"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

6 d’agost de 2022

Des de la presó de Reading

He rellegit De Profundis d'Oscar Wilde, i n'he traduït uns fragments al català des de l'original en anglès. Els números de pàgina són els de l'edició que llegeixo: 

  • Oscar Wilde. De Profundis, The Ballad of Reading Gaol & Other Writings. London: Wordsworth Editions, 2002.

Per si us animeu a llegir: què hi trobareu, a dins? 
  • Un home empresonat injustament. 
  • Un ex-amant silenciós. 
  • Un Crist artista (romàntic, per si fos poc). 

"Quan no ets dalt del pedestal no ets interessant. La propera vegada que et posis malalt marxaré immediatament." Quantes vegades m'han tornat a la memòria aquestes paraules en les cel·les miserables de les diverses presons on m'han enviat. Me les he repetides una vegada i una altra, i hi he vist, espero que injustament, part del secret del teu silenci estrany. (22) 

L'Amor s'alimenta de la imaginació, a través de la qual ens fem més savis del que sabem, millors del que sentim, i més nobles del que som; a través de la qual veiem la Vida com un tot; a través de la qual, i només a través d'ella, podem entendre els altres en les seves relacions reals i ideals. Només el que és bell, i bellament concebut, pot alimentar l'Amor. Però l'Odi s'alimenta de qualsevol cosa. (30-31) 

Em consta que vas escriure altres cartes a altres diaris que no es van publicar. Però aquestes eren només per dir que odiaves el teu pare. A ningú li interessa si l'odiaves o no. L'Odi, encara ho has d'aprendre, és, considerat intel·lectualment, la Negació Eterna. Considerat des del punt de vista de les emocions és una forma d'Atròfia, i mata qualsevol cosa diferent d'ell mateix. Escriure cartes als diaris per dir que odies algú és com si algú escrivís als diaris per dir que té una malaltia secreta i vergonyosa: el fet que l'objecte d'odi fos el teu propi pare, i que el sentiment fos totalment recíproc, no feia el teu Odi noble ni bell de cap manera. Si revelava alguna cosa era simplement que és una malaltia hereditària . . . (35-36) 

El patiment és un moment únic. No el podem dividir en estacions. Només podem registrar els seus humors, i fer la crònica del seu retorn. Amb nosaltres, el temps no progressa. Torna enrere. Sembla que doni voltes a un centre de dolor. La immobilitat paralitzadora d'una vida, cada circumstància de la qual es regula amb un patró inamovible, de forma que mengem i bevem i caminem i jaiem i preguem, o almenys ens agenollem a pregar, seguint les lleis inflexibles d'una fórmula de ferro - aquesta qualitat immòbil, que fa que cada dia terrible sigui igual a un altre fins al més mínim detall, sembla comunicar-se ella mateixa a aquestes forces externes l'essència autèntica de l'existència de les quals és el canvi incessant. Del moment de la sembra o de la collita, dels segadors que apleguen el blat, o els veremadors enfilant a través de les vinyes, o l'herba del jardí que s'ha tornat blanca amb l'esclat de la floració, o coberta de fruits caiguts, no en sabem res, no en podem saber res. Per a nosaltres només hi ha una estació, l'estació del Dolor. Sembla que ens hagin arrabassat el sol i la lluna mateixos. Fora, el dia pot ser blau i daurat, però la llum que s'escola a través del vidre espès i esmorteït de la finestreta barrada sota la qual m'assec és gris i minsa. Sempre és capvespre dins de la cel·la, i sempre és mitjanit dins del cor. I en l'esfera del pensament, no menys que en l'esfera del temps, no hi ha moviment. Això que personalment vas oblidar fa tant de temps, o pots oblidar fàcilment, m'està passant a mi ara, i em tornarà a passar demà. Recorda-te'n, i seràs capaç de comprendre una mica per què t'estic escrivint, i per què d'aquesta manera. (45) 

On hi ha Dolor, hi ha terreny sagrat. Algun dia ho entendràs. Fins llavors no sabràs res de la vida. En Robbie, i caràcters com el seu, ho entenen. Quan em van portar de la presó al Jutjat d'Insolvents escortat per dos policies, en Robbie es va esperar al passadís llarg i lúgubre per poder, davant de tota la gentada, que es va quedar en silenci en veure un gest tan dolç i simple, alçar-se el barret quan vaig passar per davant seu, amb les manilles posades i el cap cot. Hi ha gent que ha anat al cel per coses més petites. Era amb aquest esperit, i amb aquesta forma d'estimar que els sants s'agenollaven per rentar els peus dels pobres, o s'ajupien a fer un petó a la galta d'un leprós. No li he parlat mai del que va fer. No sé si a hores d'ara és conscient que jo me'n vaig adonar. No és una cosa que es pugui agrair formalment amb paraules formals. Ho guardo a la cambra del tresor del meu cor. (47-48) 

Em trobo a la vegada burlat i amenaçat per la pobresa. Ho puc suportar. Em puc acostumar a coses pitjors. Però m'han tret els meus fills pel procediment legal. Això és i sempre serà una font d'angoixa infinita, de dolor infinit, d'aflicció sense límit ni final. Que la llei decideixi, i s'arrogui el poder de decidir, que no sóc apte per estar amb els meus propis fills és quelcom que se'm fa horrible. La desgràcia de la presó no és res comparat amb això. Envejo els altres homes que m'acompanyen al pati. Estic segur que els seus fills els esperen, es preparen per la seva arribada, i els rebran amb afecte. (54) 

I el propòsit de tot plegat és que t'he de perdonar. Ho he de fer. No t'escric aquesta carta per omplir-te el cor de rancúnia sinó per buidar-ne el meu. Pel meu propi bé t'he de perdonar. Un no pot quedar-se un escurçó al pit i alimentar-se'n per sempre, ni despertar-se cada nit per plantar esbarzers al jardí de l'ànima. No em serà gens difícil de perdonar-te, només que m'hi ajudis una mica. (55) 

El desig, al final, es va fer malaltia, o bogeria, o les dues coses. Vaig deixar de preocupar-me per les vides dels altres. Prenia el plaer d'on jo volia i anava a una altra cosa. Vaig oblidar que cada petita acció de la vida diària fa o desfà el caràcter, i que per tant el que un ha fet a la cambra secreta un dia ho ha de cridar des de les teulades. Vaig deixar de ser el meu propi Senyor. Ja no era el Capità de la meva Ànima, i no ho sabia. Vaig permetre't dominar-me, i al teu pare espantar-me. Vaig acabar en una desgràcia horrible. Només em queda una cosa, ara: l'absoluta Humilitat: igual que a tu només et queda una cosa, també l'absoluta Humilitat. Faries bé de baixar a la pols i aprendre'n al meu costat. (56-57) 

La Raó no m'ajuda. Em diu que les lleis que m'han condemnat són equivocades i injustes, i el sistema que he hagut de patir és equivocat i injust. Però, d'alguna forma, he de fer que em siguin adequats i justos. I de la mateixa manera que en l'Art només ens preocupa el que una cosa en particular és per a un mateix en un moment particular, passa el mateix en la revolució ètica del caràcter de cadascú. He de fer que tot el que m'ha passat m'estigui bé. El llit dur, el menjar fastigós, les cordes gruixudes que s'han d'anar desfilant fins que les puntes dels dits se t'adormen del dolor, les petites feines amb què comença i acaba el dia, les dures ordres que la rutina sembla imposar, els uniformes espantosos que fan el dolor grotesc de mirar, el silenci, la solitud, la vergonya - totes i cadascuna d'aquestes coses les he de transformar en una experiència espiritual. (59) 

Rere la Joia i el Riure hi pot haver un temperament groller, dur o cruel. Però rere el Patiment sempre hi ha Patiment. El Dolor, a diferència del Plaer, no porta màscara. (65)

I, per més que en el moment present et costi de creure, tot i així és ben cert que per a tu, que vius en llibertat i ociositat i comoditat, t'és més fàcil aprendre les lliçons de la Humilitat que a mi, que començo el dia agenollant-me a fregar el terra de la meva cel·la. Perquè la vida a la presó, amb les seves inacabables privacions i restriccions, et fa rebel. El més terrible de tot no és que et trenqui el cor - els cors estan per ser trencats - sinó que te'l torna de pedra. (67) 

Quan diu: "Perdoneu els vostres enemics", no és pel bé de l'enemic sinó pel d'un mateix que ho diu, i perquè l'Amor és més bonic que l'Odi. Quan li demana al jove que el va estimar només de mirar-lo: "Ven tot el que tens i dona-ho als pobres", no està pensant en la condició dels pobres sinó en l'ànima del jove, la preciosa ànima que la riquesa desfigurava. En la seva forma de veure la vida coincideix amb l'artista que sap que per la llei inevitable de l'autoperfeccionament el poeta ha de cantar, i l'escultor ha de pensar en bronze, i el pintor ha de fer el món a la imatge del seu ànim, amb tanta certesa i seguretat com l'espinalb ha de florir a la primavera, i el blat ha de cobrir-se d'or a l'hora de la collita, i la Lluna en el seu vagar ordenat canvia d'escut a falç, i de falç a escut. (74)

La seva moral és tota empatia, just com hauria de ser la moral. Si l'única cosa que mai hagués dit fos "Se li perdonen els pecats perquè ha estimat molt", hauria valgut la pena morir per haver-ho dit. La seva justícia és tota justícia poètica, exactament com hauria de ser la justícia. El pidolaire va al cel perquè ha estat infeliç. No se m'acut una raó millor per enviar-l'hi. La gent que treballa una hora a la vinya amb la fresca del vespre reben la mateixa recompensa que els que hi han treballat tot el dia sota el sol. Per què no? Potser cap d'ells mereixia res. O potser eren persones d'una mena diferent. Crist perdia la paciència amb els sistemes mecànics, monòtons i sense vida que tracten la gent com si fossin coses, de forma que tracten tothom igual: com si tothom, o qualsevol cosa ja posats, fos com qualsevol altra cosa del món. Per a ell no hi havia lleis: només hi havia excepcions. (80-81) 

L'únic que ens diu Crist amb una petita advertència és que qualsevol moment hauria de ser preciós, que l'ànima sempre hauria d'estar preparada per l'arribada del Nuvi, sempre esperant la veu de l'Amant. (82) 

Les persones que només desitgen autorealitzar-se no saben mai cap on van. No poden. En un sentit de la paraula, és clar, és necessari, com va dir l'oracle grec, conèixer-se un mateix. És el primer objectiu del coneixement. Però admetre que l'ànima de la persona no es pot conèixer és l'objectiu últim de la Saviesa. El misteri últim és un mateix. Quan un ha pesat el sol en una balança, ha mesurat les fases de la lluna, i ha fet un mapa dels set firmaments estel a estel, encara li queda un mateix. Qui pot calcular l'òrbita de la seva pròpia ànima? Quan el fill de Kish va anar a buscar els ases del seu pare, no sabia que un home de Déu l'esperava amb el crisma de la coronació i que la seva ànima ja era l'Ànima d'un Rei. (84) 

Si quan sortís d'aquí un amic meu donés una festa i no m'hi convidés, no m'importaria gens. Puc ser perfectament feliç jo tot sol. Amb llibertat, llibres, flors i la lluna, qui no seria feliç? A més, jo ja no estic per festes. N'he celebrat massa perquè m'importin. Aquesta part de la meva vida s'ha acabat, molt afortunadament, m'atreviria a dir. Però si, quan sortís d'aquí, un amic meu tingués una pena, i no em permetés compartir-la amb ell, em faria molt de mal. (86) 

No vas entendre perquè t'escrivia cartes boniques, com tampoc no vas entendre que et fes regals bonics. No vas saber veure que les cartes no eren per publicar, com tampoc no vas saber veure que els regals no eren per empenyorar. A més, pertanyen a una part de la vida que ja s'ha acabat, a una amistat que d'alguna forma no vas ser capaç d'apreciar amb el seu valor just. Ara et deus meravellar de recordar els dies en què tenies la meva vida sencera a les teves mans. Jo també me'n meravello, i també me'n recordo amb altres emocions molt diferents. (110) 

Tinc un desig estrany de les grans coses senzilles i atàviques, com el Mar, que per a mi no és menys Mare que la Terra. Em fa la impressió que mirem massa la Natura, i hi convivim massa poc. Veig molt de seny en l'actitud dels grecs. No xerrotejaven sobre postes de sol, ni discutien sobre si les ombres a l'herba són de color malva o no. Però veien que el mar és per al nedador i la sorra per als peus de l'atleta. Estimaven els arbres per l'ombra que donaven, i el bosc pel seu silenci al migdia. (110-111)

El que tinc davant meu és el meu passat. M'he d'obligar a mirar-lo amb uns ulls diferents, fer que el món el miri amb uns ulls diferents, fer que Déu el miri amb uns ulls diferents. Això no ho puc aconseguir ignorant-lo, o menyspreant-lo, o lloant-lo, o negant-lo. Només ho puc fer acceptant per complet que és una part inevitable de l'evolució de la meva vida i el meu caràcter: inclinant el cap davant de tot el que he patit. (114) 


Oscar Wilde

3 d’agost de 2022

La revolució vertical (#430)

Tene mũno andũ maathiyaga na moko na magũrũ. No ti gũkuruma. Aca. Hĩndĩ ĩyo andũ nĩ makĩrĩtie ngarĩ kana thungura ihenya. Ciĩga ciothe cia mwĩrĩ nĩ ciendaine mũno, na kũrutithania wĩra wega. 

Aquest relat breu de l'autor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o es va publicar per primer cop l'any 2016, i des d'aleshores s'ha traduït a una vuitantena de llengües arreu del món, de forma que s'ha convertit en el text més traduït de la història de la literatura africana. Les edicions catalana i castellana del text, editades per Raig Verd en format bilingüe juntament amb el text original en kikuiu, van acompanyades per les precioses il·lustracions d'Agustín Comotto. És un relat per a infants que podreu gaudir els lectors de totes les edats, i que ens planteja, en forma de mite d'orígens, la necessitat de treballar plegats per aconseguir un objectiu comú. 

Per què els éssers humans caminem sobre dues cames, a diferència de la resta d'animals? Segur que n'heu llegit alguna explicació científica al llibre de Socials, però el que segurament no sabíeu és que aquesta revolució s'inicia amb una juguesca de les parts del cos per saber quina és la més poderosa de totes. Tant les cames com els braços porten la davantera en aquest joc, però el que no s'imaginen és que cadascú excel·leix en alguna cosa, i que el nostre punt feble ben bé podria ser el punt fort d'algú altre. Així que, d'aquesta juguesca amb resultats inesperats, en sortirà una forma nova de veure la realitat: la boca, per exemple, trobarà noves funcions que abans no se li havien ofert, com per exemple riure o cantar, mentre que el dit polze trobarà en la seva diferència la font de la seva utilitat. És així que quan tots treballem plegats, podem aconseguir coses que ni ens havíem imaginat. És clar que, els animals, més conservadors, decidiran no fer cas de la revolució vertical que han emprès els humans i continuar amb el seu propi estil de vida. 

Com els fans de Ngũgĩ ja sabem i els que encara no ho sou no trigareu a conèixer, l'autor kenyà més internacional té la capacitat d'emocionar, fer pensar i cridar a l'acció a través de totes i cadascuna de les seves narracions. Aquí, escull la senzillesa de la narrativa oral adreçada als infants per fer-nos a tots partícips de l'experiència de les llengües (i les històries) maternes, per tal de fer-nos entendre que tota vida està connectada amb la dels altres, i que ser part de quelcom més gran que nosaltres mateixos ens hauria d'encoratjar a treballar amb empenta per un futur millor. 

Sinopsi: El relat ens remunta al temps en què els humans encara caminaven de quatre grapes, com els animals, i ens explica com va tenir origen la revolució vertical, un moment d'autoconsciència de l'espècie humana autènticament incomparable. 

M'agrada: L'himne de tot el cos, és clar. 

30 de juliol de 2022

La saviesa del bruixot

He traduït aquests fragments al català des de la versió en anglès de la novel·la Wizard of the Crow (El Bruixot del Corb) feta pel mateix autor, Ngũgĩ wa Thiong'o, a partir de l'original en kikuiu. 

  • Ngũgĩ wa Thiong'o, Wizard of the Crow. London: Vintage, 2018. 


Un agitador. Un home de Moscou. Educat a l'Institut de Periodisme Revolucionari Marxista d'Alemanya Oriental. Fins i tot hi va haver un temps en què alguns veïns nostres, embriagats amb la ximpleria del socialisme africà, van contractar els seus serveis per escriure articles radicals reclamant la lluita de classes a Àfrica. Tan bon punt va quedar clar que el comunisme estava esgotat, molt sàviament se'n va penedir i es va afanyar a eliminar la paraula revolució del seu nom. I què vaig fer, jo? Empresonar-lo? No. El vaig perdonar. I s'ha fet digne del meu perdó a través de la seva obra. A l'Etern Patriota, el pamflet clandestí que editava, em denunciava com a creador d'una nació d'ovelles. Avui, al Lloro Diari, m'ajuda a pasturar les ovelles amb les seves fuetades literàries. (Llibre 1: Dimonis amb poder - Capítol 6) 

En temps bíblics, eren les serps mosaiques les que s'empassaven les serps faraòniques. Avui dia a Aburĩria, són les serps faraòniques les que s'empassaran qualsevol de vosaltres que es pensi que és el nou Moisès. (Llibre 1: Dimonis amb poder - Capítol 8)

- És com va el món - va dir en Kamĩtĩ amb el mateix to indiferent, amb el desig que s'acabés la conversa i ella marxés.
- No ho entenc.
- El món no té ànima.
- Doncs canvia el món. Dona-li una ànima. (Llibre 2: Dimonis que fan cua - Secció I - Capítol 3)

Era bo que pregar i pidolar encara no fossin crims contra l'estat. (Llibre 3: Dimonis que fan cua - Secció I - Capítol 5)

Pel que fa a la història, li excitava la curiositat de la mateixa forma que l'escena del crim fa concentrar un detectiu. La història, i en particular la història africana, era l'escenari de molts crims amb molts testimonis contradictoris. Els historiadors eren detectius del temps, i li encantava el repte de fer encaixar diferents peces del trencaclosques per esbrinar les formes ocultes dels fets del passat. (Llibre 2: Dimonis que fan cua - Secció I - Capítol 8)

Hi ha dos tipus de salvadors: els que volen alleugerir les ànimes dels qui pateixen i els que volen guarir les ferides de la carn dels qui pateixen. De vegades em pregunto quins tenen raó. (Llibre 2: Dimonis que fan cua - Secció I - Capítol 10)

Alguns havien llegit sobre els bilions i bilions que el Banc havia prestat a Rússia com a suborn perquè abandonés el socialisme per sempre. Què no donaria a un país els líders del qual mai no havien somiat amb la democràcia ni havien experimentat mai amb la ximpleria del socialisme? No era d'estranyar que deixessin targetes de visita. (Llibre 2: Dimonis que fan cua - Secció I - Capítol 13)

Des d'avui, mai més ataquis cap pidolaire, endeví, guaridor, bruixot o bruixa. Si mai fas mal als desvalguts, aquesta màgia es tornarà contra tu. Tot el que tinguis, inclosa la pau interior, se t'arrabassarà. Ara ves. Les teves accions seran el mirall de la teva ànima. Mira't en aquest mirall, sempre. (Llibre 2: Dimonis que fan cua - Secció I - Capítol 15)

En Sikiokuu, el primer a respondre, va dir que, com que a tota Aburĩria era il·legal que es reunissin més de cinc persones sense permís de la policia, les cues sense permisos eren una violació clara de la llei i donaven a entendre al món sencer no només que l'atur havia arribat a un punt crític, sinó també que hi havia escassetat a les botigues. (Llibre 2: Dimonis que fan cua - Secció II - Capítol 8)

El desconcertava qualsevol que no estigués motivat per l'avarícia. No podia entendre les persones que parlen de la salvació col·lectiva en comptes de la supervivència personal. Com se suposava que havia de tractar aquests recalcitrants? Un pescador posa un cuc a la punta de l'ham, però si el peix l'ignora, com se suposa que l'ha de pescar? (Llibre 2: Dimonis que fan cua - Secció III - Capítol 8)

A més, fins i tot el més ximple dels aburĩris sabia que somiar, desitjar o imaginar la mort del líder en qualsevol circumstància era un acte de traïció castigable amb la mort. (Llibre 3: Dimonis dona - Secció II - Capítol 1)

No discuteixis amb un ximple, feia la dita, perquè la gent no notarà la diferència. (Llibre 3: Dimonis dona - Secció II - Capítol 13)

- Quan vaig sentir a parlar del Bruixot del Corb, vaig pensar en un ancià, de setanta anys o més gran, aguantant-se amb un bastó, amb un espantamosques a la mà, i una bosseta de tabac penjada al coll. I guaita, tu! Un jove amb un vestit de marca. Un bruixot modern, eh? O hauria de dir postmodern? 
- Postcolonial - va afegir el Bruixot del Corb. 
- Un bruixot postcolonial? - va afegir en Sikiokuu, rient en veu alta -. Un bruixot amb sentit de l'humor, també? (Llibre 3: Dimonis dona - Secció II - Capítol 20)

Torna enrere en el temps. Alça't i ves a totes les cruïlles, tots els mercats i tots els temples, a totes les llars de tota la gent negra de tot el món, i troba la font del seu poder. (Llibre 4: Dimonis home - Secció I - Capítol 15) 

Les vostres dones desafien l'ordre natural de les coses, arribant fins i tot a formar autoanomenats jurats populars; i la gent que fa cua desafia l'ordre social. No us hem de recordar el que és obvi: si les masses s'agafen la llei amb les seves pròpies mans, a vós a les vostres només us hi quedarà el caos. Democràcia extrema. Democràcia directa. Els antics grecs, a la ciutat-estat d'Atenes, em sembla, ho van provar, i què va passar? Va suposar la caiguda de la civilització grega. Senyor President, torneu a Aburĩria. Poseu ordre a casa vostra. Aleshores ens envieu un informe amb qualsevol altra consideració que ens vulgueu fer. El Banc se'l mirarà amb molta atenció . . . però ara excuseu-nos. Tenim un altre compromís. (Llibre 4: Dimonis home - Secció I - Capítol 18) 

Va creuar l'Avinguda Global fent com si es dirigís a la mateixa adreça. El fascinava el poder encapsulat en tot aquell vidre i formigó. Totes les lleis i regulacions que governaven les polítiques monetàries i econòmiques de les nacions de la terra sortien d'aquest edifici: fos quina fos la melodia que toqués el Banc, els líders de la terra hi ballaven; fos quan fos que estornudés, el món sencer patia migranyes. (Llibre 4: Dimonis home - Secció I - Capítol 21) 

No em deixen passar. Aneu amb compte. El país està prenyat. Què donarà a llum, no ho sap ningú. (Llibre 4: Dimonis home - Secció I - Capítol 22) 

Va provar de controlar el seu enuig, genuïnament desconcertat per com s'havia arribat a enrarir la seva relació amb Washington, Londres, Berlín i París fins al punt de veure's obligats a enviar un delegat especial a renyar-lo davant del seu gabinet. En els dies de la guerra freda, el cobrien de lloances per despatxar milers dels seus propis súbdits al silenci etern. I ara, fins i tot després d'haver-los assegurat que estava disposat a tornar-ho a fer per ells, li venien amb lliçons sobre moderació i el nou ordre global! Tenia la dignitat ferida. Havia de mostrar als seus ministres que no tenia por d'un delegat especial, per més que fos un emissari d'Occident. (Llibre 4: Dimonis home - Secció II - Capítol 22)

Alguns juraven pel que els fos més sagrat que sabien del cert que el Bruixot del Corb havia estat detingut per les autoritats americanes d'immigració per no posseir un visat vàlid. L'havien posat en un avió i l'havien dut a Perú per error, i les autoritats peruanes li havien denegat l'entrada al país perquè no tenia visat, i al seu torn el van posar en un altre avió i el van enviar a Nova Zelanda, on va tenir la mateixa sort, i així successivament, d'un lloc a un altre, baixant d'un avió per pujar-ne a un altre, i per això va tornar-se tan viatjat, perquè tot i que no li deixaven posar un peu enlloc havia acabat veient tot el món, de Mozambic a Mongòlia, de Kazakhstan a Camerun, de Tanzània a Tasmània, de Hawaii a Hong Kong, de l'Índia a Islàndia, de Kenya a Corea; una persona sense llar, un ciutadà del món. Altres deien que no; que aquesta història no era veritat, i que les autoritats americanes d'immigració l'havien posat a la garjola per no tenir papers que diguessin qui era o d'on venia, i encara és allà fins a dia d'avui com a sospitós de terrorisme, o bé la màfia el va assassinar pels carrers de Nova York per negar-se a explicar-los el secret dels diners que creixen dels arbres. 
Sí, és cert que encara és a Amèrica, deien uns altres, però no és a la presó, si no és que considereu presons les escoles i facultats. Simplement es va matricular en una escola de bruixeria, i ara ja s'està traient el doctorat en bruixeria comparada, antiga i moderna, i en realitat, què hi ha, aquí, que el cridi a tornar? Aburĩria amb carreteres tortes, robatoris, virus de la mort fugitius, hospitals sense medicina, atur rampant sense pal·liatius, inseguretat diària, epidèmia d'alcoholisme? Sí, una Aburĩria amb uns líders que han mort l'esperança? Es quedaria a Amèrica i adquiriria la bruixeria que havia inventat el fax i internet i els emails i la visió nocturna i els laboratoris que cultiven òrgans humans i fins i tot clonen animals i humans, els objectes màgics que es propulsen ells mateixos a les guerres o a altres móns, la bruixeria que fa que el dòlar governi el món! Amén, contestaven alguns, i això fins i tot de vegades generava discussions entre ells: Què vols dir, amén? Amén a què? (Llibre 4: Dimonis home - Secció III - Capítol 1)

Només hi ha un Déu. Però hi ha molts Senyors. Que hi has pensat mai? (Llibre 4: Dimonis home - Secció III - Capítol 3)

El poble ha parlat
El poble ha parlat 
Torneu-me la meva veu 
El poble ha parlat 
Torneu-me la meva veu que em vàreu arrabassar (Llibre 4: Dimonis home - Secció III - Capítol 4)

L'A.G. explica una versió lleugerament diferent del que va passar en aquell bar que anomenaven Venc-la-Mort. Segons ell, el Bruixot del Corb no anava begut; simplement es trobava aclaparat per una visió de tots els mals que s'estenien per la terra; el fet de vomitar sobre l'herba de la cuneta era la seva forma d'expressar que a la terra li calia una purificació. A banda d'això, l'A.G. no dona gaires detalls en el seu relat, i hi ha coses que no és capaç d'explicar. Quan alguns esgarriacries que no reconeixen una bona història quan la senten volien saber què feia el Bruixot del Corb en un bar de mala mort que serveix verí als clients, ell contestava força crípticament: Recordeu Jesús? Mahoma? Vivien amb els pobres. (Llibre 4: Dimonis home - Secció III - Capítol 7)

A tota Aburĩria, la gent es preguntava: com pot desaparèixer un ministre del gabinet, com si fos una cabra o un infant, sense deixar rastre? Un Ministre d'Afers Exteriors, que havia representat el Líder tan eficientment a les corts dels més grans d'arreu del món - com podia esfumar-se d'aquella manera? Un ministre envoltat de guardaespatlles nit i dia - com és que no hi havia testimonis? (Llibre 4: Dimonis home - Secció III - Capítol 10)

Mai no és massa lluny quan vas a casa teva. (Llibre 4: Dimonis home - Secció III - Capítol 24)

Des que la banda patriòtica d'en Kaniũrũ havia apallissat periodistes estrangers a l'aeroport, cosa que havia provocat protestes a les ambaixades occidentals, el Líder havia ordenat a la policia, les unitats paramilitars i fins i tot els nois d'en Kaniũrũ que anessin amb compte, amb molt de compte, davant les càmeres estrangeres. Si els agafaven moltes ganes de rebentar caps, ho havien de fer en zones rurals o pobles petits. No s'havia enfadat amb els que havien ignorat la seva ordre d'autocontenció i havien fracturat uns quants ossos als que incitaven a assistir a l'anomenada Assemblea del Poble. Però no volia que fessin res que pogués donar a entendre que li feia por una concentració pacífica a les portes del Parlament i dels jutjats. (Llibre 5: Dimonis rebels - Secció I - Capítol 1) 

I els meus ocells? Tenen un llenguatge propi. I pensar que la gent no em creu quan els dic que un colom m'ha fet arribar un missatge, que els humans ens hem de mantenir valents; que no hi ha cap nit tan llarga que no acabi a l'alba! (Llibre 5: Dimonis rebels - Secció I - Capítol 9) 

Pels volts del segle disset, Europa va fecundar alguns africans amb el seu mal. Aquests embarassos van donar a llum el conductor d'esclaus a la plantació d'esclaus, que va mutar en el conductor colonial de la plantació colonial, que anys després va mutar en els pilots neocolonials de la plantació neocolonial. Ara està mutant en un conductor i pilot modern de la plantació global? Però Àfrica va fecundar la seva pròpia gent, que fa cantar el nostre poble: Fins i tot si mateu els nostres herois, nosaltres les dones estem prenyades d'esperança i d'un destí nou. Per tant, no ploreu desesperats per aquells que se us han venut l'herència; somrieu també amb orgull per les victòries d'aquells que lluiten per rescatar la nostra herència. 
Així que em vaig dir: Igual que l'avui neix del ventre de l'ahir, l'avui està prenyat de demà. (Llibre 5: Dimonis rebels - Secció I - Capítol 23) 

Aleshores el Líder va proclamar amb grandiloqüència l'adveniment de la democràcia de partits a Aburĩria, per a sorpresa de tothom. Però va afegir que el nou sistema aburĩri només feia explícit el que estava latent a totes les democràcies modernes, en les quals tots els partits són bàsicament variacions d'un de sol. Ell seria el cap nominal de tots els partits polítics, de forma que en les properes eleccions generals, tots els partits l'escollirien a ell, és clar, com a candidat a la presidència. La seva victòria seria la de tots els partits, i el que és més important per als aburĩris, la victòria d'un lideratge provat i assenyat. (Llibre 5: Dimionis rebels - Secció II - Capítol 4) 

No hi ha límits morals als mitjans que pot utilitzar un líder, de mentides a vides, de suborns a bastonades, per tal d'assegurar que el seu estat sigui estable i el seu poder segur. Però si podia mantenir l'estabilitat de l'estat sacrificant la veritat en comptes de vides, manipulant la llei en comptes de trencar-la, segellant els llavis dels descontents amb inesgotables subterfugis en comptes de destrossar-los amb filferro espinós i cera calenta, si podia comprar la pau a través d'un gran engany en comptes d'un gran desplegament de vehicles armats pels carrers, cosa que donava arguments als seus enemics per fer propaganda, seria la més dolça de les victòries. La teoria també deia que un líder pot fer coses inesperades, bones o dolentes, per tal d'enxampar amic o enemic d'improvís. El tercer axioma era el que anomenava el principi de donar sense donar. Treu-los-en deu, fes una declaració ferma que no els penses tornar res, i aleshores, sota pressió, cedeix i torna'ls-en un, i el resultat és l'aplaudiment generalitzat, la victòria sobre l'enemic i les felicitacions de l'amic. (Llibre 5: Dimonis rebels - Secció II - Capítol 6) 

Van explicar històries esfereïdores de persones fins i tot dels racons més remots del món que formaven cues i demanaven canvis. Avui, malgrat els anys de penúries en solitari, s'alegraven d'informar que el poble d'Aburĩria s'estava posant al dia amb la resta del món; i que des del nord, el sud, l'est i l'oest, és més, des dels poblets rurals més remots i des dels centres urbans, s'estaven formant cues que avançaven lentament cap a la capital, cantant sense parar les causes de tots els crits dels desposseïts. Volen una atmosfera neta perquè la gent pugui respirar aire net, aigua neta per beure, i espais nets on poder viure i gaudir. Rebutgen la llei de l'escurçó i l'ogre. Els seus càntics se sincronitzen amb els de les altres parts del món: No deixeu que ens matin el futur. (Llibre 6: Dimonis barbuts - Capítol 6) 

Potser el coneixement no era altra cosa que l'art de mirar el que ja sabem amb una mirada diferent, i fer-nos preguntes diferents. El coneixement és la descoberta de la màgia de les coses ordinàries. Com paraules que es fan melodia. (Llibre 6: Dimonis barbuts - Capítol 13) 

 
Bruixots de Lassa, Nigèria
(Font)

28 de juliol de 2022

El Bruixot del Corb (#429)

I els meus ocells? Tenen un llenguatge propi. I pensar que la gent no em creu quan els dic que un colom m'ha fet arribar un missatge, que els humans ens hem de mantenir valents; que no hi ha cap nit tan llarga que no acabi a l'alba! 

Aquesta novel·la de l'autor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o es va publicar per primer cop el 2006. Va representar un èxit immediat a la seva Kenya natal en l'originial en kikuiu, i va crear un impacte immediat en l'escena literària internacional a través de la traducció a l'anglès que en va fer l'autor mateix. Hi ha un consens generalitzat a l'hora de considerar-la la seva obra mestra, i ara que l'he llegit a mi també m'ho ha semblat. Si us va agradar El diable a la creu, aquesta novel·la de segur que us agradarà: és una mena de versió augmentada i millorada del tipus de sàtira política i social que oferia aquella novel·la de 1980, però mentre que El diable a la creu es llegia més aviat com a obra teatral, amb un accent en la farsa i en la caricatura que conduïen a un final tràgic, aquí, a El Bruixot del Corb, la narració pren una direcció força més experimental, cap a la novel·la d'idees i d'imatges que deconstrueix a cada pas les seves pròpies premisses. 

Ambientat a la fictícia República Independent d'Aburĩria, excolònia britànica i dictadura de partit únic, el relat segueix la cursa per mantenir-se al poder del líder aburĩri, el mandat del qual s'inspira clarament en el règim de Daniel arap Moi a Kenya durant els anys vuitanta i noranta, que es va veure marcat per la corrupció generalitzada de la classe política i la brutal repressió de qualsevol mostra de dissidència. L'autor i tota una generació d'escriptors i intel·lectuals kenyans la van patir en primera persona: Ngũgĩ només va tornar a Kenya des del seu exili estatunidenc una vegada, el 2004, i l'agressió que van patir ell i la seva dona en aquest viatge va representar la gènesi d'aquesta novel·la. En ella, Ngũgĩ retrata el seu estat de profunda decepció amb la política africana i la seva deriva neocolonial, afavorida i aplaudida sense reserves per les potències occidentals que posaran, en tot moment, els seus interessos econòmics per sobre del respecte als drets humans. Ara bé, la novel·la presenta un tapís molt complex de matisos i variacions sobre aquesta impressió generalitzada de desencantament, de manera que el discurs de resistència acaba brillant per sota de totes les injustícies que han d'afrontar els seus personatges. 

L'argument gira al voltant d'un nou projecte del Líder d'Aburĩria per tal de reafirmar el seu poder: una torre en forma d'escala que li permetrà pujar al cel a conversar amb Déu, a l'estil de l'empresa bíblica de la torre de Babel. És clar que el Nemrod bíblic no tenia el suport d'inversors internacionals ni de les línies de crèdit que ofereix el Banc Global, així que el dictador aburĩri es proposa triomfar on el seu predecessor havia fracassat. Gran part de la novel·la se centra en les relacions diplomàtiques que s'estableixen entre el govern aburĩri i els delegats del Banc Global per tal d'arribar a un acord de finançament per al projecte. Paral·lelament, dues faccions oposades encapçalades per dos ministres del govern començaran una sèrie de lluites internes per aconseguir el poder, mentre que un promotor de la ciutat, Titus Tajirika, començarà a guanyar ascendència dins del règim en ser-li encarregat el contracte d'obra. 

Tot sembla anar de meravella fins que la dissidència popular organitzada es deixa entreveure per les esquerdes del projecte, boicotejant-ne els actes oficials i denunciant una empresa faraònica que malgastarà inversions internacionals mentre la població passa gana, l'atur és endèmic i l'epidèmia de sida està eliminant generacions senceres de treballadors. A l'exèrcit i a la policia política se'ls ha girat feina, però el que no s'esperen és que l'amenaça més important a l'estabilitat del règim arribi per part d'un personatge misteriós, el Bruixot del Corb, que té poders màgics de guariment i de destrucció dels enemics, que sap el secret per fer créixer diners dels arbres i que pot canviar de forma a voluntat. L'altra part de l'argument de la novel·la segueix les aventures d'aquest bruixot, Kamĩtĩ, que mai no ha tingut la intenció de convertir-se en símbol de res, menys de resistència al règim, però que va observant amb impotència com la història dels seus propis poders s'escapa de les seves mans per efecte infal·lible del boca-orella. 

També és el relat de la relació entre Kamĩtĩ i la seva parella, Nyawĩra, que pertany a una organització clandestina que té per objectiu acabar amb el règim del Líder i tornar el poder al poble, i que veu de seguida el potencial subversiu d'un poder com el del Bruixot, especialment pel que fa a transmetre esperança a una població esgotada i destrossada. De fet, el Bruixot del Corb és un personatge que construeixen entre tots dos i les històries del qual posen en circulació conjuntament: ara bé, mentre que Nyawĩra està compromesa políticament i veu la necessitat de passar a l'acció, Kamĩtĩ prefereix amagar-se de la política i romandre en contacte amb la natura, dedicant-se a la contemplació mística que ha après de la seva etapa d'estudis a l'Índia, i exercint els seus poders de guariment exclusivament com a consol i bàlsam per a les dures vides dels desafavorits. Podran conciliar-se, aquestes dues postures, o la seva relació de parella es veu abocada al fracàs? Què haurà de fer el Bruixot del Corb quan no siguin els desafavorits els qui truquin a la seva porta per demanar-li remeis, sinó els poderosos per posar els seus poders al servei de la dictadura? 

De vegades el compromís polític no s'escull, sinó que cau pel propi pes de les circumstàncies, i el Bruixot del Corb es trobarà en aquest dilema. Quan una misteriosa malaltia d'origen desconegut posi en risc la vida del Líder i, per tant, l'estabilitat del seu mandat, el govern l'obligarà a posar-se al seu servei, mentre que la Nyawĩra, a causa de les seves activitats subversives, serà acusada de terrorisme i es convertirà en enemiga pública de l'Estat. A través de totes les vicissituds creuades de diversos personatges que aniran entrant i sortint de la trama, assistirem a aquesta kafkiana lluita pel poder per part dels governants, i per l'alliberament per part del poble. Igual que passava amb El diable a la creu, la sàtira política que porta a terme l'autor recorda inevitablement El mestre i Margarida de Bulgàkov: quan els governants juguen a ser Déu, la màgia negra, la bruixeria i els contubernis amb Satanàs seran eines inesperades que posaran la dictadura en perill i en tot moment capgiraran les expectatives prèvies que en pugui tenir el lector. Ara bé, en aquest cas, Ngũgĩ evita aquest tipus de talls dualistes i ofereix un retrat de les polítiques africana i mundial molt més matisat i complex que en la seva novel·la anterior: els dimonis i els genis malignes poden ser eines discursives per a la subversió del poder imperant, però també encarnen tot el dolor i patiment que aquest pot arribar a causar, en el seu afany de devorar la riquesa del poble parasitàriament sense tornar mai res a canvi. 

En aquest sentit és una lectura fascinant, per tot el que té de simbòlica i al·legòrica i, a la vegada, pel realisme desapassionat amb què retrata la situació present dels països africans dins l'escenari de la política i l'economia globals. El to de la narració s'inspira en la mitologia i la narrativa tradicional africana transmesa de forma oral, de manera que mai no tenim una versió definitiva dels fets, sinó múltiples explicacions paral·leles a un determinat episodi que s'han anat estenent en forma de rumors. La trama es va desenvolupant amb un constant recurs al realisme màgic que, a mig camí de la novel·la, es transforma directament en fantasia desfermada, sempre al servei de la sàtira política més descarnada i visceral. És una novel·la totalment desbordant, que no s'esgota amb una única lectura, i que a cada pàgina mostra una riquesa i una saviesa que revelen Ngũgĩ com l'autèntic mestre que és. 

Sinopsi: A la República d'Aburĩria a principis del segle vint-i-u, el president anuncia un nou projecte per reafirmar la inqüestionabilitat del seu poder: una obra de dimensions faraòniques que li ha de permetre arribar al cel i posar-se a l'alçada de Déu. Davant de l'ambient generalitzat de descontentament amb el projecte, el govern engega una campanya de brutal repressió de la dissidència política, mentre que de cara a l'exterior ha de congraciar-se amb els directius del Banc Global, amb seu als Estats Units, perquè proporcionin a crèdit els fons necessaris per dur a terme la construcció. Paral·lelament, salta a la fama un personatge misteriós però de poders màgics incalculables, el Bruixot del Corb, que amenaça l'estabilitat del poder aburĩri, però que els poderosos intentaran posar al seu servei sigui al preu que sigui. 

M'agrada: És la millor obra de ficció que he llegit a Ngũgĩ fins ara, i això ja d'entrada és dir molt. El recurs a la fantasia de tall al·legòric i simbòlic és un dels seus punts més forts, així com el seu ús mesurat del suspens i la sorpresa en un relat en què, literalment, pot passar qualsevol cosa en qualsevol moment. 

En podeu llegir uns fragments aquí

22 de juliol de 2022

El nom del món és bosc (#428)

De vegades arriba un déu. Porta una nova forma de fer les coses, o una cosa nova que s'ha de fer. Una nova forma de cantar, o una nova forma de morir. Ho porta a través del pont que separa el temps-somni del temps-món. Quan ho ha fet, queda fet. No pots agafar coses que existeixen al món i provar de tornar-les al somni, retenir-les dins dels somnis amb parets i pretextos. És una bogeria. El que és, és. Ara ja no serveix de res fingir que no sabem com matar-nos els uns als altres. 

Aquesta novel·la de 1972 de l'autora estatunidenca Ursula K. Le Guin és una lectura breu però molt intensa, que fa una reflexió molt profunda i acurada sobre el colonialisme, el racisme i la guerra d'agressió, tot sota l'envoltori de la ciència-ficció clàssica. L'autora mateixa va reconèixer que el seu procés d'escriptura va quedar determinat pel context polític als Estats Units del moment: Le Guin pertanyia al moviment de protesta contra la guerra de Vietnam. En aquest sentit, el llibre és difícilment destriable d'aquest escenari polític: l'argument té a veure amb una campanya de colonització per part dels terrans (habitants de la Terra) al planeta Ashthe, que està cobert de bosc quasi íntegrament, fins al punt que, en la llengua ashtheana, hi ha una única paraula que es refereix sense distinció a "món" i a "bosc". Els habitants autòctons del planeta són els ashtheans, uns éssers homínids petits, peluts i de color verd, que iniciaran una campanya de guerrilles contra les bases militars terranes. Hi ha més elements familiars: l'armament utilitzat pels militars terrans, per exemple, que bombardegen els poblats dels natius des d'helicòpters, o els massacren amb metralladores i llançaflames, i en general l'organització de les seves bases militars. Dels tres personatges principals, l'antagonista indiscutible del relat és el capità Davidson, un militar estatunidenc que compleix tots els tòpics del gènere: racista, masclista, hipermasculinitzat, una encarnació de la banalitat del mal que sembla un parent no gaire llunyà del coronel Kilgore, que passaria a la història del cinema set anys després ensumant napalm de bon matí.  

Igual que passava amb Les cròniques marcianes de Bradbury, El nom del món és bosc no és realment una novel·la de ciència-ficció, o almenys, per entendre'ns, no cal llegir-la necessàriament en aquests termes. Però en aquest cas en particular, a mi m'ha semblat una novel·la postcolonial més que qualsevol altra cosa. I és que la guerra de Vietnam va ser un altre estadi d'una llarga història de lluites colonials sobre el territori del sudest asiàtic, i possiblement no era l'únic referent que Le Guin devia tenir en ment quan va escriure la novel·la, en una època en què les nacions colonitzades d'arreu del món van lluitar nombroses guerres d'alliberament contra grans potències militars. Igual que passava amb el clàssic de Bradbury, la novel·la de Le Guin és un relat d'idees més que de personatges: l'argument és bastant senzill i lineal, i els personatges són més emblemes dels estereotips que representen que no pas figures dotades d'una psicologia profunda o completa. De la mateixa manera, el llenguatge i les imatges que utilitza la novel·la són molt properes a les de la literatura postcolonial, posant en tot moment el focus de l'empatia en els colonitzats que es rebel·len de la seva pròpia esclavitud com a única sortida d'autodefensa. 

Els colonitzadors terrans emprenen la missió de dominar Ashthe per tal d'explotar-ne els recursos econòmics: d'una banda la llenya, que volen transportar a la Terra perquè allà ja no hi queden arbres, i d'altra banda el cultiu del terreny un cop talats els boscos. En un estadi inicial de la colonització, els terrans s'aprofiten de la no-violència inherent a la cultura ashtheana, i els natius són esclavitzats ràpidament. De bon principi queda clar que la seva empresa es basa en l'assumpció racista de la inferioritat dels ashtheans i la seva deshumanització, i la narració posa de manifest molt hàbilment les contradiccions i ambivalències dins la mentalitat colonitzadora. Per exemple, el fet que considerin els colonitzats com a éssers subhumans, a qui anomenen despectivament "creechies" (apòcope de "criatura"), no els impedeix violar les dones ashtheanes quan es presenta l'ocasió. De la mateixa forma, un cop ja ha esclatat la guerra, també hi ha el típic doble discurs de no voler reconèixer l'altre bàndol com a igual, sinó tan sols com a grupuscle de rebels o terroristes. 

Ara bé, el punt més fort de la novel·la, al meu parer, és la forma com Le Guin retrata el contacte entre les dues cultures i el presenta com a cruïlla de camins. Un altre dels protagonistes, l'antropòleg Lyubov, és el responsable d'estudiar els ashtheans i la seva cultura, i fer-ne informes per a les futures decisions que els governants hagin de prendre sobre la colònia en el futur. A través del seu punt de vista aprenem com funciona la cultura ashtheana i la seva forma intrínseca d'ésser al món: el somni, una mena d'estat intermedi entre el món inconscient i el de la vigília, a través del qual els savis de les tribus ashtheanes entreveuen la veritat i aconsellen el camí a seguir al seu poble. Pot semblar esotèric explicat així, però Le Guin es basa en les cultures del sud del Pacífic, en què somni, mite i revelació no són conceptes diferenciats sinó que s'entrecreuen en una mateixa dimensió de l'experiència. Lyubov estableix una amistat amb un esclau ashtheà, Selver, que li ensenyarà la seva llengua i la seva cultura des de dins. Així, l'antropòleg es convertirà en una mena de traductor o pont entre els dos pobles. 

Però les coses no són tan fàcils, i Le Guin també ho reconeix pel camí: l'antropòleg pertany als colonitzadors, i no pot evitar deixar la seva pròpia empremta en el seu estudi. Lyubov no s'adonarà del seu propi error fins que no sigui massa tard: com que la cultura ashtheana no concep la violència dins la seva forma d'entendre el món, la revolta armada és una possibilitat que no ha entrat dins del pla inicial de colonització, un pla que Lyubov, tot i que amb càrrecs de consciència, no ha qüestionat mai obertament. La cultura colonitzada canvia a través del seu contacte amb els colonitzadors, i d'aquí la impossibilitat de l'empresa antropològica de fixar una imatge aparentment objectiva d'aquesta cultura. Aquesta és la lliçó més amarga que haurà d'aprendre Lyubov: la seva amistat amb els ashtheans no és possible des del moment en què la relació no s'estableix en pla d'igualtat.

La narració fa un relat brillant d'un xoc de cultures que deixa una cultura en estat de xoc: per més ingenu i idealista que pugui semblar el retrat inicial que fa dels ashtheans, un cop comenci la revolta armada liderada per Selver quedarà ben clar que el procés que s'ha iniciat no té marxa enrere. És en aquest context que pren especial rellevància la imatge de Selver com a déu per al seu poble, i que pot esdevenir una de les mestàfores més opaques del text sencer, però també una de les més interessants. Els ashtheans poden ser una societat no-violenta, però els colonitzadors han introduït la violència a les seves vides i, per tant, Selver ha traduït aquesta nova realitat per a ells. Transfigurat davant dels seus congèneres com una mena de déu de la revolta, els ex-esclaus ashtheans l'aclamaran com a líder que ha de portar a l'alliberament sencer del seu planeta, que només pot passar per eradicar-ne els terrans definitivament. 

Tanmateix, l'únic que observa la ironia d'aquest moviment és Lyubov, que percep la part més fosca d'aquesta revelació sobrevinguda: qui ha introduït la llavor de la revolta, en definitiva? És Selver qui mostra el camí al seu poble; o és Davidson l'autèntic déu que possibilita la revolta en primer lloc, en revelar als ashtheans uns extrems de violència impensables per a ells fins al moment i, per tant, obrir-los els ulls a la necessitat d'alliberar-se'n? Aquest rerefons més fosc de la metàfora és el que m'ha recordat inevitablement El cor de les tenebres de Conrad i el deliri de grandesa del seu senyor Kurtz, que també es pensa a si mateix com a déu en un estadi determinat de la seva aventura. És cert que el Davidson de Le Guin no li arriba ni a la sola de la sabata, com a personatge, i que la imatge del déu a Davidson li ve imposada des de fora i només al final de tot del relat, de forma quasi anecdòtica, però si més no el paral·lelisme m'ha semblat força curiós. I tornant a Vietnam, és clar, també m'ha resultat curiós veure que potser no va ser Francis Ford Coppola, al capdavall, qui va fer primer aquesta connexió. 

Sinopsi: El relat ens presenta la guerra d'alliberament del poble ashtheà contra els seus colonitzadors terrans, que volen ocupar i explotar completament el seu planeta-bosc. Els tres punts de vista principals del relat són el del capità Davidson, un dels oficials de l'exèrcit a càrrec de la missió de colonització; l'antropòleg Lyubov, encarregat d'estudiar la cultura dels ashtheans per arribar a una futura entesa amb ells; i l'ex-esclau Selver, que arran de la violència patida a mans de Davidson liderarà la revolta del seu poble contra els terrans. 

M'agrada: És una novel·la que brilla especialment com a relat d'idees, i en particular com a metàfora de les relacions colonials. La prosa d'Ursula K. Le Guin explora aquestes idees amb la seva claredat i bellesa característiques. La forma de caracteritzar les cultures en qüestió i presentar el seu xoc és un dels punts més forts del relat. El desenllaç i la seva forma de tancar el cercle també són insuperables. 

No m'agrada: El caràcter pamfletari del text i la manca de profunditat dels seus personatges fa perdre una mica al conjunt. El personatge de Davidson és un antagonista sense cap mena de matís psicològic, i que, més que un personatge creïble, esdevé una eina al servei de la trama. Tanmateix, es pot dir el mateix quasi de tots els personatges que hi apareixen, amb excepció, possiblement, de Selver i Lyubov. 

19 de juliol de 2022

Vergonya (29)

Curiós, si més no, que tres mesos després de l'esclat del Catalangate a la premsa internacional la comissió d'investigació del Parlament Europeu declini investigar Espanya pel cas Pegasus mentre envia les seves missions a Polònia i Hongria. Els partits socialista i popular europeus s'han aliat en aquesta cambra per blocar la investigació. 

Europa no ens salvarà. Al contrari, la forma d'operar de l'estat espanyol - blocar a les institucions allò que no interessa investigar (posem les corrupcions de la monarquia, per exemple) i posar una suposada raó d'estat per sobre dels drets dels individus - s'estén com una taca d'oli a les institucions europees. 

https://www.vilaweb.cat/noticies/tres-mesos-despres-del-catalangate-pedro-sanchez-somriu/

https://www.elnacional.cat/ca/editorial/per-que-tapant-espionatge-pegasus-jose-antich_789303_102.html

https://www.vilaweb.cat/noticies/advocats-europeus-alerten-sobre-espionatge-set-advocats-pegasus/

En aquest context, es fa sospitós el recent informe de l'advocat general de la Unió Europea sobre la denegació de l'extradició de Lluís Puig per part de Bèlgica, i que probablement marcarà la direcció de la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. És un viratge brusc i molt sobtat respecte de les anteriors decisions d'aquest organisme, i les anteriors valoracions de l'advocat mateix, que s'havien alineat amb els jutges indepedents dels diferents països que han anat tractant la qüestió de l'extradició. 

Veurem què depara el futur però, en tot cas, sembla que la Unió Europea defensarà els seus estats per sobre dels seus ciutadans. 

https://www.publico.es/politica/abogado-general-del-tjue-posiciona-favor-llarena-euroordenes-puigdemont.html

https://www.catalannews.com/politics/item/eu-advocate-general-backs-spain-s-attempts-to-extradite-former-catalan-minister

https://www.catalannews.com/politics/item/exiled-catalan-mp-hopes-cjeu-judges-will-go-against-advocate-general-opinion

15 de juliol de 2022

El secret del Bosc Vell (#427)

Els vents van cantar les antigues històries dels gegants, que constituïen la part més bonica del seu repertori. Aquestes històries no les coneixem, però se sap que qui les escoltava s'omplia d'alegria. 

Aquesta novel·la de l'autor italià Dino Buzzati (1906-1972) es va publicar per primer cop l'any 1935, i fa dos anys es va publicar la seva traducció al català, feta per David Nel·lo. Ha estat tota una sopresa, la veritat: em va cridar l'atenció des d'una lleixa de la biblioteca pública, i després de llegir-la no he acabat d'entendre per què l'han catalogada com a literatura juvenil - no tant perquè no la pugui gaudir un públic juvenil, sinó més aviat perquè en si mateixa m'ha semblat molt difícil de classificar. A cavall entre la fantasia i el realisme màgic, o una mena d'híbrid entre tots dos que es fa difícil de definir, la novel·la es llegeix com si fos una faula sobre el pas del temps, l'acceptació de la mort i la nostra relació amb la natura, i en realitat esdevé atemporal en la seva simplicitat. Els seus personatges es fan profundament humans especialment en les seves mancances i limitacions que, lluny de determinar-los, els faran voler superar-se i presentar una millor versió de si mateixos. 

El millor del llibre és el seu recurs a una fantasia que creix amb la lectura de forma orgànica, en tant que no requereix cap mena d'explicació ni de lògica interna per conduir el relat cap al seu desenllaç. Com si es tractés d'un conte de fades modern, el relat convida a acceptar la presència dels esperits, els animals parlants i les forces de la natura que governen el bosc com un fet donat, i fer de la seva saviesa poètica el fil conductor de la trama del relat. El coronel retirat Sebastiano Procolo hereta del seu oncle unes terres poblades pel Bosc Vell, un bosc d'avets mil·lenaris en una vall profunda de les muntanyes. La resta de la propietat, més productiva, ha estat heretada pel seu nebot orfe, en Benvenuto, que només té dotze anys i estudia en un internat de la rodalia. El vell coronel és un home impacient, violent i cruel, que no dubta a talar la seva part del bosc per obtenir-ne un rendiment econòmic immediat, i que ben aviat comença a ordir plans per eliminar en Benvenuto - fent que sembli un accident, és clar - i poder heretar la propietat sencera. 

Aviat totes les criatures feréstegues i salvatges que habiten el bosc hauran d'aprendre a adaptar-se als seus nous senyors. Mentre que Benvenuto, com tots els infants, té una sensibilitat especial per escoltar les cançons antigues dels vents i compartir confidències amb els genis del bosc a mitjanit, el seu oncle és completament diferent. La seva relació amb el món es basa en l'explotació i la dominació, com fa palès ben aviat amb el seu intercanvi amb la garsa guardiana de la seva propietat. Per la seva banda, els genis del bosc proven de lluitar contra l'inevitable a la seva manera, alguns d'ells infiltrats a la Comissió Forestal per provar d'aturar la tala des de dins del sistema, com l'afable Bernardi, o acceptant el seu destí amb una aura de dignitat reposada quan saben que el seu arbre està sentenciat definitivament, com fa el pobre Sallustio en reclamar un indult d'última hora, en un gest que es troba als antípodes de qualsevol súplica desesperada. A tota aquesta cort de personatges fantàstics s'hi afegirà el vent Matteo, una poderosa força de la naturalesa que té la vall sencera sota el seu control, i que ambdós bàndols intentaran convèncer per a la seva causa. Paral·lelament a aquesta violència soterrada que mou les accions del coronel Procolo, Benvenuto haurà d'aprendre a créixer fent front a les seves pròpies pors i febleses, mentre el bosc intentarà impartir-li la seva saviesa mil·lenària abans no sigui massa tard. 

Per això és un relat dual, d'alguna manera, articulat al voltant dels seus dos personatges principals i la seva relació amb el Bosc Vell, que esdevé el tercer vèrtex d'un curiós triangle d'amor-odi: per a Benvenuto, de dotze anys, és la història del seu pas a l'edat adulta, i el dol que ha de fer el Bosc per la pèrdua de la seva innocència infantil. En canvi, per al seu oncle Sebastiano, és un relat d'acceptació de l'envelliment i la mort, dels principis morals que guien la seva existència i també de la seva lluita personal per ser-ne digne. Rere l'evolució del coronel Procolo hi ha un sentit de la humanitat bàsic que l'ancià haurà de recordar que tenia: el text l'identifica amb l'honor, en tant que aquest és el vocabulari militar que Procolo entén, però apunta subtilment a un sentit de dignitat humana o d'empatia bàsica cap als altres que serà la lliçó existencial més valuosa que haurà d'aprendre. I precisament serà el pobre Benvenuto, entre un intent i un altre d'assassinat, que li ho farà veure, ajudat sempre per les criatures del bosc. 

Del desenllaç no en puc parlar per no esguerrar el llibre a qui el vulgui llegir per primera vegada, així que només puc dir que és una de les seves fortaleses indiscutibles: amb la simplicitat d'una faula i quelcom de la profunditat de les tragèdies clàssiques, tanca tots els cercles que s'havien obert per als personatges deixant la narració en el seu punt més àlgid. El secret del Bosc Vell és una petita obra mestra en la seva originalitat: amb un argument i uns personatges que són una delícia de llegir i una prosa poètica sempre sòbria i continguda que fa que sembli fàcil un relat així de gran. 

Sinopsi: En morir el seu oncle terratinent a la primavera de 1925, el coronel retirat Sebastiano Procolo s'instal·la a la vall de Fondo, on ha heretat un bosc d'avets mil·lenaris. La seva ment freda i calculadora només pensa en la forma d'explotar la riquesa del bosc per al seu benefici privat, i a poc a poc va ideant un pla per eliminar el seu nebot Benvenuto, de dotze anys, que és l'autèntic hereu de la fortuna familiar. Mentrestant, els esperits i criatures que habiten el bosc faran el possible per defensar-se d'aquesta amenaça. 

M'agrada: Una trama argumental senzilla i brillant a la vegada, sostinguda per una prosa poètica deliciosa en la seva sobrietat i que guarda també els seus moments d'humor i ironia. Hi ha tants passatges a destacar que encara me'n deixaré alguns: els últims moments de Bernardi i Sallustio junts, i el malentès que té lloc en l'últim moment entre aquest i el coronel; els poemes que reciten la garsa i Matteo, els altibaixos emocionals d'aquest últim, i l'evolució subtil però segura del coronel fins al seu gloriós desenllaç. 

9 de juliol de 2022

El ball de les boges (#426)

La malaltia deshumanitza; converteix aquestes dones en titelles a la mercè de símptomes grotescs, nines flonges entre les mans de metges que les manipulen i examinen cada plec de la seva pell, criatures curioses que només desperten un interès clínic. Ja no són esposes, mares o adolescents, no són dones que es miren o es consideren, mai seran dones que es desitgen ni s'estimen: són malaltes. Boges. Dements. 

Aquesta novel·la de 2019 va ser el debut literari de l'autora francesa Victoria Mas, i va suposar un èxit immediat entre el públic i la crítica. Ambientada a finals del segle dinou a l'asil per a malaltes mentals de la Salpêtrière, als afores de París, la narració pretén fer un retrat acurat i històricament plausible d'aquest espai de confinament per a les dones que no encaixen dins la societat considerada com a "normal". Els límits que separen el comportament normatiu i l'alienació mental són certament molt tènues, en aquest context històric: els comportaments considerats anòmics, com la violència o la prostitució, poden ser considerats símptomes d'alienació mental en qualsevol moment, així com qualsevol opinió discrepant amb els principis de l'autoritat patriarcal. De la mateixa manera, la ciència mèdica es troba en un estat inicial d'exploració de les malalties mentals i les seves manifestacions físiques: trastorns com la depressió, l'ansietat, l'epilèpsia, les afàsies, l'estrès posttraumàtic o les malalties neurodegeneratives, per posar tan sols alguns exemples, són malalties encara desconegudes per a la ciència mèdica i que, quan es manifesten en dones, s'agrupen amb comoditat dins del paraigua del terme "histèria". 

No és debades que la història mateixa d'aquesta institució ens presenta un biaix de gènere indiscutible, que es converteix per això en el centre d'interès de la novel·la: una comunitat de doctors homes, que s'autodefineixen com a sans, i representen la font de tota l'autoritat i poder de decisió, examinen una comunitat de dones alienades, cosificades i infantilitzades, desposseïdes de la seva capacitat de decidir i expressar-se. Com les teories feministes al llarg del segle vint es van encarregar de dilucidar, la bogeria, en aquest context, pot ser ben bé l'única eina que tenen aquestes víctimes al seu abast per expressar-se o reclamar un mínim espai propi. L'hospital de la Salpêtrière es va fer famós a l'època per acollir l'exercici del doctor Charcot, pare de la hipnosi amb finalitats terapèutiques, i que influiria decisivament en el naixement de la psicologia moderna a través del seu deixeble Freud. Charcot hi organitzava classes magistrals per als seus alumnes en què utilitzava la hipnosi per induir atacs histèrics en les seves pacients per tal que el públic assistent els pogués estudiar. De la mateixa manera, la novel·la se centra en un esdeveniment anual que tenia lloc a la institució: el Ball de Mitja Quaresma, en què la bona societat parisenca assistia a una vetllada amb les internes amb el pretext oficial de donar-los una oportunitat de "normalitat", però que a la pràctica no era gaire més que una exposició de la seva bogeria a ulls del gran públic. 

La novel·la destaca precisament aquest element de performativitat en l'exposició pública de la bogeria. Les noies que participen en les classes magistrals de Charcot se senten protagonistes per un dia, com si fossin estrelles de teatre, de la mateixa manera que es deleixen per anar al ball de primavera amb l'esperança de cridar l'antenció a algú de la bona societat que les pugui arribar a alliberar del seu confinament forçat. En aquest context, seguim les vicissituds de dues de les internes: la Louise, una adolescent òrfena de classe treballadora que és internada per la seva família després de ser violada pel seu oncle, i l'Eugénie, una jove de classe benestant que és titllada de boja per la seva capacitat de veure els esperits dels difunts. Els camins de les dues noies es creuen amb els de madame Geneviève, una enfermera veterana de la institució que veurà sacsejades les seves fermes conviccions racionalistes en vista de l'aparent normalitat de l'Eugénie. Les històries d'aquests tres personatges confluiran en un desenllaç que tindrà lloc al ball de Quaresma, i que representarà el gran clímax de la narració. En aquest sentit és una novel·la senzilla, que no promet gaire més del que ofereix, i que manté la lectura en suspens a través dels misteris i les tensions proposades per l'argument. Més que oferir un retrat social profund, el que fa és donar-ne pinzellades a través dels seus personatges, i fer-ne valoracions a través de la veu narradora, que en alguns moments es veuen una mica forçades sobre el text. 

Tot i les febleses, malgrat tot, la narració és molt entretinguda i està molt ben construïda. Es basa sobretot en l'experiència de primera mà dels personatges femenins i deixa la institució i el seu context històric en un segon pla que actua com a rerefons d'aquest relat més concret de les protagonistes. Un dels punts més forts de la novel·la és precisament que no sigui la història del doctor Charcot ni de cap dels personatges masculins: el doctor representa una figura d'autoritat patriarcal que s'entreveu al segon pla de la narració i que fa unes aparicions puntuals quan ho requereix la trama. En aquest sentit, és més la història de la Geneviève i la caiguda que experimenta de les seves conviccions més profundes i arrelades: quan comença a qüestionar alguns dels diagnòstics que fan els metges, el tractament que rebrà del doctor Charcot començarà a alinear-la, malgrat la seva pròpia resistència, a l'altra banda del teló. La seva pròpia història familiar, així com el tractament que rebrà del seu pare, presenten paral·lels molt curiosos, en aquest sentit, amb la història familiar de l'Eugénie, de forma que els dos personatges s'aniran identificant poc a poc. 

D'altra banda, el retrat que fa la novel·la de la societat del moment també és prou equilibrat per deixar-nos entreveure els aspectes més positius, si se'ls pot anomenar així, d'aquest confinament forçat de les dones en la institució. Ens trobem en un context en què no existeix cap tipus de seguretat social i les dones depenen econòmicament d'algun familiar per poder sobreviure. Les dones més desafavorides econòmicament es poden trobar de sobte en una situació de vulnerabilitat absoluta, i d'aquesta forma els murs de l'hospital poden representar un refugi de la violència i la precarietat que patirien en el món exterior. Els personatges de la Therèse i la Louise no serien necessaris en la novel·la, de fet, si no presentessin precisament aquest contrapunt al to general de la narració de vindincació de la veu i la llibertat de les dones. Si heu llegit la Història de la bogeria de Michel Foucault, reconeixereu la Salpêtrière com un d'aquests espais carceraris sorgits al segle divuit en una de les onades d'ordenament i neteja dels espais urbans, i que és indissociable també de la Il·lustració com a moviment filosòfic: en aquest context, delinqüència i malaltia mental es posaven al mateix sac indistintament. Des d'aquest moment inicial de la seva creació al moment en què se situa la novel·la, el 1885, han passat molts anys, i aquesta postura s'ha anat matisant en nom del progrés de la ciència mèdica. Tot i així, el relat manifesta amb molta claredat aquest recorregut històric tortuós i el biaix de gènere que tot sovint caracteritza les empreses aparentment més racionals i científiques. 

Sinopsi: Entre febrer i març de 1885 tenen lloc els preparatius per al gran Ball de Quaresma a l'hospital de la Salpêtrière, a París. Una de les alienades, l'adolescent Louise, participa com a objecte d'estudi en les classes magistrals del doctor Charcot, i espera amb ànsia el ball d'aquest any, que canviarà el seu futur. Per les mateixes dates internen al centre l'Eugénie, una noia de bona família que ha començat a estudiar espiritisme i afirma que pot comunicar-se amb els difunts. L'encarregada de les enfermeres del centre, madame Geneviève, comença a observar la nova interna amb les seves pròpies sospites. 

M'agrada: Les premisses de la novel·la són molt potents, i la tensió de l'argument cap al seu desenllaç funciona molt bé. 

No m'agrada: El tractament dels personatges i del tema hauria agraït una mica més de profunditat. 

6 de juliol de 2022

Swing 39

 

30 de juny de 2022

Ens calen noms nous (#425)

Si aquestes parets parlessin, els edificis quequejarien, no se'n recordarien dels seus noms. 

Aquesta novel·la de l'autora zimbabuesa NoViolet Bulawayo es va publicar l'any 2013 i va gaudir d'un èxit immediat entre el públic anglòfon d'arreu del món gràcies a la seva nominació per al premi Booker d'aquell any. És un relat molt dur i descarnat dels anys immediatament posteriors a la fallida del país, el 2008, a causa de la corrupció de la dictadura de partit únic de Mugabe. Uns anys abans, el president havia engegat una campanya d'enderrocament forçat de barriades senceres on es concentrava el vot per les alternatives al govern, i les represàlies polítiques van portar a la violència desfermada al carrer, on els assassinats a opositors polítics es van fer la norma. La població desplaçada van haver de començar una vida nova d'un dia per l'altre, construint-se barraques on van poder i subsistint sense unes condicions humanitàries bàsiques. Al mateix temps, el país va viure un episodi d'hiperinflació inèdit al món, que va deixar els estalvis de la població sense valor efectiu, i que va portar al govern a encunyar bitllets per bilions i trilions de dòlars zimbabuesos, que automàticament quedaven sense valor a l'hora d'entrar en circulació. Una de les conseqüències d'aquesta fallida generalitzada va ser el tancament del sistema educatiu, que va deixar els infants del país sense accés a l'educació, davant la fugida a l'estranger d'una gran majoria dels docents, i la corrupció generalitzada del sistema amb la falsificació d'avaluacions. 

Bulawayo no ens explica directament aquest context, sinó que el dona per suposat, de la mateixa manera que no anomena mai ni Zimbabwe ni Mugabe pels seus noms en cap moment de la novel·la. És particularment curiós en un relat que dona un valor especial als noms i els seus significats, utilitzats sovint amb un matís irònic en contrast amb les realitats que descriuen. Per exemple, la protagonista, Darling, una nena de deu anys, viu en un poblat de barraques anomenat Paradise. La Darling fa un relat de tots aquests problemes polítics i socials en primera persona, i descriu el seu dia a dia al poblat amb la seva colla d'amics, mentre somia a viatjar als Estats Units, on viu la seva tia, per poder escapar de la desesperació del present. Al seu voltant els adults van a treballar a Sudàfrica, i els que es queden intenten sobreviure com poden amb la compravenda al mercat negre. Mentrestant, ella i els seus amics juguen entre les barraques, o s'escapen als barris adinerats de la ciutat de Bulawayo a robar guaiabes, quan és l'únic que tenen per menjar. Aquest contrast entre barris rics i pobres és un dels impactes més grans que planteja la novel·la només començar; l'altre és l'embaràs d'una de les amigues de Darling, amb només onze anys, i el misteri que hi ha darrere. 

De fet, la novel·la es divideix en dues meitats força diferenciades: la primera narra la duresa de la vida de Darling a Zimbabwe; la segona ens la mostra ja instal·lada als Estats Units, on farà el pas a la vida adulta encarant un futur més incert que mai. Els capítols són curts i amb una autonomia pròpia, i el llibre fins i tot es pot llegir com a col·lecció de relats més que no pas com una novel·la unitària. D'aquests, hi ha tres capítols que prenen la forma de laments o invocacions, i són passatges profundament poètics que distancien la protagonista de la seva pròpia identitat individual per submergir-la en la identitat col·lectiva dels pobles colonitzats i desplaçats. La narració de la protagonista pren un to fred i distanciat respecte dels episodis duríssims que narra, però a la vegada exerceix un control molt subtil de la narració, a través de les imatges i metàfores que la recorren, i que colpeixen el text amb una bellesa sobtada en els moments més inesperats. Per exemple, els jocs que juguen els infants tenen dobles nivells de lectura; es poden prendre de forma literal, però també tenen altres lectures més profundes i polítiques. Passa el mateix amb la reacció de la Darling a la malaltia del seu pare, i com el seu rebuig inicial evoluciona cap a l'acceptació, o també amb la mort per linxament d'un activista demòcrata pel barri, que no se'ns retrata directament, però que després és representada pels infants i torna a la narració amb tota la seva força. 

D'aquesta forma, la narració fa molt per descriure els traumes experimentats per la protagonista d'una forma creïble i realista: en un primer moment colpeix la seva fredor aparent i la seva paràlisi emocional; en moments posteriors del text les seves emocions surten a la llum en forma de reacció dilatada en el temps. Un cop tots aquests episodis traumàtics queden enrere i la protagonista finalment pot fer la seva escapada, el que troba als Estats Units també té els seus reversos foscos. La Darling es troba en un món culturalment diferent que li costa molt entendre, i ha quedat desconnectada dels seus éssers estimats, amb qui iniciarà una negociació molt dura dels nous termes de la relació: el desarrelament que experimenta físicament portaran a l'aïllament respecte dels seus congèneres al país d'acollida, així com la incomprensió experimentada pels seus éssers estimats quan provin de comunicar-se amb ella. We need new names és un relat duríssim pel que ens retrata de la culpa del supervivent, i pel seu rebuig combatiu i irat als tòpics de migracions felices. És més aviat un relat de vides que es trenquen i que es poden provar de reconstruir sense cap mena de garantia d'èxit pel camí. És també una lliçó d'història colonial d'Àfrica que colpeix precisament en la seva simplicitat i concisió sobre la pàgina, i un retrat sense pal·liatius del patiment dels innocents que queden trepitjats per la desfilada triomfal de la història. 

Sinopsi: En una barriada de barraques a la ciutat de Bulawayo, Darling passa els dies jugant al carrer amb els seus amics, i essent testimoni impotent de la duresa de la vida per a la seva família. Entre les realitats que ha d'afrontar directament es troben l'amenaça de la sida en un context en què no hi ha accés a l'atenció mèdica, la violència sexual contra els infants, la frustració i desesperació dels adults que l'envolten, i la indiferència entre cínica i ignorant dels pocs privilegiats que troba pel seu camí, ja siguin visitants pertanyents a una ONG o habitants dels barris més adinerats. Quan la seva família aconsegueix enviar-la als Estats Units a viure amb la seva tia, s'obre una nova vida per a ella, però també noves formes d'experimentar el trauma i el dolor. 

M'agrada: És un relat colpidor en tots els sentits possibles, però que també es fa molt intel·ligent en el seu ús de les imatges i de les metàfores, gestionades de forma hàbil per part de l'autora. 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons