"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

15 de gener de 2021

Neix un teixidor de somnis (#352)

Lamming és de Barbados. Com pot ser que un món caribeny em parli d'una manera tan convincent que em venen ganes de fer el mateix?: escriure sobre un poble de Kenya. Escriure sobre Limuru. Parlar de com anava a escola sota una pluja de bales. Escriure sobre la vida en un malson interminable. Escriure sobre una comunitat que es desperta a una nova vida. 

Aquest és el tercer volum de les memòries de l'autor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o, i es va publicar per primer cop el 2016. La seva traducció al català, en una magnífica edició de Raig Verd, es va publicar l'any passat. Les memòries de Ngũgĩ comencen amb Somnis en temps de guerra i A la casa de l'Intèrpret, que relaten la seva infància al poblat de Limuru i la seva adolescència i educació secundària a l'institut Alliance. Aquest tercer volum descriu els seus anys de formació a la universitat de Makerere, a Uganda, entre els anys 1959 i 1963, un període convuls per a la història de Kenya i d'Uganda. Ngũgĩ va entrar en aquesta universitat com a súbdit d'una colònia britànica, i en va sortir com a ciutadà d'un estat independent. Aquests anys de formació van ser decisius perquè Ngũgĩ comencés a despertar una vocació com a escriptor, i de fet, el llibre és testimoni de la seva precocitat en aquest camp. Quan es va llicenciar, ja tenia una novel·la publicada, era conegut com a autor emergent pels relats curts que havia anat publicant en diverses revistes literàries, era autor d'una seixantena d'articles d'opinió i se li augurava una carrera brillant com a periodista, i s'havia revelat a l'escena africana com a dramaturg. La seva participació en la Trobada d'Escriptors Africans en Llengua Anglesa el va posar en contacte amb figures del món literari com Chinua Achebe, Wole Soyinka o Langston Hughes, i va ser un punt d'inflexió crucial en el seu camí com a escriptor novell. Les independències del Congo, Tanganyka, Uganda i Kenya van tenir lloc durant aquests anys, i van crear una forta consciència de solidaritat entre aquests països, els lligams de germanor dels quals es remunten a la lluita anticolonial. És un període d'optimisme i d'orgull nacional per a aquests països, tot i que les ombres del neocolonialisme ja planen sobre el conjunt: Ngũgĩ es pregunta irònicament pel do de l'oportunitat que van tenir les diverses insurreccions militars durant aquests anys, que van substituir les incipients democràcies dels estats recentment independitzats per dictadures sagnants. Els líders militars que van consolidar el seu poder en aquests alçaments van ser aixoplugats per les potències occidentals, i havien promocionat en als exèrcits colonials durant les lluites de resistència anticolonial. Si l'experiència del Congo és un toc d'alerta important, amb l'execució del seu primer president, Patrice Lumumba, deposat pel règim despòtic de Mobutu amb suport belga i estatunidenc, la nota realment sinistra de la narració és la presència amenaçadora d'Idi Amin anys abans de convertir-se en el dictador d'Uganda, quan havia fet carrera a l'exèrcit colonial britànic perseguint els combatents de l'Exèrcit de la Terra i la Llibertat kenyà - el mal anomenat Mau-Mau pels britànics. I Ngũgĩ no s'està de notar molt explícitament la hipocresia de les potències europees, que li reien les gràcies quan Amin col·leccionava els caps dels guerrillers kenyans, però s'escandalitzarien anys després per les neteges ètniques que engegaria. Tots aquests fets impacten fortament en la consciència col·lectiva dels estudiants de Makerere, que són conscients del rol polític dels països africans en l'escenari de la Guerra Freda, a cavall entre dos pols, el capitalisme occidental i el comunisme oriental, com els anomena l'autor mateix. Neix un teixidor de somnis és un testimoni molt profitós d'aquests anys convulsos per l'excepcional capacitat de Ngũgĩ d'explicar aquests esdeveniments polítics i històrics amb un llenguatge molt planer i accessible, i per la seva magnífica combinació entre aquesta perspectiva més global i el punt de vista molt més proper de l'experiència i l'anècdota personals. Aquesta època és també, per exemple, la del mandat del president Kennedy, i els programes d'intercanvi d'estudiants kenyans i estatunidencs que portaria als Estats Units el pare del president Obama. És un moment d'intercanvi i d'obertura als països estrangers, i també de descoberta i relaxament de les rígides normes socials i de conducta imposades pels britànics. També és la història d'un estudiant crític i fascinat pel món acadèmic, i amb una capacitat de treball prodigiosa, com demostren la seva producció literària i periodística durant aquests cinc anys. És també un autor incipient que es troba en conflicte amb si mateix, amb la seva formació sota domini colonial i el seu posicionament polític a favor de l'alliberament nacional: Ngũgĩ dedica part de la crítica més punyent del llibre als professors blancs de la universitat que encara miraven la gran majoria d'alumnes negres amb actituds racistes que anaven des del paternalisme al menyspreu obert. El racisme és present a les aules, al carrer, i al món laboral en les primeres feines temporals que tindrà l'autor en una estació científica que quedarà retratada a la novel·la Un gra de blat. Neix un teixidor de somnis és un testimoni profund i colpidor d'aquests anys convulsos a la Uganda d'abans i després de la independència, i també del naixement d'una passió, la de teixir somnis, que portarà Ngũgĩ a iniciar una carrera literària. És una lectura molt recomanable de totes totes. 

Continguts: Aquest volum de memòries recull els records dels anys de Ngũgĩ com a estudiant a la Universitat ugandesa de Makerere. Entre les primeres experiències socials a la residència d'estudiants, les classes, els seminaris i la participació a la vida del campus, i els principals esdeveniments geopolítics que marcaran el període de descolonització de l'Àfrica Oriental, l'autor ens ofereix un testimoni del seu desvetllament com a escriptor i de la necessitat social i personal de fer sentir la seva veu. 

M'agrada: La modèstia de Ngũgĩ a l'hora de presentar la seva llarguíssima llista d'èxits d'aquesta època més com a fruit de la casualitat i de l'oportunitat que no pas del seu esforç o mèrits personals, que s'han de llegir entre línies. La seva veu clara i planera, i la seva forma de filar anècdotes aparentment inconnexes en el retrat més ampli dels esdeveniments socials i polítics del moment, el revelen com a autèntic teixidor del seu propi relat. 

12 de gener de 2021

Vergonya (20)

Més causes judicials que s'esfondren: el 7 de gener, el Tribunal d'Apel·lació belga rebutja definitivament l'extradició de Lluís Puig (la fiscalia belga no ha recorregut la decisió). El tribunal ha argumentat la falta d'imparcialitat dels jutges espanyols, i la possible violació de la presumpció d'innocència. El tribunal també s'ha referit a la resolució del Grup de Treball de l'ONU sobre Detencions Arbitràries (menystingut i ignorat repetidament per les institucions espanyoles) com a argument en contra de l'extradició. 

https://www.catalannews.com/society-science/item/belgium-officially-denies-spain-s-bid-to-extradite-catalan-politician-lluis-puig

https://www.elnacional.cat/en/politics/belgian-prosecutors-catalan-lluis-puig-spain-extradition-exile_571950_102.html

https://www.elnacional.cat/ca/politica/fiscalia-belga-no-recorre-rebuig-extradir-puig-fracassa-euroordre_571839_102.html

https://www.vilaweb.cat/noticies/llarena-escac-i-mat-belgica-euroordre-analisi-josep-casulleras/

https://www.eldiario.es/contracorriente/tribunal-constitucional-juega_132_6738831.html

Ahir l'Adrià Carrasco tornava a casa després que s'arxivés la causa contra ell per terrorisme, rebel·lió i sedició. Com va passar amb el cas de la Tamara Carrasco, els càrrecs van anar caient pel camí, i es posa de manifest el relat fictici que la instrucció del cas va construir al voltant d'aquestes acusacions. 

https://www.catalannews.com/highlights/item/catalan-activist-returns-from-two-year-exile-in-belgium-as-charges-dropped-2?category_id=32

https://www.elnacional.cat/ca/societat/adria-carrasco-torna-casa_572436_102.html

El 4 de gener es va publicar el manifest a favor de l'amnistia signat per personalitats internacionals de l'activisme, la política i l'art: 

https://www.vilaweb.cat/noticies/manifest-amnistia-presos-dialogue-for-catalonia-dilma-rousseff-yoko-ono/

https://www.catalannews.com/politics/item/50-international-figures-sign-manifesto-calling-for-amnesty-for-independence-leaders

https://dialogueforcatalonia.com/

8 de gener de 2021

Flors per a l'Algernon (#351)

Qui decideix que la meva llum és millor que les teves ombres? Qui decideix que la mort és millor que les teves ombres? Qui sóc jo per decidir? 

Aquesta novel·la de l'autor estatunidenc Daniel Keyes (1927-2014) es va publicar per primer cop l'any 1966 i ha esdevingut a hores d'ara un clàssic de la ciència-ficció del segle vint. És una lectura totalment colpidora sobre les experiències i vicissituds explicades en primera persona d'en Charlie Gordon, un home de trenta-dos anys amb un quocient intel·lectual de 68, que el categoritza com a retardat mental. A causa del seu caràcter bonhomiós i la seva predisposició a complaure, és seleccionat per a un experiment científic que augmentarà la seva capacitat intel·lectual fins a sobrepassar la mitjana. Aquest procediment quirúrgic no ha estat practicat abans en éssers humans, però ha donat molt bons resultats en un ratolí, l'Algernon, que és capaç de resoldre laberints a través de procediments cada cop més complexos. Quan en Charlie se sotmet a l'operació, la seva intel·ligència millora considerablement de forma immediata; l'únic problema és que els resultats de l'operació són totalment incerts, i hi ha una possibilitat que els canvis no siguin permanents. L'encert més gran de la novel·la és el punt de vista del protagonista en primera persona: el text consisteix en els "informes" que en Charlie ha de redactar per als seus supervisors, i a través dels quals anirem presenciant l'evolució de l'experiment. Abans de sotmetre's a l'operació té dificultats serioses per expressar-se, recordar detalls sobre el seu propi passat o realitzar les tasques més senzilles, i el text reflecteix precisament aquestes dificultats a través de la seva expressió escrita, pobra i plagada de faltes ortogràfiques. També reflecteix la seva innocència primigènia: en Charlie accedeix a sotmetre's a l'operació sense ser del tot conscient del canvi que significarà per a la seva vida, i la seva principal motivació per a voler esdevenir més llest és agradar als altres i així poder tenir amics. En Charlie és un individu solitari que fa de mosso en una fleca a Nova York, sense ser del tot conscient dels abusos que pateix diàriament per part dels seus companys de feina. Ens trobem als anys seixanta, molt abans de la correcció política, i el text utilitza invariablement les paraules subnormal, cretí o deficient mental per referir-se a en Charlie. La novel·la ens retrata una societat que valora per sobre de tot encaixar dins la "normalitat", i que invariablement tractarà amb crueltat aquells qui no consideri normals. A mesura que en Charlie va guanyant intel·ligència i el seu llenguatge es torni més elaborat, cada cop s'anirà fent més conscient de la duresa del món que envoltava el seu jo del passat, i dels abusos que va haver de patir a mans de la seva mare, traumatitzada per l'estigma social de tenir un fill amb una deficiència. De fet, l'obsessió de la novel·la amb el sexe i amb les seves implicacions freudianes és un dels aspectes que la fa envellir pitjor, no perquè la maduresa emocional del protagonista no sigui un tema crucial de la trama, sinó més aviat pel biaix misogin que adquireix el text en el tractament dels personatges femenins. D'altra banda, la novel·la també planteja una crítica a la ciència psicològica del moment, obsessionada amb objectivar i quantificar la intel·ligència humana en termes de capacitat cognitiva, però obviant altres tipus de capacitats humanes, més basades en l'empatia, el reconeixement de l'altre i les habilitats socials. A mesura que avança la trama, en Charlie esdevé cada cop més conscient de ser un conillet d'índies en mans dels científics que controlen l'experiment, i que en tot moment es presenten com els seus "creadors" i li deneguen l'estatus de persona, o d'igual, al subjecte que tenen davant. És així com el paral·lelisme entre en Charlie i l'Algernon - atrapats tots dos en els seus respectius laberints - es converteix en una de les metàfores més potents de tot el text. La novel·la actua també com una hàbil deconstrucció del mite de la caverna platònic, un relat que també és criticat de forma subtil en tant que posa la intel·ligència i la capacitat de raonament abstracte com a únics camins per a la realització de l'ésser humà, per accedir al món de la "llum", mentre que menysprea com a inferiors, a través d'una pretesa compassió condescendent, aquells que viuen al món de les ombres. La seva sortida de la caverna farà en Charlie autoconscient, però també profundament infeliç quan se n'adoni que el Charlie de les ombres, d'on prové, és possiblement també el seu destí final. No és una lectura gaire còmoda o amable, però la novel·la segueix vigent avui dia, en tant que ens planteja els problemes que afronten en la nostra societat aquells que són categoritzats com a "diferents" o fins i tot "inferiors", i com la societat no pot aspirar a la inclusió d'aquestes persones si no en reconeix la plena igualtat. També és punyent la crítica que fa a un determinat model de ciència que deshumanitza els subjectes que no considera normals. Tot i que aquest model hagi passat a la història, encara és problemàtica la forma com categoritzem els altres avui dia, més en funció de prejudicis adquirits culturalment i pretesament objectius que d'una forma realment humana, que no transformi els altres en objectes. Potser el vocabulari i algunes preocupacions culturals han canviat avui dia respecte del moment en què es va escriure la novel·la, però el rerefons de la seva crítica social continua avui tan vigent com aleshores. 

Sinopsi: A Nova York als anys seixanta, uns científics seleccionen en Charlie Gordon, un individu que presenta un retard cognitiu seriós, per sotmetre'l a un experiment que augmentarà la seva intel·ligència. A mesura que en Charlie es vagi tornant més intel·ligent, també es farà més autoconscient de la seva pròpia situació, i del maltractament i incomprensió sistemàtics que pateixen en societat les persones com ell. 

M'agrada: La sorprenent destresa de la narració en primera persona, que es fa profundament creïble a través de tots els estadis de desenvolupament del protagonista, especialment per la forma com l'autor elabora el llenguatge d'acord amb aquesta evolució. La forma com elabora també les imatges i paral·lelismes del text, que es van fent cada cop més complexos a mesura que avança la trama, especialment pel que fa a la relació entre Charlie i Algernon i entre els dos Charlies. 

No m'agrada: Al meu parer, la novel·la es ressent una mica de la poca elaboració dels personatges secundaris (especialment els femenins), que no passen d'estereotips en cap moment. És cert que contrasten fortament amb la complexa evolució de la personalitat d'en Charlie a través de totes les seves fases, però és la part que pot resultar un punt més tòpica de l'argument. 

31 de desembre de 2020

Curses

24 de desembre de 2020

Resum de l'any 2020

Un altre any ha arribat el moment de mirar enrere i fer balanç de lectures. Ha estat un any tan surrealista per tants motius diferents que no m'entretindré gaire amb la pandèmia i passaré directe a les lectures. És cert que aquest ha estat el motiu directe pel qual he llegit més que qualsevol altre any que recordi últimament, i he batut tots els rècords de publicacions al blog. Al març em vaig veure obligada per les circumstàncies a una aturada de feina que es va acabar allargant uns cinc mesos, i potser aquest any he llegit més que cap altre que recordi amb un ànim escapista, i fins i tot, en els pitjor dels casos, tan sols per fer baixar l'ansietat. Per tant, he fet xifres de rècord pels motius equivocats, que espero que no s'hagin de repetir en el futur. 

  • Aquest any ha suposat el rècord de ressenyes de llibres publicades en un any, amb més de setanta. Supera en una vintena de ressenyes el rècord anterior, el de 2018.
  • Al mes d'abril vaig celebrar el desè aniversari del blog amb una selecció especial de recomanacions personals, llibres d'aquells que es porten a la motxilla faci el temps que faci. 
  • A partir del mes de maig i fins a finals d'aquest any, he seguit la lectura virtual de l'Odissea que va organitzar la Rosa (àlies Matilde Urbach) des de la biblioteca Joan Triadú de Vic. La relectura ha suposat una redescoberta del text setmana rere setmana i també la troballa d'un munt de materials, informacions i textos paral·lels per assaborir al voltant de l'Odissea. Podeu consultar la feinada de recerca i recopilació de textos que va fer la Matilde al blog Llegir els clàssics. Gràcies, Matilde! 
  • La proesa lectora d'aquest any ha estat A la recerca del temps perdut de Marcel Proust, una sèrie de set volums que ha estat com una aventura sencera. Al principi només tenia intenció de llegir-ne el primer volum i potser el segon, però la cosa es va anar complicant i quan hi entres no hi ha forma de trobar la sortida si no és pel darrer volum. Hi va haver moments de tot, no us he d'enganyar, perquè hi ha passatges força avorrits entre moment brillant i moment brillant. El millor de tot ha estat poder dedicar-li la calma que mereix una lectura així. 
  • El tema d'aquest any ha estat la literatura infantil i juvenil, que vaig començar amb el propòsit de rellegir la trilogia de Els jocs de la fam de Suzanne Collins i la de La matèria fosca de Philip Pullman. S'hi van acabar afegint la del Món de Tinta de Cornelia Funke i les Cròniques de Nàrnia de C. S. Lewis (o la meva selecció personal, si més no). També vaig tenir l'oportunitat de descobrir un clàssic encantador que desconeixia totalment, El jardí secret de Frances Hodgson Burnett, i de redescobrir la novel·la oblidada En Ranquet i el tresor d'Emili Teixidor. 
  • El millor llibre llegit aquest any ha estat Sula de Toni Morrison, una lectura breu i captivadora sobre els múltiples rostres i la violència crua del racisme en una barriada de treballadors afroamericans als Estats Units. Bones festes a tothom i els millors desitjos per al nou any! 

Seeing Through Time 2 de Titus Kaphar (2018) 
Font

23 de desembre de 2020

La condició humana (#350)

El lapse de vida de l'home en la seva cursa envers la mort portaria inevitablement tot allò que és humà a la ruïna i a la destrucció si no fos per la facultat d'interrompre-la i començar quelcom nou, una facultat que és inherent a l'acció i que és un recordatori sempre present que els homes, tot i que han de morir, no han nascut per a això sinó per començar. 

Aquesta és una de les obres més significatives del pensament de la filòsofa alemanya Hannah Arendt (1906-1975), i un llibre que ara que he rellegit m'ha sorprès en especial per la vigència que encara tenen les seves reflexions avui, i en temps especialment incerts. Al final del llibre, Arendt alerta del fet que l'acció s'està convertint cada cop més en privilegi d'uns pocs, i en aquests temps d'impotència forçada i aplanament de les llibertats la seva revisió dels valors occidentals i les seves jerarquies sembla força pertinent. El llibre es va publicar el 1958, i quan parla de la ciència es refereix més aviat a la capacitat tècnica de destruir tota la vida de la terra d'una tacada - armes nuclears i químiques, etc. - i de l'amenaça real que aquesta capacitat pot representar sota l'auge dels totalitarismes. Però la societat que es construeix a partir de l'edat moderna, amb l'auge del capitalisme com a sistema econòmic, la revolució científica i la secularització desencadenada per la reforma protestant, al marge de despotismes polítics, restringeix la llibertat humana i el seu espai d'acció potser d'una forma més subtil i amagada, convertint-nos en societat més que en comunitat, és a dir, un col·lectiu o massa de productors-consumidors dedicada exclusivament al procés de perpetuació de la vida de l'espècie, i que aplana, per tant, l'espai públic com a món humà que possibilita la llibertat de les persones i la seva vida política en tant que presa de decisions acordades entre tots. Per arribar a aquestes conclusions, l'autora fa una anàlisi molt exhaustiva de la història de la filosofia occidental i de la tradicional divisió entre vida activa i vida contemplativa, per observar com es diferencien aquests conceptes i com s'han produït successius canvis de jerarquia a l'hora d'enfocar els afers humans al llarg de la història. De fet, la dicotomia no és tan simple com això. Arendt proposa una triple divisió de la vida activa, de tot allò que fem o podem fer els humans a la pràctica, que arrela a l'antiguitat grecorromana. La condició humana a la terra depèn de tres dimensions de l'existència: la labor, tot allò que realitzem per sobreviure i que sobrevisqui l'espècie, i la condició de la qual és el manteniment de la vida; el treball, o producció d'objectes físics que creen el món humà, que no és etern ni inmortal però sí que és perdurable i dona estabilitat a la nostra existència; i finalment l'acció, la dimensió pròpiament política de la nostra vida i que reflecteix la condició de pluralitat de l'existència humana, és a dir, tot allò que compartim junts perquè tots som diferents i amb infinites possibilitats d'introduir novetat al món. És en aquesta darrera dimensió on es crea l'espai de llibertat propi dels afers polítics, o més aviat l'espai de poder o sobirania autèntics, en tant que la llibertat és sempre compartida amb els altres i delimitada per la seva presència mateixa. El poder, segons Arendt, no és una relació vertical, sinó la capacitat d'actuar concertadament amb els altres, i per això és l'amenaça més directa i patent a totes les tiranies, que poden exercir la força i la violència, però que per definició no poden exercir el poder, sinó només rebre un assentiment cec a la seva força o una resistència concertada i activa per part dels seus súbdits. La dimensió de l'acció és també on els individus adquireixen la seva pròpia identitat, en tant que aquesta només es revela a ulls dels altres, i també on es pot produir la fixació dels afers humans a través de la memòria, a través de relats i històries que dibuixaran aquestes identitats per a la posteritat. Ara bé, a partir de l'edat moderna, amb la seva expansió científico-tècnica i les seves conseqüències associades, els teòrics de l'economia i la política liberals, Adam Smith i John Locke respectivament, van posar al centre de l'eqüació el capital, que té com a objectiu reproduir-se a si mateix infinitament, i la propietat com a part dels drets naturals en l'home, de forma que la societat acaba girant-se d'esquena a l'esfera pública com a espai d'aparició dels altres per homogeneïtzar tots els ciutadans en una societat de treballadors que reproduiran el sistema dins del moviment cíclic de producció i consum. Arendt també dirigeix una aspra crítica a Marx per haver adoptat aquest esquema de pensament i la lògica de producció i consum en la seva pròpia teoria i en els seus plans per a la societat futura. És una crítica al marxisme que han fet altres autors després d'Arendt, Žižek per exemple, en tant que el marxisme pretén derrotar un enemic de qui ha heretat un llenguatge i un model econòmic i social i una forma d'explicar i de veure el món. Ens trobem en un món en què no som gaire més que treballadors, i valem al que aportem a aquest sistema de producció i consum. Això produeix una alienació dels humans respecte del seu propi món que ens allunya a la vegada dels altres. És al final que el llibre encara deixa oberta una petita escletxa per a l'optimisme: si una característica té el poder d'actuar és que és imprevisible i irrevocable, dues dimensions de l'acció que la fan extremadament fràgil i perillosa: precisament perquè involucra els altres diferents a nosaltres, podem iniciar quelcom sense arribar a calcular-ne les conseqüències últimes, i no podem desfer allò que ja està fet. L'acció és miraculosa en el sentit que introdueix la novetat al món, quelcom que no hi era abans, i en aquest sentit els models teòrics i les previsions per al futur no ens serviran de guies per a l'acció. L'únic que s'hi pot fer és ampliar l'espai de les llibertats que es dona en la pluralitat, l'espai compartit amb els altres. Si els antics grecs van acotar aquest fràgil espai de la llibertat humana creant-ne un laboratori en la mesura d'una comunitat petita, la polis; Arendt observa la capacitat de perdonar i de fer promeses com a remeis o pal·liatius de les conseqüències més incontrolables de l'acció humana; la promesa i el perdó creen estabilitat i confiança en els afers humans, en el que d'altra banda seria un terreny insegur i trampós, el de viure amb els altres. És una lectura molt profitosa en molts sentits, que segueix tenint la seva vigència avui dia tot i que les inquietuds que hem d'afrontar puguin ser diferents de les que Arendt observava en el seu dia. Tot i així, ens segueix interpel·lant la pregunta sobre què podem fer, en temps d'emergències planetàries i riscos il·limitats i imprevisibles. 

Continguts: El primer capítol, "La condició humana", fa un petit esbós de la teoria en general que exposarà al llarg de tot el llibre. L'autora distingeix la vida activa (pràctica) de la vida contemplativa (l'especulació filosòfica purament teòrica) i també distingeix una triple divisió dins la vida activa: labor, treball i acció. El segon capítol, "L'esfera pública i la privada" analitza el canvi en l'edat moderna del que tradicionalment eren dues esferes diferenciades, la pública i la privada, en una de sola més homogènia i uniformadora, el que coneixem com a "societat". Les conseqüències d'això és que es redueix el nostre espai de llibertat d'acció conjunta amb els altres en reduir-se l'esfera pública, però de retruc també s'elimina l'esfera privada que suposava un tradicional refugi i espai de seguretats per a l'individu. Ara som productors i consumidors dins un món administrat i burocratitzat des de dalt que posa aquest procés mecànic al centre de l'activitat pública. El tercer capítol, "Labor", analitza la primera de les dimensions de l'acció, i exposa la seva crítica a Marx, derivada de la seva assimilació del pensament liberal tradicional. El quart capítol, "Treball", exposa la relació d'aquesta dimensió de l'activitat humana amb la perdurabilitat dels afers mundans, en el seu vessant més positiu, i amb la lògica utilitària de càlcul de mitjans i fins, en el seu vessant més negatiu o homogeneïtzador. El cinquè capítol, "Acció", explica més exhaustivament les característiques d'aquesta tercera dimensió, parant-se a analitzar sobretot les seves peculiaritats històriques, i oferint-ne la solució grega - la creació d'una comunitat tancada com la polis - i una sortida contemporània, el poder de la promesa i del perdó com a potencial per canalitzar les conseqüències negatives o més inestables de la llibertat humana. El darrer capítol, "La vita activa i l'època moderna" és un diagnòstic en clau més contemporània de les inversions en les jerarquies de valors tradicionals que s'han donat a partir de l'edat moderna. 

M'agrada: La caracterització de l'acció, sobretot, i el paper jugat per la promesa i el perdó és la part més genuïnament original de la teoria política d'Arendt. El seu optimisme a l'hora d'enfocar la política com a acció col·lectiva, horitzontal i des de baix, és un dels punts més forts de tota la seva proposta. 

No m'agrada: S'hi pot arribar a llegir un to elitista o classista en el seu ús del concepte de les masses, que esmenta de passada en aquest escrit però que no arriba a definir amb totes les seves implicacions com farà en d'altres obres (per exemple, a Els orígens del totalitarisme). No és que Arendt no sigui una demòcrata radical, i la seva crítica a la política platònica va precisament en aquesta direcció, però l'exposició podria ser una mica més clara en aquest aspecte. 

20 de desembre de 2020

El soldat desconegut

Els monuments al "Soldat Desconegut" aixecats després de la Primera Guerra Mundial testimonien la necessitat aleshores encara existent de glorificació, de trobar un "qui", un algú identificable que quatre anys de matança massiva haguessin revelat. La frustració d'aquest desig, i la resistència a resignar-se al fet brutal que l'agent de la guerra no va ser en realitat ningú, va inspirar l'erecció dels monuments als "desconeguts", a tots aquells que la guerra no va donar a conèixer, i a qui va robar, per tant, no la seva gesta, sinó la seva dignitat humana. 

Hannah Arendt, La condición humana. Barcelona: Paidós, 2005. (p 210). La traducció al català és meva. La cita en l'original anglès és la següent: 

 

The monuments to the 'Unknown Soldier' after World War I bear testimony to the then still existing need for glorification, for finding a 'who', an identifiable somebody whom four years of mass slaughter should have revealed. The frustration of this wish and the unwillingness to resign oneself to the brutal fact that the agent of the war was actually nobody inspired the erection of the monuments to the 'unknown,' to all those whom the war had failed to make known and had robbed thereby, not of their achievement, but of their human dignity. 

Hannah Arendt, The Human Condition (Font)


Hannah Arendt


19 de desembre de 2020

El tron de plata (#349)

- M'he empassat nenes i nens, dones i homes, reis i emperadors, ciutats i regnes - va dir el Lleó. No ho va dir com per vantar-se'n, ni amb penediment, ni amb ràbia. Ho va dir i prou. 

El tron de plata es va publicar l'any 1953 i és la sisena entrega de les Cròniques de Nàrnia de C. S. Lewis - la sisena si tenim en compte l'ordre cronològic de la saga, i la quarta per ordre de publicació. D'entrada he de dir que és la meva entrega preferida de la saga des de sempre, i per això n'he gaudit la relectura especialment. És cert que aquesta entrega també té els seus punts fluixos: el ritme es fa un punt massa lent en certs passatges, el biaix sexista de l'autor apareix en determinats moments, i la història que emmarca la narració de les aventures a Nàrnia, la de l'escola dels protagonistes, desvia una mica l'interès de la narració amb les preocupacions adultes de l'autor sobre el sistema educatiu. Els protagonistes aquí són en Eustace, que havia visitat Nàrnia amb els seus cosins Penvensie a l'anterior entrega, i la seva companya de classe, la Jill Pole, que descobrirà el món de Nàrnia per primer cop. Aquests dos personatges són una mica més fràgils i volubles que els Pevensie, caracteritzats per la seva fe irrompible: la fe de Jill i de Eustace és més com un procés de presa de confiança, i l'aniran refermant a mesura que vagin aprenent dels seus propis errors. Potser aquesta és una diferència important entre aquest volum i els altres de la saga: mentre que els Pevensie partien de la seva confiança ferma en la presència d'Aslan a les seves vides, i aquest no es manifestava fins ben bé cap al final de cadascun dels relats, aquí Aslan s'apareix a Jill ben bé al principi de l'aventura, per plantejar-li un repte o un desafiament que haurà de resoldre amb èxit si vol salvar la terra de Nàrnia d'una terrible maledicció. És com un viatge de descoberta en què Jill ignora completament quin en serà el destí final, i amb el qual adopta un compromís sense garanties. De fet, el fil conductor de l'aventura són quatre pistes o indicacions que Aslan dóna a Jill i que aquesta ha de seguir per arribar a acomplir la missió; ara bé, aquestes són molt fàcils de confondre o de passar per alt si no s'està prou atent, perquè una de les lliçons més clares en aquesta entrega de Nàrnia és que les aparences enganyen, i que és en la foscor més profunda i remota del món en què hi podem arribar a veure més clar. Al capdavall, l'apoteosi final del llibre és una brillant al·legoria del mite de la caverna de Plató, en què els protagonistes es veuen immersos en un món subterrani a mercè de la foscor, captius d'un encanteri que els fa oblidar que el món exterior existeix. El racionalisme aferrissat de C. S. Lewis reapareix de forma altament original quan ens n'adonem que la realitat autèntica per a Plató, el món de les idees, està de part de la fe per a Lewis: sempre que ens trobem en un conflicte entre realitat i aparences, la fe està de part de la realitat per més que les aparences ens puguin enganyar. En aquesta direcció apunta el camí de les pistes d'Aslan, totalment planeres i entenedores per si mateixes, però que costen d'interpretar un cop els protagonistes s'enfronten als fets. Tanmateix, el camí d'Aslan no és sempre una línia recta entre dos punts, i fins i tot quan perden l'oportunitat de seguir les pistes correctament, els protagonistes trobaran altres maneres de redreçar la situació i tornar al camí correcte. La missió es tracta de rescatar el príncep de Nàrnia, el fill de Caspian, que es troba desaparegut i presumiblement empresonat pels encanteris d'una malvada bruixa. Aquí es recuperen els motius freudians que ja eren presents a El nebot del mag i a El lleó, la bruixa i l'armari: la malvada Dama del Cinyell Verd es presenta com la serp temptadora del jardí de l'Edèn, igual que Jadis al primer dels llibres; d'altra banda, pel que fa a la seva relació amb el príncep Rillian, la bruixa esdevé literalment la seva consort i suplantadora de la seva mare a la vegada, de forma semblant a com Jadis es presentava com a falsa figura materna al segon volum. Ara bé, Jill i Eustace no estan sols en aquesta aventura; els acompanya una criatura pintoresca, en Bassalfosc, un remenapantans (Puddleglum i Marsh-wiggle en l'original en anglès) que, per algun motiu, sembla la persona més indicada per a la missió. Els remenapantans són unes criatures del maresme que es caracteritzen per ser extremadament pessimistes, i veure només la part més fosca de cada situació; ara bé, en una aventura que gira principalment al voltant dels enganys causats per les aparences, potser és el tipus d'heroi que necessitem en aquest moment que Nàrnia torna a ser una terra en decadència. En tot cas, no serà fins al moment de la prova, com deia Lewis mateix, que es revelarà el seu coratge i en què consisteix aquesta virtut exactament. Tot i que les opinions poden diferir en una saga que ofereix històries tan variades a cada volum, El tron de plata per a mi segueix sent la millor de les entregues de Les Cròniques de Nàrnia i una entrega que d'alguna forma redimeix els moments més fluixos de la saga sencera. 

Sinopsi: En Eustace i la seva companya Jill un dia es troben al pati de l'escola fugint dels seus assetjadors. Aleshores invoquen Aslan per tal que els traslladi màgicament a Nàrnia i, per a la seva sorpresa, Aslan respon a la seva pregària. Un cop a Nàrnia, però, se'ls encomanarà una difícil missió per tal de rescatar un príncep perdut del domini d'una bruixa malvada. Per acomplir la missió, la Jill rebrà unes pistes per part d'Aslan que l'ajudaran en el seu camí, tot i que la seva constància a l'hora de reconèixer les indicacions i seguir-les serà possiblement una de les proves més difícils. 

M'agrada: El món dels remenapantans, que se'ns presenta amb una de les descripcions més vives i boniques de tota la saga sencera; la personalitat d'en Bassalfosc, un personatge força peculiar en comparació amb l'ideal heroic que ens presenta la sèrie a les anteriors entregues. En general, em sembla l'entrega més rodona i complexa, a l'alçada dels dos primers volums - en el pla més abstracte, el motiu platònic és explotat d'una forma molt original i creativa; en el pla més literari, és força consistent amb els temes i les imatges que explora al llarg de tot el relat. 

15 de desembre de 2020

La travessia del Navegant de l'Alba (#348)

Per què no hauríem d'arribar al confí oriental del món? I què hi podríem trobar? Jo espero trobar-hi el país de l'Aslan. És sempre de l'est, de més enllà del mar, que ens arriba el gran Lleó. 

La travessia del Navegant de l'Alba es va publicar el 1952 i és la cinquena entrega de la sèrie de Les Cròniques de Nàrnia per ordre cronològic de la narració, tot i que originalment es va publicar en tercer lloc. En comparació amb les altres és una novel·la força curiosa, un punt més lineal pel que fa a l'argument, i on possiblement l'al·legoria religiosa es va fent cada cop més evident i explícita. És la tercera incursió dels Pevensie al món de Nàrnia, tot i que ara en Peter i la Susan ja no participen de l'aventura, i l'Edmund i la Lucy, els germans petits, seran acompanyats en el viatge pel seu cosí, en Eustace, amb qui s'allotgen temporalment. De fet, la introducció d'aquest personatge, i el contrast que suposa amb el món de màgia i de fantasia familiar als Pevensie, és un dels punts més forts d'aquesta entrega de la saga. Els pares d'en Eustace són naturistes i vegetarians, moderns i avançats al seu temps, com ens explica el narrador només en obrir la narració. Rere aquesta veu narradora hi ha el prejudici de Lewis mateix, damnificat pel sistema educatiu conservador de l'escola privada, i prou suspicaç per mirar amb recel qualsevol oscil·lació del pèndol en la direcció oposada. En Eustace s'ha criat en aquest ambient suposadament avançat i intel·lectual, i té una mentalitat racionalista, pràctica i totalment prosaica: els seus llibres són textos científics, no narracions d'aventures, i per això quan aterri en una aventura màgica necessitarà ajuda per aprendre a acceptar i navegar pel món on es troba. El seu procés és també una aventura de redescoberta i reconnexió amb els altres: precisament per la seva formació, en Eustace és un nano profundament solitari i infeliç. El seu llenguatge és el d'un adult pedant i revellit, i el contrast d'aquest amb la retòrica cavalleresca dels personatges narnians proporciona alguns dels moments més còmics de tot el relat. Rere l'evolució d'aquest personatge hi ha quelcom del procés de conversió de Lewis mateix: de racionalista tibat i enfadat amb el món a convers entusiasta, evolució que podeu llegir al seu volum de memòries Sorprès per la Joia. En tot cas, la travessia del Navegant de l'Alba serà una aventura que canviarà d'alguna manera tots els personatges. El Navegant de l'Alba és un vaixell amb què el rei Caspian es disposa a arribar als confins orientals del món, per mars que ningú ha explorat abans, a la recerca dels set lords telmarins que el seu oncle usurpador havia enviat a l'aventura per tal de neutralitzar el seu suport al rei legítim de Nàrnia, el pare de Caspian. Com que no se'n va tornar a saber res més, ara Caspian busca esbrinar quin ha estat el seu destí per tal de descobrir quins són els límits del país de Nàrnia. El que se segueix és una sèrie d'aventures episòdiques, a l'estil de l'Odissea, que es van succeint de forma més o menys independent i que aniran presentant diverses proves o desafiaments que els personatges hauran d'afrontar i que els tornaran canviats al món conegut. Com també passa a l'Odissea, la primera de les aventures, que té a veure amb uns traficants d'esclaus, no té cap element sobrenatural. Ens trobem encara en territori conegut, les illes solitàries, que són l'últim feu conegut de Nàrnia abans d'iniciar el viatge per aigües desconegudes. Aquesta aventura, a més de representar el llindar amb l'Aventura en majúscules, també ens mostra en Caspian en la seva tasca com a rei, i de rei seguint un ideal mític, literari, que Tolkien també compartia. En aquest episodi especialment contrasten els ideals cavallerescos i romàntics del regne de Nàrnia amb una mentalitat utilitària i mercantil, com també passa, per exemple, amb el governador de la Ciutat del Llac a El Hòbbit. En aquest sentit, Caspian és un altre dels personatges que evoluciona més, juntament amb en Eustace; si bé el seu canvi no és tan radical com el d'aquest últim, sí que és cert que Caspian ha d'aprendre a través de la seva aventura què significa ser un bon governant, i on ha d'establir les seves prioritats en cada moment per tal de ser-ho. L'originalitat d'aquesta entrega rau en el misteri de cada prova o desafiament, i la forma subtil i velada amb què la narració sempre acaba subvertint expectatives, i posant cada petit detall en perspectiva dels designis més grans, però ignots, del pla d'Aslan mateix. De fet, aquest s'anirà revelant breument al final de cada petit episodi, tot i que no serà fins al final de l'aventura que aquest es reveli i s'expliqui plenament, com també passava a les altres aventures. A la segona aventura, l'illa del drac, Eustace aprendrà a superar el seu aïllament i el seu egoisme per tal de reconnectar amb els altres. L'aventura a l'illa de l'aigua de la mort serà una prova de caràcter per a Caspian mateix, que haurà de superar la seva ambició si vol prosseguir el viatge. L'aventura a l'illa de Coriakin representarà per a la Lucy un desafiament a les seves expectatives sobre la realitat i les aparences. A l'illa de la foscor, tots els personatges s'hauran d'enfrontar a les seves pors i inquietuds més profunds, i el passatge sencer a mi em recorda lleugerament el de les sirenes a l'Odissea. La darrera prova, a l'illa de Ramandu, es convertirà en una autèntica prova de fe, en què cadascú haurà d'afrontar la possibilitat de seguir endavant sense garanties d'èxit. Serà la prova més dura per a Caspian, finalment, que haurà d'aprendre a renunciar a l'aventura mateixa pel bé del seu poble. Quan els expedicionaris arribin finalment al país d'Aslan, als confins del món, aquest els rebrà amb peix a la brasa a la platja i en forma d'Anyell: en aquest darrer episodi l'al·legoria no és gaire subtil, que diguem. Finalment, l'explicació que dona Aslan a Edmund i Lucy sobre per què no tornaran a Nàrnia aclareix una mica més l'enigma al final de l'anterior entrega: Aslan es troba a tots els móns, només que amb noms diferents, i ara els infants ja són prou grans per aprendre a descobrir-lo amb el seu nom al seu propi món. Com que no diu res respecte a en Eustace, el final queda lleugerament obert per a la propera aventura d'aquest al món de Nàrnia. Potser aquest no és un dels meus volums preferits, però és una lectura força original i entretinguda. 

Sinopsi: L'Edmund i la Lucy Pevensie s'estan una temporada a casa dels seus oncles a Cambridge mentre la resta de la seva família es troba als Estats Units. El seu cosí, en Eustace, els menysprea per la seva creença en el món fantàstic de Nàrnia. Tanmateix, un bon dia es troben màgicament transportats a Nàrnia, on s'uniran a l'expedició del rei Caspian per tal de descobrir els confins del món i retrobar els set senyors telmarins perduts. 

M'agrada: Val a dir que la presència de Eustace a la narració aporta un punt de vista sobre el món de Nàrnia que no havíem vist abans en cap entrega de la narració, i per a mi aquest és el principal punt fort de la proposta. El seu vocabulari adult i científic, amb la seva visió no màgica del món, afegeix un matís metatextual a la proposta que a mi em sembla realment divertit. 

No m'agrada: És potser una de les entregues en què l'al·legoria queda un punt massa mastegada i forçada, especialment en els darrers episodis del llibre, quan Aslan es manifesta finalment. 

12 de desembre de 2020

En Ranquet i el tresor (#347)

Murri com ets ja, deus haver entès que de castells, n'hi ha de moltes menes: de pedra picada, de rajoles de València, de fum... Els castells de pedra són tots aterrats. Si voleu fer un castell que no s'aterri, de què el fareu? 

Aquesta novel·la infantil d'Emili Teixidor (1932-2012) es va publicar per primer cop el 1986, i he trigat tants anys a rellegir-la que, de fet, m'ha semblat de nova lectura. El fet de no recordar-ne cap detall en absolut m'ha ajudat a llegir-la amb la fascinació d'una descoberta, i n'he gaudit amb la satisfacció de poder observar una obra mestra, que ja m'havia encantat de petita, amb els ulls de l'edat adulta. En aquesta breu novel·la, Teixidor ens presenta la seva magnífica habilitat per crear suspens i misteri característica de les seves novel·les infantils i juvenils, juntament amb la seva inquietud, més adulta, per la memòria i el passat com a ferida oberta. En Ranquet i el tresor és una bona recomanació si voleu veure com es basteix un relat per a infants al voltant de la presència dels maquis i el record dels refugiats republicans en un poble governat pels vencedors de la guerra. No és que la novel·la entri directament en valoracions polítiques, i quedaria fora de lloc pretendre-ho fer en un relat per a infants, però tampoc no defuig la responsabilitat d'adreçar-se a aquest passat dolorós, i retratar les conseqüències de la guerra amb un to vívid i realista, a través de les reticències i silencis culpables dels personatges que s'hi refereixen. La divisió dels habitants d'un poble petit entre gent d'ordre, identificats amb els poderosos de la vila, i els republicans o "revolucionaris" acaba articulant la narració sencera, ben bé des del moment que ens adonem que aquests últims s'han transformat en una absència palpable i incòmoda dins d'aquesta petita comunitat tancada. En Ranquet és un infant orfe que arriba un bon dia al poblet de Montijol amb l'autobús de línia. Un aiguat ha assolat l'Asil per a Orfes de Sant Rem, on viu amb els seus amics, i la directora de la institució ha repartit els orfes més grans entre els pobles de la rodalia mentre durin les reparacions. El relat, així doncs, arrenca amb un esdeveniment recurrent a la tradició dels contes populars: amb un hoste no desitjat, que amenaça l'statu quo de la comunitat amb la seva mera presència, i amb la conseqüent prova de foc per a l'hospitalitat dels seus habitants. El batlle, el rector, la mestra, els regidors, el jutge, el metge, l'enterramorts i la rica senyora Magina es reuneixen al voltant d'aquest intrús per tal de decidir-ne el destí, i acorden curiosament tenir-lo un dia a casa de cadascun d'ells. Alguns dels seus amfitrions el tractaran amb mesquinesa i d'altres amb amabilitat, mentre a la vegada també entraran a la vida d'en Ranquet dos personatges misteriosos: un inspector de policia, Innocenci Gandesa, que persegueix el tresor perdut que el pare d'en Ranquet havia amagat a Montijol abans d'haver de fugir a l'exili, i el Camatort, un rodamón que esdevindrà ell mateix un misteri i li revelarà a l'infant detalls crucials sobre el seu propi passat. Així doncs la història ens anirà revelant gradualment aquest misteri del passat d'en Ranquet, que ell mateix anirà descobrint poc a poc i a fragments, fins que el desenllaç ens presenti la solució definitiva. A la vegada, la maleta d'en Ranquet, de la qual l'infant no se separa i que desperta la curiositat de tots els seus amfitrions, es transformarà en una de les imatges més potents del relat sencer: en Ranquet porta les seves pors més profundes desades dins la maleta, i haurà d'aprendre a conviure-hi si és que no les pot arribar a dissipar definitivament; també hi porta la seva vida quotidiana a l'asil, el seu propi món de records miserables, només alleugerits per la presència sempre reconfortant dels seus amics que, tot i no aparèixer en el relat, se'ns acaben descrivint vívidament a través dels vincles d'afecte i confiança que els lliguen a en Ranquet; finalment, dins la maleta també hi porta el seu potencial per canviar el món en el futur, o construir castells que no s'ensorrin, tot i que la resposta a aquest últim enigma sigui l'única que quedarà lleugerament oberta. Com veieu, En Ranquet i el tresor és un text de fa més de trenta anys, que amb prou feines es veu envellit i que ens remet a les imatges ben conegudes d'un món petit i tancat en si mateix, sacsejat per la guerra civil. La novel·la explora, a cada pàgina, els riscos de rescatar en el record allò que havia estat còmodament oblidat i, fins i tot, d'arribar a reparar - si és que això és possible - el dolor de les injustícies passades. 

Sinopsi: En Ranquet, un orfe de l'asil de Sant Rem, arriba un dia al poble de Montijol amb la seva maleta i una carta de presentació per a les autoritats i poderosos de la vila. Aquests decideixen organitzar torns per hostatjar l'orfe a cada casa un dia cadascun. Ara bé, l'aparició d'uns dos altres forasters misteriosos capgirarà l'existència pacífica dels habitants del poble, en tant que ressuscitarà del passat la història d'un tresor llegendari amagat al poble i el beneficiari legítim del qual és en Ranquet mateix. 

M'agrada: Redescobrir la màgica habilitat de Teixidor per bastir una història ben explicada i dosificar el misteri dels seus relats. Una novel·la així revela per què Teixidor és un dels autors clàssics indiscutibles de la narrativa juvenil en català. 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons