M'assec vora del foc i penso

Com cada any, ha arribat el Tolkien Reading Day (Dia de Llegir Tolkien) i la Tolkien Society ens proposa com a tema d'aquest any Travel and Adventure (viatge i aventura). De seguida que vaig saber el tema em vaig encaminar cap a la poesia de Tolkien, en què els viatges són un motiu recurrent i, tot sovint, una metàfora per a la vida sencera. Vaig començar a fullejar Les aventures de Tom Bombadil i, tot i que és un magnífic suggeriment per treballar aquesta temàtica, al final m'he acabat decidint per un poema breu que trobem a El Senyor dels Anells. 

A "I sit beside the fire and think" ("M'assec vora del foc i penso"), un ancià Bilbo reflexiona, des del seu retir a Rivendell, sobre la vida com a viatge i les aventures passades i futures. L'amenaça de l'Anell ha esdevingut massa gran per a ell mateix, i ara es troba en la necessitat de deixar-se anar i passar el testimoni del viatge a la següent generació. Aquest poema, que trobem al capítol 3 de la segona part de La Germandat de l'Anell, és una petita obra mestra, i resumeix de forma brillant aquest sentiment d'ambivalència que significa la renúncia al viatge - que ve de forma natural amb l'envelliment - i la necessitat d'abraçar el futur joiosament, fins i tot en aquestes circumstàncies. 

El poema es recrea especialment en imatges de paisatges recordats pel protagonista, que es van entremesclant amb la seva pròpia percepció del pas del temps, que va progressant d'una estrofa a l'altra a través de les imatges de les diferents estacions. Sembla un poema molt senzill d'entrada, però a mesura que es llegeix i es rellegeix va revelant aquesta bellesa que guarda la seva estructura interna. Primer de tot l'original del poema en anglès, després en faig una traducció prosaica que intento que sigui el més literal possible per facilitar el comentari de l'original. Després, comento la traducció del poema - en vers - a càrrec de Francesc Parcerisas. 

I sit beside the fire and think 

of all that I have seen, 

of meadow-flowers and butterflies 

in summers that have been; 

of yellow leaves and gossamer

in autumns that there were, 

with morning mist and silver sun 

and wind upon my hair. 

I sit beside the fire and think 

of how the world will be

when winter comes without a spring

that I shall ever see. 

For still there are so many things

that I have never seen: 

in every wood in every spring 

there is a different green. 

I sit beside the fire and think 

of people long ago, 

and people who will see a world 

that I shall never know. 

But all the while I sit and think 

of times that were before, 

I listen for returning feet 

and voices at the door. 

Ara el tradueixo al català: 

M'assec vora del foc i penso / en tot allò que he vist, / en prats florits i papallones / en estius que ja han passat; 

en fulles grogues i teranyines / i tardors que ja van ser, / amb boira de matí i el sol d'argent / i el vent als meus cabells. 

M'assec vora del foc i penso / en com serà el món / quan arribi l'hivern sense una primavera / que jo ja mai veuré. 

Perquè encara hi ha tantes coses / que mai no he vist: / a cada bosc a cada primavera / hi ha un verd diferent. 

M'assec vora del foc i penso / en gent de fa molt temps, / i en gent que veuran un món / que jo ja no sabré. 

Però mentre m'assec i penso / en els temps que ja van ser, / espero el so de passes que retornen / i veus rere la porta. 

El poema crea un to introspectiu per als pensaments del jo poètic, que reflecteix el seu moment vital de vellesa i fatiga mentre, a la vegada, projecta el seu pensament cap als records del passat i les esperances que té per al futur. El poema queda encaixat, així doncs, en un moment present que actua de frontissa entre aquests dos marcs temporals. D'altra banda, hi ha un eix cronològic (lineal i circular a la vegada) que segueix la reflexió del protagonista: la menció de les quatre estacions en les quatre primeres estrofes crea un fil conductor per al poema sencer, que analitza el pas del temps en un sentit cíclic, creant una metàfora entre el pas de les estacions de l'any i el pas de la vida mateixa: 

• A la primera estrofa, tenim la referència als "estius", que transmeten una imatge de vitalitat i jovenesa. 

• A la segona estrofa, el jo poètic parla de les "tardors", en què les fulles dels arbres són grogues - hi ha un contrast cromàtic amb els prats florits de la primera estrofa - i, a més, el sol és d'argent, una imatge molt gràfica d'un sol que comença a fer una llum més somorta del que podríem esperar d'un sol d'estiu, possiblement, i que s'explica per la presència de la boira al matí.

• A la tercera estrofa hi ha la metàfora central del poema, al meu parer, "l'hivern sense una primavera" que representa la vellesa i, finalment, la mort. 

• A la quarta estrofa és on hi passa el més curiós de tot, almenys pel que fa a l'hora de traduir el poema a un altre idioma. La paraula anglesa spring és ambivalent, i es pot traduir tant per "deu d'aigua" o "font" com per "primavera". El significat més obvi és el de "deu d'aigua" en el context del poema. Tanmateix, si es mira la progressió de les tres anteriors estrofes (que han tocat l'estiu, la tardor i l'hivern), la paraula "primavera" de seguida ve al cap. És quelcom molt evident quan es llegeix l'original, i el matís es perd en la traducció, en què necessàriament s'ha d'escollir una de les dues opcions. 

• La següent estrofa és pròpiament la que actua de frontissa: el jo poètic esmenta explícitament la gent que va ser en el passat i la que vindrà en el futur. 

• La conclusió del poema a l'última estrofa presenta una nota positiva a aquesta progressió més aviat descoratjadora que presentaven les anteriors estrofes: "les passes que retornen i les veus rere la porta" són les d'aquells que han prosseguit el viatge i trobaran noves aventures que podran explicar en acabat. 

El poema és força revelador de l'actitud de Tolkien envers la vida i la seva mirada sempre malenconiosa sobre el pas del temps i la impossibilitat de recuperar el passat perdut. Ara bé, la seva mirada cap al futur i el seu encoratjament vital per seguir explicant el viatge sempre són presents a la seva obra, especialment a El Senyor dels Anells, que acaba amb un últim salt al buit, una nova aventura que els personatges abracen amb la mateixa sorpresa i la mateixa meravella amb què han rebut totes les experiències passades. 

Bilbo a Rivendell d'Alan Lee

La traducció del poema que fa Francesc Parcerisas és bonica a l'hora de preservar el to nostàlgic i malenconiós de l'original, i preservar-ne part del ritme i la rima, però d'altra banda, s'hi perden alguns matisos del contingut pel camí: 

Quan m'assec vora el foc, penso

en tot allò que he viscut, 

en papallones i flors, 

dels estius que he conegut. 

Recordo el groc fullam

de tardors que jo vaig viure, 

les boires i el sol brillant

i el vent en mon cabell lliure. 

Quan m'assec vora el foc, penso

com serà el món quan l'hivern

vingui sens la primavera 

i jo dormi el son etern. 

Tant és el que em resta encara

per veure i admirar: 

cada bosc i cada font

tenen un verd per copsar. 

Quan m'assec vora el foc, penso

en gent llarg temps traspassada, 

i en els que veuran un món 

que no tindrà mes petjades. 

Però sempre que assegut penso

en hores ja traspassades, 

espero peus que retornin 

i, al llindar, veus estimades.  

La primera, tercera, quarta i sisena estrofes em semblen perfectes tal com estan. Pel que fa a la segona, em penso que es perd el matís de les descripcions que Tolkien fa en l'original i el seu contrast amb la primera estrofa. A més, en l'original la segona estrofa segueix l'enumeració que s'inicia a la primera, mentre que la traducció opta per tallar amb un punt i apart i començar una oració nova, cosa que interromp aquesta continuïtat. A la cinquena estrofa, crec que l'original és més sobri i senzill a l'hora d'establir el contrast entre les persones del passat i les del futur. 

Ara bé, els punts positius pesen més que els defectes, al capdavall, i em vull quedar només amb aquests. Pel que fa a la tercera estrofa, Parcerisas fa explícita la referència a la mort, quan parla de dormir el "son etern", quelcom que en l'original queda apuntat de forma una mica més subtil, simplement com a hivern sense una primavera que el narrador pugui arribar a veure. Tanmateix, m'agrada com rima amb "hivern", i crec que l'estrofa sencera pren un to de solemnitat que d'alguna forma li escau al poema i al personatge. Passa el mateix amb la següent estrofa: m'agrada com està resolta la rima, i el darrer vers em sembla molt bonic, per més que l'ambigüitat "font/primavera" es perdi pel camí. A la darrera estrofa em sembla que el recurs a "veus estimades" és una solució molt bonica per a la conclusió del poema. És clar que a l'original no apareix aquest matís, però és obvi que Bilbo està pensant en els seus éssers estimats, i no està de més remarcar-ho dins del poema. 

Myth - Mite

Long afterward, Oedipus, old and blinded, walked the
roads.          He smelled a familiar smell.           It was 

the Sphinx.          Oedipus said, "I want to ask one question. 

Why didn't I recognize my mother?          "You gave the 

wrong answer," said the Sphinx.          "But that was what 

made everything possible," said Oedipus.          "No," she said. 

"When I asked, What walks on four legs in the morning, 

two at noon, and three in the evening, you answered, 

Man.          You didn't say anything about woman."

"When you say Man," said Oedipus, "you include women 

too. Everyone knows that."          She said, "That's what 

you think." 

Muriel Rukeyser

Breaking Open (1973)

Font

Capitell en forma d'esfinx. Metropolitan Museum of Art (Nova York)
Font

Molt temps després, Èdip, vell i encegat, anava pels 
camins.          Va percebre una olor familiar.           Era 

l'esfinx.          Èdip va dir, "Vull fer una pregunta. 

Per què no vaig reconèixer la meva mare?          "Vas donar la 

resposta equivocada," va dir l'esfinx.          "Però això va ser el que  

ho va fer tot possible," va dir Èdip.          "No," va dir. 

"Quan vaig preguntar: Què camina amb quatre potes pel matí,  

dues a migdia, i tres al vespre, vas respondre,  

l'Home.          No vas dir res de la dona."

"Quan dius Home," va dir Èdip, "també inclous 

les dones. Ho sap tothom."          Ella va dir, "Això és el que  

tu et penses."

Muriel Rukeyser

Breaking Open (1973)

Bon Dia Mundial de la Poesia! 

Fragments dels llibres de Jacob

Tradueixo uns fragments de l'edició anglesa de la novel·la d'Olga Tokarczuk, traduïda del polonès per Jennifer Croft. M'ha costat molt quedar-me'n només amb uns quants. 

• Olga Tokarczuk, The Books of Jacob. New York: Riverhead Books, 2022. 

De nit el rosega la por que la mort estigui esperant-lo en la foscor i el torni a atrapar - allà, en la foscor, hi ha el batec de la mort; hi ha les casernes dels seus exèrcits. Com que se'n va escapar d'una forma tan banal, com que la mort ni tan sols es va adonar com saltava de la pila de gent que ja posseïa, tindrà plans per a ell per sempre. (El llibre de la boira - Capítol 4) 

La tasca del Messies és terrible - el Messies és un xai portat a l'escorxador. Ha d'entrar al cor mateix del regne de les aparences, dins la foscor, i ha de portar a terme l'alliberament de les sagrades guspires d'aquella foscor. El Messies ha de davallar a l'abisme de tot tipus de maldat i destruir-lo des de dins. I ha d'infiltrar-s'hi com si hi pertanyés, un pecador entre els altres que no despertarà les sospites de les forces del mal que l'envoltin, per poder esdevenir la pólvora que dinamiti la fortalesa des de dins. (El llibre de la sorra - Capítol 5) 

Això té sentit: els profetes no venen mai de dins. Tots els profetes han de venir d'algun altre lloc, han d'aparèixer de sobte, semblar estranys, fora de mida. Estar envoltats de misteri, com el que tenen els goyim, nascut de mare verge. Un profeta ha de caminar de forma diferent, parlar de forma diferent. Idealment prové d'algun lloc inimaginable, font de paraules exòtiques i plats desconeguts i aromes ignotes - mirra, taronges, plàtans. Però un profeta també ha de ser un dels nostres. Almenys que tingui una gota de la nostra sang, que sigui un parent llunyà o algú que coneixem, fins i tot si potser hem oblidat el seu aspecte. Déu mai no ens parla a través del veí, a través del paio amb qui ens hem barallat pel pou, o el que té una dona que ens atrau amb els seus encants. (El llibre de la sorra - Capítol 6) 

Cada lloc té dues cares - cada lloc és doble. El que és sublim també ha caigut. El que és clement també es rebaixa. En la foscor més profunda rau la guspira de la llum més poderosa, i viceversa: on regna la claror omnipresent, un pou de foscor rau dins la llavor de la llum. El Messies és el nostre doble, una versió més perfecta de nosaltres mateixos - és el que seríem nosaltres, si no hagués estat per la caiguda. (El llibre de la sorra - Capítol 6) 

Entre el cor i la llengua hi ha un abisme. Recorda-ho. Els pensaments s'han d'amagar, en particular perquè vas néixer, per a la teva dissort, dona. Pensa perquè es pensin que no penses. Comporta't de manera que els entabanis. Tots ho hem de fer, però les dones més. Els talmudistes coneixen la força de les dones, però la temen, i per això els foraden les orelles, per afeblir-les. Però nosaltres no. No ho fem perquè nosaltres mateixos som com dones. Sobrevivim amagant-nos. Ens fem els enzes, fingim ser persones que no som. Arribem a casa, i ens traiem les màscares. (El llibre de la sorra - Capítol 7)

En acabat, un guarda turc amb un gran bigoti s'apropa a en Jacob. "Qui ets?" li pregunta en turc, en to d'amenaça. "Jueu? Musulmà? Rus?"

"Que no ho veus, estúpid? Sóc un dansaire." panteixa en Jacob. (El llibre de la sorra - Capítol 12) 

Els jueus de Lwów són rics, hostils, malcriats. Lwów no és tan receptiva a en Jacob com les viles i els pobles pobres. Els rics i els satisfets no tenen pressa per veure el Messies; el Messies és, al capdavall, el que el món ha d'esperar per sempre. El que arriba és un fals Messies. El Messies és el que no arriba mai. Si no, no tindria sentit. (El llibre del camí - Capítol 13)

Si creieu que sou capaços de destruir, penseu què no podríeu construir. (El llibre del camí - Capítol 17)

De bon grat es deixaria batejar de nou, i potser fins i tot retornaria a la fe per aquest altre camí, amb ells, des d'una direcció diferent, des de la porta de la cuina que no mena a salons encatifats, sinó més aviat on les patates mig podrides s'estan en caixes, on el terra queda enganxifós de greix, i on es fan les preguntes incòmodes i crues. Per exemple: qui és aquest Salvador que es va deixar matar d'una forma tan cruel, i qui l'enviava? I per què un món creat per Déu hauria de ser salvat, per començar? I "per què és tan dolent, quan podria ser tan bo?" es pregunta en Moliwda, citant per a si mateix el bo i innocent d'en Nahman, i somrient. (El llibre del camí - Capítol 18) 

Quan em demanaven per la Trinitat, em posava la mà al front i me'l tocava, dient: "El Déu d'Abraham, d'Isaac i de Jacob." (El llibre del cometa - Capítol 19)

En Moliwda deia que així que els estrangers, vivint entre estranys, ens acostumem i aprenguem a gaudir dels encants d'aquest món, ens oblidarem d'on veníem i de quina mena d'orígens són els nostres. Aleshores acabarà la nostra desgràcia, però al preu d'oblidar la nostra naturalesa, i aquest és el moment més dolorós del nostre destí, el destí de l'estranger. Per això hem de recordar-nos la nostra estrangeria i cuidar aquest record com cuidaríem la nostra possessió més preuada. Reconeixeu el món com el lloc del vostre exili, reconeixeu les seves lleis com a foranes, estranyes . . . (El llibre del cometa - Capítol 19)

Tan gran és el poder de la paraula que, quan no hi és, el món desapareix. (El llibre del cometa - Capítol 19) 

El camí de l'esquerra és només per a aquells que han demostrat que el mereixen, els que comprenen allò que en Reb Mordke sempre deia - que el món mateix demana ser narrat, i que només llavors existeix realment, només llavors pot florir plenament. Però també que quan expliquem la història del món, estem canviant el món. Per aquest motiu Déu va crear les lletres de l'alfabet, perquè poguéssim tenir l'oportunitat de narrar-li el que havia creat. En Reb Mordke sempre reia amb això. "Déu és cec. No ho sabíeu?" deia. "Ens va crear perquè fóssim els seus guies, els seus cinc sentits." I es posava a riure fort durant molta estona, fins que començava a tossir amb el fum. (El llibre del cometa - Capítol 23) 

El Messies és quelcom més que una figura i una persona - és quelcom que et corre per la sang, que resideix al teu alè, és el més preuat i preciós dels pensaments humans: que existeix la salvació. I per això l'has de cultivar com la planta més delicada, bufar-hi a sobre, regar-la amb llàgrimes, posar-la al sol durant el dia, posar-la en un racó calent durant la nit. (El llibre de metall i sofre - Capítol 24) 

Només es posen d'acord en el fet que l'aspecte més important és la raó. Durant un vespre sencer juguen amb la metàfora de la llum de la raó que ho il·lumina tot de forma igualitària i desapassionada. La Gertruda observa immediatament i amb molta intel·ligència que sempre que es fa una llum molt intensa, també es fa una ombra, una foscor. Com més intensa és la llum, més profunda i intensa és l'ombra. És cert, i és una mica inquietant; es queden callats una estona. (El llibre del país llunyà - Capítol 28) 

No crec en els desastres que poden venir. Crec en aquells de què hem pogut fugir. (El llibre del país llunyà - Capítol 30)

Els avars tindran cura dels vius, però els morts són negligits fins i tot pels més generosos. La Yente sent una mena de tendresa per ells, quan la freguen com una brisa càlida - a ella, encallada aquí, al límit. Els permet aquesta confiança durant un instant, parant atenció a aquestes figures presents en vida seva, i que ara, havent-se retirat cap al fons amb les seves morts, són com aquells veterans de Częstochowa oblidats pel rei i l'exèrcit. I així, si la Yente mai havia professat una religió, després de totes les construccions que els seus avantpassats i contemporanis li havien erigit dins la ment, la seva religió ara és la fe en els Morts i els seus esforços frustrats, imperfectes, malaguanyats o avortats de reparar el món. (El llibre dels noms - Capítol 31)

Olga Tokarczuk

Els llibres de Jacob (#468)

El camí de l'esquerra és només per a aquells que han demostrat que el mereixen, els que comprenen allò que en Reb Mordke sempre deia - que el món mateix demana ser narrat, i que només llavors existeix realment, només llavors pot florir plenament. Però també que quan expliquem la història del món, estem canviant el món. Per aquest motiu Déu va crear les lletres de l'alfabet, perquè poguéssim tenir l'oportunitat de narrar-li el que havia creat. En Reb Mordke sempre reia amb això. "Déu és cec. No ho sabíeu?" deia. "Ens va crear perquè fóssim els seus guies, els seus cinc sentits." I es posava a riure fort una estona, fins que començava a tossir amb el fum. 

Aquesta novel·la de l'autora polonesa Olga Tokarczuk es va publicar per primer cop el 2014, tot i que la seva traducció a l'anglès no va arribar al mercat fins el 2021, ja després que l'autora guanyés renom més enllà de la seva Polònia natal amb el premi Nobel de Literatura. És la seva obra més ambiciosa i monumental fins al moment, i possiblement la més exigent de llegir, també. Els llibres de Jacob és una ficció històrica de quasi un miler de pàgines que abasta la segona meitat del segle divuit i s'ambienta a la Confederació de Polònia i Lituània - un imperi vastíssim que abastava el que avui dia són Polònia, les repúbliques bàltiques, Bielorússia i part d'Alemanya, Ucraïna i Romania, i que feia frontera amb l'imperi turc, l'imperi rus, el regne prussià i l'imperi austríac. El relat segueix les vicissituds vitals i polítiques d'un grup religiós escindit del judaisme a través del mestratge de Jacob Frank (1726-1791), un comerciant d'origen jueu que es va presentar davant dels seus fidels com a nou Messies, i que va aconseguir una gran notorietat a través dels seus viatges i les controvèrsies teològiques i polítiques en què es va veure immers. 

D'entrada, la novel·la ens ofereix un magnífic treball d'ambientació i contextualització de l'època que ens presenta, i se centra no tant en els moviments geopolítics de les nacions europees del moment, sinó més aviat en la història social i econòmica de la gent anònima - en aquest cas en concret del poble jueu, que viuen en territoris cristians en desigualtat de condicions, en no tenir els mateixos drets de ciutadania ni accés a la propietat de terres, i que esdevenen víctimes constants de les violències i persecucions més brutals a què els sotmeten els cristians amb total impunitat. Ens trobem, per tant, en un context favorable a l'aparició d'aquest tipus de moviments mil·lenaristes, que cal llegir en tota la seva complexitat política. Aquest esquema general d'opressió i persecució política alimentarà les esperances de la gent pobra de millorar la seva situació econòmica i social a través de l'assimilació als gentils i, en últim terme, la secularització definitiva, que els introduirà al món dels negocis i les professions liberals, amb el naixement de la classe mitjana urbana. Jacob Frank alimenta aquest canvi de mentalitat amb la seva presència messiànica: basant-se en els ensenyaments d'un líder messiànic més antic, Sabbatai Tzvi, el credo dels frankistes es basa en l'abolició de la llei talmúdica, en tant que ja no cal observar-la més si el Messies ja ha arribat. 

D'altra banda, les autoritats feudals i eclesiàstiques es veuen en la situació de dependre econòmicament dels diners que els presten els jueus, ja que aquests, en no tenir dret a comprar terres, acaben acumulant el capital en forma líquida. És per això que quan sorgeixi el conflicte entre els jueus talmudistes i la secta emergent del frankisme, l'església catòlica polonesa veurà una oportunitat única d'afeblir els seus enemics històrics acceptant amb els braços oberts les conversions massives al cristianisme dels neòfits de Jacob Frank. El seu desafiament obert de la llei talmúdica i el seu conflicte amb l'ortodòxia tradicional jueva els serviran de carta de presentació davant dels seus nous benefactors. Ara bé, com anirem veient al llarg de la novel·la, el camí que inicien els frankistes és perillós, al capdavall: la justificació teòrica del seu credo es basa en una visió dualista de la realitat que té arrels en el gnosticisme grec, i que descriu el món en termes de lluita entre la llum i la foscor, que representen el bé i el mal. L'única forma d'explicar la presència del mal al món és entenent-lo com a negació o absència de Déu i, per tant, qüestionant la seva pròpia acció creadora. D'aquesta forma, l'única forma possible de salvació és a través del pecat i del desafiament a les convencions socials. N'hi ha prou amb això i el messianisme del seu líder, que es presenta davant dels seus fidels com a mestre, guaridor i obrador de miracles, per posar en dubte les veritables intencions rere les conversions. Així doncs, el procés es girarà contra ell, i finalment serà sentenciat a cadena perpètua. 

Jacob Frank va passar tretze anys de captiveri al monestir de Chęstochowa, que funcionava com a enclavament militar, tot i que finalment en va ser alliberat per l'exèrcit rus amb la primera partició de Polònia el 1772. A partir d'aquí s'instal·larà a l'imperi austríac, a la ciutat de Brno, on aconseguirà formar una cort pròpia finançada pels seus propis fidels, i entrarà en relació amb la cort imperial. Seran uns anys de decadència en què tant ell com la seva família aniran caient progressivament en el deute i es veuran en dificultats per mantenir el seu estil de vida ostentós. Finalment, aclaparats per la ruïna econòmica, es traslladaran a la ciutat alemanya d'Offenbach am Main, on Frank acabarà morint a una edat avançada. En aquest desenllaç ens trobem molt lluny del món rural i encara feudal on havia començat la història: en plena efervescència del segle de les llums, i amb la consolidació dels grans estats absolutistes, els fidels frankistes seguiran considerant-se jueus, però la seva secularització cada cop els farà més indistingibles dels gentils. És així que Frank i la seva cort de seguidors de confiança aniran quedant cada cop més aïllats dels seus contribuents burgesos, cada cop més desvinculats del seu suposat salvador i que qüestionaran obertament la necessitat de seguir-lo finançant. 

Així doncs, la novel·la ens va presentant un relat fascinant de totes aquestes vicissituds a través d'aquests successius ascensos i caigudes dels neòfits frankistes, ara protegits i enaltits per les autoritats del moment, ara calumniats i denigrats per les seves idees subversives. La secta i, especialment la figura del seu líder, quedaran qüestionats a través de tots aquests moviments, i la novel·la deixarà oberta la pregunta sobre si va ser només oportunisme històric per tal de poder millorar econòmicament o el seu misticisme era autèntic, al capdavall. Un dels grans punts forts de la narració de Tokarczuk és que, com sembla força escaient per al relat d'un Messies, el punt de vista personal del protagonista queda sempre desdibuixat, i el retrat que n'obtenim ens arriba més aviat a través dels punts de vista que en tenen tota una sèrie de personatges secundaris, que se'l miraran amb diferents graus d'acatament o de distància. És així que la novel·la anirà adquirint tota la seva riquesa a través d'aquest mosaic ric i sempre vibrant de personatges secundaris: des de l'amic fidel que l'acabarà traint, el rabí Nahman; l'intèrpret Moliwda, que s'afegeix a la comitiva errant de Jacob Frank sense arribar a abraçar mai plenament les seves idees; diferents membres de l'extensa família Shorr, des del seu patriarca i la seva filla gran, la misteriosa profetessa Hayah, fins a les generacions més joves i pragmàtiques; o Asher Rubin, l'oftalmòleg depressiu que mira el moviment amb desconfiança i que acabarà abraçant les idees il·lustrades. 

En un segon pla, però sempre caracteritzades des de la seva pròpia força i originalitat, hi ha els personatges femenins, que es veuen lligats als seus rols de gènere però que els qüestionen i critiquen constantment des del seu propi punt de vista. La subversió de rols que els proposa Frank afectarà també les relacions de gènere, tot i que sempre des de l'ambigüitat: aquest salvador els oferirà un alliberament de les convencions socials que, al capdavall, no serà res més que l'enèsim rol subordinat. Les vicissituds patides per la dona de Frank, Hanah, i la seva filla Eva, que possiblement serà un dels personatges més desgraciats del relat sencer, en donen testimoni sempre des del seu punt de vista privilegiat. De la mateixa forma, els joves entusiastes dels primers anys aniran evolucionant en ancians desencantats i, fins i tot en algun moment, horroritzats per la direcció que acabaran prenent les idees i l'estil de vida del seu líder. Als marges de la narració, i amb un ús magistral del realisme màgic característic de l'autora, hi ha l'anciana Yente, que a través de l'encanteri obrat per una paraula ritual, accedeix a un estat intermedi entre la vida i la mort, que li proporciona un punt de vista privilegiat i omnipresent sobre la història. 

No és fins al final del relat que totes aquestes petites peces de la imatge de conjunt van encaixant al seu lloc, ja que la novel·la va creant el seu propi ritme, lent i pausat especialment en les seves seccions centrals, i va reservant sorpreses i revelacions fins i tot per als personatges més insignificants. El relat que fa Tokarczuk és especialment acurat a l'hora de retratar els patiments quotidians i aparentment irrellevants de les dones, els pobres i els estrangers, i és totalment ric en detalls d'ambientació que fan referència a la vida quotidiana dels personatges que hi apareixen, a través a més d'un ampli espectre de posicions econòmiques i socials. Els llibres de Jacob és una novel·la extensa i força lenta, que colpeix amb la bellesa de la seva prosa i de les seves imatges, com és habitual en l'autora, però que no crec que acomodi a lectors impacients o precipitats. Al meu parer, és una bona recomanació per a amants de la novel·la històrica amb implicacions teòriques i filosòfiques, una mica a l'estil d'Umberto Eco, per més que l'estil i les ambicions literàries de Tokarczuk no puguin ser més diferents a les de l'autor italià. 

Sinopsi: Durant la segona meitat del segle divuit, una colla d'heretges jueus itinerants comencen a agrupar-se al voltant de la figura de Jacob Frank, que es presenta públicament com el nou Messies, i que funda una comunitat amb els seus fidels que practica la poligàmia i posa totes les propietats en comú. Arribat de l'imperi turc, on ha fet fortuna a través dels negocis, a Polònia trobarà aliances estratègiques amb els nobles i les autoritats eclesiàstiques, que veuran l'emergent discurs frankista com una forma de desestabilitzar els jueus talmudistes o tradicionals. Ara bé, l'heterodòxia dels ensenyaments de Frank també marcaran la seva caiguda en desgràcia, en tant que la sinceritat de les seves idees religioses sempre quedarà qüestionada per la sospita d'oportunisme. 

M'agrada: És una novel·la monumental i immersiva, que es llegeix més aviat com a col·lecció de retalls de diferents textos i testimonis històrics, i que va reservant constants sorpreses per a més endavant. 

En podeu llegir uns fragments aquí. 

Figures de la revolució africana (#467)

Violenta o no, la lluita per la independència només pot ser, per a Fanon, una revolució, és a dir, la destrucció completa d'un sistema i no la seva millora o arranjament. Només una revolució pot, segons ell, anorrear els efectes de la colonització sobre el colonitzat. L'alliberament real suposa, doncs, una mobilització dels colonitzats mateixos. Només pot ser obra seva. És simultàniament una lluita contra el colonitzador, un treball d'autotransformació i el desenvolupament d'una consciència i d'una cultura nacionals. 

Aquest assaig del sociòleg algerià Saïd Bouamama és un estudi històric del procés de descolonització d'Àfrica dels anys 50 a 70 del segle vint. Com indica el seu títol, l'anàlisi se centra en alguns personatges històrics que van jugar papers clau en aquest procés, i que, a la llum d'aquest conflicte polític, defineixen el seu pensament sobre la identitat africana, la relació del subjecte colonitzat amb la metròpoli, i la lluita de classes que s'estableix dins dels països recentment independitzats i, més àmpliament, dins les lluites emancipadores mundials. M'ha semblat una lectura molt didàctica i aclaridora a l'hora d'explicar la lluita d'Àfrica com a continent, amb les idiosincràsies particulars de cadascun dels països tractats, dins l'escenari més ampli de la reconfiguració de les relacions geopolítiques mundials. Així doncs, en aquest període històric, els diversos països africans s'enfronten a una nova reorganització de les hegemonies polítiques i econòmiques mundials, i han d'encarar la cruïlla de prioritzar una independència política pactada amb les potències colonials, que els portarà a la pràctica a la dependència econòmica, o bé insistir en vies d'alliberament més radicals a través de la lluita armada. 

És així com el procés de descolonització, que d'entrada sembla un camí planer després de la segona guerra mundial i la creació de les Nacions Unides, amb la Declaració Universal dels Drets Humans, anirà revelant progressivament la seva cara més fosca en amagar les relacions de dominació entre les colònies i les antigues potències colonials i pavimentar, d'aquesta forma, l'estructura econòmica i política del neocolonialisme i l'imperialisme. Així doncs, lluites que es basen inicialment en la desobediència civil i la no-violència, i inspirades en l'experiència índia, acaben esdevenint conflictes armats en què les potències occidentals no dubtaran a posar en pràctica el joc brut. És per això que molts dels líders retratats al llibre acabaran assassinats per les policies o els serveis secrets - com s'ha demostrat posteriorment en la majoria dels casos - d'aquests països occidentals, que oficialment mantindran una retòrica de no intervenció però que tindran un paper molt directe en els conflictes armats que desestabilitzaran les diferents ex-colònies. D'altra banda, aquest tipus de conflictes posarà aquests líders en la necessitat de repensar els seus postulats teòrics, i en molts casos transitaran de solucions més localitzades i basades en la construcció d'identitats nacionals a l'establiment d'aliances i sinergies entre diferents nacions africanes. 

Tot i que la selecció de personatges i casos concrets no és en cap cas exhaustiva, i se centra en gran part en els països de parla francesa, el punt fort de l'anàlisi de Bouamama és el de proporcionar una visió general del conflicte des del punt de vista de tot el continent en el marc de les seves relacions internacionals i dels altres moviments d'emancipació presents a tot el món durant l'època. Així doncs, l'estratègia dels diversos països africans per tal d'arribar a la seva independència política i econòmica de les metròpolis també es reconfigura constantment a la llum d'altres esdeveniments crucials, com el desenvolupament de la Guerra Freda, l'emergència de la Xina comunista com a potència hegemònica mundial, l'impacte mundial de la guerra de Vietnam i el diàleg constant entre els moviments emancipadors africans i els dels negres de la diàspora. És per això que l'activista estatunidenc Malcolm X, que a partir de la seva gira africana va fer un gir radical a les seves idees sobre la lluita dels afroamericans contra la segregació, també té un capítol destacat al llibre. L'anàlisi plantejada segueix tots aquests desenvolupaments de forma cronològica, però els perfils històrics dels personatges estan organitzats més aviat de forma temàtica, de manera que els desenvolupaments històrics que afecten cada país en concret es van encavalcant d'uns capítols als altres. 

La primera part del text cobreix des del final de la segona guerra mundial fins a mitjan anys cinquanta, i descriu els processos que afavoreixen la creació dels primers moviments anticolonialistes, en el marc de les primeres guerres d'independència i l'emmirallament de l'Àfrica en l'experiència asiàtica. Mentre els líders emergents dels moviments independentistes s'alineen de forma generalitzada amb els plantejaments marxistes, i els partits comunistes de les metròpolis esdevenen aliats en la lluita, tant Gran Bretanya com França començaran a plantejar la seva situació respecte de les eventuals independències. En aquest marc d'esdeveniments començarà el discurs per la construcció d'identitats nacionals que aglutinin les reivindicacions dels colonitzats i que donin peu als nous països: en seran exemples la figura de Jomo Kenyatta (1893-1978) i el seu paper ambigu en la independència de Kenya, Aimé Césaire (1913-2008) i la seva intervenció en la política martiniquesa, des del pensament de la negritud i l'alineament amb el socialisme, i Ruben Um Nyobè (1913-1958), una de les figures clau en el procés d'independència de Camerun. 

La segona part del text arriba fins a principis dels anys seixanta, i analitza diversos processos de legitimació de la violència armada en la lluita per l'emancipació, a la llum de la progressiva dependència econòmica que les colònies recentment independitzades estan començant a assumir, i les guerres iniciades a diversos països del continent contra les potències colonials. En aquest context, les idees panafricanistes, que havien nascut dècades enrere, reprenen una nova força com a instrument de resistència. Tres victòries internacionals successives - la derrota de França a Indoxina, la conferència de Bandung el 1955 i la nacionalització del canal de Suez - reorganitzen l'espai de relacions internacionals i el paper que les antigues colònies hi reivindiquen. En aquest bloc, Bouamama analitza el pensament de Frantz Fanon (1925-1961) sobre la colonització, i la seva relació amb la lluita armada algeriana, la figura de Patrice Lumumba (1925-1961), primer president democràtic del Congo que esdevé màrtir de l'antiimperialisme mundial arran del seu assassinat promogut per Bèlgica, i l'experiència de la descolonització de Ghana de la mà del seu primer president, Kwame Nkrumah (1909-1972), que finalment va ser derrocat en un cop d'estat el 1966. 

El tercer bloc de l'exposició cobreix els anys seixanta i setanta, amb l'auge de la Xina com a potència mundial i el refredament de la Guerra Freda entre els Estats Units i l'URSS, que preferiran repartir-se el pastís africà en comptes de rivalitzar-hi de forma hostil. En aquesta època començarà a prendre forma el neoliberalisme com a sistema econòmic mundial, i per això des del Tercer Món es començarà a definir la lluita antiimperialista en termes inequívocs. El moviment pels drets civils als Estats Units crearà connexions crucials amb els països africans en la lluita d'emancipació dels oprimits arreu del món. És per això que en aquestes darreres revolucions, la majoria dels seus líders seran assassinats directament, en comptes de ser acceptats com a interlocutors per les potències occidentals, com havia passat en etapes anteriors. En aquest apartat l'autor analitza els pensaments de l'activista afroamericà Malcolm X (1925-1965), el líder independentista marroquí Mehdi Ben Barka (1920-1965), el líder guineà Amílcar Cabral (1924-1973) i el president de Burkina Faso Thomas Sankara (1949-1987), assassinat en el decurs d'un cop d'estat promogut per França i després d'haver exposat davant les Nacions Unides la necessitat de replantejar el deute extern. 

A través d'aquesta selecció de casos, Bouamama presenta una imatge de la lluita del continent sencer dins del marc més ampli de relacions internacionals de l'època, que no amaga en cap moment les ambigüitats, contradiccions i punts cecs d'aquests mateixos líders. En molts dels casos, la lluita per la independència de les antigues colònies porta a règims extremadament centralitzats o directament autoritaris, en què les lluites de base originals, promogudes des de baix, es dilueixen per donar pas a una elit econòmica que repartirà els beneficis seguint la dinàmica dels interessos privats. En altres casos, el pacte amb la metròpoli per a una transició més o menys pacífica portarà a una dependència econòmica a la pràctica dels nous països, que partiran d'entrada d'un desavantatge crucial a l'hora d'accedir als mercats mundials. D'altra banda, el text omet directament les dones, en tant que no van accedir a posicions de poder en els nous països independents, ni els activistes sudafricans contra el règim de l'apartheid, i que deu ser, suposo, perquè Sudàfrica no va arribar a la democratització fins als anys noranta amb l'alliberament de Mandela. 

Continguts: Bouamama exposa el procés de descolonització de l'Àfrica dels anys cinquanta als setanta posant l'accent en els pilars teòrics que el van facilitar, com la negritud, el panafricanisme, el discurs marxista, la creació de connexions entre la lluita al continent i la dels negres a la diàspora, així com el procés de creixent legitimació de la violència en la lluita armada per a poder realitzar les independències. La tria de deu perfils històrics de diferents països serveix per il·lustrar aquests processos, tot i que l'exposició se centra principalment en la descolonització de l'Àfrica francòfona i la seva relació amb França després de les independències. 

M'agrada: El capítol dedicat a Frantz Fanon és especialment aclaridor. Més en general, l'exposició històrica, que es basa en la visió de conjunt dels processos històrics exposats més que en el detall de cadascun d'ells, i la combinació entre l'exposició del pensament d'aquests personatges a nivell teòric i la seva acció política. 

Bon dia, tristesa (#466)

De fet, no teníem les mateixes coneixences: ella freqüentava gent fina, intel·ligent, discreta, i nosaltres, persones sorolloses, assedegades, a les quals el pare només demanava que fossin belles o divertides. Em penso que ella ens menyspreava una mica, al pare i a mi, per la nostra inclinació a les diversions, a les futilitats, de la mateixa manera que menyspreava qualsevol excés. 

Aquesta novel·la de l'autora francesa Françoise Sagan (1935-2004) va ser un èxit immediat a França amb la seva publicació el 1954, i va convertir la seva autora en una estrella del panorama literari francès en aquell moment, encara amb més motiu a partir de la seva adaptació cinematogràfica quatre anys després. El que va resultar més sorprenent és que Sagan només tingués divuit anys en el moment de la publicació, cosa que va causar un escàndol entre el públic lector pel contingut sexual del relat, força explícit per al context de l'època. D'altra banda, només cal llegir la novel·la per apreciar-ne l'esforç, meritori en una persona tan jove, de dotar els personatges d'una profunditat psicològica que queda apuntada a través dels detalls del seu comportament i les seves converses, i fer-ho amb la concisió que demana una novel·la tan breu, que no arriba a les dues-centes pàgines. És també un exercici de crítica punyent i un punt irònica del punt mort on ha arribat la societat benestant del moment, i el triangle de motivacions i tensions que s'estableixen entre els personatges principals fa molt per arribar a retratar aquesta imatge de conjunt més àmplia. 

L'adolescent Cécile, de disset anys, estiueja a la costa mediterrània amb el seu pare, un vidu ric i seductor que té una xicota nova cada sis mesos. Cécile valida l'estil de vida del seu pare perquè cap dels dos posa cap tipus de barrera o control als seus desitjos: ancorats en una adolescència perpètua i sense pensar en el futur, els dies a la platja i les nits de festa es transformen en la font de la seva complicitat. Ara bé, encara que no ho vulguin reconèixer, el temps els juga a la contra: el pare es fa gran i el seu atractiu per a les dones amenaça amb esvair-se; la Cécile gaudeix de les seves aventures amb diversos joves sense cap mena de compromís, i sense voler anticipar-se al moment que algun d'ells li proposi matrimoni. És en aquest context que apareix a les seves vides l'Anne, una amiga de la difunta mare de la Cécile que irromp a les seves vacances amb la temptació d'una vida ordenada i convencional - burgesa, com la Cécile no triga gaire a qualificar-la. 

De fet, l'escàndol i part del mèrit de la novel·la ve d'aquest xoc cultural que es produeix entre dues formes de veure la vida, i que presagiava ja el que després seria una autèntica revolució social i cultural durant els anys seixanta. El pare i la filla encarnen un estil de vida bohemi i irreflexiu, que exerceix el seu alliberament sexual quasi com una arma contra els altres, mentre que l'Anne, la nova parella del pare, tot i que divorciada i també alliberada sexualment, encarna la vida burgesa, un ideal de vida familiar basat en l'estabilitat i la manca de sorpreses dins l'espai domèstic. La presència de l'Anne representa, per tant, tot un desafiament per a la Cécile: es podria dir que el conflicte principal de la novel·la es desencadena quan l'Anne li imposa la necessitat d'abandonar el seu encanteri hedonista i indolent i posar-se a estudiar per als exàmens de setembre. És a partir d'aquest punt que la Cécile trama un parany força cruel i retorçat per separar l'Anne i el seu pare, que es basa en la manipulació psicològica de tots els implicats i fins i tot de terceres persones que no hi tenien gaire a veure per començar. 

Bon dia, tristesa és una novel·la francament entretinguda i interessant, que sobta per la seva elegància i la seva profunditat, inesperades potser en el debut literari d'una persona tan jove. Ara  bé, a mi no m'ha acabat de fer el pes perquè no he pogut empatitzar, a la pràctica, amb cap dels personatges implicats ni amb el seu estil de vida, encara menys amb la protagonista. El conjunt de la novel·la és un retrat, un punt exhibicionista a moments, de la decadència i el nihilisme en què poden arribar a caure els rics quan s'avorreixen, i m'ha acabat carregant una mica pel catàleg de dissorts i problemes del primer món que arriba a exposar. La profunditat psicològica i les cruïlles de camins hi són, i impressionen sobre la pàgina escrita amb un argument tan minso i un escenari tan reduït i aïllat en si mateix, però en conjunt m'esperava quelcom més del desenllaç, que deixa una cicatriu en la protagonista, això sí, però que no li canvia la vida substancialment, al capdavall. 

Sinopsi: Quan la Cécile té disset anys, se'n va a estiuejar a un xalet de la costa amb el seu pare i la seva amant del moment, l'Elsa, força més jove que ell. Els dies passen en la indolència dels matins a la platja i les nits de festa i de conquestes amoroses, que Cécile i el seu pare comparteixen com a còmplices. Tanmateix, quan el pare convida l'Anne, una amiga de la difunta mare de la Cécile, perquè posi ordre a les seves vides, la Cécile no s'imagina fins a quin punt la nouvinguda amenaça la seva vida de despreocupació hedonista. Davant d'aquest desafiament, la Cécile engegarà un pla per provar de separar l'Anne i el seu pare que acabarà tenint conseqüències inesperades per a tots els implicats. 

M'agrada: L'estil del relat, senzill i fluït, que facilita molt la lectura alhora que va revelant les seves complexitats i les profunditats de les relacions entre els personatges. 

No m'agrada: M'ha decebut una mica, potser per l'aura de clàssic que té aquest llibre i per l'aclamació general que rep, i no he acabat de connectar amb la història, que al final m'ha acabat colpint més per la seva banalitat que per qualsevol altra cosa. 

Grendel (#465)

Aviat arribarà l'hivern. A mitjan dotzè any de la meva guerra beneita. El dotze és, espero, un nombre sagrat. Les vegades que s'escapa d'un parany. 

Aquesta novel·la de l'autor estatunidenc John Gardner (1933-1982) es va publicar per primer cop l'any 1971, i és una de les seves obres més conegudes. Gardner ha estat un autor força oblidat dins la narrativa postmodernista als Estats Units, potser en part per la seva mort prematura i en part també pel seu perfil acadèmic com a professor d'escriptura creativa, que el va portar a diverses controvèrsies dins la crítica literària sobre la ficció del moment. És, en tot cas, un autor amb un caràcter i unes inquietuds literàries pròpies, que costa subsumir sota l'estendard d'un moviment determinat. Grendel és una novel·la atrevida i experimental, i es fa difícil de classificar perquè arrela en un coneixement molt profund del material original que revisita, i que recrea amb una precisió i una cura admirables sobre la pàgina, i a la vegada explora inquietuds existencials i filosòfiques contemporànies. Es tracta d'una revisió o una reescriptura del poema medieval de Beowulf però narrat des del punt de vista de la criatura Grendel, que en l'original és tan sols un ésser maligne, un monstre bestial i sanguinari sense cap altra funció narrativa que ser vençut per l'heroi. En canvi, aquí es transforma en un autèntic antiheroi, un antagonista extremadament articulat i amb un pensament sofisticat, que explica la seva pròpia història i motivacions en primera persona.  

Grendel és una crítica a l'existencialisme sartrià, i en certs moments el monstre fins i tot arriba a reproduir fragments dels plantejaments filosòfics de L'ésser i el no-res. L'experiència humana es pot reduir a la percepció d'un "jo", en primera persona, que ens interpel·la amb l'absurditat de l'existència, i un "món" extern que se'ns oposa, amb tota la seva resistència, i que es dona a conèixer clarament en tota la seva futilitat. El missatge de la novel·la pot semblar molt simple d'entrada, una advertència directa que la pèrdua de sentit ens pot transformar en monstres, però a mesura que avança la narració es va matisant i va adquirint profunditat. Des de l'espai fosc i resclosit de la seva cova, una mena d'úter còsmic en què viu indiferenciat de la seva mare, Grendel anirà creixent per tal de descobrir la seva pròpia individualitat i la seva infelicitat intrínseca davant l'absència de sentit de la natura que l'envolta. El món dels homes li presentarà un enigma encara més difícil de resoldre, en tant que viuen com si hi hagués un sentit a destriar en les seves vides mentre estenen la seva violència per tota la contrada, en una espiral inacabable de lluites tribals. 

En aquest context, el seu antagonista més definit dins la cort del rei Hrothgar serà el seu poeta, a qui Grendel anomena el Creador o el Factor (Shaper en l'original anglès). Aquest posa en pràctica la seva habilitat amb les paraules per teixir relats que cohesionen la comunitat amb els seus déus i mites, i que creen figures heroiques a qui admirar, però que Grendel descobreix com a meres il·lusions del llenguatge, una forma de resistència totalment infructuosa contra una natura destructora. És a través d'aquesta tensió entre la idea d'un món amb sentit, que Grendel sap impossible però no pot evitar estimar i desitjar, i el món sense sentit al qual pertany, que el monstre anirà forjant la seva identitat com a negador i destructor de tot allò que els homes valoren. De fet, la criatura s'anirà convencent cada cop amb més claredat que els homes mereixen ser destruïts per la seva beneiteria i la seva brutalitat inconscient, mentre que la seva pròpia violència, no menys brutal, és almenys autconscient i fruit de la infelicitat. 

És un text fosc amb moments força depriments, però el que sobta al llarg de la lectura són els seus nombrosos moments d'humor, un humor força acadèmic i elaborat de forma prolixa, que es basa en parodiar discursos filosòfics del moment i presentar-los sota una mirada crítica i desapassionada. En són exemples l'episodi de la conversa de Grendel amb el drac, en què aquest li explica la dinàmica de l'univers i la inexistència de la llibertat recorrent al llenguatge científic del segle vint, i fins i tot en justifica l'anacronisme de forma força coherent dins la narració, o l'escena que Grendel comparteix amb els sacerdots de Hrothgar, en què aquests exposen la seva visió religiosa sobre el món. També trobem un camperol revolucionari que parodia el discurs marxista, i que pretén convèncer el jove nebot del rei de la necessitat d'una revolució armada contra el poder establert. Si bé aquests personatges són insercions de Gardner en l'univers mític dels guerrers danesos pagans, hi ha dos personatges que figuren al poema original, el rancuniós Unferth i la dona del rei, que queden molt més elaborats en la narració de Gardner i tenen una subjectivitat molt més definida. 

Com era d'esperar en un relat d'orígens, Beowulf pròpiament no acaba apareixent fins al final de la novel·la, que crec que és un dels moments més àlgids de la narració. La novel·la es basa principalment en completar l'arc del personatge de Grendel, i és en aquest darrer moment en què la criatura arriba plenament a adquirir la seva pròpia identitat i a assumir sense vacil·lació el seu rol com a engendre de la foscor i de l'infern. És precisament aquest moment d'autorealització del personatge que culmina el text de la novel·la amb la seva paradoxa central: en la dicotomia entre raó i irracionalitat, entre sentit i manca de sentit, Grendel s'acaba situant precisament on el col·loquen els seus enemics, i assumint el seu rol com a antagonista en tota la seva plenitud. La novel·la és una hàbil elaboració sobre aquesta ambigüitat fonamental de l'existència humana: tant si Grendel actua des de la llibertat i la consciència o les seves accions no són res més que un crit desesperat al buit, el final mateix del poema èpic acaba validant la cosmovisió del món ordenat dels guerrers i herois medievals que tenen el relat de part seva. Des de la cosmovisió més escèptica del segle vint, o fins i tot encara amb més raó des del vint-i-u, és inevitable dedicar un mínim d'empatia cap a un Grendel angoixat i sentenciat d'entrada com a perdedor. 

Sinopsi: Grendel és una criatura que viu amb la seva mare dins d'una gruta guardada per un llac subterrani habitat per serps marines. En les seves incursions al món exterior, coneix de primera mà el món dels homes, que l'amenaça amb la seva violència però a la vegada també el fascina amb la bellesa dels seus relats. Convençut de la buidor i de la manca de sentit de l'existència, Grendel anirà creixent com a monstre i definint la seva pròpia identitat per oposició a tot allò que reconeix com a il·lusori i fals. 

M'agrada: És una novel·la realment intel·ligent, que pressuposa en els lectors el coneixement del poema de Beowulf, i que proposa un diàleg constant amb aquesta font, fins i tot la seva deconstrucció. Si això d'entrada ja és un punt fort, el seu diàleg amb el discurs existencialista i la seva reducció a l'absurd, així com la paròdia dels discursos acadèmics dominants de l'època, transformen la novel·la en un exercici brillant de metatextualitat. 

Les noies (#464)

Això era part de ser una noia - et resignaves amb qualsevol resposta que poguessis obtenir. Si t'enfadaves, estaves boja, i si no reaccionaves, eres una puta. L'única cosa que podies fer era somriure des del racó on t'havien relegat. Implicar-te en l'acudit fins i tot si l'acudit sempre eres tu. 

Aquesta novel·la de 2016 va ser el debut de la seva autora, l'estatunidenca Emma Cline, i la seva lectura ha estat una sorpresa molt positiva. D'entrada, no en tenia grans expectatives perquè em pensava que era una història de true crime, un gènere que no m'interessa gaire en general. És cert que l'argument es basa en un crim real, els assassinats perpetrats per la "família" de Charles Manson a Califòrnia l'agost de 1969, però en realitat aquests fets no són més que una anècdota dins la novel·la: l'autora canvia tots els noms dels personatges per deixar ben clar des del principi que es tracta d'un relat de ficció. La ficció de Cline pren els esdeveniments reals com a excusa per fer un retrat generacional i d'època d'un moment molt convuls en la història estatunidenca. De fet, els crims instigats per Manson s'han considerat tot sovint el final abrupte i violent de la dècada dels seixanta, posant al descobert precisament la part més fosca de la revolució contracultural. En aquest sentit, Emma Cline fa un exercici de recreació de l'ambient d'aquesta època des del punt de vista d'una adolescent de catorze anys, que quedarà fascinada per la forma de vida alternativa que li proposen els habitants d'una comuna hippie en un ranxo prop de casa seva, i que transitarà perillosament entre el món normatiu i civilitzat de la seva família i els seus companys d'escola, que ella viu com una imposició i que l'aliena profundament, i la temptació de rebel·lia i alliberament que li ofereix el nou grup al qual acaba d'accedir. Tanmateix, en aquesta recerca de la seva pròpia identitat no arriba a ser del tot conscient, en la seva ingenuïtat, dels riscos a què s'exposa. 

El gran punt fort de la novel·la és aquesta elecció de punt de vista, que agafa una narrativa prou coneguda en la cultura popular i la presenta dirigint l'atenció a un altre racó de l'escena i, en conseqüència, revelant una veritat que ha quedat oculta al llarg de tots aquests anys, per més evident que sembli un cop descoberta. Mentre que durant dècades s'han intentat explicar els crims perpetrats per les joves acòlites de Manson posant l'accent en la personalitat carismàtica d'aquest últim o en el seu poder de persuasió, en tant que va instigar els fets però no va participar-hi directament, el que fa Cline en el text és, precisament, desdibuixar el personatge de Russell (el paral·lel de Manson a la novel·la) i posar l'accent en el caràcter de les noies, les relacions que s'estableixen entre elles i les seves possibles motivacions a l'hora d'entrar a la secta. Així és com Cline hi descobreix una vulnerabilitat immensa dins d'una cultura terriblement patriarcal, que les subedita constantment al rol social i al lloc que els homes predefineixen per a elles. La seva posició per defecte és la subordinació, i l'única possibilitat al seu abast de sentir-se estimades i valorades és mostrar-se disposades a complaure els desitjos sexuals d'un home quan aquest ho demani. Si no ho fan, l'alternativa consisteix a esdevenir totalment invisibles i perdre el seu reconeixement social. En aquest context, les altres noies només poden ser aliades en la mesura que no siguin rivals en la competició pel mateix home. Pot semblar un retrat molt dràstic plantejat així, però a la novel·la se'ns dibuixa des dels ulls immadurs de l'adolescent amb una immediatesa totalment reveladora. 

Aquest és l'ambient en què la protagonista, Evie, ha d'aprendre a navegar des que és adolescent. D'una banda, el trencament del matrimoni dels seus pares li posa davant dels ulls la feblesa de la seva mare, desesperada per complaure una parella rere una altra. Mentrestant, la seva ment adolescent encara idealitza el pare, potser perquè inconscientment n'admira la capacitat de fugir de l'ambient domèstic que l'oprimeix també a ella. D'altra banda, la seva manca de direcció i la buidor del seu futur l'aboquen a provar una fugida d'un altre tipus: la seva fascinació per una de les noies del ranxo, la Suzanne, la impulsarà a congraciar-se amb ella de l'única forma que li serà possible. És així que l'Evie descobrirà que, si ningú valora, ni escolta, ni aprecia les noies en la societat en què viu, són les noies mateixes les que ho hauran de fer les unes amb les altres. Ara bé, aquesta possibilitat acaba resultant utòpica fins i tot al nou món de llibertat, sexe i drogues a què accedeix seguint les passes de la Suzanne: possiblement la part més colpidora i tràgica del text, en tant que marcarà la protagonista de per vida i li deixarà una cicatriu inesborrable, és precisament la seva innocència a l'hora d'aproximar-se al grup només per sentir-s'hi validada. I en aquest sentit la novel·la fa molt per presentar un retrat dels anys seixanta molt punyent en tota la seva sordidesa: ni les drogues arriben a obrir les portes de la percepció, ni l'amor lliure és tan lliure - per a elles - com alguns han pretès que era.  

La novel·la té un molt bon sentit del ritme i del suspens, encara que la història no es basi precisament en l'acció. La seva tensió està molt ben construïda, i gira al voltant de la línia divisòria que separa els dos móns de la protagonista un cop inicia la seva doble vida: el món de la seva família i les seves amistats, que romandran inconscients de tots els canvis que està experimentant en secret, i el món de la comuna hippie, en què les relacions de poder es bastiran en uns altres termes i en què la protagonista tastarà el que ella creu que és la llibertat. Ara bé, la novel·la també explora la distància que s'estableix entre l'Evie i les altres noies de la comuna, especialment la Suzanne, i el misteri de si la fascinació i l'enamorament de l'Evie poden ser realment correspostos o estan abocats a la mateixa sordesa de la qual fuig. Un dels trets que marca el caràcter de l'Evie i que la separa de tots els altres personatges és aquesta capacitat seva per veure "les noies" ignorades i indefenses, sense veu, al seu voltant, i l'empatia bàsica que sent per elles. Ja es tracti de la parella del seu pare, la parella embarassada d'un company d'institut, que la segueix obsessionant molt temps després d'haver desaparegut de la seva vida, i una altra adolescent desemparada que coneixerà anys després, quan ja és adulta: és davant d'aquestes figures femenines que les noies de la secta semblen apuntar a una forma de vida alternativa, tot i que la novel·la acabarà presentant l'ambigüitat intrínseca entre el seu rol de víctimes i de botxins. La novel·la presenta la violència desencadenada per aquestes, en darrer terme, com a revelació traumàtica i sobtada dels perills d'una opressió silenciada a través del temps. 

Sinopsi: A l'estiu de l'any 1969, una adolescent californiana, Evie, entra a formar part d'una comuna hippie que viu en un ranxo apartat de la ciutat, a partir de la seva fascinació amb la llibertat i la desinhibició d'una de les noies, Suzanne, de qui s'enamora. A través d'aquest grup de noies, coneixerà també el líder del grup, l'enigmàtic Russell, un músic frustrat amb aspiracions a líder espiritual que manipula les noies per tal que compleixin els seus desitjos en tot moment. 

M'agrada: La novel·la ofereix un retrat molt punyent i a la vegada desapassionat de les relacions humanes que descriu, i que es fa especialment angoixant a l'hora de presentar la ingenuïtat de la protagonista davant les intencions sovint no verbalitzades dels membres de la secta. És una novel·la que va revelant la seva complexitat poc a poc i en diferents fases, i que no és fins al final que acaba mostrant l'amplitud i l'ambició de la seva pròpia estructura. 

Esperant la primavera

Fa un any que l'esperem, i aquest hivern s'està fent molt llarg. A un any de la invasió d'Ucraïna per part de Rússia, el discurs victimista de l'agressor no sembla haver canviat gaire. Les anàlisis en clau geopolítica i econòmica tot sovint enterboleixen la qüestió de les identitats nacionals, que pesa igual que les altres. 

• Una instantània del moment present: 

https://www.theguardian.com/world/2023/feb/23/russia-ukraine-war-at-a-glance-what-we-know-on-day-365-of-the-invasion

• Una brillant anàlisi de la retòrica del conflicte per part de Lluís Pérez Lozano, que desmunta tres mites força estesos en les narratives sobre la invasió. Una lectura del tot recomanable: 

https://www.larepublica.cat/opinio/tres-mites-sobre-la-invasio-russa-ducraina/

En terres quaresmals

Here the whole world (stars, water, air,
And field and forest, as they were
Reflected in a single mind)
Like cast off clothes were left behind
In ashes yet with hope that she,
Re-born from holy poverty,
In lenten lands, hereafter may
Resume them on her Easter Day.

C. S Lewis (1963)

Glicines de Gisbert Combaz (1911) Font

Aquí el món sencer (estels, aigua, aire,
i prada i bosc, tal com van ser
reflectits en una sola ment)
com roba llençada van quedar enrere
en cendres, però amb l'esperança que ella,
renascuda de la sagrada pobresa,
en terres quaresmals, més endavant
se'n pugui revestir el seu dia de Pasqua.

C. S. Lewis (1963)

La traducció al català és meva