Sobre la lectura (#562)

Potser no hi ha dies de la nostra infantesa que haguem viscut tan plenament com aquells que vam pensar-nos que deixàvem sense viure, aquells que vam passar amb un llibre preferit. 

Aquest opuscle de Marcel Proust (1871-1922) es va publicar per primer cop el 1906 com a pròleg per a la seva pròpia traducció de l'obra El sèsam i els lliris de John Ruskin (1819-1900). Amb el temps ha adquirit una autonomia pròpia com a text i actualment es publica per separat, possiblement perquè la fama i el renom de Proust han sobrepassat els de Ruskin. Es tracta d'un breu assaig sobre l'efecte de la lectura a les nostres vides i, per la seva brevetat, podria ser una bona porta d'entrada a Proust si no us anima la seva obra magna, la novel·la en sèrie A la recerca del temps perdut. Si bé al principi el text ens introdueix als records d'infantesa de l'autor, amb la seva característica vivisecció de la vida burgesa de l'època, a mesura que va avançant la lectura l'autor ens va introduint a les seves pròpies idees estètiques, que entren en polèmica amb les de Ruskin mateix i ens poden ajudar a comprendre millor el marc teòric en què es basa la seva novel·la. 

De fet, l'obra polemitza amb les idees de Ruskin sobre la lectura, i mostra com Proust ja ha entrat de ple al segle vint a l'hora de posar la subjectivitat del lector al centre de la interpretació dels textos i les obres d'art. La mirada de Ruskin, en canvi, ens ofereix una concepció platònica del gaudi estètic, en què la lectura esdevé una conversa amb els savis del passat, i la seva assimilació, per tant, ens ha de suposar una porta d'accés a una noció de veritat i de bondat absolutes: l'art esdevindria, per tant, una versió millorada del món, i en aquest sentit hauria de suposar un referent moral, de manera que la lectura ens fa accedir a una forma de vida més rica a la qual hauríem d'aspirar. En canvi, per a Proust, no hi ha una noció de veritat absoluta que s'hagi de descobrir rere l'experiència vital, ja que la lectura no pot substituir la vida mateixa - una experiència sensible fonamental que ell anomena dins del text "vida espiritual". Així doncs, la veritat no és res que sigui allà fora i hàgim de sortir a buscar, sinó que es troba dins de cadascú, en perpètua construcció i interrogació. 

Per tant, a través d'aquest text Proust reivindica la lectura com a invitació o iniciació a la vida, que pot fer d'estímul per a la intel·ligència, i pot arribar a marcar un nivell de distinció social, el que ell anomena les "bones maneres de l'esperit". Tanmateix, també pot arribar a estancar la vida de la sensibilitat si pretén substituir l'experiència mateixa de viure i de viure plenament. Amb aquestes idees de fons, es fa fàcil aproximar-se a l'obra de ficció de Proust i veure el creixement del seu protagonista i alter ego en un viatge de formació de la sensibilitat: tot l'art i els esdeveniments socials que el jove Marcel ha anat assimilant amb el pas dels anys acabaran cristal·litzant en el que després serà la seva obra. Obra i vida, per tant, costen de destriar, quan l'experiment literari es transforma en una mena d'exercici de percepció, una mena de destil·lació sobre el paper de l'experiència viscuda. 

Per això Proust finalitza la seva argumentació amb la reivindicació dels artistes romàntics com a veritables comentadors i intèrprets de l'art clàssic: la seva interpretació d'obres més antigues arriba només després d'haver-les passat pel filtre de la seva pròpia experiència subjectiva. És així com la vida espiritual del passat, segons Proust, ressorgeix en el present, en una mena de connexió a través de l'experiència estètica. Rodin pot esdevenir, al mateix temps, el lector més atent possible de l'escultura clàssica i el seu comentarista més apassionat. Sobre la lectura és un assaig breu que fa de bon llegir: el recomanaria a interessats en l'obra de Proust, tot i que no està a l'alçada de la seva ficció.  

Continguts: A propòsit de la presentació de les conferències de Ruskin recollides a El sèsam i els lliris, Proust encarrila la seva pròpia reflexió sobre la lectura i la seva relació amb la vida sensitiva i espiritual de l'ésser humà. 

M'agrada: És un text molt breu en què no hi sobra res; pot ajudar a comprendre una mica millor l'obra de Proust. 

El temps retrobat (#345)

- era de les ribes de la mort, on haurien de retornar, que venien un instant entre nosaltres, incomprensibles per a nosaltres, omplint-nos de tendresa, de por i d'un sentiment de misteri, com aquells morts que evoquem, que se'ns apareixen un segon, a qui no gosem fer preguntes i que d'altra banda com a molt ens podrien respondre: "No us ho podríeu imaginar." 

El temps retrobat de Marcel Proust es va publicar el 1927 i és la darrera novel·la que forma la sèrie A la recerca del temps perdut. És una conclusió magnífica per a la sèrie sencera, que d'alguna forma tanca el cercle que l'autor havia començat a Pel cantó de Swann, en tant que recull el fil del tema de la memòria i el torna a posar al centre de la seva narració. Al final de la seva vida, i lluitant contra l'afebliment físic i la malaltia, el narrador innominat mira enrere i troba un sentit últim a tot allò que ha viscut fins al moment present: les seves aventures de joventut en un ambient apàtic i decadent, que el portaven a posposar indefinidament el moment de posar-se a escriure, ara cristal·litzen en tot un pòsit d'experiències passades que donen testimoni fidel d'una època i d'una societat que ja s'ha esvaït sense remei. La metàfora de la polinització, que es feia recurrent al llarg de la sèrie, ara torna, tot i que havent deixat enrere la seva càrrega sexual: ara la flor és Marcel mateix, que quasi sense adonar-se, i a través de la seva indolència passada i les seves interminables aventures de voyeurisme social, troba la seva memòria prenyada amb la seva obra futura. 

És així que en les últimes pàgines del volum assistim a una brillant apoteosi metatextual: A la recerca del temps perdut finalitza precisament quan el narrador i protagonista de la sèrie sencera s'asseu finalment a la seva cambra, lluitant contrarellotge contra la malaltia que ja el tenalla, per tal de començar a escriure A la recerca del temps perdut. En aquest sentit el llibre es fa plenament autobiogràfic, ja que això precisament és el que li va passar a Proust mateix quan, ja malalt de mort, es va dedicar a acabar la seva obra durant els últims anys de la seva vida. Tot i que va arribar a deixar els esborranys de l'obra mig acabats, només va arribar a veure'n publicats els quatre primers volums, mentre que els tres darrers es van publicar pòstumament. 

Tot i ser un dels volums més filosòfics de la sèrie sencera, és un llibre que fa de molt bon llegir, potser perquè explota i aprofundeix les vides dels personatges que apareixien a totes les altres entregues i ens n'ofereix una conclusió a l'alçada de cadascun d'ells. La primera part de la novel·la ens ofereix una escapada plenament modernista, quasi psicodèlica, a una ciutat de París assolada pels bombardejos aeris durant la primera guerra mundial, i que perdrà una generació sencera de joves a les trinxeres del front occidental. Com en una revenja d'ultratomba contra l'opinió pública francesa que l'havia crucificat el 1919 en guanyar el prestigiós premi Goncourt per A l'ombra de les noies en flor, ara Proust ens ofereix un retrat insospitadament cruel i inclement sobre la hipocresia de la societat parisina de rereguarda, els ciutadans respectables de la qual s'omplen la boca amb el discurs patriòtic de torn mentre proven d'evitar a tota costa haver de servir al front. La seva retòrica incendiària és inversament proporcional a la discreció i el silenci voluntari dels veterans de guerra que tornen del front de permís, com l'amic Robert de Saint-Loup, amb qui Marcel es reuneix durant un dels seus permisos mentre Gilberte i la seva filla són a la casa d'estiueig de Tansonville, sota ocupació alemanya. Si Remarque descrivia aquest silenci voluntari com a única sortida possible a qui retorna del front, davant la desagradable incomprensió de la rereguarda, Proust ens ofereix aquesta mateixa reflexió, en un exercici de sensibilitat finíssim, quan reconeix aquest mateix silenci, i el misteri del front que s'hi amaga al darrere, en la presència del seu amic retornat - quasi aparegut, podríem dir - amb qui ja no pot tenir cap conversa que no sigui de temes absolutament trivials. 

Aquesta primera part de la novel·la és realment molt potent al nivell formal, amb unes descripcions dinàmiques i immersives d'una ciutat en guerra, i la percepció deformada que en té un narrador que hi vagareja sense interrupció de dia i de nit, en un ambient tan enrarit que amb prou feines hi podem reconèixer els indrets elegants i refinats dels primers volums. El mateix narrador ens trasllada repetidament la qualitat onírica de la seva percepció de la ciutat, especialment en un episodi en particular, en què Marcel arriba enmig de la nit a un bordell masculí - en cap moment ens arriba a explicar què hi feia allà, per començar - on és testimoni de les trobades sexuals del baró de Charlus, amb pràctiques masoquistes incloses, amb joves prostituts proporcionats, com ja era tradició en els altres volums, pel sol·lícit sastre Jupien. Aquest episodi estrambòtic no aniria més enllà si no tingués una nota tràgica en la posterior revelació de la presència de Robert al tuguri, que s'hi oblida la creu de guerra en el seu últim permís a ciutat abans de morir al front. 

La segona part de la novel·la és completament diferent, amb un to molt més assagístic i filosòfic. El narrador trenca la seva convalescència per anar a una recepció a casa de la princesa de Guermantes, i mentre espera a la biblioteca que acabi el concert per poder accedir a la festa, té una epifania sobre la seva tasca com a escriptor i la naturalesa de la memòria i de l'art. L'ambient social dels Guermantes ha quedat profundament canviat anys després de la guerra: la majoria dels personatges que queden vius es troben ja profundament envellits i, de fet, han deixat de ser socialment rellevants com ho eren durant els anys de joventut. Aquest episodi de la recepció social ens ofereix un curiós desdoblament de tots els personatges que havíem conegut als altres volums a ulls del narrador: d'una banda, segueixen essent els que coneixíem del passat; d'altra banda, es presenten als ulls del narrador envellits, irremeiablement canviats, fins i tot en la personalitat, com si tot plegat es tractés d'una mascarada grotesca de les trobades de dècades enrere. El temps suavitza el que en el passat eren asprors, o dona profunditat a aquells caràcters que semblaven trivials, i tothom esdevé una versió de si mateix, més que tenir una personalitat pròpia i definida que resisteixi el pas del temps. I com en un mirall deformador, el narrador també juga a reconèixer-se en la seva pròpia versió envellida. En el mateix acte social pots trobar gent que et diu que estàs igual que sempre, i d'altra que et diu que estàs irreconeixible. On és la veritat, doncs? 

Ara Proust ja ens ha desplegat el potencial complet del seu projecte literari, i sabem que no hi ha una veritat fixa o definida que puguem arribar a copsar definitivament, sinó més aviat un constant anar i venir de les nostres percepcions sobre una realitat en perpètua transformació. Sense anar més lluny, la princesa de Guermantes és ara la ridícula senyora Verdurin que coneixíem des del primer llibre, que ha accedit a aquest títol pel seu tercer matrimoni. La senyora de Forcheville, abans coneguda com a Odette Swann, és ara l'amant mantinguda del duc de Guermantes, en un estrany tancament del cercle. Marcel, però, la recorda d'abans que ningú a la festa, de quan era la senyora de rosa, l'amant del seu oncle Adolphe a Combray. D'altra banda, la Gilberte de Saint-Loup ha accedit a l'alta noblesa a través del seu matrimoni però, de fet, ara ja ningú se'n recorda i, per a la memòria deformada dels nouvinguts a l'alta societat, ara resulta que és ella qui ha portat la connexió noble a la família. 

Marcel és testimoni de tots aquests oblits i equívocs amb una combinació agredolça de nostàlgia i de resignació: de fet, aquest viatge d'ascenció social que Gilberte ha aconseguit acomplir ha portat com a conseqüència inevitable l'enterrament definitiu de la memòria del seu pare, Charles Swann, a qui ara tothom considera poc menys que un personatge obscur que no és de bon gust esmentar davant la gent fina. El seu projecte literari, per tant, no és un rescabalament d'aquesta memòria perduda, de fet. Com ja se'ns havia anunciat al primer volum de la sèrie, el temps retrobat arriba a través d'aquest exercici de percepció d'uns records vius, lligats a la sensació i a la percepció sempre en present. És així que l'ambició última de Proust es revela com a voluntat de superar el propi eix del temps com a mesura de l'experiència humana: el que ens presenta la seva obra és una autèntica multitud de presents simultanis que se'ns apareixen davant dels ulls sempre en moviment, com en un calidoscopi que en refracta totes les dimensions a la vegada. 

Sinopsi: Entre estada i estada en un sanatori a causa de la seva fràgil salut, el narrador fa una petita aturada a Tansonville, on comparteix confidències sobre el passat amb la seva amiga Gilberte i després, començada a la guerra, s'està una temporada a París, on és testimoni de les aventures nocturnes del baró de Charlus i on també comparteix confidències amb el seu amic Robert, que torna breument de permís del seu servei al front durant la primera guerra mundial. A la segona part de la novel·la i anys després d'acabada la guerra, el narrador va a una festa organitzada per la princesa de Guermantes, i per a la seva sorpresa, començarà a trobar-hi personatges del seu passat amb qui no havia parlat en anys. Després d'una revelació sobtada sobre la naturalesa del temps i de la memòria, i després d'una sèrie de digressions sobre la naturalesa de l'art i sobre diversos estils literaris, es decideix a posar per escrit les seves experiències i records del passat en el que serà la seva gran obra literària. 

M'agrada: De fet, m'ha agradat tot d'aquest darrer volum, que al capdavall és el més depriment de tots en el seu tractament del pas del temps i de la mort, i que no està exempt de cert cinisme en alguns moments. Tot i així, els punts a favor indubtables de la proposta són l'exercici de sensibilitat que l'autor fa al voltant de la guerra; les descripcions de lloc, tan diferents a les dels anteriors volums; i en general com fa confluir tots els fils que semblaven dispersos en un tot coherent en què cada peça acaba encaixant al final. No és debades que una de les darreres imatges del llibre és la de Marcel provant de recosir i relligar els innombrables papers sobre el seu escriptori, que la seva anciana serventa la Françoise anomena "paperoles", i com aquesta segueix el procés amb la seva mirada de sargidora entenimentada. Després de tot el que s'ha esdevingut entre tots dos al llarg de milers de pàgines i set volums, és curiosa aquesta última identificació entre tots dos personatges. 

Albertine desapareguda (#344)

Per consolar-me, no és només una, sinó innombrables Albertines que hauria d'oblidar. Quan havia arribat a suportar la pena d'haver perdut aquesta, era començar de nou amb una altra, amb cent d'altres. 

Aquesta és la sisena i penúltima entrega de A la recerca del temps perdut de Marcel Proust (1871-1922), que es va publicar el 1925. És la més breu de la saga, i de fet és la continuació de La presonera, amb la qual conforma la Novel·la d'Albertine, una unitat en particular dins la sèrie sencera. Aquest és el volum que probablement va tenir una història de publicació més accidentada, i va ser objecte de diferents retalls i edicions que van fer difícil fixar-ne una versió definitiva. 

En la primera part d'aquest volum assistim al desenllaç de la tempestuosa relació entre Albertine i el narrador, que ja sabíem com de tòxica podia arribar a ser de les anteriors entregues. Després de la fugida de la seva amant, el narrador se n'adona que no pot viure sense ella perquè, com sabem de l'anterior entrega, només estimem allò que no posseïm totalment. Encara no és amor, tampoc - més aviat una obsessió malaltissa amb la idea que Albertine no sigui amb ell. En absència de la seva estimada, se n'adona finalment que l'amor és un moviment solipsista, totalment subjectiu, que Albertine només pot ser, al capdavall, l'objecte d'aquesta relació amb si mateix i el seu propi món interior. 

Ara bé, l'absència d'Albertine engega possiblement les accions més mesquines i egoistes per part del narrador que llegirem en tota la saga. Si en les anteriors entregues ja havia mostrat els seus sentiments més foscos i tòxics, ara el que farà és passar a l'acció, i fingir una indiferència que no sent amb l'esperança que Albertine tornarà arrossegant-se al seu costat: li escriu que estava a punt de proposar-li matrimoni, de comprar-li un iot i un Rolls Royce i, quan l'estratègia no funciona, li anuncia la seva intenció de proposar-li matrimoni a la seva millor amiga, l'Andrée. Paral·lelament a la seva estratègia per recuperar la relació amb Albertine, es veu implicat en un escàndol d'alteració de l'ordre públic per portar una menor a casa seva amb la intenció de prostituir-la. Per la seva part, Albertine sembla que també juga les seves cartes: si coneixem de primera mà el doble joc que fa Marcel a l'hora de recuperar Albertine, és fàcil de sospitar que Albertine està jugant al mateix joc de fingir indiferència. Així és que Marcel comença a sospitar que Albertine ha fugit de casa seva només per forçar la petició de matrimoni o, en les pròpies paraules del narrador, "negociar millors condicions". Sabem la desesperació de Marcel per no estar sol i la desesperació d'Albertine per millorar la seva posició econòmica i social, així que es fa estrany que optin per aquest joc de les mitges tintes i de dir el contrari del que senten. 

Més endavant, a través de les confidències d'Andrée a Marcel, entendrem la part de la història que se'ns ha amagat fins ara, i les veritables motivacions rere l'actitud d'Albertine. Pel que fa a Marcel, però, haurem d'especular a partir de les seves prolixes explicacions sobre els seus fluctuants estats d'ànim. Em penso que hi ha una mena de preocupació per la seva imatge pública, en el fons de tot; al capdavall, el neguit per no ser titllat d'homosexual, que Proust mateix compartia amb el seu personatge, es tradueix en la necessitat de donar una imatge de masculinitat invulnerable, i en aquest sentit es fa totalment hipnòtic l'intercanvi d'atacs passius-agressius que s'estableix entre ell i la majordoma, la Françoise, a propòsit de l'absència d'Albertine i el seu suposat retorn, com si la vella serventa, en realitat, conegués el seu senyor més fins i tot que ell mateix. 

Ara bé, quan les coses semblen a punt d'arreglar-se, arriba de sobte un telegrama que informa el narrador de la mort sobtada d'Albertine en un desafortunat accident. A partir d'aquest moment s'inicia un excurs llarguíssim de la narració en què Marcel ens explica  totes les estapes del seu dol una per una. En realitat, totes aquestes etapes d'un mateix dolor no se succeeixen l'una rere l'altra, sinó que es van intercalant entre elles com a múltiples variacions d'un mateix tema. Davant dels nostres ulls se succeeixen la negació, la desesperació, els atacs de remordiments, les converses imaginàries que hauria tingut amb una Albertine també imaginària que mai no podrà tornar a tenir davant, els somnis que guareixen d'una absència, els petits detalls insignificants del dia a dia que recorden amb insistència la persona que ja no hi és, i l'obsessió amb esbrinar cada petit secret o enigma que conformaven la vida d'aquesta Albertine desapareguda. El dol per la pèrdua desencadena els mecanismes de la memòria per al narrador, que es comença a plantejar les múltiples casualitats i atzars que participen en la història personal de cadascú, i les múltiples facetes d'un mateix que han quedat finalment expressades o sense realitzar. És així que el dolor es multiplica infinites vegades en tant que la memòria explora camins infinits. 

És potser una de les parts més tristes i doloroses de tot el relat, que el narrador aprengui a estimar-la precisament quan Albertine ja no tornarà mai: ara és quan finalment Albertine s'acaba transformant en una persona més que en un objecte desitjat o posseït. Quan finalment arriben les revelacions per part d'Andrée dels aspectes més amagats de la vida sexual d'Albertine, que el narrador havia sospitat fins ara però que no se'ns havien confirmat, aleshores és quan comença a processar la mort d'Albertine i a superar-ne el dolor. Tampoc no és que la confirmació arribi definitivament: sí, sabem que Albertine és homosexual i ha estat enganyant el narrador per tal de tenir aventures amb altres noies; però no sabem si Andrée està magnificant o exagerant el relat de les seves aventures a propòsit, i el que ens acabarà quedant finalment de tot aquest relat és la infinitud de detalls, de versions paral·leles, de facetes inexplicades o inexplicables d'un mateix episodi. 

La segona part de la novel·la, però, ens ofereix un canvi radical de perspectiva. Un cop comença a superar la pèrdua d'Albertine, Marcel es reintrodueix als cercles socials del món dels Guermantes, on es retrobarà, inesperadament, amb la seva antiga estimada, Gilberte Swann, ara convertida en la senyoreta de Forcheville després d'haver adoptat el nom del seu padrastre. L'afer Dreyfus ja és cosa del passat - ens trobem prop de l'esclat de la primera guerra mundial - però el desenllaç d'aquest cas ha tingut una conseqüència inesperada: l'antisemitisme ha esdevingut una institució dins de l'alta societat francesa i, tot i que la noblesa arruïnada va desesperada rere els milions que Gilberte ha heretat del seu pare el senyor Swann, no es pot rebaixar a obtenir-los d'una hereva amb cognom jueu. 

No és que Gilberte tingui càrrecs de consciència, per això. Encantada d'haver obtingut el lloc a l'alta societat que se li havia negat des de petita, ara Gilberte es disposa a fer el joc als qui l'afalaguen, i es troba de sobte casada amb Robert de Saint-Loup, hereu dels Guermantes. Els dos camins han acabat confluint. Ara bé, igual que havia passat amb Albertine, Marcel i Gilberte, Robert també ha canviat i ja no és la mateixa persona que era en el passat. Després del seu matrimoni, Marcel descobrirà una faceta desconeguda del seu antic amic que l'ajudarà a posar en perspectiva tot el que li ha passat fins al moment. Albertine desapareguda potser no m'ha agradat tant com la seva predecessora, que em va semblar més rodona i completa, però és sens dubte una lectura fascinant en la seva exploració de les emocions per la pèrdua de la persona estimada. 

Sinopsi: En la primera part de la novel·la el narrador explora els seus sentiments per l'absència d'Albertine, primer davant la seva desaparició i després davant la seva pèrdua definitiva quan mor sobtadament en un accident. El segon capítol ens descriu la reintroducció del narrador al cercle social dels Guermantes, on es retroba amb Gilberte, de qui ja no està enamorat. El tercer capítol és el viatge a Venècia del narrador i la seva mare, i just quan tornen en tren cap a París llegeixen les notícies del prometatge de Gilberte amb Robert de Saint-Loup i de la neboda del sastre Jupien amb un altre hereu de la noblesa. En realitat, rere aquest últim matrimoni hi ha les maquinacions del baró de Charlus. Finalment, en el quart capítol el narrador torna a Combray, on reflexiona sobre el poder deformador de la memòria i és testimoni del canvi que han experimentat tant Gilberte com Robert des que els va conèixer per primera vegada: Gilberte ha perdut l'encant de la seva adolescència per quedar atrapada en un matrimoni convencional; Robert ha portat tot aquest temps una doble vida que el narrador només descobreix en aquest últim moment, i que posa en perspectiva tot un seguit d'episodis del passat de tots dos que ara Marcel avalua amb una mirada completament diferent. 

M'agrada: Especialment la secció sobre el dol després de la pèrdua d'Albertine, en què les reflexions de Proust es fan perfectament comprensibles en el seu realisme i la seva duresa. També la forma com es van superposant, en la ment del narrador, diferents versions o possibilitats paral·leles per als mateixos fets. La revelació final que li fa Gilberte a Marcel, per exemple, no fa res més que afegir una nota d'ambigüitat a aquesta narració que, en realitat, és com un collage d'infinits retalls de l'existència d'aquests personatges. També el viatge a Venècia, un relat tan breu que em va deixar amb les ganes de saber com hauria estat una novel·la de Proust ambientada íntegrament en aquest indret. 

No m'agrada: Potser és una novel·la que no té una estructura tan definida com les altres, i que bàsicament sembla una col·lecció no gaire coherent de textos diferents. És possible que es ressenti més que les altres per la seva qualitat de text inacabat i per les intervencions dels editors. 

La presonera (#338)

I així s'alternava, amb l'avorriment una mica feixuc de quan era amb ella, un desig tremolós ple d'imatges magnífiques i de recança, depenent de si era allà amb mi a la meva cambra o jo l'alliberava dins la meva memòria, sobre el dic, amb els seus alegres vestits de platja, al so dels instruments musicals del mar, l'Albertine, ara traient-la d'aquest paisatge, posseïda i sense gaire valor, ara tornant-la-hi a submergir, escapant-se'm vers un passat que jo no podria conèixer, ofenent-me al costat de la seva amiga, tant com l'esquitxada de l'onada o l'atordiment del sol, l'Albertine enretirada a la platja o retornada a la meva cambra, en una mena d'amor amfibi. 

He arribat al final del cinquè volum de A la recerca del temps perdut de Marcel Proust (1871-1922), i ara ja sí que puc començar a dir que el camí fa baixada. Aquest cinquè volum m'ha agradat força més que els dos anteriors, i la lectura no se m'ha fet tan feixuga, potser perquè és una mica més breu i el to de la narració es fa força diferent dels altres. Va aparèixer per primer cop l'any 1923, i va ser el primer de la sèrie que es va publicar pòstumament. Aquest i el següent formen les dues parts de La novel·la d'Albertine, un treball que Proust va desenvolupar de forma paral·lela a la sèrie, després dels primers dos volums, i que va incorporar més tard al conjunt. 

D'una banda, l'estil narratiu s'assembla més als dos primers volums, amb el seu retorn al llenguatge perceptiu, i a l'encadenament de diferents imatges a través de la sinestèsia. D'altra banda, La presonera s'allunya de les altres entregues pel que fa al seu contingut, i proposa un trencament molt curiós amb la resta de la sèrie a la vegada que intenta preservar-ne la continuïtat. L'acció es desenvolupa quasi exclusivament a la casa del narrador - ara ja li podem dir Marcel - a París, on ha instal·lat la seva amant Albertine després de tornar de Balbec. La situació és força compromesa per a tots dos: conviuen junts sense haver-se casat, cosa que és força escandalosa per a la societat burgesa de l'època, i els pares de Marcel, que es troben de viatge, els deixen fer amb l'esperança que es casaran en un futur proper. 

Aviat es desplega un joc de miralls espectacular entre la relació com queda de portes endins, entre ells dos, i les aparences socials que aquesta desplega a ulls de la societat. De fet, el poder suggestiu de la novel·la és en les seves mitges tintes i en tot el que s'hi llegeix entre línies: una de les explicacions més plausibles pel fet que s'exposin a aquest escàndol social és que tots dos estiguin tractant d'amagar la seva homosexualitat a ulls del gran públic. L'anterior volum, Sodoma i Gomorra, ja ens confirmava que Albertine mantenia relacions amb altres noies; tanmateix, la possible homosexualitat del narrador queda completament en el pla del subtext: hi ha intèrprets que han llegit la impotència i l'angoixa del narrador dins de casa per les relacions d'Albertine amb altres dones, com a reflex de la mateixa frustració que l'autor podia haver sentit quan els seus amants marxaven amb dones. 

De portes endins, la relació es torna tòxica des del primer minut, si no ho era ja directament a Sodoma i Gomorra, i la novel·la es titula precisament La presonera perquè Marcel considera que l'única forma d'apaivagar la seva gelosia obsessiva és tenir Albertine controlada les vint-i-quatre hores del dia. Quan no la té tancada a la seva cambra, a casa seva, la fa seguir i espiar per alguns servents fidels, com la Françoise o el xofer, i per l'amiga d'Albertine, Andrée, que acaba formant un triangle amorós força ambigu i confús amb els dos amants. Però la imatge del captiveri i de l'empresonament acaba fent-se molt més complexa que això: si bé és cert que el narrador en tot moment és conscient de la seva crueltat envers Albertine, amb la seva actitud malfiada i controladora, ell mateix es presenta com a captiu d'aquesta relació en diverses ocasions. 

Així, s'estableix una tensió constant entre l'interior i l'exterior, dels espais que ocupen físicament ell i l'Albertine, però també de la ment del narrador, que ens ofereix en primera persona la dissecció en viu d'aquesta relació, i que s'obsessiona amb una idea de la felicitat passada, a la seva memòria, amb una Albertine passada a qui estimava perquè era lliure, que contrasta amargament amb el moment present, en què posseeix una Albertine a qui ja no estima. I de fet aquesta tensió entre l'exterior i l'interior de la casa articula l'estructura de la novel·la sencera: a la primera part, Albertine és principalment fora de casa mentre el narrador és a dins - tot i que ella és la presonera de la relació, a qui ell objectifica en el seu afany de possessió; a la segona part de la novel·la Marcel és fora de casa, en una recepció social a casa de la senyora Verdurin, mentre Albertine és a dins - i aquí és ell qui es retrata a si mateix com a presoner - i a la tercera part de la novel·la tots dos són a dins i és quan esclata el conflicte. 

Així que la tensió queda molt ben dosificada en aquesta entrega: durant les dues primeres parts, assistim a les sospites de Marcel i els seus esforços detectivescos per desemmascarar els enganys i les mentides de la seva amant, que es van intuint a través de les seves múltiples inconsistències i contradiccions. En tot moment se'ns presenta l'Albertine com a femme fatale, manipuladora i devoradora d'amistats i relacions. El seu amor pels vestits luxosos i les viandes exquisides ens apunten en aquesta direcció, i el tint misogin del text és el seu pitjor defecte, en aquest cas, tot i que la seva lectura resulti fascinant: en cap moment trobem la confirmació de totes aquestes infidelitats amb altres dones - les proves que en tenim al respecte diguem que són més conjecturals que no pas concloents - i em sorprèn precisament la quantitat de ressenyes que he arribat a trobar que compren la imatge de l'Albertine depravada i enganyadora, només a través del retrat que en fa la veu profundament esbiaixada del narrador. 

És a la tercera part que s'amunteguen les revelacions, com als thrillers, tot i que queda en mans dels lectors emetre un veredicte sobre la culpabilitat o la innocència d'Albertine. De fet, aquest no és el tema principal de La Presonera. El narrador està molt més obsessionat amb si mateix, amb els seus records i amb la impossibilitat de fixar la seva vida en una obra d'art perdurable que, de fet, en la persona que té al seu costat. És per això que ell també se sent captiu en la relació: la seva llibertat autèntica es troba dins de si mateix, en el seu món imaginat i recordat. En aquest sentit la subjectivitat del narrador gira constantment al voltant de les idees excloents de l'amor i de la possessió: perquè la principal revelació que trobarem a La presonera és que estimem allò que no posseïm completament. Estimem l'Albertine a Balbec, quan és lliure d'entrar i sortir, o més aviat el seu record, per més que aleshores el seu amant se senti en fals i vivint a la superfície d'aquesta relació. Un cop Albertine és posseïda completament, el narrador se n'adona que ja no l'estima: l'Albertine s'ha convertit en un objecte, en una possessió més com aquelles que col·leccionava el seu amic en Swann, però no una obra d'art vivent i dinàmica, que es realitza sempre en present a través de la percepció, com li havia ensenyat el pintor Elstir de la mà de l'impressionisme. Si l'objecte és posseït completament, però, ja no pot ser estimat, perquè ha perdut aquesta immediatesa, aquest encant artístic i la seva bellesa intrínseca; és per això que Marcel no se n'adona que l'estima fins que Albertine ja l'ha abandonat. 

En tot cas, La presonera no és un relat còmode, romàntic o agradós: just al contrari, és possiblement el volum més fosc de la sèrie fins ara, perquè acaba tocant de ple el que en els altres possiblement només se'ns suggeria. Si havíem assistit a les ansietats i obsessions del nen hipersensible, ara veiem aquesta sensibilitat exacerbada en un amant tirànic, manipulador i obsessiu. Si la captivitat d'Albertine és física, tot i la seva llibertat de circulació, però passa pel control de moviments exhaustiu a què la sotmet el seu amant, la captivitat de Marcel és mental, i es va fent cada cop més opressiva quan se n'adona que viu presoner de les seves ficcions i imaginacions sobre Albertine i que està sacrificant, per la relació amb ella, el seu anhelat viatge a una Venècia magnificada a través de la seva imaginació. Això no vol dir que Albertine no tingui una psicologia pròpia; només que la narració ens l'amaga hàbilment, i la manté en tot moment com a enigma i objecte al centre d'aquesta. És precisament al final de la narració, amb la seva última decisió, que Albertine brilla com a personatge lliure i rodó: amb la subjectivitat del protagonista sempre en primer pla, enterbolint fins a cert punt la imatge de conjunt, és en la seva absència que Albertine acaba fent-se plenament eloqüent. 

Sinopsi: La primera part de la novel·la ens presenta el narrador i la seva amant, Albertine, convivint junts a la casa d'ell a París, en una mena de succedani de matrimoni burgès. Tot i que han d'amagar la seva relació en públic per evitar un escàndol social, les entrades i sortides d'Albertine són més que freqüents, cosa que augmenta la gelosia de Marcel i la seva ansietat per tenir-la controlada en tot moment. La segona part de la novel·la ens descriu una de les recepcions de la senyora Verdurin, en la qual el narrador assisteix a un pèrfid complot d'aquesta per venjar-se del baró de Charlus separant-lo definitivament del seu amant, el músic Morel. A la tercera part, després de la festa, el narrador torna a casa per enfrontar-se definitivament a les mentides d'Albertine, cosa que desencadenarà una ruptura en la parella. Tot i que es reconciliaran breument, Albertine decideix abandonar la casa del narrador definitivament, cosa que el deixa destrossat. 

M'agrada: És un volum força diferent de la resta de la sèrie, i m'ha agradat aquest canvi d'enfocament. Per més tòxica i fosca que resulti la relació descrita, el que és indiscutible és el desplegament fascinant d'imatges i de dualitats que ens ofereix la narració. 

Sodoma i Gomorra (#331)

- Hi havia un temps en què els meus avantpassats s'enorgullien del títol d'ajudant de cambra, o de majordom del rei. 

- N'hi va haver un altre - va respondre Morel amb orgull - en què els meus avantpassats van fer tallar el coll als vostres. 

Aquesta és la quarta entrega de A la recerca del temps perdut de Marcel Proust (1871-1922), que es va publicar originalment entre els anys 1921 i 1922 i va ser el darrer volum de la sèrie que l'autor va veure publicat en vida. Val a dir que en començar a llegir em prevenia una mica que la darrera entrega, El cantó de Guermantes, se'm va fer feixuga, però aquest quart volum, tot i la densitat de l'estil característic de Proust, se m'ha fet una mica més planer. Penso que tant l'arrencada com el desenllaç d'aquesta entrega són molt potents, així que la seva lectura en general m'ha valgut la pena. 

L'escena inicial és una revelació que resultarà decisiva per al narrador: mentre espera per visitar els ducs de Guermantes, enxampa d'amagat el baró de Charlus mentre té relacions sexuals amb el sastre de la família, Jupien, a qui el baró demana que li proporcioni jovenets de classe baixa amb qui tenir aquest tipus de trobades. A partir del seu descobriment sobre l'orientació sexual del baró de Charlus, el narrador acaba comprenent el malentès que havia tingut lloc entre tots dos a finals del volum anterior, i comença a observar el món social que l'envolta sota un nou punt de vista. De cop i volta, apareixen davant dels seus ulls, com a fenomen força evident, tot un seguit d'homes de l'alta societat que amaguen la seva homosexualitat a ulls del gran públic mentre van buscant joves amb qui passar les nits. El narrador descobreix així el món dels homosexuals a l'armari i el de la prostitució masculina, i inicia un excurs reflexiu sobre l'homosexualitat a la seva època i les seves implicacions socials. 

És cert que els seus prejudicis sobre l'homosexualitat i els comentaris obertament homòfobs que introdueix a les seves explicacions no han resistit gaire el pas del temps: la confusió principal és que no sembla distingir entre homosexualitat i transsexualitat, almenys amb els homes, perquè curiosament, l'homosexualitat femenina rep un tracte diferent. D'altra banda, també és cert que aquesta secció del text és una lectura fascinant i suggestiva, en tant que l'explica un narrador que en aquest text cada cop s'identifica més amb l'autor mateix - hi ha un moment d'aquesta primera secció en què trenca la quarta paret i ens suggereix aquesta lectura - i que, pel que sabem, era ell mateix un homosexual a l'armari. També és cert que no és exactament encertat tractar aquest tema amb els termes que utilitzaríem avui dia: reconèixer obertament la seva identitat sexual no era una opció disponible a l'època com ho és ara, i el narrador fins i tot cita el cas d'Oscar Wilde per il·lustrar quines en poden ser les conseqüències més devastadores. 

De fet, el que és realment fascinant de la seva exposició és com tracta aquest tema en tot moment com el que és, una qüestió d'identitat, i la part més interessant de tot plegat, al meu parer, és quan comença a comparar els casos dels homosexuals que han d'amagar la seva orientació en públic amb el col·lectiu dels jueus assimilats. La referència no és fortuïta en aquest cas, em penso. Més enllà de si la comparació és més o menys afortunada, el punt d'interès aquí rau en la confluència de dos temes que s'havien presentat per separat en les anteriors entregues de la sèrie: l'homofòbia i l'antisemitisme imperants en la societat francesa del moment. El cas Dreyfus encara no ha acabat, però ja s'han revelat les proves del muntatge per incriminar Dreyfus: no és tan sols que ara ja es fa impossible defensar la seva culpabilitat, sinó que de fet l'acusació ja no es pot ni excusar en un mer error de la justícia militar. I en aquest context, en un sopar a casa dels prínceps de Guermantes, el narrador s'assabenta a través del seu amic Swann que el príncep de Guermantes és un dreyfusard a l'armari. Més endavant el duc de Guermantes també es converteix al dreyfusisme, i aquesta deriva també ens apunta al tema de les relacions entre classes socials, que aquí en aquest volum s'aprofundeixen molt més fins i tot que en els tres anteriors. 

Els cercles socials menors, és a dir, els de classe mitjana amb aspiracions a relacionar-se amb la noblesa, com el dels senyors Verdurin o els Swann mateixos, retornen aquí amb una força insospitada per capgirar les expectatives i l'hegemonia dels nobles dins d'aquest univers. El món dels Guermantes és un món en declivi: els grans privilegis i luxes hereditaris cada cop tenen menys importància per al públic en general, enlluernat ara per l'adveniment de les avantguardes artístiques, arribades a París amb els Ballets Russos de la mà de Diaghilev i Nijinski. Un cop el narrador retorna a Balbec, ara necessita introduir-se al cercle dels Verdurin, de forma que acaba prenent el lloc que ocupava Swann al primer volum. El baró de Charlus també s'introdueix en aquest cercle, i comença a posar-se en evidència davant de tothom quan inicia una relació amb un soldat sàdic i arribista, Morel, amb el qual acaba protagonitzant algunes de les escenes més còmiques del llibre. 

La relació del narrador amb Albertine, que en el tercer volum havia aparegut com de passada, aquí també adquireix un lloc central: és aquí on la història de l'enamorament entre Swann i Odette al primer volum, que semblava un afegit que no tenia res a veure amb la resta de la novel·la, adquireix tot el seu sentit. El narrador no està essent original amb la seva vida sinó que està interpretant un guió ja prèviament escrit. La relació comença a anar pel pedregar ben bé des del principi: sabem que el narrador no s'estima Albertine, mentre que el punt de vista d'Albertine se'ns nega i no hi ha forma de saber els seus autèntics sentiments. El que sí sabem és que el narrador entra en aquesta relació pel sexe i l'Albertine pels diners i els regals. Com en la història de Swann i Odette, les etapes d'enamorament del narrador s'intercalen amb episodis d'una gelosia encara més intensa que el seu amor, de forma que comença a contemplar casar-se amb Albertine només per poder tenir-la controlada en tot moment. Aquesta gelosia es desencadena, de fet, quan el narrador comença a sospitar que Albertine té aventures amb altres noies. 

Sodoma i Gomorra és, així doncs, un volum que ens ofereix variacions de tots els temes que havien aparegut fins ara en els tres anteriors, com si es tractés d'una composició musical: del tercer volum en traiem l'expansió i la continuació del món dels Guermantes, tot i que ara revisats i posats en el context d'un món social més ampli. El personatge del baró de Charlus, que en els altres volums s'havia mostrat reservat i misteriós, ara es comença a revelar en el seu vessant més patètic i llastimós; és el que passa quan cauen els misteris, les màscares i els secrets. Del segon volum, en traiem el retorn al món de Balbec i la relació amb Albertine, tot i que és un retorn un punt amarg. Amb la seva àvia ja morta, el narrador comença a adonar-se que és impossible recuperar el món del passat amb la vivesa i el meravellament de la primera vegada. Els noms de lloc, que li havien obert un món d'il·lusions i fantasies romàntiques en el passat, es revelen ara en el seu vessant més prosaic, a través de les interminables digressions etimològiques del professor Brichot. Del primer volum en traiem el cercle dels Verdurin, a través del qual havíem conegut Swann, i les versions alternatives dels amors entre Swann i Odette, revisades i augmentades en les relacions entre el narrador i Albertine i entre Charlus i Morel. Sodoma i Gomorra és, així doncs, una continuació que està a l'alçada dels altres volums, i que comença a apuntar al conjunt de tota la sèrie com a projecte literari unitari, en tant que ens en va recuperant els temes més importants per continuar donant-los profunditat. 

Sinopsi: Abans de la festa dels Guermantes, el narrador descobreix el secret del baró de Charlus, i a partir d'aquest moment la seva visió de les relacions socials canvia completament. A partir del segon capítol, el narrador visita Balbec de nou, aquest cop amb la seva mare, on el record de la seva àvia li provoca una profunda tristesa per tot el temps que ara li és impossible de recuperar. Entre visita i vista als cercles socials dels Verdurin i els Cambremer, el narrador reprèn la seva relació amb Albertine, que va mostrant el seu vessant més tòxic a causa de la gelosia obsessiva d'ell. Finalment, una revelació inesperada sobre el passat d'Albertine li farà replantejar-se el seu futur amb ella. 

M'agrada: La forma com Proust recupera tots aquells temes i situacions que havia anat plantejant als anteriors volums i els porta a nous extrems. 

El cantó de Guermantes (#323)

- Crec que la princesa de Parma ha quedat molt contenta de sopar amb vostè. 

Jo coneixia la fórmula. El duc havia travessat tota la sala per venir a pronunciar-la davant meu, amb un aire complaent i expert, com si m'estigués entregant un diploma o oferint-me uns pastissets. 

Per fi he acabat la tercera part de A la recerca del temps perdut de Marcel Proust (1871-1922). El cantó de Guermantes es va publicar en dues parts entre els anys 1920 i 1921. És la primera de les entregues de la sèrie que se m'ha fet una mica massa lenta i pesada, possiblement perquè és força diferent de les altres dues. Si a Pel cantó de Swann i A l'ombra de les noies en flor una cosa portava a l'altra, i s'anaven succeint escena rere escena associades tènuement pels records involuntaris del narrador, aquí finalment el temps s'ha aturat, i ens podem passar centenars i centenars de pàgines en una sola escena d'un esdeveniment social. I aquí és on l'estil de Proust es delecta interminablement amb aquest "món dels Guermantes" on el narrador accedeix - primer com a turista, després com a escalador social - a unes escenes lentes i prolixes, en què diferents retalls de converses amb diferents personatges es van intercalant successivament, farcides de prejudicis, enraonies i humor banal. 

El narrador es converteix en no gaire més que en comparsa d'aquest extens espectacle social, tot sovint testimoni mut de les anades i vingudes de la petita i alta noblesa, sense intervenir-hi. Sabem, però, que la seva presència en aquestes reunions pot ser decisiva per al seu futur: en un món en què la influència i els contactes ho fan tot, aquí ha començat la carrera del narrador com a espectador i relator de la decadència de l'alta societat francesa al tombant de segle vint. La novel·la, però, mostra dues parts ben diferenciades, separades per un episodi que actua de mitja part i de baula entre aquestes dues meitats. 

En la primera part, encara poc experimentat en la cursa per l'ascensió social, ens mostra precisament el que no s'ha de fer per congraciar-se amb la noblesa. Aquí el narrador s'enamora platònicament de la duquessa de Guermantes, un cop la família s'ha traslladat a viure a un dels apartaments del palau d'aquesta família de l'alta noblesa. Accedir al seu cercle d'amistats pot ser l'oportunitat somiada per tal de convertir-se en escriptor de renom - nominalment ho és, però amb prou feines escriu un sol article per a un diari en tota la novel·la - però s'hi aproxima de forma molt poc adequada: comença a perseguir i assetjar la duquessa cada cop que surt al carrer, i a pressionar el nebot d'aquesta, el seu amic Robert de Saint-Loup, per tal que els presenti. A base d'insistir, d'afalagar i de pressionar, el narrador aconsegueix introduir-se en un cercle menor, el de la senyora de Villeparisis, que havia aparegut a l'anterior volum i que és parenta dels Guermantes, però només per acabar adonant-se que la seva imatge social s'ha vist força compromesa pel camí i s'ha creat una mala reputació: els rumors sobre aquest arribista de classe mitjana que s'ha decidit a ascendir socialment s'han estès com la pólvora, i ara tothom el percep com a poc més que un llagoter dels poderosos. 

La mitja part crec que és un dels passatges que més em va agradar de tota la novel·la: l'àvia del protagonista comença a trobar-se malament, els metges li diagnostiquen una fallada renal que és irreversible, i assistim amb impotència a la seva agonia i la seva mort. Ens trobem en una època en què la mort es produeix a casa i amb prou feines és medicalitzada i, amb la seva sensibilitat particular, el narrador relata amb impotència com la seva àvia agonitza davant la insensibilitat de servents, metges i visitants, que parlen pels passadissos alegrement com si la malalta ja fos morta. Més endavant l'Albertine fa una fugaç aparició per casa del narrador, i arriben a consumar la relació sexual que havia quedat penjada en el volum anterior, i Albertine es guanya l'enemistat eterna de la serventa Françoise, que suposem que portarà més cua a les properes entregues de la sèrie. 

A la segona part, després d'un lapse de temps, el narrador ja ha après dels seus errors i se'ns presenta - finalment - a les reunions socials dels ducs de Guermantes com a ornament artístic i entenimentat d'aquest cercle. Què és el que ha canviat, ara? El narrador ha après que en comptes de perseguir els nobles és ell qui s'ha de fer l'estret quan li arriben les invitacions, i crear en la seva pròpia persona una expectació i una aura de misteri que l'alta noblesa no serà capaç de resistir. És un cop ha accedit a aquests cercles que coneixerà l'alta noblesa en la seva vulgaritat, hipocresia i duplicitat, i els desmitificarà definitivament a través d'aquest contacte estret. 

El cantó de Guermantes, per tant, està molt més centrat en aquest món de relacions socials a què accedeix el narrador, i esdevé molt més satíric i punyent en la seva crítica social a aquest col·lectiu decadent que viu ignorant el patiment dels altres. En aquest sentit, és particularment colpidor el final de la novel·la, que en la meva opinió conclou aquest volum de forma impactant i memorable: mentre el duc i la duquessa es preparen per a una festa, només preocupats per trobar les sabates de la duquessa, que fan joc amb el conjunt que porten tots dos, el pobre Charles Swann reapareix fugaçment i els confessa la seva malaltia terminal, tot i que la parella no li fa el més mínim cas. 

Aquest volum, així doncs, és força més complex que els dos anteriors, i ens comença a desenvolupar per primer cop el caràcter del narrador, que es torna hipòcrita i fals per tal d'accedir a una societat que funciona per contactes, influències i afalacs. La seva amistat amb el jove Robert de Saint-Loup, que havia començat en l'anterior volum, queda un punt marcada per aquesta ombra de dubte: sabem que ja són amics d'abans, però el narrador fa explícita la seva intenció d'aprofitar el parentiu de Robert per accedir als Guermantes; també sabem que el narrador és un dreyfusard convençut, però aquesta també és la millor manera de congraciar-se amb Robert, profundament enamorat de la seva amant jueva, Rachel. De la mateixa forma, el narrador bé que calla quan el seu amic Bloch comença a assenyalar-se en el cercle radicalment conservador i anti-dreyfusard de la senyora de Villeparisis. 

De fet, el cas Dreyfus adquireix aquí una dimensió molt més gran que en els altres dos volums, en què apareixia esmentat de passada. Ens trobem tot just acabant el segle dinou: sabem que el primer judici a Dreyfus i el judici a Estérhazy ja han tingut lloc, i el procés contra Zola està en marxa, però el cas encara no ha conclòs (Dreyfus no va ser oficialment rehabilitat fins el 1906). Aquesta entrega fa molt per retratar la polarització total de la població, que recorre indistintament totes les classes socials. A través del baró de Charlus trobarem la versió més radical del racisme totalment obert dels anti-dreyfusards, que posa sobre la taula el debat sobre l'assimilació dels jueus: Dreyfus gaudeix de ciutadania plena francesa, només així pot ser llegit pels tribunals com a traïdor a França, però els ultra-nacionalistes com Charlus s'entesten a llegir-lo com a estranger a casa. 

Un altre dels temes que segueix ben present, i comença a dibuixar-se més definidament en aquest tercer volum és el de l'homosexualitat, no confessada però força evident aquest cop, de molts dels personatges que hi apareixen. La relació entre el narrador i el seu amic íntim Robert de Saint-Loup comença a adquirir uns matisos cada cop més ambigus: el triangle que tots dos estableixen amb l'amant de Saint-Loup, Rachel, prostituta reconvertida en actriu, apunta en aquesta direcció, amb gelosies per part dels tres personatges i en totes tres direccions. És finalment en un episodi en què tots tres visiten el teatre on treballa Rachel que, a la vista d'un ballarí extremadament atlètic i atractiu, Robert de Saint-Loup acaba cometent dues agressions físiques contra dos tercers que passaven per allà, i que no se'ns expliquen gaire més i queden obertes a la interpretació: semblen una reacció massa visceral i exagerada per reafirmar la seva masculinitat posada en dubte. 

També és un tema que se'ns suggereix de forma velada amb les aparicions fugaces del baró de Charlus, germà del duc de Guermantes i oncle de Robert, que ja al segon volum s'havia presentat en termes molt ambigus respecte de la seva sexualitat. Aquí hi ha alguns detalls que encara se'ns amaguen, però resulta curiós que les aproximacions que Charlus fa al narrador, tot i que no se'ns expliquin de forma explícita, es puguin llegir en termes sexuals. A la primera meitat de la novel·la, la del narrador poc experimentat, Charlus li fa l'oferiment de convertir-se en el seu protector; tanmateix, a la segona meitat, quan el narrador ja gaudeix d'un relatiu èxit social, Charlus parteix peres amb ell de males maneres, suposem que per alguna mena de malentès o d'enraonies escampades per tercers. És particularment satisfactori veure com el narrador ha crescut, finalment, a l'hora d'enfrontar-se al baró en aquesta última escena: el noi hipersensible, hipocondríac i ploramiques dels dos primers volums ha quedat enrere, i la seva reacció violenta, tot i que un punt gratuïta, davant dels retrets del baró representa un canvi significatiu pel que fa a la seva posició en societat: mentre que el baró pretén menystenir-lo en virtut de la seva inferioritat social, el narrador es resisteix a ser menyspreat i s'entesta a tractar-lo en pla d'igualtat. En definitiva, ha estat una lectura que m'ha costat força més esforç que les anteriors dues entregues, i se m'ha fet interminable en determinats moments de la lectura, però que ha valgut la pena a la llum del desenllaç. 

Sinopsi: Un temps després de tornar de Balbec, el narrador es decideix a apropar-se a la duquessa de Guermantes, el seu nou amor platònic, tot i que sense gaire èxit. Torna a assistir al teatre a veure la seva actriu preferida, la Berma, i queda enlluernat per l'ostentació dels nobles que assisteixen a la funció. A continuació el narrador visita el seu amic Robert de Saint-Loup a la caserna de Doncières, on es troba destinat amb l'exèrcit, amb l'esperança d'aconseguir que aquest li faciliti una cita amb la duquessa. A Doncières el narrador supera definitivament els seus problemes d'ansietat i d'insomni, i aprofundeix la seva amistat amb Robert, tot i que l'intent de congraciament amb la duquessa no arriba enlloc. Un cop tornat a París, fa una visita al teatre amb Robert i la seva amant Rachel, on Robert experimenta conflictes amb la seva sexualitat. Després el narrador accedeix al cercle de la senyora de Villeparisis, on és testimoni de la desgràcia social del seu amic Bloch, que fa paleses les seves idees polítiques en un cercle social obertament hostil. El baró de Charlus s'aproxima al narrador i li ofereix convertir-se en el seu protector. Més endavant, la seva àvia es posa malalta i mor al domicili familiar. Un any després de la visita a Doncières, el narrador es troba sol a casa perquè els seus pares són de vacances a Combray. Albertine reapareix a casa del narrador, molt canviada respecte de l'estada a Balbec, i finalment se'n van al llit junts. Un cop ha deixat d'obsessionar-se amb la duquessa de Guermantes, aquesta el convida a una de les seves recepcions socials, i aquest cop el narrador juga bé les seves cartes per tal d'introduir-se als cercles de la noblesa. Després d'una escapada a un restaurant amb Robert, que ja ha trencat amb Rachel, i el seu cercle d'amics, el narrador assisteix al sopar amb els ducs de Guermantes i, després d'aquest, assisteix a una cita nocturna amb el baró de Charlus. Més endavant, i ja amb una invitació a casa de la princesa de Guermantes (encara més alta noblesa que els ducs), el narrador va a casa dels ducs a preguntar per aquesta invitació, i allà es retroba amb Charles Swann, ja visiblement desmillorat i a les portes de la mort. 

M'agrada: Ha estat un canvi respecte dels dos volums anteriors - tot i que no sé ben bé si és un canvi positiu - i en aquesta tercera entrega l'evolució del personatge com a hàbil manipulador i escalador social m'ha semblat un dels aspectes més interessants de la lectura. 

No m'agrada: Aquest tercer volum se m'ha fet una mica més lent i pesat de llegir que els altres dos. 

A l'ombra de les noies en flor (#312)

Quan estem enamorats, l'amor és massa gran per poder-lo contenir sencer dins nostre; irradia envers la persona estimada, troba en ella una superfície que l'atura, el força a retornar al punt de partida i és aquest xoc del retorn de la nostra pròpia tendresa que anomenem els sentiments de l'altre, i que ens captiva més que d'anada, perquè no reconeixem que ve de nosaltres. 

Aquesta és la segona entrega de A la recerca del temps perdut de Marcel Proust (1871-1922) i es va publicar originalment el 1919. Uns anys després d'autopublicar-se Pel cantó de Swann, aquest cop Proust va aconseguir l'atenció de l'editorial Gallimard, que es va comprometre amb la resta dels volums de la sèrie. Aquell mateix any, A l'ombra de les noies en flor va rebre el prestigiós premi Goncourt, amb controvèrsia inclosa a França a causa de la temàtica del llibre. En temps de guerra, l'opinió pública no va entendre que el jurat del premi desestimés una novel·la sobre l'experiència d'un soldat al front per afavorir aquest relat sobre les intensitats de l'adolescència i la fugacitat de la joventut i de l'enamorament en un luxós complex turístic al nord de França, a la vila imaginària de Balbec. 

D'entrada, reconec que m'ha costat una mica més entrar en aquest segon volum que en el primer, que em va semblar una mica més lineal i fluït de llegir. Un cop el narrador es fa adolescent, els temes tractats en aquest volum es fan una mica més complexos, i el narrador comença a navegar en solitari pel complicat món de les convencions socials, mentre que al primer volum havia estat un mer testimoni, força passiu, de les relacions socials dels altres, especialment dins l'àmbit de la seva família. Ara, d'adolescent, deixa de rebre la influència constant dels seus pares i altres familiars per haver de resoldre les seves preocupacions per si mateix, i aquestes preocupacions giren principalment al voltant del sexe, les amistats, l'art i el seu propi futur professional. Després de debatre's durant un temps entre seguir les passes del seu pare en la diplomacia o convertir-se en escriptor, s'acaba decantant per aquesta última opció, tot i que no acaba de trobar mai temps per posar-se a escriure. 

Tanmateix, les seves coneixences de diversos artistes i la seva forma de veure el món li obren els ulls a la naturalesa de l'art. D'una banda, les seves reflexions sobre l'art giren al voltant de les seves decepcions a l'hora de percebre'l: tant en la seva primera experiència al teatre, com quan arriba a conèixer Bergotte - el seu escriptor preferit - com més endavant quan visita l'església de Balbec, el narrador experimenta un contrast entre la seva pròpia idea imaginada de les obres d'art i la realitat que es troba davant dels ulls, així com també la crítica que li dicta quins haurien de ser els seus gustos per considerar-se cultivat. A la primera part del text, també hi trobem un moment memorable, quan el senyor Norpois fa una llarga crítica de l'obra de Bergotte, titllant-la d'afectada i "poc viril", de manca d'acció, i ataca aferrissadament l'escola de "l'art per l'art", endinsada en discussions bizantines sobre la forma pura mentre a les fronteres europees s'està lluitant contra les marees bàrbares. El moment metatextual passaria desapercebut si el vocabulari utilitzat pel personatge no recordés tant la controvèrsia, a la vida real, amb el premi Goncourt. 

Però si bé podríem caure en la temptació d'identificar Proust i Bergotte en aquest passatge, a la segona part de la novel·la i ja lluny de l'ambient de la seva família, a Balbec el narrador fa la coneixença del pintor Elstir, que iniciarà el jove en l'impressionisme i la seva forma de mirar la realitat. Quan el narrador comenci a veure milers de variacions del mateix mar i del mateix cel observats en la seva finestra, aquesta forma de percebre la realitat tindrà el seu reflex en la narració mateixa i en les seves extenses descripcions: no sols el paisatge anirà experimentant successives metamorfosis, davant dels seus ulls, també els seus nous objectes de fixació, les noies en flor que figuren al títol, presentaran les seves múltiples facetes, totes alhora com si fossin un sol organisme i també per separat, a moments fins i tot suggerint les representacions polifacètiques del cubisme. 

Perquè la vida amorosa del protagonista també està a punt de fer un salt. La relació amorosa amb Gilberte aviat es transforma en un festival de masoquisme i d'intercanvis passius-agressius amb la seva estimada. De fet, el narrador se n'adona que estima una Gilberte imaginària i idealitzada, i decideix tallar la relació pel dret per no allargar el patiment futur que l'espera. A la vegada reapareix el seu amic Bloch i el porta de prostitutes per primer cop. La història del seu despertar sexual és molt més complexa que això, però. Un cop a Balbec, el text s'omple de descripcions de noies "en flor" i de metàfores de pol·linització, mentre al mateix temps el protagonista sembla que pateixi una regressió cap a la seva infància quan es veu obligat a separar-se de la seva mare definitivament, i viu aquesta experiència com un autèntic trauma nerviós. Sort que li queda la seva àvia, a l'hotel de Balbec, per venir a acotxar-lo i portar-li el got de llet per la nit: la resurrecció del seu insomni i els seus col·lapses nerviosos, però, queden millor explicats en aquesta entrega que en la seva predecessora, possiblement perquè aquí l'adolescent ja ha elaborat una narrativa molt més articulada sobre les seves ansietats i temors. El pànic a dormir en un lloc estrany es tradueix en un pànic a no poder tornar enrere a recuperar el món anterior, és a dir, en una ansietat irracional pel pas del temps i, al darrere de tot plegat, el pànic a la mort. 

No és fins ben entrada la novel·la, en una excursió a un restaurant de luxe a un altre poble, Rivebelle, que de la mà del gaudi de l'alcohol i de la música moderna el protagonista aconsegueix alliberar-se d'aquesta ansietat d'estar atrapat entre el passat i el futur, com si de cop i volta el moment present se li eixamplés i, finalment, els seus desitjos sexuals ja no l'avergonyissin. Així és com finalment reconeix la seva predisposició per a l'amor i es decideix a enamorar-se sigui com sigui d'una de les noies en flor. Quan acaba la novel·la, el narrador ja ha iniciat una nova relació amorosa amb la jove Albertine Simonet, filla d'un empresari arruïnat que es mou en aquest cercle de luxe i ostentació de les noies riques de Balbec, tot i no tenir diners ella mateixa. Ara bé, a Balbec el narrador comença a explorar el món de les convencions socials, ja que al complex turístic totes les classes socials es barregen constantment: a través de la seva amistat amb Robert de Saint-Loup, un jove marquès d'idees democràtiques i progressistes, el protagonista s'introdueix als cercles de la noblesa i s'assabenta, quasi de passada, que tant Saint-Loup com el seu oncle el baró de Charlus són família propera dels Guermantes. 

Aquest últim personatge, tot i que amb prou feines apareix en aquest volum, presenta per primer cop el tema de l'homosexualitat reprimida. De fet, el narrador és força ambigu des del principi respecte de la seva pròpia orientació sexual: tot i que es presenta com a heterosexual durant tota la narració, hi ha un moment en la primera part del llibre en què somia amb Gilberte en forma masculina, perquè en els somnis, ja se sap, pot passar qualsevol cosa. Després, a l'hotel de Balbec, l'episodi del seu encontre nocturn amb el baró de Charlus, i l'actitud estranya d'aquest el matí següent fan sospitar que potser el narrador no ho està explicant tot. No és que hagi passat res entre ells exactament, però totes les peces del trencaclosques hi són, si més no, més si tenim en compte que el baró de Charlus es presenta públicament com a homòfob. 

Un altre dels temes que en aquest segon volum comença a fer-se totalment explícit és l'antisemitisme de la societat francesa del moment, especialment a la secció de Balbec, on el narrador reprèn la seva amistat amb el seu antic company d'escola, Bloch, que els introdueix a ell i a Saint-Loup al seu cercle familiar. La família Bloch avergonyeix els seus visitants amb la seva manca de refinament i el seu esnobisme cultural, però d'altra banda, l'actitud de menyspreu obert cap als jueus que expressen la majoria de personatges i el seu convenciment inamovible de la culpabilitat de Dreyfus posen sobre la taula una qüestió que a Pel cantó de Swann amb prou feines es llegia entre línies. En general és una lectura que m'ha agradat, tot i que se m'ha fet una mica més lenta que la del primer volum. M'ha costat força entrar en la primera part de la novel·la, la que té lloc a París, i m'ha fet la impressió com si la novel·la comencés a posar-se en marxa, realment a partir del viatge a Balbec. És a la secció de Balbec, de fet, a la segona part de la novel·la, que la novel·la recupera l'estil immersiu del primer volum, amb les seves descripcions magnífiques que van encadenant unes imatges amb unes altres, tot i que en aquest cas les metàfores pictòriques acaben prenent el lloc central. 

Sinopsi: La primera part de la novel·la, "Al voltant de la senyora Swann", té lloc a París, i reprèn la història just on s'havia quedat el volum anterior: encara enamorat de Gilberte Swann, el protagonista s'introdueix per primer cop al cercle d'amistats dels Swann, que encara viuen en l'ostracisme després del seu matrimoni, mal vist socialment. La relació entre el narrador i Gilberte es va fent cada cop més distant, i després d'una discussió, el narrador decideix trencar la relació perquè pensa que només li portarà patiment en el futur. La segona secció, "Noms de lloc: el lloc", arrenca dos anys després d'aquests fets, quan el protagonista marxa amb la seva àvia de vacances a la ciutat costanera de Balbec, a la Normandia, per recuperar la salut prop del mar. Allà se submergirà ja plenament, aquest cop sí, en l'ambient de barreja de classes socials d'aquest complex turístic, on farà amistat amb el marquès de Saint-Loup, un jove de la seva edat, i començarà a ser conscient de l'antisemitisme imperant en la societat que l'envolta, quan es retrobi amb el seu amic Bloch i la seva família. Finalment, coneixerà les noies en flor i s'enamorarà d'una d'elles, Albertine, tot i que no arribaran a consumar la relació. 

M'agrada: En general la riquesa de l'experiència, tan complexa i variada que costa de condensar en un sol titular. 

No m'agrada: Potser la primera part del llibre perd una mica en comparació amb la segona. 

Pel cantó de Swann (#311)

En entrar, mentre la senyora Verdurin, assenyalant les roses que ell li havia enviat pel matí, li deia "L'he de renyar" i l'enviava a seure al costat de l'Odette, el pianista tocava per a ells la petita frase de Vinteuil que era com l'himne nacional del seu amor. 

Aquesta novel·la de l'autor francès Marcel Proust (1871-1922) es va publicar originalment el 1913 i és la primera entrega de A la recerca del temps perdut, una novel·la monumental, publicada en set volums, que recull el pas a l'edat adulta d'un narrador innominat, a cavall entre els segles dinou i vint, que comparteix força detalls biogràfics amb el mateix autor. Pel cantó de Swann amb prou feines passa del plantejament, per tant, i se centra principalment en la infància del protagonista, a cavall entre París i Combray, el poble on passa les vacances amb la seva família. 

Proust va aconseguir autopublicar-se aquest primer volum després que el rebutgessin diverses editorials, i es va convertir immediatament en un dels màxims exponents del modernisme europeu. La novel·la es gaudeix pel seu inimitable estil, que s'aprecia perfectament ja en aquest primer volum. L'aposta per l'experiència sensorial i el recurs constant a la sinestèsia porten a unes descripcions dinàmiques i hipnòtiques en què cada element és comparat a un altre successivament, i on aquesta associació d'imatges pot estendre's durant pàgines i pàgines sense interrupció: un paisatge pot anar associat a una melodia, una melodia a una persona, una persona a una flor, una flor a un edifici, per exemple, i així de forma continuada durant la major part de la novel·la. Però el que semblaria associació arbitrària a simple vista tampoc no ho acaba de ser del tot: aquestes associacions es van produint lentament a través de la concatenació dels records del narrador, ja que els temes principals de la novel·la són el pas del temps, la memòria, i la seva relació amb la creació artística. 

Així doncs, la primera secció d'aquest volum exposa de forma molt clara i entenedora els postulats teòrics en què es basa el projecte literari de l'autor: els records no es poden recuperar de forma racional, sinó que més aviat demanen ser reviscuts a través dels sentiments i les emocions, tot sovint de forma involuntària. Recuperar una història del passat de forma intel·lectual, provar d'articular-ne una narració coherent, és un esforç inútil per reanimar una realitat inherentment morta. L'únic que ens connecta de forma autèntica a la realitat d'aquests records és l'experiència sensitiva de l'aquí i l'ara, i és per això que la connexió amb la memòria només pot tenir lloc a través dels sentits. A això apunta el famós episodi de la magdalena, en què la cadena dels esdeveniments d'una vida sencera és iniciada per aquest estímul olfactiu i gustatiu que experimenta el narrador: el record de la magdalena de la infància i totes les associacions que aquesta comporta es fa autèntic, es converteix en memòria real, només en el moment en què el narrador el reviu físicament. 

L'argument de Pel cantó de Swann gira al voltant de les relacions entre diverses classes socials en un poble petit, Combray, on el protagonista va a passar les vacances, amb els seus pares, a casa dels avis. El veí de la família, el senyor Swann, és un corredor de borsa extremadament ric, que gasta els seus diners col·leccionant obres d'art i assistint al teatre i a l'òpera, i passa la major part del seu temps en diversos cercles intel·lectuals de la societat parisina. Per a la classe burgesa a la qual pertanyen, però, sortir del propi grup social és el pitjor que es pot fer a la vida, i aviat el senyor Swann cau en desgràcia per a la família del protagonista a causa del seu matrimoni amb Odette de Crécy, una senyora d'orígens socials dubtosos que es dedica oficialment a ser l'amant mantinguda de senyors rics, i se sospita que també de senyores. Quan arrenca la novel·la, Swann i Odette fa anys que són casats i tenen una filla, la petita Gilberte, que es convertirà en el primer amor, encara infantil, del protagonista. A la casa familiar també hi viu el baró de Charlus, a qui tothom considera l'amant de la senyora Swann. 

A l'altre extrem de l'espectre social, la noblesa és igual de sospitosa per a la classe burgesa: casar-se amb la noblesa és igual de degradant que casar-se amb algú de classe baixa, perquè el pitjor pecat que un burgès pot cometre és el de ser - o fins i tot tan sols semblar - un "aventurer". Així doncs, el protagonista només coneix els Guermantes, una família aristocràtica de la contrada, per l'anomenada que tenen com a antics senyors feudals, que els dóna una aura de personatges de contes de fades. 

Aquest és un altre tema que Proust explora en aquest primer volum de A la recerca del temps perdut: com la imaginació ens fa crear imatges dels llocs i de persones que no tenen per què correspondre a la realitat, però que ens hi connecten emocionalment. És així que la persona estimada es presenta com a dues persones diferents: qui és en realitat i com ens agradaria que fos, i aquesta experiència de desdoblar la persona estimada l'experimenten tant Swann quan s'enamora d'Odette com el narrador quan s'enamora de Gilberte. És així com acabem veient el cantó de Swann i el cantó de Guermantes, que són dues rutes per passejar que parteixen pels dos cantons oposats de casa del protagonista, com a metàfores per a diferents estils de vida i formes d'encarar les relacions socials, tot i que en aquest primer volum només se'ns faci familiar la primera d'aquestes passejades. 

A Pel cantó de Swann ens comencem a familiaritzar amb la personalitat del protagonista, un nen hipersensible, propens als atacs d'ansietat i emocionalment dependent de la seva mare, en un primer episodi que es llegeix clarament en termes freudians, si analitzem el triangle edípic que s'estableix entre el pare, la mare i el nen. El seu despertar sexual, més endavant, a través de fantasies que se li presenten mentre passeja pels paisatges florits de Combray, se'ns ofereix en uns termes altament ambigus i complicats: el personatge es descriu en tot moment com a heterosexual i veiem com l'homosexualitat es presenta sempre com una desviació terrorífica del món normatiu de la burgesia. Curiosament, l'homosexualitat és exclusivament femenina en aquest volum, i se'ns presenta només a través de la relació lèsbica entre la senyoreta Vinteuil i la seva amant, així com pels rumors de les relacions d'Odette de Crécy amb altres dones. 

Una altra tecla que es prem de forma molt subtil i quasi imperceptible en aquest primer volum és la de l'antisemitisme imperant en la societat retratada, que és molt fàcil de passar per alt si no s'hi para prou atenció. Jo no l'hagués reconegut, de fet, si no hagués estat per l'anàlisi que Hannah Arendt en fa, quasi de forma anecdòtica, a Els orígens del totalitarisme. D'un dia per l'altre, la família del narrador fa fora de casa seva un amic seu de l'escola perquè no els agrada la seva forma de ser, bohèmia i despreocupada, de la mateixa manera com d'un dia per l'altre el senyor Swann cau en desgràcia al cercle d'amistats de la senyora Verdurin, sense cap explicació aparent. Són dues anècdotes sense importància al llarg de la novel·la, si no fos perquè aquests dos personatges són els únics que es caracteritzen com a jueus en el relat. És una lectura que m'ha agradat molt: és un llibre lent, que imposa el seu propi ritme de lectura, però no m'ha semblat ni de bon tros tan difícil com la gent es pensa. És una lectura que em sembla del tot recomanable, si més no, perquè la prosa de Proust és tan preciosa que fa de mal explicar més enllà de l'experiència de llegir-la.

Sinopsi: Pel cantó de Swann és, d'una banda, el relat en primera persona de la infància reviscuda del narrador sense nom, i de l'altra el relat reconstruït en tercera persona, una mena de record subrogat, de la fase inicial dels amors entre el senyor Swann i Odette de Crécy. Aquest primer volum de A la recerca del temps perdut consta de quatre parts: a la primera part, "Obertura", el narrador ens explica els seus problemes per dormir en l'actualitat i els relaciona amb els problemes de nervis i d'ansietat que tenia de petit per dormir a la casa dels seus avis a Combray les nits que els grans tenien visita i la seva mare no podia anar a acotxar-lo. Aquesta primera secció acaba amb una reflexió sobre la memòria i la forma com opera en la ment humana, a propòsit del record de la magdalena que es menjava a casa de la seva tieta quan era nen, evocat per la magdalena que es menja en el moment present. La segona part es titula "Combray" i descriu els records d'infància del protagonista en aquest poble, centrats en les relacions socials de la família amb la resta d'habitants de Combray. L'oncle Adolphe, per exemple, cau en desgràcia per a la família quan inicia un afer amb una actriu, i una de les serventes, embarassada, és víctima del menyspreu de tota la família, especialment de la majordoma, Françoise. Un altre dels passatges més intrigants és el de la relació lèsbica entre la senyoreta Vinteuil, filla d'un famós compositor, i una amiga que li fa d'acompanyant. L'escena no tindria més misteri si no fos perquè impacta profundament el narrador, que l'observa d'amagat. La tercera part de la narració, "Un amor de Swann", relata en tercera persona l'inici de l'afer entre el senyor Swann i Odette de Crécy, mentre entren i surten del cercle "intel·lectual" de la senyora Verdurin. A causa de la seva passió desesperada per Odette, que el narrador acaba descrivint com si fos una malaltia, Swann haurà d'aprendre a ignorar l'evident mal gust i la ignorància d'aquest cercle i de la seva estimada, per la qual cosa experimentarà un patiment profund quan la imatge que es construeixi d'Odette li acabi caient com una bena de davant dels ulls. La darrera part es titula "Noms de lloc: el nom" i recull les reflexions del narrador sobre els llocs imaginaris que ens construïm i que ens separen de la realitat, així com els seus records d'infància a París, on va a jugar cada tarda als Champs Elysées amb la petita Gilberte Swann, que es transforma en el seu primer amor. Cap al final del llibre veiem com aquestes projeccions imaginades dels llocs es tornen autèntiques, només, des de la seva associació a un record, de la mateixa forma que el Bois de Boulogne queda associat per sempre en la seva ment amb la visió de l'elegant Odette passejant-hi.

M'agrada: La fluïdesa de la prosa de Proust, que desplega en unes descripcions lentes però increïblement dinàmiques, que es desenvolupen de forma hipnòtica a través d'imatges i associacions que sempre resulten inesperades.