Dies a Birmània (#366)

El senyor Macgregor es va encarcarar en sentir la paraula "negre", que a l'Índia es desaprova. No tenia cap prejudici contra els orientals; de fet, els tenia molt d'afecte. Sempre que no se'ls donés llibertat, pensava que eren les persones més encantadores que puguis trobar. El mortificava que se'ls insultés amb crueltat. 

Aquesta primera novel·la de l'autor britànic George Orwell (1903-1950) es va publicar per primer cop el 1934 i és un testimoni franc i directe sobre la crueltat i la perversitat inherents a l'imperialisme com a sistema. L'acció s'ambienta a mitjans dels anys vint, en una petita ciutat de províncies al nord de Birmània, on una colla de funcionaris i empresaris britànics controlen l'explotació econòmica de la zona, mentre intenten posar ordre sobre la població colonitzada a través d'uns sistemes judicial i policial corruptes. L'statu quo que s'ha de preservar es basa en l'assumpció teòrica de la superioritat dels blancs, i de la justícia i bonhomia inherents a aquesta operació d'explotació sistemàtica rere el pretext d'estendre el progrés occidental a races menys civilitzades. La pràctica d'aquest sistema ensenya les seves vergonyes només en començar: l'opressió d'una massa de població impotent es fa palesa a través de la complicitat entre una classe dominant que imposa la seva llei per la força de les armes i una classe funcionarial de natius entrenats per perpetuar aquest sistema a base d'explotar els seus compatriotes. George Orwell és extremadament clar i didàctic a l'hora de presentar aquest context social, i els retrats dels seus personatges els deixa pintats amb traços gruixuts, sota la llum menys afalagadora possible, i de vegades semblen més tipus al servei de la crítica política del seu autor que no pas personatges psicològicament complets. Cap d'ells en absolut acaba fent-se mínimament agradable o ni tan sols mostra cap mena de qualitat redemptora, o com a mínim atenuant, per al seu comportament. El protagonista, en John Flory, és un comerciant de llenya establert a Birmània des de la seva joventut. Als trenta-cinc anys, la crisi de la mitjana edat l'agafa cansat de viure i plenament conscient de la corrupció moral que el sistema ha operat en ell: és perfectament conscient de la hipocresia de tots els funcionaris i comerciants britànics que l'envolten, i és l'únic que entén la seva feina com a explotació econòmica, cosa que li guanya la fama, dins d'aquest cercle, d'element subversiu. Aquesta imatge es veu agreujada per la seva amistat amb un metge indi, el doctor Veraswami, que, lluny de ser un agitador social o un radical, és un lleial servent a l'imperi britànic i està perfectament convençut de la superioritat de la raça blanca. El doctor és víctima de les maquinacions d'un magistrat birmà de la localitat, U Po Kyin, que basteix el seu èxit social i la seva cursa dins la piràmide del funcionariat en calumniar els seus rivals a través de xantatges i suborns a tercers. Quan el metge indi es vegi acusat de sediciós per tota una sèrie de pamflets i cartes anònimes que es comencen a publicar als diaris birmans, la seva única esperança serà esdevenir membre del club local, que és exclusiu per a blancs però es veu en l'obligació d'integrar un primer membre asiàtic per tal de calmar les tensions socials que comencen a escalar i amenacen amb la violència als carrers. Flory té la possibilitat d'ajudar el seu amic en diverses ocasions, però en la seva situació és molt més fàcil no enemistar-se amb els seus compatriotes, així que la sort del doctor no sembla augurar res de bo. No és l'únic front obert per a Flory, però. Quan arriba al poble l'Elizabeth Lackersteen, una jove òrfena i sense fortuna que ve a viure amb els seus oncles, en Flory es planteja per primera vegada que un matrimoni honorable pot ser la seva via de redempció a la vida i la seva última oportunitat, desesperada, per aconseguir la felicitat. L'Elizabeth no té ni un cèntim i està força desesperada per casar-se amb el primer home que li ho proposi així que, d'entrada, no sembla que hi hagi gaires obstacles per a la relació - no gaires més, almenys, que les idees sedicioses d'en Flory, l'aparició inesperada del tinent de policia Verrall, jove, esportista, i que sembla encarnar totes les qualitats que li falten al protagonista, i la presència sempre amenaçadora de la Ma Hla May, l'amant birmana d'en Flory, és clar, que amenaça la seva imatge de respectabilitat. Un cop Orwell ha col·locat tots aquests personatges en aquest particular tauler d'escacs, el que segueix és una trama d'anades i vingudes perfectament construïda fins a cada petit detall, i que podria arribar a resultar vodevilesca si no colpegés amb una violència tan crua en els moments més inesperats. L'escalada de la violència s'acaba produint i, quan finalment esclaten les revoltes al carrer, en realitat no es presenten com a via d'alliberament, sinó més aviat com a oportunitats per exercir el control i el poder en benefici únic d'uns quants. La primera novel·la d'Orwell és un relat despietat fins a ratllar la crueltat, que transita una línia molt fina entre el realisme social i la sàtira política. La trama argumental està subordinada a la crítica política que pretén el seu autor, sobre un sistema inherentment corrupte, en què les relacions humanes queden enrarides abans de començar, i la veu narradora mateixa, aparentment objectiva en tercera persona, cau en els mateixos clixés racistes i en la misogínia típiques del sistema que retrata. Tot i així és una lectura intrigant i fascinadora, que atrapa pel seu ritme en crescendo, els girs de guió inesperats i de vegades absurds, i la profunditat de la crítica política que desplega a totes les capes i estaments de la societat que retrata. 

Sinopsi: A mitjans dels anys vint a la colònia britànica de Birmània, una colla de funcionaris i empresaris anglesos controlen l'economia de la zona mentre mantenen l'ordre amb mà de ferro. John Flory, un comerciant de llenya, es troba en un punt de la seva vida en què no troba més al·licient que la beguda, el sexe amb la seva amant birmana i les converses amb el seu amic indi, el doctor Veraswami. Quan aquest és víctima d'una campanya de difamació contra la seva respectabilitat, Flory es debat entre fer alguna cosa per ajudar el seu amic i enemistar-se amb els altres blancs, o deixar que les coses passin al seu voltant com sempre ha fet. 

M'agrada: És una novel·la extremadament entretinguda i que, rere la seva sàtira social de traç gruixut, amaga una crítica política sempre directa i clarivident. 

No m'agrada: La veu narradora en tercera persona cau tot sovint en el racisme i la misogínia gratuïts. No em refereixo als moments en què aquestes actituds queden justificades pel retrat o el context social a través de les opinions dels personatges, sinó a altres moments en què la veu narradora cau en aquest tipus de clixés a l'hora, per exemple, de descriure els personatges o l'ambient, especialment els natius birmans. 

El judici

El febrer de 2019, fa més de dos anys, es va iniciar la vista oral del judici contra els presos independentistes, que els jutjava pels càrrecs de rebel·lió, sedició, malversació de fons i desobediència per la celebració del referèndum d'autodeterminació de Catalunya l'1 d'octubre de 2017. Els líders civils Jordi Cuixart i Jordi Sànchez van ser inclosos en aquestes acusacions a causa de la seva implicació en les protestes pacífiques del 20 de setembre de 2017 davant la Conselleria d'Economia. 

Ahir a la nit TV3 va estrenar el documental "El judici", que repassa el context dels fets i els moments més destacats del procediment, així com també dóna a conèixer imatges inèdites de les defenses i els acusats preparant les seves intervencions. En el moment ja vaig seguir-ne la retransmissió en directe com vaig poder i com la feina em va permetre; ara el documental fa una magnífica tasca de recopilació de dades i de resum dels moments més rellevants de la vista oral. 

Amb la consciència que va ser una injustícia i una demostració de força gratuïta per part de les institucions de l'estat espanyol més que qualsevol altra cosa, revisitar aquells fets a partir del documental ajuda a tenir-los ben presents encara ara. La història no s'ha acabat aquí. 

Podeu revisitar els capítols del documental ja emesos en el següent enllaç: 

https://www.ccma.cat/tv3/el-judici/

Una educació (#365)

Quan el Pare tenia vint-i-set anys, en Luke va néixer a casa, amb l'assistència d'una llevadora. El Pare va dedidir no tramitar-ne la partida de naixement, com tampoc ho va fer amb l'Audrey, ni amb en Richard, ni amb mi. Uns anys després, quan tenia uns trenta anys, el Pare va treure els meus germans de l'escola. No me'n recordo, perquè jo encara no havia nascut, però em pregunto si això va ser un punt d'inflexió. En els següents quatre anys, el Pare es va desfer del telèfon i no es va renovar el carnet de conduir. Va deixar de registrar i assegurar el cotxe. Aleshores va començar a emmagatzemar aliments. 

Aquesta memòria de l'autora estatunidenca Tara Westover ha estat una revelació editorial recent. De bones a primeres tota la publicitat i el màrqueting que se li han donat em predisposava a la decepció, però un cop he acabat de llegir-lo puc dir que és una lectura que val la pena i que es fa realment molt interessant. L'autora va néixer a les muntanyes d'Idaho, a l'Amèrica rural, en una família d'extremistes dins del mormonisme. En realitat, el llibre no ataca el mormonisme com a conjunt, sinó que deixa ben clar des del principi que els problemes d'inestabilitat mental del pare, tot i que no se'ns acaben d'explicar en cap moment del llibre perquè la família està en contra de les institucions mèdiques, es troba al cor de la progressiva radicalització de la postura dels progenitors. Aïllats a la muntanya esperant la fi del món, que perceben com a imminent, els pares crien els fills en la paranoia de desconfiar de qualsevol estímul que arribi de l'exterior, especialment en la forma de les institucions governamentals. Aquesta progressiva radicalització també explica la diferència d'opinions que hi ha hagut entre els germans més grans i la versió de la Tara Westover, la petita de la família, i que ha causat controvèrsia als Estats Units al voltant de la recepció del llibre. Mentre que els germans més grans encara van anar a l'escola i van tenir l'oportunitat d'emancipar-se abans que la paranoia i el radicalisme religiós del pare s'extremés, la Tara i els germans més petits van haver de patir un autèntic infern d'abusos i maltractaments a mans del pare i d'un dels germans grans. La polèmica també s'explica per la doble vara de mesurar del pare respecte de l'educació rebuda pels fills i per les filles: d'una banda, els fills necessiten coneixements tècnics per tal de poder treballar a l'empresa de construcció familiar, mentre que de les filles s'espera que es casin com més aviat millor i es quedin a casa en el rol d'esposa i mare. La part més interessant del llibre, al meu parer, és la perspectiva que adopta l'autora a l'hora d'explicar una sèrie d'esdeveniments horrorosos que va patir en primera persona provant de transmetre'ns la comprensió subjectiva que en tenia ella a cada moment i l'evolució de la seva pròpia postura: al principi, Tara Westover ens transmet la normalització d'aquests fets des de l'òptica de la nena petita que no té cap altre tipus d'accés al món que no sigui la visió esbiaixada que en donen els seus pares, mentre que a mesura que es va fent gran va acceptant i normalitzant aquest maltractament des d'una posició d'inferioritat assumida, d'avergonyiment i de culpabilització. En aquest sentit, el llibre és molt il·lustratiu d'aquesta dinàmica psicològica del maltractament en què la víctima pot esdevenir-ne còmplice sense adonar-se'n: sense poder qüestionar la visió del món que ha rebut en aquest ambient tancat i opressiu, comença a assumir la misogínia implícita en el discurs dels pares i a pensar que mereix tots aquests càstigs i menyspreus que rep. Ara bé, el llibre es titula Educated precisament perquè la narració posa l'accent en el procés de progressiva presa de consciència i d'escapada de la protagonista respecte d'aquest ambient opressiu. El llibre retrata el fenomen del home-schooling als Estats Units, per posar-ne l'accent en la seva versió més nociva. L'escolarització a casa requereix que els alumnes passin uns controls periòdics i acompleixin uns mínims en cada etapa del procés educatiu: el problema en aquest cas és que la família viu als marges del sistema des del moment que els fills no reben un certificat de naixement, i la seva situació legal no es regularitza, per dir alguna cosa, fins que la filla petita té uns nou anys. Tara Westover, en realitat, no descriu una escolarització a casa sinó una total manca d'escolarització i, de fet, els fills de la família que van accedir a estudis superiors van haver de preparar-se els exàmens d'accés a la universitat de forma autodidacta i en un procés força accidentat de reenganxament al sistema. La primera vegada que la Tara accedeix a un aula, és a la universitat i té disset anys, i desconeix conceptes bàsics de la història i la cultura occidentals. A partir de la seva formació universitària, entra en una contradicció constant entre el seu procés educatiu i els valors transmesos per la seva família. Quan comenci a racionalitzar el seu procés de victimització i maltractament, serà quan haurà de començar a comprendre que l'allunyament de la seva família és un element inevitable en la construcció de la seva pròpia veu i el pas a l'edat adulta. A través d'aquesta evolució, la protagonista posarà els valors i conceptes rebuts de la seva família sota el filtre del dubte, i haurà de negociar entre el desig de complaure i reconciliar-se amb la seva família i la impossibilitat de seguir acceptant els seus abusos i xantatges emocionals. És un relat molt dur i colpidor de les múltiples cares que pot presentar l'abús i el maltractament en el si de la família: l'explotació laboral dels fills, la negació de l'antenció mèdica davant dels accidents més espantosos, el maltractament psicològic amb l'avergonyiment i la humiliació constant dels infants, especialment de les nenes pel fet de ser nenes. D'altra banda, és un retrat molt honest també de la inconsciència d'uns pares que estan convençuts que estan fent el millor pels seus fills en tot moment, i de la ceguesa i el narcisisme intrínsecs en el discurs del fanatisme religiós. Amb el pas dels anys l'autora retrata com aquestes postures van canviant, en la majoria dels casos radicalitzant-se, però també acceptant la decisió dels fills d'allunyar-se definitivament de la família un cop els han donat per perduts. El relat de Tara Westover és colpidor perquè està fet des de la immediatesa de la ferida oberta i des del patiment de la primera persona, i intenta donar una visió tan ponderada i empàtica de tots els membres de la família que en determinats moments fins i tot es fa excessivament comprensiva amb els maltractadors. També és un relat commovedor sobre el procés de construcció de la pròpia personalitat, i sobre la forma com es construeix una veu pròpia a través de l'educació fins i tot en les circumstàncies més adverses. 

Continguts: Tara Westover relata en aquest volum de memòries la seva infància i adolescència en un poblet de les muntanyes d'Idaho, sense rebre cap mena d'escolarització ni atenció mèdica bàsica, i en mans d'un pare entregat al fanatisme religiós i una mare que es dedica a les teràpies homeopàtiques. Un dels germans grans es tranforma també en maltractador seguint l'exemple del discurs fanàtic del pare i, davant l'abús continu que rep de mans de la seva família, la Tara finalment decideix que ha d'aconseguir anar a la universitat per escapar de la casa familiar. El procés, però, acaba fent-se molt accidentat, i l'adolescent ha de transitar constantment entre el seu desig d'alliberar-se i la culpa i l'avergonyiment que aquesta decisió li provoquen. 

M'agrada: És un relat que es fa molt punyent a l'hora d'explicar la dinàmica dels abusos i el maltractament en el si de la família, i que a la vegada prova de comprendre tots els personatges implicats des de l'empatia i sense fer-ne judicis preconcebuts. 

Paddy Clarke ha ha ha (#364)

Em queia bé l'avi Clarke, molt més que l'avi Finnegan. La dona de l'avi Clarke, la meva àvia, ja no era viva.
- És al cel -deia ell-, passant-s'ho d'allò més bé.

Aquesta novel·la de l'autor irlandès Roddy Doyle es va publicar per primer cop el 1993 i va guanyar el premi Booker aquell mateix any. El seu protagonista és un infant, en Paddy Clarke, que relata en primera persona les seves experiències d'infància a finals dels anys 60 al barri fictici de Barrytown, a Dublín. La novel·la té molt poc argument, i el relat es desenvolupa a través d'una única secció, que barreja retalls d'escenes, converses, anècdotes i records del protagonista en una mena de monòleg interior continuat. La seva vida familiar, amb els seus pares i els seus germans petits, les seves entremaliadures al carrer amb els seus amics de l'escola - tot i que "entremaliadures" és un terme una mica massa suau per descriure-les - i també el dia a dia de l'escola. No és exactament un relat de penúries i misèries com el que de vegades esperem de les novel·les irlandeses: la família és de classe mitjana, i el barri on viuen es troba en plena expansió urbanística, prenent terreny als camps i a les masies tradicionals per als nous habitatges dels treballadors. Ara bé, en aquest sentit és un relat que sobta per la seva violència, que el narrador explica en primera persona sense entrar en valoracions ni judicis: gran part de l'encant de la novel·la és precisament la recreació d'aquesta veu del protagonista, desarticulada i fragmentària, com correspon a un nen que intenta comprendre la realitat en els seus propis termes, i que sovint és incapaç d'explicar el món dels adults. En aquest sentit, observem les violències i les baralles dels seus pares a través de la seva mirada, no exactament innocent, però que intenta explicar-se el que està presenciant a temps real i alhora donar-se seguretat a si mateix. De la mateixa manera, les seves baralles constants i els seus jocs de poder i dominació amb la colla de l'escola responen a aquesta necessitat de crear-se una il·lusió de control que en realitat no té sobre la seva vida: com ell mateix reflexiona en un moment de la novel·la, has d'arribar a odiar molt els altres per arribar a ser amic d'algú. Per això, de vegades, als amics els pots odiar en la mateixa mesura que els necessites. També és la història de la relació entre en Paddy i el seu germà petit, en Sinbad, que poc a poc s'anirà endurint a base de ser l'ase dels cops de totes les humiliacions i males passades de la colla. En aquest sentit la novel·la sí que té un argument, el que passa és que tots els canvis decisius per a la vida del protagonista es concentraran al seu últim terç, i en aquest sentit la novel·la es llegeix com una preparació constant, un amuntegament d'informació, que necessitarem prop del desenllaç quan es comencin a precipitar els esdeveniments. Els canvis es produeixen en detalls petits, i per això la novel·la requereix una lectura atenta i, més que explicar el típic camí d'empoderament per al protagonista a través de múltiples adversitats, fa més aviat el contrari, fer-lo transitar des d'una falsa sensació de control i de seguretat, que correspon a aquesta despreocupació més típica de la infància, fins a la consciència més completa de la seva pròpia impotència davant la duresa del món dels adults. En aquest sentit és un relat molt divertit que acaba precisament amb una nota agredolça: el constant recurs a l'humor a través del to col·loquial dels personatges contribueix constantment al to lleuger de la proposta; és cap al final que el to es fa una mica més seriós quan la vida del protagonista comença a canviar. Una lectura realment molt fresca i divertida, que defuig qualsevol mena de nostàlgia en la seva cruesa i la seva manca d'afectacions, però a la vegada manté l'equilibri entre el realisme del retrat social i la mirada infantil del seu protagonista. 

Sinopsi: A finals dels anys seixanta, l'infant Paddy Clarke creix despreocupat al nord de Dublín. Al principi no dona importància a les baralles dels seus pares, almenys no fins que no es comencen a fer cada cop més freqüents. A l'escola es dedica a fer entremaliadures, sempre intentant no forçar els límits per tal de no ser enxampat. És després de l'escola, amb els amics del barri i jugant al carrer, que en Paddy i la seva colla es ficaran en un embolic rere un altre. 

M'agrada: M'ha agradat sobretot la forma com l'autor recrea la veu del nen petit a través de la narració en primera persona. No sona com un adult recreant la veu d'un infant, sinó com un infant narrant el seu propi dia a dia en present. 

Insòlita primavera

Heu sortit de la hibernació desorientats, descol·locats, una mica com el temps? Heu començat a pol·linitzar abans d'hora a causa del canvi climàtic? És la primavera, que es presenta sense avisar i sempre amb traïdoria. Un dia et despertes pel matí i t'has convertit en escarabat, en criatura monstruosa, sense saber-ne el motiu, o comences a rosegar la cantonada d'un llibre per expressar el teu amor per la lectura, o t'identifiques amb les gestes heroiques d'una colònia de conills a la recerca d'una vida millor. La boja de l'àtic surt a fer de les seves i t'omple la casa de terrorífics esgarips. No, no t'has begut l'enteniment; és tan sols que el temps et demana lectures rarotes, d'aquelles que no saps classificar, i un cop les acabes penses "què coi ha estat, això?" No són bogeries ni narracions absurdes, perquè tenen prou sentit quan les llegeixes, dins del seu context, com si encapsulessin un petit món en elles mateixes. És només que es fan un punt inesperades, inclassificables, estranyotes, d'aquelles que no recomanaries als teus amics i familiars una mica perquè els estimes massa i una mica per por del que puguin pensar de tu. 

Bosc de bedolls de Gustav Klimt (1902)

 

La metamorfosi de Franz Kafka. És una novel·la curteta sobre un jove viatjant de comerç, Gregor Samsa, que un bon dia es desperta convertit en un escarabat gegant. La seva família afronta la situació una mica d'aquella manera, intentant adaptar-s'hi però sense demostrar gaire empatia pel pobre Gregor, com si ell tingués la culpa del que li acaba de passar. Interpretacions en podreu llegir per a tots els gustos, però el millor de la proposta és que precisament cap d'elles resulta definitiva i el relat en si mateix acaba evadint-les totes a la vegada. En podríem fer reflexions sobre maltractaments al si de la família, l'aïllament i la falta de comunicació en la societat contemporània, l'alienació de l'individu en mans d'un món laboral abusiu o directament pervers, l'encobriment del bullying en què participa una societat sencera, o llegir la xacra que pateix Gregor com a símbol d'una malaltia, mental o física, o d'una addicció... Les lectures no s'esgoten, però si en algun moment us heu sentit panerola fastigosa a l'hora de despertar-vos de bon matí, de ben segur aquesta lectura us dirà alguna cosa. 

El turó de Watership de Richard Adams. Un conill visionari té un pressentiment sobre la catàstrofe que s'apropa i que arrasarà la seva llar, i convenç una colla de conills jovenets per emprendre una aventura èpica fins al turó de Watership, la terra promesa on podran establir-se i fundar una nova comunitat on viure en abundància i prosperitat. El viatge, però, es convertirà en una aventura extremadament perillosa i violenta, en què els joves expedicionaris veuran la seva resistència portada al límit, i el seu protagonista evolucionarà de jovenet eixelebrat a líder assenyat de la seva comunitat. Pel camí trobaran altres comunitats conilleres amb diferents organitzacions polítiques, i el que a simple vista semblaran utopies es revelaran com a autèntics malsons. El turó de Watership comença com si fos un relat infantil i poc a poc es converteix en una reflexió molt creativa i original sobre les comunitats humanes - per paradoxal que pugui semblar - i el que les manté unides. 

Senyor de les mosques de William Golding. Una novel·la que també resulta força pertorbadora en el seu intent de disseny del que podria ser una societat perfecta. Tot i que aquí els polítics en potència són un grup d'infants nàufrags en una illa deserta, i es comprèn que no els acabi sortint del tot bé. Perquè tot rutlla força bé fins que ens comencem a matar els uns als altres, no? Aquesta és una experiència política fonamental, que la novel·la explora a un ritme molt pausat, creant una tensió sostinguda que a moments ratlla el terror psicològic. El relat és una exploració intensa i corprenedora de les pors i ansietats més profundes de la naturalesa humana, gregària i depredadora a parts iguals. 

Firmin de Sam Savage. Sam Savage va ser un magnífic novel·lista estatunidenc que potser no va rebre tot el reconeixement que mereixia en el seu moment. Firmin va ser la novel·la que el va donar a conèixer en primer lloc i el va fer saltar a la fama mundial, i narra la història de la rata Firmin, que neix a Boston als anys 60 i es queda a viure en una llibreria emblemàtica. Firmin comença per rosegar les pàgines dels llibres que cauen al seu abast, i comença a llegir-los quasi sense adonar-se'n. És aquí quan comença a entendre la seva solitud i les seves frustracions personals, en tant que l'existència sempre se li fa una mica més monocromàtica de com es projecta en la seva imaginació. Un cop s'enamora de la Ginger Rogers i pateix una traïció inesperada per part del llibreter Norman, el seu viatge cap a la humanitat es converteix en una aventura apassionant i amarga a la vegada. 

Written on the Body de Jeanette Winterson. Va ser la primera obra que vaig llegir de Jeanette Winterson, i a partir de llavors em vaig quedar amb ganes de llegir altres novel·les d'aquesta autora, tot i que no he trobat el moment adequat per fer-ho. És una novel·la que se'ns explica en primera persona, a través de la relació amorosa que s'estableix entre aquesta persona protagonista i la seva estimada, una dona casada. Ara bé, la relació és explicada en termes poètics i altament suggerents, centrant-se en el cos com a centre de l'experiència humana, i fent-lo objecte de múltiples metàfores i imatges relacionades amb la natura, amb la política o amb tota mena de trops literaris. La seva part més original és que no arriba mai a especificar si el personatge principal és un home o una dona. Aquest accent en la fluïdesa de la identitat s'acaba transmetent al text sencer, en tant que la forma acaba eclipsant-ne una mica l'argument. 

Orlando de Virginia Woolf. Aquesta és una altra novel·la que juga amb l'ambigüitat de la identitat de gènere i el seu paper en les relacions amoroses i, especialment, en la creació literària. Orlando és un jove que transita a través dels segles d'una vida llarguíssima, dedicat a l'escriptura d'un poema èpic homenatge a les seves arrels familiars. A través dels segles entrarà en contacte amb els cercles literaris i les formes poètiques de cada moment històric, intentant acomodar-se a les expectatives que la societat té d'ell, primer com a home, després com a dona. Després de diversos enamoraments i relacions frustrades, arribarà a l'estabilitat i el matrimoni durant l'època victoriana. Una lectura molt entretinguda i altament suggestiva i poètica, de la forma com retratem homes i dones - també els seus cossos - a través de la història. 

Els ulls embenats de Siri Hustvedt. Salvant les distàncies, és un text que també planteja la fluïdesa de la identitat, a través d'una sèrie d'aventures per part de la protagonista que la portaran a explorar els límits entre l'equilibri mental i la bogeria. Unes fotografies que li fan en una sessió de modelatge artístic comencen a circular i adquireixen una vida pròpia que ella desconeix, al marge de la seva voluntat. En un hospital, les escapades nocturnes de la seva companya d'habitació es converteixen en projecció de les seves pròpies ansietats i malsons. A través de les relacions amb diversos homes que l'objectifiquen o la utilitzen de diverses maneres, la protagonista anirà revelant diversos misteris sobre la seva pròpia identitat com a dona, en un camí extremadament ambigu entre la fugida i l'alliberament. 

Demian de Hermann Hesse. Hesse no ha estat mai un dels meus autors preferits, i la majoria de novel·les que li he llegit m'han resultat una mica decebedores. L'única excepció ha estat Demian, una lectura hipnòtica i fascinant que sempre es pot llegir com a novel·la de formació, però al meu parer és una mica més que només això. Demian és una mena de relat oníric i surrealista per part d'Emil Sinclair, un adolescent que queda fascinat pel seu company d'escola, Max Demian, que l'introdueix a una forma diferent de veure la realitat. A mesura que creix, Demian li va presentant diverses facetes, i l'inicia en una mena de recorregut místic que acaba, prou oportunament, a la primera guerra mundial. 

La dona comestible de Margaret Atwood. Una novel·la força surrealista i entretinguda sobre les vicissituds d'una jove canadenca que comença a rebel·lar-se contra les decisions vitals que se li presenten, en un món en què s'espera de la dona que sigui la perfecta mestressa de casa, i que si treballa ho faci només per fer temps abans de trobar marit. L'experiència de la protagonista desafia aquest model en el moment en què comença una relació paral·lela a la que manté amb el seu promès, i a la vegada totes les seves frustracions i ansietats es tradueixen en una aversió al menjar. Comença per no menjar carn d'animal perquè li fan pena les pobres criatures, però de seguida se n'adona que ningú pensa en les pobres plantes. Les escenes i situacions mundanes que afronta la protagonista cada cop es fan més absurdes fins que tota la seva ansietat es transformi en necessitat d'escollir entre devorar o ser devorada.  

Les dames de Grace Adieu de Susanna Clarke. És un recull de relats curts de l'autora britànica Susanna Clarke. Tot i que alguns d'ells depenen de la seva altra novel·la, Jonathan Strange i el senyor Norrell, es poden llegir de forma independent a aquesta. En si mateixos són una lectura deliciosa i un punt sinistra, en què el món de les fades i el dels humans es creuen donant peu a situacions arriscades i perilloses per als seus protagonistes. L'univers de l'autora es basa en creuar un període de la història britànica, el de la regència del príncep George i les guerres napoleòniques, amb fantasies basades en els contes de fades tradicionals i el món de la màgia i dels encanteris. Especialment en aquest volum, les dones esdevindran aliades de les fades i els follets, i en molts casos acabaran venjant-se per l'opressió que pateixen en una societat patriarcal. 

Se us acuden més recomanacions? 

Kokoro (#363)

- No m'agrada discutir. Els homes es diverteixen discutint per discutir. No m'explico com podeu passar tant de temps parlant i parlant com si brindéssiu amb copes buides.
Van ser paraules fortes, tot i que no em van sonar xocants. La dona del sensei no era prou moderna per mostrar-me la seva intel·ligència i revelar el seu amor propi. Em feia la impressió que ella s'estimava més el que està submergit dins del cor de les coses.

Aquesta novel·la de l'autor japonès Natsume Sōseki es va publicar per primer cop el 1914, i ha esdevingut amb el temps un moment fundacional de la novel·la japonesa moderna. El període Meiji es va caracteritzar per l'obertura del país a Occident, després de segles d'aïllament de l'exterior, que havien tingut lloc per tal d'evitar la colonització occidental que havien patit molts altres països orientals. A partir de 1868, l'emperador Meiji recupera el poder a la pràctica en acabar el domini dels shogun, o líders guerrers feudals, i s'obre una etapa de modernització política, social i industrial, que portaran el país a convertir-se en una potència econòmica i política mundial. L'emperador Meiji va morir el 1912, i en aquest moment la societat japonesa mira enrere i fa balanç d'aquest període de canvis radicals. La mort de Meiji també va venir marcada pel suïcidi ritual del general Nogi, un veterà de l'exèrcit imperial que va atribuir aquest acte a la vergonya provocada per un fracàs militar de dècades enrere, i que reflectia la tradició dels samurai d'immolar-se en senyal de respecte després de la mort del seu senyor. Aquests fets van impactar en les consciències de la generació d'escriptors japonesos a la qual pertanyia Sōseki i, tot i que figuren en la novel·la només de forma marginal i anecdòtica, configuren el rerefons dels conflictes que els seus protagonistes han d'afrontar. Amb la novel·la occidental, aquests autors van descobrir el concepte de l'individualisme forjat pel romanticisme alemany i britànic, però, més que assumir-lo literalment, van entrar-hi en una mena de conflicte dialèctic, i de seguida van passar-lo pel filtre dels valors japonesos tradicionals. Si per a la tradició japonesa l'individu no és res més que en la mesura que forma part d'una comunitat ben cohesionada i sostinguda per unes relacions familiars, patriarcals i polítiques tradicionals, l'individualisme dels japonesos moderns esdevé una mena de revisió crítica d'aquesta societat. Els joves estudiants es consideren capaços de valorar la societat dels seus pares i veure'n les mesquineses i les corrupcions morals, de forma que aquest nou individu es troba a cavall entre la modernitat i els antics valors d'honorabilitat i cavallerositat d'un individu fort i independent, però sacrificat al bé de la societat, com el monjo o el guerrer. El mateix Natsume Sōseki va viure una decepció familiar similar a la d'un dels personatges d'aquesta novel·la, tot i que no és ben bé fins al final del relat que quedarà palès l'abast de les implicacions d'aquesta traïció. Kokoro és una novel·la que es desenvolupa a un ritme lent i pausat, i en què l'acció es concentra quasi exclusivament en el seu últim terç, quan es produeix el flashback a la joventut del protagonista, descobrim el terrible secret que amaga en el seu passat i arribem a comprendre millor la situació d'aïllament i ostracisme social que viu en el present. En aquest sentit, és una novel·la que esdevé molt més completa en rellegir-la que no en llegir-la per primer cop, i que precisament al final revela una estructura perfecta, en tres actes, que equilibra perfectament el joc de relacions psicològiques entre aquests personatges. Durant la primera part de la novel·la, un jove estudiant universitari estableix una relació d'amistat o mestratge amb un intel·lectual retirat, a qui anomena sensei en senyal de respecte. L'estudiant comença a intuir que el sensei guarda alguna mena de secret sobre el seu passat: la seva misantropia i el seu aïllament de la societat no tenen una explicació directa a simple vista. L'esposa del sensei sembla resignada als canvis d'humor i als silencis del seu marit, i prova d'explicar-los en el seus propis termes. Durant la segona part de la novel·la, l'estudiant viatja al poble dels seus pares per assistir a la malaltia terminal del seu pare. Aquí és on entra en conflicte amb els usos més tradicionals dels seus pares, i les expectatives que aquests tenen respecte d'ell i el seu germà. L'acció d'aquesta segona part queda interrompuda per una carta sobtada del sensei, en què aquest li relata a l'estudiant el seu propi passat, amb un tràgic secret dels seus anys de joventut que ha marcat directament tota la seva vida fins al present. És aquí on es produeix el gir de la novel·la, i on ens adonem que el protagonista potser no era una figura tan heroica o admirable com s'hauria pogut pensar al començament. És en aquest moment de reconeixement final en què Sōseki es mostra més crític amb el seu propi protagonista, en tant que confronta la seva fatal decisió vital, de fet, amb els conceptes orientals de l'honor i el deshonor. Cal llegir aquesta novel·la, per tant, provant d'entendre'n el context històric i cultural, i veure les motivacions dels personatges a través d'aquest filtre en comptes de provar d'encabir-les en el marc dels valors o de la psicologia occidentals. És per això que Sōseki aconsegueix un equilibri brillant entre aquestes dues tradicions que prova de fer dialogar: si bé influït per la cultura occidental a l'hora de caracteritzar els seus personatges psicològicament, i a l'hora de presentar-los dilemes que els enfronten a una visió rígida de les normes i tradicions orientals, aquests acaben defensant o reafirmant els valors tradicionals de la societat japonesa a través dels seus ideals i de les seves decisions - o de les seves incapacitats i frustracions, també, a l'hora de posar-los en pràctica. 

Sinopsi: La trama ens presenta la relació de coneixença i amistat que es desenvolupa entre un estudiant universitari i un intel·lectual retirat a qui anomena sensei. Al principi l'estudiant queda enlluernat pel seu mestre i per la idíl·lica relació que sembla mantenir amb la seva esposa, però aviat comença a sospitar que guarda algun secret sobre el seu passat. Aquest secret no se'ns acaba revelant fins a la darrera part de la novel·la, de forma que acaba posant llum sobre l'actitud i la situació presents del sensei. 

M'agrada: M'ha agradat molt veure com guanya aquesta novel·la en la relectura. La complexitat de la caracterització psicològica dels personatges, que es troben enfrontats a dilemes que als occidentals ens poden semblar estranys, però que adquireixen tot el seu sentit dins del context històric i cultural en què se situa la història. 

Cap altre amic que les muntanyes (#362)

Si m'hagués mort en aquest viatge, estic segur que haurien llençat el meu cadàver a l'oceà sense pensar-hi més - llençat com a pinso per a taurons i peixos estranys. 

Aquest llibre de l'autor kurd en llengua farsi Behrouz Boochani és una lectura tan colpidora com necessària en els nostres dies. Boochani va haver de fugir de la persecució política al seu Ilam natal, a l'Iran, el 2013, quan tenia trenta anys, a causa de la seva feina de difusió de la cultura kurda, i va aconseguir arribar a Austràlia des d'Indonèsia en una embarcació precària en el segon intent. Allà va ser víctima de la política de migració de l'estat australià, que aquell mateix any havia aprovat una llei per a l'externalització de la detenció de refugiats i sol·licitants d'asil polític. Papua Nova Guinea va passar a encarregar-se dels centres d'internament d'estrangers a canvi de llocs de feina per als papuans, i els homes sense família van ser enviats a l'illa de Manus, on els refugiats van ser obligats a malviure en condicions infrahumanes en un precari complex d'instal·lacions penitenciàries, vigilats per empreses de seguretat privades controlades pels australians amb treballadors papuans subcontractats. La lògica legal d'aquest sistema és tan perversa que l'única opció que els van oferir si no volien ser deportats és signar com a demandants d'asil, cosa que els obligava a romandre a Manus de forma permanent. A partir d'aquest moment, el llibre fa el relat diari dels maltractaments i les vexacions a què són sotmesos els presoners, que van des de la privació d'aliments, productes d'higiene bàsics i atenció sanitària, o els talls deliberats d'aigua i electricitat, fins a la violència física i un estat permanent d'humiliació a través de jerarquies i regulacions absurdes amb l'únic objectiu d'alienar i embogir els presoners fins a fer-los subsistir en un estat de semi-animalitat. També és un testimoni de la resistència dels presoners davant d'aquesta situació, que en un context així pot presentar múltiples facetes i explotar inesperadament en qualsevol moment: des d'intents d'escapada, arravataments profètics, celebracions nocturnes, actes d'amabilitat aleatoris que no troben sentit en un món on la crueltat està institucionalitzada, o encara que només sigui la paciència diària de mantenir el cap fred davant la humiliació generalitzada. De fet, la història de la creació d'aquest llibre és en si mateixa un incontestable acte de resistència: Boochani va aconseguir escriure els textos que conformen el llibre, així com poemes i cròniques periodístiques per a diversos mitjans, enviant els textos per Whatsapp als seus amics i al seu traductor del farsi, Omid Tofighian, a través d'un mòbil clandestí. Quan aquest llibre ja estava preparat per a la publicació, Boochani encara era a Manus sense saber quin seria el seu destí. L'estil de Boochani en part reprodueix aquest accidentat procés d'escriptura, i en part és també fruit d'una decisió deliberada, en tant que l'única forma de relatar aquesta història de patiment i horror és a través d'una prosa entretallada i fragmentària, que reflecteix l'experiència de dislocació i alienació extrema que pateix el protagonista. Es nota que és el llibre d'un periodista en el seu estil sobri i distanciat, que tot sovint ens relata les vicissituds dels seus companys de captiveri com si en fos un observador objectiu. D'altra banda, també és el llibre d'un poeta, que produeix unes associacions d'idees vívides i directes posant l'accent en les imatges d'animals, en la natura com a força vital incontrolable i metàfora d'un referent que canvia constantment, en el processament per part de la ment d'experiències límit com la proximitat de la mort, o la dissociació de la ment i el cos quan aquest adquireix una autonomia pròpia en ser sotmès al dolor físic constant. En aquest sentit la narració esdevé principalment onírica i al·lucinatòria, en tant que l'expressió d'un sistema il·lògic i absurd no es pot reproduir en la pàgina de cap forma racional o lineal: l'arbitrarietat del sistema en què el pres es veu immers es reflecteix també en aquesta extremada flexibilitat que té la prosa per barrejar constantment diversos gèneres i estils narratius. Alguns capítols tenen aquest to oníric i surrealista, d'altres són més psicològics, el de l'amotinament dels presos pren un caràcter més èpic i mític - i en especial destaca el capítol desè, que combina diferents escenes simultànies i diversos punts de vista en una narració en aquest cas sorprenentment fluïda i visual. Omid Tofighian categoritza aquest estil únic que Boochani desenvolupa com a "horrific surrealism" o "surrealisme de l'horror". La complexitat de la proposta no s'acaba aquí, però. Cap altre amic que les muntanyes també és el text d'un politòleg que prova d'entendre la seva situació - i fer-la entenedora - en termes sociològics i polítics. És un text híbrid en tots els sentits, perquè no sols pretén ser narració sinó també epistemologia d'aquest captiveri i la seva resistència intrínseca: utilitzant el terme "sistema kiriàrquic", manllevat de la teòloga feminista Elisabeth Shüssler Fiorenza, Boochani retrata una xarxa de dominacions que opera en diferents direccions i que estableix múltiples relacions transversals entre víctimes i opressors. El sistema no està tan dirigit a humiliar i oprimir les víctimes de dalt a baix - o no únicament - sinó més aviat a crear odi i humiliació d'uns presoners envers uns altres. De la mateixa forma, els guardes papuans se situen en una relació força ambivalent i canviant respecte dels seus superiors australians i dels presoners. Cap altre amic que les muntanyes és un llibre brillant perquè ens transmet un horror absolut de forma molt complexa i elaborada, i ho fa amb un indiscutible valor literari. A la vegada, però, no intenta sublimar tot aquest horror en cap mena de redempció poètica o d'horitzó de sentit últim. Aquest és un equilibri estrany i, al meu parer, molt difícil d'aconseguir. 

Continguts: Des del seu primer intent de travessa de l'oceà des d'Indonèsia fins a Austràlia, fins a l'assassinat del seu company de captiveri, Reza Barati, a mans dels guardes de la presó de Manus a Papua Nova Guinea, Behrouz Boochani explica els abusos comesos pel govern australià en política migratòria a partir de l'externalització de la custòdia dels refugiats, en el moment que va decidir que no els assumiria dins les seves fronteres. Boochani explica el dia a dia dins d'aquesta institució penitenciària, caracteritzat per la humiliació i la violència constants. El manteniment dels presos en condicions infrahumanes va dirigit a crear odis i jerarquies internes entre ells, i a controlar-los a través de la por, la fam i el dolor físic. 

M'agrada: M'ha semblat un text imprescindible per la seva vigència avui dia, en plena crisi migratòria mundial, i en què tots tenim un CIE a vint minuts de casa. El seu estil narratiu, un híbrid entre el relat psicològic, la poesia, la memòria onírica i la reflexió filosòfica m'ha semblat un dels seus aspectes més brillants. 

L'assassí cec (#361)

Digues on et fa mal -deia-. No cridis. No t'esveris i ensenya'm on t'has fet mal. Però hi ha persones que no saben dir on els fa mal. Ni saben com es fa per no esverar-se. Ni podran parar mai de cridar. 

Aquesta novel·la de l'autora canadenca Margaret Atwood es va publicar per primer cop l'any 2000 i és una lectura realment fascinant en la seva complexitat de relats encaixats dins de relats més amplis. La veu narradora és la de l'Iris Chase, una anciana d'una família adinerada d'un poble fictici, Port Ticonderoga, prop de Toronto. Iris mira enrere per relatar la veritat de la seva història, que contradiu en aspectes molt importants la imatge pública que ha sobreviscut de la família. Poc després d'acabada la segona guerra mundial, la família queda marcada pel suïcidi de la germana de l'Iris, la Laura, que se'ns descriu tot just en les primeres línies de la novel·la. A partir d'aquí es desenvolupa un misteri per provar d'esclarir les circumstàncies que van portar a aquest tràgic desenllaç. Posteriorment a la mort de la Laura, l'Iris va publicar una novel·la inèdita de la seva germana, L'assassí cec, en què es relata l'afer amorós entre una jove adinerada i un fugitiu de la justícia, i que retrata la Laura a ulls del públic com una heroïna romàntica i incompresa. Dins de la novel·la de la Laura, ens trobem un altre relat que hi encaixa dins, una història de ciència-ficció que l'amant explica a la seva estimada a través de successives entregues, i que acaba revelant paral·lelismes significatius amb la història principal. L'Iris ens ofereix la novel·la pòstuma de la Laura en paral·lel a la seva pròpia autobiografia, des de la infància de totes dues després de la primera guerra mundial fins a acabar descabdellant tots els fets que van portar al suïcidi de la Laura. La novel·la m'ha agradat, tot i que reconec que se m'ha fet força més feixuga que les altres novel·les que he llegit d'Atwood. El ritme es fa excessivament lent en determinats passatges, i no sé fins a quin punt el fet que els girs de guió siguin completament previsibles - alguns d'ells assenyalats pel relat mateix - és una estratègia de l'autora per fer-nos dubtar sobre la seva narradora, certament molt poc fiable. Quan es comença a veure clar per on anirà el desenllaç de la història, la protagonista encara el dilata durant ben bé la segona meitat de la novel·la, i això afegeix complexitat als possibles nivells de lectura del relat, en tant que la ceguesa que figura al títol pot presentar diverses interpretacions. En la història de ciència ficció inventada per un dels personatges, els assassins cecs són una secta de revolucionaris que havien quedat cecs a partir de l'explotació i les tortures que havien patit de petits. És un clar paral·lelisme de la subtrama política de la novel·la, que enfronta els magnats industrials canadencs, que no fan més que enriquir-se amb les successives guerres europees del segle vint, al creixent descontentament i organització de la classe obrera. Ara bé, la violència que es desencadena a la vida de les protagonistes també té a veure amb la "ceguesa" de l'Iris, ja que queda en un pla molt ambigu si realment és tan cega com ella pretén respecte del que passa davant mateix dels seus ulls, o prefereix ignorar deliberadament una realitat que és massa dolorosa per mirar-la cara a cara. El punt més fort de la novel·la d'Atwood, sens dubte, és la seva precisió a l'hora de retratar les múltiples cares de l'opressió i la violència que les dones pateixen a través de la història. Des que les dues germanes són ben petites fins que queden atrapades en el matrimoni de l'Iris amb un ric industrial de la ciutat, la novel·la ens va destapant els múltiples rostres d'aquesta violència, de vegades més directa però que tot sovint es desplega de formes amagades i secretes, de les quals no convé parlar o que directament tothom normalitza perquè el comportament que s'espera de les dones està perfectament delimitat socialment. En absència d'una figura materna, les noies són educades per un pare distant i depressiu, la seva amant, una mainadera conservadora i tradicional, i una institutriu i un preceptor que les iniciaran en un ideal frustrat de feminitat romàntica, d'una banda, i en el silenciament dels abusos patits a través de la duplicitat, de l'altra. A mitjans dels anys trenta l'Iris es veurà obligada a contraure un matrimoni de conveniència amb un ric magnat davant de la situació d'endeutament de la família, i veurà com quedarà atrapada en una minoria d'edat perpètua a mans del seu marit. Amb la mort del pare, la germana petita, la Laura, també quedarà sota la tutela absoluta del cunyat, en tant que encara és menor d'edat. Aquí és quan les germanes posaran en pràctica la seva habilitat per a la duplicitat, l'ocultació i l'engany, i iniciaran un ambigu triangle amorós amb un líder comunista fugat de la justícia. Així és com la història sencera se'ns desplegarà davant dels ulls a través de les múltiples versions que poden donar sentit als mateixos fets en cada moment. El resultat és una novel·la realment interessant i molt ben construïda, tot i que potser no a l'alçada d'altres novel·les d'Atwood que m'han semblat més reeixides. 

Sinopsi: Al tombant del segle vint-i-u, l'anciana Iris Griffen s'asseu a escriure la seva autobiografia, per il·luminar definitivament els punts foscos en la història de la seva família, especialment pel que fa al suïcidi dècades enrere de la seva germana Laura. La seva biografia i la de la seva germana es remunten a principis del segle vint, on creixen òrfenes de mare en el si d'una família adinerada, els Chase. Les lluites obreres dels anys vint i trenta marquen la decadència de les indústries familiars, i just abans de la segona guerra mundial l'Iris es veu obligada a casar-se amb un altre industrial, Richard Griffen. Al llarg de la història s'aniran desplegant els secrets familiars, que tot sovint entraran en contradicció amb versions anteriors del mateix relat. 

M'agrada: Com és habitual, la bellesa de la prosa de Margaret Atwood, i la seva atenció als detalls, en especial els més quotidians i mundans, que es converteixen en símbols de violència contra les dones a través de les institucions familiars, polítiques i socials, així com a través de la cultura i l'art mateixos. 

No m'agrada: A diferència d'altres novel·les que he llegit d'Atwood, aquesta se m'ha fet especialment lenta i feixuga, i el fet que els girs de l'argument es facin totalment previsibles no ajuda en aquest sentit. És cert que se suposa que ha d'afegir un nivell de profunditat sobre la veu narradora, però l'estructura de la novel·la amb els relats encaixats els uns dins dels altres no m'ha semblat del tot convincent. 

Si portes un estel al front

Un altre any ha arribat el Tolkien Reading Day, o Dia de Llegir Tolkien, i aquest any la Tolkien Society ha proposat llegir textos de l'autor al voltant del tema "Hope and Courage", "Esperança i Coratge". Encaixa força, suposo, amb la situació global de pandèmia que va esclatar l'any passat i que ha enfonsat molta gent en la incertesa i els dubtes respecte del futur, o directament en el dol i el patiment per la pèrdua d'éssers estimats. 

Ha estat difícil triar el text aquest any. L'elecció òbvia era algun passatge de El Senyor dels Anells, en què l'esperança és un dels motius principals al llarg de tota la novel·la, i el coratge també hi té un protagonisme destacat. De fet, hi ha un personatge que encarna el valor de l'esperança durant tot el text: Aragorn. D'una banda, aquesta és una de les qualitats personals que destaquen més d'aquest personatge i, d'altra banda, com a figura messiànica encarna literalment l'esperança del seu poble. Però potser va ser perquè buscava una lectura més breu o perquè em feia angúnia tornar a Mordor i a les batalles èpiques contra el mal en majúscules gratuïtament, que vaig decidir triar una altra lectura. 

Aragorn és un personatge que encarna l'esperança en l'obra de Tolkien i retorna a la seva gent portant un estel al front. Però hi ha un altre personatge de Tolkien que porta un estel al front, tot i que l'esperança i el coratge no apareguin explícitament en el seu relat i s'hagin de buscar entre línies. Així és com em vaig decidir a rellegir aquest any El ferrer de Wootton Major, i a provar de descobrir si l'estel de les fades que Smith va rebre quasi per casualitat té a veure amb l'estel èpic que encarna l'esperança. I mentre feia això, vaig descobrir també quina mena de coratge proposa el text. Així doncs, esperança i coratge a El ferrer de Wootton Major. 

Després d'una brillant arrencada amb l'emblemàtic paràgraf inicial, el narrador ens presenta els diversos festivals d'hivern que se celebren a Wootton Major. Un d'ells en especial, la festa dels Vint-i-quatre, que se celebra cada vint-i-quatre anys, és el que posarà en marxa els esdeveniments de la història, i també marcarà, de fet, l'estructura de la narració, ja que trobarem aquesta celebració al principi i al final del relat. En aquesta celebració, Smith, el protagonista, es menja un estel del país de les fades que hi havia amagat al pastís, tot i que d'entrada l'esdeveniment sembla fortuït i al principi l'infant no és conscient del que suposarà aquesta troballa per a la seva vida: 

El que havia passat era que un dels infants de la Festa se l'havia empassat sense adonar-se'n, per bé que havia trobat a la seva porció una moneda de plata i l'havia donada a la Nell, la nena que tenia al seu costat: ¡semblava tan desencantada per no haver trobat res al seu bocí! De vegades el nen es demanava què se'n devia haver fet, de l'estel, sense saber que el duia a dintre, ficat en algun lloc on no el podia sentir, car així havia de ser. Allí va romandre durant molt de temps, fins que li va arribar l'hora. (23-26)* 

Smith porta l'estel dins seu sense sentir-lo i sense saber-ho. El moment de l'estel encara no ha arribat, i potser és comprensible en tant que Smith encara és un infant. Ara bé, un dia Smith vomita l'estel i se l'enganxa al front. A partir d'aquest moment comencen els seus viatges d'anada i tornada - d'exploració - a la terra de les fades. 

Però al País de les Fades tenia els seus propis afers, i hi era ben rebut, car l'estel resplendia al seu front, i ell estava tan segur com ho pot estar cap mortal en aquell perillós país. Els Petits Mals defugien l'estel i, dels Grans Mals, n'estava protegit. De tot això en donava gràcies, perquè ben aviat adquirí experiència i va comprendre que hom no pot apropar-se sense risc a les meravelles del País de les Fades, i que a molts dels Mals no se'ls pot desafiar sense les armes adients, massa poderoses perquè un mortal qualsevol les manegi. Ell continuava essent un observador atent, no pas un guerrer, i si bé amb el temps podria haver forjat armes que al seu món haurien tingut poder suficient per esdevenir matèria de grans llegendes i adquirir el valor del rescat d'un rei, sabia que al País de les Fades haurien servit de ben poca cosa. De manera que ningú no té memòria que, entre les coses que va fer, mai hagués forjat cap espasa, cap llança ni cap punta de fletxa. (30-32) 

La traducció "observador atent" correspon a l'original "learner and explorer" (literalment, "aprenent i explorador"). El concepte de coratge en aquest relat no té a veure amb la guerra ni amb les gestes èpiques, més aviat amb l'exploració i l'aprenentatge dins del país de les fades, un món màgic i indòmit que el viatger ha de descobrir. Quin és el perill del país de les fades, doncs? Que potser té a veure amb ser transformat un cop s'hi accedeix i tornar-ne, però canviat? Amb quedar-hi atrapat i no poder-ne sortir? Al seu assaig Sobre els contes de fades Tolkien apunta a quin pot ser aquest risc: 

In that realm a man may, perhaps, count himself fortunate to have wandered, but its very richness and strangeness tie the tongue of a traveller who would report them. And while he is there it is dangerous for him to ask many questions, lest the gates should be shut and the keys be lost. (315-316)**

En aquest regne, un home potser es consideraria afortunat d'aventurar-s'hi, però la seva riquesa i la seva estranyesa mateixes bloquen la llengua del viatger que provi d'explicar-les. I mentre hi és, li és un perill fer massa preguntes, per por que les portes se li tanquin i se'n perdin les claus. (La traducció és meva). 

El perill del regne de les fades és, més aviat, segons Tolkien, quedar-ne exclòs o ser-ne expulsat, i aquesta conseqüència té a veure amb traspassar-ne els límits, és a dir, excedir les normes que l'hospitalitat d'aquest regne imposa. Com veiem ben aviat, a Smith li passarà quelcom semblant. Després d'unes bellíssimes descripcions sobre els seus viatges pel regne de les fades, Smith comença a rebre advertiments per fer-lo marxar, en tant que no hi pertany. La seva determinació a seguir explorant aquest país comença a caracteritzar-se en el text com a "gosadia" o "atreviment" més que no pas coratge. Smith ha començat a traspassar la línia de perill: 

- ¿No t'estàs tornant molt atrevit, Front Estelat? ¿No tens por del que pugui dir la Reina, si arriba a saber-ho? Llevat que tinguis el seu permís.  

Ell es quedà desconcertat en reconèixer el seu propi pensament i saber que la donzella l'hi llegia: pensava que l'estel del front era un passaport per anar onsevulla que volgués; i ara sabia que no era pas així. (40-42)

Aquesta advertència, així de subtil, planteja a Smith l'aprenentatge més dur que haurà d'afrontar en la seva aventura. El que havia pensat que era una regió sense límits, al seu servei per explorar-la a plaer, en realitat és un territori restringit. El salconduit pel país de les fades que li ofereix l'estel li permet accedir només a una petita part d'aquest regne màgic. No és fins molts anys després, en la seva última expedició al regne de les fades, que es troba cara a cara amb la Reina i aquesta li confia un missatge que ha de portar al Rei de les fades quan el trobi. És en aquest passatge que es dóna un dels moments més misteriosos del text sencer: 

Llavors es va agenollar, i ella s'inclinà i li va posar la mà al cap, i una gran calma planà al seu damunt; li semblava que era simultàniament al Món i al País de les Fades, i encara fora de tots dos, contemplant-los, de manera que es va sentir alhora desvalgut, amo de si mateix i en pau. Quan transcorreguda una estona la quietud va passar, ell va alçar la testa i es va posar dempeus. El crepuscle era al cel, empal·lidien els estels i la Reina havia desaparegut. Al lluny sentí el ressò d'una trompeta entre les muntanyes. L'alta planura on s'estava era silenciosa i deserta, i ell sabia que ara el seu camí el menava de nou a la desemparança. (48-49)

El ferrer experimenta tres estats simultanis, com si es tractés d'un arravatament místic: dins del Món i al País de les Fades ("in the World and in Faery"), fora de tots dos ("outside them") i contemplant-los ("surveying them"), i a aquestes tres situacions es corresponen tres sentiments: desvalgut ("in bereavement"), amo de si mateix ("in ownership") i en pau ("in peace"). Val a dir que l'original anglès, amb la repetició de la conjunció "and" en totes dues enumeracions, és força més clara que la traducció en presentar aquest paral·lelisme.  

• Ser dins del món és estar desvalgut, viure en precari: el mot anglès "bereavement" es refereix a l'estat d'algú que ha perdut una persona estimada, i normalment es tradueix com a "dol". És una mena d'estat de despossessió. 

• Ser fora del món és l'estat contrari, en el text literalment equival a la possessió, i se sobreentén que és una característica que no li pertoca als humans o als mortals, que no posseeixen el món, sinó als éssers màgics, autèntics posseïdors en aquest cas. 

• Contemplar-los equival a estar en pau. És una mena de superació dels dos estats anteriors: la despossessió bàsica i vital de l'existència humana, i la possessió per part d'una dimensió transcendent que ens està vetada per defecte.    

La complexitat del fragment no acaba aquí, però. En aquesta mena d'experiència mística, Smith acaba comprenent que el seu camí el porta de tornada a casa seva, al món humà. La paraula "desemparança" que empra el traductor correspon de nou a "bereavement" en l'original anglès, per tant, cal tornar a dins del Món. Ara el text mostra l'autèntica cara del coratge: reconèixer els límits del nostre propi viatge vital, de la nostra exploració, retornar al món conegut, renunciar o deixar anar quan arriba el moment. Un cop torna al poble, Smith té una conversa reveladora amb l'Alf, el mestre cuiner, sobre la necessitat de deixar l'estel enrere. 

¿No és meu? Em va tocar a mi. ¿És que un no es pot quedar les coses que li toquen, ni que sigui com a record?  

- Algunes coses, sí. Aquelles que són regals i es donen com a record. N'hi ha d'altres, però, que no es donen així. No poden pertànyer sempre a una sola persona, ni ser considerades com a patrimoni familiar. Són un préstec. Segurament no has pensat que algú altre el pot necessitar. Però és així. Anem curts de temps. (52) 

Aquest passatge presenta paral·lelismes amb altres textos de Tolkien en què els personatges han de deixar anar objectes màgics, com l'Anell, per exemple, o els Silmarils. L'accent en aquests passatges sempre es posa en la necessitat d'entregar l'objecte lliurement, i no aferrar-s'hi, en tant que els objectes màgics reben connotacions negatives, o canalitzen els instints més egoistes i mesquins dels seus personatges. Ara bé, la influència de l'estel en aquest text és totalment positiva. Smith no s'ha de desprendre de l'estel perquè sigui un objecte maligne que cal destruir, com l'Anell, per exemple. L'estel s'ha de deixar anar perquè algú altre el pot necessitar. És important tenir esperança, però aquesta no és un exercici solipsista: més que per un mateix, cal tenir-ne pels altres (quasi em va recordar la frase de Benjamin, per més que sigui estrany introduir-la en aquest context). 

És en el retorn a casa que Smith es troba amb una altra cara de l'esperança, que acaba arrodonint el text i donant-li una conclusió magnífica. La seva família ha estat esperant-lo sempre, al final de cadascun dels seus viatges. La pèrdua de Smith no és una renúncia total: és acceptació del moment present i de tots els seus dons. És el coratge de ser un mateix i de donar el màxim d'un mateix dins del món (ni fora, ni observant-lo). Potser Smith no derrota monstres, no fa gestes èpiques, ni la seva història pertany als grans poemes, però el treball a la forja diària continua. La presència del seu fill, en Ned, sensible a la màgia de les fades tot i que no cridat a descobrir-la de primera mà, li ho recorda: 

¡No, no, fill meu! ¡Fes festa! Pel fet que sigui avi, no vol pas dir que els meus braços s'hagin afeblit. ¡Deixa que vingui feina! Ara hi haurà aquí quatre mans per escometre-la tots els dies feiners. No tornaré a sortir de viatge, Ned: vull dir que no faré viatges llargs, ¿m'entens? 

- ¿De manera que és això, pare? Em demanava què se n'havia fet, de l'estel. És una llàstima. - Agafà la mà al seu pare. - Em sap greu per tu. Però també té el seu costat bo, per a la nostra casa. ¿Saps, Mestre Ferrer? Encara em pots ensenyar moltes coses, si disposes de temps. (63-64) 

Els personatges de Smith semblen massa pragmàtics per entretenir-se pensant en el que han perdut, i després de renunciar-hi, segueixen mirant cap endavant. Tenir esperança per ser conscient de les necessitats dels altres. Tenir coratge per acceptar quan arriba el moment de deixar anar, i fer-ho sense recança. Sembla fàcil de dir, i tant de bo fos igual de fàcil de posar en pràctica. El relat acaba tancant el cercle de l'escena inicial: una nova festa, en què un nou infant s'empassa l'estel. L'antic Mestre Cuiner es retira i el càrrec l'assumeix l'antic Aprenent. Tot en ordre, tot bé. 

* Les cites del text per a aquest article les he extret de l'edició catalana del llibre: J. R. R. Tolkien, El ferrer de Wootton Major i "La fulla" d'en Niggle. Barcelona: Proa, 1999. La traducció és de Jordi Arbonès. 

** "On Fairy-Stories" a J. R. R. Tolkien, Tales from the Perilous Realm. Londres: HarperCollins Publishers, 2008. 

L'alba de la foscor

Ho sé, ho sé,

posa en perill els gestos comuns dels vincles humans,

l'encaixada,
l'abraçada,

l'espatlla que oferim al plor de l'altre,
el bon veïnatge que no valorem prou
tant que sovint ens donem cops al pit
mentre fem ostentació d'un individualisme cruel,
menystenim la natura pixant-hi verí al damunt i alhora
proclamem que la propietat té tots els drets legals de la persona
i murmurem gratitud per poder participar en els déus del capital.

Oh, tant de bo fos capaç d'escriure poesia en anglès,
o en totes i cadascuna de les vostres llengües,
per compartir amb vosaltres les paraules que
Wankikũ, la meva mare kikuiu, em solia dir:

Gũtirĩ ũtukũ ũtakĩa:
No hi ha cap nit tan Fosca
que no acabi a l'Alba,
o en altres mots:

Cada nit acaba a l'alba.
Gũtirĩ ũtukũ ũtakĩa.

Aquesta foscor també passarà,
ens retrobarem una vegada i una altra
i parlarem de la Foscor i de l'Alba,
cantarem i riurem, potser ens abraçarem i tot.
Natura i cura travades en una verda abraçada
celebrant cada batec d'una existència comuna
redescoberta i estimada de debò
a la llum de la Foscor i de la nova Alba.

(Resposta a "Doggerel", de la veïna Janet DiVincenzo, i també a un poema de Mukoma wa Ngugi, de la Universitat Cornell, i a un altre de Naveen Kishore de Seagull Publishers, Kolkata, Índia.) 

Ngũgĩ wa Thiong'o

Traducció de Josefina Caball

Podeu llegir-ne l'original en anglès, així com també els poemes de Mukoma wa Ngugi i Naveen Kishore, aquí.

#LlibertatPresosPolítics