"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

24 de febrer de 2017

Fantaisie Impromptu

Avís: l'escolta prolongada pot fer sortir ales.

23 de febrer de 2017

Kant i l'ornitorinc (#119)

Si als anys 60 es podia pensar en vincular els membres escampats de moltes investigacions semiòtiques en forma de summa, avui dia la seva àrea s'ha estès tant que, en barrejar-se amb les diverses ciències cognitives, qualsevol nova sistematització resultaria precipitada. Ens trobem davant d'una galàxia en expansió, no davant d'un sistema planetari sobre el qual es puguin presentar les equacions fonamentals. 

I d'aquesta necessitat de reconèixer el caràcter expansiu de la semiòtica a múltiples disciplines -tan distants com la informàtica, la psicologia o l'estètica- neix aquest assaig d'Umberto Eco (1932-2016), publicat el 1997. Eco el va concebre com a continuació del seu Tractat de semiòtica general de 1975. Tanmateix, aquesta segona obra abandona la intenció sistemàtica per endinsar-se més aviat en problemes i qüestions sorgides dels plantejaments anteriors i dels debats suscitats per l'anterior llibre. En aquest sentit, és més un conjunt de reflexions, sense una determinada preferència jeràrquica potser, però que van construint les unes sobre les altres en diverses direccions. És un llibre força tècnic, que no aprofitarà a qui no tingui per la mà unes nocions bàsiques d'història de la filosofia, semiòtica, filosofia del llenguatge i teoria cognitiva del llenguatge. Potser el llistó queda una mica alt per començar, però també és cert que és d'aquells llibres que a mesura que el llegeixes et fa sentir intel·ligent, perquè Eco és més que benèvol amb els lectors, a qui espera fer còmplices de les seves referències humorístiques, els seus exemples en forma de faula i també, per què no, la consciència d'on queden precisament les preguntes obertes i els carrerons sense sortida. La reflexió parteix del concepte empíric de Kant per obrir qüestions sobre la relació entre percepció i atribució de significat. Kant postulava el concepte empíric per deixar clara la necessitat de l'input sensorial en la construcció de conceptes. De la mateixa forma, com Eco deixa força clar a través de reflexions, exemples i digressions, tampoc no es pot donar una designació rígida, buida de tot contingut, d'un determinat referent. És a dir, el díctic perfecte, mancat de contingut semàntic, no existeix. 

Continguts: El primer dels assajos, "Sobre l'ésser", és un resum força compactat i aclaridor de les principals posicions de la ontologia al llarg de la història de la filosofia, i en aquest sentit és molt interessant des del punt de vista filosòfic independentment de la resta del llibre. El segon assaig, "Kant, Peirce i l'ornitorinc" parteix de la teoria kantiana del coneixement per tal d'aprofundir en com es produeix la intersecció entre percepció i pensament. En aquest sentit, l'ornitorinc constitueix un exemple emblemàtic d'una experiència empírica que desafia, al segle divuit, les categories zoològiques existents fins al moment i, de passada, la noció mateixa d'essència. El tercer assaig, "Tipus cognitius i contingut nuclear", introdueix la perspectiva cognitiva, i se centra sobre tot en la relació entre la percepció directa d'un objecte amb la construcció d'un tipus cognitiu -"imatge" o "idea"- que el representa i que es fa indispensable per al reconeixement d'aquest objecte. El quart assaig, "L'ornitorinc entre diccionari i enciclopèdia" aprofundeix en les distincions entre coneixement de diccionari (que refereix dins d'un sistema tancat de signes) i coneixement enciclopèdic, o coneixement del món. A partir d'aquestes distincions, Eco aprofundeix en els mecanismes que posem en pràctica per tal de categoritzar la realitat. El cinquè assaig, "Notes sobre la referència com a contracte" és un seguit d'exemples i problemes pràctics que plantegen la problematicitat de la referència, i apunten tots en la direcció de la contractualitat de l'assignació d'un referent. El sisè i últim dels assajos, "Iconisme i hipoicones", representa una sèrie de respostes i arguments que continuen el debat sobre la iconicitat que venia dels anys 70 i 80, i que posen de manifest, novament, la rellevància bàsica de la interpretació a l'hora de processar els estímuls sensorials que rebem. 

M'agrada: M'agrada sobre tot la forma en què el llibre està estructurat, amb seccions curtes que acaben remetent a un tema principal. També l'ús de multiplicitat d'exemples que fan els raonaments més fàcils de seguir. En determinats moments de la discussió, s'agraeix també l'apel·lació al sentit comú, de forma que Eco acaba situant-se en un realisme epistemològic interessat, especialment, en els aspectes socials i pragmàtics de la semiòtica. 

16 de febrer de 2017

Trouble in Paradise (#118)

L'autèntic triomf no és la victòria sobre l'enemic, sinó que té lloc quan l'enemic mateix comença a utilitzar el teu propi llenguatge, de forma que les teves idees formen els fonaments del camp de batalla sencer. 

Així analitza Zizek, per exemple, el triomf de Margaret Thatcher sobre el laborisme clàssic, i la necessitat d'aquest de refundar-se en el nou laborisme: un nou laborisme que parla ja en termes neoliberals. De la mateixa forma, a Trouble in Paradise, el filòsof eslovè aclareix alguns malentesos que havien aparegut a propòsit de Violència i altres de les seves obres. Per exemple, la violència subjectiva, que esclata en moments puntuals com a esdeveniment sobtat, caigut del cel, és més aviat reactiva, una resposta a una violència de nivell més profund, d'un nivell fundacional: una violència que basteix el sistema i que també pot residir en el llenguatge. Aquesta és una obra més aviat aplicada a la política i la història contemporànies, i que té com a centre la crisi econòmica que esclata al voltant de 2008 i que posa de manifest les contradiccions inherents al sistema capitalista. Aquest és precisament el trouble in paradise al qual refereix el títol: amb la caiguda del comunisme a finals dels 80 entrem al final de la història segons el pensament neoliberal, en què la ideologia del paradís capitalista s'imposa com a única forma d'organitzar -i de pensar- la realitat. Quan els problemes comencen a tenir lloc al paradís, la necessitat de repensar tot plegat és fa més urgent que mai. L'exercici de diagnosi que Zizek fa en aquest llibre és força sucosa en aquest sentit. No és que les respostes vinguin donades, tampoc: Zizek és radical i cínic a parts iguals, de forma que quan resol el que ell entén com a malentesos, no deixen d'obrir-se altres preguntes igual de profundes i arrelades en la realitat. En aquest sentit, valorar els crítics de Zizek és un exercici de perspectiva interessant, i aquest llibre està més obert al diàleg i a la varietat de perspectives i discursos que no pas Violència, que en aquest sentit semblava més programàtic. Per això, si no heu llegit mai Zizek, potser seria una mica més fàcil començar el camí pel llibre anterior. Aquest però, es basa en exemples de la política més recent, i posa en perspectiva molts aspectes de la crisi econòmica dels últims anys, així que també us pot interessar més en aquest altre sentit. Hi ha part del material i del rerefons teòric que és compartit en els dos llibres, així que en el fons Trouble in Paradise recicla temes antics i els aplica a l'anàlisi del moment present amb molta efectivitat. 

Continguts: Després d'una introducció força clara sobre l'abast de la proposta, la primera de les reflexions presenta un diagnosi de la situació actual, des del punt de vista del capitalisme com a sistema econòmic. La segona part, la cardiognosi, o informe sobre el cor, es dedica a retratar el neoliberalisme com a constructe ideològic que fonamenta el capitalisme. La tercera part, la prognosi, comença a encarar el futur des de l'anàlisi dels esdeveniments polítics més recents: les primaveres àrabs i els factors del seu fracàs, o el paper d'Ucraïna en les tensions polítiques entre Rússia i l'Europa occidental. La quarta part planteja l'epignosi, o l'anàlisi de les opcions de sortida cap a un horitzó emancipatori. Finalment, l'apèndix és un contrapunt més aviat pessimista que valora la dimensió utòpica de la proposta en general, i on Zizek ofereix, entre altres coses, una anàlisi brillant del tall ideològic de la trilogia de Batman de Christopher Nolan. Finalment, l'edició de Penguin en tapa tova consta d'un epíleg en què Zizek afegeix reflexions sobre la violència islamista, els nous canvis geopolítics en l'equilibri global de poders, i la situació de Grècia com a epítom del que ha fallat en el capitalisme com a sistema globalitzat. 

M'agrada: Potser no és un text gaire unitari, més aviat va tocant diferents temes i exemples sense que hi hagi una prioritat clara entre els uns i els altres, però a estones Zizek fa interpretacions brillants de fenomens aparentment més anecdòtics. Per exemple, la valoració que fa del funeral de Nelson Mandela i del que allí s'hi va escaure, o la interpretació que dóna sobre la trilogia de Batman de Christopher Nolan, que només va fer que confirmar-me en el que jo ja havia pensat en veure les pel·lícules. 

No m'agrada: És cert que la dimensió més utòpica de la proposta queda en un pla força hipotètic, i difícilment traduïble a la realitat, per tant, de vegades la proposta més radical pot resultar també la més irrealitzable. 

9 de febrer de 2017

La revolta dels animals (#117)

En realitat els porcs no treballaven, sinó que dirigien i supervisaven els altres. Amb el seu coneixement superior, era natural que assumissin el lideratge. 

Com podeu veure, la subtilesa no és la virtut principal d'Animal Farm (1945) de George Orwell. Ara bé, el que a simple vista pot semblar paròdia barroera esdevé un exercici d'anàlisi política finíssima en el moment en què ens l'agafem com a novel·la d'idees, i en veiem les implicacions metatextuals. Posem per exemple la cita que he destacat a l'inici de la ressenya. La tornem a llegir, i el primer que ens ve al cap és "Els líders eren uns porcs". Tot i així, l'afirmació en el seu sentit literal pretén reflectir el punt de vista neutral, en tercera persona, d'algú que intentés explicar el procés objectivament, com si fos un periodista o un historiador. I això precisament és el que pretén Orwell més del que podria semblar: ens exposa els fets i, aquest cop sí que amb força subtilesa, ens deixa les valoracions i les conclusions com a deures per casa. En realitat, és un exercici brillant d'equilibri entre el socialista compromès i el pensador independent: rere la història de la revolució dels animals per tal d'alliberar-se de l'esclavitud imposada per l'ésser humà, assistim al desplegament d'un règim totalitari que estén el seu domini a través de la manipulació política del llenguatge i de la història. Més que "els líders eren uns porcs" el que sembla estar dient tota l'estona és "vigileu, perquè al final no podreu distingir els uns dels altres". La novel·la ens presenta una sàtira àcida i despietada dels vicis i corrupcions més destacades de la revolució soviètica, i la propaganda tindrà un paper fonamental en aquest esforç per alienar el desplegament dels ideal revolucionaris del seu contingut originari. A la segona de les seves reflexions sobra la violència, Slavoj Zizek cita El conflicte de les facultats de Kant, en el moment en què aquest descriu l'efecte que la Revolució Francesa té, no directament com a moviment polític, sinó en forma d'entusiasme provocat en els seus espectadors. A continuació Zizek aplica la mateixa imatge a la Unió Soviètica: "L'experiència soviètica de 'construcció del socialisme en un sol país' certament 'va acumular misèria i atrocitat', però també va generar entusiasme al cor dels espectadors (que no en van conèixer l'altra cara)." (traduït al català de Zizek, Sobre la violencia: Seis reflexiones marginales. Barcelona: Austral, 2013). El que fa Orwell a Animal Farm, doncs, més que renegar dels ideals socialistes, és despertar els lectors excessivament ingenus o entusiastes a la distància entre els ideals polítics i la misèria i atrocitat desplegades en la seva aplicació. 

Sinopsi: Poc abans de morir, el Vell Patriarca, un ancià porc de la granja Manor, exposa el seu llegat a la resta d'animals de la granja, consistent en la teoria que la font del patiment i l'explotació dels animals és l'Ésser Humà, i els exhorta a estar preparats per quan arribarà la caiguda definitiva de l'ésser humà del poder. Al cap d'un temps de la mort del Patriarca, Jones, el propietari de Manor, acaba tan borratxo que s'oblida de donar menjar als animals durant dies. Davant la situació desesperada, els animals, liderats pels porcs Napoleó i Snowball, es revolten i expulsen Jones de la granja, que rebategen com a granja Animal. A partir d'aquest moment, es veuen en la necessitat d'autogestionar la granja, i això significa repartir el treball, donar-se normes, construir un molí i negociar amb l'exterior la compra de tot allò que no poden produir per si mateixos. A la vegada, els humans intenten recuperar la possessió de la granja almenys en dues ocasions, i això aboca els animals a la necessitat de defensar-se. Les friccions entre Napoleó i Snowball acaben culminant amb l'expulsió d'Snowball de la granja, i el progressiu augment del poder i la brutalitat per part de Napoleó. 

M'agrada: Snowball, per descomptat. 

2 de febrer de 2017

Beloved (#116)

Així que et protegies i estimaves en petit. Triaves per posseir els estels més menuts del cel; jeies amb el cap tort per veure l'estel estimat per sobre de la vora de la rasa abans de dormir. Robar-li mirades entre els arbres a l'hora de passar revista. Brins d'herba, salamandres, aranyes, pica-soques, escarabats, el regne de les formigues. Qualsevol cosa més gran que això ja no servia. Una dona, un fill, un germà - amors així de grans et podien arribar a destrossar a Alfred, Georgia. 

Aquesta novel·la es fa difícil de descriure més enllà de l'experiència de llegir-la, perquè és emoció i poesia condensades fins a l'extrem a cada pàgina, i conté tant de dolor com bellesa. En aquesta novel·la de 1987, Toni Morrison mira enrere, cap als anys immediatament anteriors i posteriors a la Guerra Civil Americana, i recrea l'experiència de l'esclavitud des del punt de vista de la subjectivitat de la víctima, i la incapacitat de deixar enrere el trauma de la vexació física i emocional que aquesta provoca. Estimar en petit és l'única forma de sobreviure preservant algun tipus d'integritat, ja que l'amor a les persones es fa impossible quan invariablement queda abocat a la pèrdua: és impossible estimar quan un mateix no es posseeix, quan els altres i un mateix no són res més que animal i moneda de canvi. En aquesta situació, arribar a estimar-se un mateix pot semblar demanar massa, encara més quan a la incapacitat d'estimar se li afegeixen la culpa i l'horror per decisions que acaben esdevenint impossibles de jutjar. Així doncs, Beloved ens endinsa en la fantasia i el realisme màgic per tal de fer-nos pensar l'impensable i fer-nos imaginar l'inimaginable. En aquest sentit és un llibre brillant, perquè el que es faria suportable o digerible en una narració naturalista i lineal, aquí se'ns exposa a través de cercles concèntrics, salts temporals i el recurs als elements gòtics i sobrenaturals. La incapacitat de digerir l'horror en majúscules, per tant, queda a l'abast de la comprensió del lector, si més no, a través del poder suggestiu de les imatges més que d'arguments racionals. 124 és una casa embruixada. Baby Suggs, Sethe i Denver no habiten la casa, sinó que és la casa que les habita a elles. El fantasma de Beloved, la filla que Sethe va matar per evitar que tornés a mans dels patrons, les turmenta i els impedeix sortir a l'exterior. El futur no existeix quan el temps queda aturat en la tragèdia i la brutalitat del passat. Ara bé, Paul D., un antic company de Sethe i el seu marit, arriba a la casa i fa fora el fantasma, però Beloved torna a ells en una altra forma, i la seva presència es torna cada cop més amenaçadora. A partir d'aquest moment, Sethe, Paul D., Denver i Beloved es veuen obligats a negociar l'espai que ocupen dins la casa, les relacions entre ells i el pes que el passat ha de tenir en les seves vides. De totes formes, rememorar el passat i parlar de la seva vida anterior a la tragèdia resulta més terapèutic per a ells del que podria semblar en un principi perquè, només al cap de vint anys, comencen a albirar la possibilitat d'un futur. 

Sinopsi: La novel·la obre amb Sethe i la seva filla Denver habitant una casa encantada prop de Cincinnati, Ohio. Vint anys abans, Sethe havia escapat de la plantació on era esclava per reunir-se amb la seva sogra Baby Suggs, que havia estat alliberada. Tanmateix, la llei d'esclaus fugitius de 1850 permetia als propietaris d'esclaus de perseguir els esclaus fugits fora dels límits del seu estat d'origen. Quan Sethe veu arribar el seu patró, es disposa a matar els seus fills per evitar que tornin a ser esclaus. Només ho aconsegueix amb Beloved, de dos anys d'edat, que per sempre més esdevé una presència fantasmal dins la casa i les ments de les seves habitants. Anys després de la mort de l'àvia, Paul D., arriba a la casa i inicia una relació amb Sethe. Tanmateix, el fantasma de la filla morta continua interposant-se en les relacions entre Sethe, Denver i Paul D. 

M'agrada: No hi ha paraules. És un llibre que s'ha de llegir per saber-ho. 
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons