Tiberi Cèsar (#664)

Que Roma no quedarà envescada en aquesta teranyina, repetia Tiberi a les converses de campament, i invocava el germà que sempre enyora i el pare també, el pare de sang i la fidelitat a la República antiga, l'ordre que ens ha permès dominar el món, les famílies, l'equilibri entre les més nobles i, a sota, el formiguer dels ciutadans. I ara el mateix home aferma el sistema que va establir August. No reverteix res. Ho solidifica. És el reconeixement que, tan sols així, es pot frenar la convulsió insuportable de les guerres civils i, alhora, és la satisfacció que sigui la teva família qui ho comanda. Que siguis tu. O a l'inrevés: la voluntat d'assolir el poder i després la justificació que s'hi pugui adequar. 

Aquesta novel·la de l'autora barcelonina Núria Cadenes, resident al País Valencià, es va publicar fa tres anys amb un èxit considerable de crítica. No sabia ben bé què esperar-ne de bones a primeres, perquè no acostumo a llegir novel·la històrica, però m'ha resultat una lectura totalment absorbent, que desplega la biografia de Tiberi, el segon emperador romà, amb una immediatesa fascinant, i un dinamisme narratiu que es basa a focalitzar la trama en els punts de vista de diversos personatges secundaris. De fet, no espereu una novel·la històrica típicament comercial: Tiberi Cèsar és un retrat literari d'una època i d'una societat, més que d'un personatge, i s'entreté a caracteritzar els personatges donant-ne només unes pinzellades, però amb un interès especial per a l'anècdota que esdevé marca de caràcter. En realitat, Tiberi mateix no ocupa del tot el centre de la narració, sinó que esdevé un dels integrants del mosaic, un més dels personatges secundaris que la conformen. Així, a través de capítols curts que ens ofereixen escenes puntuals dels regnats d'August i de Tiberi, anem observant l'enterrament definitiu de l'antiga República i la consolidació del poder imperial. 

Ens trobem als convulsos anys que marquen el pas de la República romana cap a una nova forma de govern, l'Imperi, entre els segles I aC i I dC. De fet, l'Imperi com a tal no va néixer en un moment concret - tot i que el nomenament d'Octavi com a princeps de la República per part del Senat, el 27 aC, amb l'adopció del títol "August", es considera el moment oficial de la fi de la República. A partir d'aquest moment, el Senat romà passa a ser una mena d'òrgan consultiu al servei del poder creixentment centralitzat de l'emperador. A través dels anys de joventut de Tiberi, anirem veient aquesta concentració de poder en mans d'August, i com el seu govern personalista, i la seva missió de pacificador i estabilitzador de l'escenari polític, després d'unes guerres civils en què ell havia estat part activa, esdevindran el centre del seu mandat. La seva reforma de la moralitat serà també un dels pilars del seu govern, amb les conseqüències funestes que tindrà per a la seva pròpia filla Júlia, i la seva néta, també anomenada Júlia, ambdues castigades amb el desterrament a causa del seu comportament sexual. De fet, aquesta repressió a causa del comportament privat amaga moviments estratègics pel poder i el control polític, un joc en el qual les dones de les famílies patrícies participaven amb la mateixa autonomia i iniciativa que podien tenir els homes, així com afrontant també els mateixos riscos. 

El personatge de Lívia Drusil·la, consort d'August i mare de Tiberi, és una de les figures clau en aquesta guerra de moviments per la influència sobre el tron: la novel·la retrata a bastament les tensions i rivalitats familiars que s'estableixen a partir de l'estirp d'August entre les dues branques de la família. D'una banda, hi ha el llinatge biològic d'August, els Julis, formats pels fills i néts de Júlia, l'única filla biològica que va tenir el primer emperador. D'altra banda, hi ha la família adoptiva d'August, que prové del casament d'August amb Lívia, i l'adopció dels dos fills d'aquesta amb el seu marit anterior, Tiberi i Drus. Els divorcis i casaments concertats eren un costum estès entre les famílies patrícies per establir aliances polítiques i, per això seran freqüents els casaments entre cosins d'ambdues branques de la família. De la mateixa manera, seran igual de freqüents les conspiracions per assassinar els hereus més ben posicionats de cada família, de forma que la trama de la primera dinastia imperial esdevé un autèntic joc de trons que s'ha de seguir amb atenció al complexíssim arbre genealògic de la família per no perdre'n detall. Si Tiberi succeirà el seu padrastre, al seu torn serà succeït per Calígula, besnét biològic d'August, però després de l'assassinat d'aquest el successor triat tornarà a ser de la branca Clàudia: l'emperador Claudi, que era a la vegada nebot carnal de Tiberi i oncle carnal de Calígula. 

Per això, durant la lectura de Tiberi Cèsar és millor no perdre de vista tot aquest mapa de relacions més ampli, ja que l'acció de la novel·la ens ofereix només un tall molt concret d'aquest panorama. La trama s'inicia amb les noces d'August i Lívia, quan Tiberi i el seu germà Drus encara són petits, i finalitza amb la vellesa de Tiberi, quan aquest té una visió anticipada de la seva mort. La figura de Tiberi és força incompresa i difícil d'explicar des del punt de vista d'avui dia: a part de la dificultat de reconstruir la psicologia de personatges tan antics, sobre els quals ens arriba una quantitat limitada de dades, també hi ha la imatge romàntica que s'ha anat transmetent de l'emperador com a caràcter introvertit i misantrop, propens a la malenconia i a apartar-se de les intrigues a palau a través dels seus dos exilis autoimposats, primer a l'illa de Rodes durant el regnat d'August, i després a l'illa de Capri durant els darrers anys del seu propi regnat. La novel·la no nega el caràcter reservat de Tiberi, i de fet l'intenta explicar i motivar, però també planteja els exilis com a part del joc estratègic en què participa Tiberi dins les pugnes familiars pel poder: en el cas del primer, com a eina per pressionar August davant dels moviments dels altres membres de la família; en el cas de l'exili a Capri, com a distanciament necessari del seu propi regnat de terror. Cap al final de la novel·la es van desplegant les purgues ideològiques i les revenges polítiques que Tiberi exerceix sobre el seu propi entorn, que van culminar en la revenja per la conspiració de la seva pròpia mà dreta, el prefecte pretorià Eli Sejà. En aquest tipus de depuracions polítiques, culpables i innocents són reprimits indistintament amb una violència terrorífica. 

En aquest sentit la novel·la ens ofereix un retrat poc agraït d'una violència que s'escapa en totes direccions, al servei d'una "pacificació" nominal que no és altra cosa que establiment del domini ferri d'un mateix poder centralitzat. Una part important de la trama té lloc al front obert de les guerres germàniques, en què la lluita contra les tribus germàniques reflectirà igualment aquest doble vessant, interior i exterior, de la lluita pel poder. D'una banda, aquests moviments bèl·lics pretenen la consolidació d'unes fronteres romanes en constant expansió a través de la lluita contra els pobles bàrbars, desplegada simultàniament a través de la violència i de l'aliança tàctica amb unes tribus en contra d'unes altres. D'altra banda, la lluita familiar també es reflectirà en aquest escenari, ja que els membres mascles de la família s'hauran de destacar com a caps militars si volen afermar les seves possibilitats de successió i el seu poder dins de la família. És el cas de Tiberi mateix i del seu germà Drus, del cosí Marcel i del general Agripa, que esdevindrà el pare dels Julis, en la generació més gran; i dels fills d'Agripa i Júlia, així com el fill de Tiberi, Drus el Jove, i el nebot de Tiberi, Germànic, de la generació més jove. Tanmateix, el context de les campanyes militars resultarà una bona ocasió per eliminar aquests mateixos candidats mentre són lluny de casa, de forma que no podrem perdre de vista les connexions entre ambdós escenaris. 

El retrat que en fa Núria Cadenes és poc afalagador, el més allunyat possible de la idealització o la romantització d'una època tan convulsa, que va marcar, per a bé o per a mal, la configuració política d'Europa durant segles. Cadenes ens ofereix un retrat força complet dels jocs de poder que s'estableixen a la dinastia julioclàudia, però opta per retratar-nos-els des dels marges: sempre amb la mirada posada en personatges que són victimitzats o arrossegats per la força de les circumstàncies. Així, en determinats moments de la trama, assistirem al punt de vista dels esclaus, els gladiadors, els bàrbars, els legionaris revoltats a la campanya de Germània, gent que es troben fora del centre de poder però que, precisament per això ens ofereixen un retrat més punyent encara de la violència i la crueltat que aquest poder exerceix des de pretextos aparentment benintencionats. Les dones seran partícips del relat en pla d'igualtat en tots aquests estrats socials, de forma que la novel·la ens ofereix aquesta riquesa de perspectives sense centrar-se en una visió exclusivament masculina del poder. 

Més que presentar-lo com una víctima, la narració opta per deixar Tiberi en el rol d'enigma, per presentar-ne les contradiccions i deixar que siguin els lectors mateixos qui les interpretin. A través d'una prosa molt fluïda, dels salts de punt de vista, i d'unes imatges immediates i violentes que marquen la narració sencera de forma colpidora, Cadenes ens ofereix una novel·la brillant, que no pretén ser una novel·la històrica convencional, sinó més aviat un retrat coral d'una època convulsa. Per la seva voluntat d'aprofundiment psicològic i d'immersió en l'època retratada, m'ha recordat Memòries d'Adrià de Marguerite Yourcenar i Els idus de març de Thornton Wilder, així que Tiberi Cèsar pot ser una bona recomanació si us van agradar aquestes dues. 

Sinopsi: A través del casament entre la seva mare i l'emperador Octavi August, Tiberi i el seu germà Drus accedeixen a la dinastia regnant romana i als seus jocs d'influència i de poder. Com a fill adoptiu d'August, Tiberi serà un dels millors posicionats per succeir-lo, però abans haurà d'entrar en una pugna pel poder amb els membres mascles de l'altra branca de la família, els descendents de Júlia i Agripa. El seu caràcter reservat també serà una arma poderosa dins d'aquest escenari de lluites successòries i intrigues polítiques, en què el càlcul a llarg termini pot resultar més decisiu que les decisions impulsives. 

M'agrada: L'aposta per la narració polifònica i pels aspectes més lletjos i violents, tot i que sovint ignorats, de la violència política i les intrigues pel poder. D'aquesta manera la impressió general és d'un retrat molt complex i profund de l'època, encara que les pinzellades amb què se'ns ofereixen siguin més aviat concises. 

Possessió (#663)

Tant als vostres contes de fades com als delicats poemes - teniu un ull i una oïda molt precisos per a la practicitat i el detall - per a la roba de la llar, per exemple, per a les manipulacions de la costura delicada - accions com Munyir - que fan que un home vegi el món dels petits actes domèstics com una revelació paradisíaca - Però no esteu mai satisfeta de deixar-ho aquí . . . el vostre món està encisat de formes sense veu . . . i Passions fugisseres . . . i petits Temors bategants . . . més sinistres que qualsevol bruixa amb ratpenat i escombra. Com si diguéssiu - que teniu el poder de retratar la fortalesa de Lusignan - com podria tenir lloc a les vides dels senyors, senyores i pagesos de colors brillants d'un Llibre de les Hores - i tot i així també podeu retratar - les Veus de l'Aire - els Udols - el Cant de Sirena - el Dol Inhumà que gemega per les avingudes dels anys - 

Possessió és una novel·la que l'autora britànica A. S. Byatt (1936-2023) va publicar l'any 1990, i que encara avui dia és la seva obra més coneguda. És una novel·la molt ambiciosa i extensa, i fins a cert punt exigent de llegir, però que paga la pena amb escreix el temps emprat a llegir-la. Byatt mateixa explica al prefaci de l'obra que es va inspirar en El nom de la rosa d'Umberto Eco a l'hora d'escriure-la. Pot semblar una afirmació sorprenent, perquè a simple vista no poden ser dues novel·les més diferents, però és cert que comparteixen una premissa de fons: que una novel·la pot ser postmoderna a l'hora de desafiar les expectatives de la narració, de presentar-nos reptes metatextuals que els lectors han d'acabar valorant i interpretant, però a la vegada això no ha de ser un obstacle per atrapar el seu públic amb el suspens d'una intriga ben dosificada i una història perfectament construïda fins a l'últim detall. Fins i tot els moments de la trama que no queden explicats del tot o que queden lleugerament oberts en acabar de llegir acaben mostrant una coherència dins la imatge de conjunt. 

La complexitat de la novel·la consisteix a construir-se sobre dues trames amb dos eixos temporals diferents: a finals dels anys vuitanta, un jove becari, Roland Michell, estudiós de l'obra del poeta victorià Randolph Henry Ash, troba, en un dels volums que pertanyia a l'autor, dos esborranys de cartes que suggereixen que el poeta podia haver desenvolupat una passió secreta fora del matrimoni. El fil de la investigació el porta a consultar diaris i documents del període en què podria haver tingut lloc l'afer, a mitjans del segle dinou, i pel camí s'alia amb una altra acadèmica, Maud Bailey, estudiosa de Christabel LaMotte, una poetessa poc coneguda pel públic en general i considerada menor per la crítica literària. A mesura que Michell i Bailey van descobrint noves proves sobre l'existència d'una relació clandestina entre Ash i LaMotte, la seva pròpia relació s'anirà aprofundint, al mateix temps que la recerca de la veritat històrica s'anirà complicant i ens endinsarà en una trama detectivesca cada cop més enrevessada. 

D'una banda, tenim els fets que tenen lloc als anys vuitanta, amb tota una sèrie de personatges pintorescos que contribueixen a la sàtira que fa Byatt del món acadèmic del moment: els grans tòtems pagats de si mateixos, els becaris que fan tota la feina en la més absoluta precarietat econòmica, els americans adquisitius que amenacen la longeva estabilitat de l'acadèmia britànica, i les guerres ideològiques que es produeixen entre diferents línies i escoles d'investigació, que involucren diferents interpretacions possibles sobre els mateixos fets o sobre les mateixes evidències textuals. De fet, l'altre eix cronològic, el dels fets que tenen lloc a mitjan segle dinou, se'ns reconstrueix a partir d'aquestes proves fragmentàries i indicis textuals, com si es tractés de peces d'un trencaclosques que els lectors hem d'anar ajuntant a mesura que ho fan els protagonistes del present. Una part important de la novel·la és la forma com els personatges interpreten o malinterpreten certs indicis que es poden trobar als textos, o fins i tot l'absència mateixa d'indicis: la novel·la ens ofereix una anàlisi fascinant de com la crítica literària llegeix en els fets històrics les seves pròpies inquietuds contemporànies, i com les circumstàncies materials i culturals d'un determinat període històric poden ressonar en el present a través del seu propi llegat. No és fins ben avançada la lectura que notarem que aquesta coherència aparent de la narració - la línia del passat i la del present - queda subtilment subvertida per la intrusió puntual d'un narrador omniscient que ens aporta detalls sobre les vides d'Ash i de LaMotte que els lectors acabem coneixent, però que queden vetades definitivament per als investigadors ficticis. 

Així és com Possessió es converteix en una història de fantasmes que tornen al present per encisar els seus lectors (tant els ficticis com el públic real de la novel·la) amb les seves veus i les seves idees: Byatt fa una increïble tasca de recreació d'aquestes veus que resulta fascinant de llegir, no només pel que fa al llenguatge i la mentalitat de l'època en diversos escrits, inclosos els nombrosos fragments de poemes tant d'Ash com de LaMotte, sinó també per les seves inquietuds intel·lectuals, i les limitacions de pensament i acció que l'època imposava a les dones. Per si fos poc, hi ha un tercer fil narratiu, el de les ficcions creades per Ash i LaMotte, que esdevé un autèntic motor simbòlic per a la narració sencera: les composicions creades pels dos poetes queden farcides de referències creuades i d'al·lusions metatextuals a la tradició poètica britànica i, més enllà, encara, al pòsit cultural de rondalles, contes de fades, mitologies i cicles èpics que creen un univers simbòlic molt particular per a la narració. A la vegada, aquests fils simbòlics es van entreteixint amb la història mateixa dels investigadors del present, que encaixaran en els estereotips esperats dins d'aquesta història de tresors ocults, jardins secrets, fetilleres ocultadores i fortaleses prohibides. La investigació, així doncs, es converteix en un "quest" típic dels contes de fades o els relats de l'èpica cavalleresca, de forma que el cavaller defectuós Roland Michell haurà d'arribar a la veritat a través de múltiples obstacles i, pel camí, vèncer les resistències i els encanteris de la seva estimada Maud, així com als seus propis problemes de masculinitat fràgil, per tal d'accedir a la seva pròpia identitat. 

De fet, les qüestions de gènere i la seva representació són una constant al llarg de tota la novel·la: pel que fa a l'època victoriana, la història està farcida de relats de servitud femenina que queden desdibuixats als marges de la narració, però que contribueixen al panorama de l'opressió i la falta d'oportunitats per a les dones en una societat patriarcal i conservadora. En són bons exemples les figures de Blanche Glover i d'Ellen Ash, totes dues damnificades de diferents maneres dins la narració, i que mostren com l'opressió patida en carn pròpia pot causar, al seu torn, patiments i noves victimitzacions en altres direccions. La història de l'embaràs de la minyona, per exemple, és un fil argumental que queda tallat abruptament de la trama, però que adquireix un pes crucial en la seva interpretació, especialment a la llum de revelacions posteriors. Un altre d'aquests fils és el de la misogínia mateixa de Randolph Ash, marcada pels biaixos cognitius de l'època a la qual pertany, però que pretén presentar-se com a magnanimitat o rebuig de les convencions mentre que, en el fons, acaba acomplint totes les expectatives típiques de la masculinitat del seu propi temps. En són exemples la relació desigual que s'estableix entre ell i LaMotte a través de les cartes, sempre marcada per una condescendència possiblement inconscient per part d'ell, però impossible d'ignorar des del punt de vista dels lectors, i la voluntat constant per part de LaMotte d'ocultar-se del seu amant. 

Pel que fa a la figura de LaMotte, la seva veu és una de les més riques de la narració sencera. Tant la seva poesia com les seves cartes reflecteixen un interès constant per revelar-se i amagar-se simultàniament. El seu anhel de ser reconeguda intel·lectualment per la seva època ve acompanyat d'una necessitat constant de renegociar els termes de la seva feminitat, de forma que adoptarà alternativament l'estereotip de la domesticitat discreta i amansida i l'amenaça latent d'una identitat feréstega, dominant, i sexualment autònoma, que esdevindrà tot un repte interpretatiu per part dels homes. Aquesta visió dual de la feminitat s'anirà reflectint a través de tota la novel·la: Maud en repetirà els estereotips, reelaborats a la llum de les exigències de feminitat de la seva època i, d'altra banda, les lectures i revisions feministes dels textos victorians revelaran la complexitat d'aquestes interpretacions. De fet, la novel·la també denuncia la situació del feminisme en l'acadèmia entre les dècades dels seixanta i els vuitanta, en què encara era un discurs marginal dins del camp de la crítica literària, i en què els departaments d'Estudis Feministes o d'Estudis de la Dona eren una eina força ambivalent dins les estructures de poder de les universitats: d'una banda, assuaujaven les reivindicacions històriques de les acadèmiques dones que, per primer cop a la història, accedien al seu espai propi dins l'acadèmia, però, de l'altra, quedaven arraconades dins d'aquest camp d'estudis en concret i, per tant, quedava anul·lada l'amenaça que representaven per a l'status quo patriarcal dins dels programes d'estudis i els òrgans de govern universitaris. 

A. S. Byatt retrata totes aquestes subtileses conceptuals a través d'una història detectivesca que dosifica el suspens molt hàbilment i que va presentant les peces perquè els lectors mateixos les anem encaixant amb interpretacions pròpies. La riquesa del text és més que evident, així com els inesgotables camins d'interpretació que ofereix. Byatt basteix una narració molt complexa a través d'una amalgama de textos diferents que recreen, no sols diferents veus, sinó connexions entre èpoques històriques, i amb un to deliberadament enjogassat que desafia les expectatives dels lectors fins i tot en qüestions que en un determinat moment semblen resoltes definitivament. La voluntat de revisitar l'època victoriana i desconstruir-la per traçar-ne el llegat en l'època present m'ha recordat força La dona del tinent francès de John Fowles, però crec que Possessió m'ha semblat una lectura més agraïda encara, fins i tot en la seva prolixitat. 

Sinopsi: A finals dels anys vuitanta, dos joves acadèmics, Roland Michell i Maud Bailey, s'embarquen en una investigació sobre les vides dels poetes victorians Randolph Henry Ash i Christabel LaMotte, a partir d'una connexió inesperada que apareix en un document extraviat. A mesura que la recerca avanci i es vagi complicant, coneixerem més detalls sobre les vides dels dos poetes, la seva època i la seva mentalitat, fins a arribar a descobrir secrets inesperats que afegiran una llum nova a les seves obres i les seves biografies. A la vegada, la investigació del present s'anirà complicant i Michell i Bailey hauran d'afrontar diversos obstacles en la seva recerca de la veritat. 

M'agrada: M'ha semblat una novel·la que paga la pena un cop a la llum del desenllaç. Fins i tot a través d'episodis intercalats i digressions poètiques i conceptuals que es fan força lentes i un punt feixugues de llegir, el text està tan farcit de detalls que no es poden passar per alt, i de símbols que apunten diferents interpretacions, que la tensió de la lectura no decau en cap moment. 

1.10.2026

S'acompleixen nou anys del referèndum d'autodeterminació de l'1 d'octubre, amb interrupció inesperada del judici, que havia d'acabar avui, contra els policies que van mutilar Roger Español. És l'únic judici que s'ha arribat a celebrar contra la violència policíaca d'aquell dia, més que documentada gràficament, i ha comptat amb la presència d'observadors internacionals. 

https://www.elnacional.cat/ca/societat/suspensio-sorpresa-judici-cas-espanol-incompareixenca-inspector-acusat_1703461_102.html

https://www.catalannews.com/society-science/item/activist-who-lost-an-eye-during-2017-referendum-calls-for-police-convictions-and-ban-on-rubber-bullets

https://www.vilaweb.cat/noticies/suspenen-judici-roger-espanol-incompareixenca-inspector-acusat/

https://www.vilaweb.cat/noticies/els-tres-trets-intencionats-de-lescopeter-que-va-buidar-lull-de-roger-espanol/

https://www.vilaweb.cat/noticies/concentracio-suport-roger-espanol-darrer-dia-judici-policies-espanyols/

Un judici que ha anat donant titulars les últimes setmanes pels despropòsits lingüístics de la justícia a Catalunya: 

https://www.vilaweb.cat/noticies/justicia-expedienta-empresa-traduccio-judici-roger-espanol/

Sonnette / Sonets (#662)

Tots els somnis són curulls de perills / I sols a tu, fora d'ells, et puc advertir. 

He llegit el volum dels Sonets de Walter Benjamin que Edicions Reremús, amb la col·laboració de la Fundació Angelus Novus, va publicar el 2024 per primera vegada en català, amb traducció d'Arnau Ferre Samon. El filòsof alemany Walter Benjamin (1892-1940) va escriure una sèrie de setanta-tres sonets durant els anys 1914 i 1925, mentre processava el dol per la pèrdua del seu estimat company d'estudis, el poeta Friedrich Heinle (1895-1914), que es va suïcidar l'any 1914, juntament amb la seva companya Rika Seligson, en protesta per l'esclat de la Primera Guerra Mundial. A principis dels anys vuitanta Giorgio Agamben els va trobar a la Biblioteca Nacional de París, i van ser publicats per primer cop, de forma completa, el 1986. L'amistat entre Benjamin i Heinle va ser molt intensa, marcada pels alts i baixos de la seva relació a causa, sobretot, de desavinences teòriques. Heinle no va encaixar bé dins del moviment poètic expressionista, que dominava les publicacions estudiantils del moment, i la seva producció poètica es va veure marcada per aquesta frustració de no poder arribar a un públic que el comprengués. Alhora, l'impacte de la mort de Heinle en Benjamin és ben evident en aquests poemes, que es basteixen sobre una densitat conceptual que colpeix, a la vegada, per la immediatesa de les seves imatges i per la seva opacitat. 

Ha estat una experiència de lectura força desconcertant: suposo que Benjamin tenia intenció de publicar-los en algun moment, però en llegir-los la impressió que m'han provocat és més d'un exercici privat de meditació força obscur per part de l'autor, que no pretengués ser entès necessàriament pel públic en general. El sentiment de despossessió i de desesperació de la veu poètica per la mort de l'amic és d'una intensitat que de vegades es fa abassegadora a l'hora de llegir, però a la vegada queda transmès a través d'unes metàfores denses, gens evidents, més dirigides a evocar imatges i sensacions que no pas a donar-los una interpretació o un significat unívocs. El que m'ha sorprès més és la potència de les imatges - boscos impenetrables, cors que exploten, presències estatuàries, àngels de la mort - en una poesia més aviat conceptual, preocupada més pel pes i la precisió de les paraules que no pas per la unitat o la coherència final del poema. Un dels aspectes més curiosos del recull és el constrenyiment que la forma del sonet imposa a les composicions, i que Benjamin aplica de forma estricta, però amb una voluntat constant d'experimentar amb el seu potencial expressiu. D'aquesta forma, de vegades els versos queden entretallats o interromputs, o l'absència de signes de puntuació fa que puguin tenir dobles lectures. 

El resultat és un autèntic desafiament interpretatiu, amb moments d'una bellesa incontestable, moments d'un patetisme que resulta un punt afectat, i passatges en què el sentit del text s'oculta deliberadament. El missatge comú dels poemes sembla evident a simple vista: la mort de l'amic deixa un buit insalvable en la vida del jo poètic, que a la vegada hi respon com a dipositari d'un llegat que es veu empès a continuar, de forma que els poemes que llegim en són el resultat. Explicat així perd una mica de gràcia, sembla poc més que una transacció, però els poemes beuen d'una imatgeria clarament influïda pel romanticisme, de forma que la mort de l'amic és una tragèdia de dimensions còsmiques, que sotraga l'univers sencer, i l'esforç poètic de la primera persona que parla esdevé quasi necessitat fisiològica, com un fet natural: és com si l'estimat, després de mort, alenés sobre els sonets, com si vivifiqués la poesia del protagonista. Aquesta relació dinàmica i constant entre mort i vida es fa present a pràcticament tots els poemes, que estableixen un monòleg constant adreçat a aquest interlocutor absent o, de vegades també, a una destinatària femenina indeterminada, probablement la germana de Seligson. 

Aquesta influència romàntica, tanmateix, esdevé alternativament el punt més fort i el punt més feble del poemari sencer: hi ha poemes que són excessivament derivatius, que no estan a l'alçada dels referents, com Hölderlin o Rilke, i que enfarfeguen els versos amb hipèrboles excessives i imatges de boscos encantats, de nits impenetrables i de cavallers caiguts en la flor de la joventut que no resulten del tot originals. Ara bé, en d'altres moments del poemari aquesta obsessió per la pulsió vivificadora de les paraules dóna imatges d'una potència aclaparadora que exigeixen al lector que recorri una part del camí per anar a trobar-les. Un exemple en seria, per exemple, la metàfora de la creació poètica com un infantament per part del poeta. Al sonet 3, és el poeta mateix que és infantat per la mort de l'amic, i que canta per boca del poeta mort, no per la seva pròpia. Passa quelcom similar al poema 34, aquest més explícit, en què el poeta mort alleta el poeta viu, i aquest n'hereta la corona. O novament, al 56, els poemes de l'amic mort són un infant que aquest va posar al món i que el jo poètic es veu en la necessitat de nodrir perquè no morin, com si en fos el pare adoptiu. Aquesta mateixa imatge a mi m'ha semblat que queda evocada al 51, en què el canal de roca per on baixa el poeta al món dels morts evoca novament aquest infantament traumàtic, tot i que, en aquest cas, el poema no ho fa explícit. Aquestes connexions entre uns poemes i uns altres són inesgotables, i per això val la pena llegir el recull sencer i no ignorar poemes que poden semblar més fluixos a simple vista o imatges que es facin repetitives, perquè en un altre poema poden adquirir un matís completament inesperat i significatiu. 

Les preocupacions filosòfiques de Benjamin queden tan sols apuntades de forma temptativa, però també es poden apreciar en el to dels poemes i el seu sentit d'urgència: hi ha quelcom de l'excepcionalitat del moment històric en l'instant de tragèdia que marca el jo poètic i li obre una comprensió de l'existència totalment insòlita. En aquest cas, el suïcidi de Heinle i de Seligson és un esdeveniment fundacional a la vida del Benjamin poeta, tant si el llegim en la seva dimensió privada o en la seva dimensió política. Les referències a les fletxes i llampecs que colpeixen el poeta inesperadament, el perill que entreveu en els somnis, són elements que m'han recordat molt al que després seran les imatges de l'àngel de la història. Els poemes 40, 42, 43, 44 i 49 en són bons exemples, i precedeixen un nucli temàtic apart que conformen els poemes del 51 al 59, que esdevenen una reflexió més metatextual sobre la forma del sonet mateix com a vehicle d'expressió per al poeta i la canalització de sentiments i pensaments a través de les paraules. En aquests casos, les metàfores per a la composició poètica adopten imatges de la mitologia grega, que a mi m'han semblat dels moments més exquisits del poemari sencer: el mite d'Orfeu al sonet 51, o la brillant evocació de l'Odissea al sonet 57. 

Així doncs, els poemes estan ordenats seguint una lògica temàtica, agrupats en funció de les imatges que evoquen. En general costa d'explicar perquè és un recull molt variat i, quan colpeix, ho fa per l'excepcionalitat de les imatges, més que pel recurs a tòpics o a llocs comuns reconeixibles. Hi ha moments deliciosos en la seva senzillesa, per exemple el 45, en forma de lament, o el 58, que opta pels versos curts i crea un ritme com de cançoneta; mentre que d'altres vegades el món críptic de l'autor i la deliberada obscuritat dels versos pot resultar descoratjadora a l'hora de llegir. Altres vegades, un mateix poema pateix aquestes irregularitats: potser és per inclinació meva a l'hora de llegir sonets, però em grinyolen els que presenten una ruptura temàtica massa abrupta entre els quartets i els tercets, per exemple. M'ha semblat una lectura profitosa, sobretot a mesura que avançava i les interpretacions d'un determinat poema anaven variant i enriquint-se a la llum d'altres poemes. En aquest sentit, és un poemari que guanya en la relectura: alguns dels poemes m'han crescut en tornar-los a llegir, i és quan revisava notes i tornava a llegir els poemes que havia anotat prèviament que he trobat connexions entre ells que no esperava i que m'havien passat per alt en una lectura inicial. 

La premissa sembla senzilla d'entrada, però la lectura convida a un exercici complicat, quasi laberíntic, de recerca del sentit dins l'imaginari poètic i filosòfic de Benjamin. Els sonets de Benjamin són poemes que parlen de la mort de l'ésser estimat, que el converteixen en imatge de joventut malaguanyada i, en aquest sentit, l'introdueixen en un univers mític ben conegut, dins dels tòpics romàntics del guerrer caigut i de l'ànima incompresa. També són poemes sobre l'impacte d'aquesta tragèdia sobre el jo poètic, i esdevenen textos sobre el dol i sobre el fet de compondre poemes a causa del dol. Benjamin lluita, a cada vers, perquè cap paraula sigui debades, de vegades de forma més reeixida i de vegades menys. Pot ser que no sigui una recomanació per a tots els públics però, si us agrada llegir poesia, li podríeu donar una oportunitat. 

Contiguts: Els Sonets són una sèrie de setanta-tres poemes en forma de sonet que Walter Benjamin va escriure entre els anys 1914 i 1925, motivats pel suïcidi del seu amic, el poeta Friedrich Heinle. Són poemes que exploren el dol per la pèrdua de l'amic, i la necessitat que sent el jo poètic de continuar la seva tasca creadora. 

M'agrada: Costa d'escollir, hi ha moments brillants fins i tot en poemes que no m'han acabat d'agradar. Tot i que no sigui una llista exhaustiva, ni de bon tros, els preferits són el 2, el 3, el 12, el 18, el 20, el 34, el 45, el 51, el 57, el 58, el 59, el 63 i el 70. 

La política de la sang (4)

Fa uns dies coneixíem la revelació per part del diari Haaretz que el primer ministre israelià va ser avisat de la gravetat dels atacs del 7 d'octubre abans que passessin, però no va actuar. L'alliberament dels ostatges no va ser mai la prioritat; mantenir l'ocupació del territori palestí i continuar el genocidi de la seva població, sí. 

https://www.theguardian.com/world/2026/sep/08/netanyahu-warned-7-october-hamas-book-haaretz

https://www.bbc.com/news/articles/c1kxwm870g1o

https://www.elsaltodiario.com/opinion/plagas-netanyahu

https://www.theguardian.com/film/2026/sep/11/naza-directors-film-israeli-intelligence-rachel-szor-yuval-abraham-

Tardor (#661)

A tot el país hi havia gent que tenia la sensació que tot era un error. A tot el país hi havia gent que tenia la sensació que era el que s'havia de fer. A tot el país hi havia gent que tenia la sensació d'haver perdut. A tot el país hi havia gent que tenia la sensació d'haver guanyat. A tot el país hi havia gent que tenia la sensació d'haver fet el que calia i gent que creia que tot plegat era un error. 

Aquesta novel·la de l'autora escocesa Ali Smith es va publicar per primer cop el 2016, i va inaugurar el que després es convertiria en el quartet estacional, una sèrie de novel·les sobre la vida al Regne Unit després del Brexit. És una lectura força breu, però densa a l'hora de desplegar les seves idees sobre el paper, amb un estil extremadament experimental i fluït, que es basteix a base de connexions entre uns punts i uns altres de la narració, però no els mostra explícitament. Gran part de l'encant de la novel·la rau en la intensitat de les seves imatges, i com aquestes esdevenen metàfores obertes, que no apunten a un únic significat possible, sinó que van mostrant el seu sentit a la llum del conjunt, a base de superposar-se amb altres narratives similars. D'una banda, hi ha l'ambient de desconcert i tensions socials just després de la victòria del Brexit en referèndum, que sacseja la societat britànica i l'aboca a un període d'incertesa política que encara té conseqüències avui dia. D'altra banda, hi ha una exploració de la història britànica del segle vint i una preocupació especial per les històries soterrades o silenciades, que aniran apareixent suggerides al rerefons de la narració: el cas de Pauline Boty (1938-1966), artista del pop art britànic que va caure en l'oblit immediatament després de la seva mort; la notorietat pública de Catherine Keeler (1942-2017), que es va veure involucrada en l'escàndol polític conegut com el cas Profumo; l'ambient de la classe treballadora britànica durant la postguerra, encarnada en la mare de la protagonista i la seva fixació amb els objectes vintage; i les ansietats de la població britànica davant de l'arribada d'immigrants a l'illa i la possibilitat d'acollir-los.  

L'argument superposa la subjectivitat dels dos protagonistes: l'Elisabeth Demand, una professora d'història de l'art de trenta-dos anys que navega enmig de la precarietat de la seva vida, mentre intenta reconnectar amb el seu antic veí, en Daniel Gluck, que havent passat els cent anys d'edat es troba en una residència d'ancians en un estat de letargia. Quan l'Elisabeth era nena, en Daniel li feia de cangur, i entre tots dos s'estableix una amistat peculiar, basada en les converses en què Daniel li parla d'art i li explica a l'Elisabeth faules perquè pugui entendre la realitat que l'envolta. La narració juga a suggerir-nos enigmes sobre el passat "europeu" d'en Daniel, mentre que ens en revelarà la realitat, de forma breu i lapidària, passada la segona meitat. El punt de vista d'en Daniel, un cop a la residència, és a través dels seus somnis i somiejos, i aquesta és la part que resulta més experimental de la narració. Les peces dels somnis es troben presents en aspectes de la seva vida conscient, ja sigui del seu passat o de la seva relació amb l'Elisabeth, però les haurem d'anar recollint i interpretant a mesura que vagin apareixent. D'altra banda, a l'Elisabeth l'arribem a conèixer a través d'escenes de la seva vida quotidiana, en què es trobarà amb una burocràcia cada cop més absurda en diverses visites a finestreta per tal de renovar-se el passaport, i observarà amb inquietud l'augment de la vigilància fronterera a la costa, prop de casa de la seva mare. 

A través d'imatges, retalls de records i de converses, salts endavant i endarrere, la narració ens va familiaritzant amb un ambient de creixent descontentament i crispació política, i amb la impotència de la gent del carrer quan al seu voltant creix la manipulació del discurs públic i es van normalitzant els discursos d'odi i d'intolerància. Smith no en fa una anàlisi política exhaustiva però retrata de forma molt incisiva el sentiment de distanciament entre la vida quotidiana i la política institucional, i de decepció davant de l'empobriment del discurs que ha portat els polítics de carrera a vendre's els principis que havien gaudit d'un ampli consens després de la segona guerra mundial. Des d'un punt de vista europeista i socialdemòcrata, Smith observa amb preocupació la deriva de la política britànica cap a postures excloents cada cop més normalitzades: una lliçó que ressona profundament, també, més enllà de les fronteres britàniques. Ara fa deu anys de la publicació de Tardor, però la novel·la encara es manté vigent avui dia, fins i tot amb més motiu, en què les raons per al pessimisme que en aquell moment quedaven anunciades o suggerides s'han anat realitzant i tenen un reflex més que patent a la vida pública i política actual. 

Sinopsi: Coincidint amb el resultat del referèndum del Brexit, una professora d'universitat d'història de l'art, l'Elisabeth Demand, prova de renovar-se el passaport a través de nombroses traves burocràtiques. També va a visitar regularment el seu antic veí, Daniel Gluck, que es troba a les darreries de la seva vida en una residència d'ancians, per llegir-li llibres clàssics en veu alta. El passat enigmàtic d'en Daniel Gluck se'ns anirà revelant poc a poc i només a pinzellades, a mesura que se'ns vagi retratant la relació d'amistat que es va establir entre tots dos quan l'Elisabeth era nena. 

M'agrada: M'ha agradat l'estil fluït del llibre, que es basa a deixar les peces del trencaclosques a simple vista perquè els lectors en puguem anar composant la imatge de conjunt, però que no ofereix respostes unívoques ni definitives. 

Mal de llengües (#660)

¿Quantes vegades hem sentit que hi ha llengües "de comunicació", llengües "internacionals"? ¿I què volen dir aquestes dues qualificacions? Doncs que hi ha llengües dignes d'emmudiment, locals i bàrbares, cosa que, òbviament, no es diu, perquè el poder ha après urbanitat i sap daurar la falç de la collita. Tanmateix, les dues qualificacions són molt fàcils de denunciar, tant des del punt de vista de la lingüística com des del sentit comú més elemental. ¿Hi ha llengües de comunicació? No ho dubtéssiu pas. I ¿quines són aquestes llengües? Totes, sense cap excepció. I si algun prejudicador arribés mai a trobar una llengua que no fos, entre d'altres coses, un sistema de comunicació, faríem bé de fer-li un monument fastuós, perquè hauria descobert un cercle perfectament quadrat. En el fons, quan alguna persona identificada amb la mentalitat lingüística del poder us diu que la seva llengua és "de comunicació", el que us vol dir és que no està gens disposada a comunicar-se amb la vostra; que cal que vós feu un esforç que ell no vol fer. 

Aquest assaig de 1988 del lingüista valencià Jesús Tuson (1939-2017), que va ser durant molts anys professor de Lingüística a la Universitat de Barcelona, és una exploració breu, concisa, però molt contundent sobre els prejudicis lingüístics. L'assaig comença amb una breu introducció sobre què són els prejudicis lingüístics, que basa en distincions de la filosofia del llenguatge, per endinsar-se, a continuació, en un recorregut històric i polític sobre l'origen i les justificacions tradicionals dels prejudicis lingüístics. A cada pas, Tuson aporta arguments i dades estadístiques que desmenteixen el prejudici en qüestió; de vegades n'hi ha prou amb l'apel·lació al sentit comú o amb el desmantellament de les incoherències internes del discurs prejudicador. Després d'un repàs històric d'aquests prejudicis a través de la cultura europea, Tuson agrupa els prejudicis analitzats en tres grans grups, d'acord amb el grau de responsabilitat i de consciència del subjecte que perpetua l'estereotip. 

En primer lloc, hi ha prejudicis lingüístics que són inconscients i adquirits per via d'una educació perpetuadora d'un model monolingüe i etnocèntric. El fet de considerar que algunes llengües són més fàcils o més difícils, que hi ha llengües més suaus o més rudes, i que hi ha llengües majoritàries i minoritàries, amaga tot sovint la referència a una llengua, la pròpia, que es considera la vara de mesurar amb què es jutgen les llengües dels altres. Pel que fa al nombre de parlants que tenen les llengües, és cert que hi ha criteris estadístics més o menys objectius per decidir si una llengua és majoritària o minoritària, però en aquest apartat Tuson identifica biaixos cognitius que determinen arrodoniments a l'alça o a la baixa depenent de quin sigui l'objectiu de fons de l'estadístic que en fa el recompte. 

El segon grup de prejudicis tenen un grau més alt de responsabilitat perquè es perpetuen des de l'acadèmia i des de la ciència lingüística mateixes: és a dir, provenen d'àmbits en què aquests prejudicis haurien de ser superats des de les mateixes dades objectives de la ciència i la sociolingüística. Si alguns acadèmics els perpetuen és, doncs, amb determinats interessos polítics soterrats que es guarden prou de revelar. Són els arguments sobre llengües més riques o més pobres en funció del seu lèxic, o els que es basen en factors socioculturals, com considerar que la variant culta i literària d'una llengua és per si mateixa superior a les manifestacions populars, i que ignora que aquestes precedeixen invariablement el naixement d'una literatura culta i per escrit. La supremacia de la llengua estàndard per sobre de la variant dialectal és un altre d'aquests biaixos. En aquests casos, la productivitat i creativitat amb què les llengües mostren mecanismes propis per produir neologismes, per exemple, o la denúncia de la visió etnocèntrica amb què el colonitzador caracteritza la llengua del colonitzat són arguments que desemmascaren immediatament aquests biaixos cognitius. 

A través del raonament, anirem veient com el que aquests biaixos van revelant a través de la història són relacions de dominació i poder que van dirigides a sotmetre o coartar la llibertat d'un grup minoritari davant el projecte unificador i estandarditzador d'una majoria monolingüe. Això ens porta al tercer grup de prejudicis lingüístics, que són clarament polítics, perpetuats pels legisladors, ideòlegs i administradors públics. Són prejudicis transmesos conscientment pel poder, perquè són un instrument de dominació: promouen la substitució lingüística com a part d'un projecte estatal monolingüe i centralitzat. Com que les tradicionals proclames romàntiques sobre la superioritat ètnica han quedat desacreditades al llarg del temps, i són cada cop més difícils de justificar en el marc de comunitats cada cop més diverses, ara l'argument utilitzat és el de la llengua "de comunicació" (com si les altres no ho fossin), com a excusa per bandejar els parlants de les llengües que no encaixen dins d'aquesta identitat uniformada. Tuson denuncia que, en comptes de perpetuar aquesta visió uniformadora a través de la repressió, com en els estats autocràtics, els estats democràtics exerceixen la manufactura del consentiment, és a dir, a través d'una educació que perpetua el prejudici lingüístic i que defensa la substitució lingüística com a via de civilització i progrés. 

El llibre ens ofereix una foto fixa valuosa sobre el moment històric en què es trobava la llengua catalana a finals dels anys vuitanta, aleshores en procés de normalització després de la dictadura franquista, com passava també amb l'euskera i el gallec. La reivindicació de l'ús del català en totes les esferes de la vida, més formals i més informals, va portar a la incomoditat de tot un sector de la intel·lectualitat espanyola, que advocava pel tradicional monolingüisme castellà, però havia d'adequar el llenguatge al nou marc democràtic. En aquest context, la perpetuació d'aquests estereotips lingüístics era una arma útil per mostrar com algunes llengües ja estaven bé abocades a l'extinció: el dialectòleg i membre de la RAE Gregorio Salvador queda especialment retratat al llibre, amb cites textuals que defensen les suposades conseqüències positives de l'extinció de les llengües (sempre que no siguin la seva, se sobreentén). Així és com van sorgir els arguments de la "llengua d'entesa" o la "llengua comuna", que obviaven la imposició històrica de la llengua castellana, que encara al segle vint-i-u es glorifica, per exemple, en un programa de la televisió pública espanyola amb títol tan eloqüent com La gran aventura de la lengua española, ple d'omissions i tergiversacions històriques. 

Per tant, comprendre d'on venim és important també per comprendre la situació d'emergència lingüística que afrontem en el present, i no sols en el cas del català, sinó en general, arreu del món, en el cas de totes les llengües minoritàries i minoritzades. Alguns arguments poden haver canviat en l'actualitat, però la matriu del prejudici i el projecte polític que amaguen continua essent el mateix. Mal de llengües, en aquest sentit, és un text seminal, que pot ajudar a comprendre millor la complexitat de les relacions entre llengües i l'arrel política dels conflictes lingüístics arreu del món. Desmantellar els prejudicis lingüístics és un exercici de pensament crític que és sempre vigent: les llengües en si mateixes són innocents, però determinades estructures de poder les utilitzen com a arma i com a eina de dominació. La construcció de la identitat no és mai neutra ni innocent, i Tuson ens alerta dels perills i riscos que comporta la batalla lingüística per a la integritat del nostre pensament. El seu llibre ens ajuda a demostrar i desmantellar les fal·làcies del contrari sense necessitat de caure en fal·làcies de collita pròpia, una eina dialèctica valuosíssima en el món de la immediatesa i de l'empobriment del debat que vivim avui dia. És una lectura senzilla però molt intensa i d'un rigor incontestable, que fa de molt bon descobrir o redescobrir. 

Continguts: El primer capítol és una introducció sobre el concepte de prejudicis lingüístics, emmarcat dins la distinció entre judicis de fet i judicis de valor. El segon capítol fa una aproximació històrica als prejudicis lingüístics a través de la cultura europea, començant per l'antiguitat, i passant pel Renaixement, la Il·lustració i el Romanticisme. El tercer capítol descriu els prejudicis inconscients que les persones van perpetuant a través de la tradició i l'educació. El quart capítol se centra en els prejudicis perpetuats per l'acadèmia, que sovint tenen una aparença més rigorosa i pretesament científica. El cinquè capítol parla de com les institucions polítiques perpetuen prejudicis lingüístics conscientment i per afavorir determinats interessos de dominació. L'assaig acaba amb una breu conclusió que reclama una educació lingüística que deixi enrere els prejudicis definitivament i, per tant, esdevingui més humanista. 

M'agrada: M'ha agradat especialment la claredat i l'eloqüència amb què Tuson exposa els seus arguments, i la vigència que el seu discurs encara manté avui dia. 

11.9.2026

Que passem molt bona Diada, un altre any malgrat tot! 

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-diada-que-puja-des-delx/

https://www.elnacional.cat/ca/politica/independentisme-usa-diada-superar-anys-dol-proces-retrovisor-amnistia-orriols_1693591_102.html

https://www.elnacional.cat/ca/editorial/suprem-obert-amnistiar-puigdemont-jose-antich_1693708_102.html

https://www.vilaweb.cat/noticies/sant-boi-1976-cinquanta-diada-franquisme/

https://www.vilaweb.cat/noticies/el-celebre-discurs-de-jordi-carbonell-que-ahir-el-govern-dilla-va-voler-amagar/

https://www.vilaweb.cat/noticies/govern-espanyol-reconeix-gustau-munoz-morir-defensa-democracia-indemnitzara-seva-mare/

https://www.vilaweb.cat/noticies/per-que-cronos-amaga-el-proces-dindependencia/

Antígona

Torno a llegir l'obra de teatre Antígona de Salvador Espriu, que es va publicar en la seva versió definitiva l'any 1967, després d'un esborrany de 1939 que no va arribar a veure la llum i la seva revisió l'any 1947, que sí que es va publicar. En faig uns petits apunts, sobre l'obra en general i les coses que m'agraden més dels canvis proposats respecte de l'original de Sòfocles. 

Igual que altres autors que en van fer versions al segle XX, com Bertolt Brecht i Jean Anouilh, Salvador Espriu adapta l'obra clàssica amb voluntat de mirar els problemes polítics del present. En el cas de Brecht i Anouilh, tots dos adapten la situació d'Antígona a la lluita contra el nazisme durant la segona guerra mundial: Brecht al voltant de la jerarquia i la disciplina dins l'exèrcit alemany, Anouilh des del rerefons del règim col·laboracionista francès. En el cas d'Espriu, la batalla entre els dos germans, que acaben morint tots dos l'un a mans de l'altre, esdevé una metàfora poderosíssima de la guerra civil i, partint d'aquest punt, no costa gaire veure el regnat de Creont com a sorgit d'aquest conflicte i, per tant, equiparable a la dictadura de Franco. Mentre que Brecht canvia l'ambientació de l'obra i la porta a l'actualitat, Anouilh manté la Tebes antiga com a escenari, però hi introdueix anacronismes en el vestuari i el diàleg dels personatges per donar-li una imatge contemporània. 

Espriu és l'únic dels tres, per tant, que manté l'ambientació a la Grècia antiga. Si hi afegim que l'argument de la primera part de l'obra és tret de Els set contra Tebes d'Èsquil, i que a més El Pròleg ens ha de posar en antecedents per entendre d'on surten els personatges i els seus conflictes, la lectura de l'Antígona d'Espriu s'assembla a una mena d'univers expandit de l'Antígona original, que dedica una atenció especial al passat dels personatges, especialment els records d'infància d'Antígona amb els seus germans. 

• Primera part: retrata el conflicte entre els germans Etèocles i Polinices, en el context del setge a Tebes per part d'aquest últim. L'esclau Eumolp (que és una de les millors addicions al material original) i les dides Astimedusa i Euriganeia són personatges nous que no apareixen a l'original de Sòfocles. El centre d'aquesta primera part és la conversa entre Antígona i el seu germà Etèocles, que governa la ciutat, sobre la responsabilitat que tenen ambdós germans per haver causat la guerra. En aquesta primera conversa les responsabilitats són compartides: Etèocles i Polinices s'alternaven per governar, però Etèocles es va negar a entregar el govern quan li tocava i per això Polinices va atacar la ciutat. Aquesta secció acaba amb un memorable cant fúnebre, recitat per diversos personatges, en què la situació política a Tebes comença a canviar: si en la conversa anterior la culpa era compartida, ara, per boca del bàndol vencedor, Polinices és l'únic culpable i per això ha de ser humiliat i escarnit mentre Etèocles rep tots els honors. Crec que l'al·legoria s'explica sola, exemple pràctic de la manipulació del discurs i la construcció de la narrativa oficial que opera el bàndol vencedor. 

• Segona part: és la més breu de totes tres. Espriu fa que l'esclau Eumolp assisteixi Antígona a l'hora d'enterrar Polinices, assumint que la princesa sola i tan sols amb les mans no ho hauria pogut fer. Antígona repeteix els arguments que s'havien insinuat al final de la primera part: el càstig és per haver perdut la guerra, no perquè Polinices fos millor o pitjor que el seu germà. En aquesta secció, es dóna un fort contrast entre les al·lusions a la nit i a la tempesta, que enterboleix la vista, i la llum dels estels. 

• Tercera part: la tercera part posa el focus més en Creont i la seva relació amb el poder. Espriu el presenta com un dirigent envellit i afeblit, que busca la complicitat del seu consell per legitimar les seves decisions injustes. En aquesta tercera part se'ns introdueix un personatge nou, el Lúcid Conseller que, a través dels seus comentaris mordaços i irònics, ens guia a través de les trampes retòriques de Creont, com si ens fes d'intèrpret als lectors/espectadors. És la part que planteja el paral·lelisme més clar entre el govern de Creont i la dictadura franquista. També presenta Antígona com a víctima sacrificial: accepta la mort pel bé del poble, per la seva pròpia nissaga que la lliga al passat, i també perquè el futur pugui ser millor. El discurs final del Lúcid Conseller, que tanca l'obra, té un marcat to existencialista, i ens situa la tragèdia que acabem de presenciar al nivell del sofriment humà, en un intent de desmitificar-la i mostrar-ne simplement el dolor. 

Finalment, per acabar, en destaco uns quants moments simbòlics que a mi m'agraden especialment: 

- Els ulls i la ceguesa són metàfores recurrents en l'obra espriuana, però aquí, en aquest cas, també juguen un paper concret en el material original. En el cicle tebà, el rei Èdip es llevava la vista quan descobria que, sense saber-ho, havia matat el seu pare i s'havia casat amb la seva mare. La ceguesa marca el moment, paradoxalment, en què hi veu més clar. Un personatge també molt important de la saga és el profeta o vident Tirèsias, que és cec: novament, la ceguesa és un preu a pagar per tenir una visió privilegiada sobre els secrets del passat, el present i el futur. Espriu presenta una versió de Tirèsias una mica més llastimosa i modernitzada: és un pobre cec que ha d'acontentar el poder com pot i que necessita els donatius que rep per viure. Per tant, les seves prediccions de vegades són interessades, no com en l'original de Sòfocles, en què sempre havia de dir la veritat inspirada pels déus, a risc d'incórrer en la ira dels reis a qui serveix (Èdip a Èdip rei i Creont a Antígona). 

En el cas de l'Antígona d'Espriu, aquesta ceguesa és més aviat existencial, i representa el moment de trauma fundacional per a tot el poble. En assabentar-se de la mort dels germans, tant Ismene com la dida Euriganeia fan referència al fet de perdre la vista davant la impassibilitat de la llum del sol: "En esguardar la seva llum, esdeveníem orbs". En diversos moments de l'obra, Ismene es mostra esporuguida davant de Tirèsias perquè li recorda la figura ominosa i desgraciada del seu propi pare, Èdip: tots dos són ancians cecs. El Lúcid Conseller compara els ulls de Creont amb els d'una serp. 

A l'escena de l'enterrament, les estrelles són comparades amb els ulls de Iocasta, i aquí Espriu recorre a aquesta figura materna, víctima innocent de la tragèdia, com si vetllés pel destí dels descendents de la seva estirp. La visió d'Espriu és profundament pessimista i existencialista: davant la desolació absoluta de l'existència, una ceguesa primordial amb qui cadascú ha d'aprendre a conviure, la llum del sol no ofereix cap consol ni cap resposta adient. És una llum "impassible", com l'actitud dels déus a què fa referència en el monòleg final. Per això em sembla tan bonic que, a aquesta llum, hi contraposi la dels estels de Iocasta. És un detall que val molt, i no dilueix el rerefons fosc i pessimista del text sencer. 

- A la tercera part, Euridice percep els espectres dels labdàcides morts violentament: Èdip, el seu pare Laios i la seva mare Iocasta. Crec que encaixa bé amb aquesta idea del passat com a ferida oberta que afecta la política del present, per més que el dictador volgués deixar el passat enterrat i oblidat. 

- La imatge de baixar les escales: és una imatge que apareix en alguns poemes d'Espriu, per exemple "El meu poble i jo" o "Inici de càntic en el temple". Quan apareix, Espriu s'hi refereix en primera persona del plural, fa referència a tot el poble baixant a la foscor, a un pou o a una cisterna. Aquí a Antígona aquesta imatge presenta un paral·lel molt clar amb la forma de la mort d'Antígona, condemnada a ser enterrada viva en una cambra subterrània: les seves paraules "Privada de la llum, en una lenta espera, recordaré fins al darrer moment la ciutat" evoquen els versos d'Ismene al cant fúnebre a la primera part, en primera persona del singular: 

Els nostres peus davallen les escales del temps,
però salvem per sempre els noms en el record.

És com si el poble sencer estigués acceptant la mateixa condemna d'Antígona, el seu sacrifici com a part de la lluita col·lectiva. La idea de davallar a la foscor té a veure també amb preservar la memòria: a través de la foscor dels temps, el poble també romandrà "en una lenta espera", fins que arribin temps millors o, si més no, menys foscos. Igual que Antígona, tot esperant la mort, recordarà la ciutat, la ciutat és conscient del seu sacrifici i guardarà el seu record com un tresor. 

Vergonya (39)

El sainet continua: 

https://www.vilaweb.cat/noticies/el-tsjc-es-nega-a-amnistiar-jove-i-salvado-malgrat-les-sentencies-del-tjue/

https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2672077-el-tsjc-mante-les-prejudicials-i-rebutja-aplicar-l-amnistia-a-jove-i-salvado.html

El mateix dia que es coneixia la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans que declara desproporcionades les penes de presó a manifestants pacífics per l'encerclament al Parlament el 15 de juny de 2011. Amb el concepte de "violència ambiental", el jutge espanyol criminalitzava la protesta no-violenta, amb l'argument que era violenta igualment. Ara, el tribunal europeu desmenteix aquest discurs: 

https://elmon.cat/politica/tribunals/espanya-condemnada-per-les-penes-del-setge-al-parlament-i-la-violencia-ambiental-de-marchena-1184349/

https://www.vilaweb.cat/noticies/des-dahir-la-desobediencia-civil-pacifica-ja-no-es-un-experiment-que-no-saps-com-acabara/

https://www.vilaweb.cat/noticies/tedh-marchena-derrota-aturem-el-parlament-violencia-ambiental/

És un cas que es va donar en el marc del moviment d'indignats del 15M, i no té res a veure directament amb el procés independentista català. Ara bé, el concepte de "violència ambiental" va obrir la via de les condemnes arbitràries per protestes pacífiques amb l'ús d'aquest pretext, i les forces de seguretat de l'estat de seguida van fer seu el criteri: de la "violència ambiental" a les "miradas de odio", i d'aquí a "la estelada incita al odio". Un nou capítol de "A por ellos": 

https://www.vilaweb.cat/noticies/noves-brutalitat-poliaca-jove-afeccionat-estelada-detingut-elx/

https://www.vilaweb.cat/noticies/odi-catalanofobia-pais-valencia-violencia-barca-elx/

https://www.regio7.cat/opinio/2026/08/29/l-estelada-d-elx-ja-133720361.html

https://elpais.com/espana/2026-08-25/marlaska-admite-un-posible-uso-desproporcionado-de-la-fuerza-de-la-policia-en-los-altercados-del-elche-barca.html