Fragments dels enfonsats i els salvats

Els tradueixo al català de l'edició anglesa del llibre. L'original en italià es va publicar el 1986. Les zones grises, les ambigüitats, la veu dels salvats, la ràbia i l'ofensa.  

• Primo Levi, The Drowned and the Saved. London, Abacus: 2013. 

No importava que poguessin morir pel camí, el que realment importava és que no arribessin a explicar la història. De fet, havent funcionat com a centres de terror polític, després com a fàbriques de la mort, i posteriorment (o simultàniament) com a reserves immenses de mà d'obra esclava constantment renovada, els Lagers havien esdevingut perillosos per a una Alemanya moribunda perquè contenien el secret mateix dels Lagers, el crim més gran de la història de la humanitat. L'exèrcit de fantasmes que encara hi vegetava es composava de Geheimnisträger, portadors de secrets que han de ser eliminats. (Prefaci) 

Totes les biografies de Hitler, malgrat no es posin d'acord en la interpretació de la vida d'aquest home tan difícil de classificar, coincideixen en la fugida de la realitat que va marcar els seus últims anys, que comença en particular amb el primer hivern rus. Havia prohibit i denegat als seus subjectes qualsevol accés a la veritat, els havia contaminat la moralitat i la memòria; però, en una mesura que va anar creixent gradualment i va arribar a la paranoia completa dins del búnquer, va barrar-se el pas de la veritat també a si mateix. Com tots els jugadors, va edificar al seu voltant un escenari fet de mentides supersticioses, que va acabar creient amb la mateixa fe fanàtica que exigia de tots els alemanys. El seu col·lapse no va suposar tan sols la salvació de la humanitat, sinó també una prova del preu que s'ha de pagar quan es desmembra la veritat. (Capítol 1 - La memòria de l'ofensa) 

Els joves especialment demanen claredat, una línia definida; com que la seva experiència del món és minsa, no els agrada l'ambigüitat. En tot cas, la seva expectativa reprodueix exactament la dels nouvinguts als Lagers, joves o no; tots ells, amb l'excepció dels que ja havien patit experiències similars, esperaven trobar un món terrible però desxifrable, que es conformés al senzill model que portem dins nostre de forma atàvica - "nosaltres" dins i l'enemic fora, separats per una frontera geogràfica clarament delimitada. (Capítol 2 - La zona grisa) 

Abans de discutir els motius que van impulsar alguns presoners a col·laborar en diversos graus amb les autoritats del Lager, cal declarar tanmateix que davant d'aquests casos humans és imprudent precipitar-se amb els judicis morals. S'ha de deixar clar que la responsabilitat més gran està en el sistema, l'estructura mateixa de l'estat totalitari; la culpa afegida per part dels col·laboradors individuals petits o grans (mai agradosos, mai transparents!) sempre és difícil d'avaluar. És un judici que ens agradaria confiar només als que es van trobar en les mateixes circumstàncies, i van tenir la possibilitat de posar a prova en carn pròpia el que significa actuar sota coerció. Manzoni ho sabia molt bé: "Provocadors, opressors, tots aquells que fan mal als altres d'alguna forma, són culpables, no només del mal que cometen, sinó també de la perversió que causen en els esperits dels ofesos." La condició dels ofesos no els exclou de la culpabilitat, i aquesta tot sovint és objectivament seriosa, però no conec cap tribunal humà a qui es pogués delegar aquest judici. (Capítol 2 - La zona grisa) 

D'uns homes que han conegut una misèria tan extrema no es pot esperar una declaració en el sentit jurídic del terme, sinó quelcom que és a la vegada un lament, una maledicció, una expiació i un intent de justificar-se o rehabilitar-se. S'ha d'esperar d'ells un esclafit alliberador en comptes d'una veritat amb rostre de Medusa. (Capítol 2 - La zona grisa) 

La compassió i la brutalitat poden coexistir en el mateix individu i en el mateix moment, en contra de tota lògica; i de fet, la compassió mateixa eludeix la lògica. No hi ha proporció entre la llàstima que sentim i l'abast del dolor que ens provoca aquesta llàstima: una sola Anna Frank ens provoca més emoció que les miríades que van patir el mateix que ella però la imatge dels quals ha quedat a l'ombra. Potser cal que sigui així; si haguéssim de patir els dolors de tothom i en fóssim capaços, no podríem viure. Potser el terrorífic do de la llàstima per a tothom només li és donat als sants, als Monatti, als membres dels Equips Especials, i a tots nosaltres ens queda, en el millor dels casos, tan sols la llàstima esporàdica que s'adreça a un sol individu, el Mitmensch, el co-home: l'ésser humà de carn i ossos que tenim al davant, a l'abast dels nostres sentits providencialment miops. (Capítol 2 - La zona grisa) 

Fins i tot sense haver de recórrer al cas extrem dels Equips Especials, sovint ens passa als que hem tornat que quan descrivim les nostres vicissituds, el nostre interlocutor ens diu: "Al vostre lloc jo no hauria durat ni un sol dia." Aquesta afirmació no té cap significat precís: ningú no és mai al lloc d'algú altre. Cada individu és un objecte tan complex que no té sentit intentar preveure el seu comportament, encara menys en situacions extremes; ni tampoc és possible preveure el comportament propi. Per tant, demano que meditem sobre la història dels "corbs del crematori" amb llàstima i rigor, però que en suspenguem el judici. (Capítol 2 - La zona grisa) 

Pocs supervivents se senten culpables d'haver fet mal, robat o colpejat un company deliberadament: els que ho van fer (els Kapos, però no només ells) en bloquegen el record; però, en canvi, quasi tothom se sent culpable de no haver ajudat. La presència al teu costat d'un company que és més feble, menys astut, o més gran, o massa jove, aclaparant-te amb les seves demandes d'ajut o quedant-se simplement allà, que en si mateix ja és una súplica, és una constant al món del Lager. La demanda de solidaritat, d'una paraula amable, un consell, o fins i tot tan sols d'una orella que escolti, era permanent i universal però rarament obtenia resposta. No hi havia temps, espai, intimitat, paciència, força; la majoria de vegades, la persona a qui se li demanava es trobava a la vegada en un estat de necessitat o en deute. (Capítol 3 - Vergonya) 

No és més que una suposició, de fet l'ombra d'una sospita; que tothom és el Caïm del seu germà, que tots nosaltres (però aquest cop dic "nosaltres" en un sentit molt més ampli, de fet universal) hem usurpat la posició del veí i vivim en lloc seu. És una suposició, però ens rosega; se'ns ha instal·lat a dins com un corc; no es veu des de fora però rosega i raspa. (Capítol 3 - Vergonya) 

Em sentia innocent, sí, però em trobava entre els salvats i per tant en recerca permanent d'una justificació davant dels meus ulls i els dels altres. Els pitjors van sobreviure - és a dir, els més aptes; els millors van morir tots. (Capítol 3 - Vergonya) 

Nosaltres, que vam ser afavorits pel destí intentàvem, amb més o menys seny, explicar no només el nostre destí, sinó també el dels altres, els submergits; però aquest era un discurs "en nom de terceres persones", la història de coses que havíem presenciat de prop, però no experimentat personalment. Quan va acabar la destrucció, el que s'havia acomplert no ho va explicar ningú, igual que no torna mai ningú a explicar la seva pròpia mort. Fins i tot si haguessin tingut paper i ploma, els submergits no haurien testificat perquè la seva mort ja havia començat abans que la del seu cos. Setmanes i mesos abans que els apaguessin, ja havien perdut la capacitat d'observar, de recordar, de comparar-se i expressar-se. Nosaltres parlem en lloc seu, per delegació. (Capítol 3 - Vergonya) 

L'oceà de dolor, passat i present, ens envoltava, i el seu nivell va anar pujant any rere any fins que quasi ens va submergir. Era inútil tancar els ulls i girar-li l'esquena, perquè era per tot arreu, en totes direccions, fins a l'horitzó. No ens era possible, ni volíem, convertir-nos en illes; els justos entre nosaltres, ni més ni menys nombrosos que en qualsevol altre grup humà, sentien remordiment, vergonya i dolor per les maldats que els altres i no ells havien comès, i en les quals se sentien involucrats, perquè sentien que el que havia passat al seu voltant en la seva presència, i dins seu, era irrevocable. Mai no es podria tornar a netejar; demostraria que l'home, l'espècie humana - nosaltres, en definitiva - érem potencialment capaços de construir una enormitat infinita de dolor; i aquest dolor és l'única força que es crea del no-res sense cost i sense esforç. N'hi ha prou amb no veure, no escoltar, no actuar. (Capítol 3 - Vergonya) 

Havien introduït dins dels caps dels joves nazis que al món només existia una civilització, l'alemanya; totes les altres, presents o passades, eren acceptables només en la mesura que continguessin elements alemanys. Així doncs, qui no entengués o parlés alemany era un bàrbar per definició; si insistia a expressar-se en la seva pròpia llengua, de fet, en la seva no-llengua, l'havien de colpejar fins que callés i tornar-lo al seu lloc, estrebant-lo, arrossegant-lo i empenyent-lo, perquè no era un Mensch, no era un ésser humà. (Capítol 4 - Comunicar) 

Mirant enrere amb la saviesa del pas del temps cap aquells anys que van devastar Europa i al final també Alemanya mateixa, et sents dividit entre dues opinions. Estàvem presenciant el desenvolupament racional d'un pla inhumà o una manifestació (fins llavors única en la història i encara no explicada amb satisfacció) de bogeria col·lectiva? Una lògica aplicada a fer el mal, o absència de lògica? Com passa tan sovint en els afers humans, les dues alternatives coexistien. (Capítol 5 - Violència inútil) 

L'operació no era gaire dolorosa i durava amb prou feines un minut, però era traumàtica. La seva càrrega simbòlica era clara per a tothom: això és una marca inesborrable, no sortiràs mai d'aquí; aquesta és la marca que es posa als esclaus i al bestiar que s'envia a l'escorxador, i en això us heu convertit. Ja no tens nom; això és el teu nom. La violència del tatuatge era gratuïta, un fi en si mateix, pura ofensa. No n'hi havia prou amb els tres números cosits als pantalons, la camisa i l'abric? No, no n'hi havia prou: calia quelcom més, un missatge no verbal, perquè els innocents poguessin sentir la seva sentència escrita a la carn. També era un retorn a la barbàrie, encara més pertorbadora per als jueus ortodoxos: de fet, precisament per distingir-se dels bàrbars, la llei mosaica prohibeix els tatuatges (Levític 19, 28). (Capítol 5 - Violència inútil) 

En altres paraules: abans de morir la víctima havia de ser degradada, per tal que l'assassí se sentís menys aclaparat per la culpa. Aquesta explicació té la seva lògica però clama al cel: és l'única utilitat de la violència inútil. (Capítol 5 - Violència inútil)

La cultura em va ser útil; no sempre, de vegades potser de forma subterrània i imprevista, però em va fer bon servei i potser em va salvar. (Capítol 6 - L'intel·lectual a Auschwitz) 

La raó, l'art i la poesia no ajuden gens a desxifrar un lloc al qual tenen prohibida l'entrada. En la vida diària, formada d'avorriment i entreteixida amb l'horror, era saludable oblidar-les, igual que era saludable aprendre a oblidar la llar i la família; no em refereixo a un oblit definitiu que, d'altra banda, no hauria estat possible, sinó un arraconament a les golfes de la memòria on es depositen totes les andròmines que ja no són útils per a la vida diària. (Capítol 6 - L'intel·lectual a Auschwitz) 

Potser perquè era més jove, potser perquè era més ignorant que ell, o estava menys marcat, o era menys conscient, quasi mai vaig tenir temps per dedicar-li a la mort; tenia moltes altres coses que m'ocupaven - trobar un bocí de pa, evitar el treball extenuant, adobar-me les sabates, robar una escombra, o interpretar els signes i els rostres que m'envoltaven. Els objectius de la vida són la millor defensa contra la mort: i no tan sols al Lager. (Capítol 6 - L'intel·lectual a Auschwitz) 

Molts europeus d'aquella època, i no només europeus i no només d'aquella època, es comportaven i encara es comporten com en Palmström, que negava l'existència de les coses que no haurien d'existir. (Capítol 7 - Estereotips) 

Les pors d'avui són més o menys fundades que les pors d'aquell temps? Pel que fa al futur, som igual de cecs que els nostres pares. Els suïssos i els suecs tenen els seus refugis antinuclears, però què trobaran quan tornin a sortir a l'exterior? Hi ha Polinèsia, Nova Zelanda, la Terra del Foc, l'Antàrtida: potser en sortiran il·leses. Obtenir un passaport i un visat d'entrada és més fàcil que no pas ho era aleshores: per tant, per què no hi hem marxat, perquè no abandonem els nostres països, per què no fugim "quan encara hi som a temps"? (Capítol 7 - Estereotips) 

Una generació escèptica està a punt d'entrar a l'edat adulta, mancada no d'ideals però sí de certeses, desconfiada de la gran veritat revelada: disposada en canvi a acceptar veritats petites, que canvien amb el pas dels mesos o de l'onada convulsa de les modes culturals, ja siguin assenyades o forassenyades. (Conclusions) 

Hem de ser escoltats: per sobre i més enllà de les nostres experiències personals, hem estat el testimoni col·lectiu d'un esdeveniment fonamental i inesperat, fonamental precisament perquè era inesperat, que no va ser previst per ningú. Va tenir lloc malgrat totes les previsions; va passar a Europa. Increïblement, va passar que un poble sencer civilitzat, que acabava de sortir de la fervent primavera cultural de Weimar, va seguir un bufó la figura del qual avui dia fa riure, i tot i així Adolf Hitler va ser obeït i les lloances se li van cantar ben bé fins a la catàstrofe. Va passar, per tant, pot tornar a passar: aquest és el nucli del que hem de dir. (Conclusions) 

Els enfonsats i els salvats (#461)

D'uns homes que han conegut una misèria tan extrema no es pot esperar una declaració en el sentit jurídic del terme, sinó quelcom que és a la vegada un lament, una maledicció, una expiació i un intent de justificar-se o rehabilitar-se. S'ha d'esperar d'ells un esclafit alliberador en comptes d'una veritat amb rostre de Medusa. 

Aquest assaig de Primo Levi (1919-1987), químic torinès i supervivent de l'Holocaust, és la tercera i última part de la seva Trilogia d'Auschwitz, composta per aquest volum i els dos llibres de memòries Si això és un home i La treva. Ara bé, Els enfonsats i els salvats no és un llibre de memòries, és més aviat un intent de teoritzar i categoritzar l'experiència als camps d'extermini i fer-la comprensible al públic lector. Per més obscur que pugui semblar aquest tema a simple vista, els conceptes exposats són perfectament accessibles per a tot tipus de lectors, i l'explicació queda assistida pel to planer i extremadament clar de Levi, que fa arribar el seu missatge amb contundència i sovint amb ràbia, des d'un llenguatge senzill que evoca en tot moment el discurs parlat. La classificació de la informació en blocs temàtics també ajuda molt a seguir el fil de les reflexions de l'autor. 

Els conceptes més coneguts que Levi va encunyar per a l'ocasió, i que esdevindran idees clau en els estudis sobre l'Holocaust i la teoria del trauma, van ser el dels "enfonsats i els salvats", que dona títol al llibre, i el de la "zona grisa". El primer fa referència a la qualitat del testimoni dels supervivents dels camps nazis, que sempre sembla insuficient davant de la magnitud de l'horror experimentat per les persones que hi van perdre la vida, els enfonsats o submergits. Els enfonsats són les víctimes que van arribar al fons de l'horror i el van experimentar en tota la seva magnitud, i en aquest sentit són els que potencialment esdevindrien els "testimonis perfectes" de les atrocitats que van patir. Tanmateix, la paradoxa del testimoni perfecte és que precisament és impossible d'obtenir i, per tant, és tan sols silenci. Davant d'aquesta realitat, els supervivents esdevenen testimonis de segona mà o "per delegació", en paraules de Levi, i aquesta mateixa qualitat els omple de culpa i de vergonya per haver sobreviscut en lloc dels enfonsats, o de vegades fins i tot a costa d'ells. L'autor mateix ens intenta dissuadir de buscar lògica a aquest raonament: la culpa i la vergonya són percepcions íntimes que no tenen a veure amb responsabilitats objectives, i el trauma mateix d'haver sobreviscut és una càrrega que el supervivent ha de suportar. Aquesta és l'explicació més generalitzada que es va donar als nombrosos suïcidis de supervivents de l'Holocaust, tot i que possiblement la vivència íntima d'aquestes persones fos psicològicament més complexa que això.  

D'altra banda, la "zona grisa" es refereix a les nombroses ambigüitats i compromisos morals que es poden produir a l'hora d'intentar definir una línia clara entre víctimes i botxins. Sota aquesta denominació Levi tracta nombrosos exemples de col·laboració de les víctimes amb els seus carcellers i torturadors, o moments en què els presoners es tornen botxins per als seus propis congèneres. L'exemple més clar que exposa Levi és el dels Kapos, és a dir, els vigilants dels camps que eren reclutats entre els propis presoners, i que en la gran majoria de casos exercien les seves funcions amb zel i crueltat, en part per por de represàlies si no ho feien. D'altra banda, hi ha el cas dels Equips Especials o Sonderkommandos, que eren grups de presoners que assistien en les tasques relacionades amb la càmera de gas i després s'ocupaven de fer desaparèixer els cossos. D'aquests, en van sobreviure proporcionalment molt pocs, ja que ells mateixos eren eliminats periòdicament perquè no poguessin explicar el que estava passant. Aquí es dona una ambigüitat intrínseca entre la culpabilitat i la innocència, i a través d'aquest tipus de casos extrems Levi ens demostra com la culpabilitat, que és un sentiment íntim i profundament subjectiu, i la responsabilitat, que es pot determinar objectivament i tot sovint s'utilitza com a terme jurídic, no es poden equiparar en cap cas. 

El llibre sencer té a veure amb totes aquestes zones grises i ambigüitats que afronten els supervivents, que Levi exemplifica constantment amb una cura i un respecte cap a totes les parts implicades que fins i tot pot arribar a soprendre en determinats moments, especialment quan es refereix als seus botxins, als quals dedica un retrat extremadament realista i detallat en tota la seva cruesa. A més dels diversos exemples de col·laboració amb els botxins, que se'ns exposen en diversos graus de responsabilitat, també ens qüestionen amb la seva ambigüitat els diversos graus d'avergonyiment i culpabilitat que experimenten els supervivents, la pregunta sobre l'intel·lectual a Auschwitz, i sobre si tenir cultura és un aventatge o un obstacle adaptatiu en la vida del Lager, o la relació del poble alemany com a col·lectiu (que en el moment de la publicació del llibre encara havia viscut els fets de prop i en tenia responsabilitat directa) amb el seu propi passat i la seva pròpia història de violència. 

Un capítol totalment apart i especialment colpidor és el capítol cinquè, en què Levi tracta diverses formes de violència que patien els presoners al Lager i intenta, seguint l'hipotètic raonament que farien els nazis, classificar-les en violències útils - necessàries per acomplir un determinat objectiu que havien marcat - i violències inútils, és a dir, dirigides únicament a humiliar les víctimes i fer-los perdre la seva diginitat humana, que a la pràctica suposaria un mecanisme de deshumanització de la víctima per transferir el sentiment de culpa i poder cometre aquelles atrocitats sense sentir-ne la responsabilitat moral directa. El capítol setè, d'altra banda, respon a tres preguntes estereotípiques que reben els supervivents i que responen igualment a simplificacions d'una realitat molt més complexa i matisada: la pregunta sobre per què no hi va haver fugides dels camps, per què no hi va haver rebel·lions, i per què els jueus no van fugir dels seus països "quan encara eren a temps". El retrat sempre lúcid de Levi i la seva denúncia eloqüent destapa aquestes preconcepcions immediatament, presentant sempre amb compassió la impossibilitat absoluta de reaccionar dels éssers humans quan són deixats en la precarietat més absoluta. 

Un altre element molt colpidor de la lectura són les nombroses apel·lacions que fa Levi a la situació present del món, en què el discurs de l'odi, la presència de règims autocràtics i de la guerra com a mitjà per canalitzar conflictes polítics semblen plenament normalitzats. En aquest sentit, el llibre de Levi es dirigeix al context històric dels anys 80, però continua essent una crida d'atenció totalment vigent avui dia, pel que fa dels riscos polítics d'utilitzar la identitat com a arma amb el propòsit de marcar l'altre - sempre incert, sempre imaginari - com a objectiu. La reflexió històrica que fa Levi sobre les cruïlles i els perills polítics del present, sempre lúcida, perfectament clara, però també enrabiada i acusadora, es fa profudament colpidora però més necessària que mai. 

Continguts: El primer capítol, "La memòria de l'ofensa", parla del problema de mantenir el record dels fets a través del temps, i dedica especial atenció a les tergiversacions i supressions de la veritat per part dels botxins. El segon capítol, "La zona grisa", exposa l'ambigüitat intrínseca en els conceptes d'innocència, culpabilitat i responsabilitat moral a l'hora d'afrontar la col·laboració de certs grups de víctimes amb els seus carcellers, en la majoria de casos sota coerció. L'objectiu d'aquestes matisacions és, precisament, evitar les simplificacions en les quals es poden caure quan s'analitzen els esdeveniments des de fora. El tercer capítol, "Vergonya", parla dels sentiments de culpabilitat i vergonya que experimenten els supervivents dels camps d'extermini, i exposa la teoria dels enfonsats i els salvats, és a dir, la contraposició entre el testimoni del supervivent i el que seria un suposat "testimoni perfecte", que és inaccessible per definició. El quart capítol, "Comunicar", fa referència al llenguatge i a la seva perversió fonamental en el context del Lager. Al cinquè capítol, "Violència inútil", Levi prova de posar-se a la pell dels seus botxins per tal de destriar si hi havia alguna lògica interna en els seus actes. Amb aquest propòsit, analitza amb minuciositat les formes de violència que es produïen al Lager, sobretot les més banals i gratuïtes, i les acaba subsumint dins d'una reflexió general sobre la necessitat de deshumanitzar l'enemic per poder destruir-lo totalment. El capítol sisè, "L'intel·lectual a Auschwitz" representa un homenatge a la figura de l'escriptor austríac Jean Améry, i reflexiona sobre la cultura humana davant l'experiència del Lager. El capítol setè, "Estereotips", pretén desfer malentesos habituals que Levi es trobava sovint quan parlava amb el seu públic. Al capítol vuitè, "Cartes d'alemanys", Levi tracta la recepció que van tenir els seus llibres entre el públic alemany. 

M'agrada: És un text imprescindible per entendre una part important de la història europea del segle vint. En aquest cas, Primo Levi no solament ofereix el testimoni de la seva experiència personal a Auschwitz, sinó que també fa una anàlisi extremadament lúcida sobre l'amenaça del totalitarisme també en el present. 

En podeu llegir uns fragments aquí. 

I del cel van caure tres pomes (#460)

La nit farà encanteris amb les mans per preservar aquesta felicitat i pels seus palmells freds rodolaran tres pomes que cauran del cel a la terra, tal com diuen les llegendes de Maran: una per a qui ho va veure, una altra per a qui ho va contar i la tercera per a qui ho va escoltar i va creure en el bé. 

Aquesta novel·la de l'autora armènia Nariné Abgarian es va publicar per primer cop l'any 2015 i s'ha convertit en una revelació internacional des de llavors. Hi va contribuir el fet de guanyar el prestigiós premi Iàsnaia Poliana a la narrativa en rus. Abgarian relata la vida a Maran, un poblet remot de les muntanyes armènies, i la duresa de l'existència diària dels seus habitants, que treballen la terra i cuiden el bestiar com han fet sempre els seus avantpassats. Els joves del poble han marxat tots a buscar feina a altres poblacions més grans, o han desaparegut a causa de la gran fam i de la guerra que van assolar la contrada, i a Maran només hi sobreviuen amb prou feines una trentena d'ancians. La narració arrenca amb la protagonista, l'Anatòlia Sevoiants, una dona del poble que, després d'haver fet les tasques de la llar i haver preparat amb cura la seva mortalla, es fica al llit disposada a deixar-se morir. A partir d'aquest moment inicial, la veu narradora ens va informant de la història de les famílies del poble remuntant-se a generacions enrere i, a través de diversos salts temporals, ens va desplegant davant dels ulls la xarxa de relacions humanes que teixeixen els veïns en el seu dia a dia. 

La narrativa no lineal és un dels punts forts de la proposta, tot i que de vegades els salts temporals no són gaire fluïts i afegeixen a la trama un element de confusió que em va semblar innecessari. Aquesta aposta narrativa crec que reforça l'aura de misteri sobrenatural de la narració, que de vegades s'apropa al realisme màgic i que pretén recrear la textura dels relats folklòrics i tradicionals transmesos de forma oral. En aquest sentit, em va recordar força Un lloc anomenat Antany d'Olga Tokarczuk, tot i que aquesta última novel·la em sembla força superior a l'hora de retratar les vicissituds del poble petit i aïllat de la resta del món i a la vegada retratar les inquietuds socials, històriques i polítiques que afronten els personatges. En realitat, això és el que m'ha faltat en la lectura de I del cel van caure tres pomes: és una novel·la emocionant i molt bellament escrita, però hi falta política, i per això m'ha semblat un punt excessiva en el seu afany de complaure el seu públic, i d'evitar qualsevol element que pugui qüestionar mínimament el control de Turquia o de la Unió Soviètica sobre Armènia, que de fet ni tan sols s'esmenten en cap moment.  

De fet, tot el que la novel·la ens explica del poble armeni gira al voltant de la seva gastronomia, l'arquitectura de les cases del poble i les feines agrícoles. La novel·la fa poc per situar-nos en un context històric definit que puguem identificar, i per això al capdavall el mateix relat podria tenir lloc en qualsevol altre escenari rural del món. Els únics indicadors d'algun fet polític o històric que influeixi en la vida del poble des de l'exterior són la gran fam - que crec que té a veure amb moviments geopolítics al Caucas durant la primera guerra mundial - i la guerra que crida els joves al front i que fa el poble víctima dels bombardejos - que vaig suposar que es tractava de la segona guerra mundial. En cap moment la narració no aporta cap dada que permeti confirmar o desmentir aquestes suposicions, i això afegeix a la lectura un component d'indefinició o de confusió que no m'ha acabat de fer el pes. Tot i així, l'actitud imperant en el poble és més una mena de resignació estoica que s'apodera de tots els seus habitants a la vegada, de forma que cap d'ells arriba a expressar mai cap opinió política, posant en tot moment aquests esdeveniments històrics al mateix nivell que els desastres naturals (com els terratrèmols o les sequeres) o les desgràcies familiars (com les morts o les malalties). 

Una de les parts més interessants de la novel·la em sembla l'aposta per retratar el poble com a comunitat harmoniosa, en què els rols de gènere estan marcats molt clarament i en què tothom acompleix la seva funció dins del tot segons les expectatives socials. La novel·la ens retrata una societat tradicionalista i patriarcal, però a la vegada ens la basa en els lligams de cura, empatia i assistència mútua entre els seus membres. És una visió que en aquest sentit pot sobtar per desacostumada, i potser en determinats moments m'ha deixat pensant si no és un retrat potser un punt excessivament harmoniós i utòpic de les vicissituds de la vida rural. Els matrimonis, per exemple, són sempre aliances familiars que s'imposen sobre la noia i tot sovint també sobre el noi, però en la immensa majoria dels casos donen peu a relacions duradores, estables i ben avingudes. El que més m'ha agradat de la lectura és precisament els elements màgics i fantasiosos que queden entrellaçats amb les vides dels habitants del poble, i que no requereixen de cap explicació per adoptar el seu propi sentit dins del relat. En aquest sentit el realisme de la novel·la m'ha semblat una mica més problemàtic, un cop vista com a conjunt, que la seva fantasia. 

Sinopsi: En un moment indeterminat al poblet fictici de Maran, a les muntanyes del Caucas, l'Anatòlia Sevoiants, una dona de cinquanta-vuit anys, es fica al llit disposada a morir d'una hemorràgia. La narració ens remunta als seus pares i els seus avis per anar-nos familiaritzant amb la història del poble i dels seus habitants. Els següents capítols segueixen el punt de vista d'altres veïns del poble, mentre es va desenvolupant el misteri sobre la malaltia de l'Anatòlia. 

M'agrada: És un relat molt bell, i els fets sobrenaturals que s'encadenen al voltant dels diversos llinatges familiars del poble tenen una coherència interna que està molt ben construïda dins del relat. 

No m'agrada: És un relat tan asèptic políticament que m'ha costat molt empatitzar o arribar a comprendre les motivacions dels personatges. La novel·la prioritza el folklorisme per sobre de la contextualització històrica. 

De somnis i revoltes (4)

Ahir a la nit vam poder veure a TV3 el documental "Atrapades entre dos móns", un documental-denúncia de la situació d'opressió i submissió que pateixen moltes noies de famílies musulmanes a Catalunya. No tan sols han d'encarar el racisme present a la societat catalana, sinó també la manca de llibertat que els imposen les seves famílies davant la indiferència de les institucions públiques. Era necessari retratar aquesta realitat, que tot sovint es dilueix en el discurs públic per correcció política i comoditat. El lamentable paper de la representant de la Generalitat en el documental n'és un bon exemple. 

El reportatge també és un bon exercici a l'hora de traçar connexions dins del món actual, altament globalitzat, i una bona oportunitat de girar la mirada des de l'Iran cap aquí i veure com no és una qüestió de "nosaltres" i "ells", sinó que afecta tothom que tingui preocupació per la salut de la democràcia arreu del món. La mort de la jove kurda Jîna Aminî a l'Iran va ser tan colpidora que va iniciar una revolta d'aquelles que haurien de traspassar fronteres més sovint. 

Podeu veure el documental de Sense Ficció al següent enllaç: 

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/atrapades-entre-dos-mons/video/6198325/

I aquí també podeu veure el documental que es va emetre a 30 minuts el passat desembre sobre la revolta iraniana: 

ccma.cat/tv3/alacarta/30-minuts/dones-vida-llibertat/video/6190196/

Gran historia visual de la filosofía (#459)

El que em fa feliç és l'esperança que llegint aquestes pàgines hàgiu pogut descobrir alguna cosa nova que us sorprengui. 

El Nadal passat l'amic invisible em va regalar aquest llibre amb la intenció que em resultés útil per a les classes de filosofia i, al meu parer, és una bona eina per iniciar-se en aquesta disciplina, especialment com a obra de consulta per a estudiants que busquin una explicació senzilla i sintètica de conceptes determinats. El seu autor, Masato Tanaka, és un artista gràfic japonès, i la Gran història visual de la filosofia ha esdevingut un gran èxit al Japó des de la seva publicació el 2015. És una aproximació visual als principals conceptes i autors de la història de la filosofia, explicats de forma molt planera a través de gràfics i vinyetes que sintentizen la informació visualment, i petites explicacions que acompanyen el material visual. Només cal fullejar-lo una mica per veure que el centre d'interès del llibre és la seva proposta gràfica, que consisteix en unes vinyetes de traços simplificats però extremadament clares i expressives. Tot i així, els textos que acompanyen els dibuixos també són força aclaridors del contingut, de forma que ambdós elements es combinen de forma molt fluïda i fan la lectura molt agradable i dinàmica. 

L'obra té pretensions enciclopèdiques, de forma que hi trobarem un compendi del pensament dels principals autors a través de la història de la filosofia. Cada etapa històrica va introduïda per un llistat de resums biogràfics de cadascun dels autors, i a aquesta secció introductòria després segueixen les explicacions més detallades dels conceptes principals de cadascun i la forma com es relacionen entre ells. És en aquestes seccions de contingut que el llibre pot resultar més útil, en tant que el seu punt més fort és l'establiment de connexions entre unes seccions i unes altres (de vegades fins i tot a través de diferents èpoques) que posen de relleu especialment l'evolució d'una determinada idea a través de la història del pensament i els debats que es susciten a través d'aquesta. En aquest sentit, la part més valuosa de la proposta és la seva aposta per la visió macro, molt ben planificada, i l'accent en les relacions entre diversos conceptes i etapes històriques a vista d'ocell. En són exemples l'explicació de la navalla d'Ockham, que em va semblar una proesa de la síntesi, o l'explicació dels conceptes de subjecte i objecte. 

Ara bé, una obra d'aquestes característiques necessàriament ha de ser molt sintètica i, al meu parer, s'hauria beneficiat d'unes quantes pàgines més on poder desenvolupar més els conceptes tractats. El defecte més evident del llibre són les seves nombroses omissions i simplificacions. Les absències més sonades m'han semblat que són Maquiavel, Max Weber i Walter Benjamin, cosa que em fa pensar que probablement l'explicació prioritza els autors que es poden subsumir fàcilment dins d'una escola o corrent de pensament que funcioni com a etiqueta prèvia. També m'ha semblat força estranya la divisió cronològica que fa en períodes històrics, que coloca com a "premoderns" filòsofs d'èpoques molt diferenciades, i que omet directament l'humanisme com a corrent. M'imagino que aquests defectes responen a l'afany de simplificació que té el text, que funciona molt bé com a iniciació a la filosofia, però que demana anar a altres fonts, encara que siguin introductòries, per buscar explicacions una mica més profundes i detallades dels conceptes que s'hi expliquen. Com he dit, pot ser una bona eina de consulta per a estudiants que tenen el seu primer contacte amb la filosofia, i per a aquest propòsit els seus esquemes i gràfics són molt entenedors. 

Continguts: A través dels diferents períodes històrics, el llibre ofereix un resum de les idees dels principals autors de la història de la filosofia, amb petites entrades gràfiques que es presenten interconnectades les unes amb les altres. D'aquesta forma, el llibre es pot llegir tot seguit com a resum de la història de la filosofia, o es pot utilitzar com a obra de consulta saltant d'uns articles a uns altres. 

M'agrada: El suport gràfic de la proposta i la seva aposta per la síntesi. El llibre proporciona explicacions molt amenes a les principals preguntes de la filosofia a través de la història, i a mi m'ha agradat especialment l'aposta per les connexions a vista d'ocell entre diferents filòsofs i conceptes. 

No m'agrada: En determinats apartats l'aproximació es queda curta, i algunes de les seves omissions deixen l'obra un punt incompleta.  

Gos blanc (#458)

Ja començava a estar-ne tip, del problema negre, cosa que em dona una idea molt, molt, molt petita del que deuen sentir les mateixes masses negres. Tinc la necessitat voraç d'una segregació, d'una alienació sense cap precedent en la història de la solitud. Amb un desig interior tan gran de separatisme s'hauria de poder crear un món nou. M'hi poso immediatament: passo tota la tarda escrivint. 

Aquesta memòria novel·litzada de l'autor francès Romain Gary (1914-1980) es va publicar per primer cop el 1970, i va gaudir de força èxit a causa de l'actualitat dels fets que s'hi descrivien. A mig camí entre el relat de ficció i la crònica periodística, Gary ens ofereix un relat distanciat i ple d'ironia de l'ambient de confusió i de revolta política i social als Estats Units i a França durant l'any 1968. En ple auge de la lluita pels drets civils i els disturbis racials que es derivarien de l'assassinat de Martin Luther King, Romain Gary viu en un suburbi luxós de Los Angeles amb la seva dona, l'estrella de cinema Jean Seberg, i es relaciona amb un cercle d'intel·lectuals multimilionaris que treballen a la indústria del cinema. El fil conductor del relat és la troballa que fa d'un gos abandonat, que adopta immediatament, per adonar-se poc després que es tracta d'un "gos blanc", un gos policia procedent d'Alabama que ha estat ensinistrat expressament per atacar i matar negres. Gary porta el gos, el Bakta, a un amic seu que té un zoo urbà, amb l'esperança que l'animal podrà ser guarit de les seves pulsions violentes programades i reinserit en la societat civilitzada. 

L'accidentat procés de reeducació que pateix aquest gos funciona com a metàfora del racisme institucionalitzat a la societat americana, així com de les seves manifestacions violentes més immediates en els disturbis racials. La presència del "gos blanc" a la vida del narrador assenyala la veritat incòmoda del racisme com a condicionament cultural, que depèn directament de l'educació: una mena d'ensinistrament moral que ens predisposa cap a cert tipus de judicis contra col·lectius sencers. Com que Gary és un europeu dins la societat americana, la seva fe en la rehabilitació del gos de seguida es revela com un projecte extremadament idealista, que apel·la precisament als valors il·lustrats: l'optimisme de la fe en la humanitat, en un residu de decència o de compassió universal que pugui anar més enllà de qualsevol tragèdia o violència històrica i els condicionaments socials i materials que derivats de les injustícies que els negres han patit a mans dels blancs. 

D'aquesta forma, el punt més fort del llibre és la seva ironia desemmascaradora, que apunta precisament a la naturalesa inherentment defectuosa d'aquest plantejament il·lustrat: el que la societat blanca del moment està demanant quan requereix als negres que no caiguin en l'odi i en la lògica de revenja és precisament que siguin millors que ells, que comencin de nou com si fos possible esborrar tot aquest passat de violències i atrocitats. La reflexió de Gary denuncia les inseguretats i complexos dels intel·lectuals d'esquerres blancs quan es presenten com a aliats de la lluita dels negres, en especial aquest cercle d'estrelles de cinema que s'involucren amb "la causa" des del privilegi, i sempre basculant entre, d'una banda, un paternalisme incapaç d'amagar un sentiment implícit de superioritat i, de l'altra, la culpabilitat que arrosseguen no sols pels crims històrics dels blancs sinó també per la seva riquesa i el seu privilegi en el present. 

Gary llegeix aquesta confrontació sempre en termes freudians, especialment en el moment que toca les relacions sexuals entre blancs i negres, que avui dia ens pot semblar un tema anacrònic però a l'època era una qüestió central del debat. Ens trobem en un context, de fet, en què els matrimonis mixtos encara eren perseguits per llei en alguns estats dels Estats Units i es percebien socialment com una mena d'aberració. L'accent en les violacions per part d'homes negres a dones blanques amaga una incomoditat força patent per una història de normalització i silenciament de les violacions d'esclaves negres per part dels seus amos, fet que els blancs reprimeixen del discurs públic per culpabilitat i els negres per vergonya. És una qüestió que té ecos en el concepte que avui dia anomenem "masculinitat fràgil", i que és fàcil d'entendre en context si observem el fal·locentrisme imperant dins la novel·la americana de l'època, que Gary no s'està d'assenyalar directament. És l'època, per exemple, en què Marlon Brando es vestia amb l'estètica dels panteres negres, segurament, segons Gary, per amagar algun tipus de complex d'inferioritat. El passatges en què l'autor descriu les reunions d'estrelles de Hollywood per tal de recaptar fons per a la causa dels negres són especialment reveladors d'aquestes dinàmiques. 

Així doncs, per més que el plantejament quedi ancorat en els anys seixanta i que alguns dels arguments ens puguin semblar superats avui dia, el que cal reconèixer de la crònica que ens ofereix Gary és la seva lucidesa a l'hora d'atacar els punts de flotació d'ambdós bàndols: els blancs benintencionats però extremadament ridículs i neuròtics en el seu privilegi, i d'altra banda, els negres que els fan el joc perfectament conscients de la farsa en què participen, però disposats a beneficiar-se'n legítimament per a la seva pròpia causa. Un exemple emblemàtic és el moment en què Gary ataca l'antisemitisme dels negres com a intent d'anivellament i assimilació dins la societat americana - els negres també necessiten un cap de turc a qui odiar - mentre que acusa els seus amics jueus d'esquerres exactament d'aquest mateix desig d'assimilació - comparteixen la culpabilitat històrica dels blancs i presenten els seus avantpassats com a americans de soca-rel, i per tant esclavistes, quan en realitat els seus pares eren immigrants que fugien dels pogroms de l'Europa de l'est. Aquest rebuig a diluir les diferències m'ha recordat en certs moments els arguments que vaig llegir a l'autobiografia de Malcolm X, especialment a l'hora de rebutjar l'assimilació per tal de poder preservar la identitat pròpia. Si més no, ambdós textos comparteixen aquesta denúncia a aquells que esgrimeixen la igualtat com a forma d'escombrar el problema sota l'estora.  

Un altra crítica que fa Gary, d'altra banda, i que apunta directament a plantejaments que podem trobar a la filosofia contemporània, és a la demagògia política generalitzada, des de tota mena d'altaveus públics, ja sigui per part de líders espirituals o polítics, activistes o manifestants: les consignes polítiques en aquest moment ens ofereixen eslògans prefabricats que funcionen com a instruments de màrqueting comercial, i a les pàgines dels diaris podem llegir reportatges sobre les violències més brutals comeses a la guerra de Biafra compartint pàgina amb anuncis de iots de luxe. La darrera part del text, en què l'autor es trasllada a París durant les revoltes de maig del 68, és especialment punyent a l'hora de desemmascarar aquesta buidor inherent a la protesta: els estudiants francesos semblen ser els únics que no tenen una causa pròpia, com els negres estatunidencs que els observen assenyalen immediatament, i per tant es manifesten per totes les altres del món - sigui la guerra del Vietnam, el règim soviètic a Txecoslovàquia, la guerra de Biafra o la lluita dels afroamericans pels drets civils. 

Així doncs, el text ens ofereix una visió pessimista dels dilemes polítics que el món occidental afrontava en aquell moment, i ens assenyala sense cap mena de reserva les contradiccions més flagrants de les lluites polítiques i socials més benintencionades, especialment quan no són les pròpies, sinó que pretenen solidaritzar-se amb els patiments d'altri. És un retrat de l'extrema confusió i irracionalitat que es viu des del present d'aquella època, en què la violència pels carrers és ben real i en què la distinció entre amics i enemics perd tot el valor en el moment que els enemics històrics estenen la mà, ja sigui per culpabilitat o per desig narcissista d'autorealització. Tot i així, el text pren un to distanciat que no arriba a caure en el cinisme, i acaba en una visió última, la de l'amor, que a través d'un joc de llenguatge queda carregada amb el matís irònic de tot el seu bagatge històric. 

Sinopsi: Gary recrea en aquest relat les seves vivències l'any 1968 a Los Angeles i a París. D'una banda, és testimoni del procés de reeducació d'un gos adoptat que ha estat entrenat al sud dels Estats Units per atacar els negres. D'altra banda, també reflexiona sobre el clima de violència i inseguretat que es viu als carrers davant dels disturbis racials als Estats Units i el maig del 68 a París, mentre que també retrata irònicament l'activisme blanc que treballa a favor de la causa dels negres. 

M'agrada: La profunditat de l'anàlisi social i política rere la crònica dels fets. L'humor en els diàlegs i ens les situacions evocades per Gary, que desarma en els moments més inesperats del text. 

No ploris, fill (#457)

L'home blanc fa una llei o regulació. Amb aquesta llei o regulació o com es digui, s'apropia la terra i aleshores li imposa moltes lleis al poble sobre aquesta terra i moltes altres coses, tot sense que la gent hi estigui d'acord, no com en els dies antics de la tribu. Ara s'alça un home i s'oposa a la llei que els va permetre apropiar-se la terra. Ara aquest home és arrestat per la mateixa gent que va fer les lleis que aquest home combat. El jutgen segons aquestes lleis foranes. Ara digueu-me, qui és l'home que podria guanyar, ni tenint els àngels de Déu per advocats. . . 

Aquesta novel·la de l'autor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o va ser la segona novel·la que va escriure, quan encara era un estudiant a la universitat de Makerere, a Uganda. Tot i així, va ser la primera que es va publicar, l'any 1964. El riu entremig, la seva primera novel·la, no es publicaria fins un any més tard. Totes dues, escrites encara en anglès, són grans exemples del projecte literari que Ngũgĩ iniciava en aquest moment, i ens ofereixen petits tastos del que vindrà després en les seves altres novel·les, més madures i reeixides pel que fa a la qualitat literària. No ploris, fill és el traumàtic pas a l'edat adulta de Njoroge, un infant que creix en un poblet kikuiu i que té un únic somni per al seu futur: aconseguir anar a escola. Els seus germans són tots més grans que ell, i estan marcats per la violència que han presenciat durant la segona guerra mundial, i per la situació d'injustícia política que viuen en el present, en què es veuen desposseïts de la seva pròpia terra a mans dels colons blancs. D'altra banda, el seu pare, veterà de la primera guerra mundial, troba les terres dels seus avantpassats expropiades per un propietari blanc, i es veu obligat a treballar per a aquesta persona amb l'esperança d'aconseguir recuperar algun dia allò que ha perdut. 

Després d'una vaga general fallida i la brutal repressió de les forces colonials, que declaren l'estat d'emergència, els joves del poble prendran les armes i fugiran al bosc, per afegir-se a la guerra de guerrilles que serà coneguda com la insurrecció dels Mau Mau i que portarà finalment a la independència de Kenya. A la llum de les proeses dels líders polítics Jomo i Dedan Kimathi, que adquireixen proporcions mítiques per virtut del boca orella en un poble remot com el de la família protagonista, els joves entendran que és el moment de passar l'acció, mentre que s'establirà un amarg conflicte generacional entre els guerrillers i la generació anterior, que ha esperat massa temps intentant subsistir en la passivitat. Tanmateix, per a Njoroge representarà un estroncament inesperat i brutal dels seus somnis per al futur, i això acabarà de marcar el seu caràcter per sempre. És indiscutible que Ngũgĩ introdueix elements clarament autobiogràfics en el seu protagonista, especialment a la primera part de la novel·la, i que pretén explicar des del punt de vista dels kikuiu el conflicte polític que va marcar la seva infància i que va dividir la seva família, explicat amb més detall al seu volum de memòries Somnis en temps de guerra. 

La novel·la és breu i la narració molt senzilla, amb el context històric una mica forçat en les exposicions dels personatges, i les imatges una mica massa evidents i sobreexplicades. A mi em va convèncer una mica més l'aposta pel to mític, no sempre naturalista, de El riu entremig. Aquí, la història és la d'una família sencera, de forma que cap dels membres de la família, ni tan sols el protagonista, Njoroge, acaben esdevenint el centre de la narració. Són personatges que es dibuixen més com a constel·lació que com a individus, i que arriben a colpir més pels seus rols dins la comunitat i les seves relacions socials i familiars els uns amb els altres que no pas per la seva profunditat psicològica. En aquest sentit, em sembla magistral l'esbós de triangle format per Ngotho, el pare desposseït, el senyor Howlands, el patró blanc que s'ha apropiat de les terres de Ngotho perfectament convençut del seu dret diví a fer-ho, i Jacobo, un terratinent negre que s'ha enriquit a través de la col·laboració amb Howlands. Tots tres personatges i la seva relació amb la terra articularan els conflites principals de la novel·la i la portaran al seu tràgic final. 

D'altra banda, la relació de Ngotho amb el seu fill Boro, veterà de la segona guerra mundial, és una de les relacions més colpidores i interessants de la narració sencera, encara que no quedi del tot desenvolupada. Pare i fill tenen concepcions diferents del conflicte polític que han d'afrontar i queden separats per la seva incomprensió mútua, mentre que les seves posicions vitals acabaran molt més a prop del que cap d'ells pot arribar a preveure. Pel que fa al protagonista, Njoroge, assistirem a la desintegració del seu somni i dels seus ideals de la forma més directa i brutal possible, i en aquest sentit el pessimisme de la proposta sembla un preludi ominós al que després serà el protagonista d'Un gra de blat. La novel·la sencera es llegeix com si fos una versió preliminar d'Un gra de blat, novel·la en què els personatges principals i els seus conflictes, així com el context polític de l'estat d'emergència i la seva brutal repressió de la població negra, queden molt més ben retratats. Tot i així, Weep Not, Child és una novel·la que ens demostra novament l'increïble talent de Ngũgĩ per a la narració d'històries, i és una lectura tan colpidora i profunda com totes les altres novel·les de l'autor. 

Sinopsi: Njoroge viu amb el seu pare, les seves dues mares i els seus germans grans en un petit poble kikuiu. La seva felicitat és completa quan la seva mare li revela que la família farà un esforç econòmic per enviar-lo a l'escola. Més tard, però, quan es troba a l'escola secundària, esclata l'estat d'emergència i els seus germans fan el jurament dels Mau Mau. L'exèrcit britànic arriba a les cases i executa els sospitosos per crear terror en la població. Els presoners en camps de concentració es transformen en ostatges polítics que el govern utilitza per pacificar els poblats insurrectes. Davant d'aquest conflicte, el pare de Njoroge, Ngotho, decideix passar a l'acció. Les decisions que prendran els homes de la família determinaran el futur de Njoroge per sempre. 

M'agrada: És una mostra més del talent de Ngũgĩ per a la creació d'imatges a la vegada senzilles i profundament colpidores. La seva aparent senzillesa va revelant nivells de lectura i complexitats a mesura que avança la lectura. Avui dia ens pot semblar obvi, però en el moment de la publicació d'aquesta novel·la la narrativa postcolonial estava en els seus inicis, i no era tan habitual que el conflicte de la metròpoli britànica amb les colònies rebels s'expliqués de forma tan clara i eloqüent des del punt de vista africà. 

No m'agrada: És una novel·la excessivament breu, amb un final un punt abrupte, i que potser perd una mica en comparació amb les novel·les de Ngũgĩ que vindran després. 

The Window

 Leonard Cohen. 

Resum de l'any 2022

Un altre any al blog, en què novament toca mirar enrere i fer balanç de lectures. Enguany he continuat amb la cursa de fons: ni ambicions gaire desmesurades, ni reptes lectors més enllà de renegociar els termes de la rendició amb el tsundoku. Al juny vaig fer un propòsit de meitat d'any per treure més partit de la biblioteca municipal, i vaig decidir que cada cop que hi anés a tornar els llibres llegits no en sortiria sense haver-ne agafat almenys un de nou en préstec. Els resultats han estat, si més no, prometedors: he tornat a agafar la rutina de la biblioteca després de l'aturada de la pandèmia, i estic aprofitant per llegir novetats endarrerides que en els últims anys em van passar per alt. Així doncs, aquest és el resum de l'any al blog. 

• Pel que fa a ressenyes de llibres, aquest any he superat lleugerament la cinquantena de l'any passat. Quinze d'aquestes ressenyes, aproximadament una quarta part, són de llibres agafats en préstec de la biblioteca municipal. 

• L'autor de l'any ha estat Gabriel García Márquez. Vaig decidir rellegir tres de les seves novel·les, perquè quasi no les recordava, i la preferida continua sent Crónica de una muerte anunciada. També he aprofitat per descobrir el recull de relats Doce cuentos peregrinos i el volum de memòries Vivir para contarla. 

• La descoberta de l'any ha estat l'autora brasilera Clarice Lispector, que m'ha arrossegat fora de la zona de confort. Reconec que no he acabat d'entrar en el seu estil narratiu, però m'ha impressionat la seva habilitat per crear imatges quasi del no-res i provocar moments xocants amb els detalls més banals de la vida quotidiana. L'antologia Restes de carnaval és una bona mostra de l'imaginari sempre sorprenent i aparentment inesgotable d'aquesta autora. 

• El tema de l'any han estat les bruixes: rebels i dissidents, avançades al seu moment històric, però sovint tan sols víctimes innocents d'un sistema que assenyala i suprimeix objectius prèviament establerts com a perill. No és casualitat que la cacera de bruixes neixi a Europa, en el mateix moment històric que l'imperialisme i l'estat absolutista. Tot va començar a principis d'any amb Jo, Tituba, la bruixa negra de Salem de Maryse Condé, que va portar a l'assaig historiogràfic i filosòfic Caliban i la bruixa de Silvia Federici. Després s'hi van afegir una obra de teatre, El gresol d'Arthur Miller, el bruixot postcolonial de Ngũgĩ wa Thiong'o a El Bruixot del Corb i l'esfereïdora novel·la infantil Les bruixes de Roald Dahl. 

• El premi al millor assaig de l'any - compartit, com és tradició - recau aquest any en El fuego de la libertad de Wolfram Eilenberger, un autor que porta la història de la filosofia a un altre nivell, i Caliban i la bruixa de Silvia Federici, que ens mostra clarament com a la història les coses mai no passen perquè sí. 

• Els finalistes a millor llibre de l'any han estat Jo, Tituba, la bruixa negra de Salem de Maryse Condé, La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, Coraline de Neil Gaiman, El Bruixot del Corb de Ngũgĩ wa Thiong'o i La memòria més secreta dels homes de Mohamed Mbougar Sarr. 

• El millor llibre llegit aquest any ha estat El secret del Bosc Vell de Dino Buzzati, una aproximació inclassificable a la natura, el pas del temps i les relacions familiars en un paratge màgic i mític. Res més, aquest és el resum. Que passeu molt bones festes i els millors desitjos per al nou any que estem a punt d'estrenar. 

Font

Vivir para contarla (#456)

Todavía a los setenta años he vislumbrado en sueños el ardor de los jazmines en el corredor y el fantasma de los dormitorios sombríos, y siempre con el sentimiento que me estropeó la niñez: el pavor de la noche. Muchas veces he presentido, en mis insomnios del mundo entero, que yo también arrastro la condena de aquella casa mítica en un mundo feliz donde moríamos cada noche. 

Aquest és el volum de memòries de l'autor colombià Gabriel García Márquez (1927-2014), que es va publicar per primer cop l'any 2002. Era part d'un projecte autobiogràfic més ampli que havia de constar de tres volums, però el primer va ser l'únic que Márquez va arribar a escriure i veure publicat. A Vivir para contarla l'autor ens relata en primera persona la seva infància, adolescència i joventut, fins al primer viatge a Europa a finals dels anys cinquanta, quan ja havia començat a consolidar la seva carrera com a periodista. És un document molt valuós per entendre millor certs aspectes de la ficció de Márquez, així com per apropar-nos als orígens d'una personalitat complexa que es forma a través de l'intercanvi constant d'experiències amb familiars i amics, i l'arrelament a diversos paisatges colombians que l'aniran marcant de formes tot sovint inesperades. La infància fins als dotze anys que l'autor va passar a Aracataca amb els seus avis el marcaria emocionalment per a la resta de la seva vida, i deixaria en la seva obra l'empremta inoblidable del món de Macondo. 

De fet, el llibre és força il·lustrador del procés creatiu de l'autor i de l'arrelament de la seva ficció en la realitat més immediata. Fins i tot els episodis més descabellats i inversemblants que podem arribar a llegir a les seves ficcions tenen origen en fets reals, experimentats directament per l'autor o relatats per coneguts, amics i familiars, i que tot sovint superen en absurditat els productes de la imaginació més desbocada. Aquí trobarem els orígens del realisme màgic en el seu vessant més realista, i descobrirem com la màgia d'aquests episodis narrats és, amb prou feines, qüestió de perspectiva. Aquest contacte de primera mà amb la realitat nodrirà també la carrera de Márquez com a periodista, a través de la qual començarà a experimentar amb la seva faceta com a narrador. En aquest sentit, Vivir para contarla és el retrat d'una època en què ambdues tasques resultaven quasi indestriables, i en què Márquez començarà a exercitar-se, sobretot, en la narrativa breu. 

El primer capítol del llibre és una mostra magnífica del control de Márquez sobre el seu propi relat, que condueix amb mà ferma i sense vacil·lacions a l'hora de fer salts cronològics i presentar paral·lelismes entre els personatges, com si es tractés talment d'un relat de ficció. El viatge que el Gabriel ja adult i la seva mare emprenen per tal de vendre la casa familiar d'Aracataca, on vivien els avis materns, esdevé l'excusa perfecta perquè Márquez es remunti a l'escenari de la seva infància, on trobarem el món màgic i congelat en un present continu de Macondo, així com l'actitud meravellada de l'infant que n'observa les particularitats i les de la seva gent per primera vegada. Aquest és el món dels avis, el coronel Nicolás Márquez i Tranquilina Iguarán, que trobaran el seu lloc més tard en diversos personatges de Cien años de soledad. Un altre dels mites fundacionals de la família serà l'accidentat festeig dels pares de l'autor, que més endavant es veurà retratat a El amor en los tiempos del cólera. Va ser per la precària situació econòmica dels pares que Gabito, el primogènit de la família, va quedar-se a casa dels avis durant els primers anys de la seva vida, mentre el pare emprenia un negoci de farmacèutic i homeòpata que amb prou feines arribaria a mantenir la família d'onze fills. 

El llibre també retrata l'origen de les tensions entre Márquez i els seus pares, amb qui mantindrà una negociació constant dels termes de la relació. Mentre que els pares de Gabriel dipositen en ell totes les expectatives de millora social i econòmica per a la família en ser el primogènit, i esperen que acabi la carrera universitària de Dret, Márquez té força clara des de ben jovenet la seva vocació d'escriptor, i veu els estudis universitaris més com una nosa per a les seves primeres col·laboracions als diaris que com una necessitat. Els anys d'estudis secundaris ja ens anuncien aquest conflicte: a Márquez no li agrada estudiar per més que sigui un apassionat de la lectura i un escriptor talentós i precoç. D'altra banda, la distància emocional que el separa dels seus pares també agreuja aquest conflicte. Una de les preguntes que deixa obertes el text és fins a quin punt els pares estan en condicions de demanar-li res a un fill que amb prou feines han vist durant la infància i que s'ha educat durant l'adolescència en diversos internats, i fins a quin punt el fill està disposat a respondre a la seva demanda més per un sentit abstracte de responsabilitat cap a la família que per una convicció realment íntima d'aquesta necessitat. En aquest sentit, el primer capítol ens presenta l'acte de rebel·lia de Márquez en deixar els estudis com a paral·lel inequívoc de l'acte de rebel·lia de la mare en decidir casar-se en contra de la voluntat del coronel. 

En aquest sentit, el llibre fa molt per contextualitzar-nos el món social i cultural en què viuen els personatges de la ficció de Márquez, que tot sovint ens pot resultar enigmàtic i desconcertant des de la distància geogràfica i temporal que ens separa de la Colòmbia en què es va criar l'autor. Ens trobem en un context en què els crims d'honor, els pasquins incriminadors i les aparences socials determinen el valor d'una persona dins de la comunitat, però que exhibeix sense cap mena d'estranyesa aparent una flagrant doble vara de mesurar per als homes i per a les dones. Mentre que els fills mascles de la família viuen en una festa contínua i passen les nits als bordells, i la mare acull els fills il·legítims del pare, igual que havia fet l'àvia amb els de l'avi, a la vegada les germanes grans veuen els seus festejos frustrats i quedaran solteres i enclaustrades per a tota la vida. A la localitat de Sucre, on finalment els seus pares es van establir, Márquez serà testimoni de primera mà del crim d'honor d'un veí que quedarà immortalitzat a Crónica de una muerte anunciada, i que no podrà escriure fins trenta anys després, quan la mare de la víctima haurà mort, i encara havent de canalitzar sobre el paper les reticències i el xoc emocional de la seva pròpia mare. 

Si bé el món familiar hi juga un paper important, gran part del llibre també l'ocupen els cercles literaris, artístics i periodístics en què Márquez es va iniciar professionalment. Destaca especialment el cercle literari de Barranquilla, liderat per Ramon Vinyes i Cluet, català exiliat a Colòmbia que serviria com a model per al "savi català" de Cien años de soledad i que acabaria retornant definitivament a Catalunya, de forma molt similar a com ho fa a la novel·la. La convulsa realitat política del país també nodrirà de forma molt rellevant aquesta incipient carrera periodística. Amb vint anys, i quan es troba cursant la carrera a Bogotá, Márquez serà testimoni directe de l'assassinat del líder del partit liberal colombià, Jorge Eliécer Gaitán, el 9 d'abril de 1948, fet que va inaugurar un episodi de violència i saquejos desfermats a la ciutat i una dècada sencera de guerra civil entre l'exèrcit i les guerrilles. En aquest context, Márquez es revelarà com una veu renovadora dins del panorama literari colombià, mentre que els diaris d'esquerres en què col·laborarà es veuran en la necessitat de buscar formes creatives per eludir la censura. 

Els darrers anys de periodista que cobreix Vivir para contarla ens revelaran un retrat molt ampli d'aquesta situació de desfeta política i de grans desigualtats econòmiques dins del país mateix. En són exemples la seva descoberta de la regió de Chocó, perduda dins la selva i oblidada i explotada per tot el país, les matances de guerrillers a mans de l'exèrcit a Villarrica, o el drama dels veterans de la guerra de Corea. En aquesta època Márquez publicarà la seva primera novel·la, La hojarasca, així com la crònica seriada al diari El espectador del relat del militar Luis Alejandro Velasco, que va sobreviure deu dies al mar després de caure del buc que el transportava. La crònica va arribar a publicar-se al diari malgrat els intents de censura del relat per part de l'exèrcit, i el text es transformaria més endavant en el llibre Relato de un náufrago. Vivir para contarla és una bona recomanació, potser no directament per a tothom però sí si esteu interessats en l'obra de Márquez i les seves fonts, i us interessa aprofundir en la personalitat d'aquest autor i el seu particular carisma com a narrador. Sens dubte ha estat tota una descoberta, i una cloenda immillorable per a l'any de rellegir Márquez. 

Continguts: Gabriel García Márquez explica en primera persona la seva formació, des de la seva infància a Aracataca amb els avis fins a la seva consolidació com a periodista i autor prometedor de contes i novel·les, passant pels seus anys de formació en dues escoles secundàries, a Barranquilla i Zipaquirá. Més endavant haurà d'interrompre els seus estudis universitaris a Bogotá a causa de la violència desfermada pel 9 d'abril, i els reprendrà a Cartagena, on abandonarà definitivament la carrera de dret per tornar a Barranquilla i a Bogotá i dedicar-se al periodisme i a l'escriptura a temps complet. Totes aquestes poblacions el marcaran profundament per les coneixences i els aprenentatges crucials que hi farà. 

M'agrada: M'ha ajudat a aprofundir més en l'obra de Márquez, en tant que ajuda a entendre millor algunes de les imatges que utilitza en les seves novel·les. El sentit del lloc i del moment que Márquez descriu amb una immediatesa que en aquest cas es fa totalment atmosfèrica, i un domini de la narració gens envenjable en comparació amb les seves obres de ficció. 

No m'agrada: Té moments de més i menys interès, per la gran varietat de temes i episodis diferents que arriba a tractar, i el ritme també es fa força desigual, amb seccions de la narració molt àgils i d'altres més feixugues i repetitives.