31 de desembre 2020
24 de desembre 2020
Resum de l'any 2020
- Aquest any ha suposat el rècord de ressenyes de llibres publicades en un any, amb més de setanta. Supera en una vintena de ressenyes el rècord anterior, el de 2018.
- Al mes d'abril vaig celebrar el desè aniversari del blog amb una selecció especial de recomanacions personals, llibres d'aquells que es porten a la motxilla faci el temps que faci.
- A partir del mes de maig i fins a finals d'aquest any, he seguit la lectura virtual de l'Odissea que va organitzar la Rosa (àlies Matilde Urbach) des de la biblioteca Joan Triadú de Vic. La relectura ha suposat una redescoberta del text setmana rere setmana i també la troballa d'un munt de materials, informacions i textos paral·lels per assaborir al voltant de l'Odissea. Podeu consultar la feinada de recerca i recopilació de textos que va fer la Matilde al blog Llegir els clàssics. Gràcies, Matilde!
- La descoberta d'aquest any ha estat l'autora irlandesa Edna O'Brien. Vaig quedar molt colpida per la seva trilogia de les noies de camp: Las chicas de campo, La chica de ojos verdes i Chicas felizmente casadas. Una bona recomanació, sens dubte.
- El repte lector d'aquest any ha estat A la recerca del temps perdut de Marcel Proust, una sèrie de set volums que ha estat com una aventura sencera. Al principi només tenia intenció de llegir-ne el primer volum i potser el segon, però la cosa es va anar complicant i quan hi entres no hi ha forma de trobar la sortida si no és pel darrer volum. Hi va haver moments de tot, no us he d'enganyar, perquè hi ha passatges força avorrits entre moment brillant i moment brillant. El millor de tot ha estat poder dedicar-li la calma que mereix una lectura així.
- El gènere d'aquest any ha estat la literatura infantil i juvenil, que vaig començar amb el propòsit de rellegir la trilogia de Els jocs de la fam de Suzanne Collins i la de La matèria fosca de Philip Pullman. S'hi van acabar afegint la del Món de Tinta de Cornelia Funke i les Cròniques de Nàrnia de C. S. Lewis (o la meva selecció personal, si més no). També vaig tenir l'oportunitat de descobrir un clàssic encantador que desconeixia totalment, El jardí secret de Frances Hodgson Burnett, i de redescobrir la novel·la oblidada En Ranquet i el tresor d'Emili Teixidor.
- El premi a millor assaig de l'any és compartit entre una descoberta i una relectura: L'arc i la lira de Seth Benardete i els Assajos herètics de filosofia de la història de Jan Patočka, que vaig rellegir a l'estiu i em va fer més bé del que em podia imaginar.
- Els finalistes a millor llibre de l'any (i aquí incloc només la ficció) són Aloma de Mercè Rodoreda, Llaureu sobre els ossos dels morts d'Olga Tokarczuk, Un gra de blat de Ngũgĩ wa Thiong'o, La ciutat i la ciutat de China Miéville, Els nois de la Nickel de Colson Whitehead i Camí de sirga de Jesús Moncada.
- El millor llibre llegit aquest any ha estat Sula de Toni Morrison, una lectura breu i captivadora sobre els múltiples rostres i la violència crua del racisme en una barriada de treballadors afroamericans als Estats Units. Bones festes a tothom i els millors desitjos per al nou any!
 |
| Seeing Through Time 2 de Titus Kaphar (2018) Font |
23 de desembre 2020
La condició humana (#350)
Aquesta és una de les obres més significatives del pensament de la filòsofa alemanya Hannah Arendt (1906-1975), i un llibre que ara que he rellegit m'ha sorprès en especial per la vigència que encara tenen les seves reflexions avui, i en temps especialment incerts. Al final del llibre, Arendt alerta del fet que l'acció s'està convertint cada cop més en privilegi d'uns pocs, i en aquests temps d'impotència forçada i aplanament de les llibertats la seva revisió dels valors occidentals i les seves jerarquies sembla força pertinent.
El llibre es va publicar el 1958, i quan parla de la ciència es refereix més aviat a la capacitat tècnica de destruir tota la vida de la terra d'una tacada - armes nuclears i químiques, etc. - i de l'amenaça real que aquesta capacitat pot representar sota l'auge dels totalitarismes. Però la societat que es construeix a partir de l'edat moderna, amb l'auge del capitalisme com a sistema econòmic, la revolució científica i la secularització desencadenada per la reforma protestant, al marge de despotismes polítics, restringeix la llibertat humana i el seu espai d'acció potser d'una forma més subtil i amagada, convertint-nos en societat més que en comunitat, és a dir, un col·lectiu o massa de productors-consumidors dedicada exclusivament al procés de perpetuació de la vida de l'espècie, i que aplana, per tant, l'espai públic com a món humà que possibilita la llibertat de les persones i la seva vida política en tant que presa de decisions acordades entre tots.
Per arribar a aquestes conclusions, l'autora fa una anàlisi molt exhaustiva de la història de la filosofia occidental i de la tradicional divisió entre vida activa i vida contemplativa, per observar com es diferencien aquests conceptes i com s'han produït successius canvis de jerarquia a l'hora d'enfocar els afers humans al llarg de la història. De fet, la dicotomia no és tan simple com això. Arendt proposa una triple divisió de la vida activa, de tot allò que fem o podem fer els humans a la pràctica, que arrela a l'antiguitat grecorromana. La condició humana a la terra depèn de tres dimensions de l'existència: la labor, tot allò que realitzem per sobreviure i que sobrevisqui l'espècie, i la condició de la qual és el manteniment de la vida; el treball, o producció d'objectes físics que creen el món humà, que no és etern ni inmortal però sí que és perdurable i dona estabilitat a la nostra existència; i finalment l'acció, la dimensió pròpiament política de la nostra vida i que reflecteix la condició de pluralitat de l'existència humana, és a dir, tot allò que compartim junts perquè tots som diferents i amb infinites possibilitats d'introduir novetat al món.
És en aquesta darrera dimensió on es crea l'espai de llibertat propi dels afers polítics, o més aviat l'espai de poder o sobirania autèntics, en tant que la llibertat és sempre compartida amb els altres i delimitada per la seva presència mateixa. El poder, segons Arendt, no és una relació vertical, sinó la capacitat d'actuar concertadament amb els altres, i per això és l'amenaça més directa i patent a totes les tiranies, que poden exercir la força i la violència, però que per definició no poden exercir el poder, sinó només rebre un assentiment cec a la seva força o una resistència concertada i activa per part dels seus súbdits. La dimensió de l'acció és també on els individus adquireixen la seva pròpia identitat, en tant que aquesta només es revela a ulls dels altres, i també on es pot produir la fixació dels afers humans a través de la memòria, a través de relats i històries que dibuixaran aquestes identitats per a la posteritat.
Ara bé, a partir de l'edat moderna, amb la seva expansió científico-tècnica i les seves conseqüències associades, els teòrics de l'economia i la política liberals, Adam Smith i John Locke respectivament, van posar al centre de l'eqüació el capital, que té com a objectiu reproduir-se a si mateix infinitament, i la propietat com a part dels drets naturals en l'home, de forma que la societat acaba girant-se d'esquena a l'esfera pública com a espai d'aparició dels altres per homogeneïtzar tots els ciutadans en una societat de treballadors que reproduiran el sistema dins del moviment cíclic de producció i consum. Arendt també dirigeix una aspra crítica a Marx per haver adoptat aquest esquema de pensament i la lògica de producció i consum en la seva pròpia teoria i en els seus plans per a la societat futura. És una crítica al marxisme que han fet altres autors després d'Arendt, Žižek per exemple, en tant que el marxisme pretén derrotar un enemic de qui ha heretat un llenguatge i un model econòmic i social i una forma d'explicar i de veure el món.
Ens trobem en un món en què no som gaire més que treballadors, i valem al que aportem a aquest sistema de producció i consum. Això produeix una alienació dels humans respecte del seu propi món que ens allunya a la vegada dels altres. És al final que el llibre encara deixa oberta una petita escletxa per a l'optimisme: si una característica té el poder d'actuar és que és imprevisible i irrevocable, dues dimensions de l'acció que la fan extremadament fràgil i perillosa: precisament perquè involucra els altres diferents a nosaltres, podem iniciar quelcom sense arribar a calcular-ne les conseqüències últimes, i no podem desfer allò que ja està fet. L'acció és miraculosa en el sentit que introdueix la novetat al món, quelcom que no hi era abans, i en aquest sentit els models teòrics i les previsions per al futur no ens serviran de guies per a l'acció. L'únic que s'hi pot fer és ampliar l'espai de les llibertats que es dona en la pluralitat, l'espai compartit amb els altres.
Si els antics grecs van acotar aquest fràgil espai de la llibertat humana creant-ne un laboratori en la mesura d'una comunitat petita, la polis; Arendt observa la capacitat de perdonar i de fer promeses com a remeis o pal·liatius de les conseqüències més incontrolables de l'acció humana; la promesa i el perdó creen estabilitat i confiança en els afers humans, en el que d'altra banda seria un terreny insegur i trampós, el de viure amb els altres. És una lectura molt profitosa en molts sentits, que segueix tenint la seva vigència avui dia tot i que les inquietuds que hem d'afrontar puguin ser diferents de les que Arendt observava en el seu dia. Tot i així, ens segueix interpel·lant la pregunta sobre què podem fer, en temps d'emergències planetàries i riscos il·limitats i imprevisibles.
Continguts: El primer capítol, "La condició humana", fa un petit esbós de la teoria en general que exposarà al llarg de tot el llibre. L'autora distingeix la vida activa (pràctica) de la vida contemplativa (l'especulació filosòfica purament teòrica) i també distingeix una triple divisió dins la vida activa: labor, treball i acció. El segon capítol, "L'esfera pública i la privada" analitza el canvi en l'edat moderna del que tradicionalment eren dues esferes diferenciades, la pública i la privada, en una de sola més homogènia i uniformadora, el que coneixem com a "societat". Les conseqüències d'això és que es redueix el nostre espai de llibertat d'acció conjunta amb els altres en reduir-se l'esfera pública, però de retruc també s'elimina l'esfera privada que suposava un tradicional refugi i espai de seguretats per a l'individu. Ara som productors i consumidors dins un món administrat i burocratitzat des de dalt que posa aquest procés mecànic al centre de l'activitat pública. El tercer capítol, "Labor", analitza la primera de les dimensions de l'acció, i exposa la seva crítica a Marx, derivada de la seva assimilació del pensament liberal tradicional. El quart capítol, "Treball", exposa la relació d'aquesta dimensió de l'activitat humana amb la perdurabilitat dels afers mundans, en el seu vessant més positiu, i amb la lògica utilitària de càlcul de mitjans i fins, en el seu vessant més negatiu o homogeneïtzador. El cinquè capítol, "Acció", explica més exhaustivament les característiques d'aquesta tercera dimensió, parant-se a analitzar sobretot les seves peculiaritats històriques, i oferint-ne la solució grega - la creació d'una comunitat tancada com la polis - i una sortida contemporània, el poder de la promesa i del perdó com a potencial per canalitzar les conseqüències negatives o més inestables de la llibertat humana. El darrer capítol, "La vita activa i l'època moderna" és un diagnòstic en clau més contemporània de les inversions en les jerarquies de valors tradicionals que s'han donat a partir de l'edat moderna.
M'agrada: La caracterització de l'acció, sobretot, i el paper jugat per la promesa i el perdó és la part més genuïnament original de la teoria política d'Arendt. El seu optimisme a l'hora d'enfocar la política com a acció col·lectiva, horitzontal i des de baix, és un dels punts més forts de tota la seva proposta.
No m'agrada: S'hi pot arribar a llegir un to elitista o classista en el seu ús del concepte de les masses, que esmenta de passada en aquest escrit però que no arriba a definir amb totes les seves implicacions com farà en d'altres obres (per exemple, a Els orígens del totalitarisme). No és que Arendt no sigui una demòcrata radical, i la seva crítica a la política platònica va precisament en aquesta direcció, però l'exposició podria ser una mica més clara en aquest aspecte.
20 de desembre 2020
El soldat desconegut
Els monuments al "Soldat Desconegut" aixecats després de la Primera Guerra Mundial testimonien la necessitat aleshores encara existent de glorificació, de trobar un "qui", un algú identificable que quatre anys de matança massiva haguessin revelat. La frustració d'aquest desig, i la resistència a resignar-se al fet brutal que l'agent de la guerra no va ser en realitat ningú, va inspirar l'erecció dels monuments als "desconeguts", a tots aquells que la guerra no va donar a conèixer, i a qui va robar, per tant, no la seva gesta, sinó la seva dignitat humana.
Hannah Arendt, La condición humana. Barcelona: Paidós, 2005. (p 210). La traducció al català és meva. La cita en l'original anglès és la següent:
The monuments to the 'Unknown Soldier' after World War I bear testimony to the then still existing need for glorification, for finding a 'who', an identifiable somebody whom four years of mass slaughter should have revealed. The frustration of this wish and the unwillingness to resign oneself to the brutal fact that the agent of the war was actually nobody inspired the erection of the monuments to the 'unknown,' to all those whom the war had failed to make known and had robbed thereby, not of their achievement, but of their human dignity.
Hannah Arendt, The Human Condition (Font)
 |
| Hannah Arendt |
19 de desembre 2020
El tron de plata (#349)
El tron de plata es va publicar l'any 1953 i és la sisena entrega de les Cròniques de Nàrnia de C. S. Lewis - la sisena si tenim en compte l'ordre cronològic de la saga, i la quarta per ordre de publicació. D'entrada he de dir que és la meva entrega preferida de la saga des de sempre, i per això n'he gaudit la relectura especialment. És cert que aquesta entrega també té els seus punts fluixos: el ritme es fa un punt massa lent en certs passatges, el biaix sexista de l'autor apareix en determinats moments, i la història que emmarca la narració de les aventures a Nàrnia, la de l'escola dels protagonistes, desvia una mica l'interès de la narració amb les preocupacions adultes de l'autor sobre el sistema educatiu.
Els protagonistes aquí són en Eustace, que havia visitat Nàrnia amb els seus cosins Penvensie a l'anterior entrega, i la seva companya de classe, la Jill Pole, que descobrirà el món de Nàrnia per primer cop. Aquests dos personatges són una mica més fràgils i volubles que els Pevensie, caracteritzats per la seva fe irrompible: la fe de Jill i de Eustace és més com un procés de presa de confiança, i l'aniran refermant a mesura que vagin aprenent dels seus propis errors. Potser aquesta és una diferència important entre aquest volum i els altres de la saga: mentre que els Pevensie partien de la seva confiança ferma en la presència d'Aslan a les seves vides, i aquest no es manifestava fins ben bé cap al final de cadascun dels relats, aquí Aslan s'apareix a Jill ben bé al principi de l'aventura, per plantejar-li un repte o un desafiament que haurà de resoldre amb èxit si vol salvar la terra de Nàrnia d'una terrible maledicció. És com un viatge de descoberta en què Jill ignora completament quin en serà el destí final, i amb el qual adopta un compromís sense garanties.
De fet, el fil conductor de l'aventura són quatre pistes o indicacions que Aslan dóna a Jill i que aquesta ha de seguir per arribar a acomplir la missió; ara bé, aquestes són molt fàcils de confondre o de passar per alt si no s'està prou atent, perquè una de les lliçons més clares en aquesta entrega de Nàrnia és que les aparences enganyen, i que és en la foscor més profunda i remota del món en què hi podem arribar a veure més clar. Al capdavall, l'apoteosi final del llibre és una brillant al·legoria del mite de la caverna de Plató, en què els protagonistes es veuen immersos en un món subterrani a mercè de la foscor, captius d'un encanteri que els fa oblidar que el món exterior existeix.
El racionalisme aferrissat de C. S. Lewis reapareix de forma altament original quan ens n'adonem que la realitat autèntica per a Plató, el món de les idees, està de part de la fe per a Lewis: sempre que ens trobem en un conflicte entre realitat i aparences, la fe està de part de la realitat per més que les aparences ens puguin enganyar. En aquesta direcció apunta el camí de les pistes d'Aslan, totalment planeres i entenedores per si mateixes, però que costen d'interpretar un cop els protagonistes s'enfronten als fets. Tanmateix, el camí d'Aslan no és sempre una línia recta entre dos punts, i fins i tot quan perden l'oportunitat de seguir les pistes correctament, els protagonistes trobaran altres maneres de redreçar la situació i tornar al camí correcte.
La missió es tracta de rescatar el príncep de Nàrnia, el fill de Caspian, que es troba desaparegut i presumiblement empresonat pels encanteris d'una malvada bruixa. Aquí es recuperen els motius freudians que ja eren presents a El nebot del mag i a El lleó, la bruixa i l'armari: la malvada Dama del Cinyell Verd es presenta com la serp temptadora del jardí de l'Edèn, igual que Jadis al primer dels llibres; d'altra banda, pel que fa a la seva relació amb el príncep Rillian, la bruixa esdevé literalment la seva consort i suplantadora de la seva mare a la vegada, de forma semblant a com Jadis es presentava com a falsa figura materna al segon volum.
Ara bé, Jill i Eustace no estan sols en aquesta aventura; els acompanya una criatura pintoresca, en Bassalfosc, un remenapantans (Puddleglum i Marsh-wiggle en l'original en anglès) que, per algun motiu, sembla la persona més indicada per a la missió. Els remenapantans són unes criatures del maresme que es caracteritzen per ser extremadament pessimistes, i veure només la part més fosca de cada situació; ara bé, en una aventura que gira principalment al voltant dels enganys causats per les aparences, potser és el tipus d'heroi que necessitem en aquest moment que Nàrnia torna a ser una terra en decadència. En tot cas, no serà fins al moment de la prova, com deia Lewis mateix, que es revelarà el seu coratge i en què consisteix aquesta virtut exactament. Tot i que les opinions poden diferir en una saga que ofereix històries tan variades a cada volum, El tron de plata per a mi segueix sent la millor de les entregues de Les Cròniques de Nàrnia i una entrega que d'alguna forma redimeix els moments més fluixos de la saga sencera.
Sinopsi: En Eustace i la seva companya Jill un dia es troben al pati de l'escola fugint dels seus assetjadors. Aleshores invoquen Aslan per tal que els traslladi màgicament a Nàrnia i, per a la seva sorpresa, Aslan respon a la seva pregària. Un cop a Nàrnia, però, se'ls encomanarà una difícil missió per tal de rescatar un príncep perdut del domini d'una bruixa malvada. Per acomplir la missió, la Jill rebrà unes pistes per part d'Aslan que l'ajudaran en el seu camí, tot i que la seva constància a l'hora de reconèixer les indicacions i seguir-les serà possiblement una de les proves més difícils.
M'agrada: El món dels remenapantans, que se'ns presenta amb una de les descripcions més vives i boniques de tota la saga sencera; la personalitat d'en Bassalfosc, un personatge força peculiar en comparació amb l'ideal heroic que ens presenta la sèrie a les anteriors entregues. En general, em sembla l'entrega més rodona i complexa, a l'alçada dels dos primers volums - en el pla més abstracte, el motiu platònic és explotat d'una forma molt original i creativa; en el pla més literari, és força consistent amb els temes i les imatges que explora al llarg de tot el relat.
15 de desembre 2020
La travessia del Navegant de l'Alba (#348)
La travessia del Navegant de l'Alba es va publicar el 1952 i és la cinquena entrega de la sèrie de Les Cròniques de Nàrnia per ordre cronològic de la narració, tot i que originalment es va publicar en tercer lloc. En comparació amb les altres és una novel·la força curiosa, un punt més lineal pel que fa a l'argument, i on possiblement l'al·legoria religiosa es va fent cada cop més evident i explícita. És la tercera incursió dels Pevensie al món de Nàrnia, tot i que ara en Peter i la Susan ja no participen de l'aventura, i l'Edmund i la Lucy, els germans petits, seran acompanyats en el viatge pel seu cosí, en Eustace, amb qui s'allotgen temporalment.
De fet, la introducció d'aquest personatge, i el contrast que suposa amb el món de màgia i de fantasia familiar als Pevensie, és un dels punts més forts d'aquesta entrega de la saga. Els pares d'en Eustace són naturistes i vegetarians, moderns i avançats al seu temps, com ens explica el narrador només en obrir la narració. Rere aquesta veu narradora hi ha el prejudici de Lewis mateix, damnificat pel sistema educatiu conservador de l'escola privada, i prou suspicaç per mirar amb recel qualsevol oscil·lació del pèndol en la direcció oposada. En Eustace s'ha criat en aquest ambient suposadament avançat i intel·lectual, i té una mentalitat racionalista, pràctica i totalment prosaica: els seus llibres són textos científics, no narracions d'aventures, i per això quan aterri en una aventura màgica necessitarà ajuda per aprendre a acceptar i navegar pel món on es troba.
El seu procés és també una aventura de redescoberta i reconnexió amb els altres: precisament per la seva formació, en Eustace és un nano profundament solitari i infeliç. El seu llenguatge és el d'un adult pedant i revellit, i el contrast d'aquest amb la retòrica cavalleresca dels personatges narnians proporciona alguns dels moments més còmics de tot el relat. Rere l'evolució d'aquest personatge hi ha quelcom del procés de conversió de Lewis mateix: de racionalista tibat i enfadat amb el món a convers entusiasta, evolució que podeu llegir al seu volum de memòries Sorprès per la Joia.
En tot cas, la travessia del Navegant de l'Alba serà una aventura que canviarà d'alguna manera tots els personatges. El Navegant de l'Alba és un vaixell amb què el rei Caspian es disposa a arribar als confins orientals del món, per mars que ningú ha explorat abans, a la recerca dels set lords telmarins que el seu oncle usurpador havia enviat a l'aventura per tal de neutralitzar el seu suport al rei legítim de Nàrnia, el pare de Caspian. Com que no se'n va tornar a saber res més, ara Caspian busca esbrinar quin ha estat el seu destí per tal de descobrir quins són els límits del país de Nàrnia. El que se segueix és una sèrie d'aventures episòdiques, a l'estil de l'Odissea, que es van succeint de forma més o menys independent i que aniran presentant diverses proves o desafiaments que els personatges hauran d'afrontar i que els tornaran canviats al món conegut. Com també passa a l'Odissea, la primera de les aventures, que té a veure amb uns traficants d'esclaus, no té cap element sobrenatural. Ens trobem encara en territori conegut, les illes solitàries, que són l'últim feu conegut de Nàrnia abans d'iniciar el viatge per aigües desconegudes. Aquesta aventura, a més de representar el llindar amb l'Aventura en majúscules, també ens mostra en Caspian en la seva tasca com a rei, i de rei seguint un ideal mític, literari, que Tolkien també compartia. En aquest episodi especialment contrasten els ideals cavallerescos i romàntics del regne de Nàrnia amb una mentalitat utilitària i mercantil, com també passa, per exemple, amb el governador de la Ciutat del Llac a El Hòbbit.
En aquest sentit, Caspian és un altre dels personatges que evoluciona més, juntament amb en Eustace; si bé el seu canvi no és tan radical com el d'aquest últim, sí que és cert que Caspian ha d'aprendre a través de la seva aventura què significa ser un bon governant, i on ha d'establir les seves prioritats en cada moment per tal de ser-ho. L'originalitat d'aquesta entrega rau en el misteri de cada prova o desafiament, i la forma subtil i velada amb què la narració sempre acaba subvertint expectatives, i posant cada petit detall en perspectiva dels designis més grans, però ignots, del pla d'Aslan mateix. De fet, aquest s'anirà revelant breument al final de cada petit episodi, tot i que no serà fins al final de l'aventura que aquest es reveli i s'expliqui plenament, com també passava a les altres aventures.
A la segona aventura, l'illa del drac, Eustace aprendrà a superar el seu aïllament i el seu egoisme per tal de reconnectar amb els altres. L'aventura a l'illa de l'aigua de la mort serà una prova de caràcter per a Caspian mateix, que haurà de superar la seva ambició si vol prosseguir el viatge. L'aventura a l'illa de Coriakin representarà per a la Lucy un desafiament a les seves expectatives sobre la realitat i les aparences. A l'illa de la foscor, tots els personatges s'hauran d'enfrontar a les seves pors i inquietuds més profunds, i el passatge sencer a mi em recorda lleugerament el de les sirenes a l'Odissea. La darrera prova, a l'illa de Ramandu, es convertirà en una autèntica prova de fe, en què cadascú haurà d'afrontar la possibilitat de seguir endavant sense garanties d'èxit. Serà la prova més dura per a Caspian, finalment, que haurà d'aprendre a renunciar a l'aventura mateixa pel bé del seu poble. Quan els expedicionaris arribin finalment al país d'Aslan, als confins del món, aquest els rebrà amb peix a la brasa a la platja i en forma d'Anyell: en aquest darrer episodi l'al·legoria no és gaire subtil, que diguem.
Finalment, l'explicació que dona Aslan a Edmund i Lucy sobre per què no tornaran a Nàrnia aclareix una mica més l'enigma al final de l'anterior entrega: Aslan es troba a tots els móns, només que amb noms diferents, i ara els infants ja són prou grans per aprendre a descobrir-lo amb el seu nom al seu propi món. Com que no diu res respecte a en Eustace, el final queda lleugerament obert per a la propera aventura d'aquest al món de Nàrnia. Potser aquest no és un dels meus volums preferits, però és una lectura força original i entretinguda.
Sinopsi: L'Edmund i la Lucy Pevensie s'estan una temporada a casa dels seus oncles a Cambridge mentre la resta de la seva família es troba als Estats Units. El seu cosí, en Eustace, els menysprea per la seva creença en el món fantàstic de Nàrnia. Tanmateix, un bon dia es troben màgicament transportats a Nàrnia, on s'uniran a l'expedició del rei Caspian per tal de descobrir els confins del món i retrobar els set senyors telmarins perduts.
M'agrada: Val a dir que la presència de Eustace a la narració aporta un punt de vista sobre el món de Nàrnia que no havíem vist abans en cap entrega de la narració, i per a mi aquest és el principal punt fort de la proposta. El seu vocabulari adult i científic, amb la seva visió no màgica del món, afegeix un matís metatextual a la proposta que a mi em sembla realment divertit.
No m'agrada: És potser una de les entregues en què l'al·legoria queda un punt massa mastegada i forçada, especialment en els darrers episodis del llibre, quan Aslan es manifesta finalment.
12 de desembre 2020
En Ranquet i el tresor (#347)
Aquesta novel·la infantil d'Emili Teixidor (1932-2012) es va publicar per primer cop el 1986, i he trigat tants anys a rellegir-la que, de fet, m'ha semblat de nova lectura. El fet de no recordar-ne cap detall en absolut m'ha ajudat a llegir-la amb la fascinació d'una descoberta, i n'he gaudit amb la satisfacció de poder observar una obra mestra, que ja m'havia encantat de petita, amb els ulls de l'edat adulta. En aquesta breu novel·la, Teixidor ens presenta la seva magnífica habilitat per crear suspens i misteri característica de les seves novel·les infantils i juvenils, juntament amb la seva inquietud, més adulta, per la memòria i el passat com a ferida oberta.
En Ranquet i el tresor és una bona recomanació si voleu veure com es basteix un relat per a infants al voltant de la presència dels maquis i el record dels refugiats republicans en un poble governat pels vencedors de la guerra. No és que la novel·la entri directament en valoracions polítiques, i quedaria fora de lloc pretendre-ho fer en un relat per a infants, però tampoc no defuig la responsabilitat d'adreçar-se a aquest passat dolorós, i retratar les conseqüències de la guerra amb un to vívid i realista, a través de les reticències i silencis culpables dels personatges que s'hi refereixen. La divisió dels habitants d'un poble petit entre gent d'ordre, identificats amb els poderosos de la vila, i els republicans o "revolucionaris" acaba articulant la narració sencera, ben bé des del moment que ens adonem que aquests últims s'han transformat en una absència palpable i incòmoda dins d'aquesta petita comunitat tancada.
En Ranquet és un infant orfe que arriba un bon dia al poblet de Montijol amb l'autobús de línia. Un aiguat ha assolat l'Asil per a Orfes de Sant Rem, on viu amb els seus amics, i la directora de la institució ha repartit els orfes més grans entre els pobles de la rodalia mentre durin les reparacions. El relat, així doncs, arrenca amb un esdeveniment recurrent a la tradició dels contes populars: amb un hoste no desitjat, que amenaça l'statu quo de la comunitat amb la seva mera presència, i amb la conseqüent prova de foc per a l'hospitalitat dels seus habitants. El batlle, el rector, la mestra, els regidors, el jutge, el metge, l'enterramorts i la rica senyora Magina es reuneixen al voltant d'aquest intrús per tal de decidir-ne el destí, i acorden curiosament tenir-lo un dia a casa de cadascun d'ells. Alguns dels seus amfitrions el tractaran amb mesquinesa i d'altres amb amabilitat, mentre a la vegada també entraran a la vida d'en Ranquet dos personatges misteriosos: un inspector de policia, Innocenci Gandesa, que persegueix el tresor perdut que el pare d'en Ranquet havia amagat a Montijol abans d'haver de fugir a l'exili, i el Camatort, un rodamón que esdevindrà ell mateix un misteri i li revelarà a l'infant detalls crucials sobre el seu propi passat.
Així doncs la història ens anirà revelant gradualment aquest misteri del passat d'en Ranquet, que ell mateix anirà descobrint poc a poc i a fragments, fins que el desenllaç ens presenti la solució definitiva. A la vegada, la maleta d'en Ranquet, de la qual l'infant no se separa i que desperta la curiositat de tots els seus amfitrions, es transformarà en una de les imatges més potents del relat sencer: en Ranquet porta les seves pors més profundes desades dins la maleta, i haurà d'aprendre a conviure-hi si és que no les pot arribar a dissipar definitivament; també hi porta la seva vida quotidiana a l'asil, el seu propi món de records miserables, només alleugerits per la presència sempre reconfortant dels seus amics que, tot i no aparèixer en el relat, se'ns acaben descrivint vívidament a través dels vincles d'afecte i confiança que els lliguen a en Ranquet; finalment, dins la maleta també hi porta el seu potencial per canviar el món en el futur, o construir castells que no s'ensorrin, tot i que la resposta a aquest últim enigma sigui l'única que quedarà lleugerament oberta.
Com veieu, En Ranquet i el tresor és un text de fa més de trenta anys, que amb prou feines es veu envellit i que ens remet a les imatges ben conegudes d'un món petit i tancat en si mateix, sacsejat per la guerra civil. La novel·la explora, a cada pàgina, els riscos de rescatar en el record allò que havia estat còmodament oblidat i, fins i tot, d'arribar a reparar - si és que això és possible - el dolor de les injustícies passades.
Sinopsi: En Ranquet, un orfe de l'asil de Sant Rem, arriba un dia al poble de Montijol amb la seva maleta i una carta de presentació per a les autoritats i poderosos de la vila. Aquests decideixen organitzar torns per hostatjar l'orfe a cada casa un dia cadascun. Ara bé, l'aparició d'uns dos altres forasters misteriosos capgirarà l'existència pacífica dels habitants del poble, en tant que ressuscitarà del passat la història d'un tresor llegendari amagat al poble i el beneficiari legítim del qual és en Ranquet mateix.
M'agrada: Redescobrir la màgica habilitat de Teixidor per bastir una història ben explicada i dosificar el misteri dels seus relats. Una novel·la així revela per què Teixidor és un dels autors clàssics indiscutibles de la narrativa juvenil en català.
05 de desembre 2020
Butcher's Crossing (#346)
Aquesta novel·la de John Williams (1922-1994) es va publicar el 1960 i he de dir que m'ha agradat força més que Stoner, que em va decebre finalment, en comparació amb les ressenyes i crítiques que n'havia llegit. A Butcher's Crossing l'autor ens trasllada a l'oest americà durant l'últim terç del segle dinou. El protagonista és Will Andrews, un jove universitari que un bon dia abandona els seus estudis a Harvard per anar a buscar l'aventura amb els caçadors de bisons de les muntanyes de Colorado. És cert que al principi hi va motivat per un ideal de puresa o de trobar-se a si mateix en contacte amb la natura, que ha descobert als ensenyaments del filòsof Emerson, però la realitat que hi trobarà un cop s'uneixi a una de les expedicions serà molt més lletja i prosaica, i portarà al límit la seva capacitat de resistència.
Diguem que John Williams se'ns revela, en aquesta novel·la sobre els pioners americans al voltant de la conquesta de l'oest, com a anella perduda entre Jack London i Cormac McCarthy. Ara bé, he agraït que s'apropi més al retrat precís i cínic de London, que Williams ens ofereix amb una fredor distanciada, que no al lirisme ampul·lós i recarregat de McCarthy. Quan el protagonista arriba al poble de Butcher's Crossing, a l'estat de Kansas, fa la coneixença d'un dels comerciants de pells locals, que li ofereix una feina al poble com a contable. Andrews, però, vol unir-se a una de les expedicions de caçadors a les planures, i declina l'oferiment. Se'ns presenta aquí una falsa dicotomia entre el soci capitalista que fa els negocis a l'ombra dels aventurers i els caçadors, homes bregats i forts, amb una connexió molt més directa amb la natura, i aparentment desinteressats, perquè si bé són dins del negoci per interès econòmic, com tothom, accepten amb resignació el risc de l'aventura i un possible fracàs d'aquesta. Quan Andrews coneix Miller, un caçador que li revela la presència d'un ramat de búfals en una vall ignota a les muntanyes de Colorado, el jove de seguida s'apunta a l'expedició i, és més, es compromet a finançar-la íntegrament.
Ara bé, la novel·la ens ofereix un retrat fidel i desencantat del negoci de la compravenda de pell de bisó, tot i que el to de la narració acabi fent-se força asèptic a l'hora de treure'n judicis o valoracions morals. Les expedicions dels caçadors a les muntanyes i planures són només l'altra cara de la moneda d'una aventura de capitalisme salvatge per tal d'espoliar la terra de la seva riquesa natural. De fet, l'extermini dels ramats de bisons salvatges va jugar un paper important en les campanyes de genocidi sistemàtic contra els nadius americans i, a més, va córrer en paral·lel a la construcció del ferrocarril que travessava els Estats Units de costa a costa. Aviat l'aventura ens ensenyarà com funciona aquesta dinàmica d'explotació i destrucció fútil i inexorable: les expedicions consistien a matar tants bisons com es pogués en pocs dies, encerclant els ramats en llocs estrets per tallar-ne la fugida, i després escorxar-los in situ per treure'n la pell, abandonant el cos de l'animal perquè es descompongués al mateix lloc on havia mort.
La cruesa de les imatges en tot aquest procés, amb accent especial en l'escorxament dels animals, és força gràfica i retrata aquest negoci en tota la seva cruesa. Will Andrews viurà l'experiència amb tot el seu dolor i al límit de la resistència física - de forma que s'acabarà fent un home, com el text no deixa de recordar-nos ni un sol segon. Ara bé, és cert que la narració queda en un pla força ambigu, al final, en el retrat d'aquesta violència injustificable i inexplicable més enllà d'en termes d'explotació al servei de la riquesa d'uns pocs: com més gràfica es fa la violència contra uns animals indefensos més creix el paral·lelisme amb el genocidi que estava tenint lloc als marges de la història, i més s'accentua la "dignitat perduda" de les víctimes, de la mateixa manera que el protagonista va establint paral·lelismes també entre la matança i l'escorxament dels animals i el cos de la seva estimada, una prostituta que ha conegut al poble i amb qui estableix una ambigua relació d'amor-odi.
Per al protagonista, el que suposa l'aventura és un progressiu refredament i paralització de les seves emocions, en virtut d'un suposat ideal de puresa que s'acaba desmuntant davant dels seus ulls, com no podia ser d'una altra manera. La narració sencera no seria tan potent si no tanqués el seus propis cercles de la forma més previsible i satisfactòria possible: el buit existencial s'acaba revelant en la buidor de l'aventura sencera, que anirà descobrint la seva banalitat i la seva futilitat en implicacions cada cop més profundes i perilloses per als protagonistes. És quan es vegin posats al límit que cada personatge deixarà caure la seva màscara i revelarà el seu propi caràcter, i anar descobrint aquests petits matisos en la construcció dels personatges és el punt més fort de la proposta. Una bona lectura, potser no per a tots els públics, però que es fa molt amena de llegir en la seva concisió, i que ens apropa a un episodi sovint força desconegut de la història dels Estats Units.
Sinopsi: Després d'abandonar els seus estudis a la universitat de Harvard, el jove Will Andrews viatja a l'oest dels Estats Units per unir-se a una expedició de caçadors de búfals. Quan arriba al poble de Bucher's Crossing, coneix en Miller, un caçador experimentat que l'engresca per unir-se a una aventura per trobar un ramat de búfals en una vall remota a les muntanyes de Colorado que ningú no coneix. A través de l'aventura, Andrews descobrirà de primera mà la brutalitat de l'experiència, tot i que havent tornat a Butcher's Crossing encara l'esperin les sorpreses més importants.
M'agrada: És un relat molt absorbent en la seva cruesa i el seu realisme. En cap moment no prova d'amagar els aspectes més foscos del context històric que tracta; el racisme i el sexisme implícits en la mentalitat dels caçadors són omnipresents en la narració, així com la dinàmica d'explotació econòmica de la terra i d'enriquiment per a uns pocs que constitueix el rerefons de l'aventura sencera. La construcció dels personatges, molt subtil però elaborada al mateix temps, i la forma com es tanquen tots els cercles, sobretot al darrer terç de la novel·la, són totalment satisfactòries.
28 de novembre 2020
El temps retrobat (#345)
El temps retrobat de Marcel Proust es va publicar el 1927 i és la darrera novel·la que forma la sèrie A la recerca del temps perdut. És una conclusió magnífica per a la sèrie sencera, que d'alguna forma tanca el cercle que l'autor havia començat a Pel cantó de Swann, en tant que recull el fil del tema de la memòria i el torna a posar al centre de la seva narració. Al final de la seva vida, i lluitant contra l'afebliment físic i la malaltia, el narrador innominat mira enrere i troba un sentit últim a tot allò que ha viscut fins al moment present: les seves aventures de joventut en un ambient apàtic i decadent, que el portaven a posposar indefinidament el moment de posar-se a escriure, ara cristal·litzen en tot un pòsit d'experiències passades que donen testimoni fidel d'una època i d'una societat que ja s'ha esvaït sense remei. La metàfora de la polinització, que es feia recurrent al llarg de la sèrie, ara torna, tot i que havent deixat enrere la seva càrrega sexual: ara la flor és Marcel mateix, que quasi sense adonar-se, i a través de la seva indolència passada i les seves interminables aventures de voyeurisme social, troba la seva memòria prenyada amb la seva obra futura.
És així que en les últimes pàgines del volum assistim a una brillant apoteosi metatextual: A la recerca del temps perdut finalitza precisament quan el narrador i protagonista de la sèrie sencera s'asseu finalment a la seva cambra, lluitant contrarellotge contra la malaltia que ja el tenalla, per tal de començar a escriure A la recerca del temps perdut. En aquest sentit el llibre es fa plenament autobiogràfic, ja que això precisament és el que li va passar a Proust mateix quan, ja malalt de mort, es va dedicar a acabar la seva obra durant els últims anys de la seva vida. Tot i que va arribar a deixar els esborranys de l'obra mig acabats, només va arribar a veure'n publicats els quatre primers volums, mentre que els tres darrers es van publicar pòstumament.
Tot i ser un dels volums més filosòfics de la sèrie sencera, és un llibre que fa de molt bon llegir, potser perquè explota i aprofundeix les vides dels personatges que apareixien a totes les altres entregues i ens n'ofereix una conclusió a l'alçada de cadascun d'ells. La primera part de la novel·la ens ofereix una escapada plenament modernista, quasi psicodèlica, a una ciutat de París assolada pels bombardejos aeris durant la primera guerra mundial, i que perdrà una generació sencera de joves a les trinxeres del front occidental. Com en una revenja d'ultratomba contra l'opinió pública francesa que l'havia crucificat el 1919 en guanyar el prestigiós premi Goncourt per A l'ombra de les noies en flor, ara Proust ens ofereix un retrat insospitadament cruel i inclement sobre la hipocresia de la societat parisina de rereguarda, els ciutadans respectables de la qual s'omplen la boca amb el discurs patriòtic de torn mentre proven d'evitar a tota costa haver de servir al front. La seva retòrica incendiària és inversament proporcional a la discreció i el silenci voluntari dels veterans de guerra que tornen del front de permís, com l'amic Robert de Saint-Loup, amb qui Marcel es reuneix durant un dels seus permisos mentre Gilberte i la seva filla són a la casa d'estiueig de Tansonville, sota ocupació alemanya. Si Remarque descrivia aquest silenci voluntari com a única sortida possible a qui retorna del front, davant la desagradable incomprensió de la rereguarda, Proust ens ofereix aquesta mateixa reflexió, en un exercici de sensibilitat finíssim, quan reconeix aquest mateix silenci, i el misteri del front que s'hi amaga al darrere, en la presència del seu amic retornat - quasi aparegut, podríem dir - amb qui ja no pot tenir cap conversa que no sigui de temes absolutament trivials.
Aquesta primera part de la novel·la és realment molt potent al nivell formal, amb unes descripcions dinàmiques i immersives d'una ciutat en guerra, i la percepció deformada que en té un narrador que hi vagareja sense interrupció de dia i de nit, en un ambient tan enrarit que amb prou feines hi podem reconèixer els indrets elegants i refinats dels primers volums. El mateix narrador ens trasllada repetidament la qualitat onírica de la seva percepció de la ciutat, especialment en un episodi en particular, en què Marcel arriba enmig de la nit a un bordell masculí - en cap moment ens arriba a explicar què hi feia allà, per començar - on és testimoni de les trobades sexuals del baró de Charlus, amb pràctiques masoquistes incloses, amb joves prostituts proporcionats, com ja era tradició en els altres volums, pel sol·lícit sastre Jupien. Aquest episodi estrambòtic no aniria més enllà si no tingués una nota tràgica en la posterior revelació de la presència de Robert al tuguri, que s'hi oblida la creu de guerra en el seu últim permís a ciutat abans de morir al front.
La segona part de la novel·la és completament diferent, amb un to molt més assagístic i filosòfic. El narrador trenca la seva convalescència per anar a una recepció a casa de la princesa de Guermantes, i mentre espera a la biblioteca que acabi el concert per poder accedir a la festa, té una epifania sobre la seva tasca com a escriptor i la naturalesa de la memòria i de l'art. L'ambient social dels Guermantes ha quedat profundament canviat anys després de la guerra: la majoria dels personatges que queden vius es troben ja profundament envellits i, de fet, han deixat de ser socialment rellevants com ho eren durant els anys de joventut. Aquest episodi de la recepció social ens ofereix un curiós desdoblament de tots els personatges que havíem conegut als altres volums a ulls del narrador: d'una banda, segueixen essent els que coneixíem del passat; d'altra banda, es presenten als ulls del narrador envellits, irremeiablement canviats, fins i tot en la personalitat, com si tot plegat es tractés d'una mascarada grotesca de les trobades de dècades enrere. El temps suavitza el que en el passat eren asprors, o dona profunditat a aquells caràcters que semblaven trivials, i tothom esdevé una versió de si mateix, més que tenir una personalitat pròpia i definida que resisteixi el pas del temps. I com en un mirall deformador, el narrador també juga a reconèixer-se en la seva pròpia versió envellida. En el mateix acte social pots trobar gent que et diu que estàs igual que sempre, i d'altra que et diu que estàs irreconeixible. On és la veritat, doncs?
Ara Proust ja ens ha desplegat el potencial complet del seu projecte literari, i sabem que no hi ha una veritat fixa o definida que puguem arribar a copsar definitivament, sinó més aviat un constant anar i venir de les nostres percepcions sobre una realitat en perpètua transformació. Sense anar més lluny, la princesa de Guermantes és ara la ridícula senyora Verdurin que coneixíem des del primer llibre, que ha accedit a aquest títol pel seu tercer matrimoni. La senyora de Forcheville, abans coneguda com a Odette Swann, és ara l'amant mantinguda del duc de Guermantes, en un estrany tancament del cercle. Marcel, però, la recorda d'abans que ningú a la festa, de quan era la senyora de rosa, l'amant del seu oncle Adolphe a Combray. D'altra banda, la Gilberte de Saint-Loup ha accedit a l'alta noblesa a través del seu matrimoni però, de fet, ara ja ningú se'n recorda i, per a la memòria deformada dels nouvinguts a l'alta societat, ara resulta que és ella qui ha portat la connexió noble a la família.
Marcel és testimoni de tots aquests oblits i equívocs amb una combinació agredolça de nostàlgia i de resignació: de fet, aquest viatge d'ascenció social que Gilberte ha aconseguit acomplir ha portat com a conseqüència inevitable l'enterrament definitiu de la memòria del seu pare, Charles Swann, a qui ara tothom considera poc menys que un personatge obscur que no és de bon gust esmentar davant la gent fina. El seu projecte literari, per tant, no és un rescabalament d'aquesta memòria perduda, de fet. Com ja se'ns havia anunciat al primer volum de la sèrie, el temps retrobat arriba a través d'aquest exercici de percepció d'uns records vius, lligats a la sensació i a la percepció sempre en present. És així que l'ambició última de Proust es revela com a voluntat de superar el propi eix del temps com a mesura de l'experiència humana: el que ens presenta la seva obra és una autèntica multitud de presents simultanis que se'ns apareixen davant dels ulls sempre en moviment, com en un calidoscopi que en refracta totes les dimensions a la vegada.
Sinopsi: Entre estada i estada en un sanatori a causa de la seva fràgil salut, el narrador fa una petita aturada a Tansonville, on comparteix confidències sobre el passat amb la seva amiga Gilberte i després, començada a la guerra, s'està una temporada a París, on és testimoni de les aventures nocturnes del baró de Charlus i on també comparteix confidències amb el seu amic Robert, que torna breument de permís del seu servei al front durant la primera guerra mundial. A la segona part de la novel·la i anys després d'acabada la guerra, el narrador va a una festa organitzada per la princesa de Guermantes, i per a la seva sorpresa, començarà a trobar-hi personatges del seu passat amb qui no havia parlat en anys. Després d'una revelació sobtada sobre la naturalesa del temps i de la memòria, i després d'una sèrie de digressions sobre la naturalesa de l'art i sobre diversos estils literaris, es decideix a posar per escrit les seves experiències i records del passat en el que serà la seva gran obra literària.
M'agrada: De fet, m'ha agradat tot d'aquest darrer volum, que al capdavall és el més depriment de tots en el seu tractament del pas del temps i de la mort, i que no està exempt de cert cinisme en alguns moments. Tot i així, els punts a favor indubtables de la proposta són l'exercici de sensibilitat que l'autor fa al voltant de la guerra; les descripcions de lloc, tan diferents a les dels anteriors volums; i en general com fa confluir tots els fils que semblaven dispersos en un tot coherent en què cada peça acaba encaixant al final. No és debades que una de les darreres imatges del llibre és la de Marcel provant de recosir i relligar els innombrables papers sobre el seu escriptori, que la seva anciana serventa la Françoise anomena "paperoles", i com aquesta segueix el procés amb la seva mirada de sargidora entenimentada. Després de tot el que s'ha esdevingut entre tots dos al llarg de milers de pàgines i set volums, és curiosa aquesta última identificació entre tots dos personatges.
21 de novembre 2020
Albertine desapareguda (#344)
14 de novembre 2020
Les dames de Grace Adieu (#343)
Les dames de Grace Adieu es va publicar el 2006 i és un recull de contes curts de l'autora britànica Susanna Clarke, que s'havia donat a conèixer dos anys abans amb la publicació de la seva novel·la Jonathan Strange i el senyor Norrell. Es fa difícil recomanar el recull de contes curts a qui no hagi llegit la novel·la prèviament perquè, en realitat, Les dames de Grace Adieu n'és una mena d'apèndix o divertiment subsidiari. De fet, només dos dels contes exploten directament personatges o històries que ja coneixíem de la novel·la: el primer, on apareix Jonathan Strange, i el darrer del recull, on el protagonista és John Uskglass, el Rei Corb, tot i que aquest conte en concret en realitat té com a escenari el passat medieval d'aquesta figura llegendària, i directament no té res a veure amb els fets que es relaten a la novel·la.
Ara bé, és cert que Les dames de Grace Adieu s'ambienta en un escenari de fantasia molt concret que queda més explicat i desenvolupat a l'altre text: una mena de paral·lel imaginari de l'Anglaterra històrica durant les guerres napoleòniques, en què la màgia existeix i és estudiada per una sèrie d'erudits i historiadors que pretenen restaurar-ne el poder a Anglaterra. Paral·lelament als moviments geopolítics de la nació anglesa, el regne de les fades subsisteix a l'altra banda de la porta o a l'altra banda del mirall, i els desitjos i capricis dels seus habitants s'interposaran tot sovint amb les vides més aviat prosaiques de les classes acomodades. Si sou fans de les novel·les de Jane Austen, el món creat per Susanna Clarke de ben segur que us agradarà.
La diferència principal entre aquest recull de contes i la seva novel·la predecessora és un canvi d'enfocament sobre el món fictici que se'ns relata. A Jonathan Strange i el senyor Norrell ja es veia de forma prou clara el conflicte entre els grans afers d'estat en què es veien involucrats els protagonistes i les vides silenciades i subordinades que en quedaven els marges, les de les dones, els servents i la gent d'extracció social més baixa, a qui ningú escoltava però que a la vegada eren els únics que podien percebre aquesta dimensió màgica de l'existència que no es trobava als llibres. La presència inquietant de les fades, éssers salvatges impossibles de domesticar o acomodar dins d'aquest món de normes i convencions socials, no feia altra cosa que posar de relleu aquest silenciament, així com una contradicció essencial entre dues formes d'entendre la màgia: una d'erudita i racional, que pretén manipular el món a conveniència amb una lògica utilitària; una altra d'emocional i feréstega, indòmita com la natura mateixa, que era sovint menyspreada o descartada directament com a folclore o mera superstició.
És aquest segon món el que Clarke expandeix i revisita en aquest recull de contes, amb les fades i les dones com a protagonistes indiscutibles, sempre en un primer pla. Les dames de Grace Adieu, per exemple, protagonistes del relat que dóna títol a l'obra, són unes senyores que desenvolupen el seu propi domini de la màgia en paral·lel a l'ús erudit que en fan els homes, i l'aplicaran per fer justícia en un episodi de seducció i abandonament com els que tenen lloc a les novel·les de Jane Austen. Un episodi similar el trobem al relat en primera persona del senyor Simonelli, que ens podem agafar al peu de la lletra o com a justificació força estrambòtica del seu prometatge simultani amb cinc germanes. De fet, el to humorístic és una constant en quasi tots el relats, on tot sovint les anades i vingudes de les fades acaben posant en ridícul els cavallers pagats de si mateixos, i subvertint les expectatives dels lectors de les formes més originals i imaginatives possibles.
En el seu vessant més fosc, hi ha la violència tot sovint soterrada i silenciosa, atàvica de fet, que pateixen les dones, reflectida en el filar, cosir i teixir, com veiem en tres de les històries: "On Lickerish Hill", que és una trasposició força òbvia d'un conegut conte de fades; "The Duke of Wellington misplaces his horse", on el duc de Wellington té una curiosa trobada amb el món de les fades, i se n'haurà de sortir amb recursos molt allunyats de l'estratègia militar, i "Anticks and frets", on la protagonista, la reina Mary d'Escòcia, prova de canviar el seu destí a través dels encanteris d'una misteriosa confident. Una lectura deliciosa, molt divertida, i que sorprèn a cada pàgina amb la seva frescor i la seva originalitat. Si sou fans de Jane Austen i/o de Neil Gaiman sens dubte l'hauríeu de provar.
Continguts: El primer conte, "Les dames de Grace Adieu", és l'únic que té una remota relació amb els fets relatats a la novel·la Jonathan Strange i el senyor Norrell, tot i que de forma força indirecta. En aquest conte Jonathan Strange té una trobada força inesperada amb les dames de Grace Adieu, on és testimoni del seu exercici de la màgia. "On Lickerish Hill" és la revisió d'un tradicional conte de fades, el del follet Rumpelstiltskin, que rep diferents noms depenent de la versió. A "Mrs Mabb" una jove ha d'alliberar el seu estimat del poder de la pèrfida reina de les fades. A "The Duke of Wellington misplaces his horse", el duc de Wellington es troba inesperadament al regne de les fades, i haurà de recórrer a una habilitat molt especial per poder salvar la pell en aquest cas. A "Mr Simonelli or the Fairy Widower" el senyor Simonelli explica en primera persona la seva trobada amb els habitants del món de les fades, tot i que finalment els lectors haurem de treure les nostres pròpies conclusions sobre els fets. "Tom Brightwind" és el relat de l'amistat entre un metge jueu i un rei de les fades, Tom Brightwind, que tindran una aventura molt peculiar en un dels seus viatges. A "Anticks and frets" la protagonista és la reina Mary d'Escòcia, que provarà de canviar el seu destí des del seu captiveri. El darrer dels contes, "John Uskglass and the Cumbrian Charcoal Burner", és un relat que s'assembla a un conte de fades més tradicional, en què l'antic Rei Corb d'Anglaterra veurà el seu poder desafiat pel personatge més pintoresc imaginable.
M'agrada: En realitat m'han agradat tots i cadascun dels contes, i és una lectura divertidíssima pel seu ús de l'humor i les incomptables referències literàries que es van trobant al llarg de la lectura. Es fa difícil escollir els millors dels contes, perquè tots ells són brillants i molt diferents els uns dels altres.
11 de novembre 2020
Mort de tinta (#342)
Aquesta és la darrera entrega de la trilogia del Món de Tinta, de Cornelia Funke, que es va publicar el 2007. Feia força anys que vaig llegir la trilogia per primer cop i amb prou feines me'n recordava de res d'aquesta última entrega, així que, ara que ja n'he acabat la relectura, puc dir que he gaudit molt d'aquest redescobriment. Aquesta tercera entrega és una magnífica cloenda per a les dues primeres parts que, tot comptat i debatut, presentaven els seus defectes.
Mort de tinta té la virtut de superar les mancances més flagrants de les altres dues entregues, i acaba mostrant un pols narratiu molt més ferm, que manté l'interès en tot un seguit de trames argumentals simultànies, que avancen més o menys al mateix ritme, i acaben confluint totes elles en un mateix desenllaç. A la vegada, se'ns amplia significativament la riquesa d'imatges i de mitologia del món de tinta, especialment pel que fa al reialme de la mort, i al preu que hauran de pagar els personatges principals per les seves decisions passades i futures. Aquestes es faran una mica més adultes i serioses en aquest últim volum si el comparem amb l'anterior, i els personatges en aquest sentit arribaran a reflexions molt més profundes i decisives respecte del seu propi paper dins la història.
Pel que fa a la violència representada en la narració, i a les implicacions més fosques i pertorbadores de les aventures dels personatges, aquest tercer volum recupera quelcom del to fosc i macabre de la primera entrega de la trilogia, que per a mi quedava una mica més desdibuixat en la segona entrega. La trilogia del Món de tinta és un relat que no em sembla adequat per a infants, però sí per a adolescents capaços de fer-ne una lectura reflexiva i reposada. Especialment aquest tercer volum és d'aquells llibres que tracta els seus lectors com a adults, i que no pretén donar respostes mastegades ni lligar tots els fils de la seva narració. El desenllaç és especialment satisfactori pel que fa a la forma com tanca els arcs d'alguns personatges i en deixa d'altres d'oberts.
Si ens l'agafem com a desenllaç de l'argument plantejat a Sang de tinta, aquest darrer volum n'és una conclusió totalment satisfactòria. El regnat del Cap d'Escurçó, que ha esdevingut immortal gràcies al llibre que li va fabricar Mortimer a l'anterior entrega, s'imposa sobre els seus súbdits amb terror i violència. Orfeu s'ha instal·lat al món de tinta i es dedica a explotar-lo per als seus propòsits egoistes, una tasca estèril que el porta a alinear-se amb els poderosos encara que sigui a costa de destruir a qui se li posi per davant. La seva missió original de tornar Dit de Pols a la vida ha passat a un segon pla dins la seva llista de prioritats, tot i que s'acabarà realitzant igualment per mitjans aliens a la seva voluntat. Per la seva banda, Mortimer té els seus propis conflictes: finalment ha acceptat per complet el seu rol dins del món de tinta, i ara es troba que, a diferència del que li passava a l'anterior entrega, no vol tornar al seu propi món fins que no hagi acomplert la missió que ha hagut d'assumir en aquest relat. Això suposarà una font de conflictes entre Resa, Meggie i ell, ja que ara Resa veu la necessitat de tornar a casa com més aviat millor, i Meggie es troba indecisa sobre quin dels dos móns s'estima més.
Si bé l'anterior volum bastia la seva tensió a través de dues trames paral·leles, les evolucions dels personatges de Dit de Pols i Mortimer cadascun per la seva banda, en aquest tercer volum les seves dues històries acabaran confluint, i finalment tots dos acabaran revelant-se com a dues cares de la mateixa moneda. El tema de la mort es transforma en el fil conductor d'aquesta novel·la, l'argument de la qual beurà directament dels trops i les imatges dels contes de fades, tot i que els deconstrueixi i subverteixi en moments inesperats: el mite del pacte amb la mort, i fins i tot el de la mort enganyada, es transformarà en el veritable fil conductor de la història quan Mortimer aconsegueixi accedir al món dels morts i negociï amb la Mort mateixa la destrucció del Llibre Buit que procura la immortalitat de l'Escurçó, una violació intolerable de les lleis mateixes de l'existència. Tot i que Mortimer havia pensat que podia violar els termes d'aquest contracte al final del segon volum, ara veu com el seu pla original se li ha tornat en contra.
De fet, el fil de la història que s'explica a si mateixa en contra dels desitjos del seu autor segueix essent un dels motors de l'argument, desenvolupat aquest cop de forma més reeixida que en l'anterior volum: tant Orfeu com Fenoglio entren en una competició contrarellotge per tal de manipular la història i canviar-ne el desenllaç en funció dels interessos dels seus protagonistes i antagonistes, i tots dos veuran com les seves decisions acaben engendrant conseqüències inesperades o es veuran desafiades per l'exercici de la llibertat per part dels seus propis personatges. Cap al desenllaç, quan la direcció última de la narració es va fent cada cop més clara, els girs de guió s'aniran fent més previsibles, però això no els traurà cap mena de mèrit ni brillantor: si bé és cert que al capdavall els papers de Fenoglio i Meggie com a manipuladors de la història s'acabaran desdibuixant, això permetrà brillar els autèntics protagonistes de la saga, el triangle format per Mortimer, Resa i Dit de Pols.
Dit de Pols va acomplir el seu arc narratiu en l'anterior entrega, de fet, però aquí tornarà com una versió augmentada i millorada d'ell mateix, que farà brillar precisament els seus atractius de les dues anteriors entregues. Resa, per la seva part, recuperarà la seva capacitat d'actuar de la primera entrega, que va perdre en la segona inexplicablement, i aconseguirà un protagonisme del tot merescut en la seva trama paral·lela. El personatge secundari de Mortola, que apareixia puntualment en les dues anteriors entregues, aquí s'acabarà transformant en una mena de personificació de la mort, i Resa n'acabarà negociant també els termes a través de la seva metamorfosi, que beu directament de les imatges dels contes de fades. D'altra banda, Mortimer, que en l'anterior entrega es transformava en un personatge del relat creat pel món de Fenoglio, una mena de titella controlat metatextualment per la pròpia història, aquí descobrirà, en un gir magistral de l'argument, que el desllorigador últim de totes les històries i de tots els encanteris serà desempallegar-se definitivament del personatge per tornar a ser ell mateix. En definitiva, Mort de tinta és una digníssima conclusió per a aquesta trilogia de fantasia juvenil, en tant que supera completament els defectes de forma i de ritme de les anteriors entregues, es fa molt més seriosa en el to i les implicacions que les seves predecessores, i ens ofereix un desenllaç del tot rodó i satisfactori.
Sinopsi: Mort de tinta arrenca just en el moment on va acabar la darrera entrega: després del pacte de Dit de Pols amb les Dames Blanques, aquest es troba presoner al món dels morts. Tanmateix, tant Orfeu com Fenoglio es disposen a fer-lo tornar utilitzant la seva habilitat per encantar les paraules de la història i manipular-ne el curs. Mortimer ha acabat assumint plenament el seu paper de bandoler llegendari, i es disposa a combatre el regne de terror i violència imposat pel Cap d'Escurçó, tot i que contra la voluntat de la seva dona Resa i la seva filla Meggie. Un seguit de circumstàncies aparentment fortuïtes el faran viatjar al món dels morts, on arribarà a un pacte amb la Mort per tal de desfer l'encanteri que havia produït la immortalitat de l'Escurçó a través del Llibre Buit. Tanmateix, el paper que jugarà cadascú dins d'aquest argument més gran anirà escrivint-se i reescrivint-se sobre la marxa, a mesura que cadascun dels personatges vagi jugant les seves cartes en funció dels seus interessos i lleialtats.
M'agrada: Sens dubte la forma com Funke manté el pols narratiu d'aquesta entrega amb totes les trames obertes a la vegada i la forma com acaben confluint totes juntes en el seu desenllaç. La trobada amb la mort és un dels moments narrativament més suggestius, i la forma paral·lela com les trames de Dit de Pols i de Resa acaben secundant el creixement de Mortimer com a autèntic protagonista de la història.
07 de novembre 2020
Arqueologia i rols de gènere
Molt interessant article de Gemma Marfany que podem llegir avui al Nacional:
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/gemma-marfany-mulan-dones-guerreres_554160_102.html
Les notícies esmentades a l'article:
- Guerreres mongoles del període Xianbei:
https://www.livescience.com/mongolia-warrior-women-mulan.html
- Amazones escites trobades a Rússia:
- La guerrera vikinga de Birka:
"Des que es va excavar el jaciment el 1870, s'ha interpretat constantment que era la tomba d'un guerrer, perquè en té tot l'aspecte i se situa al costat d'un turó fortificat. Ningú no ho va discutir fins que es va demostrar que l'esquelet era una dona, i a partir de llavors la interpretació ja no era vàlida." Charlotte Hedenstierna-Jonson, sobre l'enterrament de la guerrera de Birka.
https://onlinelibrary.wiley.com/doi/full/10.1002/ajpa.23308
- Enterrament de caçadora al Perú:
https://www.livescience.com/ancient-burial-female-hunter-peru.html
"Si els mateixos estris s'haguessin associat a un esquelet d'home, no posaríem en dubte que l'individu era un caçador." Marin Pilloud, sobre l'enterrament d'una dona caçadora al Perú.
"Quan es troben estris de caça en enterraments masculins, s'assumeix de forma normal que eren caçadors. Així que hauríem d'assumir el mateix sobre els estris de caça enterrats amb dones, si no tenim cap bona raó per dir el contrari." Kathleen Sterling, sobre l'enterrament d'una dona caçadora al Perú.
06 de novembre 2020
Sang de tinta (#341)
Publicada el 2005, dos anys després de l'anterior entrega, Sang de tinta és la segona part de la trilogia del Món de Tinta de Cornelia Funke. Si bé el primer llibre de la trilogia es pot llegir de forma independent als altres, estava força clar que el desenllaç apuntava a una segona part, si més no per esbrinar si Dit de Pols aconsegueix tornar al seu món d'origen, dins del llibre que el va deixar sortir en el seu moment al nostre món real. Com era d'esperar, ho aconsegueix només començar aquesta segona novel·la, de la mà d'un poeta aficionat, que es fa dir Orfeu, i que resulta ser un fan obsessiu i pertorbat del llibre escrit per Fenoglio. Ara bé, Meggie, juntament amb el jove Farid, que havia aparegut d'un altre llibre a l'anterior entrega, es decideixen a seguir-lo dins del món fictici per prevenir Dit de Pols d'un perill que amenaça la seva vida, i a partir d'aquí l'argument de Sang de tinta transporta els personatges que ja coneixíem de l'anterior entrega al món fictici, per tal de desenvolupar una història una mica més anodina, tot i que força més enrevessada, que a la novel·la anterior.
El Món de Tinta és una versió un punt infantilitzada i un punt romantitzada de l'edat mitjana. Està governat per un príncep bo i un príncep dolent, que es troben en guerra entre ells, tot i que al final la tensió política entre els dos regnes s'acaba desdibuixant i el centre d'interès es converteix en la lluita dels protagonistes contra el dolent d'aquesta entrega. En aquest cas, el Cap d'Escurçó esdevé una figura tan sinistra com el Capricorn de l'anterior entrega: Cornelia Funke crea uns dolents sinistres i inquietants a base de desdibuixar-los dins la seva pròpia narració i no donar-nos-en gaires detalls; així crea una aura de misteri al voltant d'aquest tipus de personatges que, per exemple, el Voldemort de Harry Potter acabava perdent enterrat sota una allau de detalls. També hi trobem el poble dels joglars, a què pertany Dit de Pols, un col·lectiu d'artistes que sobreviu com pot als marges de la societat, i que es veuran abocats a convertir-se en bandolers à la Robin Hood. El pare de Meggie, Mortimer, es veurà involucrat inesperadament dins les seves aventures quan se n'adoni que, al Món de Tinta, tothom el considera el Gaig, un bandoler de fama llegendària que ningú sap d'on ha sortit, i haurà de descobrir el misteri rere aquest personatge.
L'evolució de Mortimer en aquesta entrega, de fet, és una de les més interessants de la novel·la, en tant que ara passarà a representar el tipus del Personatge, havent d'interpretar un paper que li és assignat i que no ha escollit, però havent-li de donar forma, paradoxalment, a través de les seves pròpies decisions. En contrast, Dit de Pols reapareix dins la seva pròpia història més humà i complex que mai, havent de reconciliar-se amb el seu propi passat i els seus éssers estimats després d'una absència de deu anys fora del seu món. Si el seu tret característic a l'anterior novel·la era la seva ambigüitat moral, ara el trobem definitivament alineat amb el bàndol dels bons, tot i que els seus conflictes personals provinguin ara del seu propi passat. Si en una cosa no ha canviat, però, és que segueix odiant i menyspreant el seu propi creador, l'autor Fenoglio, per haver-li escrit l'escena de la seva mort. De fet, un dels elements que causa més intriga dins la lectura de Sang de tinta és saber si el destí que havia creat Fenoglio per a Dit de Pols s'acabarà realitzant o no, tot i que de seguida comencem a veure com la història comença a créixer i a canviar de forma orgànica independentment dels desitjos del seu propi autor. I d'altra banda, també ens trobem en un món en què la mort no és definitiva: personificada a través de les Dames Blanques, una de les imatges més suggestives de tota la novel·la, la mort és capaç de negociar els seus propis termes, com passa en els contes de fades.
Ara bé, d'entre els múltiples arguments i personatges que es van entrecreuant en aquesta accidentada entrega, Fenoglio es converteix en el fil conductor que els va unint tots: mimetitzat dins del seu propi món fictici, l'autor comença a reescriure la seva pròpia obra des de dins, a mesura que aquesta va desencadenant variacions que ell no havia planejat. I escrigui el que escrigui per redreçar-la, les seves decisions creatives sempre acaben tenint conseqüències inesperades i no desitjades. A través d'aquestes incomptables sub-trames i ramificacions, la història acaba centrant-se cap al final en una de les trames en concret, que més que oferir-nos un desenllaç per a Sang de tinta funciona com a premissa i plantejament per a la següent entrega. Reprenent la veta metatextual de l'anterior novel·la, l'encanteri més poderós de tots esdevé ara un llibre en blanc que atrapa l'ànima del Cap d'Escurçó i en procura la immortalitat.
En definitiva, Sang de tinta és una continuació digna de la seva predecessora, tot i que potser, com a obra de conjunt, em convencia una mica més l'anterior. La trama es fa una mica enrevessada en determinats moments, i potser pateix en la seva secció central d'excés de personatges secundaris i d'històries secundàries que no acaben aportant gaire al conjunt. Tanmateix, el desenllaç d'aquesta segona entrega és brillant, en especial pel que fa al paper que hi juguen Mortimer i Dit de Pols, i en aquest sentit la lectura acaba en el seu punt més àlgid.
Sinopsi: Un any després dels fets relatats a Cor de tinta, la família Folchart gaudeix de la seva vida entre llibres a casa de la tieta Elinor. Ara tornen a ser feliços després d'haver recuperat la Resa, la mare de Meggie, que havien perdut quan aquesta era molt petita. Ara bé, es pot patir nostàlgia per un món fictici? Meggie comença a obsessionar-se cada cop més amb el món creat per Fenoglio, i quan s'assabenta a través de Farid que Dit de Pols hi ha tornat, troba l'excusa perfecta per posar en pràctica una màgia que encara ningú no ha aconseguit realitzar: la d'introduir-se ella mateixa al món fictici. Tot comença com una mena d'aventura turística per aquest món secundari però, un cop dins la història, començarà a veure's involucrada en un seguit d'aventures sinistres que posaran en risc tot el que més estima.
M'agrada: L'arrencada de la novel·la és molt potent, i després el seu últim terç acaba recuperant aquesta tensió i aquesta intriga per oferir-ne una sortida força digna. L'aprofundiment que fa d'alguns personatges de l'anterior entrega, en especial Mortimer i Dit de Pols, afegeixen una tensió sostinguda entre moments de la lectura en què l'interès decau.
No m'agrada: És una novel·la un punt confusa i desigual, massa prolixa en detalls i trames secundàries que s'acaben desdibuixant a la llum del desenllaç. L'argument es ressent de l'absència d'Elinor en aquesta entrega, i desdibuixa força els personatges femenins, en especial Meggie i Resa, que queden inexplicablement aplanades en aquest segon volum.