Les roses recordades

Salvador Espriu, El caminant i el mur (1954)

El meu poble i jo

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo. 

Escoltàvem forts

arguments del sabre 

el meu poble i jo. 

Una tal lliçó 

hem hagut d'entendre 

el meu poble i jo. 

La mateixa sort

ens uní per sempre: 

el meu poble i jo. 

Senyor, servidor? 

Som indestriables 

el meu poble i jo. 

Tenim la raó 

contra bords i lladres

el meu poble i jo. 

Salvàvem els mots 

de la nostra llengua 

el meu poble i jo. 

A baixar graons 

de dol apreníem 

el meu poble i jo. 

Davallats al pou, 

esguardem enlaire

el meu poble i jo. 

Ens alcem tots dos

en encesa espera, 

el meu poble i jo. 

Salvador Espriu, Cançons d'Ariadna (1968)

Salvador Espriu

We swallowed down

bitter wines of mockery,

my people and I.

We listened to strong

arguments of sabres,

my people and I.

That is the lesson

we've had to understand,

my people and I.

One and the same luck

made us one forever,

my people and I.

Master, servant?

Can't tell us apart.

My people and I.

We are in the right

against bastards and thieves,

my people and I.

We saved the words

of our own language,

my people and I.

We learned to go down

the stairs of mourning,

my people and I.

Once down in the well,

we're looking upwards,

my people and I.

Both of us rise up,

in our ardent waiting,

my people and I.

Salvador Espriu, Cançons d'Ariadna (1968)

(La traducció és meva)

Bona Diada a tothom! 

#LlibertatPresosPolítics

És molt difícil

És molt difícil
de trobar qui comprengui
la nostra llengua.
Però tots, en mirar-te,
provaran d'escoltar-nos.

Salvador Espriu, Formes i paraules (1974)

Queda dit, doncs. Feliç diada a tothom! 

Direm la veritat, sense repòs

XXV

Direm la veritat, sense repòs,
per l'honor de servir, sota els peus de tots.
Detestem els grans ventres, els grans mots,
la indecent parenceria de l'or,
les cartes mal donades de la sort,
el fum espès d'encens del poderós.
És ara vil el poble de senyors,
s'ajup en el seu odi com un gos,
lladra de lluny, de prop admet bastó,
enllà del fang segueix camins de mort.
Amb la cançó bastim en la foscor
altes parets de somni, a recer d'aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:
anem tancant les portes a la por.

Salvador Espriu, La pell de brau

XXV

We'll speak the truth, without a moment's rest, 

for the honour of serving, under everyone's feet. 

We hate big bellies, big words, 

the indecent ostentation of gold, 

the badly dealt cards of luck, 

the thick incense smoke of the powerful. 

Now, this country of lords is vile, 

they stoop down in their hatred, like dogs, 

from a distance, they bark; at close range, they admit the cane; 

beyond the mud they follow paths of death. 

With our song, in the darkness, we build 

high walls of dreams, sheltered from this blizzard. 

In the night, rumour of fountains come to us: 

we are shutting the doors on our fear. 

Salvador Espriu, La pell de brau

Sempre puc guardar coses al teu armari

Com que sóc endreçat i tinc prou ordre,
en la teva compassió a estones deso
la roba molt gastada del meu sofriment.

Has vist com surt del somni la carrossa,
o sempre llum de tarda a la muntanya,
o un vell record de menta als llavis morts?

Oh, els meus arbres, els meus ulls
parats en oració damunt les cimes
daurades, sense vent! Tot m'era
camí d'ample demà, i només veia
rostres dels ja damnats, però em sentia
segur senyor del temps. Els llibres
m'obrien una inútil saviesa
sense amor, i jo somreia,
cruel príncep, a la festa de la nit.

Escolta, compta ara els passos
d'un orb, el batec feble
del cor que m'he guanyat dintre la fosca.

Salvador Espriu, El caminant i el mur

I CAN ALWAYS STORE THINGS IN YOUR WARDROBE

As I am tidy and keep some order,
in your pity I sometimes store
the so much worn-out clothes of my sufferings.

Have you seen the carriage from the dream departing,
or the evening light always on the mountain,
or an old remembrance of mint on dead lips?

O, my trees, my eyes
still in prayer on the golden
summits, with no wind! Everything was
a path of wide tomorrow to me, and I only saw
the faces of the already damned, but I felt
like the confident lord of time. Books
opened for me a worthless wisdom,
which was loveless, and I smiled,
cruel prince, to the feast of night.

Listen, count now the steps
of a blindman, the faint beat
of the heart I've earned in darkness.

Salvador Espriu, El caminant i el mur

Plourà

VIII

Plourà. L'àvia Muntala
desa el sol a l'armari
del mal temps, entre puntes
de mantellina fetes
per ditets de Sinera.
Algun ocell voldria
penetrar les difícils
presons de llum. Contemplo
serens xiprers a l'ample
jardí del meu silenci.
Passen dofins pels límits
d'aquesta mar antiga.

Salvador Espriu, Cementiri de Sinera

VIII

It will rain. Grandma Muntala

puts the sun away in the wardrobe 

of bad weather, among needle laces 

made by little 

fingers from Sinera. 

Some bird would like to

penetrate the difficult 

prisons of light. I behold 

serene cypress trees in the wide

garden of my silence. 

Dolphins pass by the limits 

of this ancient sea. 

Salvador Espriu, Cementiri de Sinera

Ofrenat a Cèrber

He donat la meva vida a les paraules
i m'he fet lenta pastura d'aquesta fam de gos.
Ah, guardià, caritat per als ossos,
car ja t'arribo sense gens de carn!
Vaig enfonsar les mans en l'or misteriós
del meu vell català i te les mostro
avui, sense cap guany, blanques de cendra
del meu foc d'encenalls, i se m'allunya
per la buidor del cap el so del vidre fràgil.
Ara ballo amb dolor, perquè riguin les goles,
per obtenir l'aplaudiment dels mil lladrucs,
i em coronen amb un barret de cascavells.

Salvador Espriu, Les hores

OFFERING TO CERBERUS

I've given my lifetime to words
and I've become slow pasture of this canine hunger.
O, guardian, have mercy on my bones,
for I finally come to you with no trace of flesh!
I plunged my hands in the mysterious gold
of my old Catalan, and I show them to you,
today, with no achievement, white from the ashes
of my fire made out of rags, and the sound of fragile glass
flies away from me, in the emptiness of my head.
Now I dance in pain, for throats to laugh,
to get the cheering of a thousand barks,
and I am crowned with a cap of bells.

Salvador Espriu, Les hores

Ho voldria dir amb els meus llavis de vell

Amb sofriment he vist. Ja no recordo el mar.
Camino l'últim solc, després vindrà el desert.
Sota claríssims cels, escolto com el vent
em diu el nom guanyat, aquest meu nom: "Ningú."
Seran temps de repòs, i em decanto a mirar
per darrera vegada la llum d'un llarg ponent.
Ara, sense cap por, tot sol, m'allunyaré,
nit endins, Déu endins, per la sorra i la set.

Salvador Espriu, Les hores

I'D LIKE TO SAY IT WITH MY OLD MAN'S LIPS

In suffering, I have seen. I no longer remember the sea. 

I walk along the last furrow; later I'll reach the desert. 

Under the clearest skies, I hear how the wind

tells me the name I have achieved, my own name: "No one."

There will be a season to rest, and I lean forward, for the last time, 

to look at the light of a long sunset. 

Now, with no trace of fear, all alone, I'll go away, 

into the night, into God, through sand and thirst. 

Salvador Espriu, Les hores

Inici de càntic en el temple

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat dur i, amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues."
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble."

Salvador Espriu, 1965

ONSET OF A SONG IN THE TEMPLE

Now, do say: "The broom blossoms; 

all over, the fields are red with poppies. 

With a new sickle, we begin to reap 

the hard grain and, with it, the bad weeds." 

O, young lips opened after 

the darkness, if you knew how long it has taken

for dawn to come, how long it feels to wait for

an uprising of light among the shadows! 

But we have lived enough to save the words for you, 

to give you back the name of each thing, 

so as you can follow the straight path

that leads to a full possession of the land. 

We looked at the desert, far off; 

we descended to the bottom of our dream. 

Dry cisterns turn into summits

which have been climbed through steps of slow hours. 

Now, do say: "We listen 

to the voices of the wind over the high sea of spikes."

Now, do say: "We will remain faithful, 

for ever after, at the service of this country." 

Salvador Espriu, 1965

Perquè l'entonis amb compassiu amor

Que no sigui, però, la cançó de l'odi,
nascuda de la injusta i llarga humiliació.
Ara em despengen uns dits piadosos
de les forques senyorials de la paraula,
i cau a poc a poc la clara pluja
en aquesta terra nostra de pobres sembrats.
Oblido dolçament les ones i les hores,
i la por de morir m'esdevé una tranquil·la
mirada de caminant molt cansat a la porta
de l'hostal silenciós i càlid de la nit.
Enllà quedava la remor de les amples aigües,
em criden al repòs del profund desert,
el meu maligne nombre se salva en la unitat.

Salvador Espriu, Les hores

FOR YOU TO SING WITH COMPASSIONATE LOVE

Not the song of hatred, though,
born from unfair and long humiliation.
Now, merciful fingers take me down
from the lordly gallows of the word,
and the clear rain slowly falls down
over here, our land of poor fields.
I sweetly forget the waves and the hours,
and my fear of death turns into the calm
look of a very tired walker, at the door
of the silent and warm inn of the night.
The murmur of wide waters was very far away;
they call me to rest on the deep desert;
my malignant number is saved in unity.

Salvador Espriu, Les hores

Ariadna et va conduir

Ariadna et va conduir, fa molts anys, durant mitja hora, a través d'un singular però senzill laberint. Et precedia, i donaves un tomb, enmig de veus i figures estrafolàries. Podies seure, si et marejaves, en un racó plàcid, triat pel teu compte. No havies de topar amb el Minotaure. El laberint era intrascendental, sense perill, per a turistes. Quan te'n cansaves, Ariadna acudia, sol·lícita, i et mostrava, amb molta pau, el punt de partença. Si t'endevinava, però, agosarat, et deixava, benèvola -sense ella t'hauries perdut-, la il·lusió de la descoberta del pas de sortida. Ariadna era discreta, a penes parlava, insinuava amb un gest suau la seva guia. Ariadna era mòdica, i jo t'advertia de com l'havies de retribuir: calia convidar-la en plegar de la feina al te i a ballar. Si s'agradava de tu -Ariadna era romàntica, educada a Alemanya- corresponies als sentiments de l'afectuosa noia, t'era lícit de recordar que Naxos sempre quedava molt a prop. La bella dormidora es planyia, en despertar, del silenci, però aviat es consolava: ran de la costa Dionís recollia el destí d'Ariadna. Després varen venir tanmateix temps difícils, i aquell destí es va espatllar, i també el meu, i potser el de tots nosaltres. 

Salvador Espriu, Ariadna al laberint grotesc

Donem la benvinguda a l'any Espriu.
Ens mantindrem fidels.

Arianne led your way, long time ago, for half an hour, through a singular, but easy, maze. She walked ahead of you, and you strolled around, among bizarre voices and shapes. You were free to sit down, if you felt dizzy, in a quiet corner, chosen on your own. You didn't need to stumble on the Minotaur. The maze was trivial, not dangerous, meant for tourists. When you grew tired, Arianne appeared, and obligingly showed you the starting point, so peacefully. If she guessed, though, that you felt bold, she benevolently conceded you (without her, you would have been lost) the illusion of discovering the way out. Arianne was discreet; she hardly spoke; she insinuated her guidance with a soft gesture. Arianne was moderate; and I gave you some advice on how to reward her: you had to take her, after work, to dance and buy her a cup of tea. If she liked you (Arianne was romantic, educated in Germany), and you reciprocated the affectionate girl's feelings, you were allowed to remember that Naxos was not very far away. Waking up, the sleeping beauty grieved over the silence, but shortly afterwards she was reassured: on the shore, Dionysus picked up Arianne's destiny. Later on, hard times came, though, and that destiny was wrecked, as well as mine, and maybe that of us all. 

Salvador Espriu, Ariadna al laberint grotesc