"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

18 de juliol de 2018

14 de juliol de 2018

Mercé di voi

de Barbara Strozzi.

Per la vostra mercè, estrella meva sortosa... 



http://barbarastrozzi.blogspot.com/2008/10/opus-1-texts.html

11 de juliol de 2018

Homes en temps de foscor (#200)

Dues persones poden crear un món nou que se situa entre elles quan no es rendeixen a la il·lusió que els llaços que les uneixen les fan una de sola. 

L'any 1968, la filòsofa alemanya Hannah Arendt (1906-1975) publica als Estats Units Men in Dark Times, un recull de diversos articles i ressenyes que s'apleguen en un sol volum a causa d'una certa afinitat temàtica. Cadascun dels textos és un perfil biogràfic i intel·lectual d'una personalitat literària o filosòfica del segle vint - amb una excepció del divuit - i el que acaben tenint tots en comú és la seva forma d'enfocar la foscor de la situació política del moment. El conflicte central és l'auge dels totalitarismes - nazi i estalinista - durant el segle vint, tot i que aquesta no és l'única font de conflicte que Arendt identifica en el text: en el capítol sobre Rosa Luxemburg, per exemple, l'autora rastreja els mateixos tics totalitaris en els escamots policials organitzats per la república de Weimar per tal d'assassinar dissidents comunistes i que, curiosament, escaparien del seu control i acabarien convertint-se en grupuscles proto-nazis. En el capítol dedicat al papa Joan XXIII, la foscor s'identifica més aviat amb les rígides estructures eclesiàstiques que el papa Joan va provar de sacsejar. En el capítol dedicat al poeta americà Randall Jarrell, la foscor s'acaba identificant amb la lluita d'aquest contra la depressió, i el mateix acaba passant amb Isak Dinesen, autora que ha de lluitar contra les seves fantasies i obsessions personals, més que amb una situació política en concret. A la vista d'això, Arendt homenatja els seus personatges, no sense dedicar-los crítiques quan és pertinent, com a ments privilegiades que destaquen per haver il·luminat els temps de foscor amb les seves idees i els seus escrits, fins i tot quan en alguns casos no van trobar un públic disposat a rebre les seves obres amb interès. La majoria, per tant, són retrats malaurats, de patiment i dolor i esperances i projectes polítics truncats. Ara bé, el pensament polític d'Arendt se centra en l'espai intermedi que s'estableix entre persones, el món entremig que els permet actuar conjuntament, i que per tant dóna sentit a la política, en preservar la humanitat i la dignitat de cada persona de forma individual. En aquest sentit cadascun dels articles ens apropa a aquestes personalitats des d'una òptica meravellada pels seus moments presents. Que cadascun d'ells aconsegueixi brillar amb llum pròpia per al futur, fins i tot des de la seva impotència, serveix de suport per a la teoria que Arendt prova de justificar en aquest text: que les històries, els relats, són cristal·litzacions de l'experiència humana que posem en el món i que, per tant, formen part de l'acció política. Com a relats, la seva importància política fonamental serà fer-nos entendre i reflexionar sobre experiències passades, i descobrir com els personatges d'aquestes històries es relacionen amb nosaltres a través d'un món - polític, històric, cultural - en comú. 

Continguts: El volum conté perfils biogràfics i/o intel·lectuals dels següents personatges: Gotthold Ephraim Lessing, Rosa Luxemburg, Angelo Roncalli, Karl Jaspers, Isak Dinesen, Hermann Broch, Walter Benjamin, Bertolt Brecht, Waldemar Gurian i Randall Jarrell. 

M'agrada: Els capítols sobre Rosa Luxemburg, Walter Benjamin i Bertolt Brecht brillen especialment. 

7 de juliol de 2018

Les lluminàries (#199)

Al final en Tauwhare va alçar el dit i va dibuixar un cercle en l'aire. Quan la punta del dit va haver arribat al lloc d'origen, va assenyalar amb un cop sec, per marcar el punt de retorn. Però un no pot assenyalar un punt en un cercle, va pensar: assenyalar un punt en un cercle significa trencar-lo, de forma que deixa de ser un cercle. 
- Entengui-ho així -va dir, lamentant haver de dir les paraules en anglès, en una traducció aproximada-. Volta. I torna a començar, pel principi. 

The Luminaries d'Eleanor Catton és una novel·la complexa, intel·ligent i d'una ambició monumental. Aquesta complexitat se li va reconèixer en ser guardonada amb el Man Booker l'any 2013, convertint Catton en l'autora més jove que mai ha aconseguit el guardó. La seva lectura és fascinant i un punt esgotadora, al cap de les seves més de vuit-centes pàgines. En una mena d'homenatge a les novel·les victorianes de misteri (els referents aquí són Wilkie Collins i Charles Dickens), Catton ens ofereix un trencaclosques al voltant d'un assassinat, un intent de suïcidi i una desaparició, que els successius capítols van aclarint poc a poc a base d'anar afegint detalls per tal d'aclarir la trama. Quan arribem a port en els últims capítols, la resolució del misteri acaba tenint sentit; tot i que en alguns moments els detalls queden un punt forçats, i cap al final del llibre les explicacions purament racionals o científiques van deixant pas a d'altres un punt més màgiques i mistèriques. El conjunt no decep, de totes formes, i és una novel·la que enganxa moltíssim, sobretot en els seus primers dos terços, i que perd una mica de tensió a mesura que la trama entra en el seu desenllaç. De totes formes, el contingut no és tot el que The Luminaries ofereix: l'estructura i la forma de la novel·la és una mena de trencaclosques en si mateix. La novel·la es desplega com una carta astrològica gegantina, de forma que trobem dotze personatges que prenen el lloc de les constel·lacions zodiacals, amb unes postures més o menys fixes, i uns altres set, mòbils, que es comporten com a planetes. Cada capítol porta per títol una conjunció zodiacal que ens mostra quins personatges s'hi relacionen. De totes formes, aquesta és la part que més forçada m'ha semblat de tota la narració: els personatges fixos acaben essent tan mòbils com els altres, i tan decisius per a la trama com qualsevol dels altres, de forma que aquestes decisions formals per part de l'autora acaben mostrant un punt d'arbitrarietat. De la mateixa forma, per mantenir aquesta il·lusió de coherència interna, els dotze personatges zodiacals haurien de compartir el mateix pes en la narració, i com acabem veient, alguns tenen un protagonisme molt més marcat que els altres. Per a mi, el punt fort de la novel·la és més el contingut que no pas la forma: ens situem a Nova Zelanda, l'any 1866, enmig de la febre de l'or. Els buscadors d'or arriben de totes parts d'Europa per tal de provar la seva fortuna en aquesta colònia britànica: tot l'or que els expedicionaris troben deu un impost a la metròpoli, de forma que el que ens trobem de bon principi és tota una xarxa d'interessos creuats, estafes, evasions d'impostos, contraban, suplantacions d'indentitat, dirigida principalment a aconseguir el benefici més gran. El que aquesta estructura amaga és una brutal explotació - de la terra pertanyent al poble Maori, dels excavadors amb contracte de servitud, del cos de les prostitutes que es guanyen la vida al voltant dels campaments - en tant que en un món on l'únic valor és la propietat, absolutament tot tindrà un preu que es pot fixar. La trama fins i tot es ramifica a dècades enrere, a les guerres de l'opi a la Xina, i una part important de l'argument té a veure amb el consum d'opi. De fet, els símbols que recorren la novel·la del principi al final ens apunten en aquesta direcció, i a la complexitat de les relacions que s'estableixen en aquest món colonial: de la mateixa forma en què la lluna creix i minva, els personatges consumeixen i guanyen, o perden i són consumits. N'hi ha que són explotadors, n'hi ha que són explotats, i n'hi que es mantenen en una mesurada ambigüitat fins al final: el desenllaç sembla temptar-nos amb un trencament d'aquest cercle, tot i que aquest queda obert més a l'especulació que realment reflectit al text. Al final tot sembla desembocar en una mena d'equilibri que no deixa lloc a qualsevol plantejament polític, ni a qualsevol decisió lliure per part dels personatges: igual que els astres es mouen pel firmament, així són les coses i amb prou feines es poden pensar d'una altra forma. La narració ens ofereix un retrat completament vívid i palpitant d'aquest context històric: un tapís ric en detalls i en jocs de miralls que ens presenten tota la complexitat de relacions econòmiques, polítiques i sentimentals dels personatges. És una lectura que crec que val la pena, tot i que cada lector ha de decidir si l'esforç acaba compensant o no. 

Sinopsi: L'abril de 1866, el jove advocat Walter Moody arriba al poblat de Hokitika, a Nova Zelanda, per tal de convertir-se en prospector d'or. El mateix vespre de la seva arribada coincideix a la sala de l'hotel on s'allotja amb dotze personatges que s'han reunit allà per discutir els detalls d'una sèrie d'esdeveniments misteriosos que s'han produït en els últims mesos. La misteriosa mort d'un prospector d'or i l'intent de suïcidi d'una prostituta semblen ésser els misteris centrals, però aviat el destí d'aquests personatges s'acaba entrecreuant amb la desaparició d'un altre prospector i una trama de xantatge i extorsió a un polític local. 

M'agrada: El misteri de la proposta enganxa fins al final i fa de molt bon llegir. És una d'aquelles lectures en què els lectors han d'estar a l'aguait per tal de poder encaixar totes les peces del trencaclosques. L'ambientació i recreació de l'època transmeten una sensació de realitat molt gran, i hi ha personatges molt ben dibuixats. 

No m'agrada: És d'aquell tipus de novel·les de misteri tan ben tramades que finalment acaben decebent una mica a la llum del desenllaç. Alguns dels detalls i de les decisions formals per part de l'autora m'han acabat semblant gratuïtes, potser per excessives i pretensioses en alguns moments. 

29 de juny de 2018

Desobediència civil (#198)

Penso que primer hauríem de ser persones, i després subjectes. No és tan desitjable cultivar el respecte per la llei com pel que és just. L'única obligació que tinc dret a assumir és fer en tot moment el que penso que és correcte. 

L'estiu de 1846, enmig de la seva estada a Walden, Thoreau va al poble a fer-se adobar una sabata i acaba passant una nit a la presó. El motiu: es va negar a pagar una taxa del cens, perquè s'oposava a la campanya mexicana dels Estats Units, que va envair el seu veí per motius purament territorials. Thoreau s'emprenya amb el seu govern per la injustícia de la guerra mexicana, i afegeix aquesta injustícia a la injustícia de l'esclavitud, així que es nega a seguir finançant un govern que serveix propòsits injustos. Val a dir que uns familiars van pagar la taxa i Thoreau va sortir en llibertat el matí següent - fins aquí l'aventura - però el text que va sorgir de l'experiència, Desobediència Civil, publicat tres anys després, fa suposar que l'emprenyada va durar més que això. Thoreau, de fet, introdueix un factor a la història de la filosofia política que canviarà la política dels segles que vindran fins als nostres dies: la idea que si una llei és injusta, no solament tens dret a desobeir-la, sinó que tens el deure moral de fer-ho. El concepte de la desobediència civil és innovador perquè reinsereix la consciència moral de l'individu dins de l'esfera política, i perquè alimentarà directament el concepte de societat civil. La violència queda per primer cop desvinculada del concepte de revolució: "el que s'ha fet bé una vegada, queda fet per sempre". La seva importància històrica és indiscutible: inspirarà un segle després la fi del colonialisme arreu del món a través de la seva influència en el moviment d'independència de l'Índia, i tindrà continuïtat al cor mateix dels Estats Units als moviments pels drets civils, així com també continuarà ressonant una vegada i una altra en totes les protestes de la societat civil arreu del món fins als nostres dies. El fet que la democràcia és molt més que emetre un vot cada quatre anys sinó que, com a ciutadans, tenim el deure de ser demòcrates les vint-i-quatre hores del dia és rellevant aquí perquè posa l'accent de la política en l'acció: la resistència pacífica pot arribar a ser revolucionària, en el sentit més simple i planer del terme "revolució", és a dir, entenent revolució com a canvi o transformació radical d'un sistema preestablert. Perquè l'accent de la proposta segueix estant centrada en l'individu: no podem concebre una comunitat on els individus no tinguin consciència. Aquesta és el que ens permetrà llegir les lleis com a productes humans, no com a revelacions ni textos sagrats. I quan una llei és injusta, la consciència moral passa per davant. La reflexió és una crítica profunda sobre el propi concepte de democràcia: on queden les minories en un govern de majories? No tenen dret a actuar quan la majoria és injusta? No tenen dret a avaluar on van a parar els seus impostos? Així doncs, la democràcia no és donar una carta blanca a uns determinats agents de govern durant una legislatura; és sotmetre aquests a l'escrutini més estret possible, denunciar les seves injustícies i canviar el sistema quan aquest es declara incompetent. Desobediència civil esdevé el text fundacional de la lluita no violenta, i només cal llegir-lo i mirar al voltant per observar com el seu missatge continua fresc i vigent com el primer dia. 

Continguts: Thoreau exposa en aquest assaig el seu concepte de desobediència civil, per tal de justificar la seva estada a la presó durant l'estiu de 1846. La injustícia de l'esclavitud als Estats Units i la invasió de Mèxic són els dos principals focus de la indignació de Thoreau, i el text esdevé un al·legat imprescindible a favor de la llibertat dels individus per fer-se valer davant de sistemes i governs injustos. 

M'agrada: És un d'aquells textos que respira veritat, i que tothom - i tothom que s'anomeni demòcrata - hauria de llegir. #Llibertat Jordis #LlibertatPresosPolítics

23 de juny de 2018

Jornada de reflexió (6)

Violadors sentenciats posats en llibertat i representants democràtics en presó preventiva sense haver estat jutjats. Més enllà de la qüestió política, que ja pesa prou en si mateixa, els esdeveniments apunten al problema del sistema judicial espanyol. Aquí, el problema no és tan sols que els jutges puguin arribar a jutjar algú per les seves idees; el problema, i el que fa por de debò, són les idees mateixes dels jutges. 



Durant la mateixa setmana, dues crisis migratòries pel mateix preu: Europa no sembla gaire avergonyida del lamentable espectacle ofert al món mentre els seus estats s'encolomen immigrants els uns als altres i desperten fantasmes del feixisme; Estats Units es desperta de l'anestèsia amb els crits d'infants engabiats. 



Arriba l'estiu i li donem la benvinguda amb aquestes desferres. Què cremarem, aquest vespre a la foguera? 

20 de juny de 2018

Caminar (#197)

Potser, quan al cap dels segles la llibertat americana s'hagi convertit en ficció del passat, - ja que és, fins a cert punt, una ficció del present, - els poetes del món seran inspirats per la mitologia americana. 

Aquest és un text estrany. En realitat, no tenia uns objectius gaire clars quan vaig agafar del prestatge el volum Walden and Other Writings de Thoreau. L'únic que volia era llegir Walden per primera vegada i rellegir Desobediència civil, un text de capçalera de la història de la filosofia política, al qual vaig fer unes quantes voltes quan vaig estudiar el màster primer, i després vaig retrobar a literatura dels Estats Units. Em vaig decidir a llegir Walking perquè vaig descobrir que l'any passat es va editar en català com a Caminar (Angle Editorial, traducció de Marina Espasa), i vaig sentir curiositat per saber què contenia aquest assaig, i per què mereixia aquesta traducció. Me l'imaginava com una mena de seqüela de Walden. En realitat no ho és: tenen un cert aire de família, però Caminar és un assaig força posterior, de 1862. Hi manté motius i idees en comú, per suposat, sobretot pel que fa a la relació de l'ésser humà amb la natura, la necessitat de viure el moment present i aquesta mena d'embat cap endavant que planteja el projecte transcendentalista, però el to d'aquest escrit em va sobtar per inesperat. Si Walden em va recordar força la poesia de Whitman, aquí no he pogut evitar sentir ressons de Nietzsche en determinats moments. El projecte vitalista esdevé qüestió de blancs o negres, i en els seus moments més exaltats perd de vista la perspectiva universalista que ell mateix predica. Hi ha un moment en què l'escrit es transforma en una mena de pamflet del retòric "Go West" americà, i desdenya Europa per antiga i esgotada, i abraça l'experiència de la fundació dels Estats Units com a projecte polític completament nou, encara que aquest inclogui una expansió territorial per part de la població blanca com a mínim qüestionable. És cert que aquí Thoreau respon al clima cultural de la seva època, i que potser és més fàcil jutjar amb més d'un segle de diferència, però fins i tot així el to acaba essent un punt inquietant en alguns moments, precisament per aquests motius històrics. Per això m'agrada el Thoreau profètic que ens regala les paraules que he posat al capdamunt d'aquesta ressenya: em sembla que les he interpretades un pèl massa alegrement, però em fa gràcia de totes formes aquesta lectura de la llibertat americana com a ficció del passat que alimenta la mitologia americana en la literatura posterior. Quasi com si Thoreau interpretés, en aquest punt, el seu propi text des de fora. Ara bé, tot i els moments d'inquietud i estranyesa, el text té els seus punts forts: comparteix amb Walden aquesta aposta impenitent per la llibertat de l'individu com a únic criteri per a la vida que val la pena, i abraça plenament la natura com a model per a aquesta vida. Els paràgrafs finals ho inunden tot de llum - acaba tractant els lectors més com a espectadors que no pas com a lectors - i ens deixa amb un al·legat optimista i encoratjador a favor de brillar sempre més i millor. 

Continguts: Walking és un assaig breu publicat per Thoreau l'any 1862. Tot i que el text comença parlant del que l'autor entén per passejar, de seguida s'embarca en digressions sobre la cultura del seu moment, el concepte de civilització i, per descomptat, els boscos i la seva flora i fauna.  

M'agrada: Els últims paràgrafs, que deixen el text en el seu punt més alt. 

No m'agrada: És un assaig que perd una mica en la comparació amb Walden i Desobediència Civil. 

16 de juny de 2018

Fragments de Walden

de Henry David Thoreau. Si llegiu el llibre, en trobareu més i de millors. La traducció és meva.

Fes el temps que fes, en qualsevol moment del dia o de la nit, m'he preocupat per millorar el moment possible, i fer-ne una marca al meu bastó; estar-me dempeus allà on es troben dues eternitats, el passat i el futur, que és precisament el moment present; trepitjar aquesta línia. Em perdonareu les obscuritats, perquè hi ha més secrets en la meva ocupació que en la de la majoria d'homes, i tot i així no són voluntaris, sinó inseparables de la seva pròpia naturalesa. De bon grat explicaria tot el que en sé, i no pintaria mai "Prohibida l'entrada" a la meva porta. (Economia)

Allà on seia, hi podia viure, i el paisatge irradiava de mi d'acord amb això. (On vaig viure, i per a què vivia) 

Els futurs habitants d'aquesta regió, sigui on sigui que construeixin les seves cases, poden estar segurs que se'ls ha anticipat. En tenia prou amb una tarda per fer del terreny un hort, un bosc, una pastura, i per decidir quins roures o pins es quedarien davant de la porta, i quins seria més aconsellable talar; i aleshores ho deixava reposar, potser en guaret, perquè un home és ric en la mesura de tot allò que es pot permetre deixar estar. (On vaig viure, i per a què vivia) 

Vaig anar als boscos perquè desitjava viure deliberadament, afrontar tan sols els fets essencials de la vida, i provar d'aprendre el que m'havia d'ensenyar, per no descobrir, en morir, que no havia viscut. No desitjava viure allò que no és vida, perquè viure és tan preciós; ni desitjava practicar la resignació, a menys que fos completament necessària. Volia viure profundament i xuclar el moll de l'os de la vida, viure una vida tan robusta i espartana que posés en retirada tot allò que no és vida, segar i afaitar arran, acorralar la vida en un racó i reduir-la als seus termes més simples i, si resultava mesquina, aleshores treure'n la mesquinesa més completa i genuïna, i fer-la pública per al món; o si resultava sublim, conèixer-la de primera mà, i ser capaç de relatar-la fidelment en la meva propera digressió. (On vaig viure, i per a què vivia) 

Si et poses davant d'un fet cara a cara, veuràs el sol brillar sobre els seus dos costats, com si fos una simitarra, i sentiràs el seu tall suau partint-te a través del cor i el moll de l'os, i així conclouràs feliçment la teva cursa mortal. Ja sigui vida o mort, tan sols desitgem realitat. Si de debò ens estem morint, posem-nos a escoltar els panteixos a la gola i sentir el fred a les extremitats; si som vius, anem per feina. (On vaig viure, i per a què vivia) 

Tinc, per dir-ho així, el meu propi sol, i la lluna i els estels, i un petit món per a mi tot sol. (Solitud)

Tanmateix, de tots els personatges que he conegut, potser Walden és el que desgasta menys, el que es manté més pur. Molts homes s'hi han comparat, però pocs mereixen l'honor. Encara que els llenyataires hagin talat primer una riba i després l'altra, i els irlandesos hi hagin construït les seves porqueres, i la via del tren hi passi per la vora, i els repartidors de gel l'hagin afaitat, ell mateix no canvia, la mateixa aigua on vaig posar els ulls de jove; sóc jo qui canvia. (...) És l'obra d'algú valent, de ben cert, en qui no hi havia engany! Va arrodonir l'aigua amb la mà, la va aprofundir i aclarir amb el pensament, i la va deixar com a llegat a Concord. Li veig, al rostre que té, el mateix pensament; i quasi em surt de dir: Walden, ets tu? (Els llacs) 

El Cel és sota els nostres peus igual que sobre els nostres caps. (El llac a l'hivern) 

Molts fenomens de l'hivern suggereixen una tendresa inexpressable i una delicadesa fràgil. Estem acostumats a veure aquest rei descrit com un tirà groller i salvatge; però amb la gentilesa d'un amant adorna els rínxols de l'estiu. (Primavera)

De la mateixa forma en què estem disposats a explorar i aprendre-ho tot, necessitem que les coses siguin misterioses i inexplorables, que la terra i el mar siguin infinitament feréstecs, que no puguin ésser recorreguts ni cartografiats perquè sigui impossible. No ens la podem acabar mai, la natura. (...) Necessitem veure transgredits els nostres propis límits, i veure vida pasturar lliurement allà on nosaltres no podem anar. (Primavera)

Vaig deixar els boscos per una raó igual de bona. Potser em semblava que tenia moltes altres vides per viure, i que no podia perdre més temps en aquesta. És curiós amb quina facilitat i insensibilitat caiem en una ruta en particular, i ens en fem un camí trillat. Encara no m'hi havia estat una setmana que ja havia obert un camí des de la meva porta a la riba del llac; i encara es pot reconèixer perfectament tot i que ja fa cinc o sis anys que el vaig trepitjar. (Conclusió) 

En la mesura que simplifiquis la teva vida, les lleis de l'univers et semblaran menys complexes, i la solitud no serà solitud, ni la pobresa pobresa, ni la feblesa feblesa. Si has construït castells en l'aire, no cal que sigui treball perdut; allà és on han de ser. Ara posa-hi fonaments a sota. (Conclusió)

Per més mesquina que sigui la teva vida, vés a trobar-la i viu-la; no te n'amaguis ni la insultis. No és tan dolenta com tu. Com més ric ets més pobra et sembla. El primmirat trobarà defectes fins i tot al paradís. Estima la teva vida, pobra com és. (Conclusió)

La llum que ens apaga els ulls ens sembla foscor. Només hi ha albada si ens troba desperts. El dia és més gran que l'albada. El sol no és res més que un estel del matí. (Conclusió)

Walden al novembre. Concord, MA. Font

13 de juny de 2018

Walden (#196)

Vaig anar als boscos perquè desitjava viure deliberadament, afrontar tan sols els fets essencials de la vida, i mirar d'aprendre el que m'havia d'ensenyar, per no descobrir, en morir, que no havia viscut.

Aquesta és la història d'un home, un bosc, una cabana i un llac. S'asseu dins la cabana com una aranya en la foscor, i se n'adona que el paisatge irradia d'ell mateix. Va anar als boscos perquè volia viure deliberadament; en va tornar perquè li semblava que estava caient en la rutina. L'escriptor i filòsof transcendentalista Henry Thoreau (1817-1862) va viure en una casa construïda per ell mateix a la riba de l'estany Walden de l'estiu de 1845 a setembre de 1847. La cultura popular ha idealitzat l'aventura de Thoreau com a rebuig a la societat i recerca d'una vida més pura i autèntica - no puc evitar pensar en la desgraciada aventura de Christopher McCandless, per exemple, o El club dels poetes morts, que pren la cita més vitalista del llibre i n'omet els moments més introspectius. Però l'error interpretatiu més important que Walden ha patit és precisament veure Thoreau com un ermità que busca la solitud. No va ser exactament una escapada de la societat; més aviat una mena d'experiment vital per tal de buscar una societat més àmplia. El llac es trobava als afores de la ciutat de Concord, a l'estat de Massachussets, i el tren hi passava a prop. Anava al poble a visitar els parents i amics, i també rebia freqüents visites d'amics i gent que passava per allà. Mentre hi va ser, va construir la seva pròpia casa, va cultivar mongetes, va patinar pel llac glaçat i va aprendre tot el que va poder de la fauna i flora autòctones. També es va enamorar de Walden, i hi va veure un món sencer reflectit a les seves aigües. Va observar el procés de desglaç del llac durant dies; amb una precisió científica va mesurar les bombolles d'aire que es desfeien dins del glaç i en va cronometrar la velocitat; després, va apartar la mirada menys d'un segon, i la primavera havia arribat de cop. Walden és un text complex i difícil com l'experiència mateixa que descriu, i costa encaixar-lo en un gènere en concret. No són exactament unes memòries, sinó més aviat unes meditacions filosòfiques al voltant de l'experiència al bosc. Tanmateix, la reflexió filosòfica queda entreteixida en una prosa densa i poètica, a mig camí entre la narració i la descripció. El programa teòric és el del transcendentalisme, amb la seva aposta per la sacralitat de la vida i de la natura, però de vegades la bellesa de les imatges evocades per Thoreau acaba essent més poderosa que el propi missatge. La seva abraçada innocent i meravellada a la realitat, més que a la vida, recorda en certs moments la poesia de Whitman, i ens convida a una passejada pels boscos que a estones es fa més atractiva que les reflexions filosòfiques mateixes. La seva crítica a la propietat sembla un punt massa fàcil des de la perspectiva de l'home blanc i privilegiat, i en els passatges més moralistes adopta un to excessivament alliçonador amb els seus congèneres. És un llibre que no es pot forçar, i que s'ha de llegir amb la mateixa tranquil·litat que l'autor posa en les seves pàgines. Walden és rellevant per tants motius que costaria enumerar-los: és un dels textos fundacionals de l'ideal o el relat d'innocència de la nació americana, que resultarà problemàtic a posteriori perquè ometrà tants i tants relats paral·lels de comunitats oprimides i silenciades. Els natius americans són, per exemple, una mena de presència fantasmagòrica del passat per a Thoreau, i la relació que estableix amb els treballadors i petits agricultors de la zona no deixa de ser, com a mínim, ambivalent. Tanmateix, és innegable que el llibre és un testimoni autèntic i vital del que significa ser fidel a un mateix i portar aquesta autenticitat fins a les últimes conseqüències. En contra del que pugui semblar, Thoreau no està imposant un estil de vida als seus congèneres, ni prova de vendre que aquesta forma de vida és la millor: si no, no se'n retiraria dient que li falten moltes altres vides per viure i que ja ha esmerçat prou temps a Walden. El que prova de transmetre és que un projecte vital és quelcom que ningú pot arribar a decidir per un altre, i per més obvi que ens pugui semblar avui dia, no està gens malament que de tant en tant algú ens ho recordi. 

Continguts: A Walden Thoreau hi narra l'experiència viscuda durant un dels anys que va passar a la cabana del llac Walden, prop del seu Concord natal. Consta d'una sèrie de seccions en què va desgranant les seves reflexions sobre múltiples temes, com l'economia, la lectura, la solitud i les visites, el conreu de mongetes, la fauna del llac i del bosc, l'hivern i la primavera, i així successivament. A la segona secció, "On vaig viure, i per a què vaig viure", hi exposa les seves motivacions principals, que queden arrodonides i matisades a l'epíleg.

M'agrada: Un llac que conté un món - el món - a dins. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons