Tango satànic és una novel·la de 1985 de l'autor hongarès László Krasznahorkai, guardonat l'any passat amb el premi Nobel de Literatura. Està escrita amb una prosa molt densa i la seva trama està estructurada amb minuciositat, de forma que s'ha de llegir parant atenció als detalls i sense abaixar la guàrdia ni un sol moment. Reconec que l'he llegida a batzegades, que en determinats moments he tornat enrere a rellegir capítols sencers i a recuperar detalls que m'havien passat per alt i que, després del desconcert inicial que m'ha causat el desenllaç, la trama m'ha anat creixent dins la ment a mesura que hi pensava i que tornava a rellegir-ne alguns passatges. Puc entendre que a simple vista sembli un exercici vacu de postmodernitat i de prosa pretensiosa, com apunten algunes de les crítiques que ha rebut, però crec que aquesta impressió es va dissipant al llarg de la lectura, sobretot a la vista del desenllaç i la recurrència dels motius que impulsen la trama cap endavant, que es van interrogant i referint als uns als altres amb la insistència de temes musicals que desapareixen i es reprenen dins d'una mateixa composició.
La novel·la té lloc en una antiga colònia agrícola ja desmantellada, a l'època de la imminent dissolució de la Unió Soviètica. Hongria no n'era membre oficial, però va ser envaïda per les tropes soviètiques durant la segona guerra mundial i es va convertir en un estat satèl·lit de l'òrbita soviètica, amb un govern comunista subordinat a la política dictada per Moscou. L'ocupació soviètica no va acabar fins el 1989 amb la desintegració de l'URSS, i la novel·la retrata, amb un estil profundament oníric i subjectiu, subordinat a la percepció parcial i immediata que en tenen els personatges, aquest sentiment de catàstrofe imminent que sembla abastar no només la quotidianitat més immediata de les seves vides, sinó que va més enllà fins a englobar un univers sencer. Al capdavall, un dels aspectes més reeixits de la novel·la és que no esmenta aquest context polític explícitament, més enllà del desassossec kafkià que provoca l'escenari de burocràcia i espionatge intern en què es veuen immersos alguns dels personatges, de forma que aquest marc històric més ampli l'hem d'anar entreveient de les actituds i accions dels personatges, i els seus fragments de records. En aquest moment de transició, en què el sistema antic ja ha mort definitivament però encara no ha nascut quelcom nou, la presència inquietant de l'Irimiás, un personatge diabòlic que es presenta amb pell de Messies, esdevé un significant obert que cadascun dels personatges va carregant de connotacions. La salvació i la utopia que proposa per al futur podrien ser una reedició millorada de l'explotació agrícola col·lectiva, però també podrien ser quelcom de diferent, una aventura capitalista dins d'un sistema mercantil incipient.
La novel·la es divideix en dotze capítols, agrupats en dues meitats de sis cadascuna. A la primera meitat, els pocs supervivents que queden a la colònia reben una notícia sorprenent: el profeta Irimiás i el seu acòlit Petrina, que tothom al poble pensava que eren morts, acaben de ser retrobats i la seva arribada és imminent. Aquests primers capítols es basen en la tensió que provoca l'espera d'aquests dos personatges, i se'ns ofereixen a través de les perspectives de diversos habitants del poble. Sense feina i sense esperança, tots sobreviuen com poden entre rampells de rauxa alcohòlica i brots de desesperació nihilista: les úniques noies joves que queden al poble es dediquen a la prostitució, i els únics modes de supervivència a l'abast dels habitants són la picaresca i un sentit de la cooperació essencialment basat en la desconfiança i l'interès. El record de l'Irimiás és una constant a través d'aquesta secció de la novel·la: alguns personatges el veuen com una figura messiànica, que farà redreçar la situació del poble i els portarà a un futur brillant; mentre que d'altres observen l'arribada amb recel i temor que el nouvingut pugui arribar a revelar secrets que mantenien ben guardats. És així que el personatge se'ns va construint, en termes simbòlics, com una presència diabòlica dins del text, tot i que, si jutgem des dels fets, només tenim dades per veure'l com un entabanador que pretén estafar els pocs diners que els queden als habitants del poble.
És a la segona part que aquest pla comença a prendre una forma més definida, i en aquest sentit la trama de la novel·la m'ha recordat força Les ànimes mortes de Gógol, tot i que després, de cara al desenllaç, se n'allunya força. Els sis capítols finals engeguen amb el discurs de l'Irimiás als reunits a la taverna de la colònia, després d'una tragèdia que ha sacsejat el poble sencer. A diferència del que passa amb els personatges diabòlics, aquí la temptació no se'ns presenta de forma gaire llaminera ni particularment eloqüent, de forma que com més va més anirem percebent aquesta sensació inquietant, evocada magistralment per part de l'autor, que hi ha alguna cosa que no acaba d'encaixar del tot. Com anirem descobrint al llarg d'aquests capítols finals, Irimiás té una agenda pròpia que ens havia quedat suggerida al principi de la novel·la, és cert, però que només s'arriba a entendre totalment al penúltim capítol. És en aquesta segona part que començarem a copsar la forma com actua la progressió del temps a la novel·la sencera: l'estructura és lineal, en el sentit que l'ordre cronològic dels fets avança sempre cap endavant, però la gràcia de tot plegat és la pregunta final sobre si avançar cap endavant vol dir necessàriament progressar cap a algun lloc. La cronologia de la novel·la fa avançar el temps sempre en bucle, de forma que, com en un malson kafkià, moltes de les trames es veuran condemnades a repetir el seu punt de partida.
Tanmateix, el desenllaç encara guarda una última sorpresa que, per les ressenyes que he pogut llegir de la novel·la, n'és un dels aspectes més controvertits. A mi m'ha convençut, tot i que prefereixo no discutir-lo obertament per no esguerrar detalls de la trama a algú que encara no l'hagi llegida. M'ha semblat que afegia un nivell d'interpretació a la trama sencera que fins i tot m'ha fet digerir millor algunes de les parts que durant el desenvolupament de la novel·la poden semblar més arbitràries o gratuïtes per part de l'autor. Krasznahorkai qüestiona molt hàbilment l'estructura temporal d'una narració, els defectes i limitacions del fet de narrar, i la necessitat de trobar en la narrativa un sentit o explicació últims que la realitat mateixa ens denega amb una insistència quasi diabòlica. El pensament màgic dels personatges, especialment en Futaki i l'Estike, queda reivindicat a través d'un gir metatextual que a mi personalment no m'ha semblat gratuït, sinó que, per a mi, deixa la novel·la en el seu punt més alt. Més que triar entre el pensament mític/màgic d'aquests personatges que la narració caracteritza com a "innocents", i entre el pensament racional/obsessiu d'un personatge com el doctor, que tracta de mantenir una semblança d'ordre dins la desintegració generalitzada, el desenllaç potser ens desenganya de la necessitat de triar entre ambdós. D'optimista, no ho és gaire, però possiblement és el que més s'hi aproxima de tota la novel·la.
Sinopsi: En un moment indeterminat als anys vuitanta, els pocs habitants que queden en una antiga explotació agrícola hongaresa malviuen entre l'alcoholisme i la desesperança, i administren com poden els pocs diners que els queden amb el projecte d'abandonar la colònia definitivament. De cop i volta s'estén la notícia pel poble que Irimiás i Petrina, dos antics companys de la colònia, no eren morts com tothom es pensava, sinó que han estat vistos a ciutat i que aviat tornaran al poble. Les converses entre diferents personatges i els seus fluxos de consciència ens aniran oferint diferents perspectives sobre la identitat d'aquests dos personatges. Paral·lelament, anirem descobrint quines són les intencions últimes d'aquests dos entabanadors, que portaran la trama en direccions inesperades.
M'agrada: Ha estat una lectura tan sorprenent i la seva estructura m'ha semblat tan original i ben travada que, al final, m'ha pagat la pena tot l'esforç de lectura i la lentitud de la primera meitat.
