"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

20 de gener de 2018

Les memòries de Sherlock Holmes (#169)

He fet mal fet d'espantar-lo d'aquesta forma; però en Watson aquí present li dirà que mai no em puc resistir a un efecte teatral. 

Les memòries de Sherlock Holmes, publicades de forma seriada a l'Strand Magazine entre 1892 i 1893, i com a recull de relats el 1894, conformen la quarta entrega de la sèrie sobre el famós detectiu, i el segon volum de les seves aventures en forma de relats curts. La cronologia dels relats, però, continua essent la mateixa que en l'anterior volum, amb casos saltejats que tenen lloc en diferents moments de la dècada de 1880 fins a l'últim cas, "El problema final", que té lloc el 1891. Originalment, aquest relat va ser concebut com a final de la saga, i per això "El problema final" ens ofereix el mític enfrontament de Holmes amb el seu nèmesi, el professor Moriarty, a les cascades Reichenbach, als Alps suïssos. Tot plegat acaba essent tan absurd i desafiant la plausibilitat d'una forma tan exagerada que la teoria de Sherlock Holmes com a amic imaginari de Watson em seguia venint a la memòria en determinats moments de la lectura. Però si aquest enfrontament i el seu desenllaç han esdevingut un mite de la cultura popular, el que també ha esdevingut llegendari és el procés creatiu que va portar a aquest final tan abrupte. Arthur Conan Doyle comença a sentir-se avorrit d'escriure relats de Sherlock Holmes per obligació, i també un punt fastiguejat, pel que es veu, amb la fama i popularitat de la seva criatura literària; així doncs, decideix desempallegar-se'n per sempre, i recuperar així la seva llibertat per escriure altres obres. I "El problema final" esdevé, per a ell, la solució final: l'últim dels relats ens presenta un Watson devastat escrivint, en contra de la seva pròpia voluntat, el relat verídic de la mort de Sherlock Holmes, per tal de contrarrestar la versió apòcrifa que el germà de Moriarty s'ha encarregat de fer circular. Abans d'arribar a aquest moment, però, els altres relats ens ofereixen petites proves d'aquest procés de desgast creatiu: veiem Doyle intentant mantenir viu l'ingeni i les habilitats de Holmes, amb més èxit en certs moments que en d'altres, i provant de resistir-se a una repetició incessant de la mateixa estructura i la mateixa fórmula en tots els relats. Aquest recurs a les variacions també funciona millor en alguns moments que en alguns altres. Alguns dels relats recorren a la veu narradora del propi Holmes recordant els seus inicis en la detecció privada, tot i que la veu de Watson segueix essent el marc de la narració. En algun moment, fins i tot, Doyle subverteix la premissa mateixa de la infal·libilitat de Holmes, com en "El rostre groc", potser la narració més original de totes elles. En els últims relats, comencem a rebre petites referències a les missions internacionals de Holmes, i això és una novetat,  no només perquè ens comença a preparar per a l'escapada final de Holmes amb el seu fatal desenllaç, sinó també perquè comença a desenvolupar l'atmosfera política de creixent amenaça latent i tensions internacionals d'abans de la Primera Guerra Mundial. El millor exemple és "El tractat naval", en què aquest document robat pot posar en perill el fràgil statu quo d'aliances internacionals que teòricament havien de prevenir l'esclat de la guerra. En definitiva, és un volum un pèl més desigual que l'anterior, amb moments que estan a l'alçada de Les Aventures i moments que no, però que tot i així val la pena llegir, especialment pel relat de la mort de Sherlock Holmes. 

Continguts: Les memòries de Sherlock Holmes conté dotze relats, tot i que la majoria de les edicions n'inclouen només onze seguint la primera edició dels Estats Units. En aquesta, el segon dels relats, "L'aventura de la caixa de cartró" va ser censurat per referir explícitament un cas d'adulteri força sòrdid, i anys després va ser afegit al vuitè volum de la sèrie, Els darrers aplaudiments. Moltes editorials segueixen adoptant aquest criteri en lloc de l'ordre de publicació original. En primer lloc, "Estel de plata" és el relat en què té lloc el curiós incident del gos a mitjanit. A "L'aventura de la caixa de cartró", orelles mutilades s'envien per correu ordinari i Holmes aplica les seves capacitats de deducció a la telepatia. A "El rostre groc", veiem com per primer cop Holmes aplica un raonament erroni i fracassa estrepitosament en les seves deduccions, i en el terreny polític, Doyle mostra el seu jo més progressista a través del senyor Munro. "L'oficinista del corredor de borsa" és el cas d'un enrevessat frau a la borsa londinenca que en el fons és molt similar al de la lliga dels pèl-rojos. "La corbeta Gloria Scott" es remunta als anys d'universitat de Sherlock Holmes i és el seu primer cas, narrat per ell mateix, tot i que si t'ho mires bé en realitat Holmes no resol ni investiga res. A "El ritual dels Musgrave", Holmes toca extrems d'excentricitat respecte a la seva convivència amb Watson, i es remunta de nou als seus inicis, resolent al mateix temps un enigma ancestral de la família Musgrave i la desaparició de la minyona i el majordom. A "Els hisendats de Reigate", Holmes pateix un atac de nervis, Watson el porta de vacances al camp, i Holmes es fa l'enze per tal d'atrapar els malfactors. A "L'aventura del geperut", Holmes compadeix els lectors de les aventures criticant la tècnica de Watson, i igual que a El signe dels quatre, ens remuntem a les guerres d'independència de l'Índia. "El pacient intern" té a veure amb una revenja força misteriosa. A "L'intèrpret grec", una conversa casual sobre genètica porta Holmes a introduir per primer cop el seu germà Mycroft i el club Diògenes. "El tractat naval" és un cas que amenaça l'estabilitat de la diplomàcia internacional. Aquí, el detectiu Forbes de Scotland Yard es mostra especialment susceptible respecte al paper de Holmes en el cas, i hi apareix una dona policia, tot i que en un discretíssim tercer pla. Finalment, hi ha "El problema final", en què Holmes ha d'escapar a l'estranger del diabòlic i superintel·ligent professor Moriarty, que ha promès destruir-lo.

M'agrada: Sobretot, "El rostre groc", "El ritual dels Musgrave", "L'aventura del geperut", "L'intèrpret grec" i "El problema final".

No m'agrada: És un volum que perd una mica en comparació amb Les Aventures

19 de gener de 2018

15 de gener de 2018

Dolores

Ar dheis Dé go raibh a hanam.


You go through life, and then you realise you only live once, and that there are some things you might have lost or given away when you were young, so you go back to find them. 

https://www.irishtimes.com/culture/music/dolores-o-riordan-elfin-singer-on-whose-shoulders-fame-rested-uneasily-1.3356445

12 de gener de 2018

The Fall of the House of Wilde (#168)

"Basil Hallward és el que em penso que sóc, Lord Henry el que el món pensa de mi: Dorian el que m'agradaria ser . . . en altres temps, potser." 

L'error de voler llegir l'obra d'Oscar Wilde de forma lineal, buscant correspondències entre els personatges de ficció i la biografia del seu autor, és que una lectura així passaria per alt les múltiples ambigüitats i paradoxes presents en la seva narrativa i el seu teatre, i per tant, els restaria nivells de complexitat. Les tensions mateixes que caracteritzen l'època victoriana arriben al seu paroxisme en els últims anys, quan el conflicte entre convenció social, sovint parapetada rere els mots "moralitat" o "respectabilitat", i la llibertat de l'individu per definir-se o expressar-se a si mateix arriba a moments tan ridículs o tan extrems com el propi procés de Wilde i la seva estada a la presó, o el descens social de la seva família sencera després d'anys i anys de batallar amb la insolvència econòmica. Potser van prendre decisions equivocades en certs moments, però després de llegir The Fall of the House of Wilde, d'Emer O'Sullivan, queda clar com els membres de la família Wilde van ser víctimes d'haver-se avançat unes quantes dècades al seu moment històric i les seves normes socials. En aquest llibre, Emer O'Sullivan no es limita a proporcionar una biografia d'Oscar Wilde (1854-1900), sinó que es remunta a dècades abans del seu naixement per caracteritzar les figures del seu pare i la seva mare: Sir William Wilde (1815-1876), metge brillant i intel·lectual polifacètic, i Lady Jane Wilde (1821-1896), poetessa, traductora i assagista igualment brillant. I el punt fort d'aquest estudi és, per tant, rastrejar les duplicitats i ambigüitats que tendim a associar als últims anys de l'època victoriana a moltes dècades enrere. Observant els pares de Wilde es pot aprendre com la façana d'estabilitat de l'època victoriana apunta a tensions soterrades des de l'inici: una generació d'intel·lectuals i polítics protestants anterior al Celtic Revival ja lluita per construir i redefinir la identitat irlandesa; l'aparença de propietat en les formes socials i el model de família nuclear amaguen duplicitats importants pel que fa als costums sexuals, i les divisions entre classes socials no són tan estables i clarament delimitades com es podria suposar. És per això que el judici per libel que la família Wilde va haver de travessar a causa de Mary Travers, l'amant del pare, forma un reflex distorsionat, o una mena de paral·lel grotesc, del que després seria el judici en què Wilde es va embarcar. O'Sullivan fins i tot arriba a apuntar que el resultat del primer judici, que va investir Lady Wilde amb un cert sentit de solvència moral, hauria alimentat l'actitud un punt temerària o precipitada amb què Oscar Wilde va portar el marquès de Queensberry als tribunals. Tanmateix, les biografies dels pares de Wilde no solament figuren al llibre per aprofundir en la personalitat d'Oscar, sinó que, especialment durant la primera meitat del llibre, aconsegueixen aproximar-nos a aquestes dues personalitats estranyament polièdriques. Als marges d'aquest relat fascinant hi queda també Willie Wilde, el perdedor de la família, que no va ser mai capaç d'estar a l'alçada dels èxits professionals dels seus pares i el seu germà, així com també les criatures il·legítimes de Sir William, que també acaben jugant algun paper, tot i que molt secundari, en aquesta història de progressiva decadència. The Fall of the House of Wilde és un estudi biogràfic brillant, detallat i molt curós sobre la personalitat d'un dels autors més importants del segle dinou en llengua anglesa, així com de l'ambient social i cultural en què es gesta la seva tragèdia. Tot i l'estil un pèl enrevessat de la seva primera part, el llibre es llegeix com si fos un relat de ficció trepidant, i que trenca el cor encara més, precisament, per no ser ficció. És una obra que es fa emocionant i també xocant en determinats moments, però que crida especialment l'atenció per la seva exhaustivitat i també per l'anàlisi literària d'algunes de les obres de Wilde, no sols en clau biogràfica sinó també pel que fa als seus temes i trops recurrents i a la seva teoria estètica. 

Continguts: El llibre recull les biografies de Sir William Wilde, Lady Wilde i els seus fills durant la seva primera meitat. Durant la segona meitat, aprofundeix de forma més exhaustiva en la vida adulta d'Oscar Wilde fins a la seva mort. 

M'agrada: Trobar aquesta complexitat d'anàlisi literària en un llibre d'abast tan ambiciós. 

No m'agrada: L'estil es fa una mica feixuc i enrevessat, especialment durant la primera meitat del llibre. També hi ha moments en què la cronologia dels fets es fa confusa, en presentar primer una sèrie d'esdeveniments i després tornar enrere en el temps per presentar-ne d'altres. 

5 de gener de 2018

Hollywood y la mafia (#167)

Si als anys 20 l'únic contacte de la màfia i Hollywood era Al Capone visitant un estudi, i als anys 40 era George Raft ensenyant als gàngsters com s'havien de vestir, als anys 90 fins i tot els entesos tenien problemes per veure la diferència entre realitat i ficció. De fet, tota la història de Hollywood i la màfia es podria veure com l'erosió de qualsevol barrera entre les dues. 

Aquest assaig de Tim Adler, publicat el 2007 com a Hollywood and the Mob, és una aproximació força informativa sobre les línies de connexió entre la indústria del cinema de Hollywood i el món del crim organitzat, en especial italo-americà, a través del segle vint. Tot i que aquestes connexions són ben conegudes, fins al punt que les seves llegendes i episodis principals formen part de la cultura popular, tendim a veure-les com a fets puntuals, o com a simples coincidències entre dos conjunts aparentment estancs. El que Tim Adler acaba deixant ben clar al llarg del seu estudi, tanmateix, és que els dos sistemes s'han associat de forma simbiòtica des del primer moment, que els compartiments no són estancs en absolut i que, en determinats moments, la línia entre els dos móns és molt més indefinida del que a tothom li agradaria pensar. La connexió es fa present des del primer moment que Hollywood es revela com a màquina de fer diners infal·lible, com a canal per a inversions ràpides i més o menys segures que retornen el capital inicial amb uns beneficis més que considerables. Així doncs, el món de les pel·lícules acaba essent un vehicle fàcil i ràpid per al blanqueig de capital de les bandes criminals de tots els Estats Units, fins al punt que el control de les productores i dels sindicats associats a aquestes dependrà més d'aquestes bandes que no pas dels propietaris dels estudis. En realitat, el que el llibre revela a mesura que avança, és com el món de la màfia encaixa en l'imaginari col·lectiu dels Estats Units, en part per una mentalitat corporativa, orientada als negocis i a l'especulació financera i, també, com a nivell ideològic aquestes influències acaben viatjant en les dues direccions: els productors acaben adoptant una metodologia dels negocis basada en l'oferta més alta, en l'extorsió i el retorn de favors, així com en l'explotació del talent dels seus artistes com si es tractés de mercenaris a sou, mentre que el món el crim organitzat adquireix una estètica pròpia, passada pel filtre del glamour i la idealització, a partir de la representació de si mateixa que en veu a les pel·lícules, com en un mirall deformador. Tot i que aquestes ramificacions de la màfia van començar a anar de baixada a partir dels anys 90, i avui dia aquesta cultura acaba essent residual, el que en queda és un pòsit en l'imaginari col·lectiu que resisteix constantment els intents de sàtira o deconstrucció. Un esment especial mereix el capítol dedicat a l'anàlisi de la pel·lícula El Padrí, que relaciona el seu èxit amb les connexions que la pel·lícula crea amb l'imaginari col·lectiu americà. Segons Adler, la pel·lícula es basa en el mite de la reconnexió amb el pare després del conflicte generacional generat per la guerra de Vietnam. Aquesta interpretació a mi em va semblar particularment encertada, tenint en compte que un dels episodis principals de la pel·lícula, pel que fa al seu argument, és Michael salvant el seu pare: un mite molt poderós en l'imaginari dels contes de fades occidentals, com exposa Paul Auster a La invenció de la solitud. 

Continguts: El primer capítol repassa la trajectòria d'Al Capone, així com les primeres connexions entre el crim organitzat, l'especulació financera i la creixent indústria del cinema de Hollywood durant els anys 20. El segon capítol analitza la incursió d'alguns dirigents de les principals famílies mafioses en els nivells més alts de les productores de Hollywood, així com les ramificacions de les inversions en altres tipus de negocis il·legals. El capítol tercer exposa les incipients implicacions d'estrelles de la gran pantalla, com Jean Harlow o Thelma Todd, en el món del crim organitzat durant els anys 30. El quart capítol entra als anys 40, en la línia d'aquest ascens de les famílies dins la indústria, però també de l'enduriment de la persecució judicial, les lluites de poder dins del negoci i les primeres caigudes, com la de Bugsy Siegel. El capítol cinquè descriu el principi dels 50, amb la continuació de la lluita als tribunals contra el crim organitzat, i analitza el famós episodi de com Frank Sinatra va aconseguir el seu paper a D'aquí a l'eternitat, més conegut potser per la seva recreació fictícia a la pel·lícula El Padrí que no pas pels fets reals. El capítol sisè analitza els casos de Kim Novak i Lana Turner, estrelles que van ascendir dins el món de l'espectacle a través de la moda de les rosses platí, i que van tenir els seus encontres amb el món del crim organitzat. El capítol setè entra als anys 60, analitzant les connexions entre el món de la màfia i la carrera política de John F. Kennedy. El capítol vuitè se centra principalment en l'escàndol del teatre Westchester, una estafa en què la família Gambino va guanyar milions a costa de la productora Warner. El capítol novè descriu l'entrada de la màfia, als anys 70, a la indústria del cinema pornogràfic i de sèrie B, amb èxits sonats i inesperats en la seva popularitat. El capítol deu analitza la primera pel·lícula de la saga El Padrí, especialment pel que fa a la seva producció, però també en el seu impacte ideològic en l'imaginari popular. El capítol onze descriu la connexió, durant els anys 80, entre la indústria del cinema i la del tràfic de cocaïna. El capítol dotze explica l'estafa de Giancarlo Parretti al Crédit Lyonnais a través de la compra de la productora francesa Pathé. El darrer capítol analitza l'èxit de la sèrie televisiva Els Soprano com a representació de la decadència de la màfia italo-americana avui dia, associant també el moment en què se situa el protagonista en la sèrie amb el de l'inconscient col·lectiu americà. 

M'agrada: És un estudi força exhaustiu sobre el seu tema, que esdevé molt il·lustrador de com els fets històrics informen la cultura i l'imaginari col·lectiu, i que analitza les connexions entre el món del cinema i el món de la màfia en totes dues direccions. Agradarà tots aquells lectors que estiguin interessats en la història de Hollywood. 

30 de desembre de 2017

La mà esquerra de la foscor (#166)

Faré la meva crònica com si expliqués una història, perquè em van ensenyar de petit, al meu món, que la Veritat és una qüestió d'imaginació. 

Aquesta novel·la de 1969, d'Ursula K. Le Guin, és una de les obres clau de la ciència ficció del segle vint. Com les obres de la Fundació, d'Isaac Asimov, per exemple, és una obra que potser no enganxa pel seu relat ni pel seu estil, ni es basa precisament en l'acció, però que porta la literatura especulativa a llocs on no havia estat mai abans, i on la política acaba esdevenint un dels centres principals d'interès. Aquest interès no rau tant en la política imaginària dels móns ficticis que la novel·la ens presenta, sinó el valor especulatiu que aquests adquireixen quan es comparen amb el marc cultural i referencial dels lectors. I el focus d'interès principal de La mà esquerra de la foscor esdevé la política del gènere i la sexualitat, com és ben sabut. En un món habitat per éssers andrògins, on cada individu conté potencialment les funcions reproductives d'ambdós sexes, el dia a dia, les relacions humanes, polítiques i socials esdevenen completament diferents a les conegudes pels lectors. En cada relació sexual, qualsevol dels dos membres pot quedar prenyat, aleatòriament, com en una mena de ruleta russa biològica, i aquest fet, curiosament, acaba creant una societat radicalment igualitària. Genly Ai, el protagonista, és un terrícola que arriba al planeta Hivern en una missió diplomàtica d'extrema importància. El fet de ser terrícola en un planeta completament diferent, d'entrada, l'associa al punt de vista del lector: tot i així, els seus prejudicis de gènere s'interposen en la narració molt més del que es podria esperar en un principi. El problema comença d'entrada amb el llenguatge: quin pronom ha d'aplicar als habitants d'Hivern? L'aplicació del masculí al llarg de tota la novel·la es fa confusa en determinats moments, fins que t'acostumes a no veure els personatges com a homes o com a dones. I gran part de la novel·la es basa en haver d'imaginar com seria una societat en què la divisió de gènere no fos present a la vida quotidiana: és cert que Le Guin planteja aquest món, però gran part de les preguntes queden obertes als lectors. Tot i ser una novel·la breu, aquesta cultura queda descrita d'una forma força àmplia i detallada, i els seus conflictes i vicissituds són força accessibles als lectors gràcies en part a la divisió del punt de vista entre dos personatges principals. El visitant terrícola Genly Ai, i Estraven, un polític d'Hivern amb interessos a diferents nacions del seu planeta, ens ofereixen les seves versions de la història, de vegades fins i tot dels mateixos fets, cadascun des de la seva perspectiva. A la vegada, les tensions polítiques entre diferents pobles i nacions que Genly Ai ha de gestionar, acaben portant inevitablement a paral·lelismes amb la Guerra Freda, direcció a què apunta gran part de la ciència ficció d'aquesta època. És una lectura recomanable, potser no per a tothom, però per als qui estigueu interessats en la ciència ficció especulativa de tall més clàssic.

Sinopsi: Genly Ai és un ambaixador terrícola en missió diplomàtica al planeta Hivern, on ha de persuadir els representats polítics de les diferents nacions presents en aquest planeta que s'uneixin a una federació interplanetària anomenada Ekumen. Un d'aquests representants polítics, Estraven, esdevindrà el seu aliat en aquesta missió, tot i que els seus autèntics interessos respecte a aquesta quedaran constantment en el pla de l'ambigüitat.

M'agrada: És un relat que prem molt bé les tecles dels temes en concret que vol tractar: en aquest cas en concret, el tema del gènere i la identitat sexual en la nostra cultura.

No m'agrada: El relat es fa força lent la major part del temps, i costa destriar les línies argumentals principals entre tots els aspectes de cultura i de política que es descriuen entremig. En aquest sentit, és un relat que té els seus moments d'interès, però que els reparteix de forma molt desigual. 

27 de desembre de 2017

Ciutats de la plana (#165)

Un somni dins d'un somni no pot ser un somni. 
Ha de considerar la possibilitat. 
A mi em sona a superstició. 
I què és això? 
Superstició? 
Sí.
Bé. Suposo que és quan creus en coses que no existeixen. 
Com demà? O ahir? 

Finalment he acabat la trilogia de la frontera, de Cormac McCarthy, amb la seva tercera entrega, Cities of the Plain, publicada el 1998. Cal dir que és una bona conclusió per a les altres dues novel·les, que conté informació que desenvolupa les històries personals dels protagonistes, i que en tot moment transita llocs coneguts, desenvolupant aquests personatges que ja coneixíem dels altres dos volums de forma coherent en la seva predictibilitat. És una bona lectura després d'haver batallat a través de les altres dues, perquè es fa més curta i més àgil, i la conclusió arriba com a molt merescuda recompensa. Suposo que no deu ser el mateix per als incondicionals de Cormac McCarthy, però reconec que no he entrat a formar part d'aquest grup. No és un autor que recomanaria a tothom; ni tan sols és l'autor que destacaria en novel·la americana contemporània. El problema de Ciutats de la plana és únicament que és massa dependent de les altres dues novel·les, no ofereix res realment nou pel qual valgui la pena llegir aquesta última entrega si no és per connectar-la a les anteriors. Les altres dues novel·les, Tots aquells cavalls i A la frontera, es poden llegir sense necessitat de seguir llegint cap de les altres. Ciutats de la plana en realitat no té cap autonomia pròpia, és simplement seqüela de les altres dues, ja que hi figuren els personatges principals de cadascuna, i potser hagués estat més bona idea introduir un tercer argument que li donés caràcter propi i que funcionés com a contrapunt de tot el que ja havíem vist. En lloc d'això, Ciutats de la plana esdevé una mena de variacions Goldberg de les altres dues novel·les; hi reconeixem els temes, els tipus i els personatges, amb alguns canvis mínims, i John Grady i Billy Parham continuen essent els mateixos que eren, sense evolucionar ni aprendre gaire, realment. En les meves ressenyes de les entregues anteriors, vaig destacar que John Grady Cole és el personatge que s'embarca en un viatge iniciàtic que no el canviarà essencialment, sinó que el deixarà en un punt de partida, mentre que Billy Parham és el personatge que aprèn molt més del que voldria, a base de pèrdues, dolor, violència i patiment. Aquesta dinàmica continua essent la mateixa en aquesta tercera novel·la: John Grady emprèn un altre viatge iniciàtic frustrat; Billy Parham torna a convertir-se en figura paterna en contra de la seva voluntat, i torna a recollir els bocins de l'aventura com l'antiheroi que sempre ha estat. Aquesta és una de les parts més interessants del relat: com els cercles es tanquen de nou, i l'estereotip o el relat primigeni acaba desintegrant-se, aquest cop sí que irremeiablement. Aquí el tema de la frontera queda definitivament desenvolupat, almenys en comparació amb els altres dos volums. Tanmateix, el resultat és una mica decebedor en tant que xocant: el somni americà que, com hem vist, acaba desintegrant-se sense remei queda confrontat amb el malson mexicà com en un reflex especular, i així doncs, en aquest maniqueisme sense matisos és en el que em sembla que la trama de la novel·la va més fluixa. És una lectura molt interessant, poètica, i profunda, com les altres dues novel·les, però que només recomano a persones molt interessades en Cormac McCarthy, que hagin llegit els altres dos volums i vulguin veure el desenllaç d'aquests dos relats.

Sinopsi: Tres anys després dels fets que s'esdevenen a Tots aquells cavalls i uns deu anys després de A la frontera, els dos protagonistes, John Grady i Billy Parham, es troben treballant plegats en un ranxo de New Mexico que està a punt de ser expropiat per l'exèrcit dels Estats Units. John Grady inicia una aventura amorosa que el porta de nou a Mèxic, però aquest cop els riscs i les conseqüències últimes de les seves decisions seran fins i tot més perillosos que els que ha afrontat en el passat. A la vegada, Billy Parham, que no ha aconseguit superar mai la pèrdua del seu germà petit, esdevé una figura paterna i protectora per a John Grady. 

M'agrada: Descobrir el desenllaç de les històries d'aquests dos personatges després d'haver llegit les altres dues novel·les de la trilogia. 

No m'agrada: Aquesta novel·la no està a l'alçada de les altres, i no m'agrada tampoc el desequilibri en el tractament dels personatges. John Grady esdevé l'heroi de la història mentre que Billy Parham continua en un segon pla, i crec que la novel·la hagués estat més interessant si hagués deixat més espai al relat d'aquest últim. 

23 de desembre de 2017

A la frontera (#164)

La tasca del narrador no és fàcil, va dir. Aparentment se li demana que esculli un relat d'entre tots els possibles. Però aquest no és el cas, per descomptat. El cas és més aviat fer-ne molts de només un. L'esforç del narrador és sempre crear en contra de l'afirmació de l'oient - potser expressada, potser no - que ja ha sentit el relat anteriorment. Ell descriu les categories en què després l'oient desitjarà que la narració encaixi a mesura que l'escolta. Però ell entén que la narració en si mateixa no és cap categoria sinó més aviat la categoria de totes les categories perquè no hi ha res que quedi fora de la seva jurisdicció. Tot és narració. No en tinguis cap dubte. 

La segona novel·la de la trilogia de la frontera de Cormac McCarthy és potser més programàtica que l'anterior respecte al seu projecte literari. Aquest queda més clar a la segona novel·la, no d'entrada, però sí havent passat el seu primer terç, més o menys, quan comença a fer voltes sobre el tema de les narracions i la seva relació amb els esdeveniments històrics i les experiències individuals. És una novel·la molt més metatextual que l'anterior, i si Tots aquells cavalls desafiava les expectatives del seu gènere a base d'introduir petits detalls, petites decepcions dins la imatge de conjunt, que en realitat no trencaven amb una estructura ja coneguda, A la frontera (1994) fa un pas més enllà per introduir-nos en una narració que és en si mateixa un laberint de fils conductors, de direccions, de narracions dins les narracions, i de personatges que competeixen a ulls del lector pel protagonisme de la proposta. És una novel·la un pèl més llarga i feixuga que l'anterior, en què les línies argumentals parteixen de moments coneguts i apunten en determinades direccions, però on ben aviat aquests rastres comencen a esborrar-se o a fer-se difícils de reconèixer, comencen a tenir lloc esdeveniments inesperats, i no sols inesperats, sinó cada cop més estranys, de forma que el resultat final és massa diferent de qualsevol altra novel·la o tipus de relat que puguem conèixer. Amb quatre seccions que sembla que parteixin la narració arbitràriament, però que tal vegada mantenen certa coherència interna, el relat segueix el viatge iniciàtic d'un altre adolescent, Billy Parham, que seguirà les passes del cowboy errant, misteriós i solitari. La seva aventura per tal de caçar una lloba que amenaça el ranxo de la seva família el porta a creuar la frontera de Mèxic per tal d'alliberar l'animal en el seu hàbitat original. Com deia, aquí ens movem en terreny conegut: un cert aire a Jack London, fins i tot en certs moments prenent el punt de vista de l'animal mateix més que del seu protagonista. Tanmateix, aquesta aventura arriba a un final abrupte i inesperat, i a la resta de la novel·la Billy va acompanyat del seu germà petit, Boyd, l'aventura del qual esdevé completament diferent, però les implicacions últimes de la qual només es van descobrint com més s'apropa la novel·la al seu final. Un desenllaç, per tant, que esdevé més una experiència de maduració i d'aprenentatge que totes les aventures de John Grady Cole a la novel·la anterior, perquè aquesta és més introspectiva, basada més en el testimoni silent i reflexiu de les aventures i els relats dels altres que no pas en l'acció. Si John Grady era un aprenent d'heroi solitari, amb molt més a perdre que a guanyar, però que arriba al final del seu viatge amb una sensació important de punt de partida, l'aprenentatge de Billy Parham es fa més evident fins i tot en el seu punt d'arribada, havent-ho perdut tot i sense cap possibilitat de tornar a començar. A la vegada, totes les narracions que John Grady escoltava al llarg del seu viatge havien d'acabar tenint alguna relació amb el seu propi creixement intern, quedaven relacionades amb la història principal com si fossin les branques d'un arbre. Aquí, en canvi, l'estructura és laberíntica perquè aquests relats dipositats en Billy Parham acaben adquirint una autonomia pròpia, i tant aquests com l'experiència mateixa de Billy acaben esdevenint compartiments estancs, incommensurables tots ells en la seva apel·lació al dolor i a la desolació de l'existència humana.

Sinopsi: Billy Parham, un adolescent de setze anys que viu amb els seus pares i el seu germà en un ranxo a l'estat de New Mexico, es disposa a perseguir una lloba que ha començat a matar el bestiar de la seva família. El seu viatge el porta a creuar la frontera de Mèxic per tal d'alliberar l'animal, però acaba essent molt diferent del que ell mateix havia previst.

M'agrada: És una novel·la molt més original i única que l'altra. El seu recurs a la guerra com a trauma, per exemple, que ja era present en la novel·la anterior, però que aquí acaba trobant paral·lelismes entre diferents moments de la narració. A principis dels anys 40, on se situa l'acció, els mexicans segueixen vivint en el record del conflicte armat de la revolució mexicana, però a la vegada es prepara la segona guerra mundial, que també tindrà un paper en l'evolució del protagonista.

No m'agrada: El ritme de la novel·la és excessivament lent, i la seva prosa es fa excessivament feixuga la major part del temps. 

17 de desembre de 2017

Els Reis d'Orient al Prat

Felicitats pel magnífic vídeo de benvinguda dels Reis al Prat. Els potablaves ja els estem esperant!

Per cert, els representats locals d'un partit (endevineu quin?) l'han denunciat per la seva càrrega política en demanar "un món millor", parlar d'esperança i utilitzar el color groc. Ara no podré evitar pensar-hi cada cop que vegi els gegants del Prat. Si us plau, mireu-lo, i si algú hi troba components subversius, feu-m'ho saber, perquè vaig completament perduda. 

Un cop més, felicitats a tothom que ha treballat per crear aquest vídeo. Es nota la feina ben feta! 



16 de desembre de 2017

Tots aquells cavalls (#163)

... i per un moment va allargar les mans com per recuperar l'equilibri o com per beneir el sòl que trepitjava o potser com per alentir el món que s'escapolia i que semblava no tenir en compte ni els ancians ni els joves ni els rics ni els pobres ni els foscos ni els pàl·lids ni ells ni elles. Ni les seves lluites, ni els seus noms. Ni els vius ni els morts. 

Aquesta novel·la de Cormac McCarthy, publicada el 1992, és una d'aquelles novel·les que es reconeixen com a obres mestres en el moment de llegir-les, tot i que costi posar en paraules els motius exactes. El meu intent: All the Pretty Horses explica una història altament atractiva perquè és altament arquetípica, el viatge iniciàtic d'un adolescent de setze anys que, a més, és un viatge d'anada i de tornada perfecte. L'estructura de la seva aventura és circular, i desenvolupa al llarg dels seus diferents episodis variacions sobre els mateixos temes i les mateixes imatges - el destí, la passió, la llibertat, la violència, la mort - reprenent una vegada i una altra fils de la història que havien quedat enrere, en altres punts de la novel·la. El mite és el de l'home fet a si mateix sense cap tipus d'ancoratge o d'arrelament; l'escenari és el de les planures americanes, els ranxos de bestiar del sud de Texas i el nord de Mèxic, i la frontera que es dibuixa com a separació física i també mental, emocional, per aquells qui la traspassen. Així doncs, se'ns prepara una de cowboys a l'estil clàssic: el mite fundacional del pistoler errant i solitari, que marxarà d'aquest lloc o arribarà a un altre sense encomanar-se a res o a ningú. Tot i així, ben d'entrada entenem que McCarthy explorarà aquests trops amb matisos i reticències, amb una mirada distant i de vegades irònica, desplegant una prosa poètica sòbria i punyent, però que en tot moment desafia els estereotips mateixos en la ment del lector a base d'estirar-los fins als extrems. El viatge dels adolescents protagonistes és un viatge quixòtic, desmesurat, que no sembla del tot descabellat en determinats moments del relat, però que desafia constantment la lectura romàntica a través d'un recurs constant a la violència i a l'esfondrament de les certeses donades. De seguida, en començar, ens adonem que el mite mateix i la seva narrativa van de baixada: l'acció se situa el 1949, aquest escenari idíl·lic pertany més aviat al passat que al futur, i dues guerres mundials separen el protagonista, John Grady Cole, d'aquests seus avantpassats errants i solitaris. El ranxo de la seva família està en venda. La seva fugida és una fugida endavant, però no és perfectament conscient de tot el que pot arribar a perdre pel camí. I per si així no queda prou clar, aquest no és l'únic recurs que McCarthy utilitza per desmantellar el seu marc narratiu: n'hi ha un altre, potser fins i tot més subtil, que a mi m'ha semblat definitiu. Tots els aprenentatges i experiències de John Grady Cole són un viatge iniciàtic en tota regla, però quan el protagonista torna del viatge i aconsegueix tancar els cercles oberts, segueix essent adolescent. Segueix necessitant mentors i segueix desesperat per aconseguir respostes que no es presenten de forma òbvia davant seu. No és que no hagi après res; la seva experiència ha estat altament constructiva, altament alliçonadora i profunda, però el seu viatge de descoberta del món no ha fet res més que començar. I en aquest sentit és el desenllaç perfecte, un final obert que planteja la naturalesa cíclica de la vida, però que també deixa la trajectòria del protagonista en l'aire, i potser, ens tempta també a llegir les altres dues novel·les de la trilogia. Pel camí queden personatges secundaris autènticament fascinants en la seva sobrietat, la seva saviesa o en la seva honestedat, fins i tot més interessants que el propi protagonista. Així, doncs, les històries que queden als marges de la narració, els fils argumentals no desenvolupats, les narracions dins la mateixa narració, contribueixen a fer d'aquesta novel·la una experiència commovedora en la seva riquesa i la seva originalitat. 

Sinopsi: John Grady Cole, un adolescent de setze anys, abandona casa seva després de la mort del seu avi, a Texas el 1949. Els seus pares estan divorciats. El seu pare, un veterà de guerra, prova de compartir la seva saviesa amb ell des de la distància, i la seva mare intenta donar-li el que és millor per a ell sense oblidar les seves pròpies necessitats. Quan la mare posa en venda el ranxo familiar, ell i el seu amic Lacey Rawlins es disposen a creuar la frontera de Mèxic i buscar feina cuidant bestiar. Aviat se'ls uneix un altre noi fugat, Blevins, que d'una banda presenta unes habilitats prodigioses per a la supervivència i la caça, i d'una altra banda sembla una caricatura de si mateix. Els problemes comencen poc després de creuar la frontera amb Mèxic, on la justícia els persegueix perquè considera robats els cavalls que ells havien extraviat. Rawlins i Cole troben feina en un ranxo on de seguida es congracien amb l'amo amb la seva habilitat per domar cavalls. Cole també inicia una relació amorosa amb la filla de l'amo de la finca. Poc a poc tots aquests fronts que han començat a obrir comencen a tancar-se sobre ells, i les conseqüències del seu propi relat acabaran essent molt més doloroses per a tots ells del que podien arribar a pensar. 

M'agrada: És un relat que s'atura a reflexionar sobre els seus propis temes més que basar-se en l'acció, i que troba formes inesperades i completament suggestives i originals de desafiar les expectatives. 

No m'agrada: El seu ritme és excessivament lent en determinats moments. A mi això no m'ha suposat un problema en general, però és cert que la novel·la no fa gaire per cuidar els seus lectors en aquest sentit. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons