Aquesta novel·la de l'autor rus Ievgueni Zamiatin (1884-1937) es va publicar per primer cop el 1924, tot i que primer va aparèixer traduïda a Alemanya i als Estats Units, perquè les autoritats soviètiques no en van autoritzar la publicació de l'original en rus. Anys després, Zamiatin va aconseguir exiliar-se, tot i que va morir en la pobresa i l'anonimat i no va arribar a veure el reconeixement públic de les seves obres. Nosaltres és una crítica fresca i brillant del règim totalitari que va experimentar Zamiatin durant la seva vida, en què el projecte polític de l'estat passa per davant de la llibertat individual de cadascú, de forma que la població es veu uniformada i sotmesa a un control ferri i omnipresent per part de les autoritats. A la seva novel·la, aquestes queden encarnades en una misteriosa figura anomenada "el Benefactor".
Zamiatin descriu una unitat política mundial, l'Estat Unificat, que va néixer després d'una guerra de dos-cents anys que va acabar amb el vuitanta per cent de la població mundial. La nova societat està planificada al mil·límetre seguint una lògica quantitativa i matemàtica: els seus habitants viuen sota una cúpula que manté a ratlla el món salvatge i natural del bosc i les feres, mentre que a dins de la ciutat tots els edificis són de vidre perquè no hi ha cap sentit de privacitat. La producció artística també està al servei de la política, i no hi ha cap aspecte de la vida que no estigui totalment previst fins al més mínim detall, especialment pel que fa a les relacions humanes.
Si bé la novel·la es pot llegir com a crítica a la societat comunista instaurada pel govern soviètic, el text és molt més ric en matisos i va més enllà d'un simple pamflet polític: la crítica implícita a la lògica de processos i la quantificació de la vida que porta a terme el sistema capitalista també hi és present, si més no, en el fet que és una societat que opera amb la divisió de tasques d'una monumental cadena de muntatge i, en el pla de les idees, segueix el pensament utilitarista amb la seva lògica de maximitzar la felicitat del col·lectiu com a sumatori de les felicitats individuals i descartant, per tant, el dolor i el patiment com a defecte o desviació de la norma que han de ser eradicats.
El protagonista, D-503, és un matemàtic que treballa en la construcció d'una nau espacial que en el futur ha de servir per explorar i colonitzar nous planetes en nom de l'Estat Unificat. El seu diari relata la seva feina i la seva vida diària i ha de servir, teòricament, com a testimoni per a societats menys avançades que la seva, un cop les hagin localitzades. El seu llenguatge és científic i matemàtic en tot moment: no hi ha lloc per a la fantasia, la creativitat o les emocions, facultats que es consideren fruit de la imaginació i, per tant, una regressió que s'ha d'eradicar com una malaltia. Durant el seu relat, assistirem als dilemes morals que se li presenten quan comença a desenvolupar aquestes facultats pròpies dels éssers que tenen ànima, però ha de reprimir aquestes experiències per por de ser descobert i executat pel govern. A la vegada, començarà a presenciar com aquesta misteriosa malaltia es comença a estendre per tota la població, transformant-se en una epidèmia que les autoritats es proposen tallar de soca-rel.
Un dels punts més brillants de la narració és precisament com l'autor desenvolupa la subjectivitat d'aquest personatge a través de la narració en primera persona: com que ha de processar en tot moment experiències i sentiments que no tan sols li són desconeguts, sinó que a més són considerats tabú en la seva societat perquè representen una transgressió gravíssima de les normes, el personatge escriu sempre de forma fragmentària i altament desarticulada, d'una forma vacil·lant i plena d'el·lisions i titubejos; a estones no tenim una consciència gaire clara de la cronologia dels fets, i fins i tot costa decidir quins dels fets que presenciem són reals i quins són somiats o imaginats pel protagonista.
El que més m'ha sorprès d'aquesta novel·la un cop l'he llegida és la seva originalitat i el dinamisme de la seva narració a la llum de la seva obra derivada, 1984 de George Orwell, que sona molt més acartronada i pamfletària en tot moment. Habitualment es diu que Orwell es va inspirar en Nosaltres per escriure aquesta novel·la distòpica, tot i que em sembla que això és un eufemisme massa caritatiu amb Orwell. L'argument es pot anar seguint punt per punt, i en tot moment la narració de Zamiatin sona més rica i espontània que la seva successora: mentre que Orwell ens ensenyava el camí d'un rebel contra aquest estat cruel i panòptic, Nosaltres ens presenta un protagonista que viu la seva pròpia heterodòxia com una desgràcia o com una malaltia, una desviació terrible respecte de la qual comença a desenvolupar sentiments ambivalents. D'aquesta forma, a mesura que el protagonista es vagi implicant cada cop més dins d'un grup de dissidents que pretenen derrocar l'autoritat de l'Estat Unificat, l'ambigüitat del seu compromís també s'anirà fent més pantent, de forma que el relat ens mantindrà en tensió fins a l'última pàgina per saber quin serà el seu alineament definitiu. És en aquest sentit que el desenllaç aquí es fa molt més comprensible i menys abrupte que el de l'obra d'Orwell, on queda un punt forçat. Si us agrada el gènere distòpic en el seu vessant més polític i filosòfic, Nosaltres és una obra que us agradarà de ben segur.
Sinopsi: Segles després de la victòria de l'Estat Unificat sobre la resta de la població mundial, l'enginyer D-503 viu en la pau que li proposa la seva societat, com una petita peça del gran engranantge que forma aquest estat, sota el control rígid i totalitzador d'un govern omnipresent. Un dia coneix una dona misteriosa que li presenta una forma diferent d'enfocar la vida i el fa replantejar-se totes les seves idees sobre la seva pròpia existència i la societat on viu. Tot i que rep aquesta presència amb incomoditat i es rebel·la contra les seves proposicions, es descobreix posposant la decisió de denunciar-la a les autoritats una vegada i una altra. Les coses s'aniran complicant quan els seus amics més propers comencin a expressar la mateixa mena de dubtes i sentiments que ell mateix comença a experimentar.
M'agrada: L'estil sorprenentment àgil i fluït d'una narració que es presenta en tot moment entretallada i fragmentària i que ens situa d'una forma molt hàbil dins la ment del protagonista amb tots els seus dubtes i ambigüitats. Surt guanyant claríssimament de la comparació amb 1984 de George Orwell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada