"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

4 d’abril de 2020

El roig i el negre (#294)

Em penso que ser condemnat a mort és l'única distinció. És l'única cosa que no es pot comprar. 

Publicada l'any 1830, aquesta novel·la de l'autor francès Stendhal, pseudònim d'Henri-Marie Beyle (1783-1842) és una de les novel·les clàssiques de la literatura francesa, i es considera la iniciadora de la novel·la psicològica. És una lectura difícil i exigent, que paga la pena en determinats moments de la trama i que reserva els moments de màxima tensió per al final. En general és una lectura que es fa lenta perquè les vicissituds vitals del protagonista se'ns van desplegant a través de muntanyes de trames secundàries que tenen a veure amb la política del moment, i reflexions en general sobre el moment històric i la societat en què viuen els protagonistes. Per això es pot fer difícil de llegir sense unes nocions bàsiques del context històric en què se situa la novel·la: la revolució francesa i l'imperi napoleònic ja han passat, i ens trobem en el període conservador de la restauració borbònica. Aquest, però, també està a punt d'acabar amb la revolució burgesa de juliol de 1830, que no arriba a aparèixer a la novel·la. En aquest context, la noblesa i l'església s'aferren com poden a les grandeses i els privilegis d'una època passada, tement el moment en què tornaran a perdre'ls. D'altra banda, els nous rics, que tot sovint han fet fortunes partint d'orígens socials humils, han de fer valer els seus mèrits i les seves habilitats per millorar la seva posició social davant les pretensions més antigues dels privilegiats. El resultat és un món on el valor de cadascú és, literalment, allò que val en diners, i on l'objectiu bàsic del protagonista, idea que articula tota la novel·la, és "fer fortuna". Julien Sorel és fill d'un fuster en una ciutat petita de províncies, i la seva feblesa física i el seu interès per les lletres de seguida el fan objecte dels maltractaments continuats del seu pare i els seus germans. Ell té un concepte molt alt de si mateix, però, i de bon principi se'ns presenta - fins i tot en primera persona - com a hipòcrita disposat a qualsevol extrem per arribar a la posició més alta possible dins la societat. La novel·la ens retrata el seu camí d'ascensió social, i ens dibuixa amb molta cura i amb tot luxe de detalls els mecanismes i ressorts secrets que aquest sistema ofereix a gent com Julien per tal de millorar la seva posició social. D'entrada, el jove Sorel se'ns presenta com un heroi romàntic, un individu marginat i turmentat per la societat que l'envolta i que a la vegada no pot evitar sentir-se superior pel seu intel·lecte privilegiat i la seva sensibilitat refinada. El seu model a la vida és Napoleó, que va aconseguir arribar a emperador partint d'una posició social modesta. Però la seva aventura social té un final abrupte i és precisament la seva passió romàntica el que acaba esdevenint la seva perdició: en aquests termes, Julien Sorel sembla més aviat un anti-heroi, fals i manipulador en totes les situacions socials en què es troba. La seva duplicitat es presenta des del principi com el seu tret més característic, i per a ell no hi ha persones sinó interessos en tot moment, fins que arriba un punt en què la situació se li comença a escapar de les mans, com veurem cap al desenllaç. És un protagonista desagradable, amb el qual costa empatitzar, i el seu caràcter extrem de vegades arriba a fer-se un punt grotesc. Tanmateix, i aquest és l'element fascinant del relat, les circumstàncies i situacions en què es veu immers ajuden a comprendre les seves decisions en determinats moments de la trama, i Sorel es revela com a menys estrany i més fill del seu temps del que podria semblar en un principi. Després de rebre una formació amb un parent llunyà ex-militar revolucionari, Julien inicia la carrera eclesiàstica, no per convicció sinó perquè sembla una bona sortida professional, tot i que secretament somia perseguir una carrera militar. Quan l'alcalde del seu poble, el senyor de Renal, el contracta com a tutor dels seus fills, Julien de seguida se n'adona del seu potencial per a ascendir en l'escala social. A casa dels Renal, inicia un afer extramarital amb la senyora Renal, que s'enamora profundament de Julien. Després que es conegui l'escàndol al poble, Julien és enviat al seminari a una ciutat més gran, Besançon, on aconsegueix congraciar-se amb els seus superiors i fer contactes amb la noblesa. És aquí on se'ns comença a presentar el dubte de la novel·la sencera: si realment Julien Sorel és un personatge tan especial dins d'un sistema en què el rol ocupat en la societat es basa en el mercadeig de favors i privilegis, i en apropar-se a qui més ens pot beneficiar en un futur. Finalment arriba a París gràcies a aquests contactes, com a secretari personal del marquès de la Mole, a casa del qual finalment entra en contacte amb l'alta noblesa, tot i patir l'escarni dels seus superiors a causa del seu origen humil. Aquí és on comença un joc passiu-agressiu de seducció i flirteig amb la filla del marquès, Mathilde, una noia d'idees tan romàntiques i exaltades com les d'ell mateix. L'aventura tindrà conseqüències desastroses per a tots els implicats. El roig i el negre és una novel·la que costa de llegir pel seu ritme lent, i de vegades l'acció es perd entre els interminables monòlegs interiors dels personatges. No és un clàssic que recomanaria a tothom, però de ben segur és un clàssic brillant en la seva exploració i crítica implícita a les ideologies i lluites socials del seu moment.

Sinopsi: La novel·la narra el viatge d'ascensió social de Julien Sorel, un jove humil, per tal d'arribar a fer fortuna econòmica i social. Part d'aquest camí de millora social passa per les seves aventures sexuals, primer amb la dona de l'alcalde del seu poble, i després a París amb la filla del marquès de la Mole. Aquests afers, però, desencadenaran al desgràcia.

M'agrada: És una novel·la molt completa i rica en detalls, que explora contínuament el context històric en què se situa i les múltiples tensions econòmiques, polítiques i socials en què es veuen immersos els personatges.

No m'agrada: La seva lectura es fa lenta i avorrida en determinats passatges. 

1 d’abril de 2020

Kim Ji-young, nacida en 1982 (#293)

La Kim Ji-young es va imaginar una pedra petita però pesant i dura que retenia la faldilla llarga de la seva mare, i es va sentir trista en identificar-se amb aquella pedra. La seva mare, en adonar-se'n, li va acaronar els cabells despentinats amb tendresa. 

Aquesta breu novel·la de la periodista coreana Cho Nam-joo es va publicar el 2016 i des de llavors ha fet la volta al món amb el seu retrat fred i descarnat de la feminitat coreana, amb un èxit inesperat i ressonant amb una força especial a les societats asiàtiques. Kim Ji-young és el nom més comú per a una dona coreana, i d'entrada el títol de la novel·la ens emmarca en un retrat generacional, el de les dones coreanes que ara tenen entre trenta i quaranta anys, i que han crescut i han hagut de construir la seva vida en un marc cultural profundament masclista i misogin. El retrat que Cho en fa és profundament dur i descarnat en tot moment, amb més motiu encara quan tot sovint se'ns ofereix la situació d'impotència de la protagonista i la seva profunda consciència de les injustícies viscudes, mentre el món masculí ignora totalment les causes d'aquesta experiència i la seva pròpia responsabilitat en causar tot aquest patiment. L'arrencada de la novel·la és molt potent. Als trenta-tres anys i poc després d'haver tingut la seva filla, la Kim Ji-young comença a tenir lapses de comportament estrany: de cop i volta comença a parlar amb la veu d'altres dones, com si adoptés diferents personalitats, un trastorn al cor de la narració que resulta totalment inquietant però no se'ns acaba d'aclarir en tota la novel·la. El recurs és molt potent narrativament perquè d'entrada no sabem si es tracta d'un trastorn psicològic per part de la protagonista o d'una metàfora emprada per l'autora. Aquesta ambigüitat es manté al llarg de tota la novel·la quan, des del moment present, la narració torna enrere i ens relata tota la vida de la Ji-young ben bé des del principi fins al moment present. La generació dels avis de Ji-young té una mentalitat rural i tradicional, en què el valor més important a preservar és el de la família construïda al voltant de la figura d'un patriarca. Les dones perpetuen aquests valors i eduquen les seves filles en la inferioritat natural de la dona. El més normal en aquesta generació és que les germanes hagin de treballar per pagar les carreres dels germans mascles. La mare de Ji-young es disculpa dues vegades davant la seva sogra per haver tingut dues filles. Per sort per a ella i per a orgull de la família, el seu tercer fill és un noi. El que ningú no explica i queda com a revelació sinistra al marge de la narració, que la mare no comparteix amb ningú, és l'avortament planificat de la tercera criatura, una altra nena. La generació de Ji-young sembla que visqui temps diferents, i potser la pressió que han d'assumir per ser noies no és tan forta com la que havia patit la seva mare. Tanmateix, la narració va exposant aquestes injustícies en forma de petites crisis que van sacsejant poc a poc la vida de la protagonista. Des que és petita, Ji-young comença a interioritzar aquesta diferència de valors, en multitud de petits aspectes de la seva vida, per exemple en el tracte desigual que reben ella i la seva germana respecte del seu germà petit, i que la seva mare es preocupa en tot moment de compensar i dissimular. La pressió social és massa forta per canviar les normes dins de la família; en tot moment els protagonistes s'han de preguntar què en diran els altres i, especialment, la família extensa. A l'escola, per exemple, a la llista de cada classe se situen els nois per davant de totes les noies, i això no tindria gaire més implicacions si no determinés l'ordre d'entrada al menjador escolar. Quan Ji-young és adolescent se n'adona de la pressió i la responsabilització que opera sobre la noia a l'hora de sexualitzar-la injustament: en les situacions d'assetjament sexual, es culpabilitza la noia invariablement. Si bé la universitat és un petit respir per a les dones coreanes, tampoc no queda lliure de masclismes per part dels companys d'estudis, que exhibeixen la seva ceguesa en un paternalisme suposadament benèvol envers les dones. Finalment, el món laboral es revelarà com a malson que suposarà una autèntica dissolució de la identitat de la protagonista, quan realment se n'adonarà que no hi ha res a fer, i es retirarà a l'espai domèstic amb resignació, però també perfectament conscient de la seva manca de voluntat a l'hora de prendre les decisions finals. El to de la proposta és totalment fred i distant, periodístic de fet, amuntegant fets i dades estadístiques a un ritme vertiginós, però amb referències comptades i molt esparses als sentiments de la protagonista. Després de tot el relat de la vida de Ji-young, el desenllaç ens ofereix un gir de guió que és un autèntic toc mestre en una novel·la tan sòbria i concisa: un canvi sobtat de perspectiva que ens situa el relat de patiment silenciós de la protagonista en un context molt més ampli de sordesa generalitzada. Sens dubte, una lectura totalment recomanable per als temps que corren, que remourà consciències no sols a les societats asiàtiques, sinó que apel·la també a experiències perfectament recognoscibles en situacions molt més properes.

Sinopsi: Un any després d'haver deixat la seva feina a causa del naixement de la seva filla, la Kim Ji-young, una dona d'uns trenta anys, comença a mostrar comportaments estranys quan comença a parlar amb les veus d'altres persones. És un trastorn mental? És una forma de protesta? El misteri se'ns manté ben bé fins al final de la novel·la, que anirà desgranant poc a poc totes les vicissituds de la vida de la protagonista.

M'agrada: És un relat molt clar i concís de la situació de discriminació que pateixen les dones coreanes en tots els aspectes de la seva vida, i la gran fortalesa de la novel·la de Cho Nam-joo és que el relat apunta, més que als agressors puntuals, a les violències sistèmiques i culturals contra les dones, als comportaments i mentalitats adquirits i transmesos de generació a generació, i a un patiment que moltes vegades no imposen estranys malintencionats, sinó precisament els membres de la pròpia família. 

28 de març de 2020

The Only Road (#292)

Potser no hi havia motiu per preocupar-se. Potser les històries que havia sentit - històries sobre com la migra t'apallissava, t'enviava a la presó, i aleshores et retornava al teu país fet un nyap, si tenies sort - tan sols eren històries, contes per evitar que la gent emprengués el viatge. Tot i que en realitat no creia que fossin inventades. En especial quan van arribar al següent control. 

Aquesta novel·la per a adolescents de l'autora estatunidenca Alexandra Diaz es va publicar el 2016, en anglès i també en castellà amb el títol El único destino. L'autora és filla d'immigrants cubans als Estats Units, i en aquesta novel·la relata les aventures de dos adolescents de Guatemala que inicien un viatge per tal de travessar tot Mèxic i passar la frontera amb els Estats Units. El viatge és perillós perquè, com a immigrants il·legals, han d'amagar-se constantment dels agents d'immigració mexicans, i de les múltiples màfies que esperen enriquir-se a costa de la seva desesperació. I aquesta travessa incerta no ofereix cap mena de garantia d'èxit en cap moment. Per ser una novel·la juvenil, el relat no estalvia la trobada amb la mort a cada pas del viatge, i la crueltat del patiment a què són sotmeses les seves víctimes. D'entrada, els dos cosins Jaime i Ángela saben que quedar-se al seu poble natal no és una opció. L'àrea està controlada per una banda local, que recluta els adolescents per passar droga o fer-los de soldat, prostitueix les noies, i assassina tots aquells que no cedeixen a les seves extorsions. Quan el germà d'Ángela, Miguel, és assassinat, i tant ella com el seu cosí Jaime són "convidats" a unir-se a la banda, la família sencera comprèn que l'única opció que els queda és fugir. Reunint tots els diners que poden en pocs dies i endeutant-se pel camí, aconsegueixen comprar una promesa de passar als Estats Units des de Ciudad Juárez, i això només si aconsegueixen arribar a la ciutat més perillosa del món. Als Estats Units els espera el germà de Jaime, que fa anys que va aconseguir arribar al país de forma legal. Tot i anar dirigit a infants i adolescents, és un relat escrit en un llenguatge tremendament directe i planer i en què cada etapa del viatge pot deparar una nova sorpresa. La novel·la també està molt ben escrita i construïda. Vista a través dels ulls de Jaime, un artista en potència, tot allò que troba a cada etapa del camí va prenent nous significats i implicacions a mesura que queda plasmat al seu quadern d'esbossos, que es converteix en un testimoni directe de tot el viatge, especialment en el pla simbòlic. Per exemple, quan un guarda d'immigració li arrenca del bloc el dibuix de la sargantana que havia fet el matí de la mort del seu cosí Miguel, sabem que aquesta etapa de la seva vida a Guatemala ha quedat definitivament enrere, o quan associa el roig de la posta de sol que li agradava al seu germà amb el cabell pèl-roig del turista gringo, i aquest color queda associat automàticament amb el destí que els espera als Estats Units. És una lectura que paga la pena perquè, amb la seva senzillesa exposa la cruesa d'un dels drames migratoris més importants de l'actualitat i, així doncs, és una bona forma d'apropar els joves a aquesta realitat que afecta el món en què vivim avui dia. Si li pogués trobar un però, potser diria que el desenllaç sembla un punt massa fàcil i evident, però no em sembla un defecte en realitat perquè acaba resultant comprensible, vist el to cru i colpidor de la resta de la novel·la, i el fet que és un relat adreçat als joves. 

Sinopsi: Quan una banda criminal assassina un adolescent en un poblet de Guatemala, la seva família decideix enviar als Estats Units la germana i el cosí d'aquests, que emprenen un viatge a la desesperada per aconseguir creuar la frontera entre Mèxic i els Estats Units. 

M'agrada: El realisme de la proposta, que no escatima detalls, però que a la vegada els exposa de forma planera i sense caure en cap mena de sentimentalisme. 

27 de març de 2020

La meva cosina Rachel (#291)

Érem somiadors, tots dos, poc pràctics, reservats, convençuts de grans teories que mai no posàvem a prova i, com tots els somiadors, adormits en el món de la vigília. 

Aquesta novel·la de l'autora britànica Daphne du Maurier (1907-1989) es va publicar per primer cop el 1951, força anys després de l'èxit de Rebecca, la novel·la que la va portar a la fama. La meva cosina Rachel reedita els trops i temes d'aquesta altra, tot i que el relat ben aviat pren una direcció diferent. En tots dos hi trobem una mansió prop del mar a Cornwall (paratge familiar per a l'autora), una mort en circumstàncies misterioses, i un relat que s'ha d'anar reconstruint a través de múltiples fragments del passat i revelacions inesperades que colpeixen els personatges en el moment menys pensat. Philip Ashley, el protagonista, és un jove orfe que ha estat criat tota la seva vida pel seu cosí més gran, Ambrose, un ric terratinent. Un hivern, Ambrose marxa a Itàlia en busca d'un clima més càlid i allà es casa amb una cosina llunyana, Rachel. Al cap d'uns pocs mesos, però, Ambrose cau malalt, i Philip surt cap a Itàlia immediatament, tot i que quan hi arriba es troba que Ambrose acaba de morir i Rachel ha marxat. Just en aquell moment és quan comença a sospitar que Rachel ha mort el seu marit i es promet a si mateix que se'n venjarà. Un cop tornat a Anglaterra, Philip rep la visita de la seva cosina Rachel i, tot i la desconfiança inicial, se n'acaba enamorant. Tanmateix, la relació que s'estableix entre tots dos es va fent cada cop més complexa a mesura que avança el relat, i que Philip va descobrint noves dades sobre Rachel i el punt de vista d'aquesta última. La identificació progressiva que es va establint entre Philip i Ambrose, i la seva relació amb Rachel, basteixen un relat en què res no és fortuït i en tot moment hem de mirar la imatge de conjunt per entendre els interessos de cada personatge. L'enigma que queda al cor de la narració és si Rachel és realment culpable o innocent d'haver enverinat el seu marit. Al llarg de la novel·la se'ns van presentant motius a favor de totes dues opcions però, més enllà d'això, la complexitat de la proposta rau en el seu punt de vista: només tenim la perspectiva en primera persona de Philip Ashley, i hem de destriar la veritat a través de la seva versió dels fets. La característica principal de Philip, però, és la seva immaduresa, i per tant la seva versió dels fets d'entrada quedarà encegada per tots els seus prejudicis: la seva falta de món li impedeix jutjar Rachel com a persona més que com a estereotip. Així és com Philip mirarà el món italià i el món femení encarnats per Rachel com a amenaça directa que posa en perill l'estabilitat del seu món, que gira principalment al voltant de la seva propietat. D'una banda, Philip no arribarà a prendre possessió de la propietat fins que no faci vint-i-cinc anys, moment en què deixarà de dependre del seu guardià; d'altra banda, Rachel és la vídua d'Ambrose Ashley, que casualment no va canviar el testament per fer provisió per a la Rachel. Això li dóna a ella una certa pretensió sobre la propietat, encara que només sigui, com a mínim, per salvar les convencions socials. A partir d'aquest punt s'estableix un joc de tensió psicològica i de manipulació en totes dues direccions. Com passava també a Rebecca, ens trobem davant d'una novel·la circular, en què el principi ens dóna pistes per intentar comprendre què passarà al final, i en què el final s'acaba revelant, com els millors finals, inesperat i inevitable a la vegada. És una lectura trepidant en la seva explotació del misteri i de la tensió psicològica, i agradarà a tots els fans del misteri amb un matís gòtic. 

Sinopsi: En un moment indeterminat del segle dinou, un terratinent de Cornwall, Ambrose Ashley, deixa casa seva per anar a passar l'hivern a Itàlia, i allà es casa amb una cosina llunyana, la Rachel. L'hereu d'Ambrose, Philip Ashley, veu com el to que l'Ambrose utilitza en les seves cartes va canviant progressivament, i revela un estat de paranoia creixent envers la seva dona. Quan l'Ambrose mor inesperadament d'un tumor cerebral, en Philip sospita de la responsabilitat de la Rachel en aquesta mort i, quan aquesta es presenta inesperadament a Anglaterra, la seva reacció inicial és de rebuig. A mesura que es van coneixent, però, Philip experimenta una creixent fascinació per la seva cosina Rachel, mentre que les intencions últimes d'aquesta no acaben de quedar clares. 

M'agrada: És una novel·la que manté la tensió fins a l'últim moment, i que es fa gran precisament en el seu ús de l'ambigüitat i les mitges tintes. Es troba totalment a l'alçada de Rebecca. 

25 de març de 2020

Una ment de metalls i rodes

Un altre any celebrem el Tolkien Reading Day (Dia de Llegir Tolkien), i enguany la Tolkien Society ens proposa com a tema "Natura i Indústria". Aquest any he escollit dues de les seves suggerències, dos capítols de la primera part de Les Dues Torres que m'agraden especialment: "Barbarbrat" (capítol quart) i "La Gorja d'en Helm" (capítol setè).

No m'esperava que el tema d'enguany em connectés la lectura a un autor que vaig llegir fa molts anys a la facultat de Filosofia, Jacques Ellul, i la seva crítica a la tècnica. Per resumir-ho en poques paraules: la tècnica imposa a la vida humana una lògica pròpia, de forma que arriba un moment en què la capacitat mateixa de poder fer una cosa implica la necessitat de fer-la. Va ser la lògica que va operar en la cursa d'armament nuclear durant la Guerra Freda, i que havia operat anys abans quan els Estats Units van llençar les dues bombes atòmiques sobre les ciutats d'Hiroshima i Nagasaki. Es podia fer, però calia? Ellul es converteix, així doncs, en pioner de l'ecologisme polític i de les propostes de decreixement. Escrivint des d'un context semblant, el de la crítica a les aberracions tècniques del segle vint, que s'apliquen a la maquinària destructiva de la guerra o a processos industrials que destrueixen el medi ambient inexorablement, l'obra de Tolkien sembla ressonar amb idees similars. 

"Barbarbrat" és un dels capítols que deixa més clara aquesta crítica. Quan primer arriben a Fangorn, Merry i Pippin se senten ofegats per l'espessor del bosc però, sense adonar-se'n, les ferides produïdes pels orcs i la seva fatiga comencen a remetre com si fos directament per efecte del contacte amb el bosc, sense cap més explicació de la veu narradora. Barbarbrat se'ns presenta com una personificació del bosc mateix; un lloc especial en el capítol el juga la descripció dels seus ulls: 
Notaves com si, darrere seu, hi hagués un pou enorme, curull de les edats del record i de rumiaments llargs, lents, constants; però la seva superfície guspirejava amb el present: com el sol que brilla al fullam exterior d'un gran arbre o a les ondulacions d'un llac molt profund. No ho sé ben bé, però era com si alguna cosa que creixés a la terra . . ., adormida, podríeu dir, o que es considerés a si mateixa com quelcom entre punta d'arrel i punta de fulla, entre terra profunda i cel, s'hagués desvetllat sobtadament i t'observés amb la mateixa atenció parsimoniosa amb què havia ponderat els seus afers interns durant anys incomptables. (87)*
Quan Tolkien ens ofereix descripcions de la natura a El Senyor dels Anells, la natura és sinònim de memòria. El contacte amb la natura ens evoca el record d'edats passades, d'un món més estable i durador que l'anar i venir dels afers humans, breus i fugissers. El nom autèntic de Barbarbrat és impronunciable perquè reflecteix tota la seva història: el llenguatge és orgànic, per tant, com la natura mateixa, centrada en si mateixa en un cercle continu de cicles estacionals, més que no pas en un objecte extern. Tot i així el pas del temps no li és innocu. El mateix Barbarbrat se'ns presenta nostàlgic, igual que els elfs, pels temps en què la natura era jove: 
Aquells van ser els grans dies! Existí un temps en què es podia passejar i cantar tot el dia sense sentir res més que l'eco de la meva veu als turons buits. Els boscos eren com els boscos de Lothlórien, però més espessos, més forts i més joves. I l'aroma de l'aire! Solia passar-me una setmana sencera només respirant. (95) 
Després, a casa d'en Barbarbrat, en Merry i en Pippin li expliquen les seves aventures, i aquí l'ent aprofundeix en la idea de no estar centrat en cap objecte exterior a ell mateix o el seu bosc: 
Huum, ehem, jo no me n'he preocupat, de les Grans Guerres - va respondre en Barbarbrat -. Principalment afecten els elfs i els homes. I això és afer dels màgics: els màgics sempre estan preocupats per l'esdevenidor. I a mi no m'agrada preocupar-me pel futur. Jo, de fet, no estic al costat de ningú, perquè no hi ha ningú que estigui del tot al meu costat, si enteneu el que vull dir. No hi ha ningú que es preocupi pels boscos com jo me'n preocupo; en l'actualitat ni els elfs no se'n preocupen com jo. De tota manera, sento més simpatia pels elfs que per altres criatures: els elfs foren els que ens guariren de la mudesa fa molt de temps i allò fou un gran do que no pot ésser oblidat, encara que, des d'aleshores, els nostres camins s'hagin separat. (100-101) 
Com Barbarbrat mateix indica, la tècnica per si mateixa no té per què ser dolenta. Els elfs van despertar els ents (els van "guarir de la seva mudesa") precisament per la seva ànsia pel coneixement: en molts llocs de l'obra de Tolkien el seu desig de crear més i conèixer més es considera un gran do. Ara bé, el matís arriba quan Barbarbrat comença a parlar de Sàruman. D'on prové la seva corrupció? No de la seva curiositat natural pel coneixement, sinó de la seva incapacitat per conèixer de forma desinteressada. En la seva ment, els mitjans emprats per tal d'assolir-lo acaben ofegant el coneixement mateix. 
Hi hagué un temps en què sempre venia a passejar pels meus boscos. En aquella època era educat, sempre em demanava permís (almenys quan ens topàvem); i sempre estava disposat a escoltar. Li vaig explicar moltes coses que mai no hauria descobert pel seu compte, però no m'ho pagà mai amb la mateixa espècie. Que jo recordi, ni tan sols no em va comunicar res a canvi. I cada cop anà esdevenint més i més d'aquesta manera; el seu rostre, tal com el recordo, perquè fa molt de temps que no l'he vist, era com finestres en una paret de pedra: finestres amb porticons per dins. Crec que ara comprenc el que trama. Està maquinant convertir-se en un Poder. Té una ment de metalls i rodes i no li importen les coses que creixen, a excepció d'aquelles que poden ser-li d'utilitat en un moment donat. (101-102) 
El coneixement de Saruman l'ha portat a tallar la seva connexió amb la natura. A l'extrem oposat de l'acció guaridora i creadora dels elfs, és incapaç de donar res a canvi del que ha rebut. Fins i tot més, el seu coneixement i la seva tècnica es tornen malignes en el moment en què es tornen destructors. És aquest el punt àlgid de la indignació d'en Barbarbrat: l'entotsolament de la natura deixa de ser positiu si es converteix en acceptació passiva d'aquesta destrucció. 
Maleït sia, branca i rel! Molts d'aquests arbres eren amics meus, criatures que havia conegut des que érem nou i gla, tenien veus pròpies que ara s'han perdut per sempre. I ara hi ha extensions de soques tallades i esbarzers on en altre temps existien arbredes cantaires. He estat sense fer res. He deixat passar coses. Cal que això s'acabi! (102-103) 
Treebeard d'Alan Lee

El relat dels ents i les mullerents, tot i el seu matís misogin, desenvolupa aquest motiu i esdevé un mite fundacional de l'aparició de l'agricultura: el distanciament progressiu entre els ents i les seves parelles ve donat per l'interès d'aquestes en les tècniques agrícoles, introduïdes al món a través d'elles. Igual que passava amb els elfs, l'interès de les mullerents per allò que creix és un do per al món perquè no és destructiu, sinó creatiu. El capítol conclou després de l'assemblea dels ents, quan aquests decideixen finalment anar a la guerra contra Isengard. La nota amarga queda present un darrer cop en tornar a la història de les mullerents com de passada; l'acceptació serena que Barbarbrat fa del seu destí recorda les paraules bíbliques, al llibre de Cohèlet
Hauria donat qualsevol cosa per tornar a veure la Fimbrèthil. Però, recordeu-ho, amics, les cançons, com els arbres, només fan fruit quan els toca i a la seva manera: i, de vegades, es marceixen inoportunament. (122) 
Amb un to i una temàtica completament diferents, el capítol "La Gorja d'en Helm" obre amb les hosts de Rohan cavalcant amb pressa cap a Helm, on pensen contenir l'atac d'en Saruman. La cavalcada es produeix sota l'ombra creixent d'un núvol fosc que sorgeix de la vall d'Ísengard. De bon principi se'ns destaca que el núvol no té un origen natural: 
No és la boira ni els núvols allò que m'obstaculitza la visió: hi ha una ombra que ho vela, una ombra que algun poder ha col·locat damunt la terra i que es belluga a poc a poc riu avall. (182) 
Com ja hem vist, en Legolas no és el primer personatge que anomena Saruman "un poder". A mesura que els orcs s'apropen a Helm, el que destaca és precisament la seva tàctica de terra cremada. A diferència dels guerrers de Rohan que, com els ents, proven de preservar la seva terra i que, per tant, actuen defensivament, el que fan els orcs enviats per Saruman és cremar i destruir tot el que troben al seu pas. 

El motiu principal del capítol és la tensió que s'estableix entre el dia i la nit. Quan els guerrers de Rohan arriben a Helm ja és de nit, i la batalla comença passada la mitjanit, amb l'esclat d'una terrible tempesta. Quan després de la primera ofensiva la tempesta amaina, la llum de la lluna només descobreix els reforços de l'exèrcit de Saruman, que segueix augmentant. Sembla que caldrà una llum encara més poderosa, que en aquest capítol acaba prenent un caire providencial. L'exposició que en fa Aragorn, però, és molt més natural i senzilla, lluny de qualsevol rastre d'afectació o grandiloqüència: 
- Aquesta nit sembla que no s'acabi mai - comentà -. Quan trigarà a sortir el dia?  
- No falta gaire per l'alba - respongué en Gàmling, que ara havia pujat fins al seu costat -. Però temo que l'alba no ens ajudarà gaire.  
- Doncs l'alba sempre ha estat l'esperança dels homes - continuà l'Àragorn. (197) 
Però, com passa sempre amb l'èpica de Tolkien, les coses encara han d'empitjorar molt abans de poder veure la llum. Els orcs obren un esvoranc a la muralla inexpugnable de Helm amb un invent de Sàruman capaç de fer explotar la pedra (suposem que la pólvora, que el bàndol de Rohan desconeix). Aquí l'escomesa dels orcs es fa cada cop més dura, i en la seva retirada Gimli i Éomer acaben desapareguts. La desesperança arriba al cor del rei Théoden, i la metàfora de la nit i el dia torna a aparèixer per il·lustrar aquesta tensió: 
Diuen que Vilacorn no ha caigut mai davant cap assalt - va dir en Théoden -; però ara el meu cor sent incertesa. El món canvia i tot el que en altre temps era segur ara resulta insegur. Com pot una torre resistir tanta i tanta gent i tant i tant d'odi? Si hagués sabut que la força d'Ísengard s'havia multiplicat tant, potser no hauria estat tan impetuós a l'hora de sortir-los a l'encontre, malgrat totes les arts d'en Gandalf. El seu consell ara no em sembla tan bo com em va semblar sota el sol del dia. (201) 
Tot i així, en el seu punt més baix el rei encara troba motius per passar a l'acció. Tot i desesperat, es decideix a fer un atac a cavall amb els seus genets quan arribi l'alba, encara que només sigui per acabar-hi morint gloriosament. Només hi ha un personatge que encara no ha perdut l'esperança, potser perquè és qui encarna en la novel·la el valor mateix de l'esperança. Quan el cel comença a empal·lidir, Aragorn surt a la muralla a amenaçar els orcs amb l'arribada del dia, tot i que aquests siguin immunes a la llum del sol.
- Si vols parlar amb nosaltres baixa aquí! I porta'ns el teu rei! Som els guerrers uruk-hai. Si no ve ja el desentaforarem del seu cau. Porta'ns el gallina del teu rei!  
- El rei va i ve quan vol - va dir l'Àragorn. 
- Aleshores, què hi fas, aquí? - li preguntaren -. Per què mires? Vols contemplar la grandesa del nostre exèrcit? Som els guerrers uruk-hai.  
- Mirava per veure l'alba - respongué l'Àragorn. (202) 
Però l'eucatàstrofe encara no arriba. Els orcs encara fan explotar una part més gran de la muralla abans que, en arribar l'alba, els corns de Rohan sonin i el rei iniciï la seva escomesa a cavall. Aquí comença el canvi de circumstàncies: a l'atac de Théoden se suma el dels desapareguts que s'havien refugiat a les coves, i la retirada dels orcs es veu tallada per un gran bosc que acaba d'aparèixer al fons de la vall de Helm (sabem que no és màgia, però, sinó la cua de l'exèrcit d'en Barbarbrat.) I la sort no acaba aquí: l'arribada de l'alba també veu el retorn de Gandalf amb reforços. Crec que l'efecte d'aquest passatge és imaginar-nos tots aquests esdeveniments transcorrent a la vegada: 
La llum va inundar el cel. La nit s'esvaí. (203) 

* Totes les citacions d'aquest article són de l'edició catalana de Les Dues Torres, i la traducció és de Francesc Parcerisas.

J. R. R. Tolkien. El Senyor dels Anells: Les Dues Torres. Barcelona: Vicenç Vives, 2002. 

21 de març de 2020

Cap al crepuscle

INTO THE TWILIGHT

Out-worn heart, in a time out-worn,
Come clear of the nets of wrong and right;
Laugh, heart, again in the grey twilight,
Sigh, heart, again in the dew of the morn.

Your mother Eire is always young,
Dew ever shining and twilight grey;
Though hope fall from you and love decay,
Burning in fires of a slanderous tongue.

Come, heart, where hill is heaped upon hill:
For there the mystical brotherhood
Of sun and moon and hollow and wood
And river and stream work out their will;

And God stands winding His lonely horn,
And time and the world are ever in flight;
And love is less kind than the gray twilight,
And hope is less dear than the dew of the morn.

W. B. Yeats, The Wind Among the Reeds (1899)

Pedra a l'entrada de Newgrange
Font

CAP AL CREPUSCLE 

Cor desgastat, en temps desgastats, 
allibera't de les xarxes del bé i del mal; 
torna a riure, cor, en el crepuscle gris, 
torna a sospirar, cor, en la rosada del matí. 

La teva mare Eire és sempre jove, 
la rosada sempre brilla i el crepuscle és gris; 
per més que et decaigui l'esperança i l'amor es marceixi, 
cremant-se en els focs d'una llengua calumniosa. 

Vine, cor, on s'amunteguen un turó sobre un altre: 
perquè allà la mística germandat
del sol i la lluna i la cova i el bosc
i el riu i el rierol fan la seva voluntat; 

i Déu, dempeus, fa sonar el seu corn soliu, 
i el temps i el món són sempre fugissers; 
i l'amor és menys dolç que el crepuscle gris, 
i l'esperança és menys preuada que la rosada del matí. 

W. B. Yeats, The Wind Among the Reeds (1899)
La traducció al català és meva.

Feliç Dia Mundial de la Poesia! 

20 de març de 2020

Qui penseu, noies?

El poeta s'acomiada com cal de les noies dèlies: 

Recordeu-me en temps venidors quan sigui que qualsevol home sobre la terra, un estranger que hagi vist i patit molt, arribi aquí i us pregunti: "Qui penseu, noies, que és el més dolç cantaire que ve aquí, el qui més us complau?" Aleshores responeu-li, totes i cadascuna, amb una sola veu: "És un home cec, que viu a la rocosa Quios: els seus cants són eternament suprems." I per part meva, jo estendré el vostre renom en el meu vagarejar per la terra per les ciutats ben poblades dels homes, i ells em creuran; perquè el que dic és veritat. 

Els "Himnes a Apol·lo" (a Apol·lo Deli i a Apol·lo Piti) són part dels Himnes Homèrics: una recopilació de poemes anònims de tradició homèrica. 

Si en voleu llegir la traducció al català de Joan Maragall, la trobareu aquí: 



18 de març de 2020

L'allargavista d'ambre (#290)

Podem viatjar, si hi ha portes cap a altres móns, però només podem viure al nostre propi món. La gran empresa de lord Asriel al final fracassarà per la mateixa raó: hem de construir la república del cel allà on som, perquè per a nosaltres no hi ha cap altre lloc. 

Aquesta novel·la és la tercera entrega de la trilogia de la Matèria Fosca, de Philip Pullman, i es va publicar per primer cop l'any 2000. Com a desenllaç de la trilogia, les impressions que em provoca en la relectura, després de tants anys, són enfrontades. D'una banda, els múltiples móns descrits per l'autor se'ns despleguen amb una riquesa de detalls i una exuberància visual que fan de la lectura una experiència memorable. Per exemple, la presència dels àngels, éssers eteris que enyoren la qualitat corpòria dels éssers humans i que no obliden la humiliació que va suposar la seva primera derrota, és un dels punts forts de la novel·la, tot i que el seu rol dins la guerra entre els móns s'acaba desdibuixant entre totes les trames secundàries. D'altra banda, la direcció de l'argument, que prometia tant a les dues anteriors entregues, es desdibuixa una mica i es perd en múltiples trames secundàries que de vegades no acaben d'arribar ben bé enlloc. L'estructura de la novel·la es divideix en unes quantes trames paral·leles que avancen totes a la vegada, però algunes són més rellevants i d'altres s'acaben fent sobreres en vistes del desenllaç, de forma que la novel·la s'acaba fent una mica lenta en determinats moments. En comparació amb el ritme que presentaven les altres dues, una mica més breus, L'allargavista d'ambre acaba perdent en la comparació. El motiu de la guerra contra l'Autoritat es comença a desenvolupar completament en aquesta entrega: lord Asriel ha construït una torre-fortalesa en un dels múltiples móns, i al principi de la novel·la se'ns presenta ja completament entregat a les seves ambicions còsmiques de destronar Déu, que es revela en realitat com a àngel impostor que al principi dels temps es va fer passar pel creador de tots els móns sense ser-ho realment. Pel que fa als protagonistes de La daga, Will i Lyra, ara la trama de Lyra queda subordinada a la de Will, que prendrà el paper central d'heroi de la novel·la. Tot i això, el viatge de Lyra i la seva transformació i aprenentatge al llarg de la novel·la també és un dels punts més forts de la narració, i per això no es pot desestimar el valor d'aquest personatge al llarg de la tercera entrega. Tanmateix, Will encara ha de descobrir el paper de la seva daga en el desequilibri que recorre i que amenaça tots els móns i, aquí, les seves decisions seran crucials per tal de salvar tot l'univers. Si al final de La daga el vam trobar en el seu moment més baix, la seva prova més fosca, a partir d'aquí ens trobem amb un heroi en formació: el seu sentit del deure s'aprofundirà al llarg de la novel·la fins a arribar a la lliçó final, de forma que veurem com es transforma en un guerrer, només per reconèixer que només cal lluitar quan és necessari. La prova més fosca per a Lyra, tanmateix, es troba davant seu, i serà un dels passatges més colpidors i memorables de l'obra sencera: com en els grans relats èpics, el centre de la narració en aquest cas esdevé la visita al món dels morts. Igual que passava a l'Odissea, per exemple, la visita en si mateixa no sembla tenir cap propòsit per si mateixa, més que augmentar el coneixement dels protagonistes i retornar-nos renovats al món dels vius. Però, aquí d'una forma un punt més instrumental, Will i Lyra descobriran que també tenen una missió a acomplir al món dels morts, que pot marcar la diferència entre el món antic, el de l'Autoritat, i la nova república del cel que els protagonistes estan intentant fundar. A propòsit del món dels morts se'ns ofereixen algunes de les imatges més vívides i colpidores de la trilogia sencera: el llindar de la llacuna Estígia on els morts esperen el seu lloc a la barca se'ns presenta com un immens camp de refugiats. El paper jugat per les harpies, i la seva posterior redempció a mans de Lyra, recorda de forma evident la transformació operada a Les Eumènides d'Èsquil. Però el món dels morts és només una estació en el camí dels protagonistes, i el que ens trobarem més enllà d'això és una reedició del pecat original, que és on ens conduïa la trama des del principi, a les altres dues novel·les, i que se'ns ha presentat constantment fins a aquest punt com el moment a què apuntava tota la trilogia. La resolució final és un punt anticlimàtica i es podria haver resolt millor, tot i que no deixa de ser suggestiva un cop arribats al desenllaç: la temptació última no són ni el sexe ni el coneixement en si mateixos, sinó que el pas a l'edat adulta se'ns revelarà més aviat com una lliçó de responsabilitat, la de no utilitzar el coneixement de forma egoista sinó comprendre la nostra funció dins del tot i utilitzar tots els nostres recursos al servei dels altres. A la llum d'aquest desenllaç, cal qüestionar-se si els protagonistes cauen realment, o la seva sortida endavant representa un autèntic triomf de la humanitat. És en aquestes qüestions que l'autor presenta la seva veu més maniquea i alliçonadora: jo personalment hauria fet el llibre més lleuger suprimint els excursos ideològics amb què l'autor pretén convèncer del seu missatge en contra de l'església i de la religió. No estic dient que aquests missatges no siguin totalment vàlids, sinó que en una obra de ficció m'esperava veure'ls una mica més velats o subordinats a la trama argumental. Si d'una cosa peca Pullman en aquesta darrera entrega, és de manca de subtilesa: hi ha moments de l'argument en què la prèdica de l'autor acaba pesant més que les relacions i els caràcters dels personatges, i això es fa especialment carregós en una novel·la dirigida als joves: quan Philip Pullman posa en boca d'un dels seus personatges "el cristianisme és un error", l'atac sembla un punt massa personal, en tant que un ateu hauria d'atacar totes les religions per igual, i en aquest moment sembla que Pullman s'oblidi que està parlant d'un món fictici que ell mateix ha creat. El que m'entristeix més d'aquesta relectura és que percebo aquestes coses com a adulta però no les vaig veure en el seu moment, d'adolescent. La conseqüència d'això és que l'últim terç de la novel·la - el que s'esdevé després de la sortida del món dels morts - desmereixi una mica la resta del llibre. La trilogia sencera és una bona lectura tant per a adolescents com per a adults, que s'ha mantingut rellevant durant tots aquests anys i que ens presenta una riquesa d'imatges, d'idees i de motius que de vegades resulta estrany trobar en productes adreçats als joves. Una lectura de totes totes recomanable, tot i els seus defectes i imperfeccions. 

Sinopsi: En aquesta tercera entrega de la trilogia, es produeix la guerra final entre el bàndol de lord Asriel i el de l'Autoritat. Hi ha diverses faccions d'àngels i de bruixes en cada bàndol, i els afectes a l'Autoritat també gaudeixen del suport del sinistre Magisteri, que aquest cop comença a estendre les seves ramificacions també a diversos móns. Mentrestant, la malvada senyora Coulter manté una agenda paral·lela, en què farà d'agent doble per a tots dos bàndols sense acabar de revelar mai les seves intencions. Paral·lelament a aquesta lluita pel poder, el viatge de Will i Lyra també prossegueix, però aquesta vegada en una direcció totalment diferent. Les seves aventures els conduiran al món dels morts, on hauran d'afrontar una de les seves proves més dures, però també aconseguiran descobrir la seva funció dins de la guerra còsmica que s'esdevé al seu voltant. 

M'agrada: Aquesta tercera entrega té moments magnífics. A mi m'agraden especialment les escenes on apareixen els àngels, les escenes on reapareix Iorek Byrnison i la baixada al món dels morts. 

No m'agrada: De les tres entregues de la trilogia és la més llarga i desigual, i l'estructura d'aquest tercer volum es ressent de la presència de massa trames paral·leles que després no acaben acomplint tot allò que prometen al principi. 

14 de març de 2020

La daga (#289)

L'església ensenya que alguns àngels es van rebel·lar abans que el món fos creat, i els van llençar des del cel a l'infern. Van fracassar, veieu? Aquest és el centre de la qüestió. No ho van poder fer. I tenien el poder dels àngels. Lord Asriel és tan sols un home, amb poder humà, res més que això. Però la seva ambició no té límits. Gosa fer el que els homes i dones no gosarien ni pensar. I mireu el que ja ha aconseguit: ha obert un estrip al cel, ha obert el camí cap a un altre món. Qui més ho ha fet mai? Qui més ho podria pensar? 

Publicada el 1997, La daga de Philip Pullman és la segona part de la trilogia de la Matèria Fosca. És el més curt dels tres volums i, de fet, es llegeix més com una transició necessària entre el plantejament de La brúixola daurada i el desenllaç que suposarà L'allargavista d'ambre, que no pas com a obra unitària en si mateixa. Tanmateix, aquesta entrega brilla amb llum pròpia davant les seves companyes en tant que ens introdueix un nou personatge que serà el co-protagonista de la trilogia juntament amb Lyra, i ens introdueix a un univers visualment impactant i simbòlicament significatiu, que tot sovint eclipsa per si sol totes les aventures màgiques i la munió de personatges secundaris que se'ns introduiran a la següent entrega. D'entrada, l'existència de diversos móns paral·lels se'ns presenta a través del protagonista, Will Parry, un noi de dotze anys que viu a Anglaterra al nostre propi món, provant d'esbrinar el misteri de la desaparició del seu pare i cuidant la seva mare, que es troba incapacitada. El misteri sobre el pare és el que posa en marxa l'acció de la novel·la, ja que quan uns estranys entren a casa dels Parry buscant els documents personals del desaparegut senyor Parry, Will s'escapa de casa i es decideix a investigar per si sol. Pel seu camí es creua la porta cap a un altre món, on es trobarà amb Lyra casualment. El contrast que s'estableix entre els dos protagonistes és molt curiós: Will representa el contrapunt de la Lyra, amb el seu sentit del deure i de la responsabilitat, on Lyra es deixava guiar en tot moment únicament per les seves intuïcions. Si una característica essencial del personatge de la Lyra era la seva duplicitat, aquí Will destacarà precisament per la seva integritat i la seva determinació. El contrast no és de blanc i negre, però. Si bé en aquesta entrega Lyra començarà a aprendre que la seva duplicitat li pot jugar males passades, la integritat de Will també el portarà a un patiment profund i sense pal·liatius, que des del punt de vista del lector colpeix de forma profunda i inoblidable. El món intermedi on Lyra i Will es troben és una ciutat misteriosa i espectral anomenada Cittàgazze, on els adults han desaparegut fugint d'uns espectres terrorífics que els xuclen l'ànima, mentre que no afecten els infants. Passa el mateix que amb el concepte de la Pols que havíem descobert a l'anterior novel·la: hi ha quelcom en el pas de l'edat adulta que marca la diferència per a aquesta força còsmica. També se'ns fan altres revelacions tot just començar: el motiu principal de la trilogia sencera, la rebel·lió contra l'Autoritat, com Philip Pullman anomena el Déu cristià, se'ns comença a dibuixar a través de la rebel·lió de lord Asriel, que secretament està reunint exèrcits vinguts de tots els móns per tal de destronar-lo definitivament. Els àngels, fracassats en el seu primer intent, també apareixeran aquí per cobrar-se la seva revenja, i són també una de les presències més visuals i atractives de tota la novel·la. Aquesta trama, però, passarà a un pla secundari davant del veritable fil conductor del relat: la recerca per part de Will del seu pare perdut i el seu intent d'aclarir el misteri de la seva desaparició quan ell era tan sols un nadó. El misteri del seu pare i el de les obertures de portes a altres móns es comencen a relacionar ben bé des del principi, de forma que el camí de Will es creuarà amb la daga subtil, un instrument ancestral que obre les portes entre els móns i que només ell pot fer servir de forma efectiva, com li passava a Lyra amb l'aletiòmetre en l'anterior entrega. Com ja passava a l'anterior novel·la, hi ha un sentit providencial del destí dels protagonistes, que aquests han d'acomplir independentment de la seva pròpia voluntat, i que aquí va prenent forma en la guerra universal de lord Asriel contra Déu: els personatges es transformen en peons dins d'aquest camp de batalla que engloba tots els móns coneguts, i això va creant tensió que s'acumula per a la darrera entrega de la trilogia. A partir d'aquesta combinació entre personatges que ja coneixem de l'entrega anterior i els que s'hi introdueixen de nou, i la divisó de la narració en diferents fils argumentals que transcorren de forma paral·lela però que aniran convergint cap al mateix punt, La daga esdevé una lectura absorbent i molt dinàmica, que ofereix respostes a algunes de les preguntes que s'havien plantejat anteriorment, però deixa enigmes oberts per a la propera entrega. 

Sinopsi: Will Parry, un noi de dotze anys, escapa a un altre món a través d'una obertura que troba fortuïtament. En el món paral·lel hi coneix la Lyra, la protagonista de La brúixola daurada que s'uneix a la seva missió d'esbrinar el misteri de la desaparició del seu pare anys enrere. Paral·lelament, les bruixes de la Serafina Pekkala i l'aeronauta Lee Scoresby, que ja havíem conegut a l'anterior entrega, s'uneixen al bàndol de Lyra en una guerra còsmica que es comença a preparar. 

M'agrada: És una novel·la que està a l'alçada de l'anterior i que, en comparació amb La brúixola daurada, ens ofereix un to molt més fosc i adult que la mera successió d'aventures èpiques que aquesta ens presentava. 

No m'agrada: Al meu parer, el final en forma de cliffhanger resulta una mica anticlimàtic, i a mi m'hagués agradat un final una mica més rodó, com en l'anterior novel·la. També hi ha moments en què l'aprofundiment que fa Pullman en les bases filosòfiques i metafísiques del seu món literari mostra obertament les seves febleses: per exemple, decidir que els espectres no afecten els infants perquè aquests estan només centrats en si mateixos (el que anomena "innocència") i els adults es troben oberts al món (el que anomena "experiència") em sembla una simplificació força matussera. 

11 de març de 2020

La brúixola daurada (#288)

En nosaltres hi ha abismes i forts corrents. Som gent de l'aigua de cap a peus, i tu no ho ets, tu ets de foc. Al que t'assembles més és al foc dels maresmes, aquest és el teu lloc dins del pla; tens esperit de bruixa a la teva ànima. Enganyosa, això és el que ets, nena. 

Aquesta novel·la de l'autor britànic Philip Pullman va suposar un abans i un després en la literatura de fantasia per a joves amb la seva publicació l'any 1995. Contemporània de la sèrie de novel·les de Harry Potter, la trilogia de la Matèria Fosca és fins i tot més influent que aquella en termes literaris, i pel que fa a les implicacions teòriques i filosòfiques del seu món imaginari. En aquest primer volum de l'obra, que es va publicar primerament com a Llums del nord i ha estat recentment reeditat com a La brúixola daurada, l'autor ens introdueix en un món imaginari, paral·lel al nostre i que manté semblances més que evidents amb la nostra història, cultura i valors. En el moment que obre la novel·la, està tenint lloc una revolució científica que pot canviar radicalment la forma com es conceben l'univers i els seus orígens, però tot el saber queda monopolitzat sota l'ala d'una organització religiosa, el Magisteri, que s'ha llegit en alguns casos com un paral·lel de l'església catòlica, però que té més a veure amb una mena d'evolució especulativa del calvinisme: la seu mundial del Magisteri es troba a Ginebra, sense anar més lluny. Els pocs científics que escapen d'aquest control ferri són considerats heretges i combatuts amb tots els mitjans a l'abast d'aquesta institució, com li passa a lord Asriel a la novel·la, que acaba condemnat a un captiveri forçós en un dels confins del món. La protagonista, Lyra Belacqua, és una nena òrfena a qui el seu oncle, un noble caigut en desgràcia anomenat lord Asriel, va deixar en dipòsit al Jordan College de la universitat d'Oxford. Les qualitats de Lyra de seguida queden patents només començar l'obra, en una primera subversió de les expectatives d'entrada, ja que Lyra no és una heroïna agradosa o complaent amb el lector: és una nena rebel i difícil, que atrau d'entrada més pels seus defectes que per les seves virtuts. Com una mena d'Odisseu en formació, Lyra destaca especialment per la seva habilitat per dir mentides i inventar paranys i històries que l'ajuden a sortir dels embolics. Com el propi autor ens explica en un excurs al principi d'un dels capítols, aquesta habilitat no té a veure amb la imaginació, sinó més aviat amb la seva absència: les mentides són el seu medi, la seva forma d'adaptar-se i sobreviure a un món hostil. Amb les seves històries fantàstiques i exagerades Lyra també prova d'omplir els buits de la seva història personal: els seus orígens són un misteri per a ella, i a mesura que els vagi descobrint, sempre es revelaran una mica més decebedors del que ella havia pensat. És així com la narració adquireix una línia de direcció constant en un dels seus motius principals: la tensió entre la mentida i la veritat. El viatge ple d'aventures que Lyra emprèn per rescatar els seus amics serà una deriva cap a la veritat, cap als seus propis orígens i cap al descobriment de les veritables intencions de tots aquells que l'envolten. De fet, la seva guia en aquest camí serà l'aletiòmetre, un instrument màgic que només respon la veritat a qualsevol pregunta que se li formuli. L'univers creat per Pullman també té una altra característica completament original i que fa d'aquesta novel·la un relat únic en la seva espècie: la presència dels daimons, o exterioritzacions de l'ànima de la persona en forma d'animal, que acompanyen cadascú en el seu trajecte vital. Això, d'una banda, és una estratègia narrativa molt efectiva, perquè el daimon es converteix en un vehicle dels pensaments i els sentiments de la protagonista; però, d'altra banda, la presència dels daimons a la narració també ens introdueix a la particular metafísica del món fictici. La Pols és la primera introducció que tenim, en aquest volum, al plantejament teològic i metafísic que Pullman crea en aquesta saga, i que serà aprofundit en els volums següents de la trilogia. La Pols és una matèria primigènia, un conjunt de partícules d'una naturalesa especial, que s'adhereixen als éssers humans quan passen a l'edat adulta, i que els personatges de la novel·la associen amb el Pecat Original, com si en fossin la traça material. La Junta d'Oblació, una institució de fanàtics religiosos que depèn de l'autoritat del Magisteri, pretén eradicar la influència de la Pols en els infants abans que arribin a la pubertat, preservant així per sempre la seva innocència. Ara bé, anar contra la natura o jugar a ser Déu pot tenir resultats desastrosos, i anirem veient aquestes implicacions al llarg de la lectura. L'obra s'ha llegit repetidament, i l'autor mateix ha encoratjat aquesta interpretació, com una resposta als aspectes més foscos i problemàtics del món fictici de Nàrnia creat per C. S. Lewis, especialment pel que fa al seu judici final. Philip Pullman es posiciona com a ateu, i es podria argumentar que la saga de la Matèria Fosca pretén ser a l'ateisme el que El Senyor dels Anells, per exemple, seria al catolicisme. Ara bé, fins als altres dos volums no serà possible apreciar si l'intent de Pullman en el seu món literari acaba donant suport a una visió atea del món o més aviat a una mena de teisme New Age. Aquesta primera entrega és la més rodona i satisfactòria en termes literaris, al meu parer. Més enllà de tota l'especulació filosòfica, més oberta a la interpretació, el que hi trobem principalment és un viatge èpic i màgic de la protagonista a les terres del nord, per tal de rescatar els nens anglesos que estan essent segrestats per una misteriosa banda de criminals liderats per la senyora Coulter, la malvada de la història, que pretén subordinar Lyra als seus propis designis en la seva lluita pel poder. Quan Lyra aconsegueixi escapar de la seva influència, s'unirà a una banda de giptans per tal de viatjar al nord i rescatar els infants perduts. En aquest viatge s'aliaran amb un clan de bruixes liderats per la Serafina Pekkala, i amb un ós cuirassat caigut en desgràcia anomenat Iorek Byrnison. Aquests dos personatges són els que brillen més en tota la narració, especialment l'ós Iorek Byrnison. Quan el trobem per primer cop, Iorek es troba alcoholitzat i caigut en desgràcia, i el seu viatge el portarà a recuperar el seu lloc com a rei dels óssos cuirassats en un arc narratiu fàcilment identificable com el del viatge de l'heroi. L'estructura circular de la narració també és un dels seus punts forts: al principi de tot la novel·la s'obre amb una pregunta, el misteri sobre la Pols i la seva estranya manifestació en les aurores boreals al nord del planeta, que revelen un món paral·lel al qual lord Asriel pretén accedir; el desenllaç es tanca amb la resposta a aquesta pregunta, i l'obertura d'un pont a aquest món paral·lel. De la mateixa forma, el misteri de les desaparicions dels infants anirà adquirint la seva resposta quan Lyra accedeixi a una de les plantes experimentals on aquests es troben captius, i així successivament. Als marges d'aquestes línies argumentals hi trobem tot un seguit de personatges secundaris que aporten cadascun les seves pròpies personalitats, històries passades i detalls que donen color a la narració. Per als qui us agradi la literatura de fantasia, La brúixola daurada és un clàssic recent que no us podeu perdre. 

Sinopsi: La vida de la Lyra Belacqua a la universitat d'Oxford es veu sacsejada quan els infants comencen a desaparèixer misteriosament per tot Anglaterra. Escapant de la seva protectora la senyora Coulter, Lyra emprendrà un viatge al nord amb una caravana de giptans per tal de descobrir què se n'ha fet dels infants desapareguts. Pel camí farà amistat amb un ós cuirassat, Iorek Byrnison, a qui ajudarà a recuperar el seu tron com a rei dels óssos i que, al seu torn, l'ajudarà a ella en la seva missió. 

M'agrada: És una novel·la molt complexa i molt ben construïda a molts nivells diferents, i precisament per aquesta complexitat guanya en les relectures. 

No m'agrada: Té moments i moments, i de vegades els episodis de l'argument avancen més per conveniència de la història que no pas per coherència o lògica internes. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons