"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

14 de juny 2024

La trilogia de Nova York (#538)

La història sencera es redueix al que va passar al final, i sense aquest final dins meu ara mateix, no podria haver començat aquest llibre. Passa el mateix amb els altres dos que el precedeixen, Ciutat de vidre i Fantasmes. Aquestes tres històries al final són una mateixa història, però cadascuna representa un estadi diferent en la meva consciència respecte al seu significat. No pretenc haver resolt cap problema. Només suggereixo que va arribar un moment en què ja no m'espantava mirar el que havia passat. Si en van sortir paraules, és només perquè no em quedava altra opció que acceptar-les, fer-me'n responsable i anar on em volien portar. Però això no necessàriament fa importants les paraules. Ja fa molt de temps que lluito per desfer-me d'alguna cosa, i l'únic important és aquesta lluita. La història no la fan les paraules; la fa la lluita. 

Publicada per primer cop en un sol volum el 1987, La trilogia de Nova York de Paul Auster (1947-2024) és un recull de tres novel·les breus que s'havien publicat entre 1985 i 1986. La vaig llegir fa uns quants anys i en recordava vagament que m'havia deixat una bona impressió, però feia temps que li devia una relectura i la malaurada notícia de la mort d'Auster em va fer acabar de decidir. La trilogia està formada per tres relats diferents, Ciutat de vidre, Fantasmes i L'habitació tancada, que giren tots tres al voltant de les mateixes idees i motius, i porten la narració en una direcció decididament experimental i metatextual, que reflexiona contínuament al voltant del significat del relat mateix - o potser simplement de la seva absència. Tots tres relats tenen en comú un escenari, la ciutat de Nova York, i un fil argumental més o menys reconeixible: deconstruint els trops tradicionals de la literatura detectivesca, tots ells es basen en un relat de persecució o de vigilància d'un personatge misteriós que amaga un secret, per acabar revelant curiosos paral·lels i identificacions entre el detectiu en qüestió i el seu objecte de recerca. Els tres relats acaben revelant, especialment el primer i el tercer, la relació entre la feina de detectiu i la d'escriptor, que giren ambdues al voltant de la necessitat de trobar un significat a fets aparentment inconnexos i dotar-los d'una coherència que pugui satisfer la nostra recerca de sentit. Tanmateix, aquí és on realment les tres novel·les revelen la futilitat intrínseca d'aquest plantejament, i l'aproximació postmoderna que en proposa Auster: la confrontació final no arriba mai com se l'espera, els personatges no arriben a sortir mai del guió escrit perquè el relat mateix determina la seva capacitat de prendre decisions, i només en el cas de la tercera novel·la la llibertat del personatge acaba triomfant, finalment, sobre la veu autoral. 

Ciutat de vidre comença amb un escriptor, en Daniel Quinn que, reclòs al seu apartament, es refugia de la pèrdua de la seva dona i el seu fill a través de l'escriptura, sota pseudònim, de novel·les detectivesques. Tanmateix, una estranya confusió a la línia de telèfon el porta a suplantar la identitat d'un prestigiós detectiu de la ciutat anomenat Paul Auster, i a acceptar el misteriós cas del senyor Peter Stillman i la seva titànica recerca de la llengua primigènia de Déu abans del pecat original. La segona novel·la, Fantasmes, ens porta als anys quaranta, en què el detectiu privat Blue accepta l'encàrrec que li fa el senyor White de seguir els moviments d'en Black, tot i que sense revelar-li els seus veritables motius. El seguiment el portarà a adoptar diverses identitats a través de les quals provarà d'arribar al fons de la qüestió. Finalment, L'habitació tancada és el relat que més s'assembla a una de les novel·les habituals d'Auster: després de la misteriosa desaparició del seu amic de la infantesa, el protagonista rep l'encàrrec d'administrar el llegat literari del desaparegut, i emprèn aquesta tasca amb una consciència creixent de la mà oculta que mou els fils del misteri. A través de la seva recerca, el narrador anirà identificant-se cada cop més amb el seu amic, amb qui sempre ha mantingut una peculiar relació d'amor-odi. 

A través de successius emmirallaments entre perseguidor i perseguit, tots tres relats revelen la naturalesa vàcua i laberíntica de la ficció, mentre que a la vegada ofereixen inesgotables reflexions sobre la relació entre la ficció i la vida, el paper que juga el llenguatge a l'hora d'interpretar-les, i els inacabables intents per part de la humanitat de donar un sentit lògic o coherent a un seguit de percepcions i informacions patentment inconnexos. Un altre fil argumental que ressegueixen les tres novel·les és l'interès característic d'Auster pels inicis de la literatura estatunidenca i pel caràcter indefinit i construït de la identitat nacional dels Estats Units d'Amèrica: Ciutat de vidre revela l'interès del senyor Stillman per les primeres colònies en sòl americà i les inquietuds religioses que porten els primers colons a voler replicar el paradís terrenal, imatge que esdevé un autèntic mite fundacional per al país; Fantasmes gira al voltant de les grans narratives literàries connectades al naixement dels Estats Units, sobretot Whitman, Thoreau i Hawthorne, i especialment pel que fa a la inquietud de Whitman per contenir multituds a través de la seva veu narradora. Finalment, L'habitació tancada aborda el tema d'una forma més col·lateral i no tan marcada, però l'evocació de les aventures biogràfiques de Melville s'hi fa més que present. La trilogia de Nova York és un exercici metatextual impressionant i una mostra magnífica de la brillant tècnica de Paul Auster, tot i que possiblement no sigui un dels seus textos més planers. 

Sinopsi: A Ciutat de vidre, l'escriptor de novel·les de misteri Daniel Quinn rep l'encàrrec de vigilar el senyor Stillman, que acaba de la presó, per evitar que es torni a posar en contacte amb el seu fill, encara afectat per les seqüeles dels brutals abusos que el seu pare li havia infligit. Tanmateix, a mesura que Quinn vagi observant els moviments de l'ancià senyor Stillman, aquests aniran revelant una coherència i una lògica internes que potser Quinn serà l'únic capaç de percebre. Fantasmes és el relat més breu de tots tres i està ambientat als anys quaranta, en què el senyor Blue, un detectiu privat, rep l'encàrrec de vigilar les activitats del senyor Black i fer-ne un informe per al seu client, el senyor White. En determinats moments en Blue es començarà a qüestionar les motivacions d'en White i haurà de decidir si continua amb la tasca que se li ha encomanat o porta la investigació en una direcció diferent. Finalment, L'habitació tancada parteix de la misteriosa desaparició de Fanshawe, un amic d'infància del narrador, que li llega la responsabilitat d'actuar com a marmessor literari. Tanmateix, el protagonista començarà a fer-se preguntes sobre les motivacions rere la desaparició. 

M'agrada: És una mostra més que evident del talent d'Auster per a l'experimentació literària i per crear autèntics laberints de significats per als escenaris, situacions i personatges amb què juga. 

13 de juny 2024

Vergonya (34)

Un cop passades les eleccions europees, la política segueix el seu curs; la justícia el seu. Les interseccions entre les dues tan evidents com sempre. Benvinguts a l'era post-amnistia. 

  • Es va inaugurar amb un primer empresonat després de l'aprovació de la llei, ara fa dues setmanes: 

https://www.vilaweb.cat/noticies/activista-contra-jusapol-primer-pres-politic-amnistia-aprovada/

https://directa.cat/lanarquista-abel-mora-no-vaig-empenyer-el-neonazi-pero-em-condemnen-per-coautoria-perque-diuen-que-tot-era-premeditat/

  • Pràcticament a la vegada que coneixíem que l'Audiència de Barcelona atura la investigació del cas Volkhov, conegut comunament com la "trama russa": una investigació que el jutge instructor va prorrogar en vistes de la negociació per la llei d'amnistia. 

https://www.elpuntavui.cat/politica/article/2425392-l-audiencia-atura-la-prorroga-judicial-que-investigava-la-suposada-trama-russa-del-proces.html

https://www.vilaweb.cat/noticies/jutge-cas-volkhov-investigacio-trama-russa-puigdemont/

  • I avui mateix coneixem que els fiscals del judici contra el procés amenacen amb la seva particular rebel·lió, aferrant-se al delicte de malversació, que aquest cop basen en l'argument de l'enriquiment personal. Costa d'entendre com s'enriqueix algú personalment quan dedica els fons suposadament malversats a organitzar un referèndum però, és clar, és una de les excepcions que contemplava la llei per excloure'n qualsevol cas de corrupció. 

https://www.ara.cat/politica/fiscals-proces-s-apartaran-garcia-ortiz-imposa-l-amnistia_1_5058824.html

https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2428317-els-fiscals-del-proces-es-planten-i-s-apartaran-si-els-fan-aplicar-l-amnistia.html

https://www.publico.es/politica/fiscales-proces-materializan-desafio-fiscal-general-amnistia-puigdemont.html

08 de juny 2024

La colònia (#537)

Em fa bé, no tan sols la frescor sinó saber que estic fent el que feia la meva mare, i la seva mare abans que ella, i més enllà segles enrere. M'agrada. Aquesta connexió amb el passat. Ser part de quelcom més antic que jo. Em fa sentir menys sola, JP, menys angoixada pel temps que em pugui quedar, perquè jo no obro pas, tan sols segueixo. 

La colònia, de l'autora irlandesa Audrey Magee, és una novel·la publicada el 2022, que va ser nominada per al premi Booker d'aquell any tot i que va quedar fora de la selecció de finalistes. Com que no he llegit cap de les altres candidates, no puc jutjar sobre la decisió del jurat en aquest cas, però el que puc dir és que La colònia és una novel·la impressionant, que val molt la pena de llegir, i que obre un debat tan ampli en termes polítics i culturals que em sembla que no esgota els seus temes ni les seves imatges en una sola lectura. La seva trama és aparentment senzilla i lineal, i no té un argument gaire complicat de seguir. De fet, es basa en la visita de dos forasters durant l'estiu de 1979 a una petita illa de la costa atlàntica irlandesa, on els pocs habitants que hi queden són parlants d'irlandès. Un dels nouvinguts és el senyor Lloyd, un pintor anglès que viatja a l'illa per revitalitzar la seva carrera artística "descobrint" un nou primitivisme en aquest lloc remot, en imitació de l'escapada de Gauguin a Tahití. L'altre foraster és un lingüista francès, el senyor Masson, que està acabant la tesi doctoral sobre el retrocés de la llengua irlandesa i les interferències que pateix a través de l'anglès, que cada cop es troba més present a l'illa a mesura que els seus habitants es van tornant bilingües. Les relacions que ambdós forasters estableixen amb la família que els allotja, i les tensions que aniran creixent entre tots els personatges, reflectiran les visions i prejudicis d'ambdós estrangers sobre el seu objecte d'estudi i de representació. 

La novel·la ens retrata els estralls que causa la colonització a través de la relació de competència i rivalitat que s'estableix entre els dos estrangers, i entre aquests i els habitants de l'illa, que observen amb impotència com els altres els defineixen i els encapsulen des de fora fins i tot abans d'haver pogut dir-hi la seva. D'una banda, l'anglès pretén obtenir una imatge de l'illa prístina i immaculada; tanmateix, per a ell els irlandesos no són més que natius malcontents que es resisteixen a abraçar el progrés i la millora de vida que ha suposat el domini anglès a través dels segles. D'altra banda, la visió del lingüista francès sembla una mica més bonhomiosa d'entrada, però anirà revelant motivacions personals i, finalment, no podrà ocultar el seu paternalisme intrínsec. Enmig d'ells es veu atrapat l'adolescent James, que anhela escapar del destí dels homes de la seva família i guanyar-se la llibertat, però que per tal de fer-ho haurà de reivindicar-se més enllà dels plans i aspiracions que els dos forasters projecten sobre la seva vida. En James abraça la llengua anglesa i el seu futur fora de l'illa com a via d'escapada d'una realitat quotidiana massa opressiva per a un noi de quinze anys, enfrontat a la paràlisi emocional que tenalla la seva mare i al rol atàvic de proveïdor per a la família que li destina la comunitat. El seu arc narratiu, de submissió i rebel·lió respecte del mestratge del senyor Lloyd, que li promet iniciar-lo com a artista a Londres, porta la novel·la a una tensió magnífica que acaba esclatant en un desenllaç memorable en la seva sobrietat. 

Ara bé, la complexitat de la novel·la rau en la seva doble lectura. A un nivell literal, tenim els personatges i les seves interaccions, i els seus xocs i desavinences durant aquests mesos d'estiu, amb el rerefons de la violència política que es produeix a Irlanda del Nord en una etapa especialment cruenta dels Troubles, accentuada després de l'assassinat de Lord Mountbatten i alguns membres de la seva família. Tanmateix, la trama també funciona a un nivell simbòlic: la novel·la s'inscriu en una tradició de literatura postcolonial, en aquest cas irlandesa, en què els personatges esdevenen emblemes dins d'una història de rivalitats polítiques entre colonitzadors i colonitzats, i les dones tot sovint hi apareixen com a símbols de la terra trepitjada i colonitzada, receptores d'una opressió doble, per part dels colonitzadors i pel masclisme imperant dins la comunitat pròpia. En aquest cas en concret, el relat explora formes de resistència i de contestació a aquesta relació intrínseca de desigualtat, algunes de més directes i altres de més subtils. Així doncs, aquests personatges tipus van desplegant tot el seu ventall d'arguments, en unes converses que es fan delicioses en la seva concisió i el seu humor lliure de cap tipus d'afectació. No és fins al desenllaç, quan el colonitzador abandona la colònia deixant una ferida oberta dins la comunitat mateixa, que aquestes imatges, i la seva lectura al nivell simbòlic, acaben colpint amb tota la seva força. 

Precisament per això, per aquesta doble lectura, s'entén el caràcter pla dels personatges i la qualitat particularment estàtica de la narració, que al nivell literal poden ser més difícils d'explicar. Cap dels personatges canvia essencialment del principi al final de l'obra, ni tan sols en Lloyd i en James, que són els que més ens tempten amb aquesta possibilitat durant la lectura. La novel·la, en realitat, esdevé més aviat una instantània amb una fortíssima càrrega metafòrica, com la pintura del senyor Lloyd, en què cada personatge ocupa la seva posició i respon al seu rol dins la imatge de conjunt. L'impacte del final, que nega qualsevol tret redemptor o assuaujador al personatge d'en Lloyd, crec que és la part més satisfactòria a la llum de la novel·la sencera: lluny d'apuntar amb ingenuïtat a possibles narratives conciliatòries, Magee s'ocupa de traçar la línia entre uns i els altres ben clarament i de recordar-nos, amb gran subtilesa, que algunes coses no canvien mai o, almenys, que encara no estan a punt per canviar. L'autora presenta una comunitat petita en què els forans són expulsats de la comunitat com a mecanisme d'autodefensa, operació que a la vegada no fa altra cosa que augmentar la sensació d'ofegament que pateixen els autòctons, especialment representada a través de la situació existencial i vital d'en James i la seva mare, la Mairéad. 

Per als parlants de llengües minoritzades, la reflexió política que planteja el llibre a través dels diàlegs dels seus personatges es fa més rellevant que mai. Mentre que en Masson pretén congelar la llengua en un estat de puresa primigènia que obligaria els illencs a tancar-se a qualsevol influència externa, en Lloyd expressa de forma molt eloqüent la mentalitat colonitzadora que classifica les llengües en útils i inútils, sense entrar a analitzar els factors històrics i polítics, i les accions legislatives, que han provocat aquesta desigualtat a través dels anys. El seu comentari sobre la necessitat de saber anglès per tal de rebre una bona atenció mèdica, que ell ni tan sols arriba a imaginar que pugui ser possible en irlandès, crec que no passarà per alt al públic catalanoparlant. És per això que en James roman l'esperança oberta del llibre, i esdevé el seu personatge més rodó. De fet, és l'únic de tots aquests personatges que es troba a cavall entre els dos móns, i que supera la seva fascinació inicial amb el món de fora de l'illa per elaborar-ne una visió molt més matisada i realista, per més traumàtic que sigui tot el procés d'aprenentatge que haurà de fer pel camí. La colònia és una lectura que presenta un debat que alguns preferirien considerar obsolet i oblidat, però que avui dia es fa més pertinent que mai en tota la seva incomoditat. 

Sinopsi: L'estiu de l'any 1979, i en plena efervescència de la violència armada a l'illa d'Irlanda, el senyor Lloyd, un pintor anglès, s'embarca en un bot a rems per arribar a una petita illa de la costa atlàntica irlandesa, on pensa revitalitzar el seu art buscant un nou paisatge i un nou estil pictòric. La família que l'acull se sent immediatament importunada per les seves exigències i excentricitats. Quan arribi a l'illa un segon foraster, un lingüista francès que fa uns quants estius que estudia l'irlandès que es parla a l'illa, els egos dels dos estrangers xocaran irremeiablement. El conflicte, però, afectarà els habitants de l'illa encara més profundament. 

M'agrada: La riquesa de les imatges proposades, que no esgota relectures i reflexions rere l'aparent senzillesa de la proposta. La novel·la planteja un diàleg punyent i més necessari que mai sobre la colonització política i els seus efectes culturals, lingüístics i econòmics més devastadors. 

05 de juny 2024

Ulls Verds (#536)

Més endavant pensaria que havia estat com passar d'un costat a l'altre. Potser és això el que volia fer la mare, també. Passar d'un costat a l'altre. D'un territori conegut a un de desconegut. D'un lloc on la gent et coneix a un altre on només es creuen que et coneixen. Com si hi hagués un riu de debò que travesses nedant, un riu perillós i traïdor, i si arribes a l'altra banda ja no seràs la mateixa persona que al principi. 

Aquesta novel·la de la reconeguda autora estatunidenca Joyce Carol Oates és una de les seves incursions en el gènere de la narrativa juvenil. Jo no havia llegit mai res de l'autora, tot i que n'havia sentit a parlar, i la primera experiència amb aquesta novel·la de 2003, ara reeditada per l'editorial L'Altra sota el segell de L'Altra Tribu, ha estat totalment recomanable. La traducció de Josep Sampere continua sent la mateixa que va publicar el 2005 l'editorial Cruïlla a la col·lecció Gran Angular, i em sembla que ha estat molt bona idea recuperar aquesta obra, perquè el seu contingut i el seu missatge romanen, malauradament, més vigents que mai. La protagonista, la Franky Pierson, és una noia de quinze anys que viu prop de Seattle. La seva família és rica i famosa: el seu pare, en Reid Pierson, és un famós ex-jugador de futbol americà que ara treballa com a periodista i comentarista esportiu. La mare de la Franky, la Krista, és artista plàstica, tot i que públicament només se la coneix per la seva faceta com a esposa d'una celebritat mediàtica. El matrimoni té tres fills: en Todd, el fill del primer matrimoni d'en Reid, i la Franky i la Samantha, les dues filles de quinze i deu anys. 

Quan la Franky té catorze anys, pateix un intent de violació per part d'un adolescent més gran que ella, i aquell moment esdevé una revelació clau a la seva vida perquè és quan descobreix l'Ulls Verds, una veu interior secreta que la impulsa a valer-se per si mateixa, a no creure's tot el que diuen els adults d'entrada i també, de vegades, a dir en veu alta fins i tot el que preferiria no reconèixer. La millor part de la lectura és que es va construint a través de la combinació entre aquestes dues veus: d'una banda, tenim la "versió oficial" dels fets, és a dir, el que la Franky i la seva germana perceben des del relat dels adults que els estan amagant una part de la realitat. El caràcter violent del pare és força evident ben bé des del principi de la narració, així com també es fa estrany el pacte de separació a què arriben el pare i la mare per no fer evident el seu trencament ni arribar al divorci, per evitar-ne la repercussió mediàtica. Ara bé, el pare sempre té a punt les seves explicacions perfectament racionals, que justifiquen qualsevol mena de comportament sospitós i que sempre carreguen a la mare la responsabilitat de tot allò que vagi malament dins la família. D'altra banda, el monòleg interior de la Franky sempre queda equilibrat pels comentaris escèptics de l'Ulls Verds, que comença a lligar caps i a especular amb motivacions no tan innocents per a les actituds i comportaments aparentment inexplicables del pare. 

Ara bé, és un camí difícil per a la Franky perquè, si una cosa ens mostra la novel·la força gràficament, és l'abast de la manipulació i la intimidació a què pot arribar un maltractador per tal de justificar la seva pròpia visió de la realitat. En aquest sentit, on el relat es fa especialment colpidor és en la interiorització que fan les filles del discurs patern, de forma que en la primera meitat del llibre assistirem a la replicació per part de la Franky de la culpabilització de la mare. A través del relat, però, anirem veient com la Franky mateixa, gràcies a l'ajuda de l'Ulls Verds, anirà rebel·lant-se contra la versió establerta dels fets, i començarà a percebre la part fosca de la seva vida familiar que s'entreveu per les esquerdes de la imatge de conjunt. La trama de la novel·la es basa en un misteri que no és tal, que se'ns presenta a simple vista i que és impossible no veure des del principi, però que l'adolescent protagonista haurà d'anar-se explicant a si mateixa fins que pugui superar l'autoengany en què viu immersa. M'ha semblat una novel·la molt recomanable tant per a joves com per a grans. 

Sinopsi: La Franky Pierson és una adolescent de l'àrea de Seattle filla d'un famós periodista esportiu i antiga llegenda del futbol americà. La seva vida familiar està marcada per les contínues discussions entre els seus pares i els comportaments sospitosos del pare després de les cada cop més freqüents desaparicions de la mare. Al principi, la noia no s'atreveix a mirar la realitat de cara, i prefereix creure les justificacions i explicacions que ofereix el pare sobre la dinàmica familiar. Poc a poc, i gràcies a l'ajuda d'una veu interior pròpia que ella anomena Ulls Verds, anirà descobrint una veritat molt més dolorosa. 

M'agrada: M'ha agradat molt el relat dual que crea la novel·la al voltant de la narració dels fets que presencien els lectors i el relat manipulat que en rep la protagonista i com, igual que a la vida real, ambdós se solapen i competeixen entre ells. 

31 de maig 2024

L'ombra de l'eunuc (#535)

Tot el país era un gran hule de floretes somortes i enfosquides per dèbils bombetes Osram. Els únics que vivien ben peixats eren els coloms de Barcelona, que feien el niu sota terrat de les cases de l'Eixample i podien volar indiferents a les passes fúnebres dels individus de gavardines fosques i odi a la cara que buscaven comunistes, maçons, separatistes i jueus. I tots érem jueus, separatistes, maçons, comunistes i rojos, Miquel. I a Feixes, a la seva plaça Vella, les coses eren igual però en petit. Perquè tots dúiem al damunt la pena d'estar tristos. I els pocs que parlaven en veu alta o eren els que portaven les botes d'aixafar o eren els que es deixaven aixafar l'ull de poll amb un somrís i paraven l'altre ull de poll. 

Aquesta novel·la de Jaume Cabré es va publicar per primer cop el 1996, i va merèixer el premi de la Crítica Serra d'Or. És una novel·la autènticament absorbent sobre la capacitat de la memòria per reconstruir móns passats i el poder de fascinació que exerceix l'art sobre la vida, fins al punt que tots dos s'arriben a entrecreuar i recrear de les formes més evocadores possibles. El protagonista, Miquel Gensana, és l'últim plançó d'una família d'industrials de la ciutat provinciana de Feixes. Arran de la mort del seu millor amic i antic company de lluita antifranquista, és convidat a un sopar amb una companya de feina, la Júlia, que vol recopilar informació sobre el difunt en vistes a un obituari. La trobada queda presidida pels secrets que tots dos amaguen, començant pel fet que el restaurant de Feixes on es troben no és altre lloc que l'antiga casa familiar dels Gensana, on el protagonista va passar la seva infantesa i adolescència. Al llarg del sopar, en Miquel Gensana anirà exposant la seva història personal, intercalada amb la de la nissaga familiar sencera des del segle dinou. Aquest altre relat ens vindrà a través de la veu de l'oncle Maurici, que en Miquel evocarà a través del record. L'oncle Maurici també ha guardat a través dels anys els seus propis silencis, i ha esdevingut un testimoni privilegiat dels secrets, passions i traïcions ocultes de tots els membres de la família. 

La novel·la es presenta com a entramat complex de diferents línies argumentals i cronològiques, que poden resultar un punt confuses durant els primers capítols, però que de seguida descobreixen direccions definides per a la trama i van establint relacions entre els motius del passat i els del present. A la història de joventut d'en Miquel Gensana, que tria des de jove distanciar-se de la seva família per entrar en la lluita antifranquista, s'hi afegeixen les vicissituds vitals de l'oncle Maurici, aquest sí testimoni de primera mà de les lluites de poder que s'estableixen entre les diferents generacions de la nissaga, i dins de les quals tindrà un paper fonamental que s'anirà descobrint poc a poc a mesura que avanci la lectura. Ambdues veus es van intercalant fluidament al llarg de la narració, alternant en tots dos casos, a més a més, l'ús de la primera i la tercera persones. Lluny de crear confusió, aquesta tècnica narrativa que sembla una mena de flux de consciència a dues mans, crea un ritme molt viu i dinàmic per a la narració, en què tots dos personatges es van comentant i postil·lant l'un a l'altre, de vegades amb certa ironia. 

Ambdós personatges es revelen com a inadaptats dins del món familiar, polític i social que els ha tocat viure, i per això aniran teixint complicitats i resistències soterrades al llarg dels anys, que es manifestaran de vegades de formes aparentment hostils cap a l'entorn i els altres personatges. La novel·la es llegeix, en un dels seus fils argumentals, com una gran saga familiar a l'estil de Mirall trencat de Mercè Rodoreda; pel que fa a l'altra meitat, com a thriller de misteri que va acumulant tensió, revelacions i trames secundàries que actuen com a distractors fins arribar a la resolució final dels misteris plantejats. El darrer terç de la novel·la pren encara una altra direcció i se centra sobretot en la fascinació que el protagonista adopta per la música com a teràpia per als seus traumes i maladaptacions del passat, mentre que l'oncle Maurici acabarà arrodonint la història de la nissaga familiar amb revelacions inesperades i girs de guió d'última hora. El relat es basteix al voltant de la incapacitat última dels dos personatges de continuar reproduint la família, mentre esdevenen dipositaris de tota la seva memòria i els seus secrets. Així doncs, es crea una tensió entre l'acció de la vida i els seus espectadors que, a la vegada, n'esdevenen els intèrprets i jutges últims i, en últim terme, també els directors a l'ombra. Una novel·la molt recomanable. 

Sinopsi: La novel·la té lloc com una llarga conversa durant un sopar entre el protagonista, Miquel Gensana, i una companya de feina seva, la Júlia, que recopila informació per escriure un obituari sobre un polític que era antic company universitari d'en Gensana. Ambdós amics estaven involucrats en la lluita clandestina contra el franquisme, i anys després de l'adveniment de la democràcia, en Miquel encara es troba marcat pels fets que va haver de viure i presenciar, que li van causar també el distanciament amb els seus pares. A través del seu oncle Maurici, cronista de la família i dipositari dels seus secrets, anirem assistint a un mosaic de la nissaga familiar des del seu esplendor a finals del segle dinou fins a la seva decadència final als anys noranta, i a través de la veu d'aquests dos personatges assistirem al descobriment dels secrets familiars més ben amagats. 

M'agrada: És una novel·la que va descobrint la seva intel·ligència i la complexitat dels seus misteris a mesura que avança, amb un domini brillant del ritme i de les revelacions inesperades. 

25 de maig 2024

Variacions sobre un tema de Chopin

de Frederic Mompou. Les escolto perquè estic llegint L'ombra de l'eunuc de Jaume Cabré (Barcelona: Proa, 2010). Una bona recomanació. 


24 de maig 2024

Es busquen publicistes, no docents

Després de la consternació que ha suposat l'anunci que desapareixen les preguntes de lectures obligatòries a les PAU de català i castellà, el secretari de Transformació Educativa de la Generalitat, Ignasi Garcia Plata, ha sortit al pas per aclarir i justificar la decisió. He de dir que a mi m'ha deixat les coses molt més clares que abans. 

https://www.social.cat/noticia/21097/eliminacio-lectures-obligatories-batxillerat

https://beteve.cat/societat/educacio-defensa-eliminar-lectures-obligatories-batxillerat/

https://www.elnacional.cat/ca/societat/aixi-justifica-educacio-eliminacio-lectures-obligatories-comunes-selectivitat_1221249_102.html

Font: El Nacional

La falsa dicotomia entre "forçar" i "motivar" (semblen antònims, però no ho són) no és altra cosa que una excusa per responsabilitzar els docents per uns fracassos que venen donats per factors socials molt més complexos. M'hi he trobat en carn pròpia en alguns llocs de treball que he ocupat en el passat: la feina essencial dels docents és "motivar" els estudiants a estudiar per iniciativa pròpia i a llegir per iniciativa pròpia, fer les classes ben divertides i entretingudes perquè els alumnes en cap moment se sentin "forçats" a esforçar-se (es-"forçar"-se!) i, evidentment, amb un poder de convocatòria i un carisma persuasiu que ni els pares, ni les institucions, ni els mitjans de comunicació tradicionals posseeixen per aconseguir-ho. Quantes vegades no vaig anhelar la vareta màgica del jove Dumbledore per tal de poder-ho realitzar amb els mitjans, el temps i els recursos que tenia al meu abast, i que mai em semblaven prou bons! 

En comptes de "forçar" a llegir, hem de produir lectors, és a dir, "motivar" perquè els alumnes llegeixin per iniciativa pròpia, com si fóssim publicistes que hem de vendre un producte i, després, respondre per l'èxit o el fracàs de la nostra campanya. Dels resultats de les proves de comprensió lectora ja en parlarem un altre dia, si de cas. El discurs és molt semblant al del màrqueting i la publicitat: oi que ningú et "força" a llegir un determinat llibre? Entres a una llibreria, i la tasca dels "prescriptors" i "difusors" de la cultura ha operat la seva màgia i t'ha "motivat" a triar l'última novetat editorial. 

Les referències a l'"atractiu" en un context pedagògic sempre em fan saltar les alarmes: la realitat política, social i econòmica que ens ha tocat viure no és gens atractiva, i tot i així és un deure cívic percebre-la i comprendre-la, i educar les noves generacions perquè també siguin capaces de fer-ho. La situació docent ideal que ens proposen aquests missatges té poc a veure amb un món educatiu real que reflecteix les limitacions i mancances de la societat real, i s'assembla més al que tot sovint percebem en obres de ficció: sèries com Merlí, escoles de màgia com Hogwarts (amb el seu esnobisme implícit), o la mística seductora i secreta de l'educació que propugna el dark academia (amb el seu esnobisme explícit). 

Font: El Nacional

I pel que fa a les Proves d'Accés a la Universitat, m'ha estranyat trobar la crítica al sistema d'avaluació memorístic com si depengués d'algú altre, i no hagués sortit de la mateixa junta de les PAU que depèn del Departament d'Universitats. Una mirada pels models antics de Selectivitat (aquí els podeu trobar tots penjats) ens hauria de donar la idea de les preguntes proposades sobre les lectures obligatòries, que sempre han estat centrades en informacions factuals sobre l'argument i els personatges de les obres i mai no han incidit en una comprensió "competencial, analítica i crítica" dels textos proposats. 

Això és una lectura crítica? 

Per no parlar de la vegada (juny de 2018) en què estudiants preuniversitaris de divuit anys van donar una lliçó de comprensió lectora (i de lectura "competencial, analítica i crítica", adaptada a problemàtiques socials actuals) a l'organisme que havia redactat la pregunta en qüestió: 

https://www.ccma.cat/324/labus-sexual-a-terra-baixa-vist-com-una-relacio-amorosa-a-la-selectivitat/noticia/2861359/

https://www.elperiodico.cat/ca/educacio/20180614/terra-baixa-selectivitat-amor-abus-6877591

https://www.elnacional.cat/ca/societat/polemica-a-la-selectivitat-per-una-pregunta-sobre-terra-baixa_278319_102.html

23 de maig 2024

Legió (#534)

Mentre esperava, va pensar en el somni de les llums. L'havia afectat profundament. Es preguntava què era aquesta emoció que sentia: era com una angoixa, i una pèrdua insuportable. També ho havia notat al final de Breu encontre. Va rumiar sobre el llibre que havia llegit sobre Satanàs, el que havien escrit teòlegs catòlics. Descrivia la bellesa i la perfecció de Satanàs com a "imponents". "Portador de llum", "estrella de l'alba"... Déu devia haver-lo estimat molt.

Publicada el 1983, Legió és la seqüela que William Peter Blatty (1928-2017) va escriure per a L'exorcista, més d'una dècada després d'aquest primer èxit aclaparador, i que a hores d'ara es considera un clàssic de la novel·la de terror. Com que no estic gaire acostumada a aquest gènere, reconec que la lectura de L'exorcista em va sorprendre en positiu per la seva peculiar combinació entre misteri i terror sobrenatural. Ara bé, l'última cosa que m'esperava quan vaig treure Legió de la biblioteca és que la seqüela encara m'agradés més que la seva predecessora, i sóc conscient que aquí potser em trobi entre la minoria. Si no sona massa pretensiós, a la combinació entre thiller d'acció i misteri sobrenatural, aquí s'hi afegeix un tercer fil, el de la novel·la filosòfica, que esdevé l'autèntic punt de referència d'un relat que es basteix, com ja ens hauria d'insinuar el títol, sobre fragments aparentment inconnexos de les vides de diversos personatges, que acabaran confluint de formes colpidores i inesperades.  

A la ciutat de Washington DC, uns deu anys després de l'exorcisme practicat pels pares jesuïtes Karras i Merrin, comencen a tenir lloc una sèrie d'assassinats particularment truculents, i que recorden el modus operandi de l'assassí en sèrie Gèminis, mort a San Francisco uns deu anys abans. L'inspector Kinderman, que ja investigava els esdeveniments inexplicables de la primera novel·la, segueix ara la pista d'aquests assassinats fins a un hospital psiquiàtric on trobarà diversos comportaments estranys en els pacients, i així com actituds sospitoses per part del personal mèdic. Kinderman anirà estirant poc a poc tots aquests fils fins que comenci a acceptar una solució sobrenatural com a única explicació possible als fets que està presenciant. Si la idea que s'entreveia a L'exorcista era el debat entre la teologia i la ciència, i la novel·la jugava constantment amb les ambigüitats de la trama per fer-nos bascular entre una interpretació natural i una de sobrenatural dels fets que s'hi esdevenien, aquí a Legió la trama sobrenatural es farà una mica més evident des del principi. Tot i així, la narració arriba a un equilibri magnífic entre el fil de les possessions demoníaques i la investigació policíaca, oferint constantment pistes perquè els lectors ens puguem avançar a la resolució de la trama. Com ja passava a l'anterior novel·la, Blatty juga a deixar aquestes pistes ben a la vista des del principi tot i que, de fet, només els lectors tindrem un punt de vista privilegiat sobre la totalitat de la història, mentre que els diversos personatges hauran de fer des de la seva perspectiva limitada i parcial sobre els fets que s'estan esdevenint. 

A un nivell més teòric, ens trobem davant d'una reflexió sempre rica i desafiant sobre els problemes del mal i del dolor a l'univers, canalitzats principalment a través de dos personatges que es veuen obligats a afrontar aquesta qüestió cara a cara en la seva pràctica professional. D'una banda, hi ha el protagonista, l'inspector Kinderman, jueu agnòstic preocupat per donar una explicació racional a la maldat inexplicable que presencia diàriament com a detectiu d'homicidis, i que intenta conciliar la presència del mal a la naturalesa humana amb la possibilitat d'un disseny intel·ligent per a l'univers. D'altra banda, el doctor Amfortas, neuròleg i catòlic devot, investiga la naturalesa del dolor que pateixen alguns dels seus pacients, mentre intenta processar el dol per la mort de la seva esposa amb mètodes força heterodoxos. Ens trobem davant del problema clàssic de la teologia i la filosofia occidentals: la presència del mal a l'univers o bé no és compatible amb l'omnipotència de Déu i la seva acció creadora o bé, en el pitjor dels casos, desafia salvatgement la possibilitat de creure en la seva bondat. Així doncs, si atribuïm la presència del mal a cert designi inescrutable dins del pla diví, això tampoc no en justifica la necessitat, especialment quan la violència més absurda s'acarnissa amb els més febles o indefensos. 

Blatty es decanta per una solució una mica més elegant (per poètica) que els arguments circulars tradicionals de la filosofia escolàstica. Basant-se en el seu admirat Teilhard de Chardin i la seva teoria del punt omega, d'inspiració neoplatònica, l'autor proposa que el mal és tan sols una conseqüència col·lateral de l'acció creadora de Déu, és a dir, de la divisió de l'u en la pluralitat de veus i d'experiències aïllades que dona peu al món que coneixem. El dolor seria una mena de manifestació d'aquest esquinçament còsmic: el procés de dol o d'enyorança dels éssers individualitzats per la unitat primigènia, com si es tractés del dolor fantasma que ocupa l'absència d'un membre mutilat. Cert que és una resposta més mística que no pas racional, i que al capdavall tampoc no soluciona el problema, però és d'agrair que Blatty l'exposi en termes estrictament literaris, a partir d'episodis onírics i de converses entre en Kinderman i altres personatges, que m'han semblat els moments més suggestius de la novel·la sencera. Això no li treu interès ni suspens a la trama policíaca, que avança a un ritme incessant fins a una resolució un punt abrupta i anticlimàtica, com passava també a L'exorcista. Legió em sembla una bona recomanació, que es troba totalment a l'alçada de la seva predecessora i manté una independència i una originalitat pròpies respecte a aquesta. 

Sinopsi: A principis dels anys 80, a la ciutat de Washington DC, el tinent Kinderman de la brigada d'homicidis ha d'afrontar una sèrie d'assassinats d'una especial truculència i amb connotacions religioses: un adolescent apareix crucificat en un moll prop del riu, i un sacerdot apareix decapitat dins d'un confessionari. Tot i que les evidències científiques apunten a autors diferents, Kinderman hi aprecia el segell de Gèminis, un assassí en sèrie que va ser abatut per la policia deu anys enrere a l'altra punta del país. Les investigacions el portaran a un hospital psiquiàtric on els interns estan començant a presentar comportaments estranys. 

M'agrada: Sobretot la part més filosòfica del text, que queda molt ben equilibrada amb la trama policíaca. Més que el fil de la novel·la sencera, que porta de la tensió creixent a un final que pot resultar una mica pla vist el conjunt, hi ha escenes concretes i seccions senceres del text que semblen tenir una autonomia pròpia i que es llegeixen quasi com a relats curts: per exemple, les aventures sobrenaturals i metafísiques del doctor Amfortas, que en algun moment ratllen quasi la novel·la postmoderna, el relat d'orígens de l'assassí Gèminis i, com no podia ser d'altra manera, les converses d'en Kinderman amb el misteriós pacient Sunlight. 

17 de maig 2024

L'exorcista (#533)

Com que sóc catòlica, penso que tots tenim un peu a cada món. Un, aquell de què som conscients, el tenim al temps, però de tant en tant un bitxo estrany com jo capta un flaix de l'altre peu, i aquest, crec jo, el tenim a l'eternitat, on el temps no existeix i, per tant, el futur i el passat són tots dos el present. 

Aquest clàssic de la literatura de terror dels Estats Units va ser un autèntic èxit amb la seva publicació el 1971, i la seva popularitat va quedar consagrada definitivament amb l'adaptació cinematogràfica que se'n va fer dos anys després, guionada per l'autor mateix. William Peter Blatty (1928-2017) havia treballat durant molts anys per a la indústria del cinema, i això s'aprecia clarament en una novel·la que mostra un pols narratiu magnífic, que s'allunya de l'omnisciència per presentar-nos una narració en tercera persona sempre focalitzada en el punt de vista particular d'un dels personatges, i que va interconnectant diferents subtrames fins que conflueixen hàbilment en un clímax memorable. De fet, gran part de l'atractiu de la novel·la és que, més enllà de la seva aposta per l'horror sobrenatural, es basteix més aviat al voltant d'un misteri, i aconsegueix un equilibri molt ben elaborat entre la trama fantàstica i la policíaca. Blatty va publicar l'edició definitiva de la novel·la, amb algunes seccions ampliades, per al quarantè aniversari de la seva aparició, i és aquesta versió que l'editorial Obscura va fer arribar, deu anys després, al públic català. 

Ens trobem a la ciutat de Washington DC, on l'actriu divorciada Chris McNeil s'ha traslladat amb la seva filla Regan, de dotze anys, per rodar la seva última pel·lícula. A la casa llogada on viuen també hi ha un matrimoni de servents, els Engstrom, i l'assistenta personal de la Chris, la Sharon Spencer. De cop i volta la Regan, que sempre ha estat una nena exemplar i que adora la seva mare, comença a presentar un comportament estrany, lligat a una presència que es manifesta a la casa i amb la qual parla a través d'una ouija. A través d'una vident, la senyora Perrin, la Chris té accés a un llibre sobre màgia negra i bruixeria, que li suggereix per primer cop la idea d'una possessió demoníaca. A mesura que els comportaments de la Regan es vagin fent més estranys i la seva salut es vegi greument compromesa, la Chris, cada cop més desesperada per salvar la seva filla, recorrerà al pare Karras, un jesuïta que viu a la zona, i intentarà convèncer-lo perquè li practiqui un exorcisme. Tot i així, ens trobem als anys setanta, el Concili Vaticà segon encara és prou recent, i l'onada de retrocés cap a l'integrisme ideològic que començaria al món catòlic a partir dels anys noranta encara és força lluny. El pare Karras és un reputat psiquiatra, i està fermament convençut que els comportaments estranys de la Regan tenen una explicació perfectament natural i una motivació psicosomàtica. També travessa una profunda crisi de fe a causa del sentiment de culpa que experimenta per les circumstàncies en què ha mort la seva mare. 

Aquesta aposta per l'explicació natural, o almenys per mantenir l'ambigüitat fins l'últim moment possible de la narració, és un dels aspectes més agraïts de la novel·la. Un altre n'és el fet que en cap moment caigui en el proselitisme: la família protagonista és atea i, fins i tot després de la seva experiència sobrenatural, en cap moment es converteixen ni canvien essencialment el seu estil de vida. És un desenllaç força reconfortant, en aquest sentit, en què l'ordre es restaura finalment, i el món torna al seu lloc un cop resolt el conflicte. Blatty sembla voler convèncer-nos durant tota la novel·la que som el que som, ni més ni menys, i al capdavall la gràcia divina no tindria cap mena de sentit si no fos totalment gratuïta. En la més pura tradició de la narrativa apologètica cristiana del segle vint, la novel·la ens enfronta a un silenci de Déu autènticament eixordador, que contrasta vivament amb la loquacitat exacerbada del dimoni. És contra tot aquest soroll de fons que el missatge de la novel·la es retalla de forma evident, especialment a través de la saviesa de l'ancià pare Merrin, transmissor del darwinisme teològic de Teilhard de Chardin, i a qui Blatty atribueix una cita del cardenal Newman en una mena d'homenatge literari. La fascinació que experimenten els personatges ateus per les formes de la religiositat, com el budisme o el catolicisme, no passa d'apropament amistós, de cordialitat tolerant a la diferència que l'altre representa i a través de l'acceptació de la qual, de fet, s'aconsegueix un creixement beneficiós per a ambdues parts. 

Ara bé, més enllà d'aquest rerefons teòric, en termes narratius ens trobem davant d'un exemple paradigmàtic del mite de la innocència estatunidenca. El mal en termes absoluts sempre és una amenaça que ve de fora, que mai es troba al cor de l'Amèrica inclusiva i acollidora: ja sigui de l'Orient mitjà, d'on se'ns suggereix que prové la presència demoníaca que assetja els protagonistes en el breu pròleg que encapçala la novel·la, o d'una Europa sacsejada pels horrors de la segona guerra mundial, aquests ben naturals i tangibles. Els Estats Units, havent esborrat del mapa i silenciat convenientment la presència de les primeres nacions, es transforma en una tabula rasa on es pot construir qualsevol altra identitat, per bé o per mal: davant la seva crisi de fe, el pare Karras demana un senyal de la presència de Déu que, inesperadament, li vindrà del bàndol contrari. És en les seves converses amb el dimoni o els dimonis que posseeixen la Regan - i que es troben, sens dubte, entre els passatges més destacables de la narració sencera - que haurà de descobrir-se a si mateix com a instrument d'altri més que com a subjecte autònom, en un gir realment magistral dels esdeveniments, i que haurà de fer el que s'espera d'ell independentment dels seus desitjos, passions o convenciments més íntims: aquí rau precisament la seva naturalesa heroica. 

Com passa amb la narrativa gòtica i amb el gènere de terror, la trama ens tempta amb els espais intermedis entre aquí i allà, els nostres i els seus. Com a mèdium, la senyora Perrin ens suggereix la possibilitat d'esdevenir pont entre dos móns, sense adonar-se que la Regan és la víctima perfecta perquè ja es troba, efectivament, en un llindar temporal real entre la infantesa i l'edat adulta. El contingut sexual dels episodis demoníacs, així com de les profanacions a l'església veïna, obre la possibilitat que la possessió no sigui més que el fruit de l'autosuggestió i la dissociació en una ment extremadament sensible i pertorbada, o que fins i tot amagui alguna mena de trauma sexual relacionat amb l'absència del pare o amb el comportament inapropiat de l'amic de la mare. Aquesta és una hipòtesi, la de l'abús sexual, que plana clarament sobre el text sencer, i que no fa altra cosa que afegir-hi nivells d'interpretació, tant si en fem una lectura literal com una de metafòrica. Com veieu, és una novel·la força més complexa del que sembla a simple vista, i que mostra com la literatura de gènere pot obrir debats igual de seriosos i rellevants que la ficció literària. 

Sinopsi: L'actriu Chris McNeil s'instal·la a la ciutat de Washington amb la seva filla Regan, de dotze anys, mentre dura el rodatge de la seva última pel·lícula. De seguida comença a observar comportaments estranys en la Regan, que afirma que pot parlar amb un amic imaginari a través d'una ouija, i que comença a protagonitzar episodis pertorbadors davant dels adults. Després de descartar qualsevol anomalia física, els metges comencen a sospitar que és un problema psiquiàtric, fins que els fets esdevinguin tan inexplicables que la Chris es convencerà que es tracta d'una possessió demoníaca. 

M'agrada: M'ha agradat l'aposta de la novel·la per l'ambigüitat, i per no oferir una resposta totalment definitiva als fenòmens aparentment sobrenaturals que s'hi exposen. La caracterització dels personatges, fins i tot els més secundaris, està molt aconseguida, i la dosificació de la tensió i el suspens fins al clímax que suposa el desenllaç és realment brillant. 

10 de maig 2024

Revolutionary Road (#532)

Però ja no li calien més consells ni instruccions. Ara estava tranquil·la i en silenci sabent el que sempre havia sabut, el que ni els seus pares ni la tia Claire ni en Frank ni ningú altre li havia hagut d'ensenyar mai: que si volies fer una cosa absolutament sincera, una cosa autèntica, sempre acabava sent una cosa que havies de fer sola. 

Revolutionary Road és una novel·la de l'autor estatunidenc Richard Yates (1926-1992) que es va publicar per primer cop l'any 1961, i representa una crítica esfereïdora i duríssima al tipus de societat que sorgeix als Estats Units un cop superada la postguerra, moment en què l'Amèrica blanca defineix, per a la resta del país, la vida suburbial com a model emblemàtic de l'estil de vida americà. Ens trobem a l'any 1955, en ple esclat del baby boom i en un període d'intens creixement econòmic. Les grans ciutats, en aquest cas Nova York, concentren l'activitat empresarial i els treballadors de coll blanc, que es traslladen a viure a cases unifamiliars en urbanitzacions de la perifèria. Les dones casades es veuen obligades a quedar-se a casa cuidant els fills: la deriva ideològica conservadora en la política americana cada cop es fa més evident en aquesta pressió social per conformar-se als rols socials i de gènere preestablerts. Els homes que han tornat de la guerra també es troben davant d'una crisi existencial i de masculinitat important: després d'haver servit a l'exèrcit, es troben en la necessitat de fer de proveïdors i pares de família sense haver de comprometre la imatge tradicional de masculinitat estoica i distanciada. El resultat és una mena de neurosi col·lectiva en què aquest sector de la població fingeix una felicitat no desitjada, mentre que qui escapa d'aquestes convencions establertes queda automàticament posat sota la sospita de la bogeria, i es converteix en blanc d'enraonies per part de veïns, familiars i coneguts. 

El matrimoni protagonista, en Frank i l'April Wheeler, estan convençudíssims que són especials i originals i que no han caigut al mateix parany que la resta de matrimonis de la seva edat que coneixen, tot i que en aparença compleixen l'estereotip al peu de la lletra. Es coneixen just després d'acabada la guerra: en Frank és un veterà de l'exèrcit acabat de graduar de la universitat, mentre que l'April és una estudiant d'art dramàtic. Quan es queda embarassada inesperadament, l'única sortida que troben és casar-se i formar una família, conformant-se al que la societat espera d'ells. En Frank aconsegueix una feina que no el satisfà en una empresa que es dedica a vendre ordinadors a altres empreses, mentre que l'April es queda a casa per cuidar dels seus dos fills petits. Ambdós són plenament conscients que aquest estil de vida no els fa feliços, però a la vegada es consideren prou espavilats i autoconscients com per resistir-s'hi. Tanmateix, potser els seus objectius vitals comencen a divergir, amb el pas dels anys, i d'aquí provenen tots els seus problemes matrimonials: l'April se sent profundament frustrada amb la seva vida domèstica, mentre que en Frank, que ha viscut tot aquest temps fingint ser una cosa no era, cada cop es troba més còmode amb el rol de l'home de la casa. No cal entrar gaire lluny dins la lectura per començar a notar que els conflictes de la parella s'originen sempre que l'April intenta emprendre algun projecte personal o prendre alguna decisió pel seu compte, sense sotmetre's als desitjos del marit. 

Tanmateix, i malgrat que a simple vista pugui semblar que l'April és qui rep més empatia per part de l'autor, és un relat que aprofundeix força en les psicologies i motivacions d'ambdós personatges principals, i en fa un retrat profundament càustic i mordaç, de forma que tots dos cònjuges acaben creant un infern l'un per a l'altre que es transforma en una trampa de difícil sortida, i que els abocarà a la desesperació i a tot un seguit de conseqüències tràgiques. Hi ha moments en què es fa molt difícil sentir empatia absoluta per qualsevol d'ells, i l'elenc de personatges secundaris contribueixen a una imatge de conjunt força depriment i desesperançada. És una magnífica novel·la, molt ben construïda i amb la tensió perfectament calculada i dosificada a cada pas, que juga amb els punts de vista de diversos personatges i en va elaborant un interessantíssim trencaclosques que els lectors hem d'anar muntant al pas de la lectura. Tot i així, en aquest nivell més emocional no és una lectura agraïda: els egoismes dels personatges i les múltiples maneres que tenen de fer-se mal els uns als altres conformen un panorama autènticament desolador. És una novel·la complexa i exigent, i un retrat d'una època i una generació dins la història dels Estats Units que ajuda a comprendre la societat del moment i els canvis culturals que tindran lloc més endavant. 

Un dels recursos més ben aprofitats de la novel·la és el de confrontar la parella amb un personatge que és considerat el boig del barri: un home de la seva mateixa edat que ha tingut una crisi psicòtica a casa dels seus pares i es troba ingressat en un hospital psiquiàtric. De fet, la història de la família Givings, amb prou feines esbossada de forma col·lateral, esdevé una autèntica tragèdia igual de desgraciada que la dels protagonistes. La reflexió que Yates ofereix sobre la malaltia mental a la novel·la és força evident, ja que deixa ben palès que l'etiqueta de boig o boja és una amenaça per part de la societat sobre la persona que no es conforma als rols establerts, i una forma força dràstica d'exercir el control físic sobre aquests individus. És en John Givings, el boig del barri, qui arriba a diagnosticar amb més lucidesa els mals que afecten la parella protagonista, i per extensió la societat en conjunt que l'envolta, tot i que l'empatia tampoc no sigui el seu fort. La seva última confrontació amb els Wheeler deixa força mal gust de boca, especialment a la llum dels esdeveniments posteriors, tot i que costa destriar el comportament d'en John, i el ressentiment i menyspreu amb què observa la societat que l'envolta, del tractament brutal que reben els malalts mentals dins dels centres psiquiàtrics, i que Sylvia Plath va retratar de forma tan punyent a La campana de vidre. No és fins el moment que l'April es planteja l'avortament com una possibilitat real d'acció al seu abast, que en Frank es planteja per primer cop la necessitat de portar-la al psiquiatra. Que el dret a l'avortament als Estats Units torni a ser un tema d'actualitat avui dia afegeix un nivell d'ironia a la lectura que no crec que el seu autor es pogués arribar a imaginar. 

Sinopsi: En un suburbi als afores de Nova York, el matrimoni format per l'April i en Frank Wheeler es troben insatisfets amb la seva vida quotidiana. Després del fracàs d'una obra de teatre amateur en què participava l'April, totes les seves frustracions acaben desembocant en una crisi de parella molt forta. El caràcter violent d'en Frank s'enfronta a la rebel·lia i la fermesa de l'April, que reclama el seu poder de decisió dins la parella. L'April té una pensada que els pot salvar d'aquest cul de sac: traslladar-se a París, on ella treballarà mentre en Frank decideix què vol fer amb la seva vida. Aquest pla sembla la solució a totes les seves insatisfaccions, i en Frank, tot i la resistència inicial, s'hi avé. Ara bé, l'estabilitat de la parella és tan fràgil en aquest punt que els obstacles que els sorgiran desencadenaran nous conflictes. 

M'agrada: M'ha agradat especialment la construcció de la novel·la des dels punts de vista de diferents personatges, i la forma com va dosificant la tensió en determinats moments per tal d'arribar als passatges de més impacte.