Hi ha altres móns més enllà d'aquest

Capítols 5-9 de La costa més llunyana 

Aquesta és la secció central de la novel·la, però veurem que aquí la trama s'estanca i l'acció es va concentrant cap al final. La costa més llunyana empra més temps a desenvolupar la relació entre els seus dos protagonistes que a portar l'aventura pròpiament dita a terme. De fet, és quelcom que ja havia passat a les dues anteriors novel·les, i que diu molt de la forma de narrar de Le Guin, que prefereix desenvolupar les psicologies dels personatges i veure'ls reaccionar a tot allò que han d'afrontar, més que simplement passar a l'acció. 

En aquests capítols veurem com l'Esparver desenvolupa part del cos teòric de les novel·les, i ens revela com funciona l'equilibri del món i per què els fetillers que busquen la immortalitat estan equivocats. També, i més significativament, es produirà un trencament de la confiança entre ell i l'Arren a mesura que l'Arren comenci a desenvolupar dubtes sobre la missió mateixa i sobre el paper de tots dos en aquesta aventura. Un cop arribin a l'illa de Lorbanery, un enclavament comercial que es troba en decadència, la trama sembla que prendrà una nova direcció, però aviat aquesta s'estroncarà i el viatge haurà de quedar aturat durant un temps. 

Mapa de Terramar d'Ursula K. Le Guin (2001) Font

D'altra banda, i a finals del capítol 9, la novel·la farà servir un recurs que encara no havíem vist fins ara en tota la saga: la narració s'apartarà momentàniament dels protagonistes i assistirem a un episodi que té lloc simultàniament a l'escola de Roke. És un mecanisme molt efectiu per mantenir l'interès de la lectura, i el suspens sobre el desenllaç de l'aventura ara que s'apropen els capítols finals. Per primera vegada des que vam començar la saga, ara trobem l'escola de màgia de Roke, que semblava un bastió totalment inamovible de saviesa i estabilitat per a la màgia, en una situació de caos i decadència, causada principalment per les decisions inesperades d'alguns dels mestres de màgia. Tot i així, gran part de la resta de capítols van dedicats a la figura de l'Arren i l'evolució de la seva psicologia. 

Somnis 

No és cap secret que Le Guin desenvolupa la psicologia dels seus personatges (almenys els herois masculins) inspirant-se en esquemes freudians, com havíem vist que li passava a en Ged a la primera novel·la de la sèrie. Potser en aquesta entrega aquest aspecte no és tan marcat en la psicologia de l'Arren, que al capdavall hi ha estones que esdevé un personatge secundari dins la seva pròpia aventura. Ara bé, la recurrència dels seus somnis (o malsons) en aquests episodis centrals té certa rellevància per al desenvolupament del seu caràcter en relació amb la seva identitat simbòlica, que ja vaig intentar explorar en l'anterior secció de la lectura. 

De fet, el paper dels somnis en la seva vida, i la pregunta sobre si poden ser fiables com a guia de la realitat, és un primer moment que marca el distanciament entre els dos protagonistes, des del moment en què l'Arren intenta parlar del primer somni, però la conversa no arriba al cor de la qüestió i, després, a través de les altres converses, en què en Ged intenta treure-li informació sobre els somnis però l'Arren es nega a parlar-ne. Veurem que aquest refredament en la relació entre tots dos anirà passant els seus alts i baixos al llarg de la narració, però aquest moment inicial d'allunyament entre els dos afegeix un matís nou a aquesta relació: 

• Al capítol 5, l'Arren somia primer que es troba a Lorbanery, on encara no han arribat, però després el somni es transforma en un malson en què ell es troba immobilitzat en una versió ruïnosa de la sala on havia esmorzat amb els mestres a Roke (p 86-87). Aquesta imatge contribueix a aquest ambient de decadència i de pèrdua de la màgia que s'està estenent per tot Terramar des de l'inici de la novel·la; ara bé, fins ara Roke semblava inexpugnable davant d'aquestes amenaces. 

• Al capítol 6, l'Arren somia que es troba de nou encadenat al vaixell d'esclaus que, com sabem, és un episodi real que l'heroi ha viscut anteriorment. Enmig de la seva angoixa, sent una veu que li mana que es tregui les cadenes i s'alliberi i, quan ho fa, es troba en un indret desolat i erm, un espai infinit sense camins (p 100). 

• Al capítol 7, l'Arren somia en l'arbre simbòlic i en la ciutat de torres blanques (que se sobreentén que és Havnor), és a dir, d'alguna forma reconnecta amb la seva identitat simbòlica. Ara bé, de seguida l'escena torna al lloc erm i somort on no es pot avançar i no s'hi pot trobar cap camí. Arren somia que, en aquest lloc, corre per la vora d'un avenc que amenaça a xuclar-lo com un remolí (p 115-116). 

• Al capítol 8, no hi ha cap somni pròpiament dit, ni cap escena com les anteriors, però hi ha un comentari força revelador sobre la nova realitat a què l'Arren s'acostuma mentre viu amb el poble dels raiers. L'Arren observa la seva vida present com si fos un somni, i recorda la seva vida passada com a príncep d'Enlad, però d'una forma tan llunyana que quasi li sembla com un altre món o una altra vida (p 143-144). És en aquest nou estat que en Ged i l'Arren restauraran el seu lligam, en el moment que en Ged reconegui el nom autèntic de l'Arren (p 145). 

Dualitats 

Ja vam veure a Les tombes d'Atuan com gran part de la cosmovisió de Terramar gira al voltant d'aquestes tensions entre conceptes oposats, que al capdavall s'aniran desfent en l'experiència dels personatges i revelant-se com a il·lusòries. 

• Vida/mort: és un motiu que sembla que es troba al cor del conflicte del llibre sencer. L'esgotament de la màgia ve provocat per personatges que volen accedir màgicament al món dels morts per controlar-ne l'accés i, d'alguna forma, arribar a superar la necessitat de morir. Ara bé, l'Esparver ens ensenyarà com l'autèntica saviesa rau a veure la identificació entre els dos termes, vida i mort, que estan estretament lligats i que són dues cares de la mateixa realitat (p 92). 

• Mort/immortalitat: a mesura que avancen les investigacions de l'Esparver, aquest arriba a descobrir que les bruixes i els bruixots que intenten dominar la mort ho estan fent al preu d'abandonar els noms autèntics de les coses, és a dir, de posar en joc la integritat mateixa del món (p 103, p 122). Gran part del conflicte entre els dos protagonistes ve donat quan l'Arren comença a dubtar de la direcció que en Ged té marcada per a la missió i s'autoconvenç que són els bruixots caiguts els que tenen raó. No serà fins més endavant que acabarà acceptant la realitat i necessitat de la mort i la falsedat intrínseca del desig d'immortalitat (p 162-163). 

• El Rei/l'Antirei: al llarg de l'aventura, l'Esparver va descobrint més coses sobre el suposat origen del mal que assola Terramar, i que deriva de l'acció malèfica d'un fetiller que està intentant manipular la màgia per aconseguir la immortalitat. Els seus seguidors comencen a anomenar-lo Rei de les Ombres (p 103, p 106), cosa que ens crea una altra dualitat curiosa al cor del text, que havia arrencat amb una simbologia molt marcada sobre el llegendari rei d'Havnor que ha de tornar l'harmonia a Terramar. Ara, els dos conflictes principals que vam veure plantejats al principi de la novel·la s'acaben unint: el retorn del rei llegendari no serà possible, per tant, si primer el rei de les ombres no és derrotat i l'equilibri de la màgia restaurat. 

• Llum/foscor: aquesta dualitat té una relació molt immediata amb l'anterior, sobretot a partir del moment que l'Esparver ens comença a dibuixar amb una mica més de claredat el paper que l'Arren jugarà a l'aventura sencera. Mentre que l'Antirei és el Rei de les Ombres, l'Esparver reconeix en el seu company un guia que porta la llum d'una espelma (p 147), per més que el viatge l'estiguin realitzant a cegues. En Ged identifica aquesta llum feble com l'amor que l'Arren sent per ell: tot i que coneixíem aquest amor des del primer capítol de la novel·la, és el primer cop que els personatges el verbalitzen. A l'última etapa de la travessa per mar, en Ged torna a referir-se a aquesta imatge: "Per veure la llum d'una espelma, cal portar-la a un lloc fosc." (p 166). 

• Principi/final: aquesta dualitat fa referència a la cosmologia sencera de Terramar i a la seva mitologia. El món sencer va ser originat per una paraula pronunciada per la divinitat Segoy i serà destruït per una darrera paraula que cap mag coneix (p 88). La lletra màgica que representa el final, la Runa de la Fi, s'apareix al cel en una constel·lació a mesura que els personatges s'allunyen del centre de l'arxipèlag i viatgen cap al Confí Meridional (p 90-91). Aquesta tensió entre l'origen del món i el seu final també l'observem al ritual de la Llarga Dansa, que un cop l'any, pel solstici d'estiu, representa un nou inici en tant que renova la màgia al món. Ara bé, durant el festival de la Llarga Dansa que l'Esparver i l'Arren passen amb el poble raier, ens n'adonem com l'esgotament de la màgia arriba fins i tot a aquestes contrades tan remotes, i com el cantaire encarregat dels rituals reconeix que les cançons s'han acabat (p 153). Finalment, a Roke, els mestres de màgia observen la mateixa tensió entre la Creació i la Destrucció (p 169), és a dir, el conflicte principal de la novel·la és que possiblement ens estem apropant a la fi del món. 

Ara bé, cal tenir en compte que, al capdavall, la saviesa de la novel·la es dirigeix en una altra direcció, a mostrar-nos com aquestes dualitats i aquestes tensions en realitat són il·lusòries, i el món és una única entitat, igual que la vida i la mort es necessiten mútuament. En Ged demostra gràficament aquesta falsa dualitat quan reconeix l'autèntica identitat de l'Arren: 

No hi ha seguretat, i no hi ha final. La paraula s'ha de sentir en el silenci; hi ha d'haver foscor per veure les estrelles. La dansa sempre es balla sobre l'indret balmat, sobre el terrible abisme. (p 145)

 

Proves 

Vàrem parlar d'aquesta identitat de l'heroi que ja estava marcada d'entrada, però en aquesta secció central de la novel·la veurem com el paper de l'Arren en l'aventura va patint certes fluctuacions, i que els moments més durs per a ell vindran quan la seva fe incontestable en el seny de l'Esparver es vegi sacsejada pels esdeveniments absurds i inexplicables que van presenciant. A mesura que avança la lectura, la narració ens va deixant molt clar que és l'amor de l'Arren envers en Ged el que manté els protagonistes en un rumb fix, el que fa de guia per a l'aventura. Tanmateix, quedarà en un pla d'ambigüitat, una mica com passa a El senyor dels Anells, si aquesta caiguda de l'heroi ve donada per un defecte mateix del seu caràcter o per circumstàncies externes a la seva voluntat - en aquest cas, la malaltia mateixa que pateix tot Terramar. 

• Al capítol 6, té lloc la primera desavinença entre els dos protagonistes, quan en Ged pren una decisió inexplicable per a l'Arren i que aquest acatarà només a contracor i després de qüestionar-la (p 112-113). 

• Al capítol 7, veurem com la desavinença s'amplia per acció de l'estrany que s'ha incorporat a l'aventura, i que posarà l'Arren en contra d'en Ged amb la seva persuasió. En aquest estadi de la missió, l'Arren començarà a qüestionar la necessitat de l'aventura mateixa (p 116-117) i, encara més enllà, començarà a dubtar de les veritables intencions del mag a l'hora de guiar-los (p 123). 

• Al capítol 8, veurem com aquesta situació acaba redreçant-se en certa mesura. Després de la caiguda en la desesperació, l'Arren trobarà un espai de calma amb el poble dels raiers. Hi ha un moment interessant en aquest capítol, en què el cabdill d'aquest poble reconeix l'autoritat de l'Arren com a líder, tot i que no hi ha cap signe extern que li ho indiqui (p 139). És un moment significatiu per al viatge de l'Arren, ja que per primer cop, recupera quelcom de la seva identitat perduda durant la missió. 

• Finalment, al capítol 9, l'Arren té l'oportunitat de reavaluar el seu lloc a l'aventura, i ara se n'adona que les seves pròpies expectatives sobre el viatge (per més que poguessin ser inconscients) no es poden realitzar. L'Arren no està dotat per a la màgia i, per tant, no pot ser l'aprenent d'en Ged (p 165-166). Aquesta renúncia al poder el reconnecta amb l'Esparver i salva aquest distanciament que havia operat entre ells. Ara, l'Arren és perfectament conscient de la situació i del seu rol subsidiari en l'aventura, i l'Esparver li ho reconeix obertament. 

Coberta de Pauline Ellison (1975)

Fill de mites, hereu de somnis

Capítols 1-4 de La costa més llunyana

Comencem la relectura de la tercera novel·la de la saga de Terramar d'Ursula K. Le Guin, que es va publicar per primer cop el 1972. Aquí coneixerem un nou protagonista, el príncep Arren d'Enlad, que s'unirà a l'Esparver, ara arximag de l'escola de màgia de Roke, en una aventura èpica per tal de descobrir la font d'un mal misteriós que assola Terramar. Només llegir aquest primers capítols ens adonarem fàcilment que la direcció de la narració sembla clarament traçada des del principi, amb una misteriosa profecia que determina el futur polític de Terramar sencera i que ens apunta força clarament al seu protagonista. Per això pot semblar l'entrega més previsible de totes. 

Ara bé, a Terramar mai res no és el que sembla, de forma que el viatge que emprendran aquests dos personatges anirà revelant poc a poc els seus misteris i les seves profunditats ocultes. Igual que passava a Les tombes d'Atuan, en començar aquesta primera secció de lectura se'ns plantejaran els conflictes principals que els personatges hauran d'afrontar i provar de resoldre: 

• Primer de tot, i el que sembla més important d'entrada, trobem l'esgotament de la màgia a Terramar. Ja sigui la màgia dels fetillers formats a Roke, o els conjurs senzills i d'estar per casa de les bruixes dels pobles, les paraules de la parla antiga estan perdent el seu sentit. Com aprendrem al tercer capítol, l'Esparver sospita que hi ha d'haver una acció humana rere aquest desequilibri, massa gran com per haver-se esdevingut de forma natural, i el seu objectiu és trobar un fetiller fosc que hagi provocat aquest daltabaix en un cosmos anteriorment ordenat.   

• Aquesta falta d'equilibri còsmic o metafísic té també, en la novel·la, un reflex polític: l'absència del rei llegendari d'Havnor priva Terramar de l'estabilitat política. Arreu de les illes els petits senyors feudals governen arbitràriament, i on aquest poder precari no arriba, regnen el caos i la confusió. L'Arren mateix en serà víctima en la seva primera aventura, en què acabarà segrestat per uns pirates i convertit en esclau. La restauració de l'Anella d'Erreth-Akbé va acabar - màgicament - amb la guerra entre les illes i l'imperi, però la pau autèntica encara no ha arribat. 

• El tercer conflicte, al cor mateix de Roke, la font de la saviesa de Terramar, se'ns apunta tan sols al capítol segon en forma de desavinença entre mags, i encara és massa d'hora per saber si tindrà continuïtat a la saga. 

Ged i Arren en un fotograma de la pel·lícula Contes de Terramar (2006) de Studio Ghibli

La identitat de l'heroi 

L'Arren és un personatge força diferent, d'entrada, dels altres herois que hem conegut a les dues anteriors novel·les. En Ged i la Tenar responien a les expectatives d'una novel·la de creixement, i es presentaven com a adolescents a mig fer que havien d'adquirir qualitats que els serien necessàries per a la seva vida futura i - en el cas de Ged - per poder arribar a exercir el poder. La humilitat, la generositat i la confiança en els altres eren valors que estaven per descobrir. Tanmateix, en el cas de l'Arren és complicat parlar del caràcter de l'heroi, perquè tots aquests valors, que en Ged i la Tenar van haver d'aprendre de forma tan dolorosa, l'Arren ja els té assumits d'entrada. En els primers dos capítols veiem com el jove interactua amb els mestres de Roke, i en aquestes escenes s'aprecia clarament com el seu caràcter ja és humil i assenyat d'entrada, i com parla amb la saviesa que correspon a la seva educació cortesana. 

L'Arren que se'ns presenta aquí no pot quedar més lluny de l'Esparver fatxenda i arrogant que havia arribat a Roke per primera vegada. De fet, des del primer cop que coneix l'arximag, la narració destaca com l'Arren se n'enamora immediatament, i està disposat a qualsevol cosa per servir-lo i protegir-lo. Aquesta diferència tan marcada de caràcter té a veure amb la seva posició de poder, segurament, ja que l'Arren ha estat educat com a príncep des del seu naixement, i no té la necessitat contínua que sentia en Ged de provar-se i demostrar el seu talent davant dels seus iguals. Caldria preguntar-se doncs, què fa especial aquest personatge, que es presenta davant dels seus lectors com un punt massa perfecte i sense màcula, potser un punt massa pla, per esdevenir un protagonista atractiu. 

L'atractiu de l'Arren com a protagonista rau en un altre lloc, de fet, no en el seu caràcter. És la seva identitat, el seu paper mític i èpic dins del desequilibri còsmic de Terramar, que ens farà plantejar si aquest adolescent, també a mig fer tot i les seves qualitats magnífiques, estarà a l'alçada del repte que se li proposa. En Ged és el primer personatge que l'observa sense tota aquesta càrrega simbòlica que l'acompanya, que és capaç de veure l'adolescent aclaparat pel pes de la responsabilitat i a punt de passar a l'edat adulta (p 14 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets). Hi ha dos símbols principals que identifiquen l'Arren i que ja ens apunten d'entrada a la direcció que prendrà la narració: 

• D'una banda, el seu sobrenom, Arren, significa Espasa en la llengua d'Enlad (p 11). La seva espasa també té un llegat propi: és una herència familiar que es remunta al llegendari guerrer Morred i el seu llinatge (p 41), però que l'Arren admet no haver utilitzat mai per matar (p 50). D'altra banda, en la seva primera aventura, Arren assumeix el rol d'espasa, és a dir, de guardià de l'Esparver, que no és cap guerrer. 

• D'altra banda, l'Arren també s'identifica amb un Besurt a través del seu nom autèntic i, com en Ged ens explica, aquest és un arbre destinat a portar corona (p 39). 

Crec que aquestes imatges beuen directament de El senyor dels Anells de Tolkien, on l'espasa d'Elendil i l'arbre blanc de Gondor esdevenen dos símbols inequívocs de la legitimitat de l'hereu que ocuparà el tron vacant. Ara bé, mentre que l'Aragorn sí que és un personatge adult i totalment format, conscient del destí que l'espera i que només ha de reclamar, l'Arren se'ns presenta en la seva forma inacabada, com a mer potencial que encara no sabem on conduirà. Com observa en Ged, encara no sabem si les arrels de l'arbre són prou fondes com per poder donar una corona. 

De fet, la seva primera aventura, als capítols 3 i 4, significaran per a l'Arren una autèntica pèrdua de la identitat, un buidatge que situaran el jove, per primera vegada a la seva vida, en una posició de partida de despossessió i vulnerabilitat absolutes. D'una banda, al capítol 3, veurem com tant en Ged com l'Arren han d'adoptar identitats assumides per poder investigar el misteri de la màgia; d'altra banda, al capítol 4 veurem com la pèrdua d'identitat és absoluta per a l'Arren quan esdevé un esclau, un ningú en termes absoluts, sense passat ni futur. 

Mags i reis 

Així doncs, aquest tema de la identitat sembla un element central de la narració, que s'inicia com l'aventura conjunta d'un mag i un rei en formació. D'antuvi sembla el viatge d'en Ged per tal de trobar la resposta al misteri de l'esgotament de la màgia, i l'Arren hi assumeix un rol subsidiari, de guardià i servidor, en aquesta empresa. Ara bé, al capítol 4 els protagonistes són víctimes d'una emboscada que obliga en Ged a replantejar la seva perspectiva sobre el viatge sencer (p 80). Qui és el protagonista, i qui el seu assistent o protector? És l'aventura de l'Esparver, a qui l'Arren serveix i protegeix, o a l'inrevés? Aquesta dualitat en el rol dels dos protagonistes, i l'ambigüitat intrínseca amb què es presenta l'aventura és un dels aspectes més originals de la novel·la sencera, al meu parer. 

D'una banda, l'arribada de l'Arren a Roke representa la crida a l'aventura per a en Ged, que en un primer moment rebutja l'oferiment del jove de posar-se al seu servei i de quedar-se a aprendre màgia a l'escola de Roke (p 15). Tot i que el rol de rei i de mag és doble a la terra d'Enlad, i l'Arren ha vist com el seu pare feia encanteris per restaurar l'harmonia sobre la seva contrada, en Ged li denega aquest rol. No serà fins després, un cop hem conegut el parer de la resta de mestres de Roke, que en Ged farà una oferta a l'Arren que esdevindrà la seva crida a l'aventura, i que aquest acceptarà lliurement (p 39). La saviesa que l'Arren mostra amb les seves paraules davant dels mestres el qualifiquen per a la missió a ulls de tots. 

Si la identificació de l'Arren com a rei en potència no havia quedat prou clara fins ara, al capítol 2 també se'ns introdueix una antiga profecia que fa referència al futur rei d'Havnor, que serà qui restaurarà l'harmonia de Terramar sencera. Com que l'escollit per la profecia serà algú que hagi tornat amb vida de la terra dels morts, s'assumeix d'entrada que aquest futur rei també haurà de ser un mag. Un comentari d'en Ged al capítol 4 reforça aquesta identificació que va prenent forma entre l'Arren i el futur rei d'Havnor: 

Pels homes, és molt més fàcil actuar que abstenir-se'n. Continuarem fent el bé i el mal... Però si hi hagués un rei per sobre de tots nosaltres, i aquest rei busqués el consell d'un fetiller, com en altre temps, i jo fos aquell fetiller, li diria: "Senyor meu, no feu res perquè fer-ho sigui just, lloable o noble; no feu res perquè fer-ho us sembli bé; feu només allò que heu de fer i allò que no podeu fer d'altra manera. (p 83)

Aquest passatge és especialment suggeridor perquè en Ged està revelant la identitat de l'Arren, però ho fa de forma hipotètica, sense que el noi pugui sospitar encara de qui es tracta el rei que encara ha de venir. Tot i així, l'hipotètic consell que li dirigiria al rei d'Havnor és el consell real que està dirigint al noi en el moment present. Durant el capítol 3, en Ged havia amonestat l'Arren repetidament perquè abandonés el tracte formal de "senyor meu" a l'hora d'adreçar-se-li, en tant que amenaçava l'incògnit necessari per a la missió. Ara és en Ged qui recupera aquest tractament per dirigir-se a aquest suposat rei que ell mateix està identificant, a través de la paraula, amb el seu interlocutor. 

Cruïlles 

En els capítols 3 i 4 en Ged li explica a l'Arren el seu concepte de llibertat i d'acció, que no difereix gaire del que ja havíem vist en les dues novel·les anteriors. Mentre que a Un mag de Terramar el protagonista partia d'una llibertat absoluta per escollir, i el seu marge d'acció s'anava estretint a mesura que es construïa el seu sentit de la moral i del deure, a Les tombes d'Atuan la protagonista partia d'un constrenyiment absolut que havia d'aprendre a superar a través de la descoberta de noves formes de llibertat. Aquí, els dos protagonistes no semblen escollir gaire, sinó que, com passa amb les novel·les de detectius, semblen tan sols seguir un rastre de pistes que guia les seves passes des del principi. En Ged, però, ens amplia la perspectiva sobre la llibertat quan comença a aconsellar l'Arren sobre la seva identitat, el seu rol en el món i les seves decisions futures: 

Quan era jove, vaig haver de decidir-me entre una vida d'ésser i una vida de fer. I em vaig abraonar sobre aquesta última com una truita sobre una mosca. Però cada gest, cada acte, et lliga al que fas i a les seves conseqüències, i et força a actuar una vegada i una altra. I llavors, és molt estrany ensopegar amb un espai, un moment com aquest, entre acte i acte, en el qual puguis aturar-te i simplement ésser. O preguntar-te, al cap i a la fi, qui ets. (p 46-47)

Hem vist com la identitat de l'Arren és una càrrega o una responsabilitat que el noi porta a sobre i que en Ged intenta descarregar sempre que pot fent-lo descobrir el seu jo autèntic més enllà d'aquests rols assumits (p 14, p 46-47). La tensió entre fer i ser  també ens introdueix a la naturalesa dels dracs, que tornarem a trobar en aquesta tercera novel·la: 

Són més savis que els homes. Amb ells, passa el mateix que amb els somnis, Arren. Nosaltres, els homes, somiem somnis, practiquem la màgia, fem el bé, fem el mal. Els dracs no somien. Són somnis. No practiquen la màgia: és la seva substància, el seu ésser. No fan; són. (p 49) 

Al capítol 3, el bruixot Llebre revela a en Ged les noves pràctiques màgiques en què es troba immers, i que utilitza per endinsar-se al món dels morts amb l'objectiu de, suposadament, conquerir la immortalitat. En Llebre s'identifica com a autèntic humà davant dels "dracs", com identifica aquells que no dominen la màgia (p 67). El seu ésser consisteix a "fer" en termes absoluts, sense sospitar que pel camí està perdent els noms que li permetien mantenir l'equilibri del món i que, per tant, està accelerant-ne la destrucció. És cert que "ser" és propi dels dracs, però en Ged ens ensenya la importància de prendre temps per "ser" i preguntar-nos qui som. Només aquesta pot ser la font de les nostres accions i decisions: el moment de repòs i d'autoconsciència que ens ha de menar a fer "allò que hem de fer i no podem fer d'altra manera". 

Passatge a l'Índia (#494)

No et facis amic dels anglesos! Mesquita, coves, mesquita, coves. I ja hi tornava. Li va donar l'ungüent màgic.
- Quedeu-vos-el, penseu en mi quan l'utilitzeu. No cal que me'l torneu. Us he de fer un petit regal, i és l'únic que tinc; sou el fill de la senyora Moore.
- Sí que el sóc - va mormolar per a si mateix; i la part de la ment de l'Aziz que s'havia ocultat va semblar que es bellugava i es forçava a sortir.
- Però també sou el germà d'en Heaslop, i llàstima, les dues nacions no poden ser amigues.
- Ja ho sé. Encara no.

Aquesta novel·la de l'autor britànic E. M. Forster (1879-1970) es va publicar per primer cop l'any 1924, i es considera una de les seves obres mestres. És una novel·la molt ben construïda i que atrau, més que per l'encant dels seus personatges, per les situacions en què es veuen atrapats davant del xoc de cultures que han d'afrontar. A principis dels anys vint, la decadència del domini britànic a Índia comença a fer-se més que evident, tot i que els funcionaris anglesos destacats al país per ocupar-ne els càrrecs de poder continuen fent com si res davant del creixent descontentament dels natius, confiant en la força militar per pacificar una possible revolta als carrers, i posant la culpa de qualsevol mal funcionament de l'administració en l'endarreriment i la inferioritat dels seus súbdits colonitzats. 

Aquesta mentalitat racista xoca amb l'efecte de l'educació occidental en els natius, tant hindús com musulmans, que han accedit a càrrecs de poder dins de l'administració i que reclamen la igualtat efectiva amb els seus colonitzadors. Com que aquesta promesa d'igualtat venia amb la condició implícita de "civilitzar-se", ara que no s'acompleix el racisme de l'empresa colonial es fa més evident que mai. Tot i haver estat educats amb els estàndards europeus i ser crítics amb les pràctiques religioses i tradicions supersticioses de la seva pròpia cultura, aquest grup de metges, advocats, magistrats i professors natius seran vistos com una amenaça a l'estabilitat del domini britànic a l'Índia, ja que els seus intents de ser acceptats en pla d'igualtat seran observats com un desafiament obert. A aquesta elit de natius occidentalitzats pertany el protagonista de la novel·la, el doctor Aziz, un metge musulmà que treballa en un hospital a la ciutat fictícia de Chandrapore, on diàriament ha de viure la desconfiança i la discriminació oberta amb què l'observen els seus superiors anglesos.  

En aquest context, el protagonista haurà de fer un aprenentatge clau quan entri en conflicte amb els colons angloindis i se n'adoni que la justícia, en aquest context, no és igual per a tothom. La seva evolució al llarg de la novel·la revelarà el naixement de la seva consciència política, i Aziz se n'adonarà que sense independència política per a l'Índia no hi ha cap possibilitat de conciliació o amistat amb la cultura anglesa. Qualsevol intent d'apropament entre cultures queda abocat al fracàs, precisament perquè se subordina a una relació de dominació entre colonitzador i colonitzat, i no s'arriba a plantejar mai en termes d'igualtat real. Forster s'entreté especialment a recrear-nos aquestes trobades i intercanvis des dels diferents punts de vista dels implicats, i així ens adonem com les mentalitats són tan diferents que tot sovint una mateixa conversa o gest de cortesia pot tenir implicacions totalment oposades per a cadascun dels interlocutors. 

De fet, aquest és el fil conductor de la novel·la sencera, que no para d'explorar els malentesos, confusions i fracassos de comunicació entre aquestes dues comunitats, i la impossibilitat última d'arribar a establir qualsevol nexe d'unió o d'entesa entre dues cultures tan diferents. El doctor Aziz va amb el lliri a la mà pel que fa a la seva possibilitat d'integrar-se en pla d'igualtat a la societat tancada formada pels angloindis, mentre que l'actitud de dues visitants nouvingudes, la senyora Moore i la senyoreta Quested, l'animaran a exercir la seva hospitalitat amb generositat, sense entendre ben bé els riscos a què s'exposa. Forster va visitar l'Índia en dues ocasions de la seva vida, i hi va treballar en contacte molt estret amb musulmans i hindús, així que coneixia de primera mà el tipus d'equívocs i tensions polítiques que retrata en el seu text. Tota la tensió acumulada a la primera part de la novel·la acaba esclatant de forma dramàtica en un incident crucial que té lloc durant una excursió a les coves de Marabar, i que el relat ens va anunciant ominosament ben bé des de la primera línia de la novel·la. Després d'aquesta secció central, el desenllaç de la novel·la ens anirà desgranant les conseqüències posteriors que aquest esdeveniment tindrà per a la vida del protagonista, i el seu esforç per renegociar la seva relació amb els britànics. 

Precisament el títol de l'obra ja apunta en la direcció d'aquest motiu principal de la novel·la sencera, i per això no em convenç el canvi de títol en l'edició catalana, que perd aquesta referència metafòrica al "passatge". Forster manlleva el títol d'un poema de Walt Whitman referit al canal de Suez, que esdevé la imatge d'un túnel o passatge que connecta no tan sols dos continents, sinó dos móns separats. A la novel·la, Forster utilitza aquesta metàfora per anar retratant, amb creixent pessimisme, la impossibilitat última d'establir aquesta suposada connexió entre les dues cultures. De la mateixa manera, les "festes de bridge" organitzades pels anglesos a la ciutat, amb la intenció de confraternitzar amb els indis, són una farsa orquestrada precisament per dissuadir els més ingenus d'aquesta possible entesa, i potser podrien esdevenir un autèntic "pont" ("bridge") entre cultures si no fos per aquest exercici intrínsec d'hipocresia i mala fe per part dels seus organitzadors. D'altra banda, tant el poema de Whitman com la novel·la de Forster cauen en el tòpic de la representació orientalista, en retratar Índia com un món misteriós i primigeni, quasi màgic, que l'explorador occidental ha de revelar i descobrir. És l'únic defecte que li he trobat a una novel·la altrament perfecta, i que es fa palès especialment quan la narració s'allunya de la trama política i entra en disquisicions espirituals i metafísiques. 

Així doncs, Passatge a l'Índia ens ofereix un relat molt complex i fascinant sobre un xoc de cultures que ens ajuda a entendre millor les tensions socials i culturals que s'estableixen dins del món colonial, tant des del punt de vista dels colonitzadors, amb el seu sentit de superioritat moral i la seva hipocresia, com el dels colonitzats, amb el seu sentit creixent d'impotència davant les injustícies que han de patir, que no fa més que augmentar l'hostilitat i els prejudicis davant la cultura dels seus opressors. Aquesta novel·la ens ofereix un retrat força creïble i empàtic de totes dues posicions, i són només alguns personatges, com la senyora Moore, el senyor Fielding i el doctor Aziz, que proven de mirar més enllà d'aquestes barreres socials i culturals infranquejables. Tanmateix, el relat es manté ferm en la seva posició escèptica i pessimista respecte de la possibilitat d'arribar a solucions negociades o pactades davant la negativa absoluta d'aquells que tenen el poder a fer cap mena de concessió. L'impacte de la massacre d'Amritsar influeix directament en la visió que té Forster del conflicte, però l'autor tria per a aquesta novel·la un esdeveniment molt més petit, a una escala quasi anecdòtica en comparació, per transmetre aquest mateix relat d'injustícia i impotència, i que ens anuncia amb vehemència com el conflicte polític a l'Índia colonial es va preparant ja per a la seva escalada definitiva. 

Sinopsi: A la ciutat fictícia de Chandrapore a la riba del riu Ganges, el magistrat local, Ronny Heaslop, es prepara per rebre la visita de la seva mare, que arriba acompanyada de la senyoreta Quested, la dona amb qui té intenció de casar-se. Aquesta ha de conèixer el país abans de decidir-se a fer el pas definitiu de comprometre's amb Heaslop i quedar-se a viure a l'Índia després del matrimoni. Les dues nouvingudes es mostren obertes a conèixer la cultura índia, i la senyoreta Quested en particular es troba preocupada pel tracte que els natius reben de l'administració britànica. Una de les seves coneixences és el doctor Aziz, que es mostra disposat a oferir-los la seva hospitalitat de forma desinteressada. Per evitar que vegin la modèstia del seu allotjament, Aziz els proposa una excursió a les coves de Marabar, prop de la ciutat, on es produirà un incident que els canviarà a tots la vida per sempre. 

M'agrada: És un relat que fa molt per caracteritzar tots els seus personatges i presentar-nos motivacions plausibles per a totes les seves accions i actituds, per més que la majoria resultin desagradosos i al final es faci difícil sentir empatia per cap d'ells. El conflicte polític entre colonitzadors i colonitzats, així com entre els musulmans i els hindús dins d'aquest últim grup, queda també molt ben dibuixat. 

11.9.2023

Un any més, endavant! Que passem molt bona diada! 

Fotografia de Frank Vincentz (Font) 

El camí ascendeix cap a la llum

Capítols 9-12 de Les Tombes d'Atuan 

Arribem al desenllaç d'aquesta segona novel·la de la sèrie de Terramar. Aquí intentaré no donar gaire detalls de la trama per no esguerrar el final de la novel·la, però no prometo res. En aquest cas, Les Tombes d'Atuan té un argument força previsible, des del moment que la Tenar entra en contacte amb el presoner i els seus dos conflictes passen de ser latents a manifestar-se obertament. El seu camí com a heroïna és un d'escapada i d'alliberament, i en això consisteix el seu creixement psicològic. Tanmateix, Le Guin ens presenta les seves decisions en tota la seva transcendència, posant un accent especial en les seves reticències i, fins i tot, en les ferides psicològiques que li deixarà aquest nou exercici de la llibertat. 

D'altra banda, en aquests darrers capítols també assistirem al desenllaç del relat dins del relat, la història mítica de l'anella d'Erreth-Akbe, que se'ns havia començat a exposar en els anteriors capítols. Com que l'anella va quedar partida en dues meitats, el seu relat també queda dividit en dos fils diferents, que els protagonistes provaran d'unir per treure'n el sentit. Així doncs, la restauració de la Runa de la Pau, que iniciarà una etapa de bonança a les terres de l'arxipèlag, té dos paral·lels en la història: la restauració del relat mític, no perquè estigués perdut sinó perquè restava desmembrat, i el guariment interior de la Tenar, que en aquest punt només se'ns comença a intuir. A més, també veurem l'epíleg escrit per Le Guin en què ella mateixa explica l'enfocament de gènere de les seves novel·les, i el contrast que s'estableix entre els papers que els dos personatges, la Tenar i en Ged, juguen en les seves respectives novel·les, aquesta i Un mag de Terramar. 

Portada de Gail Garraty (1971)

Dualitats

En aquesta secció de la novel·la, les bases filosòfiques del món de Terramar es comencen a fer més evidents, basades en una dualitat d'inspiració taoista que observa el món com a oposició de contraris. Tanmateix, com anirem veient poc a poc al llarg de la sèrie, aquesta dualitat és més una qüestió d'aparences que cobreix la realitat autèntica, ambigua i contradictòria en si mateixa. 

• Llum/foscor: és possiblement el parell d'oposats que té més protagonisme en la novel·la sencera, i que adquireix especial rellevància durant tot el capítol 10. Mentre que el món de les tombes és el domini dels Sense Nom, presències espectrals de la foscor, Ged ensenyarà a Tenar com la llum és més poderosa a l'hora de vèncer les adversitats. En diversos moments de la narració, Ged utilitza aquests termes de forma metafòrica, i descriu la Tenar com una llum que es trobava enterrada al món subterrani de les tombes i la funció de la qual és brillar sobre el món (p 126 i p 169 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets). 

• Vida/mort: aquest parell d'oposats s'esmenta breument en diversos llocs de la novel·la, i té una presència metafòrica en el text, en tant que la Tenar viu literalment en un espai subterrani sota les tombes. La seva escapada és caracteritzada literalment en el text com a renaixement i mort de l'existència antiga (p 132 i p 153). Al llarg d'aquests capítols veurem com la seva mort simbòlica és una experiència traumàtica per a la Tenar, i el seu procés de guariment només se'ns anuncia en aquests últims capítols de la novel·la. 

• Llibertat/esclavatge: és una de les imatges més punyents del text sencer, com Le Guin reconeixerà, i és d'esperar en un text que gira al voltant de la descoberta i l'exercici de la llibertat per part dels seus personatges. Hi ha un moment en què en Ged descriu la Tenar com a esclava que s'ha d'alliberar (p 125), però la imatge adquireix tota la seva profunditat en tant que en Ged mateix és presoner de les tombes. Com comenta en Ged, l'única opció a l'abast de la Tenar és deixar-lo presoner i romandre presonera ella també, o alliberar-lo i, d'aquesta forma, alliberar-se tots dos (p 136). L'alliberament no és una prerrogativa que la Tenar pot exercir com a sacerdotessa d'Atuan, sinó que és un treball conjunt que tots dos han d'emprendre. És un enfocament força més complex del que podríem esperar en general en novel·les juvenils. 

• Terra/mar: una dualitat que és present a través de tota la sèrie des del seu títol mateix, però que pot esdevenir la més elusiva de totes. Com vam veure en el seu moment, no és un invent de Le Guin, sinó que podem rastrejar aquest simbolisme des d'Homer fins a Tolkien, i ambdues imatges tenen molt a veure, també, amb concepcions de la vida i de la mort. Al principi del capítol 12, la Tenar aprecia el contrast entre el món del desert en què s'ha criat amb el món desconegut i suggestiu del mar, que descobreix per primera vegada. Més endavant en aquest capítol, el mar finalment esborra el mal de les Tombes de la ment de la Tenar (p 165). 

Cruïlles 

Aquest guariment de la Tenar va acompanyat del seu creixement en l'exercici de la llibertat. Com vam veure a la darrera entrada, en Ged i la Tenar han recorregut camins oposats pel que fa a la seva llibertat: en Ged va començar amb una llibertat absoluta d'escollir el seu propi destí, i l'abast de les seves decisions es va anar estretint a mesura que anava coneixent millor el seu deure. En canvi, la Tenar passarà d'una vida totalment determinada externament a veure com la seva capacitat de decisió entre diverses opcions s'amplia progressivament. El punt de màxima amplitud d'aquest ventall obert d'opcions arribarà al capítol 9, en què la protagonista haurà de decidir si es queda a les Tombes per sempre, com pensava que era el seu destí, o escull una direcció diferent per a la seva vida (p 132). 

Ara bé, Le Guin és força hàbil a l'hora de caracteritzar-nos les conseqüències psicològiques que tindrà aquesta elecció per a la vida de la Tenar, i ens les retratarà a través de les reticències i resistències de la protagonista. El seu renaixement serà dolorós, i l'exercici de la llibertat se li manifestarà com a "llast feixuc" en el camí que "ascendeix cap a la llum" (p 165). Per això, a l'últim capítol de la novel·la se'ns presenta un paral·lel molt colpidor entre les llàgrimes de la Tenar, finalment alliberada de la seva foscor passada, amb les llàgrimes d'en Ged al final de la primera novel·la de la sèrie: "Va plorar pels anys malgastats esclavitzada per un mal inútil. Va plorar de dolor, perquè era lliure" (p 165). 

Una qüestió de gènere

A l'epíleg d'aquesta segona novel·la, Le Guin ens ofereix una reflexió crucial per entendre el contrast que s'estableix entre els dos protagonistes i els seus rols dins d'aquestes dues primeres novel·les de la sèrie. Com no podia ser d'altra manera, la diferència es basa principalment en els seus rols de gènere dins del món fictici de Terramar, una societat profundament patriarcal que dona llibertat a en Ged per forjar el seu propi destí, mentre que esclavitza la Tenar a un paper predeterminat ancestralment. Aquest tipus de món dóna el que pot a la Tenar, però el que aquesta obté no té res a veure amb el que obté en Ged. 

En un món així, podia posar una noia al cor de la meva història, però no podia donar-li la llibertat d'un home, ni les oportunitats de què gaudeix un home. No podia ser una heroïna en el sentit d'una heroïna de conte. Ni tan sols en una fantasia? No. Perquè, per mi, la fantasia no és un castell de vent, sinó una manera de reflexionar, i de reflectir-hi la realitat. (p 178) 

Així doncs, mentre que en Ged tenia el poder de fer i decidir les coses d'acord amb les seves pròpies habilitats, a la Tenar només se li donava un domini buit i cruel sobre un món fosc i estèril. No és fins que arribi en Ged a la seva vida que descobrirà l'altre tipus de poder. És per això que el text, en el fons, no és gaire subversiu en termes feministes, o només es pot llegir en aquests termes, en tot cas, com a crítica al tipus de valors i relacions de poder que estableix una societat patriarcal. Fins i tot quan al final de l'epíleg Le Guin intenta introduir una subversió al discurs feminista tradicional, a mi em queden dubtes sobre la fortalesa d'aquest argument. El raonament de Le Guin es basa en el fet que tots dos personatges (home i dona) han de col·laborar plegats per alliberar-se mútuament: 

És veritat que l'Arha/Tenar satisfaria millor l'ideal feminista si ho fes tot ella sola. Però la veritat és que, tal com jo ho veia, i tal com havia establert en la novel·la, no podia. La meva imaginació no em brindava cap escenari en què això fos possible, perquè el cor em deia de manera incontrovertible que cap dels dos sexes no podia arribar gaire lluny sense l'altre. Per tant, a la meva història, ni la dona ni l'home poden alliberar-se sense l'altre. No en aquella trampa. (p 180) 

És un raonament bonic sobre el paper, però em fa la impressió que el text mateix de la novel·la el contradiu amb força vehemència en determinats moments. Per exemple, hi ha el moment, al final del capítol 10, en què en Ged ha de fer-li un encanteri a la Tenar per forçar-la, màgicament, a fer l'últim pas per sortir de les Tombes (p 143), un episodi que l'autora podria haver gestionat, al meu parer, de moltes altres maneres. A Les Tombes d'Atuan, la Tenar es troba en tot moment en una posició subordinada a la d'en Ged, fins i tot al final de l'obra, en què és ell qui l'ha d'introduir al món (civilitzat) d'Havnor, centre del poder de l'arxipèlag. Le Guin tornarà a visitar i avaluar aquestes distincions de gènere en properes entregues de la sèrie, tot i que no en la novel·la següent, La costa més llunyana. 

Una lectura paral·lela: Mentre no tinguem rostre de C. S. Lewis 

Mentre no tinguem rostre de C. S. Lewis es va publicar el 1956, quinze anys abans que Les Tombes d'Atuan per tant, i d'entrada no és que tinguin gran cosa a veure. Mentre que Les Tombes d'Atuan és una novel·la juvenil que forma part d'una sèrie, Mentre no tinguem rostre és una novel·la per a adults, i consisteix en la versió novel·lada d'un relat de la mitologia grega, el mite d'Eros i Psique. Era una història que havia obsessionat C. S Lewis des que era un estudiant universitari, i que havia anat escrivint intermitentment en diferents moments de la seva vida. El seu procés de conversió, així doncs, queda reflectit en la novel·la, amb dues parts molt diferenciades en què el mateix relat se'ns ofereix des de dues perspectives diferents. Tot i ser dues novel·les molt diferents l'una de l'altra, també tenen alguns punts en comú, sobretot pel que fa a l'escenari en què s'ambienten i el joc de dualitats que s'estableix en tots dos relats. 

• En totes dues novel·les hi ha un misteri al cor del text pel que fa a les divinitats (els Sense Nom/Ungit i el déu) que regeixen el món dels protagonistes. En tots dos casos són divinitats tel·lúriques lligades als cicles de la natura, que s'amaguen del text més que no pas es revelen. 

• També hi trobem un enfrontament central entre dues cultures amb formes contraposades de veure el món. Les cultures dels karguesos i els habitants de l'arxipèlag, i les relacions de recel i desconfiança entre elles, mantenen un paral·lelisme força clar amb els bàrbars, una societat guerrera lligada a uns rituals populars i ancestrals, i els grecs a la novel·la de Lewis, més racionals i disposats a passar la seva pròpia religiositat pel filtre de l'escepticisme. En tots dos casos, el món civilitzat i racional que proposen els dos savis il·lustrats (Ged/la Guineu) representen tot un despertar per a la protagonista (Tenar/Orual) que comença a reconèixer les limitacions i punts cecs de la seva pròpia cultura. 

• En tots dos casos es produeix el ritual basat en el sacrifici humà o el matrimoni amb el déu, a què se sotmeten Tenar i Psique. En ambdues s'aprecien els termes que utilitza Joseph Campbell a l'hora de relatar aquests arquetips: per exemple, en tots dos casos s'utilitza la metàfora de "ser devorada" per referir-se a la mort simbòlica que infligeix el déu. 

• En totes dues novel·les la protagonista ha de passar per una mort i un renaixement simbòlics per tal d'alliberar-se d'aquesta espiral de domini i opressió: l'Arha ha de matar la seva personalitat antiga per poder renéixer en la Tenar, mentre que l'Orual ha de matar la persona que era en el passat per poder esdevenir la Reina de Glome i, en últim terme, acabar transfigurant-se en Ungit mateixa. 

Els contrastos, d'altra banda, són més que evidents en dues novel·les tan diferents, i es van revelant cada cop amb més claredat com més s'apropa al final:

• La dualitat entre una cultura més barbàrica i una de, suposadament, més civilitzada queda així al final de la novel·la de Le Guin. D'altra banda, Mentre no tinguem rostre presenta una superació d'aquestes dues en la revelació del cristianisme, no anomenat directament en el text però fortament suggerit a l'escena del judici. 

• A les dues novel·les la protagonista (Tenar/Orual) exerceix el poder com a màxima autoritat sobre el seu regne, per més petit i tancat que pugui ser. En tots dos casos és un exercici de poder que esdevé cruel i destructiu per a les seves víctimes. Tot i així, mentre que Tenar aconsegueix alliberar-se del món fosc i opressiu de les Tombes i exercir la seva escapada, Orual queda atrapada per sempre en aquest món de foscor. 

• El desenllaç de les dues novel·les no pot ser més diferent, és clar. Mentre que podríem dir que, en la seva escapada a l'arxipèlag, Tenar acaba abandonant el món de les tombes i, per tant, transitant simbòlicament de la foscor a la llum, a Glome el poder de les divinitats mistèriques i la seva ambigüitat intrínseca queden reafirmats finalment a través de l'experiència mística d'Orual, que en últim terme no es pot posar en paraules. 

The Bluest Eye (#493)

De fet no hi ha res més a dir - excepte per què. Però com que és molt difícil de tractar, cal refugiar-se en el com. 

Aquesta novel·la de 1970 va representar el debut literari de l'autora estatunidenca Toni Morrison (1931-2019), que anys després seria guardonada amb el premi Nobel de literatura. És una lectura sorprenent, i força pertorbadora, que tracta el racisme internalitzat per part de la comunitat afroamericana, i com aquest sentiment d'inferioritat i autoodi encara fa més greu el racisme sistemàtic que els oprimeix. Ambientada a la ciutat de Lorain, Ohio, a principis dels anys quaranta, la trama gira al voltant d'una nena de deu anys, la Pecola Breedlove, obsessionada amb tenir els ulls blaus per poder arribar a ser bonica segons els estàndards de les pel·lícules de l'època i els llibres i jocs infantils. Quan és violada pel seu pare, la seva família es trenca i el seu món s'esfondra, posant en perill fins i tot la seva pròpia percepció de si mateixa. La novel·la explora constantment la degradació que viuen les persones en situació de pobresa sota un sistema que les segrega i les marca com a inferiors d'entrada. 

Un dels aspectes més pertorbadors de la novel·la sencera és el seu tractament del punt de vista. La Pecola és observada per la Claudia, una nena que va a la seva classe i que observa la seva desgràcia amb impotència i sense arribar a ser del tot conscient del seu abast real. També és observada per molts altres personatges que són descrits en tercera persona, i les històries dels quals se'ns narren des del principi, com per exemple els pares de la Pecola o el reverend Church que, per bé o per mal, jugarà un paper clau en la narració. Tanmateix, la subjectivitat de la Pecola no se'ns arriba a descriure ben bé fins al final, i quan ja es troba en un estat d'abandonament i indefensió absolutes, de forma que la protagonista acaba esdevenint un buit al mig del text on tothom va abocant els seus propis prejudicis, violències i ressentiments reprimits. És un dels moments més cruels del text, em penso, no sols per la violència i el rebuig que la Pecola ha de suportar com a personatge, sinó també en l'aspecte formal, perquè sembla una decisió narrativa deliberada. En aquest sentit també es fa especialment desagradable l'escena de la violació, que se situa al final de la història del pare com si en fos la culminació narrativa, i sembla que expliqui o justifiqui, tot i que de forma no gaire reeixida, les motivacions últimes d'aquest acte. 

El punt fort de la lectura, tanmateix, és la seva exploració de les imatges que ens porten a comprendre totes aquestes violències que s'estan produint a les vides dels protagonistes: encaixats en una imatge de perfecció i puresa creada pels blancs i assimilada pels negres com a ideal inassolible que els oprimeix, els ulls blaus i els cabells rossos acaben esdevenint un autèntic fantasma en les vides de les nenes protagonistes, que són educades en la consciència que no són mai prou bones per a aquest estàndard de bellesa i que acabaran associant necessàriament aquesta suposada lletjor amb la manca de perspectives de futur. Es crea així un sentiment d'inferioritat i de culpa per la pròpia misèria que acabarà abocant aquests infants a vides similars a les dels adults que també presenciem en la novel·la. De la mateixa manera també operen les incomptables imatges de cases acollidores, que s'oposen a l'amenaça constant de la destitució i la misèria. Davant dels valors patriarcals, els homes es veuran incapaços de reproduir uns patrons de masculinitat dominant només reservats per als blancs, mentre que les dones es veuran en la necessitat de reproduir compulsivament els estàndards de vida domèstica de les dones blanques, que identifiquen amb la perfecció, tot i que la felicitat associada a aquesta suposada puresa també els estigui vetada. 

The Bluest Eye explora, per tant, la trampa cognitiva que imposen els valors de bellesa ideal d'una determinada societat, en aquest cas lligada al racisme sistèmic que oprimeix les famílies protagonistes. També descriu la violència contra les dones, en aquest cas l'abús sexual contra les nenes petites, que exerceixen diversos personatges adults i que queda força normalitzat dins la narració, especialment pel que fa a la culpabilització de les nenes mateixes. Com passa amb Lolita de Nabokov, posar-se dins la pell d'un violador que romantitza els seus actes i ens els trasllada amb un llenguatge altament poètic i estetitzat, com passa amb el reverend Church per exemple, no és una experiència de lectura gens còmoda, i la novel·la representa tot un desafiament interpretatiu en aquest aspecte. Ara bé, el relat apunta constantment cap a les estructures de poder i el marc ideològic que fan possibles aquestes atrocitats, i en aquest sentit la crítica que fa Morrison d'aquest esquema d'opressió i violència es fa del tot inequívoca. 

Sinopsi: L'acció ens situa a principis dels anys quaranta a la ciutat de Lorain, Ohio, un pol d'atracció de treballadors a la indústria siderúrgica. Les germanes Frieda i Claudia McTeer observen amb impotència com la família veïna, els Breedlove, es desintegra. El senyor Breedlove és un alcohòlic que es gasta tots els diners que guanya en la seva addicció. Quan la seva filla de deu anys, la Pecola, quedi embarassada per la violació del seu pare, la comunitat sencera reaccionarà a aquest episodi amb horror i impotència, però també amb cert sentit de superioritat moral. 

M'agrada: És una lectura molt intensa i colpidora, que no decau en cap moment i que brilla especialment per la seva prosa poètica. 

No m'agrada: És una novel·la que perd una mica amb comparació amb altres novel·les de l'autora, i de vegades el missatge es fa massa explícit a través de la veu narradora, en comptes de deixar que les imatges i les escenes del relat parlin per si soles. 

Adéu a Carme Junyent

Hem perdut una lingüista compromesa amb la llengua catalana, i amb el dret a utilitzar la pròpia llengua en tots els àmbits de la vida, fins i tot en la mort. El seu darrer article, Morir-se en català, és un últim manifest sobre la preocupant situació del català en l'àmbit de l'atenció mèdica, i la insensibilitat lingüística, en alguns casos, dels professionals mateixos: 

https://www.vilaweb.cat/noticies/morir-se-en-catala-carme-junyent/

Especialista en llengües minoritzades i en el procés de substitució lingüística, Carme Junyent deixa un valuosíssim llegat de treballs tant acadèmics com divulgatius. 

https://www.vilaweb.cat/noticies/mor-carme-junyent/

https://www.naciodigital.cat/noticia/262107/mor-68-anys-carme-junyent

Fotografia de Dani Blanco per a la revista Argia
Font

Et visitaran en somnis

Capítols 5-8 de Les Tombes d'Atuan

Entrem al nus de la novel·la, i en aquesta secció veurem com esclaten els dos conflictes principals que anunciava el plantejament. D'una banda, amb una de les tres sacerdotesses morta, Tenar es queda sola davant de la seva antagonista, Kossil, en una lluita pel poder dins del recinte de les Tombes, que el rei de Kargad pretén controlar. L'enfrontament de la Tenar amb el presoner del Laberint resultarà el detonant d'aquesta rivalitat, però d'altra banda també canalitzarà el conflicte intern de l'heroïna, que haurà de sospesar les seves creences passades i comparar-les amb una altra forma de veure el món. Aviat ens adonarem que l'estranger que queda presoner al Laberint, sota les dependències de les sacerdotesses, no és altra persona que l'Esparver, i això ens fa canviar el punt de vista de la novel·la sencera. Aquí és quan caldria preguntar-se qui és realment l'heroi del relat, si la Tenar pot esdevenir la protagonista de la seva pròpia història, o en realitat només juga un paper secundari dins del viatge de l'heroi. 

A més, en aquests capítols centrals comencem a aprofundir una mica més en la metafísica de Terramar, en tant que se'ns exposa clarament que els Sense Nom a qui la noia serveix són un altra forma dels poders de l'ombra amb qui l'Esparver havia combatut a la primera novel·la. L'univers dualista de Le Guin comença a prendre forma. Si les reflexions al voltant de la mort havien començat a aparèixer al final d'Un mag de Terramar, aquí se'ns comença a presentar la dualitat entre la llum i la foscor que, com anirem veient més endavant en el text, són metàfores que representen la vida i la mort. Em sembla una decisió intel·ligent per part de Le Guin, quan comença a traçar la relació entre la Tenar i l'Esparver, que aquest li reconegui obertament que creu "en els poders de la foscor" (p 95 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets) i s'hi ha enfrontat en el passat, en comptes de suggerir, simplement, que no existeixen, com podríem esperar des d'una òptica secular. Així doncs, aquesta òptica secular queda encarnada en el text en el personatge de la Kossil, mentre que en Ged i la Tenar encarnen dues formes diferents de relacionar-se amb els poders de la foscor. 

Mapa del Laberint sota les Tombes

Un mite en masculí 

El Laberint com escenari i el fet que l'Esparver hi quedi atrapat té a veure amb aquest esquema del viatge de l'heroi. Al principi del seu llibre L'heroi de les mil cares, Campbell rellegeix el mite de Teseu i el Minotaure interpretant el Laberint com a representació de la psique reprimida del rei tirà - una mena d'inconscient que actua d'abocador de totes aquelles vergonyes i impietats que el tirà no vol admetre, representades en el monstre que s'hi amaga. El Laberint com a escenari literari, així doncs, és una imatge molt suggestiva en tots dos sentits, el literal i el figurat. És un parany que el poder posa davant dels intrusos, i que no necessita ser guardat perquè en si mateix representa un perill mortal per a qui hi queda atrapat. 

A Les Tombes d'Atuan, Le Guin aprofita al màxim el potencial d'aquesta imatge, i crea un brillant joc de miralls entre el presoner que queda atrapat al Laberint, al nivell subterrani, i la Tenar que l'observa des dels espiells que obre des del nivell superior. A mesura que aquesta va matisant la seva fascinació pel presoner, que la tempta amb visions del món exterior, la Tenar passarà a ser l'assistent de l'heroi en aquest viatge, com una Ariadna que l'ajuda en la seva fugida del Laberint, amb més motiu quan la llum dins del recinte està prohibida i l'única forma de transitar-lo es basa a memoritzar els seus incomptables tombants. La imatge és força clara en un determinat moment de la novel·la: 

Malgrat que l'Arha tenia ben gravats a la memòria els camins i els tombants que conduïen a les diverses cambres i zones, fins i tot ella s'havia emportat, en les exploracions més llargues, un cabdell de llana fina que anava desenrotllant darrere seu i que reenrotllava en el camí de tornada. Perquè si se saltava un dels girs o passatges que havia de comptar, inclús ella podia extraviar-se. (p 82)*

* Cito l'edició de Les Tombes d'Atuan de Raig Verd: la traducció al català és de Blanca Busquets.

Vam veure a l'anterior secció de l'anàlisi com Campbell concebia el seu esquema del viatge de l'heroi tant en termes masculins com femenins. L'heroi masculí és el salvador del món, que emprèn el viatge cap al món desconegut per retornar-ne amb l'elixir del déu. Quan l'heroïna és noia, aquesta està destinada a ser la consort del déu. Tanmateix, l'anàlisi de Campbell no pot evitar centrar-se en la visió masculina del mite, predominant en els relats mítics de tota mena de cultures a través dels segles. En aquest esquema del relat, la dona no podrà evitar jugar-hi un paper subsidiari, com a assistent o com a encarnació de la deessa, que ha de donar a l'heroi el poder de restaurar el món. 

La dona, en el llenguatge icònic de la mitologia, representa la totalitat del que es pot conèixer. L'heroi és el que arriba per conèixer. A mesura que progressa en la lenta iniciació que és la vida, la forma de la deessa experimenta per a ell una sèrie de transfiguracions: mai no pot ser més gran que ell mateix, tot i que sempre li pot prometre més del que encara és capaç de comprendre. Ella l'atreu, el guia, li ordena que trenqui els seus grillons. I si ell pot estar a l'alçada del seu guiatge, tots dos, el coneixedor i la coneguda, seran alliberats de qualsevol limitació. La dona és la guia cap a la sublim culminació de l'aventura sensorial. Amb ulls deficients, queda reduïda a estats inferiors; amb l'ull maligne de la ignorància, queda lligada a la banalitat i la lletjor. Però és redimida pels ulls de la comprensió. L'heroi que la pot acceptar tal com és, sense commoció indeguda però amb la gentilesa i la confiança que ella demana, és potencialment el rei, el déu encarnat, del seu món creat. (p 106)*

* Tradueixo al català de l'edició del llibre en anglès: Joseph Campbell, The Hero with a Thousand Faces. Princeton, NJ: Princeton University Press, 2004.

És cert que Campbell ens avisa que el mite és reversible en termes de gènere, però passatges com aquest últim ho posen difícil. Els passatges centrals de Les Tombes d'Atuan es poden llegir en aquests termes: la Tenar és guia d'en Ged al món obscur del Laberint de què és captiu i, com a servidora dels Sense Nom, esdevé també una figura divina per a ell. L'episodi final, al capítol 8, en què Tenar recuperarà el seu nom oblidat gràcies a en Ged (l'anomenador per excel·lència, si llegim també el desenllaç d'Un mag de Terramar) és un moment culminant del relat, que posarà les bases de la rebel·lió de la noia i marcarà l'inici del seu retorn a la llum. Si interpretem, a la manera de Campbell, Ged com el coneixedor i Tenar com la coneguda, aleshores és cert que Tenar queda "redimida pels ulls de la comprensió". 

En la segona part del seu llibre, en què Campbell revisita els mateixos trops però a un nivell cosmològic, la dona també pren aquest caràcter simbòlic dins d'un relat pensat exclusivament en termes masculins. La dona com a trofeu o com a recompensa per a l'heroi representa, metafòricament, la seva victòria sobre el mal i, per tant, el matrimoni amb aquesta simbolitza la restauració de l'ordre al cosmos. 

L'hegemonia arrabassada en lluita a l'enemic, la llibertat guanyada a la malícia del monstre, l'energia vital alliberada dels treballs del tirà Holdfast - queden simbolitzades en una dona. Ella és la donzella de les incomptables matances del drac, la núvia abduïda de mans del pare gelós, la verge rescatada de l'amant impietós. Ella és "l'altra part" de l'heroi mateix - perquè "cadascun és tots dos": si el seu rol és el de monarca del món, ella és el món i, si ell és un guerrer, ella és la fama. Ella és la imatge del seu destí que ell ha d'alliberar de la presó de les circumstàncies que l'envolten. Però si ell ignora el seu destí, o s'enganya amb falsedats, cap esforç per part seva podrà vèncer els obstacles. (p 316)

La suggestió entre línies d'una atracció entre els dos personatges, i d'una potencial relació amorosa entre ells, també encaixa amb aquest esquema predeterminat del mite. És cert que Le Guin ens presenta aquesta relació entre els dos personatges en termes igualitaris i molt complexos, però també tenen raó les crítiques que se li van fer en el seu moment en el sentit que la Tenar necessitava ser rescatada del seu món de foscor per l'heroi masculí. L'autora va respondre a aquestes crítiques amb força elegància a l'epíleg de la novel·la, però tot i així aquest biaix sexista segueix present al text. Veiem a continuació dos motius del creixement de la Tenar, que començaran a desenvolupar-se en aquests capítols i que més endavant ens portaran al desenllaç de la novel·la. 

Cruïlles

El tema de la llibertat de la Tenar és un dels aspectes més interessants de la novel·la sencera, especialment si el comparem amb l'exercici de la llibertat que aprenia en Ged a Un mag de Terramar. El seu procés de creixement consistia a transitar des d'una posició de llibertat absoluta, en que qualsevol decisió era vàlida per triar, a una posició en què la llibertat de l'heroi acabava coincidint amb el seu deure, acceptat internament. En termes morals, les opcions que se li presentaven ja no eren igual de vàlides, sinó que algunes, basades en l'altruisme i la renúncia a l'ego, pesaven més que les altres. 

Ara bé, Tenar no es troba en una posició de poder i llibertat d'entrada, en part pel culte a què pertany i en part per la seva condició de dona. El seu procés d'elecció, per tant, transitarà d'una posició de deure absolut, en què no és capaç d'escollir res per si mateixa, en tant que ha d'acomplir la voluntat dels déus i les seves normes estrictes, a una progressiva experimentació amb una llibertat que va ampliant el seu marge d'acció. Aquestes eleccions vindran imposades per l'aparició del presoner, que segons la llei dels Sense Nom ha de morir, però que li proposa un conflicte de lleialtats en temptar-la amb el coneixement del món exterior. 

• Al capítol 6, la seva decisió de mantenir l'estrany amb vida no entra en conflicte amb el seu sistema de valors. La Tenar exerceix la seva prerrogativa a l'hora de decidir per crueltat, perquè pensa a allargar l'agonia i la humiliació del presoner abans de donar-li el cop de gràcia. 

• Al capítol 7, la seva decisió de mantenir l'estrany amb vida contravé directament el mandat dels déus. El camí de la seva rebel·lió ha començat, però encara ha de guardar l'aparença de pietat davant la Kossil i els seus subordinats. És una decisió a mitges: com a lectors assistim als seus actes però les seves veritables intencions encara no s'acaben de revelar. 

• Al capítol 8, la seva decisió de salvar la vida de l'estrany es transforma en rebel·lia oberta un cop desafia la seva antagonista, la Kossil. Aquí la Tenar ja s'ha posicionat d'un bàndol amb total llibertat, de forma que haurà d'acceptar les conseqüències d'aquesta decisió. 

El caràcter de l'heroïna

La seva relació amb l'Esparver i les decisions que es veurà en la necessitat de prendre influeixen també en el creixement psicològic de la Tenar i en la seva evolució, potser subtil, però una de les més aconseguides de la saga sencera. 

• Al capítol 5, i com ja vam veure a la secció anterior de la lectura, les llavors del canvi ja són presents en el caràcter de la Tenar abans de trobar-se amb l'Esparver, i ja amb anterioritat havia començat a qüestionar el sistema en què vivia. En la seva exploració privada del Laberint, fins i tot abans que hi arribi la llum, la Tenar comença a utilitzar la seva imaginació per interpretar a través d'imatges el passat ancestral d'aquest indret i el seu rol com a sacerdotessa a través de la història (p 70-72). 

• En el mateix capítol, quan l'estrany arriba al seu domini i hi introdueix la llum, la Tenar interpreta aquest gest com un gran sacrilegi i reacciona com s'espera d'ella. Tanmateix, enfurida i convençuda que el desconegut mereix la mort, la imatge que la llum li ha revelat sobre les cambres ocultes del Laberint la corprèn i la torba profundament (p 74). 

• Al capítol 7, la revolta empresa per la Tenar adquireix matisos de gènere en la seva relació amb en Ged. El diferencial de poder entre tots dos s'acaba revelant quan en Ged es presenta com a home viatjat i coneixedor dels misteris del món exterior, mentre que el poder de la Tenar ha quedat reduït a un món fosc i tancat. En Ged exerceix la seva ceguesa sexista característica quan, de totes les il·lusions que podria conjurar per convèncer la noia de la seva màgia, tria impressionar-la amb un vestit de princesa (p 104-105). Les emocions de l'Arha no se'ns descriuen en aquest moment, però de la seva reacció potser en podríem deduir que s'ofèn en l'amor propi. En tot cas, certs passatges d'aquest capítol fan molt per caracteritzar el conflicte entre els dos personatges en termes de gènere, com la Tenar mateixa li retreu a l'Esparver en un determinat moment: 

Has vist com ballen els dracs i les torres d'Havnor, i ho saps tot de tot. I jo no sé res de res ni he estat enlloc. Però tu l'únic que saps són mentides! Tan sols ets un lladre i un presoner, no tens ànima i no sortiràs d'aquí mai més. És igual que hi hagi oceans, dracs, torres blanques i tot això, perquè tu no ho veuràs mai més, no tornaràs a veure la llum del sol. Jo només conec la foscor, la nit subterrània. (p 102-103)

• Finalment, al capítol 8, assistim al moment en què la Tenar recupera la seva identitat a través del seu nom autèntic, que creia oblidat (p 114). Ha calgut que arribés el mag, però, a obrir-li aquesta porta a la llibertat. 

Coberta de Pauline Ellison (1975)

50 anys de la mort de Tolkien

Demà 2 de setembre és el cinquantè aniversari de la mort de J. R. R. Tolkien, efemèride marcada per celebracions i esdeveniments de tot tipus arreu del món. Tan sols una petita mostra: 

https://www.thisisoxfordshire.co.uk/news/23754648.oxford-event-mark-50th-anniversary-jrr-tolkiens-death/

https://co-geeking.com/2023/08/30/a-new-translation-to-honor-the-50th-anniversary-of-tolkiens-passing/

https://www.ccc.ox.ac.uk/gb-smith-and-jrr-tolkien-meaningful-friendship-recording

https://www.post.ch/en/locations/stamps-and-philately/world-of-stamps/2023/j-r-r-tolkien

https://www.ot-saumur.fr/en/chips/tolkien-exhibition-the-power-of-the-imagination-daubusson-in-saumur-journey-to-middle-earth-6504206/

https://www.sociedadtolkien.org/blog/2023/06/16/tolkien-50-anos-despues/

Els pescadors (#492)

Per què tens por? No hi ha res a témer. Escolta, els dies es podreixen, com el menjar, com els peixos, com els cadàvers. Aquesta nit també es podrirà i l'oblidaràs. Escolta, l'oblidarem. 

Aquesta novel·la de 2015 va ser el debut literari de l'autor nigerià Chigozie Obioma, i li va merèixer un gran reconeixement i aclamació de la crítica. Narra una tragèdia familiar vista des del punt de vista d'un infant d'uns deu anys d'edat, en una ciutat de Nigèria, Akure, a mitjans dels anys noranta. El protagonista, Benjamin, veu com la seva vida es capgira completament amb l'anunci que el seu pare se'n va a viure per feina a una altra ciutat, però no pot portar la família amb ell per motius econòmics i polítics, ja que la família pertany a la comunitat igbo, i serien perseguits per la majoria ioruba. La separació es fa dura per a la família sencera, que perd la figura d'autoritat i veu com la disciplina dels fills adolescents es relaxa automàticament. Benjamin és el quart de sis germans, i es veu arrossegat pels seus germans grans al riu Omi-Ala, una àrea conflictiva de la ciutat, on van a pescar en comptes d'anar a classe. Allà, el germà més gran, Ikenna, rep la profecia d'un indigent, que li anuncia que morirà assassinat per un dels seus germans. Aquesta predicció, que no es qüestionada en cap moment perquè les profecies del boig Abulu sempre s'acompleixen, planta la seva llavor en les ments dels germans, i anirà gestant la tragèdia a mesura que intentin evitar-la. 

Els pescadors és una novel·la que es va bastint lentament a partir d'aquesta premissa aparentment simple, a través de la construcció d'unes psicologies complexes per a cada membre de la família. Pretén ser una crònica realista de les tensions polítiques i socials que pateix Nigèria en aquell moment, però l'argument principal en tot moment és tractat sota el filtre del realisme màgic i dotat d'una certa èpica que l'apropa més a les narracions o les faules tradicionals. El protagonista, fascinat des de ben petit per la vida animal, va identificant cada personatge, així com diferents conceptes i estats d'ànim, amb diferents animals que actuen com a metàfores o imatges per al comportament dels personatges. Tanmateix, la novel·la funciona millor com a drama familiar, en el seu vessant realista, que no pas en el seu aspecte metafòric, en què pot resultar un punt confusa i ambigua. La novel·la ha estat publicitada com a al·legoria del passat recent de Nigèria, cosa que m'ha semblat un punt problemàtica a la llum del desenllaç de la novel·la, que sembla abraçar una narrativa de redempció cristiana més aviat occidental, i que deixa les tradicions i pràctiques religioses del poble igbo com a mera superstició o llegat del passat. 

El personatge del boig Abulu, amb la seva violència desfermada i el rebuig constant a qualsevol mena de racionalitat, és la imatge més potent en aquest sentit, però la seva lectura en termes morals - al capdavall no arribem a esbrinar si és una víctima innocent de la comunitat o una encarnació d'un mal de dimensions còsmiques - queda en un pla una mica confús. D'altra banda, possiblement Obioma pretén il·lustrar com una noció preconcebuda de progrés i civilització com la que ofereix l'estil de vida occidental està abocada al fracàs quan primer el poble nigerià no ha resolt els seus propis conflictes interns. L'evolució de la figura del pare, una de les més complexes de tot el relat, crec que apunta en aquesta direcció. 

És una lectura que manté l'interès alt i un ritme constant, tot i que potser la primera meitat de la novel·la es pot fer una mica més lenta que després, passat el primer clímax narratiu fins al seu desenllaç. És cert que a mi aquest impacte a meitat de la novel·la em va agafar una mica desprevinguda, perquè em va capgirar les expectatives del que em pensava que seria, però després això em va fer gaudir encara més la segona meitat de la novel·la, que porta la família en una direcció diferent. M'ha semblat una lectura molt recomanable si us agrada la literatura africana contemporània. La crítica ha comparat Obioma al seu compatriota Chinua Achebe, i llegint el llibre es veu aquesta intenció d'homenatjar el mestre, tot i que em sembla una exageració posar-los al mateix nivell. En tot cas, em sembla una novel·la molt suggestiva i francament impressionant tenint en compte que és el debut del seu autor. 

Sinopsi: A mitjans dels anys noranta, els germans protagonistes veuen l'absència del seu pare com una excusa per relaxar-se de l'estricta disciplina que porten a casa. En una de les seves incursions de pesca al riu, que passa per una àrea perillosa de la ciutat, es troben amb un visionari local, l'indigent Abulu, que els farà una predicció que canviarà les seves vides per sempre. 

M'agrada: És una novel·la molt ben construïda, que va acumulant tensió narrativa per deixar-la anar en els moments de clímax, i que a la vegada s'atura a desenvolupar les psicologies dels personatges amb detall.