Telèmac
Un blog sobre la meva passió per la lectura i d'altres coses que m'agraden, m'interessen o, en determinats moments, em criden l'atenció. El títol és per aquell personatge que vivia a l'ombra dels grans herois, quan encara tenia tantes coses per aprendre.
21 de novembre 2026
La setena funció del llenguatge (#670)
14 de novembre 2026
La Pràctica, l'horitzó i la cadena (#669)
"Temps enrere, a l'antiga Terra, hi havia un horitzó". Què podia voler dir, no mirar amunt ni avall? Mirar enfora. L'horitzó devia ser a tot arreu, en totes les direccions.
Aquesta breu novel·la de l'autora estatunidenca Sofia Samatar es va publicar fa dos anys, i ens endinsa en un món distòpic que pretén reflectir les injustícies econòmiques i socials del món actual. Crec que es llegeix més aviat com una faula, en què la trama i els personatges tenen més pes pel seu paper simbòlic, com a emblemes de les realitats que representen, que no pas per la complexitat de les seves psicologies. Aquesta senzillesa és part de l'atractiu de la lectura, em penso. El desenllaç, tanmateix, m'ha semblat un punt massa simplista i esquemàtic, més en el pla de la metàfora que la novel·la desenvolupa que no pas plausible a la pràctica, però al capdavall resulta força coherent amb la direcció que pren el relat sencer, que esdevé una al·legoria política del potencial dels oprimits de la terra per realitzar el seu propi alliberament, més que una novel·la en el sentit convencional. Mentre la llegia, m'ha recordat força Els desposseïts d'Ursula K. Le Guin, en la voluntat de traslladar una situació històrica a un escenari de ciència-ficció, tot i que Le Guin aconsegueix fer-nos patir pels seus personatges, i comprendre el seu món i les seves decisions amb profunditat. Aquí, el resultat és una mica més senzill perquè no passa de l'esbós i, tot i que l'argument i el món fictici construït m'han semblat força suggestius, el text en conjunt és massa breu com per arribar a desenvolupar en profunditat els temes que planteja. Com també em va passar fa una setmana amb Així es perd la guerra del temps, he trobat que el resultat és un punt massa esquemàtic, com si es tractés de l'esborrany inicial del que podria ser una novel·la molt més completa i desenvolupada. No sé si és una tendència de la ciència-ficció actual o una coincidència de dos casos puntuals.
Les metàfores que desplega el relat no són gaire subtils. Després del col·lapse del planeta terra, la humanitat solca l'espai a bord d'un conjunt de naus que formen la Flota. Tot i que teòricament es dirigeixen a la recerca de nous móns per colonitzar, aquesta no és la prioritat immediata, ja que el funcionament de les naus garanteix l'autosuficiència de la humanitat mentre duri el viatge. La societat està estrictament jerarquitzada en tres grups, que recorden una versió distòpica de la República de Plató: els productors, que treballen processant pedra en una mena de mines al centre de cada nau, una àrea anomenada la Bodega, es troben encadenats a la paret; els guardians, encarregats de custodiar-los i de mantenir l'ordre a la nau, porten una turmellera blava que està connectada a una xarxa d'informació; mentre que el tercer grup gaudeix de llibertat de moviments al món de dalt, i poden controlar els guàrdies a través dels seus telèfons mòbils. En un món en què la servitud de cadascú és tan directament identificable de forma gràfica, les tensions i els conflictes entre uns membres i uns altres d'aquesta societat no trigaran a aparèixer.
De fet, el gruix de l'argument de la novel·la té lloc al món acadèmic, i és que el món universitari és una mena de refugi que, a simple vista, sembla que no es vegi afectat per aquestes divisions econòmiques. Tant els guàrdies com els ciutadans lliures hi poden accedir en pla d'igualtat, mentre que alguns encadenats de la Bodega hi accedeixen també puntualment a través d'un sistema de beques al talent. En una facultat d'humanitats en una de les naus, sorgeix una oportunitat d'aquest tipus per a un noi encadenat, el protagonista, amb un gran talent per al dibuix. La seva pujada al món de dalt i la necessitat d'adaptar-se al món universitari li resultarà un autèntic xoc cultural. El noi, acostumat al món de la foscor, tindrà molts problemes per comprendre la nova vida que se li proposa; a la vegada, pujarà al món de dalt amb tot un bagatge de creences místiques que s'han desenvolupat al món de la Bodega, a través del guiatge d'un ancià, el Profeta, que anuncia l'alliberament dels encadenats en el futur. La professora encarregada de guiar el noi pel món acadèmic començarà a descobrir que la connexió entre el noi i el profeta va molt més enllà d'una mera curiositat folklòrica, i entrarà en el terreny perillós d'intentar desafiar les normes acadèmiques i socials del món de dalt.
El text ofereix una crítica al discurs dominant al món acadèmic actual, especialment als departaments de lletres: un discurs que es presenta com a bonhomiós amb els oprimits i emancipador en la teoria, però que no passa de xerradissa estèril si no aconsegueix operar cap canvi real a la societat. A la vegada, les universitats es troben al servei de la jerarquia dominant, i depenen directament, a través dels sistemes de beques, premis i subvencions, del sistema capitalista que manté els nascuts a la Bodega en la seva condició de servitud. En un moment revelador de la trama, un dels personatges ens explica què és la Bodega realment i per què és necessària per al sistema, i la revelació esdevé un punt òbvia i anticlimàtica, però a la vegada afegeix un nivell més a aquesta voluntat de la novel·la sencera d'esdevenir al·legoria del sistema capitalista tal com està organitzat avui dia.
Paral·lelament, el símbol de la Bodega i la seva "càrrega" humana esdevé una referència molt evident als vaixells negrers que van mantenir el sistema esclavista durant els segles divuit i dinou, i aquesta clau simbòlica crec que es fa inevitable al llarg de la lectura. D'altra banda, també és cert que les implicacions d'aquesta metàfora només queden apuntades de forma superficial, i el recurs al misticisme dels encadenats trobo que és una manera de simplificar els aspectes més complexos d'aquest fenomen històric. M'ha recordat una mica el que fa Octavia Butler amb el pensament religiós a la dilogia de les Paràboles. Hauria estat molt més fructífer per al relat, al meu parer, explorar amb més profunditat el xoc cultural que experimenta el noi en canviar tan radicalment d'una classe social a una altra, o el paper de mediadora que hi juga la professora, que al capdavall queda relegada al paper d'espectadora passiva del procés d'alliberament del seu protegit.
En fi, és una novel·la molt interessant, que fa de molt bon llegir perquè el món fictici és força suggestiu, i la trama està construïda a base d'un suspens que manté la tensió alta fins ben bé el final del relat. Tanmateix, el desenllaç, un punt massa esquemàtic i essencialment irresolt, m'ha deixat amb una sensació molt forta d'ambivalència, perquè m'ha fet la impressió que la novel·la podria haver estat molt més completa o podria haver portat els fils argumentals i els dilemes dels personatges molt més lluny. És una bona recomanació si us agrada la ciència-ficció de perfil més humanista que no pas científic.
Sinopsi: En un moment del futur després del col·lapse de la terra, la humanitat es manté estable dins d'una flota de naus que es mantenen a base de la desigualtat dels seus tripulants. Mentre que els treballadors es troben al centre de la nau, encadenats en un món de foscor anomenat la Bodega, els guàrdies s'encarreguen de controlar l'ordre social i els ciutadans lliures gaudeixen del món de dalt. En aquest context, el món acadèmic de la universitat pretén actuar de pont entre aquestes classes socials, i concedeix una beca d'estudis a un noi de la Bodega amb un increïble talent per al dibuix, però el noi experimentarà un xoc cultural molt fort quan descobreixi el món de dalt, i es vegi allunyat dels ensenyaments del seu mestre del món de baix, el Profeta.
M'agrada: El món fictici proposat m'ha semblat molt suggestiu com a revers fosc de la política platònica. També la qualitat poètica d'alguns passatges, que fa de molt bon llegir, especialment els d'inspiració mística per part del noi i el profeta.
No m'agrada: M'ha semblat que la novel·la es ressent de la seva brevetat, i té potencial per desenvolupar millor els conflictes i les psicologies dels personatges. El desenllaç, massa obvi en termes simbòlics, m'ha semblat abrupte i excessivament simplista.
13 de novembre 2026
Sense context
És com maximalista versus minimalista. Et poses com una meta molt exigent i és frustrant perquè no hi pots arribar... Però si en comptes d'una meta et poses un punt de partida i dius, vale, parteixo d'aquí, aviam fins on arribo? O cap a on vaig? És diferent. M'ha costat temps arribar fins aquí.
07 de novembre 2026
Així es perd la guerra del temps (#668)
De vegades, quan m'escrius, dius coses que jo he callat. Et volia dir: "vull preparar-te un te", però no ho vaig fer, i tu em vas escriure sobre compartir-ne un; et volia dir: "la teva carta viu dins meu en el sentit més literal possible", però no ho vaig fer, i tu em vas escriure sobre estructures i esdeveniments. Et volia dir: "les paraules fan mal, però les metàfores passen pel mig, com els ponts, i les paraules són com les pedres amb què s'alcen els ponts, arrencades de la terra enmig d'una gran agonia, però emprades per fer una cosa nova, una cosa compartida, una cosa que val més que un bàndol." Però no ho vaig fer, i tu em vas parlar de ferides.
Aquesta novel·la de 2019, escrita a dues mans per l'autora canadenca Amal El-Mohtar i l'autor estatunidenc Max Gladstone, ha estat en els darrers anys un èxit indiscutible dins el panorama de la ciència-ficció actual. La traducció al català va ser publicada un any després per l'editorial Mai Més. Reconec que en començar a llegir no tenia una idea gaire clara del que hi trobaria i, havent-la acabat, puc dir que ha estat, si més no, una sorpresa. D'entrada, cal dir que l'argument i les premisses de la proposta no podrien ser més originals: en el marc d'una guerra universal a través del temps i l'espai entre dues entitats omnipotents que dominen el futur en realitats paral·leles, l'Agència i Jardí, dues guerreres a ambdós bàndols, la Roja i la Blava, estableixen una correspondència a través dels segles. Les cartes arriben l'una a l'altra de les formes més imaginatives possibles, ja que la Roja i la Blava són organismes post-humans que tenen la facultat de viatjar en el temps, canviant així el teixit mateix de la realitat que les envolta: així doncs, els missatges arriben dins les entranyes d'animals, formulats per fenòmens atmosfèrics i tectònics, i de les formes més fortuïtes possibles. D'altres vegades, arriben de forma més convencional, a través del paper, però aquests casos són els més perillosos de tots, ja que els seus respectius superiors controlen cada moviment que fan dins d'aquesta guerra, i un pas en fals pot resultar fatal en qualsevol moment de l'entramat de realitats alternatives.
Més que centrar-se en el panorama general de la guerra entre aquests dos ens totpoderosos, la novel·la se centra en la relació que va creixent entre les dues protagonistes, que primer s'aproximen l'una a l'altra des de la desconfiança, ja que aquesta comunicació pot formar part d'un pla per minar les defenses de l'enemic, i gradualment la seva relació va creixent a través de la curiositat fins a l'amor. L'enamorament entre la Roja i la Blava es va fent més decisiu a mesura que cadascuna estigui disposada a arribar més lluny i a arriscar la integritat de la seva missió per mantenir el canal de comunicació obert i poder saber encara més coses sobre la seva estimada i el seu món. M'ha recordat força les obres d'Emily St. John Mandel, en el sentit que la novel·la aposta per una ciència-ficció tova, de caire més aviat humanista, que pren com a centre d'interès els sentiments i la necessitat de crear connexions personals dels individus que es veuen involucrats en catàstrofes globals o moviments geoestratègics més grans que no depenen d'ells mateixos. També entenc que una part de l'èxit de la novel·la, tot i no ser intencionat, es construís a partir de la situació de confinament arran de la pandèmia de Covid, en què aquest tipus d'experiències ressonaven amb una inesperada vigència.
En aquest cas, l'interès de la novel·la rau en la construcció de cada escena per separat, ja que, en viatjar en el temps a través de múltiples universos paral·lels, les protagonistes es poden trobar en qualsevol escenari en qualsevol moment, sense una solució de continuïtat que lligui totes les escenes: com que qualsevol canvi en una línia d'esdeveniments predeterminada pot comportar una cadena de conseqüències impredictibles en el futur, les agents de l'Agència i Jardí es mouen pel que elles anomenen la "trena" del temps, és a dir, una unitat formada per diversos fils que poden anar trenant i destrenant a conveniència dels seus superiors. Així doncs, cadascuna de les escenes ens porta per determinats moments històrics a diversos llocs de la geografia mundial, així com també a móns més aviat distòpics i imaginaris amb una certa semblança amb escenaris reals. És aquí on m'ha mancat una mica de desenvolupament a la novel·la en general. M'ha semblat que la idea tenia potencial, i el desenvolupament m'ha convençut, però tant el conjunt del món imaginari com el desenvolupament de l'argument se m'han fet una mica massa esquemàtics en una novel·la tan breu. Quasi més de la meitat del relat és el plantejament, en què s'estableix la correspondència entre les dues agents, no és fins passada mitja novel·la que la trama es posa en marxa i comencen a donar-se els esdeveniments crucials per a l'argument.
Amb això no vull treure-li mèrit a la novel·la, que creix especialment en aquest tram final i que lliga el que semblaven caps solts en un tot coherent, que només s'arriba a entendre per complet resseguint el rastre dels viatges temporals de les protagonistes a través de diversos fils. És només que es podria haver fet amb una mica més d'atenció al ritme i a l'estructura del relat, i no precipitant-ho tot de forma concentrada a les últimes pàgines. La impressió final és que no hem arribat a conèixer els personatges en gaire profunditat, i que hem assistit a un joc d'escacs còsmic que queda essencialment irresolt, tant en el pla de la guerra entre Agència i Jardí, com el de la relació de les dues protagonistes, que queda suspesa del fil d'un deus ex machina un punt forçat en el darrer capítol: ja sé que no és un gir de guió totalment gratuït, perquè té sentit a la llum dels esdeveniments, però tot i així m'ha deixat amb una impressió de final massa precipitat i no del tot lligat a la resta del conjunt. Així es perd la guerra del temps és una novel·la molt amena i entretinguda, i es gaudeix especialment pel seu to més aviat poètic i el seu ritme pausat alhora de construir la relació a través de cartes. Tot i així, no m'ha semblat tan rodona com El mar de la tranquil·litat, per exemple, i trobo que carrega massa pes en la relació d'enamorament de les protagonistes, i no perquè em sembli un defecte en si mateix, sinó perquè té més d'enamorament literari que no pas de relació creïble a la vida real. De totes maneres, em sembla una bona recomanació si us agrada la ciència-ficció tova, i els relats que suggereixen imatges, escenes, i móns possibles més que no pas explicar-los.
Sinopsi: En diversos punts indeterminats d'un entramat complex de realitats paral·leles i fils entrecreuats en l'espai-temps, dues agents de l'Agència i de Jardí, que batallen en bàndols contraris d'una guerra còsmica pel domini del futur, inicien una relació epistolar que anirà creixent a través de cada tramesa. El que comença com a mer exercici de fatxenderia i desafiament, anirà creixent a través de la curiositat i el flirt, fins a establir connexions d'empatia a través del text que aniran abocant a un enamorament genuí entre totes dues. Tanmateix, no sabem mai quin grau de control i coneixement tenen els superiors d'ambdues agents, així que la seva relació epistolar es podria veure amenaçada per operacions encobertes dins la guerra del temps.
M'agrada: M'ha semblat una lectura a la vegada poètica i entretinguda. La suggestió de les imatges, sobretot de les petites escenes o quadres en què es troben inserides les protagonistes a cada nou capítol, m'ha semblat dels punts més forts de la lectura.
No m'agrada: Crec que la trama i les premisses tenien el potencial d'arribar més lluny, construir un món imaginari més ben travat i desenvolupar els sentiments dels personatges d'una forma una mica més plausible. El desenvolupament de la trama m'ha semblat una mica massa esquemàtic.
05 de novembre 2026
Una treva que no és pau (#667)
Tornem cap a casa. Tant de bo ho aconseguim. Escrivim, buidem, ens estirem dels cabells, agafem aire, cridem al vent, ajuda, ens enfonsem. Escrivim. Buidem.
Una treva que no és pau és el volum de memòries que l'autora canadenca Miriam Toews va publicar tot just l'any passat. A diferència d'altres llibres de memòries, potser més estructurats o amb un fil conductor més clar, aquest relat personal destaca pel seu desafiament a les expectatives del gènere, de forma que el que ens cau a les mans és una col·lecció força desarticulada a simple vista de retalls de reflexions, entrades de diari, cartes antigues de l'autora a la seva germana de quan aquesta vivia, i cites d'altres autors, que hem d'anar interpretant a la llum els uns dels altres per aconseguir donar-li un sentit al conjunt. Reconec que aquesta aposta formal em va desconcertar força a l'hora de començar a llegir, però a mesura que avançava, la lectura anava mostrant la seva pròpia coherència interna, basada més aviat en les connexions emocionals que s'estableixen entre les diferents parts del text.
Toews és autora d'una ficció molt marcada per la seva pròpia biografia: es va criar als anys setanta i vuitanta en una comunitat mennonita del Canadà, en un ambient opressiu a causa del fanatisme religiós i el conservadorisme extrem predominants en aquesta església. La seva maduresa, un cop ja era mare, va quedar colpida pels suïcidis del seu pare i la seva germana, que ella intenta fer encaixar dins d'una narrativa que arribi a donar-los un sentit o, si més no, que la pugui ajudar a continuar vivint amb la ferida oberta d'aquest fet traumàtic. El deure de cuidar la seva mare anciana és també una experiència afegida, ja que ambdues tenen formes molt diferents d'afrontar el dol i el present de la situació familiar: Miriam explora el seu propi dol a través de l'escriptura, mentre que la mare pren una via molt diferent que també involucra les paraules, però en aquest cas, se'n memoritza llistes senceres per tal de participar a tornejos internacionals de Scrabble. Les situacions quotidianes en què es troben i la forma en què Toews les posa sobre la pàgina, fent associacions d'unes anècdotes a unes altres, afegeix a la lectura un matís d'humor malenconiós que es fa difícil d'explicar de segona mà.
El fil conductor de totes les reflexions que planteja el volum és l'encàrrec que Toews rep per part de l'organitzador d'una convenció literària, de respondre a la pregunta "Per què escrius?". Toews ofereix el seu intent personal de resposta, però el seu destinatari sempre hi acaba posant objeccions. Al cor del conflicte entre ambdós interlocutors hi ha un malentès essencial sobre el fet i la necessitat d'escriure: Toews encara la tasca com una arqueologia personal sobre les motivacions que la van portar a escriure als seus inicis, íntimament connectades amb la història familiar. De les succintes intervencions de l'editor anònim, però, he sobreentès que ell busca una resposta un punt més instrumental, que pugui servir de consell o inspiració per a aspirants a escriptors. Tanmateix, poc després de la primera secció començarem a entendre que el tema principal del llibre no és l'escriptura com a tal, o ho és només de forma tangencial, en un recorregut emocional a través de la història personal i els records familiars de l'autora.
Toews planteja el fet d'escriure com a interrogant existencial davant del misteri que li presenten les morts del pare i la germana, no perquè necessàriament hi hagi de trobar resposta a través de l'escriptura, sinó més aviat com a acció compulsiva que l'ha d'ajudar a no enfonsar-se davant d'unes experiències límit d'aquesta magnitud. Ambdós eren persones metòdiques i ordenades i, de fet, els seus suïcidis van venir precedits per lapses força llargs de mutisme voluntari. Toews intenta trobar una explicació racional a aquest fenomen, que contrasta fortament amb la seva necessitat d'explicar i explicar-se constantment, tot i que la seva mare li ofereix una resposta força més senzilla a simple vista però vitalment encara més decisiva, fins i tot: que el seu silenci era l'únic element de les seves vides que sentien que podien controlar. Davant d'aquest risc de perdre el control de la seva vida, Toews continua escrivint sobre el seu passat familiar, sobre els seus records, sobre les seves pròpies crisis personals i mentals i, també, sobre episodis aparentment intranscendents de la vida quotidiana que adquireixen un relleu determinat a la llum de tots aquests esdeveniments dolorosos.
Tanmateix, hi ha un altre nivell encara més profund a la pregunta sobre per què Toews escriu, que va més enllà de la funcionalitat terapèutica o expressiva de la seva literatura. La seva germana, afectada per atacs de malenconia i mutisme, li demana expressament que li escrigui cartes durant la seva vida adulta, en el moment en què totes dues han deixat la casa familiar. És a així com l'autora es troba en la necessitat d'escriure, més enllà de qualsevol motiu personal, per un compromís prèviament adquirit, i les cartes a la seva germana són dels moments més emotius del llibre sencer, possiblement per la seva immediatesa i arrelament a l'experiència familiar. L'escriptura, en aquest cas, serveix d'ancoratge, crea connexions amb els éssers estimats, i aquest és probablement el motiu més poderós de tots els que se'ns apunten a través del llibre. Una treva que no és pau és un volum de memòries atípic, però que paga la pena per l'autenticitat que desprèn, no tant en el que diu, sinó més aviat en com ho diu i en el que omet pel camí, com si ens marqués direccions i suggestions per a la reflexió que els lectors hem de decidir quant de tros enllà voldrem seguir. No sé si el recomanaria a tothom, i sóc conscient que possiblement n'he gaudit més coneixent les novel·les de l'autora que si l'hagués agafat per primer cop de noves sense conèixer-ne l'obra prèviament. En tot cas, m'ha semblat una molt bona recomanació.
Continguts: A partir de la proposta per participar en un esdeveniment literari, Miriam Toews comença a reflexionar sobre el paper de l'escriptura a la seva vida, i com la seva escriptura està profundament entrelligada amb les seves experiències familiars i el dol pels seus éssers estimats. Els records de família i les seves reflexions sobre el suïcidi i la salut mental es van intercalant amb d'altres anècdotes del moment present en què crea connexions amb la seva mare, els seus fills i els seus néts, principalment a través de l'humor, la curiositat i la compassió.
M'agrada: El fet que el llibre no tingui un fil conductor definit sinó que estigui compost més aviat com a xarxa de pensaments, anècdotes i reflexions que es poden anar connectant al llarg de la lectura. La forma amb què Toews narra les seves experiències vitals, sempre elevant l'anècdota a categoria, i amb una bona dosi d'humor agredolç.
31 d’octubre 2026
Fragments sobre Beatriu
Fa més o menys un any que rellegeixo La Divina Comèdia de Dante Alighieri, i tot just ara concloc el Purgatori amb una lectura paral·lela que m'ha semblat una joia: La figura de Beatriu de Charles Williams (1886-1945). És un assaig a mig camí entre la crítica literària i el tractat teològic que es va publicar per primer cop el 1943. La traducció al català, des de l'original anglès, és meva:
Va definir el tipus general d'experiència relativa a la figura de Beatriu en un dels seus llibres en prosa, el Convivio (IV, XXV). Allà hi diu que els joves queden subjectes a un "estupor" o enlluernament de la ment que els cau a sobre quan perceben coses grans i meravelloses. Aquest estupor produeix dos resultats: un sentit de reverència i un desig de saber-ne més. Cobren vida una noble admiració i una noble curiositat. Això és el que li havia passat quan va veure una noia florentina, i tota la seva obra consisteix, d'una manera o una altra, en el creixement d'aquesta adoració i aquest coneixement. (Capítol 1 - Introducció)
La crònica del Camí Dantià comença amb tres coses: una experiència, l'ambient d'aquesta experiència, i els mitjans per tal d'entendre i expressar aquesta experiència; és a dir, una dona, una ciutat, i l'intel·lecte o la poesia; és a dir altra vegada, Beatriu, Florència i Virgili. (Capítol 1 - Introducció)
Aquell que no mereixi... Beatriu? és a dir, "salute", salvació, no cal que esperi trobar-la. Però això implica que Beatriu s'identifiqui amb la salvació? Sí, i aquesta és la identitat de la Imatge amb el que es troba més enllà de la Imatge. Beatriu és la Imatge i l'anticipació de la salvació. Això no és adequat dir-ho a ningú excepte a aquells "ch'avete intelletto d'amore". (Capítol 2 - Beatriu)
Quan ella és "morta", quan la seva qualitat s'ha retirat del món, aleshores arriba el moment d'afirmar aquesta humilitat i aquesta caritat. La caritat, en aquest sentit, comença a casa. La segona imatge, així doncs, seria més aviat com una segona vinguda de l'Amor, més aviat com la Parusia mateixa. Fins i tot això potser és més accessible del que pensem, i es pot dignar a dependre, almenys en part, de la llibertat i el poder dels fidels. On hi ha hagut Amor, l'Amor no es nega mai (excepte a l'infern) a tornar. (Capítol 4 - El Convivio)
Dante s'havia perdut pel bosc, però no havia entrat per aquesta porta; aquí hi ha els que sí que hi han entrat, per voluntat pròpia i per la voluntat de Déu que ha assentit immutablement a la d'ells. El bosc feréstec i salvatge de les afirmacions vegetals caòtiques ha quedat fossilitzat en el patró fix de les afirmacions perverses voluntàries. Els cercles de l'infern contenen el que queda de les imatges quan el bé de l'intel·lecte n'ha estat retirat deliberadament. (Capítol 8 - L'Infern)
Que els pecadors siguin tan sovint florentins accentua la perversió de la Ciutat; de fet, per entrar dins la Comèdia és necessari esdevenir florentí, almenys fins al punt que puguem utilitzar el nom de Florència o el nom de la nostra pròpia ciutat o país de forma indistinta. Aquest tipus de coses estan passant a Florència i (com mostra Dante) aquest tipus de coses estan passant a Anglaterra. La paraula Florència mateixa té quatre significats: la ciutat particular pròpia de Dante, i qualsevol Ciutat, i l'Imperi universal, i la Ciutat Divina. Malebolge es compon dels gremis d'aquells que hi pequen en contra; les rases queden separades per sempre, així com els gremis. L'assoliment suprem de l'infern és que sigui impossible intercanviar-los. Heretges i hipòcrites, aduladors i simoníacs, lladres i mals consellers, cismàtics i falsadors: aquests són els que omplen els fossats de Malebolge. Allò que va començar amb el petó furtiu de Francesca ara s'estén i contamina el món sencer. (Capítol 8 - L'Infern)
Així els esperits de la flama, cremant apassionadament tota impuresa dels desitjos de la carn, criden en veure Dante: "no sembla de carn irreal", i això és potser, malgrat tots els espiritualitzadors, la lloança més gran de Dante i la lloança més gran del seu amor: ni ell ni el seu amor no eren de carn irreal. Així és com els que penaven per petons sacrílegs ara troben petons reals. (Capítol 9 - El Purgatori)
Hi ha una mena d'experiència que només es pot expressar dient: "Estimar-te? Si jo sóc tu." Això és un fet natural; però també hi entra un deure moral. És el deure moral dels amants, com reconeixen certament de tant en tant, de submergir-se amb amor dins la vida de l'altre, i treure'n poder: poder de resistir la temptació, de rebutjar, d'afirmar, de purificar, de pregar. "Pregaré per tu" és cosa bona de dir; però és millor: "Pregaré en tu". De fet, aquesta és la naturalesa de les pregàries que demanen les ànimes de les terrasses de la muntanya. Els que són a la terra acompleixen la tasca necessària. I ara són més que pregàries rituals; és la vida i la vida mútua de les ànimes. (Capítol 11 - El Paradís)
29 d’octubre 2026
Repensar feminismes
Interessantíssima entrevista a Marta Roqueta, que ha publicat recentment el llibre Maternitats sense tribu. Posa en qüestió mites sobre la maternitat i la criança que sovint oprimeixen les dones des de certs discursos feministes i d'esquerres. Cal repensar moltes coses, certament.
https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-marta-roqueta-maternitats-sense-tibu/
24 d’octubre 2026
Tango satànic (#666)
No hi podem dir ni sí ni no, però la pregunta romandrà per sempre dins nostre, tal com dins nostre romandrà viu el record de la criatura, a qui potser li calia sucumbir justament... perquè la nostra estrella finalment es comencés d'elevar... Qui sap, amics... Però, si és així, la vida ens tracta amb inclemència.
Tango satànic és una novel·la de 1985 de l'autor hongarès László Krasznahorkai, guardonat l'any passat amb el premi Nobel de Literatura. Està escrita amb una prosa molt densa i la seva trama està estructurada amb minuciositat, de forma que s'ha de llegir parant atenció als detalls i sense abaixar la guàrdia ni un sol moment. Reconec que l'he llegida a batzegades, que en determinats moments he tornat enrere a rellegir capítols sencers i a recuperar detalls que m'havien passat per alt i que, després del desconcert inicial que m'ha causat el desenllaç, la trama m'ha anat creixent dins la ment a mesura que hi pensava i que tornava a rellegir-ne alguns passatges. Puc entendre que a simple vista sembli un exercici vacu de postmodernitat i de prosa pretensiosa, com apunten algunes de les crítiques que ha rebut, però crec que aquesta impressió es va dissipant al llarg de la lectura, sobretot a la vista del desenllaç i la recurrència dels motius que impulsen la trama cap endavant, que es van interrogant i referint als uns als altres amb la insistència de temes musicals que desapareixen i es reprenen dins d'una mateixa composició.
La novel·la té lloc en una antiga colònia agrícola ja desmantellada, a l'època de la imminent dissolució de la Unió Soviètica. Hongria no n'era membre oficial, però va ser envaïda per les tropes soviètiques durant la segona guerra mundial i es va convertir en un estat satèl·lit de l'òrbita soviètica, amb un govern comunista subordinat a la política dictada per Moscou. L'ocupació soviètica no va acabar fins el 1989 amb la desintegració de l'URSS, i la novel·la retrata, amb un estil profundament oníric i subjectiu, subordinat a la percepció parcial i immediata que en tenen els personatges, aquest sentiment de catàstrofe imminent que sembla abastar no només la quotidianitat més immediata de les seves vides, sinó que va més enllà fins a englobar un univers sencer. Al capdavall, un dels aspectes més reeixits de la novel·la és que no esmenta aquest context polític explícitament, més enllà del desassossec kafkià que provoca l'escenari de burocràcia i espionatge intern en què es veuen immersos alguns dels personatges, de forma que aquest marc històric més ampli l'hem d'anar entreveient de les actituds i accions dels personatges, i els seus fragments de records. En aquest moment de transició, en què el sistema antic ja ha mort definitivament però encara no ha nascut quelcom nou, la presència inquietant de l'Irimiás, un personatge diabòlic que es presenta amb pell de Messies, esdevé un significant obert que cadascun dels personatges va carregant de connotacions. La salvació i la utopia que proposa per al futur podrien ser una reedició millorada de l'explotació agrícola col·lectiva, però també podrien ser quelcom de diferent, una aventura capitalista dins d'un sistema mercantil incipient.
La novel·la es divideix en dotze capítols, agrupats en dues meitats de sis cadascuna. A la primera meitat, els pocs supervivents que queden a la colònia reben una notícia sorprenent: el profeta Irimiás i el seu acòlit Petrina, que tothom al poble pensava que eren morts, acaben de ser retrobats i la seva arribada és imminent. Aquests primers capítols es basen en la tensió que provoca l'espera d'aquests dos personatges, i se'ns ofereixen a través de les perspectives de diversos habitants del poble. Sense feina i sense esperança, tots sobreviuen com poden entre rampells de rauxa alcohòlica i brots de desesperació nihilista: les úniques noies joves que queden al poble es dediquen a la prostitució, i els únics modes de supervivència a l'abast dels habitants són la picaresca i un sentit de la cooperació essencialment basat en la desconfiança i l'interès. El record de l'Irimiás és una constant a través d'aquesta secció de la novel·la: alguns personatges el veuen com una figura messiànica, que farà redreçar la situació del poble i els portarà a un futur brillant; mentre que d'altres observen l'arribada amb recel i temor que el nouvingut pugui arribar a revelar secrets que mantenien ben guardats. És així que el personatge se'ns va construint, en termes simbòlics, com una presència diabòlica dins del text, tot i que, si jutgem des dels fets, només tenim dades per veure'l com un entabanador que pretén estafar els pocs diners que els queden als habitants del poble.
És a la segona part que aquest pla comença a prendre una forma més definida, i en aquest sentit la trama de la novel·la m'ha recordat força Les ànimes mortes de Gógol, tot i que després, de cara al desenllaç, se n'allunya força. Els sis capítols finals engeguen amb el discurs de l'Irimiás als reunits a la taverna de la colònia, després d'una tragèdia que ha sacsejat el poble sencer. A diferència del que passa amb els personatges diabòlics, aquí la temptació no se'ns presenta de forma gaire llaminera ni particularment eloqüent, de forma que com més va més anirem percebent aquesta sensació inquietant, evocada magistralment per part de l'autor, que hi ha alguna cosa que no acaba d'encaixar del tot. Com anirem descobrint al llarg d'aquests capítols finals, Irimiás té una agenda pròpia que ens havia quedat suggerida al principi de la novel·la, és cert, però que només s'arriba a entendre totalment al penúltim capítol. És en aquesta segona part que començarem a copsar la forma com actua la progressió del temps a la novel·la sencera: l'estructura és lineal, en el sentit que l'ordre cronològic dels fets avança sempre cap endavant, però la gràcia de tot plegat és la pregunta final sobre si avançar cap endavant vol dir necessàriament progressar cap a algun lloc. La cronologia de la novel·la fa avançar el temps sempre en bucle, de forma que, com en un malson kafkià, moltes de les trames es veuran condemnades a repetir el seu punt de partida.
Tanmateix, el desenllaç encara guarda una última sorpresa que, per les ressenyes que he pogut llegir de la novel·la, n'és un dels aspectes més controvertits. A mi m'ha convençut, tot i que prefereixo no discutir-lo obertament per no esguerrar detalls de la trama a algú que encara no l'hagi llegida. M'ha semblat que afegia un nivell d'interpretació a la trama sencera que fins i tot m'ha fet digerir millor algunes de les parts que durant el desenvolupament de la novel·la poden semblar més arbitràries o gratuïtes per part de l'autor. Krasznahorkai qüestiona molt hàbilment l'estructura temporal d'una narració, els defectes i limitacions del fet de narrar, i la necessitat de trobar en la narrativa un sentit o explicació últims que la realitat mateixa ens denega amb una insistència quasi diabòlica. El pensament màgic dels personatges, especialment en Futaki i l'Estike, queda reivindicat a través d'un gir metatextual que a mi personalment no m'ha semblat gratuït, sinó que, per a mi, deixa la novel·la en el seu punt més alt. Més que triar entre el pensament mític/màgic d'aquests personatges que la narració caracteritza com a "innocents", i entre el pensament racional/obsessiu d'un personatge com el doctor, que tracta de mantenir una semblança d'ordre dins la desintegració generalitzada, el desenllaç potser ens desenganya de la necessitat de triar entre ambdós. D'optimista, no ho és gaire, però possiblement és el que més s'hi aproxima de tota la novel·la.
Sinopsi: En un moment indeterminat als anys vuitanta, els pocs habitants que queden en una antiga explotació agrícola hongaresa malviuen entre l'alcoholisme i la desesperança, i administren com poden els pocs diners que els queden amb el projecte d'abandonar la colònia definitivament. De cop i volta s'estén la notícia pel poble que Irimiás i Petrina, dos antics companys de la colònia, no eren morts com tothom es pensava, sinó que han estat vistos a ciutat i que aviat tornaran al poble. Les converses entre diferents personatges i els seus fluxos de consciència ens aniran oferint diferents perspectives sobre la identitat d'aquests dos personatges. Paral·lelament, anirem descobrint quines són les intencions últimes d'aquests dos entabanadors, que portaran la trama en direccions inesperades.
M'agrada: Ha estat una lectura tan sorprenent i la seva estructura m'ha semblat tan original i ben travada que, al final, m'ha pagat la pena tot l'esforç de lectura i la lentitud de la primera meitat.







