"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

30 de juny 2016

La història interminable (#100)

Tota història real és una història interminable. 

Potser no és la millor obra de Michael Ende (1929-1995), però sí la més emblemàtica i reconeguda. Vaig triar-la per fer la ressenya número cent potser en part una mica per nostàlgia i potser també perquè hi ha moltes parts i moments que m'agraden de la seva lectura. El conjunt, com a obra, queda en una successió d'episodis sense gaire connexió els uns amb els altres, inscrits en l'arquetípica estructura del viatge de l'heroi. Ara bé, aquesta novel·la són dues històries de dos herois d'aquest tipus, que s'emmirallen l'una a l'altra en les dues meitats del llibre. 

D'una banda hi ha Atreyu, el protagonista de la història interminable com a relat, que és l'heroi que ha d'acomplir una missió per tal de salvar la terra de Fantasia. De l'altra banda hi ha Bastian, el protagonista d'allò que al principi entendríem com el relat marc, el lector de la història interminable com a text, però que després accedeix al món de fantasia per prendre'n possessió amb totalitat i, en aquest sentit, també per esdevenir-ne el tirà. Si Atreyu és l'heroi en el seu vessant idealitzat - al principi de la novel·la fins i tot podríem dir hiper-masculinitzat (per ser un nen de deu anys) -, Bastian té més aviat alguna cosa del que tenim tots els lectors: patològicament incapaç d'estar a l'alçada de l'ideal d'heroicitat ni de la bondat dels móns imaginats, imagina i crea sense límits els significats que faran créixer la història. Si t'hi pares a pensar, és com Roland Barthes fet novel·la: la història interminable és un relat que s'escriu i es reescriu contínuament només que per satisfer els desitjos del lector. El Vell de la Muntanya Errant és només un recurs del món de fantasia per tal de perpetuar-se ell mateix, el que Silas Flannery és a Si una nit d'hivern un viatger. El lector no ho sap en començar a llegir però, com a lector, és el referent últim del relat, i no és gaire habitual que se'ns doni aquest protagonisme en la ficció. 

A part d'això, he parlat d'hiper-masculinitat, i això també és un aspecte curiós de la missió que Bastian emprèn per arribar a salvar-se a si mateix, o el seu equivalent, estimar-se a si mateix. Tots els problemes marc de Bastian es deriven de la malaltia i mort de la mare. El paral·lel s'estableix en la ficció, quan la malaltia (necessàriament mortal) de tota la terra de Fantasia es tradueix en la malaltia de la seva emperadriu: no una figura maternal en el sentit arquetípic potser, sinó a un nivell més ontològic, com a orígen primordial, figura de la qual depèn que tot el món existeixi. Michael Ende no seria ell si no ens introduís en laberints filosòfics a l'alçada de l'enteniment dels infants. Finalment, la història acaba essent el viatge de Bastian per tal de trobar-se ell mateix i el seu lloc en el món que, a aquest nivell, s'acaba reduint a restablir el vincle amb el seu pare. En aquest sentit, l'experiència d'aquest relat acaba sent completament rodona i satisfactòria.

Sinopsi: Bastian Baltasar Bux és un noi grassonet, rebutjat per gairebé tothom, i alienat del seu propi pare des de la mort de la seva mare. Tot i que ell no ho sap, l'únic vincle que el lliga a la realitat és la seva imaginació desbordant i el seu interès per crear històries. Un dia, comet un acte de transgressió consistent a robar un llibre estrany que troba a la botiga de llibres de l'ancià senyor Coreander. El llibre, titulat La història interminable, l'introdueix al regne de Fantasia i a l'aventura d'Atreyu per tal de salvar-lo. El que no sap encara és que ell hi jugarà un paper fonamental.

M'agrada: Potser una mica morbós per part meva, però el capítol de la ciutat-espectre i la personalitat magnètica de Gmork m'han fascinat sempre des de la primera vegada que vaig llegir el llibre. I parlant de personalitats magnètiques, m'agrada Falkor, evidentment, el personatge que m'agradaria que m'acompanyés sempre que emprenc una aventura. 

23 de juny 2016

Les ciutats invisibles (#99)

... és el moment desesperat quan es descobreix que aquest imperi que ens havia semblat la suma de totes les meravelles és una destrucció sense fi ni forma, que la seva corrupció és massa avançada perquè el nostre ceptre pugui posar-hi remei, que el triomf damunt dels sobirans adversaris ens ha fet hereus de la seva llarga ruïna. 

I a hores d'ara és ben sabut què cal fer per aturar la destrucció: cercar i reconèixer qui i què, enmig de l'infern, no és infern, i fer-lo durar, i donar-li espai. Aconseguir tocar la sublimitat a través de la paraula escrita em sembla quelcom molt difícil: potser sembli una afirmació injusta, precipitada, poc meditada o reflexionada, però m'atreviria a afirmar que em sembla més difícil que aconseguir-ho amb la música o amb les arts plàstiques. Italo Calvino, a Les ciutats invisibles (1972), ens ofereix un llibre inclassificable, únic en la seva espècie, un motlle trencat d'aquells que apareixen una vegada a la vida, incomparable a qualsevol altra cosa. És un llibre que demana un esforç al lector, tot i que no un compromís: és una mena de joc al qual Calvino convida a jugar, però no demana més responsabilitat que deixar-se portar per l'experiència. Si realment no hi pots entrar, és millor aparcar-lo per a una altra estona - potser per a una altra vida; si et ve de gust entrar-hi, tampoc està assegurat que t'hagi de canviar la vida. És d'aquells llibres que et canvien més aviat el moment present. 

És la seva virtut. Marco Polo i Kubilai Khan són dos personatges ficticis, imaginats, que no assumeixen cap responsabilitat respecte al seu entorn més que la reflexió reposada sobre quin és l'emblema definitiu: què fa que una ciutat sigui una ciutat, què fa que una comunitat sigui una comunitat. A la vegada, tampoc no poden estar segurs de l'existència d'un imperi, un món, un desert, més enllà de les parets del jardí on es troben. Kubilai és conscient que Marco Polo és un narrador d'històries, un imaginador professional, i que es reserva per a ell la Venècia tangible. Les ciutats invisibles també són ciutats imaginades, arquetips idealitzats de ciutats reals, o d'aspectes de ciutats reals que tots els habitants de ciutats físiques, reals, coneixem amb familiaritat. De vegades són ciutats etèries, subtils, reduïdes tan sols a les relacions entre els qui hi habiten. De vegades són ciutats sòlides, massisses, on no hi pot accedir l'aire per respirar. De vegades són reflexos o còpies d'altres ciutats, i ja sabem que sempre es perd (o es guanya) alguna cosa amb cada còpia. De vegades són projeccions envers un futur incert o salvatgement imposat a la realitat. De vegades són nostàlgies de passats que ja no tornaran, i com a tal, més invisibles que mai. D'una bellesa extravagant i de vegades excessiva, aquest llibre és un niu quasi inacabable de sorpreses i reflexions. 

Sinopsi: Al palau - imaginari, fictici - de l'emperador de Mongòlia, Marco Polo exposa les descripcions de les ciutats que algun cop ha trepitjat en els seus viatges, sense que l'emperador estigui molt segur d'on arriben els límits de la seva ficció. Al rerefons, sempre una mateixa pregunta: si la ficció resta en les paraules o en les coses mateixes. 

M'agrada: Les inacabables discussions i caràcters contraposats dels Lars i els Penats a la ciutat de Leandra. 

16 de juny 2016

Carol (#98)

Aquesta és una novel·la força interessant de Patricia Highsmith (1921-1995). Es va publicar l'any 1951 sota pseudònim i sota un altre títol, The Price of Salt. El motiu era força obvi: als Estats Units de l'època, la mentalitat conservadora i l'actitud generalitzada de desconeixement i rebuig de l'homosexualitat feien d'aquest tipus de relats poc més que pornografia o, en altres casos, històries de rerefons moralitzant amb finals tràgics o dissortats. Tanmateix, el públic estava preparat per a un tractament seriós del tema i d'aquí la bona acollida d'aquest llibre. 

Les dues protagonistes, Carol i Therese, viuen la seva relació amb tota la naturalitat que el seu entorn immediat els denega. Tanmateix, el cas del divorci de Carol provoca obstacles entre elles. Per la seva banda, Therese haurà de començar a valorar i decidir per ella mateixa, ja que aquesta també és la novel·la del creixement de Therese, el seu procés des de la seva adolescència, força perllongada en el temps, fins arribar finalment a la presa de decisions que comporta l'edat adulta. 

La novel·la és un pèl lenta i feixuga, com de vegades pot ser la forma de narrar de Patricia Highsmith. El que passa és que en la majoria de les seves novel·les aquesta lentitud en l'estil ve compensada pel suspens de les propostes, i en aquest cas no és precisament una novel·la de suspens. Sí que hi ha misteris oberts, per això: la incertesa de saber si les protagonistes aconseguiran veure un final feliç, i també un to i una atmosfera de novel·la negra clàssica, encara que el contingut no correspongui ben bé a aquest gènere. Al començament de la novel·la sense anar més lluny, Therese treballa de venedora a la secció de joguines d'uns grans magatzems, i l'atmosfera tanmateix és fosca i sòrdida: els sentiments i pensaments de la protagonista queden emmarcats entre trens de joguina que recorren circuits tancats que no arriben mai enlloc. Les nines que l'envolten són figures femenines inertes, amb els ulls vidriosos, amb les quals es mercadeja fàcilment i, segons sembla, fins a l'infinit. Així doncs, ens alleuja saber que les dues dones tenen un final feliç, o almenys la possibilitat de veure'n un (ja que el final tampoc no sembla clarament definitiu). 

A la vegada, la forma com la relació es presenta a ulls del lector és un pèl pertorbadora. És una relació desigual: Carol sembla dominar Therese només amb la seva voluntat. I en aquest sentit, els diàlegs, esparsos i sintètics, reflecteixen aquesta desigualtat en tot moment. Els silencis, les omissions i els assentiments implícits de vegades diuen més de la relació que no pas semblaria. De vegades l'intercanvi de béns materials, o el fet mateix de comprar, sembla mediatitzar la relació, com si Carol decidís utilitzar el seu estatus social per guanyar la desposseïda i desemparada Therese. De fet, té a veure amb el personatge de Carol mateix: la possessió és la seva forma de ser en el món, per més que ella no ho articuli conscientment, però s'acaba fent palès encara que sigui inconscientment quan reclama la seva filla com a possessió. 

Tanmateix Carol no és una dona mesquina, perquè precisament la tragèdia implícita d'aquesta història de final feliç és que, per obtenir la felicitat, la renúncia serà duríssima. A la vegada, les imatges sobre les quals es basteix la història són força evocadores i suggestives: la majoria de vegades el significat va associat a un objecte personal, l'aparició del qual es repeteix al llarg de la trama. De la mateixa forma, a ulls de Therese, les relacions amb el seu promès i amb Carol es presenten com a possibilitats de dos viatges diferents. La relació heterosexual li proposa el viatge a Europa, de tall clàssic, de vella escola, d'infants consentits que juguen a ser artistes o bohemis. D'altra banda, el que li proposa Carol és el viatge iniciàtic per excel·lència de la novel·la americana: el de la carretera i la gran Amèrica.

Sinopsi: Una trobada casual entre les dues protagonistes provoca un gir radical en la vida de Therese. Quan s'enamora de Carol, trenca la relació amb el seu promès i emprèn un viatge amb ella a través dels Estats Units.

M'agrada: La forma com la novel·la està escrita, recreant-se en els detalls i donant molt de relleu a tots els personatges, incloent-hi els més secundaris.

No m'agrada: En determinats moments el ritme es fa una mica lent. 

10 de juny 2016

Their Eyes Were Watching God (#97)

El sol s'havia post, però havia deixat petjades al cel. Era l'hora de seure als porxos a la vora de la carretera. Era l'hora d'escoltar i parlar. Havien estat eines sense llengua, sense orelles i sense ulls tot el dia. Mules i altres bèsties havien ocupat les seves pells. Però ara, el sol i el capatàs havien marxat, així que les pells van esdevenir poderoses i humanes. Van esdevenir senyors dels sons i de les coses menors. Es posaven nacions senceres a la boca. Estaven disposats a jutjar. 

Their Eyes Were Watching God (1937), de Zora Neale Hurston (1891-1960) és una novel·la d'aquelles que es presenten com una raresa un cop de tant en tant. A la vegada, però, és un exemple clar i diàfan, en tota la seva profunditat i tot el seu dolor, de com la veu de les dones no s'ha de construir al llarg de la història: ja hi era allà des del principi, amatent, esperant per ser escoltada. La seva autora va pertànyer a la Renaixença de Harlem dels anys 20 però, potser per prioritzar el punt de vista femení en la seva obra, va quedar en un lloc marginal, qualificada de lectura menor, i la crítica acadèmica no la va redescobrir fins ben bé als anys 70 i 80, quan gent com Alice Walker o Toni Morrison van posar sobre la taula el fet que l'opressió racial, per a les dones, és doble: afecta la raça i el gènere. 

La novel·la explica la història de Jeanie Crawford i la seva lluita per la llibertat i per fer valer la seva veu, la majoria de vegades en contra dels dictats i les convencions socials. El fantasma del passat de l'esclavitud i la por pel seu futur aboca la seva àvia a casar-la amb un propietari ric a l'edat de només setze anys: rere el pretext d'assolir una seguretat material i econòmica, ella es troba atrapada en un destí que no ha escollit. Per això decideix escollir ella mateixa a qui estimar: la seva fuga amb el segon marit, Joe Starks, sembla satisfer-la al principi, però aviat se n'adona que no tot és com havia imaginat. Rere l'enamorament inicial, descobreix la hipocresia que implica la façana de respectabilitat, i el maltractament continuat que imposen els comportaments vistos com a socialment acceptables: la gelosia com a norma de la relació de parella; i la dona silent, en segon pla, que el marit exposa com a propietat o marca de classe o prestigi.  Jeanie, però, és el personatge fort, la dona que no es calla la seva opinió, encara que moltes vegades quedi en resistència aparentment submissiva. En un moment de duresa extrema en el relat, aprofita que el seu marit està a les portes de la mort i que no es pot aixecar del llit per dir-li tot allò que ha estat callant durant ben bé uns vint anys. 

Al cap de mitja novel·la més o menys, la Jeanie viuda, prop dels quaranta anys, es troba en una situació de llibertat que no havia experimentat mai abans, i inicia la tercera relació amb Tea Cake, un home força més jove que ella, almenys per als criteris de l'època. Tanmateix, no queda gaire clar si aquest finalment serà l'heroi de la història que representarà la felicitat per a la protagonista o es convertirà, simplement, en el tercer opressor, i aquesta ambigüitat bàsica és un dels elements més interessants i intrigants de la història. Un altre dels seus grans atractius és la bellesa de la seva prosa, que barreja la narració dels fets amb imatges i metàfores d'una bellesa captivadora, que connecten la natura amb la subjectivitat del personatge principal de formes altament reveladores. D'altra banda, els moments de violència són molt durs i directes, sense concessions, i això fa de la novel·la una experiència agredolça com al vida mateixa: després de la riuada, les autoritats demanen als supervivents que enterrin els cossos dels blancs en caixes, i que cobreixin de fang els dels negres. Tot i que és una mica difícil de llegir perquè està en dialecte i hi surten molts personatges, és una lectura d'aquelles que es gaudeixen per la seva originalitat i bellesa intrínseques. 

Sinopsi: Their Eyes Were Watching God narra la trajectòria vital de la protagonista a través de les seves successives relacions. Per la seva condició suposadament privilegiada i la seva llibertat personal, tota la seva vida ha estat objecte dels comentaris i judicis de la gent al seu voltant. Quan la novel·la arrenca, sembla que el seu últim amor l'ha abandonada, i la història es construeix en forma de flashback cap als seus orígens, que enllaçarà amb la situació present. Com es resoldrà aquesta és un dels grans misteris que perduren fins al final de l'obra. A més, la novel·la és un retrat social franc i lúcid de l'època de la segregació al sud dels Estats Units. 

M'agrada: La seva originalitat i la seva manca de concessions. 

7 de juny 2016

De revolucions i paraigües (2)

Un món boig, revolucionat, convulsiu. Un règim que preserva tabús i desinformacions al preu que sigui, que precinta el lloc dels fets en el secretisme i el misteri mentre pretén donar ales al turisme internacional, que autoritza el record en una part del seu territori per tal de preservar un silenci adamantí, exclusiu, blindat, governamental. Si s'ha guanyat alguna cosa, potser, és que els estudiants de Hong Kong i Taiwan comencin a parlar de l'"esperit del 4 de juny". Les tensions i divisions polítiques a Hong Kong mateix en són un senyal. No és sols la commemoració d'una massacre que mai no hauria d'haver tingut lloc, sinó també la reproducció mateixa d'aquelles reivindicacions. 




2 de juny 2016

One

Es podria pensar que és una de les millors cançons mai escrites només amb la seva versió original, la d'U2. Però suposo que esdevé llegenda si la poses en mans d'una llegenda.