"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

19 de setembre de 2018

El retorn del soldat (#205)

No entenc com en Chris podia haver notat la seva presència a tocar, però allà era, corrent per la gespa de la mateixa forma en què nit rere nit jo l'havia vist en somnis corrent per la Terra de Ningú. Sabia que així devia ser com tancava els ulls mentre corria; sabia que així devia ser com es llençava de genolls en arribar a terreny segur.

Aquesta novel·la és una lectura molt curiosa al voltant, també, de la primera guerra mundial. Es va publicar el 1918, quan la guerra encara no havia acabat, així que va ser una de les primeres obres de ficció sobre aquest conflicte i, a més, va ser escrita per una dona, Rebecca West (1892-1983). No és el que entendríem per una novel·la ni una memòria de guerra, exactament, sinó que descriu més aviat el punt de vista femení des de la rereguarda, que en determinats moments es transforma en culpabilitat punyent i un cert element d'autocrítica. La mateixa Rebecca West va descriure, anys després, com el paper de la dona va ser radicalment diferent a la primera guerra mundial respecte de la segona, ja que el 1914 el rol social atorgat a les dones era, encara, el de l'espera passiva del retorn del soldat. L'emancipació de la dona no s'havia produït i, especialment a les classes privilegiades, una dona no era ningú si no depenia, tant en el pla material com en l'emocional, d'un home. És per això que el món de Kitty i Jenny Baldry, dues de les protagonistes, se'ls ensorra davant dels peus quan el seu soldat, el seu home, arriba del front amb un trastorn psiquiàtric desconegut fins aleshores: l'estrès posttraumàtic o neurosi de guerra. Els trastorns nerviosos i la dissociació, que n'eren símptomes, no eren del tot desconeguts a l'època, de fet. La dissociació havia estat una condició associada a les dones, amb el nom d'histèria, durant tot el període victorià. Tanmateix, els soldats que arriben del front amb símptomes de dissociació desafien, per tant, no sols la ciència mèdica del moment sinó també les estructures culturals que assignen rols de gènere preestablerts a homes i dones. La novel·la ens informa d'aquest ensorrament de formes subtils i profundament pertorbadores. La psicoanàlisi també hi és molt present, sobretot en aquests moments en què sorgia com a discurs emergent. El capità Chris Baldry torna a casa amb una amnèsia total dels últims quinze anys: per tant, no coneix la seva dona Kitty, i recorda vagament la seva cosina Jenny com a companya de jocs d'adolescència. Està profundament enamorat del seu amor de joventut, Margaret, que ara també està casada. Les tres dones s'hauran d'aliar per retornar Chris a la salut. Aquest és un camí tortuós, però: la diferència de classe que separa Margaret dels Baldry es presenta al llarg del relat com un escull que els personatges han de mirar de superar. Com més se'ns accentua a través de la veu narradora de Jenny, més ens n'adonem de l'esnobisme irredimible de la classe més alta. Així doncs, Chris haurà de descobrir de nou la seva infelicitat present amb la seva vida privilegiada i, per a més inri, la seva recuperació significarà la seva reincorporació al front. Així és com les protagonistes s'enfrontaran al dilema moral més dur de les seves vides: preservar Chris en el seu estat d'alienació però conservant-li la felicitat, o fer-lo despertar a una realitat que de ben segur no li agradarà descobrir. La trama es va desenvolupant a través de les complicades relacions entre tots aquests personatges: si bé un dels psiquiatres que entrevista Chris fa palès que la seva malaltia prové d'insatisfaccions reprimides, al final ens n'adonem com l'argument gira al voltant de la veu narradora de Jenny, i com aquesta també ha d'acabar despertant de la fantasia de tota una vida. El contrast entre els seus judicis respecte a Margaret al principi i al final de la novel·la suggereix el seu aprenentatge. Ara bé, és a través de la inestabilitat de la seva veu que va revelant la seva posició central dins del relat: la seva atracció reprimida per Chris es va fent evident a mesura que avança la narració, i la forma com ha decidit viure tota una vida d'adoració platònica a un home que no la correspon a través de la contemplació de les seves relacions. La novel·la ens ofereix tota aquesta complexitat en la seva brevetat, amb prou feines unes cent pàgines. Rebecca West ens descriu la situació en una prosa densa i recarregada, que es gira a una natura idealitzada, tal vegada, per amagar la nuesa de les emocions exposades dels personatges principals. Tot i que són dues novel·les molt diferents, el procés de transició dels personatges des del món fals de les convencions socials a un d'autèntic on els sentiments es poden reconèixer obertament, m'ha recordat lleugerament a una altra novel·la de la primera guerra mundial que he llegit recentment: La fi de la desfilada de Ford Madox Ford. L'accent, en la novel·la de West, no és tant en el soldat protagonista sinó en el món femení que l'envolta i, per això, em sembla que totes dues, una en la seva monumentalitat, l'altra en la seva brevetat, es complementen força bé. 

Sinopsi: El 1916, la família Baldry es veu afectada pel trastorn mental del marit, Chris, que acaba d'arribar del front. La seva absència total de records dels últims quinze anys fa apuntar que el trauma de la guerra ha despertat en Chris insatisfaccions reprimides d'arrels encara més profundes. Margaret, el seu amor de joventut, apareix després de quinze anys per tal d'aportar més claredat a la situació. 

M'agrada: És una novel·la molt densa i molt intensa, cosa que resulta sorprenent per la seva brevetat. 

15 de setembre de 2018

Parade's End (#204)

No pot escriure una carta perquè no pot fer-ho sense començar dient "Estimada Sylvia" i acabar-la amb "Atentament" o "Cordialment" o "Amb afecte"... És així de precís, aquest imbècil. Li dic que és tan formal que no pot prescindir de les convencions que hi ha, i tan sincer que la meitat d'elles no les pot utilitzar. 

Aquesta és una novel·la monumental de la literatura britànica, que va gaudir de cert èxit en el moment de publicar-se però que més endavant va anar quedant oblidada. El seu autor, Ford Madox Ford (1873-1939) és principalment conegut per aquesta novel·la i també per El bon soldat, publicada el 1915 i que es quedava a les portes del modernisme sense a arribar-hi a entrar de ple. Un fet decisiu, però, va marcar la vida de Ford i va provocar un canvi també en l'estil literari: la seva experiència al front durant la primera guerra mundial i la seva aposta pel modernisme es posen de manifest a la vegada, a Parade's End. Aquesta obra de Ford és, en realitat, un conjunt de quatre novel·les que es van publicar al llarg dels anys 20: Some Do Not . . . (1924), No More Parades (1925), A Man Could Stand Up (1926) i Last Post (1928). Aquestes quatre novel·les segueixen el relat dels personatges principals de forma cronològica, tot i que saltant constantment entre els seus respectius punts de vista i les seves visions sobre els mateixos esdeveniments. Parade's End manté un aire de família amb El bon soldat: totes dues novel·les retraten l'espai íntim d'una parella de l'alta societat britànica, amb les seves infidelitats i escàndols xafardejats a mitja veu pels seus cercles socials. Ara bé, mentre El bon soldat em va deixar amb la impressió d'haver a assistit a un interessant melodrama que no passava més enllà dels descobriments xocants i els cops d'efecte, Parade's End m'ha deixat amb la satisfacció de veure fins on és possible portar aquesta reflexió social. Aquí els personatges evolucionen, d'una forma lenta però clara, al llarg de les quatre entregues que configuren la novel·la. A través de la lentitud de les seves mil pàgines, assistim a veure com la majoria de personatges principals, especialment Christopher i Valentine, es traslladen del punt A al punt B. I això és més del que els passava als personatges estàtics de El bon soldat, per més que les seves anades i vingudes i múltiples perspectives desplegués un joc de miralls fascinador. A Parade's End, la forma en què la guerra irromp a les vides dels personatges esdevé un factor crucial del seu aprenentatge, i també és un element fonamental per transmetre el missatge central del relat: aquest ens presenta la desaparició del món antic i deixa els personatges despullats de totes les seves certeses passades a l'hora d'encarar el món nou que se'ls presenta després de la guerra. La imatge principal que ens parla d'aquest canvi és la de la fi de la desfilada que dóna títol a l'obra. La desfilada ens remet a un món on la respectabilitat, especialment en l'aparença externa, és tot el que les classes altes poden oferir: lliures de fer el que vulguin de nit i en privat, el dia següent tenen l'obligació de presentar-se a passar revista. Muntar una escena davant dels criats és el pitjor que poden fer, perquè el servei equival al gran públic. El matrimoni protagonista, Christopher i Sylvia Tietjens, aviat es troben desbordats per les expectatives que aquest sistema els imposa. Sylvia començarà a manipular aquestes preconcepcions amb una habilitat que operarà sempre en contra del seu marit: essent ella la part infidel, aconseguirà la compassió i commiseració de tots els seus coneguts, mentre que el seu marit, innocent d'adulteri, acabarà amb la reputació tacada davant del gran públic. Els retrats psicològics fan molt per ajudar-nos comprendre les seves motivacions, especialment durant el primer volum, i que Christopher sigui innocent d'adulteri, després de conèixer i enamorar-se de la jove sufragista Valentine Wannop, no vol dir que sigui innocent de molts altres defectes que es presenten al principi de la novel·la, com la fredor, la despreocupació i la desídia. Part d'aquest caràcter de cavaller obsolet és també la seva relació amb la propietat ancestral dels seus avantpassats i amb els diners: el seu honor l'obliga a prestar a diners a tots aquells que l'envolten, més desafavorits que ell, mentre que a la vegada aquest mateix sentit de l'honor li impedeix cobrar-los els deutes. A la vegada, Sylvia Tietjens se'ns presenta com a femme fatale sense pal·liatius: tot i que al principi se'ns ofereix el seu punt de vista i entreveiem part de les seves motivacions, a mesura que va avançant el relat les seves decisions es van fent més i més extremes. L'evolució de Sylvia, tot i que sigui la més subtil de la novel·la possiblement, acaba passant per abraçar la seva pròpia infelicitat i, per tant, en la necessitat de procurar la dels altres per tots els mitjans. Ara bé, les cordes es tensaran fins a l'extrem quan aquest panorama de complexes relacions familiars i socials es traslladi fins a l'escenari de la guerra. Aquí la metàfora de la desfilada també representa un món antic en què l'exèrcit com a institució és el màxim exponent de l'honorabilitat, i on el joc brut, precisament, hauria de ser mostra de deshonor. Christopher també es despertarà d'aquesta fantasia per adonar-se que el temps de les desfilades ja ha passat: atrapat dins d'una xarxa d'operacions burocràtiques contradictòries, i de mercadeig amb els càrrecs i les posicions dins de l'exèrcit, acabarà acceptant la primera línia de front per tal d'evitar un consell de guerra que podria exonerar-lo a base d'exposar les maquinacions de la seva esposa. El sentit de l'honor li ho impedeix un cop més, però a la vegada l'incapacita definitivament per seguir abraçant les antigues certeses. A l'altra banda de l'espectre hi ha la jove Valentine, que encarna una innocència que es manté al marge de totes aquestes convencions socials, i una subjectivitat que haurà de ser capaç de passar-les per alt per tal d'aconseguir la felicitat. El relat, per tant, presenta un argument semblant al d'una novel·la cavalleresca: Christopher i Valentine acabaran sotmetent el seu amor a les proves de caràcter més dures i a l'escarni públic. Ara bé, el desenllaç, més que transitar d'un extrem fins a l'altre oposat, acaba explorant tot un espectre de posicions intermèdies i de compromisos amb el món passat. És per això que aquesta llarguíssima lectura acaba fent-se agraïda a la llum del seu desenllaç: els protagonistes acabaran fent sacrificis molt durs, al capdavall, per un cert sentit de justícia poètica. 

Sinopsi: El primer volum de la saga, Some Do Not . . ., comença dos anys abans de la guerra i ens planteja els personatges principals i les seves relacions. Sylvia Tietjens ha escapat a Europa amb el seu amant del moment, però de seguida reclama al seu marit que la torni a acceptar. Mentre Christopher prova de reconduir la situació, aconsellat per les seves amistats, coneix fortuïtament Valentine Wannop, per qui sent més curiositat, al principi, que no pas afecte. Amb la guerra ja començada, assistim als infructuosos intents de Sylvia de tornar a reconquerir el seu marit, ja traumatitzat per les experiències al front. Davant de la seva pròpia anestèsia emocional, Christopher li demana a Valentine que es converteixin en amants, però gran part de la tensió de la novel·la es va construint al voltant de si consumaran o no la relació. La segona de les novel·les, No More Parades, té lloc quasi íntegrament al front. Sylvia es presenta a França, on Christopher es troba destacat, i acaba provocant un escàndol que implica el seu marit i altres oficials. Finalment, l'única sortida honorable per a Christopher acaba essent acceptar la primera línia de front, si no vol exposar Sylvia públicament. El tercer volum, A Man Could Stand Up, relata pròpiament l'experiència del front, on Christopher acaba deixant enrere definitivament el món d'abans de la guerra. El retorn a casa el dia de l'armistici, però, representa un desenllaç agredolç: tot i que ha crescut com a home, el preu a pagar ha estat tan alt que torna com a home destrossat. Aquest tercer volum també recorre les vicissituds interiors de Valentine, i tot i que el seu canvi no és tan accentuat, la veurem per primer cop presentar-se obertament com la dona forta que és. Finalment, Last Post és una seqüela que es distancia força més que les anteriors. Anys després de la guerra, assistim al destí dels protagonistes, com si es tractés d'aquells crèdits finals de les pel·lícules que ens informen de què se'n va fer de cadascun. Tanmateix, després de tot el que han passat fins a aquest punt, el desenllaç no es fa sobrer, tot i el seu to marcadament agredolç. 

M'agrada: Ford Madox Ford s'hi revela com un mestre a l'hora de descriure subjectivitats, posar-nos  a la pell de tots i cadascun dels personatges i mantenir-nos en tensió fins a l'última línia del text. 

11 de setembre de 2018

Vergonya (7)

"Si la llibertat significa en el fons alguna cosa, és el dret d'explicar a la gent allò que no volen sentir." (George Orwell)

Enguany no puc desitjar una diada feliç perquè no pot ser-ho, de feliç. No mentre hi hagi innocents empresonats a costa d'una mentida. Per més que la repeteixin una i mil vegades, no la faran veritat. I els qui es molestin per un mer símbol de protesta que es mirin endins i es preguntin què és, en realitat, el que els incomoda tant: si el símbol o allò que representa. 

#LlibertatPresosPolítics


8 de setembre de 2018

Res de nou a l'oest (#203)

I per la nit, despertant-se d'un somni, aclaparat i embruixat per la multitud d'apareguts, un home percep alarmat com de feble és el suport, com de prima la frontera que el separa de la foscor. Som petites flames pobrament protegides per fràgils parets contra la tempesta de dissolució i bogeria en què parpellegem i de vegades quasi ens apaguem. Aleshores el brogit somort de la batalla es transforma en una anella que ens encercla, ens arraulim dins de nosaltres mateixos i observem la nit amb ulls esbatanats. 

Aquesta és una lectura bàsica per tal de comprendre l'experiència del front durant la primera guerra mundial, i especialment el que va significar per a una generació sencera de veterans de guerra que en van poder tornar, però les vides dels quals van quedar profundament marcades pels horrors viscuts. No llegiu Els jocs de la fam si voleu seguir les vicissituds d'un grup d'adolescents enviats a matar-se els uns als altres en un joc de supervivència retorçat. Aquests són els jocs de la fam originals. L'autor alemany Erich Maria Remarque (1898-1970) explica l'experiència en primera persona a través de la veu de Paul Bäumer, un jove voluntari que viu la guerra amb els seus companys de classe. D'entrada, el mateix fet del seu allistament es retrata sota un filtre d'escepticisme: el protagonista acusa el seu antic mestre d'escola - i per extensió tota la generació dels seus adults - d'haver-los abocat a aquesta decisió amb apel·lacions al deure i amb l'amenaça velada de ser titllats de covards. En aquest sentit, com a pamflet polític contra una generació acomodada que pren la decisió d'enviar els seus joves a la guerra, la crítica a Res de nou a l'oest és fins i tot més directa i descarnada que a Johnny va agafar el fusell. La novel·la de Trumbo pateix, en certs moments, d'afectació per causa de la distància cronològica que separa el text dels fets històrics que relata i també per l'agenda política, força evident, que la novel·la defensa, amb les mires més posades a la segona guerra mundial més que no pas a la primera. D'altra banda, la bretxa generacional és un dels aspectes que Remarque retrata de forma més aclaridora durant el relat: els moments més amargs del relat són no sols els retrets que el protagonista dirigeix als seus mestres, veïns i familiars, sinó també la desesperant distància que l'acaba separant dels seus adults un cop torna de permís del front. Els llenguatges que parlen són totalment diferents, i Bäuman, davant de l'horror, prefereix callar abans que ser malentès. La distància els separa fins i tot dels combatents d'edat adulta, ja que aquests tenen una vida feta, una professió i una família, a la qual poden retornar, mentre que un adolescent recent sortit de l'escola queda immediatament privat del seu futur. El relat resulta totalment colpidor en la seva simplicitat. Harold Bloom el va classificar com a peça d'interès històric, però que no arribava a obra d'art. Tanmateix, Res de nou a l'oest aconsegueix traslladar al lector el seu missatge de forma sòbria, encalmada, i lliure de qualsevol pretensió, completament eloqüent en la seva franquesa. Els horrors de la guerra es despleguen un rere l'altre amb tot luxe de detalls. La violència i la brutalitat de la guerra hi són presents, de forma totalment gràfica i palpable, i Remarque sembla plenament conscient de la inutilitat que seria provar d'embellir-les amb recursos literaris. Ara bé, els moments més poètics es reserven per a l'estat psicològic del protagonista i els seus companys, i trobo que és aquest equilibri el que fa de l'obra una gran novel·la, i una obra d'art per mèrit propi. La forma com l'obra està estructurada també contribueix a una experiència de lectura planera i fluïda en tot moment: la trama comença observant la violència de forma velada o indirecta, posposant la veritable cara de l'horror sempre fins a moments posteriors de l'obra. Per això la trama acaba essent un crescendo que deixa la lectura en el seu punt més àlgid. Ara bé, la subtilesa amb què comença aquesta aproximació en els primers capítols és una tàctica intel·ligent per part de l'autor: la novel·la obre amb la companyia de Bäuman rebent doble ració de menjar. El motiu és que només han tornat vuitanta dels cent-cinquanta soldats que havien entrat en acció aquell matí. A l'hospital, un altre soldat amic dels protagonistes mor i deixa les botes a un altre. Aquestes botes aniran convertint-se en penyora que va passant de soldat a soldat a mesura que cadascun dels seus possessors va morint. El desplaçament des de la mera suggestió d'aquestes absències fins a la violència més gràfica i evident es va produint de forma progressiva i gradual al llarg de la narració. La primera vegada que la narració entra pròpiament en l'acció bèl·lica, per exemple, les víctimes de les bombes són un conjunt de cavalls que, en els seus crits animals, amenacen de tornar bojos els soldats. El títol, Res de nou a l'oest, fa referència a la fórmula habitual amb què l'exèrcit informava la rereguarda dels dies més tranquils al front. La ironia d'aquesta fórmula i el paper que juga en contrast amb el contingut de tot el llibre no se'ns desplega en tota la seva nuesa fins ben bé les últimes ratlles de la novel·la, que conclou a un mes escàs de l'armistici.

Sinopsi: El soldat Paul Bäuman descriu en primera persona els seus pensaments i sentiments mentre es troba al front occidental durant la primera guerra mundial. També descriu els seus permisos al poble de la seva família, i una breu estada a l'hospital després d'haver estat ferit de metralla. A mesura que el conflicte va avançant i la moral dels soldats decau, es va fent evident el buit que separa l'experiència en primera persona d'aquells que són al front de la resta del món.

M'agrada: Una experiència de lectura colpidora en tots els sentits i molt informativa sobre l'esdeveniment històric que descriu. 

5 de setembre de 2018

La senyora Dalloway (#202)

La senyora Dalloway va dir que ja compraria les flors ella mateixa. 

Publicada el 1925, aquesta novel·la de Virginia Woolf (1882-1941) és una de les obres clau del modernisme. L'acció té lloc en un sol dia, a la ciutat de Londres, i recull els preparatius per a la festa de la senyora Dalloway, que es produeix aquell mateix vespre. Entremig dels dos moments, diversos personatges transiten per la ciutat i fan visites, i un jove veterà de guerra se suïcida. La connexió entre tots aquests fets es va revelant poc a poc a través de la novel·la, mentre accedim a les subjectivitats personals de múltiples personatges, alguns essencials per a la trama i d'altres que semblen irrellevants. El conjunt acaba essent un tapís detallat sobre l'atmosfera social de l'Anglaterra d'entreguerres, caracteritzada principalment per la inconsciència de la majoria de personatges sobre el fet que el món de seguretats i certeses que comparteixen està a punt d'acabar-se. La narració es veu influïda per les obres de T. S. Eliot i James Joyce, però Virginia Woolf aporta al moviment modernista un estil totalment únic. L'stream of consciousness, en el seu cas, connecta incessantment les consciències de diversos personatges sense fer-ne evident la transició, com si la veu narradora tingués una càmera que va sobrevolant d'un personatge a un altre sense que ningú es mogui de lloc. Això fa que els esdeveniments es vagin presentant de forma fluïda i fins i tot accelerada en determinats moments. Que sigui una novel·la breu també hi ajuda: els cops d'efecte de l'argument ens colpeixen de forma totalment inesperada, però de seguida ens trobem seguint un altre personatge. Tot i que Clarissa Dalloway se'ns presenta com el centre de la narració, tots els fets i personatges que hi passen acaben girant al voltant d'un centre buit o, per dir-ho d'una altra forma, cadascun d'ells podria resultar el centre d'aquest particular univers. La cosa no acaba aquí, però. Hi ha un personatge que actua com a reflex o espectre de la senyora Dalloway, i aquest és Septimus Smith, poeta frustrat i veterà de la primera guerra mundial, que lluita per sobreviure amb les al·lucinacions que li provoca l'estrès posttraumàtic. La presència de Smith a la narració no té a veure tant amb la guerra, però, com amb la malaltia mental. Woolf explora la seva pròpia experiència de la malaltia a través d'aquest personatge, a la vegada que dirigeix una crítica directa i eloqüent a la "cura de repòs" prescrita pels metges de l'època: un tractament que aïllava el pacient de les relacions humanes i en general de qualsevol estímul, cosa que en realitat esdevenia contraproduent. Woolf parla aquí per experiència pròpia. Ara bé, la importància de Clarissa Dalloway i Septimus Smith per a la narració no acaba de quedar clara fins ben bé el final de l'obra. Clarissa Dalloway és una persona superficial i que sembla buida per dins, que ostenta el seu privilegi com si el món li degués alguna cosa. Septimus Smith, en canvi, és la víctima en termes absoluts: l'horror de què és testimoni arriba a fer-se incomunicable, i és el seu patiment el que marca el seu destí final. Tanmateix, la seva mort els acaba connectant. Quan Clarissa s'assabenta de la notícia, enmig de la famosa festa, ens adonem que la seva subjectivitat és molt més propera a la de Smith que a la de qualsevol dels altres personatges. Aleshores és quan es revela que, sota la seva aparença frívola, Clarissa amaga una crisi existencial que també l'aboca a l'abisme, i que potser l'hospitalitat i l'amabilitat cap als amics desafavorits que exhibeix com a bandera són un esforç desesperat per fer callar aquesta angoixa latent. De la mateixa forma, se'ns insinua una possibilitat d'homosexualitat per als dos personatges: s'intueix que Smith estava enamorat d'un oficial que va morir al front i que ara el persegueix en forma d'al·lucinació, mentre que Clarissa admet per a si mateixa que estava enamorada de la seva amiga de joventut, Sally Seton. El passat de Clarissa va prenent importància a mesura que la narració es va apropant al desenllaç: a la festa s'hi presenten tant Sally Seton com l'antic pretendent de Clarissa, Peter Walsh, a qui ella va rebutjar pel senyor Dalloway. Aquesta història del passat se'ns presenta en forma de flashbacks que es connecten a la narració a través de les consciències dels diversos personatges. Mrs Dalloway, per tant, és una novel·la força breu que revela dins seu un món immens en la seva capacitat evocadora de relacions humanes, estats emocionals i situacions socials.

Sinopsi: Un dia de juny de 1923, la senyora Dalloway fa els preparatius per a la festa que celebrarà a casa seva aquell mateix vespre. Després de comprar flors, rep una visita del seu amor de joventut, Peter Walsh, que fa reviure els records de joventut de tots dos. A la vegada, aquest dia també esdevé decisiu per a Septimus Smith i la seva dona, que busquen tractament psicològic per a ell amb dos metges diferents.

M'agrada: És una experiència de lectura inclassificable, que revela i amaga els personatges constantment, a través de les seves diferents veus, perspectives i moments. 

1 de setembre de 2018

Orlando (#201)

I tot i així, malgrat tots els seus viatges i aventures i profunds pensaments i anades i vingudes, estava en procés de formació. El que el futur portaria, només el cel ho sabia. El canvi era incessant, i potser el canvi no s'aturaria mai. 

Aquesta novel·la publicada el 1928, de l'escriptora britànica Virginia Woolf (1882-1941) és una lectura totalment recomanable. Lleugera, despreocupada, i amb intencions obertament satíriques, Orlando ens ofereix una particular mirada sobre la història britànica, la tensió entre la literatura i la vida i, evidentment, què significa ser una dona a través de la història i què significa ser una dona que escriu. La novel·la va ser concebuda com una mena de retrat homenatge a l'amiga i amant de Woolf, Vita Sackville-West, i no amaga la fluïdesa de la identitat sexual com un dels seus temes principals. De fet, Orlando és una novel·la transgènere, en què el protagonista es desperta un bon dia convertit en una dona, sense que el canvi li suposi cap mena de sorpresa o de trasbals. La reflexió sobre quins canvis haurà d'afrontar i què suposa tenir un cos femení dins la societat on viu vindrà després. També és una novel·la transhistòrica, per dir-ho així: presentada inicialment com a biografia, la novel·la ens ofereix una brillant deconstrucció dels diferents períodes - històrics i literaris - de la història britànica des del segle setze fins al moment present en què es publica, el 1928. No és pròpiament una novel·la històrica, sinó més aviat una successió de descripcions - sovint bigarrades i vívidament acolorides - de diversos períodes històrics sota el filtre de la seva literatura. Així doncs, el tombant del segle disset se'ns presenta des de l'òptica dels poetes elisabetans, dedicats a la fugacitat de la joventut i la bellesa; a l'època de la restauració Orlando és nomenat ambaixador en una visió completament fantasiosa i idealitzada de la ciutat de Constantinople; el seu retorn a Anglaterra el segle divuit ens porta a l'ambient teatral i ostentós dels salons il·lustrats; el tombant del segle dinou veu el romanç d'Orlando amb el seu futur marit sota el filtre romàntic i melangiós de la novel·la victoriana. Només quan Orlando afronta el segle vint, i ens ofereix la cara més moderna de la gran ciutat, amb el seu estil de vida accelerat i frenètic, basat en el consum i el privilegi, és quan el seu personatge ens recorda més el moment present de les novel·les de Woolf, per exemple, amb la seva senyora Dalloway. Orlando no és l'únic personatge que canvia de sexe i navega a través del temps: durant els seus quatre segles de vida coneix personatges que també acaben jugant amb una identitat sexual fluïda i amb innumerables jocs de miralls proposats al/la protagonista. El que és agosarat i refrescant d'aquesta novel·la de Woolf és precisament que cap personatge ni cap imatge encaixa dins d'un esquema preconcebut i, tot i que el punt de vista principal és el del personatge protagonista en tot moment, la visió s'amplia en determinats moments per oferir-nos un retrat molt més ampli compost de diferents imatges superposades i múltiples referències intertextuals. La seva lectura és més fàcil que la d'altres novel·les de Woolf, i això la fa recomanable com a introducció a aquesta autora. 

Sinopsi: Orlando és un jove cavaller hereu d'una família de la noblesa nascut a Anglaterra a mitjans del segle setze. La reina Elizabeth el convida a la cort i, allà, durant el regnat del rei James i la gran gelada de 1608, viu un apassionat romanç amb una princesa russa. Després de ser abandonat, estableix una relació artística i literària amb el poeta Nick Greene, que representa la seva segona gran decepció. Buscant fugir d'una insistent pretendent, la duquessa Harriet, Orlando torna a la cort, i allà el rei Charles II el nomena ambaixador a Constantinople. Un cop allà, un bon dia es desperta convertit en una dona. Després de compartir durant un temps la vida errant d'una comunitat gitana, que li fa prendre una nova perspectiva sobre la seva identitat i la seva escriptura, torna a l'Anglaterra del segle divuit, on entra en contacte amb els cercles literaris i intel·lectuals del moment. El segle dinou la fa retrobar-se amb el seu antic pretendent, que revela que sempre havia estat un home, el duc Harry, i amb el seu antic conegut Nick Greene, convertit ara en prestigiós acadèmic i crític literari. Durant el regnat de la reina Victoria també coneix el seu futur marit, amb qui veurà entrar el segle vint i arribarà fins al moment present. 

M'agrada: És un llibre molt interessant de llegir per la seva intel·ligent paròdia del passat cultural i històric que descriu, i pel seu recurs constant a l'humor i la sàtira. Les seves reflexions sobre el cos femení, o la tensió entre la literatura i la vida, per exemple, són alguns dels moments més àlgids. 

No m'agrada: La novel·la té els seus alts i baixos, i de vegades la intel·ligència de la proposta no acaba de compensar-ne la frivolitat. El punt de vista és totalment privilegiat, i analitza la història sempre des d'una perspectiva lluminosa, fantasiosa i altament idealitzada. 

25 d’agost de 2018

Inesperat, inevitable

Aristòtil va dir a la Poètica que un final ha de ser a la vegada inesperat i inevitable. Aristòtil no coneixia el cinema, però la formula s'hi aplica igual de bé, en tant que esdevé una prova narratològica definitiva per determinar quan el desenllaç d'un relat és autènticament satisfactori. I el cinema ens ofereix una immediatesa que altres mitjans no comparteixen en el mateix grau. Seguim el desenvolupament de la pel·lícula amb interès, la tensió creada és efectiva perquè ens inquieta amb un sentit de perill latent, d'empatia amb els personatges o de devastació moral; a la vegada la inquietud té a veure amb no saber on ens està conduint un determinat argument. Quan la tensió es resol i assistim al desenllaç de la història, aquest ens pren totalment per sorpresa. No hi havia forma d'haver-lo previst, o potser tan sols els espectadors més sagaços podrien haver-lo arribat a intuir. La sorpresa és absoluta i definitiva. I al capdavall, un cop aquest desenllaç es realitza, ens adonem amb una satisfacció lleugerament pertorbadora que la direcció dels esdeveniments era plenament necessària, que no hi podia haver cap altre final possible. Els dos sentiments, l'estupor d'allò inesperat i la satisfacció d'allò necessari, ens deixen amb un sentit de compleció lleugerament obert, com quan assistim a un truc de màgia veritablement elaborat i ens preocupa més el procés, realment, que l'espectacle en si mateix. Com s'ho ha fet, l'autor? Com s'escriu un relat així? Així és com s'acaba de veure aquesta obra mestra de 1997 de Takeshi Kitano, Hana-Bi, traduïda a l'anglès com a "Focs artificials" i al castellà com a "Flores de fuego". Aquesta i Zatoichi són les obres més reeixides i singulars d'aquest autor extremadament creatiu i personal. Ens trobem davant d'un dels seus thrillers policíacs, però aquí el focus d'atenció no és precisament l'acció ni la trama purament factual. Hana-Bi és el que resulta de treure d'una pel·lícula policíaca qualsevol rastre d'acció. Tensió i misteri sí que en queden; però precisament l'únic que queda en el relat és aquesta tensió inexorable cap al seu desenllaç. Tot i que hi ha alguns moments de violència, aquests queden sàviament dosificats. Em recorda el concepte de violència divina: quan aquesta esclata, no es produeix en cap moment per impressionar l'espectador o per causar-li una reacció; és, simplement, un fet que s'esdevé. Per més que esclati de formes inesperadament visuals i plàstiques, aquesta manca d'implicacions o de significats últims és totalment inexorable. Una de les millors escenes del film és la d'un atracament a un banc. La seqüència es produeix en absolut silenci: no hi ha cap crit, ni cap alarma. Tant la treballadora que entrega els diners com la que se n'adona de què està passant, al seu costat, saben perfectament que seria un esforç fútil cridar o provar d'alertar algú; l'atracador apunta amb la seva arma com a únic missatge. Els personatges principals també són extraordinàriament silenciosos. El detectiu Nishi, interpretat per Takeshi Kitano, amb prou feines diu un parell de frases en tota la pel·lícula. Sempre són els altres els qui parlen. La revelació última del film, un cop arribem al final, és que aquest silenci és una part necessària del relat. No cal gastar paraules quan tenim al nostre abast tot el que necessitem per comprendre una història. Perfecta en la seva sobrietat i en la seva senzillesa, Hana-Bi és com l'essència d'un thriller traient-li tot allò que li resulta superflu: l'únic que en queda són els silencis, les esperes, els traumes. És la història de les desferres que queden pel camí, als marges dels relats policíacs habituals, impossibles d'obviar, i aclaparadores en la seva buidor. 

La segona escena de la pel·lícula ens ofereix de forma molt ràpida i econòmica tota la informació que necessitem sobre el passat dels personatges principals: el senyor Nishi (Takeshi Kitano) i el senyor Horibe (Ren Osugi) són amics d'infància i companys de professió. Tots dos tenen una dona i una filla. Tanmateix, les seves històries divergeixen, per més que els seus destins quedin lligats. Fa la impressió que els seus llocs es podrien intercanviar perfectament i el relat seguiria essent el mateix; són les dues cares d'una mateixa moneda. Tot i així els comencen a passar coses diferents: la filla de Nishi és morta i la seva dona té una malaltia terminal. La dona i la filla de Horibe l'abandonen un cop queda en cadira de rodes, després de ser víctima d'un atac en acte de servei. Rere aquests personatges sembla bategar un profund sentiment de vergonya respecte a la malaltia i la invalidesa: l'abandó per part de la dona i la filla de Horibe no sembla tenir cap altre motiu aparent, ja que en el passat tenien una bona relació; Horibe reacciona a la seva situació intentant suïcidar-se; la senyora Nishi (Kayoko Kishimoto) només obre la boca en tota la pel·lícula per demanar-li al seu marit que la perdoni. Forma part, possiblement, d'un tabú cultural, però de seguida ens n'adonem que Nishi viu un patiment semblant, tot i que la seva ferida és interior. Nishi es culpa per un fet fortuït, una casualitat que el va fer no ser en el moment i el lloc adequats. La conseqüència és la mort d'un agent en acte de servei i la invalidesa de Horibe. El trauma es presenta a la seva ment de forma recurrent, i totes les seves violències passades semblen un reflex d'aquest terrible accident. Kitano ens ofereix el seu paper habitual de policia calmós i extremadament violent: és la síntesi absoluta del que en anglès anomenaríem badass. És un policia invencible, invulnerable. Els membres de la yakuza que el persegueixen per extorsionar-lo es presenten per matar-lo una vegada i una altra, i una vegada i una altra reben un escarment desmesurat. Cap al final de la pel·lícula, en un paratge nevat, un pla picat completament aclaparador ens presenta aquesta inexorabilitat quasi com si ho estiguéssim veient des del punt de vista de D--. Nishi sembla l'executor fred i despietat d'un destí que ell no decideix. I de totes formes, aquesta fredor contrasta amb aquesta ferida interior. La resta del film no és gaire més que el silenci: Nishi i la seva dona aprofitant el poc temps que els queda junts; Horibe provant de trobar un sentit a la buidor de la seva vida, descobrint la bellesa de l'existència un cop ha arribat al seu punt més baix. Sembla que el seu art aconsegueix sublimar el seu desig de suïcidar-se, però el seu destí queda obert, finalment, i els seus quadres acaben essent un enigma enmig del relat. Si voleu saber què té Kitano d'especial, abandoneu qualsevol idea preconcebuda que pugueu tenir sobre el gènere policíac i endinseu-vos en aquesta història colpidora sobre l'amor, la violència, el trauma i la redempció. 


21 d’agost de 2018

Think!

17 d’agost de 2018

No es passa en un any

Cambrils. Ripoll. Barcelona, ciutat estimada. Sempre portem les víctimes al cor. 


Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons