Els enfonsats i els salvats (#461)

D'uns homes que han conegut una misèria tan extrema no es pot esperar una declaració en el sentit jurídic del terme, sinó quelcom que és a la vegada un lament, una maledicció, una expiació i un intent de justificar-se o rehabilitar-se. S'ha d'esperar d'ells un esclafit alliberador en comptes d'una veritat amb rostre de Medusa. 

Aquest assaig de Primo Levi (1919-1987), químic torinès i supervivent de l'Holocaust, és la tercera i última part de la seva Trilogia d'Auschwitz, composta per aquest volum i els dos llibres de memòries Si això és un home i La treva. Ara bé, Els enfonsats i els salvats no és un llibre de memòries, és més aviat un intent de teoritzar i categoritzar l'experiència als camps d'extermini i fer-la comprensible al públic lector. Per més obscur que pugui semblar aquest tema a simple vista, els conceptes exposats són perfectament accessibles per a tot tipus de lectors, i l'explicació queda assistida pel to planer i extremadament clar de Levi, que fa arribar el seu missatge amb contundència i sovint amb ràbia, des d'un llenguatge senzill que evoca en tot moment el discurs parlat. La classificació de la informació en blocs temàtics també ajuda molt a seguir el fil de les reflexions de l'autor. 

Els conceptes més coneguts que Levi va encunyar per a l'ocasió, i que esdevindran idees clau en els estudis sobre l'Holocaust i la teoria del trauma, van ser el dels "enfonsats i els salvats", que dona títol al llibre, i el de la "zona grisa". El primer fa referència a la qualitat del testimoni dels supervivents dels camps nazis, que sempre sembla insuficient davant de la magnitud de l'horror experimentat per les persones que hi van perdre la vida, els enfonsats o submergits. Els enfonsats són les víctimes que van arribar al fons de l'horror i el van experimentar en tota la seva magnitud, i en aquest sentit són els que potencialment esdevindrien els "testimonis perfectes" de les atrocitats que van patir. Tanmateix, la paradoxa del testimoni perfecte és que precisament és impossible d'obtenir i, per tant, és tan sols silenci. Davant d'aquesta realitat, els supervivents esdevenen testimonis de segona mà o "per delegació", en paraules de Levi, i aquesta mateixa qualitat els omple de culpa i de vergonya per haver sobreviscut en lloc dels enfonsats, o de vegades fins i tot a costa d'ells. L'autor mateix ens intenta dissuadir de buscar lògica a aquest raonament: la culpa i la vergonya són percepcions íntimes que no tenen a veure amb responsabilitats objectives, i el trauma mateix d'haver sobreviscut és una càrrega que el supervivent ha de suportar. Aquesta és l'explicació més generalitzada que es va donar als nombrosos suïcidis de supervivents de l'Holocaust, tot i que possiblement la vivència íntima d'aquestes persones fos psicològicament més complexa que això.  

D'altra banda, la "zona grisa" es refereix a les nombroses ambigüitats i compromisos morals que es poden produir a l'hora d'intentar definir una línia clara entre víctimes i botxins. Sota aquesta denominació Levi tracta nombrosos exemples de col·laboració de les víctimes amb els seus carcellers i torturadors, o moments en què els presoners es tornen botxins per als seus propis congèneres. L'exemple més clar que exposa Levi és el dels Kapos, és a dir, els vigilants dels camps que eren reclutats entre els propis presoners, i que en la gran majoria de casos exercien les seves funcions amb zel i crueltat, en part per por de represàlies si no ho feien. D'altra banda, hi ha el cas dels Equips Especials o Sonderkommandos, que eren grups de presoners que assistien en les tasques relacionades amb la càmera de gas i després s'ocupaven de fer desaparèixer els cossos. D'aquests, en van sobreviure proporcionalment molt pocs, ja que ells mateixos eren eliminats periòdicament perquè no poguessin explicar el que estava passant. Aquí es dona una ambigüitat intrínseca entre la culpabilitat i la innocència, i a través d'aquest tipus de casos extrems Levi ens demostra com la culpabilitat, que és un sentiment íntim i profundament subjectiu, i la responsabilitat, que es pot determinar objectivament i tot sovint s'utilitza com a terme jurídic, no es poden equiparar en cap cas. 

El llibre sencer té a veure amb totes aquestes zones grises i ambigüitats que afronten els supervivents, que Levi exemplifica constantment amb una cura i un respecte cap a totes les parts implicades que fins i tot pot arribar a soprendre en determinats moments, especialment quan es refereix als seus botxins, als quals dedica un retrat extremadament realista i detallat en tota la seva cruesa. A més dels diversos exemples de col·laboració amb els botxins, que se'ns exposen en diversos graus de responsabilitat, també ens qüestionen amb la seva ambigüitat els diversos graus d'avergonyiment i culpabilitat que experimenten els supervivents, la pregunta sobre l'intel·lectual a Auschwitz, i sobre si tenir cultura és un aventatge o un obstacle adaptatiu en la vida del Lager, o la relació del poble alemany com a col·lectiu (que en el moment de la publicació del llibre encara havia viscut els fets de prop i en tenia responsabilitat directa) amb el seu propi passat i la seva pròpia història de violència. 

Un capítol totalment apart i especialment colpidor és el capítol cinquè, en què Levi tracta diverses formes de violència que patien els presoners al Lager i intenta, seguint l'hipotètic raonament que farien els nazis, classificar-les en violències útils - necessàries per acomplir un determinat objectiu que havien marcat - i violències inútils, és a dir, dirigides únicament a humiliar les víctimes i fer-los perdre la seva diginitat humana, que a la pràctica suposaria un mecanisme de deshumanització de la víctima per transferir el sentiment de culpa i poder cometre aquelles atrocitats sense sentir-ne la responsabilitat moral directa. El capítol setè, d'altra banda, respon a tres preguntes estereotípiques que reben els supervivents i que responen igualment a simplificacions d'una realitat molt més complexa i matisada: la pregunta sobre per què no hi va haver fugides dels camps, per què no hi va haver rebel·lions, i per què els jueus no van fugir dels seus països "quan encara eren a temps". El retrat sempre lúcid de Levi i la seva denúncia eloqüent destapa aquestes preconcepcions immediatament, presentant sempre amb compassió la impossibilitat absoluta de reaccionar dels éssers humans quan són deixats en la precarietat més absoluta. 

Un altre element molt colpidor de la lectura són les nombroses apel·lacions que fa Levi a la situació present del món, en què el discurs de l'odi, la presència de règims autocràtics i de la guerra com a mitjà per canalitzar conflictes polítics semblen plenament normalitzats. En aquest sentit, el llibre de Levi es dirigeix al context històric dels anys 80, però continua essent una crida d'atenció totalment vigent avui dia, pel que fa dels riscos polítics d'utilitzar la identitat com a arma amb el propòsit de marcar l'altre - sempre incert, sempre imaginari - com a objectiu. La reflexió històrica que fa Levi sobre les cruïlles i els perills polítics del present, sempre lúcida, perfectament clara, però també enrabiada i acusadora, es fa profudament colpidora però més necessària que mai. 

Continguts: El primer capítol, "La memòria de l'ofensa", parla del problema de mantenir el record dels fets a través del temps, i dedica especial atenció a les tergiversacions i supressions de la veritat per part dels botxins. El segon capítol, "La zona grisa", exposa l'ambigüitat intrínseca en els conceptes d'innocència, culpabilitat i responsabilitat moral a l'hora d'afrontar la col·laboració de certs grups de víctimes amb els seus carcellers, en la majoria de casos sota coerció. L'objectiu d'aquestes matisacions és, precisament, evitar les simplificacions en les quals es poden caure quan s'analitzen els esdeveniments des de fora. El tercer capítol, "Vergonya", parla dels sentiments de culpabilitat i vergonya que experimenten els supervivents dels camps d'extermini, i exposa la teoria dels enfonsats i els salvats, és a dir, la contraposició entre el testimoni del supervivent i el que seria un suposat "testimoni perfecte", que és inaccessible per definició. El quart capítol, "Comunicar", fa referència al llenguatge i a la seva perversió fonamental en el context del Lager. Al cinquè capítol, "Violència inútil", Levi prova de posar-se a la pell dels seus botxins per tal de destriar si hi havia alguna lògica interna en els seus actes. Amb aquest propòsit, analitza amb minuciositat les formes de violència que es produïen al Lager, sobretot les més banals i gratuïtes, i les acaba subsumint dins d'una reflexió general sobre la necessitat de deshumanitzar l'enemic per poder destruir-lo totalment. El capítol sisè, "L'intel·lectual a Auschwitz" representa un homenatge a la figura de l'escriptor austríac Jean Améry, i reflexiona sobre la cultura humana davant l'experiència del Lager. El capítol setè, "Estereotips", pretén desfer malentesos habituals que Levi es trobava sovint quan parlava amb el seu públic. Al capítol vuitè, "Cartes d'alemanys", Levi tracta la recepció que van tenir els seus llibres entre el públic alemany. 

M'agrada: És un text imprescindible per entendre una part important de la història europea del segle vint. En aquest cas, Primo Levi no solament ofereix el testimoni de la seva experiència personal a Auschwitz, sinó que també fa una anàlisi extremadament lúcida sobre l'amenaça del totalitarisme també en el present. 

En podeu llegir uns fragments aquí. 

I del cel van caure tres pomes (#460)

La nit farà encanteris amb les mans per preservar aquesta felicitat i pels seus palmells freds rodolaran tres pomes que cauran del cel a la terra, tal com diuen les llegendes de Maran: una per a qui ho va veure, una altra per a qui ho va contar i la tercera per a qui ho va escoltar i va creure en el bé. 

Aquesta novel·la de l'autora armènia Nariné Abgarian es va publicar per primer cop l'any 2015 i s'ha convertit en una revelació internacional des de llavors. Hi va contribuir el fet de guanyar el prestigiós premi Iàsnaia Poliana a la narrativa en rus. Abgarian relata la vida a Maran, un poblet remot de les muntanyes armènies, i la duresa de l'existència diària dels seus habitants, que treballen la terra i cuiden el bestiar com han fet sempre els seus avantpassats. Els joves del poble han marxat tots a buscar feina a altres poblacions més grans, o han desaparegut a causa de la gran fam i de la guerra que van assolar la contrada, i a Maran només hi sobreviuen amb prou feines una trentena d'ancians. La narració arrenca amb la protagonista, l'Anatòlia Sevoiants, una dona del poble que, després d'haver fet les tasques de la llar i haver preparat amb cura la seva mortalla, es fica al llit disposada a deixar-se morir. A partir d'aquest moment inicial, la veu narradora ens va informant de la història de les famílies del poble remuntant-se a generacions enrere i, a través de diversos salts temporals, ens va desplegant davant dels ulls la xarxa de relacions humanes que teixeixen els veïns en el seu dia a dia. 

La narrativa no lineal és un dels punts forts de la proposta, tot i que de vegades els salts temporals no són gaire fluïts i afegeixen a la trama un element de confusió que em va semblar innecessari. Aquesta aposta narrativa crec que reforça l'aura de misteri sobrenatural de la narració, que de vegades s'apropa al realisme màgic i que pretén recrear la textura dels relats folklòrics i tradicionals transmesos de forma oral. En aquest sentit, em va recordar força Un lloc anomenat Antany d'Olga Tokarczuk, tot i que aquesta última novel·la em sembla força superior a l'hora de retratar les vicissituds del poble petit i aïllat de la resta del món i a la vegada retratar les inquietuds socials, històriques i polítiques que afronten els personatges. En realitat, això és el que m'ha faltat en la lectura de I del cel van caure tres pomes: és una novel·la emocionant i molt bellament escrita, però hi falta política, i per això m'ha semblat un punt excessiva en el seu afany de complaure el seu públic, i d'evitar qualsevol element que pugui qüestionar mínimament el control de Turquia o de la Unió Soviètica sobre Armènia, que de fet ni tan sols s'esmenten en cap moment.  

De fet, tot el que la novel·la ens explica del poble armeni gira al voltant de la seva gastronomia, l'arquitectura de les cases del poble i les feines agrícoles. La novel·la fa poc per situar-nos en un context històric definit que puguem identificar, i per això al capdavall el mateix relat podria tenir lloc en qualsevol altre escenari rural del món. Els únics indicadors d'algun fet polític o històric que influeixi en la vida del poble des de l'exterior són la gran fam - que crec que té a veure amb moviments geopolítics al Caucas durant la primera guerra mundial - i la guerra que crida els joves al front i que fa el poble víctima dels bombardejos - que vaig suposar que es tractava de la segona guerra mundial. En cap moment la narració no aporta cap dada que permeti confirmar o desmentir aquestes suposicions, i això afegeix a la lectura un component d'indefinició o de confusió que no m'ha acabat de fer el pes. Tot i així, l'actitud imperant en el poble és més una mena de resignació estoica que s'apodera de tots els seus habitants a la vegada, de forma que cap d'ells arriba a expressar mai cap opinió política, posant en tot moment aquests esdeveniments històrics al mateix nivell que els desastres naturals (com els terratrèmols o les sequeres) o les desgràcies familiars (com les morts o les malalties). 

Una de les parts més interessants de la novel·la em sembla l'aposta per retratar el poble com a comunitat harmoniosa, en què els rols de gènere estan marcats molt clarament i en què tothom acompleix la seva funció dins del tot segons les expectatives socials. La novel·la ens retrata una societat tradicionalista i patriarcal, però a la vegada ens la basa en els lligams de cura, empatia i assistència mútua entre els seus membres. És una visió que en aquest sentit pot sobtar per desacostumada, i potser en determinats moments m'ha deixat pensant si no és un retrat potser un punt excessivament harmoniós i utòpic de les vicissituds de la vida rural. Els matrimonis, per exemple, són sempre aliances familiars que s'imposen sobre la noia i tot sovint també sobre el noi, però en la immensa majoria dels casos donen peu a relacions duradores, estables i ben avingudes. El que més m'ha agradat de la lectura és precisament els elements màgics i fantasiosos que queden entrellaçats amb les vides dels habitants del poble, i que no requereixen de cap explicació per adoptar el seu propi sentit dins del relat. En aquest sentit el realisme de la novel·la m'ha semblat una mica més problemàtic, un cop vista com a conjunt, que la seva fantasia. 

Sinopsi: En un moment indeterminat al poblet fictici de Maran, a les muntanyes del Caucas, l'Anatòlia Sevoiants, una dona de cinquanta-vuit anys, es fica al llit disposada a morir d'una hemorràgia. La narració ens remunta als seus pares i els seus avis per anar-nos familiaritzant amb la història del poble i dels seus habitants. Els següents capítols segueixen el punt de vista d'altres veïns del poble, mentre es va desenvolupant el misteri sobre la malaltia de l'Anatòlia. 

M'agrada: És un relat molt bell, i els fets sobrenaturals que s'encadenen al voltant dels diversos llinatges familiars del poble tenen una coherència interna que està molt ben construïda dins del relat. 

No m'agrada: És un relat tan asèptic políticament que m'ha costat molt empatitzar o arribar a comprendre les motivacions dels personatges. La novel·la prioritza el folklorisme per sobre de la contextualització històrica. 

De somnis i revoltes (4)

Ahir a la nit vam poder veure a TV3 el documental "Atrapades entre dos móns", un documental-denúncia de la situació d'opressió i submissió que pateixen moltes noies de famílies musulmanes a Catalunya. No tan sols han d'encarar el racisme present a la societat catalana, sinó també la manca de llibertat que els imposen les seves famílies davant la indiferència de les institucions públiques. Era necessari retratar aquesta realitat, que tot sovint es dilueix en el discurs públic per correcció política i comoditat. El lamentable paper de la representant de la Generalitat en el documental n'és un bon exemple. 

El reportatge també és un bon exercici a l'hora de traçar connexions dins del món actual, altament globalitzat, i una bona oportunitat de girar la mirada des de l'Iran cap aquí i veure com no és una qüestió de "nosaltres" i "ells", sinó que afecta tothom que tingui preocupació per la salut de la democràcia arreu del món. La mort de la jove kurda Jîna Aminî a l'Iran va ser tan colpidora que va iniciar una revolta d'aquelles que haurien de traspassar fronteres més sovint. 

Podeu veure el documental de Sense Ficció al següent enllaç: 

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/atrapades-entre-dos-mons/video/6198325/

I aquí també podeu veure el documental que es va emetre a 30 minuts el passat desembre sobre la revolta iraniana: 

ccma.cat/tv3/alacarta/30-minuts/dones-vida-llibertat/video/6190196/

Gran historia visual de la filosofía (#459)

El que em fa feliç és l'esperança que llegint aquestes pàgines hàgiu pogut descobrir alguna cosa nova que us sorprengui. 

El Nadal passat l'amic invisible em va regalar aquest llibre amb la intenció que em resultés útil per a les classes de filosofia i, al meu parer, és una bona eina per iniciar-se en aquesta disciplina, especialment com a obra de consulta per a estudiants que busquin una explicació senzilla i sintètica de conceptes determinats. El seu autor, Masato Tanaka, és un artista gràfic japonès, i la Gran història visual de la filosofia ha esdevingut un gran èxit al Japó des de la seva publicació el 2015. És una aproximació visual als principals conceptes i autors de la història de la filosofia, explicats de forma molt planera a través de gràfics i vinyetes que sintentizen la informació visualment, i petites explicacions que acompanyen el material visual. Només cal fullejar-lo una mica per veure que el centre d'interès del llibre és la seva proposta gràfica, que consisteix en unes vinyetes de traços simplificats però extremadament clares i expressives. Tot i així, els textos que acompanyen els dibuixos també són força aclaridors del contingut, de forma que ambdós elements es combinen de forma molt fluïda i fan la lectura molt agradable i dinàmica. 

L'obra té pretensions enciclopèdiques, de forma que hi trobarem un compendi del pensament dels principals autors a través de la història de la filosofia. Cada etapa històrica va introduïda per un llistat de resums biogràfics de cadascun dels autors, i a aquesta secció introductòria després segueixen les explicacions més detallades dels conceptes principals de cadascun i la forma com es relacionen entre ells. És en aquestes seccions de contingut que el llibre pot resultar més útil, en tant que el seu punt més fort és l'establiment de connexions entre unes seccions i unes altres (de vegades fins i tot a través de diferents èpoques) que posen de relleu especialment l'evolució d'una determinada idea a través de la història del pensament i els debats que es susciten a través d'aquesta. En aquest sentit, la part més valuosa de la proposta és la seva aposta per la visió macro, molt ben planificada, i l'accent en les relacions entre diversos conceptes i etapes històriques a vista d'ocell. En són exemples l'explicació de la navalla d'Ockham, que em va semblar una proesa de la síntesi, o l'explicació dels conceptes de subjecte i objecte. 

Ara bé, una obra d'aquestes característiques necessàriament ha de ser molt sintètica i, al meu parer, s'hauria beneficiat d'unes quantes pàgines més on poder desenvolupar més els conceptes tractats. El defecte més evident del llibre són les seves nombroses omissions i simplificacions. Les absències més sonades m'han semblat que són Maquiavel, Max Weber i Walter Benjamin, cosa que em fa pensar que probablement l'explicació prioritza els autors que es poden subsumir fàcilment dins d'una escola o corrent de pensament que funcioni com a etiqueta prèvia. També m'ha semblat força estranya la divisió cronològica que fa en períodes històrics, que coloca com a "premoderns" filòsofs d'èpoques molt diferenciades, i que omet directament l'humanisme com a corrent. M'imagino que aquests defectes responen a l'afany de simplificació que té el text, que funciona molt bé com a iniciació a la filosofia, però que demana anar a altres fonts, encara que siguin introductòries, per buscar explicacions una mica més profundes i detallades dels conceptes que s'hi expliquen. Com he dit, pot ser una bona eina de consulta per a estudiants que tenen el seu primer contacte amb la filosofia, i per a aquest propòsit els seus esquemes i gràfics són molt entenedors. 

Continguts: A través dels diferents períodes històrics, el llibre ofereix un resum de les idees dels principals autors de la història de la filosofia, amb petites entrades gràfiques que es presenten interconnectades les unes amb les altres. D'aquesta forma, el llibre es pot llegir tot seguit com a resum de la història de la filosofia, o es pot utilitzar com a obra de consulta saltant d'uns articles a uns altres. 

M'agrada: El suport gràfic de la proposta i la seva aposta per la síntesi. El llibre proporciona explicacions molt amenes a les principals preguntes de la filosofia a través de la història, i a mi m'ha agradat especialment l'aposta per les connexions a vista d'ocell entre diferents filòsofs i conceptes. 

No m'agrada: En determinats apartats l'aproximació es queda curta, i algunes de les seves omissions deixen l'obra un punt incompleta.  

Gos blanc (#458)

Ja començava a estar-ne tip, del problema negre, cosa que em dona una idea molt, molt, molt petita del que deuen sentir les mateixes masses negres. Tinc la necessitat voraç d'una segregació, d'una alienació sense cap precedent en la història de la solitud. Amb un desig interior tan gran de separatisme s'hauria de poder crear un món nou. M'hi poso immediatament: passo tota la tarda escrivint. 

Aquesta memòria novel·litzada de l'autor francès Romain Gary (1914-1980) es va publicar per primer cop el 1970, i va gaudir de força èxit a causa de l'actualitat dels fets que s'hi descrivien. A mig camí entre el relat de ficció i la crònica periodística, Gary ens ofereix un relat distanciat i ple d'ironia de l'ambient de confusió i de revolta política i social als Estats Units i a França durant l'any 1968. En ple auge de la lluita pels drets civils i els disturbis racials que es derivarien de l'assassinat de Martin Luther King, Romain Gary viu en un suburbi luxós de Los Angeles amb la seva dona, l'estrella de cinema Jean Seberg, i es relaciona amb un cercle d'intel·lectuals multimilionaris que treballen a la indústria del cinema. El fil conductor del relat és la troballa que fa d'un gos abandonat, que adopta immediatament, per adonar-se poc després que es tracta d'un "gos blanc", un gos policia procedent d'Alabama que ha estat ensinistrat expressament per atacar i matar negres. Gary porta el gos, el Bakta, a un amic seu que té un zoo urbà, amb l'esperança que l'animal podrà ser guarit de les seves pulsions violentes programades i reinserit en la societat civilitzada. 

L'accidentat procés de reeducació que pateix aquest gos funciona com a metàfora del racisme institucionalitzat a la societat americana, així com de les seves manifestacions violentes més immediates en els disturbis racials. La presència del "gos blanc" a la vida del narrador assenyala la veritat incòmoda del racisme com a condicionament cultural, que depèn directament de l'educació: una mena d'ensinistrament moral que ens predisposa cap a cert tipus de judicis contra col·lectius sencers. Com que Gary és un europeu dins la societat americana, la seva fe en la rehabilitació del gos de seguida es revela com un projecte extremadament idealista, que apel·la precisament als valors il·lustrats: l'optimisme de la fe en la humanitat, en un residu de decència o de compassió universal que pugui anar més enllà de qualsevol tragèdia o violència històrica i els condicionaments socials i materials que derivats de les injustícies que els negres han patit a mans dels blancs. 

D'aquesta forma, el punt més fort del llibre és la seva ironia desemmascaradora, que apunta precisament a la naturalesa inherentment defectuosa d'aquest plantejament il·lustrat: el que la societat blanca del moment està demanant quan requereix als negres que no caiguin en l'odi i en la lògica de revenja és precisament que siguin millors que ells, que comencin de nou com si fos possible esborrar tot aquest passat de violències i atrocitats. La reflexió de Gary denuncia les inseguretats i complexos dels intel·lectuals d'esquerres blancs quan es presenten com a aliats de la lluita dels negres, en especial aquest cercle d'estrelles de cinema que s'involucren amb "la causa" des del privilegi, i sempre basculant entre, d'una banda, un paternalisme incapaç d'amagar un sentiment implícit de superioritat i, de l'altra, la culpabilitat que arrosseguen no sols pels crims històrics dels blancs sinó també per la seva riquesa i el seu privilegi en el present. 

Gary llegeix aquesta confrontació sempre en termes freudians, especialment en el moment que toca les relacions sexuals entre blancs i negres, que avui dia ens pot semblar un tema anacrònic però a l'època era una qüestió central del debat. Ens trobem en un context, de fet, en què els matrimonis mixtos encara eren perseguits per llei en alguns estats dels Estats Units i es percebien socialment com una mena d'aberració. L'accent en les violacions per part d'homes negres a dones blanques amaga una incomoditat força patent per una història de normalització i silenciament de les violacions d'esclaves negres per part dels seus amos, fet que els blancs reprimeixen del discurs públic per culpabilitat i els negres per vergonya. És una qüestió que té ecos en el concepte que avui dia anomenem "masculinitat fràgil", i que és fàcil d'entendre en context si observem el fal·locentrisme imperant dins la novel·la americana de l'època, que Gary no s'està d'assenyalar directament. És l'època, per exemple, en què Marlon Brando es vestia amb l'estètica dels panteres negres, segurament, segons Gary, per amagar algun tipus de complex d'inferioritat. El passatges en què l'autor descriu les reunions d'estrelles de Hollywood per tal de recaptar fons per a la causa dels negres són especialment reveladors d'aquestes dinàmiques. 

Així doncs, per més que el plantejament quedi ancorat en els anys seixanta i que alguns dels arguments ens puguin semblar superats avui dia, el que cal reconèixer de la crònica que ens ofereix Gary és la seva lucidesa a l'hora d'atacar els punts de flotació d'ambdós bàndols: els blancs benintencionats però extremadament ridículs i neuròtics en el seu privilegi, i d'altra banda, els negres que els fan el joc perfectament conscients de la farsa en què participen, però disposats a beneficiar-se'n legítimament per a la seva pròpia causa. Un exemple emblemàtic és el moment en què Gary ataca l'antisemitisme dels negres com a intent d'anivellament i assimilació dins la societat americana - els negres també necessiten un cap de turc a qui odiar - mentre que acusa els seus amics jueus d'esquerres exactament d'aquest mateix desig d'assimilació - comparteixen la culpabilitat històrica dels blancs i presenten els seus avantpassats com a americans de soca-rel, i per tant esclavistes, quan en realitat els seus pares eren immigrants que fugien dels pogroms de l'Europa de l'est. Aquest rebuig a diluir les diferències m'ha recordat en certs moments els arguments que vaig llegir a l'autobiografia de Malcolm X, especialment a l'hora de rebutjar l'assimilació per tal de poder preservar la identitat pròpia. Si més no, ambdós textos comparteixen aquesta denúncia a aquells que esgrimeixen la igualtat com a forma d'escombrar el problema sota l'estora.  

Un altra crítica que fa Gary, d'altra banda, i que apunta directament a plantejaments que podem trobar a la filosofia contemporània, és a la demagògia política generalitzada, des de tota mena d'altaveus públics, ja sigui per part de líders espirituals o polítics, activistes o manifestants: les consignes polítiques en aquest moment ens ofereixen eslògans prefabricats que funcionen com a instruments de màrqueting comercial, i a les pàgines dels diaris podem llegir reportatges sobre les violències més brutals comeses a la guerra de Biafra compartint pàgina amb anuncis de iots de luxe. La darrera part del text, en què l'autor es trasllada a París durant les revoltes de maig del 68, és especialment punyent a l'hora de desemmascarar aquesta buidor inherent a la protesta: els estudiants francesos semblen ser els únics que no tenen una causa pròpia, com els negres estatunidencs que els observen assenyalen immediatament, i per tant es manifesten per totes les altres del món - sigui la guerra del Vietnam, el règim soviètic a Txecoslovàquia, la guerra de Biafra o la lluita dels afroamericans pels drets civils. 

Així doncs, el text ens ofereix una visió pessimista dels dilemes polítics que el món occidental afrontava en aquell moment, i ens assenyala sense cap mena de reserva les contradiccions més flagrants de les lluites polítiques i socials més benintencionades, especialment quan no són les pròpies, sinó que pretenen solidaritzar-se amb els patiments d'altri. És un retrat de l'extrema confusió i irracionalitat que es viu des del present d'aquella època, en què la violència pels carrers és ben real i en què la distinció entre amics i enemics perd tot el valor en el moment que els enemics històrics estenen la mà, ja sigui per culpabilitat o per desig narcissista d'autorealització. Tot i així, el text pren un to distanciat que no arriba a caure en el cinisme, i acaba en una visió última, la de l'amor, que a través d'un joc de llenguatge queda carregada amb el matís irònic de tot el seu bagatge històric. 

Sinopsi: Gary recrea en aquest relat les seves vivències l'any 1968 a Los Angeles i a París. D'una banda, és testimoni del procés de reeducació d'un gos adoptat que ha estat entrenat al sud dels Estats Units per atacar els negres. D'altra banda, també reflexiona sobre el clima de violència i inseguretat que es viu als carrers davant dels disturbis racials als Estats Units i el maig del 68 a París, mentre que també retrata irònicament l'activisme blanc que treballa a favor de la causa dels negres. 

M'agrada: La profunditat de l'anàlisi social i política rere la crònica dels fets. L'humor en els diàlegs i ens les situacions evocades per Gary, que desarma en els moments més inesperats del text. 

No ploris, fill (#457)

L'home blanc fa una llei o regulació. Amb aquesta llei o regulació o com es digui, s'apropia la terra i aleshores li imposa moltes lleis al poble sobre aquesta terra i moltes altres coses, tot sense que la gent hi estigui d'acord, no com en els dies antics de la tribu. Ara s'alça un home i s'oposa a la llei que els va permetre apropiar-se la terra. Ara aquest home és arrestat per la mateixa gent que va fer les lleis que aquest home combat. El jutgen segons aquestes lleis foranes. Ara digueu-me, qui és l'home que podria guanyar, ni tenint els àngels de Déu per advocats. . . 

Aquesta novel·la de l'autor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o va ser la segona novel·la que va escriure, quan encara era un estudiant a la universitat de Makerere, a Uganda. Tot i així, va ser la primera que es va publicar, l'any 1964. El riu entremig, la seva primera novel·la, no es publicaria fins un any més tard. Totes dues, escrites encara en anglès, són grans exemples del projecte literari que Ngũgĩ iniciava en aquest moment, i ens ofereixen petits tastos del que vindrà després en les seves altres novel·les, més madures i reeixides pel que fa a la qualitat literària. No ploris, fill és el traumàtic pas a l'edat adulta de Njoroge, un infant que creix en un poblet kikuiu i que té un únic somni per al seu futur: aconseguir anar a escola. Els seus germans són tots més grans que ell, i estan marcats per la violència que han presenciat durant la segona guerra mundial, i per la situació d'injustícia política que viuen en el present, en què es veuen desposseïts de la seva pròpia terra a mans dels colons blancs. D'altra banda, el seu pare, veterà de la primera guerra mundial, troba les terres dels seus avantpassats expropiades per un propietari blanc, i es veu obligat a treballar per a aquesta persona amb l'esperança d'aconseguir recuperar algun dia allò que ha perdut. 

Després d'una vaga general fallida i la brutal repressió de les forces colonials, que declaren l'estat d'emergència, els joves del poble prendran les armes i fugiran al bosc, per afegir-se a la guerra de guerrilles que serà coneguda com la insurrecció dels Mau Mau i que portarà finalment a la independència de Kenya. A la llum de les proeses dels líders polítics Jomo i Dedan Kimathi, que adquireixen proporcions mítiques per virtut del boca orella en un poble remot com el de la família protagonista, els joves entendran que és el moment de passar l'acció, mentre que s'establirà un amarg conflicte generacional entre els guerrillers i la generació anterior, que ha esperat massa temps intentant subsistir en la passivitat. Tanmateix, per a Njoroge representarà un estroncament inesperat i brutal dels seus somnis per al futur, i això acabarà de marcar el seu caràcter per sempre. És indiscutible que Ngũgĩ introdueix elements clarament autobiogràfics en el seu protagonista, especialment a la primera part de la novel·la, i que pretén explicar des del punt de vista dels kikuiu el conflicte polític que va marcar la seva infància i que va dividir la seva família, explicat amb més detall al seu volum de memòries Somnis en temps de guerra. 

La novel·la és breu i la narració molt senzilla, amb el context històric una mica forçat en les exposicions dels personatges, i les imatges una mica massa evidents i sobreexplicades. A mi em va convèncer una mica més l'aposta pel to mític, no sempre naturalista, de El riu entremig. Aquí, la història és la d'una família sencera, de forma que cap dels membres de la família, ni tan sols el protagonista, Njoroge, acaben esdevenint el centre de la narració. Són personatges que es dibuixen més com a constel·lació que com a individus, i que arriben a colpir més pels seus rols dins la comunitat i les seves relacions socials i familiars els uns amb els altres que no pas per la seva profunditat psicològica. En aquest sentit, em sembla magistral l'esbós de triangle format per Ngotho, el pare desposseït, el senyor Howlands, el patró blanc que s'ha apropiat de les terres de Ngotho perfectament convençut del seu dret diví a fer-ho, i Jacobo, un terratinent negre que s'ha enriquit a través de la col·laboració amb Howlands. Tots tres personatges i la seva relació amb la terra articularan els conflites principals de la novel·la i la portaran al seu tràgic final. 

D'altra banda, la relació de Ngotho amb el seu fill Boro, veterà de la segona guerra mundial, és una de les relacions més colpidores i interessants de la narració sencera, encara que no quedi del tot desenvolupada. Pare i fill tenen concepcions diferents del conflicte polític que han d'afrontar i queden separats per la seva incomprensió mútua, mentre que les seves posicions vitals acabaran molt més a prop del que cap d'ells pot arribar a preveure. Pel que fa al protagonista, Njoroge, assistirem a la desintegració del seu somni i dels seus ideals de la forma més directa i brutal possible, i en aquest sentit el pessimisme de la proposta sembla un preludi ominós al que després serà el protagonista d'Un gra de blat. La novel·la sencera es llegeix com si fos una versió preliminar d'Un gra de blat, novel·la en què els personatges principals i els seus conflictes, així com el context polític de l'estat d'emergència i la seva brutal repressió de la població negra, queden molt més ben retratats. Tot i així, Weep Not, Child és una novel·la que ens demostra novament l'increïble talent de Ngũgĩ per a la narració d'històries, i és una lectura tan colpidora i profunda com totes les altres novel·les de l'autor. 

Sinopsi: Njoroge viu amb el seu pare, les seves dues mares i els seus germans grans en un petit poble kikuiu. La seva felicitat és completa quan la seva mare li revela que la família farà un esforç econòmic per enviar-lo a l'escola. Més tard, però, quan es troba a l'escola secundària, esclata l'estat d'emergència i els seus germans fan el jurament dels Mau Mau. L'exèrcit britànic arriba a les cases i executa els sospitosos per crear terror en la població. Els presoners en camps de concentració es transformen en ostatges polítics que el govern utilitza per pacificar els poblats insurrectes. Davant d'aquest conflicte, el pare de Njoroge, Ngotho, decideix passar a l'acció. Les decisions que prendran els homes de la família determinaran el futur de Njoroge per sempre. 

M'agrada: És una mostra més del talent de Ngũgĩ per a la creació d'imatges a la vegada senzilles i profundament colpidores. La seva aparent senzillesa va revelant nivells de lectura i complexitats a mesura que avança la lectura. Avui dia ens pot semblar obvi, però en el moment de la publicació d'aquesta novel·la la narrativa postcolonial estava en els seus inicis, i no era tan habitual que el conflicte de la metròpoli britànica amb les colònies rebels s'expliqués de forma tan clara i eloqüent des del punt de vista africà. 

No m'agrada: És una novel·la excessivament breu, amb un final un punt abrupte, i que potser perd una mica en comparació amb les novel·les de Ngũgĩ que vindran després.