Ni tan sols massa lluny és prou lluny

Capítols 10-13 de La costa més llunyana 

Arribem al desenllaç de la tercera novel·la de la sèrie i, de fet, també al desenllaç de la que va ser la trilogia original de Terramar. Com que aquesta última secció de la novel·la resol tots els conflictes que s'havien plantejat fins ara, hi haurà alguns spoilers de la trama: aviso abans de començar. El ritme d'aquesta entrega és una mica més pausat i lineal que el de les dues novel·les anteriors, en part perquè no hi ha tanta acció. La direcció del relat queda ben marcada des del principi, així que el desenllaç pot resultar un punt previsible en vistes del que havia promès el plantejament, amb la resolució dels dos conflictes principals que se'ns oferien al començament: d'una banda, l'Esparver aconseguirà derrotar el mag fosc que ha obert una esquerda entre el món dels vius i els morts per on s'està escolant la màgia del món; de l'altra, l'Arren es revelarà com l'esperat rei d'Havnor, anunciat per profecies ancestrals. 

Abans d'aconseguir vèncer, però, tots dos hauran d'endinsar-se dins del món dels morts en persecució del seu enemic, en una travessa arriscada que els pot costar la vida. D'altra banda, tindran uns assistents inesperats, els dracs, que també són víctimes de l'assecament de la màgia al món i, per tant, comparteixen el mateix interès que els protagonistes a derrotar el seu enemic. Aquests últims capítols de la novel·la ens ofereixen imatges memorables i esfereïdores a la vegada, com per exemple el drac mig devorat pels seus congèneres que jau moribund a la costa d'una de les illes del confí del món, mentre que un altre moment impactant serà quan ens adonem que el drac Orm Embar, que assistirà Ged i Arren en aquesta última missió, ha perdut la parla finalment, igual que els altres dracs, a causa de la maledicció i la bogeria que assolen l'arxipèlag sencer. 

D'altra banda, hi ha un tercer conflicte que se'ns apuntava en els primers capítols de la novel·la, com vaig assenyalar en el seu moment, al voltant dels desacords i desconfiances que s'establien entre l'arximag i algun dels mestres de Roke. Al capítol novè hi ha un petit passatge ambientat a l'escola de màgia que ens podia suggerir alguna mena de desenvolupament o resolució per a aquest conflicte. Tanmateix, aquesta línia narrativa queda tallada en aquest punt, i La costa més llunyana ens deixa amb un misteri obert. Aquest fet té a veure amb el procés creatiu d'Ursula K. Le Guin que, com ens exposa a l'epíleg de l'obra (p 235-236 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets), no planificava el rumb de la narració d'antuvi sinó que l'anava desenvolupament espontàniament a mesura que escrivia. 

Portada de David Smee (1973)

En aquesta darrera secció de la novel·la, així doncs, assistirem a la revelació última de la identitat d'Arren com a rei, que no és possible sense el reconeixement que en fa en Ged com a arximag de Roke. El seu episodi de baixada al món dels morts i tornada a la vida, com veurem, és una fase essencial de la revelació d'aquesta identitat, que marcarà el seu pas a l'adultesa i significarà la seva prova de caràcter definitiva. La novel·la acabarà, a l'estil de les sagues èpiques, amb un principi i un final que, com veurem, té a veure amb els rols simbòlics dels dos protagonistes com a rei i com a mag. L'ambigüitat que ens plantejava l'aventura, sobre qui era qui tenia el rol preponderant de tots dos, qui estava cridat a ser l'heroi, també s'acaba resolent en aquests darrers capítols, com passem a analitzar. 

Aparença i realitat 

Entre les moltes dualitats que explora el món fictici de Terramar tenim, com vam veure amb la primera novel·la, aquesta tensió bàsica entre el món de les aparences i l'autèntica realitat. La màgia tant pot limitar-se a crear il·lusions i enganys, meres imatges que s'esvaeixen sense canviar essencialment l'estructura ni l'equilibri del món, o revelar l'autèntica qualitat de les coses gràcies al llenguatge de la Creació. Aquí a La costa més llunyana passa el mateix, però aquest cop amb una il·lusió arriscada i perillosa que el bruixot fosc opera sobre el món i que posa en risc l'estabilitat de l'univers sencer: la il·lusió d'arribar a controlar la mort i assolir la immortalitat. Per tal de derrotar-lo, en Ged i l'Arren hauran de revelar-li l'autèntica naturalesa de la mort com a contrapartida indestriable de la vida i, per tant, el caràcter il·lusori i essencialment fals de la seva empresa al món dels morts. 

• Al capítol 10, observem com, un cop arribats al confí del món, els personatges abandonen els seus noms d'ús i passen a utilitzar els seus noms autèntics: "No; Lebannen: allà on anem, no s'amaga res. Cadascú porta el seu nom real." (p 184). 

• Al capítol 11, el Cigne es presenta davant d'en Ged i l'Arren en forma de projecció, des del món dels morts, i en Ged en reconeix immediatament la falsedat: "Només és una projecció, una aparició, no és un home de veritat". (p 191)

• Al capítol 12, en el seu enfrontament final amb el Cigne, en Ged revela com l'ambició d'immortalitat és tan sols una il·lusió, i l'autèntica realitat és la necessitat i la complementarietat de la vida i la mort. Tot i haver mort, el Cigne encara s'aferra a la realitat del seu cos, mentre que en Ged li revela que l'única realitat que perdura és la natura i la memòria dels noms. Aquí és quan l'encanteri del bruixot fosc comença a fer aigües: 

No ho has entès mai, tu que has cridat tantes ombres d'entre els morts, que has invocat totes les multituds de difunts, fins i tot el meu senyor Erreth-Akbe, el més savi d'entre tots nosaltres? No has entès que ell, inclús ell, és només una ombra i un nom? La seva mort no va empoquir la vida. Ni tampoc no el va empoquir a ell. Ell és allà... allà, no aquí! Aquí no hi ha res, pols i ombres. Allà, ell és la terra i la llum del sol, les fulles dels arbres, el vol de l'àguila. És viu. I tots els qui mai han mort, viuen; reneixen i no tenen final, i no hi haurà mai un final. Per a tots, excepte per a tu. Perquè tu has rebutjat la mort. Has perdut la mort, has perdut la vida, per salvar-te. (p 212) 

 

Catàbasi 

Com passa a les aventures èpiques, la catàbasi o baixada al món dels morts és un moment crucial del viatge de l'heroi, ja que aquest ha d'abandonar al món dels morts la seva identitat mundana i antiga i sortir-ne renascut per tal de poder restaurar la vida al món. Aquest és un procés que també ha de passar l'Arren per poder-se revelar finalment com a rei d'Havnor, com apuntava la profecia que vam veure al principi de la novel·la. Aquest també serà un ritus de pas per al jove príncep, que passarà a la vida adulta a través d'aquest passatge pel món dels morts, com en Ged mateix reconeix. 

És un moment molt emotiu i íntim entre el jove i el mag, que es conhorten mútuament en aquest moment desesperat. Aquí és l'Arren qui reafirma la seva confiança irrompible en el poder del mag i és aquesta determinació i esperança cegues, que han estat el motor de la missió, que la fan triomfar finalment: "Entres a l'edat adulta a les portes de la mort." (p 195) Aquest moment de prova té un eco al final de la missió, quan tots dos aconsegueixen sortir del món dels morts gràcies a l'energia i la determinació de l'Arren, i aquest respira alleujat per la seva victòria (p 224). 

D'altra banda, cal destacar la magnífica ambientació que fa l'autora del món dels morts en aquesta novel·la, un lloc desolat i totalment erm on les ombres dels morts que hi transiten no són ni tan sols capaços de reconèixer-se els uns als altres. És una descripció totalment atmosfèrica: els dos protagonistes van descobrint l'horror progressivament, tan sols a mesura que s'hi endinsen (p 204-205). Hi ha una imatge que a mi em va semblar especialment punyent, i és la vall seca del riu sec, com si es tractés del riu Estix mateix en temps de penúria: el text deixa la imatge tan sols com a comparació, i suggereix un riu assecat o el llit refredat d'un riu de lava entre les muntanyes (p 208). 

Mags i reis 

Vam veure com gran part de la tensió de l'argument en aquesta novel·la era el misteri sobre qui era el veritable protagonista de la missió: si era l'Arren l'encarregat d'alliberar el món de l'ombra i reclamar el seu lloc com a llegendari rei d'Havnor, i Ged l'havia d'ajudar en aquesta empresa, o bé si era en Ged l'encarregat de derrotar el Rei de les Ombres i l'Arren el defensor i assistent fidel que ho havia de fer possible a través de la seva protecció. Finalment aquesta ambigüitat es resol i totes dues lectures acaben fent-se bones. Aquesta resolució, finalment, arriba a través d'una simbologia molt clara: igual que els dos protagonistes representen clarament els rols de Rei i Mag, de la mateixa manera encarnen la dualitat entre Principi i Final, respectivament. 

• Al capítol 10, ambdós protagonistes senten una paraula en el ressò del mar contra les parets d'una cova marina, i ambdós la interpreten de forma diferent: Arren hi sent la paraula del Principi, i Ged hi sent la paraula del Final (p 180). 

• Més endavant al mateix capítol, té lloc un monòleg d'en Ged en què reconeix clarament l'Arren com a futur rei. De fet, és un text amb clares ressonàncies bíbliques ("Vaig ser el primer a reconèixer-vos! El dia de demà, m'elogiaran més per això que per cap proesa en l'art de la fetilleria..." p 185). Aquest reconeixement va acompanyat, però, d'una renúncia al poder per part de l'arximag, que reconeix que el seu moment ha passat i que Gont, casa seva, l'espera, juntament amb una vida de meditació i anonimat (p 186). 

• Al capítol 11, quan Ged revela a l'Arren el caràcter il·lusori de la dualitat entre vida i mort, dues cares indestriables de la mateixa realitat, el mag caracteritza el regne de la natura i la vida com a reialme autèntic que l'Arren haurà de governar, per contraposició al reialme de les ombres que domina l'Antirei. Tant l'Arren com en Ged coincideixen en una mateixa imatge que simbolitza la circularitat de la natura i de l'existència: una deu d'aigua que representa el cicle de l'existència i que l'Arren associa, a la vegada, a l'amor que mou la seva missió (p 196). És un moment profundament simbòlic, que en termes narratius ens retorna al principi de la novel·la, ja que l'Arren i en Ged, al primer capítol, s'havien conegut també davant de la font del jardí de Roke. 

• Al capítol 12, en Ged utilitza la runa de la Fi per segellar la porta del món dels morts (p 217). 

• Al capítol 13, aquests dos parells de símbols - Rei i Mag, Principi i Fi - s'acaben identificant definitivament quan en Ged reconeix oficialment l'Arren com a rei d'Havnor, i això suposa, a la vegada, el principi del seu regnat i el final del mandat de l'Arximag (p 229). A la primera secció de la novel·la vam veure com en Ged ens il·lustrava sobre la tensió intrínseca entre fer i ser. Una de les últimes intervencions del mag a la novel·la ens descobreix com el seu paper ha acabat perquè ha acabat el seu moment tant de fer els seus actes de màgia com de ser Arximag de Roke i, per tant, d'ostentar el poder a Terramar: "He consumit tota la màgia en aquella deu seca, Lebannen. No soc un fetiller ara." (p 227) 

Una lectura paral·lela: L'espasa a la pedra de T. H. White 

Sembla que d'entrada l'autor britànic T. H. White, d'ideologia conservadora i obsessionat de forma quasi malaltissa amb els valors i el codi d'honor de la cavalleria, no tindria gaire en comú amb l'imaginari de Le Guin. Mentre que La costa més llunyana (1972) es troba inserida dins la saga de Terramar, originalment L'espasa a la pedra es va publicar, el 1938, com a novel·la independent dirigida als infants, que relata les aventures màgiques i fantàstiques del jove rei Artur sota la tutoria del mag Merlí. Alguns dels capítols més emblemàtics consisteixen en les metamorfosis del jove Artur en diversos animals que l'ajudaran a comprendre diferents punts de vista sobre el poder i la natura. 

Vint anys després de la seva publicació original, L'espasa a la pedra va passar a formar part d'una tetralogia de novel·les que habitualment es publiquen juntes amb el títol The Once and Future King (El Rei del Passat i del Futur), i que ficciona el regnat del rei Artur des de la seva infància fins la mort. Per a aquesta versió, White va revisar a fons la primera entrega de la saga, que originalment no tenia pretensions més enllà de ser una novel·la infantil, i li va donar unes connotacions més adultes i polítiques. Ho va fer reciclant materials que figuraven originalment a la cinquena part de la saga, El llibre de Merlí, quan l'editorial es va negar a publicar-la dins la sèrie definitiva. Són aquests passatges que apareixen el 1958, més foscos i amb un contingut més adult, els que canalitzen les idees de White contra la guerra i el totalitarisme. 

Així doncs, aclariré, abans de començar, les diferències principals entre les dues versions del text, ja que jo em referiré en especial a la versió antiga, que sovint es publica en un sol volum independent: 

• El capítol 6 de la versió de 1938 inclou l'episodi en què l'Artur i en Kay són capturats per la bruixa Madame Mim, i que acaba amb l'emblemàtic duel de màgia entre aquesta i Merlí. Tot i esporgat de la versió del text de 1958, aquest episodi va quedar immortalitzat a l'adaptació cinematogràfica de Disney de 1963. 

• El capítol 13 de la versió de 1938 és un episodi en què Merlí converteix Artur en serp i aquest aprèn diverses llegendes del món de les serps i els dracs, i una versió força acurada dels principals estadis de l'evolució de les espècies. En canvi, a la versió del 1958, l'aventura té lloc en un formiguer, en què l'Artur pren contacte amb una societat totalitària que no té cap noció de la individualitat. 

• Al capítol 18, Merlí converteix Artur en ocell, i l'envia al bosc amb el mussol Arquímedes. A la versió de 1938, Arquímedes el porta a veure la patrona dels mussols, la deessa Atena, que l'endinsa en un somni sobre la història de la terra vista des del punt de vista dels arbres, per a qui la vida humana no és gaire més que un instant. En canvi, a la versió de 1958, Arquímedes el porta a conviure amb les oques salvatges, una comunitat perfectament pacífica i harmoniosa que no comprèn el concepte de guerra. 

• El capítol 19 de la nova versió també té lloc amb les oques salvatges, mentre que a la versió de 1938 era un episodi independent, l'aventura de Merlí i Artur al castell del gegant Galapas. 

Fets els aclariments, ara sí, comento els punts en comú i les diferències principals d'aquesta novel·la amb La costa més llunyana. La més evident és l'estructura en general del relat i la relació entre els dos personatges principals. 

• Ambdues novel·les comparteixen dos protagonistes en rols similars, un mag (Ged/Merlí) que actua de mestre per al jove príncep (Arren/Artur), que encara no sap que està destinat a ser el rei llegendari anunciat per una profecia. Tot i així, mentre que l'aventura de l'Arren i el Ged és un viatge amb una direcció concreta, la trama a L'espasa a la pedra se situa sempre en un mateix escenari, el castell de Sir Ector al bell mig del Bosc Salvatge, que esdevindrà l'escenari de les aventures dels protagonistes. 

• Els dos protagonistes, Arren i Artur, tenen caràcters similars: tots dos són generosos, humils i desinteressats. En el cas d'Artur aquest se'ns introdueix al principi del llibre en una posició subordinada envers el seu germà adoptiu, i la narració ens el descriu com a "seguidor" i "adorador dels herois". És força similar a la forma com l'Arren se'ns mostra, al principi de l'aventura, com a mogut principalment per amor i admiració a l'Esparver. 

• L'episodi del duel de màgia entre Merlí i Madame Mim ens revela, de forma anecdòtica, que els mags pertanyen a diverses escoles de màgia, dividides entre l'ensenyament de la màgia blanca i la màgia negra. De fet, White utilitza l'episodi per ironitzar sobre els codis d'honor i de conducta de les escoles privades britàniques. Le Guin també ens mostra una escola de màgia i també divideix els usos de la màgia en legítims i contranaturals.  

• Ambdós protagonistes reben un reconeixement implícit com a reis abans d'arribar a ocupar aquest rol explícitament. En el cas d'Arren, ja vam veure com hi ha diversos símbols que l'identifiquen de bon principi amb el llegendari rei d'Havnor que ha de venir; en el cas d'Artur, la seva aventura amb els falcons de caça acaba amb el misteriós reconeixement que li fan aquestes aus com a "rei dels merlins", després de sotmetre'l a una prova d'iniciació força violenta en termes simbòlics. 

• Els dos desenllaços són molt similars: després d'haver provat la seva vàlua, els dos protagonistes són reconeguts com a hereus legítims d'un tron llegendari i ocupen aquesta posició de poder. 

Les diferències també són força assenyalades, especialment tenint en compte que les dues novel·les responen a contextos històrics i a preocupacions ideològiques molt diferents per part dels seus autors: 

• En el cas de l'Arren, aquest se'ns presenta des del principi en una posició de poder molt clarament marcada. En canvi, Artur ocupa una posició d'inferioritat dins de la cort de Sir Ector: començant, per exemple, pel malnom de Berruga (o Wart), amb què el coneix tothom, i la seva posició subalterna, com a escuder, un cop el seu germà Kay és nomenat cavaller. 

• La costa més llunyana, com passa amb les altres novel·les de Terramar, ens ofereix un món fictici totalment coherent i tancat en si mateix, mentre que White explota molt més el trencament de la quarta paret per fer els lectors còmplices de les seves ironies i els seus anacronismes. Aquest factor metatextual és un vehicle que fa servir White per a l'humor, una mica en la línia del que fa Tolkien a El Hòbbit. 

• Pel que fa a les lliçons apreses pels dos joves protagonistes, és cert que la natura és un model per a tots dos, i que ambdós aprenen la lliçó de l'empatia col·laborant i convivint amb altres espècies, però White defensa molt clarament la supremacia o la centralitat dels éssers humans dins l'univers: el relat dels embrions, en la línia del mite de Prometeu del Protàgores platònic, apunta més aviat en aquesta direcció. La visió de Le Guin, en canvi, és tot el contrari: l'Arren aprèn que la immortalitat tan sols és possible com a dissolució de la individualitat en el tot, i que voler retenir la identitat personal després de la mort és un esforç dolorós i inútil. Així doncs, rebutja una visió individualista de l'existència que situaria l'ésser humà al centre de la natura i per sobre dels altres éssers vius. 

The Road to Middle-Earth (#495)

Tolkien no tenia un Gran Propòsit, o un estel que el guiés, o un motiu únic, però jo suggeriria que es veia atrapat constantment entre dues forces oposades. Una era l'anhel d'escapar de la mortalitat d'alguna altra manera que no fos la resignació cristiana: en aquest sentit era "escapista". L'altra era la convicció total que aquest anhel era impossible d'assolir, fins i tot prohibit. De la mateixa forma la seva ficció es pot veure com una tensió entre la bonhomia i la lògica narrativa, o entre la "hipertròfia realista" i les exigències del romanç, de forma que l'intent impossible de reconciliar el langoth i el coneixement per a ell era un recurs constant - quelcom que el seguia empenyent, però que per suposat no podria assolir mai. 

Aquest assaig del filòleg britànic Tom Shippey és una obra impressionant sobre les fonts literàries i lingüístiques que basteixen el projecte literari de J. R. R. Tolkien. Si bé es va publicar originalment el 1982, el 2005 se'n va publicar l'edició definitiva, revisada i augmentada per l'autor, que és una autèntica joia si voleu aprofundir en l'anàlisi literària de l'obra de Tolkien. Potser no és l'obra que recomanaria als neòfits, però us pot agradar si ja esteu familiaritzats amb la Terra Mitjana i voleu aprofundir més en les motivacions tant personals com literàries de l'autor. Tolkien: Autor del segle ja suggeria moltes d'aquestes lectures però, mentre que aquest assaig de 2001 se centra més a buscar una coherència de conjunt en l'obra de Tolkien, i l'analitza més aviat en termes literaris, The Road to Middle-Earth és una obra una mica més complexa i ambiciosa, especialment en la seva versió ampliada, ja que apunta a les contradiccions, ambigüitats i dificultats que Tolkien es va trobant a través de la redacció dels seus textos, la majoria inacabats, a través de tota la seva vida adulta. 

Per començar, l'anàlisi parteix del paper de la filologia en la vida acadèmica de Tolkien, i com aquesta va influir la forma com percebia i encarava el seu projecte literari. És una tasca d'anàlisi lingüística que s'assembla força a una arqueologia de les paraules: provar de reconstruir realitats objectives més antigues a través dels vestigis de paraules primigènies supervivents en les llengües posteriors. Així és com neix la filologia comparativa, en la tradició dels germans Grimm per exemple, en què Tolkien mateix s'emmarcava a través dels seus estudis de les llengües germàniques vives i mortes. Ara bé, aquest estudi porta a la conclusió inevitable que la literatura, les ficcions que crea una determinada cultura lingüística en un moment històric, no es poden destriar de la llengua que les ha originades: si comencem a trobar referències a "goblins", "ents" i tota mena de monstres sobre els quals no tenim cap mena de referent, és normal que provem de reconstruir quin era el seu valor semàntic original. Aquesta és la tasca que va iniciar Tolkien a través de la seva ficció, i Shippey proporciona innombrables exemples a través del llibre d'aquestes etimologies reconstruïdes proposades per Tolkien, no sols pel que fa a les criatures sobrenaturals que poblaven els textos medievals, com per exemple Beowulf o Sir Gawain i el cavaller verd, sinó conceptes molt més abstractes i, per tant, difícils d'interpretar, com per exemple les concepcions d'honor i de força dels herois, l'ús de la màgia, i el seu sistema d'usos i creences. 

Tanmateix, si bé "la relació entre filologia i ficció" esdevé el tema central del llibre, per utilitzar paraules de l'autor mateix, a mesura que anem avançant ens adonem com les inquietuds de Tolkien en les seves obres de ficció es van ampliant progressivament. Per exemple, una de les més importants és la necessitat d'harmonitzar aquest món pagà en què se situa la seva ficció, inspirat en el món pagà de les cultures germàniques, amb la narrativa de salvació associada a la seva fe catòlica: Tolkien ho aconsegueix a través d'un entramat d'imatges metafòriques que poden actuar en diversos nivells de lectura, és a dir, que es llegeixen com a paganes en un nivell superficial o literal d'interpretació, però esdevenen imatges de postulats cristians en un nivell de lectura figurat. D'altra banda, també combina diversos modes literaris diferents: una forma més elevada de narrativa que arrela en el mite i el romanç medieval, i el mode més escèptic i desencantat de la novel·la moderna, que crea una tensió irònica en el to de les seves novel·les El Hòbbit i El Senyor dels Anells. És aquesta mediació a través de personatges anacrònics, com els hobbits, que canalitza la recepció per part del públic contemporani de tot aquest material més antic. 

Una altra part del seu procés creatiu és l'aspecte més inventiu o inspirat de la seva obra, i que es basa en el que Shippey anomena "nuclis lírics", imatges que Tolkien explorava de forma recurrent en les seves obres a través de múltiples reescriptures i reinvencions. En són exemples la trobada entre Beren i Lúthien i les seves múltiples versions i recreacions (un episodi que guardava una preeminència especial en el cor de Tolkien perquè remetia a un episodi real de la seva vida), la imatge d'Earendel solcant els cels sobre la Terra Mitjana, o el famós somni de la gran onada, que dona peu a tota la mitologia de Númenor. Tanmateix, mentre que d'altres assajos sobre Tolkien s'han centrat a fer de la seva fe catòlica el pilar central de la seva ficció, Shippey presenta en aquest llibre una visió un punt més escèptica al respecte. Els motius del rebuig de l'escapada, o la renúncia final al paradís com a possibilitat, la necessitat d'acceptar la mort com a fet irrevocable, són elements que es repeteixen amb insistència a través de les obres de Tolkien, que reflexionen elegíacament sobre el desencantament del món en una era que ja ha superat els mites a través de la guerra moderna i les atrocitats polítiques viscudes durant el segle vint. Així doncs, l'obra de Tolkien ens presenta una paradoxa incontestable en el seu nucli més profund. 

Continguts: Els dos primers capítols de l'obra exploren la relació de Tolkien amb la filologia, i com aquest projecte acadèmic va anar bastint el seu projecte literari. De fet, per a Tolkien, no eren dues empreses separades, ja que la reconstrucció lingüística i cultural dels pobles germànics porta a l'especulació sobre la seva ficció. El capítol tres és una anàlisi força extensa de la novel·la El Hòbbit i la relació que estableix amb les seves fonts d'inspiració medievals, així com les inquietuds contemporànies que s'hi barregen. Els capítols quatre i cinc són, respectivament, una anàlisi filològica i una de més filosòfica sobre l'origen de El Senyor dels Anells. El capítol sisè analitza les fonts literàries i poètiques de El Senyor dels Anells, i explora la seva forma de compatibilitzar el món pagà que descriu amb interpretacions cristianes. El capítol setè analitza les fonts del Silmaríl·lion i n'explora les principals imatges recurrents. El capítol vuitè analitza El Ferrer de Wootton Major i d'altres obres menors que Shippey interpreta com a rebuig a l'escapisme. El capítol novè revisa l'anàlisi sencera a la llum dels dotze volums de la història de la Terra Mitjana publicats posteriorment per Christopher Tolkien. Així doncs, actua com a conclusió de l'obra sencera, en recull les idees principals i rebat les principals crítiques que ha rebut l'obra de Tolkien des de la seva publicació. 

M'agrada: La cura i l'atenció al detall que Shippey posa en la seva anàlisi, i la seva humilitat acadèmica a l'hora d'encaixar crítiques i de revisar i matisar les seves pròpies afirmacions passades. Shippey ofereix lectures realment suggeridores de l'obra de Tolkien, que no s'esgoten en una única visió o punt de vista. 

Hi ha altres móns més enllà d'aquest

Capítols 5-9 de La costa més llunyana 

Aquesta és la secció central de la novel·la, però veurem que aquí la trama s'estanca i l'acció es va concentrant cap al final. La costa més llunyana empra més temps a desenvolupar la relació entre els seus dos protagonistes que a portar l'aventura pròpiament dita a terme. De fet, és quelcom que ja havia passat a les dues anteriors novel·les, i que diu molt de la forma de narrar de Le Guin, que prefereix desenvolupar les psicologies dels personatges i veure'ls reaccionar a tot allò que han d'afrontar, més que simplement passar a l'acció. 

En aquests capítols veurem com l'Esparver desenvolupa part del cos teòric de les novel·les, i ens revela com funciona l'equilibri del món i per què els fetillers que busquen la immortalitat estan equivocats. També, i més significativament, es produirà un trencament de la confiança entre ell i l'Arren a mesura que l'Arren comenci a desenvolupar dubtes sobre la missió mateixa i sobre el paper de tots dos en aquesta aventura. Un cop arribin a l'illa de Lorbanery, un enclavament comercial que es troba en decadència, la trama sembla que prendrà una nova direcció, però aviat aquesta s'estroncarà i el viatge haurà de quedar aturat durant un temps. 

Mapa de Terramar d'Ursula K. Le Guin (2001) Font

D'altra banda, i a finals del capítol 9, la novel·la farà servir un recurs que encara no havíem vist fins ara en tota la saga: la narració s'apartarà momentàniament dels protagonistes i assistirem a un episodi que té lloc simultàniament a l'escola de Roke. És un mecanisme molt efectiu per mantenir l'interès de la lectura, i el suspens sobre el desenllaç de l'aventura ara que s'apropen els capítols finals. Per primera vegada des que vam començar la saga, ara trobem l'escola de màgia de Roke, que semblava un bastió totalment inamovible de saviesa i estabilitat per a la màgia, en una situació de caos i decadència, causada principalment per les decisions inesperades d'alguns dels mestres de màgia. Tot i així, gran part de la resta de capítols van dedicats a la figura de l'Arren i l'evolució de la seva psicologia. 

Somnis 

No és cap secret que Le Guin desenvolupa la psicologia dels seus personatges (almenys els herois masculins) inspirant-se en esquemes freudians, com havíem vist que li passava a en Ged a la primera novel·la de la sèrie. Potser en aquesta entrega aquest aspecte no és tan marcat en la psicologia de l'Arren, que al capdavall hi ha estones que esdevé un personatge secundari dins la seva pròpia aventura. Ara bé, la recurrència dels seus somnis (o malsons) en aquests episodis centrals té certa rellevància per al desenvolupament del seu caràcter en relació amb la seva identitat simbòlica, que ja vaig intentar explorar en l'anterior secció de la lectura. 

De fet, el paper dels somnis en la seva vida, i la pregunta sobre si poden ser fiables com a guia de la realitat, és un primer moment que marca el distanciament entre els dos protagonistes, des del moment en què l'Arren intenta parlar del primer somni, però la conversa no arriba al cor de la qüestió i, després, a través de les altres converses, en què en Ged intenta treure-li informació sobre els somnis però l'Arren es nega a parlar-ne. Veurem que aquest refredament en la relació entre tots dos anirà passant els seus alts i baixos al llarg de la narració, però aquest moment inicial d'allunyament entre els dos afegeix un matís nou a aquesta relació: 

• Al capítol 5, l'Arren somia primer que es troba a Lorbanery, on encara no han arribat, però després el somni es transforma en un malson en què ell es troba immobilitzat en una versió ruïnosa de la sala on havia esmorzat amb els mestres a Roke (p 86-87). Aquesta imatge contribueix a aquest ambient de decadència i de pèrdua de la màgia que s'està estenent per tot Terramar des de l'inici de la novel·la; ara bé, fins ara Roke semblava inexpugnable davant d'aquestes amenaces. 

• Al capítol 6, l'Arren somia que es troba de nou encadenat al vaixell d'esclaus que, com sabem, és un episodi real que l'heroi ha viscut anteriorment. Enmig de la seva angoixa, sent una veu que li mana que es tregui les cadenes i s'alliberi i, quan ho fa, es troba en un indret desolat i erm, un espai infinit sense camins (p 100). 

• Al capítol 7, l'Arren somia en l'arbre simbòlic i en la ciutat de torres blanques (que se sobreentén que és Havnor), és a dir, d'alguna forma reconnecta amb la seva identitat simbòlica. Ara bé, de seguida l'escena torna al lloc erm i somort on no es pot avançar i no s'hi pot trobar cap camí. Arren somia que, en aquest lloc, corre per la vora d'un avenc que amenaça a xuclar-lo com un remolí (p 115-116). 

• Al capítol 8, no hi ha cap somni pròpiament dit, ni cap escena com les anteriors, però hi ha un comentari força revelador sobre la nova realitat a què l'Arren s'acostuma mentre viu amb el poble dels raiers. L'Arren observa la seva vida present com si fos un somni, i recorda la seva vida passada com a príncep d'Enlad, però d'una forma tan llunyana que quasi li sembla com un altre món o una altra vida (p 143-144). És en aquest nou estat que en Ged i l'Arren restauraran el seu lligam, en el moment que en Ged reconegui el nom autèntic de l'Arren (p 145). 

Dualitats 

Ja vam veure a Les tombes d'Atuan com gran part de la cosmovisió de Terramar gira al voltant d'aquestes tensions entre conceptes oposats, que al capdavall s'aniran desfent en l'experiència dels personatges i revelant-se com a il·lusòries. 

• Vida/mort: és un motiu que sembla que es troba al cor del conflicte del llibre sencer. L'esgotament de la màgia ve provocat per personatges que volen accedir màgicament al món dels morts per controlar-ne l'accés i, d'alguna forma, arribar a superar la necessitat de morir. Ara bé, l'Esparver ens ensenyarà com l'autèntica saviesa rau a veure la identificació entre els dos termes, vida i mort, que estan estretament lligats i que són dues cares de la mateixa realitat (p 92). 

• Mort/immortalitat: a mesura que avancen les investigacions de l'Esparver, aquest arriba a descobrir que les bruixes i els bruixots que intenten dominar la mort ho estan fent al preu d'abandonar els noms autèntics de les coses, és a dir, de posar en joc la integritat mateixa del món (p 103, p 122). Gran part del conflicte entre els dos protagonistes ve donat quan l'Arren comença a dubtar de la direcció que en Ged té marcada per a la missió i s'autoconvenç que són els bruixots caiguts els que tenen raó. No serà fins més endavant que acabarà acceptant la realitat i necessitat de la mort i la falsedat intrínseca del desig d'immortalitat (p 162-163). 

• El Rei/l'Antirei: al llarg de l'aventura, l'Esparver va descobrint més coses sobre el suposat origen del mal que assola Terramar, i que deriva de l'acció malèfica d'un fetiller que està intentant manipular la màgia per aconseguir la immortalitat. Els seus seguidors comencen a anomenar-lo Rei de les Ombres (p 103, p 106), cosa que ens crea una altra dualitat curiosa al cor del text, que havia arrencat amb una simbologia molt marcada sobre el llegendari rei d'Havnor que ha de tornar l'harmonia a Terramar. Ara, els dos conflictes principals que vam veure plantejats al principi de la novel·la s'acaben unint: el retorn del rei llegendari no serà possible, per tant, si primer el rei de les ombres no és derrotat i l'equilibri de la màgia restaurat. 

• Llum/foscor: aquesta dualitat té una relació molt immediata amb l'anterior, sobretot a partir del moment que l'Esparver ens comença a dibuixar amb una mica més de claredat el paper que l'Arren jugarà a l'aventura sencera. Mentre que l'Antirei és el Rei de les Ombres, l'Esparver reconeix en el seu company un guia que porta la llum d'una espelma (p 147), per més que el viatge l'estiguin realitzant a cegues. En Ged identifica aquesta llum feble com l'amor que l'Arren sent per ell: tot i que coneixíem aquest amor des del primer capítol de la novel·la, és el primer cop que els personatges el verbalitzen. A l'última etapa de la travessa per mar, en Ged torna a referir-se a aquesta imatge: "Per veure la llum d'una espelma, cal portar-la a un lloc fosc." (p 166). 

• Principi/final: aquesta dualitat fa referència a la cosmologia sencera de Terramar i a la seva mitologia. El món sencer va ser originat per una paraula pronunciada per la divinitat Segoy i serà destruït per una darrera paraula que cap mag coneix (p 88). La lletra màgica que representa el final, la Runa de la Fi, s'apareix al cel en una constel·lació a mesura que els personatges s'allunyen del centre de l'arxipèlag i viatgen cap al Confí Meridional (p 90-91). Aquesta tensió entre l'origen del món i el seu final també l'observem al ritual de la Llarga Dansa, que un cop l'any, pel solstici d'estiu, representa un nou inici en tant que renova la màgia al món. Ara bé, durant el festival de la Llarga Dansa que l'Esparver i l'Arren passen amb el poble raier, ens n'adonem com l'esgotament de la màgia arriba fins i tot a aquestes contrades tan remotes, i com el cantaire encarregat dels rituals reconeix que les cançons s'han acabat (p 153). Finalment, a Roke, els mestres de màgia observen la mateixa tensió entre la Creació i la Destrucció (p 169), és a dir, el conflicte principal de la novel·la és que possiblement ens estem apropant a la fi del món. 

Ara bé, cal tenir en compte que, al capdavall, la saviesa de la novel·la es dirigeix en una altra direcció, a mostrar-nos com aquestes dualitats i aquestes tensions en realitat són il·lusòries, i el món és una única entitat, igual que la vida i la mort es necessiten mútuament. En Ged demostra gràficament aquesta falsa dualitat quan reconeix l'autèntica identitat de l'Arren: 

No hi ha seguretat, i no hi ha final. La paraula s'ha de sentir en el silenci; hi ha d'haver foscor per veure les estrelles. La dansa sempre es balla sobre l'indret balmat, sobre el terrible abisme. (p 145)

 

Proves 

Vàrem parlar d'aquesta identitat de l'heroi que ja estava marcada d'entrada, però en aquesta secció central de la novel·la veurem com el paper de l'Arren en l'aventura va patint certes fluctuacions, i que els moments més durs per a ell vindran quan la seva fe incontestable en el seny de l'Esparver es vegi sacsejada pels esdeveniments absurds i inexplicables que van presenciant. A mesura que avança la lectura, la narració ens va deixant molt clar que és l'amor de l'Arren envers en Ged el que manté els protagonistes en un rumb fix, el que fa de guia per a l'aventura. Tanmateix, quedarà en un pla d'ambigüitat, una mica com passa a El senyor dels Anells, si aquesta caiguda de l'heroi ve donada per un defecte mateix del seu caràcter o per circumstàncies externes a la seva voluntat - en aquest cas, la malaltia mateixa que pateix tot Terramar. 

• Al capítol 6, té lloc la primera desavinença entre els dos protagonistes, quan en Ged pren una decisió inexplicable per a l'Arren i que aquest acatarà només a contracor i després de qüestionar-la (p 112-113). 

• Al capítol 7, veurem com la desavinença s'amplia per acció de l'estrany que s'ha incorporat a l'aventura, i que posarà l'Arren en contra d'en Ged amb la seva persuasió. En aquest estadi de la missió, l'Arren començarà a qüestionar la necessitat de l'aventura mateixa (p 116-117) i, encara més enllà, començarà a dubtar de les veritables intencions del mag a l'hora de guiar-los (p 123). 

• Al capítol 8, veurem com aquesta situació acaba redreçant-se en certa mesura. Després de la caiguda en la desesperació, l'Arren trobarà un espai de calma amb el poble dels raiers. Hi ha un moment interessant en aquest capítol, en què el cabdill d'aquest poble reconeix l'autoritat de l'Arren com a líder, tot i que no hi ha cap signe extern que li ho indiqui (p 139). És un moment significatiu per al viatge de l'Arren, ja que per primer cop, recupera quelcom de la seva identitat perduda durant la missió. 

• Finalment, al capítol 9, l'Arren té l'oportunitat de reavaluar el seu lloc a l'aventura, i ara se n'adona que les seves pròpies expectatives sobre el viatge (per més que poguessin ser inconscients) no es poden realitzar. L'Arren no està dotat per a la màgia i, per tant, no pot ser l'aprenent d'en Ged (p 165-166). Aquesta renúncia al poder el reconnecta amb l'Esparver i salva aquest distanciament que havia operat entre ells. Ara, l'Arren és perfectament conscient de la situació i del seu rol subsidiari en l'aventura, i l'Esparver li ho reconeix obertament. 

Coberta de Pauline Ellison (1975)

Fill de mites, hereu de somnis

Capítols 1-4 de La costa més llunyana

Comencem la relectura de la tercera novel·la de la saga de Terramar d'Ursula K. Le Guin, que es va publicar per primer cop el 1972. Aquí coneixerem un nou protagonista, el príncep Arren d'Enlad, que s'unirà a l'Esparver, ara arximag de l'escola de màgia de Roke, en una aventura èpica per tal de descobrir la font d'un mal misteriós que assola Terramar. Només llegir aquest primers capítols ens adonarem fàcilment que la direcció de la narració sembla clarament traçada des del principi, amb una misteriosa profecia que determina el futur polític de Terramar sencera i que ens apunta força clarament al seu protagonista. Per això pot semblar l'entrega més previsible de totes. 

Ara bé, a Terramar mai res no és el que sembla, de forma que el viatge que emprendran aquests dos personatges anirà revelant poc a poc els seus misteris i les seves profunditats ocultes. Igual que passava a Les tombes d'Atuan, en començar aquesta primera secció de lectura se'ns plantejaran els conflictes principals que els personatges hauran d'afrontar i provar de resoldre: 

• Primer de tot, i el que sembla més important d'entrada, trobem l'esgotament de la màgia a Terramar. Ja sigui la màgia dels fetillers formats a Roke, o els conjurs senzills i d'estar per casa de les bruixes dels pobles, les paraules de la parla antiga estan perdent el seu sentit. Com aprendrem al tercer capítol, l'Esparver sospita que hi ha d'haver una acció humana rere aquest desequilibri, massa gran com per haver-se esdevingut de forma natural, i el seu objectiu és trobar un fetiller fosc que hagi provocat aquest daltabaix en un cosmos anteriorment ordenat.   

• Aquesta falta d'equilibri còsmic o metafísic té també, en la novel·la, un reflex polític: l'absència del rei llegendari d'Havnor priva Terramar de l'estabilitat política. Arreu de les illes els petits senyors feudals governen arbitràriament, i on aquest poder precari no arriba, regnen el caos i la confusió. L'Arren mateix en serà víctima en la seva primera aventura, en què acabarà segrestat per uns pirates i convertit en esclau. La restauració de l'Anella d'Erreth-Akbé va acabar - màgicament - amb la guerra entre les illes i l'imperi, però la pau autèntica encara no ha arribat. 

• El tercer conflicte, al cor mateix de Roke, la font de la saviesa de Terramar, se'ns apunta tan sols al capítol segon en forma de desavinença entre mags, i encara és massa d'hora per saber si tindrà continuïtat a la saga. 

Ged i Arren en un fotograma de la pel·lícula Contes de Terramar (2006) de Studio Ghibli

La identitat de l'heroi 

L'Arren és un personatge força diferent, d'entrada, dels altres herois que hem conegut a les dues anteriors novel·les. En Ged i la Tenar responien a les expectatives d'una novel·la de creixement, i es presentaven com a adolescents a mig fer que havien d'adquirir qualitats que els serien necessàries per a la seva vida futura i - en el cas de Ged - per poder arribar a exercir el poder. La humilitat, la generositat i la confiança en els altres eren valors que estaven per descobrir. Tanmateix, en el cas de l'Arren és complicat parlar del caràcter de l'heroi, perquè tots aquests valors, que en Ged i la Tenar van haver d'aprendre de forma tan dolorosa, l'Arren ja els té assumits d'entrada. En els primers dos capítols veiem com el jove interactua amb els mestres de Roke, i en aquestes escenes s'aprecia clarament com el seu caràcter ja és humil i assenyat d'entrada, i com parla amb la saviesa que correspon a la seva educació cortesana. 

L'Arren que se'ns presenta aquí no pot quedar més lluny de l'Esparver fatxenda i arrogant que havia arribat a Roke per primera vegada. De fet, des del primer cop que coneix l'arximag, la narració destaca com l'Arren se n'enamora immediatament, i està disposat a qualsevol cosa per servir-lo i protegir-lo. Aquesta diferència tan marcada de caràcter té a veure amb la seva posició de poder, segurament, ja que l'Arren ha estat educat com a príncep des del seu naixement, i no té la necessitat contínua que sentia en Ged de provar-se i demostrar el seu talent davant dels seus iguals. Caldria preguntar-se doncs, què fa especial aquest personatge, que es presenta davant dels seus lectors com un punt massa perfecte i sense màcula, potser un punt massa pla, per esdevenir un protagonista atractiu. 

L'atractiu de l'Arren com a protagonista rau en un altre lloc, de fet, no en el seu caràcter. És la seva identitat, el seu paper mític i èpic dins del desequilibri còsmic de Terramar, que ens farà plantejar si aquest adolescent, també a mig fer tot i les seves qualitats magnífiques, estarà a l'alçada del repte que se li proposa. En Ged és el primer personatge que l'observa sense tota aquesta càrrega simbòlica que l'acompanya, que és capaç de veure l'adolescent aclaparat pel pes de la responsabilitat i a punt de passar a l'edat adulta (p 14 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets). Hi ha dos símbols principals que identifiquen l'Arren i que ja ens apunten d'entrada a la direcció que prendrà la narració: 

• D'una banda, el seu sobrenom, Arren, significa Espasa en la llengua d'Enlad (p 11). La seva espasa també té un llegat propi: és una herència familiar que es remunta al llegendari guerrer Morred i el seu llinatge (p 41), però que l'Arren admet no haver utilitzat mai per matar (p 50). D'altra banda, en la seva primera aventura, Arren assumeix el rol d'espasa, és a dir, de guardià de l'Esparver, que no és cap guerrer. 

• D'altra banda, l'Arren també s'identifica amb un Besurt a través del seu nom autèntic i, com en Ged ens explica, aquest és un arbre destinat a portar corona (p 39). 

Crec que aquestes imatges beuen directament de El senyor dels Anells de Tolkien, on l'espasa d'Elendil i l'arbre blanc de Gondor esdevenen dos símbols inequívocs de la legitimitat de l'hereu que ocuparà el tron vacant. Ara bé, mentre que l'Aragorn sí que és un personatge adult i totalment format, conscient del destí que l'espera i que només ha de reclamar, l'Arren se'ns presenta en la seva forma inacabada, com a mer potencial que encara no sabem on conduirà. Com observa en Ged, encara no sabem si les arrels de l'arbre són prou fondes com per poder donar una corona. 

De fet, la seva primera aventura, als capítols 3 i 4, significaran per a l'Arren una autèntica pèrdua de la identitat, un buidatge que situaran el jove, per primera vegada a la seva vida, en una posició de partida de despossessió i vulnerabilitat absolutes. D'una banda, al capítol 3, veurem com tant en Ged com l'Arren han d'adoptar identitats assumides per poder investigar el misteri de la màgia; d'altra banda, al capítol 4 veurem com la pèrdua d'identitat és absoluta per a l'Arren quan esdevé un esclau, un ningú en termes absoluts, sense passat ni futur. 

Mags i reis 

Així doncs, aquest tema de la identitat sembla un element central de la narració, que s'inicia com l'aventura conjunta d'un mag i un rei en formació. D'antuvi sembla el viatge d'en Ged per tal de trobar la resposta al misteri de l'esgotament de la màgia, i l'Arren hi assumeix un rol subsidiari, de guardià i servidor, en aquesta empresa. Ara bé, al capítol 4 els protagonistes són víctimes d'una emboscada que obliga en Ged a replantejar la seva perspectiva sobre el viatge sencer (p 80). Qui és el protagonista, i qui el seu assistent o protector? És l'aventura de l'Esparver, a qui l'Arren serveix i protegeix, o a l'inrevés? Aquesta dualitat en el rol dels dos protagonistes, i l'ambigüitat intrínseca amb què es presenta l'aventura és un dels aspectes més originals de la novel·la sencera, al meu parer. 

D'una banda, l'arribada de l'Arren a Roke representa la crida a l'aventura per a en Ged, que en un primer moment rebutja l'oferiment del jove de posar-se al seu servei i de quedar-se a aprendre màgia a l'escola de Roke (p 15). Tot i que el rol de rei i de mag és doble a la terra d'Enlad, i l'Arren ha vist com el seu pare feia encanteris per restaurar l'harmonia sobre la seva contrada, en Ged li denega aquest rol. No serà fins després, un cop hem conegut el parer de la resta de mestres de Roke, que en Ged farà una oferta a l'Arren que esdevindrà la seva crida a l'aventura, i que aquest acceptarà lliurement (p 39). La saviesa que l'Arren mostra amb les seves paraules davant dels mestres el qualifiquen per a la missió a ulls de tots. 

Si la identificació de l'Arren com a rei en potència no havia quedat prou clara fins ara, al capítol 2 també se'ns introdueix una antiga profecia que fa referència al futur rei d'Havnor, que serà qui restaurarà l'harmonia de Terramar sencera. Com que l'escollit per la profecia serà algú que hagi tornat amb vida de la terra dels morts, s'assumeix d'entrada que aquest futur rei també haurà de ser un mag. Un comentari d'en Ged al capítol 4 reforça aquesta identificació que va prenent forma entre l'Arren i el futur rei d'Havnor: 

Pels homes, és molt més fàcil actuar que abstenir-se'n. Continuarem fent el bé i el mal... Però si hi hagués un rei per sobre de tots nosaltres, i aquest rei busqués el consell d'un fetiller, com en altre temps, i jo fos aquell fetiller, li diria: "Senyor meu, no feu res perquè fer-ho sigui just, lloable o noble; no feu res perquè fer-ho us sembli bé; feu només allò que heu de fer i allò que no podeu fer d'altra manera. (p 83)

Aquest passatge és especialment suggeridor perquè en Ged està revelant la identitat de l'Arren, però ho fa de forma hipotètica, sense que el noi pugui sospitar encara de qui es tracta el rei que encara ha de venir. Tot i així, l'hipotètic consell que li dirigiria al rei d'Havnor és el consell real que està dirigint al noi en el moment present. Durant el capítol 3, en Ged havia amonestat l'Arren repetidament perquè abandonés el tracte formal de "senyor meu" a l'hora d'adreçar-se-li, en tant que amenaçava l'incògnit necessari per a la missió. Ara és en Ged qui recupera aquest tractament per dirigir-se a aquest suposat rei que ell mateix està identificant, a través de la paraula, amb el seu interlocutor. 

Cruïlles 

En els capítols 3 i 4 en Ged li explica a l'Arren el seu concepte de llibertat i d'acció, que no difereix gaire del que ja havíem vist en les dues novel·les anteriors. Mentre que a Un mag de Terramar el protagonista partia d'una llibertat absoluta per escollir, i el seu marge d'acció s'anava estretint a mesura que es construïa el seu sentit de la moral i del deure, a Les tombes d'Atuan la protagonista partia d'un constrenyiment absolut que havia d'aprendre a superar a través de la descoberta de noves formes de llibertat. Aquí, els dos protagonistes no semblen escollir gaire, sinó que, com passa amb les novel·les de detectius, semblen tan sols seguir un rastre de pistes que guia les seves passes des del principi. En Ged, però, ens amplia la perspectiva sobre la llibertat quan comença a aconsellar l'Arren sobre la seva identitat, el seu rol en el món i les seves decisions futures: 

Quan era jove, vaig haver de decidir-me entre una vida d'ésser i una vida de fer. I em vaig abraonar sobre aquesta última com una truita sobre una mosca. Però cada gest, cada acte, et lliga al que fas i a les seves conseqüències, i et força a actuar una vegada i una altra. I llavors, és molt estrany ensopegar amb un espai, un moment com aquest, entre acte i acte, en el qual puguis aturar-te i simplement ésser. O preguntar-te, al cap i a la fi, qui ets. (p 46-47)

Hem vist com la identitat de l'Arren és una càrrega o una responsabilitat que el noi porta a sobre i que en Ged intenta descarregar sempre que pot fent-lo descobrir el seu jo autèntic més enllà d'aquests rols assumits (p 14, p 46-47). La tensió entre fer i ser  també ens introdueix a la naturalesa dels dracs, que tornarem a trobar en aquesta tercera novel·la: 

Són més savis que els homes. Amb ells, passa el mateix que amb els somnis, Arren. Nosaltres, els homes, somiem somnis, practiquem la màgia, fem el bé, fem el mal. Els dracs no somien. Són somnis. No practiquen la màgia: és la seva substància, el seu ésser. No fan; són. (p 49) 

Al capítol 3, el bruixot Llebre revela a en Ged les noves pràctiques màgiques en què es troba immers, i que utilitza per endinsar-se al món dels morts amb l'objectiu de, suposadament, conquerir la immortalitat. En Llebre s'identifica com a autèntic humà davant dels "dracs", com identifica aquells que no dominen la màgia (p 67). El seu ésser consisteix a "fer" en termes absoluts, sense sospitar que pel camí està perdent els noms que li permetien mantenir l'equilibri del món i que, per tant, està accelerant-ne la destrucció. És cert que "ser" és propi dels dracs, però en Ged ens ensenya la importància de prendre temps per "ser" i preguntar-nos qui som. Només aquesta pot ser la font de les nostres accions i decisions: el moment de repòs i d'autoconsciència que ens ha de menar a fer "allò que hem de fer i no podem fer d'altra manera". 

Passatge a l'Índia (#494)

No et facis amic dels anglesos! Mesquita, coves, mesquita, coves. I ja hi tornava. Li va donar l'ungüent màgic.
- Quedeu-vos-el, penseu en mi quan l'utilitzeu. No cal que me'l torneu. Us he de fer un petit regal, i és l'únic que tinc; sou el fill de la senyora Moore.
- Sí que el sóc - va mormolar per a si mateix; i la part de la ment de l'Aziz que s'havia ocultat va semblar que es bellugava i es forçava a sortir.
- Però també sou el germà d'en Heaslop, i llàstima, les dues nacions no poden ser amigues.
- Ja ho sé. Encara no.

Aquesta novel·la de l'autor britànic E. M. Forster (1879-1970) es va publicar per primer cop l'any 1924, i es considera una de les seves obres mestres. És una novel·la molt ben construïda i que atrau, més que per l'encant dels seus personatges, per les situacions en què es veuen atrapats davant del xoc de cultures que han d'afrontar. A principis dels anys vint, la decadència del domini britànic a Índia comença a fer-se més que evident, tot i que els funcionaris anglesos destacats al país per ocupar-ne els càrrecs de poder continuen fent com si res davant del creixent descontentament dels natius, confiant en la força militar per pacificar una possible revolta als carrers, i posant la culpa de qualsevol mal funcionament de l'administració en l'endarreriment i la inferioritat dels seus súbdits colonitzats. 

Aquesta mentalitat racista xoca amb l'efecte de l'educació occidental en els natius, tant hindús com musulmans, que han accedit a càrrecs de poder dins de l'administració i que reclamen la igualtat efectiva amb els seus colonitzadors. Com que aquesta promesa d'igualtat venia amb la condició implícita de "civilitzar-se", ara que no s'acompleix el racisme de l'empresa colonial es fa més evident que mai. Tot i haver estat educats amb els estàndards europeus i ser crítics amb les pràctiques religioses i tradicions supersticioses de la seva pròpia cultura, aquest grup de metges, advocats, magistrats i professors natius seran vistos com una amenaça a l'estabilitat del domini britànic a l'Índia, ja que els seus intents de ser acceptats en pla d'igualtat seran observats com un desafiament obert. A aquesta elit de natius occidentalitzats pertany el protagonista de la novel·la, el doctor Aziz, un metge musulmà que treballa en un hospital a la ciutat fictícia de Chandrapore, on diàriament ha de viure la desconfiança i la discriminació oberta amb què l'observen els seus superiors anglesos.  

En aquest context, el protagonista haurà de fer un aprenentatge clau quan entri en conflicte amb els colons angloindis i se n'adoni que la justícia, en aquest context, no és igual per a tothom. La seva evolució al llarg de la novel·la revelarà el naixement de la seva consciència política, i Aziz se n'adonarà que sense independència política per a l'Índia no hi ha cap possibilitat de conciliació o amistat amb la cultura anglesa. Qualsevol intent d'apropament entre cultures queda abocat al fracàs, precisament perquè se subordina a una relació de dominació entre colonitzador i colonitzat, i no s'arriba a plantejar mai en termes d'igualtat real. Forster s'entreté especialment a recrear-nos aquestes trobades i intercanvis des dels diferents punts de vista dels implicats, i així ens adonem com les mentalitats són tan diferents que tot sovint una mateixa conversa o gest de cortesia pot tenir implicacions totalment oposades per a cadascun dels interlocutors. 

De fet, aquest és el fil conductor de la novel·la sencera, que no para d'explorar els malentesos, confusions i fracassos de comunicació entre aquestes dues comunitats, i la impossibilitat última d'arribar a establir qualsevol nexe d'unió o d'entesa entre dues cultures tan diferents. El doctor Aziz va amb el lliri a la mà pel que fa a la seva possibilitat d'integrar-se en pla d'igualtat a la societat tancada formada pels angloindis, mentre que l'actitud de dues visitants nouvingudes, la senyora Moore i la senyoreta Quested, l'animaran a exercir la seva hospitalitat amb generositat, sense entendre ben bé els riscos a què s'exposa. Forster va visitar l'Índia en dues ocasions de la seva vida, i hi va treballar en contacte molt estret amb musulmans i hindús, així que coneixia de primera mà el tipus d'equívocs i tensions polítiques que retrata en el seu text. Tota la tensió acumulada a la primera part de la novel·la acaba esclatant de forma dramàtica en un incident crucial que té lloc durant una excursió a les coves de Marabar, i que el relat ens va anunciant ominosament ben bé des de la primera línia de la novel·la. Després d'aquesta secció central, el desenllaç de la novel·la ens anirà desgranant les conseqüències posteriors que aquest esdeveniment tindrà per a la vida del protagonista, i el seu esforç per renegociar la seva relació amb els britànics. 

Precisament el títol de l'obra ja apunta en la direcció d'aquest motiu principal de la novel·la sencera, i per això no em convenç el canvi de títol en l'edició catalana, que perd aquesta referència metafòrica al "passatge". Forster manlleva el títol d'un poema de Walt Whitman referit al canal de Suez, que esdevé la imatge d'un túnel o passatge que connecta no tan sols dos continents, sinó dos móns separats. A la novel·la, Forster utilitza aquesta metàfora per anar retratant, amb creixent pessimisme, la impossibilitat última d'establir aquesta suposada connexió entre les dues cultures. De la mateixa manera, les "festes de bridge" organitzades pels anglesos a la ciutat, amb la intenció de confraternitzar amb els indis, són una farsa orquestrada precisament per dissuadir els més ingenus d'aquesta possible entesa, i potser podrien esdevenir un autèntic "pont" ("bridge") entre cultures si no fos per aquest exercici intrínsec d'hipocresia i mala fe per part dels seus organitzadors. D'altra banda, tant el poema de Whitman com la novel·la de Forster cauen en el tòpic de la representació orientalista, en retratar Índia com un món misteriós i primigeni, quasi màgic, que l'explorador occidental ha de revelar i descobrir. És l'únic defecte que li he trobat a una novel·la altrament perfecta, i que es fa palès especialment quan la narració s'allunya de la trama política i entra en disquisicions espirituals i metafísiques. 

Així doncs, Passatge a l'Índia ens ofereix un relat molt complex i fascinant sobre un xoc de cultures que ens ajuda a entendre millor les tensions socials i culturals que s'estableixen dins del món colonial, tant des del punt de vista dels colonitzadors, amb el seu sentit de superioritat moral i la seva hipocresia, com el dels colonitzats, amb el seu sentit creixent d'impotència davant les injustícies que han de patir, que no fa més que augmentar l'hostilitat i els prejudicis davant la cultura dels seus opressors. Aquesta novel·la ens ofereix un retrat força creïble i empàtic de totes dues posicions, i són només alguns personatges, com la senyora Moore, el senyor Fielding i el doctor Aziz, que proven de mirar més enllà d'aquestes barreres socials i culturals infranquejables. Tanmateix, el relat es manté ferm en la seva posició escèptica i pessimista respecte de la possibilitat d'arribar a solucions negociades o pactades davant la negativa absoluta d'aquells que tenen el poder a fer cap mena de concessió. L'impacte de la massacre d'Amritsar influeix directament en la visió que té Forster del conflicte, però l'autor tria per a aquesta novel·la un esdeveniment molt més petit, a una escala quasi anecdòtica en comparació, per transmetre aquest mateix relat d'injustícia i impotència, i que ens anuncia amb vehemència com el conflicte polític a l'Índia colonial es va preparant ja per a la seva escalada definitiva. 

Sinopsi: A la ciutat fictícia de Chandrapore a la riba del riu Ganges, el magistrat local, Ronny Heaslop, es prepara per rebre la visita de la seva mare, que arriba acompanyada de la senyoreta Quested, la dona amb qui té intenció de casar-se. Aquesta ha de conèixer el país abans de decidir-se a fer el pas definitiu de comprometre's amb Heaslop i quedar-se a viure a l'Índia després del matrimoni. Les dues nouvingudes es mostren obertes a conèixer la cultura índia, i la senyoreta Quested en particular es troba preocupada pel tracte que els natius reben de l'administració britànica. Una de les seves coneixences és el doctor Aziz, que es mostra disposat a oferir-los la seva hospitalitat de forma desinteressada. Per evitar que vegin la modèstia del seu allotjament, Aziz els proposa una excursió a les coves de Marabar, prop de la ciutat, on es produirà un incident que els canviarà a tots la vida per sempre. 

M'agrada: És un relat que fa molt per caracteritzar tots els seus personatges i presentar-nos motivacions plausibles per a totes les seves accions i actituds, per més que la majoria resultin desagradosos i al final es faci difícil sentir empatia per cap d'ells. El conflicte polític entre colonitzadors i colonitzats, així com entre els musulmans i els hindús dins d'aquest últim grup, queda també molt ben dibuixat. 

11.9.2023

Un any més, endavant! Que passem molt bona diada! 

Fotografia de Frank Vincentz (Font) 

El camí ascendeix cap a la llum

Capítols 9-12 de Les Tombes d'Atuan 

Arribem al desenllaç d'aquesta segona novel·la de la sèrie de Terramar. Aquí intentaré no donar gaire detalls de la trama per no esguerrar el final de la novel·la, però no prometo res. En aquest cas, Les Tombes d'Atuan té un argument força previsible, des del moment que la Tenar entra en contacte amb el presoner i els seus dos conflictes passen de ser latents a manifestar-se obertament. El seu camí com a heroïna és un d'escapada i d'alliberament, i en això consisteix el seu creixement psicològic. Tanmateix, Le Guin ens presenta les seves decisions en tota la seva transcendència, posant un accent especial en les seves reticències i, fins i tot, en les ferides psicològiques que li deixarà aquest nou exercici de la llibertat. 

D'altra banda, en aquests darrers capítols també assistirem al desenllaç del relat dins del relat, la història mítica de l'anella d'Erreth-Akbe, que se'ns havia començat a exposar en els anteriors capítols. Com que l'anella va quedar partida en dues meitats, el seu relat també queda dividit en dos fils diferents, que els protagonistes provaran d'unir per treure'n el sentit. Així doncs, la restauració de la Runa de la Pau, que iniciarà una etapa de bonança a les terres de l'arxipèlag, té dos paral·lels en la història: la restauració del relat mític, no perquè estigués perdut sinó perquè restava desmembrat, i el guariment interior de la Tenar, que en aquest punt només se'ns comença a intuir. A més, també veurem l'epíleg escrit per Le Guin en què ella mateixa explica l'enfocament de gènere de les seves novel·les, i el contrast que s'estableix entre els papers que els dos personatges, la Tenar i en Ged, juguen en les seves respectives novel·les, aquesta i Un mag de Terramar. 

Portada de Gail Garraty (1971)

Dualitats

En aquesta secció de la novel·la, les bases filosòfiques del món de Terramar es comencen a fer més evidents, basades en una dualitat d'inspiració taoista que observa el món com a oposició de contraris. Tanmateix, com anirem veient poc a poc al llarg de la sèrie, aquesta dualitat és més una qüestió d'aparences que cobreix la realitat autèntica, ambigua i contradictòria en si mateixa. 

• Llum/foscor: és possiblement el parell d'oposats que té més protagonisme en la novel·la sencera, i que adquireix especial rellevància durant tot el capítol 10. Mentre que el món de les tombes és el domini dels Sense Nom, presències espectrals de la foscor, Ged ensenyarà a Tenar com la llum és més poderosa a l'hora de vèncer les adversitats. En diversos moments de la narració, Ged utilitza aquests termes de forma metafòrica, i descriu la Tenar com una llum que es trobava enterrada al món subterrani de les tombes i la funció de la qual és brillar sobre el món (p 126 i p 169 de l'edició de Raig Verd, traducció de Blanca Busquets). 

• Vida/mort: aquest parell d'oposats s'esmenta breument en diversos llocs de la novel·la, i té una presència metafòrica en el text, en tant que la Tenar viu literalment en un espai subterrani sota les tombes. La seva escapada és caracteritzada literalment en el text com a renaixement i mort de l'existència antiga (p 132 i p 153). Al llarg d'aquests capítols veurem com la seva mort simbòlica és una experiència traumàtica per a la Tenar, i el seu procés de guariment només se'ns anuncia en aquests últims capítols de la novel·la. 

• Llibertat/esclavatge: és una de les imatges més punyents del text sencer, com Le Guin reconeixerà, i és d'esperar en un text que gira al voltant de la descoberta i l'exercici de la llibertat per part dels seus personatges. Hi ha un moment en què en Ged descriu la Tenar com a esclava que s'ha d'alliberar (p 125), però la imatge adquireix tota la seva profunditat en tant que en Ged mateix és presoner de les tombes. Com comenta en Ged, l'única opció a l'abast de la Tenar és deixar-lo presoner i romandre presonera ella també, o alliberar-lo i, d'aquesta forma, alliberar-se tots dos (p 136). L'alliberament no és una prerrogativa que la Tenar pot exercir com a sacerdotessa d'Atuan, sinó que és un treball conjunt que tots dos han d'emprendre. És un enfocament força més complex del que podríem esperar en general en novel·les juvenils. 

• Terra/mar: una dualitat que és present a través de tota la sèrie des del seu títol mateix, però que pot esdevenir la més elusiva de totes. Com vam veure en el seu moment, no és un invent de Le Guin, sinó que podem rastrejar aquest simbolisme des d'Homer fins a Tolkien, i ambdues imatges tenen molt a veure, també, amb concepcions de la vida i de la mort. Al principi del capítol 12, la Tenar aprecia el contrast entre el món del desert en què s'ha criat amb el món desconegut i suggestiu del mar, que descobreix per primera vegada. Més endavant en aquest capítol, el mar finalment esborra el mal de les Tombes de la ment de la Tenar (p 165). 

Cruïlles 

Aquest guariment de la Tenar va acompanyat del seu creixement en l'exercici de la llibertat. Com vam veure a la darrera entrada, en Ged i la Tenar han recorregut camins oposats pel que fa a la seva llibertat: en Ged va començar amb una llibertat absoluta d'escollir el seu propi destí, i l'abast de les seves decisions es va anar estretint a mesura que anava coneixent millor el seu deure. En canvi, la Tenar passarà d'una vida totalment determinada externament a veure com la seva capacitat de decisió entre diverses opcions s'amplia progressivament. El punt de màxima amplitud d'aquest ventall obert d'opcions arribarà al capítol 9, en què la protagonista haurà de decidir si es queda a les Tombes per sempre, com pensava que era el seu destí, o escull una direcció diferent per a la seva vida (p 132). 

Ara bé, Le Guin és força hàbil a l'hora de caracteritzar-nos les conseqüències psicològiques que tindrà aquesta elecció per a la vida de la Tenar, i ens les retratarà a través de les reticències i resistències de la protagonista. El seu renaixement serà dolorós, i l'exercici de la llibertat se li manifestarà com a "llast feixuc" en el camí que "ascendeix cap a la llum" (p 165). Per això, a l'últim capítol de la novel·la se'ns presenta un paral·lel molt colpidor entre les llàgrimes de la Tenar, finalment alliberada de la seva foscor passada, amb les llàgrimes d'en Ged al final de la primera novel·la de la sèrie: "Va plorar pels anys malgastats esclavitzada per un mal inútil. Va plorar de dolor, perquè era lliure" (p 165). 

Una qüestió de gènere

A l'epíleg d'aquesta segona novel·la, Le Guin ens ofereix una reflexió crucial per entendre el contrast que s'estableix entre els dos protagonistes i els seus rols dins d'aquestes dues primeres novel·les de la sèrie. Com no podia ser d'altra manera, la diferència es basa principalment en els seus rols de gènere dins del món fictici de Terramar, una societat profundament patriarcal que dona llibertat a en Ged per forjar el seu propi destí, mentre que esclavitza la Tenar a un paper predeterminat ancestralment. Aquest tipus de món dóna el que pot a la Tenar, però el que aquesta obté no té res a veure amb el que obté en Ged. 

En un món així, podia posar una noia al cor de la meva història, però no podia donar-li la llibertat d'un home, ni les oportunitats de què gaudeix un home. No podia ser una heroïna en el sentit d'una heroïna de conte. Ni tan sols en una fantasia? No. Perquè, per mi, la fantasia no és un castell de vent, sinó una manera de reflexionar, i de reflectir-hi la realitat. (p 178) 

Així doncs, mentre que en Ged tenia el poder de fer i decidir les coses d'acord amb les seves pròpies habilitats, a la Tenar només se li donava un domini buit i cruel sobre un món fosc i estèril. No és fins que arribi en Ged a la seva vida que descobrirà l'altre tipus de poder. És per això que el text, en el fons, no és gaire subversiu en termes feministes, o només es pot llegir en aquests termes, en tot cas, com a crítica al tipus de valors i relacions de poder que estableix una societat patriarcal. Fins i tot quan al final de l'epíleg Le Guin intenta introduir una subversió al discurs feminista tradicional, a mi em queden dubtes sobre la fortalesa d'aquest argument. El raonament de Le Guin es basa en el fet que tots dos personatges (home i dona) han de col·laborar plegats per alliberar-se mútuament: 

És veritat que l'Arha/Tenar satisfaria millor l'ideal feminista si ho fes tot ella sola. Però la veritat és que, tal com jo ho veia, i tal com havia establert en la novel·la, no podia. La meva imaginació no em brindava cap escenari en què això fos possible, perquè el cor em deia de manera incontrovertible que cap dels dos sexes no podia arribar gaire lluny sense l'altre. Per tant, a la meva història, ni la dona ni l'home poden alliberar-se sense l'altre. No en aquella trampa. (p 180) 

És un raonament bonic sobre el paper, però em fa la impressió que el text mateix de la novel·la el contradiu amb força vehemència en determinats moments. Per exemple, hi ha el moment, al final del capítol 10, en què en Ged ha de fer-li un encanteri a la Tenar per forçar-la, màgicament, a fer l'últim pas per sortir de les Tombes (p 143), un episodi que l'autora podria haver gestionat, al meu parer, de moltes altres maneres. A Les Tombes d'Atuan, la Tenar es troba en tot moment en una posició subordinada a la d'en Ged, fins i tot al final de l'obra, en què és ell qui l'ha d'introduir al món (civilitzat) d'Havnor, centre del poder de l'arxipèlag. Le Guin tornarà a visitar i avaluar aquestes distincions de gènere en properes entregues de la sèrie, tot i que no en la novel·la següent, La costa més llunyana. 

Una lectura paral·lela: Mentre no tinguem rostre de C. S. Lewis 

Mentre no tinguem rostre de C. S. Lewis es va publicar el 1956, quinze anys abans que Les Tombes d'Atuan per tant, i d'entrada no és que tinguin gran cosa a veure. Mentre que Les Tombes d'Atuan és una novel·la juvenil que forma part d'una sèrie, Mentre no tinguem rostre és una novel·la per a adults, i consisteix en la versió novel·lada d'un relat de la mitologia grega, el mite d'Eros i Psique. Era una història que havia obsessionat C. S Lewis des que era un estudiant universitari, i que havia anat escrivint intermitentment en diferents moments de la seva vida. El seu procés de conversió, així doncs, queda reflectit en la novel·la, amb dues parts molt diferenciades en què el mateix relat se'ns ofereix des de dues perspectives diferents. Tot i ser dues novel·les molt diferents l'una de l'altra, també tenen alguns punts en comú, sobretot pel que fa a l'escenari en què s'ambienten i el joc de dualitats que s'estableix en tots dos relats. 

• En totes dues novel·les hi ha un misteri al cor del text pel que fa a les divinitats (els Sense Nom/Ungit i el déu) que regeixen el món dels protagonistes. En tots dos casos són divinitats tel·lúriques lligades als cicles de la natura, que s'amaguen del text més que no pas es revelen. 

• També hi trobem un enfrontament central entre dues cultures amb formes contraposades de veure el món. Les cultures dels karguesos i els habitants de l'arxipèlag, i les relacions de recel i desconfiança entre elles, mantenen un paral·lelisme força clar amb els bàrbars, una societat guerrera lligada a uns rituals populars i ancestrals, i els grecs a la novel·la de Lewis, més racionals i disposats a passar la seva pròpia religiositat pel filtre de l'escepticisme. En tots dos casos, el món civilitzat i racional que proposen els dos savis il·lustrats (Ged/la Guineu) representen tot un despertar per a la protagonista (Tenar/Orual) que comença a reconèixer les limitacions i punts cecs de la seva pròpia cultura. 

• En tots dos casos es produeix el ritual basat en el sacrifici humà o el matrimoni amb el déu, a què se sotmeten Tenar i Psique. En ambdues s'aprecien els termes que utilitza Joseph Campbell a l'hora de relatar aquests arquetips: per exemple, en tots dos casos s'utilitza la metàfora de "ser devorada" per referir-se a la mort simbòlica que infligeix el déu. 

• En totes dues novel·les la protagonista ha de passar per una mort i un renaixement simbòlics per tal d'alliberar-se d'aquesta espiral de domini i opressió: l'Arha ha de matar la seva personalitat antiga per poder renéixer en la Tenar, mentre que l'Orual ha de matar la persona que era en el passat per poder esdevenir la Reina de Glome i, en últim terme, acabar transfigurant-se en Ungit mateixa. 

Els contrastos, d'altra banda, són més que evidents en dues novel·les tan diferents, i es van revelant cada cop amb més claredat com més s'apropa al final:

• La dualitat entre una cultura més barbàrica i una de, suposadament, més civilitzada queda així al final de la novel·la de Le Guin. D'altra banda, Mentre no tinguem rostre presenta una superació d'aquestes dues en la revelació del cristianisme, no anomenat directament en el text però fortament suggerit a l'escena del judici. 

• A les dues novel·les la protagonista (Tenar/Orual) exerceix el poder com a màxima autoritat sobre el seu regne, per més petit i tancat que pugui ser. En tots dos casos és un exercici de poder que esdevé cruel i destructiu per a les seves víctimes. Tot i així, mentre que Tenar aconsegueix alliberar-se del món fosc i opressiu de les Tombes i exercir la seva escapada, Orual queda atrapada per sempre en aquest món de foscor. 

• El desenllaç de les dues novel·les no pot ser més diferent, és clar. Mentre que podríem dir que, en la seva escapada a l'arxipèlag, Tenar acaba abandonant el món de les tombes i, per tant, transitant simbòlicament de la foscor a la llum, a Glome el poder de les divinitats mistèriques i la seva ambigüitat intrínseca queden reafirmats finalment a través de l'experiència mística d'Orual, que en últim terme no es pot posar en paraules. 

The Bluest Eye (#493)

De fet no hi ha res més a dir - excepte per què. Però com que és molt difícil de tractar, cal refugiar-se en el com. 

Aquesta novel·la de 1970 va representar el debut literari de l'autora estatunidenca Toni Morrison (1931-2019), que anys després seria guardonada amb el premi Nobel de literatura. És una lectura sorprenent, i força pertorbadora, que tracta el racisme internalitzat per part de la comunitat afroamericana, i com aquest sentiment d'inferioritat i autoodi encara fa més greu el racisme sistemàtic que els oprimeix. Ambientada a la ciutat de Lorain, Ohio, a principis dels anys quaranta, la trama gira al voltant d'una nena de deu anys, la Pecola Breedlove, obsessionada amb tenir els ulls blaus per poder arribar a ser bonica segons els estàndards de les pel·lícules de l'època i els llibres i jocs infantils. Quan és violada pel seu pare, la seva família es trenca i el seu món s'esfondra, posant en perill fins i tot la seva pròpia percepció de si mateixa. La novel·la explora constantment la degradació que viuen les persones en situació de pobresa sota un sistema que les segrega i les marca com a inferiors d'entrada. 

Un dels aspectes més pertorbadors de la novel·la sencera és el seu tractament del punt de vista. La Pecola és observada per la Claudia, una nena que va a la seva classe i que observa la seva desgràcia amb impotència i sense arribar a ser del tot conscient del seu abast real. També és observada per molts altres personatges que són descrits en tercera persona, i les històries dels quals se'ns narren des del principi, com per exemple els pares de la Pecola o el reverend Church que, per bé o per mal, jugarà un paper clau en la narració. Tanmateix, la subjectivitat de la Pecola no se'ns arriba a descriure ben bé fins al final, i quan ja es troba en un estat d'abandonament i indefensió absolutes, de forma que la protagonista acaba esdevenint un buit al mig del text on tothom va abocant els seus propis prejudicis, violències i ressentiments reprimits. És un dels moments més cruels del text, em penso, no sols per la violència i el rebuig que la Pecola ha de suportar com a personatge, sinó també en l'aspecte formal, perquè sembla una decisió narrativa deliberada. En aquest sentit també es fa especialment desagradable l'escena de la violació, que se situa al final de la història del pare com si en fos la culminació narrativa, i sembla que expliqui o justifiqui, tot i que de forma no gaire reeixida, les motivacions últimes d'aquest acte. 

El punt fort de la lectura, tanmateix, és la seva exploració de les imatges que ens porten a comprendre totes aquestes violències que s'estan produint a les vides dels protagonistes: encaixats en una imatge de perfecció i puresa creada pels blancs i assimilada pels negres com a ideal inassolible que els oprimeix, els ulls blaus i els cabells rossos acaben esdevenint un autèntic fantasma en les vides de les nenes protagonistes, que són educades en la consciència que no són mai prou bones per a aquest estàndard de bellesa i que acabaran associant necessàriament aquesta suposada lletjor amb la manca de perspectives de futur. Es crea així un sentiment d'inferioritat i de culpa per la pròpia misèria que acabarà abocant aquests infants a vides similars a les dels adults que també presenciem en la novel·la. De la mateixa manera també operen les incomptables imatges de cases acollidores, que s'oposen a l'amenaça constant de la destitució i la misèria. Davant dels valors patriarcals, els homes es veuran incapaços de reproduir uns patrons de masculinitat dominant només reservats per als blancs, mentre que les dones es veuran en la necessitat de reproduir compulsivament els estàndards de vida domèstica de les dones blanques, que identifiquen amb la perfecció, tot i que la felicitat associada a aquesta suposada puresa també els estigui vetada. 

The Bluest Eye explora, per tant, la trampa cognitiva que imposen els valors de bellesa ideal d'una determinada societat, en aquest cas lligada al racisme sistèmic que oprimeix les famílies protagonistes. També descriu la violència contra les dones, en aquest cas l'abús sexual contra les nenes petites, que exerceixen diversos personatges adults i que queda força normalitzat dins la narració, especialment pel que fa a la culpabilització de les nenes mateixes. Com passa amb Lolita de Nabokov, posar-se dins la pell d'un violador que romantitza els seus actes i ens els trasllada amb un llenguatge altament poètic i estetitzat, com passa amb el reverend Church per exemple, no és una experiència de lectura gens còmoda, i la novel·la representa tot un desafiament interpretatiu en aquest aspecte. Ara bé, el relat apunta constantment cap a les estructures de poder i el marc ideològic que fan possibles aquestes atrocitats, i en aquest sentit la crítica que fa Morrison d'aquest esquema d'opressió i violència es fa del tot inequívoca. 

Sinopsi: L'acció ens situa a principis dels anys quaranta a la ciutat de Lorain, Ohio, un pol d'atracció de treballadors a la indústria siderúrgica. Les germanes Frieda i Claudia McTeer observen amb impotència com la família veïna, els Breedlove, es desintegra. El senyor Breedlove és un alcohòlic que es gasta tots els diners que guanya en la seva addicció. Quan la seva filla de deu anys, la Pecola, quedi embarassada per la violació del seu pare, la comunitat sencera reaccionarà a aquest episodi amb horror i impotència, però també amb cert sentit de superioritat moral. 

M'agrada: És una lectura molt intensa i colpidora, que no decau en cap moment i que brilla especialment per la seva prosa poètica. 

No m'agrada: És una novel·la que perd una mica amb comparació amb altres novel·les de l'autora, i de vegades el missatge es fa massa explícit a través de la veu narradora, en comptes de deixar que les imatges i les escenes del relat parlin per si soles.