Les noies (#464)

Això era part de ser una noia - et resignaves amb qualsevol resposta que poguessis obtenir. Si t'enfadaves, estaves boja, i si no reaccionaves, eres una puta. L'única cosa que podies fer era somriure des del racó on t'havien relegat. Implicar-te en l'acudit fins i tot si l'acudit sempre eres tu. 

Aquesta novel·la de 2016 va ser el debut de la seva autora, l'estatunidenca Emma Cline, i la seva lectura ha estat una sorpresa molt positiva. D'entrada, no en tenia grans expectatives perquè em pensava que era una història de true crime, un gènere que no m'interessa gaire en general. És cert que l'argument es basa en un crim real, els assassinats perpetrats per la "família" de Charles Manson a Califòrnia l'agost de 1969, però en realitat aquests fets no són més que una anècdota dins la novel·la: l'autora canvia tots els noms dels personatges per deixar ben clar des del principi que es tracta d'un relat de ficció. La ficció de Cline pren els esdeveniments reals com a excusa per fer un retrat generacional i d'època d'un moment molt convuls en la història estatunidenca. De fet, els crims instigats per Manson s'han considerat tot sovint el final abrupte i violent de la dècada dels seixanta, posant al descobert precisament la part més fosca de la revolució contracultural. En aquest sentit, Emma Cline fa un exercici de recreació de l'ambient d'aquesta època des del punt de vista d'una adolescent de catorze anys, que quedarà fascinada per la forma de vida alternativa que li proposen els habitants d'una comuna hippie en un ranxo prop de casa seva, i que transitarà perillosament entre el món normatiu i civilitzat de la seva família i els seus companys d'escola, que ella viu com una imposició i que l'aliena profundament, i la temptació de rebel·lia i alliberament que li ofereix el nou grup al qual acaba d'accedir. Tanmateix, en aquesta recerca de la seva pròpia identitat no arriba a ser del tot conscient, en la seva ingenuïtat, dels riscos a què s'exposa. 

El gran punt fort de la novel·la és aquesta elecció de punt de vista, que agafa una narrativa prou coneguda en la cultura popular i la presenta dirigint l'atenció a un altre racó de l'escena i, en conseqüència, revelant una veritat que ha quedat oculta al llarg de tots aquests anys, per més evident que sembli un cop descoberta. Mentre que durant dècades s'han intentat explicar els crims perpetrats per les joves acòlites de Manson posant l'accent en la personalitat carismàtica d'aquest últim o en el seu poder de persuasió, en tant que va instigar els fets però no va participar-hi directament, el que fa Cline en el text és, precisament, desdibuixar el personatge de Russell (el paral·lel de Manson a la novel·la) i posar l'accent en el caràcter de les noies, les relacions que s'estableixen entre elles i les seves possibles motivacions a l'hora d'entrar a la secta. Així és com Cline hi descobreix una vulnerabilitat immensa dins d'una cultura terriblement patriarcal, que les subedita constantment al rol social i al lloc que els homes predefineixen per a elles. La seva posició per defecte és la subordinació, i l'única possibilitat al seu abast de sentir-se estimades i valorades és mostrar-se disposades a complaure els desitjos sexuals d'un home quan aquest ho demani. Si no ho fan, l'alternativa consisteix a esdevenir totalment invisibles i perdre el seu reconeixement social. En aquest context, les altres noies només poden ser aliades en la mesura que no siguin rivals en la competició pel mateix home. Pot semblar un retrat molt dràstic plantejat així, però a la novel·la se'ns dibuixa des dels ulls immadurs de l'adolescent amb una immediatesa totalment reveladora. 

Aquest és l'ambient en què la protagonista, Evie, ha d'aprendre a navegar des que és adolescent. D'una banda, el trencament del matrimoni dels seus pares li posa davant dels ulls la feblesa de la seva mare, desesperada per complaure una parella rere una altra. Mentrestant, la seva ment adolescent encara idealitza el pare, potser perquè inconscientment n'admira la capacitat de fugir de l'ambient domèstic que l'oprimeix també a ella. D'altra banda, la seva manca de direcció i la buidor del seu futur l'aboquen a provar una fugida d'un altre tipus: la seva fascinació per una de les noies del ranxo, la Suzanne, la impulsarà a congraciar-se amb ella de l'única forma que li serà possible. És així que l'Evie descobrirà que, si ningú valora, ni escolta, ni aprecia les noies en la societat en què viu, són les noies mateixes les que ho hauran de fer les unes amb les altres. Ara bé, aquesta possibilitat acaba resultant utòpica fins i tot al nou món de llibertat, sexe i drogues a què accedeix seguint les passes de la Suzanne: possiblement la part més colpidora i tràgica del text, en tant que marcarà la protagonista de per vida i li deixarà una cicatriu inesborrable, és precisament la seva innocència a l'hora d'aproximar-se al grup només per sentir-s'hi validada. I en aquest sentit la novel·la fa molt per presentar un retrat dels anys seixanta molt punyent en tota la seva sordidesa: ni les drogues arriben a obrir les portes de la percepció, ni l'amor lliure és tan lliure - per a elles - com alguns han pretès que era.  

La novel·la té un molt bon sentit del ritme i del suspens, encara que la història no es basi precisament en l'acció. La seva tensió està molt ben construïda, i gira al voltant de la línia divisòria que separa els dos móns de la protagonista un cop inicia la seva doble vida: el món de la seva família i les seves amistats, que romandran inconscients de tots els canvis que està experimentant en secret, i el món de la comuna hippie, en què les relacions de poder es bastiran en uns altres termes i en què la protagonista tastarà el que ella creu que és la llibertat. Ara bé, la novel·la també explora la distància que s'estableix entre l'Evie i les altres noies de la comuna, especialment la Suzanne, i el misteri de si la fascinació i l'enamorament de l'Evie poden ser realment correspostos o estan abocats a la mateixa sordesa de la qual fuig. Un dels trets que marca el caràcter de l'Evie i que la separa de tots els altres personatges és aquesta capacitat seva per veure "les noies" ignorades i indefenses, sense veu, al seu voltant, i l'empatia bàsica que sent per elles. Ja es tracti de la parella del seu pare, la parella embarassada d'un company d'institut, que la segueix obsessionant molt temps després d'haver desaparegut de la seva vida, i una altra adolescent desemparada que coneixerà anys després, quan ja és adulta: és davant d'aquestes figures femenines que les noies de la secta semblen apuntar a una forma de vida alternativa, tot i que la novel·la acabarà presentant l'ambigüitat intrínseca entre el seu rol de víctimes i de botxins. La novel·la presenta la violència desencadenada per aquestes, en darrer terme, com a revelació traumàtica i sobtada dels perills d'una opressió silenciada a través del temps. 

Sinopsi: A l'estiu de l'any 1969, una adolescent californiana, Evie, entra a formar part d'una comuna hippie que viu en un ranxo apartat de la ciutat, a partir de la seva fascinació amb la llibertat i la desinhibició d'una de les noies, Suzanne, de qui s'enamora. A través d'aquest grup de noies, coneixerà també el líder del grup, l'enigmàtic Russell, un músic frustrat amb aspiracions a líder espiritual que manipula les noies per tal que compleixin els seus desitjos en tot moment. 

M'agrada: La novel·la ofereix un retrat molt punyent i a la vegada desapassionat de les relacions humanes que descriu, i que es fa especialment angoixant a l'hora de presentar la ingenuïtat de la protagonista davant les intencions sovint no verbalitzades dels membres de la secta. És una novel·la que va revelant la seva complexitat poc a poc i en diferents fases, i que no és fins al final que acaba mostrant l'amplitud i l'ambició de la seva pròpia estructura. 

Esperant la primavera

Fa un any que l'esperem, i aquest hivern s'està fent molt llarg. A un any de la invasió d'Ucraïna per part de Rússia, el discurs victimista de l'agressor no sembla haver canviat gaire. Les anàlisis en clau geopolítica i econòmica tot sovint enterboleixen la qüestió de les identitats nacionals, que pesa igual que les altres. 

• Una instantània del moment present: 

https://www.theguardian.com/world/2023/feb/23/russia-ukraine-war-at-a-glance-what-we-know-on-day-365-of-the-invasion

• Una brillant anàlisi de la retòrica del conflicte per part de Lluís Pérez Lozano, que desmunta tres mites força estesos en les narratives sobre la invasió. Una lectura del tot recomanable: 

https://www.larepublica.cat/opinio/tres-mites-sobre-la-invasio-russa-ducraina/

En terres quaresmals

Here the whole world (stars, water, air,
And field and forest, as they were
Reflected in a single mind)
Like cast off clothes were left behind
In ashes yet with hope that she,
Re-born from holy poverty,
In lenten lands, hereafter may
Resume them on her Easter Day.

C. S Lewis (1963)

Glicines de Gisbert Combaz (1911) Font

Aquí el món sencer (estels, aigua, aire,
i prada i bosc, tal com van ser
reflectits en una sola ment)
com roba llençada van quedar enrere
en cendres, però amb l'esperança que ella,
renascuda de la sagrada pobresa,
en terres quaresmals, més endavant
se'n pugui revestir el seu dia de Pasqua.

C. S. Lewis (1963)

La traducció al català és meva

Jo sóc la Malala (#463)

Quan rebia premis per la feina escolar em sentia feliç, perquè m'havia esforçat per obtenir-los, però aquests són diferents. Els agraeixo tots, però només serveixen per recordar-me la feina que queda pendent per assolir l'objectiu: que tots els nois i noies tinguin accés a l'educació. No vull que la gent pensi en mi com la "noia a la qual van disparar els talibans" sinó com la "noia que va lluitar per l'educació". Aquesta és la causa a la qual vull dedicar la vida. 

Aquest és el volum de memòries de l'activista pakistanesa Malala Yousafzai, que es va publicar el 2013, un any després de l'atemptat dels talibans contra la seva vida a la vall de Swat, a la zona interior del Pakistan. Quan tenia quinze anys, un terrorista li va disparar al cap quan tornava de l'escola amb el transport escolar. A partir d'aquell moment es va convertir en un símbol mundial de la lluita pel dret a l'educació de tots els infants, però especialment les noies en molts països en què no tenen aquest dret reconegut. Per més que al món occidental la descobríssim arran de l'atemptat contra la seva vida, la Malala i el seu pare, fundador i director d'un institut per a nois i noies, ja eren figures públiques i reconegudes al Pakistan, on havien aparegut en diversos mitjans de comunicació fent entrevistes i defensant el dret a l'educació de les noies davant l'amenaça dels talibans. L'ambient polític al país era molt convuls, en plena guerra entre l'exèrcit pakistanès i els milicians talibans que ocupaven diverses regions del país, com la vall de Swat, i que utilitzaven aquestes àrees com a base d'operacions en la guerra a l'Afganistan. 

Un dels punts més forts d'aquest llibre és la seva feina de contextualització sobre la realitat del país i l'origen d'aquests conflictes polítics, i el seu esforç per donar-ne una visió sempre informada i equilibrada. De fet, la narració es remunta al naixement del Pakistan com a estat el 1947 amb la partició de l'Índia, i la precària democràcia que s'hi va establir, constantment estroncada per llargues dictadures militars. Els interessos occidentals a l'àrea han estat un factor clau també en les relacions geopolítiques de les últimes dècades: amb la guerra de l'Afganistan, el Pakistan sota la dictadura de Musharraf va signar un pacte de col·laboració amb els Estats Units, tot i que internament els talibans anaven guanyant hegemonia cada cop sobre una part més gran del territori i, en realitat, el govern pakistanès afavoria totes dues bandes del conflicte. És en aquest context que es produeix l'assassinat de Benazir Bhutto, el desembre de 2007, que es presentava a les eleccions a primera ministra, i per tant va deixar força tocada la possibilitat d'una sortida democràtica al conflicte. 

És un moment molt difícil per al poble paixtu, com la Malala ens explica al llibre de primera mà i en tota la seva complexitat. Aquesta nació habita a tots dos costats de la frontera entre Pakistan i Afganistan, i la campanya estatunidenca a l'Afganistan els posa en una situació extremadament compromesa: la vall de Swat és una zona molt aïllada i tancada en si mateixa, i veurà l'ocupació dels talibans i el seu control efectiu de tot el territori a través de la coerció i el discurs demagògic. Aquests tot sovint aprofitaran les desigualtats presents al poble paixtu per enfortir el fonamentalisme religiós com a instrument d'anivellament de la població. La narració es fa especialment colpidora en el moment que descriu l'autèntic regne de terror que estenen els talibans a la vall: a través de les tortures, els assassinats a sang freda i les humiliacions públiques, acabaran sotmetent una població aïllada i totalment oblidada pel govern pakistanès. A mesura que la Malala i el seu pare es van implicant més en la seva campanya a favor de l'educació, l'angoixa de la narració també va creixent, en tant que els talibans els marcaran com a objectiu directe a mesura que les altres escoles vagin tancant. 

La Malala també fa un retrat crític del seu propi poble. La societat paixtu té uns valors fortament patriarcals, que mantenen les dones en un estat de submissió a la figura paterna i després al marit, i en què els matrimonis sovint són forçats a una edat primerenca. De fet, els paixtus reben el naixement d'un nen amb alegria, però reaccionen al d'una nena com si fos una desgràcia. La Malala va tenir la sort de néixer en una família que valorava l'educació com a valor fonamental per a formar la persona, i que va donar les mateixes oportunitats d'educar-se i decidir sobre el seu futur a la Malala que als seus germans nois. A través dels seus èxits acadèmics, la Malala va anar despuntant com a oradora des de ben petita, i amb l'inici del conflicte armat va atraure l'atenció de nombrosos periodistes internacionals que la van ajudar a portar el seu missatge més enllà de les fronteres pakistaneses. 

Jo sóc la Malala és una història que demostra que la passió per l'educació és fa especialment necessària en temps ombrívols, i que esdevé més vigent que mai avui dia, en què el triomf dels talibans a l'Afganistan ha tornat a vetar l'accés a l'educació a les noies, aquest cop amb la legitimació implícita i no tan implícita de les principals potències occidentals. El llibre, que Malala va escriure amb la col·laboració de la periodista Christina Lamb, és un recordatori punyent i sense cap mena de filtre de la lluita constant i feixuga d'una gran part de la població mundial per tal de reclamar drets bàsics que, des del privilegi, tot sovint donem per descomptats. També és la revelació d'una personalitat totalment carismàtica i inspiradora en la seva eloqüència, la seva determinació per fer sentir la seva veu, i el seu convenciment inequívoc i totalment encoratjador en el poder de l'educació per tal de canviar el món. 

Continguts: Des del seu naixement l'any 1997, la Malala Yousafzai explica la seva vida a la vall de Swat, on haurà d'afrontar l'amenaça dels talibans contra l'educació femenina. L'any 2012 un talibà li va disparar al cap, i la seva recuperació quasi miraculosa en un hospital de Pakistan i més tard al Regne Unit la van convertir en una icona de la lluita pel dret de les nenes a l'educació arreu del món. 

M'agrada: És un relat totalment colpidor en la seva cruesa, i a la vegada inspirador en la seva defensa de l'educació com a dret universal i com a motor d'emancipació arreu del món. 

Una petita història de la filosofia (#462)

Deu fer uns dos mil quatre-cents anys, van executar un home a Atenes per fer massa preguntes. Abans que ell hi va haver altres filòsofs, però va ser amb Sòcrates que la disciplina va assolir entitat. Si la filosofia té un sant patró, aquest és Sòcrates. 

Aquest llibre del filòsof britànic Nigel Warburton es va publicar per primer cop l'any 2011, i és una aproximació amena i molt didàctica a les principals fites de la història de la filosofia. El seu to és deliberadament conversacional i narratiu, i planteja el pensament dels principals filòsofs de la història a través de preguntes pràctiques o dilemes que les diferents teories han d'anar resolent. És un enfocament força adequat d'entrada, ja que planteja la filosofia com a exercici pràctic, i tot sovint confronta visions o interpretacions divergents d'un mateix problema, oferint als lectors diferents respostes a les mateixes preguntes. L'exposició està formada per capítols força breus que cobreixen cadascun el pensament d'un sol filòsof, en la majoria dels casos o, en algunes ocasions, diversos filòsofs que han donat resposta a preguntes amb temàtiques similars. Crec que pot ser una bona recomanació com a iniciació a la filosofia, i pot ser d'ajut en especial a estudiants que busquin el seu primer contacte amb aquesta disciplina. En aquest sentit, es nota que hi ha una voluntat narrativa per part de l'autor a l'hora d'exposar els continguts, i per això la lectura sencera es fa molt amena. 

Tanmateix, més que pretendre ser exhaustiu, el llibre ens proporciona petits tastets a alguns dels problemes filosòfics que han anat sorgint en la cultura occidental a través de la història, i pot esdevenir més aviat la porta d'entrada cap a lectures filosòfiques més profundes i detallades. Com també passava amb el diccionari visual de Masato Tanaka, l'obra es ressent, en certs moments, de la seva pròpia brevetat, i cau en les simplificacions o les omissions per prioritzar la seva voluntat de resultar didàctica per a tots els públics. Per exemple, el llibre toca la filosofia antiga de forma molt breu i aprofundeix poc en el pensament dels seus dos principals autors, Plató i Aristòtil. En aquest sentit, es nota molt que està enfocada més a la filosofia pràctica que a la metafísica i l'epistemologia, qüestions més àrides d'estudiar. A partir d'aquí, la filosofia medieval amb prou feines rep un parell o tres de capítols, i després d'això l'autor sí que entra amb una mica més de profunditat en la filosofia moderna, que crec que és on arriba a lluir-se més. Si bé les seccions dedicades a Kant, Hegel i Nietzsche es queden una mica curtes d'exposició, l'autor acaba tocant totes les problemàtiques més importants dels segles divuit i dinou, tant epistemològiques com socials, ètiques i polítiques.

El pas pel segle vint sí que és una mica més accidentat, al meu parer, i un punt massa accelerat. Aquí és on la concisió de la narració i la simplificació de les idees esdevenen més aviat un obstacle per a l'exposició que no pas un ajut, i on la comprensió dels conceptes exposats pot resultar una mica més dificultosa. L'autor prioritza els filòsofs de parla anglesa per sobre dels continentals, i aquest biaix acaba deixant pel camí corrents de pensament sorgits al segle vint que també hauria estat interessant tractar, encara que fos a un nivell introductori, com l'hermenèutica o la teoria crítica. Heidegger només hi apareix com una nota de passada en el capítol de Hannah Arendt, per exemple. De la mateixa manera, el capítol dedicat a l'existencialisme es fa massa breu i massa simplista. Cap al final del llibre, els capítols dedicats a Peter Singer o el de Judith Jarvis Thomson i la seva defensa de l'avortament, per exemple, apareixen desconnectats del fil de la resta del llibre, i s'haurien beneficiat d'explicacions més àmplies sobre el seu context social o polític, per exemple del cos d'idees del feminisme en el cas de Thomson, o de l'ètica mediambiental en el cas de Singer. 

Si alguna cosa hi he trobat a faltar, per sobre de tot, és una explicació una mica més general de grans escoles i moviments sota els quals es poguessin agrupar els autors (com l'empirisme i el racionalisme, la il·lustració, o la mateixa filosofia analítica, per exemple), en comptes de deixar-los a cadascun aïllat en el seu propi capítol. Això no treu que el llibre sigui una bona lectura a nivell introductori per a un públic que es vulgui aproximar a la filosofia per primer cop, especialment pel seu llenguatge planer i extremadament accessible, i per l'estil narratiu de Warburton, que guia els lectors, a l'estil socràtic, a través de preguntes i dilemes que s'han d'anar pensant a través de la lectura. 

Continguts: Des de Sòcrates fins a Peter Singer, el llibre repassa moments i figures clau de la història del pensament occidental, a través de breus capítols temàtics, encadenats els uns amb els altres narrativament. 

M'agrada: El to divulgatiu i col·loquial de la proposta, que planteja la filosofia des de la seva pràctica i la seva utilitat, i en aquest sentit parteix de la intel·ligència dels lectors per seguir el fil de l'argumentació i, també, plantejar les seves pròpies preguntes. 

No m'agrada: Hi ha moments en què l'autor abusa de la simplificació, cosa que se m'ha anat fent més evident com més s'anava apropant a l'època contemporània. 

La mort de Primo Levi

Després d'acabar Els enfonsats i els salvats, rellegeixo dos articles de Diego Gambetta, professor de Sociologia a la Universitat de Florència, que es van publicar a Boston Review (1999 i 2016 - el segon és una mena d'apèndix o actualització del primer) i que qüestionen la tesi del suïcidi de Levi, generalment acceptada pels seus biògrafs. A través d'una reconstrucció meticulosa dels últims minuts de la vida de Levi, l'11 d'abril de 1987 cap a dos quarts d'onze del matí, el que fa Gambetta no és desmentir categòricament la tesi del suïcidi, sinó denunciar l'acceptació d'aquesta versió dels fets a cegues i fins i tot en absència de proves. 

La tesi de Gambetta a l'article és que els intèrprets de la vida de Levi, fins i tot la policia, van patir un biaix cognitiu que els va portar a associar inequívocament la caiguda pel forat de l'escala del bloc de pisos on vivia amb el suïcidi a causa de la seva condició de supervivent de l'Holocaust, i no a través de les proves directes físiques. La hipòtesi de l'accident sembla més coherent amb les proves físiques i ha quedat reforçada amb testimonis que van sorgir una mica després de l'impacte de la primera versió oficial. Tanmateix, el suïcidi obre possibilitats d'interpretació i de debat: representa un triomf dels nazis? És un acte afirmatiu o negatiu en si mateix? Pot atribuir-se unívocament al fet d'haver sobreviscut a l'Holocaust o hi poden haver més factors? En canvi, la tesi de l'accident és força més prosaica i d'estar per casa: en paraules de Gambetta, és un cul de sac en el sentit que no presenta cap interpretació possible. 

Deixem-ho clar abans de començar: no tenim proves definitives a favor del suïcidi; no tenim proves definitives a favor de l'accident. Gambetta no nega categòricament cap de les dues possibilitats en cap moment, però denuncia el que anomena "trampa cognitiva" de fer encaixar un individu particular dins d'una categoria preestablerta: la dels supervivents dels camps d'extermini que efectivament se suïciden. El tema m'ha semblat rellevant precisament perquè Levi ens adverteix contínuament, al seu assaig Els enfonsats i els salvats, contra la temptació de les simplificacions i els estereotips, i abraça en tot moment una visió de la condició humana com a intrínsecament ambigua, el que ell anomena la "zona grisa". El debat i la incertesa al voltant de la mort de Levi em sembla un gran exemple d'aquest tipus de temptació, que Gambetta lluita de forma ben eloqüent per desacreditar. 

El segon dels articles, el de 2016, és més aviat una crítica als biògrafs de Levi que encara segueixen negant-se a reconèixer la incertesa. No cal desmentir el suïcidi de forma definitiva, però crec que per honestedat intel·lectual cal admetre les dues possibilitats. Com deia Levi a Els enfonsats i els salvats, dues interpretacions oposades d'uns fets poden coexistir i de fet, ho fan efectivament en absència de proves que decantin la balança cap a una de les dues tesis. Crec que és necessari exposar aquesta incertesa amb tots els seus detalls i matisos en comptes d'acceptar com a certa una generalització. És una forma de fer honor a la figura de Primo Levi, com a persona i com a escriptor. 

Podeu llegir els articles de Diego Gambetta als següents enllaços: 

https://www.bostonreview.net/articles/diego-gambetta-primo-levi-last-moments/

https://www.bostonreview.net/articles/diego-gambetta-primo-levi/

Provo de fer un resum dels arguments principals d'ambdues tesis: 

A favor del suïcidi: 

• La condició de supervivent de l'Holocaust, que n'és l'explicació més popularitzada. 
• Els enfonsats i els salvats es considera el seu llibre més dur, interpretat per Cynthia Ozick com "la seva nota de suïcidi". 
• Relacionat amb aquest últim punt, hi ha l'argument, aventurat per Gambetta, que el suïcidi dels supervivents escriptors quedaria explicat pel seu deure autoimposat de testimoniatge, que els acabaria passant factura psicològica i moral. Les xifres de nombrosos escriptors supervivents de camps que es van acabar suïcidant reforcen aquesta imatge. 
• Levi patia depressió i prenia antidepressius. Els perfils estadístics de víctimes de depressió i suïcidi i els antecedents familiars de Levi el situen com a subjecte de risc. 
• La tesi del suïcidi no planificat, per impuls d'un moment, s'esgrimeix normalment per contrarrestar l'evidència de la manca de planificació del suïcidi, que és un fet demostrat. 
• El testimoni del rabí de Roma Elio Toaff, que conversa telefònicament amb Levi, segons ell pocs minuts abans del suïcidi. En la conversa, Levi li hauria confessat que la visió de la seva mare, postrada al llit amb càncer, li recordava les imatges que havia presenciat al camp. 
• La carta de Levi a Alvin Rosenfeld pocs dies abans de la mort, en què Levi es mostra totalment enfonsat i deprimit, lluitant per sortir d'aquest mal moment, "la pitjor situació que mai he experimentat, Auschwitz inclòs". Tot i així, li assegura que vol recuperar-se. 

A favor de l'accident: 

• El suïcidi sembla anar en contra del caràcter de Levi tal com el presenten amics, coneguts i familiars, i també contra la defensa de la vida que fa en els seus escrits. 
• La tria del mètode (per estrany, excessivament espectacular i amb poca certesa d'èxit) sembla poc plausible en una persona en general metòdica, organitzada i discreta com era Levi. Com a químic, la sobredosi de fàrmacs semblaria més plausible a priori. 
• El cardiòleg Daniel Mendel, amic de Levi, presenta arguments a favor de la tesi de l'accident: defensa la baixada de pressió i el desmai com a causa més plausible de la caiguda. 
• La darrera carta de Levi a Ferdinando Camon, que li arriba tres dies després de la mort, està plena de vitalitat, expectatives i projectes de futur. Li demana a Camon que li enviï una còpia d'un article. 
• Les converses de Levi amb l'editorial Einaudi poc abans de la mort: Levi planejava comprar l'editorial per salvar-la de la fallida, i enviava a l'editor fragments de la seva nova novel·la. 
• El dia abans de la mort Levi promet parlar amb Giovanni Tesio, que escrivia un article biogràfic sobre ell. A més, tenia en agenda una entrevista amb La Stampa per al dilluns següent. 

Tots aquests arguments desmenteixen definitivament la tesi del suïcidi planificat, però no eliminen la possibilitat que fos una decisió impulsiva. A continuació Gambetta exposa la seva reconstrucció dels fets, que es basen en la hipòtesi de Mendel sobre el rodament de cap, i que parteix de la pregunta sobre per què Levi va tornar a sortir a l'escala després d'haver entrat al seu pis: 

• Les característiques físiques de l'escala i les circumstàncies de la caiguda reforcen la hipòtesi que Levi va sortir del pis buscant algú (possiblement la conserge) per quelcom relacionat amb el correu que acabava de recollir de la porteria. El lloc de la caiguda reforça la tesi que podria haver estat mirant el vestíbul inclinant-se sobre la barana. 
• El testimoni del rabí de Roma queda desacreditat per la reconstrucció dels fets i els testimonis de dins del pis. Gambetta suposa que la conversa entre Levi i Toaff va tenir lloc, però no el dissabte mateix, sinó en algun moment anterior a aquell dia. 
• Les estadístiques sobre la "vitalitat dels supervivents" de l'Holocaust desactivarien la "trampa cognitiva" que denuncia Gambetta a l'article. Els mateixos supervivents expressen en repetides ocasions resistència a suïcidar-se per no donar una victòria retroactiva als botxins. A més, les estadístiques de suïcidi entre supervivents no són superiors a les de la resta de la població. 
• El 2002 una biografia de Levi confirma que va sortir a l'escala per buscar la conserge, a través del testimoni de l'última persona amb qui va parlar: l'enfermera que treballava al pis cuidant la mare de Levi.  
• Giorgio Luzzati, el metge de Levi, confirma que aquest se li havia queixat de marejos i fatiga des de la seva operació de pròstata, possiblement relacionats amb la medicació que estava prenent. 

Fragments dels enfonsats i els salvats

Els tradueixo al català de l'edició anglesa del llibre. L'original en italià es va publicar el 1986. Les zones grises, les ambigüitats, la veu dels salvats, la ràbia i l'ofensa.  

• Primo Levi, The Drowned and the Saved. London: Abacus, 2013. 

No importava que poguessin morir pel camí, el que realment importava és que no arribessin a explicar la història. De fet, havent funcionat com a centres de terror polític, després com a fàbriques de la mort, i posteriorment (o simultàniament) com a reserves immenses de mà d'obra esclava constantment renovada, els Lagers havien esdevingut perillosos per a una Alemanya moribunda perquè contenien el secret mateix dels Lagers, el crim més gran de la història de la humanitat. L'exèrcit de fantasmes que encara hi vegetava es composava de Geheimnisträger, portadors de secrets que han de ser eliminats. (Prefaci) 

Totes les biografies de Hitler, malgrat no es posin d'acord en la interpretació de la vida d'aquest home tan difícil de classificar, coincideixen en la fugida de la realitat que va marcar els seus últims anys, que comença en particular amb el primer hivern rus. Havia prohibit i denegat als seus subjectes qualsevol accés a la veritat, els havia contaminat la moralitat i la memòria; però, en una mesura que va anar creixent gradualment i va arribar a la paranoia completa dins del búnquer, va barrar-se el pas de la veritat també a si mateix. Com tots els jugadors, va edificar al seu voltant un escenari fet de mentides supersticioses, que va acabar creient amb la mateixa fe fanàtica que exigia de tots els alemanys. El seu col·lapse no va suposar tan sols la salvació de la humanitat, sinó també una prova del preu que s'ha de pagar quan es desmembra la veritat. (Capítol 1 - La memòria de l'ofensa) 

Els joves especialment demanen claredat, una línia definida; com que la seva experiència del món és minsa, no els agrada l'ambigüitat. En tot cas, la seva expectativa reprodueix exactament la dels nouvinguts als Lagers, joves o no; tots ells, amb l'excepció dels que ja havien patit experiències similars, esperaven trobar un món terrible però desxifrable, que es conformés al senzill model que portem dins nostre de forma atàvica - "nosaltres" dins i l'enemic fora, separats per una frontera geogràfica clarament delimitada. (Capítol 2 - La zona grisa) 

Abans de discutir els motius que van impulsar alguns presoners a col·laborar en diversos graus amb les autoritats del Lager, cal declarar tanmateix que davant d'aquests casos humans és imprudent precipitar-se amb els judicis morals. S'ha de deixar clar que la responsabilitat més gran està en el sistema, l'estructura mateixa de l'estat totalitari; la culpa afegida per part dels col·laboradors individuals petits o grans (mai agradosos, mai transparents!) sempre és difícil d'avaluar. És un judici que ens agradaria confiar només als que es van trobar en les mateixes circumstàncies, i van tenir la possibilitat de posar a prova en carn pròpia el que significa actuar sota coerció. Manzoni ho sabia molt bé: "Provocadors, opressors, tots aquells que fan mal als altres d'alguna forma, són culpables, no només del mal que cometen, sinó també de la perversió que causen en els esperits dels ofesos." La condició dels ofesos no els exclou de la culpabilitat, i aquesta tot sovint és objectivament seriosa, però no conec cap tribunal humà a qui es pogués delegar aquest judici. (Capítol 2 - La zona grisa) 

D'uns homes que han conegut una misèria tan extrema no es pot esperar una declaració en el sentit jurídic del terme, sinó quelcom que és a la vegada un lament, una maledicció, una expiació i un intent de justificar-se o rehabilitar-se. S'ha d'esperar d'ells un esclafit alliberador en comptes d'una veritat amb rostre de Medusa. (Capítol 2 - La zona grisa) 

La compassió i la brutalitat poden coexistir en el mateix individu i en el mateix moment, en contra de tota lògica; i de fet, la compassió mateixa eludeix la lògica. No hi ha proporció entre la llàstima que sentim i l'abast del dolor que ens provoca aquesta llàstima: una sola Anna Frank ens provoca més emoció que les miríades que van patir el mateix que ella però la imatge dels quals ha quedat a l'ombra. Potser cal que sigui així; si haguéssim de patir els dolors de tothom i en fóssim capaços, no podríem viure. Potser el terrorífic do de la llàstima per a tothom només li és donat als sants, als Monatti, als membres dels Equips Especials, i a tots nosaltres ens queda, en el millor dels casos, tan sols la llàstima esporàdica que s'adreça a un sol individu, el Mitmensch, el co-home: l'ésser humà de carn i ossos que tenim al davant, a l'abast dels nostres sentits providencialment miops. (Capítol 2 - La zona grisa) 

Fins i tot sense haver de recórrer al cas extrem dels Equips Especials, sovint ens passa als que hem tornat que quan descrivim les nostres vicissituds, el nostre interlocutor ens diu: "Al vostre lloc jo no hauria durat ni un sol dia." Aquesta afirmació no té cap significat precís: ningú no és mai al lloc d'algú altre. Cada individu és un objecte tan complex que no té sentit intentar preveure el seu comportament, encara menys en situacions extremes; ni tampoc és possible preveure el comportament propi. Per tant, demano que meditem sobre la història dels "corbs del crematori" amb llàstima i rigor, però que en suspenguem el judici. (Capítol 2 - La zona grisa) 

Pocs supervivents se senten culpables d'haver fet mal, robat o colpejat un company deliberadament: els que ho van fer (els Kapos, però no només ells) en bloquegen el record; però, en canvi, quasi tothom se sent culpable de no haver ajudat. La presència al teu costat d'un company que és més feble, menys astut, o més gran, o massa jove, aclaparant-te amb les seves demandes d'ajut o quedant-se simplement allà, que en si mateix ja és una súplica, és una constant al món del Lager. La demanda de solidaritat, d'una paraula amable, un consell, o fins i tot tan sols d'una orella que escolti, era permanent i universal però rarament obtenia resposta. No hi havia temps, espai, intimitat, paciència, força; la majoria de vegades, la persona a qui se li demanava es trobava a la vegada en un estat de necessitat o en deute. (Capítol 3 - Vergonya) 

No és més que una suposició, de fet l'ombra d'una sospita; que tothom és el Caïm del seu germà, que tots nosaltres (però aquest cop dic "nosaltres" en un sentit molt més ampli, de fet universal) hem usurpat la posició del veí i vivim en lloc seu. És una suposició, però ens rosega; se'ns ha instal·lat a dins com un corc; no es veu des de fora però rosega i raspa. (Capítol 3 - Vergonya) 

Em sentia innocent, sí, però em trobava entre els salvats i per tant en recerca permanent d'una justificació davant dels meus ulls i els dels altres. Els pitjors van sobreviure - és a dir, els més aptes; els millors van morir tots. (Capítol 3 - Vergonya) 

Nosaltres, que vam ser afavorits pel destí intentàvem, amb més o menys seny, explicar no només el nostre destí, sinó també el dels altres, els submergits; però aquest era un discurs "en nom de terceres persones", la història de coses que havíem presenciat de prop, però no experimentat personalment. Quan va acabar la destrucció, el que s'havia acomplert no ho va explicar ningú, igual que no torna mai ningú a explicar la seva pròpia mort. Fins i tot si haguessin tingut paper i ploma, els submergits no haurien testificat perquè la seva mort ja havia començat abans que la del seu cos. Setmanes i mesos abans que els apaguessin, ja havien perdut la capacitat d'observar, de recordar, de comparar-se i expressar-se. Nosaltres parlem en lloc seu, per delegació. (Capítol 3 - Vergonya) 

L'oceà de dolor, passat i present, ens envoltava, i el seu nivell va anar pujant any rere any fins que quasi ens va submergir. Era inútil tancar els ulls i girar-li l'esquena, perquè era per tot arreu, en totes direccions, fins a l'horitzó. No ens era possible, ni volíem, convertir-nos en illes; els justos entre nosaltres, ni més ni menys nombrosos que en qualsevol altre grup humà, sentien remordiment, vergonya i dolor per les maldats que els altres i no ells havien comès, i en les quals se sentien involucrats, perquè sentien que el que havia passat al seu voltant en la seva presència, i dins seu, era irrevocable. Mai no es podria tornar a netejar; demostraria que l'home, l'espècie humana - nosaltres, en definitiva - érem potencialment capaços de construir una enormitat infinita de dolor; i aquest dolor és l'única força que es crea del no-res sense cost i sense esforç. N'hi ha prou amb no veure, no escoltar, no actuar. (Capítol 3 - Vergonya) 

Havien introduït dins dels caps dels joves nazis que al món només existia una civilització, l'alemanya; totes les altres, presents o passades, eren acceptables només en la mesura que continguessin elements alemanys. Així doncs, qui no entengués o parlés alemany era un bàrbar per definició; si insistia a expressar-se en la seva pròpia llengua, de fet, en la seva no-llengua, l'havien de colpejar fins que callés i tornar-lo al seu lloc, estrebant-lo, arrossegant-lo i empenyent-lo, perquè no era un Mensch, no era un ésser humà. (Capítol 4 - Comunicar) 

Mirant enrere amb la saviesa del pas del temps cap aquells anys que van devastar Europa i al final també Alemanya mateixa, et sents dividit entre dues opinions. Estàvem presenciant el desenvolupament racional d'un pla inhumà o una manifestació (fins llavors única en la història i encara no explicada amb satisfacció) de bogeria col·lectiva? Una lògica aplicada a fer el mal, o absència de lògica? Com passa tan sovint en els afers humans, les dues alternatives coexistien. (Capítol 5 - Violència inútil) 

L'operació no era gaire dolorosa i durava amb prou feines un minut, però era traumàtica. La seva càrrega simbòlica era clara per a tothom: això és una marca inesborrable, no sortiràs mai d'aquí; aquesta és la marca que es posa als esclaus i al bestiar que s'envia a l'escorxador, i en això us heu convertit. Ja no tens nom; això és el teu nom. La violència del tatuatge era gratuïta, un fi en si mateix, pura ofensa. No n'hi havia prou amb els tres números cosits als pantalons, la camisa i l'abric? No, no n'hi havia prou: calia quelcom més, un missatge no verbal, perquè els innocents poguessin sentir la seva sentència escrita a la carn. També era un retorn a la barbàrie, encara més pertorbadora per als jueus ortodoxos: de fet, precisament per distingir-se dels bàrbars, la llei mosaica prohibeix els tatuatges (Levític 19, 28). (Capítol 5 - Violència inútil) 

En altres paraules: abans de morir la víctima havia de ser degradada, per tal que l'assassí se sentís menys aclaparat per la culpa. Aquesta explicació té la seva lògica però clama al cel: és l'única utilitat de la violència inútil. (Capítol 5 - Violència inútil)

La cultura em va ser útil; no sempre, de vegades potser de forma subterrània i imprevista, però em va fer bon servei i potser em va salvar. (Capítol 6 - L'intel·lectual a Auschwitz) 

La raó, l'art i la poesia no ajuden gens a desxifrar un lloc al qual tenen prohibida l'entrada. En la vida diària, formada d'avorriment i entreteixida amb l'horror, era saludable oblidar-les, igual que era saludable aprendre a oblidar la llar i la família; no em refereixo a un oblit definitiu que, d'altra banda, no hauria estat possible, sinó un arraconament a les golfes de la memòria on es depositen totes les andròmines que ja no són útils per a la vida diària. (Capítol 6 - L'intel·lectual a Auschwitz) 

Potser perquè era més jove, potser perquè era més ignorant que ell, o estava menys marcat, o era menys conscient, quasi mai vaig tenir temps per dedicar-li a la mort; tenia moltes altres coses que m'ocupaven - trobar un bocí de pa, evitar el treball extenuant, adobar-me les sabates, robar una escombra, o interpretar els signes i els rostres que m'envoltaven. Els objectius de la vida són la millor defensa contra la mort: i no tan sols al Lager. (Capítol 6 - L'intel·lectual a Auschwitz) 

Molts europeus d'aquella època, i no només europeus i no només d'aquella època, es comportaven i encara es comporten com en Palmström, que negava l'existència de les coses que no haurien d'existir. (Capítol 7 - Estereotips) 

Les pors d'avui són més o menys fundades que les pors d'aquell temps? Pel que fa al futur, som igual de cecs que els nostres pares. Els suïssos i els suecs tenen els seus refugis antinuclears, però què trobaran quan tornin a sortir a l'exterior? Hi ha Polinèsia, Nova Zelanda, la Terra del Foc, l'Antàrtida: potser en sortiran il·leses. Obtenir un passaport i un visat d'entrada és més fàcil que no pas ho era aleshores: per tant, per què no hi hem marxat, perquè no abandonem els nostres països, per què no fugim "quan encara hi som a temps"? (Capítol 7 - Estereotips) 

Una generació escèptica està a punt d'entrar a l'edat adulta, mancada no d'ideals però sí de certeses, desconfiada de la gran veritat revelada: disposada en canvi a acceptar veritats petites, que canvien amb el pas dels mesos o de l'onada convulsa de les modes culturals, ja siguin assenyades o forassenyades. (Conclusions) 

Hem de ser escoltats: per sobre i més enllà de les nostres experiències personals, hem estat el testimoni col·lectiu d'un esdeveniment fonamental i inesperat, fonamental precisament perquè era inesperat, que no va ser previst per ningú. Va tenir lloc malgrat totes les previsions; va passar a Europa. Increïblement, va passar que un poble sencer civilitzat, que acabava de sortir de la fervent primavera cultural de Weimar, va seguir un bufó la figura del qual avui dia fa riure, i tot i així Adolf Hitler va ser obeït i les lloances se li van cantar ben bé fins a la catàstrofe. Va passar, per tant, pot tornar a passar: aquest és el nucli del que hem de dir. (Conclusions)