El temps retrobat de Marcel Proust es va publicar el 1927 i és la darrera novel·la que forma la sèrie A la recerca del temps perdut. És una conclusió magnífica per a la sèrie sencera, que d'alguna forma tanca el cercle que l'autor havia començat a Pel cantó de Swann, en tant que recull el fil del tema de la memòria i el torna a posar al centre de la seva narració. Al final de la seva vida, i lluitant contra l'afebliment físic i la malaltia, el narrador innominat mira enrere i troba un sentit últim a tot allò que ha viscut fins al moment present: les seves aventures de joventut en un ambient apàtic i decadent, que el portaven a posposar indefinidament el moment de posar-se a escriure, ara cristal·litzen en tot un pòsit d'experiències passades que donen testimoni fidel d'una època i d'una societat que ja s'ha esvaït sense remei. La metàfora de la polinització, que es feia recurrent al llarg de la sèrie, ara torna, tot i que havent deixat enrere la seva càrrega sexual: ara la flor és Marcel mateix, que quasi sense adonar-se, i a través de la seva indolència passada i les seves interminables aventures de voyeurisme social, troba la seva memòria prenyada amb la seva obra futura.
És així que en les últimes pàgines del volum assistim a una brillant apoteosi metatextual: A la recerca del temps perdut finalitza precisament quan el narrador i protagonista de la sèrie sencera s'asseu finalment a la seva cambra, lluitant contrarellotge contra la malaltia que ja el tenalla, per tal de començar a escriure A la recerca del temps perdut. En aquest sentit el llibre es fa plenament autobiogràfic, ja que això precisament és el que li va passar a Proust mateix quan, ja malalt de mort, es va dedicar a acabar la seva obra durant els últims anys de la seva vida. Tot i que va arribar a deixar els esborranys de l'obra mig acabats, només va arribar a veure'n publicats els quatre primers volums, mentre que els tres darrers es van publicar pòstumament.
Tot i ser un dels volums més filosòfics de la sèrie sencera, és un llibre que fa de molt bon llegir, potser perquè explota i aprofundeix les vides dels personatges que apareixien a totes les altres entregues i ens n'ofereix una conclusió a l'alçada de cadascun d'ells. La primera part de la novel·la ens ofereix una escapada plenament modernista, quasi psicodèlica, a una ciutat de París assolada pels bombardejos aeris durant la primera guerra mundial, i que perdrà una generació sencera de joves a les trinxeres del front occidental. Com en una revenja d'ultratomba contra l'opinió pública francesa que l'havia crucificat el 1919 en guanyar el prestigiós premi Goncourt per A l'ombra de les noies en flor, ara Proust ens ofereix un retrat insospitadament cruel i inclement sobre la hipocresia de la societat parisina de rereguarda, els ciutadans respectables de la qual s'omplen la boca amb el discurs patriòtic de torn mentre proven d'evitar a tota costa haver de servir al front. La seva retòrica incendiària és inversament proporcional a la discreció i el silenci voluntari dels veterans de guerra que tornen del front de permís, com l'amic Robert de Saint-Loup, amb qui Marcel es reuneix durant un dels seus permisos mentre Gilberte i la seva filla són a la casa d'estiueig de Tansonville, sota ocupació alemanya. Si Remarque descrivia aquest silenci voluntari com a única sortida possible a qui retorna del front, davant la desagradable incomprensió de la rereguarda, Proust ens ofereix aquesta mateixa reflexió, en un exercici de sensibilitat finíssim, quan reconeix aquest mateix silenci, i el misteri del front que s'hi amaga al darrere, en la presència del seu amic retornat - quasi aparegut, podríem dir - amb qui ja no pot tenir cap conversa que no sigui de temes absolutament trivials.
Aquesta primera part de la novel·la és realment molt potent al nivell formal, amb unes descripcions dinàmiques i immersives d'una ciutat en guerra, i la percepció deformada que en té un narrador que hi vagareja sense interrupció de dia i de nit, en un ambient tan enrarit que amb prou feines hi podem reconèixer els indrets elegants i refinats dels primers volums. El mateix narrador ens trasllada repetidament la qualitat onírica de la seva percepció de la ciutat, especialment en un episodi en particular, en què Marcel arriba enmig de la nit a un bordell masculí - en cap moment ens arriba a explicar què hi feia allà, per començar - on és testimoni de les trobades sexuals del baró de Charlus, amb pràctiques masoquistes incloses, amb joves prostituts proporcionats, com ja era tradició en els altres volums, pel sol·lícit sastre Jupien. Aquest episodi estrambòtic no aniria més enllà si no tingués una nota tràgica en la posterior revelació de la presència de Robert al tuguri, que s'hi oblida la creu de guerra en el seu últim permís a ciutat abans de morir al front.
La segona part de la novel·la és completament diferent, amb un to molt més assagístic i filosòfic. El narrador trenca la seva convalescència per anar a una recepció a casa de la princesa de Guermantes, i mentre espera a la biblioteca que acabi el concert per poder accedir a la festa, té una epifania sobre la seva tasca com a escriptor i la naturalesa de la memòria i de l'art. L'ambient social dels Guermantes ha quedat profundament canviat anys després de la guerra: la majoria dels personatges que queden vius es troben ja profundament envellits i, de fet, han deixat de ser socialment rellevants com ho eren durant els anys de joventut. Aquest episodi de la recepció social ens ofereix un curiós desdoblament de tots els personatges que havíem conegut als altres volums a ulls del narrador: d'una banda, segueixen essent els que coneixíem del passat; d'altra banda, es presenten als ulls del narrador envellits, irremeiablement canviats, fins i tot en la personalitat, com si tot plegat es tractés d'una mascarada grotesca de les trobades de dècades enrere. El temps suavitza el que en el passat eren asprors, o dona profunditat a aquells caràcters que semblaven trivials, i tothom esdevé una versió de si mateix, més que tenir una personalitat pròpia i definida que resisteixi el pas del temps. I com en un mirall deformador, el narrador també juga a reconèixer-se en la seva pròpia versió envellida. En el mateix acte social pots trobar gent que et diu que estàs igual que sempre, i d'altra que et diu que estàs irreconeixible. On és la veritat, doncs?
Ara Proust ja ens ha desplegat el potencial complet del seu projecte literari, i sabem que no hi ha una veritat fixa o definida que puguem arribar a copsar definitivament, sinó més aviat un constant anar i venir de les nostres percepcions sobre una realitat en perpètua transformació. Sense anar més lluny, la princesa de Guermantes és ara la ridícula senyora Verdurin que coneixíem des del primer llibre, que ha accedit a aquest títol pel seu tercer matrimoni. La senyora de Forcheville, abans coneguda com a Odette Swann, és ara l'amant mantinguda del duc de Guermantes, en un estrany tancament del cercle. Marcel, però, la recorda d'abans que ningú a la festa, de quan era la senyora de rosa, l'amant del seu oncle Adolphe a Combray. D'altra banda, la Gilberte de Saint-Loup ha accedit a l'alta noblesa a través del seu matrimoni però, de fet, ara ja ningú se'n recorda i, per a la memòria deformada dels nouvinguts a l'alta societat, ara resulta que és ella qui ha portat la connexió noble a la família.
Marcel és testimoni de tots aquests oblits i equívocs amb una combinació agredolça de nostàlgia i de resignació: de fet, aquest viatge d'ascenció social que Gilberte ha aconseguit acomplir ha portat com a conseqüència inevitable l'enterrament definitiu de la memòria del seu pare, Charles Swann, a qui ara tothom considera poc menys que un personatge obscur que no és de bon gust esmentar davant la gent fina. El seu projecte literari, per tant, no és un rescabalament d'aquesta memòria perduda, de fet. Com ja se'ns havia anunciat al primer volum de la sèrie, el temps retrobat arriba a través d'aquest exercici de percepció d'uns records vius, lligats a la sensació i a la percepció sempre en present. És així que l'ambició última de Proust es revela com a voluntat de superar el propi eix del temps com a mesura de l'experiència humana: el que ens presenta la seva obra és una autèntica multitud de presents simultanis que se'ns apareixen davant dels ulls sempre en moviment, com en un calidoscopi que en refracta totes les dimensions a la vegada.
Sinopsi: Entre estada i estada en un sanatori a causa de la seva fràgil salut, el narrador fa una petita aturada a Tansonville, on comparteix confidències sobre el passat amb la seva amiga Gilberte i després, començada a la guerra, s'està una temporada a París, on és testimoni de les aventures nocturnes del baró de Charlus i on també comparteix confidències amb el seu amic Robert, que torna breument de permís del seu servei al front durant la primera guerra mundial. A la segona part de la novel·la i anys després d'acabada la guerra, el narrador va a una festa organitzada per la princesa de Guermantes, i per a la seva sorpresa, començarà a trobar-hi personatges del seu passat amb qui no havia parlat en anys. Després d'una revelació sobtada sobre la naturalesa del temps i de la memòria, i després d'una sèrie de digressions sobre la naturalesa de l'art i sobre diversos estils literaris, es decideix a posar per escrit les seves experiències i records del passat en el que serà la seva gran obra literària.
M'agrada: De fet, m'ha agradat tot d'aquest darrer volum, que al capdavall és el més depriment de tots en el seu tractament del pas del temps i de la mort, i que no està exempt de cert cinisme en alguns moments. Tot i així, els punts a favor indubtables de la proposta són l'exercici de sensibilitat que l'autor fa al voltant de la guerra; les descripcions de lloc, tan diferents a les dels anteriors volums; i en general com fa confluir tots els fils que semblaven dispersos en un tot coherent en què cada peça acaba encaixant al final. No és debades que una de les darreres imatges del llibre és la de Marcel provant de recosir i relligar els innombrables papers sobre el seu escriptori, que la seva anciana serventa la Françoise anomena "paperoles", i com aquesta segueix el procés amb la seva mirada de sargidora entenimentada. Després de tot el que s'ha esdevingut entre tots dos al llarg de milers de pàgines i set volums, és curiosa aquesta última identificació entre tots dos personatges.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada