Aquesta és una de les obres més significatives del pensament de la filòsofa alemanya Hannah Arendt (1906-1975), i un llibre que ara que he rellegit m'ha sorprès en especial per la vigència que encara tenen les seves reflexions avui, i en temps especialment incerts. Al final del llibre, Arendt alerta del fet que l'acció s'està convertint cada cop més en privilegi d'uns pocs, i en aquests temps d'impotència forçada i aplanament de les llibertats la seva revisió dels valors occidentals i les seves jerarquies sembla força pertinent.
El llibre es va publicar el 1958, i quan parla de la ciència es refereix més aviat a la capacitat tècnica de destruir tota la vida de la terra d'una tacada - armes nuclears i químiques, etc. - i de l'amenaça real que aquesta capacitat pot representar sota l'auge dels totalitarismes. Però la societat que es construeix a partir de l'edat moderna, amb l'auge del capitalisme com a sistema econòmic, la revolució científica i la secularització desencadenada per la reforma protestant, al marge de despotismes polítics, restringeix la llibertat humana i el seu espai d'acció potser d'una forma més subtil i amagada, convertint-nos en societat més que en comunitat, és a dir, un col·lectiu o massa de productors-consumidors dedicada exclusivament al procés de perpetuació de la vida de l'espècie, i que aplana, per tant, l'espai públic com a món humà que possibilita la llibertat de les persones i la seva vida política en tant que presa de decisions acordades entre tots.
Per arribar a aquestes conclusions, l'autora fa una anàlisi molt exhaustiva de la història de la filosofia occidental i de la tradicional divisió entre vida activa i vida contemplativa, per observar com es diferencien aquests conceptes i com s'han produït successius canvis de jerarquia a l'hora d'enfocar els afers humans al llarg de la història. De fet, la dicotomia no és tan simple com això. Arendt proposa una triple divisió de la vida activa, de tot allò que fem o podem fer els humans a la pràctica, que arrela a l'antiguitat grecorromana. La condició humana a la terra depèn de tres dimensions de l'existència: la labor, tot allò que realitzem per sobreviure i que sobrevisqui l'espècie, i la condició de la qual és el manteniment de la vida; el treball, o producció d'objectes físics que creen el món humà, que no és etern ni inmortal però sí que és perdurable i dona estabilitat a la nostra existència; i finalment l'acció, la dimensió pròpiament política de la nostra vida i que reflecteix la condició de pluralitat de l'existència humana, és a dir, tot allò que compartim junts perquè tots som diferents i amb infinites possibilitats d'introduir novetat al món.
És en aquesta darrera dimensió on es crea l'espai de llibertat propi dels afers polítics, o més aviat l'espai de poder o sobirania autèntics, en tant que la llibertat és sempre compartida amb els altres i delimitada per la seva presència mateixa. El poder, segons Arendt, no és una relació vertical, sinó la capacitat d'actuar concertadament amb els altres, i per això és l'amenaça més directa i patent a totes les tiranies, que poden exercir la força i la violència, però que per definició no poden exercir el poder, sinó només rebre un assentiment cec a la seva força o una resistència concertada i activa per part dels seus súbdits. La dimensió de l'acció és també on els individus adquireixen la seva pròpia identitat, en tant que aquesta només es revela a ulls dels altres, i també on es pot produir la fixació dels afers humans a través de la memòria, a través de relats i històries que dibuixaran aquestes identitats per a la posteritat.
Ara bé, a partir de l'edat moderna, amb la seva expansió científico-tècnica i les seves conseqüències associades, els teòrics de l'economia i la política liberals, Adam Smith i John Locke respectivament, van posar al centre de l'eqüació el capital, que té com a objectiu reproduir-se a si mateix infinitament, i la propietat com a part dels drets naturals en l'home, de forma que la societat acaba girant-se d'esquena a l'esfera pública com a espai d'aparició dels altres per homogeneïtzar tots els ciutadans en una societat de treballadors que reproduiran el sistema dins del moviment cíclic de producció i consum. Arendt també dirigeix una aspra crítica a Marx per haver adoptat aquest esquema de pensament i la lògica de producció i consum en la seva pròpia teoria i en els seus plans per a la societat futura. És una crítica al marxisme que han fet altres autors després d'Arendt, Žižek per exemple, en tant que el marxisme pretén derrotar un enemic de qui ha heretat un llenguatge i un model econòmic i social i una forma d'explicar i de veure el món.
Ens trobem en un món en què no som gaire més que treballadors, i valem al que aportem a aquest sistema de producció i consum. Això produeix una alienació dels humans respecte del seu propi món que ens allunya a la vegada dels altres. És al final que el llibre encara deixa oberta una petita escletxa per a l'optimisme: si una característica té el poder d'actuar és que és imprevisible i irrevocable, dues dimensions de l'acció que la fan extremadament fràgil i perillosa: precisament perquè involucra els altres diferents a nosaltres, podem iniciar quelcom sense arribar a calcular-ne les conseqüències últimes, i no podem desfer allò que ja està fet. L'acció és miraculosa en el sentit que introdueix la novetat al món, quelcom que no hi era abans, i en aquest sentit els models teòrics i les previsions per al futur no ens serviran de guies per a l'acció. L'únic que s'hi pot fer és ampliar l'espai de les llibertats que es dona en la pluralitat, l'espai compartit amb els altres.
Si els antics grecs van acotar aquest fràgil espai de la llibertat humana creant-ne un laboratori en la mesura d'una comunitat petita, la polis; Arendt observa la capacitat de perdonar i de fer promeses com a remeis o pal·liatius de les conseqüències més incontrolables de l'acció humana; la promesa i el perdó creen estabilitat i confiança en els afers humans, en el que d'altra banda seria un terreny insegur i trampós, el de viure amb els altres. És una lectura molt profitosa en molts sentits, que segueix tenint la seva vigència avui dia tot i que les inquietuds que hem d'afrontar puguin ser diferents de les que Arendt observava en el seu dia. Tot i així, ens segueix interpel·lant la pregunta sobre què podem fer, en temps d'emergències planetàries i riscos il·limitats i imprevisibles.
Continguts: El primer capítol, "La condició humana", fa un petit esbós de la teoria en general que exposarà al llarg de tot el llibre. L'autora distingeix la vida activa (pràctica) de la vida contemplativa (l'especulació filosòfica purament teòrica) i també distingeix una triple divisió dins la vida activa: labor, treball i acció. El segon capítol, "L'esfera pública i la privada" analitza el canvi en l'edat moderna del que tradicionalment eren dues esferes diferenciades, la pública i la privada, en una de sola més homogènia i uniformadora, el que coneixem com a "societat". Les conseqüències d'això és que es redueix el nostre espai de llibertat d'acció conjunta amb els altres en reduir-se l'esfera pública, però de retruc també s'elimina l'esfera privada que suposava un tradicional refugi i espai de seguretats per a l'individu. Ara som productors i consumidors dins un món administrat i burocratitzat des de dalt que posa aquest procés mecànic al centre de l'activitat pública. El tercer capítol, "Labor", analitza la primera de les dimensions de l'acció, i exposa la seva crítica a Marx, derivada de la seva assimilació del pensament liberal tradicional. El quart capítol, "Treball", exposa la relació d'aquesta dimensió de l'activitat humana amb la perdurabilitat dels afers mundans, en el seu vessant més positiu, i amb la lògica utilitària de càlcul de mitjans i fins, en el seu vessant més negatiu o homogeneïtzador. El cinquè capítol, "Acció", explica més exhaustivament les característiques d'aquesta tercera dimensió, parant-se a analitzar sobretot les seves peculiaritats històriques, i oferint-ne la solució grega - la creació d'una comunitat tancada com la polis - i una sortida contemporània, el poder de la promesa i del perdó com a potencial per canalitzar les conseqüències negatives o més inestables de la llibertat humana. El darrer capítol, "La vita activa i l'època moderna" és un diagnòstic en clau més contemporània de les inversions en les jerarquies de valors tradicionals que s'han donat a partir de l'edat moderna.
M'agrada: La caracterització de l'acció, sobretot, i el paper jugat per la promesa i el perdó és la part més genuïnament original de la teoria política d'Arendt. El seu optimisme a l'hora d'enfocar la política com a acció col·lectiva, horitzontal i des de baix, és un dels punts més forts de tota la seva proposta.
No m'agrada: S'hi pot arribar a llegir un to elitista o classista en el seu ús del concepte de les masses, que esmenta de passada en aquest escrit però que no arriba a definir amb totes les seves implicacions com farà en d'altres obres (per exemple, a Els orígens del totalitarisme). No és que Arendt no sigui una demòcrata radical, i la seva crítica a la política platònica va precisament en aquesta direcció, però l'exposició podria ser una mica més clara en aquest aspecte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada