Els nois de la Nickel (#336)

Potser la seva vida hauria pres una altra direcció si el govern dels Estats Units hagués obert el país a la promoció de la gent de color igual que hi havia obert l'exèrcit. Però una cosa és deixar que algú mati per tu i una altra deixar que aquesta persona visqui al teu carrer. 

Aquesta novel·la de 2019 és la darrera que ha publicat l'autor estatunidenc Colson Whitehead, després de l'èxit de la seva anterior novel·la, El ferrocarril subterrani. Gran part de les ressenyes que n'he llegit comparen les dues novel·les entre elles, i constaten que Els nois de la Nickel no és tan original com l'anterior. A mi personalment m'ha semblat que no treu cap a res voler comparar-les. Són dues novel·les molt diferents, i les dues excel·lents, originals i sorprenents a la seva manera. Si El ferrocarril subterrani era una aproximació als temps de l'esclavitud als Estats Units des d'una òptica fantasiosa i distòpica, Els nois de la Nickel ens ofereix un retrat molt més realista històricament. 

L'argument ens transporta al sud dels Estats Units durant els anys 60, durant les protestes del moviment pels drets civils, per tal de revelar les atrocitats patides pels interns en un reformatori per a menors, l'escola Nickel del títol, que està basada en els esdeveniments reals que van tenir lloc a l'escola Dozier a Florida, i que el públic va descobrir amb l'exhumació dels cadàvers dels interns en fosses comunes en els terrenys de l'escola. La violència que es practicava en aquesta institució era un secret a veus, però, i una marca permanent que els supervivents han hagut de suportar durant la resta de les seves vides. Els nois van patir pallisses, tortures, violacions, desnutrició i tot tipus de vexacions a mans dels seus vigilants, fins i tot desaparicions misterioses que encobrien execucions secretes o tortures que anaven massa lluny. Aquesta dinàmica es va mantenir durant dècades (quasi un segle) en què successives generacions d'interns i de vigilants es van anar succeint sense que canviés el marc mental que donava peu a aquesta realitat: el racisme institucionalitzat. 

Perquè Els nois de la Nickel ens explica una història en què les lleis de segregació dels negres són presents dins i fora del reformatori; és cert que els nois blancs també eren sotmesos als maltractaments, però Colson Whitehead posa de manifest en aquesta novel·la la necessitat d'escriure una història que no s'ha explicat des del punt de vista dels negres. La brutalitat policial que hem presenciat encara a plena llum del dia i davant de les càmeres en els últims anys als Estats Units apunten a la normalització de la brutalitat i la impunitat de les institucions contra els ciutadans negres als Estats Units, un tret característic i lògicament derivable de la seva història, més que una anomalia puntual que ens hagi de sorprendre. 

Elwood Curtis és un estudiant exemplar i un devot deixeble dels ensenyaments de Martin Luther King. Acaba al reformatori per una dissortada casualitat, per la mateixa arbitrarietat irracional dels linxaments o dels autobusos segregats, però el seu pas per la Nickel queda marcat per la seva determinació de mantenir la dignitat i resistir totes les vexacions. Allà és on coneix en Turner, un noi de la seva edat que té una visió del món molt més cínica i desencantada. L'ideal d'Elwood d'estimar l'enemic i mantenir la dignitat contrasta molt directament amb la saviesa del carrer de Turner, que li revela, fins i tot quan ell mateix s'ho havia estat intentant negar, que el joc està arreglat d'entrada. 

Colson Whitehead revela el seu magnífic talent per explicar una història en aquests petits detalls que acaben retornant en diferents moments de la narració, per assenyalar-nos les interpretacions polítiques de la novel·la: el joc arreglat d'assecar plats a la cuina de l'hotel Richmond, del qual Elwood és inconscient en la seva ingenuïtat infantil, reflecteix després el combat de boxa arreglat que té lloc a la Nickel. Fins aquí el paral·lelisme, però Whitehead transforma les seves imatges en un joc de referències encara més complex: aquest primer concurs de rentar plats té un premi, una enciclopèdia que Elwood guanya amb orgull per adonar-se immediatament, en arribar a casa, que és una mostra editorial i que té les pàgines en blanc. D'entrada sabem que el coneixement i la cultura que Elwood espera trobar en els llibres i els discursos del doctor King no li servirà de gaire un cop allà dins, i que la seva experiència de la violència física i directa és una saviesa d'un tipus completament diferent, del tipus que Turner li ha d'ensenyar. 

Ara bé, un cop els dos nois es troben a la Nickel, la seva aventura és una negociació constant entre tots dos tipus de discurs, i la novel·la ens endinsa en una complexa reflexió sobre si es pot arribar a algun tipus de compromís entre aquestes dues postures, una de més cínica i una de més idealista. El fet que totes les peces acabin encaixant al final, fins i tot aquells petits detalls que semblaven descurats o oblidats al llarg de la narració i que acaben trobant el seu sentit a la llum del desenllaç, no fa una altra cosa que apuntar a aquest apropament de posicions. L'agenda de la narració apareix una mica més clara en altres passatges, per exemple, el moment en què el narrador en tercera persona es refereix a les forces tectòniques per explicar una violència soterrada que fa néixer el món de dalt, el de les relacions humanes que veiem a la superfície, en el nostre dia a dia. 

Els nois de la Nickel és un llibre molt didàctic en tots dos sentits: en il·luminar-nos una etapa de la història dels Estats Units amb les repercussions que encara té per al món d'avui dia, i en ensenyar-nos com un sistema injust es pot perpetuar en el temps i permear amb la seva violència totes les dimensions de la vida social i política. Pel que fa al ritme de la narració i al seu misteri, Whitehead basteix una història en què l'interès no decau en cap moment de la primera fins a la darrera pàgina i que, en tot cas, aposta per la concisió a l'hora de desenvolupar el seu relat. Una lectura molt recomanable, de totes totes, tant si heu llegit El ferrocarril subterrani com si no, i que es fa més necessària que mai per la vigència de la temàtica que tracta en el món d'avui dia. 

Sinopsi: Elwood Curtis és un adolescent estudiós i modèlic, i el seu objectiu vital és arribar a la universitat, i lluitar per canviar la desigualtat racial que li nega les mateixes oportunitats que tenen els blancs. Per una casualitat dissortada, acaba en un reformatori per a delinqüents juvenils, l'escola Nickel, on els interns pateixen abusos continuats a mans dels seus carcellers. Allà Elwood coneix Turner, de qui es farà amic, i tots dos confrontaran les seves formes de veure el problema del racisme a mesura que hagin d'afrontar diferents injustícies. 

M'agrada: Colson Whitehead fa un tractament molt mesurat de la violència i els abusos que pateixen els nois, i el retrat no arriba a ser mai del tot explícit, tret d'en alguns moments puntuals. El punt més fort de la proposta és la tensió i el misteri que la narració sosté fins a l'últim moment, mentre que el discurs polític de la novel·la defuig constantment la retòrica pamfletària per oferir-nos una denúncia del racisme institucional que resulta mesurada però que no amaga la complexitat del problema.