Aquesta breu novel·la de l'autora estatunidenca Sofia Samatar es va publicar fa dos anys, i ens endinsa en un món distòpic que pretén reflectir les injustícies econòmiques i socials del món actual. Crec que es llegeix més aviat com una faula, en què la trama i els personatges tenen més pes pel seu paper simbòlic, com a emblemes de les realitats que representen, que no pas per la complexitat de les seves psicologies. Aquesta senzillesa és part de l'atractiu de la lectura, em penso. El desenllaç, tanmateix, m'ha semblat un punt massa simplista i esquemàtic, més en el pla de la metàfora que la novel·la desenvolupa que no pas plausible a la pràctica, però al capdavall resulta força coherent amb la direcció que pren el relat sencer, que esdevé una al·legoria política del potencial dels oprimits de la terra per realitzar el seu propi alliberament, més que una novel·la en el sentit convencional. Mentre la llegia, m'ha recordat força Els desposseïts d'Ursula K. Le Guin, en la voluntat de traslladar una situació històrica a un escenari de ciència-ficció, tot i que Le Guin aconsegueix fer-nos patir pels seus personatges, i comprendre el seu món i les seves decisions amb profunditat. Aquí, el resultat és una mica més senzill perquè no passa de l'esbós i, tot i que l'argument i el món fictici construït m'han semblat força suggestius, el text en conjunt és massa breu com per arribar a desenvolupar en profunditat els temes que planteja. Com també em va passar fa una setmana amb Així es perd la guerra del temps, he trobat que el resultat és un punt massa esquemàtic, com si es tractés de l'esborrany inicial del que podria ser una novel·la molt més completa i desenvolupada. No sé si és una tendència de la ciència-ficció actual o una coincidència de dos casos puntuals.
Les metàfores que desplega el relat no són gaire subtils. Després del col·lapse del planeta terra, la humanitat solca l'espai a bord d'un conjunt de naus que formen la Flota. Tot i que teòricament es dirigeixen a la recerca de nous móns per colonitzar, aquesta no és la prioritat immediata, ja que el funcionament de les naus garanteix l'autosuficiència de la humanitat mentre duri el viatge. La societat està estrictament jerarquitzada en tres grups, que recorden una versió distòpica de la República de Plató: els productors, que treballen processant pedra en una mena de mines al centre de cada nau, una àrea anomenada la Bodega, es troben encadenats a la paret; els guardians, encarregats de custodiar-los i de mantenir l'ordre a la nau, porten una turmellera blava que està connectada a una xarxa d'informació; mentre que el tercer grup gaudeix de llibertat de moviments al món de dalt, i poden controlar els guàrdies a través dels seus telèfons mòbils. En un món en què la servitud de cadascú és tan directament identificable de forma gràfica, les tensions i els conflictes entre uns membres i uns altres d'aquesta societat no trigaran a aparèixer.
De fet, el gruix de l'argument de la novel·la té lloc al món acadèmic, i és que el món universitari és una mena de refugi que, a simple vista, sembla que no es vegi afectat per aquestes divisions econòmiques. Tant els guàrdies com els ciutadans lliures hi poden accedir en pla d'igualtat, mentre que alguns encadenats de la Bodega hi accedeixen també puntualment a través d'un sistema de beques al talent. En una facultat d'humanitats en una de les naus, sorgeix una oportunitat d'aquest tipus per a un noi encadenat, el protagonista, amb un gran talent per al dibuix. La seva pujada al món de dalt i la necessitat d'adaptar-se al món universitari li resultarà un autèntic xoc cultural. El noi, acostumat al món de la foscor, tindrà molts problemes per comprendre la nova vida que se li proposa; a la vegada, pujarà al món de dalt amb tot un bagatge de creences místiques que s'han desenvolupat al món de la Bodega, a través del guiatge d'un ancià, el Profeta, que anuncia l'alliberament dels encadenats en el futur. La professora encarregada de guiar el noi pel món acadèmic començarà a descobrir que la connexió entre el noi i el profeta va molt més enllà d'una mera curiositat folklòrica, i entrarà en el terreny perillós d'intentar desafiar les normes acadèmiques i socials del món de dalt.
El text ofereix una crítica al discurs dominant al món acadèmic actual, especialment als departaments de lletres: un discurs que es presenta com a bonhomiós amb els oprimits i emancipador en la teoria, però que no passa de xerradissa estèril si no aconsegueix operar cap canvi real a la societat. A la vegada, les universitats es troben al servei de la jerarquia dominant, i depenen directament, a través dels sistemes de beques, premis i subvencions, del sistema capitalista que manté els nascuts a la Bodega en la seva condició de servitud. En un moment revelador de la trama, un dels personatges ens explica què és la Bodega realment i per què és necessària per al sistema, i la revelació esdevé un punt òbvia i anticlimàtica, però a la vegada afegeix un nivell més a aquesta voluntat de la novel·la sencera d'esdevenir al·legoria del sistema capitalista tal com està organitzat avui dia.
Paral·lelament, el símbol de la Bodega i la seva "càrrega" humana esdevé una referència molt evident als vaixells negrers que van mantenir el sistema esclavista durant els segles divuit i dinou, i aquesta clau simbòlica crec que es fa inevitable al llarg de la lectura. D'altra banda, també és cert que les implicacions d'aquesta metàfora només queden apuntades de forma superficial, i el recurs al misticisme dels encadenats trobo que és una manera de simplificar els aspectes més complexos d'aquest fenomen històric. M'ha recordat una mica el que fa Octavia Butler amb el pensament religiós a la dilogia de les Paràboles. Hauria estat molt més fructífer per al relat, al meu parer, explorar amb més profunditat el xoc cultural que experimenta el noi en canviar tan radicalment d'una classe social a una altra, o el paper de mediadora que hi juga la professora, que al capdavall queda relegada al paper d'espectadora passiva del procés d'alliberament del seu protegit.
En fi, és una novel·la molt interessant, que fa de molt bon llegir perquè el món fictici és força suggestiu, i la trama està construïda a base d'un suspens que manté la tensió alta fins ben bé el final del relat. Tanmateix, el desenllaç, un punt massa esquemàtic i essencialment irresolt, m'ha deixat amb una sensació molt forta d'ambivalència, perquè m'ha fet la impressió que la novel·la podria haver estat molt més completa o podria haver portat els fils argumentals i els dilemes dels personatges molt més lluny. És una bona recomanació si us agrada la ciència-ficció de perfil més humanista que no pas científic.
Sinopsi: En un moment del futur després del col·lapse de la terra, la humanitat es manté estable dins d'una flota de naus que es mantenen a base de la desigualtat dels seus tripulants. Mentre que els treballadors es troben al centre de la nau, encadenats en un món de foscor anomenat la Bodega, els guàrdies s'encarreguen de controlar l'ordre social i els ciutadans lliures gaudeixen del món de dalt. En aquest context, el món acadèmic de la universitat pretén actuar de pont entre aquestes classes socials, i concedeix una beca d'estudis a un noi de la Bodega amb un increïble talent per al dibuix, però el noi experimentarà un xoc cultural molt fort quan descobreixi el món de dalt, i es vegi allunyat dels ensenyaments del seu mestre del món de baix, el Profeta.
M'agrada: El món fictici proposat m'ha semblat molt suggestiu com a revers fosc de la política platònica. També la qualitat poètica d'alguns passatges, que fa de molt bon llegir, especialment els d'inspiració mística per part del noi i el profeta.
No m'agrada: M'ha semblat que la novel·la es ressent de la seva brevetat, i té potencial per desenvolupar millor els conflictes i les psicologies dels personatges. El desenllaç, massa obvi en termes simbòlics, m'ha semblat abrupte i excessivament simplista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada