La Gran Guerra i la memòria moderna és un assaig de l'historiador i crític literari estatunidenc Paul Fussell (1924-2012) que es va publicar per primer cop l'any 1975, i que des de llavors ha esdevingut un clàssic entre els assajos sobre la Primera Guerra Mundial. D'entrada, val a dir que no és un assaig historiogràfic, tot i que estigui molt ben documentat i, en determinats moments, s'estengui en explicacions de determinades accions concretes de la guerra al front occidental. Paul Fussell va esdevenir, més aviat, un historiador de la literatura, i en aquest llibre ens ofereix una reflexió autènticament fascinant sobre la literatura de la Gran Guerra feta per autors britànics, especialment poesia i memorialística, el seu profund arrelament en la tradició literària anglesa ben bé des de Shakespeare o fins i tot abans, i la influència que tindrà en la literatura posterior durant el segle vint. La tesi de Fussell és que la Primera Guerra Mundial inaugura el segle vint amb una ruptura tan important amb el passat, tant cultural, social com política, que el llenguatge i l'art sorgits de la Gran Guerra esdevindran un model per a tota la cultura posterior en llengua anglesa, però d'altra banda, també pretén demostrar com una generació de joves poetes i escriptors britànics van trobar en la seva pròpia tradició literària, que havien estudiat a les escoles privades, un llenguatge i unes imatges heretades que els van ajudar a donar forma literària a les traumàtiques experiències que estaven vivint.
Amb la Primera Guerra Mundial, segons Fussell, s'inicia el que Northrop Frye va anomenar el mode irònic de la narració, un grau posterior després del mode èpic i el mode novel·lístic. Es tracta d'una forma d'expressió narrativa que es caracteritza per la impotència bàsica de l'heroi en comparació amb el públic lector i el seu propi entorn: si l'heroi mític o èpic és més poderós que el lector, i l'heroi novel·lesc és igual que el seu públic, aquí l'heroi es troba en una posició d'indefensió total. Tanmateix, per als soldats d'infanteria del front occidental aquesta experiència d'impotència no és literària, sinó ben directa i real, i la necessitat d'escriure'n per preservar-ne el testimoni marcarà l'inici del modernisme literari i les literatures de l'absurd. Fussell era veterà de la Segona Guerra Mundial, i a través del seu assaig també analitza com el llegat cultural i literari de la Primera Guerra Mundial té un impacte directe en el que després seran les ficcions estatunidenques sobre la Segona, i com autors com Thomas Pynchon i Joseph Heller llegeixen aquest llegat, sovint d'una forma subversiva i rupturista. De la mateixa manera, analitza com les memòries i poemes dels autors britànics de la Gran Guerra llegeixen el seu propi llegat, per oferir-ne una versió passada pel trauma i el desencantament.
A partir d'aquesta premissa, l'assaig es divideix en capítols o blocs temàtics en què Fussell va analitzant diverses imatges o trops presents en aquests escrits sobre la guerra, i les influències literàries que en rastreja dins la literatura britànica anterior. Així doncs, un dels capítols es dedica al pensament màgic i mític, un altre a la integració del llenguatge teatral, un altre a la tradició pastoral, o també dedica un capítol a l'evocació homoeròtica dins la literatura britànica sobre la Gran Guerra i com aquesta arrela en una tradició molt més antiga dins la literatura britànica en general. Tanmateix, tot i que l'estructura de l'assaig sembli tan clara de bones a primeres, l'exposició va progressant d'una forma força dispersa en la seva prolixitat, amb excursos a anàlisis concretes d'una obra determinada, que serveixen per il·lustrar una idea però que de vegades es perden en el propi raonament i, a més, anant i venint constantment entre els autors de la Primera Guerra Mundial i els de la Segona. Fussell amuntega uns exemples sobre uns altres per comparar-los entre ells, però de vegades l'argument que lliga tots aquests exemples no queda del tot clar o no passa d'un judici personal de l'autor: a mesura que anem llegint, per exemple, queda molt clar que Edmund Blunden li agrada molt i que David Jones no gaire.
Fussell tendeix, d'una banda, a fer generalitzacions i, d'altra banda, analitza certes obres literàries basant-se només en un aspecte en concret seleccionat prèviament. Pel que fa a les generalitzacions, i només per posar un exemple, l'autor insisteix en unes quantes ocasions en el caràcter totalment únic i extraordinari de la literatura britànica davant de la dels altres països, però mai no justifica l'afirmació amb exemples dels altres països, tret d'algun esment de passada de Jünger i Remarque. D'autors francesos, no en considera cap. Pel que fa a les anàlisis parcials, m'ha fet la impressió que els exemples quedaven seleccionats només a favor de l'argument que intentava defensar en aquell moment. Això es fa especialment observable quan fa anàlisis més profundes d'unes obres en concret: Edmund Blunden és utilitzat com a màxim exponent del component pastoral de la literatura sobre la Gran Guerra, David Jones com a representant de la recepció de la tradició mítica britànica, Siegfried Sassoon com a exemple de la visió binària del món, o Robert Graves com a representant del mode teatral, en especial la caricatura i la farsa, a l'hora de presentar el seu volum de memòries. Tanmateix, això fa que altres aspectes d'aquests autors que encaixarien en altres categories no es facin del tot presents, o s'esmentin només de passada.
Un altre aspecte que m'ha semblat una mica confús a l'hora de llegir és la forma com Fussell retrata l'homosexualitat i analitza els temes homoeròtics dins la literatura de la guerra. La descripció que fa sobre la tradició homoeròtica dins la literatura britànica i el seu context cultural i històric m'ha semblat molt informativa. Entenc que a l'època en què es va publicar el llibre devia resultar una novetat i un impacte per la franquesa amb què parlava d'aquest tema obertament, però també mostra molt clarament la distància que ens separa dels anys setanta en què escrivia Fussell. L'autor exposa la divisió que fa Graves entre els homosexuals "autèntics" i els que ho esdevenen només per la necessitat del moment, en el context de guerra, i més endavant Fussell remarca el caràcter "innocent" dels enamoraments que experimentaven aquests últims, com si implícitament subscrivís el marc mental en què ens situa Graves. Així és com llegia Graves els enamoraments que ell mateix va experimentar a l'escola privada i després a la trinxera, com a anomalia transitòria que havia de ser superada. També és la clau per interpretar l'episodi en què Graves presenta com una gran decepció, quasi un greuge, la descoberta que el noi de qui estava enamorat a l'escola ha estat enxampat en una situació "indecent" i, per tant, no era un homosexual "innocent", com ell es pensava, sinó un d'autèntic.
Per continuar amb Graves, hi ha un moment en concret que m'ha semblat força il·lustratiu d'aquesta distància interpretativa, en què Fussell posa un exemple tret de Adéu a tot allò. En un passatge del text, Graves relata com es presenta al tribunal mèdic del seu amic Sassoon per provar de defensar-lo i poder evitar-li així el consell de guerra. En aquest episodi, Graves presenta la seva intervenció com una "actuació" davant dels metges, com si es tractés d'una interpretació teatral, però a la vegada descriu com es va posar a plorar fins a tres vegades, i un dels metges li va arribar a preguntar si no el necessitava ell mateix, el tribunal mèdic. Tanmateix, i he hagut de consultar el text original per comprovar si és així, Graves en cap moment no amaga el seu propi estat de nervis, ni el fet que les llàgrimes siguin autèntiques. Graves presenta l'episodi de forma lleugera i amb un to còmic, és cert, però avui dia és molt més fàcil interpretar aquest to com una forma d'autoprotegir-se o de protegir la seva pròpia masculinitat en un context en què per a un home plorar en públic era un gran tabú social. Fussell no pot imaginar-se una altra interpretació perquè als Estats Units de la seva època també ho era, i fins i tot em penso que encara amb més força. Això no li treu credibilitat a les tesis que defensa Fussell ni a la seva exposició, però sí que mostra per què certs aspectes del text se'ns poden fer una mica més confusos o estranys de llegir des del punt de vista actual.
La Gran Guerra i la memòria moderna és un assaig molt curiós: està escrit amb un gran rigor, proporciona molt bona informació per tal d'entendre les obres que analitza, i a cada pàgina es nota que el tema de la guerra no era un simple interès acadèmic per a Fussell, sinó una experiència personal que el tocava íntimament i que li dóna una visió privilegiada sobre la situació dels soldats/autors i una sensibilitat particular per a l'anàlisi de l'anècdota i el detall. És un volum especialment valuós per les connexions que presenta entre vida social i vida cultural; ens mostra de manera molt ferma com la cultura és sempre producte d'un context històric i material determinat, i no apareix en el buit o simplement d'una inspiració momentània. Els moments de connexió entre la literatura britànica de la Primera Guerra Mundial i la literatura estatunidenca de la Segona també resulten il·luminadors, especialment quan aquesta mostra voluntat rupturista més que per la seva continuïtat. Fussell és un gran observador de detalls, i m'ha agradat especialment que s'entretingui a posar exemples que retraten tot aquest context cultural i social. En aquest sentit cal reconèixer que el volum de feina que va posar en aquest llibre és impressionant, i es nota clarament al llarg de la lectura. D'altra banda, la tesi general del text es fa un punt confusa, en gran part perquè es va perdent i es va retrobant al llarg de les giragonses que fa l'argumentació. A mi m'ha agradat molt llegir-lo, però potser no el recomanaria si no esteu realment interessats en el tema o no en teniu coneixements previs.
Continguts: El primer capítol se centra en el concepte de la ironia com a mode d'expressió bàsic de la narrativa de guerra, i també com a vehicle per a la rememoració dels fets. El capítol 2 exposa exemples de l'efecte alienador de la guerra sobre la psique dels soldats, i com aquest estat mental contrasta profundament amb el romanticisme de la tradició literària i el món conegut i domèstic. El capítol 3 se centra en l'expressió de la guerra en termes dicotòmics, i analitza aquest mecanisme a la Trilogia de Sherston de Siegfried Sassoon, i la forma com la generació posterior a la guerra n'hereta el vocabulari. El capítol 4 explora la tradició mítica, llegendària i religiosa que acaba impactant sobre els textos de guerra, en especial les imatges cristianes, la matèria de Bretanya i El viatge del pelegrí de John Bunyan. En aquest capítol Fussell analitza In Parenthesis de David Jones com a projecte literari fallit. Al capítol 5 s'exposen els antecedents literaris dels combatents i la fallada del llenguatge que es produeix davant l'experiència de la guerra: en aquest context, analitza el llenguatge eufemístic, el doble llenguatge, i la forma literària com a substitució del caràcter obscè de l'experiència. El capítol 6 exposa l'aspecte teatral de la guerra com a reflex de la dissociació que es produeix a la ment dels soldats. També analitza el context teatral del moment, i explora en profunditat l'aspecte de comèdia o farsa que es troba a Adéu a tot allò de Robert Graves. El capítol 7 analitza la tradició ruralista i pastoral britànica i com els seus referents literaris troben lloc a la poesia de guerra. En aquest capítol analitza en profunditat el poema "Trenc d'alba a les trinxeres" d'Isaac Rosenberg i el volum de memòries Ressons de guerra d'Edmund Blunden. El capítol 8 se centra en el tema de l'homoeroticisme dins la literatura britànica de guerra, i l'insereix dins d'una tradició literària i cultural més àmplia. En aquest capítol analitza la carrera poètica de Wilfred Owen. El capítol 9 actua com a conclusió de l'assaig, en recull les idees principals i explica la qüestió del mode irònic seguint la teoria de Northrop Frye.
M'agrada: M'ha agradat molt la cura que posa Fussell en el detall. Les connexions amb la narrativa estatunidenca, l'anàlisi del poema de Rosenberg i, especialment, els detalls de context que Fussell ofereix per poder entendre millor els textos literaris. Si hagués d'escollir per temes dels capítols, potser em quedaria amb el segon, el quart, el cinquè i el setè, però això va més a gustos.
No m'agrada: Té moments en què l'exposició es fa un punt feixuga i de vegades el fil de l'argumentació no queda del tot clar.
