"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

23 de gener de 2019

Cartes del diable al seu nebot (#229)

... el coratge no és simplement una de les virtuts, sinó la forma que cada virtut adopta en el moment de la prova, és a dir, en el punt de màxima realitat. 

Aquesta novel·la de C. S. Lewis, publicada originalment el 1942 com a sèrie de columnes en un diari anglicà, és una de les seves obres apologètiques més conegudes fins a dia d'avui. És una lectura curiosa, fins i tot divertida en certs moments, però tampoc no és el tipus d'obra que recomanaria a tots els públics. L'obra ens presenta un suposat manuscrit de les cartes d'un diable veterà, Screwtape, al seu nebot principiant, Wormwood, i ens ofereix, per tant, els seus consells i reflexions per tal de portar a l'infern l'ésser humà que Wormwood té assignat. J. R. R. Tolkien, destinatari de la seva dedicatòria, va rebre aquesta obra amb incomoditat, ja que desconfiava molt més que Lewis de l'estratègia d'arribar a combatre l'enemic coneixent-ne la forma de pensar. Per a Tolkien era un exercici arriscat, una pràctica heterodoxa que podia desviar el lector, ni que fos com a exercici d'especulació teòrica, de "seguir la llum sense vacil·lació", per utilitzar la seva pròpia expressió. La part divertida de la proposta és que es presenta d'entrada com a obra satírica i humorística. Agafar-se'n el contingut massa seriosament pot acabar essent contraproduent, com li va passar a Tolkien. Lewis ja ens avisa en el seu prefaci que el diable és un mentider i, per tant, tot el que ha de dir en les seves cartes queda posat en dubte d'entrada. Les Cartes del diable al seu nebot són més fàcils d'entendre si partim d'entrada de la seva assumpció teòrica central sobre la naturalesa del mal - la mateixa, de fet, que articularà gran part de l'argument de El Senyor dels Anells. Aquest supòsit consisteix en el fet que el mal és essencialment cec, i confon la seva pròpia ceguesa per saviesa. Aquesta és una diagnosi d'arrel socràtica: la veu principal de la novel·la és la d'aquell que creu qui sap i descobreix la seva ignorància un cop ja és massa tard. Ara bé, costa llegir el text pel seu valor purament teòric o apologètic: els raonaments esdevenen febles i circulars la major part del temps. L'obra es gaudeix molt més pel que revela sobre el propi C. S. Lewis i l'ambient social i cultural en què vivia que no pas per la seva exposició de suposades veritats universals i atemporals: a cada pas la narració ens introdueix en l'ambient social d'una classe mitjana intel·lectual i acomodada que Lewis coneixia de primera mà. Ara bé, Lewis mira la societat anglesa des del punt de vista de l'outsider (ell era irlandès) i fins a cert punt el text dóna a entendre que no acabava d'encaixar en aquesta societat en què vivia. Hi ha moments en què la sàtira és ferotge contra la "mundanitat" d'una classe intel·lectual relaxada i adinerada; fins i tot la paraula "burgesos" acaba apareixent en el moment menys esperat. El moment en què ataca la concepció que els anglesos tenen de l'humor, per exemple, és especialment significatiu en aquest sentit. També hi ha quelcom de les inquietuds del propi Lewis en un terreny força més personal: la seva pròpia experiència religiosa com a convers adult té un lloc força destacat dins de la narració, així com moments molt més mundans de la vida practicant com, per exemple, la deficient vida parroquial. El text també reflecteix una preocupació general per la situació de guerra: la importància d'aquest clima d'inquietud i inestabilitat té una força decisiva en el text perquè Lewis concep aquesta situació com el moment de la prova. Experiències límit per als éssers humans, com la guerra o l'enamorament, poden esdevenir decisives per decantar la balança definitivament: en el moment de la prova, el coratge no es revela com a virtut, sinó com a mesura de totes les altres. L'objectiu últim és prendre en cada moment la decisió adequada amb el cor adequat i pels motius adequats: estimar la persona, o fer el bé, per motius concrets més que no pas per motius abstractes o per pur egoisme. El defecte més destacat de la proposta i que, al meu parer, esdevé totalment irredimible, és el caire profundament misogin del text. Aquesta relació conflictiva i ambigua de Lewis amb les dones aflora en els moments més inesperats de les seves narracions i n'esguerra el gaudi. En aquest text en concret, la misogínia es fa autènticament visceral, i és especialment clara en els passatges en què parla del matrimoni i el sexe. 

Sinopsi: Al principi de la segona guerra mundial, un diable veterà, Screwtape, manté una correspondència continuada amb el seu nebot Wormwood a propòsit dels progressos que fa aquest últim amb el seu "pacient", un ésser humà recentment convertit a la fe anglicana. Les seves reflexions epistolars ens ofereixen un autèntic tractat sobre la virtut, la temptació i el pecat, que ens mantenen durant tot el llibre amb la incògnita de saber si l'ésser humà en qüestió acabarà caient irremeiablement en el vici, i per tant, serà guanyat per a la causa de l'infern, o podrà arribar a ser redimit per l'Enemic, com Screwtape l'anomena. 

M'agrada: Especialment el seu final, que guarda el moment de més bellesa de tot el text. 

No m'agrada: És un text que només es pot llegir coneixent-ne el context històric i la mentalitat conservadora del seu autor, i ni tan sols amb això n'hi ha prou per redimir-ne els defectes. Lewis fa una racionalització sense matisos de la subjectivitat humana, que pretén explicar en tot moment en termes de blanc o negre. El resultat és especialment deslluït en els passatges en què parla de la relació entre homes i dones. 

19 de gener de 2019

Mentre no tinguem rostre (#228)

Aquesta vergonya no té res a veure amb Home o Dona. Es tracta de ser mortal: ser, com ho diria? ... insuficient. No creus que un somni se sentiria torbat si el veiessin caminant pel món real? 

Aquesta novel·la de C. S. Lewis (1898-1963) va ser considerada per la crítica - i per Tolkien - la seva millor obra de ficció en el moment de la seva publicació el 1956. Lewis hi aboca una inquietud que havia gestat durant dècades, ben bé des dels seus anys d'estudiant universitari: la idea d'adaptar en forma de novel·la el mite de Cupido i Psique. La narració que en resulta, Mentre no tinguem rostre, és una combinació brillant dels grans temes que alimenten la carrera literària de Lewis: l'apologètica cristiana, principalment, però també un misticisme d'inspiració platònica que compartien, en major o menor mesura, tots els membres dels Inklings. Tanmateix, a dia d'avui segueix essent una obra poc coneguda i poc reconeguda. Pot ser perquè és una novel·la complexa i a moments obscura, sobretot si no es té una base de mitologia grega i filosofia platònica en començar a llegir. Tot i així, les línies traçades pel mite original se segueixen al peu de la lletra, el relat esdevé totalment captivador, i el missatge es transmet de forma tan fluïda i eloqüent que és fàcilment comprensible fins i tot sense dominar els seus pressupòsits teòrics. Lewis deixa dit en la seva nota de l'autor, amb una finesa característica, que un dels temes de la novel·la pot ser "el daltabaix que una vocació, o fins i tot una fe, poden causar en la vida humana". Aquesta em sembla la forma més encertada de descriure el focus d'interès de la novel·la. El mite original narra la boda secreta entre Psique, una princesa mortal i, Cupido, el fill de la deessa Venus. Quan Psique transgredeix el mandat del seu marit de mantenir la seva relació sempre a les fosques i el mira a la llum d'una llàntia, la seva vida feliç s'esvaeix i és condemnada a vagar pel món acomplint les tasques que Venus li imposa com a càstig. El relat de Lewis assumeix la perspectiva de la germana gran de Psique, Orual, que convenç Psique de desobeir l'ordre de Cupido. La novel·la desplega un joc de dualitats inacabable: entre la racionalitat i la fe; entre dues formes diferents d'estimar, una possessiva i l'altra despresa; entre el somni i la vigília, que es presenten a la manera platònica com a món d'ombres i món autèntic; i el conflicte que sembla bategar al cor de la narració, la bellesa de Psique i la lletjor d'Orual, que acaben convertint-se subreptíciament en cares de la mateixa moneda. Ara bé, el toc mestre de la proposta és més aviat formal: l'estil i la tècnica amb què la narració es desenvolupa tenen molt a veure amb la forma com es desplega aquest joc de miralls. Lewis posa aquesta mateixa dualitat al cor de la novel·la, en oferir-nos un relat dual: el text queda dividit en dues meitats que s'emmirallen l'una a l'altra. En la primera narració, Orual exposa la seva pròpia història en primera persona, en la forma d'una acusació contra els déus, i en la segona es produeix la resposta d'aquests a les seves acusacions. En la segona narració se'ns ofereixen explicacions i motivacions alternatives per als fets que hem vist relatats a la primera part, i obtenim una perspectiva més àmplia sobre aquests, on els diversos personatges acaben intercanviant papers i fins i tot superposant-se els uns amb els altres. El que Lewis ens ofereix, per tant, és una tasca en què, com a lectors, hem d'anar traient les conclusions nosaltres mateixos. Per als qui us sentiu temptats de desestimar la proposta d'entrada per la part que toca a l'apologètica cristiana, només puc dir que ni tan sols en aquest terreny la novel·la és directa o clara. La narració és profundament fosca i cruel en els moments més baixos que travessen els personatges, i ens ensenya que només ens sentim protagonistes dins del nostre propi relat, però que podem jugar altres papers, molt menys agraïts, en els relats dels altres. Lluny d'oferir repostes definitives, el que aquesta novel·la ens deixa al final és un recordatori profundament ambigu i inquietant sobre l'absoluta precarietat de l'existència humana. 

Sinopsi: Al regne bàrbar de Glome, durant l'època hel·lenística, les tres princeses Orual, Redival i Psique viuen sota el mandat implacable d'un pare cruel. Orual estima Psique com si fos la seva filla, ja que l'ha criat des de petita, així que queda destrossada quan els sacerdots de la deessa Ungit decideixen que ha de ser sacrificada a la bèstia de la muntanya per posar fi a les males collites. 

M'agrada: El joc de correlacions que estableix amb el mite original, i el parentesc temàtic i formal amb Charles Williams. Que a Tolkien li agradés, evidentment, també és un punt a favor. 

16 de gener de 2019

Lincoln al bardo (#227)

Us puc dir una cosa? va dir. 
Com el vaig estimar en aquell moment. Aquell noiet tan estrany: amb una llepada llarga de serrell, la panxeta rodona, i el seu aire d'adult. 
No esteu malalts, va dir. 

Guanyadora del Man Booker Prize de 2017, aquesta novel·la de George Saunders és una descoberta curiosa i certament recomanable. És una novel·la força experimental, però que paga la pena un cop entres en el relat i et deixes sorprendre pel tipus de narració que proposa l'autor. Si heu llegit El llibre del cementiri de Neil Gaiman, i si us va agradar, ja teniu la meitat de l'esforç fet. L'escenari principal de l'acció és una cripta privada en un cementiri. Un infant queda atrapat en un espai intermedi entre la vida i la mort, lligat a la terra per l'amor a la seva família, i per la promesa del seu pare que tornarà a visitar-lo i, per tant, incapaç de fer el pas cap al que sigui que hi ha després. Tota una sèrie de fantasmes volubles, maniàtics i encantadors proven d'ajudar-lo a transitar per aquesta nova situació, fins i tot quan ells mateixos són incapaços de reconèixer que són morts i s'aferren incansablement a les certeses i els paranys de les seves vides passades. Ara bé, el rerefons històric del relat és la guerra civil americana, i l'infant acabat de morir és Willie Lincoln, el fill del president Abraham Lincoln. Un esdeveniment històric anecdòtic esdevé, d'aquesta manera, la premissa per a una reflexió commovedora sobre la pèrdua i el dol, la contingència de la vida humana i els grans interrogants de l'existència. El text acaba esdevenint profundament existencial en aquest sentit: cap de les múltiples imatges religioses que ens ofereix el text acaben oferint cap mena de consol o possibilitat d'escapada. El bardo és un concepte extret del budisme tibetà - el lloc intermedi on les ànimes esperen la seva propera reencarnació o el pas a una vida superior. Ara bé, el bardo que ens presenta el llibre no té res d'oriental: és un espai inhòspit i amenaçador, on els fantasmes queden atrapats per les seves obsessions i desitjos més íntims, més similar potser a un purgatori catòlic o a un primer cercle de l'infern dantesc que no pas a l'asèptica pau interior que associaríem - potser per desconeixement - amb el budisme. Tanmateix, al llarg de la narració també s'aprecien les imatges de la rigorosa teologia protestant: un judici decidit d'entrada, aparentment arbitrari i del qual la persona no pot defensar-se en cap moment. Com que la condemna o la salvació queden predeterminades, els personatges acaben perduts en el mar dels seus dubtes: no sembla haver-hi un motiu concret que decanti la balança cap a la salvació o la condemna. Aquest motiu sembla estendre's a la narració sencera: no hi ha explicació possible per la la mort d'un fill, ni per l'arbitrarietat que hagi de ser aquest fill en concret i no el d'una altra persona. De la mateixa forma, la sort que toca als personatges sembla igual d'arbitrària: ningú decideix, al cap i a la fi, si neix en una família adinerada o si acabarà a la fossa comuna amb els esclaus i les classes més baixes. La forma de la novel·la fa molt per transmetre totes aquestes reflexions: la part recreada que té lloc al cementiri es llegeix quasi com una obra de teatre, amb múltiples veus de múltiples fantasmes que van explicant la història des de diferents punts de vista. Aquesta narració dels fets ficticis es va veient intercalada per diferents seccions de fonts històriques de l'època (algunes són fonts autèntiques i altres són directament inventades per Saunders). Ara bé, les cites són també extremadament fragmentàries i es van intercalant i superposant les unes amb les altres, de forma que el que trobem, també, és un altre diàleg de fantasmes, aquest cop reals, que parlen a través dels testimonis escrits de l'època. Aquesta estructura altament fragmentada és el que pot resultar més complicat d'entendre quan es comença a llegir la novel·la però, a la vegada, agilitza increïblement la lectura. El to de la novel·la acaba essent més sentimental i intimista que no pas polític, i tot i així el context històric amb el rerefons de la guerra civil americana queda molt ben reflectit. La mort de Willie es transforma en una simple anècdota quan la veiem contrastada amb la brutalitat del front i les múltiples baixes dels soldats d'ambdós bàndols. L'experiència dels esclaus afro-americans queda, potser, un punt més desdibuixada, o potser més aviat filtrada per l'òptica i la veu dels blancs. Si us interessa la novel·la contemporània americana, és una lectura que mereix una oportunitat. 

Sinopsi: El febrer de 1862, durant la guerra civil americana, la família Lincoln celebra una recepció extremadament luxosa per als seus convidats a la Casa Blanca. Durant la festa, el fill d'onze anys dels Lincoln mor de tifus. Abraham Lincoln passa les nits següents a l'enterrament a la cripta on reposa el seu fill. A l'espai intermedi, Willie Lincoln espera reunir-se de nou amb el seu pare mentre una colla de fantasmes de diferents èpoques i extraccions socials expliquen les seves històries vitals i proven de convèncer el nen que segueixi endavant amb el seu viatge. 

M'agrada: És un relat realment absorbent i que esdevé fresc i atractiu en la seva originalitat. Les parts que fan referència a les vides dels nombrosos personatges secundaris són extremadament vívides i riques en detalls, i acaben donant una impressió de relats curts més que de relat unitari. 

No m'agrada: Els relats de després de la mort sempre són arriscats, i de vegades la narració es perd entre la multiplicitat de detalls del món d'ultratomba. 

12 de gener de 2019

Neverhome (#226)

Jo hi aniria i ell es quedaria. Un de nosaltres havia de cuidar la granja i un havia d'anar-hi i aquell era ell i aquesta era jo. Érem més o menys igual de petits però ell era fet de llana i jo de filferro. Ell agafava migranya cada hivern i jo no m'havia posat malalta ni un sol dia a la vida. Ell no hi veia gaire de lluny i jo podia disparar amb un sol ull a una llebre a cinquanta iardes. Ell fugiria el primer moment que pogués, i jo mai, mai no fugia. 

Aquesta és una novel·la molt curiosa ambientada durant la guerra civil americana. Publicada el 2014, el seu autor Laird Hunt recrea l'època i el context històric amb molta habilitat i sensibilitat, però al cap i a la fi ens ofereix un relat profundament ambigu i misteriós, que no dóna respostes i que reserva sorpreses ben bé fins al final, de forma que la lectura s'acaba fent breu però intensa. A moments m'ha recordat Days without end de Sebastian Barry, tot i que aquesta última em sembla superior. Tanmateix, existeixen paral·lelismes i interessos temàtics comuns entre les dues obres. Ens trobem als Estats Units durant la Guerra Civil Americana. La protagonista de Neverhome, Constance Thompson, va al front a lluitar en lloc del seu marit, que es queda cuidant de la granja. A través del seu monòleg interior, aconseguim copsar la duresa de l'experiència de la guerra, però també veiem com a cada pas les expectatives de gènere queden subvertides, de forma que el rol atorgat a homes i dones acaba quedant totalment definit. La novel·la explora incessantment aquestes zones grises, però podria haver fet molt més per donar coherència al conjunt. Per més commovedora que és la història, i tot i el seu estil polit i elegant, realment al relat li falta motivació. Es fa molt difícil de comprendre per què els personatges actuen com ho fan, i quina plausibilitat pot tenir el relat sencer, i fins i tot quan queda marge obert per a l'especulació, l'empatia creada no és suficient com perquè l'esforç acabi valent la pena. El problema d'aquesta novel·la és que les premisses són molt interessants, està molt ben escrita, però l'execució perd força en alguns moments clau. L'estructura de la novel·la en gran part és un defecte perquè acaba eclipsant-ne el contingut. Neverhome - el títol mateix ja ens dóna la pista - es presenta com una nova versió de l'Odissea d'Homer, aquest cop amb els rols dels personatges principals invertits. El paral·lelisme és prou evident durant tota la novel·la, que s'entreté molt més en la narració del retorn que en la de la guerra, però el resultat hagués quedat més rodó i elegant si el propi autor no hagués fet la referència explícita a través d'un dels personatges. Tal com van les coses, la novel·la queda subjectada a aquesta necessitat imposada des de fora, que no pas a la plausibilitat dels fets relatats i la coherència interna del conjunt. Ash Thompson, la protagonista, abandona la granja familiar per anar a servir al front amb l'exèrcit de la Unió, mentre que el seu marit es queda a casa per tal de cuidar la propietat. La premissa argumental és molt bona, en aquest sentit, i més quan tenim en compte que hi va haver centenars de dones, segons els registres de l'època, que van servir al front vestides d'homes. Ara bé, Laird Hunt fa poc per construir el món i el passat dels personatges, i falta informació crucial per arribar a comprendre les seves decisions. Per al meu gust, el món íntim i privat dels personatges principals no queda prou ben construït, així que quan l'acció els porta als extrems de les seves capacitats, i els col·loca en experiències límit, la distància amb els lectors és tan gran que no queda gaire espai per a l'empatia. Days without End és un exemple molt clar que la recreació històrica, quan es fa ben feta, pot salvar aquest abisme de context que els personatges i els lectors no comparteixen. Aquí Laird Hunt ho intenta, però el resultat no és prou reeixit. Tot i aquests petits inconvenients, la novel·la esdevé una lectura profundament atractiva i fascinant, i val la pena llegir-la perquè en tot moment depara sorpreses inesperades i moments d'una lucidesa i una cruesa brillants, especialment quan la narració es fa menys lineal i més onírica.

Sinopsi: Després de l'esclat de la guerra civil americana, Constance Thompson decideix anar al front a lluitar amb el bàndol del nord mentre el seu marit es queda a la granja. A través de les cartes que s'escriuen l'un a l'altre, Constance manté viva la il·lusió del retorn a casa, tot i que a mesura que es van succeint els esdeveniments la possibilitat última del retorn cada cop es va fent més remota. Els motius últims de la seva decisió es van dibuixant al llarg de la novel·la, tot i que no és ben bé fins al final quan s'acabin tancant tots els cercles.

M'agrada: És una novel·la extremadament atractiva, i que enganxa tant que quasi es pot llegir d'una tirada. El seu estil elegant i fluït fa molt per mantenir l'interès de la lectura.

No m'agrada: És una novel·la que acaba deixant buits en moments crucials de la trama i que podria ser més completa, sobretot pel que fa al contingut del relat i a la construcció dels personatges. 

9 de gener de 2019

Quan Hitler va robar el conill rosa (#225)

Al matí següent, abans d'anar a l'escola, l'Anna va entrar corrents a l'habitació del pare per veure'l. L'escriptori estava ordenat. El llit estava fet. El pare no hi era. 

Publicada per primer cop el 1971, aquesta novel·la de l'escriptora alemanya Judith Kerr és una lectura totalment recomanable sobre l'experiència dels refugiats polítics en l'època d'entreguerres. Amb un marcat component autobiogràfic, el relat parla de les aventures de la família protagonista en diferents països europeus a partir de l'ascens de Hitler al poder. Judith Kerr era filla de l'assagista i crític literari Alfred Kerr (1867-1948) i la concertista de piano i compositora Julia Weissman (1898-1965). El 1933, just abans de les eleccions que donaran la victòria a Hitler, decideixen abandonar Alemanya amb els seus fills a la recerca d'una vida millor. El que seguiria seria un periple de tres anys per diferents ciutats europees fins a instal·lar-se definitivament a Londres el 1936. Els Kerr van haver d'afrontar moltes penúries econòmiques i vicissituds de tota mena durant aquest viatge i, tot i així, potser se'ls pot considerar afortunats tenint en compte el destí dels jueus alemanys que no van tenir la previsió de marxar a temps. Al llibre aquesta història paral·lela també hi té un reflex tràgic en la figura d'un dels personatges, l'oncle Julius. És un relat que es llegeix des de l'òptica d'una nena d'onze anys, que moltes vegades no entén del tot la magnitud dels fets que s'estan esdevenint i la importància que té el viatge per a tota la família. Tanmateix, no és una obra revisionista com algunes que es publiquen avui dia: tant la protagonista Anna com el seu germà Max són conscients des del primer dia, tot i la seva perspectiva d'infants, dels problemes polítics que afronta la seva família, i sempre anomenen les coses pel seu nom. En tot moment són conscients del perill que suposa ser jueu a l'Alemanya hitleriana, i del fet que el seu pare és perseguit per motius polítics i ideològics. En aquest sentit el relat es fa angoixant en els moments en què són a punt de ser detinguts, per exemple, a les fronteres. Per això es fa molt fàcil sentir empatia per tots els personatges, i comprendre les seves motivacions i l'experiència de primera mà del seu exili i desarrelament. A Zurich primer i després a París, l'aventura d'Anna i el seu germà Max serà una prova d'adaptació constant a diferents costums i a llengües estrangeres. Tot i que el canvi no es faci gaire evident al llarg del relat, veurem com l'evolució principal de la nena protagonista és, precisament, el desenvolupament d'aquesta capacitat d'adaptació a diverses situacions i realitats culturals. La novel·la acaba amb el darrer trasllat, aquest cop a Londres, i en aquest sentit podem considerar que ens ofereix un final obert, cap a un nou destí incert i desconegut. Tanmateix, sabem que l'adolescent Anna és un personatge més fort i versàtil que abans, que està deixant la infància enrere i que el nou canvi, probablement, no serà ni de bon tros tan traumàtic com els anteriors. Sabem que, tot i les penúries que van haver de passar, els fills dels Kerr van tenir un futur brillant. El germà gran de Judith es va convertir en un advocat d'anomenada, i Judith Kerr va esdevenir una autora famosa de llibres infantils. Tanmateix, a l'ombra del relat hi ha la història dels pares, molt més dramàtica i tràgica del que podria donar a entendre el to optimista i lluminós del relat que en fa l'autora. Al llarg de la novel·la veiem les vicissituds dels refugiats burgesos quan han de renunciar d'un dia per l'altre a la seva estabilitat econòmica: acostumats a tenir fins a quatre servents a la seva disposició i una vida de luxes i comoditats, l'aventura del Pare i la Mare de la novel·la serà, a part d'evitar la persecució política i trobar un lloc on publicar articles en (relativa) llibertat, haver d'aprendre a fer les tasques domèstiques per si mateixos i mantenir la família amb un pressupost reduït. En aquest sentit és una història de final feliç però que manté a través de les seves pàgines aquesta nota agredolça: llegim entre línies les vicissituds dels pares mentre el que predomina és la visió innocent dels nens. Judith Kerr té la gran habilitat d'explicar-ho des de l'òptica transparent i lúcida dels infants, però sense amagar en cap moment les preocupacions més profundes i dramàtiques de la vida adulta. Quan Hitler va robar el conill rosa és una lectura totalment recomanable per a lectors de totes les edats que tinguin un mínim de sensibilitat envers la història del segle vint: amb el seu estil planer i senzill ens ofereix un relat de fugida i desarrelament, però també d'adaptació a les circumstàncies i resistència contra l'adversitat. 

Sinopsi: Just després de l'incendi del Reichstag, la senyora Kerr i els seus fills petits abandonen Alemanya per anar a reunir-se amb el pare a Suïssa. Després d'una temporada a Zurich, la família es trasllada a París, on els nens hauran d'adaptar-se a les escoles noves i al canvi d'idioma. Quan la situació econòmica segueix empitjorant, els Kerr decideixen traslladar-se novament, aquest cop a Anglaterra. 

M'agrada: És un relat senzill i sense cap mena de pretensió, que a la vegada es fa extremadament eloqüent en la seva claredat, i comprensible per a lectors de totes les edats. 

5 de gener de 2019

Divagant

de Joan Guinjoan, interpretada al piano per José Menor.

29 de desembre de 2018

Splintered Light (#224)

Com es desenvolupa al Silmarillion, la teologia de Tolkien era manifestament més dura i més fosca que la de Lewis, menys ocultista que la de Williams, i molt menys esperançada que la de cap dels dos. La fe de Tolkien és precària, constantment renovada però sempre en risc. És aquesta precarietat que li dóna a la seva obra aquesta emoció afilada com un ganivet. El desenllaç queda sempre en dubte. Mentre que Lewis basava el seu Cristianisme en la lògica, defensant-lo amb arguments més racionals que no pas místics, el Cristianisme de Tolkien es mesura a través i en contra de l'experiència, i és posat a prova contínuament. 

Aquest assaig de la professora Verlyn Flieger va ser publicat per primer cop el 1983 i revisat i ampliat el 2002. Potser no és un llibre per a tots els públics, però de ben segur que pot fer profit a tothom qui tingui experiència amb l'obra de Tolkien i en vulgui obtenir reflexions molt reveladores des del punt de vista de l'anàlisi literària. La seva lectura és un autèntic plaer perquè Flieger demostra en aquest assaig un coneixement profundíssim dels temes i motius que recorren les obres magnes de Tolkien, així com un amor incontestable per l'obra d'aquest autor, que es reflecteix en la cura amb què analitza els textos proposats. Això no vol dir que no es pugui discrepar de l'anàlisi plantejada per Flieger: l'estructura del llibre desenvolupa una teoria - la de la llum fragmentada o esquerdada que dóna títol a l'obra - que a grans trets pot encaixar amb l'obra de l'autor, però que pot resultar un punt simplista en el seu enfocament dualista. L'anàlisi de Flieger adquireix la seva grandesa no en la visió de conjunt precisament, sinó en la seva atenció minuciosa a detalls com les paraules, les imatges, els motius, les antítesis i els gestos dels personatges que apareixen a la mitologia de Tolkien. El seu comentari d'alguns passatges del Silmarillion, així com del Senyor dels Anells en menor mesura, és brillant en aquest sentit. El llibre també és revelador per la informació que aporta sobre el menys conegut dels Inklings, Owen Barfield, que va influir decisivament en els plantejaments teològics de Tolkien que després es reflectirien en la seva obra. La teoria de Barfield afecta la seva concepció del llenguatge i de la creació artística, en concebre la semàntica com un procés de progressiva fragmentació del significat de les paraules: els mots originals retenien un conjunt de significats relacionats entre ells, que progressivament es van fragmentant i precisant a través de diferents paraules. Segons Flieger, Tolkien aplica aquesta teoria als seus llenguatges ficticis, i crea un paral·lelisme molt marcat entre les imatges del llenguatge i de la llum. Així, en la mitologia tolkieniana, la llum es va fragmentant des de la seva puresa primigènia a través de les grans lluminàries dels Ainur, posteriorment els arbres sagrats de Valinor i, després de la destrucció d'aquests, els silmarils de Feänor. Aquest relat adquireix un nivell més alt de complexitat amb la introducció de la raça dels humans, que es distingiran dels elfs per la seva relació amb la llum. A partir d'aquí s'explora amb més profunditat el binomi entre el destí o fatalitat a què es veuen abocats els elfs i el lliure exercici de la voluntat que caracteritza els humans. Flieger explora també la concepció que té Tolkien de la mortalitat com a do, que presenta en contrast amb la immortalitat aparentment beneïda dels elfs. Els elfs acabaran caracteritzats, precisament, per la seva incapacitat de deixar anar. Aquest llarguíssim procés a través de les edats de la Terra Mitjana acaba trobant el seu punt culminant en Frodo, que esdevindrà l'última estella o reflex d'aquesta llum contínuament fragmentada en parts més petites. Un procés similar, segons Flieger, opera al nivell del llenguatge, des de la música dels Ainur a través dels diferents llenguatges desenvolupats pels elfs que reflecteixen successivament les seves divisions tribals. Tot i que El Silmarillion  no és precisament el meu fort dins l'obra de Tolkien, l'anàlisi que en fa Verlyn Flieger és prou concisa i completa com per aclarir alguns aspectes de l'obra que seran totalment rellevants després per a la lectura de El Senyor dels Anells. Com he dit abans, és una anàlisi literària clara, profunda i acurada, que brilla especialment en la cura dels detalls i les reflexions sobre passatges concrets dels textos que no pas en la visió de conjunt de la teoria general que proposa. 

Continguts: El llibre analitza gran part del Silmarillion i una petita part de El Senyor dels Anells des de l'òptica dels grans dualismes que s'hi estableixen: entre llum i ombra, llibertat i fatalitat, mortalitat i immortalitat, possessió i renúncia, esperança i desesperació, i així successivament. Les relacions entre els Ainur, els elfs i els humans van prenent forma a través d'aquestes tensions d'oposats. Els capítols 1-3 presenten Tolkien com a autor d'antítesis i contradiccions, i analitzen dos dels seus assajos acadèmics per aclarir les seves nocions de catàstrofe i eucatàstrofe. Els capítols 4 i 5 presenten la teoria de la dicció poètica d'Owen Barfield, i mostren les connexions entre aquesta i la teoria de la subcreació de Tolkien. Els capítols 6 a 11 analitzen les primeres parts del Silmarillion, amb la creació del món per part de la música dels Ainur, la creació dels elfs i les seves primeres divisions. En aquesta part de l'anàlisi reben una atenció especial les qüestions lingüístiques que tenen a veure amb aquests processos creadors. Els capítols 12 i 13 introdueixen la figura de Feänor, la creació dels silmarils, i el robatori d'aquests per part de Morgoth. Els capítols 14 i 15 analitzen el personatge de Maeglin i el seu paper en la caiguda de Gondolin i l'aparició de la raça humana a la Terra Mitjana. El paper que jugaran els humans dins la història de l'univers resultarà molt més decisiu del que sembla a l'hora d'acomplir el destí de la creació sencera, i aquest també és un aspecte que Tolkien pren de la teoria de Barfield. Els capítols 16 i 17 analitzen el mite de Beren, Lúthien i Thingol, i posen de manifest les tensions, antagonismes i contrasts entre aquests tres personatges. Els capítols 18-20 analitzen la figura de Frodo dins de El Senyor dels Anells com a últim i més petit dels fragments de la llum. El seu paral·lelisme amb Gollum, així com l'ambigüitat intrínseca del seu desenllaç, finalitzen l'assaig amb una nota ambigua i incerta. 

M'agrada: L'èmfasi que l'autora posa en el pessimisme de caire existencial de Tolkien, que l'allunya de la tòpica imatge de creient pietós que se li atribueix. Els dos primers capítols i el 18 i el 19 em semblen especialment brillants. 

No m'agrada: La jerarquia de llengües que Flieger proposa, com si algunes fossin més perfectes que d'altres, no crec que sigui present en el pensament mateix de Tolkien, que tan sols es limita a presentar-ne la sociologia. Tampoc no m'agrada la lectura que fa en el darrer capítol del poema "The Sea-Bell", que crec que acaba fent-se massa rebuscada. 

22 de desembre de 2018

Vida de casa (#223)

El tren, que era negre i elegant i estilitzat i que es deia Bola de Foc, ja havia passat la meitat del pont quan la locomotora va aixecar el nas, es va decantar i es va abocar al llac, seguida per la resta de vagons l'un darrere l'altre, ben bé com una mostela que s'esmuny per una roca fins l'aigua. Només en van sortir vius un maleter i un cambrer que s'estaven a la plataforma del vagó de cua xerrant de coses personals (eren parents llunyans), però a aquests no se'ls pot considerar testimonis de cap manera per dos motius igualment fefaents: la foscor era impenetrable a totes les mirades i ells s'estaven a la cua del tren mirant enrere. 

Aquesta novel·la (Housekeeping en anglès) va representar el debut literari de la seva autora, Marilynne Robinson, quan es va publicar per primer cop el 1980. M'ha agradat molt llegir-la, tot i que no m'ha semblat que estigui a l'alçada de Gilead, Home i Lila, la trilogia que conforma la seva gran obra mestra. Alguns dels temes que veurem desenvolupats plenament en aquesta trilogia ja es troben més o menys esbossats aquí, i l'estil poètic i oníric de l'autora, més preocupada per l'experiència directa i individual de l'aquí i l'ara i la seva relació amb el tot, el temps i la natura, es mostren ja fàcilment identificables. L'argument de la novel·la és simple: les dues germanes Ruthie i Lucille arriben al poblet de la seva àvia, a Fingerbone, en tant que la seva mare les hi deixa amb la intenció de suïcidar-se. L'àvia les cuida fins a la seva mort, però després queden a càrrec de les seves dues tietes-àvies, i després encara de la seva tieta Sylvie, la germana de la mare, que abandona la seva vida de rodamón per tal d'instal·lar-se amb elles. La vida d'anar a la ventura, però, no és quelcom que es deixi fàcilment, i les nenes creixen amb la idea que Sylvie les acabarà abandonant. La psicologia de Sylvie se'ns ofereix només en tercera persona, de forma que podem imaginar com se sent i el que li passa pel cap, però el text mateix no ens en dóna cap pists. El que sí que sabem és que la vida dels tramps, o rodamóns, a l'Amèrica profunda, és a dir, d'aquella gent que en realitat no han acabat d'adaptar-se a l'estil de vida americà - en la seva domesticitat, o "vida de casa" - és un tema recurrent en l'obra de ficció de Marilynne Robinson. A través d'aquesta premissa, l'autora ofereix reflexions molt interessants sobre la idea de la llar, de la pertinença i el desarrelament, i com aquest en realitat pot transcendir l'individu a títol personal, i abastar generacions senceres de la mateixa família. La vida del poble de Fingerbone queda marcada, en primer lloc, per un accident ferroviari on mor l'avi de les dues nenes protagonistes. Aquest esdeveniment posa la primera pedra de les vides psicològiques de la resta de la família, especialment de la narradora, Ruthie, que s'imagina constantment els difunts dins del tren sota la superfície del llac, i acaba observant el llac com si fos un mirall que funcionés en les dues direccions. La mare de les dues nenes també se suïcida al mateix llac, i per això el lloc encara pren més rellevància per a les nenes. En les seves ments, Helen i Sylvie s'acaben barrejant, i aquesta percepció acabarà marcant les decisions més importants de la seva vida. D'aquesta forma el relat esdevé una autèntica història de fantasmes que assetgen les protagonistes, mentre que elles mateixes acabaran perseguides pels paranys de les seves pròpies ments. Housekeeping no és una novel·la simple, tot i que el seu estil fluït i la prosa hipnòtica de Robinson acaben transmetent-nos realitats i pensaments de gran complexitat de forma planera i senzilla. La trilogia de Gilead em sembla més interessant per l'incessant joc de relacions textuals que presenten els tres llibres. A Vida de casa, però, aquesta complexitat queda tan sols apuntada. Hi ha buits en la narració, especialment pel que fa a l'argument, que deceben una mica un cop la novel·la comença a prendre una direcció determinada. Les motivacions últimes de les germanes Helen i Sylvie per tal d'actuar com ho fan queden un punt desdibuixades, tot i que hi hagi prou marge per a l'especulació. Les seves històries personals són el gran buit de la narració, i crec que l'experiència seria un punt més completa si Robinson les hagués adreçades dins la narració mateixa, o almenys n'hagués ofert pistes. En conjunt, és una bona novel·la, però potser no tan gran i atractiva com les que vindrien després, i que acabarien mostrant la mestria de Robinson en plenitud.

Sinopsi: Al poblet de Fingerbone, el matrimoni Foster construeix una vida per a les seves tres filles, tot i que de seguida aquesta es veu truncada per la mort del senyor Foster, empleat ferroviari. La filla gran, Molly, se'n va a fer de missionera a la Xina i no se'n torna a saber res més. La segona filla, Helen, marxa a Seattle per casar-se amb el senyor Stone, i té dues filles, la Ruthie i la Lucille. La filla més petita, Sylvie, marxa a viure amb Helen però desapareix i no se'n torna a saber res més fins a molts anys després. Abandonada pel marit, Helen agafa les nenes i les porta de nou cap a Fingerbone. Un cop les nenes són amb l'àvia, se suïcida. Després de la mort de l'àvia, la tieta Sylvie reapareix per tal de fer-se càrrec de les seves nebodes, tot i que la seva forma de cuidar de la casa respon més aviat als seus costums de rodamón, i la vida psicològica de totes tres acaba marcada per aquest fet.

M'agrada: És la Marilynne Robinson coneguda, poètica i sensible fins a extrems insospitables. La seva prosa té una forma peculiar d'enganxar-te i trencar-te el cor a la vegada.

No m'agrada: No és un defecte pròpiament de la novel·la, i més comptant que va ser la primera que va escriure, però crec que la trilogia de Gilead li acaba fent ombra a aquesta. 

19 de desembre de 2018

La conspiración del general Franco (#222)

Pel que respecta al present és menys comprensible que, després de trenta-cinc anys de la mort del dictador, ningú encara no hagi avançat en l'esclariment de la dinàmica que va portar Franco a la sublevació. Malgrat que han desaparegut molts documents, n'existeixen prou per arribar a la conclusió que no va ser com ens l'han explicada. Al seu nucli mateix hi havia un secret fosc. 

Publicat el 2011, aquest assaig de l'historiador Ángel Viñas és un estudi molt exhaustiu i documentat sobre les circumstàncies que van envoltar l'alçament militar que va donar peu a la Guerra Civil Espanyola el 1936. També analitza les relacions internacionals de la República durant els anys previs a la guerra, i gran part del llibre explica com les dretes espanyoles van treure la mà més alta a l'hora de transmetre a la diplomàcia internacional, especialment la britànica, la seva perspectiva sobre el que s'estava esdevenint a Espanya. Per als qui us pregunteu per què les potències feixistes van mobilitzar-se immediatament a favor de l'alçament, però les democràcies europees occidentals van deixar el govern de la República a l'estacada, aquest és el vostre llibre. Viñas fa un treball exhaustiu de contextualització de l'alçament feixista a Espanya dins del panorama més ampli de potències feixistes i totalitàries emergents durant els anys 30 i, per tant, retrata la república espanyola com a desafortunat assaig del que després seria la lluita contra el feixisme a nivell europeu durant la Segona Guerra Mundial. La primera part del llibre, però, cobreix una part important, sovint poc investigada, dels moviments interns de l'alçament: el paper de Franco a les Canàries dins d'una conspiració - militar i civil - molt més àmplia, i la col·laboració logística per part de certs agents britànics a l'hora de proporcionar a Franco el Dragon Rapide, l'avió que el traslladaria al Marroc, des d'on dirigiria la sublevació de les tropes africanes. El moviment de desinformació i manipulació de la historiografia franquista, posteriorment als fets, pretén reescriure l'alçament com una iniciativa quasi exclusiva de Franco, d'una banda, i de l'altra situa l'assassinat de José Calvo Sotelo com a detonant de la insurrecció. Ambdós relats es revelen com a falsos a la llum de la documentació analitzada per Viñas: Franco es presenta com una peça més d'un ampli i complex engranatge de conspiradors militars i civils i, d'altra banda, es demostra com la conspiració ja funcionava durant mesos abans de la mort de Calvo Sotelo. Però rere la implicació de Franco en la conspiració contra la República hi ha un petit fet que es transformarà en un autèntic misteri per als historiadors: la mort en estranyes circumstàncies del general Amado Balmes, governador militar de Las Palmas de Gran Canaria. Viñas analitza les incoherències bàsiques en les versions sobre aquesta mort presentades pels diferents documents i informes que es van realitzar en aquell moment, i revela així la manipulació posterior franquista per tal de, primer, amagar de forma matussera un assassinat rere l'aparença d'un accident i, posteriorment, presentar Balmes com a aliat de Franco en la imminent sublevació, mentre que els testimonis de l'època el presenten precisament sota la llum contrària. L'assassinat de Balmes, per tant, aplana el camí de Franco a la sublevació, i també li serveix de pretext per tal d'arribar de Tenerife a Gran Canaria, on l'avió britànic l'espera per anar a Marroc. Tot i així, la segona part del llibre esdevé igualment reveladora de les connexions internacionals d'aquests fets: en aquesta segona part, Viñas explica com la branca civil de l'alçament va tenir com a missió intoxicar el servei diplomàtic britànic per tal que no ajudés la República un cop es produís la insurrecció. Aquí, l'autor desmunta un altre mite de la historiografia franquista quan desmenteix les suposades connexions republicanes amb la Rússia soviètica. A través dels arxius de la Komintern, es desmenteix qualsevol connexió entre l'URSS i una hipotètica revolució comunista a Espanya, mentre que, al mateix temps, és possible traçar de forma exhaustiva les connexions internacionals dels conspiradors militars i civils que preparaven el cop d'estat. La historiografia franquista es va encarregar posteriorment d'esborrar tot rastre de connexions internacionals un cop va assumir la missió de retratar l'alçament franquista com a croada exclusivament nacional. Per il·lustrar totes aquestes dinàmiques, Viñas ofereix una anàlisi molt detallada del bienni conservador de la República, on el retrocés en les reformes dutes a terme a partir de l'aprovació de la Constitució de 1931 van crear gran part de les tensions que portarien a la guerra. L'ambaixador britànic George Grahame fa una anàlisi acurada i equilibrada de la situació però, després de la seva jubilació el 1935, la postura de la diplomàcia britànica a Espanya es radicalitza. El seu successor, Henry Chilton, mostraria un biaix molt marcat cap a la dreta, i acceptaria per tant una única interpretació dels fets: la de la imminent revolució comunista a Espanya. En resum, el servei diplomàtic britànic, en les seves informacions a Londres, comença a magnificar la situació de revolta obrera, mentre que ignora completament la creixent radicalització de la dreta. Un factor que contribueix a aquesta actitud és la pressió de les empreses britàniques a Canàries i Andalusia, disposades a qualsevol cosa per preservar els seus interessos econòmics. Totes les reformes proposades pels governs d'esquerra a favor dels treballadors es percebran com una agressió als seus interessos, estenent així una dinàmica de control polític al servei de l'economia directament manllevada de l'experiència colonial. En aquesta segona part, també hi ha lloc per a la connexió italiana en la preparació de l'alçament. Mussolini va donar suport material a la insurrecció perquè era un dels primers interessats en la instauració d'un altre règim feixista a Europa. A la tercera part del volum, Viñas desemmascara definitivament l'operació de manipulació de la història duta a terme pels líders de l'alçament en els anys immediatament posteriors a la guerra, així com pels historiadors franquistes. L'operació es basa en demonitzar les esquerres i exonerar les dretes de tota culpabilitat moral en presentar l'alçament com a inevitable. - Per cert, que la paraula "tumult" referida a les protestes obreres apareix repetidament a la documentació de l'època.

Continguts: La primera part de l'obra se centra en els fets esdevinguts a Canàries en els dies abans del 18 de juliol: des de la connexió britànica que va facilitar el vol del Dragon Rapide a l'assassinat del general Balmes que va detonar la dinàmica de l'alçament prèviament planificada pels conspiradors. La segona part del llibre exposa les connexions internacionals dels conspiradors, especialment amb el govern conservador de la Gran Bretanya a través dels serveis diplomàtics. La tercera part recapitula totes les dades presentades i ofereix una vista global sobre la situació, a la vegada que fa una diagnosi del moment en què es troba la historiografia espanyola sobre el tema.

M'agrada: És una lectura totalment profitosa per tal d'entendre alguns factors de la història recent. La dinàmica de les dretes i les esquerres a Espanya, per exemple, té arrels en aquests convulsos episodis d'enfrontament entre les tradicions reformistes i les conservadores.

No m'agrada: Només una petita part de l'epíleg. Viñas reivindica la transició dels anys 70 com a realització de les reformes republicanes, presentant l'estat espanyol actual com una democràcia europea totalment consolidada, i em penso que la seva visió és massa optimista respecte a aquest punt. Estic d'acord amb el fet que la transició va modernitzar l'estat espanyol, però si s'hagués dedicat a adreçar les reformes proposades per la República hauria plantejat - almenys - un debat sobre el cap de l'estat. Tanmateix, la monarquia es va reinstaurar com a fet acomplit, i Viñas ni tan sols ho esmenta. 

14 de desembre de 2018

Desplaçar el centre (#221)

Quan hi hagi igualtat econòmica, política i cultural de veritat entre nacions i hi hagi democràcia, no hi haurà cap motiu perquè cap nació o comunitat hagi de témer l'emergència d'una llengua comuna, ja sigui el suahili, el xinès, el maori, l'espanyol o l'anglès, com a llengua del món. La llengua del món? Un món de llengües! Els dos conceptes no s'exclouen mútuament sempre que hi hagi independència, igualtat, democràcia i pau entre les nacions. 

Aquest recull d'assaigs de l'escriptor kenyà Ngugi wa Thiong'o és fins i tot més amè i fàcil de llegir que la seva principal obra teòrica, Descolonitzar la ment. Aquí, Ngugi recull diferents articles i conferències publicats en diferents ocasions per motius ben diversos, i el conjunt que en resulta és una aproximació exhaustiva i totalment alliçonadora sobre la necessitat de desplaçar els centre cultural en el món d'avui dia. Reivindicar la cultura i la llengua local, en el context postcolonial, es fa més necessari que mai quan la visió hegemònica imposada pel colonitzador sobreviu en els governs neocolonials de després de la independència. És el cas de Kenya, però l'experiència de resistència que retrata Ngugi és extensiva a la resta de països de l'Àfrica i d'antigues colònies d'altres parts del món. Una part de la lluita contra l'opressió imperalista neocolonial passa també per recuperar les llibertats culturals, en tant que la vida cultural de cada lloc queda també colonitzada per la producció de les nacions colonitzadores. Així doncs, per exemple, Ngugi va ser educat en la centralitat i supremacia de la vida cultural britànica mentre el seu germà gran s'amagava a les muntanyes, lluitant per la revolució Mau Mau. L'experiència d'aquestes contradiccions ha format part de la identitat de Ngugi com a escriptor des de la publicació de les seves primeres novel·les, però acaba cristal·litzant en la seva decisió, durant el seu empresonament, de no tornar a escriure ficció en anglès, sinó utilitzar la seva llengua nativa, el kikuiu. Per tal de comprendre aquesta decisió, és fonamental comprendre la dinàmica del poder colonial, i les estructures de dominació política, econòmica i cultural que perpetua. És per això que la lluita per les llibertats culturals i per la centralitat de la cultura local es torna una part essencial de la lluita per la llibertat política en general. Ngugi parla de l'Àfrica en particular però adreça un missatge al món en general: descentralitzar l'hegemonia cultural al món avui dia és bàsic per tal de donar veu a aquells que no en tenen i per tant, lluitar per les llibertats polítiques dels individus i dels pobles. Això passa per desmantellar l'eurocentrisme imperant en la cultura mundial i centrar el focus d'atenció en les cultures locals i les llengües minoritàries. El millor de la proposta és que Ngugi no rebutja l'apropament amb mirada cosmopolita a les cultures d'arreu del món, però defensa que aquesta mirada només es pot assolir a través d'un arrelament profund a la cultura local. L'autor proposa, així doncs, un món de llengües i un món de cultures locals més que una visió unitària i uniformadora del que hauria de ser la cultura. La seva experiència com a autor en un règim repressiu, a través de l'educació colonial, l'empresonament i l'exili, serveixen com a exemple per a les lluites per les llibertats culturals i polítiques arreu del món. Una part important del llibre és també la denúncia del racisme com a element fonamental de la dominació imperialista, mentre que un dels textos més bonics del recull es refereix a la figura de Nelson Mandela amb motiu del seu alliberament, i presenta el cas de Sudàfrica com a exemple per a la resta de nacions africanes. És cert que el recull es va publicar el 1993 i que s'ha de llegir tenint en compte el context històric i polític a què es refereix, però, tot i així, les reflexions que ofereix són molt valuoses per tal d'entendre el funcionament del món actual. 

Continguts: Els assaigs estan agrupats seguint uns determinats eixos temàtics. La primera part, "Alliberar la cultura de l'eurocentrisme", parla de l'universalisme i el localisme en la cultura mundial, i caracteritza l'imperialisme lingüístic de l'anglès com a llengua del món. La segona part, "Alliberar la cultura dels llegats colonials", se centra en el paper dels intel·lectuals i acadèmics en el món postcolonial, i el seu paper en la subversió dels règims polítics neocolonials al servei de l'imperialisme. La tercera part, "Alliberar la cultura del racisme" se centra en el concepte de racisme a escala mundial i la seva relació amb el colonialisme en el passat, i amb una economia imperialista en el moment present. A la quarta part, "Matigari, somnis i malsons", l'autor se centra més en les seves experiències personals per reivindicar l'Àfrica de l'est com a part de la seva identitat. 

M'agrada: Igual que passa amb els altres assajos que he llegit de Ngugi, el llibre és molt accessible pel seu estil planer i honest. Es fa molt fàcil de seguir, i en tot moment intercala la complexitat dels plantejaments teòrics amb les experiències personals que els il·lustren. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons