"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

28 d’abril de 2023

Strange Meeting (#474)

Em fa molta enveja pensar que heu estat tots a Gal·les. Ara m'agradaria ser a St David's més que qualsevol altra cosa. O a qualsevol lloc. Però sóc aquí perquè sóc aquí perquè sóc aquí! 

Aquesta novel·la de l'autora britànica Susan Hill es va publicar per primer cop el 1971 i va ser una de les seves novel·les de joventut. L'autora va passar a ser més coneguda posteriorment per La dona de negre, una narració d'estil gòtic, i més recentment per la seva sèrie de novel·les policíaques del detectiu Serrailler. Strange Meeting, però, no s'assembla a cap altra de les seves obres, i respon a una inquietud de joventut que Hill sentia per l'empremta de la primera guerra mundial en la seva història familiar. D'aquesta forma, va decidir posar-se a la pell de dos joves oficials de l'exèrcit britànic i descriure la formació de la seva amistat amb les trinxeres del front occidental com a rerefons. D'entrada, es podria qüestionar la necessitat de fer una novel·la així amb una distància generacional tan gran, en tant que l'autora està parlant de la generació dels seus avis i, des d'aquesta perspectiva, seria fàcil entrar a explotar tòpics més que esgotats sobre el trauma de guerra que els protagonistes experimenten. Però Hill demostra el seu domini de la tècnica narrativa en oferir-nos un relat que es basa principalment en l'evolució de les psicologies dels seus personatges a mesura que la seva amistat es va aprofundint. 

La novel·la obre amb el protagonista, John Hilliard, de permís a casa seva mentre es troba convalescent d'una ferida a la cama. Mentre és a casa, se n'adona de la distància que el separa de la seva família, en tant que els seus pares i la seva germana no arriben a entendre els horrors que ha arribat a presenciar a la guerra i, d'altra banda, ell se sent incapaç de comunicar-los a ningú. Quan es reincorpora al seu batalló, a França, se n'adona que molts dels soldats que coneixia són morts i que el comandant intenta amagar el seu desànim. La vida quotidiana queda estancada en l'espera de les trinxeres, i Hilliard ha d'acostumar-se a aquesta atmosfera enrarida i neguitosa. De seguida coneix David Barton, un altre oficial amb qui ha de compartir allotjament, i que encara no té experiència a la batalla. Els dos joves inicien una relació d'amistat que es basa en la confiança i la comprensió, en tant que Barton es mostra disposat a compartir les seves emocions i convida en Hilliard a fer el mateix. Gran part de l'atracció de la novel·la es basa en el contrast dels seus caràcters: mentre que Hilliard és reservat i flegmàtic, i prefereix amagar les emocions, en Barton les comparteix obertament i tendeix a veure quelcom de positiu en cadascuna de les persones que l'envolten. És aquest caràcter generós i obert que el transforma en una mena de talismà per a la resta d'oficials, que comencen a sentir la necessitat de preservar-li la vida. 

Aquesta relació entre tots dos s'anirà desenvolupant a partir del moment que Barton comenci a experimentar els horrors de la batalla de primera mà, ja que necessitarà més que mai el suport i la comprensió de Hilliard davant l'esfondrament de tota esperança. Amb el front estancat durant mesos, els comandaments comencen a ordenar missions de reconeixement de dubtosa utilitat i que cada cop es cobren més vides de forma innecessària. És aquí que Barton començarà a expressar la seva angoixa, i les seves reflexions sobre la guerra aniran perdent l'idealisme, davant la impossibilitat de donar sentit al buit existencial en què es veu immers. Hill va construint aquest testimoni i aquesta presa de consciència en primera persona, a través de les cartes que Barton va escrivint mentre és a la trinxera i que la seva família espera amb ansietat. La comprensió sense prejudicis que expressa la família de Barton contrasta poderosament amb la formalitat i la fredor que rep Hilliard per part dels seus. A part del recurs epistolar per explicar els sentiments dels joves, Hill també recorre a les converses entre ells en estil directe, i aquí és on a mi em sembla que la novel·la excel·leix: aquests diàlegs es fan totalment realistes i naturals en la seva precisió. Cap paraula no hi és sobrera, i els personatges demostren la seva profunda humanitat en la concisió dels seus pensaments, i en la recerca constant de l'altre com a font de consol en l'angoixa més inefable. El valor d'aquestes converses rau precisament, no en el que s'expressa, sinó en el que queda implícit sense dir però se suposa fàcilment entre línies. 

El més sorprenent de la lectura és precisament que aquests elements, que explicats així podrien conformar la novel·la més tòpica i previsible del món, aquí s'aguanten tots dempeus gràcies a l'acuradíssim treball de Hill a l'hora de recrear l'ambient que podrien haver presenciat aquests personatges, i al fet que les seves psicologies semblen perfectament realistes d'acord amb el context històric i cultural en què es veuen inserts. Com que és una obra de ficció, el contrast entre els caràcters dels personatges es fa més acusat del que podria suposar-se en persones reals, això sí, però a la llum del desenllaç - al meu parer, immillorable - s'acaba entenent aquesta aposta narrativa de l'autora. Un altre element que em sembla també molt en sintonia amb el context històric de la novel·la és l'ambigüitat en què la narració deixa els termes de la relació entre els dos protagonistes, que es podria llegir com a amorosa en el sentit romàntic, però que, de fet, pren fins i tot una dimensió més profunda en aquest context de guerra. Qualsevol intent d'etiquetar la relació entre Barton i Hilliard cauria en l'error de banalitzar o romantitzar innecessàriament quelcom que no pot ser circumscrit en termes tan senzills, i que, en definitiva, i com l'autora deixa ben clar en el seu epíleg al final de la novel·la, es redueix, simplement, a amor humà.

Sinopsi: El jove oficial de l'exèrcit britànic John Hilliard es reincorpora al front occidental, a França, després d'un permís a Gran Bretanya. Un cop torna al seu campament, es troba un ambient enrarit a causa de la creixent mortaldat i la desmoralització dels soldats, mentre que inicia una amistat amb un nou oficial del seu batalló, David Barton, que encara no ha vist cap batalla. Aquesta experiència de confiança i companyonia els infondrà coratge davant dels horrors de la guerra que han patit i els que encara han de venir, i s'aprofundirà en la mesura que el seu trauma de guerra no pugui ser compartit per ningú que no l'hagi viscut directament. 

M'agrada: El respecte i la cura amb què Hill tracta el tema del seu relat i caracteritza els seus personatges, sempre apostant per la concisió i la sobrietat més que per sobreexplicar-ne les emocions i les experiències. 

26 d’abril de 2023

21 d’abril de 2023

Una veritat difícil (#473)

L'autenticitat última, com una metàfora, rau en la transparència del vidre que hi ha al final del túnel. Aquest vidre ens fa sentir més poderosos del que realment som. Ignorem, en el nostre afalagament existencial, que ens protegeix i que ens aïlla. Potser per això fracassem en l'intent de fer justícia. És tan vehement la imprecisió, tan atroç la incapacitat i tan poderosa la ràbia que avui, com ahir, continuem apedregant el vidre que ens separa i alhora ens salva de precipitar-nos a l'abisme. 

Aquest assaig del metge Santi Vancells es va publicar l'any passat i, de fet, és una barreja entre un assaig i una recreació novel·lada dels fets històrics que descriu. Vancells, que va exercir de metge a Portbou durant quinze anys, reconstrueix els últims dies de la vida del pensador alemany Walter Benjamin (1892-1940), centrant-se especialment en les seves últimes hores de vida, que va passar a Portbou després de ser detingut per les autoritats franquistes, quan tot just li havien comunicat la seva deportació imminent a França. El text de Vancells qüestiona la tesi del suïcidi com a causa de la mort, gràcies a una acurada anàlisi dels testimonis i documents de l'època a la llum de l'historial mèdic de Benjamin, i també analitza la complexa relació de Portbou amb la memòria de Benjamin que, d'una banda, sembla d'una negligència imperdonable però, de l'altra, preserva el silenci, en la seva immediatesa present, com a única alternativa possible a la reducció o a la banalització dels esdeveniments. En darrer lloc, Una veritat difícil també esdevé homenatge a l'escultor israelià Dani Karavan (1930-2021), que va ser l'autor del Memorial Passatges en honor a Walter Benjamin, una instal·lació artística que es va inaugurar el 1994 prop del cementiri de Portbou, i que evoca un passatge i una frontera, la que separa la raó de la barbàrie, i la vida de la mort. 

Sens dubte, la part més xocant i original de l'assaig és la tesi que defensa: que Benjamin mai no es va suïcidar, contradient la versió més estesa sobre la seva mort, i popularitzada arran d'una mala interpretació, sembla que sense mala fe, de les seves últimes comunicacions - orals i escrites - a diversos interlocutors. D'acord amb els testimonis dels que el van assistir aquelles últimes hores i l'acta de defunció, la mort de Benjamin és incompatible amb una sobredosi de morfina que es provoqués ell mateix i que, si s'hagués arribat a donar, li hauria causat una mort immediata. Al contrari, Benjamin va estar agonitzant durant unes dotze hores entre raneres de mort i acarnissament mèdic. Les causes van ser naturals: la mort va ser provocada per l'angina de pit que patia des de feia temps i que l'esforç de la travessa dels Pirineus a peu des de Banyuls fins a Portbou havia portat al límit. Aquesta idea canvia completament la interpretació que sovint s'ha donat sobre les últimes hores de Benjamin: és cert que va parlar amb certes persones de posar fi a la seva vida si arribava a ser detingut, però sempre en cas que no quedés cap altra sortida. Les seves últimes cartes donen a entendre que encara la buscava, aquella sortida, i que no havia esgotat tots els seus contactes per provar d'arribar a Lisboa, on l'esperava el bitllet de vaixell fins l'Havana. 

Tanmateix, Vancells defensa en el llibre que la tesi del suïcidi es va arribar a estendre com a versió popular dels fets perquè ofereix una sortida còmoda i comprensible a l'enigma de la mort de Benjamin, i apaivaga fins a cert punt les reticències i culpabilitats d'un poble sencer i el sentit de responsabilitat col·lectiva sobre la barbàrie que va arribar a patir. Passa una mica com amb la mort de Primo Levi, que Diego Gambetta es va encarregar de posar en perspectiva: la tesi del suïcidi ens ofereix solucions definitives, mentre que el plantejament d'alternatives ens deixa més preguntes obertes que no pas respostes, i ens colpeja amb tota l'absurditat i l'ambigüitat de les atrocitats polítiques que la víctima ha hagut de patir. En el cas de Benjamin, fins i tot, amb tota la seva lletjor: l'agonia del filòsof va ser força més dolorosa i perllongada del que a ningú ens agradaria pensar. Hannah Arendt n'ofereix una versió molt sentida, d'aquest episodi, però un punt romantitzada, en el seu assaig Homes en temps de foscor. Vancells ens posa davant del mirall els mocs i la sang del malalt amb un retrat que en preserva sempre la seva dignitat més profunda. L'escena de l'amortallament, per exemple, és un prodigi de sobrietat en la seva contenció i la seva eloqüència: una anciana analfabeta del poble proporciona al Benjamin cadàver la compassió i la cura que no ha rebut dels seus carcellers en vida. 

Pocs dies abans d'aquesta última travessa desesperada, la frontera francesa es va tancar definitivament als jueus, que van passar de ser refugiats o exiliats apàtrides - a qui el Reich havia desposseït oficialment de la ciutadania - a ser directament fugitius a qui calia caçar sense miraments. Benjamin, a més, era perseguit per la Gestapo per la seva crítica oberta al nacionalsocialisme alemany: això, a la pràctica, era una sentència de mort. Les autoritats franquistes, en aquest context, es devien als seus senyors: ni la intercessió de diversos diplomàtics estatunidencs, que reclamaven Benjamin en nom dels amics que l'esperaven a Amèrica, va poder fer res per algú que els poderosos havien marcat d'entrada com a mort en vida. És així que Benjamin esdevé subjecte, en la seva pròpia carn, de la seva pròpia metàfora de la desfilada triomfal de la història, que trepitja sense compassió els vençuts que han hagut de morir per al monument d'allò que anomenem cultura. Cinc anys després del seu enterrament al cementiri de Portbou, el lloguer del nínxol on reposava va expirar i les seves restes van ser llençades a una fossa comuna amb la resta de cossos que ningú havia reclamat. Portbou va seguir essent un poblet oblidat del món, el final de trajecte de totes les línies de tren i la frontissa que encavalca dues fugides en sentits oposats i amb prou feines un any de diferència: els refugiats republicans que fugien de la pau carnissera dels vencedors franquistes i els fugitius de les persecucions racials de l'Europa ocupada pels nazis. 

L'aposta estilística del text és també un gran punt a favor en l'exposició. Els fets no se'ns ofereixen de forma cronològica, sinó a través de salts temporals i retalls de records i testimonis de diferents personatges implicats de forma més directa o indirecta. És una elecció narrativa que escau perfectament a la filosofia mateixa de Benjamin, que ens ensenya a desconfiar de la línia dreturera del progrés i dels dits providencials que assenyalen destins inevitables per a les desfilades triomfals. Com l'àngel de la història expulsat del paradís per la tempesta inexorable de la raó, Vancells també observa restes de ruïnes per donar-nos una imatge fragmentària de la tragèdia, que ens interpel·la amb el seu silenci acusador i la necessitat imperiosa de fer memòria. Una lectura imprescindible de totes totes. 

Continguts: A través d'una exposició no cronològica, la veu narradora recull els últims dies de la vida de Walter Benjamin, que va arribar agonitzant a Portbou després de travessar els Pirineus a peu des de Banyuls amb un grup de refugiats alemanys provinents de Marsella. La narració llença preguntes obertes, també, sobre la responsabilitat directa de tots els implicats en la mort de Benjamin, i el problema de la memorialització d'aquest episodi per a Portbou a través de les dècades. 

M'agrada: És un homenatge més que necessari a la figura de Walter Benjamin, que aclareix el misteri al voltant de la seva mort i posa de relleu l'autèntic horror del seu final. La interpretació que fa de l'obra de Karavan és també brillantíssima. 

No m'agrada: En una obra d'aquesta rellevància i profunditat, m'ha semblat que l'absència de referències a fonts consultades és una mancança greu. Algunes m'ha semblat identificar-les, però trobo que seria de rigor oferir als lectors una secció bibliogràfica, per més que el llibre no vulgui ser una obra acadèmica. 

14 d’abril de 2023

L'home unidimensional (#472)

Les capacitats econòmiques i tècniques de les societats establertes són prou grans per permetre ajustos i concessions als pàries, i les forces armades estan prou entrenades i equipades per gestionar les situacions d'emergència. Tanmateix, l'espectre torna a ser-hi, dins i fora de les fronteres de les societats avançades. 

Aquest assaig del filòsof alemany i membre de l'escola de Frankfurt Herbert Marcuse (1898-1979) es va publicar per primer cop l'any 1964, i proposa una anàlisi de la societat estatunidenca del moment en el marc de la teoria crítica, és a dir, una revisió dels tipus de societats i realitats polítiques sorgides del corrent teòric de la il·lustració: el liberalisme, d'una banda, i el discurs marxista de l'altra. El fet que cap d'aquestes dues tradicions acabi reeixint a l'hora de dur a la pràctica els seus objectius d'alliberament i felicitat per als seus individus posa els teòrics de l'escola de Frankfurt en la pista de rastrejar la tradició del pensament occidental i veure en quin punt l'aposta per una creixent racionalització i civilització de la vida humana ha portat a l'explotació i la uniformització dels membres de la societat, la seva subordinació absoluta al sistema econòmic imperant en cada cas, l'aplanament de la seva capacitat crítica i, en els casos més extrems, la naturalització de fenòmens com les guerres i els genocidis. 

Amb una actitud clarament combativa contra el positivisme lògic i la racionalitat tècnico-científica imperants en les societats industrialitzades, Marcuse analitza la relació de l'individu amb la natura, la tecnologia, i la possibilitat del canvi polític i, tot i que la diagnosi que fa sobre la situació general és força pessimista, la seva reflexió obre petites escletxes per a la resistència i el canvi polític i social. La tesi del llibre se centra en la contraposició de dos tipus de racionalitat, unidimensional i bidimensional, que al seu torn defineixen dos tipus diferents de participació en el món social i polític en què l'ésser humà queda inserit. La primacia dels objectius econòmics per sobre de qualsevol altra consideració en la vida de l'individu redueix la subjectivitat humana al pensament unidimensional, és a dir, que es conforma a la realitat ja donada, i cancel·la qualsevol possibilitat de pensar una realitat nova o alternativa a l'existent (el que implicaria un pensament bidimensional). L'esfera de pensament bidimensional es caracteritza, així doncs, com a "transcendent", un terme no necessàriament religiós, sinó que s'entén més aviat en el seu sentit lingüístic, és a dir, com a capacitat de referir-se a un objecte exterior al món donat i, per tant, abstracte, a una possibilitat no realitzada del món existent. La societat unidimensional és, per tant, autoreferencial, en tant que no existeix res més en què es pugui pensar fora d'ella, i qualsevol pensament que vagi més enllà de la realitat donada es considerarà fora-norma i, per tant, punible. 

És així que Marcuse ens presenta els tics i desviacions totalitaris fins i tot de les societats que considerem més avançades en termes democràtics, en tant que el producte més reeixit de la societat industrialitzada és la conformitat al sistema. Vivim en un món econòmic que ens insereix en un cercle aparentment infinit i autosostingut d'explotació de recursos naturals, producció i consum, i fins i tot els nostres intents d'escapada d'aquesta realitat material passen per la producció i el consum del que anomenem "productes culturals", d'entreteniment i oci, que queden lligats a aquest mateix esquema industrial. L'exposició teòrica mateixa no amaga el seu nucli paradoxal i aparentment contradictori: allò que suposadament, en la profecia de Marx, ens havia d'alliberar ens encadena a un estat de coses del qual és impossible sortir. La societat del futur, en què les necessitats bàsiques han quedat cobertes i l'element físic i alienador del treball ha quedat reduït, en comptes de portar-nos a la felicitat ens ha portat a una nova forma de submissió, que no per ser generalment acceptada deixa de ser opressiva. De la mateixa manera, acceptem la repressió en termes polítics pel bé de l'ordre i de l'estabilitat, i rebutgem dins del llenguatge qualsevol sentit que no es refereixi a realitats immediates i materials. 

En aquesta diagnosi de la realitat, el text es fa més vigent que mai en els nostres dies: l'assaig ataca igualment el capitalisme i el comunisme com a sistemes de producció industrial i productors d'uniformitat social, de forma que, un cop després de la caiguda del comunisme, el retrat que fa Marcuse d'aquest tipus de societat, que es retrata a si mateixa com a profecia autocomplerta en la seva manca d'alternatives, encara queda més reafirmada. A través de la seva exposició, el text va explorant diferents àmbits de la cultura i la racionalitat humanes en què es produeix aquest tancament de dimensions. En aquesta línia, és especialment il·lustrador el capítol que Marcuse dedica a rebatre la cancel·lació de la metafísica per part de la filosofia analítica, amb el moviment iniciat pel Tractatus de Wittgenstein, i a denunciar-la precisament per la seva conformitat i neutralitat en termes polítics. Segons Marcuse, que pensa seguint l'esquema de la dialèctica hegeliana, el canvi polític no es pot produir sinó pensant i imaginant realitats alternatives al món present d'objectes donats i, per tant, a través d'aquest tipus de proposicions sense sentit en l'àmbit lingüístic. És a dir, el discurs polític és negació de la realitat per definició, en tant que proposa un altre tipus de realitat (potencial) que vol efectuar. 

Lluny de proposar solucions utòpiques o claus de volta per sortir d'aquest cul de sac, Marcuse es conforma a presentar aquesta visió desapassionada de la realitat política i social en què vivim. La diagnosi en si mateixa ja és un pas endavant. Hi ha un pòsit freudià en l'anàlisi que fa Marcuse, perspectiva que havia analitzat més en detall en obres seves anteriors i que aquí es deixa veure entre línies: reconèixer el problema no deixa de ser el primer pas en un procés de guariment, i no hi ha dubte que l'autor, en aquesta obra, ens està proposant el retrat d'una societat profundament malalta. L'opressió i explotació perpetuada pel sistema vigent són més que evidents i, tot sovint, s'amaguen a simple vista rere els nostres intents desesperats de reprimir-les: els polítics provoquen més desconfiança que mai amb els seus discursos sortits del màrqueting i de la publicitat, i l'esfera política queda reduïda a administració o gestió econòmica. D'altra banda, l'auge de les desigualtats, l'exposició diària a tota mena de violències polítiques, socials o individuals, per exemple a través de les notícies, provoca insensibilització més que suposar un revulsiu per passar a l'acció. El nostre és el millor dels móns possibles, pel simple fet que hem esgotat la capacitat de pensar en cap altre món possible. De tant en tant està bé que ens ho recordin. En definitiva, una bona recomanació, que ha envellit bé i es presenta avui dia en tota la seva vigència. 

Continguts: Després d'una breu introducció, la primera part de l'obra fa una diagnosi dels trets totalitaris presents a les societats i sistemes polítics, tant comunistes com capitalistes, del moment. El primer capítol presenta el tema de les formes de la dominació en la societat industrialitzada a través de la racionalitat tecnològica. A partir d'aquí, analitza diversos àmbits de la vida humana en què es produeixen "tancaments" de la bidimensionalitat del passat: el capítol dos s'ocupa del discurs polític, el capítol tres s'ocupa de la psicologia, el capítol quatre tracta sobre el llenguatge, i els capítols cinc, sis i set s'ocupen de les conseqüències que aquesta unidimensionalitat del llenguatge representa per a la filosofia. A la segona part, l'autor reflexiona sobre les possibilitats de pensar alternatives davant d'aquesta situació: el capítol vuit analitza el rol de la filosofia com a motor de canvi històric, i el capítol nou defensa la necessitat del pensament crític dins la societat unidimensional. Finalment, la conclusió recull les implicacions de les idees exposades en el text. 

M'agrada: És una relectura que volia fer des de fa temps, i que, a la llum de la situació que descriu, manté tot el seu sentit i la seva vigència avui dia. 

8 d’abril de 2023

The Secret Garden

d'Aurora. 

5 d’abril de 2023

El naixement de la filosofia (#471)

Primer el déu inspira una resposta oracular, i el "profeta", per dir-ho com Plató, és un simple intèrpret de la paraula divina, encara pertany totalment a l'esfera religiosa. Després, el déu, a través de l'esfinx, imposa un enigma mortal, i cada home l'ha de resoldre, amb pena de la vida. Finalment, dos endevins lluiten entre ells per un enigma, Calcant i Mopsos: ja no hi ha déu, la inspiració religiosa es manté, però intervé un element nou, l'agonística, que aquí és una lluita a vida o mort. Un pas més, desapareix la inspiració religiosa, i l'agonística es col·loca al primer pla, la lluita de dos homes pel coneixement: ja no són endevins, són savis, o, més ben dit, combaten per conquerir el títol de savi.
 

Aquest breu assaig del filòsof torinès Giorgio Colli (1917-1979) va ser una lectura recomanada quan estudiava el primer any de filosofia, i en tenia un bon record. Ara n'he fet una relectura i, tot i que no recordava gaire el fil de l'argumentació en general, he recordat per què m'havia causat un impacte tan positiu en aquell moment. Colli proposa una reconstrucció teòrica dels factors culturals i literaris que van donar peu al naixement de la filosofia com a gènere, inspirant-se en el model de pensament de Nietzsche i proposant-ne una genealogia: la tesi del llibre és que, si Plató encunya el terme filo-sofia, "amor a la saviesa", és perquè s'està referint a una etapa del pensament més antiga, la de la "saviesa", que ja ha passat a la història, i que anava lligada a l'oralitat i la inspiració divina més que a l'anàlisi purament racional. D'aquesta manera, Sòcrates seria l'últim d'aquests savis, i Plató el primer dels filòsofs sistemàtics, que encara es troba fent el dol per aquesta època passada, i per això es mostra ambivalent amb el rerefons mític i místic del coneixement filosòfic. Així doncs, el que pretén el llibre és explicar aquest pas de l'època dels savis a la dels filòsofs, a través d'una sèrie de canvis culturals decisius que marcaran la civilització occidental per sempre amb aquest nou invent. 

Els orígens remots de la filosofia, que necessàriament s'hauran de reconstruir des de textos posteriors, en tant que no en tenim informació de primera mà, s'han d'anar a buscar a les pràctiques mistèriques i oraculars lligades al déu Apol·lo, déu del rapte místic lligat a les arts endevinatòries. Aquí Colli esmena la plana al seu mestre Nietzsche i la seva categorització de la cosmovisió grega en dos ideals artístics encarnats per Apol·lo i Dionís. Colli explora les fonts literàries per trobar un Apol·lo molt més ambigu i violent del que Nietzsche pretén, i que tot sovint comparteix qualitats amb el seu revers fosc, Dionís. Ambdós comparteixen una relació amb la "mania" o el rapte místic, i revelen una cara dels misteris divins que només es mostra als iniciats. Tanmateix, mentre que Apol·lo canalitza aquests misteris a través de la paraula, el logos, tot sovint en la forma d'un enigma, Dionís és presència absoluta sense cap tipus de mediació. És aquesta capacitat de ser "mediat", o d'interposar paraules, que distingeix l'acció mistèrica d'Apol·lo, tot i que Colli es basa en diverses fonts per caracteritzar l'element de violència que hi ha implícit en aquesta mediatesa. 

Per tant, el procés que Colli descriu, força en la línia del que Marcel Detienne exposa a Els mestres de Veritat a la Grècia antiga, consisteix en una progressiva secularització en diverses etapes del que originalment eren pràctiques religioses i místiques. Mentre que en l'inici es tractava d'interpretar la voluntat del déu, a partir de Parmènides i Plató es tractarà d'esbrinar la realitat oculta rere el vel d'aparences del món material. Els factors socials i culturals de l'antiga Grècia també hi juguen un paper molt important: possiblement no estaríem parlant de l'origen de la filosofia si no hagués tingut lloc en una societat agonística, que passa la vida pública pel filtre de la competició. El que originalment era la competició entre l'home i el déu per superar l'enigma necessàriament mortal proposat per aquest últim, evoluciona en dialèctica, és a dir, combat a través de la paraula entre dues tesis oposades, una de les quals quedarà ratificada com a certa - i, per tant, vencedora - mentre que l'altra quedarà denegada. La connexió política d'aquesta pràctica portarà al desenvolupament de la retòrica, al servei de la persuasió amb finalitats polítiques, i aquest procés culminarà en el pas de l'oralitat a l'escriptura, que fixarà finalment una única versió del discurs abstracte. 

És així que Colli ens ofereix una peculiar explicació del naixement de la filosofia com a final d'una era més que com a inici pròpiament dit. En la línia nietzscheana que adopta, l'autor posa sobre la taula la superació d'una etapa més antiga que ha quedat sobrepassada - i fins a cert punt, sospita, tergiversada - per l'adveniment del pensament sistemàtic. A mi em sembla una bona introducció als principals dilemes de la filosofia grega antiga, que tot sovint s'explica des de generalitzacions i simplificacions que no fan gaire favor als textos mateixos que ens n'han arribat. El pas del mite al logos, que tot sovint simplifica en un sol titular un procés molt més complex i ambigu del que volen donar a entendre els manuals, se'ns presenta així com a progressiva ocultació del món mític dels déus i els seus misteris. En aquest sentit, Colli ofereix una lectura molt acurada i reveladora de la relació entre Heràclit i els eleàtics, Parmènides i Zenó, i n'analitza les contradiccions i dilemes aparents. Sòcrates i Plató seran punts culminants de tot aquest procés de clarificació d'idees, que donaran pas al pensament sistemàtic ja a través d'Aristòtil. Un breu assaig que es fa molt llegidor i planer en la seva traducció al català, i que de totes totes paga la pena de llegir. 

Continguts: A través d'una exposició per ordre cronològic, Colli va desgranant els principals canvis que tenen lloc en el pensament a la Grècia arcaica, per tal de caracteritzar una època primigènia de "saviesa" que després donaria pas a la filosofia. Els primers capítols fan caracteritzacions sobre els déus Apol·lo i Dionís, basades en Nietzsche però que intenten superar les divisions inequívoques que proposa aquest últim, per revelar-ne més aviat les ambigüitats i solapaments entre tots dos. A partir d'aquí, s'inicia un procés de secularització progressiva en què el "discurs" pren una autonomia pròpia i es desvincula dels seus orígens mistèrics, per tal de passar més endavant, amb l'adveniment de l'escriptura, a pensament sistemàtic. 

M'agrada: És una explicació tan clara i planera que l'assaig sencer és un punt fort. Personalment, el capítol dedicat al mite d'Ariadna i el laberint, és clar. 

1 d’abril de 2023

Bruixes, caça de bruixes i dones (#470)

. . . mitjançant la caça de bruixes es va imposar un nou codi social i ètic que va fer que qualsevol font de poder independent de l'Estat o l'Església fos sospitosa de diabolisme i fos portadora de la por de l'infern - la por del mal absolut a la terra. El fet que s'assumís com una cosa normal que la seva encarnació fos una dona tindria profundes conseqüències per a la condició de les dones en el món capitalista que les caces de bruixes van col·laborar a construir. Va dividir les dones. Els va ensenyar que convertint-se en còmplices de la guerra contra les "bruixes", acceptant l'autoritat dels homes en aquest respecte, les dones aconseguirien la protecció que les salvaria de la forca o de la foguera. Els va ensenyar sobretot a acceptar el lloc que se'ls assignava en la societat capitalista en desenvolupament, perquè, un cop es va haver acceptat que les dones podien ser serventes del diable, la sospita de diabolisme les acompanyaria en cada un dels moments de la seva vida. 

Aquest breu llibre de la filòsofa italiana Silvia Federici es va publicar per primer cop el 2018, i és un compendi d'articles seus que es van anar publicant després de l'aparició de la seva obra més coneguda, Caliban i la bruixa (2004). L'obra respon a dos objectius principals: en primer lloc, ofereix un compendi divulgatiu de les idees principals exposades a Caliban i la bruixa i, d'altra banda, actualitza les tesis que s'hi exposaven, sobretot pel que fa a les motivacions últimes de la nova onada de persecució i violència contra les dones en moltes àrees del món avui dia. La primera part de l'anàlisi, el resum de Caliban i la bruixa, no és de bon tros tan exhaustiu i documentat com el llibre original, però dona una bona idea de les tesis principals d'aquesta obra, i pot servir com a introducció al tema a les persones que no l'hagin llegit. Se centra, bàsicament, en les motivacions econòmiques i polítiques que hi va haver rere els moviments de caces de bruixes que van tenir lloc a Europa del segle setze al segle divuit. 

Aquestes persecucions no resulten tan estranyes quan s'observa el context econòmic i social en què tenen lloc: segons Federici, pertanyen al procés de naixement del capitalisme, que Marx identifica com la fase d'"acumulació primitiva". És el moment en què es privatitzen les terres que històricament havien estat comunals i les estructures de poder feudals donen pas a una nova elit adinerada que engegarà el nou sistema econòmic basat en la producció extensiva on abans havia estat de subsistència. En aquest context, moltes dones ancianes són expulsades de les xarxes de seguretat econòmiques que tenien anteriorment, i directament desposseïdes de les terres que els pertocaven en herència, cosa que portarà a la seva estigmatització social. Rere aquesta persecució física de tot allò que s'assenyala com a desviat i diabòlic hi ha també la voluntat de disciplinar el cos de les dones per tal de servir al nou esquema de producció econòmica com a reproductores de força de treball: per això es perseguirà la llibertat reproductiva que les dones havien exercit en el passat, amb els seus remeis anticonceptius i abortius que es transmetien de forma tradicional d'unes dones a unes altres. En aquest sentit, la persecució de les bruixes tindrà un objectiu eminentment disciplinari i exemplar: a través de les tortures i les violències infligides al cos de les dones assenyalades, les altres dones acabaran aprenent el seu rol de submissió als homes, que serà l'únic que els proporcionarà seguretat física i econòmica. 

Pel que fa a l'aplicació d'aquestes idees al moment històric que vivim, en què les dones arreu del món han d'afrontar un nou embat de violència, especialment en els països del sud global, Federici observa un paral·lelisme clar amb la situació del passat: tant a l'Àfrica, com a l'Àsia i l'Amèrica llatina estan tenint lloc nous moviments de tancaments de béns comunals sota l'estendard retòric del desenvolupament econòmic. Aquest discurs, amplificat pels organismes econòmics internacionals, sovint amaga una nova onada de privatització de terres i recursos econòmics per part dels agents del sistema capitalista que, en aquest procés d'enriquiment de les grans empreses, despleguen violències extremes contra els membres de la societat que assenyalen prèviament com a improductius i rebels. Dins d'aquest fenomen generalitzat de violència contra les dones, Federici hi inclou els nombrosos assassinats de dones a Amèrica del sud, sovint lligats als moviments de protesta per la privatització de les terres indígenes o, en el cas dels processos migratoris, la violència sexual patida per les noies migrants en el seu camí cap al nord. A l'Índia, són ben coneguts els casos d'assassinats de dones perpetrats pels marits o les seves famílies amb total impunitat i quasi sempre al voltant del matrimoni com a transacció econòmica. 

Un tercer cas que Federici analitza amb molt més detall és el del ressorgiment de la caça de bruixes a molts països africans que es troben en fallida econòmica: tot sovint, davant la impossibilitat de trobar feina, els homes canalitzen la seva frustració en violència contra les dones, a qui acusen d'ocupar-los els llocs de treball (en l'agricultura o la venda ambulant) o, en molts casos documentats, es tracta d'atacs contra gent gran per tal de desposseir-los de la propietat de la terra familiar. És un cas que sobta especialment perquè tot sovint els prejudicis tendeixen a presentar la bruixeria com un símbol d'endarreriment dels pobles africans però, en realitat, el que demostren les investigacions és que, per més que la bruixeria existís com a pràctica ritual en les religions ancestrals africanes, la violència és un factor totalment inèdit, i la brutalitat d'aquesta persecució es revela en tot el seu horror dins del context de la descolonització i la implantació a l'Àfrica del neoliberalisme més radical. 

Així doncs, aquest text breu de Federici no és tan sols un compendi de les idees principals que l'autora havia exposat a Caliban i la bruixa, fruit de les seves investigacions històriques, sinó que també és una excel·lent anàlisi de les violències i els perills de les dones en posicions més vulnerables en el moment present. Amb la seva lucidesa i la seva eloqüència habituals, l'autora ens mostra com ser feminista no té a veure amb posar-se una samarreta violeta un cop l'any, sinó que més aviat té a veure amb comprendre les causes de la pròpia opressió en un sistema econòmic que explota les persones i crea desigualtats cada cop més acusades. Només des d'aquesta comprensió es poden arribar a plantejar vies d'acció futures i de resistència organitzada. 

Continguts: Els articles de la primera part de l'assaig exposen les relacions entre les caces de bruixes a Europa durant els segles setze i disset i el naixement del sistema capitalista amb les seves estructures pròpies de producció i de disciplina social. Els articles de la segona part de l'assaig tracen les relacions entre nous embats de violència contra les dones al sud global i la deriva neoliberal de l'economia mundial. 

M'agrada: És una actualització molt pertinent i totalment reveladora de les tesis ja exposades a Caliban i la bruixa, tot i que aquest últim llibre resulti molt més complet a l'hora d'explicar el procés de canvi econòmic, social i ideològic que té lloc amb el pas del sistema feudal al capitalista. En concret, les relacions que traça Federici entre la seva anàlisi històrica i el moment present fan feredat en la seva concreció i el seu aire de família.