Per què plores, Pàtrocle, com una nena petita?

Cant XVI de la Ilíada

Pàtrocle arriba a la tenda d'Aquil·les plorant desconsoladament, i Aquil·les li'n demana el motiu, comparant-lo amb una criatura que busca desesperada el consol de la seva mare. Pàtrocle li explica la situació, retreient-li la seva fredor davant del destí dels grecs:

Que mai no m'agafi a mi una enrabiada com aquesta que tu guardes, heroi terriblement coratjós. ¿Quin profit podrà treure de tu un altre que neixi després, si no alliberes els argius d'aquest desastre humiliant? Despietat, no tens per pare l'auriga Peleu ni per mare Tetis, sinó que et va engendrar la mar blavosa i les roques abruptes, perquè tens uns pensaments inexorables. (p 353) 

Aleshores li demana que li deixi portar els mirmídons a la batalla armat amb les seves armes, per confondre els troians i que pensin que és Aquil·les que ha tornat a la lluita. Això representaria un respir per als guerrers que ja porten hores lluitant, en tant que els mirmídons estan frescos perquè no han lluitat durant tots els dies que dura la còlera d'Aquil·les. Aquest autoritza Pàtrocle a posar en marxa el seu pla. En el seu discurs reconeix la necessitat d'apartar els troians de les naus, i adverteix Pàtrocle que lluiti només el que sigui necessari per salvar les naus, però que no avanci cap a Troia. De fet, Aquil·les desitja momentàniament que només Pàtrocle i ell se salvin per poder treure els vels a la ciutat de Troia (aquí comparada a una captiva a punt de ser violada). 

Mentrestant, Àiax Telamoni es troba al límit de la resistència en la seva defensa de les naus, i Hèctor finalment aconsegueix calar foc a una d'elles. És aleshores que Aquil·les, veient el foc, apressa Pàtrocle a preparar-se per a la batalla. Pàtrocle es posa la magnífica armadura d'Aquil·les i pren les seves armes. L'únic que no li encaixa és la llança de Peleu, que només pot brandar Aquil·les mateix. L'auriga Automedont prepara el carro d'Aquil·les amb els seus cavalls veloços, que són fills del vent Zèfir. Aquil·les, mentrestant, recorre les tendes apressant els mirmídons a armar-se, i aquests són comparats a un ramat de llops devoradors amb les dents regalimoses de sang. El poeta presenta els diversos líders que encapçalen l'expedició dels mirmídons, de dos mil cinc-cents homes. Entre els comandants hi ha Menesti, un nebot d'Aquil·les, i l'ancià Fènix, l'antic mentor d'Aquil·les, a qui ja coneixem del cant novè. Aquil·les arenga els seus homes perquè lluitin amb corage. 

Els mirmídons s'agrupen per lluitar en una pinya compacta encapçalada per Pàtrocle i Automedont. Aleshores Aquil·les agafa una preciosa copa de la tenda, la purifica amb sofre i aigua, i hi fa una libació a Zeus amb la pregària que Pàtrocle torni sa i estalvi després d'haver salvat les naus. De dues peticions, Zeus només n'acompleix una: que Pàtrocle repel·leixi els troians de les naus, no que torni sa i estalvi. Aleshores Pàtrocle arenga els mirmídons i aquests es llancen a la batalla amb gran cridòria. 

A continuació té lloc l'aristeia de Pàtrocle, el seu moment de glòria abans de la seva mort. Tota la seva vida ha conduït fins a aquest punt, i està a punt d'acomplir-se el seu destí. Els troians entren en pànic immediatament, en creure que Aquil·les ha tornat a la batalla i en veure com cau Pirecmes, el seu millor guerrer. Un cop foragitats, Pàtrocle apaga l'incendi de la nau. Aquí comença l'avantatge dels grecs, i els seus líders comencen a fer importants captures. Entre els caiguts troians es troben els germans Antimni i Maris, companys de Sarpèdon, abatuts pels fills de Nèstor Antíloc i Trasimedes. Els grecs són comparats a llops que maten cabrits o ovelles indefensos entre els ramats. Tot i que Àiax Telamoni va al darrere d'Hèctor, aquest se'n protegeix assenyadament. 

Els troians comencen a retrocedir, i es veuen perjudicats pel fossat, on se'ls encallen els cavalls. Hèctor és l'únic que aconsegueix saltar a l'altra banda, perseguit per Pàtrocle, que té l'avantatge dels poderosos cavalls d'Aquil·les. L'escomesa de Pàtrocle és tan potent que no tan sols repel·leix els troians de les naus, sinó que també els talla la retirada cap a Troia. Ell tot sol mata un gran nombre de guerrers troians, alguns d'ells de formes extremadament gràfiques i cruentes. En veure aquest carnatge, Sarpèdon es dirigeix a atacar Pàtrocle, i Zeus mateix es debat entre salvar el seu fill miraculosament o deixar que mori a mans de Pàtrocle, com és el seu destí. Hera li recomana que no interfereixi amb el destí, més gran i tot que les voluntats dels déus però, si és impossible salvar Sarpèdon, li aconsella que enviï Hipnos i Tànatos a portar-lo a casa seva amb la família, que li podran fer els funerals. Zeus accepta el destí del seu fill i fa caure gotes de sang a terra per honorar-lo. 

Pàtrocle mata el servent de Sarpèdon, i aquest mata un dels seus cavalls. Automedont aconsegueix desenredar-ne les regnes tallant-les amb la seva espasa. Després de fallar el seu tir de llança contra Pàtrocle, Sarpèdon és abatut per aquest. Entre panteixos de mort, Sarpèdon crida Glauc i li demana que defensi el seu cos. Glauc es troba incapacitat per la ferida que Teucre li havia fet al braç, i prega a Apol·lo que el guareixi per poder defensar el cos de Sarpèdon. Apol·lo li concedeix el desig i, ja refet, Glauc anima els guerrers troians a rescatar el cos de Sarpèdon, amb Hèctor al capdavant. Pàtrocle anima els dos Àiaxs a destrossar el cos de Sarpèdon abans que els troians el puguin recuperar, però Zeus escampa la nit sobre el cos del seu fill per confondre'ls. 

Es produeix la batalla al voltant del cos, i hi moren uns quants homes, tant troians com grecs. Eneas s'embranca en un intercanvi de fatxenderies amb Meríones, però aquest és reprès per Pàtrocle per entretenir-se amb paraules en comptes de lluitar. La lluita continua fins que el cos de Sarpèdon queda irreconeixible de sang, fletxes i pols. Per tal de protegir Hèctor, Zeus el fa recular cap a la ciutat, seguit pels troians. Un cop Pàtrocle ha despullat el cos, Zeus li mana a Apol·lo que el rescati i el netegi, i el doni a Hipnos i Tànatos perquè el deixin a la seva terra natal. 

Els bessons Hipnos i Tànatos retiren el cos de Sarpèdon de la batalla. A la imatge és Hermes, no Apol·lo, qui els comanda. 
Museu Nacional Arqueològic de Cerveteri. Font

Finalment Pàtrocle comet l'error fatal de desoir el consell que li ha donat Aquil·les: en comptes de recular un cop ha fet fora els troians, segueix avançant cap a la ciutat. Després de matar nou guerrers, arriba als murs de la ciutat. Apol·lo el repel·leix tres vegades, i al quart atac l'adverteix que no és el seu destí fer caure Troia. Així doncs, Pàtrocle es fa enrere. Tanmateix, quan Hèctor es debat entre seguir lluitant o aturar la batalla, Apol·lo se li presenta en la forma del seu oncle matern, Asi, i l'encoratja a seguir endavant i atacar Pàtrocle directament. 

Quan veu que se li apropa el carro d'Hèctor, Pàtrocle abat d'un cop de roc al cap l'auriga Cebríones, i es burla de la seva caiguda del carro. Pàtrocle i Hèctor s'embranquen en un combat aferrissat per la despulla de Cebríones. Els grecs acaben capturant el cos, i Pàtrocle mata encara vint-i-set homes més. Aquí és quan Apol·lo intervé directament en el combat, se li apropa invisible i li clava un cop a l'esquena que li fa saltar el casc del cap i li fa caure l'escut a terra. Aleshores Apol·lo li deslliga la cuirassa, cosa que permet que un troià el fereixi amb una llança a l'esquena. La ferida no és mortal, però, i Pàtrocle comença a recular per retirar-se. Aleshores és quan Hèctor aprofita aquest desavantatge per clavar-li la llança al baix ventre. Hèctor es vanta de la seva victòria davant Pàtrocle moribund, però aquest, amb el seu últim alè, li prediu la seva mort imminent.  

La bella mort

Ja vam comentar setmanes enrere que l'ultratge del cadàver, per estrany que ens soni des de l'òptica contemporània, era el revers fosc de la mort gloriosa del guerrer. La "bella mort" era una expressió que feien servir els antics grecs per referir-se a aquesta mort honorable en la flor de la joventut, és a dir, aquella que assegura la pervivència del guerrer en el món públic a través de la paraula i la memòria. En el text de la Ilíada, aquest ideal estètic d'una mort heroica contrasta fortament amb les imatges que els troians donen del propi final de la ciutat: morts brutals i sense honor en tant que víctimes indefenses de la violència dels enemics. Príam descriu l'escena de la seva pròpia mort en aquests termes, mentre que Andròmaca dedica gran part dels seus discursos a predir la seva captivitat i possiblement la del seu fill a mans dels enemics.

Les dues figures que veiem emportar-se el cos del guerrer caigut en aquest cant, Hipnos i Tànatos, encarnarien aquest ideal. Són dos germans bessons que es representen vestits com a guerrers en la flor de la joventut, i l'únic que els distingeix dels guerrers que representen són les ales. En alguns casos també se'ls representa amb les ales sortint-los de les temples. Aquesta és una representació de la mort agradosa, comparable al retrat poètic que en fa l'èpica, destinada a la rememoració a través del cant i dels actes cívics, que arribaran al seu màxim apogeu en el període clàssic. La mateixa funció acompleixen les esteles funeràries, que ens oferiran una imatge de bellesa congelada en el temps. Com ja vam veure, Vernant defensa que aquesta era una imatge dirigida principalment als vius, a la vida políltica de la comunitat, i era una mena de versió domesticada o civilitzada de la mort. 

En virtud del juego que se establece por las formas de rememoración colectiva entre el individuo, con su biografía heroica, y el público, la experiencia griega de la muerte se traslada a un plano estético y ético (sin olvidar cierta dimensión "metafísica"). Por lo mismo que elaboraron eso que los historiadores de las matemáticas han dado en llamar idealidad del espacio, también se podría decir que los griegos construyeron la idealidad de la muerte o que, para ser más exactos, intentaron socializar la muerte, civilizarla - lo que significaría neutralizarla - convirtiéndola en ideal de vida. (84) 

Jean-Pierre Vernant. El individuo, la muerte y el amor en la antigua Grecia. Barcelona: Paidós, 2001. 

El vessant més salvatge de la mort no és Tànatos, que acompanya al guerrer caigut, sinó Kere, una figura femenina que beu sang humana i que encarna la mort en tot el seu horror. És una deessa que transforma el que era viu en cadàver i ho fa desaparèixer, encarna l'aspecte límit, inexplicable i indomesticable de la mort; per això en aquests casos s'associa a l'oblit de la nit, que dissol identitats, rostres i distincions. Aquestes figures femenines de la mort, com les Keres, les Gorgones, les harpies o les sirenes plantegen, per tant, de nou la dicotomia entre masculí i femení que es planteja al llarg de la Ilíada i que d'alguna forma permea la cosmovisió de la Grècia arcaica: allò que és masculí és lluminós i honorable, allò que és femení és obscè i letal. D'aquí l'ambigüitat fonamental entre la seducció i la mort, que les escenes de batalla que anem veient durant la lectura de la Ilíada posen de manifest contínuament. 

Tant Eros com Tànatos són dos homes en la flor de la joventut, extremadament formosos i alats. De la mateixa manera, les muses, filles de la Memòria, que s'han d'encarregar de la perpetuació dels relats dels herois del passat, tenen el seu revers obscur en l'oblit operat per éssers terrorífics - i seductors - com són, per exemple, les sirenes. En els seus viatges màgics, Odisseu s'enfronta precisament a aquest terror. Les sirenes li ofereixen la seducció del coneixement al preu de convertir-se en un cadàver sense funerals ni memòria a les seves roques; Calipso, la que oculta, li ofereix a Odisseu la immortalitat al preu d'una vida en l'anonimat i l'oblit. L'elecció d'Aquil·les i la d'Odisseu s'emmirallen l'una a l'altra en aquesta recerca de la immortalitat a través de la memòria i el relat - tot i així, mentre que Aquil·les tria la bella mort en la flor de la joventut i quedarà congelat per a l'eternitat en aquesta imatge, Odisseu, d'altra banda, aposta per l'envelliment i la reconciliació amb els déus després de l'aventura.

Aquests apunts els he elaborat a partir de: 

• Jean-Pierre Vernant. El individuo, la muerte y el amor en la antigua Grecia. Barcelona: Paidós, 2001. (Capítol 7: "Figuras femeninas de la muerte en Grecia").  

El vescomte migpartit (#396)

Jo, en canvi, al mig de tant de fervor per l'enteresa, em sentia cada vegada més trist i imperfecte. De vegades un es creu incomplet i només és jove. 

Aquesta novel·la de l'autor italià Italo Calvino (1923-1985) es va publicar per primer cop el 1952 i va representar un viratge en la carrera de l'autor. Cansat de fer neorrealisme, Calvino va començar a experimentar amb una mena de surrealisme fantasiós, a través del qual processava el seu propi compromís polític i el seu rol com a intel·lectual en el panorama italià de postguerra. Va ser la primera entrega de la trilogia Els nostres avantpassats, que més endavant, el 1960, es publicaria en un sol volum. El vescomte migpartit és una novel·la deliciosa, que fa de molt bon llegir en la seva brevetat. A través de les seves pàgines, Calvino ens ofereix un viatge autènticament hipnòtic a través dels periples vitals i existencials d'un protagonista que ha quedat reduït a la meitat de si mateix. Tot i la imatgeria macabra que recorre cadascuna de les seves pàgines, el relat es llegeix des de la seguretat i la comoditat que proporcionen els contes de fades. 

La novel·la arrenca des d'un suposat realisme històric, a les guerres entre cristians i turcs que assolen Europa al segle disset. El jove i arrauxat vescomte Medardo de Terralba veu la seva primera batalla contra els turcs a Bohèmia, tot just per ser desmembrat brutalment d'una canonada. Els metges del campament aconsegueixen salvar miraculosament la seva meitat dreta, i d'aquesta forma retorna a la seva Terralba natal amb una sola cama, un sol braç, un sol ull i una boca i un nas partits per la meitat. La seva meitat dreta resulta ser la seva part dolenta, i aviat estén un regne de terror entre els seus súbdits, cremant les cases de la gent durant la nit i condemnant a mort a tothom que se li creua pel camí per les faltes més lleus. Tot just arribar, provoca la mort d'un disgust del seu ancià pare, que estima tant els seus ocells que ha traslladat el seu dormitori dins d'una gàbia per poder viure amb ells, i desterra la seva anciana dida a viure al poble dels leprosos, tot acusant-la infundadament de tenir la malaltia. 

La història és narrada des de l'òptica d'un infant, el nebot orfe del vescomte, que és massa petit encara per comprendre plenament els conflictes interns del seu oncle i la monstruositat en què ara s'ha convertit. Juntament amb l'inútil però bonhomiós doctor Trelawney, esdevé un testimoni impotent de la deriva tirànica del protagonista. Ara bé, el perill encara ha d'arribar: quan el tirà s'enamora de la jove pastora Pamela, elabora un pla per tal de tancar-la al seu castell i fer-la la seva esposa per la força. I aquí és quan la narració fa un gir inevitable: l'altra meitat del vescomte també ha sobreviscut, rescatat per uns ermitans, i ha aconseguit finalment tornar a casa. La meitat esquerra del vescomte és la seva part bona, i provarà de redreçar amb tots els seus esforços les maldats de la seva altra meitat, tot i que amb resultats imprevisibles. 

Així és com la narració, aparentment absurda en la seva arrencada, comença a adquirir una direcció i a esbossar el que a simple vista sembla el seu missatge més obvi: que el bé i el mal absoluts no són gaire bon remei per als problemes humans, i que sempre es troben confusos i barrejats en cada individu. Ens percebem incomplets tan sols des de la inexperiència de la joventut, que ens enlluerna amb la fantasia dels extrems. És només quan ens fem grans que l'experiència adquireix matisos i arribem a estimar-nos per complet. Ara bé, la imatgeria del relat i els símbols que explora contínuament no es limiten només a les dues meitats del protagonista. El seu territori, que governa amb mà fèrria, es defineix tant per qui hi és inclòs com pels que en queden als marges. I són precisament les dues comunitats excloses que circumden l'escenari que acaben adquirint el pes simbòlic del text, i aportant la seva lectura més política. 

D'una banda, la comunitat dels hugonots es manté fermament aïllada per voluntat pròpia, teòricament sota la protecció del vescomte, que els preserva de la persecució religiosa, però a la pràctica desconfiats de tothom que els envolta, fins i tot dels seus mateixos correligionaris per por que siguin impostors o potencials traïdors. El seu retrat és una paròdia divertidíssima de les arrels de la moral protestant com ens les descriu Max Weber, amb la seva ètica del treball abraçada de forma compulsiva, un puritanisme controlador en el vessant moral i una paranoia creixent en el terreny polític. Mentre el vescomte Medardo veu en el fanatisme dels hugonots un reflex de la seva pròpia deriva tirànica, la meitat bona prova de convertir-los sense èxit a la seva causa. A l'altre extrem de la societat hi ha el poble dels leprosos, aïllats a la força a causa de la seva malaltia. Els vilatans els mantenen a través de les seves almoïnes a canvi que se'n mantinguin allunyats, però aquesta situació no sembla torbar el seu bon ànim, i la seva malaltia no obstaculitza en cap moment les seves cançons, balls i orgies continuades. Com que no noten el dolor, la festa continua fins i tot quan el vescomte els incendia el poble i ells mateixos es troben en flames. Les prèdiques pietoses de la meitat bona no aconseguiran res més que sumir-los en un estat depressiu, sense canviar essencialment la seva forma d'enfocar la vida. 

És així que ni la maldat de l'Infeliç ni la bondat del Bo són capaces d'afectar cap d'aquests dos grups, que es mantenen a marge i marge de la comunitat normativa. El que en el vescomte són dos principis morals - bo i dolent - que regeixen la conducta de l'individu, es trasllada a aquesta divisió entre dos models diferents de comunitat, dos extrems que no ofereixen cap model per a la vida política, al cap i a la fi, sinó que colpeixen la narració precisament amb tota la seva absurditat. Un cop hem expulsat de la comunitat aquells que no hi caben, que se'n desvien per un motiu o un altre, somiem amb un espai utòpicament neutre, un centre perfecte i equidistant de totes les posicions: l'experiència humana, però, ens aboca a la necessitat d'abraçar totes les desviacions, impureses i anomalies de les comunitats humanes i de la nostra història com a part de la nostra identitat. Calvino aconsegueix transmetre un missatge així de senzill - o així de complex - a través d'un relat extremadament divertit i entretingut, que enamora a través de la bellesa de les seves imatges estrambòtiques i desconcertants. 

Sinopsi: En un moment històric imaginari que barreja anacrònicament aspectes dels segles disset i divuit, el vescomte Medardo de Terralba torna al seu castell després d'haver estat reduït a una meitat de si mateix a causa d'una ferida de guerra. El vell vescomte, que es troba retirat en una gàbia amb els seus ocells, mor de seguida a causa d'un disgust provocat pel seu fill. El nebot del vescomte es mira la situació des de la innocència infantil, acompanyat per l'indolent doctor Trelawney, dedicat a la caça nocturna de focs follets. Quan el vescomte desterra la vella dida Sebastiana al poble dels leprosos i s'enamora de la pastora Pamela, l'únic capaç de posar fre a la seva tirania sembla ser la seva altra meitat bondadosa. 

M'agrada: El seu recurs continu a un humor sorneguer i soterrat, que desarma fins i tot en els moments més macabres del text. 

Barracoon (#395)

Tantes paraules dels venedors, però cap ni una dels venuts. Els Reis i Capitans que movien vaixells amb les paraules. Però ni una sola paraula del carregament. Els pensaments de l'"ivori negre", la "moneda d'Àfrica", no tenien valor de mercat. Els ambaixadors d'Àfrica al Nou Món hi han arribat, hi han treballat i hi han mort, i hi han deixat el seu rastre, però cap pensament registrat. 

Aquest assaig de l'autora afroamericana Zora Neale Hurston (1891-1960) es va publicar l'any 2018, tot i que el seu manuscrit estava preparat per a la publicació des de 1931. A finals dels anys 20, Hurston va viatjar a Plateau, Alabama, per entrevistar-se amb Oluale Kossula (1841-1935), conegut als Estats Units com a Cudjo Lewis, l'últim supervivent de l'últim vaixell d'esclaus que va desembarcar en territori estatunidenc. Tot i que després se'n van descobrir dues supervivents més, que aleshores eren nenes, Kossula va ser l'últim supervivent que tenia memòries adultes de la vida a Àfrica abans de l'esclavitud. El llibre de Hurston era part d'un projecte antropològic dedicat a documentar els costums i les tradicions africanes que havien arribat als Estats Units a través dels esclaus africans. Tanmateix, més enllà de la feina científica que es va publicar en algunes revistes acadèmiques del moment, Hurston va acabar redactant un text força més personal, que finalment no va arribar a publicar-se mai.  

El volum que finalment va veure la llum fa tres anys conté el manuscrit original en la seva part central, així com un aparell crític davant i darrere del text que pretén explicar la gènesi d'aquesta obra de Hurston i el seu accidentat procés de publicació. Tot i així, aquests textos paral·lels es fan una mica confusos i desordenats, i no acaben afegint gaire més a una història que pesa, precisament, per la força del testimoni que s'hi retrata. Barracoon no és una biografia a l'estil tradicional ni tampoc una autobiografia, encara que està escrita en primera persona. S'emmarca més aviat en la tradició de les narracions d'esclaus que es remunten al segle divuit, tot i que aquesta és més aviat una recreació de la veu de Kossula per part de Hurston, elaborada a partir de les entrevistes que havien mantingut. Capturat en un atac al seu poble al que avui dia és la badia de Benín, Kossula va ser venut i transportat amb els seus companys de captiveri a bord del Clotilda, l'últim vaixell d'esclaus que va arribar als Estats Units el 1860, força temps després que el tràfic d'esclaus es declarés il·legal el 1808. Els esclaus van ser explotats pels seus compradors fins l'any 1865, en què van ser alliberats amb l'abolició de l'esclavitud. Ara bé, el govern dels Estats Units va compensar econòmicament els antics propietaris d'esclaus per la seva pèrdua, però mai va indemnitzar les persones que havien estat comprades i explotades sota aquest sistema econòmic. Per això els ex-esclaus del Clotilda van haver de treballar per poder comprar terres on establir-se i van fundar el seu propi poble, Africatown. 

El llibre és un testimoni de tot aquest periple i de les injustícies que Kossula encara viuria com a ciutadà lliure. Sense anar més lluny, almenys dos dels seus fills van ser assassinats per motius racistes. Quan un accident en un pas a nivell el va deixar incapacitat per treballar, no va arribar a veure mai la indemnització que la companyia ferroviària va ser condemnada a pagar-li. Si no n'hi ha prou amb aquest relat de racisme sistemàtic, tampoc no queda gaire clar per què el manuscrit de Hurston no es va acabar publicant. D'una banda, hi ha l'opció lingüística de Hurston d'escriure en el dialecte del sud dels Estats Units en comptes d'anglès estàndard, que en aquell moment els editors no entenien. D'altra banda, també hi ha un motiu que no resultava políticament correcte en aquell moment i que en els últims anys s'està començant a redescobrir: la venda d'esclaus per part de líders africans, com el rei de Dahomey que va vendre els esclaus del Clotilda, era un negoci organitzat, no explicable només a través de conflictes tribals. La depressió econòmica que travessava el país a principis dels anys trenta va ser un altre motiu que va contribuir a enterrar el manuscrit de Hurston en l'oblit. 

Barracoon és, així doncs, un text rellevant per a la història contemporània: lluny de quedar enterrat en el passat, el text de Hurston posa el dit a la nafra de les identitats perdudes i el trauma col·lectiu dels desplaçaments forçosos al voltant de l'esclavitud i el colonialisme. És un relat també del racisme sistèmic i cultural que va associat a aquest sistema, un retrat sense pal·liatius de la impunitat total amb què els blancs van engegar una empresa d'explotació i tortura perfectament organitzada, i després se'n van sortir sense haver de respondre per cap mena de responsabilitat. Les persecucions criminals dels responsables de fer entrar esclaus als Estats Units després que el tràfic de persones fos declarat il·legal van acabar en tots els casos en absolució o arxivament de les causes. L'abolició de l'esclavitud va marcar l'inici de la segregació, en què els afroamericans van ser sistemàticament tractats com a ciutadans de segona. La mateixa Zora Neale Hurston va morir en l'anonimat i patint estretors econòmiques, en tant que la seva producció literària amb prou feines va obtenir reconeixement en vida seva. Que aquest llibre hagi aparegut quasi seixanta anys després de la seva mort com a poc ens hauria de fer pensar. 

Continguts: Barracoon és el relat en primera persona de la captivitat i esclavatge d'Oluale Kossula, que va ser segrestat a la seva Àfrica natal el 1860 i traslladat al sud dels Estats Units, on va ser esclau fins a l'abolició cinc anys després, amb el final de la guerra civil americana. El relat és reconstruït per Zora Neale Hurston, que va entrevistar Kossula en diverses ocasions a finals dels anys vint. El text va acompanyat d'una sèrie d'estudis paral·lels que il·lustren el context històric en què va tenir lloc el viatge del Clotilda i, més endavant, el procés d'escriptura i de publicació de Barracoon. 

M'agrada: És un text que es fa més rellevant que mai com a document històric per tal de comprendre el món en què vivim avui dia. 

Fins i tot el cor dels intrèpids és flexible

Cant XV de la Ilíada

Zeus es desperta i observa com els grecs porten avantatge, amb Posidó entre les seves files, i els troians comencen a retrocedir. Veient l'estat lamentable en què es troba Hèctor, Zeus s'indigna contra l'engany d'Hera, i l'amenaça amb colpejar-la i empresonar-la com havia fet temps enrere quan s'havia assabentat de les seves maquinacions contra Hèracles. Hera li fa un jurament solemne que Posidó ha actuat per iniciativa pròpia, i que ella no hi ha tingut res a veure. Davant d'això, Zeus es calma i li explica tot el que passarà d'ara endavant en el seu pla: que Pàtrocle anirà a lluitar en substitució d'Aquil·les, que matarà Sarpèdon i després serà mort per Hèctor, i que Aquil·les tornarà al combat i matarà Hèctor. No és spoiler si forma part del pla dels déus i el destí de cadascú ja està escrit d'entrada.

Hera es presenta a l'Olimp ràpida com un pensament, esfereïda pel pla de Zeus. Indignada per la seva crueltat, increpa els altres déus per la seva passivitat, i revela a Ares la mort del seu fill Ascàlaf. Ares s'indigna, aclaparat pel dolor, i prepara el seu carro per anar a venjar el seu fill. Atena l'atura de seguida, retreient-li la seva follia en voler desobeir el pla de Zeus, i aconsegueix aturar-lo. Hera mana a Iris i Apol·lo que vagin al mont Ida a rebre ordres de Zeus. A través d'Iris, Zeus mana a Posidó que deixi la batalla immediatament. Quan sent les amenaces que li envia el seu germà, Posidó d'indigna perquè, tot i que Zeus té més edat que ell, els tres fills de Cronos (Zeus, Posidó i Hades) són iguals en honor i dominen regnes separats. Tot i així, quan Iris li demana que s'ho repensi, cedeix. 

Un cop Posidó és fora de la batalla, Zeus envia Apol·lo a protegir Hèctor, i li mana que li infongui una fúria que torni a repel·lir els aqueus fins a les naus. Apol·lo el troba més refet, ja assegut i recuperant el coneixement. Hèctor es reincorpora a la batalla, encoratjant els seus homes novament i infonent temor en els grecs. Toant, un dels guerrers grecs, proposa enviar una avançada a l'atac contra Hèctor, mentre la resta de tropes retrocedeixen i es reagrupen. D'altra banda, els troians tornen a atacar, amb Hèctor i Apol·lo al capdavant. Apol·lo infon un pànic al cor dels grecs, que comencen a fugir, i els líders troians els comencen a causar un gran nombre de baixes, entre ells Medont, el germà bastard d'Àiax fill d'Oileu. Hèctor exhorta els troians a lluitar i aquests continuen avançant. 

Batalla de les naus d'Alice i Martin Provensen (1958)

Nèstor es posa a pregar a Zeus que els estalviï la derrota. Els troians arriben fins a la vora de les naus, i els grecs se'n defensen des de dins dels vaixells. Quan Pàtrocle sent el soroll de la lluita des de la tenda d'Eurípil, el deixa corrent per anar a convèncer Aquil·les que torni al combat. Mentrestant, a la batalla, Àiax mata Clici, cosí d'Hèctor, mentre intentava incendiar una nau, i Hèctor demana als seus homes que en defensin el cos. Amb la seva llança dispara contra Àiax, però falla i colpeix el seu servent Licòfron. Teucre comença a disparar fletxes contra els troians i fereix Clitos, que conduïa els cavalls de Polidamant. Quan està a punt de disparar a Hèctor, Zeus li trenca la corda de l'arc, així que ha d'anar a deixar-lo a la tenda i agafar un escut i una llança. 

Hèctor i Àiax arenguen les seves respectives tropes. Tots dos fan captures i acaben caient molts guerrers de tots dos bàndols. Menelau mata Dòlops, cosí d'Hèctor, i anima Antíloc a matar Menalip, un altre cosí d'Hèctor. Quan Hèctor es dirigeix a protegir el cos de Melanip, Antíloc fuig espantat. Zeus s'adona que no cal que encoratgi Hèctor, perquè ja està prou enfurismat per si mateix, amb una lluïssor terrible als ulls i traient escuma per la boca. Zeus el glorifica especialment en aquest moment perquè està destinat a tenir una vida curta. Hèctor segueix atacant desenfrenat, davant del pànic dels grecs. Tanmateix, tan sols mata Perifetes de Micenes perquè s'entrebanca amb el seu propi escut, i aprofita per matar-lo amb la pica quan és al terra. 

Els grecs es troben cada cop més atemorits en veure que els troians són a les naus, i Nèstor els suplica de genolls, en nom de les seves famílies, que no es facin enrere. Així doncs, els grecs tornen a reunir el seu coratge i Atena els aclareix la visió. Àiax defensa les naus des de les cobertes, i Hèctor les escomet encara amb més força guiat per Zeus. La defensa de les naus és aferrissada, ara que tot sembla ja perdut: sense més espai per recular i enlloc on abastir-se, acorralats pel mar, l'única salvació per als grecs dependrà de la força de les seves pròpies mans. 

La Troia de Schliemann

És un tema que es fa imprescindible tractar, sembla, si hem de rastrejar els orígens del poema homèric i la seva suposada historicitat. La tesi de la historicitat va quedar reforçada definitivament per les excavacions dutes a terme per Heinrich Schliemann (1822-1890) al jaciment de Hissarlik, en una part del que avui dia és la ciutat de Çanakkale, a Turquia. Avui dia es considera provat que aquest lloc coincideix amb l'antiga Troia segons queda descrita als poemes. Centrat en provar la historicitat del món homèric, Schliemann també va fer excavacions a Micenes i a Tirint, a l'Argòlida, que també van confirmar la realitat de les descripcions que apareixen als textos homèrics. Després de la mort de Schliemann, altres troballes, com la del palau de Knossos a Creta o el palau de Nèstor a Pilos, acabarien confirmant una base històrica, per remota i llegendària que pugui ser, per a aquests textos.

Ara bé, Schliemann era un arqueòleg amateur en un moment històric, l'últim terç del segle dinou, en què l'arqueologia professional, com la coneixem avui dia, encara estava a les beceroles. Les seves excavacions i els seus mètodes arqueològics no han estat exempts de polèmica: Schliemann utilitzava dinamita per volar els estrats que no li interessaven i arribar a les parts que volia excavar, cosa que destruïa vestigis valuosos per a la interpretació del jaciment; la datació i la documentació de les excavacions no era gaire acurada, i se centrava principalment en trobar objectes més que en interpretar-ne el context; l'apropiació i la venta d'alguna de les troballes va ser sancionada pel govern turc i, a més, el que Schliemann va anomenar "el tresor de Príam" provenia d'un nivell de l'excavació que no es corresponia cronològicament amb la Troia de Príam, és a dir, la del període micènic. 

El "tresor de Príam". Font

Tanmateix, les excavacions van ser represes en diverses etapes durant el segle vint, i el que el jaciment de Hissarlik mostra és una evolució cronològica, nivell a nivell i etapa a etapa, del que podria haver estat, en algun punt d'aquest procés, l'escenari dels fets descrits per Homer. Ara veurem quins són aquests nivells: 

• Troia I: Aquest nivell és un petit poble de cases de pedra datat al voltant del 3000 aC. S'hi van trobar objectes de ceràmica i de coure. 
• Troia II: Ciutat de pedra i maó construïda al voltant de 2550 aC, i destruïda pel foc al voltant de 2300 aC. Tenia una ciutadella i una part més baixa. S'hi van trobar objectes de metalls preciosos, com el "tresor de Príam", i en l'època de Schliemann aquest nivell es va confondre amb la Troia homèrica. Tanmateix, és uns mil anys més antic. 
• Troia III, IV i V: Aquests nivells van estar ocupats entre 2300 aC i 1750 aC, però se'n conserven poques restes perquè Schliemann els va destruir en gran part sense documentar-los. Les estructures dels edificis i les tècniques de construcció semblen més complexos. A Troia IV s'hi han trobat forns amb forma de volta, i a Troia V objectes d'importació de procedència minoica. 
• Troia VI: Aquest nivell està datat entre 1750 i 1300 aC i pertany a l'edat de bronze. La ciutat se situa en pendents, en forma de terrasses, i a la part més alta hi hauria la ciutadella on vivien els nobles. Va ser als anys 80 que es va descobrir la part més baixa de la ciutat, molt més gran del que es pensava en un principi, i es va associar aquest nivell amb la Troia homèrica. S'hi van trobar objectes d'importació d'origen micènic i d'altres procedències, però la influència de l'imperi hittita no està clara. Aparentment aquesta ciutat es va ensorrar en algun moment, probablement a causa d'un terratrèmol. 
• Troia VIIa: Aquí arribem ja a l'edat de bronze tardana, i aquest nivell correspondria a la Troia homèrica. Els materials de l'ensorrament de l'anterior nivell van ser reaprofitats per a la construcció dels habitatges d'aquest, i es van construir habitatges més petits dins la ciutadella. La destrucció d'aquest nivell hauria tingut lloc al voltant de 1180 aC, amb evidències de foc i d'atac enemic. 
• Troia VIIb: Reconstrucció de l'anterior nivell. S'hi troba ceràmica importada i de fabricació pròpia. S'hi va trobar també un segell amb jeroglífics anatòlics. Després d'un incendi al voltant de 950 aC, es creia que la ciutat va quedar despoblada, però les troballes de ceràmica proto-geomètrica van confirmar el poblament de la ciutat durant l'edat de ferro i, per tant, de forma continuada en el temps. 
• Troia VIII: Data de 700 a 85 aC. Els grecs van repoblar la ciutat durant l'"edat fosca", i les construccions gregues van destruir part dels nivells més antics. Aquest nivell arriba fins al període hel·lenístic, en què la ciutat va ser destruïda novament. 
• Troia IX: És el nivell del període romà, de 85 aC a 400. Durant el període de Bizanci, Ílium va convertir-se en seu episcopal. 
• Troia X: L'ocupació de Troia va acabar amb la invasió otomana, en què la ciutat va ser abandonada definitivament, al voltant de l'any 1300. 

Plànol de Troia. Font

La informació l'he treta de les següents fonts, on també hi podeu trobar gràfics més detallats: 

• Heinrich Schliemann, a la Wikipedia. 

• Troy, a la Wikipedia. 

• The Greek Age of Bronze, d'Andrea Salimbeti. 

Junil a les terres dels bàrbars (#394)

Si volem que els déus ens afavoreixin, hem de demostrar-los que sabem fer alguna cosa més que no deixar-nos morir de fam i de fred... Això ho pot fer qualsevol. Els déus ens ajuden si els encuriosim, si els interessem, i avui podria ser que uns quants ens vinguessin a escoltar. 

Aquesta novel·la de l'autor nord-català Joan-Lluís Lluís s'ha publicat aquest any mateix i s'ha convertit en una mena de revelació per a la literatura contemporània en català: jo no havia llegit mai res d'aquest autor, així que d'entrada no sabia ben bé què esperar-ne, però l'expectació que es va crear al seu voltant i els elogis que en vaig començar a sentir en totes direccions em van despertar la curiositat. El que he trobat a Junil a les terres dels bàrbars és una novel·la totalment original i encisadora, que s'aguanta en part per la bellesa i l'austeritat del seu llenguatge, i en part per la senzillesa d'una trama ben travada, amb un ritme àgil i uns personatges que, sense fer-se massa complexos, acaben captivant per la seva determinació i el seu apassionament davant les sorts que els ofereix la vida. 

Junil és una adolescent que viu sota la tutela imposada pel seu pare, que l'obliga a treballar en una llibreria encolant fulls de papir per fer-ne rotlles a partir dels textos reproduïts pels copistes. Ell és un escrivent vingut a menys, que ho va perdre tot en l'incendi en què van morir la seva esposa i els seus fills petits. En una ciutat fronterera de l'imperi romà durant el regnat d'August, tot just al segle primer de la nostra era, pare i filla han de sobreviure quasi en la indigència esperant que un gir de la sort els ofereixi una vida millor. Per a l'adolescent Junil, l'única opció a la vida és treballar per al pare en el que aquest decideixi, i el treball manual al taller de la llibreria sembla una alternativa prou escaient al que de bones a primeres es presenta com el destí inevitable de la prostitució. Quan l'ancià esclau Tresdits li ensenya a llegir, Junil aprèn una nova forma d'observar el món i, més endavant, quan es vegi obligada a fugir de la ciutat fronterera on viu amb el seu pare, se n'adonarà de com el seu amor per l'obra del poeta desterrat Ovidi es transforma en motor de la seva aventura. 

Després de l'arrencada a la ciutat de Nyala, la novel·la es converteix, així doncs, en un viatge iniciàtic per a la protagonista, en què anirà entrecreuant el seu camí amb el de diversos personatges que s'afegiran a la seva aventura: a través dels diferents episodis de la trama, Junil anirà creant relacions més o menys estretes i compartint experiències amb aquest grup creixent de personatges diversos, i començarà a entreveure, poc a poc, el destí final del seu viatge. La seva determinació acabarà aglutinant les voluntats de tots els seus acompanyants, ex-esclaus o fugitius com ella, en un objectiu col·lectiu: arribar a la terra dels alans, el poble al confí de l'imperi que es caracteritza, segons els rumors, per no tenir esclaus. Al marge del grup, Junil comença a definir un objectiu privat per a la seva aventura: arribar a la ciutat de Tomis, on es troba exiliat Ovidi, per tal d'oferir-li la seva virginitat a l'autor de l'Art d'estimar. 

És a través d'aquesta trama episòdica, difícil de predir a mesura que avança, que el relat anirà desplegant progressivament el seu gir metatextual: gran part de l'interès dels protagonistes, més enllà de la mera supervivència física en un viatge tan atzarós per terres inhòspites, començarà a girar al voltant de les històries narrades de forma oral, aquelles que es parlen en directe per inspiració divina, i el xoc que la paraula escrita, amb la seva permanència, representa per a aquesta visió del món. Mentrestant, la inquietud per la presència de la llengua dels altres, així com la seva cultura i els seus costums, anirà plantejant els conflictes necessaris entre els nostres civilitzats i els altres bàrbars, i imposarà la necessitat de trobar un marge d'espai compartit per tal que funcioni una nova comunitat, aquest cop híbrida i motivada per aquest ideal de llibertat que s'entreveu sempre una mica més enllà del camí. L'aventura de Junil i els seus companys de viatge va revelant poc a poc, en el seu idealisme entusiasta, que una utopia no és un lloc físic, sinó més aviat una comunitat de parlants i narradors que decideixen fer-se costat. 

Tot i així, per més que l'argument de la novel·la desplegui aquest idealisme primigeni, la narració s'entreté continuadament en la violència i la duresa de l'experiència física dels personatges. En aquest sentit l'autor crea un equilibri molt ben construït sobre aquests dos pols: un realisme històric que suggereix més que no pas descriu, i aquest element més aviat fantasiós que introdueix el vessant més polític i metatextual de l'obra, que a mesura que avança va transformant la ficció històrica en especulació ucrònica. Lluís fa un moviment molt intel·ligent a l'hora de fer novel·la històrica, i és no sobreexplicar el que no es pot recrear: Junil a les terres dels bàrbars no és una novel·la feminista, ni marxista, ni en té cap necessitat, per més que el seu argument giri al voltant de l'escapada alliberadora de dones i esclaus silenciats per una societat profundament patriarcal i opressora. Perquè ni Junil ni cap dels seus companys no pensa en aquests termes: les seves subjectivitats queden un punt desarticulades i desdibuixades, però això és l'únic que es pot demanar a uns personatges que representen dos mil d'anys d'antiguitat. Si a tot això hi afegim una prosa tremendament poètica en la seva senzillesa, Junil a les terres dels bàrbars es fa una recomanació imprescindible per a tots aquells que gaudiu amb una història brillant, intel·ligent i d'una bellesa que es fa captivadora sobre la pàgina. 

Sinopsi: Poc temps després d'assabentar-se de la condemna a l'exili del seu admirat poeta Ovidi, l'adolescent Junil escapa d'un matrimoni forçat a través d'un pla que acaba sentenciant el seu pare. Acompanyada dels esclaus fugits Tresdits, Lafàs i Dirmini, Junil travessa les fronteres de l'imperi per tal d'amagar-se en terres bàrbares. L'objectiu últim del viatge és, per als esclaus, arribar a la terra dels alans, on tothom és lliure i, per a Junil, arribar a conèixer Ovidi en persona per restituir-li les restes del seu manuscrit. 

M'agrada: El seu equilibri entre ficció històrica i fantasia de tall més aviat especulatiu. Per més que la narració es mantingui en el terreny del realisme, la plausibilitat dels fets narrats es va desdibuixant mica en mica a mesura que avança la trama, i això en aquest cas s'afegeix a aquesta aura de faula o història narrada oralment que traspua la novel·la sencera. 

Jo l'he sotmès a un son agradós

Cant XIV de la Ilíada

Mentrestant, a la seva tenda, Nèstor sent la cridadissa de la batalla i, després de donar ordres a Hecameda perquè prepari un bany a Macàon, es dirigeix a una talaia per observar la lluita. Nèstor s'adona de la situació desesperada dels grecs: amb el mur derrocat, i els troians avançant cada cop més cap a les naus. L'ancià es debat entre tornar a la lluita o anar a demanar ajut a Agamèmnon, i es decideix per aquesta darrera opció. Nèstor troba Agamèmnon, Odisseu i Diomedes vora les naus, tots tres ferits i afligits per la direcció que està prenent la lluita. Agamèmnon comença a intuir la possibilitat que Hèctor els arrasi el campament, mentre que tem que els grecs comencin a posar-se-li en contra i a favor d'Aquil·les.

Agamèmnon proposa que comencin a fer les naus a la mar, per poder fugir quan la batalla s'aturi en caure la nit. Odisseu li retreu aquesta decisió, indigna d'un rei del seu estatus, i a més percep, prou estratègicament, que si comencen a retirar les naus mentre la batalla encara dura, això descoratjarà els grecs definitivament. Agamèmnon accepta la crítica, i demana que algú altre faci una proposta millor. Diomedes intervé en el consell, excusant la seva joventut davant dels altres líders amb el seu noble llinatge. Proposa que, tot i ferits, tornin al combat, no per intervenir-hi directament, sinó per encoratjar els que encara lluiten. Posidó es presenta davant d'Agamèmnon en forma d'ancià i l'encoratja a acomplir aquest pla. 

Aleshores Hera observa com Posidó afavoreix els grecs, i decideix ordir un pla per distreure Zeus del destí de la batalla: armada amb les seves millors gales (i molts comentaristes han fet notar com els verbs utilitzats en el poema per descriure com la deessa s'empolaina són els mateixos utilitzats quan els guerrers s'armen), seduirà el seu marit per portar-lo al llit i fer-li oblidar la guerra temporalment. També enganya Afrodita, que afavoreix els troians, perquè li deixi els seus instruments de seducció, dient-li que són per ajudar Ocèan i Tetis (no la confongueu amb la mare d'Aquil·les), que passen per una crisi matrimonial. Guarnida amb el cinyell infal·lible d'Afrodita, Hera es dirigeix al mont Ida, però pel camí es troba Hipnos (germà bessó de Tànatos) i li demana que adormi Zeus després de fer l'amor. Hipnos es mostra reticent, recordant una altra aventura similar que havia acabat malament, així que Hera li promet, a canvi, donar-li en matrimoni la més jove de les Càrites (o Gràcies) de qui Hipnos està enamorat. Quan arriba al mont Ida, Hera li explica a Zeus que ha d'anar a veure Ocèan i Tetis, però Zeus queda aclaparat per un desig tan gran que li demana que s'enllitin allà mateix. 

Hera Ludovisi 
Palazzo Altemps, Roma. Font

Mentre els cònjuges fan l'amor tapats per un gran núvol, Hipnos explica l'estratagema a Posidó, i li demana que segueixi animant els grecs mentre Zeus dorm. Posidó continua arengant els grecs, i demana que els més valents vagin al capdavant amb els escuts més grossos, deixant els escuts més petits per als que quedin enrere. Diomedes, Odisseu i Agamèmnon passen revista a les tropes, i donen les millors armes als capdavanters, mentre que els guerrers més febles es queden més enrere, amb les armes de pitjor qualitat. La lluita arriba al seu punt àlgid, sota la influència de Posidó i Hèctor a cada bàndol. 

Hèctor cau ferit per un cop de roc que li llença Àiax Telamoni, i de seguida els líders troians el cobreixen per protegir-lo de l'escomesa dels grecs. Finalment, se l'emporten en un carro cap a la rereguarda, i el reanimen amb aigua del Xantos, que és un altre nom del riu Escamandre. Quan obre els ulls, Hèctor es posa a vomitar sang i perd el coneixement. La retirada d'Hèctor marca un nou avantatge per als grecs, que comencen a matar molts troians. Tot i així, pateixen la baixa de Protoènor, a qui Àiax Telamoni venja matant Arquèloc, similar en llinatge. Penèleu, un cabdill beoci, mata un dels troians, Ilioneu, de forma especialment acarnissada. El capítol acaba amb el gran carnatge provocat pels líders grecs.  

La geografia de la Ilíada

Un apunt molt petit, per situar-nos en el mapa. El cercle vermell envolta l'antiga regió de la Tròada, on se situava la ciutat de Troia. L'illa arrodonida que hi ha a sota, amb forma de mongeta i a la vora inferior del cercle, és l'illa de Lesbos (actualment grega) que, com vam veure, Aquil·les ja havia saquejat amb anterioritat a l'inici del poema.

El problema de localitzar les restes històriques de la ciutat de Troia es va dissipar en part quan els estudis geològics sobre les excavacions van confirmar que la línia de la costa havia canviat al llarg dels segles que separen l'edat de bronze tardana amb el segle vint. La desembocadura del riu Escamandre (actual riu Karamenderes) va anar omplint el que era una badia en la costa, en un extrem de la qual suposadament haurien acampat els grecs. 

Aquest segon mapa és una ampliació del primer. La línia blava marca (aproximadament) el que hauria estat la línia de la costa descrita pel text homèric. La fletxa groga indica el lloc del campament grec. La creu taronja indicaria la localització aproximada de la ciutat de Troia. La plana de Troia s'estendria al sud i a l'est de les dues senyals. El cercle vermell és el mont Ida, des d'on Zeus observaria la batalla mirant en la direcció que indica la fletxa vermella. 

Si voleu veure els mapes una mica més ben fets, i el procés pel qual es va arribar a aquestes conclusions, podeu llegir els següents articles: 

• Geologists investigate Trojan battlefield a BBC News. 

• Geology corresponds with Homer's description of ancient Troy de Neil Thomas (Universitat de Delaware). 

Fragments de Somnis en temps de guerra

Els he extret de l'edició catalana del llibre i la traducció és de Josefina Caball: 

• Ngũgĩ wa Thiong'o, Somnis en temps de guerra. Barcelona: Raig Verd, 2017. Traducció de Josefina Caball. 

La nit em frustra perquè llegeixo a la claror d'un llum de querosè poc fiable i sense protecció. El querosè costa diners i hi ha dies que el llum no té combustible. La majoria de les vegades m'he de refiar de la claror del foc, que dura poc. Sempre agraeixo la llum diürna perquè permet que el llibre de màgia m'expliqui històries sense interrupció, tret de quan he de fer alguna feina. Anar a escola ha valgut la pena perquè ara puc evadir-me en un món de màgia. Gràcies, mare, gràcies. L'escola m'ha obert els ulls. Quan més endavant a l'església sento les paraules, "Era cec i ara hi veig", de l'himne Amazing Grace, em recordo de l'escola de Kamandũra i del dia que vaig aprendre a llegir. (73) 

Del senyor reverend Kahahu vaig aprendre a venerar la modernitat; de Baba Mũkũrũ, els valors de la tradició; i del pare, un escepticisme sa respecte de totes dues coses. Però sempre em vaig sentir atret pels aspectes rituals tant del cristianisme com de la tradició. (91) 

Si ara fossin els temps dels nostres ancestres Ndemi i Mathathi, / pare, et demanaria el banquet reservat per als iniciats, / i després, que m'armessis amb una llança i un escut; / però avui, pare, només et demano estudis. (125) 

Els residents d'Ole Ngurueni van plantar cara: no es mourien d'allà; ningú no els trauria de casa tres vegades. Quina força tenien? La solidaritat. Van jurar que es mantindrien units i que mai no es dividirien. La família d'un dels líders, Koina, prové de Limuru. Què va fer el Govern? Els va fer pujar a camions, com si fossin bestiar, i els va portar a Yatta, a l'est de Kenya. I ells van descriure amb una cançó el seu trasllat forçós d'Ole Ngurueni a Yatta, una regió anomenada "la terra dels rocs negres". (129) 

Els soldats anglesos van a la guerra i són recompensats amb terra robada als africans. Els africans van a la mateixa guerra formant part del Cos dels Portadors i com a recompensa els roben les terres. El mateix va passar a la Segona Guerra Mundial. A la tornada, feina per al soldat europeu; atur per al combatent africà. I el cas de Kanyawa. Les famílies africanes afectades van rebutjar els assentaments alternatius. Després de la declaració de Devonshire del 1923, Kenya era un país de l'home negre; en un conflicte per la terra entre els africans i altres races, els drets dels africans eren primordials. Les famílies sabien que els drets d'herència, la llei i la justícia estaven a favor seu. Van jurar que resistirien junts o que caurien junts. (180)

És un narrador que pren partit en la lluita entre els seus personatges. Sent menyspreu per Thacker, un vell colonitzador que han rescatat de l'abocador de la jubilació perquè, en nom de la comunitat de colonitzadors, jutgi un nacionalista. Havent pres ja una decisió, Thacker ni tan sols no fa veure que té en compte les proves. Per contra, s'entreté amb les ulleres, fa becaines i es desperta de tant en tant per rebutjar mocions presentades per la defensa i acceptar les presentades per la fiscalia. (188)  

Les coesposes de la meva mare no l'abandonen; encara troben temps per anar-la a veure a casa o als camps. Però suposo que no parlen d'en Kabae, d'en Tumbo ni del meu germà. O potser en el fons saben que aquells fills enfrontats sempre seran els seus fills i esperen que finalment tots tornin a casa sans i estalvis. Els kikuius tenen un refrany que diu que del mateix ventre surten un assassí i un remeier. (209) 

Ell trenca el silenci, però no parla del passat. Te n'has sortit, diu finalment. T'espera un camí llarg. Hi trobaràs sots i clots. De vegades cauràs. La qüestió és aixecar-se i continuar caminant. (242) 

Sortida de sol al mont Kenya. Font

Somnis en temps de guerra (#393)

Si ara fossin els temps dels nostres ancestres Ndemi i Mathathi, / pare, et demanaria el banquet reservat per als iniciats, / i després, que m'armessis amb una llança i un escut; / però avui, pare, només et demano estudis. 

Aquest és el primer volum de les memòries de l'autor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o, que es va publicar per primer cop el 2010. És un llibre especialment colpidor i entranyable per l'habilitat i la vividesa amb què Ngũgĩ recrea el món de la seva infància i la seva particular percepció dels esdeveniments que afecten la vida dels adults. És un volum de memòries sorprenentment polític: sota la mirada atenta i meravellada de l'infant Ngũgĩ desfilen els conflictes entre tradició i modernitat, les tensions entre el món matern i el món patern en una cultura polígama, la necessitat de fer-se home segons els estàndards d'unes tradicions ancestrals, els horrors de diferents guerres que se succeeixen les unes a les altres, la injustícia del racisme i l'opressió sistemàtics en un règim colonial i, per sobre de qualsevol altra cosa, la inherent fragilitat dels seus somnis per al futur. 

Nascut l'any 1938 a Limuru, un poblat kikuiu, a la Kenya sota domini colonial britànic, Ngũgĩ és un infant intel·ligent, creatiu i amb una curiositat inesgotable, qualitats molt apreciades per la seva comunitat i que aniran cristal·litzant, a través dels anys, en un anhel d'educar-se que la seva mare intentarà realitzar per tots els mitjans. Quan té uns nou anys, Ngũgĩ i la seva mare fan un pacte: que ell s'esforçarà sempre al màxim en els seus estudis, encara que faci massa fred o que hagi de passar algun dia sense menjar. L'esforç per educar els infants en el context de la Kenya colonial es transforma en una tasca compartida per la comunitat sencera: davant del sistema educatiu colonial, al servei de la perpetuació del sistema i productor de mà d'obra poc qualificada, es comença a forjar un model de caire cooperatiu impulsat des de baix pels africans mateixos, i centrat en el desenvolupament integral de l'infant. 

Molt abans de començar a anar a escola, però, la seva vida queda marcada per les vicissituds d'un país sencer sota domini colonial. L'autor es remunta a abans del seu naixement, a la primera guerra mundial que havia marcat la vida del seu pare, per començar a posar sobre la taula dècades d'injustícies a través de l'expropiació de terres per donar-les als veterans de guerra blancs, i els empresonaments i assassinats dels dissidents negres. Temps després, durant la segona guerra mundial, la història es tornarà a repetir, tot i que aquest cop abocarà a un conflicte obert entre la guerrilla kenyana i les autoritats colonials britàniques, que culminarà en l'estat d'emergència i la guerra d'independència, que durarà uns deu anys fins a la independència de Kenya el 1963. Per a Ngũgĩ, que ho mira des dels ulls de l'infant que es comença a adonar de les coses, serà l'època de les deportacions forçoses, les detencions arbitràries i les execucions sumàries. Com a part de la repressió per part de l'autoritat colonial, figuraran també el tancament de les escoles del sistema cooperatiu i la prohibició de les llengües africanes, substituïdes per l'anglès.  

El xoc entre tradició i cristianisme també és un factor que marcarà la infància de l'autor. Ngũgĩ es va criar en una família polígama: la seva mare era la tercera esposa del pare, i el llibre ens descriu amb tot detall el dia a dia en aquest sistema d'organització familiar. La família, en aquest context, és també una unitat de producció econòmica. Tots els membres de la família, tant pare, mares, com fills, es dediquen a l'agricultura de subsistència, activitat que complementen llogant-se com a mà d'obra en plantacions d'altres propietaris. Les esposes han de mantenir una certa harmonia dins del complex familiar, mentre que de portes endins gaudeixen d'autonomia pel que fa a la criança, cadascuna, dels seus propis fills. Ara bé, la separació traumàtica dels seus pares suposa per a l'infant Ngũgĩ i els seus germans també una expulsió dolorosa del paradís de la infància: el repudi d'una de les dones implica també el repudi automàtic de tots els fills per part d'aquella mare. 

Aquest sistema contrasta fortament amb el de la família nuclear cristiana, i provocarà friccions veïnals en certs moments, tot i que els conflictes quotidians entre les diverses comunitats amagaran en realitat tensions més profundes basades en el poder, la propietat i l'explotació del treball. Tot i així, l'autor descriu la naturalitat amb què totes aquestes tradicions i creences diverses coexisteixen en un dia a dia basat en l'intercanvi i l'experiència compartida. Quan arribi a la pubertat, Ngũgĩ es batejarà en l'Església Presbiteriana Escocesa a la mateixa època que rebi la circumcisió ritual i passi a ser un home segons la tradició kikuiu. Tot això passarà ja en els temps de l'emergència, però. Mentre el seu germà gran s'uneix a la guerrilla posant en perill la seva pròpia vida, Ngũgĩ veurà com el seu esforç acadèmic va donant, poc a poc, els seus fruits. Somnis en temps de guerra és una crònica valuosíssima de les vicissituds polítiques d'un país en vies d'alliberament, i dels sacrificis que durà a terme un poble sencer per realitzar les seves esperances de futur en les seves generacions més joves. 

Continguts: En aquest volum de memòries, Ngũgĩ relata els seus primers quinze anys de vida, des de la història dels seus pares i avis fins a la seva adolescència, en el moment que serà admès a l'institut Alliance. Entre aquests dos punts, el llibre descriu les relacions familiars i el dia a dia d'una comunitat sencera, a cavall entre dues guerres, la Segona Guerra Mundial quan Ngũgĩ és molt petit, i la Guerra d'Independència de Kenya, que omplirà la seva vida de temors i ansietats i marcarà el pas a la seva majoria d'edat. 

M'agrada: La bellesa i la senzillesa de la prosa de Ngũgĩ, que es fa clara i entenedora en tot moment. La continuïtat que s'estableix entre aquest volum i la seva continuació, A la casa de l'intèrpret. Que el centre d'interès de la trilogia de memòries de Ngũgĩ, que culmina en els anys d'universitat a Neix un teixidor de somnis, sempre sigui l'educació. 

En podeu llegir uns fragments aquí. 

El teu valor, prou sé com és

Cant XIII de la Ilíada

Un cop els troians ja lluiten vora les naus dels grecs, Zeus es distreu i deixa de parar atenció a la batalla, confiat que cap altre déu el desobeirà per intervenir-hi. Des de l'illa de Samotràcia, Posidó observa la lluita, i decideix intervenir per afavorir els grecs. Agafa el seu carro i la seva armadura d'or, deixa els cavalls menjant pinso en una cova de l'abisme marí, i es dirigeix cap al campament grec. Prenent la forma de l'endeví Calcas, incita els dos Àiaxs a enfrontar-se amb Hèctor, que és qui s'està destacant més de tots els troians. Àiax fill d'Oileu reconeix Posidó en la figura de l'endeví, i tots dos guerrers reconeixen la força divina que els acaba d'infondre.

Posidó se'n va a encoratjar els altres grecs, i els avergonyeix per la seva manca d'empenta i pel progrés que han aconseguit els troians. Així doncs, els dos Àiaxs reuneixen els seus batallons en una pinya compacta que impedeix l'avanç d'Hèctor i els seus homes. Meríones ataca Deífob, un altre dels fills de Príam, amb la llança, però aquesta li rebota a l'escut i no el fereix. Teucre Telamoni abat Imbri, un gendre de Príam, que cau com un freixe en ser tallat, mentre que Hèctor mata Amfímac, cosa que fa enutjar molt Posidó, que és el seu avi. També enutjat, Àiax fill d'Oileu talla el cap del cadàver d'Imbri. 

Mosaic romà que representa el carro de Posidó
Museu Arqueològic de Sussa. Font

Posidó es troba Idomeneu, que ve de les tendes de deixar-hi un company ferit i, prenent la forma de Toant, l'increpa perquè torni a la lluita, encoratjant-lo perquè l'acompanyi. Idomeneu s'arma i es disposa a seguir-lo quan es troba el seu servent Meríones, que arriba a la tenda a buscar una nova llança per substituir la que ha trencat en l'atac a Deífob. Idomeneu guarda a la seva tenda un arsenal complet d'armes capturades als troians, i lloa Meríones per lluitar sempre plantant cara i no girar-se mai d'esquena als enemics. 

Idomeneu i Meríones es reincorporen a la lluita, i decideixen posicionar-se cap a l'esquerra, ja que els dos Àiaxs i Teucre defensen bé la part central del campament. Les voluntats de Zeus i de Posidó s'oposen en aquest moment, tot i que Zeus tan sols està afavorint els troians per a més glòria d'Aquil·les en un moment posterior. Idomeneu mata Otrioneu, un guerrer troià que estava promès amb Cassandra, filla de Príam. Mentre arrossega el seu cos per terra, Idomeneu li fa burla, parodiant les negociacions pel dot. També mata el seu auriga quan prova de rescatar el cos. 

Deífob ataca Idomeneu en veure aquesta escena, però aquest esquiva la llança, que colpeix Hipsènor al fetge. Mentre Antíloc i uns companys s'emporten el cos, Idomeneu mata Alcàtous, cunyat d'Eneas. Seguidament desafia Deífob, vantant-se del seu llinatge que es remunta al seu avi Zeus. Deífob es debat entre enfrontar-s'hi sol o cridar algú que l'ajudi, i finalment decideix demanar ajut a Eneas per rescatar el cos d'Alcàtous. Idomeneu s'atemoreix momentàniament quan veu venir Eneas cap a ell, i demana ajut als seus companys grecs, fent notar la diferència d'edat que el separa d'Eneas, en la flor de la joventut. Davant d'això, Eneas demana ajut als seus companys troians, i es produeix una aferrissada batalla per la despulla d'Alcàtous. Eneas dispara la llança contra Idomeneu però falla el tret. Idomeneu comença a perdre terreny davant l'atac dels troians, i Deífob li dispara una llança, que falla el tret i mata Ascàlaf, fill d'Ares. En la lluita pel cos d'Ascàlaf, Meríones fereix Deífob al braç amb la llança, i aquest es retira del combat esgotat i amb llàgrimes als ulls. 

A continuació, Antíloc, el fill de Nèstor, comença a causar baixes als troians amb la protecció de Posidó, que el fa temporalment invulnerable. Quan Helen mata Deípil, Menelau s'enfurisma, i li dispara una fletxa que li traspassa la mà. Helen es retira de la batalla i Agènor li cura la ferida de la mà. Mentrestant, Menelau, ofès per la insadollable set de lluita dels troians, occeix Pisandre. Com a part ofesa, de fet, Menelau se sorprèn que els troians no hagin acceptat un pacte i el retorn d'Helena molt abans. Intentant atacar Menelau, Harpalió mor abatut per una fletxa de Meríones, i Paris, enfurismat per aquesta mort, mata Euquènor de Corint, a qui un endeví havia predit que moriria o bé a la guerra de Troia o bé d'una malaltia a casa seva. 

Mentre passa tot això a l'esquerra del campament, al centre Hèctor encara lluita a les portes del mur, on és repel·lit pels dos Àiaxs i altres cabdills aliats dels grecs. Com que la defensa és massa aferrissada, Polidamant aconsella a Hèctor que convoqui una assemblea dels líders troians, preveient que s'apropa el retorn d'Aquil·les. Hèctor segueix el consell, i comença a convocar els altres líders troians. En trobar el seu germà Paris, aquest l'informa que Adamant, Asi i Otrioneu són morts, i Deífob i Helen s'han retirat de la batalla ferits. Els troians avancen fent una pinya molt apretada, i Àiax desafia Hèctor per tot seguit ser sobrevolat per una àguila que els grecs interpreten com un bon auguri. Hèctor però, no s'acovardeix, i després d'increpar Àiax segueix avançant. 

La lluita pel cos

El desmembrament i la desfiguració dels cadàvers dels caiguts és un element que va augmentant d'intensitat al llarg del poema, i que ara, a mesura que la lluita es va endurint, cada cop s'hi va fent més present. Vam començar la guerra, a la primera jornada, amb els discursos i els pactes que regulaven el combat singular: ara el carnatge cada cop es fa més cruel, fins a arribar a diversos clímaxs narratius, en especial al voltant de la tornada d'Aquil·les a la lluita i el conflicte que s'establirà al voltant del cos d'Hèctor. Ja vam veure al cant setè com la preservació del cadàver del caigut era una cosa que preocupava Hèctor especialment: en el duel amb Àiax, va aconseguir la promesa que el seu cos seria respectat; més endavant veurem com intentarà, sense èxit, obtenir la mateixa promesa per part d'Aquil·les. Però quin significat té aquest carnatge, especialment obscè i colpidor en el text, en el context cultural en què s'inscriu la Ilíada?

Té més importància del que ens podria semblar, i és un element de la narració que no és ni de bon tros anecdòtic, sinó essencial dins la mentalitat guerrera que estem provant d'entendre. Si l'objectiu del guerrer és aconseguir la perpetuació de la seva memòria a través de les seves gestes, la vida breu i la bella mort, l'ultratge del cadàver pretén aconseguir precisament el contrari: esborrar la identitat de l'enemic perquè no pugui obtenir el mateix reconeixement. 

Ja vam veure com Simone Weil tenia la mateixa percepció: el cos del caigut ara ja no és persona, és tan sols sôma, un objecte inerte, inanimat, una mena d'aparença o closca buida del subjecte que abans havia ocupat aquest lloc. L'heroi caigut ha perdut la seva humanitat, allò que el feia bell, jove i vigorós: la seva inscripció en la memòria immortal pot venir donada només a través dels honors al cadàver. Negar els funerals a un cos equival a deixar una ànima sense destí ni lloc en el cosmos. Com veurem al cant vint-i-tresè, Pàtrocle acabarà suplicant en forma de fantasma poder rebre rituals funeraris i, per tant, accedir a la categoria de "mort". Sense aquest procés, un cos no és "mort" ni "viu", és simplement no-res. 

El cadáver ultrajado no tiene derecho ni al silencio que rodea la muerte habitual ni al canto de alabanza del muerto heroico; no vive, puesto que se le ha matado, ni está muerto, ya que al ser privado de sus funerales, como desecho perdido en los márgenes del ser, pasa a representar lo que no puede ser celebrado ni en adelante olvidado: el horror de lo indecible, la infamia absoluta, aquello que le excluye a la vez de los vivos, de los muertos, de sí mismo. (p 77)

La pervivència del difunt després de mort passa per la seva inscripció dins la memòria col·lectiva a través del poema èpic, i passa per un sêma (senyal) físic que commemora la seva mort: l'estela funerària, símbol de l'existència física d'aquella persona. L'ultratge del cadàver no fa altra cosa que revertir aquest procés: negar al difunt la glòria immortal transmesa a través de la memòria col·lectiva, negar-li un estatus que li pertoca des del fet mateix de la seva mort, negar-li fins i tot el mínim signe físic de la seva presència al cosmos. Trobem diversos moments al llarg del text en què es donen aquests ultratges i profanacions, fins al punt que ens trobem autèntiques batalles al voltant del cos del caigut, en què els enemics intentaran capturar-lo per poder-lo negar a la seva gent, mentre que els aliats i amics intentaran defensar-lo a qualsevol cost per poder-lo tornar a la família i oferir-li rituals funeraris. Hi ha diverses formes que aquests ultratges prenen en el text: 

• Embrutar i desfigurar el cadàver, arrossegant-lo per terra, esborra els trets identitaris de la persona en vida. De la mateixa manera, els rituals funeraris contemplen l'embelliment i unció del cadàver, amb l'efecte contrari. 

• Desmembrar el cadàver equival a negar-li al cos la seva unitat formal (deixa de ser una sola cosa, per ser una col·lecció de fragments). De la mateixa manera, lliga al perpetrador a l'animalitat de les bèsties salvatges que desmembren un animal acabat de matar amb la intenció de menjar-se'l. A més, on un cadàver és desmembrat, la possibilitat d'assenyalar un únic lloc de sepultura es fa molt més difícil. 

• Abandonar el cos a la intempèrie perquè es pugui descompondre porta aquest procés al nivell més extrem. En absència de funerals, la mort s'ha transformat en quelcom obscè, un horror inefable. Durant el poema veiem tres casos en què els déus intervenen perquè la descomposició no arribi a aquest extrem: Sarpèdon, Hèctor i Pàtrocle. En el cas d'aquest últim, aquest no ha estat capturat pels enemics, però Aquil·les, en la seva forma extrema de doldre-se'n, es nega a enterrar-lo fins que no hagi estat completament venjat. 

És a través d'aquesta crueltat, que a nosaltres des de la nostra època i cultura ens sembla gratuïta i inexplicable, que haurem d'entendre un episodi crucial de la Ilíada que no tindrà lloc fins al final del poema: el rescat del cos d'Hèctor. Quan Aquil·les decideix finalment alliberar-lo, hem d'entendre, en aquest context, que està renunciant, ja no a la seva còlera, sinó fins i tot a una part de la seva glòria divina. Val a dir, però, que la narració sempre recorre el terreny de l'ambigüitat i de les mitges tintes: l'acció d'Aquil·les sempre és tan extrema que, en negar-li els funerals a Pàtrocle, acaba cometent una falta similar contra el seu amic i contra el seu enemic. 

La informació per a aquests apunts, així com la cita literal, les he extret de: 

• Jean-Pierre Vernant. El individuo, la muerte y el amor en la antigua Grecia. Barcelona: Paidós, 2001. (Capítol 2: "La bella muerte y el cadáver ultrajado").

Apunts del subsòl (#392)

Però, sabeu què? Estic convençut que a nosaltres, la gent del subsòl, ens haurien de posar una brida. Encara que ens puguem passar quaranta anys sota terra sense parlar, quan sortim a la llum del dia i ens escapem comencem a xerrar i a xerrar i a xerrar . . . 

Aquesta novel·la de Fiódor Dostoievski es va publicar el 1864, i és una de les obres més representatives de les idees del seu autor. El protagonista de la novel·la és l'home del subsòl, un personatge miserable que arrossega la seva pròpia existència com si fos una càrrega, incapaç de comunicar-se amb ningú ni d'arribar a connectar autènticament amb cap altre ésser humà. La primera part del llibre és una mena de tractat filosòfic en què el protagonista exposa la seva posició nihilista i a la vegada la contrasta amb altres filosofies populars a la Rússia del moment. D'ell només sabem que s'ha retirat de la seva feina com a funcionari gràcies als diners d'una herència, i que viu amagat de tothom, al subsòl, limitant-se a meditar el seu patiment i la seva insatisfacció amb el món. A la segona part, el protagonista fa una narració de certs fets que van influir en la seva situació actual, sense oferir conclusions definitives sobre les seves motivacions últimes ni la seva situació present. 

D'entrada, és un text que sobta precisament per la seva estructura, o més aviat la manca d'ella. No és una narració amb plantejament, nus i desenllaç i, de fet, les vicissituds del protagonista, així com el seu captiveri en el moment del present en què es posa a escriure els apunts, tenen un to oníric i surrealista força marcat. Què és o en què consisteix exactament el subsòl és una pregunta que queda finalment oberta, i en aquest aspecte la imatge queda en un pla totalment metafòric. D'altra banda, el relat també fa dubtar sobre la seva pròpia coherència, i fins i tot del caràcter mateix del protagonista, que esdevé un narrador excitable, hipersensible i que es fa desagradós pràcticament durant tota la lectura. Com acostumen a fer les persones tòxiques, ben bé des del pricipi intenta fer-nos còmplices, fins i tot culpables, com a lectors, dels seus patiments i ansietats en primera persona. També és propi de les persones tòxiques intentar presentar-se en tot moment com a víctima, fins i tot en els moments que la seva deriva autodestructiva el porta també a voler destruir tothom qui té al voltant. Tot i així, el que sobta més de la narració és tota aquesta amargor reconcentrada en una persona tan essencialment inofensiva. 

Aquesta és la part més colpidora de la narració: reconèixer en aquest progatonista innominat quelcom d'en Gregor Samsa, tot i que aquest últim desperta molta més compassió que el seu predecessor perquè es mostra molt més desvalgut i innocent. És cert que hi ha una lectura política del text: són un sistema i una cultura senceres que alienen i oprimeixen les persones, i finalment les acaben relegant al subsòl. Tanmateix, el que impacta precisament de l'habitant del subsòl és el seu grau d'autoconsciència sobre la futilitat de l'existència i la seva vulnerabilitat extrema davant d'aquest coneixement privilegiat. Tot i així, la narració queda tan centrada en el seu protagonista en primera persona, encapsulat en els seus propis patiments, que aquesta lectura política, que a Crim i càstig es fa ubiqua, a Apunts del subsòl queda completament amagada. Dècades després, l'autor afroamericà Ralph Ellison, a Invisible Man, també aprofitarà la imatge de l'home del subsòl per fer una crítica totalment gràfica i eloqüent d'un sistema injust i opressor, que en el cas de la novel·la d'Ellison és el racisme institucional i cultural. Ara bé, la influència de Dostoievski en la cultura occidental comença encara abans. Aquí trobem ben clarament el Dostoievski que influeix en la noció nietzscheana de nihilisme: l'ésser humà ha arribat a un punt culminant de l'evolució en desenvolupar una autoconsciència que, en termes adaptatius, no sembla aportar gaire res al viatge de la matèria pel cosmos; l'home conscient, educat i refinat, fruit del progrés de la cultura occidental, no és res més que un espectacle grotesc per a la natura mateixa. 

Des del principi Dostoievski marca una línia divisòria molt clara entre el pensament i l'acció, i d'alguna forma aquesta tensió es mantindrà durant tot el relat fins a esclatar en el seu desenllaç: el dubte i la reflexió paralitzen a l'hora d'actuar, mentre que l'acció és essencialment inconscient. És per això que el protagonista actua en tot moment de forma impulsiva i arrauxada, i es passa quasi tota la novel·la intentant tornar enrere i reparar sense èxit allò que ha esguerrat a través de la seva impulsivitat. Tots els seus intents de reconnectar amb altres éssers humans acaben tenint conseqüències desastroses, bàsicament perquè se li fa impossible pensar que cap persona al seu voltant no tingui la intenció d'humiliar-lo. En aquest sentit, la vida es fa molt dura quan et perceps a tu mateix com heroi de la teva pròpia història, però no hi ha ningú entre el públic que en sigui testimoni. 

Així és com el relat arriba al seu desenllaç, un final que a mi m'ha semblat rodó tenint en compte les idees del protagonista. A la seva vida s'hi creua una prostituta innocent i ingènua, per a qui encara no és massa tard i que, d'alguna forma, pot resultar per al protagonista la seva inesperada taula de salvació. Ara bé, això no és Crim i càstig, i aquí hi trobem el Dostoievski nihilista i existencial sense derives cristianes ni redempcions in extremis: la decisió final que pren l'habitant del subsòl és, possiblement, l'acció més valenta que es pot esperar d'un personatge com ell. Perquè, de vegades, si l'infern són els altres, decidir no fer mal pot ser el màxim que algú pot fer per una altra persona. 

Sinopsi: L'home del subsòl explica la seva pròpia història en primera persona, donant una sèrie de motivacions i antecedents per al seu exili present al món subterrani. En la primera part de la novel·la, el protagonista exposa les seves idees filosòfiques, properes al nihilisme més radical i al que anys després serà l'existencialisme. En la segona part del text, el protagonista narra alguns episodis de joventut que, més que influir en el seu estat actual, il·lustren la seva incapacitat d'actuar davant dels altres i la seva relació malaltissa i amargada amb el món que l'envolta. 

M'agrada: És una lectura breu, i que no es fa feixuga. S'agraeix la seva claredat, i que guardi els millors moments de la trama per al final.  

No m'agrada: En el vessant més narratiu, la història queda una mica massa esquemàtica i fragmentada, com si fos tan sols un esborrany del que podria haver estat una novel·la més completa.