Gittersee (#631)

En una situació com aquesta, no ens podem refiar que una persona que somriu amb amabilitat sigui una bona persona, ho entens. Aldarulls, sabotatge, especulació, atacs feixistes, atemptats, contrarevolució. Això és el que planegen els nostres congèneres, els nostres veïns, els nostres amics i, com has pogut comprovar, fins i tot els qui més estimem. 

Aquesta novel·la de 2023 és el debut literari de l'autora alemanya Charlotte Gneuss, que recrea l'ambient de persecució política i de vigilància dels ciutadans per part de l'estat dins la República Democràtica Alemanya, amb govern comunista després de la partició d'Alemanya en dos blocs separats. Gneuss va néixer al cantó occidental després de la reunificació, però els seus pares havien fugit de Dresden, al bloc oriental, poc abans de la caiguda del mur de Berlín. La novel·la va venir acompanyada de la controvèrsia, a Alemanya, sobre si una persona que no havia conegut els fets de primera mà podia fer una novel·la sobre l'experiència de viure a l'Alemanya Oriental; tanmateix, la bona rebuda que ha gaudit la novel·la tant per part del públic com de la crítica sembla que ha dissipat totes aquestes precaucions. No sé fins a quin punt la recreació de l'ambient que fa Gneuss és del tot acurada, però a simple vista sembla força sòlida, i es basa en els records dels familiars de l'autora i la seva pròpia investigació. El que en puc dir és que a mi el resultat m'ha semblat força convincent, no tan sols per la descripció de la societat de l'època, i els dilemes en què es troben els ciutadans a causa de la situació política, sinó també per la trama mateixa de la novel·la, construïda a base d'un misteri que se'ns va oferint a petites pinzellades, i que ens porta amb un ritme ferm i creixent fins a un desenllaç que en lliga els caps. 

La trama ens situa a Gittersee, un districte miner als afores de Dresden, a mitjans dels anys setanta. La Karin Köhler té setze anys i està enamorada d'un noi de la seva edat, en Paul, que tot d'un plegat desapareix sense deixar rastre, després de convidar la Karin a acompanyar-los, a ell i a un amic, en Rühle, a passar un cap de setmana de festa a Txèquia. A partir d'aquesta desaparició, dos agents de la policia política es presenten a casa seva per detenir-la i interrogar-la, convençuts que la Karin sabia coses de la intenció d'en Paul d'escapar a la part occidental. A partir d'aquest moment, s'establirà una relació angoixosa i sinistra entre la Karin i el detectiu de l'Stasi encarregat de seguir-la i interrogar-la periòdicament, que a estones recorda lleugerament la premissa argumental de Milkman, d'Anna Burns. Al seu voltant, la família comença a desmuntar-se, a causa de l'alcoholisme del pare i la infelicitat de la mare, que havia tingut la Karin quan era adolescent. D'altra banda, la noia també comença a veure com trontollen les seves amistats: la seva amiga Marie se'n comença a distanciar després de fer-la partícip dels seus secrets més íntims, mentre que en Rühle es mostra del tot hermètic a l'hora de parlar de la desaparició d'en Paul. 

A partir d'una mena de pròleg que ens presenta un dels personatges principals en una determinada situació, la trama construeix un suspens al voltant d'aquestes peces soltes que se'ns ofereixen al principi, i que només acaben d'encaixar un cop arribem al final. Val a dir que m'ha semblat un recurs una mica trampós, i em va tenir amb l'ai al cor durant tota la lectura per saber si aquest fil inicial es tancaria satisfactòriament. D'altra banda, l'estil narratiu és força entretallat: barreja constantment diferents eixos cronològics des de la ment de la protagonista, fragments dels seus somnis que suposadament han de remetre de forma al·legòrica als fets que està vivint, i descripcions de detalls que de vegades semblen rellevants en el pla simbòlic i de vegades no tant. El problema d'aquestes decisions estilístiques és que afeixuguen la narració més que no pas fer-la fluir, i aquest inconvenient encara queda agreujat per la manca de signes de puntuació, que es fa especialment molesta en les converses entre els personatges. Les comes no haurien de fer de substitut dels altres signes, per més que Komma sigui el sobrenom de la protagonista, i la manca d'interrogants per marcar les preguntes em feia haver de tornar enrere constantment a rellegir una línia sencera. L'argument de la novel·la és prou interessant per si sol, i la construcció dels personatges i de la tensió i les interaccions entre ells prou sòlides, com per no haver de recórrer a aquests recursos, que semblen més aviat afectacions. 

Més enllà d'aquests defectes, però, Gittersee m'ha semblat una bona novel·la, en especial tenint en compte que és un debut literari. La narració s'esforça molt a recrear l'ambient de repressió política i la manca de llibertat que tenalla els personatges. En particular, la relació que s'estableix entre la Karin i l'agent Wickwalz, que l'assetja constantment i la manipula emocionalment per treure'n la informació que busca, és especialment angoixosa, i contribueix a amplificar, em penso, la càrrega política del text, com a metàfora de la relació dels ciutadans amb un estat que els vigila i els adoctrina en allò que han d'estimar. També m'ha agradat molt la forma com construeix la dinàmica familiar dels Köhler, molt creïble en les seves interaccions, i potser el que he trobat a faltar és, precisament, que donés més espai per desenvolupar alguns dels personatges, especialment la història dels avis de la protagonista, que queda tan sols apuntada, i el personatge d'en Rühle, que queda un punt massa desdibuixat. És una bona recomanació si us agraden les lectures breus però molt intenses, i en conjunt penso que l'argument i el retrat dels personatges i de l'època pesen més, al capdavall, que algunes de les decisions estilístiques, un punt fallides. 

Sinopsi: A mitjans dels anys setanta al suburbi de Gittersee, als afores de Dresden, una colla d'adolescents somien amb el que faran quan acabin l'institut. La Karin rebutja la invitació del seu xicot, en Paul, a passar una cap de setmana de festa per evitar que els seus pares la castiguin. En aquella mateixa escapada en Paul desapareix misteriosament. A partir d'aquest moment, un agent de la policia política persegueix la Karin constantment per poder treure-li informació sobre en Paul i li confirma la seva defecció. 

M'agrada: Sobretot la construcció de l'ambient a partir de la xarxa d'interaccions i relacions entre els diversos personatges. També l'aposta pel misteri, que apunta en una sola direcció i que queda resolt en un desenllaç un punt abrupte, però que m'ha semblat rodó. 

No m'agrada: La novel·la es ressent una mica de la seva brevetat, i m'ha fet la impressió que algunes trames i alguns personatges secundaris es podrien haver desenvolupat una mica més. 

Una llibreria a Berlín (#630)

Un cop l'empadronament acabat, cadascú havia de portar a la prefectura els documents d'identitat. Vuit dies després, aquests documents ens foren retornats, amb la indicació prevista. El servei de proveïment també va convocar els interessats per inscriure la menció de raça. Tothom estava classificat, marcat, segons deia la policia, "en un ordre perfecte". La dansa macabra ja podia començar. 

Una llibreria a Berlín és el volum de memòries de la llibretera polonesa Françoise Frenkel (1889-1975), que es van publicar per primer cop a Suïssa el 1945. Frenkel va regentar durant dues dècades, de 1921 a 1939, una llibreria francesa a Berlín, La Maison du Livre, que va esdevenir un centre neuràlgic de la cultura francesa a la capital alemanya. El llibre relata, principalment, la seva escapada i el seu periple per França de 1939 a 1943, fins que aconsegueix finalment travessar de forma clandestina la frontera amb Suïssa, després d'un altre intent fallit i un període en una presó fronterera. El títol de la traducció catalana, per tant, pot resultar una mica enganyós, ja que la descripció de les dues dècades de la llibreria a Berlín tenen lloc només al primer capítol, i força succintament. De fet, el marit de Frenkel, que va fugir del país el 1933 i va acabar morint als camps d'extermini el 1942, ni tan sols és esmentat al llibre, i força detalls de la vida anterior de la narradora queden oberts a l'especulació, ja que se'n saben molt poques dades més enllà del que ella mateixa explica al relat. 

Frenkel, com a jueva polonesa, fou víctima de les lleis racials alemanyes mentre va viure i treballar a Berlín, i al primer capítol ens ofereix un relat estremidor de l'ambient d'amenaça i creixent fanatisme polític que va tenallant cada cop més la vida dels jueus a la ciutat, fins a desembocar a la nit dels vidres trencats. D'altra banda, el llibre se centra precisament en l'estada a França, que potser per la seva formació i cultura, Frenkel percep com una garantia dels drets i llibertats que li han estat denegats a Alemanya. La tragèdia que va haver de viure en carn pròpia va ser com aquesta suposada protecció es van anar girant en contra dels refugiats que hi havien confiat: els tràmits burocràtics per registrar-se i empadronar-se als diversos llocs on residia eren un pas necessari per poder aconseguir visats, permisos de residència i papers de sortida cap a un altre país; tanmateix, també eren l'eina que va permetre als ocupants portar a terme la seva campanya de persecució i extermini. Quan les lleis racials ja es fan vigents a la França ocupada, l'única sortida que els queda als jueus refugiats al país és amagar-se amb l'esperança de poder passar la frontera clandestinament. 

El llibre ens ofereix un retrat de l'època i de les vicissituds de la protagonista molt sobri i concís, basat en les petites anècdotes que van marcar el periple, però que en tot moment ens transmeten una idea força clara del clima polític i de l'ambient de por i repressió que s'hi vivia. Frenkel descriu la divisió de la societat francesa entre els col·laboradors de l'ocupant, que denunciaran a les autoritats qualsevol moviment o presència sospitosa, i els resistents, ciutadans normals que tot sovint es jugaven la pròpia vida i la llibertat a l'hora de facilitar l'ajut als refugiats i proporcionar-los una xarxa clandestina d'assistència. Passa el mateix amb els funcionaris de les institucions judicials, policials i carceràries de la França ocupada que majoritàriament col·laboraran amb l'ocupant, però que en certs moments contribuiran a la causa de la resistència fent la vista grossa dins les seves possibilitats. 

Dins d'aquest panorama tan complex de riscos latents, de la lectura es pot concloure que Frenkel va tenir més sort que molts altres dels refugiats jueus que van viure periples molt semblants però van acabar als camps d'extermini igualment: ella tenia una xarxa d'amistats i coneguts a França de l'època dels seus estudis que la van ajudar amb la logística dels viatges i els tràmits burocràtics, i tenia l'avantatge de tenir un visat legal de pas a Suïssa que havia estat vigent abans que es restringís la lliure circulació dels jueus. El govern francès havia reconegut, abans de la guerra, la seva tasca per la cultura francesa a Alemanya i, en certs moments del relat, se'ns suggereix que les autoritats alemanyes havien posat La Maison du Livre al punt de mira de la persecució política no tant per la identitat jueva de la propietària, sinó més aviat per la tasca de difusió que feia de la cultura francesa. Tanmateix, tot i la sortosa escapada de l'autora, aquesta haurà de viure, un cop en llibertat a Suïssa, amb el trauma de les vivències passades i la desaparició de tots els seus éssers estimats. 

Per la poca informació biogràfica que ha arribat de Frenkel, sembla que l'any 1945, després de la publicació del llibre, va tornar a viure a Niça, on s'estaria durant tres dècades més fins a la seva mort. El llibre va caure en l'oblit fins que el seu original francès va ser redescobert ja al segle vint-i-u, i traduït a diverses llengües - l'edició catalana és de 2019. És una sort per als lectors, avui dia, que ens hagi arribat un testimoni tan clar i directe d'aquests fets que mai no haurien de caure en l'oblit. L'edició conté un apèndix amb transcripcions i fotografies de documents de l'època que complementen alguns dels esdeveniments que se'ns expliquen a la narració. Una bona recomanació, sens dubte. 

Continguts: El llibre recull les memòries de fugida de la llibretera polonesa Françoise Frenkel, un cop les lleis de persecució contra els jueus amenacen la seva vida a Berlín, on ha estat regentant una llibreria francesa durant vint anys. A mitjana edat i sense notícies de la seva família, Frenkel es refugia a França l'estiu de 1939, gràcies a una xarxa de parents i amistats, on serà víctima de la mateixa persecució racial conduïda aquest cop pel govern col·laboracionista sota l'ocupació alemanya de França. El seu periple clandestí per arribar a creuar la frontera amb Suïssa la portarà per diversos amagatalls i a ser detinguda i processada en el seu primer intent. El relat també ens mostrarà les diverses actituds dels ciutadans i les autoritats francesos davant d'aquesta situació. 

M'agrada: És un relat molt sobri i concís, que se centra en el periple en primera persona de la protagonista, amb tota la seva angoixa, però que a la vegada també ens ofereix observacions valuosíssimes sobre el clima social de l'època. 

Hangsaman (#629)

Imagina't, sempre fingint que controlen un món. Sempre imitant la mena de persones que pensen que podrien ser si el món fos la mena de món que no és. Fingint ser paraules com "normal" i "saludable" i "sincer" i "decent" i "amb dignitat" i tot plegat, quan ni tan sols les paraules són reals. Imagina't, ser persones. 

Hangsaman es va publicar el 1951 i és la segona novel·la de l'autora estatunidenca Shirley Jackson (1916-1965). No és una de les seves obres més conegudes, però és una bona mostra de l'estil de l'autora i una lectura totalment fascinant, que atrapa des de la primera pàgina fins l'última, i que ens porta en un viatge caòtic i inquietant per la ment de la protagonista. D'entrada, la veu narradora ens posa a la pell de la Natalie Waite, una estudiant de disset anys al seu primer any d'universitat: tot i que la narració és en tercera persona, ens fa partícips dels somieigs de la protagonista, de la seva voluntat d'escapar del present de la seva vida quotidiana i de la tensió cada cop més angoixosa entre la seva vida interior, intuïtiva i desbordant, i la necessitat d'encaixar dins els rols i expectatives socials dels que l'envolten. La novel·la s'articula al voltant dels desequilibris que experimenten les dones davant les exigències d'una societat patriarcal profundament conservadora i dominant: un procés de dissociació, en el cas de la protagonista, que la portarà a qüestionar fins i tot la seva realitat més immediata. 

A través de la narració, assistim a una lluita constant de la protagonista per assumir el control de la seva pròpia vida davant d'un sistema que la defineix des de fora: la narració acara contínuament la veu interior de la Natalie amb les expectatives i exigències que se li imposen en l'àmbit familiar i, més endavant, ja al campus, amb les dinàmiques de manipulació i de poder que s'estableixen entre les estudiants mateixes. En part hi ha la crítica a la mentalitat de ramat, que exclou el diferent i el fa objecte de vexacions per la por que tenen tots els membres del grup, al seu torn, de quedar exclosos ells mateixos. És una situació que Shirley Jackson va patir en carn pròpia al poble on vivia i que també retrata, per exemple, a Sempre hem viscut al castell. D'altra banda, Jackson construeix una sàtira brillant contra aquestes mateixes estructures d'opressió: per exemple a través dels personatges del pare i del professor Langdon, que es presenten a si mateixos com a mentors, però se'ns ofereixen en tot l'esplendor de la seva ineptitud i vanitat, especialment en un context social en què l'educació de les dones és vista només com un ornament buit per a l'autèntica funció social que els espera, la de cuidadores de la llar i mares de família.  

Els personatges femenins, per contrast, desperten una mica més de compassió, per més que el retrat que en fa Jackson sigui igual de despietat: en la senyora Waite i la senyora Langdon, una jove estudiant que ha aconseguit "caçar" el seu professor, hi veiem casos paradigmàtics del mal que no té nom, descrit estadísticament per Betty Friedan, mentre que en les alumnes que comparteixen residència amb la Natalie hi trobarem executores despietades d'aquesta lògica opressiva en la vexació i la manipulació de les altres dones. Els passatges de les trobades socials entre el matrimoni Langdon i les tres alumnes avantatjades del marit en són exemples magistrals i esfereïdors. El resultat és un joc en què totes les dones hi perden sempre, perquè les adolescents frívoles d'avui són les esposes neuròtiques de demà. Tot i la duresa del retrat, però, aquestes dones derrotades sempre l'encerten a l'hora de presentar-li la situació a la protagonista amb la lògica lúcida i freda de la profecia acomplerta. 

No ens hauria d'estranyar, per això, que la Natalie acabi recorrent a l'escapada que li proporciona una amiga imaginària, la Tony, que apareix per salvar-la de les situacions més asfixiants on es troba. De fet, no arribem a saber mai si és imaginària o no, però la conveniència de les seves aparicions, i els trets diferencials que la distancien de la resta de noies del campus, hi fan pensar. De fet, la novel·la, com és típic a la narrativa de Jackson, està farcida d'elements que no queden explicats però que apunten a realitats molt més sinistres del que estem llegint literalment, i que la lletra del text deixa soterrades hàbilment. L'episodi traumàtic que viu la Natalie poc abans de deixar la casa familiar, que apunta força clarament a una violació, les misterioses desaparicions d'objectes a la residència d'estudiants, o el desenllaç mateix no s'acaben de resoldre del tot explícitament, però el text sencer és tan ric en petites pistes i detalls que n'hi ha prou perquè cada lector pugui fer-se'n interpretacions prou concloents. 

Sinopsi: La Natalie Waite assisteix a l'última vetllada intel·lectual a casa dels seus pares, abans de marxar a estudiar a una facultat per a noies. En aquesta última festa li passa un esdeveniment traumàtic que marcarà la següent etapa de la seva vida. Ja a la residència d'estudiants, es negarà a participar a les patentes organitzades per les alumnes més grans, i això la marcarà irremeiablement com a boc expiatori del grup. També coneixerà el professor Langdon, famós per flirtejar i tenir aventures amb les alumnes, tot i que arribarà a tenir més confiança amb la senyora Langdon, no gaire més gran que ella. Totes aquestes relacions socials aniran tensant el seu sentit de la identitat, fins que la seva pròpia estabilitat mental es veurà compromesa. 

M'agrada: El to humorístic i satíric amb què Jackson ens distancia dels personatges, i també la seva forma de crear tensió psicològica, amb situacions que espanten més pel que no veiem i el que no se'ns diu que no pas pel contingut explícit. 

La mà més antiga

S'ha trobat a l'illa de Sulawesi, a Indonèsia, la mostra d'art rupestre més antiga que es coneix: una mà estergida que va ser modificada perquè semblés una urpa. Possibles interpretacions, a la llum d'altres indicis, apunten a la representació d'una connexió simbòlica entre humà i animal. 

https://www.elnacional.cat/ca/societat/descobreixen-pintura-rupestre-mes-antiga-humanitat-silueta-ma-fa-67800-anys_1540879_102.html

https://www.cbsnews.com/news/oldest-cave-art-found-indonesia-outline-hand/

https://www.labrujulaverde.com/en/2026/01/a-claw-shaped-hand-stencil-discovered-in-a-cave-in-indonesia-is-the-oldest-work-of-art-in-the-world/

https://www.nature.com/articles/s41586-025-09968-y

Estació Onze (#628)

Sí, era bonic. Era el lloc més bonic que he vist mai. Era preciós i claustrofòbic. Me l'estimava i sempre me'n vaig voler escapar. 

Aquesta novel·la de l'autora canadenca Emily St. John Mandel es va publicar el 2014, i és una de les seves obres més reconegudes. Es tracta d'un relat d'apocalipsi suau, una distòpia humanista, subgènere que Station Eleven va contribuir a crear, i que després va agafar molta més volada amb l'impacte de la pandèmia de Covid l'any 2020. Què passaria si la narrativa postapocalíptica es basés, no en la guerra de tots contra tots per aconseguir les poques desferres que queden després de la catàstrofe, sinó més aviat en el guariment i la reconstrucció d'un món nou? D'entrada pot semblar un plantejament massa "bonista", que diríem avui, i és cert que demana certa complicitat al lector a l'hora de no fer massa preguntes sobre el món fictici i sobre la catàstrofe mateixa, però reconec que la novel·la m'ha anat convencent a mesura que la llegia, i m'ha recordat els millors punts forts de El mar de la tranquil·litat, tot i que potser sense arribar a un desenllaç tan potent com en aquesta novel·la posterior, aquesta ja sí post-pandèmica. 

S'ha de reconèixer que el que Station Eleven fa bé, ho arriba a fer molt bé, i Mandel excel·leix a l'hora de crear un relat immersiu i amb un ritme molt ben dosificat, bastit a base de suspens i petits misteris que van quedant posposats però que deixen que anem fent-nos preguntes i especulant sobre possibles respostes al llarg de tota la lectura. Que la resolució final dels misteris sigui un punt previsible i un punt anticlimàtica vista en retrospectiva no li treu mèrit a una narració que segueix les vicissituds de diversos personatges en dos eixos cronològics diferents, i que els fa confluir en diversos detalls de la trama fins a mostrar una imatge final que només el lector arribarà a conèixer en la seva totalitat. La novel·la ens ofereix un retrat coral de diversos personatges secundaris cadascun amb les seves pròpies angoixes particulars, en què no destaquen protagonistes clars, més enllà potser de la figura d'Arthur Leander, que esdevé el punt de connexió entre tots aquests relats separats. És una aposta pel detall de l'experiència personal, que apunta al fet que tota catàstrofe col·lectiva en realitat és privada i intransferible, i fa un plantejament polític de baixa intensitat, centrat més en la reconstrucció col·lectiva allunyada dels grans eslògans i projectes, i que planteja el veïnatge i la cura dels qui són més a prop com a única recepta de supervivència viable. 

La trama es posa en marxa en una representació de El rei Lear en un teatre de Toronto, en què l'actor que fa el paper principal, Arthur Leander, es desploma de sobte i mor d'un infart a l'escenari. Aquella mateixa nit, l'infermer que l'ha atès rep un avís sobre un brot de grip especialment mortífer i contagiós que acaba d'arribar a la ciutat a través d'un vol que venia d'Europa i, després d'acaparar provisions, s'atrinxera a casa amb el seu germà. En pocs dies, la pandèmia haurà acabat amb el noranta-nou per cent de la població mundial, i els pocs supervivents hauran d'adaptar-se a un nou món sense electricitat ni internet. D'una banda, assistim a la vida d'Arthur, els seus amics i les seves exdones abans de la catàstrofe; d'altra banda, uns vint anys després, una companyia de teatre ambulant circula per les ruïnes del que havia estat el nord dels Estats Units representant Shakespeare per als petits assentaments que troben pel camí. Les connexions entre els dos relats se'ns van revelant poc a poc com a peces d'un trencaclosques: la Kirsten, una jove actriu de la companyia, havia conegut l'Arthur quan era petita, perquè participava al muntatge de El rei Lear com a actriu infantil, i l'Arthur li havia regalat els dos únics volums d'un còmic, Station Eleven, dibuixat per la seva primera dona. 

A part dels elements de misteri i suspens, que construeixen una trama bastant senzilla al capdavall, la novel·la també es basteix a través dels seus components simbòlics, que afegeixen profunditat a la lectura i que m'han semblat l'element més potent de la narració a la vista del desenllaç. Triar la representació de Lear com a marc de la narració i confrontar la novel·la sencera a aquest relat de crisi primordial crea una tensió molt peculiar entre les aventures dels personatges i l'obra artística que ens assenyala la catàstrofe. Pel que fa al punt de vista dels lectors/espectadors, aquest recurs crea un doble nivell de lectura en tot moment, com si estiguéssim mirant la trama des de dins i des de fora a la vegada. L'obra de Shakespeare retrata una tempesta terrible que assola la contrada sobre la qual regna Lear, i que a la vegada reflecteix la seva pròpia tempesta interna i personal: l'escena ens mostra una doble tempesta de neu, la fictícia recreada dalt de l'escenari i la que té lloc als carrers de la ciutat, fora del teatre. És tan sols el primer d'aquests jocs de miralls que ens anirà oferint la novel·la al llarg del recorregut sencer: la petita Kirsten queda fascinada per una petita tempesta de neu dins d'una bola de vidre, que crea un paral·lel amb el que els lectors mateixos estem experimentant o, d'altra banda, el relat narrat al còmic Station Eleven anirà presentant paral·lels amb la situació present dels personatges de la novel·la. 

Després de la pandèmia se'ns estableix una tensió molt clara entre la civilització que s'ha perdut, i la vida als boscos que ens proposen els supervivents, i que és un motiu recurrent a moltes comèdies de Shakespeare com les que representen els membres de la companyia. La tensió aquí no és entre civilització i barbàrie, com passa amb molts relats distòpics i postapocalíptics, sinó més aviat entre un món antic, superior tecnològicament però desgastat i banal a un nivell existencial i moral, i la possibilitat d'un discurs alternatiu que valori millor l'existència en el present, l'aquí i l'ara precaris que els supervivents es veuen obligats a afrontar amb el millor dels rostres possibles, i que crea un paral·lel amb la rebel·lia intrínseca dels personatges boscans de Shakespeare. Aquí és on es podria acusar la novel·la de ser massa optimista o massa idealista, de presentar un futur de flors i violes en què la destrucció absoluta és el millor que ens ha pogut passar com a civilització occidental: tanmateix, és on el relat mostra millor la seva fortalesa, ja que no defuig en cap moment la brutalitat i la violència de la nova situació i, de fet, ens presenta una sèrie de personatges profundament traumatitzats i damnificats pel que han hagut d'afrontar, i que es plantegen la resistència precisament perquè no els queda més remei. 

És per això que la bellesa i la senzillesa aparent de la novel·la han captivat tants lectors arreu del món des de la seva publicació, perquè Mandel retrata la possibilitat d'una esperança en el futur, per petita que sigui, fins i tot contra el rerefons de la desolació més absoluta. El plantejament és una mica simplista i maniqueu a l'hora de presentar la buidor i la banalitat de les vides d'abans de la catàstrofe, especialment a través de la figura de l'Arthur Leander, que esdevé un antiheroi carismàtic però profundament marcat per les temptacions i paranys que li suposa el seu propi privilegi i, d'altra banda, l'idealisme de la proposta de després de la catàstrofe, en què sembla que la  bona gent serà capaç d'apreciar millor Shakespeare i la poesia en un món en què no són immediatament accessibles. Ara bé, la novel·la dosifica aquestes valoracions amb equilibri, i ens presenta uns personatges imperfectes i ferits que, em penso, abans de la catàstrofe no es veien capaços de reconèixer la bellesa miraculosa de tot el que tenien al seu abast i, després, s'hi veuen obligats per imperatiu de les circumstàncies. 

Val a dir que precisament per això la política de la novel·la és l'element més ambigu i potencialment problemàtic del relat sencer: plantejar una distòpia en termes utòpics i optimistes pot fer que la càrrega positiva del relat ens encegui als aspectes més foscos del món en què vivim. El missatge ocult de la novel·la sembla ser que ja ens trobem efectivament en una civilització en col·lapse, però cadascú individualment pot escollir com enfrontar-s'hi, i que l'actitud positiva depèn de cadascú perquè el sistema, al capdavall, no el podrem canviar. En aquest sentit, l'antagonista que planteja la novel·la és un personatge força pla i no gaire ben desenvolupat, i el seu desenllaç, amb la confrontació final amb els membres de la companyia de teatre ambulant, resulta una mica fluix després de tota la tensió acumulada al llarg del relat. Tot i així, m'ha semblat una novel·la molt recomanable, i n'he gaudit molt: Mandel construeix un relat ple de tensió que es basa a comparar diferents formes de reaccionar i de plantejar-se el món, i deixar que unes caiguin pel seu propi pes sobre les altres. A mi, El mar de la tranquil·litat em va convèncer més, però Station Eleven de ben segur que val la pena de llegir. 

Sinopsi: En un moment indeterminat a principis del segle vint-i-u, Arthur Leander, una estrella de Hollywood vinguda a menys, mor d'un infart sobtadament mentre representava El rei Lear en un teatre de la ciutat de Toronto. L'esdeveniment coincideix amb l'impacte d'una pandèmia de grip letal que acaba amb la majoria de la població mundial en uns pocs dies. Uns vint anys després, una sèrie de personatges sobreviuen com poden en una companyia ambulant que es dedica a representar obres de Shakespeare pels pobles. Una de les actrius, la Kirsten, intenta reconstruir la vida de Leander a partir de retalls de revistes antigues i d'un còmic anomenat Station Eleven que aquest li havia regalat quan era petita. 

M'agrada: És una novel·la que es construeix a partir d'un suspens molt ben dosificat, i una tensió metatextual entre els fets que ens relata i les seves interpretacions al nivell simbòlic. 

No m'agrada: Els conflictes principals que afronten els personatges de la novel·la, especialment a la part de després de la pandèmia, queden dibuixats de forma massa simplista, especialment pel que fa a l'antagonista de la història. 

Poesia i barbàrie

Com que la seva política interior és igual que l'exterior, amb l'assassinat a sang freda de Renee Good a Minneapolis el govern dels Estats Units ha entrat en confrontació directa amb l'estat de Minnesota. A la taula, el "relat" sobre el crim: n'hi ha prou a assenyalar l'enemic intern, i la força fa la resta. Sembla una distòpia digna de Margaret Atwood. 

El cos de policia migratòria dels Estats Units, gens transparent pel que fa al reclutament i formació dels seus agents, sembla gaudir de la impunitat de la màscara i l'anonimat, tot i que l'agent que va disparar contra Good sí que ha estat identificat. La justícia de l'estat de Minnesota topa amb la batalla ideològica que proposa el govern federal. 

Renee Good tenia un premi universitari de poesia de l'Acadèmia de Poetes Americans pel poema "On Learning to Dissect Fetal Pigs". 

https://www.vilaweb.cat/noticies/video-tiroteig-ice-minnesota-renee-good-escrutini/

https://www.vilaweb.cat/noticies/dimiteixen-sis-fiscals-de-minnesota-per-la-pressio-del-govern-de-trump-per-a-investigar-la-vidua-de-renee-good/

https://www.npr.org/2026/01/14/nx-s1-5676324/minnesota-ice-shooting-investigation-fbi-renee-macklin-good

https://www.bbc.com/news/articles/c1jepdjy256o

• El poema guardonat: 

https://poets.org/2020-on-learning-to-dissect-fetal-pigs

• Tributs: 

https://poets.org/poem/renee-nicole-good-murdered

https://www.harpersbazaar.com/culture/features/a69957102/elegy-for-renee-nicole-good/

Time's Going Somewhere

Bill Fay. 

El do del temps

Un tret essencial del regal o del do del temps és la relació asimètrica que crea. Com diu Derrida: "Perquè hi hagi do, cal que no hi hagi reciprocitat, ni devolució, ni intercanvi, ni contradò, ni deute". 

Josep Maria Esquirol, El respirar dels dies. Barcelona: Paidós, 2009. (p 89)

Composició 8 de Vassili Kandinski (1923)
Font

Resum de l'any 2025

Tanco un altre any al blog amb una mirada retrospectiva a les lectures i reflexions d'enguany. Ha estat un any de lectura una mica desigual, en què he avançat a batzegades i sense un rumb gaire definit d'entrada. A l'estiu em va costar molt desconnectar i abaixar el ritme i, quan finalment ho vaig aconseguir, també em va costar molt reprendre el ritme de lectura un cop començat el curs. Sigui com sigui, aquest n'és el resum: 

• Pel que fa a ressenyes de llibres, em situo una mica per sobre de la cinquantena, com és habitual la majoria d'anys. Vint-i-una, més d'un terç del total, són de préstecs de la biblioteca pública, tant físics com digitals. 

• L'abril passat vaig celebrar el quinzè aniversari del blog amb una llista de recomanacions destacades de lectures dels últims cinc anys, i una metaentrada sobre la direcció general del blog, que combinava informe de progrés i declaració d'intencions.  

• La descoberta d'aquest any ha estat l'autora mallorquina Antònia Vicens, amb dues novel·les colpidores: Crideu la mort errant, digueu-me on va, la seva última novel·la publicada, i el seu debut com a novel·lista, 39º a l'ombra, ambdues molt bones recomanacions. 

• El tema de l'any ha estat una història alternativa de l'art. Tot va començar amb l'assaig El cuadro completo d'Alice Procter, i de seguida s'hi va afegir una relectura: Maneres de mirar de John Berger. La Història de la bellesa i la Història de la lletjor, curades per Umberto Eco, em van refrescar la memòria sobre la història de les idees estètiques, i finalment també s'hi van afegir Mil anys d'alegries i tristors d'Ai Weiwei, i El mirall màgic de M. C. Escher de Bruno Ernst. 

• El premi al millor assaig de l'any aquest any recau en El cuadro completo d'Alice Procter, que il·lustra l'origen dels museus tal com els coneixem i en desafia la idea mateixa, i Els somnàmbuls de Christopher Clark, una anàlisi brillant sobre els orígens de la primera guerra mundial. 

• Els finalistes a millor llibre de l'any han estat El palau de gel de Tarjei Vesaas, Journey's End de R. C. Sherriff, Manifest delictiu de Colson Whitehead, Retorn a Killybegs de Sorj Chalandon i Tothom sap que la teva mare és una bruixa de Rivka Galchen. 

• El millor llibre llegit aquest any ha estat Quadern d'Aram de Maria Àngels Anglada, una novel·la molt intensa i ben fonamentada sobre el genocidi d'Armènia. Amb aquest resum acomiado l'any al blog, amb els millors desitjos i pensaments per a les festes i per a l'any nou que estem a punt de rebre. A reveure! 

Armènia, 1923 de Martiròs Sarian
Font

Tothom sap que la teva mare és una bruixa (#627)

El pastor Binder em va recordar que les ancianes es pensen que són bruixes, es pensen que poden fer mal, però que en realitat són impotents. De vegades hi ha ancianes que tenen vilesa al cor. Que desitgen el mal als altres. Però és Déu qui decideix. Seria un error creure que una bruixa pot anul·lar el pla de Déu. 

Aquesta novel·la de l'autora canadenca Rivka Galchen es va publicar el 2021, i ha estat una sorpresa d'última hora per anar tancant l'any al blog. És una recreació fictícia d'uns fets històrics que van tenir lloc a principis del segle disset: el procés per bruixeria que va haver d'afrontar Katharina Kepler (1546-1622), la mare septuagenària del matemàtic i astrònom Johannes Kepler (1571-1630).  La trama es posa en marxa a la ciutat de Leonberg, al ducat de Württenburg, on la viuda Kepler és acusada de bruixeria per una veïna que es queixa d'uns forts dolors. La trama de la novel·la es va construint a partir de l'anècdota, o el que d'entrada sembla un fet anecdòtic, una denúncia davant del representant ducal en un context de xerinola i d'indiscreció. Quan el representant del duc recupera la sobrietat, les acusacions han pres la seva pròpia volada, i el procés judicial va avançant amb unes implicacions que cada cop es van fent més greus, i que afecten tota la família i els cercles de coneguts de l'acusada. 

Un dels aspectes que m'ha agradat més de la novel·la és com està construïda des de l'exposició dels fets, reconstruïts històricament, però no els arriba mai a explicar ni a interpretar, de forma que ens va presentant tot un cúmul d'anècdotes i detalls que els lectors hem d'anar connectant per aconseguir traçar una imatge de conjunt que sigui coherent. La novel·la es basa a contraposar els documents oficials que recullen les acusacions i els testimonis del cas amb les confessions epistolars de la protagonista i el seu principal defensor, el seu veí Simon Satler, que aporten el vessant més humà de la història i ens van familiaritzant amb el conflicte des dels efectes més immediats que té en la vida quotidiana de la protagonista. Galchen tria, així doncs, posar al centre de la seva narració una dona gran que, fins i tot com alguns personatges observen en determinats moments, no és gaire habitual trobar de protagonista als relats ni a les novel·les, una aposta per una saviesa alternativa que m'ha recordat força la idea de fons de Llaureu sobre els ossos dels morts d'Olga Tokarczuk. Des del seu lloc marginal a la societat, així doncs, la vídua Kepler se'ns presenta en tota la seva humanitat, i ens va relatant de primera mà la xarxa d'enveges i interessos econòmics que es van estenent rere una acusació dirigida a desposseir de les seves propietats una anciana de mitjans independents i amb un fill que ha assolit una posició destacada a la cort del Sacre Imperi. 

Un altre punt fort de la novel·la és el to irònic i lleugerament humorístic que recorre tot el text: és cert que tendeix una mica a trencar la quarta paret, i apel·la a la complicitat dels lectors amb les seves referències textuals i culturals. Ara bé, a mi m'ha semblat una aposta intel·ligent per traçar un fil conductor entre el passat i el present sense arribar a alienar els personatges històrics ni fer-los caure en l'anacronisme. En aquest sentit, l'equilibri està ben aconseguit, perquè els personatges esdevenen tots molt humans i van revelant-se amb les seves contradiccions, mancances i febleses, principalment a través de les seves converses els uns amb els altres. D'altra banda, la novel·la també ens ofereix una construcció lenta i angoixant d'un clima de persecució i de paranoia col·lectiva, que cada cop s'anirà fent més asfixiant per a la protagonista, de forma que el relat es llegeix amb un sentit creixent de tensió, i amb una escalada final que ens situa a la ment de la protagonista, i ens transmet de primera mà la seva lucidesa a través del patiment. 

El subtext feminista es va fent evident a mesura que llegim, però tampoc no queda imposat sobre els fets històrics. Es basa, més aviat, a contraposar dos personatges i les seves formes de veure el món i de provar d'encaixar-hi. D'una banda, hi ha el món de l'astròleg, que estudia el cel i els astres i pretén descobrir el patró matemàtic que els mou; mentre que la seva mare és una dona analfabeta dipositària d'una saviesa lligada a la terra, que es basa en els cicles agrícoles i ramaders, i profundament arrelada al món natural. Ara bé, la imatge de conjunt es va fent més complexa a mesura que veiem, al costat de la Katharina, un seguit de dones d'una generació més jove, ja cultivades i amb un sentit molt més pràctic de les decisions que cal prendre a cada moment. D'altra banda, a la impotència de la Katharina, i de totes les altres dones acusades injustament d'un crim fabricat també es contraposa el món de les lleis, sovint totalment arbitrari, i amb una lògica interna que només se'ns va revelant a mesura que anem descobrint la xarxa d'interessos materials que el mouen. 

D'altra banda, aquest motiu del coneixement d'una generació madura que va quedant enrere, encarnada per la Katharina i en Satler, només per acabar sobresegut per la potència i la vitalitat d'una generació més jove, representada pels fills, gendres i nores Kepler, també queda reforçada pel rerefons de conflicte religiós entre el luteranisme i el catolicisme, que el text va fent cada cop més ominós fins a desembocar a l'esclat de la guerra dels Trenta Anys. Mentre que el luteranisme dels Kepler representa la consciència individual com a jutge últim de la persona sencera, i els fa encarar el procés judicial amb una enteresa confiada en el pla de Déu per sobre d'acusacions i mesquineses particulars, també és cert que el nou credo també dona peu a noves formes d'hipocresia, com les dels pastors que desaproven implícitament les acusacions de bruixeria però proven de mantenir-se'n al marge fins i tot a la llum d'una flagrant injustícia. La novel·la acaba per transmetre'ns un món social, polític i cultural en convulsió, en què els esquemes mentals dels personatges s'aferren encara al pensament màgic, però al mateix temps esperen obtenir-ne un benefici ben tangible i material. 

Tothom sap que la teva mare és una bruixa és una novel·la breu i molt ben escrita, que ens porta a través de les vicissituds de la protagonista amb un sentit de tensió creixent, i sense estalviar-nos en cap moment les confusions i les angoixes del moment històric que descriu. El text mateix transmet fidelment aquest sentit de dislocació al nivell formal: compost de diferents documents i manuscrits que contribueixen a la imatge de conjunt sempre des d'aquesta visió parcial i esbiaixada dels fets. A part de la Katharina, la resta de personatges esdevenen tots secundaris, i van acolorint aquest món històric, recreat a la ficció a través del detall i la pinzellada fina, parlant tots ells amb veus molt ben definides i des de la seva pròpia personalitat. És una novel·la que m'ha sorprès en positiu, perquè quan la vaig agafar no sabia ben bé què esperar-ne, i em sembla una molt bona recomanació. 

Sinopsi: A principis del segle disset es produeix l'acusació de bruixeria de la viuda Katharina Kepler a la ciutat de Leonberg, pertanyent al ducat de Württenburg. La contrada s'ha anat veient sacsejada recentment per múltiples execucions de bruixes, així que la reacció inicial per part de la família és de por i impotència. De seguida els seus fills es mobilitzen per ajudar-la a construir una bona defensa, ja que una dona sola no pot comparèixer davant dels tribunals sense un tutor legal que la representi. En absència dels fills, serà el seu veí Simon Satler qui assumeixi aquesta funció. A mesura que vagi avançant el procés, s'anirà descobrint la xarxa d'interessos i d'enveges locals que han motivat les acusacions. D'altra banda, un dels fills de la Katharina és el famós matemàtic i astròleg Johannes Kepler, que treballa a la cort de l'emperador Rodolf II d'Habsburg. Kepler s'implicarà en la defensa de la seva mare mentre ell mateix lluita per aconseguir una posició estable com a luterà en una cort catòlica. 

M'agrada: La textura de la narració, basada en els contrastos i les oposicions, els motius recurrents que van remetent d'unes parts del text a unes altres i, sobretot, la composició d'un elenc de personatges tots molt ben dibuixats.