Splintered Light (#224)

Com es desenvolupa al Silmarillion, la teologia de Tolkien era manifestament més dura i més fosca que la de Lewis, menys ocultista que la de Williams, i molt menys esperançada que la de cap dels dos. La fe de Tolkien és precària, constantment renovada però sempre en risc. És aquesta precarietat que li dóna a la seva obra aquesta emoció afilada com un ganivet. El desenllaç queda sempre en dubte. Mentre que Lewis basava el seu Cristianisme en la lògica, defensant-lo amb arguments més racionals que no pas místics, el Cristianisme de Tolkien es mesura a través i en contra de l'experiència, i és posat a prova contínuament. 

Aquest assaig de la professora Verlyn Flieger va ser publicat per primer cop el 1983 i revisat i ampliat el 2002. Potser no és un llibre per a tots els públics, però de ben segur que pot fer profit a tothom qui tingui experiència amb l'obra de Tolkien i en vulgui obtenir reflexions molt reveladores des del punt de vista de l'anàlisi literària. La seva lectura és un autèntic plaer perquè Flieger demostra en aquest assaig un coneixement profundíssim dels temes i motius que recorren les obres magnes de Tolkien, així com un amor incontestable per l'obra d'aquest autor, que es reflecteix en la cura amb què analitza els textos proposats. 

Això no vol dir que no es pugui discrepar de l'anàlisi plantejada per Flieger: l'estructura del llibre desenvolupa una teoria - la de la llum fragmentada o esquerdada que dóna títol a l'obra - que a grans trets pot encaixar amb l'obra de l'autor, però que pot resultar un punt simplista en el seu enfocament dualista. L'anàlisi de Flieger adquireix la seva grandesa no en la visió de conjunt precisament, sinó en la seva atenció minuciosa a detalls com les paraules, les imatges, els motius, les antítesis i els gestos dels personatges que apareixen a la mitologia de Tolkien. El seu comentari d'alguns passatges del Silmarillion, així com del Senyor dels Anells en menor mesura, és brillant en aquest sentit. 

El llibre també és revelador per la informació que aporta sobre el menys conegut dels Inklings, Owen Barfield, que va influir decisivament en els plantejaments teològics de Tolkien que després es reflectirien en la seva obra. La teoria de Barfield afecta la seva concepció del llenguatge i de la creació artística, en concebre la semàntica com un procés de progressiva fragmentació del significat de les paraules: els mots originals retenien un conjunt de significats relacionats entre ells, que progressivament es van fragmentant i precisant a través de diferents paraules. Segons Flieger, Tolkien aplica aquesta teoria als seus llenguatges ficticis, i crea un paral·lelisme molt marcat entre les imatges del llenguatge i de la llum. Així, en la mitologia tolkieniana, la llum es va fragmentant des de la seva puresa primigènia a través de les grans lluminàries dels Ainur, posteriorment els arbres sagrats de Valinor i, després de la destrucció d'aquests, els silmarils de Feänor. Aquest relat adquireix un nivell més alt de complexitat amb la introducció de la raça dels humans, que es distingiran dels elfs per la seva relació amb la llum. A partir d'aquí s'explora amb més profunditat el binomi entre el destí o fatalitat a què es veuen abocats els elfs i el lliure exercici de la voluntat que caracteritza els humans. 

Flieger explora també la concepció que té Tolkien de la mortalitat com a do, que presenta en contrast amb la immortalitat aparentment beneïda dels elfs. Els elfs acabaran caracteritzats, precisament, per la seva incapacitat de deixar anar. Aquest llarguíssim procés a través de les edats de la Terra Mitjana acaba trobant el seu punt culminant en Frodo, que esdevindrà l'última estella o reflex d'aquesta llum contínuament fragmentada en parts més petites. Un procés similar, segons Flieger, opera al nivell del llenguatge, des de la música dels Ainur a través dels diferents llenguatges desenvolupats pels elfs que reflecteixen successivament les seves divisions tribals. Tot i que El Silmarillion  no és precisament el meu fort dins l'obra de Tolkien, l'anàlisi que en fa Verlyn Flieger és prou concisa i completa com per aclarir alguns aspectes de l'obra que seran totalment rellevants després per a la lectura de El Senyor dels Anells. Com he dit abans, és una anàlisi literària clara, profunda i acurada, que brilla especialment en la cura dels detalls i les reflexions sobre passatges concrets dels textos més que no pas en la visió de conjunt de la teoria general que proposa. 

Continguts: El llibre analitza gran part del Silmarillion i una petita part de El Senyor dels Anells des de l'òptica dels grans dualismes que s'hi estableixen: entre llum i ombra, llibertat i fatalitat, mortalitat i immortalitat, possessió i renúncia, esperança i desesperació, i així successivament. Les relacions entre els Ainur, els elfs i els humans van prenent forma a través d'aquestes tensions d'oposats. Els capítols 1-3 presenten Tolkien com a autor d'antítesis i contradiccions, i analitzen dos dels seus assajos acadèmics per aclarir les seves nocions de catàstrofe i eucatàstrofe. Els capítols 4 i 5 presenten la teoria de la dicció poètica d'Owen Barfield, i mostren les connexions entre aquesta i la teoria de la subcreació de Tolkien. Els capítols 6 a 11 analitzen les primeres parts del Silmarillion, amb la creació del món per part de la música dels Ainur, la creació dels elfs i les seves primeres divisions. En aquesta part de l'anàlisi reben una atenció especial les qüestions lingüístiques que tenen a veure amb aquests processos creadors. Els capítols 12 i 13 introdueixen la figura de Feänor, la creació dels silmarils, i el robatori d'aquests per part de Morgoth. Els capítols 14 i 15 analitzen el personatge de Maeglin i el seu paper en la caiguda de Gondolin i l'aparició de la raça humana a la Terra Mitjana. El paper que jugaran els humans dins la història de l'univers resultarà molt més decisiu del que sembla a l'hora d'acomplir el destí de la creació sencera, i aquest també és un aspecte que Tolkien pren de la teoria de Barfield. Els capítols 16 i 17 analitzen el mite de Beren, Lúthien i Thingol, i posen de manifest les tensions, antagonismes i contrasts entre aquests tres personatges. Els capítols 18-20 analitzen la figura de Frodo dins de El Senyor dels Anells com a últim i més petit dels fragments de la llum. El seu paral·lelisme amb Gollum, així com l'ambigüitat intrínseca del seu desenllaç, finalitzen l'assaig amb una nota ambigua i incerta. 

M'agrada: L'èmfasi que l'autora posa en el pessimisme de caire existencial de Tolkien, que l'allunya de la tòpica imatge de creient pietós que se li atribueix. Els dos primers capítols i el 18 i el 19 em semblen especialment brillants. 

No m'agrada: La jerarquia de llengües que Flieger proposa, com si algunes fossin més perfectes que d'altres, no crec que sigui present en el pensament mateix de Tolkien, que tan sols es limita a presentar-ne la sociologia. Tampoc no m'agrada la lectura que fa en el darrer capítol del poema "The Sea-Bell", que crec que acaba fent-se massa rebuscada. 

Vida de casa (#223)

El tren, que era negre i elegant i estilitzat i que es deia Bola de Foc, ja havia passat la meitat del pont quan la locomotora va aixecar el nas, es va decantar i es va abocar al llac, seguida per la resta de vagons l'un darrere l'altre, ben bé com una mostela que s'esmuny per una roca fins l'aigua. Només en van sortir vius un maleter i un cambrer que s'estaven a la plataforma del vagó de cua xerrant de coses personals (eren parents llunyans), però a aquests no se'ls pot considerar testimonis de cap manera per dos motius igualment fefaents: la foscor era impenetrable a totes les mirades i ells s'estaven a la cua del tren mirant enrere. 

Aquesta novel·la (Housekeeping en anglès) va representar el debut literari de la seva autora, Marilynne Robinson, quan es va publicar per primer cop el 1980. M'ha agradat molt llegir-la, tot i que no m'ha semblat que estigui a l'alçada de Gilead, Home i Lila, la trilogia que conforma la seva gran obra mestra. Alguns dels temes que veurem desenvolupats plenament en aquesta trilogia ja es troben més o menys esbossats aquí, i l'estil poètic i oníric de l'autora, més preocupada per l'experiència directa i individual de l'aquí i l'ara i la seva relació amb el tot, el temps i la natura, es mostren ja fàcilment identificables. 

L'argument de la novel·la és simple: les dues germanes Ruthie i Lucille arriben al poblet de la seva àvia, a Fingerbone, en tant que la seva mare les hi deixa amb la intenció de suïcidar-se. L'àvia les cuida fins a la seva mort, però després queden a càrrec de les seves dues tietes-àvies, i després encara de la seva tieta Sylvie, la germana de la mare, que abandona la seva vida de rodamón per tal d'instal·lar-se amb elles. La vida d'anar a la ventura, però, no és quelcom que es deixi fàcilment, i les nenes creixen amb la idea que Sylvie les acabarà abandonant. La psicologia de Sylvie se'ns ofereix només en tercera persona, de forma que podem imaginar com se sent i el que li passa pel cap, però el text mateix no ens en dóna cap pista. El que sí que sabem és que la vida dels tramps, o rodamóns, a l'Amèrica profunda, és a dir, d'aquella gent que en realitat no han acabat d'adaptar-se a l'estil de vida americà - en la seva domesticitat, o "vida de casa" - és un tema recurrent en l'obra de ficció de Marilynne Robinson. A través d'aquesta premissa, l'autora ofereix reflexions molt interessants sobre la idea de la llar, de la pertinença i el desarrelament, i com aquest en realitat pot transcendir l'individu a títol personal, i abastar generacions senceres de la mateixa família. 

La vida del poble de Fingerbone queda marcada, en primer lloc, per un accident ferroviari on mor l'avi de les dues nenes protagonistes. Aquest esdeveniment posa la primera pedra de les vides psicològiques de la resta de la família, especialment de la narradora, Ruthie, que s'imagina constantment els difunts dins del tren sota la superfície del llac, i acaba observant el llac com si fos un mirall que funcionés en les dues direccions. La mare de les dues nenes també se suïcida al mateix llac, i per això el lloc encara pren més rellevància per a les nenes. En les seves ments, Helen i Sylvie s'acaben barrejant, i aquesta percepció acabarà marcant les decisions més importants de la seva vida. D'aquesta forma el relat esdevé una autèntica història de fantasmes que assetgen les protagonistes, mentre que elles mateixes acabaran perseguides pels paranys de les seves pròpies ments. 

Housekeeping no és una novel·la simple, tot i que el seu estil fluït i la prosa hipnòtica de Robinson acaben transmetent-nos realitats i pensaments de gran complexitat de forma planera i senzilla. La trilogia de Gilead em sembla més interessant per l'incessant joc de relacions textuals que presenten els tres llibres. A Vida de casa, però, aquesta complexitat queda tan sols apuntada. Hi ha buits en la narració, especialment pel que fa a l'argument, que deceben una mica un cop la novel·la comença a prendre una direcció determinada. Les motivacions últimes de les germanes Helen i Sylvie per tal d'actuar com ho fan queden un punt desdibuixades, tot i que hi hagi prou marge per a l'especulació. Les seves històries personals són el gran buit de la narració, i crec que l'experiència seria un punt més completa si Robinson les hagués adreçades dins la narració mateixa, o almenys n'hagués ofert pistes. En conjunt, és una bona novel·la, però potser no tan gran i atractiva com les que vindrien després, i que acabarien mostrant la mestria de Robinson en plenitud.

Sinopsi: Al poblet de Fingerbone, el matrimoni Foster construeix una vida per a les seves tres filles, tot i que de seguida aquesta es veu truncada per la mort del senyor Foster, empleat ferroviari. La filla gran, Molly, se'n va a fer de missionera a la Xina i no se'n torna a saber res més. La segona filla, Helen, marxa a Seattle per casar-se amb el senyor Stone, i té dues filles, la Ruthie i la Lucille. La filla més petita, Sylvie, marxa a viure amb Helen però desapareix i no se'n torna a saber res més fins a molts anys després. Abandonada pel marit, Helen agafa les nenes i les porta de nou cap a Fingerbone. Un cop les nenes són amb l'àvia, se suïcida. Després de la mort de l'àvia, la tieta Sylvie reapareix per tal de fer-se càrrec de les seves nebodes, tot i que la seva forma de cuidar de la casa respon més aviat als seus costums de rodamón, i la vida psicològica de totes tres acaba marcada per aquest fet.

M'agrada: És la Marilynne Robinson coneguda, poètica i sensible fins a extrems insospitables. La seva prosa té una forma peculiar d'enganxar-te i trencar-te el cor a la vegada.

No m'agrada: No és un defecte pròpiament de la novel·la, i més comptant que va ser la primera que va escriure, però crec que la trilogia de Gilead li acaba fent ombra a aquesta. 

La conspiración del general Franco (#222)

Pel que respecta al present és menys comprensible que, després de trenta-cinc anys de la mort del dictador, ningú encara no hagi avançat en l'esclariment de la dinàmica que va portar Franco a la sublevació. Malgrat que han desaparegut molts documents, n'existeixen prou per arribar a la conclusió que no va ser com ens l'han explicada. Al seu nucli mateix hi havia un secret fosc. 

Publicat el 2011, aquest assaig de l'historiador Ángel Viñas és un estudi molt exhaustiu i documentat sobre les circumstàncies que van envoltar l'alçament militar que va donar peu a la Guerra Civil Espanyola el 1936. També analitza les relacions internacionals de la República durant els anys previs a la guerra, i gran part del llibre explica com les dretes espanyoles van treure la mà més alta a l'hora de transmetre a la diplomàcia internacional, especialment la britànica, la seva perspectiva sobre el que s'estava esdevenint a Espanya. Per als qui us pregunteu per què les potències feixistes van mobilitzar-se immediatament a favor de l'alçament, però les democràcies europees occidentals van deixar el govern de la República a l'estacada, aquest és el vostre llibre. 

Viñas fa un treball exhaustiu de contextualització de l'alçament feixista a Espanya dins del panorama més ampli de potències feixistes i totalitàries emergents durant els anys 30 i, per tant, retrata la república espanyola com a desafortunat assaig del que després seria la lluita contra el feixisme a nivell europeu durant la Segona Guerra Mundial. La primera part del llibre, però, cobreix una part important, sovint poc investigada, dels moviments interns de l'alçament: el paper de Franco a les Canàries dins d'una conspiració - militar i civil - molt més àmplia, i la col·laboració logística per part de certs agents britànics a l'hora de proporcionar a Franco el Dragon Rapide, l'avió que el traslladaria al Marroc, des d'on dirigiria la sublevació de les tropes africanes. El moviment de desinformació i manipulació de la historiografia franquista, posteriorment als fets, pretén reescriure l'alçament com una iniciativa quasi exclusiva de Franco, d'una banda, i de l'altra situa l'assassinat de José Calvo Sotelo com a detonant de la insurrecció. Ambdós relats es revelen com a falsos a la llum de la documentació analitzada per Viñas: Franco es presenta com una peça més d'un ampli i complex engranatge de conspiradors militars i civils i, d'altra banda, es demostra com la conspiració ja funcionava durant mesos abans de la mort de Calvo Sotelo. 

Però rere la implicació de Franco en la conspiració contra la República hi ha un petit fet que es transformarà en un autèntic misteri per als historiadors: la mort en estranyes circumstàncies del general Amado Balmes, governador militar de Las Palmas de Gran Canaria. Viñas analitza les incoherències bàsiques en les versions sobre aquesta mort presentades pels diferents documents i informes que es van realitzar en aquell moment, i revela així la manipulació posterior franquista per tal de, primer, amagar de forma matussera un assassinat rere l'aparença d'un accident i, posteriorment, presentar Balmes com a aliat de Franco en la imminent sublevació, mentre que els testimonis de l'època el presenten precisament sota la llum contrària. L'assassinat de Balmes, per tant, aplana el camí de Franco a la sublevació, i també li serveix de pretext per tal d'arribar de Tenerife a Gran Canaria, on l'avió britànic l'espera per anar a Marroc. 

Tot i així, la segona part del llibre esdevé igualment reveladora de les connexions internacionals d'aquests fets: en aquesta segona part, Viñas explica com la branca civil de l'alçament va tenir com a missió intoxicar el servei diplomàtic britànic per tal que no ajudés la República un cop es produís la insurrecció. Aquí, l'autor desmunta un altre mite de la historiografia franquista quan desmenteix les suposades connexions republicanes amb la Rússia soviètica. A través dels arxius de la Komintern, es desmenteix qualsevol connexió entre l'URSS i una hipotètica revolució comunista a Espanya, mentre que, al mateix temps, és possible traçar de forma exhaustiva les connexions internacionals dels conspiradors militars i civils que preparaven el cop d'estat. La historiografia franquista es va encarregar posteriorment d'esborrar tot rastre de connexions internacionals un cop va assumir la missió de retratar l'alçament franquista com a croada exclusivament nacional. 

Per il·lustrar totes aquestes dinàmiques, Viñas ofereix una anàlisi molt detallada del bienni conservador de la República, on el retrocés en les reformes dutes a terme a partir de l'aprovació de la Constitució de 1931 van crear gran part de les tensions que portarien a la guerra. L'ambaixador britànic George Grahame fa una anàlisi acurada i equilibrada de la situació però, després de la seva jubilació el 1935, la postura de la diplomàcia britànica a Espanya es radicalitza. El seu successor, Henry Chilton, mostraria un biaix molt marcat cap a la dreta, i acceptaria per tant una única interpretació dels fets: la de la imminent revolució comunista a Espanya. En resum, el servei diplomàtic britànic, en les seves informacions a Londres, comença a magnificar la situació de revolta obrera, mentre que ignora completament la creixent radicalització de la dreta. Un factor que contribueix a aquesta actitud és la pressió de les empreses britàniques a Canàries i Andalusia, disposades a qualsevol cosa per preservar els seus interessos econòmics. Totes les reformes proposades pels governs d'esquerra a favor dels treballadors es percebran com una agressió als seus interessos, estenent així una dinàmica de control polític al servei de l'economia directament manllevada de l'experiència colonial. En aquesta segona part, també hi ha lloc per a la connexió italiana en la preparació de l'alçament. Mussolini va donar suport material a la insurrecció perquè era un dels primers interessats en la instauració d'un altre règim feixista a Europa. 

A la tercera part del volum, Viñas desemmascara definitivament l'operació de manipulació de la història duta a terme pels líders de l'alçament en els anys immediatament posteriors a la guerra, així com pels historiadors franquistes. L'operació es basa en demonitzar les esquerres i exonerar les dretes de tota culpabilitat moral en presentar l'alçament com a inevitable.

Continguts: La primera part de l'obra se centra en els fets esdevinguts a Canàries en els dies abans del 18 de juliol: des de la connexió britànica que va facilitar el vol del Dragon Rapide a l'assassinat del general Balmes que va detonar la dinàmica de l'alçament prèviament planificada pels conspiradors. La segona part del llibre exposa les connexions internacionals dels conspiradors, especialment amb el govern conservador de la Gran Bretanya a través dels serveis diplomàtics. La tercera part recapitula totes les dades presentades i ofereix una vista global sobre la situació, a la vegada que fa una diagnosi del moment en què es troba la historiografia espanyola sobre el tema.

M'agrada: És una lectura totalment profitosa per tal d'entendre alguns factors de la història recent. La dinàmica de les dretes i les esquerres a Espanya, per exemple, té arrels en aquests convulsos episodis d'enfrontament entre les tradicions reformistes i les conservadores.

No m'agrada: Només una petita part de l'epíleg. Viñas reivindica la transició dels anys 70 com a realització de les reformes republicanes, presentant l'estat espanyol actual com una democràcia europea totalment consolidada, i em penso que la seva visió és massa optimista respecte a aquest punt. Estic d'acord amb el fet que la transició va modernitzar l'estat espanyol, però si s'hagués dedicat a adreçar les reformes proposades per la República hauria plantejat - almenys - un debat sobre el cap de l'estat. Tanmateix, la monarquia es va reinstaurar com a fet acomplit, i Viñas ni tan sols ho esmenta. 

Desplaçar el centre (#221)

Quan hi hagi igualtat econòmica, política i cultural de veritat entre nacions i hi hagi democràcia, no hi haurà cap motiu perquè cap nació o comunitat hagi de témer l'emergència d'una llengua comuna, ja sigui el suahili, el xinès, el maori, l'espanyol o l'anglès, com a llengua del món. La llengua del món? Un món de llengües! Els dos conceptes no s'exclouen mútuament sempre que hi hagi independència, igualtat, democràcia i pau entre les nacions. 

Aquest recull d'assaigs de l'escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o és fins i tot més amè i fàcil de llegir que la seva principal obra teòrica, Descolonitzar la ment. Aquí, Ngũgĩ recull diferents articles i conferències publicats en diferents ocasions per motius ben diversos, i el conjunt que en resulta és una aproximació exhaustiva i totalment alliçonadora sobre la necessitat de desplaçar els centre cultural en el món d'avui dia. 

Reivindicar la cultura i la llengua local, en el context postcolonial, es fa més necessari que mai quan la visió hegemònica imposada pel colonitzador sobreviu en els governs neocolonials de després de la independència. És el cas de Kenya, però l'experiència de resistència que retrata Ngũgĩ és extensiva a la resta de països de l'Àfrica i d'antigues colònies d'altres parts del món. Una part de la lluita contra l'opressió imperalista neocolonial passa també per recuperar les llibertats culturals, en tant que la vida cultural de cada lloc queda també colonitzada per la producció de les nacions colonitzadores. Així doncs, per exemple, Ngũgĩ va ser educat en la centralitat i supremacia de la vida cultural britànica mentre el seu germà gran s'amagava a les muntanyes, lluitant per la revolució Mau Mau. L'experiència d'aquestes contradiccions ha format part de la identitat de Ngũgĩ com a escriptor des de la publicació de les seves primeres novel·les, però acaba cristal·litzant en la seva decisió, durant el seu empresonament, de no tornar a escriure ficció en anglès, sinó utilitzar la seva llengua nativa, el kikuiu. Per tal de comprendre aquesta decisió, és fonamental comprendre la dinàmica del poder colonial, i les estructures de dominació política, econòmica i cultural que perpetua. 

És per això que la lluita per les llibertats culturals i per la centralitat de la cultura local es torna una part essencial de la lluita per la llibertat política en general. Ngũgĩ parla de l'Àfrica en particular però adreça un missatge al món en general: descentralitzar l'hegemonia cultural al món avui dia és bàsic per tal de donar veu a aquells que no en tenen i per tant, lluitar per les llibertats polítiques dels individus i dels pobles. Això passa per desmantellar l'eurocentrisme imperant en la cultura mundial i centrar el focus d'atenció en les cultures locals i les llengües minoritàries. El millor de la proposta és que Ngũgĩ no rebutja l'apropament amb mirada cosmopolita a les cultures d'arreu del món, però defensa que aquesta mirada només es pot assolir a través d'un arrelament profund a la cultura local. L'autor proposa, així doncs, un món de llengües i un món de cultures locals més que una visió unitària i uniformadora del que hauria de ser la cultura. 

La seva experiència com a autor en un règim repressiu, a través de l'educació colonial, l'empresonament i l'exili, serveixen com a exemple per a les lluites per les llibertats culturals i polítiques arreu del món. Una part important del llibre és també la denúncia del racisme com a element fonamental de la dominació imperialista, mentre que un dels textos més bonics del recull es refereix a la figura de Nelson Mandela amb motiu del seu alliberament, i presenta el cas de Sudàfrica com a exemple per a la resta de nacions africanes. És cert que el recull es va publicar el 1993 i que s'ha de llegir tenint en compte el context històric i polític a què es refereix, però, tot i així, les reflexions que ofereix són molt valuoses per tal d'entendre el funcionament del món actual. 

Continguts: Els assaigs estan agrupats seguint uns determinats eixos temàtics. La primera part, "Alliberar la cultura de l'eurocentrisme", parla de l'universalisme i el localisme en la cultura mundial, i caracteritza l'imperialisme lingüístic de l'anglès com a llengua del món. La segona part, "Alliberar la cultura dels llegats colonials", se centra en el paper dels intel·lectuals i acadèmics en el món postcolonial, i el seu paper en la subversió dels règims polítics neocolonials al servei de l'imperialisme. La tercera part, "Alliberar la cultura del racisme" se centra en el concepte de racisme a escala mundial i la seva relació amb el colonialisme en el passat, i amb una economia imperialista en el moment present. A la quarta part, "Matigari, somnis i malsons", l'autor se centra més en les seves experiències personals per reivindicar l'Àfrica de l'est com a part de la seva identitat. 

M'agrada: Igual que passa amb els altres assajos que he llegit de Ngũgĩ, el llibre és molt accessible pel seu estil planer i honest. Es fa molt fàcil de seguir, i en tot moment intercala la complexitat dels plantejaments teòrics amb les experiències personals que els il·lustren. 

Vergonya (10)

Sisè dia de vaga de fam. Els presos polítics catalans donen una lliçó de resistència i dignitat úniques: una sortida tan sols, una opció de protesta davant d'una presó injusta. 

Respecte al gir a l'extrema dreta entre l'electorat andalús, només un petit apunt: no ha estat l'independentisme que l'ha causat. Han estat totes aquelles institucions, partits polítics i mitjans de comunicació que han donat validesa i normalitat, de forma contínua, a actituds que promouen l'odi i l'autoritarisme. El rebuig sistemàtic a un referèndum d'autodeterminació per al poble català. L'aplicació anticonstitucional de l'article 155. El mercadeig dels partits polítics amb els jutges del tribunal suprem. El retrocés en la protecció dels drets civils i polítics dels ciutadans de l'estat espanyol. El discurs de l'a por ellos transformat en eslògan per un sector de la societat civil i esperonat obertament pel monarca. 

Us podeu adherir a la denúncia dels vaguistes: 

https://vagadefam.cat/#/home

https://www.theguardian.com/world/2018/dec/04/catalan-leaders-facing-trial-spain-hunger-strike

https://www.irishtimes.com/news/world/europe/four-catalan-politicians-jailed-in-spain-go-on-hunger-strike-1.3720289

https://www.thenational.scot/news/17273389.sanchez-defiant-over-hunger-strike-i-dont-want-to-be-the-catalan-bobby-sands/