"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

15 de juliol de 2020

Sofia Petrovna (#321)

Estirada al llit, reflexionava sobre la propera carta que li escriuria al camarada Stalin. Des que havien detingut en Kòlia, li havia escrit tres vegades. A la primera carta, li demanava que revisés el cas d'en Kòlia i que el posés en llibertat, perquè no era culpable de res. A la segona, li demanava que la informessin d'on era per poder anar a veure'l un sol cop abans de morir. A la tercera, li suplicava que li digués una sola cosa: era viu o mort? 

Aquesta breu novel·la de l'autora russa Lidia Txukovskaia (1907-1996) es va publicar a París el 1965, tot i que havia estat escrita vint-i-cinc anys abans, quan els fets relatats a la novel·la eren molt recents, i molt propers a l'experiència personal de l'autora. Lidia Txukovskaia va perdre el seu marit a la gran purga estalinista de finals dels anys 30, i era deixeble i confident de la poetessa Anna Akhmàtova, que també va patir els efectes de la repressió estalinista molt de prop. Les novel·les que es van escriure a l'època van circular en forma manuscrita durant molt de temps, ja que cap editorial es volia arriscar a publicar contingut subversiu, i moltes d'elles no es van començar a publicar fins molts anys després, ja en plena desestalinització del règim, o a l'estranger, les que van poder arribar a creuar les fronteres d'amagat. La novel·la és molt breu, està escrita d'una forma molt clara i senzilla, i dóna una bona aproximació del clima de terror polític en què es van veure immersos els ciutadans soviètics durant aquells anys. Si Un dia a la vida d'Ivan Denísovitx ens oferia una aproximació al món del gulag i a com era la vida als camps de presoners, Sofia Petrovna ens relata una història similar, però vista des de l'altra banda del sistema penitenciari, és a dir, des del punt de vista dels familiars i amics que queden enrere un cop l'ésser estimat ha desaparegut. Sense cap possibilitat de comunicació amb el seu fill, ni tan sols sense poder saber si és viu o mort, Sofia Petrovna accedeix a un malson de dimensions kafkianes quan comença a comprendre que com més s'endinsi en el laberint burocràtic de l'administració soviètica, més tacada quedarà la seva credibilitat com a ciutadana i les seves oportunitats de treballar, tenir un habitatge o fins i tot de mantenir les relacions humanes més quotidianes. Però el que se li fa més difícil de suportar és la dissociació que es crea entre la seva creença ferma en la innocència del seu fill i la seva creença ferma en la justícia i la infal·libilitat del sistema polític en el qual viu. Perquè la Sofia Petrovna no és una rebel ni una dissident, al contrari. Sofia Petrovna és un perfecte engranatge del sistema, una d'aquests ciutadans exemplars que han après al llarg dels anys a estimar al gran germà, i precisament aquesta contradicció aparent entre les seves creences i l'amor al seu fill és el que ens ajuda a comprendre de forma més eficaç el dilema en què es troba la protagonista, la seva paranoia creixent i la seva posterior distorsió de la realitat. Ser un engranatge del sistema o estimar el gran germà no vol dir necessàriament ser una fanàtica afecta al règim. De fet, la Sofia ni tan sols pertany al Partit Comunista, i amb prou feines comprèn les idees que hi ha darrere de la seva feina, desvinculada del partit o del sindicat: del que ella entén és de seguir procediments, posar segells a les cartes i, això sí, exercir una tasca de vigilància i control permanent envers els seus companys de feina, cosa que cap dels treballadors de la seva empresa considera una intrusió en la vida privada, sinó més aviat un deure a acomplir per al bé del grup. Per a una explicació més detallada sobre com funcionen aquests ressorts psicològics, cal llegir Hannah Arendt, a Eichmann a Jerusalem o Els orígens del totalitarisme, per adonar-nos que ser part de l'engranatge i alimentar la màquina repressiva no té a veure amb ser bona o mala persona ni en cap tipus de valoració similar pel que fa a la vida privada, sinó més aviat en posar el pilot automàtic a l'hora d'encarar la vida pública, i mirar cap a un altre cantó quan la repressió afecta aquells que tens al voltant. Ara bé, quan la repressió t'afecta a tu mateix, aleshores l'aïllament ja s'ha produït, i és molt més difícil demanar o obtenir ajuda. La contradicció que experimenta Sofia també té una cara més fosca, de fet, i que la historiografia no va aconseguir desentrellar fins que va haver passat un temps dels esdeveniments de la gran purga. El fet que el fill de Sofia Petrovna no sigui un element revolucionari o subversiu sinó, ben al contrari, un enginyer brillant al servei del règim i un orgullós membre del Komsomol, és un dels primers enigmes que es plantegen en el relat, i un dels interrogants més grans que se li presenten a la protagonista. El Gran Terror estalinista, de fet, va llençar un missatge d'advertència força clar als enemics del règim a través de la tortura, l'empresonament i l'execució sumària dels amics del règim. Només així es creava un clima de terror social prou fort com perquè a ningú se li pogués acudir amenaçar el poder d'alguna forma. La delació podia arribar literalment de qualsevol lloc, ja fos de la feina o del propi habitatge, ja que diverses famílies vivien en pisos compartits, i les ramificacions del sindicat i els organismes de control eren pràcticament omnipresents. D'aquí el sentiment de paranoia i de progressiu aïllament que experimenta la Sofia a mesura que la gent s'assabenta de la desaparició del seu fill. Lidia Txukovskaia utilitza un estil molt senzill, directe i objectiu per tal de relatar-nos aquesta corprenedora història de la impotència dels individus davant de la infal·libilitat d'un sistema repressiu. 

Sinopsi: A principis dels anys 30 a la ciutat de Leningrad, Sofia Petrovna es veu obligada a buscar feina després de la mort del seu marit, per tal de seguir mantenint els estudis del seu fill Kòlia. En començar a treballar com a mecanògrafa en una editorial, aviat se n'adona que la feina li agrada molt més del que es pensava i que se sent realitzada fent-la. Al cap d'uns anys, però, quan el seu fill és detingut durant la seva estada de pràctiques en una altra ciutat, es veu obligada a emprendre una recerca titànica del seu fill perdut a través del laberíntic sistema burocràtic del règim soviètic. La manca d'informació, però, la va endinsant en una depressió cada cop més profunda que li farà perdre el contacte amb la realitat. 

M'agrada: És un text tremendament colpidor en la seva brevetat, que fa molt per transmetre l'ambient d'angoixa i d'opressió política que envolta la vida de la protagonista. 

11 de juliol de 2020

El lleó, la bruixa i l'armari (#320)

Un dia el veureu i un altre dia ja no. No li agrada que el lliguin - i és clar que té molts altres països per atendre. Tot està bé. Ens vindrà a veure sovint. Només que no l'heu de pressionar. És feréstec, sabeu? No és un lleó domesticat

Aquesta és la segona entrega de les Cròniques de Nàrnia de C. S. Lewis, tot i que va ser el volum que es va publicar en primer lloc, el 1950. És, de fet, el volum més emblemàtic de la sèrie, possiblement perquè va ser el primer. Si El nebot del mag ens havia plantejat una mitologia per a un món màgic en concret, el món de Nàrnia creat per Aslan, i ens presentava les respostes a alguns enigmes i imatges que apareixen en aquest segon volum, aquest té una autonomia pròpia molt més marcada. En realitat podria ser perfectament un únic volum tancat en si mateix, i va ser a partir d'aquest punt que l'autor va decidir expandir el seu conte per a infants i fer-ne una sèrie sencera, afegint-hi diverses seqüeles i una preqüela. Durant els bombardeigs dels alemanys sobre Anglaterra a la segona guerra mundial, els quatre germans Pevensie, Peter, Susan, Edmund i Lucy, es traslladen a viure al camp, a la mansió d'un professor retirat. Allà, la més petita dels germans, la Lucy, descobreix que un antic armari en una de les cambres de mals endreços de la casa porta a un món diferent, el món de Nàrnia. Els seus germans no la creuen, fins i tot quan Edmund també hi acaba accedint. Quan finalment hi acabin entrant els quatre germans junts, hauran de derrotar la malvada Bruixa Blanca, que manté Nàrnia en un hivern perpetu, per tal de poder accedir al tron de Cair Paravel, com indica una antiga profecia. Abans de tots aquests esdeveniments, però, el primer accés a Nàrnia ens obre la novel·la amb dues trobades igual d'emblemàtiques i decisives per a la trama de la novel·la sencera. Mentre que la Lucy coneix el senyor Tumnus, un faune amistós que la convida a prendre el te a casa seva, l'Edmund es troba per primera vegada amb la malvada Bruixa Blanca, que li presenta una temptació molt difícil de resistir: un poder que s'assembla sospitosament a ser fill únic. Totes dues trobades són fascinants perquè d'una banda venen carregades de motius freudians, si fem l'esforç d'analitzar-les sota aquesta llum, i d'altra banda atreuen amb la introducció de trops i motius de la mitologia i dels contes de fades populars que, si més no d'entrada, ens haurien d'ajudar a llegir el que s'hi està esdevenint. Com actuar i en qui confiar quan accedeixes a un món de fantasia per casualitat? L'única guia d'acció que ja posseïm, com més endavant reconeixerà Peter, són els contes tradicionals que ja coneixem. Els llibres que trobarem a la lleixa del senyor Tumnus, però, ja ens avisen de la primera reversió dels termes: al món de Nàrnia, són els éssers humans qui són un mite. El segon signe el trobem en la presència ominosa de la figura del pare de Tumnus, encara que només sigui des d'un retrat a la seva saleta: com si es tractés del superego freudià del seu fill, la seva presència ens recorda un codi de conducta i de valors més antic que el poder usurpat per la bruixa. Aquesta, quan finalment apareix, es presenta principalment com a temptadora, només que el seu engany és força evident des del principi: fins i tot abans d'haver sentit mai a parlar dels quatre trons de Cair Paravel, destinats a ser ocupats per quatre germans en pla d'igualtat, Edmund és temptat amb ser el successor únic de la bruixa, de forma que aquesta indirectament adopta el rol de mare assumida - i impostora - de l'infant. Tant l'Edmund com la Lucy accepten els aliments que els éssers màgics els ofereixen - la prohibició d'acceptar menjar ofert pels éssers de la terra màgica és un trop recurrent a la mitologia i als contes de fades. Si bé les delícies turques de la bruixa i el seu discurs persuasiu fan saltar les alarmes de bon principi, la mateixa sospita crea una ambigüitat pertorbadora en el cas de Tumnus i Lucy, perquè els faunes, parents dels sàtirs, no són éssers fiables a la mitologia clàssica, especialment per a jovenetes que vaguen pel bosc desprevingudes. Ara bé, comparant els dos àpats de seguida veurem el contrast entre les dues màgies: el te, l'ou dur i les torrades de sardina, mel o mantega oferides per Tumnus, aliments que nodreixen autènticament dins la novel·la, no tenen res a veure amb les delícies turques oferides per la reina-bruixa, símbols d'una dolçor buida que no alimenta i crea addicció en qui les menja. No cal anar gaire lluny, doncs, per començar a percebre aquí la lectura platònica que Lewis mateix proposava per a la sèrie de Nàrnia: la tensió dualista entre el menjar fingit i el real ens comença a introduir a la tensió entre el poder fingit de la reina Jadis i el poder autèntic d'Aslan. Encara cal esperar perquè Aslan es reveli, però. Com també passava a El nebot del mag, aquest personatge central per a l'obra no apareix ben bé fins al segon acte de la història. Quan els Pevensie accedeixen al món màgic de Nàrnia, entrem en una tensió palpable d'espera messiànica. Condemnada a un hivern etern sense Nadal, Nàrnia és una terra a punt de renéixer, perquè tots els signes hi són: Aslan es troba de camí, els quatre futurs reis ja han aparegut, i es comencen a intuir els primers signes de desglaç. Perquè no és cap secret que El lleó, la bruixa i l'armari és la més profundament al·legòrica de totes les entregues de la sèrie de Nàrnia. Aslan és el fill de l'Emperador de més enllà del Mar, a qui pertany la Màgia Profunda, una Llei (així, en majúscules) molt més antiga que el temps mateix a Nàrnia. Aquesta antiga llei dictamina que la vida d'un traïdor li pertany a la bruixa, per això Edmund està condemnat a morir segons aquest antic codi. Aslan troba una forma, però, de revertir l'antiga màgia, o de fundar una nova llei, per la qual entrega ell mateix la seva vida per salvar la d'Edmund. Un altre element fascinant de la història és que els nens accedeixin a un món de fantasia a través d'un portal màgic i immediatament siguin cridats a ser-ne els reis. L'alçament al poder des d'una posició d'impotència o desempara és un motiu recurrent a la literatura per a infants, i que ens connecta de nou a aquesta lectura platònica de la tensió entre realitat i aparença: la seva aparença feble i desvalguda al món d'Anglaterra revela el seu autèntic poder reial a la terra - autèntica - de Nàrnia, per si el rerefons platònic i cristià del text no acabava de quedar clar. Per acabar de reblar el clau, a més, Lewis dota els seus infants de tota una vida adulta com a reis abans de tornar al món real. És cert que no és gaire més que una estratègia per poder crear altres històries per a la saga que tinguin lloc durant aquest regnat, i un recurs que Lewis certament podia haver espremut molt més, però pel que fa a la psicologia dels personatges obre un dels enigmes més suggestius del text. El lleó, la bruixa i l'armari és una de les meves entregues preferides de la saga sencera, i una recomanació imprescindible per als lectors de fantasia de totes les edats. 

Sinopsi: Durant la segona guerra mundial els germans Pevensie es traslladen de la ciutat al camp fugint dels bombardeigs alemanys. A la casa del professor Kirke hi descobreixen un armari màgic que els porta al país de Nàrnia. Allà descobreixen que una profecia els destina a derrocar la malvada bruixa blanca, usurpadora del poder legítim de Nàrnia. 

M'agrada: Els títols dels llibres de la lleixa del senyor Tumnus, evidentment. 

No m'agrada: La misogínia implícita del text, que el personatge del Pare Noel s'encarrega de fer explícita molt gratuïtament. 

10 de juliol de 2020

Tolkien lector de Nàrnia

A propòsit de la meva relectura dels dos primers volums de Les Cròniques de Nàrnia de C. S. Lewis, vaig trobar aquest article que parla de la recepció que Tolkien va fer de la sèrie de llibres infantils del seu amic, en particular del primer d'ells que es va publicar, El lleó, la bruixa i l'armari. Com que Tolkien no va ser gaire entusiasta de la sèrie de Nàrnia, en general s'hi va mostrar reservat al llarg de la seva vida, tot i que almenys sabem d'ell que coneixia els llibres i que els tenia a casa seva, perquè els va donar a la seva néta perquè els llegís. 

L'autor de l'article, Josh B. Long, analitza les esparses referències que trobem a comentaris de Tolkien sobre els llibres de Nàrnia de C. S. Lewis, i els posa en perspectiva per tal d'esclarir fins on arribava el rebuig de Tolkien envers aquests llibres i quins n'eren els motius. Aquí podeu llegir l'article, publicat a la magnífica revista Mythlore

Josh B. Long (2013) "Disparaging Narnia: Reconsidering Tolkien's View of The Lion, the Witch and the Wardrobe," Mythlore: A Journal of J. R. R. Tolkien, C. S. Lewis, Charles Williams, and Mythopoeic Literature. Vol 31: No 3, Article 4. 

Les referències que l'autor analitza són les següents: 
  • L'única declaració directa de Tolkien que ha estat publicada, en una de les seves cartes: es limita a constatar el fet però no aporta motius. 
  • El testimoni de Roger Lancelyn Green, quan tots dos acabaven de llegir El lleó, la bruixa i l'armari. Tolkien li va fer un comentari un punt ambigu sobre "la vida amorosa dels faunes", que s'interpretaria com a Tolkien molest per l'ús massa laxe i poc rigorós que Lewis fa de les figures de la mitologia clàssica. 
  • El testimoni de Nan C. L. Scott, en què Tolkien es referiria a l'al·legoria i el subtext religiós de l'obra com a massa obvi. 
  • El testimoni de George Sayer, que després Humphrey Carpenter recolliria en el seu llibre sobre els Inklings. L'argument es basaria, d'una banda, en l'excessiu eclecticisme de la proposta, que barreja elements de diverses mitologies en un resultat massa incongruent i mancat de cohesió. D'altra banda, això apuntaria a la desaprovació per part de Tolkien de la forma de treballar de Lewis, massa accelerada i poc polida, especialment en comparació amb l'obsessiva meticulositat del procés d'escriptura de Tolkien. 
A aquestes referències conegudes, Josh B. Long hi afegeix la referència trobada en una carta inèdita de Tolkien a Eileen Elgar. En aquest cas, la visió que dóna Tolkien sobre els llibres de Nàrnia és molt més equilibrada i matisada. Aquí Tolkien reconeix que l'èxit de l'obra de C. S. Lewis és "merescut", tot i que a ell personalment no l'atrau (val a dir que Tolkien en realitat no era un gran fan de la literatura contemporània). En aquesta última referència la crítica es dirigeix a l'al·legoria religiosa, més que a cap altra consideració estètica. 

Long remarca dues ironies que comporta la crítica de Tolkien a les al·legories: d'una banda, que Lewis es resistia a l'etiquetatge de la seva obra com a al·legòrica amb la mateixa força que Tolkien ho feia amb El Senyor dels Anells, i que, per tant, els mateixos arguments - a favor o en contra de l'al·legoria - es poden fer servir per a tots dos. D'altra banda, que el rebuig total i frontal de Tolkien a l'al·legoria és almenys discutible, ja que algunes de les seves obres menors, com Niggle per exemple, són profundament al·legòriques. 

La conclusió de l'article és que tots dos autors es complementen més del que podria semblar a primera vista, i que cadascun d'ells es va beneficiar en diferents moments de la seva vida de l'encoratjament i la crítica constructiva de l'altre. Tot i així, les seves personalitats i estils de treball com a autors eren molt diferents, i aquesta diferència de temperaments es va interposar entre ells en el cas de Nàrnia. Pel que fa a l'estil de treball, Tolkien era molt parsimoniós i meticulós, i Lewis molt més impulsiu i accelerat. Pel que fa a les seves concepcions de la mitologia com a font per a les seves obres, Tolkien era molt més purista amb el material, Lewis més eclèctic i flexible amb la tradició. 



8 de juliol de 2020

El nebot del mag (#319)

Nàrnia, Nàrnia, Nàrnia, desperta. Estima. Pensa. Parla. Sigueu arbres caminants. Sigueu bèsties parlants. Sigueu aigües divines.

Aquest és el primer volum de la saga de Les Cròniques de Nàrnia de C. S. Lewis, tot i que es va publicar el 1955 i en sisè lloc. L'ordre d'aparició dels llibres difereix de l'ordre de lectura que va establir Lewis mateix un cop els va haver publicat tots, i segueix la història de Nàrnia per ordre cronològic. El que Lewis va escriure i publicar primer són les aventures originals dels germans Pevensie i les seves seqüeles amb el seu cosí Eustace (el que serien els llibres segon, quart, cinquè i sisè), i després va ampliar la mitologia del món de Nàrnia amb una història paral·lela al regnat dels Pevensie (el llibre tercer) i els dos volums, inicial i final, primer i setè, que constitueixen l'inici i el final del món de Nàrnia, com si es tractés dels seus particulars Gènesi i Apocalipsi. Reconec que la saga sencera em provoca sentiments ambivalents. Hi ha volums que m'han marcat des de la primera vegada que els vaig llegir, i que em semblen magnífiques recomanacions per a infants, d'altres que em deixen força indiferent, i un en concret, de fet, que em sembla que perjudica tota la saga i que no hauria d'haver vist la llum. Per dir-ho breument, estic de part de Neil Gaiman pel que fa al setè volum i el problema de la Susan, i d'altra banda crec que la destrucció de Nàrnia amb judici final inclòs no és la millor forma d'acabar una saga de literatura per a infants. Molt lluny d'aquest moment, però, El nebot del mag ens ofereix la història de la creació de Nàrnia. Com que es va escriure més tard, hi ha moments que es refereixen específicament al segon dels volums, El lleó, la bruixa i l'armari, ja que, en realitat, El nebot del mag no és tan sols la història de com es va crear Nàrnia, sinó també de com va arribar al punt en què la trobem al segon volum, principalment com hi va arribar la malvada bruixa Jadis amb el seu desig de dominar el món, ja que aquesta no és originària de Nàrnia, i com hi van arribar els humans, que tampoc en són originaris. També hi trobarem altres detalls més anecdòtics com, per exemple, com va arribar a haver-hi un fanal a l'Esplanada del Fanal, o com va arribar l'armari del professor Kirke a obrir una porta entre móns diferents. En un nivell de lectura més profund, és també una curiosa revisió dels primers capítols del Gènesi, amb una particular visió del pecat original i de la condició humana més en general. I de fet em fa la impressió que Lewis es mostra més optimista que el relat bíblic. La narració comença a Londres a finals del segle dinou. El protagonista, Digory Kirke, és un nen que viu amb el seu oncle, la seva tia i la seva mare, que agonitza en una de les cambres de la casa dels oncles. Digory i la seva amiga Polly descobreixen accidentalment uns anells màgics creats per l'oncle de Digory que els permeten viatjar a móns paral·lels. L'oncle Andrew els necessita com a conillets d'índies per a la seva recerca sobre els altres móns i per això els enganya per tal que els utilitzin. En un dels móns visitats, Digory cau en la temptació - malgrat que Polly el prevé en contra d'aquest perill - de fer servir un encanteri que desperta la bruixa Jadis. Aquesta ja ha destruït el seu propi món - el desolat regne de Charn - gràcies a l'ús de la Paraula Deplorable, un encanteri que permet destruir tot ésser vivent de forma instantània. Aturem-nos un moment: és aquesta primera temptació i la caiguda de Digory que ens introdueix un pecat original que, com el bíblic, té a veure primordialment amb el coneixement. Per als qui considerin que Lewis ens presenta un univers maniqueu, de bons o dolents, cal que ens parem a pensar en la gradació de la curiositat i l'ambició pel coneixement en els personatges de Digory, l'oncle Andrew i la bruixa Jadis. Digory encara és prou petit i ignorant - innocent, potser - per comprendre que el coneixement transforma el món, i la lliçó principal que aprèn al llarg del relat és la responsabilitat: què fer amb el mal que hem introduït al món a través de les nostres accions. La saviesa de l'oncle Andrew és d'un altre tipus, però. Com en una versió corrompuda de la curiositat del seu nebot, la seva concepció del coneixement és egoista i instrumental: l'objectiu principal és aconseguir els seus propis designis i els altres es transformen en peons al seu servei. El seu personatge és molt similar al Saruman tolkinià, i de fet els discursos de tots dos s'assemblen molt, així com el seu ús del llenguatge com a eina de persuasió o manipulació. Tanmateix, Jadis ens presenta la versió augmentada i corregida de l'ambició de l'oncle Andrew: el seu coneixement es transforma en destructor de tot el que no sigui ella, ja que d'utilitzar els altres a voler dominar-los només hi va un pas. Si la relació entre el coneixement i la maldat destructora de Jadis no queda prou clara, cap al final del text un discurs alliçonador d'Aslan posa molt clara la relació: Aslan adverteix els humans del futur que els espera si acaben construint una eina igual de destructiva que la Paraula Deplorable. L'ansietat per la cursa d'armament nuclear, per la possibilitat que ofereix la tècnica de destruir tot el que hi ha només pitjant un botó, és un trop recurrent en la literatura fantàstica, distòpica i de ciència-ficció del moment, i aquest text és de 1955. A tot això, quasi a la meitat del llibre Nàrnia encara no ha estat creada: quan aquesta apareix, a través de la cançó creadora i l'alè vivificador del lleó Aslan, aquesta terra se'ns revela com un paradís edènic on tot creix i es multiplica de forma accelerada i exuberant. Jadis aprofita per fugir i amagar-se en la immensitat de Nàrnia, on es convertirà en la gènesi de tots els seus mals. Ara bé, el que ha passat aquí és una mena de revers de la història bíblica, almenys en termes cronològics: al Gènesi la creació del paradís precedeix el pecat original, i aquí el pecat original va primer i després té lloc la creació del paradís. El mal no sembla tant una caiguda, per tant, sinó quelcom natural, preexistent, potser fins i tot inherent a la condició humana. Com per accentuar aquesta duplicitat de la naturalesa del mal (interna a l'ésser humà, o externa, donada ja en la natura) Lewis afegeix al seu relat una segona temptació, que aquest cop Digory supera amb èxit. I és precisament aquesta segona temptació la que se li fa més dura en termes personals, ja que afecta directament la malaltia terminal de la seva mare. Es fa difícil no llegir aquest episodi en termes autobiogràfics, perquè Lewis va perdre la seva mare quan era petit de forma molt similar a com se'ns descriu la malaltia de la senyora Kirke, i l'episodi en què la guareix amb la poma màgica de la terra de la joventut sona directament a fantasia de desig autorrealitzat per part de l'autor. L'escena en què el nen li ofereix la poma guaridora a la seva mare actua com a revers, un altre cop, de la història de la temptació al jardí de l'edèn, així com del conte de la Blancaneu. Val a dir que de totes les anades i vingudes entre els diferents móns, l'escena que destaca per sobre de totes és la de la creació - i posterior desvetllament - de la terra de Nàrnia, tot i que el món desolat de Charn i el bosc entre els móns són escenaris que també es fan profundament atractius a l'hora de suggerir imatges al públic lector. Personalment, m'agrada molt aquest volum com a inici de la saga, i crec que és una arrencada fantàstica per a la sèrie de llibres de Nàrnia. 

Sinopsi: Dos infants del Londres del segle dinou, Digory i Polly, accedeixen a móns paral·lels a través d'uns anells màgics inventats per l'oncle de Digory. En un dels móns que visiten, Digory desperta la malvada bruixa Jadis que, després d'haver destruït el seu propi món, en busca un de nou per dominar. Al principi ho intentarà al món dels protagonistes, però després es farà més forta al món de Nàrnia, recentment creat pel poderós lleó Aslan. 

M'agrada: La forma com Lewis explota el poder suggestiu de les seves imatges i, especialment des del punt de vista de l'edat adulta, la forma com treballa els trops i símbols del llibre del Gènesi i dels contes de fades d'una forma creativa i original. M'agrada, per tant, llegir la creació d'un paradís sense pecat original, o amb una versió d'aquest, si més no, que costa força de llegir en termes de pecat o caiguda. 

4 de juliol de 2020

A sang freda (#318)

Estava massa torbat, massa esbalaït, per entendre'n la completa crueltat. El patiment. L'horror. Eren morts, una família sencera. Gent amable, bondadosa, gent que jo coneixia - assassinats. T'ho havies de creure, perquè era la pura veritat. 

Aquesta novel·la de l'autor estatunidenc Truman Capote (1924-1984) es va publicar el 1965, i va ser un èxit immediat, en part gràcies a la notorietat dels fets que s'hi descriuen, en part per l'experimentació literària per part de Capote amb els límits del gènere i del mateix concepte de ficció. De fet, Capote va encunyar el terme "novel·la de no-ficció" per referir-se a A sang freda, en publicitar-la com un relat fidedigne de fets reals. L'esforç de recerca i documentació que va fer per a aquest relat va ser exhaustiu, des de l'assassinat múltiple de la família Clutter al seu ranxo de Holborn, Kansas, el novembre de 1959 fins a l'execució cinc anys després dels seus assassins, Dick Hickock i Perry Smith, passant per la llarga fugida dels criminals fins a Mèxic i després per diverses zones dels Estats Units, així com per les investigacions que van portar finalment a la seva detenció i el posterior judici. D'entrada, la novel·la impacta per l'esforç de recrear els fets fins a l'últim detall i des de tots els punts de vista possibles, amb l'estil mesurat i sobri de Capote, que realment brilla en els seus moments més literaris, com l'ús d'imatges recurrents, somnis, premonicions o petits girs dels esdeveniments que ens apropen a la perspectiva i la forma de pensar tant de víctimes, assassins, investigadors i testimonis circumstancials, que acaben fent-se personatges dins del relat més que persones a la vida real. Tots aquests relats individuals acaben superposats i entreteixits en una narració vibrant i dinàmica, que ens posa davant dels ulls els aspectes més foscos i controvertits de la societat americana del moment. Avui dia, de fet, més de cinquanta anys després dels fets narrats, la veracitat d'algunes de les escenes descrites per Capote i les recreacions que en fa ha estat posada en dubte, fins i tot contradita directament per alguns dels seus protagonistes. Un dels punts més forts del relat, en aquest sentit, és la forma com l'autor recrea punts de vista: el fet que ens posi en el lloc d'algú a qui no volem comprendre, ni tan sols compadir, i que no ens podria revoltar més. Perquè, de fet, després d'una primera secció de la novel·la que ens recrea les hores anteriors i posteriors al crim des de la perspectiva de múltiples personatges secundaris en aquest poblet petit, i que conforma una arrencada magnífica del llibre, els dos assassins es converteixen en els protagonistes indiscutibles del relat sencer. I aquí trobem el relat de dues amèriques a dos ritmes diferents: la del somni americà i la de tot un seguit de gent que no hi encaixa per motius molt variats, i l'autor posa molt de seny a l'hora de presentar-nos el crim com a una desgràcia dissortada, cruenta i inexplicable, però en cap cas inevitable. El crim només acaba essent imputable a tot un seguit de males decisions, de ressentiments i frustracions personals per part dels assassins, així com d'alguna casualitat dissortada que, de fet, no rebaixa l'horror dels fets descrits. Però a les seves dues últimes seccions és quan el relat pot esdevenir més polític en tornar-se obertament crític amb un sistema judicial poc garant dels drets dels presoners, en dues àrees principalment: el debat al voltant de la pena de mort, que ja era força controvertida a l'època que Capote està narrant, i el debat sobre la intencionalitat criminal i la malaltia mental. Pel que fa al primer tema, és un debat que encara és vigent als Estats Units, i s'intueix força bé com Capote s'hi posiciona en contra. De fet, les quatre execucions que van tenir lloc el 1965 a l'estat de Kansas, entre elles les de Hickock i Smith, van ser les darreres que han tingut lloc en aquest estat des de llavors, i l'oposició a la pena màxima ja era força estesa en l'opinió publica en aquella època, si jutgem pel retrat que en fa Capote. A més, el debat sobre la pena capital entrava dins d'un debat més gran sobre la legislació penal vigent en aquell moment: en absència de cadena perpètua, es llegia la pena màxima com a única garantia que els criminals no tornessin a sortir al carrer. També impacta llegir, per exemple, com en la formació del jurat popular que havia d'emetre el veredicte s'eliminaven sistemàticament els candidats que s'oposessin a la pena de mort. D'altra banda, els estudis psiquiàtrics aplicats al perfil criminal encara eren a les beceroles, i el llibre també reflecteix fidelment la controvèrsia legal del moment amb el protocol M'Naughten, que determinava una persona com a mentalment sana si era capaç de distingir entre el bé i el mal. Aquesta regla es mostrava massa restrictiva en un moment en què la psiquiatria avançava cap al reconeixement de fenòmens com els brots psicòtics o els trastorns de personalitat. El relat tampoc no s'acaba inclinant per la malaltia mental dels dos assassins, però deixa prou dades sobre la taula, almenys, per posar en dubte força aspectes del procediment mateix. Finalment, cal llegir també el subtext homosexual amb què l'autor recrea la personalitat dels criminals, de forma més o menys explícita en determinats moments del text. És paradoxal que Capote acabés simpatitzant més amb el sensible i solitari Smith, un personatge que l'autor retrata com una ànima artística i incompresa, mentre que davant l'opinió pública va acabar retratat com el més cruel de tots dos, a la vegada que ofereix una visió un punt més punyent de Hickock, que va ser el cervell real de l'assassinat, tot i que va quedar en dubte si realment va arribar a prémer el gallet. Com veieu, A sang freda és una lectura fascinant, que agradarà sobretot als amants del true crime i que, tot i la cruesa dels fets que descriu, és una lectura molt entretinguda i informativa. 

Sinopsi: El novembre de 1959 el poblet de Holborn a l'estat de Kansas es va despertar amb el terrible descobriment de quatre cadàvers a la granja de la família Clutter, un matrimoni i els seus dos fills adolescents. Davant del desconcert dels investigadors, que no aconseguien trobar una motivació ferma per al crim ni cap connexió evident amb qui podria haver-ne estat l'autor, els dos assassins emprenen una escapada a Mèxic creient-se prou segurs per no ser enxampats. 

M'agrada: L'estil sobri i directe de Capote, que acaba donant prou dades sobre les subjectivitats dels seus personatges com per fer un retrat de conjunt dels fets força polièdric i equilibrat. 

1 de juliol de 2020

El bosc de la nit (#317)

La gent de la nit no enterra els seus morts, sinó que us pengen al coll a vosaltres, els seus estimats desperts, la criatura, esclofollada dels seus gestos. I allà on vagis va ella, totes dues, els teus vius i els seus morts, que no moriran; envers el dia, la llum, el dol, fins que totes dues sigueu carronya. 

Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Djuna Barnes (1892-1982) es va publicar per primer cop el 1936, i és una obra fascinant i hipnòtica sobre els cors trencats que deixa la nit en el seu recorregut cap a la llum del dia. L'ambient és el de París als bojos anys vint, que Barnes coneixia prou bé perquè en aquella època va pertànyer al cercle artístic i bohemi de la ciutat que girava al voltant de la milionària Peggy Guggenheim. El seu estil va transitar del decadentisme al modernisme, i Nightwood és una novel·la ja plenament modernista i molt experimental. Basat en experiències autobiogràfiques de l'autora, tot i que sense un argument gaire concret, el relat gira al voltant de les trobades de diferents personatges durant la nit parisina i les seves reflexions en veu alta sobre l'amor, la mort, i la identitat, especialment la identitat sexual. Cap d'ells té un passat gaire definit, i hem d'agafar-nos el poc que se'ns explica sobre els orígens d'aquests personatges amb un punt d'escepticisme d'entrada, perquè sabem que les seves identitats són construïdes més que no pas inherents als seus orígens. Els personatges són com ells escullen presentar-se, i en aquest sentit la novel·la requereix un esforç continu per relacionar els uns amb els altres, i per treure una imatge determinada de la miríada de matisos i fragments que se'ns en presenten, de tots ells. El baró Felix Volkbein és un noble austríac que en realitat no és noble, perquè sabem que el seu pare es va inventar la baronia per presentar-se en societat. El baró Fèlix coneix la Robin Vote, que se li presenta com a objecte de desig quasi animal i a qui només veu com a receptacle del seu futur successor. La Robin Vote, en realitat, només se'ns caracteritza pel seu desarrelament i la seva manca de pertinença a qualsevol lloc, i més que entendre-la com a subjecte, arribarem a veure-la només a través de com la representin els successius personatges que entraran en relació amb ella. Un cop ha tingut un fill amb el baró, el seu conflicte amb una maternitat no desitjada l'empeny a abandonar el seu matrimoni i anar a viure amb la Nora Flood, l'alter ego de l'autora en aquest cas, que es caracteritza de bones a primeres per la seva indefensió davant les traïcions dels altres. La seva ansietat vital és la de sentir-se necessitada, per això pairà tan malament la seva ruptura amb la Robin quan aquesta la deixi per anar a viure amb la Jenny Petherbridge, una identitat buida que es dedica a apropiar-se (literalment i metafòrica) de les identitats i possessions dels altres. El destinatari últim de tots aquests desenganys i frustracions, especialment els de Nora i el baró, és un metge irlandès, Matthew O'Connor, un personatge cínic i verborreic que poc a poc veurà com els patiments dels altres li fan reviure el seu propi conflicte amb la seva transsexualitat. De fet, aquest és el conflicte que se'ns expressa durant el llibre de forma més eloqüent i literal: obligat a anar a la guerra en contra de la seva voluntat quan el que volia era tenir bebès i cuidar-los i cuinar per a un home, el doctor passeja el seu trauma amb ell, fins que la seva intersecció amb la desconsolada Nora el porti al col·lapse nerviós. Aquest mateix destí, de fet, serà el que viurà la Robin en la seva successió encadenada de fugides. Si una cosa tenen els personatges de Nightwood de profundament humà, és precisament la incapacitat que tenen de perseguir la felicitat en haver acceptat amb lucidesa l'estat incomplet, imperfecte, inevitablement infeliç, de la condició humana. I què en podem treure, avui dia, d'uns personatges profundament privilegiats i profundament infeliços a la nit parisina dels bojos anys vint? La novel·la és una obra mestra de la literatura queer de tots els temps, amb el seu accent posat, no sols en les identitats sexuals no normatives dels protagonistes, que les viuen de forma tenaç i resistent, sinó també perquè assenyala directament la fluïdesa mateixa de la identitat, així com el seu caràcter performatiu. No som una etiqueta que ens posen de fora des de petits, sinó com escollim ser i com escollim presentar-nos davant dels altres: la frustració intrínseca d'aquests personatges anòmals i desarrelats parla directament de la societat que els categoritza com a desviats sense ni tan sols escoltar les seves històries. També destaca el seu accent en el cos dels personatges com a ferida, com a font de malestar i patiment, quan a la vegada els és l'única certesa. És sens dubte una novel·la que val la pena revisitar i redescobrir, perquè la seva aposta per la imatge i el simbolisme i el seu mosaic fragmentari i incomplet de relats i identitats fan de la seva lectura una experiència única i inclassificable. 

Sinopsi: La novel·la recull els encontres nocturns d'una sèrie de personatges a París i altres ciutats d'Europa i els Estats Units en diversos moments durant els anys vint. El doctor Matthew O'Connor, transsexual i veterà de guerra, acaba essent el confident no desitjat del baró Felix Volkbein i la Nora Flood, marcats tots dos per la seva relació amb la Robin Vote, una ànima infeliç i desencantada de la vida que no aconsegueix l'estabilitat amb cap de les seves parelles. 

M'agrada: És una obra tan desconcertant i difícil de classificar, que l'experiència de lectura val la pena en si mateixa. 

27 de juny de 2020

Chicas felizmente casadas (#316)

Remordiments! Em va dir que sentia llàstima per l'Eugene, que era un inadaptat, que estimava el seu fill, que se sentiria responsable si es tornés boig. Per qui toquen les campanes. Vull dir: no cal que m'aturi a donar tots els detalls, heu sentit la mateixa història milers de vegades. 

Girls in their Married Bliss d'Edna O'Brien es va publicar per primer cop el 1964 i és la darrera entrega de la trilogia de les noies de camp. No va ser fins als anys vuitanta, però, que la trilogia sencera es va publicar en un sol volum i l'autora va afegir a aquesta última novel·la el seu epíleg, que d'alguna forma arrodoneix el conjunt de les tres novel·les i els dona una conclusió coherent. D'entrada, aquesta tercera entrega és força diferent de les altres dues novel·les. Aquí, per primer cop, trobem el punt de vista en primera persona de Baba, l'amiga de Kate, que havia quedat força desdibuixada en les altres dues novel·les, especialment a la segona. Si ja havia destacat que a les altres dues novel·les la veu de Kate com a narradora sona excessivament ingènua, i que hem de destriar la realitat de la història entre les fantasies justificadores i les idealitzacions que en fa, aquí la narració de Baba ens ofereix un to molt més realista, també molt més conversacional, amb un cinisme i un sarcasme que resultarien còmics en determinats moments si el contingut dels fets relatats no fos tan dur i colpidor. Com el títol ens indica, força irònicament, aquesta tercera novel·la ens mostra les dues noies de camp, ja a Londres, on les dues han aconseguit casar-se amb marits benestants. Baba ha decidit casar-se amb un empresari de la construcció força ric, que no estima però que li desperta sentiments de compassió en determinats moments, mentre que Kate s'ha casat amb Eugene, la parella que ja havia tingut a la segona novel·la, amb qui ara té un fill. Aquesta és una de les novetats que se'ns presenta al principi d'aquesta primera entrega. Si ben bé d'entrada pot resultar una mica frustrant que Kate torni a reprendre aquesta relació que ja havia mostrat la seva cara més fosca a la segona entrega de la trilogia, també és cert que és fàcil de comprendre la decisió narrativa des del punt de vista de l'autora: la història podria ser la mateixa si Kate s'hagués casat amb una altra persona, però se'ns hauria hagut de construir una altra relació des del principi i introduir un personatge nou, mentre que així reprenem la relació que s'havia construït en l'anterior entrega. La narració de Baba en primera persona acaba confirmant els equívocs en què Kate havia anat caient en els altres dos relats: des de fora, i amb la seva visió cínica i desencantada de la vida, Baba és capaç d'apreciar l'abús i la toxicitat del matrimoni entre Kate i Eugene, tan difícil de processar per a la mateixa Kate. El paternalisme i la superioritat amb què Eugene tractava Kate en les primeres fases de l'enamorament, ara s'han tornat menyspreu obert. Eugene acusa Kate de ser passiva i de no tenir instint maternal, mentre que Kate, amb inquietuds artístiques que s'han vist frustrades pel seu nou rol com a mestressa de casa, cau en un estat d'ansietat i depressió profunds. La relació de les dues dones amb la maternitat també és una de les parts més fosques del relat: quan se separen, Eugene utilitza el seu fill com a nou instrument per minar l'autoconfiança de Kate, i la lluita de Kate per recuperar-lo es converteix cada cop en més desesperada. D'altra banda, Baba també afronta la maternitat amb ansietat, principalment a causa del xoc entre les seves expectatives i les del seu marit. En conjunt la novel·la és igual de fosca o fins i tot més que les altres dues, en tant que es converteix en un retrat complet de les múltiples i variades facetes - precisament les més banals - que pot presentar la infelicitat. És en el seu epíleg, però, afegit posteriorment, que aquesta tercera entrega aconsegueix recuperar els temes i motius de les altres dues novel·les, especialment pel que fa al desenllaç del personatge de Kate. A la vista del seu final, la història de Kate s'acaba convertint en una mena de recreació de la vida dels seus pares, amb qui no ha aconseguit fer net: la figura del pare acaba planant sobre tot el conjunt quan ens adonem que Kate no ha superat mai aquesta amenaça sobre la seva existència, i per això s'ha vist incapaç de lliurar-se del seu rol de submissió a aquesta presència patriarcal en la figura del marit. El terror a què va viure sotmesa de petita, juntament amb la seva mare, ha fet que acabi assumint aquest terror com a part de la seva existència, i que integri en la seva personalitat la indefensió i impotència de la mare. A més, l'episodi de la mort de la mare també es rellegeix sota una nova llum, encara que només sigui un minúscul interrogant sobre aquest esdeveniment del passat. No puc fer spoiler sobre com acaba la història de Kate, així que només puc dir que, tot i que el final és molt trist i només es pot llegir com a derrota, Baba li dóna un sentit de conclusió molt més articulat a la història de la seva amiga del que ella mateixa ha pogut fer durant el relat. Baba es transforma, així, en una narradora prou lúcida i crítica com per poder llegir la història de la seva amiga en termes d'opressió, i llegir-ne fins i tot la història de totes les dones des d'un punt de vista global. És així que el programa feminista de l'autora es fa més explícit en aquest epíleg, tot i que és d'esperar en tant que va ser un afegit d'uns vint anys després de la publicació de la trilogia original. En definitiva, una lectura del tot recomanable, especialment a la llum de les altres dues novel·les de la trilogia. 

Sinopsi: Un temps després d'arribar a Londres, Kate i Baba es troben totes dues atrapades en dos matrimonis insatisfactoris. Mentre que Kate ha tornat a assumir el rol de submissió en la seva antiga relació amb Eugene, Baba se sent pressionada pel seu marit per tal de quedar-se embarassada, i viu la idea de la maternitat amb ansietat. Quan Kate finalment acabi abandonant el seu marit, les dues amigues reprendran la seva relació de complicitat del passat, tot i que serà precisament quan totes dues hagin d'afrontar les decisions més difícils de la seva vida. 

M'agrada: És una tercera entrega que està a l'alçada de les altres dues, i el seu tràgic final acaba connectant l'experiència de lectura amb les altres dues novel·les i creant una narració coherent per al conjunt de la trilogia. 

No m'agrada: En general, el fet que sigui la més fosca de les tres novel·les, i el fet que no hi hagi una sortida possible per a l'inconformisme de les dues protagonistes. És part de la crítica social que fa la trilogia sencera, però tot i així el conjunt acaba essent força pessimista. 

24 de juny de 2020

La chica de ojos verdes (#315)

No siguis imbècil, deixa de compadir-te, que això és precisament el que va arruïnar la vida a la teva mare, em vaig dir mentre dirigia la mà al cordó negre de l'alarma. Tremolava com una fulla. 

Publicada el 1962, Girl with Green Eyes és la segona entrega de la trilogia de les noies de camp, de l'autora irlandesa Edna O'Brien. Si a la primera entrega les dues amigues Caithleen i Baba es traslladaven del camp a Dublín per tal de treballar i començar una nova vida, aquesta segona novel·la transcorre íntegrament a Dublín, i se centra principalment en les aventures de Caithleen narrades en primera persona, mentre que Baba es converteix en un personatge secundari. Potser aquesta segona novel·la perd una mica en la comparació amb la primera pel que fa a l'argument, però l'estil de la narradora, en primera persona, poètic i a la vegada senzill, és un dels seus punts més forts, igual que passava a la primera novel·la, Las chicas de campo. Com en aquesta, el punt de vista de Caithleen és profundament subjectiu, i el relat de les seves penúries, aquest cop en el terreny amorós, s'ha d'acabar llegint entre línies a través de la seva veu romàntica i exaltada. La realitat que descriu és més fosca i amarga del que els seus sentiments reflecteixen. Després del seu desengany amb el senyor Gentleman, a la primera entrega, la protagonista inicia una relació amb un altre senyor casat força més gran que ella, aquest cop un director de cinema i intel·lectual que l'enlluerna amb la seva cultura i la seva experiència de la vida - el que ella anomena "el seu passat". De fet, la de tenir "un passat" és una de les múltiples nocions romàntiques que té Caithleen, i si bé des del principi es comença a entreveure que aquesta relació no augura res de bo, la novel·la és el relat exclusiu d'aquest romanç abocat al fracàs, que finalment Caithleen integrarà al seu relat personal en iniciar una nova vida com a noia amb passat. És un llibre una mica difícil de gaudir perquè es basa principalment en una relació tòxica: l'actitud manipuladora de l'amant de Caithleen, Eugene, queda palesa i ben evident des del principi de la novel·la, i només roman oculta per a la protagonista mateixa, que en el seu enamorament resulta completament incapaç de llegir la superioritat i el paternalisme amb què és tractada en tot moment. Aprofitant el diferencial en cultura, experiència, i poder adquisitiu que els separa, Eugene aprofita per acabar controlant cada petit aspecte de la vida de la jove, com si fos el seu deure modelar-la a la seva imatge i semblança o, encara pitjor, a la de la seva ex-dona. Un cop dins la relació, un dels conflictes principals de la protagonista és amb el sexe: educada per considerar-lo tabú i no poder parlar-ne amb ningú en cap circumstància, sent la pressió del seu amant per "arribar fins al final" quan realment no se sent preparada. Tot i el pànic que sent, l'home la manipula perquè se senti culpable si no cedeix. És per tot això que, si bé la novel·la ens ofereix una protagonista ingènua i sempre sotmesa a la suposada superioritat de la seva parella, el llibre es pot llegir en termes feministes, en tant que queda clar en tot moment la diferència de poder entre tots dos personatges i la manipulació que Eugene exerceix sobre la protagonista des d'un valors profundament patriarcals. De fet, ben bé al principi de la novel·la Eugene comença per canviar-li el nom. Un altre motiu molt important a la novel·la és el contrast entre el món de la protagonista, amb l'ambient rural de la seva família i les seves arrels, i el món suposadament més culte i intel·lectual, d'una classe social superior, al qual Eugene l'introdueix. La brutalitat del pare de Caithleen, i en especial la violència dels episodis en què apareix, fan una mica més comprensible les decisions de la protagonista a l'hora de voler trencar definitivament amb el seu passat, encara que sigui amb una fugida endavant que subverteix totes les convencions socials del seu temps. Tanmateix, això no implica que les decisions que pren Caithleen siguin les més assenyades per la seva part: la seva immaduresa i el seu desarrelament determinen aquesta submissió cega en què acaba la seva relació amb el seu amant. Una part de les seves arrels és també la seva fe catòlica, que li provoca un conflicte interior entre els seus desitjos i passions i el que la societat religiosa i conservadora de la Irlanda de l'època li demanen. Finalment, serà l'esbojarrada i atrevida Baba qui demostri un coneixement més profund del món de les relacions humanes quan provi de persuadir-la que oblidi Eugene. De fet, Baba és qui l'acabarà rescatant a l'hora d'arrossegar-la a un nou viatge, aquest cop a Londres, on les dues amigues podran iniciar una nova vida i on Caithleen podrà, finalment, començar a madurar. Per això en acabar aquest segon llibre la impressió és que encara no sabem prou coses, de Baba, perquè el retrat que ens n'arriba queda constantment deformat per la percepció que ens n'ofereix Caithleen. La chica de ojos verdes és una lectura molt recomanable que, si bé queda un punt subordinada a la seva predecessora, ens endinsa una mica més en la vida d'aquests personatges i de la seva amistat.

Sinopsi: Uns anys després d'instal·lar-se a Dublín, les amigues Cait i Baba segueixen allotjant-se en una habitació llogada i sortint de copes i a ballar quasi totes les nits. No acabaran separant-se fins que Caithleen conegui Eugene, un director de cinema que l'enlluerna amb la seva cultura i que l'acabarà convencent perquè visquin junts, a l'espera del seu divorci.

M'agrada: És una reflexió tremendament colpidora sobre les relacions de gènere, i la violència cultural i simbòlica que la societat pot arribar a exercir sobre les dones per tal que s'emmotllin a les expectatives i rols que els venen assignats.

No m'agrada: És un llibre que depèn una mica del seu predecessor, i que crec que perdria una mica de forma separada. També penso que el resultat final es ressent de desdibuixar una mica massa la resta de personatges secundaris, inclosa la Baba. 

20 de juny de 2020

Las chicas de campo (#314)

La gent ens mirava, però tant ens feia: érem joves. La Baba va inflar la bossa buida i la va fer esclatar amb un terrabastall colpejant-la amb el puny. 
- Faré saltar pels aires aquesta ciutat. 
I ho deia de debò, aquella primera nit a Dublín. 

Aquesta novel·la es va publicar el 1960 i va ser el debut literari de l'autora irlandesa Edna O'Brien. La publicació de The Country Girls va suposar tot un xoc cultural a la ultracatòlica Irlanda, i les reaccions a la novel·la van incloure les ressenyes negatives, l'assetjament a l'autora i la prohibició tant d'aquesta novel·la com de les seves dues seqüeles. Al poble natal d'Edna O'Brien, el capellà local en va cremar tots els exemplars disponibles en una foguera al carrer. L'església catòlica irlandesa, que predicava precisament la necessitat de la submissió al marit i la maternitat com a rols essencials per a la dona, va ser especialment combativa a l'hora de condemnar el llibre perquè, segons les autoritats religioses, tacava la puresa de la feminitat irlandesa. Però què hi trobarem, a la novel·la, que sigui tan escandalós? La història és el relat en primera persona d'una adolescent irlandesa en un poble rural de l'oest d'Irlanda, a finals dels anys 40, després en un internat de monges i més endavant a Dublín, on es trasllada a treballar després que l'expulsin de l'escola. Caithleen Brady és una adolescent romàntica i idealista, força somiatruites, que s'evadeix de la misèria de la seva realitat quotidiana a través dels seus plans de futur, que contemplen, bàsicament, enamorar-se d'algú. Viu a la granja familiar amb un pare alcohòlic que maltracta brutalment tant a ella com la seva mare, i que els provoca autèntic terror a les dues amb les seves desaparicions i reaparicions sobtades. Mentrestant, la propietat familiar se'n va a la ruïna, ja que el pare gasta en beguda els pocs diners que ingressen. La seva única amiga, Bridget Brennan, a qui tothom anomena Baba, en realitat abusa de la seva confiança constantment, i la menysprea en tot moment pels seus orígens desafavorits. Tot i així, la seva amistat va evolucionant al llarg del llibre, a mesura que les dues es van necessitant cada cop més l'una a l'altra. Gran part de la novel·la es construeix al voltant del contrast entre aquestes dues personalitats: mentre que Caithleen és romàntica i somiadora, Baba és cínica i realista en tot moment, i és la més atrevida de totes dues, almenys a l'hora de parlar. L'estil narratiu de la novel·la és molt curiós, perquè crec que un dels seus grans mèrits és la recreació que l'autora fa de la veu de la protagonista, poètica i exaltada com l'adolescent romàntica que és, i amb una atenció minuciosa als detalls. De fet, és impressionant com una novel·la tan curta ens arriba a proporcionar tanta informació d'una forma tan condensada, perquè el relat que Caithleen ens transmet és un relat d'objectes lligats a records, d'espais domèstics ben diferents, de petits detalls que tornen de forma recurrent, amb personatges secundaris que entren i surten de la narració i que, si bé no queden tots desenvolupats, formen un vívid retrat de la societat del moment i el fons sobre el qual es retallen les figures de les protagonistes. A més, de forma coherent amb aquesta veu narradora un punt desarticulada de la protagonista, les referències a la sexualitat de les protagonistes queden amagats entre línies i a mitges tintes, reflectint de fet la forma com es produïa el flirteig en un ambient social de constant vigilància i control social sobre la intimitat de les dones. No ha de resultar estrany, per tant, que les crítiques que la novel·la va rebre a l'època giressin al voltant dels desitjos sexuals i les relacions que mantenen les protagonistes amb el sexe masculí, però que ni s'esmentés l'assetjament constant que dirigeixen sobre elles els homes casats, que exerceixen el flirteig com un entreteniment més, i tantegen constantment els límits del consentiment de la noia, que té el deure públic i social de resistir aquests avanços. Així és com s'articula la relació de Caithleen amb un senyor casat del poble a qui tothom anomena "senyor Gentleman", en un moviment entre irònic i burlesc per part de l'autora. Mentre que Caithleen està genuïnament enamorada del senyor Gentleman, no fa falta anar gaire enllà de la trama per veure que aquesta relació està destinada al fracàs. Baba, en canvi, és una mica més pragmàtica que la seva amiga i pretén tan sols passar-s'ho bé. Que els senyors que tenen diners i, per tant, poden dur-la a restaurants cars o fer-li regals costosos siguin els grans més que no pas els jovenets se'ns presenta tan sols com un efecte col·lateral de la seva aposta pel gaudi de la vida i de la seva joventut. La imatge de la frustració dels seus pares, el veterinari i la seva dona, se'ns presenten constantment com a reflex del que, possiblement, Baba intenta defugir a la seva vida. El que O'Brien presenta amb més claredat al llarg de la novel·la és en tot moment aquest diferencial en el poder entre els homes i les dones, ja que si bé The Country Girls és un text que no es va escriure expressament en clau feminista, l'autora va ser pionera en la literatura irlandesa a l'hora de donar veu a l'experiència de les dones, injustament silenciada per un projecte polític i cultural profundament controlador del rol de les dones a la societat. 

Sinopsi: La novel·la transcorre durant quatre anys de la vida de les protagonistes, a finals dels anys 40 i principi dels 50, des que tenen catorze anys fins que en tenen divuit. Caithleen i Baba són dues amigues en un poble rural a l'oest d'Irlanda. Mentre que la família de Caithleen passa penúries econòmiques, la de Baba es troba en una situació més acomodada. Quan la mare de Caithleen mor, aquesta se'n va a viure amb la família de Baba, i totes dues noies són enviades a un col·legi de monges. A l'internat passen tot tipus de penúries fins que aconsegueixen escapar-se'n provocant la seva expulsió. Després es traslladen a treballar a Dublín, on tindran les seves primeres experiències de llibertat gaudint de la vida nocturna de la ciutat. 

M'agrada: La forma com O'Brien construeix la seva prosa, elaborada i farcida de detalls, sota una aparença de simplicitat. També la forma com evolucionen els dos personatges i la seva amistat, molt subtil però present al llarg del text. 

17 de juny de 2020

La història basca del món (#313)

Aquest és un poble que ha lluitat amb tossuderia pel seu concepte únic de nació sense haver tingut mai un estat propi. Observar els bascos és fer-se la pregunta: què és una nació? 

Aquest assaig del periodista estatunidenc Mark Kurlansky es va publicar per primer cop l'any 1999 i ha esdevingut molt popular des de llavors com a aproximació a la història i la cultura basques. És una lectura molt amena i agradable per com s'hi organitza la informació: en primer lloc, és d'agrair que Kurlansky presenti una visió global i detallada de tota la història basca que no se centri exclusivament en el terrorisme, sinó en tota la cultura basca com a conjunt, accentuant el seu origen al voltant de la llengua i els costums ancestrals. D'altra banda, tot i que la història que s'hi descriu segueix un ordre estrictament cronològic durant tota l'exposició, i és molt documentada i detallada, els capítols en què se separa el text són temàtics, i giren al voltant d'aspectes concrets de la cultura basca per tal de relacionar-los amb el seu context històric més ampli. No és fortuït, en tot cas, perquè Kurlansky és especialista en microhistòries o històries anecdòtiques, relats de la història d'un sol objecte que reflecteixen aspectes més amplis de la història social de la humanitat. Els seus llibres més famosos són Cod, la història del bacallà, el peix que va canviar el món, i Salt, una història de la sal, el mineral que ha marcat la civilització humana, i que juga un paper fonamental dins la història del bacallà. I com veurem també a les pàgines de La història basca del món, la intersecció entre els bascos i el bacallà salat també és un moment clau de la història moderna. El llibre ens presenta precisament la nació basca com una anècdota a peu de pàgina de la història, per tal de revertir aquesta imatge immediatament i llegir la història mundial com a apunt necessari per entendre la història basca, molt més cosmopolita i oberta al món del que es podria pensar inicialment. És un relat que aposta directament per una visió nacionalista del País Basc, i ho fa sense complexos i sense demanar disculpes en cap moment, en tant que de forma molt intel·ligent posa les bases conceptuals per a la idea de nació que utilitza ben bé des del primer capítol: un poble comença com a comunitat lingüística, es constitueix posteriorment com a nació a través de símbols culturals i institucions polítiques acceptades col·lectivament i el tercer pas que restaria seria el de constituir-se com a estat propi. De fet, el llibre s'articula en tot moment al voltant d'un binomi format pel País Basc i la seva relació sempre problemàtica amb Espanya. Al final d'un dels capítols, titulat "El problema basc", Kurlansky acaba per concloure que el problema basc és, de fet, Espanya. Tanmateix, l'autor no s'atura gaire a explicar la formació de l'estat espanyol, entitat que Kurlansky explica una mica per sobre i com si fos una identitat homogènia al mateix nivell que la basca, més que un conglomerat d'identitats diverses. És sobretot a la primera part del llibre que la contextualització m'ha semblat que es queda una mica curta en aquest sentit. S'entén per als qui hem estudiat història d'Espanya a l'escola i captem el context més ampli en què se situen els esdeveniments narrats, però em preocupa una mica la confusió que pot causar en un públic internacional. Tanmateix, l'explicació que fa de les guerres carlistes, un dels moments més farragosos dels llibres d'història espanyola, és força clara i entenedora: amb la seva dicotomia entre un bàndol liberal però fèrriament centralista seguint el model de l'estat francès, i un bàndol més foralista i regionalista però profundament tradicionalista fins a extrems reaccionaris. I és així que arribem als segles dinou i vint, on la història ens resulta ja una mica més familiar, si més no per recent, i on Kurlansky no amaga en cap moment els aspectes més problemàtics de l'origen de la nació basca: el biaix etnicista de la formulació que en fa Sabino Arana queda sobre la taula en tot moment. Tanmateix, això acaba essent una decisió molt intel·ligent a l'hora de continuar llegint: a través dels capítols sobre la guerra civil, la repressió franquista i l'origen de la banda terrorista ETA, apreciem precisament la complexitat del discurs identitari, en tant que l'origen de la banda terrorista i el seu entorn polític pretén desmarcar-se precisament d'aquestes arrels. En aquests darrers capítols, però, és on el biaix es pot fer més clar i les crítiques des de l'espanyolisme poden ser més acusades: el relat que Kurlansky fa del terrorisme no és equilibrat, centrant-se principalment en les tortures i la repressió política per part del govern espanyol amb la connivència del govern francès, i passant de puntetes pels atemptats més cruents per part de la banda terrorista dins i fora del territori basc. En aquest sentit el to del llibre és molt crític, i amb raó, amb la transició i el post-franquisme, i el govern de Felipe González i la formació de les clavegueres de l'estat espanyol queden molt retratats. Com que es va publicar el 1999, el llibre no arriba a veure la fi del terrorisme com a tal, i en aquest sentit seria interessant veure com relataria Kurlansky aquesta etapa més recent de la història basca i el seu desenvolupament polític. Com deia, és una lectura molt amena i agradable, que és una bona introducció a la història i a la identitat basques per als qui els mirem des de fora, però que no escatima detalls ni anècdotes en l'exposició històrica i que ens apropa des d'una perspectiva molt clara i directa als dilemes contemporanis de les nacions sense estat. 

Continguts: Després d'una breu introducció, el llibre presenta una explicació cronològica dels moments més decisius de la història basca dividida en tres parts. La primera part, "La supervivència d'Euskal Herria", recull des dels orígens incerts dels euskaldunak com a comunitat lingüística amb unes característiques ètniques determinades fins a la revolució comercial i financera del segle divuit. La segona part, "L'alba d'Euskadi", desenvolupa les guerres carlistes i el naixement del nacionalisme basc com a moviment polític i cultural al segle dinou i, pel que fa al segle vint, se centra principalment en l'adveniment de la Segona República espanyola, la guerra civil i la dictadura franquista. La tercera part, "Euskadi askatuta", recull el període de la transició des de la mort de Franco fins als primers governs democràtics, centrant-se especialment en el de Felipe González. 

M'agrada: És una història molt clara i entenedora, que en tot moment fa de molt bon llegir per la seva combinació dels fets històrics amb episodis més o menys anecdòtics, referents a la cultura i la gastronomia basques, que serveixen a la vegada per introduir noves etapes històriques. 

No m'agrada: Falta una mica de contextualització històrica en determinats passatges, sobretot a la primera part, i el retrat que fa del terrorisme a la tercera part no és del tot equilibrat. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons