"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

31 d’agost de 2022

Immersió (#435)

- Ho fan d'improvís. Mentre els traslladen d'un lloc a un altre. Un tret al clatell. 

Aquesta novel·la de l'autora russa Lidia Txukovskaia (1907-1996) es va publicar el 1972 al mercat occidental, tant en rus com en la seva traducció anglesa, ja que les obres d'aquesta autora estaven prohibides a la Unió Soviètica. Txukovskaia va ser una de les veus més crítiques amb la repressió política soviètica durant el règim estalinista i també dècades després, quan aquesta persecució teòricament s'havia suavitzat. Els seus enfrontaments oberts amb figures influents del règim soviètic van portar a la seva expulsió del Sindicat d'Escriptors el 1974, la qual cosa equivalia a un ostracisme oficialitzat. Immersió és la seva segona novel·la, i és molt més autobiogràfica fins i tot que la primera, Sofia Petrovna. A Immersió, la protagonista, Nina Sergueievna, obté un permís del Sindicat d'Escriptors per a tres setmanes de vacances en un hotel als boscos finesos. Aquest és un mitjà perquè els autors puguin centrar-se a escriure les seves obres, ja que a la ciutat, en pisos compartits amb diverses famílies, és difícil trobar la tranquil·litat i la intimitat per poder-ho fer. Ara bé, Nina es troba en estat de xoc per la desaparició del seu marit durant el terror estalinista de 1937 i, per a ella, aquesta estada al bosc representarà una oportunitat per reconnectar amb les seves emocions perdudes i posar per escrit un testimoni d'aquells dies de la seva vida. 

La novel·la sembla senzilla a simple vista: una sèrie d'entrades de diari, ordenades cronològicament, que ens expliquen d'una forma lenta i molt atmosfèrica l'estada de la protagonista al bosc, i els seus intercanvis amb els seus companys, escriptors com ella. Ara bé, el relat aviat es transforma en un hàbil joc de miralls: a través dels flashbacks de la protagonista s'estableix una doble línia cronològica, entre el terror de 1937 en què milers i milers de ciutadans soviètics van ser acusats de traïdors a la pàtria i van ser empresonats en camps de treball o directament executats sense cap mena de judici ni d'explicació, i la nova onada de repressió política que la protagonista comença a experimentar en el moment present, el 1949, en què el govern ha iniciat una campanya antisemita contra les idees "cosmopolites". Mentre que els altres escriptors fan com si no passés res, Nina se sent molt alarmada per la repetició de la història, sobretot quan comença a sentir la mateixa retòrica pels canals oficials que en aquell moment havia justificat la persecució. 

El relat també és dual en un altre aspecte: la novel·la es titula Immersió perquè la "immersió" és una paraula que utilitza la protagonista per referir-se a aquest estat mental en què pot pensar amb claredat i rescatar del seu record el testimoni dels dies de terror. Al seu voltant, el que la cultura oficial demana són relats glorificadors de patriotisme soviètic i de sacrifici abnegat i obedient a una causa més gran que els ciutadans mateixos. La repressió, patida per gairebé tothom que l'envolta, és quelcom que ha de quedar silenciat de la vida quotidiana, que la gent comparteix com si es tractés d'un codi secret, però que ha de quedar soterrat de la vida pública perquè podria empitjorar la precària situació present. És així que Nina Sergueievna s'assabenta que tots aquells que van ser deportats el 1937 han estat etiquetats com a "reinicidents", i poden ser tornats a deportar en qualsevol moment perquè són sospitosos d'entrada, com li passa a la germana de la patrona de l'hostal, o a un dels altres residents, Bilibin, amb qui estableix una relació ambigüa marcada simultàniament per l'atracció i la repulsió. 

D'aquesta forma, l'arbitrarietat i la injustícia del sistema queda ben palesa al llarg de tota la novel·la, tot i que formi part d'aquest món soterrat de comentaris a mitja veu i dobles sentits que només pot sortir a la superfície si algú es decideix a explicar-los. Els personatges jueus van apareixent al llarg de la novel·la com a víctimes d'una persecució política sense més motiu que la seva pròpia identitat, mentre que els vilatans que fan les feines per als escriptors són considerats pel règim ciutadans de segona com a càstig perquè el poble va ser ocupat pels alemanys durant la segona guerra mundial. No és d'estranyar, per tant, que aquests vilatans observin els escriptors que s'allotgen a l'hotel amb recel i menyspreu, mentre els veuen gaudir del seu lleure, apàtics i insconscients del seu propi privilegi. Ara bé, totes aquestes injustícies de què Nina és testimoni són irreproduïbles sobre el paper, i l'escriptora sap que el relat que està escrivint, sobre la desaparició del seu marit dotze anys abans, quedarà silenciat i sense publicar per sempre. 

La novel·la estableix aquest contrast colpidor entre el silenci dels que no poden perpetuar el seu relat per por, i la retòrica omnipresent i eixordadora de les autoritats a través del seu altaveu cultural. Aquest contrast queda encarnat per la protagonista, defensora de la poesia experimental de Pasternak i dels clàssics russos, i el personatge de Bilibin, que és perfectament conscient de la injustícia de la seva situació com a ex-presoner però que posa la seva narrativa al servei de la perpetuació dels valors del règim. Nina se sent incomodada pel persistent flirteig de Bilibin, però a la vegada sap que aquest és el seu últim contacte amb el món dels camps, i la seva oportunitat última per saber com va ser el destí del seu marit. Com li va passar a la mateixa Lidia Txukovskaia, dotze anys després de la desaparició del seu marit Nina encara ha d'interpretar què significa la condemna a "deu anys d'internament sense dret a correspondència". Bilibin serà qui, com un hoste no desitjat, li haurà d'interpretar l'equívoc dels termes i li obrirà els ulls definitivament. 

Quan Nina finalment torni a Moscou, ho farà havent tancat aquest episodi de la seva vida. El seu és un caràcter resilient a la força, que entén la necessitat de seguir endavant encara que només sigui per la memòria dels perduts, i que ho fa fins i tot quan sap que la seva veu no serà escoltada durant la seva pròpia vida. És un contrast molt vívid i punyent amb el personatge de Sofia Petrovna: la protagonista d'aquesta novel·la havia de conviure amb la contradicció de la innocència del seu fill i la infalibilitat del règim soviètic. En cap moment no arribava a ser conscient de la injustícia que estava patint, i quedava condemnada a perdre el cap intentant conciliar aquestes dues veritats inamovibles per a ella. Aquí, en canvi, Nina Sergueievna és molt més conscient i articulada que la seva predecessora: fins i tot el seu silenci impotent pot esdevenir molt més eloqüent que qualsevol mentida perpetuada pels mecanismes oficials. 

Sinopsi: Durant els mesos de febrer i març de 1949, la traductora i escriptora Nina Sergueievna es trasllada a un hostal del camp amb altres escriptors, per a unes vacances que els permetran dedicar-se exclusivament a la seva obra. Durant aquesta etapa de desconnexió, la protagonista reflexiona sobre l'episodi de la desaparició del seu marit, mentre al seu voltant veu com el clima de terror i repressió perpetuat per les autoritats soviètiques es torna a repetir. 

M'agrada: M'ha agradat el seu to combatiu i la seva aposta per la denúncia fins i tot des de la impotència més immensa. El seu joc de miralls i de contrastos entre diferents episodis aparentment inconnexos, entre diferents relats, entre paraula i silenci, creen una tensió soterrada dins del relat que colpeix especialment en una novel·la que pot semblar lineal i senzilla en aparença. 

26 d’agost de 2022

Solaris (#434)

No volem conquerir el cosmos, només volem estendre les fronteres de la Terra a les fronteres del cosmos. Per a nosaltres, un planeta és àrid com el Sàhara; un altre, glaçat com el Pol Nord, i un altre exuberant com la conca de l'Amazones. Som humanitaris i cavallerosos; no volem esclavitzar altres races, només volem llegar-los els nostres valors i a canvi apropiar-nos del seu patrimoni. Ens creiem els Cavallers del Sagrat Contacte. Una altra mentida. Només busquem l'Home. No necessitem altres móns. Necessitem miralls. No sabem què fer-ne, d'altres móns. Tan sols ens cal una sola paraula, la nostra, però no la podem acceptar pel que és. Busquem una imatge ideal del nostre propi món: anem a la recerca d'un planeta, d'una civilització superior a la nostra però desenvolupada sobre la base d'un prototip del nostre passat primigeni. A la vegada, hi ha quelcom dins nostre que no volem afrontar, quelcom de què intentem protegir-nos, però que segueix allà tanmateix, ja que no deixem la Terra en un estat d'innocència originària. Arribem aquí tal com som en realitat, i quan es passa el full i se'ns revela aquesta realitat - la part de la realitat que preferiríem passar per alt en silenci - aleshores ja no ens agrada. 

Aquesta novel·la de Stanisław Lem (1921-2006) es va publicar per primer cop l'any 1961 en l'original en polonès, i ha esdevingut, a través de les seves traduccions a nombroses llengües, un clàssic de la ciència-ficció del segle vint. És la primera obra que llegeixo d'aquest autor, i m'ha semblat una novel·la excel·lent, i un exercici molt curiós d'equilibri - i de compromís, possiblement - entre la ciència-ficció dura (d'inspiració científica) i la ciència-ficció tova (d'inclinacions més humanístiques). A mi, de fet, m'ha semblat més aviat ciència-ficció tova disfressada de relat científic: més que desenvolupar els conceptes científics que proposa, el que fa la novel·la és reflexionar sobre els límits mateixos de la ciència com a forma d'explicar el món, i proposa la història d'un mateix problema científic a través d'un segle d'estudis i investigacions infructuoses. Més enllà de les aventures del psicòleg Kris Kelvin a l'ignot planeta Solaris, la novel·la ens relata també la història sencera de la descoberta científica d'aquest planeta misteriós, les múltiples hipòtesis proposades per tal d'explicar la seva naturalesa i el seu estrany comportament, i les rivalitats que divideixen diferents escoles científiques que donen explicacions variades sobre els fenòmens observats a Solaris. 

La forma com Lem desenvolupa la història és extremadament intel·ligent. No és casual que les narratives de contacte amb civilitzacions alienígenes sempre ens presentin els extraterrestres com a éssers antropomorfs, perquè tendim a representar allò que coneixem, fins i tot quan ens plantegem l'alteritat com a problema. L'oceà que cobreix el planeta Solaris és un ésser vivent i pensant que no té cap mena de punt en comú amb un ésser humà: és quelcom completament altre. El seu pensament es manifesta a través de formacions orgàniques i geomètriques que canvien la superfície del seu plasma, però no hi ha forma de saber què són aquestes, ni què representen, ni per què el planeta Solaris es comporta com ho fa. És a dir, és com trobar-nos davant d'un significant sense significat o, més aviat, davant de quelcom que interpretem com a significant però que tampoc tenim garanties que ho sigui realment. 

Aquest és el problema que afronten a través de les dècades els estudiosos de Solaris, o solaristes, com ells mateixos es denominen. Un d'aquests científics, el neuropsicòleg Kris Kelvin, arriba a la base instal·lada al planeta Solaris per assistir els tres científics que ja hi treballen. Tanmateix, la seva arribada a Solaris és pertorbadora i desconcertant: el seu mentor, Gibarian, s'acaba de suïcidar; mentre que els altres dos companys es troben en un estat d'ansietat i de paranoia extremes. Un d'ells, Snaut, esdevé el seu únic contacte amb la realitat, mentre que Sartorius, el cap del laboratori, es nega a veure cap dels altres i només es comunica amb ells per telèfon. Sembla que, desesperats per trobar unes respostes inexistents al comportament del planeta, els científics han realitzat un experiment amb raigs X sobre la superfície de l'oceà, i a partir d'aquest moment tots han rebut la visita d'alguna persona estimada de la seva vida anterior. 

Tots interpreten que el planeta els està manipulant les ments amb aquestes aparicions, tot i que n'ignoren la intenció última. En tot cas, el que saben és que no són meres il·lusions, sinó organismes de carn i ossos que semblen retenir quelcom de la seva personalitat passada. Qualsevol intent d'eliminar-los és inútil: els seus teixits es regeneren automàticament, i semblen incapacitats per sobreviure lluny del seu hoste. Fins i tot després de mort, la visitant de Gibarian, una dona negra explícitament caracteritzada amb trets exòtics, encara s'aferra al seu cos. Sartorius resta tancat al laboratori amb el seu visitant, un infant, mentre que no sabem res del visitant de Snaut. Poc després d'arribar a la base espacial, Kelvin rep la visita de la seva difunta esposa, Harey, que es va suïcidar després d'una baralla de parella. De fet, aquest és l'altre gran motor de la narració: la presència dels visitants a les seves vides esdevé un altre enigma afegit que els científics han de desxifrar. És tan sols un senyal que els envia el planeta, o un experiment que opera sobre ells, de la mateixa forma que ells el bombardegen amb raigs X? És per fer-los tornar bojos? És per torturar-los amb un joc psicològic que no tenen mitjans per guanyar? 

I és l'actitud que adopten davant dels visitants que apunta a la pregunta més àmplia de la narració, sobre la dinàmica del coneixement científic, i la relació entre subjecte i objecte de coneixement. La racialització de la visitant de Gibarian, que bé es pot interpretar com a racisme per part de Lem, també pot apuntar soterradament a l'etnocentrisme inherent a la mentalitat de la raó científica occidental: l'altre considerat com a misteri exòtic que cal reduir i explicar en els nostres propis termes. La relació que s'estableix entre Kelvin i la Harey de Solaris també ens apunta a aquest tipus de defectes: Harey no té més tret de personalitat que ser l'acompanyant abnegada i sempre servil del seu estimat, i Kelvin mai no qüestiona aquest aspecte de la relació. El seu tracte paternalista envers Harey no revela altra cosa que la seva forma de concebre el món, i en aquest sentit també és significativa la relació sexual que s'estableix entre la parella, sempre centrada en els impulsos i sensacions de Kelvin més que no pas en els de Harey. Fins i tot l'episodi del suïcidi es pot llegir, en la novel·la, en aquests mateixos termes: Kelvin se sent culpable del suïcidi de Harey perquè se'n considera el causant directe, però en cap moment arribem a copsar si ella tenia alguna altra motivació a l'hora de prendre aquesta decisió. De la mateixa forma, un cop a la base espacial amb la segona Harey, les accions d'aquesta sempre acaben prenent Kelvin per sorpresa i colpint-lo amb el seu misteri. 

Solaris planteja aquesta problematicitat del coneixement humà i de la pregunta per l'altre a través de tota aquesta sèrie de motius recurrents. No podem conèixer quelcom que és absolutament altre perquè el nostre coneixement està lligat a la nostra pròpia visió del món; per això donem forma humana a qualsevol cosa que no puguem conèixer. El misteri del planeta Solaris és equivalent al del noumen kantià: allò que se'ns escapa de la realitat perquè no depèn de les nostres pròpies estructures cognitives. Solaris és també la història de com un misteri es pot arribar a transformar en fe: els solaristes mantenen la pregunta oberta fins i tot després que es demostri la inutilitat de tots els seus estudis i que els governs terrestres retirin el finançament per al projecte. Fins i tot després d'acceptar que mai l'arribaran a conèixer, els científics solaristes segueixen esperant que algun dia el "Contacte" es produirà. La darrera explicació que dona Kelvin sobre la naturalesa de Solaris fa una síntesi força curiosa entre ciència i religió: aquest tipus de digressions que es poden arribar a donar en la narrativa especulativa i que en altres gèneres potser no s'aguantarien tan bé. 

Ara bé, la seva racionalitat cientifista també encega els personatges a una altra possible explicació de les aparicions que només s'intueix cap al desenllaç, i possiblement quan ja és massa tard: que potser els visitants són un regal que el planeta els ofereix, un gest de bona voluntat cap a l'altre desconegut que ve a colonitzar-lo? L'aparició de Harey sembla una oportunitat per a Kelvin de reiniciar la seva vida de nou justament abans que tot anés pel pedregar, d'enfocar la relació d'una altra manera o, simplement, de gaudir el present que li és ofert com un do. La seva incapacitat de fer-ho, així com les variades reaccions neuròtiques dels altres científics davant la mateixa situació, apunten a aquesta crítica força subtil i reveladora d'una concepció determinada del coneixement. Em penso que no és casualitat que almenys dos dels visitants siguin dones, que una d'elles sigui una dona explícitament racialitzada, i ho sigui en termes racistes, i que el problema més gran que afrontin els investigadors protagonistes sigui, principalment, un tema de comunicació: no sols la suposada comunicació que intenten establir amb Solaris, sinó que també s'interposi entre ells un creixent aïllament que els impedeix arribar a confiar plenament els uns en els altres. 

En aquest sentit, aquest clima de paranoia també es reflecteix sovint en la ficció especulativa del període de la Guerra Freda, en què l'altre sempre es pot revelar com un enemic disfressat o un espia. I, al capdavall, potser no és el clima adequat per desenvolupar una investigació científica, o bé, quan aquesta es desenvolupa, sempre oculta una agenda política, industrial o colonial al darrere. Aquesta concepció de la ciència xoca amb la motivació altruista i desinteressada del protagonista, que valora tan sols el coneixement pel coneixement i que sembla capaç d'arribar a qualsevol extrem per tal de respondre la pregunta que el preocupa: per això el desenllaç de la novel·la resulta tan colpidor i desolador sobre la pàgina. Solaris és una bona recomanació per als qui us agradin les novel·les de cocció lenta i que exploren idees filosòfiques de forma especulativa. A mi m'ha resultat tota una sorpresa en positiu: me l'esperava molt més "dura" en termes científics, i el que hi he trobat ha estat una reflexió deliciosa, pertorbadora i a estones angoixant sobre la naturalesa humana i les seves cruïlles de camins. 

Sinopsi: L'investigador Kris Kelvin és enviat en una missió a la base espacial que estudia el planeta Solaris. Quan hi arriba, es troba els seus companys en un estat lamentable: un d'ells s'acaba de suïcidar, un altre es nega a comunicar-se amb ningú, i l'altre es troba en un estat de confusió i angoixa extremes. De seguida li recomanen que no es refiï de cap presència o aparició a la nau que no sigui la dels científics mateixos. 

M'agrada: És un text molt ric en imatges i metàfores del que intenta a explicar, i a la vegada també és molt clar sobre les idees que exposa. Sobretot, m'ha agradat la reflexió que fa sobre la ciència - i la seva evolució al llarg dels anys - i les implicacions més filosòfiques del relat pel que fa a la naturalesa del coneixement i al concepte mateix d'alteritat. 

No m'agrada: El marcat tractament misogin de l'únic personatge femení que té protagonisme a la novel·la. S'entén dins del context del relat, però tot i així. 

19 d’agost de 2022

American Gods (#433)

Som lluny, lluny de les nostres cases i dels nostres focs, lluny dels mars que coneixem i les terres que estimem. Aquí, al confí del món, serem oblidats pels nostres déus. 

Aquesta novel·la de l'autor britànic Neil Gaiman es va publicar per primer cop el 2001 i és una de les seves obres més aclamades i conegudes. Ara que l'acabo de llegir puc dir que m'ha resultat una descoberta i, per sobre de tot, una sorpresa agradable. Tanmateix, també és una de les seves obres més llargues i complexes, i per això genera un ampli espectre d'opinions oposades entre els seus lectors. American Gods és un relat de fantasia que pretén plantejar la problematicitat de la identitat estatunidenca, que està conformada ben bé des del seu origen per tot un entramat de cultures i identitats ben diverses, de totes les poblacions que hi acaben migrant des d'arreu del món, així com de les nacions originàries i els africans esclavitzats i transportats a Amèrica per força durant la colonització del territori. Tots aquests pobladors diversos aporten al sòl americà els seus propis déus i creences, que arrelen a la nova terra amb determinades manifestacions. Ara bé, els déus s'alimenten de l'amor i els sacrificis que hi posen els seus devots, i els déus dels cultes antics comencen a desaparèixer per donar pas a déus nous, aquests sí que autènticament americans, basats en el consum, les noves tecnologies, l'entreteniment massiu i els mitjans de comunicació. Aquesta dualitat entre déus mítics i déus emergents és el que articula una part important del text, tot i que potser sigui el seu punt més feble, com a motor de la narració. Més endavant, el relat anirà revelant dimensions ocultes i implicacions últimes d'aquest enfrontament còsmic. 

El protagonista (i heroi) de la novel·la és Shadow, un jove que acaba la seva condemna de tres anys a la presó tot just per assabentar-se que la seva dona acaba de morir en un desafortunat accident de trànsit. Després d'haver-ho perdut tot, sense un destí definit ni una direcció determinada per a la seva vida, el seu camí es creua amb el del senyor Dimecres, un misteriós personatge que el contracta com a guardaespatlles i missatger. Tots dos junts emprenen un viatge per carretera a través dels Estats Units amb el propòsit de reclutar una sèrie de personatges misteriosos per a la causa del senyor Dimecres. El viatge va prenent un caire al·lucinogen quan Shadow comença a tenir somnis misteriosos, la seva dona morta apareix en els moments més inoportuns per torbar la seva existència, i una sèrie de personatges misteriosos apareixen per impedir la missió de Dimecres. Poc a poc Shadow va lligant caps sobre tots aquests fets, i accepta l'explicació que tots ells són déus, o les seves encarnacions terrenals, i es preparen per a una guerra definitiva que ha d'acabar amb l'extermini total d'un dels dos bàndols. Ara bé, el paper que Shadow hagi de jugar en els esdeveniments futurs queda sempre amagat de la narració. 

De fet, American Gods és un gran mosaic de narracions més que una novel·la unitària. D'una banda, tenim l'argument principal, que és la croada de Dimecres per reclutar els déus per a la batalla final; d'altra banda, tenim una trama secundària que es presenta en forma de misteri en un petit i arquetípic poblet rural americà, Lakeside, un paratge idíl·lic on Shadow és enviat a passar una temporada d'incògnit, però que conté un misteri amagat que el protagonista haurà de resoldre en el decurs de la seva missió. A part d'aquestes dues trames, trobem tota una sèrie de relats curts i més o menys independents: alguns d'ells són episodis puntuals de l'aventura de Shadow, com la seva estada a la funerària dels senyors Ibis i Jacquel, les seves trobades amb Mad Sweeney, o el seu breu pas per casa de les germanes Zorya; d'altres són relats d'orígens sobre com els primers habitants del continent americà van traslladar-hi els seus propis déus, i d'altres són relats independents i força suggestius sobre les activitats a l'ombra d'alguns dels déus que viuen en sòl estatunidenc avui dia. I aquesta tant pot ser la principal virtut com el principal defecte del relat: hi ha persones que gaudiran d'un relat tan inconnex, com m'ha passat a mi, que comparteix les fortaleses i la varietat dels reculls de contes curts de Gaiman, com Material sensible o Objectes fràgils; d'altres trobaran la narració poc definida, fragmentària i excessivament prolixa. 

Tanmateix, més que no tenir argument, American Gods té un argument ocult, que es va revelant com a misteri a ulls dels lectors a mesura que va avançant, però que no es desplega ben bé en tota la seva amplitud fins al final. La novel·la és una barreja de diferents tipus de materials, que es combinen en un tot força coherent i satisfactori, però que només ho fan al final, quan es revelen els misteris i podrem destriar què formava part de la trama principal, què era mera distracció o directament superflu, i què eren narracions independents amb el seu caràcter i carisma propi. Hi trobarem relats que recreen escenes de la vida quotidiana americana, que ofereixen l'atractiu d'un costumisme realista, el recurs a un humor descarnat i sovint inesperat i un petit pòsit de crítica social; a la vegada també hi trobarem una fantasia de tall més urbà i contemporani, i una fantasia que retira més al relat mític i folclòric tradicional, i ambdós tipus de narracions combinen força orgànicament. D'altra banda, on crec que el relat brilla més és precisament en els detalls inconnexos que en la imatge de conjunt, i precisament es gaudeix més pel carisma dels personatges secundaris, les seves aventures i les seves converses, que no pas per la trama principal. Així doncs, American Gods és una novel·la que es fa una mica difícil de recomanar, perquè és tan estranya i heterogènia que el seu gaudi deprendrà més aviat dels gustos - i fins a cert punt també de la paciència - dels lectors. 

Sinopsi: Després d'acabar la seva condemna a la presó, Shadow Moon es dirigeix a casa seva per assistir al funeral de la seva dona. En l'avió de tornada a casa, coincideix amb el senyor Dimecres, un misteriós artista del frau que intentarà convèncer-lo perquè treballi al seu servei. Sense cap perspectiva de futur, Shadow accepta la feina que se li ofereix, i ell i Dimecres emprenen un viatge a través dels Estats Units per tal de reclutar amics i vells coneguts de Dimecres per a una guerra còsmica que tindrà lloc entre els déus antics i les noves divinitats. 

M'agrada: Més que les línies principals de la novel·la, he gaudit principalment dels seus excursos i relats secundaris, que he llegit amb la mateixa fruïció que els reculls de relats curts de Gaiman. És aquí on la prosa de Gaiman, i el seu peculiar talent per a la caracterització i el diàleg, brillen amb llum pròpia. 

17 d’agost de 2022

No es passa en cinc anys

 No, tampoc. 


14 d’agost de 2022

El valor de la paraula

Salman Rushdie es troba en estat crític trenta-tres anys després de ser sentenciat a mort per la seva novel·la Els versos satànics. (El govern iranià va convidar qualsevol a matar Rushdie per les seves paraules.) 

https://www.theguardian.com/books/2022/aug/12/salman-rushdie-attacked-onstage-new-york

https://www.ara.cat/cultura/salman-rushdie-manuscrits-no-cremen-malauradament-escriptors_1_4461033.html

https://www.bbc.com/mundo/noticias-62524426

https://en.wikipedia.org/wiki/The_Satanic_Verses_controversy

El 2004, el seu discurs "El valor de la paraula" per al PEN Català en ocasió del Fòrum de les Cultures de Barcelona assenyalava el valor de la llibertat d'expressió, i el malaurat cas dels escriptors que cremen en comptes dels seus manuscrits. El podeu llegir íntegrament en català, castellà, anglès i francès, en el següent enllaç: 

https://www.pencatala.cat/wp-content/uploads/2016/07/rushdie.pdf


"Per l'amor de Déu, obriu una mica més l'univers." 

Saul Bellow, El desembre del degà 

12 d’agost de 2022

El consentiment (#432)

M'estic molts anys fent voltes dins la gàbia, els meus somnis són tot crim i venjança. Fins un dia que per fi arriba la solució, com una evidència: enxampar el caçador amb la seva pròpia trampa, tancar-lo en un llibre. 

Aquest llibre de memòries de l'editora francesa Vanessa Springora es va publicar per primer cop fa dos anys i va sacsejar immediatament el món literari francès, en ple embat del moviment #MeToo, en presentar una denúncia pública i totalment eloqüent dels abusos sexuals que va patir per part de l'escriptor Gabriel Matzneff, que ara té vuitanta-cinc anys, quan ella tenia catorze anys i ell vora cinquanta. El llibre de Springora no denuncia uns fets aïllats, però. Matzneff va fer gala durant tota la seva carrera literària de les seves múltiples relacions sexuals amb adolescents menors de setze anys d'ambdós sexes, que seduïa a la sortida dels instituts de París, o els serveis dels quals contractava en aventures de turisme sexual a l'estranger. El seu assaig Els menors de setze anys, publicat el 1974, feia una apologia completa d'aquest tipus de relacions. Ara bé, el silenciament de les víctimes va formar part d'un moviment més ampli de complicitat amb l'abusador per part dels cercles intel·lectuals i filosòfics d'esquerres, que defensaven els posicionaments de Matzneff  a la llum de l'alliberament sexual promulgat pel maig del 68. 

De fet, El consentiment es transforma també en crònica i denúncia d'aquesta complicitat. A principis dels anys setanta, es va publicar una carta oberta en diversos diaris del país en què es reclamava la despenalització de les relacions sexuals entre adults i menors, i que va ser signada per filòsofs com Simone de Beauvoir, Jean-Paul Sartre, Roland Barthes, Gilles Deleuze i d'altres. Una mostra d'aquest ambient de permissivitat i admiració es troba a l'entrevista de Matzneff al programa Apostrophes el 1990 a la televisió francesa, en què tant presentador com tertulians li van riure les gràcies públicament, amb l'única crítica de la periodista canadenca Denise Bombardier, que va quedar retratada per l'opinió pública com la histèrica moralista de torn. Un altre episodi molt colpidor del llibre de Springora relata l'intent de consolació que el filòsof Emil Cioran, mentor de Matzneff, fa a la protagonista, justificant la necessitat de sotmetre's als desitjos del seu amant pel bé del seu art, i assegurant-li que el seu estimat mai no canviarà. 

Springora també analitza de forma molt punyent aquesta ambigüitat entre l'art i la moralitat: la suposada llibertat sexual esgrimida per Matznieff per tal de justificar els seus abusos es transforma en llibertat de creació quan retrata les seves aventures sexuals en els seus llibres. Springora pateix aquesta doble explotació, per tant: no sols la manipulació psicològica i l'abús físic per part del seu seductor, sinó també la manipulació de la relació que aquest du a terme en els seus escrits, que la converteixen en personatge literari i creació seva. Però és aquí on Springora exerceix la seva via d'escapada: si Matzneff ha convertit la seva història en material literari, publicant sense permís fotografies de la Vanessa adolescent i cartes d'amor que ella li havia escrit, la lletra escrita també es pot convertir en una eina d'alliberament per a la protagonista, que elabora així un relat en primera persona del que li va passar durant la seva adolescència, reclamant la veu que el seu botxí li havia negat i transformant aquest, al seu torn, en producció literària. El resultat és catàrtic, em penso, tant per a l'autora com per als lectors. Reconec que aquesta crònica de Vanessa Springora ha estat, per a mi, el primer contacte amb la figura de Matzneff, a qui no coneixia en absolut d'abans, i és saludable adonar-se'n durant la lectura. Potser és senyal que els temps han canviat i que, quan ho fan, no sempre és a pitjor. En paraules de Springora cap al final del llibre, l'alliberament de la moral també allibera la paraules de les víctimes. La merescuda irrellevància en què ha caigut l'obra de Matzneff a través dels anys indica que el públic, avui dia, mira en una altra direcció. 

Un dels punts més forts d'aquesta lectura és l'habilitat de Springora de crear una narrativa articulada i coherent sobre el seu patiment. Comença amb la descripció de les condicions familiars i socials durant la seva infància que la van fer vulnerable, per continuar amb tots els passos del comportament predador de Matzneff i la manipulació que exerceix sobre ella quan amb prou feines té catorze anys: la seducció inicial, l'aïllament progressiu respecte de tots els seus amics i familiars, el creixent sotmetiment i control que comença a exercir sobre la seva vida, i la relació en termes literaris que s'estableix entre ells, d'autor a musa i de mentor a admiradora, que justifiquen en tot moment el desequilibri en la relació. Quan Springora comença a descobrir les mentides i infidelitats del seu amant i la relació es comença a dissoldre, la manipulació continua a través del victimisme, primer, i molts anys més tard a través de l'assetjament i la continuada explotació de la relació com a material literari en les successives publicacions de Matzneff. Aquestes no expliquen, però, les seqüeles que les relacions deixen en les adolescents victimitzades, que Springora detalla amb cruesa i que s'allarguen fins a molts anys després de tenir lloc els fets. 

Un altre dels punts forts d'aquest relat és l'accent que fa l'autora en el consentiment com a concepte extremadament delicat i ambigu, per tal d'explicar la complexitat d'aquest desequilibri. La justificació més estesa en l'època d'aquest tipus de relacions és que eren consentides per part dels menors, i Springora no amaga en cap moment aquest aspecte de la relació. El que qüestiona és si, en una relació tan desigual, aquest consentiment és autènticament possible: a França no es va fixar una edat mínima de consentiment legal ben bé fins l'any passat, amb l'esclat de l'escàndol pels nombrosos abusos sexuals a menors en el si de la família. L'altre consentiment a què apunta el títol és, precisament, el d'una societat sencera que tria mirar cap a una altra banda, o una elit intel·lectual que consagra l'èxit públic de l'escriptor a costa del patiment de les seves víctimes. L'estructura ens remet als contes de fades que actuen com a advertència per al comportament dels predadors, temptadores, llops i caçadors que amenacen la llibertat de consentiment de les adolescents. Exposar-lo així, en termes literaris, és la forma que tria Springora per derrotar el seu maltractador al seu propi camp i en els seus propis termes. 

Continguts: Aquest breu volum de memòries de Vanessa Springora detalla la relació sentimental i sexual que va mantenir quan era adolescent amb l'escriptor Gabriel Matzneff, trenta-cinc anys més gran que ella, i que es va basar en la manipulació i el control per part d'ell sobre l'adolescent. Lluny de ser un cas aïllat, va ser un exemple emblemàtic del patró de conducta d'aquesta persona, que va fer apologia de la pederàstia en els seus escrits durant els anys setanta, vuitanta i noranta. 

M'agrada: La claredat i la distància amb què l'autora explica els successius passos de la relació, començant per la descripció de les condicions prèvies de vulnerabilitat, i després la seducció, la manipulació i el control, així com totes les seqüeles que la relació va deixar en la seva edat adulta. En aquest sentit és un text extremadament didàctic i clar. La reflexió més àmplia que fa l'autora sobre la relació de la vida amb l'art, i el sentit de compleció i de justícia poètica que deixa el text en el seu desenllaç en desemmascarar l'agressor amb les seves pròpies armes. L'exposició de les complicitats del món editorial i literari amb aquest tipus de comportaments, que no són úniques a França, també m'ha semblat molt lúcida i aclaridora. 

10 d’agost de 2022

Nunca delante de los criados (#431)

De què serveix predicar que és una professió digna si se les tracta com a éssers indignes? A una criada se la fa sentir a propòsit que és inferior a qualsevol altra persona. 

Aquest assaig del periodista britànic Frank Victor Dawes es va publicar per primer cop el 1973, i tot just ara Periférica n'acaba de publicar la traducció al castellà. És una crònica molt detallada i documentada sobre el servei domèstic intern, un aspecte molt típic de la vida social a Gran Bretanya durant els segles divuit, dinou i vint, però sovint poc conegut, o edulcorat fins a cert punt a través dels productes audiovisuals que recreen aquestes èpoques. En ple apogeu de popularitat de la sèrie de televisió Upstairs, Downstairs, Dawes, la mare del qual havia estat serventa des dels tretze anys, es va decidir a escriure un reportatge sobre aquesta casta social i la seva cultura pròpia. La crida que el periodista va fer en un diari perquè la gent li enviés testimonis de la seva vida de servei va rebre una resposta desbordant, i aquest volum fa una crònica molt exhaustiva del context social i històric que dona peu a aquest sistema econòmic, i el conjunt de prejudicis de classe i relacions de poder que van portar la perpetuació d'aquesta institució, basada en l'explotació laboral. 

El que trobarem en aquest llibre és el retrat històric i social d'un col·lectiu que va sobreviure en unes condicions laborals pèssimes però que, per qüestions culturals, mai es va veure afectat per les millores laborals i socials que van afectar altres sectors professionals. L'edat d'or dels servents interns es va donar a mitjans del segle dinou, en plena era victoriana, principalment perquè donava una seguretat econòmica a les persones de classe baixa que no tenien una altra sortida laboral, en un context en què les condicions de treball eren pèssimes també en el sector industrial. El cos de servents domèstics estava format en una gran majoria per dones joves, que començaven a servir a partir dels dotze o tretze anys, i per a qui l'única via d'escapada d'una vida sencera dedicada a la servitud era el matrimoni. L'incentiu principal d'aquest tipus de feina era, precisament, que incloïa l'allotjament gratuït, i això era una via de sortida per als orfes i les famílies pobres amb nombrosos fills. 

Les contrapartides eren, d'una banda, el sou de misèria i, de l'altra, la llarga jornada laboral, de setze a divuit hores normalment, amb una tarda lliure a la setmana i, com a molt, un dia lliure al mes. Amb aquests horaris de feina era impossible sindicar-se: els pocs sindicats del sector que es van formar a partir del segle vint no van aconseguir cap millora tangible, i el sistema es va anar esfondrant pel seu propi pes durant el període entre les dues guerres, més que per les accions concretes que poguessin emprendre les seves víctimes. El potencial de resistència també es veia ofegat per una jerarquia interna dins del propi servei, en què els servents de rang superior i, per tant, més propers al pis de dalt, exercien el seu poder contra els servents menys qualificats. A més, la institució es reforçava culturalment i ideològica a través de la religió, que s'encarregava de perpetuar una jerarquia de classe que s'acceptava com a estat de coses natural i inherentment bondadós. En aquest context, el sistema de contractació també era abusiu: es basava en un sistema de referències no contrastables que eren obligatòries per accedir a una nova feina, però voluntàries i totalment subjectives per part dels senyors que emetien els informes. 

La gran crisi del sistema no va arribar fins la segona dècada del segle vint a través d'una sèrie de factors coincidents en el temps: l'obligatorietat de l'educació fins als dotze anys s'havia instaurat amb el tombant de segle, de forma que l'educació secundària s'anirà estenent i normalitzant durant les dècades següents. D'altra banda, amb la primera guerra mundial i una part important de la població masculina al front, s'obren noves oportunitats de treball per a les dones al comerç i a la indústria. Després de la guerra, moltes dones es negaran a tornar al servei, tot i que el sistema de seguretat social es va encarregar de discriminar-les en aquest sentit, negant-los les prestacions d'atur si abans de la guerra s'havien dedicat a servir. Aquest canvi fa esclatar un ressentiment cultural que feia generacions que s'anava covant, i que va donar peu a un fenomen cultural molt estès durant la primera meitat del segle vint, anomenat informalment "el problema del servei": mentre que al segle dinou aquest mercat de treball estava sobresaturat i hi havia més demanda de feina que oferta, després de la primera guerra mundial aquesta tendència s'inverteix, i costa trobar personal disposat a treballar jornades llarguíssimes, interns en una casa sense llibertat de moviments per un sou ínfim. La conseqüència va ser que les condicions de treball i el salari van haver de millorar per força. 

D'altra banda, el retrat social que ofereix el llibre també és més complex i matisat que simplement una confrontació entre dues classes socials: en un sistema profundament conservador basat en el classime i una jerarquia social inamovible, les classes mitjanes van ser les que inconscientment van acabar per esfondrar un sistema que ja estava en declivi. Com Orwell ja apuntava molt sàviament a El camí de Wigan Pier, ens trobem davant d'un sector de la població que pretén emular l'estil de vida de les classes altes sense poder-s'ho permetre econòmicament i, per tant, en aquest cas, es conformaran amb "salvar les aparences". Tot sovint una sola dona, aïllada de tota relació social, havia de realitzar el mateix volum de feina que, en una casa més rica, portava a terme un equip sencer de persones. Per tant, les classes mitjanes més o menys acomodades i els nous rics van consolidar la devaluació del treball dels servents, oferint cada cop salaris més baixos i condicions laborals més dolentes, de forma que aquest empobriment va acabar afectant el sector sencer. Aquesta crisi del servei només va veure una sortida quan va començar a contractar-se personal extern i les jornades laborals es van anar homogeneïtzant en un sistema de torns. Tanmateix, aquests canvis van arribar massa tard, i després de la segona guerra mundial el nombre de servents interns que quedaven al país era totalment residual. 

Tots els intents governamentals de regulació d'aquest sistema van acabar essent inútils a causa de l'oposició social de les classes alta i mitjana: una gran majoria de la població confiava en el servei per fer les feines domèstiques, mentre que els servents mateixos gaudien d'un desprestigi social que els col·locava en l'estatus més baix de respectabilitat, només per damunt de les prostitutes i els sense-llar. Nunca delante de los criados és també la crònica d'aquesta doble vara de mesurar de la societat britànica: la hipocresia dels senyors que miren amb menyspreu, en el pitjor dels casos, o paternalisme, en el millor, les persones que els renten la roba i els buiden els orinals, i que conceben la caritat com a únic mecanisme regulador, i aparentment totpoderós, d'aquest sistema injust. Fins a quin punt era inconsciència o directament cinisme per part de les classes acomodades és una pregunta que el llibre deixa lleugerament oberta: estem parlant d'un fenomen tan habitual i d'un període de temps tan llarg que es fa difícil jutjar només des de la comoditat del titular. En aquest sentit el llibre fa un gran esforç per oferir una gran varietat de testimonis que cobreixen tot l'espectre possible d'explicacions: des dels criats desencantats i indignats amb la seva situació, i perfectament conscients de l'explotació de què són víctimes, com els nostàlgics de temps millors, que també hi són presents. 

Continguts: El llibre fa una repassada de la situació social, econòmica i laboral del servei domèstic, sobretot durant la segona meitat del segle dinou i la primera del vint, tot i que també fa apunts històrics per contextualitzar certs aspectes d'aquesta relació laboral que es remunten al passat. El primer capítol acota el marc històric, i explica les causes de l'apogeu del servei domèstic així com les causes de la seva crisi posterior. El capítol dos analitza l'actitud de condescendència i hipocresia dels senyors respecte als criats, en un ampli espectre que va des de la crueltat a la condescendència, passant també per comptats moments de complicitat. El tercer capítol parla de la gestió del sexe i el seu tabú, i de com els senyors sovint també fiscalitzaven el comportament sexual de les seves criades. El capítol quatre parla del paper de la religió a l'hora de justificar ideològicament la jerarquia social en què es basa el servei domèstic. El capítol cinc parla de les jerarquies internes dins del servei. El capítol sis està dedicat a l'allotjament i l'alimentació dels criats. El capítol set parla de l'horari laboral dels criats. El capítol vuitè parla dels uniformes, una marca de diferenciació de classe que, a més, les dones havien de costejar del seu propi salari, mentre que els servents homes no. El capítol nou parla del mercat laboral i la contractació, de les agències de col·locació i el sistema de referències, i analitza la millora de condicions que es produeix a partir de la caiguda de la demanda d'aquest tipus de feina després de la primera guerra mundial. El capítol deu analitza els salaris i la seva evolució a través de les dècades. El capítol onze parla de l'oci i el temps lliure del servei. El capítol dotze, que és el darrer, analitza la situació de crisi de servei que es va donar entre les dues guerres, i els intents fallits per part del govern per regular aquest sector laboral. 

M'agrada: És un text que analitza molt exhaustivament i també amb una òptica crítica els testimonis en primera persona dels servents que relaten les seves experiències. Destaca la seva feina de contextualització històrica. 

6 d’agost de 2022

Des de la presó de Reading

He rellegit De Profundis d'Oscar Wilde, i n'he traduït uns fragments al català des de l'original en anglès. Els números de pàgina són els de l'edició que llegeixo: 

  • Oscar Wilde. De Profundis, The Ballad of Reading Gaol & Other Writings. London: Wordsworth Editions, 2002.

Per si us animeu a llegir: què hi trobareu, a dins? 
  • Un home empresonat injustament. 
  • Un ex-amant silenciós. 
  • Un Crist artista (romàntic, per si fos poc). 

"Quan no ets dalt del pedestal no ets interessant. La propera vegada que et posis malalt marxaré immediatament." Quantes vegades m'han tornat a la memòria aquestes paraules en les cel·les miserables de les diverses presons on m'han enviat. Me les he repetides una vegada i una altra, i hi he vist, espero que injustament, part del secret del teu silenci estrany. (22) 

L'Amor s'alimenta de la imaginació, a través de la qual ens fem més savis del que sabem, millors del que sentim, i més nobles del que som; a través de la qual veiem la Vida com un tot; a través de la qual, i només a través d'ella, podem entendre els altres en les seves relacions reals i ideals. Només el que és bell, i bellament concebut, pot alimentar l'Amor. Però l'Odi s'alimenta de qualsevol cosa. (30-31) 

Em consta que vas escriure altres cartes a altres diaris que no es van publicar. Però aquestes eren només per dir que odiaves el teu pare. A ningú li interessa si l'odiaves o no. L'Odi, encara ho has d'aprendre, és, considerat intel·lectualment, la Negació Eterna. Considerat des del punt de vista de les emocions és una forma d'Atròfia, i mata qualsevol cosa diferent d'ell mateix. Escriure cartes als diaris per dir que odies algú és com si algú escrivís als diaris per dir que té una malaltia secreta i vergonyosa: el fet que l'objecte d'odi fos el teu propi pare, i que el sentiment fos totalment recíproc, no feia el teu Odi noble ni bell de cap manera. Si revelava alguna cosa era simplement que és una malaltia hereditària . . . (35-36) 

El patiment és un moment únic. No el podem dividir en estacions. Només podem registrar els seus humors, i fer la crònica del seu retorn. Amb nosaltres, el temps no progressa. Torna enrere. Sembla que doni voltes a un centre de dolor. La immobilitat paralitzadora d'una vida, cada circumstància de la qual es regula amb un patró inamovible, de forma que mengem i bevem i caminem i jaiem i preguem, o almenys ens agenollem a pregar, seguint les lleis inflexibles d'una fórmula de ferro - aquesta qualitat immòbil, que fa que cada dia terrible sigui igual a un altre fins al més mínim detall, sembla comunicar-se ella mateixa a aquestes forces externes l'essència autèntica de l'existència de les quals és el canvi incessant. Del moment de la sembra o de la collita, dels segadors que apleguen el blat, o els veremadors enfilant a través de les vinyes, o l'herba del jardí que s'ha tornat blanca amb l'esclat de la floració, o coberta de fruits caiguts, no en sabem res, no en podem saber res. Per a nosaltres només hi ha una estació, l'estació del Dolor. Sembla que ens hagin arrabassat el sol i la lluna mateixos. Fora, el dia pot ser blau i daurat, però la llum que s'escola a través del vidre espès i esmorteït de la finestreta barrada sota la qual m'assec és gris i minsa. Sempre és capvespre dins de la cel·la, i sempre és mitjanit dins del cor. I en l'esfera del pensament, no menys que en l'esfera del temps, no hi ha moviment. Això que personalment vas oblidar fa tant de temps, o pots oblidar fàcilment, m'està passant a mi ara, i em tornarà a passar demà. Recorda-te'n, i seràs capaç de comprendre una mica per què t'estic escrivint, i per què d'aquesta manera. (45) 

On hi ha Dolor, hi ha terreny sagrat. Algun dia ho entendràs. Fins llavors no sabràs res de la vida. En Robbie, i caràcters com el seu, ho entenen. Quan em van portar de la presó al Jutjat d'Insolvents escortat per dos policies, en Robbie es va esperar al passadís llarg i lúgubre per poder, davant de tota la gentada, que es va quedar en silenci en veure un gest tan dolç i simple, alçar-se el barret quan vaig passar per davant seu, amb les manilles posades i el cap cot. Hi ha gent que ha anat al cel per coses més petites. Era amb aquest esperit, i amb aquesta forma d'estimar que els sants s'agenollaven per rentar els peus dels pobres, o s'ajupien a fer un petó a la galta d'un leprós. No li he parlat mai del que va fer. No sé si a hores d'ara és conscient que jo me'n vaig adonar. No és una cosa que es pugui agrair formalment amb paraules formals. Ho guardo a la cambra del tresor del meu cor. (47-48) 

Em trobo a la vegada burlat i amenaçat per la pobresa. Ho puc suportar. Em puc acostumar a coses pitjors. Però m'han tret els meus fills pel procediment legal. Això és i sempre serà una font d'angoixa infinita, de dolor infinit, d'aflicció sense límit ni final. Que la llei decideixi, i s'arrogui el poder de decidir, que no sóc apte per estar amb els meus propis fills és quelcom que se'm fa horrible. La desgràcia de la presó no és res comparat amb això. Envejo els altres homes que m'acompanyen al pati. Estic segur que els seus fills els esperen, es preparen per la seva arribada, i els rebran amb afecte. (54) 

I el propòsit de tot plegat és que t'he de perdonar. Ho he de fer. No t'escric aquesta carta per omplir-te el cor de rancúnia sinó per buidar-ne el meu. Pel meu propi bé t'he de perdonar. Un no pot quedar-se un escurçó al pit i alimentar-se'n per sempre, ni despertar-se cada nit per plantar esbarzers al jardí de l'ànima. No em serà gens difícil de perdonar-te, només que m'hi ajudis una mica. (55) 

El desig, al final, es va fer malaltia, o bogeria, o les dues coses. Vaig deixar de preocupar-me per les vides dels altres. Prenia el plaer d'on jo volia i anava a una altra cosa. Vaig oblidar que cada petita acció de la vida diària fa o desfà el caràcter, i que per tant el que un ha fet a la cambra secreta un dia ho ha de cridar des de les teulades. Vaig deixar de ser el meu propi Senyor. Ja no era el Capità de la meva Ànima, i no ho sabia. Vaig permetre't dominar-me, i al teu pare espantar-me. Vaig acabar en una desgràcia horrible. Només em queda una cosa, ara: l'absoluta Humilitat: igual que a tu només et queda una cosa, també l'absoluta Humilitat. Faries bé de baixar a la pols i aprendre'n al meu costat. (56-57) 

La Raó no m'ajuda. Em diu que les lleis que m'han condemnat són equivocades i injustes, i el sistema que he hagut de patir és equivocat i injust. Però, d'alguna forma, he de fer que em siguin adequats i justos. I de la mateixa manera que en l'Art només ens preocupa el que una cosa en particular és per a un mateix en un moment particular, passa el mateix en la revolució ètica del caràcter de cadascú. He de fer que tot el que m'ha passat m'estigui bé. El llit dur, el menjar fastigós, les cordes gruixudes que s'han d'anar desfilant fins que les puntes dels dits se t'adormen del dolor, les petites feines amb què comença i acaba el dia, les dures ordres que la rutina sembla imposar, els uniformes espantosos que fan el dolor grotesc de mirar, el silenci, la solitud, la vergonya - totes i cadascuna d'aquestes coses les he de transformar en una experiència espiritual. (59) 

Rere la Joia i el Riure hi pot haver un temperament groller, dur o cruel. Però rere el Patiment sempre hi ha Patiment. El Dolor, a diferència del Plaer, no porta màscara. (65)

I, per més que en el moment present et costi de creure, tot i així és ben cert que per a tu, que vius en llibertat i ociositat i comoditat, t'és més fàcil aprendre les lliçons de la Humilitat que a mi, que començo el dia agenollant-me a fregar el terra de la meva cel·la. Perquè la vida a la presó, amb les seves inacabables privacions i restriccions, et fa rebel. El més terrible de tot no és que et trenqui el cor - els cors estan per ser trencats - sinó que te'l torna de pedra. (67) 

Quan diu: "Perdoneu els vostres enemics", no és pel bé de l'enemic sinó pel d'un mateix que ho diu, i perquè l'Amor és més bonic que l'Odi. Quan li demana al jove que el va estimar només de mirar-lo: "Ven tot el que tens i dona-ho als pobres", no està pensant en la condició dels pobres sinó en l'ànima del jove, la preciosa ànima que la riquesa desfigurava. En la seva forma de veure la vida coincideix amb l'artista que sap que per la llei inevitable de l'autoperfeccionament el poeta ha de cantar, i l'escultor ha de pensar en bronze, i el pintor ha de fer el món a la imatge del seu ànim, amb tanta certesa i seguretat com l'espinalb ha de florir a la primavera, i el blat ha de cobrir-se d'or a l'hora de la collita, i la Lluna en el seu vagar ordenat canvia d'escut a falç, i de falç a escut. (74)

La seva moral és tota empatia, just com hauria de ser la moral. Si l'única cosa que mai hagués dit fos "Se li perdonen els pecats perquè ha estimat molt", hauria valgut la pena morir per haver-ho dit. La seva justícia és tota justícia poètica, exactament com hauria de ser la justícia. El pidolaire va al cel perquè ha estat infeliç. No se m'acut una raó millor per enviar-l'hi. La gent que treballa una hora a la vinya amb la fresca del vespre reben la mateixa recompensa que els que hi han treballat tot el dia sota el sol. Per què no? Potser cap d'ells mereixia res. O potser eren persones d'una mena diferent. Crist perdia la paciència amb els sistemes mecànics, monòtons i sense vida que tracten la gent com si fossin coses, de forma que tracten tothom igual: com si tothom, o qualsevol cosa ja posats, fos com qualsevol altra cosa del món. Per a ell no hi havia lleis: només hi havia excepcions. (80-81) 

L'únic que ens diu Crist amb una petita advertència és que qualsevol moment hauria de ser preciós, que l'ànima sempre hauria d'estar preparada per l'arribada del Nuvi, sempre esperant la veu de l'Amant. (82) 

Les persones que només desitgen autorealitzar-se no saben mai cap on van. No poden. En un sentit de la paraula, és clar, és necessari, com va dir l'oracle grec, conèixer-se un mateix. És el primer objectiu del coneixement. Però admetre que l'ànima de la persona no es pot conèixer és l'objectiu últim de la Saviesa. El misteri últim és un mateix. Quan un ha pesat el sol en una balança, ha mesurat les fases de la lluna, i ha fet un mapa dels set firmaments estel a estel, encara li queda un mateix. Qui pot calcular l'òrbita de la seva pròpia ànima? Quan el fill de Kish va anar a buscar els ases del seu pare, no sabia que un home de Déu l'esperava amb el crisma de la coronació i que la seva ànima ja era l'Ànima d'un Rei. (84) 

Si quan sortís d'aquí un amic meu donés una festa i no m'hi convidés, no m'importaria gens. Puc ser perfectament feliç jo tot sol. Amb llibertat, llibres, flors i la lluna, qui no seria feliç? A més, jo ja no estic per festes. N'he celebrat massa perquè m'importin. Aquesta part de la meva vida s'ha acabat, molt afortunadament, m'atreviria a dir. Però si, quan sortís d'aquí, un amic meu tingués una pena, i no em permetés compartir-la amb ell, em faria molt de mal. (86) 

No vas entendre per què t'escrivia cartes boniques, com tampoc no vas entendre que et fes regals bonics. No vas saber veure que les cartes no eren per publicar, com tampoc no vas saber veure que els regals no eren per empenyorar. A més, pertanyen a una part de la vida que ja s'ha acabat, a una amistat que d'alguna forma no vas ser capaç d'apreciar amb el seu valor just. Ara et deus meravellar de recordar els dies en què tenies la meva vida sencera a les teves mans. Jo també me'n meravello, i també me'n recordo amb altres emocions molt diferents. (110) 

Tinc un desig estrany de les grans coses senzilles i atàviques, com el Mar, que per a mi no és menys Mare que la Terra. Em fa la impressió que mirem massa la Natura, i hi convivim massa poc. Veig molt de seny en l'actitud dels grecs. No xerrotejaven sobre postes de sol, ni discutien sobre si les ombres a l'herba són de color malva o no. Però veien que el mar és per al nedador i la sorra per als peus de l'atleta. Estimaven els arbres per l'ombra que donaven, i el bosc pel seu silenci al migdia. (110-111)

El que tinc davant meu és el meu passat. M'he d'obligar a mirar-lo amb uns ulls diferents, fer que el món el miri amb uns ulls diferents, fer que Déu el miri amb uns ulls diferents. Això no ho puc aconseguir ignorant-lo, o menyspreant-lo, o lloant-lo, o negant-lo. Només ho puc fer acceptant per complet que és una part inevitable de l'evolució de la meva vida i el meu caràcter: inclinant el cap davant de tot el que he patit. (114) 


Oscar Wilde

3 d’agost de 2022

La revolució vertical (#430)

Tene mũno andũ maathiyaga na moko na magũrũ. No ti gũkuruma. Aca. Hĩndĩ ĩyo andũ nĩ makĩrĩtie ngarĩ kana thungura ihenya. Ciĩga ciothe cia mwĩrĩ nĩ ciendaine mũno, na kũrutithania wĩra wega. 

Aquest relat breu de l'autor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o es va publicar per primer cop l'any 2016, i des d'aleshores s'ha traduït a una vuitantena de llengües arreu del món, de forma que s'ha convertit en el text més traduït de la història de la literatura africana. Les edicions catalana i castellana del text, editades per Raig Verd en format bilingüe juntament amb el text original en kikuiu, van acompanyades per les precioses il·lustracions d'Agustín Comotto. És un relat per a infants que podreu gaudir els lectors de totes les edats, i que ens planteja, en forma de mite d'orígens, la necessitat de treballar plegats per aconseguir un objectiu comú. 

Per què els éssers humans caminem sobre dues cames, a diferència de la resta d'animals? Segur que n'heu llegit alguna explicació científica al llibre de Socials, però el que segurament no sabíeu és que aquesta revolució s'inicia amb una juguesca de les parts del cos per saber quina és la més poderosa de totes. Tant les cames com els braços porten la davantera en aquest joc, però el que no s'imaginen és que cadascú excel·leix en alguna cosa, i que el nostre punt feble ben bé podria ser el punt fort d'algú altre. Així que, d'aquesta juguesca amb resultats inesperats, en sortirà una forma nova de veure la realitat: la boca, per exemple, trobarà noves funcions que abans no se li havien ofert, com per exemple riure o cantar, mentre que el dit polze trobarà en la seva diferència la font de la seva utilitat. És així que quan tots treballem plegats, podem aconseguir coses que ni ens havíem imaginat. És clar que, els animals, més conservadors, decidiran no fer cas de la revolució vertical que han emprès els humans i continuar amb el seu propi estil de vida. 

Com els fans de Ngũgĩ ja sabem i els que encara no ho sou no trigareu a conèixer, l'autor kenyà més internacional té la capacitat d'emocionar, fer pensar i cridar a l'acció a través de totes i cadascuna de les seves narracions. Aquí, escull la senzillesa de la narrativa oral adreçada als infants per fer-nos a tots partícips de l'experiència de les llengües (i les històries) maternes, per tal de fer-nos entendre que tota vida està connectada amb la dels altres, i que ser part de quelcom més gran que nosaltres mateixos ens hauria d'encoratjar a treballar amb empenta per un futur millor. 

Sinopsi: El relat ens remunta al temps en què els humans encara caminaven de quatre grapes, com els animals, i ens explica com va tenir origen la revolució vertical, un moment d'autoconsciència de l'espècie humana autènticament incomparable. 

M'agrada: L'himne de tot el cos, és clar. 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons