent i unitari un cop es reposa i es digereix la seva lectura. El monòleg angoixós i desenfrenat de la protagonista sembla que ens va portant d'una cosa a l'altra sense cap coherència interna, però va revelant la seva direcció quan acaba conduint-nos als dos moments climàtics de la trama: just a mitja novel·la quan se'ns narra l'episodi dels abusos, i prop del final, quan té lloc la reunió familiar per a la vetlla del difunt, el gathering a què fa referència el títol del llibre. Aquí, els germans supervivents es reuneixen al voltant de la mare, i presenciem què se n'ha fet de les seves vides. Aquesta és la part que potser m'ha semblat una mica més deslluïda en comparació amb la trama del passat: mentre que els personatges dels avis i els episodis que tenen lloc a casa seva queden molt ben dibuixats i retratats en el seu context històric i social, el retrat dels germans en el present queda més aigualit pels tòpics del que se suposa que ha de ser la família nombrosa irlandesa, i els germans queden totalment desdibuixats psicològicament com a personatges secundaris. 

The Gathering és una novel·la que pot arribar a aclaparar amb la seva visió cínica i descarnada de les realitats familiars, i que s'entreté especialment a dibuixar els aspectes més físics de les relacions humanes: la presència dels genitals, els fluids corporals, la violència sobtada, la maternitat forçada, la decadència dels cossos, i les ferides i traumes que poden arribar a experimentar aquests al llarg de la vida fins a la descomposició del cadàver. Totes aquestes imatges acaben assetjant el relat des de totes les direccions possibles, i donen peu a una narració que es fa anguniosa i que també colpeix inesperadament amb els seus moments d'humor negre. Contra aquesta resistència constant de la carn ferida, la memòria es troba indefensa i impotent a l'hora de fixar una versió del passat que resisteixi les preguntes i les acusacions necessàries, que colpeixen des de la repressió, el sentiment de culpabilitat i els silencis còmplices. 

Sinopsi: La protagonista, Veronica Hegarty, és cridada des de Dublín fins a Brighton, a Anglaterra, a reclamar el cos del seu germà, que s'ha suïcidat llençant-se al mar. A través dels tràmits per repatriar el cos, assistirem al seu col·lapse mental, a mesura que intenta aclarir una cadena de causes i conseqüències que puguin haver portat a aquesta mort. A través dels seus records, assistirem a un relat familiar amb secrets traumàtics que han quedat reprimits en el silenci dels anys. 

M'agrada: És un relat que va revelant la seva complexitat, fins i tot amb interpretacions alternatives, a mesura que avança la lectura, i en aquest sentit fa molt per crear una empatia amb els personatges malgrat el to desagradós i de vegades gratuïtament acusador de la narració de la protagonista. 

No m'agrada: La segona meitat de la novel·la, amb alguna revelació final inclosa, perd una mica en comparació amb la primera meitat, en què es construeix la tensió que porta cap a la revelació al centre del relat. 

Strange Meeting (#474)

Em fa molta enveja pensar que heu estat tots a Gal·les. Ara m'agradaria ser a St David's més que qualsevol altra cosa. O a qualsevol lloc. Però sóc aquí perquè sóc aquí perquè sóc aquí! 

Aquesta novel·la de l'autora britànica Susan Hill es va publicar per primer cop el 1971 i va ser una de les seves novel·les de joventut. L'autora va passar a ser més coneguda posteriorment per La dona de negre, una narració d'estil gòtic, i més recentment per la seva sèrie de novel·les policíaques del detectiu Serrailler. Strange Meeting, però, no s'assembla a cap altra de les seves obres, i respon a una inquietud de joventut que Hill sentia per l'empremta de la primera guerra mundial en la seva història familiar. D'aquesta forma, va decidir posar-se a la pell de dos joves oficials de l'exèrcit britànic i descriure la formació de la seva amistat amb les trinxeres del front occidental com a rerefons. D'entrada, es podria qüestionar la necessitat de fer una novel·la així amb una distància generacional tan gran, en tant que l'autora està parlant de la generació dels seus avis i, des d'aquesta perspectiva, seria fàcil entrar a explotar tòpics més que esgotats sobre el trauma de guerra que els protagonistes experimenten. Però Hill demostra el seu domini de la tècnica narrativa en oferir-nos un relat que es basa principalment en l'evolució de les psicologies dels seus personatges a mesura que la seva amistat es va aprofundint. 

La novel·la obre amb el protagonista, John Hilliard, de permís a casa seva mentre es troba convalescent d'una ferida a la cama. Mentre és a casa, se n'adona de la distància que el separa de la seva família, en tant que els seus pares i la seva germana no arriben a entendre els horrors que ha arribat a presenciar a la guerra i, d'altra banda, ell se sent incapaç de comunicar-los a ningú. Quan es reincorpora al seu batalló, a França, se n'adona que molts dels soldats que coneixia són morts i que el comandant intenta amagar el seu desànim. La vida quotidiana queda estancada en l'espera de les trinxeres, i Hilliard ha d'acostumar-se a aquesta atmosfera enrarida i neguitosa. De seguida coneix David Barton, un altre oficial amb qui ha de compartir allotjament, i que encara no té experiència a la batalla. Els dos joves inicien una relació d'amistat que es basa en la confiança i la comprensió, en tant que Barton es mostra disposat a compartir les seves emocions i convida en Hilliard a fer el mateix. Gran part de l'atracció de la novel·la es basa en el contrast dels seus caràcters: mentre que Hilliard és reservat i flegmàtic, i prefereix amagar les emocions, en Barton les comparteix obertament i tendeix a veure quelcom de positiu en cadascuna de les persones que l'envolten. És aquest caràcter generós i obert que el transforma en una mena de talismà per a la resta d'oficials, que comencen a sentir la necessitat de preservar-li la vida. 

Aquesta relació entre tots dos s'anirà desenvolupant a partir del moment que Barton comenci a experimentar els horrors de la batalla de primera mà, ja que necessitarà més que mai el suport i la comprensió de Hilliard davant l'esfondrament de tota esperança. Amb el front estancat durant mesos, els comandaments comencen a ordenar missions de reconeixement de dubtosa utilitat i que cada cop es cobren més vides de forma innecessària. És aquí que Barton començarà a expressar la seva angoixa, i les seves reflexions sobre la guerra aniran perdent l'idealisme, davant la impossibilitat de donar sentit al buit existencial en què es veu immers. Hill va construint aquest testimoni i aquesta presa de consciència en primera persona, a través de les cartes que Barton va escrivint mentre és a la trinxera i que la seva família espera amb ansietat. La comprensió sense prejudicis que expressa la família de Barton contrasta poderosament amb la formalitat i la fredor que rep Hilliard per part dels seus. A part del recurs epistolar per explicar els sentiments dels joves, Hill també recorre a les converses entre ells en estil directe, i aquí és on a mi em sembla que la novel·la excel·leix: aquests diàlegs es fan totalment realistes i naturals en la seva precisió. Cap paraula no hi és sobrera, i els personatges demostren la seva profunda humanitat en la concisió dels seus pensaments, i en la recerca constant de l'altre com a font de consol en l'angoixa més inefable. El valor d'aquestes converses rau precisament, no en el que s'expressa, sinó en el que queda implícit sense dir però se suposa fàcilment entre línies. 

El més sorprenent de la lectura és precisament que aquests elements, que explicats així podrien conformar la novel·la més tòpica i previsible del món, aquí s'aguanten tots dempeus gràcies a l'acuradíssim treball de Hill a l'hora de recrear l'ambient que podrien haver presenciat aquests personatges, i al fet que les seves psicologies semblen perfectament realistes d'acord amb el context històric i cultural en què es veuen inserts. Com que és una obra de ficció, el contrast entre els caràcters dels personatges es fa més acusat del que podria suposar-se en persones reals, això sí, però a la llum del desenllaç - al meu parer, immillorable - s'acaba entenent aquesta aposta narrativa de l'autora. Un altre element que em sembla també molt en sintonia amb el context històric de la novel·la és l'ambigüitat en què la narració deixa els termes de la relació entre els dos protagonistes, que es podria llegir com a amorosa en el sentit romàntic, però que, de fet, pren fins i tot una dimensió més profunda en aquest context de guerra. Qualsevol intent d'etiquetar la relació entre Barton i Hilliard cauria en l'error de banalitzar o romantitzar innecessàriament quelcom que no pot ser circumscrit en termes tan senzills, i que, en definitiva, i com l'autora deixa ben clar en el seu epíleg al final de la novel·la, es redueix, simplement, a amor humà.

Sinopsi: El jove oficial de l'exèrcit britànic John Hilliard es reincorpora al front occidental, a França, després d'un permís a Gran Bretanya. Un cop torna al seu campament, es troba un ambient enrarit a causa de la creixent mortaldat i la desmoralització dels soldats, mentre que inicia una amistat amb un nou oficial del seu batalló, David Barton, que encara no ha vist cap batalla. Aquesta experiència de confiança i companyonia els infondrà coratge davant dels horrors de la guerra que han patit i els que encara han de venir, i s'aprofundirà en la mesura que el seu trauma de guerra no pugui ser compartit per ningú que no l'hagi viscut directament. 

M'agrada: El respecte i la cura amb què Hill tracta el tema del seu relat i caracteritza els seus personatges, sempre apostant per la concisió i la sobrietat més que per sobreexplicar-ne les emocions i les experiències. 

Jamaica Farewell

 

Una veritat difícil (#473)

L'autenticitat última, com una metàfora, rau en la transparència del vidre que hi ha al final del túnel. Aquest vidre ens fa sentir més poderosos del que realment som. Ignorem, en el nostre afalagament existencial, que ens protegeix i que ens aïlla. Potser per això fracassem en l'intent de fer justícia. És tan vehement la imprecisió, tan atroç la incapacitat i tan poderosa la ràbia que avui, com ahir, continuem apedregant el vidre que ens separa i alhora ens salva de precipitar-nos a l'abisme. 

Aquest assaig del metge Santi Vancells es va publicar l'any passat i, de fet, és una barreja entre un assaig i una recreació novel·lada dels fets històrics que descriu. Vancells, que va exercir de metge a Portbou durant quinze anys, reconstrueix els últims dies de la vida del pensador alemany Walter Benjamin (1892-1940), centrant-se especialment en les seves últimes hores de vida, que va passar a Portbou després de ser detingut per les autoritats franquistes, quan tot just li havien comunicat la seva deportació imminent a França. El text de Vancells qüestiona la tesi del suïcidi com a causa de la mort, gràcies a una acurada anàlisi dels testimonis i documents de l'època a la llum de l'historial mèdic de Benjamin, i també analitza la complexa relació de Portbou amb la memòria de Benjamin que, d'una banda, sembla d'una negligència imperdonable però, de l'altra, preserva el silenci, en la seva immediatesa present, com a única alternativa possible a la reducció o a la banalització dels esdeveniments. En darrer lloc, Una veritat difícil també esdevé homenatge a l'escultor israelià Dani Karavan (1930-2021), que va ser l'autor del Memorial Passatges en honor a Walter Benjamin, una instal·lació artística que es va inaugurar el 1994 prop del cementiri de Portbou, i que evoca un passatge i una frontera, la que separa la raó de la barbàrie, i la vida de la mort. 

Sens dubte, la part més xocant i original de l'assaig és la tesi que defensa: que Benjamin mai no es va suïcidar, contradient la versió més estesa sobre la seva mort, i popularitzada arran d'una mala interpretació, sembla que sense mala fe, de les seves últimes comunicacions - orals i escrites - a diversos interlocutors. D'acord amb els testimonis dels que el van assistir aquelles últimes hores i l'acta de defunció, la mort de Benjamin és incompatible amb una sobredosi de morfina que es provoqués ell mateix i que, si s'hagués arribat a donar, li hauria causat una mort immediata. Al contrari, Benjamin va estar agonitzant durant unes dotze hores entre raneres de mort i acarnissament mèdic. Les causes van ser naturals: la mort va ser provocada per l'angina de pit que patia des de feia temps i que l'esforç de la travessa dels Pirineus a peu des de Banyuls fins a Portbou havia portat al límit. Aquesta idea canvia completament la interpretació que sovint s'ha donat sobre les últimes hores de Benjamin: és cert que va parlar amb certes persones de posar fi a la seva vida si arribava a ser detingut, però sempre en cas que no quedés cap altra sortida. Les seves últimes cartes donen a entendre que encara la buscava, aquella sortida, i que no havia esgotat tots els seus contactes per provar d'arribar a Lisboa, on l'esperava el bitllet de vaixell fins l'Havana. 

Tanmateix, Vancells defensa en el llibre que la tesi del suïcidi es va arribar a estendre com a versió popular dels fets perquè ofereix una sortida còmoda i comprensible a l'enigma de la mort de Benjamin, i apaivaga fins a cert punt les reticències i culpabilitats d'un poble sencer i el sentit de responsabilitat col·lectiva sobre la barbàrie que va arribar a patir. Passa una mica com amb la mort de Primo Levi, que Diego Gambetta es va encarregar de posar en perspectiva: la tesi del suïcidi ens ofereix solucions definitives, mentre que el plantejament d'alternatives ens deixa més preguntes obertes que no pas respostes, i ens colpeja amb tota l'absurditat i l'ambigüitat de les atrocitats polítiques que la víctima ha hagut de patir. En el cas de Benjamin, fins i tot, amb tota la seva lletjor: l'agonia del filòsof va ser força més dolorosa i perllongada del que a ningú ens agradaria pensar. Hannah Arendt n'ofereix una versió molt sentida, d'aquest episodi, però un punt romantitzada, en el seu assaig Homes en temps de foscor. Vancells ens posa davant del mirall els mocs i la sang del malalt amb un retrat que en preserva sempre la seva dignitat més profunda. L'escena de l'amortallament, per exemple, és un prodigi de sobrietat en la seva contenció i la seva eloqüència: una anciana analfabeta del poble proporciona al Benjamin cadàver la compassió i la cura que no ha rebut dels seus carcellers en vida. 

Pocs dies abans d'aquesta última travessa desesperada, la frontera francesa es va tancar definitivament als jueus, que van passar de ser refugiats o exiliats apàtrides - a qui el Reich havia desposseït oficialment de la ciutadania - a ser directament fugitius a qui calia caçar sense miraments. Benjamin, a més, era perseguit per la Gestapo per la seva crítica oberta al nacionalsocialisme alemany: això, a la pràctica, era una sentència de mort. Les autoritats franquistes, en aquest context, es devien als seus senyors: ni la intercessió de diversos diplomàtics estatunidencs, que reclamaven Benjamin en nom dels amics que l'esperaven a Amèrica, va poder fer res per algú que els poderosos havien marcat d'entrada com a mort en vida. És així que Benjamin esdevé subjecte, en la seva pròpia carn, de la seva pròpia metàfora de la desfilada triomfal de la història, que trepitja sense compassió els vençuts que han hagut de morir per al monument d'allò que anomenem cultura. Cinc anys després del seu enterrament al cementiri de Portbou, el lloguer del nínxol on reposava va expirar i les seves restes van ser llençades a una fossa comuna amb la resta de cossos que ningú havia reclamat. Portbou va seguir essent un poblet oblidat del món, el final de trajecte de totes les línies de tren i la frontissa que encavalca dues fugides en sentits oposats i amb prou feines un any de diferència: els refugiats republicans que fugien de la pau carnissera dels vencedors franquistes i els fugitius de les persecucions racials de l'Europa ocupada pels nazis. 

L'aposta estilística del text és també un gran punt a favor en l'exposició. Els fets no se'ns ofereixen de forma cronològica, sinó a través de salts temporals i retalls de records i testimonis de diferents personatges implicats de forma més directa o indirecta. És una elecció narrativa que escau perfectament a la filosofia mateixa de Benjamin, que ens ensenya a desconfiar de la línia dreturera del progrés i dels dits providencials que assenyalen destins inevitables per a les desfilades triomfals. Com l'àngel de la història expulsat del paradís per la tempesta inexorable de la raó, Vancells també observa restes de ruïnes per donar-nos una imatge fragmentària de la tragèdia, que ens interpel·la amb el seu silenci acusador i la necessitat imperiosa de fer memòria. Una lectura imprescindible de totes totes. 

Continguts: A través d'una exposició no cronològica, la veu narradora recull els últims dies de la vida de Walter Benjamin, que va arribar agonitzant a Portbou després de travessar els Pirineus a peu des de Banyuls amb un grup de refugiats alemanys provinents de Marsella. La narració llença preguntes obertes, també, sobre la responsabilitat directa de tots els implicats en la mort de Benjamin, i el problema de la memorialització d'aquest episodi per a Portbou a través de les dècades. 

M'agrada: És un homenatge més que necessari a la figura de Walter Benjamin, que aclareix el misteri al voltant de la seva mort i posa de relleu l'autèntic horror del seu final. La interpretació que fa de l'obra de Karavan és també brillantíssima. 

No m'agrada: En una obra d'aquesta rellevància i profunditat, m'ha semblat que l'absència de referències a fonts consultades és una mancança greu. Algunes m'ha semblat identificar-les, però trobo que seria de rigor oferir als lectors una secció bibliogràfica, per més que el llibre no vulgui ser una obra acadèmica. 

L'home unidimensional (#472)

Les capacitats econòmiques i tècniques de les societats establertes són prou grans per permetre ajustos i concessions als pàries, i les forces armades estan prou entrenades i equipades per gestionar les situacions d'emergència. Tanmateix, l'espectre torna a ser-hi, dins i fora de les fronteres de les societats avançades. 

Aquest assaig del filòsof alemany i membre de l'escola de Frankfurt Herbert Marcuse (1898-1979) es va publicar per primer cop l'any 1964, i proposa una anàlisi de la societat estatunidenca del moment en el marc de la teoria crítica, és a dir, una revisió dels tipus de societats i realitats polítiques sorgides del corrent teòric de la il·lustració: el liberalisme, d'una banda, i el discurs marxista de l'altra. El fet que cap d'aquestes dues tradicions acabi reeixint a l'hora de dur a la pràctica els seus objectius d'alliberament i felicitat per als seus individus posa els teòrics de l'escola de Frankfurt en la pista de rastrejar la tradició del pensament occidental i veure en quin punt l'aposta per una creixent racionalització i civilització de la vida humana ha portat a l'explotació i la uniformització dels membres de la societat, la seva subordinació absoluta al sistema econòmic imperant en cada cas, l'aplanament de la seva capacitat crítica i, en els casos més extrems, la naturalització de fenòmens com les guerres i els genocidis. 

Amb una actitud clarament combativa contra el positivisme lògic i la racionalitat tècnico-científica imperants en les societats industrialitzades, Marcuse analitza la relació de l'individu amb la natura, la tecnologia, i la possibilitat del canvi polític i, tot i que la diagnosi que fa sobre la situació general és força pessimista, la seva reflexió obre petites escletxes per a la resistència i el canvi polític i social. La tesi del llibre se centra en la contraposició de dos tipus de racionalitat, unidimensional i bidimensional, que al seu torn defineixen dos tipus diferents de participació en el món social i polític en què l'ésser humà queda inserit. La primacia dels objectius econòmics per sobre de qualsevol altra consideració en la vida de l'individu redueix la subjectivitat humana al pensament unidimensional, és a dir, que es conforma a la realitat ja donada, i cancel·la qualsevol possibilitat de pensar una realitat nova o alternativa a l'existent (el que implicaria un pensament bidimensional). L'esfera de pensament bidimensional es caracteritza, així doncs, com a "transcendent", un terme no necessàriament religiós, sinó que s'entén més aviat en el seu sentit lingüístic, és a dir, com a capacitat de referir-se a un objecte exterior al món donat i, per tant, abstracte, a una possibilitat no realitzada del món existent. La societat unidimensional és, per tant, autoreferencial, en tant que no existeix res més en què es pugui pensar fora d'ella, i qualsevol pensament que vagi més enllà de la realitat donada es considerarà fora-norma i, per tant, punible. 

És així que Marcuse ens presenta els tics i desviacions totalitaris fins i tot de les societats que considerem més avançades en termes democràtics, en tant que el producte més reeixit de la societat industrialitzada és la conformitat al sistema. Vivim en un món econòmic que ens insereix en un cercle aparentment infinit i autosostingut d'explotació de recursos naturals, producció i consum, i fins i tot els nostres intents d'escapada d'aquesta realitat material passen per la producció i el consum del que anomenem "productes culturals", d'entreteniment i oci, que queden lligats a aquest mateix esquema industrial. L'exposició teòrica mateixa no amaga el seu nucli paradoxal i aparentment contradictori: allò que suposadament, en la profecia de Marx, ens havia d'alliberar ens encadena a un estat de coses del qual és impossible sortir. La societat del futur, en què les necessitats bàsiques han quedat cobertes i l'element físic i alienador del treball ha quedat reduït, en comptes de portar-nos a la felicitat ens ha portat a una nova forma de submissió, que no per ser generalment acceptada deixa de ser opressiva. De la mateixa manera, acceptem la repressió en termes polítics pel bé de l'ordre i de l'estabilitat, i rebutgem dins del llenguatge qualsevol sentit que no es refereixi a realitats immediates i materials. 

En aquesta diagnosi de la realitat, el text es fa més vigent que mai en els nostres dies: l'assaig ataca igualment el capitalisme i el comunisme com a sistemes de producció industrial i productors d'uniformitat social, de forma que, un cop després de la caiguda del comunisme, el retrat que fa Marcuse d'aquest tipus de societat, que es retrata a si mateixa com a profecia autocomplerta en la seva manca d'alternatives, encara queda més reafirmada. A través de la seva exposició, el text va explorant diferents àmbits de la cultura i la racionalitat humanes en què es produeix aquest tancament de dimensions. En aquesta línia, és especialment il·lustrador el capítol que Marcuse dedica a rebatre la cancel·lació de la metafísica per part de la filosofia analítica, amb el moviment iniciat pel Tractatus de Wittgenstein, i a denunciar-la precisament per la seva conformitat i neutralitat en termes polítics. Segons Marcuse, que pensa seguint l'esquema de la dialèctica hegeliana, el canvi polític no es pot produir sinó pensant i imaginant realitats alternatives al món present d'objectes donats i, per tant, a través d'aquest tipus de proposicions sense sentit en l'àmbit lingüístic. És a dir, el discurs polític és negació de la realitat per definició, en tant que proposa un altre tipus de realitat (potencial) que vol efectuar. 

Lluny de proposar solucions utòpiques o claus de volta per sortir d'aquest cul de sac, Marcuse es conforma a presentar aquesta visió desapassionada de la realitat política i social en què vivim. La diagnosi en si mateixa ja és un pas endavant. Hi ha un pòsit freudià en l'anàlisi que fa Marcuse, perspectiva que havia analitzat més en detall en obres seves anteriors i que aquí es deixa veure entre línies: reconèixer el problema no deixa de ser el primer pas en un procés de guariment, i no hi ha dubte que l'autor, en aquesta obra, ens està proposant el retrat d'una societat profundament malalta. L'opressió i explotació perpetuada pel sistema vigent són més que evidents i, tot sovint, s'amaguen a simple vista rere els nostres intents desesperats de reprimir-les: els polítics provoquen més desconfiança que mai amb els seus discursos sortits del màrqueting i de la publicitat, i l'esfera política queda reduïda a administració o gestió econòmica. D'altra banda, l'auge de les desigualtats, l'exposició diària a tota mena de violències polítiques, socials o individuals, per exemple a través de les notícies, provoca insensibilització més que suposar un revulsiu per passar a l'acció. El nostre és el millor dels móns possibles, pel simple fet que hem esgotat la capacitat de pensar en cap altre món possible. De tant en tant està bé que ens ho recordin. En definitiva, una bona recomanació, que ha envellit bé i es presenta avui dia en tota la seva vigència. 

Continguts: Després d'una breu introducció, la primera part de l'obra fa una diagnosi dels trets totalitaris presents a les societats i sistemes polítics, tant comunistes com capitalistes, del moment. El primer capítol presenta el tema de les formes de la dominació en la societat industrialitzada a través de la racionalitat tecnològica. A partir d'aquí, analitza diversos àmbits de la vida humana en què es produeixen "tancaments" de la bidimensionalitat del passat: el capítol dos s'ocupa del discurs polític, el capítol tres s'ocupa de la psicologia, el capítol quatre tracta sobre el llenguatge, i els capítols cinc, sis i set s'ocupen de les conseqüències que aquesta unidimensionalitat del llenguatge representa per a la filosofia. A la segona part, l'autor reflexiona sobre les possibilitats de pensar alternatives davant d'aquesta situació: el capítol vuit analitza el rol de la filosofia com a motor de canvi històric, i el capítol nou defensa la necessitat del pensament crític dins la societat unidimensional. Finalment, la conclusió recull les implicacions de les idees exposades en el text. 

M'agrada: És una relectura que volia fer des de fa temps, i que, a la llum de la situació que descriu, manté tot el seu sentit i la seva vigència avui dia. 

The Secret Garden

d'Aurora.