El Kremlin de sucre és un recull de relats de l'autor rus Vladimir Sorokin, que actualment viu exiliat a Alemanya. Es va publicar per primer cop l'any 2008 i, de fet, és una seqüela a la seva novel·la anterior sobre el món dels oprítxniks, una distopia futurista ambientada en una Rússia alternativa que, després d'un cop d'estat l'any 2027, ha tornat al tsarisme. Quan el vaig veure a la biblioteca en vaig llegir la contraportada i em va encuriosir, però no sabia que hi havia un primer volum, que també està traduït al castellà. Em penso, pel que he pogut esbrinar, que els dos llibres es poden llegir de forma independent i, en tot cas, la lectura de El Kremlin de sucre m'ha semblat prou interessant per si mateixa. És cert que el context del món distòpic on ens trobem pot resultar una mica confús en començar a llegir, però més endavant, gràcies a les referències esparses que van sortint al llarg dels contes, es va formant una imatge de conjunt una mica més completa. En aquest sentit m'ha recordat una mica els clàssics de la ciència-ficció dels anys cinquanta i seixanta, de l'estil d'Asimov i de Bradbury, en el sentit que els detalls que va aportant cadascuna de les peces separades, per anecdòtics que semblin a simple vista, contribueixen a situar la lectura en el context del món fictici.
A través dels diferents relats que formen el volum, assistirem a una radiografia força completa d'aquesta societat russa futurista, a través de diferents ambients i classes socials, des dels estils de vida més poderosos i privilegiats als més precaris i marginals. Sorokin té un estil postmodern, en què es barregen diversos gèneres constantment, i d'aquesta forma el resultat sempre és una imatge fragmentada, que ens va oferint a cada pas múltiples instantànies d'un mateix cor de violència i repressió política. Així, d'entrada, el primer dels relats, "La joia de la Marfusha", ens submergeix només començar a llegir en una imatge edulcorada i nostàlgica de la vida sota un règim autocràtic des del punt de vista d'una nena: no és fins més endavant que anem descobrint qui són els enemics interns que el règim ha de mantenir a ratlla per poder sostenir aquesta imatge d'estabilitat aparent, i el nivell de violència que desplegarà per tal de poder mantenir la seva imatge de la gran Rússia unida i pacificada.
Com anirem veient al llarg dels relats, la societat que ens presenta El Kremlin de sucre va sorgir d'un cop d'estat en què es va restaurar el tsarisme, i la població russa ara està governada per un règim totalitari i teocràtic, en què els valors predominants són el masclisme i una rígida jerarquia entre els que tenen tots els drets perquè treballen per al govern i els que són vistos com a sospitosos, perquè en discrepen o, directament, perquè la seva diferència els assenyala com a indesitjables. L'ordre es manté a través d'una repressió política duríssima duta a terme pels oprítxniks, basats en l'Oprítxnina, la guàrdia especial del tsar Ivan el Terrible, que es considera la primera policia política de la història russa. En alguns dels relats, com "L'atiador", veurem les brutals tortures a què són sotmesos els sospitosos a la Lubianka de Moscou, amb una nota d'horror tecnològic, mentre que a d'altres, com "El ranxo" o "Petrushka", veurem els destins que pateixen les persones represaliades. Els relats mantenen sempre una marcada intenció experimental: en diverses ocasions, el que comença amb un to de realisme social acaba amb escapades oníriques o notes inesperades d'humor negre. Els detalls pertorbadors, com l'horror corporal i la violència sexual, són una constant al llarg de quasi tots els relats, però escauen al panorama distòpic que se'ns presenta, en què tothom que no té el poder és sistemàticament explotat per un superior, ja sigui en un àmbit laboral, en les relacions socials o dins del matrimoni mateix. En un context així, fins i tot els relats de resistència no són gaire esperançadors, i la nota d'alliberament final que ens ofereix "Underground", per exemple, acaba quedant en un pla força ambigu i indefinit.
A través de tot el text, el Kremlin de sucre que dóna títol al llibre esdevé una metàfora poderosa de la situació política que el text retrata: al primer dels relats, se'ns explica com, el darrer dia de les vacances de Nadal, tots els infants de la ciutat reben de regal una rèplica del Kremlin feta de sucre que podran anar menjant a trossets durant els mesos següents. Els Kremlins trossejats aniran apareixent a través dels diversos relats: la majoria dels personatges en menjaran algun fragment, un dels relats està ambientat a la fàbrica on es produeixen, un altre té lloc a la cua que es forma per comprar les restes de Kremlins que han sortit defectuosos. El que es presenta com un gest grandiós de propaganda per part del Sobirà va esdevenint, al llarg de la lectura, la presència constant d'una idea predeterminada de nació que és omnipresent i grandiosa sobre el paper, però també volàtil, fragmentària, i que es desfà per ser consumida constantment pels seus súbdits. Potser no és gaire subtil com a metàfora, però resulta extraordinàriament eficient dins la narració: en un context polític autènticament fosc i desesperançat, els Kremlins de sucre ofereixen una forma força curiosa de nacionalisme banal que se'ns explora des de diverses perspectives al llarg dels relats.
Si n'hagués de destacar els que m'han agradat o m'han semblat més interessants, em quedaria amb "L'atiador", "El ranxo", "Petrushka", "La taverna" i "Underground", però en realitat tots els relats són molt variats i originals, i ofereixen petits girs o notes d'humor macabre fins i tot quan et penses que aniran en una direcció determinada. Una bona recomanació si us interessa la literatura contemporània amb un marcat to postmodern. Em sembla que la crítica política que Sorokin desplega als relats, i l'accent en la violència i la repressió desplegats pel govern rus, encara que en sigui la versió distòpica, continuen totalment vigents avui dia, malauradament. De vegades, la distopia, depèn de quan sigui escrita, corre el risc de veure's envellida al cap dels anys, però en aquest cas, Sorokin té una qualitat profètica que resulta esfereïdora a la llum del present.
Continguts: El Kremlin de sucre conté quinze relats curts ambientats en una versió futurista i distòpica de Rússia en què s'ha restaurat el tsarisme. Amb una política tradicionalista i autocràtica basada en la repressió i el manteniment d'una rígida jerarquia social, anirem apropant-nos a les vides particulars de diversos habitants de Moscou. Des del punt de vista de la classe mitjana afí al règim, els treballadors de les fàbriques, persones indigents, represaliats polítics o presoners comuns, torturadors de la policia política o, fins i tot, els sobirans mateixos, anirem assistint a tot un mosaic dels diversos estrats socials d'aquesta Rússia de malson. Hi tindran un paper destacat les múltiples formes de violència política que s'hi donen, des de les més òbvies a les més fantasioses i futuristes.
M'agrada: Ha estat una molt bona sorpresa, havent-lo escollit sense conèixer l'autor i sense cap expectativa prèvia. La combinació de distopia futurista, amb el recurs a una ciència-ficció molt suau, i l'element de nostàlgia històrica del règim totalitari crea una textura molt concreta per al món fictici que ens proposa la narració.
