"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

29 de juny 2019

Ligero de equipaje (#250)

Esto es el final: cualquier día caerá Barcelona. Para los estrategas, para los políticos, para los historiadores, todo estará claro: hemos perdido la guerra. Pero humanamente, no estoy tan seguro... Quizá la hemos ganado. 

Aquest llibre és la monumental biografia de l'hispanista irlandès Ian Gibson sobre el poeta Antonio Machado (1875-1939), un dels últims exponents de la generació del 98 i testimoni privilegiat del tombant de segle espanyol i de la divisió política i cultural que marcarà la història d'Espanya durant els segles dinou i vint. L'exposició comença amb els antecedents familiars del poeta: avis i pares, testimonis de primera mà i participants directes dels canvis polítics que tindran lloc a partir de la segona meitat del segle dinou, en especial la Revolució de 1868 i la instauració de la primera República. Aquesta tradició progressista i republicana de la seva família, així com la seva educació a la Institución Libre de Enseñanza de Giner de los Ríos, són indispensables per tal d'entendre els posteriors posicionaments del Machado intel·lectual del segle vint. Tot i que després de la seva mort hi va haver intents de diluir el seu compromís polític per motius ideològics, les dades aportades per Gibson, fruit d'una investigació ingent i exhaustiva, no deixen cap mena de dubte. 

La vida de Machado és la del caminant que viatja lleuger: d'aquesta forma es va retratar ell mateix en els seus poemes repetidament, però aquesta visió queda corroborada en tot moment pels fets biogràfics. La seva infància va tenir lloc a Sevilla i a Madrid, i en la seva joventut va completar la seva educació informal al París finisecular, aquell de l'afer Dreyfus i la bohèmia artística. Allà entra en contacte amb el modernisme de Rubén Darío i el simbolisme de Paul Verlaine, que seran influències clau per a la seva poesia, però aviat comença a depurar la tècnica en la seva pròpia veu poètica, per tal d'alliberar-la d'afectacions i fer-la el més clara i senzilla possible. La influència de la cultura popular, amb les coplas i les cançons tradicionals, deixen també una empremta inesborrable en el seu estil, que més endavant també influirà profundament en la poesia de García Lorca. Les seves influències intel·lectuals i filosòfiques més directes són els contactes amb els autors de la generació del 98, Miguel de Unamuno en especial, que el contagiaran d'un pessimisme vital i existencial irremeiable, combinat a la vegada en un idealisme reformista en el terreny polític. 

Un cop tornat a Espanya, Machado oposita com a professor de francès per a diversos instituts, i al llarg de la seva vida ensenyarà francès a Soria, Baeza, Segovia i finalment a Madrid, on l'agafaran la Segona República i l'esclat de la Guerra Civil. La confrontació armada, finalment, el portaran al seu últim viatge, el de l'exili francès, on va acabar morint a la població de Colliure el febrer de 1939. Pel que fa a les seves relacions personals, la relació amb el seu germà Manuel és una de les facetes possiblement més sorprenents, en tant que normalment en coneixem el desenllaç, amb Manuel convertint-se en poeta del bàndol franquista mentre Antonio va haver d'exiliar-se amb els republicans. La veritable tragèdia dels dos germans és que la seva relació sempre havia estat molt estreta, i no tan sols eren bons amics sinó també col·laboradors literaris, en les múltiples obres teatrals que van escriure junts. 

En la poesia d'Antonio Machado influeixen també les seves dues relacions amoroses: la seva dona Leonor, que va morir de tuberculosi als tres anys de matrimoni, i la seva amant platònica Pilar de Valderrama, la "Guiomar" dels seus poemes, una poetessa madrilenya amb qui va mantenir, per desig d'ella, una relació purament espiritual que va causar molta ansietat al poeta. La complexitat de totes aquestes relacions i de les tensions polítiques a l'Espanya de principis del segle vint es fan presents en aquest volum de Gibson amb una claredat i una vivesa extremes: Gibson opta per donar veu als textos del propi poeta i dels altres testimonis dels esdeveniments descrits, i només es limita a interpretar-los o a fer-ne hipòtesis quan n'hi ha diferents versions o perspectives. El llibre també ens ofereix l'anàlisi literària d'alguns dels seus poemes i escrits més importants, que il·lustren a la vegada l'evolució de la seva veu literària, així com la influència dels seus sentiments, en el terreny personal, sobre la seva obra poètica. Machado no tan sols va ser poeta sinó articulista i assagista, a través del seu alter ego Juan de Mairena, i a través d'aquest personatge també assistim a l'evolució del seu posicionament polític i la seva veu crítica amb el seu context històric i polític de l'Espanya que li va tocar viure. 

Continguts: El primer capítol descriu els primers anys del poeta a Sevilla, així com els antecedents polítics i culturals del seu pare i el seu avi, tots dos intel·lectuals relacionats amb el republicanisme del segle dinou, així com amb el krausisme i la Insititución Libre de Enseñanza. El segon capítol ens situa ja a Madrid, durant l'adolescència i joventut de Manuel i Antonio, en què entren en contacte amb la bohèmia literària i artística del moment, especialment amb Rubén Darío. El capítol tres ens introdueix al desastre de 1898 i a l'ambient de decadència cultural del Madrid del moment, on Machado rep la influència d'Unamuno, Valle-Inclán i Pío Baroja. Amb el seu trasllat a París, entra en contacte amb el simbolisme francès, i inicia també una amistat amb Juan Ramón Jiménez. El capítol quatre ens descriu la publicació de Soledades, la primera obra important de Machado, així com el primer contacte amb el paisatge castellà després d'opositar i guanyar una plaça de professor d'institut a Soria. El capítol cinc ens descriu els anys passats a Soria, marcats pel seu matrimoni amb Leonor Izquierdo, amb tràgic desenllaç, i la publicació de Campos de Castilla, obra que li reportaria fama i la seva consagració com a autor de renom en el context literari del moment. El capítol sis presenta l'etapa que l'autor va passar a Baeza després de la mort de Leonor. En aquesta ciutat de Jaén hi coneixerà per primer cop Federico García Lorca, en viatge d'estudis. Aquesta etapa coincideix amb la neutralitat espanyola durant la primera guerra mundial, en contrast molt directe amb l'activisme polític obert que exerceixen Machado i els altres membres de la generació del 98. El capítol set descriu l'etapa de nou anys passada en un altre institut a Segovia, que coincideix en part amb la dictadura de Primo de Rivera i l'exili d'Unamuno. Aquesta és l'etapa del Machado més filosòfic, en què crea els seus nombrosos alter egos o heterònims, i també és el moment de col·laboració més intensa amb Manuel Machado en l'empresa teatral. El capítol vuit descriu la relació que el poeta va establir, a cavall entre Madrid i Segovia, amb la poetessa Pilar de Valderrama, que es convertiria en la seva musa poètica. La relació va ser força ambivalent en els termes, especialment per part de Valderrama, que estava casada i era catòlica observant, de forma que mai va voler entrar en una relació física amb el poeta. Amb la proclamació de la segona república, creix la tensió entre les dretes i les esquerres espanyoles. El 1932, Machado obté finalment el llargament desitjat trasllat a Madrid. El capítol novè ens descriu els anys de la República a Madrid fins a l'esclat de la guerra, amb especial accent en els excessos polítics comesos pel govern de dretes durant el Bienni Negre. La relació amb Pilar es trenca definitivament quan el Frente Popular guanya les eleccions de febrer de 1936 i aquesta s'exilia amb la seva família a Portugal. La Guerra Civil esclata amb l'impacte de l'assassinat de García Lorca i, en el terreny més personal, amb la presència a Burgos de Manuel Machado, que es veu obligat a passar al bàndol nacional. Finalment Machado i la seva família marxen a València amb una caravana d'intel·lectuals organitzada pel govern republicà. El capítol deu cobreix l'estada a València i després a Barcelona. L'estat d'ànim del poeta queda marcat per la seva indignació davant la neutralitat de França i Gran Bretanya. A la vegada, s'accentua de forma greu el deteriorament físic del poeta. El capítol onze cobreix l'estada del poeta a Colliure, on trobaria la mort a causa d'una afecció pulmonar el febrer de 1939. La seva mare només el sobreviuria tres dies. L'epíleg és molt breu i recull tan sols el destí dels altres familiars de Machado, així com la pervivència posterior de la seva obra poètica. 

M'agrada: És un retrat acurat, vívid i exhaustiu d'una de les figures literàries més importants de la poesia espanyola del segle vint, que a la vegada ens aproxima a la realitat política del seu moment i al conflicte i la tragèdia de les dues Espanyes. 

26 de juny 2019

El camí de Wigan Pier (#249)

Per acabar amb les distincions de classe has de començar per comprendre com es presenta una classe als ulls d'una altra. No té sentit dir que les classes mitjanes són "esnobs" i deixar-ho aquí. No porta enlloc si no te n'adones que el seu esnobisme està lligat a una mena d'idealisme. Deriva de l'educació primerenca en què a un infant se li ensenya quasi simultàniament a portar el coll net, estar preparat per morir pel seu país, i menysprear les "classes baixes". 

Aquest assaig de George Orwell (1903-1950) es va publicar per primer cop el 1937, i és una lectura reveladora sobre la realitat social de l'Anglaterra d'entreguerres i la política de blocs europea abans de l'esclat de la segona guerra mundial. L'any 1936 Orwell es va traslladar al nord d'Anglaterra, a instàncies del seu editor, per tal de testimoniar de primera mà la vida dels miners als suburbis de les ciutats industrials. El que hi va veure van ser unes condicions de treball i d'habitatge infrahumanes, en què milers de persones subsistien en un estat proper a la indigència, tant si estaven a l'atur com si tenien feina. 

El text té una motivació molt clara des del principi: Orwell es proposa, a través del seu reportatge, fer arribar aquesta informació a la classe mitjana, que viu les comoditats de la societat de consum sense ser del tot conscient dels costos associats a la seva producció. El llibre sencer és una crida d'atenció a les classes mitjanes i els intel·lectuals que prediquen la fi de l'opressió mentre es beneficien d'aquest statu quo. I és aquesta barreja entre hipocresia i inconsciència que esdevé l'autèntic mal endèmic que el socialisme ha d'adreçar. Un dels grans arguments del llibre, i la part en què Orwell es mostra més lúcid i eloqüent, consisteix en el fet que el socialisme no pot triomfar a nivell teòric, perquè a la pràctica les diferències de classe tenen una base emocional, no racional. La pobresa es fa sistèmica quan, per tal de mantenir aquests costos de producció el més baixos que sigui possible, els miners no tenen accés a un habitatge digne, o a seguretat social que els garanteixi pensions o baixes mèdiques, i han d'aguantar l'alta perillositat de la seva feina sense cap mena de compensació. Tanmateix, a mig camí entre el prejudici genuí i l'autoengany deliberat per tal de fer la situació més digerible, hi ha el famós argument que els pobres o els aturats ho són per elecció. No sembla gaire just acusar de no rentar-se algú que no té aigua corrent a casa, o acusar de dropo qui no troba una feina escombraria en període de recessió; però és el que passa contínuament en la societat descrita per Orwell. 

Així doncs, aquest demostra a través de la seva argumentació - i de la seva experiència autobiogràfica - que el prejudici de classe només serà superable quan sigui possible veure-hi més enllà de la cultura de classe. Orwell ataca l'imperialisme amb els mateixos arguments, de fet, en tant que lluita de classes i imperialisme són només dues cares - interior i exterior - de la mateixa moneda, la de l'explotació capitalista. Si a la primera part del llibre el que trobem és la part més periodística, en què Orwell ens mostra objectivament els fets que presencia als districtes miners del nord d'Anglaterra, a la segona part hi trobem la part més subjectiva i autobiogràfica, que aprofundeix en les diferències culturals de classe per tal de donar pistes per tal de superar-les en el futur. Hem de tenir present el context en què es publica l'obra, l'any 1937, en què l'auge creixent del feixisme és una amenaça real a tota Europa, i precisament els prejudicis culturals atàvics d'unes classes contra les altres són el que empeny la classe mitjana més cap al feixisme que cap al socialisme. 

Per tal d'arribar a aquestes conclusions i proposar fórmules de futur, Orwell mira cap a la seva pròpia educació com a part de les classes mitjanes vingudes a menys: un anacronisme històric en què els infants encara eren educats en els privilegis de les classes altes sense poder-los mantenir econòmicament. És precisament a aquest col·lectiu que apel·la el text de forma més vehement: no és fins que tota aquesta gent assumeixi plenament la seva pertinença a la classe treballadora que el socialisme esdevindrà una alternativa seriosa i real per a la societat britànica. I quina vigència té el text en l'actualitat, d'altra banda? En un moment històric en que l'auge de l'extrema dreta torna a assolar Europa, El camí de Wigan Pier ens ofereix lliçons valuoses sobre el món industrial i el tipus de societat que genera. Encara que ens trobem ja en una era postindustrial, l'explotació econòmica segueix essent un fet en els nostres dies, i aquí la veu d'Orwell continua sonant tan encesa com sempre en la seva lucidesa.

Continguts: La primera part de l'assaig recull les condicions de vida de les famílies treballadores dels districtes miners del nord d'Anglaterra, i retrata de forma fidedigna la duresa d'aquestes condicions, quasi d'indigència fins i tot per als assalariats. A la segona part del llibre Orwell recull part de les seves experiències autobiogràfiques per il·lustrar la complexitat de les relacions de classe en la societat que el va veure créixer durant la primera guerra mundial. A la vegada, també exposa els seus arguments sobre l'èxit del feixisme i la impopularitat del socialisme entre les classes mitjanes, actituds que hem d'entendre en el seu context social i històric per tal de copsar-ne la complexitat. El llibre acaba amb una apel·lació a abolir la diferència de classe per tal que el socialisme pugui triomfar; tanmateix, Orwell admet que precisament aquest procés no es pot dur a terme de forma forçosa o violenta, ja que això encara alienaria més unes classes de les altres. El que cal, més aviat, és apel·lar davant la classe mitjana a la mateixa explotació que els identifica amb la classe treballadora.

M'agrada: Tot i que el context històric en què se situa aquest text sigui molt diferent d'avui dia, El camí de Wigan Pier ens ofereix una visió lúcida i serena de les fortaleses i febleses del sistema socialista, els paranys del capitalisme i de l'imperialisme, i ens ajuda a comprendre millor la història de les ideologies contemporànies. 

22 de juny 2019

Sempre Alice (#248)

Els meus ahirs estan desapareixent, i els meus demàs són incerts. Per tant, per a què visc? Visc per a cada dia. Visc el moment. Aviat, algun dia, oblidaré que vaig estar davant vostre i vaig fer aquest discurs. Però només perquè algun dia me n'oblidaré no vol dir que avui no n'hagi viscut cada segon. M'oblidaré d'avui, però això no vol dir que avui no hagi significat res. 

Aquesta novel·la de l'autora nord-americana Lisa Genova es va publicar per primer cop el 2007 i des d'aleshores ha esdevingut tot un èxit, que primer es va anar fent popular a través del boca a orella, i després va adquirir un ressò més gran a partir de la seva adaptació cinematogràfica el 2014. La pel·lícula no l'he vista, però he de dir que el llibre és una gran recomanació per a tothom que vulgui fer-se una idea de com és conviure amb la malaltia d'Alzheimer i, al mateix temps, gaudir d'una novel·la magníficament escrita. 

La protagonista de la novel·la és Alice Howland, una professora de Harvard d'uns cinquanta anys, que comença a patir oblits i desorientacions, i finalment rep una diagnosi d'Alzheimer precoç. A partir d'aquest moment, la seva vida fa un gir de cent-vuitanta graus, i el seu marit i els seus fills també s'hauran d'adaptar a aquesta nova realitat. El deteriorament de la seva memòria afecta les seves relacions familiars, laborals i també el propi coneixement que té de si mateixa i, per tots aquests motius, esdevé un trauma amb el qual Alice ha d'aprendre a conviure. La novel·la ens va familiaritzant amb totes les passes que Alice va fent en aquest camí accidentat que és la seva malaltia: des de la diagnosi, el moment d'incredulitat, la tensió entre ella i el seu marit en els moments del primer impacte, i la necessitat d'informar els seus fills i després els companys de feina sobre aquesta malaltia. L'arrel de la malaltia en la protagonista és una mutació genètica, i això implica que els fills s'hauran de fer proves per saber si ells porten la mateixa mutació. Però, és millor saber-ho o no? Què faria cadascú, en aquesta situació? 

A mesura que va avançant el relat, la novel·la ens va interrogant amb tot tipus de decisions d'aquest estil, inclosa fins i tot la que té a veure amb el final de la pròpia vida. Passa el mateix amb les decisions que han de prendre els familiars davant d'aquesta nova situació: on viure, a partir d'ara? Com organitzar el dia a dia? Com mantenir l'equilibri entre la vida professional i la familiar? Lisa Genova ens apropa a totes aquestes qüestions a través d'uns personatges retratats de forma simple i realista, pels quals es fàcil sentir empatia en tant que fugen de qualsevol afectació. 

Ara bé, la novel·la esdevé especialment única i autèntica per les decisions narratives de la seva autora. El punt de vista privilegiat és el d'Alice quasi en tot moment, de forma que tots els canvis que va experimentant la seva psique a mesura que es desenvolupa la malaltia afecten el llenguatge i el ritme narratiu. Tot el que al principi del llibre són detalls i paraules precises, i una cronologia ordenada, cap al final del llibre es va desdibuixant en la creixent confusió de la protagonista: les paraules que ja no troba a la seva memòria desapareixen de la narració, així com els noms dels seus éssers estimats o els moments del dia. Les mateixes accions que realitza dues vegades perquè ha oblidat què estava fent, els raonaments que queden entretallats, o els seus canvis en la percepció del temps i l'espai semblen absurds per a la persona que s'ho mira des de fora, però responen a la seva pròpia lògica interna quan els presenciem des del punt de vista de qui els pateix. 

Crear una narració coherent i entenedora a partir d'aquesta premissa no sembla gens fàcil d'entrada, però Genova ho fa amb un gran sentit del ritme i deixant petits cercles oberts que anirà tancant progressivament a mesura que s'apropi el desenllaç. La relació d'Alice amb els seus fills i el seu marit en el present va creant petits ecos amb la seva relació en el passat amb els seus pares i la seva germana, ja morts. A mesura que va perdent el control sobre la seva realitat immediata, aquestes línies cada cop es fan més imprecises, de forma que Alice acaba vivint tots aquests moments a la vegada. I és que de vegades les emocions i les relacions humanes poden sobreviure, contra tot pronòstic, fins i tot a la pèrdua del llenguatge.

Sinopsi: Alice Howland és una professora de neuro-lingüística de la universitat de Harvard, on també investiga el seu marit, que és metge. Després de diversos episodis de desorientació i desmemòria, li acaben diagnosticant un inici d'Alzheimer, especialment greu en ser a una edat jove. A partir d'aquest moment, la seva vida s'ha d'anar adaptant a la pèrdua de memòria i la creixent desorientació, així com la seva família ha d'aprendre a conviure amb aquesta realitat. Des de les dificultats de la seva vida quotidiana, a la complexitat de les seves relacions familiars, el seu relat ens desplega l'avanç de la malaltia així com la capacitat de resistència d'Alice davant d'aquesta tràgica circumstància.

M'agrada: És un relat que està molt ben travat en el seu desenvolupament, de forma que tots els detalls que s'hi introdueixen tenen una rellevància posterior i no es fan mai gratuïts. El retrat que fa de l'experiència de l'Alzheimer des del punt de vista de la persona que el pateix és molt clar i entenedor en tot moment tot i la seva complexitat. La relació entre tots els membres de la família també s'exposa amb tota claredat, amb les dificultats que es deriven de la contraposició dels interessos i prioritats de cadascú. 

19 de juny 2019

Circe (#247)

Quan vaig néixer, no existia un nom per al que jo era. Em deien nimfa, assumint que seria com la meva mare i les meves ties i el miler de cosines. Les últimes de les deesses menors, els nostres poders eren tan modestos que amb prou feines ens asseguraven la divinitat. 

Aquesta novel·la de l'autora nord-americana Madeline Miller es va publicar l'any passat i va ser un èxit immediat. Circe venia ja precedida per l'èxit de la primera novel·la de l'autora, La cançó d'Aquil·les, una altra recreació dels antics mites grecs. Si la primera novel·la se centrava en la relació entre Aquil·les i Pàtrocle i la participació de tots dos a la guerra de Troia, aquesta segona novel·la recrea en primera persona la vida de la fetillera Circe, filla d'Hèlios, germana de la reina Pasífae i el rei Eetes, tia d'Ariadna i de Medea i amant d'Odisseu. La part més coneguda del seu relat és el seu passatge de l'Odissea, en què transforma els tripulants de la nau d'Odisseu en porcs, però és derrotada per l'heroi, que es converteix en el seu amant. 

La novel·la va més enllà d'aquest episodi per explicar la vida de la protagonista per ordre cronològic des del seu naixement. La construcció del món narrat és exquisida des del primer moment: l'autora ens introdueix en un món en què els déus, immortals, gaudeixen d'una vida sense noció de dolor o de malaltia. Davant de la seva mirada apàtica i un punt decadent, les vides dels humans no són gaire més que la d'insectes que s'extingeixen sense més. Les seves principals preocupacions són els conflictes entre els dos principals llinatges de divinitats: els titans i els olímpics. Els titans, als quals pertany el pare de Circe, el déu Hèlios, han de veure com el poder dels olímpics ascendeix sense poder fer res per evitar-ho, en tant que no poden arriscar-se a una nova guerra i prefereixen aprofitar els beneficis que poden derivar-se d'una aliança tàctica amb les noves divinitats. Aquestes relacions de poder esdevenen el marc sobre el qual es dibuixa la història. 

Aviat, però, entrem en les vicissituds personals de la protagonista. Des del principi s'accentua la seva singularitat i la seva exclusió respecte del cercle de la seva família. Circe no comparteix les seves intrigues ni les seves ambicions, i d'entrada això ja ens introdueix la desmitificació del personatge que opera en aquesta novel·la. Circe no és una bruixa malvada, sinó una dona maltractada per tots aquells que l'envolten i atrapada en una trama de poder i intriga que tot sovint se li escapa de les mans. Davant d'aquest món hostil, els seus encanteris la protegeixen del món exterior. Quan és condemnada pel seu pare, a petició de Zeus, a ser desterrada a l'illa d'Eea per a tota l'eternitat, comença la formació de la bruixa que coneixem. 

Tanmateix, aquest procés de desmitificació o d'actualització del mite original és el que, per a mi, pot arribar a deslluir la lectura: és molt difícil crear una retòrica feminista al voltant d'una societat tan tancada i patriarcal, de forma que un cop l'heroïna queda reclosa dins la seva illa, tot el que s'esdevé al seu voltant li arriba per relats de terceres persones, i el que més es ressent de l'argument és precisament l'acció. Les motivacions i retrats psicològics de tots els personatges estan molt treballats, i no sé fins a quin punt és una virtut o un defecte de la novel·la, però hi ha personatges secundaris que aconsegueixen, en moments puntuals del relat, brillar molt més fort que la protagonista i fins i tot eclipsar-la. 

Circe és un relat que pretén posar l'accent en la perspectiva femenina, i potser es queda a mig camí a l'hora de fer-ho. Pot ser més un defecte de la campanya de màrqueting que se li ha fet que no tant de la novel·la mateixa, però m'ha fet la impressió que no executa plenament tot el que promet al principi. Els dos primers terços de la novel·la són brillants, mentre que en el darrer terç l'interès decau una mica, la narració es fa força més lenta i són discutibles les decisions que pren Miller sobre la direcció de l'argument. D'Odisseu, Penèlope i Telèmac en sabem no gaire més que el que trobem a l'Odissea. Tanmateix, Miller pren l'argument d'un text desaparegut, la Telegònia, que va ser una seqüela de l'Odissea, on es narra el desenllaç d'aquests personatges així com també el de Circe i el fill d'aquesta amb Odisseu, Telègon. 

Sincerament, jo prefereixo el desenllaç apuntat, tot i que no confirmat, de la profecia de Tirèsias, el rem i la pala d'aventar, i l'ambigüitat última de la mort per mar en una dolça vellesa. Mantenir enigmes oberts sobre els desenllaços, o múltiples versions de la mateixa història és, per a mi, de les coses que més m'agraden de la mitologia clàssica. El problema de la novel·la de Miller, tot i que no li resti interès ni bellesa a la seva lectura, és que ha de fixar un relat en particular i prendre partit per una opció per damunt de les altres, deixant perdre aquesta ambigüitat intrínseca dels mites originals. És una lectura que farà molt profit a tothom qui gaudeixi amb la mitologia clàssica, i que esdevé profunda i complexa a l'hora de repetir temes i recuperar imatges que han aparegut en capítols anteriors. 

Així és com s'estableixen paral·lelismes entre molts dels personatges i dels episodis que se succeeixen al llarg del relat: Circe s'identifica successivament amb Prometeu, per la seva condició de pària dins del món dels déus; amb Dèdal, com a creador i inventor; i amb Odisseu com a manipulador i entabanador. Al relat també se succeiran reis autoritaris, com Hèlios, Eetes o Minos; reines manipuladores i apassionades com Pasífae o Medea; amants infidels com Teseu o Jàson, i vides joves i malaguanyades, com per exemple les d'Ícar i Ariadna. El relat és ric en detalls i la novel·lització dels mites originals és molt curosa. En definitiva, és una lectura entretinguda, que agradarà als amants de la mitologia grega.

Sinopsi: Circe, filla del déu Hèlios, és desterrada a l'illa d'Eea a petició de Zeus, a causa de la seva bruixeria. Tot i des del desterrament, ajudarà la seva germana Pasífae a infantar el minotaure, i participarà també de l'escapada de la seva neboda Medea. Tanmateix, el seu destí no es veurà acomplert fins que no arribi a la seva illa l'heroi Odisseu.

M'agrada: És una novel·la que té un argument molt treballat conceptualment i que desplega una riquesa de detalls aclaparadora en la seva bellesa. El seu desenllaç (no em refereixo a l'últim terç de la novel·la sinó estrictament a l'últim capítol) m'ha semblat una forma molt intel·ligent de recuperar un petit detall introduït cap al principi, i és especialment gratificant en tant que l'autora no el fa explícit, sinó que deixa que els lectors arribem a la conclusió adequada per nosaltres mateixos.

No m'agrada: L'esforç que fa l'autora per actualitzar la trama en termes de gènere pot resultar un punt forçat o tòpic en determinats moments. Hi ha un moment de la lectura, sobretot cap a l'últim terç, en què el ritme es fa molt més lent i l'argument perd interès. Tampoc no m'han acabat de fer el pes algunes de les decisions de l'autora a l'hora de desenvolupar l'argument. 

15 de juny 2019

Tolkien and the Great War - Review

Here I post an accurate translation of my review of Tolkien and the Great War by John Garth, as originally posted in Catalan on November 2017. Most of the traffic it received back then was generated by the links Mr Garth so kindly put out on his Twitter account and on his official website

Since I'm not on social media, it took me some time to trace back the source of all those visits, and then I noticed they came mostly from a computer-generated translation via Google which, although true to the original content, was terrible as to the wording. Moreover, the quote from the book I used to open that review (page 300 of the English paperback edition) had been translated into Catalan from the English original, which made things even more ridiculous when translated back into English by a machine. That's why I decided I should write a fully human translation of my own from the original review in Catalan. 

I'd like to make clear that, when reviewing, I try to do my best to give an honest and informed opinion, within the limits of my knowledge and writing skills. In this case, I think all the praise for this book is well deserved. Let me repeat that it should be a must-read for all those who care about J. R. R. Tolkien's life and work. Finally, I'd also like to express my gratitude to Mr Garth for the shout-out he gave to my review in Catalan, and my apologies for being almost two years late. 

--------------------------------

As Tom Shippey has pointed out, Tolkien is in good company among later writers who turned away from realism because, as combat veterans, they had seen 'something irrevocably evil'. George Orwell (the Spanish Civil War), Kurt Vonnegut and William Golding (the Second World War) fall into this category. (...) realist fictions hold that there is no absolute evil, only relative degrees of social maladjustment; (...) writers such as Graves, Sassoon, and Owen saw the Great War as the disease, but Tolkien saw it as merely the symptom. 

Tolkien and the Great War (2003) by John Garth is a must-read for anyone who wants to go deeper into Tolkien's work from the point of view of the author's biography, and also with regard to the influence the experience of the Great War had on his work. Six years after Joseph Pearce published, in Tolkien: Man and Myth, the theological approach to Tolkien's work, which is a central topic for its interpretation, Garth gave solution to a major shortfall in the literature about Tolkien until that moment: the experience of Tolkien in the Great War. This experience not only endows Tolkien's work with certain images, but also nurtures existential and metaphysical approaches to good and evil, our role as human beings in the universe, and even the intrinsic ambiguity in the human condition itself. 

Garth might have offered only the documented story of young Tolkien trapped in the Great War along with his school friends, Christopher Wiseman, G. B. Smith and Rob Gilson. This is a story based on suffering and pain, and uncertainty for the present and the future, but also marked by the ties of a friendship that, for them, transcended the limits of the present moment, after they were parted by the physical distance imposed by military life during the conflict, and later by the death of two of them in the trenches, Gilson and Smith. However, the story doesn't end here. During the war, Tolkien the author, hiding inside Tolkien the soldier, started to put into play his philological ability to invent languages, and his creative talent in order to develop images of places and characters the imaginary languages suggested. And, in these early stories, uprooting and loneliness, the darkness of isolation, and a terror that is usually foggy, damp, cold and desolate like Nordic hell, which triggers fear and frenzy in the mind of this wandering and lonely traveller, have unexpected force. These images of destruction and transience constantly refer to the fleeting quality of existence and, at the same time, closing the circle, to the experience of war. 

That is why one of the strengths of this book is that Garth doesn't dissociate both analyses, biographical and literary, and thus offers us a deep, extremely detailed and creative essay about the experience of truncated friendship, the breaking of British culture with the old Victorian values, and a generation straddling the line between two ages, irrevocably marked by their wish to change and renew the world and their ultimate inability to put their project into practice. Tolkien is therefore reinserted within a tradition of non-realistic authors who try to make sense of the political absurdities of the 20th Century, and his take on England's medieval past is vindicated, not as opiate escapism, but as angry and combative rejection of the darkest and most threatening aspects of modernity. Therefore, he proposes an alternative way of looking at reality: not from a utilitarian mindset, which understands human beings as means to achieve a goal, but from primeval, unselfish wonder. 

Contents: John Garth presents his work in three parts, as if the story of Tolkien's involvement in the Great War was a tragedy in three acts. First of all, Tolkien's training years take place at King Edward's School in Birmingham and later on at the University of Oxford. The club formed by Tolkien and a group of friends, the TCBS (acronym for Tea Club and Barrovian Society), carried on their friendship ties through the college years and, in the case of Tolkien and Christopher Wiseman, this friendship would last until old age. These are years of optimism and carefree innocence. TCBS members seemed more concerned with changing the world through their aesthetic and philosophical programs than with their academic or professional futures. This period of happiness, although haunted by the uncertainty of a war already foreseen, also includes the long engagement between Tolkien and Edith Bratt. They would marry in 1916, right before Tolkien's mobilization, and when his friends were already serving at the front. The second part of the story describes the "countless tears", or the brutality of the experience at the front. However, the friends kept writing to each other from different places in the British and French geography, and Tolkien received from his companions crucial encouragement in order to keep going with his poetry writing. The third stage began when Tolkien contracted the trench fever at the Somme and was relocated back in England. His long convalescence, also marked by the miseries of war, gave birth to a more ambitious literary project, The Lost Tales, which would become the origin of Tolkien's cosmogony and mythology. 

What I like: Reading this book has been a discovery because in it I've found new information about the origins of Middle Earth, even when I'm not a great Silmarillion fan. It is also an extremely valuable approach to the cultural and historical context of the British generation which got involved in the Great War, and in that sense it gives a very accurate idea of the crucial significance of an event that changed the map of Europe forever. The epilogue is a magnificent and truly original analysis on Garth's part of the tropes, images and concepts in Tolkien's work which derive from the war experience. 

13 de juny 2019

Vergonya (13)

He callat durant la fase oral del judici dels líders catalans al Tribunal Suprem, en part per respecte al procediment, per més que puguem debatre si aquest n'ha merescut o no, i en part perquè no volia treure'n conclusions fins que no arribés al seu final. 

Segueixo sense tenir cap dubte que ha estat un judici polític, no perquè es perseguissin les idees o els pensaments dels acusats, com suggereix la fiscalia precisament per tal de defensar la neutralitat del procediment, sinó perquè el que s'ha estat perseguint sistemàticament des que va començar la instrucció del cas són una sèrie d'accions i decisions polítiques. No és cap secret - i convindria recordar - que va ser un govern de l'estat espanyol que va decidir portar als tribunals allò que no podia - i no volia - adreçar de forma democràtica. Recordo que aquell partit ja tenia una gran experiència a portar al Constitucional, que tenia de part seva, l'Estatut primer i després tot un seguit de lleis de contingut social aprovades pel Parlament de Catalunya. El pecat original va ser matar la separació de poders.  

No m'entretindré en els detalls de tot el procediment, sinó que faré un resum dels aspectes que m'han semblat més escandalosos, perquè creen dubtes sobre la imparcialitat del tribunal o fan pensar en la manca de garanties processals a què han estat sotmesos els acusats. No és ni de bon tros una llista exhaustiva. 
  • L'aplicació arbitrària de la presó preventiva fins al moment present, durament criticada pel Grup de Treball de l'ONU sobre les Detencions Arbitràries. El fet que el govern espanyol reconegui o no la legitimitat d'aquest grup en funció de si les seves resolucions acusen Veneçuela o Espanya.

  • La presència d'un partit d'extrema dreta com a part de l'acusació. D'això ja en vaig parlar a l'inici del judici i el fet és ben conegut. 
  • La feblesa de les proves per als càrrecs de rebel·lió, sedició i malversació se suma a la forma poc acurada, sovint imprecisa i caòtica, amb què els fiscals es referien a les dades que tenien entre mans, i al seu desconeixement, en ocasions, sobre la pròpia documentació que estaven citant. Aquesta feblesa apunta també a greus irregularitats comeses durant la fase d'instrucció, en què la investigació va ser dirigida de forma indiscriminada contra una ideologia política. 
  • El veto a l'exhibició de vídeos durant la prova testifical quan el tribunal es va adonar que contradeien de forma flagrant les versions donades per alguns testimonis. 
  • La sospita més que fundada de la concertació dels testimonis de l'acusació, especialment d'agents de policia, que van parlar en tot moment coincidint literalment en les paraules usades: "la masa", "murallas humanas", "caras de odio", etc. Contrasta amb l'espontaneïtat dels testimonis civils sobre l'1 d'octubre, que van explicar bàsicament la mateixa història de resistència pacífica i violència policial utilitzant cadascú el seu propi vocabulari. En general, m'entristeix la banalització del concepte de violència que ha exercit l'acusació en tot moment. 
  • El "Correcto. Mucho mejor" que va dinamitar l'aparença de neutralitat del president del tribunal. Aquesta anècdota va ser tan sols el punt culminant del seu canvi d'actitud respecte de l'expressió de sentiments i elaboració de judicis per part dels testimonis, que va permetre als de l'acusació però no als de la defensa. 

  • El surrealisme de la fase pericial, que ens va regalar moments pintorescos com el cas del pèrit/testimoni o la pèrita sobre malversació que va haver de reconèixer que havia fet d'assessora del ministre d'Hisenda. Aquesta fase també ens va regalar el moment de la classe magistral sobre les perífrasis verbals catalanes, que es podria haver estalviat si no s'hagués utilitzat amb mala fe una traducció errònia com a suposada prova. 

  • Dos processos electorals en un mes es barregen amb el procés judicial i afecten les funcions polítiques d'alguns dels acusats. La Mesa del Congrés dels diputats i el Tribunal Suprem protagonitzen un estira-i-arronsa excepcional a l'hora de suspendre els drets polítics dels acusats. 

  • Abans he parlat de banalització del concepte de violència per part de fiscalia, i en aquesta qüestió el paroxisme va arribar el dia 4 de juny quan fiscalia minimitzava la violència en l'intent fallit de cop d'estat del 23 de febrer del 81, mentre en una altra sala del Tribunal Suprem es reconeixia el dictador com a cap d'estat des de l'1 d'octubre de 1936, quan el cap d'estat legítim era Manuel Azaña. 



8 de juny 2019

La maledicció de Hill House (#246)

Era una casa sense escalfor, destinada a no ser mai habitada, no era un lloc adequat per a les persones o per a l'amor o per a l'esperança. L'exorcisme no en podia alterar l'expressió; Hill House romandria com era fins que fos destruïda.

Aquesta novel·la de l'autora nord-americana Shirley Jackson (1916-1965) va ser publicada per primer cop el 1959, i va esdevenir un èxit immediat. Des de llavors s'ha convertit en un clàssic, en part perquè és una narració brillantment escrita, i en part perquè va assentar les bases d'un subgènere en particular dins la narrativa de fantasia i de terror: el relat de la casa maleïda o encantada. És cert que un referent immediat que ve al cap és Un altre pas de rosca de Henry James però, mentre que aquest és un relat d'aparicions i fantasmes, el relat de casa maleïda no és exactament el mateix. Aquí, en realitat, no hi ha un fet traumàtic que doni peu als fenòmens inexplicats o que representi l'inici de la maledicció: les desgràcies queden lligades a la casa des del moment mateix de la seva construcció, sense cap més explicació. 

No coneixem realment els motius últims dels fets estranys que s'esdevenen a Hill House, i això és en gran part l'encant d'aquest relat absorbent. Sabem que hi podria haver fantasmes, tot i que els successos inexplicables ja havien començat abans de les primeres morts; també se'ns intueix al llarg de la narració que tot podria tenir explicacions físiques i naturals, més o menys plausibles; però el relat adquireix realment una complexitat i una profunditat insospitades quan ens adonem que els autèntics misteris es troben a les ments dels protagonistes, i que la narració mateixa depèn principalment de la forma com els interpretem els lectors. Shirley Jackson ens ofereix un relat altament suggestiu i simbòlic, que ens interroga constantment amb el comportament dels personatges i les relacions que estableixen entre ells. Des del principi sabem també que no hi ha motius sòlids per creure el que ens diuen: des de les mentides que sabem que diuen perquè en tenim la informació a l'abast, passant per les imatges tergiversades que ells donen de si mateixos, com si assistíssim a una representació més que no pas a les seves personalitats autèntiques. 

Tot comença amb un estudi científic a Hill House, una casa maleïda en un poblet aïllat de les muntanyes, per part del doctor Montague, un expert en fenòmens paranormals. Per tal que l'ajudin amb les investigacions, Montague convoca tres joves com a assistents: Eleanor, una dona tímida i apocada que ha passat els últims onze anys cuidant de la seva mare, i que guarda certs fenòmens inexplicables al seu passat; Theodora, una artista bohèmia i desimbolta que sembla tenir habilitats telepàtiques, i Luke, que no té directament cap experiència extrasensorial però que és l'hereu de Hill House. Eleanor es converteix de seguida en el centre del relat, en tant que el punt de vista privilegiat és el seu quasi exclusivament. 

Aviat ens adonem que Eleanor no és una personalitat del tot equilibrada, i les relacions que establirà amb els altres habitants de la casa acabaran per fer aflorar totes les seves inseguretats i traumes del passat. D'altra banda, la història dels habitants originals de la casa, dècades enrere, comença a establir paral·lelismes amb la història del passat d'Eleanor, on es dibuixen maltractaments no del tot definits i ambigüitats i repressions de caire sexual. A més a més, tampoc no queda gaire clar fins a quin punt els fets estranys que tenen lloc a la casa són totalment reals o projectats pels mateixos personatges, que ben bé des del principi comencen a suggestionar-se els uns als altres, de forma més o menys seriosa. La introducció de dos personatges més cap a l'últim terç de la trama, la senyora Montague i un acompanyant, dóna a entendre que hi ha moltes formes diferents de percebre i interpretar els mateixos fets. 

Tot plegat resulta en una narració totalment sòlida i coherent sobre les trampes de la subjectivitat humana, i els límits entre la realitat i les ficcions que cadascú crea dins la seva ment. A més, Jackson té una habilitat extraordinària per jugar amb aquests matisos de forma sempre subtil i quasi encoberta: per exemple, el fet que es produeixin fenòmens inexplicats dins la casa fa que, quan aquests no es produeixen, l'espera encara es faci més ominosa. En aquest sentit, l'autora demostra la seva mestria a l'hora de suggerir i apuntar més que no pas explicar i mostrar. Més que descriure'ns el que s'està succeint directament, ens tempta amb els fets que nosaltres mateixos, com a lectors, hem de provar de fer encabir en una explicació lògica i coherent. 

Sinopsi: Quatre personatges es reuneixen per a un estudi d'una casa maleïda on semblen produir-se fenòmens paranormals des de fa dècades. El doctor Montague i els seus tres ajudants arriben a la casa i comencen a experimentar ells mateixos aquests successos estranys: durant la nit se senten sorolls i veus, se senten cops a les parets i a les portes que no semblen tenir una causa determinada, les portes es tanquen soles, i apareixen paraules escrites a les parets. A mesura que els personatges es van familiaritzant amb la casa, els elements misteriosos es van fent cada cop més patents, però les relacions entre ells i les possibles interpretacions d'aquestes esdevindran cada cop més complexes. 

M'agrada: És un relat certament absorbent, en què la multiplicitat de motius i símbols recurrents que es despleguen al llarg de la narració apunten a múltiples interpretacions dels mateixos fets. 

4 de juny 2019

El nostre tanc de cada dia

30 anys de la massacre de manifestants pacífics a la Porta de la Pau Eterna, amb un nombre de morts encara indefinit. 30 anys de vergonyós silenci i manipulació informativa. Ara, per cert, el ministre de defensa xinès ha afirmat que l'acció governamental "va ser correcta".

Que us surti a trobar un home del tanc per cada tanc que tragueu al carrer. 

Fotografia de Stuart Franklin (Magnum Photos)



1 de juny 2019

Woman Hollering Creek (#245)

Aleshores la Felice va tornar a riure, però no era la Felice que reia. Era un borbollejar que li sortia de la gola, un llarg torrent de riure, com l'aigua.

Woman Hollering Creek and Other Stories és una col·lecció de contes de l'autora nord-americana Sandra Cisneros que es va publicar el 1991. Cisneros és una de les figures més importants de la literatura chicana en l'actualitat. Aquesta es basa en la reivindicació de la identitat chicana, és a dir, la dels ciutadans els Estats Units amb ascendència mexicana, instal·lats als estats del sud-oest. Un dels trets més característics d'aquesta comunitat és la seva relació ambivalent amb la frontera, una línia que separa els Estats Units de Mèxic legalment, però que no representa ni de bon tros un trencament cultural. Aquesta continuïtat també es reflecteix en l'àmbit lingüístic, en tant que els seus habitants són bilingües, i freqüentment parlen spanglish en les situacions informals. 

Aquesta fluïdesa queda ben reflectida en tots els contes d'aquesta col·lecció, la majoria força breus i relatats en primera persona en to de conversa. Alguns estan situats a San Antonio, Texas, i d'altres a l'altra banda de la frontera, a Mèxic, i al llarg de la seva lectura els personatges van creuant aquesta línia per diferents motius. Com si la persona que parla en cada moment fos confident dels seus secrets i pensaments més íntims, els lectors entrem en aquest món híbrid i fascinant, en què el somni americà no passa de somni i la realitat, colorida i bigarrada, forma una imatge aclaparadora en la seva desolació. 

Sandra Cisneros no només reivindica la identitat chicana; és també una autora feminista, i els seus relats estan plens de retrats de dones que pateixen a mans de les seves parelles, que tenen cura dels fills, que esdevenen confidents, conselleres o guaridores; però que també poden ser l'altra dona, la presència de la qual és un secret a veus dins del matrimoni, o l'adolescent que ha de deixar els estudis per ajudar a casa, o d'altres que han d'anar a l'altra banda de la frontera a ocultar el seu embaràs. També n'hi ha unes quantes alliberades i artistes, tot i que potser aquestes siguin la minoria dins del recull. La majoria dels retrats femenins són de dones submises que aguanten en silenci maltractaments i infidelitats per part del seu home; però Cisneros apunta més enllà de la situació en concret, a una cultura sencera que educa les noies en els ideals de l'amor romàntic transmesos a través de les telenovelas, en què l'heroïna s'enamora del príncep blau però l'ha de guanyar a base de proves i patiments. Per això transmeten no sols una falsa expectativa sobre el que serà la relació amorosa, sinó que també alliçonen sobre rols de gènere desiguals i dobles vares de mesurar. 

Tanmateix, el missatge últim no va en una sola direcció, sinó que és tan divers com els seves múltiples veus i personatges. El títol mateix del recull apunta en aquesta direcció en donar-li un sentit ambigu. Woman Hollering Creek és el nom real d'un rierol situat a Texas, entre Seguín i San Antonio. El nom es podria traduir com a rierol de la dona bramadora o udoladora. En castellà se'l coneix com a arroyo de la Gritona o de la Llorona. Aparentment, el nom ve de la llegenda d'una dona que va ofegar al rierol el seu nadó no desitjat, potser abandonada pel seu amant, i que des de llavors brama com a fantasma en aquest indret a causa de la seva desesperació. Com descobrim al conte "Woman Hollering Creek", però, una dona pot bramar per molts motius diferents. En aquest sentit, la veu narrativa de Cisneros és a moments profundament irònica i crítica respecte del món que retrata. El recull es divideix en tres seccions, les dues primeres més breus i la darrera més llarga. La primera, "My Lucy Friend Who Smells like Corn" explora diferents experiències de la infància, una infància sobretot marcada per la pobresa, però també pels somnis de futur. La segona, "One Holy Night", és la més breu de totes i va dedicada a la pèrdua de la innocència, especialment dura per a les noies. La tercera part, "There Was a Man, There Was a Woman", explora diferents tipus de relacions entre homes i dones i, especialment, diferents formes en què les dones articulen les seves experiències i exploren vies d'alliberament. 

Continguts: Woman Hollering Creek és un recull de relats de diferents llargades que apleguen les veus de molts personatges. A través de les seves experiències, la imatge que en resulta és la del món complex, ambigu i canviant de la frontera entre Mèxic i els Estats Units. 

M'agrada: Cisneros té una veu única i colpidora que crea bellesa a partir de les situacions més desoladores. Els relats alternen els seus moments més foscos amb l'alegria de viure i l'humor dels seus personatges, que acaben prenent vida pròpia a través de la multiplicitat de les seves veus.