Aquest assaig de 1988 del lingüista valencià Jesús Tuson (1939-2017), que va ser durant molts anys professor de Lingüística a la Universitat de Barcelona, és una exploració breu, concisa, però molt contundent sobre els prejudicis lingüístics. L'assaig comença amb una breu introducció sobre què són els prejudicis lingüístics, que basa en distincions de la filosofia del llenguatge, per endinsar-se, a continuació, en un recorregut històric i polític sobre l'origen i les justificacions tradicionals dels prejudicis lingüístics. A cada pas, Tuson aporta arguments i dades estadístiques que desmenteixen el prejudici en qüestió; de vegades n'hi ha prou amb l'apel·lació al sentit comú o amb el desmantellament de les incoherències internes del discurs prejudicador. Després d'un repàs històric d'aquests prejudicis a través de la cultura europea, Tuson agrupa els prejudicis analitzats en tres grans grups, d'acord amb el grau de responsabilitat i de consciència del subjecte que perpetua l'estereotip.
En primer lloc, hi ha prejudicis lingüístics que són inconscients i adquirits per via d'una educació perpetuadora d'un model monolingüe i etnocèntric. El fet de considerar que algunes llengües són més fàcils o més difícils, que hi ha llengües més suaus o més rudes, i que hi ha llengües majoritàries i minoritàries, amaga tot sovint la referència a una llengua, la pròpia, que es considera la vara de mesurar amb què es jutgen les llengües dels altres. Pel que fa al nombre de parlants que tenen les llengües, és cert que hi ha criteris estadístics més o menys objectius per decidir si una llengua és majoritària o minoritària, però en aquest apartat Tuson identifica biaixos cognitius que determinen arrodoniments a l'alça o a la baixa depenent de quin sigui l'objectiu de fons de l'estadístic que en fa el recompte.
El segon grup de prejudicis tenen un grau més alt de responsabilitat perquè es perpetuen des de l'acadèmia i des de la ciència lingüística mateixes: és a dir, provenen d'àmbits en què aquests prejudicis haurien de ser superats des de les mateixes dades objectives de la ciència i la sociolingüística. Si alguns acadèmics els perpetuen és, doncs, amb determinats interessos polítics soterrats que es guarden prou de revelar. Són els arguments sobre llengües més riques o més pobres en funció del seu lèxic, o els que es basen en factors socioculturals, com considerar que la variant culta i literària d'una llengua és per si mateixa superior a les manifestacions populars, i que ignora que aquestes precedeixen invariablement el naixement d'una literatura culta i per escrit. La supremacia de la llengua estàndard per sobre de la variant dialectal és un altre d'aquests biaixos. En aquests casos, la productivitat i creativitat amb què les llengües mostren mecanismes propis per produir neologismes, per exemple, o la denúncia de la visió etnocèntrica amb què el colonitzador caracteritza la llengua del colonitzat són arguments que desemmascaren immediatament aquests biaixos cognitius.
A través del raonament, anirem veient com el que aquests biaixos van revelant a través de la història són relacions de dominació i poder que van dirigides a sotmetre o coartar la llibertat d'un grup minoritari davant el projecte unificador i estandarditzador d'una majoria monolingüe. Això ens porta al tercer grup de prejudicis lingüístics, que són clarament polítics, perpetuats pels legisladors, ideòlegs i administradors públics. Són prejudicis transmesos conscientment pel poder, perquè són un instrument de dominació: promouen la substitució lingüística com a part d'un projecte estatal monolingüe i centralitzat. Com que les tradicionals proclames romàntiques sobre la superioritat ètnica han quedat desacreditades al llarg del temps, i són cada cop més difícils de justificar en el marc de comunitats cada cop més diverses, ara l'argument utilitzat és el de la llengua "de comunicació" (com si les altres no ho fossin), com a excusa per bandejar els parlants de les llengües que no encaixen dins d'aquesta identitat uniformada. Tuson denuncia que, en comptes de perpetuar aquesta visió uniformadora a través de la repressió, com en els estats autocràtics, els estats democràtics exerceixen la manufactura del consentiment, és a dir, a través d'una educació que perpetua el prejudici lingüístic i que defensa la substitució lingüística com a via de civilització i progrés.
El llibre ens ofereix una foto fixa valuosa sobre el moment històric en què es trobava la llengua catalana a finals dels anys vuitanta, aleshores en procés de normalització després de la dictadura franquista, com passava també amb l'euskera i el gallec. La reivindicació de l'ús del català en totes les esferes de la vida, més formals i més informals, va portar a la incomoditat de tot un sector de la intel·lectualitat espanyola, que advocava pel tradicional monolingüisme castellà, però havia d'adequar el llenguatge al nou marc democràtic. En aquest context, la perpetuació d'aquests estereotips lingüístics era una arma útil per mostrar com algunes llengües ja estaven bé abocades a l'extinció: el dialectòleg i membre de la RAE Gregorio Salvador queda especialment retratat al llibre, amb cites textuals que defensen les suposades conseqüències positives de l'extinció de les llengües (sempre que no siguin la seva, se sobreentén). Així és com van sorgir els arguments de la "llengua d'entesa" o la "llengua comuna", que obviaven la imposició històrica de la llengua castellana, que encara al segle vint-i-u es glorifica, per exemple, en un programa de la televisió pública espanyola amb títol tan eloqüent com La gran aventura de la lengua española, ple d'omissions i tergiversacions històriques.
Per tant, comprendre d'on venim és important també per comprendre la situació d'emergència lingüística que afrontem en el present, i no sols en el cas del català, sinó en general, arreu del món, en el cas de totes les llengües minoritàries i minoritzades. Alguns arguments poden haver canviat en l'actualitat, però la matriu del prejudici i el projecte polític que amaguen continua essent el mateix. Mal de llengües, en aquest sentit, és un text seminal, que pot ajudar a comprendre millor la complexitat de les relacions entre llengües i l'arrel política dels conflictes lingüístics arreu del món. Desmantellar els prejudicis lingüístics és un exercici de pensament crític que és sempre vigent: les llengües en si mateixes són innocents, però determinades estructures de poder les utilitzen com a arma i com a eina de dominació. La construcció de la identitat no és mai neutra ni innocent, i Tuson ens alerta dels perills i riscos que comporta la batalla lingüística per a la integritat del nostre pensament. El seu llibre ens ajuda a demostrar i desmantellar les fal·làcies del contrari sense necessitat de caure en fal·làcies de collita pròpia, una eina dialèctica valuosíssima en el món de la immediatesa i de l'empobriment del debat que vivim avui dia. És una lectura senzilla però molt intensa i d'un rigor incontestable, que fa de molt bon descobrir o redescobrir.
Continguts: El primer capítol és una introducció sobre el concepte de prejudicis lingüístics, emmarcat dins la distinció entre judicis de fet i judicis de valor. El segon capítol fa una aproximació històrica als prejudicis lingüístics a través de la cultura europea, començant per l'antiguitat, i passant pel Renaixement, la Il·lustració i el Romanticisme. El tercer capítol descriu els prejudicis inconscients que les persones van perpetuant a través de la tradició i l'educació. El quart capítol se centra en els prejudicis perpetuats per l'acadèmia, que sovint tenen una aparença més rigorosa i pretesament científica. El cinquè capítol parla de com les institucions polítiques perpetuen prejudicis lingüístics conscientment i per afavorir determinats interessos de dominació. L'assaig acaba amb una breu conclusió que reclama una educació lingüística que deixi enrere els prejudicis definitivament i, per tant, esdevingui més humanista.
M'agrada: M'ha agradat especialment la claredat i l'eloqüència amb què Tuson exposa els seus arguments, i la vigència que el seu discurs encara manté avui dia.
