"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

29 de juliol 2023

La gravetat i la gràcia (#488)

Cal preferir l'infern real al paradís imaginari. 

Aquest assaig de la pensadora francesa Simone Weil (1909-1943) es va publicar originalment el 1947, i va ser una compilació per part de l'escriptor Gustave Thibon (1903-2001) a partir dels diaris que Weil li havia deixat abans de morir. Anys després també van aparèixer els diaris complets de l'autora però, en el cas d'aquesta selecció, publicada sota el títol La gravetat i la gràcia, el que va fer Thibon és provar de donar un fil temàtic a aquesta selecció de reflexions i anotacions més o menys inconnexes de Weil, agrupades en certs eixos temàtics que aporten un sentit de coherència interna al pensament de l'autora. És un text desconcertant a simple vista, tot i que no per manca de claredat: de fet, les seves sentències senzilles i concises, com reflexions lapidàries enmig d'un panorama desolador en termes tant existencials com polítics, contribueixen totes al caràcter críptic del conjunt, ja que el text es basa en una juxtaposició constant de pensaments contradictoris entre ells. 

És cert que, a simple vista, això pot afegir un punt d'aridesa a la lectura, però cal llegir aquestes contradiccions a la llum del pensament global de l'autora, com a manifestació última de la problematicitat de la realitat mateixa que Weil pretén assenyalar. Per a Weil, la dualitat de contraris és part del teixit mateix de la realitat, una presa de consciència directa de la seva misèria bàsica, i pretendre dissoldre aquesta contradicció a través d'una explicació planera o directa de la realitat és, simplement, un exercici d'autoengany, una de les múltiples formes d'aferrament que l'autora denuncia al llarg del text. Hi ha un element de la condició humana que és essencialment intermedi, i que per això pot fer de mediador entre el món natural i el món sobrenatural, entre Déu i els seus objectes. Weil anomena aquesta qualitat de la realitat amb la paraula grega metaxú. D'altra banda, el text també lliga amb una tradició de literatura mística en què la juxtaposició d'imatges contràries pretén representar, encara que només sigui per suggestió literària, la inefabilitat mateixa d'una noció d'absolut que, per definició, no es pot pensar ni expressar de cap forma. I aquesta pot ser, també, la part més frustrant de la lectura: és un text que captiva per la seva bellesa i que pren una indiscutible força poètica sobre la pàgina, però que no convida en cap moment a treure'n conclusions clares ni molt menys definitives. 

El títol mateix de l'obra ens apunta a una contradicció fonamental: la gravetat i la gràcia són dues condicions incontestables de l'existència humana, que Weil formula dins del seu text amb precisió matemàtica, com si es tractés d'una correlació entre forces físiques. La gravetat es podria traduir com a necessitat, tot allò que ens lliga a l'existència i que no podem decidir ni canviar: és una força física, la necessitat material de subsistir en aquesta vida i l'entropia inevitable a què es veu abocada aquesta activitat fútil, però a la vegada també afecta la vida de la ment, en tant que per definició es basa en la negació i la finitud de tot allò que som. De fet, hem de tenir en compte que l'univers que ens descriu Weil en els seus escrits és fermament determinista: per tant, la noció de llibertat en l'ésser humà no és ni tan sols una possibilitat a contemplar i la voluntat només és vista com a força negativa que allunya l'ésser humà del seu estadi necessari d'acceptació del no-res. 

És una assumpció tremendament radical, però és el fil conductor que mou el text sencer. Definir objectius o somnis per al futur, projectar móns millors que aquest, és tan sols creació d'il·lusions que ens omplen de tot allò que no és necessari, i un impediment bàsic a l'única funció de l'ésser humà dins l'univers: acceptar el no-res, buidar-se de tot ésser, per tal que Déu pugui ser. Per això l'ateisme, de fet, segons Weil, està més a prop de Déu que tota creença religiosa convençuda, que s'aferra a una il·lusió de transcendència que és directament impossible si no és a través de la gràcia, és a dir, que no es pot aconseguir o abastar de cap manera sinó només renunciant-hi, en tant que ha de venir donada de fora, si és que arriba a venir. Al fons d'aquesta qüestió hi ha l'aposta de Weil per un dualisme de tall neoplatònic que explica l'univers com a oposició de contraris, i que pretén encaixar l'existència del mal, el dolor i el patiment en l'acció creadora d'un Déu que pressuposem bondadós. Cal entendre la presència del mal al món com a absència de Déu, en tant que el món per definició és no-Déu i Déu per definició és no-món. L'acceptació de la nostra mort, la negació del nostre "jo" en termes absoluts és l'única forma de retornar a Déu al seu ésser i permetre-li que torni a ser. Weil ho expressa en aquests termes: Déu renuncia a ser-ho tot; nosaltres hem de renunciar a ser quelcom. 

És un raonament que va portar Weil mateixa a la mort, a través d'una empatia de dimensions còsmiques que la va portar a solidaritzar-se fins a l'extrem amb aquells que patien les atrocitats del seu temps i, per tant, a transcendir el temps mateix diluint el seu propi jo. La seva relació amb el dolor crònic també té alguna cosa a veure amb aquesta concepció del patiment, em penso, i lliga amb el concepte de "creu" que utilitza al text, com a intersecció real entre el natural i el sobrenatural, i escletxa oberta a la gràcia. Les seves reflexions sobre el mal i el patiment tenen a veure amb aquesta estructura còsmica prèviament plantejada: el patiment i la misèria humanes són moments d'obertura a la realitat mateixa, el moment en què despertem del somni bonic que ens hem muntat de vida a la terra, de la il·lusió d'immortalitat o transcendència en què ens hem instal·lat còmodament. Hi ha quelcom de redemptor en el dolor mateix, per tant, que és irreductible a qualsevol altre bé o esforç assolible: l'únic que se'ns permet desitjar és que el mal que fem no recaigui en ningú altre, mentre que el mal que rebem sigui emblema d'innocència pura i, per tant, punt de contrapès per a la càrrega de l'univers sencer. 

No sé si és una responsabilitat massa gran per dipositar-la en una humanitat tan perduda i mediocre com la nostra, però segons el pensament de Weil té sentit precisament per la seva qualitat intrínsecament contradictòria. Crec que l'encant del text rau més aviat en aquesta foscor seva, i en aquesta dissolució aparent dels oposats en una contradicció contínua. Segons Weil, cal estimar Déu pensant que no existeix, de la mateixa manera que l'amor que sentim per un difunt és amor per una absència, desig sense objecte, l'únic desig que és realment alliberador. En aquest sentit, el dolor és l'únic punt de contacte possible amb la realitat, un recordatori, amb la seva presència insistent, del nostre anorreament últim, de la nostra mort com a límit de tota existència i de tot pensament. Què més puc dir d'un text que llença aquestes veritats a la cara i formula experiències místiques com si es tractés de lleis de la física o la matemàtica. Hi ha moments en què l'expressió era tan concisa que em semblava estar llegint una versió apòcrifa del Tractatus. Reconec que no coneixia gaire el pensament de Simone Weil, i que els textos místics sempre em venen massa grans, però és una lectura tan desconcertant com agradosa, que deixa mal cos en els seus moments d'absolutisme intel·lectual, però que conté una brillantor que irradia, desarmant, des de cada afirmació que fa. 

Continguts: La gravetat i la gràcia és una selecció de fragments dels diaris de Simone Weil elaborada per Gustave Thibon, classificats en diferents capítols que corresponen a diferents temes del pensament de l'autora. L'exposició transita des de la seva presentació del cosmos i la seva relació amb l'acció creadora de Déu, passant per una antropologia filosòfica basada en la finitud de l'existència humana i la seva íntima relació amb el mal, el patiment i el dolor, per acabar en els capítols més lligats a l'ètica i la política, que dediquen crítiques molt punyents al capitalisme com a sistema, d'algunes una mica més subtils al marxisme del seu moment, així com una diatriba força encesa a la relació històrica entre les religions i el poder polític. 

M'agrada: És un llibre que està una mica per sobre de gustos personals, però m'han agradat especialment els moments d'anàlisi de textos bíblics, amb conclusions força encertades en la seva originalitat, de la mateixa manera que ajuda a comprendre una mica millor la seva anàlisi de la Ilíada a "La Ilíada o el poema de la força". 

No m'agrada: La seva aproximació al problema del mal, que basa en un dualisme d'inspiració neoplatònica, és la part que m'ha costat més de processar durant la lectura. A estones diu que no cal justificar el mal ni el patiment, tan sols acceptar-ne la presència i la necessitat, com passa amb la guerra de Troia per exemple, per després passar-se pàgines justificant-lo com a fruit de l'acció creadora de Déu. És la part que m'ha semblat més confusa. També em costa especialment la seva lectura determinista de la condició humana, amb la seva noció de submissió i obediència a la realitat com a única possibilitat d'acció realment oberta als éssers humans. 

26 de juliol 2023

Les tribulacions del jove Törless (#487)

Una idea li va estrènyer tot el cos. També són així, els grans? És així, el món? Hi ha alguna llei general per la qual hi ha entre nosaltres alguna cosa més forta, més gran, més bonica, més apassionada, més fosca que nosaltres mateixos? Tenim, per això, tan poc poder, que sembrem a l'atzar milers de llavors fins que, de sobte, una d'elles brota com una flama negra que creix més enllà de nosaltres? . . . I en cada nervi del seu cos s'agitava, com a resposta, un "Sí" impacient.
 

Aquesta novel·la de 1906 va ser la primera obra publicada de l'autor austríac Robert Musil (1880-1942), un dels grans representants del modernisme en llengua alemanya, i és un relat amb una forta càrrega autobiogràfica. Descriu les vicissituds d'un adolescent, el jove Törless, en una acadèmia militar austríaca a principis del segle vint, en un ambient tremendament opressiu i violent, que posarà a prova les preconcepcions sobre la vida ordenada que ha rebut a casa. De fet, la novel·la ens narra simultàniament el desvetllament sexual d'en Törless, lligat a la culpabilitat i el tabú al voltant de l'homosexualitat, i les primeres passes en el seu camí de maduració intel·lectual. El jove intenta mantenir aquestes dues esferes de la seva vida estrictament separades, seguint el que sembla una llei no escrita de la seva vida acadèmica, però a mesura que els seus amics l'endinsin en un retorçat joc d'assetjament, submissió i tortura cap a un company de classe més feble, el malaurat Basini, Törless es veurà enfrontat per primer cop a la vida a una contradicció entre el seu desig d'afirmar-se a si mateix i el de conformar-se al que els altres esperen d'ell. 

És una obra que cal entendre dins del seu context històric, i en aquest sentit funciona molt bé com a estudi psicològic d'una generació sencera d'homes que veurà la seva joventut estroncada per la primera guerra mundial, però que, en el fons, es troba atrapada de molt abans en aquesta contradicció entre l'educació rebuda dins d'un sistema que idolatra els valors del passat i els compromisos morals que hauran d'afrontar quan totes aquestes certeses revelin la seva feblesa inherent. Els nois es veuran obligats a encaixar dins d'un model determinat de masculinitat que és quasi impossible de mantenir amb la guàrdia alta les vint-i-quatre hores del dia i, per tant, hauran d'ocultar tot allò que es consideri emocional, femení o fins i tot prou indeterminat com per despertar la mínima sospita. Portar armes, fumar, beure i visitar les prostitutes locals són comportaments esperables en els joves adolescents que, de fet, són encoratjats i reforçats pels adults, mentre que mentir, robar o mantenir relacions sexuals amb companys de classe es consideren desviacions imperdonables i marca d'una feblesa de caràcter que la institució mateixa castigarà severament amb l'expulsió immediata. Per més que no se'n parli mai, els alumnes saben que és un risc real, perquè en la memòria dels estudiants sempre hi ha ben present algun "escàndol" recent. 

El rerefons freudià del text és ben clar al llarg de tota la lectura: si una cosa deixa ben clara la narració és que tot allò que els adolescents reprimeixen en la seva vida conscient acaba aflorant a la superfície de les formes més xocants i en els moments més inesperats. Així ho experimenta el jove Törless quan comença a associar instintivament l'atracció sexual que sent pels seus companys amb una reacció de repulsa i fàstic, i decideix participar de les tortures a Basini només des d'un distanciament i una fredor calculades que, teòricament, han de preservar-li l'armadura de masculinitat impertorbable. No cal dir que el pla li fallarà estrepitosament, i el sentiment de confusió resultant el portarà a repensar l'estratègia sencera. La seva referència a dos móns separats - el de la racionalitat i l'ordre de la vida quotidiana, i un altre de subterrani o amagat on tenen lloc aquest tipus de passions i pulsions prohibides - em va recordar l'ús que fa Hesse d'exactament la mateixa imatge a la seva novel·la Demian, publicada uns quants anys després. 

Aquesta complexitat de sentiments del protagonista portarà també a un procés de maduració en l'àmbit moral, que s'ha arribat a llegir en termes polítics, com a premonició dels totalitarismes que arribarien després. Principalment, el que arriba a aprendre Törless en els seus anys d'institut és a ser un home buit, que s'arronsarà d'espatlles davant de qualsevol abús de poder que pugui presenciar, simplement perquè és el que s'espera d'ell i perquè prendre partit obert, amb l'educació que ha rebut, és el crim més menyspreable de tots. Al principi de la lectura trobem un Törless que llegeix el món en termes de blanc o negre, i que es disposa a delatar i condemnar Basini des del primer moment en què disposa d'informació contra ell. És quan els seus propis pares li aconsellen no delatar-lo que el món dels grisos comença a prendre forma davant dels seus ulls. Törless, tanmateix, decideix quedar-se a la zona de confort, i arribarà a fer-se desagradós en el seu exercici d'una integritat sense matisos, de forma que a partir d'aquest moment desenvoluparà el seu sentit de superioritat moral com si es tractés d'una arma que pot utilitzar contra els altres. No és debades que, a mitja novel·la, se'ns ofereix un petit excurs cap al que serà el caràcter del Törless adult i, tot i que no sigui gaire sorprenent a la llum del context retratat, costa no llegir amb decepció aquest desenvolupament posterior. 

Per això el desenllaç de la novel·la esdevé tan satisfactori en la seva càrrega anticlimàtica: previsible, sí, però totalment lògic venint d'on veníem i de tot el que hem vist. Törless no es comporta en cap moment com un heroi romàntic perquè acompleix perfectament el que s'espera d'ell. Queda perfectament provat quan veiem la hipocresia i la doble vara de mesurar de la institució educativa que el jutja, amb la imputació del càrrec menor d'histèria que, al capdavall, arriba fins i tot a actuar com a eximent. La seva tria final és una pirueta magistral de lleialtat a mitges: no salvar Basini, o salvar-lo d'un mal més greu, però no comprometre-hi tampoc els seus principis morals totalment. La via de Törless és la de la negació i la conformitat que, de fet, és l'única que troba al seu abast. Si n'esperem més, d'ell, és perquè estem acostumats a llegir relats d'herois forts que se sobreposen a les circumstàncies: en el cas de Törless, les circumstàncies són el medi en què ha d'aprendre a nedar si no vol ofegar-s'hi, i la seva superioritat moral, el relat que s'explica a si mateix per poder-hi sobreviure. El seu talent més ocult, possiblement, és la capacitat d'adaptar-se a un entorn hostil, al preu que calgui, encara que sigui el de la seva identitat. 

Sinopsi: En una acadèmia militar austríaca en un paratge apartat, el jove estudiant Törless comença a menysprear els seus amics Reiting i Beineberg, per l'abús i les tortures a què sotmeten un altre company més feble que ells, l'efeminat Basini. Tanmateix, quan ell trobi la seva pròpia forma de controlar Basini i sotmetre'l als seus desitjos, haurà de decidir si reproduirà el mateix joc de manipulació i xantatge que els seus amics o si se'n desmarcarà per reafirmar-se en el seu propi sentit de superioritat moral. 

M'agrada: És una incursió força acurada en la psicologia adolescent, que tendeix a anar d'un extrem a l'altre i després aturar-se en tots els matisos entremig. Les contradiccions que experimenta el protagonista entre el pensament gregari a què es veu arrossegat i la necessitat d'afirmar la seva pròpia identitat són força realistes, fins i tot independentment del context històric i polític. 

21 de juliol 2023

El simpatitzant (#486)

Sóc un espia, un agent secret, un agent dorment, un home amb dues cares. No és estrany, doncs, que també sigui un home amb dues ments. No sóc pas cap mutant incomprès sorgit d'un còmic o d'una pel·lícula de terror, tot i que alguns m'han tractat com a tal. Però el cert és que puc observar qualsevol qüestió des de tots dos costats.
 

Aquesta novel·la de l'autor vietnamita-americà Viet Thanh Nguyen es va publicar per primer cop l'any 2015, i va esdevenir un èxit immediat de crítica i públic. Va rebre el premi Pulitzer aquell mateix any, així com d'altres guardons prestigiosos als Estats Units. La novel·la és una brillant recreació de l'època de la Guerra Freda i de les preocupacions dels Estats Units per controlar la geopolítica mundial en aquest període, i dona una idea molt acurada de la divisió de blocs de la política d'aquell moment. El seu protagonista, un agent doble al servei del Viet Cong infiltrat dins la resistència contrarevolucionària sud-vietnamita als Estats Units, fa una confessió en primera persona als seus captors sobre les peripècies que l'han fet arribar fins al moment present. El relat s'estén des de la caiguda i evacuació de Saigon, amb la retirada dels Estats Units de la guerra de Vietnam el 1975, i fa un retrat punyent i extremadament lúcid sobre la Indoxina colonial, l'hegemonia de l'imperialisme estatunidenc sobre la zona i la divisió dels països del sud-est asiàtic en dos blocs ben diferenciats, pro-occidentals i comunistes, que portaran a la comissió de crims de guerra atroços en aquesta àrea, sovint amb el vistiplau encobert de les potències més poderoses. 

El punt més fort del relat és que el protagonista no ens retrata aquesta situació extremadament complexa des d'un dels dos bàndols, sinó precisament que ens retrata la seva participació en totes dues empreses simultàniament, a través de la seva ment escindida o la seva doble identitat depenent de qui sigui el seu interlocutor, i sempre treballant per mantenir oculta la seva veritable lleialtat. Per als seus superiors a l'exèrcit sud-vietnamita, és l'exemple perfecte del lluitador de la desapareguda República de Vietnam, defensor del sistema de drets i llibertats occidental i aliat de les antigues autoritats colonials. Per als seus superiors al govern comunista de Vietnam, és un revolucionari convençut en el seu idealisme i ressentit contra occident pels seus propis orígens mestissos. La seva vida com a refugiat als Estats Units, que el converteix immediatament en ciutadà de segona, com el gran gruix dels immigrants que subsisteixen fent petites feines al país, queda conformada pel solapament d'aquestes dues realitats. És així que el relat del seu present, amb una intriga creixent per saber si arribarà a ser descobert com a infiltrat comunista, es va combinant d'una forma extremadament fluïda amb els retalls de records sobre el seu passat que van ajudant a entendre la imatge de conjunt de forma molt més clara. 

Un dels aspectes en què més s'entreté la novel·la és la denúncia de la hipocresia occidental a l'hora de representar els orientals com a inferiors, justificant així el tracte parasitari i paternalista que els dediquen. Nguyen remarca especialment la fal·làcia inherent en aquests tòpics orientalistes, i posa de manifest la necessitat que aquest subjecte històricament representat passi a representar-se a si mateix amb una veu pròpia i amb tota la força de la seva experiència en primera persona. Així, són especialment punyents els retrats que fa de dos acadèmics estatunidencs, que presenten els seus prejudicis etnocèntrics amb l'orgull autosatisfet de qui té la veritat absoluta i no necessita cap esmena per part de l'objecte dels seus estudis. D'altra banda, els capítols centrals de la novel·la són un relat força acurat i realista del rodatge de la pel·lícula Apocalypse Now a Filipines, amb un altre nom i sense esmentar directament els participants més coneguts, però clarament recognoscibles, en la creació de la pel·lícula. Aquí és on Nguyen probablement arriba més lluny en la seva crítica a la producció cultural, en tant que el seu protagonista denuncia la representació esbiaixada que fan aquest tipus d'obres per part dels occidentals no sols com a biaix o prejudici cultural, sinó també com a instrument de propaganda política a través de la perpetuació d'estereotips.  

Les referències directes del text són les novel·les clàssiques d'espionatge al voltant de la Guerra Freda, a l'estil de Le Carré o Graham Greene. Tot i així, la visió privilegiada que n'ofereix Nguyen aporta un matís a tota aquesta literatura prèvia, fins a arribar a denunciar-ne les omissions o els punts cecs. Amb aquest canvi de punt de vista sobre el relat per defecte de la Guerra Freda, l'autor critica la superioritat moral i hipocresia dels occidentals sobre els pobles colonitzats, i assenyala amb força claredat l'associació històrica entre la ideologia comunista i les lluites per la descolonització. En conjunt, la novel·la ens ofereix un relat fascinant de dobles jocs polítics i de les anades i vingudes del protagonista per tal de poder-los ocultar, de forma que la trama, plena de suspens i amb un ritme molt ben dosificat, no decau en cap moment de la lectura. Sens dubte, és una molt bona recomanació. 

Sinopsi: La novel·la arrenca amb l'evacuació dels alts dirigents de la diplomàcia i l'exèrcit de la República de Vietnam quan perden la guerra contra el règim comunista de Vietnam del Nord. Amb l'ajut del servei d'intel·ligència estatunidenc, aquests refugiats arriben a Califòrnia i hi estableixen una organització paramilitar amb l'objectiu de tornar a casa i reprendre la guerra per reconquerir el país. En aquest context, el protagonista és un capità de l'exèrcit vietnamita, home de confiança d'un poderós general, que en realitat es dedica a passar informació sobre les operacions a les autoritats comunistes. Aquest informador, o "simpatitzant", com es coneixen aquests infiltrats, haurà d'arribar a extrems insospitables per mantenir la seva identitat en secret, a la vegada que també negociarà constantment amb la seva identitat com a mestís. 

M'agrada: Una novel·la que no es deixa res al tinter respecte de l'imperialisme estatunidenc i les relacions postcolonials sobre les quals es basa, i en fa un retrat extremadament crític i lúcid, que afecta tant la política com l'acadèmia i la indústria cultural. La recurrència de motius que es van repetint al llarg de la lectura i que van afegint complexitat i nivells de lectura a la novel·la, així com el seu ritme i el seu suspens constants, fan que la lectura no decaigui en cap moment. 

17 de juliol 2023

Jornada de reflexió (10)

Una llengua petita perseguida per grans estats: 
  • La setmana passada vam conèixer que la regidoria de cultura de l'ajuntament de Borriana, en mans de l'extrema dreta, cancel·la la subscripció de la biblioteca pública a cinc revistes en català. L'argument emprat és polític, tot i que queda força clar que és la difusió de la llengua el que els resulta problemàtic, especialment tenint en compte que dues de les publicacions s'adrecen al públic infantil: 



  • A principis d'aquest mes el Consell Europeu va confirmar que el govern espanyol no havia sol·licitat mai l'oficialitat del català a la Unió Europea i que, per tant, menteix quan afirma que promou el català a les institucions europees. Tampoc no ens hauria d'estranyar, a aquestes alçades, ja que tampoc es poden parlar ni el català ni les altres llengües cooficials de l'estat espanyol al seu Congrés dels Diputats. 


  • I el passat maig coneixíem la decisió dels tribunals francesos de declarar inconstitucional l'ús del català als plens municipals dels ajuntaments nord-catalans, després de portar-ne a judici quatre per modificar el reglament a favor de l'ús del català. 



A propòsit d'aquesta notícia, ahir a la nit es va emetre a TV3 el reportatge de 30 minuts "Catalunya Nord: el català, a judici", que dona una visió força completa de la situació actual del català a la Catalunya Nord i el seu estatus a França. Una molt bona recomanació, sens dubte. El podreu veure al següent enllaç: 

14 de juliol 2023

Llibres sense Nobel

Aquesta lleixa acompanya la de l'altre dia. Les dues es complementen i s'esmenen entre elles. El fet que el premi Nobel de literatura s'atorgui per obres d'indiscutible valor literari no treu que allà fora, lluny de la mirada del seu jurat, hi hagi obres d'indiscutible valor literari que el mereixerien amb escreix, però que no seran guardonades mai per moltes raons variades. En primer lloc, perquè el jurat del Nobel no s'arrisca gaire, i privilegia una determinada visió del món, molt lligada a les llengües majoritàries i a la ficció literària com a gènere. Per no parlar d'on són les dones: el nombre de guardonades no arriba a un 15% del total, i caldria un segle sencer d'atorgar-lo exclusivament a dones per poder arribar a una paritat de premiats. Això no treu, com ja vam veure, que de vegades donin premis merescuts a autors de gran qualitat que han deixat una empremta al món literari contemporani, però de vegades queda la impressió que el públic lector mira en una direcció i els acadèmics suecs en una altra. 



Per tant, aquesta és una llista alternativa a la de l'altre dia. La podria haver fet potser fins i tot el doble de llarga, i no ser-hi, igual que passa amb el Nobel mateix, no significa res de res. Ara bé, els autors que hi incloc són recomanacions d'aquelles que a mi em semblen imprescindibles. Sense més preàmbuls, passem a la llista: 

Encara hi són a temps. (No crec que cap d'aquests autors l'arribi a rebre mai, però han demostrat amb escreix ser-ne mereixedors.) 

Gilead de Marilynne Robinson. L'obra de Marilynne Robinson és una exploració intel·lectual i emocional sobre el passat recent dels Estats Units, el seu conflicte racial, la tensió entre els postulats de la teologia protestant i el seu impacte sobre la via quotidiana, i les ferides obertes de la identitat dins d'una comunitat petita i tradicionalista, però sempre disposada a autoqüestionar-se i narrar-se a si mateixa a través dels seus habitants. La seva tetralogia de novel·les de Gilead (Gilead, Casa, Lila i Jack) són una obra mestra com a conjunt, en tant que cada novel·la desenvolupa la mateixa història des de les perspectives de personatges diferents i cadascuna necessita de les altres per tal d'adquirir el seu sentit complet. A través d'una tragèdia familiar en un poble petit d'Iowa durant els anys cinquanta, els diversos personatges ens van aportant diferents versions del mateix relat, i el millor de la tetralogia sencera és que cadascuna de les novel·les remet a les altres en diferents aspectes, però no hi ha un ordre cronològic concret ni una prioritat determinada a l'hora de llegir-les. 

Alias Grace de Margaret Atwood. L'he recomanat moltes vegades, i Margaret Atwood em sembla una de les autores de ficció especulativa més importants de l'actualitat, sempre des del punt de vista de les dones i posant al centre dels seus relats la violència soterrada i el control sobre els seus cossos que han hagut de patir al llarg de la història. Amb unes veus femenines que poden resultar angoixades i sobrepassades per les circumstàncies, quan no es dissocien directament sobre la pàgina, el que és indiscutible és que els seus personatges femenins sempre es presenten al lector amb la seva veu pròpia i eloqüent. És cert que no totes les seves obres m'han agradat igual, però l'humor àcid i la sàtira política de La dona comestible, la deconstrucció del relat històric que opera a Alias Grace i, no cal dir-ho, la distòpia amb regust de política futurible a El conte de la serventa són excel·lents recomanacions. 

El bruixot del corb de Ngũgĩ wa Thiong'o. L'autor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o és una de les figures més destacades de la literatura postcolonial contemporània i, de fet, ha estat nominat diverses vegades al Nobel, així que possiblement sigui l'autor de la llista que més a prop hi ha estat. Les seves novel·les es caracteritzen pel seu estil directe i extremadament encès, que combina la crítica social i política més punyent amb un lirisme corprenedor que beu de la narrativa oral i les tradicions del poble kikuiu. La sàtira entre esbojarrada i sinistra de El diable a la creu i la tragèdia coral al voltant de la independència a Un gra de blat són mostres més que evidents del seu talent aparentment inesgotable per a la ficció, per no parlar dels seus assajos, imprescindibles si voleu entendre en què consisteix el pensament postcolonial i les cruïlles de camins en què es troba Àfrica avui dia. Tot i així, El bruixot del corb, pel seu equilibri entre sàtira política i retrat social aspre i descarnat, és la seva obra mestra indiscutible. Sempre crític amb el capitalisme com a sistema, que és l'arrel directa de l'imperialisme que va desposseir el seu poble i el neocolonialisme que segueix sagnant la Kenya contemporània, la de Ngũgĩ és una veu potent i imprescindible dins del panorama literari contemporani. 

Travessa del manglar de Maryse Condé. L'any 2018 l'acadèmia sueca va anunciar que aquell any no atorgaria el Nobel de literatura a causa dels escàndols sexuals i de corrupció de diversos dels seus membres. A conseqüència d'això, un grup de bibliotecàries i editores sueques va formar la "Nova Acadèmia", que, a través d'una votació oberta al públic, va atorgar el Nobel alternatiu a l'escriptora guadalupenca Maryse Condé. Crec que això la desqualifica definitivament per arribar a rebre mai el Nobel oficial, però per a moltes persones va descobrir una autora amb una saviesa immensa, que observa el passat colonial del Carib francòfon amb una mirada extremadament crítica al relat que n'han fet els blancs. A Jo, Tituba, fa una revisió del relat del judici de les bruixes de Salem, no només recreant la veu del personatge més ignorat de tots, sinó també atorgant-li una narració pròpia de dimensions èpiques. A Travessa del manglar, el desconegut al cor del text revela totes les tensions socials ocultes d'una comunitat guadalupenca que afronta els reptes de la descolonització amb tota la seva complexitat. 

El déu de les coses petites d'Arundhati Roy. Aquesta novel·la retrata una tragèdia familiar a l'Índia postcolonial que marcarà de forma inevitable les següents generacions. Tant les ferides obertes de la família protagonista com el context social en què viuen són extremadament dolorosos de llegir, i l'experimentació formal de l'autora a l'hora de retratar la història des del punt de vista dels infants i recrear-ne en especial el llenguatge particular d'una infància marcada pel trauma és un dels punts més forts de la narració. Roy no ha estat una autora massa prolífica en el terreny de la ficció, amb només dues novel·les publicades, però ha mostrat una veu profundament original i crítica amb la societat del seu moment, i disposada a posar el dit a les seves nafres més lletges i políticament incòmodes. 

Guardonats ucrònics. La qualitat de les seves obres és totalment equiparable a la dels guanyadors del Nobel, però només el podrien haver rebut en un univers paral·lel en què les circumstàncies de la seva vida haguessin estat diferents. 

El castell de Franz Kafka. Kafka és un dels autors més influents del segle vint, però amb prou feines va tenir èxit en vida. Va publicar algunes obres menors, però la fama li va arribar a partir de les seves obres pòstumes (la majoria inacabades). Amb la seva particular visió sobre el món, amb un estil oníric i fragmentari que endinsa els seus personatges en laberints institucionals on qualsevol de nosaltres podria quedar atrapat en qualsevol moment, Kafka va ser un visionari que serviria de precedent del modernisme i l'existencialisme posteriors així com, potser més indirectament, de la literatura distòpica. La seva lectura és una experiència única, i es fa difícil comparar les seves obres amb les de qualsevol altre autor. 

El mestre i Margarida de Mikhaïl Bulgàkov. El de Bulgàkov és un cas força semblant a l'anterior en el sentit que la seva obra es va popularitzar definitivament després de la seva mort. Tot i que va publicar algunes obres durant la seva vida, i semblava que la seva carrera teatral era prometedora, en el cas de Bulgàkov va ser la repressió política per part del règim estalinista que va acabar condemnant-lo a l'ostracisme. Després que li prohibissin seguir publicant, i que li deneguessin la sortida del país una vegada i una altra, la situació econòmica de Bulgàkov es va anar deteriorant, així com la seva salut. El mestre i Margarida, la seva obra de revenja, és una de les novel·les més originals que han existit mai, i combina d'una forma magistral la sàtira política més corrosiva amb un domini exquisit de la fantasia. 

El camí de Wigan Pier de George Orwell. Orwell és un altre autor que va morir prematurament, però segurament hauria arribat a obtenir el premi si hagués viscut uns quants anys més. La seva obra més coneguda, 1984, es va publicar molt poc abans de la seva mort, i va ser la que va aconseguir arribar a un públic més gran i segellar definitivament el seu prestigi en el món  literari. Ara bé, per a mi els seus assajos són tan eloqüents i originals com la seva obra de ficció, i entre tots ells escolliria sens dubte El camí de Wigan Pier per la seva percepció extremadament lúcida i informada dels problemes de classe a l'Anglaterra dels anys trenta a la vista de l'auge del feixisme europeu. Orwell ens adverteix d'aquests perills polítics amb una lucidesa que encara avui dia es fa més vigent que mai. 

El modernisme i els Nobel. Cert que W. B. Yeats i T. S. Eliot el van rebre, però no sembla casualitat que fossin tots dos poetes i que els grans fundadors de la novel·la modernista quedessin totalment ignorats. 

Pel cantó de Swann de Marcel Proust. Quan Proust va morir ja s'havia fet un nom dins del panorama de les lletres europees, però és cert que la seva saga de novel·les A la recerca del temps perdut va quedar incompleta, i els darrers volums de la sèrie només van aparèixer pòstumament. Tot i així, sembla que el jurat dels Nobel tenia una agenda pròpia quan va excloure la novel·la modernista de les seves deliberacions, possiblement per motius d'estil, massa arriscat i experimental per als estàndards de l'època, tant com de contingut, considerat obscè en el terreny moral. En tot cas, l'obra de Proust és un retrat apassionant de les complicades relacions de burgesia i noblesa durant el tombant del segle vint, i posa sobre la taula les tensions d'identitat, de sexe i de classe a la societat benestant del moment, sota la mirada entre atenta i manipuladora del seu narrador. 

La senyora Dalloway de Virginia Woolf. Virginia Woolf va ser una veu única i trencadora dins la narrativa britànica del moment, que també posa sota sospita les relacions familiars i socials de la classe benestant del moment, disseccionades sota una lent calidoscòpica i extremadament fluïda sobre la pàgina. A La senyora Dalloway, dos protagonistes aparentment inconnexos, un veterà de la primera guerra mundial i una mestressa de casa adinerada, revelaran insospitats punts de connexió entre ells a través de la malaltia mental i la seva revisió del passat tal com es presenta a la memòria. El flux de consciència dels personatges, que es va alternant dels uns als altres sense transicions aparents, és una de les innovacions més importants d'aquesta autora. Ara bé, també cal destacar els seus assajos, que plantegen el paper social de la dona a través de la història, i de les dones escriptores en el camp de la literatura en particular. Avui dia ens pot semblar obvi, però el camí que Woolf va obrir en el seu moment, reclamant una cambra pròpia i la independència econòmica per a les dones intel·lectuals, marcaria un abans i un després en el relat de l'autoconsciència femenina. 

Retrat de l'artista adolescent de James Joyce. Juntament amb Woolf i Proust, Joyce és l'altra gran figura de la novel·la modernista europea de la primera meitat del segle vint. Tant Joyce com Woolf van morir el mateix any, el 1941, i en ambdós casos va ser una llàstima que el jurat del Nobel no tingués en compte la revolució que van dur a terme en la literatura europea. En el cas de Joyce, la seva conflictiva relació amb la identitat irlandesa afegeix un nivell de complexitat a la proposta, i el seu Retrat de l'artista adolescent planteja una cruïlla de camins entre les arrels que lliguen el jove protagonista a una determinada tradició i la necessitat imperiosa que sent d'alliberar-se'n. Si hagués de triar entre el Retrat i la seva col·lecció de relats, Dublinesos, que també ofereixen un retrat ampli i punyent de la societat irlandesa del moment, no sabria amb quin dels dos quedar-me. 

El gènere equivocat (o autors penalitzats per no escriure ficció literària). Aquí la llista seria tan llarga que derivaria en una altra llista paral·lela, així que he optat per obviar opcions més conegudes i igual de merescudes (Tolkien va arribar a ser candidat al Nobel) i m'he decantat per autors que, malgrat ser classificats dins d'un gènere determinat, van acabar desafiant fins i tot les convencions d'aquestes etiquetes. 

Els desposseïts d'Ursula K. Le Guin. Aquesta obra de ciència-ficció és, per a mi, la millor novel·la de l'autora, i no té res a envejar a moltes altres novel·les clàssiques de ciència-ficció que es van publicar al voltant dels anys seixanta. És una novel·la d'idees, protagonitzada per un científic que prova d'establir ponts de comunicació entre dos planetes veïns, que esdevenen paral·lels dels dos blocs polítics i econòmics durant la guerra freda. Mentre que cadascun d'aquests dos sistemes desconfien profundament l'un de l'altre, el protagonista es veu obligat a avaluar les virtuts i defectes de cadascun d'ells, en un moment en què tots dos es troben en un estat de decadència, fins i tot propers al col·lapse. Le Guin va treballar els gèneres de la fantasia i la ciència-ficció però, una mica en la direcció que després prendria Margaret Atwood, planteja qüestions molt directes als sistemes polítics del present. 

A Scanner Darkly de Philip K. Dick. Un autor imprescindible de la ciència-ficció del segle vint, encara que aquesta etiqueta té les seves limitacions a l'hora d'encapsular les ficcions d'aquest autor, que sempre desafien tota concepció preestablerta sobre el gènere i acaben en llocs més propers a la novel·la postmoderna estatunidenca de la segona meitat del segle vint. A Scanner Darkly n'és un exemple excel·lent, amb una línia argumental a cavall entra la distòpia i la novel·la policíaca i que acaba subvertint totes aquestes expectatives per qüestionar, a ulls del lector, la pròpia identitat del protagonista, que es desdibuixa inconscientment a mesura que el seu consum de drogues el va desconnectant de la realitat. 

La llengua equivocada. Mai no arribarem a veure un Nobel de literatura en català, però no és per qüestions de qualitat literària, sinó perquè les llengües sense estat queden automàticament penalitzades.  

La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. No cal repetir a aquestes alçades que és una autora imprescindible dins la narrativa catalana, i que durant la seva vida va excel·lir no sols com a autora de novel·les i contes, sinó també com a poeta. Els ulls de la Rodoreda van copsar perfectament les vicissituds del seu temps, i són un testimoni excel·lent del món d'abans, durant i després de la guerra, centrat especialment en la identitat de les dones i els seus espais de submissió i rebel·lia. Per exemple, la protagonista de La plaça del Diamant, la Natàlia, atrapada dins d'una Barcelona de malson, arribarà a vies d'escapada certament ambigües i molt pertorbadores. La protagonista d'Aloma ho farà de formes possiblement més convencionals, però amb tota la força de la seva joventut i la determinació de lluitar pel seu futur. La seva obra inacabada La mort i la primavera és una relat esfereïdor i literàriament molt més ambiciós sobre la identitat individual davant la pressió col·lectiva.  

Poesia completa de Salvador Espriu. Aquí caldria obrir un tema nou de conversa, ja que la poesia en català és tan abundant i variada que és una autèntica llàstima que tot sovint no arribi a un públic internacional. Espriu és un dels meus autors preferits si he d'escollir en aquest terreny, i em sembla un poeta imprescindible per la seva profunditat a l'hora d'enfocar els temes de la mort i la memòria a través del seu propi univers literari. El món d'Espriu es basa en una sèrie de metàfores i imatges recurrents que es refereixen al món real, però també es van enllaçant les unes amb les altres i alimenten els móns ficticis i l'imaginari poètic dels seus textos mateixos. Aquest imaginari no es limita només a la poesia, sinó que s'estén també a la seva narrativa i el teatre, sense defugir tampoc la crítica social i política del temps que li va tocar viure. 

07 de juliol 2023

Llibres amb Nobel

Sempre carregat de controvèrsies, el premi Nobel de literatura és un d'aquells elefants al menjador que no pots simplement ignorar per més que vulguis: una mirada ràpida a la llista de guanyadors a través de la història ens hauria de fer veure els seus principals defectes i, alguna vegada de tant en tant, també les seves virtuts. Perquè de vegades també l'encerta. Això presenta un dilema interessant als que ens agrada llegir: si simplement l'ignores, et quedes amb la impressió que podries estar perdent-te alguna troballa important i, de fet, alguns dels guanyadors són autors imprescindibles de totes totes. 



D'altra banda, el biaix racial i cultural del premi és tan marcat - les primeres dècades de Nobel pesen massa, en aquest sentit - que tots els intents de redreçar-lo els últims anys i atorgar-li més representativitat queden tan sols en l'intent. Al següent enllaç hi veureu alguns dels biaixos més evidents, només que aneu fins a baix de tot de la pàgina i vegeu les taules i els mapes que classifiquen els autors per procedència i llengua. I la classificació dels premiats per sexe no hi és, però la veureu de seguida només llegir la llista:  

https://en.wikipedia.org/wiki/List_of_Nobel_laureates_in_Literature

La gran literatura l'escriuen homes blancs (de vegades dones) en llengües europees majoritàries. La gran literatura viu al centre i mira cap a la perifèria, i en tot cas és el centre qui estableix els criteris i els estàndards de qualitat que utilitza per jutjar el sud i l'est. Tot sovint, les negligències i els oblits del jurat són tan flagrants que arriba un punt que es considera tot un reconeixement en si mateix ser a la llista d'aspirants però finalment no obtenir-lo. Per a molts lectors (i m'hi incloc), el gran honor en el món de les lletres ha esdevingut el títol de "l'etern candidat" al Premi Nobel: una frase feta que sempre et vesteix una necrològica però que, malauradament, quasi mai s'aplica a una dona. 

Al capdavall, no tenir-lo és més fàcil que tenir-lo. Fer-se'n mala sang, especialment com a lectors, tampoc no porta gaire enlloc. Un cop l'any, la ruleta dels Nobels es posa en marxa de nou i acaba agraciant algun autor, conegut o desconegut, per a satisfacció o indignació del públic, sense veu ni vot en la qüestió. L'any 2018, en què el premi Nobel va quedar vacant (es va atorgar retroactivament a Olga Tokarczuk l'any següent), i amb la controvèrsia de 2016 molt recent, va ser un moment especialment indicat per aturar-se a reflexionar sobre el valor d'aquest guardó - o dels guardons en general - com a prescriptor de lectures. Per ordre estrictament cronològic, aquí hi ha la meva llista de recomanacions, que ni de bon tros no és exhaustiva i que pateix dels mateixos biaixos que la llista mateixa de premiats: 


Els llibres de Jacob d'Olga Tokarczuk. Precisament aquesta és una autora que vaig conèixer gràcies al Nobel de 2018 i que crec que no hauria llegit mai si no hagués estat pel guardó. Olga Tokarczuk és una autora polonesa que, amb altes dosis d'experimentació formal, retrata la vida d'aquelles persones que sovint les grans narratives han deixat al marge: les dones, els ancians, els pobres són tot sovint la matèria de la seva ficció. Tot i que la meva novel·la preferida de l'autora és Llaureu sobre els ossos dels morts, i només amb aquesta ja mereixeria el premi amb escreix, si llegiu Els llibres de Jacob, una monumental novel·la històrica que s'endinsa en un període convuls de la història de Polònia, descobrireu segurament per què el jurat la'n va considerar mereixedora. 

El que resta del dia de Kazuo Ishiguro. Em costa molt escollir una sola novel·la d'Ishiguro, que va rebre el Nobel el 2017, i he escollit El que resta del dia, que tampoc no és la meva preferida, perquè possiblement és la més emblemàtica de totes i una bona porta d'entrada al particular imaginari d'aquest autor. Obsessionat amb les relacions de poder i com el relat que en fem pot distorsionar fins i tot la memòria mateixa de les persones, en els últims temps s'ha dedicat més a fusionar gèneres literaris, i ha sortit de la ficció literària per explorar, en certs casos, la fantasia i la ciència-ficció. És un autor que jo ja havia llegit força temps abans que rebés el Nobel, i sempre que el rellegeixo m'emporto la confirmació de la impressió que va ser un premi ben merescut. 

Massa felicitat d'Alice Munro. És possiblement l'autora canadenca més famosa que hi ha en el panorama actual, amb permís de Margaret Atwood, i al llarg de la seva carrera s'ha dedicat quasi exclusivament als contes i relats, en els quals excel·leix com a veu narradora única en la seva espècie. Munro va rebre el Nobel l'any 2013 i és indiscutible el seu talent per crear situacions anòmales, i de vegades pertorbadores, que colpeixen la vida quotidiana dels personatges de formes inesperades, sovint a través de la violència i la manipulació, i que fan aflorar estructures d'opressió o de repressió que no sempre semblen òbvies a simple vista. En tot cas, els seus relats sempre acaben capgirant les expectatives que en puguem tenir com a lectors, i la lectura sempre queda amb el regust d'obra mestra condensada en unes poques pàgines. 

The Grass is Singing de Doris Lessing. La poso a la llista per fer-li justícia a una gran narradora del segle vint, però de fet només puc parlar per l'única novel·la que n'he llegit, i que em va semblar una aproximació fascinant a les relacions de gènere i de raça, i les seves violències i ambigüitats soterrades, en un context colonial. Fa un temps que tinc El quadern daurat que m'espera a la pila de llibres pendents, i tinc moltes ganes de llegir-lo, així que vull veure si es confirma el meu entusiasme de quan vaig llegir The Grass is Singing, una novel·la que es va publicar el 1950 i crec que ha quedat una mica oblidada davant d'obres seves que són més conegudes. Lessing va rebre el Nobel l'any 2007, i va ser la guardonada que el va rebre a una edat més avançada de tots, cosa que potser ha contribuït que quedés una mica oblidada. 

Beloved de Toni Morrison. Morrison és una autora clau de la literatura estatunidenca del segle vint, i un dels meus Nobels preferits. Hauria de ser autora de capçalera si us agrada la literatura afroamericana que es fa en l'actualitat, i autors com Colson Whitehead o Jesmyn Ward en són clarament deutors. És un altre cas en què costa escollir-ne només un llibre. Les tres novel·les que n'he llegit m'han semblat totes obres mestres. Morrison, que va guanyar el Nobel l'any 1993, explora en les seves obres de ficció el món d'opressió i racisme sistematitzat que experimenten i pateixen les persones de raça negra als Estats Units, des dels temps de l'esclavitud fins als nostres dies. A través de trames no lineals, realisme màgic, alternança de diverses veus, i un estil narratiu molt poètic, les novel·les de Morrison ens endinsen en aquestes autèntiques tragèdies americanes de la forma més colpidora i inoblidable. 

Cien años de soledad de Gabriel García Márquez. Guardonat el 1982, Márquez va ser un d'aquells autors que va adquirir fama i renom mundials a partir del premi. Al seu volum de memòries, Vivir para contarla, explica els seus anys de formació i les seves aventures com a periodista novell a Colòmbia. Reconec que amb la lectura d'aquest autor he tingut els meus alts i baixos, però entre els imprescindibles hi compto Cien años de soledad, que he triat per ser la seva obra més emblemàtica, i Crónica de una muerte anunciada, que continua essent la meva preferida de tots els temps i que és un bon punt de partida si no heu llegit mai aquest autor. Si us interessa la literatura postcolonial en llengua castellana, sovint inclosa dins l'asèptica etiqueta de "literatura hispanoamericana", Márquez és una de les grans figures que heu de conèixer. 

Esperant Godot de Samuel Beckett. Samuel Beckett va ser un dramaturg i poeta irlandès guardonat amb el Nobel l'any 1969. Va escriure en francès i en anglès, i va viure gran part de la seva vida a França. Les seves obres de teatre van revolucionar el món de l'escena europea durant els anys 50, en transportar al teatre una visió absurda i profundament existencialista de la vida, simbolitzada en les paràlisis i incapacitats dels personatges. Les seves obres són totalment hipnòtiques, i mostren tants nivells de lectura i possibles interpretacions que no s'esgoten amb un simple cop d'ull, com petits trencaclosques que deixen lectors i espectadors amb més preguntes obertes que no pas respostes. Les dues que n'he llegit, Esperant Godot i Final de partida, em van semblar obres mestres de totes totes. 

Els raïms de la ira de John Steinbeck. L'autor californià John Steinbeck va rebre el Nobel l'any 1962, i Els raïms de la ira es considera sovint la seva millor novel·la. Jo la vaig llegir fa uns quants anys, i em va deixar tan colpida, de fet, que vaig resoldre no tornar-la a llegir mai més. És un retrat salvatge i realment descarnat de l'onada de migració interna dins dels Estats Units a causa de la Gran Depressió, i les seves imatges queden gravades a la memòria molt temps després d'haver-lo acabat. Com passa també amb Morrison, Steinbeck combina un estil poètic i fluït, ple d'imatges suggeridores, amb el retrat dels aspectes més lletjos i violents d'una societat que ignora les lluites dels més desposseïts en la seva autocomplaença anestesiada. Fa temps que tinc ganes de rellegir-la, un cop paït l'impacte d'aquells anys, així com de llegir una altra de les seves novel·les més conegudes, A l'est de l'Edèn. És d'aquells autors que de vegades poden sorprendre, però mai no deceben. 

L'exili i el regne d'Albert Camus. L'autor francès Albert Camus va ser una autèntica revelació dins de l'existencialisme francès, amb la seva vena obertament absurdista, i les seves obres sempre són un plaer de llegir. A mi em sembla un autor també fonamental de la postguerra europea i, tot i que ja n'havia llegit altres obres anteriorment, va ser quan vaig llegir la col·lecció de relats L'exili i el regne que em vaig convèncer definitivament. Camus va rebre el guardó l'any 1957 i es va convertir en un dels guardonats més joves de la història sencera del premi. La seva mort en un accident de cotxe tan sols tres anys després deixa obert l'interrogant sobre com hauria estat la seva carrera en anys posteriors. 

La muntanya màgica de Thomas Mann. Mann va ser el premi Nobel de l'any 1929, i va ser una de les úniques vegades en què el jurat va citar com a destacable una obra en concret de l'autor, en aquest cas Els Buddenbrook. Totes dues són novel·les magnífiques i monumentals, i em sabria molt de greu haver d'escollir entre les dues. A Els Buddenbrook, Mann fa una versió novel·lada de les seves pròpies arrels familiars, amb una saga d'industrials de Lübeck que colpeixen especialment pels seus conflictes generacionals. La muntanya màgica és un retrat en clau metafòrica de les cruïlles de camins que travessa Europa just abans d'esclatar la primera guerra mundial, amb un rerefons filosòfic que no s'esgota en una sola lectura. En aquest cas, també fan venir moltes ganes de rellegir. 

01 de juliol 2023

La zona (#485)

Vaig descobrir una similitud sorprenent entre el camp i la llibertat. Entre els reclusos i els vigilants. Entre els saltaparets reincidents i els controladors de la zona de producció. Entre els presos encarregats de distribuir les tasques i els funcionaris de l'administració del camp. A totes dues bandes de la tanca s'estenia un mateix món sense ànima. Parlàvem el mateix argot. Cantàvem les mateixes cançons sentimentals. Patíem les mateixes privacions. (...) Ens assemblàvem molt. Érem fins i tot intercanviables. Gairebé qualsevol reclús era apte per fer el paper de guarda. I gairebé qualsevol vigilant s'hauria merescut la presó. Repeteixo que això és l'essencial de la vida en un camp. La resta és menys important. 

Aquesta novel·la de l'autor rus Serguei Dovlàtov (1941-1990) va ser la primera que es va traduir al català, i és una de les seves obres més conegudes. A les seves pàgines, Dovlàtov ens relata la seva estada com a vigilant en un camp de concentració soviètic, quan feia el servei militar durant els anys seixanta. Tot i que la va escriure quan vivia a Rússia, no va aconseguir publicar-la fins l'any 1982 quan ja es trobava vivint als Estats Units i, de fet, la novel·la tal com es va acabar publicant és tan sols una reconstrucció del que podria haver estat el manuscrit original, que només va sobreviure en forma de fragments microfilmats que van ser trets de Rússia clandestinament. És una obra que s'inscriu en la llarga tradició de literatura concentracionària en rus, començant per Dostoievski i passant per Solzhenitsin i Xalàmov. Tot i que el sistema penitenciari de camps de treball forçat a la Unió Soviètica s'associa sovint als anys més durs de la persecució política durant l'estalinisme, Dovlàtov ens mostra com les estructures bàsiques d'aquest sistema de camps de concentració van continuar essent les mateixes molts anys després del seu suposat desmantellament. Ara bé, a La zona l'autor es desmarca ben clarament dels seus predecessors literaris en deixar de banda suposades lectures morals o alliçonadores que es puguin extreure de l'experiència del camp, i oferir-ne l'horror descarnat, i certament tediós, del dia a dia a ambdós cantons de la barrera. 

La visió de Dovlàtov és especialment lúcida en aquest sentit perquè ens il·lustra, ben gràficament, com un sistema polític fallit exerceix la concentració i la repressió dels seus individus com a única via per mantenir l'estabilitat política o, almenys, una hipotètica imatge d'aquesta estabilitat. No hi ha purificació ni aprenentatge possible, cap sublimació moral última que es pugui extreure de l'experiència del camp, si la línia divisòria entre presos i guardes, entre víctimes i botxins, és totalment inexistent, i si tots dos col·lectius són, al capdavall, victimitzats i deshumanitzats de formes no idèntiques, potser, però sí sospitosament semblants. Els presos aquí són delinqüents comuns, alguns per crims força banals, i que l'estat arracona còmodament a les colònies penitenciàries, encadenant condemnes rere condemnes, per no tenir-los circulant pels carrers. Els guardes, com era el cas de Dovlàtov, són joves que fan el servei militar i que encaren un futur igual de gris que el panorama que els envolta. L'autor descriu la violència crua que aquests dos col·lectius s'infligeixen dia rere dia els uns a mans dels altres, i també els moments de col·laboració i complicitat que la necessitat imposa en un context així, on l'alcoholisme i la indisciplina crònics són els dos punts de contacte principals entre els membres de tots dos grups.  

A la vegada, la novel·la ens ofereix dos relats en un: el relat pròpiament fictici sobre la vida al camp a través de la perspectiva de diversos personatges, i també la reflexió més distanciada que en fa l'autor mateix un cop ja es troba als Estats Units molts anys després. Cada secció de la novel·la va encapçalada per un fragment d'una carta de Dovlàtov al seu editor, que es va anar interessant per la publicació del llibre a mesura que en va anar rebent diferents fragments. És a través d'aquestes cartes que l'autor ens va exposant les seves reflexions sobre la matèria literària que l'ocupa, i ens fa reflexions de vegades literàries i de vegades més polítiques sobre el sistema carcerari que va presenciar, tot i que sempre en el seu to extremadament cínic i desencantat. Dovlàtov és conscient de la futilitat de qualsevol intent de donar sentit a aquest sistema totalment alienador i injust, i per això es limita a retratar-lo des de la seva perspectiva lúcida i extremadament humorística. El seu humor es basa en retratar aquesta resistència passiva contra el sistema que exerceixen, sense cap mena de consciència política i quasi per inèrcia, tant els presos com els guàrdies en aquest context de desferra generalitzada. 

Sinopsi: Els capítols de La zona són relats curts sobre diversos personatges que subsisteixen en un camp de concentració a la taigà siberiana. La majoria són narrats en primera persona des del punt de vista d'un guàrdia indeterminat que esdevé un alter ego de Dovlàtov mateix, però cobreixen les perspectives de molts personatges diferents, tant reclusos com vigilants, com també treballadors civils del camp. Les misèries morals, la violència i el clima de desesperació són generalitzats entre els membres de tots aquests grups, i gran part dels relats es basen en interaccions inesperades i retalls del dia a dia en aquest context. 

M'agrada: L'absència d'afectació del relat, que es basa precisament en els detalls més banals i quotidians de la vida al camp que, en el context angoixós que descriuen, acaben explotant de formes inesperades. La velada sàtira política que ofereix el relat amb aquesta tècnica aparentment senzilla i mancada de pretensions, però que posa el dit a la nafra en els moments més inesperats i que colpeix especialment amb la duresa de la seva violència.