Errant

Celebrem novament el Tolkien Reading Day, Dia de Llegir Tolkien, i enguany la Tolkien Society ens ha proposat el tema "Unlikely heroes", "Herois improbables", com a centre d'interès de la lectura. Aquest any m'ha costat molt decidir-me per un text en concret i, després de canviar d'idea unes quantes vegades,  finalment rellegeixo "Errantry", un poema de la col·lecció Les aventures de Tom Bombadil de 1962, que ja s'havia publicat el 1933 a The Oxford Magazine. A part de ser un dels poemes més originals i més reconeguts de Tolkien, també té un paper destacat dins l'envitricollat procés de creació de la Terra Mitjana: Tolkien el va reelaborar posteriorment i es va convertir en "La cançó d'Eärendil", molt més èpica i solemne, que figura a El Senyor dels Anells. 

D'entrada traduir-lo a una altra llengua és directament un desafiament: el poema presenta un esquema rítmic molt peculiar, l'assonància trisil·làbica, que combina sèries d'una síl·laba tònica i dues d'àtones, el que en català equivaldria a repetir sèries de paraules esdrúixoles de quatre síl·labes. Tolkien es va basar en la melodia d'una coneguda cançó de Gilbert i Sullivan de 1876, "I am the Very Model of a Modern Major-General", pensada per ser cantada amb un ritme molt ràpid i provocar un efecte d'embarbussament. La complexitat no s'acaba aquí: la rima del poema es produeix al final de cada vers entre els versos parells, però també entre el final d'un vers imparell i el principi del següent. Vegem-ne un exemple: 

He SAT and SANG a MElody,
his ERrantry a-TARrying;
he BEGged a PRETty BUTterfly
that FLUTtered by to MARry him.

En majúscula hi ha les síl·labes tòniques. Els versos parells de la quarteta rimen entre ells: per exemple, tarrying rima amb marry him. D'altra banda, els versos imparells rimen amb l'inici del següent vers, és a dir: a melody rima amb his errantry i, butterfly rima amb fluttered by. Per si no n'hi ha prou, Tolkien recorre a paraules inventades quan li convé que encaixin dins d'aquest esquema rítmic, i així apareixen el riu Derrilyn (no el confongueu amb la localitat irlandesa de Derrylin) o els regnes màgics de Belmarie, Thellamie, Fantasie, Aerie i Faerie, que he traduït com bonament he pogut. 

No cal dir que conservar totes aquestes peculiaritats mètriques en una traducció que, a més, romangui fidel al contingut original està completament per sobre de les meves possibilitats. Per començar, em va semblar directament impossible construir el poema sencer a base de paraules esdrúixoles com góndola. Per sort, els dos primers versos de seguida em van donar la clau que havia de seguir: on Tolkien utilitza les esdrúixoles trisíl·labes, com PASsenger, MESsenger i MAriner, jo vaig optar per l'opció més evident, la traducció literal. Passatger, missatger i mariner passen a ser paraules agudes, així que vaig optar per mantenir una regularitat de versos octosíl·labs masculins. Per fer encaixar el contingut dins l'esquema mètric m'he hagut de prendre llibertats, i he lamentat algunes pèrdues pel camí, però he intentat mantenir-me fidel a l'original en la mesura que ha estat possible. 

Pel que fa al títol, no m'acaba de satisfer, perquè l'original és intraduïble: "Errantry" és a la vegada el nom abstracte sobre el fet d'errar (és a dir, equivaldria a la paraula "errància", si existís en català) i també es refereix al quest o missió que ha d'acomplir un cavaller errant, i que el protagonista del poema oblida constantment. Sense complicar-me gaire la vida, he optat per "Errant", que es pot interpretar simultàniament com a verb en gerundi, l'activitat que fa el protagonista, o com l'adjectiu que el qualifica, com en un "cavaller errant". No és gaire lluït, però haurà de fer el fet. 

I per acabar, un petit apunt sobre el contingut: possiblement, la connexió amb els herois té més a veure amb l'evolució posterior del poema i l'aparició d'Eärendil que no pas amb el divertiment primigeni, en què el protagonista és un cavaller errant, ardit i valerós, sí, però menut, fatxenda i força desmemoriat. L'obra de Tolkien està farcida d'herois improbables, i en gran part es basa a desconstruir una noció de l'heroïcitat heretada de l'èpica tradicional, i fer-la encaixar en una sensibilitat romàntica i psicològicament més propera als nostres dies, en què l'heroïcitat no consisteix a tenir unes qualitats sobrehumanes, sinó a sobreposar-se a les pròpies limitacions i arribar a donar-ho tot quan és necessari. Em fa l'efecte, però, que la improbabilitat és l'obra sencera de Tolkien: abans d'Eärendil, hi havia l'antífona d'Advent, la tradició de les fades menudes, i una cançó de Gilbert i Sullivan. 

Que passeu bon Dia de Llegir Tolkien! 

Coberta de Pauline Bayes (Font)

ERRANT 

Hi havia un xiroi passatger,
un missatger, un mariner:
va fer-se una góndola d'or
per viatjar i hi va posar
un sac de taronges lluents
i farinetes per berenar;
la perfumà amb flor de marduix,
espígol ver i cardamom.

Va cridar la flota dels vents 

per fer-se enllà tot carregat 

per travessar, de rius, disset 

que ferms li sortien al pas. 

Va tocar terra en solitud 

allà entre còdols i rocam 

on el riu Derrilyn fervent 

s'allunya sempre alegrement. 

Després es va endinsar pels prats 

fins a l'indret de l'Ombra trist,

per sobre i sota dels turons

va errar per un camí penós. 

Va seure a cantar una cançó, 

deixant la tasca, romancer; 

a una voliana demanà,

tot encisat, en casament. 

Ella amb menyspreu el rebutjà

i se'n rigué sense pietat; 

llavors es va posar a estudiar 

les arts del mag i del ferrer. 

Va teixir un tel com l'aire fi

per atrapar-la i, per volar, 

es va fer una ala d'escarabat 

i una altra amb plomes de pardal. 

La va sorprendre d'improvís 

amb fil d'aranya llis i prim; 

li va fer dolços pavellons 

amb lliris per cambra nupcial, 

i amb flors i borrissol de card 

un tàlem on pogués niar; 

i amb sedes blanques com de tel 

la va vestir de llum d'argent. 

Va enfilar gemmes en collars, 

però ella els va malbaratar

i amargament s'hi barallà; 

llavors va marxar, desolat, 

i corsecant la va deixar, 

alçant el vol amb un calfred; 

una ventada rere seu 

com oreneta el va enlairar. 

Els arxipèlags va passar 

on creix calèndula brillant, 

on hi ha nombroses fonts d'argent

i hi ha muntanyes d'or dels elfs. 

Va aficionar-se a guerrejar 

i a fer saqueig enllà del mar, 

i anava errant per Bellmarí,

i Tel·lamí, i Fantasí. 

Es va fer un escut i un casquet

amb vori i amb coralls marins, 

i de maragda un espasí, 

i va lluitar terriblement 

amb els aeris guerrers elfs 

i amb fantasiaires paladins, 

de cabells rossos i ulls brillants,

que el provocaven en combat. 

De cristalls era el cosselet, 

i la beina de quars brillant; 

la llança tallada amb banús 

lluïa amb la punta d'argent. 

De malaquita eren els dards, 

i estalactita, que brandà 

contra espiadimonis nats 

al Paradís, i els derrotà. 

Es va enfrontar als grans Borinots, 

als Brunzidors, i als Abellots, 

i conquerí la Bresca d'Or; 

i amb un vaixell va retornar,

de teranyines i fullam

cobert per un dosser florit, 

on es va asseure per brunyir 

el seu arnès ben clar i brillant. 

Encara es va entretenir més 

a visitar remots illots, 

on no hi havia més que herbei; 

i així va desfer el seu camí 

per arribar fins a la llar,

amb bresca i mel, on recordà 

la tasca que havia acceptat! 

Amb tanta proesa i romanç, 

del cap li havia anat marxant,

vagant pel món amunt i avall. 

Així que avui se n'ha d'anar 

amb góndola a refer el camí, 

per sempre més un missatger, 

un passatger, un romancer, 

com una ploma voleiant, 

un mariner que porta el vent. 

Encara que pugi a la lluna

Ja hi tornem a ser: ha arribat el Tolkien Reading Day, el Dia de Llegir Tolkien, i enguany la Tolkien Society ens proposa el tema "Fellowship and Community", "Germandat i Comunitat" i, és clar, amb aquest tema no calia capficar-se gaire per triar lectura. A més, feia temps que volia rellegir El Senyor dels Anells així que, aprofitant l'avinentesa, vaig agafar el primer volum de la trilogia, La Germandat de l'Anell. La idea de la Germandat, comunitat d'esperits afins que lluiten pel bé, la justícia i la llibertat dels pobles, és un motiu que es va estenent al llarg de tota la novel·la, que explora incessantment els valors de la humilitat, la generositat i la companyonia a l'hora de plantejar el nostre rol dins l'univers i la natura. Els personatges de Tolkien no es troben mai aïllats, sinó que sempre actuen i pensen en connexió estreta amb un món natural i social que els interpel·la i els crida a l'acció, de vegades també des de l'amenaça i l'hostilitat. Quan la trama s'endinsa en el terreny de l'èpica, Tolkien hi explora un determinat sentit de l'altruisme i el sacrifici: un ideal cavalleresc que l'autor treia de les fonts de la literatura medieval europea, però que passava pel filtre del seu catolicisme i de l'experiència límit a la trinxera del front occidental. 

Un dels aspectes que m'agrada més d'aquesta primera part de la trilogia, La Germandat de l'Anell, és el paper que juguen els hòbbits dins l'aventura. Aquests personatges aparentment petits i desvalguts formen uns llaços d'amistat i companyonia molt abans que la Germandat de l'Anell es constitueixi oficialment i hi agrupi els membres de les altres races, i aquesta relació d'afinitat entre els hòbbits, que els membres de les altres espècies no arriben a copsar mai del tot, és un element indispensable perquè la missió pugui arribar a bon port. Un dels conflictes més subtils que ens proposa el relat, quasi ofuscat per la guerra contra el mal que tenalla la Terra Mitjana i les tensions polítiques que se'n deriven, és el dilema intern d'en Frodo, el protagonista, atrapat entre la necessitat que sent del suport i el conhort dels seus amics i la voluntat de protegir-los dels perills que els esperen. És un conflicte que té molta presència als primers capítols del relat, durant els preparatius per al viatge, i que torna a tenir el seu ressò a l'últim capítol de La Germandat de l'Anell, en què els conflictes soterrats que assetjaven la Germandat des de dins esclaten finalment i precipiten les decisions dels protagonistes. 

Tanmateix, en Frodo no compta amb la voluntat pròpia dels seus amics, que sovint es resisteixen a ser protegits i prenen la iniciativa a l'hora d'acompanyar-lo i confortar-lo ens els moments més difícils. Especialment punyents i agraïts de llegir són els moments en què en Sam, en Pippin i en Merry llegeixen el pensament d'en Frodo abans fins i tot que ell mateix el pugui expressar en paraules, i per aquest lligam de confiança que els uneix són capaços d'interpretar la situació més lúcidament fins i tot que d'altres personatges més entenimentats i experimentats. Selecciono, per tant, alguns dels meus passatges preferits dels capítols 4 i 5 de la primera part de La Germandat de l'Anell, "Una drecera cap als bolets" i "Una conspiració desenmascarada", i del capítol 10 de la segona part, "La dissolució de la Germandat", que tanca el volum. 

L'últim cop d'ull a Hobbiton de Ted Nasmith. (Font)

El capítol 4 obre amb els hòbbits que es desperten després de la nit que han passat al campament dels elfs, un episodi memorable de la primera part de la novel·la, i que, com és habitual sempre que apareixen els elfs, adquireix un cert to oníric i sobrenatural. Ja a la llum del dia, amb la perspectiva de l'esmorzar a la vista i l'angoixa de la persecució dels Genets Negres encara present, en Frodo es torna a plantejar la necessitat de partir sol per no exposar els seus amics a més perills. La reflexió porta en Frodo a establir una conversa amb en Sam, en què aquest dissipa els seus dubtes reafirmant-li la seva intenció d'acompanyar-lo fins on calgui. 

- Mira que serà molt perillós, Sam. Ja ho és, de perillós. I el més probable és que no tornem cap de nosaltres.  

- Si vostè no torna, senyor, llavors jo tampoc no tornaré, això és un fet - va dir en Sam -. "No el deixéssiu pas!", em van dir. "Deixar-lo!", vaig dir jo. "Mai no m'havia passat pel cap. Penso anar amb ell, encara que pugi a la lluna; i si algun d'aquests Genets Negres intenta aturar-lo, se les haurà de veure amb en Sam Gamgí", vaig dir. I es van posar a riure.  

- I qui eren aquests? De què parles?  

- Els elfs, senyor. Anit vam parlar força; i semblaven saber que abandonava La Comarca, de manera que no vaig veure que servís de res negar-ho. Una gent extraordinària, els elfs, senyor! Meravellosa! (129) *

Després de sentir-lo parlar dels elfs, en Frodo adverteix el canvi que s'ha operat en en Sam, ara totalment convençut que ha d'acomplir una missió i que no se'n pot desdir. Més endavant, al capítol 5, en Frodo, en Pippin i en Sam finalment es reuneixen amb en Merry a la nova llar d'en Frodo, a Comacric, que estableixen com a base d'operacions per a la fugida en secret de la Comarca. Amb els seus amics novament reunits i al caliu del foc de la llar, en Frodo nota com li torna a pesar l'angoixa per l'imminent comiat. Tanmateix, després de rumiar molt com donar la notícia als seus amics, són aquests qui el sorprenen llegint-li el pensament i les intencions abans de poder parlar. 

- Bé! - va dir en Frodo per fi, tot seient amb l'esquena més dreta, com si acabés de prendre una decisió -. No ho puc mantenir ocult per més temps. Us he de dir a tots una cosa. Però no sé ben bé per on començar. 

- Crec que et puc ajudar - va dir en Merry amb calma -, si jo mateix te n'explico una part. 

- Què vols dir? - va fer en Frodo, mirant-lo amb ansietat. 

- Senzillament això, Frodo estimat: et sents malaurat perquè no saps com acomiadar-te. Volies abandonar La Comarca, evidentment. Però el perill t'ha caigut al damunt abans del que pensaves, i ara t'estàs decidint per partir de seguida. I no ho voldries fer. Ho sentim de debò, per tu. 

En Frodo quedà amb la boca badada i després la tornà a tancar. El seu astorament era tan còmic que tots es posaren a riure. 

- Estimat Frodo! - va dir en Pippin -. De debò creus que ens havies posat un vel damunt els ulls? Si ho pretenies, no has estat prou curós ni prou despert! És evident que, de l'abril ençà, has estat preparant-te per marxar i per acomiadar-te de tots els llocs que et toquen el cor. (152) 

Després de dissipar l'astorament d'en Frodo i explicar-li com van arribar a saber de l'Anell, en Merry i en Pippin li asseguren, igual que havia fet en Sam al capítol anterior, que el seguiran encara que no els ho demani. És emblemàtica la intervenció d'en Merry a propòsit de la confiança, a resposta d'una intervenció mig irònica d'en Frodo, sorprès per la duplicitat amb què els seus amics han mantingut en secret la seva "conspiració" per ajudar-lo. 

Pots confiar que no t'abandonarem mai, ni a les verdes ni a les madures..., fins a l'amarg final. I pots confiar en nosaltres per guardar qualsevol secret teu... amb més fermesa que tu mateix. Ara bé, no pretenguis que et deixem enfrontar-te tot sol al perill, o que et deixem marxar sense ni una paraula. Som els teus amics, Frodo. I, a més, fixa-t'hi bé: sabem bona part del que en Gàndalf t'ha explicat. Sabem força sobre l'Anell. Ho sentim terriblement..., però anirem amb tu o et seguirem com llebrers. (155) 

Parcerisas utilitza "pretenguis" on Tolkien repeteix el verb trust. Potser hauria estat més acurat traduir "Ara  bé, no confiïs que et deixem...". 

Per a la trama de la novel·la sencera, aquests petits intercanvis entre els hòbbits poden semblar insignificants, però fan molt per caracteritzar-los com a protagonistes, i per posar-nos en antecedents d'una amistat que es remunta a anys abans de l'inici de l'acció. Hi ha un pòsit de confiança i amor entre ells que l'Anell no podrà arribar a enterbolir, ni en els moments més foscos del relat. És per aquest tipus de detalls que s'agraeix que Tolkien arrenqui el seu relat amb tanta calma, i es prengui la molèstia de dotar els seus personatges amb aquest grau de simpatia i d'humanitat. Ara bé, seria més fàcil oblidar aquests detalls si no es repetissin en un moment crucial de la trama, a l'últim capítol de La Germandat de l'Anell, el capítol 10 del llibre segon, on finalment esclata tota la tensió del conflicte principal del relat. 

Privats del consell d'en Gandalf, i havent abandonat el recer de Lothlórien, els membres de la Germandat es troben a l'etapa decisiva del seu viatge, quan finalment hauran de prendre una decisió definitiva sobre quina direcció seguir a partir d'ara. Amb la caiguda d'en Bóromir, els fets es precipiten, i en Frodo es veu empès novament a accelerar la seva partida. Totes les seves deliberacions acaben amb la visió de l'ull maligne de Sàuron que, lluny d'acovardir-lo, el referma en l'única direcció possible a seguir per al seu viatge. Tanmateix, fins i tot en un moment tan delicat, pensa a protegir els seus amics del mal que per a ell és inevitable: 

- Ara faré el que he de fer - va dir -. Si més no, hi ha una cosa evident: el mal de l'Anell ha començat a treballar fins i tot a la Germandat, i l'Anell se n'ha d'anar abans que causi més danys. Hi aniré sol. En alguns no hi puc confiar, i aquells en qui puc confiar me'ls estimo massa: el pobrissó d'en Sam, i en Merry i en Pippin. (...) He d'anar-me'n ara o ja no marxaré mai. No tornaré a tenir una altra oportunitat. Sento haver-los de deixar, i d'aquesta manera, sense cap explicació. Però segur que ho comprendran. En Sam ho comprendrà. Quina altra cosa puc fer? (552-553)

Tanmateix, i com ja havia passat al capítol 5, en Frodo no compta amb la voluntat dels seus amics. En Merry i en Pippin tornen a reiterar a la resta de la Germandat la seva determinació de seguir-lo en la direcció que triï. Tot i així, l'únic que entén la situació de debò és en Sam, que no s'ha deixat endur per la temptació d'anar a Minas Tirith, que sembla enlluernar tots els altres (554). Després d'una recerca frustrada i amb la Germandat dispersada pel bosc, és quan arriba el moment decisiu per a en Sam que, de fet, en té un al final de cada volum de la trilogia: com que és l'únic que coneix el cor d'en Frodo, és l'únic que resol encertadament l'enigma sobre el seu comportament i el va a trobar directament en comptes de continuar buscant-lo a cegues. El moment en què s'arrisca a morir ofegat per seguir en Frodo és una de les escenes més memorables de la trilogia sencera. 

El final de La Germandat de l'Anell és així d'agraït perquè, finalment, acabem al punt on havíem començat: el món èpic de les grans gestes dels herois de l'antigor s'escapa de l'abast d'aquesta enteresa quotidiana que fa els menuts continuar endavant més enllà de tota esperança. Ens trobem en una història de hòbbits, i Tolkien ho reafirma amb constància durant tot el seu relat, per més que ens vagi distraient pel camí amb les aventures èpiques dels guerrers, els mags i els senyors obscurs. La conversa que tanca La Germandat és tota una declaració d'intencions i de sentiments per part de tots dos: 

- De tots els destorbs condemnats, tu ets el pitjor, Sam! 

- Oh, senyor Frodo, és molt dur! - va dir en Sam tremolant -. És molt dur, intentar anar-se'n i deixar-me i tot això. Si no ho hagués encertat bé, on seria ara? 

- Ja seria a mig camí, i ben segur. 

- Segur! - va dir en Sam -. Tot sol i sense jo per ajudar-lo? Jo no ho hauria suportat, m'hauria mort.

- Si véns amb mi sí que moriràs, Sam - va dir en Frodo -, i això jo tampoc no ho puc suportar. 

- No és pas tan segur com si em deixa enrere - va dir en Sam. 

- Però jo vaig cap a Mórdor. 

- Prou que ho sé, senyor Frodo. És clar que hi va. I jo vaig amb vostè. 

- (...) No serveix de res que intenti fugir de tu. Però estic content, Sam. No puc dir-te l'alegria tan grossa que em dónes. Som-hi! És evident que estava previst que anéssim plegats. Doncs hi anirem, i que els altres puguin trobar un camí segur! (558-559) 

* Totes les citacions d'aquest article són de l'edició catalana del llibre: J. R. R. Tolkien, El Senyor dels Anells: La Germandat de l'Anell. Barcelona: Vicenç Vives, 2002. La traducció és de Francesc Parcerisas. 

Coses que escollim, coses que perdem

Ha arribat el Tolkien Reading Day, el Dia de Llegir Tolkien, i aquest any la Tolkien Society proposa com a tema service and sacrifice, servei i sacrifici. És un tema, de fet, quasi omnipresent dins l'obra de Tolkien, i si aquest cop m'ha costat seleccionar les lectures que volia fer, no ha estat per manca d'opcions, sinó més aviat al contrari. Aquest cop he triat dos capítols curtets de El Retorn del Rei, que giren particularment al voltant de la figura de l'Àragorn, però que exploren també el servei i els sacrificis oferts per altres personatges que hi apareixen. El primer d'ells, "Les Cases de Guariment", és un dels meus preferits de tota la vida del llibre sencer, mentre que, estirant del fil del servei de l'Àragorn i el seu paper dins la novel·la, vaig arribar a la part dels apèndixs que ofereix el relat del seu prometatge amb l'Arwen, i que va ser una llàstima que no pogués ser inclòs d'alguna manera, encara que fos indirectament, dins el cos principal de la novel·la. 

Fa uns anys vaig parlar del tema del sacrifici a El Senyor dels Anells en un altre article al blog, on podeu trobar més passatges del text relacionats amb aquest tema. Per no repetir-me, aquest cop he triat textos que no hi van aparèixer. Un altre suggeriment de lectura és un article que vaig trobar a Mythlore, i que em va semblar molt interessant de llegir. Així doncs, deixo tots dos textos enllaçats: 

• Tolkien i la llarga derrota 
• Gwyneth Hood (1993) "Nature and Technology: Angelic and Sacrificial Strategies in Tolkien's The Lord of the Rings" Mythlore: A Journal of J. R. R. Tolkien, C. S. Lewis, Charles Williams, and Mythopoeic Literature: Vol. 19: No 4, Article 2. 

D'altra banda, la preparació del Tolkien Reading Day m'ha enganxat enmig d'una lectura que, inesperadament, m'ha fet pensar molt en Tolkien i en part de la seva biografia: la memòria de la primera guerra mundial Testament de joventut de l'autora britànica Vera Brittain. Ambdós autors tenien la mateixa edat, eren de les Midlands angleses i pertanyien al mateix estrat social, van estudiar a la universitat d'Oxford i van pertànyer a un món cultural molt similar durant la seva joventut, que va quedar traumàticament truncada per la primera guerra mundial. En les seves memòries, Brittain reflexiona, a més, sobre la guerra des del punt de vista dels homes i les dones, i com les seves experiències socialment marcades per aquesta diferència de gènere reflectien en el fons els mateixos patiments i inquietuds. És un aspecte que, de forma més col·lateral i possiblement no tan conscient, també trobem a l'obra de ficció de Tolkien. Així que, si us interessa el tema, també és una molt bona recomanació. 

L'arbre de Gondor de Ted Nasmith (font)

D'entrada, el capítol "Les Cases de Guariment" s'inicia just després de l'acció dels dos anteriors capítols, que s'han centrat especialment en la mort i la destrucció causats per la guerra. Ens trobem davant d'un dels característics alleujaments de tensió que ens proposa Tolkien entre actes, un capítol de descans, i a més en aquest cas especialment atractiu perquè fa confluir els viatges de diversos personatges que fins ara havien estat separats. El capítol obre de forma un punt abrupta des del punt de vista d'en Merry, totalment immers en els horrors de la guerra que acaba de presenciar. 

La pujada, a en Merry, li semblà interminable, un viatge sense cap mena de sentit en un somni odiós que s'allargassava cada vegada més cap a algun final penombrós que la memòria no arribava a copsar. (168) *

De bon principi, el seu xoc és massa fort per poder copsar la situació i recordar tot el que ha passat. D'altra banda, també es troba sota l'influx de l'encanteri del Rei Bruixot, que li ha deixat seqüeles igual que a tots els altres pacients que reposen a les Cases de Guariment. No és fins que es troba cara a cara amb en Pippin i aquest el torna a la realitat que li surt a fora tot el cansament i el dolor que porta acumulat. La seva conversa amb el seu amic és realment commovedora, amb en Pippin intentant reconfortar en Merry amb un to fingidament despreocupat, i aquest immers en els seus pensaments de mort i de foscor. Ja a les cases de guariment, se'ns exposa l'estranya malaltia provocada pels Nazgûl, l'Ombra Negra. De tots els pacients de la casa, en Merry, l'Éowyn i en Fàramir són els que es troben més greus, i és davant la impotència dels guaridors que s'esmenta, per primera vegada, la profecia sobre la capacitat de guarir de l'esperat rei de Gondor. 

Mentrestant, acampat a les portes de la ciutat, l'Àragorn es resisteix a entrar-hi i reclamar el seu tron immediatament, davant d'un potencial conflicte diplomàtic arran del buit de poder que s'ha establert al regne de Gondor amb la mort d'en Dènethor. La casa dels Senescals s'ha fet càrrec de la ciutat durant els últims segles, però en Fàramir es troba incapacitat, per ara, per assumir el poder, mentre que l'Àragorn tem que reclamant el tron sense comptar-hi es pugui desencadenar un conflicte obert si els gondorians no accepten el retorn del rei o es decanten per donar suport al senescal. Cal recordar que l'Àragorn i en Fàramir no es coneixen directament, i l'últim contacte que l'Àragorn va tenir amb la família dels senescals va ser a través d'en Bòromir, que es mostrava ambivalent, com a mínim, respecte del retorn del rei. L'adaptació cinematogràfica de Peter Jackson dissipava tots aquests problemes fent que en Bòromir reconegués obertament l'Àragorn com a rei abans de morir, en una escena certament memorable, però al llibre el comiat entre els dos personatges era força més accelerat i anticlimàtic. 

És tot aquest rerefons que dona tanta força a l'escena de les Cases de Guariment en què en Fàramir i l'Àragorn es troben per primera vegada. Es tracta d'un episodi sobrenatural, amb un Àragorn taumaturg que arrabassa literalment el moribund del reialme de la foscor. La narració pren un to clarament oníric: com li havia passat a en Frodo quan havia estat ferit amb el coltell dels Nazgûl, ara en Fàramir s'enfonsa en el món intermedi dels espectres, mentre que l'Àragorn s'hi endinsa per anar-lo a buscar. Un cop tornat a la vida, el reconeixement de l'Àragorn per part d'en Fàramir, que no necessita presentacions per saber que es troba davant del seu rei, resol tot d'una qualsevol conflicte o divisió que aquest hagi pogut témer. No és tan sols una trobada personal, és també la restauració de tot un llegat polític que s'havia trencat segles enrere. Tolkien carrega la narració de totes aquestes connotacions sense necessitat d'esment, amb una concisió i una economia de paraules que mostren clarament la seva mestria com a narrador: 

Ara l'Àragorn s'agenollà al costat d'en Fàramir i col·locà una mà damunt el seu front. I els que hi eren presents van advertir que es produïa alguna gran lluita, perquè el rostre de l'Àragorn esdevenia de color gris de cansament i, ara i adés, pronunciava el nom d'en Fàramir, però a cau d'orella i de manera cada cop més feble, com si el mateix Àragorn s'hagués distanciat d'ells i ara caminés molt lluny, en alguna vall fosca, cridant algú que s'hi havia perdut. (...) Tot d'un plegat en Fàramir es va moure i obrí els ulls i fità l'Àragorn, que era ajupit damunt seu; i una espurna d'enteniment i d'amor se li encengué als ulls i va dir baixet: - Senyor, m'heu cridat. Ja vinc. Què mana el rei? (178-179) 

Seguidament, l'Àragorn guareix l'Éowyn, que és un personatge que ja sabem que ha patit especialment per arribar fins aquí. El seu conflicte principal a la novel·la gira al voltant del seu rol com a dona dins d'una societat patriarcal que la relega a un espai domèstic que ella viu com una imposició i una càrrega. Desafiant totes les convencions del seu món, i els manaments directes dels homes de la seva família, acaba assumint un rol masculí per poder assolir la glòria en la batalla, reservada només als homes. Tolkien es va criar en el món socialment conservador i moralment purità de la societat victoriana; tanmateix, l'Éowyn està escrita amb una sensibilitat especial a l'hora de descriure els seus conflictes, tant interns com externs, i el seu retrat se'ns ofereix des de la compassió i l'empatia amb la seva experiència, fins i tot quan són els personatges masculins que la judiquen des de fora. Aquí és en Gandalf que exposa el conflicte clarament en termes de gènere: 

vós teníeu els cavalls i fets d'armes i els camps oberts; però ella, nascuda en el cos d'un donzella, tenia un esperit i un valor incomparables, com a mínim, als vostres. I, tot i així, estava fatalment destinada a tenir cura d'un vell, que estimava com a pare i contemplava com en un repapieig mesquí i poc honorable; i el seu paper li semblava més innoble que el de la vara en què es recolzava. (...) Senyor, si no hagués estat perquè l'amor que la vostra germana us professava i el seu sentit del deure li van emmordassar els llavis, potser li hauríeu sentit dir coses tan grosses com aquestes. Però qui sap el que devia dir en l'obscuritat, tota sola, en les vetlles amargues de la nit, quan tota la seva vida semblava encongir-se i les parets de la seva alcova li devien caure al damunt, com una mena de catau per engabiar-hi alguna salvatgina. (180-181) 

Per tant, en aquest capítol trobem serveis i sacrificis de tots colors i per a tots els gustos. De vegades s'assumeixen lliurement, de vegades venen imposats per l'entorn, altres vegades simplement hi són, massa grans per ser expressats amb paraules i, de vegades, s'aprenen a suportar amb diligència encara que no s'hagin escollit. Tots els personatges es troben en aquest tipus de dilemes en algun moment o altre: en Merry ha assumit el seu compromís amb la guerra sense fer-se massa preguntes; l'Àragorn ha vist com la prudència i la mesura amb què ha actuat l'han acabat compensant finalment; en Fàramir ha assumit un nou servei com a culminació de tots els seus sacrificis; l'Éowyn s'ha sacrificat a bastament en dos rols diferents, masculí i femení, i encara falta per veure on acabarà el seu viatge. És en Merry qui resumeix, amb la seva bonhomia habitual i la seva profunditat insospitada, aquest tipus de sentiments amb la seva reflexió final sobre les coses que ens escau estimar. 

Ja he dit altres vegades que el final del capítol em sembla magnífic, amb l'Àragorn i els fills de n'Èlrond guarint tots els malalts de la ciutat i després retirant-se en l'anonimat com si l'arribada del rei hagués estat tan sols un somni. Aquesta idea d'un rei que es posa al servei del seu poble és el que em va portar a voler llegir el capítol dels apèndixs que completa el relat de l'Àragorn, i ens ofereix els detalls de la seva vida que s'escapen de l'abast de la novel·la. Em refereixo a la secció V de l'Apèndix A: "Un fragment de la història d'Àragorn i Arwen". 

D'entrada el capítol s'inicia amb el casament precipitat dels pares de l'Àragorn, davant l'amenaça de la guerra que té lloc al seu voltant. El tema de les relacions a distància és un element molt present en aquest relat en concret, i que remet a l'experiència de la primera guerra mundial que Tolkien havia viscut de primera mà. Els prometatges en temps de guerra eren tan insegurs i angoixosos per a les parelles que es podien resoldre en casaments precipitats, com en el cas d'Àrathorn i Gilraen, o el de Tolkien mateix, que es va casar just abans d'anar al front, o en relacions a distància perllongades en el temps, com és el cas d'Àragorn i Arwen, que podien quedar truncades per la mort en qualsevol moment. 

En tot cas, el moment en què es coneixen ja presenta un dilema força clar per a la parella, i que tant Èlrond com Gilraen expressen explícitament. Si l'Arwen rebutja la immortalitat per poder estar amb l'Àragorn, això suposarà per a l'Elrond perdre la seva filla per sempre; en cas contrari, serà l'Àragorn qui haurà de renunciar al seu amor. Des del punt de vista d'ella, el dilema planteja una pèrdua i un trencament definitius en la seva vida: esculli el que esculli, haurà d'abandonar un dels dos, o bé el pare o bé el promès, per sempre. 

Com és típic de Tolkien, cada triomf dels seus personatges representa un sacrifici, i cap d'ells guanya mai res sense haver-hi perdut alguna cosa a canvi, tampoc. La unió de l'Àragorn i l'Arwen suposarà la renovació del casal de Gondor, i portarà a la Terra Mitjana l'esperança d'arribar a alliberar el món de l'ombra maligna de Sauron. Ara bé, la renovació d'aquesta esperança porta per un camí que demanarà sacrificis dolorosos. És d'especial bellesa la darrera conversa que Àragorn manté amb la seva mare, i que, un cop més, és un exhibició magistral de concisió per part de Tolkien: 

L'Àragorn va mirar de consolar-la tot dient-li: "Potser hi ha una llum més enllà de la foscor; i, si és així, m'agradaria que la veiessis i te n'alegressis". Però ella no respongué res més que aquest linnod: Onen i-Estel Edain, ú-chebin estel anim. ('Vaig donar Esperança als Dúnedain, no he conservat cap esperança per a mi mateixa.') (444) 

* Totes les cites d'aquest article són extretes de l'edició catalana del llibre: J. R. R. Tolkien. El Senyor dels Anells: El Retorn del Rei. Barcelona: Vicens Vives, 2002. La traducció dels textos del capítol "Les Cases de Guariment" és de Francesc Parcerisas; la del text dels apèndixs és de Dolors Udina. 

50 anys de la mort de Tolkien

Demà 2 de setembre és el cinquantè aniversari de la mort de J. R. R. Tolkien, efemèride marcada per celebracions i esdeveniments de tot tipus arreu del món. Tan sols una petita mostra: 

https://www.thisisoxfordshire.co.uk/news/23754648.oxford-event-mark-50th-anniversary-jrr-tolkiens-death/

https://co-geeking.com/2023/08/30/a-new-translation-to-honor-the-50th-anniversary-of-tolkiens-passing/

https://www.ccc.ox.ac.uk/gb-smith-and-jrr-tolkien-meaningful-friendship-recording

https://www.post.ch/en/locations/stamps-and-philately/world-of-stamps/2023/j-r-r-tolkien

https://www.ot-saumur.fr/en/chips/tolkien-exhibition-the-power-of-the-imagination-daubusson-in-saumur-journey-to-middle-earth-6504206/

https://www.sociedadtolkien.org/blog/2023/06/16/tolkien-50-anos-despues/

M'assec vora del foc i penso

Com cada any, ha arribat el Tolkien Reading Day (Dia de Llegir Tolkien) i la Tolkien Society ens proposa com a tema d'aquest any Travel and Adventure (viatge i aventura). De seguida que vaig saber el tema em vaig encaminar cap a la poesia de Tolkien, en què els viatges són un motiu recurrent i, tot sovint, una metàfora per a la vida sencera. Vaig començar a fullejar Les aventures de Tom Bombadil i, tot i que és un magnífic suggeriment per treballar aquesta temàtica, al final m'he acabat decidint per un poema breu que trobem a El Senyor dels Anells. 

A "I sit beside the fire and think" ("M'assec vora del foc i penso"), un ancià Bilbo reflexiona, des del seu retir a Rivendell, sobre la vida com a viatge i les aventures passades i futures. L'amenaça de l'Anell ha esdevingut massa gran per a ell mateix, i ara es troba en la necessitat de deixar-se anar i passar el testimoni del viatge a la següent generació. Aquest poema, que trobem al capítol 3 de la segona part de La Germandat de l'Anell, és una petita obra mestra, i resumeix de forma brillant aquest sentiment d'ambivalència que significa la renúncia al viatge - que ve de forma natural amb l'envelliment - i la necessitat d'abraçar el futur joiosament, fins i tot en aquestes circumstàncies. 

Bilbo a Rivendell d'Alan Lee

El poema es recrea especialment en imatges de paisatges recordats pel protagonista, que es van entremesclant amb la seva pròpia percepció del pas del temps, que va progressant d'una estrofa a l'altra a través de les imatges de les diferents estacions. Sembla un poema molt senzill d'entrada, però a mesura que es llegeix i es rellegeix va revelant aquesta bellesa que guarda la seva estructura interna. Primer de tot l'original del poema en anglès, després en faig una traducció prosaica que intento que sigui el més literal possible per facilitar el comentari de l'original. Després, comento la traducció del poema - en vers - a càrrec de Francesc Parcerisas. 

I sit beside the fire and think 

of all that I have seen, 

of meadow-flowers and butterflies 

in summers that have been; 

of yellow leaves and gossamer

in autumns that there were, 

with morning mist and silver sun 

and wind upon my hair. 

I sit beside the fire and think 

of how the world will be

when winter comes without a spring

that I shall ever see. 

For still there are so many things

that I have never seen: 

in every wood in every spring 

there is a different green. 

I sit beside the fire and think 

of people long ago, 

and people who will see a world 

that I shall never know. 

But all the while I sit and think 

of times that were before, 

I listen for returning feet 

and voices at the door. 

Ara el tradueixo al català: 

M'assec vora del foc i penso / en tot allò que he vist, / en prats florits i papallones / en estius que ja han passat; 

en fulles grogues i teranyines / i tardors que ja van ser, / amb boira de matí i el sol d'argent / i el vent als meus cabells. 

M'assec vora del foc i penso / en com serà el món / quan arribi l'hivern sense una primavera / que jo ja mai veuré. 

Perquè encara hi ha tantes coses / que mai no he vist: / a cada bosc a cada primavera / hi ha un verd diferent. 

M'assec vora del foc i penso / en gent de fa molt temps, / i en gent que veuran un món / que jo ja no sabré. 

Però mentre m'assec i penso / en els temps que ja van ser, / espero el so de passes que retornen / i veus rere la porta. 

El poema crea un to introspectiu per als pensaments del jo poètic, que reflecteix el seu moment vital de vellesa i fatiga mentre, a la vegada, projecta el seu pensament cap als records del passat i les esperances que té per al futur. El poema queda encaixat, així doncs, en un moment present que actua de frontissa entre aquests dos marcs temporals. D'altra banda, hi ha un eix cronològic (lineal i circular a la vegada) que segueix la reflexió del protagonista: la menció de les quatre estacions en les quatre primeres estrofes crea un fil conductor per al poema sencer, que analitza el pas del temps en un sentit cíclic, creant una metàfora entre el pas de les estacions de l'any i el pas de la vida mateixa: 

• A la primera estrofa, tenim la referència als "estius", que transmeten una imatge de vitalitat i jovenesa. 

• A la segona estrofa, el jo poètic parla de les "tardors", en què les fulles dels arbres són grogues - hi ha un contrast cromàtic amb els prats florits de la primera estrofa - i, a més, el sol és d'argent, una imatge molt gràfica d'un sol que comença a fer una llum més somorta del que podríem esperar d'un sol d'estiu, possiblement, i que s'explica per la presència de la boira al matí.

• A la tercera estrofa hi ha la metàfora central del poema, al meu parer, "l'hivern sense una primavera" que representa la vellesa i, finalment, la mort. 

• A la quarta estrofa és on hi passa el més curiós de tot, almenys pel que fa a l'hora de traduir el poema a un altre idioma. La paraula anglesa spring és ambivalent, i es pot traduir tant per "deu d'aigua" o "font" com per "primavera". El significat més obvi és el de "deu d'aigua" en el context del poema. Tanmateix, si es mira la progressió de les tres anteriors estrofes (que han tocat l'estiu, la tardor i l'hivern), la paraula "primavera" de seguida ve al cap. És quelcom molt evident quan es llegeix l'original, i el matís es perd en la traducció, en què necessàriament s'ha d'escollir una de les dues opcions. 

• La següent estrofa és pròpiament la que actua de frontissa: el jo poètic esmenta explícitament la gent que va ser en el passat i la que vindrà en el futur. 

• La conclusió del poema a l'última estrofa presenta una nota positiva a aquesta progressió més aviat descoratjadora que presentaven les anteriors estrofes: "les passes que retornen i les veus rere la porta" són les d'aquells que han prosseguit el viatge i trobaran noves aventures que podran explicar en acabat. 

El poema és força revelador de l'actitud de Tolkien envers la vida i la seva mirada sempre malenconiosa sobre el pas del temps i la impossibilitat de recuperar el passat perdut. Ara bé, la seva mirada cap al futur i el seu encoratjament vital per seguir explicant el viatge sempre són presents a la seva obra, especialment a El Senyor dels Anells, que acaba amb un últim salt al buit, una nova aventura que els personatges abracen amb la mateixa sorpresa i la mateixa meravella amb què han rebut totes les experiències passades. 

La traducció del poema que fa Francesc Parcerisas és bonica a l'hora de preservar el to nostàlgic i malenconiós de l'original, i preservar-ne part del ritme i la rima, però d'altra banda, s'hi perden alguns matisos del contingut pel camí: 

Quan m'assec vora el foc, penso

en tot allò que he viscut, 

en papallones i flors, 

dels estius que he conegut. 

Recordo el groc fullam

de tardors que jo vaig viure, 

les boires i el sol brillant

i el vent en mon cabell lliure. 

Quan m'assec vora el foc, penso

com serà el món quan l'hivern

vingui sens la primavera 

i jo dormi el son etern. 

Tant és el que em resta encara

per veure i admirar: 

cada bosc i cada font

tenen un verd per copsar. 

Quan m'assec vora el foc, penso

en gent llarg temps traspassada, 

i en els que veuran un món 

que no tindrà mes petjades. 

Però sempre que assegut penso

en hores ja traspassades, 

espero peus que retornin 

i, al llindar, veus estimades.  

La primera, tercera, quarta i sisena estrofes em semblen perfectes tal com estan. Pel que fa a la segona, em penso que es perd el matís de les descripcions que Tolkien fa en l'original i el seu contrast amb la primera estrofa. A més, en l'original la segona estrofa segueix l'enumeració que s'inicia a la primera, mentre que la traducció opta per tallar amb un punt i apart i començar una oració nova, cosa que interromp aquesta continuïtat. A la cinquena estrofa, crec que l'original és més sobri i senzill a l'hora d'establir el contrast entre les persones del passat i les del futur. 

Ara bé, els punts positius pesen més que els defectes, al capdavall, i em vull quedar només amb aquests. Pel que fa a la tercera estrofa, Parcerisas fa explícita la referència a la mort, quan parla de dormir el "son etern", quelcom que en l'original queda apuntat de forma una mica més subtil, simplement com a hivern sense una primavera que el narrador pugui arribar a veure. Tanmateix, m'agrada com rima amb "hivern", i crec que l'estrofa sencera pren un to de solemnitat que d'alguna forma li escau al poema i al personatge. Passa el mateix amb la següent estrofa: m'agrada com està resolta la rima, i el darrer vers em sembla molt bonic, per més que l'ambigüitat "font/primavera" es perdi pel camí. A la darrera estrofa em sembla que el recurs a "veus estimades" és una solució molt bonica per a la conclusió del poema. És clar que a l'original no apareix aquest matís, però és obvi que Bilbo està pensant en els seus éssers estimats, i no està de més remarcar-ho dins del poema. 

On tens el teu arbre

Un altre any ha arribat el Tolkien Reading Day i enguany la Tolkien Society ha proposat el tema de l'amor i l'amistat a les obres de Tolkien. I un altre any he posposat la relectura de El Senyor dels Anells, a contracor, i he encarat els meus propis conflictes de gestió del temps, per poder rellegir altre cop "La fulla" d'en Niggle, un relat de Tolkien que sempre és una meravella de revisitar. Aquest és un relat sobre l'amor d'un artista per la seva obra, i sobre com aquest amor s'acaba traduint en quelcom més gran, igual que un paisatge que es va ampliant progressivament davant dels ulls així que el vas mirant. També és la història d'una amistat improbable, la que Niggle estableix amb el seu veí el senyor Parish, i l'apropament de posicions que els permet treballar plegats amb un propòsit comú. 

D'entrada, l'inici del conte ja ens prepara per al seu to pausat i introspectiu. Més que situar-nos en una contrada en concret o enfilar un argument definit, la narració es recrea en la descripció del seu protagonista, el pintor Niggle, el seu caràcter i els seus conflictes interiors. Aquesta descripció també introdueix unes prioritats: en primer lloc, el gran viatge que l'espera i que Niggle no pot defugir; després, les constants interrupcions que s'interposen entre ell i el seu art, entre elles el seu peculiar exercici de la bondat, que viu com una imposició i exerceix amb sentit del deure, tot i que el seu cor i el seu cap segueixin centrats en el seu art. No és fins després d'introduir-nos a tot aquest seguit de molèsties mundanes que se'ns introdueix el projecte artístic d'en Niggle i la forma com aquest va creixent al llarg de la seva vida: 

Era la mena de pintor que pinta les fulles millor que els arbres. Podia passar-se molt de temps pintant una sola fulla, provant de copsar-ne la forma, i la brillantor, i la lluïssor de les gotes de rosada per les vores. Però ell volia pintar un arbre sencer, amb totes les seves fulles del mateix estil, i totes diferents.  

Hi havia un quadre en particular que se li resistia. Havia començat amb una fulla atrapada pel vent, i es va convertir en arbre; i l'arbre va créixer, fent brotar incomptables branques, i impulsant les arrels més fantàstiques. Hi van arribar ocells estranys i es van instal·lar als seus branquillons, i se n'havia de tenir cura. Aleshores, pertot al voltant de l'arbre, i per darrere, a través de les escletxes entre les branques i les fulles, es va començar a obrir una contrada; i s'hi entreveia un bosc que envaïa la terra, i muntanyes amb el cim cobert de neu. En Niggle va perdre l'interès pels altres quadres; o bé els agafava i els enganxava a les vores del seu gran quadre. Aviat la tela es va fer tan gran que va haver d'agafar una escala, per on pujava i baixava, fent un retoc aquí, o esborrant un trosset per allà. Quan la gent venia de visita, es comportava amb educació, tot i que joguinejava una mica amb els llapis que tenia a la taula. Els escoltava, però en el fons pensava tota l'estona en la seva gran tela, que era al cobert que havia construït al jardí (en un tros on abans hi havia fet patates). (286-287) * 

Bedoll (1869)
Font

És entre negligències i interrupcions que se'ns presenta com de passada la primera referència que apareix al text sobre l'amistat: 

Un dia, en Niggle es va apartar una mica de la pintura i la va jutjar amb una atenció i un distanciament inusuals. No s'acabava de decidir sobre quina opinió en tenia, i va desitjar tenir un amic que li digués què pensar. De fet, a ell li semblava totalment insatisfactòria, i tot i així molt bonica, l'únic quadre preciós de tot el món. El que li hauria agradat en aquell moment hauria estat veure's a si mateix entrar per la porta, fer-se un copet a l'esquena i dir-se (amb òbvia sinceritat): "Quina absoluta meravella! Veig exactament el que vols aconseguir. Continua així, i no et preocupis per res més! T'aconseguirem una pensió pública perquè no ho hagis de fer." (287) 

Com es veu clarament, Niggle no busca veritablement un amic, sinó algú que reafirmi les seves pròpies postures sobre l'art, o que li aporti un reconeixement que en aquest moment troba a faltar en tots els qui l'envolten. Fins i tot el seu desig d'una pensió per poder-se dedicar exclusivament al seu art expressa aquesta actitud entotsolada de l'artista que no pot desconnectar ni un sol moment de la seva obra. Aquests passatges mostren part de la pròpia actitud obsessiva de Tolkien per la seva obra, que es va acabar convertint en un projecte vital. La narració pren un to distanciat, però, i es mira l'artista des de fora quan emet la següent valoració: 

M'atreviria a dir que no era una pintura gaire bona, tot i que tenia alguns detalls bons. L'Arbre, en tot cas, era curiós. Totalment únic a la seva manera. Igual que en Niggle; tot i que també era un home molt ordinari i força ximplet. (288) 

Diguem que els problemes que té en Niggle per gestionar el seu temps es van complicant progressivament, a mesura que les visites, els encàrrecs, les reponsabilitats i els contratemps del senyor Parish li van amargant cada cop més l'existència. Arriba un temporal que destrossa la teulada dels Parish, i en Niggle ha d'anar al poble a avisar els paletes i el metge perquè visiti la senyora Parish, que es troba al llit amb febre. Totes aquestes coses no les pot realitzar en Parish mateix perquè és coix d'una cama. A totes aquestes, en Niggle acaba al llit amb un refredat, i no es capaç de posar-se a pintar fins al cap d'uns dies. Ja refet, torna a la seva pintura per ser interromput de nou. 

Aquest cop rep la visita d'un home vestit de negre, l'Inspector, que sotmet Niggle a un primer judici: l'Inspector li retreu que no reparés la teulada dels Parish quan hi era a temps, encara que fos amb el seu propi quadre i els materials del seu taller. La seva negligència ha comportat perjudicis per al pressupost municipal. En Niggle li contesta espolsant-se les responsabilitats de sobre, de fet, amb una resposta que evoca lleugerament el bíblic "no sóc el guardià del meu germà". Tot de sobte, l'estrany es revela com a conductor, i s'emporta en Niggle de viatge. Com passa amb aquestes coses, el viatge agafa en Niggle totalment desprevingut, i finalment es troba dalt d'un tren que es fica en un túnel fosc. Un cop arribat a destí, segueix un període de quarentena en una mena d'hospital que sembla més aviat una presó, i on és obligat a fer feines manuals monòtones en un taller. Estirat al llit en la foscor, comença la seva reflexió privada, encoratjada pels guardians del lloc: 

Hi havia una cosa que no deixava de repetir-se, estirat en la foscor: "Tant de bo hagués anat a can Parish el primer matí que va començar la ventada. Ho volia fer. Les primeres teules que ballaven haurien estat fàcils de reparar. Llavors potser la senyora Parish no s'hauria refredat. Llavors jo tampoc no m'hauria refredat. Llavors hauria tingut una setmana més." Però amb el temps va oblidar per què hauria volgut una setmana més. (296) 

És en aquest estat de repòs que es produeix, finalment, el Judici que duen a terme les Veus. En Niggle no pot veure qui són, però les sent posar en perspectiva la bondat o l'egoisme de totes les seves accions passades. Si heu llegit Mentre no tinguem rostre de C. S. Lewis, entendreu el gir que hi opera - aquí força més senzill, és evident. La narració es replega sobre si mateixa i ens analitza tot el que s'hi ha esdevingut fins ara, oferint una nova interpretació a fets que ja coneixem. Les dues veus fan d'acusació i defensa per a la vida anterior d'en Niggle, com en tots els judicis. Finalment, és la defensa qui guanya el cas, i l'actitud humil i generosa d'en Niggle, aquest cop sí que genuïnament preocupat pel benestar d'en Parish, acaba decantant la balança. 

Aquí comença la segona part del viatge, i la narració sencera sembla que agafi un to completament diferent. Ara la llum del sol ha substituït la foscor omnipresent de la primera etapa, i el confinament anterior del protagonista, primer al seu cobert de pintor, després a l'hospital, queda totalment aplanat per la vastesa del paisatge que es desplega davant dels seus ulls. El segon tren l'ha portat a un paratge que li sembla familiar tot i que no recorda per què. I aleshores es produeix la sorpresa, al centre del conte: 

Davant seu hi havia l'Arbre, el seu Arbre, acabat. Si es podia dir això d'un Arbre que era viu, amb les fulles obrint-se, les branques creixent i vinclant-se amb el vent que en Niggle havia sentit o imaginat tan sovint, i que tan sovint no havia aconseguit copsar. Va mirar fixament l'Arbre, i va alçar els braços lentament, obrint-los de bat a bat. - És un do! - va dir. Es referia al seu art, i també al seu resultat; però va utilitzar la paraula literalment. (302-303) 

Aquí trobem un petit problema de traducció: "gift" es pot traduir simultàniament per "regal" o per "do", i el text es refereix a totes dues coses alhora. L'amor d'en Niggle pel seu arbre era solipsista i egocèntric quan depenia del seu propi esforç i del seu propi temps, i era incapaç de desvincular-lo de si mateix com a autor. Ara, per primer cop, l'observa amb desinterès: és la seva pròpia obra, sí, però el poder de crear-la li ha estat donat, el seu talent artístic és un do. El regal és ara la seva obra completada: potser el que Tolkien ofereix aquí és el desig autosatisfet de l'artista, i potser per això és una de les eucatàstrofes més subtils i evocadores de tota la seva obra. L'obra ara és real: Niggle ha quedat immers al seu propi món i comença a veure-hi les possibilitats de treballar-hi des de dins. Ara bé, la tasca requereix quelcom d'altri, perquè finalment el pintor se n'adona que no en té prou amb ell mateix per completar aquesta obra: 

El que necessito és en Parish. Hi ha un munt de coses sobre la terra, les plantes i els arbres que ell sap i jo no. Aquest lloc no es pot convertir en el meu parc privat. Necessito ajut i consell: els hauria d'haver buscat abans. (305) 

No cal dir que, com en els contes de fades, el desig es realitza immediatament, només verbalitzar-lo. En Parish es materialitza davant d'en Niggle, fascinat pel fet que tot el que veu al seu voltant sigui l'obra del seu veí, i es produeix un intercanvi curiós en els seus rols: ara Niggle és un gestor eficient del temps, pragmàtic, que sap el que cal fer a cada moment. Ara és en Parish, l'expert en plantes i en tot allò que creix, que queda astorat per la bellesa del paratge que l'envolta. 

El viatge d'en Niggle no acaba amb el seu arbre: és només una etapa més del viatge que segueix, que l'aproparà al límit fixat per les muntanyes. Un cop en Parish i ell es troben el pastor, que arriba de més enllà de les muntanyes, aquest els exposa la teoria de la subcreació de Tolkien, que podem trobar també a l'assaig Sobre els contes de fades, i que compartia amb els altres membres dels Inklings. De fet, és en aquest moment, possiblement, on Tolkien s'apropa més a la Nàrnia de Lewis: el quadre d'en Niggle era només una llambregada de l'Arbre real, pertanyent a un món real que s'estén davant dels protagonistes i que no té límit conegut. 

El conte té una doble cloenda, que es correspon a aquesta estructura dual - a la manera platònica - que presenta. Al món anterior, a casa, els funcionaris de l'ajuntament destrueixen el que queda de l'obra d'en Niggle, jutjant-la com a totalment inútil: és un final força pessimista venint de l'escapada màgica dels protagonistes, és clar, però d'altra banda, el discurs utilitari dels funcionaris és satiritzat hàbilment per Tolkien, que els acaba deixant com a cecs i ximples per no ser capaços d'apreciar el que en Niggle i en Parish han aconseguit veure, una mica com li passava al Noakes d'El Ferrer de Wootton Major. 

Sempre romancejant amb les fulles i les flors. Una vegada li vaig preguntar per què. Em va dir que creia que eren boniques! T'ho pots creure? Boniques, va dir! "El què? Els òrgans digestius i genitals de les plantes?" li vaig dir; i es va quedar sense saber què respondre. Quin tros d'inútil. (310) 

L'últim fragment supervivent de l'obra d'en Niggle queda relegat a un museu local, que finalment queda destruït en un incendi i passa a l'oblit. El conte no acaba així, però, acaba amb el riure d'en Niggle i en Parish ressonant a les muntanyes. De quin amor i de quina amistat ens parla Leaf by Niggle, doncs? Una noció de l'amistat en què l'amic es posa les sabates de l'altre, més que esperar una rèplica perfecta o una reafirmació de la seva pròpia visió del món, renunciant a la zona de confort per provar de copsar com veuen el món els altres. I una noció de l'amor que surt d'un mateix per acceptar la realitat com a regal més que com a imposició. Hi estarem a l'alçada? 

* Les cites del text per a aquest article són extretes de l'edició anglesa del text: "Leaf by Niggle" a J. R. R. Tolkien, Tales from the Perilous Realm. Londres: HarperCollins Publishers, 2008. La traducció al català és meva. 

Adéu a Priscilla Tolkien

El passat 28 de febrer ens va deixar Priscilla Tolkien. Guardiana de l'obra del seu pare i preservadora del seu llegat per a les generacions futures. Una vida compromesa amb l'educació i el treball social. El proper Tolkien Reading Day, que ja és a tocar, li dedicarem a ella.  

Si portes un estel al front

Un altre any ha arribat el Tolkien Reading Day, o Dia de Llegir Tolkien, i aquest any la Tolkien Society ha proposat llegir textos de l'autor al voltant del tema "Hope and Courage", "Esperança i Coratge". Encaixa força, suposo, amb la situació global de pandèmia que va esclatar l'any passat i que ha enfonsat molta gent en la incertesa i els dubtes respecte del futur, o directament en el dol i el patiment per la pèrdua d'éssers estimats. 

Ha estat difícil triar el text aquest any. L'elecció òbvia era algun passatge de El Senyor dels Anells, en què l'esperança és un dels motius principals al llarg de tota la novel·la, i el coratge també hi té un protagonisme destacat. De fet, hi ha un personatge que encarna el valor de l'esperança durant tot el text: Aragorn. D'una banda, aquesta és una de les qualitats personals que destaquen més d'aquest personatge i, d'altra banda, com a figura messiànica encarna literalment l'esperança del seu poble. Però potser va ser perquè buscava una lectura més breu o perquè em feia angúnia tornar a Mordor i a les batalles èpiques contra el mal en majúscules gratuïtament, que vaig decidir triar una altra lectura. 

Aragorn és un personatge que encarna l'esperança en l'obra de Tolkien i retorna a la seva gent portant un estel al front. Però hi ha un altre personatge de Tolkien que porta un estel al front, tot i que l'esperança i el coratge no apareguin explícitament en el seu relat i s'hagin de buscar entre línies. Així és com em vaig decidir a rellegir aquest any El ferrer de Wootton Major, i a provar de descobrir si l'estel de les fades que Smith va rebre quasi per casualitat té a veure amb l'estel èpic que encarna l'esperança. I mentre feia això, vaig descobrir també quina mena de coratge proposa el text. Així doncs, esperança i coratge a El ferrer de Wootton Major. 

Després d'una brillant arrencada amb l'emblemàtic paràgraf inicial, el narrador ens presenta els diversos festivals d'hivern que se celebren a Wootton Major. Un d'ells en especial, la festa dels Vint-i-quatre, que se celebra cada vint-i-quatre anys, és el que posarà en marxa els esdeveniments de la història, i també marcarà, de fet, l'estructura de la narració, ja que trobarem aquesta celebració al principi i al final del relat. En aquesta celebració, Smith, el protagonista, es menja un estel del país de les fades que hi havia amagat al pastís, tot i que d'entrada l'esdeveniment sembla fortuït i al principi l'infant no és conscient del que suposarà aquesta troballa per a la seva vida: 

El que havia passat era que un dels infants de la Festa se l'havia empassat sense adonar-se'n, per bé que havia trobat a la seva porció una moneda de plata i l'havia donada a la Nell, la nena que tenia al seu costat: ¡semblava tan desencantada per no haver trobat res al seu bocí! De vegades el nen es demanava què se'n devia haver fet, de l'estel, sense saber que el duia a dintre, ficat en algun lloc on no el podia sentir, car així havia de ser. Allí va romandre durant molt de temps, fins que li va arribar l'hora. (23-26)* 

Smith porta l'estel dins seu sense sentir-lo i sense saber-ho. El moment de l'estel encara no ha arribat, i potser és comprensible en tant que Smith encara és un infant. Ara bé, un dia Smith vomita l'estel i se l'enganxa al front. A partir d'aquest moment comencen els seus viatges d'anada i tornada - d'exploració - a la terra de les fades. 

Però al País de les Fades tenia els seus propis afers, i hi era ben rebut, car l'estel resplendia al seu front, i ell estava tan segur com ho pot estar cap mortal en aquell perillós país. Els Petits Mals defugien l'estel i, dels Grans Mals, n'estava protegit. De tot això en donava gràcies, perquè ben aviat adquirí experiència i va comprendre que hom no pot apropar-se sense risc a les meravelles del País de les Fades, i que a molts dels Mals no se'ls pot desafiar sense les armes adients, massa poderoses perquè un mortal qualsevol les manegi. Ell continuava essent un observador atent, no pas un guerrer, i si bé amb el temps podria haver forjat armes que al seu món haurien tingut poder suficient per esdevenir matèria de grans llegendes i adquirir el valor del rescat d'un rei, sabia que al País de les Fades haurien servit de ben poca cosa. De manera que ningú no té memòria que, entre les coses que va fer, mai hagués forjat cap espasa, cap llança ni cap punta de fletxa. (30-32) 

La traducció "observador atent" correspon a l'original "learner and explorer" (literalment, "aprenent i explorador"). El concepte de coratge en aquest relat no té a veure amb la guerra ni amb les gestes èpiques, més aviat amb l'exploració i l'aprenentatge dins del país de les fades, un món màgic i indòmit que el viatger ha de descobrir. Quin és el perill del país de les fades, doncs? Que potser té a veure amb ser transformat un cop s'hi accedeix i tornar-ne, però canviat? Amb quedar-hi atrapat i no poder-ne sortir? Al seu assaig Sobre els contes de fades Tolkien apunta a quin pot ser aquest risc: 

In that realm a man may, perhaps, count himself fortunate to have wandered, but its very richness and strangeness tie the tongue of a traveller who would report them. And while he is there it is dangerous for him to ask many questions, lest the gates should be shut and the keys be lost. (315-316)**

En aquest regne, un home potser es consideraria afortunat d'aventurar-s'hi, però la seva riquesa i la seva estranyesa mateixes bloquen la llengua del viatger que provi d'explicar-les. I mentre hi és, li és un perill fer massa preguntes, per por que les portes se li tanquin i se'n perdin les claus. (La traducció és meva). 

El perill del regne de les fades és, més aviat, segons Tolkien, quedar-ne exclòs o ser-ne expulsat, i aquesta conseqüència té a veure amb traspassar-ne els límits, és a dir, excedir les normes que l'hospitalitat d'aquest regne imposa. Com veiem ben aviat, a Smith li passarà quelcom semblant. Després d'unes bellíssimes descripcions sobre els seus viatges pel regne de les fades, Smith comença a rebre advertiments per fer-lo marxar, en tant que no hi pertany. La seva determinació a seguir explorant aquest país comença a caracteritzar-se en el text com a "gosadia" o "atreviment" més que no pas coratge. Smith ha començat a traspassar la línia de perill: 

- ¿No t'estàs tornant molt atrevit, Front Estelat? ¿No tens por del que pugui dir la Reina, si arriba a saber-ho? Llevat que tinguis el seu permís.  

Ell es quedà desconcertat en reconèixer el seu propi pensament i saber que la donzella l'hi llegia: pensava que l'estel del front era un passaport per anar onsevulla que volgués; i ara sabia que no era pas així. (40-42)

Aquesta advertència, així de subtil, planteja a Smith l'aprenentatge més dur que haurà d'afrontar en la seva aventura. El que havia pensat que era una regió sense límits, al seu servei per explorar-la a plaer, en realitat és un territori restringit. El salconduit pel país de les fades que li ofereix l'estel li permet accedir només a una petita part d'aquest regne màgic. No és fins molts anys després, en la seva última expedició al regne de les fades, que es troba cara a cara amb la Reina i aquesta li confia un missatge que ha de portar al Rei de les fades quan el trobi. És en aquest passatge que es dóna un dels moments més misteriosos del text sencer: 

Llavors es va agenollar, i ella s'inclinà i li va posar la mà al cap, i una gran calma planà al seu damunt; li semblava que era simultàniament al Món i al País de les Fades, i encara fora de tots dos, contemplant-los, de manera que es va sentir alhora desvalgut, amo de si mateix i en pau. Quan transcorreguda una estona la quietud va passar, ell va alçar la testa i es va posar dempeus. El crepuscle era al cel, empal·lidien els estels i la Reina havia desaparegut. Al lluny sentí el ressò d'una trompeta entre les muntanyes. L'alta planura on s'estava era silenciosa i deserta, i ell sabia que ara el seu camí el menava de nou a la desemparança. (48-49)

El ferrer experimenta tres estats simultanis, com si es tractés d'un arravatament místic: dins del Món i al País de les Fades ("in the World and in Faery"), fora de tots dos ("outside them") i contemplant-los ("surveying them"), i a aquestes tres situacions es corresponen tres sentiments: desvalgut ("in bereavement"), amo de si mateix ("in ownership") i en pau ("in peace"). Val a dir que l'original anglès, amb la repetició de la conjunció "and" en totes dues enumeracions, és força més clara que la traducció en presentar aquest paral·lelisme.  

• Ser dins del món és estar desvalgut, viure en precari: el mot anglès "bereavement" es refereix a l'estat d'algú que ha perdut una persona estimada, i normalment es tradueix com a "dol". És una mena d'estat de despossessió. 

• Ser fora del món és l'estat contrari, en el text literalment equival a la possessió, i se sobreentén que és una característica que no li pertoca als humans o als mortals, que no posseeixen el món, sinó als éssers màgics, autèntics posseïdors en aquest cas. 

• Contemplar-los equival a estar en pau. És una mena de superació dels dos estats anteriors: la despossessió bàsica i vital de l'existència humana, i la possessió per part d'una dimensió transcendent que ens està vetada per defecte.    

La complexitat del fragment no acaba aquí, però. En aquesta mena d'experiència mística, Smith acaba comprenent que el seu camí el porta de tornada a casa seva, al món humà. La paraula "desemparança" que empra el traductor correspon de nou a "bereavement" en l'original anglès, per tant, cal tornar a dins del Món. Ara el text mostra l'autèntica cara del coratge: reconèixer els límits del nostre propi viatge vital, de la nostra exploració, retornar al món conegut, renunciar o deixar anar quan arriba el moment. Un cop torna al poble, Smith té una conversa reveladora amb l'Alf, el mestre cuiner, sobre la necessitat de deixar l'estel enrere. 

¿No és meu? Em va tocar a mi. ¿És que un no es pot quedar les coses que li toquen, ni que sigui com a record?  

- Algunes coses, sí. Aquelles que són regals i es donen com a record. N'hi ha d'altres, però, que no es donen així. No poden pertànyer sempre a una sola persona, ni ser considerades com a patrimoni familiar. Són un préstec. Segurament no has pensat que algú altre el pot necessitar. Però és així. Anem curts de temps. (52) 

Aquest passatge presenta paral·lelismes amb altres textos de Tolkien en què els personatges han de deixar anar objectes màgics, com l'Anell, per exemple, o els Silmarils. L'accent en aquests passatges sempre es posa en la necessitat d'entregar l'objecte lliurement, i no aferrar-s'hi, en tant que els objectes màgics reben connotacions negatives, o canalitzen els instints més egoistes i mesquins dels seus personatges. Ara bé, la influència de l'estel en aquest text és totalment positiva. Smith no s'ha de desprendre de l'estel perquè sigui un objecte maligne que cal destruir, com l'Anell, per exemple. L'estel s'ha de deixar anar perquè algú altre el pot necessitar. És important tenir esperança, però aquesta no és un exercici solipsista: més que per un mateix, cal tenir-ne pels altres (quasi em va recordar la frase de Benjamin, per més que sigui estrany introduir-la en aquest context). 

És en el retorn a casa que Smith es troba amb una altra cara de l'esperança, que acaba arrodonint el text i donant-li una conclusió magnífica. La seva família ha estat esperant-lo sempre, al final de cadascun dels seus viatges. La pèrdua de Smith no és una renúncia total: és acceptació del moment present i de tots els seus dons. És el coratge de ser un mateix i de donar el màxim d'un mateix dins del món (ni fora, ni observant-lo). Potser Smith no derrota monstres, no fa gestes èpiques, ni la seva història pertany als grans poemes, però el treball a la forja diària continua. La presència del seu fill, en Ned, sensible a la màgia de les fades tot i que no cridat a descobrir-la de primera mà, li ho recorda: 

¡No, no, fill meu! ¡Fes festa! Pel fet que sigui avi, no vol pas dir que els meus braços s'hagin afeblit. ¡Deixa que vingui feina! Ara hi haurà aquí quatre mans per escometre-la tots els dies feiners. No tornaré a sortir de viatge, Ned: vull dir que no faré viatges llargs, ¿m'entens? 

- ¿De manera que és això, pare? Em demanava què se n'havia fet, de l'estel. És una llàstima. - Agafà la mà al seu pare. - Em sap greu per tu. Però també té el seu costat bo, per a la nostra casa. ¿Saps, Mestre Ferrer? Encara em pots ensenyar moltes coses, si disposes de temps. (63-64) 

Els personatges de Smith semblen massa pragmàtics per entretenir-se pensant en el que han perdut, i després de renunciar-hi, segueixen mirant cap endavant. Tenir esperança per ser conscient de les necessitats dels altres. Tenir coratge per acceptar quan arriba el moment de deixar anar, i fer-ho sense recança. Sembla fàcil de dir, i tant de bo fos igual de fàcil de posar en pràctica. El relat acaba tancant el cercle de l'escena inicial: una nova festa, en què un nou infant s'empassa l'estel. L'antic Mestre Cuiner es retira i el càrrec l'assumeix l'antic Aprenent. Tot en ordre, tot bé. 

* Les cites del text per a aquest article les he extret de l'edició catalana del llibre: J. R. R. Tolkien, El ferrer de Wootton Major i "La fulla" d'en Niggle. Barcelona: Proa, 1999. La traducció és de Jordi Arbonès. 

** "On Fairy-Stories" a J. R. R. Tolkien, Tales from the Perilous Realm. Londres: HarperCollins Publishers, 2008. 

Tolkien lector de Nàrnia

A propòsit de la meva relectura dels dos primers volums de Les Cròniques de Nàrnia de C. S. Lewis, vaig trobar aquest article que parla de la recepció que Tolkien va fer de la sèrie de llibres infantils del seu amic, en particular del primer d'ells que es va publicar, El lleó, la bruixa i l'armari. Com que Tolkien no va ser gaire entusiasta de la sèrie de Nàrnia, en general s'hi va mostrar reservat al llarg de la seva vida, tot i que almenys sabem d'ell que coneixia els llibres i que els tenia a casa seva, perquè els va donar a la seva néta perquè els llegís. 

L'autor de l'article, Josh B. Long, analitza les esparses referències que trobem a comentaris de Tolkien sobre els llibres de Nàrnia de C. S. Lewis, i els posa en perspectiva per tal d'esclarir fins on arribava el rebuig de Tolkien envers aquests llibres i quins n'eren els motius. Aquí podeu llegir l'article, publicat a la magnífica revista Mythlore: 

Josh B. Long (2013) "Disparaging Narnia: Reconsidering Tolkien's View of The Lion, the Witch and the Wardrobe," Mythlore: A Journal of J. R. R. Tolkien, C. S. Lewis, Charles Williams, and Mythopoeic Literature. Vol 31: No 3, Article 4. 

Les referències que l'autor analitza són les següents: 

• L'única declaració directa de Tolkien que ha estat publicada, en una de les seves cartes: es limita a constatar el fet però no aporta motius. 

• El testimoni de Roger Lancelyn Green, quan tots dos acabaven de llegir El lleó, la bruixa i l'armari. Tolkien li va fer un comentari un punt ambigu sobre "la vida amorosa dels faunes", que s'interpretaria com a Tolkien molest per l'ús massa laxe i poc rigorós que Lewis fa de les figures de la mitologia clàssica. 

• El testimoni de Nan C. L. Scott, en què Tolkien es referiria a l'al·legoria i el subtext religiós de l'obra com a massa obvi. 

• El testimoni de George Sayer, que després Humphrey Carpenter recolliria en el seu llibre sobre els Inklings. L'argument es basaria, d'una banda, en l'excessiu eclecticisme de la proposta, que barreja elements de diverses mitologies en un resultat massa incongruent i mancat de cohesió. D'altra banda, això apuntaria a la desaprovació per part de Tolkien de la forma de treballar de Lewis, massa accelerada i poc polida, especialment en comparació amb l'obsessiva meticulositat del procés d'escriptura de Tolkien. 

A aquestes referències conegudes, Josh B. Long hi afegeix la referència trobada en una carta inèdita de Tolkien a Eileen Elgar. En aquest cas, la visió que dóna Tolkien sobre els llibres de Nàrnia és molt més equilibrada i matisada. Aquí Tolkien reconeix que l'èxit de l'obra de C. S. Lewis és "merescut", tot i que a ell personalment no l'atrau (val a dir que Tolkien en realitat no era un gran fan de la literatura contemporània). En aquesta última referència la crítica es dirigeix a l'al·legoria religiosa, més que a cap altra consideració estètica. 

Long remarca dues ironies que comporta la crítica de Tolkien a les al·legories: d'una banda, que Lewis es resistia a l'etiquetatge de la seva obra com a al·legòrica amb la mateixa força que Tolkien ho feia amb El Senyor dels Anells, i que, per tant, els mateixos arguments - a favor o en contra de l'al·legoria - es poden fer servir per a tots dos. D'altra banda, que el rebuig total i frontal de Tolkien a l'al·legoria és almenys discutible, ja que algunes de les seves obres menors, com Niggle per exemple, són profundament al·legòriques. 

La conclusió de l'article és que tots dos autors es complementen més del que podria semblar a primera vista, i que cadascun d'ells es va beneficiar en diferents moments de la seva vida de l'encoratjament i la crítica constructiva de l'altre. Tot i així, les seves personalitats i estils de treball com a autors eren molt diferents, i aquesta diferència de temperaments es va interposar entre ells en el cas de Nàrnia. Pel que fa a l'estil de treball, Tolkien era molt parsimoniós i meticulós, i Lewis molt més impulsiu i accelerat. Pel que fa a les seves concepcions de la mitologia com a font per a les seves obres, Tolkien era molt més purista amb el material, Lewis més eclèctic i flexible amb la tradició.