"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

29 d’abril 2016

Fragments de Toni Morrison

La seva saviesa, en explicar el paper opressor, i d'altra banda el paper purificador i creador, del llenguatge. Podeu llegir el text sencer de la seva conferència de recepció del Premi Nobel de Literatura (1993) en el següent enllaç: 


El saqueig sistemàtic de la llengua es pot reconèixer per la tendència dels seus usuaris d'abandonar les seves propietats matisades, complexes, de donar a llum, en favor de l'amenaça i la subjugació. El llenguatge opressiu fa més que representar la violència: és violència; fa més que representar els límits del coneixement: limita el coneixement. Tant si és el llenguatge abstrús de l'estat o el fals llenguatge dels mitjans de comunicació sense pensament; tant si és l'orgullós però calcificat llenguatge de l'acadèmia o el llenguatge subordinat a la comoditat de la ciència; tant si és el llenguatge maligne de la llei-sense-ètica, o el llenguatge dissenyat per a l'estranyament de les minories, que amaga el saqueig racista en la seva galta literària -- ha de ser rebutjat, alterat i denunciat. És el llenguatge que beu sang, que embolica vulnerabilitats, que entafora les botes feixistes sota els erminis de respectabilitat del patriotisme mentre avança sense aturador vers l'enfonsament de la ment que ha tocat fons. El llenguatge sexista, el llenguatge racista, el llenguatge teista -- tots són típics de la política dels llenguatges de dominació, i no poden permetre nous coneixements o encoratjar l'intercanvi mutu d'idees. 

La lliçó convencional de la història de la Torre de Babel és que el col·lapse va ser una desgràcia. Que va ser la distracció, o el pes de massa llengües que va precipitar l'arquitectura defectuosa de la torre. Que una llengua monolítica hauria accelerat la construcció i que s'hauria arribat al cel. El cel de qui?, es pregunta ella. I de quina mena? Potser la consecució del Paradís era prematura, una mica precipitada si ningú podia prendre's el temps de comprendre altres llengües, altres perspectives, altres períodes narratius. Si ho haguessin fet, el cel que imaginaven l'haurien pogut trobar als seus peus. Complicat, exigent, sí, però una visió del cel com a vida; no com a cel després-de-la-vida. 

La vitalitat de la llengua rau en la seva habilitat per demarcar les vides reals, imaginades o possibles dels seus parlants, lectors o escriptors. Tot i que de vegades el seu equilibri s'assoleix desplaçant l'experiència, no és un substitut per aquesta. S'arqueja cap al lloc on resideix el significat. Quan un president dels Estats Units va reflexionar sobre el cementiri en què el seu país s'havia convertit, va dir, "El món no se n'adonarà ni recordarà per gaire temps el que diguem aquí. Però mai no oblidarà el que es va fer aquí," les seves paraules resulten estimulants en les seves propietats de mantenir la vida, perquè refusen encapsular la realitat de sis-cents-mil morts en una guerra racial cataclísmica. Refusant de monumentalitzar, desdenyant la paraula "definitiva", la síntesi precisa, reconeixent la "incapacitat de sumar o restar", les seves paraules fan deferència a la incapturabilitat de la vida per la qual ploren. És el reconeixement que el llenguatge no pot estar mai a l'alçada de la vida definitivament. Ni ho hauria d'estar. El llenguatge mai pot arribar a "fixar" l'esclavitud, el genocidi, la guerra. Ni hauria d'aspirar a l'arrogància de ser capaç de fer-ho. La seva força, el seu èxit, es troba en el seu intent d'abastar l'inefable. 

Toni Morrison

23 d’abril 2016

Feliç dia

Feliç dia, lectors i lectores! Gràcies per seguir endavant en això de salvar els mots.

Arc d'Esperança, El Prat de Llobregat

14 d’abril 2016

Fragments de les Tesis de Benjamin

Els he traduït al català comparant les dues versions castellanes disponibles on line: la traducció de Bolívar Echeverría (2004) i la de Jesús Aguirre (1973). 

Walter Benjamin

El cronista que narra els esdeveniments sense distingir entre els grans i els petits respon amb això a una veritat: que res del que ha esdevingut alguna vegada ha de donar-se per perdut per a la història. (III)

La veritable imatge del passat passa de llarg veloçment. El passat només es pot atrapar com la imatge que pampallugueja, per no tornar mai més, en l'instant en què es fa cognoscible. (...) La veritable imatge del passat és una imatge que amenaça amb desaparèixer en tot present que no es doni per al·ludit en ella. (V)

Articular històricament el passat no significa conèixer-lo "com va ser veritablement". Significa apropiar-se del seu record tal com aquest rellueix en l'instant de perill. (...) El perill amenaça tant la permanència de la tradició com la seva recepció. En tots dos casos, el perill és el mateix: prestar-se com a instrument de la classe dominant. En cada època cal provar d'arrencar la tradició de mans del conformisme, que sempre està a punt de sotmetre-la. (VI)

Tots els qui fins a dia d'avui s'han fet amb la victòria desfilen en la marxa triomfal dels dominadors del present, que passa per sobre dels que han quedat per terra. I com és costum, el botí de guerra també marxa en el seguici triomfal. El seu nom és béns culturals, i el materialista històric els ha d'observar com a espectador distanciat. Ja que els béns culturals que abasta amb la mirada, tenen tots sense excepció una procedència en què no es pot pensar sense horroritzar-se. La seva existència no es deu només a la fatiga dels genis que els han creat, sinó també a la servitud anònima dels seus contemporanis. No hi ha cap document de la cultura que no ho sigui també de la barbàrie. I igual que ell mateix no està lliure de barbàrie, tampoc ho està el seu procés de transmissió. Per això el materialista històric es distancia d'aquest en la mesura que pot. Considera com a missió raspallar la història a contrapèl. (VII)

Hi ha un quadre de Klee que es titula Angelus Novus. S'hi veu un àngel que sembla allunyar-se de quelcom en què clava la mirada. Té els ulls desorbitats, la boca oberta i les ales esteses. I aquest ha de ser l'aspecte de l'àngel de la història. Té el rostre girat vers el passat. El que nosaltres veiem com a cadena d'esdeveniments, ell ho veu com a catàstrofe única, que amuntega als seus peus ruïna sobre ruïna, incessantment. A l'àngel li agradaria aturar-se, despertar els morts i restaurar el que s'ha destruït. Però un huracà bufa des del paradís, i s'enreda en les seves ales, i és tan fort que l'àngel ja no pot plegar-les. Aquest huracà l'arrossega irresistiblement cap al futur, al qual dirigeix l'esquena, mentre els munts de ruïnes creixen davant d'ell fins al cel. Aquest huracà és el que nosaltres anomenem progrés. (IX)

La teoria de la socialdemocràcia, i encara més la seva pràctica, s'ha determinat per un concepte de progrés que no s'atén a la realitat, sinó que té pretensions dogmàtiques. Tal i com apareix en els caps dels socialdemòcrates, el progrés és, en primer lloc, el progrés de la humanitat mateixa (no sols de les seves habilitats i coneixements). En segon lloc, és un progrés sense fi (en correspondència amb una perfectibilitat infinita de la humanitat). En tercer lloc, passava per ser essencialment imparable (recorrent un curs automàtic, en línia recta o en espiral). Cadascun d'aquests predicats és controvertible, i en cadascun d'ells es pot iniciar una crítica. (...) La idea d'un progrés del gènere humà en la història és inseparable de la representació del seu avanç a través d'un temps homogeni i buit. La crítica d'aquesta representació del moviment històric ha de constituir la base de la crítica a la idea de progrés. (XIII)

En la idea de la societat sense classes, Marx va secularitzar el temps messiànic. I això està bé. La desgràcia comença quan la socialdemocràcia eleva aquesta idea a "ideal". L'ideal va ser definit en termes neokantians com a "tasca infinita". (...) Un cop definida la societat sense classes com a tasca infinita, el temps buit i homogeni es va transformar, per dir-ho així, en una sala d'espera, en la qual s'esperaria amb més o menys paciència l'adveniment de la situació revolucionària. En realitat, no hi ha instant que no pugui ser oportunitat revolucionària --només que aquesta s'ha definir en la seva singularitat específica, és a dir, com a oportunitat d'una solució completament nova davant d'una tasca completament nova. Al pensador revolucionari, l'oportunitat revolucionària pròpia de cada instant històric se li confirma a partir d'una situació política donada. Però també se li confirma, i no en menor mesura, per la clau que dota aquest instant de la capacitat d'obrir un determinat recinte del passat, que fins llavors havia estat tancat. L'entrada en aquest recinte coincideix estrictament amb l'acció política; i és a través d'ell, que aquesta, per radical que sigui, es dóna a conèixer com a messiànica. (XVIII)

Segur que els endevins que preguntaven al temps pels secrets que guarda dins seu no l'experimentaven com a homogeni o buit. Qui té això ben present pot arribar potser a fer-se una idea de la forma com el passat era entès en la rememoració, és a dir, precisament com a passat. Se sap que els jueus tenien prohibit investigar el futur. La Torà i la pregària els instrueixen, en canvi, en la rememoració. Això els alliberava de l'encanteri del futur, al qual sucumbeixen aquells que busquen informació en els endevins. Malgrat això, el futur no es va convertir per als jueus en un temps homogeni i buit. Perquè en el futur, cada segon era una petita porta per la qual podia passar el Messies. (Apèndix B)

Angelus Novus, de Paul Klee

08 d’abril 2016

Síria, la paraula de l'exili

Magnífica exposició de fotografies i testimonis que trobem a l'entrada de la biblioteca Antonio Martín fins al 22 d'abril. La mirada i la paraula, que s'agafen la mà davant l'horror. 



01 d’abril 2016

Starman

Ell és l'home dels estels...