Sobre la violència (#636)

En resum: en termes polítics, no n'hi ha prou a dir que el poder i la violència no són el mateix. El poder i la violència són contraris; quan un dels dos mana absolutament, l'altre no hi és. La violència apareix quan el poder està en perill, però si se la deixa seguir el seu curs acaba fent desaparèixer el poder. Això implica que no és correcte pensar que el contrari de la violència és la no-violència; parlar de poder no-violent és, de fet, una redundància. La violència pot destruir el poder; és totalment incapaç de crear-lo. 

Aquest breu assaig de la filòsofa alemanya Hannah Arendt (1906-1975) es va publicar el 1970 i, de fet, es considera una de les seves obres menors. És un text que revela un arrelament molt gran en els fets històrics concrets en què s'emmarca, a finals dels anys seixanta, en ple moviment estudiantil tant als Estats Units com al continent europeu: als Estats Units, els estudiants universitaris es manifesten en contra de la guerra del Vietnam, i una part important del moviment afroamericà pels drets civils abraça obertament la violència com a mitjà per portar a terme les seves reivindicacions. D'altra banda, a Europa tot just s'acaba de produir el maig del 68 a París, mentre que la primavera de Praga ha resultat tot un desafiament obert a la repressió del govern soviètic. Tot i que és un text important per entendre part de la teoria política de l'autora, i la seva aportació més important és l'aclariment sobre la relació entre els conceptes de violència i poder, també cal reconèixer que certs aspectes del text han envellit malament, i revelen més dels biaixos interpretatius de l'autora davant la política del seu moment que no pas veritats suposadament neutres i intemporals. 

Pel que fa a la teoria política, Arendt desafia obertament una concepció del poder com a dominació, que implícitament es redueix a imposició de la voluntat del governant per la força, tant si és de forma legítima com tirànica. Davant d'aquesta visió més estesa, Arendt proposa, per tal de poder entendre el funcionament de les relacions polítiques, un retorn a la idea clàssica de la res publica: és a dir, un conjunt de ciutadans que comparteixen un espai públic en què actuen de forma concertada. Aquesta és la font veritable del poder: la capacitat d'actuar que prové de decidir coses juntament amb els altres. Per tant, en comptes d'una visió vertical del poder, d'arrel judeocristiana, en què una part disposa i l'altra obeeix, el que Arendt proposa és una noció de poder que neix d'una relació horitzontal entre subjectes polítics que comparteixen un objectiu comú. A través d'aquest plantejament l'autora rebat, a la primera secció del text, els nous revolucionaris marxistes - sobretot es refereix a Sartre i a Frantz Fanon - que, segons ella, normalitzen la violència per aconseguir objectius polítics, i els acusa de no haver entès prou bé la teoria marxista en primer lloc. De la mateixa forma, a la secció tercera rebat les teories més psicologistes i biologistes del poder i la violència que, per dir-ho de forma breu, acusa de massa simplistes. 

Aquesta complementarietat que proposa entre violència i poder és un dels punts més forts del raonament, al meu parer: mentre que la violència és fonamentalment instrumental, és a dir, un mitjà que pot servir per portar a terme determinades reformes o reivindicacions a curt termini, com a tal és contrària a la noció de poder en si mateixa, perquè es basa en la imposició per la força i no en l'acció conjunta. On l'exercici del poder és ferm, legítim i reconegut, la violència no fa cap falta. Així és com Arendt s'endinsa en l'anàlisi de les crisis polítiques, amb esclats de violència inclosos, i els veu com a afebliment d'una determinada institució política: quan esclata la revolució, vol dir que un nou centre de poder, el de l'acció conjunta dels ciutadans, està oposant-se a una institució obsoleta, que ja ha perdut la legitimitat i, per tant, només té com a mitjà de supervivència aferrar-se a la repressió violenta. A l'altre extrem de l'espectre s'hi trobarien els règims totalitaris, o règims del terror, que es basen en l'exercici extrem de la violència com a forma de dominació, on el poder ja ha desaparegut totalment: la forma d'anihilar l'acció conjunta de la ciutadania és crear una societat atomitzada, en què l'espai públic ha desaparegut totalment. És un procés que l'autora explica amb més detall a Els orígens del totalitarisme. Part d'aquest fenomen és la creixent burocratització de la vida pública, que Arendt reconeix com a símptoma de la imposició de processos cientificotècnics dins la vida humana. En aquest sentit, quan aquesta dinàmica de reproducció automàtica s'imposa a l'acció, ens trobem davant d'un perill, ben tangible i real a l'època en què Arendt escrivia, durant la guerra freda, per a la humanitat mateixa. 

D'altra banda, hi ha moments del text que resulten més febles pel que fa a l'argumentació, i que revelen uns biaixos, possiblement fruit del context polític de l'època, que Arendt ja deixava entreveure en altres obres seves. Com que el poder s'imposa a través de la força numèrica, com passa amb les revolucions, la raó de les reivindicacions de les minories no queda reconeguda dins del seu plantejament polític. Per a Arendt, els models són la revolució francesa i la revolució americana, de matriu il·lustrada, i per això, em penso, es mostra tan incapaç en aquest text en concret de reconèixer la legitimitat de les lluites anticolonials del moment, que Fanon articulava en la teoria. Segons la seva anàlisi, les reivindicacions dels universitaris afroamericans són poc més que capricis gratuïts que surten a la llum pública perquè la discriminació positiva en l'accés a les universitats els ha posat en un lloc que no mereixen: el racisme casual del text i la condescendència amb què mira les reivindicacions estudiantils són els defectes més flagrants d'aquest llibre. 

Una altra prova d'aquesta desconfiança de base contra les minories és quan es mostra sorpresa per l'emergència del que ella anomena "un nou tipus curiós de nacionalisme" que identifica com a ètnic: els exemples que posa són l'escocès, el gal·lès, el bretó i el provençal, "grups ètnics l'assimilació exitosa dels quals havia estat prerequisit per a l'auge dels estats-nació", i que ara "s'inclinen cap al separatisme en rebel·lió contra els governs centralitzats de Londres i París" (tradueixo al català des de l'original anglès). Arendt utilitza aquest exemple per demostrar com el poder d'una entitat política s'afebleix a mesura que el seu aparell burocràtic-administratiu va creixent fora de mida i, per tant, es va fent cada cop més difícil de gestionar a la pràctica, però al capdavall a mi m'ha servit per entendre millor el tipus de crítica que dirigeix a les reivindicacions de les minories i el seu biaix cognitiu a favor dels estats centralitzats. Els nacionalismes sense estat europeus no són ni "nous" ni "curiosos", ni la seva assimilació als "estats-nació" centralistes devia ser tan exitosa com Arendt assumeix, pel que sembla, si la seva lluita encara continua avui dia. La seva assimilació no va ser prerequisit per a l'auge dels estats-nació: ans al contrari, va ser precisament la imposició d'aquests models d'estat centralitzat el que va portar a una assimilació forçosa a través de la repressió de la identitat minoritària. 

Arendt pateix, al meu parer, d'un biaix habitual dins la història de la teoria marxista i socialista: la incapacitat de llegir altres motivacions polítiques per a l'acció conjunta o altres lluites identitàries que no siguin exclusivament les de la classe obrera. Val a dir, en descàrrec d'Arendt, que el discurs interseccional i el seu estudi no es posarien en marxa fins als anys vuitanta, i que l'autora no els va arribar a veure, però precisament per això aquests aspectes del text són els que es veuen més envellits. En conclusió, em sembla un assaig desigual, i no està a l'alçada dels textos més brillants de l'autora, tot i que venint d'Arendt, és clar, el llistó queda molt alt d'entrada. En la relectura hi he pogut descobrir matisos que se m'havien escapat quan el vaig llegir per primer cop, i dins dels seus punts més forts cal comptar-hi el capgirament que fa del concepte de poder respecte de les teories polítiques més clàssiques, incloses les contractualistes, i la seva aposta ferma per deslegitimar l'ús de la violència en el seu exercici. 

Continguts: El text consta de tres seccions breus, en què Arendt exposa les seves reflexions sobre la naturalesa de la violència i el poder. A la primera secció, comença parlant de les amenaces que el desenvolupament armamentístic proposa per al futur de la humanitat, i critica les noves teories marxistes que es mostren obertes a l'acció violenta com a mitjà per a la revolució. A la segona secció, que és la més teòrica, aclareix els conceptes de Poder, Força, Potència, Autoritat i Violència, i en descobreix les relacions amb les fenòmens de la revolució com a motor de canvi polític i l'estat burocràtic repressiu com a extrem de l'imperi de la violència. Finalment, la tercera secció recull idees expressades anteriorment, i dedica una crítica a les teories psicologistes i biologistes sobre la violència. 

M'agrada: L'originalitat del plantejament teòric pel que fa a la relació entre violència i poder: el fet de prioritzar les relacions horitzontals, la participació i l'acció conjunta amb els altres, per sobre dels esquemes verticals de poder-dominació és el moment més fort del raonament. 

No m'agrada: Arendt hi revela un biaix racista i condescendent que es fa més patent precisament per gratuït i innecessari, ja que no aporta res de substància a la teoria política que exposa en aquest text. 

La condició humana (#350)

El lapse de vida de l'home en la seva cursa envers la mort portaria inevitablement tot allò que és humà a la ruïna i a la destrucció si no fos per la facultat d'interrompre-la i començar quelcom nou, una facultat que és inherent a l'acció i que és un recordatori sempre present que els homes, tot i que han de morir, no han nascut per a això sinó per començar. 

Aquesta és una de les obres més significatives del pensament de la filòsofa alemanya Hannah Arendt (1906-1975), i un llibre que ara que he rellegit m'ha sorprès en especial per la vigència que encara tenen les seves reflexions avui, i en temps especialment incerts. Al final del llibre, Arendt alerta del fet que l'acció s'està convertint cada cop més en privilegi d'uns pocs, i en aquests temps d'impotència forçada i aplanament de les llibertats la seva revisió dels valors occidentals i les seves jerarquies sembla força pertinent. 

El llibre es va publicar el 1958, i quan parla de la ciència es refereix més aviat a la capacitat tècnica de destruir tota la vida de la terra d'una tacada - armes nuclears i químiques, etc. - i de l'amenaça real que aquesta capacitat pot representar sota l'auge dels totalitarismes. Però la societat que es construeix a partir de l'edat moderna, amb l'auge del capitalisme com a sistema econòmic, la revolució científica i la secularització desencadenada per la reforma protestant, al marge de despotismes polítics, restringeix la llibertat humana i el seu espai d'acció potser d'una forma més subtil i amagada, convertint-nos en societat més que en comunitat, és a dir, un col·lectiu o massa de productors-consumidors dedicada exclusivament al procés de perpetuació de la vida de l'espècie, i que aplana, per tant, l'espai públic com a món humà que possibilita la llibertat de les persones i la seva vida política en tant que presa de decisions acordades entre tots. 

Per arribar a aquestes conclusions, l'autora fa una anàlisi molt exhaustiva de la història de la filosofia occidental i de la tradicional divisió entre vida activa i vida contemplativa, per observar com es diferencien aquests conceptes i com s'han produït successius canvis de jerarquia a l'hora d'enfocar els afers humans al llarg de la història. De fet, la dicotomia no és tan simple com això. Arendt proposa una triple divisió de la vida activa, de tot allò que fem o podem fer els humans a la pràctica, que arrela a l'antiguitat grecorromana. La condició humana a la terra depèn de tres dimensions de l'existència: la labor, tot allò que realitzem per sobreviure i que sobrevisqui l'espècie, i la condició de la qual és el manteniment de la vida; el treball, o producció d'objectes físics que creen el món humà, que no és etern ni inmortal però sí que és perdurable i dona estabilitat a la nostra existència; i finalment l'acció, la dimensió pròpiament política de la nostra vida i que reflecteix la condició de pluralitat de l'existència humana, és a dir, tot allò que compartim junts perquè tots som diferents i amb infinites possibilitats d'introduir novetat al món. 

És en aquesta darrera dimensió on es crea l'espai de llibertat propi dels afers polítics, o més aviat l'espai de poder o sobirania autèntics, en tant que la llibertat és sempre compartida amb els altres i delimitada per la seva presència mateixa. El poder, segons Arendt, no és una relació vertical, sinó la capacitat d'actuar concertadament amb els altres, i per això és l'amenaça més directa i patent a totes les tiranies, que poden exercir la força i la violència, però que per definició no poden exercir el poder, sinó només rebre un assentiment cec a la seva força o una resistència concertada i activa per part dels seus súbdits. La dimensió de l'acció és també on els individus adquireixen la seva pròpia identitat, en tant que aquesta només es revela a ulls dels altres, i també on es pot produir la fixació dels afers humans a través de la memòria, a través de relats i històries que dibuixaran aquestes identitats per a la posteritat. 

Ara bé, a partir de l'edat moderna, amb la seva expansió científico-tècnica i les seves conseqüències associades, els teòrics de l'economia i la política liberals, Adam Smith i John Locke respectivament, van posar al centre de l'eqüació el capital, que té com a objectiu reproduir-se a si mateix infinitament, i la propietat com a part dels drets naturals en l'home, de forma que la societat acaba girant-se d'esquena a l'esfera pública com a espai d'aparició dels altres per homogeneïtzar tots els ciutadans en una societat de treballadors que reproduiran el sistema dins del moviment cíclic de producció i consum. Arendt també dirigeix una aspra crítica a Marx per haver adoptat aquest esquema de pensament i la lògica de producció i consum en la seva pròpia teoria i en els seus plans per a la societat futura. És una crítica al marxisme que han fet altres autors després d'Arendt, Žižek per exemple, en tant que el marxisme pretén derrotar un enemic de qui ha heretat un llenguatge i un model econòmic i social i una forma d'explicar i de veure el món. 

Ens trobem en un món en què no som gaire més que treballadors, i valem al que aportem a aquest sistema de producció i consum. Això produeix una alienació dels humans respecte del seu propi món que ens allunya a la vegada dels altres. És al final que el llibre encara deixa oberta una petita escletxa per a l'optimisme: si una característica té el poder d'actuar és que és imprevisible i irrevocable, dues dimensions de l'acció que la fan extremadament fràgil i perillosa: precisament perquè involucra els altres diferents a nosaltres, podem iniciar quelcom sense arribar a calcular-ne les conseqüències últimes, i no podem desfer allò que ja està fet. L'acció és miraculosa en el sentit que introdueix la novetat al món, quelcom que no hi era abans, i en aquest sentit els models teòrics i les previsions per al futur no ens serviran de guies per a l'acció. L'únic que s'hi pot fer és ampliar l'espai de les llibertats que es dona en la pluralitat, l'espai compartit amb els altres. 

Si els antics grecs van acotar aquest fràgil espai de la llibertat humana creant-ne un laboratori en la mesura d'una comunitat petita, la polis; Arendt observa la capacitat de perdonar i de fer promeses com a remeis o pal·liatius de les conseqüències més incontrolables de l'acció humana; la promesa i el perdó creen estabilitat i confiança en els afers humans, en el que d'altra banda seria un terreny insegur i trampós, el de viure amb els altres. És una lectura molt profitosa en molts sentits, que segueix tenint la seva vigència avui dia tot i que les inquietuds que hem d'afrontar puguin ser diferents de les que Arendt observava en el seu dia. Tot i així, ens segueix interpel·lant la pregunta sobre què podem fer, en temps d'emergències planetàries i riscos il·limitats i imprevisibles. 

Continguts: El primer capítol, "La condició humana", fa un petit esbós de la teoria en general que exposarà al llarg de tot el llibre. L'autora distingeix la vida activa (pràctica) de la vida contemplativa (l'especulació filosòfica purament teòrica) i també distingeix una triple divisió dins la vida activa: labor, treball i acció. El segon capítol, "L'esfera pública i la privada" analitza el canvi en l'edat moderna del que tradicionalment eren dues esferes diferenciades, la pública i la privada, en una de sola més homogènia i uniformadora, el que coneixem com a "societat". Les conseqüències d'això és que es redueix el nostre espai de llibertat d'acció conjunta amb els altres en reduir-se l'esfera pública, però de retruc també s'elimina l'esfera privada que suposava un tradicional refugi i espai de seguretats per a l'individu. Ara som productors i consumidors dins un món administrat i burocratitzat des de dalt que posa aquest procés mecànic al centre de l'activitat pública. El tercer capítol, "Labor", analitza la primera de les dimensions de l'acció, i exposa la seva crítica a Marx, derivada de la seva assimilació del pensament liberal tradicional. El quart capítol, "Treball", exposa la relació d'aquesta dimensió de l'activitat humana amb la perdurabilitat dels afers mundans, en el seu vessant més positiu, i amb la lògica utilitària de càlcul de mitjans i fins, en el seu vessant més negatiu o homogeneïtzador. El cinquè capítol, "Acció", explica més exhaustivament les característiques d'aquesta tercera dimensió, parant-se a analitzar sobretot les seves peculiaritats històriques, i oferint-ne la solució grega - la creació d'una comunitat tancada com la polis - i una sortida contemporània, el poder de la promesa i del perdó com a potencial per canalitzar les conseqüències negatives o més inestables de la llibertat humana. El darrer capítol, "La vita activa i l'època moderna" és un diagnòstic en clau més contemporània de les inversions en les jerarquies de valors tradicionals que s'han donat a partir de l'edat moderna. 

M'agrada: La caracterització de l'acció, sobretot, i el paper jugat per la promesa i el perdó és la part més genuïnament original de la teoria política d'Arendt. El seu optimisme a l'hora d'enfocar la política com a acció col·lectiva, horitzontal i des de baix, és un dels punts més forts de tota la seva proposta. 

No m'agrada: S'hi pot arribar a llegir un to elitista o classista en el seu ús del concepte de les masses, que esmenta de passada en aquest escrit però que no arriba a definir amb totes les seves implicacions com farà en d'altres obres (per exemple, a Els orígens del totalitarisme). No és que Arendt no sigui una demòcrata radical, i la seva crítica a la política platònica va precisament en aquesta direcció, però l'exposició podria ser una mica més clara en aquest aspecte. 

Homes en temps de foscor (#200)

Dues persones poden crear un món nou que se situa entre elles quan no es rendeixen a la il·lusió que els llaços que les uneixen les fan una de sola. 

L'any 1968, la filòsofa alemanya Hannah Arendt (1906-1975) publica als Estats Units Men in Dark Times, un recull de diversos articles i ressenyes que s'apleguen en un sol volum a causa d'una certa afinitat temàtica. Cadascun dels textos és un perfil biogràfic i intel·lectual d'una personalitat literària o filosòfica del segle vint - amb una excepció del divuit - i el que acaben tenint tots en comú és la seva forma d'enfocar la foscor de la situació política del moment. El conflicte central és l'auge dels totalitarismes - nazi i estalinista - durant el segle vint, tot i que aquesta no és l'única font de conflicte que Arendt identifica en el text: en el capítol sobre Rosa Luxemburg, per exemple, l'autora rastreja els mateixos tics totalitaris en els escamots policials organitzats per la república de Weimar per tal d'assassinar dissidents comunistes i que, curiosament, escaparien del seu control i acabarien convertint-se en grupuscles proto-nazis. En el capítol dedicat al papa Joan XXIII, la foscor s'identifica més aviat amb les rígides estructures eclesiàstiques que el papa Joan va provar de sacsejar. En el capítol dedicat al poeta americà Randall Jarrell, la foscor s'acaba identificant amb la lluita d'aquest contra la depressió, i el mateix acaba passant amb Isak Dinesen, autora que ha de lluitar contra les seves fantasies i obsessions personals, més que amb una situació política en concret. 

A la vista d'això, Arendt homenatja els seus personatges, no sense dedicar-los crítiques quan és pertinent, com a ments privilegiades que destaquen per haver il·luminat els temps de foscor amb les seves idees i els seus escrits, fins i tot quan en alguns casos no van trobar un públic disposat a rebre les seves obres amb interès. La majoria, per tant, són retrats malaurats, de patiment i dolor i esperances i projectes polítics truncats. Ara bé, el pensament polític d'Arendt se centra en l'espai intermedi que s'estableix entre persones, el món entremig que els permet actuar conjuntament, i que per tant dóna sentit a la política, en preservar la humanitat i la dignitat de cada persona de forma individual. En aquest sentit cadascun dels articles ens apropa a aquestes personalitats des d'una òptica meravellada pels seus moments presents. Que cadascun d'ells aconsegueixi brillar amb llum pròpia per al futur, fins i tot des de la seva impotència, serveix de suport per a la teoria que Arendt prova de justificar en aquest text: que les històries, els relats, són cristal·litzacions de l'experiència humana que posem en el món i que, per tant, formen part de l'acció política. Com a relats, la seva importància política fonamental serà fer-nos entendre i reflexionar sobre experiències passades, i descobrir com els personatges d'aquestes històries es relacionen amb nosaltres a través d'un món - polític, històric, cultural - en comú. 

Continguts: El volum conté perfils biogràfics i/o intel·lectuals dels següents personatges: Gotthold Ephraim Lessing, Rosa Luxemburg, Angelo Roncalli, Karl Jaspers, Isak Dinesen, Hermann Broch, Walter Benjamin, Bertolt Brecht, Waldemar Gurian i Randall Jarrell. 

M'agrada: Els capítols sobre Rosa Luxemburg, Walter Benjamin i Bertolt Brecht brillen especialment. 

Els orígens del totalitarisme (#67)

Per molt que siguem capaços de saber sobre el passat, això no ens permetrà conèixer el futur. 

I alerta a navegants: és precisament aquesta certesa que ens farà desconfiar quan algú aparegui amb prediccions, fórmules, i/o solucions màgiques per al futur. Aquesta és la primera obra que Hannah Arendt (1906-1975) va publicar després de la guerra, ja als Estats Units. Potser no està a l'alçada de La condició humana, tot i que alguns dels postulats teòrics d'aquesta ja hi comencen a ser presents, però conté molta informació que ens hauria de fer pensar i algunes reflexions que realment no tenen preu.

Continguts: L'obra es divideix en tres grans parts que originalment es van publicar per separat: "Antisemitisme", "Imperialisme" i "Totalitarisme". La primera part pretén desmitificar explicacions essencialistes sobre l'antisemitisme, i busca les arrels d'aquest fenomen en les complexes relacions entre la comunitat jueva i el naixent concepte de l'estat-nació modern, és a dir, en el seu tracte polític, així com també en l'esfera social. L'últim capítol d'aquesta part analitza el cas Dreyfus com a exemple històric de la primera aparició del concepte de massa en la política europea. La segona part analitza la qüestió des d'un vessant econòmic, i comença a observar la desvinculació de la burgesia en termes econòmics i la seva expansió colonial com un dels elements que influirà decisivament en la deriva política que prendrà l'estat-nació al segle vint, en tant que la categoria racial començarà a ser un element clau en els territoris colonials en oposició a la ciutadania exercida dins l'estat nació. Tanmateix, la clau de volta de tot plegat vindrà donada per l'extensió al continent dels mateixos postulats de la dinàmica imperialista, que donarà peu als panmoviments, la lògica expansionista dins mateix d'Europa i les primeres operacions de deportació de minories ètniques i apàtrides. Finalment, la tercera part analitza els mecanismes utilitzats pels moviments totalitaris i les seves dinàmiques de massa, així com les característiques del seu domini un cop arribats al poder. La utilització de la ideologia com a estratègia per bloquejar el pensament i la originalitat, i la creació del terror per tal de fomentar l'aïllament dels individus, que els incapacita per a l'acció política, seran claus en aquest procés.

M'agrada: La perspectiva històrica en general. Crec que va ser molt intel·ligent per part d'Arendt, en el moment en què es va publicar aquest llibre, remuntar-se a les arrels de l'antisemitisme europeu, d'una banda, i a l'imperialisme (especialment britànic) de l'altra, per donar una visió de context molt més àmplia a l'horror del totalitarisme del segle vint. Poques visions van ser tan lúcides en aquell moment en què la filosofia semblava haver-se quedat sense recursos per explicar racionalment el que s'havia esdevingut i s'estava esdevenint a l'Alemanya i la Unió Soviètica del moment. Pel que fa al context històric d'aquests dos fenomens (nazisme i estalinisme), concretament, l'obra és molt informativa.

No m'agrada: No comprenc per què l'autora s'esforça tant a distingir el nazisme i l'stalinisme com a prototips de règim totalitari, però a la vegada tendeix a minimitzar les dictadures sud-europees de la mateixa època com a règims despòtics. Si realment hi ha trets totalitaris en aquestes (com un estudi històric acurat del franquisme, per exemple, ens hauria de fer veure sens dubte), aleshores les categoritzacions, o bé haurien de ser més àmplies, o bé limitar-se al nazisme i a l'estalinisme i no generalitzar-se en el plantejament d'una categoria política nova (el totalitarisme). D'altra banda, algunes de les reflexions resisteixen poc el pas del temps, com per exemple, la defensa aferrissada que fa del bipartidisme, així, en termes generals, i dels Estats Units com a model de la democràcia occidental. 

Eichmann en Jerusalén (#1)

Van assumir que l'acusat, com a "persona normal", havia de tenir consciència del caràcter criminal dels seus actes, i Eichmann era normal, amb més motiu en tant que "no constituïa cap excepció al règim nazi." Tanmateix, en les circumstàncies imperants al Tercer Reich, només els éssers "excepcionals" eren capaços de reaccionar "de forma normal." Aquesta veritat tan simple va plantejar als jutges un dilema que no podien resoldre, ni ignorar.

Aquest és l'argument principal que formula el concepte de "la banalitat del mal", tal com va ser pensat i descrit per Hannah Arendt. El fet que les atrocitats més impensables puguin venir sancionades per un govern democràticament escollit propicia, per tant, que els majors genocides i criminals contra la humanitat de la història puguin ser considerats com a ciutadans normals, i de fet, fins i tot exemplars, en tant que en cap moment no es van plantejar desobeir l'ordre vigent. Aquest interessant assaig de Hannah Arendt posa l'accent, precisament, en aquesta deficiència sistemàtica, és a dir: al moment en què la política es cancel·la a si mateixa i, per tant, el que és justificable legalment pot ser jutjat, només, de forma retroactiva. Crec que podria agradar a tothom que vulgui conèixer amb més profunditat certs aspectes d'alguns dels fets que van marcar la història del segle vint i, per tant, el nostre món d'occidentals. 

Continguts: El llibre és l'informe realitzat per Hannah Arendt sobre el procés contra Eichmann, un dels oficials nazis implicats en la Solució Final, que va tenir lloc a Jerusalem l'any 1961. En ell es descriu amb molt detall, per una banda, la personalitat de l'acusat i la seva trajectòria vital i, d'altra banda, els passos principals que va seguir l'aplicació de la Solució Final. Com explica l'autora, el llibre no pretén cap altra cosa que el mateix judici, és a dir, l'objectivitat. I tanmateix no fa falta assenyalar que això no és una garantia cent per cent d'acompliment en el llibre, que mostra tot l'espectre de reaccions i de postures que es van donar en els participants i observadors del judici en aquell moment. 

M'agrada: Si algú en algun moment li interessa saber què passa, o millor dit, què no passa, per la ment d'un nazi, potser aquest és el llibre adequat.

No m'agrada: L'exposició històrica es pot fer una mica densa en determinats moments.